Onofre Alsamora (c.1810-1880)

La il·lusió de l'òptica: del retrat

urbà a les primeres vistes òptiques

de Barcelona del segle XIX

Cèlia Cuenca Córcoles

NIA: 145548

Directores: Núria F. Rius,

María de los Santos García Felguera

Universitat Pompeu Fabra

Facultat d'Humanitats

2015

Índex

1. Introducció 2

2. Onofre Alsamora i la il·lusió de l'òptica (c. 1810-1880) 4

2.1. Qüestions preliminars: vida i recorregut professional (c. 1810-1880) 5

2.2. Escola de la Llotja (1823-1833) 8

Període de Formació 8

Primeres vistes de Barcelona 10

Sèrie d'Isabel II 12

2.3. Noves tècniques: la Litografia (1840-1861) 15

Primeres litografies 15

L'estudi de la Perspectiva 17

Recuerdos y Bellezas i Ports de Mer 20

Barcelona a vol d'ocell 24

El Gran Teatre del Liceu 26

2.4. La il·lusió de l'òptica (1847-1851) 28

Sèrie per l'Òptica Corrons 28

Viaje Óptico por España 31

2.5. Últimes dècades (1860-1874) 37

Oposicions a Llotja 37

Les Exposicions de Belles Arts 38

3. Conclusions 44

4. Bibliografia 48

1

1. INTRODUCCIÓ

El present treball té com a objecte d'estudi la figura d'Onofre Alsamora, artista català del segle

XIX format a l'Escola de la Llotja de Barcelona. Un cop presentada la seva figura i esbossat el

marc cronològic en el que s'inscriu, l'estructura del treball es divideix en quatre apartats principals

que responen al seu recorregut professional i les principals àrees en les que es pot agrupar la seva

obra. D'una banda, el primer capítol recull les obres relacionades amb el seu pas per l'Escola de

Llotja, com les primeres vistes de Barcelona o la sèrie d'Isabel II. Les incursions d'Alsamora en el

camp de la litografia són tractades en un segon apartat. El tercer capítol té com a protagonista

aquelles obres vinculades amb el món dels jocs òptics i espectacles visuals del segle XIX.

Finalment, l'últim apartat engloba les darreres dècades de la seva trajectòria, en les que destaquen

la seva participació a les exposicions col·lectives de belles arts.

Vam entrar en contacte amb la seva figura durant el transcurs de l'assignatura Art del segle XIX

impartida per Núria F. Rius, constatant que, tot i que part de la seva obra havia rebut l'atenció

d'especialistes –majoritàriament la sèrie sobre la proclamació de la reina Isabel II i la sèrie de

vistes òptiques encarregades per l'òptica Corrons–, la seva figura no havia estat objecte de cap

estudi especialitzat. Abans del present treball doncs, les dades que disposàvem d'Onofre

Alsamora giraven entorn a aquestes dues sèries més conegudes, a les que s'hi sumaven dades

aïllades a vegades contradictòries entre sí, com la confusió entorn la seva data de naixement. Les

dades més precises les devíem sobretot als estudis de Francesc Fontbona, en el marc de les seves

publicacions sobre l'art català (1979; 1990; 1999), i de manera més concreta a Teresa Navas

(1995) –i de manera conjunta amb Albert Garcia Espuche (1995) en el catàleg Retrat de

Barcelona–, en relació a les vistes que l'artista ens va deixar de la ciutat.

En aquest sentit, vam decidir dedicar-li el present treball amb l'objectiu d'elaborar un

estudi el més complet possible de la seva figura per tal d'entendre millor la seva producció, i

subratllar la novetat i rellevància de les seves propostes en el context de l'art català del segle XIX.

De la mateixa manera, ens agradaria contribuir també a ampliar el coneixement sobre les

disciplines en les que s'inscriu la seva obra –com són l'aparició i difusió de la litografia i la moda

dels jocs i entreteniments òptics– i l'entorn en les que es van desenvolupar a casa nostra.

En aquesta recerca, juntament als noms citats, ens han servit també com a guia els estudis de Pilar

Vélez (1997) i Maria Rosa Subirana (1991) sobre la litografia a Catalunya, i la tesi doctoral de

Meritxell Verneda sobre els tallers i impremtes de la primera meitat del segle XIX actius a

2

Barcelona (2012). Respecte la seva vinculació amb el camp de l'òptica i els jocs visuals el nostre

referent ha estat Ciencia, Arte e Ilusión en la España ilustrada de Jesusa Vega (2010), sumat al

marc teòric entorn la figura de l'«observador» desenvolupat per Jonathan Crary (2008).

Pel que fa a la investigació documental, aquesta s'ha dut a terme en els principals arxius

de la ciutat on hem trobat referències de la seva vida i obra, com són l'Arxiu Històric de la Ciutat

de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya, l'Arxiu Municipal Administratiu Contemporani, el

Museu Nacional d'Art de Catalunya, l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i els arxius de

l'Ateneu Barcelonès i de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Així mateix vam consultar

també el Archivo General de la Administración de Alcalá de Henares. De la mateixa manera, s'ha

completat la investigació amb una recerca en la premsa de l'època, a partir de l'edició en paper del

Diario de Barcelona conservada a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i dels diaris

digitalitzats en el portal de l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, la Biblioteca Nacional

d'Espanya i l'hemeroteca de La Vanguardia.

D'aquesta manera, ens hem proposat intentar establir, en la mesura en què ens ho han

permès els documents originals localitzats i la bibliografia consultada, la cronologia personal

d'Onofre Alsamora i el seu recorregut professional. Esperem així facilitar l'anàlisi de la seva

figura en el context de l'art català del segle XIX, o si més no, aclarir aquelles dades que restaven

per ser contrastades i comprovades documentalment. D'altra banda, hem volgut reivindicar la

seva figura en el marc de la pràctica de la litografia a Catalunya en la que s'insereix part de la

seva obra i col·laboracions. Finalment, amb el present estudi esperem posar de relleu la

investigació d'àrees o temes que tot just comencen a despuntar o a rebre l'atenció d'especialistes i

historiadors: parlem del món dels jocs òptics i entreteniments visuals i la seva vinculació amb el

món de l'art –en forma de vistes òptiques, llibres il·lustrats o decorats per espectacles– i amb el

món de la ciència, unint a especialistes de diferents disciplines –químics, òptics o físics– per

aconseguir els resultats desitjats.

No volem acabar sense agrair en el present treball a totes aquelles persones que ens han facilitat

la recerca en arxius i biblioteques, fent possible aquesta investigació documental, molt

especialment a Elisa Regueiro i Santi Barjau del Departament de Gràfics de l'Arxiu Històric de la

Ciutat de Barcelona. De la mateixa manera, volem dedicar el present treball a les professores

Núria F. Rius i María de los Santos García Felguera, a les que agraïm i apreciem en gran mesura

totes les seves aportacions i consells respecte la direcció i contingut d'aquesta investigació, que

sense la seva guia i suport de ben segur que no hagués estat possible.

3

2.

Onofre Alsamora (c.1810-1880)

Del retrat urbà a les primeres vistes òptiques

de la Barcelona del segle XIX

4

2.1. QÜESTIONS PRELIMINARS:

VIDA I RECORREGUT PROFESSIONAL (c. 1810-1880)

A l'entrada corresponent a Onofre Alsamora del diccionari d'artistes de Ràfols llegim: «Pintor

barcelonés ochocentista, nacido en 1825 y fallecido en 1870» (1950: 25). Cap altre dels

diccionaris consultats ens va proporcionar informació respecte el seu naixement i mort. El

diccionari d'Ossorio per exemple, donat que va ser publicat el 1868, ens el presenta com a «pintor

contemporáneo, natural de Barcelona y discípulo de aquella Escuela de Bellas Artes» (1868: 24).

Francesc Fontbona, però, va posar en dubte la data proporcionada per Ràfols esgrimint

que «si hem de creure la data de naixement generalment acceptada, l'hauríem de valorar per la

seva improbable precocitat, ja que al Museu d'Història de la Ciutat hi ha obres seves datades el

1833 que representen diversos aspectes de Barcelona» (1979: 44) i concloent que «la data es

confirma totalment impossible, gràcies a un imprès de repartiment de premis a alumnes de la

Llotja de l'agost del 1829, en el qual el nom d'Onofre Alsamora ja apareix entre els dels premiats»

(1990: 88).

Seguint l'argument de Fontbona, vam constatar que el nom d'Onofre Alsamora apareix

registrat per primera vegada a l'Escola Llotja el dia 13 de maig de 1823.1 D'aquesta manera, tenint

en compte que la majoria dels alumnes iniciaven els seus estudis a l'edat de 12 o 14 anys, podem

ajustar els anys del seu naixement a la primera dècada del segle XIX.

A dia d'avui no hem pogut localitzar la seva partida de naixement o de bateig. Sabem però, que

pertanyia a la parròquia de l'antiga església de Sant Jaume gràcies a haver pogut localitzar el

registre del seu matrimoni, celebrat el dia 13 de novembre de 1837.2 En l'expedient corresponent,

conservat a l'Arxiu Diocesà, llegim:

Mediant la gràcia de l'Esperit Sant, el matrimoni s'ha tractat entre Onofre Alsamora, pintor natural

de Barcelona, fill legítim i natural de Jaume Alsamora professor d'escriptura doble i de Josepa

Perecaula cònjuges vivents de part una; i Josepa Calls, donsella natural de Barcelona, filla legítima i

natural de Benet Calls pintor i de Joaquima Lacoma conjugues difunts d'altre part, habitant dit

contraents en esta parroquia.

Tot i no incloure la informació referent al seu bateig, l'expedient ens ha proporcionat el nom dels

seus pares i la seva professió, veient que el pare de la núvia exercia també de pintor.

1 Libro que da razón de los discípulos matriculados en la Escuela Gratuita de Dibujo establecida en la Real CasaLonja de la ciudad de Barcelona a expensas de la Real Junta Particular de Comercio de Cataluña, la cual dioprincipio el día 23 de Enero de 1775 (RACBASJ [Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi]).

2 Llibre de Llicències d'Esposalles de la Obra de la Seu de Barna començat el primer de Maig de 1837 i finiràl'últim d'Abril de 1839 (Arxiu de la Catedral de Barcelona, Llibre 189, Registre p. 59).

5

Pel que fa a la seva residència, aquesta canvia al llarg dels anys. El trobem per primera

vegada al carrer de la font de Sant Miquel gràcies a una notícia apareguda al Diario de Barcelona

el 2 de juliol de 18463 que anuncia un canvi de domicili. No sabem però, on residia abans del citat

trasllat. Es tornarà a traslladar cap al final de la seva trajectòria al carrer Regomir número 12 pis

3r, així ens ho indiquen els catàlegs de les exposicions de Belles Arts organitzades a Barcelona,

trobant-lo per primera vegada en aquesta nova adreça en el catàleg de 18704 tot i que és probable

que ja hi visqués des dels anys seixanta. Els catàlegs de les exposicions ens han aportat a més,

una informació addicional, i és que el 18725 el trobem exposant al costat de Manuel Alsamora

Calls, també resident al carrer Regomir número 12 i que torna a aparèixer en el catàleg de 1874.6

Sabem doncs, que va tenir com a mínim un fill fruit del primer matrimoni que deuria

néixer a finals dels anys quaranta, atès que el trobem matriculat a l'Escola de Belles Arts de

Barcelona7 i a l'Escola Professional de Dibuix, Escultura i Gravat per primera vegada el 1860.8

En referència al pare d'Onofre Alsamora, Jaime Alsamora, ens sembla interessant apuntar que

l'hem trobat també matriculat a l'Escola de la Llotja el 1775.9 Tot i que, tal com consta a

l'expedient matrimonial abans comentant, exercirà de «profesor de escritura doble», trobant-lo

més endavant com a «tenedor de libros».

Les dades trobades entorn la seva defunció ens han ajudat a ajustar encara més la seva cronologia

i la data de naixement. Discrepant de nou amb Ràfols, la data de 1870 es revela impossible per

trobar-lo participant a les exposicions col·lectives d'art fins a l'any 1874. Fins ara la major part

dels autors havien situat la seva mort entorn el 1880,10 dada que podem confirmar plenament

gràcies a haver localitzat la seva partida de defunció a l'Arxiu Muncipal Administratiu. D'aquesta

manera podem afirmar que Onofre Alsamora va morir a l'edat de 70 anys a Barcelona el dia 23

d'Agost de 1880. Aquest document ens ha proporcionat la següent informació:

3 Diario de Barcelona, 2 Juliol 1846, p. 2773.

4 Catálogo de la exposición de objetos de arte celebrada en Barcelona en mayo de 1870, Barcelona, Sociedadpara Exposiciones de Bellas Artes, 1870 (AHCB [Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona]).

5 Catálogo de la exposición de objetos de arte celebrada en Edificio de la Sociedad para exposiciones de BellasArtes en Barcelona, septiembre y octubre de 1872, Barcelona, Sociedad para Exposiciones de Bellas Artes, 1872,p. 3 (AHCB).

6 Catálogo de la exposición de objetos de arte celebrada en Barcelona en octubre de 1874, Barcelona, Sociedadpara Exposiciones de Bellas Artes, 1874, p. 5 (AHCB).

7 Libro de Matrícula de la Enseñanza de Aplicación, de los cursos de 1860 a 1864 , Escuela de Bellas Artes deBarcelona (RACBASJ).

8 Libro de Matricula de la Enseñanza professional de Dibujo, Pintura, Escultura y Grabado, Cursos de 1858-59 a1868-69 (RACBASJ).

9 Libro que da razón de los discípulos matriculados en la Escuela Gratuita de Dibujo... (RACBASJ).

10 Tal com consta la seva entrada en la majoria d'arxius consultats, i les referències de Fontbona (1979) i Navas(1995).

6

El día 23 de Agosto de 1880, y hora de las 10 de la mañana, ha fallecido de la enfermedad colitis, D.

Onofre Alzamora Perecaula de 70 años de edad, natural de Barcelona, de estado viudo de Eulalia

Merino y profesión pintor, habitante en la calle de Regomir núm 12 piso 3o (…) Es hijo de D. Jaime

Alzamora natural de Barcelona de profesión tenedor de libros y de Dª Josefa Perecaula natural de

Barcelona.11

Gràcies a aquest, podem confirmar les hipòtesis respecte la data del seu naixement i afirmar

definitivament que va néixer entorn del 1810 a Barcelona.12 D'altra banda, contrastant la

informació amb l'expedient matrimonial podem concloure que es tornarà a casar en segones

núpcies, tot i que encara no hem pogut localitzar l'any del seu segon casament. Finalment, en

relació a la seva figura podem afegir, segons apunta Molins (1889: 34), que va ser membre de la

Societat Filomàtica de Barcelona, una de les entitats que es troben en la gènesi del que acabarà

sent l'actual Ateneu Barcelonès, tot i que, un cop constituït l'any 1872, el nom d'Onofre Alsamora

no consta ja entre els seus membres.13

A partir d'aquí, podem establir definitivament la seva cronologia personal entre els anys

c.1810 i 1880 i emmarcar el seu recorregut professional entre 1823, prenent com a referència la

seva matriculació a l'Escola Llotja, i el 1874, any en què l'hem trobat actiu per última vegada, tot

i que no descartem que seguís produint fins a la seva mort el 1880.

11 Arxiu Municipal Adminsitratiu, Índex de defuncions, any 1880, registre núm. 5374.

12 A l'espera de confirmar la data definitiva de naixement, prendrem la data de 1810 en la nostra anàlisi, tot i quedonat que va morir l'any 1880 a l'edat de 70 anys, ens movem entre els anys 1809, 1810 i 1811.

13 Així ens ho han confirmat des de l'Arxiu de l'Ateneu Barcelonès.

7

Figura 1Llistat d'alumnes premiats a l'Escola de Nobles Arts1830Arxiu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona

2.2. ESCOLA DE LA LLOTJA (1823-1833)

PERÍODE DE FORMACIÓ

Un cop esbossat el seu marc cronològic, continuem amb el seu pas per l'Escola de la Llotja. Tal

com hem apuntat abans, trobem el nom d'Onofre Alsamora registrat per primera vegada el 13 de

maig de 1823.14

D'altra banda, tal com ens indicava Fontbona, Onofre Alsamora va guanyar un premi l'any

1829, però aquest no va ser ni el primer ni l'únic. Podem constatar que Alsamora va guanyar un

total de 19 premis durant el seu recorregut per la Llotja que s'estenen entre els anys 1827 i 1833,

la majoria d'aquests de «figuras de estampa» i de «perspectiva y paisaje» (figura 1).15 Disciplines

que esdevindran clau en la seva trajectòria atès que, tal com veurem a continuació, bona part de la

seva producció posterior es vincularà estretament a aquestes dues especialitats: la perspectiva

com a matèria i l'estampa com a tècnica.

