POESIA ALS P - diba.cat · Música: Imma Udina (clarinet) Idea original ... (Sardenya), Montesquiu,...

POESIA ALS PARCS

Des de la terra

maig-novembre de 2005

CCoooorrddiinnaacciióó ddeell cciiccllee ii aauuttoorr ddee ll’’aannttoollooggiiaa:: Antoni ClapésRRaappssooddeess:: Pere-Eugeni Font i Montserrat VellvehíMMúússiiccaa:: Imma Udina (clarinet)

IIddeeaa oorriiggiinnaall:: Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

CCoooorrddiinnaacciióó eeddiittoorriiaall:: Àrea d’Espais Naturals. Diputació de Barcelona

AAggrraaïïmmeennttssAjuntament de BeguesAjuntament de Sant CeloniAjuntament de Sant Llorenç Savall Federació Federparchi (Itàlia)Fundació Abertis La Xambonera (La Garriga)L’Obrador (Masoveria del Marquet de les Roques, Sant Llorenç Savall)La Calma. Parc Etnològic del Montseny (Tagamanent)Legambiente-SardenyaObra Cultural Catalana de l’Alguer (Sardenya)Personal de les oficines dels parcs de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Montseny, Porto Comte (Sardenya), Montesquiu, Montnegre i el Corredor, Foix i GarrafVallgrassa, Centre Experimental de les Arts (Begues)Mas l’Agustí, Olzinelles

LL’’eeddiicciióó dd’’aaqquueesstt lllliibbrree hhaa rreebbuutt uunn ssuuppoorrtt ddee::

© Els autors dels poemes o els seus hereus

Fotografies: Arxiu Vallgrassa, CEA, Arxiu XPN i Kim Castells

Producció: Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona

Impressió: SA de Litografía

Edició no venal

DL: B-29960-2006

Imprès sobre paper ecològic

SSUUMMAARRII

PPrreesseennttaacciióó 7

PPrròòlleegg 9

PPooeemmeess iinniicciiaallss 13

GilgamesHoraciFrancesco PetrarcaFriederich HölderlinGiacomo LeopardiPercy B. ShelleyMiquel Costa i LloberaJoan Salvat-PapasseitPaul ValéryTomàs GarcésJohn SteinbeckSalvatore QuasimodoAlbert Ràfols-CasamadaD. Sam AbramsRéne CharBartomeu Rosselló-Pòrcel

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc NNaattuurraall ddee SSaanntt LLlloorreennçç ddeell MMuunntt ii ll''OObbaacc ((MMaarrqquueett ddee lleess RRooqquueess.. SSaanntt LLlloorreennçç SSaavvaallll,, 2222 ddee mmaaiigg ddee 22000055)) 33

Joan OliverArmand ObiolsFerran CanyameresPere Quart

FFeelliiuu FFoorrmmoossaa 42MMiiqquueell DDeesscclloott 46ÒÒssccaarr RRooccaabbeerrtt 49

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc NNaattuurraall ddeell MMoonnttsseennyy((MMaassiiaa BBeellllvveerr,, PPllaa ddee llaa CCaallmmaa.. TTaaggaammaanneett,, 22 ddee jjuulliiooll ddee 22000055)) 53

Jacint VerdaguerGuerau de LiostMarià ManentPere Ribot

AAnnnnaa AAgguuiillaarr--AAmmaatt 62MMiiqquueell OOsssseett 67JJoorrddii AAlliigguuéé 70

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc ddeell CCaasstteellll ddee MMoonntteessqquuiiuu((CCaasstteellll ddee MMoonntteessqquuiiuu.. MMoonntteessqquuiiuu,, 1166 ddee jjuulliiooll ddee 22000055)) 75

Josep JunyentSegimon SerrallongaJosep GrauMiquel Martí i Pol

LLlluuííss SSoollàà 88PPeepp RRoossaanneess--CCrreeuuss 91VVííccttoorr SSuunnyyooll 97

LLeeccttuurraa aa llaa cciiuuttaatt ddee ll’’AAllgguueerr((CCllaauussttrree ddee SSaanntt FFrraanncceesscc.. LL’’AAllgguueerr,, SSaarrddeennyyaa,, 1100 ddee sseetteemmbbrree ddee 22000055)) 101

Rafael CatardiTomàs GarcésInnàssiu de Logu

RRaaffaaeell SSaarrii 109AAnnttoonnii CCoorroonnzzuu 110AAnnnnaa FFaaddddaa 111MMaarriiaa LLaaii 112AAnnttoonnii CCaannuu 114FFiiddeell CCaarrbboonnii 115

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc ddeell MMoonnttnneeggrree ii eell CCoorrrreeddoorr((FFoonntt ddee PPrraaddeellllóó.. OOllzziinneelllleess,, 2233 dd’’ooccttuubbrree ddee 22000066)) 117

Josep Roig i RaventósJosep PlaJoaquim Ruyra

PPeerreejjaauummee 124TTeerreessaa dd’’AArreennyyss 129LLaaiiaa NNoogguueerraa 132

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc ddeell FFooiixx((CCaasstteellll ddee CCaasstteelllleett.. CCaasstteelllleett ii llaa GGoorrnnaall,, 66 ddee nnoovveemmbbrree ddee 22000055)) 137

Teodor CreusVíctor BalaguerSantiago RusiñolJosep Pla

CCrriissttiinnaa GGrriissoollííaa 143DDaavviidd JJoouu 146LLlluuííss JJuulliiàà 150

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc ddeell GGaarrrraaff((CCeennttrree EExxppeerriimmeennttaall ddee lleess AArrttss,, VVaallllggrraassssaa.. BBeegguueess,, 2200 ddee nnoovveemmbbrree ddee 22000055)) 155

Santiago RusiñolJosep PlaPere GimferrerCarles Hac MorEster XargayNarcís Togores

GGooyyaa GGuuttiiéérrrreezz 164VViinnyyeett PPaannyyeellllaa 168

SSEENNSSIIBBIILLIITTAATTSS II EEMMOOCCIIOONNSS

La proposta de fer el cicle de Poesia als Parcs va sorgir de Vallgrassa, CentreExperimental de les Arts, al Parc del Garraf. És sens dubte una mostra de lasensibilitat del Jordi Aligué –ànima del centre– i el seu equip, i consistia a rea-litzar al llarg de l’any 2005 diverses lectures de textos poètics en indrets sig-nificatius de la Xarxa de Parcs Naturals. Lògicament les lectures anaven adre-çades a les persones que habiten i freqüenten els parcs i que saben molt béque la poesia també forma part del territori.

La Diputació de Barcelona va veure amb bons ulls la proposta i va encoma-nar a Antoni Clapés la tasca de coordinar el cicle, seleccionar els textos itriar els rapsodes i els músics que havien de fer les lectures i els acompanya-ments musicals. En definitiva, li va confiar la tasca de portar a bon terme larealització del cicle de poesia en el marc del programa cultural Viu el Parc.No cal dir que la tasca va ser del tot reeixida. L’Antoni Clapés ha mostrat, amés de sensibilitat, entusiasme. L’acurada selecció dels textos ha conjuntatharmònicament valors universals amb sensacions pròximes i quotidianes.

Cada una de les lectures va esdevenir un fet remarcable en si mateix; elsindrets escollits, les veus i els sons, els poetes que hi van participar, el públicque hi va assistir... Tot plegat va crear, en cada lectura, un ambient de màgiaque només s’aconsegueix quan s’ajunten les sensibilitats còmplices de tots elsimplicats.

La conseqüència no pot ser altra que l’emoció que es va viure en cada undels actes que van tenir lloc en indrets tan especials, com són el Marquet deles Roques de Sant Llorenç Savall, el Bellver de Tagamanent, el Castell deMontesquiu, el claustre de Sant Francesc a l’Alguer, la font de Pradelló aOlzinelles, el castell del Foix i Vallgrassa de Begues.

77

Fem vots per tal que tant el cicle de Poesia als Parcs com l’edició dels textospoètics que ara teniu a les mans serveixin per consolidar el lligam indestria-ble entre la natura, que conceptualment associem a la idea de parc, i la poe-sia, que no és altra cosa expressió de la cultura integrada al territori i quel’enriqueix.

Gràcies a tots els que ho heu fet possible.

JOSEP MAYORAL I ANTIGAS

Diputat de l’Àrea d’Espais Naturals

88

99

PPRRÒÒLLEEGG

La Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona va tenir la pensada–feliç pensada– d’organitzar lectures de poesia en indrets emblemàtics d’algunsdels parcs que gestiona. La idea era que les persones que sovint fressen elscamins d’aquells paratges privilegiats i gaudeixen de llur bellesa poguessinasseure’s una estona sota la fronda d’alzinars i pinedes per sentir allò que elspoetes havien escrit amb relació a la Natura en aquell mateix indret, o bé escol-tar en directe la veu de poetes vinculats al territori.

Això és, en síntesi, l’anomenada ruta poètica Poesia als Parcs: unes agrada-bles lectures poètiques fetes als parcs de Sant Llorenç i l’Obac, el Montseny,Montesquiu, Port Comte (a l’Alguer), el Montnegre, Foix i el Garraf, i que vantenir lloc entre maig i novembre de 2005.

El repte del projecte consistia a aconseguir lectures plaents i que tinguessinun format homogeni i coherent per tal de teixir –amb el fil invisible de la poe-sia– una xarxa de complicitats entre tots aquells indrets, respectant alhora lescaracterístiques específiques de cadascun d’ells. Aquest llibre vol donar testi-moni del cicle i mostrar-ne els textos llegits, així com atansar el lector a l’am-bient que es va generar.

Les lectures es van organitzar en tres parts. La inicial –que va ser comuna entots els actes– consistia en una selecció de poemes que visualitzaven la rela-ció entre home i Natura: textos plens de vitalisme, encoratjadors; textos dereflexió sobre la vida i el medi. Un fragment del Gilgames (el poema mésantic dels que tenim notícia) i també un fragment d’Horaci encetaven els reci-tals, que continuaven amb Petraca, els romàntics, poetes estrangers i catalansdel segle XX, per acabar amb l’espectacular A Mallorca durant la guerra civil,de Rosselló-Pòrcel. A la segona part s’incloïen poemes que feien referència

–d’una manera més o menys explícita– a cadascun dels indrets. Finalment, ala tercera part intervenien tres poetes del territori: així es connecten indret, his-tòria i present.

Els actors Montse Vellvehí i Pere-Eugeni Font van prestar la veu als poetes dela primera i segona parts, mentre Imma Udina executava breus intervencionsmusicals al clarinet.

Cada lectura va constituir un espectacle diferent i ple de vitalisme: per labellesa i serenor dels indrets, per l’interès amb què el públic assistent hi pren-gué part, per la força tel·lúrica dels paratges. (Inoblidable, per emotiva, foula sessió a la ciutat de l’Alguer, on els membres de l’expedició van ser obse-quiats amb una càlida, entranyable acollida, pel goig de la llengua comunai les complicitats que se’n deriven.)

El llibre que el lector té a les mans és, alhora, una bella antologia de textospoètics i la memòria d’un enfilall d’actes de plena significació vital. Cadapàgina pretén ser una invitació tant a reviure l’aventura del primer cicle coma participar en el segon, que tot just avui encetem.

ANTONI CLAPÉS

Coordinador del cicle i autor de l’antologia

1100

PPooeemmeess iinniicciiaallss

LA VIDA DE L’HOME

On vas, Gilgames, tan adelerat?La vida que tu cerques no l’has de trobar mai.Quan els déus varen formar l’homeli van adjudicar la mort, a l’home,i ells van quedar-se amb la vida a la mà.Tu, Gilgames, atipa bé l’estómac,regala’t i frueix de dies i de nits.Aplega en festa cada dia els teus amics,de dies i de nits tu dansa i juga.Porta la roba fresca i el cap net,que l’aigua t’hagi banyat tot el cos.Mira amb tendresa el fill que portes a la mà,que la muller frueixi als teus genolls.Aquestes són les belles obres dels humans.

(fragment)

Text original en antic babiloni, devers el 1800 aC. Traducció de Segimon Serrallonga

1144

Gilgames (1800 aC)

1155

Horaci (65 – 8 aC)

PARAULES D’ALFEU

«Benaurat el que, lluny dels tràfecs,com l’home d’antigues generacions, llaura els camps paterns amb els seus bous,sense els lligams de cap préstec,i a qui no desperta com el soldat, la trompeta estrident,ni esgarrifa la mar enfurida,i habita el fòrum i les llindes superbiosesdels ciutadans poderosos.

