ANV IV-NÚM. 203 BARCELONA, 31 DESEMBRE, 1903

LITERATURA

CIENCIAS ARTS

Periódich catalanista S U R T E L S D I J O U S

REDACCIÓ Y ADMINISTRACIÓ:

Plassa del Teatre , 6, enlressol.

NÚMERO CORRENT 20 CÍNTIMS. > ATRASSAT, AB KOLLETINS. . 40 > t > SENSE FOLLETINS. 25 >

S U M A R I : I

L a nostra minoria, per Lluia Via —La mort del Xeeb, per Joaquim Pla.—Sanpere y Miquel no fou català ni roa, per Miquel Servet (a) Raves.—Plm! PamI Puml o la planxa d'uns liceístas, per Joaquim Pena. Una nit u Montmartre, per Octavi Pell Cuffi - Tea­tres, per Emili Tintorer.—Revista musical, per (Je­roni Znnné,—Novas -Advertencias ala lectors de J O V E N T U T .

F O L L E T I i

L E S DISPERSES, per Joan Maragall —Plech 3

MÉS ENLLÀ D E L A S F0R8ASI, per Blornsllerne Bjornson.—Traducció catalana.- Plech 23.

L A N O S T R A MINORIA

Els particularistas que no creyém en la lley de las majorias, peró qu'hem d'acataria en la vida interior de nostres organismes po-litichs y socials, ens aconsolém, quan som vensuts, sentintnos individualistas, y pen­sant que. la minoria que formém es una mena de selecció. Mes l'individualisme sols podrá existir de fet quan siguém prou cultes pera poder esvanir tantas farsas socials com ensesclavitzan yentretant,elm6spur egoisme es lo que"ns fa aymar la nostra minoria, que per ésser tal, la trobém més conscient, més conforme ab la nostra individualitat.

I.'egoisme es per lo comú. la base y l ' im­

pulsor de tots nostres sentiments, fins quan més disfressat apareix ab els noms d'altruis­me, desinterés y magnanimitat. L'home de carrera que Iluyta pera engrandir el camp de las ciencias y ésser útil a la humanitat, Uuyta també per l'egoisme del saber, y iluy­ta ab altres campions pera véncels y pera poder avans qu'ells ostentar son titul d'ad­vocat, de metje, d'arquitecte... Aixó quan l'egoisme es noble; quan no ho es, sols pas­sions baixas origina, convertint als homes que'l senten en cacichs despótichs de lloga­ret, o en hipócritas quefes de partit: uns y altres verdaders tirans.

- Nosaltres, dins del Catalanisijie, pel sol fet d'ésser els menys no hem pas d'afirmar que siguém els escullits, donchs en aixó com en tot hi entra la idea de lo relatiu; lo qu'es cert es que sentim, no l'egoisme de l'ambi­ció, sinó'l de nostras conviccions, y aquest egoisme'ns permet tenir un criteri de tan ampla llibertat, que si logressim generali-serlo entre tots els catalanistas, ben prompte la inmensa majoria dels ciutadans, aqueixa multitut inconscient, aqueixa mjssa—com se l'anomena ab justesa — deixaria d'ésserho, se deslliuraria dels apriorismes y conven­cions que la embruteixen, llensaria tot el bagatje inútil ab que l'han carregada els que al fomentar l'esperit barbre de majorias y minorías, lomentan la estupidesa dels

85o JOVENTUT

pobles, y fora verament civilisada y fervoro-sameni auionómisla. El dia que'l naciona­lisme català declari categòricament sa indi­ferencia per totas las religions, com l'ha declarada per totas las formas de govern (y no fent concessions que no deu fer, sinó cumplint ab els democràtichs principis que l'informan), aquell dia donarà un pas decisiu pel cami que porta al triomf.

Baix aquest punt de vista es com nosaltres enlcném (dit sia ab inmodestia) formar se­lecció dini re'l Catalanisme militant; y aixó sen­se que hi càpiga la sospita de que'ns sentim dóbilfl devant dels enemichs o dels ignorants, y de que tranzigim ab ells. Es l'egoisme de nostras conviccions lo que'ns fa parlar aixis; egoisme que s'ampara en ia reclituí de nostra conciencia y que no es may tiránich, en quant el volóm extós a tothóm indivi­dualment, destruhint las monas y fent verda-ders homes. JOVENTUT ha demostrat fre­qüentment sa molta independencia en aquest punt. Tant en l'ordre politich com en l'artis-tich, tant tractantse d'adversaris declarats com de companys de Catalanisme, ha seguit sempre, acertadament o erròniament, peró ab llealiat y ab brahó, el carai que li ha marcat sa conciencia, desitjant que tothóm fes lo mateix y volent no obstant ésser amich de tothóm, germà de tothóm qui procedis llealmeni y fos autonomista de cor, tot y te­nint un criteri oposat en moltas qüestions. Aixis JOVENTUT ha lluytal moltas vegadas contra la corrent ab risch d'enfonzarse. No ha enganyat al poble ni ha volgut enga-nyarse a si mateixa; ha sigut franca fins al extrém de crearse enemichs implacables pre-ferinllos als amichs aparents; no ha merca-dejat afalagant baixas passions populars, com tant se la per desgracia, ni ha tranzigit ab criteris ja estantissos; ha dit imbécil ai poble quan ha cregut qu'ho era, y ho ha dit a molts altres qu'en efecte ho son; y més s'ha estimat anar sola ab la rahó, que mal acom­panyada.

Y a pesar de tot, sola no s'hi ha quedat, ni a dins ni a fora del Catalanisme. Ben al contrari, avuy està satisfeta d'haver aportat al Catalanisme nous y valiosos elements, y d'haver suscitat en nostre camp cenas qües­tions que temps ha qu'haurian d estar obvia­das dins d'una causa tan avensada com es la

nostra, y que precisament perquè no eslàn obviadas esveran a molts, els qual ab sos subterfugis semblan amenassar ab una reti­rada vergonyosa, talment com si aixis vol­guessin desarmarnos y privar la entrada en nostra comunitat a altres que, desprenentse de sa poch patriótica indiferencia o de las xorcas convencions politicas espanyolas (tant las reaccionarias com las revolucionarias) desitjan ingressarhi.

Nosaltres — que lampoch volém en nos tre camp politichs d'ofici ni desferras envi lidas de partits corcats — nosaltres ens ma ravellém sovint de certs escrúpuls de monja massa accentuats en varis de nostres com panys de Catalanisme;' perqué al cap y a la fi a tots ens consta que n'hi hà molts que sens haverse adherit al nostre programa son capassos de Uuytar ab honrat desinterés per l'autonomia de Catalunya, fent en aquesta lluyta mil sacrificis. ¿Per qué, donchs, ens hem d'esverar y preveure conflictes, y dar per segur que quan arribi'l cas, lo incidental y secundari s'imposarà a lo principal? Se­gurs estém de qué en tals moments cap au­tonomista de cor (y en coneixém a molts de tota la vida) negaria son concurs a la causa de Catalunya com no li ha negat fins ara. Els que li neguessin, els que per qüestions secundarias se retiressin, no foran pas els catalanistas verdaders. Mes nosaltres no'ns hem de preocupar de semblants petitesas. Nosaltres creyém que fins els homes de cri­teri més dogmátich y tancat, s'arribaran a convence de que'l Catalanisme, causa viva com la que més, ha d'experimentar las crisis y evolucions propias de tot lo que viu y creix. Catalunya parla avuy la mateixa llengua que deu sigles enrera; la seva ànima es la ma­teixa; y no obstant, Catalunya ha evolucio­nat, ha tornat a ferse rica, y va reprenent la conciencia de sa personalitat, que l i havian anorreada. Y heusaqui que al re-péndrela, apareix el Catalanisme. Ell apa­reix com verb viu d'una regió viva, dintre d'un Estat agònich. Donchs, si Catalunya viu y evoluciona com a poble modern, ¿cóm es possible impedir qu'evolucioni'l Catala­nisme, y qu'evolucioni a la llum del dia?

Per això seguirém plens de respecte y amor, peró plens també de dalit y energia, combatent prejudicis. Si no ho féssim, pro-

JOVENTUT 85' cediriam hipòcritament. En ei darrer Con­sell general de representants de la Unió Ca-talanjsla fórem encara minoria; tal volta cominuarém essemho'l dia que's celebri Assamblea general de delegats; però com que no preteném imposarnos, sinó fer triom­far la rahó, estém tan segurs de que lluyta-rém resoltament, com ho estdm de que'l nostre exemple de tolerancia quedará tan alt, qu'ell sol será prou pera que tots els es­perits nobles segueixin en las funcions polí­ticas y socials els honrats preceptes que nos-tras Bases estatuhcixen y s'agermanin pera defensar lo ünich a que tots eslòm obligats: l'absoluta autonomia de Catalunya. Y el jorn en que nosaltres no siguém ja minoria,aquell jorn tampoch hi haurà majoria de cap mena, perquè un ben entás individualisme haurà lograt que la tolerancia sia general.

Cinch anys fa que's publica JOVENTUT, y durant aquest temps ha anat accentuant son criteri antiexclusivista, d'ampla llibertat en tots el ordres y en tolas las qüestions, menys una: l'autonomia de nostra terra, que la vo-lém complerta tant pera ella com pera sos fills, partint sempre del principi de que cal redimir a las massas fanáticas convertint els elements que las forman, més qu'en adeptes nostres, oa individuus conscients y en dignes ciutadans.

L A MORT D E L X E C H Mil voltas l'havia malehit el Xech aquell

ferrocarril, donchs li malmeteren l'horta pera ferio; mes ara, com que per'anar a vila feya dressera passant per la via, no tan sols no'l malehia, sinó que devegadas s'alegrava de que l'haguessin fet.

