NO ES PODEN DONAR - cossetania.com · 2017-01-18 · No es poden donar tants llangostos a la sibeca...

NO ES PODEN DONAR TANTS LLANGOSTOS A LA SIBECA

Notes de Color — 80

ÀNGEL VALLVERDÚ ROM

Premi Sebastià Juan Arbó 2016

No es poden donar llangostos.indd 3 11/01/17 13:14

Primera edició: febrer del 2017

© del text: Àngel Vallverdú Rom

© d’aquesta edició: 9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977602591 Fax 977614357

[email protected]

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-468-2

DL T 15-2017

Editat amb la col·laboració de:

Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita


Al cap i a la fi, allò que anomenem veritat només és la hipòtesi que ens sembla millor.

James George Frazer


CAPÍTOL 1

Tenia mal de cap. S’estava assegut al sofà de casa acabant-se el caraji-llo de Mascaró de després de dinar mentre s’encenia un cigarret. Tot i la calor que feia per ser un divuit d’agost a les quatre de la tarda, tenia el gat assegut a la falda. Mai no havia entès com aquell animal podia buscar la seva escalfor quan, probablement, estaven a uns trenta graus. De fet, tampoc podia entendre com ell mateix es podia prendre aquella beguda, quasi bullint, en lloc de prendre un cafè amb gel i després una copeta, també amb gel, com feia tothom.

S’havia aixecat a les dues, quan son pare l’havia cridat per dinar. Amb el cap tèrbol i anant d’esma s’havia assegut a taula per encarar-se a aquell plat de macarrons que, com bonament havia pogut, l’Anton de cal Piula (així és com tothom coneixia son pare) havia preparat per a tots dos. Decididament, aquells macarrons tenien poc a veure amb els que feia la mare —va pensar mentre intentava enforquillar-ne uns quants i acostar-se’ls a la boca—, la qual era més una bola de saliva pas-tosa amb regust de ginebra i tònica.

Quan ja començava a veure el fons del plat enmig d’aquella mar inacabable de pasta i salsa de tomàquet amb uns quants bocinets de to-nyina, va sentir retronar dins del seu ressacós cervell la veu de son pare que li preguntava:

—Què penses fer aquesta tarda?No sabia què dir. El més lògic hauria estat quedar-se a casa i intentar

fer-se passar el mal de cap conseqüència de l’excés etílic de la nit abans, però no gosava dir això. A més, tenia clar que necessitava moure’s per


8 Àngel Vallverdú Rom

treure’s la tristor que tenia a dins o, com a mínim, aclarir idees i fer-se càrrec de la nova situació.

—No ho sé —va contestar—. Per què?—Volia anar a Reus, a comprar alguna cosa per a la Carmela, que

passat demà fa els anys. Si m’hi vols acompanyar…—D’acord.Ja no van tornar a dir res durant tot l’àpat.El cigarret s’havia anat consumint i el gat havia marxat, probable-

ment a pixar al carrer. Era sol al menjador de casa. La ressaca havia co-mençat a remetre —no hi ha res com l’alcohol per fer recular els efectes del mateix alcohol—, però el mal de cap persistia. Ara sentia vergonya. Se sentia brut, però d’una brutícia que no era capaç de netejar fàcil-ment, ja que omplia el seu interior.

Encara no feia ni vint-i-quatre hores que havien enterrat el Ramon i ell era allà, amb una ressaca terrible fruit d’haver-se fotut uns vuit o deu gintònics i haver arribat a casa a les vuit del matí després d’haver llogat els serveis, sempre complaents, de la Micaela.

No podia parar de sentir aquella veueta insidiosa que, quan menys ho volem, ens mortifica amb lliçons de moral: ets un merda… el teu millor amic és mort… qui sap si no l’han matat? Encara deu ser calent dins la caixa i tu no pots fer res millor que emborratxar-te i anar de putes… ets un merda…

—Plàcid, anem?La veu de son pare el va treure, encara que momentàniament,

d’aquella fixació.—Sí, anem…

L’Anton, son pare, s’havia negat a deixar-lo conduir. Era evident que no estava en condicions de fer-ho i ara, assegut al seient de l’acompa-nyant, continuava dins la boira de pensaments tèrbols mentre la seva mirada es fixava, perduda, en els tombs i retombs que la carretera de Misericòrdia serpentejava des de Cambrils fins a Reus.

—Espero que no et maregis ara…—Per què m’hauria de marejar?


9No es poden donar tants llangostos a la sibeca

—Home, quan he marxat aquest matí, a les set, encara no havies arribat a casa. Quan arribes a aquestes hores no acostumes a fer-ho serè. No és que ho facis gaires camins però…

—No pateixis, aguantaré.—On has estat aquesta nit?—Tombant… —va contestar lacònicament.—Tombant? I la ronda l’has acabada amb aquella dona… Com es

diu? Micaela?—Tombant… Ja veig que els teus informadors et tenen al corrent de

cada moviment que faig.—Quan vagis de putes, almenys, tria-te-les que no treballin al costat

de ca ton oncle. Mira, ja tens trenta anys fets i ets prou gran per saber què et convé i què no, però a cap pare li agrada veure que son fill té aquesta mena de costums.

