obres de narcís oller

Obres de Narcís Oller

La Papallona (1882)

1. Argument i trets bàsics

Oller assoleix un ressò significatiu gràcies a La Papallona, amb la qual comença el camí d'una possible novel·la naturalista. Però no estem davant d'una novel·la naturalista, sinó de transició: tant pel que fa a la tècnica narrativa com en el contingut, predominen els elements romàntics sobre els naturalistes. Així, per exemple, cal fer esment del caràcter monolític dels personatges, de l'aparició d'elements com el misteri i l´atzar...

L'edició francesa de La Papallona anava precedida d'una carta-pròleg del pare del naturalisme, Émile Zola, el qual qualificava la novel·la d'Oller de " estudi de personatges lleugerament idealitzats i a través d'un medi molt exacte". Oller intenta trobar la poesia que hi ha en el natural. Es produeix així la sintesí entre el seu romanticisme primigeni i el naturalisme francès.

L'argument no deixa de tenir elements elements més propis del fulletó que no pas de la novel·la realista-naturalista: la Toneta, una noia òrfena, pobra, ingènua, analfabeta i malaltissa, és seduïda i abandonada per un papallona: el Lluís, un estudiant de Dret de classe social més afavorida i originari de Ripoll. L'acció se situa a una Barcelona encara més menestral que industrial, perquè l'acció transcorre els anys 1867 i 1868. Tot i això, ja s'apunten els símptomes dels profunds canvis finiseculars de la capital catalana.

El final és tan inversemblant com moralista: a punt de morir, la Toneta i el papallona del Lluís, ara penedit, es casen. La Toneta deixa un fill orfe fruit de l'amor arrauxat del Lluís, amor que, en el llit de la mort de la Toneta, esdevé sincer i autèntic. Amb tot, cal insistir en el pas endavant que significa la novel·la en el context literari català: l'exactitud dels diàlegs, la riquesa de les descripcions, l'explicació dels antecedents biològics i psicològics de la protagonista...

L'escanyapobres (1884)


Aquesta novel..la, d'extensió més aviat breu, desenvolupa el tema universal de l'avarícia, com ja van fer grans mestres de la literatura universal (Plaute, Shakespeare, Molière, Goldoni...)

Els tres personatges centrals de l'obra són l'Oleguer, la Tuies, i el notari de la vila don Magí Xirinac. La Tuies fa d'eix vertebrador dels tres protagonistes: primer forma matrimoni amb el notari i, en quedar vídua, es casa amb l'Oleguer. Oller retrata de manera implacable i amb tota mena de detalls la roïna gasiveria que atenalla tots tres personatges. Tot allò que no tingui relació amb la riquesa i els diners és menyspreat pels nostres protagonistes, que cauen, així, en l'extrema soledat i l'aïllament patològic. El marc d'aquesta encarnació del Mal és el món rural català, un món que s'esfondra davant el progrés industrial. El canvi radical d'una societat que entra de ple en la industrialització condicionarà i causarà la fi tràgica dels protagonistes. L'Antic règim s'enfonsa: transformació agrària, migració camp-ciutat, aparició del proletariat, arribada del ferrocarril...el substrat realista i naturalista de l'obra és innegable, però Oller es distancia del cànon naturalista francès.

L'acció transcorre el 1850 al poble de Pratbell, que, com Vilaniu, és una recreació literària del Valls nadiu d'Oller. Pratbell, gràcies a la seva estratègica situació, en una cruïlla de camins, es dedica bàsicament al comerç i emmagatzematge de blat. L'Oleguer deixa l'ofici de traginer i s'instal.la a Pratbell per fer de blader, amb considerable èxit. L'èxit del nouvingut provoca

Obres de N.Oller 1 de8

l'enveja i , aviat, l'odi dels veïns. Tot allò que té de roí i miseriós l'Oleguer, es fa més refinadament cruel en la seva dona, la Tuies. Però l'arribada del ferrocarril revoluciona l'estructura econòmica i, doncs, social del poble. Mentre Pratbell es llança pel camí del progrés, concretada en la indústria tèxtil i farinera, l'Oleguer i la Tuies endeguen una regressió econòmica sense aturador. L'assassinat final de l'Oleguer, a mans d'un proletari víctima de les seves pràctiques d'usura, simbolitza el triomf de la nova societat industrial.

