pissarra 148 pissarra 142 - STEI Intersindical 148web.pdf4 PISSARRA 148 / octubre-febrer 2016 L...

ÍNDEXPISSARRA

Revista periòdica d’informacióde l’ensenyament de les Illes Balears

EDITA:

Sindicat de Treballadores i Treballadors Intersindical de

les Illes Balears

Carrer Jaume Ferran, 5807004 Palma

Tel. 971 90 16 00Fax. 971 90 35 35

Pàg. Web: www.stei.catE-mail:

[email protected]@stei.cat

[email protected]@[email protected]

CONSELL DE DIRECCIÓI REDACCIÓ:

Francesc Xavier Alomar NovilaGabriel Caldentey Ramos

Maria Camps SintesFrancesc Cardona NattaM. Antònia Font Gelabert

Tomàs Martínez MiróJoana Tur Planells

COORDINACIÓ:Montserrat Nadal

S’agraeix la col·laboració de lesautores i dels autors dels

articles.

MAQUETACIÓ I COMPOSICIÓToni Martínez

Escola de Formació iMitjans Didàctics.C/ Marià Canals, 13

07005 PalmaTel. 971 91 00 60

PUBLICITAT:Jaume Ferran, 58

07004 PalmaTel. 971 90 16 00

DISSENY DE LA PORTADA:Toni Martínez

FOTOS:Francesc X. Alomar

Carles CabreraPere Polo

Ensenyants Solidaris STEI Intersindical

Internet

Els articles publicats en aquestarevista expressen unicament l’opinió de les seves autores i

dels seus autors.

Dipòsit Legal: PM 533/77ISSN: 1133-052X

45

6-910-1314-1617-1920-23

24

25-26

27-28

29-30

31-32

33-3435-3738-40

41-4344-46

47-52

53-5556-6061-63

EDITORIAL

L’ESCOLA QUE VOLEM: MODEL EDUCATIU I PRÀCTICA DOCENT

ESCOLA PÚBLICA: DIGNITAT I COMPROMÍSMONTSERRAT NADAL FULLANA

EL FRACÀS DE LA LLEI EDUCATIVA DE CATALUNYA (LEC)MONTSERRAT NADAL FULLANA

LLEI ANDALUSA D’EDUCACIÓMONTSERRAT NADAL FULLANA

FORMACIÓ DOCENT: MESTRES O TECNÒCRATESMONTSERRAT NADAL FULLANA

PER UN ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀM. ÀNTONIA FONT GELABERT

PER LA CONSTITUCIÓ D'UN CONSELL DE L'ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀM. ÀNTONIA FONT GELABERT

ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀ: CAPRICI O NECESSITATMONTSERRAT NADAL FULLANA

ENTRE LA PREMSA ESCRITA, LA DIGITAL I LES XARXES SOCIALSMONTSERRAT NADAL FULLANA

LA RÀDIO: MANS LLIURES, IMMEDIATESA I PROXIMITATMONTSERRAT NADAL FULLANA

LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DINS I FORA DE L’ESCOLAMONTSERRAT NADAL FULLANA

TELEVISIÓ I RECIPROCITAT: LA FORÇA DE LES IMATGESMONTSERRAT NADAL FULLANA

L'ESCOLA QUE VOLEMPLATAFORMA CRIDA

MARXA ESTATAL CONTRA LES VIOLÈNCIESMASCLISTESSANDRA SERRA TERUEL

IES RAMON LLULL, PER MOLTS D’ANYS!CARLES CABRERA VILLALONGA

“BACK TO THE FUTURE” LES LÍNIES TEMPORALS COM A RECURS DIDÀCTICFRANCESC X. ALOMAR NOVILA

VII CONFERÈNCIA LLATINOAMERICANA I DEL CARIB DE CIÈNCIES SOCIALSPERE POLO FERNÁNDEZ

GUATEMALA: DONA, VIOLÈNCIA I SOCIETATENSENYANTS SOLIDARIS

15 ANYS DEL FÒRUM SOCIAL MUNDIALPERE POLO FERNÁNDEZ

LLIBRES

4 PISSARRA 148 / octubre-febrer 2016

La Pissarra que teniu a les mans es fa ressò, entred’altres qüestions, de dues jornades que l’STEI vaorganitzar durant el primer trimestre d’aquest cursescolar. Per una banda, les jornades que, sota el tí-tol de “L’escola que volem”, varen tenir lloc al llarg

dels mesos d’octubre i de novembre; i de l’altra, les de “Espaide comunicació en català”, duites a terme els propassats dies19 i 20 de desembre. Escola i llengua catalana, dos pilars bà-sics dels nostres estatuts, dues senyes d’identitat essencialsdel nostre ADN, dos punts de referència centrals en la líniade feina de l’STEI Intersindical.

Les jornades sobre “L’escola que volem” varen ser un punt dereflexió, de debat i d’anàlisi pel que fa al model d’escola ques’imposa des de fa un bon grapat d’anys des de les òrbitesneoliberals: una educació de qualitat que ha deixat de serconsiderada un dret a l’abast de tothom per a convertir-seen un servei més, que pot caure en mans de les empreses pri-vades, que veuen en el món escolar i el seu entorn una novaoportunitat de fer negoci.

Les diferents persones que varen prendre part en les jorna-des d’educació, amb relats colpidors d’experiències tant del’estat espanyol com d’algun indret d’Amèrica Llatina, ensalertaren dels perills i dels greus efectes que comporta l’a-plicació de les polítiques neoliberals en l’àmbit educatiu: enel cas del nostre estat, amb la posada en marxa de la LOMCE;però també amb governs presidits pel Partit Socialista, a An-dalusia i a Catalunya que varen aprovar lleis que, malgrat serprogressistes, incorporaven disposicions d’inspiració neoli-beral que, en alguns aspectes, avançaven mesures que con-tenia la LOMCE.

En el cas de la Llei d’Educació de Catalunya, una de les mesu-res positives que conté el seu articulat és que ha estat unobstacle davant la imposició i els atacs que la LOMCE suposaen contra de la presència de la llengua catalana dins el siste-ma educatiu del Principat. Trobareu més informació sobreaquestes dues lleis d’educació, l’andalusa i la catalana, en lespàgines d’aquesta revista.

En el cas de les Illes Balears, el canvi produït a les darrereseleccions autonòmiques, amb el desallotjament del Partit Po-pular i les pràctiques despòtiques i autoritàries de José Ra-món Bauzá, ha suposat, entre d’altres qüestions, la signaturaper part de l’STEI de l’Acord marc per a la recuperació delsdrets socials i laborals del professorat de l’ensenyament pú-blic; un acord que posteriorment es va ratificar per majoria

a la Mesa Sectorial d’Educació. També a l’àmbit de l’ensenya-ment concertat, s’ha subscrit el document que els ha de per-metre la reactivació del seu Acord de l’any 2008.

Una altra de les qüestions molt present en l’entorn educatiu ésla necessitat d’establir un pacte per l’educació, tant a l’àmbitestatal com a l’autonòmic. Des de l’STEI sempre hem conside-rat que cal enfortir l’educació com un dret i no com un servei, ihem lluitat i seguirem lluitant en el rebuig de qualsevol pro-posta de pacte educatiu que ens imposi una agenda educativaamb principis neoliberals, encara que sigui de forma encoberta.És més aviat curiós observar com, des de posicions progressis-tes, s’incorporen idees neoconservadores o socioliberals dinsels plantejaments de l’acció política i els seus discursos.

Per la seva banda, les jornades dedicades al tema ”Espai decomunicació en català”, celebrades el mes de desembre,s’han emmarcat dins una sèrie d’accions que l’STEI, juntamentamb els seus sindicats de la resta dels Països Catalans i demanera conjunta amb la Plataforma Enllaçats, ha posat enmarxa per aconseguir uns mitjans de comunicació en catalài la reciprocitat de les emissions a tot el territori.

Durant el passat mes de setembre, els sindicats STEI, STEPV-iv i USTEC-STEs (IAC) varen preparar un manifest i el presen-taren a l’octubre. En ell exigien la reobertura de la Ràdio i laTelevisió valenciana i la reciprocitat de TV3 i d’IB3, sobretot sies tenia en compte que ara ens trobam en una conjuntura po-lítica nova i més favorable, quant a promoció de la llengua, desde fa molts anys. Més endavant, s’inicià la campanya “Per unespai de comunicació en català”, dins la Plataforma d’Enllaçatsper la Llengua, que comptà amb l’elaboració d’un nou manifesten què es demana aquest espai i la reciprocitat de les emis-sions de tots els canals de ràdio i televisió en la nostra llengua.

Per donar força a la campanya d’Enllaçats, l’STEI ha organitzataquestes jornades el mes de desembre a la Ciutat de Mallor-ca, ja que un element cabdal per a la normalització de la llen-gua i la cultura del nostre país passa per normalitzar elsmitjans de comunicació al nostre territori. Ha estat un espaide veritable comunicació, de posada en comú de moltes ini-ciatives i propostes, en què s’han pogut posar damunt la tau-la qüestions tan importants com quines han de ser les granslínies del model de ràdio, premsa i televisió que volem i ne-cessitam; o quina és la funció dels mitjans de comunicaciócom a constructors d’un marc de referències i les seves con-seqüències damunt el sistema educatiu.

Les conclusions a què arribàrem i els reptes que tenim perdavant són totalment engrescadors. El camí per a la plenanormalització de la nostra llengua, la catalana, resta nova-ment obert davant nostre; i l’STEI i la seva gent volem seguirfent passes fermes i decidides, sense excloure ningú, en laruta cap a la seva plenitud.

EDITORIAL

Amb motiu de lacelebració dels50 anys de lacreació de l’As-sociació Rosa

Sensat, l’STEI Intersindical haorganitzat les Jornades d’E-ducació, que s’han duit a ter-me durant el primertrimestre del curs 2015-2016.

Els objectius de les Jornadeshan estat els següents:

Analitzar les principals lí-nies ideològiques i pedagò-giques que ens poden dura millorar el sistema edu-catiu illenc.

Definir els principis bàsicsque garanteixin el dret al’educació en igualtat d’o-portunitats i fan possibleuna educació de qualitatper a tota la població esco-lar.

Debatre sobre els princi-pals eixos que conformenel sistema educatiu o sobreels criteris que ens ajuda-ran a establir les sevesprioritats.

Reflexionar i debatre, en-tre els experts en educaciói els docents, sobre els ob-jectius de les nostres pro-gramacions i la nostrapràctica docent.

Actualitzar els principis pe-dagògics i els mètodesd’ensenyament i d’apre-nentatge que guien elsprojectes educatius i curri-culars dels centres.

Intercanviar experiènciesde diferents pràctiqueseducatives que es duguin aterme als centres educatiusde les illes.

5PISSARRA 148 / octubre-febrer 2016

L’ESCOLA QUE VOLEM:MODEL EDUCATIU IPRÀCTICA DOCENT

Aquesta darreradècada no ha aju-dat a la construc-ció de l’escolapública que vo-

lem i que necessitam per aavançar cap a una societatmés justa. Enfangats en el cla-mor mediàtic de crisi finance-ra internacional, els missatgesnegatius se succeeixen senseaturar, en un intent orques-trat d’afeblir voluntats i rom-pre esperances. Elsproblemes semblen ser tantsi tan grans, que la impotènciai la por es fan amos de lesconsciències, costa molt situ-ar-se i nedar contra corrent.

Vivim temps convulsos i elscanvis polítics són d’impor-tància capital per a propiciarcanvis socials i modificar elsimaginaris col·lectius. Mal-grat tot no podem ni ens hemd’enganyar, sense participa-ció i implicació social, senseformació ciutadana, senseuna feina pedagògica cons-tant serà molt difícil canviarmentalitats. Tots nosaltres hosabem, perquè tots duimmolts d’anys fent feina i llui-tant per una escola públicade qualitat.

L’intens atac contra allò pú-blic al llarg de les darreres


ESCOLA PÚBLICA: DIGNITAT I COMPROMÍS

Montserrat Nadal, coordinador de Pissarra

dècades ha deixat profundespetjades en les ments i hadonat lloc a maneres de pen-sar i d’actuar que ens veimen la necessitat de qüestio-nar i combatre cada dia.

1. PER UNA EDUCACIÓ EMAN-CIPADORA

Com deia Ferrer i Guàrdia,pare de l’escola moderna i deles escoles laiques i raciona-listes que va ser afusellat el13 d’octubre de 1909 a Mont-juïch durant la Setmana Trà-gica de Barcelona:

“Els i les docents comprome-sos, renovadors, que creimque l’educació podria ser uninstrument d’alliberamentpersonal i col·lectiu, que de-sitjam que les escoles siguinespais de vida en els quals lademocràcia s’assagi i es prac-tiqui, nosaltres hem d’educarles persones per a transfor-mar el món, amb energia, ambpassió, amb ganes. Volempersones formades i lliures,gent en disposició d’aprendredurant tota la vida. Per això,d’entre totes les funcions queen major o menor mesura dua terme l’escola, socialització,preparació per al treball,transmissió de coneixementsi valors, la que més ens inte-ressa és la funció emancipa-dora de l’educació. Creim quel’educació ha de servir perquèla persona sigui conscient dela seva pròpia realitat perso-nal i social i adquireixi les ei-nes de sentiment, pensamenti acció que li permetin agafarles regnes de la seva vida iparticipar activament i res-ponsable en la societat queels ha tocat viure”.

En el context actual, d’atacbrutal a drets adquirits i dedesmantellament de serveispúblics, educar per a comba-tre la injustícia, per arebel·lar-se contra l’opressió,per a exigir drets i assumirdeures, és un objectiu priori-tari. Per això els objectius, els

fins d’una educació per a lajustícia social que propug-nam són la formació integralde la persona, és a dir l’ex-cel·lència per a totes les per-sones en funció de lespròpies capacitats i al serveidel seu benestar físic i men-tal, i no al servei de la compe-titivitat del mercat i elsbeneficis de les empreses.

2. A LES ESCOLES PÚBLIQUES

L’escola pública ha de serl’eix vertebrador del sistemaeducatiu

(Propietat, titularitat i gestiópúbliques)

Per la justícia, per la convi-vència, per la cohesió social.Per un model educatiu aliè albressol i al destí marcat pelferro dels diners:

L’existència de la privadaposa de manifest l’absènciad’un projecte global i demos-tra la manca de voluntat com-pensadora i igualadora de lescapes socials que controlenl’economia i el poder. Mentreaquestes persones dipositenla confiança d’una bona edu-cació per als seus fills en cen-tres d’elit amb tots els mitjanshumans i materials necessa-ris, es desentenen de la restade ciutadans que hauran depatir infraestructures defi-cients, planificacions nefas-tes, manca de professorat,retallades pressupostàries,etc.; i s’asseguren al mateixtemps la permanència en elpoder i el seu estatus econò-mic privilegiat.

La situació de la privada con-certada és encara més greu.Es finança amb fons públicsun ideari educatiu que no ésel de tota la societat, es con-tribueix a la sectarització is’afavoreix la intolerància. Amés, el seu funcionament noés democràtic, exigència bà-sica d’allò públic. La privadaconcertada condiciona la lliu-

re admissió de l’alumnat perdues raons: econòmiques iideològiques. Tot el món sapque a alguns centres privatsconcertats les famílies hande pagar per les activitats es-colars, cosa que marginad’entrada les classes mésdesfavorides. Per altra ban-da, les famílies que no parti-cipen de l’ideari tampoc nopoden accedir a aquestes.Aquest finançament ambfons públics de la privada vaen detriment de la xarxa pú-blica que veu com disminuei-xen els seus recursos,pressupost rere pressupost.

Cal mantenir viu el debat so-bre el valor ètic de l’escolapública i omplir-lo de contin-gut teòric i pràctic:

L’escola pública és inclusiva:gràcies al plantejament explí-cit de que totes les personeshi tenen un lloc, ja que allà espermet i es fa possible eldesenvolupament de totesles seves potencialitats coma éssers humans. L’escola pú-blica treballa per la igualtat,

no és segregadora ni ex-cloent. Es declara en lluitapermanent contra la injustí-cia i la desigualtat, combatl’abandonament i el “fracàsescolar” i fa feina en i amb ladiversitat, a la qual consideraun valor. Per això és multicul-tural i educa en valors univer-sals.

L’escola públicaés pluralideològicamenti cultural, unespai laic iaconfessional

L’escola pública és gratuïta:perquè l’escola pública siguila de tots i totes ha de sercompletament gratuïta. Hipot assistir qualsevol perso-na amb independència de laclasse social a què pertanyi.Els recursos econòmics pú-blics han de ser per a l’escolapública.


L’escola pública és democrà-tica. La seva titularitat, laseva gestió i tots els criterisque organitzen els objectius iles activitats han de ser pú-blics, amb autonomia peda-gògica i de gestió. Lademocràcia a l’escola és untret inherent al seu propiconcepte. Públic és allò detots i totes, allò que posseïmcom a societat, allò que la vo-luntat col·lectiva decideixque ha de ser organitzat igestionat col·lectivament,amb participació, amb impli-cació i amb responsabilitat.

L’escola pública és pluralideològicament i cultural, unespai laic i aconfessional. Enella hi són presents les dife-rents cultures que conviuenen la societat. És laica, compertoca a un estat aconfes-sional, no practica l’adoctri-nament i garanteix lallibertat d’expressió. El seuprojecte educatiu propugnavalors universals com la justí-cia social, la solidaritat, elrespecte a la diversitat ideo-lògica, cultural i lingüística, elpacifisme, l’ecologia, la co-educació o la racionalitat.

L’escola pública és investiga-dora i crítica: promou que elsalumnes i el professorat siguinels constructors dels seus co-neixements i de la seva cultu-ra. Fomenta l’esperit crític i elpensament divergent. L’escolapública que defensen els Movi-ments de Renovació Pedagògi-ca és hereva de moltespràctiques impulsades per lespedagogies crítiques i trans-formadores que, amb els seuserrors i encerts, són responsa-bles de les millors aportacionsque s’han fet a l’educació.

L’escola pública necessita uncurrículum alternatiu. Elsdrets humans han d’estar a labase d’un currículum per a laigualtat. Educar per a la justí-cia social implica combatreels dissenys curriculars mo-derns orientats a la selecciódels millors i a l’obtenció demà d’obra flexible, barata ifàcilment manipulable, senseformació, ni criteri. A l’escolano es poden tractar valorssense qüestionar l’ordre so-cial vigent, sense denunciarels abusos d’un capitalismedevastador i salvatge.

L’escola pública té una volun-tat de millora, de renovació-constant. Per això ésessencial la formació perma-nent del professorat i de lesfamílies, per separat i de ma-nera conjunta.

L’escola pública du a termeprocessos d’avaluació eman-cipadora. Promou l’avaluacióinterna com a eina de refle-xió i d’anàlisi que permeti mi-llorar la pràctica educativa iaccepta l’avaluació externacom un procés de comunica-ció per al canvi i la milloraeducativa, amb l’establimenten tot moment de mesurescompensadores i no puniti-ves, tampoc classificadores,ni sancionadores.

L’escola pública està oberta al’entorn i el considera matè-ria d’estudi i d’aprenentatge.Pretén educar en la vida i pera la vida, per això s’obri, surti es compromet amb la reali-tat, mentre interacciona ambella. La vida ha d’entrar a l’es-cola i aquesta ha

deser

conscient de que l’acció edu-cativa només serà transfor-madora si surt, si travessa lesparets i els murs de l’escola ité qualque incidència en lavida quotidiana del barri, po-ble o ciutat en què l’escolaestà immersa.

L’escola pública aspira a seruna baula d’un sistema edu-catiu de tronc únic, amb uncos únic de docents, que afa-voreixi la seva cohesió peda-gògica. La coordinació icol·laboració entre les dife-rents etapes educatives: in-fantil, primària, secundària,batxillerat i universitats ésuna necessitat urgent. L’es-tratificació dels docents im-possibilita la reflexióconjunta sobre el fet educa-tiu i suposa una pèrdua de vi-sió de la globalitat educativai dels fins i fonaments de l’e-ducació, i dels conjunts d’ele-ments que hi intervenen.

L’escola pública manté unaactitud de rebel·lia davant lesinjustícies i de reivindicaciópermanent

de les millores que li perme-tin garantir un ensenyamentde qualitat. Fa conscients elprofessorat, l’alumnat i lesfamílies de quin són els seusdrets i deures i els ensenyaa defensar-los i a fer-lospossibles.

3. EN LLUITA PERMANENTCONTRA LA DESIGUALTAT

És bàsic aclarir conceptes,combatre el discurs neolibe-ral que ha colonitzat lesments de la ciutadania. Vo-lem l’”excel·lència” per a unspocs o el millor per a la majo-ria? Creim en la pobresa de launiformitat o en la riquesa dela diferència? Cercam la jus-tícia social o l’enriquimentd’uns pocs a costa de la feinade la resta?

Hem d’informar i formar mol-ta gent en allò que nosaltresja sabem, d’allò en què creim:

* La diversitat és quelcom in-herent a la vida. Totes lespersones som diferents, te-nim distints ritmes, capaci-tats, motivacions, valors...necessitam diferents estilsd’ensenyament-aprenentat-ge. Per tant:



* La diversitat és consubs-tancial a la pràctica docent i,per tant, els grups homoge-nis no existeixen.

* Cada un dels nostres alum-nes pot progressar si rep unaatenció adequada.

* L’aprenentatge és bàsica-ment un resultat de la inter-acció social. Depèn, en granmesura, de les relacions inter-personals i del clima afectiu.Per això és molt important elplantejament i el seguimentdels aspectes no només aca-dèmics, sino també pers0nals,relacionals i afectius.

* No hi pot haver aprenentatgesi allò que s’ha d’aprendre estàmolt lluny del que se sap omassa a prop.

Cal saber el punt de partida decada persona i mesurar elsseus progressos.

* La desigualtat és una injus-tícia social

Vivim en una societat profun-dament injusta, que generadesigualtats de partida quel’escola per si mateixa difícil-ment pot compensar. És un fetque el sistema educatiu re-produeix el model segrega-dor i excloent de la societat enquè s’inscriu. A l’escola hi arri-ben els infants i joves, tots di-versos i alguns desiguals.

A les nostresaules hi ha unadiversitatcultural que caltenir en compte

L’escola ha de tenir una curaespecial de no convertir lesdiferències en limitacionsque, a la llarga, es tradueixenen un increment de les desi-gualtats. Cal establir meca-

nismes de col·laboració ambles famílies i amb altres insti-tucions i professionals per aaconseguir que cada nin icada nina desenvolupi al mà-xim les seves potencialitats.

Per això és important:

És necessari tenir presenttambé que a les nostres auleshi ha una diversitat culturalque cal tenir en compte si novolem reproduir desigualtats.Desigualtat cultural, no referi-da solament a grups d’altrespaïsos o minories ètniques,sinó a diferents maneres d’en-tendre la realitat. La tasca del’educació no és només reflec-tir les diverses condicions delsque hi estan implicats, sinóposar-les en perspectiva.

4. AMB PRÀCTIQUES DE FUN-CIONAMENT DEMOCRÀTIC

Fer de la feina un espai devida. O ens sentim peons as-salariats en la ruleta de la re-producció demolidora d’unsistema escolar al servei d’u-na societat competitiva, capi-talista, neoliberal, injusta; oens sentim persones com-promeses en estratègies devida que comporten espaisd’aprenentatge comuns ambels nostres alumnes, compa-nys i companyes, famílies.

El compromís dels mestressuposa que aquests s’impli-quin en tots els aspectes dela vida a l’escola i no només ales seves aules, i que facinpossible sempre la col·labo-ració de les famílies. Expe-riències d’equips directiuscol·legiats, rotatoris, projec-tes de formació en centres,amb comissions de feina in-tegrades per professorat ifamílies, participació rotativaen consells escolars, etc., sónalgunes iniciatives que duena terme els centres.

La implicació de les famíliesha d’anar més enllà de l’inte-rès pel seu fill o filla, i s’ha

d’estendre a tots els aspec-tes de la vida del centre. Lesentrevistes personals i les re-unions col·lectives són el pri-mer esgraó que permetrà lacol·laboració en el fet educa-tiu. Així mateix la cooperacióen tallers i altres activitatsd’aula és del tot enriquidora.

Les escoles no tenen sentit sino és perquè l’alumnat apren-gui a ser i a estar amb veu enla societat que li ha tocat viu-re. Els centres han de generarestratègies que eduquin enl’autonomia, la responsabilitati la llibertat. I això només éspossible si els deixam opinar,si els donam veu, si els perme-tem decidir, encara que s’e-quivoquin, mentre feimpossible altres lectures queels permetin créixer intel·lec-tualment i moral.

5. AMB UN CURRÍCULUM AL-TERNATIU

Cal que construim un currícu-lum democràtic per a tothom,sotmès a control públic, un cur-rículum comú, obert i flexible,basat en l’èxit i no en el fracàs,en la cooperació i no en la com-petitivitat, coherent i útil, siste-màtic i reflexiu, ètic i inclusiu,pràctic i realitzable. Un currícu-lum al servei de la transforma-ció social que connecti la culturaacadèmica amb la vida real.

Siguem valents, transfor-mem també els espais itemps escolars per a abordarel currículum d’una maneramés engrescadora i més ra-cional, amb metodologies ac-tives en les quals l’alumnatsigui el protagonista real delfet educatiu i que permetin lautilització de materials curri-culars diversos amb un apro-fitament òptim.

