Arriba la casa del futurL’habitatge del futur és ja una realitat.Carles Canivell, des del seu lloc com a di-rector general de Vallehermoso Telecom,ha desenvolupat la Casa Internet, un pro-jecte totalment innovador en què, per pri-

Número 34

desembre 2002

Butlletí de l’Associació

de Becaris de ”la Caixa”

¡Per molts anys!

Retrat d’unadolescent

Francesc Robusté,

anomenat catedràtic

de Transports. 10

Nova gramàtica

del català

contemporani. 10

Josep Vila

ens apropa al món

de l’Alzheimer. 12

Montse Guibernau,

per un catalanisme

cosmopolita. 8

Impressions des de

Nova York, un any

després de l’11-S. 8

Xavier Sala Martín

rep un premi a la

seva investigació. 9

mer cop, s’apliquen les noves tecnologiesde la informació i de les comunicacions auna llar real. “Newsletter” proposa una vi-sita a aquesta casa, en què gairebé tot éspossible. (Pàg. 9)

L’Associació de Becaris de ”la Caixa” hacomplert deu anys. Gràcies a la gestiódels seus tres presidents i a la participaciódels seus membres, s’ha consolidat com acol·lectiu i s’ha convertit, com ho pre-veien els seus objectius fundacionals, en

un autèntic fòrum d’intercanvis professio-nals i personals. Molts dels protagonistesd’aquesta dècada es van reunir en el gransopar d’aniversari que, organitzat a Cai-xaForum, va ser un dels més concorregutsde tota la seva història. (Pàgs. 2-7)

L’Associació celebra els seus 10 anys d’existència

amb una gran festa d’aniversari a CaixaForum

Els doctors Joan Carles Surís i Nu-ria Parera, de l’Institut Dexeus,han realitzat una investigació entrela població juvenil catalana de 14a 19 anys que posa de manifest unbon estat de salut en general, peròtambé certs aspectes preocupantssobre el consum de drogues. Unadada reveladora és que la meitatdels adolescents enquestats hanprovat el cànnabis i pensen que estracta d’una droga innòcua, el con-sum de la qual és generalitzat. Lesactituds permissives augmenten.(Pàg. 11)

La presidenta Susan Webb i Daniel Serón, secretari de la 1a junta.

Investigació

Entre la primera i la segona foto, han passat10 anys. Des de l’inici de l’Associació, SesMajestats els Reis no han faltat mai a l’acte delliurament de beques i han dedicat càlids elo-gis als becaris.

2

Els protagonistes

Les activitats

El Directori

El lliurament de beques

àlbu

m10 anysd’Associació

Les sortides culturals i lúdiques i les ses-sions d’orientació professional han estatfreqüents i han tingut una participació crei-xent de membres.

La premsa ha dedicat diversos titu-lars als becaris, com: “La tribu del10” (El País), “Universitarios de eli-te” (La Vanguardia) i “Generaciósense límit” (El Periódico).

La revista de l’Associació ha evo-lucionat durant aquests deu anysfins al format “llençol” actual. Laprimera portada va recollir el mo-ment de l’assemblea constituent,celebrada a ”la Caixa”.

La NewsletterLa versió paper ha estatsubstituïda per una versióelectrònica a internet quepermet consultes més rà-pides a partir de criteriscom cognoms, universitatde procedència i progra-ma de beques.

Deu anys, tres presidents, tres juntes iuna Associació gairebé professionalitza-da –amb estatuts, assemblea, aixecamentd’actes, sala de reunions, etc.– que ja haarribat a la xifra, força respectable, de1.500 becaris.

Tot va començar fa onze anys a l’HotelPrincesa Sofía de Barcelona, on es vanreunir uns quants becaris a instàncies de”la Caixa”. Daniel Serón, Begoña Pedro-sa, Francesc Robusté, Emilia Sánchez,Josep Messa, Carles Canivell i MiquelPorta, capitanejats per Javier Jiménez,amb els seus innegables dots d’anima-dor, van ser el grup pioner del projecteconstituent. Posar-se d’acord no va serdifícil. Tots van coincidir en el fet quepromoure una associació que afavorís elcontacte entre professionals procedentsde camps tan diferents havia de ser, perforça, una experiència enriquidora.

El 12 de desembre de 1992, l’Associa-ció de Becaris de ”la Caixa” va iniciar elseu camí. L’assemblea constituent es vacelebrar al saló d’actes de l’entitat fi-nancera, amb la presència del llavors di-rector general, Josep Vilarasau, que vaoferir tot el seu suport al projecte. Hanpassat deu anys, i l’Associació ha cobertles expectatives que van esperonar-ne lacreació: s’ha convertit en un autènticnetwork de contactes entre professio-nals, de gran utilitat per als becaris pre-sents i futurs.

Al llarg d’aquesta dècada, l’Associa-ció ha evolucionat a mesura que tambého feien els seus membres. Ha creat nousserveis per als seus associats, ha promo-gut activitats culturals i formatives, haorganitzat trobades socials i, en suma,s’ha dotat dels instruments necessarisper cohesionar el col·lectiu de becaris.

Malgrat que tothom les coneix, caldestacar les següents realitzacions: elDirectori, una bona eina de consulta pera professionals i empreses; Rebecax, laxarxa de correu electrònic d’ús exclusiuper a becaris; la “Newsletter”, que ensmanté al dia de l’actualitat; les sessionsd’orientació professional, conduïdesamb mestria per Javier Jiménez; les visi-tes culturals, variades i sempre interes-sants; els Cercles de Debat, un fòrumd’intercanvi entre professionals del ma-teix sector; les activitats lúdiques, entreles quals no falten mai la típica calçotadani els memorables àpats del club gas-tronòmic McGuffin, animat per Jordi Se-

¡Per una dècada excel·lent!

llarés, i, per descomptat, un gran clàssic:el sopar anual, que ara són dos (Barcelo-na i Madrid) i amb ball afegit.

Els tres presidents que ha tingut l’As-sociació fan un balanç positiud’aquests deu anys. AlJavier Jiménez, l’As-sociació li ha apor-tat “compartir ex-periències amb ungrup d’alt valorhumà i professional ipoder aprendre dels al-tres”. Actualment, veu l’Associació“consolidada” i esmenta especialment la“Newsletter”, que s’ha convertit, diu, en“una referència obligada”. De cara al fu-tur, es mostra a favor “d’impulsar pro-jectes de creació d’empreses entre elsbecaris que arriben i els qui ja portemtemps al món empresarial”.

Entre els antics i els nous becaris, Jimé-nez traça una sèrie de diferències. “Els

antics eren més grans, alguns no haviensortit a l’estranger abans de la beca, pro-cedien només de Catalunya i professio-nalment eren molt bons.” Considera que

els becaris més recents són la ge-neració de la globalització:

“són més joves, més in-ternacionals, millorsen idiomes i ficats enles noves tecnologies.

Vénen de tot Espanya,tenen més varietat d’es-

tudis i, quan tornen, trobenmés dificultats professionals”.

Carles Canivell recorda el seu pas coma president amb “una autèntica satisfac-ció personal”. Entre els èxits de l’Asso-ciació, destaca que “ha possibilitat queels becaris ens coneguéssim millor, laqual cosa ha estat una font de molt bonesi duradores amistats”.

L’actual presidenta, Susan Webb, co-menta que l’Associació ha evolucionat

seguint les inquietuds de les diferentsjuntes i destaca l’augment de participa-ció en les activitats a mesura que anavacreixent el nombre de membres. Webbafirma que ha intentat aportar il·lusió idisposició de treball. A canvi, l’Associa-ció li ha permès “conèixer persones estu-pendes, inquietes, brillants, d’àmbitsmolt diversos i amb un interès genuí pelmón en què viuen”.