Ab tot, el Xech no perdonava aixis com aixis que aquell talut de terra l i privés del sol a las tomaqueras y a una feixa de faso-las, que creixian esllanguidas y pobrissonas a l'ombra d'aquells canyers reconsagrats qu'omplenavan abdós costats del talut de la via. *

Lo qu'es pel Xech, el tren poch hi haguera

passat per la seva horta. Ca! Emperò... res: el govern hi prengué canas, y'l Xech no tin­gué més remey qu'arronsar las espatllas y cobrar els pochs cabals que li donà la com­panyia pel terreno que li aprofitava.

Peró pujar may al tren, aixó no, maliat-siga! Tot lo més, y en certas circunstancias, aprofitar la via com a cami per'arribar a vila. Donar dos rals a la companyia, pujar a un wagó y passar per demunt de l'horta, veyent las tomaqueras esgroguehidas y'ls fasols malaltissos y migrats, no... mil voltas no! El Xech tenia dignitat, y, com ell deya:

—Me van pendre un tros d'horta, peró cinch cèntims no me'ls heuràn pas may els lladres reconsagrats de la companyia. Pri­mer el Xech no serà'l Xech!—

Mes aquell dia, malgrat la tirria que a la companyia portava, y malgrat no estar de bon humor, eixi de casa seva ab el jech'a la espatlla y un cigarret encès als llabis.

Pujà a la via y prengué la direcció cap a vila, saludant, desde'l talut del tren, als vehins que trevallavan las hoilas properas a la seva. Guaytà las tomaqueras y'ls fasols ab tristesa, y allargant el pas, prompte's perdé de vista darrera'l primer revolt de la via.

Anava a vila per una medicina que'l se­nyor Jordi, el meije del poblet, havia recep­tat a la seva dona, malalta y al llit feya vuyt dias d'un rediantre de cansament que li do­nava una tos molt forta.

E\ Xech era home d anys, la seva dona'n comptava ja més de seixanta, y a ̂ 'aquesta edat las malaltias no fan gayre goig. Y lo qu'enrabiava més al Xech era que la jova no volia acostarse a casa seva, y lins havia lograt qu'en Janel, el fill del Xech, passés a voltas setmanas y mesos sense dir als vells ase ni bestia, ab to t lo qual la dena no podia estar gayre ben cuydada.

Ja era tardet quan el Xech, ab la medicina a la butxaca, eixia de vila en direcció al poblet.

Un ventijol que venia del costat de mar humitejava y íeya fresca la vesprada. El Xech

" se ficà las ma^s a las butxacas y's posà a xiular, puig aixis, de segur que'l cami li semblaria més curt.

«52 JOVENTUT

Al cap de poca estona de caminar, co-mensá a sentir uns formigons a las camas; pensà qu'era l cansament y resolgué atu­rarse; prengué assiento a la cuneta, y encen­gué un cigarro.

Però cal Els formigons a las camas, en lloch de cedir, aumentavan, y ara sentia pes­sigolleigs per tot el cos. S'aixecà y continuà caminant. Sentia un capolament com si l'ha guessin garrotejat, la picor anà féntseli més forta y més general, y notà que'l cap se li escalfava. Llavors recordà que tot alló ho havia tingut un'altra volta, feya dos o tres anys, y que de resultas va quedar impossibi­litat durant més de dos mesos.

—Mal llamp! —digué.—No més me faltava aquesta! La dona al l l i t y jo sense poder fer res. Lo qu'es a casa estarém ben lluhits, carayl Es qüestió d'arribar a casa aviat. L'altra volta'm va remorejar un dia: apretém el pas, Xech, ans no's fassi més fosch!—

Mes las camas li feyan tintinas, el cigarro l i caygué dels dits, y, quan comprengué que no podria arribar a casa, resolgué tirarse a baix del talut del tren. Mes ja era tart: al intentar girarse, las camas no obehiren a sa voluntat, y caygué ben llarch al mitj de la via.

Volgué arrossegarse, moures, fugir d'al­guna manera d'aquellas vias malehidas... mes ni sas camas ni sos brassos podian fer un moviment.

Llavors comensà a renegar entre dents, malehintho tot. Vegé, sugestionat, a sa mu­ller morintse y demanantli la medicina; comprengué qu'alli s'havia de morir ell si ningú li donava socors, y volgué cridar... Inútil: sos llabis no s'obrian; sols tenia Uiu-re'l pensament; una paràlisis complerta l i impedia moure brassos, cos y camas.

Comprengué lo horrorós de sa situa­ció. Dintre ben poch devia passar un tren; ell ab sos crits no podria prevenir el pe­r i l l , ni fugir d'ell... L i semblà que's tornava boig, l i semblà que son cervell se capgirava, y ab esforsos tilànichs de voluntat probava de despertar sos muscles, de donar activitat a sos brassos y camas, sisquera per un mo­ment, pera poder salvar el curt trajecte de la via a la pendent del talut.

L i semblà al Xech percebre una trepidació

llunyana... Passats alguns moments senti un xiulet, y després la trepidació anà fentse més perceptible.

El Xech lluytava desesperat ab aquella inmovilitat terrible de sas extremitats; sos ulls, oberts y desencaixats, expressavan un terror suprém. Fins la claror, l'únich recurs que podia salvarlo denotant al maquinista la presencia d'un obstacle a la via, fins la claror no l'afavoria; la nit era fosca com gola de llop, no's veya gota de llana, y uns núvols negres y apilonats tapavan la es-mortuhida claror dels estels.

Un xiulet fort marcà la proximitat del tren; un soroll de ferro y una trepidació més accentuada acabaren de denotar que'l tren s'acostava, poderós, bestial, inconscient.

El Xech, en el paroxisme de la desespera­ció, vegé aquell fanal gros de la màquina, y a abdós costats altres dos fanalets, vermell l'un y vert l'altre, y l i semblaren els ulls d'un monstre que llambregava ab satisfac­ció sa presa indefensa. Intentant un esfors suprém, volgué conmoure sos nirvis y mus­cles, volgué ferlos reviure... Tot inútil: restà quiet, en la inmovilitat terrible de la impo­tencia.

Llavors malehi sa naturalesa, incapassa de cumplir el dret sublim de conservar la vida, y desesperat, boig, mitj desvanescut pel terror, malehi, de pensament, a Deu.

Uns bufets horrorosos se sentiren aprop; un soroll aixordador de ferros, lliscar de ro­das y bamboleig de cadenas; un xiulet estri­dent conmogué l'espay, y la massa enorme de la màquina empenyé ab forsa'l cos del Xech qui, aterrorilzat, senti la esferelvdora^ fressa del vapor al surtir de las válvulas, senti un dolor intensissim, crudel, horrorós, indescriptible...

Després, no senti ja res. Sos ossos se fe­ren bossins, sos membres se desferen a tros­sos, y son cos, fet un pilot de carn, era tal­ment trinxat per las rodas del tren al lliscar sobre la via.

A l arribar a la estació de la vila, ningú s'havia donat compte de la desgracia. Las rodas de la màquina, esquitxadas de sanch, conservavan un tros de roba del Xech y un penjol l de carn sagnanta y esqueixada.

JoAOtíM PLA

J O V E N T U T 953

S A N P E R E Y M I Q U E L NO F O U C A T A L À NI R E S (0

ESTUDI DE PRE CRITICA INDUCTIVA

Es lorsa interessant considerar lo despro-vehides defonament que son la majoria de les llegendes dels segles passats que son arriba­des fins nosaltres. Sortosament la critica induct iconoclàstica dels temps moderns, iniciada ja en cl nostre pais en el segle xix ab les obres del eruditissim Nibrunet Nibellet (2) y qu'avuy tenim reduhida a principis cienti-fichs, ha desvanescut aytals erros histórichs, y axis sabòm pel cert que jamay han existit llomcr. Shakespeare, Napoleón ni en Pi-Margall, com tantes meres personificacions de tendències polítiques, socials y artístiques dels temps de l'Avior.

Complint els desitjós de l'Academia Uni­versal de Totes les Lletres v ab motiu del primer centenari de la Confederació Llatina, vaig a estudiar un'altra de les fingides per­sonalitats del segle xix: la del escriptor San-pedro y Miguel, qu'apareix citat en alguns escrits de l'época com català y que s'ha volgut fer viure també en el segle xvi, encara que'ls més cl posan en les derreries del xix y comensos del xx. Jo tractaré, primerament, de negar que'l tal subjecte fos català, y per fi. de desvaneixer la creínsa de que tan sols hagi pogut existir may.

Lo primer que pot afirmarse sobre Sanpe-dro 0 Sanpere (acceptant per un moment sa possible existensa) es que no pogué ésser caialà; y aixó judicant pel nom y per les obres que se li atribuheixen.

El nom Sanpere y Miquel (que uns donan pel verdader) no revela cap nacionalitat de­terminada; de cada un d'aquests cognoms se'n coneixen de molt diverses encontrados, y aixis tenim els castellans Saripedro y Gua­rimos. Rodrigo Sanpedro, Raimundo de Miguel, el francés Bernardin de Saint-Pierre. l'italià Giuseppe Micali, el tudesch J. H. Michaelis, tots dels segles xvm y xix y quina existensa real encara no ha estat ne­gada en absolut per la critica positiva. En fi , que Sant Pere y Sant Miquel foren de lo més vulgar en aquella época: reminiscències d'una edat mitjana fanalisada ( 3 ) . ^

(1) En I* etcmilat lol es prescnl, segons diuhcn els leólechs. E l p«ss«l y l'esdevenir, com lo »clual, lot esti en el mateix plan. En aquesta baixa terra passa lo que ja está previst, creat, en la esfera celest dels arque­tipos, o lo qu'eslava escrit segons els musulmans Aixfs no extranyím I11 comunicació que'ns envia en Miquel Servei desde l'altre món, siluanlse en una feixa qu'en-cara ha de venir, ell que visqué en un temps que... en fa molt qu'ha passat. (N. Jt la R )

(2) M ' ( B a r c e l o n a , 1887) Ni arios 111 indoarits (Barcelona, 1889). Ni vive ni miierlo (Bar­celona, 1904).

