Polítiques Locals · 2008-11-27 · Polítiques Locals de Civisme Jornades 2006 i 2007 Politiques...

Polítiques Localsde Civisme

Jornades 2006 i 2007

Polítiques Locals de Civisme

Jornades 2006 i 2007

Politiques locals civisme.qxp:jornades 25/11/08 15:39 Página 5

© dels textos: els autors© de l’edició: Diputació de BarcelonaDesembre de 2008Producció: Direcció de Comunicació de la Diputació de BarcelonaComposició: AddendaImpressió: Artes Gráficas ElkarDipòsit legal: BI-2006-08

Els càrrecs de les persones que van participar en les jornadessón els que tenien quan aquestes es van celebrar.

Índex

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

Jornada sobre Polítiques Locals de CivismeCiutadania Activa i Cívica. Juny 2006 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Inauguració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15Imma Moraleda Pérez, diputada de l’Àrea d’Igualtat i Ciutadaniade la Diputació de Barcelona

Conferència inauguralDemocracia, ciudadanía y educación cívica . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17Fernando Vallespín Oña, president del Centre d’InvestigacionsSociològiques i catedràtic de Ciència Política de la UniversitatAutònoma de Madrid

Moderadora: Teresa Llorens, cap del Servei de Polítiques de Diversitati Ciutadania, Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona

Taller 1Ordenances cíviques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41Ponents:Juan Antonio Toscano Ortega, director de l’Àrea de RègimJurídic dels Serveis Jurídics de l’Ajuntament de Barcelona

Jesús Husillos, assessor tècnic de la ponència i responsabledel Programa per a la integració de la nova ciutadania de l’Ajuntamentde l’Hospitalet de Llobregat

Luis Pérez Gutiérrez, regidor de Civisme de l’Ajuntament de Sant Boide Llobregat

Moderador: Albert Gimeno, redactor en cap de «Vivir» (La Vanguardia)

Taller 2Metodologies de foment del civisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61Ponents:Marta Comas Sàbat, coordinadora (del novembre del 2003 al maig del2006) del Pla per a la promoció del civisme de l’Ajuntament de Barcelona

Assumpta Torres i Julià, cap de l’Oficina d’Atenció Ciutadana del’Ajuntament de Parets del Vallès

Anna Soler Farran, tècnica del Departament de Civisme del’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès

Moderadora: Mònica Peinado, directora d’Informatius de la CadenaSER a Catalunya

| 7

8 | Jornada sobre Polítiques Locals de Civisme

Taller 3Espais de convivència i civisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75

Ponents:Tomás Gil Márquez, inspector en cap de la Policia Local de Sant Adriàde BesòsMartín Miralles Asensio, tècnic de Programes Transversals del’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Maria Martos Cruz, regidora de Benestar i Família de l’Ajuntament deRoda de Ter

Sílvia Rovira, educadora social de l’Ajuntament de Roda de Ter

Moderador: Joan Barrera, periodista d’El Periódico

Taller 4Diversitat i civisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93Rafael Crespo Ubero, antropòleg i membre d’Intercultura

Taller 5Comunicar i avaluar virtuts cíviques i campanyes de civisme . . . . . 99Ponents:Miquel de Moragas i Spà, catedràtic de Comunicació de la UniversitatAutònoma de Barcelona

Màrius Boada i Pla, director de Serveis, Estudis i Avaluació del’Ajuntament de Barcelona

Assun Brunetti i Novella, cap de Participació Ciutadana i Civismede l’Ajuntament de Sitges

Moderador: Enric Sierra, director adjunt de 20 Minutos Barcelona

Taller 6Serveis municipals de civisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115Ponents:Celestino Sánchez, primer tinent d’alcalde i regidor de ParticipacióCiutadana de l’Ajuntament de Barberà del Vallès

Sergi Crespi Martínez, cap del Servei de Participació Ciutadana iCivisme de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat

Jordi Camps, representant de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB)

Moderador: Francesc Triola, periodista

Taula rodonaConvivència i civisme a les ciutats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129Ponents:José Conde Pérez, tinent d’alcalde de l’Àrea de Civisme, ParticipacióCiutadana i Activitats Reglades de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat

Índex | 9

Jordi Hereu Boer, cinquè tinent d’alcalde de l’Ajuntament deBarcelona

Imma Moraleda Pérez, diputada de l’Àrea d’Igualtati Ciutadania de la Diputació de Barcelona

Moderador: Francesc Triola, periodista

Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 143Imma Moraleda Pérez, diputada de l’Àrea d’Igualtati Ciutadania de la Diputació de Barcelona

Segona Jornada sobre Polítiques Locals de CivismeAbril 2007 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 145

Inauguració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147Imma Moraleda Pérez, diputada de l’Àrea d’Igualtat iCiutadania de la Diputació de Barcelona

Conferència inauguralLa promoció d’una cultura cívica com a element integradori de cohesió ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149Salvador Giner, catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitatde Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans

Moderadora: Imma Moraleda Pérez, diputada de l’Àrea d’Igualtat iCiutadania, de la Diputació de Barcelona Àrea d’Igualtat i Ciutadania

ConferènciaCivisme convivencial i bones pràctiques cíviques a laprovíncia de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157Víctor Climent, professor titular de Sociologia de la Universitatde Barcelona


Taula d’experiències locals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169Ponents:Carol Galais, llicenciada en Ciències Polítiques i Socials per la UPF

Alessandra Mariotti, periodista publicista i doctora en Ciènciesde la Comunicació

Marta Farrés, regidora de Joventut, Igualtat Dona-Home i d’Atenciói Relacions Ciutadanes de l’Ajuntament de Sabadell

Josep Monràs, alcalde de Mollet del Vallès


Presentació

| 11

La promoció d’una cultura cívica és el tema d’un dels debats més inte-ressants que actualment aborda el món local, i, de fet, diversos muni-cipis de la província de Barcelona han estat pioners en l’aplicació depolítiques de foment del civisme.

Aquesta és també una de les línies de treball prioritàries de la Diputa-ció de Barcelona.

És en aquest marc que l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania ha organitzat lesdues primeres edicions de les jornades sobre Polítiques Locals deCivisme que, adreçades a càrrecs electes i professionals del món local,han tingut lloc al mes de juny del 2006 i a l’abril del 2007.

Les jornades, que s’han celebrat amb la intenció d’aprofundir en eldebat al voltant de l’educació cívica i els plans locals de civisme, hancomptat amb la participació d’experts de l’àmbit català i europeu i ambuna nodrida representació d’electes i professionals del món local de laprovíncia de Barcelona i d’Europa, que han aportat el seu coneixementi bagatge en la implantació de polítiques de foment del civisme.

El document que ara us oferim recull les ponències que s’hi van pre-sentar i vol contribuir tant a la reflexió entorn del civisme en tant que ins-trument necessari per a la cohesió en els nostres municipis, com a ladifusió de les experiències pràctiques de promoció del civisme imple-mentades en l’àmbit local català i europeu.

Imma MoraledaDiputada de l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona

Jornada sobrePolítiques Localsde Civisme.Ciutadania Activai Cívica7 de juny de 2006

Inauguració

Imma Moraleda PérezDiputada de l’Àrea d’Igualtati Ciutadania de la Diputacióde Barcelona

| 15

La ciutat és el marc d’interrelació social per excel·lència on s’expressael pluralisme de les societats i on conviuen també diferents modelsculturals, diferents valors i normes, i diferents maneres de relacionar-nos. La ciutat és, doncs, un lloc de trobada i d’intercanvi que, lluny deconstituir només un espai de coexistència, és també un lloc on les per-sones i els grups veuen la necessitat de relacionar-se.

En aquest marc, el conflicte és un fenomen que forma part intrínsecad’aquestes interaccions. La societat és diversa per definició i està for-mada per individus amb interessos i maneres d’actuar diferents. I ésnormal que, de vegades, els comportaments de persones o col·lectiusno coincideixin i es produeixin desencontres o divergències puntuals quecal gestionar positivament.

En aquest context, els conceptes de civisme i de ciutadania adquirei-xen una dimensió rellevant. No vull dir, només, que calgui respectardeterminades normes d’urbanitat o de bones maneres, sinó que ésnecessari sentir-se i comportar-se com a ciutadans, amb tot el que aixòcomporta. El civisme es concreta en la convicció que tota societat téuns interessos comuns que cal defensar i que viure en comunitat impli-ca, també, preocupar-se no només d’un mateix sinó també dels altres.

Aquest és un debat que ha anat guanyant força amb l’augment de ladiversitat en la nostra societat. I, avui dia, assistim a un increment dela pluralitat en la societat, perquè s’hi incorporen nous actors, noususos de l’espai públic, noves expressions culturals, nous costums i, endefinitiva, noves maneres de veure el món que diversifiquen els com-portaments.

Aquesta nova realitat enriqueix la ciutat, però, al mateix temps, tambéfa evident la necessitat de preservar l’espai públic com a lloc de convi-vència i de civisme, entre ciutadans i ciutadanes, i per això es fa neces-sari establir un marc propici per a una ciutadania cívica. Cal enfortir elsentit de ciutadania de manera que, més enllà de l’assumpció d’una

sèrie de normes de comportament o d’urbanitat, es fomenti la capaci-tat de tothom d’implicar-se i de sentir-se corresponsable d’allò quepassa a la seva ciutat o al seu poble.

Per als ajuntaments, això s’ha convertit en una preocupació creixent. Elcivisme és al centre d’un dels debats més intensos que, en aquestsmoments, tenen lloc en el món local. N’és una prova que molts muni-cipis de la província de Barcelona portin a terme programes de fomentdel civisme i de la convivència. El paper que tenen els ajuntaments éstambé clau. Com que són molt pròxims a la ciutadania i coneixenl’entorn més immediat, porten a terme actuacions més eficients, en uncamp que afecta la vida quotidiana de les persones.

I, recollint aquesta preocupació dels municipis, l’Àrea d’Igualtat i Ciuta-dania ha posat en marxa, en aquest mandat, una línia de treball relacio-nada amb els plans i les actuacions locals de promoció del civisme. Lesnostres actuacions s’orienten, doncs, a donar suport i assessoramentals municipis en la definició d’estratègies locals, amb la intenció deconstruir un espai públic local compartit per la ciutadania.

Esperem, per tant, que aquestes jornades ens puguin ajudar a trobarrespostes a tots aquests reptes. I us animo, doncs, a participar i aaportar idees i propostes creatives en els diferents tallers que hemorganitzat el dia d’avui i també el dia de demà. Estic segura que elsdebats seran prou profitosos i que podrem extreure’n conclusionsd’utilitat de cara a assolir els objectius de futur que ens hem marcat.Per tant, i atès l’èxit que hem tingut en la convocatòria, no podem sinópensar que era un tema que calia debatre i uns pensaments que caliacompartir; que era necessari també fer propostes i fer propostes novesper tal de portar endavant, així mateix, noves actuacions a escala local.Així, doncs, espero que aquests dos dies ens siguin profitosos perpoder definir noves estratègies. I ara, sense més preàmbuls, donempas a la conferència inaugural que farà, com sabeu i teniu al programa,el senyor Fernando Vallespín, president del Centro de InvestigacionesSociológicas, i que porta per títol «Democracia, ciudadanía y educacióncívica». Espero que us agradi a tots.


Conferència inauguralDemocracia, ciudadaníay educación cívica

Teresa Llorens

La conferència inaugural tracta de com el nostre sistema polític guanyamaduresa per mitjà de l’educació cívica i de la socialització de la ciu-tadania, que és la titular i la responsable de pobles i ciutats. Per parlard’aquesta qüestió el Sr. Fernando Vallespín ha preparat una ponènciaamb el títol de «Democracia, ciudadanía y educación cívica». Actual-ment, és president del Centre d’Investigacions Sociològiques i catedrà-tic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid. Ha ocupatels càrrecs de vicerector de Cultura, director del Departament de Cièn-cia Política i director del Centre de Teoria Política d’aquesta mateixauniversitat. A més, ha estat professor en diverses universitats i, entre lesseves principals publicacions, voldríem destacar els sis volums quecomponen la Historia de la teoría política i els llibres Nuevas teorías delcontrato social i El futuro de la política.

Fernando Vallespín Oña

Parece que se ha aprobado ya la asignatura de Educación para la ciu-dadanía. Pues bien, en las grandes discusiones entre los estudiososde estos temas hay un cierto escepticismo respecto a la posibilidad deenseñar en las aulas algo tan concreto como es el civismo. Mi posiciónen este asunto es que la ciudadanía es una actitud, y que esa actitud eslo que se tiene que enseñar, y no contenidos específicos. Empecemospor aportar datos sobre lo que llamamos salud o mala salud cívica enEspaña. El activismo se demuestra viendo hasta qué punto la gente seincorpora a aquellas instituciones que, supuestamente, sirven parahacer que avancen los procesos políticos. Y una prueba principal deello es la afiliación a los partidos políticos. En España, como en otrospaíses, ésta es prácticamente nula. Pero, a mi modo de ver, este datono resulta tan grave. ¿Han pensado alguna vez en afiliarse? Al 90% ni

Fernando VallespínOñaPresident del Centred’InvestigacionsSociològiques i catedràticde Ciència Política de laUniversitat Autònoma deMadrid

Moderadora

Teresa LlorensCap del Servei de Polítiquesde Diversitat i Ciutadania,Àrea d’Igualtat i Ciutadaniade la Diputació de Barcelona

| 17

siquiera se le ha pasado nunca por la imaginación afiliarse a algún par-tido político. Los partidos políticos son la institución peor valorada enEuropa, y en España sólo hay una institución que está por debajo delos partidos: las multinacionales. Las multinacionales son los eternosmalos de todas las películas y, por lo tanto, también en nuestro paísson las peor evaluadas.

A la pregunta: «Ante el hecho de votar en elecciones, ¿con cuál de lassiguientes opiniones está usted más de acuerdo?», la respuesta es:«Hay que votar siempre, es una obligación cívica en democracia». Pare-ce que sobre este punto la gente no tiene ninguna duda, tanto es asíque los encuestadores nos volvemos locos cuando tratamos de averi-guar a quiénes van a votar. Porque cuando a la gente se le pregunta«¿va usted a votar en las próximas elecciones?» interpreta siempre quese le está preguntando sobre un deber cívico y, por tanto, tienden amentir. No mienten conscientemente, pero tienden a hacerlo y muchasveces nos encontramos con que han respondido «sí, con toda seguri-dad» un 69% de la población, y luego resulta que sólo el 54% ha acu-dido a votar. Ello se deriva de un cierto sentido del deber que no secorresponde con la práctica, salvo en aquellas culturas políticas (Grecia,Bélgica...) en las que existe tradicionalmente la obligación de ir a votarporque no hacerlo puede acarrear consecuencias, como tener quepagar una pequeña multa o ser apercibido. En el resto hay, evidente-mente, una mayor propensión a no ir a votar, porque ya está incorpo-rado en el inconsciente colectivo, dependiendo mucho de, en general,la temperatura política del momento.

Nuestro país es, de toda Europa, el que menos se interesa en la políti-ca. Estamos en el 70%, cifra que es exactamente el doble de la mediade los países europeos; es decir, estamos en un país muy despolitiza-do, y esto no es un buen dato. No se puede ser buen ciudadano si unono considera la dimensión ciudadana como una parte de su propia per-sonalidad. No existe un buen ciudadano desinteresado de la política yaque es una contradicción en los términos. Todo buen ciudadano, pordefinición, tiene que ser alguien interesado en lo público, y la únicamanera de acceder a lo público es a través de la política. Este desinte-rés se manifiesta también a través de un conjunto de prácticas, y unade las más obvias es de lo que se habla; muy poca gente habla de polí-tica. Este tipo de encuestas sorprende porque se tiene la impresión deque todo el mundo habla de política, pero luego uno cae en la cuentade que no es así, de que efectivamente sólo en determinados círculosse habla de política. Probablemente este sea uno de esos círculos y,probablemente, dirán que estos resultados no son creíbles. Pero cuan-do uno hace encuestas en un país, grande y heterogéneo como es éste,se da cuenta que nuestra sociedad es mucho más compleja de lo que


en principio nos puede parecer. Una de las cosas más sorprendenteses que mucha gente no entiende algunas preguntas y tenemos queesforzarnos mucho para diseñar encuestas que sean comprensiblespara todo el mundo, una tarea que no resulta nada fácil.

Otro elemento que debemos considerar es el consumo de noticias polí-ticas. A la pregunta: «¿Lee las secciones políticas del periódico todoslos días?», el 17,4% responde afirmativamente, pero quítenle tres ocuatro puntos, porque seguro que alguien ha mentido. En ese tipo depreguntas la gente piensa que hay que responder aquello que la socie-dad quiere oír. Es curioso que a la pregunta de si le importaría que suhijo o hija se casara con alguien de otra raza, prácticamente nadie diceque le importaría, cuando todos intuimos que no suele ser cierto. Inten-to ver qué tipo de preguntas son las que suscitan mayor número dementiras, y hay muchas. He detectado tantas que he empezado aescribir un libro que se va a titular «Sois todos unos mentirosos», por-que cuanto más se filtran las encuestas más mentiras se detectan.

Uno de los peores indicadores que tenemos es el bajo consumo denoticias políticas de periódico, porque en este medio es donde apa-rece más opinión y donde se exige al lector que se introduzca en unnivel de abstracción superior y una mayor capacidad de concentra-ción. Hemos observado que la inmensa mayoría de las personas sealimenta de noticias políticas emitidas por televisión y por radio, lasfuentes de información que la gente prefiere, mucho más que losperiódicos.

Se supone que el Congreso de los Diputados, el Parlamento de Catalu-ña o el Parlamento Europeo son los centros de un estado democrático.Se ve que el interés ha crecido ligeramente, pero sigue siendo un inte-rés escaso, ya que sólo un 35% afirma seguir con algún interés lo queocurre en el Congreso de los Diputados. Al final, nos encontramos conque, en realidad, a la gente no le gusta la política, porque le provoca fun-damentalmente desconfianza, aburrimiento, indiferencia e irritación, ysolamente una minoría disfruta, entre comillas, de la vida política.

Hay una pregunta del CIS muy reciente, de este mismo año, que no hevisto se haga en otros lugares de Europa. Me temo que la gente es me-nos desconfiada, sobre todo cuanto más al norte vive, más cerca delmodelo nórdico de democracia. Todavía hoy mantenemos una relaciónde odio, o de algo de odio e irritación, con los procesos políticos. No esfácil de explicar este hecho que, en gran medida, genera una desafec-ción respecto a las propias instituciones y, muy en particular, respecto alos políticos. Cuando se pregunta que cuál cree que es el motivo princi-pal que lleva a la mayoría de los candidatos a diputados, a regidores oa concejales a presentarse a unas elecciones, la respuesta es el poder

Democracia, ciudadanía y educación cívica | 19

y la influencia que se obtiene a través del cargo. Esto es lo que unamayoría piensa que motiva a la gente a hacer política, con lo cual nosencontramos una vez más con ese elemento de desconfianza que sus-cita el proceso político democrático.

A la pregunta: «¿Qué es un buen ciudadano?» sorprende que la mayo-ría responda que es aquél que obedece siempre las leyes y las normas.Algunos colegas piensan que éste es el elemento fundamental de laciudadanía en una sociedad democrática, pero no acaba de gustarmeporque asocio el concepto de ciudadanía a una actitud mucho más crí-tica. Que no se intente evadir impuestos también está bastante bienvalorado, y sí creo que esto es un síntoma de ciudadanía. Votar en laselecciones o tratar de entender las ideas de quienes expresan opinio-nes distintas a las nuestras son otras actitudes importantes, quizá másimportantes que obedecer las leyes y las normas. Lo que se pide al buenciudadano es que si considera que una ley o una norma es injusta, seacapaz de actuar de modo que, sin necesidad de incurrir en desobe-diencia civil, haga llegar a las autoridades que no acaba de comulgarcon lo que contiene esa norma.

Vamos a tratar de ver ahora cuál es la densidad del tejido asociativo.Como es sabido, la cultura política se asocia siempre, en toda la litera-tura de las ciencias sociales, a lo que se suele llamar el capital social.El capital social viene a ser el nivel de confianza que impera en la socie-dad. Esto se manifiesta –a partir de unos test muy sencillos– en queconfiamos en los extraños, en las personas desconocidas y tendemos,por tanto, a cooperar con otros sin esperar necesariamente algo acambio. Un dato estadístico que normalmente se cumple es que aque-llos países donde existen mayores niveles de confianza social son tam-bién los países que tienen un tejido asociativo más denso. Ya Tocque-ville, teórico francés que escribió uno de los textos clásicos de la histo-ria de la teoría política y de la democracia en América, observó que loque salvaguardaba la democracia en Estados Unidos era la existenciade lo que él llamaba el asociacionismo voluntario, que es una especiede bisagra entre los ciudadanos, los políticos y los gobernantes quepermite que la sociedad se autoorganice y que las personas se socia-licen al relacionarse unos con otros y que, al mismo tiempo, sean capa-ces de sumar fuerzas para conseguir fines colectivos y no sólo finesindividuales o de grupos pequeños. En cierto modo, lo que el asocia-cionismo conseguía era preservar a la sociedad de lo que él llamaba eldespotismo administrativo. Una sociedad sin asociaciones es unasociedad en la que los ciudadanos quedan prácticamente indefensosfrente al poder del Estado. Fue Montesquieu quien empezó a diseñareste tejido social cuando se refería a la nobleza y, por tanto, al poderjudicial –en su época éste estaba integrado por nobles, una especie de


clase bisagra entre el pueblo llano y el monarca– como aquel estamen-to que debía corregir los posibles excesos del monarca. Lo que haceTocqueville es introducir unos cambios, y donde Montesquieu habla dearistocracia, él escribe asociacionismo. Por tanto, cuanto más nos aso-ciamos más nos socializamos en prácticas de tipo cívico porque, nece-sariamente, tenemos que incorporar los intereses de los otros a losnuestros de forma que se puedan combinar, y esto nos exige que noscoloquemos en lugar del otro. También nos socializamos cuando parti-cipamos en debates, ponemos en marcha iniciativas o nos movilizamospara conseguir fines que consideramos de interés social. Aunque notodas las asociaciones son iguales, sí tienen la capacidad de socializar-nos políticamente, de convertirnos en ciudadanos, aunque únicamen-te se trate de observar pájaros o tengan una función puramente recre-ativa, como puede ser un club deportivo. La razón es que como el clubdeportivo tiene unos intereses sociales que nosotros queremos quesean satisfechos, tenemos que aprender a contactar con aquellas ins-tituciones político-administrativas a las que, en un momento dado,tenemos que recurrir para conseguir que así sea. Es decir, aún persi-guiendo un interés propio, nos vamos convirtiendo, junto con otros ysin darnos cuenta, en ciudadanos.

Hay un 40% o más de personas que, de una forma u otra, pertenecena algún tipo de club, organización o asociación, pero la media de aso-ciaciones a las que pertenecemos es de 1,5. Es decir, que solamenteun 17 o un 20% de las personas pertenecen a asociaciones en nues-tro país. Contrariamente a lo que ocurre en otros países, aquí los aso-ciados suelen estar más movilizados y, por tanto, tienen un mayoractivismo, aunque también hay que medir el grado de compromiso dequienes se asocian. La inmensa mayoría de las asociaciones son re-creativas, de parroquias u organizaciones religiosas, pero también tie-nen un porcentaje elevado las de carácter cultural o de ocio.

Sin embargo, a pesar de todo, la democracia no peligra, aparentemen-te, en nuestro país, es decir, no ha perdido ni un ápice de legitimidaddesde la época de la transición. Ha podido haber más o menos altiba-jos, pero la forma en la que España puntúa el funcionamiento de lademocracia está mayoritariamente entre 7 y 8 puntos, es decir, que un61% considera que tiene un aprobado. Hay muchas otras formas decalcular la legitimidad, pero nos encontramos en el pelotón de arribaentre los países europeos en cuanto a la legitimidad del sistema demo-crático. Lo que resulta una paradoja, porque no nos interesa la política,nos interesa poco el activismo ciudadano, por no decir prácticamentenada, sólo una minoría está verdaderamente movilizada y no nos gustanlas organizaciones como los partidos políticos, aunque los considere-mos imprescindibles. Pero aún así, somos conscientes de que necesi-


tamos las instituciones democráticas y de que no estamos dispuestosa renunciar a ellas.

Un 70% de españoles piensa que no es posible limitar bajo ningún con-cepto las libertades, respuesta muy relevante en un momento en queprevalece la sociedad del miedo, de vuelta a los picores hobbesianosde la inseguridad. Si esta pregunta se hiciera ahora en los Estados Uni-dos los resultados serían muy diferentes. Esto viene a reflejar que, encierto modo, no imaginamos una alternativa al sistema en el que esta-mos viviendo. Podemos sentirnos ciudadanos no excesivamente impli-cados o comprometidos, pero aún así somos conscientes de que elsistema democrático es el único sistema que realmente funciona. Loque sorprende después de ver cómo nos irrita la política y cómo des-confiamos de los políticos, que es la profesión peor valorada, aunqueno exista peligro de deslegitimación democrática. Dentro de poco tiem-po, realizaremos una encuesta para someter a valoración las diferentesprofesiones. Como es sabido, los que rompen la escala son los bom-beros; por alguna razón los bomberos son los profesionales mejor valo-rados, no solamente en España, sino en todo el mundo, algo que resultacurioso.

Aunque parezca increíble, nunca antes las administraciones públicashan intentado con tanta intensidad, como en estos momentos, elabo-rar programas que les acerquen a los ciudadanos. Y los ciudadanos, alparecer, quieren que les dejen en paz. ¿Por qué se produce esta situa-ción? Hay una explicación culturalista que cuenta con muchos partida-rios y que quizás sea la que verdaderamente explique la razón últimade ello. Es la que conecta esa desafección y despego político existen-te en España respecto a los políticos, las instituciones y la política engeneral, con nuestra historia más reciente. Es decir, hemos salido deuna dictadura de cuarenta años y no podemos esperar que en los trein-ta años que llevamos de transición hayamos podido cambiar radical-mente nuestra cultura política de fondo; sobre todo porque venimos deuna cultura que no sólo en los últimos cuarenta años, sino mucho antesya, a lo largo de los siglos, nos trataba como a súbditos, como a per-sonas que están acostumbradas a que otros decidan por ellas y que,por eso mismo, no se han sentido protagonistas de un destinocomún. Por tanto, hay una especie de conexión directa entre los añosen los que una sociedad lleva viviendo bajo un sistema democrático yel vigor de su cultura cívica. Los países escandinavos, el Reino Unido,o incluso los Estados Unidos, son países con cultura cívica porque enellos, ininterrumpidamente durante al menos un siglo, han existido ins-tituciones democráticas, y esto hace que, casi de modo natural, los valo-res cívicos acaben floreciendo en este tipo de sociedades. Los paísesescandinavos y Holanda son, quizás, los ejemplos más claros. El Reino


Unido tiene un problema que no afecta a estos otros, pues se trata deuna sociedad que presenta grandes desigualdades sociales. La demo-cracia no fructifica tan bien en lugares donde todavía existen grandesdiferencias de clase. La cultura cívica no solamente es política, sino quefundamentalmente es igualdad social. Como es sabido, la democraciapredica siempre la igualdad política entre todos los ciudadanos y nor-mativamente es su rasgo más importante, pero muchas veces nosencontramos ante la contradicción de que esa igualdad formal de laque gozamos políticamente después nos es negada en la dura realidadpor la forma en que está estratificada la sociedad. Tanto en Holandacomo en los países nórdicos o Suiza, por ejemplo, se ha conseguidouna cierta igualdad social que permite que la cultura cívica florezca másque en el Reino Unido, donde aún perviven estas desigualdades.

Por lo tanto, la cultura política que va asociada al capital social, la largatradición de asociacionismo voluntario, la vertebración de la sociedad yel liderazgo de un conjunto de valores son los elementos fundamenta-les de la democracia y de la igualdad sustancial entre los individuos. Laparticipación de gobernantes y gobernados influye en un mayor desa-rrollo de la cultura cívica y esto se ve reflejado en todas las encuestasde tipo comparado, como la Encuesta Social Europea, en la que Espa-ña aparece junto a otros países del sur y las nuevas democracias delEste. Se nota que aún estamos bisoños en esto de la democracia, deahí que estemos lejos de alcanzar los niveles de civismo que se perci-ben en otros países con una mayor tradición democrática.

Esta es la explicación tradicional, pero si uno escarba encuentra siem-pre elementos que no acaban de encajar del todo, lo que nos obliga aintroducir otras muchas variables. Por ejemplo, uno de los elementosque no acaba de encajar en el caso español es el capital social. Se di-ce que la nuestra es una sociedad que tiene un bajo capital social por-que hay pocas asociaciones o porque la gente se asocia poco, aunqueexiste un alto nivel de confianza en los otros, según reflejan las encues-tas. Estamos en primera división en lo referente a niveles de confianzainterpersonal y quizás esto tenga que ver con altos niveles de sociabi-lidad. Es decir, las personas tienden a confiar en los demás, tienden acompartir sus problemas con otros grupos de personas, no tenemosun problema de desconfianza social. En esto también se genera unacierta contradicción porque si, por una parte, las variables que sirvenpara explicar las cotas de civismo –como puede ser el interés o el des-interés por la política, o el grado de asociacionismo– nos sitúan pordebajo de la media europea, por otra parte, resulta que obtenemos unaelevada puntuación en lo referente a confianza interpersonal, y tambiénpuntuamos muy alto en cuanto al ejercicio de actividades de protesta.


Somos los reyes de Europa en lo que se refiere a la participación enmanifestaciones y en otros mecanismos de protesta, como las huelgas,por ejemplo, y la forma de protesta en el ámbito laboral guarda relacióncon actitudes cívicas. En lo referente a firmar apoyos contra determina-das políticas tampoco no estamos tan mal; es decir, que cuando hay quereaccionar sí somos ciudadanos, pero no lo somos cuando hay que serlode forma continuada. Por esto sostengo la tesis de que en vez de ser ciu-dadanos normales somos ciudadanos reactivos, esto es, que tendemosa reaccionar cuando algún acontecimiento quiebra nuestra concepcióndel bien o alguno de los intereses que consideramos que nos son sus-tanciales. Si tiene que haber una regulación de empleo en SEAT todala empresa sale a la calle, o si Aznar quiere que España participe en laguerra de Irak también salimos todos a la calle. Dicho de otro modo,reaccionamos o tomamos conciencia de que somos ciudadanos en losmomentos más extremos, mientras que otros europeos son ciudada-nos a lo largo de todo el año, permanentemente, ya que se informantodos los días, participan todos los días y están mucho más enmarca-dos en una relación con los poderes públicos o vinculados a la ciuda-danía de forma más directa. En el otro extremo tenemos la cultura quepredomina en sociedades como la de los Estados Unidos u otras des-arrolladas de Occidente, ya que en ellas lo público está en crisis y laactividad social fundamental es el hiperconsumismo, que gratifica losintereses puramente privados. Como consecuencia de la globalización,entre otras causas, ha habido una cierta parálisis de la implicación delEstado o de los poderes públicos en la vida social y han comenzado agenerarse actitudes contrarias, como que nosotros mismos intentemosresolver problemas que tradicionalmente resolvía el Estado.

La seguridad es un tema fundamental que está muy en el centro deldebate. En España el número de personas empleadas en el sector dela seguridad privada es superior al de las fuerzas de seguridad y el ejér-cito. Se puede decir que existe un ejército privado de defensa de la ciu-dadanía que supera en número a las fuerzas de seguridad públicasque, tradicionalmente, han sido las encargadas de garantizar ese dere-cho público que es la seguridad. Éste es el síndrome de que el Estadoestá para sacarnos de la menesterosidad en que podemos caer. Cuan-do la sociedad necesita algo, hay siempre una red pública que se lobrinda. Ahora está empezando a aparecer la conciencia de que muchosbienes, por muy públicos que sean, debemos alcanzarlos por medio deestrategias privadas: sanidad, educación o seguridad. Si hubiera quesimbolizar la crisis de lo público en este sentido, sería el Super Domede Nueva Orleans, que fue una sociedad abandonada a su destino porlos poderes públicos. A una diputada del PSC que se quedó ahí en-cerrada, lo que más le llamó la atención y lo decía escandalizada en la


entrevista telefónica era que «Aquí estamos fatal, pero lo que no entien-do es cómo nadie espera que llegue el Séptimo de Caballería a rescatar-les». Es decir, todos esperaban a que un primo o un amigo les sacarade allí, pero nadie confiaba en que los poderes públicos fueran los que,en último término, los rescataran.

En España todavía no hemos llegado a eso, porque persiste una ideamuy contradictoria, pero que está muy claramente arraigada en nuestrasociedad: por un lado, vemos al Estado (a los poderes públicos) comoalgo que sobra, que interfiere, que no nos gusta, pero, por otro lado,consideramos como algo absolutamente imprescindible que esa institu-ción se haga responsable de nuestra menesterosidad. Cuando SEATfracasa en la negociación se busca que el presidente de la Generalitathable con el presidente de la Volkswagen, intentando que la políticaresuelva un problema que tendría que resolverse dentro de la empresa;en último término, siempre se busca responsabilizar al Estado de nues-tros males. Vivimos en una sociedad que se rige por una dependenciaclientelar del Estado y, por lo tanto, somos ciudadanos clientelistas.Muchas veces tenemos que elegir entre resolver un problema a travésde mecanismos públicos –lo que puede significar un aumento de losimpuestos– o hacerlo por la vía privada.

A esto lo llamamos crisis de lo público y tiene mucho que ver con estanueva mentalidad privatista que, además, ha sido suscitada por unacierta inseguridad. La seguridad es el tema clave en nuestros días; nohablamos únicamente de la seguridad física, sino de la seguridad atodos los niveles. Hoy en día no sabemos si el Estado va a ser capazde pagarnos las pensiones, no sabemos si habrá quebrado para cuan-do llegue el momento de jubilarnos, no sabemos si nuestros hijosencontrarán trabajo... Es una sociedad en la que pensar a 20 o 30 añosvista genera temores, pero a los que podemos aplacar tratando debuscarles, por nosotros mismos y no a través de mecanismos socia-les, una salida. Esta búsqueda individual atenta contra lo que es elnúcleo de la ciudadanía, porque somos incapaces de modular lo quenos interesa en función de lo que interesa públicamente al colectivo, yde este modo difícilmente podremos ser ciudadanos. O sea, que la dis-tinción rousseauniana entre el burgués y el ciudadano sigue perfecta-mente vigente, porque una cosa es que yo como burgués tengo misintereses privados y perfectamente legítimos, y otra cosa es yo comociudadano. Lo que no puede hacerse es anular una de las dimensiones(la de ciudadanía) y ser un burgués para todo, sino que hay que serconsciente de que en algunos momentos el burgués tiene que poner-se sombrero de ciudadano y actuar teniendo en cuenta el interés gene-ral. El tema del interés general nos lleva a otro tipo de explicaciones nomenos relevantes en una sociedad cada vez más pluralista como es la


nuestra. Es pluralista en todos los sentidos: en formas de ver el mundo,en estilos de vida, en composición étnica y cultural... El pluralismotambién incluye la idea de multiculturalismo, y ya somos sociedadesradicalmente mestizas que no pueden y que no se dejan sumir bajouna única concepción del interés común.

Aquí es donde empieza el tema. ¿Qué es lo público en una sociedadtan tremendamente heterogénea como en la que vivimos? Lo públicoes lo que interesa a la mayoría y lo que tenemos que hacer es defen-der corporativamente los intereses de la minoría a la que pertenece-mos. Lo público desaparece desde el momento en que dotamos de unmayor valor a los particularismos, pero no lo hacemos desde una con-cepción universalista o generalista. Aquí reside la dificultad, porquepara poder ser un buen ciudadano hay que entender que todos losdemás participan de esa misma concepción de ciudadanía y participanasimismo, por lo menos, de una misma concepción del bien público.Pero si el bien público se reduce al bien particular de nuestro grupo yno hay un bien público para el musulmán que forma parte de un grupode musulmanes en la ciudad de Barcelona, ya no podemos hablar debien público, sino de un bien que es el mío. Un grupo de ciudadanosde Barcelona de un cierto nivel económico puede decirlo a la inversa;que para ellos el bien público es que sigamos estando como estamos,o sea, en buenas condiciones. El concepto de bien público o de biencomún está en crisis; sencillamente, estamos divididos interiormente,nos estamos particularizando, porque hay grupos que muy difícilmentese dejan reconciliar por un único bien o bienestar general, y ello hacecomplicado que se vea en la actitud de las fuerzas políticas algo distin-to de la representación de una parte de la sociedad.

Aquí radica uno de los problemas del mundo contemporáneo que afec-ta no solamente a España, sino a todos los sistemas políticos. Pero enEspaña especialmente, porque es un país con más particularismos (nonos referimos a particularismos de otras naciones dentro del Estado,sino a particularismos de todo tipo) y, además, es un país que no supoen su momento conseguir la unidad política. El problema fundamentales que para poder funcionar políticamente necesitamos, necesaria-mente, contar con algo como la concepción de un interés común o uninterés general. Siempre se ha dicho que el misterio de las democra-cias es que una democracia está organizada en partidos (la palabrapartidos viene de pars partis, de parte, es decir, que un partido es unaparte) y, sin embargo, cuando les toca gobernar, tienen que gobernaren nombre del todo. No hay un partido que represente al todo, ya quepor definición esto es contradictorio, sino que lo que hay son represen-tantes de partes que cuando acceden al poder, idealmente, tienen querepresentar a todo el colectivo. Las dinámicas políticas, al final, acaban


imponiendo una definición del colectivo a partir de una parte, pero esmuy difícil conseguir esa definición del colectivo a partir de, al menos, unaidea del todo. Un ejemplo de asunto que interesa al todo es acabar conETA, pero se está manipulando o está entrando en crisis todo el pro-ceso por intereses de una parte. Y ahí es donde renace otra vez el pro-blema, porque al comienzo de la transición teníamos muy claro lo quenos interesaba a todos y ese bien común se impuso sobre interesesmucho más particularistas, no solamente de poderes políticos, sino in-cluso de intereses regionales o nacionales. Ahora, en cambio, hanresucitado los particularismos, y los partidos ya no tienen interés envincularse a lo general, sino que tratan de particularizar lo común. Yeste es uno de los grandes problemas que tenemos para crear ciuda-danía. La ciudadanía es un ejercicio de vida comunal, y sin ese ejerci-cio no es posible.

Otro aspecto que incide en que la gente pierda interés por la políticatiene que ver con dos procesos, contradictorios entre sí porque repre-sentan dos nociones completamente diferentes de la misma realidad,terribles para el buen funcionamiento de la democracia. Uno es laincreíble abstracción y complejidad que va adquiriendo la discusiónpolítica. En la actualidad es muy difícil, o cuando menos exige una dedi-cación de muchas horas a la semana, poder fundar reflexivamente unjuicio sobre aquello que afecta a cada decisión política. Por ejemplo,para poder evaluar la Constitución europea no basta con leer el texto dela misma, sino que se debe ir a muchos debates de expertos, leerlibros... En definitiva, que entendemos que muchas veces no articulemosun juicio bien meditado respecto a las cosas porque es prácticamenteimposible y porque la política es tremendamente compleja. ¿Qué haydetrás de las leyes que estamos discutiendo en estos momentos?Pues seguramente detrás hay, o debería haber, gente ilustrada capazde tomar decisiones acertadas.

Esto que llamamos la tecnocratización de la política, o aumento de laabstracción de la información política, convive con su contrario, que esla banalización más absoluta de lo político y que es consecuencia de laincorporación a algunas de las lógicas del establishment actual de losmedios de comunicación y, particularmente, de los audiovisuales, queestán absolutamente supeditados a uno de los impulsos más profun-dos que hay: el del entretenimiento (infoentertainment: necesidad deque todo lo que sale por televisión tiene que entretener porque, si no,la gente cambia de canal). La situación ha llegado a tal punto que no esposible transmitir información si no es de manera entretenida, y no merefiero sólo al Guiñol –que por supuesto preferimos a un telediario serio–ni a programas como Caiga quien caiga; me refiero a la forma en quese narran los temas políticos, cómo se van combinando, cómo cada


vez se delibera menos públicamente en espacios como la televisión ycada vez van colonizando los noticiarios los deportes, que ya ocupanla mitad de su tiempo. La otra mitad ya comienza a ser un tercio, y sino se lo creen, vean los sucesos en el telenoticias de Antena 3. Estacadena se ha convertido en El caso bis (robos, atracos, palizas...). Depolítica cada vez hay menos, porque la política que a todos los queestamos aquí nos interesa exige tiempo y deliberación y no es compa-tible con el entretenimiento. La mayoría de las veces, lo que busca lagente cuando se sienta delante del televisor es entretenerse, y buenasrazones tiene para desearlo. Pero no hemos conseguido lo que enotras sociedades, en las que incluso en prime time ofrecen debatesimportantes sobre cuestiones políticas de la actualidad. En nuestro países prácticamente imposible encontrar este tipo de debates –a excep-ción de CNN Plus o de canales similares–, y cuando los hay, son muyminoritarios.

Nos encontramos, así, con una gran paradoja. Por un lado, el ciudada-no ve la política como algo tremendamente complejo, por lo cual admitelas reducciones que de esa complejidad hacen los medios de comuni-cación, sobre todo a través de las manifestaciones de los líderes polí-ticos. Y, por otro lado, tiene acceso a esa otra política que interesa máscuanto más escandalosa es. Los escándalos o casos de corrupciónfascinan, y el caso Lewinsky ha sido, hasta ahora, el que más interésha suscitado; lo que genera crispación interesa porque llama la aten-ción. Un enfrentamiento político cuando la política es normal, entrecomillas –la política suiza, por ejemplo–, aquí no lo miraría absoluta-mente nadie por televisión. En el Reino Unido, que de esto sabenmucho, en los debates parlamentarios entra uno, sale otro, gritanmuy educadamente, se dinamizan, pero escenifican algo y eso captala atención, porque no es un discurso monótono al que le sigue des-pués otro discurso monótono, como ocurre en el Parlamento alemán,por ejemplo. Armar alboroto en el parlamento, piensan que va bienporque capta la atención la gente, pero, por otra parte, la genteacaba pensando que los políticos existen para enfrentarse y que soncainitas. Según la Biblia, Caín no solamente mató a Abel, sino quedespués de haberlo matado fue el primero en fundar una ciudad; esdecir, que las ciudades nacen del fratricidio, igual que sucedió conRómulo y Remo en Roma. En la ciudad de los hombres no hay posi-bilidad de redención y por eso no deja de ser curioso lo que decíaSan Agustín: «La única ciudad bien gobernada es, necesariamente, laciudad de Dios». Implícitamente nos están transmitiendo esta idea, yaque lo que ve la gente es, por ejemplo, la disputa en el Parlamento:la gente decide que sea lo que Dios quiera y se «desenchufan» de sudimensión ciudadana.


Ahora veamos si puede haber alguna solución a este panorama apartir de los mecanismos de cultura cívica, si hay razones para con-fiar en que a través de la Educación para la ciudadanía podemos con-seguirlo. Si convertimos la educación cívica en una asignatura más,no habremos ganado mucho. La educación cívica tendría más senti-do a partir de una profunda reorganización de la enseñanza, porquetiene que ser necesariamente transversal, o construirse a partir decasos prácticos en los que los niños se vean como pequeños ciuda-danos que participan en asambleas legislativas o iniciativas similares:tú eres del partido A, tú eres del partido B, tú moderas y tienes quedar la palabra... O sea, enseñarles de una manera práctica qué hande saber para actuar en una sociedad democrática, que se eduquenen la dimensión pública de la realidad. Pero, a la vez, eso debe sercompatible con la educación de la autonomía personal. John StuartMill, aunque era liberal, era un liberal socialdemócrata y pensaba queel ser humano puede mejorar; compartía la idea rousseauniana deperfectibilidad, es decir, que no estamos condenados a ser necesa-riamente malos ni estamos condenados a pegarnos unos con otros.La única manera de que el ser humano se perfeccione es a través dela educación, pero sobre todo de una educación en la autonomía,que el individuo consiga ser más pleno, siendo su gran enemigo laeducación en los valores de grupo. Stuart Mill atinó a ver algo sobrelo que ya había teorizado Tocqueville antes: que, en último término,puede existir la dictadura de la mayoría cuando se impone sobre losindividuos y sobre las minorías selectas. Y aquí surge otra cuestiónimportante, porque no hay sociedad plena ni hay ciudadano pleno sino hay individuos plenos; la labor de crear ciudadanos pasa, necesa-riamente, por crear individuos.

Lo más importante para una sociedad es la autonomía de sus ciudada-nos, lo que entra en conflicto con aquellos otros sistemas de educacióncuyo objetivo es adoctrinar (en religión, en valores patrios, en identida-des...). Es decir, hay una educación para la autonomía, pero tambiénhay una educación para la patria o para la salvación del alma. El pro-blema surge porque una educación cívica tiene necesariamente queincorporar la dimensión de lo público y, a la vez, debe fomentar ladimensión de la autonomía individual. En otras palabras, no se puedeser buen ciudadano si no se es sujeto, y la autonomía personal signifi-ca que cada uno tiene capacidad para elegir libremente y sin imposi-ciones. Lo importante de un sistema educativo es que nos permita lle-gar a disponer de esta capacidad, porque si tomamos conciencia deello no podremos negar ese mismo derecho a los demás, y a partir deese momento nos convertimos en ciudadanos. La ciudadanía surge,implícitamente, de la necesidad de desarrollarnos como individuos,


porque no podemos desarrollarnos como individuos dentro de unasociedad no cívica. Una sociedad cívica, precisamente, es aquella querespeta las particularidades individuales. El problema está en que sedebe saber combinar una educación que potencie al mismo tiempoque la autonomía individual una serie de valores colectivos, algo muydifícil de conseguir. Se debe hacer añadiendo una asignatura específi-camente dedicada a ello al currículo que ya tenemos. Quizás no nosvenga mal una asignatura que hable de por qué creemos que los dere-chos humanos pueden ser fundamentados racionalmente. Esto no escomún a todos los países, pero en Occidente creemos que sí, y queademás se pueden predicar con carácter universal. También podemosenseñar a los niños a pensar en la pluralidad cultural que existe en elmundo y a que participen en ella, ya que sería una manera de quetomasen conciencia y se creasen una imagen mucho menos etnocén-trica de la que habitualmente tienen.

Hay que buscar estrategias educativas fuera de programa que deberíanplasmarse mucho más en prácticas, porque la ciudadanía se ejercita yporque es absolutamente cierto que las culturas cívicas desarrolladasson el producto de muchos años de vivir en un sistema democrático.La práctica nos va conformando y dotando de un conjunto de instru-mentos para desarrollar no sólo el autogobierno personal, sino tambiénel autogobierno colectivo. Y aquí reside el núcleo del tema: no podre-mos tener educación en la ciudadanía si no educamos en la autonomíay en todo un conjunto de procedimientos y de prácticas. Al final, loúnico que merece la pena que sea preservado de los sistemas demo-cráticos son las prácticas democráticas y, dentro de las prácticasdemocráticas, está respetar el turno de palabra, respetar que cada cualpueda sostener lo que en cada momento considere que es importan-te... Es decir, la tolerancia. Tolerancia para que, aunque no nos guste loque piensa el otro, lo aceptemos porque lo respetamos y respetamos ladecisión que ha adoptado libremente, sosteniendo lo que sostiene.Todo este conjunto de prácticas que hacen que podamos convivir dig-namente es, al fin y al cabo, de lo que se trata: de ser ciudadanos.

Todo esto se puede enseñar, pero no a través de libros de texto.Muchos colegas de filosofía del derecho o de filosofía política se frota-ban las manos pensando que iban a escribir un manual fantástico parala educación cívica, pero la educación cívica no se estudia a través deun manual. Para empezar, lo que hay que hacer es enseñar a los pro-fesores educación cívica y que luego, a partir de esta experiencia, cre-asen estrategias y metodologías para poder aplicar los conocimientosadquiridos en las clases prácticas.


Pregunta 1

Una pregunta o una reflexión, porque igual estamos haciendo políticaslocales y los sujetos no quieren ser ciudadanos. En las administracio-nes públicas, en el día a día y con la práctica, nos hemos dado cuen-ta de que los problemas de los sujetos, muchas veces, no son lostemas de civismo, sino los problemas de su acera, de su banco en laplaza pública, etc. Esta es la reflexión que hago en voz alta.

Fernando Vallespín

Este es un tema fundamental. Se vive muy de cerca cuando es máspequeña la instancia en la que ha de ejercerse el civismo, que es cuan-do se percibe más la dimensión burguesa de cada uno. Lo que a unole importa es su propio interés y por eso las reuniones de vecinos, decomunidad, etc., son un infierno. Es el egoísmo descarnado encarnán-dose continuamente.

Si somos capaces de crear un pequeño espacio público (nuestro pue-blo, nuestra ciudad...) donde los intereses privados tengan que some-terse al escrutinio de los intereses de los otros, que también tienen suspropios intereses privados, entraríamos en una especie de procesoterapéutico que nos serviría para tomar conciencia de que ese interésprivado tiene que convivir con los intereses privados de otros y que, portanto, ahí surge un conflicto. No es tan fácil poder sostener en públicoque «yo, aquí por mis narices, quiero imponer mi propio interés», pero,por otra parte, sirve también para algo a lo que normalmente no se lepresta demasiada atención: que ese interés que creemos sostener quizáno lo sostengamos de cierto. Cuántas veces no nos ha pasado que cre-emos saber algo, pero cuando empezamos a hablar de ello con genteque más o menos sabe del tema acabamos por darnos cuenta que noshan convencido y que la verdad era que estábamos equivocados. Sisimplemente decimos que nuestro interés es éste y nos proponemosimponerlo a los demás, lógicamente el interés más fuerte acabaráganando, con independencia de que sea más o menos racional. Pero,si media una deliberación, idealmente al menos, estamos hablando deuna comunidad de comunicación, y, idealmente, tomamos concienciade las limitaciones a las que estamos sujetos. Deseamos imponer uninterés que se enfrenta a otros intereses, pero muchas veces hay inte-reses que realmente tampoco sostenemos, aunque, en un principiopensemos que sí. Cuántas veces no nos ha pasado que pensamosalgo y, tras escuchar un debate sobre la materia, llegamos a la con-clusión de que estábamos equivocados. Si no se hubiese debatido


habríamos seguido en la equivocación permanentemente. No hay mássolución pues que debatir porque la mejor educación para la ciudadaníaes, precisamente, la argumentación. Es la única manera de que veamosque formamos parte de una comunidad que intercambia ideas, puntosde vista, y que necesariamente, por la propia naturaleza del lenguajecomo mecanismo de convencimiento, podemos acabar incorporándo-nos al discurso dominante; es decir, que, idealmente al menos, éste esel más racional. Hay diferencias que se resuelven a través de la argu-mentación, a pesar de que parezca que algunas creencias están muyarraigadas en mucha gente.

El ejemplo que ponía Zapatero con motivo de la aprobación de la leydel matrimonio homosexual era un argumento fuerte. Dijo: «Yo les diríaa aquellos que están en contra de esta ley que miren a los ojos a susamigos homosexuales y les digan: tú no tienes los mismos derechosque tengo yo.» Eso es someterlo a la prueba del otro, es decir: «Díga-selo usted a la cara, no diga que está en contra de esta ley, coja a suamigo homosexual y dígale a la cara que él no tiene los mismos dere-chos que tiene usted». Para eso sirve la argumentación. Cuando algoes racional acaba imponiéndose por la propia fuerza de la razón. Otracosa es que alguien o un grupo sepa que tiene la capacidad de impo-ner una decisión que no es sostenible públicamente; por eso el espa-cio público está tan mediado, para impedir que se pueda someter alproceso, a la prueba de la razón, dada la cantidad de posiciones polí-ticas. Pero, idealmente, eso sería una prueba de fuego.

Pregunta 2

Quería hacer una pregunta y media, y también una reflexión. Anterior-mente, ha hablado de la relación entre el hecho de asociarse y la socia-lización en actitudes cívicas, es decir, el hecho de asociarse es realmen-te la manera por la cual uno adquiriría la serie de prácticas, hábitos y ap-titudes acordes con la ciudadanía. En esta relación causal, me gustaríasaber qué causas hacen que una persona se asocie, es decir, cuáles sonlos motivos por los que podemos conseguir que una persona se asocie.

De todo el discurso, he extraído una conclusión que viene bien a mistesis y es que existen dos tipos de ciudadanía: una activa y una pasi-va. La activa estaría relacionada con la participación política y con elinterés por la política. La pasiva, sin ser negativa, estaría relacionadacon la tolerancia, con el respeto y con la democracia representativa.Creo que, últimamente, la Administración pública, o mejor, la élite polí-tica está más bien potenciando el tipo de ciudadanía pasiva por dosmotivos. Primero, porque la activa podría generar problemas de des-


bordamiento de demandas, y segundo, porque la parte de la sociedadque está representada pertenece a un cierto espectro económico-social y tiene una cierta edad, es decir, tiene una serie de posturas con-servadoras. Por estos dos motivos, creo, sólo se está potenciando elcivismo entendido de una manera pasiva.

Fernando Vallespín

Uno se asocia por muchas razones. Creo que está por demostrar quesiempre, necesariamente, el asociacionismo cree mayor cultura cívica.Eso es un poco lo que viene a decir Putnam, pero luego no lo demues-tra. Lo que sí está claro es que él comenzó a hablar del capital social yeste tipo de cosas. Al estudiar las diferencias entre Italia del norte e Ita-lia del sur, Putnam se dio cuenta de que en Italia del norte las cosasfuncionaban, y era una sociedad mucho más vertebrada por la propiatradición cívica y por las mayores dosis de asociacionismo. En la Italiadel sur lo que funcionaba era una cultura de súbditos, y lo que existía,fundamentalmente, era una especie de familiarismo amoral con cliente-las ya muy arraigadas; por tanto, eran dos sociedades distintas dentrode un mismo país. Pero está por demostrar que a mayor asociacionis-mo haya una mayor cultura cívica. Estadísticamente, hoy por hoy, lacorrelación es muy fuerte, pero eso no explica cuándo uno se asocia.La solución fácil es que la gente se asocia, fundamentalmente, porquepertenece a una sociedad donde todo el mundo se asocia; es decir,que la propia tradición del asociacionismo hace que la gente busqueasociarse como algo natural.

En Estados Unidos lo normal es que muchas personas pertenezcan asiete asociaciones y muchas de ellas tan contradictorias como la Aso-ciación del Rifle y la Asociación contra la Pena de Muerte. Aunqueparezca mentira, hay gente que es de ambas asociaciones a la vez yeso no significa, necesariamente, que se sea mejor ciudadano, sinoque tiene mucho que ver con formas con las que se mueven los inte-reses de una determinada sociedad. Pertenecer o no a una asociaciónpromueve los propios intereses individuales; puede que uno esté bus-cando su propio interés, pero lo que es indudable es que desde elmomento en que entra en una asociación se ve obligado a negociareste interés con el interés de los otros miembros de esa asociación y,por tanto, necesariamente, coopera para fomentar una actitud y unaacción colectiva; es decir, que se nos socializa en la generación deacciones colectivas. Esto es positivo para la dimensión ciudadana, entérminos generales, aunque sea un club de fútbol o un club de ob-servadores de pájaros. ¿Por qué? Sencillamente, porque los observa-


dores de pájaros se socializan cuando estudian cómo pueden presio-nar a un ayuntamiento para que no se edifique en una zona donde seposan los pájaros; eso les obliga a movilizarse políticamente y al finalfunciona.

No estoy tan seguro de que se fomente una ciudadanía pasiva. No esposible una ciudadanía activa permanente, porque la democraciarepresentativa es un mal necesario. Todos tenemos que saber, real-mente, cuánto tiempo estamos dispuestos a dedicar a este tipo deactividades políticas, y una vez que vemos lo que estamos dispuestosa dedicar, entonces decidamos si queremos ser efectivamente ciuda-danos activos o pasivos. Podemos ser ciudadanos perfectamente pasi-vos que en un momento dado se activen, y podemos ser ciudadanospasivos pero siendo muy activos: podemos serlo enviando continua-mente cartas a nuestros representantes, pagando dinero a asociacio-nes como Amnistía Internacional, Greenpeace, etc., porque sabemosque eso va a aumentar el número de activistas. Si soy un ejecutivo deuna empresa, salgo de casa a las ocho de la mañana y regreso a lasdoce de la noche, no puedo ser un ciudadano activo, pero me gusta loque hace esta gente y doy mucho dinero a Greenpeace, a AmnistíaInternacional o a Transparency International, en vez de dárselo a laparroquia; y sé que estoy siendo activo porque estoy favoreciendo quecrezca el número de activistas y la actividad. No es incompatible y notiene por qué distinguirse claramente entre estos dos tipos de ciudada-nos; aunque, obviamente, siempre hay una minoría que es más activaque la mayoría, más pasiva.

