1

Jornades Casa de Cultura - Fundació Josep IrlaGirona, 22 d'octubre de 2005

Població i àrees metropolitanesReflexions sobre el fet metropolità i l'estructuraterritorial de Catalunya

Xavier Muñoz i Torrent, geògrafCap de l'Observatori Econòmic i Social de Terrassa

On s'acaba aquesta ciutat?

Sovint no n'ets conscient de la magnitud de les realitats urbanes a casa nostra, finsque algú estrany a la terra te n'adverteix, malgrat dia a dia se’ns satura de doctrina iliteratura sobre aquest assumpte. En el cas de les reflexions sobre les àreesmetropolitanes o els sistemes urbans i el seu paper en l'estructura general del país idel continent, això és quelcom ben palès especialment per als que treballemhabitualment en l'escala local, en el cor o en la perifèria d’un sistema urbà.Comprendre la posició de cadascú, de cada territori en un teatre d'operacions mésgran és sens dubte un exercici que cal practicar sovint, més sovint del què normalmentfem.

Ara fa poc, un col·lega estranger, també habituat a treballar sobre plànols, mésconcretament un gerent d'una plantació de cacau, allà a la remota illa de São Tomé, al'Àfrica, que me'n feu adonar. Passejant-lo pel Vallès després d'haver fet unes quantesexcursions per la diversitat de Barcelona, reclamà: "Però, digues-me, on acabaaquesta ciutat?". De fet, prenent el circuit de l'autopista del Vallès fins a Terrassa, alsseus ulls no hi havia més que una sola ciutat; una ciutat extensíssima, que envoltavaun grandíssim pulmó verd… Vaig explicar-li que es tractava de diverses ciutats, queconformaven un continu urbà, sobre el que s'articulava la principal maquinàriaproductiva de la Península Ibèrica i, a la vegada, la capital de Catalunya; però que noeren la mateixa… I em vaig preguntar, realment no són la mateixa, o parts d'un mateixcos urbanístic i econòmic que creix?

El contrast entre el seu univers a la selva equatorial, on l'única metròpoli és una ciutatde 50.000 habitants mal comptats, i la vasta extensió de Barcelona fins a la sevasegona corona, és evident. Malgrat tot, ambdues realitats constataven algunessimilituds, atenent és clar a les respectives escales: són fenòmens urbans encreixement, de tal manera que és impossible entendre el seu funcionament sense teniren compte totes les parts i salvant entrebancs administratius, com els límits entrecadascuna de les ciutats i la seva traducció en l'estructura dels poders públics i eldesenvolupament d'uns serveis que han d'arribar a tothom. Es tracta d'explicar ientendre el territori ja no en funció a les monografies sobre peces aïllades, sinó en totel seu context. Allò que el meu bon amic, en Jordi Verrié, quan al 84 muntàvem unaexposició divulgativa sobre la divisió territorial de Catalunya, em recalcavaconstantment: Són necis -em deia- aquells que representen els seus municipis com sid'illes es tractés. Cap territori pot explicar-se aïllat, ni tan sols les illes!! Fer-ho així nonomés és neci, sinó negligent, perquè s'aparta de la idea de país del qual tots i

2

cadascun d'aquells en formen part i exerceixen una determinada funció tant enl'activitat productiva com àdhuc en la inactivitat.

Avui en dia, a més, amb els avenços tecnològics i dins una globalització galopant, empuc atrevir a exclamar que la diferència entre el què és ciutat i el què no ho és, enessència no existeix. El món rural es troba tal vegada tan urbanitzat que els seushabitants controlen el mercat com el qui més o són més llestos que els "pixapins":gaudeixen gairebé de tots els seus avantatges i, àdhuc, els superen en qualitat devida, vivint com es viu a la ciutat, amb totes les comoditats o més. El graud'urbanització és gairebé absolut i el què abans s'entenia com a un entorn rural no espot considerar avui com res aliè a una extensió de l'urbanisme, una especialitzaciómés de la producció o de les economies d'aglomeració que s'escampen sobre tot elterritori.