Potser van ser exercicis premiats les aiguades que es conserven a l'Arxiu Històric de la Ciutat de

Barcelona, on trobem sobretot perspectives i plànols d'edificis. Aquestes cal situar-les en el marc

de l'assignatura d'arquitectura impartida per Antoni Cellers, segons consta en la majoria de les

obres conservades on llegim a l'extrem inferior esquerra «V.B. Cellers, Director» i que signa com

«Onofre Alsamora, discípulo de la Real Casa Lonja de Barcelona» (figura 2). Donat que Antoni

Cellers va impartir les classes d'arquitectura de la Llotja entre el 1817 i 1835, hem de datar

aquestes obres entre aquests anys, concretament a partir de 1823 i fins 1833, quan trobem inscrit

Onofre Alsamora a l'Escola. En una d'elles, per exemple, trobem la següent inscripció al darrere:

14 Libro que da razón de los discípulos matriculados en la Escuela Gratuita de Dibujo... (RACBASJ).

15 Reproduïm a continuació la relació dels documents corresponents als premis segons els anys corresponents:1827 (313.8.1), 1828 (313.8.2; 313.8.2), 1829 (313.1.1; 313.2.1), 1830 (313.2.3; 313.2.4; 313.2.5; 313.2.6), 1831(313.3.2; 313.3.3), 1832 (313.4) i 1833 (313.5.4) (RACBASJ).

8

Figura 2Façana principalc. 1830Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

«Presentado a la Real Junta de Comercio en 12 Julio de 1830».16 Seguint les indicacions que

regien cada exercici, aquestes presenten edificis que s'inscriuen dins dels paràmetres del gust

neoclàssic predominant, amb composicions equilibrades i línies sòbries i elegants.

D'altra banda, a mitjans dels anys trenta i en relació al seu pas per l'Escola de la Llotja, el

trobem participant a un premi convocat per la Junta de Comerç el 1835 per captar vistes de la

ciutat de Barcelona per mitjà de la cambra fosca. L'anunci de la convocatòria la llegim al Diario

de Barcelona, publicat el 5 d'Agost de 1835:

Habiéndose tomado en consideración por la Real Junta de Comercio lo oportuno de que por medio

de la cámara oscura se saquen vistas del interior y alrededores de Barcelona, que

proporcionándolas tan hermosas, al paso que puedan servir de adorno en la clase de perspectiva y

paisaje de la escuela de Nobles Artes, deben contribuir no poco a la mejor instrucción de sus

alumnos (...) Se ofrecen dos premios de quinientos reales vellón cada uno al alumno o alumnos

que pertenezcan o hayan pertenecido a la clase de perspectiva y paisaje de la Real Junta y

presenten las dos mejores vistas, una del interior y otras del exterior de Barcelona.17

L'anunci continua especificant les directrius del certamen així com els punts de vista i els detalls

tècnics que havien de seguir les obres presentades al concurs. Els aspirants s'havien de presentar a

secretaria en un termini de 8 dies i entregar les obres abans de l'inici de les classes. D'aquesta

manera, en una comunicació de l'Escola de Nobles Arts del 19 d'Agost de 1835, trobem el nom

d'Onofre Alsamora entre els aspirants al premi, al costat de Felip[?] Demiguelis, Francesc

Parcerisa, Juan Parés, Josep Grasset i Lluís Rigalt.18

Companys de formació que ja havíem trobat competint amb ell en els premis comentats

anteriorment i amb els que podem constatar que Alsamora compartia no només formació sinó

interessos –com és el cas de la litografia i Parcerisa o les vistes de Barcelona i Lluís Rigalt–

trobant-los a tots ells formant part del panorama de l'art català del segle XIX.

No hem pogut localitzar les obres resultants del concurs ni esbrinar encara qui en va ser el

guanyador, tot i això com va apuntar Teresa Navas, volem remarcar que l'interès per retratar

Barcelona sorgeix de l'Escola Llotja sent Onofre Alsamora responsable de bona part d'aquesta

producció primerenca d'imatges urbanes de Barcelona que passarem a tractar a continuació

(Navas; Garcia, 1995: 114).

16 Secció transversal d'un edifici religiós (AHCB 18066). La mateixa inscripció la trobem també a Façana laterald'una església (AHCB 18067).

17 Creiem interessant destacar els punts de vista des d'on havien de realitzar-se les obres. Pel que fa a l'interior,aquest «debía tomarse desde el frente y centro de la Rambla de Santa Mónica hasta el cuartel de Artillería» il'exterior «desde la primera ladrillería subiendo al barrio de Gracia a la parte de poniente junto a un aljibearruinado» (Diario de Barcelona, 5 Agost 1835, pp. 1729-30).

18 Top. 316.7.8 (RACBASJ).

9

PRIMERES VISTES DE BARCELONA

Les primeres vistes que conservem d'Onofre Alsamora responen a aquest interès en captar

imatges de l'ambient barceloní del moment amb la zona de Pla de Palau com a clara protagonista.

Abans del desenvolupament de l'Eixample i l'enderrocament de les muralles, la zona de Pla de

Palau era el veritable epicentre urbà de Barcelona, acollint en el seu nucli neoclàssic la ciutat

oficial del moment, del que formava part el propi edifici de la Llotja (Fontbona, 1990). Onofre

Alsamora va realitzar diverses aiguades de tinta i aquarel·les durant els primers anys de la dècada

de 1830 que retraten aquest centre neoclàssic:

Aquesta primerenca producció d'Alsamora insisteix en la representació de l'espai urbà abans

mencionat i, tot utilitzant diferents tècniques, arriba a copsar diverses vegades un mateix punt de

vista, a tall d'exercici d'aprenentatge d'un alumne de perspectiva; és el cas de la muralla de Mar amb

l'absis del convent de Sant Francesc (Navas, 1995: 113).

Sobre aquest últim motiu, per exemple, es conserva una aquarel·la a l'Arxiu Històric de la Ciutat

de Barcelona (figura 3)19 i un oli a la Fundació Cultural Manuel Rocamora de Barcelona.

Representant el mateix punt de vista, l'únic que varia són els personatges que donen vida a les

vistes. Així la primera la poblen parelles passejant tranquil·lament en el que sembla el capvespre,

mentre que la segona s'anima amb uns personatges en un carruatge avançant cap a l'espectador.

Pel que fa a la vista Pla de

Palau amb l'estàtua de Ferran

VII,20 es tracta d'una aquarel·la on

fa constar al peu de la imatge la

seva condició de «discípulo de la

clase de perspectiva y paisaje de la

Real Casa Lonja» impartida per

Pau Rigalt fins a 1845, i que

podem datar concretament entre

1831 i 1835, seguint a Teresa

Navas, fet que es dedueix per la

presència de l'estàtua de Ferran VII

protagonista de la composició

(Ídem.).

19 Absis de Sant Francesc, civils i soldats passejant per la Muralla de Mar (AHCB 01288 [MHCB 803]). Enaquelles obres que anteriorment havien estat custodiades pel Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, hemadjuntat també les antigues referències per tal de facilitar la seva cerca, constant així identificades en lespublicacions publicades abans de l'any 2000 aproximadament.

20 AHCB 1309 (MHCB 802).

10

Figura 3Muralla de Mar i l'església de Sant Francesc

c.1830Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Una de les imatges que cal destacar d'aquest període és la Vista del Pla de Palau i el passeig de

l'Aduana (figura 4).21 Aquesta, a diferència de les anteriors on presenciem l'escena al peu carrer,

pren un punt de vista més llunyà que permet englobar pràcticament la totalitat de la plaça,

convertint els personatges que hi apareixen en figures de reduïdes dimensions. Per la seva

exactitud en els detalls, Fontbona apunta que podria estar basada en un daguerreotip (1990: 88).

Coincidint amb ell, però creient que data dels inicis de la dècada de 1830, ens agradaria apuntar

que podria haver estat presa per mitjà de la cambra fosca.

Dels mateixos anys trobem El Pla de Palau, la façana de la Llotja i el carrer del Consolat22

(figura 5), una aquarel·la que presenta el mateix estil que les abans esmentades i que es pot posar

en relació, seguint a Teresa Navas (1995: 114), amb una aiguada de tinta que representa el mateix

punt en una visió nocturna amb les il·luminacions per les Festes de 1833, formant el número 5 de

la sèrie23 que va realitzar Alsamora retratant els actes de la commemoració de la proclamació de

la reina Isabel II que passarem a analitzar a continuació (figura 6).

21 Vista del Pla de Palau i el passeig de l'Aduana, amb la inscripció al peu d'imatge: «Vista del Real Palacio yAduana de Barcelona tomada por Onofre Alzamora» (AHCB 1194 [MHCB 800]).

22 AHCB 1268 (MHCB 799).

23 Façana de la Llotja i carrer del Consolat il·luminats amb gas (AHCB 01006 [MHCB 798]).

11

Figura 4Vista del Pla de Palau i el passeig de l'Aduana

c. 1830Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

SÈRIE D'ISABEL II

Onofre Alsamora va deixar de la seva mà una narració visual en forma de 8 aiguades dels

esdeveniments i ornamentacions que van vestir Barcelona durant els dies 25, 26 i 27 de juny en

què es va celebrar la festivitat.

La sèrie la composen els següents títols: 1) Pla de Palau il·luminat, 2) Arc de triomf al

passeig de l'Esplanada, 3) Carrer de la Corríbia, 4) Pla de teatre amb les il·luminacions

nocturnes, 5) Façana de la Llotja i carrer del Consolat il·luminats amb gas, 6) El carrer de la

Boqueria engalanat, 7) La plaça de Sant Francesc engalanada, 8) La Rambla de Santa Mònica.24

Respecte l'última imatge que composa la sèrie, aquesta no sempre s'havia inclòs en el recull atès

que, tal com es recull en el registre de l'AHCB, en algun moment els marges van ser retallats –

presentant ara 29 x 48 cm– perdent el format original.

La resta de les obres que composen la sèrie presenten totes unes dimensions similars que

giren al voltant dels 44 x 59 cm. Tot i així, per la seva proximitat amb els altres exemplars, l'ús de

la mateixa tècnica i la seva relació amb les obres anteriorment comentades, l'hem volgut incloure

en el nostre estudi. Pel que fa al número total d'estampes que completarien la sèrie, ens resta per

afegir que desconeixem si aquesta ens ha arribat completa.

24 Les referències de les obres, que es conserven actualment l'AHCB, són les següents: 1. AHCB 1005 (MHCB797), 2. AHCB 1007 (MHCB 796), 3. AHCB 1001 (MHCB 794), 4. AHCB 1008 (MHCB 801), 5. AHCB 1006(MHCB 798), 6. AHCB 1004 (MHCB 795), 7. AHCB 1003 (MHCB 805), 8. AHCB 1002 (MHCB 804).

12

Figura 5Pla de Palau, façana de la Llotja i carrer del Consolatc. 1830Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Figura 6Façana de la Llotja i carrer del Consolat il·luminats amb gas1833Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

El programa i la narració dels actes van quedar recollits en el document titulat Relación de los

festejos públicos...25 amb el que ens podem fer càrrec del que les festes van representar per la

ciutat. Aquest s'obre amb les següents paraules:

Aguardaba el pueblo barcelonés con vivísima impaciencia el momento de aclamar heredera del

trono a la infanta Doña María Isabel. Desplegaba en tanto actividad asombrosa en adornar calles y

engalanar frontispicios. Hasta por las revueltas más recónditas de la Capital elevábanse arcos,

erigíanse estatuas, disponíanse elegantes colgaduras, (...) perspectivas góticas, arcos de triunfo,

orientales jardines y otros mil cuadros de sublime artificio, verdadero dechado de lo que pueden la

fidelidad y el ingenio, resplandecían por el vasto recinto de la población, y admiraban a más de

setenta mil forasteros que de diversos puntos de la Provincia concurrieran a las fiestas (1833: 6-7).

La sèrie d'Alsamora retrata perfectament aquesta profusió d'elements decoratius que transformen

l'escenari urbà per acollir els actes de la celebració, amb especial èmfasi en les il·luminacions i

ornamentacions efímeres, com l'arc de triomf que es va erigir al passeig de l'Esplanada o la

lluminària de gas utilitzada per engalanar l'edifici de la Llotja. En aquest sentit, quatre de les

obres que formen la sèrie són vistes nocturnes que busquen captar de la millor manera aquestes

il·luminacions que tant van impressionar a la Barcelona del moment (figura 6 i 7).

Un dels punts clau per entendre la

novetat de la sèrie d'Alsamora és el

protagonisme que dóna al recorregut

urbà: per primer cop en una

producció d'aquest tipus es privilegia

la representació de la ciutat,

especialment de la ciutat moderna:

un total de sis vistes tenen la zona de

Pla de Palau com a protagonista.26

D'aquesta manera, en la sèrie d'Isabel

II, la ciutat apareix representada

explícitament i no només al·ludida de

manera al·legòrica o simbòlica, com

25 Relación de los Festejos Públicos que ha celebrado en los días 25, 26 y 27 de junio de 1833 la capital deCataluña, en justo tributo de amor y lealtad a los Reyes Ilustros Señores Don Fenando VII y Dª María Cristinade Borbón y en obsequio de la jura de su excelsa primogénita la Ilustrísima Señora Dª María Isabel Luisa,como heredera del trono de las Españas a falta de varón: dedicada a S.M. por el ayuntamiento de Barcelona,Editor J. Oliveres, Impresor de S.M., Barcelona, 1833 (AHCB, B 1833 12'op1).

26 Per ampliar aquest aspecte vegis: Navas, Teresa «Onofre Alsamora i El Pla de Palau com a Imatge Central de Barcelona (1833)» a Barcelona quaderns d'història 1995, num 1, p. 113-116.

13

Figura 7Pla de Palau il·luminat

1833Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

succeïa en les Màscares i entrades reials a Barcelona de la segona meitat del segle XVII i inicis

del XIX. Fins al moment, el model visual estava marcat per la Màscara Reial publicada el 1764

amb estampes dibuixades per Francesc Tramulles commemorant la visita de Carles III i la reina

Maria Amàlia el 1759 (figura 8) (Verneda, 2012: 27). Més endavant, la Companyia Jordi, Roca i

Gaspar publicaria cinc quaderns il·lustrats per Bonaventura Planella que descrivien els

esdeveniments festius de la visita dels Reis Carles IV i la Reina Maria Lluïsa a Barcelona el 1802

(2012: 32-36). Finalment, cal destacar les estampes que tenen com a protagonista la visita de

Ferran VII entre 1827 i 1828 tractada per diferents autors, en les que es va utilitzar per primer cop

la tècnica litogràfica en una publicació d'aquest tipus (2012: 114-115).

Figura 8Màscara Reial, Carro d'Èol. Tercera làminaFrancesc Tramulles1764Col·lecció Gelonch Viladegut, Lleida

Figura 9Glorieta dispuesta por los comisionados de los colegiosBonaventura Planella1802Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona

En totes elles, la narració visual dels actes commemoratius és, sense cap mena de dubte, el fil

conductor i protagonista de les sèries, deixant a un segon terme –o excloent fins i tot– les

referències al marc on aquests es desenvolupaven, que en el cas d'aparèixer molts cops és de

manera descontextualitzada i parcial.

En canvi, la sèrie d'Onofre Alsamora, a més d'incloure per primer cop la representació

urbana, ho fa de manera sistemàtica i unitària, amb atenció a l'escenari, cuidant-ne la perspectiva

i la relació que s'estableix entre aquest i els personatges que l'animen. Fins i tot podríem afegir

que en la sèrie d'Alsamora els actes propicien l'excusa pel retrat d'una ciutat que vol lluir el seu

nucli neoclàssic amb tota magnificència engalanat per l'ocasió. Sense oblidar que per primer cop

ens trobem amb una representació urbana de Barcelona d'aquestes característiques que no prové

d'empreses estrangeres sinó que està realitzada per un artista autòcton.

En aquest sentit, podem afirmar que la sèrie d'Isabel II ocupa un lloc cabdal en la

producció d'imatges urbanes de la ciutat de la ciutat, fent d'Onofre Alsamora, en paraules de

Teresa Navas, «el primer gran retratista de Barcelona del segle XIX» (1995: 116).

14

2.3. NOVES TÈCNIQUES: LA LITOGRAFIA (1840-1861)

PRIMERES LITOGRAFIES

En aquest apartat presentarem les incursions d'Onofre Alsamora en el camp de la litografia. Les

obres que tractarem a continuació responen a diferents interessos, temàtiques i cronologia –

movent-nos entre els anys quaranta i seixanta del segle XIX– però que hem volgut agrupar per

oferir una panoràmica de la seva producció en aquesta especialitat.

En primer lloc, i en relació amb l'última sèrie comentada, trobem l'estampa que porta per títol

Entrada a Barcelona de la regent Maria Cristina de Borbón i la seva filla la princesa Isabel.27

Sense més informació respecte el taller litogràfic on va ser estampada, únicament ve signada com

«Dibujado del natural y lit.º por O. Alsamora». Pel que fa a la seva datació, tenim la referència de

la llegenda que l'acompanya on llegim: «Salida de SSMM y A. de la glorieta colocada en el

camino de la cruz cubierta para verificar su entrada en la ciudad de Barcelona el dia 30 de Junio

de 1840». Si va ser realitzada doncs en aquest mateix any, ens trobem amb el primer exemplar

que coneixem a dia d'avui de la producció litogràfica d'Alsamora (figura 10).

