Noves families i polítiques públiques_Comas d'argemir 2008

Hi ha polítiques públiques adreçades a les novesfamílies? Respondre aquesta pregunta vol dir fer-se’n d’altres. En primer lloc, partim del supòsit queels canvis recents de la família són tan importantsque ens referim a les “noves” famílies per contrastamb les famílies “tradicionals” (els dos termes, percert, són relatius i no resisteixen el pas del temps).Es reconeixen des de l’esfera política les noves rea-litats familiars i, en cas afirmatiu, són subjecte d’in-tervenció? Per tant, hem d’analitzar les polítiquespúbliques existents i el grau de compromís de l’es-tat amb el benestar dels seus ciutadans. En quèconsisteixen, en definitiva, les polítiques de suporta les famílies?

Les polítiques familiars constitueixen un àmbitpropi dins de les polítiques públiques de protecciósocial que s’han desenvolupat especialment a Euro-pa i que sobretot en els darrers anys han pres mol-ta entitat i importància. De fet, algunes mesures depolítica familiar s’iniciaren molt abans que sorgísaquesta denominació específica, com els permisosde maternitat retribuïts, per exemple, que daten jade finals del segle XIX. Les actuacions dels estatsen aquest terreny responen a diversos objectius,com contrarestar el descens de la natalitat, prote-gir la infància, o incrementar la qualitat de vida.En sentit restringit, les polítiques familiars se cen-tren en les prestacions econòmiques pels fills menorsdependents i la conciliació de la vida laboral i lafamiliar. Però també tenen un significat més ampli(que és el que prefereixo utilitzar) que integra lespolítiques que incideixen en el benestar de les famí-lies, en la formació de noves famílies, en l’atencióa la infància, en la protecció dels membres més vul-nerables, en la igualtat entre homes i dones, i quetambé inclouen, lògicament, les polítiques de con-ciliació i les prestacions econòmiques.

La família és una institució pública, perquè ésmés del que es desenvolupa en l’àmbit privat, jaque compleix importants funcions vitals per a l’in-dividu i la reproducció social. La família té funcionsassistencials que asseguren la protecció social i lacura dels seus membres. També transmet l’herèn-cia social i condiciona la ubicació i mobilitat socialdels seus fills. En la història recent part d’aquestesfuncions han estat assumides per l’estat i pel mer-cat, i vull subratllar especialment el paper de l’es-

74

Hi ha polítiquespúbliques adreçades a les noves famílies? Es reconeixen des del’esfera política les novesrealitats familiars i, en cas afirmatiu, sónsubjecte d’intervenció?En què consisteixen, endefinitiva, les polítiquesde suport a les famílies?Les polítiques familiarsconstitueixen un àmbitpropi dins de lespolítiques públiques deprotecció social ques’han desenvolupatespecialment a Europa i que, sobretot en elsdarrers anys, han presmolta entitat iimportància, polítiquesque, inserides en unsmarcs més amplis,integren accions queincideixen en el benestarde les famílies, en laformació de novesfamílies, en l’atenció a lainfància, en la protecciódels membres mésvulnerables, en laigualtat entre homes idones, i que tambéinclouen, lògicament, lespolítiques de conciliaciói les prestacionseconòmiques.

Are there any public policiesthat are aimed at the newfamilies? Are the new familyrealities recognised by thepolitical sphere and, if this isso, are they subject tointervention? In short, whatdo family support policiesconsist of? Family policyconstitutes a distinct part ofsocial protection policies thathas developed especially inEurope and that, particularlyin the last few years, hasbecome increasinglyimportant. These are policiesthat, within a widerframework, integrate actionsthat affect family welfare, theformation of new families, theattention to children,protection of the mostvulnerable members, equalitybetween men and women, andthat also include, logically, thepolicies of conciliation andeconomic benefits.

Dolors Comas d’ArgemirUniversitat Rovira i Virgili

Noves famílies i polítiques públiques. La situació a Catalunya

01 Dossier:01 Dossier 15/2/08 12:54 Página 74

tat, perquè les polítiques públiques, especialmentles de protecció social, fan possible la individuaciói un major ventall de les oportunitats per als dife-rents membres de les famílies. D’aquí que els can-vis en la família hagin d’analitzar-se no sols a par-tir de la seva composició i relacions internes, sinótambé de la seva articulació amb les institucionsque contribueixen amb ella a la reproducció social.

Les polítiques públiques orienten les estratègiesindividuals i tenen una enorme repercussió en l’or-ganització de la vida quotidiana. Fan possible, amés, que les persones siguin menys dependents dela família per resoldre les situacions d’adversitat ovulnerabilitat

El reconeixement social i polític de lesnoves famílies

Perquè hi hagi polítiques familiars adreçades anoves famílies, cal que hi hagi el reconeixementsocial i polític que les “noves famílies” existeixen;avui això vol dir considerar com a família una grandiversitat de models i formes de convivència i ques’actuï a partir d’aquesta diversitat.1 No sempre ésaixí, perquè les polítiques familiars poden anaradreçades a preservar el model de família tradi-cional, i les formes de convivència que no respo-nen als seus trets no gaudeixen aleshores de pro-tecció. La diferència entre les polítiques progressistesi les conservadores rau justament en aquest graud’acceptació de les realitats existents, amb criterismés amplis i inclusius les unes; més restringits iexcloents les altres. No hi ha polítiques familiarsneutres, i com la família és una institució on es pro-jecten ideologies i valors, les actuacions en relacióamb la família potencien uns determinats modelso uns altres. De fet, les polítiques públiques, peracció o per omissió, orienten les estratègies indivi-duals, condicionen els models de família prevalentsi tenen una enorme repercussió en la vida quoti-diana.