L'Escanyapobres fou etiquetada de novel·la naturalista ja des del moment de la seva aparició. Tanmateix, i com ja va passar ambLa Papallona (1882), el naturalisme d'Oller presenta restriccions i matisos importants. Oller s'implica a fons, no és un mer analista fred i impassible. Aquesta novel·la és més negra, condensada i ambiciosa que La Papallona, i sovint voreja l'esperpent.

Per molts crítics, aquesta novel·la és, des del punt de vista tècnic i narratiu, la peça més ben construïda del seu corpus literari.

2. Fragments escollits

Cap. XI: desenllaç.

Els enginyers feren destapar el pou i recorregueren la mina, entrant-hi per la boca, proveïts dels corresponents fanals. En arribar a la unió de la mina i el pou, un dels enginyers, aixecant el cap,. sentí en el front la desagradosa rascada d'un objecte fred, punxós i brandejant, alhora que els seus peus ensopegaven amb pellingots de roba. Tornà enrera un moment, ple de vague temor, per a passar altre cop endavant més ajupit, fins a trobar-se al mig del pou. Llavors, ell i els seus companys remarcaren que del gruixut travesser dels ternals, penjava un objecte recargolat i monstruós, ple de traus i cantells i de silueta estranyament humana. Hi acostaren les llanternes i recularen esfereïts. Era un esquelet humà. Estava penjat al travesser per sota les aixelles, lligades les pelades mans darrere. Arnada barretina cobria el seu crani, i trossos de roba, esqueixalats i humits, penjaven encastats al costellam i als fèmurs. Sobre aquelles parets de carbó ressaltaven més blancs els ossos. Però el que era més esgarrifós, perquè duia a l'ànima la revelació dels sofriments que degué passar l'infeliç, era veure-li la posa revinclada dels genolls i dels peus crispats, i el cap girat per amunt, amb la barra oberta, com si encara cridés socors als de dalt de la muntanya.Tothom restà espaordit; mentre que un dels guies, veí de Pratbell , tot regirant la roba de terra, exclamava de sobte, fredament:- Ah! ja sé qui és! l'Escanyapobres!... un tros d'armilla del notari.I, com veiés que xocava la fredor de la seva expressió, afegí:- Una bona peça. No es perdé pas tan galant cosa!

Vilaniu (1885)


El conte Isabel de Galceran esdevindrà , el 1885, una novel·la ben estructurada i amb personatges ben perfilats: Vilaniu. Aquesta Vilaniu fictícia és Valls? Bàsicament, sí. Els records de Valls hi seran ben palesos - tradicions, personatges, paisatges, carrers, tipus, castellers...-. Però Oller no es limita en Valls. El seu Vilaniu recull tot allò que té de pintoresc i característic qualsevol vila catalana. Ell vol retratar un autèntic niu , que, tal com diu, podent-ho ésser

de gaubança i pau enmig de la riolera naturalesa que l'envolta ho és, per estretor de mires, per ignorància, apassionaments i enveges, de malestar i discòrdia suïcida.


http://www.xtec.es/~jpallas/papallo.htm

http://www.xtec.es/~jpallas/papallo.htm

I és que Oller, tal com deixa clar a les seves Memòries Literàries té una visió agra de la Catalunya rural:

A més, aquí em tens en una de les muntanyoses encontrades (estil Jocs Florals) més pobres i més rònegues de Catalunya, de gent mig salvatge...de mala sang, aspra, indòmita..La terra és pobra; els pobles, negres; la misèria tan gran, que ja comença a semblar-se a l’extinció d’una raça....

Vilaniu és la descripció realista de una vila provinciana, on la política menuda i les baixeses rurals tenen unes conseqüències tràgiques. Com diu el crític Manuel de Montoliu,

L'ambient físic, el paisatge, ha inspirat en aquesta novel·la planes insuperables de color i de vida, que potser no tenen parió en la literatura catalana.

Les relacions entre la dona d'un dels cacics, Isabel de Galceran, i el jove Albert permeten de descriure la decadència dels nuclis rurals en benefici de l'emergent burgesia barcelonina. Les dues famílies de cacics més importants de Vilaniu estan enfrontades. Davant la que sembla victòria dels Galceran, els Rodon contraataquen escampant calúmnies, a partir de l'enamorament del jove Albert per Isabel de Galceran.