Amb la seva gestió i amb el suport dela junta, Susan Webb ha organitzat actesd’interès per a amplis col·lectius, comles visites culturals, i altres per a grupsmés específics, com els Cercles de De-bat. Entre els assumptes pendents, asse-nyala que cal ampliar l’abast de l’Asso-ciació fora de Catalunya, millorar lapàgina web i acabar d’impulsar els grupsde debat. Esgotant l’última etapa del seumandat, anima els becaris a presentarcandidatures a la junta per aportar novesidees i perfils.

“L’Associació reuneix

persones inquietes,

brillants, interessades

pel món d’avui”

3

Susan Webb i Daniel Serón brinden pels primers 10 anys.

Javier Jiménez,president del1992 al 1996.Jiménez va ser undels promotors del’Associació. La jun-ta que va presidir es-tava integrada per:Daniel Serón, secre-

tari, i Carles Canivell, Cristina Labor-da, Josep Messa, Begoña Pedrosa,Francesc Robusté, Emilia Sánchez iXavier Sánchez Vila, vocals.

Carles Canivell,president del1996 al 2000.Begoña Pedrosa vatornar a formar partde la junta, aquestcop com a secretària.Van exercir la repre-sentació com a vo-

cals Salomé de Cambra, Susana López,Susana Pérez i Fernando Lardiés. Una deles novetats van ser les iniciatives de soli-daritat amb el Tercer Món.

Susan Webb, presidenta des del 2000.El seu mandat acabael 2004. La composi-ció de la seva juntaés: secretària, Carmi-na Crusafon; vocals,Susana López, Joa-

quim Sarrate, José Emilio Batista, JavierFaus, Mercè Kirchner, Jaume Urgell i Jor-di Sellarés. Charo Cristóbal i Erika Casa-joana van presentar la baixa voluntària.

Associació 2002

Becaris1.500

Gràcies a una bona gestió, l’Associació ha cobert els seus objectius inicials i s’ha consolidat

10 anys d’Associació

19922002

El 18 de desembre de 1992, va iniciar elseu camí l’Associació de Becaris de ”laCaixa”, convertida avui en un autènticfòrum d’intercanvis professionals i enuna font de vincles personals entre els

seus membres. Aquests deu anys d’exis-tència ofereixen un balanç claramentpositiu per a un col·lectiu que hacontinuat creixent i que ja reuneix 1.500becaris. En aquest número, “Newsletter”,

com a òrgan de l’Associació, dedica sispàgines especials a aquest feliç ani-versari, des de les quals es recorda elsprotagonistes i les realitzacions d’unadècada excel·lent.

Junts a la juntaPertànyer a la junta directiva és una experiència enriquidora i plena de vivències

4

Daniel SerónDesprés de la celebra-ció del 10è aniversaride l’Associació a l’em-blemàtic edifici de Cai-xaForum, no vaig poderdeixar de meravellar-mede l’èxit d’aquesta ini-ciativa. Tot va començaramb un dinar a l’HotelPrincesa Sofia fa onzeanys. Ens vam reuniruns quants becaris perconsiderar la possibilitatd’organitzar una associació que afavorísel contacte personal entre professionalsprocedents de camps tan diferents. Perforça, havia de ser una experiència enri-quidora. Es va elegir com a president enJavier Jiménez, home dinàmic i amb unagran capacitat organitzativa. Jo vaig serelegit secretari, probablement per una

qüestió més relacionadaamb la diplomàcia que ambles meves capacitats orga-nitzatives: era l’únic becaridel programa del RegneUnit. Recordo que en aquelldinar em vaig sorprendreal trobar Carles Canivell.Havíem estudiat a la matei-xa escola, l’Escola Suïssade Barcelona, i no ens ha-víem tornat a veure. Mésendavant, en Carles seria

el president de la segona junta. Peròaquí no van acabar els fets sorprenents.Jo sabia que la Susan Webb era ex-becària de ”la Caixa”. També havia es-tudiat a la mateixa escola i com si aixòimpliqués un designi misteriós en rela-ció amb l’Associació, va acabar sent latercera presidenta.

SECRETARI 1A JUNTA Begoña PedrosaHe tingut l’honor deformar part de la juntade la nostra Associaciódes dels seus inicis, i hicontinuaria si no fosperquè dues petitonesem van començar acomplicar agradable-ment la vida. Poc des-prés de tornar de “lesAmèriques”, ”la Caixa”em va convocar a undinar amb la resta decompanys que també formarien part dela primera junta. Se’ns va comentar la“idea” de crear l’Associació, i ràpida-ment “vam donar-li vida”. Des del co-mençament, vaig “abocar-me” a la tascasense saber clarament el que significa-ven paraules com associació, junta di-rectiva, estatuts, assemblea, etc., però

vaig quedar atrapada perpur romanticisme i pelsmeus desitjos de compar-tir amb altres personesl’experiència personal iacadèmica viscuda foradel meu país, conscientque era un fet que haviamarcat les nostres vides.Tots nosaltres també de-sitjàvem ajudar els nousbecaris i els qui tornavena casa. El millor de tot: les

nostres “reunions de treball” (on tam-bé treballàvem) en forma de soparsdomèstics i sessions de tafaneries i deposada al dia de novetats, etc., que vanajudar a crear forts vincles personalsentre nosaltres (els vincles professio-nals ja existien). Vincles que encaracontinuen molt vius.

VOCAL 1A JUNTA I SECRETÀRIA 2A JUNTA

Francesc RobustéEs veu que en algun mo-ment vaig mostrar in-terès per organitzar unaassociació de becaris;ara no en sóc conscient,però sí que recordo ha-ver-me personat al Ser-vei d’Estudis per comu-nicar que ja havia tornatdels Estats Units, donar-los les noves coordena-des i agrair a ”la Caixa”la seva beca. Tots els as-sistents al dinar constituent, convidatspel Sr. Carrau (l’amic Josep M. era lla-vors el Sr. Carrau), vam acceptar de bongrat, com presagiant que aquell dinar po-dia concebre la llavor d’algun esdeveni-ment important. Les dots d’animador delpresident Javier Jiménez (demostradesen múltiples ocasions com a conferen-

ciant, gestor de subhastes,màster de brainstormings iactor d’acudits) van perme-tre cohesionar aquell pri-mer grup. Tinc una creixentaversió a pertànyer a asso-ciacions, però cada vegadaque he assistit a un sopar, auna assemblea o a una acti-vitat lúdica-cultural de l’As-sociació de Becaris de ”laCaixa”, m’he sentit a casa,en família, a gust. S’ha as-

solit una bona oferta d’activitats per partde la junta actual (es nota que la pre-sidència l’ocupa una dona), però encarapenso que l’Associació té un gran poten-cial no desenvolupat i el segell de garan-tia de ser competent.

VOCAL 1A JUNTA Salomé de CambraUns mesos després detornar a Barcelona, emvaig apuntar a prendreunes tapes al restaurantLa Flauta amb un grupd’exbecaris. Entre acu-dits, rialles, vins i “mon-taditos”, vaig acabar a lallista d’una candidatura ala junta de l’Associacióde Becaris de ”la Caixa”.Creia que era un altreacudit, però res més llunyde la realitat. No va haver-hi cap candida-tura rival, de manera que, després de lavotació, vam agafar el testimoni i ens vamllançar a organitzar un munt d’activitats:visites a museus, calçotades, xerrades aestudiants, conferències, beques d’estudisper a nens del Perú... Vam gastar moltaenergia per dinamitzar les activitats de

l’Associació i, cal dir-ho tot,ens ho vam passar d’allòmés bé. Mentrestant, conti-nuàvem amb les nostres ac-tivitats laborals i familiars(vaig ser mare dos cops!).Com a resultat d’aquesta ac-tivitat desenfrenada, vulldestacar la consolidació delsopar anual, que és l’esdeve-niment que reuneix més ex-becaris. A partir del segonany de la nostra junta, es va

eliminar el concepte de sopar de Nadal i,el que és més important, el Servei d’Estu-dis de ”la Caixa” es va implicar directa-ment en l’organització i suport d’aquestafesta. Des del sopar al Club Gularis, elsorganitzadors d’aquest esdeveniments’han superat any rere any. Caldrà veureamb què ens sorprenen l’any vinent!