Però res no es dóna en termes absoluts. La socie-tat és plural i complexa, de manera que noves for-mes de família conviuen amb models vells. Tambél’espectre polític és plural i complex, les majoriesgovernamentals canvien i introdueixen noves polí-tiques que difícilment anul·len les preexistents,

sinó que s’hi sobreposen o substitueixen en part.Acostuma a passar, doncs, que hi ha dimensionsde les noves realitats familiars que són assumidesfàcilment i d’altres no; o que són assumides peruna part de la població, i d’una altra no. Els règimsdictatorials són força monolítics en la seva con-cepció de la família. Els règims democràtics són res-pectuosos amb les opcions personals, encara que,com he indicat, els governs conservadors o els pro-gressistes apliquen polítiques diferenciades. Enqualsevol cas, el context sociopolític i el tipus d’es-tat de benestar en què s’insereixen les interven-

75

1. Hi ha una nombrosa bibliografia sobre les “noves famí-lies”. Destaquem aquí pel seu caràcter general els treballsde Brullet (2006), Commaille i Martin (1998), Comas d’Ar-gemir (1997, 2007), Finch (1998), Flaquer (1998a, 2007),Gullestad i Segalen (1995), Roigé (2006), Théry (1998),Yonnet (2006). A més, hi ha moltes altres publicacionsdedicades a dimensions específiques dels canvis familiars.

La protecció social a Europa és un dels fonaments del seu estat del benestar i, en concret, les polítiques d’ajut i protecció a les famílies.


cions públiques sobre la família són dimensionsfonamentals. Les representacions culturals sobrela família i què han de fer els seus membres s’in-sereixen en aquesta dinàmica.

Un exemple d’aquesta complexitat en l’assumpcióde noves realitats familiars per part dels poderspúblics és el cas de les parelles homosexuals. Lesregulacions de les unions homosexuals i de l’a-dopció per part d’homosexuals han anat general-ment acompanyades de polèmiques vives. Teniml’exemple recent d’Espanya, on la regulació delmatrimoni homosexual (any 2005), originà mani-festacions al carrer en contra, amb el suport de sig-nificatius sectors de l’Església catòlica i dels partitsconservadors. També el tractament legislatiu delfenomen presenta grans diferències a Europa. Segonsla gradació en l’acceptació i regulació de les pare-lles homosexuals es poden distingir quatre grups:1) cap tipus de regulació: Itàlia, Irlanda, Grècia,Àustria i Luxemburg, i la majoria de països recent-ment ingressats a la UE; 2) regulació de les pare-lles de fet, que inclouen les homosexuals i les hete-rosexuals (Portugal, França, Catalunya i algunescomunitats autònomes), 3) reconeixement de lesunions civils homosexuals, que s’equiparen al matri-moni civil però que són regulades a part (Dina-marca, Suècia, Alemanya, Finlàndia, Regne Unit),i 4) el matrimoni homosexual, reconegut sense dis-tincions específiques en el mateix marc legislatiuque regula el matrimoni civil (Holanda, Bèlgica,Espanya). També hi ha diversitat pel que fa a l’a-dopció: per no anar més lluny, a Catalunya les pare-lles homosexuals poden adoptar, a Espanya no(encara que els seus membres individualment hopuguin fer). Aquestes diferències en reconeixe-ment tenen conseqüències, lògicament, en l’accésa les prestacions i serveis derivats de les polítiquesde suport a les famílies.

Hi ha molts altres exemples: el divorci, la igual-tat dels fills nascuts dins o fora d’una relació matri-monial, la cohabitació, les famílies monoparentals,les famílies amb infants en acolliment o adopció,les famílies nombroses... són fets que ja fa anys queestan reconeguts. N’hi ha en què aquesta regula-ció s’ha produït més recentment, com la de les pare-lles homosexuals, o les adopcions internacionals.La custòdia compartida dels fills en cas de divorci

és subjecte de debat a Espanya; mentre que hi hapaïsos on hi és fa temps. La violència contra lesdones en l’àmbit domèstic és un d’aquells dominisque ha adquirit visibilitat i és objecte d’interven-ció mentre que fa uns pocs anys es considerava unafer privat i una conseqüència no desitjada, peròpossible, de les relacions conflictives en una pare-lla. Generalment les polítiques públiques acostu-men a anar per darrere de l’emergència de novesnormes de relació social i familiar.

Per tant, el reconeixement de les noves realitatsfamiliars en una societat és, de fet, un procés, i lesque podem observar en un determinat momentsón fruit de la interrelació del context sociopolític,les polítiques públiques i les representacions cul-turals. En el cas d’Espanya, la família i el benestarestan en un procés inacabat de reajustament, coma fruit de les transformacions socials i de les novesformes d’intervenció política que s’iniciaren en latransició democràtica i que arriben fins a avui. Lesrealitats familiars emergents són fruit de la dialèc-tica entre les dinàmiques socials i les polítiquespúbliques.

Les dinàmiques familiars a Catalunya

La família a la Catalunya de l’any 2007 està llunyd’assemblar-se, i hi contrasta fortament, a la quehi havia tan sols quaranta anys enrere, quan enca-ra era vigent el règim franquista i el model de famí-lia (el que en diem ara “tradicional”) estava moltclar: nucli conjugal i fills, orientada a la reproduc-ció, l’home proveïdor d’ingressos i la dona dels tre-balls domèstics i d’atenció. Era un model únic, i elscasos que no responien a la norma eren conside-rats desviacions o una fatalitat del destí. Que unadona obrera hagués de treballar indicava que elsalari del marit no era suficient i que l’home nopodia complir amb la seva missió. Un matrimonisense fills no feia família. Ser solter o soltera indi-cava una mancança: no haver-se pogut casar. Unhomosexual era vist com una persona desviada omalalta. Una mare soltera era motiu de vergonyai oprobi. La dona que volia treballar, conduir, viat-jar a l’estranger o obrir un compte corrent neces-sitava permís del marit. No existia el divorci. Elsmètodes de contracepció estaven prohibits, perquè