Per tot això també seria negligent pensar en la definició d'àrees metropolitanes senseentendre-ho com una abigarrada xarxa de relacions interterritorials, on les ciutats esconverteixen -com diu n'Oriol Nel·lo1- en ginys productius complexos que, gràcies al'acumulació d'activitats, permeten augmentar l'eficiència i la reducció de costos, i elfuncionament dels quals es basen principalment en un entrelligat del teixit humà, enunes relacions que cada vegada més van més enllà del territori propi. I això ésquelcom que es posa més en evidència quan d’allò que estem parlant és del’estructura d'una societat basada en l'intercanvi d'informació i de coneixement aescala planetària, d'una cooperació i d’una competència global.

Esquema conceptual de les relacions interterritorials

ECONOMIES ECONOMIESD'AGLOMERACIÓ DE XARXA

CENTRES FLUXOSPRODUCTIUS INTERTERRITORIALSLlocs centrals Relacions entre llocs

ESTRUCTURA ESTRUCTURAJERÀRQUICA HORITZONTAL

Dit en llenguatge econòmic, com apunten els recents treballs de Boix i Trullén2,l'estructura de les ciutats es funda sobre la relació entre economies internes i externes

1 NEL·LO, O., Ciutat de ciutats. Reflexions sobre el procés d'urbanització de Catalunya, Barcelona,Empúries, 2001. També és interessant al respecte consultar l’article NEL.LO, O., LÓPEZ, J., i PIQUÉ,J.M., “Las redes emergentes de articulación del territorio en la región de Barcelona: una análisis de lamobilidad obligada, 1986-1996”, a SUBIRATS, J. (coord.), Redes, territorios y gobierno. Nuevasperspectivas locales a los retos de la globalización, Barcelona, Diputació de Barcelona, 2002.2 Vegeu els recents treballs de BOIX, R., "Policentrismo y redes de ciudades en la RMB", a SUBIRATS, J.(coord.), opus cit.; i del mateix autor, "Redes de ciudades, economías externas y crecimiento", aTARROJA, A. i CAMAGNI, R., La nueva cultura del territorio, Barcelona, Diputació de Barcelona, 2004; almateix reading TRULLÉN, J., "Producción y espacio urbano: algunos problemas económicos", 15 pp.;

3

(entre el potencial endogen i la participació de mercats externs), que a banda de lageneració de les economies d'aglomeració (aprofitament dels avantatges deguts a laconcentració de recursos productius, població, empreses i agents, i per tantorganitzant-se en xarxes de relació internes), també interessen el desenvolupamentd'economies de xarxa amb altres centres, amb altres economies d'aglomeració, queserien tant o més necessàries per explicar el funcionament de cadascuna de lesciutats i del conjunt de la xarxa, i, per tant, relacionant-se necessàriament amb elcreixement econòmic.

D'aquí que els economistes hagin redescobert el territori o la dimensió territorial com aelement necessari per explicar el procés de creixement econòmic, quelcom quegeògrafs com Pau Vila ja havien fet 75 anys abans.

Per a Trullén, per exemple, la ciutat passa a ser entesa ja no tant com un conjunt depersones i d'activitats econòmiques dins un terme municipal, sinó com a un complex isubtil conjunt dinàmic de relacions econòmiques i socials concentrades en l'espai, peròobertes a l'exterior. La ciutat es torna, doncs, un factor-clau en sí mateix per explicar lacompetitivitat i la funcionalitat del territori.

