PÀGINES 2, 3 i 4 de juny de 2005 minical...del seu famós «laboratori» o taller de cuina –que...

Entrevista Maite Domènech «Les dones busquem plaer amb amor» PÀGINA 5. Reportatge El secret del bon cafè Ungrup de baristes gironins ha creat una entitat per prestigiar la professió PÀGINA 9. Reportatge Famílies-problema PÀGINA 8.

Dom

inic

al

Diumenge 26de juny de 2005

Diari de GironaReportatgeLa segonaEdat d’Or de la cuinaFerran Adrià parlad’alimentació i tecnologia. PÀGINES 2, 3 i 4

ReportatgeUna ciutat

de botiguesUn llibre repassa lahistòria del comerç

de Figueres. PÀGINES 6 i 7

Autovia Girona - Banyoles, km 12 Pol. Industrial Pont-xetmar. Tel. 972 59 65 03

25% DTE.Per oberturames de junyen pavimentsi revestimentsceràmics

2 DominicalDiumenge 26de juny de 2005

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTOS PORTADA: FRANCESC GUILLAMET (FER-RAN ADRIÀ, AL RESTAURANT EL BULLI);COL·LECCIÓ DE JOAN FALGARONA (INTERIORDE FALGARONA SABATERS, L’ANY 1958).

26 de juny de 2005

5 EntrevistaMaite DomènechAquesta especialista ensexualitat nascuda a Ripollassegura que «les donesbusquem plaer amb amor».

6 i 7 ReportatgeUna ciutat de botiguesUn llibre repassa la història delcomerç a Figueres i detalla latrajectòria de quaranta-cincestabliments centenaris.

8 ReportatgeFamílies-problema

9 ReportatgeEl secret del bon cafèUn grup de professionalsgironins ha impulsat l’anomenatClub del Barista per dignificaraquesta figura dins del sector.

15 SalutEl càncer de pròstata

16 i 17 TendènciesPassarel·la Gaudí Núvies

SUMARI

L es reserves per poder menjar a El Bulli de Ro-ses aquesta temporada –d’abril a setembre,els mesos durant els quals el restaurant està

obert– estan esgotades des de fa mesos. La famade Ferran Adrià, el cuiner i copropietari –junta-ment amb Juli Soler– del restaurant de cala Mont-joi no para de créixer, però ell es continua mos-trant accessible i cordial.

En primer lloc, ens hem de referir a les fa-moses divuit pàgines que li va dedicar el su-plement de The New York Times, tenint encompte que aquest diari mai no havia dedi-cat tanta atenció a un cuiner i, molt menys, aun cuiner d’aquí... Ha estat molt positiu, i ensamplia les possibilitats de futur... És evident quehi ha un abans i un després, en la meva vida,després d’això. De primer un no sap el que lipassa. Però ha comportat coses més positives quenegatives, és clar. Serà la meva....

L’entrevista s’interromp per la pregunta d’un delscuiners del seu equip, que, just al davant nostre,està investigant noves i revolucionàries propos-tes culinàries, justament aquest tipus de propos-tes que han donat a Ferran Adrià un prestigi mun-dial, com, segurament, mai cap altre cuiner haviatingut. Perquè no solament ha creat nous plats –queés la funció que tradicionalment atorguem als cui-ners-autors–, sinó que s’ha preocupat, a travésdel seu famós «laboratori» o taller de cuina –queés l’espai privilegiat on fem l’entrevista– de ferinnovacions que han revolucionat la cuina del mónde soca-rel: les escumes, els fums i perfums, lesdeconstruccions, l’ús de refrigerants ràpids (comel nitrògen líquid) i tants d’altres. Després d’aten-dre el cuiner del seu equip, Ferran Adrià tasta elresultat d’un experiment, i hi fa els seus comen-taris.

CUINAR I INVESTIGAR, R+D«Cada any renovo tota la carta d’El Bulli i, pertant, cal experimentar uns nous 140 plats. Peròels deu millors restaurants d’Espanya no guanyen

diners; el seu futur és la R+D (Recerca més de-senvolupament) al costat de les grans empresesalimentàries. En aquest camp tinc molt clar queel negoci és el negoci. Al restaurant no hi guanyodiners, em serveix per investigar i per cuinar, jaque m’agrada. Tornant a l’article de The New YorkTimes, tot això és important per a nosaltres i és im-portant per a la meva cuina i és important per ala cuina catalana –totes les cuines catalanes–. Lagent vindrà més, coneixerà la nostra cuina tradi-cional, els nostres productes. Som, certament, undels primers països del món en el camp de la cui-na. Hi ha pocs països que tinguin productes, cui-na tradicional i cuina contemporània. Hi ha paï-sos que tenen les dues primeres, però els mancala tercera. Això és important per tal que la gent delcarrer s’impliqui més en la gastronomia; que noho vegi com una cosa elitista, sinó que és la pun-ta d’una piràmide que se’n diu «alimentació» i que,no ho oblidem, mou el 25% del producte interiorbrut. Tot i que fem una cuina d’investigació, apoc a poc va arribant a més substractes, va caient...Crec que, per fer un país modern, cal una cuinad’investigació, però també cuidar que no es per-di la cuina tradicional, que forma part de la nos-tra història i la nostra cultura. Les dues són igual-ment importants. Crec que aquest fet del boomde la gastronomia catalana a nivell mundial hiajudarà».

De fet, durant els segles XIV i XV, ja hi va ha-ver una projecció internacional de la gastro-nomia dels països de llengua catalana, perexemple amb Mestre Robert, que feia de cui-ner a la cort de Nàpols. Creu que podem en-llaçar amb aquest passat il·lustre i que, pertant, podem parlar d’una segona Edat d’Orde la nostra cuina? Crec que sí...Mancava pro-jecció, i ja la tenim. Estem en això. A veure: amés som un país culturalment important, no ésun país de 80 anys... Gastronòmicament i cultu-ralment hem estat importants. A més, tenim unescondicions climàtiques fantàstiques per tenir bonsproductes, cosa que és molt important. Hi ha paï-

FERRAN Adrià Cuiner d’El Bulli de Roses

Ferran Adrià (3 estrelles Michelin) ha estat proclamat el primer cuinerdel món. Mig any al seu restaurant El Bulli (cala Montjoi, Roses, CostaBrava) i mig al seu taller de Barcelona, sense oblidar el temps dedicat aviatjar, en fan un personatge de projecció universal. I, més enllà de pri-macies, ningú no discuteix el seu talent, la seva creativitat i el seu poderde revolucionar la cuina. I ara més que mai sobretot a partir d’unes fa-

sos que no tenen condicions... A més som unpaís que ens agrada menjar... Què mancava?Ara som un país amb unes condicions socioe-conòmiques que estan bé –sempre voldríemestar millor, és clar–. I aquí apareix el temalúdic: l’alimentació es transforma en un temalúdic. Tot i que hi ha diferents nivells, és clar.Anar a una botiga a comprar una ampolla devi per quatre euros, o saber que hi ha unacosa que es diu denominacions d’origen i co-mençar a preocupar-te’n... Això d’on és. La ma-joria de catalans ja podem menjar, però vo-lem anar més enllà. Ja no mengem perquè te-nim gana, sinó, moltes vegades, per plaer. Jano importa preguntar-nos què tenim per men-jar. Hi havia bastants números perquè tot aixòpogués passar. És com a Grècia, que amb 30.00habitants va crear tota una cultura.

Els cuiners del laboratori de nou inquirei-xen la seva opinió sobre el resultat d’un ex-periment acabat de realitzar. Tenim el privile-gi de poder degustar, per primer cop, el resultatd’un experiment –en aquest cas, certament, del

tot plausible– que, sens dubte, es reflectirà enla pròxima carta del restaurant El Bulli, quecomporta que, per als sis mesos que està obert,s’hagi de renovar tota la carta amb unes no-ves 140 propostes. Parlar de laboratori delssabors, doncs, no és una casualitat. Això és,com diu el cuiner, R+D.

MENJAR FORA DE CASAAixí doncs, globalment, com veu la situa-ció de l’alimentació? Ho veig de forma méspositiva que negativa. Crec que la gent menjaara millor que abans; fins i tot molts produc-tes són millors. O, dit d’una altra forma, hi hamés gent que té accés a una millor alimenta-ció i a un nivell més alt de cuina. Per a la gentcorrent, abans un entrepà era només de xoriço,i ara pot ser de pernil ibèric.

No creu que hi ha uns nivells d’excel·lèn-cia no precisament a l’abast de tothom? Mol-ta gent que abans no hagués vingut a un res-taurant com el meu, ara ho fa. Amb tot, hi ha,certament, una cuina elitista...Podem calcular

que només un 25 per cent de la població, noobstant això, hi pot tenir accés, és a dir queés la punta d’una piràmide. Hem demostrat quehi ha un públic amb un un nivell socioeconò-mic alt que entén la cuina com una cosa lúdi-ca, però també hem ampliat la base de gent aqui li agrada menjar bé. La cuina no és una cosad’especialistes, ni són millors ells que la gentdel carrer. A més, ara ens trobem amb novesnecessitats: particularment, la quantitat de gentque ha de menjar fora de casa. I el menjar ésuna cosa important: fora de respirar, ho ne-cessitem cada dia, com a mínim dues o tresvegades, durant dues o tres hores.

I, no obstant això, ha mostrat la seva pre-ocupació per la cuina casolana... En efec-te, sempre he fet propostes en aquest sentit.A casa, actualment, es pot cuinar bé tècnica-ment, quasi com al restaurant. Però no sem-pre ha estat així. Ni ara tampoc, és clar...Vejam,vejam... Hi ha cases i hi ha cases. Amb tot, ésclar, millor truita de patates que la de la mevamare, no n’hi ha. Però per

Reportatge


Fotos:Ferran Adrià a la cui-na del restaurant ElBulli, a cala Montjoi,Roses. Foto: Fran-cesc Guillamet.

(Continua a la pàgina 4)

La segona

de lacuinaEdat d’Or

TEXT: JAUME FÀBREGA

moses 18 pàgines que li va dedicar el suplement dominical de The New York Times. En aquesta entre-vista, el cuiner català parla, de forma alhora relaxada però implicada, d’alimentació i tecnologia, delfast food i del «good food», de cuina tradicional i de cuina moderna. És un tema que coneix bé, ja quees mostra constantment preocupat per l’alimentació ràpida però de qualitat, i suggereix receptes dinsd’aquest estil, com la famosa truita de patates feta amb «xips». Al mateix temps, ha posat en marxa unnegoci que ell anomena «Fast Good», és a dir, un menjar ràpid de qualitat.

què? Perquè és una qüestiód’infantesa, de record. Ara, si ets objectiu i fasuna anàlisi més correcta, et preguntarà, denou quin nivell? Les cuines casolanes no es-tan malament, són el que són.

I com queda el tema del fast food? Sobreel fast food canvia la percepció de la gent, se-gons si és de poble o de ciutat. D’entrada,m’agradaria que tot el menjar fos molt bo.Però sobre aquesta qüestió sóc pragmàtic. Percomençar, molta gent no pot anar a menjara casa. I la major part de la població no téaccés a un àpat que valgui uns certs diners.La qüestió és què es pot donar per 3 o 4 eu-ros, partint de la base que hi ha molta gentque no pot pagar més per un àpat. El grandebat és si hi pot haver un fast food de qua-litat. No tothom pot anar amb un Mercedes!El que té un Fiat 1 ja li sembla un Mercedesincreïble. Partint d’aquesta base, jo mateix hetreballat en aquest tema; l’anomeno «fast good»,és a dir, ràpid i bo. És possible fer una ham-burguesa excel·lent, de 7 o 8 euros, peròfaré una hamburguesa de filet, o d’entrecot.Però s’ha de veure qui, per la seva qualitat devida, pot pagar això, o qualsevol altre men-jar d’aquest tipus. Igualment com hi ha trui-tes de patates bones i truites de patates do-lentes; és cert que costa de trobar-ne una quesigui bona, però és possible. Com és sabut,jo he fet propostes en aquest terreny. Jo tincmés de 40 anys i recordo, cap als setanta,els entrepans que em feia la meva mare. Igual-ment, es poden fer entrepans immenjables,amb aquest pa que es troba a molts llocs deBarcelona, que, comprat al matí, a la vespradaja sembla goma; el pernil era corrent, per-què ningú sabia què era l’ibèric, almenys acasa meva. Era del país i es posava a la ne-vera. Es feia pa amb tomàquet per estovar mi-llor el pa, i me l’embolicaven amb paper, iaquest era l’entrepà que m’emportava quananava a jugar a futbol. Aquesta és la realitat.És clar, tu em diràs «jo al poble menjava unallonganissa...». Com diu Juan Mari Arzak, elcaseriu ha de poder vendre els ous, per po-der viure, i aquí els productes de la masiano eren els mateixos que els urbans. Aixòés la realitat. A partir d’aquí, què podem fer?Hi ha, és clar, entrepans excel·lents, i un paamb tomàquet bo i un altre de dolent, perexemple, de pernil ibèric, i hi ha algun esta-bliment que l’ofereix a un preu raonable. Enaquest famós establiment la diferència entreun entrepà de pernil del país i pernil ibèricés, aproximadament, d’un euro i mig, potserd’un euro. Per un euro, que no és res, et plan-teges el tema de la teva qualitat de vida i lateva salut. També ens hem de mentalitzar quemenjar bé forma part de la salut. La gent, encanvi, s’ho gasta en més o menys pantalons.Nosaltres podem ajudar a mentalitzar la gentque es pot menjar bé. Escolti’m, a casa, perexemple, també es pot menjar bé, millor i mésbarat que al restaurant, on pagues el servei ialtres qüestions. Pots menjar verdura fresca,peix, d’una forma decent.

El que potser passa és que hi ha gent queja no sap cuinar... Certament, i en això hiajudeu els qui escriviu llibres. Però, a més,s’ha de distingir entre la cuina de guisats, dellarg temps, i la cuina de curts temps, la novacuina a casa. Cal reinventar la nova cuinacatalana a casa. Quan tens molt temps, gui-sats –la cuina dels dissabtes i diumenges–. Nofaràs un fricandó un dia de feina, en quèarribes a casa a les 7 o a les 8, però sí undissabte o un diumenge... El cuines, et rela-xes, el guardes –perquè estarà millor– i si volste’n vas...Només cal que disposis d’unes dueshoretes. Però algú em pot dir: jo no tinc temps,aquest paio està xalat. Què li podem dir,doncs, escolti, que es faci una truita de car-xofes; és una recepta bona, barata i molt bona.O com s’han de fregir uns rogers (molls).Tot això m’ho estic plantejant. Saber les tren-ta coses que cal saber per cuinar: fer un ouferrat, una truita, saber bullir pasta, bullir ver-dura... Unes 30 coses que puguis trobar a l’or-dinador. Si vols aprendre sol ets «tonto», hasde partir d’una altra ajuda: en un curset, perexemple, n’aprens deu vegades més ràpid; acasa, a la cuina, no. És més, aquestes 30 re-ceptes bàsiques s’haurien d’ensenyar a la Uni-versitat, al costat d’altres formacions... Si són5 anys de carrera, dedicar-li 40 hores cadaany, 200 hores en tota la carrera, no és res.Però aquest és un canvi que fa a la teva vida,de menjar bé a menjar regular. A casa pots

fer uns simples espàrrecs a la panxa amb olid’oliva, acompanyant-los d’una salsa romes-co de pot –ja que n’hi ha de bones–. Tambécal ser pràctic.

Enfront de la cuina d’autor, quin paperreservem a la cuina tradicional? Una sen-se l’altra no poden existir. No hi ha d’haveruna guerra entre les dues. És un tema queno ha de ser polèmic; no s’ha de convertiren una guerra entre modernitat i tradició. Sónnecessàries les dues. Es fan barbaritats enels dos camps. Tots tenim el record de la nos-tra truita de patates, del nostre fricandó... Ami em costa, per exemple, trobar grans trui-tes de patates. Surts al carrer i tampoc és fà-cil de trobar el millor pa amb tomàquet quees pugui fer a tots els llocs... Dintre d’aques-ta polèmica, cal entendre que al qui no li agra-di la cuina tradicional no en mengi, i al quino li agradi la cuina d’avantguarda, que faciel mateix. No hi veig cap problema. S’ha am-pliat el marge de llibertat.

Ara Ferran Adrià s’aixeca un moment peranar a controlar, directament, el nou experi-ment del seu equip. Com dèiem, sembla mésaviat que estem en un laboratori que no pasen una cuina –o, si més no, en una cuina con-vencional.

Al mateix temps, visites d’arreu s’esperenper ser ateses. Sortosament, l’espai on estemés el de l’ampli entresòl d’un antic casal no-ble de la part vella de Barcelona, sense pro-blemes d’espai ni d’interferències. Els nousvinguts, a més, poden acomodar-se en unaàmplia sala d’espera animada per un grantelevisor d’última generació on es projecten,de forma constant, algunes de les realitza-cions del cuiner. Altrament, l’ambient és moltagradable, amb una síntesi ben trobada en-tre allò antic i allò modern i –cosa d’agrair,especialment a Barcelona, tan donada aaquests excessos– sense cap sobrecàrregade disseny. Els diversos espais es troben benil·luminats amb llum natural, gràcies als gransfinestrals i balcons que donen a un pati in-terior. De fet, hom té la impressió que, efec-tivament, és un lloc de treball, on tothom,de forma coordinada i amable, va a la seva,i on, de fet, es ret poc tribut –o no més delmínim necessari– a la imatge.

Què pensa de l’actual boom dels cuiners?Que és contradictori. De fet, si bé vivim enun boom de la gastronomia, cada cop trobemmenys gent que vulgui treballar-hi...