De nou aquesta segueix, i alhora es distancia, dels models visuals presentats anteriorment

respecte les entrades de monarques a la ciutat de Barcelona. D'aquesta manera, podem relacionar

l'obra amb la Entrada de SS. MM. CS. Carlos IV y María Luisa a Barcelona la tarde del once de

setiembre de 180228 formada per cinc estampes gravades a l'aiguafort i agrupades de manera que

27 AHCB 4462.

28 BC (Biblioteca de Catalunya), Top. F. Bon. 3845. Reproduïda per Meritxell Verneda (2012: 36).

15

Figura 10Entrada a Barcelona de la regent Maria Cristina de Borbó i la seva filla la princesa Isabel1840Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

formen una única composició apaïsada, obra de Bonaventura Planella (Verneda, 2012: 36). En

concret, l'estampa que forma el número 5 de la composició presenta també una glorieta erigida en

honor a la visita dels monarques (figura 9). Però si en aquesta el protagonisme recau sobre el

seguici reial i les carrosses on desfilen els monarques, en detriment del marc urbà, Alsamora

presenta una visió general de l'entrada de la comitiva que s'integra perfectament en l'entorn que

l'envolta. Tot i que en aquest cas no l'inscriu en un escenari clarament reconeixible, com hem vist

amb la sèrie d'Isabel II. A més, Alsamora no privilegia la vista del carruatge reial, que es confon

en darrer terme, sinó que l'element destacat seria la mateixa glorieta per on passa el seguici reial.

La següent obra es tracta d'una litografia titulada Milagrosa imagen de la Virgen del Remedio29

signada «O. Alsamora dibº y litº» i estampada en el taller Litografia Catalana Barna, segons

consta en el marge inferior esquerre. La referència al taller litogràfic ens permet datar la imatge

de principis dels anys cinquanta del segle XIX, gràcies a la relació de tallers en funcionament

durant aquesta dècada recollits per Pilar Vélez, entre els que es troba efectivament el conegut

com Litografia Catalana (1997: 157). Es tracta d'una estampa de 29 x 20 cm on apareix la imatge

de la Verge sostenint el nen Jesús envoltada d'àngels amb la Casa Castanyer i l'Església del terme

d'Avià sota els seus peus, tal com es desprèn de la llegenda que acompanya la imatge.

La darrera litografia que analitzarem en aquest apartat porta per títol Vista de las nuevas casas

consistoriales del Masnou.30 En aquesta veiem sorgir de nou l'interès d'Alsamora per la

perspectiva, tal com fa constar en el peu de la imatge: «dibujado en Perspectiva y Litografiado

por D. Onofre Alsamora». En aquest cas però, en comptes de fer constar el taller litogràfic on es

va estampar, trobem el nom de l'arquitecte que va idear el projecte: «Inventor y director, D.

Miguel Garriga, arquitecto de la Real Academia de San Fernando». L'estampa doncs, retrata

l'edifici d'estil neoclàssic de tal manera que podem veure la façana frontal i lateral alhora, llegint-

se clarament en ambdues la inscripció escrita en lletres majúscules «Casas Consistoriales del

Masnou». Aquest cop podem ser més precisos amb la data i ajustar-la al 1845, gràcies a la

llegenda que acompanya la imatge.31

29 L'obra, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya porta al peu la següent inscripció: «La Milagrosa Imagen dela Virgen del Remedio, que se venera en la Iglesia contigua a la Casa Castañer del término de Aviá Diócesis deSolsona. Rezando una Ave María o una Salve delante esta Sta. Imagen se ganan muchas indulgencias. LitografiaCatalana Barna – O. Alsamora dibº y litº». Top. II (f).5 B6 b23098405.

30 Es conserven dos exemplars a la Biblioteca de Catalunya (XVI M 2-3, 0209-45760).

31 En la que llegim: «Vista de las nuevas casas consistoriales del Masnou, que por el celo de su ayuntamiento y aimpulsos de la generosidad de sus vecinos que adelantaron sin interés alguno los caudales necesarios, seconstruyeron en 1845, año 13 del Reinado de la Augusta e idolatrada Reina de España Dª Isabel II de Borbón, encuya época favorable por haberse afianzado la paz después de terribles y recientes convulsiones, se esmeraron enpromover la felicidad del territorio de su mando, las dos primeras autoridades, el Exmo. S. D. Manuel de la

16

L'ESTUDI DE LA PERSPECTIVA

El 1842 Onofre Alsamora va publicar l'obra Tratado elemental de Perspectiva, en la que es

presenta com a «profesor de este arte-ciencia» i que incloïa 13 làmines litografiades.32 Constatem

així l'interès d'Alsamora en l'estudi i aplicació de la perspectiva, ara però en la seva vessant

teòrica i de difusió, prenent la forma de tractat.

Hem cregut interessant analitzar el procés

que va portar a l'autor a publicar l'obra

per tal d'entendre-la en el context del seu

recorregut professional.

Primer de tot, abans de la seva

publicació, Alsamora va dirigir-se a la

Reial Acadèmia de Ciències i Arts pel seu

examen i aprovació el dia 11 de març de

1840.33 El 17 d'abril del mateix any es va

constituir una comissió formada per les

seccions de ciències físico-matemàtiques i

arts per tal d'examinar l'obra, la qual va

dictaminar que, si bé havia «encontrado

bastante exactitud en la doctrina (...) [poniendo] la obrita en un estado recomendable para los que

quieran dedicarse al estudio del arte», calia revisar les explicacions i les figures que

acompanyaven al text i «darle mayor extensión al tratado de las luces y sombras, añadiendo los

reflejos y medias tintas, la luz zenital, así como algunas plantas geométricas» (figura 11).34

Després d'haver introduït les correccions esmentades, resolt els problemes amb les figures i

aclarit aquells punts que semblaven més imprecisos, Onofre Alsamora va tornar a enviar el seu

tractat a l'Acadèmia l'11 de Novembre de 1840.35

Concha, Teniente general de los ejércitos Nacionales, como Comandante general de Cataluña y el Y. S. D. JoséMaría de Gispert, Jefe superior Político de Barcelona».

32 Alsamora, Onofre, Tratado elemental de Perspectiva, Impr. de Josep Tauló, Barcelona, 1842. Es conserva unexemplar a la Biblioteca de Catalunya (Grav 742(02)Als-8º) i a la Biblioteca de la RACAB (Reial Acadèmia deCiències i Arts de Barcelona).

33 «Actas de la Academia, sesión literaria celebrada en 11 de Marzo» a Boletín de la Academia de CienciasNaturales y Artes, n.º 5, 5 Juny 1840, p. 1.

34 «Dictamen sobre el Tratado elemental de Perspectiva de D. Onofre Alsamora», Academia de Ciencias Naturalesy Artes de Barcelona, 1840. Top. 160.17 – 2.2.18 (RACAB)

35 «Habiendo recibido con el mayor agradecimiento el dictamen que la comisión de las dos secciones reunidas deciencias físico-matemáticas y artes, nombrada por esta academia en 17 de Abril del presente año sobre miTratado elemental de Perspectiva presentado a V.S. en 11 de Marzo del propio año, pasé a revisarlo y arreglarloconforme a las observaciones de dicho dictamen, la que presento de nuevo por si puede merecer la aprobación deV.S». Top. 160.17 – 2.2.18 (RACAB).

17

Figura 11Tratado elemental de Perspectiva, Lit. 11842Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Finalment, el tractat es va publicar el 1842 a la impremta de Josep Tauló de Barcelona. Amb la

voluntat de facilitar l'estudi de la perspectiva i convençut que fins al moment els alumnes no

disposaven de les eines necessàries, Alsamora justificava la seva obra amb el següent escrit

introductori:

Atendida la necesidad que de la Perspectiva tienen los que profesan las bellas artes, y la escasez que

tenemos en España de obras elementales de esta ciencia, y que las pocas que contamos, a más de

faltarles la perspectiva teatral, una es muy difusa y otra demostrada por medio de cálculos literales y

por consiguiente incomprensible a la mayor parte de pintores y escultores, que por entender apenas

las principales reglas de Aritmética y Geometría, se ven obligados a contentarse con la mera

práctica, adquirida de sus maestros, he procurado reunir la claridad y concisión a la exactitud

matemática (1842: 6).

El tractat consta de dues parts: la primera estudia la perspectiva lineal, incloent-hi «la perspectiva

horizontal, teatral, de figuras o de reflejos en el agua i espejos». El segon apartat se centra en la

«perspectiva luminar», diferenciant la llum natural de l'artificial i afegint un últim apartat sobre

«observaciones sobre las luces y sombras, para poder darles los tonos que requieran según los

casos». A més d'introduir les

correccions esmentades per

l'Acadèmia de Ciències i Arts,

aquesta estructura respon, d'altra

banda, als paràmetres fixats per

l'estudi de la perspectiva en el marc

de l'assignatura de Perspectiva i

Paisatge.36

Alsamora posa un èmfasi

especial a l'hora de tractar la

perspectiva teatral, tant pel que fa a

la introducció com en el seu apartat

corresponent, seguint els punts

marcats en el reglament de l'Escola.

36 Aquest era definit per l'article 21 en el capítol 7 del Reglament de l'Escola de Nobles Arts de Barcelona de 1839amb els següents termes: «El arte encantador de la perspectiva es indispensable a todo artista sea cual fuere elramo a que se dedica; bajo este supuesto se enseñará en este estudio la teoría del arte y se darán las reglas pararepresentar en una superficie plana cualquier especie de objetos de relieve valiéndose de los distintos métodosgeneralmente admitidos y tomando por base los miembros de arquitectura y sus composiciones. El discípuloaprenderá primero la perspectiva linear, segundo la de luces y sombras, tercero la aérea, cuarto su aplicación alas composiciones teatrales». BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall XCV, Caixa 127 (Leg 95, 5).

18

Figura 12Tratado elemental de Perspectiva, Lit. 12

1842Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Cal pensar doncs, que estava al corrent de la publicació del tractat titulat Exposición completa y

elemental del Arte de la Perspectiva y aplicación de ella al palco escénico obra de Josep Planella

i Coromina, fill de Bonaventura Planella, que data de l'any 1840 (Verneda, 2012: 193). És

interessant notar que Alsamora i Planella no són els únics autors publicant tractats durant aquests

anys, sinó que cal sumar-hi els noms d'Andreu Girò i Josep Oriol i Bernadet entre d'altres. Tal

com apunta Montaner i Martorell (1990: 696), durant els anys quaranta sorgiran tot un seguit de

publicacions enfocades al món de l'ensenyament de les disciplines de geometria, dibuix i

perspectiva. Manuel Rodríguez amb el seu Tratado de perspectiva lineal publicat a Madrid el

1834 i Aniceto Luis Allente amb Manual práctico de geometría plana y del espacio y nociones

de dibujo lineal de 1840 vindrien a completar aquesta tendència en relació al conjunt del

panorama español (García Melero, 2002: 143).

Un dels tractats que cal destacar d'aquests anys és l'obra d'Oriol i Bernadet titulada

Tratado completo de Dibujo Lineal, que havia de servir com a manual per l'assignatura que ell

mateix dirigia des de 1841,37 sent el responsable, juntament amb Valentí Esparó, de la seva

creació l'any anterior a l'Escola de Nobles Arts.38 Respecte la seva figura, podem afegir que el

1842 va ser nomenat individu de la Societat Económica de Barcelona.39 En una carta dirigida al

director de l'Escola datada del 9 de Setembre de 1841,40 menciona les motivacions que el van

portar a realitzar el seu tractat acompanyant-lo d'un Atles format per 143 làmines litografiades,

que servirien de model d'estudi als alumnes.41

En aquesta mateixa línia, Alsamora va recórrer també a l'ús de la litografia per

acompanyar les seves explicacions. El seu tractat es tanca amb una sèrie de tretze estampes

desplegables on s'inscriuen les il·lustracions de les 44 figures que acompanyen el text i serveixen

37 El mateix Bernardet expressava el reconeixement rebut amb els següents termes: «cabiéndome así la honra dehaber sido el primero en explicar en Cataluña tan importante materia». BC, Fons de la Junta de Comerç, LligallLXVII, Caixa 93 (LXVII, 2, 18).

38 BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall C, Caixa 133 (C, 2, 72).

39 BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall LXVII, Caixa 93 (LXVII, 2, 18).

40 Expressant-se en termes semblants a Onofre Alsamora, escriu: «Estando cerca ya la apertura de las clases delestablecimiento que con tanto celo dirige V.S. me veo en la precisión de comenzar a imprimir el Tratadocompleto de Dibujo Lineal que estoy componiendo, pues no habiéndose publicado hasta ahora en españolninguna obra de este género, me falta un texto con el cual puedan estudiar los alumnos de la clase que tengo elhonor de dirigir». BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall C, Caixa 133 (C, 2, 43).

41 Segons Pilar Vélez, el citat Atles va ser una de les aportacions més importants d'Oriol i Bernadet a l'Escola deNobles Arts (1997: 159). Ell mateix explica el projecte en una carta datada del 26 d'abril de 1841: «En lasláminas de este atlas, que para mayor economía y exactitud litografiaremos D. Vicente Rodés y el que suscribe,pondremos lo más precioso del Dibujo lineal que se ha publicado en el extranjero adecuándolo sobre todo a lasnecesidades de nuestro país y con especialidad a la clase de alumnos de la Escuela establecida por V.S.Haciéndolo así, podremos ofrecer a nuestros compatricios un trabajo más útil a los españoles que los quepodríamos obtener del extranjero, presentándolo al propio tiempo al mismo precio que se venden fuera deEspaña los atlas de Dibujo lineal (…) Adjunto acompaño el atlas de la obra de Dibujo lineal de Mr Lamotte paraque pueda V.S. formarse una idea aproximada de lo que será el atlas». Ídem. (C, 2, 62-63).

19

com a model i il·lustració als problemes de perspectiva plantejats. De les tretze litografies, les tres

primeres tracten formes geomètriques que aniran complicant-se progressivament. La quarta

litografia introdueix figures arquitectòniques, presents fins a la novena. Les últimes són les

composicions més treballades, explicant el canvi en les direccions de llums i ombres havent de

recórrer a l'ús del clarobscur i a elements arquitectònics més detallats que en les anteriors

il·lustracions (figura 12). Tot i que no estan signades, ens inclinem a pensar, gairebé sense cap

mena de dubte, que són obra del mateix Alsamora.

A banda del seu mèrit tècnic, aquestes litografies posen de relleu la presència d'artistes

que, com Alsamora, no apareixen en les guies comercials del moment, ja sigui perquè es

presentaven com a pintors –recorrent a la tècnica litogràfica de manera puntual o com una vessant

més de la seva carrera– o perquè, en paraules de Pilar Vélez (1997: 160) «hi havia tallers o

simplement dibuixants litògrafs que no hi constaven i que només podem conèixer per les seves

realitzacions en el món de l'imprès solt o en el món del llibre», però que són importants a tenir en

compte si volem entendre com es va desenvolupar l'expansió de la litografia en el marc català.

RECUERDOS Y BELLEZAS I PORTS DE MER

Al costat de les litografies recollides en el seu tractat, durant la dècada dels quaranta Onofre

Alsamora va realitzar il·lustracions per diferents publicacions, com és el cas de la seva

participació a Recuerdos y Bellezas de España42 i la seva col·laboració amb l'editor francès Turgis

per la sèrie Ports de Mer d'Europe.43

Pel que fa a la publicació de Recuerdos y Bellezas de España, tenim referència de la seva

participació tant per Ossorio (1868: 24) com Ràfols afirmant que «ilustró con particular acierto la

obra monumental de Pablo Piferrer» (1950: 25). L'obra que va realitzar Alsamora va ser el

Monestir de Sant Pau del Camp per l'edició del segon volum dedicat a Catalunya (figura 13).

Aquesta mostra l'entrada principal de l'església amb dos homes conversant al seu davant que

ajuden a ajustar l'escala de l'edifici. És interessant notar, en relació a les obres comentades fins

ara, el canvi d'estil i temàtica –tot i que aquesta venia marcada per l'empresa editorial– atès que és

la primera obra d'Alsamora que comentem que retrata el passat medieval explícitament, i no la

Barcelona neoclàssica i moderna com hem vist fins ara. Pel que fa a la tècnica, en aquest cas no

podem afirmar que sigui litografiada de la seva mà com explica Ossorio, atès que segons consta

42 Piferrer, Pau i Pi i Margall, Francesc, Recuerdos y Bellezas de España, Tom II, Cataluña, Barcelona, 1843-1848.

43 Turgis (Ed.), Ports de Mer d'Europe. Espagne, 10 rue Serpente, Paris Vè.; Casse frères à St. Gaudens, 1845-1850[?].

20

en el peu de la litografia, va ser

dibuixada del natural per

Alsamora però litografiada per

Parcerisa al taller litogràfic de J.

Donon.44 De totes maneres, no

volem deixar de destacar la

participació d'Onofre Alsamora

en l'obra que va incorporar l'ús de

la tècnica litogràfica com a gran

novetat en una publicació d'aquest

tipus, convertint-se en el «llibre

romàntic il·lustrat per excel·lència

publicat a Barcelona» (Verneda,

2012: 190).45 En aquest sentit,

Pilar Vélez explica que Parcerisa,

encarregat de «litografiar més de

sis-centes estampes», segons

Ràfols «fou autodidacta, ja que no

hi havia professors de litografia

en aquells anys» (1997: 155).