VOCAL 2A JUNTA

Susana LópezDe la primera junta di-rectiva de la qual vaigformar part –la segonaen la història de l’Asso-ciació–, guardo fantàs-tics records dels brains-tormings nocturns a casad’alguns dels seus mem-bres (invariablement, iamb el nostre merescutagraïment, Susana Pérezo Salomé de Cambra).Sempre embolicats ambel treball, arribàvem tard, sopàvem, be-víem un bon vi i rèiem molt. Però, so-bretot, teníem grans idees i unes ganesincreïbles de “fer coses”. Algunes novan arribar a materialitzar-se mai; en al-tres hi treballàvem molt dur, tot i que,potser, no van tenir el resultat desitjat;altres van ser, espero, un èxit. En aquella

època, arran d’un soparanual, vaig conèixer elsmeus companys cofunda-dors del club gastronòmicMcGuffin, una font inesgo-table d’experiències me-morables. La junta actualés una barreja de membresde l’anterior, gastrobecaris“captats” entre plat i plat i“noves adquisicions”. Ambaquesta junta, coincidintamb el desè aniversari de

l’Associació, crec que hem arribat a unmoment de consolidació. El repte de lapropera, en què m’agradaria veure repre-sentants de les convocatòries més re-cents, serà utilitzar aquesta base perllançar nous projectes. ¡Esperem les vos-tres candidatures!

VOCAL 2A I 3A JUNTA Carmina CrusafonFormar part de la juntade l’Associació de Be-caris de ”la Caixa” ésuna experiència única.No solament et permetparticipar activament del’Associació, sinó tam-bé compartir momentsentranyables amb elscompanys. Treballem enequip i cadascú, des delseu àmbit professional(des de la Medicina finsal Dret passant pel Periodisme), aportael millor que té. Amb reunions cada dosmesos i molta comunicació via e-mail,el temps a dedicar a aquesta tasca no éstant com al principi podia imaginar. Pera mi, tot està sent molt positiu perquèm’ha obert les portes de diferents mons,que potser d’altra manera m’hauria es-

tat més difícil de conèixer.A més a més, m’ha permèsposar-me en contacte ambaltres becaris que treballenen el meu mateix sector iaixí ampliar els meus co-neixements. Com a secre-tària de la junta, en oca-sions haig d’insistir unamiqueta en els temes pen-dents, però això forma partde la meva responsabilitati ho faig amb molt de gust,

ja que normalment amb una sola vega-da les coses queden resoltes. En defini-tiva, de tot el que puc explicar sobre lameva experiència com a secretària de lajunta no hi ha res de negatiu. Pot sem-blar poc real, però simplement és així.Només puc dir que aquesta ha estat i en-cara és una vivència enriquidora.

SECRETÀRIA 3A JUNTA

CaixaForum, la nova seu de la Fundació”la Caixa” a Barcelona, va servir de marcincomparable al sopar anual de l’Associa-ció, en què també es va celebrar el seu desèaniversari. La festa va tenir lloc a l’amplivestíbul projectat per l’arquitecte japonèsArata Isozaki i presidit per un dels caracte-rístics wall drawings de Sol Lewitt. Abansdel sopar, els becaris van poder gaudir d’u-na visita privada a la Col·lecció d’Art Con-temporani de la Fundació ”la Caixa”, con-siderada una de les millors d’Europa.

Amb CaixaForum, la Fundació ha recu-perat una de les joies arquitectòniques delmodernisme industrial: l’antiga fàbrica de

filats i teixits Casaramona, projectadal’any 1909 per l’arquitecte Josep Puig iCadafalch i tancada durant dècades alsciutadans. Després d’una complexa i acu-rada rehabilitació, que ha comportat unainversió de 30,05 milions d’euros, la fàbri-ca ha recuperat tot l’esplendor d’antany iha guanyat una nova planta, excavada sotala construcció original. El resultat és unedifici que uneix modernisme i contempo-raneïtat. La singular fàbrica de maonstraçada per Puig i Cadafalch “flota” arasobre un nou espai a cel obert concebutper Isozaki, en què s’alça una estructuramonumental d’arbres de vidre i metall.

A CaixaForum, les arts plàstiques, la fo-tografia i l’art contemporani conviuen ambels programes socials i educatius de laFundació. En total, una superfície de12.000 m2 que ofereix una àmplia ofertacultural, social i educativa, dirigida a tot ti-pus de públic i que es tradueix en una suc-cessió constant d’exposicions, conferèn-cies, cursos i concerts.

Des de la seva inauguració al febrerd’enguany, el ciutadà ha pogut visitar ex-posicions molt varia-des, com les de “DeRenoir a Picasso...Obres mestres del Mu-sée de l’Orangerie”,“Richard Avedon. Inthe American West”,“Mies van der Rohe.1907-1938” i les de-dicades a altres artistes contemporanis,com Pierrick Sorin i Lucian Freud. Elsfestivals de Músiques del Món, MúsicaAntiga i Percussió o els cicles de literatu-ra i poesia completen l’oferta cultural delnou centre. Moltes d’aquestes activitats

5

Una escultura de vidre de l’arquitecte japonès Arata Isozaki presideix l’entrada a CaixaForum, instal·lada a l’antiga fàbrica de Casaramona.

Mural de Sol Lewitt situat al vestíbul del centre cultural. El “Cercle català”, obra de Richard Long.

Una joia per a un aniversari

10 anys d’Associació

tenen una programació especial per alsmés petits, com els tallers educatius i lesvisites familiars, que pretenen apropar elmón de l’art als nens.

De manera permanent, CaixaForumacull també una selecció de les 800 obresque nodreixen la Col·lecció d’Art Con-temporani de la Fundació, el repertori dela qual variarà al llarg del temps per podermostrar la totalitat dels fons. Iniciada el1985, actualment aglutina una gran diver-

sitat d’artistes de di-ferents generacionsi procedències ques’han succeït desdels anys 60 fins al’actualitat. Es tractad’un projecte arris-cat i singular querepresenta l’art del

nostre temps. Aquesta col·lecció, impul-sada pel president de ”la Caixa”, JosepVilarasau, ha estat mereixedora de granselogis per part de la crítica, que conside-ra que és una de les més importantsd’Europa.

CaixaForum, nova

seu de la Fundació

”la Caixa”, va acollir

el sopar anual

El sopar “dels 10”La celebració del desè aniversari va registrar un ple absolut i dues visites de contingut artístic

El “Club del 10” ha complert 10 anys.Aquesta efemèride, tan significativa en lamemòria de molts, va ser objecte d’unamagnífica celebració a CaixaForum, lanova seu de la Fundació ”la Caixa” situa-da al peu de la muntanya de Montjuïc aBarcelona.

La “festa d’aniversari” va reunir 120becaris de tots els programes i de totes lespromocions, des de la del 1982 fins a lamés recent. Amb l’actual junta directivaal capdavant, amb la seva presidenta, Su-san Webb, exercint d’eficaç amfitriona;representants de les entitats col·laborado-res (Peter Sandiford i Martin Fryer, delBritish Council; Veronique Atger, del’Ambaixada de França), i els membresdel Servei d’Estudis, amb Josep M. Ca-rrau al capdavant, el nombrós grup vapassar una vetllada inoblidable.

La nit va començar amb les visites al’exposició de Lucian Freud i a la Col·lec-ció d’Art Contemporani de la Fundació”la Caixa”. Va continuar amb un irreprot-xable sopar, amb pastís d’aniversari dexocolata i espelmes. Va tenir un momentper als records durant la projecció d’unaudiovisual firmat per Susan Webb i Car-mina Crusafon que va repassar la històriade l’Associació. I va culminar amb elball, que porta camí de convertir-se en un“clàssic” del sopar anual.