Hi ha dues parts diferenciades. A la primera ( els 11 capítols inicials), Oller se centra en la Festa Major. S'hi presenten personatges, relacions, llocs, costums...És la part més realista i de més acció. La segona part (els 10 capítols finals), ens relata la calúmnia de les falses relacions extramatrimonials d'Isabel i Albert i les conseqüències que se'n deriven. També s'embolica la troca pel vessant polític, amb l'empresonament d'en Rodon. El final és tràgic: La Isabel avorta, emmalalteix i mor, la seva família marxa de Vilaniu per no tornar-hi mai més i l'Albert se suïcida.

La novel·la comença respectant les pautes del realisme però acaba romànticament, gairebé com una novel·la de fulletó.

Capítol 7 de la 1a. part: Cabòries dels protagonistes mentre contemplen la desfilada d'elements folklòrics.

La flaca d'en Rodon era precisament fer-se sempre bocades de ric i esplèndid. "Com diantre no se li havia acudit, allò del refresc!... Ca!, si, parlant del governador i d'en Galceran...Malviatge! ves quin paper que s'exposava a fer, ara!"I, tot malhumorat, s'atansà a sos amics enrotllant-se nerviosament entre els dits la cadena del rellotge. Justament en Tomaset, a precs de la pubilla, contava altre cop l'escena del desmai, de la qual pogué gaudir-se així en Rodon. Però la llarga corrua de moixigangues, precedida d'un espadat de cinc, començava a desfilar per sota el balcó als eixordadors desconcerts de músiques i gralles. En Tàrrega s'abocà a la barana cridant a son costat a l'inseparable Rodon. La pubilla quedà entre aquest i don Tomàs, qui, pretextant poc lloc, s'aprofità aconstant-se a la seva veïna tant com pogué.

Capítol 10 de la 2a. part: Tip de discutir amb el pare, l'Albert Merly fuig de casa.

Quan aquell matí, el senyor Merly entrà a la cambra de son fill i, en lloc d'aquest, es trobà amb una lletra de comiat, per poc es fereix.-Francisqueta! Francisqueta!, què vol dir, tot això?La interpel.lada entrà tremolant com la fulla a l'arbre, els ulls encara roigs de tant plorar.- Què significa tota aquesta comèdia? És a dir que tu ho sabies, no me n'has dit res, i encara l'has ajudat a fugir?- No, home, no: no en diguis fugida. És que a tots dos ens ha faltat cor per a dir-t'ho. Com que aviat t'enfades tant, tu mateix t'ho perds - respongué ella deixant-se caure a la primera cadira.


Don Ramon es posà furiós: les mans plegades al darrera, els ulls fora del cap, son front i sa calba testa esdevinguts de color escarlata, començà a passejar-se amunt i avall, exclamant-se de bo i millor, sense escoltar les excuses de la seva pobra dona.

La Febre d'Or (1890-1892)


La novel·la més extensa i ambiciosa - però no pas la més reexida - de Narcís Oller aparegué en tres volums, entre el 1890 i el 1892. El tema bàsic és , un cop més, l'obsessió pel diner, centrada en l'enriquiment fàcil que s'aconsegueix mitjançant l'especulació borsària. La figura del nou ric que genera aquesta economia especulativa és acuradament analitzada per Oller. La base històrica és real: la febre d'or que esclata a Barcelona entre el 1880 i el 1881. El protagonista, el menestral Gil Foix, deixa el seu ofici de fuster per esdevenir un ric burgès gràcies a la traça i astúcia que exhibeix en els seus moviments borsaris. Foll d'ambició, es lliura a una desenfrenada cursa vital, plena de riscos i extravagàncies per esdevenir un conspicu representant de l'alta burgesia barcelonina. La cosa, com ja preveuen els seus familiars més assenyats, acaba com havia d'acabar: amb el protagonista tornant al seu antic ofici de fuster i completament arruïnat. La filla de Gil Foix, la Delfineta, rebutja des del primer moment el nou estil de vida de la família. És ella qui pren la iniciativa i es declara al seu oncle Francesc. Un cop casats, tindran cura del Gil Foix arruïnat i mig boig. En definitiva: aquesta novel·la és una llarga llista de conspiracions, maniobres, deliris de grandesa, escàndols i contradiccions, i tot plegat confegeix un gran quadre de la societat barcelonina en plena ebullició finsecular.