76

Les polítiques públiques d’ajut a les famílies han significat un notable canvi si es compara amb

la situació de mitjan segle XX en què la desprotecciósocial era la norma en el cas de la família.


no hi havia d’haver sexualitat fora del matrimoni,ni fora de la intenció reproductiva. El trajecte vitalde les persones quedava, doncs, clarament esta-blert: de la solteria al casament, la paternitat i mater-nitat, i al cap d’uns anys la viduïtat. Tot això avuisembla la prehistòria, però no parlem de tan lluny.Recordem, per exemple, que la píndola anticon-ceptiva es va autoritzar l’any 1974, que les discri-minacions de les dones amb relació a l’adulteri, lapàtria potestat o l’administració de béns no es vanabolir fins a l’any 1975 o ja en plena democràcia,i que la legalització del divorci no es produí fins al’any 1983... Tenint en compte aquesta proximitattemporal, podem dir que a Catalunya i a Espanyaels canvis en la família han estat vertiginosos, unaveritable explosió de diferents opcions personalsdavant el model rígid i monolític dels anys ante-riors, de manera que s’equiparen a la situació delspaïsos més avançats d’Europa.2

Les dinàmiques familiars actuals a Catalunya expressen les tendències següents:

1) La família tradicional ha perdut pes relatiu icentralitat social. El model basat en l’aportació d’unsol salari per part de l’home i la dedicació exclusi-va de la dona al treball familiar és avui minorita-ri. Predomina en canvi la família on home i donafan feines remunerades, amb els canvis que aixòha representat en l’organització de la vida domès-tica i en les relacions de parella, que actualment és

més igualitària, més negociada, també més fràgil,amb la crisi subsegüent del model patriarcal.

2) Les formes de convivència familiar s’han diver-sificat i configuren un escenari força heterogeni iplural. Aquesta diversitat també és present en latrajectòria de vida de les persones, que no segueixun itinerari únic, sinó una successió de diferentssituacions familiars. Avui a Catalunya, com passaen molts països de la Unió Europea, la suma dellars unipersonals, unigeneracionals i monoparen-tals, de parelles de fet i parelles d’un mateix sexeés ja una complexa realitat social majoritària.

3) Les situacions de dependència s’han incre-mentat, com a resultat de l’allargament de la vidai també del major nombre de discapacitats. S’ex-pressen les contradiccions d’un model assistencialbasat en la família i més en concret en les donesen la família, la qual cosa resulta actualment insos-tenible, tant per les ocupacions i prioritats de lesdones, com per la demanda d’autonomia personalde la gent gran. És un dels aspectes que tradueixles dificultats a superar les desigualtats i segmen-tacions de gènere.

4) Persisteixen i fins i tot s’agreugen les des-igualtats entre famílies i l’exclusió social que té elseu origen en situacions de precarietat i de deses-

77

2 Vegeu Cabré (1999), Flaquer (1998b i 2002) i Roigé(2002, 2006)


tructuració familiar. L’exclusió social es fa espe-cialment present entre els treballadors amb menysnivell educatiu. La pobresa infantil n’és una con-seqüència directa.

Les polítiques públiques de família a Espanya i a Catalunya

Durant els primers anys de la democràcia i durantla dècada dels anys 80 i 90 del segle passat el governdel PSOE va emprendre reformes substancials enl’àmbit de l’Educació, la Sanitat i les Pensions, con-figurant els actuals sistemes d’accés universal i d’in-dividuació dels drets. Però les polítiques de serveissocials i familiars quedaren endarrerides. Es des-envoluparen sobretot les polítiques de gènere, apartir de l’important paper que jugà l’Instituto de laMujer. Sense ànims de simplificar, i a efectes delque aquí ens interessa, es van potenciar les actua-cions per aconseguir una major participació de lesdones en l’àmbit laboral, social i polític, aconse-guint avenços significatius en aquest camp. La famí-lia, però, no fou directament subjecte d’interven-ció, perquè no era aquest l’objectiu prioritari. Enun moment en què la família tradicional s’esmi-colava i molta gent optava per formes de convi-vència alternatives es considerava que no era opor-tú protegir la família, identificada amb el modeltradicional, el model que contribuïa a la desigual-tat de les dones. Contradictòriament, la manca depolítiques familiars representà una major pressióen feina i tensió per a les dones, que sumaven lesnoves activitats a les antigues responsabilitats fami-liars. El govern del Partit Popular sí que va fer dela família un eix important del seu discurs i de laseva intervenció política. Durant el mandat del PP(1996-2004) es va aprovar la llei de conciliacióentre la vida familiar i laboral, i s’introduïren novesprestacions econòmiques i mesures fiscals. Les polí-tiques públiques, en aquest cas, anaven dirigides areforçar els rols tradicionals de gènere (segons lesquals havien de ser les dones les que havien deconciliar treball i família, i no els homes), a afavo-rir especialment els grups socials solvents (dismi-nuint la progressivitat fiscal) i a mantenir els modelsfamiliars tradicionals, tot evitant reconèixer lesnoves realitats emergents.

En el cas de Catalunya cal afegir el paper de CiU,que governà entre 1980 i 2003. La Generalitat deCatalunya té competències exclusives en serveissocials, però en aquests anys pràcticament no esdesenvoluparen polítiques de família. La formaciónacionalista va mantenir durant el seu mandat undiscurs enaltit en favor de la família, basat en elmanteniment dels seus rols clàssics, de caràcternatalista i organitzada a partir de les desigualtatsde gènere. La família era una referència ideològi-ca forta, i el govern conservador li atorgà una con-fiança permanent en el paper de proveir assistèn-cia social i material als seus membres. Els poderspúblics esdevenien, així, subsidiaris respecte a lafamília en la tutela i protecció dels individus; d’a-quí que el fort suport moral a la família no es tra-duís en suport material, que les polítiques familiarstinguessin un caràcter residual i que es generessinpocs serveis públics de família. De fet, la llei desuport a les famílies, que és ambiciosa en plante-jaments, no s’aprovà fins a l’any 2003, en unmoment en què ja es preveia la possibilitat d’al-ternança política, just en el darrer any de govern.

