La presidència del míting de presentació del Partit Catalanista Republicà, celebratdiumenge passat al Teatre Bosc

'--i..^

— Sóc l'afinador de balances. Venia a denunciar=vos.

Any III. Núm. 112 • Barcelona, dijous, 26 de Marc 1931

L'esquerrísmeno és un dogma.

Es una fendèncja

I

I

i

Preu : 20 cènfims = Pelaí, 62. Telèfon 15300. = Subscripcíó : 2`50 pessetes frimesfre

L'hora de les esquerres De Dijous -- aDijous MIRADOR INDISCRET

El Partit Catalanista Republicà, definiti-vament estructurat, i una conferència d'es-querres de diferents matisos, la qual ha pro-duït una nova entitat política, l'IEsquerraCatalana, de caient més extremista. Vet

-aquí les noves realitzacions que ha vistaquesta setmana, primera de les primave-rals. La primavera fa el seu fet, arreu i enpolítica. Tot són prometences de fruits esde-venidors ; la força s'inscriu en ritmes orgà-nics i esdevé la vida.

1 aquest daler d'estructuració que mos-tren les esquerres, ultra lloable, és ben simp_

tomàtic, ca'r l'opinió, i sobretot l'opició queno és conservadora i, ,per tant, no sent lanecessitat d'una coordinació constant quaformi una barrena reaccionària, no és gaireamant d'estructures tancades forns que té elsentiment de necessitar-les davant d'una mis-sió de govern. La coincidència protestatàriano és pas nexe gaire pràctic ; la comunitatde certes afirmacions ja ,pot crear 4ligams demés eficiència i durada. Però cal la sensacióde. trobar-se davant d'actuacions determina-des d'ordre pragmàtic perquè una massa po-lítica adquireixi la ,plena sensaeió de la res-ponsabilitat ; que s'adoni que cal aferrar-sea uns principis i arrenglerar -se segons unsreglaments. La llibertat només es 91iga quanes sent responsable.

I això és el que ara ;passa, com a termi-nació d'una progressió de consciència ciuta-dana. Hom ha tingut la convicció que ,ésarribat el moment de les esquerres.

Els que es diuen veritables esquerransvolen blasmar el partit catalanista repu-blicà trobant-lo un partit massa de dreta,quan, en realitat, el formen les veritablesesquerres d'ara fa uns anys. I seria lamen-table que els homes que constitueixenaquest partit es deixessin impressionar perun atac així i, per tal de no ésser titllatsd'arribistes que han prescindit dels seusideals a fi d'arribar a ocupar els llocs degovern, deixessin passar .aquesta gram oca-sió de portar les reivindicacions liberals ales esferes governamentals.

Han de •tenir en corrupte que si hi ha quies troba més a l'esquerra que ells, no éspas perquè hagin evolucionat cap a la dreta,sinó perquè la realitat política s'ha trans-plantat a l'esquerra, i s'hi ha transplantattant, que ara la funció de govern pot ésserexigida a un govern d'esquerres.

Si comparem les posicions relatives queels homes del partit catalanista republicàocupaven abans de la Dictadura, amb lesque ocupen ara, veurem que no solamentno s'han mogut gens cap a la dreta, sinóque s'han decantat més cap a l'esquerra.

Aquest fet, al cap i a la fi, és natural eml'evolució política dels pobles. Les esquerresd'un dia són govern més tard gràcies a latransformació de l'opinió pública, degudaprecisament a les campanyes que han por-tat a cap, i aleshores hi ha qui pren elseu lloc en els combats polítics. Davantd'aquest fet, voler representar constantmentel paper d'esquerra d'oposició, no vol dirConservar els seus ideals, sinó fer -los evo-lucionar amb noves aportacions espirituals;voler ésser sempre més esquerrà que ningúrepresenta un inconformisme constant, elsresultats del qual són deixar sempre alshomes de dreta la iniciativa de govern.

El pitjor que, al nostre entendre, podr apassar al ,partit catalanista republicà, ésdeixar-se impressionar per la campanya ex-tremista que es portarà contra seu, i laqual, si se'n volen defensar massa, podràCostar-los la pèrdua d'una ocasió de go-Vern,

Pertot arreu hi ha unes masses que sónles que formen l'opinió governamental. Siaquestes masses realment, com en tantsd'altres Ipaises, 'han evolucionat, ara ésl'hora dels homes d'esquerra. No del queara és esquerra d'oposició, sinó del quefins ara era tingut per esquerra.

Els homes que en formen part, al cap1 a la fi, han de merèixer també la con-fiança de l'oposició, la qual veurà en laseva intervenció en el govern un nou pascap a la lliure evolució .política del poble.

Aquesta és, pensem, 1 a situació actual

dels partits, sense ficar-nos en mig de lesseves lluites i les seves esperances.

Un altre fet important d'aquesta setma-na és, com hem dit, la constitució del noupartit d'esquerra catalana, que sembla pas

-sar a ocupar el lloc d'esquerra d'oposició.La principal importància d'aquest fet s'es-cau sens dubte en l'estructuració de lesfòrces d'extrema esquerra fins ara dispersescom a resultat del seu inconformisme per-manent.

Evidentment, quan unes quantes forcesamb ideologia semblant no es volen sot-metre les unes a les altres, e1 millor ésaplegar-les, en una_ formació eminentmentdemocràtica. Aquesta és la virtut essencialde] mou partit d'esquerra catalana, que hafet desaparèixer, incorporant-se a ell, l'Es-tat Català, el partit català republicà, agru-pacians comarcals que anaven per comptepropi, nuclis federals i noves promocionsde republicans socialistes i socialitzants.

Ara falta saber si tots aquests nuclis dis-persos sabran unir-se democràticament i for-mar en les assemblees de partit una espèciede parlament, d'on, pel joc de majories,surtin les .directives del partit, o bé si, ala primera diferència de criteri, cada u ti-rarà pel seu cantó com a ciutadans d'unpaís poc evolucionat políticament..

La forma en què es va desenrotllar laconferència creadora del .partit fa pensar queno succeïrà d'aquesta manera.

El nou partit que neix en unes hores deformació política del nostre poble, no creiemque aspiri de moment a una funció de go-vern. Però la seva creació pot contribuirmolt a l'estructuració política del país, ala seva educació democràtica i a la for-mació d'Ihomes nous que constitueixin lesnostres millors esperances pel dia de demà.

El Eren de ]NúriaSeria imperdonable que els esdeveniments .

polítics transcendentals de la setmana ensfessin oblidar de comentar un fet que me-reix ésser senyalat amb pedra blanca : lainauguració del ferrocarril de Núria. Allàon no s'arribava només a peu o a cavall demules, hi arriba un tren. En menys de qua-tre hores es va de Barcelona a Núria ! Enmenys de quatre hores es pot pujar des delnivell del mar fins a 2,000 metres. Quan esconstrueixi el funicular del Puigmal es po-drà, en un dia, anar de Barcelona al cimdel Pireneu, fins a 3,000 metres, i tornar.Des d'ara, disposem d'una atracció que o-ques grans ciutats del món poden presentar.

S'han acabat les típiques peregrinacionsa Núria, però no hi perdran res ni la Marede Déu, ni la devoció, ni l'excursionisme,rui l'esport. Cada any anaven a Núria, desdels dos vessants del Pireneu, de vint avint-i-cinc mil persones. Tothom sap d querepresentáva una peregrinació o una excur-sió a Núria. •, ertament l'excursionista in-trègbid no havia aconseguit gendre al devotel rècord que posseïa des de molts. anys.Anar a Núnia a veure la Mare de Déu i lescongestes volia una. gran vocació. Els queamb més fe emprenien el romiatge, amb ladèria de ficar el cap a l'olla, eren els matri-monis sense fills. D'avui endavant, anar aficar el cap a l'oda na ,exigirà cap sacrificii serà tan còmode que és d'esperar que lesestadístiques de natalitat aviat ens en di-ran alguna cosa.

No cal que plorin els amants del tipisme,no cal que somiquin els devots, ]a he ditque ningú no hi perdrà res. En l'excellentHistòria de Montserrat que 'acaba de publi-car el P. Artselm M. Albareda no s'admetque hagi fet minvar la devoció el detall quequasi ningú no lvi vagi a peu descalç o agenollons. «Els que així parlen — diu l'his-toriador benedictí — obliden que les mani

-festacions externes de la piela.t. són dáver-síssimes, que varien segons els graus de lati-tud, i es modifiquen amb el curs del temps.>

Ara anirem a Núria els que no ens ha-víem vist amb cor, o no havíem tingut oyor-tunitat, de fer aquesta excursi6, Barcelona-Núria! Totes les altres atraccions domini-cals perden prestigi davant d'aquest progra-ma. Quan el Metropolità Tránsversal faciles funcions que ha ràe fer, quan es lliuride la tutela del senyor Mainés, es podràanar a Núria des de la Plaça de Catalunya,sense donar cap importància a l'excursió,com aquell qui no fa res, com aquell qui vaa Terrassa. Llavors caldrà posar uns pas-quins semblants als que 4nuncien les gravislínies de turisme : «De la Plaça de Cata-lunya a Núria en tres hores i tants minuts.»I quan hi existeixi el funicular del Puiganal,aquest anunci en: produïrà a tots una certaemoció. .

Pins ara, només els devots, els . excursio-nistes i els esportius s'atrevien a ánar al cardel Pireneu. I a l'hivern, tenien més sentitque mai els goigs d'En Maragall: la Marede Du de Núria era voltada de soledats.El tren tampoc no ha fet f erdre res a aques-ta poesia: els goigs d'En Maragall s'han fetmés actuals, i ara, a Núria, hi van las ciu-tats. — M. B.

Delikafessen

Dimecres de l'altra setmana, al saló de]'.Alcaldia. El Comte de Güell ha rebut unpaquet de fotografies de gran tamamy i lescontempla amb visible complaença. IEn Mai

-nés s'hi acosta, i, una mica distret, li fami compliment

,Són boniques, oi?I el Comte de Güell, ràpid—Ja que veig que li agraden, li'n de-

dicaré una.1 hom va veure aquell vespre En Mainés

sortint de ]'Ajuntament amb una fotogra-fiassa de ¡'alcal'de que sobreixia escanda-losament de la serviette.

Comentari d'un regidor regionalista- 'Una cosa així, jo no la faria ni per una

dona!

Mal documenfaf

Una de les gestions de la ,gent que s'haninteressat perquè la Conferència del Desar

-mament es celebri a Barcelona consistí enuna visita, capitanejada per En Joan IEstel-rich, a l'Alcalde, el qual, pél que sembla,en sortí molt ben impressionat.

Després, el comte de Güell en parlavaamib uns regidors.

—Aquesta gent saben el que es portenentre mans— deia—. Sobretot, hi ha un talHostalric, que sembla un jove molt apro-fitat...

Él Nadal d' En CambóLa polémica Ortega . Cambó ha tingut la

virtut de treure de pollaguera al senyor Joa-quim Maria de Nadal. Així confiava a uníntim les seves indignacions

—No hi ha dret a tractar -nos am-b tanpoca consideració. De totes maneres, ja hasvist com Ii hem contestat...

—Ah ! Tu també?—Per què no? Que et penses que només

serveixo per oferir cigarrets ala .periodistes?I, abaixant la veu, prosseguí, amb to

confidencial:

—Allb de l'anarquista de Terrassa, gai-rebé es ,pot dir que és meu,..

L'inconformísfa Valls i TabernerQuan va córrer la veu que el comte de

Güell es presentava en la candidatura re-gionalista del districte IV, a can Puig iCaldaïaleh ya haver-hi un gran disgust,

—No ho entenc - deia e1 famós arqui-tecte—. La Lliga no em vol a la Diputacióperquè diuen que seré més útil a l'Ajunta-ment, i ara em posen el comte de Güell ala candidatura per privarme de ser alcalde.A la meva edat i amb la meva història, jano estic per ser soldat ras.

—Vol dir, senyor Puig — .podria haver-lirespost algú — que no el volen a la Dipu-tació perquè no s'hagi de barallar amb EnValls i Tabenner?

Norma de conductaParlàvem 1a setmana passada de l'exci-

tació del senyor Vinaixa perquè semblaque el seu partit no el vol .presentar perregidor. Aquest tema sort{ en una reunióom, corn en la majoria aquests dies, no esparlava de res més que de les imminentseleccions municipals, i un dels contertuliaexplicó una anècdota del temps—ai, llunyà!

j—en què ell i En Pich i Pon eren a l'A-untament.