I siguem encara més valentsamb el foment de la partici-pació de tota la comunitateducativa en el disseny d’a-quest nou currículum, amb lapromoció d’activitats d’inves-tigació i d’acció.

6. LA REIVINDICACIÓ COM ACONSTANT EDUCATIVA

La protesta és dignitat, res-ponsabilitat i compromís. Laprotesta és imprescindible,centre per centre, i totsjunts. Cada reivindicació,cada protesta és un acteeducatiu múltiple. En ellaprenem a prendre deci-sions col·lectives, a compro-metre’ns individualment icol·lectiva, a adquirir cons-ciència del que ara és i delque podria arribar a ser,dels nostres drets i delsnostres deures, de les nos-tres potencialitats i de lesnostres limitacions.. n


Rosa Cañadell co-mençà la seva in-tervenció fentreferència al títolde les Jornades so-

bre “L’escola que volem”, i co-mentà que a Catalunya el quees dóna és un clar atac contrael tipus d’escola que volem. Di-

gué que a tot arreu es viu uncanvi de paradigma, amb elque suposa la irrupció del neo-liberalisme en l’educació. Avuien dia es produeix un oblit im-portant a l’hora de considerarla importància de l’educació enel futur de la societat, i de quetot canvi implica el paper de

l’educació, ja que aquesta és laprincipal transmissora dels va-lors i de les idees.

El neoliberalisme vol un canvide paradigma en la concepciói la raó de ser de l’escola: el

El fracàs de la LleiEducativa de Catalunya (LEC) i laILP d'Educació com aproposta alternativa



que abans era un dret per a laformació global de les perso-nes, perquè esdevinguessinciutadans, en una escola ente-sa com una eina per a anivellarles desigualtats social, desd’un punt de vista públic, laic igratuït, ara passa a ser un ele-ment al servei del capital, talcom es recull al Tractat de Lis-boa. El nou paradigma conso-lida les desigualtats, laprecarització laboral i fa de l’e-ducació un producte més pera la seva mercantilització.

La ponent desglossà algunsdels punts més lesius de laproposta neoliberal aplicadaa l’àmbit de l’escola pública,d’entre els quals en desta-cam els següents:

* La possibilitat de fer negociamb l’educació. Un cop exhau-rides les opcions per a seguirfent negoci amb el totxo i elsector immobilari, la formacióés d’un dels àmbits que potmoure més doblers, i els inver-sors han vist en l’educació nousnínxols amb els quals poderenriquir-se. El que cal és priva-titzar al màxim el sistema edu-catiu, amb l’ampliació delsconcerts i el tancament, si s’es-cau, d’aules públiques; la cessióde sòl públic a empreses priva-des; l’externalització de serveiso l’augment indiscriminat deles taxes universitàries.

* Una educació al servei del’empresa, que transmeti elsseus continguts i, també, elsseus valors. Això explica ladesaparició en els plans d’es-tudis de la formació de la fi-losofia, la manca d’un esperitcrític, el menyspreu de lesàrees musicals i de la dansa;en un paraula, deixar de serpersones creatives. Peraquest motiu, amb les noveslleis educatives, el que es fo-menta ja des de l’ensenya-ment bàsic ésl’empreneduria: que la gentes busqui la vida pel seucompte, d’una manera autò-noma i totalment individua-lista. El valor suprem, ara, ésel de la competitivitat, perdamunt de tot.

Els valors finan-cers dels bancsi de les caixeshan entrat en eldisseny delsnostrescurrículums

Per aquest motiu, veim comels valors financers delsbancs i de les caixes han en-trat en el disseny dels nos-tres currículums, o com ha

desaparegutl’assignatura d’E-ducació per a laCiutadania mentrela matèria de Religió ca-tòlica ha assolit el caràc-ter d’avaluable dins el plad’estudis dels nostres es-colars. La recerca del’excel·lència com aobjectiu final és unaltre dels mantresque sentim ambmés freqüència, ique els recursoshan d’anar destinatsals millors, a aquellsque tenen un millorrendiment.

* La domesticació delscentres i del professorat.Aquest és un altre dels ei-xos bàsics de les noveslleis educatives, tantde la LEC com de laLOMCE.Dins elnou para-digma calcanviar lagestió dels centres escolarsperquè deixin de ser demo-cràtics i on cada cop hi puguihaver menys participació.L’estratègia a seguir és clara:cal que les escoles funcionincom una empresa privada, ique els docents siguin pre-miats amb incentius en funciódels seus resultats.

S’introdueix, així, dins el móneducatiu el concepte de ren-dibilitat. I per a poder assolir-la caldrà disposar d’equipsdirectius professionalitzats,seleccionar el professorat almarge de les oposicions o delconcurs de mèrits, fer servircom a criteri de tria l’arbitra-rietat, fomentar la competiti-


vitat entre els mateixos do-cents del centre. Tot això po-drà tirar endavant amb méscontrol i amb molta menysparticipació dels ensenyants,per exemple, en els claustres,en els quals cada cop hi hamenys discussió i debat.

En resum, menys democràcia,un fet que suposa un empobri-ment de l’educació, la pèrduade la riquesa de la diversitatdel professorat, una majorprecarietat laboral, sobretotdel professorat interí i substi-tut. Tot a imitació de la realitatdels centres privats.

* La pràctica d’una avaluacióexterna. Aquest fet suposauna pèrdua de valor de la tas-ca dels docents, a més decomportar l’establiment derànquings de centres, d’alum-nes i de mestres. Cañadell es-mentà el cas dels països enquè s’havien aplicat aquestesavaluacions i comentà que “elque s’acaba fent a l’escola ésensenyar a aprovar i a superarles proves de diagnòstic, no apensar”. Tant la LEC com laLOMCE estan pensades i con-cebudes segons els paràme-tres de l’establiment delsrànquings de l’OCDE i del seuInforme PISA.

Les recomanacions que vafer el Banc Mundial l’any2000 són el nou catecismeneoliberal, amb el seu decà-

leg indiscutible, que la UnióEuropea ha fet seu i que l’a-plica a tot arreu. Tot aquestdesplegament s’ha concretaten lleis com la LEC i la LOMCEque han consagrat, a més,tota una política de retalla-des i de minva de qualitatdels serveis públics, que arasón el nou enemic a batre.

La Llei d’Educació de Catalu-nya, la LEC, precedent de laLOMCE, la llei neoliberal delPrincipat, va obrir sobretotdues portes: per una banda,pel fet de beneir i de consoli-dar la doble xarxa de centreseducatius, els públics i elsconcertats, que no són iguals.I per l’altra, la introducció iposada en marxa de decretsque asseguraven una gestiócada cop menys democràticaen els centre públics, com sifossin de caire privat. Contraaquesta llei, la LEC, es varenfer un total de sis vagues ge-nerals a Catalunya, a més demoltes concentracions i al-tres actes de protesta.

La LOMCE va anar una micamés enllà de la LEC, va ser elpuntal que la va consolidar,amb la introducció de mesu-res com les revàlides, la reli-gió com a matèria avaluableo l’atac a les competènciesautonòmiques. Tant l’unacom l’altra dins un context defortes retallades, que han pa-tit d’una manera més acusa-

da els sectors més desfavo-rits, amb l’eliminació delsprogrames i el professoratde reforç, d’atenció a la di-versitat, amb el que això su-posa d’augment de lesdesigualtats.

Les recomana-cions que va ferel Banc Mundiall'any 2000 sónel nou catecis-me neoliberal

Davant tots aquests fets,neix la ILP d’Educació

La Iniciativa Legislativa Popu-lar (ILP) es fonamenta en eldret de la ciutadania a parti-cipar del sistema democràtica través de la seva interven-ció en l’àmbit legislatiu. Per-met als ciutadans plantejar alParlament qüestions que sónde gran interès per a un sec-tor de la població i pot obli-gar a realitzar una votaciópública sobre una propostade llei, esmena constitucionalo reforma legislativa.

Al Principat de Catalunya, pera presentar una proposicióde llei a la Mesa del Parla-ment calen, com a mínim,50.000 signatures.

Fa un temps des de l’Assem-blea Groga es va llençar laproposta de plantejar una lleidel sistema educatiu de Cata-lunya que ajudàs a revertir lesretallades i privatitzacions del’educació pública, així comtambé a plantejar un nou mo-del educatiu. Un model nascutde la concepció integral del’educació des de l’escolabressol a la universitat, públi-ca, democràtica, laica, coedu-cadora, inclusiva, universal,per al poble i en català.

La proposta va anar creixenti enriquint-se amb aporta-cions de moltes persones icol·lectius realitzades en as-semblees obertes fins a as-solir el redactat final. LaComissió Promotora, confor-mada per 60 persones d’àm-bits educatius i territorialsmolt diversos, va presentar eltext definitiu a la mesa delParlament, i aquest va donarllum verda al procés de reco-llida de signatures.

Què volem amb la ILP?

Per un dret a l’educació al’abast de tothom, en igual-tat de condicions, en quèes garanteixi la seva gratu-ïtat des de l’escola bressolfins a la Universitat. La do-tació de les beques és unsistema pal·liatiu que noresol de debò les dificul-tats de l’accés a la formacióper als fills de les classessocials més modestes, sóninjustes, arriben tard i tam-poc són igualitàries.

Per la desaparició pro-gressiva dels concertseducatius, començant peraquells centres que co-bren quotes molt altes iels que segreguen perqüestió de sexe. La doblexarxa escolar que tenim al’Estat espanyol és unaanomalia dins el conjuntde la Unió Europea, en quèel 90% de l’alumnat s’es-colaritza en centres pú-

blics. En el cas de la ciutatde Barcelona, per exem-ple, el percentatge de cen-tres de l’escola pública ésdel 40%; en el conjunt deCatalunya arriba al 60%.Els centres concertats enun període de 10 anys po-dran passar a ser públics oquedar com a centres pri-vats sense subvenció niconcert.

No permetre la gestió priva-da ni la participació d’em-preses privades al sistemaeducatiu públic. Acabar ambla privatització de la gestióde centres educatius pú-blics. En l’àmbit universitarino es podran destinar fonspúblics a fundacions i enti-tats privades que ofereixinestudis universitaris.

Democràcia a les universi-tats públiques. Recuperar lagestió democràtica delscentres educatius arrabas-sada per la LEC i per la LOM-CE. Cap òrgan decisori o degovern podrà tenir com amembres representants delmón empresarial.

Autonomia de centres real,pedagògica, sense direc-cions imposades des defora i amb projectes educa-

tius discutits al si de l’esco-la, amb la participació deles famílies i la col·labora-ció amb l’entorn proper. Enl’àmbit universitari, la re-cerca ha de ser d’interèsper al benestar de tots elsmembres de la societat isense les pressions del’empresa privada.

Igualtat de gènere perquèles dones estiguin tan pre-sents com els homes en elsòrgans de decisoris, de co-ordinació i de direcció.

Avaluació del sistemaeducatiu que serveixi alscentres per a millorar i alsestudiants per a reconèi-xer la seva feina i avançaren la seva formació. Enl’àmbit universitari, lesavaluacions dels estu-diants, investigadors i do-cents s’han de fer ambesperit cooperatiu i fo-mentant la continuïtat deles trajectòries acadèmi-ques.

Condicions laborals dignesdels treballadors per aca-bar amb la precarietat i laflexibilitat laboral mitjan-çant la funció pública, do-nant estabilitat i seguretatal personal.

El català, llengua vehicularde tot el sistema educatiu.

Escoles bressol públiques.No permetre la privatitza-ció de les escoles bressol nide la seva gestió. La titula-ritat i gestió de totes lesescoles bressol ha de serde la Generalitat, per tald’evitar les desigualtatsentre els diferents munici-pis.

Finançament. Destinar unmínim del 6% del PIB a l’en-senyament públic. Percompensar desigualtatss’ha de pactar, amb elsagents educatius, una dis-criminació positiva en el re-partiment dels recursos.

Per què una ILP?

Perquè la gent està farta dedir que No i de dir Prou. Per-què la ciutadania vol decidirquina educació vol i construiren positiu una nova llei quebasteixi el marc legal estableon l’educació estigui al serveide la societat, i no dels inte-ressos empresarials, i que esfonamenti en els valors departicipació, de llibertat, d’i-gualtat i de solidaritat.

Perquè tant la LEC com altreslleis del Parlament de Catalu-nya, com també algunes polí-tiques municipals, hanpermès la ingerència dels in-teressos privats en els espaiseducatius i han demostratser lleis incapaces de donarrespostes positives al nostresistema educatiu.

No es pot permetre. n



La ponent comentàque, en una compa-reixença del sindi-cat USTEA alParlament andalús,

havien fet una comparativadels dos darrers pressupos-tos d’Educació de la Comuni-tat autònoma, que havienestat elaborats per part delPartit Socialista, com a força

majoritària. PurificaciónSánchez esmentà que en elspressupostos de l’any passatla partida d’Educació s’apuja-va un 1,75%, un fet que es vavendre per part del Governcom “un gran assoliment”.

També comentà que Andalu-sia era la tercera Comunitatautònoma més endeutada de

l’Estat, per darrera de Madridi del País Valencià, amb unapèrdua d’un 7,3% d’empleatspúblics: un total de 16.500

llocs de feina en els sectorsde sanitat i educació. En elcas concret de l’ensenya-ment públic, s’havien elimi-

LLEI ANDALUSA D’EDUCACIÓCom s’ha aplicat? Què ha implicat? Quins han estat els seus beneficis i/o inconvenients?



nat 4.502 places de professo-rat interí, mitjançant una viaque ella considerà “dubtosa”,a través del concurs de tras-llats. A tot això calia afegir-hique, d’ençà l’any 2010, la pèr-dua salarial acumulada en elmón educatiu, segons dadesobjectives, es trobava entreun 25 i un 30%.

Parlant d’una manera mésconcreta dels Pressupostosd’Educació de l’any 2014, queforen presentats tant perpart del PSOE com d’Izquier-da Unida com els de la “re-cuperació”, PurificaciónSánchez esmentà alguns as-pectes preocupants:

Es consolidava una realitatque rep el nom de “finança-ment diversificat”; això és laparticipació d’entitats priva-des, suposadament senseafany de lucre, en el campde l’Educació i de la Cultura.La ponent posà en dubteque fossin associacions sen-se afany de lucre, ja que en-tre elles, per exemple, hiapareix la Fundació del Ban-co de Santander.

Es dóna una ampliació ge-neralitzada dels concertseducatius.

S’opta per una ocupacióprecària dels empleats pú-blics, en permetre que enel nomenament del perso-nal interí i substitut de Sa-nitat i d’Educació es fixinhoraris inferiors a allò quepertoca amb caràcter ge-neral, amb la corresponentreducció de sou.

USTEA considerà que elsPressupostos elaborats, encomptes de “pal·liar els efec-tes de les retallades” com esdeia des del Govern, mante-nien les mesures de retallsuna vegada més a costa delsempleats públics.

La Ley de Educación de An-dalucía (LEA) va ser la prime-

ra llei que es va fer per a re-gular l’educació a Andalusia iper a adaptar-la a la normati-va sorgida de la Llei Orgànicad’Educació (LOE). Està en vi-gor des de l’any 2007 i aques-tes són, segons la ponent, leslínies principals de la sevapolítica educativa:

* Un gran perjudici per a lescondicions laborals del pro-fessorat, que ha patit una re-ducció de 4.500 llocs de feinaa causa de les retallades.

* Una considerable pèrduadel sou dels treballadors del’ensenyament, per damuntdels companys i companyesde la resta de l’Estat, ja que ala Comunitat autònoma an-dalusa encara no han recu-perat cap percentatge de lapaga extra suprimida el mesde desembre de 2012 i, amés, els anys 2013 i 2014 nohan cobrat el tram autonò-mic de les pagues extraordi-nàries.

* Des de l’any 2010, amb l’ex-cusa de la crisi i les retallades,el professorat andalús ha es-tat fent feina per damunt deles 25 hores que marca la llei,fins que la Consejería ha ha-gut de rectificar a causa, en-tre d’altres, d’una demandad’USTEA. I és que durant unasèrie d’anys els docents d’An-dalusia han treballat amb unshoraris il·legals.

* També des de l’any 2010 hiha a Andalusia el que s’ano-mena “complement de pro-ductivitat”, d’actualitat ambles declaracions de José An-tonio Marina i el seu LlibreBlanc del professorat, quesepara els mestres bons i elsdolents. Aquest complementformava part d’un Pla dequalitat que establia tot unsistema de retribucions delsdocents d’acord amb els ob-jectius que s’assolien. Purifi-cación Sánchez comentà queno havia servit per a res mésque per a llançar molts di-ners als fems, que era un pro-cediment molt opac i quenomés havia portat divisiódins els claustres i la creacióde xarxes clientelars.

* La Junta d’Andalusia du aterme contractes de perso-nal laboral amb el personaldocent, que cobren uns 600euros, i als quals se’ls pagaen funció de les hores de fei-na que han de fer. És legal,però suposa la introducciódels “minijobs” en el móneducatiu i és una passa mésen la consolidació de la pre-carietat entre els empleatspúblics.

* Pel que fa a les substitu-cions, a Andalusia es va mésenllà del que prescriu el ReialDecret del ministre Wert del’any 2012 i la persona substi-tuta pot trigar 15 o 20 dies a

arribar a l’escola, ja que alscentres escolars se’ls dota decupos d’hores, - per exemple1.000 hores anuals-, que elsequips directius han de ges-tionar al llarg de tot l’any sen-se excedir-se del total d’horesque tenen assignat. Aquestés, a més, un dels apartatsque es valoren a l’hora d’ava-luar la tasca de les directives,fet que suposa que no s’arris-quin gaire a esgotar el nom-bre disponible d’hores.

Des de l'any2010 hi ha aAndalusia el ques'anomena“complement deproductivitat”

* La creació de guetos esco-lars. Encara que pugui sonaruna mica fort, la ponent co-mentà que, en un context dedeteriorament pressupostari,professional i laboral, la posa-da en marxa de l’ensenya-ment bilingüe, per exemple,havia suposat un incrementde les desigualtats entre l’a-lumnat, al qual solien accedirels nins i joves amb més èxitescolar i amb més suport perpart de les seves famílies,amb un augment de la fractu-ra social.


* Una organització i gestiódels centres piramidal. Ambla LEA, els integrants dels òr-gans de coordinació pedagò-gica, com els caps dedepartament, d’àrees i res-ponsables de les tutories,són designats a dit pel direc-tor o directora que, a més, soldisposar d’una “guàrdia pre-toriana” que l’envolta. La po-nent comentà, mig debromes, que “després de 35anys de feina, ara a la feinatenc dos caps de governmés”. Mentre per una bandaes diu que l’escola ha d’edu-car en els valors democràtics,el seu sistema de gestió éscada vegada més jerarquit-zat i autoritari. I tot això grà-cies a una llei d’un Governsocialista...

* L’abandonament de la for-mació professional. A una deles Comunitats autònomesamb xifres més elevades d’a-tur, la LEA va posar en marxauna fórmula coneguda ambel nom de “FP en alternança”,un nou gueto en el qual sesubscriuen acords amb lesempreses que disposen d’a-lumnat en pràctiques que esconverteix en mà d’obra defranc, ni tan sols barata.

* La creació de les agèncieseducatives. PurificaciónSánchez parlà de dues enti-

tats d’aquesta casta: per unabanda, l’Agència d’AvaluacióEducativa, famosa per serresponsable d’elaborar lesproves de diagnòstic a se-cundària i a primària, ambl’establiment dels rànquingsentre els centres. La ponentpreferí anomenar-la “Agèn-cia d’Inculpació”, ja que carre-ga damunt el professorattotes les mancances del sis-tema educatiu andalús.

L’altre ens a tenir en compteés l’Agència per a la Forma-ció, segons la conferenciantla gran procuradora de tre-ball precari en els serveiseducatius complementaris,com són les aules matineres,els menjadors escolars, eltransport o les activitats ex-traescolars. Tot això amb laLEA funciona a base de sub-contractes amb empresesque no tenen res a veureamb el món educatiu.

* La formació per al profes-sorat està al servei, des de faun grapat d’anys a Andalusia,de l’acceptació dels plans idels programes que la Con-sejería posa en marxa, al dic-tat de les seves consignes idels mantres que des del’Administració es difonen.Això ha donat peu, segons laponent, a l’acumulació deplans i programes, a una po-

lítica de propaganda per partdel Govern, a la incertesa ex-pressada pel professorat queno sap a quants programesestà apuntat.

En una segona part de laseva intervenció, PurificaciónSánchez explicà als assitentsels motius pels quals el seusindicat USTEA, juntamentamb la Confederació d’STEs,s’havia oposat en el seu mo-ment als primers esborranysde la futura LOMCE:

* Perquè és una llei que con-sagra el sistema educatiudual, amb el desviament dedoblers públics cap a empre-ses privades. En aquest sen-tit, Sánchez recordà quel’Estatut d’Autonomia d’An-dalusia considera l’escolaconcertada com a “subsidià-ria” de la pública. Amb laconsolidació de la doble xar-xa i la manca de recursosque pateixen els centres pú-blics, ens trobam amb unmodel escolar i una educacióno superadora de les desigu-altats.

* Perquè és una llei que haestat imposada sense cap ti-pus de debat, sense haverfet un diagnòstic previ de larealitat escolar de l’Estat i,sobretot, perquè s’ha em-prat a Andalusia com a excu-sa per a justificar lesretallades.

* Perquè és una llei segrega-dora, que classifica els alum-nes en un moment massaprimerenc de la seva etapaescolar, tot convertint l’ense-nyament en una carrerad’obstacles, amb una minvaimportant dels recursos pera l’atenció a la diversitat. Enaquest sentit, la ponent co-mentà que, segons dades dela pròpia Consejería de Edu-cación, un 62% d’alumnesque feien FP Bàsica no l’hau-rien d’estar cursant, perquèels hi havien desviat massad’hora.

*Perquè és una llei l’únic ob-jectiu de la qual són els resul-tats i el consequentestabliment de rànquings en-tre les escoles i els instituts.A més, únicament es mesu-ren els resultats i no els pro-cessos d’aprenentatge, cosaque converteix aquest fet enuna pretensió delirant delministre Wert i de tots elsque recolzen la LOMCE.

* Perquè és una llei queaporta noves i velles fórmu-les de privatització, amb lapràctica cada cop més estesade l’externalització dels ser-veis educatius complementa-ris, com els menjadorsescolars. En relació a aquestaqüestió, Purificación Sánchezcomentà que hi ha 20.000nins en situació de risc.

* Perquè és una llei recentra-litzadora, que fa un ús per-vers d’una falsa autonomiadels centres, tal com hem po-gut veure en el cas andalúsamb la imposició de les 25hores lectives al professorat,en què tot s’ha justificat sotal’empara de la “necessitat delservei”.

* Perquè és una llei feta con-tra el professorat i contrales famílies, que carrega da-munt les esquenes dels do-cents les culpes d’uns malsresultats a les proves PISA. Amés, la Comunitat autònomas’ha plegat per complet i d’u-na manera entusiasta alsdictats de l’OCDE i als objec-tius de convergència de laUnió Europea de l’any 2020, ihan convertit l’educació enuna eina al servei dels mer-cats.

* Perquè és una llei que elGovern andalús ha fet servircom a excusa per a la imposi-ció de les retallades, ja queha permès obrir encara mésles portes als aspectes mésindesitjables del neoliberalis-me i al concepte més funestde l’escola mercantilista. n


Carlos Aldana co-mençà la sevaconferència agra-int la col·laboraciói el mestratge

que, durant més de vint anys,havia rebut de l’STEI i, d’unamanera especial, de perso-nes com en Pere Polo i enJuan Rodríguez. Digué quel’STEI havia generat impor-tants processos d’educació aGuatemala i que els educa-dors populars del seu país himantenien una estreta i càli-da relació històrica.

Els pobles no tenen veu al’hora de decidir quina edu-

cació volen; a més, a Guate-mala l’educació és negadacom a dret. En parlar dedrets humans, hi ha els dretsindividuals, els drets col·lec-tius i els drets planetaris. No-més es pot lluitar en defensadels drets individuals, peròno dels col·lectius, no hi ha ei-nes.

El punt de partida de la con-ferència, segons Aldana, te-nia a veure amb diversosfactors entre els quals es-mentà els següents: la sevavivència com estudiant demagisteri i com a docent du-rant 35 anys, els distints mo-

ments de lluita i de defensade la formació en el món delmagisteri, l’activisme en elsdrets humans, i l’etapa mésrecent: indignant per les au-toritats i els seus còmplicesperò també inspirada pelsjoves i alguns docents i pa-res.

De tot això n’extreu tres lli-çons importants: els poblesno tenen veu a l’hora de deci-dir la seva pròpia educació.Tot allò que és substantiu, no

es discuteix, perquè no es to-lera la diversitat o perquèaquesta discussió no interes-sa. No es pot parlar ni debatresobre quin tipus d’educacióvolem, o quina casta de socie-tat es vol construir. Deia PauloFreire aquella frase de “¿A fa-vor de quién educo?”. Tot esredueix a la discussió d’allòtècnic, allò administratiu i allòcurricular.

