Les veus del discurs: Polifonia i Intertextualitat

Encara que en un text, com a acte comunicatiu que és, hi ha un emissor i un receptor, aquests poden manifestar-hi la seua presència des de diferents perspectives, amb diferents maneres d’implicar-se, que s’anomenen veus del discurs. En una novel·la, per exemple, l’autor adopta un punt de vista i pot triar un narrador extern o intern per a contar la història. A més, a l’hora de relatar els fets poden intervenir-hi les veus dels personatges que, al mateix temps, conten fets a altres personatges. Per això parlem de polifonia.

Polifonia. Podem distingir-hi aquests components:

Autor real: la persona física que ha produït el text. Es troba fora del text.Lector real: la persona física que llegeix o escolta el text. Es troba fora del text.Autor model: la idea que el lector real es fa de l’autor a través de la lectura del text. Lector model: la idea que l’autor real té present sobre el lector a qui destina el text que elabora.Locutor (± narrador): és la veu que conta els fets, el jo discursiu, és el responsable de l'enunciació:

1. El locutor en 1a persona del singular és propi dels textos subjectius.2. El locutor en 3a persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic. 3. El locutor en 1a persona del plural pot ser:

• Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit acadèmic.

• Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el lector en les afirmacions del locutor.

• Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...) • Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...)

Al·locutari (± narratari): la persona a qui s’adreça el locutor dins del text; és el tu discursiu. Pot aparéixer o no. Un nosaltres inclusiu implica un al·locutari.

Enunciador(s): Persona o persones diferents a la del locutor i l'al·locutari, que apareixen al text i a qui es dóna veu de forma explícita. Són terceres persones que prenen la paraula i poden parlar en primera persona. Activen una segona enunciació dins el text que, generalment, es manifesta a través del discurs citat. Poden aparéixer o no. Hi ha tres procediments bàsics per introduir la veu d’un enunciador (= discurs reportat / citat):

1. Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (Li digué molt clarament: “No vull eixir amb tu” )

2. Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció que / si (Li va dir molt clarament que no volia eixir amb ell).

3. Discurs indirecte lliure. Es reprodueix un enunciat alié, normalment pensaments o sentiments formulats per un personatge, sense verbs de dicció, ni cometes, amb la transposició de persona verbal (de 1a a 3a) i l’adequació dels elements díctics: Li agradava aquell paisatge. S’imposava a l’anècdota que és l’ésser humà. Era aclaparador. / Ella ho tenia decidit, no eixiria més amb ell.

4. Monòleg interior. El locutor reprodueix el seu pensament; és, alhora, locutor i al·locutari. (Mira, no vol eixir amb mi...I ara què faig?...)

Intertextualitat

Es produeix amb la citació més o menys formal d'un altre text; és la relació que s'estableix entre dos textos o més. Ens remet a d’altres enunciadors. Classificació:

1. Relacions hipertextuals: (“Hi ha vida més enllà del derbi.”)2. Relacions metatextuals: Un text és comentari d’un altre (un treball sobre La plaça del Diamant). 3. Relacions intertextuals o interdiscursives: es cita un text d’un altre autor -de vegades sense

anomenar-lo. (“Que la força t'acompanye.” / “Sesam, obre't!”). 4. Relacions paratextuals: relació del text amb el paratext (títol, subtítol, prefaci, notes...). Per exemple:

l’epígraf “La carn vol carn” del poema Els amants -Estellés cita aquest vers d'Ausiàs March al poema.