No marxis mai del meu costat

No marxis mai del meu costat

Violeta


2

Aquell dia tot va començar igual que sempre. A comissaria, ben bé una hora

abans del servei, em vaig asseure a una de les cadires del vestíbul de l’ABP1.

Sempre arribo una estona abans per només fer una cosa: observar. M’agrada

veure el moviment de la comissaria des d’una altra perspectiva. Sempre he

pensat que és com un gran trencaclosques on cadascú sap el lloc que li

pertoca i que, tot en conjunt, mostra un gran i bonic mosaic. Jo formo part

d’aquest entrellat i això em fa sentir orgullós. La meva feina és la meva passió:

ajudar a la gent.

Sempre he estat destinat a la Unitat de Seguretat Ciutadana i n’estic convençut

de que no hi ha millor lloc que aquest. Cap dia és igual. Els patrullers veiem de

tot i tractem amb tothom, tant amb persones sense sostre com amb grans

empresaris, amb nens que trobem al carrer que no han anat a l’escola com

amb persones d’edat avançada a les que els acaben d’estirar la bossa de mà.

Així va ser com vaig conèixer a la Teresa, una dona d’uns 70 anys mal portats

que vivia amb la seva mare quatre carrers més amunt de la comissaria. El dia

que la vaig veure per primer cop m’acabava de reincorporar de la baixa per

depressió degut a la mort de la meva mare. Mai a la vida havia faltat a la feina,

mai, però la seva mort em va deixar tan trasbalsat que era incapaç d’exercir el

meu lloc de treball amb la suficient responsabilitat. Tinc molt clar que un policia

es deu a les persones, a més, aquestes es mereixen que estiguis al 100% i jo

no ho estava. Estava enfonsat.

La mare va morir després d’una malaltia que es va allargar més del que els

metges preveien. Vaig estar-me dia i nit dels darrers mesos a l’hospital, al seu

costat, en aquella habitació esterilitzada i amb tanta olor a desinfectant que

acabava marejant.

1 L’Àrea Bàsica Policial és la unitat territorial bàsica definida per criteris operatius policials, i que té la seva seu en una

comissaria. Des d’aquesta, es donen els serveis policials bàsics en seguretat ciutadana i investigació.


3

No li deixava anar la mà, mai. Agafar la mà a una altra persona és la mostra

més gran d’afecte que es pot fer, més que un petó, més que una abraçada, em

deia sempre la mare. La mà és vital pel nostre dia a dia, per poder arribar a tot

arreu. Per això, en el moment que algú et dóna la mà i et mira als ulls amb

tendresa, t’està dient que deixa de fer-ho tot per tu. Et dóna la seva mà, que és

el més preuat que podem tenir.

Ella patia, agonitzava. En un moment de frustració per no poder fer res pel que

semblava inevitable que succeís des de feina setmanes, vaig agafar la jaqueta i

vaig sortir del Clínic. Necessitava aire.

Quan vaig tornar ella ja no hi era. Ho vaig saber al moment, la mare era morta.

Mirant el llit sense llençols i encara amb la forma del seu cos, vaig posar la mà

damunt el matalàs, nu. Ja no podia agafar la seva, perquè ja no hi era, havia

marxat del meu costat. En aquell moment hagués donat el que fos per

demanar-li que no marxés, que és quedés sempre amb mi.

Si tancava els ulls encara podia sentir la seva respiració pausada, cada cop

més lenta, que m’acompanyava en les nits en vetlla que estava al seu costat.

Però tot era fruit del record, doncs la mare havia marxat, per sempre. I ho va fer

quan jo no era al seu costat. En l’últim moment, no li vaig poder agafar la mà.

Aquest pensament em va turmentar constantment, dia i nit, fent-me culpable de

la meva marxa en el moment més crucial. Ara tant era els dies que havia

passat al costat d’aquell llit d’hospital, en el darrer moment jo no era al seu

costat.

Després d’uns mesos vaig decidir tornar a la feina. El brífing va ser com tornar

a la vida. El sergent comentant les novetats i exposant el que ens depararia el

torn. Tornava a ser a comissaria, tornava a ser a casa.

Va ser aleshores, enmig de la reunió prèvia al servei, quan el company de porta

va avisar-nos de que s’havia produït una estrebada dos carrers més amunt de

la comissaria. Pel que deia, havia donat l’avís un veí de la zona que havia vist


4

com un noi jove li havia estirat la bossa a una dona d’edat avançada. Ja

sabíem el que tocava: vehicle logotipat i prioritaris.

