!!!!!!

La Barcelona de ayer de Gaziel

!Jordi Amat

!!!!

Presentació del llibre

La Barcelona de ayer

Estampas y crónicas (1919-1933) d’Agustí Calvet ‘Gaziel’

!Saló de Cròniques de l’Ajuntament

Barcelona, 17 de setembre del 2014

!

!Bona tarda a tothom, gràcies Alcalde per la seva presència i gràcies a tots vosaltres

amics per acompanyar-nos.

!Ara que s’acaben de reeditar les seves memòries, el clàssic Tots els camins duen a

Roma, pensava en el subtítol que Gaziel va posar al llibre. El va subtitular Història d’un

destí. L’acció narrada a les memòries, com molts de vostès recordaran, acaba amb

l’entrada de Gaziel al gran món del periodisme. Acaben explicant l’inici de la seva etapa

com a cronista de la Primera Guerra Mundial per a La Vanguardia. Enguany ho

commemorem. Encara no fa ni deu dies, de fet, que es van complir els 100 anys exactes

de la publicació d’aquell meravellós primer article, la primera entrega del “Diario de un

estudiante en París”. Recordava aquest punt d’inflexió en la història del periodisme a

Catalunya, pensava en el subtítol del llibre de memòries de Gaziel i, d’alguna manera,

tot em duia a pensar que era també el destí –l’atzar incontrolable, com els daus que ens

encara saltironegen dins d’un cubilet- qui ens havia dut fins aquí.

Disculpin que, per uns instants, els parli de mi. Fa una mica més de cinc anys, al

Petit Palau de la Música, el senyor Màrius Carol va presentar l’acte d’entrega del Premi

Gaziel, guardó que concedeix la Fundació Comtes de Barcelona i la Fundació RBA. Un

guardó, el Gaziel, instituït en homenatge al gran periodista pel Grup Godó. Fa cinc anys

vaig tenir l’honor de guanyar el premi amb una biografia sobre Ramon Trias Fargas, que

em va encarregar el tinent d’alcalde Antoni Vives. El llibre en qüestió va fer el seu camí

i una de les moltes alegries que em va donar va ser una presentació de la biografia que

va fer Xavier Trias –el meu alcalde, però que aleshores encara no ho era–. I una altra

alegria, que encara dura, va ser rebre un correu electrònic de Sergio Vila-Sanjuán

convidant-me a escriure al Cultura/S de La Vanguardia. El destí, ara ho veig, m’estava

tractant molt bé. Potser massa. Tant bé que al cap de pocs mesos la meva editora a RBA,

Isabel Obiols, em proposava de fer una nova edició de les Meditacions en el desert, el

dietari desolat del Gaziel de postguerra; dels llibres que he llegit, un dels que m’han

corprès més fondament.

Bé, si no s’haguessin encadenat aquesta suma de fets no gens planificats, si el

destí no hi hagués posat de la seva part, avui, n’estic segur, no seríem aquí. Perquè va

ser investigant per preparar aquella edició de les Meditacions, que, sense esperar-m’ho,

fruït de la meva malaltia per remenar paperassa als arxius, vaig trobar l’original inèdit

del llibre La Barcelona de ayer: una joia oblidada al Fons Gaziel de la Biblioteca

Catalunya que ara, avui, tinc l’honor de presentar aquí, amb el meu alcalde i el meu

director, als qui vull donar les gràcies, moltes, per la seva presència. Gràcies al meu

amic, el tinent d’alcalde Antoni Vives, per llegir les fotocòpies il·legibles de l’original

que fa mesos li vaig dur a la seu del districte de Les Corts. Gràcies a l’Ajuntament per

col·laborar en l’edició del llibre. I moltes gràcies també a Ana Godó –editora de Libros

de Vanguardia- per fer seu el projecte amb tanta il·lusió, una il·lusió que durant el

procés d’edició hem compartit amb Sergio Vila-Sanjuán i Toni Merigó. I gràcies també,

finalment, als hereus de Gaziel per fer-nos confiança.