L'illustre amic dels seus diaris trobavamassa vivesa de caràcter al seu correligio-nari. Ell, en canvi, .és un perfecte con-vençut dels avantatges de la diplomàcia,que per ell vol dir anar a 1a seva i no fersoroll . Parlant de les exterioritzacions pro-testatàries d'En Vinaixa, En Pich ya dirun dia:—Es d'aquells regidors que els convindria

un pitet que digui : iiCome y calla».

Fermesa de conviccions¿Serà potser el mateix ex-regidor el que

va dir en una reunió del .partit radical, de-fensant la seva aspiració a ésser presentatcandidat : M'ho faré a ganivetaes?

Ja és romanticisme i ganes d'amar a l'A-juntament.

EI candidat Rossinyol

EI senyor Lerroux va recomanar als radi-cals de Barcelona que fessin una candida-tura de regidors a base d'homes populars,i els radicals s'ho varen gendre' tant al peude la lletra, que anaren a invitar—fixin-s'hibé!—al doctor Corachan, el senyor UralitaRoviralta i 'En Santiago Rossinyol.

'En Rossinyol va rebre la comissió sensemoure's del llit. Va escoltar els argumentsraonadíssims i, finalment, els va respondre

—Jo, regidor radical? Moltes gràcies...Els meus, el que se'n diu els meus, ja elstinc fets.

Rossinyo l, malalf correcte

Fa uns dies que Santiago Rossinyol estàgreument malalt: Això no obstant, el ve-nerable artista encara ha tingut humor su-ficient per animar amb una anècdota picantles hores tristes de la malaltia.

Un matí de l'altra setmana el visità ellseu doctor, i en vista de la gravetat del'estat del malalt, acordà celebrar aquellamateixa tarda, a les sis, una junta demetges. Però heus ací que, havent dinat,En Santiago es va reviscolar una mica i,vulgues no vulgues, es va llevar i es féu

dur en automòbil, acompanyat per la sevaesposa, a la Sala Parés, Unes hores després,consultava el rellotge, i deia a la senyoraLhilsa--Noia, potser que ens en anem, Són

prop de les sis i ja saps que els metgeshan de venir a fer consulta. Si no tro

-baven el malalt a casa, s'ho podrien pen-dre com una desconsideració,,.

piquiponiana

Una de les finors diplomàtiques d'EnPich és la de tutejar els xicots amb paresque hagin figurat o figurin més o menys;així simula una gran amistat amb aquestsdarrers.

En una ocasió, essent visitat ,per un joveque es troba en aquest cas i que, llavors,fruïa d'una fama de Don Juan, En Pichva dir

-Què tal, N...? Ja m'ho han dit queestós fet un pájaro de Cuenca,

***Una persona de 1'entourage administra-

tiu del senyor Pich li ha preguntat què lisemblava el panorama electoral que pre-senten els partits polítics baroelonims.

—Te diré—va fer don Joan—. Me pareceque las actas van a disputarse a estira-cabellos, tal como hacíamos cuando éramoscanallas...

Volia dir quan eren criatures.

A la recerca d'un segon cognom

En Sanxo Farrerons està cercant un se-gon cognom pel seu pseudànim de LauraBrunet. Després que ]'home s'ha ,passat cincanys escrivint llibres amb aquesta signa-tura femenina, ara li ha sortit a Madriduna senyora Laura Brunet i Garcia Noble-jas que es dedica no menys que a fer elogisde Primo de Rivera.,,

En saber això, ens ha semblat que Ile-gfcm un capítol d'El fantasma de Canter-ville.

Cuplefisfes a 1'esfranger

A Jacinto Benavente, essent a París, se1i acut visitar la Raquel Meller. Surt del'hotel i es dirigeix al seu domicili. Li fapassar targeta. La Raquel el fa passar alrebedor, però el fa esperar molta estona.

—Usted perdone—li diu en entrar—. Hevisto su tarjeta, pero no le recuerdo. Digausted qué se le ofrece.

Benavente s'alça i respon—Usted dispense, señora, yo creía cono-

cería, pero ahora precisamente me doy cuen-ta de que estaba en un error.

Agafà el barret i se n'anà. La Meller esdonava importància, car l'havia pres perun empresari espanyol.

Eficàcia de procediments

En una parròquia del Pla del Llobregat,el vicari deu haver trobat ineficaços elsprocediments fins ara seguits por reclutarFdles de Maria, ja que ha fet circular unesfu,les de propaganda amb aquestes frasestextuals

«Es necessari que vostè vingui . Demés,ara farem una visita a uri Centre Catòlicde Barcelona, on hi pot trobar un ban aco-modo perquè hi ha molts joves guapos,bons i rics.»

En Millef i el cinema

Unes setmanes enrera, un redactor de larevista Films Selectos es procurà una es-tona de conversa cinematogràñca amb elmestre Millet amb el propòsit de convertir-laen interviu.

Una de les ipreguntes formulades fouaquesta

—¿Y el sonoro, maestro?—No sé. ,No lo he oído. Tengo referen-

cias, pero...I aquesta altra—¿Qué intérpretes prefiere?—¡Ah! Pues.. • los intérpretes, ¿eh?—sí, señor. ¿Cuáles prefiere?—Todos.En arribar aquí, assegura el repòrter que

es trobaven enfront de 11Escola Municipalde Música i que calgué acomiadar-se; però,tanmateix, vistos els corrents — d'una ame-nitat i illustració cinematogràfiques bon xicdubtoses — en què es desenrotllava la con-versa, hom no .pot pas reprimir els seusdubtes.

Una con4esfa

El doctor Bellido passa en justícia perésser un home una mica esquerp.Ja fa alguns anys, al tornar de fora, un

company seu li preguntà:—I què, doctor Bellido. Com li ha pro-

vat, l'estiu?—I vo... vostè què.., què.., en té de

f... f... fer.

Aspiracions justesA propòsit de professors, conten que una

vegada n'hi havia un de molt bona pastaexaminant. A un dels alumnes, que haviadesbarrat molt, per a salvar-lo, li preguntà

—A ver, ¿cuántas vértebras tenemos?—Veintiocho--contesta l'individu peix,—Váyase... Váyase...El noi, efectivament, se n'anava, però al

trobar-se a la porta es repensa, torna i árurespectuosament—Perdone usted, señor profesor. Voy pot

nota. Catorce a cada lado.

e,-

Esta tranquilidad con que Vd. se traslada entren de un lugar a otro desaparecerla de surostro si no depositase toda su confianza enla mano y vista seguras del maquinista. Lomás esencial para mi es „seguridad"; por esotomo exclusivamente

CR FIRSPIRIMRcuando me siento enfermo puesto que sé concertidumbre que la Cafiaspirina elimina encorto tiempo los dolores de toda clase — decabeza, de muelas, jaqueca, neuralgia, etc. —al mismo tiempo que reanima ydespeja el cerebro, sin afectar al co- Arazón ni a los riñones. BAYERTome Vd. también CAFIASPIRINA. R

1W`'1

Obres de lluimenfInteressant-se per un actor castellà, un

periodista va demanar al nostre companyJoan Tomàs, importador de comèdies es-trangeres, si en tindria per a aquell algunnovetat.

En Tomàs, que guarda contra 1'al!udit ac-tor antics ressentiments, contestà a l'acte

—Já ho crec! Hi ha unes abres excel-lents.

—Les fibres... del Metro.

EI dilefanf ViladomafSense sortir del seu feu de Sarda'nyola, En

Viladomat ea traslladà al «Cordeles Club.,.Hi havia concert. Un violinista, un pianista,un violoncelista i dues guitarristes delecta

-ven els presents amb els seus acords me-lodiosos.

En Viladomat, amb el cap repenjat a lesmans i. els ulls clucs, escoltava.

—Que dorms? — li va preguntar un.—No, em concentro -- respongué en Vi-

ladomat.Però quan u^na bellíssima xicota inicià un

recital de guitarra, !En Viladomat es des-concentrà i obrí uns ulls com unes taronges.

—Que no et concentres? — insistí el ma-teix de l'altra vegada.

—No ! Ara em recordo que sóc °scultor ique la plàstica és una de les meves debi-litats.

L'ar4 de la propagandaIEl programa d'un dels concerts darrers

del compositor i grata-violins Mateo consti-tueix una epopeia

Parlant de les seves obres, diu que són((e pressió de sensitivitat, quasi morbosa,moguda per un anhel d'aspiracions ininter-rompudes», són obres aburilades en silen-ci)) ; de «modernitat retrospectiva.), Unad'elles, anomenada elegantment Sensitiu

-quartet, acaba amb un fragment intitulatToccata i frisança.

Altres obres : Tablado-cobles amb subtí-tols : Alegrías, quereres, - dardos, saetas yexaltaciones Preludi, fuga, tango i fax-trot ifiinalment, unes motes de color sobre pai-satge i impressions en la nostra ponderadacosta Brava, que conté uges Caramelles enun pati sevillà.

En fi, demanin.

Tot té un fi en aquest món, i arriba unmoment qué la reunió privada s'acaba. Hiha un gran moviment d'ordenances i d'altsempleats i hom passa al Saló de la reinaMaria Cristina que és allà on els tinentsd'alcalde s'han d'encarar amb el poble.

El poble, per la seva banda, ha estat en-caibit en una tribuna penjada al sostre, enla qual, ben estrets, sempre hi cabran qua-ranta ciutadans. Nombre ,prudent, si es téen compte que els regidors són seixanta ique — qui sap, Mare de Déu ! — podria ar-ribar un dia en què l'habitual concòrdia en-tre e1 poble i els seus representants es tren-qués.

A l'altra banda del saló, fent pendantamb la tribuna popular, hi ha el lloo reser-vat a la Premsa. 'E'l mot reservat, en aquestcas, no és res més que unapura abstrae-cié, un símbol, un element d'liumor mu^ni-cipal. A la tribuna de 1a Premsa, de fet, hipot seure tothom i si per casualitat quedauna mica de lloc .per algun periodista, mi-llor que snvllor.

Mentrestant, a l'hemicicle, sembla que hacomençat la sessió. Diem sembla, iperquè nohi ha ningú al món que sigui capaç de per-cebre el moment jus-t en què la sessió s'en-gega. Els tinents d'alcalde van d'un escó al'altre, s'enfilen a la tarima presidencial percontar una anécdota picant a l'orella delsenyor Martínez Domingo, es 'passegen,s'arreglen els elàstics, en fi : es lliuren atota mena d'activitats per mostrar el seuamor a la democràcia i fer veure que unasessió pública .no és una cosa tan solemnecom sembla a primera vista. La gram sortque el comte de Güell, amb la seva elegan-cia de beau vieux d'opereta, am'ib el clavellal trau i amb el seu mig somriure amaratd'aristocràcia, es cuida de domar una micade dignitat a l'acte.

De la taula plena de paperam, en laqual els secretaris, taquígrafs i alts em

-pleats naufraguen en una mar de literaturamuniciipalesca, en puja un vague murmuri,un zum-zum de .prosa oficial, que no és altracosa que aquella llauna divina que s'aino-mena acta de l'anterior, despatx ordinari,etcetra, etc. L'Alcalde, marcant e1 ritme deles seves decisions amb tendres cops depipa sobre la taula, va dient, amb una veumonòtona

--S'aprova, s'a:prova, s'aprova...

-'lIII111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111tI111111111111SIllllllllllllll11111111111111111111111111^

L Vialges Marsans, SI A.Rambla Canalet es, 2 ï 4 - BARCELON A

I_ Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Es-trau ers - Passatges Marítims i aeris- g -Viatges a "Forfait" - Excursions acom-

panyades - Peregrinacions, etc,

INFORMESPRESSUPOSTOS GRATIS

%,IIIIIIII IIII IIII IIIIIIIIIIIII IIIII IIIIIIII IIIIIIIIIIIIIIII I IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII IIIII GIIIIIIIlII IIII IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIÍ^

L'APERITIUMeditació de Formentor. — Una de les

poques coses que tenen de tant en tant unapunta d'interès pels pobres desgraciats que

çar la veritat pura, és cercar un contrastexcepcional dintre aquest gran ramat ado-lorit i grotesc dels hames, de! qual ramatnosaltres som uns números tan insignifi-cants com es vulgui. Els hamos i les donesés evident que són poc distrets, però quévoleu, són els únics éssers que tenim a lamà per fer experiments de moral i de follia.

