La poesia del realisme social(Anys 60)

L'obligació de la clandestinitat, l'autoritat moral i intel·lectual d'autors com Carles Riba i Josep Carner i l'aïllament de l'exterior retardaren, en opinió de molts crítics, l'aparició en el nostre àmbit del realisme social, moviment que s'havia manifestat en les literatures europees i americana després de la segona guerra mundial (V. Maiakovski, César Vallejo, Pablo Neruda). Aquest fet, i també la voluntat explícita de connectar amb la tradició de preguerra per salvar la continuïtat cultural, va permetre la pervivència d'estètiques consolidades abans del conflicte civil, com ara el postsimbolisme.

A partir de l'any 1959, però, trobem una sèrie de circumstàncies que fan possible el canvi: final del període d'autarquia econòmica campanyes de protesta i reivindicació coincideixen amb una actitud més tolerant per part del règim i

determinades activitats o publicacions poden abandonar la clandestinitat mort de Carles Riba difusió de l'existencialisme, del marxisme i de la concepció de la literatura compromesa a través de

les obres de Georg Lukacs, Bertold Brecht, J. P. Sartre o Albert Camus. procés d“humanització” de la literatura europea, en contraposició a la proposta avantguardista

d'anihilar el jo líric (Marinetti). aparició de noves plataformes de comunicació (la revista Serra d'Or, 1959)

Hom sol identificar la font de la nova concepció de la literatura en una irradiació ideològica de marxisme, sobretot a partir de la consolidació de la URSS després de la guerra. L'art no és concebut aïlladament de les relacions dialèctiques entre les classes socials (burgesia, proletariat). En el nostre context, un altre compromís s'afegeix a aquesta concepció funcional de l'art: la qüestió de la reivindicació nacional i cultural després de la guerra civil i en el marc de la Dictadura. La poesia social naix al redòs del moviment antifranquista universitari, que aprofita la versatilitat i la immediatesa de la poesia enfront de la narrativa com a mitjà de comunicació.

En la configuració i difusió del moviment juguen un paper fonamental antologies i altres textos metapoètics com Antologia de la poesia catalana del segle XX1 (1963) de Joaquim Molas i J. M. Castellet i l'Anthology of Valencian Realist Poetry publicada per Lluís Alpera a la revista Identity Magazine de la Universitat de Harvard el 1966. La funció d'aquests reculls no va ser tan sols mostrar la varietat o la novetat dels autors emergents sinó orientar i interpretar la nova estètica, de manera semblant a com les avantguardes se serviren dels manifestos. Va ser per això mateix que aviat foren titllats de dirigistes i sobretot l'obra de Castellet-Molas considerada la manifestació d'un absolutisme crític per autors que quedaven al marge d'aquesta nova tendència (Marià Manent, Joan Triadú, Pere Calders).

Aquest corrent estètic va ser el comú denominador en què van coincidir determinats autors amb una obra ja consolidada i amb personalitat pròpia elaborada durant la dècada dels 50 (Martí i Pol, Estellés, Josep Maria Llompart, Salvador Espriu o l'alcoià Joan Valls). En tot cas, no es pot afirmar que l'obra completa d'quests poetes s'haja d'interpretar en el marc del realisme social2.

Els crítics solen identificar una etapa central del moviment (1960-68) que coincideix amb l'aparició el 1960 de les obres paradigmàtiques de Pere Quart (Vacances pagades), Salvador Espriu (La pell de brau), Gabriel Ferrater (Da nuces pueris). Prèviament, des de mitjan dècada anterior, cal situar la recepció del cos de

1 “La poesia no és sinó una de les formes d'expressió de l'home. Aquest ha descbobert, fa poc més d'un segle, que la seva vida està lligada a un procés d'evolució històrica que el determina, en alguns aspectes, però que, alhora, l'en fa protagonista, actiu i creador. Ara: l'home, és sabut, hi participa en tant que viu i actua inserit en el seu país, en la seva societat, en el món històric de la seva època i en les lluites que per aconseguir la igualació social i, en definitiva, la llibertat, es desenrotllen constantment: és clar que la seva lluita és qualitativament diversa segons l'evolució política de cada nació. La poesia participa en la lluita per l'alliberament individual i social dels homes en la mesura en què és un fet de cultura i, per tant, en la mesura en què la cultura participa, com a factor suprastructural, en la dinàmica de la història.” (196)