Població, activitat i fluxos:definint les bases de l'estructura territorial

L'extensió del concepte de ciutat o d'urbanisme s'ha estès abastament també en funciódel creixement de la població, però no només, sinó en funció de la difusió d'aquestapoblació sobre el territori i les relacions que per diversos tipus d'activitat s'estableixenentre els diversos centres. I això és tal manera que avui en dia tenim un panoramaforça contrari al que els detractors de les àrees metropolitanes denunciaven: lamacrocefàlia exagerada dóna pas, de fet, al desenvolupament d'un conjunt de ciutatsde segon nivell sense el qual el centre principal no pot subsistir; per presentar unaestructura policèntrica del territori on les ciutats secundàries, mantenint una funcióespecífica, potser com a caps de clústers productius, mostren també una creixentdiversificació de les activitats, tendint a la terciarització, de forma que no depenenexactament del cap i casal, ja que en cadascuna d'elles es pot fruir de totes lescomoditats i dels serveis, especialment si ho mesurem en termes de consum.

Ja al tombant de segle, el 80% de la població de Catalunya vivia en municipis de mésde 10.000 habitants (això és un 10% dels municipis), dels quals 1 milió i mig ho era aBarcelona. I aquests municipis se situaven en el territori al voltant de ciutats quesobrepassaven els 30.000 habitants.

En el cas de la Gran Barcelona podem observar com el que succeeix és un degoteigconstant de població cap a les ciutats de la perifèria metropolitana (per causaprincipalment de l'augment dels preus de l'habitatge i una millor relació de qualitat-preu), per a donar més pes demogràfic al segon cinturó metropolità, en funció també alcreixement ponderat del mercat de treball en aquells indrets. També s'ha experimentatun increment del pes relatiu d'altres ciutats catalanes, respecte de la RMB. El que haimperat, doncs, ha estat una atracció donada fonamentalment pel preu de l'habitatge il'oferta de treball, allò que alguns sociòlegs anomenen "exili econòmic". I aquestaatracció no s'ha donat tan sols en els municipis mitjans, sinó que els petits hancapturat part del degoteig, basant-se en una oferta residencial diferenciada, que inclou,a banda de preus atractius i d'altres elements de marketing, una marcada opció pel

TRULLÉN, J., i BOIX, R.: Knowledge, networks of cities and growth in regional urban systems, Bellaterra,UAB, Dep. d'Economia Aplicada, document de treball 05.04, 2005, 27 pp.

4

manteniment al mínim dels impostos municipals. El resultat ha estat un trasllat de lapoblació del centre barceloní les ciutats mitjanes, però també d'aquestes a les ciutatspetites, que ho han deixat de ser-ho, i algunes per deixar de ser pobles i passar a serciutats, conformant així una difusió demogràfica en cascada, que ha afectatdirectament sobre la fesomia del territori metropolità, presentant una apariènciad'expansió.

Evolució de la poblacióDiversos àmbits. 1991-1996-2001

Àmbit 1991 1996 2001 ∆ 91-01

RMB* 4.264.422 4.228.048 4.390.288 2,95

Barcelona 1.643.289 1.508.805 1.503.884 -8,48

Badalona 218.703 210.987 205.836 -5,88L'Hospitalet 272.556 255.050 239.019 -12,30Santa Coloma de Gramenet 133.132 123.175 112.992 -15,13Sabadell 189.390 185.798 183.788 -2,96Terrassa 158.046 163.862 173.775 9,95Vilanova i la Geltrú 45.860 47.979 54.230 18,25Mataró 101.505 102.018 106.358 4,78Vilafranca 27.815 28.553 31.248 12,34Vic 28.731 30.397 32.703 13,82Manresa 66.316 64.385 63.981 -3,52Granollers 51.868 50.951 63.105 21,66

Font: 1991 i 2001 Cens, 1996 Enquesta padronal* 1991 i 1996 Padró municipal, 2001 Cens