En este sentido, esto se vive y hemos de enseñarlo ejercitándolo paraque la gente, a su vez, lo pueda ejercitar: desde la Administración nohaciendo políticas populistas y sí políticas activas, pero desde unaAdministración que sea menos liberal en sus acciones y tenga una ideamás corporativa. La familia juega un papel fundamental en el hacercotidiano (levantarse cada día, ver la televisión, el mando a distancia...)y también la escuela, pero no como asignatura, sino por cómo se tra-bajan las demás asignaturas, por cuál es la relación del profesoradocon el alumnado, por el tipo de relación que se admite dentro de laescuela entre los alumnos o cuál es la relación de la escuela con elentorno. Las empresas y las entidades también tienen que tener unaactitud cívica. Esto ha de vivirse, no es algo que se pueda enseñar, sinoque se ha de vivir y aprender en la práctica. En cualquier caso, gene-ramos ciudadanos cívicos en función de la sociedad cívica que tene-mos. El gran problema que tenemos ahora mismo es que nuestrasociedad carece de muchos de estos valores cívicos, o los tiene en tér-minos nominales, pero, realmente, no los ejercemos.


La cuestión es cómo se crea el círculo virtuoso que nos va a conducira una sociedad cívica. Cuando estamos en una sociedad cívica sabe-mos que estamos en ella, pero cómo ha llegado a ser una sociedadcívica y hasta qué punto podemos nosotros llegar a ese mismo lugares lo difícil. La pregunta es cómo creamos ese círculo y por dóndehemos de empezar. Quizás haya que empezar por la educación ynecesariamente por el sistema educativo, pero debe ser una estrategiaplural y no unidireccional, porque con crear una asignatura no basta.

Al final, el que decide quién es buen ciudadano, quién se activa, es elpropio ciudadano, y si no quiere activarse no podemos llevarlo de lasorejas a las deliberaciones. Ese es el problema y, quizás, lo que sípuede hacer la clase política es hacer todo lo posible para evitar losfaccionalismos y no caer en aquellas prácticas que generan la descon-fianza por parte de los ciudadanos. Avanzamos mucho en una cosa y,de repente, salta un caso de corrupción como el de Marbella y gene-ralizamos diciendo que todos los concejales son corruptos. Eso es muydifícil de atajar. En esto tiene mucha responsabilidad los medios decomunicación, que deberían hacer una labor mucho más didáctica, atodos los efectos.

Pregunta 3

Sobre la temática de si debe haber asignatura de ciudadanía o no, ycómo debe hacerse, hace días apareció en El País un debate, y uno delos artículos se titulaba «Lo necesitamos todo», tesis con la que estoybastante de acuerdo. Es decir, cada cosa sirve para lo que sirve: unaasignatura memorística no sirve para nada y una asignatura que gene-ra debate sirve mucho para adquirir información sobre temas relevan-tes, pero sólo para eso, porque no transmite actitudes cívicas. Esto selogra con las prácticas, como usted ha dicho. Entonces, la asignaturade ciudadanía impartida transversalmente en las tutorías o medianteuna asignatura propia sirve para deliberar sobre algunos casos y reci-bir una información fundamental.

Segunda parte. ¿Cómo adquirimos la actitud ciudadana? Pues a tra-vés de prácticas. Se debería discutir menos sobre si somos más omenos ciudadanos e instituir las prácticas. Se ha hablado de algunasprácticas deliberativas que se pueden realizar en la escuela. Nosotrostenemos una importante experiencia con Consells d’Infants, es decir,prácticas en las que esto se hace. Hay tres grandes tipos de prácticas,y algunas ya se han comentado. Cuando miramos a alguien a la cara yle decimos que no tiene derecho a ciertas cosas, en el fondo estamospracticando una cierta relación de enemistad, pero que podría ser de


amistad. Un primer tipo de prácticas consiste en mezclarse con todo elmundo: instituyamos en nuestros barrios y en nuestros municipiosprácticas de mezcla de personas distintas. De esto ya existen experien-cias, y es un camino. El segundo camino es el de la deliberación;hemos de instituir foros en los que se mezclen ideas otra vez. Y la ter-cera, la participación para ayudar a mejorar necesidades colectivas yde la comunidad: el service learning, el aprendizaje en servicio o quépodemos hacer por la colectividad. Desde los municipios, los barrios odesde las escuelas, podríamos poner las bases para que sea posiblerealizar este tipo de prácticas y si las sumamos podemos ver hastadónde hemos llegado.

Fernando Vallespín

Sí, básicamente coincido con lo que ha dicho. No tengo nada que añadir.

Pregunta 4

Quiero hacer una pregunta muy concreta. ¿Las revueltas de octubre enFrancia serían incivismo o ciudadanía desesperada activa?

Fernando Vallespín

¿Las de octubre fueron las de la banlieue? Sí, es incivismo, pero conmatices. El problema de fondo es un problema que los sociólogos lla-man incongruencia de estatus, que es la fuente, además, de todo elradicalismo político. La incongruencia de estatus se lleva analizandodesde hace decenas de años, y el problema de estos jóvenes inmi-grantes de segunda y tercera generación es que se les hizo creer queeran franceses y luego se dieron cuenta de que no lo eran. Se pensa-ron como iguales y en su vida cotidiana llegaron a la conclusión de que,efectivamente, les habían engañado y esto es lo que, en ese momen-to, les radicalizó. Entonces, hay ahí como una especie de protesta deun sector que está siendo excluido de una sociedad a la que ellos secreían pertenecer. Sus padres no tuvieron ese problema, ni sus abuelos,sencillamente porque ellos sabían que eran marginales, se sabían margi-nales, no franceses y supieron incorporarse esa incongruencia de unamanera estupenda. Los hijos no; se sabían o se creían iguales y derepente se dan cuenta de que cuando van a buscar empleo les discri-minan por no ser blancos, por carecer de todo un conjunto de atribu-tos, incluso por el lenguaje, ya que no manejan el francés tan bien


como los demás, etc. Esto es un problema de incongruencia de esta-tus. Pero, la incongruencia de estatus genera el radicalismo político demuchas maneras, y la manera más clara es precisamente cuando tesientes engañado por algo.

En los estudios que se han hecho, por ejemplo, en Estados Unidossobre la incongruencia de estatus, normalmente, el factor de la razainfluye mucho. Es el caso del negro que se doctora por Harward, ganamuchísimo dinero, pero no puede evitar ser negro. Hay cosas que nose pueden evitar y si alguien se siente discriminado porque hay un clubal que no puede ir, ya que vive en una sociedad sureña... entonces hayalgo ahí que le chirría y se radicaliza políticamente.

Otro caso de incongruencia de estatus es el típico profesor de univer-sidad que es doctor en muchos temas, pero que se dedica a una espe-cialidad que no tiene mercado. Es un magnífico filólogo en griego ysabe de Menandro más que nadie, pero como nadie quiere saber nadade Menandro, porque estamos en una sociedad pos-humanística, vivede su sueldo de universidad. Es el máximo experto mundial en Menan-dro y gana su salario de catedrático. Este profesor es otro potencialradical, porque no puede interiorizar esa incongruencia entre ser lamáxima autoridad y luego no poder llegar a fin de mes.

Muchas veces hay conflictos que, en última instancia, se generan poresas incongruencias de estatus y la sociedad es responsable de ello,pero el medio elegido para dar rienda suelta a ese radicalismo es incí-vico, porque hay mecanismos institucionales, sobre todo en una socie-dad como la francesa, para hacer llegar a las autoridades este tipo dedeseos y de anhelos que no están siendo satisfechos por la mismasociedad. Desde luego se gana mucho más saltando a la calle, pero lospobres dueños de esos automóviles... también tienen derechos y,seguramente, son del barrio y les ha costado mucho adquirir un auto-móvil, o a un pobre tendero montar su tienda. Lo han hecho en su pro-pio barrio, con gente como ellos y han prendido fuego al coche de unvecino que, seguramente, no tiene ni seguro a todo riesgo; eso no escívico. Pero el problema nos atañe a todos, porque es un problema demarginación social y en este sentido, hay que verlo desde esas dosperspectivas.

Pregunta 5

Estoy de acuerdo, absolutamente, con toda la exposición, pero con eltema de Francia me asalta una duda. Cuando ha preguntado si se refe-ría a las revueltas de octubre en la banlieue, supongo que era en con-


traposición a las revueltas creo que de enero o febrero, por el contratodel primer empleo. Las primeras no estuvieron lideradas por las estruc-turas cívicas consolidadas en nuestro sistema como sindicatos y parti-dos. Sí hay estructuras que vertebran algunas cosas allí, pero son tannuevas y tan fuera del lenguaje político, como los movimientos que haliderado el grupo de músicos Zebda, etc., que nos cuesta verlo comouna revuelta realmente ciudadana. En cambio, cuando estos mucha-chos se ponen bajo el encuadre de los viejos sindicatos, que inclusomanipularon un poco las reivindicaciones, a lo mejor sí que lo veríamoscomo un caso de ciudadanía activa.

¿Cómo estos chicos que no han podido aprender por ósmosis civis-mo, porque vivían en barrios donde no había posibilidad alguna de sen-timiento de pertenencia, de vertebración, de entender que formas partede algo, podían expresar cívicamente su descontento con esta ciuda-danía de la que eran excluidos? Lo único que podían hacer era mos-trar su descontento de forma torpe, con sus medios, pero se hicieronoír. Me duele que esto se trate como acto incívico cuando era la únicasalida hacia una ciudadanía activa.

Fernando Vallespín

La verdad es que tiene razón. Como trato de ser muy cívico me pongotambién en la piel del dueño de los coches que vi arder, no puedo evi-tarlo. Alguien que no tiene nada que ver con todo esto, porque no hamarginado a nadie, y prenden fuego a su coche...

El problema grave es que muchas veces no somos capaces de aten-der demandas que no encuentran una vía o una senda, dentro denuestra organización institucional, para darse a conocer o para salir.Estamos en una época en la que hasta los más marginales tienencapacidad de acceso a Internet, saben más o menos, y pueden intuirmás o menos cómo movilizarse políticamente. Algunos de los queprendieron fuego a los coches saben quién es el delegado del barrioporque, seguramente, es un inmigrante que ha sido designado paraatender este tipo de demandas. En el Reino Unido hubo también estetipo de estallidos mucho antes, hace ya tres o cuatro años, lo que pasaes que nos hemos olvidado. También eran inmigrantes que se sentíanmarginados; eran ciudadanos británicos que, con el tiempo, se dieroncuenta de que eran británicos de segunda fila y eso generó algo queya existía en Francia y fue, específicamente, el establecimiento de unaespecie de red entre grupos de inmigrantes, sus representantes y losdiferentes órganos ciudadanos (no de la ciudad, sino ciudadanos ensentido literal). Funcionó bastante bien e inmediatamente, cuando un


determinado grupo notaba que había entre sus componentes senti-miento de agravio, sonaban las alarmas dentro de las instituciones dela ciudad o del pueblo en cuestión. Y esto, quizás, en Francia no fun-cionaba tan bien, precisamente porque la banlieue son lo que se llamanciudades dormitorio y, por lo tanto, no tienen vida ciudadana real y esposible que hubiera un déficit de representación. Si lo hubo, tampocome siento muy a gusto calificándolos de incívicos. Hay que pensar queun país como Francia tiene que disponer de un mecanismo para podervertebrar esto sin necesidad de que se recurra a esas formas.

Pregunta 6

Primero, quisiera comentar una cosa que me ha sorprendido. Frecuen-temente los «grupos de inmigrantes» han sido, seguramente, los másnombrados como potenciales incívicos. Incluso la programación deltaller 4 habla de diversidad y civismo. No sé por qué no aparecen otroscolectivos. En Barcelona, últimamente, los fenómenos que estamosviendo de incivismo son los que hacen referencia no a actitudes incívi-cas producidas de forma cotidiana, sino aquellas actitudes que se pro-ducen en momentos determinados, en momentos que tienen que vercon el deporte o con algunas fiestas tradicionales. Hace muchos añosque en Barcelona tratamos ese tema, pero, últimamente, estamosviendo que hay momentos puntuales durante el año que dan muchísi-mos problemas. ¿Qué opina usted al respecto?

Fernando Vallespín

No quiero dar la impresión de que el incivismo tiene que estar, necesa-riamente, asociado a grupos de inmigrantes porque, además, no escierto. Lo que pasa es que hay un problema derivado de la exclusiónsocial que genera la no integración y, por tanto, se crea un problemade civismo en general. Es un dato sociológico que hoy, en nuestrassociedades, los inmigrantes ocupan un lugar muy preponderante entrelos grupos de excluidos. Hay en esto un elemento que me preocupa,porque los sociólogos tienden a subrayar mucho que hay un hueco enel sentimiento de solidaridad social: hay casi una correlación históricaentre homogeneidad étnica y cultural y solidaridad. Aquellas sociedadesque son más homogéneas cultural y étnicamente tienden a generar ser-vicios sociales para los más menesterosos, quizás, porque formanparte del grupo «nosotros», es decir, «soy solidario con mi familia, conmis amigos, con los que veo más próximos a mí, con mi grupo, con losfineses, con los suecos, con mis hermanos suecos; pero, con otros no


siento tanto esa solidaridad». Lo dicen los sociólogos y parece ser que,estadísticamente, cuanto más heterogénea es la sociedad, por lomenos en sus orígenes, menos solidaria tiende a ser. Estados Unidossería el ejemplo más claro de este aspecto.

Lo que está empezando a ocurrir es que a medida que nuestras socie-dades se van diversificando y a medida que los beneficiarios de laspolíticas sociales comienzan a ser en gran número extranjeros, hay unmenor apoyo social al mantenimiento de estas políticas. Hay queexceptuar sociedades tremendamente cívicas como las escandinavas,que mantienen prácticamente todos los mismos servicios. En otras,como es el caso de Francia o de Alemania, estaban pensadas paracompartir con nuestro grupo, con nosotros. Ahora, ya no se ve tangrave que pierdan ciertos privilegios o beneficios sociales los excluidoso a los que les va peor, sencillamente porque ya no son de nuestrogrupo. Y ahí nuestra sociedad tiene uno de sus grandes desafíos.

En un país como el nuestro nunca hemos acabado de establecer unsistema de prestaciones sociales equiparable al de otros países o esta-dos del bienestar del contexto europeo. Ahora, cuando los estamosincorporando, nos encontramos con que unos de los beneficiarios sonlos inmigrantes, lo que puede generar algún roce; pero no estoy dicien-do que no pueda funcionar. El término inmigrante me ha hecho temblarporque es una forma de decir que los beneficiarios, en el fondo, soninmigrantes y eso es lo que tenemos que evitar. Es como cuando seseñala que los delincuentes también son inmigrantes, y no es así: sondelincuentes, sólo que han venido a delinquir aquí desde otro país,pero no han venido a trabajar, que es lo que hacen los inmigrantes.Generar este tipo de imágenes me parece peligroso, precisamenteporque lo que favorecen es que la exclusión se reproduzca. Peroestoy muy de acuerdo en que también la mayoría de los casos de inci-vismo provienen no necesariamente de estos grupos, sino de otro tipode colectivos.


Taller 1Ordenances cíviques

Albert Gimeno

El títol d’aquesta taula rodona és, estrictament, «Ordenances cíviques»i només ordenances cíviques, perquè són l’eina principal que ens ha defer parlar, debatre i discutir de tot una mica; és un dels elements mésimportants dels últims temps, del futur a les ciutats i del nostre país.

El civisme es pot emmarcar en diverses esferes: l’educativa, la coercitiva,la de l’Administració... Així, doncs, podem dir que l’ordenança cívica,com a eina, pot agrupar bastants d’aquests factors en un mateix text.

Per parlar de tots aquests temes, comptem amb tres especialistes detres ciutats molt importants:

Juan Antonio Toscano, director de l’Àrea de Règim Jurídic dels ServeisJurídics de l’Ajuntament de Barcelona. Per l’abast que té Barcelona iper l’expectació que va crear l’Ordenança de civisme en aquesta ciu-tat, és una persona clau en aquest debat.

Jesús Husillos, assessor tècnic de la ponència Programa d’integracióde la nova ciutadania, de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Aquest és l’altregran focus de l’Àrea Metropolitana, on van començar a tractar, ambforça anticipació, tots els assumptes de civisme.

Luis Pérez Gutiérrez, regidor de Civisme de Sant Boi de Llobregat. SantBoi és una ciutat d’uns 80.000 habitants, amb moltes diversitats i moltsesquemes dels quals podem parlar i que ens poden donar exemplesper treballar, no només a Sant Boi, sinó també a moltes altres ciutatscatalanes.

Juan Antonio Toscano Ortega

No desconec que se m’ha convidat a aquest taller sobre ordenancescíviques per la meva condició de jurista i d’integrant de la comissió tèc-

Ponents

Juan Antonio ToscanoOrtegaDirector de l’Àrea de RègimJurídic dels Serveis Jurídicsde l’Ajuntament deBarcelona

Jesús HusillosAssessor tècnic de laponència i responsable delPrograma per a la integracióde la nova ciutadania del’Ajuntament de l’Hospitaletde Llobregat

Luis Pérez GutiérrezRegidor de Civisme del’Ajuntament de Sant Boi deLlobregat

Moderador

Albert GimenoRedactor en cap de «Vivir»(La Vanguardia)

| 41

nica encarregada de l’elaboració de l’avantprojecte de l’Ordenança deconvivència ciutadana de Barcelona.

Per una qüestió de coherència, vull deixar clar que la meva exposicióserà de caràcter tècnic i estrictament jurídica, de manera que no entra-ré en valoracions o judicis d’oportunitat sobre l’Ordenança.

En aquest context de legalitat, i des de la perspectiva de la legalitatmaterial i de la tècnica normativa, es tracta d’una ordenança molt inno-vadora, molt valenta i respectuosa amb el marc constitucional i legalaplicable, perquè afronta directament el problema de l’afectació de laconvivència ciutadana. És cert que ho fa amb mesures sancionadoresperò, també, amb mesures de caràcter marcadament social. Es tracta,per tant, d’una ordenança coherent i amb una finalitat de preservacióde l’espai públic com a espai de convivència.

Raons per les quals s’aprova l’Ordenança. Per què es fa una ordenan-ça com la publicada el mes de gener passat a Barcelona? Es podenidentificar, com a mínim, tres motius o raons. Primer, hi ha un canvi decontext general i una incidència en els diferents usos de l’espai públic.És ben conegut que, en els darrers anys, Barcelona i bona part delsnostres municipis han patit un progressiu deteriorament de la convivèn-cia i una marcada degradació de l’espai públic. Això és motivat perdiversos factors econòmics, socials o culturals que ara no és momentde debatre. Des de fa uns anys, l’Ajuntament de Barcelona està afron-tant aquesta situació amb diversos mecanismes com el Pla de promo-ció del civisme i el Programa de reforçament de l’autoritat. En aquestcontext, l’Ordenança és un mecanisme i una mesura més, i no pas l’úni-ca, per afrontar la situació de degradació de l’espai públic i per fomen-tar la cultura del respecte i de la tolerància. La segona raó –dins d’aquestmarc de canvi de context general– és la necessitat d’actualitzar lesordenances vigents en aquesta matèria i, sobretot, l’Ordenança d’ús deles vies i els espais públics de Barcelona (1998) i, en menor mesura,altres com l’Ordenança general del medi ambient urbà (1999). La ter-cera raó és de caire jurídic: hi ha un canvi de context normatiu amb lareforma de la Llei de bases de règim local, operada per la Llei 57 del2003, de mesures per a la modernització del govern local. Aquesta lleiintrodueix un nou títol, el títol núm. 11, art. 139 a 141. Aquest capítol otítol el que fa és habilitar els ajuntaments per establir el règim d’infrac-cions i sancions, per poder ordenar les relacions de convivència d’in-terès local als espais públics.

Fonaments jurídics i títols de competències en què s’empara l’Orde-nança. Els fonaments jurídics i els títols de competències en quès’empara l’Ordenança bàsicament són de dos tipus: fonaments quela Constitució recull i fonaments que es troben a la Llei. Els fonaments


constitucionals són diversos: l’anomenada potestat municipal d’orde-nança –la possibilitat que tenen els municipis d’aprovar ordenances–s’empara en l’autonomia local constitucionalment garantida en elstermes dels articles 137 i 140 de la Constitució; en la mateixa línia,en els articles 3 i 4 de la Carta Europea d’Autonomia Local i, també,en diferents drets fonamentals com la dignitat de les persones i el res-pecte dels drets dels altres, l’article 10.1 de la Constitució i en moltsdrets recollits en el títol primer, entre altres: integritat física, intimitat,inviolabilitat del domicili, llibertat i seguretat, llibertat de circulació, dreta l’educació, etc. A més, troba fonament en els anomenats principisrectors de la política social i econòmica, que es troben en el capítoltercer del títol primer de la Constitució; i també en la protecció de lasalut, l’adequada utilització de l’oci, el dret al medi ambient, la con-servació del patrimoni històric, cultural i artístic, la protecció de lajoventut, la infància i la tercera edat, la protecció de consumidors iusuaris, etc.

Fonaments legals. S’han de distingir dos tipus de fonaments legals enl’Ordenança: els que deriven directament de la legislació general de rè-gim local i els que deriven directament del règim legal específic de Bar-celona. Respecte dels primers –els que es troben en la Llei de basesde règim local– s’ha de reconèixer la potestat que té l’Ajuntament perdictar una ordenança a l’article 84.1, o l’àmbit material de competèn-cia en què es projecta aquesta potestat municipal d’ordenança en unarticle molt conegut per tots nosaltres, l’article 25.1 de la Llei de ba-ses sobre el règim concret d’infraccions i sancions, en matèria de con-vivència; aquí és molt important la cobertura legal que ofereix la Llei57/2003, de 16 de desembre, de mesures per a la modernització delgovern local.

Per poder parlar dels fonaments derivats de la Carta municipal deBarcelona, primer s’ha de dir que la Carta municipal consta de dueslleis. Hi ha una Carta municipal en el tram autonòmic (Llei 22/98) i unaCarta municipal en el tram estatal, que és una llei que s’acabad’aprovar i que encara no ha entrat en vigor (1/2006).* Tant en una lleicom en l’altra, es troben fonaments legals de l’Ordenança i títols quehabiliten l’Ajuntament per regular la convivència. Aquesta habilitacióapareix a la Llei 22/98 (Carta municipal de Barcelona, tram autonò-mic), en què, en l’exposició de motius, es parla de Barcelona com unaciutat de convivència, de civisme i de solidaritat; a l’art. 26 hi ha elreconeixement de la potestat normativa; l’art. 29 parla de sancions imesures alternatives a la sanció econòmica, i sobretot els articles 128i 129 d’aquesta Carta municipal tipifiquen infraccions que afecten laconvivència ciutadana.

Taller 1. Ordenances cíviques | 43

* No estava en vigor en ladata en què es va celebrarla jornada.

La segona llei, la recent Llei 1/2006 (Carta municipal, tram estatal)empara legalment diferents aspectes com la tipificació. Això és moltimportant, perquè permet tipificar el top manta com a infracció admi-nistrativa de la prestació i demanda d’activitats i serveis en l’espaipúblic sense llicència municipal i per a la qual no hi havia habilitació.Una altra novetat d’aquesta Llei té relació amb els diners i el seu comís.Ara, l’Ajuntament de Barcelona té habilitació legal perquè aparegui al’Ordenança el comís de diners, i pot substituir la sanció econòmica permesures alternatives. Això ja ho deia la Llei 22 del 1998, però l’actualdiu que aquesta substitució de la sanció econòmica per mesures alter-natives té com a objectiu sensibilitzar la persona infractora del danycausat a la comunitat.

Procés d’elaboració. L’avantprojecte de l’Ordenança ha estat elaboratper una comissió tècnica de juristes que va ser coordinada, en el seumoment, per la Direcció de Serveis Jurídics de l’Ajuntament de Barce-lona. La metodologia i l’agenda de treball ha estat la següent. Al maigdel 2005 es va constituir la comissió, integrada, inicialment, per unequip molt reduït de juristes de l’Ajuntament; un cop creada aquestacomissió, el primer que va fer va ser emprendre una àmplia recercadocumental sobre la problemàtica de la convivència ciutadana enl’espai urbà: el resultat van ser diverses carpetes de documentació jurí-dica. Entre aquests documents de treball de la comissió tècnica desta-quen els següents: un dossier de dret comparat que incorpora la regu-lació d’aquesta temàtica a la UE i a diversos estats i ciutats d’Europa.En la redacció de l’Ordenança de Barcelona s’han considerat, sobre-tot, les experiències d’Alemanya, de França, d’Itàlia, del Regne Unit i deSuïssa; també s’ha elaborat un dossier sobre ordenances municipalsde convivència ciutadana de Catalunya i d’Espanya. Crida l’atenció,però, el fet que ciutats espanyoles grans com Madrid, Sevilla o Bilbaono disposin d’ordenances específiques sobre la matèria; la comissiótècnica també ha treballat un dossier de jurisprudència europea, cons-titucional i ordinària, sobre determinades conductes que afecten la con-vivència ciutadana. La comissió va debatre i estudiar, sobretot, conduc-tes com ara l’assetjament entre menors en l’espai públic, els grafits, lespintades i altres formes de contaminació visual, o l’ocupació de l’espaipúblic amb conductes que adopten formes de mendicitat, en especialla de menors, l’agressiva, l’organitzada i altres com la coactiva, en elcas dels netejavidres; també la utilització de l’espai públic per a l’oferi-ment i demanda de serveis sexuals, el consum d’alcohol (botellón), elcomerç ambulant no autoritzat, el top manta. D’altra banda, també esva estudiar el problema de la contaminació acústica.

Un cop feta aquesta recerca documental durant el mes de juliol, es vanincorporar a la comissió tècnica dos assessors externs: un catedràtic


de dret constitucional i un catedràtic de dret penal. Des d’aquestmoment, la metodologia de treball es va definir en un extens documentde política normativa elaborat per la Direcció de Serveis Jurídics del’Ajuntament de Barcelona. En aquest document es dibuixen les líniesbàsiques de l’estructura i del contingut del projecte normatiu, i s’assig-nen ponències als diferents membres de la comissió. Aquesta comis-sió tècnica es va reunir de manera periòdica, pràcticament fins el dia del’aprovació de l’avantprojecte per la Comissió de Govern de l’Ajunta-ment, el dia 18 d’octubre de 2005.

La direcció dels Serveis Jurídics de l’Ajuntament de Barcelona ha tre-ballat i continua treballant en les possibles propostes de reformes legis-latives que puguin tenir incidència, de manera destacada i fructífera, enla convivència ciutadana de la Carta municipal de Barcelona –tràmitestatal– que s’acaba d’aprovar. També s’està treballant, amb moltsbons resultats, encara que de manera condicional, en la implantació aBarcelona de la justícia de proximitat, perquè estem esperant que esreformi la Llei orgànica del poder judicial. En aquest moment, s’està tre-ballant en una possible reforma del llibre tercer del Codi penal relatiu ales faltes, de manera que moltes infraccions que atempten contra laconvivència ciutadana hi puguin constar i, per tant, passin a ser infrac-cions penals.

Pel que fa a la tramitació, l’aprovació de l’Ordenança ha seguit els pas-sos previstos a la Carta municipal de Barcelona i el ROM (Reglamentorgànic municipal). La tramitació es va fer com segueix: la Comissió deGovern va aprovar l’Avantprojecte (18 d’octubre) i es va deixar quinzedies de marge per què els diferents grups municipals fessin les sevesaportacions a través d’esmenes (520), de les quals es van acceptartres-centes, a petició dels diferents grups polítics. Després de lesesmenes, el text el va aprovar, inicialment, una comissió del Ple del’Ajuntament que era competent en aquesta matèria (Comissió de Pre-sidència, Hisenda i Coordinació Territorial). Es va iniciar el període d’ex-posició pública (de trenta dies) amb al·legacions i es van interposar qua-ranta-quatre plecs. Finalment, la va aprovar el Consell Plenari (23 dedesembre), es va publicar en el BOP (Butlletí Oficial de la Província) deBarcelona (24 de gener) i va entrar en vigor l’endemà.

Cal parlar, també, de la participació ciutadana, ja que la ciutadania haparticipat molt intensament en el projecte d’aquesta Ordenança, enun procés intens i també molt tens. A més de la presentació de mésde quaranta plecs d’al·legacions –que sumaven més de mil esmenesal text aprovat inicialment– es van celebrar, a tot el territori de Barce-lona, moltes audiències públiques: una que incloïa tots els àmbits dela ciutat i les altres a cada districte. Respecte a aquesta participació


ciutadana, voldria recomanar l’estudi «Potestat normativa municipal iconvivencia ciudadana» del professor Rafael Giménez Asensio, quees publicarà molt aviat a l’Anuari del Govern Local. De manera sen-sata, Rafael Giménez considera molt raonable que aquest tràmit departicipació ciutadana, en el marc d’un model parlamentari com és elmodel local, es pogués fer realitat abans de l’elaboració del projected’ordenança o, fins i tot, abans de l’aprovació inicial pel Ple de l’Ajun-tament. S’ha de tenir present que hi ha dues maneres de procedir di-ferents, com podem veure en dos projectes de llei importantíssims:els de la Llei de capitalitat i de règim especial de Madrid, que opta perla primera opció, o sigui, abans de l’aprovació de l’avantprojecte; i laLlei bàsica del Govern i l’Administració local, que opta per la segona,o sigui, abans de l’aprovació inicial per part del Ple. Podeu consultarla darrera versió de l’Ordenança (24 de març de 2006), art. 32, apar-tats 2 i 4.

Característiques. Es tracta d’una ordenança de mesures per fomentari garantir la convivència ciutadana en l’espai públic. És l’única ordenan-ça d’aquest tipus que hi ha a Catalunya: per tant, ja partim d’aquestprimer element diferenciador. I, és clar, això porta conseqüències. Quesigui una ordenança de mesures significa que no pretén incorporaramb vocació de permanència una regulació exhaustiva i completa detot allò que afecta la convivència. Tot al contrari, només regula o volregular, amb caràcter conjuntural, alguns aspectes de la convivència,els que ara afecten més la ciutat de Barcelona. Això es manifesta endiversos passatges de l’Ordenança, com, per exemple, la creació del’Observatori Permanent per a la Convivència, que pretén fer la revisióbianual de les conductes previstes a l’Ordenança; o, fins i tot, en el ter-mini d’un any, la refosa d’aquesta Ordenança amb l’Ordenança de l’úsde les vies i els espais públics.

Un segon aspecte és la voluntat de fomentar i garantir la convivènciaciutadana, i això significa que aquesta Ordenança pretén –a més detipificar infraccions, sancions i establir mesures dissuasives– inclouremesures socials i de foment de la cultura del respecte i de la tolerància.Amb aquesta pretensió, l’Ordenança s’alinea clarament amb aquellmodel d’ordenances no estrictament repressores o sancionadores comés el cas aquí, a Catalunya, de les adoptades per l’Hospitalet de Llobre-gat o Mataró. I es desmarca clarament d’aquell model que integrarienaquelles ordenances centrades exclusivament en l’aspecte sanciona-dor, el paradigma de les quals és l’Ordenança de repressió de conduc-tes antisocials de Valladolid.

Un tercer aspecte és que no es tracta d’una ordenança cívica, sinód’una ordenança de convivència ciutadana. La convivència ciutadana


és una matèria transversal, complexa i de límits difícils, perquè aglutinamatèries diverses. Convivència ciutadana i civisme són dues realitatsque no sempre coincideixen. Així, no totes les actituds incíviques per-torben la convivència ciutadana i, a l’inrevés, no tota conducta pertor-badora de la convivència és incívica.

El quart element és l’espai públic. Únicament es regulen conductes enl’espai públic i, per tant, aquest és l’àmbit d’aplicació objectiva i que esdefineix en un sentit molt ampli en l’Ordenança.

Estructura i tècnica normativa. Principals innovacions de caràcter tèc-nic. Es tracta d’una ordenança molt densa i molt extensa. Consta decent dos articles seguits d’una disposició transitòria, dues derogatò-ries i vuit finals. S’estructura en tres títols, amb els corresponents capí-tols i seccions. Des de la perspectiva de la tècnica normativa, la sevaarquitectura es desmarca clarament de l’estructura clàssica de lesordenances.

Les innovacions tècniques es troben al llarg de tot el text però, sobre-tot, en els títols segon i tercer. Ja en el títol primer, relatiu a disposicionsgenerals, incorpora importants mesures de caràcter social i de fomentde la convivència ciutadana. En el títol segon de les normes de conduc-ta a l’espai públic (infraccions, sancions i intervencions específiques) lesinnovacions són, en essència, dues: la primera és que a cada infraccióo grup homogeni d’infraccions es dedica tot un capítol o tota una sec-ció. A més, els dotze capítols que componen aquest títol s’ordenen perafinitat de matèries, de fonaments o de béns jurídics protegits. Nomésel capítol cinquè –polèmic, perquè és el que regula la prostitució i lamendicitat– i el capítol dotzè incorporen la regulació de diverses con-ductes infractores o de diversa naturalesa.

La segona innovació, i la més important, es troba en l’estructura inter-na de cada capítol o secció. Es tracta d’una estructura tècnicamentmolt homogènia, ja que en relació amb cada infracció o grup homoge-ni d’infraccions es dóna sempre resposta a quatre preguntes: 1. Perquè es regula i què es protegeix amb aquesta regulació? 2. Quinesconductes es prohibeixen o limiten? 3. Com se sancionen? 4. A mésde la sanció econòmica, quines altres intervencions o decisions potadoptar el poder públic municipal? O sigui, expressat en els termes dela mateixa Ordenança, en cada capítol o en cada secció, es reprodueixsempre l’esquema següent: 1. Fonaments de la regulació. 2. Normesde conducta. 3. Règim de sancions. 4. Intervencions específiques. Iaquesta estructura homogènia proporciona una alta dosi de seguretatjurídica i molta claredat als destinataris de la norma, tant als que l’hand’aplicar, especialment la Guàrdia Urbana o els serveis socials, com ala ciutadania en general.


El títol tercer va molt mes enllà del tradicional règim sancionador re-collit pràcticament en totes les ordenances municipals. En efecte, amés de les disposicions sancionadores clàssiques, aquest títol incorpo-ra innovadores mesures per tal de garantir l’aplicació efectiva de l’Or-denança.

Instruments de desenvolupament i aplicació. És clar que el compli-ment, l’eficàcia i l’efectivitat de l’Ordenança estan condicionats, evi-dentment, pel seu desenvolupament i, sobretot, per la seva aplicació.En les disposicions de la part final, l’Ordenança conté mesures dedesenvolupament que ja s’han fet efectives, com l’aprovació per partdel Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona, del Pla per al tracta-ment integral del treball sexual i la creació d’una agència específicaque treballarà sobre aquest tema; també s’ha fet efectiu, en el contextdel Pla d’inclusió social, el Programa d’actuació de les persones sensesostre i el de reinserció social i laboral. Altres mesures de desenvolu-pament, com la dotació pressupostària, també s’han fet efectives, is’han aprovat pressupostos per poder comptar amb mitjans materialsi humans, per fer efectiu el compliment de l’Ordenança.

La Carta de drets i deures dels ciutadans de Barcelona es troba enuna fase molt avançada d’elaboració, i pel que fa a l’aplicació del’Ordenança es preveu la creació d’una unitat administrativa ques’encarregui, de manera exclusiva, de la tramitació dels procedimentsadministratius de l’Ordenança. Fins fa poc, cada districte s’encar-regava de la tramitació, però ara, en canvi, tot s’aglutina en una únicaunitat administrativa. També s’ha aprovat un manual operatiud’aplicació de l’Ordenança, en el qual es concreten i coordinen lesactuacions dels diversos òrgans i agents municipals implicats. Entrealtres aspectes, en aquest manual es recullen els protocols d’ac-tuació de la Guàrdia Urbana i el sistema de mediació que es volimplantar amb aquest text.

És precipitat, evidentment, fer un balanç de l’efectivitat de l’Orde-nança, però el procés s’està desenvolupant bé. De moment, entre al-tres conductes infractores, han disminuït de manera notòria els gra-fits i les pintades, els trilers, els netejavidres, el botellón, la mendi-citat amb acompanyament de menors, la mendicitat agressiva, laprostitució al carrer, el top manta... Durant aquests quatre mesosd’aplicació de l’Ordenança s’han tramitat al voltant de vuit mil denún-cies, tot i que s’han obert uns quants milers d’expedients administra-tius en aplicació de l’Ordenança. Això significa que l’esforç que estàfent l’Ajuntament és considerable i que la maquinària administrativas’ha posat a treballar de valent.


Jesús Husillos

El plantejament de la intervenció és partir d’unes quantes preguntesrelacionades com, per exemple, per què l’arribada de persones d’altresnacionalitats comporta alguns canvis; per què els nostres carrers, elsnostres barris i les nostres ciutats estan canviant; per què necessitemaltres tipus de respostes; com estem vinculant en el nostre dia a dia laciutat, l’Ajuntament, l’aplicació d’una part de l’Ordenança i com això esrelaciona amb el Pla per a la integració de la nova ciutadania.

En principi, es pot pensar que totes aquestes són coses bastant disso-ciades o que no tenen res en comú, però sí que en tenen. Una partde les mesures, que a Barcelona encara estan pendents de ser exe-cutades, com és el cas de la mediació, ja fa un parell o tres de mesosque les apliquem, perquè tenim deu companys que estan al carrerdonant un altre tipus de resposta a determinats comportaments que,en la immensa majoria dels casos, podrien ser sancionats d’acordamb l’Ordenança; en canvi, hem optat per una via intermèdia i deixeml’aplicació de l’Ordenança per a aquells casos en què sigui absoluta-ment imprescindible.

El nostre alcalde, Celestino Corbacho, té aquesta idea molt clara, isempre la relaciona amb el fet que el civisme i la convivència són duescoses que van lligades indissolublement; o sigui, tot està relacionat: elcivisme amb la convivència, amb l’arribada de persones nouvingudes,amb l’Ordenança i amb un Pla que, al marge del Servei de MediacióComunitària, incorpora altres mesures. N’hi ha dues que tenen molt aveure amb l’aplicació de l’Ordenança o amb el dia a dia. Una és el Ser-vei de Mediació. Si en un principi la idea (segons una visió més tradi-cional de la mediació) era que aquest servei donés resposta a situa-cions de conflicte entre persones de diferents cultures i de diferentsnacionalitats, de mica en mica, i per motius diversos, s’ha anat confi-gurant com un servei per donar resposta, per la via de la mediació, asituacions de conflicte entre ciutadans. L’altra és aquest equip de deumediadors. En aquest cas, tenim dificultats perquè encara estem en lafase d’identificació dels interlocutors i perquè aquest equip també had’executar tot allò que passa en l’espai públic de la ciutat.

També és interessant parlar d’alguns conflictes més comuns que tenima la ciutat. Per exemple, l’Hospitalet té un gran dèficit d’espai físic, i laimmensa majoria del territori està construït. I la part que no ho està jaestà afectada per mesures urbanístiques que milloraran la ciutat, peròque faran desaparèixer possibilitats d’esbarjo o d’ús d’espais públics.És evident que la ciutat ha rebut una tipologia concreta de personesnouvingudes, persones que, a causa de la situació urbanística i de les


Jesús HusillosAssessor tècnic responsablede la ponència Programa pera la integració de la novaciutadania de l’Ajuntamentde l’Hospitalet de Llobregat

condicions d’habitatge, moltes vegades viuen amuntegades en habitat-ges o en pensions il·legals. Aquest fenomen, Barcelona l’està tractantamb bastant d’èxit i està liderant una certa lluita per evitar-lo. Però totaixò obliga determinades persones a haver de sortir al carrer per podertenir uns quants metres disponibles i gaudir-ne. Segurament, estemacostumats que quatre o cinc persones en un pis de 80 o 90 m2 dis-posin d’uns 15 o 20 metres cadascun; però si mirem les dades d’algunsbarris i districtes, ens trobem amb molts pisos en què la mitjana demetres disponibles per persona és de 4 o 5; per tant, aquesta també ésuna altra realitat que hem de tenir present en la nostra feina quotidiana.

El següent pas que farà l’Ajuntament, amb l’ajut d’aquest equip demediació, és explicar a tota la població nouvinguda el contingut d’a-questa Ordenança. A través d’una sessió de benvinguda, en un am-bient relaxat i amable, se situa tots els nous ciutadans en el nou marcde referència. També és cert que, durant bastant de temps, als poderspúblics ens ha fet una mica de por explicar a la gent quin era el terrenyde joc, quin era el marc normatiu de referència i quin era el marc deconvivència de referència; i aquesta seria una tercera mesura. Si su-mem totes aquestes accions i decisions, de mica en mica, hauríem depoder funcionar millor.

Caldria insistir que, gràcies a aquesta aplicació molt quotidiana, l’Orde-nança de l’Hospitalet té una virtut, i és que els seus articles finals per-meten la substitució del pagament de la sanció per alguna tasca dereparació o acció educativa. Tant en un cas com en l’altre, el que a totsens interessa més és una modificació del comportament i no pas larecaptació, però fins i tot tenim problemes importants per recaptar lessancions que s’imposen per aquesta altra via. L’objectiu principal ha deser canviar l’hàbit incívic que, eventualment, pot generar una alteracióen la convivència.

D’altra banda, les festes de cap de setmana són un dels fenòmens quemés ens preocupen i que, evidentment, generen una alteració moltimportant en tots els àmbits. Per això, estem acabant de dissenyar unaacció que ens permeti vincular l’article 125, per tal que, abans d’arribara la solució de la sanció directa, puguem intercanviar o canviar la san-ció econòmica per alguna sessió explicativa sobre quin és el marc nor-matiu de referència i quin és el comportament incívic que cal eliminar.En aquest cas concret, és difícil la reparació però, com a mínim, es potfer un pas de cara a la reeducació de l’infractor. Val a dir que ho faríemaprofitant la recent incorporació a l’Ajuntament d’aquestes deu per-sones de l’equip de mediació. De moment, ho estem aplicant al pro-blema dels grafiters menors d’edat i estem tenint un èxit relativamentimportant.


Tot i que pugui semblar políticament incorrecte, de vegades els ajunta-ments es queixen que no tenen capacitat normativa o que tenen gransdificultats per tenir-ne. I molts cops el que s’ha de fer és ser més ima-ginatius, perquè potser la millor eina la tenim molt a prop i el que cal ésbuscar-la o donar un parell de voltes a l’assumpte per intentar fer unaaplicació més correcta de la normativa ja existent.

Relacionat concretament amb això, hi ha el repte de provocar aquestcanvi, amb les dificultats que, a vegades, provoca l’aplicació de l’Orde-nança. Al principi comentava que la ciutat, el barri, el carrer han can-viat, com també han canviat molts costums. Per exemple, hi ha un altíndex de rotació de persones en l’ocupació dels habitatges, la qualcosa encara ens obliga més a buscar fórmules diferents que no siguinla sanció econòmica amb caràcter previ, justament perquè pot ser difí-cil localitzar una persona que hagi comès un comportament incívic.Això obre dues portes: o bé s’agilita més l’aparell administratiu sancio-nador, cosa possible però sempre que es compleixin una sèrie degaranties, o bé s’opta per vies alternatives.

Amb això no estic dient que a la nostra ciutat ho tinguem tot absoluta-ment resolt, ni vull transmetre aquesta sensació, però sí que us convi-do a donar-hi voltes i a trobar fórmules diferents.

Luis Pérez Gutiérrez

La nostra és una experiència a escala molt més petita comparada ambles de Barcelona o l’Hospitalet. Sant Boi de Llobregat és una poblacióamb una mica més de 82.000 habitants, fonamentalment dedicats a laindústria i als serveis, i amb una part residual encara destinada a l’ac-tivitat agrícola. La població va créixer d’una manera molt exponencial apartir dels anys seixanta, amb persones vingudes d’Extremadura id’Andalusia. En aquest moment, la població nouvinguda se situa entreel 6 i el 7%, i cito aquestes dades no perquè els nouvinguts siguin unproblema, sinó perquè representen maneres diferents de viure les rela-cions de veïnatge i de compartir l’espai i, lògicament, això té una inci-dència en la conviència ciutadana.

Efectivament, sobta una mica el percentatge de població nouvinguda,però això, en aquest moment, també ens ajuda molt a tirar endavantpolítiques de convivència, ja que tenim una mitjana molt més baixa quela resta de la comarca i que la resta de les poblacions del nostre vol-tant. Per contra, la renda familiar i el nivell de formació són més baixosque al conjunt de la comarca, però, en canvi, tenim tota una estructu-ra de serveis educatius, culturals i socials força potents, com per exem-


Luis Pérez GutiérrezRegidor de Civisme del’Ajuntament de Sant Boi deLlobregat

ple, els set casals de barri distribuïts per tot el territori. Aquests casalsintegren tots els sectors de població, fan tot tipus d’activitats i, sensdubte, ens han ajudat molt a créixer com a ciutat i a mantenir un nivellde convivència ciutadana que, en aquest moment, podríem dir que éssatisfactori. I no m’oblido pas dels dos psiquiàtrics de Sant Boi, quetambé han aportat molt a la nostra formació com a ciutat, perquè enshan permès un llarg aprenentatge de respecte a la diferència i, per tant,també han fet una contribució fonamental en la formació d’aquestesperit de ciutat.

A l’inici d’aquest mandat, quan vam crear la Regidoria de Civisme, vampensar que ens havíem d’anticipar, que havíem de fer polítiques proac-tives i no només reactives, i que havíem d’avançar-nos i posar en marxapolítiques de cultura cívica. En aquest sentit, ens vam fixar un primergran objectiu que era la redacció d’un pla de civisme que ha de donarlloc a un pacte de ciutat. Entremig de tot això, va sorgir la polèmicasobre si havíem d’emprendre la confecció d’una ordenança de civismei convivència abans o després de fer el Pla de civisme. Finalment, vamdecidir fer-ho a l’inrevés, és a dir, primer començar per l’Ordenança ideixar per a més endavant el Pla de civisme. Això ho vam fer, i ambcaràcter d’urgència, perquè necessitàvem una ordenança, ja que laque teníem vigent era de començaments dels anys noranta i, per tant,estava absolutament obsoleta; fins i tot les sancions encara estaven enpessetes, amb la qual cosa eren pràcticament impossibles de cobrar.Però, a més, volíem que tot el debat que ja havíem iniciat sobre el Plade civisme no quedés contaminat per la discussió sobre el binominorma/sanció, ni que, al final, allò que havia de ser tota una generacióde polítiques en positiu acabés convertit en un debat que, en altresllocs, estava donant com a resultat força crispació.

Vam optar per iniciar el procés d’elaboració d’una ordenança de civis-me i convivència ciutadana. El primer que vam fer va ser fixar els criterispolítics que pensàvem que eren imprescindibles per encetar el procés.El que volíem, en síntesi, era implicar totes les àrees de l’Ajuntament enla redacció de l’ordenança. Volíem un text inicial que fos molt flexible,per poder anar incorporant-hi les aportacions que poguessin arribardurant el debat. Volíem que fos una ordenança que tractés els proble-mes reals de Sant Boi i, per tant, que tanqués la porta a l’exportaciód’altres debats que a nosaltres no ens afectaven com, per exemple, elproblema de la prostitució. A Sant Boi no tenim prostitució coneguda,no hi ha prostitució de carrer ni hi ha locals de prostitució i, per tant, noera un problema i no volíem convertir en problema el que per a nosal-tres no ho era. Volíem una ordenança que fixés la prevenció de lesactituds incíviques com un criteri fonamental i que, a més, introduísfórmules per a la resolució de conflictes en un marc de diàleg i d’acord


amb les persones infractores. I, per últim, volíem una ordenança quecomptés amb el màxim consens polític i ciutadà.

El primer que vam fer va ser crear un equip de direcció format per qua-tre persones: la responsable de civisme, que és la persona que lideral’encàrrec tècnic; un advocat expert en normatives municipals quehavia de ser molt útil; un assessor del Gabinet d’Alcaldia, que és unapersona que coneix profundament tant l’administració municipal com laciutat de Sant Boi i que, per tant, podia donar una visió correcta, i jomateix com a regidor. Al voltant d’aquest equip de direcció vam crearuna corona, en la qual s’integraven els caps d’àrea de pràcticamenttots els departaments de l’Ajuntament, de manera que teníem garantitque aquest treball inicial (que consistia a redactar un esborrany d’orde-nança) després es podria debatre en tota l’estructura municipal. Haestat un procés llarg però, finalment, la proposta d’ordenança que vamelaborar comptava amb un consens tècnic, amb un consens internabsolut i, per tant, era una proposta que ja naixia sense els conflictesque es poguessin derivar de les diferents interpretacions dels diversosàmbits municipals.

En aquest procés, la participació de la Policia Municipal en la redacciód’aquesta Ordenança ha tingut un paper important, ja que crèiem queera fonamental lligar la concepció política d’allò que havia de ser l’Orde-nança amb la seva aplicació posterior. També hem gaudit del suportd’altres ajuntaments, entre els quals vull esmentar expressament el deMataró, perquè ens ha estat molt útil a l’hora de definir alguns aspec-tes que ens quedaven ballant. I, per acabar, hem tingut una participa-ció molt activa i molt compromesa del Síndic de Greuges Municipal,una institució que vam crear ja fa cinc anys i que avui està absoluta-ment consolidada a Sant Boi.

Quan vam acabar de consensuar internament el document d’orde-nança, el vam traslladar al primer debat polític i el vam passar a la restade grups municipals. Aquesta Ordenança va ser aprovada, inicialment,en el ple del mes gener, en principi amb el vot del govern municipal.Quan inicialment es va aprovar el compromís, es va obrir un terminid’al·legacions de dos mesos –tot i que normalment és d’un mes–, ambel compromís d’establir un debat amb totes les entitats ciutadanes através del Consell Municipal, tant sectorial com territorial. Finalment,aquest procés s’ha ampliat a quatre mesos per problemes burocràtics,però hi hem sortit guanyant, perquè el procés, realment, ha estat moltenriquidor.

En aquest període, vam utilitzar diversos instruments, com Ràdio SantBoi, que és municipal, i hi vam organitzar un primer debat amb tots elsportaveus municipals perquè cada grup pogués fixar públicament la


seva posició i, d’aquesta manera, encoratjar el debat ciutadà. Vamcrear un fòrum al web municipal, perquè la gent que utilitza les novestecnologies pogués dir-hi la seva i, a més, vam demanar a dos espaislocals que tracten temes de ciutat que ells també obrissin fòrums, demanera que qui no volgués sentir-se mediatitzat per un fòrum munici-pal tingués àmbits alternatius on poder perfilar la seva posició.

La bústia ciutadana és una altra eina que ja tenim des de fa temps, tanten versió virtual (a través de les noves tecnologies) com presencial, acada casal de barri. Així, través d’un formulari que es va redactar ex-pressament per a aquest tema, els ciutadans podien presentar tambéles seves al·legacions, propostes i suggeriments. Després de tot aquestprocés, vam elaborar tot un calendari de reunions amb els consells mu-nicipals, amb els quals vam establir un diàleg molt enriquidor, que ensva permetre recollir sensibilitats que, probablement, d’una altra manera,haurien quedat fora i no s’haurien pogut incorporar a l’Ordenança.

L’equip tècnic va fer una recollida de totes les propostes que s’havienrebut a través de les diferents vies, les va estudiar i va analitzar quan-tes es podrien integrar (pràcticament el 90% de les propostes, perquèel document que havia aprovat el ple ja era força elaborat i no entravaen contradiccions amb la majoria de les propostes) i, a més, es van ferdues reunions tècniques. Finalment, el 13 de maig, el Ple de l’Ajunta-ment de Sant Boi va aprovar definitivament l’Ordenança, amb vint-i-undels vint-i-cinc vots que formen el plenari.

I, per acabar tot aquest procés, vull esmentar expressament la fraseamb la qual un portaveu de l’oposició va defensar el seu sí a l’Ordenan-ça: «Aquesta Ordenança és tan nostra com vostra.» Nosaltres pensemque realment vam fer una bona feina i que, per tant, vam aconseguir elsuport de la gran majoria del plenari.

Pregunta 1Per al Sr. Toscano

Em dedico a la tramitació d’expedients sancionadors relacionats ambl’Ordenança de convivència ciutadana i ús de la via pública. Voldria feruna reflexió sobre el fet que hi havia algunes infraccions tipificades enl’Ordenança que volien mirar d’inserir en il·lícits penals, ja que fa l’efecteque també hi ha alguns il·lícits penals que estan previstos dins la sevaOrdenança, com per exemple els top manta o alguna cosa més. Quinaés la línia que hem de seguir: aquesta mena de fets els hem d’incloureen l’Ordenança tot i que siguin un il·lícit penal? On hi hauria la fronteraper saber on situar-nos?



He fet un comentari en relació amb un document que està preparantl’Ajuntament de Barcelona, sobre propostes de reformes legislativesper millorar la convivència ciutadana. Hi ha un discurs en l’àmbit penalen el sentit que el llibre tercer del Codi penal, en aquest moment, éstotalment inoperant perquè no respon a la realitat. Per tant, hi ha veusen l’àmbit penal que es demanen per què no s’inclouen algunes de lesinfraccions en matèria de convivència ciutadana al Codi penal, perquèla maquinària en la qual pot prosperar un procediment administratiu noés igual que la d’un procediment penal, com resulta evident.

És cert que a l’Ordenança hi ha conductes que també es troben al Codipenal, però la interpretació que se n’ha de fer és la següent: hi ha unarticle a l’Ordenança de convivència ciutadana de Barcelona, l’art. 95,que fa un tractament molt peculiar d’una garantia que es diu nom bisin idem. L’Ordenança de convivència de Barcelona en fa una interpre-tació molt peculiar i valenta, en el sentit que considera el fonament d’unainfracció com a criteri per determinar si s’ha d’aplicar el Codi penal ol’Ordenança municipal. Si una mateixa infracció té diferents fonamentsi un es troba al Codi penal i l’altre es troba en l’Ordenança, la tramita-ció de la infracció administrativa i la tramitació de la infracció penalesdevenen totalment compatibles.

L’exemple que ha posat del top manta i dels grafits es considera aquíuna infracció administrativa, però l’art. 6/26 del Codi penal recull la faltade deslluïment de béns. La pregunta és: la tramitació per la via penalimplica, necessàriament, que no s’hagi de tramitar pel procedimentadministratiu? Fins ara havia estat així, però amb la nova Ordenançahem fet una aposta valenta: ara es podrà tramitar per la via penal i perla via administrativa alhora. I, de fet, ho estem fent d’aquesta manera.Posem un exemple: durant l’última celebració de la Champions League,hi va haver actituds de vandalisme en què es barrejaven delictes, faltesi infraccions administratives. A l’Ordenança de convivència ciutadana hiha un tipus d’infracció que s’anomena «actituds vandàliques en l’ús delmobiliari urbà». El que ha fet l’Ajuntament ha estat tramitar-la per lesdues vies. D’una banda, el que recomana l’Ordenança (art. 95), que duul’Ajuntament a exercir l’acció popular contra aquestes persones que vancometre delictes. D’altra banda, i de manera compatible, també s’estantramitant els diferents procediments administratius sancionadors.

Interlocutor

El reglament de la potestat sancionadora diu que quan un funciona-ri s’assabenti del tràmit d’un expedient administratiu que està en via


judicial haurà de paralitzar l’expedient fins que no hi hagi una sentèn-cia ferma...


Sentència. Però fins que no hi hagi sentència el procediment continuai, per tant, en aquest interval de temps es pot tramitar el procedimentadministratiu. És la pràctica judicial que s’està fent. Amb aquests esde-veniments d’ara, els tribunals no han demanat en cap cas –tot i queconeixen l’Ordenança– la paralització del procediment administratiu.

Quant als grafits, el fonament de la persecució penal l’estableix clara-ment el Codi: «La protecció del patrimoni». El fonament de la persecu-ció administrativa del grafit en aquest cas no és el patrimoni, sinó lacontaminació visual i, per tant, amb aquests diferents fonaments espoden trobar noves formes d’interpretar la infracció i vies noves perperseguir conductes. Estem convençuts que el que diu l’Ordenança enl’art. 95, aquest tractament tan peculiar del nom bis in idem, respectala jurisprudència constitucional sempre que es tracti de fets que esti-guin tipificats en cossos penals, en el Codi penal o en una ordenança,i sempre que responguin a diferents fonaments i siguin explícits. Peraixò, és molt important el que fa l’Ordenança de convivència ciutadanade Barcelona, perquè el títol segon que conté les infraccions semprediu quin és el bé jurídic protegit. En qualsevol capítol, quan parla dequalsevol conducta, sempre estableix: «Es prohibeixen aquestes con-ductes per tal de protegir...». Per tant, aquest és un element d’iden-tificació del fonament jurídic pel qual es tipifica una determinada infrac-ció. I té en compte el jutge o la jutgessa a l’hora de tractar el nom bisin idem i de permetre o no que es dupliqui el procediment per la viapenal i per la via administrativa.