Seguint aquest raonament, no

descartem que Alsamora seguís el

mateix camí per realitzar les

litografies incloses en el seu

tractat o les que veurem a continuació. A dia d'avui, no hem pogut establir documentalment cap

vincle amb professors autòctons o estrangers i no tenim constància de què viatgés a París per

aprendre la tècnica litogràfica, com va ser el cas d'Eusebi Planes (1997: 157). D'aquesta manera,

únicament ens resten les referències dels tallers on va estampar les seves litografies –com la Lit.

Catalana– i la seva participació a les publicacions que tot just comentem, que tot i no ser de la

seva mà, deixen clar el seu vincle amb el panorama litogràfic del moment.

44 AHCB 11680 i Biblioteca de l'AHCB, M766 fol, II.

45 Per una anàlisi més exhaustiva de l'obra en concret vegis els estudis de: Maestre Abad, Vicente (1984)«Recuerdos y bellezas de España, su origen ideológico, sus modelos», GOYA. Revista de Arte, nº 181-182, p. 86-94; Vélez, Pilar (1989) El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910), p. 184-189; i enrelació a les publicacions i impremtes del moment: Verneda, Meritxell (2012) L'art gràfic a Barcelona. El llibreil·lustrat 1800-1843, Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, p. 189-191.

21

Figura 13Sant Pau del Campc. 1843Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

No només vinculat al panorama català, trobem Alsamora col·laborant amb l'editor francès Turgis

realitzant una Vista de la ciutat des de la Barceloneta46 per formar part del volum dedicat a

Espanya de la sèrie Ports de Mer d'Europe (figura 14).

D'aquesta manera, en el peu de

la imatge llegim: «Paris Vᵉ,

Turgis éditeur, 10 rue Serpente,

Casse frères à St Gaudens /

Lith. De Turgis / dibujado del

natª por O. Alsamora» amb el

títol en francès a mà esquerra i

castellà a mà dreta separats per

una filigrana sota la qual hi ha

inscrit el número 7, en

referència a la posició que

ocupava en el conjunt de la

sèrie. La imatge és una estampa

animada del port de la

Barceloneta amb embarcacions,

figures, carros i animals. La

muralla de mar forma una

diagonal que trenca en la

llunyania amb la muntanya de

Montjuïc, acollint darrere seu

els campanars i cúpules de la

ciutat que s'intueix rere els

edificis del primer terme. La

litografia «dibuixada per

Alsamora segueix el model

visual de Laborde, centrant

normalment el punt d'atenció en la zona de la Porta de Mar, seguit per la majoria d'obres de

viatges o per reculls de làmines urbanes de ciutats de la primera meitat del XIX» (Navas; Garcia,

1995: 151). D'aquesta manera, seguint la publicació de Laborde, Alsamora situa un vaixell a mà

46 Barcelonne: Vue prise de Barcelonnette, c. 1845-1850. Es conserven diferents exemplars a l'AHCB ambreferència 12470, 18494 (MHCB 812), 18962 i 26537. Als que s'hi sumen el que forma part de la Col·leccióOlivé-Elias de Tarragona i un altre custodiat per la BC (XV(1).5 M 1, 0206-39160).

22

Figura 14Vista de la ciutat des de la Barcelonetac. 1845-1850Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Figura 15Vista de la ciutat des de la BarcelonetaDibuix de Jacques Moulinier per la publicació d'Alexandre Laborde Voyage pittoresque et historique de l'Espagne, tom I, Pierre Didot, Paris, 1806.c. 1803Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

esquerra per introduir la imatge i utilitza pràcticament el mateix punt de vista. Tot i això,

Alsamora es distancia d'aquest centrant la seva atenció únicament en el port i el mar, descartant

representar l'entrada a la ciutat i donant protagonisme a la perspectiva creada per la Muralla de

Mar.

D'altra banda, l'obra respon també a una altra tradició visual: les vistes preses des del mar

de les ciutats portuàries iniciada a França de la mà de l'artista Joseph Vernet, qui va rebre

l'encàrrec de realitzar una sèrie de pintures dels ports francesos el 1751. Carles III va portar la

iniciativa a Espanya encarregant el 4 de juliol de 1786 a Luis Paret una missió semblant retratant

i cartografiant els ports de Cantàbria. Més endavant, «el futuro Carlos IV hizo en 1780 un

encargo similar a Mariano Sánchez47 quien, ese año y en 1803, pintó ciento dieciocho cuadros,

aunque algunas vistas fueron del interior» (Vega, 2010: 361). Així doncs, si ens fixem en les

obres de Vernet per exemple, veiem com la diagonal d'Alsamora creada per la façana dels edificis

de la Muralla de Mar abans destacada és present en bona part de les seves composicions,

especialment la del Port de Toulon (figura 15).

Finalment, cal tenir en compte però que l'obra d'Alsamora ha de donar resposta a les

exigències de la temàtica de la sèrie que ens ocupa –els ports d'Europa– i formar un conjunt

coherent amb els altres exemplars de la sèrie. Així, trobem que en general es dóna protagonisme a

les embarcacions que sovint ocupen un primer pla en les obres –com és el cas de la il·lustració

dedicada a Ferrol– i a capturar l'estat de la mar a vegades agitada –com l'exemplar de La Corunya

dibuixat per Lambertini (figura 16)– deixant la vista de la ciutat al fons, característiques totes

elles que comparteix l'estampa d'Onofre Alsamora del port de Barcelona.

47 Sobre aquesta tradició visual, vegis: Mano, José Manuel, «Mariano Sánchez y las colecciones de Vistas depuertos en la España del siglo XVIII», en Congreso Internacional de Pintura Española del Siglo XVIII, Madrid,Fundación Museo del Grabado Español Contemporáneo, 1998, pp. 351-368.

23

Figura 15Joseph Vernet, Toulonc. 1830Musée de la Marine de Toulon

Figura 16Lambertini, Ferrolc. 1845Ports de Mer d'Europe. Espagne.

BARCELONA A VOL D'OCELL

Es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona48 una litografia acolorida que porta per

títol Barcelona a vol d'ocell. En el peu de la imatge es recull la firma i el taller litogràfic en el que

es va estampar: «Lit. Catalana, Rambla de los Estudios n.º 1 – Dibº del natural y Litº por O.

Alsamora». Parlem doncs del mateix taller que constava a la Milagrosa imagen de la Virgen del

Remedio, per tant podem situar aquesta també entorn la dècada dels anys cinquanta.

Podríem ajustar la datació a 1856 si ens creiem el peu d'imatge de l'exemplar de L'Esquella de la

Torratxa que el reprodueix amb la llegenda «1856, Barcelona á vista d'aucell; ab las murallas mitj

derruidas. Litografia d'Alsamora, Museo Arquológich Municipal».49 D'altra banda, Ramon Soley

en el seu Atles de Barcelona la data entre 1857 i 1862 (1998: 774).

48 AHCB 1824 (MHCB 853).

49 L'Esquella de la Torratxa, 25 gener 1901, p. 94.

24

Figura 17Barcelona a vol d'ocellc. 1856Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

El que resulta clar si més no, és que ha de ser posterior a l'inici de l'enderrocament de les

muralles de Barcelona que es va iniciar el 1854.50 El mateix any en què l'arquitecte Miquel

Garriga i Roca va iniciar el projecte de l'aixecament topogràfic de Barcelona a partir de 118

plànols de la ciutat (DDAA, 1999: 81), donant com a resultat un mapa que bé podria haver servit

a Alsamora com a referent visual per alçar la seva vista a vol d'ocell.

La data de 1856 ens resulta interessant si vinculem la imatge amb la tradició de les vistes

aèries de ciutats realitzades a partir d'ascensions amb globus aerostàtics. L'obra d'Alsamora es pot

relacionar d'aquesta manera amb «les ascensions en globus realitzades el 1855 per Buisley sortint

dels Camps Elisis del Passeig de Gràcia, just a la vertical del punt de vista d'aquest gravat», tal

com indica el registre de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona seguint l'article de Núria F.

Rius (2012).51 No sabem però si Alsamora va poder participar realment en les ascensions, fet que

garantiria la veracitat de la inscripció «dibujado del natural» al peu de la litografia, o si

simplement es va sumar a la moda de les vistes aèries o vols d'ocell de les ciutats.

En aquesta mateixa línia, Alsamora va realitzar una Vista meridional y plano de la Villa de Olot el

185452 i el 1870 va exposar a Barcelona una aquarel·la titulada La plaza de la Constitución de

esta ciudad tomada a vista de pájaro,53 imatge però que no hem pogut localitzar a dia d'avui.

D'altra banda, a l'exposició de 1850 Alsamora va presentar una Vista panoràmica de Barcelona

que li va valdre un premi del jurat qualificador segons afirmen Ossorio (1868: 24) i Molins

(1889: 34). Malauradament tampoc hem pogut localitzar la citada vista, que ens hagués estat molt

interessant d'analitzar en referència a l'adjectiu «panoràmica» que l'acompanya i comparar-la amb

la present Barcelona a vol d'ocell.

A mig camí doncs entre els mapes actuals i una vista aèria, aquesta mostra perfectament la

divisió de la ciutat a partir de les rambles, l'entramat de carrers medievals i el seu perímetre

emmurallat que començava a cedir per deixar pas a les remodelacions urbanístiques que

transformarien la ciutat durant la segona meitat del segle XIX i inicis del XX.

50 La imatge es va exhibir a l'exposició L'obertura de la via Laietana (2001: 178) per mostrar precisament la ciutatencara emmurallada prèvia a les grans obertures i ampliacions, datant-la pels volts de 1860 (La Vanguardia, 29Maig 2001, p. 4).

51 «Les primeres ascensions en globus documentades a Barcelona daten del gener de 1784, realitzant-se’n vàriesentre 1825 i 1844. Poc temps més tard, entre 1847 i 1855, l’atracció dels globus aerostàtics a la ciutat vaesdevenir un entreteniment prou popular, com així ho proven les notícies que es van publicar a la premsa del’època» explica Núria F. Rius (2012) seguint Manuel Rocamora, Historia de la navegación aérea en Barcelona,Barcelona, José Porter, 1948.

52 Vista meridional y Plano de la Villa de Olot, 1854. Aquesta es conserva a l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

53 Catálogo de la exposición de objetos de arte… Barcelona mayo de 1870, Barcelona, Sociedad para Exposicionesde Bellas Artes, 1870 (AHCB).

25

Seguint aquesta voluntat de capturar la

ciutat des de punts elevats, però des d'un

punt molt més proper i quotidià, hem

localitzat a l'Arxiu Històric de la Ciutat

de Barcelona una interessantíssima

aquarel·la signada per Onofre Alsamora

que porta per títol Terrats de

Barcelona.54 Tot i que no està datada, la

imatge és de ben segur una de les

primeres representacions dels terrats

barcelonins que es conserven –donada la

pròpia cronologia personal d'Alsamora

morint el 1880–, avançant-se a l'eclosió

d'aquest tipus de vistes cap a finals del

segle XIX de la mà de Martí Alsina i

Picasso, ja entrat el segle XX.

L'INCENDI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Les últimes obres que tractarem en aquest apartat són dues litografies que tenen com a

protagonista l'incendi del Gran Teatre del Liceu de 1861.55 Són doncs les últimes obres de les

quals tenim constància que Alsamora va realitzar fent ús de la tècnica litogràfica.

Una d'elles mostra, a partir d'una accelerada perspectiva del carrer Hospital, l'incendi que

es propaga a l'interior de l'edifici i cobreix ja tot el cel. Un grup de gent en primer terme resta

expectant mentre que d'altres ajuden a treure mobles i objectes a l'exterior que s'acumulen al mig

de les Rambles. L'estampa plena de moviment gràcies a l'agitació dels personatges i la dansa de

les flames retrata la impressió que devia causar l'esdeveniment als barcelonins del moment

(figura 20). Aquesta es va incloure en el catàleg Liceu un espai per a l'art per seguir il·lustrant

l'incendi més de cent anys després i que es descrivia amb les següents paraules:

El vespre del 14 d'abril de 1861, un petit incendi, iniciat a la sastreria, situada prop de l'escenari, es

propagà ràpidament i destruí per complet la sala i l'escenari. La Junta Directiva encarregà

immediatament a la Comissió Facultativa, formada d'urgència per Francesc Daniel i Molina,

54 AHCB 1506.55 Es conserven tres còpies de l'estampa: AHCB 04779, MNAC 11658-G i MNAC 11659-G.

26

Figura 18Terrats de BarcelonaSense datarArxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

arquitecte de la província, Miquel Garriga i Roca, arquitecte municipal, i Josep Oriol Mestres,

arquitecte del Teatre, de valorar l'obra existent després de l'incendi i donar una idea del cost de

reedificació (...) el resultat del sinistre del 1861 té una gran similitud amb el del 1994. L'evolució de

les flames i el sentit del tiratge de l'aire fan que el foc es concentri a l'interior del recinte limitat pels

murs d'escena i el mur de la càvea que, en forma de ferradura, envolta tota la sala. (Solà-Morales,

Dilmé i Fabré, 1999: 60)

Aquestes últimes línies descriuen

perfectament la segona56 de les litografies

d'Alsamora que retrata un interior del

Liceu gairebé irreconeixible per les

flames i el fum que el consumeixen. Més

agosarada fins i tot que l'anterior –on

encara predomina la narració dels fets–

ens trobem davant d'una imatge

plenament romàntica on el desig de

capturar la impressió del moment deixa

una estampa que transmet la sensació del

fum creixent i engolint l'interior de

l'edifici que comença a esfondrar-se al

seu darrere (figura 19).

Les obres que tractarem en el següent

punt, sent també litografies, les hem

volgut agrupar en un capítol a part, atès

que considerem que formen un conjunt

cabdal de la producció d'Alsamora que

mereix tractar-se de manera independent.

Aquestes presenten unes característiques

que les distancien de les litografies

anteriorment comentades: la seva

vinculació al món de les il·lusions

òptiques i espectacles visuals.

56 AHCB 4686.

27

Figura 20Incendi del Gran Teatre del Liceu

1861Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Figura 19Incendi del Gran Teatre del Liceu (interior)

1861Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

2.4. LA IL·LUSIÓ DE L'ÒPTICA (1847-1850)

SÈRIE PER L'ÒPTICA CORRONS

En aquest apartat ens mourem entorn els primers anys de la dècada de 1850, moment en què

Onofre Alsamora realitzarà algunes de les obres més interessants de la seva producció: la sèrie de

vistes òptiques encarregades per l'òptica Corrons i l'obra titulada Viaje óptico por España que va

publicar juntament amb Dalmau el 1851.

En ambdues publicacions Onofre Alsamora

col·labora amb els dos òptics més

importants del moment, figures actives en la

configuració de la Barcelona moderna.

Francesc Dalmau va ser una figura clau per

la introducció de l'enllumenat elèctric a

Barcelona i un dels primers òptics,

juntament amb Corrons, en vendre material

fotogràfic en el seu establiment (Fernández,

2008: 103). Situat en el carrer de la Ciutat,

el 1843 va portar la moda de les vistes

òptiques a la ciutat de Barcelona amb un

muntatge de panorama.57 Lluís Corrons per

la seva banda dirigia un espectacle de vistes

de doble efecte el 185158 i va ser el primer en encarregar a Onofre Alsamora una sèrie de vistes

òptiques per exhibir com a espectacle visual, probablement en el seu mateix local.

Seguint a Fontbona, la sèrie data probablement entre els anys 1847 i 1850 (1990: 88),

però si fins al moment s'havia afirmat que aquesta es composava de 8 vistes òptiques de la ciutat

de Barcelona, a dia d'avui hem trobat referències de fins a 12 exemplars –deixant oberta la

57 «Nuevo cosmorama histórico establecido en la calle de la Ciudad núm. 8 cuarto bajo, detrás de S. Justo, fábricade anteojos de D. Francisco Dalmau. Habrá de manifiesto ocho vistas, las cuales representan los puntos de vistasiguientes: La destrucción del foro romano. Ruinas del coliseo. La villa real en Nápoles. El palacio real deMadrid en la noche del 7 al 8 de octubre de 1841. París, panorama general. Idem plaza de la Concordia. Idem elpalacio Real. Idem Versalles» a Diario de Barcelona, 21 Abril 1843 (Sánchez; Lusa, 2009: 92). Un cop al CarrerFerran, seguia exhibint el panorama, segons consta a la Guia general de Barcelona de Saurí i Matas del 1849(Navas; Garcia, 1995: 153).

58 «Fábrica de anteojos al agua, de Ricar y Maglia. En dicha fábrica está todos los días de manifiesto un nuevopoliorama de doble vista, con efecto de día y de noche, bajo la dirección de Luis Corrons, calle continuación deFernando VII, nº 18, cuarto primero, de seis a nueve de la noche. Entrada 6 cuartos; soldados y niños 3». ElÁncora, 26 Gener 1851, p. 416 (Sánchez; Lusa, 2009: 94).

28

Figura 21El pont de Molins de Reic. 1847-1850Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

qüestió de si és aquest el número total de la sèrie–, alguns dels quals retratant indrets de les

rodalies de Barcelona.