No sembla pas aquesta la impressió queen tenim... Fora, és clar, dels grans restau-rants. Però, és clar, aquests representen no-més el 0,7% dels restaurants del nostre país.De set milions d’habitants que pugui tenir Ca-talunya, no són pas tots els que mengen cui-na moderna. Nosaltres podem avançar, mar-quem tendències, però no incidim en la quan-titat. Tota la resta de gent que sopa fora decasa, on sopa? Doncs, és clar, en restaurants,llocs on la gent no hi vol treballar els capsde setmana. Vostè, a la seva feina, li diuenque treballarà demà, matí i nit, què diria?...Esun fenomen que està passant. Tothom es pre-ocupa per la cuina, és cert, però menjar forade casa cada vegada és més difícil.

Però creu que la gent percep aquesta con-tradicció? Potser no, però passa una cosa...A vegades és per l’«idioma» que parlem. Es-tic fart d’anar als restaurants... Escolti, hi hamolta gent que començarà a anar a un res-taurant d’un determinat nivell, però desprésavançarà. D’un simple aficionat passarà a unnivell d’exigència... A vegades tinc la impressióque els especialistes no són els millors perparlar del que està passant al carrer, perquè,és clar, el nivell d’exigència va augmentant.Això és bo per a tothom.

Només de sortir al carrer –sense ni trepit-jar «El Bulli»– ens adonem de l’impacte deFerran Adrià –flamant «Embajador Honorariode la Marca España»– a través d’altres esta-bliments (restaurants, establiments de «fastgood», hotels, etc.), que exploten el seu nom,o a les prestatgeries de qualsevol súper, onpodem comprar diversos productes que tam-bé l’utilitzen, des d’olis aromatitzats, salses ivinagretes a patates fregides de bossa fins asopes i altres plats preparats. Fa realitat el seudesigni de ser la punta de llança del negocide les empreses de l’alimentació.

Reportatge


Fotos:Quatre portades depublicacions quehan contribuït demanera decisiva al’espectacular pro-jecció internacionalde Ferran Adrià. Dedalt a baix, la del su-plement dominicaldel diari nord-ame-ricà The New YorkTimes, que li va de-dicar un reportatgede divuit pàgines; lade l’edició europeade la revista nord-americana Time,que el va incloureentre els cent perso-natges més influentsdel món; la del su-plement dominicaldel diari francès LeMonde, que es pre-guntava si Adrià ésel millor cuiner delmón; i la de la pres-tigiosa revista nord-americana de vinsWine Spectator, quees plantejava la ma-teixa qüestió.

(Ve de la pàgina 3)

En això del sexe hi ha clixés. I els podemrebatre si parlem amb professionals comMaite Domènech (Ripoll, 1967), que aju-

da les dones a potenciar el seu plaer. El 3de juliol és a Figueres, al gimnàs Aerojazz,amb un curs intensiu titulat Un somriure ala teva sexualitat. La seva pàgina web éswww.espaiprana.com. Ja ho saben.

Ara es té una visió de la sexualitat feme-nina diferent de la de fa deu anys, perexemple? Home! La dona té inquietuds,abans era més passiva. Es podia consideraruna víctima, en el bon sentit de la paraula.Ara passa a l’acció i té poder. És una acti-tud més oberta, i se cerca allò més excitant.Se n’adonen que quan fan més propostes,els agrada més.

Abans no era així? Abans semblava que eral’home qui havia de cobrir la femella. Araaprenen a dir que no. Pensa que on hi hamés violacions és dins de la parella. Parlo deviolacions consentides. Quan ella diu: «no entinc ganes», i ell ho fa.

La dona s’atreveix a parlar i a experi-mentar més amb el seu plaer? Sí, està bus-cant responsabilitzar-se del seu propi plaer.Sortir de la passivitat i del concepte del sexecom a obligació. Allò de «ai, que ja toca!».Això t’ho diuen totes, és com una obliga-ció.

El fet que les dones puguin tenir més d’unorgasme explica una societat masclista?(S’ho pensa, sembla sorpresa.) Mira, no hosé, l’home té por de no donar la talla, sem-bla que han de complir i tenen el llistó moltalt. Sembla que han de ser els responsablesde la sexualitat de la parella, quan és la pa-rella que ha d’arribar a una sexualitat ple-na.

Com s’aconsegueix, això? Jo treballo mésamb dones. La dona és responsable de laseva sexualitat. T’has de conèixer a tu, perdesprés potenciar la parella. Nosaltres tre-ballem el múscul pubococcigi, el múscul PC,com l’anomenen els ginecòlegs. És el quees treballa per tal que no s’escapi l’orina. Ésuna membrana que, entrenada, augmentala potencialitat de l’orgasme. Potencies l’or-gasme, però molt, eh! Si aquesta membranano queda flàccida, no baixes després de l’or-gasme, sinó que et quedes a 50. Tonificant-lo, la dona pot arribar a ser multiorgàsmica

Diuen que el Tantra, que vostè ensenya,és tan enriquidor en les relacions sexuals.Sona un pèl neohippy. Sí, el Tantra és unafilosofia amb una sèrie de tècniques, i unad’aquestes és l’enfortiment del PC. La baseés la respiració.

Per què sempre fa tallers amb dones?(Riu.) Ha sortit així! A més, és tan divertit!Hi ha la complicitat, el reforç. Calen espaisper parlar d’aquests temes. Es mostren les in-quietuds. Pensa que, a l’Índia, les nenes desis anys ja saben fer servir aquest múscul.És com menjar. Allà ho fan per donar mésplaer als homes. Jo tant ensenyo homes comdones.

Sembla la panacea! (Riu.) És bàsica la res-piració, perquè respirar de forma circular,per la boca, fa baixar el cos i sortir de la ment.Amplifica les sensacions i expandeix l’ener-gia sexual, i et fa sortir dels genitals. L’homeés genital i la dona és més expansiva. Res-pirar bé és obrir finestres dins el cos.

I què és el Rebirthing? El Tantra connec-ta amb l’essència, el cos i el plaer. El Re-birthing et neteja de tabús. Allò que deienque amb la masturbació et quedaves cec,calb... La imposició de la religió i la família,l’escola. Sense això, queda l’inconscient.

Com el traiem, l’inconscient? És una tèc-nica de pescar. Cal tancar els ulls, dic una

frase i cal que l’acabis, com «els genitals pera mi són...». Es treballa amb afirmacions, res-piracions, neteja, pensaments positius... Caldeixar sortir el que vingui de l’inconscientsense jutjar-ho.

Els programes televisius de sexe tenenèxit. Això és positiu? Home, sí. Mentreno sigui una moda! Jo no me’ls miro massa.Sé que n’hi ha un de català, que l’he vist, iem sembla superficial. Perquè redueix lasexualitat a quelcom físic. No hi ha autoes-tima.

Sèries com Sexo en Nueva York han tren-cat tabús. Les sèries ajuden a normalitzarque se’n parli. Cal normalitzar el sexe. Noparlem de sexe, perquè fa vergonya. I, encanvi, el practiquem.

Ja l’entenc, si cuinem i es parla de cui-na, està bé que li donem la mateixa im-portància al sexe. (Riu.) Sí, quan es cui-na, de vegades diem a l’altre: «Que bé quet’ha sortit, avui!». Amb el sexe no es fa. Sem-bla que està en el contracte. Hauríem dedir: «Gràcies per donar-me plaer». Cal parlari potenciar allò que t’agrada. Fer gemecs,

quan ens agradaalguna cosa. I sino t’agrada, par-lar amb tacte.Però parlar-ho!«No, el colze,no; toca’m l’es-patlla!». Si no liho dius, ell noho sap.

I què fem ambel «mascle ibè-ric»? Està béque s’extingei-xi? (Riu.) Quèentens tu per«mascle ibèric»?

El clixé, un ho-me que nomésutilitza les do-nes per al pla-er propi. Sí, laimatge típica.Les dones bus-quem plaer ambamor. I volemfer canviar elshomes massa rà-pid. Potser somnosaltres quecanviem. Cal noaixafar l’ego.

Digui’m unsomni eròticque sigui comúa moltes do-nes. Uf! N’hi hamolts! Sempre hisurt algun mulat.

Un somni que es pugui explicar. (Riu.) Lesdones volen riure molt. Per això el meutaller es diu «Un somriure a la teva sexuali-tat». Cal treure càrrega al sexe i posar-hialegria. Als tallers, les dones s’ho passen teta.Semblen nenes. Entre les fantasies, hi hafer-ho a la cuina, amb aliments, a la banye-ra.

I els homes, què somien? Sí, amb els ho-mes que treballo i en parlem, en general, emdiuen que els agrada la dona quan domina.Amb un criteri ben entès. Quan els fa patiruna mica (riu). Quan la dona és una jaba-ta. Això excita molt.

Els homes som voyeurs i les dones ex-hibicionistes, o era a l’inrevés? Bé, els ho-mes són més visuals. S’exciten més per la vis-ta. En la dona intervé més l’oïda, tenim mészones de plaer. L’home és més ràpid. Ambuna mirada en té prou. I a les dones ens calmés estimació. Sentir el cos. Crec que hi hauna falta de coordinació. Les relacions so-len durar mitja hora. I aquest és el temps queli cal a la donar per excitar-se. En els tallersde sexualitat ensenyem que ajudin l’homea mantenir-se.

Entrevista


MAITE Domènech Especialista en sexualitat i professional de «Tantra» i «Rebirthing»

La sexualitat, sobretot la femenina, evoluciona. I una mostra és la feina que la ripollesa MaiteDomènech fa en els seus tallers sobre aquesta matèria. Assegura que les dones volen riure molt ique cada vegada saben més allò que busquen en el sexe.

“Les donesbusquem plaer

amb amor”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: PERE PERIS

“Els homes sónmés visuals.

S’exciten mésper la vista. Enla dona intervé

més l’oïda,tenim mészones de

plaer. L’homeés més ràpid.

Amb unamirada en téprou. I a lesdones ens

cal mésestimació.

Sentir el cos.Crec que hi ha

una falta decoordinació.Les relacionssolen durarmitja hora.

I aquest és eltemps que lical a la dona

per excitar-se. “

Cap a finals del segle XIX, a la cantona-da entre els carrers Peralada i del Pilarde Figueres, hi havia una botiga que es

deia Can Noranta-Cinc, denominació que esreferia als 95 cèntims de pesseta. Es tracta-va, amb gairebé tota seguretat, d’un prece-dent remot de les molts anys després popu-lars botigues de «Tot a cent», ara substituïdesper les de «Tot a un euro». Aquesta anècdo-ta és una de les moltes que es poden trobaren el llibre Comerç a/de Figueres, que repassala història del comerç a la capital de l’AltEmpordà i detalla la trajectòria de quaranta-cinc establiments centenaris de la ciutat. Elvolum, editat per Comerç Figueres Associa-ció, l’ha escrit Josep Valls, amb la col·labo-ració de l’historiador Jaume Santaló.

«La llegenda i la veritat històrica es barre-gen en els orígens de Figueres com a vila,però tot sembla fet expressament per presen-tar la població com la més adient per a unaespecialització en serveis, diguem-ne, que notenen altres llocs i viles», escriu Valls. I ho fabasant-se en dues curiositats històriques querecull en el llibre: l’existència a la ciutat, amitjan segle XIV, de l’anomenada Posadadel Senyor Rei, on s’hostatjaven les personesreials i el seu seguici quan anaven cap a Per-pinyà –algun cronista apunta la possibilitatque el mateix rei Pere el Cerimoniós hi ha-bités un temps quan es va desplaçar a Fi-gueres a dirigir la reconstrucció de les mu-ralles–, i haver estat l’escenari, el 3 de novem-bre de 1701, del casament entre Felip V, elprimer Borbó rei d’Espanya, que tenia di-vuit anys, i Maria Lluïsa de Saboia, de cator-ze. La parella ja s’havia casat per poders, peròel protocol establia que s’havien de casar enla primera població espanyola que reunísles condicions necessàries; i aquesta va serFigueres, on es van trobar els nuvis, ell pro-cedent de Barcelona, i ella de Gènova: elstemporals l’havien obligat a desembarcar aNiça i va continuar el viatge per terra. «Lallegenda explica que el rei, disfressat de pat-ge, anà a trobar la reina als afores de la ciu-tat, en el lloc avui conegut encara com ElPla del Rei», relata Valls. Després, la parellapassaria tres dies a la ciutat –amb alguns pro-blemes conjugals, perquè sembla que la rei-na no va voler dormir amb el rei la primeranit, i la segona va ser a l’inrevès, pel despitde Felip V; la tercera la tensió es va calmar–abans de marxar cap a Barcelona.

TO COSMOPOLITA I FAMÓSAnalitzant aquests dos fets, Josep Valls con-clou que «la Posada del Senyor Rei seria, ide-alment, el primer hostal o hotel de la ciutat, apartir del qual es va creant, a poc a poc i ambalts i baixos, tota una xarxa de serveis que do-naran, segles després, un to cosmopolita i fa-mós a la ciutat. Celebrar un casament reial noés pas poca cosa, oimés tenint en compte lacircumstància: el primer rei de la dinastia delsBorbons es casa a Figueres; sembla una pre-monició dels serveis d’hostatgeria i restaurantque faran coneguda la ciutat arreu d’Europa imés enllà, segles més tard».

La revisió històrica de l’evolució del comerçfiguerenc que fan Valls i Santaló detalla elsmoments bons i els dolents d’un sector quecomença a destacar en el segle XVI: «La impor-tància de les botigues en la vida comercial dela nostra ciutat ja era molt notable». En la ma-teixa línia, indiquen que «l’historiador AlbertGarcia Espuche ha escrit que durant una bonapart dels segles setze i disset Catalunya va cla-rament de davallada, excepte Barcelona i laseva àrea d’influència, i el nucli i ciutat de Fi-gueres». També citen Lídia Torra, professoraassociada a la Universitat Pompeu Fabra, queen un estudi sobre la comercialització i con-sum de teixits a Catalunya entre 1650 i 1800«demostra que els botiguers figuerencs dispo-saven d’un gran assortiment de teixits i que lanostra ciutat era un important centre de dis-tribució i emmagatzematge».

A partir del segle XVIII, segons Valls i San-taló, «Figueres ja és una ciutat comercial moltimportant, amb grans comerciants però tam-bé amb tot un teixit de petites botigues i gentd’ofici». Per confirmar aquest argument, apor-ten una cita del famós viatger Francisco de Za-mora, que l’any 1790 escriu sobre el mercatfiguerenc: «por su situación y por la abun-dancia de oficios que hay en el pueblo, es qui-zá el más concurrido de Cataluña». Entre mit-jan segle XVIII i mitjan segle XIX, la cons-trucció de dos nous equipaments contribuï-rien de manera decisiva al creixement de

Figueres com a ciutat i, en conseqüència, delseu comerç. El primer va ser el castell de SantFerran, que es comença a aixecar el 1753. Elsegon, el port de Roses, que també contribueixde manera més que notable a la prosperitateconòmica de Figueres i de tota la zona.

LLUMS I OMBRES DE SANT FERRANEn aquest punt, Josep Valls s’atura en el pa-per ambivalent del castell de Sant Ferran enla història de Figueres: «Si bé la construcciódel castell i el seu poblament li havien donatuna bona empenta, el castell és alhora el cul-pable, si es pot dir així, de la duresa amb quèla ciutat de Figueres entrà en l’anomenadacontemporaneïtat. En ser com era un punt es-tratègic militar, es convertia en l’ull del remo-lí que xucla i atrau bona part de les malves-tats polítiques i socials en la llarga etapa detransició del règim absolutista al liberal, quecomencen amb la Guerra del Francès i nos’acabaran –provisionalment encara– fins al’any 1844».

En les dècades següents, el progrés de Fi-gueres continuaria, amb alts i baixos –creixe-ment fins als 12.000 habitants en l’època dau-rada, entre 1845 i 1868; recessió agrària pro-

vocada per la fil·loxera; expansió per la immi-gració espanyola dels anys 1930–, fins que es-clata la Guerra Civil: «Figueres i la seva gent(...) –diu Valls– patiren els efectes devastadorsde la guerra. I potser encara una mica més quealtres gents o ciutats. La retirada de l’exèrcitrepublicà i l’arribada de les tropes vencedo-res tingueren com a escenari ciutadà princi-pal (tràgic escenari) la ciutat de Figueres, úl-tima població important abans de la ratlla fron-terera amb França».

I després, la postguerra, «una època de res-triccions, prohibicions i misèria de tota mena».En el cas de Figueres, agreujada per l’aïllamentinternacional inicial del règim franquista per-què, com recorda Valls, «Figueres i els poblesdel nord de la comarca quedaven integrats iinclosos dins una anomenada zona especialde frontera, en la qual calia un salconduit permoure-s’hi. És important subratllar que caliaaquest salconduit fins i tot per anar al mercatdels dijous a Figueres, i això durà fins a l’any1955. La nostra ciutat, basada en un modeleconòmic de comerç i serveis, que de fet voldir un model de lliure circulació de personesi mercaderies, no es trobava pas precisamenten la condició més favorable, ni de bon tros,

Una ciutat debotigues

Un llibre repassa la història del comerç a Figueres i detalla latrajectòria que han seguit des dels seus orígens quaranta-cinc

establiments centenaris de la capital de l’Alt Empordà.

TEXT: ALFONS PETIT


Abans i després.Sobre aquestes línies,a dalt, cartell de lafira comercial de Fi-gueres dissenyat pelpintor Josep Pujol Ri-poll, l’any 1934; abaix, cartell del certa-men agrícola i indus-trial de les «Ferias yfiestas de la SantaCruz» de 1947.

1

2 3

per a qualsevol forma de desenvolupament».A partir dels 60, amb l’obertura econòmicad’Espanya i els inicis del turisme, les coses co-mençaran a canviar, i Figueres entrarà en unanova fase expansiva que arriba fins a l’actua-litat, quan «la forta especialització comercialde la ciutat la converteix en el veritable cen-tre comercial de l’Alt Empordà, i és lloc de de-manda i compra per part de gent no residentni a la ciutat ni a la comarca. A Figueres esconcentra més del quaranta per cent dels es-tabliments comercials de la comarca, i la ca-pital altempordanesa sembla apostar ambforça pel petit comerç de tipus tradicional»,conclouen Valls i Santaló.