Els anys recents es caracteritzen per la constitu-ció a la Generalitat de Catalunya d’un govern con-format per partits d’esquerres (PSC, ERC, ICV-EUiA)(finals de l’any 2003), i per la recuperació per partdel PSOE del govern espanyol (2004), cosa que hasignificat una reactivació de les polítiques de gène-re i també de polítiques socials, relacionades en elcas que ens ocupa amb els serveis socials i l’aten-

78

A hores d’ara, les realitats familiars emergents són el resultat de l’accelerat procés entre les dinàmiques socials –famílies hetero/homo/monoparentals– i les polítiques públiques –reconeixement de les noves famílies, ajuts…


ció a la dependència, amb un major esforç pressu-postari per afrontar-los.

Presentaré a continuació aquesta mateixa evo-lució política des d’una altra perspectiva, a partirdels grans eixos de les polítiques socials i de famí-lia.3 Són els següents:

1) Les polítiques de gènere. Cal destacar les polí-tiques de gènere sobre totes les altres per la sevaforta incidència en la vida social i en les dinàmi-ques familiars. De fet, s’erigeixen en el centre neu-ràlgic de les polítiques socials i familiars a Espan-ya. S’inicien amb el govern del PSOE a finals delsanys vuitanta amb els successius plans per a la igual-tat d’oportunitats entre homes i dones, les conti-nua el PP amb l’aprovació de la llei de conciliacióde la vida laboral i familiar (1999), i culminen ambla recent aprovació de les lleis contra la violènciade gènere (2004) i d’igualtat entre homes i dones(2007). A Catalunya es promulga l’any 2006 unallei de conciliació força avançada per als treballa-dors i treballadores de les administracions públi-ques. Són actuacions que tenen les dones com asubjecte principal, però que de forma tímida intro-dueixen disposicions adreçades als homes, com elpermís de paternitat. Aquestes polítiques responena les demandes d’igualtat i a les noves realitats queexperimenten les dones, i aconsegueixen avençosimportants en el camp de la participació laboral opolítica, però no aconsegueixen superar les des-igualtats ni les segmentacions de gènere, que tam-bé tenen la seva expressió en el marc familiar.

2) La natalitat. Espanya i Catalunya tenen elsíndexs de fecunditat més baixos d’Europa, cosa quegenera la preocupació dels governs. S’intenta tren-car la tendència amb la introducció de prestacionseconòmiques i mesures fiscals, especialment durantel govern del PP. L’any 2003, per exemple, s’intro-dueix el pagament mensual de 100 euros per a lesmares treballadores amb fills menors de 3 anys,que resulta una mesura molt polèmica perquè man-té implícitament el model tradicional de les res-ponsabilitats domèstiques. La prestació s’afegeix ales que s’atorguen per fill a càrrec a les famíliesamb ingressos baixos. Les mesures fiscals, per laseva banda, afavoreixen les famílies en funció delnombre de fills, però, en disminuir la progressivi-

tat fiscal, contribueixen a incrementar les des-igualtats entre famílies. A Catalunya s’introduei-xen l’any 2000 desgravacions fiscals pel naixementdel segon fill o posteriors. A més, les prestacionseconòmiques s’estenen a tothom que tingui fillsmenors de 3 anys, o de 6 en determinats casos(famílies nombroses, monoparentals, etc.), i se n’in-corporen d’altres (per part múltiple, reproduccióassistida, adopció internacional) condicionades alnivell de renda. Aquestes prestacions es van ini-ciar l’any 1999, quan governava CiU, i es mantin-gueren i incrementaren per part del govern cata-lanista i d’esquerres que el succeí. En el seu conjuntles prestacions econòmiques són baixes, tant si escomparen amb allò que pretenen contrarestar, labaixa natalitat, com amb els nivells existents end’altres països europeus.

Les escoles bressol, per a infants de 0 a 3 anys,han estat impulsades sobretot pels ajuntaments.Les taxes de cobertura són molt baixes (encara quesuperen àmpliament les existents en la resta d’Es-panya), i pràcticament són inexistents altres ser-veis per als infants i adolescents des de la iniciati-va pública.

3) La cura i assistència a les persones amb depen-dències. Aquesta dimensió ha entrat molt recent-ment en l’agenda política i, per tant, és la menysdesenvolupada. En el cas d’Espanya cal conside-rar-la una dimensió important de les polítiques desuport a les famílies, donada l’elevada implicacióde la família en la cura de les persones adultesdependents. Cal destacar l’aprovació de la Llei dedependència (2006) i el Projecte de llei de serveis

79

3. Vegeu també Alberdi (1997), Brullet (2002), Brulleti Parella (2001, 2006), CIIMU (2004), Colominas (2002),Comas d’Argemir (1994, 2002), Flaquer (2000, 2002), Fla-quer i Brullet (2006), Iglesias de Ussel i Meil Landwerlin(2001), Navarro (2003)

La realitat de la família a principis del segle XXI

a Europa Occidental contrasta amb el model «únic» defamília de fa solament tres o quatre dècades i, en el cas

d’Espanya i Catalunya, encara més per tot el que comportava el règim franquista en tots els ordres.


socials de Catalunya que està en fase de tramita-ció parlamentària. Lògicament no ha passat tempssuficient perquè hagin pogut tenir incidència direc-ta en les famílies.

