1

Unitat 2 – Preguntes i problemes de la filosofia

Introducció

Quan parlem de problema en general ho podem fer en dos sentits:

En sentit vital un problema és un obstacle, un impediment a allò que volem.

En sentit teòric un problema és una qüestió que hem d’aclarir o resoldre perquè l’explicació que tenim no ens sembla satisfactòria.

Aquest unitat tracta de problemes que la filosofia es planteja en el segon sentit: problemes metafísics com el de l’ésser, la relació entre realitat i aparença, l’existència del no-res, el problema de la llibertat humana o el problema del mal. 1. El problema de l’ésser La metafísica és la branca de la filosofia que tracta d’aclarir què significa ésser i les qüestions derivades d’aquesta: la relació entre ésser i esdevenir o entre realitat i aparença i les posicions filosòfiques que se’n deriven: materialisme i espiritualisme. 1.1 Ésser i esdevenir La pregunta sobre què és l’ésser es pot respondre inicialment dient que: l’ésser és el conjunt de tot el que existeix. Aquesta resposta no deixa de ser problemàtica perquè les coses semblen existir de maneres diferents (arbres, àtoms, llibertat, ment). El concepte de realitat sembla tenir dos sentits:

Sentit restrictiu: la realitat és tot allò del que podem tenir experiència directa o indirecta (mitjançant instruments) o perquè puguem comprovar les conseqüències de la seva existència (àtoms, lleis naturals).

Sentit ampli: no només tenen existència els éssers materials o observables sinó també les realitats subjectives (sentiments, idees, creences), els productes culturals (personatges literaris o mitològics) i realitats immaterials o espirituals (la ment, la llibertat...).

El problema de l’ésser no es redueix només a aquesta pregunta sinó que s’estén a la qüestió de l’esdevenir. Quina mena d’existència té tot allò que canvia? El primer filòsof que es va plantejar aquesta qüestió va ser Heràclit d’Efes (S. VI aC). Segons ell l’autèntica realitat de les coses és el canvi: tot està sotmès a un flux permanent (panta rei, tot flueix); no hi ha res que romangui en el mateix estat i que tingui, per tant, existència fixa. Pel contrari un altre filòsof, lleugerament posterior, Parmènides d’Elea (S. VI-V aC), va sostenir, basant-se en una lògica fèrria, que l’única realitat absolutament certa era l’existència d’un únic ésser immutable, amb la qual cosa s’oposava radicalment al pensament d’Heràclit i a l’evidència del testimoni dels sentits. 1.2 Realitat i aparença Com és la realitat? Com són les coses? El sentit comú i l’experiència quotidiana que tots compartim ens porta a afirmar que les coses són com les veiem malgrat que és cert que moltes vegades no ens posem d’acord en com les veiem. Això ha portat a la filosofia a distingir entre:

2

Realitat: és el conjunt de tots els éssers i objectes que tenen existència pròpia independentment d’un subjecte que els percebi.

Aparença: és la forma com es manifesta o és percebuda la realitat per a cada subjecte. La relació entre realitat i aparença ha portat a grans controvèrsies filosòfiques: hi ha que pensa que l’aparença és una representació de l’objecte conegut i el que ens permet conèixer-lo, i hi ha qui pensa que l’aparença és una ocultació de la realitat de l’objecte i, en conseqüència, ens impedeix conèixer-lo. 1.3 L’ésser i el no-res Una de les preguntes més estimulants de la metafísica (i de la física) és: per què hi ha quelcom en comptes de no-res? El primer dubte que genera aquesta pregunta es troba en la expressió no-res. A quina mena de realitat al·ludim quan diem no-res? Existeix el no-res? Què és el no-res? Aquestes preguntes són radicalment contradictòries donat que pel sol fet de referir-nos al no-res li estem atorgant alguna mena d’existència quan és evident que la seva única qualitat hauria de ser no existir. Resumint:

L’ésser seria allò que existeix, la realitat.