De moment, l’experiència està sortint bé i cap jutge no ha dit a l’Ajun-tament de Barcelona que paralitzi el procediment. La veritat és que, finsara, tampoc no hi ha hagut sentències penals. En el moment en què hihagi una sentència penal, ja ho veurem. I no sé quin seria el límit per talque en el llibre tercer del Codi penal consti una falta. Allò que tipifica elCodi penal, en definitiva, són béns jurídics protegits i s’articula a travésdels diferents béns jurídics protegits. També es podria incorporar al lli-bre tercer del Codi penal un nou capítol relatiu a la convivència ciutada-na. Per què no? I, evidentment, tots sabem que no és igual el tracta-ment d’un jutge que el tractament de l’Administració. Per tant, el trac-tament judicial, la sentència, tal com funciona ara la justícia penal, aniràmés de pressa. A més a més, està previst que, en poc temps, a Barce-lona, funcioni la justícia de proximitat, que tindrà competències en l’àm-


bit civil però també en el penal i, precisament, per a aquest tipus de fal-tes també tindrà competències en l’àmbit contenciós administratiu. Ellímit jo tampoc no el tinc clar, però, en definitiva, és un criteri polític.


En relació amb la possibilitat de substitució en les ordenances decivisme de les sancions pecuniàries per treballs en benefici de la co-munitat i, fins i tot, per treballs per reparar els danys causats, m’agra-daria que expliqués el fonament legal d’aquesta possibilitat, si elsmunicipis que no tenen una carta municipal com Barcelona en tenenprou amb la Llei 57/2003 i, també, quins límits tenen els municipis enla seva autonomia per posar o fixar mesures de substitució, com a me-sures socialment integradores.


Pel que fa al fonament legal, Barcelona i la resta de municipis tenenhabilitació legal per fer-ho. La Carta municipal, tant en el tram estatal(Llei del 2006) com en el tram autonòmic (Llei del 98) preveu expressa-ment aquesta possibilitat i, per tant, la substitució de la sanció econò-mica per mesures alternatives o treballs en benefici de la comunitat.Aquesta habilitació també la trobem a la Llei de bases de règim local i,per tant, té un caràcter bàsic aplicable a tots els municipis.

Pel que fa als límits, d’acord amb aquesta autonomia local i com queno hi ha cap límit legal respecte a això, la Llei únicament es pronunciasobre aquesta substitució i res més.

És clar que sí que hi ha un límit, i és un límit amb caràcter voluntari, jaque la persona sobre la qual s’aplica l’ha d’acceptar. Aquest és l’úniclímit. A partir d’aquí, dependrà de la inventiva i de la capacitat de cadaajuntament per trobar fórmules alternatives a la sanció econòmica.


En l’art. 83, apartat 4, de l’Ordenança que han aprovat, es diu que sis’incoen expedients a ciutadans estrangers que no s’ha pogut notificar,al final es comunicarà a l’ambaixada o al consolat, als efectes corres-ponents. Voldria saber quins serien aquests efectes.



Estem parlant de l’art. 83, que es troba dins del títol tercer, que és eltítol relatiu a les disposicions comunes, sobre el Règim Sancionador i,en concret, dins el capítol primer, de disposicions generals. Aquís’inclouen un seguit de mesures que intenten garantir l’aplicabilitat del’Ordenança. En concret, aquest article recull mesures específiques peraplicar quan les persones infractores no siguin residents del termemunicipal de Barcelona. Aquí hi ha un gran problema, un problema derecaptació. Si una persona que no és de Barcelona comet una infrac-ció a Barcelona, el dret administratiu sancionador actual pràcticamentno dóna elements per recaptar aquests diners. I el tema encara escomplica més quan es tracta de persones estrangeres.

Si les persones denunciades són estrangers que no resideixen al termemunicipal de Barcelona i que no satisfan la sanció, es pren una menade mesura de cautela expressa. Ja sabem que si aquesta persona estàa Barcelona tres o quatre dies no tenim temps de tramitar tot un pro-cediment administratiu i, per tant, hem pensat en una altra manera defer-ho. És la inventiva dels ajuntaments. Com que ens ho permet la nor-mativa, encara que no de manera expressa, li podem fixar una sanciócom a mesura de cautela o provisional. Si es fixa aquesta quantitat i nola paga, alguna cosa s’ha de fer amb aquesta persona. Per tant, es vapensar que a l’Ordenança es podia recollir que «en el cas que les per-sones denunciades no residents en el terme municipal de Barcelona,descrits a l’apartat anterior, una vegada hagi finalitzat [...] es comunica-rà a l’ambaixada o consolat corresponent i a la Delegació del Govern,la infracció, la identitat de la persona infractora i la sanció que recaiguials efectes corresponents».

Interlocutor

És una pregunta sobre l’efectivitat o la inefectivitat de l’aplicació final.Quins són els efectes corresponents: que se n’assabentin i que ho dei-xin en un calaix o que se li intenti notificar al seu país? És a dir, semblaque aquí s’acaba el cicle. Voldria saber fins on arriba aquest tema.


No vaig participar en la redacció d’aquest apartat, però el meu parer ésque això té un contingut pràcticament neutre. De fet, només es tractade fer-ho saber a les autoritats del seu país.


Moderador

És a dir, es pot arribar a cobrar amb aquesta fórmula o no?


No. No té conseqüències jurídiques de cap mena. Només es pretén que,com a mínim, les autoritats del seu país sàpiguen que aquesta persona téun deute amb l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta és l’única finalitat.

Pregunta 4Adreçada als tres ponents

Respecte de la normativització dins de les ordenances, què seria l’ocupa-ció il·legal d’habitatges i tots els comportaments incívics que comporta?


La resposta, des de la perspectiva de l’Ordenança, és que no hi ha res-posta en aquest sentit, perquè l’Ordenança de convivència ciutadana técom a objectiu únic i exclusiu l’espai públic. Per tant, això que acaba dedir no entra dins de l’espai públic i, per tant, des d’aquesta Ordenançano es dóna solució a aquesta problemàtica. Des d’una altra normativa, espodria intentar donar-hi solució, però des de la perspectiva d’una orde-nança de convivència ciutadana que regula la convivència dins de l’espaipúblic, evidentment no hi ha solució per a aquest tipus de qüestions.

Això també enllaça amb un tema que és el dels okupes, i aquí els instru-ments no els pot donar una ordenança. El fenomen dels okupes s’had’afrontar des de diferents vies, una de les quals pot ser el Codi penal,però penso que aquesta hauria de ser la darrera. El que es podria fer ointentar és trobar una solució a través de diferents ordenances; no enaquesta, però sí en altres que hagin estat aprovades. Insisteixo, però, queamb una ordenança que regula l’espai públic això no es pot solucionar.

Pregunta 5Per al Sr. Jesús Husillos i per al Sr. Toscano

El Sr. Husillos, podria explicar o ampliar una mica més, què, com, quani per quins motius fan aquestes mediacions? I el Sr. Toscano, que al finalde la seva intervenció ha dit que el professor Giménez Asensio propo-


sava preguntar a la ciutadania abans de debatre tot el tema de la nor-mativa de l’ordenança en el fòrum polític, voldria preguntar-li: per què?


De fet, en un model parlamentari de govern, el sistema és aquest:escoltar la ciutadania abans d’emprendre qualsevol projecte. Això es faquan es confeccionen els reglaments estatals, quan hi ha un modelparlamentari. Primer escoltar i, un cop s’ha escoltat, els tècnics comen-cen a treballar ja amb les idees més clares, tenint clar quin és el projec-te que han de defensar. I, a partir d’aquí, van complint els diferents ter-minis que marca la llei.

Hi ha dues normes i dos projectes normatius que van en aquesta líniai, precisament per aquesta raó, hi ha el projecte especial de Madrid i, amés, l’avantprojecte que molt aviat s’aplicarà aquí perquè és una lleibàsica, la Llei bàsica de Govern i Administració local. Per tant, tot aixòde què estem parlant ara canviarà si aquesta llei s’aprova d’aquí a pocsdies, com sembla que passarà. Aquest tràmit serà previ i, bàsicament,és per defensar el sistema parlamentari que s’ha d’escoltar la gent abans.Després, que actuin els tècnics i els polítics, a partir d’aquestes reu-nions i aquestes consultes.

Jesús Husillos

Hi ha un tema que ens preocupa i és l’ús abusiu o monopolitzador d’unespai públic concret per part d’un col·lectiu de ciutadans. Nosaltrestenim un greu problema d’espai públic i davant d’aquest fet una possi-bilitat era accedir-hi. I, en comptes d’això, ara tot just estem en una fasede trobar interlocutors, un procés que segurament ens demanarà bas-tant de temps. La idea era que aquest estiu haguéssim pogut arribar,amb unes certes garanties, a una situació més còmoda i més tranquil·la.

També volem acabar de donar forma a una decisió que consisteix aobrir algunes escoles durant els caps de setmana i durant les vacancesper pal·liar aquesta situació de manca absoluta d’espais públics. És adir, si ara mateix tenim una plaça que no està equipada per jugar a fut-bol, tenim dues alternatives: apliquem l’Ordenança amb tots els seusextrems i, per tant, seria una manera de fer fora aquells que estan abu-sant o fent un ús inadequat de l’espai públic, o bé busquem alternati-ves. Hem decidit buscar alternatives, i la idea és fer-ho conjuntamentamb la Policia Local i els Mossos d’Esquadra, perquè fa anys que esrelacionen amb l’espai públic i cal utilitzar la seva experiència.


Taller 2Metodologies de fomentdel civisme

Mònica Peinado

En aquest taller parlarem de les metodologies per fomentar el civisme.Coneixerem l’experiència de tres ajuntaments: els de Barcelona, Paretsdel Vallès i Sant Cugat. Les representants d’aquests municipis ens ex-plicaran quin és el pla que estan aplicant, per què han triat aquest camíi quins són els resultats que estan obtenint amb les iniciatives que hanpres per intentar millorar la convivència i per intentar reduir les conduc-tes incíviques. I se centraran, sobretot, en el tema de l’educació i el delcivisme. Aquesta paraula sembla que està de moda i, des de fa apro-ximadament un any, ha ocupat moltes portades d’informatius i moltesde diaris des que l’Ajuntament de Barcelona va dir que faria una orde-nança contundent per lluitar contra les conductes incíviques.

Marta Comas Sàbat

M’entretindré en el tema de les causes, perquè és important veure d’onparteix un pla de civisme. N’he seleccionat tres que ens porten a pen-sar cap on volem anar i que la base d’aquest Pla de civisme és, essen-cialment, la idea de coresponsabilitat.

La primera causa important i que ha estat analitzada per molts expertsen la matèria és la idea d’anomia. És a dir, en el moment actual notenim un corpus únic de valors i de normes que siguin contestats, talcom passava en societats més homogènies, sinó que en la nostrasocietat, cada cop més plural i diversa, els patrons de conducta no sónunívocs. I quan, de vegades, fem reunions de pares i mares i pregun-tem coses que ens semblen òbvies, com a quina hora han de tornar elsnens a casa, o com es negocia quin canal de televisió es posa, perexemple, resulta que cadascú fa servir el seu patró.

Des del Pla de civisme, de vegades fem xerrades en instituts a joves desecundària i els preguntem per conductes clarament cíviques o incívi-

Ponents

Marta Comas SàbatCoordinadora (del novembredel 2003 al maig del 2006)del Pla per a la promoció delcivisme de l’Ajuntament deBarcelona

Assumpta Torres iJuliàCap de l’Oficina d’AtencióCiutadana de l’Ajuntamentde Parets del Vallès

Anna Soler FarranTècnica del Departament deCivisme de l’Ajuntament deSant Cugat del Vallès

Moderadora

Mònica PeinadoDirectora d’Informatius de laCadena SER a Catalunya

| 61

ques, i qüestions que ens semblen molt evidents resulta que no ho sóntant òbvies i que no hi ha un consens respecte a què és incívic i quèno, perquè cada cop som més plurals, més diversos i ja no seguimunes pautes normatives úniques.

En aquest sentit, el Pla de civisme també té tot un vessant d’aquestapràctica dialògica de què ens parlava abans el Sr. Vallespín, ja que estracta de donar arguments, de dialogar, de crear debats... Per això, unade les propostes i dels pilars importants del Pla de civisme ha estatcrear espais de participació per poder posar en comú la idea que entretots i totes hem de saber com s’ha d’actuar en l’espai públic. Totaaquesta part d’informació, de sensibilització, de reeducació, serveix peranar treballant com es tornen a reconstruir uns mínims comuns deno-minadors per a tothom, unes pautes de conducta que abans erenimplícites i que ara cal explicitar. Ho hem qüestionat tot, perquè sommolt autònoms i molt crítics... I ara ens cal tornar a redefinir aquestespautes que han de guiar el nostre comportament.

Hi ha una altra idea que és aquesta tradició, també molt pròpia delsajuntaments democràtics, de la conquesta dels drets. Fa vint-i-cinc ovint-i-set anys que guanyem territori en drets: llibertat d’expressió, dretal carrer, dret a fer festes populars... I, en canvi, ens hem oblidat de totel capítol dels deures i, en cert sentit, la idea és recuperar l’esfera socialde l’individu, que, a més de drets com a ciutadà, té deures amb lacomunitat. Tinc el deure de coresponsabilitzar-me amb el meu ajunta-ment i amb el meu govern per tirar endavant allò que és de tothom. Calentendre deure com un sistema de restriccions que té com a objectiul’estabilitat i la cohesió.

Una altra causa –i això sí que és bastant particular de Barcelona– ésl’increment de l’ús de l’espai públic i d’una major diversificació d’aquestús. És en aquest espai on, de cop, conflueixen les diversitats privadesi es fan visibles, i per això sovint esclata el conflicte.

La idea de l’esclat de la cultura popular de carrer també ha marcat moltels nostres ajuntaments. Si mirem les estadístiques veiem que l’Ajunta-ment de Barcelona no ha parat de créixer en participació popular a lafesta de la Mercè, a la Marató Popular, a les festes dels barris, al Car-nestoltes... Si abans en teníem prou amb el centre de la ciutat, aratenim la zona del Fòrum, Primavera Sound, la Carnabalona, i anem su-mant l’increment dels turistes a la ciutat any rere any. Estem seguintuna dinàmica de conquesta del carrer que, potser, ja ha tocat sostre, iara estem en un moment d’inflexió, pensant en el retorn d’una culturaper als habitants de la ciutat. I no tant en el sentit d’aparador o de ciu-tat divertida, sinó d’una ciutat per ser viscuda, on també hi ha gent quevol descansar...


Parlar de les bases implica saber a partir de quin model de ciutat trac-tem tota aquesta complexitat. I la tractem des d’un model de ciutatmolt conscient que vol ser una ciutat densa, barrejada, mestissa i onpoder conviure. Cal rebutjar un model de ciutat amb àrees temàtiques:una àrea per als turistes, una àrea exclusiva per a l’oci, les zones exclu-sivament dedicades al comerç, o les zones exclusives per a la gentgran, per a la gent jove, per a uns col·lectius determinats d’immigrats...Quan s’aposta per la convivència i per la barreja d’usos, el mecanismeper poder dur-ho a terme és la mediació i, sobretot, la pràctica de latolerància, perquè, si no, és molt complicat fer-ho.

La idea que tothom té el dret de gaudir de l’espai públic en igualtat decondicions és una idea que ha aparegut a la ciutat de Barcelona ambl’Ordenança del civisme. Aquesta Ordenança ha estat molt controver-tida, però una de les novetats que justament posa de manifest és queconsidera que el fet d’estar a l’espai públic amb qualitat és un dret quecal protegir, un dret de la ciutadania.

L’altra idea és la de coresponsabilitat. Una ciutadania coresponsable ésuna ciutadania que entén que, a més a més de pagar impostos, li tocaocupar-se de les coses i tenir-ne cura, i participa en la presa de deci-sions. A vegades, la temptació que tenim és funcionar una mica aremolc de la demanda. La idea és que no es tracta de netejar més nid’incrementar els serveis de neteja, sinó que es tracta d’embrutarmenys. L’escalada d’increment del servei públic pot arribar fins al’infinit, perquè sempre hi ha més demandes veïnals i la demanda nopara mai de créixer. Però hem d’aconseguir que la ciutadania siguicoresponsable i que s’impliqui en la gestió d’allò que és públic. I la clauper aconseguir-ho és la participació.

Per això treballem a partir de tres grans eixos: hem treballat en el campde la sensibilització –que és la part més proactiva amb la ciutadania–,informant, fent publicitat, fent accions als barris; hem actuat des del’autoritat, perquè també és exercici i responsabilitat pública garantir unmarc de drets i de dures, i garantir-lo per a tothom –això vol dir revi-sar internament l’àmbit municipal per saber com estaven els circuitssancionadors; ens vam adonar que hi havia molts engranatges queestaven rovellats, i que no eren prou eficients en la sanció–; i hem hagutde revisar-nos administrativament, perquè no érem prou eficaços i enshem hagut de dotar d’un marc normatiu adequat a les noves neces-sitats per fer front a alguns dels fenòmens nous que apareixien a la ciu-tat. I això és la nova Ordenança.

Amb el Pla de civisme preteníem fer un canvi cultural de grans dimen-sions. Hem treballat, bàsicament, implicant tots els sectors i creant unacomissió política (comissió Permanent) que reunia tots els sectors im-

Taller 2. Metodologies de foment del civisme | 63

plicats. En aquest sentit, un dels encerts del Pla de civisme ha estat nocrear un departament específic, sinó haver treballat de manera que elvector civisme i aquest canvi de cultura l’impulsin tots els sectors (Man-teniment i Serveis, Mobilitat i Seguretat, Medi Ambient, Participació...),els diferents districtes i tots els territoris. La Comissió Permanent i diver-sos tècnics en van fer el seguiment i es van seguir reunint, i des de lacinquena tinència d’Alcaldia es portava la coordinació.

La participació ha estat una de les claus, perquè sense la complicitatde la gent no es pot pretendre aquest canvi. Hi va haver cinc línies im-portants per promoure la participació.

Durant tot aquest temps, es va debatre un tema: la qüestió del controlsocial. Què és el control social? Als pobles, tothom es coneix, i a la gentli costa comportar-se de manera inadequada en públic. En canvi, a laciutat no hi ha control social i l’anonimat és total. La qüestió és: de quinamanera tornem a ser comunitat i com implantem aquesta idea de san-cionar els comportaments inadequats o incívics, sense crear confron-tació, sense privatitzar, sense que sigui una qüestió generacional isense que sigui un tema que generi fractura o confrontació? Va ser par-tint d’aquesta idea que vam fer la crida al voluntariat. Vam pensar quetambé era important que al no associat –que té valors cívics i es preo-cupa per la ciutadania, però que no ha trobat l’associació adequada–li servís i pogués participar en aquesta iniciativa. Es va crear un marc ies va oferir als voluntaris la possibilitat de col·laborar amb nosaltres enles accions que fèiem al territori des d’aquesta perspectiva. Però la ve-ritat és que el voluntariat no va resultar una bona via.

Un altre pilar molt important ha estat treballar amb les entitats i les as-sociacions en el territori. De fet, el Pla de civisme té unes directrius apli-cables a l’àmbit de ciutat, però també té un pla de treball per a cadaterritori que s’articula amb les entitats territorials. Aquestes entitats te-nen un conveni, contracten un dinamitzador i treballen amb les asso-ciacions del barri.

La tercera línia és la de la Xarxa Ciutadana. Vam demanar a la ciutada-nia que s’adherís a la idea de voler una ciutat més cívica però ho vamfer sense que tingués la sensació que se li exigia un compromís massaelevat. La Xarxa permet estar informat, saber què passa, connectar-seper correu electrònic, utilitzar la via virtual per participar, i tot i que perara només té 550 persones adherides, s’està demostrant que és unavia molt útil.

En canvi, on hi ha molta participació és als consells de participació ambquè compta la ciutat: els consells de districte, els consells de joventut,etc. Finalment, vam crear una comissió cívica de persones notables


perquè donés una mica més de cobertura al pla de les idees i del’opinió pública, i per anar creant els arguments de pes que han de sos-tenir ideològicament aquest canvi cultural. La Comissió de Notablesestà formada per quatre grups de persones: les que ens ajuden a reno-var el discurs (professorat universitari, acadèmics...), les que ens ajudena crear opinió pública (periodistes, gent de la ràdio, gent de la prem-sa...), les que tenen influència mediàtica (famosos de casa nostra) i elsrepresentants de col·lectius que ens han ajudat a pensar en clau dejoventut, en clau d’immigració, en clau d’altres minories...

S’ha treballat, en aquesta línia de la participació, la complicitat ambels sectors clau, per aconseguir acords cívics amb el comerç, amb elslocals... En aquest sentit, sí que s’han signat acords.

El Pla als districtes és un pla a diverses bandes. Es marca un objectiu,que és millorar el civisme en l’àmbit del territori, i llavors hi participen elstècnics de districte amb el seu gerent; o sigui, que hi ha un compromísexecutiu.

També hem treballat amb diferents eines de comunicació, amb infor-mació, amb publicitat..., hem estat presents en els mitjans i al web deBarcelona (barcelona.es/civisme). Una altra eina ha estat el butlletí querep la gent de la Xarxa, al qual ens hem esforçat per anar-hi fent un re-cull de bones pràctiques, que és una bona manera de fer civisme, per-què la cultura cívica només s’aprèn exercitant-la.

En la primera etapa, per tal que el civisme no fos una mena de calaixde sastre, vam triar unes prioritats temàtiques que vam ordenar enuna seqüència trimestral: al primer trimestre, a tota la ciutat vam par-lar de neteja (a la televisió, als informatius, en una festa cívica per laneteja celebrada al barri...); el segon trimestre, el vam dedicar als es-pais de convivència i, després, als animals de companyia, el soroll i lamobilitat.

En la segona etapa, que és l’actual, el que hem fet ha estat adaptar-nos més a les necessitats de cada territori. Es fa un diagnòstic de cadaterritori, del qual es marquen els punts forts i els punts febles, i es tre-balla a partir d’aquí, seguint estratègies de proximitat, i s’actua d’unamanera especial en un espai emblemàtic que ha de ser el baluard il’aparador de les millores de civisme del nostre districte. L’objectiu ésdialogar i aconseguir que tothom es comprometi, perquè allò no noméssigui una inversió municipal, sinó que sigui una millora que perduri en eltemps. En aquest sentit, el Pla de civisme, des que hem treballat mésen el territori, perd visibilitat en els mitjans, en la publicitat, però encanvi, guanya permeabilitat a la base, està més en contacte amb lesescoles, es fan més activitats als barris, etc.


Un projecte interessant és el de joves associats que parlen de civismeals instituts –el fem en conveni amb el Consell de la Joventut de Barce-lona. Es basa en la idea que l’associacionisme promou valors de civis-me i treballem amb aquests joves: els fem formació de formadors per-què siguin ells qui facin quatre sessions als instituts amb els joves desecundària i parlin dels valors del civisme.

Galeria urbana del grafit és un projecte territorial, en el qual es regulatot el tema dels grafits. Es defineix ràpidament un conjunt de possiblesparets per als grafiters i se’ls donen permisos. Quan diem que gestio-nem la diversitat d’interessos en l’espai públic no estem dient que totsigui possible, però sí que hi ha conductes que generen conflicte i queel generen perquè es fan en un lloc inadequat. Un mural artístic pot sermolt adequat si es fa al lloc adequat. Conclusió: cal arribar a acordscívics (nits per al silenci, campanyes per a la tinença d’animals, etc.).

En fer balanç, podem afirmar que hem millorat l’actuació municipal, per-què tenim estadístiques i un sistema d’indicadors que ens ho confirmen.Realment, hi ha una tendència a la millora de l’espai públic i una millorade la consciència ciutadana. Tothom entén que la ciutat no està mésbruta perquè l’ajuntament no neteja prou, sinó perquè alguns ciutadanssón uns bruts. D’aquest canvi de convenciment al canvi d’hàbits n’hi vaun tros. Passar del convenciment a la pràctica costa, però és llavorsquan notem que les actituds incíviques baixen d’intensitat. Totes aques-tes conductes segueixen persistint i es manté la manca d’hàbits, peròno d’una minoria vandàlica o d’una minoria incomplidora, sinó d’unamajoria deixada que ha perdut la sensació de l’autocontrol. I constatemque l’incivisme està instal·lat en totes les classes socials, en tots dosgèneres, en totes les edats i en les diferents cultures.

Assumpta Torres Julià

Parets és un municipi que els últims anys ha viscut un creixement bas-tant ràpid. Des de l’any 1996 hem passat de tenir una població d’uns12.600 habitants als 14.400 de l’any 2000 i als prop dels 16.000 del2004. Enguany esperem superar ja els 17.000. L’any 2004, l’Ajunta-ment va dur a terme un estudi de població per conèixer quin podia serl’horitzó de l’any 2016 i s’està complint la hipòtesi de llavors, perquè enaquests moments estem al voltant dels 17.000 habitants i, per tant,preveiem arribar als 20.000 cap a l’any 2009 o 2010.

Dins d’aquest context, paral·lelament al creixement, als canvis socialsque s’estaven produint al nostre municipi, i aprofitant les noves tecno-logies, vam crear la nostra pàgina web i vam oferir la possibilitat que elsciutadans ens fessin arribar qualsevol tipus de suggeriments, de quei-


xes, de reclamacions o de propostes. A més a més, utilitzàvem unamena d’intranet que, dins de l’Ajuntament i a través de les oficines d’a-tenció ciutadana, ens permetia introduir totes aquelles propostes oreclamacions que els ciutadans ens plantegessin per telèfon o presen-cialment. Els resultats, malgrat que són bastant recents perquè noméstenim dades de l’any 2005, indiquen que el total de 1.240 missatgesque vam rebre estaven relacionats amb incidències i eren queixes oreclamacions de la ciutadania. El 55% es referien a problemes a la viapública, el 47% a l’abocament incorrecte de residus, prop del 34% al’abandonament de mobles voluminosos a la via pública, gairebé un 6%al tema de la tinença d’animals i a la recollida d’excrements, i un 14% aldeteriorament del mobiliari urbà i, sobretot, al tema dels grafits.

A l’octubre del 2005, des de la Regidoria de Serveis Generals, va arribarl’encàrrec que es dissenyés un programa relacionat amb el civisme aixícom algun projecte que ens pogués ajudar a resoldre part d’aquestsproblemes que havíem començat a detectar feia un temps. L’equip depersones encarregat de fer-ho provenia de diferents àmbits: ServeisGenerals, Departament d’Ocupació, Departament d’Imatge i de l’Ofici-na d’Atenció Ciutadana, des d’on se’ns proposava treballar.

Per poder començar la feina, vam fixar quatre directrius molt importantsque havien de ser la base del nostre projecte. D’una banda, la transver-salitat entre els diferents departaments de l’Ajuntament; i, de l’altra, ladefinició de la figura del coordinador com un pont entre la ciutadania il’Administració. També teníem com a punts clau del nostre projecte elfet que volíem treballar amb agents cívics de carrer que fossin volunta-ris i que calia treballar el tema de la imatge i la difusió de la campanya.

Pel que fa a la transversalitat, el primer que vam fer va ser marcar-nosun calendari de reunions amb els diferents departaments de l’Ajunta-ment (Serveis Urbans, Ensenyament, Sanitat, Policia, Educació...) per-què pensàvem que tots, d’una manera o d’una altra, estaven implicatsen aquest projecte. En aquestes reunions no només van oferir la sevacooperació, sinó que, a més a més, van resultar ser de gran ajuda per-què van aportar moltes idees i van ser la font d’una bona part de labase del projecte.

La qüestió del coordinador es va resoldre nomenant dues persones.Vam decidir que necessitàvem un perfil de persona molt concret: unapersona molt vinculada al municipi i que conegués els trets de la pobla-ció, que fos del seu àmbit social i cultural i, sobretot, amb un esperitmolt engrescador. Necessitàvem aquest perfil perquè les seves tasqueshavien de ser: posar en funcionament el projecte, captar voluntaris, reu-nir-se amb les entitats, fer la coordinació i el seguiment, detectar inci-dències i possibles accions de futur i fer una anàlisi final dels resultats.


Pel que fa als agents cívics, també necessitàvem persones que formes-sin part del teixit associatiu, dels centres educatius, d’entitats cultu-rals..., però volíem obrir aquesta possibilitat a tot el municipi, de mane-ra que vam dissenyar una butlleta d’inscripció perquè l’emplenessinaquells que volien participar a la campanya com a voluntaris en un delseixos, en més d’un o en tots. El fet de treballar amb voluntaris era bàsic,en el sentit que ens donava uns elements de valor afegit a la campa-nya que ens permetien obtenir uns guanys, per exemple en l’àmbit dela integració de grups socials, de col·lectius diferents... Vam fer grupsde voluntaris en què van participar immigrants, gent jove, nens, perso-nes d’edats molt diferents.

I, per acabar, una altra de les coses que ens vam plantejar va ser laimatge de la campanya. Vam escollir el símbol del cor (del cor que bate-ga, de la vila viva) i l’eslògan «Parets creix en civisme» (representa uncastell humà fent pinya) perquè pensàvem que representava tot allòque volíem que fos la campanya. Paral·lelament, vam dissenyar totauna sèrie de materials publicitaris (samarretes, gorres, bosses, imants...)que, a més, ens havien de servir per regalar i així accedir d’una mane-ra agradable a la ciutadania.

Els objectius que ens marcàvem eren: promoure les actituds cíviques,el canvi d’hàbits, la millora del grau de civisme, el desenvolupamentd’activitats encaminades a potenciar aquestes conductes i la creacióde climes que ens facilitessin tenir aquestes conductes més cíviques.Els eixos d’actuació van ser quatre: 1. Responsabilitzar-se dels vehiclesi del compliment de les normes de circulació. 2. Recollir selectivamentels residus i recollir objectes voluminosos abandonats al carrer. 3. Serresponsable en la tinença d’animals de companyia i recollir-ne els ex-crements. 4. Conservar el mobiliari urbà, sobretot incidint en les pinta-des de grafit.

Vam començar a treballar en la campanya al mes de gener del 2006.El gener i el febrer els vam dedicar a fer feina interna de preparació dela campanya, a fer formació i a definir com havia de ser la formació delscoordinadors i dels agents cívics. Llavors vam decidir que cada mes estreballaria un eix: al març, l’ús responsable de vehicles; a l’abril, lapotenciació de la recollida selectiva de residus; al maig, la tinença res-ponsable d’animals de companyia i al juny la conservació del mobiliariurbà i la qüestió dels grafits.

Les dues coordinadores van participar en l’activitat formativa que orga-nitza la Diputació de Barcelona sobre com promoure la convivència i elcivisme en l’àmbit municipal. També ens van dissenyar un curs especí-fic per a elles, relacionat amb la Campanya Parets, en què es van tre-ballar tècniques de gestió i organització del treball en equip, dinàmiques


de grup, estratègies d’avaluació i seguiment, tècniques de tractament idifusió de la informació i estratègies de resolució de conflictes. Pel quefa als agents cívics, també se’ls va fer un taller en què es tractaven leshabilitats socials, l’anàlisi i l’avaluació de situacions problemàtiques quees podien trobar en el moment en què sortissin al carrer.

Al març ens vam posar a treballar en l’ús responsable dels vehicles ivam utilitzar un sistema una mica diferent dels altres. En principi, elsobjectius eren fer respectar els senyals de trànsit, evitar els estaciona-ments en zones no permeses i reduir la contaminació acústica. Perassolir aquests objectius, vam recuperar una prova pilot que havíemfet l’any abans: un policia anava a les escoles i hi impartia classesd’educació viària. L’experiència la vam ampliar a les quatre escoles deprimària que hi ha al municipi, en concret al curs de quart; a més a més,hi vam afegir la participació de les coordinadores de la campanya decivisme, les quals, a més de les classes teòriques, després també sor-tien al carrer amb els alumnes. En aquestes sortides, els nens tenien unstalonaris de sancions virtuals i, ajudats per les coordinadores, posavensancions a aquells conductors que infringien alguna norma. Paral·le-lament, quan detectaven conductors que sí que complien la normativa,els nens els feien regals, i una de les coses que se’ls regalava erenparasols per als cotxes.

Al mes d’abril vam iniciar l’eix de recollida selectiva, l’objectiu del qualera millorar el dipòsit de deixalles dins dels horaris permesos, potenciarla recollida selectiva i regular l’abandonament d’objectes voluminososa la via pública. En aquesta campanya també van participar nens i ne-nes, però més com a voluntaris i en cap cas no des de les escoles.Durant el mes acterior, havíem fet una feina de captació de voluntaris ija estàvem treballant amb aquestes persones. Per tant, eren grups moltmés heterogenis, en què no només hi havia nens, sinó que hi teníempersones de totes les edats, i el que feien era treball de camp: sortienal carrer on, acompanyades per les coordinadores, tractaven de detec-tar conductes incíviques i de donar informació a la ciutadania.

Després, al mes de maig, vam començar a treballar amb la tinença res-ponsable dels animals de companyia i, sobretot, la recollida d’excre-ments, el xip, el cens d’animals de companyia i l’ús del morrió i la cor-retja. En aquest cas, vam utilitzar la mateixa metodologia que en l’eixanterior: sortíem al carrer amb els voluntaris, es detectaven les conduc-tes que no eren correctes i es premiava aquells ciutadans que actua-ven correctament amb alguns objectes de regal, com bosses per a larecollida d’excrements.

Per acabar, hem treballat el tema de la conservació del mobiliari urbà i,sobretot, els grafits. Els objectius eren evitar les pintades de grafits en


zones no permeses i respectar i ajudar a conservar el mobiliari urbà. Enaquesta campanya s’han fet sortides al carrer amb els voluntaris, peròcom que es tracta d’un tema més centrat en un col·lectiu molt especí-fic de joves, hem treballat amb altres eines. Un dels recursos que hemutilitzat ha estat fer actes als seus espais, a la via pública, perquè hipuguin participar. Un dels actes, per exemple, es va adreçar a infants:una persona del municipi va fer un taller per ensenyar a fer grafits; unaaltra actuació va ser dissenyar una enquesta per als estudiants de l’IESde Parets, en la qual els preguntàvem quins d’aquests temes els inte-ressaven, què pensaven dels grafits, quines solucions o propostes ensfeien i quins espais valoraven com a interessants per negociar-los ambl’Ajuntament per poder fer-los fer servir. També vam fer una festa talleramb un artista molt conegut del poble, un noi jove que fa grafits artís-tics molt bonics i que els va explicar tècniques, idees i sistemes perpoder fer grafits.

El dia 11 tornem a fer una altra actuació: organitzem una festa en quèactuaran grups de joves que estan relacionats amb el moviment urbàque hi ha al voltant del grafit com el hip hop, els skaters..., fins i tot hanvingut grups de fora del municipi, de Mollet i de Terrassa.

Encara que en aquests moments no tenim a l’abast indicadors perpoder valorar tota la feina feta, sí que creiem que hem aconseguit arri-bar molt al públic del municipi i a tota la ciutadania. Gràcies als volun-taris hem aconseguit moltes coses, tenint en compte les dimensionsdel municipi: més de cent persones voluntàries treballant durant quatremesos, dos-cents vuit nens i nenes en total i, a més a més, cent volun-taris més. Hem aconseguit que participessin com a voluntaris personesde totes les edats i de diferents col·lectius, i això ens dóna referènciessobre la possibilitat de millorar el grau de civisme, i aquest era el nos-tre objectiu.

Anna Soler Farran

Sant Cugat del Vallès és una ciutat d’uns 70.000 habitants que en elsúltims anys ha crescut molt, perquè hi ha vingut molta gent de Barce-lona i d’altres municipis del voltant. Ens vam plantejar començar a tre-ballar el civisme perquè crèiem que tota aquesta gent que arribava defora encara no se sentia plenament ciutadana de Sant Cugat. No teniensentiment de pertinença i costava que respectessin algunes normes. Sirealment senten que viuen allà i que les coses els pertanyen, és mésfàcil que en tinguin cura.

Cada espai, cada barri té una problemàtica diferent i volíem tractar elsproblemes que hi havia a cada zona de manera específica. Quan ens


vam plantejar com treballar el civisme, vam veure que havíem de ferunes reflexions prèvies. En primer lloc, havíem d’aclarir què enteníemper civisme: «Conjunt de normes de conducta que conformen unacultura de convivència pacífica i solidària, fonamentada en el respec-te i l’interès per allò que és col·lectiu.» O sigui, que no volíem parlarnomés de solidaritat i voluntariat, sinó també de respecte per allò queés col·lectiu.

A continuació, vam definir dos tipus d’incivisme: l’un, el que vam ano-menar vandàlic, és minoritari a Sant Cugat i no respon gaire a les cam-panyes de comunicació i sensibilització; l’altre és aquell en què incorrenles persones que actuen malament per comoditat, per mancad’informació o per desinterès; de fet, són gent que sí que saben comhan d’actuar, però no acaben de ser prou cívics. Amb aquest grup síque crèiem que la sensibilització podia funcionar.

També vam veure clar que havíem de desenvolupar un programa trans-versal i no només una campanya publicitària. I es va crear un departa-ment de civisme, que havia de treballar de manera transversal amb lesdiferents àrees de l’Ajuntament: Serveis Urbans, Mobilitat, Medi Am-bient, Educació, etc. Civisme havia de ser l’eix a partir del qual s’anes-sin desenvolupant tots els projectes i programes, però si no es comp-tava amb la col·laboració dels diferents departaments municipals nopodíem fer res. El programa també plantejava accions a llarg termini,amb continuïtat en el temps, constants i repetides durant diversos anys,perquè el canvi d’hàbits de comportament vol molt de temps i no ésvisible fins al cap d’un temps.

Vam estructurar el programa en tres eixos: l’estratègia comunicativa,les accions municipals i les accions de participació ciutadana per fo-mentar el civisme i per sensibilitzar la població.

Volíem determinar quins eren els temes i amb quina prioritat calia trac-tar-los. Havíem de treballar el civisme i vam fer una enquesta –ja te-níem informació sobre quines incidències rebíem a l’Ajuntament i quinseren els comportaments més incívics–, però també volíem conèixerquina era la percepció de la ciutadania, quines eren les actituds queconsiderava més incíviques. Tenint en compte aquestes dues informa-cions, vam veure que els quatre problemes més recurrents eren: norecollir les deposicions dels gossos; deixar les escombraries fora delcontenidor o no tenir cura a l’hora d’abocar-les a dins; aparcar el cotxeen doble fila o a sobre de la vorera i embrutar el bosc. S’ha de tenir encompte que Sant Cugat està envoltat pel Parc de Collserola, amb totel risc d’incendis que això implica –per això va sortir el tema del bosccom a tema prioritari.


Amb el pla de comunicació, el que volíem era augmentar el sentimentde pertinença a Sant Cugat de les persones que hi viuen i, alhora, se-guir mantenint el que hem anomenat «caliu de poble». També volíem ferentendre als ciutadans que podien fer alguna cosa per mantenir aquestvalor diferencial de Sant Cugat, advertint altres persones quan detec-tessin algun comportament incívic, perquè, en molts casos, hom veuun comportament incívic i no gosa dir res.

En aquest punt, vam crear la imatge «Sant Cugat m’estima», amb co-lors molt llampants. Es van repartir pancartes pel poble, díptics de ca-dascun dels quatre temes; es van publicar notícies als diaris, al ButlletíMunicipal...

En treballar en la imatge de la primera fase, vam separar les accions endiferents col·lectius (ciutadania, entitats, empreses i comerç), tot i quedesprés, en molts casos, es barrejaven. També vam fer accions adreça-des als treballadors de l’Ajuntament. En el cas dels infants –que és undels aspectes que hem treballat més, perquè creiem que l’educació ésclau per formar futurs ciutadans més cívics– hem organitzat diferentsactivitats a la festa major i als casals d’estiu. Tot això s’ha treballat a tra-vés d’una col·lecció de contes de Les Tres Bessones. Hem fet un conteper a cadascun dels temes que treballem, un conte que, a més de rega-lar-lo als nens i nenes, també s’ha utilitzat per fer activitats a les escoles.El més complicat era arribar als adults, però a través dels infants ho podí-em aconseguir si els pares explicaven el conte als petits i, després,donaven el bon exemple de llençar les escombraries dins del contenidor.

També vam fer un concurs de missatges cívics que publicàvem en unarevista gratuïta i al final de l’any es donaven premis. Els missatges cívicsels donava la gent gran, perquè són persones amb experiència quepoden transmetre valors i coneixement als més joves.

Una altra activitat van ser les adhesions. Vam enviar una carta a totes lesentitats i associacions de Sant Cugat en què els explicàvem què era elprograma de civisme, quins eren els objectius que perseguíem, què vo-líem fer. Si les entitats o les empreses estaven d’acord amb aquell docu-ment i volien participar activament per fomentar el civisme a Sant Cugat,s’hi adherien i cada setmana publicàvem quines havien estat les empre-ses o entitats adherides al programa de civisme. La idea era que des-prés poguéssim fer accions en totes aquestes empreses i entitats. A lallarga, però, vam poder fer molt poca cosa. També hem organitzat dife-rents activitats per tractar el tema de la tinença responsable d’animalsdomèstics.

Pel que fa a les actuacions municipals, teníem molt clar que no podíemdemanar a la ciutadania que fos cívica si des de l’Administració tampoc


no es feia res i no es millorava cap dels aspectes de neteja, de mobili-tat, etc. Llavors, tenint en compte els quatre eixos, vam fer una sèrie demillores per fomentar el civisme: al bosc (arranjament de camins i previ-sió d’incendis), amb la neteja (augment del nombre de contenidors, can-vis en la retolació, campanya porta a porta per al reciclatge als comer-ços, campanya molt forta per a la recollida d’objectes voluminosos iesporga), amb els gossos (papereres que dispensaven bosses per reco-llir els excrements, rètols senyalitzadors, repartiment de bosses perpenjar a la cadena del gos amb bossetes per recollir els excrements),amb els cotxes (construcció de més pàrquings), etc.

Durant la primera fase vam comptar amb un grup d’agents cívics. Eraun grup de persones contractades que van dedicar-se a la campanyadurant un any i mig. S’encarregaven de fomentar el civisme directamenti actuaven als llocs on es produïen les accions incíviques. Als parcs,intentaven que la gent recollís els excrements, preguntaven si el gosestava censat o no; anaven als comerços per informar de l’horari derecollida del cartró i, alhora, rebien els comentaris i suggeriments de laciutadania, la qual cosa ajudava l’Ajuntament a millorar i a canviarcoses que segons els ciutadans no funcionaven; era un reforç per a lesdiferents actuacions del programa. Complien la seva missió a travésdels avisos cívics: es tractava d’un talonari en què l’agent cívic escriviaper quins motius es posava l’avís, del qual donava una còpia a la per-sona (l’agent se’n quedava una altra). Aquestes còpies anaven bé pertenir una base de dades dels temes que s’havien treballat, a quantagent s’havia donat informació, etc. Els agents cívics també van servir desuport a altres departaments municipals, de manera que es van poderresoldre diferents situacions sense haver d’obrir cap expedient.

El 2005 es va fer una valoració de tot plegat i es va observar que el mis-satge de la campanya havia induït a errors i que la imatge era poc clara,però alhora també es va constatar que els tres eixos del programa i eltreball transversal funcionaven. Es va veure que el grau de civisme per-cebut per la gent havia augmentat però, tot i així, calien més indicadors,perquè n’hi havia pocs.

Tenint en compte tot això, vam iniciar la segona fase. Vam fer una altraenquesta ciutadana, però aquesta vegada es va incloure l’enquesta(curta i molt fàcil de respondre, amb creus) en una revista gratuïta quellegeix tothom i que es podia dipositar a moltíssims llocs de Sant Cugat.Preguntàvem quins temes eren els que consideraven que calia treballarde manera prioritària, com s’havien de resoldre (a través de sancions,d’educació, de sensibilització, des de l’escola...), qui era el màxim res-ponsable d’aquest incivisme... Els resultats van ser que calia sancionsi educació, que la ciutadania era molt important per treballar el civisme,


i el tema prioritari va resultar ser la neteja (bosses fora del contenidor,excrements de gossos als carrers i parcs, les burilles de cigarretes,etc.). L’altre gran tema va ser la conservació de la ciutat, és a dir, el mal-tractament del mobiliari urbà, els grafits, el soroll, respectar el descansnocturn, etc. i, el tercer, la mobilitat: excés de velocitat, mals aparca-ments, les motos, etc.

Hem ideat una nova estratègia comunicativa dirigida, sobretot, a lapoblació amb anuncis, banderoles... Aquesta vegada no hem fet capdíptic, sinó que hem preferit centrar l’estratègia a les zones on hi ha elproblema, anar directament a les zones conflictives. També s’han fetfalques de ràdio i un anunci al cinema de Sant Cugat. El que volíem eradonar un missatge clar, que no hi hagués cap dubte que estàvem par-lant de civisme i, alhora, que impliqués la gent. I vam fer el logo «SantCugat cívic també és cosa teva». Ens hem basat en pictogrames, per-què així no hi havia dubte del que estàvem dient i n’hem fet una sèrieper a cadascun dels tres eixos. Ara bé, no volíem que el missatge delpictograma fos ni alliçonador ni moralista.

En concret, les accions de participació ciutadana han consistit a fer unaenquesta joc, que consisteix en un joc per comprovar el grau de civis-me de les persones que, alhora, ens proporciona eines per saber commillorar (telèfon de recollida de voluminosos, normatives...) i que arribaa totes les cases. A més, continuem treballant en el programa pedagò-gic de les escoles amb Les Tres Bessones, fem accions als comerçosper implicar-los amb les associacions de veïns i ara volem començar atreballar específicament el programa de joves, la festa major, etc.

A banda de les actuacions municipals, seguim millorant diferents as-pectes per poder fomentar el civisme. Per exemple, ara estem treba-llant molt directament amb la policia el tema de les sancions. Tenim unaOrdenança de civisme que fins ara no s’aplicava gaire. Estem intentantdonar el missatge que cal ser cívics, intentem avisar, sensibilitzar sobreel tema, però si les persones no responen arriba un moment que calsancionar-les.


Taller 3Espais de convivència i civisme

Ponents

Tomás Gil MárquezInspector en cap de laPolicia Local de Sant Adriàde Besòs

Martín MirallesAsensioTècnic de ProgramesTransversals de l’Ajuntamentde Santa Coloma deGramenet

Maria Martos CruzRegidora de Benestar iFamília de l’Ajuntament deRoda de Ter

Sílvia RoviraEducadora social del’Ajuntament de Roda de Ter

Moderador

Joan BarreraPeriodista d’El Periódico

Joan Barrera

Quines són les estratègies de les administracions per fer compatible laseguretat amb els drets individuals? Com es pot implicar els ciutadansen la promoció dels drets humans, en el respecte a la convivència i ales pràctiques democràtiques? Són qüestions que els ponents aniranexplicant en les seves intervencions. Els presentaré d’un en un.

El primer és Tomás Gil, inspector en cap de la Policia Local de SantAdrià de Besòs, que farà una anàlisi dels factors que incideixen en lamillora de la convivència i també parlarà de la importància que tenen lesmesures de caràcter preventiu en l’àmbit policial. El segon és MartínMiralles, tècnic de Programes Transversals de l’Ajuntament de SantaColoma de Gramenet, un ajuntament que ha creat allò que ells deno-minen la Xarxa Ciutadana de Transmissió de Valors, l’objectiu de la qualés buscar la complicitat de la ciutadania per promoure els dretshumans, el respecte a la diferència i a les pràctiques democràtiques. I,per acabar, de l’Ajuntament de Roda de Ter intervindran la regidora deBenestar i Família, Maria Martos; i Silvia Rovira, que és educadora so-cial. En aquest ajuntament han començat a dissenyar i a aplicar un plad’actuació que inclou la possibilitat que es puguin fer tasques de volun-tariat en benefici de la comunitat i que es puguin prendre mesurespenals alternatives a les que ja coneixem. Són tres experiències quepermeten acotar i posar sobre el terreny el concepte de civisme i coml’aplica cada administració.

Tomás Gil Márquez

La meva intervenció té com a objectiu establir uns principis de reflexiósobre un tema que interessa a tothom: la seguretat, la convivència alsnostres barris, pobles i ciutats. En primer lloc m’agradaria dir que, enaquests moments, quan parlem a propòsit de la convivència i la segu-

| 75

retat, no hem de perdre de vista que, des del punt de vista teòric i desdel punt de vista de la reflexió, hi ha el perill de confondre la seguretat ila convivència o l’incivisme i la inseguretat. La seguretat o la inseguretatsón un element, una manifestació de la societat, i el civisme i l’incivismesón manifestacions que, a vegades, no han d’anar de la mà d’aquelles.Des del punt de vista de la seguretat, parlar de la seguretat pública ésuna reflexió tradicional que sempre podem vincular amb el món penal,el món de la policia, el món de la intervenció legítima de l’Estat, que ésqui té la tutela i l’obligació de garantir aquests béns protegits a la ciu-tadania. Des del punt de vista del civisme i de l’incivisme, la reflexió hade ser una altra, perquè si partim del punt de vista que la seguretat ésel mateix que el civisme, o que la inseguretat és l’equivalent de l’incivis-me, podríem arribar a unes conclusions equivocades.

Avui dia, hi ha una gran preocupació a la nostra societat en relació ambla seguretat i la convivència. La qüestió que també cal plantejar és quèentenem per seguretat i què podem entendre per convivència. La con-vivència –des del punt de vista social i des del punt de vista d’allò queha de ser un estat modern, un estat social i democràtic de dret com elnostre– és una relació harmònica entre les ciutadanes i els ciutadans,siguin nacionals o siguin vinguts de fora. La seguretat, en canvi, és unaqüestió diferent. La seguretat, des del punt de vista de la reflexió, ésuna opinió personal, i es podria considerar el respecte dels béns perpart de la ciutadania i la tutela que correspon a l’Estat dels drets reco-neguts als ciutadans.

La nostra societat està immersa en un procés de canvi importantíssim.La societat actual no té res a veure amb la societat de fa vint anys i, enaquests moments, la fotografia social dels nostres municipis és unafotografia dinàmica, en la qual, al costat de les persones que semprehan viscut aquí amb uns costums i unes tradicions determinats, hi tro-bem persones que han vingut de fora. Aquestes persones, amb la sevacontribució cultural, han contribuït a crear una societat diferent, mésdiversa, dinàmica, rica, variada i, per què no, més plural. En definitiva,en aquests moments estem immersos en un procés que acosta el nos-tre país als països de l’Europa occidental. Això és un fet innegable i és,entre cometes, una de les conseqüències del procés d’integració del’Espanya democràtica a la Unió Europea. El que no podem fer, perquèseria una postura conservadora, egoista i tradicional, és no voler teniral nostre país la quantitat de persones vingudes de fora que ja viuena França o a Alemanya. I la qüestió no és si són moltes o poques, laqüestió és què han de fer els poders públics perquè aquest procés decanvi, aquest possible conflicte, sigui tutelat, dirigit i gestionat per l’Es-tat i les administracions, que són els qui tenen l’obligació de fer-ho, i nopas els particulars.


Personalment em preocupa que la societat atribueixi la responsabilitatdels nostres mals al fenomen de la immigració. Aquesta actitud, en unaescala personal, és una manera fàcil i còmoda de traslladar els nostresproblemes a un escenari que no és el causant d’aquests problemes.No es pot establir entre la delinqüència i la manca de civisme d’unabanda, i les persones vingudes de fora, d’altra banda, una relació decausa i efecte. En tot cas, quan es donin casos de delinqüència omanca de civisme, els últims responsables seran les administracionspúbliques i l’Estat, ja que tenen la capacitat i l’obligació constitucionalde tutelar tot aquest procés de canvi.

Una altra consideració també important que cal fer quan parlem decivisme i d’incivisme és que, a vegades, associem directament aquestapreocupació social –que és legítima i que està als carrers, a la gran Bar-celona, a l’Àrea Metropolitana– a fets d’una naturalesa molt importantquan, en realitat, les petites coses, els petits fets que poden succeircada dia són els que, a la llarga, provoquen una situació de sensaciód’inseguretat o de sensació que no hi ha conductes cíviques. Aquestspetits elements, els que anomenem elements oxidants de la convivèn-cia, no són ni els grans delictes ni les grans estafes bancàries, ja queaixò preocupa molt poca gent. A la gent del carrer, a la ciutadania, lipreocupen les petites coses que, sumades una rere l’altra, poden pro-vocar, en un moment determinat, en un mateix espai i en un tempsconcret, un sentiment que, a vegades, no obeeix a la realitat d’allò queestà succeint.

Una altra qüestió que cal tenir en compte en una reflexió com aques-ta és el paper que el sistema de seguretat pública ha de tenir en totaquest procés d’actuació en matèria de civisme i d’incivisme. Evi-dentment, aquí no parlarem de la seguretat privada, perquè la segu-retat privada, en un estat social i democràtic de dret, no té aquestesobligacions. Actualment, la policia –la Policia Local, les policies de laGeneralitat de Catalunya, la policia de l’Estat–, a més d’assumir lestradicionals funcions en un sistema com el nostre, es troba amb unanova situació que li exigeix actuar d’una manera nova, que requereixuna nova metodologia, una nova reacció davant de certs fenòmensque abans no es donaven a casa nostra, perquè la societat, la nos-tra comunitat, era diferent a l’actual. I fent una autocrítica positiva,ens preguntem si estem preparats, des del punt de vista professio-nal, per assumir aquests nous reptes, si la nostra formació, la quehem rebut a les nostres escoles de policia, s’ha de canviar perquèla societat actual és diferent de la societat que vaig conèixer fa vint-i-vuit anys, quan vaig començar a treballar en aquest món de la segu-retat pública.

Taller 3. Espais de convivència i civisme | 77

La resposta és que l’organització tradicional policial no té capacitat niper donar resposta ni per entendre el que està passant. Però no nomésla policia: fins i tot de vegades es pot dubtar si l’Administració públicas’ha adonat de com està canviant el nostre món. El pitjor que li pot pas-sar a una societat és anar per darrere dels esdeveniments. És a dir, pri-mer tenim el conflicte i després pensem en la solució, perquè així éscom actuen les societats conservadores. Un altre problema és el queestà passant a França, que aquí no podrà passar mai perquè aquíaquestes coses no passen, perquè nosaltres tenim com una mena deprotecció divina. Aquestes dues premisses són radicalment falses. Enprimer lloc, l’Administració, el sistema de seguretat pública, l’Estat ambmajúscules –perquè encara penso que hi ha d’haver Estat i que ha deser potent– té l’obligació de prevenir els conflictes d’aquesta mena quees poden plantejar en una societat com la nostra, ja que és una socie-tat dinàmica, activa, plural, diversa i multicultural.

A més, l’Estat no només té l’obligació de fer una tasca de prevenció,sinó que també té l’obligació, mitjançant les administracions públiques,d’establir mecanismes que estiguin en condicions de donar respostespositives quan puguin aparèixer problemes, perquè això forma part d’unadinàmica social. Però no només són problemes d’ordre públic, sinó tam-bé l’expressió d’una manca de cohesió social i d’un problema de caràc-ter primari que és que a la nostra societat hi ha una desigualtat social.Si aquesta desigualtat existeix perquè és real i es pot veure incrementa-da per l’arribada de persones de fora –que hauran de fer un esforç im-portantíssim per adaptar-se a unes noves circumstàncies i costums–, lanostra obligació és començar a dissenyar estratègies d’intervenció. Peròno unes estratègies des del punt de vista de la tolerància zero o de tenirmés policies –perquè la gent el que demana és tenir més policies, iaquesta és una mesura condemnada al fracàs. No; l’estratègia de futurha de ser que hi hagi la policia que calgui, seguint un criteri d’equilibriprofessional, igual que hi ha d’haver els hospitals que calen.

El que s’ha de fer és una previsió important de despesa social per inte-grar aquestes persones que avui dia estan arribant i que el dia de demà,afortunadament i com més aviat millor, també s’incorporin a l’Adminis-tració pública. I aquesta última reflexió la fem perquè nosaltres partim delconcepte que tot això ha de canviar i que no passarà en el futur. En elfutur, hi haurà d’haver policies de fora i hi haurà d’haver jutges de fora,igual que, en aquests moments, passa a les universitats de Catalunya,on hi ha estudiants universitaris que han nascut a Romania o al Magrib.