(3) RUCA V ROCA. NeccsulaJ de qut el estado repu-

Les obres que s'atribuheixen al suposat es­criptor, també son tais que desfarian elles soles la ¡legenda d'ésser un català l'autor de les mateixes. Les d'indole o assumpto veta-ment català no han arribat fins nosaltres més que pels titols, y en quant a les demés, son ben comptats els exemplars que se'n co­neixen y que passan per curiositats bibliogrà­fiques, mancades com estàn de tot altre mè­rit . Alguns volen explicar aquest fet, fun-danlse en les vicissituts polítiques d'aquell periode hisiórich, y al efecte recordan que en el curt domini de la repüblica-àcrata (1905-1906) y durant el temps de la reacció absolutista (1907 1915) foren moltissims els llibres destruhits per les dues intoleràncies oposades; aquells establint el Tribunal de Salvacióit Pública (1) , els darrers ab el resta­bliment de la Inquisició (3) . Mes aquesta explicació enginyosa no m'acaba pas de sa­tisfer, ni satisfà a cap critich a la moderna. Se sab ab plena seguretat que la Historia de los pueblos de la Corona de Aragón no arribà may a escriures, que la Historia de Barcelona no passà lampoch de les estampes qu'havian d'iluslrarla; y aquestes precisa­ment son les obres més alabades d'en San­pere. Ara, en quant a les demés, son sempre de tendencia manifestament anticatalana. La Toponomástica es feta ab el propòsit de ridi-culisar a Catalunya valentse dels noms geo-gràlichs; empró'l ridicol caygué de ple sobre l'autor segons se veu en un curiós dictamen que acompanya al llibre. Aixis mateix cons­ta que intentà refutar l'origen català del Ser­vei cremat a Ginebra (3) ; que volgué discu­tir la prioritat del primer llibre imprès a Barcelona (4) ; y que arribà a negar la mateixa existensa de Catalunya (s). Mes aquestes obres sols se coneixen per les rèpliques a que donaren lloch.

Encara existeix un altre dato prou signifi­catiu que tendeix a probar que'l suposi es­criptor no podia ésser nascut a la terra cata­lana, y es el llibre publicat escarnint al emi­nent H. Spencer (6) , y en el quin, ab el nom d'adaptació, se manifesta un poch escrúpol que no ha tingut may cap fill de Catalunya.

blitano prohiba para las personas el uso de nombrts de Sanios y objetos materiales, como atentatorio á la dipii-dad humana (Barcelona, 1906).

(1) MAKQUINA. L a segunda república española y sus hombres (Valencia, 1906).

(2) VXZQUKZ MELLA. Historia del glorioso reinado de Carlos V i l y de su política de salvación eterna (Guer­nica, 1922).

(3) OLIVA. Ressenya de la inauguració del monu­ment a Mii/uel Servei (Miropeix, 1918).

(4) GMIOBLC Reimpressió del 'Pro Condendist a i notes critiques. (Vilanova. 1907).

(5) GKNK.R. /.o Calalogne el son iConceyl deis cení concevlst (París, 1914)

(6) E l Universo Social (Barcelona, 188...)

854 JOVENTUT

Empró iots aquests arguments semblarían febles tal vegada devant d'un dato qualificat de decisiu, si aquest dato no fos precisa­ment el qu'es. El Diccionario biográfico, bibliográfico y humorístico de escritores y ar­tistas catalanes del siglo xix dona la referen­cia d'un tal Salvador Sanpere y Miquel fentne una llarga novela. Aixó sols pogué ésser pres en serio per un ignocent com en Planas, donchs se veu tol seguit qu'es pura imaginació, com la referencia sobre un tal Barat o Barado, pretingut català que men-ciona'l mateix Diccionari, y com la menció d'en Joan Carles Amat, que's fa ressucitar en el segle xtx havent ja viscut trescents anys més aviat; en cambi no's troba en el Diccionari a n'en Marian Aguiló y ab proufey-nes a n'en Valentí Almiral l . Total, un llibre que ningú té per obra seria, donchs es fruyt d'un autor salirich, el més graciós d'aquells temps y digne parió del autor de la famosa Historia Primitiva Ignorada ( i ) .

També es pura fantasia un escrit de la Revista de Bibliografia Catalana, ahont se re­treu una obra del segle xvi , d'un altre San Pedro, castellà, defensada pel Sanpere català. Jo no veig en tot aixó mes que una humorada enginyosa d'aquelf bibliòfil Massó quin nom verdader era'l de Paul-Lecroix (2) .

Veusaqui ara l'argument decisiu per rpi sobre'l tal Sanpere: la Historia del Lujo, quin únich exemplar he consultat fa poch en el Brilísh Museum. En aquest llibre, el San­pere y Miquel que figura serne autor, se des­cobreix al final, confessant dirse don Luis Fernando de Castilla (II).

¿Qué tal? ¿Ahónt son els qu'afirman la existensa d'un escriptor català del segle xx ab el nom de Sanpere? Que reconeguen l'erro; que reconeguen ésser fals com la tiara de Saitafarnés el suposat retrato del mateix Sanpere descobert a Madrid fa poch (3) y que no es més que'l Coria de Velàzquez. El tal escriptor no ha existit may ni aquí ni en-lloch.

Lo que hi hà es qu'en l'accidentat període que precedí a la nostra independencia, base de la Confederació Llatina quin centenari conmemorém ara, foren més que may enco­berts els atachs dels enemichs de Catalunya. Una tácita consigna degué fer adoptar als detractors de Catalunya un pseudònim comú que precisament es cl mateix que jo avuy exposo a la riota universal, desvaneixent un'altra de les preocupacions llegendàries.

(1) Vegis el curiós estudi sobre en Rubió y Almirall, d'en Pagano, en la 3.' serie A ¡raverso la Spagnn Ltt. Itraria (Torino, 1907).

(2) Barcelona, 1902.

(3) SCHUL/.E-PFAI,/. Mailrul,-.'ilU aliamlonncc (fe XIX siecle (París, 2114).

Quedém, donchs, en que dir Sanpedro y Miguel es no ¿ir res.

M. SERVET (A) RAVES (1) _ Barcinópolis, diada del 2S desembre 2116.

PIM! P A M ! PUM!

LA PLANXA D'UNS LICEISTAS

¿No recordéu aquellas barracas de ninots que tant ens atreyan de criaturas? Ab dos • quartos no més os donavan tol un munt de pilotas que ni ab las dugas mans podíau abastar, y pim!... pam!... aquest vull y aquest deixo, en pochs moments haviau tombat tot un rengle de titellas.

¿No os semblan ara aquells llochs d'esbar-jo de criaturas la imatje fidel, com si digués­sim la quinta essència dels nostres llochs d'es­barjo de grans ? Allá hi trobavau represen­tada en uns quants personatjes de llampants vestits tan buyts de cervell com plens de ser­raduras,tota la natay flor de la societat.¿Que un general os feya pessa?.. pim I , ¿que jridava vostra atenció un polítich... pam!, ¿qu'en-tre aquells caps grossos hi descubríau un marqués inflat, un í rone ra , un sabater, en una paraula, un ningú'1... pum! El diverti­ment no podia ésser més ignocent: total un cop de pilota que deixavaals ninots camas en-layre sense felshi ni tan sols una nafra, y desseguida ab un senzill copet donat pel ho­me que'ls tenia compte, y que repartia'ls car-mel-los de premi, tornavan tots a sa posició natural, sens haver vingut a menys la respec­tabilitat d'aquells personatjes, puig ni temps hi havia d'adonarsen. ¿Y no ,os venen ganas tot sovint, dins d'aquella altra inmensa bar­raca que lots coneixéu, de tenir a mà també unas quantas pilotas pera rabejarvos una es­tona ab aquellas rengleras de personatjes tan encarcarats, tan ridículs, que tant s'assem-blan a n'els titellas de la barraca?

Peró, ben mirat, la feyna fora massa llarga: aixís es qu'en aixó, com en tantas altras co­sas s'imposa la selecció, y aquesta selecció allá hont hi hà tant material disponible; gay-rebé tafet com música dolenta s'ha fet a Ita­lia, resulta verament difícil-. Un hom sols pot donarse aquest gust en ocasions com la pre­sent, en que la tria ja os la donan feta. en que d'aquell munt de senyors mudats se'n aixe-can disset ab pretensions de representar als demés confrares pera redimirlos de la tirania artística d'un em pressa ri que no se'l merei-

(1) L a /' de Rives, qu'en U i escripturas notarials en la ploma d'en Sanpere y Miquel se toma < (Heves),

én l'esdevenir esdevé n (Raves). Ab el temps fin" ' vocals s'engreixan.

y e las

J O V E N T U T 855 xen. perquè d'art encara'n fa massa... y me-llor fora que'ls dongués per la banda fenthi circo-equestre.

Dochs si, aquest disset liceistas m'ho do­nan lot fet: elis mateixos s'han sortejat, s'han arrenglerat, s'han posat en evidencia (llegei­xis ridícul; encara que no s'ho veyan pas ve­nir); per manera qu'es com si m'haguessin dit: «Aquí'ns té... si es servit: ja pot amanir pilotas!»

Ja tenia rahò la vella... Prou que n'hem vistas de cosas célebres tractantse del Liceu, peró encara'ns faltava la mellor, y aquesta ha sigut la exposició (y tant!) d'aquells disseb senyo^s, que després descubriré al curioso leclor. Aquesta exposició endressada a la Junia de propietaris y qu'en apariencia va contra l'empressari, contra qui va en realitat es contra la Junta, justament la primera qu'ha demostrat saber sa obligació. Tothóm ha de reconeixe que per primera vegada hem vist al Liceu una Junta qu'ha volgut fer quelcóm, qu'ho ha fet, dins dels mfedis que de moment se li oferian, passant per demunt de mil obs­tacles y malgrat la opinió contraria de la ma­jor part de liceistas estantissos, y de la qual, per tant, hi ha dret a espérame altras mello-ras més importants que la de que s'abaixin 0 s'encenguin els llums. Si n'hi hà de cosas per criticary percorretjirenaquella casa! Si'nte-nian de tela tallada'lsexposicionistas! Donchs la queixa a la Junta no ha sigut pera dema­nar la tan indispensable reforma de la orques­ta, ni la dels chors, ni la del escenari, ni la del personal, ni la del repertori... res d'aixó, puig totas aquestas qüestions se refereixen a la part artística y ells ja ho confessan ben clar que per Art no hi están. Lo que volenho diu també clar una paraula, que molt bé pot aplicarse a n'ells mateixos: Llum/ l.luml, o en aquell castellà qu'alguns d'ells parlan: Llusl Llus!... Sí senyors; teniu toia la rahó; os havéu conegut. •

Justament ara que jo pensava dir al simpá-tich Bernis: uXóquila, que per aquí's comen-sa, donchs enire aixó dels llums, la Danipna-ció y la Lluita.. . qué dimonlri!i)...donchsara, després dé tants anys d'aguantailo, es quan els seus parroquians se li tiran al demunt y l'acusan d'un «abuso ya intolerable)). Encen­gui, senyor Bernis, encengui que si no rebrà!