COMERÇOS CENTENARISDesprés de resseguir la història del comerç aFigueres, el llibre editat pels botiguers de laciutat s’atura en els establiments centenarisque hi ha, dedicant un apartat específic a ca-dascun d’ells, en el qual se’n recull la història,anècdotes i imatges diverses. L’establimentmés antic ressenyat al llibre és Teixits Masde-vall, «Can Fina», del qual ja hi ha constànciadocumental l’any 1753. El segueixen, per or-dre d’antiguitat, la Llibreria Masdevall (1795);

la botiga de teixits Matas (1812); l’Hotel-res-taurant Duran (1827); l’establiment de vendade roba Estilo (1845); Textil Gallego (1850);Llibreria Mallart (1850); Teixits Massot (1850);Farmàcia Cullell (1858); Mauné Sabaters(1859); Merceria Carreta «Casa Marqueses»(1860); Vins i licors Salip (1860); Falgarona sa-baters (1861); Farmàcia del Dr. Martin (1863);Bar-restaurant Continental (1864); Fajol Robaper a home (1864); Perruqueria Alfons Grau(1864); el comerç d’objectes de la llar i deco-ració Alegrí (1868); Calçats i espardenyes Roig(1869); Ferreteria Fèlix Jaume (1870); Marro-quineria Parés (1872); Perfumeria Marcó(1873); la botiga de roba Batlle March (1875);Funerària Vicens (1875); Filferros Cortada(1880); l’establiment de roba d’home Basic(1881); Forn la Barceloneta (1885); Joieria Car-bonell (1885); Farmàcia Torrent Ferran (1889);Oliveras, de venda de roba (1892); la botigade parament de la llar Navarra (1894); Oce-lleria J. Monell (1895); Pastisseria Fàbrega(1896); Forn de pa Pere Llobet (1896); EstancRamblas (1896); Gràfiques Montserrat (1897);la joieria-rellotgeria Varela (1900); CalçatsBosch (1901); Llibreria Canet (1901); Farmà-cia Riera (1902); Establiments Crumols (1904),

dedicat a la caça, la pesca i els esports; Pas-tisseria Serra Lacasa (1904); la pelleteria Po-més i fills (1905); Calçats Rosa (1905); i la bo-tiga de roba Font (1906).

Alguns d’aquests establiments han canviatde denominació –en el llistat precedent se’nrecull l’actual– o d’emplaçament durant la sevallarga història, però continuen actius. I tal comescriuen Josep Fajol i Miquel Roig, de l’asso-ciació Comerç Figueres, «és un orgull que unaciutat com Figueres compti amb quaranta-cincestabliments centenaris. No en debades, moltsfragments de la nostra memòria individual icol·lectiva estan associats, en major o menormesura, a les botigues de teixits i calçat, a lesllibreries, les pastisseries o les farmàcies quedesfilen per aquest volum». En la presentacióde Comerç a/de Figueres, Fajol i Roig tambéapunten que, després de la seva lectura, «es-tem convençuts que us sentireu orgullosos del’empenta secular dels nostres comerciants.Aquesta empenta que, com si fos un elementnatural del nostre codi genètic, ens van trans-metre els nostres pares, oncles, avis i rebesa-vis amb el seu treball quotidià. Només ells sónels autèntics responsables dels èxits comer-cials de la Figueres del segle XXI».

Reportatge


Fotos:1La fotografia de Mont-canut mostra veïns deFigueres consultantinformació del Tourde França de 1955,escrita a l’aparadorde la botiga de robad’home Fajol.2Cartell publicitari del’any 1929 d’un pro-ducte de la farmàciaTorrent Ferran.3Salvador Dalí i JosepPla amb altres co-mensals al Celler deCa la Teta de l’Hotelrestaurant Duran (dè-cada de 1970).4L’antic «colmado» LaPalma, a la cantona-da del carrer de laPortella amb la Ram-bla, cap al 1915.5L’establiment de PereGimbernat al carrerAmple es dedicavaals rellotges i a les bi-cicletes (1910).6Etiqueta d’anís, del’any 1940, de Vins iLicors Salip.7Catàleg primavera-estiu de l’any 1914 del’establiment de con-fecció Matas.8Anunci del 1927 de laLlibreria Masdevall.9Florenci i Teresa Ma-rimont, amb algunstreballadors, davantde la botiga del car-rer Gatillepis, el 1915;el negoci canviaria elnom pel de MaunéSabaters.10Imatge de la terrassade l’antic cafè d’enXicu Ros –ara Bar-restaurant Continen-tal– captada per Jo-sep Maria Cañellasl’any 1889.

(Imatges extretes delllibre «Comerç a/deFigueres»)

4 5

6 7 8

109

Podem parlar tant del concepte de Fa-mílies-problema (FP) com de FamíliesMultiproblemàtiques (FMP). La família

sempre ha sofert canvis paral·lels als de la so-cietat, però continua essent la forma d'agru-pament social per excel·lència i el lloc onels individus adquireixen trets i valors de laseva personalitat bàsics en el procés de so-cialització. El concepte família-problema ésmodern i es podria definir com un fenomenpràcticament urbà, fruit de la societat indus-trial que planteja a l'home dos requerimentsconflictius: capacitat per desenvolupar acti-vitats cada cop més especialitzades i capaci-tat per a una ràpida adaptació a un escena-ri socioeconòmic en canvi constant. En aquestcontext, la formació acadèmica i professio-nal, la competitivitat i la capacitació social se-ran elements clau per a la promoció social ieconòmica dels individus, en el marc d'unmercat laboral dificultós. La societat fixa ob-jectius socials i personals, així com els mit-jans considerats legítims per aconseguir-los;i no estan a l'abast de tothom.

Les creences i valors transmesos per aques-ta societat anomenada del benestar són la im-portància dels diners per aconseguir bénsde consum, l’exaltació del tenir pel ser, lavaloració del poder i el triomf econòmic perdamunt de tot i la poca tolerància al fracàs ials fracassats. Es penalitza, doncs, les clas-ses de baix nivell econòmic que no podencompetir socialment iniciant-se així una ca-dena que generarà la desmoralització delsgrups afectats. Els processos de marginaciósón fruit de la mateixa dinàmica social. Da-vant d'aquesta situació, alguns individus op-ten per aconseguir metes diferents a les pro-posades socialment. Altres accepten les me-tes però usen procediments no legítims peraconseguir-les, i d'altres s'aïllen socialment.El procés mitjançant el qual un individu o unafamília es va segregant i definint com a mul-tiproblemàtica és un procés dinàmic, com lamateixa societat i es va consolidant a partirdels següents factors que, interrelacionats,afavoreixen una situació de marginació:

– Desorganització social: Que comportamancances emocionals i psicològiques en elsseus membres.

– Factors cognitius: A partir de les expe-riències viscudes es construeixen diferents in-terpretacions de la realitat, que es concretenen valors i creences que serveixen per po-der interpretar el món i justifiquen el com-portament en relació amb el medi.

– Reacció social: La visió social davantde situacions disfuncionals és negativa i lesreaccions que socialment es transmeten sónd'exclusió.

– Context social: També problemàtic, quereforça valors de la població que hi viu ique podem anomenar context de risc.

PROBLEMES DE TOTA MENALes famílies multiproblemàtiques generalmentviuen en contextos socials amb molts pro-blemes individuals, familiars i socials. Hi im-pera la pobresa econòmica i la dificultat d'as-cendir socialment. És necessari deixar moltclar que la pobresa no és sinònim de famí-lia desestructurada o família-problema.

La manca de mitjans així com les dificultatsper cobrir les necessitats diàries i per pro-porcionar els elements educatius necessarisincrementen el risc de marginació. La tensiófamiliar i l'estrès individual faciliten l'existènciadels comportaments distorsionants. Tot aixòfa que es comenci una dinàmica circular di-fícil de trencar, basada en la immediatesa deles activitats per poder garantir la supervi-vència. Quan necessitats essencials de les per-sones com la identitat, l'autoestima i la se-guretat no se satisfan, pot aparèixer el ques'anomena anomia, definida com l'excepcióde llei, estan buit de normes de conducta. Elsadults que viuen en una situació d'anomiasocial estan al marge del límits admesos pel

sistema sociocultural. Així, les seves formesde relació poden estar marcades per l'agres-sivitat i la violència a causa del malestar queprovoca la insatisfacció entre el desig i la sevarealització. Entre les característiques d’aquestcontext, destaquem:

– Precarietat econòmica: Per la manca derecursos personals i la poca capacitació la-boral i formativa. Taxa d'atur molt elevada.Economia submergida i activitats il·legals.

– Habitatge precari: Poden ser habitatgesmolt antics amb perill d'esfondrament o te-nir condicions il·legals de contractació; pocespai en relació amb la gent que hi viu.

– Alta incidència de problemàtiques re-lacionades: Prostitució, drogoaddicció, trà-fic de drogues o delinqüències.

– El carrer com a espai socialitzador: Es-pai de relació i d'intercanvi que en moltscasos es converteix per als nens en l'espai so-cialitzador alternatiu a la seva família.

– Elevat nombre de problemes amb lainfància: Els menors que neixen en un con-text desafavorit ja es troben en una situacióde desavantatge en relació amb altres nens.

– Concentració de serveis i institucionssocials: Intenten cobrir i donar resposta a lesnecessitats individuals, familiars i socials.

– Delegació: La cura dels nens es conver-teix en molts casos en un intercanvi de l'ac-tivitat econòmica marginal. Veïnes, amigues,àvies, s'encarreguen de la atenció als nens.L'estructura familiar s'altera, ja que les ma-res o pares estan incapacitats per poder aten-dre els seus fills. Per problemes socials oper estar a la presó, per exemple.

– Il·legalitat en molts aspectes de la vida:Treball, habitatge, delictes, amenaces, etc.

– Contextos aglutinats: Tendeixen a te-nir límits molt tancats amb l'exterior, com sifossin guetos. Fixen normes pròpies, fet queprodueix l'aïllament social.

Entre els valors socials i personals que es

transmeten en aquestscontextos hi ha: cultura dela immediatesa (no hi haprevisió de futur, tot és peravui); l'important és gua-nyar diners sense massaesforç i d'una manera rà-pida (l'important és so-breviure); no satisfacció deles necessitats psicològi-ques, educatives, socialso culturals; desorganitza-ció de la vida quotidiana;desconfiança en el mónextern; baixa autoestimapersonal; desesperança,desil·lusió, actituds reacti-ves o depressives.

Hi ha moltes famíliesque tenen problemes, queen moments concrets dela seva evolució requerei-xen suport extern. Queviuen en contextos d'altrisc social i estan exposa-des a situacions difícils.Però és molt importantdistingir que no totes lesfamílies amb dificultats oque requereixen la inter-venció social i educativasón famílies-problema. Ique tampoc tots els me-nors en situació de risc so-cial provenen de famílies-problema. El maltracta-ment no és sinònim depobresa i hi ha famíliesamb pocs recursos econò-mics que atenen els seusfills adequadament.

Les FP són molt vulne-rables ja que tenen pocsrecursos per fer front alsproblemes. Moltes bus-

quen aquests recursos en familiars propers.Tenen un fort comportament depressiu i aaquest fet se suma l'acumulació de violèn-cia per escapar de la frustració. És freqüentque els pares es comuniquin per mitjà de laviolència per descarregar la seva ràbia. Pertant, els membres d'aquestes famílies han tin-gut privacions en la infància, amb pèrduad'estimació i abandonaments reals o simbò-lics. Aquesta manca d'aprenentatge de mo-dels adequats fa que se sentin incapaços deposar límits i de transmetre normes i valors,i els patrons de comportament que ofereixenals fills són disfuncionals, com ells van apren-dre. És freqüent que els límits en aquestes fa-mílies siguin o bé o molt rígids o bé no n’hihagi. Això comporta confusió de rols.

A través d'alguns estudis s'ha arribat a laconclusió que les famílies multiproblemàti-ques presenten les següents característiques:manca d'hàbits d'higiene i salut; crisis psí-quiques; manca de recursos econòmics; con-flictes judicials i policials; conflictes veïnals;activitats laborals de tipus marginal (recolli-da de cartró, venda de droga, prostitució,etc.); baix nivell d'instrucció; problemes derelació intrafamiliar (baralles, crits, etc.); rolsi límits confusos; història d'abandonaments ipèrdues; dependència dels serveis socials.

D’altra banda, és molt important advertirque parlar de famílies funcionals no vol dirque en elles no hi hagi conflicte, ja que elconflicte és habitual en les relacions huma-nes, el que passa és que aquestes famíliestenen recursos per resoldre els seus proble-mes sense la intervenció de professionalsespecialitzats.

(*) Psicòlegs clínics infantojuvenilsi d’adults. Heia Psicologia, col·laboradors

de Serveis Mèdics Girona, GEM Oloti Hospital de Figueres

(http://es.geocities.com/heiapsicologia).

Famílies-problemaLa confluència de diversos factors de marginació en un mateix entorn genera situacions d’exclusió.

TEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)

Reportatge


MA

RTÍ

FE

RR

ER

AGirona hi ha prop de 6.200 establi-ments d’hostaleria que consumeixenaproximadament unes 1.200 tones de

cafè a l’any. Això suposa l’elaboració d’uns110 milions de tasses. D’aquestes, poqueshan estat ben preparades. Així ho assegurenels fundadors del Club del Barista, inicia-tiva pionera a l’Estat espanyol impulsada perun grup de professionals gironins que con-sideren vital l’especialització i la formacióper elaborar correctament un dels produc-tes més consumits per la població.

El Club del Barista es va gestar entre elsparticipants del I Concurs del Barista, im-pulsat per Cafès Cornellà per fomentar lafigura de l’especialista del Mètode Espres-so. Aquesta primera edició es va celebrar al’Escola d’Hostaleria de Girona el novem-bre de 2003. El Club es va acabar de confi-gurar en la II edició del concurs, en el marcde la mostra Tecnotast el passat mes de fe-brer. El seus membres, tots baristes, sóncrítics amb la qualitat de tots els aspectesque envolten actualment el servei d’unatassa de cafè i asseguren que el Club per-metrà endegar actuacions i donar sortida ainiciatives que permetin donar contingut ala cultura del cafè, que té més a veure ambla qualitat de la tassa que no pas amb els orí-gens i producció del gra.

Tots ells utilitzen una fórmula comuna perfer un bon cafè: 25 mililitres d’aigua a 90graus, que passen per 7 grams de café na-tural amb un punt de molrat just durant 25segons i amb una pressió de 8,5 bars. Unamàquina professional en bones condicions,la creativitat i el coneixement individual fanla resta. El resultat: un espresso amb una cre-ma densa, amb dos colors de to avellana.

RECLAMEN CONSUMIDORS EXIGENTS«Tothom sap què és i dóna mèrit a un bonxef, un cap de cuina o sommelier. Volem quela gent aprengui a apreciar l’art de fer unbon cafè i el responsable d’elaborar-lo», ex-plica Jordi Bisbal, president del Club del Ba-rista. «Et pots gastar entre 40 i 60 euros perun bon sopar en un bon restaurant i aca-bar-lo amb un cafè que no està en condi-cions. Això hauria de canviar, perquè, tot ique normalment la gent s’adona quan liserveixen un bon o un mal cafè, no s’estàacostumat a exigir que tingui la qualitat ade-quada».

Imma Vila, responsable de formació deCafès Cornellà, es mostra més contundent:«Només dues de cada deu tasses que pre-nem habitualment en bars i restaurants es-

tan ben preparades. Hauríem de ser exigentsi deixar un cafè que no està ben preparat».Vila desmitifica algunes de les creences po-pulars respecte del cafè. Els cafès llargs nosón més suaus, perquè contenen més ca-feïna i més impureses. «També s’havia dit du-rant molt temps que si no es netejava lamàquina, el cafè sortia més bo. És total-ment fals, i un dels secrets del producte ésnetejar la màquina i fer-ne un mantenimentadequat», afegeix.

Cafès Cornellà va crear un departament de

formació, pel que han passat al voltant de3.000 alumnes, amb l’objectiu de formar enel sector de l’hostaleria especialistes del mè-tode espresso, aplicant el Sistema Integral deQualitat, conegut com SIQ. Es tracta d’unsistema que assegura la qualitat, promou elconeixement dels especialistes o baristes so-bre l’extracció de l’aroma del cafè, amb uncontrol permanent de tots els factors que in-tervenen en la preparació de l’espresso.

Paral·lelament a l’aula de formació van im-pulsar els concursos de baristes. Els con-cursos d’especialistes a gran escala són unapràctica habitual als Estats Units i a Euro-pa. Els campionats neixen l’any 2000 de lesassociacions de fabricants de cafè amb lamissió d’involucrar tots el sectors del móncafeter per fomentar el consum d’un espressode qualitat que satisfaci plenament el con-sumidor.

Cafès Cornellà està consolidant el primerque es va organitzar a Catalunya i per aixòha comptat amb el suport professional d’enò-legs reconeguts com ara Josep Roca, del Ce-ller de Can Roca, Màrius Fuertes; enòlegespecialista en anàlisi sensorial; Ignasi Mar-tín, director i sumelier de l’Escola d’hosta-leria Sant Narcís; Francesc Cantarone, for-mador de baristas de Quality Espresso; Car-me Coll, professora d’Anàlisi Química del’Escola Politècnica Superior de la Universi-tat de Girona; i Raül Montfort, enginyer agro-alimentari i responsable del Laboratori i anà-lisi sensorial de Cafès Cornellà.

El secret delbon cafèEl barista és l’especialista en l’elaboració de l’«espresso»; un grup

de professionals gironins ha impulsat el Club del Barista perprofessionalitzar i prestigiar la seva figura dins del sector.

TEXT: ORIOL PUIG FOTOGRAFIA: VALERIA SMUD

Reportatge


Fotos:Jordi Bisbal, presi-dent del Club delBarista, i Imma Vila,responsable de for-mació de Cafès Cor-nellà, al bar La Para-da de Lloret de Mar.A la part inferior, unexpresso acabat depreparar per Bisbal.