Evolució població de diferents ciutats mitjanes1991, 1996 i 2001

0

50.000

100.000

150.000

200.000

250.000

300.000

Badalo

na

L'Hos

pitalet

Sta. Colo

ma

Sabad

ell

Terras

sa

Vilano

va

Mataró

Vilafra

nca Vic

Manres

a

Granoll

ers

1991 1996 2001

Aquesta difusió suposa també un augment notable de la mobilitat intermunicipal i, així,de les relacions entre territoris, per causes diverses, que pregonen necessàriament unnou sentit a les relacions i, conseqüentment, una cada vegada més intricada estructuradel territori; el què es podria entendre en les singladures històriques, com unasofisticació de la complexitat de les relacions interterritorials, que redundadesafortunadament en aspectes negatius sobre la sostenibilitat, especialment pel quefa a l'increment constant en termes de consum de territori (creixement urbà en baixadensitat, sprawl) o sobre el consum de temps, que redunda en la baixa de la qualitatde vida dels ciutadans que es desplacen, i que s'han de tractar d'evitar. Però tambéredunda en el alguns de positius, com l'augment de la competitivitat.

5

A aquests fenòmens ara s'hi afegeix el del nou moviment migratori estranger cap alscentres productius catalans, de forma que les escletxes de l'espai urbà abandonadesper ciutadans que han cercat millor qualitat de vida als municipis de l'entorn sónocupats pels estrangers, que aprofiten el cicle i també les oportunitats d'un mercat detreball en creixement. La recepció d'aquests contingents necessàriament alteren lesprevisions de creixement.

Mobilitat obligada per desplaçaments residència-treballÀmbit de la Regió MetropolitanaDesplaçaments intermunicipals. 1991-1996-2001

Comarques 1991 1996 2001 ∆ 91-01

Alt Penedès 53.628 56.400 72.107 34,46Barcelonès 1.759.618 1.533.718 1.814.291 3,11Baix Llobregat 413.131 444.490 589.763 42,75Garraf 51.978 59.367 83.943 61,50Maresme 199.947 208.842 278.466 39,27Vallès Occidental 477.677 507.777 656.905 37,52Vallès Oriental 211.223 224.225 293.887 39,14

Total RMB 3.167.202 3.034.819 3.789.362 19,64

Font: Censos i Padrons

De fet, dades fresques a la mà, entre 1991 i 2001 hi ha hagut un creixement en mésdel 60% en el nombre de desplaçaments intermunicipals per causa de la relaciódomicili-treball (el que s'anomena el communting), no tan sols entre centres i perifèries,sinó també entre centres d'un mateix nivell en la jerarquia, experimentant-se, doncs,relacions de caire horitzontal, que fan, si més no, més complicada encara qualsevoldescripció d'aquelles relacions de jerarquia 3. De fet, les relacions vectorialsplasmades sobre els mapes ens mostren un panorama on la preponderànciabarcelonina segueix sent evident, però també que s'han erigit noves relacions quepotser abans no estaven tant marcades i que posen de manifest el desenvolupamentde nous sistemes urbans que funcionen sobre el territori català.

De fet, la cessió de població a municipis de segon nivell, ha generat al seu torn unaugment de la mobilitat respecte de la gran ciutat, eixamplant l'àrea d'influència directade Barcelona, més enllà àdhuc de la segona corona metropolitana.

3 Si es disposés de més dades, molt probablement encara podríem abundar més en els modelsrelacionals, mitjançant per exemple, l'anàlisi de la mobilitat per raó de lleure, o de les trucadestelefòniques o més encara dels missatges electrònics.