Els presents van poder gaudir de la re-trospectiva del pintor Lucian Freud enrigorosa primícia, ja que la mostra nos’obria al públic fins a l’endemà. Acom-panyats de guies de la Fundació, van po-der admirar 126 obres d’un dels pintorsrealistes vius més importants del nostre

6

La presidenta de l’Associació,

Susan Webb, i lasecretària de lajunta, CarminaCrusafon, van

comentar laprojecció d’un

audiovisual queva repassar elsmoments més

significatiusd’aquests deu

anys i l’evoluciódels seus

protagonistes.

temps i nét, a més a més, del psiquiatraSigmund Freud. La Col·lecció d’ArtContemporani va aixecar també una granexpectació, després d’haver estat catalo-gada com una de les millors d’Europa enel seu gènere.

Amb el teló de fons de la música dels90 –amb la inestimable col·laboració deJordi Sellarés com a tècnic de so–, Susan

Webb va iniciar la projecció de l’audiovi-sual que commemorava els deu anys del’Associació. Durant el seu relat, va agrairel suport ofert per Josep Vilarasau, presi-dent de ”la Caixa”, i per Josep M. Carrau.També va recordar el paper impulsor delsbecaris-fundadors; el primer lliuramentde beques, amb l’assistència dels Reis; laprimera sessió, l’any 1993, d’orientació

professional conduïda per Javier Jiménez;els cursos d’orientació a Bloomington; lescalçotades; el primer sopar de becaris aMadrid (1996); la creació del selectiugrup de gastrobecaris; les nombroses acti-vitats culturals organitzades, i, en suma,les principals fites d’aquest “club exclu-siu” que, ara com ara, té 1.500 membres.

Un moment de la visita a l’exposició de Lucian Freud. Becaris davant una obra de la Col·lecció d’Art de la Fundació.

Salomé de Cambra i el seu marit ballant animadament. Susan Webb i Peter Sandiford van ser parella de ball.

7

Dr. Fidel Saval, Nimfa Bisbe, Josep M. Carrau, Véronique Atger,Martin Fryer, Emili Boix, Susan Webb, acompanyant, Carmina Crusafon i Peter Sandiford.

Mercè Garcia-Milà, Marta Soler, Irene Sen, Neli Caldentey, Alfons Freire, Mireia Aragay, Pau Estrada i Elsa Tragant.

Acompanyant, Enric Calzada, acompanyant, Rafael Pous, Francesc Robusté, acompanyant, Jordi Galí i acompanyant.

Carlos Nieto, Josep Capdeferro, Miguel Garzón, Marta Fornés,acompanyant, Antoni Luna, Xavier Cóller, Sergio Miralles, acompanyant i Guillem Cano.

Antonio Sanmartín, acompanyant, Urtzi Grau, M. Teresa Torrents,Carles Ibiza, M. José Verdecho, acompanyant i Daniel Serón.

M. Rosa Gelambí, Rosa M. Molins, Susana Pérez, M. Elena Rivero, Salomé de Cambra, acompanyant, Begoña Pedrosa, Oriol Coll, Susana López i Joan Elias.

10 anys d’Associació

Acompanyant, Mercè Kirchner, acompanyant, Oliver Klein, acompanyant, Sílvia Pons, Eric Comerma, Montserrat Pau, Joaquim Sarrate i acompanyant.

Héctor Bros, Alberto Heras, acompanyant, acompanyant, Emilio Batista, Jordi Sellarés, Roger Piqué, Carles Vergara, Pere Espelt i Lucía Gómez.

Acompanyant, Jaume Xarrié, Araceli Esteban, Miguel del Campo,acompanyant, Javier Pérez-Tenessa, Miguel Milano i David Lecumberri.

Bea Dalmau, Nina García, acompanyant, acompanyant, Carles Sadurní, Mireia Llinàs, acompanyant, acompanyant, Bernat Puig i acompanyant.

Mònica Feixas, Javier Zamora, Clara Jiménez, Joan Roca,J. Oriol de Nadal, Marta Serra, acompanyant, Glòria Calsina,acompanyant, Anna Viladàs i Laia Acarín.

Acompanyant, Marta Panadés, Jordi Avellaneda, Josep A. Monfort, J. Miquel Pulido, Emili Gutiérrez, Elena Carrera i Xavier Corrons.

Josep M. Liso, Laura García, Enric Jané, Caterina Guinovart, Ignasi Puig, Cristina Laborda, Eduard Montanya i M. Glòria Borràs.

Alexandra Laudo, Federico Steinberg, Ana Ortubia, Joan Borràs,Joan Ramon Pujol, acompanyant, Xavier Basagaña, Daniel Maríni Josep Hernández.

Acompanyant, Mercedes Prior, M. Neus Devesa, acompanyant,Eva Glòria Mintenig, M. Lluïsa Tifon, Mireia Bas, acompanyant,Pilar Santacruz i acompanyant.

Els nous reptesdel catalanisme

l’opinió

La societat catalana es troba en un momentde canvi i, fins ara, no existeix consens so-bre com tirar endavant i cap on cal desen-volupar el catalanisme. A escala interna-cional, el reforçament de l’estat-nació,l’impacte del neoliberalisme, les tensions icanvis provocats per la globalització, lesrevolucions tecnològiques, així com laconsolidació i propera ampliació de laUnió Europea, ens afecten.

A escala estatal, la transformació i con-solidació d’una nova identitat espanyolabasada en una idea d’Espanya democràti-ca, secular, moderna, industrialitzada ipro-europea contrasta amb el resorgimentde rèmores del passat, com la passió pelcentralisme i el predomini d’un castella-nisme conservador i tancat.

A Catalunya es respira la sensació definal d’etapa. S’ha esgotat una versió delcatalanisme molt valuosa, però principal-ment pensada per oposar-se al franquis-me i s’imposa la necessitat d’un relleugeneracional. Què fer? Primer, cal identi-ficar els principals reptes als quals s’en-fronta la societat catalana i el catalanismeque aspira a representar-la. Segon, calconstruir un catalanisme cosmopolita.Però comencem pels reptes que cal supe-rar, que al meu parer són:

1) Un finançament autonòmic insufi-cient. Aquest punt és bàsic ja que condi-ciona la capacitat d’acció del govern de laGeneralitat, impedeix el ple funciona-ment de les institucions autonòmiques ilimita la qualitat de vida i el benestar delsquals gaudeixen tots els ciutadans de Ca-talunya. Un problema afegit deriva de laincidència, indirecta però real, d’un fi-nançament insuficient i, per tant, d’unsserveis públics deficitaris, fet que sensdubte afecta la construcció i l’enfortimentde vincles d’identificació entre els ciuta-dans i les institucions que els representen.

2) La manca de reconeixement culturali polític de la nació catalana. Catalunyano és reconeguda com a nació, ni dins

d’Espanya, ni en l’àmbit de la Unió Euro-pea, ni per descomptat en l’àmbit interna-cional. Com a conseqüència d’això, Cata-lunya no té reconeguts, ni els dretsculturals, ni polítics, ni legals, ni econò-mics que li corresponen com a nació, tot ique els principals partits polítics d’origencatalà la defineixen com a tal. Aquesta si-tuació limita la societat catalana, la con-

demna a la dependència i, fins a un certpunt, li impedeix decidir sobre el seu fu-tur. Una altra forma de limitació deriva dela situació d’inferioritat i de l’exclusió au-tomàtica experimentada per Catalunya,car els seus representants no tenen ni veuni vot en els fòrums internacionals, comper exemple, la UE, l’ONU o l’OTAN.

3) El ràpid desenvolupament de novestecnologies que sistemàticament negligei-xen l’ús del català i que requereixen unnivell bo d’anglès per tal d’utilitzar-les.Noves tecnologies que no estan a l’abastde tothom, generalment només un nom-bre limitat de persones de classe mitjana ialta hi tenen accés, i que, mentre per unabanda amenacen de contribuir a arraconarles cultures minoritàries, per l’altra, ac-centuen les divisions socials.