Els títols de les obres localitzades són doncs els que segueixen: Processó en els claustres

de la Catedral (núm. 1), Interior de la Catedral, Interior de l'Església de la Mare de Déu del Pi,

Interior de la Llotja en un ball, Interior de Santa Maria del Mar (núm. 5), Plaça Nova (núm. 6),

Interior del teatre en plena representació (núm. 7), El Cafè de les Delícies (núm. 8), Túnel i

ferrocarril de Montgat (núm. 11) i Pont de Molins de Rei (núm. 12).59

Totes elles presenten petites escenes urbanes

de celebracions, ambients festius o religiosos

de la vida de la Barcelona de l'època. Així

podem saber com era l'interior del Cafè de

les Delícies del moment o del Teatre del

Liceu, llocs però als que no tothom hi tenia

accés i que formen part de les activitats que

configuraven el recorregut de l'oci de la

Barcelona moderna (figura 22). Reforçades

per l'ús del color, ens hem d'imaginar doncs

que aquestes vistes representaven pel públic

de l'època poder espiar «a través del agujero

de la máquina» (García, 2004: 281)60

l'ambient barceloní del que, o bé formaven

part, o bé els hi hauria agradat participar

(figura 30). Al costat de les escenes de la capital, trobem aquelles que representen l'arribada de la

modernitat amb la construcció del ferrocarril a Montgat, que acabaria unint Barcelona amb

Mataró el 1848, o escenes de la vida rural emmarcades en paisatges en els que també s'observen

obres claus per la comunicació interregional com l'antic pont de Molins de Rei (figura 21).

59 Hem adjuntat el número de sèrie amb el que van ser publicades les estampes que encara el conserven, pel que faa la resta no tenim referències de la posició que ocupaven en el conjunt de la sèrie. Les referències, seguintl'ordre esmentat són les següents: 1) AHCB 12329 (MHCB 9351), 2) AHCB 12335 (MHCB 9350), 3) AHCB12331 i col. Dr. Ramon Sarró, 4) MHCB 2738 5) AHCB 12330 (MHCB 9349), 6) AHCB 12328 (MHCB 9348),7) MHCB 9353 i Institut del Teatre, 8) AHCB 12334 (MHCB 9352), 9) referència a AHCB 12329, 10) AHCB12326 i MNAC 10018-G. No hem pogut localitzar l'estampa Interior de la Llotja en un ball de la sèrie al'AHCB. Volem apuntar que les estampes que es conserven a l'AHCB presenten moltes d'elles aspectesinacabats, creient que no es corresponen amb les referències del MHCB tal com apareixen a Fontbona (1990) ique en el trasllat de les obres a l'Arxiu –arribant d'altra banda com anònimes–, creiem que deuria optar-se perconservar-les en una altra institució, tot i que no en tenim la certesa.

60 Aquesta mateixa idea és present també en el títol El món per un forat de l'exposició temporal del Museu delCinema de Girona (26 juny 2012 - 27 gener 2013) en la que es van exhibir algunes de les vistes d'Alsamora.

29

Figura 22Interior del teatre en plena representació1848Institut del Teatre, Barcelona

L'escena de La Plaça Nova61 és potser una de les vistes d'Alsamora que més ressò ha tingut, sent

reproduïda diferents vegades per revistes i diaris ben entrats ja en el segle XX (figura 23).

D'aquesta manera l'hem trobat il·lustrant l'article de Francesc Curet «Petita història barcelonina,

els Romàntics Anònims» de la

revista D'ací d'allà el 1935.62 El

mateix any apareix a La

Vanguardia63 amb el següent peu:

«Una visión romántica de la Plaza

Nueva. Litografía de Onofre

Alsamora, de la serie que para las

cajas de óptica editaba la casa

Corrons por los años de 1840 a

1850». Apareix de nou a Destino

el 1946, deixant constància de la

popularitat de l'estampa

acompanyant l'article «Una

exposición sentimental, Recuerdos

de la vieja plaza Nueva, La otra

cara del Portal».64

Una altra de les vistes que ha gaudit de més popularitat és la que té com a protagonista el Teatre

del Liceu (figura 22). Si havíem trobat abans Alsamora capturant el que va ser el primer incendi

del Liceu que va destruir pràcticament tot l'interior del teatre, és precisament de la seva mà que

podem conèixer com va ser aquest primer interior gràcies a la vista Interior del teatre en plena

representació.65 Marc-Jesús Bertran la descrivia en un article titulat «El museu del teatre»66 amb

les següents paraules:

61 Com moltes de les estampes que es conserven a l'AHCB, ens han arribat diferents versions del mateix tema, aixíes conserva una versió acabada i acolorida i una en blanc i negre. Pel que fa a la vista AHCB 12335 se'nconserven quatre versions, una completament acolorida i la resta a mig acabar.

62 D'ací i d'allà, Desembre 1935, vol. 23, núm. 183, p. 44.

63 La Vanguardia, 20 octubre 1935, p. 4.

64 «Si la Plaza Nueva, a pesar de su celeridad, no ha hecho gemir mucho las prensas, en cambio, ha movido muchoel lápiz, el carbón y el pincel de los artistas. Son harto conocidas las visiones del lugar debidas a los dibujantesLaborde y Padró, al litógrafo Alsamora y al grabador Roca». Destino, Juliol-Desembre 1946, núm. 468-493, p.7.

65 Es conserva a l'Institut del Teatre (P 105-C, 362068).

66 Marc-Jesús Bertran, “El museu del teatre” a Butlletí dels museus d'art de Barcelona, Junta de museus, Vol. 1,núm. 05, Octubre 1931, pp. 154-157). Tot i que en l'article citat no tracta la figura d'Alsamora com autor sinócom editor de l'estampa.

30

Figura 23La Plaça Novac. 1847-1850Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

És l'únic document gràfic que es conserva d'aquella època. És un gravat en color, fet a la litografia

d'O. Alsamora [sic.] i publicat per l'òptic Tomàs Corrons, amb efectes de llum artificial, propis de

l'infantilisme dels aparells dioràmics, en els quals feia el nombre 7 de la sèrie. La vista és presa des

de l'escenari. Està la gran sala plena de gom a gom, i l'obra que es cantava era l'òpera Norma.

L'article, que hem cregut interessant reproduir atès que exemplifica el canvi de consideració que

patiran els entreteniments visuals durant el transcurs del segle XX, revela la importància de la

vista d'Alsamora per ser l'únic testimoni gràfic que es conserva de l'interior del Liceu abans del

primer incendi.67 La vista està realitzada des del punt de vista de l'escenari, permetent-nos veure

com es desenvolupava l'obra, amb apuntador inclòs, i apreciar també tot l'interior del teatre, les

llotges i l'espectacular sostre, resultant clau per l'estudi de l'evolució del Liceu i la seva posterior

recuperació.

VIAJE ÓPTICO POR ESPAÑA

Les caixes òptiques amb les que es visualitzaven aquest tipus de vistes, també podien adoptar la

forma de llibre, trobant-se en el seu interior el mecanisme per muntar-les (Vega, 2010: 381). En el

Museu del Cinema de Girona es conserva un exemplar d'aquest tipus que data de la segona meitat

del segle XVIII (figura 25) i que deuria ser molt semblant a l'aparell ideat per Francesc Dalmau

que acompanyava la publicació Viaje Óptico por España apareguda el 1851 amb vistes

realitzades per Onofre Alsamora.

Donat que aquestes presentaven efectes de dia i de nit, el citat aparell deuria seguir d'altra

banda el mecanisme del poliorama panòptic, instrument d'ús domèstic molt proper a les caixes

òptiques que permetia veure vistes translúcides de doble efecte, inventat el 1851 per l'òptic

francès Lemaire (García, 2004: 288). Parlem doncs del mateix any que va veure la llum la

publicació d'Alsamora i Dalmau. En aquest sentit, podem pensar que tot i que la novetat del

mecanisme va ser presentada per Lemaire com a inventor, és possible que la seva fos una variació

respecte de les caixes òptiques tan profusament utilitzades, i que la sorgida de la col·laboració

entre Alsamora i Dalmau en fos també una variant, agafant més endavant el nom que va

popularitzar Lemaire (figura 24).68

67 De la mateixa manera, llegim a Liceu, un espai per a l'art: «L'interior de la primera sala, la del 1847, només elpodem conèixer per les descripcions escrites, per dos plànols de Miquel Garriga i Roca i per una litografia (....)La litografia, de reduïdíssimes dimensions, és obra d'Onofre Alsamora del 1848, i presenta la sala des del'escenari durant una representació de Norma» (1999: 60-61).

68 És així com la majoria d'autors en referir-se a la publicació d'Alsamora es refereixen al citat aparell com apoliorama panòptic per bé que aquest nom no s'utilitzés en el seu moment. En aquest sentit, en l'escrit de Molinsel trobem referenciat únicament com «el aparato correspondiente para colocarlas» i de la mateixa manera en unanunci al Diario de Barcelona llegim: «acompañará la primera entrega el aparato correspondiente, que servirá

31

Sigui com sigui, el fet que les dues dates coincideixin posa de relleu la participació de

l'obra d'Alsamora de les dinàmiques europees. En aquest sentit, París i Londres eren els principals

centres de producció de vistes òptiques (Mannoni, 1990: 91) des d'on segurament es van importar

les que exhibien Dalmau i Corrons en els seus respectius establiments abans de començar a

col·laborar amb Alsamora. Tenint en compte la manca d'estudis sobre la producció i difusió de les

vistes òptiques a casa nostra, no volem deixar de subratllar la importància d'aquesta col·laboració.

Fins on sabem, aquesta marca l'inici de la producció autòctona de vistes òptiques, alhora que

retrata per primera vegada en aquest format la ciutat de Barcelona i els seus entorns, constituint

els únics exemples locals que ens han arribat dels que tenim referències dels noms dels seus

autors i les circumstàncies de la seva creació.

En aquest sentit, gràcies a una notícia apareguda al Diario de Barcelona el 21 de Maig de 1851,69

sota el títol de Viaje Óptico por España, podem conèixer com es va presentar al públic l'empresa

d'Alsamora i Dalmau:

La aceptación que han merecido del público los primeros ensayos del viaje óptico por España

publicado en esta capital por don Onofre Alsamora, han animado a dicho profesor para emprender

otra publicación más esmerada, dando mayores proporciones y doble efecto de luz a sus cuadros o

puntos de vista a fin de que la ilusión óptica sea más completa y sus efectos más animados y

sorprendentes. Para desempeñar esta nueva publicación a satisfacción del público y deseando

proceder con el mayor acierto, reuniendo todos los elementos indispensables a fin de que, enlazando

la Óptica con la Perspectiva, produzcan aquellos el efecto maravilloso que todos admiramos en los

panoramas, el autor se ha asociado con el señor Dalmau cuyos conocimientos prácticos en este

ramo son bien conocidos del público inteligente de esta capital.

para todas las demás vistas que se vayan publicando» (21 Maig 1851, p. 3013).

69 Diario de Barcelona, 21 Maig 1851, p. 3013. La mateixa notícia apareix publicada a El Barcelonés el dia 19 deSetembre de 1851, p. 3.

32

Figura 24Poliorama PanòpticPosterior a 1851Museu del Cinema, Girona

Figura 25Caixa òptica de tres funcions1750-1790Museu del Cinema, Girona

La notícia, que ve a confirmar l'interès del públic en aquest tipus d'espectacles i la seva

popularitat a la ciutat de Barcelona, apunta la presència d'una publicació anterior que Onofre

Alsamora hauria emprès abans del present Viaje Òptico por España. Atès que no tenim més

referències respecte aquesta, pensem que es podria tractar de la sèrie encarregada per l'òptica

Corrons que, com hem vist, ampliava la seva temàtica a les rodalies de Barcelona coincidint amb

la descripció de l'anunci del Diario de Barcelona, que oferia també «publicar por entregas70 los

puntos de vista más pintorescos, primero de nuestra capital y provincia, y después de las demás

de España».

Així doncs, la primera entrega era una vista del palau del Capità General i la Muralla de Mar de

Barcelona (figura 26).71 Signada a l'angle inferior esquerra amb la inscripció «O. Alzamora la dibº

del natl. y litº» representa, en una mateixa làmina litografiada, una visió nocturna i diürna del

passeig. El vers de la imatges presenta la vista diürna del passeig de la Muralla de Mar, una visió

presa precisament des del punt oposat a la vista Barcelona vista des de la Barceloneta comentada

70 Així mateix, el preu de «cada entrega de tamaño aventajado y a doble efecto de luz, engañando agradabelmentela vista, será el de 30 reales para los suscriptores y de 40 para los no suscritos» i els interessats es podien incriurea l'establiment de Dalmau «y en casa del autor D. Onofre Alsamora, calle de la fuente de S. Miguel, n.º 10 nuevopiso tercero, en cuyos puntos podrán dejar nota de su habitación los que gusten suscribirse, para pasarles lasdemás entregas a domicilio». Diario de Barcelona, 21 Maig 1851, p. 3013.

71 Es conserven dos exemplar a l'AHCB, un acolorit i l'altre en blanc i negre amb les referències 12332 (A), per lavista diürna i 12332 (B) per la nocturna. Segons el catàleg Retrat de Barcelona (1995) hi hauria d'haver unexemplar en el MNAC (GDC 5828) que segons el que hem pogut constatar no està localitzat actualment. D'altrabanda, la referència que s'inclou en el catàleg citat (MNAC GDC 5829) respon a la següent vista que tractarem acontinuació.

33

Figura 26Muralla de Mar, vista diürna1851Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

en l'apartat anterior. Ens trobem ara al costat dels edificis que abans observàvem en la llunyania i

que ara, juntament amb la diagonal que crea el passeig, guanyen protagonisme. El revers de la

litografia mostra la vista nocturna amb els edificis a la penombra potenciant la llum de la lluna

reflectida en el mar (figura 28).

La segona vista té com a

protagonista La Rambla i el Teatre

Principal o «Teatro de Santa

Cruz»,72 com llegim al peu de la

imatge (figura 27). Una perspectiva

de Les Rambles deixa un primer pla

diàfan ocupat només per petits

grups de figures que conversen o

dirigeixen la seva mirada cap a la

desfilada militar que avança cap a

l'espectador. El revers s'anima

també amb una desfilada en la que

veiem dos personatges caminar en

mig d'una passarel·la creada pel

públic assistent. Els balcons, plens de gom a gom, estan engalanats i il·luminats per l'ocasió, fet

que reforça la il·lusió de la vista nocturna recordant les composicions de la sèrie d'Isabel II.

La visualització d'aquestes estampes per mitjà del poliorama panòptic permetia variar la

incidència de la llum aconseguint així els efectes diürns i nocturns. Com hem vist però, el canvi

temporal que implicava el pas del dia a la nit comportava també un canvi en l'escena que es

contemplava, de manera que es creava una nova vista que mantenia només els elements

arquitectònics principals, apareixent-ne uns i desapareixent-ne d'altres en funció de les exigències

del relat visual o dels racons que es volien emfasitzar, com és el cas dels balcons il·luminats en la

vista nocturna de La Rambla (figura 29).

D'altra banda, les vistes d'Alsamora, especialment La Muralla de Mar, presenten una perspectiva

molt accelerada amb la voluntat de crear profunditat en la imatge i fer així més atractiu el joc

visual. Aquest tipus de perspectives era molt comú en les imatges urbanes representades en les

72 De la mateixa manera que en el cas anterior, es conserven dues versions a l'AHCB amb referència 12333 (A/B)pel blanc i negre i 12321 (A/B) per l'acolorida. En el MNAC consta amb la signatura GDC 5829 (A/R) encomptes de GDC 5828 tal com apareix a Retrat de Barcelona.

34

Figura 27La Rambla i el Teatre Principa, vista diürna

1851Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

vistes òptiques i en les vistes preses per mitjà de la cambra fosca ja des del segle XVIII. 73

Tradició de la que també havia participat Alsamora en relació a la convocatòria organitzada per la

Junta de Comerç el 1835.

Figura 28Muralla de Mar, vista nocturna1851Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Figura 29La Rambla i el Teatre Principal, vista nocturna1851Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

La cambra fosca, els avenços en l'estudi de la física i l'òptica, els espectacles de teatre popular o

el veduttisme són elements que conflueixen en la gènesi i popularitat de les vistes òptiques (Vega,

2010: 383). Si a aquest fet li sumem l'auge dels viatges durant el segle XIX, trobem una de les

claus del seu èxit entre el públic del moment. La publicació d'Alsamora, amb l'eloqüent títol

Viaje óptico por España, participa de la moda europea que veurà sorgir tot tipus de llibres,

estampes i fotografies –moltes d'elles estereoscòpiques– de racons característics de les ciutats,

tant pròximes com llunyanes, que permetien al públic gaudir de la il·lusió no només de viatjar-hi

sinó d'apropiar-se d'aquest univers visual en forma de petites col·leccions i àlbums familiars.