6

AMB 1981*

AMB 1996*Font: Roca Cladera i Moix, CPSV, 2004

* Municipis amb >15% de la sevapoblació ocupada resident treballanta BCN

Evolució de l'àmbitd'influència immediat

de Barcelona, aplicantel mètode SMSA

Font: Trulén, 2004

7

Àrees Metropolitanes a l’Estat Espanyol: l’sprawl a EspanyaA l’entorn de ciutats > 500.000 hab. 2001

Font: Roca Cladera i Moix, CPSV, 2004

Ho podem observar en els mapes vectorials que presenten els treballs de Boix iTrullén, per explicar el manteniment de les economies d'aglomeració, però també elsuport necessari de noves economies de xarxa, que també tenen a veure amb elcreixement econòmic: nodes de ciutat units per vincles de naturalesa socioeconòmicaa través dels quals intercanvien fluxos diversos sustentats per infrastructures detransports i comunicacions, que plantegen la coexistència d'estructures jeràrquiques ino jeràrquiques, i la constitució d'un veritable sistema reticular de relacions entreciutats del mateix rang, desdibuixant un policentrisme visible, en el cas de Catalunya,en la xarxa de ciutats de segon ordre, més enllà d'una relació purament vertical.

Relacions residència-treball i definició de la xarxa deciutats de Catalunya

Commuting sense Barcelona

Font: BOIX, R., "Redes de ciudades, economías externas y crecimiento", 2004

8

Aquestes relacions ens estant desdibuixant, de fet, les actuals àrees de mercat de lesciutats secundàries, allò que actualment es coneix com a sistemes o subsistemesurbans, seguint una lògica molt semblant, però actualitzada, al que, en el seumoment, succeïa per a les àrees de mercat desdibuixades per l'equip de la DivisióTerritorial, el 1932, o les que es desprenien de l'assaig de Casasses i Clusa, aprincipis dels 80, emprant les jerarquies que apareixien d'una mapificació dels fluxosde trucades telefòniques4. De fet, cal recordar, en tots els casos que allò que s'hatingut en compte a l'hora de delimitar el territori han estat les relacions interterritorials,més pensades en termes dinàmics que no pas estàtics, sempre tenint en compte lamutabilitat constant de l'espai, especialment quan es tracta d'un espai definit per lesrelacions socials i econòmiques.

Relacions principals per raó de la mobilitat obligada residència-treballProvíncia de Barcelona. 1991-1996

1991 1996

Mercats de treball a la RMB en funció de la mobilitat residència treballÀrees metropolitanes primàries. 1996

MERCATS DE TREBALL A LA RMB. 1996

Barcelona

Sabadell

Terrassa

Mataró

Granollers

4 Per fer memòria, vegeu: VILA, P., La divisió territorial de Catalunya. Selecció d'escrits de Geografia,Barcelona, Curial, 1977 (vegeu el capítol dedicat a la gènesi de la divisió territorial); CASASSAS, Ll.,CLUSA, J., et al., L'organització territorial de Catalunya, Barcelona, Fund. J. Bofill, 1981.

9

Àrees metropolitanes primàries. 2001

Sistemes jeràrquics versus xarxa de ciutats, o tots dos

El reconeixement d'una coexistència d'estructures jeràrquiques i no jeràrquiques sobreel territori ens obliga a pensar que la definició d'aquells sistemes urbans no es pottraçar emprant únicament els models tradicionals que es basen en l'establiment dejerarquies de tipus funcional, com les que es desprenen de la Teoria dels llocscentrals i de les seves successives revisions5 utilitzades per a la determinació de lesàrees d'influència o àrees de mercat, més o menys homogènies, que conclouen en ladeterminació d'una organització vertical del territori, amb una certa vocació uniformista.

L'increment de la rellevància de les relacions horitzontals entre ciutats ens fa pensaren la necessitat d'incorporar a l'anàlisi de l'estructura territorial el concepte de retículacom a complement de la definició jeràrquica, que té a veure, com apunta Boix, amb lesmúltiples relacions de cooperació o de competència entre ciutats, que arriben agenerar avantatges econòmics relacionats amb l'estructura urbana del territori, que, amés, li en dóna la coherència real i positiva com a país, i, a més, dóna lloc a una ideadecididament descentralitzadora de l'organització.