Doncs bé, tractant -se d'homes i dones, unva fent barretades, prodigant somriures iacceptant presentacions, i al cap de dies idies ens adonem que ens hom avorrit pro-fundament, que no podem apuntar cap si-lueta notable en el nostre cannet de ruta.Però de tant en tant les coses canvien, i en-cara que només sigui en un sentit puramentdecoratiu, ens salta una llebre de pèl origi-nal davant dels ulls i això ens distreu unamica. Ara jo em trobo a Formentor, en com-panyia d'uns quants amics que fem de coixía aquesta gran estiba de carn i ossos, de bigo_tis t de suggestions, que es diu el comtede Keyserling. Pondèrar la bellesa única deFormentor i les gràcies d'aquest llac d'àn-gels i de pirates en el qual ens trobem, noés .precisament feina d'aquesta estona.

Però a la nit, després de sopar, encaraque per la gran finestra oberta ens entraun ruixat de meravelles còsmiques que ensinsulta els ulls, i el blau negre de la maramb prou feines ens deixa respirar, comque estem dintre una arquitectura blanca,poligonal, de llums amagades que lecorbu-sierela discretament; com que ens voltenunes angleses llargues, destenyides i angu-loses, que són les .persones més tristes, méssentimentals i més distingides del món, po-dem entrar una mica dintre el camp àcidde la moralitat concreta, i deixar l'entusias-me por l'aigua, pe'1s pins i per les roques.

Entremig del món que aquí balla i lumahi ha una parella singular acompainyadad'unes persones borroses, iE^ll és un minyóprim i negre com una anxova, té un nas iun bigotet robats d'un film de Menjou ; lespatilles podrien ésser d'un gitano esmola-det, d'aquests que rosteixe:n un gat a l'Em-palme amb la galta recolzada sobre l'herba.L'aire d'aquest minyó és d'un sinistre ^ama-bilíssim que ofega de tan correcte. M'hefixat que als braços hi porta unes anellesd'or terribles, unes anelles de presidanid'una ,presó sobrenatural, i en el dit on elsbisbes acostumen a lluir l'ametista, cll hillueix un brillant fora de comerç, un bri- .llant tan gros com una tassa de pendre

cafè.Al costat d'aquest gitanet hi ha la seva

parola, una mola de quinze anys, vestidade color de sang calenta, que té la pell de

dàtil barrejiat amb llet. Es una noia pre-ciosa. Sota el vestit escotadíssim se li mar-qúen, amb una violència celestial, l'as duesllimones enjogassades dels pits. (Ella i ell

1 ballen completament enganxats i seguint elritme dels cabarets més olles i més medul-lars del centre d'Europa. Aquest minyó és

s el marajà d'Indor, i ella, naturalment, ésla seva dona. Amb ells seuen una secreté-ria fresca, de cabell ros, que parla cinquantatres idiomes, un metge i urna metgessa quesón els pares de 1a secretària, i un ajuda

à de camp que potser només té catorze anys,i però que sembla un campió de boxa, hindúe cent per cent.e Aquest marajà ha estudiat a Cambridget- la seva dona, aquesta mona d'oce'll de toc,

é ha estudiat a Oxford. Ehl parla e1 francèsa_ gairebé. tan bé com els acrobates alemanys

que s'han hagut de guanyar durament laá vida. mEs un noi que posat dintre aquest

u_ aire fins resulta cordial i corrent, Si jo l'ha-t, gués trobat eu una carretera de l'EmpordàS amb unes grans tisores d'esquilar cavalls,

m'hauria scmblat un gitano de perill ; sil'hagués vist dalt d'un elefant carregat deplomes i de perles, de segur que l'hauria

- — --^ admirat com un espectacle pompós, comuna 'mena de farsa sagrada. Ara, vestidetde smoking, amb aquesta perla torrada queli fa companyia, ballant i enraonant d'unamanera tan occidental, per més que vulguino 'puc sentir cap gota de respecte Ini capgota d'antipatia per aquest príncep, que deuésser dels pocs que guarden al món tota1a màgia d'ésser príncep.

I és que totes les coses aquí a Formen-

tor perden la seva irascibilitat humana, peragafar una irascibilitat de cosa salada, fos-

forescent i marina, sense cap mona de pe-ri'Il. No em vindria de .nou que d'aquí qua-tre dies fóssim amics d'aquest marajà si nose n'hagués d'anar demà mateix. Ja m'hefet amic del seu gos que es diu oMárquez,i he ballat un ball amb la seva secretària.Fora d'aquí ell serà un príncep carregat de

milions i d'elefants i jo continuaré escrivinti fumant; vull dir que entre ell i jo no hihaurà manera d'entendre's sobre els quatre

o cinc problemes essencials. El fet queaquest noi hagi estudiat a Anglaterra faràque es senti més hindú i més marajà quemai, quan es trobi entre els seus esclaus,que cada un deu costar uns trenta cine cèn-

tims ; imagineu-vos un gitanet pie de bri-llants, investit d'un poder diví i despòtic!

Es molt ,possible que aquesta noieta tandolça i tan cremada de pell, que ara encénla seva sensualitat de prínce,p, arribi un diaque li exciti el pou tenebrós de la crueltati de la còlera, i la faci rostir de viu en viuo la faci servir per esmorzar a les sevespanteres. Perquè els marajàs són així. Nohi ha dubte que l'ambient pot molt enaquests casos i el fet de saber que quan et

moris t'han de tenir en remull dius del Gan-ges i després t'han de rostir sobre una pira

de perfum davant de tres cents milionsd'homes que grinyolen i molts d'ells men-gen serps i porten una lámpara d'encensenganxada al nas, és cosa que no es paeix

així com així. Jo em faig càrrec de totesles possibilitats que existeixen dintre el sis-tema. nerviós d'aquest gitant; me'n guar-daré prou de criticar-lo. Tota ]Europa queporta dins abase d'Universitat, de cabaretsi d'aperitius transcendentals, només serviràper enfosquir i per fer més àcides les con-vulsions morals d'aquest xicot. Ara, d'a-questa aigua de Formentor, estic certíssimque n'hi ha de restar un alcohol finíssim ala sang; potser aquest record salvarà lavida d'aquesta noieta que l'acompanya, enel moment que el marajà s'enamori d'unageganta amb uns pits com dos núvols i ambuna estrella clavada entre la boca i el nas.

No afecta al corazón ni a los riñones. JOSEP MARIA DE SAGARRA

Per a la hisfòría del feafreUn aficionat a les estadístiques ens ha

diur.at una •còpia del document que ,pensaregalar a1 Museu del Teatre, amb una rela-ció detallada de tots els èxits d'En Rourei els principals elements i accessoris que hihan contribuït

Corpus. — E t pas d'una processó i unabainda tocant la marxa reial.

Muntanyes del Canigó. —Un clar de llu-na, un rossinyol i un baríton.

El reti del xotis.—Un piano de maneta.La reina del mercat. --.Sis gàbies die po-

llastres i mig moltó autèntic.Sant Antoni gloriós. — Una persiana de

ferro i un tramvia.I encara hi ha emipresaris gasius que es

resisteixen a presentar bes obres amb pro-pietat !

Suplement gràfic,

però no il'lusfrafEma ,e1 suplement gràfic de La Vanguardia

de dissabte passat, aparegué, fent-li els ho-mors de la primera pàgina, una vista parcialde Viladrau, acompanyada d'aquesta expli-cació

))Vista parcial de Viladrau, una de las o-blaciones más llenas de atractivos del Piri-neo catalán.»

1 nosaltres que, després d'aquella posta desol «en contradirecció» a la platja de Blanes,ens •crèiem que ino s'atrevirien a reincidir!...

Cal dir que algú de la casa se'n va ado-nar, perquè les paraules Pirineo catalán es-taven mig esborrades,

CECILI GASOLIBA

POLÍTICA 1930[ò1ee d e Carles I2abola

GRANS NOVETATS EN

CORBATES INARBOGABLES

larme I, 11

Telèf.11655

ELS «PASSILLOS» DE CASA LA CIUTAT

EIsimecres municipaisEls dimeores, a les cinc de la tarda, es

reuneix en sessió privada la Comissió Mmd-cipal Permanent. Els signes exteriors de "lareunió els forneixen, de moment, uns orde-nances imposants que guarden la porta dela sala on discuteixen els deu regidors pri-vilegiats ; cap allà les set comencen d'arri-bar els periodistes i els •ciutadans que anéstard presenciaran la sessió pública. Uns ialtres formen una massa espessa i munici-

pal que •passeja el'j seu mal humor

. • .pel vestíbul del'escala de mar-bre.

•" De tant en tants'obre la parta de

.. ,. la recmió privada'. € i apareix el se-

v enyor Pich, o elsenyor Martínezfit.

som' Domingo, o el se-nyor Rocha. Por-

)< ,f ten l'abric tirat"1 sobre l'esquena i

.. desapareixen sigi-^ a losamemt per un

ample corredor.—Què, ja aaa-

ben? — els pre-gunta el •periodis-ta, impacient.

El senyor Roclia, —Em sembla

cal dels radicals que encara n'iha per estona...

I s veritat. De la reunió privada, sempren'hi ha per estona. Ham sap vagament al'hora que comença però iningú no ,pot pre-dir quan s'acaibare. Deu tinents d'alcaldereunits entorn d'una taula. Tenen unes pos-sibilitats de conversa il•limitades. S'hi ar-repengen tant, que ea algun moment hemsospitat que la durada inhumana de les se-ves reunions obeïa a una mena de chiquémunicipal i efectista destinat -a meravellare! poble. Però sembla que no : els tinentsd'alcalde discuteixen realment i mi tant solses permeten la llibertat de fer una becainetaquan e1 senyor Mainés .pren la paraula . Noés pas que el que diu el senyor Mainés, en-cara que 'lla:rg, no sigui interessant ; peròels seus gronxaments oratoris conviden tanta la dormida...

Els alcaldes de certa edat, portats pel seuimpuls aprovatori, arriben, de vegades, aseguir aprovant dictàmens de somni, quan clsecretari ja fa estona que -ha callat,

vo

l

dríem anar duna estrella a l'altra i ca-

I bé. Ha arribat l'hora dels discursos.El primer de rompre el foc sol ésser el

senyor Massot. Té una veu clara, vibrant,que encomana una mica de vida, de movi-ment, a la sonsònia general de l'acte. Elsdies de batalla, el senyor Massot es troba solcontra tots, assistit només per la muda pro-tecció del seyor Coll i Rodés. Però això nosolament no l'espanta, sinó que fins ensatreviríem a dir que li agrada.

En les sessions que, per endavant, se sapque la discussió serà un.a mica forta, el se-nyor Massot -us confia amb un to ,perfecta-ment satisfet

—En sembla que avui tindrem batallaEn canvi, el senyor Mainés ja no està

per batalles. Es limita a repetir tantes vega-des com calgui necessari els mateixos puntsde vista, els mateixos conceptes, els matei-xos fets, amb una veu serena, ,pausada, tran-quilla, que fa les delícies del redactor deLa Veu, que li dia de pendre el discurs. Quanarriba el moment de fer una precisió impor-tant, el senyor Mainés s'adreça als periodis-tes, i

— Prego a la Premsa que reculli ambexactitud les meves paraules.

La Premaa fa el que pot, i el senyor Mai-nés continua gronxant-se indefinidament en

el ibalaneí de la seva oratòria regionalista,fins que l'alcalde, els regidors, els secretarisi el públic en general presenten senyals ine-quívocs d'estar grogy. Aleshores, el senyorMainés s'asseu, ,amb un somriure fred alsllavis ; ha arribat el torn del senyor Pich.

*5*

El senyor Pich s'aixeca i diu— Perquè, senyors, ens trobem davant del

següent poblema.El poblema del senyor Pich, no .per estar

mancat d'una r deixa d'ésser ric en confu-sionisme, majorcontribuentisme i embolica

-quefafortisme. Per entendre els discursos del

Els senyors Mainés, Martínez Domingo,Coll i Rodés a la tarima ,restid

senyor Pich 'no queda pas altre remei quellegir-ne la versió racional que'en dóna l'en- tonal.demà El Día Gráfico o La Noche. De mo- r r rment, però, no mpodeu evitar que us surti elcorresponent fum dél cap mentre escolteu A les acaballes, quan seanbla que tot est

oracions com aquesta : dat i beneït, s'aixeca un regidor i fa 1'elog

— Nosaltres hem vingut aquí com a con- fúnebre d'un ciutadà illustre que acaba d

tribuients, i això no vol dir que no defen- morir. (Esgarrifa de veure la quantitat d

sem els interessos de la ciutat, perquè com ciutadans illustres que es moren cada sc

que la ciutat és dels contribuients, els con-mana. La gran sort que la C'ogporació t

tribuients só-n de la ciutat i els interessos unes reserves de cabal oficial que .no s'acsón comuns, i per tant, el poblema no és tal ben mai.com el planteja el senyor Massot, perquè I després d'aquesta nota d'emoció, dó

nosaltres només som contribuients i com que per acabades les seves tasques la sessió p'

som contribuients ano som polítics, i això no blica de la Comissió Municipal Permanen

vol dir que cadascú en el fans de la seva JosEP MARtn PLAN>ànima no estimi la política, pero això ja ésun altre poblema, etc., etc. (Apunts d'Opisso.)