Però més que avorrir-los reconstruint com l’atzar ens ha dut fins aquí, voldria

explicar-los quan i com, em sembla, Gaziel va idear l’inèdit que presentem. O, dit d’una

altra manera, com és que aquesta deliciosa elegia urbana –aquest llibre ric i petit que els

lectors que estimen les pàgines viscudes sobre la nostra ciutat devoraran amb emocionat

fervor, aquest llibre que descobreix una dimensió desconeguda, del tot oblidada, de

Gaziel-, com és que fins ara no havíem pogut llegir La Barcelona de ayer? Ja els avanço

que aquesta és una pregunta que no sé respondre amb certesa. Sí els puc parlar, però, de

la història privada d’un original secret oblidat durant més de mig segle.

Ens caldrà, primer de tot, fer un viatge en el temps. Traslladar-nos a la primavera

de l’any 1951 per situar massa esquemàticament al nostre protagonista. El senyor Agustí

Calvet, a qui nosaltres coneixem pel seu pseudònim de sempre –Gaziel–, fa deu anys

llargs que viu a Madrid. I encara fa més temps que ell, el periodista català i espanyol

segurament més important del segle XX, no publica ni un sol article a la premsa del

país. I és que feia més de tres lustres que tot, o gairebé tot, s’havia trencat. El mes juliol

de 1936, amb l’esclat de la guerra civil, tot, definitivament, s’havia perdut. El seu darrer

article firmat a La Vanguardia, el seu diari, s’havia publicat a la pàgina 5 del dia 3

d’aquell fatídic mes de juliol. La peça es titulava ¿Inglaterra ya es un mito? i va ser,

altra vegada, un diagnòstic públic sobre el mal fatal que corcava la consciència europea:

la democràcia liberal, encarnada pel Regne Unit, era incapaç d’afrontar els desafiaments

dels feixismes. Per desgràcia, encerta. Al cap de dues setmanes, comença el terratrèmol.

Amb la insurrecció militar contra el govern de la Segona República, s’aixecava el teló

de la tragèdia. Barcelona, Catalunya i Espanya s’enfonsen en un caos de violència

caïnita. El món de Gaziel, també.

Escaldat, sense destí i tement per la seva vida, se’n va anar exiliat a França.

Durant la guerra, al llarg d’un viatge per Sud-Amèrica, va declarar que volia oblidar-se

dels diaris i del seu pseudònim durant una bona temporada. Amb la supèrbia de la

intel·ligència i la independència de criteri, decebut com sempre pel poc cas que la seva

societat li havia fet quan havia predicat, com un oracle implacable, l’adveniment del

cataclisme, Agustí Calvet pretenia reorientar la seva activitat professional. A la premsa

colombiana va declarar que, a curt i mig termini, es voldria dedicar al sector editorial. I

a la fi, després d’una peripècia tràgica pel cor de l’Europa nazi i després d’haver sofert

una encadenament de decepcions dramàtic, va acabar vivint a Madrid on, efectivament,

des de 1943, dirigiria l’editorial Plus Ultra.

Però a la primavera de 1951, preveient, tal vegada, que s’acostava l’edat de

retirar-se –ja tenia seixanta-quatre anys-, el senyor Agustí Calvet va creure que, malgrat

que la seva etapa com a periodista estava ben sepultada, tal vegada havia arribat l’hora

de reinventar-se, de propulsar una nova dimensió de la seva personalitat com a potencial

gran figura de la cultura catalana. I així, al llarg de la dècada dels cinquanta, a Madrid,

en silenci, acabades de redactar el gruix de les Meditacions en el desert, Gaziel, talment

com el fènix, renaixia com a assagista i memorialista extraordinari. Una nova vida com

a escriptor va quedar empeltada al seu passat com a periodista. Un passat que estava

engolint el remolí de l’oblit.

Per evitar-ho, per salvar del silenci absolut la seva obra de preguerra, aquella

primavera de 1951 Gaziel va escriure una carta demanant un favor a un vell amic, el

director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: Agustí Duran i Senpere. El

senyor Duran i Senpere havia estat un d’aquells joves que, com Gaziel mateix, com

Lluís Nicolau d’Olwer, com poquíssims més, havia descobert la seva vocació

d’acadèmic catalanista escoltant les lliçons que els impartia el mestre Antoni Rubió i

Lluch als paral·lels Estudis Universitaris Catalans. Després, com Gaziel, Duran i