Per això marida els pollancres que es drecen altsamb els sarments ja crescuts dels cepso contempla errants en una vall reclosaels seus ramats de bous i vaquesi amb el falçó esporga les branques inútilsi els fa empelts més fruitosos,o guarda en àmfores netes la mel premudao ton les fràgils ovelles;

o quan tardor, per sobre els camps, treuel seu cap ornat de fruits en saó,quin gaudi collir les peres empeltadesi el raïm que malda per ser com la porpraper fer-vos-en ofrena a tu, Príap,i a tu, pare Silvà, tutor de les termes!

1166

Ara li abelleix de seure sota una bella alzina,ara sobre una tofa d’herba;corren profundes mentrestant, les aigües riu avall,en els boscos gemeguen els ocellsi en les deus murmureja l’aigua de les fonts:tot convida a fer una becaina.»

(fragment)

Traducció de Joan Carbonell

Horaci

1177

Francesco Petrarca (1304 – 1374)

SONET

Si encara és viu, Apol·lo, el bell delitque t’inflamava a la tessàlica ondai si l’amada cabellera blondaamb els anys no posaves en oblit:

del calmós gel i del temps enaspritque regna si el teu rostre no es deixonda,defensa l’honorada i sacra frondaon tu i jo al mateix vesc hem sucumbit;

i per virtut de la dolça esperançaque ja et va sostenir en la vida acerba,d’aquesta nuvolada l’aire escombra;

i així, plegats, veurem amb delectançaseure la dona nostra sobre l’herbai fer amb el braços a si mateixa ombra.

Traducció de Miquel Desclot

1188

ELS ROURES

Deixo els jardins i vinc a trobar-vos, nadius de muntanya!,lluny dels tancats on, reclosa, viu pacient la naturacultivada i atesa, veïna del tràfec dels homes.Mes, vosaltres, sublims!, us alceu com un poble titànic,en un món cohibit; sols vosaltres compteu l’eteri–que us nodrí i us pujà– i la terra on un dia nasquéreu.Res no sabeu, tanmateix, de l’escola opressora dels homes,i sortint de les fortes arrels, alegres i lliures,tots units, cap amunt –com les àligues arpen la presa–,a l’espai aferrats (poderosos els braços), als núvols, solelloses, alceu serenes les altes capçades.Sou un món cadascú de vosaltres, talment les estrellesdalt del cel; igual com els déus concordes i lliures.Si pogués endurar la greu servitud, cap envejano us tindria, en vinclar-me de grat a la pauta dels homes.Si el meu cor no em lligués –per l’amor– a la vida,com em plauria restar dignament habitant sota vostre!

Traducció de Josep M. Marlès

Friedrich Hölderlin (1770 – 1843)

1199

Giacomo Leopardi (1798 – 1837)

LA MERLA BLAVA

Dalt de la punta de la torre antiga,tu, merla solitària, a la quintana,t’estàs cantant fins que no mor el dia;i l’harmonia erra per la vall.Primavera a l’entornbrilla per l’aire, i entre els camps exulta,tant que mirar-la amoroseix el cor.Belen ramats, mugeixen bous i vaques;altres ocells feliços, en estol,pel cel sense entrebancs fan mil passades,tot festejant el temps que els és millor:tu, consirós, a part, ho mires tot;no cap company, cap vol,tant te fa l’alegria, els goigs esquives;cantes i així traspassesde l’any i de la vida el temps en flor.

Traducció de Narcís Comadira

2200

VI DE FADES

M’embriagava d’aquell vi de melde la rosa salvatge, oberta al clar de lluna,que en copes de jacint cullen les fades;els rats-penats, lirons i talps s’adormendins les muralles o amagats a l’herba,al pati solitari del castell. Quan madural’estiu, la terra i aquell vi hi aboqueno els seus vapors s’enfilen enmig de la rosada,somnien dolçament coses alegresi de joia murmuren, adormits; car són poquesles fades que tan nous tenen els calzes.

Traducció de Marià Manent

Percy B. Shelley (1792 – 1822)

2211

Miquel Costa i Llobera (1854 – 1922)

VAGANT PEL BOSC

Remor del bosc, solemne salmòdiadel gran pinar desert,

bressa en notes de pau i poesiamos somnis de despert.

Bressa ma vida que te sent, corpresad’aquell intens encant

amb que un escolta la cançó incompresaque l’adormia l’infant.

Infant m’agombolares, veu difusa,i jove pensatiu...

Aquí aprenia de cantar ma musacom au que hi té son niu.

Doncs aquí volen pel ramatge ombrívolmos somnis i records:

aquí mon cor escolta, i enyorívolconversa-hi amb sos morts.

Bella aquí és la tardor, que el cap no esfullad’alzines ni de pins,

i sols el bosc amb la unció remullade núvols gegantins.

2222

PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent,així l’espurna de mimosa al ventla teva vida, sota el firmament.

Joan Salvat-Papasseit (1894 – 1924)

2233

Paul Valéry (1871 – 1939)

EL CEMENTIRI MARÍ

Bell cel, ver cel, esguarda ma mudança!Després de tant d’orgull i de recança,de tanta ociositat, però potent,jo m’abandono a la claror tranquil·la,sobre l’asil dels morts mon ombra oscil·lai em captiva amb son frèvol moviment.

L’ànima encesa pels flams del solstici,jo te sostinc, admirable judicide la llum, d’armes sense pietat!En el teu lloc primer ma vida et posa,mira’t... Mes reflectir claror suposatenir dins l’ombra una obscura meitat.

(fragment)

Traducció de Miquel Forteza

2244

LA FAGEDA

Banderes, banderes altes!

Les arbredes flamejants,gonfanons de la muntanya.

Cabelleres d’or ponent,torrentada esvalotada.

Sota l’auri devessallapunten llances morades.

La fageda, riu brogent,mor en el riu de la tarda.

Banderes, banderes altes.

Tomàs Garcés (1901 – 1994)

2255

John Steinbeck (1902 – 1968)

ELS FETS DEL REI ARTÚS I ELS SEUS NOBLES CAVALLERS

(Era un bosc de roures i faigs amb un sotabosc espès d’arços i arbo-ços entrelligats i protegits per esbarzers. Com que no es veia capclariana en la barrera de foscor, s’hagueren d’obrir pas a cops d’es-pasa, però al cap de poca estona arribaren a un camí que els cér-vols roigs havien obert entre el sotabosc i en seguiren el curs pensantque, com que els cérvols han de beure i pastar, els conduiria a unindret amb aigua i pasturatge. Finalment arribaren a una vall depedres cantelludes i escapçades, com si es tractés d’una ciutat anti-ga saquejada i destruïda. Entre el pedregar veieren unes quantescasetes miserables, amb parets de còdols i trespòl de branquillons.Del turó de més lluny baixava un torrent d’aigües turbulentes, i un coprefrescats els cavalls i ells mateixos, seguiren el curs de l’aigua i puja-ren el rost fins a la font, que brollava al vessant molsós de la munta-nya. Sobre la font, en una lleixa curulla de falgueres, hi havia tresdames assegudes a l’ombra d’uns bedolls.

(fragment)

Traducció de Dolors Udina

2266

EL TEU PEU SILENCIÓS

I vet aquí la mar i la flor ja sobre l’atzavarai el color del riu viu al llargd’antigues tombes atapeïdes a la murallacom cel·les de rusc dins miralls,rialleres encara, noies de foscoscabells desfets. Una era al teu costatsobre les ribes jòniques (resplendia una abellallisa de mel en el seu ull), i va deixara penes la claror d’un nom en l’ombrade les oliveres.

Traducció de Ponç Pons

Salvatore Quasimodo (1901 – 1968)

2277

Albert Ràfols-Casamada (1923)

POEMA

La guineu téungles de sofre

quan treuel capdel cau

brillen els ullsamb ombres de punyals.

2288

CASA ABANDONADA

El portal del carrer és una informe tossa d’heura,la marea alta de la brossa ha inundat el jardí,portes i finestres vomiten esbarzers en cascada,i la jàssera, a la fi, ha cedit i s’ha ensulsiati ara els taulells del terra tenen vistes al sol.

Només la natura dura sempre.

Traducció d’Enric Sòria

D. Sam Abrams (1952)

2299

Réné Char (1907 –1988)

EL THOR

En el viarany d’herbes mig adormides on, d’infats, ens sorprenia quela nit s’atrevís a passar, les abelles no anaven gaire més enllà delsesbarzers ni els ocells de les branques. L’aire obria a tots els hostesde la matinada la seva turbulent immensitat. Només hi havia fila-ments d’ales, tentacions de cridar, acrobàcies entre llum i transparèn-cia. El Thor s’exaltava damunt la lira de les seves pedres. El montVentós, reflex de les àligues, s’entreveia.En el viarany d’herbes mig adormides, la quimera d’una edat perdu-da somreia a les nostres joves llàgrimes.

Traducció de Gabriel Vinyals

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells campsi duren aquelles arbredesi damunt del mateix atzures retallen les meves muntanyes.Allí les pedres invoquenla pluja difícil, la pluja blavaque ve de tu, carena clara,serra, plaer, claror meva!Sóc avar de la llum que em resta dins els ullsi que em fa tremolar quan et recordo!Ara els jardins hi són com músiquesi em torben, em fatiguen com en un tedi lent.El cor de la tardor ja s’hi marceix,concertat amb fumeres delicades.I les herbes es cremen a turonsde cacera, entre somnis de setembrei boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913 – 1938)

3300

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc NNaattuurraall ddee SSaanntt LLlloorreennçç ddeell MMuunntt ii ll’’OObbaaccEl Marquet de les Roques. Sant Llorenç Savall, 22 de maig de 2005

3344 PPaarrcc NNaattuurraall ddee SSaanntt LLlloorreennçç ddeell MMuunntt ii ll’’OObbaacc

TEMPS, RECORD

Mai no oblidaré les nits d’agost al Marquet de les Roques, al fonsde la Vall d’Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell cons-truït amb la pedra vermellosa del país, combinada amb el maó vist.És obra de l’arquitecte Betllevell i va ser un capritx del meu avi AntoniOliver i Boixó. Al Marquet he passat les temporades més felices dela meva vida. Les nits sobretot hi prenien una serenitat i una transpa-rència gairebé màgiques. Des del castell no es veia ni una casa,cap construcció i, per tant, ni una llum. Del Coll del Llor, que comen-ça a la font d’aquest nom, i dels fondals sota la Roca Mur, arriba-ven els planys del duc, que els pagesos traduïen així: «Justícia deDéu!», en unes notes allargades que produïen certa esgarrifança.Abans d’entrar al barri de la casa, la carretera s’eixamplava i forma-va una placeta. Allí hi havia una cascada artificial, una font i unsbancs de pedra amb respatller de troncs d’alzina i taules fetes ambgrans lloses irregulars. Un cert capvespre, al voltant d’aquelles tau-les, ens vam reunir en Josep Carner, en Jaume Bofill i Mates, enCarles Riba, en Francesc Trabal, l’Armand Obiols i jo. Els mestresparlaven i els joves escoltàvem; i se’ns va fer nit. Havíem dinat alcastell: amb aquell àpat va quedar constituïda una empresa editorialmodesta, però significativa: La Mirada.Dels sis noms només en quedem tres, i dos són lluny.

Joan Oliver (1899 – 1986)

PPaarrcc NNaattuurraall ddee SSaanntt LLlloorreennçç ddeell MMuunntt ii ll’’OObbaacc 3355

Joan Oliver

FRANCESC TRABAL, RECORDAT

Cal remarcar el càmping que, l’any disset, férem a la Font del Saüc,al peu de la Mola, de Sant Llorenç del Munt. Aleshores l’acampadaera mal vista per les famílies i considerada com una cosa pròpia degitanos. Ens acompanyava un asenet de mansuetud evangèlica, elqual carregàrem d’estris inútils i heterogenis. Per começar fermàremuna immensa bandera barrada en un penyal estret i alterós. Tots anà-vem vestits d’«excursionista», amb el tou de la cama faixat amb ban-des –que, sovint, s’afluixaven i lliscaven avall, intempestivament. Ahora baixa –que diria en Porcel– en Trabal ens recreava amb lesseves cançons improvisades –lletra i música–, en un andalús suigèneris, veritables peces populars, sense trampa, nues de tot atrac-tiu volgut i meravelloses en la seva matussera puresa. (Nosaltresmateixos editàrem alguns d’aquests romanços –El cantarica, Elinglés, El astrólogo de Translvania–, els quals, barrejats amb altresd’autèntics, foren oferts al públic, a la plaça de Sabadell, dins unparaigua obert i posat cap per avall.) Però reconec que en aquellaprimera sortida sofrírem les més variades incomoditats i menjàrempèssimament. Amb tot, la visita d’uns escursionistes conscients,amants de la Natura, de l’aire lliure, de l’arqueologia, de l’ornitolo-gia, etc., ens pagà amb escreix les penalitats d’aquella provatura.Vull dir que els bons excursionistes quedaren escandalitzats i aver-gonyits i ens abandonaren tot cantant el cor de Tanhaüser, en la ver-sió catalana de Joaquim Pena.


