Pirateria marítima

La pirateria marítima és la pràctica que té per a objecte

l'atac d'una embarcació amb l'objectiu de robar el seu carregament, i de vegades el vaixell sencer. Un pirata és

una persona que practica la pirateria. Tanmateix, els

pirates no es limitaven només als pillatges de vaixell sinó

que de vegades atacaven petites ciutats costaneres. La

paraula «pirata» està lligada a les accions a la mar sense

l'acord d'una nació sobirana, contràriament als corsaris,

capitans d'embarcació privada treballant per a una nació

o una persona important en la societat.

La pirateria marítima va conèixer diversos períodes fasts,

al final del segle I a.C. a la Mediterrània, i al segle XVIII a

les Antilles i l'Oceà Índic. Després a poc a poc va

desaparèixer, a causa del poder creixent d'unes nacions

sobre totes les regions del món. Molts anarquistes s'han

inspirat en la filosofia dels pirates que consistia a exiliar-

se de tota nació per tal de portar una vida més lliure.

La paraula pirata prové del terme grec πειρατης , la

mateixa derivació del verb πειραω (piran) que significa

«esforçar-se en», «intentar de», «temptar la seva sort a l'aventura». I del llatí pirata: el que tempta la fortuna, que

emprèn.

Il·lustració de Georges Roux de l'Illa del Tresor de Robert Louis Stevenson

Organització social

Els pirates dels segles passats són imaginats portant una vida romàntica de rebels intel·ligents i

astuts, actuant en grup fora de la vida regida per les lleis i les obligacions, tal com la coneixem

avui. En realitat, pocs pirates tenien el que volien o es feien rics, la majoria han mort joves, ja

que les provisions portades eren infestades de rates i d'altres petits animals.

Tanmateix, certs aspectes de l'organització dels pirates

són sorprenents. Contràriament a les societats

occidentals de l'època, nombrosos clans de pirates

funcionaven com democràcies limitades: per exemple,

s'escollien i es reemplaçaven els dirigents. El capità

d'un vaixell pirata era sovint un combatent feroç en qui

la tripulació tenia confiança, més aviat que un cap

autoritari procedent d'una elit aristocràtica. Era sovint el

mestre timoner, sobrenomenat «el segon» el

responsable de la tripulació i estava encarregat de fer

regnar l'ordre dia rere de dia, excepte durant les

batalles on és el capità qui donava els ordres. Els

pirates es reunien en assemblees on cada home tenia

el dret a la paraula i cada membre de la tripulació, tenia una veu en el vot com el capità. Tret

dels mariners i els esclaus. Així, els pirates del s: XVII i XVIII es consideraven tots iguals entre ells, el que no era sempre el cas a tots els vaixells que van navegar sota la Jolly Roger .

Alguns es conformaven amb el Consell: una assemblea on de manera única els oficials i

artesans es podien reunir amb alguns mariners convidats per expressar-se.

La Jolly Roger

Cada tripulació pirata escollia el seu capità així com el contra-mestre que detenia un contra

poder. Aquest darrer era l'únic que podia convocar l'Assemblea; també podia fer començar un

procés contra un capità que jutjava indigne de l'ideal pirata. Si el capità refusés el procés, és

que es reconeixia, o es pensava, culpable i era desterrat sense procés, a una illa el més sovint.

Nombrosos grups de pirates compartien els botins obtinguts seguint un esquema segons el

qual cada home rebia la part que li era reservada. Els pirates ferits en el transcurs d'una batalla

rebien de vegades una prima especial. A més, diverses obres relaten la relació per força molt

just entre el capità d'un vaixell i els altres en el moment d'una victòria. En efecte, el botí no era

partit per tal del que el capità rebi pel cap alt 1,5 vegada o dues vegades més que els altres,

però mai més.

Els pirates havien escollit ser desterrats de les societats tradicionals, sobretot perquè la vida de

mariner era particularment penosa, perillosa i que la disciplina a bord era particularment dura.