Una altra qüestió important quan pensem en aquests temes de segu-retat, inseguretat, civisme o incivisme és que tenim una visió neoliberalo molt conservadora que ens porta a pensar que «farem moltes normes


i amb tantes normes resoldrem tots els problemes d’aquest món».Doncs si la solució és fer moltes normes, el fracàs està garantit, ja queno es tracta de fer moltes normes, perquè ja ho deia el comte de Ro-manones: «Háganme leyes que no las cumpliremos.» Es tracta de ferun diagnòstic de la realitat i de trobar o de buscar solucions, però noregulant totes les hipòtesis possibles d’allò que pot succeir a la nostrasocietat. La solució no ha d’estar basada ni en l’estadística ni en la cre-ació de normes, ni en intervencions en l’espai públic a cop de llei id’ordre. La bona convivència s’ha d’assolir seguint els principis i els cri-teris que estableix la Constitució, i la nostra té una part molt importantque és la que parla dels drets, de les llibertats, de l’Estat social i demo-cràtic de dret. Hem de fer ús de la imaginació, i la imaginació no nomésha de consistir a castigar, sancionar i elaborar normes, perquè l’ende-mà la gent les ignora o no les compleix.

Un altre aspecte important és intentar que, des de l’Estat, s’incentivi laconsciència ciutadana en relació amb conceptes dels quals, per la nos-tra tradició de manca de democràcia –la nostra democràcia és jove– enaquest país no tenim experiència, tot i que, en aquests moments,alguns puguin pensar que aquests conceptes són propis d’èpoquessuperades o passades. Un sistema democràtic com el nostre neces-sita normes i necessita valors, principis i una sòlida base sustentadaen l’ètica.

Però l’Estat no és l’únic que té l’obligació d’intervenir, ja que la ciutada-nia tenim també l’obligació de dir-hi alguna cosa i les postures còmo-des són una prova inequívoca de l’egoisme social (aquestes actitudsindividuals estan sustentades en el neoliberalisme). La reflexió és quecadascú s’espavili com pugui i el que no pugui accedir a la seguretatpública que pagui la seguretat privada –aquesta és una reflexió actual.L’actitud cívica de la ciutadania, la seva obligació, els seus deures departicipació i de compromís davant la societat són elements fonamen-tals quan parlem de la seguretat, del civisme a les nostres ciutats imunicipis. L’Administració té l’obligació de liderar el procés de resolu-ció dels conflictes, però els ciutadans, al seu torn, tenen l’obligació departicipar activament en aquest procés. I la solució no consisteix a tenirmés policia ni a trucar-li cada cinc minuts, la solució és que vingui lapolicia quan hagi de venir i que la ciutadania, mitjançant les seves orga-nitzacions, participi quan li toqui participar.

Un altre motiu de reflexió que de vegades no tenim en compte és que,des del punt de vista de les organitzacions, la policia no deixa de seruna organització que porta un uniforme i que té uns principis d’actuacióespecials. La policia és organització i és Administració pública pura idura i, com qualsevol organització, ha de funcionar a partir d’uns prin-


cipis d’objectius, d’estàndards de qualitat, de línies estratègiques i nonomés seguint el principi d’aplicar la llei i l’ordre. La pregunta és: de quèserveix denunciar d’acord amb ordenances municipals un ciutadà queés al carrer i que està demanant diners? La pregunta és la prova inequí-voca del fracàs de l’Estat: denunciar una persona que no té mitjanseconòmics perquè està demanant diners al carrer. La solució no és de-nunciar. Potser la pregunta hauria de ser què podem fer perquè aques-ta persona no estigui demanant diners al carrer, i això suposa un plan-tejament una mica utòpic, però el que no vull fer és un plantejament falsque negui la realitat. Denunciar la gent que neteja vidres als carrers dequalsevol ciutat em sembla molt bé però el problema tampoc no quedaresolt perquè aquests joves estaran en algun lloc o altre, i tots estemd’acord que és millor que netegin vidres al carrer que no pas que aga-fin carteres al metro, evidentment. Però hauríem d’anar més enllà iplantejar-nos que potser seria millor que es dediquessin a altres cosesi aquestes altres coses, qui les ha de marcar, organitzar, programar itutelar? La resposta és l’Estat i l’Administració. Són les administracionsles que ho han de fer.

Els temes com el civisme i la seguretat sempre s’han d’agafar ambpinces. Quan parlem de qualitat, objectius, eficàcia o eficiència, hemd’anar amb compte. Eficàcia, sí; eficiència i qualitat, també, i objec-tius, sempre; però quan parlem de civisme, d’inseguretat o de policia,aquests conceptes no es poden fer servir com si parléssim d’unafàbrica de cotxes. Podem parlar d’objectius, d’eficàcia i, sobretot, del’eficiència, perquè nosaltres administrem recursos públics que sónde la ciutadania i el que no podem fer és malbaratar aquests recur-sos. De la qualitat també però, com sabem nosaltres si portem aterme una feina de qualitat? No poden ser les mateixes organitza-cions les que diguin si la seva feina és de qualitat o no, sinó que hande ser agents externs a les organitzacions els qui valorin d’una mane-ra objectiva si aquesta feina és o no és de qualitat. Han de ser la ciu-tadania i les altres administracions públiques les que han de valorarels seus serveis. En definitiva, la policia ha de partir d’un compromísètic i moral que li faci tenir molt clar per què fa la seva actuació, perquè fa la seva activitat professional i, sobretot, si el que fa és el mésadient en cada moment.

La tasca de la policia relacionada amb el civisme, l’incivisme, la segu-retat o la inseguretat és una tasca que no es pot entendre si no estàrelacionada amb altres actors socials i amb altres serveis del’Administració, com els serveis socials, l’Administració de Justícia o elsdepartaments d’Ensenyament. La policia no pot anar sola per la vidaperquè si hi va, la seva feina no va enlloc.


Martín Miralles Asensio

La nostra experiència amb la Xarxa de Transmissió de Valors, tot i laseva modèstia perquè està en una fase incipient, és molt important pera nosaltres perquè és una de les nostres apostes de futur i un progra-ma que, segurament, esdevindrà axial dins del desenvolupament delPla de convivència a Santa Coloma. I ho esdevindrà perquè té el valorafegit d’anar a buscar la ciutadania i conscienciar-la, ja que som cons-cients que l’Administració, tota sola, no pot posar un policia a cadacantonada ni un mediador a cada comunitat de veïns. I per buscaraquesta complicitat hem dissenyat aquest programa.

Santa Coloma de Gramenet és una ciutat de la conurbació de Barce-lona que ronda els cent vint mil habitants i l’índex de persones vingu-des d’altres països, ara mateix, està al voltant del 18%, tot i que hi habarris on la població estrangera supera el 30%. Com en altres ciutatsde l’entorn metropolità, Santa Coloma ha viscut canvis durant el darrersegle i s’ha construït arran de diferents onades migratòries. Per tant, ésuna ciutat que té experiència en l’acollida, tot i que, per les particulari-tats de la nova immigració, de vegades les situacions de convivènciasón, en un context bastant complex i de canvi, difícils. És un procéscomplex no només pel factor intercultural, sinó també perquè els centvint mil habitants de la ciutat viuen en només 7 km2, dels quals 2 o 3no són urbanitzables. Per tant, es tracta d’una ciutat amb una grandensitat de població, un fet que també pot generar friccions. Això ensporta a plantejar-nos més reptes per aconseguir generar un marc deconvivència que faci que la ciutat evolucioni positivament.

L’actiu més important d’aquesta ciutat és, precisament, la gent. De fet,molt sovint se sent a dir que «lo mejor de Santa Coloma es la gente».És veritat que és un valor que cal tenir en compte, però potser tambévol dir que no tenim altres actius com l’industrial o que patim altrestipus de dèficits. Tot i així, tenim una ciutadania activa i programes comaquest, que volen incrementar el capital social de la nostra comunitatperquè la gent pugui tenir el seu lloc, un lloc preeminent en les políti-ques municipals.

Aquesta experiència forma part de l’aplicació al territori del Pla per a laconvivència intercultural. És un pla que es remunta a l’any 1993, en quèes va dur a la pràctica un dels primers programes, que es deia Nouvin-guts, i que tenia un enfocament assistencial. Aquest programa va néi-xer arran de l’aplicació del programa europeu Urban, que va suposaruna inversió en determinats barris de la ciutat i que obligava a fer nonomés una inversió urbanística, sinó també una inversió en qüestionssocials. Paral·lelament, l’Ajuntament estava obligat a generar un procésparticipatiu entre els veïns per determinar on es farien aquestes inver-


sions del programa europeu. I això va servir de base per al que desprésva ser el procés participatiu que va generar aquest Pla de convivènciai que va partir, d’una banda, d’una prioritat política que després s’hamantingut, que facilita el tractament transversal dels temes i que ésfonamental perquè aquestes coses funcionin bé. D’altra banda, sem-pre hem tingut clar que havíem de buscar aquest pacte ciutadà per ala convivència.

Es va aconseguir que fos un projecte consensuat per tot l’Ajuntamenti que tingués en compte aportacions externes d’altres administracionsperò, sobretot, va ser un projecte en el qual va participar molt activa-ment la ciutadania, fins al punt que aquesta experiència posteriormentva servir per configurar el que ara és el Reglament de participació ciu-tadana de Santa Coloma. El funcionament del Pla és el següent: desd’Alcaldia hi ha una comissionada directa per al Pla, independentmentque part de l’equip tècnic depengui directament de l’Àrea de ServeisPersonals i de Sostenibilitat. A partir d’aquí, la nostra presència en elterritori en l’àmbit participatiu –tal com és definit en el Reglament departicipació ciutadana– es fa a través dels consells de barri, en els qualstambé s’han creat algunes comissions específiques de convivència.

Quant a la gestió del fet migratori, cal dir que ens adrecem a tota la ciu-tadania i no només als immigrants. I ho fem amb la intenció de facilitari de garantir l’accés normalitzat als serveis municipals a aquells ciuta-dans que es troben en una situació més desafavorida, tant si són immi-grants com si no, tot i que ens trobem que hi ha un percentatge impor-tant de gent que ha vingut de fora que són els usuaris principals dedeterminats serveis socials. També tenim clar que no hem d’oblidarque, mentre s’apliqui el Pla, no hem de deixar que la ciutadania tinguila sensació que ha perdut qualitat de vida. Nosaltres hem de fer tot elpossible perquè els ciutadans tinguin un accés més ampli a determina-des prestacions socials que, potser, poden veure en perill per causa del’arribada de persones que tenen una sèrie de carències. De fet, enaquest sentiment –precisament la sensació que s’ha perdut l’accés adeterminades polítiques socials a causa de la incorporació d’aquestsnous ciutadans– rau l’origen de molts conflictes, I, evidentment, la con-clusió és que potser cal incrementar aquests serveis socials, que hau-rien de ser una prioritat per a les administracions públiques.

Sobretot, hi ha una actitud general que passa per sobre de tot el quefem i és que intentem ser proactius, és a dir, que intentem avançar-nosal conflicte, i l’única manera de fer-ho és estant molt presents al carrer.El nostre desplegament en el territori parteix de la premissa que no ser-veix de res tenir un sistema de mediació i uns professionals fantàsticssi no aconseguim avançar-nos al conflicte i si no aconseguim apagar el


foc abans que s’encengui; i això es concreta en accions específiques.Per una banda, tenim tres persones treballant en un servei d’informaciói atenció personalitzada –és un dels serveis amb més experiència enaquest camp–, i són mediadors que, a més, parlen idiomes com l’àrabi el xinès, ja que són de les comunitats més majoritàries a la nostra ciu-tat. Aquí, fonamentalment, donem una primera orientació i fem unaderivació cap als serveis normalitzats del municipi, és a dir que simple-ment fem una acció d’acolliment i de derivació. Després, tenim el ser-vei de prevenció i mediació en conflictes que anomenem Equip d’Inter-venció Immediata. És un equip format per cinc mediadors que estanpermanentment en el territori i que, precisament, a partir del mes dejuliol del 2006 –i gràcies a l’aportació de la Diputació de Barcelona–segurament s’incrementarà en un nombre similar. Per tant, podem dirque comptarem amb deu persones en el territori fent mediació i pros-pecció per tal d’avançar-nos al conflicte.

La tasca de prospecció és molt important, perquè cal detectar aquelleszones de la ciutat que, per la seva configuració urbanística, per deter-minats dèficits d’espai públic o per la presència de certs grups, en unmoment donat puguin ser font de conflicte. I és que cal tenir informa-ció abans que comencin els problemes. També hem d’iniciar tota unasèrie d’accions coordinades –especialment amb els serveis socials,però també d’intervenció directa dels nostres mediadors– per aconse-guir canalitzar aquests grups aparentment o possiblement problemàticscap a determinades ofertes d’oci que ofereix la ciutat o cap a serveissocials i prestacions que possiblement desconeixen i que explica ques’estiguin al carrer.

La Xarxa de Transmissió de Valors, que és el tema que ens ocupa, lasituem en l’àmbit de la sensibilització ciutadana, juntament amb algu-nes comissions de convivència que funcionen en determinats barris.Per exemple, ara tenim una comissió funcionant de manera bastantdinàmica al barri del Fondo, que precisament es va crear arran d’unconflicte veïnal que van protagonitzar, sobretot, comerciants de la zona.És una convivència que està donant uns fruits molt interessants, per-què canalitza aquest malestar ciutadà i genera un bon ambient. A més,a la comissió també s’estan incorporant comerciants que han vingutd’altres països i, per tant, s’estan dissolent determinats discursos moltpropers a la xenofòbia, especialment entre la població autòctona.

Així mateix, hem emprès accions específiques de sensibilització com,per exemple, l’edició d’una guia de convivència que explicava qües-tions bàsiques de civisme i de convivència en cinc idiomes, que s’hadeixat a cada bústia de la ciutat. Com que és un material prou im-portant, ara estem preparant annexos específics a aquesta guia. Pel


que fa als programes transversals, destaquem el de dinamització eco-nòmica, ocupació i comerç, sobretot perquè el tenim molt treballat ihem aconseguit que funcioni una comissió integrada per la policia, elpersonal d’Activitat Econòmica, el de Salut i nosaltres. La comissióes reuneix regularment i analitza quina és la situació de les inspec-cions comercials, perquè habitualment ens trobem que els veïns se’nsqueixen dels problemes que poden generar, per exemple, els nouscomerços.

Els objectius específics de la Xarxa de Transmissió de Valors són: pri-mer, incidir en la ciutadania i transmetre missatges que li arribin; isegon, implicar la ciutadania en el procés i buscar-ne la complicitat, enespecial la de les persones autòctones, però no per una qüestió dedefinició, sinó de proporció, ja que sovint ens oblidem que, si en algunsbarris tenim un 30% d’immigració, també és cert que hi tenim el 70%de persones autòctones, i la nostra feina de sensibilització, en aquestsentit, ha de ser proporcional al tipus de persones que ens trobem enel territori. Hem d’aclarir que no es tracta d’un programa de dinamit-zació adreçat a promoure la participació dels immigrants, tot i que pen-sem que pot esdevenir una eina útil en aquest sentit, perquè treballemper aconseguir que el teixit associatiu local sigui capaç d’integrar id’incorporar la interculturalitat com a valor. És més important que unapersona nouvinguda acabi formant part d’una associació de veïns queno pas que formi part d’una associació d’immigrants, tot i que ente-nem que és positiu que s’associïn; és normal que una persona bus-qui la gent del seu país perquè s’hi troba més segura i més tranquil·la.Però també pensem que un tractament normalitzat d’aquesta situacióens ha de portar a una participació normal en altres tipus d’entitatsmés generals.

La Xarxa de Transmissió de Valors és un espai de participació orientata la convivència, creat el 2005, però fins a finals d’any no s’hi va incor-porar el personal amb el qual ara comptem. Els objectius principals sóntransmetre ràpidament i eficaçment informació veraç, perquè hemdetectat que una de les coses que fa més mal a la convivència als bar-ris és, precisament, la transmissió de rumors sobre l’arribada d’immi-gració que no tenen una base real, sinó que parteixen d’un petit co-mentari a partir del qual es genera l’efecte bola de neu.

També intentem crear una xarxa de ciutadans que assumeixin el com-promís d’actuar com a agents cívics per a la convivència. Aquest com-promís consta de vuit punts, cadascun dels quals fa referència a unprincipi general de convivència; al seu torn, cada principi conté lesaccions específiques que es demana als ciutadans: que al seu territori,al seu àmbit d’actuació, a la feina o a l’escala de veïns, puguin actuar


o que assumeixin el compromís d’actuar afavorint un ambient po-sitiu per a la convivència i, sobretot, per trencar la dinàmica de fal-sos rumors.

Per aconseguir-ho, primer informem i intentem sensibilitzar a travésd’una sèrie de tallers de convivència en què expliquem la història de laciutat. Aquest és un recurs que ha estat força interessant perquè lagent es veu reflectida en la història de construcció de la ciutat a partirde la immigració. Tot plegat serveix per aconseguir una actitud mésempàtica envers la gent que ve de fora. Ara, per exemple, estem fentuna presentació que s’adreça directament a desmuntar un per unaquests falsos rumors. Per mitjà de les nostres dinamitzadores, hem fetun recull dels principals comentaris de caràcter gairebé xenòfob queneixen de la por que viu la ciutat en aquests moments. Intentem donardades objectives, xifres i altres informacions que recollim dels diferentsserveis municipals i d’altres administracions, per demostrar a la ciuta-dania que allò que han sentit a dir no és cert. A vegades, tenim un èxitrelatiu perquè hi ha gent que ve molt condicionada però, de mica enmica, anem deixant pòsit en els grups en els quals estem intervenint.

Altres tasques que fem són de formació i de dinamització, en el sentitde capacitació del mateix teixit associatiu local per a la incorporació delfet intercultural. També ens hem convertit en una mena de banc derecursos per a altres serveis municipals, perquè disposem de duesdinamitzadores especialitzades, i tots els serveis que treballen de caraal públic tenen, en el seu programa d’activitats, una part que entra enintersecció amb qüestions d’interculturalitat. Així doncs, ens oferimcom a servei o com a suport a altres serveis perquè aquests puguindesenvolupar la seva tasca. I, per acabar, estem intentant generar unaxarxa d’agents cívics per a la convivència. De fet, ja existien, però mit-jançant la Xarxa de Transmissió de Valors procurem estimular-los per-què s’organitzin i siguin més participatius.

Actualment, estem en un nivell d’implementació molt incipient. El pro-grama funciona a ple rendiment des del gener d’aquest any, i tenim cin-quanta interlocutors repartits pels diferents barris. Hem generat espaisde debat i de trobada com, per exemple, el grup de diàleg interreligiósde Santa Coloma. Nosaltres només vam afavorir el contacte inicialentre les diferents confederacions religioses, perquè considerem queaquest diàleg no pot dependre de la iniciativa municipal, i ara ja s’estanconstituint com a associació per al diàleg interreligiós a la ciutat. Unade les nostres tasques és generar aquests espais de trobada que pot-ser d’una altra manera no existirien.

Hem iniciat accions amb diferents serveis com el de Joventut, Esports,Cultura i amb el de la Dona. Hem organitzat tallers, tertúlies i debats,


de manera conjunta, sobre civisme i convivència i sobre l’experiènciade les dones. Aquests tallers tenen lloc als diferents centres cívics de laciutat amb grups de dones, amb les quals fem un treball de sensibilit-zació quant a la convivència, perquè pensem que des de la perspecti-va de gènere hi ha determinades coses que es poden entendre millor.Tenen un grau d’acceptació molt considerable i la gent s’està apuntanta la Xarxa gràcies a aquests tallers.

Des de la Xarxa esperem generar un ambient positiu per a la convivèn-cia i que els ciutadans ens ajudin a arribar allà on l’Administració per sisola no arriba. Esperem avançar-nos, prevenir els conflictes i tenir unareacció eficaç si és que, malauradament, aquests conflictes esclaten.A finals d’any, esperem tenir cinc-cents dinamitzadors voluntaris repar-tits pel territori, i també poder comptar amb la incorporació normalit-zada de la població nouvinguda al teixit associatiu i a la programaciómunicipal.

Per mesurar el funcionament d’aquest programa hem fixat una sèried’indicadors, que són: el nombre d’agents ciutadans per a la convivèn-cia que aconseguim, el nombre d’entitats inscrites a la Xarxa, el nombred’activitats ciutadanes generades i el nombre de col·laboracions ambaltres serveis municipals. Hem de dir que hem tingut la sort de treballaren un ajuntament que ha estat prou sensible perquè aquesta idea vagiendavant. És gràcies a aquest tipus d’iniciatives que podem afirmar querealment estem fent polítiques de transformació i no polítiques de gestió.Ens trobem amb una realitat que és complexa i en un moment en què lasocietat canvia constantment, i és a través d’iniciatives com aquesta queestem convençuts que de debò podem canviar les coses. Hem tingut lasort de comptar amb la confiança necessària per tirar-la endavant. Demoment funciona i esperem que vagi a més.

Maria Martos Cruz

La societat actual experimenta un preocupant augment del nombred’incidents i de petits conflictes en l’àmbit del carrer. Moltes vegadessón protagonitzats per grups de joves. A Roda és una de les principalspreocupacions que tenim a sobre de la taula. El Pla de convivència icivisme que presentem està adreçat, en gran mesura, a donar solu-cions educatives a una sèrie de conflictes creats per un sector dels mésjoves de la població. Molts d’aquests conflictes estan provocant un certmalestar i poden arribar a crear alarma social. A vegades, els ajunta-ments han d’avançar-se als fets i donar les solucions abans que apa-reguin els problemes. És responsabilitat dels governs estatals, autonò-mics i municipals donar solucions a aquests conflictes.


Per això, l’Ajuntament de Roda de Ter va aprovar l’any 2004 aquest Plade convivència i civisme, basat, també, en l’Ordenança municipal creadaamb el mateix nom i durant el mateix any. L’objectiu principal d’aquestaOrdenança és l’establiment d’un clima de convivència i de civisme, peròtambé tenim clar que ha de fomentar les relacions solidàries, tolerantsi respectuoses, i que ha de crear uns mecanismes per contrarestar ac-tituds negligents i incíviques. El Pla d’actuació de convivència i civismeque presentem neix amb un principi rector molt important i està conso-lidat en moltes altres àrees de l’Ajuntament, perquè el treball en xarxaés importantíssim per tal que les coses funcionin. Aquest projecte, queés eminentment educatiu i fomenta la responsabilitat, va dirigit en bonapart a un sector de població jove, però també estableix mecanismes icircuits d’intervenció per detectar infraccions de trànsit lleus, greus omolt greus.

El Pla d’actuació de convivència i civisme ha estat possible gràcies a laimplicació de les diferents àrees de l’Ajuntament i a la feina dels tècnics–que els polítics hem de reconèixer sempre– perquè, moltes vegades,els polítics no podríem fer absolutament res sense els tècnics. Per tant,és important que hi participin els tècnics, que són els qui han d’execu-tar els projectes.

Sílvia Rovira

Roda de Ter és un poble petit, de cinc mil sis-cents habitants, situat aprop de Manlleu i de Vic. Té un creixement, això sí, ascendent i mode-rat. Ens està arribant molta població procedent de l’Area Metropolitanade Barcelona, i també ens trobem que rebem certes migracions inter-nes de la mateixa comarca.

Hi ha quatre serveis del municipi vinculats al Pla: la Policia Local o elsvigilants municipals (perquè només en tenim dos i això significa que nocobreixen ni les vint-i-quatre hores del dia); un agent cívic; dos centreseducatius de primària i un de secundària i l’equip bàsic del Servei d’Aten-ció Social Primària, format per quatre persones: una treballadora fami-liar, una treballadora social a jornada completa, una a mitja jornada iuna educadora social. Aquests serveis cobreixen no només el munici-pi de Roda, sinó també sis municipis més que són molt més petits.

En el marc de la promoció de polítiques de civisme i de convivència,des de l’Ajuntament s’elabora una Ordenança de civisme i convivènciaque té com a objectiu regular les normes de convivència i les relacionscíviques, establir un clima de civisme i convivència, fomentar les rela-cions solidàries, tolerants i respectuoses, i establir mecanismes per con-trarestar actituds negligents i incíviques.


Com molts municipis, Roda de Ter ha experimentat un augment delnombre d’actes incívics i de conductes predelictives i delictives, i als Ser-veis Socials ens hem trobat amb un augment important de demandesde col·laboració amb Justícia Juvenil i de mesures penals alternatives dela Justícia Ordinària. Hi ha, doncs, un augment dels actes incívics i, so-vint, no és possible detectar quins grups els han protagonitzat, però síque se sap que coincideixen amb festes o concerts, per la qual cosamajoritàriament es poden atribuir a un sector dels joves.

A la comarca d’Osona hi ha hagut la implementació dels Mossosd’Esquadra de proximitat, que disposen de molta informació i que haniniciat tota una tasca de coordinació amb els ajuntaments i, molt con-cretament, amb els Serveis Socials. Dins de tot aquest engranatge,també ha aparegut la figura de l’agent cívic, que suposa un suport.Davant d’aquesta situació i de totes aquestes necessitats detectades,ens centrem en l’objectiu de millorar la feina interdepartamental i inter-professional amb el Departament de Justícia de la Generalitat, amb elqual ja hi ha una bona relació. Normalment, ens ofereixen el seu suportper a l’execució de mesures penals alternatives. Quan s’han d’atendremenors, Justícia Juvenil ens ajuda per poder donar una resposta imme-diata i educativa a petits actes incívics. Parlem de les coses que reculll’Ordenança: petites baralles al carrer, nois i noies que es «colen» a lespiscines abans d’inaugurar la temporada o joves que provoquen des-perfectes en algun pavelló. Si aquests problemes es traspassen a Jus-tícia Juvenil o se’n fa la denúncia als Mossos d’Esquadra, poden pas-sar sis mesos abans no s’inicia tot el procés; per tant, s’han de poderatendre de manera molt més immediata, des de l’Ajuntament.

Calia difondre l’Ordenança de convivència i civisme i aclarir quins serienels circuits de la dinàmica municipal, en relació amb l’Ordenança i enrelació amb les mesures penals alternatives del Departament de Justí-cia. Tot plegat s’havia d’ordenar perquè fos més àgil executar les me-sures que ens deien o que ens demanaven. I es va apostar per l’elabo-ració d’un pla d’actuació amb caràcter educatiu que responsabilitzésde manera global i integral. El Pla articula diferents circuits i mecanis-mes per a la detecció i l’execució de mesures alternatives, com lesprestacions en benefici de la comunitat, ja que els actes que ocorren almunicipi són petits incidents. Si estiguéssim parlant d’actes més greusse n’hauria de fer la denúncia corresponent, que passaria pel circuitque pertoqués del Departament de Justícia.

El Pla també coordina les prestacions en benefici de la comunitat deri-vades pel Departament de Justícia, ja sigui del Departament de Mesu-res Penals Alternatives d’Adults o de Justícia Juvenil, i recull la tipolo-gia de mesures alternatives i reparadores. Els objectius generals del Pla


d’actuació són: promoure la integració i la reinserció social, sobretot delsmenors i dels joves –prestem una especial atenció a un col·lectiu queconsiderem que és d’alt risc: els joves de catorze a vint-i-cinc anys–;fomentar els valors de responsabilitat, solidaritat i la reparació dels danysd’actes incívics; i dissenyar actuacions i programes de caràcter fona-mentalment educatiu i reparador. Els objectius específics són: dotar elmunicipi de nous programes, establir circuits de coordinació, definirprotocols i potenciar el debat social i la implicació ciutadana en el Pla.

Els destinataris i els usuaris del Pla són: el grup de joves d’edats com-preses entre els catorze i els vint-i-cinc anys (un col·lectiu d’alt risc, querepresenta aproximadament el 20% de la població de Roda de Ter), i lapoblació en general, sobretot en relació amb el compliment de l’Orde-nança, amb possibles mesures penals alternatives i amb actuacions dedifusió i de sensibilització.

És importantíssim que la metodologia de treball es dugui a la pràcticaen xarxa. En la detecció hi ha d’intervenir la Policia Local, l’agent cívic,els Mossos d’Esquadra o els responsables i tècnics de l’Ajuntament.En el procés d’intervenció hi participen l’Alcaldia, els Serveis Socials iels responsables tècnics del Departament de Justícia quan són casosde Justícia Juvenil o de Justícia Ordinària. La valoració ha d’anar a càr-rec dels usuaris i dels tècnics i polítics implicats en totes les fases.

El procés d’intervenció per la via municipal, que encara cal treballar perincrementar-ne l’eficàcia, funciona seguint diversos passos. Un cops’ha detectat un possible acte incívic, la intervenció comença amb unformulari que s’envia a l’Alcaldia i a Serveis Socials. Llavors es plantejauna entrevista amb l’infractor –si és un menor, també amb la família– ies decideix si se li imposa una sanció econòmica o una mesura penalalternativa. Sempre que es tracta de menors, s’intenta trobar una me-sura alternativa perquè pot ser molt més enriquidora tant per a la sevaeducació com per al poble. Després ve l’execució de la mesura, que escoordina des dels Serveis Socials amb el que pertoqui dels serveis ambels quals col·laborem. I, per acabar, es fa un seguiment individual delmenor i, si escau, també de la família.

Quan el procés ve per la via de Justícia Juvenil, el Pla col·labora en totaquest circuit però sempre des de la coordinació d’una única àrea, queen aquest cas són els Serveis Socials. D’aquesta manera també gua-nyem que, si els casos ens vénen per diferents vies, podem establir ambdiferents criteris on correspon aplicar cada mesura penal. Per exemple,n’hi ha que han anat amb la brigada i n’hi ha que han anat a la zonaesportiva. Si ve per la via del Departament de Justícia, les mesures pe-nals alternatives que estableix l’Ordenança són exactament iguals queamb el Departament de Justícia Juvenil. Quan hi ha una sanció econò-


mica, segons l’acte que s’hagi comès, la mesura alternativa pot ser lareparació del dany. En funció de la infracció que s’hagi comès, tambépot caldre treballar l’atenció a la persona i donar-li acompanyament isuport. Del manteniment dels espais públics, se n’ocupa la brigada deneteja d’espais públics, parcs i jardins, que és d’una empresa amb laqual treballa l’Ajuntament i, a la qual, per tant, correspondria una partde responsabilitat i de col·laboració amb tasques cíviques.

Si es vol assolir un grau de coordinació òptima entre els diferents agentscal posar a treballar molta gent, i alguns dels mecanismes per avaluar-hoserien la valoració que en fan els responsables tècnics i polítics, les actesde les reunions, les enquestes de valoració dels infractors i les famílies, iel nombre de participants en les diferents actuacions.

L’any 2005 vam tenir una prestació en benefici de la comunitat (l’infractorva fer tasques a la brigada) que va venir a través de Justícia: l’infractorera un noi jove, que havia causat desordre públic i aldarulls. Durantaquest 2006, hem tingut dos joves derivats de Justícia Juvenil, que hanfet tasques de manteniment: un a la zona esportiva i un altre a la residèn-cia. I actualment en tenim cinc de pendents de resoldre, però que segu-rament faran tasques de neteja i manteniment de la zona esportiva.

Un aspecte que no havíem desenvolupat en el projecte era la part dedifusió i sensibilització. A petició del CEIP Mare de Déu del Sol del Pont,es van fer tallers i dinamitzacions per explicar què era el Pla d’actuacióde convivència i civisme. A partir d’aquí vam poder constatar l’alt graud’implicació per part dels nens i nenes i del professorat, i que calia des-envolupar molt més aquesta part del projecte.

Per acabar, caldria destacar els diferents aspectes positius que hi ha enel programa, com l’assoliment d’un important grau de coordinacióentre els agents, la millora de la gestió en relació amb l’execució demesures alternatives, el fet que el programa serveixi per articular unamesura alternativa tant si ve de Justícia com si ve de Justícia Juvenil,que faciliti que la intervenció pugui variar segons la gravetat del delicteo de la infracció i que faciliti molt poder parlar amb la comunitat quecol·labora amb el programa o amb els serveis que li donen suport, perdecidir on és millor que es faci.

Les propostes de futur són millorar els circuits i les estratègies dedetecció, elaborar llistes d’infraccions de trànsit que es puguin articulara través del Pla, actuacions en benefici de la comunitat, difusió del’Ordenança i del Pla d’actuació entre els responsables d’equipamentsmunicipals i entre els tècnics de l’Ajuntament, i plantejar actuacions dedifusió i sensibilització sobre la convivència i el civisme, molt centradesa les escoles, l’Institut i l’escola d’adults.


Maria Martos

Aquest Pla intenta que les persones es responsabilitzin dels seus actes,una presa de responsabilitat que han d’assumir la gent jove, els paresi l’entorn. Una manera d’aprendre a ser responsables és que els ma-teixos infractors s’ocupin de la reposició del que han fet malbé i que,d’alguna manera, vegin que allò que trenquen ho paguem entre tots. Sicontinuen en aquesta línia o les altres persones continuem en aquestalínia, els qui hi sortim perdent som tots: la gent jove, les famílies i lasocietat. L’objectiu d’aquest Pla de Convivència és que tothom es res-ponsabilitzi de les seves accions, i també responsabilitzar tota la famí-lia de l’actuació d’un dels seus membres.

Pregunta 1

Per a la Sra. Sílvia Rovira

Aquestes prestacions, les fan de manera voluntària els interessats? Ins-truïu expedients sancionadors o multa pecuniària i, si no es fa efectiva,la porteu per la via de constrenyiment o, simplement, inviteu l’infractorque faci aquesta commutació?

Amb freqüència passa que no es tanca el cercle perquè no s’és capaçd’aconseguir que aquestes multes es facin efectives finalment. I és cosadifícil, perquè l’edat dels infractors va dels catorze als vint-i-cinc anys,molts no tenen diners i el responsable de satisfer la sanció és l’infractor,no es pot derivar a la família.

Sílvia Rovira

Amb tot això fa relativament molt poc que ens hi hem trobat. Ara tenimaquests cinc casos de joves que són els primers que atendrem per la viamunicipal. Un dels problemes és el de la identificació de l’infractor, per ala qual normalment cal descobrir-lo in fraganti. Però el plantejament ésque, com que es tracta d’una Ordenança, la multa econòmica es posa iha de ser pagada pels responsables, que són els pares. En tot cas, sí queés la nostra funció fer girar una miqueta la truita i dir als pares que ells nohan de pagar una multa perquè els responsables d’aquell acte són els fills,però que els nois i noies han de reparar aquella acció amb la col·laboraciódels pares. La resposta és: o repares o pagues la multa. La part econò-mica està establerta per l’Ordenança i és com un impost, i un impost s’hade pagar. Si el noi no ho pot pagar, ho han de pagar els pares.


Interlocutor

Mentre l’infractor sigui menor, els responsables civils del dany que hagicausat són els pares. Si un menor de catorze anys condueix un ciclomo-tor i se salta un semàfor ha de pagar una multa, i el responsable no és elpare, sinó el mateix infractor. Si paga el pare tampoc no serveix de res.

Maria Martos Cruz

Els que acaben pagant són els pares perquè la majoria dels infractorssón menors, no treballen i no tenen diners per pagar la multa. Que sem-pre acabin pagant els pares, d’alguna manera, és responsabilitzar elsnois dels seus actes i conscienciar els pares que reparar allò que ha fetel seu fill és una bona actuació.

Sílvia Rovira

Això també és feina dels educadors.

Maria Martos Cruz

També passa que hi ha molts pares que hi estan en contra, és veritat,i s’estimen més pagar la multa econòmica i que al seu fill no el veginpel carrer fent treballs socials, perquè d’aquesta manera se sap que hafet alguna dolenteria.

Sílvia Rovira

En casos de Justícia Juvenil, per exemple, ens han demanat molta dis-creció, sobretot que no se sabés el motiu pel qual els seus fills estavenallà. I vam respectar aquest desig. Per exemple, es va demanar als res-ponsables de manteniment de la zona esportiva –que és on treballenels nois i noies– que, sobretot, si els preguntaven alguna cosa sobre elsnois diguessin que treballaven com a voluntaris uns quants dies i queno donessin cap més explicació.

És un posicionament de la gent. Si la família et demana això, doncs esfa, però l’objectiu és treballar perquè la família entengui que és unamesura correcta i que és una oportunitat que es dóna al noi de repararel que ha fet amb l’ajuda de la família, però sense que la família hagi depagar amb diners.


Taller 4Diversitat i civisme

Rafael Crespo UberoAntropòleg i membred’Intercultura

Aquest taller va consistir en la projecció del documental titulat Waldeni-tes i en un posterior debat amb els assistents, conduït per Rafael Cres-po. Es va escollir aquest documental per la similitud que guarda l’edificiWalden-7 de Sant Just Desvern amb un barri i, per tant, pels paral·le-lismes que es poden trobar entre l’edifici i el documental en termes deconvivència. En acabar, es van fer tot un seguit de reflexions i es vanextreure les conclusions que es recullen a continuació.

Rafael Crespo Ubero

La idea d’aquest taller és intentar parlar de civisme i de convivència nonomés com a tècnics, professionals o responsables polítics, sinó tam-bé com a persones.

Quan parlem de diversitat i civisme, nosaltres mateixos com a membresd’aquesta societat acabem identificant diversitat amb immigració ex-tracomunitària, és a dir, amb un cert perfil de persones. I hem d’anar ambcura perquè nosaltres mateixos som, a vegades, presoners d’aquestdiscurs que després volem adreçar a la societat.

És cert que quan parlem de diversitat no només estem parlant de diver-sitat cultural? Quan diem que la nostra societat és cada vegada mésplural, en què és més plural? Ho és en tot. Quan parlem de família, aCatalunya, de quin model de família estem parlant? Flaquer –un sociò-leg especialista en famílies– diu que ja no hi ha només un model defamília a Catalunya, sinó que hi ha formes diferents de viure la família.A més, una persona, al llarg de la seva vida, pot passar per diferentsmodels de família: pot partir d’un model nuclear i passar a un model defamília monoparental i pot tornar una altra vegada al nuclear... I tot aixòinflueix a l’hora de parlar, analitzar o promoure els valors de la convivèn-cia i el civisme.

| 93

Un altre tema són les classes socials, per exemple. Ja no hi ha classessocials? Sembla que ja ningú no en parla, però és clar que n’hi ha. Laqüestió de l’exclusió i de la precarietat en l’àmbit laboral i polític pesamolt a l’hora de dissenyar plans d’actuació i d’actuar sobre els com-portaments i les actituds cíviques i de convivència de les persones. I nonomés compta l’origen cultural, sinó també la situació de precarietat enla qual pot estar una persona pel que fa a l’accés a l’habitatge, perexemple. És difícil pensar en treballar actituds de civisme i bona convi-vència en espais habitacionals on la gent viu en una precarietat estruc-tural i en una situació d’amuntegament. Com es treballa el civisme i laconvivència en aquests llocs?

Una altra qüestió és les relacions intergeneracionals. Quants dels nos-tres joves estan habituats a conviure amb gent gran a casa seva?Quantes unitats familiars trigeneracionals hi ha a casa nostra? Hemaprès a respectar la gent gran, perquè hem conviscut amb ella, peròtambé la gent gran aprèn a respectar la gent jove convivint-hi.

Quant al gènere passa el mateix. Abans, la convivència en les comuni-tats de veïns es podia gestionar més fàcilment perquè les dones hi erensempre. Ara, el problema és que arribes a les dotze del migdia a unacomunitat de veïns i no hi trobes ningú, perquè quasi tothom és fora.O sigui que quan parlem d’aquesta diversitat ens referim, també, aaquests canvis que no ha portat la immigració, als canvis i les transfor-macions causats per altres factors.

Pel que fa als anomenats conflictes de proximitat i a la pregunta de finsa quin punt són problemes de convivència o dificultats de comunicació,quan es fan tallers amb el veïnat sobre la qüestió de la convivència i deles relacions interculturals sempre surt un argument: que ara les perso-nes parlen menys les unes amb les altres. Abans, quan coneixíem lagent que ens anàvem trobant pel carrer, en sabíem el nom, ens saludà-vem i hi havia un mínim de comunicació. Actualment, però, la percep-ció –i en matèria de convivència i civisme les percepcions són moltimportants, de vegades més que les concrecions– és que ara enscomuniquem menys; o, dit d’una altra manera, que el que hi ha sónmenys moments per comunicar-nos socialment, a causa dels horarislaborals o dels horaris escolars. En el cas dels nostres nens, tot s’hocarrega l’escola, perquè no hi ha cap altre espai on els infants puguinaprendre alguna cosa. Abans teníem el mite, molt conreat, que al carrers’aprenien moltes coses, que s’hi feia universitat. En canvi, ara, quèaprenen els nostres nens i nenes al carrer? És cert que encara hi habarris on es fa vida de carrer, on es fa vida de barri.

Però com podem fer un ús comunitari de l’espai públic si des de petitsja no tenim una vivència d’allò que és viure en l’espai públic? L’espai


públic, cada vegada més, ha esdevingut un espai de consum, perquèanem a fires, a festes, però «anem a», no «som a». Hi ha una diferèn-cia. Hi ha un sociòleg francès d’origen italià, Bartucceli, que ha analit-zat diferents aspectes de les banlieues de la Mediterrània, d’Itàliasobretot, i parla de l’espai públic domèstic: «Trec la cadira de casa i laposo al carrer.» Des del moment en què posem una cadira de casa alcarrer, el carrer esdevé casa nostra; és a dir, fem un ús domèstic(domus: casa) del carrer, cosa que planteja un problema que és la inter-acció que hi ha entre una dinàmica, en aquest cas privada peròcol·lectiva, i la relació que s’estableix amb el poder públic respecte alsnivells de convivència i de civisme.

Per posar un exemple de convivència, podem fixar-nos en l’edifici Wal-den-7 de Sant Just, que és un edifici significatiu perquè és com unametàfora de la comunitat de veïns: hi ha tota la diversitat que es vulguitrobar. El Walden és com un petit barri, i allà es gestiona la convivèn-cia. Precisament, el barri és l’espai de seguretat més proper, l’espaique ens queda després de la família. Les estadístiques que fa l’InstitutNacional de la Joventut diuen que el nivell d’identitat més significatiuque tenen els nostres joves és el barri. En el cas del Walden, perquè esmantingui tal com és, cal l’aportació de tothom i ningú no en pot res-tar al marge. Per tant, la pregunta que cal fer-se és: en què es fona-menta la cohesió social del Walden? La cohesió social als barris, avegades, es fonamenta en una certa similitud social, i com que el Wal-den és un espai físic molt concret i diferent és molt fàcil que la gent s’hisenti identificada.

En aquest cas, doncs, la constatació de la diferència respecte de l’ex-terior és un dels fonaments de la cohesió i de la identitat. Els veïns hangenerat la seva pròpia diferència, malgrat que a priori no són diferentsde la resta. Sembla, doncs, que l’espai és el que, d’alguna manera,crea identitat.

Igual que en un barri, dins de l’edifici hi ha petites botigues i un espaicomercial, encara que el comerç és un dels aspectes deficitaris delWalden. A la literatura clàssica, en un espai concret, un dels agents decohesió social són els comerciants, perquè són agents que estan capendins i cap enfora, són els controladors de l’espai i de la gent, creeninformació i la fan circular.

Tornant a la identitat, els habitants del Walden tenen un nom, sobre elqual es pot fer tot un treball etnològic. En primer lloc, cal observar quela gent que hi ha arribat des de diferents llocs –els primers pobladors,els autòctons– són tots immigrants que, al final, han hagut de posar-seun nom per cohesionar-se. Com sempre que s’estudia una identitatcol·lectiva, no se sap si el nom s’ha posat des de fora, si se l’han posat

Taller 4. Diversitat i civisme | 95

ells o si han estat les dues coses. El cas és que hi ha un nom, «walde-nites», amb el qual s’identifiquen aquestes persones que viuen en unmateix espai, en un espai concret que, a més, es diferencia de la resta.També és veritat que aquest és l’únic edifici que tothom coneix i sap onés, i el mateix ocorre amb alguns barris de determinades ciutats espa-nyoles, sobre els quals planen una sèrie d’estereotips i de prejudicisque, a vegades, no es corresponen amb les persones que hi viuen.

Reprenent el tema de la cohesió social, als veïns del Walden els ha fetser més grup el fet d’haver superat les dificultats tots junts, com hasucceït en molts barris, on una època inicial de precarietat, de cons-trucció ha generat la identitat, la cohesió social, la convivència. Lademògrafa Anna Cabré, per exemple, defineix els immigrants com aconstructors, i ser constructor vol dir haver passat una època de pre-carietat. Ara bé, cal diferenciar la coexistència de la convivència: unapersona conviu amb una altra quan totes dues han fet coses juntes,mentre que dues persones que viuen al mateix espai però sense fer resjuntes es limiten a coexistir. La diferència és que per conviure cal esta-blir un ordre, encara que sigui en un espai domèstic; que s’han deposar normes, per escrit o no. És a dir, de normes de civisme domès-tic en tenim tots, i quan manquen aquestes normes és quan es gene-ra el conflicte.

Un altre dels fonaments a l’hora de generar aquesta cohesió i aquestclima de convivència al Walden és la qüestió de la coneixença. Els sis-temes que tenen d’acollida, de control –perquè el coneixement vol dircontrol social– i el coneixement que intenten tenir els uns dels altres,malgrat que visquin aïllats, és fonamental. Després de l’època de laconstrucció, de l’època en què s’ho van passar malament, actualmentl’objectiu de la presidenta de la comunitat i el seu programa és tornaruna altra vegada als temps feliços del començament. Per aconseguir-ho, fa accions per generar civisme i convivència. Abans tothom era delbarri, tothom es coneixia, tothom se saludava, es reunia... i gairebé notenien lloc on trobar-se. Què cal fer perquè la gent estimi l’espai on viui perquè se’n senti partícip i membre? Per fer-te alguna cosa teva, pri-mer l’has de conèixer, i després hi has d’intervenir. I per conèixer-la tel’han d’explicar.

Una de les activitats és treballar no tant per recuperar –perquè hi hamolts barris on mai no hi ha hagut una memòria col·lectiva recollida–com per recollir aquesta memòria que s’està perdent i vincular-la a lesaccions de civisme. L’Associació de Comerciants de Creu Coberta deSants-Montjuïc ha protagonitzat una experiència interessant: com queel carrer Creu Coberta de Sants és el carrer comercial per excel·lència,l’Associació de Comerciants ha editat un CD amb un conte que expli-


ca la història del barri, il·lustrat per un dibuixant del barri. Però, a mésa més, el CD també inclou les normes de civisme i convivència del barrien onze idiomes. La gent que parla i que ho explica són tots membresde l’Associació de Comerciants. El que és important d’aquesta eina–que s’ha distribuït per les escoles–, és que vincula la història del barriamb el fet d’estimar-lo, perquè no podem estimar res que no cone-guem, i com més estimem, més cívics ens tornem. L’Associació parla,sobretot, de sentiments. O sigui que treballen el civisme no des de laraó, sinó des de la passió.

Evidentment, l’Administració pública tendeix a treballar des de la raó,però els altres agents també poden enfocar aquestes qüestions desde la passió. N’hi ha més exemples, com el barri de la Salut-Llefià, deBadalona. La Salut-Llefià és un altre d’aquests barris que estan inten-tant –a partir de treballar la història migratòria dels alumnes dels ins-tituts i de les seves famílies– fomentar no només la identificació ambel barri, sinó també la convivència i el civisme. La conclusió és quecom que és el seu barri i és el barri dels seus pares n’han de tenircura.

I com es gestiona una comunitat de veïns on viuen tantes persones?En aquest cas hi té un paper molt important allò que anomenem les for-ces vives. En tota col·lectivitat, independentment dels càrrecs oficials,com el de president, la clau són els referents. Una de les estratègiesque emprem quan treballem amb la població és conèixer el territori,perquè necessitem referents. I, a vegades, treballem amb els referentsregistrats –els presidents de les associacions de veïns, per exemple,que són un cert tipus de referents–, però de vegades, si volem fer untreball més en profunditat, anem a buscar «els naturals», és a dir, elsreferents que surten de la mateixa comunitat, però que el poder públicno ha reconegut o no ha registrat. Es poden fer totes les campanyespossibles, però el més eficaç és treballar sobre els referents a l’hora detransmetre i de reconduir.

A diferència d’un barri, però, a l’edifici Walden hi manca un espai de tro-bada. En qualsevol poble hi ha un espai central que sempre hi és: laplaça. Al Walden es troben en una terrassa, a la piscina, en un raconetal costat de l’obra, però hi falta la plaça; de fet, hi falta una àgora. És adir, que tenen molts espais de trànsit, com la metàfora de molts espaisque anomenem ara públics i que són espais de trànsit. Per tant, tran-sitar prima sobre romandre, estar. És cert que tenen espais, però quanentrem en un poble tots els carrers ens porten a la plaça, que és la queserveix d’orientació.

A més a més, també falta un altre element tradicional, que és l’església.Les esglésies, qualsevol tipus d’església (església, oratori, lloc de cul-

Taller 4. Diversitat i civisme | 97

te...) en qualsevol societat del món, són un espai i un agent de cohe-sió. I és un element que s’ha de tenir en compte, no només pel seuvessant purament doctrinal, religiós o de creença, sinó perquè té unpaper important quant a la convivència.


Taller 5Comunicar i avaluar virtuts cíviquesi campanyes de civisme

Ponents

Miquel de Moragas iSpàCatedràtic de Comunicacióde la Universitat Autònomade Barcelona

Màrius Boada i PlaDirector de Serveis, Estudis iAvaluació de l’Ajuntament deBarcelona

Assun Brunetti iNovellaCap de ParticipacióCiutadana i Civisme del’Ajuntament de Sitges

Moderador

Enric SierraDirector adjunt de20 Minutos Barcelona

Enric Sierra

El Sr. Miquel de Moragas Spà és director de l’Institut de Comunicacióde la Universitat Autònoma de Barcelona, catedràtic de Comunicació del’Autònoma, director del Centre d’Estudis Olímpics de l’Autònoma, coor-dinador de la Càtedra Internacional d’Olimpisme i, entre altres respon-sabilitats, ha exercit els càrrecs de director del Departament de Teoriesde la Comunicació, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicacióde l’Autònoma i vicerector de Comunicacions de l’Autònoma. La sevaponència es titula «Publicitat institucional, comunicació i civisme».

Miquel de Moragas i Spà

Per plantejar la qüestió de les campanyes de civisme –això vol dir cam-panyes de comunicació– proposo considerar quatre punts i reflexionar-hi. El primer punt és una reflexió i una anàlisi sobre les diverses funcionsi la legitimitat de la publicitat institucional en tots els seus àmbits (estatal,autonòmic i local). El segon punt és fer una introducció a la tipologia deles campanyes institucionals (quant als continguts i els temes). El ter-cer, establir quines serien les prioritats que correspondrien a l’Admi-nistració Local en aquest conjunt de campanyes. La quarta reflexió secentra en les estratègies de comunicació i participació, perquè unacampanya no es pot limitar a estrictes accions de comunicació, sinóque l’èxit rau a saber combinar bé accions de comunicació amb ac-cions de participació, programes educatius, programes d’acció cívica,etc. Aquests són els quatre punts que proposo desenvolupar.

Pel que fa a la primera reflexió, sobre les funcions i la legitimitat de lapublicitat institucional, destacaria alguns aspectes. En primer lloc, lescampanyes institucionals no haurien de ser propaganda –i això nosempre s’aconsegueix ni sempre és així–, perquè la seva funció bàsica

| 99

és contribuir a la tasca d’educació en els valors. També cal assenyalaruna qüestió, i és que les campanyes institucionals ocupen espai públic,ocupen el carrer i qui té la capacitat d’ocupar el carrer, les tanquespublicitàries, els cartells, les banderoles, i fins i tot la música, és òbvia-ment l’Administració, i l’Administració local en particular. Per tal de con-tribuir en aquesta tasca d’educació en els valors –contribuir, perquètothom ha d’aportar el seu gra de sorra: l’escola, les institucions cívi-ques, les institucions esportives, etc.– hi ha una part concreta que ésdur a terme campanyes publicitàries per aconseguir crear aquestsvalors. Una segona funció és adaptar el comportament de la ciutada-nia a les necessitats de la convivència.

El tercer punt és el relatiu a les funcions de la comunicació institucio-nal, que han de ser corregir i desacreditar les actituds incíviques,sobretot desacreditar-les, perquè és un aspecte important de les cam-panyes.

Un altre tret de la funció de la comunicació institucional ha de ser quesigui d’interès públic i que eduqui la nostra mirada cap als altres, per-què això té a veure amb la integració, la tolerància i l’acceptació delsaltres. El carrer s’ha de revaloritzar com una cosa especialment preua-da, perquè és un bé de tothom.

Una altra de les funcions potencials de la comunicació institucional éseducar i informar sobre les noves formes de vida i de consum quegenera la societat moderna. Probablement aquest és un dels punts enquè la comunicació institucional local té més necessitat d’intervenir.

També cal destacar que una de les missions de la comunicació institu-cional ha de ser portar al carrer missatges amb continguts prosocials ino únicament comercials. Seguir els impulsos consumistes porta, mésaviat, a assolir l’autosatisfacció, però no porta a actituds prosocials, toti que hi pot haver excepcions. La semiòtica del carrer, la comunicacióal carrer no es pot deixar exclusivament a les mans de les estratègiescomercials i publicitàries, i hem de demanar un espai de comunicacióen el nostre paisatge urbà per dedicar-lo a la comunicació prosocial.

El primer mitjà de comunicació prosocial és la senyalització (els senyals:informar la ciutadania dels recorreguts). Però hi ha una altra part méslúdica que és que el ciutadà, quan vagi pel carrer, trobi comunicació detipus genèric, prosocial i no exclusivament comercial. No obstant això,hi ha objeccions importants. La primera és que no disposem d’unmecanisme democràtic prou bo per regular la publicitat institucional. Isobre això el que s’ha de fer és evitar els abusos directes o indirectes,convertir la publicitat institucional en propaganda partidista. A vegades,la propaganda partidista és molt subliminal, i amb el simple recurs a un


component semiòtic com el color o el tipus de lletra una campanyad’interès social pot semblar més una campanya electoral. Moltes vega-des també es pot discutir si determinades campanyes són campanyesdirectes de suport al govern o campanyes que compleixen algunes deles funcions institucionals per a les quals van ser proposades. Per tant,en la nostra societat, el debat sobre els mecanismes democràtics decontrol de regulació de la publicitat institucional s’ha de desenvoluparmés enllà del grau en què ho està avui.

Un altre objecte de debat és si les campanyes són més d’auto-promoció del qui fa la campanya i, per tant, del govern, que no pas pro-postes de continguts concrets. Un altre motiu de controvèrsia és comcal regular les campanyes electorals. La comunicació institucional témoltes funcions importants per complir, i hem de defensar-ne l’exis-tència, però, com passa amb altres aspectes de comunicació, tambécal reclamar que es reguli amb més detall.

El segon punt que proposava era la tipologia de les campanyes. Lameva proposta és distingir-ne nou tipus:

1. Campanyes de temàtiques socials relacionades, per exemple, ambproblemes tan importants com la violència de gènere (com prevenir-la o rebutjar-la), la igualtat de gènere, la integració dels immigrants,l’acollida i el respecte per les minories, tots ells aspectes molt impor-tants de la comunicació institucional.

2. Campanyes de caràcter més estríctament polític, com l’estimulacióa la participació electoral, la informació que dóna el Govern, l’auto-estima política... Llegeixo un eslògan de l’Ajuntament de Terrassaque diu: «Amb el civisme tothom suma». Això és autoestímul i auto-reconeixement.

3. Campanyes de caràcter socioeconòmic: hisenda, les relatives a lafeina, a les pensions o sobre la societat de la informació.

4. Campanyes mediambientals: defensa del medi ambient, educacióper al reciclatge, estalvi d’aigua i energia, prevenció d’incendis oprotecció d’animals.

5. Campanyes urbanes: neteja, evitar sorolls, campanyes relacionadesamb el teletreball, educació a distància, administració en línia, alfa-betització informàtica i ús d’Internet.

6. Campanyes de caràcter sanitari que fan referència a la millora del’alimentació, a la conveniència de fer exercici físic, a la prevenció dela drogoaddicció, a la prevenció de determinades malalties («Pónte-lo, pónselo» de l’any 1990).

Taller 5. Comunicar i avaluar virtuts cíviques i campanyes de civisme | 101

7. Campanyes de seguretat que tracten temes de prevenció d’acci-dents de carretera, accidents laborals, protecció davant la violència...

