PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA:Els fantasmes del Lacrima Coeli

a càrrec d’Àngel Cano

Bona vesprada a totes i tots!

En primer lloc, vull agrair-vos la vostra presència hui ací. És

importantíssim que es tiren endavant propostes i esdeveniments

literaris com aquestos, i més quan el protagonista de la jornada és un

dels ollerians més il·lustres. També donar les gràcies a n’Àgueda i,

per extensió a l’Ajuntament, així com a la Biblioteca per haver-nos

permés portar a terme l’acte. I, abans de començar, com no, donar les

gràcies a Francesc Mompó, un dels escriptors valldalbaidins i de tot el

País Valencià amb més de renom. Moltes gràcies!

Serà cosa més o menys d’un mes, l’amic Pep Albinyana em va

donar la notícia següent: Paco vol que el presentes a la Biblioteca el

dia 19 de febrer. Evidentment, la il·lusió i l’alegria m’envaïren el cos.

No sé què em passa que em costa de reaccionar, i va ser quan me’n

tornava a casa que em vaig adonar de la magnitud de la situació. A

veure, Àngel, que sí, que t’han elegit a tu per a presentar-lo. La

primera exclamació va ser, si em perdoneu l’expressió, que “de puta

mare”. Però, després, em va sorgir la dicotomia: estarà molt bé, la

veritat, però com presente a Francesc en la seua pròpia casa? Bé,

més que dilema, si ho observeu, era només un xicotet entrebanc. Jo

1

Presentació Els fantasmes del Lacrima Coeli Ángel Cano

sabia que volia presentar-lo! I vaig tirar avant. Ara bé, la pregunta es

ramificà en dues opcions: fer una presentació acadèmica, d’eixes

d’amollar dades, dades i més dades, o posar-li un toc d’experiència

personal? Al cap i a la fi, la presentació mudâora està en un dels seus

webs o en alguns dels seus llibres. I, torne a la qüestió, tothom coneix

a Francesc Mompó! Optaré, doncs, per allò més relacionat amb mi.

La primera volta que vaig sentir parlar d’aquest treballador

incansable de la ploma i del paper –o del teclat de l’ordinador, per allò

del bloc–, va ser en l’assignatura de valencià, allà pel 2006, quan feia

3er d’ESO. El professor em va comentar que hi havia un escriptor “al

teu poble” que, a les seues novel·les, no mencionava directament

l’espai, però jugava amb els noms dels Marau i dels Santonja i, amb

les descripcions, deixava entreveure en quina població ocorrien els

fets. Anys després, quan vaig llegir Els greixets, i li vaig preguntar al

meu iaio, la correspondència escriptor-poble va ser clara. No obstant

això, durant els sis anys que he passat al centre d’educació

secundària, cap professor o professora, i ho remarque, CAP!, han

posat una lectura obligatòria de Francesc. Em sembla una mica una

escena d’eixes de posar-se cara a l’espill i anar botant els colorets

rojos de la vergonya a la galta. Les prestatgeries de la meua

generació, sí, potser que plenes de llibres d’autors del País Valencià

que són bons també –tot i que d’altres ja no se n’ha sentit parlar–,

però crec que és una situació a analitzar. Si n’hi ha un, d’escriptor,

nascut al poble i, damunt, és excel·lent, fomentem-lo als més joves,

no? Per sort, la qualitat de Francesc és tan magnànime que

presentacions literàries no li’n falten.

Van passant els mesos, i un dia trobe un vídeo d’una televisió

d’Ontinyent que l’entrevista pel seu Camí d’amor. Redéu, si és

2

Presentació Els fantasmes del Lacrima Coeli Ángel Cano

Francesc Mompó, que ha tret una nova novel·la! I m’interesse per la

seua trajectòria: graduat en psicologia, llicenciat en filosofia i ciències

de l’educació i la titulació de professor de valencià, tasca que exerceix

en un centre de Burjassot. Quasi res porta el diari! Però segueix:

responsable d’aula i de facultat de la JQCV, corrector i professor dels

cursos del Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del

professorat no universitari, així com professor de cursos superiors de

la JQCV al col·legi de metges de València. Aneu coneixent ja a

Francesc? Però la cosa no acaba ací. Coautor de llibres de text

orientats a l’ESO, col·laborador de revistes i actes civicoculturals, amb

treballs tècnics i de creació, com la revista Arana o llibres

d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa o Joan Valls.

Participant de les tertúlies poètiques de la Forest d’Arana, membre del

col·lectiu l’Olla o creador i organitzador, junt amb Ramon Guillem,

d’una jornada gastronomicoliterària que començà amb l’Ànguila

Literària i el seguí, aquest darrer any, amb el Bolet Literari a Ca les

Senyoretes. Va col·laborar amb el periòdic interactiu L’Informatiu i,

com deia abans, “cansat” que el criden per a anar ací o allà a fer una

xarrada o una conferència sobre qualsevol tema.