Establimentsantics


En aquells temps en els quals en una solabotiga s’hi venia de tot, Miquel Marcói Casas, originari de la Bisbal, es va

establir a Figueres. Era l’any 1862 i al pa-dró municipal d’habitants i oficis de l’any1875 hi figura com a posseïdor d’un nego-ci de ganiveter, daguer, ferrer i soguer, alnúmero 24 del carrer de Castelló. És segurque es dedicava a la fabricació artesanalde dagues i ganivets, que llavors es feien amà, mitjançant la fornal de carbó i amb copsde mall per aplanar l’acer o el ferro.

Miquel Marcó i Casas es va casar amb Te-resa Duran, i del seu matrimoni van néixercinc fills: Ramon, Concepció, Francisca, Pau-la i Joaquim Marcó i Duran. Ramon Marcóva heretar el negoci l’any 1894, a la mort delseu pare. Paga la contribució industrial coma ganiveter. Es casa amb Emilia Barrio i Xi-fre, i tenen un fill l’any 1900, que bategenamb el nom de Miquel.

CANVIS SUCCESSIUSL’any 1906 traslladen el negoci al número6 de la Placeta, cantonada amb el carrer deGirona i la Rambla. S’estableix allà com aganiveter. L’any 1920 es fa una gran refor-ma a la Rambla i es veuen obligats a tras-lladar-se un altre cop. Aquesta vegada lafamília s’estableix al número 10 del carrerJaume Matas –actualment carrer Besalú–,cantonada amb el carrer Sant Pere. En aquestlocal –i sense deixar la ganiveteria– co-mencen a treballar també com a perfume-ria. El propietari és Ramon Marcó Duran,però hi treballa el seu fill, Miquel Marcó iBarrio, que es casa amb Narcisa Cortada iGibert. El matrimoni tindria dos fills, Ramoni Ferran Marcó i Cortada.

Continuen amb la ganiveteria i la perfu-meria. S’hi ven colònia a granel –per unces–,brillantina per als cabells, sabons, perfumsi comencen també amb la colònia embote-llada. L’any 1921 l’empresa es trasllada alnúmero 7 del carrer de Girona, en una casaen propietat. La Guerra Civil els sorprènen aquest punt de la ciutat. La botiga con-tinua oberta cada dia, però la família es re-fugia a Capmany. A causa dels bombarde-

jos, marxen a la Bisbal d’Empordà i l’esta-bliment queda obert amb una dependenta,fins que en la retirada les tropes republica-nes els van cremar tot i van haver de tras-lladar-se al carrer de Cervantes, actual SantPau, obrint-hi un altra botiga.

Entre 1939 i 1940 refan l’establiment delcarrer Girona –ara, però, al número 12– i co-mencen de nou sense Ramón Marcó i Du-ran ni Miquel Marcó i Barrio, que havienmort. Es fa càrrec del negoci Narcisa Cor-

tada i Gibert, víduade Miquel Marcó,que va haver depujar l’empresaamb l’ajuda del seufill Ramon, casatamb Matilde Terra-das i Baus.

El 1960 s’obreuna altra botiga,que no era de per-fumeria, sinó deroba, al número 8del mateix carrerGirona, i se’n fancàrrec Ramon Mar-có i la seva dona.

Temps abans, en-tre els anys 1950 i51, després d’haveracabat els estudis,entra a l’empresa,d’ajudant, FerranMarcó i Cortada. Esdeixa la ganiveteriai es dediquen mésa la perfumeria i alsobjectes de regal.L’any 1971, FerranMarcó es casa ambDolors Folch i Es-coda. Tenen tresfills, Miquel, Nata-lia i Mercè. S’agafauna altra botiga alnúmero 7 del carrerGirona, que es de-dica a la roba de la

llar. L’any 1984 es reforma totalment la per-fumeria del número 12 del carrer de Giro-na, i s’amplia. El 1989 s’obre una altra per-fumeria a la Rambla, que regenta MiquelMarcó i Folch. Natalia Marcó treballa a lesoficines de l’hospital de Figueres i MercèMarcó porta un establiment franquícia al car-rer de Besalú. A Figueres, la família és totauna institució; possiblement es tracti del ne-goci familiar de la ciutat que més vegades–cinc– hagi canviat de domicili social.

Perfumeria MarcóFigueresÉs un dels establiments familiars de la capital de l’Alt Empordà

que més vegades ha canviat de domicili social, gairebé sempreobligats per les circumstàncies; però han consolidat la seva fama.

Història

Els inicis delnegoci familiardels Marcó vanser de ganive-ters, ferrers, da-guers i soguers,des de l’any1873 i fins al1920, quan no-més es quedenamb la ganive-teria i s’inicienen el negoci dela perfumeria,que, aleshores,començava adespuntar en elmón comercial.Durant la Guer-ra Civil ho per-den tot i acabatel conflicte s’ini-cia una novaetapa, dedi-cant-se ja mésa la perfumeria.També obren al-tres establi-ments dedicatsa la roba de lallar i per vestir.

Origen1873.FundadorMiquel Marcói Casas.PropietarisactualsRamon i FerranMarcó i Corta-da.TreballadorsRègim familiar idos.ActivitatPerfumeria,venda d’objec-tes de regal iroba.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

A Santa Coloma de Farners hi ha moltescases i masies amb història, algunes deles quals esmentades en documents del

segle XIV. L’inventari patrimonial de la capi-tal de la Selva que ha fet el Consell Comar-cal –i que es pot consultar a la seva pàgina aInternet– en ressenya moltes, apuntant-ne lescaracterístiques principals. Seguint aquestesexplicacions, en aquesta pàgina es donen de-talls d’algunes d’aquestes cases i masies, quemostren l’evolució de la construcció a la zona.

– Can Llendric (s.XV-XVI-XVII): Masia dedues plantes, vessants a laterals i cornisa ca-talana, que ha sofert poques modificacionsdes de l'última reforma, datada al 1661, se-gons resa la llegenda de la llinda de la por-ta. La porta principal és d'impostes i una deles finestres laterals del pis superior és d'arcconopial. Hi ha dependències de serveis ados-sades a la banda esquerra, també d'origenforça antic.

– El Bagís (s.XIV-XVII-XIX): Masia de gransdimensions, esmentada en un capbreu del1339. L'edifici principal actual, construït acavall dels segles XVIII i XIX, és de tres plan-tes amb golfes i vessants a laterals. Té diver-ses obertures, totes quadrangulars amb llin-da monolítica, i moltes d'elles amb balcó. Al'esquerra hi ha un cos secundari, datable alsegle XIX, amb un garatge a baix i habitatgeamb terrassa a dalt. La part posterior de l'e-difici ha conservat traces més antigues, i mos-tra algunes espitlleres i un cos amb dues plan-tes i golfes que podem datar al s.XVII.

– Ca l'Huix (s.XIV-XVIII-XX): També apa-reix en un capbreu del 1339, però el seu as-pecte actual data d'una reforma del s.XVIII.És un edifici de dues plantes i golfes, vessantsa laterals i cornisa catalana. Les obertures sóntotes quadrangulars amb llinda monolítica il'interior ha sofert poques modificacions. Ala part posterior hi ha, exempta, la capella,dedicada a la Mare de Déu del Carme, d'unanau, amb elements neogòtics de pimeriesdel s.XX, com un frontís apuntat molt senzillon hi ha l'escut de la casa i un campanaretd'espadanya en forma d'arc conopial.

– L'Albó (s.XIV-XVI): Gran casal, centre d'u-na extensa propietat, l'Albó existia ja, com amínim, al s.XIV. L'edifici actual, de tres plan-tes i golfes, vessants a laterals i cornisa cata-lana, té l'aspecte d'una reforma del s.XVI, ambrefeccions més tardanes. A la façana princi-pal destaca la porta de mig punt amb gransdovelles i en un lateral restes d'una barbaca-na i una entrada, també de mig punt ambdovelles, efectuada en un mur en part peri-metral. A la part posterior hi ha dependènciesagrícoles i una capella, dedicada a la Sagra-da Família, d'una nau, absis semicircular, por-ta amb impostes i campanar d'espadanya, l'o-rigen de la qual podria ser força antic.

– Can Geronès (principis del s.XX): Casamodernista de tres plantes. Les obertures dela planta baixa (dues portes i dues finestres)presenten llindes molt treballades, mentre queles dels pisos superiors són rectangulars. Des-taca la finestra central de la segona planta, ge-

minada i amb una balconada amb barana cor-bada de ferro forjat. La finestra central delpis superior també té balconada, sostingudaamb dues mènsules. Cornisa decorada.

– Ca l'Oller (principis del s.XX): Casa detres plantes i golfes, on destaquen els estu-cats polícroms que decoren les diverses fi-nestres, així com la galeria de les golfes, de

cinc obertures. És també remarcable l'entra-da, amb una porta amb impostes i un enra-jolat policrom, típicament modernistes.

– El Clopers (s.XIV-XVIII-XIX): Esmentaten un capbreu del 1339, l'actual edifici delClopers és clarament més tardà. El cos prin-cipal, de tres plantes i vessant a façana, datadel s.XIX, segons revela la seva porta d'arc re-baixat i les seves finestres amb arc de descàr-rega de rajol. Darrere, hi ha un altre cos d'e-dificacions, d'orientació i estructura sensi-blement diferents, de vessants a laterals, i ambrestes d'obertures amb llindes i brancals depedra, que podrien ser més antigues, potserdel s.XVIII.

– Bellveí Vell (s.XIV-XVIII-XIX): El mas Bell-veí el trobem esmentat l'any 1339 en diver-ses capbrevacions fetes a favor dels Farners.La casa actual, pertanyent a una reforma méstardana, té diverses dependències i és d'es-tructura complexa. Tanmateix, l'edificació prin-cipal, de dues plantes i golfes, amb vessantfaçana i obertures quadrangulars, és claramentdiferenciable de la resta. Més endavant, el cen-tre de la propietat fou traslladat a Bellveí Nou,encara avui en ple funcionament.

Altres cases i masies destacables de SantaColoma de Farners són Can Muixac (1904),Casa Aragó (1920), Can Gironès (1904), CanDeprat (princ. s.XX), Can Forner (princ. s.XX),Ca l'Oller de Vallors (s.XV), Can Planes Vell(s. XIV-XV), La Corbera Vella (s. XVII-XX),El Rossell (s.XVII-XX), La Fradera (s.XVI-XVII-XX), El Gubau (s.XVIII-XIX), Can Prats (s.XV-XVI), Can Boix (s.XIV-XVIII-XIX-XX), Cal Fa-bricant (1914), Mas Solà (s.XVI-XX), Can Mo-ner (s.XV-XVII-XX), Can Castanyer (s. XIV-XVI)i Can Toni Mola (1905), entre d’altres.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 26de juny de 2005

Arquitectura tradicionalLa capital de la Selva és plena de masies i cases que mostren l’evolució de les construccions típiques.

Santa Coloma de Farners (IV)

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deSanta Colomade Farners,plaça Ajunta-ment, 1.972 84 08 08 www.webgi-pal.net/stacolo-maf/

– www.ccsel-va.org

Patrimoni arquitectònic. A dalt, una vista de Santa Coloma; a baix, el carrer Anselm Clavé. Foto: Marc Martí.

La mosca de Gironaposa una mosca a la teva vida

i et prendràs la vidaamb una altre filosofia

Cada vegada hi ha més escoles d'hostaleria, mésdepartaments de cuina als instituts d'ensenya-

ment secundari (IES)... La cuina, la gastronomia, es-tan de moda, es diu, com si menjar no hagués es-tat «de moda» des de la més remota antiguitat. Aques-ta proliferació de centres de formació és, en principi,bona. Però hi ha escoles i escoles, i professors iprofessors. I vist el que un veu a vegades no dei-xa de preguntar-se què ensenyen als seus alumnes.

Acabo d'assistir, com a membre del jurat, a unconcurs per a escoles de cuina pomposament ba-tejat com a «I Concurs estatal de maridatge». Jo cadavegada hi crec menys, en els anomenats maridat-ges entre plats i vins, però vaig anar-hi, pensantque si fins i tot per a un gran professional és com-plicat aconseguir avui un bon maridatge, què seràper a alumnes de 19 o 20 anys. Es tractava de ma-ridar tres plats: un la base del qual havia de ser latruita de patates; un altre amb la vedella gallegacom a ingredient principal i, finalment, unes pos-tres en les quals hi havia d’haver formatge. Sen-zill, en aparença, no? Doncs... no.

El plat basat en la truita de patates va ser, literal-ment, un malson. Un pensaria que la truita de pata-tes té pocs problemes, i que és una cosa mitjana-ment senzilla. Ja. No comptava amb la imaginaciói les ànsies de creativitat dels participants. Va seruna successió de «deconstruccions» de la truita depatates. I, una vegada «desconstruïda», combinadaamb els ingredients més absurds i impossibles. Séque fa ja temps que grans cuiners juguen amb latruita, amb la seva «desconstrucció»; però per «de-construir» una cosa abans cal saber-la construir. Ique uns xavals de les escoles de cuina es dedi-quin a «deconstruir» la truita i no a fer-la... dolent.Aquest tipus de cuina em recorda sempre el granJoan Miró; la seva pintura podia semblar fàcil, peròell em va explicar que, abans que res, qui aspiri adestacar en la pintura haurà de dominar les basesde l'art; vaja, que ha de dominar el dibuix... i des-prés ja anirà «deconstruint» aquest dibuix. Molt em

temo que avui tots els aspirants a cuiner volen serMiró... sense aprendre a dibuixar. Un bon amicm’explicava que un conegut li havia enviat el seufill, que encara no havia fet els vint, perquè voliaser cuiner, amb l'esperança que ell l’orientés; avui,quan un fill vol ser cuiner, és estrany que s’inten-ti dissuadir-lo. El primer que li va preguntar a l'as-pirant a cordon bleu va ser quin tipus de cuina liagradava fer. El xaval li va contestar: «cuina d'au-tor». Que és com dir «cap». Però avui molts anome-nen cuinar a continuar jugant, de grans, a les cui-netes. Els xavals és el que veuen i, sobretot, elque llegeixen –els que llegeixen–. I ells, és clar, elque volen és ser ràpidament rics i famosos, i vo-len tirar pel dret per arribar a ser uns Ferran Adrià.Doncs no: no hi ha dreceres. Hi ha anys de feina,d'aprenentatge de tècniques bàsiques, d'estades,després de l'escola, amb els mestres.

És clar que hi ha escoles entre el professorat deles quals hi ha joves que han passat directamentde ser alumnes a donar classes, o cuiners que hantingut una brevíssima experiència professional, hanfracassat i s'han refugiat a l'escola... que exigeixmoltes menys hores que un restaurant i on no estreballa el cap de setmana. Compte, que hi ha mag-nífics professors; però els d'aquest tipus abundenforça. És a dir: falla la base. Ningú vol fer un gui-sat, pel que es veu. I ningú els ensenya. Plats pera foto: això sí. Amb enunciats el més llargs possi-ble, amb la barreja d'ingredients més absurda quepugui imaginar-se. Insisteixo: és el que veuen, iho imiten; la culpa no és tota seva.

Quant als maridatges... Bé, tots es van obstinara lligar el plat de «truita» amb algun vi blanc. Nova funcionar en cap cas. La truita de patates, elciutadà corrent la sol «maridar» amb cervesa. Perla resta, intentar aparellar un plat pensat per serfotografiat amb un vi pensat per ser tastat és impos-sible. I com que els nostres cuiners i els nostresvinicultors van més per aquí que per fer plats permenjar i vins per beure menjant, ho tenim cru.

Falla la baseCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Fulla dePlata al

concurs devins i cavesde Catalu-nya Girovi2005. Decolor grocpàl·lid moltbrillant. Aro-ma intensa,a f ru i tada ,que recorda

la varietat del raïm Chardonnayamb la qual ha estat elaborat.Notes de fusta de bona qualitatper la seva criança en roure. Enboca és potent, saborós, amb re-cords de fumats i de vainilla. Ela-borat amb raïms de la varietat es-mentada, procedents de la fin-ca, i veremats en el seu momentòptim de maduració. Presenta-ció en ampolla bordelesa ambetiqueta moderna i molt elegant.

El celler elaborador, BodegasMas Vida, s.l., està situat a Ciste-lla, a l’Alt Empordà. Dins de lafinca hi ha l’ermita de Nostra Se-nyora de Vida, que presideix lesvinyes que l’envolten i que dónanom als seus vins. També ela-boren un vi negre de gran qua-litat amb la varietat Cabernet Sau-vignon, igualment premiat alconcurs Girovi. Amb l’esforç tec-nològic i l’esperit de superació,el matrimoni format per AlbertFernández i Maribel Riera hanconsolidat uns grans vins, ambpersonalitat i elegància.

Mas VidaEl vi

Chardonnay 2003

Restaurant

Cuina catalana d’autorLocal climatitzat - Pàrquing privat

Tancat diumenges nit i dillunsMENÚ MIGDIA, de dimarts a divendres: 15 €

CARTA CREATIVA

C/ Major, 2217257 GUALTA, GIRONA

Tel. 972 75 83 [email protected]

Aquesta regió, situada entre l’Europa del’Est, Rússia i el Caucas, és predomi-nantment de llengües i cultures eslaves,

així com caucàsiques (georgià); a més, si usplau per força, foren russificades tant a l’èpo-ca dels tsars com en la soviètica. Actualmentha recuperat les seves tradicions i, en alguncas, com el d’Ucraïna, es debaten entre mi-rar cap a Occident o continuar sotmesos a dic-tats russos. S’hi inclou l’Azerbadjan, de reli-gió islàmica i més asiàtic, o Moldàvia, de llen-gua romanesa; el moldau hi és oficial desdel 1991, data de la independència. En aques-ta zona conviuen diverses minories nacio-nals i religioses i, per tant, diverses tradi-cions culinàries: ortodoxos russos, islàmics,rutens (Ucraïna), abkhazos, kurds, ossets, la-zes (Geòrgia, on formen una república autò-noma), àvars, àzeris (Azerbadjan), armenis(Armènia, Geòrgia) i altres.