—A cap fill li agrada veure que son pare oblida tan aviat sa mare i se’n va amb una altra.

L’Anton va frenar bruscament i va aturar el cotxe. Afortunadament a aquella hora la carretera no era gaire transitada. Va fer marxa enrere i va acular-lo a l’entrada d’un caminal que acabaven de passar. Sense apartar la mirada pel parabrises, amb els ulls encesos però sense alçar la veu va dirigir-se a son fill:

—Escolta’m bé. Ja sé que la mort del Ramon t’ha trasbalsat. Tot i que la gent de cal «Remiendu» no m’agraden respecto que fos el teu millor amic i respecto el teu dolor. També puc entendre que no t’agradi la Carmela però, Plàcid, fes el fotut favor de respectar-me. Ja fa tres anys que ta mare és morta. La seva malaltia va ser la prova més dura que vaig haver de superar. Mai de la vida et podràs arribar a imaginar com vaig arribar a estimar-la i com és de dur veure com la persona amb qui has compartit quaranta anys de la teva vida es va consumint. Sabia perfectament que no sobreviuria a la leucèmia. Tot i això em vaig des-viure perquè estigués atesa en tot moment i perquè ni tu ni ton germà ha guéssiu de veure-us fent d’infermers. A ton germà petit li va faltar temps per fotre el camp quan no feia ni una setmana que era morta. Ara que ha aparegut una persona amb qui puc refer la vida, el mínim que et demano és una mica de respecte. No vull que la consideris com una mare però, almenys, no la comparis amb les meuques.



Son pare tenia la capacitat de desconcertar-lo. Era evident que s’ha-via emprenyat, i molt. Gairebé es podria dir que havia muntat en còlera però mai, absolutament mai, aixecava la veu. Al Plàcid això se li feia molt estrany. El fet que un home que ja passava els seixanta-cinc anys i, per tant, se’l pogués considerar com un home dels d’antes, parlés d’una forma que més recordava un capellà postconciliar el deixava fora de joc, però no només ara, tota la vida li havia passat.

No va obrir boca. Es va limitar a assentir amb el cap. Automàtica-ment l’Anton va reprendre la marxa, també sense dir res.

L’arribada a destinació va ser afortunada, ja que van trobar lloc per aparcar a dues passes de la joieria on l’Anton volia comprar alguna joia per a la Carmela. Efectivament, al cap de dos dies era el seu aniversari, el quarantè, per ser exactes. Volia fer-li un obsequi digne de l’efemèride i, per què no dir-ho?, de la seva butxaca. No és que l’economia de cal Piula patís, precisament, de raquitisme però la mentalitat de l’Anton el portava a una contenció que moltes vegades exasperava el Plàcid.

Només baixar del cotxe el Plàcid havia encès un altre Ducados, no sense haver-se estalviat el recurrent comentari paternal:

—Encara no fa una hora que te n’has fumat un i ja n’encens un altre?—Fa calor —va contestar tot intentant deixar-lo fora de lloc mentre

entraven a la joieria.No era el primer cop que entraven a la Joieria Cartañà, o cal Cartañà

com la coneixien els aborígens reusencs. Era una d’aquelles cases ràncies, que portaven obertes al comerç de l’or i els rellotges des de temps quasi immemorials. El Plàcid la recordava com una botigueta fosca, amb un taulell i uns aparadors al darrere de fusta molt treballada i també foscos. Despatxava una senyora ja gran, sempre molt ben repentinada, i un senyor petit, calb, amb un bigoti gris i frondós que mirava maquinàries de rellotge a través d’una lupa monocular de rellotger. Pel que es veu, però, les coses havien canviat. Ara la botiga continuava essent petita però molt lluminosa, amb un mobiliari de disseny angulós al darrer crit de Milà. L’homenet que arreglava rellotges ja no hi era, però la senyora repentinada sí. A més, completava la nòmina de dependents una noieta que no passava dels vint anys. Devia ser la néta de la mestressa, ja que, tal com anava, semblava més una cambrera de barra d’afterhours que no pas una joiera.



—Aquí no es pot fumar, senyor! —va engegar amb impertinència la jove dependenta.

Astorat, el Plàcid va mirar a l’esquerra i a la dreta, com si la cosa anés per algú que havia entrat darrere seu. Només quan va adonar-se que duia el cigarret encès a la mà va ser conscient que la cosa anava per ell. Greu error el d’aquella xiqueta, ja que ell va notar com una escalfor li arrancava dels peus i li anava pujant per les cames. En dècimes de segon ja li havia arribat a la cara i la hi havia posada totalment vermella d’ira. No es va poder contenir.

—Nena pija dels collons! Acabem d’entrar i no tens ni puta idea del que podem gastar. Quin negoci de merda és aqueix en què abans de dir bones tardes ja et tiren per cara si fumes o no?!