4) L’increment progressiu del nombred’immigrants, legals o no, que arriben aCatalunya. La manca de recursos econò-mics, i de competències legals del governcatalà per tractar adequadament la qüestióde la immigració pot tenir conseqüènciesnefastes per als mateixos immigrants i pera la societat catalana. A hores d’ara, laGeneralitat no té els recursos suficients

per acollir els immigrants, controlar-ne elnombre, i formular polítiques que afavo-reixin la seva integració social i econòmi-ca al país.

5) La necessitat d’avançar, amb deci-sió, en el desenvolupament de la culturai de la llengua catalanes des del respectea la diferència. Aquest avenç hauriad’estimular i dinamitzar una producciócultural catalana de qualitat, que fos as-sequible al gruix de la població i quecontribuís al desenvolupament personali creatiu de tots els ciutadans de Catalu-nya. En aquest context, caldria atorgaruna atenció molt especial als contingutsi condicions en què es porta a termel’ensenyament a Catalunya, en tots elsàmbits i tant en el sector públic com enel privat.

Un any, un mes,tres setmanes i dosdies després, la vidacontinua. Però en-cara és difícil quepassi un dia senserecordar-ho, quanes para el metro,quan sona una am-

bulància, quan un avió vola massa baix.Un any després, la tragèdia ha quedat reduïda a tres

dígits que, a tall de símbol, codifiquen el munt desensacions que tots vam sentir aquell dia. Potser siguideformació professional, però tinc la impressió quel’11-S s’ha simplificat i que, desgraciadament, s’hamercantilitzat.

Si, en el seu moment, ja em va semblar surrealistaque, pocs dies després, es venguessin samarretes, fotosi taces amb missatges commemoratius, avui em sem-bla una mica més preocupant la fredor amb què s’ha

objectivat l’11-S, situant-lo en una posició de símbolintocable prou poderós perquè alguns col·lectius l’uti-litzin per justificar una guerra, un augment del racis-me, l’odi cap a certes nacions, una actitud desconfiadacap als immigrants o un desmesurat patriotisme cec.

Pensava que de les tragèdies sempre se surt més cauti més savi, per això em costa d’entendre que, desprésde tant horror, no sembla que l’Administració Bushpugui trobar una via més positiva per resoldre els seusconflictes internacionals. Però suposo que “l’ull perull” continua essent l’única manera d’afrontar els pro-blemes per a un president que encara defensa la penade mort al seu territori.

Com a novaiorquesa adoptiva que em sento, em famal veure que l’11-S s’ha mercantilitzat. S’ha conver-tit en un altre tema a explotar pels mitjans, en una altraoportunitat, en un altre negoci, potser aviat, fins i tot,en una altra pel·lícula de Hollywood. Treballo en unade les agències de publicitat que va voler aprofitar-se’n per fer anuncis creatius que guanyessin molts pre-

mis als festivals. El “New York Times” de l’aniversariva ser una estranya recopilació de tots ells.

Sento el cinisme. Per això, al començament, no voliaescriure aquesta carta. Perquè no hi ha res que no s’ha-gi dit i perquè tots estem cansats de sentir el mateix.Crec que el silenci és la manera més respectuosa dedonar suport a les famílies. I per això vaig estar a puntd’escriure simplement “un minut de silenci” i deixar laresta en blanc. Però tement que pogués semblar un al-tre anunci, he preferit escriure i compartir les mevesimpressions amb vosaltres i explicar-vos, simplement,que la vida continua a NYC, tot i els alts i baixos quo-tidians. Com l’altre dia, quan el meu xicot i jo buscà-vem un pis i no vam poder evitar pensar que si ensmudàvem a Manhattan, estaríem en una zona més peri-llosa si hi ha un altre atac terrorista.

Eider SusoDirectora d’Art de Bozell NY

El nombre de reptes mencionats no ésexhaustiu, però em sembla important aco-tar el terreny i prioritzar aquelles qües-tions que requereixen una atenció urgent icontinuada. Les propostes per tal de supe-rar aquests reptes són també limitades, toti que cadascuna requereix un desenvolu-pament minuciós. Per tal de fer-les possi-bles resulta imprescindible un acordtransversal entre les forces polítiques detradició catalanista.

Però cal anar més enllà de les mesuresconcretes i desenvolupar els principis i elsvalors que han de definir el catalanismeen un món globalitzat. El cosmopolitis-me, és a dir, la ciutadania mundial lliurede prejudicis nacionals, només es potexercir si es donen les condicions se-güents: l’establiment de constitucions de-mocràtiques en tots els estats; el predomi-ni de la democràcia i el diàleg en lesrelacions internacionals, que inclourial’establiment d’una Constitució Civil In-ternacional i d’un Tribunal de Justícia In-ternacional; i la promulgació d’un DretCosmopolita.

Però no es pot demanar a una nació quelluita per sobreviure o per desenvolupar-se culturalment i políticament que es de-clari cosmopolita (kosmos polites), sim-plement perquè per poder-ho fer aquestanació ha de ser lliure, i això no es possiblementre hi hagi Estats que no li reconeguinel dret a existir o a formar part d’aquest“cosmos”. El que sí s’ha d’exigir a totesles nacions, amb Estat o sense, és la vo-luntat de treballar pel cosmopolitisme;per això el catalanisme ha d’esdevenircosmopolita.

El catalanisme cosmopolita és de-mocràtic i socialment progressista, defen-sa el dret de la nació a existir i a desenvo-lupar-se des del respecte a la diferència,vetlla per augmentar el benestar de totsels ciutadans, i per incrementar la sevamoralitat des de la conciència de formarpart d’un món interdependent –globalit-zat– envers el qual proclama una actitudde solidaritat i diàleg.

Montserrat GuibernauProfessora de Ciència Política aThe Open University i a la LondonSchool of Economics d’Anglaterra.Autora del llibre “Nacionalismecatalà. Franquisme, transició idemocràcia” (Pòrtic, 2002).

carta des de Nova York

8

Gin

a C

alve

t /

ER

C

9

Visita a la casa del futurCarles Canivell ha dirigit el projecte com a màxim responsable de Vallehermoso Telecom

L’habitatge del futur ja és aquí. Valleher-moso Telecom, empresa que dirigeixCarles Canivell, i Cisco Systems han de-senvolupat la Casa Internet, un projecteque, per primer cop, aplica les noves tec-nologies de la informació i de les teleco-municacions a una llar real construïda se-gons les tècniques habituals del sectorimmobiliari.

En aquesta casa, tot és possible. Saberqui truca a la porta sense aixecar-se delsofà. Navegar per Internet des del televi-sor. Encendre o apagar la calefacció des del’oficina. Programar el grau de temperatu-ra segons les estacions. Ajustar el nivelld’il·luminació mitjançant el PC. Apagar iencendre els electrodomèstics a distància.Vigilar les activitats dels nens a través d’u-na webcam instal·lada a la seva habitació.Rebre avisos si hi ha fuites o si un desco-negut entra a la casa. Un munt de possibi-litats d’oci, seguretat i confort a l’abastdels consumidors i càlidament integradesen l’entorn arquitectònic.

El “cervell” de la casa està al centre decontrol, amb l’aparença d’un armari decomunicacions, on estan connectats totsels sistemes i dispositius. Des d’aquestahabitació, les canalitzacions i els siste-mes es ramifiquen cap a totes les estan-ces de l’habitatge, la qual cosa permetaccedir a les funcions domòtiques i au-diovisuals amb qualsevol dels navega-dors de la casa o de l’exterior per mitjàd’Internet. Així, el mòbil, el PC o l’a-genda electrònica es converteixen en co-mandaments per governar la llar en lo-cal o a distància.

El “secret” de la Casa Internet és dispo-sar d’una preinstal·lació d’infraestructu-res i de cablatges molt completa, que, se-gons Carles Canivell, només incremental’1% el cost final de l’habitatge. Les xar-xes que suporten i integren el conjunt deles aplicacions instal·lades són tres: unaxarxa Ethernet, que connecta tots elsequips informàtics de la llar i permetl’accés a Internet i a la resta de comuni-cacions des de qualsevol habitació; unaxarxa domòtica amb sensors i acciona-

dors, que gestiona les funcionalitats deseguretat i de confort, i, finalment, unaxarxa d’àudio i vídeo, que distribueix lesprestacions audiovisuals per totes les es-tances de la casa.