Calma y aném per parts, puig aquésta cé­lebre exposició, que ja la tinch posada en un march de preu y penjada al meu escriptori entre en \Vagner y en Beethoven, mereix tots els honors d'una autopsia; mes avans, com en els íol^lins, hagamos un poco de his­toria.

Ja fa temps qu'era una queja unánimemen­te sentida. En els palcos del Liceu no's par­lava de res més, y d'uns quants del primer pissurtiren els primers trets. Las senyoras, indignadas, apclavan a totas las excitacions prop d'aquells que podían posarhi remey, y'ls

marquesos anavan y venían qu'era un <:n«-tenlo. Pcró'ls excitats... nada, como de hielo. Quina infamia, haventhi senyora que s'havia fet cinquanta trajos pera las cinquanta fun­cions de la temporada y no'ls hi deixavan llu-hir, com diuhen molt bé'ls seus poderdantes, més qu'en els intermedis "de quince o treinta minutoscada unon\ . .Y aquells vestits anavan a passar de moda, y sas ricas propietarias se veurian obligadas, no a donarlos a n'alguna amiga necessitada, sinó a ferhi totas aque­llas reformas y martingalas que'ls deixan desconeguts pera tothóm que no'ls ha visi avans. Ñada,tT& qüestió de fer un cop de cap, de buscar un hombre que armara la cosa, y aquest home va surtir d'una de las tertulias que més se distingeixen per sa animació y lluhiment entre las mollas deis palcos de pri­mer pis. Era don Román deGrassot.

—Compare, qué'm dius! Me sembla que aquest nom me sona per las orellas v no sé de qué. ¿Que potser ve d'aquell camp'

—No, crech que ve del hort. — Alanla, ja tenim héroe, que diría en Rusi-

ñol. Donchs, a luchar, o sigui a escriure una mena de carta exposició que no té ni cap ni peus, peró té molla ijiolla de pa, encara que la pobra gramàtica'n sigui la victima. Jo me'n guardaré prou, com que no ho he vist, de dir que aquell bon senyor l'hagi escrita, puig d'esariure malament també se'n ha de saber; peró si que puch afirmar qu'ell es el que la encabeza, y en aixó del encabezar s'hi ha d'anar molt ab compte. Per altra part, ell l'ha traginada una pila de días a la butxaca anant d'un cantó al alire en cerca de firmas, fins que total ha enxarpai a disset ^ons jans.

Y que n'ha rebuts de: «Deu l'ampari!» Ja veuhen, donchs, si se l'ha ben guanyada la gloria del cel, y si'n té de mèrits pera que li fem l'auca; peró sense redolins. en prosa, que fa més modernista.

Aném ara al contingut del escrit. Lo pri­mer que, f i ' l volguéssim criticar, posariam de relleu, es sa gran falla de modos en el fons, malgrat totas las cortesías de forma. De no ésser aixis, els firmantss'haurianlimitat a ex­posar l'assumpto dejándolo al ilustrado crite­rio de ¡a digna Junta, com estém tips de lle­gir en casos semblants.Peró«.;no'n gastan de modos?» se'm dirá. Si, ja se n'hi troband'en tant en tant, peró'ls modos quedan desfets com un bolado, ¡a que comensan demanant a la Junta: ORDEN TERMINANTE Y ABSOLUTA con­tra l'etnpressari, y al final tornan encara ab la orden te>minante, per si'ls de la Junta ba-davan. La cosa, donchs, no pot ésser més ter­minante.

Tot seguit d'exigir alió de la orden, enje-gan la gran bola. No ho volém calificar d'al-ira manera, puig els haunam de dir embus­teros, quan afirman que'l teatre queda «com-plctamente á obscuras durante l»s representa­ciones.» Es molt valor el descriure un

856 JOVKNTUT

completamente com aquest, puig may" ha esta! aixis per mós qü'algún dia s'hagi abai­xat el llum fins a un punt mol decent ( i ) .

Peró no vull fer estar més neguitosos als lectors, y els hi aboco iot un tall pera que'l fruheixin y vegin si hi tioban la punta, ja que no podrán trobarhi la lógica:

l a oliscuridnd en la ... a da los lealros, copia de lo que se realiza en algunos del extranjero y especial­mente en los de la escuela wagneriana, no puede tener una completa aplicación á nuestra escena, por no estar en idénticas condiciones t

Es a dir, que pera vostés, la escena es la que no està en condicions pera deixaria fos­ca. Homes, si la festa justament se fa pera que's vegi la escena mellor qu'ara. Vostés hauràn volgut dir la sala, qu'es molt diferent, encara que aquests dias la pobreta no se'n ha queixat pas, sinó que fins més aviat sem­bla estar contenta de que li dissimulin a cs-tonas aquells artísticos antepechos. ¿Saben qu'es lo que realment no está en idénticas condiciones ab l'extranjer? La cullftira de vostès. Aquesta es l'esca del pecat, aquestes l'únich y veritable motiu de que no's puguin abaixar els llums, y lot lo demés son ca­mándulas . t

Per altra part, aixó dels teatres del extran-jer y de la escuela wagneriana ja'ns ho que­darán a deure. No hi hà tal escuela, ni tal aca ni barraca. No més a Bayreuth se troba un teatre consagrat a Wagner: els demés fan de tot, y d'escuela no n'hi hà en lloch.

M agradaria saber per hónt han viatjat vostès, ab tant de panis com la gent els hi fa. ¿Que hi han estat als teatres d'ópera a Pans, a Londres, a qualsevol punt d'Ale­manya, y fins a ltalia?-Donchs no's coneix, o bé han tingut molta sort. Sens dubte serà que al saber que unas eminencias com vostès

. assistian al teatre, las empresas han tingut la galantería de deixàrloshi tot ben encès, com dihent «o/o/, que aquest es asiduo concurrente del Liceu de Barcelona y allá si que nó'ls hi amagan l'ou.» O bé, y aixó es lo més proba­ble, vostès son d'aquells que'l mateix dia d'arribar a Paris assedegats d'una veritable sensació artística, se'n van al Moulin Rouge, y l'endemà pera refermaria s'arriban íYOlyttt-pia. al Casino, o a qualsevol temple d'aquell veritable art, tan nacional com els nostres (?) toros. Y està clar qu'allà hi troban els llums encesos, y ab aquest patró volen judicar lo

( l ) A n'eia palquistas que tinguin filias per casar els hi demano (no la filla, |.uig ja sé que no me la do­narían), sinó que'm contestin a lo segllenl: Si un de aquells gomosos que tant s'acostan a la noya en el pal­co y que devegadas ne fan un xich massa.. per la massa poca distancia, s'hagués atrevit a suprimir aques­ta, ^qu'ho haurían lilat vostès?—Home, si tant diu, está clar—contettarán sens dubte - Donchs ja veuhen si es dtícnta l'abaixada; jo'ls asseguro que a Bayreuth no ho filarían pas.

que succeheix en els teatres serios. Mes, si'ls hi preguntavan percal Antoine, per can Mo-lière o can l-'avarl, ¿sabrían ahóni es? Allà es hont els pódrian informar d'aixó dels llums, com els informarían al Covent-Garden o al Liccum, y no cal passar el Hhin. sinó que fins en la mateixa lena de la música predilecta de vostès, els teatres son foscos, aixis a la Scala, com al Conslanz, com al San Cario, y no quan fan art tedesco, sinó ab la mateixa Bohème, la Fedora, Viris, o qualsevol altra partitura in­mortal. Quedém, donchs, qu'en aixó de la informació extranjera també beuhen a galet.

iQue saben de sintaxis els meus lectors? Donchs fassin el favor dedonarhi un cop d'ull a n'aquest parrafet:

«Los teatros sin abono, los concurrentes van al mis­mo única y exclusivamente para saborear las delicias de la música y los encantos de la ejecución, porque los que asisten á los mismos sólo presencian la repre­sentación una ó dos veces á lo sumo.»

Aquest parrafet si que no hi hà dubte que es del senyor EN Grassot. I lavia de comensar ab un en, sant cristià, enl iQue s'ha cregut que deixamse l'en a casa no l i coneixerian qu'es català? Ademés resulta que ios concu­rrentes no van al teatre, sinó al abono, puig hauria dit á los mismos. En cambi, pera de­mostrar conseqüència, en la mateixa oració aquest mismo passa de singular a plural, quan lo correcte era dir á ellos. Y segueix: «¡os que asisten á los mismos SÓLO PRESENCIAN la representación una ó dos veces á lo sumo.» Aquest sólo presencian val un imperi; els que hi assisteixen ho presencian tantas vegadas com hi van; lo que'l pobre senyor volia dir, es que la mateixa gent sols hi va una o dugas vegadas, lo qual, per altra part, tampoch es veritat.