El no-res seria la negació de l’ésser i, per tant, allò que no existeix o que no té realitat. Ara bé des del mateix moment que ens referim al no-res li suposem una certa existència. Hi ha diferents solucions a aquest problema metafísic:

Segons H. Bergson (filòsof francès de finals del segle XIX i principis del XX) el concepte de no-res és una pseudoidea. És un terme sense significat perquè no es pot ni imaginar ni pensar donat que no es refereix a cap realitat.

El no-res és un terme lògic. Quan pensem en el no-res pensem en la negació de l’existència és, consegüentment, una estructura lògica buida de contingut.

1.4 Espiritualisme i materialisme Aquestes són les dues perspectives filosòfiques que se’n deriven del problema de l’ésser.

L’espiritualisme és la posició filosòfica que afirma que, independentment de la realitat material de la que tenim experiència, existeix una altra realitat de caràcter immaterial o espiritual que dóna sentit a la primera (ment, déu...).

El materialisme és la posició que sosté que només hi ha una única realitat de la que tenim constància experimental tot i que aquesta pugui ser incomplerta, parcial o subjectiva. En tot cas, no hi ha més realitat que la material.

2. El problema del sentit de l’existència La filosofia no només es pregunta pel què és o què existeix, també cerca respostes a les preguntes de per què (causa) o per a què (finalitat). Aquestes preguntes plantegen qüestions greus que afecten als éssers humans: el sentit de la vida, la mort, la raó de la nostra existència, etc. La pregunta sobre el sentit de l’existència humana a portat a alguns filòsofs a plantejar-se l’absurd de la vida: si no hi ha una finalitat en la nostra vida, si les nostres accions no tenen

3

conseqüències al món, si res no serveix de res o si tot s’hi val, quin valor té la presència de l’ésser humà al món? La pregunta sobre el sentit de l’existència ens porta a preguntar-nos per dos qüestions transcendentals: el dolor i la mort. 2.1 El dolor Podem parlar de diferents experiències de dolor, entès com a patiment:

El dolor físic. Quan parlem de dolor físic ens referim al dolor que té a veure amb les sensacions. El podem anomenar també dolor corporal i pot tenir conseqüències invalidants per a la persona que el pateix.

El dolor espiritual o vital. Malgrat que aquesta nomenclatura implica una posició espiritualista, hem d’acceptar que existeix un tipus de dolor que podem anomenar angoixa o malestar psíquic produït per diferents causes com ara, la manca d’afectes, la insatisfacció, el dol o la frustració. Hi ha qui pensa, però, que aquest tipus de dolor (la angoixa de viure) no és la conseqüència de les nostres limitacions sinó la causa d’aquestes.

Característiques del dolor:

Dolor físic Dolor vital

Momentani. No és un estat sinó un senyal de que alguna cosa no va bé.

Pot ser momentani però, de fet, acompanya i tenyeix tota la nostra existència.

Sempre té una causa. Tot i que pot tenir una causa, també és conseqüència de l’actitud davant la vida.

És físic i, per tant, localitzable No es localitzable perquè ens afecta de manera completa.

2.2 Schopenhauer: voluntat i dolor (Lectura de la pàgina 34) 2.3 La mort La mort implica la destrucció, així, en sentit ampli podem dir que tots els éssers estan subjectes a la mort donat que poden ser destruïts. Si ignorem els éssers inorgànics, que evidentment estan sotmesos a la destrucció, podem definir la mort per als éssers orgànics com la pèrdua de les propietats característiques de la vida. Per tant podem dir que, en sentit estricte, només moren els éssers vius, inclòs l’home; però, hi ha alguna especificitat en la mort humana? Tots els éssers vius moren quan els seus òrgans deixen d’exercir les seves funcions. La causa pot ser externa o accidental; o interna i natural (envelliment, malaltia). En aquest sentit tant els éssers humans com la resta d’éssers vius estan sotmesos a la mateixa forma de destrucció. Però, per altra banda, la mort en els humans té tret específic: els humans són conscients de la seva pròpia mort. Saber que has de morir condiciona la teva acció al món i, fins i tot, dona sentit a la teva vida. La mort no es pot viure en primera persona: no podem tenir experiència de la nostra mort. Això ens situa com a mers espectadors de la mort aliena que sovint vivim amb dolor intens, dolor vital, que provoca angoixa, desesperació, etc. En tot aquesta no és una experiència de la mort sinó de l’efecte que produeix en nosaltres la mort dels altres.