Les cuines d’aquesta àmplia regió reflec-teixen elements d’Àsia i d’Europa, ja que estroben en una cruïlla d’intercanvis històrics;s’hi varen originar, fins i tot, cultius de tantaimportància com la vinya. Hi són importantstambé els cereals, com el blat o l’ordi, aixícom el fajol i altres, com la civada; sovint esfan farines barrejades, com veiem a Bielorússia(farina negra), Ucraïna (fajol i blat), etc. Sónmolt apreciats els llegums: mongetes, faves,llenties... Hi trobem patates, cols, pastanagues,remolatxes (d’un gran apreci, i consumides

de totes les maneres, especialment a Ucraï-na), raves, carbasses, cebes, alls, tomàquets,albergínies (d’origen grecoturc) raves picants,bolets –molt apreciats i presents en tota menade plats–, bou i vedella, porc (fins i tot enzones islàmiques), xai, aviram i caça. Per cui-nar s’utilitza greix, mantega i, cada cop més–com a Ucraïna–, oli de gira-sol. La fruita ésmolt apreciada i es menja fresca, seca, ensalmorra, etc., ja que guarneix diversos plats.Hi trobem prunes, cireres, peres, groselles,gerdons, pomes, síndries, melons...

Com a condiments hi trobem la ceba, l’all,el comí, el fonoll o anet, la matafaluga, la men-ta, el levístic, l’angèlica, la sajolida, el llorerel pebre vermell, el pebre negre, la canyella...

PLATS FAMOSOSUcraïna ha donat dos plats famosos a la cui-na internacional, el borsch (sopa de remolat-xa) i els varèniquis (pastissets o crestes farci-des, de probable origen turc). Comparteix tretsi productes comuns amb la cuina de Bieliorús-sia, Rússia i fins Polònia. Aquesta cuina, a més,ha rebuts influxos alemanys, hongaresos i finsi tot tàrtars i turcs, aquests presents una micaarreu. Per exemple, s’atribueix a un origenturc el fregit de verdures en oli (smagénie).

S’utiltizen molt els farcits i carns picades,així com els plats a base de massa de farina,farcits amb tota mena de productes:

A Bielorússia hi trobem elaboracions a base

de farina negra (fajol, civada, ordi, pèsols secs),com rasstchini o creps. Les patates són deconsum majoritari, així com les cols, remo-latxes i altres hortalisses esmentades mésamunt, així com bolets (fregits, guisats, en sal-morra, en vinagre, en pols...) i productes làc-tics, com la nata agra, recuit, sèrum, mante-ga que se sol afegir al borsch i a altres sopes(iuchka).

CREPS I PASTISSETSEn les cuines eslaves i caucàsiques s’hi pro-dueixen confluències diverses, tant les de lapròpia tradició eslava (creps, blinis russos,rasstchini bielorussos, varéniquis, chúliquis,lémisquis, korgis, galuxhakas, gretxhániqusi altres, incloent versions dolces com els ver-gunis o els stávbitsis), com les de tipus gre-cotruc (crestes i pastissets farcits), d’una ri-quesa sorprenent i amb tota mena de farcits–carn, peix, vedures, bolets, dolços–, per men-jar calents –molt abellidors, ben fregits i aca-bats de sortir de la paella o del forn– o freds,ja que tradicionalment constituïen una ma-nera de conservar els aliments. A diferènciade les empanades gallegues, sempre són enpeces individuals (com les panades mallor-quines, les formatjades menorquines, els co-cots o pastissets valencians...). La massa potser de farina de blat o de farines negres, avegades amb diverses barreges –blat i fajol(blinis i altres), civada, ordi, pèsols secs, etc...–.

Gastronomia


Les cuines d’aquesta àmplia regió, zona d’intercanvis històrics, contenen elements d’Europa i d’Àsia.

Heus aquí una de les receptes més fa-moses de la cuina eslava –bàsicamentucrainesa–, el borsch (o bortsch), que

seria com l’escudella i carn d’olla de diari,però que té l’originalitat del seu color por-pra per la presència de la remolatxa.

ElaboracióPoseu a bullir en una olla amb dos litres d’ai-gua els ossos i la carn de vedella, així comun tros de cansalada. A mitja cocció afegiu-hi les verdures (excepte la col) i les pata-tes senceres, però marcades amb una creu.Escumeu-ho i al cap d’una hora retireu elsossos i les verdures i, si voleu, coleu el brou.– Agafeu una paella amb una mica de can-salada picada i una mica de mantega o llardi feu-hi sofregir la remolatxa picada i ratlla-da. Afegiu-hi sucre i, si n’hi poseu, una micade tomàquet. També s’hi pot posar pasta-naga ratllada i ceba trinxada.– Torneu a posar el brou al foc –si convé,rectificant d’aigua–, afegiu-hi la col i feu-ho

coure un quart; uns 7 o 10 minuts abansde treure-ho del foc, afegiu-hi el sofregit ambla remolatxa (que ha de conservar el seu co-lor). Afegiu-hi, al gust, les espècies.– Ho podeu servir de dues maneres: com

una escudella barrejada, mesclant tots elsproductes a talls, o primer la sopa i desprésles carns i verdures.– Hi ha qui, a més, hi afegeix una picadaamb cansalada i all i, just al moment deservir-ho, una mica de smetana (nata agra).Si no en trobeu, podeu batre una mica deiogurt (o crema de llet) amb vinagre.

NotesHi ha tantes variants com cases d’aquestsubstanciós plat de diari, tant pel que faals ingredients com a certs processos d’ela-boració. Segons les disponibilitats o el gust,s’hi poden afegir osssos i carn de porc, ga-llina o pollastre, xai, oca o ànec, embotits,així com mongetes (cuites o repelades),naps, carbassa, porros, i, pel que fa a her-bes, api, fonoll o anet, pebre vermell...– Molt sovint la remolatxa no se sofregeix, ies tira ratllada al brou, sempre al final de lacocció. També pot incloure fruites agres,com pomes.

Ingredients

● 1/2 quilo de bouper bullir (que in-clogui ossos).● 1 tros de cansa-lada.● 1 remolatxagrossa.● 1/4 de col ver-da.● 4 patates.● 1 pastanaga.● 1 xirivia.● 2 cebes mitja-nes.

● 2 tomàquets pe-tits (opcional).● Llard o mante-ga.● Herbes al gust:llorer, julivert...● 1/2 cabeçad’alls.● Uns grans depebre negre, o béun bitxo o pebrede Caiena.● 1/2 iogurt.● 1 culleradeta devinagre.● 1 pols de sucre.

«Borsch»La recepta

JaumeFàbrega

D’Ucraïna a l’Azerbadjan

Gastronomia eslava. Sobre aquestes línies, un plat de «borsch», amb alguns delsingredients que s’usen per cuinar-lo. Al costat, de dreta a esquerra i de dalt a baix,«holubtsi» (farcellets de col farcits de carn de porc); «kovbasa» (salsitxes especia-des) amb xucrut; «mlyntsi» (pastissets de patata) i alguns licors ucraïnesos.

Un dels vessants relacionats amb elcol·leccionisme històric i artístic que témés atractiu és el de l’heràldica: escuts,

blasons, corones, senyeres i ensenyes de totamena han generat de sempre molt interès. Laciència de la heràldica va ser en el passat moltdestacada en l’ensenyament arreu del món oc-cidental, on el sistema de monarquies ha do-minat durant segles; molts cognoms, títols ipropietats es remunten a l’Edat Mitjana, aixícom toponímies i denominacions de llocs.

L’heràldica era força complexa donada la ricavarietat i subespècies d’honors, d’àmbits d’in-fluència i d’esdeveniments d’armes que apor-taren un continu vaivé de titularitats. Amb tot,hores d’ara no deixa de ser un motiu de cu-riositat, de romanticisme, i fins i tot d’estudiper part d’historiadors locals per tal d’esbrinarels antecedents dels cognoms i dels pobles.

Actualment no se’n fa gaire ostentació, tot ique romanen vigents moltes d’aquelles titula-ritats. Hi havia dignitats eclesiàstiques, civils imilitars, totes amb les seves insígnies i orna-ments; amb els seus pendons i títols; amb lesbanderes i estandarts; amb les divises i els es-cuts. Els motius que els il.lustraven eren va-riats i curiosos: figures naturals, artificials iquimèriques; d’animals, d’aus, de peixos i rèp-tils; d’astres i de meteors; d’arbres, plantes,flors i fruits; i d’elements fantàstics diversos.Tot un catàleg d’atributs i de vistosos orna-ments, que nobles, senyors, i fins i tot frares icavallers d’ordes religioses invariablement rei-vindicaven i que sempre rebien sota el poderde l’espasa en una mà i de la creu en l’altra.Evidentment, tota aquesta parafernàlia heràl-dica, en molts casos, tenia la seva part negati-va d’abús de poder i d’autoritat. Amb aquestscomportaments indecorosos per part de de-terminats senyors i prínceps de l’Església,l’heràldica esdevindria en certes èpoques cla-rament impopular. La mateixa societat assen-yalava com a homes vulgars i plebeus els no-bles que feien el ridícul amb l’ostentositat dellurs blasons i fou antològica aquella frase queels dedicà Voltaire: «Vous mettez la grandeurdans les blasons, je la veux dans le coeur».

Un dels capítols més atractius és el de les co-rones i els escuts. La corona ha estat de sem-pre el signe extern per excel·lència i l’atributd’emperadors, reis, prínceps, ducs, comtes imarquesos, senyors feudals, sultans, bisbes isants pares; com va dir un autor, «l’atribut depersonatges poderosos, opulents, omnipo-tents, quasi comniscients i temibles».

LES CORONES DELS DÉUSL’ús de la corona, com a atribut de glòria, d’ho-nor o simplement de triomf, es remunta atemps més llunyans. Ja els perses i els grecsles usaven per honorar els vencedors, confec-cionant-les amb branques i flors. Religiosa-ment, els déus tampoc no se n’escapaven i ca-dascun tenia les seves preferències: Júpiter,amb corona de roure; Apol·lo, de llorer; Ve-nus, de murtra; Dionís, de pàmpols de raïm,etc... Es coronava els vius i també els morts,d’aquí el costum d’ofrenar corones als difunts.Més endavant, les corones es farien de me-tall, d’or i de plata, especialment, i les re-brien no només els monarques i mandataris,sinó altra gent il·lustre, i els guanyadors delsjocs olímpics i d’altres festes. N’hi havia detota mena i els romans en farien algunes percatalogar socialment o d’acord amb la impor-tància de la proesa: la «castral», per a les ges-tes bèl.liques; la «cívica», de fulls de roure, perals herois en combat o que salvaven vides;la «mural», d’or, per als primers que escala-ven les muralles d’una ciutat assetjada; l’«ob-sidional», de fulles de trébol entrecreuades,la màxima distinció militar romana, per a quisalvava tot un exèrcit; la «clàssica», per als ma-rins; la «triomfal», per als grans comandants detropes. Per la seva banda, els emperadors escoronaven de diverses maneres, amb llorer,amb corones d’or, o amb l’anomenada ca-malancium, instaurada per Justinià.

Arribada l’Edat Mitjana, la moda de la coro-na es tornà aclaparadora i molt pocs eren els

poderosos que hi renunciaven; cadascunad’elles seria original, per nacions o per famí-lies reials. A les velles làmines litogràfiques decol.lecció s’hi poden veure les italianes, bi-zantines, franceses, anglonormandes, russes,

alemanyes, angle-ses, poloneses,nòrdiques; les his-pàniques de Caste-lla, Navarra i Ara-gó; i destacant perla seva mida i apa-ratositat, la tiarapapal, construïdaamb tres nivells i lacreueta al damuntde tot.

Així, tant les co-rones com els bla-sons, els escuts i al-tres signes externsde gran vistositat,eren el senyal d’i-dentificació i de lacategoria de llurs

portadors. El mateix Quixot, parlant a Sanchod’uns cavallers, es guiava només pels escuts iels blasons: «¡Aquel caballero que allí ves, delas armas jaldes, que trae por armas un leóncoronado…¡».

Col.leccionisme


L’heràldica

XavierRomero

Escuts, blasons, corones, senyeres i ensenyes de tota mena sónusats des de l’antiguitat i han generat sempre un notable interès.

www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

El progressiu envelliment de la poblacióha provocat, i provocarà encara més,un augment notable de patologies urolò-

giques com és el tumor prostàtic. De fet, elcàncer de pròstata serà una de les patolo-gies més freqüents en els pròxims deu anys.Un dels millors sistemes per prevenir aquesttipus de càncer és la informació –símpto-mes, mètodes de diagnòstic i possibilitats detractament– i la presa de consciència per partdel ciutadà de les necessàries revisions. La hi-perplàsia i el càncer de pròstata són moltfreqüents sobretot a partir dels 50 anys i lesconsultes periòdiques són l'única manera dedetectar el tumor quan està localitzable.

El càncer de pròstata, la hiperplàsia benig-na i la prostatitis són les patologies més fre-qüents relacionades amb aquest òrgan. Laprostatitis és la infecció i inflamació prostàti-ca més freqüent en l'home jove i no té caprelació amb les dues altres. Requereix un trac-tament farmacològic i el control professionalperiòdic per evitar que es pugui cronificar.

La hiperplàsia benigna s'inicia a partir dels40 anys. La pròstata creix progressivamentamb caràcter benigne. El resultat és que lauretra queda comprimida, cosa que dificultael pas de l'orina i provoca, per tant, altera-cions de micció. L'edat és un factor fonamental:afecta la meitat dels homes a partir dels 50anys i al 80% a partir dels 80. És la malaltiamés freqüent de la pròstata.

El càncer de pròstata és el tumor més fre-qüent als països occidentals. Actualment cons-titueix la segona causa de mort per neoplà-sia en l'home. A Espanya es diagnostiquencada any uns 8.000 nous casos i és freqüentque el tumor es detecti quan la malaltia en-cara es troba en les primeres fases. La majorpart de les vegades l'afectat té més de 60 anysi només en un de cada cent casos afecta ho-mes menors de 50 anys. Les mesures per acon-seguir la detecció primerenca del tumor sóndues: la determinació de l'antigen prostàticespecífic (PSA), amb una anàlisi de sang, i el

tacte rectal (examen digital de la pròstata através de l'anus). Un estudi de l'Associació Es-panyola contra el Càncer revela que encaraque un 70% dels homes amb edats entre 50i 80 anys manifestava haver experimentat símp-tomes propis de malaltia prostàtica, només unterç havia anat al metge.

DIAGNÒSTIC, CAUSES I TRACTAMENTLa detecció primerenca és fonamental si esté en compte l'elevada incidència d'aquest tu-mor i el fet que la seva curació passa pel seudiagnòstic en fases precoces, és a dir, quanencara està localitzat a la glàndula prostàti-ca. Des que es disposa d'eines útils per aldiagnòstic precoç d'aquest càncer, han cres-cut exponencialment els càncers diagnosti-cats, la majoria confinats a la glàndula. Hacrescut la incidència, han augmentat els trac-taments; però la taxa de mortalitat específicad'aquest tumor a penes s'ha modificat. Caltenir en compte que en les seves fases inicialsés un tumor asimptomàtic. Quan el pacientexperimenta símptomes, la malaltia ja s'ha dis-seminat impedint un tractament curatiu. Enmés del 10% dels casos ja hi ha metàstasi.

Ara per ara, el càncer de pròstata és la se-gona neoplàsia més freqüent en l'home. Ésel càncer urològic més freqüent i és la terce-ra causa de mort per càncer, després del depulmó i el del tracte digestiu. En tots els paï-sos es constata un augment del carcinomaprostàtic, a causa de diversos factors. El pri-mer, sens dubte, la major esperança de vida,ja que és «edat-dependent»; també se cita labase genètica, ja que es constata una incidènciafamiliar; l'estil de vida pot ser també correspon-sable, tant per l'alimentació –consum de grei-xos animals–, com per l’exposició a agentscancerígens. Com a factors desfavorables,els especialistes citen les begudes alcohòli-ques d'alta graduació; el cafè; el restrenyi-ment; les relacions sexuals inadequades (fre-qüència irregular, coitus interruptus); certs ali-ments (picants i espàrrecs) i tots els esports

la pràctica dels quals suposi petits traumatis-mes repetitius sobre els testicles (ciclisme, mo-tociclisme, equitació), ja que al seu darrere eslocalitza la glàndula. La primera mesura pre-ventiva seria la revisió periòdica anual. Quanel tumor està localitzat i la curació és, per tant,encara possible, els metges tenen dues op-cions terapèutiques: la radioteràpia i la ci-rurgia (prostatectomia radical). La intervencióquirúrgica permet extreure la glàndula prostà-tica i analitzar-la per determinar amb exacti-tud en quina etapa de creixement es trobael tumor. En el cas de la radioteràpia es potadministrar per via externa (convencional) oimplantant unes llavors radioactives dins dela pròstata (braquiteràpia). Hi ha altres mè-todes en fase d'investigació clínica com lescrioteràpies i els ultrasons. Quan ja hi ha metàs-tasi s'opta per altres alternatives a la cirurgiacom el tractament hormonal, que actua con-tra la producció d'andrògens.

Si els diagnòstics fossin primerencs, en lamajoria dels casos podria resoldre's el pro-blema sense cirurgia. Perquè si el càncer estàmolt localitzat es pot plantejar la braquiterà-pia, que es basa a fer arribar a la pròstata, através d'unes agulles, unes mínimes llavorsde iode radioactiu. S'aconsegueix, així, po-sar exactament a la zona danyada una radia-ció molt potent –impossible d'administrar desde fora– que radia les cèl·lules tumorals sen-se afectar els òrgans de l'entorn. L’implantes fa per via perineal, guiats per ecografia. Elsresultats són molt millors que els que s'obte-nen amb radiació externa, amb l'avantatgeque no té els efectes secundaris de la cirur-gia.