És imprescindible la partici-pació ciutadana, el seu dret a

FORMACIÓ DOCENT:MESTRES O TECNÒCRATES Montserrat Nadal,

coordinador de Pissarra


incidir en tot allò que l’afecta.La gent pot dir la seva en elsconsells comunitaris, i en elscomitès locals, en què hi haels pares i mares de família,el professorat i els estu-diants. Les grans decisions aGuatemala estan en mans depoders transnacionals, quees consoliden a través de po-ders nacionals, com són elsgoverns, amb un gran pes dela col·laboració nordamerica-na i l’empresariat. Gran partdel poder és encara dels mi-litars, que són factors de vio-lència i de gran inestabilitaten el país.

A l’Amèrica Llatina hi ha undebat en l’aire: formar edu-cadors per a crear un món di-ferent o formar funcionarisque fan de l’educació unmode de subsistència i única-ment empren eines tècni-ques per a transmetre elsconeixements del currícu-lum. Hi ha mestres que fanfeina per respondre a les ne-cessitats del règim polític ieconòmic; i d’altres que volenformar infants i joves per acanviar les condicions devida i destruir la manera enquè s’organitza el món.

Un fonament clau: l’educacióés un dret humà

Aldana insistí molt en la im-portància de la formació delsdocents, i parlà de tres mo-dels o enfocaments predomi-nants: el primer és el modeltradicionalista, “tal com vàremaprendre, així ensenyam”. Ésuna visió que no és crítica,amb poc o nul aprenentatgedavant de situacions reals i

del tot incapaç per a la com-prensió dels nous entorns i lesnoves realitats dels éssers hu-mans.

És imprescindi-ble la participa-ció ciutadana, elseu dret a inci-dir en tot allòque l’afecta

El mestre tecnòcrata: ésaquell que aprèn a fer, sapmolta tècnica i té molts sa-bers de caire instrumental,però no com a persona. No tévalors, sense ideologia, sensepedagogia, només amb di-dàctica. Tendeix a substituirel mestre tradicional a Gua-temala, no li importa la vidareal. Posa l’èmfasi acrític en“l’aprendre a fer” (aprendre a

fer classe). Suposa la preemi-nència de la capacitació perdamunt de la formació i l’èm-fasi instrumental de la for-mació inicial docent.

El mestre humanista-social:és un tipus de docent fixat enla persona, en el trencamentd’estructures, que respectales diversitats. Entén els nousentorns, li interessa l’ésserhumà d’avui, l’home i la donaconcrets. Sap que el fet de lapobresa marca moltíssimcom serà la persona, sobre-tot entre el moment del nai-xement de l’infant i elsquatre anys, una etapa de l’a-prenentatge que, a Guatema-la, no rep cap tipus d’atencióper part de l’Estat, només al’oferta privada.

Per al mestre humanista, lapersona esdevé l’eix i el puntde partida i suposa un esforçen favor de rompre moltesinèrcies i costums ja adqui-

rits. Es basa en la necessitatde comprendre els nous en-torns i el nou ésser humà,des de i per a les situacionsreals. Deriva d’una formacióque valora “l’aprendre a fer”dins el seu context. És, en de-finitiva, una formació inicialdocent des d’una ideologia iplena de pedagogia.

Aquesta concepció del mes-tre dóna molta importànciaal context, i es fixa en l’en-torn en el qual fa feina: si ésindígena, obrer o acadèmic. Ien funció d’aquest, situa demanera adequada la raó deser de la seva tasca. És un ti-pus de docent amb moltaideologia, plena de pedago-gia, profundament política; lagran finalitat de la qual és latransformació de la societat.

Segons Aldana, a la majoriadels docents de Guatemalano els interessa ni els convéestudiar i difondre la realitat

de l’exclusió social del país.Hi ha una majoria de profes-sorat tecnòcrata, que amagaaquesta història de violacióde drets humans. Els motiuspels quals no s’estudiaaquesta història és perquèens trobam en un procés de“deshistorització”, en què nos’estudia la història profun-da, ni les seves causes, ni lesseves conseqüències, ni comes varen establir les repres-sions... Recordà que Guate-mala fa 17 anys que surt d’unconflicte intern que va deixarmés de 200.000 morts. I aixòes nega o s’oculta. Hi ha pro-fessors que es converteixenen còmplices pel fet de no fo-mentar l’esperit crític; i l’edu-cació és un projecte polític,que no està casat amb cappartit polític ni cap altre tipusd’imposició. L’educació éscomprendre i canviar el món.

El ponent comentà que, fins itot entre els seus alumnes dePedagogia, la paraula “subjec-te polític” feia por, i era perce-buda amb un cert rebuig;l’índex de corrupció a Guate-mala és alarmant, i afecta deple tota la classe política delpaís. El ponent aclarí que sen-se política no hi ha educació, ique “educar és transformar elmón”.

També es referí a la proble-màtica de molts joves deGuatemala que no tenen fei-

na, i que disposen de moltpoques opcions a l’hora deconstruir el seu futur. Algunsemigren cap als Estats Units,i molts acaben dins el móndel narcotràfic, les “tribus ur-banes” o fent la vida pels car-rers. Parlà de les dificultatsque comporten les provesd’accés a les universitats, i del’exclusió que suposen per amolts joves que no les hanpogut superar. Més del 70%de l’educació secundària ésprivada, i a les àrees ruralsnomés un 11% dels estu-diants va a centres públics.

L’analfabetisme està entre el17 i el 24%, tot i que a les zo-nes en què viu la població in-dígena arriba fins al 85%.Encara que intentin invisibi-litzar-ho, Guatemala és unpaís molt indígena en el qual

es parlen 24 idiomes. Els llocsen què viuen els indígenes éson es nega l’accés als dretshumans, socials i culturals iés també on la guerra es vaviure de la pitjor manera. Laqüestió de l’ensenyamentúnicament en castellà, i no enla llengua maia, és un fre im-portant a la seva educació.Allà, a més, el dret a l’educa-ció és negat i el pitjor és queno es persegueix a qui elnega. Els anys d’escolaritza-ció gairebé arriben als qua-tre anys de promig i nomésun 3% de la població en l’e-dat corresponent és a la Uni-versitat.

Aldana esmentà, per damuntde tot, la importància de l’enfo-cament humanista-social, i elqualificà de la següent manera:

És una opció per allò humà(exclòs, empobrit, feritemocionalment, violentat,divers, nou).

És per damunt de tot unaopció ètica i política:

Per una vida, un món iuna educació dignes, jus-tes, igualitàries.

Una educació amb clare-dat a favor de què i dequi es realitza.

Una formació amb un clar ho-ritzó, el polític, però amb un

punt de partida innegociable:la persona.

El ponent acabà la seva inter-venció amb algunes dadesben preocupants pel que fa ala situació de Guatemala:

Un 30% de la població pas-sa gana.

Cada any, 200.000 jovescerquen feina sense èxit.

Prop de 12.000 nins i ninesguatemaltecs romanen de-tinguts als Estats Units.

Dels 7 milions de nins, ni-nes i adolescents, l’Estatnomés n’atén educativa-ment 3,4 milions, un48,5%.

Les nines indígenes patei-xen 4 tipus de discrimina-ció: edat, situació social ieconòmica, pel fet de serdona, i per ser indígena.

L’any 2013, hi va haver61.000 parts amb maresd’entre 10 i 19 anys. D’a-quests, 4.354 varen ser ni-nes de 10 a 14 anys, la qualcosa és considerada com aviolència sexual.

Tenim la tercera taxa mésalta d’Amèrica en mortali-tat infantil. I també la ter-cera més alta en mortalitatmaterna. n


Durant el curs2015-2016 l’STEIIntersindical, jun-tament amb elsseus sindicats

de la resta dels Països Cata-lans i conjuntament amb laPlataforma d’Enllaçats ha po-sat en marxa accions peraconseguir uns mitjans decomunicació en català i la re-ciprocitat de les emissions atot el territori.

Durant el mes de setembreels sindicats STEPV Intersin-dical valenciana, IntersindicalAlternativa de Catalunya(IAC) i STEI Intersindical deles Illes Balears prepararenun manifest i el presentarena principis del mes d’octubre.És aquest manifest:

ELS SINDICATS EXIGEIXEN LAREOBERTURA DE RTVV I LARECIPROCITAT DE TV3 I IB3

Els resultats electorals alsterritoris de parla catalanahan configurat unes majoriesde govern favorables a l’ús ila presència pública de lallengua pròpia. Afortunada-ment, les polítiques lingüici-des del PP són ja un malrecord al País Valencià, lesIlles Balears i també l’Aragó.Ens trobem, doncs, en unaconjuntura política nova imés favorable, quant a pro-moció de la llengua, des de famolts anys.

Però malgrat aquesta conjun-tura, el fet real és que enl’àmbit dels mitjans de comu-nicació, i sobretot en la ràdioi la televisió, no hi ha hagut,de moment, cap avanç signi-ficatiu. El panorama és espe-cialment preocupant al PaísValencià, on la RTVV, la ràdioi la televisió públiques valen-cianes continuen tancades,clausurats els repetidors quepermetien rebre les emis-sions de la Corporació Cata-lana de Mitjans Audiovisuals(CCMA), és a dir TV3, Catalu-nya Ràdio, etc., i es continuasense cap acord per a veurela televisió de les Illes Ba-

lears, IB3. A les Illes no es re-ben tampoc les emissions dela CCMA, tot i que sí que hicontinua emetent IB3. I a Ca-talunya tampoc no arriba IB3ni, evidentment, la ràdio i latelevisió valencianes.

Davant d’aquesta situació, In-tersindical Valenciana (IV), In-tersindical Alternativa deCatalunya (IAC) i l’STEI Inter-sindical de les Illes Balears(STEI-i) volem mostrar la nos-tra preocupació per la mancade progressos visibles per arecuperar les emissions dequè disposàvem fins fa pocals diversos territoris de par-

la catalana. Ara mateix, l’o-ferta televisiva i radiofònicaarracona la nostra llengua auna presència mínima, moltllunyana d’un mínim d’un50%, o bé quasi inexistent,com és el cas del País Valen-cià.

Per aquest motiu les tres or-ganitzacions, IV, IAC i STEI de-manem als tres governsimplicats, valencià, català i ba-lear, de manera immediata:

1. Al Govern valencià, recu-perar amb urgència lesemissions de la RTVV, laràdio i la televisió valencia-


PER UN ESPAI DE COMUNICACIÓEN CATALÀ

M. Antònia Font, secretària de Normalització Lingüística de l’STEI


nes, que el govern del PPva clausurar de maneravergonyosa.

2. Reprendre les emissionsde la CCMA i IB3 a tots elsterritoris. En aquest sentit,fem notar que els parla-ments de Catalunya i delPaís Valencià ja han acor-dat la reciprocitat de lesemissions en un convenisignat el 2013, acord quecaldria generalitzar a to-tes les parts, per assegu-rar que totes les emissionsarriben a tots els territo-ris.

3. De la mateixa manera, ins-tem els governs perquè:

Totes les emissions de les rà-dios i les televisions públi-ques siguin en la nostrallengua. L’oferta pública i pri-vada de ràdios i televisionsen castellà és massiva alsnostres territoris i els mitjanspúblics han de complir lamissió, establerta legalmenti imprescindible socialment,de promoure la llengua prò-pia, i de superar l’actual des-equilibri radical.

Acordin la necessària col·la-boració entre els tres ens pú-blics per a la realització deprogrames de producció prò-pia, doblatges, subtitula-cions, etc., col·laboració quepermet reduir els costs i ma-ximitzar els resultats.

S’incentivi la creació d’unaindústria audiovisual queafavoreixi aquestes emis-sions, com també la formaciói l’ocupació dels professio-nals dels diversos sectors(tècnics, periodistes, càme-res, locutors, actors, produc-tors, lingüistes i un llargetcètera).

Per tot això, urgim els go-verns de Catalunya, el PaísValencià i les Illes Balears iespecialment el govern del’Estat espanyol a complir

l’article 11.2 de la Carta Euro-pea de les Llengües Regio-nals o minoritàries, que elscompromet, com a part sig-nant, “a garantir la llibertatde recepció directa de lesemissions de ràdio i de tele-visió dels països veïns en unallengua usada en una formaidèntica o pròxima d’unallengua regional o minorità-ria, i a no oposar-se a la re-transmissió d’emissions deràdio i de televisió dels pa-ïsos veïns en aquesta llen-gua”.

I sobretot exigim al Governde l’Estat espanyol que aban-doni la política de dificultar larecepció d’aquestes emis-sions que fins ara ha practi-cat. Com a govern respectuósamb tots els seus ciutadans iles seves llengües, no solshauria d’assegurar la lliurerecepció de les emissions encatalà sinó també promoureuna actuació positiva perquèles ràdios i les televisions enaquesta llengua -que l’Estathauria de considerar sevatambé en els fets- tinguinuna presència social àmplia inormal, tal com ara ho fa no-més per al castellà.

Les tres organitzacions, IV,IAC i STEI, estarem al costatdels governs per fer possiblela lliure recepció de tots elsmitjans públics en català atots els territoris perquè aixòsigui una realitat de maneraimmediata. Perquè ara és eltemps d’uns mitjans de co-municació públics, rigorososi en català.

València, Barcelona, Palma, 7d’octubre de 2015

STEPV, IAC, STEI

Més endavant s’inicià la Cam-panya PER UN ESPAI DE CO-MUNICACIÓ EN CATALÀ dinsla Plataforma d’Enllaçats perla Llengua. Es va elaborar unnou manifest que demanaaquest espai i la reciprocitatde les emissions.

ENLLAÇATS PER UN ESPAI DECOMUNICACIÓ EN CATALÀ

Reclamen la reciprocitat detots els canals de ràdio i tele-visió en la nostra llengua

La xarxa d’entitats en defen-sa del català d’Enllaçats perla Llengua constatem que:

Les recents eleccions a Ara-gó, les Illes Balears, Catalu-nya i el País Valencià hanconfigurat unes majories degovern favorables a l’ús i lapresència pública de la llen-gua pròpia.

Tot i això, no hi ha hagut capprogrés visible en el camp delsmitjans de comunicació en ca-talà, on la situació és realmentpreocupant: al País Valencià, laràdio i la televisió públiquesvalencianes continuen tanca-des i continua impedint-se larecepció de les emissions de laCorporació Catalana de Mit-jans Audiovisuals (CCMA); a lesIlles Balears tampoc no es re-ben aquestes emissions, i in-versament, les d’IB3, latelevisió de les Illes, no arribaa Catalunya, que, al seu torn,no rep les emissions d’IB3 ni,evidentment, les de la radiote-levisió pública valenciana.

Contràriament, la presènciade mitjans públics i privatsen castellà és aclaparadora il’Estat, per la seva banda, nopren cap mesura per reequi-librar aquesta situació. Defet, no sols no fomenta lapresència normal del catalàen els mitjans sinó que la di-ficulta i fins i tot arriba a in-complir de manera flagrantla legislació internacionalque ha subscrit: la Carta Eu-ropea de les Llengües Regio-nals o Minoritàries, que, enl’article 11.2, compromet l’Es-tat espanyol “a garantir la lli-bertat de recepció directa deles emissions de ràdio i de te-levisió dels països veïns enuna llengua usada en unaforma idèntica o pròxima”.

Per tot això, INSTEM els go-verns corresponents a:

Reprendre les emissions dela CCMA i IB3 a tots els terri-

toris de llengua catalana, enla línia de la reciprocitat de larecepció aprovada pels par-laments de Catalunya i delPaís Valencià en un convenisignat el 2013, acord que cal-dria generalitzar a tota l’àreacatalanoparlant.

Recuperar amb la màximaurgència les emissions de laràdio i la televisió valencia-nes que el Govern del PP vaclausurar de manera vergo-nyosa.

Fer efectives que totes lesemissions de les ràdios i lestelevisions públiques siguinen català. L’oferta pública iprivada de ràdios i televi-sions en la llengua estatalcorresponent és massiva alsnostres territoris i els mitjanspúblics han de complir lamissió, establerta legalmenti imprescindible socialment,de promoure la llengua prò-pia, i de superar el desequili-bri radical actual.

Establir la col·laboració ne-cessària entre tots els ens decomunicació dels territorisde parla catalana per a la re-alització de programes deproducció pròpia, doblatges,subtitulacions, etc., coopera-ció que fomenta la nostra in-dústria audiovisual i permetreduir els costs i maximitzarels resultats, alhora que obreels ciutadans de cada territo-ri a accents i perspectives di-verses i enriquidores de lanostra llengua.

I, en darrer lloc, però no menysimportant, exigim al govern del’Estat espanyol que, com és laseva obligació, sigui respectu-ós amb tots els seus ciutadanscatalanoparlants i defensi elsseus drets, i per tant també laseva llengua, i, conseqüent-ment amb això, no sols asse-guri la lliure recepció de lesemissions en català sinó tam-bé promogui una actuació po-sitiva perquè les ràdios i lestelevisions en aquesta llengua

—que l’Estat hauria de consi-derar seva també en els fets—tinguin una presència socialàmplia i normal, tal com ara hofa només per al castellà.

Així mateix, convidem totesles persones, entitats icol·lectius que defensin lallengua catalana a signaraquest manifest, denunciaraquests fets i sumar esforçosper revertir la situació.

Barcelona, València, Palma,Andorra, Perpinyà, l’Alguer,24 d’octubre de 2015.

En aquests moments són mol-tes les entitats que han donatsuport al manifest i s’hi hanadherit, entre les quals hi tro-bam Acció Cultural del PaísValencià, Acció Cultural deMenorca, Sindicat d’Estu-diants dels Països Catalans, laCoordinadora Obrera Sindical,Ràdio Terra_La veu dels Pa-ïsos Catalans, la IntersindicalJove, Edicions Tres i Quatre,

Assemblea de Mestres i Pro-fessors en Català de les IllesBalears, Fòrum Musicae, l’As-sociació d’Escriptors en Llen-gua Catalana, EdicionsDocumenta Balear, l’EspaiMata de Jonc, l’Associació Ca-talana de la Premsa Comarcal,Vilaweb Catalunya Nord, l’Ins-titut d’Estudis Eivissencs, Edi-cions del País Valencià,l’Associació d’Amics de laBressola, l’Associació Cívicaper la Llengua El Tempir, LaBressola, Castelló per la Llen-gua, Catalans sense fronteres,Enllaçats No Acatem, EscolaValenciana_FEV, Federaciód’Organitzacions de la Llen-gua Catalana_ FOLC, Intersin-dical-CSC, IntersindicalValenciana, Òmnium Culturalde l’Alguer, Plataforma per laLlengua, STEI Intersindical,STEPV-iv, USTEC-STEs (IAC),Fundació Randa Lluís Maria Xi-rinacs, Intersindical Alternati-va de Catalunya,APROCAT_Associació per laPromoció del Català, PSM Més



per Menorca, Coordinadorad’Associacions per la LlenguaCatalana_CAL, Ateneu PereMascaró, Candidatura d’Uni-tat Popular_CUP, Entesa Ei-vissa (PSM-Entesa/Més),Esquerra Republicana delPaís Valencià_ERPV, STAS-In-tersindical Valenciana (Tre-balladors Administració iserveis públics), UGT de Cata-lunya, Jubilats per Mallorca,Joventuts d’Esquerra Repu-blicana de Catalunya_JERC,Associació Llengua Nacional,Revista Llengua Nacional, As-semblea Nacional Catala-na_ANC, Associació OnaMediterrània, Associació Cul-tural Cap Vermell, FETE UGT-Illes Balears, AssociacióCultural Al Mayurqa, Associa-ció Intercultural Llatins perCatalunya, ACPV-Casal JaumeI d’Elx, Ara o Mai Associacióper la Independència.

Per donar força a la campa-nya d’Enllaçats, l’STEI Inter-sindical organitzà aquestaJornada, el desembre de 2015a Palma, en el marc de laCampanya PER UN ESPAI DECOMUNICACIÓ EN CATALÀque feim amb la PlataformaENLLAÇATS per la LLENGUAon hi ha integrades entitats,sindicats i organitzacions detot el territori dels Països Ca-talans.

La normalització de la llen-gua i la cultura passa pernormalitzar els mitjans de co-municació a tot el territori.Volem treballar també pelcompliment de la Carta euro-pea de les llengües regionalsi minoritàries, que, tot i queno és molt contundent en ladefensa dels drets lingüísticsi culturals, sí que reconeix eldret de la reciprocitat de lesemissions de les televisionspúbliques que emetin en lamateixa llengua.

Fa estona que l’STEI Intersin-dical treballa per avançar enaquest objectiu. El 2012 l’STEIIntersindical, amb l’Assem-

blea de Mestres i Professorsde les Illes Balears i un repre-sentant de Drets Humans deMallorca, anàrem al Parla-ment d’Estrasburg i el 2014 alParlament de Brussel·les perdenunciar la vulneració delsdrets de la comunitat lingüís-tica catalana a les Illes Ba-lears per part del governBauzá, i l’incompliment delspreceptes de la Carta Euro-pea de les Llengües per partdel Govern de l’Estat. El 2016ha arribat als governs esta-tals i autonòmics les decla-racions dels ministres de launió europea que diuen queels plans plurilingües no hand’afectar la normalització deles llengües pròpies i que elsgoverns han de treballar perla plena normalització de lesllengües pròpies.

Els objectius que l’STEI es vafixar per aquestes Jornadeseren:

1. Incidir en la importànciadels mitjans de comunica-ció en català en el procésde normalització lingüísti-ca.

2. Treballar per normalitzarl’entorn escolar on els mit-jans de comunicació hi te-nen un paper fonamental.

3. Actualitzar la informacióde com estan els mitjansde comunicació en catalàarreu del territori.

4. Conèixer quines són lespasses tècniques, legals ipolítiques que s’han de ferper aconseguir la recipro-citat de les emissions deles televisions públiquesen català.

5. Debatre quines són lesgrans línies del model deràdio, premsa i televisióque volem i necessitam.

6. Definir els avantatges d’a-quest espai de comunica-ció català i en català.

7. Analitzar la funció delsmitjans de comunicaciócom a constructors d’unmarc de referències cultu-rals i les seves conseqüèn-cies damunt el sistemaeducatiu.

8. Fer palès que la utilitzaciódels mitjans de comunica-ció com a instruments desuport pedagògic són einesper al refermament d’unespai compartit de referèn-cies culturals comunes.

9. Posar en contacte profes-sionals dels diferents mit-jans i de diferent lloc delterritori perquè es cone-guin i estableixin novesaliances.

10.Elaborar unes conclusionsi presentar-les -juntamentamb la recollida de signa-tures i adhesions d’enti-tats i persones en acabarla campanya d’ENLLAÇATSx LA LLENGUA- als respec-tius governs del País Va-lencià, les Illes Balears i elPrincipat de Catalunya.

Les Jornades anaren molt béi al final en traguérem unaimportant conclusió que vo-lem treballar i dur endavantamb la Plataforma d’Enlla-çats per la llengua. Vegemara un resum de les ponèn-cies i taules rodones que s’hiferen. n


Per la constitució d'unconsell de l'ESPAI DECOMUNICACIÓ EN CATALÀ M. Antònia Font,

secretària de Normalització Lingüística de l’STEI

Una de les princi-pals conclusionsde la Jornada Es-pai de Comuni-cació en Català,

celebrada a Ciutat de Mallor-ca el 18 i 19 de desembre de2015, és la proposta de consti-tució d’un CONSELL DE L’ES-PAI DE COMUNICACIÓ ENCATALÀ, integrat per repre-sentants dels governs decada un dels territoris.

Amb aquest Consell volemcontribuir a vehicular i difon-dre, amb normalitat, unrepertori bàsic de referèn-cies socioculturals suscepti-bles d'arribar a serconegudes i compartides ar-reu del territori on es parla lallengua catalana.

Els nous governs del País Va-lencià i de les Illes Balearsconstituïts després de leseleccions de maig de 2015, aixícom el govern de la Generali-tat de Catalunya, s’hanmostrat favorables a la reci-procitat de les emissions deles ràdios i televisionspúbliques que utilitzin la llen-gua catalana. D’altra banda, lagran transformació cultural icomunicativa derivada del’era digital i de l’internetglobal, planteja nous reptes

en un context altament com-petitiu en els fronts combi-nats de llengua, comunicaciói cultura, cosa que exigeixmés que mai mancomunarpoders, imaginació i recursos.

Un cop analitzada, durant laJornada a Palma, la situacióde les ràdios, les televisions,la premsa escrita, la digitali les xarxes socials, i haventescoltat els professionalsde la comunicació i algunresponsable polític sobreels aspectes tècnics, legals ipolítics, perquè aquest es-pai sigui possible, el profes-sor Josep Gifreu va fer unaproposta general per aavançar en l’assolimentd’aquest objectiu.

En aquest sentit, caldria tre-ballar políticament per a lainstitucionalització de l'espaide comunicació en catalàcreant un CONSELL quepassés a ser la instància cen-tral de la institucionalitzaciód'aquest espai i que fos ca-paç de donar resposta a lesactuals exigències dels eco-sistemes comunicatiu, cul-tural i lingüístic. Es proposala creació d'un organismeestable amb competènciesdelegades per part delsgoverns de la Generalitat de

Catalunya, la Generalitat delPaís Valencià i el Govern deles Illes Balears, en unaprimera fase i dels Governsd’Aragó, d’Andorra i dels es-tats dels quals depenenL’Alguer i Catalunya Nord, enuna segona fase, per al'establiment de polítiquesde comunicació compartidesi la supervisió de línies d'ac-tuació en àmbits estratègicsi comuns relatius als mèdia ia la producció, disponibilitati circulació de continguts, so-bretot audiovisuals i multi-mèdia.