Encara no havia acabat de completar la frase que son pare l’empe-nyia cap al carrer mentre li deia a l’orella:

—Surt al carrer, acaba’t el puto cigarret i quan entenguis com s’ha de tractar la gent torna a entrar.

Va sortir, sí, però no va tornar a entrar. Es va esperar fora tot aca-bant-se el cilindre de la discòrdia i la veritat és que l’espera es va allargar. Tant com gairebé una hora. I és que l’Anton era un cagadubtes a l’hora de triar un regal. Quan el va haver triat i pagat va sortir de la joieria tot recriminant-li:

—Aquests atacs de mala llet et donaran un disgust quan menys t’ho pensis. Algun dia pots trobar-ne un de més flamenc que tu i que et foti un mal tanto. En fi… ja t’aclariràs. Has de fer alguna cosa per aquí a Reus?

—Vull anar a saludar una persona. No pateixis per mi, ja tornaré amb el Joan quan plegui de treballar. A les nou tenim reunió dels bas-tons.

—Dels bastons?—Sí, després d’això que ha passat hem de veure com encarem les

coses. I més ara, que d’aquí a tres setmanes tenim la festa major.—D’acord. Suposo que arribaràs tard. Et deixo alguna cosa per so-

par?—No pateixis, ja m’espavilaré.—Fins encabat doncs.—Pare…



—Mana.—Em sap greu haver-te fet quedar malament.—No pateixis, però vés al tanto.—Avant…

Eren quarts de set i el Joan no plegava fins les vuit. A més, treballava ben a prop d’allà; per tant, li quedava gairebé una hora i mitja per anar a saludar una vella coneguda.

Al mes d’agost Reus té l’avantatge que tothom, o gairebé tothom, és a Salou. És, doncs, el moment idoni per anar a aquells establiments on l’ambient és agradable i el gènere que s’hi serveix de primera, sense haver de patir aglomeracions. Com al Llúpol, una cerveseria que pro-dueix el seu propi suc d’ordi i on treballa la Sandra, la cap de colla dels bastoners de l’Orfeó Reusenc.

En efecte, va obrir la porta i va comprovar que el local només era ha-bitat per la mateixa Sandra que feia sudokus mentre esperava, avorrida darrere el taulell, que algú hi entrés. Quan el va veure va deixar el que feia, va sortir de la barra i se li va acostar tot fent-li una abraçada i un petó a la galta mentre li deia amb un fil de veu:

—Plàcid… el Ramon. Ho vaig saber ahir quan vaig veure l’esquela al diari. Hi havia la vostra i una altra de la Federació.

—La Federació de Bastoners… és clar. Era de la junta.—Us he enviat un correu donant-vos el condol. L’has vist? —A l’adreça de la colla?—Sí.—Els controla el Joan. Suposo que ja el deu haver vist.—Però com va ser?—Va anar a la festa major de Gràcia. Pel que ell mateix m’havia dit

anava convidat pel Gombau, ja que hi participaven quatre o cinc colles. Després de la cercavila i l’exhibició van fer un sopar que es va acabar força tard. Va agafar el cotxe i va marxar per l’autopista però ja no va arribar ni al peatge de Martorell. A la baixada que hi ha abans, no se sap com, li va marxar el cotxe i es va estimbar. Això és tot el que en sabem.



—Hosti, tu! Però si ell sempre era la mar de prudent quan condu-ïa…

—Ja ho veus… el que no passa en cent anys passa en un segon.Feia anys que es coneixien, amb la Sandra. De fet, l’havia coneguda

gràcies al Ramon. Feia tants anys que la coneixia com anys feia que el Ramon era cap de colla del Ball de Bastons de Cambrils, uns vuit o deu, ara no ho recordava amb exactitud. Van accedir als respectius càrrecs gairebé alhora i des de llavors les relacions entre ambdues agrupacions havien estat més que fluides. Podria dir-se que hi havia molt bon veï-natge.

La Sandra era pura vitalitat. Amb els seus trenta anys a punt de fer, més aviat menuda i amb una silueta tirant a arrodonida, els seus ulls foscos delataven astúcia a la vegada que franquesa. I xerrava… No para-va mai. El Ramon li deia afectuosament que no callava ni sota l’aigua. El Plàcid sospitava que potser per això es quedaria fadrina de per vida, ja que els homes acabaven atabalats de sentir-la. Però a ell ja li agradava. El cas és que el timbre de veu i el discurs d’aquella xica li resultaven agradables.

—Què vols prendre? —va preguntar la Sandra—. Avui convido jo.—No sé per què ho preguntes. Ja saps el que prenc sempre.En menys de trenta segons va tenir davant els seus nassos una Belgi-

um Trapist. Una cervesa fosca i densa que preparaven allà mateix se-guint l’estil dels monjos de la trapa, a Bèlgica. Mentre se’n bevia el primer glop la Sandra li va preguntar:

—I ara què fareu? No podeu estar sense cap de colla.—No ho sé, la veritat. El cas és que a les nou ens reunim tots per

parlar-ne. No trobo que ara sigui un bon moment per decidir-ho. Pensa que tots, especialment jo, hem perdut un gran amic, i això ens ha deixat molt xafats. Penso que el que ara toca és decidir si sortim a la festa major o no. Ja hi haurà temps per dictaminar sobre càrrecs.