CONSELLSLa majoria de la gent creu que els proble-mes prostàtics són cosa de l'edat. I no ésaixí: són coses de la pròstata. Com que elssímptomes es van instaurant a poc a poc, esconsideren una cosa normal. El Dr. Baldo-mero Quintanilla, en el seu llibre sobre la pròs-tata, dóna una sèrie de normes útils:

– Tingui calma, encara que tardi algunssegons a començar la micció.

– Orini sempre que senti necessitat de fer-ho; no aguant mai la necessitat d'orinar.

– No faci exercicis forts o violents, ni mar-xes brusques o prolongades; eviti muntar acavall, en bicicleta, en moto o en vehicles tre-pidants.

– No s’estigui molt temps assegut en la ma-teixa posició, en butaques còmodes i que des-prenguin calor. Eviti, en la mesura del possi-ble, els viatges llargs sense parades o sensepoder-se aixecar.

– Eviti les espècies, menjars picants i forts,i els espàrrecs. No abusi de les begudes al-cohòliques ni carbòniques.

– No exposi el seu a temperatures baixessense protecció.

– És bo mantenir relacions sexuals com-pletes, amb regularitat, però sense excessos.

– No visqui pendent de la seva forma d'ori-nar o de la seva pròstata, encara que no sen’ha d’oblidar; l'ansietat o la tensió poden ori-ginar trastorns en la micció de tipus psicolò-gic.

Salut


RamónSánchezOcaña

Els experts asseguren que serà una de les patologies més freqüents en els pròxims deu anys.

El càncer de pròstata

MA

RTI

FE

RR

ER

assistència sanitària

AsisaLa solució que vostè busca

Delegació Girona: Passeig General Mendoza, 1 entl. (Pl. Catalunya) - 17002 GIRONATelèfon 972 20 77 58 - Fax 972 22 44 30 e-mail:[email protected] a Figueres: C/ Col·legi, núm. 5 baixos - FIGUERES

Pot estar segur.

EL NÚM. 1 ETS TU.

Fàbricad’il·lusions

La Passarel·la Gaudí Núvies ha mostrat vestitsclàssics i propostes innovadores en tall i color.

A.E.T.


Victorio&Lucchino:Guants llargs depell en blanc vell.

Joaquim VerdúSabata en to cava

amb cor de pedreria.

Victorio&Lucchino:Una espectacularpeineta de nacre.

Franc Sarabia:Detall d’un velamb puntes.

Francis Montesinos:Sobrefaldilla de flors

brodades.

1

2

3

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/ Pare Maria Claret, 14, 2on 2a - 17002 GIRONA

C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86 86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS

Tendencies


1Devota Lombaper a Rosa Clarà.Romanticisme bar-roc amb aire futu-rista en els teixits.2Manuel Mota pera Pronovias. Unacol·lecció sugge-rent i atrevida.3Franc Sarabia.Paraula d’honorcenyit al cos, ambcua i amb estola.4Valentino. Volum icombinacions endiferents tons deblanc. 5Francis Montesi-nos. Organdís ibrocats en colorblanc vell. 6Victorio & Luc-chino. Estil imperiamb brodats igasa de seda, totfet a mà.7 i 9Petro Valverde.Una aposta en co-lors forts i vestitssexys per a lescerimònies civils.8Rosa Clarà. Es-cots en pic, dra-pejats i inspiracióllencera en rosaempolsinat i beix. 10 i 12Siona García.Vestits coloristesque combinen te-les exquisidesamb brodats.11Javier Larrainzar.Cenyit al cos i bro-dats amb vels ori-ginals.

4 5

6

7 8 9

121110

Ens renovem!!

Banyadors des de 10 €

Parques des de 20 €

Bodys des de 6 € i moltes ofertes més !!Llençols des de 10 €

Sabates des de 6 €

Conjunts des de 20 €

Vestits des de 20 €10è ANIVERSARI

C/ Maluquer Salvador, 1917002 GIRONATel. 972 21 57 01www.lacaseta.com

Mobiliari i decoració infantilLlistes de naixementRoba fins a 3 anysBateigRegal

PREUS DE REGALPijames des de 10 €

Conjunts clínica des de 20 €

Quatre anys han passat des de la publi-cació de l'anterior treball de Garbage,«quatre anys de malson, que han aca-

bat amb un final feliç», i aquest final feliç esdiu Bleed like me, el nou treball del quartet.Quan la banda formada pels nord-americansButch Vig, Steve Marker i Duke Erikson, i lacantant escocesa Shirley Manson, publicavaBeautiful Garbage, el 2001, «tot van ser pro-blemes», explica Vig, el bateria. Beautiful Gar-bage va aparèixer el 4 de setembre de 2001i set dies més tard es produïen els atemptatscontra les Torres Bessones de Nova York; lagira que van fer al costat d’U2 no va ser «gensagradable», entre d'altres coses perquè a Vigli van diagnosticar una hepatitis A i va haverde ser substituït per dos bateries.

Però «no tot va ser dolent», reconeix Vig,que en aquests anys es va casar amb la quehavia estat la xeva xicota durant molt temps,i Marker i la seva dona van tenir el seu pri-mer fill; encara que d'altra banda, una fillad’Erikson es va separar, i Manson va perdrela veu i va haver de ser intervinguda quirúr-gicament. «Aquest va ser un greu problema–explica el bateria– perquè Shirley podiahaver-se quedat sense veu i va consultar di-versos especialistes, però ara està recupera-da de l'ensurt i la seva veu sona més potentque mai. Tot ha estat com un malson, però

amb un final feliç».També des de sempre

han estat constants elsrumors de dissolució dela banda, una cosa queVig creu que continuaràpasssant, perquè no do-nen la imatge de «grupunit, ja que som molt in-dependents». Tot i això,ja han passat deu anysdes que Shirley Mansones va ajuntar per pri-mera vegada amb Vig,Steve Marker i DukeErikson, i la banda vacomençar a ser cone-guda com «aquest grupformat per tres produc-tors i una noia»

Garbage (1995), elprimer àlbum, «va sor-gir en un moment en elqual no sabíem què fer,remesclàvem temes deDepeche Mode i aixòens va inspirar per cre-ar una banda que posésla tecnologia al serveide la música, comen-cem a escriure cançons,però necessitàvem unacantant, la trobem i for-mem el grup. Aquestdisc és un reflex de to-tes aquestes experièn-

cies, amb influències de l'electrònica i el hiphop, però sempre mostrant el nostre amorper les guitarres». El segon, Version 2.0 (1998),naixia després de dos anys de gira, ja se sen-tien «una banda» i treballaven «intensament al'estudi. És un bon disc de rock». BeautifulGarbage (2001) és un àlbum en el qual «cadacançó estava produïda com una entitat se-parada, era un disc eclèctic i experimental,amb molt R&B, pop, rock i altres sons».

I el dia que els membres de Garbage es vanreunir a Wisconsin per començar a treballaren el seu quart disc, van crear el primer tema,Right between the eyes, en només 30 minuts.«Això ens va fer pensar que la fase creativaseria fructífera i ràpida, però estàvem moltequivocats. Va ser tot lent i conflictiu», co-menta Vig. Però ara se senten «orgullosos» deldisc «més dur i més guitarrer del grup», queinclou aportacions de Matt Walker i el bai-xista Justin Meldel Johnson i, especialment,de Dave Grohl, antic bateria de Nirvana iara líder de Foo Fighters.

El títol del disc, Bleed like me, «fa referèn-cia a l'empatia que moltes vegades tenim al'hora de comprendre i compartir el que por-tem a dins amb altres persones» i resumeixel «contingut polític del disc, la repulsa a lainvasió de l'Iraq i reflecteix el nostre males-tar amb l'administració Bush».

Música


Garbage surt del

malsonDesprés de quatre anys de silenci, la banda reapareix amb el disc«Bleed like me», el seu treball «més dur i més guitarrer», i amb el

qual donen per superada una etapa plena de problemes.

Bandes sonores

Novetats

Hormigas en la bocaXavier Capellas/DiversosSony BMG

El nou film deMariano Barrosotranscorre a l’Ha-vana, poc abansque esclatés larevolució cubana.Aquest escenaritemporal justificala presència a labanda sonorad’alguns delsgrans músics cu-

bans de l’època, com Beny Moré, Chapottín ambMiguelito Cuní, Celeste Mendoza, Fernando Álva-rez amb Bebo Valdés, o les orquestres Riversi-de, Sensación o Cosmopolita. Completen el CDonze fragments del score original de Xavier Ca-pellas, un antic col·laborador de Ventura Pons quedarrerament ha treballat per a Manuel GutiérrezAragón. En la seva primera col·laboració amb Ma-riano Barroso, Xavier Capellas ha escrit una par-titura original que té dues parts ben diferenciades:n’hi ha una de més intimista i l’altra que ambien-ta les escenes de suspens, en la qual la sonoritatd’una trompeta accentua el costat més negre del’acció del film. Lluís Poch

Pare Jony: «Provocando...»

Joan EnricReverter, co-negut com aPare Jony,fon les sevesdues voca-cions, sacer-dotal i musi-cal, en el discProvocandola paz, ambel qual «aca-bo un somni iinicio el d'a-judar els al-tres», ja quetota la recap-tació es des-tinarà a la se-va fundació,que col·labo-ra amb Mans Unides. Provocando la paz és el nomdel seu primer disc, així com el de la fundació queha creat per eradicar la «delinqüència juvenil ogrups de maras a Centreamèrica», diu el sacerdot,que ha estat missioner, i és rector de tres parrò-quies a Tarragona i diu identificar-se amb Bob Mar-ley. La seva base musical és el rock, que barrejaamb elements de gregorià, hip hop o gospel.

Stereophonics: «Language...»Dos anys després del seu últim disc i després d'-haver fet una gira pels Estats Units amb David Bo-wie, Stereophonics, una de les bandes britàniquesmés destacades del panorama actual de rock, pu-bliquen Language. Sex. Violence. Other?, un àlbumque han fet «amb la mateixa il·lusió que el primer,segons Kelly Jones, compositor, cantant, guitarristai pianista. Stereophonics ha venut fins ara més deset milions de còpies dels seus cinc discos.

Refree: «La matrona»El grup barceloní de pop Refree, liderat per RaúlFernández, ha publicat el seu tercer disc, La ma-trona, en el qual aposta pel pop amb orquestra-cions i arranjaments i que inclou dotze peces, seten castellà i cinc en català. Refree va debutar ambQuitamiedos (2002), al qual va seguir Nones, ele-git un dels millors discos estatals de 2003. A La ma-trona hi col·laboren la cantant madrilenya Irene R.Tremblay (Aroah) i Jaume Sisa, entre d’altres.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Fijación oralVol.1 Shakira2 ▲ X&Y Cold-play3 ▲ Magia Rosa-na4 ▲ Il Divo Il Di-vo5 ▼ 10 años (Laleyenda de unartista) AntonioFlores

REGNE UNIT

1 = X&Y Cold-play2 ▲ In your ho-nor Foo Fifhters3 ▲ Back toBedlam JamesBlunt4 ▼ Don’t belie-ve the truth Oa-sis5 = ForeverFaithless - Thegreatest hitsFaithless

ESTATS UNITS

1 ▲ X&Y Cold-play 2 ▲ Monkey bu-siness BlackEyed Peas3 ▲ Get behindme Satan TheWhite Stripes4 ▲ Fijación oralVol. 1 Shakira5 ▼ The emanci-pation of MimiMariah Carey

TEXT: CARLOS DEL AMO

Silverado

Director: Lawrence Kasdan.Intèrprets: Kevin Kline, ScottGlenn, Danny Glover.Distribuïdora: Columbia.Durada: 127 minuts.Quan es compleixen vintanys de la seva estrena,apareix l’edició especial enDVD d’un entranyable wes-tern que en el seu momentprovava de reviure el gène-re. El disc inclou un nou do-

cumental presentat per Kevin Costner, quepràcticament va debutar amb aquest film. P. P.

Si yo fuera rico

Director: M. Munz, G. Bitton.Intèrprets: Jean-Pierre Dar-roussin, V. Bruni-Tedeschi. Distribuïdora: Filmax.Durada: 105 minuts.Un home a punt de divorci-ar-se de la seva dona gua-nya 10 milions d’euros a laloteria, però no vol repartir elpastís. Així, haurà de con-vèncer tothom que continuasent pobre. Una premissa

prometedora que els directors no saben aprofi-tar malgrat les esplèndides aportacions de totsels intèrprets. P. P.

Madhouse

Director: William Butler.Intèrprets: Joshua Leonard,Jordan Ladd.Distribuïdora: Filmax.Durada: 95 minuts.Una cinta de terror ambien-tada en un manicomi ques’alimenta de paranys narra-tius i unes seqüències goremés pujades de to del queés habitual. No inventa res,però es beneficia d’una cer-

ta consciència de classe i de les aparicions deNatasha Lyonne i Lance Henriksen. P. P.

Hi ha pel·lícules nord-americanes quesemblen néixer amb mala estrella. Pot-ser perquè el seu repartiment és un

verb mal conjugat o perquè les seves preten-sions s’allunyen del que s’entén per comer-cialitat, s’acaben convertint en títols maleïtsque inicien tard i malament la seva distri-bució internacional. Un cas recent és Terce-ra identidad, protagonitzada per Sharon Sto-ne i Rupert Everett, que ja fa temps que estroba editada en DVD a Anglaterra i als Es-tats Units. Tots aquests films comparteixenun altre característica: sempre s’estrenen enel pitjor moment possible, és a dir, a l’estiu.I per això és fàcil pronosticar el fracàs en sa-les espanyoles de Head in the clouds, unapel·lícula programada per al 30 de juliol queen el seu moment –fa un any– va ser venu-da com la propos-ta «amb morbo» dela temporada. Perquè? Doncs per-què sembla queles seves duespro tagonis tes ,Charlize Theron iPenélope Cruz(una autèntica es-pecialista, per cert, en això de ser verí pera la taquilla: cap film seu des de VanillaSky aconsegueix donar beneficis) compar-teixen unes fogoses escenes de llit.

Segurament no n’hi deu haver per tant,però el cas és que la crítica del seu país lava destacar com un melodrama més que dig-ne sobre el compromís dels artistes en tempsde guerra. El personatge principal del film,Gilda Massé, és una fotògrafa que es mouen els ambients més hedonistes de Gran Bre-tanya, França i Espanya durant la dècada dels30, quan el món es prepara per un nou con-

flicte bèl·lic. Gilda viu amb Guy i Mia, quesegueixen sense gaires preguntes el seu es-candalós ritme de vida. Però en esclatar laguerra, els seus amics (i alhora amants) de-cideixen prendre partit contra el feixisme iGilda es veurà atrapada entre dos mons apa-rentment oposats.

Una raresa com aquesta no podia sorgird’un cineasta qualsevol. El seu guionista i di-rector no és altre que el britànic John Dui-gan, que ja havia sorprès amb films tan pocconvencionals com Sirens, Molly o The Pa-role officer. A Head in the clouds recrea ambmolt rigor l’època en què se situa l’acció i,sobretot, no té manies a subratllar les lec-tures contemporànies de la història.

La pel·lícula no hauria vist mai la llum sen-se la implicació de Stuart Townsend (que in-

terpreta Guy) i Charlize Theron, també pa-rella en la vida real, que es van enamorardel guió de Duigan i van ser els seus prin-cipals valedors davant l’estudi. La jugada, la-mentablement, no els va sortir gaire rodona:la cinta no va recaptar ni 500.000 dòlars enla seva distribució als Estats Units –amb po-ques còpies, això sí–, lapidant les seves pos-sibilitats de saltar al mercat internacional.

Val més tard que mai, però en ple mesde juliol els espectadors estaran més preo-cupats per les aventures dels Quatre Fantàs-tics o dels protagonistes de La isla.

Una altra cinta

maleïdaEl melodrama «Head in the clouds», escrit i dirigit pel britànic

John Duigan, s’estrenarà el proper mes de juliol a les pantallesespanyoles, gairebé un any després de fracassar als Estats Units.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

Hotel RwandaDiversosCommotion Records/Rykko

L’irlandès TerryGeorge busca lacomplicitat de labanda sonora perprovocar en l’es-pectador un im-pacte emocionalmés gran. El ge-nocidi que va viu-re Rwanda a mit-jan anys 90 ja ésper si sola una

història terrorífica. El director va comptar amb trescompositors diferents per crear la música de lapel·lícula, a més d’incorporar-hi algunes cançons,com la que interpreta l’ex-Fugees Wyclef Jean.Afro Celt Sound System, grup format per músicsirlandesos i africans, i un dels màxims exponentsde l’anomenada world music, porta el pes de l’sco-re. Ha compost els temes d’arrel ètnica que hi haa la banda sonora. Rupert Gregson-Williams, for-mat com el seu germà gran a Media Ventures,combina sintetitzadors i cors per donar ritme ales escenes de més tensió. Finalment, el músic ita-lià Andrea Guerra es responsabilitza dels pas-satges més dramàtics del film. Lluís Poch

Molt més que amiguesCharlize Theron i Penélope Cruz interpreten

dues artistes de la provocació en una Europaque es prepara per a la Segona Guerra Mundial

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

El viatge cap al sud d’Amman, la capital del reg-ne Haixemita de Jordània –al qual vaig arribar,

en avió, des de Barcelona, el dia 14 del passatmes d’abril, després de cinc hores i mitja de vol–pot realitzar-se a través de l’anomenat «Camí delsReis», de tal manera que la primera ciutat a la quals’arriba és Madaba, «La ciutat dels mosaics», queté una antiguitat de més de 4.500 anys i és es-mentada repetides vegades a l’Antic Testament.