El CONSELL hauria de vetllarper la construcció i poten-ciació d'un espai unitari ipoliptípic, és a dir, compartiti alhora divers, de la comuni-cació en català tant per alterritori com per al ciberes-pai. Els objectius generals po-drien concretar-se en elssegüents:

La presència hegemònicade la llengua en l'ecosis-tema de la comunicaciódisponible per a la cata-lanofonia.

La inclusió de tots els ac-tors i interlocutors de lacatalanofonia, indepen-dentment del lloc d'origen

o de residència o de la sevaadscripció a una ideologiao a una particular comuni-tat política.

L'exigència de qualitat enels béns i serveis de comu-nicació en català.

L'adopció de mesures defoment per afavorir l'accésen les millors condicions ala creació i circulació delsmèdia i dels béns i serveisde comunicació en català.

L'adopció de polítiques co-ordinades per fersostenibles al ciberespai lacreació, la innovació, la pro-ducció i circulació de con-tinguts audiovisuals imultimèdia en català entots els gèneres.

Per posar en marxa aquestaproposta del professor JosepGifreu i de la resta de membresparticipants a la Jornada i con-tinuar treballant per l’ESPAI DECOMUNICACIÓ EN CATALÀ, encol·laboració amb la Plataformad’Enllaçats per la Llengua, s’hadecidit a cada part del territori,demanar hora per parlar ambels governs de la Generalitat deCatalunya, la Generalitat delPaís Valencià i el Govern de lesIlles Balears.n


ESPAI DE COMUNICACIÓEN CATALÀ:caprici o necessitat

La primera confe-rència va ser la deJosep Gifreu, pro-fessor emèrit de laUniversitat Pompeu

Fabra, titulada “Espai de co-municació en català: caprici onecessitat”. El ponent comen-çà la seva intervenció ambl’agraiment a l’STEI Intersin-dical, organitzador de les Jor-nades i es referí, en primerterme, a l’encert del Manifestque els sindicats de l’àmbitdels Països Catalans (USTEC-STES del Principat, STEPV In-tersindical valenciana i STEIIntersindical d’Illes Balears)havien fet públic feia poc. Almanifest es reclama un espaide comunicació en català. Di-gué que aquesta era unaqüestió que havia estat silen-ciada al llarg dels darrersanys i que havia estat unafont de conflictes i de proble-mes polítics.

El ponent parlà, en un primerapartat, dels “reptes i les in-certeses d’un espai desarti-culat”, i digué que enstrobam ara mateix ambmolts elements d’incertesa.Segons Gifreu, estem moltlluny de la norma, d’una llen-gua de rang mitjà, ja que du-

rant molt de temps hem patituna desarticulació infligida ipersistent, a mans dels po-ders de l’Estat i també delmercat espanyol.

En un segon apartat de laseva conferència, el profes-sor parlà del “paisatge des-prés d’algunes batalles” ques’obria davant nostre, i es re-ferí als greus efectes de l’a-pujada de l’IVA per alsproductes culturals fins al

21%, o de les tàctiques deterra cremada que havienemprat els governs que esta-ven en mans del Partit Popu-lar. La pèrdua de lareciprocitat entre TV3 i la Ra-dio televisió valenciana(RTVV) a cada un dels seusterritoris n’era una de lesproves més evidents.

En aquest aspecte, remarcàque l’Estat espanyol, des defa molts d’anys, està a favor

d’un estat unitari, monolin-güe, que reconeix una solanacionalitat, amb la preemi-nència de certes elits i ambuna hegemonia total de l’es-panyol en els grans mitjansde comunicació, sobretot a latelevisió. Això explica, perexemple, la distribució dis-crecional i arbitrària dels ca-nals de la TDT, la pràctica del’amiguisme i la negació dela presència del català en lesemissions en aquells territo-



ris amb llengua pròpia distin-ta de l’espanyol.

La lluita per l’hegemonia dela llengua catalana és unalluita irrenunciable. Les polí-tiques per la llengua s’han deconvertir en accions centralsde l’exercici del poder.

El tercer apartat que tractàfeia referència a les “priori-tats d’una política coordina-da de la llengua”, i es referí ales darreres dades que haviaaportat el darrer InformeCRUSCAT que s’havia presen-tat recentment, amb llums iombres pel que fa a l’ús de lallengua catalana. L’estudi ha-via fet un seguiment cons-tant i sistemàtic a tots elsterritoris del nostre dominilingüístic, i posava de mani-fest que es produïa un incre-ment de l’ús de l’espanyol ique el català tenia mancan-ces greus a les xarxes socialsi, sobretot, en els mitjans decomunicació. Falta l’estudi del’ús del català a les xarxes so-cials per detectar com s’e-xerceix el poder sobre lesllengües avui.

La lluita perl’hegemonia dela llenguacatalana ésuna lluitairrenunciable

Gifreu es mostrà molt taxa-tiu quan afirmà que “la be-llesa de les llengües senseestat és una entelèquia”, ique la veritat dels estats esmanifesta a tot arreu, i d’u-na manera molt evident enl’estatus de la llengua. Co-mentà, a tall d’exemple, queel Senat francès, recent-ment, havia enterrat la rati-ficació de la Carta Europea

de les Llengües regionals, jaque, si es respectava el con-tingut d’aquesta Carta, “estrencaria la unitat nacionalfrancesa”.

Segons el ponent, davant to-tes aquestes realitats, el quees requereix és una novafrontera, una política de llen-gua coordinada, tal com pre-veu el Tractat d’unió deneerlandesos i francesos.Aquesta política coordinadahauria de contemplar els se-güents apartats:

* Una política d’estatus le-gal i social de la llengua.

* L’escola i l’ensenyament.

* La política dels mèdia.

* La llengua de l’Administració.

* La llengua de la cultura.

* La llengua de la vida sociali econòmica.

Gifreu es referí també, en unaltre apartat de la seva xer-rada, a les “prioritats d’unapolítica coordinada dels mè-dia en catala” i denuncià queels grups privats de televisióignoren el català i la diversi-tat lingüística en els seusprogrames, amb una presèn-cia permanent d’emissionsen espanyol en territoris dellengua catalana. S’està pro-duint, per tant, una ocupaciódels mercats de la informa-ció, on la llengua pròpia delterritori és la llengua catala-na, i per tant cal que s’articu-lin mesures de coordinacióentre els mitjans que emetenen català.

A la darrera part de la sevaconferència, el ponent es re-ferí a la “necessitat de laconstrucció d’un nou espaide comunicació en català”, ititllà de molt oportú el Mani-fest que havien elaborat elssindicats de l’ensenyamentde l’àmbit dels Països Cata-

lans (USTEC-STES, STEPV iSTEI), ja que, al seu parer,“aporta un nou valor afegit”.Es demanà, sobretot, quinesgaranties tenen els joves delsnostres territoris, després dela seva etapa escolar, per apoder viure amb normalitatla seva condició de catalano-parlants.

Parlà del Manifest dels sindi-cats fet públic el mes d’octu-bre de 2015 i destacà, perdamunt de tot, les tres líniesde compromís que havia es-tablert: en primer lloc, l’exi-gència que els governsgaranteixin les emissions enllengua catalana; en segonterme, la necessitat de lacol·laboració dels diferentsens públics per fer progra-mes de producció pròpia; i entercer lloc, l’articulació d’unaindústria audiovisual -i dedoblatge- forta i competenten la nostra llengua. La reci-procitat de les emissions en-tre els distints territoris delnostre domini lingüístic seria,com a punt de partida, unaprimera solució de mínims.Seria necessària també unanova actitud de l’Estat i quetots els governs se sentinresponsables d’aquest espaicomú.

Gifreu insistí en la necessitatd’aprofitar la conjuntura ac-tual, amb uns governs tant ala Generalitat de Catalunya,com a la Generalitat valencia-na i al Govern de les Illes Ba-lears sensibles a la qüestióde la llengua catalana, per ala institució d’un espai de co-municació en català unitarique, a més, fos “poliptípic”;això és, segons el Diccionaride l’Institut d’Estudis Cata-lans, “que té diversos repre-sentats, de diversesespècies”.

El conferenciant acabà laseva intervenció reclamant lacreació d’un Consell de l’es-pai de comunicació en catalàque es pugui convertir en la

instància central de la re-construcció d’aquest espai,capaç de donar resposta ales actuals exigències delsecosistemes comunicatiu,cultural i lingüístic del catalàque hauria de treballar totsaquests apartats:

* La presència hegemònicade la llengua catalana.

* La inclusió de tots els ac-tors i interlocutors de la ca-talanofonia.

* L’exigència de qualitat enels béns i serveis de comu-nicació i cultura.

* L’articulació de mesures defoment per a afavorir l’ac-cés a tots els mitjans en lesmillors condicions.

* La possibilitat de fer soste-nible en el ciberespai lacreació, la innovació, la pro-ducció i la circulació decontinguts en català entots els gèneres.

ara és bonmoment per fertot això. I ésara, no calque siguemindependentsper fer-ho

Gifreu va cloure la seva xer-rada dient que “ara és bonmoment per fer tot això. I ésara, no cal que siguem inde-pendents per fer-ho. S’hand’obrir converses. Fer doblat-ges. Establir models d’acciócoordinada davant la comu-nicació. Aprofitar els recur-sos. La línia unitària detreball que aquí s’ha exposatno és un caprici, sinó una ne-cessitat de tots els territorison parlem el català”. n


La primera taula ro-dona de les Jorna-des es titulava“Entre la premsaescrita, la digital i

les xarxes socials: la nova co-municació”. Va comptar ambla presència de Cristina Ros,directora de l’Ara Balears;Miquel Serra, director deldiari Última Hora, des de1996 director del Diari de Ba-lears, que va ser el primerdiari en català fet a les Ba-lears; Joan Riera, sotsdirectordel Diario de Mallorca; Fran-cesc Viadel, sociòleg, profes-sor de la UniversitatBlanquera i periodista deLa Veu del País Valen-cià; i Benjamí Villosla-da, director dedesenvolupamenttecnològic del Governde les Illes Balears i undels pares de la xarxasocial “Menéame”. Elmoderador de la taularodona va ser el perio-dista Jaume Oliver.

La idea d’aquestataula, segons va ex-

pressar el moderador, era enprimer lloc deixar que elsconvidats ens fessin una ra-diografia de com veuen l’es-tat de la premsa escrita encatalà.

Cristina Ros, directora de l’A-ra Balears, exposà la primeradiscussió: en paper o digital?Comentà que la tria de l’AraBalears ha estat fer en paperels caps de setmana, un tipusd’edició que es manté esta-ble mentre, per la seva ban-da, lesconsul-tes a

internet han augmentat. Laperiodista digué que editarun diari en català és una tas-ca heroica per les raons se-güents: perquè no hi hahagut polítiques de promociódels mitjans en català; i per-què l’escola ha alfabetitzat,però han mancat polítiquesde llengua amb objectiuscom fer país, amb la llenguano com a bandera, sinó ambla intenció de fer-ne una llen-gua d’ús; o el de crear un dia-ri de reconeixement, un diari

que pren posició davant elsatacs a la llengua, la memòriahistòrica, o com millorar elpaís.

Esmentà també que com queels diaris han nascut en unmoment de política adversa iencara hi falta una política depaís, hi manca compromís so-cial.

Francesc Viadel, sociòleg,professor de la UniversitatBlanquerna i periodista de LaVeu del País Valencià, comen-

çà la seva intervenció dientque als anys seixanta hi vahaver intents de crear mit-jans en català, com per ex-

emple revistes comSaó (anys setanta).És l’època del naixe-ment d’una revolu-ció política i culturalamb representantscom Raimon, Ovidi.Amb la Transició apa-reix el PSPV, la Llei de

Normalització i elCanal 9, que va néi-xer bilingüe; peròamb el Partit Popu-

Entre la premsa escrita, la digital i lesxarxes socials: LA NOVA COMUNICACIÓ Montserrat Nadal,



lar arriba el destarotament,la Televisió es castellanitzacompletament, apareixen lessèries amables, l’humor éspoc corrosiu, els concursos, i,finalment, arriba el tanca-ment. L’únic cas, juntamentamb la Televisió grega, de te-levisió pública que tanca. Ahores d’ara resisteixen Saó,El Temps, i apareix l’oportuni-tat del ciberespai que obrimoltes possibilitats.

Viadel comentà que La Veudel País Valencià, que rep140.000 visites al mes, preténesser la veu del país, no comVilaWeb que pretén esser ladels Països Catalans. Tambéesmentà que ara ha arribat uncanvi de govern, després d’ha-ver patit vint anys de Governpopular, i que continua ha-vent-hi dificultats per reobrirel canal públic. Mentrestant, elGovern de la Generalitat es-pera els resultats de les nego-ciacions posteriors al 20D, pera possibles canvis de coali-cions de govern.

Acabà la seva intervenció dientque l’espai dels mitjans de co-municació en català lluita con-tra l’aspecte sociolingüístic, -LaVeu té lectors joves que no lle-geixen paper-, i contra els re-cursos. El que ens cal ésaprendre a ser autosuficients.

Miquel Serra, director d’Últi-ma Hora, exposà que cal dis-tingir entre els mitjanspúblics i els privats. Enaquests darrers en català, totsón problemes, mentre queen castellà tot va a favor. Ésel cas del Diari Balears, queaconseguí premis impor-tants, que era un bon produc-te, però que sempre va anarcontra corrent. Comentà que,en aquests fets, creu veure-hiproblemes de manca de cul-tura.

Des del cantó positiu, esmen-tà el cas del Sóller, una publi-

cació setmanal, amb una re-dacció petita, però professio-nalitzada, amb petitsbeneficis i, per tant, sosteni-ble. Amb la qual cosa, va con-cloure que la llengua no ésun problema, si hi ha una ne-cessitat real del producte.

Joan Riera, subdirector delDiario de Mallorca, partí de larealitat que la premsa en ca-talà no ha quallat a les Illes,però el que sí que s’ha conso-lidat són els mitjans audiovi-suals públics; i que si lapremsa no ha quallat, és per-què no és rendible. Comentà

el cas del grup que edita undiari com el Regió 7, i que ésrendible perquè allà, a Catalu-nya, hi ha prestigi del català.

Per exposar les raons de lano viabilitat del negoci de lapremsa en català, cità un es-tudi sociolingüístic del pro-fessor Joan Melià; i concloguéla seva intervenció dient quesi hi hagués demanda, no hihauria cap problema per ferpremsa en català.

Benjamí Villoslada, directorgeneral de DesenvolupamentTecnològic del Govern de lesIlles Balears, començà amb lacita ”Think outside the box” ,dient que cal pensar en novesidees, cal esser creatiu, calanar més enllà. És la immersiódigital que canvia un munt decostums, introdueix moltescoses noves, com és el cas deFacebook que, en un instant,publica articles. Segons Villos-lada, l’audiència no està en ellloc propi, la gent es mou ambel mòbil i, si vol una foto, con-necta amb Instagram.

Proposà també, des de Políti-ca Lingüística del Govern deles Illes Balears, d’oferir unespai al Youtube si es feia encatalà. n


La sessió del dissab-te dia 19 de desem-bre va començaramb una taula ro-dona al voltant de

“La ràdio: mans lliures, imme-diatesa i proximitat”, quecomptà amb la participacióde Sara Riera, corresponsalde Catalunya Ràdio a les IllesBalears; Tomeu Martí, direc-tor d’Ona Mediterrània; i Xa-vier Milian, de Ràdio Terra, laràdio dels Països Catalans.L’acte va ser moderat perToni Gomila, representantdel Sindicat de Periodistes.

Sara Riera començà la sevaintervenció fent referència altítol de les Jornades, això ésa la necessitat d’un espai decomunicació en català, quecalia enfortir-lo i consolidar-lo, que les ràdios en català espoguessin escoltar a tot ar-reu i que no es podia ajornarmés la recuperació dels mit-jans de la ràdio i la televisióvalenciana. Digué que commés oferta hi hagi de ràdio enla nostra llengua, més granserà el seu consum i el pro-ducte serà d’una millor quali-tat. Insistí també en lanecessitat del restablimentde la reciprocitat entre tots

els mitjans del domini lingüís-tic català.

Pel que fa a la presència deCatalunya Ràdio a les Illes Ba-lears, Riera comentà que “lanostra graella aquí funciona”,després de 32 anys d’existèn-cia d’un servei públic de qua-litat. En aquest aspectedestacà que tant els perio-distes com els lingüistes dela casa hi col·laboren “fentuna molt bona feina”.

Riera es lamentà que fa unapartida d’anys que es pateixun greuge important amb lapèrdua de la recepció a lesIlles Balears de Catalunya In-formació, un mitjà en el qualdiàriament hi ha presènciadel que passa a la nostra Co-munitat, però que per altrabanda s’havia pogut mantenirla recepció de Catalunya Mú-sica. “Estaria bé recuperar,per a la ciutadania de les IllesBalears, l'emissió de Catalu-

nya Informació que emetiapel 98.0 les 24 hores del dia iconnectava el territori i escomplia així amb el dret a lareciprocitat de les emissionsde ràdios i televisions públi-ques en llengua catalana.Això no entraria en contradic-ció amb altres ràdios que fun-cionen a Mallorca i s’establiriauna competència sana quel’únic que faria és augmentarla qualitat de totes les ràdiosdes del moment que els

LA RÀDIO:mans lliures, immediatesa i proximitat Montserrat Nadal,



oients podrien triar la quemés els agradàs”. La ponentva expressar que els estats“no ens han estat mai gaireamics” i que el que cal és quetreballem de valent entrenosaltres. Finalment, celebràque feia pocs dies que les Illeshavien recuperat la possibili-tat de poder veure el Canal33, el K3 i el 3/24.

Es pateix ungreuge impor-tant amb lapèrdua de larecepció a lesIlles Balears deCatalunyaInformació

Xavier Milian, de Ràdio Terra,explicà la voluntat de la sevaemissora de ser un mitjà perinternet que oferís informa-ció d’igual interès a tot el ter-ritori del nostre dominilingüístic. Des de la modèstia,comentà que en aquests mo-ments eren un conjunt de 421socis que feien possible elfuncionament de Ràdio Terraamb el pagament d’una quo-ta anual.

Milian explicà que els tretsque defineixen el projectede Ràdio Terra eren, entred’altres, el d’un mitjà de ca-ràcter professional per dig-nificar i posar en primer plaels pobles i les persones, perconnectar les veus de les co-marques, el coneixement, lacultura i les realitats delpaís. Una ràdio que, partintde Reus, on hi ha la seu del’associació abasti tots elsPaïsos Catalans, variada iplural, en la recerca del de-bat, el contrast i l’anàlisi,amb participació directedels oients en les diferentsmodalitats.

Ràdio Terra, segons Milian,també vol fer feina en latransformació social, en eldescobriment de noves reali-tats, dels projectes que merei-xen ser destacats, de lesreflexions que ja són tema dedebat col·lectiu però que elsmitjans tradicionals encara nohan gosat tractar. També par-là de trets com el de ser unaràdio autogestionada, profes-sional, de periodisme social,feta amb criteri, i que s’oposàsa la uniformització lingüísticadels mitjans de comunicació.

En la darrera part de la sevaintervenció, Milian va fer unacrida a trencar prèviament el

model de Països Catalans quetenim, encara massa esclausde barreres administratives, ique el que calia era trencarles barreres psicològiquesd’uns poders públics “que ensvolen fer pensar amb els lí-mits d’un àmbit territorialconcret”, i aprofitar el marccomunicatiu il·limitat que ensofereixen les noves tecnolo-gies i les xarxes socials.

Tomeu Martí agraí la invitacióde l’STEI a les Jornades i, totseguit, exposà quin era elmodel d’Ona Mediterrània.Comentà que la iniciativa deposar en marxa aquesta rà-dio va néixer com a conse-qüència del tancament de laTelevisió de Mallorca i de l’e-missora Som Ràdio. La pri-mera part de la campanyaconsistí en la idea de crearuna empresa, una associaciócultural que en un primermoment comptava amb 600socis, -en aquestes dates jaarriba a 1.000 membres -, ique des del mes de desem-bre de l’any 2013 va comen-çar les seves emissions.

Martí esmentà quins eren elstrets més destacats d’OnaMediterrània, d’entre elsquals destacà els següents:

* Fer una ràdio generalista,d’informació i d’entreteni-ment, i de qualitat.

* Ser la veu dels movimentssocials.

* Convertir-se en l’aparadorcultural de les Illes Ba-lears, com en el seu mo-ment va ser Som Ràdio,sobretot pel que fa a lamúsica en català.

* Esdevenir un grup medià-tic de la societat civil ma-llorquina.

El ponent donà també a co-nèixer quines eren les líniesde creixement de l’empresa

Ona Mediterrània, com era elcas de l’edició del Diari deBalears, en què s’editaven enpaper alguns números espe-cials amb motiu de festivitatsimportants, com el Dijous Bo,o les festes de Sant Antoni ode Sant Sebastià; l’aliançaamb ràdios municipals, per aenfortir la bona tasca que enuna època molt difícil haviafet la premsa forana; i l’accésa les plataformes àudiovisu-als, a través d’internet.

Va fer una cridaa trencarprèviament elmodel dePaïsos Catalansque tenim

Tomeu Martí posà molt d’èm-fasi en la necessitat de mante-nir la coherència entrel’ensenyament i la resta desectors i d’entorns de la nostrasocietat, sobretot en relacióals joves de les nostres illes,que han conegut i après unapresència sòlida i atractiva delcatalà a les escoles i als insti-tuts, però que després veuenque aquests usos són cadacop menys presents a moltsàmbits de la nostra societat.

Segons Martí, aquest apre-nentatge lingüístic ara téuna eficiència limitada; di-gué que “el que s’aprèn s’hade solidificar”, perquè si noel que es produeix és queens trobam amb un “analfa-betisme de recaiguda”, aixòés catalanoparlants quedeixen de ser-ho per mancad’ús de la llengua a moltsusos socials. Acabà la sevaintervenció dient que el quecal és fer tot el que es pu-gui, treballar de manera àr-dua, i aprofitar qualsevolopció de capil·laritat i trans-versalitat. n


La conferència deldissabte dia 19 vaanar a càrrec deBernat Joan, socio-lingüista, catedràtic

de llengua i literatura catala-nes i escriptor. El va presen-tar Magdalena González,membre fundador d’Enlla-çats per la Llengua i presi-denta del Forum Musicae. Eltítol de la conferència era “Lanormalització lingüística dinsi fora de l’escola. Mitjans decomunicació i entorn esco-lar”.

Bernat Joan començà la sevaxerrada mentre es pregunta-va si era adient plantejar ladisjuntiva entre escola i mit-jans de comunicació, ja que sila nostra llengua gaudís d’unàmbit d’ús normal, la sevapresència a distints entornsno seria fragmentària; pertant, aquesta discussió esde-vindria supèrflua. Incidí enque aquest ja era un primersímptoma de anormalitat delcatalà en els nostres territo-ris.

El ponent insistí en fer unacrida a trencar els prejudicisprevis i a analitzar si crèiemque el sistema educatiu deles Illes Balears estava nor-malitzat de debò, ja que alseu parer hi havia moltes

mancances. Sobretot posàl’èmfasi en fer veure a l’audi-tori que era fals que a moltscentres educatius s’acomplísel 50% del que marca el De-cret de mínims. També espreguntà quina era la consi-

deració que hauria de teniruna classe o un període lectiuper a ser considerat “en cata-là”, ja que hi havia moltes va-riables. A més, remarcà quehi havia molts àmbits educa-tius que no eren la classe

La normalitzaciólingüística dins i forade l’escola. Mitjans de comunicaciói entorn escolar Montserrat Nadal,



pròpiament dita, i en aquestsaltres espais les pautes so-ciolingüístiques dels nostresalumnes eren molt diferents.

Bernat Joan expressà que elcatalà hauria de ser, en elnostre sistema educatiu, lallengua vehicular de facto, node manera nominal, i ques’havien de donar les condi-cions necessàries per a l’as-soliment del seu ús en plenanormalitat. Amb aquest ob-jectiu, remarcà que calia mi-llorar molt la formació delprofessorat, amb l’aportacióde la psicologia social, per-què fos capaç de veure’s desde la perspectiva de si ma-teix.

Era fals que amolts centreseducatiuss’acomplís el50% del quemarca el De-cret de mínims

El conferenciant insistí tambéen la necessitat d’un pacteper l’educació, que fos capaçd’establir una política educa-tiva de llarga durada, en elqual la llengua vehicular fos lacatalana, sobretot si vivim enun entorn en què hi ha tantadiversitat lingüística. El queno pot ser de cap de les ma-neres, digué, és que seguimvivint “amb la dislocació men-tal que tenim ara”, a causa delfragmentarisme lingüísticque patim. “En el cas de Su-ïssa”, això no passa, reblà.

Joan, fent referència a la po-nència inaugural del profes-sor Gifreu en què estudiavael nombre d’hores que enspassam al dia amb els pro-ductes tecnològics, diguéque la nostra relació amb elsmitjans de comunicació ja “ésvitalícia” i que, per tant, la

presència del català a lesxarxes socials i la configura-ció d’un espai de comunica-ció en la nostra llengua erenl’aposta de futur. En aquestsentit, expressà que el mo-ment polític que es vivia enaquests moments, amb Go-verns propers en els territo-ris de l’Estat espanyol isensibles a la llengua, eramés que adient, pel fet decomptar ara amb “una per-meabilitat política que abansno teníem”.