8. Campanyes culturals: promoció de la llengua («Dóna corda al cata-là»), promoció de la lectura...

9. Campanyes d’ús del transport...

Aquesta tipologia –que podríem revisar i ampliar– reprodueix bastant lacomplexitat d’aquest camp i la necessitat de fer campanyes en moltsàmbits. I ara la pregunta pertinent és: quines serien, de totes aquestescampanyes, les que correspondrien a l’àmbit local? Si s’analitza endetall, totes les campanyes poden ser assumides per l’AdministracióLocal. No obstant això, també n’hi ha algunes que semblen més apro-piades que d’altres, com per exemple, les de tipus social, d’integració,respecte als altres, etc., o les campanyes culturals, mediambientals iurbanes. Així, si fem una anàlisi de les campanyes que ha fet l’Ajunta-ment de Barcelona als últims mesos, això es verifica: S’han fet campa-nyes sobre qüestions com els excrements dels gossos, la mobilitat,l’aparcament en doble fila, la neteja, l’ús de les papereres, la neteja deles platges o per evitar fer soroll... Totes aquestes campanyes són decaràcter urbà. De tota manera, la programació de les campanyes muni-cipals no s’hauria de limitar exclusivament a la gestió de la vida quotidia-na de la cituat, sinó que també hauria d’introduir elements de valor, per-què la col·lectivitat necessita rebre educació urbana, però també elfoment de la convivència civil. En canvi, algunes de les grans campan-yes sí que han de ser reservades a altres administracions i han de for-mar part d’altres campanyes més generals, com per exemple les d’ac-cidents a la carretera, perquè no són competència o prioritat de l’àmbitlocal, o les grans campanyes per evitar malalties. No obstant això,també seria raonable que les diverses administracions plantegessin demanera conjunta el pla de campanyes que cal fer en un any.

Finalment, podem plantejar algunes idees sobre estratègies de comuni-cació. La primera cosa que hem de tenir en compte avui en dia –tot ique és una mica teòric, s’hi ha de pensar– és que comunicar és moltdifícil, i ho és perquè vivim en una societat que pateix una fortíssimacompetitivitat en la comunicació. Per aquest motiu, és molt difícil acon-seguir fer-se un forat en els ambients mediàtics i no mediàtics i tambého és arribar al carrer. Aleshores, voler idear estratègies de comunicaciómolt professionalitzades i no deixar-les a la improvització pot ser unatrampa. Quan un ajuntament programa una campanya, ha de competiramb estratègies de comunicació molt sofisticades de les grans empre-ses publicitàries, de manera que les campanyes s’han de plantejar ambmolt de rigor i professionalitat, perquè si no poden quedar completa-ment perdudes en la multiplicació d’ofertes de comunicació.


Aquí tenim, doncs, una primera estratègia que és ocupar l’espai urbàamb anuncis en marquesines, plafons, autobusos, cabines telefòni-ques, banderoles... i dins d’aquesta estratègia també s’ha de mirard’entrar en el sistema mediàtic. Plantejo només una idea, perquè totaixò s’haurà d’anar veient, però ara estem davant d’un canvi importan-tíssim en el sistema de comunicació televisiva local. Per tant, els res-ponsables de comunicació dels ajuntaments s’haurien de començar aplantejar com podran participar o intervenir en les noves formes de tele-visió local.

I encara cal afegir una altra qüestió que són les potencialitats extraordi-nàries que ofereix l’ús d’Internet en els propers deu anys. És a dir, hemde deixar de pensar que Internet és un mitjà de minories i pensar que,efectivament, amb Internet els ajuntaments esdevenen, o ja han esde-vingut, mitjans de comunicació. Ara ja no funciona la idea que l’ajun-tament es relaciona amb els mitjans de fora de l’Administració, sinó queel mateix ajuntament, amb les noves tecnologies, s’ha transformat enun mitjà de comunicació i, per tant, s’han d’explotar totes les potencia-litats de l’energia de l’ajuntament com a mitjà de comunicació. Aquestés un assumpte de gran importància, i per això val la pena posar unexemple per fer-lo més intel·ligible. Totes les institucions, les universi-tats, els ajuntaments, els clubs... es transformen en mitjans de comuni-cació en la mesura en què utilitzen les tecnologies. A partir d’aquí, totesaquestes campanyes de civisme i de participació s’han de començar aplanificar tenint en compte que tenim a les nostres mans aquest mitjàtan potent.

Voldria acabar amb una última idea i és que, a vegades, a l’hora decomunicar-nos, tenim un problema: que no sabem com arribar a to-thom. Una pista, una recomanació o una idea pot ser utilitzar allò queen comunicació s’anomena els dos graons de comunicació: et potsadreçar al destinatari final a través d’un mediador que arribarà a elldirectament. I en campanyes de civisme o culturals, cal optar per aquestdoble graó de comunicació. Per exemple, és possible que hi hagi per-sones que mai no sàpiguen llegir un plànol en una parada d’estació demetro o d’autobús. En aquest cas, el que cal fer és facilitar que unaaltra persona, que sí que sàpiga llegir plànols, sigui capaç d’informar laque no pot. Això és un exemple dels dos graons de comunicació. Endefinitiva, qualsevol plantejament de campanya de civisme ha d’optarper aquest doble destinatari: les persones que tenen capacitat i possi-bilitat de comprendre i les que poden ser influïdes per altres.

O sigui que sempre convé tenir present que tenim a l’abast estratègiesde comunicació de doble dimensió o de doble graó, que ens permetenmultiplicar l’eficàcia dels plantejaments.


Moderador

Màrius Boada és director de Serveis, Estudis i Avaluació de l’Ajuntamentde Barcelona. És geògraf de formació i ha participat en diversos fòrumsd’anàlisi, opinió pública i investigació de mercats. La seva ponència ésmolt pràctica i tracta d’explicar què ha passat o com s’han fet les cam-panyes de civisme de l’Ajuntament de Barcelona entre el 2004 i el 2006.

Màrius Boada i Pla

Per orientar-vos una mica, cal dir que la meva feina, concretament al’Ajuntament, no consisteix a generar campanyes de comunicació ni aparticipar d’alguna manera en el Pla de civisme. L’objectiu principal dela nostra Direcció és conèixer l’opinió dels ciutadans en relació ambqualsevol àmbit d’actuació, servei, etc. que pugui tenir l’Ajuntament. Ésdes d’aquest supòsit que els responsables del Pla de civisme per unabanda i els responsables de la comunicació corporativa municipal, perl’altra, es van adreçar a nosaltres perquè monitoritzéssim l’impacte, lesopinions o com es modulava l’opinió pública, en relació amb aquestespropostes que es van començar a posar en marxa ara fa dos o tresanys de manera massiva.

La primera cosa que van fer els responsables del Pla de civisme ésexplicar-nos què havia de ser o què pretenia el Pla d’una manera con-ceptual. I el que pretenia el Pla era informar i sensibilitzar, coresponsa-bilitzar la ciutadania, garantir uns serveis de qualitat i exercir l’autoritat;i tot això, d’una manera transversal, és a dir que es pretenia tenyir total’activitat municipal i tota la comunicació municipal d’inputs o d’ele-ments relacinats amb el civisme. A més, ens van fer un avanç de compretenien dur-ho a terme i de com tenien previst impactar en quatreàmbits importants: neteja, soroll, espais de convivència (parcs, zonesverdes, places, centre de la ciutat...) i mobilitat. Arribats en aquest punt,els vam suggerir de mirar com es podia analitzar l’opinió pública enrelació amb aquests quatre àmbits, i els vam proposar la possibilitat defer-ho des de dos vessants diferents: els indicadors d’opinió (què pen-sen els ciutadans d’aquests temes) i quina valoració específica feia laciutadania de les campanyes de comunicació.

El que intentaré explicar és què ens ha dit la ciutadania al final del pro-cés, després de dos anys i d’un munt de xifres. Per una banda, elsindicadors d’opinió els vam cercar a través d’una eina que tenim al’Ajuntament, l’anomenat Òmnibus Municipal. És una enquesta telefò-nica que es fa cada tres mesos i que va permetre una seqüenciació deles opinions; a més, estava força adaptada en el temps a les diversescampanyes que els promotors del Pla de civisme anaven duent a


terme: al primer trimestre de l’any van fer un especial èmfasi en la nete-ja; al segon, en el soroll; al tercer, van ser el torn dels espais de convi-vència, i al quart, al novembre i desembre, de la mobilitat. Això per unabanda i, per l’altra, després de cadascuna de les grans campanyes decomunicació, el que avaluàvem era la visibilitat, la notorietat i l’accep-tació que tenien entre el conjunt dels ciutadans.

L’Òmnibus Municipal és una enquesta en què es fan mil entrevistestelefòniques al conjunt de ciutadans de Barcelona a partir de setzeanys. Les dades són una seqüència de resultats dels diversos òmnibusrealitzats des del març del 2004 fins al març del 2006, que és l’últimque s’ha realitzat.

Abans d’encetar l’anàlisi dels resultats, caldria explicar quines són lestesis que se’ns han perfilat al final del procés, amb relació als resultatsque ens donen aquests Òmnibus. En general, el resum de l’opinió de laciutadania, quant al civisme, és que hi ha una actitud de defensa, dellenguatge políticament correcte i d’encarar el tema d’una manera bas-tant poc natural; és a dir que el discurs que fan els ciutadans és moltdiferent quan els suggerim temes i preguntes molt concretes, perquèdescobrim aquest llenguatge políticament correcte i, en canvi, quan elsanalitzem en focus groups i, per tant d’una manera més espontània, laresposta a la problemàtica del civisme és molt més fresca.

Per exemple, en cadascun dels quatre àmbits –neteja, mobilitat, sorolli espais públics– sempre vam seguir la mateixa estratègia: vam fer unesquantes preguntes als ciutadans sobre el seu comportament, unes quan-tes sobre el comportament dels altres, sobre el conjunt dels ciutadansde Barcelona i unes altres per valorar el comportament de l’Ajuntamentrespecte d’aquell tema. Un cop fet això, analitzàvem els àmbits d’ac-tuació que s’havien desenvolupat en cadascun dels temes. Pel que faa com valoraria el comportament dels barcelonins amb relació al ci-visme, les mitjanes de valoració són del 5,8, 5,3, 6,0, 5,4, 5,6, 5,5...És un rang de valoracions mitjanes, que van dels 5 al 5,5 (dades demarç del 2004; juny, setembre i desembre del 2004; març, juny, se-tembre i desembre del 2005; i març del 2006).

En canvi, quan els preguntem sobre el seu propi comportament –ambuna valoració de 0 a 10 i en el mateix període– les mitjanes oscil·lensempre entre el 7,1 la més baixa (desembre del 2004) i el 7,6 (març del2006). És a dir que en matèria de civisme hi ha la idea que «els culpa-bles són els altres i no pas jo, i la responsabilitat és dels altres, no pasmeva». Aquesta actitud és una constant que anirem veient en elssegüents resultats. L’Ajuntament, en relació amb la promoció i el man-teniment que fa del civisme, és valorat amb un «regular». Les valora-cions oscil·laven entre el 5,2 i el 5,8 a principis de la campanya. A


mesura que va anar avançant el desenvolupament del Pla, aquesta mit-jana va anar baixant, tot i que s’invertien molts mitjans en comunicar lesvirtuts del civisme.

De tota manera, fèiem una pregunta respecte a la legitimació de lescampanyes que era: «Li sembla bé que l’Ajuntament faci aquest tipusde campanyes?» I, evidentment, més del 80% de la gent opinava quesí i que estava molt bé que l’Ajuntament fes aquesta mena de campa-nyes, perquè són els altres, segurament, els que cal educar.

Els resultats següents tenen a veure amb els quatre àmbits en què esva treballar cada any. En el cas de la neteja (primer trimestre), la valora-ció dels barcelonins sobre la netedat de la ciutat va ser d’un 4,8 els dosanys (2004 i 2005). En canvi, al març del 2004 era de 7,7 i al març del2005 de 7,4. L’Ajuntament, primer treia un 6,2 i després, quan feia unany que portàvem a terme la campanya, un 5,9. Llavors, en cadaàmbit, vam fer la mateixa pregunta: «Què creu que hauria de fer l’Ajun-tament per millorar el civisme amb relació a la neteja?». En aquest cas,els enquestats tenien tres opcions i n’havien de triar una: 1) incremen-tar la despesa (augmentar el nombre de serveis); 2) augmentar les san-cions (penalitzar les persones que no feien el que havien de fer), i 3) fermés campanyes de conscienciació. De fet, són els tres factors sobreels quals es pot incidir respecte el civisme. En el cas de la neteja, agrans trets, podríem dir que la gent es decanta a parts iguals per totestres opcions i demana que es faci una mica de tot: està bé penalitzar,però també és necessari fer campanyes de conscienciació i cal ques’inverteixi més en serveis.

Quant a la neteja i els elements de sensibilització, preguntàvem a quèatribuïen els problemes de neteja: si a la ineficiència de l’Ajuntament oa l’incivisme dels ciutadans. I, en general, la ciutadania el 2004 els atri-buïa a l’Ajuntament (per exemple, per la brutícia dels carrers), però l’any2005, atribuïa el 48% a la ciutadania, i el 28% a ambdós. Les pintadesde les parets, les enganxines, la brutícia dels gossos, per exemple, sónelements clars que s’atribueixen directament a l’incivisme de la gent.Però hi ha més divisió d’opinions quant a la brutícia dels carrers, elsparcs, els jardins, el mobiliari i les platges. En el cas de les platges, l’úl-tim any es van decantar més cap a l’incivisme dels ciutadans i menysa la mala gestió municipal.

En el cas del soroll, es repeteix una mica el mateix esquema. La valora-ció que fan els ciutadans dels altres ciutadans és molt dolenta (un 4,3 oun 4,0 de mitjana), perquè tothom és molt sorollós. En canvi, creuen queells són respectuosos amb els altres i s’adjudiquen un 7,1 o un 7,2. Il’Ajuntament, igual que els ciutadans, ho fa malament i el suspenen ambun 4,7 o un 4,0. El que demanen que faci l’Ajuntament, com en el cas


de la neteja, és totes tres opcions proposades: fer campanyes de cons-cienciació, augmentar les sancions i incrementar la despesa en control ivigilància. Quant a les fonts de soroll, la gent curiosament esmenta eltrànsit en general, els sorolls de les discoteques, les obres al carrer oaspectes concrets com els camions de les escombraries, per exemple.

Amb la mobilitat torna a passar el mateix que abans. Des del punt devista del civisme, la gent valora els altres ciutadans que viatgen encotxe, amb un 4,8; en canvi, quan ells condueixen, de mitjana es posenun 7. Els motoristes es consideren més incívics encara i, en general,estan més mal vistos: obtenen un 3,7. Els motoristes són una mica mésautocrítics i s’atorguen un 6,5. En canvi, quan es considera el transportpúblic, tothom es torna més cívic i puntua la resta amb un 6,3 i a simateixos amb un 7,8. En l’àmbit de la mobilitat hi ha una petita diferèn-cia respecte d’allò que es demana a l’Ajuntament: a diferència d’altrestipus de campanyes, es demana que es posin menys multes. És a dirque s’ha de conscienciar més, però no posar tantes multes. Mentreque l’opinió a favor de posar multes, de sancionar, en els altres àmbitsarribava a un terç, aquí es redueix a un 17%.

També preguntàvem, en relació amb els valors, si consideraven bas-tant, poc o gens greus diversos aspectes relatius al civisme i a la mobi-litat. Si els posem per ordre de més a menys greu, la relació és la se-güent: circular en moto per sobre la vorera (considerat l’acte més greu),aturar-se o aparcar als passos de zebra, circular en bicicleta per vore-res estretes, aparcar en doble fila i envair el carril bus (el menys greu).Quan valorem el civisme i les campanyes de civisme, sempre tenim undoble tracte: són els altres els qui ho fan malament, mentre que unmateix actua correctament.

Quant a la valoració i a l’impacte de les campanyes de comunicaciópròpiament dites, el que fem són enquestes (quatre-centes entrevistes)just després d’acabar cada campanya, per analitzar-ne la notorietat,calcular la gent que l’ha vista, esbrinar quins són els principals mitjansprescriptors, saber on l’han vist, identificar quin missatge han percebut,conèixer la valoració global que en fan, quin ha estat el nivell d’accep-tació, fer-ne la valoració i comparar l’impacte amb el d’altres campa-nyes de comunicació municipal. El que fem és monitoritzar, de maneracentralitzada, tota la inversió en comunicació i tota l’anàlisi de la inver-sió en comunicació que fa l’Ajuntament.

Des d’aquesta òptica, resulta clar que la gent valora molt positivamentque es facin campanyes de comunicació. Recordem-ne dues que, segu-rament, heu vist i que tenen dos tons molt diferents. La campanya delcivisme a les platges està feta amb clau d’humor: «Però què fas? La sorras’ho empassa tot... La sorra de la platja no fa desaparèixer les coses. No


et demanem res que no sàpigues fer. El teu civisme suma. Ajuntamentde Barcelona.» I la de l’ús dels contenidors, que és una campanya mésconceptual des del punt de vista del disseny, però molt més seriosa: «Noet demanem res que no sàpigues fer. Cuidem Barcelona.» En general, lavaloració de totes les campanyes que s’han fet, com aquestes, és moltbona. En principi, el grau de coneixement i la notorietat que tenen és alta,i acostumen a tenir molt d’impacte. La campanya de les platges s’ha fetdos cops, i l’any passat, el 86% dels entrevistats recordaven haver-la vistperquè, sobretot, es recorden les que tenen aquest toc d’humor. Encanvi, la dels contenidors ha tingut menys visibilitat, cosa que, potser,també depèn una mica de la inversió. En tot cas, la majoria de la gent lavalora com a bona o molt bona. El 80% de la ciutadania valora positiva-ment el fet que es facin aquestes campanyes i accepta i creu legítim quel’Ajuntament les faci. També és veritat que aquestes campanyes tenen uninput importantíssim en el mitjà televisiu.

Hi ha un altre tipus d’efectes que poden tenir tot el conjunt de campanyesde comunicació sobre el civisme, que es mesuren amb els resultats quedóna el baròmetre municipal. És un baròmetre de tipus més polític, queno té res a veure amb l’anàlisi del civisme i que també es fa cada tresmesos. La pregunta que es fa a la ciutadania és quin és el principal pro-blema que té la ciutat de Barcelona en aquests moments, i la gent responde manera espontània. Els resultats que es tenen van des del març del2004 fins al març del 2006: al març del 2004, quan es va iniciar la cam-panya de civisme a la ciutat de Barcelona, el civisme es veia com un pro-blema en un 1,5 % de les respostes, i a la tardor de l’any passat era d’un7,6% de les respostes. Una altra dada per a la reflexió és el fet de posartant d’èmfasi i donar tanta rellevància al civisme perquè, per a alguns, hiha una altra lectura possible d’aquest increment de la preocupació ciuta-dana pel civisme i és que no només fem conscienciació, sinó que tambépodríem estar generant un problema als ulls dels ciutadans.

Moderador

Assun Brunetti és psicòloga, professora i cap de Participació Ciutada-na i Civisme de l’Ajuntament de Sitges. Fa dos anys que treballa al’Ajuntament i trenta que es dedica a la docència. La seva ponència estitula «Les bones pràctiques cíviques a la vila de Sitges».

Assun Brunetti i Novella

Intentaré donar-vos quatre pinzellades de què estem fent a Sitges per-què, potser, alguna cosa us pot ser útil. Primer, caldria explicar la vida


del Departament de Participació Ciutadana i Civisme de Sitges, que esva crear fa un any i mig aproximadament. El departament no és nomésde civisme, sinó de participació i civisme, perquè considerem que sóndues coses que no es poden separar.

L’any 2004, es va crear i es va posar en marxa el Departament. El 2005,en elaborar un Pla de civisme, i la primera cosa que ens vam plantejarva ser com podíem mesurar el grau de civisme dels sitgetans i de lessitgetanes i, també, de la gent que ens ve a visitar. Però va ser molt difí-cil, perquè vam buscar barems i dades però no trobàvem res. Final-ment, vam engrescar una de les empreses de neteja que hi havia a Sit-ges, que ens va fer una aportació econòmica. Aleshores vam signar unconveni amb aquesta empresa i la Universitat de Barcelona (UB), con-cretament amb els professors de sociologia Salvador Giner i Víctor Cli-ment, perquè elaboressin un estudi sobre les pràctiques cíviques a lavila de Sitges. Posteriorment, i a través d’un projecte de l’agència Euro-pa Press que es diu «Ciutadans2005.net», vam demanar a tota la ciu-tadania, a través d’Internet, que opinaven del fet que es fes una orde-nança que englobés tots els temes de civisme. Aquí la gent no hi vaparticipar massivament perquè participar de vegades costa una mica,però tots els comentaris i les aportacions que van fer els ciutadans vanser favorables a l’elaboració de l’ordenança.

L’any 2006 va ser un any molt complicat pel que fa al civisme perquè,primer, vam analitzar l’estudi que havíem demanat a la Universitat deBarcelona i, després, vam haver de posar en pràctica les conclusions iles recomanacions que ens van fer. També vam elaborar i aprovar el Pac-te cívic, que se signarà properament, i hem elaborat i aprovat l’Ordenan-ça de civisme. Tot ho hem fet de manera participativa, ja que tothom hiha pogut col·laborar i fer les seves aportacions; fins i tot la comissiód’estudi que es va crear era mixta (polítics, ciutadania i tots els altressectors). L’Ordenança està aprovada definitivament i s’ha acabat el ter-mini d’al·legacions. Ara estem fent una campanya de civisme i posaremen marxa un grup d’agents cívics. I una cosa importantíssima és quetreballarem als centres escolars –allò que dèiem del doble graó–, per-què quan es treballa una cosa amb els nens, ells s’encarreguen detraslladar-ho a casa, i això és matemàtic. L’any que ve volem fer totesles actuacions relacionades amb el civisme que hem fet aquest any,avaluar-les, continuar la col·laboració amb la UB i l’empresa de neteja,i dur a terme la segona part de l’estudi.

L’estudi titulat «Les bones pràctiques cíviques a la vila de Sitges» es vafer utilitzant metodologies participatives, treball de camp i grups dediscussió; i hi va col·laborar moltíssima gent de tots els àmbits i de totsels sectors. Dono quatre dades generals, perquè us feu una idea de


Sitges: és una població que cada any atrau més habitants, i durant elsúltims vuit anys hi ha hagut un increment de la població del 80%; téuna gran diversitat, ja que un 20% de la població és estrangera i un19% de la resta de l’Estat; i en els darrers deu anys, el nombre de barsi restaurants s’ha multiplicat: els bars han crescut un 73% i els restau-rants un 127%.

L’estudi revela que el civisme té dues vessants: la participació a la vidade la vila –d’aquí ve el Departament de Participació i Civisme– i elcivisme convivencial, que té a veure amb compartir l’espai i els bénspúblics, no envair els drets de les altres persones, practicar el respec-te mutu... Doncs bé, l’objectiu de l’estudi era analitzar aquest civismeconvivencial. L’estudi se centra en els temes següents: la neteja vià-ria, la recollida selectiva, la taxa d’escombraries, el soroll i el lleure noc-turn –que a Sitges és bastant considerable–, el botellón, la percepcióde les pràctiques incíviques i el Pacte cívic. Quan vam parlar amb elsprofessors de la UB, els vam explicar el Pla de civisme que teníem iel que volíem fer, o sigui, el Pacte cívic, perquè crèiem que una de lesmaneres de fer-ho era involucrar i motivar la ciutadania en allò queestàvem fent.

La gent de la Universitat, quan treballaven amb els grups de discussió,també plantejaven el tema del Pacte cívic per veure la rebuda quepodia tenir entre la població i entre els diferents sectors. I, un cop ana-litzades totes aquestes qüestions, l’estudi extreu unes conclusions i faunes recomanacions. Quant a la neteja viària, la conclusió és òbvia:s’ha de tenir molta cura perquè la imatge de Sitges depèn molt de laneteja, i les recomanacions que es fan és que s’unifiqui el servei en unasola empresa –abans, a Sitges, hi havia dues empreses de neteja dife-rents– i que l’Ajuntament faci un esforç econòmic per poder posar méscontenidors, més punts de recollida i perquè augmenti la periodicitat dela recollida. Fer una campanya de conscienciació ciutadana també erauna de les recomanacions, igual que seguir amb rigor l’Ordenançamunicipal i donar una resposta contundent al problema dels excre-ments de gos, perquè Sitges és com un jardí pertot arreu on es va. Elsoroll i el lleure nocturn són assumptes una mica complicats. L’objectiués poder compaginar l’oci nocturn amb el descans del veïnat, però aixòés difícil i encara s’hi està treballant. El fenomen del botellón a Sitgestot just comença i encara no és una cosa gaire estesa, però l’estudi ensalerta que el tinguem controlat i que vigilem que no vagi en augment.

Resumim les conclusions generals i les recomanacions de l’estudi:Sabem que el grau de civisme que té Sitges no està malament i que noés preocupant, però, de totes maneres, cal aprofitar al màxim el Pactecívic, incrementar la col·laboració entre l’Ajuntament i l’escola, i intentar


adoptar mesures preventives i de conscienciació; però si aquestesmesures no són suficients, l’últim recurs és aplicar l’Ordenança i san-cionar les conductes que siguin incíviques.

El Pacte cívic no és una campanya de civisme, ni molt menys, però ensajuda, perquè surt a la televisió local, a la ràdio i pertot arreu. És unamanera que la gent el vagi sentint i es comenci a conscienciar que entretots i totes ho hem de fer tot. El Pacte cívic és un compromís compar-tit entre l’Ajuntament i totes les associacions, entitats i ciutadans i ciu-tadanes de Sitges; és una declaració d’intencions que parla d’unamanera molt pedagògica i sempre en positiu.

La campanya de civisme que estem preparant, i que començarem ara,està basada en el Pacte cívic, i com que l’avaluació del civisme és unacosa complicada, perquè hi ha moltes coses que no podem quantifi-car, el que hem de fer primer és definir els indicadors que utilitzaremcom a instruments per mesurar si les actuacions que fa l’Ajuntament através del Pacte cívic tenen l’efecte positiu que desitgem o no, i persaber com ha funcionat. Hi ha diferents indicadors relacionats ambdiferents temes: recollida selectiva, les molèsties del soroll nocturn, lesdenúncies que fa el veïnat de soroll, de mal aparcament, d’excrements,de pintades, etc. A partir aquí, podem veure si l’evolució va a més o amenys i podem saber com estem. Hi ha uns altres indicadors que noes poden quantificar, si no és amb enquestes, com el grau de satisfac-ció o d’insatisfacció que tenen els ciutadans. Per comprovar si la cam-panya de civisme ha estat realment productiva en termes econòmics isi ha donat resultat, l’hem de mesurar d’alguna manera i s’ha de quan-tificar: la part més fàcil de quantificar són els inputs, és a dir, totes lesdespeses que ocasiona la campanya; per exemple, sabem que costa-ria uns 90.000 €, més o menys. Després, el que cal és veure si hi harendiment o no. Per exemple, de la recollida selectiva en tenim dades:el 2002 es van recollir 560.000 kg de paper i, més endavant 900.000 iencara més endavant un milió. Això vol dir que anem bé, perquè cadavegada la gent recicla més paper.

Pregunta 1

A partir de les tres aportacions, m’han sorgit un parell de preguntes oreflexions per als tres ponents. Tal com deia el professor Moragas, undels objectius de les campanyes de civisme o d’un pla de civisme és,precisament, fomentar l’educació en els valors de la ciutadania. Per lesintervencions més pràctiques que heu fet, les formes d’avaluar el civis-me moltes vegades vénen donades per les pràctiques, és a dir, avaluarpràctiques dels ciutadans i veure si aquestes fomenten el civisme o no.


Per la feina que faig, una de les preocupacions que tinc és trobar indi-cadors per avaluar els valors. I m’agradaria saber o poder debatre siavaluant pràctiques estem avaluant valors i si hi ha una correlació entrepràctica i valor, o sigui que si avaluem una pràctica (per exemple, que lagent tiri la brossa al contenidor) podem afirmar que els ciutadans quela fan també són més responsables o més respectuosos. A partir d’a-questes pràctiques és com avaluem els valors, el respecte, la responsa-bilitat o el fet de tenir cura de les coses. Crec que s’ha de fer a partir deles pràctiques, perquè si no és molt difícil saber si un és més responsa-ble o menys. Però potser hi ha altres maneres d’avaluar els valors...

I la segona pregunta és si teniu la percepció que el que estem fent ambles campanyes de civisme o amb el Pla és fomentar més la conscièn-cia individual i no tant la consciència col·lectiva. Ho dic per allò que deiael Sr. Boada que la gent, individualment, es considera la més respec-tuosa, la més responsable i la més cívica, però que considera que laresta de la població no ho és. Llavors, on hi ha la diferència, on és ellímit entre aquesta conscienciació individual i la col·lectiva o grupal?

Màrius Boada i Pla

La pregunta no és fàcil de respondre. S’ha de pensar que el que inten-tem és mesurar opinions, i les opinions, per naturalesa, són com somles persones, molt difícils de mesurar. Ahir, la Marta Comas em deia queérem els oracles perquè venien a nosaltres per preguntar-nos: «Què diula gent?», «Què és el que s’opina?»... La gent, avui diem una cosa idemà en podem dir una altra que, aparentment, pugui semblar la con-trària, i això és una mostra de la dificultat que suposa.

Sobre si hi ha una correlació entre els valors i les pràctiques, si la pre-gunta és en relació a l’opinió, és possible que, efectivament, hi hagi unacorrelació. És a dir que si el que observem és que cada vegada mésgent «creu que» o «diu que» fa unes determinades coses, implícitamentel que hi ha al darrere són uns valors que estan arrelats i que, per tant,condueixen a fer una pràctica i no una altra. És veritat que nosaltresfabriquem enquestes de valors (l’Enquesta de Valors o l’Enquesta deJoventut), que són metodologies quantitatives, però les tècniques comel focus groups són tècniques molt més qualitatives i, per tant, més difí-cils de quantificar.

D’altra banda, el que no he esmentat és que, espontàniament, sorgei-xen associacions de civisme amb altres conceptes bastant més difícilsde tractar, com el fenomen de la immigració, el problema de la insegu-retat, de la neteja, del botellón o dels excrements dels gossos. I moltesvegades l’enfocament espontani que en fan els ciutadans no té res a


veure amb l’enfocament quadriculat que nosaltres també necessitem pertreure’n dades. No he respost la pregunta, però he trasmès les mevesincògnites.


La pregunta planteja una sèrie de problemes i contesto més com a se-miòleg o estudiós de la comunicació que com a sociòleg. Com s’had’avaluar? Primer, cal fer una avaluació de com es construeixen contin-guts públics promotors dels valors. També s’ha de fer una avaluació,però no dels resultats finals, sinó dels continguts públics. En posaré dosexemples. L’esport és un sistema de producció de valors importantís-sim en la nostra societat i, per tant, s’ha de fer una avaluació de com,a la societat, des dels grans campionats fins a les pràctiques menors,es fa aquesta construcció de valors. Un altre exemple: fer una anàlisi deles festes i valorar la producció de continguts prosocials, o sigui, la pro-ducció de valors a través de totes les festes: les festes majors, les fes-tes de Nadal o les manifestacions. Però tenim problemes per crear, revi-sar o repensar els rituals públics en què s’expressin aquests valors.

Una reflexió respecte a la pregunta és que les campanyes de l’Ajunta-ment actuen sobre un problema que és important i que s’ha de man-tenir com a problema: l’individualisme que genera la nostra societat.Aquestes campanyes han d’atacar la consciència de l’individu quesempre es pensa que el problema és dels altres, i això és fonamental.A partir d’aquí, s’ha de començar a actuar.

Després de la intervenció sobre Sitges voldria aprofitar per dir que noés el mateix una campanya integrada dins d’un projecte global que unacampanya inventada des d’una oficina de comunicació d’un ajunta-ment. En el primer cas sí que té sentit aquesta campanya i tot el con-junt d’avaluacions. Trobo molt interessant la seva intervenció i també lade l’avaluació dels resultats de les campanyes que s’explicava sobrel’Ajuntament de Barcelona. Però, sobre la qüestió de Sitges, és tot unprograma de civisme i la campanya no deixa de ser un element integratdins d’un ampli programa de civisme. Aquesta és una altra estratègia aseguir, és a dir, evitar fer campanyes i oferir molta comunicació. Comque em miro el món a través de la comunicació, cada vegada pensoque la comunicació ha de ser considerada menys una variable única imés una variable integrada dins d’un programa. Quan la comunicaciófunciona com una variable única és demagògia o és propaganda, unainvenció de la realitat. Però, en canvi, quan s’integra dins del projecteés quan és més eficaç i més justificada. O sigui que aquest acostamenta l’individualisme és pertinent i s’ha d’insistir-hi. S’hauria de fer una ava-


luació sobre la producció de continguts socials, i no em pronunciosobre els ítems o les variables que preguntaves sobre valoració, perquèno és un tema en el qual hagi pensat gaire.

Pregunta 2

Volia fer dos comentaris molt breus. L’un adreçat al Sr. Moragas. Comvostè diu, cal blasmar les conductes de les persones incíviques. Sócd’aquells a qui agrada recriminar, però cada vegada és més perillosaaquesta pràctica, perquè, en la societat en què vivim, blasmar les per-sones pot tenir un efecte bumerang important.

L’altre és que està molt bé fer campanyes fomentant el civisme, peròdins el món municipal també ens hauríem de preocupar sovint de lligarmolt bé els contractes amb les empreses de neteja, les empreses derecollida de residus sòlids i de recollida selectiva, perquè em sap moltgreu que individualment facis un esforç per posar el cartró, el plàstic...i arribi un dia com el de Nadal o la revetlla de Sant Joan, i el contenidordel plàstic estigui ple a vessar, les ampolles de vidre per terra trenca-des, perquè el contenidor també està ple... També hauríem de fer unesforç per lligar molt bé els contractes i que hi hagi una inspecció perveure com estan els nivells dels contenidors, per poder mantenir unaciutat en ordre i com tots desitgem.


No, hi ha dos aspectes respecte a la recriminació. S’ha de recriminar laconducta incívica, però com es construeix el missatge? Recordo que enles estratègies de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona s’utilitza elrecurs del llenguatge del còmic. És a dir, no es pot emprar un sistema decomunicació del mateix tipus que la propaganda de després de la Sego-na Guerra Mundial perquè tindria una repercussió negativa, ja que tambéla percebria la persona que no embruta. Per tant, cal dirigir-se a tothom,a la persona incívica i a la cívica. Hi ha una pràctica estratègica que he visten algunes campanyes consistent a buscar recursos lingüístics que recri-minin, però sempre buscant el cantó positiu. Cal buscar un llenguatgeinfantil i que la persona que crea la publicitat trobi una fórmula de recrimi-nar que no sigui aclaparadora, insultant o que fereixi la sensibilitat delreceptor, però que compleixi l’objectiu de recriminar, de fer sentir incòmo-des les persones que tenen actituds incíviques i fer-les canviar d’actitud.De fet, és una estratègia publicitària que no és gaire complicada de seguir,perquè hi ha recursos lingüístics, estilístics, com el llenguatge del còmic ialtres que els publicitaris fan servir amb molta habilitat.


Taller 6Serveis municipals de civisme

Ponents

Celestino SánchezPrimer tinent d’alcalde iregidor de ParticipacióCiutadana de l’Ajuntamentde Barberà del Vallès

Sergi Crespi MartínezCap del Servei deParticipació Ciutadana iCivisme de l’Ajuntament del’Hospitalet de Llobregat

Jordi CampsRepresentant de TransportsMetropolitans de Barcelona(TMB)

Moderador

Francesc Triola,periodista

Francesc Triola

Aquesta jornada porta el títol genèric de «Jornada sobre PolítiquesLocals de Civisme. Ciutadania Activa i Cívica». La ciutadania, per defi-nició, és activa, perquè, si no, deixes de ser ciutadà. El ciutadà –enfrontde o en contraposició al súbdit– és qui realment participa en la socie-tat i vol participar en aquells principis que van inspirar la Revolució Fran-cesa: llibertat, igualtat i fraternitat. Amb aquests principis hem de tirarendavant. Si no hi ha fraternitat, no som cívics amb els altres i no tenimsolidaritat, hem de retrobar els canals que porten a aquests valors. Sóncoses molt òbvies però que, dia a dia, hem d’anar exercint, perquè, sino, ens passa que ens prenen la cartera i, al moment en què abaixemla guàrdia, ens prenen els drets; hem d’estar cada dia atents per actuar,per reclamar, per ser més ciutadans. I les persones que ens represen-ten també han de posar-ho tot de part seva perquè puguem participaren l’àmbit de la fraternitat o en això que ara en diem civisme, que nodeixa de ser un acord social de conducta que tenim entre tots.

Els serveis municipals s’hi han posat de ple, a l’hora de fer plataformesper fomentar aquest civisme, però tot això comporta recerca, i des del’any 1979 hem anat buscant, fent regidories noves –fins i tot ara hi haregidories per la pau o de medi ambient–, que eren coses impensablesen aquells anys, però hem vist que s’havien d’anar incorporant i fent.Però cada aspecte nou que tractem al consistori ha de tenir un pressu-post, i aquesta condició dificulta el desplegament d’aquestes activitats.

Ara veurem tres exemples que ens arriben des de Barberà del Vallès,l’Hospitalet i Barcelona.

Celestino Sánchez

El que explicarem és el resultat d’un treball iniciat l’any 2001, el resultatde molt de temps i de molta gent treballant, de l’Ajuntament i de fora.

| 115

La proposta que comentaré s’inscriu en el marc global d’un projecteque anomenem Pla de ciutat. Però, abans, vull explicar les caracterís-tiques de la nostra ciutat.

Barberà del Vallès és una ciutat que té molta història i prop de mil anysd’existència, tot i que és una ciutat molt petita. De menys de 9 km2, té27.000 habitants, amb la perspectiva d’arribar als 34.000 devers el2010 o 2012. Està situada a la comarca del Vallès Occidental, a propde Sabadell o de Badia. Sempre dic, mig en broma, que Barberà ésuna mica complicada perquè pertany a l’Àrea Metropolitana de Barce-lona però, al mateix temps, forma part de l’Àrea Metropolitana deSabadell, cosa que explica algunes de les preocupacions i dels proble-mes que tenim. És una ciutat molt industrial i té molt definida la parturbana i la d’indústria. Hi ha 22.000 treballadors, un terç dels quals sónde la ciutat i la resta, de fora; tenim tres equipaments culturals i setan-ta-cinc entitats ciutadanes.

El Pla de ciutat intenta ser un instrument per fomentar la participació detots els ciutadans. Després, la realitat és com és i presenta moltes difi-cultats, però aquest és l’objectiu. El Pla és, a més, una eina de planifi-cació integral d’urbanisme, de medi ambient, de cultura, de promocióeconòmica, de salut... És un instrument molt flexible i amb diferentsnivells de compromís, que permet que la gent pugui participar perconstruir la ciutat que tots volem.

Per una banda, tenim dues-centes cinquanta persones apuntades ique reben informació; també hi ha una Comissió de Seguiment queelegeix els tallers del Pla de ciutat i persones que representen entitatso particulars. Per una altra, tenim els plenaris i els tallers ciutadans, quesón els grups de ciutadans que treballen temes de caràcter específic.Per tant, el Pla de ciutat és un concepte de caràcter global, que inte-gra tots els problemes que tenim a la nostra ciutat.

El 2001 es va encetar una primera etapa, un pla estratègic que va defi-nir una sèrie d’idees de caràcter general; però després de tenir-lo vamarribar a la conclusió que no sabíem què fer-ne i el vam convertir en elPla de ciutat, que era un instrument per posar en marxa els objectiusgenèrics del Pla estratègic. I a partir d’aquí es van començar a fercoses. La primera va ser una enquesta de satisfacció anual, els resul-tats de la qual es van passar al Pla de ciutat i a la gent perquè els cone-guessin. També vam crear el Consell Economicosocial i, a més, vam fermodificacions importants a la pàgina web per convertir-la en una einamés adient, en relació amb les necessitats que tenia.

En la segona etapa es partia de la voluntat de tenir un model de ciutatal cap, amb una sèrie de prioritats, a partir del Pla estratègic. Volíem


que aquests elements de caràcter estratègic poguessin trobar una ex-pressió en el pressupost, en funció dels recursos i de les possibilitats.

A la Regidoria de Participació, que es va constituir al principi d’aquestalegislatura, una de les idees fonamentals era que el Pla de ciutat donésdret a participar, perquè volíem compartir la iniciativa.

Com a primer objectiu, la Regidoria de Participació es va proposar dura terme el model de ciutat a través del Pla de ciutat com a concepcióestratègica, i a treballar per executar polítiques i gestionar serveis muni-cipals, juntament amb les organitzacions socials i els ciutadans per tald’enfortir el teixit associatiu. Quant al model de ciutat, el que fem sóntrobades o reunions amb un conjunt de ciutadans per debatre temesconcrets de medi ambient, de recollida selectiva d’escombraries, oaspectes del Pla de mobilitat. La idea és que cada any es treballi unaactivitat concreta.

En els plenaris del Pla de ciutat, hi ha un cicle que es concreta en eltaller ciutadà. El que hem fet ha estat adequar aquestes reunions, pertal que quan comencem a discutir els pressupostos, totes aquestesidees ja estiguin acabades i es puguin incloure al pressupost. La meto-dologia és la mateixa que utilitza tothom: visitar alguna cosa que tinguirelació amb allò que volem treballar, definir un taller com a objectiu i ferla conclusió dels tallers. Una proposta concreta en què treballem ésposar en marxa una biblioteca de 1.800 m2 a la nostra població. La pri-mera discussió va ser on la fèiem. Es va plantejar si s’havia de fer a laplaça de la Constitució, perquè és el que diu el Pla vell, perquè és ellloc que queda més a prop de tota la ciutat i està al centre. El primeraspecte que vam discutir àmpliament va ser quins serveis hauria dedonar la mediateca. Un segon aspecte va ser el tipus d’edificació, lacaracterística de la plaça, etc. Això pot semblar poc important, perònosaltres volíem una plaça de 1.800 m2 en una que en té 5.000, i hohavíem de fer mínimament bé, perquè si no faríem desaparèixer quasitot el terreny i també volíem utilitzar-lo com a plaça. Vam fer quatre ses-sions de treball: visitar la biblioteca Vapor Badia de Sabadell, visitar ellloc on s’havia de construir, fer reunions amb la gent que havia de pren-dre decisions perquè tingués la màxima informació i decidir entre cin-quanta propostes. Van guanyar vuit propostes, de les quals es va triarel model de biblioteca més afí a les decisions que plantejava el Pla deciutat. La mesa que el va triar va comptar amb una persona per defen-sar i explicar què estava fent el Pla de ciutat. A més, la Comissió deSeguiment, que funciona de manera permanent, ha discutit i seguittots els temes.

En el taller del 2006 vam incorporar una altra idea per acabar de perfi-lar el projecte de la biblioteca en concret, perquè calia veure si tenia

Taller 6. Serveis municipals de civisme | 117

ressò i quines característiques havia de tenir la biblioteca. La bibliotecanomés ocuparia, físicament, el 20% de la plaça, ja que la resta estariasoterrada en espais interiors per tenir llum i per evitar o resoldre proble-mes que el Pla de ciutat va plantejar. Es van discutir les característiquesque havia de tenir la biblioteca i quins serveis havia d’oferir, però el pro-blema que calia resoldre era l’ús de l’entorn de la biblioteca i no hopodíem fer amb el Pla de ciutat. Com que teníem previst per a aquestany fer un altre taller ciutadà, es van crear les bases per a un Pla deconvivència a la nostra ciutat. Vam arribar a la conclusió que aquestafeina ja feta de la biblioteca, lligada al Pla de convivència, es podia aca-bar d’arrodonir i crear propostes de models d’ús de l’entorn de la plaçai no únicament de la biblioteca.

Per fer-ho, vam utilitzar alguns recursos una mica diferents dels tradi-cionals. Es va fer a través d’un grup de cinc persones que cursaven unpostgrau a la Universitat de Barcelona (UB) i que van treballar i ajudaren aquest tema. La proposta va ser una sèrie de discussions i debatsen tallers petits, amb tècnics especialitzats de serveis diversos (Ambu-latori, Benestar Social, Oficina d’Atenció al Ciutadà, Oficina de Treball,mestres dels CEIP, etc.). Després, vam fer grups de treball amb perso-nes que estaven al carrer treballant com a jardiners o carters, perquètenen un coneixement molt acurat del funcionament del carrer a la nos-tra ciutat. També vam fer reunions amb grups d’entitats, grups dejoves, associats i no associats... A partir d’aquí, vam arribar a la con-clusió del procés de treball: les propostes concretes. Un taller ciutadàles va acabar de polir perquè s’autoritzés aquest espai públic i altres dela ciutat, i se’ls va donar prioritat. Aquest procés final té un final obert,perquè fins que no es tingui el pressupost del 2007 no començaran ahaver-hi intervencions que transformin aquest model d’utilització del’espai en un fet.

Les propostes concretes que han aparegut en el debat tenen moltaimportància a l’hora de solucionar un dels problemes, i és que en elmateix espai hi pot conviure tothom sense molestar-se els uns als altres.La realitat que hem viscut és que la gent jove estava a les places, peròtenien dificultats amb la gent gran (pilotes, córrer, bicicletes...). Amb lespropostes tècniques, les de la ciutadania i les de les organitzacions so-cials, s’han creat models que fan possible compatibilitzar totes i cadas-cuna d’aquestes activitats. Vam posar fi a la reflexió sobre la bibliotecai la utilització de l’entorn fent una festa, una botifarrada de caràcter cívic.Per primera vegada, vam provar de fer una experiència de convivènciai es va plantejar que la botifarrada costés 3 €. Tothom hi va estard’acord, perquè aquests 3 € es donarien a la Fundació Barberà Solidà-ria, que és una fundació de l’Ajuntament per als projectes de coopera-ció. La veritat és que estàvem una mica preocupats perquè l’Ajunta-


ment no cobra mai res, però aquesta vegada ho vam fer i vam cons-tatar que hi havia molta conscienciació quant a la convivència i que larecepció per part de la ciutadania va ser molt i molt bona.

Sergi Crespi Martínez

Partim del principi que la Taula Operativa del Civisme és una experièn-cia que està en funcionament i que, com totes les experiències que esfan per primera vegada, s’hi han posat unes expectatives que, en certamesura, es compleixen i serveixen per adonar-se que allò que hompensava que seria una mina és una mala inversió i que, per tant, calrectificar i canviar. Perquè, com acostuma a passar amb les situacionsnoves –al seu dia el medi ambient, la sostenibilitat o la participació, i arael civisme–, hi ha molta teoria poc aplicada i poca aplicació amb infor-mació dels resultats, com per exemple les campanyes típiques de sen-sibilització que puguin emprendre les associacions de veïns, fins lescampanyes més sofisticades, amb més mitjans, realitzades per empre-ses de publicitat que donen missatges molt més encertats o estudiats.

La idea fonamental és que la Taula Operativa del Civisme tracta un pro-blema de totes les àrees, un problema transversal. Una ciutat és unacosa molt complexa: hi ha molta gent, hi passen moltes coses, canvia,es fa vella, canvia la població i podem tenir conflictes amb els veïns delcostat. I ens passa, sobretot, en ciutats com la nostra, que té 4 km,tots absolutament urbanitzats de punta a punta.

A la ciutat apareixen noves modes, la cultura canvia. Els joves, encomptes de sortir a partir de les nou i fins a les dues, les tres o les qua-tre, surten a partir de la una i fins que acaben. A més, els pisos sónpetits i antics, els carrers són estrets i no hi ha lloc per aparcar; tampocno hi ha espai públic, els habitatges són senzills, tenen pocs metresquadrats, no tenen ascensor... Tot això passa a la ciutat i no és nomésun problema exclusiu de l’Àrea de Civisme. Per tant, la primera cosaque vam pensar va ser que ens ho havíem de plantejar d’una altramanera, perquè l’Àrea de Civisme no pot donar solució a tot i perquèels ajuntaments ja fan moltes coses, és a dir que no partim de zero.Bàsicament, la voluntat dels ajuntaments sempre ha estat intentar do-nar resposta a les demandes en l’àmbit dels serveis que tocaven i elsque no tocaven. Però ara apareix un altre fenomen que és el de l’exi-gència de la ciutadania.

De gossos pel carrer, se n’han vist sempre, però el nivell de pressió res-pecte d’aquest tema ha canviat molt; de carrers plens de cotxes, tam-bé, abans més que ara, perquè fa molt de temps que la majoria delsajuntaments intenten pacificar el trànsit o buscar maneres de fer la ciu-


tat més habitable. I anem trobant solucions en la mesura que podem,perquè tenim factors que condicionen, com els diners –es pot ser ima-ginatiu, però al final fan falta diners–; també hi ha límits urbanístics,socials i culturals. Una persona que estigui convençuda que té dret asortir i fer el que vulgui ha de passar per un procés d’educació i els pro-cessos educatius no són immediats; canviar conductes no és imme-diat. Els canvis es produeixen perquè la societat, de manera global,incorpora aquestes conductes com a correctes i amb el temps aquestscomportaments es van modificant. Amb aquesta situació va caler unaacció transversal i que, a més, tingués a veure, mínimament, amb elque es podia fer (ja que hi havia condicionaments econòmics, urbanís-tics, etc.). Es van plantejar uns eixos d’acció per establir els àmbits, lesfórmules o la manera en què es podia treballar el civisme.

El que és típic, tòpic i clàssic és la norma. Si alguna cosa saben fer elsajuntaments, bé o malament, però ho fan, són normes. Moltes vega-des, s’han de tornar a plantejar noves situacions i, normalment, es fanordenances de civisme i convivència, molt avançades jurídicament,amb més voluntat que saviesa o a la inversa, i acostumen a assemblar-se a altres normes existents.

L’eix que es va plantejar per treballar el tema va ser l’activitat econòmi-ca, perquè en un dels punts on sovint hi ha conflictes de convivència id’incivisme és en el desenvolupament d’activitats econòmiques o, comen diuen els ajuntaments, d’activitats regulades. Un dels problemesque té una ciutat densa com la nostra és que hi ha poc espai públic ialguns dels espais preferits de la gent són bars i els bars són privats.Com que s’hi desenvolupen activitats regulades, estan subjectes auna norma, i si el bar o la terrassa s’ha de tancar a una hora determi-nada, es fa. Precisament, hem fet una acció respecte als establimentsque tenen menys de 150 m2 (botigues d’alimentació que poden obrirles vint-i-quatre hores del dia) i que són el principal proveïdor de begu-des alcohòliques entre les cinc de la matinada i l’hora que obren elsafter hours.

Un altre espai públic és el mateix carrer. Conviure al carrer és conviureen un espai públic amb nous usos, noves cultures i problemes de dis-seny. També hi ha problemes als espais privats, perquè s’estén la roba,el de dalt fa una festa, se senten males olors... Potser ara som méssensibles i el nostre nivell d’exigència ha pujat, o possiblement respec-tem menys el veïnat, i com que aquests són els nostres eixos hemd’informar, perquè la gent sàpiga les normes i les pugui complir. Tambéhem de treballar per sensibilitzar i educar, ja que no és el mateix unaacció informativa que intentar que la gent incorpori aquesta conductasense necessitat que se li recordi constantment què es pot fer i què no


es pot fer. L’actuació policial no s’ha de menystenir, però tampoc nopot ser l’única. Com que la idea no és aquesta, intentem treballar totesles línies i la que queda és la línia de la interlocució entre el mateix Ajun-tament, com a institució, i el veïnat de tot tipus i per qualsevol motiu.Hi ha plantejaments de mediació més o menys oberts, o més o menysintervencionistes, però, evidentment, al final acabem vigilant, perquè sino sabem què passa, difícilment podrem actuar, i quan es vigila noqueda més remei que exercir l’autoritat. A vegades, no es tracta d’aug-mentar el nombre de policies, sinó que simplement és un problemaadministratiu.

Gràcies a la barreja d’aquestes dues idees –eixos i fórmules d’acció–sabem on volem treballar i com volem fer-ho, però cal organitzar-seperquè sigui viable. Com que l’Àrea de Civisme no podia fer-ho, l’Al-caldia va muntar dues organitzacions transversals perquè funcionessinde manera coordinada, perquè tothom té un problema. El missatge del’Ajuntament de l’Hospitalet és «Tot teu», es a dir, l’Hospitalet és de laciutadania i no de l’Ajuntament. És de l’Ajuntament, perquè l’ha d’ad-ministrar, però és dels ciutadans, perquè són els que hi viuen. Aquestés el missatge institucional que trobareu a qualsevol lloc de l’Hospitalet.

S’organitzen dues taules: una d’operativa i una de coordinació. L’unaes coordina amb l’altra i, en funció de les accions realitzades, es reali-menten per seguir treballant i aprofitant les experiències dels altres. Enaquestes taules tothom, o pràcticament tothom, té una relació perma-nent amb el civisme o, de forma puntual, hi està en contacte. La Tau-la operativa, que té responsabilitats executives, la coordina el tinentd’alcalde de Participació Ciutadana, Civisme i Activitats Regulades.També tenim una Secció d’Activitats Regulades, perquè un dels focusde conflicte amb el veïnat i un dels problemes de convivència méspoderosos, com a mínim a la nostra ciutat, és la que prové dels esta-bliments oberts.

La Taula s’organitza de manera clàssica: el tinent d’alcalde ocupa lapresidència i els responsables executius són els directors, els caps deserveis o els assessors específics delegats de tots els departaments del’Ajuntament. Cada dilluns passem comptes sobre el que ha passat elcap de setmana i posem damunt la taula tots els problemes. D’entra-da, el resultat és que ara totes les àrees són responsables. Moltesvegades no se sap què cal fer amb alguns problemes i es passen aldarrer calaix de sastre que són els de Mediació perquè intentin trobar-hi una solució.

Com a mínim, tenim consciència col·lectiva de tenir un problema comú,la qual cosa ajuda bastant perquè permet unificar criteris i saber quèpassa. Tot plegat justifica les taules, malgrat la intervenció d’un gran


nombre de directors de serveis i d’àrees gestores, d’una quantitat detemps, de diners i de gestió considerable. De moment estem contentsi funciona.

La Taula també serveix per actualitzar els serveis, i quan un servei potcoordinar-se per donar una resposta millor a un problema concret escoordina i sempre s’aprofiten les explicacions i les experiències delsaltres. Fins i tot els Mossos d’Esquadra es coordinen amb les diversespolicies i els dispositius es fan conjuntament. Tenim una unitat especialde la Guàrdia Urbana dedicada als locals comercials i l’oci nocturn (unequip petit de quinze guàrdies), però que també treballa per tota la ciu-tat en aspectes concrets de control d’activitats regulades i, sobretot, dequeixes. Estan preparats per a això i estan disponibles especialmentper a aquesta mena de problemes.

Coneixem problemes, actualitzem serveis, coordinem accions, aprofi-tem recursos, perquè els diners no ens sobren, i anem avançant enaquesta experiència. Pel que fa a les multes, s’ha intentat coordinar elfuncionament dels diversos departaments que en cobren, però quansigui possible es crearà una unitat específica que s’encarregui de ges-tionar de manera unificada tot el procés de tràmit d’expedients, san-cions, etc., perquè serà molt més àgil.

Finalment, a la Taula de coordinació –és el nivell superior i més d’infor-mació i de decisió estratègica– hi ha la gent de la Taula operativa, que éspresidida per la primera tinent d’alcalde i que coordina Economia, els Ser-veis Jurídics Centrals, Alcaldia, Premsa, Seguretat Ciutadana i la Regido-ria d’Immigració. Si bé la immigració no és un fenomen que produeixi acti-tuds incíviques, és cert que la gent la percep, en molts casos, com unarealitat que dificulta la convivència, en el sentit que els immigrants actuende manera diferent, tenen hàbits de menjar diferents, etc. La Taula reptotes aquestes informacions un cop al mes i marca les línies estratègi-ques que s’han de seguir.

No és una experiència trencadora, però ens ha ajudat a solucionar rep-tes puntuals com el de limitar l’horari dels locals de 150 m2 que podenvendre alcohol. No podem limitar una activitat que per llei està perme-sa, i un local de menys de 150 m2 pot estar obert vint-i-quatre hores aldia els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, però sí que es pot acon-seguir que, en un horari determinat, no es pugui vendre alcohol perraons d’interès públic o general. Això ho hem fet de manera coordina-da amb la Guàrdia Urbana i fent campanya d’informació als botiguersque tenen aquests establiments. Així, el veïnat també se n’assabenta,els districtes també i resulta que amb el mínim esforç s’aconsegueix elmàxim resultat.


Jordi Camps

Quan des de TMB assistim a aquests actes, sempre som una organit-zació diferent, perquè la majoria sou ajuntaments i administracions, inosaltres, dins del sector, som una empresa. Per això us agraïm queens tingueu en compte i us recordeu de nosaltres en aquests casos.