4) Regulació de noves realitats familiars. El reco-neixement de les parelles de fet es fa per primeravegada a Catalunya l’any 1998; a Espanya es pro-dueix l’any 2003. Cal destacar també les modifi-cacions introduïdes en les lleis que regulen les sepa-racions i els divorcis (2005), la llei sobre tècniquesde reproducció humana assistida (2006) i el reco-neixement del matrimoni homosexual (2005). Lallei catalana de suport a les famílies (2003) incloucom a destinataris de les mesures de suport tantles famílies basades en una relació matrimonialcom en unions estables de parella. Actualment s’a-torguen prestacions econòmiques a situacions tandiverses i algunes tan noves com les famílies mono-parentals, els parts múltiples, la reproducció assis-tida o l’adopció internacional.

El grau de compromís públic amb les famílies

L’activitat legislativa i les actuacions públiques

amb relació a diferents dimensions que afecten lafamília han estat moltes en els darrers anys, espe-cialment pel que fa a combatre les desigualtats degènere. Però, en canvi, l’esforç pressupostari noha estat equivalent.

El quadre que hi ha a continuació expressa entermes quantitatius les diferències en el compro-mís de diferents països europeus amb les polítiquesde família. I podem comprovar com Catalunya iEspanya se situen molt per darrere de la majoria,en sintonia, per cert, amb països mediterranis comGrècia, Itàlia o Portugal. Les dades són de l’any2002 i són una mostra de l’estancament de les polí-tiques de suport a les famílies. Les prestacions eco-nòmiques se situen en una cinquena part de la mit-jana europea; les taxes de cobertura d’educació 0-3anys està 30 punts per sota de la dels països nòr-dics i la meitat dels continentals; les taxes de cober-tura per l’atenció a la gent gran són inferiors a lesexistents a altres llocs, i la despesa en habitatge éstambé molt baixa, cinc vegades per sota de la mit-jana de la UE-15. Tot això són xifres relatives i noabsolutes. Per tant, no expressen diferències socioeo-

80

COMPARACIÓ ENTRE CATALUNYA I ELS PAÏSOS DE LA UE EN POLÍTIQUES DE FAMÍLIA. % PIB. 2002


conòmiques estructurals, sinó diferències en claude voluntats i valors polítics.4

La despesa pública en polítiques familiars a Espan-ya i a Catalunya és d’intensitat baixa, cosa que escomparteix amb altres països mediterranis, que escaracteritzen pel fort paper de la família com a ins-titució assistencial i l’escassa responsabilitat públi-ca en la protecció social i el benestar. Contradictò-riament, i tal com especificarem més endavant, aEspanya i a Catalunya s’ha fet un important esforçnormatiu en polítiques que directament o indirec-tament tenen incidència en la família. Però aquestesforç normatiu no ha abordat de forma sistemà-tica totes les necessitats existents, ni ha anat acom-panyat de l’esforç pressupostari corresponent. Jaque estem en situació de comparar, assenyalaré,per exemple, que una família espanyola rep nomésuna sisena part de l’import de les prestacions perfill a càrrec, respecte del que rep una família ale-manya. Si a més afegim els problemes per accedira una escola bressol pública així com la precarie-tat i temporalitat dels contractes laborals, no enshan d’estranyar les dificultats per tirar endavantels projectes de vida i de parella respecte a la mater-nitat. Espanya té actualment els índexs de fecun-ditat més baixos d’Europa (1,32 fills per dona), iles dones espanyoles presenten la mitjana d’edatde maternitat més elevada d’Europa (31 anys elprimer fill).

S’ha escrit molt sobre el model mediterrani debenestar, que fa de la família una institució centralen el subministrament de benestar i protecció. Enaquest cas, l’estat no considera indispensable apor-tar intervencions públiques per a les famílies, per-què dóna per descomptat que la família tindrà proucapacitat per adaptar-se a les situacions canviantsi a assumir la tutela, la supervivència bàsica i l’ad-versitat dels seus membres. Aquesta premissa, cul-tural i ideològica, es fonamenta en el supòsit quehi ha una solidaritat intergeneracional forta i, sobre-tot, que les dones actuen com a principals respon-sables en la provisió de cura i assistència. Però lasituació actual no es correspon amb aquesta pre-missa i el model mediterrani de benestar, a Cata-lunya i a Espanya, està en crisi. Els canvis en lavida de les dones, com a fruit de les dinàmiquessocials i polítiques, han fet canviar també la famí-lia i el seu paper assistencial. La taxa d’activitat deles dones catalanes d’entre 25 i 45 anys no ha dei-xat de créixer any darrere any i actualment és d’un77,9%, força elevada, i encara que els homes assu-meixen avui part del treball familiar, són les dones

81

4 Vegeu Adelantado y Noguera (2000), Flaquer (2000),Gomà i Subirats (2001), Lewis (2006), Moreno i Salido(2006), Sarasa i Moreno (1995)

Malgrat els esforços normatius dels darrers anys, a Espanya i a Catalunya les polítiques familiars públiquesencara són d’intensitat baixa, amb uns nivells d’ajuts –per exemple, per fill– molt inferiors als països més desenvolupats d’Europa.


les que principalment pateixen la manca de tempsi els problemes de la doble jornada. El model assis-tencial actual no pot continuar basant-se en untipus de família que avui ja no existeix, o que ésminoritària. Per això les demandes de prestacionsi serveis d’atenció a les persones són avui fortes,com ho mostra, per exemple, que es presentés unainiciativa legislativa popular al Parlament de Cata-lunya per impulsar les escoles bressol, o el fet mateixque l’atenció a la dependència hagi entrat en l’a-genda política. Cal preguntar-se, doncs, fins a quinpunt el familisme és una característica cultural delspobles mediterranis o bé si aquest tret cultural hapersistit en el temps per la feblesa de les polítiquesde benestar. L’autonomia individual només és pos-sible si hi ha un estat protector que genera dretsindividuals i polítiques públiques que esmorteei-xen les situacions d’adversitat, i fa que els indivi-dus siguin menys dependents de la família per a laseva resolució i que tinguin més independènciaeconòmica i oportunitats.