Un altre Consell de GuerraAquesta setmana hi ha hagut un altre drid haurien d'haver etats condemnats —Consell de guerra : la vista de la causa con- afer de pura comèdia — a uns quants anys

tra els signants d'un manifest republicà pu- de presidi, i això hauria permès un altreblicat durant les inoblidables jornades del acte de magnanimitat per part del Govern idesembre passat. la corona. Una sentència severa a MadridSi no estiguéssim sota la vigència d'un hauria salvat la severitat dels altres dosCodi dictatorial, d'una llei de jurisdiccions Consells de guerra. No hi ha hagut absolu-única al món i altres argolles que amenacen ció i la condemna ha estat lleu .Am b aques-la premsa d'una matera més eficaç que la ta mica d'apariència de severitat el Governcensura, es podria establir un parallelisme en- actual pretén justificar la duresa de la senten -tre les causes de Jaca i la causa de Madrid. cia de Jaca i l'horror de la sentència d'Osca.

Els senyors Albornoz, Alcalà Zamora, Largo Caballero, Fernando de los Ríos, Ca •

sanes Quiroga i Mauna esperant-se per comparèixer a la darrera sessió del Consell

UNA FIGURA EUROPEA

El canceller MúllerLa noticia de la mort de l'ex-canceller Finida aquesta, quan es negociava la pau

Müller ha tornat a donar un instant d'ano- de Versalles la seva figura torna a emergirmenada a la seva personalitat, certament de l'obscuritat : BrockdorH-Rantzau, minis

-eminent, però que, per diversos atzars, no tre d'afers exteriors d'Alemanya, no volgué

havia assolit mai en la política internacio- signar el tractat de pau ; Müller succeí elrial el nivell que li hauria estat degut pels ministre dimissionari i, juntament amb el

seus mèrits. diputat del centre Bell, va dur a terme la

La causa :principal va ésser el prestigi tasca desagradable de signar un tractat queimmens que durant la post-guerra va acom- consagrava la derrota de la seva pàtria

panyar la figura de Stresemann, el qual, feina utilíssima, però que tenia el do de

El canceller Müller, lord Cushendum, Briand, Adaci, Hymans i Scialoja, que. formaven la Comissió dels Sis, a Ginebra

ull nlLle _uJIse1I ue guerra. jeprotestant que la sentència no hagi estat ab-

t

solutòria, com exigien les circumstàncies deviure durant vuit anys al marge de la lleides del primer al darrer dels espanyols, ila poca autoritat del Govern, cal tenir encompte que, gràcies al senyor Primo de Ri-vera, ha passat alguna cosa a -Espanya:hom pogut veure un ex-ministre, un conse-ler d'Estat i un fill d'En Maura davant

d'un Consell de guerra, acusats d'haver prespart en un complot republicà. I encara hi hnaltres senyors que no obliden, no perdonen,

ini perdonaran mai més. Ja es pot ésser re-publicà i ex ministre. Hi ha republicansfills d'ex-presidents del Consell, cels repu-blicans ja no són els descamisats. Això voldir que s'acosta l'hora de la Reuública. Cer-tament, ha passat alguna cosa a Espanya.Es l'únic benefici que devem a aquell granillús que es deia Primo de Rivera.

Ara cal exigir ]'amnistia per als condem-nats de Jaca i de Madrid. 1 consti que noconsiderarem l'amnistia com un acte de pie-tat, sinó com un acte de justícia, i, per con-següent, no l'agrairem. Ha passat l'oportu-ni tat de fer «rasgos» de pietat i d'enternirla gent. En mig d'aquesta comèdia hi hala sang de dos homes que no varen fer més

- ............. - - -----,

que seguir els procediments que tant èxit

NOVETATS varen proporcionar a Primo de Rivera. En-

EN CAMISES tre ells i aquest senyor només hi ha una di-ferència de valor personal a favor dels dos

Janm¢ I1 11 I capitans : aquests només comptaven amb elseu coratge 1 aquell jugava sobre segur.

Telèf.11655MANUEL BRUNJ 1'

FONTBERNATSASTRE

TRAJOS MIG TEMPS CUCURULLA, 2, l.er

A PRt US MÒDICS :. BARCELONA

FEU FER ELS VOSTRES GRAVATS EN LA

Unió de FotogravadorsCasanova, 160-162 : Telèfon 77406

clintt'e de les tendències pacifistes d'Alema-nya, havia de jugar un paper de primeraimportància.I és que Stresemann era un •pacifista

Müller, ultra això, un home pacífic : aques-ta comparació, que no és cap joc de parau-les, pot il•lustrar molt sobre el fenomen.

Müller pertanyia a la petita burgesia ale-manya (el seu pare fabricava vi escumós)el seu temperament d'apaci•ble burgès ; lesseves dèries intellectuals ; la seva mentali-tat estudiosa i poc amiga de soroll, el van

El canceller blüller

portar des de jove al partit socialista ; decop, actuà dins els secretariat; més tard,d'una manera lògica i conseqüent, formapart del comitè directiu : actualment era undels líders del partit.

Tota la seva carrera política, dominadaper aquest color pacifista i pacífic, és natu-ral que no fos molt brillant ; en canvi, erasòlida. Bona prova del concepte d'home se-riós i ferm en què el temien, és que e'll fouescollit pels seus partidaris quan va ésserqüestió de trametre un enviat a París pertal de cloure tractes amb els socialistes fran-cesos.

Pocs dies després d'haver dut a termeaquesta missió a gust de tothom, va escla-tar la guerra europea. Müller es veia des-mentit per l'atzar dels fets ; això ]i haviad'esdevenir sovint dins la seva vida. Elssocialistes alemanys, trencant ele pactes ne-gociats per Muller, votaren els crèdits deguerra.

R,MBL:4 DEL CE?àTKE, 33 • I'.SSATGE B:CIRDI, 2

• , [)] ,•

- iran a

Jora .—

La pau dels sepulcres

S'assegura que les Memòries, a punt depublicar-se, del mariscal Joffre, contenenrnés d'un passatge en què el mariscal Fochés l'objecte de certes criteques, la qual cosaha fet — segons diuen — que la vídua d'a•quest darrer es dirigis a la d'aquell primerindicant-li que, pel bon nom dels desapare-guts, per respecte a llur glòria, per patrio-tisme , potser convindria suprimir en els es-crits pòstums de Joffre tota mena d'apre-ciaoions poc amistoses sobre Foch.

Sembla que la vídua Joffre ha respost queessent cada pàgina del manuscrit numeradai firmada pel sen autor, el respecte a lavoluntat del difunt impedia de modificar resdel que havia escrit.

L'an{í= BüÏou'

Aquesta giiestió de les Memòries publi-cades massa arran dels esdeveniments sem-pre dóna lloc a incidents. Ja Bismarck ha-via disposat que el tercer volum de les sevesno es publiqués fins després de la mort deGuillem II. Però la casa editorial Cotta vatirar al dret i el publicà en 1921.

Ara, tothom ja sap la polseguera que hanarmat les Memòries del príncep de Bülow,fins a impedir-se'n la continuació de la sevapublicació a Alemanya. Però amb això non'hi havia prou. L'alemany necessita quealgú li doni el mot d'ordre. En aquesta oca-sió qui ho ha fet ha estat Edgar vonSchmidt-Pauli. El títol alemany del llibrede Bülow era : Denkwürdigkeiten ; el delseu contradictor és : Fürst Bülow Denkun-vürdigkeitan, que es pot traduir aproxima-dament per Coses d'indigna memòria delpríncap de Bülow.

El }iim prohibitEl govern del Reich pot haver prohibit la

projecció del film Res de nou a l'Oest, peròels alemanys omplen cada diumenge els ci-nemes de les poblacions frontereres de Fran-ça, Holanda i Bèlgica, com els ianquis om-p len els bars de la frontera canadenca.A Verviers (Bèlgica), per exemple, acudi-ren més de 2,000 alemanys, socialistes lan14joria, procedents d'Aquisgran (A4chen,Aix-la-Chaq5elle). L'Associació d'empresarisde cinema del Reich protesta ; calcula en250,000 el nombre d'alemanys que han anata veure el filas fora d'Alernanya, amb unperjudici de prop d'un milió de marcs. Enel seu document, el president de l'Associa-ció àdhuc declara que eif aquestes carava-nes dominicals figuren molts racistes miii-tants conegudissims.

Cuina tuturisfaAquell gran histrió de Marinetti, que els

barcelonins ja varen tenir ocasió de veureactuar, inventor d'un futurisme, xantre delfeixisme, ha emprès de fa poc una campa-nya contra els macarrons, la pasta eixuta ialtres plats característics de la cuitiá ita-liana. El primer resultat de la campanyaha estat la inauguració, el to de mart, áTorí, d'un restaurant futurista, la aCantinadel Santo Palaton, amb un discurs de Ma-rinetti declarant que Ida cuina pássatistá ésun llac mort que ha adormit l'estómac jespatllat el paladar; avui neix l'art de men-jar bé i amb varietan.

Com que al menú inaugural d'aquest res-taurant figuraven plats com ((entrada intuï-tiva)), «ultra-viril», «alambrada celestial», et-cètera, no sabem si això del menjar bé ésveritat.

Escena ae muliirudsPels voltants de Niça, una firma cinema-

togràfica roda L'Aiglon, d'Edmond Ros-tand.

Uns anuncis als diaris han fet saber quecalien «extras» per a les darreres escenes,al camp de batalla de Waterloo.

Més de dos mil, de totes les nacionalitats,es presenten i, en saber que només es ne-cessiten quatre cents granaders i cent sol-dats d'infanteria, s'arma el gran rebombori.Ex-oficials russos, austríacs que volen fervaler llur nacionalitat per representar méspròpiament els soldats de l'arxiduc Carles,polonesos, armenis, etc., sitiaren literalmentles reixes dels estudis, mentre els més atre-vits les escalaven i saltaven dintre.

Tot esperant els gendarmes, un dels ci-neastes exclamava :

—Quin moviment de masses més bonic!Quina llàstima no trobar-se preparats perimpressionar-lo I

Les sorpreses de l'esradísticaChicago, ciutat d'elecció d'Al Capone, de

Big Bill, de Jack Diamond, es creia anaral davant en les estadístiques criminals, quanels recomptes de l'any passat han demos-trat que ocupa ei lloc que fa seixanta vuitentre les ciutats americanes de més de centmil habitants.

Mentre que, per exemple, Toledo (Ohio),cornpta amb 236 crims per ^o,000 habitants,a Chicago només li'n pertoquen 64 per deumil.

Sembla, doncs, que la mala reputació deChicago és una qüestió de propaganda. Esa dir, és deguda al sentit modern de l'es-pectacular que tenen els gangsters i al pin-toresc que saben dorar a llurs fetes.

LA CRISI AMERICANA—El senyor director és a dinar.

(Lile, Nova York)

La relació de fets és evident. Per consegüentsi aquesta relació de fets és innegable, lesdues sentències pels fets de Jaca són massaseveres. Si la relació entre aquestes tres cau-ses és òbvia, cal reconèixer que els militarshan perdut, i no perquè el seu Codi siguimés sever, sinó perquè en aquest plet erenla part dèbil. El Consell de guerra de Ma-drid ha estat molt sensible a la cavallerosi-tat d'uns homes que s'han negat a donarels noms de llurs còmplices. I el Consell, de-sitjant treure proporcions catastròfiques al'afer, ha cregut obrar prudentment con-demnant els líders republicans a la pena desis mesos i un dia de presó, sentència quepermet l'aplicació de la llibertat condicional.

Sentència injusta! Si no hi havia relacióentre la causa dels líders repti hblicans i ladels militars de Jaca, la pena de mig ainyde ipresó per haver redactat un manifest, queno se sap qui el va fer imprimir, i del qualla policia només pot dir que en va trobarexemiplars al carrer, és una pena molt forta.Si hi havia relació entre els fets de Jaca iaquell manifest famós, el fiscal podia dema-nar la pena de mort contra el capitost delmoviment polític. La conseqüència és evi-dent: la sentència de Madrid és injusta. 1si aquesta sentència és injusta, fa tambéinjustes la sentència que va condemnar amort i executar els capitans Galan i GarciaHernàindez i la recent sentència de Jaca.