La línia d’argumentació que seguiré és la nova línia, la Línia A. Definiréquè és TMB i explicaré les quatre dimensions que marquen la relacióde TMB com a organització i empresa amb el civisme com a producte,com a espai de civisme, com a promotor de civisme i, alhora, l’empresamateixa com a actor cívic. Hem vingut com a serveis municipals, peròpodríem participar en molts tallers, perquè la dimensió de les orde-nances cíviques que tenim en el nostre reglament de viatgers té mol-tes de les característiques de les ordenances municipals, ja quetambé apliquem metodologies de foment del civisme i tenim moltaexperiència en campanyes i en polítiques. Representem un espai deconvivència i civisme, si tenim en compte que l’any 2005 vam fer dos-cents cinquanta milions de viatges, que representen moltes personesbellugant-se i convivint en un espai petit, en condicions ambientals avegades favorables i a vegades no tant. També tractem la diversitat,perquè el 20% del nostre passatge, avui en dia, és immigrant: el 20%al metro i el 18% als autobusos. També comuniquem, avaluem vir-tuts cíviques i elaborem campanyes de civisme, i hi tenim una àmpliaexperiència.

Les magnituds de TMB són astronòmiques: 500 milions de viatges,105 milions de quilòmetres recorreguts, 6.424 treballadors, 128 trens,1.019 autobusos, 6 línies de metro i el funicular, que donen un total de86 quilòmetres de xarxa, 123 estacions, 103 línies d’autobusos, gaire-bé 900 quilòmetres comptant la mitjana de l’anada i de la tornada, i2.433 parades. Portem aquest sistema de metropolitans perquè nonomés donem servei a l’Ajuntament de Barcelona, sinó als de l’Hospi-talet, Montcada, Cornellà, Sant Adrià, etc. No som propietat de capajuntament, sinó que som dues societats anònimes (metro i autobusos)i els propietaris són la MT, o sigui, tots els municipis de la conurbaciómetropolitana de Barcelona i, per tant, els ciutadans. La Junta Generald’Accionistes és el Plenari de l’MT.

En un marc com l’actual, TMB és un producte del civisme i l’ajunta-ment. Encara que en una empresa no sigui tan evident, és la primeraexpressió del civisme, perquè ens posem d’acord entre tots en allò queens afecta, ho gestionem, ens dotem de regles, les seguim i ens hicomprometem. De fet, que hi hagi una xarxa de transport públic ja ésun acte de civisme, perquè és un recurs que no sempre utilitzarem. Iencara ho és més el fet que s’encarregui a una empresa pública; això


és reblar encara més el clau i anar més enllà en aquesta expressió decivisme. Això no vol dir que contractar una empresa privada sigui incí-vic, però la voluntat de constituir una empresa pública té aquestadimensió addicional de confiança i compromís amb la comunitat.

TMB també és un espai per al civisme i, de fet, som un espai més dela ciutat. Els autobusos conviuen amb la resta de vehicles i de perso-nes, i en el metro tenim un espai teòricament nostre, més proper, peròque en darrer extrem està obert a l’exterior i on passa de tot. La nos-tra xarxa, encara que estigui bastant controlada, no deixa de ser unespai més de la ciutat, i per això tenim una comissaria de policia a laplaça de Catalunya, que és la Policia del Metro. D’altra banda, el civis-me és necessari i no podem funcionar bé sense un civisme bàsic, per-què compartim espai, recursos i esforços. No podem funcionar si hemde retirar trens perquè tenen els vidres ratllats o les portes espatllades,o si no es tanquen a causa del vandalisme. Tampoc no podríem funcio-nar si el nostre passatge, de manera massiva, no pagués la part que lipertoca, perquè avui en dia arribem a pagar al voltant del 60% del costdel servei amb el bitllet, i la resta prové de fons públics que subvencio-nen el servei; per tant, és un espai cívic que requereix civisme per fun-cionar amb eficiència.

Com a promotors de civisme, ens interessa un entorn cívic, i abanshem dit que el civisme és una actitud que es reflectia en conductes,però que arrela en els valors. A llarg termini, cal arribar al rovell de l’ou,al centre, als valors, a la consciència de les persones; a curt termini,s’ha d’arribar al cercle més excèntric, que és on tenim les coses mésimmediates i materials per poder arreglar el problema de l’incivisme. Elprimer front, que és l’educació i els valors, és el més important, però elmenys visible, perquè és a llarg termini. Després, podem fer comunica-ció per incidir en les actituds i en les creences, connectar-ho ambaquells valors que la gent ja té i donar-los informacions que potser nohan tingut en compte i que donen resultats més a curt termini.

En un segon nivell, hi ha les accions de contenció que treballen les acti-tuds, les creences i els hàbits, o sigui, totes aquelles coses que sónmés o menys inconscients i que cal canalitzar. Per exemple, al lloc ones paga ens hi condueix una tanca, que evita que ens despistem i nopaguem; sense aquesta tanca molta gent pagaria igual, però segur quea algú li seria una mica més fàcil prendre la decisió de saltar-se la normasi no hi hagués aquestes canalitzacions. Un sistema de peatge fiable ide tarifes eficaç és un incentiu i també un sistema de garanties.

El penúltim nivell és el de les accions de repressió de l’incivisme, i al’Hospitalet es parlava d’exercir l’autoritat. No hi ha més remei queposar un límit físic a alguns tipus de conducta com les bretolades, però


això només actua en les conductes i difícilment canvia les conviccionsde la persona. Finalment, hi ha les mesures pal·liatives perquè el siste-ma segueixi funcionant i també per no desmoralitzar els fidels. Ésimportant que la gent que es manté del costat del civisme vegi realmentels beneficis del fet que tothom, i no només ells, sigui cívic. Un elementimportant és que aquesta expressió concèntrica no és seqüencial, sinóque totes treballen; és a dir que aquell noi que acaba de fer una des-trossa no és irrecuperable i –tot i que se’l pot sancionar– no hem deperdre de vista l’oportunitat d’educar-lo. En aquest aspecte, sónemblemàtiques les sentències que hi ha hagut en casos de grafits ialtres danys, ja que les sancions s’han substituït per fer esborrar elsgrafits dels vagons, al costat d’empleats que fan la neteja, amb la qualcosa els infractors han tingut l’oportunitat de veure l’altre vessantd’aquesta acció que ells creuen lúdica i artística.

Treballem molt l’educació amb les escoles, a les quals accedim mitjan-çant l’Institut Municipal d’Educació, i també tenim una línia oberta alweb. Les escoles visiten les nostres instal·lacions i tenim materialdidàctic a la seva disposició, que el públic en general també pot trobara la pàgina web. Hem editat quaderns segmentats per edats amb con-tinguts adequats, una guia per a l’educació i una targeta escolar perpoder fer les visites. Els objectius són fomentar el coneixement i ferreflexionar sobre l’ús, l’impacte ambiental, el confort, la sostenibilitat dela ciutat, l’eficiència econòmica i els valors intrínsecs de la utilització deltransport col·lectiu. Un dels elements clau és educar en el respecte pelmaterial mòbil, per les instal·lacions, pels usuaris diferents, etc.

Respecte de la comunicació, fem moltes coses. En les campanyes hiha elements que són permanents, com la informació sobre les norma-tives, la senyalització o els canals estables com puntTMB, que és unarevista que tracta diversos temes. Hi ha campanyes de comunicacióconcentrades en moments concrets que intenten respondre a necessi-tats detectades, i accions puntuals com dossiers, rodes de premsa,etc. Un exemple de campanya és la de «Civisme al metro, si us plau»,que portava una cua de notes com ara «Gràcies als que ja col·laboreuamb nosaltres». Aquesta campanya, de l’any 2003, partia de quatreidees: 1. Tens la paperera a quatre passes. A casa t’acostes a la cuinaa deixar un paper. Al metro, si us plau, no llencis les coses a terra. 2. Sónrelativament pocs diners i te’ls gastes en moltíssimes coses. No deixis depagar un bitllet de metro. 3. Són tres minuts. Els temps de metro són nor-malment curts si ho compares amb l’estona que t’esperes al metge, a lafeina o en un avió. No pots estar sense fumar aquesta estoneta que etpasses dins el metro? 4. Vetlla per les teves coses, perquè no estàs almenjador de casa. El metro és un territori de tothom, per tant, vigila i tin-gues cura d’allò que és teu.


L’últim apartat és que TMB, en ella mateixa, és un agent de la ciutat i,per tant, també és un agent de civisme. En el món de l’empresa esparla del concepte de responsabilitat social corporativa o d’ètica delsnegocis, però n’hi ha un altre de molt millor, de J. M. Lozano, que és«empresa ciutadana» i entre nosaltres s’entén que l’empresa hauria deser bona ciutadana, cívica, i que hauria d’assumir la seva responsabili-tat en la comunitat al marge de les activitats que fes. En aquest sentit,TMB vol ser una empresa corporativa que ofereixi una xarxa de trans-port públic i que contribueixi a la mobilitat com a dret de la ciutadania ial desenvolupament econòmic, per garantir, així, la qualitat amb políti-ques de responsabilitat social i, sobretot, mediambiental en un marc deviabilitat i eficiència econòmica. Volem ser una empresa referent a Euro-pa en matèries com la millora de la mobilitat, la sostenibilitat urbana, laqualitat tècnica, l’eficiència de processos i l’excel·lència dels treballa-dors, perquè hem de mobilitzar persones i no ho podrem fer si la nos-tra pròpia gent no hi està implicada i hi creu. També volem un compro-mís de responsabilitat amb els ciutadans, i la política de responsabilitatsocial de TMB interessa clients, empleats, proveïdors, administracionsi la societat en general, que en el fons també són els nostres clients.

Finalment, aspirem a la sostenibilitat en el pla econòmic, garantida pelcontracte programa amb les administracions públiques; a la recerca del’eficiència com un valor de gestió empresarial, a la sostenibilitat socialgarantint qualitat de servei amb certificacions ISO, polítiques de recur-sos humans que previnguin els riscos laborals, sostenibilitat mediam-biental i certificats per la ISO 14.000. Estem fent estudis d’energiesalternatives com el gas natural, que ja és una realitat en almenys centautobusos a Barcelona, els tres autobusos experimentals d’hidrogen oel sistema de gestió mediambiental de TMB que s’aplica a tota la xarxade metros i autobusos.

Pregunta 1Per al Sr. Sergi Crespi

Volia preguntar si us heu plantejat incloure en aquestes taules de treballla participació ciutadana o grups polítics municipals que tinguessinrepresentació en el vostre Consistori. O estem parlant d’uns altres tipusd’òrgans?


El que és cert és que aquesta Taula no està plantejada com un espaide debat respecte a què fem amb el civisme, sinó que és una taula exe-


cutiva i, per tant, hi ha recursos propis de l’Ajuntament que executenaccions de govern de la ciutat. Nosaltres som l’Àrea de Participació iCivisme, i hi pot haver fòrums o àmbits, moments i llocs, o espais enels quals, dins del debat amb la ciutadania, es puguin incloure aspec-tes relacionats amb el civisme. Una cosa seria el plantejament de de-bat, de situació, de demanda, de queixa, de suggeriment o d’aportacióque podríem tenir en un àmbit participatiu envers el civisme o qual-sevol altre tema, però el que he explicat avui és un plantejament ope-ratiu, o sigui, que si l’Ajuntament té cinc recursos, els ajuntem perquèfuncionin junts.

Evidentment, sí que introduïm, sobretot a partir de les directrius quemarca la Taula de nivell superior, estratègies que, en molts casos, tenena veure amb el que surt del debat, del contacte, de l’intercanvid’opinions amb els ciutadans i les associacions en general, però coma taula operativa el debat és a escala executiva, sobre què podem fer,qui ho fa i com.

Pregunta 2Per al Sr. Sergi Crespi

Volia saber si aquesta Taula operativa també incorpora altres aspectesde treball transversal que pugueu tenir dins l’Ajuntament, en el sentitque altres àrees promoguin accions transversals, justament pensant enla dificultat que comentaves, perquè aquests càrrecs tècnics tenenunes càrregues de treball importants. I em pregunto per la resta defeina, si és que es treballa transversalment, si ho integreu tot aquí o esvan creant més taules tenint en compte la dificultat que suposaria, per-què és una bona plataforma...


És una taula específica de civisme i totes les àrees que en formen parttenen una persona, normalment el responsable d’àrea, que parla ennom d’aquella taula. Després, cada àrea executa, amb els seus recur-sos, les accions que s’acorden a la Taula. Això no vol dir que, per aaltres temes que no estiguin directament relacionats amb el civisme, nopugui haver-hi altres mecanismes de coordinació dins de l’Ajuntament.És una taula exclusivament relacionada amb el civisme i amb la convi-vència, tot i que tampoc no és una taula tancada. Per exemple, Educa-ció no hi és, però hi participa, perquè hi ha moltíssims temes que hitenen a veure i s’acaben desenvolupant amb equips de treball nascutsd’aquesta Taula operativa.


A la Taula es decideix iniciar un programa d’educació en valors a lesescoles, amb un equip de treball integrat per Educació, Joventut, Cul-tura i, per exemple, Alcaldia; però, aleshores, ja són equips específicsper a un projecte. Ara farem un casal de hip-hop, que té a veure ambels grafits, en què participa Joventut, Cultura i Alcaldia. A la Taula ope-rativa no hi ha ni Joventut ni Cultura, però en funció dels plantejamentsparticipen en el projecte, col·laborant amb nosaltres. No tothom had’estar a la Taula per a tot, sinó que s’encarreguen diverses tasques ales àrees que tinguin relació amb cada projecte concret. Per exemple,el taller de hip-hop no el portem nosaltres, sinó Cultura i Joventut, iCivisme el que fa és posar les potes per sota, cadascú hi posa el seuaccent, perquè de fet és una acció cultural.

Moderador

Hi ha una pregunta que volia traslladar a Barberà: tot això que ens heuexplicat sobre la biblioteca, és difícil d’extrapolar a altres qüestions?Podem dir que volem fer això, que deixem participar i que compartimel poder, però només el compartim en un aspecte. Es pot extrapolar aaltres serveis i temes de l’Administració local?

Celestino Sánchez

Nosaltres, al mateix temps que hem fet això, hem fet el Pla de mobili-tat seguint un sistema similar que, fins i tot, ha significat la constituciód’un consell de mobilitat (quan per llei no calia que el féssim, perquè lallei hi obliga a partir de 50.000 habitants i nosaltres en som 28.000,però som la primera ciutat que l’hem constituït).

Pel que fa a la participació, cal reconèixer que moltes de les coses quediscutim, en el fons ho fem per fer política. El que és important són lesaccions, i mitjançant la participació creiem que pot millorar la capacitatde fer les coses millor, perquè hi ha més gent que col·labora. Però eltema de fons és que tot això, al final, s’ha de fer, i és veritat que enaquest temps hem fet actuacions d’envergadura (el Pla de mobilitat, elPacte per la Convivència, la Biblioteca...) i altres de més petites, peròles coses que hem fet hem intentat fer-les amb aquest criteri.


Taula rodonaConvivència i civisme a les ciutats

Ponents

José Conde PérezTinent d’alcalde de l’Àrea deCivisme, ParticipacióCiutadana i ActivitatsReglades de l’Ajuntament del’Hospitalet de Llobregat.Regidor d’aquest ajuntamentdes de l’any 1987. Ésgraduat en Prevenció iSeguretat Integral.

Jordi Hereu BoerCinquè tinent d’alcalde del’Ajuntament de Barcelona.Regidor des del 1999 fins al2003. Posteriorment haestat escollit alcalde deBarcelona.

Imma Moraleda PérezDiputada de l’Àrea d’Igualtati Ciutadania de la Diputacióde Barcelona. El mandat2003-2007 ha estat regidoradelegada del programaNous Usos, del programaTemps de la Ciutat i deldistricte Sants-Montjuïc del’Ajuntament de Barcelona.

Moderador

Francesc TriolaPeriodista

Francesc Triola

Els responsables d’ens municipals, tècnics i representants polítics hemvolgut posar en comú experiències relacionades amb el civisme i laconvivència, a les ciutats i poblacions del nostre territori. Acabem de feruns tallers en els quals s’ha parlat novament d’aquestes qüestions quecoincideixen a grans trets amb els eixos de la democràcia. La ciutada-nia o el fet de ser ciutadà representa una evolució respecte de la subor-dinació a les autoritats pròpia de quan érem súbdits. Per tant, ser unciutadà actiu és una redundància, perquè tots els ciutadans hem deser-ho, amb la nostra condició hem d’actuar, hem de ser responsablesi hem de tenir actituds cíviques. Convé recordar, però, que els esta-ments públics han de posar les bases perquè es pugui participar enaquesta societat i realment s’hi pugui conviure. Per tant, hi ha d’haveraltres propostes com l’esperit fraternal, que es deia a principis de laRevolució Francesa, que és el que dóna o atorga la ciutadania.

José Conde Pérez

Hablaré de convivencia y seguridad, entendiendo la seguridad funda-mentalmente como una disciplina. Nosotros tenemos un programaimportante dentro de nuestro ayuntamiento, y para tratar estos temasnormalmente siempre hablamos de convivencia, pero nunca hablamosde seguridad; y la seguridad, hoy en día, va unida al civismo y la con-vivencia, porque los problemas de convivencia tienen que resolverse deacuerdo con las nociones de seguridad, civismo y convivencia. Laseguridad no debe entenderse como más guardias y policías, sinocomo una disciplina de las actividades económicas y aquello que gene-ra una serie de problemas a la vecindad, porque, normalmente, cuan-do se instala un negocio en una ciudad es para ganar dinero, para esose empieza, y es normal, pero a veces no se piensa en el descanso delos ciudadanos, y esto crea conflicto.

| 129

Los técnicos que han hablado de hospitalidad, seguramente habránexplicado una serie de experiencias. Estas experiencias, nosotros lastratamos en una mesa que se reúne cada lunes, para intentar dar res-puesta a todos aquellos problemas que surgen a lo largo de una sema-na. Cuando salimos de la dictadura teníamos una serie de valores y enaquel momento lo que pedíamos era más libertad, no hablábamossolamente de deberes, porque es lo que teníamos entonces, lo quequeríamos eran derechos; y a partir de ahí aparece el concepto de laparticipación y, quizás lo hemos olvidado, pero los ciudadanos pedíanparticipación. Hoy en día se habla de nuevo de participación, porqueestas cosas van unidas y tenemos que dar una respuesta.

La sociedad está cambiando. Cuando salimos de la dictadura y estre-namos la democracia y la libertad, empezamos a buscar formas departicipar con los ciudadanos, y hoy eso ya no vale. Nos relacionamoscon la sociedad civil organizada, los gobiernos locales empiezan a tra-bajar con ellos, empezamos a acordar cosas y ahora aparecen platafor-mas que únicamente se preocupan del problema que tienen alrededory van al caso particular, pero los gobiernos necesitan llegar a acuerdosmás generales. Explico esto para que vean que la sociedad y, sobretodo, los municipios tenemos un gran problema. Es verdad que losmunicipios hemos dado y estamos dando respuestas a grandes pro-blemas, porque en ellos es donde realmente se da la verdadera demo-cracia, porque es donde participa la gente, y participa porque es elgobierno más cercano y es el que tiene que dar respuestas. Cuandolos ciudadanos piden respuestas, al primero que se acercan es algobierno local.

Hoy, con una sociedad tan cambiante y cada vez más exigente, desdehace cuatro o cinco años, nos encontramos con el problema de la con-vivencia y, además, surgen otros conceptos para hablar de ella. Elmotivo es que en ciudades como l’Hospitalet y muchas otras del ÁreaMetropolitana y de toda España, nos encontramos con la llegada depersonas que buscan mejores condiciones de vida y que no pertene-cen a nuestra cultura. Al hablar de civismo hablamos de aquellos valo-res que hemos tenido siempre a lo largo de la historia, desde hacemuchísimos siglos, y cuando intentamos formar una comunidad, nor-malmente lo que hacemos es dejar una parte de nuestros derechosindividuales para ponerlos al servicio de la colectividad, porque esto esel derecho, ni más ni menos; o sea que tenemos que hacer leyes paraformar una sociedad, pues si no las hacemos difícilmente podremosvivir en paz y libertad.

Las personas que llegan a nuestro país tienen una cultura comple-tamente diferente, religiones distintas, otras formas de pensar, y esas


diferencias pueden generar conflictos. En nuestra ciudad, estamos lle-vando a cabo una serie de programas muy interesantes de integración,aunque no podremos resolverlo todo de una sola vez. Lo que nos pre-ocupa a todos hoy es la enseñanza, porque el civismo también esenseñanza, a parte de convivencia, y se tiene que dar en las escuelas,pero no solamente en primaria, sino que deberíamos intentar educartambién a los universitarios y al resto de la población. No podemosdejar de aprender, porque los problemas con que nos encontramosson siempre distintos y no sabemos cuál es la solución y cómo debe-mos gestionar los espacios públicos. Algunos nuevos ciudadanos quetenemos hoy en nuestras ciudades generan problemas en los es-pacios públicos, porque nosotros hemos planificado unas ciudadescon unos equipamientos determinados para cierto tipo de personas,con unas formas de vida y unas costumbres determinadas, pero hoy lademanda es diferente.

¿Qué se puede hacer con personas que, en un momento dado, llegana una plaza, ponen una red y empiezan a jugar a baloncesto? La plazaestaba pensada para el descanso de los vecinos, que iban allí a jugarcon sus nietos, y les molesta que jueguen a la pelota, porque eso noocurría hace unos años. Hoy el conflicto surge porque ya no puedenestar en esa plaza, que está ocupada por otros. Otro problema son loslocales de ocio. Es difícil dar respuestas a los vecinos molestos y bus-car alternativas para que los que salen puedan disfrutar lo mismo. Nodebemos olvidar que el civismo no es una actitud que podamos incul-car de un día para otro, porque el problema es que todos hemos adqui-rido nuevas costumbres y formas de divertirnos.

Donde hay un local de ocio tenemos un foco de conflicto, porque losciudadanos piden poder gozar de un descanso merecido después dehaber trabajado toda la semana y no todo el mundo quiere disfrutarigual. Uno quiere salir un fin de semana, pero no quiere más bares allado de su casa, porque ya tiene dos cerca y los quiere en otro ladopara poder sentarse en el velador tranquilamente. Que molesten a otro,pero que no le molesten a él.

El civismo se refleja en el comportamiento, pero es difícil explicar anuestros hijos cómo deben comportarse si, en el fondo, lo que tene-mos que hacer ahora es una integración de muchas culturas paraintentar buscar una solución de convivencia y de reparto del tiempopara ocupar el espacio público de todos. Nosotros tenemos una seriede programas para que, de un modo u otro, podamos convivir. La fór-mula probablemente esté en los espacios que tenemos en los patiosde los colegios, donde hay zonas deportivas que pueden funcionar sise ponen a disposición de las personas que tienen necesidad de prac-

Taula rodona. Convivència i civisme a les ciutats | 131

ticar el deporte que practicaban en su país de origen. No quiero decircon esto que todo el problema convivencial sea atribuible al fenómenode la inmigración, porque no sería verdad, pero la mala convivencia esel problema más grave que tenemos que intentar solucionar, aunquenos falten recursos. Ahora, desde la Administración central, en la últimaetapa, nos han empezado a llegar recursos y cuando tengamos el nue-vo estatuto, con competencias plenas en inmigración, seguramente,desde los ayuntamientos podamos solucionar aspectos en los quehasta ahora no podíamos incidir.

L’Hospitalet ha hecho campañas atractivas, entre ellas la de los grafi-tis. Estamos llevando a cabo un programa muy interesante en el queintentamos no penalizar a los que hacen grafitis, pero hemos entradoen una fase diferente. Con el acuerdo de todas las fuerzas políticas dela ciudad, estamos trabajando en una ordenanza de civismo, que es unimportante programa que durará unos años. Estamos hablando de lim-pieza de paredes; todo el mundo trabaja, intenta tener una ciudad lim-pia, los vecinos la quieren bien y entonces aparece la moda del grafiti,una moda que no es nuestra, sino importada de Estados Unidos, delmetro de Nueva York, concretamente. Además, una cosa es el grafiti asecas y otra muy distinta el grafiti de artista.

Hemos diseñado un programa para solucionarlo, para tener la ciudadmás limpia y más bonita, lo cual nos cuesta más de cien millones de lasantiguas pesetas. Somos una ciudad mediana, pero eso es muchodinero, que sale de los impuestos, porque el problema de los grafitisno se puede solucionar sólo por la vía de la multa. Estamos haciendouna gran labor, porque intentamos no cobrar la multa, ya que comolos infractores son menores de edad la tendrían que pagar los padres.Lo que queremos, en cambio, es que realicen trabajos para la comuni-dad. La idea es llegar a un acuerdo y que trabajen para la comunidadborrando el grafiti o el grafiti de autor, porque la expresión artística esel grafiti de autor y lo otro es más bien ensuciar las paredes. Hoy en día,existen bandas juveniles que ponen la crucecita, la corona o el emble-ma de su banda, cada una de las cuales con connotaciones distintas.El grafiti de autor es una firma que incluso se vende entre ellos y cuan-tos más autores tiene una banda más se reafirma. Por lo tanto, inten-tamos que esas personas a quienes les gusta reafirmarse trabajen parala comunidad una serie de días, que entre todos podamos concienciar-los para que nuestras ciudades estén realmente mejor. El programaque tenemos es de Seguridad, Civismo y Convivencia, pero siempreque hablo de seguridad me refiero a la disciplina, porque la seguridades otro asunto que preocupa mucho y, seguramente, el tercer proble-ma ciudadano.


He leído una cita en unas notas, sobre lo que se ha hablado hoy, quedice que los conceptos de seguridad, civismo y convivencia constitu-yen una de las primeras definiciones que se dieron de la política. Pare-ce ser que fue Aristóteles, que ya en su época se hablaba de estostemas. Pues hoy hablamos de lo mismo, cambian la sociedad y laspalabras, pero solamente las utilizamos cuando nos aprieta realmenteel zapato. Los gobiernos municipales, los ayuntamientos son los únicosque de verdad pueden solucionar estos problemas, y en eso estamos.

Jordi Hereu Boer

Volia celebrar que es facin actes com aquest que ens ajuden a inter-canviar experiències molt positives entre nombrosa gent de diferentssectors i municipis. És positiu, perquè podem ensenyar i aprendre, i,d’alguna manera, també ens hem d’animar. A vegades, un s’anima,perquè mira al costat i també tenen el mateix problema. Hem d’anarintercanviant reptes i maneres d’afrontar-los. El fet que, permanent-ment, puguem intercanviar experiències, maneres de fer o preocupa-cions és una línia de treball, sobre la qual la Diputació té un gran papera fer, un paper fonamental. Hi ha alguns problemes que són específicsd’algun tipus de localitat, però d’altres, en canvi, són molt comuns,encara que els problemes comuns, de vegades, s’expressin de diferentmanera.

Aquest és un mandat en el qual ha aflorat el tema de la convivència, delcivisme, de la seguretat, i tant de bo puguem debatre’l moltes vegades,perquè és l’expressió que hi ha altres problemes relacionats ambl’estricta seguretat i amb la preservació dels béns de les persones qued’alguna manera estan controlats. Per exemple, en ciutats on hi haterrorisme quotidianament, la seguretat ciutadana mai no és un proble-ma, i en ciutats on això està resolt hi ha seguretat ciutadana i els pro-blemes de civisme no són el gran debat social. Per tant, que estiguemparlant sobre civisme i convivència expressa que encara no hem per-dut la batalla, que encara aspirem a una ciutat com un projecte conso-lidat i que no donem per fet que les ciutats siguin espais on la gentestan els uns al costat dels altres, però sense participar en un projectecomú. En aquest sentit, cal celebrar que puguem anar fent debats i queestiguin en l’agenda el civisme i la convivència.

Fins fa poc, les ciutats eren homogènies: s’hi parlava la mateixa llengua,s’hi practicava la mateixa religió, la gent hi compartia uns mateixosvalors tradicionalment consolidats i els mecanismes per transmetre’lsestaven molt estructurats. En aquest context, per millorar la convi-vència n’hi havia prou d’establir unes certes estratègies. En canvi, ara


afrontem escenaris molt diferents i tot ha canviat molt. En una ciutatcom Barcelona, cal subratllar especialment la irrupció de la diversitat. Haestat una irrupció que ha canviat el paisatge humà dels nostres barris ensis anys i, per tant, aquest és un element important, però n’hi ha moltsd’altres. Hi ha hagut un afebliment dels mecanismes de transmissió delsvalors o s’han recompost, això s’ha de veure, i per tant l’escola, la fa-mília o l’esplai, són mecanismes que, potser, s’han de readaptar. Devegades, un tindria visions negatives, però és preferible pensar queestem en un moment de crisi en el sentit de canvi i que ho hemd’afrontar. L’altre dia, uns mestres de l’Orfeó de Gràcia que fan clas-ses de música explicaven que ara hi ha gent que es queixa perquè elsalumnes que toquen el piano els molesten. Amb aquest fet no s’hihavien trobat mai. Abans era impensable una cosa així, perquè tothomsabia què feia l’Orfeó i ho acceptava. Ara la població ha canviat, la gentja no té tants referents comunitaris i, per tant, defensa els seus dretscom a particulars.

A Barcelona, també hi ha hagut el gran canvi de ciutat de residents aciutat d’usuaris. Ara tenim una gran ciutat amb molts usuaris que nosempre són residents, i ha emergit la dialèctica entre residents i usua-ris. L’usuari és aquell que ve a una convenció o el turista, que ha fet unaaportació en termes socials i econòmics efectivament molt important,però que també ens planteja nous reptes en la utilització de l’espaipúblic. Per tant, ens trobem davant d’un nou escenari.

Hem arribat una mica més tard que altres ciutats d’Europa o d’Occi-dent, perquè en altres llocs els reptes són molt diferents, i més greus,també. S’ha de dir que sembla que això sigui tremend i terrible, peròno és així. Tenim reptes molt concrets que hem d’afrontar, però és evi-dent que la situació que es va viure a França, on es van cremar 10.000cotxes, no té res a veure amb Barcelona. Evidentment, a nosaltrestambé ens passen coses, però hem de sortir de jornades com aques-tes amb un esperit combatiu –no dic cofoi–, per afrontar reptes.

Les ciutats són un pacte quotidià i les administracions públiquesposem molt d’èmfasi en el concepte d’espai públic, perquè durant vint-i-cinc anys hem invertit molt en la seva reconquesta, en el seu úsdemocràtic, a fer-lo decent, i aquesta batalla no la volem perdre. La uti-lització de l’espai públic ha de ser democràtica, i això és fonamental.Vinc d’una comissió de seguretat i mobilitat de l’Ajuntament i, ara,també estic en l’àmbit de civisme, és a dir que el civisme i la convivèn-cia és un camp al qual es pot arribar des de diferents sectors. La mevatesi fonamental és que convivència és la suma de diferents elements ique cap, per si sol, no és la solució, perquè cap no aporta una respos-ta satisfactòria als reptes que tenim; per tant, convivència és civisme i


és un mínim comú denominador, uns valors mínims que respecten ladiversitat. Si no hi ha un acord bàsic mínim és molt complicat el desen-volupament d’una ciutat o de l’espai públic.

Hi ha alguns problemes que tenen lloc dins les cases que plantegenreptes molt importants. Tothom sap que a les places hi ha problemes,però també a les llars, perquè hi ha fills que peguen els pares, violènciade gènere, violència domèstica, és a dir que hi ha molts problemes quees manifesten de portes endins. Però en la política local s’ha de posarmolt d’èmfasi en l’espai públic, perquè és l’escenari on s’expressenaquestes contradiccions. Convivència és civisme, més cohesió so-cial, més participació, més sentit de pertinença, el compliment d’unesregles de joc i, per tant, l’exercici d’una autoritat democràtica. Totsaquests elements són molt importants, i estaria en contra de tesis queposessin l’accent en una cosa sense mirar i sense treballar altres varia-bles. El civisme té un caràcter transversal important; per tant, civisme,configuració de valors, conscienciació i educació són elements moltvaluosos.

La batalla per conscienciar i educar és fonamental. Ho subratllo perquèhi ha altres tesis que menyspreen aquests temes i només defensen lanecessitat de fer serveis i preservar determinades coses com a Admi-nistració. La conscienciació és molt important, però no basta i, per tant,la cohesió social és el gran repte. Si algú malmet coses és que no seles estima i creu que el seu mitjà d’expressió és destruir el que hi ha alseu entorn. Nosaltres venim d’una cultura que, fa molts anys, va envairl’espai públic, en el qual vam invertir molts esforços, no només econò-mics, sinó d’il·lusió. I, ara, als barris, la gent que havia lluitat per fer dig-ne l’espai públic veu com hi ha persones i grups que el tornen a mal-metre. Per frenar aquest procés cal recórrer a la conscienciació sociali les polítiques actives han de generar cohesió social entre la immigra-ció i mitjançant qualsevol política comunitària que puguem desenvolu-par, perquè resulta fonamental per guanyar la batalla de la convivènciai del civisme.

Ara és l’hora de fer polítiques actives i intervencionistes, des delsàmbits públics, i no és el moment de deixar que hi hagi dinàmiquessocials negatives i no intervenir-hi. Cal intervenir sabent que aportaremuna part en forma de serveis públics i sabent, perfectament, que aixòo ho construïm entre tots, o aquesta tesi de la ciutadania client esqueda absolutament curta quan diu «solucioni-m’ho, jo no hi aportosocialment res...» Els poders públics hem de fer polítiques actives i decohesió social, i en l’àmbit local també de serveis com la neteja o laGuàrdia Urbana. En general, després dels anys noranta, els ajunta-ments han iniciat un viratge com a organitzacions, perquè han emergit


noves preocupacions a les quals s’estan readaptant. A qui no es rea-dapta, senzillament, la història li passa per sobre, i per això ens estemreadaptant.

Ara, en aquests moments, resulta fonamental el reforçament de tots elsserveis públics i de la cohesió social i de l’autoritat. A Sant Gervasi, aSarrià i a Pedralbes, també hi ha molt d’incivisme, o sigui que hi ha pro-blemes que les variables socials i econòmiques expliquen, però tambéhi ha molts problemes en molts barris que, de vegades, són diferents,però alguns són comuns arreu. Per tant, l’autoritat democràtica ésfonamental, i cal reivindicar l’autoritat democràtica local, perquè és desde la proximitat que hem de reforçar aquesta autoritat i gestionar moltsdels temes. D’autoritat democràtica local, en demano, la reafirmo i envull més. I demano a la Generalitat i a l’Estat que també incorporin enla seva agenda política els elements de quotidianitat i d’autoritat ques’exerceix des de la proximitat. I demano al poder judicial que s’assa-benti que la justícia de proximitat, el fet de poder gestionar aquests ele-ments ràpidament és fonamental. A les agendes de l’Estat hi ha elterrorisme i la seguretat ciutadana, però això que en diem microsegu-retat –els incidents que no arriben ni a falta ni a delicte, però que a lesaudiències públiques la ciutadania ens demana a nosaltres que resol-guem– no hi és. El camp del civisme ha d’estar més reconegut, i dema-no que ens ajudin. Nosaltres som la primera línia i els qui, en moltscasos, hem de resoldre els problemes, i per això el paper dels àmbitslocals és fonamental.

A la ciutat de Barcelona, si el civisme no es treballa des dels districtes ireforçant els elements de proximitat, és evident que queda com unaestructura allunyada de la realitat completa i que cal fer una estratègiamolt de proximitat. Davant els reptes que tenim actualment, de diversi-tat i de convivència, «proximitat» és la fórmula per estar amb l’orellaparada i poder afrontar les coses quan passen. Civisme és que lescoses funcionin i que hi hagi inspecció, perquè l’educació no és nomésl’escola, és tota la ciutat i cal un projecte de ciutat educadora. Com quetot emet missatges educatius és fonamental que la ciutat també eduqui.

Participació vol dir prendre part en un projecte, crear proximitat, teniròrgans de participació i, sobretot, originar cultura diària; i participaciótambé vol dir escoltar. La d’ara és molt diferent de la de fa vint anys, per-què la societat s’ha transformat i és molt més complexa, segmentada iprofessionalitzada. Mai no havia vist pancartes tan professionals i tanben dissenyades com ara, i és perquè tot s’ha sofisticat. No és una crí-tica, però aquest és l’entorn en el qual hem de generar participació, hemd’escoltar molt i, després, decidir i no transmetre la responsabilitat aaltres. S’ha d’escoltar absolutament tot, evidentment, codecidir en allò


que es consideri oportú i decidir en allò que la ciutadania t’ha dit que tudecideixis. Si no es procedeix així, tot plegat es converteix en una amal-gama i els resultats no són bons. Per exemple, el disseny de les caser-nes de Sant Andreu s’ha de fer després d’haver escoltat tothom itothom vol dir la gent que està molt organitzada i la que no ho està tant.Després, s’ha de saber interpretar –cosa molt difícil– el que una majoriasocial també expressa. Per això cal escoltar tothom, els que hi estanmés a favor i, sobretot, els que hi estan molt en contra, per poder saber-ne el per què. A partir d’aquí, s’ha de configurar una idea, tirar-la enda-vant amb convicció i intentar explicar-la molt bé.

Ara, la convivència és més complicada a causa de certs factors, se’nparla més, cada vegada ens expressem més socialment, els mitjans decomunicació hi tenen el seu paper i contribueixen a convertir-la en unobjecte de debat. Tot plegat és important si no es desenfoca, però trac-tar els temes i fer el seguiment és fonamental. Em sento orgullós d’unaciutat i d’un país que fan d’aquests temes un gran tema polític, perquè,en el fons, vol dir que són coses que ens importen. Quan la gent viu enunes ciutats que no li interessen es creen les «ciutats de la desvincula-ció», que representen un gran perill, perquè es transformen en llocsabsolutament inhòspits, en la negació de la comunitat. Amb això no vulldir que nosaltres haguem de tornar a l’esperit comunitarista en què totsi totes serem una família, perquè som diversos, molt democràtics itothom és molt conscient dels seus drets. Hem de subratllar molt queaixò també implica deures, perquè si no no ens en sortirem, però és enaquesta complexitat on ara tenim un repte, és el que hem d’afrontar.Per això és fonamental l’aportació de tots i totes com a membres del’Administració social. En aquest sentit, hem de felicitar-nos que secelebrin aquestes jornades i que es vagi introduint aquest tema queserà el ser o no ser de les ciutats i dels pobles del futur.

Imma Moraleda Pérez

Acabem d’escoltar els responsables polítics de les dues ciutats mésgrans del país, però el país és divers, té dimensions i territoris diferents,i també són molt diverses les funcions que realitzen els municipis. Pertant, des del nostre punt de vista, també pensem sempre que és moltinteressant poder compartir aquesta visió més supralocal i allunyar-nosun pèl d’allò que és la política del dia a dia dels ajuntaments, o sigui,posar-hi una certa distància, sense deixar de ser pròxims, i fer una micade reflexió sobre el que ens ocupa.

La primera afirmació és que hauria estat impossible poder organitzaraquestes jornades fa només cinc o sis anys, per difícil que ens sembli,


avui en dia, pensar-ho. Fa cinc o sis anys, nosaltres ja ens dedicàvema treballar alguns temes relacionats amb la convivència i amb la ciuta-dania, però no hi havia cap alcalde i molts pocs regidors que volgues-sin parlar de temes relacionats amb la immigració pel perill que aixòcomportava en alguns llocs o per les amenaces que suposava. Tam-poc no es volia parlar sobre quines mesures s’havien d’adoptar enalgunes ciutats per poder garantir la cohesió social. Per tant, no haurí-em de perdre de vista que en aquest debat són els ciutadans dels nos-tres municipis els qui, actualment, ens reclamen als governants localsde tots els ajuntaments el desenvolupament de polítiques i actuacionsque millorin –com deia en Jordi Hereu– l’ús compartit de la ciutat i, pertant, que ens garanteixin la convivència.

Els ajuntaments, després d’haver treballat al llarg d’uns quants anys perla qualitat i l’equilibri de les nostres ciutats, d’haver fet l’immens esforçque ha representat –des de l’arribada dels ajuntaments democràtics–construir grans infraestructures i petites estructures que ens han ajudata cosir les nostres ciutats i pobles, ara apareix el nou repte d’evitar con-ductes i comportaments que posin en risc el benestar i la cohesió social.Governar la proximitat és també assumir la responsabilitat de potenciarl’exercici d’una ciutadania activa, més cívica i més participativa. La claude volta, en el debat sobre el civisme, la trobem en aquesta funció socialque té respecte al sosteniment de la convivència i com aquesta actuasempre protegint la cohesió social. Ens l’hauríem d’imaginar com unaceba: si la cohesió social estigués al centre, hi hauria una capa al voltantque seria la convivència i una darrera capa que seria el civisme. Siaquesta última capa s’esquerda deixem de tenir civisme i si l’esquerdaés més profunda, llavors deixem de tenir els sistemes de reequilibrisocial amb els quals ens hem dotat les democràcies modernes.

La cohesió social és el veritable motor d’arrencada de les ciutats que, almateix temps, volen ser justes i equilibrades, però també innovadores,dins un conjunt de ciutats immerses en un món global. Quan la convivèn-cia, però, es ressent –com ha estat el cas en alguns països del nostreentorn immediat–, també ho fa la cohesió social i, en sentit contrari, quanno hi ha cohesió social la convivència es fa impossible. El regidor Hereucomentava un exemple dissortadament proper: a França, quan la igual-tat d’oportunitats no ha estat real per a una part important de la joventutfrancesa dels barris –i per als joves que van arribar un dia d’altres indretsa viure a França com a ciutadans francesos i ara són pares o avis i ciu-tadans francesos–, quan l’ascensor social no ha funcionat, el conflicteque s’ha obert ha posat en serioses dificultats la marxa de la societatfrancesa. Per tant, per fer una primera aproximació en aquest debatsobre civisme i governs locals, hem de tenir present aquesta línia fràgilque separa les conductes incíviques de la convivència i, també, de la


cohesió social. Però, justament, aquesta línia fràgil és també la nostra for-talesa, perquè una bona cohesió social –en la qual no hem d’oblidar quela igualtat d’oportunitats és fonamental– enforteix la convivència i actuareficaçment és la millor arma que tenim per lluitar contra l’incivisme; pertant, les polítiques locals pel civisme defensen l’actiu més preuat del con-cepte de ciutadania moderna, que és la cohesió social.

Sempre estem treballant per la cohesió social, però en aquestes jorna-des hem posat de manifest que les polítiques de civisme no prenen úni-cament com a subjecte de la nostra acció política més quotidiana elscomportaments i les conductes personals, perquè aquesta seria la fun-ció de les ordenances i dels bans que s’orienten a definir i a sancionaraquelles accions que afecten negativament aquesta convivència demanera individual. El subjecte de la nostra acció política és –de mane-ra majoritària i on tenim dipositada una major confiança– la construcciód’aquesta ciutadania activa que també es responsabilitza dels assump-tes públics, juntament amb els poders públics locals; per tant, actuemmolt especialment en la capacitació de les persones i, des de moltspunts de vista, per afrontar els canvis que, en aquests moments, jatenen lloc en la nostra societat, i a una velocitat molt ràpida. El compro-mís, la proximitat, l’explicació pública, la mediació ciutadana i la cores-ponsabilitat amb la trama associativa són els trets fonamentals d’aques-tes polítiques de ciutadania. El moment actual és sensiblement diferental de fa tot just quatre o cinc anys, i la globalització, l’arribada massivad’immigració i el canvi demogràfic són autèntiques novetats socials,encara a molts dels nostres barris i a moltes de les nostres ciutats, isom els governs locals els que hem de treballar perquè el futur garan-teixi la integració i oportunitats per a tothom.

També vivim un temps de reestructuració d’aquesta cohesió social ihem de resituar aquest concepte en un món que ha canviat molt depressa a causa de la immigració i també de la incorporació de novesformes culturals i maneres de viure en societat. Per tant, als poderspúblics ens correspon afavorir que aquest procés sigui còmode i efi-caç, si és que volem mantenir el nivell de bona qualitat de convivènciaa les nostres ciutats. Hem de ser conscients que la línia fràgil que sepa-ra el civisme i la convivència d’una banda i la convivència i la cohesiósocial de l’altra són conceptes íntimament lligats i que l’un sense l’altreno poden coexistir. Però, sobretot, també hem d’actuar en aquesta líniade fortalesa que va just en la direcció contrària, perquè, indirectament,si guanyem cohesió social, també guanyem civisme.

En aquest mandat, a la Diputació, vam fer una aposta per constituir unaàrea nova, l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania, que havia de considerar prio-ritàries aquestes polítiques locals de ciutadania i també de civisme. Ho


volem fer amb la participació dels ajuntaments, i per això vull desta-car molt la feina que ha fet el grup de treball de civisme, sorgit de laXarxa Local per a la Diversitat i la Ciutadania. Mitjançant aquest pro-grama, la Diputació va posar a disposició dels ajuntaments la possi-bilitat de desenvolupar plans i actuacions locals de promoció delcivisme, i aquestes jornades també són un punt de partida perquèaquesta Xarxa segueixi enfortint-se els propers anys. El grup de tre-ball també té l’objectiu d’aportar els instruments discursius i norma-tius que calguin als ajuntaments, perquè no tots són tan grans comels de l’Hospitalet o Barcelona, i no tots tenen capacitat per podergenerar aquest tipus d’eines; i, també, l’objectiu d’aportar recursoseconòmics per al desenvolupament d’accions com l’assessoramenttècnic en la definició d’aquestes estratègies locals que tothom ensreclama. En aquests moments treballem en una exposició –que tindràdos formats i que podreu visitar a molts ajuntaments a partir delsetembre– que tracta sobre tots aquests conceptes dels quals hemparlat durant aquests dies. Tindrem una exposició en format gran, pera ajuntaments grans, i una altra en format petit, perquè els altres ajun-taments també en puguin gaudir i puguin treballar aquests aspectesque tant preocupen.

No voldria deixar d’esmentar una qüestió fonamental: que la cohesiósocial s’ha de seguir enfortint en un món on existeixen incertesesnoves. El que les institucions públiques hem de fer és enfortir les xar-xes socials que ja tenim i per això ens cal reforçar els grans sistemesque en aquests moments també tenim i que són la garantia de la nos-tra cohesió social: la sanitat, l’educació i les pensions. Un altre sistemaque està a punt d’aparèixer és aquesta quarta pota de l’Estat delbenestar que ens ajudarà a fer que la gent que té poca autonomia per-sonal pugui tenir-ne més i que, per tant, les persones més dependentspuguin trobar més suport. Fins ara, els ajuntaments hem invertit tots elsrecursos que teníem disponibles, molta imaginació i moltes hores dededicació, i ara també ens cal reclamar que l’Estat i la Generalitat s’hocreguin i facin que la proximitat sigui la millor eina que tinguem per ges-tionar un fenomen que sempre es produeix en l’àmbit local. Els ajunta-ments som la millor garantia perquè aquesta cohesió social no minvi,sinó que es mantingui.

Pregunta 1

Més que fer una pregunta vull aportar una matisació que he trobat a fal-tar. Aquesta trobada era una necessitat i una manera de poder consta-tar com es pensa, i també una ajuda per reafirmar la feina que es fa dia


a dia. I si arribem a unes conclusions mínimament consensuades, ja sa-brem per on hem d’anar i, de cara al futur, en sortirem molt reforçats.

He tret moltes conclusions, però la que vull compartir és que s’ha evi-denciat que civisme i convivència són conceptes susceptibles de dife-rents definicions i que es tracten de manera diferent, encara que siguintotes vàlides. Però el que és important per arribar al fons de la qüestióés que cadascú ha de pensar quin model de ciutat vol. I per aconseguirque les accions tinguin un cos coherent hi ha d’haver una reflexió pro-funda de tothom sobre quin model de ciutat i de món es vol, perquè elscanvis constatats són problemàtics, però també ens poden ajudar atrobar noves maneres de fer. Hi ha d’haver una reflexió de fons, profun-da i global, perquè les mateixes paraules tenen contingut diferent i lavalentia política en aquests plans també vol dir definir amb claredat qui-nes són les polítiques d’esquerres, perquè hi ha altres concepcionsdiferents. La cohesió social, des d’un punt de vista progressista, va alfons de les causes i, potser, aquestes places tan boniques que hem fetles hem de canviar, hem de reeducar la gent, hem de replantejar quinmodel de societat volem i tractar-ho tot des de posicions obertes. Tenimclar com ordenem, però hem de posar-hi molta imaginació, perquè laciutat sigui real i sigui de tothom. Respecte a la participació, el civismeés un tema de tots, i això implica escoltar i demana valentia política pergenerar un clima de consens real. La ciutadania ha d’entendre quequan fem processos participatius cal incloure, també, les minories. Totaixò vol una forma més valenta i política per exigir que la ciutadania hiposi tota l’energia. Si volem implicar la gent hem de ser reactius, fer-losveure que ens ho creiem i fer-los veure que estem davant d’una opor-tunitat històrica.

Moderador

Sembla que tot hauria de passar per una readequació, que tot s’hauriade tornar a dissenyar.

Jordi Hereu Boer

Efectivament. Aquest és un país dinàmic i, per tant, no tot el que és nous’ha d’integrar, perquè es transforma a poc a poc. Catalunya sap quèés un procés d’integració previ, perquè és una societat que ja ha fetaquest exercici abans. A Trinitat Vella, un representant del movimentveïnal recordava quan ell ho va fer i, ara, la memòria li servia per enten-dre algunes coses. El quid de la qüestió és que el model no és fàcil, ipassem de la teoria a la pràctica. Cal ser flexibles a l’hora d’incorporarcoses noves, però sense que hi hagi sectors majoritaris que pensin quese’ls oblida. Hem d’anar a una tesi d’una certa multiculturalitat, peròque no sigui exacerbada, perquè, si no, segrega.


Ara, cal saber trobar espais, perquè si neguéssim la realitat no ens ensortiríem. Hem d’intentar trobar, dialogar i trencar perjudicis. Jugar abàsquet sí, però vendre llaunes i entrepans no, perquè no forma part delmínim comú denominador. No cal que res sigui blanc o negre; ja hoestem gestionant en barris i poblacions de manera important, i ho femparlant molt i amb una certa màniga ampla. Sobre les causes i els efec-tes, podem dir que les causes són importants, però el món local, devegades, té un problema temporal i per això la gestió dels efectes tambéés important. Sense model anirem malament, però l’esquerra també hiés per gestionar efectes. I, sobre majories i minories, també cal un puntintermedi, però arriba un moment que hem d’elegir i aquí hi ha la res-ponsabilitat d’un electe que no ha d’acceptar que set-centes personesmanifestant-se s’imposin a la majoria, perquè nosaltres treballem per ala majoria, encara que alguns no ho vulguin. De vegades, fins i tot,s’imposa una majoria del model de ciutat a la majoria territorial, compassa amb les narcosales, els menjadors socials, etc. La gestió políticade la complexitat ens pot portar a la inacció i jo hi estic en contra.

Imma Moraleda Pérez

Evidentment, aquest és un país acostumat a integrar gent diferent, peròhi ha una ratlla. Tenim perills com els embarassos de nenes, els casa-ments de joves o l’ocupació massiva de l’espai públic, problemes quetambé posen en perill el nostre model. En aquests assumptes hem depoder exigir als que vénen de fora el respecte pels drets humans, per-què, si no, fem diferències entre la gent que fa anys que viu aquí i lagent que ve de fora.


Conclusions


Aquestes jornades ens han permès enfocar el civisme sota el prisma dela ciutadania activa, ja que es tractava de conèixer i posar en comúexperiències municipals i preocupacions.

La conferència inaugural del Sr. Vallespín ens ha donat indicadors iraons de la mala salut cívica espanyola i les possibilitats de l’educació.Del taller sobre ordenances hem après que han de ser participatives,de màxim consens, transversals, i que hem d’estar atents als canvissocials. Al taller de metodologies ha quedat clar que els ajuntamentss’han de dotar de plans integrals, transversals i participatius. Del tallerde convivència hem extret el convenciment i la necessitat de no vincu-lar la seguretat a una pràctica estrictament policial i que cal que lamediació sigui el punt fort. El taller 4 (sobre diversitat i civisme) ha iden-tificat l’existència d’elements de cohesió social i elements contraris,tots ells metàfores de la societat. Al taller 5 s’ha coincidit que la publi-citat ha d’educar en valors, que cal subratllar el paper d’una nova einacom Internet, i s’ha destacat l’ús d’indicadors per valorar impactesd’opinions. I, finalment, el taller de serveis municipals ha valorat comla promoció del civisme pot tenir un impacte directe en els serveis degestió municipal.

Tot un seguit d’idees que ens fan evident que aquest és un tema queens ocupa i ens preocupa, i deixen clar que el món local té com a pri-mer objectiu la gestió de la convivència ciutadana. També s’han posaten evidència els límits i els reptes de les administracions locals, la im-portància de l’espai públic, els instruments normatius, la participació il’ús compartit de la ciutat o la seva coresponsabilitat.

Les conclusions són concretes o no, però, en tot cas, són tan diversescom ho és el món local i cadascú les ha d’adaptar al seu cas de lamillor manera possible.

| 143

Segona Jornadasobre PolítiquesLocalsde CivismeAbril 2007

Inauguració


| 147

Imma Moraleda

Sigueu tots benvinguts a aquesta jornada local de civisme. Una jorna-da en la qual volem reflexionar sobre el concepte de civisme i sobrecom configurar, des de la política local, accions que reforcin la culturacívica com un instrument de cohesió social als nostres municipis.

Com sabeu, per a nosaltres, i per a la majoria de la humanitat on no hi haproblemes més grossos, la ciutat és el marc d’interrelació social perexcel·lència, on s’expressa el pluralisme de les societats i on conviuentambé diferents models culturals, valors, normes i formes de relacionar-se.

La ciutat és un lloc de trobada i d’intercanvi, que, lluny de ser nomésun espai de coexistència, és un lloc on les persones i els grups veiemla necessitat de relacionar-nos. El conflicte neix en aquest marc. És unfenomen que forma part intrínseca d’aquestes interaccions. La socie-tat, per tant, és diversa per definició, està formada per individus ambinteressos i maneres d’actuar diferents i és normal que, de vegades, elscomportaments de les persones o d’alguns col·lectius no coincideixin ies produeixin desencontres. Divergències puntuals que cal gestionarpositivament perquè no donin lloc a situacions de més abast i, per tant,més difícils de controlar. I és en aquest marc on els conceptes de civis-me i de ciutadania adquireixen –pensem– una dimensió rellevant.

No em refereixo només a la necessitat de respectar determinades nor-mes d’urbanitat i de bones maneres, sinó de sentir-se o portar-se coma ciutadans i com a ciutadanes, amb tot el que això comporta. El civis-me es concreta en la convicció que tota societat té uns interessoscomuns que cal que defensem entre tots. I que viure en comunitatimplica no preocupar-se tan sols d’un mateix, sinó també, i en bonamesura, dels altres.

Cal dir que aquest és un debat que ha guanyat força amb l’augment dela diversitat en la nostra societat. Avui dia assistim a un increment de la

pluralitat social, s’incorporen nous actors, nous usos de l’espai públic,noves expressions culturals, nous costums, noves formes d’ocupacióde l’espai públic i, per tant, altres maneres de veure el món que diver-sifiquen els nostres comportaments. Pensem que aquesta nova realitatenriqueix la ciutat, però alhora fa evident la necessitat de preservarl’espai públic com un lloc de convivència, com un lloc de civisme entreels ciutadans i les ciutadanes. Així, es fa necessari establir un marc pro-pici per a una ciutadania cívica en un context de diversitat social i cul-tural creixent.

Cal enfortir aquest sentit de ciutadania, les normes de comportamento d’urbanitat i que es fomenti la implicació de tothom, el sentiment deser responsable de què passa al propi municipi. El civisme és un delsdebats més intensos que en aquests moments tenen lloc al món local.N’és una prova que molts municipis porten a terme programes defoment del civisme i de la convivència. En general, els objectius sóncompartits: implicar la ciutadania en un civisme més actiu, respectarl’espai urbà, millorar la convivència i les relacions ciutadanes, combatrel’incivisme i recuperar l’espai públic per a la convivència de tothom. Endefinitiva, mantenir l’espai públic com un espai de tothom.

I, en aquest sentit, el paper que podeu tenir els ajuntaments és clau.Per la proximitat de la ciutadania i pel coneixement de l’entorn mésimmediat, podeu portar a terme actuacions més eficients en un campque afecta tant la vida quotidiana de les persones. Recollint aquestapreocupació, per a la Diputació de Barcelona les polítiques locals per alfoment del civisme han passat a ser una de les nostres prioritats políti-ques en aquest mandat. En aquest sentit, l’Àrea d’Igualtat i Ciutadaniaha posat en marxa una línia de treball relacionada amb els plans i tambéles actuacions locals de promoció del civisme. I les nostres actuacionss’orienten a donar suport i assessorament als municipis en la definiciód’estratègies locals, amb la intenció clara de construir un espai públiclocal compartit per la ciutadania.