Al saló de l’habitatge, hi ha el webpad(pantalla) principal, des del qual es potgovernar la casa per mitjà d’un navega-dor. Cada habitació incorpora també pla-fons de control amb pantalles tàctils i altres elements diferencials, com video-càmeres de vigilància (porta d’entrada) opantalla de plasma (dormitori principal).Segons els promotors, les característi-

ques d’aquest habitatge fan que, a la pràc-tica, sigui l’única Casa Internet adaptadaal nostre context socioeconòmic i, enaquest sentit, “anticipa les demandes delmercat immobiliari”.

La Casa Internet s’ha pogut visitar finsa l’estiu passat a la zona residencial Par-que El Capricho de Madrid. A partir d’a-ra, Vallehermoso té previst construir no-ves promocions a la capital i a Logronyo,que incorporaran algunes de les funciona-litats provades. Els curiosos i els interes-sats encara poden fer un volt per les habi-tacions a micasainternet.com.

Un habitatgedistingit

La Casa Internet ha estat un ambi-ciós projecte liderat per Valleher-moso Telecom i Cisco Systemsque, des de la seva inauguració aldesembre del 2001, ha obtingut elreconeixement dels professionalsdel sector, del nombrós públic quel’ha visitat (més de 2.000 perso-nes) i dels mitjans de comunica-ció. Tot plegat s’ha traduït en unapluja de premis que acrediten queaquesta proposta innovadora esconvertirà en el referent pràctic denous estils de vida a la llar.

La revista “Actualidad Econó-mica” ha situat la Casa Internet en-tre les 100 millors idees de l’any, iel “Diario del Negocio Inmo-biliario” li ha dedicat un premi.L’última de les distincions, li haatorgat AUTEL, l’Associació Es-panyola d’Usuaris de Telecomu-nicacions. La vicepresidenta de laComissió del Mercat de Teleco-municacions, Elisa Robles, valliurar la placa acreditativa a Car-les Canivell durant un acte cele-brat a Madrid.

Sala Martín, premiat per la seva investigacióL’economista Xavier Sala Martín, asses-sor del Banc Mundial i del Fons MonetariInternacional, ha estat guardonat amb elPremi Fundación Banco Herrero al Conei-xement Econòmic i Empresarial. El juratva acordar concedir el guardó a l’exbecaride ”la Caixa” per “la trajectòria d’investi-gació excel·lent que ha desenvolupat en elcamp del coneixement econòmic”.

Xavier Sala Martín és doctor en Cièn-cies Econòmiques per la Universitat de Harvard, catedràtic de la Universitatde Columbia i professor visitant de laUniversitat Pompeu Fabra. També col·la-bora com a articulista al diari “La Van-guardia” i és autor i coautor de diversosllibres, com “Creixement econòmic”–obra de referència en universitats de tot

el món– i “Economia liberal per a no eco-nomistes i no liberals”. Els seus treballsmés destacats se centren en l’àrea delcreixement econòmic i el seu àmbit d’in-vestigació comprèn temes de finances pú-bliques, seguretat social, economia mo-netària i internacional. Entre els investi-gadors econòmics espanyols, destaca comun dels més esmentats en les revistes in-ternacionals especialitzades durant l’últi-ma dècada.

El lliurament del premi, dotat amb10.000 euros, va tenir lloc a Oviedo elpassat mes d’octubre. Van formar part deljurat, entre altres membres, el presidentdel Banc de Sabadell, Josep Oliu, i perso-nalitats com Luis Ángel Rojo, exgoverna-dor del Banc d’Espanya.

A totes les estances de la casa està present la tecnologia Internet.

El president d’Astúries, Vicente Álvarez Areces, felicita el guardonat.

Revisioningtranspersonal theoryA participatory vision of human spiritualityJorge N. FerrerEd. State University NY Press

Un pròleg del prestigiós filòsofnord-americà Richard Tarnasserveix d’avantsala a aquestaobra que ha revolucionat el

camp de la psicologia transpersonal. Jorge Noguera Ferrer,professor d’East-West Psychology al California Instituteof Integral Studies, revisa en la seva totalitat el pensamenttranspersonal i, lliure de marcs convencionals, suggereixun nou enfocament de la dimensió espiritual de la naturale-sa humana. Qualificat per la crítica com un llibre “brillant imadur, destinat a convertir-se en un clàssic”, està ple de re-velacions extraordinàries.

Francesc Robusté, nou catedràtic d’Enginyeria i TransportsFrancesc Robusté ha estat nomenat ca-tedràtic de la Universitat Politècnica deCatalunya a l’àrea de coneixement d’En-ginyeria i Infraestructura dels Transports.Es converteix així en un dels primers be-caris de ”la Caixa” que ocupa una càte-dra, a la qual ha accedit després de ser es-collit per concurs intern de mèrits.

Després de catorze anys dedicat a ladocència, el flamant catedràtic interpretael seu nomenament com “una continuaciónatural de la carrera acadèmica”, però re-coneix que també representa “l’assoli-ment d’un gran èxit, tal com estan plante-jades les càtedres a Espanya”.

Abans de ser catedràtic, Robusté ha es-tat professor titular a l’Escola Tècnica Su-perior d’Enginyers de Camins, Canals iPorts, de la qual també és secretari acadè-mic. Actualment, compagina la docènciaamb altres tasques professionals: és direc-

tor del Laboratori d’Anàlisi i Modelitza-ció del Transport de la Politècnica i sots-director del Centre d’Innovació del Trans-port. A més a més, és autor de trentallibres, de gairebé cent ponències en con-gressos i d’un gran nombre d’articles pu-blicats.

Des de la seva càtedra, Francesc Robus-té imparteix quatre assignatures de quart ide cinquè curs de carrera i una altra dedoctorat. Al mateix temps, està acabant elllibre “Logística del transport”, que sor-tirà l’any vinent. Gràcies a la seva grancapacitat de producció científica i acadè-mica, el catedràtic manté paral·lelamentquatre línies d’investigació: logísticad’optimització de rutes; aeroports; cost dela qualitat en el transport públic, i gestiódel trànsit via sistemes tarifaris. Última-ment s’ha iniciat en una nova línia: la d’o-peracions portuàries.

La nova gramàtica catalanaNacionalisme catalàFranquisme, transició i democràciaMontserrat GuibernauEd. Pòrtic

A partir d’una anàlisi sociopolíticadel paper del nacionalisme catalàdurant el franquisme i la transiciódemocràtica, Montserrat Guiber-nau, professora de Ciència Políti-ca a l’Open University d’An-

glaterra, defineix la necessitat de repensar el discurscatalanista des d’un relleu generacional al capdavant delspartits polítics. Amb un missatge renovador, l’autora defen-sa un catalanisme cosmopolita i reflexiona sobre les possi-bilitats de supervivència de les nacions sense estat davantfenòmens com la globalització i la immigració. A la secciód’Opinió de Newsletter, Guibernau exposa algunes d’a-questes reflexions.

10

Els professors Eulàlia Bonet, Àlex Alsina i Enric Vallduví, amb la seva gramàtica.

Robusté ha dirigit diversos projectes sobre transport ferroviari.

llibres

Els professors universitaris Eulàlia Bonet (Autòno-ma de Barcelona), Àlex Alsina (Pompeu Fabra) iEnric Vallduví (Pompeu Fabra) han participat, amb53 autors més, en l’elaboració d’una obra de granenvergadura, la “Gramàtica del català contempora-ni”. Publicada per Empúries (Grup 62) al juny d’en-guany, la gramàtica ofereix una detallada descripcióde la llengua catalana (fonètica, fonologia, morfolo-gia i sintaxi) i ha estat concebuda per ajustar-se a lesnecessitats d’avui. En aquest sentit, va dirigida tant aprofessionals (investigadors, professors, traductors,escriptors) com al públic culte en general.