Un sistema urbà serà, doncs, no només el territori d'influència d'una ciutat, sinó elconjunt de vincles funcionals o relacionals que desenvolupa, tant dins d'aquesta àreacom amb els altres sistemes urbans o amb el nucli del sistema a nivell regional.L'estudi d'aquests sistemes urbans no es basaran només en els estocs, en les fotosfixes, sinó en els fluxos que se generen dins i fora d'ells, de forma que, dins el territoricatalà, s’endevina més d'un sistema relacional que pot situar-se a banda de lligams dejerarquia, i que pot tractar-se d'un element estratègic nou per al desenvolupament il'estructura del país.

L'anomenat Arc Metropolità, com els eixos transversals o l'existència de ciutats-pont onexe entre subsistemes, en poden ser un clar exemple d'estructura complementària,

5 Ens referim a Von Thünen, Walter Christaller i als seus seguidors August Lösch o, més cap aquí, KeithBeavon o Leslie King. Per cert, coincidint en el temps, Pau Vila, sense ser conscient, en enunciar lametodologia per a la determinació de les comarques del 32, en realitat estava corroborant la mateixa baseteòrica dels llocs centrals de, que curiosament Christaller presentaria un any després, en el decurs delprimer Congrès Geogràfic Internacional, i en el que també hi participà Vila.

10

dels que cal prendre consciència i cal potenciar a base de facilitar les relacionshoritzontals.

L'AM és l'àrea de Catalunya que presenta el creixement creixement més important tanten matèria de població en general (∆30%), com en població ocupada (∆59%), éstracta, per tant d'una conca clarament receptora d'activitat i per tant de creixementeconòmic. Però encara més: presenta la més alta concentració de Catalunya pel quefa a activitat industrial (33,4%) i també l'índex més important de diversificació.Cadascun dels sistemes urbans que el conformen desenvolupen marcades economiesd'aglomeració, però la seva xarxa horitzontal, cada cop més interrelacionada presenta,en conjunt i com a complement a la capital i al país, una de les àrees amb méspotencial creixement d'Europa. De tal manera que no es pot explicar la rellevàciaeconòmica de Barcelona, sense incorporar d'entrada aquesta àrea d'influènciaimmediata.

L'estructura relacional de l'Arc Tecnològic de la RMB

Font: Trullén, 2005

De tota manera la consideració d'aquesta dimensió horitzontal introdueix encara méscomplexitat en la definició de la xarxa catalana, fins al punt de no ser gens pràcticaper a fonamentar una nova proposta d'ordenació territorial. La qual cosa ens deriva denou a la utilització de mètodes jeràrquics, en funció de fluxos i grandàries, moltprobablement basats en la determinació dels successius sistemes urbans de segon itercer ordre, que ens serveixin per a distribuir i administrar els serveis públics bàsics igarantir l'accés a aquells serveis de tots els ciutadans.

Més que la definició d'àrees metropolitanes pròpiament dites (crec que en realitatnomés hi una, que és la que descriu Barcelona i que articula el país), cal donar mésèmfasi a entendre el procés d'urbanització que a la forma de les ciutats i de les unitatsterritorials; a conèixer els fluxos, per tal com, avui en dia, els fluxos abasten tot elterritori i, com s'atreveixen alguns autors com Nel·lo o Manuel Castells, "tot el territoriesdevé ciutat", "una ciutat de ciutats", o, el que és el mateix, tot forma part delmateix conjunt. De fet, la dificultat del tema rau en posar fronteres a un fenomen queno en té. Com diria el col·lega geògraf i informàtic Pere Moreno en una de les nostresmoltes reflexions sobre el tema, molt probablement la divisió administrativa del territorise solucionarà posant un ordenador a cada Ajuntament i a connectar-los en xarxa!!.