Es qüestió de reposar un xich y agafarse ben fort, perqué ara ve'l gran espetech, el clou, o pera dirhqj ab termes adequats al assumpto, la romansa del tenor:

«HaJ que desengañarse y decir la verdad por com­pleto, el I iceo de Uarcclona es casi el único ó poco menos, hermoso sitio de verdadera sociabilidad, y Si liIKN la representación escénica es un atractivo que VOTIVA la asistencia al teatro, n INTERÉS I-RINCIPAI. SK ONCKNTRA EN LA SALA MXS I.IUE KN EL ESCENA­RIO, y, por consacuencia, la iluminación de la misma es de un CARÁCTER PREFERENTE, pues SIN LUZ NO EXISTE ALICIENTE ALGUNO para la MUTUA EXPANSIÓN de los habituales concurrentes

¿Quánt ne volen d'aquesta declaració? ¿Deu anys de vida? Prenguin, que s'ho han ben guanyat. Oh, paràgraf inmortal! Tu'ns donas el perfecte retrat del liceista barceloní, fet pel propio cosechero y legalisat ab disset firmas que'n donan fe. Ells ens desenganyan pera sempre, ells ens diuben la veritat complerta, ells no hi van al teatre pera la funció que sols n'es la escusa, sinó qu'ells se concentran en la sala! Y nosaltres que'ns pensavam lo

J O V E N T U T 857 contrari! Oh, mercès, perquè' heu sigui uns veritables héroes al posarho en llctras de moillo y al firmarhol Quina barra! *Sin luz no existe aliciente alguno!» Aixis m'agrada, progrçssius! Abajo el obscurantismo!

l'er ésser massa relliscós, no vull entrar en el terreno de la KMtitoj expansión», pera la qual demanan tanta llum. Aquesta gent deu dur el cap al revés, puig lo lógich y na­tural fora que si tant daleixen per la mútua expansión en el mateix teatre si no tenen es­pera, demanessin estar ben a las foscas. A n'a mi si que me l'han donada la expansión, però no es mútua perquè son disset que'm donan gust y jo no'ls hi puch donar res (com no sigui un disgust), y creguin qu'estich més arrapat a n'aquest manifest que una criatura de volquéis a la grossa. Peró cal en­llestir, y deixant de banda altres consideran­dos, aném de dret a las conclusions, formu­ladas en forma d'amenassa que no pot ésser més suculenta:

i E l lujo en tos trajes de Us señoras que tanta impor­tancia da al teatro del Liceo en beneficio de nuestra industria de lujo, se halla seriamente amenazada de continuar el abuso de tener el teatro á obscuras casi toda la noche, pues ya las señoras se quejan diciendo que realmente no vale la pena de gastar en trajes y molestarse en adquirir joyas y acicalarse si sólo pueden lucirlas durante dos ó tres intermedios de quince ó treinta minutos cada uno, en toda una noche de fun­ción. Si el desaliento de nuestras encopetadaa damas cundiera, el hermoso aspecto de nuestro coliseo sufrirla un terrible golpe, quedando el teatro al nivel de los de tercero 6 cuarto orden t

¿Qué tal? ¡Muy . . . muy... muy! Aquest paràgraf val pera'l seu autor el titul honori-iich de l 'om d'Escala, lliure de gastos, ¿F-'emlo marqués? No, perqué dels disset ti 'hi há un qu'ho es fa temps y altre que hi tira. íVol dir qu'aixó no sembla una Ola... no' Ca home, per mi fa olor també d'en Gras-sot, y per si o per no'l faig marqués del Pom d'líscala, que per encabezar la cosa prou s'ho té ben mcrfiscui.

¿Con que: el luxo serveix pera beneficiat a la industria de luxo?... una; «EL lujo... se halla seriamente AMENAZADA», dugas; vías se­ñoras SE QUEJAN DICIENDO» (donchs cóm vol que's queixin ¿tirant cossas?)... tres; «moles­tat se en adquirir jayas y acicalarse», quinas molestias tan espantosas, pobras senyoras, las planyo... y si no més vale la pena de mo­lestarse per lo que's veu, leóm deuhen dur tot lo que no's veu!; «nuestras ENCOPETADAS da­mas»... me sembla que las insultan; uque daria el teatro al nivel de los de tercero ó cuar­to orden»... ¿donchs a quin orden se pensan qu'estém ara? En f i , jo ja he perdut el compte de tantas ximplerias.

Ab aquesta alusión als industrials, els fir-manis, ens amenassan ab treure'l Sant Cristo gros. Donchs jo també me'l treuré, senyors del llums. Si vostès, els que la veu pública'ls hi airibuheix grans fortunas, els que van tan

carregats de joyas, els que viuhen en magni­ficas habitacions, y alguns fins en espléndits palaus, se dediquessin a protegir més als co­merciants de Barcelona ja que no protegeixen l'art, [que n'aniriam de bé! Vull dir, que si vostès y nostra aristocracia de la sangre y del dinero, cumplint ab un veritable dever social a que venen obligats per la seva posició, pensessin en quelcóm més qu'en afalagar sa vanitat |y encara quan aquests alalachs els hi surten i bon marché], si obrint els seus sa­lons (molts plens d'arnas y trenyinas), don-guessin a casa seva las (estas que donan las classes directoras en totas las grans capitals, ab las que I comers ne surt més íavorescut qu'ab totas las funcions de teatre, ¡ah! álla-voras si que no haunan d'anar al Liceu a ex­hibirse, a xerrar, a lóltar a las reglas d'edu­cació y a cercar esbarjos quins únichs llochs adequats son, com dihém, els salons de lots aquells que'n tenen. Quinas recepcions s'hi podrían fer en el paheio del marqués abajo

filmado! En una paraula, si aqui no hi ha­gués tanta tacanyeria y més cultura social, tot aixó no passaria, la gent aniria al teatre per la funció, com en fofas las capitals del extranjer, y'ls qu'encara tenim la debilitat de desitjar y procurar el mellorament intelec­tual y artistich dels nostres paisans no re-briam aquestas sotragadas, no llegiriam aquestas exposicions en que cada paraula es una bestiesa, y que fan venir ganas d'enjc-garho tot al botavant. He dicho.

La carta-queixa o lo que sigui qu'he tin­gut el disgust de comentar, fou enviada pels firmants a varis diaiis pera que la publi­quessin, per si de cas la Junta a qui anava dirigida no salisfeya'ls seus desitjós. Aixó, en mon concepte, es un'altra gran falta de correcció per part dels que n'haurian de tenir tanta. Sa publicació en la prempsa no tenia altre objecte que'l de fer pressió, y si aixó may està be. menys encara en aquestas qüestions. Peró lo més xocant es que ningú va tenir el valor de firmarla, y's varen l imi­tar a posarhi a sota la nota de rigor: siguen las firmas. (Ja ho veuréu si siguen). Esa,dir, que cap dels disset ha tingut el valor de las sevas Conviccions, o girantho a la inversa, que tots tenían com un presagi, sospita o convicció intima del paper ridicul qu'anavan a fer. Ah, la veu de la conciencia! Si l'ha-guessiu escoltada! Al menys, si no ho ha­guéssiu portat al públich, jo ara os respecta­ria. Vosaltres heu volgut aixecar la manta fins allà honl os ha convingut: donchs jo l'acabo d'estirar fins allà hont me convé, lleu volgut anar al domini públich ab la Ca­reta posada: donchs afora caretas, y cada confrare qu'aguanti'l seu ciri, si no'l té apa­gat. Y ara ve la custodia. Talaril...

Héuscls aqui ais que representan las clas­ses directoras de la nostra cultura, ab tots els noms y apellidos y professions: Román de

858 J O V E N T U T

Grassol (compare). — E l marqués de So/o-Hermoso (marqués).—Z-uís de Miquel (n'hi hà molls, no'l conech).—Aljonso de Camps (ger­mà de marqués).—Rafael Puig y Valls (plan­tador d'arbres que no creixen).—./«un Maria Forgasy Frigola (politich cte a//i<ra).—Narci­so de Olano (res... ah! si. anti-wagnerista).— Pedro Bosch y Blat (tampoch res més quç neboi del anterior).—fos¿ Sabater (metje molt homeopàlich).—Antonio Sabater (son germà, inlluhencias de la familia).—Matías Munta-das (amo de fàbrica).—Joaquín Alorda (tam­bé).—Narciso Barrera ( molt bona persona, y ho sento, peró la justicia deu ésser pera tots). —Francisco .de Verdonces (goma, aygua-lifa y altras herbas).—/. Mas (aquest ens amaga-el nom). — Fernando de Corradi (militar: no fem bromas). — Antoni Ribas (vulgo Anto-ne/, gendre del difunt marqués d'Alella).— Total: 15 socis del Circuí del Liceu y dos passavolants.—No siguen más /jrmas (perqué han tingut por). Se admitirán rectificaciones á juicio de la Comisión.

A lots aquests senyors que no conech, ex­cepte dos o tres, els hi dech una única expli­cació: que particularment no linch res que dir de cap d'clls y'ls respecto y considero tant com valer puguin; qu'ls he dul al pu-blich perqué ells hi han dut primer l'assump-lo; que tot lo que suri en Metras de motilo ha de lenir un editor responsable, y quan no suri se'l busca lins que se'l troba; y que per lo demés no he tingut cap intenció de morti-licarlos, havenlme deixat al linter mollas cosas que podian semblarho.

Al lector, després d'abusar tant d'ell, l i dech un'altra explicació. Fa un any que no havia escrit pera'l públich, y aixis se farà càrrech de que tenia molla feyna alrassada; dispensi si m'he excedit. Crech haver inter­pretat el desitj de molts al empendre aquest trevall d'higiene, que més porla disgustos qu'altra cosa. Espero que servirà d'escar­ment y que d'exposicions com la que ns ha ocupat, per una bona temporada no'n veu-rém cap més.

Y.ara, ab aquest pes tret de sobre, altra volta cap a nostra feyna, si no més pesada, en cambi més agrahida; peró sempre Qb un ull al wagnerisme y un altre al liceísme. Y a cada nova etzegallada... jpam! cop de pilota.