Noves famílies i noves necessitats

La confluència entre les intervencions i les omis-sions de les polítiques públiques a escala estatal iautonòmica han tingut com a resultat la feblesa ifins i tot l’estancament de les polítiques de famí-lia, cosa que contrasta amb el dinamisme i la inno-vació dels països socialment més avançats de laUnió Europea. Les conseqüències són clares: taxesde fecunditat molt per sota de les desitjades, difi-cultat d’emancipació dels joves i demanda no ate-sa en escoles bressol, en atenció domiciliària per ala gent gran o en residències que ha generat unaforta expansió del sector privat. Les necessitats deles noves famílies estan relacionades amb la reso-lució d’aquests problemes. És cert que en aquestsdarrers quatre anys, el govern de la Generalitat haincrementat molt el pressupost destinat a políti-ques socials (entre el 2003 i el 2006 l’increment haestat superior al 50%), i que l’aplicació de l’ano-menada “llei de dependència” significarà també unesforç pressupostari important. Però el retard ésconsiderable, i si es manté el ritme tardaran diver-sos anys a veure’s els resultats. Les necessitats deles famílies van per davant de les polítiques públi-

ques que s’estan posant en marxa. Vegem-ne lesmés importants.

1) Les famílies actuals es formen tard, l’edat mit-jana de les mares en tenir el primer fill supera els30 anys, predominen els fills únics i se’n tenen doscom a màxim. Malgrat això, el desig de tenir fillsés molt fort. La taxa de fecunditat a Catalunya arri-bà als seus mínims l’any 1995, amb 1,14 fills perdona; l’any 2005 ha pujat a 1,43, gràcies a la con-tribució de la immigració, però és encara molt bai-xa. I és que les dones pateixen una gran pressióper l’acumulació d’activitats, tant de la vida labo-ral i com pel fet d’haver d’assumir les responsabi-litats domèstiques. La precarietat laboral condicio-na la decisió de tenir fills, la retarda i fins i tot lainhibeix. Per això els països que han desenvolupatprestacions i serveis per a les famílies i polítiquesen favor d’una activitat laboral de qualitat hanpogut invertir la tendència a la baixa natalitat (comha succeït als països nòrdics, al Regne Unit o a Fran-ça). El treball de les dones no és un fre a la natali-

82

Les famílies monoparentals, sobretot aquellesen les quals la mare és adolescent, esdevenenun altre àmbit sobre el qual les polítiquespúbliques han de posar una atenció especial.


tat, com sovint s’ha afirmat, de manera que s’haconvertit fins i tot en un tòpic: ho és el treball sot-mès a la precarietat i a la inestabilitat. Caldrà garan-tir novament el dret a la maternitat. Fa uns anysaixò passava pel control de la natalitat per tal depoder escollir el nombre de fills que es volien teniri en quin moment. Actualment el dret a la mater-nitat es veu limitat per causes de caràcter social,que són les que les polítiques públiques hauriende contrarestar. La falta de serveis a les famílies, lamigradesa de les prestacions familiars (de les mésbaixes d’Europa) i la precarietat laboral actuen coma factors limitadors de la maternitat.

2) Els joves tenen una transició precària a l’edatadulta, per les dificultats de poder-se emancipar.Aquesta ha estat una responsabilitat més del nuclifamiliar ja que els poders públics no s’han sentitresponsables dels membres més joves de les famí-lies i el procés d’emancipació s’entén com un pro-blema privat. El cas és que a Espanya l’any 2000més del 50% dels joves entre 25 i 29 anys vivia acasa dels seus pares (l’any 1990 el percentatge erad’un 25%) (Gentile, 2006). Al Regne Unit, Holan-da, França i Alemanya, on hi ha ajuts públics perals joves, l’edat d’emancipació és força més baixaque a Itàlia, Espanya, Grècia o Portugal on o bé non’hi ha o són molt limitats. La creació de novesfamílies pateix la precarització del mercat laboral,la manca d’habitatge assequible i la necessitat d’as-solir majors nivells d’estudis a causa del despresti-gi dels ensenyaments professionals. Incidir en totsaquests problemes des de les polítiques públiques,com l’accés a l’habitatge, les beques i préstecs alsestudiants, la facilitació de la transició al treball oles escoles bressol públiques, facilitaria el procésd’emancipació.

L’actual dinàmica de la família genera tambéaltres situacions de transició familiar que podencomportar problemes. Els divorcis, per exemple,converteixen en fràgils les trajectòries individualsdels adults i això repercuteix en la infància. Si algundels cònjuges és vulnerable econòmicament (mésfreqüentment les dones), la ruptura fragilitza per-què provoca empobriment: cal mantenir dos habi-tatges, organitzar la vida laboral i familiar ambmenys suports, resoldre la circulació dels fills entre

dos domicilis... i això explica la precarietat de mol-tes famílies monoparentals. En situacions de con-flictes oberts, la situació es fa més difícil. D’aquí laimportància de les polítiques públiques, sigui perfer mediació, facilitar els punts de contacte entrepares i fills o contrarestar les dificultats econòmi-ques.