4

Tot i que molts volen veure un misteri en la mort, donat que la nostra pròpia mort ens és aliena, són habituals dues concepcions de la mort: la mort definitiva postura de caire materialista segons la qual la mort suposa la destrucció completa de l’ésser humà; i la mort com a trànsit, postura d’arrel espiritualista, que considera que l’esperit o la ment continua existint en una altre dimensió de tipus immaterial. 3. El problema de la transcendència El problema de la transcendència és una qüestió que només es suscita quan pensem en termes espiritualistes i té a veure amb l’experiència del dolor i de la mort. El desig de transcendència, és a dir, d’anar més enllà de la pròpia vida es basa en la creença en l’Absolut (creences molt més properes al pensament mític que no al filosòfic). L’Absolut és déu. Segons aquesta concepció, l’absolut: és incondicionat i independent, infinit i il·limitat, i sobrehumà. Com és aquest absolut? Es poden distingir tres maneres de pensar-lo:

Panteisme: Tot és déu. Identifica a déu amb el món o la natura en el seu conjunt.

Teisme: Déu és transcendent al món, és el seu creador intervé en els esdeveniments del món. És un deu personal. És possible conèixer déu gràcies a la revelació: déu es fa palès als homes.

Deisme: Déu també és transcendent al món, és la seva causa però no intervé en els fets del món. No és un déu personal. Només és possible l’accés a deu mitjançant la raó.

Quines són, doncs, les posicions davant l’existència de déu:

Teisme: déu existeix.

Ateisme: déu no existeix.

Agnosticisme: no es pot afirmar ni negar l’existència de déu.

Indiferència: la existència de déu és una qüestió irrellevant. 4. El problema del bé i del mal

Un problema metafísic que ha preocupat als filòsofs, tant teistes com no, és l’existència del mal i la seva naturalesa. 4.1 La naturalesa del bé i del mal Podem partir d’una primera definició del que entenem per bo i per dolent. Podríem dir que és bo tot el que ens agrada, i ens agrada perquè és útil a la nostra vida; i que és dolent tot allò que ens desagrada perquè ens causa malestar. Molts filòsofs s’han preguntat si el bo i el dolent tenen o no existència real o només són conceptes. Hi ha dues formes predominants de veure-ho: Realisme: Aquesta posició sosté que el bé té existència real i que totes les coses són bones o dolentes en base a la presència o l’absència del bé. El bé seria un model, un arquetip ideal (amb existència real) que dota les coses i les accions de la qualitat de ser bones o de no ser-ho. L’iniciador d’aquesta manera de pensar va ser Plató. Nominalisme: Aquesta posició nega l’existència d’una realitat que anomenem bé. El bé i el mal són només noms (d’aquí nominalisme) conceptes amb els que ens referim a certes coses i

5

accions per tal de qualificar-les en referència als nostres interessos, tradicions, sentiments morals, etc, és a dir, a judicis de valor. 4.2 Com és possible l’existència del mal al món? Aquesta qüestió només té sentit si és abordada des de posicions teistes i realistes. El problema és el següent: si déu és infinitament bo i totpoderós i, a més creador del món, com és possible que el mal existeixi i que déu ho permeti? Aquest problema implica que o bé déu no és bo o no és totpoderós, però com això és inacceptable perquè és contradictori amb l’essència divina (la definició de déu), cal buscar arguments que justifiquin l’existència del mal. Aquestes són els més habituals:

El mal és necessari. Res no tindria valor si no existís el mal.

El problema del mal és una qüestió que supera la capacitat racional humana. No podem comprendre les raons per les quals déu l’ha creat.

El mal es causa de la llibertat humana. Déu ens ha creat lliures amb la finalitat que trobem el nostre camí cap a la salvació la qual cosa implica haver de triar entre el bé i el mal.

El mal és la conseqüència de l’imperfecció del món. El món és material i la matèria no pot assolir la perfecció divina.