Digué que els poders públicshan de treballar per l’acces-sibilitat i pel foment de la re-ciprocitat entre els diferentsmitjans de la catalanofia,com fa el Consell Nòrdic, enquè a tot l’entorn del nordd’Europa poden rebre les rà-dios i les televisions d’aque-lla zona. Pel que fa alsaspectes legislatius, comen-tà les dificultats que suposa-va per al català l’existènciade set legislacions diferents,amb set graus diferents derigor i de presència de la

llengua, únicament compa-rable a la situació del kurd alKurdistan.

Bernat Joan denuncià tambéde quina manera els mitjansde comunicació privats norespectaven, en les sevesemissions en els territorisamb una llengua oficial dis-tinta del castellà, la presènciad’aquesta altra llengua en lesseves programacions. Consi-derà que calia, en aquests ca-sos, una intervenció públicaen els mitjans privats, com esfa al Canadà o a Suïssa, enquè s’exigís la presència dela llengua catalana, en el nos-tre cas.

El ponent plantejà preguntescom les següents: és una ex-cusa que siguin privades, al’hora d’exigir una interven-ció dels poders públics? Nosón també un servei públic? Icom a servei públic que són,no han de fomentar l’ús detotes les llengües oficials delterritori en què emeten? Ber-nat Joan manifestà que, da-

vant aquests fets, no calientantes contemplacions nitants escrúpols.

En la darrera part de la sevaintervenció, Bernat Joan di-gué que “la normalització delcatalà no seria completamentre estàssim lluny de “lestres P”: això és, poder dispo-sar de Premsa, Policia i Por-nografia en la nostrallengua”, i que aquest objec-tiu encara no s’havia assolit.Pel que fa a l’espai de comu-nicació, comentà que enaquest moment es trobavaen una fase de construcció ique ens obria la possibilitat,si ho sabíem fer bé, de poderarribar a un mercat de 12 mi-lions de persones. Per tant,les opcions que ens oferiaeren immenses i calia treure-li el suc, perquè aquí tambés’hi juga molt el futur de lanostra llengua i és un entornen el qual els nostres joves,els que ja han abandonat laseva etapa escolar, hi nave-guen cada dia un bon grapatd’hores. n


La tercera taula ro-dona de les Jorna-des anà sobre“Televisió i recipro-citat: la força de les

imatges”, un acte que comptàamb la presència d’AmàliaGarrigós, periodista i treballa-dora de la clausurada Ràdiotelevisió valencianes; AndreuManresa, director general dela Ràdiotelevisió pública deles Illes Balears (IB3); Margali-da Solivellas, corresponsal deTV3 a les Illes Balears; i PauFons, director de RTVE a lesIlles Balears. El moderador vaser Ferran Gomila, presidentde l’Associació Voltor. Hi haviad’assistir també en VicentSanchis, però per problemesde boires a l’aeroport no vapoder sortir en tot el matí del’aeroport de Barcelona.

Amàlia Garrigós començàdient que la seva casa (en re-ferència a la ràdio i la televi-sió valencianes) estava“enderrocada”, i agraí a An-dreu Manresa, nou directord’IB3, que hagués escollit lapel·lícula “Pa negre” per a re-prendre les emissions de ci-nema en català a la televisióautonòmica balear. Diguéque ens tenia una “sana en-veja”, també pel fet de comp-tar en el Govern de les IllesBalears amb una personacom Esperança Camps.

Pel que fa a la situació delque es viu al País Valencià di-gué que és una anomalia de-mocràtica, després d’haverentrat des de fa molts anysen un bucle molt perillós; ensexplicà que tenen 31 freqüèn-

cies pendents d’adjudicardes de l’any 2011, un 70% d’e-missores pirates, i el que lisemblava impossible era queno hi hagués capacitat o vo-luntat política per posar enmarxa una cosa tan fàcil comseria la reciprocitat entre elscanals catalans i els valen-cians. Denuncià, sobretot,que hi hagi un territori ambdos milions de parlants d’unallengua autòctona i oficialque no tengui al seu abastuns mitjans de producciópropis. En aquest aspecte, la-mentà, “som els pioners”.

Garrigós posà de manifestl’aïllacionisme lingüístic quepatia el País Valencià i elsatacs de tota mena que ha-vien patit els mitjans en cata-là; d’entre els quals El Temps

havia sobreviscut. Malgrattot, comentà que els noustemps ens oferien signesd’esperança, com era el casde La Veu del País Valencia,les noves ràdios que emetienper internet o el bon paperque havia jugat en tot mo-ment Vilaweb.

Posà demanifestl’aïllacionismelingüístic quepatia el PaísValencià

També anuncià com a notíciamolt positiva la redacció dela nova llei de la Ràdio i la Te-levisió Valenciana que estaràenllestida en sis mesos, undels compromisos que haviaadquirit el nou Govern de laGeneralitat valenciana, en-capçalat per Ximo Puig. Di-gué que, amb l’apagada delsenyal de RTVV, s’havia pro-duït un retrocés als tempspredemocràtics, amb una vo-luntat clara d’anular la iden-titat pròpia del país i lesseves ganes de viure.

La periodista va voler posaren valor la tasca formidabledel professor Gifreu, la seva

TELEVISIÓ I RECIPROCITAT: la força de les imatges


feina com a investigador de lacomunicació des de l’òpticade l’estructura comunicativa,la seva labor en la recerca il’estudi de la llengua i la cul-tura catalanes des de la pers-pectiva de la construcció d’unespai comunicatiu comú i pro-pi entre els territoris del ma-teix domini lingüístic.

També digué que el nostre ésun país “desconnectat denord a sud”, i que el que enscal és un estat protector i va-ledor de la nostra llengua; ique el nostre mercat culturalés un valor a l’alça, pel seugran valor simbòlic, i que l’ha-víem d’aprofitar, tal com fanles comunitats nòrdiquesamb el finès i el suec.

Acabà la seva intervenció dientque hi ha tres pilars bàsics enl’ús de la llengua perquèaquesta sigui útil: l’ensenya-ment a les escoles, els mitjansde comunicació, i l’exemplari-tat referencial de l’estat que hade saber prestigiar-la.

Andreu Manresa començà elseu torn expressant la sevasolidaritat i el suport a Amà-lia Garrigós i a tots els com-panys de la Ràdio i laTelevisió Valenciana que s’ha-vien quedat sense feina, i vol-gué deixar clar d’entradaque ell era, abans de tot, unperiodista. Digué que, durantmolt de temps, havia perce-but una certa hostilitat cap aIB3 i que sabia de molta gentque expressava amb orgullque no la tenia ni tan sols“sintonitzada”.

El mateix Manresa comentàque “durant 4 anys havia es-tat vetat per a anar a IB3”, ique el que a partir d’ara pre-tenia amb el càrrec de direc-tor de l’ens era que fos “unmirall del món”, l’expressió deles Illes Balears, en la qual lagent se sentís representada.

Els reptes que Manresa co-mentà que es plantejava en

el nou càrrec feien referènciaa la necessitat d’acabar ambla desafecció que patia IB3, alredreçament de la història, ano servir a cap tipus d’estra-tègies per a trencar la unitatde la llengua de caire “gone-lla”. Per aquest motiu, pel quefa a les pel·lícules, s’havia designar un conveni entre TV3 iIB3; s’havia de fer una televi-sió i una ràdio dignes, social-ment compromeses, ambpresència de la nostra cultu-ra popular, que donàs veu ales minories, esportivamentobertes, culturalment potent.

En una paraula, “que hi hagi totallò que ara hi falta”, dins unespai de comunicació en cata-là, al qual ben aviat tendiremamb les noves tecnologies.

Margalida Solivellas, corres-ponsal de TV3 a les Illes Ba-lears, començà la sevaintervenció dient que “en unpaís normal, no se censura-ven els mitjans de comunica-ció”, en referència a laposada en marxa d’IB3, ambl’objectiu de batre l’enemic,que era la televisió catalana.Solivellas digué que TV3 ha-via estat, des del seu naixe-ment, un dels elements méspotents de la normalitzaciólingüística del català i unaeina fenomenal per a la cohe-sió social.

“En un paísnormal, no secensuraven elsmitjans decomunicació”

Les fórmules de l’èxit de TV3consistiren en aspectes comels següents: uns informatiusamb un aspecte molt nou, decaire generalista; una sèried’impacte com va ser “Dallas”que servís d’esquer; i una es-tructura de competència lin-güística molt acurada pel que

fa a l’ús de la llengua estàn-dard, seguint el mestratgede Francesc Vallverdú.

L’operació política de JaumeMatas era la destrucció deTV3 i la seva substitució amans d’una nova televisiód’àmbit autonòmic com eraIB3. I l’any 2004 va arribar laprimera ferida, quan va treu-re la gestió de TV3 a l’Asso-ciació Voltor. El presidentMatas va enganar tots elsseus companys de l’Eurore-gió i, d’aquesta manera, s’as-segurava el control delsrepetidors.

La segona ferida arribaria el2009, en el moment en quèes tapa el senyal de TV3, i ensvolen fer creure que Balearsja té la seva pròpia TV3, queés IB3, un mitjà que ben aviatcomençà a emetre una partdels seus continguts en cas-tellà i amb una pèrdua dequalitat i, sobretot, d’objecti-vitat i de rigor informatiumés que evident.

La corresponsal de TV3 a lesIlles volgué deixar molt clar que“TV3 en cap cas és un enemicd’IB3”, ja que els dos mitjans ju-guen dues lligues diferents.També manifestà que, si l’any2004, l’OCB i l’Associació Voltorno haguessin pres messions enla qüestió, “avui no veuríemTV3”.

Acabà la seva intervenciómanifestant que, al llarg detot el temps que duia com acorresponsal de TV3, “maim’he sentit sola”, i recomanàla lectura d’uns articles deJoan Melià de l’any 2009 enquè tractava totes aquestesqüestions referides a la vol-guda difícil convivència entrela televisió del Principat i IB3,o d’altres de Nel Martí, JaumeCorbera o Guillem Frontera.També agraí al Govern de lesIlles Balears les gestions fe-tes i l’assoliment de la novarecepció del Canal 33, el K3 iel 3/24.

El darrer a intervenir va serPau Fons, director de RTVE ales Illes Balears. Començàdient que la reciprocitat en-tre mitjans hauria de ser unaqüestió òbvia i sense cap ti-pus de dificultat, si hi haviavoluntat política. Digué que lahistòria de RTVE a les illes ha-via estat una “història d’èxits”,d’ençà que l’any 1979 hi co-mençà a haver la desconnexióterritorial amb l’emissió deprogrames íntegrament encatalà.

Tot i tractar-se d’uns anysmolt propers a l’estrenadademocràcia, des de Madrid hiha haver consens polític per al’emissió d’aquestes progra-macions en les llengües prò-pies del territori que no erenel castellà, després d’haver-seproduït alguns debats benprofunds. Fons manifestà,també, que des dels anys 60,a les Balears es rebien lesemissions en català que es fe-ien des dels estudis de Mira-mar, a Montjuïc, a Barcelona.

Fons reconegué que la pre-sència dels programes deTVE en català “varen fer moltde bé” en el seu moment, jaque s’emetia en la llengua es-tàndard, amb l’assessora-ment de la Universitat de lesIlles Balears. Un fet que haperdurat des de l’any 1979fins a dia d’avui, tot i que elcatalà ha perdut molta pre-sència en la graella de la pro-gramació (Per exemple, atelevisió només s’emeten encatalà un total de 38 minutsdurant el dia; i dues hores iescaig a la ràdio).

Malgrat això, considerà quel’any 1979, amb una Llei deNormalització Lingüística queno s’aprovaria fins l’any 1986,la rebuda de les emissions encatalà varen ser molt accep-tables, i valorà que des deRTVE s’havia contribuït a lanormalització de la nostrallengua i a la creació de laconsciència lingüística. n



L’escola que vo-lem els pares imares, docents ialumnes d’a-quest col·lectiu

de la comunitat educativa ésel que ens ha duit a lluitar,des de fa més de tres anys,contra una democràcia esca-timada, pervertida i degene-rada que, des del poder i desdel sistema educatiu, ha de-mostrat que no pretén ni laparticipació, ni la informació,ni la expressió, ni la crítica dela ciutadania. Perquè, en elfons, no pretén ni formar nieducar persones, sinó repro-duir un sistema polític i eco-nòmic basat en ladesigualtat, la privatització,la jerarquització, la competi-tivitat, l’individualisme, la se-gregació, l’homogeneïtzació,la manipulació, el consumis-me, la mercantilització i la

por a la llibertat; és a dir: laLOMCE. I, precisament, l’esco-la que volem respon als prin-cipis que puguin fer delsnostres infants i joves perso-nes capaces de transformaraquest sistema mitjançant elconeixement i la formació in-tegral com a persones per-què democràcia puguisignificar poder popular iparticipació de la ciutadania.I això només es fa des de l’e-ducació i des de l’escola.

L’escola que volem hauria detenir una finalitat bàsica: ga-rantir la igualtat d’oportuni-tats. I per a fer-ho possible,que ho és, ha de començarper compensar les desigual-tats del model social actual.Això suposa discriminar posi-tivament sectors socials es-pecialment desfavoritsmitjançant una major dotació

pressupostària, material i hu-mana, en educació i que, de-fugint de criterisigualitaristes, prioritzi deter-minades zones, col·lectius icentres més necessitats da-vant uns altres. Però, sobre-tot, suposa destinar elsdoblers públics a centres pú-blics, els únics capaços dedur a terme aquest objectiusense subterfugis.

L’escola que volem ha de ser,per tant, una escola públicaque, lluny d’eufemismes queemmascaren la realitat, signi-fica educació en un centrepúblic, amb finançament pú-blic i de gestió pública. Lasubvenció amb doblers pú-blics a centres privats, elsque s’anomenen centres con-certats, és una més de lesformes de privatització del’educació pública. I la priva-

tització en educació no és no-més una qüestió econòmica,suposa al mateix temps unaprivatització ideològica (idea-ri de centre), religiosa o no,que atempta contra el princi-pi de laïcitat, de respecte a ladiversitat, de cientificitat... detot el que una educació dequalitat, no segregadora i in-clusiva ha de garantir per atothom. Però també afectales formes de gestió. Quinaescola privada, concertada ono, es gestiona de forma par-ticipativa per part de la co-munitat educativa? Intervé lacomunitat educativa en l’e-lecció del director? Es públi-ca i transparent la selecciódel professorat? Les líniespedagògiques i els criterisd’organització es decideixenal claustre de professors? Latan reivindicada autonomiade centre no pot amagar,

L'ESCOLA QUE VOLEM

Si la democràcia significa gestió popular del poder,cada ciutadà podrà participar-hi en la mesura quedisposi d’instruments per a informar-se, expressar-se, discutir, deia Francesco Tonucci. I no seria neces-sari afegir res més per explicar quina escola volem.

Plataforma Crida


com s’esdevé en alguns ca-sos, la gestió empresariald’un servei públic i gratuïtque respon al dret universala l’educació. L’autonomia quenecessita l’escola és pedagò-gica, per poder-se adaptar ala seva pròpia realitat, no pri-vativa.

L’escola que volem és, peraquest motiu, una escola de-mocràtica en la seva gestió,oberta i transparent, partici-pativa i no jerarquitzada, niestratificada entre els seustreballadors que, com aequip de professionals, sensedistincions, prenen les deci-sions pedagògiques queafecten el procés d’ensenya-ment-aprenentatge delsalumnes. I si els pares i maresen són part activa i fonamen-tal en aquest procés i cal queestiguin implicats en la sevagestió, l’alumnat també hi hade tenir veu, ser escoltat,participar i tenir vot. Per aformar ciutadans que partici-pin dins una societat real-ment democràtica, l’escolaha d’educar els infants dinsla participació amb tot el queaixò suposa: discussió, presacol·lectiva de decisions, res-

ponsabilitat, implicació... tam-bé pel que fa a la gestió de laseva pròpia educació. Elsalumnes no poden ser sim-ples receptors de normes, deconeixements i de principis,sinó els principals actius deles normes, dels coneixe-ments i dels principis que al-gun dia puguin ajudar atransformar la nostra socie-tat en un món més just. Enaquest sentit el programa Fi-losofia 3-18 hauria de ser uneix fonamental dins el currí-culum dels centres educati-us; n’és part de l’escola quevolem.

L’escola que volem s’hauriade regir, d’acord amb aquestpressupòsit, per un principide col·laboració que no afectaexclusivament el treball co-operatiu dins l’aula, sinó tam-bé la gestió del centre, elscontinguts dels currículums,les pautes de convivència...Col·laboració i cooperació,dins la comunitat educativaque és una escola, com a valor,com a objectiu i com a vivèn-cia, davant la competitivitatque prima l’èxit concebut coma superioritat d’unes perso-nes sobre les altres i com a

possibilitat d’obtenir un majorrendiment d’aquest èxit. Sa-bem que només es potaprendre compartint el sa-ber, que només es pot viurecomptant amb els altres ique formar-se i educar ésaprendre i ensenyar a viure.

L'escola quevolem, per això,ha de ser unaescola inclusiva

L’escola que volem necessita,així, persones conscients deque viuen en societat, de queaprenen els uns dels altres,uns amb altres, de forma co-munitària i col·lectiva, i, so-bretot, que només podremmillorar i transformar aques-ta societat i ser més feliços siho feim entre tots. Els infantsno necessiten aprendre-ho,és part de la seva experièn-cia vital i de la seva supervi-vència la necessitat de lacol·lectivitat: la família, l’esco-la, el barri, els amics... Una ex-periència sovint malmesa persituacions de marginació i

d’injustícia que qualsevol sis-tema educatiu ha de ser ca-paç de contrarestar. Lasolidaritat i la justícia han decombatre dins l’escola l’indi-vidualisme que sovint prevalen el nostre entorn, tant pelque fa al procés d’aprenen-tatge com pel que fa als as-pectes organitzatius i derelacions humanes, de formaefectiva i vivencial, més enllàdels pronunciaments teòricsdels objectius que se solencontradir després dins laconcreció del currículum es-colar (avaluació, qualificació,agrupament, promoció...).

L’escola que volem, per això,ha de ser una escola inclusiva,no segregadora, en qualsevolvessant de les que es mani-festen socialment i que estraslladen a l’escola amb lageneració d’aïllament, guetos,major desigualtat... violència, iho justifiquen, de vegades,d’acord amb un aprenentatgemés eficaç. Inclusió implicamés possibilitats d’aprenen-tatge, més aprenentatges(entre sexes, entre cultures,entre llengües...) i també pos-sibilitat de superar dèficits in-dividuals en aspectes moltdiferents, principalment pelque fa a la sociabilitat i a laconvivència. Perquè inclusiósignifica arribar, a partir delrespecte i de la tolerància, node la permissivitat, a unesnormes de convivència comu-nes en una mateixa aula, enun mateix centre, entre desi-guals, com és, de cada vegadamés, la societat en la qual vi-vim.

L’escola que volem, llavors,parteix de la diversitat, de se-xes, de cultures, de llengües...no com a problema, sinó, so-bretot, com a riquesa, riquesade coneixements, d’experièn-cies i de vida. Però també coma defensa i reivindicació dellengües, de cultures i d’iden-titats minoritàries que patei-xen l’homogeneïtzació d’unsistema social i econòmic


mundial cada vegada mésglobalitzat fruit d’interessoseconòmics i de dominacióque, en el nostre cas, es tra-dueix en la necessitat d’unaescola en català que respectila nostra identitat i integri elsnostres alumnes en la reali-tat del país on vivim.

L’escola que volem és, també,diversa en les formes de co-neixement, d’aprenentatge ide pensament. I és, per tant,una escola laica i plural, onels mètodes, els instrumentsi les fonts d’informació, estandiversificades lluny de la ma-nipulació ideològica i religio-sa i del pensament únic quese sol manifestar en els lli-bres de text o en la mateixaorganització dels contingutsdel currículum (Religió catòli-ca com a matèria educativa).El pensament lliure i la lliureexpressió de les idees perpart de qualsevol membre dela comunitat educativa sónrequisits indispensables pera una educació democràtica,científica i humanística que,únicament, ha de tenir com alímits el respecte als dretshumans universals i l’absèn-cia de manipulació.

L’escola que volem, de la ma-teixa manera, ha de regir-se,en el seu funcionament i enels seus valors, sota criteris

de sostenibilitat i de diversi-tat en la defensa del mediambient, no només creant hà-bits de reciclatge i d’estalvide recursos, sinó també ambl’oferiment d’alternatives alconsumisme desenfrenatque l’entorn social potenciaprincipalment a través delsmitjans de comunicació, detanta influència sobre la po-blació més jove. Aquests mit-jans, malgrat les al·lusionsconstants, ja inevitables, altema ecològic, segueixen do-minats pels interessos de lesgrans corporacions producti-ves interessades únicamenten el benefici creixent a qual-sevol preu del mercat de laglobalització. L’escola ha d’a-frontar, mitjançant la cons-

cienciació, la denúncia i lapràctica quotidiana, la neces-sitat de defensa del planeta ifer conscients els alumnesd’un futur immediat a partirdel mateix entorn en el qualvivim: una illa dominada perla destrucció del territori il’especulació.

L’escola que volem, en conse-qüència, pensa en les perso-nes, en la seva formacióintegral, amb l’objectiu fona-mental d’aconseguir la felici-tat, en la qual el benestarmaterial i el treball és nomésuna de les seves vessants. Elsalumnes són molt més quefuturs treballadors formatsper ser rendibles i productiusdins el mercat. És més, una

formació completa ha d’in-cloure estratègies, recursos iactituds personals que elspermetin ser crítics amb lamercantilització extrema i ra-dical d’un sistema que pro-gressivament arracona lesvessants més humanes, artís-tiques, emocionals i de lliurepensament de les personesen tots els àmbits de la vida.L’educació ha d’equilibrar to-tes aquestes vessants, des deles tècniques i científiquesfins a les artístiques i huma-nístiques, per permetre alsalumnes desenvolupar-se ín-tegrament, cadascú a partirde la seva pròpia individuali-tat. Aquest intencional des-prestigi de la teoria davant lapràctica, de la paraula davantels fets, del pensament da-vant la materialització, del’art davant la tècnica, noméspot comportar alienació i des-humanització en uns infantsque, més que ningú, necessi-ten trobar el seu propi camícom a persones. La música,les arts plàstiques, la filoso-fia... han de recuperar dinsl’escola el seu lloc natural.

L’escola que volem, en defini-tiva, és aquella que reuneixles condicions per generarciutadans informats, partici-patius i crítics, capaços detransformar aquesta societaten un món millor sense por ala llibertat. n


El desembre de 2014,a València es vaproposar la idea defer una manifesta-ció, a l’àmbit esta-

tal, en contra de lesviolències masclistes. Aaquesta iniciativa es van anarsumant associacions feminis-tes de tot l’Estat, en primerlloc, a través de comunica-cions virtuals (correus elec-trònics, xarxes socials...) i,finalment, en una reunió pre-sencial que va tenir lloc el 28de febrer de Madrid.

Aquesta reunió va ser la pri-mera de moltes, i d’elles sor-giren els acords quepropiciaren que la manifesta-ció del 7 de novembre fos totun èxit. Es crearen comissionsencarregades de coordinarles diferents tasques organit-zatives: comunicació, logísti-ca, manifest, adhesions...

A Mallorca, es va crear la pla-taforma Feministes de Mallor-ca (#7NMallorca) en la qualparticiparen associacions fe-ministes de molts indrets del’illa. La seva finalitat era, peruna banda, coordinar accionsprèvies de conscienciació con-tra tots els tipus de violènciesmasclistes (com la taula infor-mativa que va tenir lloc dis-sabte 24 d’octubre, a la Plaçad’Espanya de Palma, amb la re-presentació de la performan-

ce “Sabates Vermelles”, oncada parell de sabates repre-sentava l’absència de les vícti-mes; o la campanya desensibilització #7NJOHIVAIG);i, per una altra, formar un solgrup de persones que repre-sentàs Mallorca, d’acord ambles directrius de la coordina-dora 7N estatal i amb una pan-carta amb el lema “No ensmorim, ens maten”.

Però com no totes les perso-nes que volien manifestar-setenien la possibilitat d’anar aMadrid, es va convocar a Pal-ma una manifestació el ma-teix dia i a la mateixa hora, el

Marxa Estatal contra lesViolències Masclistes

7 de novembre MadridSandra Serra,

secretària de l’Àrea de la Dona de l’STEI


7 de novembre a les 12.00,que partia de Plaça d’Espa-nya i arribava fins al Passeigdel Born, amb el mateix ma-nifest que l’estatal i amb elmateix lema a la pancartaque les Feministes de Mallor-ca presents a Madrid.

Hem estatgotes d’aiguadins una plujafeminista

Els companys i companyesdels diferents sectors del sin-dicat STEI participaren a con-tra les Violències Masclistes deMadrid, com a part dels STES, ia la de Palma, per denunciarque les violències masclistessuposen la manifestació mésviolenta de la desigualtat degènere i representen la mésgreu violació dels drets hu-mans de les dones que pateixla nostra societat.