Però l'ordenament del territori va molt més enllà, perquè el repte principal és dotar elsespais urbans de mecanismes de govern democràtic que, sense destruir les identitatslocals ni els fluxos econòmics permetin planificar i gestionar unitats significatives delterritori. Això ens aboca necessàriament a delimitar espais, però d'una formanecessàriament col·lectiva, participada, voluntària,… atès que tota organitzacióadministrativa implica una visió i un disseny de futur, així doncs un projecte polític, que

11

s'ha de basar en criteris d'eficiència i d'eficàcia, i a la vegada ha de respondre anecessitats lligades a la cohesió social, a la competitivitat i també a la sostenibilitat delterritori. Això inclou necessàriament la consideració claríssima dels fluxos transversals.Una feina gens fàcil, doncs, però necessària, per tal de no malbaratar un potencial decreixement que és estratègic per al país.

Molt probablement el paper de les grans regions metropolitanes tingui un sentit mésclar en la comprensió de l'estructura a escala continental, que no pas la nacional o laregional, i que hagi estat en aquesta direcció i en aquest nivell que institucions com laUnió Europea o la OCDE hagin enfocat els seus esforços d'anàlisi a cercar unadefinició comuna del concepte de regió o àrea metropolitana6. De fet, és en aquellaescala on realment es pot tenir consciència de la importància del hinterland barceloní,en l'organització d'un espai econòmic i social superior al de les actuals fronteres delPrincipat.

Aquest és un aspecte que no ens ha de venir de nou. Els càlculs emprant el mètoderank-size fetes pel prof. Horacio Capel als anys 70, posaren ja de manifest que l'àread'influència de Barcelona havia d’estendre’s més enllà dels actuals confins catalans,per abraçar un territori que, curiosament, coincidia amb el de l'antiga Corona d'Aragó.Avui això es trasllada al lideratge d'una Euroregió, plantejada des dels mateixosparàmetres lògics: la regió de regions, que es funda necessàriament en un sistemade sistemes urbans.

Sistemes urbans en un model heterocràtic:Cap a una estructura matricial del territori

Davant de tot plegat, n'haurem d'emetre algunes conclusions que ens serveixin peroperativitzar la qüestió i sortir de l'entrellat, al menys pel que fa a l'adopció d'unscriteris que haurien de presidir una nova cultura de l'ordenament territorial, en funciód'entendre la realitat i actuar sobre l'observació. Canviem el xip, doncs!

La progressiva extensió de les xarxes de relació metropolitanes clarifica el panoramade l'organització territorial i a la vegada el complica: les diferents àrees del territoriesdevenen estretament interdependents i integrades en termes funcionals, de maneraque és indiscutible que formen part d'un tot. I això s'ha de traduir en la definició del'estructura administrativa del territori, integrant totes les administracions públiques enun cos únic, d'acord amb l'organització del territori.

Això necessàriament ha de redundar en una lògica de distribució generalitzada delsserveis bàsics, en funció de les necessitats i les característiques dels territoris i de lagent que allí hi viu. Per tant, es planteja una fórmula d'organització territorial nonecessàriament homogènia, però que atengui els principis ja explicitats d'eficiència id'eficàcia i també respongui a la necessitat de foment de la cohesió social, de lacompetitivitat del teixit econòmic i de la sostenibilitat, de la forma més pràctica iequilibrada possible.

La Ciutat de Barcelona indefectiblement seguirà exercint com a nucli principal del'estructura territorial, amb un abast econòmic i polític més enllà de les estrictes 6 Vegeu, per exemple, els estudis realitzats al respecte per Paul CHESIRE i el seu equip de la LondonSchool of Economics, i els repetits treballs sobre aquest particular desenvolupats per l'antiga DireccióGeneral Política Regional de la UE, o el projecte Urban Audit, així com pel lobby de grans ciutatsEurocities. Fins i tot l'OCDE va emetre el 2002 una recopilació de les metodologies per tal de definir ambexactitud les àrees urbanes i els mercats de treball (vegeu: OCDE, Redefining Territories: the FunctionalRegions, París, 2002).