MIRALL ANTIC

Mirall, parany dolcíssim de fèrtils pregoneses,quina dea orgullosa ton doll aquietà?Reflectires cabells que la mort esbullà,esguards solcats per l’ira, ulls dolços de promeses,i els serves, invisibles, de les Parques ofeses

precipitats dintre ton oval clar.

Fontana sense doll, fontana benastruga,quina terrible set assadolles, clement!De nit deuen deixar el clot que les aixopluga,velant-te amb una fosca alenada llanguent,per suscitar en ton fons el dolç espectre absent,

els que han poblat la teva espluga.

Joan Prat, Armand Obiols (1904 – 1951)


Ferran Canyameres (1898 – 1964)

L’ALZINAR

L’alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front, greu i pur.És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s’estira i estorça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com córpores.Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat ambla solitud.


GUINEU

¿Què en faria –pregunteu–de la pell de cortesana?Abrics per a la germana

guineu.

Joan Oliver, Pere Quart (1899 – 1986)


Joan Oliver, Pere Quart

CONILL

Conill, per què tems el temps?La pineda està tranquil·lai tanmateix mous ensemsmusell, orella i pupil·la.

–Escolto la veu dels pins,flairo l’oratge que em fiblai esguardo vers els caminsde la ciutat invisibleon homes de cor meselldesengreixen el fusellque fa aquell pet tan terrible.


NATURA VIVA

Ara em plau de glossar planeramentl’antic pessebre natural del món.La muntanya i el riu, l’arbre del bosc,la font i el prat, bladars i regadius.

Per les valls obagoses i els solellsrefaig de cor camins i corriolscap al cim generós, cap a l’avenc.

Recordo primaveres amb plugim,tardors d’aram, hiverns emblanquinats,i migdies d’estiu amb foranell.

Només la mort em desposseiràdel bel miratge que de tant en tantamenitza la meva soledat;d’aquest silenci que escarneix la pau.

Joan Oliver, Pere Quart


VESPRE

De les siluetes de façanes nocturnes emergeixen formes barrocadesi éssers fabulosos, i així com aquest fet em pot acompanyar durantmolt temps, així també puc dir que precedeix el meu intent de poemadurant un període no definit. Dins un món que fa via contra la llumsolar, la realitat del lent capvespre, després dels jocs, m'omple d'unatendresa enlluernada i atònita. Sóc inconscient encara que la succes-sió d'aquests casals incorpora moments molt diversos d'una llargahistòria que m'imposarà actituds distintes davant els anys que pas-sen. No em cal, però, tancar els ulls per veure les formes i els éssersirreals quan s'encenen els llums dels habitatges. Els rectangles il·lumi-nats accentuen l'opacitat dels blocs contra el cel de vori. El carrer ésllarg, ple d'ascetisme i de línies convergents. Sé que darrere meu tor-nen a convergir. Assegut al pedrís, esguardo les negres i austeresedificacions i vull oblidar-ne la desolació dels murs, no tenir en comp-te la nitidesa dels sons, escassos, prescindir de les voreres estretes iles reixes a les plantes baixes. Una tènue ratxada m'eixuga la micade suor i mescla les sentors de la pedra i de les meves mans brutes.Respiro amb força la brisa capvespral, i em ve un agradable calfred.Des del pedrís, desitjós d'aventures, tot ho veig fosc i, de sobte, esdestaca damunt les formes opaques una imatge on es confonen lesteules amb les escames d'un drac. Altres imatges vindran mentre escontrapesen la sorpresa i la inèrcia que ve del cansament de tot eldia. M'obsedeix l'existència d'unes vaques estabulades a l'edificiveí. Són, diríem, la primera presa del drac nocturn, que les devoratotes menys una: aquella que un dia va fugir carrer avall i va arribar

Feliu Formosa (1934)


Feliu Formosa

a la placeta dels quatre fanals, per incorporar-se després –així hopenso– a la munió d'estructures bigarrades, d'aire oriental, que ima-gino sobreposades als edificis. El drac devorava després un com-pany d'aventures. ¿Com explicar la desaparició del company dinsla gola del drac? La feixuguesa, l'esplet de les formes que tapen lesllises parets, l'or i les gemmes, les pedres de colors, les estalactites iles estalagmites, els motius vegetals i zoomòrfics desapareixen enencendre's els quatre fanals dins la plaça silenciosa. Ara m'adonodel soroll apagat d'uns telers, talment l’alè del drac. Assegut alpedrís, vora meu, torno a veure el company i sento novament un bra-mul cavernós.


MEDITACIÓ ÚLTIMA

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda, de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vallque m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc. Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia, sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema. És difícil salvar les fronteres del pur exercici i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts. Innombrables vegades he vist el castell que domina unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis, tot sabent que el desig d'imitar-lo amb paraules ritmades no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d'hivern. Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid i de totes les coses que son més enllà dels meus límits. Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

Feliu Formosa


Feliu Formosa

DARRERE EL VIDRE

Darrere el vidre veigcom de sobte s’imposael gotejar incessantde la pluja damuntles rajoles vermellesde la terrassa immersaen un silenci gris.

També cessa de sobteel torturat repàsmental de tot allòque crec tenir pendenti que vol ser ordenatdintre meu amb aquestsentiment prou sabutdel deure no buscat.

Tot ho deixa en suspensel lleu so de la plujaque va caient damunt les rajoles vermellesde la terrassa immersaen un silenci gris.


CAMÍ DE LA SENYORA

Indestorbada,la flor de la moixeraencén l'obaga.De sobte es fan visiblesles defeses alcoves.

LA CODOLEDA

Camins i vilesal peu dels cingles brumen.La pedra vetlla.

CANAL DEL LLOR

Des de la casaque el poeta estimavaamunt m'enfrondo.Veus que no veig ressonengola endins de la terra.

Miquel Desclot (1952)


Miquel Desclot

ELS PLECS DEL LLIBRE

Dos homes pugenpel rocallís sense ombrescom braços d'heura.A la llum del migdia,fills pròdigs de la pedra.

LA CASTELLASSA

Per les clotadeses despullen les boires.Tardor sense ocres.

CANAL DE SANTA AGNÈS

En flama vivas'apaga el foll incendide l'estiuada–fulla d'auró estampidacontra la terra negra.


COLL D'ERES

El bosc m'aguaita.Tot són fresses furtivesen jo endinsar-m'hi.Camino com un lladreque s'estimés la casa.

COLL D'ESTENALLES

Moren les fullesde l'àlber, a la comella,en flaire encesa.Jo ara me n'allunyo,que sóc flaire adormida.

Miquel Desclot


Òscar Rocabert (1975)

MÉS ENLLÀ HI HA UNA MUNTANYA

Vés-hi d'hora.

No, no cal.

L'últim tren, que ara ja arriba, també arribarà demà.

Arriben trens. Maten persones.

Gabriel i Anna, tots junts.

I un lloc com al bany maria.

Més enllà maten persones.

Molt més enllà arriben trens.

Ho has viscut.

Això no ho neguis.

Més enllà hi ha una muntanya.

És de cartró.


ROMAN

Estiueig. Tot és mentida.No tinc arma. Vull parlar.

Dispersió. Tornem a casa.

«Ara, arribes!» No ho he dit.

T'estimo i tu te n'adones.

Sort que no hi ha maniquins.

Escric a la meva taula.

El professor no és a dins.

Pren un llibre. L'has robat.Pren-ne un altre. L'has pagat.Desprèn-te'n. Allà n'hi ha

[un altre.

Com t'ho podria explicar.

Joan Salvat Papasseit.

Au. Tornem a començar.

Estiueig. Tot és mentida.No tinc gana. Vull parlar.

No tinc gana. No tinc gana.No tinc gana ni tinc fam.

Vets-me aquí, ja m'interesso.Sempre sóc interessat.

Un versell, una porcella,una truja i un estat.

Sort en tinc, de la figura.Ja no m'hauré d'aprimar.

La causa, la cosa, això,la rampoina de guardar, el tresoret, la moneda,una noia, un nen, un pa.

Dispersió. Tornem a casa.

El meu verb s'acabarà.

Tinc un cavall a muntanyai un vaixell damunt el mar.

Òscar Rocabert

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc NNaattuurraall ddeell MMoonnttsseennyyMasia Bellver, Pla de la Calma. Tagamanent, 2 de juliol de 2005

5544 PPaarrcc NNaattuurraall ddeell MMoonnttsseennyy

DALT DE L’ERMITA (SANT SEGIMON)

En lo bell cim d’aquesta aguda serraon de la Verge m’ha guiat l’estel,de tots los crims que he vistos en la terradeixau-me aconhortar mirant lo cel.

Deixau-me arraconar en aquesta illa,no vull saber què hi passa a baix al món.En aquest port ma nau ja no perilla,deixau-la arrelar en lo pregon.

La vela de mos somnis és plegada;los vents de la mentida i vanitatjamai m’arrancaran d’aquesta rada;massa, bon Déu, a entrar-hi só trigat.

Jacint Verdaguer (1845 – 1902)

PPaarrcc NNaattuurraall ddeell MMoonnttsseennyy 5555

Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost (1878 – 1933)

AVETS I FAIGS

Gòtic semblant el faig, l’avet, puja, segur, l’avet ombriu, rígid de fulles, d’aire fred, car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net, ben altrament, el faig somriu, més joguinós que massa dret, car és d’un gòtic renadiu.

L’avet és gòtic com el faig. Són les agulles del bagueny on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes que, en les altures del Montseny, del vent concerten les campanes.


NOIA RUSSA AL MONTSENY

Vestit florit, cara bruna i salvatge: el teu perfum feréstec de l’estepa i del vent omple aquestes garrigues i el caminet rellent

i el núvol que viatja. Vestit de margarides i d’estrelles de mar: entremig de les flors ta brunesa traspua. Clavellets de pastor tremolen a l’atzar,

vora la teva cama nua. I et fonies, suau, en la pau del paisatge, els ulls grisos de somnis i del gust de morir; –o fugies, rient, pel camí–

rossinyol trist i tórtora salvatge.

Marià Manent (1898 – 1988)


Marià Manent

DIETARI

Aquest matí, quan pujava a l’indret on vaig a llegir, pel camí delbosc, he sentit com un xerric, un so indefinible que sembla cant d’o-cell però no ho és. No he trigat a identificar-lo: era el lleu grunyirmusical d’un esquirol. Aviat l’he vist. Pujava i baixava pel tronc d’unpi pròxim. Era un esquirol jovenet. Em mirava, tímid. Jo veia el seuull gros, ben rodó; quan li tocava una pinzellada de sol, brillavacom una gemma negra. Ha passat una bona estona amagant-sedarrera el tronc, tornant a sortir, amb moviments ràpids, sacsejats,una mica mecànics. A moments, jo només li veia el caparró i lapunta de la cua, que se li arquejava al damunt. Tot d’una s’ha que-dat aclofat, recolzant-se en un tros de branca tallada. Estava immò-bil, i m’ha semblat que s’adormia. Al voltant, no parava mai el xerricde les cigales; breument, dues o tres vegades ha parrupejat, ben ala vora, una tórtora. Però l’esquirolet no ha trigat a eixorivir-se. Hepicat amb el meu bastó de bambú: calladament, l’esquirol s’haesvaït.

(fragment)


TARDOR A VILADRAU

Com grans monedes d’or, d’un or prim i lleuger,cauen les fulles dels til·lers, gronxadesen el sol de novembre. El jardí téun fregadís d’abril, de sedes oblidades.

Avui no duus l’oreig, tardor suau, no esbullesles agulles dels cedres vora la pluja d’or.Tenen com una pau joiosa aquestes fullesmorint-se, i mig sospiren: «Res no mor.»

Fins al peu dels grans cedres es daura l’ombradiud’aquest jardí tancat, reclòs com una illa.Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:«La vida passa, es fon, i torna, i brilla.»

Marià Manent


Pere Ribot (1908 – 1997)

L'AIRE DEL MONTSENY

He trobat el meu terrenyi la meva llibertat:la muntanya, l'aigua, el prat,l'aire, l'aire del Montseny.Cada timba, cada greny,misteri de soledat:el parell, l'home, el ramat,l'aire, l'aire del Montseny.Tot és pur, dolç i ferrenyi fort com l'eternitat:silenci, pau i combat,l'aire, l'aire del Montseny.


LA CONQUESTA

Que res no pugui abatre’m, res no em venci:el meu triomf és el silenci.

.