—És veritat. La Mare de Déu del Camí és el vuit de setembre, no? Jo trobo que heu de sortir igualment, el Ramon ho hagués volgut.

El Plàcid quedava meravellat pel bon coneixement que la Sandra demostrava de la tradició cambrilenca i del caràcter del seu difunt amic. Com a mínim havia trobat una interlocutora que tenia el cap clar i això era d’agrair.



—Cert. Recordo quan, ara fa quatre o cinc anys, hi va haver aquells aiguats una setmana abans i ell mateix es va enfrontar amb els de l’Ajuntament (son pare inclòs) perquè havien suspès l’anada a l’ermita. Per cert, ara que l’has anomenat, tu has tractat gaire amb el Gombau aquest? —va interrogar el Plàcid.

—El president de la Federació? Home, unes quantes vegades quan vam organitzar la trobada aquí, a Reus, però poca cosa més.

—Jo he parlat amb ell només un parell de cops, perquè el Ramon era a la junta. Quina opinió et mereix, aquest individu?

—Sempre et fa bon paper. Mai demostra emprenyament ni recança amb ningú però… no ho sé… em fa la sensació que si li fas nosa te la fotrà per darrere mentre per davant et va somrient.

Semblava mentida com podia passar el temps mentre parlava amb la Sandra. Quan se’n van voler adonar ja eren quasi les vuit. El Plàcid s’ha-via begut tres Belgium Trapist i fumat vuit cigarros com qui no vol la cosa. Havia d’afanyar-se si no volia que el Joan marxés i haver d’agafar un taxi fins a Cambrils. Va acomiadar-se de la Sandra amb la promesa que passaria a saludar-la més sovint i que la tindria al corrent de com evolucionaven les coses. Dos petons i les gràcies per haver-lo convidat.

Dues cantonades més avall hi havia la gestoria on treballava el Joan. Quan hi va arribar va veure a través del vidre del carrer que, per sort, encara era assegut a la seva taula. Va fer dos copets al vidre i el Joan va alçar la vista. En veure’l el va saludar i li va ensenyar els deu dits de les mans volent-li dir que en tenia encara per deu minuts. Mentida. Va ser quasi mitja hora.

—Hola, xec —va deixar anar el Joan a la sortida.—Hola, pàjaru —així era com l’anomenava el Plàcid—. Véns a la

reunió, no?—Tu mateix, m’he encarregat jo d’avisar el personal…—Puc venir amb tu a Cambrils?—I això? Com has fet cap aquí?—He vingut amb mon pare però ell ha marxat. Jo he passat a saludar

la Sandra.—La de l’Orfeó?—Sí.



El Joan va aparcar el cotxe gairebé davant de la porta del local que ara tenien a disposició els grups festius de Cambrils; gegants, nanos, diables i, naturalment, el ball de bastons podien fer servir, encara que fos provisionalment, l’antic parc de bombers.

No feia gaire que s’havia construït el nou parc al polígon industrial i havien deixat lliure aquell local. Es tractava d’una mena de nau en-castada a la muralla de Cambrils, a tocar del portal de carrer Major, la mateixa muralla que havia vist penjats els jurats cambrilencs després del setge de 1640. Gràcies a la pressió que la gent dels grups festius, amb el Ramon al capdavant, havien fet a l’Ajuntament havien aconseguit poder servir-se’n mentre no es construís un equipament adequat.

Faltaven deu minuts per a les nou i només tres dels bastoners havi-en fet cap. Encara era aviat. Mentre esperaven l’arribada de la resta de companys, els cinc que s’havien ja congregat al local van mantenir una conversa inevitable.

—Vau veure quina gentada que hi havia a l’església? No hi cabia ni una agulla. Jo no havia vist mai un enterrament tan concorregut.

—Terrible. Jo tampoc havia vist mai tanta quantitat de corones de flors: la nostra, l’Ajuntament, la Federació… fins i tot el Col·legi d’Ad-vocats.

—Però és que encara no m’ho sé acabar. Com pot ser que li passés una cosa així, al Ramon? Algú que sempre prenia totes les precaucions hagudes i per haver… més encara quan agafava el cotxe!

A mesura que la conversa avançava, i no arribava enlloc, s’hi anaven incorporant aquells que anaven arribant. Finalment, quan ja passava un quart de l’hora prevista, va començar la reunió que el Plàcid esperava però també temia.