I el general Berenguer continua essentministre de la Guerra!...

Els processats de Madrid esperaven unfall absolutori. Aquesta il•lusió era un granerror. Una sentència absolutòria hauria po-sat en evidència, encara una mica més, elserrors d'Osca i Jaca. Si hi hagués una micade lògica en les coses, els processats de Ma-

L'assaig d'aquesta comèdia ha estat moltdeficient...

Romanohes h.a callat en ésser preguntadala seva opinió sobre la sentència de Madrid,i quan aquest home calla ja sap per quècalla. Calla perquè és massa evident que lestres sentències són desproporcionades i con-tradictòries.

En resum : tant les sentències de Jaca comla de Madrid, són dos actes destinats a tiraruna mica de terra sobre una altra sentència,sobre les tombes dels capitans Galan i Gar-cia Hernàndez. Realment allò va ésser moltfort, tan fort — ho repetim — que a horesd'ara el general Damas Berenguer, en bonalògica, no hauria de formar part del Go-vern. No hi havia cap altre home tan posqualificat com el general Berenguer i elsseus ministres, ex-redactors de fulles clan-desunes, per fer afusellar dos homes que, alcap de vuit anys de no existir les lleis fona-mentals de la nació intentaven implantar unordre jurídic i una situació aova. Foren fu-sellats perquè no tenian confiança em la ges_tió Berenguer... El Govern actual, en elqual hi ha gent que també ha ipassat vuitanys conspirant, tampoc té cap autoritat pera representar cap paper en històries de Con-sells de guerra. No cal oblidar que Roma-nones ha pujat novament al Poder emparaten la bandera de l'amnistia prèvia, senseprocessos.

Aquestes ires sentències injustes haurandemostrat al país que només es pot coaspi-rar sota cortes proteccions i inspiracions,que només es pot conspirar per portar dic.tadures. No és pas un trencaclosques difí-cil cercar el conspirador. Parleu-ne al se-nyor Santiago Alba, o feu memòria de lesconverses privades d'aquest senyor abans der •.nnrr la r)irtaánra

projectar una ombra maléfica damunt elsque l'emprengueren : recordeu, si més no,els assassinats d'Erzberger i Rathenau.

Després d'un poc de temps, allà l'any 20,que fou canceller del Reich, l'any 28 tornéa ocupar aquesta dignitat per un més llargtermini ; i l'any següent, tingué ocasió d'in-tervenir en les deliberacions de la Societatde les Nacions, per raó de la malaltia deStresemánn. Tampoc la sort va acompa-nyar-lo gaire. Refiat excessivament en l'am-bient de concòrdia aleshores existent, va ma-nifestar amb una ingenuïtat inoportuna, elsdesigs dels alemanys de veure evacu,lda de-finitivament la Renània. Adhuc va fona

-mentar aquest punt de vista amb conside-racions de dret. Briand, llavors, sobtat itement que un excés de franquesa i de faltade tacte malaguanyés tota la tasca iniciadaa Locarno, i el fruit dels treballs del atriosStresemann-C'hamberlain-Briand, va respon-dre-li amb una forma violenta. Müller enfou el primer sorprès; i després d'ell Euro-pa i el món, que no comprenien com, a lesconferències pacífiques, fracassessin preci-sament els representants d'un partit paci-fista : el socialista alemany.

Tot i això, és de la reunió dels sis, quetingué lloc aleshores a Ginebra, que va sor-tir l'acord d'empendre unes negociacionsper tal de formular les bases a què haviad'ajustar-se la liquidació de la guerra, l'ar-ranjament de la qüestió de les reparaciosisi l'evacuació de la Renània.

Müller, doncs, havia donat una impor-tant embranzida a l'obra de la pau europea.Si no d'una manera brillant, havia actuatd'una manera eficaç.

Heus aquí el resum de la vida d'aquesthome inte•ligent i voluntariós, no gaireacompanyat per la sort, però. Tant a Parísl'any rq, com a Versalles, com a.la Socie-tat de les Nacions, sempre l'acompanyavauna estela malastruga, que és causa que elseu nom no hagi sonat entre els personat-ges de primer rengle d'Europa. I, veritable-ment, ho era, tant per la seva abnegació enacceptar missions necessàries, per bé quedesagraïdes, com és ara la signatura deltractat de pau, com per la seva positivaactuació en benefici de la concòrdia, saneefer mai cap traïció .ni al seu país, ni aEuropa, ni als seus ideals. D'altres hantingut més ventura, però pocs mereixem mésbé de la seva pàtria i del món,

V.

Obres d'Arquitectura, Escultura,Pintura, etc. Antic i modern

Llibres d'Art Telèfon 20542

seva obra. Indubtablement, a la seva car-rera científica deu la passió per l'observa-

ció minuciosa i exacta dels seus personat-ges i la descripció del complex dels impul-sos a què obeeixen. Però Sohnitzler ens elspresenta i es guarda prou bé de jutjar-los;és massa escèptic per ni tan sols insinuarun judici. Un home que com ell, davantde la varietat de la. vida i l'enorme curio-sitat que aquesta Ii desvetlla, no creu encap sistema filosòfic, ha de bandejar de laseva obra tot comentari de qualsevol ordre.

El pensament de Charles Póguy! De ve-gades ens sembla que no n'hi .ha cap ele tanactual, tanta part de profecia, de presa depossessió en l'esdevenidor, comportaven l'o-obra i l'acció de l'escriptor. Totes les in-quietuds del nostre temps s''han expressat enPéguy. Millor que cap ,altre, ell veié les di-reccions que prenien les societats modernesmés que cap altre es preocupà de l'existèn-cia i de l'ànima d'Europa.

Aquesta Europa, ell l'ha vista fer-se endlls ili'bres dels seus ,pensadors, en les gestesdels seus pobles. Ha aspirat puixantment aun retorn a ]',Edat mitjana, és a dir, a unaèpoca en què la família europea sentia mésde lligams que no pas avui entre els seusdiferents membres. Ha cercat els valors uni-

Taula per a màquinaNúm. 173

Amb arxiu de cinc cubetes, o bé arxiu -pape-rete i un caixó, mida 100 x 50 .. ptes. 75

Núm. 11

Amb caixó i post 80 x 50 • , ... ptes. 32POPULAR, caixó i past 75 x 45.. ptes. 25

MOBLES ALTABATallers, 29, 31 í 71

Magatzem: Corts, 522 - Telèfon 17.745BARCELONA

—I pensar que ja tinc una xicota a cadaport!

(Judge, 'Nova York)

PONCHE

^òalC4

ENTONA EL COSPER A LES NITS FREDES

NUTRITIUAROMATICDELICAT

Després del teatre,

prenguí

PONCHE

Cl111C

LLIBRES per a les Belles Artsi Arts Industrials

BANYS NOUS, 5 - Telèf• 20542

Ärfhur Schnifz1erllfl fet de du1turaLIetres francesesEn poc temps, la bibliografia catalana s'ha

enriquit amb la traducció de dues novellesde Schnitzler : La senyora Berta Garlan,traduïda per IE. Martínez Ferrando (Edi-cions Proa) i La senyoreta Elsa, traduïdaper Joan Alávedra (Biblioteca Univers). Pe-rò el nom d'Arthur Schnitzler no era pasun nom inèdit en català : fa anés de quinzeanys, al vell Principal es representà una co-mèdia seva, Anatol, traduïda per FranoescPresas, que consisteix en set quadros de lavida d'un celibatari incorregible, alhora sen-timental i eímic, que han acreditat molt eldiàleg de Sohnitz•er. Perquè aquest home,que ara ja passa de la seixantena, fora decasa seva ha estat conegut principalmentper les seves obres teatrals. No és finsaquests darrers anys que les seves novelleshan estat traduïdes a idiomes llatins.

Schinitzler és austríac, més concretamentencara, vienès. (Encara que sigui un homeindependent, iprou personal per no cabre enun marc reduït, cal associar el seu nom ila seva obra a la seva ciutat natal i al mo-viment «Jung Wiem> que es desenrotllàabains de 1914, inspirat en un «naturalismequi sent bon » , que endolceix els ,pessimis-mes amb una nota malencbnica i adesabu-sée» d'home de món que no pot eludir lesqüestions greus, però llisca damunt d'ellesamb amable ironia.

No és possible d'imaginar Schnitzler forad'aquella Viena d'avantguerra, «Capua del'esperit», a cavall entre el món germànici l'eslau, ipròxima a Itàlia i a Munic. Aques-ta condició ^de vienès, fonamentalment vie-nès, dóna a les pàgines de Schnitzler aquelldring que distingeix tan netament, entre elsescriptors de llengua germànica, els aus

-tríacs dels alemainys. Hom sent aquells mésa prop de nosaltres que aquests, més do-tas de tacte, m'és despreocupats de trans-cen'dentalisme i menys exagerats. I així itot, sense tenir-ne l'aire, saben arri-bar tam=bé al fons de les qüestions, encara que lesembolcallin d'una manera agradable.

'Els tres motius sehnitzlerians que es pre-senten constantment en la seva obra sónl'amor, la vida i la mort, tractats amb unavibració freudiana que ha fet creure alsgeneralitzadors precipitats en la influènciadel creador del psicoanàlisi damunt l'obrade Schnitzler. Però, si un interviu ambaquest, publicat al D'Aci i d'Allà, no fosprou per negar-ho, unasenzilia confronta-ció cronològica ens asseguramia que es trae-ta, tot al més, d'un freudisme «avant lalettre>. Fins hem llegit en algun lloc queFreud va dir en certa ocasió recent a Schnitz-ler : «el creador del psicoanàlisi sou VÓS».

Schnitzler, de família de 'metges, metgeell mateix, fon els problemes físics i psf-quics, i, encara que declari interessar-se moltmés pels misteris de l'ànima humana, ésfàcil de sentir la presència del clfinio, do-blat de gran artista de la paraula, en la

^IIIIIillllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll5

Ungran autor: A. SCHNITZLER

E Una obra mestra:

la senyoreta SISA_ yUn bon traductor: J. ALAVEDRA E

Biblioteca Univers, vol. XVII

.-,

- DE VENDA:

Llibreria Catalònia17, Plaça de Catalunya, 17

^illlllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllill:

Laietana, 18, pral,, B

Dir estor

Carles Ossorio

Autoritzacions pera noves indústries

Noves instaliacionscanvis i trasllats

Certificats deproductor nacional

Contribució industrialterritorial, utilitats

Expedients de proteccióde 1'Estat

Representant especiala MADRID

No sabrem mai què .pensa l'autor de lesseves heroïnes, la senyora Berta Garlani la senyoreta iElsa — referint-nos només ales novelles de Schnitzler traduïdes al ca-talà, de les quals La senyoreta Elsa enssembla rnolt més característica del talent deSchnitzler que no pas La senyora BertaGarlan.

Aquella primera novella — tan curta queno arriba a un centenar de pàgines — és,en efecte, l'alcaloide de Schnitzler. La sevatrama és senzi[líssima• Una noia vienesa,barreja d'ingenuïtat i de iperversitat, hosted'un hotel elegant, rep l'encàrrec de dema-nar a un altre hoste, Dorsday, un vell cone-gut de la seva família, trenta mil florinsper salvar de la presó el seu pare, advocatque ha malversat els béns d'uns menorsconfiats a la seva custòdia. La condició queimposa el que rep la demanada, és la decontemplar nua la senyoreta Elsa durantun quart d'hora. Elsa s'hi mostra, però nodavant de Dorsday sol,- sinó en el hall del'hotel ; després, Elsa es suïcida amb unaforta dosi de veronal. I res més. Amb aques-ta petita història Schmitzler n'hatingutprouper fer una de les seves millors obres; queés a la vegada una de les anillors novellescontemporànies.

Tota l'obra està escrita en forma de mo-nbleg. Com ja és del domini corrent, en tanovella, Joyoe passava per haver inventataquesta forma, fins ell mateix senyalà aValery Larbaud una obra de Dulandin,Les lauriers sont couj és, la primera emquè s'emprà aquesta forma. 'Però Schnitz-

ler assegura, en una carta que tinc davant

dels ulls, que escriví Leutnant Gusti (publi-

cada en 1900) sense conèixer ni de referèn-cia l'obra de Dujandin, realment caiguda en

l'oblit fins que amb l'enrenou provocat en-

torn de l'Ulysses de Joyce s'ha reeditat ambun .pròleg de Larba id, cornac del cèlebreirlandès i d'altres novetats literàries.