Pere Ribot


POEMA VERDAGUERIÀ

M’he llevat que encara volaven els muriacs.Bevien extracte de quinina a l’After Hours del pique l’any passat trencà el bram del novembre.A les set s’han adormit els fanals, tots alhora, i m’he adonat que visc dins d’un pessebre.Anit veia els estels que es movien. (D’altres, fugaços, eren quiets.)Anaven cap al Prat, o bé en venien.Davant de la terrassa, en línia recta, hi haun punt al cel on giren, cap als ignotsdestins: una rosa dels vents que Algú emdibuixa; l’Amic que he trobat en ser soliua en el camí.De tant en tant, gossets i gossos gransparlen del temps. Avui ja no caldrà lacrarfinestres, porticons, com fèiem amb les cartes,amb els mots massa freds, massa calents.Al migdia podrem convidar l’aire que ens arribadel mar a seure a taula.No sé qui en té la culpa o a qui he de donargràcies per aquest privilegi de colors que esfilagarsa el cel.Aquest racó del món sense prestigi, on molts s’han fet les cases amb les mans,té més noblesa que les façanes amb escuts

Anna Aguilar-Amat (1962)


i el vell desig de vèncer amb diners o amb sapiència.Sense ningú. Sense voler ningú. Sense negara ningú el dret de compartir el monumentdels boscos i la vall (modernista, romànic o barroc), fa sentir els mots sagrats l’ull de la merla: jo sóc gota de Déu i sóc per sempre.

Anna Aguilar-Amat


NEU

Semblen volves de pols o pol·len,però encara és lluny la primavera.És un fantasma esmicolat per unventilador i enlluernat pels ulls del cotxe. És neu, un sentiment estrany al nostre hivern, una manera que té el cel de plorar sens sanglots,irònica.Davant del parabrises es fa densel remolí d’insinuacions callades.Ens engoleixen, com si fóssim elbol alimentari de la nit. La carretera,l’esòfag del cíclop; la seva còrnia únicatancada.I després, a la casa, tot s’ha vestitd’ingravidesa blanca: la gespa, els fanals grocs, el calaix de les pinyesque esperaven el foc. Tots contenenl’alè, davant la màgia.Però el que a la fi em parla de tués aquesta teranyina horitzontalque em trava el pas. La veig, només,per tots els flocs que serva; una garlanda

Anna Aguilar-Amat


de revetlla freda sobre el jardí enllitat.La festa del teu cos se sent en ladistància, una embriaguesa retratadaque no és possible revelar.La neu cobreix, púdica, amable,molt educadament,tota la resta: l’horror, les biblioteques.

Anna Aguilar-Amat


JOC DE L’OCA

L’atzar va regalar-te una cosaimpossible: vas treure un vuitamb un sol dau.Tanmateix, l’admiració enversaquest fet et va distreuredel tauler de joc: la fitxa erauna bola de metall i havies de sermés ràpid que la gravetat: la vidaés un pin-ball a un bar de poble.Si no haguessis deixat passar elteu torn, haguessis vist el pont:el camí més senzill fins al triomf iel centre.Però no. Havies de petjar la calavera,tres torns sense tirar dins la presó,veure follar el necròfil dins la piscina de formol.Arribar al laberint i trobar-te al carrersense sortida, el marcador que diu els golsi que retornis a l’inici, per saber, finalment,que pots volar, un cop despert; que el teu destí no ha estat el de guanyar, sinóromandre i explicar matemàticament la poesiaque portarà els teus fills a la sortida.Chiti-chiti, bang-bang.

Anna Aguilar-Amat


La nostalgia es un gato celesteque contiene calambres y refugios.Vegetales estrellas se asombran enla noche que nace y se cansadormida entre suspiros y cetáceos.La nostalgia muge y luce sus estríassus branquias inmensas sus ronquidoslívidos y sangrantes.Se acuesta y gime en los trenes.Apenas alumbra ceniza cuando yaimpaciente y verticalamasa acentos y rasgos,acumula nubes y relámpagosse pierde.

La nostalgia nos pierdecallada sombra paciente,luna, cordura.

Miquel Osset (1963)


Yo sé que existoporque tú me imaginas.

A. GONZÁLEZ

Yo sé que existoporque tú me imaginasy habito así tu cuerpohecho miel y sueño, doloroso verbo.

Yo sé que existoporque tú me señalasy caigo contigo en el desamparode serte fiel y cierto, cansado dueño.

Yo sé que existoporque mueren cien mil mentirascuando te veo, cuando escribo insegurotus dedos, tu antaño, tus espejos;cuando recorro las calles de tus venasy me arrastran aludes de certeza;cuando caigo y me elevo y sufro y amola ternura de tus senos.

Yo sé que existo porque tú me imaginasy habito así tu cuerpo.

Miquel Osset


Tállame como un sílex, desespérame.J. CORTÁZAR

Tállame de prontoa golpes de nube, a hachazos de alientotalla mi respiraciónacompasada a tus caderas.Dame cuerpo,líquido, sed, amistad final.Dame forma, moldea el aire,redondea mis caricias,dales materia.Tállame como un sílex, desespérameen la espera y nombra la sombraque te espía.Dame cuerpoY forma Y miedo Y sexo Y luzY certeza Y pasión Y angustia

Que tu piel sea mi obray mi figuratu conquista.

Miquel Osset


Neons que il·luminen espais metafísics.Farem trontollar mesquines orelles.Parallamps connectats al terra o a l´aiguaper resguardar futures passions.Clivellarem els grisos records.Fondrem estúpides glaceres.Esmicolarem les torres de defensa.Revinclarem passes antigues.Exercirem de franctiradors!

Demà, com tots, acabarem sota terra,o potser volant per l´aire.

Jordi Aligué (1953)

HOMENATGE A ARTHUR CRAVAN, OCTUBRE DE 1992

Toca dada el boletel bolet sápropa a dadadadaistes tocats per un bolet el bolet dels nans dadaistes.Passegeu boletaires de cartró pel bosc rovellatcaceu les vostres peces, mutileu-lesi tortureu-les al foc amb grans dáll.El bolet és tòxic i el dada òxid.El cistell dada està foradatels bolets cauen i són trepitjats,esmaperduts fugen de la falçi arriben embossats a la ciutat.Lérol és a prop vostredada és lérol de lábsurd,el carrer n´és ple de bolets estúpids,és difícil no esclafar-los.Traficants de bolets quedeu detinguts!Els pets de monja són bolets?D´heretges el món n´és ple!Tots ben tocats…Dins el ring, els bolets es podreixen a cents!Als quadrilàters del bosc, tots els combats són ecològics?Hem posat un bolet entre le CORDES de dada,Els cops i el temps acabaran descomposant-lo.Arthur Cravan puja al ring enlairat……COMENÇA EL COMBAT!L´últim assalt és engolit per la lona del mar.

Jordi Aligué



Esgrafiaré amb la mentels colors grisos de la boiraque fan opacs els teus paratges.Amb léstilet de la miradaobriré escletxes a láirei al fons de la retinaprojectaré amb cineramacadascun dels teus paisatges.Grocs, liles, vermells, blaus……lárc de Sant Martí sobre el meu cap,presumptuós, em vestirà de gala.Al rierol del sot, els drings de láiguabrindaran per tots els porcs senglarsque cada nit, embaladits, corren per emmirallar-s´hi.Tots els sons que percebohamonitzaran la banda musical,i, embriac de múltiples olors,em faran giravoltar, ara, sobre léstimada vinya vella,on els vells ceps i els joves pins,cohabiten en festa permanent.

Jordi Aligué

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc ddeell CCaasstteellll ddee MMoonntteessqquuiiuuCastell de Montesquiu. Montesquiu, 16 de juliol de 2005

7766 PPaarrcc ddeell CCaasstteellll ddee MMoonntteessqquuiiuu

TARDA

El rosa pàl·lid tendre dels cascallsha adormissat la tarda sota l’ombra.Quin lleu alè d’ombrel·les i ventallsagita el llac mentre que els núvols voguen.

Per un moment la lluita se m’adormi estan d’acord els somnis i la vida.Tinc a les mans la tarda com un pomde flors, arrodonida.

Josep Junyent (1930 – 1993)

PPaarrcc ddeell CCaasstteellll ddee MMoonntteessqquuiiuu 7777

El gai gaigdalt el faigdiu l’estrofade maig(mig és mofai escaigla veu sorneguera del gaig).

Pigot riua l’ombriude la lleupollencrada del riu.Pren relleuofensiuel crit llarg i estrident de l’estiu.

Escarnit,miro fitla naturai camino encongit.Englantina m’aturai em deixa garfit.

Ara, esparses,les garsesm’esbronquen a cor.

Filagarses,al cel, de color gos-com-fuigem provoquen enuig:no són d’or.

Josep Junyent

CANÇÓ DE LA NATURA ADVERSA


LA FAM

Un pla de roca amb clarors de desert,I el firmament encintat dels set colors embriagants s’escarxa, abraçales tofes dels camps, les frondes de les carreteres, els vents tous.Roc amb clarors de desert, jo no sé res, fins que cedeix tot, fins ques’esfondra, part de dins, la post de la memòria. Però on hem deposar els peus? On són, en la felicitat, les roques de les Serrasses,els esqueis de la Riera, les passeres de can Torreta? Tot esdevé denou furor de l’ordi, arestes a la boca, el joc cruel on rèiem entre lafam del matí i la fam del vespre.

El pare sortia de matí, abans de l’alba.Com li devien brillar els ulls davant els masos!

Segimon Serrallonga (1930 - 2002)


IDEES I LLEIS DE LA NATURA

Sigues valent. Els astresfan el curs impertorbablementplens de foc i de trastorns caòtics.I aquí mateix ¿no veus tots els viventscomplir amb les seves lleisimpertorbablement i plensde foc i de trastorns caòtics?I més endins ¿no sentsamb quina llibertat la teva vidaes mou al llarg dels anys, no comptant gairebé amb tu,fidel a la necessitati al joc del foc i l’aigua?Sigues valent: porta el pensamental camí que et porta.No hi ha joia més certa que anar d’acord,idees i lleis de la natura.

Segimon Serrallonga


RABEIG DEL TER

Quan plana enllà de l’aiguaper sobre la resclosael sol tornassolavales fibres del corrent

de tanta vastitudnomés el cor n’haviael nus eternament.

Qui doncs per mi escoltavao qui per mi aprenialliçons a l’aula freda?

Si d’ulls sobre el rabeig en unitat sofrienles forces de la ment

només a vora l’aiguala vida era profunda els nombres cavil·losos les lletres radicals.

Segimon Serrallonga


NAIXENÇA

A Toni Pous

Els arbres creixen amb l’aiguapendents de la matinada.Aurora. Els turons es fruitendolços de cremor nocturna.Vellosos ulls! La divinafesta juvenil acampaa les plenituds de caça.damunt els orgulls rocosos,llampat aigüeig! Fèiem molsai pels corriols ombrívolsesmàvem focs estantissos,amors mortals i llurs folgues,creixents de por per l’aurora.

Segimon Serrallonga


ARBRE EN ESBÓS...

Arbre en esbós nascut en bosc de boires,aixeco els braços suplicant clarors.Burxen l’espai, tossudament, les branques,però en els bucs constrenyedors dels celsles llums incertes tuden esperances.

Arbre en esbós em pesa la brancada.Recerco la claror amb les arrels.

Josep Grau i Jofre (1927 – 2005)


TARDOR

Ora passa e declina,In aquest’autunno che incedeCon lentezza incecibileIl miglior tempo della nostra vita...

VINCENZO CARDARELLI

El bosc primaveral projecta l’ombrafins a les tardorals contrades ocres.A la seva frescor creixen les florsde moltes primaveres renadiuesdurant les incommensurables horeslentes d’una tardor que ignora el temps.

Josep Grau i Jofre


EL CANT

Cap arbre no concentra tanta llumcom aquest que creix sol enmig del prati delimita espai i moviments.

Amb música vinguda des del fonsde totes les edats farem un cantd’ara mateix, que ningú no podrà ni dispersar ni vèncer.

Parlo amb por de la por, i amb goig del goig,i amb por i amb goig m’enfilo per les branques fins a atènyer l’insòlit.

Tarda endins,tot és or pur quan la claror s’esbalça.

Miquel Martí i Pol (1929- 2003)


TARDOR

Mandrosament els geranis frueixenl’últim sol de la tarda.

Ja són llunyels xafogosos, dilatats capvespresd’un estiu molt feixuc i, a poc a poc,revénen les profundes quietuds,la mà es torna exigent, i l’ull tenaç.

Comença la tardor, temps de creixença.