148 | Segona Jornada sobre Polítiques Locals de Civisme

Conferència inauguralLa promoció d’una cultura cívicacom a element integradori de cohesió ciutadana

Salvador GinerCatedràtic emèrit deSociologia de la Universitatde Barcelona i president del’Institut d’Estudis Catalans

Moderadora


Imma Moraleda

Sense preàmbuls, cediré la paraula al Sr. Salvador Giné, que pronun-ciarà la conferència inaugural de les jornades, que porta per títol: «Lapromoció d’una cultura cívica com a element integrador i de cohesióciutadana».

Com ja sabeu, la seva trajectòria és molt coneguda. És catedràtic emè-rit de Sociologia de la Universitat de Barcelona i actualment presideixl’Institut d’Estudis Catalans. És llicenciat i doctor en Sociologia per laUniversitat de Chicago i ha estat professor a la Universitat PompeuFabra, en diverses universitat europees i també americanes. I director,editor i també membre del consell de redacció de diverses revistesinternacionals de ciències socials. L’any 1995 va rebre la Creu de SantJordi. És autor de nombrosos articles i estudis teòrics i empírics. Pelque fa al tema que ens ha reunit aquí, considera que l’actitud cívica ésessencial per a la convivència entre les persones i per a la vida públicaen general, segons hem pogut llegir en els seus escrits. I, per això, creuque el més important és fer ciutadans i ciutadanes, i per tant, educaren el civisme a partir de la noció d’una ciutadania responsable i partici-pativa. Així, doncs, passem-li la paraula.

Salvador Giner

Bon dia a tothom, moltes gràcies. Estic molt agraït que m’hagueu con-vidat. Com diu l’Imma, és veritat que he fet alguns treballs sobre civis-me i civilitat, i que tant el Víctor Climent com jo hem encetat un estudia la província de Barcelona després d’haver-ne fet un a Sitges, que jahem acabat i lliurat. Ara, com a mínim, coneixem o creiem que conei-xem a fons un municipi des del punt de vista del civisme. Després enVíctor us explicarà com està l’estudi de la província de Barcelona, queaplegava el 76,20% de la població de Catalunya fa un parell d’anys

| 149

–avui ja rondem el 77% de la població. De manera que hi ha una con-centració massiva de la població de Catalunya en aquesta regió del’àrea metropolitana. Evidentment, és per això que el civisme s’estàconvertint en un tema important.

Com tots sabeu, al principi, aquest tema ens ha agafat una mica persorpresa a causa de les tradicions polítiques del país. L’èmfasi sobre lallibertat va venir afortunadament amb la recent transició democràtica i alnostre país, i diria que també a tot Espanya, predominava molt una visióllibertària, en el sentit de llibertat i expressió, del dret de la gent a expres-sar el que volien. Però no hi havia tradició de civisme, de donar-li impor-tància i fonamentar-lo. Aquí havia quedat una mica en segon terme encomparació amb altres països d’Europa com França –on hi ha una tra-dició cívica republicana–, Suïssa, Dinamarca o Anglaterra. Tots els paï-sos tenen les seves sorpreses i el nostre té aquesta i, francament, noestà gaire preparat per a l’augment o la intensificació de l’incivisme.

El que faré ara, amb el vostre permís, serà una reflexió una mica filosò-fica: faré una mica d’història de les idees. Al programa hi ha una citació:què és el ciutadà, segons Aristòtil, un dels grans teòrics de la democrà-cia. Aristòtil considerava que el civisme i la democràcia eren pràctica-ment idèntics. El bon ciutadà és un ciutadà cívic, i és veritat, tenia raó.No és només qüestió de votar, ja que el civisme també és tan importantcom això, perquè la persona que és cívica en la seva vida quotidianatendeix més a votar. És un tema sobre el qual es podria fer un estudisociològic, per saber si en els índexs de participació hi ha una correla-ció entre la bona conducta cívica i la participació a les urnes, però esposa massa èmfasi en la participació en ella mateixa. Només heu demirar el volum que s’esmerça en estudis de participació electoral. Alcivisme, en canvi, no es dediquen tants esforços. Des del punt de vistade les ciències socials, és un terreny bastant abandonat. En canvi, avosaltres mateixos (ajuntaments) us ocupa tot el dia i cada dia preocu-pa més la ciutadania. A vegades, hi ha una diferència entre allò que enspreocupa a la ciutadania i el que fem; no el que fan els polítics, sinó elque fem. Hauríem d’estudiar més allò que preocupa la ciutadania.

Des del punt de vista de les idees, el civisme ha patit, per desgràcia, undescrèdit progressiu. Abans, les bones maneres van arribar a ser entro-nitzades dins el panorama cultural públic dels països, fa cosa d’unsegle. Les bones maneres eren fonamentals, van avançar i van fer unaconquesta de la civilització. Començant per l’edat mitjana i acabant ala contemporània. El feudalisme segurament era molt incívic, però lesCorts van desenvolupar una sèrie de maneres de seure a taula, debona conducta. Fins i tot les justes medievals, que era l’esport del’època, era una forma de civilitzar la guerra.


Després, la burgesia va posar fi al sistema feudal i es va aristocratitzar.La hipocresia burgesa consistia en formes de civisme i de bones mane-res. I de tot això va sorgir la ciutat burgesa, una conquesta de la qualés el civisme, que es va anar escampant fins que es va apoderar de laclasse obrera.

Al nostre país, el moviment anarcosindicalista era un moviment civilit-zat. El gran proletariat anarquista català era civilitzat, ben educat, net ipolit. Aquesta idea del bon proletari també es va escampar. Per tant, ésun vast procés històric: al principi, és el privilegi de les Corts feudals ireials, després és imitat per la burgesia i finalment democratitzat i es-campat per tota la societat. Ja tenim aquest proletariat civilitzat.

Després hi va haver una sèrie de conflictes a tot Europa: els feixismes.Superada la Guerra Civil espanyola i els diversos feixismes i guerresmundials, es torna a aquesta societat moderna però relativament cívi-ca. La guerra mundial va acabar amb una nova visió: la d’una societateuropea i nord-americana com a model d’una societat summamentcivilitzada; amb l’excepció del problema de la discriminació racial alsEUA, que va començar a disminuir l’any 1962-1963.

Per tant, l’incivisme modern és un fet recent. El tenim a Catalunya d’unamanera claríssima, però el tenim a tot Europa, on s’estén i preocupa lagent. Hi ha diverses formes d’incivisme, una de les quals en Víctor Cli-ment i jo hem anomenat «civisme convivencial» i que és al que vull de-dicar temps.

Però abans voldria fer una observació important, a causa de la polèmi-ca que hi ha en aquest país: preocupar-se de l’incivisme és progressis-me. Aquesta és la meva afirmació. És preocupar-se pel progrés de lahumanitat en la quotidianitat, en el pla del realisme més ferotge. Perquèhi ha hagut alguna observació contra els qui, com la Victòria Camps ojo, escrivim manuals sobre civisme i ens preocupem pel civisme.

Diuen que hi ha una distracció de l’atenció deguda als grans temes del’esquerra en el sentit més ampli de la paraula. I que el problema delcivisme distreu la nostra atenció dels grans problemes: que al món hiha pobres i rics, que es produeixen conflictes bèl·lics, o el mateix siste-ma capitalista, al qual també pertany la gent que diu aquestes coses.No és veritat, és fals. És a dir, l’actitud progressista o d’esquerres, lamés moderada, la més seriosa o la més rigorosa, inclou el civisme comuna part del seu programa.

Ara especularé una mica sobre una fet que segur que vosaltres tambéconeixeu tan bé com jo, o millor. Per què hi ha incivisme? Hi ha moltavarietat de respostes. Per exemple: «El capitalisme promou l’incivisme.»No ho sé. El capitalisme concurrencial té aspectes que el provoquen,

La promoció d’una cultura cívica com a element integrador... | 151

però hi ha països capitalistes com Dinamarca, on semblava que els hip-pies convivien feliçment amb la població danesa, tan tolerant, i on alfinal van esclatar conflictes violents en què va haver d’intervenir la poli-cia. La convivència es fa cada dia més difícil, fins i tot a Finlàndia.

En primer lloc, permeteu-me aquesta metafísica. La situació contem-porània és la situació del capitalisme avançat. Sobretot, al segle XXI, ésuna força mediàtica, que causa una frustració de les expectatives moltgran. La teoria antiga que deia que «el món és una vall de llàgrimes»és una teoria reaccionària perquè et fa acceptar les injustícies. Sí i no.És veritat que et fa reaccionar en aquest sentit, però en canvi nosal-tres prometem molt, la nostra és una societat que genera expectati-ves, expectatives de facilitat. Tot és fàcil; la cultura mediàtica, sobre-tot, ens ofereix objectes fàcils que alhora són inassolibles, cosa quegenera un neguit, que ens enganya. La gran mentida de la modernitatés pensar que tot és obtenible, i un dels drames de la societat moder-na és la manca d’austeritat. Nosaltres podem tenir una societat per-fectament austera i que no sigui pobra. L’austeritat és una cosa i lapobresa n’és una altra.

Podem tenir bones escoles, bons hospitals, espais naturals protegits.Segurament no podem tenir pertot arreu urbanitzacions que destruei-xin el paisatge ni segones ni terceres residències; però amb un habitat-ge decent no hem de destruir el medi ambient com ho estem fent. I jano parlem de la cobdícia sense límit. O sigui, es pot ser auster, tenirbons trens, bons transports, bons hospitals, bones escoles, però nopobresa. Són dues coses totalment diferents.

Aleshores, les persones d’aquesta generació de promeses no compler-tes es queixen perquè són mileuristes, perquè no tenen habitatge. Noes té dret a l’habitatge, segons la Constitució. És un dels errors d’aquesttext i s’ha de reparar. Els governs de tots els països tenen l’obligació defer tot el possible per aconseguir que tots els seus ciutadans tinguinun lloc on viure digne. Però els espanyols no tenen dret a un habitat-ge digne. Tenen dret a aspirar que se’ls tracti bé i que els seus governstinguin això com a projecte. Però no naixem amb drets. On acaben ion comencen els drets? Hem de tenir una idea seriosa dels nostresdrets. I l’obligació que té el govern d’actuar per aconseguir-ho és unaaltra qüestió.

Hem d’anar amb compte. Oferim feina i no en donem. És a dir, presen-tem gent opulenta i l’opulència no la donem. Això provoca un estat denerviosisme generalitzat i el culte de la societat moderna a l’esponta-neïsme, el qual és summament perillós. «Has de ser tu mateix», «t’hasd’expressar». És clar que t’has d’expressar i fer el que vulguis, però ambseny. Poder-se expressar va portar els joves bàrbars de principis del


segle XX a convertir-se en feixistes. El culte a l’espontaneïsme com apart de la nostra cultura fa que, quan parlem de bones maneres, hi hagigent que digui: «Això és repressió.» Però, qui diu que no hi ha repres-sió al món? Quin problema hi ha amb la repressió? Hi ha formes derepressió bones i formes de repressió dolentes. Hem d’acceptar que hiha formes de contenir el proïsme que es comporta d’una manera inac-ceptable.

Un ha de ser un mateix i ser lliure, però ha de negociar. S’ha de pactaramb la vida i amb la realitat. Hi ha una obsessió per trobar-se amb unmateix i ser lliure. La llibertat autèntica requereix una disciplina, una aus-teritat i un ordre: això és el que et fa lliure. No hi ha llibertat sense ordre,i això ha de sortir de dins. I hi ha una mena d’espontaneïsme o d’ex-pressionisme que diu que ells tenen dret a tot. Com en l’estudi que hemfet el Víctor Climent i jo a Sitges. Una de les coses que més preocupaés que els nens d’allà van a l’escullera a fer el botellón, hi passen la nit,llencen ampolles per allà i se’n tornen a casa. És que han de ser ellsmateixos. Per ser ells mateixos han d’embrutar la platja?

Hem d’inculcar una nova cultura a escala municipal i dir: «No es potfer.» Les coses que no volem s’han de llençar a la paperera. Però s’hande posar papereres, això sí. El municipi ha de complir per evitar el cultea l’espontaneïsme.

Un altre punt és una altra cosa molt típica d’aquí, i menys de Suïssa,de Bèlgica i d’Anglaterra. Es tracta de traspassar les nostres responsa-bilitats a l’Estat i als poders públics. Aquesta actitud és un dels gransdesastres dels països sobretot de tradició catòlica com Espanya, Itàlia,Portugal i fins i tot França, en gran mesura. Dic els països catòlics per-què l’Església, al llarg dels segles, també ha monopolitzat la caritat. Iara, en canvi, als protestants, normalment hi ha moltes fundacions pri-vades que se n’ocupen. La idea de privatitzar la responsabilitat és mésprotestant que no pas catòlica. I a casa nostra s’ha deixat a l’Estat,quan ha de ser cosa de tots plegats.

L’Estat és l’esfera pública, els municipis són Estat, la Generalitat ésEstat. Tots som responsables de l’Estat, tot el sector públic. No ensequivoquem. A Suïssa, per exemple, l’Estat són ells. I a Anglaterra pas-sa igual.

Un altre problema, del qual he sentit a parlar molt i que és molt difícild’arreglar és l’abandó de l’autoritat paterna, que és delegada enl’escola. Fins i tot en la petita recerca que hem fet en el cas de Sitgesel 2005-2006, vam descobrir aquesta actitud. Hi ha municipis a Catalu-nya, sobretot a la costa però també a l’interior, on tenim aquest proble-ma complicat que és el turisme massiu, perquè ve pocs dies, ve a pas-


sar-s’ho bé i a emborratxar-se. D’altra banda, tenim els locals que, amés a més, donen mal exemple. I els nostres fills ara tornen de mati-nada i els pares no tenen el coratge de dir-los res. Això és un proble-ma profundíssim, llarguíssim i complex: tenim els pares mal educats.No tenen una actitud autoritària, no en saben. És un problema. Els pro-blemes difusos són terriblement complicats, i aquest ho és. Perquè ésuna generació de pares permissius que creuen que és més còmode. Illuitar contra això és altament difícil.

Jo no tinc cap fórmula màgica per educar una generació de pares.Com a programa vostre, la fórmula és organitzar converses, debats,plafons, on a cada barri es discuteixi, perquè això sortirà sempre, i lla-vors s’autoeducaran i veuran que si continuen d’aquesta manera elsnostres fills acabaran essent uns pòtols.

Jo crec que podem fer algunes coses. Què poden fer les autoritatspúbliques? Què pot fer una diputació? I ja dic que la de Barcelona téuna responsabilitat enorme, perquè una gran part de la població deCatalunya està concentrada en aquesta zona. A més, quan una téèxit, les altres la utilitzen com a referent. Però el que dic és que si esdóna aquesta batalla i la guanyem, serà bo per a tothom. Fins i tot nosolament per a tot Espanya, sinó potser també per a altres païsosd’Europa.

En primer lloc, jo sóc bastant escèptic sobre el poder dels sermons ales escoles. Però crec que una pedagogia assenyada que superi,sobretot, els mites del progressisme ingenu i permissiu és molt impor-tant. No cal tornar a l’autoritarisme. L’autoritat és cosa bona, el poderno sé si és bo. Però sí que s’han de superar els mites, que jo crec quehi ha bon ambient ara. Hem de tornar a una posició d’ordre i identificarel progressisme amb una sensació d’ordre i autoritat.

Això és filar prim, però per obtenir coses bones cal filar prim. No s’hade caure en l’autoritarisme, però sí que s’ha de reivindicar l’autoritatcom a pedagogia. Això per començar. Segon, és molt important quetots els ajuntaments donem tot el suport que puguem a les associa-cions cíviques o altruistes que proliferen al nostre país, les ONG, tant sifan feina a l’estranger com si la fan aquí. Perquè ONG com AmnistiaInternacional o Metges Sense Fronteres, o la que promou salvar elsaiguamolls de l’Empordà són exemples de fraternitat, de preocupacióper tercers. No donen exemple d’incivisme, al contrari.

Totes les associacions cíviques són cíviques i, normalment, amb qual-sevol estudi sociològic, veureu que són gent de molt bona conducta.Aquestes associacions s’han de fomentar perquè, a més, no són apo-lítiques, encara que ho diguin. Moltes són apartidistes però, evident-


ment, entren a l’esfera pública i estalvien molts diners a l’Estat i, a més,permeten a la gent ocupar-se d’alguna manera. Quan s’està ocupatamb una cosa així, no es té conducta incívica perquè no es té temps.

Una altra cosa és no prometre el que no es pot aconseguir individual-ment. El que aconsegueix l’individu en aquest món individualment, noho aconsegueix col·lectivament. És una llei sociològica: si no hi ha habi-tatges, no en prometeu. Hem d’anar amb compte amb les promeses.S’ha de ser molt realista amb les promeses polítiques i molt realista iresponsable amb allò que es diu al carrer. Algunes coses són difícils,per exemple, el consumisme mediàtic. S’ha de denunciar, però s’ha defer cada dia. No podem continuar d’aquesta manera.

Després hi ha una altra tasca complicada també: acceptar la concur-rència universal dels valors, perquè n’hi ha. Un és cristià, l’altre és ag-nòstic, l’un és musulmà i l’altre no ho és. Aquesta concurrència univer-sal, d’uns valors i altres, és una part de la civilització occidental quehem heretat i que s’ha d’acceptar. El que no hem d’acceptar és la con-currència general dels valors de convivència. Aquí no podem competir,hem de tenir una plataforma comuna de bona conducta.

Es pot ser relativista amb valors, o pensar que una religió té uns valorso uns altres i cadascú tria el que vol ser, el que és. Però amb la convi-vència no podem ser relativistes i particularistes, hem de ser universa-listes, perquè si no tenim una plataforma de convivència no aniremenlloc. Necessitem una plataforma civilitzada per a tothom, uns princi-pis compartits. I això cal afirmar-ho sense embuts i respondre de la ma-teixa manera. I com es fa? Doncs amb la intervenció. Hem de tenircoratge d’intervenir.

Com deia abans, la pedagogia no és suficient. Els sermons no portenenlloc. Coneixem perfectament la tradició cristiana i sobretot catòlica, iprotestant també, de predicar l’austeritat, predicar la bona conductai no trair. S’han fet molts estudis empírics del sermoneig i donen un re-sultat molt minso, i és que la gent no aprèn. Per què no aprenem d’unavegada que l’única manera que la gent es comporti correctament éscrear situacions objectives que permetin que es comporti bé? Les con-dicions han de ser-hi, hi ha una lògica de la situació que és absoluta-ment necessària. La política del foment del civisme no es pot fer ambsermons morals, hem de crear les condicions objectives perquè la gentes porti bé. Com ho fem? Ho ha de fer cada ajuntament, malgrat quecosti diners, esforços i popularitat. Jo insisteixo que els municipis esteuen un moment bo, perquè cada cop la gent n’està més tipa. La gentvol activitat. Els ciutadans poden reclamar els seus drets, però han deser les autoritats les qui prenguin les mesures, en nom d’una actitudcívica que és la de la fraternitat.


Recordeu la Revolució Francesa. Els principis dels republicans són tres:llibertat, igualtat i fraternitat. El més important de tots és la fraternitat,que ara s’anomena solidaritat. Perquè si ets fratern, voldràs la llibertatteva i la de l’altre, sabràs restringir una mica la teva perquè, si no, l’altreno pot viure.

Aquesta és la base, la fraternitat permet la llibertat dels altres i evident-ment la llibertat. Per tant, de les tres virtuts, aquesta és la més impor-tant. Com s’aconsegueix? Intervenint, creant situacions objectives enles quals intervé. Si no, no entrem al sector públic. No podem crearescoles, ambient, condicions... no dic que no serveixin per a res, peròla combinació és absoluta. La nostra responsabilitat és exercir la virtut,imposar la virtut del civisme.

Quan Rousseau va dir: «Cal obligar la gent a ser lliure», no el van enten-dre; perquè «obligar» i «ser lliure» és una contradicció. La frase està malexpressada, però en aquest sentit, hem de crear les condicions objec-tives perquè la gent desitgi la llibertat i, en el nostre cas, perquè la gentdesitgi el civisme. És una activitat que hem de fer sense por i demos-trar-ho, perquè els ciutadans al final ens estimaran. Mireu, nosaltresaquí obliguem a la bona conducta. Com hi obliguem? Creem les con-dicions; en casos extrems ens veurem obligats a intervenir. Però si nohi ha unes polítiques actives de creació de civisme, condicions objecti-ves de l’ambient cívic, perdrem la batalla.


ConferènciaCivisme convivencial i bonespràctiques cíviques a la provínciade Barcelona

Víctor ClimentProfessor titular deSociologia de la Universitatde Barcelona

Moderadora

Teresa LlorensCap del Servei de Polítiquesde Diversitat i Ciutadania dela Diputació de Barcelona

Teresa Llorens

Molt bon dia a tothom. Iniciàvem aquestes segones jornades d’avuiamb un esperit de continuïtat respecte de les que vam començarl’any passat sobre civisme i sobretot amb el desig de poder donar-vos respostes, de poder compartir amb els ajuntaments la feina queestàveu fent en l’àmbit del civisme, els qui hi estàveu treballant, i, enalguns casos, les pràctiques polítiques en l’àmbit del civisme queestàveu iniciant. Aquest segon any hem volgut repetir unes jornadesque avancessin, que ens ajudessin a reforçar el treball que feu alsajuntaments en l’àmbit del civisme. Unes jornades que començavenamb una conferència inaugural, aquesta reflexió del Dr. Giner i quevolíem que tinguessin una continuïtat amb un estudi que havíemencarregat al Víctor Climent i al mateix Salvador Giner sobre el civis-me convivencial i bones pràctiques cíviques a la província de Barce-lona. La idea era conèixer què s’estava fent a la província de Bar-celona, quines eren les pràctiques cíviques, quines eren les malespràctiques, les pràctiques incíviques i, al mateix temps, poder establiruna sèrie d’indicadors que ens ajudessin a avaluar, a avançar, en lespolítiques de civisme.

Bé, doncs, continuem amb aquesta segona part amb el Víctor Climent,que és llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia per la UniversitatAutònoma de Barcelona i doctor en Sociologia per la UB, i actualmentprofessor titular de Sociologia de la Universitat de Barcelona. El Víctorté una llarga trajectòria: ha escrit nombrosos articles en diverses re-vistes, i també és autor de diversos llibres, com Crisis ecológica yproducción, Estructura social de España y Cataluña i Civisme i residusurbans. Al mateix temps, també és una persona que té experiènciaen aquest àmbit de la recerca. Va poder fer un primer estudi a l’Ajun-tament de Sitges amb Salvador Giner, i jo crec que l’experiència quevan tenir va ser l’embrió que va dur l’Ajuntament de Sitges a iniciarla recerca de bones pràctiques i l’establiment d’alguns indicadors.

| 157

I nosaltres després ens vam plantejar poder-ho ampliar i parlar del ques’estava fent a la província de Barcelona. Bé, doncs, avui, ara, el VíctorCliment ens parlarà d’aquesta recerca. Gràcies.

Víctor Climent

Hola, bon dia. Abans de començar a explicar-vos alguns dels aspec-tes més concrets o més empírics de la recerca, m’agradaria també ferun preàmbul tant metodològic com mínimament teòric per situar lescoses una miqueta millor. Aquesta recerca, com molt bé ha dit la Tere-sa, va ser fruit d’un encàrrec que ens va fer la Diputació. El seu embriórealment sorgeix d’una primera recerca feta a Sitges i que ens inspira,des del punt de vista de la investigació, per tirar endavant altres reptesmés amplis.

Cal dir que hi va haver un procés preparatori amb els tècnics de laDiputació, i que ja vam decidir, des d’un primer moment, que la recer-ca que faríem seria eminentment qualitativa. Això no significa que lesdades quantitatives no ens poguessin servir, perquè de fet també ensserveixen, però vam considerar que era molt més enriquidor per a lesconclusions que després han sortit que fos a partir d’entrevistes i degrups de discussió.

La font d’informació fonamental (a part de fonts secundàries, revistes,publicacions, coses que vam trobar a Internet, moltíssimes dadestambé quantitatives que vam examinar) rau sobretot en la nostra per-cepció i el nostre bagatge teòric, però també en totes les aportacionsque van fer tot un seguit de persones a través de l’entrevista perso-nal. Perquè eren entrevistes molt personalitzades; cada entrevista eradiferent, atès que evidentment l’informador tenia característiques di-ferents dels altres. Vam entrevistar regidors, caps de policia local, undirector d’institut, un càrrec de la Diputació, i fins i tot un imam. Vaser difícil, però ho vam poder aconseguir. I després també vam apli-car la tècnica del grup de discussió, que és una tècnica que a mi, per-sonalment, m’agrada molt i que consisteix bàsicament a reunir per-sones amb interessos més o menys comuns o propers, que parlin unllenguatge similar –per exemple, associacions de veïns, grups de noiso de noies d’un institut, sigui d’ESO o de Batxillerat, tècnics d’ajun-tament, etc.

Vam fer diversos grups de discussió, cadascun dels quals tenia unobjectiu diferenciat. I el que vam pretendre des del principi era orientarla discussió, perquè per això es diu grup de discussió, perquè totes lespersones participessin amb total llibertat, poguessin expressar el quepensaven, el que opinaven i, sobretot, allò sobre el qual reflexionaven


en relació al tema que ens interessava. La suma de tot això, més la partfinal d’anàlisi, que ja ens correspon a en Salvador i a mi, és el que hadonat lloc al treball, que encara no està publicat –però la Teresa ja m’hadit que d’aquí a no gaire en sortirà la publicació. Bé, això pel que faa la metodologia, la part introductòria, teòrica. En Salvador Giner ja usha explicat moltes coses. Jo, potser, en repetiré alguna, però intentaréser més precís, intentaré apropar-me molt més al marc empíric, que ésla part que jo he treballat més.

En primer lloc, una de les primeres coses que vam preguntar a tothom,fossin entrevistats o fossin grups de discussió, era què entenien percivisme, perquè vam creure que el primer era que tothom hi digués laseva i que poguéssim extreure una definició conjunta o comuna per-què, encara que sembli mentida, penseu que hi ha moltes idees sobreel civisme que poden ser similars, però que també tenen diferènciessubstancials.

Per tant, el primer que vam fer va ser demanar a la gent que reflexio-nés sobre el concepte civisme. Bàsicament podria dir que tothom es vaposar d’acord a definir-lo com una mostra de bona conducta entre elshumans, com una mostra de respecte cap als altres i, sobretot, comuna mostra de respecte cap als espais públics que compartim. Jo crecque aquest és un element molt important. El civisme és no únicamentcomportar-se de manera educada amb les persones que t’envolten,amb la família, els amics o qualsevol desconegut, sinó també respec-tar l’entorn urbà en el qual desenvolupes la teva vida quotidiana. Elcivisme també el podem definir com civilitat, urbanitat o, si voleu, joprefereixo definir-lo com convivència.

Per això a en Salvador i a mi ens agrada tant el concepte de civismeconvivencial. Per a nosaltres civisme és igual a convivència ciutadana,convivència en general. D’altra banda, nosaltres també partim de labase que el civisme és una virtut moral i, per tant, parlem de virtut cívi-ca. I per què parlem de virtut cívica? Perquè considerem que una de-mocràcia de bona qualitat requereix diversos factors: participació –peròparticipació entesa no com un vot cada quatre anys, sinó com unaintervenció activa en la societat civil (jo crec que Catalunya sempre hatingut una societat civil molt forta, molt sòlida)–; interès per la cosapública, no únicament respecte; i virtut cívica, que és un element fona-mental per entendre una democràcia de qualitat.

Sense civisme, sense convivència, sense respecte, sense educació nopodem tenir una democràcia de qualitat. Ens hem de respectar. Perquè? Perquè vivim en un territori amb molta densitat. A Espanya notant, però l’àrea metropolitana de Barcelona té una elevadíssima den-sitat demogràfica i trobem moltes persones al carrer, a les botigues, al

Civisme convivencial i bones pràctiques cíviques a la província de Barcelona | 159

supermercat, a l’aeroport, al tren, etc., i ens hem de regir per un seguitde normes que ens permetin conviure de manera raonable.

D’altra banda, també vam preguntar què entenien per incivisme, que ésun altre concepte. Ja sabem que és el contrari del civisme, però de lamateixa manera que d’aquest darrer concepte es van donar definicionsmolt diferents, l’incivisme també generava percepcions diferenciades.El primer que vam concretar sobre l’incivisme és que té dues intensi-tats: baixa i alta. Què és l’incivisme de baixa intensitat? Tirar un papera terra, embrutar, fer un soroll raonable –però soroll–, les caques degos, pintar les façanes... Això seria l’incivisme de baixa intensitat, és adir, un incivisme que, com a molt, el que fa és vulnerar les ordenancesmunicipals. Però també hi ha l’incivisme d’alta intensitat, que és real. Iestà directament relacionat amb allò que anomenem gamberrisme ovandalisme. I compte: aquí la frontera entre incivisme i delicte és moltfina. A vegades podem parlar d’incivisme d’alta intensitat, però en mol-tes altres ocasions, ja es cau en el delicte i, per tant, el càstig de ser sertot un altre.

També m’agradaria introduir un altre concepte diferenciador: el con-cepte de rebel·lió cívica i el concepte d’incivisme manipulat. La rebel·liócívica, que es produeix poques vegades en societats ben organitzadesi democràtiques, és desobediència civil a l’autoritat davant d’una situa-ció o d’una decisió injusta. En canvi, l’incivisme manipulat, que veiemde manera més quotidiana, està organitzat per grups, i sempre acabaen aldarulls i vandalisme. La kale borroka seria l’exemple més clar d’inci-visme manipulat. D’altra banda, per seguir amb aquest preàmbul, hemde ser conscients que la nostra societat experimenta un canvi, allò queels sociòlegs anomenem canvi social, i és evident que Espanya i Cata-lunya, els darrers trenta anys, han experimentat un procés de canvisocial molt intens, en tots els aspectes: hem progressat molt en matè-ria econòmica, hem progressat molt en aspectes socials, però, en can-vi, hem afeblit aquest marc de convivència cívica i els resultats es co-mencen a veure en l’actualitat.

De causes, factors o raons n’hi ha moltes. Jo n’assenyalaré tres o qua-tre de manera molt breu. En Salvador ja n’ha esmentat unes quantes,també. El trànsit del franquisme a la democràcia va significar, entrealtres coses, l’abandonament d’algunes normes de comportament queeren socialment acceptades, allò que abans s’anomenava la urbani-dad. Per què? Doncs perquè van ser estigmatitzades en identificar-seamb el franquisme.

Després, hi ha un segon factor: el desprestigi creixent de la norma cívi-ca. Aquesta no s’expressa mitjançant lleis, sinó mitjançant ordenances,i els espanyols i els catalans donem més prestigi social a les lleis, i per


tant les complim millor –i no sempre–, però en canvi respectem poc lesordenances municipals, perquè considerem que són transgressions decaràcter menor: la ciutadania acostuma sempre a considerar les mul-tes de trànsit, per exemple, com un fet menor no vol complir o no com-pleix les ordenances de la mateixa manera.

L’ús intensiu de l’espai públic. Vivim en un país, en una part del paísamb una enorme densitat demogràfica. Molts edificis, molta gent, moltscarrers, molts cotxes, poc espai públic. Per tant, l’ús que es fa d’aquestespai públic és cada vegada més intensiu. Quin és el problema? Doncsque considerem que aquest ús és un dret i que no genera cap tipusd’obligació; aquest és un altre element que hem de tenir en compte. Enaltres paraules, les persones tenen molt clar que casa seva l’han detenir ben endreçada i ben neta, però en canvi no tenen gens clar queel carrer hagi d’estar ben endreçat i ben net. El que hem de començara fer és educar el ciutadà que fora de casa seva té també obligacions,no únicament drets.

I, en darrer terme, la millora del nivell de civisme, què exigeix? Una milloreducació ciutadana mitjançant una explicació pacient i pedagògica decom cal fer les coses. Abans de castigar o sancionar, cal explicar una,dues, tres vegades, però potser la quarta ja no és necessari explicar ihem d’anar a la sanció o al càstig. Per què? Perquè si al final del camíno hi ha un cert nivell de coerció mitjançant la llei o de coacció mitjan-çant la multa, l’únic que creem és impunitat, i no hi ha res pitjor per alcivisme que la impunitat.

Ara, si us sembla, anem a la part més empírica. Em referiré a les prin-cipals pràctiques incíviques. D’aquestes n’hi ha moltes i, evidentment,el que nosaltres vam voler fer va ser prioritzar. Una pràctica incívica ésla relacionada amb la neteja urbana o amb el reciclatge. No li hemdonat un tractament gaire destacat en aquest estudi perquè s’ha escritbastant sobre el tema i hem pensat que valia la pena investigar sobrealtres pràctiques incíviques que també tenen una incidència més quenotable sobre el conjunt de la ciutadania.

La primera i fonamental: el soroll. El que fa uns quants anys no era unproblema, ara és un problema creixent i cada vegada més important.De soroll n’hi ha de dos tipus: exogen i endogen, extern i intern. El sorollexogen està relacionat directament amb les discoteques, amb els barsmusicals i, en una proporció molt menor, evidentment, amb les terras-ses a l’aire lliure, sobretot a l’estiu. I també afecta molt més les locali-tats turístiques, sobretot de la costa de Barcelona, que no el conjuntdels municipis o del territori de Barcelona. Però el soroll, sobretot l’exo-gen, és un problema que, cada vegada més, provoca grans distorsionsen la convivència veïnal. I per què provoca grans distorsions? Primer,


perquè hi ha molts bars musicals, legals o il·legals –aquests últims notenen la llicència per posar música, però la posen fins a altes horesde la matinada. El primer problema són les ones hertzianes que sur-ten d’aquests locals, que no estan degudament condicionats, i que,com és lògic, generen molèsties molt importants al veïnat. I, en segonlloc, l’altre soroll és el que fan els clients de les discoteques que estanperfectament insonoritzades, de bars perfectament insonoritzats,dels clients que, en sortir dels locals a la matinada, apugen el to deveu i riuen. La gent que es queda fora a la porta és difícil que es dis-persi i molesta molt. I aquesta és una de les principals causes de lesqueixes veïnals.

A més a més, hi ha un altre problema que hem de tenir en compte: pera determinats municipis, el turisme no és una font de riquesa econòmi-ca important, però per a d’altres municipis el turisme, si no és la prin-cipal, és la segona entrada o font de riquesa del territori. Per tant, noparlem només d’una molèstia o de soroll, sinó que, a més a més, par-lem d’una activitat econòmica que constitueix el gran motor d’aquellalocalitat, d’aquella vila o d’aquella ciutat. Així, doncs, no únicament hemde posar-nos d’acord amb els propietaris dels bars, sinó que tambéhem de negociar i arribar a acords amb les associacions d’empresaris,per intentar establir unes normes mínimes de convivència.

Solucions: és difícil. Recomanacions o reflexions: potser seria el mésfactible. Hi ha municipis on el soroll nocturn, relacionat amb l’oci noc-turn, no és un problema; per tant, no fa falta preocupar-se’n. Hi ha muni-cipis on, en canvi, aquest soroll nocturn és un problema, i especialmentgreu. Què cal fer? Primer: un període de reflexió, de deliberació. Hi hamunicipis turístics del litoral català de Barcelona que tenen un desenvo-lupament turístic probablement excessiu i que condueix a la insostenibi-litat, fins i tot del mateix model, i un dels elements fonamentals que duena la insostenibilitat és la massificació.

Un desenvolupament turístic equilibrat implica sostenibilitat, implica unpunt d’equilibri en què totes les parts conviuen i estan, més o menys,d’acord. És necessari copsar l’opinió de la població, és necessari ne-gociar amb les associacions empresarials, és necessari que el mateixequip municipal pensi què cal fer i, sobretot, és necessari que els resi-dents, els ciutadans, els vilatans d’aquella població diguin fins on volenarribar. En economia, i també en sociologia, però sobretot en economia,es pot fer una anàlisi cost-benefici de pràcticament tot i podem veurequines activitats tenen un benefici superior al seu cost i, per tant, val lapena continuar, i quines activitats tenen un cost molt superior al benefi-ci. Allò que és inacceptable és que una localitat pintoresca, on el turis-me és la principal font de recursos i de riquesa, pugui malmetre el seu


desenvolupament econòmic perquè dues dotzenes i mitja d’empresarisd’oci nocturn es lucrin, i força, i provoquin un malestar continuat al veï-natge, que a la vegada genera distorsions dins les polítiques municipals,que acaba provocant, finalment, un desenvolupament que podríemdefinir com insostenible. Això són coses que de vegades costa de resol-dre des del municipi, i el més sa i el més raonable és que s’obri aquestperíode de reflexió.

D’altra banda: control i vigilància. És molt difícil demanar a les personesque surten d’un local nocturn o d’un grup de locals nocturns que nocridin, que no riguin o que no parlin a altes hores de la matinada. Pertant, el remei no és fer-los callar, que és quasi impossible, sinó contro-lar i sobretot limitar les fonts de soroll. Una possible solució i, de fet,alguns municipis –Sabadell n’és un cas, i altres localitats també ho hanposat en marxa– han creat la zona hermètica, que és una bona solu-ció. Si les discoteques i els bars generen molt de soroll, busquem unazona apartada del municipi, un antic polígon industrial, l’adeqüem, hicol·loquem tots els negocis d’oci nocturn i, com a mínim, els veïns po-dran descansar. És cert que és una bona solució, des d’aquest punt devista, però a l’hora de planificar poden sortir altres problemes i, de fet,en vam parlar amb els grups de discussió. Si ens emportem tothomque vulgui anar de copes cap a un polígon industrial, hem de pensarcom es desplacen fins a aquest polígon. Si no hi ha transport públic, hianiran amb vehicle privat i no faran soroll, perquè estaran aïllats, peròhaurem de tenir dispositius policials per controlar-los, i això té un cost.És una bona solució quant al soroll, però es poden generar altres pro-blemes i això cal tenir-ho en compte.

Pel que fa a les terrasses, jo crec que, en aquest cas, quan vam feraquell grup de discussió, tothom estava d’acord que la millor solucióera que les terrasses tanquessin a l’hora que diuen les ordenancesmunicipals, i si són quarts d’onze o les onze, doncs que ho compleixinencara que tinguin la terrassa ben plena. Els propietaris dels bars o delsrestaurants s’han d’acostumar que han de respectar un horari i queaixò forma part del seu negoci.

I ara el soroll endogen, l’intern. Aquest és un soroll complicat perquè ésun motiu continu i creixent de queixes veïnals, i té com a principal efec-te el deteriorament de la relació convivencial dins les finques, els blocsde pisos. A més a més, com a tercer factor, és un problema que s’haagreujat en els darrers anys com a conseqüència de l’augment de po-blació a Catalunya, a causa del fet migratori. Aquests serien, en princi-pi, els factors que condicionen aquest tipus de soroll. Hem de ser cons-cients que és un problema complex, perquè hi intervenen molts factorsi perquè la percepció del soroll és subjectiva. A més a més, hi ha un


altre aspecte important a tenir en compte: la densitat de l’àrea metro-politana de Barcelona, on molts dels edificis tenen uns quants anys i lamajoria no complirien avui en dia les normes mínimes d’insonorització.

El que també hem de tenir en compte és una altra dada social i cultu-ral important, i és que la tolerància al soroll per part de la ciutadania aEspanya i a Catalunya ha disminuït moltíssim. El canvi social, l’augmentdel nivell cultural, l’augment de la renda, l’augment de la qualitat de vida,el concepte que tenim de qualitat de vida canvia; l’actual no és el ma-teix de fa vint anys. Avui en dia, qualitat de vida, entre altres coses, im-plica tenir poc soroll.

Aquesta tolerància que fa vint anys era elevada, cada vegada és mésreduïda, cada vegada som més intolerants al soroll. Això significa quesom més egoistes? Probablement no. Les societats desenvolupadeseuropees són societats silencioses. Per tant, podem identificar perfec-tament silenci o un cert nivell de soroll suportable amb desenvolupa-ment social i qualitat de vida. Aquesta tolerància disminueix perquè laqualitat de vida implica el dret de viure amb un cert silenci o amb unsoroll moderat.

Per al soroll endogen, hi ha solucions que poden aportar els equipsmunicipals: vigilants cívics, agents cívics, mediadors. Cadascú dins laseva àrea: el vigilant per vigilar, l’agent per informar, i el mediador, queha de ser el professional del camp de ciències socials (un sociòleg, untreballador social, un educador social o un psicòleg), que pot tenir unavisió àmplia i global de la problemàtica en general i que pot tenir capa-citat no per resoldre el problema, perquè per si sol no ho pot fer, sinóper mediar, per arbitrar, per intentar posar d’acord les parts i perquèaquestes arribin a un punt d’equilibri. Aquesta és la tasca fonamentaldel mediador. No confonguem l’agent cívic amb el mediador. L’agentinforma i prou; en canvi, el mediador té una funció molt més àmplia imolt més global. Crec que seria una de les millors solucions per partdels ajuntaments per intentar resoldre aquests problemes.

Un altre problema és la intensificació de l’ocupació de l’espai públic. Éscert que, durant molts anys i encara avui en dia, els ajuntaments hantingut com a política prioritària crear, generar espai públic: places, jar-dins, carrers de vianants, etc., on la gent es pugui relacionar, on puguicaminar sense el perill de ser atropellat per un cotxe. Però també éscert que la mateixa densitat i la mateixa disposició urbanística de l’àreametropolitana generen un ús tremendament intensiu de l’espai públic.

A més a més d’aquesta realitat, que és innegable i incorregible, hi haaltres factors que també tenen una incidència molt important en aquestús intensiu de l’espai públic, com l’increment del turisme, tant nacional


com internacional. Aquesta enorme massificació que comporta que elnostre aeroport cada vegada sigui més un aeroport de baix cost estàgenerant una intensificació de l’espai públic. Com més estrets esti-guem als espais públics, més sensació d’incivisme tindrem, encara quela gent no es comporti incívicament. Un altre factor que ha contribuït aincrementar aquesta sensació d’aclaparament o d’incivisme a l’espaipúblic és la diferent manera que tenen els immigrants d’entendreaquest espai. El primer que cal fer és explicar-los que aquí tenim unscostums diferents i que, per tant, han d’anar adquirint els hàbits propisde la societat d’acollida. Això requereix una tasca pedagògica forçaimportant. Per a d’altres pràctiques incíviques, com els excrements degos, l’aparcament indegut o les pintades a les façanes, aquí l’únicasolució que cal aplicar és el control i la sanció.

Per acabar, m’agradaria parlar-vos, més que de problemes, de novesrealitats. Us deia al principi que la nostra societat és una societat can-viant, sotmesa al canvi social i, per tant, hi ha noves realitats a quèhem de fer front, que hem de comprendre, que hem d’analitzar i queens han de servir per elaborar polítiques públiques futures. La immi-gració, primera nova realitat, i el paper de l’escola i de la família, sego-na nova realitat. Pel que fa a la immigració, tots sabem que el fort aug-ment de la població a Catalunya en els darrers deu anys ha estat bà-sicament degut a l’intens procés migratori. Al llarg de tot el segle XX,Catalunya pràcticament no ha tingut creixement natural, és a dir, di-ferència entre natalitat i mortalitat, i els creixements forts en nombred’habitants sempre s’han explicat per saldos migratoris positius. L’ac-tual és un saldo migratori procedent majoritàriament del Magrib i del’Amèrica del Sud. Per què ens han arribat tants immigrants? L’enormedesenvolupament econòmic que han experimentat Espanya i Catalun-ya durant els darrers vint anys ha estat un punt d’atracció per a mol-tes d’aquestes persones, que són bàsicament immigrants econòmicsi el que busquen a casa nostra és un futur millor i digne, que al seupaís no podien trobar. Però hi ha un altre aspecte que és el cultural iel lingüístic. Tenim una forta immigració que ve de l’Amèrica Central idel Sud per raons culturals i lingüístiques. Compartim alguns trets cul-turals, compartim una de les dues llengües oficials i, evidentment,també compartim una mateixa religió i això, per als immigrants creients,és un motiu més per venir. Reflexions: el fet migratori genera una di-versitat cultural que cal conèixer. Jo crec que aquesta seria la primerarecomanació.

La població immigrant ja arriba pràcticament al 10% del cens, i estemparlant de persones amb cultures, hàbits, costums i, fins i tot, religionsdiferenciades. Per tant, hem de conèixer-les, hem de saber per què escomporten d’una manera i no d’una altra. Si volem elaborar bones po-


lítiques de ciutadania, si volem elaborar bones polítiques d’integració,penseu que el primer que cal fer és conèixer l’objecte d’estudi, perquèsi no el coneixem suficientment podrem prendre decisions errònies,que poden generar problemes futurs.

D’altra banda, una segona recomanació: no és bo generar guetos per-què tenen conseqüències socials greus. La gran sort que tenim nosal-tres és que el nostre flux migratori ve amb vint o trenta anys de retarden relació amb d’altres països europeus. Podem veure què ha passata França i la Gran Bretanya i hem d’extreure’n conclusions. L’aïllament,el gueto, no és una bona solució. I, d’altra banda, tenim l’altre extrem,la societat multicultural, o el que anomenem nosaltres els sociòlegs, lasocietat mosaic. Què significa la societat mosaic? Hi ha una societathegemònica i després hi ha grups, comunitats, cultures que conviuenamb aquesta societat hegemònica, però de manera completamentautònoma, independent. Són com vasos no comunicants, i per això se’ndiu societat mosaic. La societat multicultural, la societat que permet que,fins i tot determinades comunitats puguin reglamentar determinats usosa partir de les seves pròpies lleis, i no de l’ordenament jurídic global,tampoc no acaba de funcionar. Els britànics ara s’estan plantejant enquè s’han equivocat, perquè tampoc no sembla que acabi de funcio-nar la societat mosaic.

Crec que hem d’impulsar, i seria el terme mitjà, una convivència cívicacomuna. Tenim un ordenament jurídic superior que ha de ser obeït pertothom. Des del punt de vista de la convivència ciutadana, també hi had’haver un marc jurídic comú, sigui d’ordenança o sigui de llei, perquèés un valor republicà de primer ordre. Si no existeix aquesta basecomuna podem arribar a tenir problemes.

En darrer terme, en relació amb la immigració, només vull dir que hemdetectat que moltes de les coses que poden generar conflictes en unmoment determinat estan íntimament relacionades amb el desconeixe-ment dels usos, hàbits i costums de la nostra societat. Per tant, és bointentar fer primer una bona tasca pedagògica i després preocupar-nosd’elaborar altres polítiques.

I, per acabar, i molt ràpidament: el paper de l’escola i de la família. Hiha una sobreresponsabilitat de l’escola (en Salvador Giner això ja ho hadit). A l’escola avui en dia se li exigeix tot: se li exigeix que eduqui i, amés a més, se li exigeix que ensenyi, i no és just responsabilitzar elsnostres mestres i els nostres professors d’institut, no és just delegarl’educació dels nostres fills en els mestres i els professors, perquè nopoden, perquè la seva tasca consisteix fonamentalment a ensenyar ique les criatures aprenguin una sèrie d’hàbits, d’higiene, per exemple,o d’educació elemental. La tasca de l’educació correspon sobretot als



pares. Què ha passat? Doncs que vivim un afebliment del paper socia-litzador de la família. Per què? Històricament, la mare era la que edu-cava els fills; el pare treballava, portava els diners a casa, la mare notreballava productivament i es quedava a casa educant els fills. Avui endia això ja no és possible. La mare treballa i, per tant, té moltes menyshores per dedicar-se a aquesta funció que històricament li corresponia.Hi ha una mala conciliació entre la vida laboral i la vida familiar. Espe-rem que la norma aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2006 ser-veixi per exportar-lo també al sector privat i perquè hi pugui haver unamillor conciliació, però de moment això no existeix perquè Espanya iCatalunya tenen unes pràctiques laborals francament poc comprensi-bles, i és que tenim els horaris més llargs de tota la Unió Europea.

Per acabar, noves tendències socials: nova modernitat, modes impe-rants que estan barallades amb la inhibició: un no es pot reprimir, un hade ser fresc, un ha de ser natural, un ha de comportar-se sense inhibi-cions, un no ha de respectar l’autoritat, ni l’autoritat del pare, ni l’auto-ritat de la mare, ni l’autoritat del mestre, ni l’autoritat del policia local, ni,per descomptat, l’autoritat de l’alcalde o de qualsevol altre càrrecpúblic. Forma part d’aquesta nova tendència i això s’ha d’intentar cor-regir. El poder públic no ha d’exercir l’autoritarisme, ha d’exercir l’au-toritat, des del punt de vista bavarià. I l’autoritat és un element fona-mental, perquè tothom necessita uns certs límits. Hem d’establir barre-res que permetin que les persones sàpiguen establir una sèrie de límits.I amb això jo ja us deixo. Gràcies.

Taula d’experiències locals

Ponents

Carol GalaisLlicenciada en CiènciesPolítiques i Socials per laUPF. Professora associada icol·laboradora de recerca alDepartament de CiènciesPolítiques i Socials (UPF).

Alessandra MariottiDoctora en Ciències de laComunicació. Presidenta deMicromacchina-comunicarela Società.

Marta FarrésLlicenciada en CiènciesPolítiques, regidora deJoventut, Igualtat Dona-Home i d’Atenció i RelacionsCiutadanes de l’Ajuntamentde Sabadell.

Josep MonràsLlicenciat en Psicologia. Desde 1991 regidor d’Esportsde l’Ajuntament de Mollet delVallès i, des de 2004,alcalde. Membre del ConsellCatalà de l’Esport.

Moderadora

Teresa LlorensCap del Servei de Polítiquesde Diversitat i Ciutadania,Àrea d’Igualtat i Ciutadaniade la Diputació de Barcelona

| 169

Teresa Llorens

Reprenem la jornada, que hem iniciat amb una conferència inauguraldel Dr. Giner per situar conceptualment el tema del civisme, conferèn-cia seguida per la intervenció de Víctor Climent, que ha parlat sobre larecerca que li havia encarregat la Diputació de Barcelona. Per tant, araconeixem una mica més el que està passant, quines són les pràctiquescíviques i les pràctiques incíviques a la província de Barcelona. I, endarrer lloc, hem volgut plantejar una taula rodona amb gent que treba-lla en el món municipal. Una taula on recollir no només les experiènciesde l’àmbit català sinó també alguna d’europea, en aquest cas d’Itàlia.

Pensàvem que seria bo iniciar la taula rodona amb la intervenció de laCarol Galais que, conjuntament amb l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania i elCentre per a la Innovació Local, ha treballat en una recerca europeasobre què s’està fent en civisme en l’àmbit de la Unió Europea.

La Carol Galais és llicenciada en Ciències Politiques i Socials per la Uni-versitat Pompeu Fabra, i és diplomada d’extensió universitària en Parti-cipació Ciutadana en els Projectes de Serveis Personals a l’Administra-ció Local; té un postgrau en Govern Local, també per la UB i l’Institut deCiències Polítiques i Socials. Actualment treballa com a professora as-sociada i col·laboradora de recerca del Departament de Ciències Políti-ques i Socials de la Pompeu Fabra. Està especialitzada en la investiga-ció de la implicació política ciutadana i les polítiques locals de civisme.Ha col·laborat també en diferents projectes com ara el Projecte Educa-tiu a la ciutat de Gavà durant el 2006, l’estudi sobre satisfacció ciuta-dana a Malgrat de Mar, també el 2006, el diagnòstic del barri de SantJoan a Montcada i Reixac, i el Pla integral del barri de la Ribera, tambéa Montcada i Reixac. Per tant, també té un coneixement, una experièn-cia i una pràctica de recerca sobretot vinculada a la política més local.I, com us deia, recentment ha fet aquesta investigació sobre pràctiquescíviques a Europa. Té la paraula la Carol Galais.

Carol Galais

Moltes gràcies a tothom. El primer que m’agradaria dir, com ja han co-mentat, és que aquesta petita síntesi sorgeix d’un treball més ampli derecerca sobre polítiques locals a la Unió Europea, encarregat pel Cen-tre per a la Innovació Local i pel Servei de Polítiques de la Diversitat iCiutadania de la Diputació, del qual avui només us donaré una petitaidea, pel que fa a la diversitat de polítiques de civisme local en duesgrans àrees: les polítiques actives i les passives.

Per començar, tot i que al llarg d’aquestes jornades ja hem definit mol-tes vegades la paraula civisme, m’agradaria fer-ho un cop més per noperdre de vista el nord, perquè és l’objecte del nostre interès i per posarsobre la taula el fet que hi ha més d’un tipus de civisme.

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és el zel pels interes-sos i les institucions de la pàtria. Però aquesta definició no ens és ope-rativa, perquè el concepte de pàtria no ens serveix per orientar políti-ques locals, però sí que podem veure ja que el concepte de civismeestà indissolublement lligat a una dimensió pública i col·lectiva. De fet,una definició alternativa de mínims seria aquella segons la qual el civis-me és el conjunt de comportaments i actituds desitjables en un bonciutadà. El problema és que el concepte de bon ciutadà és normatiu idepèn del corrent teòric o de la ideologia de la persona que l’empri. Pertant, hem de remuntar-nos a l’inici històric d’aquest concepte de bonciutadà. Un bon referent, per començar, el tenim en Aristòtil. Aristòtil vadir que un bon ciutadà, virtuós cívicament parlant, era aquell que teniaun paper actiu en la política, en la vida pública.

Aquest és l’inici de la teoria republicana. Però hi ha dos corrents bàsics:el republicà i el liberal. Així doncs, després d’allò que va dir Aristòtil, altresteòrics van fer aportacions i la idea de bon ciutadà va quedar lligada persempre més a la idea de comunitat i d’igualtat. També s’ha utilitzat peraprofundir en els ideals de la democràcia participativa, i tot plegat ha con-figurat una idea de ciutadà exigent. És a dir, des d’aquest punt de vistarepublicà, exigim als ciutadans un paper actiu, una preocupació per lacomunitat, una orientació cap al bé comú, etc., que, traduït en una polí-tica local, seria vetllar pel bon estat dels espais públics, etc. El civismetambé implica una certa empatia, la capacitat de posar-se en la pell delsaltres. Una segona tradició més moderna és la liberal. Nascuda al segleXII, sorgeix de la reflexió sobre els drets individuals i la protecció de l’esferaprivada, de la privacitat, de la llibertat negativa, per tant, de les persones.És molt més important el concepte d’individualitat i de llibertat i també haquedat més lligat a la idea de democràcia representativa. Així, per a unliberal, què és un bon ciutadà? Per a un liberal, un bon ciutadà és unapersona que no es fica en la vida dels altres, que respecta les lleis, que


no entorpeix les funcions mínimes de l’Estat. Recordem que té una visióbastant de mínims també pel que fa a l’Estat, i una visió de mínims pelque fa al ciutadà. És a dir, el seu nivell d’exigència és molt més baix queel d’un republicà. Exigeix al ciutadà respecte, tolerància, que tot plegatsón també valors molt democràtics i molt positius per a la nostra socie-tat, però que costen més d’exigir i d’assolir.

Si he aconseguit convèncer-vos que hi ha dos tipus de civisme, aixòquè implica per a nosaltres? Què implica des del punt de vista de l’ela-boració de polítiques locals? Per què hauríem d’escollir l’un o l’altre? Iel civisme passiu, que amb aquest nom sembla que tingui connota-cions negatives, és més negatiu, o és equivalent a l’incivisme? Doncs,no. El civisme passiu no és incivisme en absolut. Tots dos tipus sóndues cares del civisme i, per tant, l’antítesi de l’incivisme. Hem de re-butjar la idea que aquests dos models cívics siguin incompatibles entreells. Només ocorre que, històricament, els valors cívics primer van serde tipus actiu i després, en néixer la teoria liberal, es va reflexionar so-bre els trets passius. Per tant, no són incompatibles ni contraris, i tantuna persona com una societat poden tenir –haurien de tenir–, des delnostre punt de vista, trets de l’un i de l’altre. Fins i tot des del punt devista de la cultura política hi ha autors que pensen que si hi hagués per-sones purament actives i purament passives, aleshores a les societatshi hauria d’haver una proporció equilibrada de tots dos tipus, ja que unasobrerepresentació d’un o altre tipus causaria o bé una sobrecàrregade demanda de l’Administració pública o bé una desídia total i, per tant,una crisi de legitimitat. Per tant, convé que coexisteixin tots dos tipusd’actituds i comportaments de manera equilibrada i proporcionada.