Les vistes òptiques van precedir al consum cada vegada més massiu de la imatge, que

eclosionarà cap a finals de segle amb el desenvolupament comercial de la fotografia.74

Reclamades per un públic cada vegada més nombrós, aquestes van esdevenir un clau per entendre

73 La relació de les caixes òptiques i la cambra fosca ha estat recollida per Jesusa Vega: «existía una gran similitudentre la cámara y la caja óptica (...) En ambas la experiencia visiva se hacía por mediación de un instrumentomuy similar, la primera se movía cómodamente del escenario de la ciencia al ocio doméstico. Pero la caja ópticatenía la ventaja añadida de que a través de los sistemas de iluminación artificial, las escenas podían pasar del díaa la noche con inmediatez, algo que resultaba imposible en la cámara oscura (...) Pensemos como dice Mannonique si la cámara oscura ofrecía un pequeño mundo de imágenes luminosas y coloreadas, la caja óptica permitíahacer creeer a través de la visión de grabados debidamente manipulados (iluminados, translúcidos, calados,perforados..) que se había logrado lo que era tan anhelado: figurar y retener paisajes, escenas callejeras,monumentos, fiestas» (2010: 375).

74 En aquest sentit vegis: Fernàndez Rius, Núria, Pau Audouard, fotògraf retratista de Barcelona. De la reputacióa l'oblit (1856-1918), Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona; Université Sorbonne-Paris IV, 2008, p. 479-547.

35

l'evolució i formació de la cultura visual moderna.75 La difusió de les vistes òptiques va

impregnar l'imaginari del moment fins al punt que aquest acabaria establint un recorregut urbà

privilegiat, tant turístic com nacional, dels principals punts de les ciutats, dinàmica que la

fotografia vindria a fixar definitivament (Vega, 2010: 396).76

Volem apuntar però, que fins i tot quan es dóna l'eclosió de les vistes urbanes per mitjà de

la nova tècnica, les produccions que es movien en el camp dels jocs visuals seguiran ben presents,

fins i tot adaptades a aquest nou format –com és el cas dels Diaphanorames77 que es conserven en

el Museu Romàntic de Madrid– i evolucionant en paral·lel als avenços sobre l'òptica i la visió que

van desembocar en altres formes d'espectacle com el cinema. Convivint amb aquest durant uns

anys, aquest tipus d'entreteniments visuals només començaran a desaparèixer quan el públic els

comenci a percebre com a infantils, tal com es desprenia de la narració de Marc-Jesús Bertran,

relegant-los a l'àmbit de les joguines per nens.

Abans però del seu declivi i pràctica desaparició del mercat durant el segle XX, les vistes

òptiques havien estat una de les formes d'entreteniment més apreciades. La figura d'Onofre

Alsamora és un exemple paradigmàtic d'aquesta dinàmica, alhora de ser l'únic personatge del que

tenim constància a dia d'avui que participés d'aquesta moda europea per les vistes òptiques, punt

clau per entendre la rellevància de la seva figura en el panorama català de l'art del segle XIX.

75 Que segons Jonathan Crary (2008), té com a resultat una nova manera de veure i conceptualitzar el món,confluint en el sorgiment de la figura de l'«observador», i relacionada amb les pràctiques visuals vinculades a lesrealitats de la contemporaneïtat: la ciutat i la seva pròpia lògica de transformació i fugacitat –intensificant-se amesura que avancem en el segle XIX–, sumada a la multiplicació de l'oferta de l'entreteniment i la presència d'unpúblic cada vegada més massiu. Dinàmiques de les que participen les vistes òptiques i espectacles visuals.

76 Pel que fa a la fotografia, volem afegir que en la seva gènesi tornem a trobar, com havia succeït amb les vistesòptiques i la litografia, la col·laboració entre artistes i científics i la presència de personatges, que provenint dediferents disciplines, van aprendre la tècnica fotogràfica. Aquest va ser el cas per exemple del pintor i «doctor enciències» Josep Arrau i Barba molt interessat en «entendre el funcionament del daguerreotip i els efectes de lallum sobre la placa argentada», o del ja comentat gravador Ramon Alabern Moles, responsable de realitzar laprimera fotografia a Barcelona (García i Martí, 2014: 63). Així docns, ja sigui de la mà de la litografia, fotografiao de les vistes òptiques, aquestes ens permeten constatar la permeabilitat dels artistes i la fluctuació i intercanvisproduïts entre diferents especialitats.

77 Diaphanoramas en el Museo Romántico, Ministerio de Cultura, Museo Romántico, Madrid, 1994.

36

Figura 30El Cafè de les Delícies (vist a través de la caixa òptica)c.1847-1850Exposició temporal El món per un forat, Museu del Cinema, Girona

2.5. ÚLTIMES DÈCADES (1860-1874)

OPOSICIONS A LLOTJA

Entrant a la dècada dels anys seixanta del segle XIX, Onofre Alsamora participarà en el procés

d'oposicions de la plaça d'ajudant de l'assignatura Dibujo lineal y adorno de l'Acadèmia de Belles

Arts de Sant Jordi. Hem pogut seguir el procés a partir de la documentació conservada a l'arxiu

de l'Acadèmia de Belles Arts i a l'Arxiu General de l'Administració d'Alcalà d'Henares.78

Desprès d'anunciar la convocatòria de la plaça vacant, el procés s'inicia el 16 de maig de 1860

admetent a concurs «tres expedientes por parte de D. Bartolomé Ribó y Zerraz, de D. Onofre

Alsamora y de D. José Serra y Gibert solicitando tomar parte en las indicados ejercicios».79 El 14

de juny es va convocar el tribunal format per Claudi Lorenzale, Lluís Rigalt, Elíes Rogent, José

Manyarrés i Gerónimo Janué. A partir d'aquí, es va fixar el calendari de les proves pels dies 23 de

juny el primer exercici, el 26, 27 i 28 de juny el segon, i els 15 dies laborables a partir del 3 de

juliol pel tercer. Els exercicis teòrics consistien en diferents temes escollits pel tribunal en els que

els candidats havien de demostrar el seu domini tècnic i teòric de les matèries, sent assignats per

sorteig.80

Pel que fa als exercicis pràctics ens trobem amb diferents propostes com «proyectar una

rica chimenea para ejecutar en mármol en un salón de una casa propia de un rico comerciante del

estilo del siglo XVI», «proyectar la decoración del techo para el salón de juntas de la Academia

de Bellas Artes de Barcelona», o el que finalment va resultar escollit: «proyectar una parte de

verja para dividir la plaza de palacio del puerto, debiendo abrazar uno de los pasos».

Un cop finalitzats els exercicis, tenint en compte tant aquests com el programa que van

presentar els aspirants amb la seva candidatura, el jurat va escollir «unánimemente el Sr. Serra,

por tener admitidos todos los actos de la oposición, no pudiendo continuar (...) los otros dos

opositores por faltar a cada uno de ellos a saber: al Sr. Ribó el dibujo lineal, y al Sr. Alsamora el

dibujo de adorno».81

78 AGA, IDD (05)019.001, caja 32/13748, exp. 6010-11. A dia d'avui restem a l'espera però de rebre ladocumentació digitalitzada que creiem que ens aportarà noves dades per completar l'anàlisi del procés.

79 Top. 295.3.1.18 (RACBASJ).80 A tall d'exemple: «Llamáronse los opositores por el orden de fecha de presentacion de la solicitud y se procedió

al sorteo, habiendo tocado: a D. Jaime Serra el nº 19 molduras principales de los ordenes de arquitecutra, susformas y oficios; a D. Bartolomé Ribó el nº 16 exposición de la teoría y medida de los cuerpos curvilíneos; a D.Onofre Alsamora el nº 1 exposición de las curvas no circulares y sus combinaciones». Top. 295.3.1.20(RACBASJ).

81 Top. 295.3.1.20 (RACBASJ).

37

Tot i no resultar escollit, aquest procés d'oposicions ratifica de totes maneres el seu domini en

aquestes disciplines, especialment del dibuix lineal, tal i com es desprén de les actes, i el seu

interès per ser-ne professor a l'escola on es va formar.

Restem a l'espera però de rebre la documentació digitalitzada consultada a l'Arxiu

d'Alcalà d'Henares que creiem que ens aportarà nova informació respecte el seu possible paper

com a professor a l'Escola, donat que s'hi conserva de l'any 1861 una Comunicación sobre

retribución de Onofre Alsamora, profesor de dibujo de la Escuela de Bellas Artes de Barcelona .82

En aquest sentit, no descartem la hipòtesi que Alsamora esdevingués efectivament professor de

l'Acadèmia l'any següent tot i no resultar escollit en el procés d'oposicions.

Finalment, ens agradaria apuntar que paral·lelament als seus possibles vincles amb

l'Escola, Onofre Alsamora ensenyava aquestes disciplines a títol individual en un estudi

particular, probablement en la seva pròpia residència. En aquest sentit, Elíes Molins el descrivia

com a «pintor y profesor de perspectiva» (1889: 34) i ja en el 1842 ell mateix es presentava en el

seu Tractat de Perspectiva com a «profesor de este arte-ciencia». Gràcies a una notícia de 1846

publicada al Diario de Barcelona83 podem confirmar aquestes dades comprovant que

efectivament exercia de professor particular:

D. Onofre Alsamora, professor de pintura, perspectiva y paisaje, ha trasladado su habitación a la

calle de la fuente de S. Miguel núm. 7, piso tercero, donde sigue ocupándose en los diferentes ramos

de su profesión, y da lecciones de dibujo natural y lineal, perspectiva y paisaje.

LES EXPOSICIONS DE BELLES ARTS

Hi ha un altre element remarcable de la trajectòria d'Onofre Alsamora: la seva participació a les

exposicions col·lectives de Belles Arts de Barcelona i de manera puntual a les nacionals de

Madrid. Tot i que el trobem per primera vegada a l'exposició celebrada el 1844 a Barcelona, hem

volgut tractar de manera conjunta en un sol apartat aquesta vessant del seu recorregut

professional, que s'allargarà fins al 1874, intensificant-se en aquests últims anys de la seva

carrera.

La seva participació s'iniciava doncs a la dècada dels quaranta, amb una pausa durant els

cinquanta que es correspon a la manca d'organismes encarregats de celebrar i promoure

exposicions de Belles Arts a la ciutat. Dinàmica que es recupera durant la dècada dels seixanta,

quan el tornem a trobar participant a les exposicions col·lectives celebrades a Barcelona

82 AGA, IDD (05) 001.027, Caja 31/14627, Exp. 4674-5.

83 Diario de Barcelona, 2 Juliol 1846, p. 2773.

38

compreses entre els anys 1866 i 1874 –i a Madrid el 1871–, especialment de manera

ininterrompuda entre 1870 i 1874, any que es correspon amb la fi d'una de les associacions

encarregades de promoure l'art, la Societat d'Amics de les Belles Arts. D'aquesta manera, la

cronologia de la seva participació a les exposicions es correspon a les dinàmiques i canvis que es

van donar a la pràctica de la celebració d'exposicions d'art a Barcelona durant la segona meitat

del segle XIX.

Trobem el seu nom doncs per primera vegada el 1844 a la

Exposición pública de productos de la industria española

verificada en obsequio de SSMM y A durante su

permanencia en esta capital exposant «unas cortinas

pintadas al transparente».84 Aquestes cortines les hem de

relacionar amb els espectacles de diorama que va

popularitzar Daguerre des de 1822, del que es conserva un

exemple en l'actualitat a l'església de la localitat de Bry-sur-

Marne a França (figura 31).85 Aquest fet ens permet

vincular des d'una data tan avançada com el 1844, l'interès

d'Onofre Alsamora pels espectacles visuals relacionats amb les il·lusions òptiques que marcaran

la seva trajectòria i desenvoluparà plenament amb la sèrie de vistes òptiques realitzada a finals de

la dècada dels quaranta i inicis dels anys cinquanta col·laborant amb les figures de Dalmau i

Corrons.

A partir de 1847 la ciutat de Barcelona gaudirà d'exposicions celebrades regularment de la

mà de la Societat d'Amics de les Belles Arts patrocinada per la Societat Econòmica d'Amics del

País, activa fins el 1859. És així com dins d'aquest període el trobem a l'exposició de 184886

exhibint un total de 5 obres que responen totes al títol de «País»87 i que oscil·len entre els 300 i

400 reals. Gràcies a aquest catàleg podem confirmar l'adreça que ens proporcionava el Diario de

Barcelona a propòsit del seu trasllat al carrer de la Font de Sant Miquel.

84 Exposición pública de productos de la industria española verificada en obsequio de SSMM y A durante supermanencia en esta capital, Junta de Comerç, Barcelona, 1844, p. 44.

85 Guillaume Le Gall, La peinture mecanique. Le diorama de Daguerre, París, Mare & Martin, 2003.

86 Exposición anual de 1848: catálogo de las obras expuestas, Associació d'Amics de les Belles Arts, Barcelona,1848.

87 Hem localitzat a l'AHCB un seguit d'aquarel·les i dibuixos que retraten aspectes quotidians de Barcelona ipaisatges rurals dels entorns, les quals no estaven catalogades i de les que no tenim més referències respecte elperíode o context en les que podrien haver estat realitzades –a excepció d'aquelles que han arribat datades isignades per l'autor– però que podem relacionar amb els paisatges presentats en aquesta i properes exposicions.

39

Figura 31Daguerre, Diorama1842Església de Bry-sur-Marne, França

Durant aquests anys va participar també a l'exposició industrial de 1850 amb una Vista

panoràmica de Barcelona que li va valdre el premi del jurat, segons afirmen Ossorio (1868: 24) i

Elíes Molins (1889: 34) tot i que desconeixem la seva localització actual.

No és però fins 1864 que tornem a trobar referències de la seva obra en exposicions col·lectives

de Belles Arts, en aquest cas a l'exposició nacional de Madrid. De nou gràcies a Ossorio i Molins

sabem que «presentó un Interior de la iglesia parroquial de Santa Maria del Mar en Barcelona»

(Ossorio, 1868: 24), tema que podem relacionar amb una de les vistes que va realitzar per l'òptica

Corrons (figura 32).

Tornant però a Barcelona, Alsamora

participarà el 1866 a l'exposició celebrada

per l'Acadèmia de Belles Arts.88 En aquesta

exposa quatre obres en la secció de pintura:

dos quadres que tenen com a protagonistes

el claustre de la Catedral i l'interior de Santa

Maria del Mar –temes també present en la

sèrie per l'òptica Corrons– i dos assaigs de

perspectiva representant El ábside de la

iglesia Catedral de Barcelona i Ensayo de

perspectiva en plano horizontal, cara

superior, representando la calle del

Regomir de Barcelona. Tot i que en aquest

catàleg no consta la seva adreça, sabem que

residia en aquest carrer, concretament al pis tercer del número 12, gràcies a les referències de

catàlegs posteriors i a la seva partida de defunció, de manera que potser s'hi havia traslladat amb

anterioritat al 1866, moment en què se celebra la citada exposició. En el catàleg consten també el

preu de les obres, així les dues pintures arribaven als 400 escuts i les perspectives figuraven com

de 60 i 20 escuts respectivament.

La següent exposició en la que participarà és la celebrada el 1867 sota el títol de

Exposición retrospectiva.89 Punt clau de l'inici del col·leccionisme a Catalunya, segons

Bassegoda, que no només va «contribuir a donar a conèixer l'activitat desenvolupada per un gran

88 Catálogo de la Exposición de objetos de arte celebrada por la Academia de Bellas Artes de Barcelona en el año1866, Acadèmia de Belles Arts, Barcelona, 1866.

89 Francisco Martorell y Peña, Catálogo de la Exposición Retrospectiva. Obras de pintura, de escultura y artessuntuarias anteriores al presente siglo, Barcelona, Academia de Bellas Artes, 1867.

40

Figura 32Interior de la Santa Maria del Marc.1847-1850Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

nombre de col·leccionistes que fins aleshores havien restat en l'anonimat», sinó que va posar de

relleu que els artistes també participaven d'aquesta afició, entre els que destaquen «el noms

d'Onofre Alsamora, Josep Planella i Coromina, Francesc Parcerisa, Alexandre Planella, Claudi

Lorenzale i Lluís Rigalt» (2007: 56). Efectivament, segons consta en el catàleg editat per l'ocasió,

Onofre Alsamora hi va exposar dos llibres en llatí sobre gramàtica de 1516 i 1526, i dos olis dels

que no va apuntar referències sobre el seu origen.90

No és però fins el 1868 que es recupera la dinàmica d'organitzar exposicions col·lectives a

Barcelona, en aquest cas de la mà de la Sociedad para Exposiciones de Bellas Artes de Barcelona,

en les que participa ininterrompudament entre 1870 a 1874, any en què finalitzen la seva tasca.

El catàleg de 187091 ens permet confirmar la seva adreça al carrer Regomir número 12 de

Barcelona on exposa Interior de una taberna (50 escuts), Don Quijote leyento libros de

caballería92 (25 escuts) i Unos gorriones (4 escuts) al costat d'una aquarel·la on recupera el motiu

de les vistes aèries amb La plaza de la Constitución de esta ciudad tomada a vista de pájaro (200

escuts). Excepte aquesta última, observem per primera vegada un canvi en la temàtica de les

obres exposades que respon a l'auge dels temes quotidians que es donarà cap a darrer quart de

segle en detriment de la gran pintura d'història, arrel de l'èxit de les obres de Marià Fortuny, entre

d'altres motius.

90 Un Retrato de una señora, en traje de máscara i La Sacra Familia y San Agustín ofreciendo el corazón al niñoDios. Pel que fa als llibres aquests eren «Un libro en fóleo regular titulado Catholicon universale, Vocabulariumac summa grammatices J. Johannis Genuensi Sanctissimi predicatorum ordinis professoris celeberrimi: impresoen Londres en 1516» i «Un libro en cuarto tiulado Gramatica Joannis Despauterii: impresa en Londres en 1526»(1867: 8).