E1 procediment monologat exigeix unavirtuositat excepcional. Fugir del risc de lamonotonia sense caure en la impuresa deprooediment, o en la inversemblança, vol

tot um domini de l'ofici d'escriptor. Schnitz-ler el ,posseeix; però ano això solament. Comen una pantalla, veiem tots els :pensaments,totes les reaccions de la senyoreta Elsa, altransparent. Sota una aparença frívola,amable, molt pròpia de l'autor, aquest enslliura la més minuciosa dissecció psicolò-giaa.

Aquesta aparença exterior de les obres deSchnitzler no en fa allò que per aquesteslatituds se'm diu una obra «forta». Tant lifa; una vegada més, es demostra que laprofunditat auténtica no té absolutament res

a veure amb l'exterior pretensiós o rebarbatiu, i que els grans escriptors són els quesaben assolir concordància entre el fons i laforma, l'agençament d'aquesta no empallidint, ans bé accentuant aquell.

El traductor, Joan Alavedra, ha sabutconservar amb força encert les qualitats quefan de Schnitzler un dels més acreditatestilistes de llengua alemanya.

J. c.

René Füldp-Miller acaba de publicar unainteressantíssima «monografia de culturahistòrica» sobre la Companyia de Jesús.Javier Bueno l'ha traduïda al castellà, i hacurat la seva edició Biblioteca Nueva deMadrid. El títol — El poder y los secretos 1de los jesuitas — dóna una idea molt equi-vocada del que el llibre pugui ésser. Jo inosé pas si es tracta d'una actitud editorial ala recerca d'un tipus determinat de grospú'blio ; en tot cas el fet és blasmable per-què el lector es troba amb un llibre que noté res absoiutament de pamflet. Sinó, 'bencontràriament, una obra documentada, se-riosa, objectiva i serena.

No m'interessa pas una actitud apologè-tica o pejorativa en aquest llibre ; si unapassió determinada és en ell noblement con-tinguda. M'interessa, en canvi, com a es-tudi de cultura, com a resum de la pro-jecció espiritual de la Companyia de Jesúsdamunt la vida espiritual d'Europa. Tanma-teix Fülòp-Miller toca un dels temes mésapassionants per als 'homes de la nostra ge-neració : el tema de la Contra-Reforma.

Fins fa .poc temps, els manuals d'histò-ria de la cultura establien una relació decontinuïtat entre els segles xvt i xvu. Homparlava d'una prolongació de sentimentshumanístics accentuats vers una extremaactitud violenta — barroquisme, culteranis-me — que arribava fins a la reacció neo-clàssica del segle xvrn. Avui, en canvi, elsegle xvlt és conoebut com una claríssimanegació de la centúria anterior. Hom parlad'una edat barroca enfront d'una edat re-naixentista. A Espanya, hom situa una èpo-ca nacionalista enfront d'una època italia-nitzant. A (Europa ens trobem amb una vio-lenta reacció catòlica que tendeix a neutra-litzar l'activitat protestant. Una contraofen-siva del Sud oposant-se al bèllio desplega

-ment del Nord.Aquesta contraposició ressonant té per ari_

gen la voluntat de ferro, la tenaç energia,d'un heme magre i violent, decidit i prag-màtic ; Ignasi dè Loyola. Ignasi de Loyola,talment un feixista de la Religió, s'orga-nitza militarment per a combatre les nove-tats que vénen de la Mitteleuropa. ( Talmentcom l'Itàlia bàrbgra de Mussolini i de Ma-laparte es contraposa a lès noves conquistesde 1'es,perit nòrdic, amb un aferrissamentreaccionari.) Ignasi de Loyola predica obe-diència i disciplina portades al darrer ter-me. Venç. Atura la invasió de l'enemic, re-organitza les forces amigues i ddhuc des-munta la millor artilleria contrària. Loyolaés un dels homes més interessants, Inésapassionants que han existit mai ; home devoluntat i d'eficàcia, és objecte d'una bi-bliografia copiosíssima i contradictòria. Peròla seva envergadura d'home d'acció restaindubitable.

Fülóp-Mi uller encapçala el seu ]libre ambuna biografia de Loyola i amb l'estudi de1a transformació que porta a cap en el campde la mística, considerant-la, no pas cornuna graciosa intervenció de Déu en l'espe-rit humà (criteri medieval), sinó com elfruit d'un esforç progressiu (exercicis esi-rituals) que fa remuntar l'home, per la sevapròpia voluntat, a cims de divina contem

-plació.Després de Loyola la Companyia de Je-

sús és en un primer 'terme d'interès en totala història política i cultural d'Europa. (Sen-se comptar les intervencions missionals aAsia i a Amèrica.) Si, com diu Goethe, totala història és en el fons història religiosa,la Companyia de Jesús divideix el camp del'esperit europeu. No hi ha més que amresi enemics de la Companyia. De les polémi-ques de Port-Royal en surten Racme, Ma-dame de Sevign^é, Pascal. Descartes és tam-bé un home apassionant en relació ambaquestes lluites. I tants d'altres.

Però l'empremta jesuítica .agafa una ün-tensitat molt típica en el camp de les artsplàstiques i del teatre. Fülüp-Miller fa re-marcar tot això demanant-se, com ho hanfet molts tractadistes, si existeix un estilpropi de la Companyia de Jesús. El que hiha és, més aviat, una habilíssima adapta-ció del jesuïtisme a la seva època ; o potser,més aviat, una mútua reflexió d'influèn-cies.

Füldp-Mi1ler no cita els màxims defini-dors d'aquesta edat. Són dos crítics d'avui:Ludwig Plandt, que anomena el segle xvurespanyol època nacional, i Benedetto iCro-ce, que l'anomena, en general, età barocca.Es evident que aquest irracionalisme i aquestbarroquisme serviren magníficament l'idealj esuític. D'una banda justificava una acti-tud imperial de l'IEspanya amenaçada; d'ai_tia banda el barroquisme plàstic s'aveniaamb la teatralitat i l'espeetacularitat esce-nogràfica que els jesuïtes —que amb aixòrefermaven una viva tradició catòlica en-front de l'austeritat i la nuesa del culte re-format — imprimiren al seu sentit de la re-ligió.

La religió, dinin, no és pas solament unnegoci i una concreta proximitat; cal que

t tot arribi pels sentits. Cal substituir lese abstraccions dogmàtiques. per signes sensi-s bles (el culte de la Trinitat, per exemple,

és substituït lentament pel de la SagradaFamília). L'educació religiosa fa multipli-car als llibres amb imatges. Això no és pasexactament una novetat; l'Orbis pictus deComenius és ja lluny ; però és que la cate-quització per via sensible tendeix a abastartots els sentits, i així s'aconsella que es des-criguin les sensacions de les penes de l'in-fern referides a l'olfacte, a la vista, al tacte,al gust, etc.... Tot .això dóna a l'art influen-ciat per la Companyia de Jesús una menad'exacerbació morbosa, una escenografia

d'un barroquisme carregat de athos queva des de les decoracions del Pozzo fins als

relleus del Bernini, i fixa els trets essen-cials d'una òpoca molt definida dins la Cultu-ra de la Humanitat, obra d'un esforç coor-dinat i d'una voluntat de guany inexhau-

rible .'El 41ibre de Fülgp-Miller — a part aques-tes llacunes d'orientació — serveix per a si-tuar-ne les característiques i l'evolució. 'Esben illustrat i ben imprès.

Guu.LEH DIAZ PLAJA

En estudiar les relacions de la religió i dea cultura, el mou llibre de Jacques Mari-ain inaugura d'una manera molt brillant lacollecció de les Qiiestions discutides que di-rigeix amb Oharles Journet, i que té perobjecte aportar solucions pràctiques, si nodefinitives, sobre els problemes més actuals.La utilitat d'aquesta collecció és tant mésgran que la impossibilitat en què hom estroba de vegades de resoldre-les immediata

-ment, no impedeix ipas que aquests preble-;mes juguin un paper considerable en lanostra societat, i que convé donar-los tot se-

guit una solució temporera que ens pen etid'incorporar-los a la nostra vida. Tal és lafinalitat d'aquesta collecció en què està anun-ciat : La juridiction de l'Eglise sur la Cité,de Charles Journet ; Les Hommes-Salaman-dres, d'Olivier Leroy ; tres llibres d`EugèneDevaud : Les étapes d'une révolution seo-lceire à Hambourg, La doctrine scolaire dela Russie soviéttique, De l'école active à1'école intelligente, La multitude transcen-dentale, de R. Le Masson ; L'ordre social etla divine chanté, .per Daniel Lallement. «'Enl'estat actual de la cultura i del pensament,es plantegen un gran nombre de problemesnous -- o renovats—, que no podran donarlloc a una sistematització científica comple-ta ,fins mnés tard. Tot esperant, importa d'e-xaminar-los, sia per posar de relleu els prin-cipis fonamentals sense els quals no podrienésser abordats útilment, sia per proposar-nesolucions almenys parcials i subjectes a re-visió. La posta a :punt d'una problemàticainspirada en els principis d'una sana filoso-fia r aplicada a les qüestions difícils o con-trovertides que fan sorgir el moviment deltenps és, segons el método constantmentpracticat pel mateix Aristótil, l'únic mitjàde preparar la solució científica d'aquestesmateixes qüestions.))

De tots els problemes de la vida moderna,no n'hi ha cap de anés vivament controvertitque el de les relacioins que existeixen — odeuen existir — entre la cultura i la religió.Tots els elements socials, psicològics, mo-rals, entren aquí en joc, puix que totes lesactivitats de l'home, en tots els dominis ien 'tots els graus, en són afectats. JaoquesMaritain aborda la qüestió amb una fran-quesa que, d'antuvi, defineix la cultura imostra que el substràtum necessari, .per es-sència, de tota cultura i de tota civilitzacióno pot passar-se de la vida espiritual. Alcontrari, és aquesta puixança de l'esperit elque la fecunda, el que 1i dóna la seva forma,el seu sentit, la seva veritable eficàcia. Con-siderada sota el seu doble aspecte teòric ipràctic, .aquesta associació dels dos termesrepresenta un enriquiment considerable delpensament. Maritam anuncia amb una ad-mirable netedat tot un ordre d'idees sobre e1qual la filosofia i la sociologia imodenines no_més rarament han aportat conclusions tanprecioses. Perquè l'autor parteix de les ve-ritats primeres de la vida espiritual, i com

-binant les amb les dades pràctiques del pro-blema, compon aquesta «ciutat ideal)) en quècultura i religió colla'borarien a la instaura-ció d'una veritable civilització, no ja sola-ment civilització cristiana, sinó civilitzaciócatòlica — en el sentit etimològic del mot—,universal i perfecta. Universal en el sentitque tots els pensaments i totes les activitatshumanes estarien d'acord segons un mateix

ideal i una mateixa inorma de vida. Per-fecta, perquè les inevitables diferències,atemperarles, també arribarien a completarla noció imateixa de civilització.

Jacques Maritaiin no aporta pas una solo-ció temporera. Ben al contrari : mspiraint-sede les veritats eternes, immediatament i sen-se equívoc ha ,posat el ,problema sobre el .pla

on no (pot sinó rebre urna sola solució : laque dicten alhora les 'lleis de la raó i les exi-gències del cor.

versals, que totes les races poden bescan-viar, i els valors eterns que no arrisquen dedecebre aquell que, un dia, ha basat en ellstota la seva vida social i la seva vida mo-ral. Es en aquest sentit que Péguy fou ungran constructor. Infatigable i modest comels que alçaven catedrals, ha acumulat aques-ta obra veritablement gegantina en què elpoeta, el sociòleg, l'historiador, cadascú alseu tonn, .parla per proclamar les veritatshumanes.

Quan hom contempla la collecció delsCaheers de la 'Quinzaine, que eren la sevaactivitat, la seva ànima, la seva força, me-sura l'aportació immensa d'aquest home que,amb un ample esguard llançat vers el futur,mostrava els camins. L'actualitat d'aquestpensament és tan gram, que obrint un delsseus llibres, ens quedem sorpresos de des-cobrir-hi una virtut immediata, com si latinta en fos encara molla, i el consultem, devegades, com si encara estigués entremig denosaltres, com si visqués la nostra vida in-quieta, llançada vers tots els atzars del des-conegut, mentre que ell posseeix, ara méstotal; tan completa com pot ésser-ho, la grancertesa, la que és atribut dels morts. Peròels Cahiers de la Quinzaine no són pasmorts. Encara viuen, continuats amb ungran talent i una noble .pietat pel seu fill,Maroel Pléguy.