A Madrid, es van congregarmés de mig milió de perso-nes. El Passeig del Prado es-tava ple, de gom a gom; perallà on es passegés la mirada

tot eren persones amb indu-mentària negra i violeta queportaven pancartes o bande-res amb lemes a favor del’empoderament de les do-nes i en contra de les violèn-cies masclistes. Va ser tangran l’afluència de gent quela manifestació va partir unahora més tard del previst. Ala capçalera hi anaven les as-sociacions feministes i, a dar-rere, les organitzacionssindicals o de partits polítics

que els donaven suport. El re-corregut començava al Minis-teri de Sanitat (Passeig delPrado), passant per Cibeles,Gran Via, Callao i finalitzava aPlaça d’Espanya, on estava si-tuat el cadafal i es va llegir elmanifest. La nostra compa-nya de l’STEPV, Macu Gimeno,va ser una de les encarrega-des de fer-ho.

Paral·lelament, a la manifes-tació de Palma, també hi va

haver molt bona participació.Centenars de persones vanrecórrer els carrers de la ciu-tat i es manifestaren peraconseguir un món més just,igualitari i lliure de violènciesmasclistes.

La delegació del sindicat STEIa Madrid va arribar el vespredel dia abans i fou testimonide com les principals escultu-res i edificis de Madrid, i l’A-juntament, entre d’altres,s’il·luminaren de color lila.Pels carrers passejavengrups de persones amb ban-deres violetes, escalfant mo-tors pel gran esdevenimentde l’endemà. A Plaça del Solfeia dies que un grup femi-nista, “Velaluz”, estava envaga de fam i tenia una ins-tal·lació exposada, fulls ambcares sense trets que repre-sentaven les víctimes de vio-lències masclistes, quasi 50dones en aquell moment,acompanyats de les “sabatesvermelles”.

El dia de la manifestació, unavegada arribats al lloc de tro-bada amb la resta dels com-panys i de les companyes dela Confederació, vàrem serconvidats a portar la pancar-ta confederal, amb el lema:


El manifest 7N exigia el compliment de les següents reivindicacions:

Que la lluita contra el terrorisme masclista sigui una qüestió d’estat.

Que es desenvolupi i s’implementi el Conveni d’Istanbul i el compliment de les recomanacions, i es reformila Llei 1/2004 perquè estiguin reflectides totes les formes de violència contra les dones.

Que tota la societat i les seves organitzacions i institucions es comprometin en aquesta lluita.

Que la lluita i els recursos incloguin tant la violència que exerceix la parella o l’exparella com les agressionssexuals, l’assetjament sexual en l’àmbit laboral, el tràfic de blanques amb finalitats d’explotació sexual ilaboral de dones i nines i totes les violències masclistes.

Que totes les instàncies de Govern es comprometin realment en la prevenció i l’eradicació de les violènciesmasclistes, així com en l’assistència i la reparació de totes les dones en situació de violència, independent-ment de la situació administrativa en què es trobin les dones.

Que l’accent es posi en la protecció de les afectades, que es facilitin diferents sortides que impliquin unaveritable recuperació vital, econòmica i social d’elles, així com dels fills i filles.

Que la prevenció sigui una política prioritària, que inclogui un sistema coeducatiu en tots els cicles, la for-mació específica per a tot el personal professional que intervé en els processos, els mitjans de comunicació,la producció cultural i la societat civil en la lluita contra les violències masclistes.

Que els mitjans de comunicació es comprometin a fer un tractament adequat de les diferents violènciesmasclistes, i visibilitzar-les, que s’eviti el sensacionalisme morbós en el tractament i l’ús d’un llenguatge iunes imatges no sexistes.

L’eliminació de la custòdia compartida imposada i el règim de visites als menors dels maltractadors con-demnats. La retirada i no cessió de la pàtria potestat als maltractadors. n

“En lluita contra les violèn-cies masclistes”, i vàremcompartir espai i consignesamb la gent responsable deles secretaries d’Igualtat delsaltres territoris: “CONTRALES VIOLÈNCIES MASCLIS-TES, DEFENSA FEMINISTA”;“ELS DRETS DE LES DONESSÓN DRETS HUMANS”; “CAPAGRESSIÓ SENSE RESPOS-TA”...

Hem estat gotes d’aigua dinsuna pluja feminista, molt ne-cessària per a aquesta terraàrida per culpa del patriarcat.Esperem que aquesta grangesta, que ha aconseguit re-unir més de 500.000 perso-nes, no quedi en sac buit, i queel Govern i les institucionspertinents prenguin les mesu-res necessàries perquè lesviolències masclistes siguin

totalment eradicades, i vis-quem a una societat lliure. Vo-lem un canvi i no ens

aturarem fins a aconseguir-lo,perquè homes i dones somiguals, així que prou de dife-

rències estructurals entre ho-mes i dones; de masclisme, dedesigualtats, d’assassinats...

“ENS VOLEM VIVES. JA N‘HI HA PROU!”


El primer centred’ensenyament se-cundari a l’Estat es-panyol havia sorgitdel magí de Gaspar

Melchor de Jovellanos: era uncentre d’estudis de nàutica imineralogia bo i ensenyant amés matemàtiques i físicaamb el nom de Real InstitutoAsturiano. L’Ordre del 1792manà que l’Escola s’ubiqués aGijón i s’inaugurà el 7 de ge-ner de l’any 1794. El 1820 pas-sà a anomenar-se InstitutoNacional i, a la fi, el 1865 pren-gué el nom d’Instituto de Jo-vellanos, que és com encaras’anomena actualment.

Després d’aquest, l’illa queintegren els instituts RamonLlull i Joan Alcover, popular-ment coneguts com ets insti-tuts, inclou el segon centred’ensenyament secundarimés antic de l’Estat, i durantmolt de temps va ser l’únicde l’illa. A més ostenta l’ho-nor d’haver estat el primercentre on s’ensenyaran cur-sos de batxillerat pròpia-ment dits, àdhuc abans ques’establissin els estudis desegon ensenyament. Es creàper una reial ordre del 1835 is’inaugurà el 7 de gener de

l’any 1836 amb el nom deCol·legi Balear. Estigué a càr-rec de la Diputació Provincial,que també participaria en lafundació de l’Escola NormalFemenina (1872), fins a l’any1887, en què passà a depen-dre del Ministeri de Foment.L’Institut tingué com a prime-ra seu l’Estudi General Lul·lià,

coincidint amb el tancamentde la Universitat Balear, peròal cap de poc, el 1837, foutraslladat a l’edifici delCol·legi de Monti-Sion de Pal-ma, després de l’amortitzaciódels béns eclesiàstics deMendizábal. Després d’un pa-rèntesi breu, el 1842 es resta-blí l’Institut.

La idea de la implantacióaquí d’un segon centre d’en-senyament secundari teniatambé a veure amb Jovella-nos. L’escriptor il·lustrat,traslladat a Mallorca el 1801,reclòs a la Cartoixa de Vall-demossa entre el 1801 i 1802i empresonat al castell deBellver entre el 1802 i el 1808,

IES RAMON LLULL, per molts d’anys! Carles Cabrera


participà en un concurs con-vocat per la Societat Econò-mica d’Amics del País,fundada el 1778 per metges,homes de lleis, artistes, bur-gesos comerciants i algunssectors de l’aristocràcia i elclergat per a la creació d’unseminari de nobles. A la Me-moria sobre Educación Públi-ca o sea Tratado TeóricoPráctico de Enseñanza, l’es-criptor asturià hi criticava l’e-dificació d’un centreeducatiu reservat per a lanoblesa i en defensava und’obert a totes les classessocials amb uns ensenya-ments generals i modernsque volia alhora gratuïts, al-

truistes i d’admissió lliured’alumnes. El projecte es veiéparalitzat durant el regnatde Ferran VII i fins al 1835 nos’endegaren les gestions pera la seva implantació. La in-fluència de Gaspar Melchorde Jovellanos pesà sobre unacomissió de la Societat Eco-nòmica formada per PereAndreu, Joan Despuig i PereJoan Morey, que el seguirenen tot tret del fet que Jovella-nos insistia que l’ensenya-ment fos bilingüe en català icastellà —mentre que l’ense-nyament es faria íntegra-ment en espanyol. Lainstitució parteix, doncs, d’unorigen liberal i burgès a dife-rència dels anteriors col·le-gis o seminaris de nobles.Fortament influït pels liceusfrancesos, fou el centre pre-ferit per la burgesia liberal

illenca. Els seus contingutseducatius incloïen llengüesmodernes, ciències naturals,física i química. Fou pioner al’hora d’aplicar una metodo-logia basada en la graduacióde l’ensenyament. Disposavade laboratoris molt ben do-tats d’agricultura, física, quí-mica i ciències naturals, unabiblioteca amb gairebé40.000 volums i un internat.

A principi del segle passat esva convertir en Institut Gene-ral Tècnic, el 1916 es mudà al’edifici actual i fou l’any 1936que rebé el nom d’Institut deBatxillerat Ramon Llull. Estroba situat al número 2 de

l’avinguda de Portugal i a to-car de la popularment cone-guda Plaça del Tub d’ençàde la introducció d’una con-trovertida escultura en for-ma de tub l’any 1983. El 1936els sollevats contra la Repú-blica encalçaren una part im-portant dels professors del

centre i el 1939 interdiguerenla coeducació mixta. L’any1942 es consumà la separacióde la part femenina de l’insti-tut amb la creació de l’Insti-tut de Batxillerat JoanAlcover (funcionaven en es-tatges i horaris diferents),que el 1966 es mudà a l’edificiactual, fins aleshores seu del’Escola Normal de MagisteriPrimari i Escola Annexa dePràctiques d’Ensenyança. Ac-tualment, i deixant de bandael Joan Alcover, l’edifici es di-videix en tres segments:l’institut pròpiament dit, l’Es-cola de Disseny Gràfic i eltercer, propietat de la UIB, l’e-difici de la Riera.

A partir del curs 1959-60, s’hiimplantaren estudis de noc-

turn. Publicà (1954-55) la re-vista bimestral Instituto pertal d’orientar en les qüestionsdel batxillerat i de la vida aca-dèmica al centre. Han estatprofessors del Ramon Llull,els quals han fet una destaca-da aportació a la cultura deles Illes, i de vegades fora d’a-questes i tot, en la línia delbeat Ramon Llull de qui man-lleva el nom: el poeta JosepLluís Pons i Gallarza, el polítici poeta Gabriel Alomar i Villa-longa, el lingüista Francescde Borja Moll, l’escriptor Joa-quim Verdaguer, el llatinistaBernat Cifre, el pianista JoanMoll o l’escriptor Sebastià Pe-relló (aquest encara en actiu).Han estat alumnes del centreque han fet una destacadaaportació a la societat: JoanPalou i Coll, dramaturg; MariàAguiló, poeta; Guillem Forte-za, poeta; Miquel Rigo, arqui-tecte; Eusebi Estada,enginyer; Mateu Obrador,lul·lista; Josep Tarongí, filòleg;Tomàs Forteza, filòleg i poeta;el president Antoni Maura; elpolític Alexandre Rosselló;Miquel dels Sants Oliver, as-sagista i jornalista, que esde-vingué director dels diaris LaAlmudaina i La Vanguardia;Joan Alcover i Miquel Costa iLlobera, poetes; Gabriel Lla-brés, historiador; i un llarg et-


cètera. Francesc Manuel delos Herreros, Josep Font iTrias i Emili Gené, entre moltsd’altres, n’han esdevingut di-rectors.

L’edifici, projectat el 1912 perl’arquitecte madrileny TomásGómez Acebo, fa part del con-junt arquitectònic que formala plaça amb l’Institut Joan Al-cover, l’Escola d’Arts Aplica-des i Oficis Artístics i l’antigaEscola de Comerç. Fou cons-truït entre els anys 1912 i 1916pels reputats arquitectes Jau-me Alenyar Ginard i JosepAlomar Bosch. És d’una cons-trucció eclèctica que recull in-fluències del Barroc, com arala composició de les façanes;modernistes, com les fines-tres de l’estatge superior, queadopten formes tripartides;renaixentistes, com la galeriaporticada del primer estatge;i regionalistes, com la voladadel remat dels edificis queemulen els de les cases se-nyorials mallorquines. Es trac-ta d’una construcció de plantarectangular amb predominide la forma longitudinal, iamb una divisió en tres estat-ges, essent el central la partnoble. En relació amb la dis-posició dels materials es fa demanera diversa: carreus en-coixinats a l’estil renaixentis-ta al tercer, on trobam tambéles finestres modernistes. Elfrontispici que comunica amb

les Avingudes està format perdos cossos laterals que sobre-surten del cos central en re-trocés, d’ampli predominihoritzontal. Aquesta disposi-ció dóna sensació de movi-ment i de profunditat, almateix temps que el dota d’u-na

aparença escenogràfica, ac-centuada per la bellesa de leszones enjardinades d’ambdóscostats, que recorden algunesconstruccions barroques.D’especial interès per la sevapersonalitat renaixentista ésla galeria porxada del primerestatge, formada per arcs demig punt que descansen so-bre pilars. Des del punt de vis-ta decoratiu hi ha una gran di

versitat d’elements empratslliurement i sense estar sub-

jectes a unestil con-cret, com

arquitraus clàssics amb gar-landes, escuts circulars i còn-caus, columnes clàssiquesamb el fust decorat amb dra-pejats, elements vegetals, ar-quitectònics i humans.

El conjunt incideix fortamentsobre Palma perquè prové del’etapa posterior a l’enderro-cament de les murades, quejustament passaven per allà.

Aquest curs 2015-16 l’IES Ra-mon Llull celebra amb bomboi platerets el seu trasllat, ara faun segle, a l’immoble actual iés per això que des de Pissar-ra els hem volgut felicitar i enshem volgut fer ressò de l’efe-mèride amb aquest article.

Que sigui, com a mínim, percent anys més! n

El 25 de gener d’enguany s’ha realitzat un acteper commemorar el centenari just de la inaugu-ració de l’edifici en què, fins avui, tenim la seu del’IES Ramon Llull. Justament va ser també un 25de gener que se celebraren les primeres classesa l’edifici nou de l’any 1916. És per això que elproppassat 25 s’hi escaigué l’acte institucionalde commemoració de l’efemèride amb lapresència del conseller d’educació del GovernBalear, el president del Consell de Mallorca i elbatle de Palma. S’hi presentà, així mateix, un ci-cle de conferències i taules rodones per donara conèixer un poc més tot el que ha suposat elcentre dins la societat mallorquina en els àm-bits històric, pedagògic i científic.


“L’ensenyançade la històriaa l’escola pri-mària ha demostrar a

nins i nines que el tempsestà present a totes les nos-tres accions o experiències,en els nostres pensaments,en el nostre llenguatge i a lesnostres narracions”

(Pagés, J. / Santiesteban, A.2010 “La enseñanza y elaprendizaje del tiempo histó-rico en la eduación primaria”)

El passat 21 d’octubre es vancomplir 30 anys des que el mí-tic DeLorean-12DMC viatjà alfutur, aquesta fou la data es-collida (21/10/2015) pel directorRobert Zemeckis a l’any 1985per enviar a Marty McFly, pro-tagonista de la trilogia “Re-torn al futur”, a un llunyà 2015,en aquest món futur el mono-patins no necessitaven rodes,els cotxes volaven, la roba eraintel·ligent, s’utilitzaven les vi-deotrucades, les interconne-xions entre ordinadors, elsdrones, o les empremtes digi-tals per accedir a recintes... al-gunes d’aquestes coses ja enssón familiars, d’altres encaraestan per arribar.

La trilogia compleix els 30anys i els homenatges, els ac-tes i les activitats centradesen aquest fet han estat mol-

tes, sales cinematogràfiquesarreu del món han organitzatesdeveniments per celebraraquest aniversari; a Mallorca,com no podia ser d’altra ma-nera, també s’organitzarenmaratons de la trilogia a mésde conferències i exposi-cions.

La pel·lícula, estrenada l’any1985, duia a la pantalla untema que des de segles hafascinat les persones: elsviatges en el temps, i ha fetque nombrosos científicsdesenvolupessin teories: lateoria de les “paradoxestemporals”, la teoria de la“causa-efecte” (tractada perAristòtil, Kepler, Hobbes, Spi-noza entre d’altres) , el “prin-cipi d’indeterminació”d’Heisenberg, “la teoria de larelativitat” d’Albert Einstein,“la teoria del caos” d’EdwardLorenz, “la teoria dels forats

negres i forats de cuc”d’Stephen Hawking...

No era ni la primera ni la dar-rera vegada que aquest temaes traslladava a la gran pan-talla, la llista de pel·lículesque tenen com argument elsviatges temporals és molt

llarga, com a petita mostra:“El tiempo en sus manos”(1960) o la seva versió mésmoderna “La máquina deltiempo” (2002), “Atrapado enel tiempo -Groundhog Day ”(1993), “¡Qué bello es vivir!”(1946), “Frequency” (2000),“El sonido del trueno” (2005),“Family Man” (2000), “Inter-stellar” (2014); així com sèriesde televisió: la mítica sèrie“Star Trek”, o la sèrie espa-nyola “El ministerio del tiem-po” (RTVE-2015). “Retorn alfutur” va tenir, ja a la seva es-trena, una gran acceptació ital volta un dels encerts fouel fet de mesclar la línia his-tòrica personal i familiar delprotagonista amb la líniatemporal de l’evolució de lalocalitat i dels seus habitants(Hill Valley, ciutat fictícia cali-

“Back to the future”Les línies temporalscom a recurs didàctic

Francesc X. Alomar Novila, mestre de primària

Detall interior del Delorean amb el marcador temporal amb la data dedestí (21/10/2015).

Cartell pel·lícula, any 1985.


forniana). Aquests aspectes id’altres circumstàncies vanfer que la primera pel·lículatingués un notable èxit desd’un primer moment i que elpúblic adolescent fos un delsseus clars seguidors (públicque actualment es troba alvoltant dels 40/50 anys) i demanera simultània es rodes-sin les dues altres pel·lículesque completen la trilogia.

Però quin és l’aprofitamentpedagògic que en podem ferde “Retorn al futur” a les nos-tres aules? A quin infant no liinteressa saber com eren lescoses quan els seus pareseren petits, com vestien, quèmenjaven, a què jugaven... Obé imaginar com serà el fu-tur, la incidència del que feimamb el que succeirà, ambaquestes reflexions ja tenimun punt de partida molt en-grescador.

Les tres pel·lícules desenvo-lupen els viatges en eltemps des de dues perspec-tives: el passat i el futur. Lasegona pel·lícula tal volta si-gui la més complicada i lamenys lineal, ja que introdu-eixi el concepte de paradoxatemporal i de “l’efecte papa-llona”; és a dir com petitscanvis poden modificar la re-alitat i creen el que s’anome-na futur distòpic (ésinteressant l’anàlisi que en

fan els protagonistes de lasèrie “Big Bang Theory” a undels capítols de la vuitenatemporada de les diferentslínies temporals).

La intenció d’utilitzar uns re-cursos atractius i engresca-dors aplicats a l’estudi deltemps és, segons la idea dePagés i Santiesteban, aconse-guir, amb aquestes activitats,que la història sigui per a l’a-lumnat alguna cosa més queun conjunt d’elements aïllats,de fets, dates i idees sensecap tipus d’ordre ni concert. Isi a aquesta premissa hi afe-gim la intenció d’ eliminar laidea que les matèries relacio-nades amb la història són dis-ciplines que no necessiten dela comprensió sinó de la me-morització, podem pensarque el recurs d’utilitzar elsviatges en el temps pot encerta manera solucionar undels problemes que ens tro-bam a l’hora d’ensenyar el pasdel temps com a concepteabstracte, i més quan eltemps és llarg.

Segons la psicologia evoluti-va de Piaget la construcciódel temps es fa a través devàries fases, que culminaamb l’adquisició del tempshistòric. Assolir les nocions ila consciència del temps i del’espai constitueixen una fitaessencial en el procés del

desenvolupament personal id’adaptació al medi social al’educació primària. L’infantparteix d’una dimensió únicadel temps, on no contemplani passat ni futur, per arribara les reconstruccions se-qüencials i cronològiques deltemps, als 12-14 anys, quanl’infant es troba a l’etapa deles operacions formals, i téla capacitat per a la com-prensió de les nocions d’es-pai i de temps i, per tant, potordenar cronològicamentles seqüències. Ha passat dela percepció d’un temps per-sonal a la percepció d’untemps físic i social i dels fetsque l’envolten i les nocionscomplexes del temps histò-ric, que exigeixen una majormaduresa intel·lectual pertal de poder comprendre lacasualitat, la multi-casuali-tat i les relacions entre dife-rents fets que impliquencanvis mitjançant associa-cions simples i lineals o rela-cions més complexes idinàmiques.

A quin infant noli interessasaber com erenles coses quanels seus pareseren petits

És en els darrers cursos del’educació primària quan elsinfants són capaços de realit-zar inferències i elaborar hi-pòtesis. És aquí on podem ferun ús destacat d’una eina di-dàctica important per expli-car el pas del temps i larelació d’aquest amb tot allòque ens envolta: les líniestemporals (línies cronològi-ques o fris històric). Es tractad’instruments o procedi-ments per ordenar els esde-veniments i els fets històricsen una seqüència temporal,una representació similar ala recta numèrica en mate-màtiques amb números posi-tius i negatius a partir d’unpunt determinat, és una re-presentació gràfica del pasdel temps, en què s’observenels canvis que s’han experi-mentat. Així l’ordenació de lainformació permet l’elabora-ció de conclusions o explica-cions sobre un procéshistòric. Per fer la línia deltemps és important definir elcontingut de la línia mitjan-çant un títol significatiu, de-terminar la primera i ladarrera data del procés quees representarà, decidir lesunitats de mesura que s’uti-litzaran (anys, decennis, se-gles...) i delimitar els centresd’interès que volem estudiar,mitjançant la seva evolució.D’aquesta manera treballa-rem amb les eines de la in-

Doc Brown explica a Marty McFly els viatges en el temps mitjançantuna línia temporal.

Sheldon Cooper de la sèrie Big bang theory , explica les línies temporals.


vestigació històrica, ambfonts primàries i secundà-ries, amb investigacions fa-miliars mitjançant les fontsorals i els arbres genealògics,reconstruirem i elaboraremla nostra història familiar i ala vegada situarem la nostrafamília dins un context social,cultural, polític, etc. Així ma-teix ens permetrà elaborarcronologies precises, confec-cionar línies de temps sobrela duració de diferents perío-des de la història i sobre as-pectes monogràfics diversos,podrem interpretar l’evolució

d’un nucli urbà d’una ciutat através de diferents plànols.Establir relacions causa-efec-te a partir de l’anàlisi de des-cobriments, invents, canvistecnològics, fets històrics.Distingir entre causes imme-diates i causes llargues. Anti-

cipar possibles reaccions defutur a partir de l’evoluciód’algun artefacte, costums,actituds, etc. del present.

En definitiva es tracta d’unaaproximació al mètode his-tòric i a l’anàlisi de fonts.

La línia del temps, per a serútil, ha d’estar ben organitza-da, i ha de mostrar la infor-mació en el seu ordrecorrecte, jerarquitzada i sen-se saturar l’espai amb massainformació. A una línia tem-poral només podem incloure

el més important i haurem derecórrer a altres formats pera ampliar la informació. Aixíactualment tenim a l’abastgran quantitat de recursos ieines TIC que compleixenamb el requisit de ser einesmolt fàcils de manejar, que

ens permeten personalitzarla línea temporal a un graumolt important i, en el cas deles versions web, ens facilitenla tasca de compartir la líneatemporal amb altres usuariso poder-la imprimir.

Totes aquestes eines tenen encomú la possibilitat de selec-cionar la informació més relle-vant i organitzar-la en ordrecronològic, amb la integracióde diferents recursos com tex-tos, imatges, vídeos, narra-cions. N’hi ha algunes quepermeten tenir menús desple-gables amb una ampliació dela informació, com poden sertaules, mapes, dades i datesmés extenses. N’hi ha que sónmolt formals i d’altres més di-vertides. Algunes d’elles per-meten fer-hi feina més d’unapersona a l’hora i, llavors, com-partir mitjançant la web o lesxarxes socials com Facebook oTwitter, o poder completar lafeina amb l’ús d’altres einescom els mapes de GoogleEarth; d’altres permeten tre-ballar en tres dimensions al’hora de presentar gràfics oimatges. Entre elles podem ci-tar: Dipity, Tiki-toki, Capzles, Ti-metoast, Rememble,Photopeach, Xtimeline, TimeRi-me, Timeglider, MyHistro, o uncomplement per a Powerpoint–Office Timeline-.

“- Pero Doc, ¿has construidouna máquina del tiempo enun DeLorean?

En mi opinión, si vas a haceralgo como esto, hazlo con es-tilo”

“¿A qué distancia irás?, -Aunos 30 años”

(Marty McFly a Emmet Browna “Back to the future”) n

Diferents materials temàtics exposats a S’Escorxador amb motiu del la celebració del trigèsim aniversari dela nissaga estrenada a l’any 1985 (organitzat per L’Associació d’amics de la Ciència Ficció –AACF).

Fris cronològic (font www. xtec.cat).


L’assistència a la ci-mera es va dur aterme a distints es-cenaris de Mede-llín, a Colòmbia, ja

que el seu desenvolupamentes realitzà mitjançant confe-rències magistrals, amb ei-xos temàtics com elssegüents: “Cultures de pau ipolítiques de memòria”,“Drets al territori en la ciutati en el camp”, “Pobresa i desi-gualtat”, “Violència, segure-

tat i drets humans”, “Estat,democràcia i drets polítics”,“Economies i alternatives aldesenvolupament”, “Movi-ments socials i lluites popu-lars”, “Esquerres i processosd’emancipació”, “Ambient,natura i canvi climàtic”. I unsobre “Educació, igualtat itransformació social”. En undels panells d’aquest eix,vaig participar juntamentamb altres col·legues delBrasil, Colòmbia i l’Argentina.