3) En els darrers anys s’ha produït la remercan-tilització i privatització dels serveis d’atenció per-sonal. La provisió de benestar depèn tant de l’a-bast del sistema de protecció social com de ladistribució de responsabilitats entre Estat, mercati família (Esping-Andersen, 2000). La feblesa deles polítiques públiques de família en el nostre país,així com el fet que les dones no es dediquen al tre-ball familiar amb la mateixa intensitat que ho feientemps enrere, han tingut com a resultat l’expan-sió de la iniciativa privada (social i mercantil) enla provisió dels serveis d’atenció personal, així coml’increment de les activitats fetes en el marc de l’e-conomia submergida. Efectivament, molts serveissón comprats actualment a baix cost per les famí-lies i fets per treballadors (més sovint treballado-res) procedents de la immigració estrangera, espe-cialment llatinoamericans. Aquest fenomen, ques’ha expandit amb una gran velocitat, està tenintespecial rellevància en l’atenció de les personesgrans dependents, així com en les feines de la llar.Els governs (locals, autonòmics, estatals) toleren

83

L’arribada d’immigrants a Catalunya i Espanya en les darreres dècades esdevé un nou repte per a les polítiques públiques d’ajut a la família, les quals han d’afrontar aquesta nova realitat sense haver assolit encara els nivells assistencials com els dels països més desenvolupats.


84

PRINCIPALS NORMATIVES QUE AFECTEN LA FAMÍLIA

1988 Llei 26/1985, de 27 de desembre, de serveis socials

1988 I Pla d’Igualtat d’Oportunitats entre Dones i Homes (Estat)

1993 II Pla d’Igualtat d’Oportunitats entre Dones i Homes (Estat)

1993 Pla integral de suport a les famílies. Generalitat de Catalunya

1995 Llei 8/1995, de 27 de juliol, d’atenció i protecció dels infants i adolescents

1996 Llei 10/1996, de 29 de juliol, d’aliments entre parents

1997 III Pla d’Igualtat d’Oportunitats entre Dones i Homes (Estat)

1998 Llei 9/1998, de 15 de juliol, de codi de família

1998 Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parella.

1998 Llei 19/1998, de 28 de desembre, sobre situacions convivencials d’ajuda mútua

1999 Llei 39/1999, de 5 de novembre, per promoure la conciliació de la vida familiar i laboralde les persones treballadores (Estat)

2001 Llei 1/2001, de 15 de març, de Mediació Familiar

2001 Llei 11/2001, de 13 de juliol, d’acolliment familiar per a persones grans

2003 IV Pla d’Igualtat d’Oportunitats entre Dones i Homes (Estat)

2003 Llei 18/2003, de 4 de juliol, de suport a les famílies

2003 Llei 40/2003, de 18 de novembre, de protecció a les famílies nombroses (Estat)

2003 Llei 45/2003, de 21 de novembre, sobre tècniques de reproducció assistida (Estat)

2004 Llei 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere (Estat)

2004 Llei 5/2004, de 9 de juliol, de creació de llars d’infants de qualitat

2005 Llei 3/2005, de 8 d’abril, de modificació del codi de família i del codi de successions en matèria d’adopció i tutela (incorpora les adopcions per homosexuals)

de fet aquest mercat privat emergent, que repre-senta un estalvi en despesa pública i privada, peròque planteja problemes pel que fa a la garantia dedrets laborals i de la qualitat dels serveis submi-nistrats. També en aquest terreny les polítiquespúbliques han de cobrir les necessitats assistencialsque són fruit de l’envelliment de la població i del’augment de persones amb discapacitats. L’aten-ció a domicili, els serveis residencials, els assistentspersonals, els habitatges amb serveis s’han de des-envolupar de forma important.

Totes aquestes dimensions, juntament amb lespolítiques de serveis socials, són importants per

actuar també contra la pobresa infantil i contra lesdesigualtats entre les famílies i, per tant, a favor dela cohesió social i la qualitat de vida. Les polítiquesde serveis i prestacions a les famílies permeten, simés no, fer la vida més fàcil a la gent, per incre-mentar les oportunitats i contribuir a la millora delbenestar. El reconeixement i la legitimació de ladiversitat familiar evita, a més, possibles discrimi-nacions dels infants i dels adults pel fet de conviu-re en famílies no convencionals. La conclusió, doncs,és que les noves realitats familiars requereixen polí-tiques públiques àgils i eficients que les tinguin encompte.


COMMAILLE, J.; MARTIN, C. (1998) Enjeux politiquesde la famille. Paris: Bayard.

COMAS D’ARGEMIR, D. (1994) “Gender Relations andSocial Change in Europe: On Support and Care”. A: GOD-DARD, V.A.; LLOBERA, J.R.; SHORE, C. (ed.) The Anthro-pology of Europe. Identities and Boundaries in Conflict. Oxford:Berg, p. 209-225.

COMAS D’ARGEMIR, D. (1997), “Els canvis en les estruc-tures i formes de convivència”. A: La nova Europa social i elsmunicipis. Barcelona: Diputació de Barcelona, Patronat Florde Maig, p. 9-36.

COMAS D’ARGEMIR, D. (2002) “L’economia de l’afec-te. El suport i l’assistència familiars en les polítiques debenestar”. A: Agor@ 2001. Jornades per a la integració de l’e-conomia domèstica en el sistema econòmic global. Institut Cata-là de la Dona, p. 65-71.

COMAS D’ARGEMIR, D. (2007) “Family Today: Indi-viduality and Public Policies”. Wellchi Working Papers Series,núm. 7/2007. Barcelona. Children’s Well-being Interna-tional Documentation Center.

www.ciimu.org/webs/wellchi/publications.ht

ESPING-ANDERSEN, G. (2000) Fundamentos sociales delas economías postindustriales. Barcelona: Ariel.

FINCH, J. (1989) Family Obligations and Social Change.Oxford: Polity Press.

FLAQUER, LL. (1998a) El destino de la familia. Barcelo-na: Ariel.

FLAQUER, LL. (1998b) “Família i noves formes de con-vivencia”. A: GINER, S. (ed.) La societat catalana. Barcelo-na: Institut d’Estadística de Catalunya, p. 401-415.