Al lloc dels fets hi havia una senyora asseguda en un portal, plorant

desconsoladament. Ens va explicar que venia del banc de cobrar la pensió de

la seva mare, quan de cop va sentir una pressió al braç i com algú li estirava la

bossa de mà. Allà hi duia tots els diners dels que disposarien per passar el

mes. No van passar ni dos minuts des que estava parlant amb ella quan es va

acostar la meva companya i ens va dir que havien trobat la bossa sostreta en

una paperera. Vam verificar el seu interior i, com era d’esperar, hi faltaven els

diners. La resta hi era, el delinqüent s’havia pres la molèstia d’agafar els diners

de dins la llibreta de la caixa i tornar a posar-la dins la bossa. La llibreta posava

que anava a nom d’una tal Cecília Saumell Codina i Teresa Ginesteres

Saumell. Mirant les fotos dels documents d’identitat vaig poder observar que la

Cecília deuria haver estat una dona molt guapa quan era jove.

Tot i que faltaven els diners no pensava denunciar-ho, i només repetia que

volia anar a casa, que vivia sola amb la seva mare que estava molt malalta.

Després de preguntar-li si volia anar al CAP2 va desistir del meu oferiment,

però no de que l’acompanyés a casa.

Mentre passejàvem, -perquè es va agafar del meu braç de manera tan

carinyosa que semblava que més que caminar, passegéssim-, em va dir que es

deia Teresa, cosa que jo ja havia verificat pel seu DNI. Jo em dic Carles –vaig

dir. La proximitat en les persones és un dels valors que fa que un policia sigui

un bon policia, n’estic convençut.

Un cop vam arribar al seu domicili vaig reconèixer en seguida la blocada de

pisos que, imponent, se’ns presentava al davant. La Teresa vivia al que

popularment s’anomenaven “les cases barates”. En una paret de l’edifici hi

havia una placa on s’hi anunciava l’organisme promotor, el nombre d’habitatges

i l’any de la construcció. Eren pisos construïts a un preu més baix per “El

Instituto Nacional de la Vivienda”, vestigis de l’època franquista, per a persones

amb pocs recursos.

2 El Centre d’Atenció Primària és l’edifici o lloc on la població és atesa en un primer nivell assistencial.


5

La Teresa no va voler de cap de les maneres que l’acompanyés fins a la porta

del seu pis, que no volia causar tanta molèstia a un policia tan ben plantat.

Després d’acomiadar-nos i preguntar-li per darrer cop si volia denunciar els

fets, ella em va agafar les mans entre les seves, em va mirar els ulls amb

tendresa i em va dir: gràcies. Després d’aquell dia la Teresa i jo no vam tornar

a coincidir.

Tot plegat fins que un matí del mes de març vam rebre a la comissaria una

trucada d’un veí del bloc de “les cases barates”, alertant que just al pis de sota

del de casa seva semblava sortir una pudor bastant ofensiva. Quan tens aquest

tipus de requeriments t’esperes el pitjor, i normalment la intuïció i l’experiència

de molts anys no fallen.

Arribats al lloc, molta gent estava abocada al replà on es trobava la porta del 4t

2a. Era cert que del darrera d’aquella porta en sortia certa olor, diguem-ne,

preocupant. Ens va costar localitzar al veí que havia trucat entre tant

rebombori, doncs tothom volia explicar la seva versió dels fets, i seria difícil

definir quina era la més inversemblant. Quan vam aconseguir parlar amb el

requirent ens va explicar feia molts dies que no veia ni a la Teresa ni a la

Cecília, les veïnes del pis de sota. Això ja l’havia deixat preocupat, però la seva

angoixa havia augmentat quan va passar per davant del pis i va sentir aquella

fortor tan característica. Els que hem tingut la desgràcia de veure cadàvers ja

morts de fa dies sabem de què parlem. És una olor característica que se’t

queda gravada a la memòria per sempre més. Si tanco els ulls i inspiro crec

que puc arribar a sentir-la, encara que no estigui davant una situació així.

Pocs segons després de trucar al timbre la Teresa em va obrir amb cara de

sorpresa: Què hi fas aquí, Carles?- em va dir. La seva pregunta em va deixar

tan fora de joc com la fortor que sortia de casa seva. Era realment insuportable

i quasi impossible respirar aquell aire putrefacte. Era evident que hi havia

alguna cosa dins d’aquell pis que no rutllava. La trucada dels veïns alertant de

la mala olor que feia l’escala i que semblava provenir del pis de la Teresa era

més que justificada. Si la pudor ja es podia apreciar des del replà de l’escala,

quan la porta es va obrir va ser com si una bufetada em colpegés en plena


6

cara. Vaig preguntar-li si li feia res que entréssim i xerréssim una estona. Ella,

després de vacil·lar un moment, va acceptar.