A més, fusant fusant per Internet, vaig descobrir un bloc que es

titulava: Uendos, greixets i maremortes. Imagine que la gran majoria el

coneixereu, però per a qui no, doncs aquesta nit que entre i el visite.

Estem davant de la gran obra de Francesc! Homenots, llibres,

homenatges i un fum de contes i poemes de creació pròpia que fan

que, cada matí, quan engegue l’ordinador, l’òbriga per a veure si ha

publicat quelcom de nou. Això és literatura!

Després, arribes a l’apartat “Obres i premis” i et cau la baba.

Encara que és normal, aquest reconeixement que se li fa: si un

3

Presentació Els fantasmes del Lacrima Coeli Ángel Cano

treballa les novel·les o els poemaris amb la passió que ho fa ell, com

no voleu que es carregue de premis? És d’aquelles personalitats que,

si fóra un equip de futbol, te’n faries seguidor, però amb bufandes i

càntics si cal. Aquest 2010 passat, ha semblat més al Barça que

qualsevol dels altres escriptors que llegiu. Vos comente els premis

que ja porta a les seues espatlles: Premi Forest d’Arana (1994), pel

seu poemari Viàtic marí; finalista del Premi Ciutat de Torrent (2003),

per L’Elegit; finalista del Premi Ciutat de Borriana, per Els greixets;

Premi Ciutat de Torrent (2005) per Amable; Premi Benvingut Oliver de

Catarroja (2008) i Premi Samaruc (2010) per Camí d’amor; Premi a la

Difusió de la Llengua i la Literatura del País Valencià de l’Associació

d’Escriptors en Llengua Catalana (2010); Premi de Literatura Eròtica

de la Vall d’Albaida (2010), amb l’obra Somiant amb Aleixa, escrita a

quatre mans amb la seua dona Mercè Climent, –també una gran

escriptora, per cert–; i XIV Premi de poesia Josep Maria Ribelles de

Puçol (2010) amb el poemari De la fusta a l’aigua. Altres de les obres

que té són la trilogia Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de Déus.

Hui està ací per a parlar-nos sobre el seu últim llibre Els

fantasmes del Lacrima Coeli. Per als qui ja hàgeu llegit alguna altra

obra de Mompó, ens fixem que, a més de tractar-se d’éssers

mitològics o de la tradició popular, enllaça, d’alguna manera, amb Els

greixets. En aquest, els protagonistes entren per la Porta Coeli. A la

novel·la que ací presenta, el Lacrima Coeli és l’institut on tenen lloc

fenòmens una mica paranormals.

A través de les diferents situacions que se’ns presenten (uns

adolescents dedicats a fer la guitza als professors; uns professors

que, tot i que se solen tapar entre ells davant del galliner, no semblen

d’allò més units; i uns fantasmes que, ja voldrien molts professors tenir

4

Presentació Els fantasmes del Lacrima Coeli Ángel Cano

perquè els tragueren de certs moments d’angoixa amb les bestioles,

viuen perquè uns bandolers tallaren el dit al pare fundador i, quan

l’entregaren, no el sepultaren), el que deia, a través d’aquestes

diferents situacions, Francesc Mompó ens demostra un ampli

coneixement que cal veure més enllà del que conta el text. Per

exemple, com coneix de primera mà –i, ho esmente ací: no tots els

professors la coneixen– la psicologia dels adolescents, les seues

reaccions i relacions amb els altres. També observem com, per mitjà

de dos dels protagonistes de l’obra, Robert, professor de literatura, i

Ofèlia, un fantasma d’una professora de poesia, se’ns apareix el

mateix escriptor, amant de les lletres i d’una de les seues passions

dins d’aquestes: els poemes de Salvat-Papasseit, de Pere March o

d’Ausiàs March. Al principi del capítol V, hi ha un moment on diu: “Tots

els fantasmes, com els peixos d’Ausiàs March, havien deixat els seus

amagatalls secrets per reunir-se a la torre”.

Al llarg del llibre, a més d’un obsessionat en la poesia i en la

literatura, veiem un ciutadà crític amb el món que l’envolta i, com que

part d’aquest món són les aules, deixa caure una perla, l’opinió de la

qual compartisc igualment: “Per aquelles coses de l’atzar, o per uns

sistemes d’ensenyament tan variables com l’estabilitat política dels

partits governants, el professorat de música feia estades curtes al

centre”. També trobem un valencià que no es passa a productes

anglesos, francesos o castellans. Crec que, fins al dia de hui, no he

llegit en cap llibre o conte, una frase com aquesta: “Tot i que no fóra la

convocatòria d’un concert d’Obrint Pas, en aquella part de la ciutat la

missa de dotze tenia un cert èxit de públic”. Com descobrireu, no cal

anar-nos-en lluny de les fronteres de casa nostra, però per a aquesta

normalitat, hem de colaborar tots. Haguera pogut posar qualsevol altre

5

Presentació Els fantasmes del Lacrima Coeli Ángel Cano

grup, com els Rolling Stones o algun dels de pop dolent –perquè mira

que són roïns– com Pereza o similars. Però va optar per Obrint Pas,

un grup que s’ha recorregut ja més de mig món i cantant en valencià,

el català d’aquest menut país.