Els paral·lelismes amb L'escanyapobres són ben evidents: en tots dos textos, hi ha una intenció moralitzadora, hi ha una defensa del capitalisme productiu i un rebuig de l'especulatiu. També es denuncia l'extremisme, la irreflexió, la gasiveria, la roïnesa d'esperit...

Amb La Febre d'Or Oller assoleix el ple domini de les tècniques realistes-naturalistes. Podem considerar-la, doncs, aquesta novel·la com el punt culminant de la narrativa d'Oller i, per extensió, del realisme català. És una novel·la llarga i complexa, que vol retratar la societat catalana de la Restauració, i que integra personatges i ambients ja apareguts en novel·les anteriors.

Barcelona és l'espai central d'aquesta novel·la. Barcelona , cap i casal, màxim exponent de l’embranzida finisecular, és la nineta dels ulls d’Oller. Enamorat de París, el catalanisme d’Oller sovint es tenyeix de barcelonisme mal dissimulat. Fruit d’aquest barcelonisme, lloa sense reserves un conspicu representant de la Restauració, com l’alcalde Rius i Taulet, a qui atribuïa el principal mèrit com a motor de l’Exposició Universal . I encara fou més incondicional la seva adhesió a un altre gran alcalde de Barcelona, el doctor Robert, prohom a més , aquest sí, de la Lliga. Aquesta novel·la és una magnífica descripció de la Barcelona menestral i burgesa del finals del s. XIX, i hi apareixen els corrents estètics i culturals que, arribats de París, amararen la vida de Barcelona i l'encimbellaren a fites mai assolides. A Barcelona i a Vilaniu, s'hi afegeix en aquesta novel·la també el protagonisme de Paris, per qui Oller sent una profunda i incondicional admiració.

. Fragments escollits

1a part, cap III: "El primer àpat solemnial de la família Foix" , que serà, segons el seu cosí Josep Yxart, un episodi que assolirà fama justa:

-Bé , doncs - féu en Foix per acabar i ben satisfet de l'obsequi que ja esperava-: vostè seurà a la meva dreta; la Pauleta a l'esquerra; al costat seu en Bernat; després la Catarina; l'Eudaldet allà baix; ara, tu, Delfina, entremig d'en Francesc i l'Eladi; i tu, Jordi, al costat de la mare. Està bé? Doncs som-hi.Tots s'assegueren; però en Gil s'aixecà de seguida, i recolzant els punys a la taula començà:


http://www.xtec.es/~jpallas/escanya.htm

- Ara, si visqués el senyor oncle, el pobre mossèn Pere, ell beneiria la taula. I (deixeu-m'ho dir) - continuà prenent l'accent oratori a què tan tendia - dues absències lamento: l'una, la d'ell, disposada per Déu, l'acato amb resignació; l'altra arrenca del meu cor una protesta que no vacil.lo a fer aquí, davant de tots, encara que sense rancor. Ja ho sabeu: el meu deliri és la família: no en tinc prou amb els que porten sang de la meva sang, que vull també aquells amb qui sols llaços d'afinitat em lliguen. A tots vos estimo, per a tots treballo. Si Déu no em trenca la protecció que m'ha portat de senzill fuster a ser amo de la casa de banca que estrenarem per Cap-d'any, i que vull fer-me la il.lusió que avui inaugurem amb benediccions i goig de tots, tots en tocareu els resultats.

1a part, cap XX. Amics i coneguts donen el condol als germans Foix per la mort de la mare:

Ambdós homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silenciós, acompanyant l'estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: - Gràcies. ja ho veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans. - ¡Cuánta molestia!- féu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d'agraïment -. Ah! ¿I vostè, mossèn Ignasi? Dispensi'm: no l'havia vist. Estic no sé com.A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d'aquell piset. Tota una gentada s'arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l'Hospici i noies de la MisericòrdiaPerò els fums que tornaven a pujar al cap d'en Foix li esvaïen altra volta els records negres. "La presència d'aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d'ell, era ben bé l'apoteosi d'aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d'afanys i contratemps. En Jodi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l'home del dia".