Senpere va ser un dels teenagers elegits per estrenar amb l’entusiasme de la joventut el

tramat mancomunitari del President Enric Prat de la Riba. Es coneixien, doncs, de tota

la vida. I la primavera de 1951 Gaziel va escriure una carta al vell amic. A la Casa de

l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric, tenien la col·lecció de La Vanguardia i Gaziel li

demanava si podrien fer una llista de tots els seus articles publicats al diari. Ho va

argumentar amb aquestes paraules. «En previsió de la meva mort, com escrigué

Schopenhauer en un dels seus millors pròlegs, voldria recollir tota aquesta fullaraca: bé

sia per triar-la amb calma i extreure’n material per a tres o quatre volums de política,

crítica literària, etc., o bé per deixar-la tan sols arrenglerada i assequible als ulls d’algun

possible furetejador futur del periodisme català anterior a la mort de Gaziel».

Entre els mesos els mesos d’abril i juliol de 1951, Gaziel rebria la llista dels seus

articles. Tot seguit va demanar-ne còpia a l’Ardiaca. Sospito, però, que el projecte de

revisió de l’obra periodística no el va començar immediatament sinó que el va deixar

aturat uns anys. A finals d’aquell mateix 1951 l’editor Josep Maria Cruzet feia cas del

seu conseller Josep Pla i va començar les gestions per incorporar Gaziel al seu catàleg.

«Quan vegi a n’en Gaziel, que suposo serà aviat», explicava per carta Cruzet a Pla,

«tractaré –seguint els seus consells- de vincular-lo més estretament a la Selecta.» Va ser

aquell fitxatge editorial la circumstància que permetria Gaziel iniciar la seva segona

vida d’escriptor. I va ser durant el temps de maduració de la seva segona vida literària,

durant els primers anys de la segona meitat de la dècada dels cinquanta, és a dir, mentre

escrivia nous llibres –la trilogia ibèrica o les memòries-, quan, en algun moment, Gaziel

devia dedicar uns mesos a rellegir i refer els seus articles del món d’ahir.

Gaziel no va treballar amb els originals dels articles, que, com sabem, no havia

conservat (durant la guerra, de fet, li van destroçar el seu arxiu i li robaren tota la seva

biblioteca). Tampoc va treballar amb els microfilms que li havien preparat a

l’hemeroteca de Barcelona A partir dels microfilms, a Madrid estant, va encarregar-ne

una extensa còpia mecanografiada. La va realitzar una secretària, Josefina Mercadal,

que, com es pot comprovar al Fons Gaziel, entre el mes de desembre de 1954 i el març

de 1956 va signar diversos rebuts per cobrar les 12.330 pessetes que percebria per la

seva feina com a mecanògrafa. Mercadal va passar a màquina centenars d’articles

apareguts abans de la guerra tant a La Vanguardia com al diari madrileny El Sol. El

mètode que va seguir va ser ben senzill. Va fer-ne una transcripció completa, ordenada

cronològicament, numerant no els articles sinó cada una de les pàgines. La còpia íntegra

va acabar sumant, a 30 línies per pàgina, més de dos mil fulls. Era el resultat de vint

anys d’activitat de primer nivell, i això que no va transcriure ni els editorials anònims

que Gaziel va escriure ni els articles que havia redactat com a cronista de la Primera

Guerra Mundial, perles del seu gènere que aquest estiu Plàcid García-Planas va rescatar

o com l’extraordinari llibre de viatges que és De París a Monastir reeditat també

enguany.

Amb aquelles dues mil pàgines, Gaziel, que jo sàpiga, va confegir com a mínim

dues antologies. El criteri de confecció no va ser cronològic sinó temàtic. Una antologia

era sobre política catalana i l’altra tenia la ciutat de Barcelona com a tema. Van ser

aquests dos mecanoscrits les obres que, sense esperar-ho, vaig trobar a la sala de reserva

de la Biblioteca de Catalunya l’any 2010. Veia visions.