Miquel Martí i Pol


SOLSTICI D’ESTIU

Clava el fibló d’argent al bell mig de la tarda.El blat és ros i la veu ben madura.Ve de molt lluny aquest so de timbalsi el dring novell dels mots. Empunya, doncs,sense cap por la falç, que les messes esperen.

Miquel Martí i Pol


Aquest murmuri. Aquestsilenci. Aquest prunerque es mor progressivamentde la impossibilitatde viure. Aquesta absència.

L’escala de lluna i de claror,amb esglaons ensangonats de fulles,amb pinyes esclafadesen altres tardors, amb precsi himnes somnàmbulsque s’esmunyen i tornena caure de tanta realitat, aquesta escala persistent.

Aquesta fundació parsimoniosa.Aquest abandó tranquil. Aquestfuror i aquesta tendresa.

Aquest espaiamorós de l’univers.

Lluís Solà (1940)


Aquest núvol de veus deçà,dellà on brolla l’aiguaviva, tremolosa de l’espaitremolós, aquest núvol que esberlasuaument la pell del visible,dins l’ara.Ran de l’ara. Al costatd’ampolles buides, de fustesgastades, ratllades,cremades. Al costat.Com si el viatgea l’arxipèlagens hagués allunyat més de l’illa,i en el gust de la pomaoblidéssim el terrorde la proximitat.

Ran de l’ara. Al voltantde les cendres del mar.Ajupits, decantats sobreel sacrifici. Palpant.

Lluís Solà


El camí que grogueja amunt i avallper l’instant desclòs, amb pedres espessesi avellaners que esperen el passat,amb sargantanes sagrades adormides, amb ocells invisibles que despullen la llum i petjades insomnesque es desfan, xopes, sota massa pes,el camí que grogueja i puja i baixai es perd al lloc on cessen els caminsen la memòria i comença el bosccansat, i els recs regalimen.

En el redol aturat. En l’esperatransparent. On s’esbullen els caminsrere el tombant absort, i l’abella foscabrunz i encalça el record del brunziment,sola, profunda i encercladad’ella mateixa, mentre a cada batecavança més endins del seu present,i gira i cau i s’enlaira i es desbordaen l’evidència sense interrompre’s,silenciosa urna del seu vol,entre les fulles èbries que ratllen l’aire i els recs que regalimen.

Lluís Solà


SÓC UN CUC

A la Rosa, en presència de la seva absència invulnerable.

A l’Anna Maluquer, que ho va repetint pel món, valenta.

Mira’m com vulguis, carnús, si no mires.Ni gandul ni cansat glopejo terra,el meu no-res amorrat a les herbes,a les pedres, amb por de les sabatesque vénen i revelen el misteri.Tu també, tan fidel, vares resoldre’tquan el vehicle t’anul·la els dubtes,t’enllesteix amb un cop a la cuneta.Gos mort, sempre podré dir que ets el parei la mare, sorgit de les entranyesdel teu cos generós i putrefacte.Jo sóc un cuc, i mai no m’hi conformoi estimo més el gos que no sóc i era.La voluntat més divina m’espanta,l’humor dels déus és una pedregada.Dels teus dies, en queda la carronyai després pols i després desmemòria.I en canvi, què cediria per fer-teser de nou a la vida que teniesquan la cua marcava l’alegria,quan la cua senyala l’existència.Gos mort, sempre he mirat poc enlaire,

Pep Rosanes (1957)


no he badat en perfils de muntanyesni he perseguit formes en els núvols.Tampoc no he udolat a la llunai el sol m’és ben indiferent, l’estúpid.De les teves entranyes em creavai ara sóc un cuc que sol va morint-se,arrossegat i engrunant-se les hores.Un destí tan humil, no me’l mereixo,sóc algú que vol més del que és possible.Vull ser més que la carn abandonadalluny dels tràfecs dels homes i els seus temples.Vull ser un gos, no pols de carreterani vull que mosques devotes se’m mengin.No tornaràs de mort a vida, hòstia, cap cretí no podrà assegurar-ho.No conec la por de la metafísica,la metafísica té molt de mítica,és un espectacle de patetisme,que sempre manté un element tètric,com llençols sobre cossos de fantasmes.Més que els teus ossos, no tant per l’absènciaque me’n retinc com a cuc miserable,un cuc envejós del gos que es moria,un místic passejant pel cos informe.Sobretot pel silenci tan ridícul.Pel ridícul d’un cuc tan en silenci.Estimat carnús, ni m’abraçaries.

Pep Rosanes


BARCELONA

Hi sóc cinc hores, només, i cinc horessón una vida. Camino poquet,no ho puc fer prou, la ciutat se m’allunya,no veig carrers estimats, cap amic,cap, cap amor. Tan feixuga ressacadeixa la vida, que sol buscaréel tren final. Punt i a part. O suspèn-mepunts, més exacte. Quan vull, molt abansdel tren, un vàter, retrobo la calma.He entrat al bar i me’n vaig sense haver demanat res. Visitat altres dies,ja no hi sóc més. Et conec, vaig de pas.Me’n vaig enlloc. Miraré una tarda,llum de tardor, primavera de boigque ploraria. Ja saps quina cosa,el cos del temps, diu un preu, un bon preu,i era mentida. Les fulles són fràgilsi l’aire escombra. L’hotel, no el veuràs;el pis, tampoc. T’has fet gran. I les placest’han oblidat. La ciutat, pietatabsurda, riu. ¿Saps on vas? Com qui pensa,tanques els ulls, un semàfor vermell,fàcil metàfora inútil. Els obres,era una pausa, veus cames d’amor,els cossos joves, la pell que s’espera.

Pep Rosanes


Tens una boira dins teu com si fos,aquest cos que ets, el pervers i l’autèntic,l’home embriac que reclama el que fuig,sense consol, l’ebri vell que no miraportes de bar sinó sols per atzarnecessitat. Has trobat la primeracova que rep el teu líquid, un moment.I a Barcelona, després, els insomnisque tornen són canviats en malsons,aquesta tarda. Ciutats repetides,ho sap Kavafis, ho sap tant tothomque fa vergonya tornar-hi. Camina,si pots, no hi pensis i tasta la llumque és reculada. Tindràs moltes horesenllà d’aquí, potser d’ara. Ningúno ho certifica. Ningú no t’esperaque tornis mai. Has passat, i es prou,això és tot. No hi ha més. Amb les hores,mirant-les, veus que no hi veus gaire bé.L’hotel, el port, els carrers i les cases,els vells licors, les amigues, el besdisseminat, la frisança, la festadels sentits, l’urc del bon viure, l’alè,el millor vent als cabells. No et despertesmai d’aquest somni. La boira és ajutper mantenir bons nivells de refugi.Mira com passa la gent, mira els ulls,

Pep Rosanes


si es veuen, mira les cames, l’esquenadel temps. El cos del teu temps, del teu temps,serà l’esquena per sempre. No et planyis.S’acaba amb culs. Un culet que va al pasés meravella. Reposa. La tardapersistirà més que tu. Cap neguit.Un cul se’n va i Kavafis retorna,perquè la seva mitja hora has tingutimaginàriament. El cul marxa,un testimoni distret imantant.Com una hipnosi: tan gran, tants possiblescamins, ciutat amb fronteres d’excés,un laberint sense nord, sense brúixola,cos atordit, atardat, aterrit.Passen els taxis, negre i groc, i et deixen.Tens l’excedent, la mancança. Un bar,el saps trobar, un cafè, una tassaper poder seure-hi tot lliure del pesi de la pressa. Cap nosa. Sols eratros de cadàver o l’ànima. Resque hagis volgut retenir, confidència,secret, tabú. Et sents bé, bastant bé.De tu, residu, n’has tret el residu.Obres la porta, la tanques, te’n vas.Només cinc hores, potser una vida,la de l’absent. Quan arribi el teu tren,l’abandonat testimoni que calla

Pep Rosanes


caurà i caurà cap a mar, com un riu.Un trist cagarro, l’objecte de síntesi.No pas res més. ¿Vols un clau? ¿Vols un clauque et travessés ben feroç les entranyes?Un trist cagarro seràs tu tot sol.Així la vida et serà resumida.

Pep Rosanes

«Fer-se un mateix el foc»–després de la mar en fúria–

I fer-lo (les flames/ones) amb els troncs i les fustes que la mar hadeixat en platja.

De les ones a les flames. De la mar al foc. Del foc de la mar a lesones en flama.

Deixades a la sorra per les ones, les branques les recorden totes, irecullen tot el sol. I ho tornen en flama –onades de llum–

De mars antiguesrevénen llums i onades:fogall en platja.


Victor Sunyol (1955)


(joia)

l’exultació de l’aigua, en la [sorra

la festa del vent, dins la pedra

asif imerghen

—el riu de sal—la vida, la vida

(no la mudesa.en sofrença des del cor mateix de la

[mudesa.

no pas la mort.en dolença des de la pròpia

[mort.

viure, parlar

la joia tota)

potser només aquí(on ni l’ombrao un sotabosc tan càlid)

potser només ni l’ombranil’aire que velapotser

—potser només la mar—

només potser la mardes de només la pedra

—potser només aquí—

potser només on—des d’on(sense)la pedra—

i ser

aquí on des de només potser

Victor Sunyol

—la marla pedra—(o ni des de)

on potser noméson

ola pedra en la mar(en la pedra)

—potser només aquí—

(on)


Victor Sunyol

LLeeccttuurraa aa llaa cciiuuttaatt ddee ll’’AAllgguueerr ((SSaarrddeennyyaa))Claustre de Sant Francesc. L’Alguer, 10 de setembre de 2005

110022 CCiiuuttaatt ddee ll’’AAllgguueerr ((SSaarrddeennyyaa))

MPHAEUM PROMONTORIUM

Un dia serà que a la fugent [albada,

per damunt de la pena i l'esperança,posaràs la tua benda, oh silenciosafilla del temps etern. Més d’una voltalo toc he entès de la tua mà gelada,i tantes te’n deuré, de primaveresquan vengueràs a mi, tu, bona fada,intercessora de pietat divina.

I me'n davallaré a la marinalleuger, sense més traves de memòria,ni punxes de sentit. L'Alguer dormidaserà, com sempre dormi, enguirlandadade somnis, de carícies e de trampessota l'immens rodeu del firmament.

La cima amollaré, i fora, [al vent,

a la mar escumosa, al maistral tés,en gropa al caval·ló més alt volant,embolicat de bòria iridescent,de cresta en cresta a l'onda rampel·ladala mia bona gusseta no és estadamai com avui al vent així segura.

Rafael Catardi (1892 – 1974)

CCiiuuttaatt ddee ll’’AAllgguueerr ((SSaarrddeennyyaa)) 110033

Fora el Fruntuni navigant d’altura,ixirem per marines de rondallavistes en somni i sol de fugidura,de la vora encantada del misteripunxant l'albor del temps de la Criació.

Dels negres fontanals [de l'horitzó

vénen los nostrus sonadors de corrui fiottus de tritons altes les tofes,terror de les sirenes minyonetes.Les gaürres en alt, vibrant les ales,avisen del perill ama veu crínida;i qui fugi o s'amaga, i el vent que passaporta un plor anguniós com de viuldana.

Rafael Catardi


LA CADERNERA

Anant cap a les hortes les bardissessón fresques com la rosa primerenca,quan s'alça el sol novell de primaveras'escolten tots els cants de cadernera.

Perfum de murta tendra i de donzelldes d'on seguies, saltant, el verderol;la fulla de llorer a l'alba clarade gotetes de plata era pintada.

Mai més no cantaràs la cadernerade les bardisses fresques de rosada.No cantaràs mai més, no cantaràs.Del camí l'alegria se n'és anada.

I tu cantaves cuejant alegreacaçant el pinçà de mata en mata.Fins que un dia de negra malaürade l'home en l'engany ets caiguda.

I t'ha tancat a una presó de canya.Que canta i fa alegria, diu la mestressa,que no coneix el teu dolor de cor:hi ha gent que riu on no hi ha més que plor.

Mai més no cantaràs la cadernerade les bardisses fresques de rosada.No cantaràs mai més, no cantaràs.Del camí l'alegria se n'és anada.

Rafael Catardi


RECORD DE L’ALGUER

L’Alguer,mans i banderes.I al pas de cada casala porta ben oberta.

Sentir la vida amorosidaperquè s’infla la velai el tresor amagat és a flor d’aigua.

Vessaren l’ombra del capvespre,per fer-nos reconèixer,la mel del parenostre.

Colliren una pregonesadel temps, com una flamael coral viu de la paraula.

L’Alguer,mans i banderes.I al pas de cada casala porta ben oberta.