FLAQUER, LL. (2000) Las políticas familiares desde unaperspectiva comparada. Barcelona: Fundación La Caixa.

85

BIBLIOGRAFIA

ADELANTADO, J.; NOGUERA, J. (2000) Cambios en elEstado de Bienestar. Barcelona: Icaria.

ALBERDI, I. (1997) “La familia. Convergencia y diver-gencia de los modelos familiares españoles en el entornoeuropeo”. Política y Sociedad. 26: 73-94.

BRULLET, C. (2002) (dir.) Polítiques d’infància i família aescala local a 22 ciutats europees. Barcelona. CIMU-Diputacióde Barcelona

BRULLET, C. (2006), “Cap a un sistema familiar pos-tpatriarcal?”. A: Construint els drets de les dones: dels conceptesgenerals a les polítiques locals. Barcelona: Servei de Promo-ció de Polítiques d’Igualtat Dona-Home. (F-Perspecti-ves; 1)

BRULLET, C.; PARELLA, S. (2001), “Polítiques de ser-veis a les famílies: residualitat pública en un context cul-tural “familiarista”. A: GOMÀ, R.; SUBIRATS, J. (coord.)Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000), Vol. I:Autonomia i Benestar. Barcelona: Universitat de Barcelo-na i Universitat Autònoma de Barcelona, p. 221-243

BRULLET, C.; PARELLA, S. (2006) “Políticas de servi-cios a las familias”. A: ROIGÉ, X. (ed.) Familias de ayer, fami-lias de hoy. Barcelona: Icaria; Institut Català d’Antropolo-gia, p. 265-304.

CABRÉ, A. (1999) El sistema català de reproducció. Barce-lona: Proa

CIIMU (2004), Informe 2004: Infancia, famílies i canvi sociala Catalunya. Barcelona: CIIMU (Consorci Institut d’Infàn-cia i Món Urbà). www.ciimu.org

COLOMINAS, X. (2002) “La institucionalització de lespolítiques familiars a Catalunya”. A: FLAQUER, Ll. (coord.)Sobre la situació de la familia a Catalunya. Un intent de diag-nòstic. Barcelona: Departament de Benestar Social de laGeneralitat de Catalunya, p. 235-249.

2005 Llei 13/2005, de 1 de juliol, por la qual es modifica el Codi civil en matèria de contraurematrimoni (Estat) (matrimoni homosexual)

2005 Llei 15/2005, de 8 de juliol, por la qual es modifiquen el Codi Civil i la Llei

d’enjudiciament civil en matèria de separació i divorcio (Estat)

2006 Llei 8/2006, de 5 de juliol, de mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboraldel personal de les administracions públiques de Catalunya

2006 Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (Estat)

2007 Llei 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes (Estat)

Projecte de llei de serveis socials

Projecte de llei del dret d’accés a l’habitatge


FLAQUER, LL. (2002) (coord.) Sobre la situació de la famí-lia a Catalunya. Un intent de diagnòstic. Barcelona: Departa-ment de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya.

FLAQUER, LL. (2007), “Family Change and Child Povertyin Comparative Perspective”. Wellchi Working Papers Series,núm. 1/2007. Barcelona. Children’s Well-being Interna-tional Documentation Center.

www.ciimu.org/webs/wellchi/publications.htm

FLAQUER, L.; BRULLET, C. (2006) “Las políticas fami-liares en Catalunya”. A: ROIGÉ, X. (ed.) Familias de ayer,familias de hoy. Barcelona: Icaria. Institut Català d’Antro-pologia, p. 219-234.

GENTILE, A. (2006) Una precaria transición a la edad adul-ta: inestabilidad laboral y límites del régimen familista del Esta-do del Bienestar. El caso de Espanya. Madrid: Unidad de Polí-ticas Comparadas (CSIC), Documento de trabajo 06-02.

GOMÀ, R.; SUBIRATS, J. (2001) (coord.), Govern i polí-tiques públiques a Catalunya (1980-2000), 2 vol. Barcelona:Universitat de Barcelona i Universitat Autònoma de Bar-celona.

GULLESTAD, M.; SEGALEN, M. (ed.) (1995) La familleen Europe. Parenté et perpetuation familiale. Paris: La Décou-verte.

IGLESIAS DE USSEL, J.; MEIL LANDWERLIN, G. (2001)La política familiar en España. Barcelona: Ariel

LEWIS, J. (ed.) (2006) Children, Changing familias andWelfare States. Cheltengham: Edward Elgar.

MORENO, L.; SALIDO, O. (2006) “Famiglia e welfarein Spagna”. La Reviste delle Politiche Sociali, 4: 217-237.

NAVARRO, V. (2003) (coord.) L’estat del benestar a Cata-lunya. Barcelona: Diputació de Barcelona

ROIGÉ, X. (2002) “Canvis en la família i relacions inter-generacionals”. A: FLAQUER, (coord.) Sobre la situació dela familia a Catalunya. Un intent de diagnòstic. Barcelona:Departament de Benestar Social de la Generalitat de Cata-lunya, p. 61-90.

ROIGÉ, X. (ed.) (2006) Familias de ayer, familias de hoy.Barcelona: Icaria; Institut Català d’Antropologia.

SARASA, S.; MORENO, L. (eds.) (1995) El Estado delBienestar en Europa del Sur. Madrid; Consejo Superior deInvestigaciones Científicas.

THÉRY, I. (1998) Couple, filiation et parenté aujourd’hui.Le droit face aux mutations de la familla et de la vie privée. Paris:Odile Jacob.

YONNET, P. (2006) Le recul de la mort, l’avenenment del’individu contemporaine. Paris: Gallimard.

86


Noves families i polítiques públiques_Comas d'argemir 2008

Documents

Transcript of Noves families i polítiques públiques_Comas d'argemir 2008