2 Ha estat repetit que l'obra de cap d'aquests grans poetes queda tancada dins el clos teòric del realisme. El mateix Gabriel Ferrater, en la seua faceta de crític, deixà escrit: “En art tot és forma i les formes d'art realista són precisament formes i no cap altra cosa (...). La sinceritat és un artifici tècnic del poeta.”

pensament que fonamenta la nova estètica, el contacte amb obres de Lukacs o Sartre i la redacció d'algunes obres que han estat considerades com a precedents del moviment (Jordi Sarsanedas, La rambla de les flors, 1954; Estellés, amb els 10 llibres de Recomane tenebres i Martí i Pol, amb El poble i La fàbrica inèdits fins dos dècades més tard). L'inici dels 70 significa la crisi gradual del moviment davant l'aparició d'una nova estètica i la renovació en la producció poètica de molts autors (Ferrater, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas).

En les coordenades ideològiques del marxisme i de l'existencialisme, els autors volen manifestar una solidaritat i una responsabilitat social, cosa que els duu a adequar el seu instrument d'expressió a una nova concepció de la literatura, a crear un nou llenguatge poètic:

el poeta manifesta un jo líric identificat o compromés amb la societat, la nació i la classe (poesia militant): jo testimoni, jo plural allunyat de l'ésser il·luminat que protagonitzava la poesia simbolista.

l'experiència no és sotmesa a un procés de simbolització per abstracció com en el moviment anterior. incorporació a la llengua poètica de materials lingüístics pròpis del col·loquial o fins i tot d'altres

considerats vulgars en consonància amb una tematitzacio inèdita de la quotidianitat tendència a la narrativitat, fins i tot a l'ús de tècniques pròpies de la novel·la, com el contrapunt. la temàtica més característica és la reflexió moral i existencial i la tòpica cívica o política: denúncia

del que es considera injust.

Aspectes retòrics destacats:

tendència al vers lliure i al prosaisme presència recurrent de paral·lelismes, repeticions intensificadores, enumeracions descriptives,

encavalcaments ús de les possibilitats poètiques que ofereix la combinació de registres incorporació de frases fetes, sovint amb la intenció de desautomatitzar el clixé ironia i sàtira

L'obra de Gabriel Ferrater representa amb probabilitat la renovació més sòlida del llenguatge poètic posterior a la guerra civil3. Ja en el seu primer llibre Da nuces pueris el poeta de Reus arriba auna síntesi entre el blank vers en què havia excel·lit Shakespeare i el decasíl·lab clàssic català: Ferrater elimina del decasíl·lab la rima consonant i l'obliga a adoptar una forma més adusta alhora que li fa prendre una fluïdesa narrativa caracteritzada formalment per continus encavalcament. L'objectiu és aconseguir un vehicle adequat per a registra qualsevol observació sobre la vida moral de les persones. Aquesta aposta per un vers més llarg encaixa amb les diferents temptatives del segle XX per oposar un moviment narratiu a l'esquematisme comunicatiu del símbol dels poetes finiseculars i pot detectar.-se en autors com W. H. Auden, Bertold Brecht, Gottfried Benn o Cesare Pavese.

El seu tercer llibre Teoria dels cossos és un vertader tractat sobre la investigació mètrica que Ferrater duu a terme. Poemes com “Poema incabat” i “In memoriam” permeten iniciar, junt amb les innovacions en aquest sentit de V. Andrés Estellés, la pràctica contemporània en la nostra literatura del poema meditatiu de tall llarg a l'estil del que havien practicat Wallace Stevens o Ezra Pound. Per altra banda, és en la tradició medieval (Bertran de Born, Chaucer, François Villon) on Ferrater troba el paradigma de la dicció adusta, apartada dels supòsits convencionals amb què comptava el lector actual, i s'hi aboca amb el mateix interés amb què T. S. Eliot ho havia fet anys abans4.

3 Segueixen observacions extretes de Jordi Julià, El poeta sense qualitats, Tarragona, El Mèdol, 20044 Per a aquells poetes medievals “la vida y el mundo eran, por ellos mismos, paradigmáticos y no requerían

manipulaciones previas”, escriu el seu company d'investigació Jaime Gil de Biedma.