Feia un parell d’anys que es va decidir formar una entitat amb perso-nalitat jurídica i totes les formalitats burocràtiques hagudes i per haver a fi de no tenir problemes a l’hora de demanar subvencions o fer factures per les actuacions que es portaven a terme cobrant. Des de llavors el Joan Santos feia les funcions de secretari amb una diligència i meticulo-sitat pròpies d’un notari més que no pas un auxiliar administratiu que era. Va començar:

—En fi… Tots sabem per què us hem convocat avui…



En efecte, tots ho sabien. La gran portalada d’aquell magatzem era oberta per tal que entrés una mica de fresca i per aprofitar les darreres llums d’aquell dia de mitjan agost. Tot just el Joan havia començat a pronunciar el seu gairebé improvisat discurs quan aparegueren dues si-luetes al llindar. La més alta i fornida digué amb to greu:

—Bones tardes.La rotllana que formaven els bastoners, asseguts en cadires de plàs-

tic, es va alçar de cop com si tots tinguessin una molla al seient i van mirar amb prevenció i neguit les dues persones que hi havia a la porta. A mesura que la vista se’ls acostumava a aquella claror van distingir els rostres d’aquells que s’havien presentat. No necessitaven veure, però, qui havia pronunciat les paraules. Aquella veu greu i severa era incon-fusible. Tampoc va costar gaire endevinar qui l’acompanyava. Gairebé a l’uníson tots van dir:

—Bones tardes, senyor Mercadé.Només el Plàcid va deixar anar un «Hola, Anna».Eren el Carlos Mercadé i l’Anna Boronat, pare i xicota del Ramon

respectivament. El Carlos Mercadé era un dels personatges més influ-ents de Cambrils. De fet, no havia hagut de lluitar per la notorietat que posseïa, ja que formava part d’una de les nissagues més fortes de la Vila: «cal Remiendu». Com acostuma a passar, ningú sabia amb exactitud d’on provenia aquest renom, però era evident que en algun moment o altre de la història aquella família no havia disposat de tants possibles com ara. Poca gent gosava cridar-lo pel nom propi i els qui gaudien d’aquest privilegi l’anomenaven «Carlus». El seu estatus econòmic, la seva professió (tenia un bufet d’advocats a Tarragona) i la seva condició de primer tinent d’alcalde a l’Ajuntament feien que es tractés d’algú respectat i temut a la vegada. A la Casa Gran tenia la fama de ser ell l’autèntic alcalde, o dit d’una altra manera, qui remenava de veritat les cireres. Igualment era conegut per la generositat dels seus favors amb qui ell considerava que els mereixia i per la manera despietada amb què es desfeia d’aquells que li feien nosa. Una vegada un redactor del rotatiu local Mensual de Cambrils va tenir la gosadia d’escriure un article en què afirmava literalment que la seva gestió era de guant blanc amb mà de ferro. Al mes següent havia hagut de buscar-se feina a Girona. A més, el seu físic ajudava a crear aquella imatge atemoridora: alt (quasi metre



noranta), corpulent, amb la cara ampla però angulosa, els ulls enfon-sats, cabells grisos i abundants i unes celles enormes. Flegmàtic i pausat en la parla, de paraula fàcil, quan parlava semblava que pronunciava un discurs davant el ple de l’Ajuntament, com ara anava a fer-ho.

—Xiquets —deia xiquet o xiqueta a tothom, sempre amb aire de superioritat—, només he vingut per dedicar-vos unes paraules d’agraï-ment i de coratge en nom meu i de la meva família. El meu fill Ramon ens ha deixat en unes circumstàncies més que tràgiques, sense que nin-gú de naltros tingués temps de preparar-se per entomar un cop així. Valtros vau fer gala d’un esperit de companyonia i generositat cap a ell, vau tenir uns detalls exquisits portant aquell pom de flors a l’enterra-ment i posant l’esquela al diari. Aquests gestos us honoren igual que valtros vau voler honorar la seva memòria fent pública l’estimació que li professàveu i que, imagino, li professeu. Com us deia, les meves parau-les no volen ser només d’agraïment sinó també d’ànim. És ara una hora funesta en què el cap i amic ha hagut de marxar, però no per això valtros no heu de seguir endavant. Ans al contrari, heu de seguir el seu exemple i el seu llegat treballant dia a dia, mantenint viva la flama que ja fa més de cent anys es va encendre aquí, a Cambrils, quan els Abellà i compa-nyia van sortir al carrer per primer cop. El Ramon, amb el vostre ajut, va fer que aquesta flama es convertís en un gran foc que dóna escalfor a la cultura cambrilenca. Seguiu, doncs, tirant llenya al foc i que el nostre poble continuï molts anys gaudint d’aquesta tasca. Res més. Només recordar-vos que, per a allò que us convingui, la família Mercadé és a la vostra disposició.

Tots els que van escoltar aquella lletania estaven amb la sang glaça-da. El «Carlus Remiendu» havia deixat anar aquell discurs sense im-mutar-se, com si fes una glossa perfectament memoritzada en l’acte d’homenatge d’algun company de partit mort un any abans. Però no. Parlava del seu propi fill. L’emoció que transmetia el seu parlament no era pas la d’un pare que ha perdut el seu primogènit; era la que es pot transmetre en un míting polític. Semblava que no pogués ser, però era. Ningú havia mogut un múscul. Ningú gosava dir res. Ningú apartava la mirada d’aquell home que gairebé havia convertit el dolor en política.