La primera antologia –el llibre sobre política catalana- va aparèixer ara fa un

any. El vaig titular Tot s’ha perdut, el va publicar la Biblioteca del Catalanisme i el va

prologar Enric Juliana. Diria que durant aquests darrers mesos cap clàssic ha estat tan

citat. Ni Maragall, ni Xammar, ni Pla. Ni Espriu. Gaziel ha interpel·lat ideòlegs d’aquí i

d’allà, publicistes catalanistes i espanyolistes. S’ha activitat una guerra de cites,

utilitzades com arguments que els uns als altres es llençaven al cap per defensar les

pròpies posicions. Gaziel fins i tot va ser citat en seu parlamentària! No voldria pecar de

pretensiós, però amb l’admirat cartògraf Juliana compartim la convicció que, al llarg

d’aquest intensíssim curs polític, el Tot s’ha perdut ha col·locat Gaziel al cor del debat

intel·lectual sobre Catalunya. I no és estrany. Perquè com ha argumentat recentment

Francesc-Marc Álvaro, establint unes fascinants vides paral·leles, Gaziel va ser el nostre

Walter Lippman: l’analista polític més influent del seu temps. I els temps canvien, però

el país potser no tant.

Vaig acabant.

Avui presentem l’altre mecanoscrit que, incomprensiblement, havia quedat

arraconat al Fons Gaziel de la Biblioteca de Catalunya. A la primera pàgina, a mà, a

grans traços, només hi ha escrita una paraula: BARCELONA. I efectivament el conjunt

dels articles triats i corregits a mà per Gaziel mateix és un encadenament de visions de

la capital catalana, de la seva gent, de la seva premsa i dels seus costums, afegint-hi

crítiques raonades i contundents a les successives administracions que anaven dirigint

els destins de la ciutat, començant per l’Ajuntament (al qui no perdona mai la mala

resolució urbanística de la Plaça de Catalunya) i acabant amb la dictadura del general

Primo de Rivera, a la que va denunciar una i altra vegada per la seva manca de

compromís alhora de finançar l’Exposició Universal de 1929. Són una trentena de

peces, publicades entre els anys 1919 i 1933, i que Gaziel, a la postguerra de Madrid, va

voler presentar com un organisme únic.

En aquest organisme, al meu entendre, els òrgans vitals en funcionament

permanent són dos. Dos òrgans que no funcionarien l’un sense l’altre. Per una banda,

igual que als articles sobre política catalana, batega la veu d’algú que, dotat

d’intel·ligència i sensibilitat –en aquest cas, molta sensibilitat-, actua com a metòdica

consciència crítica de la seva societat i de la seva classe social. A La Barcelona de ayer

compareix l’intel·lectual d’actitud senatorial que, igual com pretenia amb l’anàlisi

política, mirava d’orientar una burgesia barcelonina que, comparada amb l’europea,

judicava espiritualment de baixa qualitat i massa lligada als hàbits de la seva originària

procedència menestral. Gaziel, doncs, pretenia donar forma a la sensibilitat dels seus

lectors en tant que veïns de la seva ciutat. Però no ho feia des d’una posició distanciada

sinó que biogràficament s’hi sentia del tot lligat.

Perquè Gaziel, i aquest és, em sembla, el segon òrgan vital del llibre –el seu cor-,

es descobreix aquí –i aquesta és una novetat important, un rostre de Gaziel fins ara

massa desconegut– com un barceloní apassionat. Perquè estima la ciutat, la fustiga, la

critica, la satiritza. Qui escriu aquest llibre és algú que porta tota la vida atent a la seva

ciutat. Algú que només pot explicar-se relligant-se a l’evolució de Barcelona. No és,

però, costumisme sense més. No és només nostàlgia, que n’hi ha molta i emotiva. Qui

compareix aquí és un periodista transvestit de filòsof de la vida quotidiana, un pintor de

la vida moderna que sondeja la mutació de la civilització a través del prisma particular

de la transformació de Barcelona. Elabora una mirada profunda, de base noucentista,

que, alhora que contempla la mutació de la ciutat, l’encamina a reflexionar sobre la

vivència individual del pas del temps. El jo, Barcelona i el temps, a la fi, es fonen. I

aquesta barreja, brillant perquè no és impostada sinó que és pura literatura, s’acaba

transformant en un sumptuós viatge d’introspecció a la recerca d’un esperit de gran

qualitat per a la ciutat. És la recerca d’aquest alt esperit barceloní, em sembla, allò que

als ciutadans d’avui, desconcertats sovint entre la perplexitat i el somni, encara ens

hauria d’interpel·lar.

Moltes gràcies!