JOAQUÍM PENA

UNA NIT A M O N T M A R T R E

(DE MAS IMPRESSIONS DE PARÍS) —Je SKIS bien siir que ça ne vous plaira pas;

i l y a d'autres spectacles plus jolis á Paris, pour s'amuser, mais si vous étes obstiné d'y aller, nous irons ce soír. —Aixó'm responia mon amich çie Paris, cada volta que jo li par­lava d'anar a Montmartre. Totas mas ilu-sions de jove que visita per primera vegada a Paris, m'empenyian al barri dels artistas bohemis, ahont me creya poder viure, per uns moments tan sols.aquellas escenas llegidas.y ahont estava segur de veure'l model original dels dibuixos dels joves que desde Paris els envian pera que'ls que no hi han estat puguin omplirse'ls ulls de tipos somniats, que volen imitar mollas vegadas en sos trajes y en sas costums. No las volia escoliar jo las adver­tencias que'm feyan de que Montmartre es­lava en decadencia. Jo estava ben cert de que m'agradaria veureho una volta, talment com als extranjers que van a Espanya y s'entu-siasman ab las corridas de tot os. Ja ho veya que hi havia una mica de diferencia d'una cosa a l'altra, peró una novetat sempre ho era, y aqueixa cosa nova era lo que desitjava veure y fruhir.

A la porla, un home ab gorra de lletrero, al dturens arribar, picà fort ab el puny cloà, y'ls de dintre obriren Entrar nosaltres,y po­sarse a cridar y cantar els de dintre va ésser tol hu. Ens insultaren ab páranlas del argot parisench, peró com qu'anavam avisats, no'n férem cabal. Després ens volgueren fer treu­re'ls capells, y un home gras, vestit de vellut, se'ns acostà ab els brassos oberts, dubtant nosaltres si'ns volia pegar o abrassar.

Asseguts entorn d'una taula vella y bruta, mirém al voltant y veyém set o vuyt perso­nas escampadas en taulas com la nostra. Per las parets quadros ab dibuixos mon/marírois, ab sagell de negoci, 0 sia pera vendre a bon preu. Un piano ab son pianista, tipo mitj calvo y ab els pochs cabells que l i quedan erissats com un raspall. Sos dits llargaruts, grossos y bruts de labach, corren sobre las teclas brutas com ells. Toca tant de memoria, que gira'l cap pera mirar alfe nous vinguts y a voltas tanca'ls ulls com si s'adormis. Me fa l'efecte d'un nou fenómeno, que passa al

J O V E N T U T 859 piano vuytanta horas seguidas o més.,Darre­ra aquest moble, sobre una barana venturera de teatre, veig una estatueta representant un Cupido negrós, quina patina han produhitel fum y el fástich d'estarse aguantant un llum de gas dalt d'una tija de plom, hont el ^ros-homme, tot afeytat, va a encendre la pipa, gi-rantla pera que la flama entri a dintre.

Un'altra esculptura, potser exposada al salon fa uns quants anys, s'està sobre'l piano portant ai cap el barret tronat del pianista. Un relleu de guix omple un pany de paret, negrós tom. tot lo que'ns volta, ab noms de gents anónimas marcats ab algún objecte de punxa. Com un banch escó, veig un moble indefinible. Y tota la cambra es bruta, negra y vella.

Al cap d'una estona, un tipo s'acosta al pia­no. No té res de monlmartrois, ni res de par­ticular. Porta un paper, que posa devant del pianista, y ell, apoyat al piano d'esquena, y do­nant la cara al públich, canta una cosa que noentench. Acabat passan un gerro de estany pels rotllos y'l posan sobre la taula, ab gran soroll de diners. Al rebre la sotragada tron-tollan las copas, y nosaltres mitj ens espan-tém. •Posém deu cèntims a la guardiola, y el cAansomer agafa'l gerro y va a un'altra taula. Un altre tipo, alt y prim, canta una cansó lot remenant els peus y allargant las mans. Tor­nan a passar un altre gerro donant els corres­ponents cops sobre las taulas.

Se sent trucar a la porta; obren, y entran dugas models molt ben vestidas. Els cants ab que'ns han obsequiat a nostra arribada tornan a comensar:

Oh lá làl oh lá lá! cite gunih c'lle binelle oh lá lá! oh lá lá/ c'lle gueule qu'il a!

Las nou vingudas no fan cabal tampoch del escàndol, en el que pren part tota la con­currencia a chor. Cercan una taula y troban un amich quc'ls hi somriu; se li acostan y s'asseuhen al sen costat.

Le groshomme, el director, ve a nostra taula, agafa la copa y brinda a nostra salut. L i agrahim. Y alsant el bras fins a la boca, d'una vegada s'empassa tota la copa de cer­

vesa, tan dolenta que nosaltres no'ns la po-dém beure. Man portat cinch bocks: un pera cada hu de nosaltres quatre, y l'altre pel d i ­rector del cabaret, que accepta l'honor de beu­re a totas las taulas, pagant els parroquians com se comprèn. L'home, que al entrar sem­blava intractable, ens busca conversa dema-nantnos si som extranjers y si'ns interessan les poétes de Monlmarire. Ens ofereix ense-nyarnos llibres y s'aixeca per'anar a una mena d'escriptori hont n'hi hà un pilot de quatre o cinch. L'amich de Paris que'ns acompanya li contesta per'nosaltres que no'n volém veure. Y s'aixeca per'anar a trobar al home, que tornava ab un parell de llibres. El vol convence de que no desitjém mirarlos per­què... ja'ls tenim, ja'ls hem llegit... Y l'home vol que'ls mirém, solsament quc'ls fullejém. No hi hà cap compromís, segons diu. El meu amich arriba a conseguir que torni'ls llibres al escriptori, y|tornant ell a seure ab nosaltres, ens explica per qué no'Is hi ha deixat portar. Llibre a las mans, es llibre que no torna al escriptori encara que no'l volguéu. No vos servirà de res el dir que no vos agrada; si l'heu mjrat ha sigut perquè vos l'han posat a las mans: peró res d'aixó vos eximeix de pa­garlo. ¿L'heu mirat, l'heu fullejat) Donchs es vostre pagant lo que vos ne demanin: cinch, sis franchs. Els mateixos els he vist al mati en una llibreria dels Grands B^ulevards, mar-

4cats a 3 franchs. L'aumcnt es degut al mèrit de comprarlo al cabaret.

Aixó'm comensa a desenganyar. Fins aqui domina l'afany de negoci, d'explotar als fo­rasters, d'atràurels a dins dihent que sols se paga la consumació, qu'es dolenta y val 60 cèntims de franch.

No tinch temps de fer gayrcs filosofías, perqué l'/iomme, desde nostra taula, ha anat a beure'l seu bock a un'altra, y ha comensat a cantar.

Y quins crits més aixordadors! Amunt y avall de la sala, ab las mans al darrera, aixe­cant el cap y posant la boca torta, obrintla tant com pot, canta ab una tonada monótona que'm fa l'efecte d'un continuu martelleig al cervell; fent ganyotas als concurrents quan no poden véurel, menlres els altres riuhen inconscientment. La cansó acaba ab un crit llarch, mentres l'home s'atura pera tenir més forsas; y'ls concurrents a chor contestan ab

86o JOVENTUT

cl re/rain acostumat, sel o vuyt paraulas in­variables.

La festa s'arrossega pesadament. Comenso a aburrirme. Els cants continúan, acompa­nyats del re/rain, com unas absoltas ridicu­las. Y cansat de respirar aquell ayre pie de fum, de veure aquellas parets foscas y aquells rostres ahont s"hi marca l'aburriment d'una vida morta; ab el mal gust a la boca de la poca cervesa qu'he tastat; embafat de criïs y bestiesas, d'aquell piano malalt que gemega sense callar may; de posar deux sous als gerros que cauhen sobre la taula ab un terra­bastall de fusta y diners, y desenganyat per complert de totas mas ilusions, vaig dir d 'anàrnosen. iins aixecarem saludant als pre­sents, que per tota resposta tornaren a ata-balarnos ab sos crits y cants. Aquesta vegada eran cants d'arreveure. Obriren la porta, y encara sentiam l'escàndol intern quan fou tancada darrera nostre. Copio'l cant com a mostra de la poca solta qu'alli domina:

Tous nos clients sont des cochons et surtoul ce qui s'en vont.

El passeig o carrer ahont se troban els principals cabarets eslava adornat ab uns ar­bres raquitichs, sense fullas.

A cada banda veyam altres cabarets sem­blants al qu'haviamentrat, y algún restaurant dels que no's tancan en tota la nit, y en quins s'hi va a sopar a tolas horas menjanthi el lipich écrévisses y chnucroiillc. Entre altres Le Ral mort y L'Abbaye de Thélème.

Le Cabaret du Néant; e\ d'Arislide Bruant; des Quat'z-Arts;L'Ane Rouge; La Botteá Fursy (Tabarin), qu'esiá oberl solzament en cena 6poca del any, sempre ple de les gents du grand monde; Le Cabaret des Assassins; des Noctambules... tots ells més o Inenys arlis-tichs, y alguns de preus carissims y de con­currencia poch o moll escullida; lots aquests barrejats ab altres de poca vida que naixen morts o ponan una existencia ensopida, cambiant de lloch y titul pera viure, o pro-barho tan sols, un quant temps més.