El Plàcid era l’únic que no el mirava. Estava amb el cap cot i mirant a terra amb els ulls fixats. Interiorment feia un esforç per no escoltar



aquell home a qui son pare l’havia ensenyat a odiar però que, a la vega-da, era el pare del seu millor amic. En realitat els seus esforços havien es-tat debades, ja que ho havia sentit tot amb l’excepció d’alguns moments en què havia aconseguit posar la ment en blanc. Les seves meditacions es van veure de cop interrompudes per la veu vellutada de l’Anna.

—Jo havia vingut també per donar-vos les gràcies per tot. El Ramon era l’home de la meva vida i vosaltres els seus amics… gràcies. Ah… també us volia tornar la seva roba i els seus bastons. Penso que és millor que els tingueu vosaltres.

Va allargar la mà amb una bossa de paper negra retolada amb lletres grans i daurades on es llegia Skorpios, la botiga de roba que ella regen-tava. L’aire tètric dels colors d’aquella bossa semblaven fets a mida per al moment. Tots eren conscients de la càrrega moral del contingut i ningú s’atrevia a aixecar-se i agafar-la. Després d’uns quants segons el Plàcid, que era assegut al costat d’on es trobava l’Anna, es va aixecar i va agafar-la mentre deia:

—Gràcies, Anna. Si hi ha alguna cosa que puguem fer…Mentre ho deia mirava als llavis de la que havia estat la xicota del

cap de colla ara difunt. Sempre li havien cridat l’atenció aquells llavis molsuts, perfectament perfilats en els seus contorns i pintats d’un color vermell marronós que no sabia definir exactament, però discret i exu-berant a la vegada. A part d’aquest toc, el seu maquillatge era, per nor-ma, discret i elegant. No era estrany que sentís una atracció secreta per aquella dona. Amb 28 anys acabats de fer desplegava la seva feminitat de manera que no passava desapercebuda: llarga cabellera llisa i negra que li arribava fins a mitja esquena, que de vegades recollia en una llar-ga cua o una trena. Pell bruna, però no en excés, tot l’any. Ulls foscos i penetrants amb un toc lleugerament oriental i un cos perfectament proporcionat que modelava gràcies a les freqüents visites al gimnàs. Es notava, però, que hi havia una cosa del seu físic que no acabava de convèncer-la: l’estatura. No era pas una dona petita; el seu metre setan-ta desmuntava aquesta possibilitat, però l’augmentava calçant sempre sabates de tacó alt o amb plataformes. Una altra part important del seu aspecte era motiu de mirades masculines i enveges femenines. Sí, la seva forma de vestir tampoc passava mai desapercebuda. En realitat, ho tenia fàcil pel fet de portar una botiga de roba on s’oferia el darrer



crit en moda, moltes vegades abans fins i tot que a Barcelona. Tenia per costum vestir roba ajustada, generalment pantalons molt ben arrapats o faldilles prou curtes. Quan portava algun vestit més vaporós o roba més baldera no faltava una brusa ben escotada amb un sostenidors d’aquells que, com deia l’anunci, realcen el bust; com per exemple avui, que era blanca i, a més de l’escot, lluïa a mode de penjoll un rosari de pedreria negra. Senyal de dol? Qui ho sap?

—Bé, doncs —va interrompre el Mercadé—, us deixem fer. Ja ens anirem veient.

Mentre l’Anna i el que havia de ser el seu sogre marxaven, aquest últim va girar el cap en el darrer moment envers al Plàcid i va dirigir-li una mirada de menyspreu. Era evident que no li feia cap gràcia que el xiquet de cal Piula hagués tingut la gosadia d’aixecar-se i tocar la roba del seu fill. Però no era el moment ni el lloc. Ja tindria temps de fer-lo pagar per aquella insolència. I van marxar.

Després de quasi mig minut d’impàs en què ningú tenia gaire clar què dir ni què fer el Joan va reprendre la paraula. Tots es van girar cap a ell com si haguessin despertat d’un somni surrealista.

—Vinga, va! Que és tard i vol ploure. Ens trobem en un moment complicat. Ja sé que ara no és el millor moment per fer plans de futur però tenim compromisos i cal veure què fem. La mort del Ramon —féu una pausa— és un cop molt fort però cal que decidim què hem de fer. No sé si corro massa, però penso que no cal dir que hem de seguir en-davant, veritat? La vida continua i no ens podem aturar —mentre deia això tots van assentir amb el cap—. Doncs la primera pregunta que ens hem de fer és si sortim per la festa major, que ja tenim a tocar, o no. Què us sembla?

Després un altre moment de silenci en què ningú gosava contestar la pregunta del secretari —aquells silencis semblaven eterns. La Clara (una de les bastoneres més joves) finalment va sentenciar:

—Jo no sortiria. Penso que el Ramon es mereix que guardem dol.Immediatament va saltar el Plàcid:—Ni parlar-ne! El ball de bastons era mitja vida per al Ramon. Ell

no ho voldria. No recordeu quan hi va haver els aiguats i es va suspendre l’anada a l’ermita? Es va enfrontar fins i tot amb son pare. Jo dic que hem de sortir.