Tomàs Garcés (1901 – 1994)


USINI SANT USINI BORRATXO

Usini sant Usini borratxoels carrers són de fangamb pedres de suor.Billia s’està al llindaramb un falçó a la mà.Aquest vespre torna Totoiel miner de Canaglia.Una cornada ha mortel fill del ferrer.Dels ganxos de l’escorxadorfa tres dies que en penjael bou Carabella. Plora Maria Marchesique ha fugit del bordell.

Innàsiu Delogu (1928)

TERRA MEVA

Amb l’ull de l’ovellaet miro amb l’ull blanc i viola de l’ovellaamb l’ull blanc i cec de l’ovella a l’ull cec de l’ovella hiplanto una alzina uncoscoll i una moreraen aquell ull hi plantouna flor de lliri groccom la llimona verda com l’herba que creix a la

[primavera.Amb l’ull de l’ovella et miro i amb l’ull de l’astorde la guineu i del senglari de la mostelaamb l’ull de la fontobert dia i nit amb l’ull de la rosada que es tancaquan ve el matíi l’herba neix muda amb la boca tancada

[d’aquellespedres serrades com dents

cobertes de pols i de calç.Amb l’ull de cada pedrade cada flor i de cada animali de totes les coses que hi ha dins l’ull de l’ovellaet miro terra mevaper estimar-te i cantaruna cançó de bressol.


Innàsiu Delogu

MARGALLÓ

Entre el rocam no creixis mésantiga palma,que vestivas de verd cruuna volta la tristesade monts i de baixares.Altra riquesade fullamara la terra ha pres.

I un record així tu te s’és fet,oh salvatge margalló.

T’obrivas com un llibrei en els fullstancaves violes grogues

[i lleugeres:ales de papalló.

Cada una un somni haviasuspès a la llengüeta;una mesa petita i entorn, entornulls rients, cabelleres dretes,a estranyar la primeraó última violeta.

La mama desfullava a poc a [poc...

«una a tu, una a tu»i cada cor content.

Eres tu, margalló,que a la tardeta fredai enutjosa de l'hiverndaves a la pobra gentllum i calentorde primavera.

Temps passat!

Pot ésser que encaracreixi una palmaen el rocam més alt:sola, sola a un racó.Antiga i verda fadaa custodi el recordd’una pobresa dolçadins l'últimperdut margalló.


Rafael Sari

LA PLUJA I EL VENT

Fins ara m'has deixatlos lentos camins de la niti la lluna no davallaa les vores del silenci.

I el vent.....ai! Com bufa el vent.

La pluja pentina tremolosales ondes negres dels arbresi s'aixeca la freda miradade la solitud antiga.

I el vent...ai! Com bufa el vent.

Si mires més allàde somni i rondalles,trobaràs tristeses de bosc,trobaràs risades de mar.


Cavalca l’íntima veudel poema que no he dit,cercant ombres i flames.



Antoni Coronzu


Anna Fadda

PAISATGE

En allà, en el cel,vols de nigrils volenmentres lo sols'amaga ja,la marina calma i transparentemana lo sou ventarellolleuger perfumat.En ciutats'entenen encarales remors de la gentque torna en casa.

PORT NIMFEU

Port Nimfeu solstici d’estiuabraç del sol amb la llunaen el tramont que dura i s'aturaa la claror entre les ombresque s'aferren a l'espai de la llum.De les grutes al ventre del montpassa exquisit un hàlit d’ambròsiaal port de les nimfes,a sojornar dins del dia dins de la niten l'encís misteriós del mite.D’ones verdes color del berilels cabells com florida d’abrilfluctuant d’un indret remotíssimles nimfes alcen discret llur somriure.Com al dia llunyà del primerel mar innocent sense fronterales roques greves de l'alta costerallueixen quan la puma blancaposa vels a les platges de l'arc.La divina memòria en la parpella tardai amaga les cosesque la història corrint se perd i l'aventura torna a preguntarde les obres del diví i de l'humàa la font de l'ahir, al projecte del demà.


Maria Lai


Maria Lai

Se desfanen les coses al passatge de l'horamés l'antiga fantasia de la memòriatorna amb la força del mite i se fa història.Tot perviu en el goig potentde la vida que és dominadoraen el prodigi d’un ordre personalon el vent que tirano destrueix la faula.

LES TRONES

Trones de marRoques rovelladesÀnimes silenciosesQue mirau al nèixer de les ondesLlur avançarAmb les crestes enceses del solRatllant d’escuma l’esperançaEntre amplis somnisI un arremolinat sentiment de porPel breu viatgeQue rodolaVers un blanc sudariOn s’obri l’eternitat.


Antoni Canu

DE TU, PARE

A vegadesEn el somni de la vidaPrenen cosLes coses més llunyanes,Les esperances de sempre,Els desigs no satisfets.En l’estiu de la minyoniaLi és l’estrinyidaD’un abraç,La tebior d’una màLligada a la mia.I encaraLa veu estimada,El somriureD’un home altAmb una mirada dolça,AmorosaQue travessavaL’enllàDe la sua existència.Imatges no olvidadesQue tant hauria desitjatConèixer de tu,Oh Pare.


Fidel Carboni

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc ddeell MMoonnttnneeggrree ii eell CCoorrrreeddoorrFont de Pradelló. Olzinelles, 23 d’octubre de 2005

111188 PPaarrcc ddeell MMoonnttnneeggrree ii eell CCoorrrreeddoorr

MONTNEGRE

El segon dia de Pasqua anaren a l’aplec del Corredor. Dia de pri-mavera radiant. Arços florits, nevats de flors, arbres que estenen alsol les primeres fulles tendrals. Clarors que es lleven més de matí quemai, i alegria que puja cel amunt, en l’aire, ple de somriures de don-zella! Respir de flors sota un dosser de cançons d’ocells. La vibracióde les campanes de l’ermita s’aturava en les blavors del cel, i esposava sobre les branques nues que burxen la transparència de l’ai-re. [...] Quan arribaren a l’aplec, la plaça davant del petit templeera plena de gent i de llum i del toc de les campanes, que no para-ven d’ésser vogades pels xicots entremaliats. [...] Vingueren els ballsde bastons de Vallgorguina. Quin esclat d’alegria! Tres jaios dretsdalt del banc de pedra tocaven dos flabiols i un tambor. La tonadaera una delícia popular, ingènua, senzilla, encantadora, fina, sobre-tot fina. La cadència de la dansa i l’espetec que esclatava dels bas-tons enlairats, seguint el ritme, es mesclaven harmònicament sota uncel blau d’alegria enmig d’una corona de gent atapeïda que crida-va, aplaudia i reia de goig.

Josep Roig i Raventós (1883-1966)

PPaarrcc ddeell MMoonnttnneeggrree ii eell CCoorrrreeddoorr 111199

DE L’EMPORDANET A BARCELONA

La meva passió per les arbredes ve de molts anys. Quan estudiavaa la Universitat de Barcelona, per anar a casa solia prendre un trenque sortia a les dues de la tarda de l’estació de França i arribava ala de Flaçà a les set de la tarda tocades.Quan arribava al país de les arbredes, situat grosso modo entre SantCeloni i Riudellots, solia ser tard. A l’hivern ja fosquejava. Hi haviaarbredes al peu mateix de la via. Quan el tren, bufant a tot gas, pas-sava entre dues llums pel seu costat, les perspectives d’arbres volta-ven sobre elles mateixes, com si fossin uns cavallets en marxa.Aparentment el tren s’aturava i les rastelleres d’arbres donaven lavolta sobre un eix invisible i rodaven tan bé que semblava un movi-ment mecànic perfecte.L’arbre típic de les arbredes és el pollancre, que té moltes varietats iés alt, prim, esvelt i que sembla haver estat creat expressament perfer-ne l’encant. El pollancre té una fulla que amb el pas d’una lleuge-ra ramiola de vent repiqueteja d’una manera deliciosa, i així, si fauna mica d’aire, sobretot d’aire matinal, hi ha sempre en aquestsparatges un sorollet que regala els sentits. Per altra part, la fulla d’a-quest arbre gira a l’impuls del vent –com la fulla de l’olivera– demanera que quan apareix davant la vista la seva part posterior, queés més clara, sense arribar a ésser platejada, però esponjosa, esprodueix en les branques de l’arbre com una escuma lleugera, queno és tan consistent com la dels olivers, però que és d’una indescrip-tible suavitat. Això m’ha fet pensar moltes vegades en la delícia que

Josep Pla (1897 - 1981)


seria ajeure’s en l’herba d’aquestes arbredes i sota els pollancresamb els ulls al cel i contemplar una estona aquests moviments vege-tals tan prodigiosament divertits i puerils.

Josep Pla

EL FOC DEL MONTNEGRE DE LA SELVA

Aquest foc, que tot just ara ha pogut ésser deturat, és un dels méshorrorosos que s’hagin vist mai a Catalunya, tant per la seva violèn-cia com per la seva extensió, que es calcula ésser de cent cinquan-ta quilòmetres quadrats. Va inciar-se fa pocs dies a la font de CanCarreres, de Santa Pel·laia, i tot seguit va formar dos grans rius deflames, un que es dirigí al llarg de la Serra, cap a Sant Mateu, i unaltre que saltà, en cascada, muntanyes avall cap a Montnegre,eixamplant-se per aquella vall boscosa i convertint-la en un infern. Il’un i l’altre riu de flames, ja fets una mar, escalaren la muntanya deMontigalà i, eixint dels límits de la Selva, envaïren les boscúries del’Empordà cap a Madramanya i la gran serralada de la Mare deDéu dels Àngels.Són moltes les propietats destruïdes, entre elles les que jo posseïa alMontnegre, on se m’han cremat, no sols els boscos, sinó fins i tot elsuro de la collita d’enguany, el qual tenia estibat prop dels meusmasos Sàbat i Casagran.

Quan vaig presenciar-la, l’ànima se m’encongí tremolant. No res demasses enormes, no res de grandiositat. De les belles estibes desuro, no n’havia restat cap pila de cendra ni de ruscots cremats; nores, no cap desferra: la vacuïtat. El vent s’havia endut els impalpa-bles residus de la combustió. L’erm on havien descansat les riquespannes era un planell ras i d’una grisor uniforme.

Joaquim Ruyra (1858 – 1939)


I la Selva? També era vàcua i silenciosa. Cap remor de fullareda,cap espinguet d’ocell, cap moviment. Els arbres, negres, ensutjats,sense rama, sense balum, clars, desnarits, s’aixecaven com espec-tres sobre una terra llisa i cendrosa, en la qual la solellada es foniaen una ombrosa tristor. Els predis veïns, ja no separats per les múlti-ples ondulacions de la fronda, semblaven a tocar. Es diria queàdhuc l’extensió territorial havia minvat. No hi havia ja enlloc capfumera. Tot era apagat, apagat de foc, i apagat també d’alegria ide vida.


Joaquim Ruyra


EL PARE. 27-XII-1999

Montnegre sense mica d'aire,com la boca quieta d'algú, com el negresense alè, un matí de desembre. La bocaajaguda d'algú que és d'allà on calla,que calla perquè és la terra que parla per ellaltre cop. La veu de boca de la terra,de tornar algú el rostre al rost, d'enfondira terra els noms que n'havia après,de ser-los novament, borrell,puigvert i francesc.

Perejaume Borrell, Perejaume (1957)


SURO DE LLUM

L'obrar forestal. El creixementforestal de les talles. L'obreda acomplint-setenaçment, a jornals, per tota la muntanya,coriàcia entre la terregada i la llum,com si anéssim per una talla enormed'un or que llu a fora, radiant,i el sentim que crema i que crepita i fa caliusaquelles imatges que hi provem de daurar.Perquè, segons una llei inflexible,després de la brotada que fan a primers de juny,els alzinars no paren d'enfosquir-se,cada cop més embrunits, més encegats,com més llum reben. Fins que cobreixend'un negre enfondit els turons–els negres turons, al pic encés de l'estiu–tan lluents que llambregen, que s'estritllen.Unes galàxies espesses, rutilantss'arremolinen, llavors, sobre les capçades negres,mentre una gran massa de fullatgeels va caient en terra, daurada i seca de brillar.

Perejaume Borrell, Perejaume


Les pedres diguenoms. El nom de Catroc, als dalts d'Alcover. El nomBalandrau, ple de pedres per dins. El nom de les Franqueses com siaquell lloc mateix fos cridat a parlar. El nom de Grimola, fet d'unalletra tan porosa que l’aire no s'hi té. El Puigcampana, en terres deFinestrat. El camp auditiu del nom de Marata. L'estesa de tots aquestsnoms, amb terra pròpia, fins allà on arriben. El nom Puigmal amb untoc de batall a terra, directament, sense bronze per entremig. La den-sitat vegetal de l'aire d'alguns noms posats sobre una terra gruixudai sucosa. El nom Verdera. El nom Sadernes. El nom Samalús. El nomManacor. El nom Batipalmes, entre el lloc covat i el nom que l'allo-ca. El nom Golinons, dit al sot de Golinons, amb doble o triple golai els costers aganyotats. Veig com s'alça en l'aire el nom de Valls, iel nom de Bràfim, i el nom de Bofarull amb l'àngel de coure, i com,amb les traces extremament diverses, s'erigeixen i sonen, solcats pelsentrenoms, allà on es produeixen unes bufarades d'aires perduts.Perquè és la mateixa orografia que pren, en els noms, la parauladels homes i la destaca amb major relleu i els posa, als noms, un xiu-let a la punta i un flabiol al coll i una manxa a la panxa.