En la meva intervenció emvaig referir a la lluita que s’ha-via viscut a les Illes Balears alllarg d’aquests darrers anys.Entre d’altres qüestions, vaigesmentar que la clau de l’èxitde la nostra lluita davant ungovern que va despreciar l’e-ducació i que va legislar encontra d’ella va ser el mante-niment de la unitat de tot elsector, de tots i totes les do-cents, de les famílies i de lasocietat en general.

Però més important que lamanera com s’entra dins unconflicte d’aquesta casta, imés per tractar-se d’unavaga indefinida, és com sesurt d’ell. I en tot aquesttemps, l’STEI no ha volgut captipus de protagonisme, sinóque sempre ha apostat per launitat d’acció. Dins aquestcontext de forta mobilitzaciódel professorat, alguns ac-tors de la lluita varen aprofi-tar per crear dos sindicats.

Pere Polopresident d'Ensenyants SolidarisAmb el tema central “Les transformacions democrà-

tiques, la justícia social i els processos de pau”, vatenir lloc la VII Conferència Llatinoamericana deCiències Socials (CLACSO) del 9 al 13 de novembredel 2015.

Acte inaugural amb la presència dels expresidents de Brasil Luiz Inácio Lula da

Silva i d’Uruguai José Mujica i Pablo Gentili, secretari executiu de CLACSO.


Vaig explicar que el resultatde tot plegat ha tengut con-seqüències positives i negati-ves. En el cantó d’allò positiu,la possibilitat d’haver tombatel govern del Partit Popular il’accés al poder d’un nou go-vern que ja ha començat a ferels canvis legislatius perti-nents per a revertir les reta-llades de la legislaturaanterior, amb la signatura del’Acord marc, entre d’altresmesures. En l’aspecte mésnegatiu, el trencament de launitat d’acció, que tants bonsresultats ha donat. Des del’STEI, sempre hem propug-nat fronts unitaris per enfor-tir l’educació com un dret i nocom un servei, i hem lluitat iseguirem lluitant per rebut-jar qualsevol proposta depacte educatiu que ens impo-si una agenda educativa ambprincipis neoliberals, encaraque sigui de forma encober-ta.

La Conferència comptà ambmés de 37.000 inscrits, un80% d’ells menors de 25anys, i un ampla programa

amb 250 activitats, en lesquals intervingueren més de700 convidats internacionals;intel·lectuals, activistes so-cials, polítics, periodistes isindicalistes de 43 països delmón, des de l’Estat espanyol,el Líban i Vietnam, els EstatsUnits i Rússia, l’Índia i el Se-negal, a tota l’Amèrica Llatina

i el Carib. Això fa que el pen-sament crític a l’Amèrica Lla-tina sigui més viu que mai.

En coincidència amb l’agendaacadèmica, a la ciutat de Me-dellín es duia a terme la XXVAssemblea General deCLACSO, en la qual els convi-dats varen poder parlar so-

bre pobresa i educació, entred’altres problemàtiques prò-pies de la regió.

Han estat uns dies de pensar,discutir i analitzar de maneraintensa l’Amèrica Llatina enmoltes dimensions, sobreqüestions tan diverses commodels de desenvolupament,processos polítics, pobresa idesigualtat, migració, gène-re, polítiques de joventut,educació. S’ha parlat deqüestions que són d’una im-portància cabdal per a pen-sar l’Amèrica Llatina.

El certamen acadèmic, orga-nitzat pel Consell Llatinoame-ricà de Ciències Socials(CLACSO), ha estat consideratla reunió més important delmón pel que fa a les qüestionsesmentades amb anterioritat.Un cop acabada la sessió del’Assemblea, l’organització vaemetre una resolució amb lesseves visions i recomanacionssobre el procés de pau que esviu a Colòmbia.

Intervencions de Pablo Gen-tili

“El pensament crític a l’Amèri-ca Llatina és més viu que mai”,

Gent fent coa per assistir a la conferència de José Mujica

Davant la impossibilitat d’entrar al recinte per a escoltar la conferència de Lula da Silva, la gent s’aglomeraper a seguirla per les pantalles externes del recinte.


va manifestar al diari argentí“Página 12” el secretari execu-tiu del Consell Llatinoamericàde Ciències Socials, PabloGentili. “Hem de reconèixerque els presidents Lula o Mú-gica no arriben a Colòmbiaperquè es reuneixen quatreamics. Saben que seran partí-ceps d’un gran for del pensa-ment obert, amb el focusposat en els processos detransformació democràtica,en la justícia social i en la lluitaper la pau a l’Amèrica Llatinai en el món”.

“La situació mundial, que tantscanvis ha viscut, posa els pa-

ïsos de l’Amèrica Llatina da-vant la necessitat de continuaramb polítiques progressistes,nacionals, populars, d’esquer-ra i ciutadanes, segons com seles classifiqui en els diferentspaïsos de la regió”, explicàGentili. “Per ventura la granquantitat d’inscrits es deu a unenorme interès no tant per es-coltar un balanç sinó els des-afiaments sobre el futur al’Argentina, el Brasil, l’Equadori a Veneçuela. És un espai del’esquerra mundial molt plural,molt obert perquè l’esquerrano vol generar pensamentsdogmàtics sinó plantejar con-trovèrsies i discutir cap a onanam”.

“El que queda clar és que, enser tan complexes les sorti-des, cal recórrer a l’anàlisi”,afirmà Gentili. “Sabem què esva fer i què no es va fer ambla pobresa, amb la desigual-tat, amb la seguretat ciutada-na, amb l’Estat, amb lesinstitucions democràtiques,amb la participació social iamb les migracions. Però pera entendre què va passar iquins són els desafiamentsdel futur els intel·lectuals ne-cessiten de la política. Comentendre, si més no, que ambun augment de la inclusió so-cial s’hagin assolit en algunspaïsos uns nivells tan alts de

violència, i de violència poli-cial? No s’ha de tenir por a ladiscussió”.

Segons el secretari executiu,la col·laboració entre CLAC-SO i la política la varen enten-dre personalitats com EvoMorales i el seu ministre ge-neral de govern, Juan RamónQuintana Taborga: “Evo parti-cipà en reunions promogu-des per CLACSO amborganitzacions socials, i Quin-ta directament fou un becariCLACSO”. Per això, “els queinvestiguen han d’entendrecom es gestionen les políti-ques i com els ritmes de la

Presentació de José Mujica per part de Pablo Gentili.

Miriam Feldfeber, Dalila Andrade Oliveira i Jenny Assael Budnik del grup de treball“Polítiques Educatives i dret a l’Educació a Àmerica Llatina i al Carib”.


política, sobre tot en la ges-tió, no són els mateixos queels de la investigació acadè-mica”.

“El pensament crític té com aguia els principis de la igual-tat, de la justícia social, del’enfortiment i la radicalitza-ció de la democràcia, per lanecessitat de destruir els po-ders opressors, per la lluitacontra els racisme i contratota forma de violència”, di-gué Gentili. “És un pensamentllibertari i inconformista, quesempre en vol més perquè la

democràcia sempre es potenfortir”.

D’acord amb l’enfocamentglobal de la VII Conferènciade CLACSO, és importantconsiderar l’aportació de lasocietat civil en la construc-

ció del dret a la ciutat, com apensament crític emergentdes d’una epistemologia delsud, en un context de segre-gació i desigualtat estructu-ral com, per exemple, és elcas emblemàtic de Bogotà.

Reelecció de Pablo Gentili

Una de les decisions de la XXVAssemblea General de CLAC-SO que es va dur a terme aMedellín, amb la participacióde més de 430 representantsdels centres afiliats, fou la dereelegir, després d’un període

de tres anys com a secretariexecutiu del Consell Llatinoa-mericà de Ciències Socials, Pa-blo Gentili.

CLACSO és una institució in-ternacional no guvernamen-tal creada l’any 1967 amb

estatus associatiu a la UNES-CO. Actualment reuneix 432centres d’investigació i post-grau en el camp de les cièn-cies socials i les humanitatsen 26 països de l’Amèrica Lla-tina, el Canadà, Alemanya, Es-panya, França i Portugal.

Les intervencions de Lula daSilva i José Mujica, seguidesper multitud de persones tantdins del recinte (3.000 i 5.000persones) com fora, anavendestinades a discutir la im-portància de la participaciópolítica dels joves i els aven-ços dels processos d’integra-ció llatinoamericana durant ladarrera dècada.

Lula es referí a la constel·lacióde caps d’estat que varen co-incidir en el Con Sud la dècadapassada: Hugo Chávez, EvoMorales, Rafael Correa, TabaréVázquez i Michelle Bachelet.“Som part d’una de les millorsexperiències de l’esquerra a

l’Amèrica Llatina”, i esmentàalguns dels èxits d’aquestsrègims; en particular la der-rota de l’Acord Llatinoameri-cà per al Comerç i la creacióde l’Aliança Bolivariana perals pobles de la nostra Amè-rica (ALBA). Tant Lula comMujica varen posar l’èmfasien expressar que no nomésavui ens trobam davant delrisc d’un retrocés en les con-questes socials, sinó tambéen les polítiques d’integracióregional, tot just 10 anys des-prés d’aquesta immensa con-questa que fou la Cimera deMar del Plata i del No a l’AL-CA.

Malgrat això, va reconèixer“no vàrem aconseguir fer totel que s’esperava de nosal-tres”. Sí, el seu país travessala seva major crisi des del1999. Però aquesta crisi no vanéixer a Brasília, nasqué aNova York, cor del sistema fi-nancer mundial.

Vista general d’una d’una de les sales de conferències.

Pablo Gentili (Director executiu de CLACSO) i Fernanda Saforcada(Directora acadèmica de CLACSO). Acte de cloenda.


Lula va ser interromput ambfortes ovacions quan donà su-port al procés de pau entreles FARC i el govern colombià,denuncià l’onada destituentcontra governs progressistesi proposà als joves que militinen la política.

En nombrosos panells, la pre-ocupació davant un eventualretrocés en el procés de de-mocratització política, social ieconòmica que han viscut al-guns països al llarg dels dar-rers anys generà intensos iencesos debats.

La Conferència CLACSO cridàl’atenció sobre l’avenç conser-

vador que viu l’Amèrica Llatinai sobre els catastròfics efectesque tendria el retorn a les po-lítiques d’ajustos duites a ter-me pels governs neoliberals enla dècada dels noranta.

Lula encoratjà els joves per-què no es deixin seduir per ladespolitització i pel rebuig ales accions col·lectives en or-ganitzacions socials i sindi-cals. “Estimats joves: elsdesafio perquè no creguin enaquestes bajanades que diu lapremsa del nostre continent.La major oposició als governsprogressistes és la premsadel nostre continent. El quevostès han de fer és rebutjarla negació de la política. Quan

es nega la política, el que vedesprés és pitjor; vagin alertaamb els que parlen contra lapolítica. No hi ha cap altra sor-tida fora de la política”.

Assenyalà que una part deles elits “no accepten la polí-tica de l’ascensió de les per-sones més pobres ni l’ascensdel poble”, i se senten “incò-modes” quan veuen que fillsd’empleades domèstiques iobrers es converteixen enmetges o enginyers.

Lula digué que la “gran menti-da” d’aquest segle va ser laGuerra d’Iraq, i cità una troba-da que va tenir amb George

W. Bush, quan ambdós diri-gien els destins del Brasil i

dels Estats Units, en què elseu homòleg li digué que eranecessari “acabar amb l’ene-mic”. “Li vaig dir que la mevaguerra era contra la misèria iels milions de persones queen el meu país passen gana”.

“Enfortir l’educació no és unadespesa, és una inversió”, afir-mà i després remarcà que “nopot ser un privilegi només pera rics” i considerà que això “ésuna injustícia crònica” en elsud del continent.

L’expresident de l’Uruguay,José Mujica, parlà sobre elprocés de pau a Colòmbia, lademocràcia, els efectes ne-

gatius del mercat damunt elsestats i la política en el mónglobalitzat, així com dels des-afiaments d’integració delspaïsos llatinoamericans.Plantejà que el món actualnecessita tres tipus de mesu-res internacionals: en primerlloc, mesures contra la desi-gualtat; en segon lloc, mesu-res contra la pobresa; ifinalment, mesures en favordel medi ambient.

Baltasar Garzón, a la confe-rèncie de clausura, parlà so-bre temes com els dretshumans, la pau i la justícia del’Amèrica Llatina. Per exem-ple, per a ell la pau si no és hu-

Pere Polo entregant la camiseta del’STEI a JuanCarlos Monedero i a Fernanda Saforcada.

Taula rodona “Educació, lluites populars i processos democràtics”.Intervenció de Pere Polo (STEI), Adriana N. Fassio, Fernando A.Trujillo (Colòmbia), Alexandra Pérez (Colòmbia), Inés Barbosa(Brasil) i Daniel Hugo Suárez (Argentina).

Intervenció de Jaume Carbonell, exdirector de Cuadernos de Pedagogía.


mana, no és pau: “Tots tenimdret a la pau, i els drets hu-mans constitueixen un tot im-prescindible els destinatarisdels quals són els éssers vius;i Sudamèrica ha pres una ini-ciativa monumental en aquestaspecte, d’una manera espe-cial Colòmbia amb les FARC”.Afegí que la pau només potexistir en circumstàncies enles quals els drets humans si-guin respectats, promocionatsi defensats; i que aquest és elrepte de la regió.

Baltasar Garzón digué que elprocés de pau a L’Havana hade ser amb un sol llenguatge,i així culminar en un acordmutu. A més assegurà quedels habitants del país n’hi ha

la meitat en contra i l’altrameitat a favor, però queaquest fet ve determinat peruna trampa que alguns esta-

bleixen en els mitjans de co-municació que, segons ell,desinformen en lloc d’infor-mar.

“A l’Amèrica Llatina vivim unmoment en què s’han de com-prendre els drets humans. Ésuna necessitat, per damunt dela tipificació. De fet la demo-cràcia ja no és un espectaclede cada 4 anys, sinó un procésproactiu en el procés d’elecciópopular” explicà Garzón.

Per a Garzón, l’única formad’erradicar la violència ésamb la transparència. Pel quefa al procés de pau del Go-vern amb les FARC, el jutgeespanyol creu que hi ha unapoblació que no vol que laguerra s’acabi mai, ja que ma-negen interessos ocults, eco-nòmics, socials i polítics.

“Pot semblar una barbaritatperò hi ha qui viu molt milloramb una violència definida queamb una lluita efectiva contraella”, afirmà mentre deia que laseguretat i la justícia són dostermes que s’han d’usar a l’ho-ra, perquè la seguretat jurídicaés la certesa que els mecanis-mes de la justícia beneficiarantots els ciutadans.

Per a Garzón, l’educació had’integrar els drets humansamb la pau: “Hi ha d’haver unatransició política cap a la tran-sició social. Una pau justa, node justícia de pau, sinó en uncontext en què s’estableixind’una manera obligatòria. I enaixò els joves hi tenen un pa-per fonamental”. n

Intervenció d’Heleno Araujo (CNTE, Brasil).

També hi participà Baltasar Garzón.


Helen Barrientos, coordina-dora de l’Escuela de AlquimiaFeminista-Mesoamérica, im-partí a Palma aquesta confe-rència sobre la realitat delseu país, Guatemala, el pas-sat 25 de novembre, amb mo-tiu de la commemoració delDia Internacional contra laviolència envers les dones.

El context general de Guate-mala

Guatemala es troba dins unaregió bastant privilegiada pelque fa als recursos naturalsque posseeix, cosa que ha fetdel país un blanc perfecteper a les transnacionals quevolen invertir en la indústriade l’”extractivisme”; és a dir,en el saqueig dels recursos idels béns naturals de la po-blació.

La pobresa i la pobresa extre-ma han estat un problema es-tructural a Guatemala, ja queles condicions de desigualtatde les dones s’accentuen enun Estat patriarcal, racista,classista, discriminador i ex-cloent.

En el tema educatiu, les pos-sibilitats per a les dones tam-bé es redueixen. “16 de cada100 habitants continuen sentanalfabets, en la seva majoriadones” i amb l’agreujant quesón dones indígenes o de l’à-rea rural. Aquesta desigual-tat es reflexa enl’alfabetisme de la poblacióen edat de fer feina (a partirdels 14 anys). Mentre que enels homes està en el 80,9% ,en les dones descendeix finsal 71,7%. Les condicions de

les dones indígenes empitjo-ra, amb unes taxes d’alfabe-tisme del 55%.

El context organitzatiu i polí-tic de les dones a Guatemala

Què entenem per l’enfoca-ment de poder? És una anàli-si que parteix del fet que enles societats vivim relacionsde poder que ens marquen.Creim que “el poder és a totarreu, defineix paradigmes,suporta institucions, estruc-

tures i sistemes, és dinàmic icanviant”. Per tant, si és a to-tes bandes i defineix el quedefineix, hem d’imaginar idefinir: quines són aquestesbandes? Com interactua enels sistemes? Com s’insereixen les nostres vides i en lapresa de decisions que feimcom a dones?

No es pot negar la contradic-ció sentida en un determinatmoment, quan una dona pen-sa interiorment en prendre

Guatemala: Dona,violència i societat. Un apropament des del feminisme amb l'enfocament de Poder

Ensenyants Solidaris


una decisió important per ala seva vida, però en voler-lamaterialitzar hi ha un poder(econòmic, polític, social, reli-giós, etc.) que es posa de ma-nifest i no ens permetavançar en això que interna-ment ens hem proposat. Aixòno vol dir que no tenguem elpoder de decidir, vol dir quehi ha múltiples maneres ambquè es manifesta el poder.Tenc el poder de decidir peròno el poder per a exerciraquesta decisió.

La pobresa ila pobresaextrema hanestat unproblema es-tructural aGuatemala

És per això que per a les do-nes vincular la realitat ambl’anàlisi del poder ens dónamés força tant individual-ment com col·lectiva, ensdóna llums, reflexions i clare-dats des de les quals posarles estratègies de lluita, si hade ser en l’àmbit íntim, en elfamiliar o en el públic. Sí, sa-bem que la lluita de les do-nes és a tot arreu, però si hotenim més clar i definit, laproposta és més efectiva,conscient i la nostra acciótendrà millors resultats.

Quins són els àmbits a què esrefereix?

En l’àmbit personal i íntim esrefereix a les relacions de po-der que es generen en allòmés intern de cada persona,amb la seva psicologia perso-nal, el seu cúmul de creences,experiències, sobre la sexua-litat, les potencialitats de cadaun, anhels, aspiracions, emo-cions i també a l’espiritualitat.És l’espai propi de les dones.

En l’àmbit privat, de la llar, dela família, es refereix a l’espaien què viuen i s’estableixenrelacions entre persones quepoden ser o no parents cen-trats en la reproducció huma-na. I finalment l’àmbit públicés aquell espai que comprènla comunitat, els territoris, lesnacions i allò global. Inclou to-tes les organitzacions, esco-les, esglésies, governs, l’Estat,els partits polítics, l’empresaprivada i els moviments. Tam-bé allà on es du a terme el tre-ball remunerat productiu.

Doncs bé, com estan enaquests àmbits les dones aGuatemala?

En l’àmbit íntim: cada vegadamés les dones són més vul-nerables en termes de vio-lència; per tant, hi ha por,angoixa i molta desconfian-ça. Estar juntes a qualquemoviment o ser part d’unprocés de formació les ali-menta i les fa tenir més espe-rança. Hi ha cansament,sentim que s’ha fet molta fei-na, en la lluita i en la defensadels drets de les dones, i enla vida quotidiana no semblahaver-hi avenços. Moltes do-nes que no han tengut l’opor-tunitat de fer el que elsagrada se senten frustradesi poc valorades pel que fan.

Algunes dones han optat perun procés de sanació i són

més conscients del nostre au-toguariment com un procéstant individual com col·lectiu,un fet que ha estat fruit delcansament que provoca el fetde “ser per a altres persones”.Tal com ho resumeixen lesparticipants del Curs en Lide-ratge estratègic de la Escuelade Alquimia: “defensores dedrets humans amb senti-ments enfrontats, culpes permanca d’atenció a les llars;alegries, soledats, tristeses,plaers; no existeix autoguari-ment, pors, cansament, ha-vent augmentat de pes,malaltes, desgast físic i psico-lògic; també avançam en elsseus aprenentatges, amoro-ses, solidàries, amb dignitat...amb necessitat d’espais pro-pis...”

Pel que fa a l’autonomia eco-nòmica, Guatemala es trobaentre els països més alts enpercentatge de dones senseingressos propis, el 31,2% deles urbanes; i el 42% de les ru-rals. Ingressos que són el queels permet cuidar-se, dedicar-se temps per a estudiar, per aaprendre a fer “coses”, apren-dre i recrear-se, fins i tot par-ticipar en la vida comunitària iorganitzativa.

En l’àmbit privat: en aquestàmbit hi ha contradiccions demolt de pes. Per una banda,les tasques que fan les donescontinuen essent per al be-

nefici de la família, per a ga-rantir el benestar d’algú al-tre. Malgrat això, en aquestcontext es produeixen mol-tes agressions. Les dones escuiden dels fills, de la sem-bra, de la feina a l’oficina, deles tasques i del sostenimentde la llar. A pesar de totsaquests fets, són agredidesde manera física i psicològi-ca, sense que importi en capcas l’escolaritat i els recursosamb què elles compten.

Segons les dades de l’InstitutNacional d’Estadística de laRepública de Guatemala, eldelicte de violència contrales dones augmentà un23,13% de l’any 2012 a 2013. Amés, està documentat que de10 denúncies de violència in-trafamiliar, en 9 la víctima ésuna dona. Aquestes dadessón possibles perquè es dis-posa de la “Ley para prevenir,sancionar i erradicar la vio-lencia intrafamiliar”, Decret96-97. Les estadístiques con-tra les dones són alarmants:segons dades històriquesquan al 2004 els fets de vio-lència contra les dones erende 8,231, per al 2013 havienaugmentat a 36,170.

Unes altres dades que sónbastant reveladores sobre elmasclisme que impera en lasocietat guatemalteca és, perexemple, que les dones sónagredides amb més freqüèn-


cia els diumenges i els dilluns,moments en què els homessón a casa per a descansar i,d’una manera molt usual, haningerit licor durant el cap desetmana. Això augmenta siens trobam a finals de mes ode quinzena.

A més, les dones que estanorganitzades i que tenen unpaper protagonista en la co-munitat o en el territori enquè es desenvolupen patei-xen altres tipus de violènciaque té a veure amb la sevaacció política organitzativa,tal com posen de manifestles participants del “Curso deAlquimia”.

Fer feina en la lluita per a ladefensa dels drets de les do-nes en qualsevol de les sevesexpressions pot ser moltes ve-gades motiu d’agressions enel si de la família, amb la nocomprensió de la feina, lessortides, la cura dels fills. Mol-tes dones poden implicar-seen aquestes tasques perquècompten amb altres donesque fan la seva feina, les padri-nes, les tietes, les germanes ifins i tot les filles majors. S’ar-risquen, per tant, perquè lescritiquin socialment i pública.

En l’àmbit públic: és el lloc enquè les dones volen exercirels seus drets civils i polítics,demandar d’una manera mésplena i amb la convicció pro-funda des de les seves refle-xions personals i familiars.Aquell lloc en què cada unaes podrà dedicar a allò quemés li agradi fer d’acord ambles possibilitats i oportuni-tats que va tenir des de nina.És allà on els dos àmbits an-teriors es posen de manifesti generen les seves conse-qüències, la manca d’educa-ció escolar, la violènciainternalitzada i històrica, ha-ver crescut i viscut un am-bient masclista, racista idiscriminatori a Guatemalaels ha fet ser especials.

Les dones han pres forçad’on no n’hi ha, i han fet can-vis significatius en les sevesvides i en la vida d’altrescompanyes, són dones enfor-tides entre elles, s’han creatun nombre ingent d’organit-zacions i col·lectius en què,dia rere dia, aprenen i valo-ren que són importants i queni res ni ningú les podrà atu-rar, malgrat que la realitat esvegi adversa. Aquesta forçaorganitzativa i política tambéles vulnera, ja que es viuenagressions i violacions delsdrets humans a causa de lafeina específica en la defensadels drets humans.

Una lluita creixent a favordels megaprojectes com unaestratègia d’estat, que els di-ferents governs han propiciat,afegeix una nova problemàti-ca a les dones, ja que són lesque estan a primera fila en ladefensa de la terra i el terri-tori, per a defensar la “vida” iels béns materials que són dela comunitat, que són dels ter-ritoris i que els empresarisvolen saquejar i que al final hofan, sense respectar l’autono-mia dels pobles. En aquestsespais les dones són les mésparticipatives i, per això, lesmés criminalitzades, difama-des, estigmatitzades i agredi-des.

És per això que les dones es-tan lluny d’una plena partici-pació política, pel que fa al’autonomia en la presa dedecisions. La subrepresenta-ció en els parlaments està vi-gent; en el següent períodeen el Congrés de la Repúblicanomés el 13,3% seran dones;quant a les batlies només un2,1% de dones foren electes.Les dones es proposen i s’or-ganitzen per a participar po-líticament, però lescondicions dins i fora delspartits són adverses.