En els tres volums de l’obra, que ja va per la terce-ra edició, es descriu àmpliament la llengua culta ac-tual, tal com s’ha forjat als mitjans de comunicació,a l’administració i en altres fons de producció escri-ta. No per això oblida la llengua col·loquial ni lesvarietats geogràfiques més significatives.

Els tres becaris de ”la Caixa” han contribuït a aquesta obra de singular abast amb sengles capí-tols. Àlex Alsina (“L’infinitiu”) estudia l’ús de l’infinitiu en diversos tipus d’oracions. EulàliaBonet (“La cliticització”) descriu el comportamentmorfològic dels clítics, paraules molt petites queinclouen preposicions, articles, conjuncions i pronoms. Finalment, Enric Vallduví (“L’oraciócom a unitat informativa”) analitza les diversesmaneres d’ordenar els elements de l’oració i els efectes que aquest ordre produeix sobre la co-municació.

Només hi ha dues obres més sobre llengüescomparables: la “Grande grammatica italiana diconsultazione” i la “Gramática descriptiva de lalengua española”. La “Gramàtica del català con-temporani” es convertirà, ben segur, en una novaobra de referència.

11

Sexe, drogues i adolescènciaUna investigació dels doctors Surís i Parera revela que la meitat dels joves ha provat el cànnabis

Els doctors Joan Carles Surís i Nuria Pa-rera, de la Unitat de l’Adolescent de l’Ins-titut Dexeus, han realitzat una investiga-ció entre la població juvenil catalana de14 a 19 anys que revela un bon estat desalut en general, però també alguns as-pectes preocupants sobre el consum dedrogues. En concret, la meitat dels ado-lescents enquestats ha provat el cànnabis,el 10% han pres cocaïna i drogues de dis-seny i més del 50% confessen haver-seemborratxat en alguna ocasió.

L’enquesta, duta a terme entre una mos-tra de 6.952 alumnes de 89 escoles de Ca-talunya, confirma les dades obtingudes enun altre estudi de salut realitzat el 1999pels mateixos investigadors, però limitatllavors a la ciutat de Barcelona. No obs-tant això, entre l’últim i l’anterior, es de-tecten certes diferències per sexes i rela-cionades amb l’actitud. Així, segonsSurís, “les conductes de risc, que tradicio-nalment havien estat més elevades en elsnois, s’estan equiparant entre els dos se-xes, i ja hi ha més noies que nois que con-sumeixen tabac i alcohol”.

El 32,2% de les noies fumen cigarretescada dia, enfront del 21,2% dels nois. El30% de les noies consumeixen alcohol elscaps de setmana, enfront del 26% delsnois. Les edats mitjanes d’inici en el con-sum de drogues, tant legals com il·legals,són similars i se situen entre els 13 i els14 anys.

D’altra banda, els adolescents adoptenuna actitud més permissiva davant lesdrogues. “El consum de cànnabis –desta-ca Surís– comença a ser ‘normatiu’, jaque pensen que tothom ho fa i que és unadroga innòcua.” Així, s’evidencia quemés del 90% dels joves creuen que lameitat dels seus companys fumen ibeuen alcohol, mentre que el 50% pen-sen que la majoria de gent de la seva edatfuma cànnabis.

Un altre aspecte preocupant es relacionaamb l’àmbit escolar. Segons Joan Carles

Surís, “sembla que l’escola és un llocmenys segur del que puguem pensar elsadults”. Els estudiants enquestats indiquenque, com a mínim en una ocasió, s’hanproduït robatoris, vandalisme, baralles oconsum d’alcohol i drogues il·legals alsseus centres d’ensenyament. Per a Surís,“el paper de l’escola com a impulsora deconductes saludables és molt important,però ha de tenir el suport dels pares i de lasocietat en general”. “Sovint –afirma– do-nem missatges als joves quan ja han entraten l’adolescència i ja han adquirit hàbitsdifícils de modificar.”

Segons el parer de l’investigador, lespolítiques de prevenció, perquè siguin

efectives, han de ser fruit d’un ampliconsens entre totes les parts implica-des: començant pels mateixos adoles-cents, les seves famílies i l’escola. Estractaria també de modular una mica elmissatge. El “no ho facis, perquè és do-lent” no sembla que sigui gaire convin-cent. “Seria hora –assenyala Surís– decomençar a reforçar les conductes posi-tives en lloc de limitar-nos a sancionarles negatives.”

Així i tot, la radiografia efectuada ofe-reix un diagnòstic saludable dels adoles-cents, que gaudeixen d’una bona salut fí-sica i mantenen bones relacions amb elseu entorn social i familiar.

Relacions als 15 anys

El 30% de les noies enquestades,entre els 14 i els 19 anys, assegu-ren haver utilitzat, com a mínimuna vegada, l’anomenada “píndo-la de l’endemà” i el 3% confessenhaver quedat embarassades. Noobstant això, la immensa majoriade joves afirma que usa habitual-ment el preservatiu en les sevesrelacions, tot i que un percentatgeelevat, del 48% en les noies i del43% en els nois, també reconeixno haver utilitzat cap mètode anti-conceptiu en alguna ocasió.

En aquest sentit, Joan CarlesSurís destaca que “seria importantque els joves fossin conscientsque sempre existeix el risc d’unembaràs no desitjat i que sempreés necessari utilitzar un mètodeanticonceptiu fiable”. “De fet, lamajoria dels joves estan ben in-formats, però, a la pràctica, nosempre apliquen el que saben.”

L’edat de la primera relació se-xual se situa en els 15 anys per alsdos sexes. El 24% de les noies en-questades i el 21% dels nois diuenque han realitzat l’acte sexual enalguna ocasió. Als 19 anys, el55% dels nois i més del 60% deles noies són actius sexualment.Als 14 anys, menys del 10%. En-tre els joves que no han tingut re-lacions sexuals coitals, la majoriade nois esgrimeixen com a raó nohaver tingut oportunitat. Per a lesnoies, es tracta de trobar la perso-na adequada.

Joan Carles Surís i Nuria Parera treballen a l’Institut Dexeus.

Jordi Sellarés, nou vocalJordi Sellarés s’ha incorporat a la junta directiva del’Associació en qualitat de vocal per cobrir de formainterina la vacant deixada per Charo Cristóbal. Sella-rés s’acaba de doctorar en Dret per la Universitat deBarcelona i és assessor del Comitè Espanyol de laCambra de Comerç Internacional i professor en aque-lla universitat i a ESADE. Com a membre fundadordel grup gastronòmic de becaris (McGuffin), ha aixe-cat acta de cada àpat celebrat fins a la data.

Porta, president federatiuMiquel Porta ha estat elegit president de la FederacióEuropea d’Epidemiologia per tres anys. Des del seulloc, representarà també Europa a la junta directivamundial de l’Associació Internacional d’Epidemio-logia. Porta és un dels primers experts mundials enles causes mediambientals del càncer de pàncrees iha publicat més de 200 treballs científics. Al “News-letter” núm. 33, va firmar la secció d’Opinió amb unarticle sobre els contaminants en els aliments.

Pablo López: premi a l’esportL’empresa Gestió i Educació en Esport i Oci(GEDO), de la qual és gerent i fundador Pablo Lópezde Viñaspre, ha estat una de les cinc finalistes en latercera edició dels premis a les millors iniciativesempresarials que convoca la Diputació de Barcelona.El caràcter innovador d’aquesta companyia i la quali-tat dels seus serveis, tant en formació com en consul-toria, l’han fet mereixedora d’aquest reconeixement,després de competir amb més de cent empreses.

notícies breus

¿Com definir l’Alzheimer?És una malaltia neurodegenerativa, un

tipus de demència, que comença a mani-festar-se per la pèrdua de memòria i quelentament afecta totes les capacitats cog-nitives i motores del malalt. És com unatransformació del món de la personaafectada, que es converteix en un éssertotalment dependent.