Molts mariners no havien escollit realment aquest ofici, sinó que hagin estat venuts com

esclaus a un capità. Sovint alliberaven esclaus trobats als vaixells capturats, incorporant-los a

la seva tripulació o deixant-los a terra.

Tanmateix, aquestes pràctiques igualitàries es limitaven a molt pocs dels aspectes de la vida

dels pirates, i no atenuaven realment la rudesa del seu estil de vida.

Pirateria a Catalunya

Un dels primers atacs dels que hi ha constància és el de l'almirall Ibn Hamona, que l'any 935,

després de saquejar Niça i Marsella, atacà Maçanet, Malgrat de Mar i després Barcelona. Però

l'època per antonomàsia de la pirateria és la corresponent als segles XVI a XVIII.

Els atacs s'acostumaven a dur a terme a la primavera i a l'estiu, que eren les millors èpoques

per a la navegació. De vegades eren veritables flotes vingudes de l'Imperi Otomà, com en el

cas de Dragut l'any 1545, però en la majoria d'ocasions no eren més que petits vaixells que

venien navegant des del nord d'Àfrica. Normalment aquestes naus recorrien les costes

catalanes a la recerca de naus comercials, que eren sovint una presa tan fàcil com valuosa; en

altres ocasions atacaven punts poc defensats a terra, assaltant els llocs a la recerca

de botí i esclaus. Aquests atacs eren sempre breus, ràpids i per sorpresa, finalitzant abans que

no es pogués organitzar la defensa o l'exèrcit socorregués el lloc atacat.

Jolly Roger

La Jolly Roger és el nom donat a la bandera de proa pirata que representa els símbols escollits

pels pirates. La utilització d'una bandera negra és assenyalat per primera vegada el 1700 per

un vaixell anglès atacat pel pirata francès Emmanuel Wynne, a l'altura de Cuba. L'expressió

"Jolly Roger" apareix per primera vegada el 1724 al llibre Història General dels Pirates atribuït a

un Captain Johnson que alguns creuen ser un pseudònim per a Daniel Defoe.

L'origen del nom és desconegut i molt discutit. Segons alguns, el terme anglès «jolly roger»

seria una deformació de "joli rouge" (bonic roig), sent el roig el color inicial de certes banderes

de proa dels pirates francesos. No hi ha desgraciadament cap font d'època que testifiqui l'ús

de l'expressió "joli rougel" per marins francòfons. De fet, els capitans de nau, no només els

pirates, tenien de vegades dues banderes de proa: l'una negra o blanca per requerir al vaixell

inspeccionat l'ordre de rendir-se sense combat; la segona, roja, significava "sense treva" i mort

garantida per a tota la tripulació del vaixell abordat. La bandera roja "sense treva" és emprada

cap a la fi del segle XVII per les Marines reials (francesa i anglesa) així com pels corsaris dels

dos països. Diversos historiadors anglesos prefereixen una explicació basada en la utilització

del sobrenom "Old Roger" per parlar del diable.

El cap de mort i les tíbies, els símbols més coneguts, eren ja presents en la imatgeria mortuòria

al segle XV. La seva presència sobre una làpida no és de cap manera una prova que l'ocupant

fos pirata. El sabre és un altre element que apareix de vegades i simbolitza la força, el rellotge

de sorra al que s'hi afegien de vegades unes ales simbolitza la fugida del temps. Entre els

altres símbols, un es fixa en el cor perforat per una llança, de vegades acompanyat de gotes de

sang.

Actualment, vaixells de lleure arboren algun cop de manera humorística la "bandera pirata".

Molts s'exposen a una multa, la tramesa de tal bandera de proa seria efectivament castigada

per la llei. Ara bé, cap text reglamentari no prohibeix l'ús d'aquesta bandera de proa, hissat sota

les fletxes de babord.

La majoria de les banderes atribuïdes a personatges cèlebres són d'invenció recent o, en els millors dels casos, són interpretacions modernes a partir de descripcions antigues i sovint incompletes.

Calico Jack Rackham

Edward England

Henry Every

Christopher Condent