Marcel Péguy ha escrit alguns llibres — enels quals ens transmet una imatge del seupare, una interpretació del seu pensament que enriqueixeri la bibliografia de les obressobre Péguy. (Exegeta subtil i apassionatd'aquesta magnífica intelligència, ,anorrea-da abans d'haver donat tota la merave-llosa fecunditat que se n'esperava — per-què, de tots els escriptors marts a la guerra,mo n'hi ha cap que plorem tant com Pé-

guy—, el jove director dels Cahiers de laQuinzaine ens dóna un estudi molt substan-cial sobre el pensament polític i social delseu pare, estudi en el qual defineix molt jus-tament la noció de la ciutat futura, d'aques-

ta harmonia espiritual o social que Péguy,reformador, desitjava instaurar. Aquest ésun dels aspectes més importants de la seva

obra i ens fa ,molt contents de veure MarcelPéguy aportar claríoies exactes sobre aques-ta qüestió.

Dos assaigs s'afegeixi al de 'Marcel Pé-guy : un d'IEmmanuel Mouniel : La visiondes homes et du monde, que analitza els te-mes favorits de Péguy, la denúincia del pen-sament fet, la servitud de l'esperit, l'espiri-tualitat en la vida, la salvació per l'esperan-ça i la joia ; l'altre, de Georges Izard, sobre«el pensament religiós»,' defineix d'una m a-nera perfecta el catolicisme de Péguy, lesrelacions del seu pensament social i del seupensament religiós.

Aquests estudis, partint de punts de vistadiferents i multiplicant aquelles perspectivesgràcies a les quals ens apareix el geni dePéguy en tota 1a seva fertilitat creadora,mostren al mateix temps — i això era opon-tú — la seva complexitat i la seva unitat.

MARCEL BRIO'N

REGALSSANT JOSEPCORBATES - CAMISES

PAIAMES

LES DE MÉS NOVETATLES MÉS BONESLES MÉS BARATES

F. Vehils Vidal32=Avinguda Porfa1 de ]'Angel=34

7, Plaça Universítat, 7

Jacques Marifain, Religión ef c ulfure (Desclée). --- La pensée de

Charles Péguy (Plon).

Cnnwav Tearle Avui i cada dia en

els Cinemes;

ParisRossellóla pel^lícula del dia;

EL ZEPPELIN PERDIDO

LES ESTRENES El "Coup de Crochet""La Temptació" de Ch. Méré,a1 TeaEre Romea i "L'admirableCríchfon ", de J. M, Barrie, al

Teatre Noveta€s.

Charles Méré, en La Temptació, igualque en La Danse de Minuit, igual que entotes les seves obres, posa en joc tots elsrecursos, totes les astúcies, totes les habi-litats de què pot disposar un autor teatralque, com ell, és ben lluny d'ésser un debu-tant, domina d'una manera absoluta el me-canisme del seu art i es sap de memòriatots els efectes que pot treure de cada es-cena, de cada situació.

Però aquesta mateixa habilitat, aquestamat de que

el Méréseu lante acib de q p ] -

ment segur, el seu descabdellament precís,el seu acabament just, amb una perfecta.gradació d'escenes, amb una exacta dosifi-cació dels sentiments i els pensaments, deles passions. i les reaccions amb què con-fecciona els caràcters dels seus personatges,se'ns fa 'massa visible ; ens adonem massade I'artificiositat que mena tota l'aoci6. Enel teatre de Méré, més aviat que una aten-ció per la veritat psicològica i la seva per-secució, trobarem una intelligent artificiosi-tat al servei d'un partit pres completamentconvencional.

Tot amb tot, La Ten 15taaió ens ofereixun bell joc d'escenes i situacions. De vega-des una alenada de patetisme anima de bode bo els seus personatges, el joc dels qualsés en general molt més volgut i recercatque no .necessari. IEl tema entorn del quales mou l'acció — el remordiment i la ver-gonya de Jourdain pel seu delicte - és bensuggestiu i arriba a nosaltres excellentmentexpressat. No obstant, veiem prou bé quela confessió del secret ens és escamotejadaen l'escena del segon acte sense altra veri-table necessitat que la justifiqui sinó la vo-luntat deliberada de l'autor. (Encara quetrobem que n'hi ha ben bé prou i que ésaquesta la que ha de regir i encarrilar qual

-sevol Obra, ens sembla també que cal ferde manera que `no es faci notar tant,

Alternant .amb escenes d'una bona quali-tat com la de la nova de la mort del senyorBergue, la de la confessió de Jourdan da-vant de Brinan i la que ara és muller d'a-quest, i d'uroa manera notable aquelles enles quals veiem .la noble pietat de Brúnondavant la decadència a què s'ha deixat anarJourdan, en trobem d'altres que voregen demassa prop el melodrama sentimental. Unad'aquestes, carregada amb tot el virus delsentimentalismé més perillós per a 1a dig-nitat de l'obra, és la de l'acabament, perarrodonir el qual no ens falta res absoluta-ment, des de l'anunci d'un infant que Irenesent glatir dintre seu i que li assenyala elcamí del seu deure, després dels generososoferiments que li ha fet el seu marit per-què pugui anar a cercar 1a felicitat al cos-tat del que pretén ésser e1 seu amant, finsal suïcidi d'aquest, amb l'anunci del qualcau la cortina.

Malgrat aquestes objeccions que hi fem,imdu'btablement el conjunt de La Tempta

-ció és d'uin to i d'una tenue que no per-dríem .pas res si fossin incorporades d'unavegada a la mostra escena. Fou estrenadaa París l'any 1924, per Mme. ,Sergine, i ambmolt ban èxit, però potser a hores d'ara noera pas cosa de massa urgència traduir-la alcatalà. 1 tant de llavors com d'avui, creieu»que hi sha coses força més importants perportar-nas. Fet i fet, Méré, encara que nosigui, ni de molt, una valor negligible dinsel marc del teatre francès — més ben dit,parisenc — actual, no creiem pas que hagid'ésser amb les seves obres que s'ha de revi-far la nostra escena.

La interpretació, cal dir que és portadaamb molta amor i compenetració per tota lacompanyia? Quant a la traducció, aconsella-ríem al senyor Vilaregut una mica anés decura en el seu vocabulari.

Potser no trobarem en la traducció deL'admirable Crichton per Joaquian Monteroles mateixes faltes que esmalten la deLa Temptació de què acabem de parlar,però, dit sigui de passada, tampoc no po-dem observar-hi una correcció excessiva. In-correccions semblants fam el seu fet d'unamanera riquíssima. Val a dir també que lacorrecció no és pas cosa que 1iagi preocupatmai massa el senyor Montero. De totes ma-neres, allò del corniol del deure amb quèaquest senyor traduïa el Pair play anglèsl'any 1921 quan ens presentó aquesta obra

a Romea, ha desaparegut ja. Sempre s 'hiha guanyat alguna cosa.

La fina amargor que traspua L'admirableCnchton i l'agut humorisme que corre pertotes les seves escenes, resisteixen el ,pasdels anys d'una manera admirable. Estre-nada aquesta comèdia, del més autèntic ac-

cent anglès, al teatre del Duc de York, aLondres, l'any 1902, es manté amb tota lafrescor i tota la vivacitat amb quà va néixer .Quantes i quantes obres farcides de trans-cendentalismes, bastides amb els problemesInés truculents, amb els conflictes més es-garrifosos i amanides amb tota la fraseolo-gia que per aquests casos s'acostuma a esti-lar pels escenaris, estrenades per aquellsanys, aguantarien avui una reposició serseque ens fessin partir de riure o ens avorris-Sin esplèndidament?

L'admirable Crichton és una obra treba-llada sobre conflictes eterns, està impreg-nada de valor humà, profundament humà,i per això està molt més a la vora d'ésseruna cosa clàssica, una cosa per sempre, ambtot i que sigui més divertida—no és pasaquesta, però, la seva principal valor — queno pas trágica, que qualsevol d'aquelles elu-cubracions filosòfiques i redemptoristes ambqué tantes vegades hom ha agredit el pobreespectador,

La presentació, força acurada, i la inter-pretació molt bé, com estem acostumats aVeure d'aquesta companyia.

JOAN CORTES

Potser no us ha caigut mai sota la mi-rada, a la secció d'Offres d'emploi de lesPetites annonces d'un diari .parisenc, un deredactat així

(^A LA FouRMt, tous les soirs et les samediet dimanche en matinée, il est offert deusprix de je francs et un de zo francs ausamateurs lauréats du concours du Coui' DECROCHET.»

Doncs bé, .més que aquest anunci, 1 a popu_laritat que ha aconseguit el truc del acoup

El j5úblic en funcions de jutg

de crochet), és la millor propaganda de LaTourmi, un music-hall estil avantguerra, ésa dir, estil franrks, perquè el music-hall dela postguerra és èstil americà més o menysautèntic.

L1 fet és que, cada nit, tot París acut aLa Tourmi, i d'aquesta obligació no se n'es-capa cap turista de marca que passi per 'acapital francesa.

El «Coup de Crochet„ ha tingut, tant d'è-xit, que d'altres locals n'anuncien de sem-blants : el «iCoup du Lion», el «Coup de1'Eteignoir», etc. Perd l'original, l'autèn-tic, és el aCoup de Crochet)).

El truc aquest és ben senzill d'explicar.Després d'uns quants números professionals,el achanteur» Gabriello s'avança sobre l'es-cena i invita els aficionats que es creuen pos-seir condicions, a demostrar-les dalt de l'es-cena, prenent el públic per jutge.

Tot el món està ple de persones d'ambdóssexes fermament convençudes que, amb unamica de sort, podran igualar, si no sobrepas-sar, els noms més cèlebres en els cartells detots els espectacles que per entendre'ns ano-menarem lírics. Un celobert o un taller ensón moltes vegades una prova. Doncs bé,La Tourrni ofereix als ciutadans de París lapossibilitat de provar la seva veu i tenir unCast de l'opinió del públic. Aquest, erigit enjutge, aplaudeix o xiula, o simplement cri-da : ,)Crochet!», i aleshores, atenent la indi

-cació del ,poble sobirà, s'avança d'entre bas-tidors una enorme mà de cartó guarnidad'un ganxo, que retira suaument el cantantfracassat. Així moltes preteses esperancesde d'escena francesa han vist aterrar-se llurssomnis, sense poder dar la culpa de la in-comprensió amb què topen, a l'estretor demires dels empresaris o a La tn.alvolençadels artistes arribats, gelosos de l'ombra quese'ls pugui fer. Es el públic, un públic dedebò, el que pronuncia les seves sentènciesúnapellables.

Per seguir el costum, els teatres tots deBarcelona en general i, particularment, elNovetats, el Romea 1 L'Espanyol, es prepa-ren per a donar la màxima solemnitat alDissabte de Glòria, o sigui a la inaugura-ció de la temporada de primavera.

A Novetats ham escollit la famosa obrade Marcel Pagnol Manius, aplaudida a lescinc ,parts del món i no fracassada enlloc.A París se n'han donat Soo representacionsuna darrera l'altra. Fora de la comèdiaTopase, del mateix autor (9o8 representa-cions), del vodevil Tire-au-flanc i de les ope-retes Phi-Phi i Rose-Marie, no es recordaa 1a capital francesa, des de fa vint -i-cincanys, un cas semblant.

En Sagarra està enllestint la traducció.L'autor assistirà a l'estrena.

Un aspirant a divo

sols de molta confiança en les pròpies dotsartístiques, sinó també d'un menfumismeP> les coses que tenen escassa importàn-cia no és pas una característica racial, .peranar-se a exposar davant d'un públic .amicde fer tabola. La gent d'aquí s'estima més,en tot, fer d'espectador que d'actor. I en-cara, quan fa d'espectador, és la que trobamés sovint que l'han estafat. Fet i fet, el«Coup de Crochet» és una institució de pu-ríssima democràcia.