Le Cabaret deia Mort, d'apariencia fúnebre, hont vos serveixen las begudas sobre caixas de mort y respiréu una atmosfera de tomba artificial qu'espanta a la gent ignocenta; L'En/er, quin titul ja explica prou bé las es-tenas y medis de que's valen pera cpater le

bourgeois; Le Ciel, quina entrada plena de llum blanca, ab àngels que volán, es celestial al costal de la del Enfer de llum vermellosa, ab dimonisy serps, lot infernal. Y al veureus, els encarregats de fer la propaganda vos cri­dan pera que hi anéu a veure a Sant Pere o Satanás; se vos dispulan com l'àngel y el di­moni's disputan l 'ànima. També's disputaren a nosaltres, qu'escullirem Le Ciel. Passarem sota'ls núvols destriats que guarnían la por­ta, entrarem dintre una sala ab parets de suro, representant una cova, y com en l'altre cabaret, ens vingué a rebre un home, aquest ab un vestit blanquinós, representant Sant Pere, qui'ns aculli ab paraulas amables: En-Ircz, mes chers /rires, entrez; y mentres tanl ab una mena de salpassé'ns benehia. Torna­rem a pendre las consomations, fasligosas, tastanilas una mica perquè si. •

Al voltant d'una taula llarga eram vuyt o d6u ab la copa al devant, parant orellas al sermó que un fingit capellà'ns predicava des­de dna trona. Pocas paraulas n'entenia d'aquell argot tan diferent del francés corrent. Y acabat, dintre un petit escenari com un cau, representaren las temptacions de Sant Antoni. Pregava'l bon vell, mentres una co-cotte escotada l i feya pessigollas, voltava aprop seu, incitanllo, somrihent, temptanllo. Y el sant no era prou fon, y allargava sas mans que tenia creuhadas sobre'l pit, pera tocaria a n'ella, que fugia.

Surtiren angelets, y fins el porch clàssich que sempre acompanya al Sani. Totas aque­llas escenas eran ridiculas y pesadas, feni riure sols a quatre babaus a quins tot feya gràcia.

De la sala d'espera pujarem a un'altra ata-pahida de gent, també ab suro á las parets y un escenari al fons. Las escenas d'avans se repetiren ben poch cambiadas. Donas vesti­das de iots colors y ab tota mena de trajos curis allargaren aquella vetllada que resul­tava interminable. Surtirem aborrerts, y al­tra volta'ns insultaren.

Ens digueren cochons. ¿Quina solta deuhen trobarhi'ls francesos en dir cochon a tothom, vingui a tom o no hi vingui?

Com a recort d'aquella visita al Cel, guar­do un prospecte y una medalla que'm doma­ren. En el prospecte s'hi llegeixen els se­güent versos:

JOVENTUT 861

Frères, célestemeiu Sl-Pierre vous convie Aux Splendeuis de l'Olympc et des ÍUntioilf, Venez ouir el voir < Suivej vitionit Au iCiel» 1c doux Seigneur du lieu donnelavie. Oflre un divin Cálice á ses stcrét í lus Tout en vou» díleclant. vos cervelles en file, Ironl là htut, là haut, S i U n Cardant la lite

i Vous monterez aux Cieux sept fois et méme plus.

Vaig veure'l Moulin Rouge illuminat. ab son moli que volta ple de llums, sa caseta, sas torras, y cap al fons l'elefant en quin in­terior bailan la dansa del ventre. Eclipsant als demés, ple de claror ressurtint de la fosca com un incendi, el vegi al passar. Es la da­rrera impressió que tinch de Montmartre y de Paris. L'endemà al mati marxavam.

Vetaqui las mevas impressions d'una nit a Montmartre. Si son dolentas no'n tinch jo la culpa.

OCTAVI PELL CUFFI

T E A T R E S CRÓNICA.—CASSIUS Y HELENA

El « Teatre Intinm va donarnos en sa sexta funció d'abono L'ordinari Henschel, aquell drama tan punyent y tan humà del alemany, Hauptmann que va estrenar aquí en Zacconi ab èxit indiscutible. Alashoras vaig paríame ab detenció. Sols tinch de dir avuy que la traducció catalana d'en A. Pi y Suñeres ben discreta, y que'ls actors del «Teatre íntim» la interpretaren ab molt amor. Els conjunts, sobre tot, surtiren ben rodons, en lo que si vegé la ma experta d'en Gual, com tumbé en la direcció escénica y en la presentació de l'obra, que tant pel decorat com pels trajos y demés accessoris feu honor a n'en Gual y als pintors escenògrafs senyors Moragas, Alarma y Junyent.

La séptima d'abono la constituhiren dugas obras en dos actes: Silenci, d'en Gual, y Cassius y Helena, d'en Goell y López.

El Silenci, drama psicológich de forsa in­tensitat ja ben conegut del públich, fou pre­sentat a la perfecció, y'ls actors senyors Gi­ménez, Capdevila, Balot y Capmany, y las senyoras Cazorla y Cardaldas el digueren ab molta intenció y sentiment, produhint en cl públich fonda impressió.

El poema dramàtich d'en Güell se ressent d'una gran difusió y vaguetat que cansaren al públich. L'autor vol presentar la lluyta eter­na enlre'l sentiment y la rahó, entré is ins­tints y la reflexió', entre la conciencia del de-ver, que imposa al sabi u home de ciencia sacrificis dolorosos d'ordre sentimental, y l'amor pur y senzill que sols parla en nom de la vida instintiva; representat aquest per una joveneta ingenua y apassionada. Tot aixó es molt bonich, y com a concepció.

just es confessar qu'en Güell sab enlayrarsc. Llàstima que no hagi estat a la mateixa al­tura com a execució. Al exteriorisarho, l'au­tor se nega en un mar de vulgaritats filosó­ficas, poéticas y morals, y no logra donar relleu a las figuras, que's mouhen en un qua­dro convencionalissim. Sobre tot, el major pecat de l'obra, imperdonable més qu'en lloch en el teatre, es el de la difusió, qu'es-pecialment en el segón acte arriba a aburrir.

Las decoracions degudas al senyor Urge-llés, una de tardor y un'altra de primavera, d'excelent perspectiva y color, Els actors feren lo que pogueren pera surtir en bé de son comés.

EMILI TINTORER

R E V I S T A M U S I C A L ORFEÓ CATALÀ

El segón concert donat per l'Orfeó Català en obsequi als seus socis protectors (que tin­gué lloch, com el primer, en el teatre Ono-fri), fou un ver aconteixement musical, tant per la calitat de las pessas que formavan el programa, com per la interpretació que ob­tingueren. Foren cantadas las composicions següents: Lo Cant de la Senyera, Millet; Primaveral, Borràs de Palau; La» sagetas

Suc amor tira, Brudieu; La Mare de Deu, licolau; Lo Noy de la Mare, Nicolau,- Cata-

lonia, Garcia Robles; De bon mati. Clavé; Serenata de quatre galants a una dama, Boro-dine; Teresa, Nicolau; No't deixo, Jesús, Bach; Aucellada, Jannequin; /..•• Segadors, Millet.

L'Orfeó Català demostrà en totas ellas perfecta seguretat, color y sentiment, no obstant d'haverhi al programa obras de na­turalesa y caràcter ben distints; si en La Mare de Deu y Lo Noy de la Mare, de Nicolau, feu ressaltar la ingenuitat dolsa y poética de nostra música popular, en el mptet a dos chors de J. S. Bach, No't deixo, Jesús, sapi-gué comunicar l'encis potent de tan grandio­sa obra, que per son enlayrament, severitat, unció y proporció de linias melódicas resul­ta un model de música religiosa.

Las obras cantadas per primera vegada eran: Serenata de quatre galants a una dama, pessa humoresca del rus Borodine, y Teresa, de Nicolau, escrita sobre la poesia del ma­teix titul de mossèn Jacinto Verdaguer.

La Serenata de Borodine es una curta y característica composició, en la qual las veus humanas, a més del cant que las hi co­rrespon, imitan ab perfecció'l punteig de guitarras y bandurrias. La melodia's desen­rotlla burlescament, molt apropiada a la lle­tra de la cansoneta.

Teresa, de Nicolau, té per base la cansó popular L'Estudiant de Vtch, molt ben apli­cada pel mestre català al text de mossèn

862 JOVENTUT

Cinto. En Nicolau ha probal. una volta més, son entusiasme per la música popular de Catalunya y alhora son bon gust y piofonds coneixements d'armonia.

El públich ovacionà, ab justicia, al mestre Millel y al Orfeó, com també als mestres Nicolau y Garcia Robles, que's trobavan al teatre, demanant la i^peticio de La Mare de Deu, De bon mati, Serenata y Teresa.

LORENZA La empresa del Liceu, després de la exe­

cució de las óperas Mignon, Aida y Sansone e Dalila, prou conegudas de nostre públich, ha posat en escena l'ópera Lorenza, llibre d'en Lluis Illica, música del mestre Eduart Mascheroni.

L'ópera Lorenza'ns produhi un efecte de­plorable. No volém entrar en detalls, fent observacions respecte a la musicalitat del llibre; respecte a si aquest consent, per son excés de forsa dramàtica, gayres situacions liricas; respecte a la inspiració melódica del mestre (sos coneixements d'armonia y d'or-questació no'ls hi regatejarém); respecte a l'adaptació de la música al text; respecte a la preponderancia que segons las situacions de l'obra deuhen adquirir successivament els elements musical y literari: farém constar tan sols que Lorenza es un vulgar melodra­ma anti musical (sobre tot l'acte segón) y que ab aytal base no podia'l mestre Mascheroni fer res de bo.

Lorenza, y L'amico Fritz, y Tosca, e Iris, y Fedora, y Andrea Chénier y Adriana Lecou-vreur, no son més que la perllongada ranera

v d una escola caduca y moribonda. L'antiga y gloriosa escola lirich-dramàlica italiana, que arriba a son grau maxim de vida en mans de Pergolese, Cimarosa y Spontini, pera decaure ab Rossini, Mercadanie, etc., y referse de moment ab Verdi (el Verdi d'Aida y d'Otelio), agoneja avuy, ab els seus actuals conreuhadors. A la gracia, l'enginy y la fa­cilitat agradosa, succeheixen la . buydor y l'ensopiment: a la moderna escola italiana no li valen empelts germànichs pera revifar-se. Y'I poema segueix també igual marxa decadent que la música, ab la sola excepció d'en Boito.

L'ópera d en Mascheroni (molt ben dir igi­da per son autor) y en la qual la senyoreta Berlendi demostrà ésser iota una artista, fou ben rebuda pel públich, moll benèvol d'algún lemps ensà ab certas obras.