La Bogeria (1898)


Aquesta novel·la, breu i ben aconseguida, es basa en un fet real que l'autor conegué de prop: la mort d'un seu client. A la novel·la, un ric propietari de Vilaniu , de caràcter idealista i romàntic, pateix un lent i indeturable procés d'alienació mental. El protagonista és Daniel Serrallonga, aferrissat partidari del general Prim durant la revolució de 1868, i l'acció transcorre entre Vilaniu i Barcelona. De fet, l'admiració pel general Prim no deixa de ser un tret autobiogràfic , i aquesta admiració pel general reusenc reapareix a la darrera novel·la, quan la protagonista agafa el mateix cognom: Pilar Prim . El narrador no és omniscient, sinó que és un dels personatges de la novel·la. Enfront de l'idealisme de Serrallonga, es contraposen el racionalisme estricte de Giberga, l'estudiant de Medicina, i l'actitud més humana, a voltes gairebé irresponsable i irreflexiva d'Armengol, el futur advocat. Giberga i Armengol són dos amics del narrador, de qui no acabem de saber-ne el nom, i tots tres giren al voltant de la figura del boig. Tot plegat és una reflexió de Narcís Oller sobre la dialèctica humana , que es debat entre dos pols constantment: l'herència genètica vs. el medi ambient, l'idealisme vs. el materialisme, l'esperit vs. el raciocini, etc. Oller conclou que cal evitar les actitud extremes cap a un o altre cantó.

L'acció comença el 1868, amb la coneixença del narrador i l'Armengol amb Daniel Serrallonga, fill d'una família de Vilaniu adinerada però amb molt mala estrella. Com ja recorda un personatge, el Daniel va venir al món amb la sentència feta. Serrallonga, fidel seguidor de Prim, aconsegueix l'acta de diputat. La mort en atemptat del general engega el seu procés cap a la follia. Aconsegueix una nova acta de diputat, ara sota l'ideari republicà , però les seves


http://www.xtec.es/~jpallas/pilar.htm

denúncies de pretesos complots només provoquen el rebuig i la indiferència general. De retorn a Vilaniu, Serrallonga es casa amb la filla d'un dels seus masovers. La relació es deteriora fins al punt que ell l'acusa a ella d'infidelitat. A principis del 1880, Serrallonga és una autèntica desferra humana: ingressa a l'Asil dels pobres i, aviat, al Manicomi d'Horta. Als tres mesos mor.


Cap. I: el narrador i l'Armengol, el seu amic, ens parlen de Daniel Serrallonga.

Quan el vaig conèixer ja feia parlar d'ell.Encara me'n recordo . Érem a mig curs del 67. Ell seguia els estudis de pèrit agrònom per millor portar ses hisendes. Jo estudiava el Dret civil. L'Armengol, el meu ad látere , va venir, com cada vespre, a la dispesa, per anar a dar un tomb en havent sopat. I com que la nit abas hi havia hagut escopetades a la Rambla, i tal com anava el poble es podien repetir, ell que, essent al carrer, em diu:- Saps on podríem passar la vetlla ? Al Cafè de les Delícies. Sé que hi torna a anar en Daniel Serrallonga, a qui desitges conèixer, i, si hi és, te'l presentaré. Només et demano que, si en diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi, que amb mi no s'enfada. Jo me'l camelo, com ara diuen, i ell no ho coneix.- Apa, doncs; ja estem anant-hi - vaig fer jo, més content que si em convidés al Romea, on en aquell temps el gran Fontova em feia plorar de riure. I... tras, tras, tras... ja no vam parar fins a la rotonda que hi havia al fons d'aquell cafè, llavors un dels millors de Barcelona. Però des de la partió amb la sala d'entrada, on vam parar-nos a guaitar, en Serrallonga no es veia.- Vatualisto! -va exclamar l'Armengol!-. És capaç de ser a jugar!- Com! , que també juga?- Uf! com un taül, si així li apreta. - Com vols dir?... - féu l'Armengol rient-. ¿per què n'està gelós?

Cap. VIII: El narrador, l'Armengol i el Giberga descriuen l' inexorable procés de bogeria del protagonista.

- No, Armengol no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d'una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n'adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l'ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l'expedient d'incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d'arguments en Pons per a la trista demanda del plet...Doncs, dins del cervell d'en Daniel, la figura d'en Giberga ( no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca, la humanitat, de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d'estufa en honra seva i per dever sacrosant! Oh! , no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n'hi ha; les causes de les malalties mentals ( l'eniologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes... potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable com el de l'essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misteriós la major precaució és poca, m'escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m'he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fóssim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela! ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles?