La principal atracció de Madaba, al meu parer,és l’església grega ortodoxa de Sant Jordi, que téun maravellós mapa-mosaic bizantí del segle VI,que mostra Jerusalem, Betlem i Jericó, a més delriu Jordà, el llac de Tiberiades i el mar Mort, mo-saic que té dos milions de tessel·les... Madaba estroba al sud d’Amman, i és la ciutat moabista deMedeba, citada a la Bíblia. Madaba té una de lesmés grans col·leccions de mosaics del món, algunsdels quals tenen més de 1.400 anys d’antiguitat,pertanyents la major part a les èpoques bizantinai omeia. Madaba va patir al voltant del segle X abansde Crist un destructiu assalt d’arameus i ammoni-tes, però va ser reconstruïda poc després.

És molt interessant el Museu Arqueològic i delFolclor, en el qual es veuen, a part d’Aragamen-tes de paviments d’edificis despareguts, elementsarquitectònics i peces d’orfebreria i ceràmica de lesèpoques romana i bizantina, a més de monedeshelenístiques, nabotees, romanes, bizantines i àrabs,així com segells assiris i escarabats egipcis.

Mereix també una visita la Catedral, a 200 me-tres de l’església de Sant Jordi, que conserva unpreciós paviment, datat de l’any 562, amb esce-nes de caça, de pastoreig, peixos i aus, en una com-posició geomètrica de gran efecte, així com l’es-glésia dels Sants Apòstols, erigida l’any 578, queposseeix un magnífic pis de mosaics, a causa d’un

tal Salamani.A continuació vam marxar, cap a l’oest, a un dels

llocs més emblemàtics de Jordània: el turó Nebo,indret on sembla ser que Moisès va morir i va serenterrat, si bé no se’n coneix el lloc exacte. Enaquest lloc, bellíssim, els primers cristians bizan-tins van construir una petita església, que despréss’ampliaria. Seixanta anys d’excavacions han fetaparèixer l’església-basílica i un gran conjunt d’edi-ficis monàstics. L’església-monument Moisès con-té un gran nombre dels més bells mosaics que johe vist mai i des de l’indret es divisa un preciós pa-norama, que va contemplar l’anterior Papa, JoanPau II, quan hi va pujar l’any 1991.

El turó Nebo, ubicat a uns deu quilòmetres deMadaba i a uns 800 metres d’alçada, permet abas-tar amb la mirada tota la Vall del Jordà fins al MarMort. A aquest turó Nebo, segons la Bíblia, va pu-jar Moisès per ordre de Jahvé, per divisar des delluny, abans de morir, la Terra Promesa, que nova arribar a trepitjar. Hi ha una creu al turó Nebo,anomenat també Jebel Siyagha, en arameu, que in-dica el llloc on es diu que va ser enterrat Moisès,sobre la tomba del qual es va erigir un monestir,les ruïnes del qual van ser tretes a la llum a partirde l’any 1933 pels Pares Franciscans de Terra San-ta i hi continuen les excavacions. A més dels ves-tigis d’una petita església, descrita ja el segle IV,s’hi troben també les restes d’un edifici religiósde l’època bizantina, que es remunta a momentsdiversos del segle VI, sobre el qual es va cons-truir una gran basílica, de tres naus, essent pre-ciosos els mosaics, inclosos els de la capella de laverge, del segle VII; en grec, Theotokos, és a dir,Mare de Déu, amb preciosos mosaics, que repre-senten escenes de caça i pastoreig. Encara em dural’impacte que em va causar el turó Nebo.

Les primeres passejades perla ciutat li van confirmar el

que havia pogut intuir quanl’avió s’aproximava a l’aeroport.Havia passat els últims anys enun lloc que creia gran i moltpoblat, però ara San Pedro lisemblava minúscul al costatd’aquell monstre fet de grata-cels. A més, la gent circulavapels carrers molt depressa. Elritme de vida era completamentdiferent! Tothom semblava quehavia de complir missions devital importància, quan la ma-joria potser només anaven atreballar o a comprar. De tot elque havia vist en la seva vida,res no es podia comparar ambaquella manera de fer. Si aque-lla gent continuava mantenintaquell ritme s’acabarien con-vertint en els amos de tot elmón.

Jaume Ramis Perich va néi-xer a Figueres l’any 1891. Delsseus anys d’infantesa se’n sa-ben molt poques coses. Es téconstància, però, que va seguirla carrera eclesiàstica i que esva convertir en missioner paül,després d’haver entrat a la Con-gregació de la Missió el 1909,quan tot just tenia divuit anys.

També se sap que Jaume Ra-mis Perich va ser un dels pro-motors de la revista catòlicaGermanor. Aquest religiós em-pordanès, el nom del qual escompta entre els dels funda-dors d’aquesta publicació, vaser una de les primeres perso-nes que va formar part de laredacció.

De la part que es tenen mésdetalls de la vida d’aquest mis-sioner paül, fill de la capital del’Alt Empordà, és dels seus úl-tims anys. El 1947, per exem-ple, els seus superiors el vanenviar a Hondures en qualitatde vicevisitador i de superiorde la casa que tenia la congre-gació a San Pedro Sula, la se-gona ciutat més important delpaís després de la capital, Te-gucigalpa. Dos anys més tard,Jaume Ramis Perich va ser no-menat el màxim responsabledels paüls que hi havia esta-blerts en aquest país de l’Amè-rica Central.

Des del seu càrrec, aquest fi-guerenc va promoure la cons-trucció d’una catedral a San Pe-dro Sula, que s’ha convertit enun dels edificis contemporanismés emblemàtics d’aquella ciu-tat.

El 1951 va deixar Honduresperò va continuar al continentamericà, tot i que en una ciu-tat que no tenia res a veureamb els llocs on havia viscutfins a aquell moment, perquèes va instal·lar a la comunitatque els paüls tenien a Filadèl-fia, una de les principals urbsde la costa est dels Estats Units.

Precisament va ser allà on vamorir Jaume Ramis Perich el1954, quan tenia seixanta-tresanys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Els turons bíblics (II)JaumeRamisPerich

XAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Josep Ma. [email protected]

El procés de fer-nos persones més completes,més humanes i més realitzades, és igualment

un procés, un camí cap a la llibertat, cap a la lli-bertat interior, psicològica, que és la més difícild’assolir i que és la que al capdavall fa possiblela llibertat exterior, social i política. Tot sovint hedefensat en els meus escrits el fet que és del totil·lusori pensar en una societat lliure, pacífica i pro-gressista sinó és una societat formada per perso-nes lliures i pacificades en el seu interior. La psi-cologia de l’ésser humà és complexa, perquè so-fisticades i elevades són les potencialitats queestà cridat a expressar en el seu devenir evolutiu.Tant l’antiga psicologia oriental, vinculada a for-mes espirituals i religioses com el budisme, l’hin-duisme, etc..., com la moderna psicologia occi-dental, ens han posat al descobert que la verita-ble realització i plenitud humanes passem per assolirun nivell elevat de llibertat interior, i que aquestaestà fortament condicionada per les nostres ex-periències infantils, per la forma com les hem in-terioritzat, i per l'habilitat per integrar de forma po-sitiva les experiències de la vida.

Des d’aquesta perspectiva voldria en aquesta oca-sió reflexionar sobre una de les maneres en quèsolem expressar el nostre grau de llibertat inte-rior i també els nostres condicionaments. Si ob-servem al nostre voltant, les persones amb lesque ens relacionem, i també si ens observem a no-saltres mateixos, veurem que la majoria de lesvegades ens limitem a reaccionar a impulsos querebem, impulsos externs provinents de la relacióamb altres persones, o impulsos interns provinentsdel nostre interior, de la nostra psique. Per exem-ple, una persona ens diu quelcom que consideremofensiu i automàticament ens sentim ferits, i ac-tuem de forma purament reactiva, bé amb agres-sivitat o potser quedant bloquejats i deixant-nosarrossegar pel ressentiment. O tal vegada estem in-tentant deixar de fumar i quan es presenta el monoens deixem arrossegar cap a un estat d’ansietat li-mitant-nos a reaccionar automàticament sense que,aparentment, tinguem cap altra sortida que una re-acció d’angoixa.

Però el cas és que quan ens limitem a reaccio-nar de forma automàtica davant d’un fet, d’una

situació, d’un estímul o d’una sensació, no somen absolut nosaltres mateixos, sinó que ens dei-xem posseir per l’estímul, quedem totalment alie-nats i ens allunyem de la nostra llibertat interior idel nostre ser real. El filòsof Krishnamurti té l’ha-bilitat de desemmascarar de forma magistral elsmecanismes psicològics que ens fan actuar deforma mecànica, inconscient, com robots, i ens ad-verteix que mentre no assolim la plena conscièn-cia no podrem ser veritablement lliures. Tots elsgrans savis han insistit en aquest punt. El budis-me parla de «despertar» d’aquesta mena de som-nolència en la que vivim, d’aquest «ser pensats» i«ser viscuts» pels estímuls externs i interns en comp-tes de pensar i actuar per nosaltres mateixos.

Actuar, en tant que oposat a reaccionar, vol dirl’acció que sorgeix lliure i espontània, però tam-bé reflexiva i equànime, quan estem situats en elnostre jo central i perquè això sigui possible hau-rem d’haver pres possessió de nosaltres matei-xos. Pot semblar sorprenent aquesta afirmació, peròla realitat és que moltes persones passen per lavida sense que s’hagi produït aquesta situació,no arriben a ser mai ells mateixos, no arriben aposseir-se mai, i en conseqüència les seves accionsestan dramàticament condicionades i distorsiona-des pel contingut conflictiu de la seva psique,per les compulsions de la seva ombra, i per tot elconjunt d’aspectes o subpersonalitats no integra-des que provoquen caos i falta d’harmonia, o sianúvols, xàfecs i tempestes que priven que el solinterior, el jo essencial, pugui il·luminar i fer fèr-tils els diferents aspectes que conformen la psique.

L’acció es l’instrument que ens permet fer realsels nostres somnis i els nostres desigs, que trans-forma la intangible energia mental en palpablerealitat material. Però perquè les nostres accionspuguin ser veritablement actes creatius que ensportin a la realització i a la plenitud personal calque siguin accions sorgides des de la llibertat in-terior, i des de la connexió amb el nostre jo cen-tral, accions alliberades i allunyades de la merareacció, de l’actuar mecànic, inconscient, sonàm-bul i confús, perquè, pot haver-hi plenitud, ale-gria, bellesa, amor i veritat en un actuar dominatper forces alienes al nostre jo real?

Actuar o reaccionarJOSEP M. LLAUGER

L’11 de setembre de l’any 2001 es va obrirla porta d’una presó per deixar sortir laClara. A fora l’esperava l’Adrià, el seu

pare, esquerp i sorrut. Aquella va ser la pri-mera escena d’El cor de la ciutat, la teleno-vel·la catalana que ha batut tots els rècordsimaginables. Aquesta setmana ha arribat alcapítol número mil... i sembla que encaraté corda per estona.

Quan es va estrenar, El cor... s’anunciavacom una sèrie «propera», lluny de les tra-mes d’intriga, assassinats i embolics rocam-bolescos de les anteriors sèries catalanes (comNissaga de poder, Secrets de família o Labe-rint d’ombres). Amb ella es reivindicava «elgènere de les sèries diàries i no les teleno-vel·les», i es va anunciar que es tractariende forma directa els conflictes de cada dia.I va començar així, però les trames impos-sibles també s’han anat colant en aquestaproducció ambientada al barceloní barri deSant Andreu. I és que mantenir l’audiènciadurant tant de temps necessita alguna emo-ció forta de tant en tant. Així, a El cor de laciutat hi ha hagut morts (naturals i provo-cades), naixements, casaments, infidelitats,sexe, violència domèstica, violacions, pros-titució, pallisses, incendis, malalties incura-bles, xafarderies, obres de teatre, reconci-liacions, canvis de sexe, odis, enveges... Milcapítols donen per a molt.

Segons un recompte facilitat per Televisióde Catalunya, a la sèrie hi ha hagut dotze ca-saments i un que està a punt de celebrar-se(el de la Mari i en Marcel... si res ni ningúno ho impedeix, és clar!), cinc adopcions(si es compta la de l’Estrella), dos avorta-ments, 27 morts, 12 separacions, quatre vio-lacions...

MORTS, CASAMENTS, INFIDELITATS...Entre les morts més sentides hi ha hagut lesde l’Adrià, la Teresa, la Laura i en Santi, enJordi, l’Alfons, en Huari, la Vicenta, en Ya-sir, en Pere i l’Albert. Però també cal teniren compte que a El cor de la ciutat hanmort tres animals: el peix de la Núria, a mansd’un xicot psicòpata; en Tito, el lloro de laRoser, i en Trasto, el gos de l’Adrià. I sem-bla que en el darrer capítol d’aquesta tem-porada (el 10 de juliol) hi haurà una altramort, força imprevista.

Entre els casaments més sonats cal recor-dar els de la Clara: primer amb en Quim idesprés amb en Dani –tots van acabar en se-paració–. També van acabar en separació elscasaments de la Lola i en Nelson, d’en Da-vid i la Laura, i d’en Ramon i la Mari. La Blan-ca i en Fede, de moment, aguanten, tot i quevan fer patir els espectadors: no es van ca-sar fins al tercer intent. El casament de laMontse i en Huari també va ser sonat, tot ique va acabar malament: ell va morir assas-sinat en un acte racista.

De relacions de parella sense passar peljutjat també n’hi ha hagut unes quantes deressenyables –moltes marcades per la infi-delitat–: la Montse i en Jordi, en Marcel i laNúria, en Víctor i l’Assun, la Cinta i en Pe-ris, en David i la Marta, en Jordi i la Ruth,en Roger i la Carme, en Rafa i la Isabeleta,la Teresa i l’Alfons, la Pilar i en Santiago, enManu i la K...

A la telenovel·la s’han fet servir més de57 decorats diferents fixos i incomptablesd’ocasionals, i per hi han passat uns 1.200actors (400 amb personatges que han tin-gut continuïtat). De fet, de la primera tem-porada queden poques cares: els relleus d’ac-tors i actrius han estat habituals en cada can-

vi de temporada. La sèrie també ha tingut di-ferents directors argumentals, que han dei-xat la seva empremta en els capítols: si LluísArcarazo va ressaltar l’aspecte emocional delspersonatges en la primera temporada, Ma-ría Jaén va optar per remarcar els temes d’ac-tualitat en la segona. Actualment, Manel Bo-nany i Josep Maria Benet i Jornet han optatper la intriga, una línia que s’ha vist repre-sentada sobretot en la trama del violador ique ha donat els seus fruits: el capítol espe-

cial del diumenge20 de març, en elqual es descobriaque en Tomàs erael culpable de lesviolacions va teniruna audiència mit-jana d’1.203.000espectadors i unaquota del 44,1%.

Però aquesta da-da no és un fet ex-cepcional: El corde la ciutat conti-nua essent un delsprogrames mésvistos a Catalunya:apareix habitual-ment entre els tresprimers del ràn-quing del dia i éslíder de la sevafranja horària. Finsara, aquesta cin-quena temporadaha obtingut unaaudiència mitjanade 711.000 espec-tadors, amb unaquota de pantallamitjana del 42,1%.

Ara, El cor de laciutat afronta elseu futur amb l’a-posta per un can-vi radical. Tot in-dica que la tem-porada vinent lasèrie es girarà comun mitjó i noméscontinuaran en elprojecte una dese-na dels protago-nistes actuals.

Canviarà la lo-calització seguint

en Peris i la Cinta, que iniciaran una novavida lluny del seu barri de sempre. Aquestcanvi ja s’havia fet a TV3: de Poble Nou vasorgir Rosa, una nova sèrie situada en unaltre indret (Manresa) i que comptava ambalguns dels actors i actrius de l’anterior.

Ara, però, la intenció és que no es tinguila sensació que la sèrie ha canviat. I conti-nuar endavant, a veure si és possible arri-bar al capítol 2.000, cap allà l’any 2010.

Televisió


Mil diesd’emocions La sèrie «El cor de la ciutat» de TV3 ha arribat al miler de capítolsi ja enfoca la propera temporada, amb canvis molt importants.

TEXT: A.E.T.

Julio

l 200

5

• Perfeccionament d’ortografia catalana i castellana

• Matemàtiques

• Aprenentatge de noves tècniques d’estudi

• Idiomes

• Reforç escolar i preparació per al curs 05-06

• Universitaris

• Majors de 25 anys

• Accés als cicles formatius

• Selectivitat

C/ Pare Coll, 9 entl. 2a A - 17005 GIRONA - Tel. 972 40 23 17

Apunta’ta classesd’estiu!

ACADÈMIAEsther ReverterACADÈMIAEsther Reverter

Vine i aprèn!

Dilluns 27 de juny22 DominicalDiumenge 26de juny de 2005

Els més vistos(del 15 al 21de juny)

Catalunya

Aquí no hay quienvivaDimecres 15 dejuny, Antena 3.948.000 especta-dors (36%).

El cor de la ciutatDilluns 20 de juny,TV3. 809.000 es-pectadors (43,6%).

7 VidasDiumenge 19 dejuny, Tele 5. 791.000espectadors(30,4%).

Sin rastro (primercapítol)Dijous 16 de juny,Antena 3. 755.000espectadors(27,9%).

VentdelplàDilluns 20 de juny,TV3. 745.000 es-pectadors (24,9%).

C.S.I. (primer capí-tol)Dilluns 20 de juny,Tele 5. 744.000 es-pectadors (24,8%).

Espanya

Aquí no hay quienvivaDimecres 15 dejuny, Antena 3.5.973.000 especta-dors (34,2%).

Los SerranoDimecres 15 dejuny, Tele 5.5.334.000 especta-dors (30,3%).

SpidermanDilluns 20 de juny,Antena 3. 4.531.000espectadors(28,6%).

La casa de tu vidaDijous 16 de juny,Tele 5. 4.502.000espectadors(32,5%).

Fórmula 1Diumenge 19 dejuny, Tele 5.4.313.000 especta-dors (39,5%).

Mira quién bailaDilluns 20 de juny,TVE-1. 4.144.000espectadors(25,2%).