¿Està vinculat al fet d’envellir?No es pot associar exclusivament a

l’envelliment, però l’edat constitueix unfactor de risc. No obstant això, algunscasos es desencadenen als 50 anys i fins itot abans. De fet, la causa orgànica no esconeix. Hi ha diversitat de teories senseconfirmar. La gent afectada és de tot ti-pus, de tots els nivells d’educació, tanthomes com dones.

¿Quan es diagnostica el primer cas?Alzheimer és el cognom d’un neuròleg

europeu de principis de segle que identi-fica canvis al teixit cerebral vinculats aun procés de pèrdua de control de les fa-cultats mentals. El coneixement popularde la malaltia és més recent, a partir delsanys 80. Per identificar-la, és clau fer undiagnòstic de probabilitats, ja que és unamalaltia que pot quedar encoberta per al-tres demències.

El drama de l’home que va matar laseva dona perquè no patís, ¿quina re-flexió ens planteja?

La problemàtica d’una realitat, la del’Alzheimer, però també la d’altres moltesmalalties cròniques i amb una temporalitatmolt llarga. Això significa que, cada copmés, hi ha molts conciutadans nostres, fa-mílies, que conviuen amb malalties quedisminueixen molt la qualitat de vida i queels encaren amb el patiment. Si això es fa,a més a més, des de la solitud, sense aju-des, sense un suport des de la societat civilo des de l’àmbit públic, crea desesperació,com en el cas d’aquesta parella. M’imagi-no que es va produir una gran ruptura inte-rior, una claudicació emocional molt gran.

Parlar de l’Alzheimer és parlar de la malaltia, de la persona que la pateix itambé del sofriment emocional de la família que hi ha al darrere. Durantanys, Josep Vila Miravent, doctor i màster en gerontologia clínica, hadesenvolupat teràpies amb familiars que tenen al seu càrrec un malalt. Sensecap ajuda social, la malaltia és dura de suportar. Ara deixa el seu lloc com apsicòleg clínic de la Fundació Privada President Torres Falguera per dissenyarnous programes d’intervenció social que ajudin a envellir millor.

“El costemocional del’Alzheimer és molt alt”

És una malaltia cruel...És molt cruel. El procés és molt dur

per a la persona que el pateix, perquè enles primeres fases de la malaltia pot tenirconsciència del que està passant. Cadacop més, hi ha persones relativament jo-ves que, conscients del seu diagnòstic idel seu pronòstic, en volen parlar, la qualcosa obre un nou camp d’intervenció.

¿N’hi ha prou amb els recursos sani-taris i socials?

Atès el gran trastorn que la malaltiacrea en les famílies afectades, no n’hi haprou amb els recursos existents. Des d’u-na perspectiva sanitària, s’està desenvo-lupant molta investigació biomèdica pertrobar fàrmacs que puguin alentir el pro-cés. Han millorat molt els centres dediagnòstic. Però, ara com ara, la xarxasanitària poca cosa més pot oferir. És ne-cessari crear una xarxa de recursos queofereixi opcions a les famílies que hande tenir cura d’un malalt les 24 hores deldia. Cada família ha de poder escollir:tenir cura del malalt a casa, recórrer acentres de dia, disposar d’una personaque en tingui cura a domicili, tenir set-manes de descans.

¿Com es viu al si familiar?He observat que molts familiars d’a-

fectats es troben en una situació de con-flicte intern: volen tenir cura del malalt,però sense haver de renunciar a la sevavida, a la seva vida personal, als seusfills. Per això, han de poder trobar el su-port que necessiten. Quan no hi ha op-cions, la persona se sent atrapada, i esdonen casos com el de Nou Barris.

¿Quines mesures són més urgents?Connectar la xarxa sanitària amb la so-

cial, tant en l’àmbit privat com públic.La porta d’entrada a la malaltia és, nor-malment, el metge. Si els afectats tenenla sort de connectar amb especialistes sa-nitaris que els acompanyin a la xarxa so-cial del seu entorn quotidià, trobaran di-

ferents recursos: punts d’informació,centres de dia, residències, associa-cions... Però encara falta un engranatgeequitatiu econòmicament i territorial-ment que faci accessibles els recursossocials a totes les famílies afectades.

¿En què consisteix l’atenció integral?En les fases avançades, les persones

que tenen cura del malalt han de suplirtot el que ja no pot fer perquè conservila seva dignitat. L’atenció és integral enel sentit que les persones que tenen curadels malalts duen a terme una tasca quedura tot el dia. El cost emocional delpersonal és molt alt, molt fatigós i, perconsegüent, produeix rotació. Caldriaquantificar-lo. Si la societat no intervéen la dependència, el cost serà molt méselevat.

¿És defensable l’eutanàsia?És un tema complex i que requereix

més debat social perquè la gent puguiparlar obertament del patiment que cau-sa la malaltia. Els casos d’Alzheimerexemplifiquen situacions en què l’eu-tanàsia compliria alguna funció. D’altrabanda, el testament vital permet que,amb plena lucidesa, l’individu pensi comvol que se’n tingui cura i pugui designarun tutor. És fer una previsió molt sanamentalment, tant per al malalt com per ala família.

¿Què estudia la psicogerontologia?L’envelliment és un procés evolutiu de

la vida, no ha de ser quelcom espantós.La gerontologia estudia aquest procés i,amb l’ajut de la psicologia, crea un marcteòric per ajudar a entendre què és gene-ralitzable i què no ho és: hi ha molts es-tereotips associats al fet d’envellir, comel de la pèrdua de memòria. Aquests es-

tereotips creen un efecte molt negatiu enles persones en relació amb l’envelli-ment. Envellir no és emmalaltir. Cadacop hi ha un percentatge més alt de per-sones de 80 i 90 anys amb una bona ca-pacitat física i psíquica.

¿De què depèn envellir millor o pitjor?No hi ha respostes concloents, però

sembla que la dieta i l’exercici són fac-

tors clau. Tots els col·lectius que, al llargde la seva vida –envellir és el resultat detota la teva vida–, han incorporat un certexercici i bons hàbits alimentaris hanarribat a grans amb una salut més bona.Envellir és un procés durant el qual calcrear compensacions que equilibrin elsdèficits que es van produint. Compensarsignifica, per exemple, haver sabut en-voltar-se d’un suport social, de la com-panyia de la família i dels amics, quecompensi les limitacions físiques. Hi hapersones amb més capacitat per crearaquestes compensacions i altres ambmenys, però tothom té recursos per crear-les, ja siguin socials o psicològiques.

¿Com participar de la plenitud en lavellesa?

L’experiència m’ha ensenyat que ésclau la capacitat de relació social i de te-nir cura de les relacions humanes, sentirinterès pels altres, mantenir la connexióintergeneracional, no desconnectar-se delmón, sentir-se estimat i valorat..., tot aixòmarca la diferència quan arribes a gran.

“Sentir-se estimat ajuda

a envellir millor”

Josep Vila és especialista en psicologia de l’envelliment.

“Les famílies necessiten

més recursos socials”“L’envelliment

no ha de ser

quelcom espantós”

entrevista12

Imprès en paper ecològic

Fotografies: Raimon Solà (Barcelona) i Remedios Valls (Madrid) - Impressió: CEGE - D.L.: B-20.865-92

Butlletí trimestral de l’Associació de Becaris de ”la Caixa” Núm. 34 - desembre 2002Inscrita amb el número 13923 en el Registre d’Associacions de la Generalitat de Catalunya

ASSOCIACIÓ DE BECARIS DE ”la Caixa”. Avda. Diagonal, 629, planta 15 - 08028 Barcelona. Tel. 93 404 67 35. E-mail: newsletter@lacaixa.comunicacions.comDirector: Josep M. Carrau. Comitè editorial: Josep M. Liso. Rosa M. Molins. Susan Webb. Carmina Crusafon. Edició i redacció: Maria Rosa Gelambí.