Si ara ens donessin a escollir entre un o altre tipus de civisme, si enspreguntessin quin civisme hem de promoure, hauríem de fer la tria enfunció d’una sèrie de variables i termes, que jo he tractat de sintetitzar.La primera variable és la tradició teòrica o ideològica que guiï aquestapolítica, que hagi causat la reflexió. La segona variable és la cultura polí-tica del país. Per cultura política entenem el conjunt d’actituds de la po-blació pel que fa als objectes polítics compartits més o menys. Sobreaixò no incidiré gaire, però sí que us diré que vaig fer un estudi partintde l’enquesta Citizens’ Involvement and Democracy de l’any 2002, quetenia per objecte els països de l’Europa continental, no només de la UE,i en la qual es preguntava a la gent quina idea tenien de què era ser unbon ciutadà. A Rússia, Moldàvia i Romania la gent pensava que un bonciutadà havia d’obeir les lleis, pagar els impostos, no molestar, etc., ésa dir, que es tracta de trets majoritàriament passius. Els països on, encanvi, pensaven que un ciutadà havia de crear-se una opinió pròpia iparticipar i implicar-se en la vida pública, eren Holanda, Dinamarca,Noruega, Suïssa i Alemanya. Entre els països que encara no s’han de-

Taula d’experiències locals | 171

cantat per cap dels dos, on la gent està una mica perduda, sense saberexactament què vol dir ser un bon ciutadà, que valora poc totes lesopcions que se li donaven, hi havia Espanya, i Catalunya també (Cata-lunya tenia mostra representativa i teníem el mateix perfil que Espanya),Eslovènia i Portugal; tot i que Portugal s’està començant a decantar pelcivisme passiu. També són molt importants els factors contextuals i lesnecessitats reals de la comunitat. No invertirem temps i recursos a trac-tar de convèncer la gent perquè assoleixi unes actituds que ja té, o queno necessita. Però els factors contextuals són també molt importantsperquè com que el civisme actiu implica un canvi més profund delsvalors de la persona, necessitem més temps, una visió de futur, con-sens entre les forces polítiques i socials del municipi, que potser que enscostarà més d’aconseguir. Per tant, s’han de tenir en compte aquestesvariables.

Ara ens centrarem més concretament en la meva recerca. Buscàvempolítiques de civisme a Europa per tractar de veure de quin tipus eren,i la primera sorpresa que ens vam trobar és que amb aquest nom, ambaquesta denominació de «polítiques de civisme», només trobem exem-ples a França, Bèlgica, Itàlia i Portugal. Què passa a la resta dels paï-sos de la Unió Europea? La primera cosa que trobem és que no honecessiten, és a dir, assumeixen o bé que tenen problemes més greusi encara no s’han orientat cap a aquest tipus de polítiques, o bé estanprou contents amb els seus ciutadans en aquesta dimensió.

La segona sorpresa és que molts països anomenen el civisme ol’incivisme d’una altra manera. La denominació més coneguda és anti-social behaviour («comportament antisocial»), un terme emprat sobre-tot als països anglosaxons, i especialment al Regne Unit. Quant al civis-me actiu trobem active citizenship i un concepte molt innovador i bas-tant operatiu, livability, que implica millorar les actituds i comportamentsdels ciutadans a través de millorar el seu entorn físic, és a dir, fent inver-sions en la comunitat per tal que les persones desenvolupin uns lligamsmés estrets i un compromís amb aquesta comunitat i amb el seu des-envolupament. Una altra cosa també curiosa és com anomenen elcivisme a Finlàndia: senzillament en diuen «polítiques de sentit comú»,common sense. Després trobem un altre conjunt de països, com perexemple Alemanya i Holanda, on només desenvolupen polítiques percorregir petits dèficits puntuals i actitudinals de la població, i això sor-geix sobretot davant dels nous reptes com ara la immigració, la utilitza-ció dels nous espais públics, etc. A Holanda, per exemple, darreramenten l’àmbit local hi ha molta preocupació per les actituds racistes i xenò-fobes dels seus ciutadans. A Alemanya passa el mateix i, a més a més,també trobem algun exemple de desenvolupament de política localcontra les actituds homòfobes.


Un cop aclarit això, tractant de destriar entre el civisme actiu i el pas-siu, trobem l’actiu majoritàriament a França, Itàlia i Irlanda. D’entrada,podríem pensar que Itàlia és un país semblant al nostre, i seguramentels qui coneixeu el tema de les polítiques de l’Estat del benestar sabreuque sempre s’engloba amb nosaltres perquè tots dos som països delsud d’Europa. El nostre és un país marcat per trets catòlics, però Itàliaté un fort passat republicà. Per tant, aquesta aposta per l’orientació albé públic i al comunitarisme està tan clara com a França. De fet, m’hacostat molt trobar algun exemple de política de civisme passiu a Itàlia,pràcticament no n’hi ha. En canvi, a Portugal, on s’estan començant aestrenar en aquest camp, pràcticament totes les que he trobat sónpassives. Però l’exemple més paradigmàtic d’aquest tipus de políti-ques és Anglaterra, on s’insisteix molt en la inseguretat. A més a més,sempre formulades en termes negatius, és a dir, inseguretat, brutícia...De totes les campanyes que es fan en aquest sentit, gairebé totes estanmarcades per l’alarma social i, com veurem, tenen força conseqüèn-cies negatives. La crida d’atenció seria que a Catalunya estem decan-tant-nos més aviat cap a aquest camí.

Per acabar, trobem dos grups més de països. En primer lloc, païsosque més o menys presenten la mateixa proporció de polítiques localsactives o passives: Països Baixos, Alemanya, Finlàndia... I trobem algunscasos on s’han desenvolupat polítiques tan integrals que comprenen uni altre aspecte del civisme alhora. La idea és que tota persona evolucio-na d’una primera etapa en què adquiriria una sèrie d’actituds passives(no oblidem que el terme no té una connotació negativa sinó de respec-te, tolerància, etc.) a una de posterior, en què es pot incrementar elnivell d’exigència cap al ciutadà i demanar-li implicació en la comunitatamb polítiques que requereixin més cost per a ell, fins arribar al màximgrau d’implicació en la política i d’exigència cap al ciutadà que seriacompartir amb ell fins i tot la gestió d’algun espai, etc.

Una altra manera d’aplicar activament aquesta idea que hi ha dos ci-vismes seria mitjançant el dimensionament. És a dir, tenim una sèried’àrees, una sèrie de polítiques. Doncs en totes podem desenvoluparpolítiques de civisme actives o passives. Per a mi, l’exemple paradig-màtic és el del reciclatge.

Nosaltres, què estem fent ara mateix? Demanem a la ciutadania quefaci separació de residus. Això és civisme, però es pot exigir més al ciu-tadà, sempre que hagi assolit aquest graó primer. Un nivell d’exigènciamés gran cap al ciutadà, perquè s’impliqui més en la comunitat, pren-gui responsabilitat i consciència dels seus deures, seria demanar-li, amés a més, que reutilitzés o, fins i tot, que desenvolupés una relaciómés fluïda amb la deixalleria del seu municipi, per exemple.


Per acabar, una primera conclusió que podem extreure de tot això ésque no s’ha d’oblidar cap dels dos vessants del civisme, ni identificarnomés un d’ells amb el civisme autèntic. I ja que hem vist que nosal-tres ens estem deixant guiar per experiències com les d’Anglaterra,d’aquestes experiències en aquests països on majoritàriament s’hanimplementat polítiques locals de civisme passiu en podem aprendreuna sèrie de coses. Primer, els avantatges que tenen aquestes políti-ques. És molt més fàcil generar consens a les forces locals, socials ipolítiques del nostre municipi perquè els valors liberals estan molt este-sos. No és una qüestió ideològica, els partits d’esquerra també tenenvalors liberals avui en dia. Per tant, és molt més fàcil convèncer la gentque necessitem silenci, netedat, seguretat, etc. I també hem vist que,com que el grau d’exigència és menor, obtindrem resultats a curt i mitjàtermini. No cal una reforma profunda dels valors dels ciutadans, podemorientar-nos a resultats immediats. També acostuma a passar que enels casos en què és la ciutadania qui s’adreça a l’Administració localdemanant una política de civisme, sol·licitant que l’ajuntament prenguipart en un problema relacionat amb el civisme, el que acostuma ademanar la ciutadania són trets passius que manquen als seus conciu-tadans. Per tant, si implementem polítiques d’aquest estil obtindremmés probablement una satisfacció entre els ciutadans.

Entre els inconvenients trobem –això és sobretot el que ens ensenyael cas anglès– que si en una comunitat comencem a fer una campa-nya, depenent del nivell d’alarma que vulguem generar, dient queaquesta comunitat és bruta, és insegura, el que farem és trencar elsvincles que tenien els veïns amb la seva comunitat. No se sentiranidentificats ni orgullosos de pertànyer a aquesta comunitat. I crearemun etiquetatge social negatiu. Alhora, si continuem per aquest camí,dividirem la població del barri o del municipi en dos grups: la gentincívica, que a més a Anglaterra serien directament delinqüents, i lesvíctimes d’aquest incivisme. Això és un mal pas per a la cohesió so-cial. I després ens impedirà poder crear vincles entre les persones ide les persones amb el seu entorn físic. A més a més, cronifica la per-cepció d’inseguretat, si els contínuament tota l’estona que tenim unproblema d’inseguretat.

Finalment, aquestes polítiques s’apliquen si és la ciutadania que ens hodemana, normalment arran d’una crisi. No es planifiquen amb tempssinó que acostumen a sorgir davant d’un problema molt concret debrutícia, etc. Les polítiques que neixen amb motiu d’una crisi acostu-men a arrossegar una certa improvisació o una certa imprevisió.

Per concloure, voldria tornar a recordar que el civisme té com a mínimdues cares, que no hauríem de renunciar en un futur a mitjà i llarg ter-


mini a desenvolupar les característiques cíviques més exigents, i queel civisme no és una marca on apuntar les polítiques més o menys in-novadores o més o menys necessàries per al nostre municipi. Això éstot. Gràcies.

Moderadora

Seguim amb la segona intervenció de la taula. Ara tindrà la paraulaAlessandra Mariotti, que és periodista, publicista i doctora en Ciènciesde la Comunicació, amb una tesi sobre el periodisme cívic. És presi-denta de Micromacchina-Comunicare la Società, una associació depromoció social que va néixer a Bolonya l’any 2004, i que ha elaborat,en col·laboració amb la institució del Casalecchio de la Cultura, delmunicipi de Casalecchio di Reno, un projecte sobre la Ciutat dels Ciu-tadans. Ella és qui s’ha encarregat personalment de la coordinaciócientífica d’aquest laboratori sobre la cultura de la ciutadania democrà-tica, una temàtica que segueix des de fa alguns anys també en l’àmbitacadèmic amb col·laboració amb la Universitat de Bolonya, on coordi-na un laboratori de periodisme cívic per a la titulació de Ciències de laComunicació Pública, Social i Política, que és l’única que hi ha a Itàlia.Donem la paraula a l’Alessandra, a qui agraïm la seva participació enaquesta jornada.

Alessandra Mariotti

Bon dia a tothom, parlaré en italià; sé una mica de castellà, però prefe-reixo parlar en italià i així ens entendrem millor.

En primer lloc, vull donar les gràcies a la Diputació de Barcelona peraquesta invitació. Em sento realment molt honrada de participar enaquest acte. I us transmeto les salutacions de l’assessora Paola Parentique ha promogut el projecte la Ciutat dels Ciutadans per a l’Ajuntamentde Casalecchio di Reno. També m’ha demanat que us llegeixi aques-tes ratlles:

Bon dia a tothom, en primer lloc voldria felicitar la Diputació de Barcelo-na per haver organitzat una trobada amb una temàtica tan significativacom la promoció de la cultura cívica, i li agraeixo que ens hagi convidataquí avui a presentar la nostra experiència de la Ciutat dels Ciutadans,el laboratori de la cultura de la ciutadania democràtica que la mevaassessoria promou des del 2005 en col·laboració amb l’AssociacióCultural Micromacchina-Comunicare, formada per experts en novestecnologies per a la comunicació cívica. Per a la Institució Casalecchiodelle Culture, el Laboratori de la Ciutat dels Ciutadans representa una


de les referències prioritàries de la seva acció política i cultural, ja queconsiderem que abans de posar en marxa processos de participaciócom el balanç participatiu o les taules de consulta, és necessari que elsciutadans hagin adquirit precisament la cultura de la ciutadania, i quees reconeguin com una peça important de la democràcia.

Altrament, s’anirà cap a l’afirmació d’una democràcia participativa d’eliten què només participa una minoria. És justament per difondre aques-ta cultura de la ciutadania que estimula els ciutadans a implicar-se enla seva comunitat, des d’un punt de vista de subsidiarietat horitzontal,i d’actuar conjuntament, que hem activat aquest laboratori. Els detallsdel projecte us els explicarà ara la Dra. Alessandra Mariotti, presidentade Micromacchina, que ha coordinat personalment el projecte i que emsubstituirà, ja que motius familiars m’obliguen a romandre a Bolonya.M’excuso de nou per la meva absència i saludo tots els presents calo-rosament. Tinc l’esperança que d’aquesta trobada pugui néixer unaentitat europea d’institucions locals que creguin en la importància dela cultura de la ciutadania i que comparteixin els projectes. Signat: PaulaParenti.

Després d’aquesta breu presentació, us explicaré els detalls del nostreprojecte, no sense abans contextualitzar quina és la situació de la ciu-tadania activa que hi ha avui a Itàlia.

Al meu país, i crec que també en d’altres països d’Europa, segons unestudi que vaig realitzar, assistim a un doble procés. D’una banda, hi hauna desvinculació tal per part dels ciutadans de les formes tradicionalsde vinculació política, sobretot entre els més joves, –i sobretot pel quefa als partits tradicionals– que a Itàlia, per exemple, els partits no merei-xen gaire confiança als ciutadans. Aquests ocupen el penúltim lloc, jun-tament amb els periodistes, és a dir que gaudeixen d’un 10% de con-fiança ciutadana. I, d’altra banda, tenim les associacions cíviques, elscomitès de ciutadans, en definitiva, un conjunt de ciutadans que esmobilitzen, justament per reafirmar els seus drets, que sovint conside-ren violats.

Abans hem sentit els nombrosos problemes que teniu a la ciutat deBarcelona pel que fa al soroll, el xivarri a la nit provocat pels bars i res-taurants. A Itàlia passa exactament el mateix, i precisament a la ciutatde Bolonya aquesta problemàtica és molt forta. Per tant, hi ha una sèried’associacions que es mobilitzen amb manifestacions de tipus divers.Amb tot, molt sovint acaben perseguint interessos que, tot i ser legí-tims, responen a la motivació que podríem etiquetar com a Not in mybackyard («No al costat de casa meva»). És a dir, sovint, no volen quees construeixi per exemple una planta gasificadora en comptes d’unacentral, sinó que senzillament no volen la central al costat de casa seva.


Si després es construeix a tres, deu o vint quilòmetres, aleshores ja elsestà bé. Per tant, és imprescindible per a l’Administració pública enten-dre com relacionar-se amb aquestes associacions.

D’altra banda, a Itàlia tenim moltíssims ajuntaments que s’han dotat delque es coneix com a assessories de la participació, per promoure pre-cisament moments participatius. Si s’ha de dur a terme algun tipusd’obra o activitat pública, es convoca els ciutadans perquè hi diguin laseva. El fet és que sovint hi participen molt pocs ciutadans –per exem-ple a Casalecchio, que té 35.000 habitants, i també en d’altres ciutatsitalianes, poden ser cinc, deu o quinze persones. Per tant, es fa difícilestablir si les decisions que es prenen en aquests moments participa-tius són, en cert sentit, legítimes. I determinar la relació que hi ha entreaquestes decisions i les que pot prendre, en canvi, un consell munici-pal, que representa, precisament perquè ha estat triat pels ciutadans,la veu del poble.

Davant d’aquesta situació, la institució Casalecchio delle Culture hadecidit apostar per una sèrie d’activitats anteriors a la fase participati-va, és a dir, centrar-se en la cultura de la ciutadania i utilitzar els ins-truments de la comunicació, els llenguatges de la comunicació. Perquè? Perquè el dret a la informació, en la triple dimensió d’informar,d’informar-se i de ser informat, és la condició prèvia per exercir unaciutadania activa. És a dir que si el ciutadà està en situació de saberquines són les decisions preses per l’Administració pública, i sobretotsi té la possibilitat de fer sentir la seva pròpia veu, podrà sentir-se unapeça important de la democràcia. Altrament, continuarà sentint-sesimplement un instrument passiu i potser quan l’interpel·lin se sentiràinstrumentalitzat. I els mitjans de comunicació, sovint criticats perquèproposen models equivocats, en realitat no són ni bons ni dolents:depèn de l’ús social que se’n faci.

En segon lloc, per a nosaltres és fonamental apostar pels instrumentsde comunicació, perquè les representacions socials que nosaltres tenimdepenen en gran part dels instruments de comunicació: la premsa, laràdio..., els mitjans anomenats tradicionals, als quals se sumen ara elsnous mitjans de comunicació: la web ràdio, Internet, els blogs, etc. I,com sabem, sovint els diaris publiquen les notícies que responen, perdir-ho així, als criteris de noticiabilitat, i deixen de publicar-ne d’altres.En canvi, la nostra idea és justament que si creem instruments decomunicació és possible aconseguir que els ciutadans facin sentir laseva veu. Per aquest motiu, va néixer el projecte experimental anome-nat la Ciutat Creativa, l’any 2005, justament l’any que el Consell Euro-peu va definir com l’Any Europeu de la Ciutadania a través de l’Educa-ció. Es van organitzar deu tallers dedicats a joves de setze a trenta anys


–els joves són aquells que en general es troben més lluny de les insti-tucions polítiques–, als quals es va proposar que s’impliquessin en lapròpia comunitat. Com? Donant-los els instruments per crear una rà-dio, una televisió, per fer blogs... I se’ls va demanar que anessin a pas-sejar per la ciutat transformats en periodistes i, per tant, poguessindonar veu a tots els seus amics, a tots els seus companys, que tin-guessin idees sobre la ciutat.

Naturalment, abans aquests joves havien estat formats per altres jovesseguint la filosofia de la peer to peer education («educació entreiguals»), i amb les propostes que es van recollir es va reunir prou mate-rial per poder fer una retransmissió radiofònica, per fer vídeos, per feranuncis. Tot això també va beneficiar les institucions, en concret elConsell Municipal, el qual exerceix la funció de mediació pròpia delperiodisme cívic. El periodisme cívic, anomenat civic public journalism,va néixer als EUA a principis dels anys noranta, i és practicat per unperiodista que ja no va a la recerca de l’scoop, de la primícia, que nobusca tant un marc conflictiu, és a dir, emfasitzar el conflicte entre resi-dents, entre estudiants o entre visions contraposades d’una situaciódeterminada, sinó que busca contribuir a la millora de la vida pública ala ciutat. Per tant, es fa ressò de les instàncies dels ciutadans i prova,en certa manera, d’obligar les institucions a donar resposta al ciutadà,ja que molt sovint –malgrat que aquí a Itàlia hi ha una sèrie de lleis quedonen suport al ciutadà perquè pugui accedir a determinats actes delconsell municipal– resulta fonamental aquesta funció de fer de pontentre les problemàtiques de la ciutat i l’Administració pública o les enti-tats que s’ocupen per encàrrec de l’ajuntament de proporcionar elsserveis d’utilitat pública.

També s’impulsen determinats esdeveniments públics, anomenats pu-blic deliberative events, i després aquests periodistes organitzen taulesrodones i posen els ciutadans davant de l’Administració pública. Pre-cisament, el que hem fet nosaltres a l’Ajuntament de Casalecchio diReno es això: impulsar aquest diàleg i donar veu als joves que, moltsovint, no són considerats ni pels mitjans de comunicació ni per les ins-titucions fins que no tenen dret de vot, fins als divuit anys.

D’altra banda, vista l’experiència positiva d’aquest laboratori, la CiutatCreativa, es va iniciar una segona fase que duu el nom de la Ciutat delsCiutadans, en què s’ha apostat per l’experimentació sobre el terreny, is’ha treballat de manera coordinada amb el Departament de Ciènciesde la Comunicació de la Universitat de Bolonya, on es va organitzar unlaboratori per provar de reflectir quins eren els drets i deures dels estu-diants universitaris. Bolonya, com podeu imaginar, és com Barcelona,és una ciutat universitària: hi ha 150.000 estudiants, una xifra molt ele-


vada. També vénen estudiants d’altres ciutats; nosaltres aquests estu-diants els anomenem «estudiants sense polis», és a dir, que vénen aestudiar a aquesta ciutat però són considerats ciutadans de sèrie B,perquè no gaudeixen dels mateixos drets que els residents de Bolonya.

Una altra problemàtica que hem afrontat enguany és la degradacióurbana. Tant Bolonya com Barcelona tenen el mateix problema, és adir, hi ha espais urbans que són utilitzats pels estudiants com autènticssalons privats. Per què? Perquè els estudiants no aconsegueixen ferfront als preus elevadíssims d’alguns bars i pubs i, per tant, van a lesbotigues que venen cervesa i altres coses fins tard i després es trobenals espais públics, a les places, per beure, cosa que naturalment pro-voca conflictes amb els altres residents.

Així, doncs, l’enquesta que es va fer juntament amb el Laboratori dela Ciutat dels Ciutadans de la Universitat de Bolonya, va intentar evi-denciar aquests comportaments, i els mateixos estudiants van anar aentrevistar altres estudiants. Per tant, es va recollir, d’una banda, la veudels estudiants i, de l’altra, la veu dels residents. I es va provar de posarde manifest quines eren les problemàtiques i rebaixar la conflictivitat,perquè molt sovint els mitjans de comunicació dels ciutadans, els mit-jans de comunicació locals, emfasitzaven el conflicte, emfasitzavenaquesta contraposició sense arribar a cap solució. Nosaltres no prete-nem arribar a una solució, però, si més no, que els uns es posin en ellloc dels altres.

En aquest sentit, hem utilitzat, per exemple, el llenguatge del teatre fò-rum. És un experiment que s’ha dut a terme i que recupera el teatrede l’opressió d’Augusto Boal. Els actors escenifiquen situacions comaquella en què els estudiants criden pel carrer a la nit i els residentsprotesten. Després es demana als presents que facin el paper de l’ac-tor per veure com es pot desenvolupar l’escena. Aquest instrumentcontinua essent un instrument de comunicació, i considerem que ésmolt útil justament per estimular un debat més lliure, perquè, en un se-minari o en un debat públic, es pot tenir una certa por d’expressar lespròpies opinions. El fet de posar-se al lloc de l’altre també serveix pergenerar empatia.

En una escola superior de Casalecchio, vam utilitzar altres instruments–sempre relacionats amb el llenguatge de la comunicació–, amb elsquals vam estimular els joves que havien de reflexionar, basant-nossempre en l’article 21 de la Constitució italiana, referent al dret a la infor-mació, i plantejant-nos com aquest pot ser entès dins la seva escola,però també com ells mateixos, dins del centre educatiu, podrien acon-seguir que les aules de l’institut fossin autèntics llocs de debat, demanera que l’escola esdevingués aquell indret on ja es promou el debat


públic, perquè molt sovint a Itàlia les assemblees públiques i les assem-blees d’estudiants són vistes simplement com ocasions per divagar ino perquè els estudiants interactuïn i presentin els seus problemes.

D’altra banda, la Ciutat dels Ciutadans se centra en els joves, però nonomés en ells. En particular, és un projecte que busca escoltar la sevaveu utilitzant les noves tecnologies, amb una votació electrònica. ElCineca, el principal centre de càlcul italià, va posar a la nostra disposi-ció un programa informàtic, a través del qual tots els ciutadans joves deCasalecchio, van ser convidats a fer sentir la seva opinió al lloc de laciutat que més els pertany, el centre juvenil, per entendre com el viueni com el voldrien, i per què es voldria transformar en una casa de la cre-ativitat juvenil. Alhora, utilitzant aquest instrument electrònic, tambés’experimenta amb un llenguatge més proper als joves de la ciutat, isempre en l’àmbit de la ciutadania que nosaltres hem anomenat digi-tal, perquè el nostre projecte també es mou en aquest àmbit. Així,doncs, per primera vegada a Itàlia, l’Ajuntament de Casalechio di Renoha impulsat un bar camp temàtic. No sé si coneixeu aquest instrumentque ve dels Estats Units. No és una conferència, com les d’ara, en quèuna persona és convidada a parlar mentre les altres se l’escolten; el barcamp s’organitza per Internet amb un instrument particular anomenatwiki, en què cada persona que entra pot parlar en un intercanvid’informació peer to peer.

El que hem organitzat a Casalecchio tenia per objectiu saber quineseren les activitats a tot el territori nacional impulsades per l’Adminis-tració pública i les associacions per promoure la cultura de la ciutada-nia. En aquest cas, l’assessor de l’Ajuntament de Bolonya ha tingut elmateix espai per parlar que la petita associació que promovia altresprojectes a Roma. Així, doncs, l’Ajuntament de Casalecchio di Renocreu molt en la utilització de les noves tecnologies per promoure la cul-tura de la ciutadania.

D’altra banda, la Ciutat dels Ciutadans també proposa trobades entreacadèmics i ciutadans actius i experts per determinar l’estat de l’impulsde la cultura de la ciutadania. Fa dos dies vam tenir aquest debat ambinstruments i mètodes d’escolta establerts en aquest camp, de totesles mides. L’altre filó que seguim és el de les relacions entre ciutadansi mitjans, també en col·laboració amb la universitat. D’aquests debatsneixen tant orientacions com indicacions en l’àmbit teòric que desen-volupem a la Universitat de Bolonya, i també estímuls per a posteriorsrecerques en aquest camp.

Aquests són els àmbits en què ens movem: un àmbit teòric i un àmbitd’experimentació sobre el terreny.


Només vull afegir que el nostre projecte està patrocinat per la Universi-tat de Bolonya –amb la qual col·laborem–, la Província de Bolonya, laRegió de l’Emília-Romanya, i que ens va fer molta il·lusió rebre la meda-lla del president de la República Italiana. Gràcies.

Moderadora

Ara donarem compte de les experiències vinculades al nostre territori,a la província de Barcelona. En primer lloc, té la paraula la Marta Farrés.La Marta és llicenciada en Ciències Polítiques, ha treballat a l’Ajunta-ment de Sabadell en relació amb la participació ciutadana, però avui ésaquí perquè actualment és regidora de Joventut, Igualtat Dona-Home id’Atenció i Relacions Ciutadanes de l’Ajuntament de Sabadell.

L’experiència a l’Ajuntament de Sabadell ens interessava perquè des defa un temps treballen sobretot amb els agents cívics, en temes de me-diació ciutadana i d’inspecció a la via pública. Per tant, volíem que avuiens expliquessin la seva experiència i el seu treball en aquest àmbit.

Marta Farrés

Moltes gràcies. Bona tarda a tothom. Vull començar agraint-vos aques-ta invitació avui aquí a Barcelona, i espero que l’experiència que tenima Sabadell també pugui ser útil a altres municipis i a altres ciutats.

Començaré situant, si m’ho permeteu, la ciutat de Sabadell. Segur quemolts de vosaltres ja la coneixeu però bé, en tot cas, Sabadell és unaciutat de 200.000 habitants que ha experimentat, com moltes ciutatsde la segona corona metropolitana de Barcelona, un gran augment delnombre d’habitants en els últims anys, sobretot en els últims cinquan-ta o seixanta anys. Això també ha fet sorgir un seguit de nous proble-mes. Com sabeu, Sabadell és una ciutat situada al Vallès Occidental.Jo sempre dic que som la capital del Vallès Occidental, però en som lacocapital, juntament amb Terrassa. És una ciutat organitzada en setdistrictes, cadascun dels quals està format per diferents barris. El prin-cipal valor de la ciutat tradicionalment ha estat la indústria. Fa vint anys,l’Ajuntament va intentar impulsar una certa reconversió cap al sectorterciari, i actualment estem en un moment en què el sector terciari estàconsolidat, però hem vist que cal continuar donant un impuls a laindústria, perquè si no ens acabarem convertint en una ciutat només deserveis, però no serem capaços que la gent de la ciutat generi ocupa-ció per als seus propis ciutadans. Per tant, estem intentant fer un modelmixt entre el sector dels serveis i el sector industrial. També he de dir-vos que, a diferència d’altres ciutats, Sabadell és una ciutat que, com


bona part de les d’aquesta segona corona de l’Àrea Metropolitana, noté recursos turístics, i sempre diem que és una ciutat l’actiu principal dela qual sempre ha estat l’esforç de la gent. De fet, Sabadell ha estatconeguda històricament pel tèxtil. Els sabadellencs no teníem ni recur-sos naturals, ni recursos paisatgístics, i ens vam convertir en la capitaldel tèxtil a Catalunya, del tèxtil espanyol, del tèxtil europeu, com laManchester of Catalonia, gràcies també a l’esforç dels seus ciutadans.Per tant, això perfila un tipus de ciutadà molt concret, que sempre haestat molt emprenedor i industrialment molt potent.

Com us deia, Sabadell és una ciutat que en els darrers cinquanta anysha experimentat també un creixement de població important i, a més amés, com en moltes altres ciutats, en un terme municipal que estempràcticament a punt d’esgotar. Encara ens queda un pla parcial aSabadell, però pràcticament el terreny ja s’ha esgotat. Això també hafet sorgir un seguit de problemes que avui han anat aflorant en les dife-rents ponències i que afecten directament la convivència i el civisme.Aquest fet va portar el nostre Ajuntament a intentar donar respostesinnovadores a aquests problemes, perquè amb els canals ordinaris dequè disposàvem fins al moment no acabàvem d’obtenir els resultatsadequats.

Avui s’han donat diferents definicions del concepte de civisme i pràcti-cament les compartim totes. Nosaltres entenem per civisme aquellesactituds i pautes de comportament de la ciutadania que estan fona-mentades bàsicament en el respecte cap a tot allò que ens envolta, ésa dir, cap a les persones, la via pública, el mobiliari urbà, i que ens per-meten viure i conviure.

Què ens vam trobar quan ens vam posar a treballar en aquest camp?Que el ventall de conductes incíviques era tan ampli que no podíemabordar-les des d’una única línea estratègica. És a dir, no hi havia unaúnica solució perquè el ventall de problemes era diferent, i intentar bus-car una única solució per a les diferents conductes incíviques que hihavia ens impedia, al final, abordar la problemàtica real, i acabàvemfent-nos ressò de moltes imprecisions i els resultats finals no eren elsdesitjats.

Aquest era l’escenari en què ens trobàvem a Sabadell, i actualmentintentem treballar sobre el concepte que nosaltres havíem esmentatdels drets contraposats, és a dir, sabem que hi ha una frontera entre elcivisme i l’incivisme, però moltes vegades els conflictes entre ciutadanssorgeixen de drets contraposats entre parts. Per exemple, el dret d’unveí a poder estar a les deu de la nit prenent un refresc o una cervesaen una terrassa, i el dret del veí a poder descansar. Són dos drets quetotes dues persones segurament poden exercir, però com ho podem


fer per tal que les queixes i les tensions que neixen d’aquesta incom-patibilitat puguin cessar? Les conductes que marquen els límits entreallò que és civisme i el que no ho és són complicades de definir i gestio-nar. Per tant, d’una banda teníem una àmplia gamma de conductes in-cíviques que calia abordar amb estratègies diferents i, de l’altra, aquestslímits que moltes vegades eren difusos. I amb aquest panorama ensvam posar a treballar a la ciutat.

I què és el que hem fet? D’una banda, tenim les accions punitives, quesón les que estan regulades bàsicament per ordenances i que s’execu-ten de manera bàsicament sancionadora. A Sabadell tenim, com moltsmunicipis, l’Ordenança de via pública, que regula qüestions com elsexcrements de gos, el soroll, el fet de beure a la via pública, és a dir, totaquest tipus de coses; i també accions no punitives, que a Sabadell vamorganitzar amb els òrgans de participació i de debat on es poden deba-tre aquestes coses: els consells de ciutat i els consells de districte. Quèens vam trobar? Doncs que amb això no n’hi havia prou. Moltes vega-des resultava que ni l’Administració no era capaç de fer complir les orde-nances al cent per cent, i que la participació i l’intent d’implicar el teixitassociatiu, malgrat que és un fet positiu, també té límits.

No podíem exigir a la societat allò que moltes vegades no érem capa-ços de resoldre com a Administració. Per tant, vam decidir recórrer anoves mesures dins les no punitives, perquè les punitives només su-posen aplicar l’ordenança i prou. Per tant, vam voler treballar novesfórmules. A Sabadell hem posat en funcionament, i estan funcionantactualment, tres fórmules: les agents cíviques, els mediadors o media-dores ciutadanes i el servei d’inspecció de via pública.

Les agents cíviques –perquè en aquest cas són dones, ja que totes lespersones que s’han presentat a aquests llocs de treball són dones–estan organitzades territorialment, distribuïdes per districtes, per barrisde la ciutat. La seva funció és detectar problemes, intervenir-hi si podeni, si no poden, derivar els problemes. El que hem fet és posar-nos unsobjectius semestrals. Per exemple, fa tres mesos, si no recordo mala-ment, l’objectiu eren els vehicles mal aparcats a la via pública, sobretoten passos de vianants, sobre les voreres. I aquest semestre intervenenen tot allò relatiu amb les obres, que generen moltes molèsties.

El que fan, bàsicament, és detectar un problema i informar a la perso-na que incorre en una acció incívica que prengui consciència que pot-ser molesta un altre ciutadà.

Això bàsicament què facilita? D’una banda, alguns ciutadans prenenconsciència que l’acció no ha estat positiva i, de l’altra, generen com-plicitat amb la resta dels ciutadans, perquè fan allò que potser molts


ciutadans no s’atreveixen a fer: cridar l’atenció sobre una conducta pocapropiada. A més a més, quan la resta de ciutadans ha vist una agent,de seguida han anat a donar-li suport i també s’han implicat una mica,i això nosaltres ho hem valorat positivament.

La mediació ciutadana és un servei diferent al de les agents cíviques.Nosaltres treballem en tres tipus de mediació: la mediació cultural, me-diació ciutadana i mediació específica.

Les mediacions culturals són bàsicament mediacions que tenen perobjecte les famílies nouvingudes a Sabadell. Tot i que Sabadell no ésuna ciutat que actualment estigui experimentant una gran rebuda degent immigrant, sí que és veritat que en els últims cinc anys hem detec-tat que en algunes zones específiques ja hi comença a haver percen-tatges significatius d’immigrants. El que fan els mediadors és sobretotimpulsar el coneixement entre les cultures.

Per exemple, ens hem trobat amb casos curiosos en què la figura delmediador cultural ens ha servit. Recordo el cas d’un marroquí quehavia anat a viure en una escala de veïns i que, cada cop que li deixa-ven una nota en què se li comunicava que li tocava el torn de netejarl’escala comunitària, ell la tornava a deixar a baix, fins que els veïnsvan venir a queixar-se’n. Un dia hi va anar la mediadora cultural i vadescobrir que el marroquí no entenia el català, que no entenia l’espa-nyol i, per tant, no entenia què volia dir aquella nota que se li posava ala porta. Ningú no li ho havia explicat, i ell se l’havia trobat allà i l’haviatornat a baix pensant-se que algú se l’havia descuidat. En el momenten què la mediadora va explicar d’una banda a l’immigrant què signifi-cava allò i també a la comunitat on ell vivia que havien d’entendre quehi ha normes i costums nostres als quals ells no estan habituats i quea vegades fa falta que algú els ho expliqui, la situació va millorar molt.De vegades, hi ha coses molt bàsiques que ens sembla que ja hauriend’estar superades, però que en realitat demanen una intervenció, per-què sinó poden generar un problema més greu.

La mediació ciutadana és la que s’orienta més a resoldre conflictes iproblemes concrets d’índole molt diversa. I també ens funciona forçabé. La veritat és que és un servei que vam començar com a derivacionsdirectes de l’Ajuntament, és a dir, dels departaments de Policia i delsdepartaments de Serveis Socials i Relacions Ciutadanes. I actualmentja hi ha ciutadans que vénen directament a reclamar els serveis, perquèconeixen l’existència d’aquest tipus de mediació.

Em sembla que tenim el 85% de resolucions positives de totes les peti-cions que entren. Gràcies a la mediació podem evitar molts conflictesque d’altra manera generen situacions de convivència molt complica-


des i que amb les accions punitives no es poden solucionar perquè noestan tipificades en cap ordenança. A d’altres qüestions més compli-cades, com els sorolls dels bars, els aparells d’aire condicionat, etc.,també els podem donar sortida a través d’aquest servei.

Finalment, les mediacions que nosaltres hem anomenat específiquessón bàsicament les que no ens entraven en cap de les altres dues cate-gories. A Sabadell també hem iniciat una experiència pilot amb el jovesgrafiters. A Sabadell tenim una escola municipal de disseny que es diuEsdi. A la nostra ciutat hi havia una gran presència de grafiters i havíemdetectat que molts d’ells sortien d’aquesta escola de disseny, que amés a més era de l’Administració, una cosa molt caòtica. El que hemfet és prendre tot un seguit de mesures innovadores, en tot cas, expe-rimentals, que ens han sortit bé.

Per exemple, els hem cedit totes les obres noves que s’estan fent aSabadell de construcció de pisos. Sabeu que per ordenança les obresestan obligades a posar una tanca perimetral per protegir l’obra. Doncses tracta de cedir totes aquestes tanques d’obra perquè els nois puguinpintar de manera lliure, de cedir-los també aquells espais privats quecom a Administració podem gestionar, i posar-nos d’acord amb el pro-pietari perquè els els cedeixi. És a dir, tenim aquesta mena d’iniciativesa canvi que ells també intentin respectar la ciutat.

Vam començar veient els espais que eren patrimonials. A Sabadell tení-em força espais patrimonials que havíem anat recuperant, i havíemdetectat que hi havia una forta presència de tacs i d’accions d’aquesttipus. Els vam dir que a canvi de cedir-los aquests espais, intentessinrespectar els elements patrimonials i les façanes de la gent que no volque els les pintin. I sembla que va funcionar. És un pas intermedi entreles dues posicions. Per tant, també hem intentat aquest tipus demediació amb aquests grups.

Per acabar, l’altre servei que tenim, també relacionat amb diferents as-pectes del civisme, són els inspectors de via pública, també dividits perterritoris. Bàsicament detecten aquelles situacions a la via pública cre-ades per un comportament incívic, i el que fan és informar els interes-sats sobre les ordenances municipals que regulen la situació i iniciar elprocés sancionador. Per tant, aquests inspectors representen un graumés que les agents cíviques, són més pedagògiques, més informatives.Els inspectors de via pública ja poden informar els departaments del fetper vehicular la sanció. És a dir, són molt més contundents, és un graumés. Tenen un component presancionador molt més important que lesagents cíviques. Aquests inspectors pertanyen al Departament de ViaPública, no pertanyen al Departament de Participació Ciutadana, comla resta de serveis.


També disposen d’elements informàtics: van amb PDA i amb connexióa tota la xarxa de l’Ajuntament. D’aquesta manera, en el moment enquè se situen davant d’una obra poden comprovar quina és la situacióde la llicència d’obra –si ja tenen algun expedient obert–, quina és exac-tament la situació legal en la qual es troba. D’aquesta manera, podendonar una resposta pràcticament immediata, sobre el territori, de l’obraen qüestió. A més a més, des del territori poden avisar el servei corres-ponent. Aquest sistema és molt immediat, que és una de les coses quetambé buscàvem. És a dir que el ciutadà tingués la percepció que éremràpids solucionant els problemes.

Pel que fa a aquests inspectors, una de les coses que volíem era queno encavalquessin amb les agents cíviques, que els uns poguessinpresancionar i els altres no; i de moment no s’està donant cap sola-pament perquè les agents cíviques tenen un terreny molt més acotat,per temes.

En darrer lloc, també volia comentar-vos que un dels objectius queperseguíem era la interrelació entre els tres serveis, perquè no acabes-sin fent accions aïllades al territori, que a vegades l’Administració téaquest defecte. En la majoria dels casos en què actuem, no acaba es-sent una acció de l’agent cívic, o del mediador, o de l’agent de terri-tori, sinó que acaba essent dels tres alhora, perquè normalment enstrobem amb problemes força complexos que, per tant, requereixen laintervenció dels diferents tècnics. Així, es tracta de barrejar una mical’aspecte educatiu, introduir una mica la cultura de la mediació i, si noes pot, emprendre accions molt més coercitives, com les que fan elsagents del territori.

Aquesta és una visió general d’aquests serveis. Són quatre agents cí-viques, dos mediadors interculturals, sis mediadors ciutadans, un me-diador específic i sis inspectors de la via pública. Un servei de dinoupersones en total, que estan treballant al territori per dur a terme totesaquestes accions. Per part meva, res més.

Moderadora

Josep Monràs és llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma deBarcelona i treballa en l’àmbit municipal com a regidor des de l’any 1991.Ha exercit diferent càrrecs: regidor d’Esports, responsable de les àreesde Promoció Econòmica, de Comerç, d’Ocupació, d’Hisenda i de Ser-veis Personals; i des de l’any 2004 és l’alcalde de Mollet del Vallès.

Per tant, és una persona amb una llarga i dilatada experiència en l’àm-bit municipal. Bé, l’Ajuntament de Mollet també té una llarga experièn-


cia de treball en l’àmbit del civisme, i això és el que avui hem demanatal seu alcalde que ens expliqui. Que ens aporti la seva experiència i refle-xions i que pugui enriquir el treball que fem als ajuntaments. Gràcies.

Josep Monràs

Moltes gràcies, Teresa. Al gener del 2004 em va tocar la responsabili-tat de ser alcalde de la meva ciutat, de 52.000 habitants. Mollet, quecomparteix la capitalitat de la comarca del Vallès Oriental amb Grano-llers, és una ciutat que té al voltant d’un 12% o un 13% d’immigrants,una xifra similar a altres poblacions. I també és una ciutat mig urbanai mig rural, cosa que ens enorgulleix. Si heu seguit els mitjans de co-municació, sabreu que hi ha un espai que hem protegit de fa relati-vament poc, i és l’àmbit de Gallecs, que ocupa el 50% del terme muni-cipal Mollet.

Des d’aquests últims anys, des d’aquesta legislatura, hem hagut d’afron-tar projectes importants i reptes nous; però hi havia un element centralque era el que aquesta taula permet comentar: el civisme. Deixant debanda la reflexió concreta sobre la definició de civisme, ens trobem quela nostra és una ciutat on hi ha racons de brutícia, on hi ha persones queno tenen un comportament adient; on hi ha persones que no seguei-xen aquelles regles socials establertes; on hi ha persones que, en llocde deixar els residus als contenidors, els deixen a terra; on hi ha perso-nes que, en lloc de portar el gos lligat, el porten deslligat; on hi ha per-sones que permeten que el seu gos faci els excrements on li sembli,sempre que no sigui al costat de casa seva.

Per tant, des d’aquesta òptica, vam afrontar el problema des de tresàmbits concrets. El primer, el de la conscienciació ciutadana: sensibilit-zar la ciutadania que durant molt de temps hem estat parlant dels dretsque tenim, mentre oblidàvem els deures i les obligacions que tenimcom a ciutadans que vivim en una comunitat. I aquest era un elementcentral: l’espai públic no és de l’Ajuntament, és de la ciutat i dels seusciutadans i, per tant, aquests també tenen l’obligació de tenir curad’aquest espai. I a partir d’aquí es va desenvolupar tota una campan-ya de difusió i d’informació.

També vam contractar voluntaris cívics, que vam destinar a diferentsindrets de la ciutat, per donar informació sobre les iniciatives de l’Ajun-tament, i sobre les seves obligacions com a ciutadans. Però, per con-tra, els ciutadans també ens demanen a l’Administració més propera,en aquest cas l’Ajuntament, que és el pal de paller de tots els serveisque hi ha a tots els pobles, ciutats i viles de Catalunya, que millorem elsnostres serveis. Per tant, vam fer una aposta importantíssima de doblar


pràcticament tots els serveis relacionats amb la neteja de la ciutat. Desdels elements materials d’infraestructura, de maquinària, com tambéde personal.

Al mateix temps, també es van crear per primera vegada els inspectorscívics: el personal funcionari de l’Ajuntament que fa inspeccions a la viapública. Com era esperable, aquesta figura ha ajudat a aconseguir unacerta millora. I, per últim, el tercer àmbit era el de la sanció. Perquè elsciutadans que compleixen la seva obligació volen que aquells que no hofacin siguin sancionats. En aquest sentit, hem fet una revisió de la nos-tra ordenança de convivència ciutadana. En comptes de simplificar lestramitacions, hem volgut apujar les sancions al màxim grau possible.

El conjunt de ciutadans que sortosament compleixen totes les normessocials i que sortosament són cívics no han de preocupar-se per capd’aquestes mesures de sanció. Els únics que hauran d’estar preocu-pats són aquells que, malgrat la informació, la sensibilització i tot allòque fa l’Administració local per tal de dir-los exactament com i de quinamanera ho han de fer, no ho facin.

Aquests són els tres grans eixos que hem desenvolupat fonamen-talment en aquests darrers tres anys. Des de fa temps treballem pelcivisme, per arribar a aquest missatge: «Espai públic, espai de tothom».Tothom té l’obligació i el deure de conservar-lo. L’Ajuntament d’unabanda, però els ciutadans també.

Segon missatge: «Tot allò que ens gastem per millorar l’espai de tots,es paga entre tots.» Si aquí podem estalviar diners, tot això que aniràper a altres programes de la ciutat. Per tant, reforçar aquests missat-ges, a part d’incrementar els serveis municipals, jo crec que ha estatpositiu, perquè en els dos últims anys s’ha incrementat el nivell de san-cions aplicades sobre el conjunt de la ciutat.

Per arribar a aquesta ciutat que tots volem, a la ciutat que tots conei-xem, una ciutat neta, endreçada i tranquil·la, l’Administració té unaresponsabilitat i un compromís, però cadascun dels ciutadans també.I una cosa que no voldria deixar de comentar és que, molts cops,s’acusa la gent nouvinguda a les nostres ciutats de tenir actituds incí-viques. No sempre és així. En tot cas, aquestes persones tenen altrestipus de comportaments i de normes socials que, a vegades, entrenen conflicte amb les de la gent que ha viscut en una escala de veïnstota la vida.

Dins de les campanyes d’informació sobre la recollida de residus, nonomés hem informat que tenim recollida de residus, que la fem demanera selectiva, i els diferents llocs on tenim contenidors a les ciutats;sinó que, a més a més, ho hem fet en els diferents idiomes de la ciu-


tat: català, castellà, àrab, francès, etc. I hem enviat la informació allà onens constava al padró municipal que hi havia nouvinguts a la ciutat. Elcivisme, per tant, és cosa no només de les persones nouvingudes, sinódel conjunt de ciutadans i ciutadanes que viuen en aquestes comuni-tats que es diuen ciutats i pobles de Catalunya.

La campanya de civisme de Mollet, «Mollet civisme», té diferents es-lògans: per exemple, el primer és «Amb civisme, tots hi guanyem». I elsegon eslògan que vam utilitzar era «Mollet també és casa teva»; enel sentit de la conscienciació ciutadana que havíem de fer.

Les imatges que vam repartir per tota la ciutat són molt clares. Perexemple, el cotxe aparcat sobre la vorera, en contraposició al cotxeben aparcat; una altra amb una persona recollint excrements del seugos; una altra amb una persona a prop dels contenidors però llençant-ho tot a fora dels contenidors; i els contenidors nets i endreçats al cos-tat del banc que utilitza la gent per seure i fer petar la xerrada. Aques-tes imatges es van difondre en banderoles, cartells i en altres formatspel conjunt de la ciutat.

Vam utilitzar la figura del civis, una persona que anava explicantaquests comportaments, el que no s’havia de fer i el que era habitualque es fes a les ciutats.

Els voluntaris cívics de diferents barris de la ciutat van voler ajudar enles tasques de sensibilització i informació de tota la campanya, infor-mant els veïns que participaven en diferents activitats que es van dura terme fonamentalment durant els mesos d’estiu de l’any passat.

Els agents cívics de què la ciutat disposava per primera vegada elsvam posar a treballar des del mes de maig fins al mes de setembre,sobretot en aquells espais d’ús ciutadà més intens per tal que tothomque els ocupés en tingués cura. Tots ells anaven uniformats i treba-llaven amb connexió directa amb la policia municipal, perquè si haviend’intervenir i en aquella actuació l’altra persona plantejava algun pro-blema de seguretat, ells no podien fer front a la situació i demanàvema la policia que vingués immediatament. No hi va haver pràcticamentcap problema, al contrari. Generaven informes que passaven als ser-veis municipals per tal de resoldre de la manera més ràpida possibleaquelles incidències que hi havia a la via pública.

També es va procedir a fer una contractació específica d’informadorsque tenien relació amb tot el tema mediambiental: recollida de cartró,comercial, tot el que fa referència a la recollida selectiva. Es va passarcasa per casa donant fullets informatius en diferents idiomes per tal deconscienciar tots aquells que tenen a veure amb el que passa a la viapública. Respecte de la mediació, cal dir que, a vegades, el conflicte no


es genera entre el ciutadà i l’Administració, sinó entre els mateixosciutadans. En aquest cas, vam crear el servei de mediació que estàfuncionant relativament bé des de fa uns mesos, per intentar resoldreels conflictes que es generen entre veïns, que a vegades demanen laintermediació de l’Ajuntament, però que han de ser resolts pels matei-xos veïns.

Cada dos anys, organitzem a la ciutat una fira de comerç, serveis iindústria, en què l’Ajuntament munta un estand amb tots els elementsi imatges de la campanya de civisme. D’aquesta manera, la gent potcomprovar què significa tota la campanya que estàvem fent en unespai pel qual passen al voltant de 60.000 persones durant tres dies.

Quant a la tinença d’animals, la campanya consisteix a informar de totsels requisits que els animals domèstics han de complir. Per altra banda,en diferents espais de la ciutat –espais tancats per a gossos– hemcol·locat dispensadors de bosses gratuïtes per facilitar encara més alsciutadans que no hagin de portar-les de casa seva. També hem enviatuna carta, fa relativament poc temps, a totes aquelles persones quetenen un animal censat, més de 1.200 aproximadament. Se’ls ha infor-mat de la nova ordenança, de quines poden ser les sancions si laincompleixen, i l’hem acompanyat d’una bossa per tal que la puguin dura sobre en cas que vagin a altres indrets on no hi hagi dispensadors.

La campanya que vam fer adreçada als joves intentava conscienciar-los que han de ser respectuosos amb la gent i amb la vida; que esrecordin de posar-se el casc i que redueixin la velocitat. Si complienaquest codi de bones pràctiques, se’ls regalava una entrada per al Cir-cuit de velocitat de Montmeló.

Quant a la campanya de residus, vam traduir el missatge a diferentsidiomes i només es va repartir entre aquells habitatges on teníem cons-tància pel padró que hi vivien ciutadans d’altres nacionalitats. Tambése’n va repartir un de general per tota la ciutat, però no en diferentsidiomes.

Pel que fa a l’acció cívica de l’estalvi d’aigua, es van repartir uns micro-difusors, uns kits de difusió d’aigua a tots els ciutadans que ho vanvoler, per tal que fessim un ús sostenible de l’aigua.

També hem reordenat tots els espais infantils de la ciutat: els hem divi-dit per franges d’edat i alguns equipaments, com el sorral i altres jocsinfantils per a nens petits, els hem tancat. Hi hem posat una tanca peri-metral per tal que puguin tenir més tranquil·litat a l’hora de jugar i evitarque els propietaris de gossos deixin anar els seus animals a fer lesnecessitats on els nens estan tocant la sorra i jugant-hi.


Respecte al tema de la recollida d’estris i mobles vells, hi ha un telèfongratuït de recollida personalitzada casa per casa i, a part, tenim un ser-vei que de manera permanent fa recollida als diferents barris de la ciu-tat. Amb aquest sistema, en un any s’ha reduït un 30% dels estris, delstrastos i la brossa fora dels contenidors; i s’ha incrementat, en un per-centatge del 40% o més, tota la recollida selectiva a partir de l’inici dela campanya.

I, aquesta setmana, inaugurarem unes minideixalleries per recollir lesbombetes, els disquets, tots aquests petits elements que no podenllençar als grans contenidors de selectiva i que hem instal·lat en dife-rents punts de la ciutat.

Per acabar, tots els voluntaris i totes aquelles persones que tenien uncomportament cívic eren obsequiats amb la polsera del civisme.

I fins aquí és tot el que us volia explicar de tot allò que humilment femdes de Mollet que ha tingut un efecte objectivable i que és un progra-ma d’aquells que malauradament haurem de mantenir, perquè, desgra-ciadament, sempre hi haurà un petit percentatge d’incívics a la ciutatque, tot i ser petit, és el que més es veu.

Però estic satisfet de totes les mesures que hem posat des de l’Adminis-tració, de com han estat rebudes per part dels ciutadans i ciutadanes,i de l’efecte final que han tingut en l’espai de la ciutat. Moltes gràcies.

Pregunta 1

La meva pregunta és per a la regidora de Sabadell. Com es fa en lapràctica perquè no hi hagi un greuge comparatiu? Per exemple, unapersona ha aparcat malament en una vorera. Doncs bé, per què devegades se li posa una targeta informativa i d’altres en canvi es proce-deix a sancionar-la directament? Com es gestiona perquè no hi hagiaquest greuge comparatiu? Es controla d’alguna manera que la perso-na primer hagi estat informada i només se la sanciona si continua rein-cidint en la infracció?

Marta Farrés

Només vull dir-vos molt breument que hi ha hagut llocs on sí que s’hafet una acció sensibilitzadora; per exemple, carrers que havíem detec-tat perquè els veïns es queixaven molt, o a través de la policia. Sobre-tot vies principals de la ciutat on normalment acostuma a haver-hipoques places d’aparcament, on els cotxes a la nit aparcaven a la viapública; el que sempre hem fet ha estat que abans que hi passi la poli-


cia i posi la multa corresponent, hi hagi hagut una acció amb els agentscívics. I fins i tot moltes vegades hem treballat coordinats amb la poli-cia, perquè com que el problema passava de nit i els agents cívics notreballaven de nit, doncs era la policia la que posava les targetes durantuns quinze dies o un mes. A més a més, s’ha fet de manera gradual:«Escolti, ara advertim els conductors, però si d’aquí a un mes vostè noretira el cotxe, el sancionarem.» És a dir, en aquests casos sempre hohem fet així, hem donat als conductors un període de quinze dies o unmes, depenent de la zona, i els hem advertit que, si no procedien atreure el cotxe, se’ls multaria. En altres casos és més difícil, perquè sihi ha un cotxe que està aparcat sobre la vorera i en aquell momentpassa un policia, para i li posa una multa, doncs l’haurà de pagar per-què, a més a més, estava mal aparcat. I si té sort i passa un agent cívici en comptes de la multa li deixa un paperet, que se’n vagi a dinar a foraperquè ha tingut sort i no se li ha endut el cotxe la grua. Però bàsica-ment ho fem d’aquesta manera, és a dir, abans de fer una acció poli-cial contundent, intentem fer una acció més informativa prèviament.

Moderadora

Molt bé, moltíssimes gràcies. Crec que hem tingut un matí intens, ambreflexions que pairem al llarg d’avui i al llarg de les properes setmanesi mesos que continuarem treballant amb vosaltres. Sabeu que l’anypassat vam iniciar un grup de treball amb diversos ajuntaments sobreel tema del civisme que va donar peu a una primera jornada. Avui cele-brem aquestes segones jornades; en els propers mesos publicarem elrecull del grup de treball que es va formar per establir un discurs políticsobre civisme i un recull de bones pràctiques que vam fer amb el RicardZapata, la Marta Cases i amb alguns dels ajuntaments que avui souaquí. En els propers mesos, un cop hagin passat les eleccions munici-pals, continuarem treballant en altres aspectes que possiblementtambé us interessaran. Alguns d’aquests podrien ser, per exemple, eltema dels agents cívics o altres aspectes que considerem que podenresultar-vos interessants i que segurament donaran peu a unes terce-res jornades, on ja esperem que ens puguem retrobar l’any vinent.

Agraïm moltíssim la presència de la Carol, l’Alessandra, el Josep Mon-ràs i la Marta, avui aquí, i més perquè sabem que per als responsablespolítics no són dates fàcils, que tenen unes agendes complicadíssimesi, per tant, els agraïm també aquest sobreesforç. Gràcies també avosaltres per acompanyar-nos i ajudar-nos a construir i a crear aques-ta cultura cívica en l’àmbit municipal. Gràcies i fins aviat.


Polítiques Locals · 2008-11-27 · Polítiques Locals de Civisme Jornades 2006 i 2007 Politiques...

Documents

Transcript of Polítiques Locals · 2008-11-27 · Polítiques Locals de Civisme Jornades 2006 i 2007 Politiques...