14.25

21.45

K3Slam Dunk, la gran esmaixadaReemissió de l’anime japonès centrat en elmón del bàsquet i protagonitzat pel rebel Ha-namichi Sakuragi. Hanamichi ha sofert unasèrie de decepcions amoroses perquè nojuga a bàsquet, i acabarà apuntant-se al’equip de l’institut. Primer haurà d’aprendrea jugar, però aviat es convertirà en el líder del’equip.

Antena 3El fin de los díasUna barreja d’acció i satanisme, quasi deTerminator i El día de la bestia, que enfron-ta un expolicia amb problemes d’alcoholis-me amb el mateix Diable. Entretinguda, ambmoltes persecucions i explosions. Amb Ar-nold Schwarzenegger, Gabriel Byrne i Ro-bin Tunney.

TVE-1Mira quien bailaEls vuit famosos participants –Juncal Rive-ro, Ángel Garó, Lara Dibildos, Alonso Ca-parrós, Claudia Molina, Fernando Romay,Álex Casademunt i María del Monte– torna-ran a demostrar els seus progressos –o no–amb els balls de saló en el programa pre-sentat per Anne Igartiburu.

TV3VentdelplàLa Carme i la Mònica descobreixen la veri-table personalitat d’en Josep Monràs. Unamic de la joventut d’ell es presenta persorpresa i li proposa muntar un negoci. L’amicés l’Ernest, un antic xicot de la Carme. Ara,després de 27 anys, sospita que en Josepté alguna cosa a veure amb la situació enla qual es troba el seu vell amic. Mentrestant,la Teresa ha de portar en Biel al psicòleg iprepara el judici contra en Damià.

La 2El triunfo de Buffalo BillL’any 1860, Buffalo Bill i Will Bill Hickocksón requerits per participar en l’establimentdel Pony Express, la línia postal que creuaCalifòrnia. Un western absolutament con-vencional, protagonitzat per Charlton Hes-ton i Forrest Tucker.

TV3La banda del vellut negreA mitjan segle XIX, a Londres, una banda decinc membres s’ajunta per cometre el crimdel segle: robar les joies de la corona. Peròels enxampen i la justícia els envia exiliats aTasmània. Aprofiten una escala en el vai-xell per escapar-se, i allà comença una aven-tura que no haurien imaginat mai.

Dimarts 28 de juny

15.35

22.00

22.45

20.30

22.00

22.00

22.45

01.20

22.00

K3Planeta TerraEl cocodril del Nil és un dels veritables de-voradors d’homes del planeta. Actualmentse’ls pot trobar al llarg del Nil Victòria, a Ugan-da. La seva estratègia és esperar pacient-ment les preses i atacar-les amb rapidesa.Utilitzen aquesta tàctica per matar i devorarhomes, generalment habitants del camp quedepenen de l’aigua dels rius per viure.

33Tothom estima en RaymondEls sogres d’en Ray (Robert Culp i Katheri-ne Helmond), que són de classe alta, vé-nen de visita a casa seva. En Ray demanaals seus pares que siguin amables amb elsconsogres i que acceptin les seves diferèn-cies. Realment, els seus estils de vida notenen res a veure!

Tele 5Hospital CentralEn Javier i l’Esther viatgen en un helicòpterper portar un ronyó compatible per a una do-nació, però el pilot perd el control i s’esta-vellen al mig del no-res. Els professionals del’hospital viuen amb preocupació l’accident,especialment la Maca i la Laura, ja que notenen notícies de l’estat dels seus companys.Mentrestant, Mari Ángeles, l’exdona d’Aimé,ha d’anar a l’hospital: el seu company l’haapallissat i està perdent molta sang.

TV3Efecte mirallEl penúltim capítol és com un epíleg abansde la sorpresa final. Els personatges fan re-flexions sobre coses que per a ells tenen im-portància. Així, l’Ana diu que la seva il·lusióés tornar a caminar; mentre que en Sallyvol guanyar diners per fer una escola al seupaís. En Dani ajuda el nebot a perdre la pora la foscor, la Jasmina vol casar-se i tenir fillsi l’Alberto confessa que vol estar boig coml’Ally McBeal.

La 2Un verano con MónicaUna parella jove i apassionadament ena-morada decideix fugir a una illa de l’arxipè-lag suec per viure allà amb plena intensitatel seu amor durant tot l’estiu. Un dels primersfilms importants d’Ingmar Bergman, amb unaconsiderable sensualitat que va motivar unsquants talls per part de la censura en la ver-sió espanyola. Una pel·lícula abrupta i de-soladora, que no s’oblida fàcilment.

Dimecres 29 de juny

10.00

16.30

K3La vida secreta de la SabrinaLa Sabrina ha fet una poció perquè els ca-bells quedin pentinats a l’instant. La Cas-sandra no vol ser menys i també la faràservir. El que no saben és que si la utilitzenels mortals, es converteixen en homes-llop.Avui els toca rebre la Margaux i la Tiffany...

K3Viatges i aventuresLes tres illes situades més al sud de lesAntilles Holandes han estat marcades perl’època colonial holandesa i han adquiritun caràcter on es barregen les cultures eu-ropea, llatinoamericana i africana. A Aru-ba, la més petita, la influència holandesaés present en tots els aspectes. Bonaire ésla més tranquil·la de les tres, i Curaçao ésla més gran i la més rica.

TV3El guardiàEn Nick continua tenint problemes desprésde l’arribada de la fugitiva Mandy Gresler:apareix morta per una sobredosi. De nou,en Nick lluita per no anar a la presó i és elseu pare qui intenta evitar-ho. L’única ma-nera de salvar en Nick és provar que ell nova donar les drogues a la Mandy, però noserà gens fàcil aconseguir les proves.

Tele 5Los SerranoFructuoso –paper interpretat per José LuisLópez Vázquez– decideix fer una visita alseu fill Fiti. Tots esperen amb nervis l’arri-bada de l’home, al qual imaginen en unestat molt lamentable després de passarper una depressió per la mort de la sevadona i dues de les seves últimes nòvies.Però la sopresa és que ha refet la seva vidaamb Uta, una jove i atractiva alemanya, i vo-len tenir un fill. Santiago li diu a Fiti que Utanomés està amb Fructuoso per quedar-seamb els seus diners.

La 2El fin del romanceRemakedeVivir un gran amor, sobre la pas-sió que uneix un escriptor turmentat ambuna dona casada durant la II Guerra Mun-dial, a Londres. Encara que poden resca-tar-se de la novel·la original de Graham Gre-ene totes les tortures religioses i morals, lapel·lícula naufraga en mans d’una direccióincapaç de concretar i convèncer sobre elsconflictes interiors que aborda.

22.00

21.55

22.45

LA FUSTA I REVESTIMENTS SENSE MANTENIMENTCENTRAL: WERZALIT IBÈRICA. Plaça Major, 3 - 17184 SALITJA (Girona) - Tel. 972 47 31 19 - Fax 972 47 42 00DISTRIBUÏDOR EXCLUSIU DE GIRONA: TRADECAT INNOVA. C/ Caldes de Montbui, 110 - 17003 GIRONA - Tel. 872 08 15 50 - Fax 972 48 55 32 - [email protected] - www.tradecatinnova.com

DISTRIBUÏDOR EXCLUSIU DE GIRONA Tradecat Innova

Guia TV


Recomanem

Crema Mississippí

Divendres 13300.30 h.

L’any 1964, tresactivistes per ala integració ra-cial són assassi-nats en un pobletproper al Missis-sippí. Se sospitaque és obra degrups segrega-cionistes i l’FBIencarrega a dosagents que in-vestiguin els fets.Inspirat en uncas verídic –querecentment s’hareobert–, és unamena de thrillerde denúnciaamb una esplèn-dida interpreta-ció de WillemDafoe.

Any1989.PaísEstats Units.DirectorAlan Parker.IntèrpretsGene Hackman,Willem Dafoe,Frances McDor-mand, Brad Dou-rif.

Divendres 1 de juliol

07.55

15.45

22.00

22.10

02.30

K3Feliços per sempreEn aquest conte, a en Pinotxo també li creixel nas quan diu mentides, també acaba ala panxa d’una balena i també té el desigde convertir-se en un nen de veritat. Peròés un Pinotxo molt diferent, amb un aire afro-americà i amb un nom també diferent...

TV3El cor de la ciutatLa Carme se’n va a veure la Consol a casa.En Roger la sent i demana ajuda. En Brian ien Nelson posen en marxa el càtering. LaMari i en Marcel han de ser els primers clients.Però la Núria s’assabenta dels plans de ca-sament, i no li farà cap gràcia. L’Iris començaa sospitar d’en Nacho. I en Toni fa un es-forç i, malgrat la malatia, li demana a la Mí-riam que reactivi el cop.

Tele 5InfielRemakemés o menys lliure, argumentalmentparlant, del clàssic francès La mujer infiel,però que substitueix l’esperit crític i l’anàlisipsicològica del film original per un esteti-cisme gratuït i una ideologia conservadora.El reclam del trio de protagonistes –RichardGere, Diane Lane i Olivier Martínez– no arre-gla res.

TV3AeroportEl Celtic de Glasgow ha vingut a Barcelonaper jugar el partit de vuitens de final de laUEFA amb el Barça. Això significa que, quanacabi el partit, 3.500 aficionats de l’equip es-cocès marxaran cap a casa, per via aèria.Per això, a l’aeroport s’han aplicat una sèriede mesures de seguretat. El capítol tambémostra problemes amb l’embalatge d’unabicicleta i amb una escriptora que no arri-barà a temps a una conferència a BuenosAires.

La 2CariciasVariant (i ja són moltes) de la immortal La ron-de, en aquest cas partint d’una obra teatralde Sergi Belbel (també coguionista) quetranscorre a Barcelona. Constitueix un filmindubtablement arriscat i contracorrent, re-alment dur, encara que no del tot convincentper culpa d’alguns recursos estilístics mas-sa artificiosos.

Dijous 30 de juny

22.00

22.00

22.00

15.35K3El món secret dels jardinsEl capítol parla de la vida sexual de les plan-tes i mostra, gràcies a la càmera lenta, desde l’explosiva expulsió de pol·len dels pro-miscus pins fins a la castedat de la gencia-na, i quina és la relació entre els insectes iles plantes de jardí.

Tele 5Operación TriunfoEstrena de la nova edició del concurs, des-prés d’un any de descans i dels grans can-vis que ha experimentat: ha canviat de ca-dena, de presentador (Jesús Vázquez subs-titueix Carlos Lozano), l’edat dels participants(baixa fins als 16) i també canvia el premi fi-nal, que ja no és anar a Eurovisió, sinó unacarrera musical.

TVE-1PerdidosSembla que la cadena pública s’ho ha re-pensat i ha decidit donar un horari millor auna sèrie amb tant de prestigi com aques-ta: les crítiques l’han deixada com una de lesgrans propostes de la temporada, i en l’ho-rari anterior –diumenges a la tarda– pocagent en gaudia. Misteri, tensió i aventures escombinen en aquesta producció que se cen-tra en la vida d’un grup de supervivents d’unaccident aeri en una illa deserta i plena desecrets. Ara, però, haurà de competir ambla nova Operación Triunfo (Tele 5) i Sin ras-tro i 24 (Antena 3).

TV3La classe del BarçaCom diu algun dels seus companys, Ro-naldinho «és diferent». Dotze joves futbo-listes del planter van tenir l’oportunitat defer una classe amb el crack del Barça. L’ha-bilitat amb la pilota, els dríblings, la precisióen les faltes i la seva concentració en els pe-nals: tots els seus trucs a l’abast dels seusjoves admiradors. I Ronaldinho se sorprènde les habilitats dels seus joves seguidors.

33Coronel BlimpFilm prestigiós però irregular i amb greus pro-blemes de ritme. Centrat en l’amistat entredos homes al llarg dels anys, i construït mit-jançant flashbacks, denota algunes de lesprincipals virtuts del tàndem Powell/Press-burger (en especial, l’exuberància plàsticai el dibuix encertat de la sensualitat).

Dissabte 2 de juliol

10.25

16.00/ 21.00

03.00

19.00

14.45

TV3Princesa XahrazadLa sèrie narra les històries d’una jove prin-cesa que allibera un geni que estava tan-cat en una presó de vidre. Arran d’això, elgeni i la princesa es faran inseparables i viat-jaran per tot el planeta a la recerca d’aven-tures. Les històries que compartiran estaninspirades en contes i llegendes orientals onla fantasia i la màgia apareixen amb un trac-tament més modern i divertit.

33Rockface: rescat a la muntanyaUna sèrie de 14 episodis coproduïda per Co-lumbia Tristar Television i la BBC. L’accióse centra en les tasques de l’equip de res-cat de la muntanya de Glentannoch. La sè-rie es va filmar a Escòcia l’any 2001 i es basaen els serveis reals que ofereix el grup derescat de la muntanya de Lochaber: la ma-joria dels incidents que narra es basen enfets reals.

La 2Concierto Live 8Un gran nombre d’artistes famosos (Kea-ne, Madonna, Coldplay, U2, Paul McCart-ney, Robbie Williams, Elton John ,Will Smith,Maroon 5, Dido, Sting o Stevie Wonder) ac-tuaran en els Live 8 –concerts benèfics afavor dels nens d’Àfrica–, que començaranal Hyde Park de Londres. El seguiran els con-certs a la Torre Eiffel de París, la Porta deBrandenburg a Berlín, el Circus Maximus deRoma i el parc Benjamin Franklin de Filadèlfia.Una de les bandes més mítiques de la histò-ria de la música, els Pink Floyd (foto), podrientornar-se a reunir després de 20 anys en elconcert d’Edimburg.

TV3Caminant entre dinosauresLa BBC porta a la petita pantalla, amb els úl-tims avenços científics i d’animació per or-dinador, la vida dels dinosaures fa 155 mi-lions d’anys. La sèrie, d’una qualitat impres-sionant, recrea per primera vegada unecosistema similar al que deuria haver-hi ala Terra en aquella època.

La 2Sonrisas de una noche de veranoAl llarg d’una plàcida nit estiuenca, diver-ses parelles intercanvien els seus amors...Inesperada comèdia bergmaniana, que noestà entre els millors treballs del director toti que és un plaer veure-la. Es va estrenar tarda Espanya, i presentava en un paper se-cundari l’excel·lent Gunnar Björrnstrand, in-separable de la filmografia de l’autor.

00.20

DdeG, Girona-Què són les ones de xoc?Són uns impulsos acústics gene-rats pneumàticament, mitjançantuna ona balística accionada peraire comprimit. El tractament s’a-plica amb l’ajut d’un aparell quetransforma l’energia cinètica enmecànica.-Quins efectes produeixen al cosles ones de xoc?Estimulen el metabolisme en laregió del dolor, intensifiquen lacirculació sanguínia, bloquegenels estímuls dolorosos i activen lacapacitat de curació espontània.-Per a quin tipus de patologiesestà indicat aquest tractament?Per a tendinitis cròniques: tendi-nitis d’Aquil·les, epicondilitis(colze de tennista), supraespinós,rotulià...També està indicat per acalcificacions: esperocalcani,tendinosis calcària d’espatlla,fascitis plantar...Un altre apartatés el de dolors miofascials: con-tractures fibròtiques i punts ga-tell. Altres patologies en les qualstambé funciona el tractament sónentesitis, bursitis, periostitis,es-patlla dolorosa...-Quins són els avantatges d’a-quest tractament?Només cal fer entre 4 i 5 sessionsd’un quart d’hora cadascuna. Ésun tractament ràpid, segur i efi-caç per a moltes patologies crò-niques i pot arribar a estalviar lesinfiltracions i fins i tot l’operació.-Per què han escollit aquest in-novador tractament?

El principi actiu d’aquestes onesés completament diferent al dequalsevol teràpia física d’un cen-tre de rehabilitació. Les ones dexoc permeten tractar unes pato-

logies que costen molt de solu-cionar amb les teràpies conven-cionals. És una aposta de futurdel centre ja que volíem oferir no-ves teràpies als nostres pacients.

-Quins tractaments més féu a Fi-siomèdic Girona?Oferim serveis de fisioteràpia i os-teopatia en general. Fem tracta-ments de patologia traumàtica,

esportiva (vinculats al FC Girona),laboral, accidents de trànsit,postoperatori... Estem molt es-pecialitzats en tractar dolències iproblemes de l’esquena.

Les ones de xoc, una teràpia pioneraFisiomèdic Girona ofereix un innovador tractament ràpid, segur i eficaç per curar diverses patologies

Fisiomèdic Girona ésun centre de rehabi-litació que es vainaugurar fa dosanys. El centre, queestà dirigit per l’e-quip de fisioterapeu-tes i osteòpates for-mat per Eduard Ven-tura i Frederic Pijo-an, es caracteritzaper ser pioner en l’a-plicació de la teràpiaper ones de xoc. Elsdos especialistes ex-pliquen en què con-sisteix aquest tracta-ment i en quins ca-sos és adequat.

PUBLIREPORTATGE REHABILITACIÓ

FISIOTERAPEUTES I HOMEÒPATES. D’esquerra a dreta Frederic Pijoan i Eduard Ventura.MARC MARTÍ

RECEPCIÓ I SALA. Del centre gironí.MARC MARTÍ

SALA. Amb diversos aparells.MARC MARTÍ

C/ Barcelona, 47 - entresol A

Tel. 972 21 47 4117002 GIRONA

e/e: [email protected] TRACTAMENT DE L’ESPATLLA

TRACTAMENT DEL COLZE

APARELL D’ONES DE XOC ACÚSTIQUES

FISIOMÈDIC GIRONAFISIOTERÀPIA I OSTEOPATIA

ONES DE XOCTRACTAMENT PIONER A GIRONA

- Tendinitis cròniques, supraespinós, colze de tennista…)- Calcificacions (ex. esperó calcani, tendinitis calcàrea

de l’espatlla…)- Dolor miofascial (ex. contractures, punts gatell…)

PÀGINES 2, 3 i 4 de juny de 2005 minical...del seu famós «laboratori» o taller de cuina –que...

Documents

Transcript of PÀGINES 2, 3 i 4 de juny de 2005 minical...del seu famós «laboratori» o taller de cuina –que...