12

fronteres de Catalunya. I aquest fet suposa l'existència d'una realitat necessàriamentdiversa, juntament amb la tendència a una gradual reducció de les diferències entrecentre metropolità i les seves corones en matèria de densitats de població, com pelque fa a la concentració d'activitats econòmiques, els equipaments, les infrastructures ievidentment les rendes familiars. És obvi que Barcelona s’ha de mantenir com acapitalitat, perquè n’és l’essència mateixa d’aquest país extens, tanmateix essentconscients que el desenvolupament del seu rol més enllà de la capitalitat deCatalunya, desdibuixarà una xarxa de sistemes urbans diversa, però complementària.

Grau d’especialització dels municipis de la RMBen sòl industrial. 2001

Font: Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona, Atlas industrial de la RMB.Diagnosi Territorial, 2004

Malgrat tot, el creixement ha de ser necessàriament sostingut amb un ús racionalíssimde l'espai. Cal dibuixar polítiques urbanes pensant en una estructura econòmica isocial cohesionada i no en un urbanisme que creix sense mesura: cal racionalitzarl'espai, cal molt probablement uns "plans renove" a consciència dels vells districtesindustrials, per a densificar-los i fer-los funcionar com a xarxa. Cal fomentar lainterconnexió entre centres irradiants, mitjançant la millora de les infrastructures quefomentin l'estructura reticular (això no només pel que fa a carreteres sinó també a lesxarxes telemàtiques i als ports i aeroports, i a la densificació de les xarxes de transportpúblic7).

7 Aeroport: sense voler arribar a l'extrem dels EUA, caldria fer més èmfasi en l'extensió de la xarxa aèrianacional, mitjançant la potenciació d'aeròdroms locals i la construcció d'heliports, potser un per polígonindustrial, per exemple.

13

Localització del sòl industrial i intensitat de tràfic a la RMB. 2001

Font: Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona,Atlas industrial de la RMB. Diagnosi Territorial, 2004

Per aquesta raó, la definició de la RMB haurà de contenir una organitzacióadministrativa singular, d’acord amb la seva singularitat com a ciutat extensa, com acontinu urbà. D’aquí la proposta, gens desencaminada, d’una organització i laplanificació dels serveis de forma integrada i mancomunada; de la mateixa maneraque es pot proposar per a les altres àrees metropolitanes principals.

Àrees metropolitanes fonamentals2001

14

Sistemes urbans a Catalunya

1996 2001

Font: Roca Cladera i Moix, CPSV, 2004

L'organització territorial bàsica de Catalunya s'haurà de fonamentar en la definició delssistemes urbans de segon nivell, que hauran de conformar sobre el mapa la xarxabàsica en el desplegament del sistema descentralitzat de la distribució dels serveispúblics i seran les unitats fonamentals de planificació a nivell inferior al nacional,salvaguardant també necessàriament les identitats i els sentiments de pertinènciaterritorial existents, mitjançant l'atorgament de nous rols, especialment en els aspectesde participació i la representativitat política (de generació de xarxes i d'entramathumà), dels municipis i de les unitats inframunicipals, i de l'exercici fonamental delprincipi de subsidiarietat en tot allò que per lògica és possible.

De fet, aquests sistemes urbans definiran el modern concepte de comarca, preservaten els textos estatutaris.

L'organització haurà de fomentar, doncs, un creixement socialment equilibrat delterritori, augmentant la seva cohesió territorial, a base de facilitar les relacionstransversals i reticulars, especialment pel que fa a la optimització de les infrastructures,evitant amb tot els efectes perversos de la mobilitat generada, especialment enmatèria cost territorial.

Es tracta d'organitzar una estructura que seguint tenint un marcat caràcter piramidal, labase d'aquella piràmide sigui el màxim allargada possible (horitzontalitat) i que la sevalínia de comandament el màxim de curta.