91 Catálogo de la exposición de objetos de arte…, Societat per Exposicions de Belles Arts, Barcelona, 1870.Respecte aquesta exposició i lloant l'obra de la Societat d'Amics de les Belles Arts La Gramalla va publicar lasegüent reseña: «en la secció de dibuixos hi figuran los senyors Alsamora, Comas, Carreras, Cartelucho, Dot,Pellicer, Perez, Paluisa, Padró, Quadras, Rigalt, Serra y Torrescassana. En la de litografias, los senyors Chateaux,Cartelucho y Vazquez. I en la de fotografias, los senyors Giuferrer, Sala y Delfabro (…) De manera qu'entre totashi ha prop de siscentas obras d'Art exposadas. Apar impossible qu'una Societat exclusivament de particulars,inciada per particulars, y portada á cap sense protecció moral ni material de part de cap gobern, Diputació niAjuntament, puga celebrar exposicions tant concorregudas com la que'ns ocupa. Aixó nos proba qu'l gustartístich y la afició á las Bellas Arts aumenta cada dia mes en el nostre pais, lo que'ns complau en gran manera»(núm 2, 21 Maig 1870, p.8).

92 Per ampliar el tema sobre l'auge de la popularitat d'aquesta temàtica durant el segle XIX i la seva representació,especialment en les exposicions nacionals de Madrid, vegis: Reyero, Carlos (dir.), Cervantes y el MundoCervantino en la imaginación romántica, Ministerio de Cultura y Educación, Madrid, 1997, p. 89-105. A talld'exemple en reproduim un fragment: «La primera gran eclosión de temas cervantinos se produjo en laExposición Nacional de 1858. (...) Las Exposiciones Nacionales de Bellas Artes, escaparates por excelencia delarte oficial, ofrecen el panorama más completo de la utilización de Cervantes y de sus personajes al servicio delos ideales del nacionalismo español. Asistimos, pues, durante la segunda mitad del siglo XIX, a una auténticainstitucionalización de antiguas aspiraciones –el carácter de héroe romántico de don Quijote y de Cervantes nose perdería nunca– junto a la gloria que novela y personaje representaban para el contexto político-cultural delEstado moderno» (1997: 97).

41

En aquesta mateixa línia presentarà Fiesta en Venecia a la col·lectiva de 187193 juntament

amb dos paisatges i Escalera y claustro de un convento. Segons la documentació conservada

l'Arxiu General de l'Administració d'Alcalà d'Henares,94 va participar també a l'exposició

nacional de Madrid de d'aquell mateix any.95 Tot i que no hem pogut esbrinar quines obres va

exposar-hi, molt possiblement es tracti d'obres que havia exposat a Barcelona amb anterioritat.

El canvi de temàtica anunciat segueix present en l'exposició de 1872 on llegím títols com Una

visita, Los timbaleros en la procesión del Corpus,96 La primera ocupación diaria de la mujer, La

educación religiosa, i l'aquarel·la Una ocupación descansada. És en aquesta exposició que

apareix per primera vegada participant al costat del seu fill Manuel Alsamora, també resident al

carrer Regomir 12, i que trobarem de nou a l'exposició de 1874.

Respecte Manuel Alsamora, podem afegir que va seguir els cursos Dibuix d'Anatomia de

l'Escola de Belles Arts de Barcelona97 i les assignatures de Perspectiva, Paisatge, Anatomia,

Dibuix del natural i Dibuix antic de l'Escola Professional de Dibuix, Escultura i Gravat entre

1860 i 1867,98 tot i que en l'any 1863 apareix registrat com a «escultor».99 Podem destacar a més

que va obtenir la qualificació de «sobresaliente» en els exàmens de Perspectiva i Anatomia100 i

dues medalles de plata en els premis de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona en les mateixes

matèries el 1862.101 En aquest sentit, hem pogut comprovar com, seguint les petjades del seu pare,

va destacar en l'estudi de la perspectiva.

Claudi Lorenzale, Aquil·les Battistuzzi, Lluís Rigalt, Simó Gòmez, o Ramon Martí Alsina

són alguns dels noms que trobem exposant al costat d'Onofre Alsamora, coincidint amb ell durant

tota la seva trajectòria, o compartint especialment als darrers anys, com Modest Urgell i Joaquim

Vayreda. D'altres només apareixen puntualment, com és el cas de Mairà Fortuny el 1866. Noms

amb els que havia compartit formació a l'Escola de la Llotja –José Arrau, Lluís Rigalt o Parcerisa,

93 Catálogo de la Exposición de objetos de arte, celebrada en el edificio de la sociedad para exposiciones deBellas Artes de Barcelona, mayo 1871, Societat per les Exposicions de Belles Arts, Barcelona, 1871.

94 AGA, caja 31/06819 i 31/06920.

95 Sobre les exposicions nacionals de Belles Arts a Madrid, vegis: Gutiérrez, Jesús, Exposiciones nacionales,Cuadernos de Arte Español (Historia 16), Madrid, 1992.

96 L'obra es pot relacionar amb un dibuix de temàtica similar titulat Processó de Corpus de Gràcia (AHCB 1175).

97 El trobem matriculat en el curs 1860-61 tal com consta en el Libro de Matrícula de la Enseñanza de Aplicación,de los cursos de 1860 a 1864, Escola de Belles Artes de Barcelona (RACBASJ).

98 Libro de Matricula. Enseñanza professional ... Cursos de 1858-59 a 1868-69 (RACBASJ).

99 Enseñanza de Pintura de Dibujo del natural. Curso de 1863 a 1864. Top 250.3.3.1 i 250.3.3.2 (RACBASJ).

100 Escuela de Bellas Artes de Barcelona. Enseñanza professional de pintura. Curso de 1861 a 1862. Resultado delos exámenes ordinarios de fin de curso, verificados el día 11 del presente . Top. 310.4.8.5 i 310.4.8.4,respectivament (RACBASJ).

101 Top. 296.1.4.1.9.6. Respecte el procés dels premis vegis el document 296.1.4.1.8.5 per la Perspectiva, i296.1.4.1.8.4 per l'Anatomia (RACBASJ).

42

que apareix en l'exposició de 1844–, o coincidit en el procés d'oposicions, és el cas de Bartolomé

Ribó que participa el 1866 i entre 1871 i 1873. Noms que ens permeten comparar i posar en

relació amb el panorama del moment la participació d'Onofre Alsamora en les exposicions

col·lectives. A tall d'exemple, el 1848 Claudi Lorenzale va presentar dues obres valorades entre

1000 i 1200 reals, mentre que Lluís Rigalt exhibia 3 paisatges de 320 a 440 reals. Modest Urgell

exposa 35 obres el 1871 que oscil·len entre els 600 i 4 escuts, i 18 obres més l'any següent entre

750 i 15 ptes. Finalment, també evidenciant el gir cap el costumisme i escenes populars, Simó

Gòmez exposa Yo también fui soldado, escena popular per 600 escuts el 1871 i en la de 1874

segurament el seu famós Los dados per 1500 ptes.

Tornant a Onofre Alsamora però, en les dues últimes exposicions en les que participarà

celebrades el 1873102 i 1874103 recupera temàtiques de l'inici de la seva trajectòria al costat

d'aquests nous temes que han anat apareixent. D'aquesta manera exposa Antigua iglesia de San

Francisco y muralla de Mar de Barcelona en el año 1830 en forma d'aquarel·la en la primera

d'elles (20 ptes.) i en format oli sobre tela, variant lleugerament el títol, per 150 ptes. en la de

1874 que actualment es conserva a la Fundació Rocamora de Barcelona. Finalment trobem també

en ambdues l'obra Salida del caballo, quince para el contrario (1000 ptes.), l'aquarel·la Un

memorialista en la primera. Apareixen de nou les obres Una visita; tipos del siglo pasado (250

ptes.) i Una taberna (400 ptes.) en la seva darrera exposició.

A tall de conclusió, ens agradaria apuntar que hem trobat Onofre Alsamora sempre en la secció de

pingura, presentant en la majoria dels casos olis i aquarel·les. És a dir, en cap cas litografies, fins i

tot en aquelles exposicions en les que aquesta tècnica comptava amb un apartat especial. És

potser aquest un dels motius pels quals la seva figura no havia gaudit de visibilitat en el panorama

de la litografia a Catalunya fins ara, tot i que gran part de les obres que ens han arribat presenten

aquesta tècnica. De totes maneres, sí que el trobem exposant, per exemple, diversos estudis de

perspectiva, un altre dels dominis de la seva especialitat. Finalment, tot i que no hem pogut

localitzar la major part de les obres exposades, en relació als seus títols podem afirmar, com hem

apuntat abans, que la temàtica de la seva obra canviarà lleugerament cap al darrer terç del segle

XIX adaptant-se als gustos del moment.

102 Catálogo de la Exposición de Objetos de Arte celebrada en el edificio de la Sociedad para exposiciones deBellas Artes en Barcelona, diciembre de 1873, Societat per Exposicions de Belles Arts, Barcelona, 1873.

103 Catálogo de la exposición de objetos de arte..., Societat per Exposicions de Belles Arts, Barcelona, 1874.

43

5. CONCLUSIONS

Arribats a aquest punt, hi ha tres aspectes que volem remarcar del conjunt de l'obra d'Onofre

Alsamora: la representació urbana de Barcelona com a temàtica, l'ús de la litografia com a

tècnica, en paral·lel a la producció pictòrica, i la seva participació de la moda europea de les

vistes òptiques, punt clau de la singularitat i rellevància de la seva figura en el context català.

Des de les primeres vistes del Pla de Palau i la sèrie d'Isabel II, passant per Barcelona vista des

de la Barceloneta i Barcelona a vol d'ocell, fins als interiors del Liceu o del Cafè de les Delícies,

les obres d'Alsamora mostren diferents facetes d'una Barcelona en continu procés de construcció,

tant físic com de la seva imatge: la Barcelona moderna i oficial, la Barcelona pintoresca i turística

de les guies de viatges i empreses editorials, la Barcelona elegant, i fins i tot la Barcelona

romàntica.

De la mateixa manera, les obres, temes, línies i motius d'Onofre Alsamora responen també

al gust del moment, ja sigui fruit de la seva evolució personal o per exigència de la publicació en

la que s'inscriuen. En aquest sentit, en les primeres vistes encara com alumne de la Llotja hi

predomina l'estil neoclàssic, de línies elegants, clares i serenes amb l'escenari urbà modern i

oficial com a principal protagonista. En la sèrie d'Isabel II aquest esdevé cabdal, esdevenint la

primera representació de Barcelona d'aquestes característiques de la mà d'un artista local.

A mesura que avancem en el segle XIX però, incorporarà elements propis de la

sensibilitat romàntica. La seva contribució a Recuerdos y Bellezas amb el dibuix de Sant Pau del

Camp marca l'inici de la progressiva introducció de motius i escenes emmarcades en el passat

medieval en la seva obra. Seguint aquesta línia, trobem fins a quatre estampes de la sèrie per

l'òptica Corrons ambientades en les principals esglésies de la ciutat.

Alhora, seran els personatges que poblen les imatges els que cada cop gaudiran de més

protagonisme. La vida a la ciutat, més que el marc urbà, l'ambient barceloní més que la Barcelona

oficial, comença a aparèixer en les seves obres formant petites escenes a través de les que podem

espiar com era aquesta Barcelona de mitjans de segle. En referència a aquestes, Fontbona escrivia

que són algunes de «les millors captacions de l'ambient barcelon� de carrer en l'�poca

rom�ntica» (1990: 88). Potser però, una de les peces que respon més a la sensibilitat

rom�ntica és la vista de l'interior del Liceu consumint-se per les flames, una composició

d'altra banda que destaca també per la seva modernitat.

Finalment, la representació de Barcelona en mans d'Onofre Alsamora ens ha deixat obres

interessantíssimes i del tot prematures, si pensem en els Terrats de Barcelona, que tot i no estar

44

datada s'avança sens dubte a l'eclosió d'aquest tipus de vistes preses mitjà de la fotografia o de la

mà d'artistes com Alsina o Picasso, ja en els últims anys del segle XIX i inicis del XX.

Pel que fa a la contribució d'Onofre Alsamora en el camp de la litografia, aquesta es destaca per

ser una producció de qualitat –tenint en compte la manca de centres de formació o figures de

referència– i atenta a les novetats europees. La seva figura evidencia a més la presència d'artistes

que van recórrer a la tècnica litogràfica com una vessant més de la seva producció, tot i no

definir-se com a litògrafs i no aparèixer en les guies comercials del moment. Artistes, com

Alsamora, dels que no tenim referències directes sobre les circumstàncies de la seva iniciació en

la tècnica litogràfica, però que són igualment importants a tenir en compte si volem construir la

història de la litografia i entendre millor la seva evolució en el marc català.

El cas d'Onofre Alsamora és il·lustratiu, d'altra banda, per presentar una producció que traspassa

les fronteres entre disciplines i connectar diferents especialitats que no estem acostumats a trobar

reunides com són els mons de la ciència i l'art.

Per diferents motius, l'estudi de les relacions d'editors amb gravadors, litògrafs, dibuixants

o pintors –dinàmica de la que també participa Alsamora col·laborant en les publicacions més

destacades del moment, ja sigui realitzant obres de la seva pròpia mà o dibuixos que després

seran estampats– han estat tractades de manera àmplia en diferents estudis i des de diferents

perspectives (la història de la lectura, del món editorial, dels tallers litogràfics o de les

il·lustracions, etc.) en detriment, o gaudint de menor fortuna crítica, aquelles que vinculaven

personatges pertanyents als mons de la ciència i l'art, sent Alsamora un exemple paradigmàtic –i

podríem dir que únic– en el panorama català.

Ara bé, tant si es tracta d'un tipus de relacions com d'un altre, aquestes posen de relleu el

paper dels artistes com a frontissa entre especialitats (pintors-litògrafs, gravadors-fotògrafs, etc.) i

confluència de col·laboracions (litògrafs-editors, artistes-científics), punt clau sense el qual no

podríem entendre algunes de les obres més rellevants d'Onofre Alsamora: les vistes òptiques fruit

de la seva associació amb Dalmau i Corrons.

L'interès de l'autor pel món dels jocs i espectacles visuals és ben present però, ja des dels inicis de

la seva carrera, realitzant vistes per mitjà de la cambra fosca el 1835 i més endavant sumant-se a

la moda dels diorames amb les cortines presentades a l'exposició de 1844. La seva atenció al

panorama europeu, que trasllada i adapta al context català, donarà els fruits més interessants arran

45

de la seva relació amb els dos òptics més importants de la Barcelona del moment, marcant l'inici

de la producció autòctona de vistes òptiques a Catalunya.

És en aquestes vistes que trobem reunits els principals punts que vertebren el conjunt de la

seva obra: el retrat de Barcelona, sumat al seu interès per l'estudi de la perspectiva, en el marc de

la il·lusió de l'òptica. Les làmines sorgides tant de la seva col·laboració amb Corrons com de la

publicació Viaje Óptico por España, són doncs els exemples més representatius d'aquesta

conjugació de diferents especialitats: són litografies, algunes d'elles acolorides, en ambients

interiors o exteriors que s'emmarquen en el recorregut de l'oci de la Barcelona moderna, i

presenten efectes com el pas del dia a la nit que, «enlazando la Óptica con la Perspectiva», són

capaces de produir «el efecto maravilloso que todos admiramos». Captivant al públic del

moment, les vistes òptiques d'Alsamora constitueixen els únics exemples que coneixem avui en

dia que tenen com a escenari la ciutat i entorns de Barcelona.

Del retrat urbà de Barcelona a les vistes òptiques, la producció d'Onofre Alsamora ens ha deixat

imatges de gran novetat visual en relació al context català del moment –pensem en la sèrie

d'Isabel II, en els Terrats, etc.–, autèntics punts de partida de la introducció de la cultura visual

moderna a la Barcelona del segle XIX. Atent a les novetats europees, singular i pioner, esperem

que el present treball hagi contribuït a facilitar l'estudi de la seva figura.

Hem intentat aclarir algunes de les circumstàncies de la seva creació i els trets principals

que van caracteritzar la seva producció general. En aquest sentit, si la recerca documental ens ha

permès establir en gran mesura el seu recorregut professional i personal, no volem deixar

d'apuntar que encara ens queden dades per aclarir, com és el cas de la seva vinculació amb

l'Escola de Belles Arts arran de la seva participació en les oposicions per la plaça d'ajudant de la

classe de Dibuix Lineal. De la mateixa manera, continuarem la cerca de la seva data de naixement

per poder-la ajustar definitivament. D'altra banda, tot i que hem pogut esbossar a grans trets el

recorregut professional del seu fill Manuel Alsamora, no podem afirmar que fos el seu primogènit

o si en va tenir més fruit del primer o segon matrimoni. Finalment, ens resten encara per

concretar els vincles que unien Alsamora amb Corrons i Dalmau o en quin moment es van iniciar

les seves relacions.