Es sentia la televisió de fons, potser les notícies. En aquell pis semblava que el

temps s’hagués aturat als anys 60. Els mobles eren més que passats de moda,

el paper de les parets tenia taques de resclosit, i el sostre estava ple

d’humitats. El pis era humil, però estava net i endreçat.

A mesura que anàvem caminant cap al menjador la pudor es feia més

enganxosa. Jo tenia la sensació de que se m’havia quedat impregnada al nas,

perquè cada cop que respirava la sentia més endins. Fins i tot tenia la sensació

de que la roba estava quedant impregnada d’aquella fortor. De cop la vaig

veure, allà asseguda i tapada amb el que deuria haver estat una manta en

èpoques millors: la Cecília. No en podia ser cap altre, doncs la Teresa havia dit

el primer cop que ens vam veure que vivia amb la seva mare.

La Teresa va fer com si res i es va asseure al costat del cadàver posant-li bé la

manta. Déu del Cel, aquella dona era morta i de feia uns quants dies, per no dir

setmanes. Ni tan sols estava inflada, ja havia passat aquesta fase, sinó que

estava ben bé com es diu col·loquialment “a la pell i l’os”, però en aquest cas,

sense quasi pell.

És cert el que es diu dins l’argot policial de que “al carrer s’hi veu de tot”. Al

llarg de la meva carrera professional he hagut de fer front a suïcidis, violacions,

maltractaments, baralles, accidents de trànsit... Però no t’acabes d’acostumar

mai a una situació així. La Cecília semblava estar a la fase seca del procés de

descomposició.

Sempre m’ha cridat l’atenció la tafonomia, del grec taphos, que significa tomba.

És la ciència que estudia la descomposició dels cossos i a on s’hi descriuen

tres processos de descomposició: fresc, inflat, degradació activa i avançada, i

sec. El fresc és la fase que comença just després de parar-se el cor. Al no

bombejar la sang, fa que el cos perdi color i resti en livor mortis. Aquesta fase

en si és la que menys poc afectar de veure, ja que és com si la persona

estigués dormint. A la que passen uns minuts els músculs queden rígids i ens


7

trobem que és difícil moure el cos, doncs ja ha entrat en rigor mortis. Finalment

el cos perd temperatura i es queda fred, arriba l’algor mortis.

El cos inflat és tan evident que fa mal als ulls. No sembla que tinguis una

persona al davant, més aviat una espècie de globus amb extremitats que

surten del mateix. La roba arriba a esclatar per culpa de la pressió del cos i en

general fa angúnia de veure.

En la fase de degradació hi ha una pèrdua de massa del cos, cosa que fa

l’efecte contrari que en l’inflat. I per últim, en la fase seca al cos ja només hi

queden la pell, evidentment seca, els cartílags i els ossos.

Mentre jo estava repassant mentalment tot el que havia après en les meves nits

després d’un torn difícil i d’un o altre mort pel mig, la Teresa seguia asseguda al

costat de la seva mare, fins i tot distraient-se i oblidant que érem allà mirant la

televisió que tenia al moble del davant del sofà. Hi feien les notícies i estaven

informant d’un nou atac a la franja de Gaza.

Em vaig acostar a la Teresa, intentant captar la seva atenció i aguantant les

arcades i el fàstic que em produïa aquella situació. Li vaig agafar la mà i li vaig

preguntar si es trobava bé. Ella em va mirar amb els ulls velats, potser de tan

plorar, potser de no dormir. La mare és morta -em va dir-. Ho sé –li vaig

respondre. No vull que us l’emporteu, no vull que em separeu d’ella. Jo he de

cuidar-la i estar sempre al seu costat, ella m’ho va demanar –em va contestar.

Com afronta un policia, una persona humana, una situació així? Per més

tècniques i orientacions per donar males notícies que et descriguin a l’Escola o

als PNT3, com pots fer-li entendre a aquella persona que aquella situació

d’absoluta insalubritat s’havia d’acabar, que no era normal, que immediatament

a continuació passaria els dies tancada en un psiquiàtric per boja... No, això

últim no li podia dir, però sabia que succeiria.

Veia a la Teresa i em veia a mi, amb aquells ulls sense vida, cansats de tantes

llàgrimes i de tantes nits sense dormir. Em veia incapaç de fer-li entendre que

la seva situació havia canviat, que ja mai tornaria a ser com era, perquè entenia

3 Els procediments normalitzats de treball són procediments escrits que recullen les normes bàsiques que han

d’emmarcar l’actuació operativa de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra en qualsevol dels seus àmbits de responsabilitat i descriuen de forma detallada les accions que s’han de dur a terme.


8

el dolor d’aquella dona. Entenia que no es volgués separar de la seva mare,

perquè jo no m’hagués separat mai de la meva si hagués pogut. M’hagués

quedat abraçat a ella com segurament ho havia estat fent durant setmanes la

Teresa. Comprenia el seu dolor, el comprenia tant...

