Clàudia Ortega Palacios Història Antiga Grup E

Els fenicis i les Guerres Púniques

Els fenicis van ser un poble de l’Àsia Menor que cap al III mil·lenni a.C. poblaren la

zona de l’actual Líban, a la franja situada entre la costa del Mediterrani i la serralada del

Líban. Pertanyents a la branca semítica, sembla ser que provenien de la civilització

cananea, a més d’haver patit intrusions ètniques i culturals procedents dels anomenats

“Pobles del Mar”. No està clar fins a quin punt els fenicis es consideraven en sí una

ètnia, però es creu que s’anomenaven a sí mateixos “cananeus”, pertanyents al país de

“Canaan”. Tant el mot “Canaan” com el grec “Phoinikoi” (del qual deriva “fenicis”)

evoquen el color vermell de la porpra, producte característic de Fenícia.

El seu modus vivendi es caracteritza per una exhaustiva dedicació a la navegació i al

comerç a través de les costes del mar Mediterrani. Foren excel·lents mariners, grans

comerciants i colonitzadors que entre els segles XII i VII a.C. van desenvolupar una

extensa xarxa comercial que posava en contacte orient amb occident. El primer port

comercial fenici fou Biblos, des del qual es comerciava amb Egipte, Xipre i Creta. Més

tard, però, el poder central fenici va recaure en la ciutat de Sidó fins que, cap a l’any

1150 a.C., va ser saquejada i destruïda per part dels filisteus. La ciutat de Tir, situada en

un illot a les costes de Fenícia, es convertí llavors en capdavantera.

Entre els segles X i VI a.C., sota l’esplendor de Tir, es va produir el moment culminant

de la colonització fenícia, durant la qual es van fundar una gran quantitat de ciutats de

nova planta i de barris comercials fenicis al llarg de la Mediterrània, arribant fins a les

costes de la Península Ibèrica, així com al nord d’Àfrica. Des d’aquests ports, els fenicis

posaven en contacte totes les cultures mediterrànies del moment, impulsant-les a

intercanviar les mercaderies que produïen i aportant nous coneixements i tècniques. La

seva innovació més característica i alhora el seu principal llegat fou la invenció d’un

sistema d’escriptura basat en signes fonètics: l’alfabet fenici, ideat per al control i

l’administració d’un comerç a llarga distància i del qual derivarien alfabets posteriors

com el grec o el llatí. Una altra aportació important fou l’expansió de l’ús de la moneda

com a instrument de bescanvi, atribuïda tant als fenicis com als grecs.

L’any 814 a.C., en costes africanes, davant l’illa de Sicília, es va fundar la ciutat de

Cartago, que significa “Ciutat Nova”. A mitjans del segle VI a.C., com a resposta als

atacs assiris i babilònics contra la ciutat de Tir, Cartago aconseguí la independència,

assumint el lideratge fenici. Durant aquest període els fenicis van arribar al seu màxim

esplendor, intensificant el comerç i la colonització fins a l’Estret de Gibraltar i arribant

fins i tot a explorar les costes ibèriques i africanes de l’Atlàntic. És en aquest moment

que apareix el terme “púnics” per a referir-se als fenicis cartaginesos, tot i que

possiblement ells seguirien anomenant-se a sí mateixos sota un terme semblant a l’antic

“cananeus” o bé sota un terme nou en relació a la pertinença a Cartago. “Púnic” deriva

d’una singularitat lingüística, de l’antic mot grec “Phoinikoi” derivaria el llatí

“Poenicus”, terme que tant serviria per a referir-se als habitants de “Phoenice” (Fenícia)

com als de la ciutat de Cartago. Així, d’ambdós termes, el llatí i el grec, es podria dir

que sorgí una doble evolució: els actuals mots “fenicis” i “púnics”. D’aquí que es faci

una distinció històrica entre ambdós, en tant els cartaginesos dels segles III i II a.C., en

contacte directe amb els romans, malgrat mantenir una cultura originàriament fenícia,

diferien en gran mesura d’aquells primers fenicis de Sidó i Tir.

Al llarg dels segles els fenicis s’havien enfrontat a assiris, babilònics, egipcis, hitites i

grecs. El seu principal rival, però, fou Roma, que al llarg de Les Guerres Púniques (264-

146 a.C.) es disputà amb Cartago l’hegemonia marítima del mediterrani occidental. Els

inicis de la Primera Guerra Púnica (264-241 a.C.) giren al voltant de Sicília, en especial

de la ciutat de Messana, que ara restava ocupada pels Mamertins. Aquests van pactar en

un primer moment amb Cartago i més tard amb Roma, que estava poc disposada a veure

el poder cartaginès estenent-se per Sicília i que va enviar prop de 10.000 homes a

Messana, malgrat els tractats existents entre les dues potències. Cartago, ara aliada amb

Hieró II de Siracusa, es veié obligada a entrar en guerra. Finalment, l’any 241 a.C., es

signà un tractat de pau segons el qual Cartago cedia el control absolut de Sicília.

La Segona Guerra Púnica (218-201 a.C.) s’inicià quan Anníbal, de la família dels

bàrquides, que ara governava sobre Cartago i sobre una part d’Ibèria, atacà Sagunt. La

ciutat de Sagunt resistí nou mesos esperant l’arribada dels romans, amb els que tenia un

pacte. L’ajut romà, però, no arribà mai i així esclatà la guerra amb els cartaginesos.

D’altra banda, Anníbal també seria responsable del conflicte, en tant hauria travessat

l’Ebre, trencant de nou un tractat amb els romans. L’any 201 a.C., rere la victòria

romana a la batalla de Zama, Cartago va demanar la pau i Anníbal va haver de fugir a

Orient. La Tercera Guerra Púnica (149-146 a.C.) té com a origen els conflictes entre

Cartago i el regne de Numídia. Davant d’un atac de Masinissa, rei númida, Cartago

respongué violentament, trencant el tractat de pau signat amb Roma a finals de la

Segona Guerra Púnica. A la fi, l’any 146 a.C. la ciutat de Cartago era incendiada i

destruïda, posant fi al poder cartaginès per sempre.

Bibliografia i webgrafia

La Península Ibèrica i les colonitzacions mediterrànies. Moreno Cullell, Vicente.

Article a Sàpiens.cat. Ciències socials en xarxa.

[http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/3-historia-antiga/2-el-mon-

grec-a-l%E2%80%99antiguitat/]

La transició de la Prehistòria cap a l’Antiguitat a la Mediterrània: comunitats

neolítiques i primeres societats urbanes. Moreno Cullell, Vicente. Article a Sàpiens.cat.

Ciències socials en xarxa.

[http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/01/la-transicio-de-la-prehistoria-cap-a-

l%E2%80%99antiguitat-a-la-mediterrania-comunitats-neolitiques-i-primeres-societats-

urbanes]

Les Guerres Púniques. Combet Farnoux, Bernard. París, Presses Universitaires de

France, 1967.