PINTURA

Montnegre espès de tot el que t’hi he vist!Els boscos creixen sense sembra ni conreu,sense aclarides de fa qui sap els anys,redaurats cada tarda amb un llambre.Quantes passes he de fer, quantes,per no sentir-me la veu!



MONTMANEU

Sotaposem-nos-hi, que el front ens pensi el lloc de Montmaneu, amb els turons encara tendres i amb totes les terres sembrades de lli, com ordides en planta, en tela i arrel, on l'obrada s'aturoni, pintarosa i inefable, amb tant d'ofici com els arbres que s'assagen en terres de viver.



INVOCACIÓ

Al rostre cec de nits sense ribatgeadreço el mot perdut del meu espant,l’oreig segat a dalla em dicta un plantamb verbs salats que troba per la platja.

On són els noms, mare, del meu llinatge?I de les naus, on són tots els deixants?Com és que el vent alça pronoms foransi l’alfabet s’apaga en un miratge?

Les meves mans d’inhàbil caçadorano tenen ginys per atrapar una auroraque amb dits de rou tanqui els ulls de la nit.

Invoco els sons de les vocals latentsentre adormits. Conjuro els ploms d’obliti guixo fort sobre escorces silents.

M. Teresa Bertran, Teresa d’Arenys (1952)


Proven d’obrir-secom a l’abril els llirissota la plujatots els somnis feliçosque d’amagat nodria.

Tendres, abracenel tronc ferit, les heures,i dissimulenla fusta sense saba.En el meu cor, què arrela?

Petita efímeratransparent i agitada,¿quins rius i quinesfulgors abandonavesper naufragar en ma copa?

M. Teresa Bertran, Teresa d’Arenys


A Maria Rossell Torrent

Com en un mas abandonat un gos que borda,com un ocell ferit en un carrer desert,com dins l’aigua estancada el cel falsament verd...Així l’estrany, l’isolament, la remor sorda

d’himnes de comiat que m’esqueixen el cor,

ara que el teu final i el teu començ es toqueni les campanes de la vida ja no toquenper festa assenyalada sinó per somni i mort.

Abans a totes dues, el Sol amb una rarafulgor va projectar-nos natura endins i enllà.Era èxtasi i esclat, i érem paisatge, mare;

i tu i jo vam dir sí, i el repeteixo encara,aquell sí permanent, el que se’t va emportarcom una gota d’aigua en un desglaç tardà.

M. Teresa Bertran, Teresa d’Arenys


DE VEGADES

De vegades es perden els caminssi el dia és opac i les horess’entrebanquen mútuament,com uns dits sobre massa pelli no prou temps per rabejar-s’hi.

Els camins s’inverteixen i no vanmés enllà de l’ampit de pedra seca.

Potser llavorshom es pot desentendredel domini dels senyals d’artificii prova de saber el joc d’ombresi el buit d’entre les pedres.

Laia Noguera (1983)


TRANSICIÓ DEL CÉRVOL

Ets una costade camins de migdia.

Em dónes suor als ulls de cérvoli m’enquimero en passar el pontsobre aigua claraque em convida a esperarel caçador que m’assetja entre els plecsde la meva ombra.

Ets un reflexde la llum sobre l’aigua.

Tot just refresco les parpellesquan, de sobte, veig la roca asprai els esbarzers que em sotgen amb ull tèrboli el revolt adust i el cim que m’esperaamb braços amplesde tramuntana.

Ets la ventadaque somou el camí.

Me’n torno enrerea l’espessor d’una fageda

Laia Noguera


i veig una pedra i m’asseci tanco els ulls i sócun cérvol que respirai ja no hi ha més verí a l’aire,

però conec menys ombresi s’amaga una remor d’aigua.

Laia Noguera


TRANSFIGURACIÓ

Aquesta nit que no és culpableno et fa els ulls més profundsni et fa les mans més fortes,però la teva pell em puja al cap,oberta com una magrana.

La tórtora sacsa (molt poc)la branca d’àlber.

L’espadat de les parets nuesem refracta l’esguard.Sempre em retorno.La nit s’esgrimeix contra el tempsde la pedra i és passarel·lasobre els reflexosde la llacuna buidai la rotllana de figuresque la vigilendes de la fusta.I tu vetllant al mig.

Transfigurat el crit,ni més ni menysque un sacseig lleude branca d’àlber.

Laia Noguera

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc ddeell FFooiixxCastell de Castellet. Castellet i la Gornal, 6 de novembre de 2005

113388 PPaarrcc ddeell FFooiixx

CONTALLES DEL TEMPS VELL

Per un estret viarany que entre uns aspres penyals s’obre, tenint, partde munt, braus i cingles, que lloc d’aferrar-se no donen, i part devall, braves timbes combatudes per les ones del mar; que bramole-gant remullant-les va tothora; sens més boscúries que mates, roma-nins i farigoles, palmeres nanes, coscons, argelagues punxents i unaque altra sajolida, que en les escletxes rebroten...

Teodor Creus (1827 – 1921)

PPaarrcc ddeell FFooiixx 113399

PELS ESPAIS LLUMINOSOS S'ESTENEN MES MIRADES

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades sense que entorn albirin més que lo cel i el mar: lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa, lo mar amb sa infinita superba majestat. Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma: ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant, ja en rims de perles brillen a la claror dels astres, ja estenen per la platja son transparent cristall. Les ones van i vénen per sobre la mar blava: si llestes se'n van totes, més llestes tornaran. No és això lo que passa pels mars en què navego, on les ones que fugen se'n van per no tornar.

Víctor Balaguer (1824 – 1901)


EL PATI BLAU

Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de llum allà al fondo,uns llimbs de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves, d'a-quell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat, aver-gonyint al mateix cel de la costa; un pou també blau, una escalablava i, davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques,de caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Allí, malvesreials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colo-rida cascada; allí, lliris d'una blancor sense màcula, prop de pensa-ments petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, granshortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran enre-dadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles.

Vaig pintar encara una estona. El sol fugia, enfilant-se blau amunt, ianava a plegar, quan darrera els finestrons del balcó que miravaaquella dona vaig veure una cara d'una grogor esgarrifosa: dos ullsimmensos i buits i enfonsats sota un front de calavera, que guaitavenamb un mirar dolorós, clavats als mateixos vidres. Semblava unanoia jove i perdudament malalta; una morta, darrera el cristall de lacaixa, una visió d'aquelles que deixen esgarrifances. Era com unaimpressió d'una figura de cera morint-se a dintre d'una escaparata;una impressió que a la nit es té un somni que s'hi assembla.

Santiago Rusiñol (1861 – 1931)


GUIA DE CATALUNYA

En general, tot el massís resulta de mal anar si l’excursionista se sepa-ra dels camins fressats. És incòmode per les barrancades profundesdel seu sistema orogràfic i, a més, perquè en els cims la calcària pre-senta fenòmens de corrosió i de dissolució química: les roques sem-blen corcades i com esgarrapades per gegantins i poderosos ras-clons, que a la comarca se’n diuen rasclers.L’olor del Garraf és prodigiosa: és un país de matolls i garrigues, fari-gola i espígol i gramínies. Hi creix una planta que té el seu límitmàxim septentrional: la palma o margalló, amb l’aire exòtic de lesseves fulles elegants.

Josep Pla (1897 – 1981)


NOCTURNO

A medianoche los geranios crecen.El perfume invade habitaciones

por donde se camina en redondo:el geranio no basta.

Agazapado en la memoria,en la esquina de un cuerpo,se pide a gritos una orquídeauna gardenia solitariaun pétalo carnoso.

Lo exótico y urgentede selva invasora nos atraey en la boca geográfica se forma la palabra,los geranios la ahoganla gardenia pugna por pronunciarla.

Cristina Grisolía (1946)


MINAS

Toda la nochecavando entre las piedras,la luz venía de lejospara enceguecer a los topos.

La luz caíapara repartir a cada unosu piedra.

Cada uno con su piedraéramos como con nuestro pan.

Cristina Grisolía


NOSTALGIA

El hombre era el paisajey su perroy el techo de su casa al mismo tiempo.

Era su pan y su mujer callada.

El hombre era su amigola mesa entre los dos, la historia compartida.

El hombre era el olor,era trastienda,el ruido del relojcomo si el hombre fuera el tiempo.

El hombre era un bultito a su costado,su costra, su lamerse,el filo de una estrella del surla suavidad de la nostalgia.

El hombre era el paisajede la ausencia.

Cristina Grisolía


VINYES I AUTOPISTA

Els pins, els ceps, els pàmpols, la glòria de l’estiu,el verd plural i fresc i el groc roent del blat:alguna cosa em diuque les arrels del món arriben al sagrat.Com ara aquest paisatge, suau, arrecerat–fet a la mesurad’una tarda a peu, d’una paleta de pintura–que em sembla, en el capvespre, profund, transfigurat.

Els cotxes que circulen, rabent, per l’autopista,li donen un alè de llunyanies, de distàncies,com si, obert al món, en compartís totes les ànsies:la pressa, l’avidesa, tastar el goig, perdre’s de vista.

I aquesta tensióentre passar i romandre, entre la calma i l’acció,ho domina tot: impetuós, el poble avança,les vinyes es retiren, augmenta la puixançade cases i carrers: fins on arribaran?En la bellesa d’ara, aquest interrogant.

David Jou (1953)


PER ALS AMICS DEL GARRAF

Tenir per amiga l’escassa pineda,les restes d’arbredaque el foc ha deixat,les roques que encara no són cap pedrera,els rastres d’una era,d’un lloc habitat–masia, corral o cabana de vinya:perdut per rapinya,desert i enrunat–, és pura nostàlgia o fecunda follia?

Amics, retrobem en la flaire profundad’herbes i flors l’esperança rotunda,la gran gosadiade creure en la força puixant de la vida!Potser no ho veurem,potser encara falta:lluitem perquè tingui una vida més altael nostre massís del Garraf.

David Jou


EVOLUCIÓ

Que l’arbre de la vida pugi foscament, toscament,no vol dir pas que l’existència sigui música,ni que l’ascens cap a més complexitat tingui un destí–potser nosaltres–ni que cada pas sigui una etapa d’un projecte grandiós,sinó que un cop i un altre copl’atzar s’ha vist forçat a doblegar-se a l’harmonia.

Però mai no s’ha donat per vençut i ha seguit envestint,cegament, incessantment,derrotat en un vertigen de morts i de fracassos,però guanyant, de tant en tant, esplèndides victòriesquan els seus assaigs han descobert un camí noumés fructífer que els camins de les formes ja existents.Així, a les palpentes, en el laberint del temps,en la profunditat del temps,ha anat teixint tapissos d’espècies i de gèneres,de famílies, d’ordres, de classes, de regnes,que el temps ha anat podant amb tisores implacablesde combats, meteorits, glaciacions, malalties i sequeres.

Que tot i això la vida pugi,que inventi foscament nuclis, simbiosis,fulles, urpes, nervis, ales, ulls, cervells,

David Jou


només a base de provar i de morir, de provar i de morir,que de mica en mica vagi conquerint tot el planeta,fa que n’oblidem l’afonia i la derrotai la vegem cantar, cantar, cantar,com si estigués volent-nos dir, amb la cançó, alguna cosa.

David Jou


INDIGENTS

No subestimeuel seu poderperquè són ellsque us faran percebre,com insofrible lleugeresala vostra seguretat socialen el que hauria de ser,un més que plaenti reconfortantestat de benestar.

Lluís Julià


Canto el que he perdut i el que he guanyat m’espanta.W.B. YEATS

MADURESA

Soleminiciar la maduresaquan després del focque ens havia inflamatsom l’humor negredels boscos crematsa les nostres entranyes.

Lluís Julià


MÚSICA MÀQUINA

Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.JOAN FUSTER

Entre ment i cosno hi ha repòs.Vivim el nostre tempscom un veritable contratemps,i tot acord és desacord.Els fets remetenles xifres cantenels dígits balleni el ritmeés la música màquinade la nostra contradicció.