La seva obra Barcelona a vol d'ocell és una de les que ha gaudit de major reconeixement

per part de la crítica, tot i que no hem pogut desvelar completament les circumstàncies de la seva

creació. Seguint aquesta línia, estem treballant per localitzar la seva panoràmica de Barcelona i

continuem investigant la seva producció de vistes aèries o de vol d'ocell, així com les fonts de les

que partia, ja siguin les ascensions aerostàtiques o els aixecaments topogràfics en perspectiva de

les ciutats.

46

D'aquesta manera, pel que fa al conjunt de la seva obra, si bé hem pogut localitzar gran part de la

seva producció entre els anys 1823 i 1861, resten per localitzar les obres que va exposar en les

exposicions col·lectives de Belles Arts en les últimes dècades de la seva trajectòria. D'altra banda,

volem afegir que l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserva un seguit d'obres atribuïdes

a Alsamora –moltes d'elles procedents de la col·lecció de Raimon Caselles– que retraten aspectes

quotidians de Barcelona i paisatges rurals dels entorns, i de les que no tenim més referències

respecte el període o context en les que podrien haver estat realitzades, a excepció d'aquelles que

han arribat datades i signades per l'autor.

Fins aquí doncs, el recull de dades que hem pogut localitzar, contrastar i presentar de la figura

d'Onofre Alsamora. Únicament ens resta per afegir, a mode de petit epíleg final, que el present

treball ens ha obert les portes a tot un seguit de temes que esperem poder seguir desenvolupant en

el transcurs dels nostres estudis superiors de màster. L'estudi de la litografia i els espectacles

visuals, la connexió entre els mons de la ciència i l'art, així com els artistes que van formar-se en

les noves tècniques sorgides en el segle XIX, són algunes de les àrees que volem aprofundir en

furtures recerques, per tal de completar el present estudi i arribar a una millor comprensió del

panorama català en relació al context europeu del moment.

47

4. BIBLIOGRAFIA

5.1. BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

BASSEGODA, BONAVENTURA (Ed.). Col·leccions, Col·leccionistes i Museus. Episodis

de la història del patrimoni artístic de Catalunya, Universitat Autònoma de

Barcelona. Servei de Publicacions, Bellaterra, 2007.

CASASSAS, JORDI. L'Ateneu Barcelonés. Dels seus orígens als nostres dies, La Magrana,

Barcelona, 1986.

CID, CARLOS. La vida y la obra del escultor neoclasico catalán Damià Campeny i

Estrany, Biblioteca de Catalunya i Caixa Laietana, Barcelona, 1998.

CRARY, JONATHAN. Las técnicas del observador: visión y modernidad en el siglo XIX,

Cendeac, Murcia, 2008.

DURÀ, VITÒRIA. Catàleg del Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de

Sant Jordi, Vol III, Dibuixos de Lluís Rigalt. Reial Acadèmia Catalana de Belles

Arts de Sant Jordi, Barcelona, 2002.

D.D.A.A., Llotja. Escuela Gratuita de Diseño. Escola d'art, 1775-2000, Barcelona, 2002,

pp. 22-33.

Diaphanoramas en el Museo Romántico, Ministerio de Cultura, Museo Romántico,

Madrid, 1994.

FERÀNDEZ RIUS, NÚRIA. Pau Audouard, fotògraf retratista de Barcelona. De la

reputació a l'oblit (1856-1918), Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona; Université

Sorbonne-Paris IV, 2008.

–. «Barcelona fotografiada des de l'aire: Alfred Guesdon, Antonio Castelucho i

Antoni Esplugas (c. 1850, 1882, 1888)» a Les pinces del fotògraf, Quadern de

recerca personal, 2012.

FITER, JOSEPH. Enciclopèdia moderna catalana, vol. 1, Joseph Gallach editor,

Barcelona, 1913.

FONTBONA, FRANCESC. El paisatgisme a Catalunya, Edicions Destino, Barcelona,

1979.

–. Del Neoclassicisme a la Restauració: 1808-1888, Edicions 62, Barcelona, 1990.

–. «Lluís Rigalt i la seva visió de Barcelona» a Vistes de la Barcelona antiga, 1867-

1884, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi; Autopistes, Barcelona, 1998.

48

–; JORBA, MANUEL (Eds.). El Romanticisme a Catalunya, 1820-1874, Generalitat

de Catalunya, Departament de Cultura i ECSA, Barcelona, 1999.

– (Ed.). Repertori de Catàlegs d'Exposicions Col·lectives d'Art a Catalunya (fins a

l'any 1938), Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2002.

FUSTER, JOAN; NICOLAU, ANTONI; VENTEO, DANIEL (dirs.). La construcció de la

gran Barcelona: L'obertura de la Via Laietana 1908-1958, Museu d'Història de la

Ciutat; Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2001.

GALLEGO, ANTONIO. Historia del Grabado en España, Cátedra, Madrid, 1990.

GARANTÉ LLANES, MARIA. «Antoni Cellers i el seu entorn: notes sobre arquitectura

religiosa vuitcentista» a Locus Amoenus, núm. 10, 2009-2010, p. 195-226.

GARCÍA FELGUERA, MARÍA DE LOS SANTOS. «Entretenimientos ópticos del siglo

XIX» a El Grafoscopio. Un siglo de miradas al Museo del Prado (1819-1920),

Madrid, Museo del Prado, Ediciones el Viso, 2004, pp. 277-291.

–; MARTÍ, JEP. «La daguerreotípia a Barcelona» a El daguerreotip. L'inici de la

fotografia, Arxiu Fotogràfic de Barcelona; Ajuntament de Barcelona, Barcelona,

2014.

GARCÍA MELERO, JOSÉ ENRIQUE. Literatura Española sobre Artes Plásticas, vol. 2,

Bibliografía aparecida en España durante el siglo XIX, Ediciones encuentro,

Madrid, 2002.

Georges Méliès, la màgia del cinema, Barcelona, Obra Social “la Caixa”, 2013.

GUTIÉRREZ BURÓN, JESÚS. Exposiciones Nacionales de Bellas Artes, Cuadernos de

Arte Español (Historia 16), Madrid, 1992.

HIDALGO, DIONISIO. Diccionario General de Bibliografía Española, vol. V, Madrid

1872.

LE GALL, GUILLAUME. La peinture mecanique. Le diorama de Daguerre, París, Mare &

Martin, 2003.

MANNONI, LAURENT. Le grand art de la lumière et de l'ombre, Éditions Nathan, Paris,

1990.

MONTANER I MARTORELL, JOSEP MARIA. La Modernització de l'Utillatge Mental de

L'Utillatge Mental de l'Arquitectura a Catalunya (1714-1859), Universitat

Politècnica de Barcelona, Barcelona, 1990.

49

NAVAS, TERESA. «Onofre Alsamora i El Pla de Palau com a Imatge Central de

Barcelona (1833)» a Barcelona quaderns d'història 1995, num 1, p. 113-116.

–; GARCIA, ALBERT. «L'escenari modern» a Retrat de Barcelona (vol. 1), Centre de

Cultura Contemporània de Barcelona i Regidoria d'Edicions i de Publicacions de

l'Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1995.

ROCAMORA, MANUEL. Historia de la navegación aérea en Barcelona, Barcelona, José

Porter, 1948.

RUIZ ORTEGA, MANUEL. La escuela gratuita de diseño de Barcelona. 1775-1808,

Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1999.

OSSORIO Y BERNARD, MANUEL. Galería biográfica de artistas españoles del siglo XIX,

Tomo I, Madrid, 1868.

PLA I ARXÉ, RAMON (Coord.). Liceu, Un espai per a l'Art, Fundació Gran Teatre del

Liceu; Universitat Politècnica de Catalunya; Lunwerg Editores, Barcelona, 1999.

RÀFOLS, FRANCESC. El Arte Romántico en España, Editorial Juventud, Barcelona,

1954, p. 246.

–. Diccioanrio de Artistas de Cataluña, Valencia y Baleares (vol. 1), Editorial Millà,

Barcelona, 1950 (1979).

REYERO, CARLOS. Imagen histórica de España 1850-1900, Espasa Calpe, Madrid, 1987,

p. 364.

– (dir.). Cervantes y el mundo cervantino en la imaginación romántica, Consejería

de Educación y Cultura, Dirección General de Patrimonio Cultural, Madrid, 1997.

–. Alegoría, nación y libertad: el Olimpo constitucional de 1812, Siglo XXI,

Madrid, 2010.

SÁNCHEZ MIÑANA, JESÚS; LUSA MONFORTE, GUILLERMO. «De músico a óptico: Los

orígenes de Francesc Dalmau i Fura, Pionero de la luz eléctrica y el teléfono en

España» a Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica, vol. 2, 2009, p. 87-98.

SOLEY, RAMON. Atles de Barcelona, Vols. 1-2, Barcelona, Editorial Mediterrània, 1998.

SOUGEZ, MARIE-LOUP (Coord.); GARCÍA FELGUERA, MARÍA DE LOS SANTOS;

PÉREZ GALLARDO, HELENA; VEGA, CARMELO. Historia General de la

Fotografía, Cátedra, Madrid, 2011.

VEGA, JESUSA. Ciencia, Arte e Ilusión en la España Ilustrada. Consejo Superior de

Investigaciones Científicas; Ediciones Polifemo, Madrid, 2010.

50

VÉLEZ, PILAR (ed.), L'exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a

Barcelona, Biblioteca de Catalunya i Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona,

Barcelona, 2008.

–. «La litografia a Catalunya, de 1815 a 1855. De Joseph March a Eusebi Planas» a

Locus Amoenus, núm. 3, 1997, p. 147-160.

VERNEDA, MERITXELL. L'art gràfic a Barcelona. El llibre il·lustrat 1800-1843, Tesi

Doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2012.

Veure el món per un forat. Un viatge per europa a travès de les vistes òptiques (1750-

1860), Exposició Temporal, Museu del Cinema, Girona, 26 desembre 2012 - 21

gener 2013.

5.2. PREMSA, DIARIS I REVISTES

DIARIO DE BARCELONA

Diario de Barcelona, 2 Juliol 1846, p. 7773.

Diario de Barcelona, 21 Maig 1851, p. 3013.

BUTLLETÍ DE LA ACADEMIA DE CIENCIAS NATURALES Y ARTES

«Actas de la Academia, sesión literaria celebrada en 11 de Marzo», Boletín de la

Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, núm. 5, 5 Juny, 1840, p. 1.

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Esteve Cladellas, «L'estampa catalana a la Biblioteca dels Museus, Francesc Fontanals i

Rovirosa, Gravador de Traducció», Butlletí dels museus d'art de Barcelona, Junta

de Museus, núm. 13, Vol. II, Juny 1932, pp. 177-187.

Esteve Cladellas, «Pellicer dibuixant a la biblioteca dels museus», Butlletí dels museus

d'art de Barcelona, Junta de Museus, Vol. 1, núm. 03, Agost 1931, p. 82.

Marc-Jesús Bertran, «El museu del teatre», Butlletí dels museus d'art de Barcelona, Junta

de Museus, núm. 05, Vol. 1 Octubre 1931, pp. 154-158.

Esteve Cladellas, «La nova instal·lació de la nova biblioteca d'art al Poble Espanyol del

Parc de Montjuïc», Butlletí dels museus d'art de Barcelona, Junta de Museus, núm.

45, Vol. 5, Febrer 1935, pp. 46-52.

D'ACÍ I D'ALLÀ

Francesc Curet, «Petita història barcelonina. Els Romàntics Anònims», D'ací d'allà, Vol.

23, Núm. 183, Desembre 1935, p. 42.

51

DESTINO

Destino, Juliol-Desembre 1946, Núm. 468-493, p. 7.

LA GRAMALLA

La Gramalla, Núm. 2, 21 maig 1870, p. 8.

REVISTA DE BELLAS ARTES

Revista de bellas artes e histórico-arqueológica, núm. 83, 31 Maig 1868, p. 15.

ESQUELLA DE LA TORRATXA

«Records del segle XIX [imatges]», Esquella de la Torratxa, 25 gener 1901, pp. 93-94.

LA VANGUARDIA

R. Casellas, «Exposición general de Bellas Artes, Los pintores de la vida humana (Escenas

del campo y de la calle)», La Vanguardia, Dijous 21 Juny 1894, p. 4.

«En vísperas de renovar la Plaza Nueva», La Vanguardia, Diumenge 20 Octubre 1935, p. 4.

«Actualización de la Historia», La Vanguardia, Dissabte 17 Agost 1957, p. 14.

Josep Playà Maset, «Barcelona a vista de Grabado», La Vanguardia, Diumenge 11 Abril

1999, p. 15.

Lluís Permanyer, «Todo sobre el Liceu», La Vanguardia, Divendres 7 Gener 2000, p. 2.

Lluís Permanyer, «A vista de globo, en 1854» La Vanguardia, Diumenge 30 Gener 2000, p.

7.

Lluís Permanyer, «Via Laietana o el trauma y la luz», La Vanguardia, Dimarts 29 Maig

2001, p. 4.

5.3. DOCUMENTS I FONTS PRIMÀRIES

BIBLIOTECA DE CATALUNYA, FONS DE LA JUNTA DE COMERÇ

BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall LXVII, Caixa 93.

BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall LXXX, Caixa 109.

BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall XCI, Caixa 123.

BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall XCV, Caixa 127.

BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall XCVII, Caixa 130.

BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall C, Caixa 133.

BC, Fons de la Junta de Comerç, Lligall CVIII, Caixa 143.

52

Exposición pública de productos de la industria española verificada en obsequio de

SSMM y A durante su permanencia en esta capital, Junta de Comerç, Barcelona,

1844.

ALSAMORA, ONOFRE, Tratado elemental de Perspectiva, Impr. de Josep Tauló,

Barcelona, 1842.

ARXIU DE LA REIAL ACADÈMIA DE BELLES ARTS DE BARCELONA

Libro que da razón de los discípulos matriculados en la Escuela Gratuita de Dibujo

establecida en la Real Casa Lonja de la ciudad de Barcelona a expensas de la Real

Junta Particular de Comercio de Cataluña, la cual dio principio el día 23 de Enero

de 1775.

Libro de Matrícula de la Enseñanza de Aplicación, de los cursos de 1860 a 1864 , Escola

de Belles Arts de Barcelona.

Libro de Matricula. Enseñanza professional de Dibujo, Pintura, Escultura y Grabado,

Cursos de 1858-59 a 1868-69.

Llibre de Llicències d'Esposalles de la Obra de la Seu de Barna començat el primer de

Maig de 1837 i finirà l'últim d'Abril de 1839 (Arxiu de la Catedral de Barcelona,

Llibre 189, Registre p. 59).

ARXIU DE L'ACADÈMIA DE CIÈNCIES I ARTS DE BARCELONA

Dictamen sobre el Tratado elemental de Perspectiva de D. Onofre Alsamora, Acadèmia de

Cièncias Naturals i Arts de Barcelona, 1840.

ARXIU DE LA CATEDRAL DE BARCELONA

Llibre de Llicències d'Esposalles de la Obra de la Seu de Barna començat el primer de

Maig de 1837 i finirà l'últim d'Abril de 1839 (Llibre 189, Registre p. 59).

ARXIU DIOCESÀ DE BARCELONA

Expedient matrimonial d'Onofre Alsamora i Josepa Calls, 13 de novembre de 1837.

ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA

Relación de los Festejos Públicos que ha celebrado en los días 25, 25 y 27 de junio de

1833 la capital de Cataluña, en justo tributo de amor y lealtad a los Reyes Ilustros

Señores Don Fenando VII y Dª María Cristina de Borbón y en obsequio de la jura

de su excelsa primogénita la Ilustrísima Señora Dª María Isabel Luisa, como

heredera del trono de las Españas a falta de varón: dedicada a S.M. por el

ayuntamiento de Barcelona. Editor J. Oliveres, Impresor de S.M., Barcelona, 1833.

53

Exposición anual de 1848: catálogo de las obras expuestas, Associació d'Amics de les

Belles Arts, Barcelona, 1848.

Catálogo de la Exposición de objetos de arte celebrada por la Academia de Bellas Artes

de Barcelona en el año 1866, Acadèmia de Belles Arts, Barcelona, 1866.

Catálogo de la Exposición Retrospectiva. Obras de pintura, de escultura y artes

suntuarias anteriores al presente siglo, Impr. Celestino Verdaguer, Barcelona, 1867.

Catálogo de la exposición de objetos de arte celebrada en Barcelona, mayo de 1870 ,

Sociedad para Exposiciones de Bellas Artes, Barcelona, 1870.

Catálogo de la Exposición de objetos de arte, celebrada en el edificio de la sociedad

para exposiciones de Bellas Artes de Barcelona, mayo 1871, Societat per les

Exposicions de Belles Arts, Barcelona, 1871.

Catálogo de la exposición de objetos de arte celebrada en Edificio de la Sociedad para

exposicioens de Bellas Artes en Barcelona, Septiembre y Octubre de 1872, Societat

per les Exposicions de Belles Arts, Barcelona, 1872.

Catálogo de la Exposición de Objetos de Arte celebrada en el edificio de la Sociedad

para exposiciones de Bellas Artes en Barcelona, diciembre de 1873, Societat per les

Exposicions de Belles Arts, Barcelona, 1873.

Catálogo de la exposición de objetos de arte celebrada en Barcelona, octubre de 1874,

Societat per les Exposicions de Belles Arts, Barcelona, 1874.

54