Fins i tot va arribar un moment en el que ni sentia la pudor del cadàver. Només

la veia a ella, la Teresa, asseguda al sofà agafant-me les mans i demanant que

no la separés de la seva mare.

Estava tan immers en la situació que ni em vaig adonar que entraven els

companys d’investigació, els de científica i els treballadors de la funerària. El

pis es va omplir de gent, i alguns feien fotos. Quina imatge més dantesca veure

aquella situació. Nosaltres, els vius, darrera la càmera, veient com la Cecília

era la protagonista del moment, com una model que posa per una revista de

moda. Però la model no es movia, no somreia, no donava cops de cabellera

per fer-se més seductora. La Cecília estava quieta, ni tan sols tenia ulls per

mirar-nos.

Després de tota la sessió fotogràfica van retirar la manta que tapava la Cecília

i d’allà hi van caure tot tipus de cucs, alguns encara vius, d’altres tan morts com

la seva propietària. La Cecília només era això, un esquelet assegut en un sofà

foradat i brut, tapada amb una manta que amb prou feines s’aguantava

sencera. Van posar el cos, o més ben dit el que quedava d’ell, dins la bossa

negre que sempre m’havia fet posar els pèls de punta, i se’l van emportar. Mai

més la Cecília tornaria a entrar a casa seva. Havia marxat per sempre, ara si.

Era el moment de que nosaltres també ens n’anéssim. No podia allargar més

aquella situació. Ja res més calia fer en aquella casa. Ja hi havia hagut prou

patiment per part de tots.

És curiós el buit que deixa un cos, encara que sigui mort, en una casa. Vaig

sentir aquella buidor, la vaig notar igual que en l’habitació de l’hospital on va

morir la meva mare.

I la Teresa... pobre Teresa... De cop la vaig mirar i semblava que li haguessin

caigut 20 anys al damunt. Les arrugues se li havien profunditzat; els ulls,

enfonsat; i els cabells semblava que els tingués més blancs que feia 20 minuts


9

quan havia vingut a obrir-nos la porta. Ara tocava el moment de la veritat,

aquell en el que és difícil estar preparat, i és comunicar-li a l’altre quina és la

situació actual. La mare de la Teresa ja no formava part de la seva vida.

S’havia quedat orfe.

Les mans em van començar a suar no sé si d’angúnia, de nervis, o perquè

simplement les tenia des de feia ja massa estona enclaustrades entre les mans

de la Teresa. De cop, la Teresa va canviar la mirada. Em va mirar com si fos un

estrany i es va posar a cridar a la seva mare, buscant-la per tot el pis amunt i

avall. Li va agafar un atac d’angoixa, li estava sortint tot el que havia retingut

durant vés a saber quant de temps. Em vaig aixecar i corrents la vaig agafar pel

braç. Ella es va abraçar a mi i vam caure tots dos de genolls al terra, somicant.

Ella per la mort de la seva mare, jo, per la mort de la meva. No sé quanta

estona vam estar així, plorant per unes persones que ja no podien escoltar-nos.

Per mares que havien estat tan importants per nosaltres i que ja no tornaríem a

veure. Quan va entrar la companya dient que l’ambulància era al carrer

esperant, va trobar a la Teresa recolzant el seu cap a les meves cames, i jo

acariciant-li els cabells. Hem de marxar -va dir l’agent.

Quan ens estàvem aixecant del terra i encaminant-nos cap a la porta va sonar

al pis de dalt Lacrimosa4 del Rèquiem de Mozart. Coneixia a la perfecció

aquella peça, i més encara la que estava sonant, dirigida per George Solti. Els

violins ploraven la mort de la Cecília.

Que oportú. No podia haver millor cançó per a què la Teresa s’acomiadés de la

seva mare.

Dia de tristesa aquell

En que ressorgirà de les seves cendres

L’home per ser jutjat

Així que tingues pietat, oh Déu, d’ell

Compassiu Senyor Jesús

Atorga-li descans. Amén.

4 http://youtu.be/BUj8Elw-gNg

http://youtu.be/BUj8Elw-gNg

http://youtu.be/BUj8Elw-gNg


10

Allà s’acabava tot, una vida, una història, un capítol més dels milions de

capítols que s’escriuen cada dia en la vida de les persones. La Cecília marxava

de casa seva i descansaria en pau. I la Teresa... la Teresa acabaria

segurament els seus dies en un hospital psiquiàtric qui sap si pensant que

estava fallant a la seva mare per no ser al seu costat.

Violeta

No marxis mai del meu costat

Law

Transcript of No marxis mai del meu costat