Lluís Julià

LLeeccttuurraa aall PPaarrcc ddeell GGaarrrraaffCentre Experimetnal de les Arts, Vallgrassa. Begues,

20 de novembre de 2005

115566 PPaarrcc ddeell GGaarrrraaff

FESTA MODERNISTA

És la tercera vegada que el «Cau Ferrat» se reuneix a prop del mar;la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniaral peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs deles onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del malde prosa que avui corre a la nostra terra.Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantarlo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que correper les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; perbanyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi perun moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta fardade sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposatel menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, enaquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant enso-pida.

Santiago Rusiñol (1861 - 1931)

PPaarrcc ddeell GGaarrrraaff 115577

GUIA DE CATALUNYA

Com tot allò que té un cert sentit, el Sitges d’avui és una creació dela voluntat humana –de moltes voluntats humanes. Els promotors mésantics i més eficaços foren Rusiñol i el doctor Benaprès, el seu profe-ta. El poder de mobilització humana que tingué de jove Rusiñol fouenorme. Però Rusiñol tingué la sort d’ésser, en el pla de la políticalocal, comprès i apreciat, cosa singular en aquest país. El doctorBenaprès, que ha estat el gran alcalde de Sitges, fou una de les per-sones que més el comprengueren. Rusiñol i Benaprès i tota la ingentquantitat del seus nombrosíssims amics crearen el Sitges actual, isobretot l’esperit de la localitat, que no té precedent en aquestaterra: un esperit d’iniciativa, de progrés, de millorament, de benestari de riquesa. I així va caminant, un any darrera l’altre, la poblacióde Sitges.

Josep Pla (1897 - 1981)


DIETARI

Però els viatges més íntims i fecunds a Sitges són uns altres: no pasles estades en plena època turística, ni les batzegades literàries,sinó, més aviat, aquells viatges que semblen furtius encara que noho siguin, quan –tot just començada la primavera, o encara en elpunt dolç de l'hivern que decau, o bé en el cor auri i secret de la tar-dor– arribem, un dia feiner a la tarda, i tot és buit i mut. Hi ha moltpoca gent al passeig marítim; des de la terrassa de la cambra d'ho-tel, veiem la sorra amb un color de bronze clar, un color que ens fasentir com si els ulls tinguessin tacte per tocar-la. Si sortim a passejar,tot és desert i té l'aire d'una ciutat estrangera. Són plegats els para-sols, com flors estranyes de tela acolorida, a les terrasses dels cafès.Però ens podem asseure, arrecerant-nos, i mirar el mar. Hi ha, enca-ra, alguna barca de pescador, i algun noi crida i corre en el cap-vespre opac. Al cim de l'escala, l'església és només un so de cam-pana i la serenor d'una torre. I sabem que, en un carrer petit i nu,ens espera, al Cau Ferrat celada en una tènue claror, com al fonsd'una vitrina, la túnica, d'un vermell taronja esclatant, de la Magda-lena penitent que va pintar el Greco.

Pere Gimferrer (1945)


I ara! Què és això?

El mul és un híbrid de l’ase i l’egua o del cavall i la somera, que és el ruc femella.

I en canvi, l’art i la cultura són dues coses ben diferents:l’art va contra la cultura, i la cultura institucionalitza l’art, el desvirtua.

El margalló o bargalló és un arbre dioic.

Dioic vol dir que té les flors masculines i les femenines

en individus diferents.

Margallons i margallones, rucs i ruques, muls i mules, parcs i parques, garrafs i garrafes, la cultura és hermafrodita i copula amb si mateixa!

L’art és fet per individus, i la cultura és l’argamassa de la societat, i li fa de menja espiritual.

L’art, en contacte amb la cultura, resta fossilitzat. L’art és antisocial, un mussol a l’ull del cul dels benpensants.

Au, vés, ni rucs ni margallons poc que són institucions!

Carles Hac Mor (1941)

EL SOMNI PEDAGÒGIC D’UN MUSSOL ÀCRATA


PEL GARRAF EN SEXTINA

L’alta velocitat no em deixa contemplar els paisatges del pensament.

JORDI ALIGUÉ

Massís rocam de Vallgrassa palau corona de Plana Novella monticles apomats gronxen Can Grau davalla el verd abrupte cap a Jafre so de la calç a l’Avenc de la flauta mort en mar blau pel camí de la Pleta

Mar catifa de la Pleta s’amaga de les vistes de Vallgrassa salobre en boca a l’Avenc de la Flauta d’oreig jardins folra a Plana Novelladolç refresc per les vinyes vora Jafre infla d’atzur l’horitzó de Can Grau

Cims espatlles de Can Grau s’alça el Rascler cúspide de la Pleta fondo de les Llenties sota Jafre cossol del Puig que amaga Vallgrassa Matarrodona dalt Plana Novella ànima i ombra a l’Avenc de la Flauta

Ester Xargay (1960)


Ester Xargay

Faunes d’Avenc de la Flauta feristeles astrònoms a Can Grau rucs rics voltors per la Plana Novella cans caminants forestals de la Pleta perdius mussols aligots de Vallgrassa serps ratolins i pagesos de Jafre

Plantes i cultius de Jafre microorganismes d’Avenc de la Flauta frondosos margallons calcen Vallgrassa séc d’herbes aromàtiques Can Grau pi ginebró i arboç fruit de la Pleta fou verger de pomers Plana Novella

Senders de Plana Novella sextina-conreu adobada amb Jafre mot-rima al parc emparat per la Pleta cau mot-abisme a l’Avenc de la Flauta rieres escarpades per Can Grau són flux de versos presents a Vallgrassa

Rima Vallgrassa amb la Plana Novella pas vers Can Grau en àrees de Jafre eco d’Avenc i flauta per la Pleta

VALLGRASSA

Travesses la garriga de margalló i llentiscle.Hàbils corsers alats arrosseguen el teu carruatge de somnis.Plomalls de càrritx, bruguera d’ametistes, esteses de marfull:tot va quedant enrere –com decandit– al teu pas arrogant.Solitari, només el vol aturat del xoriguer: altiu, altíssim.Voreges dolines i fondalades humides, esfondrats masos.Prens drecera per un viarany enganyós que mor a l’espadat de la

[platja abandonada.El temps es deté per uns instants: els que et calen per comprendre que has retornat al punt d’on vas

[partir.I que només allò absent és present per sempre.


Narcís Togores (1945)

ESPUMA ESPUMA

Homenaje a la poeta y al poeta suicida.

Y ahora soyespuma de trigo, resplandor de mares.

SYLVIA PLATH

Tragarse el mar respirar agua azullimpiar con su sal los pulmones enfermosde ese alquitrán del tedio que atrapa a algunosseres que se escriben y pactan con la muertey has de estar en el mismo salientede piedra en la misma grieta del cristal para comprenderlo

pero dejan su estela enrojecidasólo para los otrospara muchas de ellas de ellos no hay tragediasólo hay ese deseo de cortar la últimahebra salir de la jaula del mundosólo el pulso final el instante febrilde desenmascararla de mirarle a los ojos


Goya Gutiérrez (1954)


Goya Gutiérrez

sólo querer ser un mar silentelas olascercenando las púas de la angustiaentregando la raíz de la voza la gruta de las palabrassólo ser píldora enrocada del reposodisolver la concienciainundar la memoria ser nada

espuma espuma

Homenaje a Anna Ajmátova

UNA NUEVA VACUNA PARA EL ALMA

San Petersburgo luce sus coloresen la portada de madera de un libroque estaba abandonadoen un viejo desván de mi memoria

por el lado izquierdo de la penumbraveo salir un ángel de alas negrasy traspasar intrépido con ellasel helado espejo de la noche en el Nevaflorecen al instante obscenas amapolascomo sangre escanciadaen los labios de un niño

paso página y otro día amaneceante un sol mortecinoy allí las yemas de las ramas tiemblanlos troncos alineados y lánguidosante un nuevo destino porque sabenque alguien ha vendido yael jardín de los cerezossin esperar a que florezcan

en la contraportadala carcoma penetra hasta los huesosllegó el tiempo de inventar

una nueva vacuna para el alma


Goya Gutiérrez


Goya Gutiérrez

LES SET AMANTS

II

I mentre els nostres llavis Pronunciaven el verbEscrit en la miradaDe Lancelot amant, El mar s'ha desbordat Del seu llit immensI ha entrat als nostres sexes I és un torrent furtiu.

Fora, des del silenciEnfosquit de la neuEscoltes veus que clamen I exhorten el retornA un niu artificial.

Però sents les remorsMés fermes en l'arrel d'una ànsia

Ai de mi,quant desig i dolç pensament

aquestes ànimes dolorides van portar aquí!

La Divina Comèdia, DANTE ALIGHIERI

Que s'obstina i es nega a [amansir-se,

Encara que una mà opaca T'assenyali l'abisme.

III

Tants abismes com cels terrestres:

El temor d’un foc infernal No crema aquelles ànimes Ofertes en els seus gerros

[carnososDe cantonada o revolt sinuósCom un lasciu oasi dels segles A tan paradís desert.

RECORD DELS ORÍGENS

Venim del silenci de la terra.Sabem escoltar el batecs del vent dalt de la plana i pels camins entrecreuats i antics.La vida era l’esforç d’assolir el guanyde la pluja esmunyedissa quan travessa el cor de la pedranodrint la claror oculta dels avencs.Encerclats per un vast pla de muntanyes la grandesa del paisatge amidava una vidasempre solitària i sovint breu.Calia defensar ben poca cosa:una collita magra,l’escassedat d’uns béns,els marges forts i antics, i les masies.Mormolàvem pregàries al capvespreper conjurar els colors de la llum.Fins que baixàrem a mar per reptar la fortunai per guanyar una vida entre els nostres semblants.La davallada fou entre esbarzers.Ens vam endur l’enyor de boscos i d’arrelslligat dins d’un farcell amb robes i utillatges, i l’ordre del paisatge ulls endins, entre la ment i el cor, deixant enrere una vida de segles.Hi retornem cada any a la crida d’algú que ens fa memòria dels orígens de tots


Vinyet Panyella (1954)


Vinyet Panyella

refent el traç i els camins del guiatge. No han pervingut pastura de l’oblit, sinó vials per bastir la memòria.Acomplim la festa, els rituals i, en acabar, ens enduem un feix menut amb l’olor de la terra, la imatge de la plana, un petit univers de rostoll solcat prop de la vinya.Hi retornem cada any per compartir-hi pregàriesi la fraternitat del foc, dels alimentsi de la joia de construir, des del present, els marges sòlidson perdura i on creix el record dels orígens.


Vinyet Panyella

CISTERNES

I

M’havien captivat la llum del solla claredat blanquinosa de les platgesl’atzur dels límitsel perfil de plom de la carena.

Però m’atreu, encara més, la foscaen l’obscur aiguabarreig dels tornassols.Acull la calma de les aigües amansides per l’espera.Aquest silenci és ocre i l’aire és grasa la profunda vall on viuen les cisternes.

II

Haig d’oblidar la llum.Que em penetri la fosca fins la sang,cremant humors i diesentre la terra rojai les arrels obscures.

Qui sap si llavors sabré entreveureel cor ocult que m’aguardavai fer-lo meu.Qui sap.

III

Enyoraré el color de les albes, la neu rosa, la calma blanca de les[tardes.

Platges, ¿perdura el cant dels còdols en la cursa de les crineres blanques,la remor dels canyars i els lliris en l’arena?Creia haver-me endut els meus paisatges nit avall.Se’m mostren insolents en la seva bellesacobejant obscurament aurores.


Vinyet Panyella


Vinyet Panyella

INTERIOR AMB VISTES

M’encercla el plom suau de la carena,un vast pla de muntanyes argentatal caliu de les cendres antigues.He vist com crema el temps al foc dels esbarzers,les palmes, la ginesta.

Una ratlla blavíssima limital’ençà i l’enllà de la tomba des de seglesi de navegacions.

Sempre l’atzar, l’atzar que em va assetjant.

Els roigs, rosats i ocres xisclant en simfoniaencalcen implacablestotes les meves hores.

Ja res no serà igual–paisatge, dius?–

a taula,ara i per sempre nua,d’un interior de casatan blanc i desolat.

Aquesta edició de DES DE LA TERRA

pretén recollir l’esperitde les lectures poètiques que,

amb el nom de Poesia als Parcs,van tenir lloc durant el 2005,i ha estat acabada d’imprimirel dia de Sant Pere de 2006.

POESIA ALS P - diba.cat · Música: Imma Udina (clarinet) Idea original ... (Sardenya), Montesquiu,...

Documents

Transcript of POESIA ALS P - diba.cat · Música: Imma Udina (clarinet) Idea original ... (Sardenya), Montesquiu,...