—Pero, Plàcid. Qué diran de nusatres la gent del poble? No ves que ha mort el nostre cap de colla i que es pensaran que no tenim respeto pels morts? —digué el Sócrates, un noi argentí que feia cosa d’un any que havia entrat a la colla i que, tot i que s’hi esforçava molt, encara tenia dificultats per parlar fluidament el català.

—Tens raó, Sócrates —va intervenir aquesta vegada la Camí, una al-tra bastonera—, però trobo que la reflexió del Plàcid és més encertada. El Ramon sempre deia que el ball de bastons està fet per persones, però que el ball està per damunt de les persones. És patrimoni del poble i la manca d’un bastoner, encara que sigui el cap de colla, no pot significar privar del ball la festa major. Tenim moltes altres opcions per recordar el Ramon: un homenatge, per exemple.

—També podríem sortir —va proposar el Joan— i portar un braça-let negre, com als partits de futbol. Algun cop ja s’havia fet, no?

—No a Cambrils. Però tampoc estaria malament fer-ho —digué el Plàcid—. De fet, recordo que el mateix Ramon m’havia explicat algun camí que a Sant Pere de Ribes, cap als anys 1940 o 1950, havien anat amb una corbata negra en senyal de dol.

Si algú en aquest país sabia alguna cosa de balls de bastons, aquest era el Ramon. El seu esperit inquiet i els coneixements científics que havia adquirit pel fet d’exercir com a advocat al Museu Arqueològic de Tarra-gona el feien idoni per investigar el tema. No és que fes d’arqueòleg, ni de bon tros, només era que es contagiava del coneixement acumulat en aquell temple de saber que atresorava tant i tant sobre el món romà. El Plàcid no tenia ni la ment desperta ni les ànsies del seu gran amic, però el contacte amb ell durant tants anys li havia encomanat alguna cosa.

—Bé, tots hem vist la primera foto que hi ha dels bastoners a Cam-brils, no? —requerí el Joan—. Als anys vint del segle passat portaven corbata. Per què no podríem, doncs, fer-ho naltros amb una corbata negra?

—Corbata? I per què no canviem el llaç al coll de sempre per un llaç negre? —preguntava la Jordina, una de les darreres incorporacions a la colla.

—Continuo dient que no hauríem de sortir —va insistir la Clara.—A la vista que hi ha parers tan contrastats penso que hem de votar.

A veure, que aixequi la mà qui…



El Joan encara no havia pogut acabar de formular els termes de la votació quan el va interrompre el Turbo, que era com els membres de la colla coneixien l’Òscar Gavilan, un dels bastoners ja veterans que sempre de manera mal dissimulada havia tingut ànsies de dirigir el grup, encara que el seu tarannà grimpador feia que la resta de membres no acceptessin el seu lideratge tot i que li professaven respecte per ser un dels picadors ja mítics per la seva força i agilitat.

—Joan, agraïm que vulguis posar les coses en ordre però, que jo sà-piga, encara ningú t’ha triat com a cap de colla ni res que s’hi assembli.

—Turbo, agraeixo que aclareixis el meu estatus amb la resta de com-panys —va replicar el Joan—, però, que jo sàpiga, encara no se m’ha deposat com a secretari i, a més, continuo viu. El nostre cap de colla és mort i som en un moment crític en el qual cal prendre decisions. Com a secretari que encara sóc em correspon propiciar que aquestes decisions es prenguin i que avui marxem cap a casa amb les idees clares, d’acord?

Per primera vegada en aquella reunió s’havia trencat l’ordre d’inter-venció i un murmuri s’havia apoderat de l’ambient, com si s’estiguessin fent apostes per veure qui guanyaria aquella discussió. No hi hagué rèplica per part de ningú i el Joan va poder exposar, per fi, els termes de la votació.

—Tornem-hi. Els qui pensin que hem de sortir aquesta festa major que aixequin la mà.

Dels setze assistents que hi havia, deu van alçar-la.—Deu. Ara que l’aixequin els qui pensin que no hem de sortir —va

requerir el secretari.Només tres mans alçades.—Tres… La resta són abstencions, no?Els tres que no havien aixecat la mà, entre els quals, paradoxalment,

també hi havia el Turbo, van assentir amb el cap.—Queda clar, doncs —continuà el Joan—: sortirem per la festa ma-

jor. Ja m’encarregaré de fer-ho saber a l’Ajuntament. Aquest matí m’han trucat per preguntar-m’ho. Ara el tema de la corbata, el braçalet negre o el llaç. Què fem?

Aquesta vegada el debat fou més llarg però menys agre que l’anteri-or. Acostumava a passar en aquesta mena de reunions en què els petits detalls es discutien durant llarga estona mentre que els temes transcen-



dentals es ventilaven en pocs minuts. Finalment es va acordar portar el braçalet negre al braç esquerre. La idea de la corbata agradava, però va semblar que era una mesura en excés dràstica. El que va costar ben poc de decidir fou la necessitat d’organitzar un homenatge a la memòria del Ramon. Sense posar una data fixa tots van trobar oportú que, un cop les coses estiguessin més estabilitzades, tornarien a parlar-ne.