GERONI ZANNÉ

NOVAS vLa subvenció dels dos milions al Ajunta­

ment de Madrid en concepte de capitalitat, ha sigut per fi barbremenl aprobada al Con­

grés per una majoria inmensa, composta de tants inconscients y tants panxa-contentas com ostentan la representació popular, l l i ha haguí algunas honrosas excepcions, entre las que hi figuran els diputat» regionalistas senyors Albó y Soler y March, els quals, al oposarshi enèrgicament en nom del poble català, han fet a n'aquesi el degut honor, ben al revés dels diputats republicans, com en Junoy y companyia, que no semblava sinó que representessin a un poble inconscient o imbécil. Y realment ho es en gran part, puig encara'ls tolera y fins els hi para esque-neta pera ferlos pujar al lloch d'honor des-d'ahont l'escupen.

Al Saló-Exposició de la Ponaferrissa, 16, el conegut dibuixant senyor Brunet hi té ex­posada desde'l 21 d'aquest mes una colecció de dibuixos que pol visitarse fins al 6 del vinent Janer.

Publicacions rebudas: Calendari de u/Cu cul/n pera ujo./. El po­

pular setmanari catalanista d'aquest titul ha publicat enguany un magnilich calendari pera 1904, atapahii de trevalls literaris y ar-listichs de repuláis escriptors y dibuixants, l l i predomina la nota humorística, que res-plandeix en quasi iotas las planas, oferint el conjunt molta amenitat. Es recomanable la cubería per sa molla intenció. Forma aquest almanach un volúm de 150 [planas del ma­teix tamany que'l periódich, y's ven al mó-dich preu de 1 pesseta.

L ' I d i l i dels Nyanyos, per Joseph Carner. Llibret de 46 planas en octau, en el que s'hi aprecian l'estil y qualitats literarias d'aquest jove escriptor. Preu, o'75 pessetas.

Discursos llegits per en Claudi Omar y Ba­rrera y en Joseph Puig y Cadafalch en la so­lemne sessió necrológica que l'Ajuniament de Mataró celebrà'l dia 29 de juliol d'en­guany a la memoria del mestre en gay saber en Terenci Thos y Codina. Abdós trevalls son un xardorós elogi a las excelents quali­tats del malaguanyat Thos, quina personali­tat posan ben bé de relleu. Forman aquests discursos un elegant fascicle de 32 planas.

Afichel Servet, fascicle, por L . Clapere-de, publicat a Ginebra ab motiu del monu­ment qu'en honor del gran Servet va aixe-carse en dita ciutat.

Tamljé hem rebut una serie de cinch bo­nicas tarjetas po'sials editadas per "«Aso-elación de la Dependencia Mercantil)) ab el fi d'aplegar recursos pera la instauració del Restaurant Cooperatiu. Están arlisticament dibuixadas per F. Vidal, figuranthi lemas apropiats.

Pidel Giró impressor, carrer de Valencia, 233.

JOVENTUT

Advertencias als Içctors de J O V E N T U T

Acompanyan al present número la portada y l'index pera enquadernar el volum quart de J o v E N T u r . Com ja diguérem, l'afamat artista Apeles Mestres ha dibuixat las tapas, quina confecció s ts tà ultimant. Se vendrán soltas al preu de 3^0 PESSETAS. Aquesta Administra­ció s'encarrega de fer enquadernar las coleccions que se li entreguin pel preu de } PESSETAS, compresas tapas y enquadernació.

Advertim a las personas que vulguin enquadernar pel seu compte'l volum quart de JO­VENTUT, qus's clou abel present número, quc'l Suplement artistich dedicat a Ermete Zacconi deu colocarse inmediatament després del número IÓJ, a que correspón, y que'l Suplement artislich dedicat a la bandera de la Unió Calalanisla deu colocarse inmediatament després del número 172, a que correspón també.

Seguim la costúm de cada any. JOVENTUT donarà caràcter artislich al primer número del pròxim vo úm quint, que surtirà'l vinent dijous dia 7 de janer. Aquest número, verament extraordinari, sera ilustrat pels pintors joves de més marcada personalitat y quin esperit revolucionari exerceix ja innegable y poderosa influhencia en las actuals corrents de nostre art pietórich. La diiecció artística d'aquest número extraordinari v a ^ càrrech d'en Sebastià Junyent, quin criteri artislich tantas vegadas han pogut apreciar y celebrar nostres lectors en aquestas planas.

En la part literaria s'hi advertirán algunas reformas ortográficas, com son, entre altras, l'us de tots els accents, que seguirém en lo successiu. No figurarà en dita part literari cap redactor de JOVENTUT. Deguda tota ella als més afamats escriptors y poetas de nostra terra, que ab son concurs tant ens h o n r a n , serà una proba més de que nostre periódich té la fortuna d'ésser cl que compta ab major y més brillant coloboració entre tots els que, redactats ea nostra ¡lengua,'s publican a Catalunya. Firmarán els articles polítichs el presi­dent de la Unió y'ls més avensats autonomistas catalans; els piosistas y poetas estaran també répresentats per reputadissimas firmas, entre ellas la del gran Jacinto Verdaguer, de qui pubücarém un hermosissim trevall que devém a l'amabilitat de nostre bon amich en L I . C. Viada y Lluch.

Pera que's pugui judicar de la importancia del pròxim número de JOVENTUT, vegis el sumari.

T E X T : E l dever de tols, per D. Marti y Julià.—Autonomia y llibertat, per Francisco Ve

l'aucell, per Joseph Marti y Folguera. — • * » . per Angel Guimerà — Els tres arcàngels, tra­ducció de Goethe per Joan Maragall. — ̂ t p d'any, pur E.^Guanyabéns.

seny ploma, r Aforas de Barcelona, per A. Bon. — Aquarel·la, per X. Nogués. — Pintura al oli, per R. Picasso. — Voras del Rhin, per 0 . Junyent. — Fecorl d'Holanda, per 0. Junyent. — Blasée, per Sebastià Junyent. — E l Destí, per J. M. Xiró. — Dibuix, per F. Gimeno. — De ui'hos­tia», per R. Pichot. - Vell gareno, per [. Nonell. — Re­trat d'una dama, per Domenico Theotocopuli, dit el Greco.

Frisos y culs de llàntia d'Apeles Mestres y altres. Aquest exteaordinari constara de 2.) páginas hermo-

sament tiradas a varias tintas sobre paper mate superior, no anirà acompanyat de folletins y's vendrá al preu de 50 CÈNTIMS.

Al cloure las tascas del any qu'avuy fina y preparar­nos pera las del any vinent, publiquém la reducció de la cuberta que durant 1904 portarán els números ordina­ris de nostre periódich, y qu'es la mateixa que figura en las tarjetas postals que darrerament ha posat a la venda JOVEN IUT desitjant a sos lectors y a Catalunya un

B O N A N Y N O U

%4 jOVLNTUI

J O V E N T U T Setmanari catalanista

Els trevalls se publican baix la exclusiva responsabilitat de sos-autors. — No s'admeten els que no sfan inèdits. — No's tornan els originals — Se donará compte de las obras rebudas en aquesta redacció, y de las qu'ho mereixin se'n farà crítica.

P R E U S D E S U S C R I P C I O < CATALUNYA: Un any 8 Pessetas.

> Mitj any 4 50 » » Trimestre a's 5 »

ALTRAS REGIONS'D'ESPANYA. Un any 9 > EXTRANGER: Un any 10 Franchs. Número corrent 20 Cèntims.

» atrassat, ab folletins 40 » » » sense folletins 25 >

El número corrent no's ven sense folletins.

Coíeccions de JOVENTUT enquadernadas ANV PKIHET: (1900, ab tapas dibuixadas per A. de Riquer.) Ja agotada aquesia co-

t lecció, hem reimprés determinats números y lograt reunir uns pochs tomos que's venen cada un al preu de 25 ' i g o i , ab tapas de J. Triadó), que's venen sense'ls folletins al preu de.. 10 1902, ab tapas de A. Gual), id . id. id 10 1903, ab tapas de Apeles Mestres), id. id . id 10

ANY SEÜÓN: ANY TERS: ANY QUART:

Biblioteca JOVENTUT Obras publicadas:

AYRES DEL MONTSENY; per Mossèn Jacinto Verdaguer. Edició ilustrada pels més re­putáis artistas de nostra terra 3

QUAN ENS DESPERTARÈM D'ENTRB'LS MORTS, per Enrich Ibsen. Traducció catalana... 2 TON Y GUIDA (Hànsel und GrelelJ, llibre de Adelaida Wette, música de E. Humper-

dinck, traducció de J. Maragall y A. Ribera 1 POR!..., quadro dramàtich, per Modest Urgell, ilustrat pel mateix o'so SENYORS DE PAPER!, drama en tres actes, per Pompeyus Gener 2'so L'EMIGRANT, drama de món, en tres actes, per Adrià Gual 2'50 FRANCISCO PI Y MARGALL, per F. Pujulà y Vallés, ab prólech de Joseph M . ' Vajlés

y Ribot. Pldició de propaganda 1 o'ço L'INSPECTOR AXEL BORG (7 Hafsbandel), novela per August Strindberg. Traducció

catalana 3 CROQUIS CIUTADANS, álbum de poesías, per Apeles Mestres 3 TITELLAS FEBLES, per F. Pujulà y Vallés 2 NATURA. Aplech d'estudis y descripcions de sas bellesas, per John Ruskin, truduc-

ció de Cebrià Montoliu ' FORA DE LA VIDA (Oltre la vila), drama en tres actes, per Josepa L.' Pagano. Tra­

ducció catalana 2 MARINES Y n o s c A r j E s . Aplech d'estudis en prosa, originals de Joaquim Ruyra 3

En publicació: MÉS ENLLÀ DE LAS KORSAS, per BjOrnsjerne Bjòrnson. Traducció catalana. LES DISPERSES, poesías de Joan Maragall.

Els suscriplors poden obtenir aquestas obras ab un 25 per 100 de rebaixa.

Fí D E L VOLUM QUART

D I P O T A C I f l H ri·intuí D E B A R C E L O N A

Biblioteca de Catalunya

Rtg.

sig. 0 £ p & %

. a