M’agradaria destacar, d’altra banda, l’estil planer i el llenguatge

emprats que, en paraules de Manel Alonso, “sent la necessitat de no

seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera

empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre

un llenguatge literari i un llenguatge col·loquial, i fins i tot, els girs de

l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones

intencions, manipulat, ja que sovint els joves usen models provinents

del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi

expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la

Vall d’Albaida”.

I, quant a contingut, si m’haguera de quedar amb algun episodi o

escena, em quedaria en les descripcions de l’últim capítol, aquelles en

què conta com alguns fantasmes passen a la vida eterna i d’altres

decideixen quedar-se: “Immediatament, el fantasma del dit eixí de la

tomba on havia acompanyat des del primer moment que va aparéixer

per allí la relíquia i buscà el munyó del fantasma del pare fundador. El

trobà esperant-lo i s’hi fongué com si sempre hagueren estat una

mateixa forma. Un devessall de llum començà a eixir expel·lit des de

la tomba. El pare Celestí a males penes tingué unes dècimes de

segon per mirar els companys abans d’esdevenir un feix de llum i

fondre’s amb aquella celístia primigènia. Tot seguir, un per un, Miquel i

tots aquells fantasmes que havien pres la resolució de marxar

seguiren l’estel del pare fundador. La resta, a poc a poc, anaren

tornant a l’estranya existència que havien triat”. Com quan vaig acabar

6

Presentació Els fantasmes del Lacrima Coeli Ángel Cano

de llegir Uendos o Els greixets, se m’apareix una pregunta al cap:

llegenda o realitat?

No m’enrotlle més i vos deixe ja amb el protagonista de la

jornada. No abans, però, sense afegir la reflexió següent. Veiem

reportatges d’Estellés, i ens semblen molt llunyans. Veiem reportatges

de Fuster, i ens semblen molt llunyans. Veiem reportatges de Valor, i

ens semblen molt llunyans. Però hui tenim entre nosaltres un fanàtic

de l’escriptura i de la literatura, un dels grans escriptors del moment –

allò que es diu un escriptor “de moda”–, un lluitador de la nostra

cultura i de la nostra llengua que, malgrat estar perseguida, mai morirà

si ens juntem tots com la mata de jonc. Busque al diccionari el terme

‘intel·lectual’ i la definició resa: ‘Persona que té una certa capacitat de

pensar la realitat social i cultural, i d’influir críticament en l’opinió

pública mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de

comunicació’. Sí, ens trobem davant d’un dels pocs intel·lectuals que

queden al país, amic dels amics i crític amb allò amb què està

desacord. He de confessar que els meus companys de carrera n’estan

farts, de sentir parlar de “l’escriptor del meu poble” o del “bloc de

Gàlim”. Però què voleu? Hi ha qui s’agafa com a bandera la Copa

Amèrica, el circuit de la Fórmula 1, el agua para todos o els vestits de

Milano. No puc jo tenir com a referents gent que pensa, que opina,

que reflexiona, que es mou culturalment, que defensa unes idees que

cal defensar, que lluita per mantenir la dignitat i la identitat del poble

que som? Sí, i a més, gent de la meua pròpia casa, l’Olleria. La pàtria

d’un infant que m’obliga a estimar-la sempre. Res més, només vos dic

que pareu les orelles, estigueu atents i, sobretot, gaudiu, gaudiu com

ho faré jo escoltant una de les torres actuals d’aquestos Països

Catalans. Per cert, que açò ho he escrit abans de la presentació, però

7

Presentació Els fantasmes del Lacrima Coeli Ángel Cano

ja m’ho intuïa. No vos preocupeu si no veieu cap càmara amb un nou

de color roig o amb un punt i un dos. Ells estan entre nosaltres

disfressats d’autèntics fantasmes. Fantasmes, no dels que fan por o

esglaien, no, sinó fantasmes dels que fan riure.

És un honor i un privilegi haver sigut l’encarregat de presentar-

vos-el. Senyores i senyors, donem les gràcies per tenir-lo hui ací

present, perquè no el tenim cada dia. Amb tots vostés, Francesc

Mompó! Moltes gràcies per haver vingut!

L’Olleria, 19 de febrer de 2011

8