Quan ja semblava que aquella trobada ja volia tocar a la fi va inter-venir novament la Jordina:

—D’acord. I també hem de triar cap de colla ara o ja ho farem més endavant?

La pregunta va caure lapidàriament sobre els presents. Les dues hores de debat juntament amb la visita del Mercadé havien fet oblidar aquest assumpte tan important.

Fins llavors, la figura del Ramon havia estat determinant. Ell era l’autèntic pal de paller que gestionava la vida del grup. El seu entusi-asme li permetia portar a terme molts projectes i durant el seu mandat s’havien assolit fites molt importants: aconseguir un local, haver anat a actuar a l’estranger quatre vegades en deu anys, augmentar el nombre de bastoners fins als trenta (cosa mai vista fins llavors), haver contractat una assegurança que cobrís l’activitat… i moltes altres que encara ha-gués volgut… si no hagués estat per l’Anna.

Aquesta gran gestió havia fet que els altres es despreocupessin força de com haver de manegar una entitat com aquella: el Ramon proposava una activitat i els altres donaven el parer (sempre afirmatiu) i a partir d’allà distribuïa les tasques a portar a terme. Ara els venia de nou ha-ver-se de plantejar que algú o altre ho fes, a excepció del Turbo, que veia com, per fi, se li presentava l’oportunitat de fer-se amb el poder.

Tal com havia anat el conciliàbul, era evident que corresponia al Joan de proposar que es prengués una decisió com aquella i era consci-ent que calia, però la seva part racional es veia superada per una mena de por que era incapaç de controlar. Volia i desitjava que hi hagués una fumata blanca que acabés aquella mena de conclave, però, i si la fumata era negra? I si no hi havia un candidat de consens capaç de tirar enda-vant amb la colla en un moment de creixement com el que es trobaven? Per altra banda, si deixaven la situació tal com estava, sense un cap visi-ble, el desgovern podia portar l’entitat a un carreró sense sortida. Calia



pronunciar-se. Al darrer moment va dir amb veu gairebé imperceptible, com si no volgués que l’escoltessin:

—Sí. Penso que hem de triar un cap de colla i penso, a més, que hem de fer-ho ara. Algun candidat o candidata?

Era l’hora del Turbo. Va aixecar la barbeta amb un somriure de su-ficiència mentre imaginava com l’aclamarien quan, finalment, ningú més s’oferís per assumir aquella responsabilitat. Mentre agafava aire per anunciar solemnement la seva candidatura es va avançar la veu del Só-crates.

—Yo creo que hauria de ser el Plàcid.Aquest últim va aixecar el cap que fins aquell moment havia mantin-

gut cot i va obrir els ulls com taronges, tot evidenciant la gran sorpresa que li havien provocat aquelles paraules. «Jo?», va pensar. Al mateix temps, al Joan se li il·luminava la cara mentre el seu cervell no deixava de repetir «És clar! El Plàcid! Com no se m’havia acudit abans?».

Per la seva banda al Turbo el posat li va canviar de manera radical, tot passant de l’optimisme i l’arrogància a la sorpresa i el desconcert mentre pensava «El Plàcid! Com no se m’havia acudit abans?».

Noves veus anaven afegint-se a allò que ja començava a ser un petit clam d’expressions com «Sí, sí, el Plàcid» o «Clar, home! El Plàcid». A cada nova intervenció ell anava mirant d’on provenia l’exclamació fins que va proferir:

—Ei! Ei! Calmem-vos una mica. I per què jo? Què us ha agafat ara?—És evident, amic meu —contestà el Joan—. Si hi ha algú que

pugui fer de cap de colla ets tu. Qui sinó era l’ombra del Ramon? Qui l’acompanyava i l’ajudava en totes les feines sinó tu? Encara que invo-luntàriament, has après durant aquests anys tot el que cal saber. Tu ets la persona ideal.

—Però jo no serveixo per manar. No m’agrada anar al davant de les coses. A mi m’agrada picar els bastons i ajudar quan se’m demani, com qualsevol altre. A més, ja tinc prou feina a casa…

Tots tenien clar que el cap de colla ja estava triat. Tan sols el Turbo anava a interposar alguna objecció que fou aturada per un cop de colze a les costelles, gentilesa de la seva veïna de cadira, abans que pogués articular cap paraula.



Tampoc van valer res les excuses i raons del Plàcid. A la fi hagué de claudicar i acceptar el càrrec. Quan hi accedí finalment el Joan li deixà anar:

—Primera feina que se t’encomana. Trucar al Gombau.—El president de la Federació?—En efecte. Ha enviat un correu donant-nos el condol i preguntant

qui era a partir d’ara el representant de Cambrils a la Federació. Au! Ite misa est.


NO ES PODEN DONAR - cossetania.com · 2017-01-18 · No es poden donar tants llangostos a la sibeca...

Documents

Transcript of NO ES PODEN DONAR - cossetania.com · 2017-01-18 · No es poden donar tants llangostos a la sibeca...