Pilar Prim (1906)

. Argument i trets bàsics


De gestació llarga i laboriosa, l'última novel·la de Narcís Oller, Pilar Prim, s'inscriu dins del corrent modernista, tot allunyant-se del realisme i el naturalisme. La seva aparició coincideix amb el moment àlgid de la narrativa modernista: Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1905) i Solitud de Víctor Català (1901). Tal com va dir Maurici Serrahima, aquesta

hauria pogut estar la primera novel·la d'una nova etapa en l'obra de Narcís Oller. Però, de fet, va ser la darrera temptativa d'Oller com a novel·lista, i suposa el seu darrer intent d'adaptar-se als nous corrents de la literatura europea.

Pilar Prim és la història d'una dona que lluita contra la moral convencional i els prejudicis que encotillen una societat burgesa i hipòcrita. El realisme de la novel·la és sobretot filosòfic i interior; per això és una novel·la molt més complexa que les anteriors. L'opressió de la dona i la seva frustració sexual i social, en un entorn masclista i moralista, hi són tractats amb valentia i rigor, seguint la línia de grans novel·les del segle XIX, com Madame Bovary, Anna Karenina o La Regenta. El nom de la protagonista ja ens dóna pistes del seu caràcter i de la lluita que ha de sostenir l'individu que vol ser lliure i , alhora, vol mantenir els vincles afectius i socials. Hi apareixen interessants elements de la lluita de classes: enfront de l'aristocràcia, romàntica i em regressió, s'imposa triomfant la burgesia materialista, poderosa econòmicament però buida, grollera i vulgar de sentiments.

La primera part de la novel·la ocorre a Puigcerdà, lloc d'estiueig del propi Narcís Oller. A mitja novel·la, l'acció es trasllada a Barcelona. El personatge central, Pilar Prim, és una vídua jove i atractiva de 40 anys, però sotmesa a fortes pressions: perdrà l'usdefruit del patrimoni del difunt marit si es torna a casar. Tampoc no li ho posen fàcil ni el cunyat ni la pròpia filla, amb els quals manté una relació tibant. La novel·la comença al tren: en un mateix departament coincideixen la vídua Pilar Prim i els seus fills amb en Marcial Deberga.

El final , aparentment ambigu, no pot anar més enllà perquè la moral de l'època no ho permetia. Un cop més, Oller acaba la seva novel·la amb el triomf de la justícia poètica: guanyen els bons, perden els dolents.

Ara ja no interessa la tècnica realista. Ara Oller entra més en les sensacions i les experiències interiors dels personatges. Per això ja no hi ha un narrador omniscient, sinó que els punts de vista subjectius dels personatges prenen més volada. Els personatges de Pilar Prim són, més que en cal altra novel·la seva, versemblants: tots, tant els principals com els secundaris. I també cal reconèixer en aquesta novel·la el cim del domini lingüístic d'Oller. Afirmen Camps i Trilla en la introducció a la seva edició de la novel·la:

És per tot això ( per l'eficàcia de la llengua emprada i per la psicologia dels personatges, per l'originalitat de l'estructura i la versemblança de les situacions) que podem afirmar que Pilar Prim és una novel·la de gran qualitat.


Cap. XIV: Osita i Pilar visiten l'advocat Deberga:

Casada la tia d'en Deberga, aquest s'havia establert ja al carrer de Trafalgar. Emprenent-les pel passatge de la Indústria, en dos minuts hi eren. "Podien , doncs, anar-hi a peu, sense que així ni el cotxer se n'assabentés." I aquest avantatge irrisori pesà més que altra cosa en la decisió de la Pilar.- Qualsevol diria que anem a fer-ne una de grossa!- exclamà l'Osita, morta de riure -. ¿Per què no podria saber la humanitat en pes que, en un cas apurat, has anat a consultar un advocat maco, ni que hi anessis sola, ben sola? vejam!- Què vols que et digui! fan tanta por les males llengües!- Recorda't de l'anònim: ¿les ha fetes callar, la teva prudència? ¿Quin servei immoral t'he fet jo, mai de la vida, perquè em tractessin del que allí em tracten? Però mira: "Amb el cor net, el cap ben dret." ¿Tornaries, per ventura, a casa l'advocat dels Dou, que tant va mirar pels teus


interessos al tractar-se del dot? Anem, maca, anem, que el meu Genís diu que la cosa du pressa , i tu, sola, no hi aniries mai.

http://www.xtec.es/~jpallas/


obres de narcís oller

Documents

Transcript of obres de narcís oller