Com es pot veure, fent unaanàlisi des de l’enfocament

de poder, podem identificarles àrees en què les donesnecessiten més acompanya-ment, més recursos i més es-forços. El que demostraaquesta anàlisi, segons la po-nent, és que les dones no sónéssers fragmentats sinó inte-grals però que, així i tot, lescontradiccions també són và-lides. Molt sovint hom s’ima-gina per què una dona líderd’un alt nivell pot ser violen-tada dins la seva família; ocom el sotmetiment dins deles pròpies dones es pot do-nar en l’àmbit públic, i una deles explicacions les podemtrobam fent aquesta relacióentre els àmbits del poder.

Mentre les dones visquinaquesta casta de relacionsque les debiliten, no les dei-xen avançar i les sotmeten, elque es pugui fer en l’àmbitpúblic serà també molt poc,ja que les violències les viuenen totes les esferes de les se-ves vides i, per aquest motiu,els reptes i els desafiamentssón molt grans.

El camí que s’ha de seguir

Helen Barrientos va reconèi-xer que, dins aquest entornsocial, s’havien aconseguitmolts canvis a favor de lavida i de la dignitat de les do-nes: hi havia avenços en elsmarcs legals i socials que noes podien negar, malgrat queels desafiaments encara se-

guien essent profunds. Se-gons el seu punt de vista, ésurgent una millor interlocu-ció amb l’Estat, des de les de-mandes pròpies de les donesen qüestions tan prioritàriescom la salut o l’educació.Quant a la institucionalitat deles dones, cal recuperar elsespais que, amb anterioritat,eren coordinats pels grupsde dones i feministes.

Cal seguir apostant pels es-forços formatius de dones ide dones joves, de dones in-dígenes i rurals també. Unaeducació que les alliberi delsestereotips a tots els àmbits,fins i tot en el propi movi-ment de dones, una educacióque les agermani i que lesajudi a veure’s com a comple-ment, que les inspiri a cami-nar pels senders de latrobada i del goig de viure.

És important seguir amb elsesforços i aliances tant regio-nals com globals, d’aquestamanera es tendrà més forçai una feina que aglutini cadacop més dones. Que les do-nes ens acompanyem, queens coneguem i ens recone-guem, perquè és allò que ensfa més fortes. Només unidesles dones tendran l’impulsnecessari perquè aquest ge-gant que és el “sistema pa-triarcal” sigui cada vegadamés petit, tengui menys veu,menys paraules, menys es-tratègies. n


L’any 2001 a PortoAlegre, al Brasil,va tenir lloc laprimera ediciódel Fòrum So-

cial Mundial en el qual s’afir-mava: “Un altre món éspossible”. El Fòrum Mundiald’Educació (FME) sorgí aquellmateix any com un espai d’in-tercanvi i diàleg entorn del’educació, en el marc delFòrum Social Mundial.

Des dels seus inicis, el FME hadestacat com una forma or-ganitzativa autogestionada,de caràcter global i no gover-namental, una plataformaque reivindica una educació

per la pau, el respecte per ladiversitat cultural, la defensai la promoció dels drets hu-mans, i s’ha plantejat en unaconfrontació oberta amb lesperspectives sexistes, colo-nialistes, patriarcals, racistesi les polítiques educatives ne-oliberals, que subordinen l’e-ducació als principis delcapital. Han passat quinzeanys i, des de llavors, moltescoses han canviat.

L’esquerra va créixer al’Amèrica Llatina, les relacions

entre els països canviaren, esva generar un nou eix Sud-Sudi, en aquest temps, es varendonar passes en la construcciód’un nou ordre mundial. Ladreta ha reaccionat, arreudel planeta, amb els seusmitjans de comunicació ambla intenció de barrar el pasals avenços de la classe tre-balladora.

Després d’aquests quinzeanys de Fòrum Social, es vatornar a reafirmar que “Un al-tre món és possible i neces-

15 anys del FòrumSocial MundialGener de 2016. Porto Alegre, Brasil

Pere Polo,president d'Ensenyants Solidaris

Capçalera de la marxa del Fòrum Social Mundial.

Intervenció de Boaventura de Sousa Santos.


sari”, i això només depèn deles idees, de l’organització ide la unitat de la classe tre-balladora a tot el món. ElFòrum d’enguany preteniafer un balanç del que hanrepresentat els fòrums so-cials en la lluita contra lespolítiques neoliberals enaquest període, reflexionarsobre el seu futur i prepararels debats per al FSM que secelebrarà a Canadà aquestany.

L’FSM va començar amb unagran manifestació en quèparticiparen unes 15.000 per-sones de moviments socials,activistes, intel·lectuals, sindi-calistes i polítics que al llargd’un grapat de quilòmetres idarrere de nombroses ban-deres, pancartes i grups mu-sicals anaven recordant elstemes que es tractarien du-rant el Fòrum en les més de400 activitats que es varendur a terme durant aquestsdies: des de la lluita anticapi-talista, l’educació, el movi-ment negre, l’indígena, elsdrets humans...

“Som aquí, després dequinze anys, a una mani-festació que ens congregaamb el mateix esperit de llui-ta i amb un idèntic desig:canviar aquest planeta”, afir-mava Salete Valesan Camba,

directora de Flacso Brasil:“Feim de contrapunt al sis-tema de la reunió que mantéel capital a Davos, a Suïssa. Lanostra és una lluita per unmón més just, més fratern,més humà, amb menys guer-res i amb menys diferènciesentre les persones; ja siguinaquestes de caire polític, so-cial o econòmic”, va con-cloure.

Voldria destacar que enaquests moments hi ha unadada esfereïdora: perprimera vegada l’1% més ricdel món té més de la meitatde les riqueses produïdes pelconjunt de la humanitat. Laresta, dividida de forma de-

sigual, entre el 99% depoblació restant.

Convidat a participar en undels debats, pel Fòrum SocialMundial d’Educació i a dis-tintes reunions i conferèn-cies, vull posar de manifestalguna de les coses queaquests dies succeïren a Por-to Alegre.

Dels diferents temes que estractaren al Fòrum, en desta-caré alguns com a més im-portants:

Democràcia participativa;Globalització, desigualtats icrisi de la civilització; Demo-cràcia i desenvolupament en

Apertura del for “Educació Popular”.


temps de colpisme i crisi; Jo-ventut: Resistència i lluitapels drets i la democràcia;Amèrica Llatina: resistènciesi alternatives; Democràciaeconòmica; Mitjans de comu-nicació de masses, ideologia,educació i poder; Convergèn-cia d’educació: l’educació po-pular i els drets humans;Imperialisme en crisi: amena-ça als pobles amb guerres iagressions; FSM, altermun-disme i lluita per un altremón possible.

A tot això cal afegir-hi les ac-tivitats autogestionades perles diferents organitzacionsparticipants en el Fòrum.Com, per exemple, el semina-ri “Actuació i desafiamentsper a la construcció d’una al-tra educació per a un altremodel de civilització”, desen-volupat els dies 20 i 22 degener; en el qual participa-ren Nélida Céspedes(CEAAL) del Perú; RamónMoncada (FREPOP) de Co-

lòmbia; José Luis Pazos(CEAPA) d’Espanya, i jo, PerePolo, com a representant del’STEI Intersindical i d’Ense-nyants Solidaris. Moderarenel debat Sheila Ceccon (IPF)de Brasil, i Aslessio Surian(COFIR) d’Itàlia.

Aquest seminari va tenir coma debat “què hem de fer per-què l’educació estigui a favorde l’emancipació de les per-sones i no de la mercantilit-zació de l’educació formal ino formal, com contribuir-hides de l’educació popular, iquin paper han de jugar elsFME en aquesta tasca”.

Posteriorment es crearentres grups de treball delsquals només esmentaré al-gunes idees: la construcciócol·lectiva d’una altra lecturade la realitat, la necessitatd’ultrapassar l’espai institu-cional per a construir unacultura contrahegemònica, lapràctica de la democràcia al’escola més enllà de la sevaconsideració com a norma,l’educació per a la reflexió ino per a la repetició de con-ceptes, l’estimulació del pen-sament crític, o larecuperació del significat deles paraules i de les lluites.

La companya Beatriu Cardo-na, de l’STEPV, participà en elde “Les polítiques neoliberalsi la privatització de l’educa-ció: les lluites en defensa del’educació pública”, junta-ment amb Fernando Rodal,president de la Confederaciód’Educadors Americans(CEA), Uruguai; GaudencioFrigotto, de la UniversidadEstadual do Rio de Janeiro(UERJ) Brasil; GuillermoScherping, del Col·legi deProfessors, Xile; CándidaBeatriz, CNTE, Brasil; i HelenirAguiar, sindicat CPERS.

Gaudencio Frigotto remarcàque avui estam en un momenta la defensiva, de lluites cons-tants per a assegurar els dretsi la qualitat de l’educació públi-ca. Scherping relatà el que vasignificar la municipalització ila privatització durant la dicta-dura de Pinochet, i que aras’han reprès les lluites per l’e-ducació pública com a formade construcció del país.

Rodal acabà la seva interven-ció dient que “l’educació tanta l’Amèrica Llatina com a Eu-ropa és vista com un fi lucra-tiu. Idea de consum i no detransformació de la societat.És fonamental substituir laracionalitat neoliberal per

Taller amb Pablo Gentili al for “Educació Popular”.

Albert Sansano, STEs. Fernando Rodal, president de la CEA i Beatriu Cardona de l’STEPV.


una racionalitat en què l’és-ser humà sigui el principi i elfi i l’objectiu final de les polí-tiques públiques”.

Per la seva banda, Cardonadestacà els moviments queintenten canviar totalment lapolítica actual a Europa. “Es-tam patint la desvaloritzacióde l’educació, la sanitat i elsserveis públics amb l’únic ob-jectiu de privatitzar”, “la lluitaper l’educació pública és detota la societat i no única-ment dels sindicats, profes-sorat i pares i mares”.

Comentà que “el professoratté quelcom diferent a altresprofessions, i és que podencrear un món dins de la sevaaula i és el de dignificar eltreball i l’alumnat i fer-losveure que ells poden ser mi-llors persones que nosaltres”.I és per això que “hem de llui-tar per una educació públicade qualitat, ja que el nostrealumnat s’ho mereix”.

En la seva intervenció, desta-cà que “són els governs, tute-lats per la Troika, i no elspobles d’Europa els que con-tinuen explotant els poblesd’Amèrica Llatina, i com elspobles europeus del sud te-

nen tantes coses en comúamb els llatinoamericans quecal seguir treballant perquèles lluites per l’educació pú-blica siguin unitàries a tot elmón”.

Beatriu Cardona participàtambé en la taula rodona:“FME/FSM POA 15 anys: Con-vergència d’educació: l’educa-ció popular i els dretshumans”, juntament amb, en-tre d’altres, Nilma Lino, minis-tre de Dones, Igualtat Racial iDrets Humans; Moacir Gadot-ti, Baltasar Garzón, Boaventu-ra de Sousa Santos, AlbertSansano i Salete Valesan.

Davant la impossibilitat depoder relatar més i mésidees que varen anar sorgint,citaré algunes frases:

“L’escola és un territori delluites; si l’escola no canvia, elmón no canviarà”.

“Educar és crear consciènciade que el món és nostre”.

“Ens interessa l’educació po-pular juntament amb la nocióde democràcia de drets i jus-tícia social”.

“La construcció teòrica delsdrets humans ja la tenim,existeixen grans teories itractats, però ens manca unNicola Arata (CLACSO), José Luis Pazos (CEAPA), Pere Polo (Ensenyants Solidaris), Beatriz (FLACSO,

Brasil).

Taula rodona: “FME/FSM POA 15 anys: Convergència d’educació: l’educació popular i els drets humans”


desenvolupament pràctic.Històricament sempre ha es-tat més fàcil la unió de la dre-ta que la de l’esquerra”.

“L’escola és unterritori delluites; sil’escola nocanvia, el mónno canviarà”

“L’any 2001 vàrem decidir queel FSM no prendria decisionssobre qüestions mundials. Siprenguéssim decisions, ex-clouríem persones. El balançque faig i que seria millor, enalgunes qüestions, que el Fò-

rum pogués prendre posi-cions polítiques. Nosaltresmantinguérem el consens

però el Fòrum s’ha anat diluinto difuminant”, afirmà el sociò-leg portuguès Boaventura deSousa Santos.

A més de tots els actes delFòrum, el Comitè Internacio-nal del Fòrum Mundial d’Edu-cació, del qual formen partdes de la seva constitució enel primer Fòrum Mundial d’E-ducació, l’octubre de 2010,l’STEI Intersindical i Enseny-ants Solidaris, va dur a termeuna reunió per a fer balanç irepensar el camí que s’haviade seguir.

Després d’un extens canvid’impressions i de diferentspunts de vista, en relació alFòrum Mundial d’Educació esva comentar, entre d’altresqüestions, que el FME no té

sentit, com a tal, en el con-text actual; que hi havia ha-gut poca implicació de lesorganitzacions del Comitè In-ternacional; i que encara nohavia arribat el moment desuprimir el FME.

I després d’un llarg debat esva acordar:

L’elaboració d’un docu-ment que serà estudiat idiscutit per a la seva apro-vació per part del ComitèInternacional.

L’increment de la comunica-ció entre els membres, aixícom també el mantenimentde reunions via Skype.

L’elaboració de la sistematit-zació del seminari del FME,per part de Sheila de l’IPF.

El Fòrum Social Mundial va do-nar per a molt més però, enuna altra ocasió, hi hauràtemps d’explicar més aspec-tes d’aquesta gran trobada in-ternacional. Amb l’Assembleadels Moviments Socials, l’FSMi l’FME varen finalitzar l’ediciócommemorativa dels 15 anys,i varen obrir la seva miradaper al proper Fòrum SocialMundial, el primer que se ce-lebrarà a l’hemisferi nord, l’a-gost de 2016, al Canadà. n

Intervenció de José Luis Pazos (CEAPA).

Baltasar Garzón, Beatriu Cardona i Moacir Gadotti.


El llibre, que ha coordinatRamon Bassa, és el re-sultat d’una sèrie d’anys

de treball, en la docència, enla pràctica i en la sistematit-zació, que va culminar en uncurs de postgrau d’expertuniversitari que, tal com po-dem llegir a la introducció del’obra, ja ha arribat a la sevacinquena edició. El seu objec-tiu és “formar en la didàcticadel llenguatge oral i escrit alsmestres, pedagogs i educa-dors que treballen a l’etapade l’educació infantil i en elprimer cicle de primària o hiestiguin relacionats”.

L’obra pretén aportar, des dela pràctica, eines sobre la fun-ció i el paper del mestre en la

construcció de l’in-fant lector i escriptor;així com de la impor-tància dels diferentsllenguatges (el cor-poral, l’emocional,l’artístic, l’oral i l’es-crit) per ajudar a for-mar un infant quepugui ser un parlant,un lector i un escrip-tor en el món del se-gle XXI. I ho fa a partirde les aportacions in-terdisciplinàries de lapsicologia, de l’edu-cació emocional, de

les neurociències, de la psico-lingüística, de la lingüística ide la didàctica del llenguatgeoral i del llenguatge escrit.

El llibre vol aportar, sobretot,el coneixement de diferentsexperiències escolars que se-gueixen una metodologia in-novadora a les aules, ambl’objectiu d’ensenyar els dis-tints llenguatges que necessi-ta un infant per créixer com apersona i com a ésser lingüís-tic i comunicador a la nostrasocietat.

El llibre està dividit en duesgrans parts. La primera part,titulada “Els primers llenguat-ges. El llenguatge oral a l’es-cola”, consta de quatre

capítols. El primer, realitzatper Lluïsa Ortiz, està dedicata parlar dels llenguatges delsquals parteixen els infants enels primers anys de vida, i queara s’han descobert tan im-portants: el llenguatge delcos i el de la vida emocional. Elsegüent capítol, escrit pelsprofessors Aguilar, Adrover iBuil, de la Facultat d’Educacióde les Illes Balears, aborda lesprincipals dificultats de laparla i la utilitat del perfil fo-nològic per identificar les ca-racterístiques de la parla decada infant de tres a set anys.

El capítol 3, dedicat a “Llen-guatge oral i jocs de llenguaa la primera infància. Aplica-cions didàctiques”, de RamonBassa, aborda com es pot tre-ballar el llenguatge oral i elsseus aspectes (pronúncia,consciència fonològica, lèxic,sintaxi, pragmàtica) a partirdels jocs lingüístics populars,conjugant els aspectes didàc-tics amb els lingüístics. El ca-pítol darrer d’aquestaprimera part, realitzat per lalogopeda Miquela Sastre, for-ma part d’un dels cinc tallersde bones pràctiques que s’in-clouen al llarg del llibre, i estàdedicat als “Infants amb difi-cultats de comunicació i llen-guatge oral a l’entorneducatiu: intervenció a l’aula.Una proposta inclusiva i curri-cular”.

La segona part del llibreaborda diverses “Experièn-

cies escolars” des de dife-rents enfocaments, i agrupatres capítols amb experièn-cies diferents, de tres mes-tres que fa més de trentaanys que treballen en el seucamp. D’aquesta manera,Maite Sbert ens parla de laimportància d’”Escoltar percomprendre, escoltar peraprendre”, amb un enfoca-ment constructivista que haanat aplicant i adaptant a laseva pràctica docent.

Per la seva banda, Jaume Al-bertí ens ofereix un resum dela seva feina de més quaran-ta anys sobre el llenguatgeescrit, sobre l’aprenentatgede l’escriptura a partir de lesinfluències de C. Freinet i G.Rodari, i altres metodologies,com la de l’equip de lectura iescriptura de la institucióRosa Sensat, que tant enshan marcat.

I a la darrera de les expe-riències d’aquesta segonapart, Antònia Pol, mestra idirectora d’escola, ens parlade “La biblioteca escolarcom a eina educativa al ser-vei de l’ensenyament-apre-nentatge i el foment de lalectura i l’escriptura”. El ta-ller vol respondre la pregun-ta: què es pot fer des de labiblioteca escolar perquèl’alumne adquireixi les habi-litats i destreses lingüísti-ques, amb l’objectiu de ferlectors i escriptors compe-tents i funcionals? n

El llenguatge oral i

escrit a l’escola:

bones pràctiques


Aquest llibre constitueixuna propostapedagògica per a pro-

tagonitzar visions i accionseducatives que con-tribuesquin a transformar elmón, des de la constituciód’un ésser humà menys savides d’un punt de vista cogni-tiu, però més íntim i tendre,més científic i políticamentcompromès. Per això, no po-dia deixar d’incloure certesrevisions de debats o discus-sions, o d’aspectes quemostren una certa manera deser, tant del món en generalcom de l’entorn específic deles accions i de les institu-cions educatives.

En conseqüència, no podíem ob-viar la reflexió i la consideracióde quelcom que comença a sermolt sensible i, alhora, molt visi-ble: la convivència entre lesaccions de presència real iles d’escenaris virtuals. I allí

hi trobam un element de re-flexió i discussió fonamentalper al plantejament del pro-jecte educatiu que salvi l’ésserhumà, i que faci possible laconservació de la vida, d’unamanera integral i plena.

Es tracta que tota la meravellaque ha inventat l’ésser humàsigui també una meravella pera inventar un altre ésserhumà. És allà on es troba l’a-portació de l’educació, i de lapedagogia com la seva ciènciaespecífica. Que no abandoni elprincipi innegociable: la hu-manitat mateixa. Però queaprofiti el que és nou, doncsen aspectes materials o tec-nològics no es tracta d’o-posar allò nou al que és vell,sinó de combinar-los a favorde la dignitat i el desenvolu-pament de l’ésser humà, demanera individual, social iplanetària...

Educar en un món

sociovirtual.

Pedagogia crítica en el

segle XXI

Carlos Aldana Mendoza

El quadern d’investigaciónúmero 12 que publical’Instituto de Estudios

Humanísticos, de la Universi-dad Rafael Landívar, sota lasignatura de Carlos AldanaMendoza, el consideram und’aquests fets cabdals enquè diferents espais delsaber es reuneixen gairebé al’atzar, per a fer una aliança afavor d’’una nova visió sobrel’educació a Guatemala.

L’enfocament d’aquest llibre,titllat per l’autor com a “hu-manista-social”, pertany auna visió específica en la qualcreu un bon grup d’edu-cadors lligats a la formaciópopular, mentre que d’altresla consideren tan sols unautopia. Malgrat això, per atots aquests mestres que

s’han format empíricamentdins les aules, en espais no tanamables i de manera regularpúblics, representa a mésd’una ideologia pedagògica,una mena de llum a seguir,un camí que com diu l’autor,“començam a dissenyar”.

Les idees centrals d’aquestllibre parteixen de quelcomessencial: la concepció quede l’ésser humà té tota unageneració, formada enmigd’un període de molta violèn-cia política i social. Un fet queli ha permès pensar amb es-perança que els estudiantses mereixen una educaciódistinta de l’establerta, iperquè també creu queaquests educands neces-siten docents que es trobincompromesos amb transfor-

macions en els seus propisllocs d’origen, des d’un paísen el qual encara confien i enun planeta que de vegadess’esquerda i es queixa.

La proposta que recull el lli-bre aposta per docents “hu-

manament plens”, que sóncapaços d’establir nexesdinàmics i enriquidors ambels seus estudiants, i con-verteixen les aules i les sevesinstitucions en comunitatsd’aprenentatge i de desen-volupament integral.

La formació docent des

de l’enfocament

humanista-social

Carlos Aldana Mendoza


En els darrers quinzeanys, l’Amèrica Llatinaha millorat en molts as-

pectes, a causa de la imple-mentació de polítiques

públiques inclusives que va-ren aconseguir disminuir lapobresa i eixamplar les opor-tunitats dels sectors més pos-tergats. Però una mirada que

pretengui ser vertaderamentcrítica i progressista no es potconformar amb aquestes con-questes, sinó que ha d’anarmés enllà i posar el focus enla tasca que encara resta pen-dent. En aquest llibre, PabloGentili un dels especialistesen educació més reconegutsa més d’un estudiós apassio-nat dels processos regionals,escull el registre vital de lacrònica per a contar i explicartemes cabdals dels quals de-pèn el futur de les societatsllatinoamericanes del segleXXI: l’estat de l’escola pública,la infància, la situació de ladona i les múltiples cares dela discriminació.

Amb textos àgils que acon-segueixen captar de maneramagistral una realitat com-plexa, l’autor reflexiona so-bre la situació de nins iadolescents exposats a lapobresa, amb escasses pos-sibilitats d’accedir a l’educa-ció en la primera infància.Analitza el panorama de l’es-cola pública (la manca de

mestres, la pèrdua de valorde l’exercici professional) iqüestiona amb duresa les vi-sions que criminalitzen elsdocents sense proposar al-ternatives i idealitzen com aúnic estàndard de qualitataquell que estableixen lesproves internacionals comPISA. A la vegada, posa demanifest com funciona ladiscriminació per gènere,condició social i fins i totraça, de manera que homes idones, negres i blancs, indí-genes i camperols, encaraque accedeixin al sistemaeducatiu, no tenen el mateixvalor en el mercat de treball.

En un estil que sap conjugaralhora dades i interpretaciópersonal, agudesa i compro-mís, Pablo Gentili construeixun mapa de les desigualtatsque persisteixen i de les es-perances que cal alimentaramb polítiques públiques efi-caces, però, sobretot, aportaun diagnòstic molt encertat icommovedor de la nova Amè-rica Llatina.

Amèrica Llatina,

entre la desigualtat i

l’esperança

Pablo Gentili

L’obra que TomàsMartínez ens ofereix,té una sèrie de conno-

tacions que voldria deixar ex-posades, fruit la lecturareposada, quasi minuciosa,més pròpia d’un correctord’estil que no pas d’un amicopinant.

Primera: la importància de l’o-bra d’en Tomàs rau en l’oportu-nitat de commemorar eltricentenari del naixement ireivindicar un dels homes delletres més rellevants, popularsi prolífics de Mallorca, en la ple-na efervescència dels canvisradicals derivats de l’aplicació

del Decret de Nova Planta. Totun exemple d’un glosador des-pert, humil, senzill, pobre enriqueses materials i ricd’intel·ligència i d’agudesa.

Segona: l’encert de l’estildidàctic elegit per l’autor, depregunta i contesta amb elsraonaments de les personesi textos probatoris del queconformen aquesta resposta.Queden ben clares les sevesdots de bon pedagog, com jaféu Ramon Llull, a El Gentil elos Tres savis”. Que cada in-terlocutor cregui el que con-sideri més adient i just i obrien conseqüència.

Tercera: aquest treball el po-den pair ments juvenils, demitja edat i avis en perilld’extinció, lletraferits i il-letrats, sense haver de patircap empatx mental. El sabori-no de rondalla o contarella elfa atractiu i llegívol. Un boncomplement a les que Mn. Al-cover dedicà al protagonista.

I en darrer lloc, l’extensa bib-liografia citada i consultadaen què recolza les seves afir-macions són l’exponent propid’un treball de recerca as-sagística rigorosa, digna d’uninvestigador veterà i experi-mentat. n

En tià de sa real

notes per a l’estudi de

la figura i l’obra

de sebastià gelabert

tomàs martínez miró

pissarra 148 pissarra 142 - STEI Intersindical 148web.pdf4 PISSARRA 148 / octubre-febrer 2016 L...

Documents

Transcript of pissarra 148 pissarra 142 - STEI Intersindical 148web.pdf4 PISSARRA 148 / octubre-febrer 2016 L...