J. SOLER

A Romea estan assajant ja Els Criminals,de l'autor alemany F. Bruckner. Ha fet latraducció Millàs-Raurell• Es tracta d'unaobra molt atrevida de fons i de forma, itambé de presentació. Aquesta figurarà l'in-terior d'una casa, amb set departaments,al primer i tercer acte ; al segon, veureml'escenari dividit en diversos tribunals dejustícia. Després d'El Carrer i d'Ell Cri-minals, quan a Romea anunciïn una obramoderna, no haurem de .preguntar quantsquadros té, sinó quants prestatges!A l'Espanyol sembla que estrenaran

L'Equipage, adaptació teatral de la cone-guda novella de guerra de J. Kessel. Sem-bla, i no ens estranya, que •En Santperei la seva gent posaran especial atenció en

els sorolls. Tampoc ens estranya la referèn-cia que el títol de l'obra sigui, en català,L'Equipatge. Els diaris ja n'han dit algunacosa,

PROXIMAMENT

Una fantasia de I`esdeyinidor

ipsoPRODUCCIÓ

FOXSONORA

Un recital de Concepció Badia d'Agustí,l'eminent liederista catalana, és una festad'art de tan rara i exquisida qualitat, iles seves aparicions a la sala de concertens són concedides amb tan avara mesuraen el decurs de les temporades, que convéde senyalar amb pedra blanca el seu concertde dissabte passat al Palau de la MúsicaCatalana.

Concepció Badia d'Agustí

En rigor, però, no ens hauria de sor-pendre que no es prodigui gaire en públicuna artista que per la seva aristocràciad'esperit i la passió de veritat i de sin-ceritat que, per damunt de tot, animen elseu art, ha de sentir naturalment una in-vencible repugnància a pactar amb les im-pureses i les exterioritats que la rutina del'exhibició acaba per imposar, sembla quefatalment, al virtuós professional.

Hauríem de ressuscitar el just conceptei reivindicar l'antiga noblesa del títol dediletant — que la decadència de la , profes-sió» més encara que la de ]',)afición, en elsnostres temps, ha tenyit d'un to despectiu

—com un culte platònic i fervorós a l'artde la música per mitjà del seu exercici idea-lista i desinteressat, si volguéssim aplicar-lo corn un timbre d'honor a l'art tan purde Concepció Badia d'Agustí, que ens sen-tim d'acord a qualificar d'únic amb 1'illus-tre Amadeu Vives, subscrivint els justos iponderats conceptes amb què aquest mestreprologava el programa de la sessió que co-mentem.

L'art de Conxita — com familiarment l'a-nomena el cercle privilegiat de les sevesamistats que més sovint té el goig de po-der admirar-la en privat — és un art aní-mic, interior, expressiu, fet essencialmentper a la intimitat.

El seu cant no coneix ni necessita aquella

complicada ciénciá d'uin maquillatge queserveix per a donar un esclat fictici a l'artde la diseuse, destinat a brillar a la llumcrua de la bateria elèctrica.

El tresor de la seva veu és tan ric queens el .pot presentar — gairebé gosaríem dira l'estat natural — sense cap mena de fard

que enteli la seva pristina .puresa. D'aquíve, sens dubte, aquella sensació singularís-sima de gràcia i de frescor silvestre que ensprodueix aquesta veu sense màcula i d'una

transparència cristallina, que us amanyagaamb una dolçor i una tendresa de timbred'un encís indescriptible.

Les meravelloses dots naturals d'aquestaartista estan posades al servei d'una finavntelligència i d'una musicalitat de primerordre. Així, les seves interpretacions, a mésa més de la magnífica qualitat sensual dolresultat vocal, es caracteritzen per la raraintensitat de l'emoció lírica que hi posa,tant com per l'afinat sentiment de l'estili la intuïció que li fa trobar tothora l'ac-cent just i el gest que subratlla sense exa-

gerar.E1 programa que Conxita ens oferia dis-

sabte passat comprenia una extensa sèrie

de cançons, àries, heder i tonadillas, selec-

cionades amb un gust exceent i un con-cepte molt exacte de les seves millors fa-cultats.

Les fines cançons del segle xvtti, no

menys que l'ària admirable de Querubí deLes noces de Fígaro, de Mozart, encaixen

de la manera més feliç amb el seu tem-perament i foren cantades amb una lleuge-

nasa i una gràcia exquisides. 'El cicle de

la Vida amorosa d'una dona, de Schumann,Conxita el canta i el viu amb una emoció— gairebé estaríem temptats de dir ,auto-biogràfica — que s'encomana a l'auditori.La seva ànima de gran artista sap donara aquests poemes un to d'una veritat id'una puixança d'evocació inoblidables.

La tercera part del programa incloïa di-verses Tonadillas i Canciones amatorias deGranados, i tres Canciones epigramdticasi Joc d 'infant d'Amadeu Vives. Granados iVives han creat amb aquestes peces un gè-nere líric nou en molts aspectes, per béque enllaçat en esperit amb la millor tra-dició de la gloriosa tonadiUr espanyola.Es un génere, d'un to més lleuger i mésfàcil que el lied alemany o la naélodie delsfrancesos, que aquests mestres han sabut

dotar de rares qualitats d'elegància i clis-tinció, d'un sabor típic pronunciadíssim id'una picanteria de ritme i d'invenció ñe-lòdica que li donen una fesomia netamentespanyola, inconfusible.Per la gràcia perfecta del cant i la jus-

tesa amb qué subratlla amb el. ritme i ambla dicció la intenció de la paraula, Con-xita fa d'aquestes obres una creació inimi-table. Les ovacions sorolloses amb què fo-ren rebudes obligaren l'artista a ropetir-nealgunes d'elles.

Admirablemont secundada al piano perl'excellent Alexandre Vilalta, Conxita Badiad'Agustí obtingué, doncs, un triomf lii'i-llant amb aquest recital, rebent constant-ment les anés caloroses demostracions d'ad-miració d'un auditori entusiasta que no escansava de demanar-li ampliacions del pro-gr.arita.

Eus felicitem d'haver tingut altra vegadael goig d'admirar l'art exquisit de la nos-tra gran cantatriu i no .podem deixar deconsignar el nostre agraïment envers elsorganitzadors d'aquest recital, que ens han

proporcionat aquest goig, del qual no vol-

dríem veure'ns privats tant de temps, d'ara

endavant.ROBERT GERIHARI)

En la sessió que celebrarà aquesta nit

«Audicions Intimes» a la Sala Mozart, elfamós quartet Genzel de Leipzig farà sentirdues obres cabdals de la literatura qu.arte-tística contemporània : ]'opus az de Pau]Hindemith, la figura »rés destacada de lesnoves promocions musicals alemanyes, i elsegon quartet de Béla Bartók, el mestrehongarès del qual no hem pogut sentir en-cara cap obra tan representativa com aques-

ta. Són tan escasses les ocasions que se'nsofereixen a Barcelona, de conèixer le obresveritablement importants de la producciómusical moderna, que no podem deixar desenyalar l'interès excepcional de la sessiód'aquesta nit.

LA MÚSICA

C. Badia d'Agustí

Teafre Català Novetats

Día 28 í 29

dos únics recitals

RAQUELMELLER

Es despatxa a compfaduria

Com es veu, la justícia del procedimentno ofereix lloc a cap mena de dubtes. I, feti fet, més val un fracàs en una prova així,que no pas en un debut solemnial.

Però sempre hi ha ànimes sensibles, iaquesta vegada, les ànimes així s'han diri-git al ministre del Treball i al prefecte dePolicia denunciant-los els concursos del«Coup de Crochet>. Es veu que aquells dosalts funcionaris tenen altra feina o sóngent d'esprit, perquè han fet completament

el sord, i les sessions del«Caup de Crochet, prosse-gueixen cada dia amb més.públic i amb més aficionatsa pujar a l'escena.

Modistetes que p e n s e neclipsar la Mistinguett o laVix, negres més contorsio-nistes que la Baker, russosamb més veu que Txaliapin,á,titísu que els noms de Ma-yol i de Chevalier no deixendormir, es 'brinden de .bonagana a ésser terriblementabroncáts per un públic quehi va per això .precisament,però que també, en general,sap donar proves d'impar-cialitat i àdhuc de benevo-lença.

Es clar que són més difí-cilment controlables les reac-cions d'un públic, sotmès al'acció del contagi, que lesd'un jurat; però, essent elcap i a la fi el públic quidecideix sense apellació enles qüestions d'espectacles,en el fons 1a iniciativa del«Coup de Crochet» és d'unagran justícia i pot evitarmoltes vides fracassades. Hiha coses que aparentmentno semblen més que perpassar l'estona, capaces de

e posseir un .abast més llarg.La qüestió és que amb

aquest truc, La Fourmi s'omple cada niti a París no pot pas considerar-se uà la page»qui no hi sha entrat i s'ha fet els tips deriure i de cridar que són de rúbrica.

Ara bé, el que fóra curiós de provar, éssi una tal experiència és possible a Barce-lona. Em sembla que cal estar posseït, no

QQ NM 0 G°^ADD OO úC AúQL

Jf911 ^ y^ l Gz « v^

dIJJy s_

1,Murnau voltat dels protagonistes d'»Els quatre diables»

ficada, sempre dominat per un incansable En canvi, Faust, tot i estar ple d'encerts,esperit de recerca. i Els que es plauen a se- d'afirmar absolutament una imaginació plàs-nyalar els defectes — evidents — d'algunes tica de' gran qualitat i un domini de lesobres d'ell, no han d'oblidar que moltes llums que ningú no ha pogut imitar, restavegades val més iinventar, encara que tot una obra inferior. Jannings hi fa un Mefis-seguit no s'aconsegueixi la perfecció, que tòfil ridícul ;l'esperit goethià és absent.no pas repetir-se .aprofitant el treball d'altri. Amèrica, •en aquell temps, amb un instint

Després d'haver estat tota la vida un can- segur que s'agermana .amb una absoluta des -pió decidit del cinema de composició que preocupació de tot esteticisme, ens trametiacerca el control absolut de si mateix, en el seu rengle imposant de films. IEls inomsl'atmosfera regular i prevista dels studios, fiamejants de Douglas, Chaplin, Williamheus .ací que ara Murnau acabava un film Hart, Lillian Gish, etc., portaven al mónsobre les illes paradisíaques, el seu debut en una novetat sense engrunes de coses vellesel cinema a l'aire lliure, substitució de la de cap classe. A Alemanya, en canvi, hi hacomposició per l'observació. qui s'embriaga an^b les possibilitats del nou

L'obra de Murnau té un valor triple. Té art naixent, però no vol abandonar el teatre,el valor que li pertoca en si, valor intrínsec la pintura, la literatura. Reminiscències tea-que tots gustem en . els seus films que sem- trals, literàries, pictòriques, tendències estè-pre es reveuen amb profit i fruïció. Té el tiques del moment, tat a la barreja, vol en-valor en el seu convenç d'ltaver incorporat trar en el món cinematogràfic. Aquest és elal cinema els corrents que ,per allí l'any zo 'primer estil de Murnau, solidari d'un mo-ventilaven l'estètica germànica . Té, final- ment de la història del cinema. Errors i en-ment, e1 valor de la seva dilatada irradia- certs, iaquests senyalen un talant, queció, influenciant la marxa global del cinema aquells no poden dissimular.icomprometent avantatjosament el seu Murnau va a Amèrica. Es parla de mi-destí, lions de dòlars, d'una confiança il•limitada

Murnau debuta l'any i9t8. La seva obra atorgada al director alemany per Williamno és pas molt nombrosa i quasi tota ella Fox. Arriba el primer film americà de Mur-coneguda a Barcelona. nau : Albada, i constitueix la sensació de

El reclam que representa el nom de Jan- I l'any, La crítica no regateja els elogis, perònings ha fet possible que films més aviat és lenta emn la comprensió profunda de l'obra,difícils com L'Ultim i Faust gaudeixin Albada és un film que no us fatigueu ded'una innegable popularitat, veure i meditar. Fer un anàlisi minuciós

A més d'aquests dos films, coneixem de d'aquest film equivaldria a analitzar el ci-la seva producció europea Tartuf, exhumat nema mateix.de l'oblit a què semblava condemnat per la La producció americana de Murnau hasessió inaugural del B. F. C., i també Nos- promogut bastants comentaris aquí mateixferatu, recentment estrenat, encara que, en la data d'aquests comentaris és prou recentnom de la veritat sigui dit, en una versió porqué ara ens calgui insistir, per bé querevisada i corregida per mans estranyes, el tema és prou vast. Tothom està d'acordobeint exigències de la sonorització. en pensar que Murnau relliscà en Els qua-

Voler figurar el món del fantàstic que tre diables, però per remuntar tot seguittant es resisteix a una materialització que amb el seu film següent, El nostre a deel faci palpable, és una temptativa que som- cada dia, la primera meitat del qual és unbla destinada a avortar. Però de Nosferatu dels fragments més ,perfectes del cinema.en resta com un valor que no podem per- Murnau era originari de Breslau. Posseïadre, el curiós s erntiment de la Natura lle- una extensa cultura i estava en relacionsgat pe] romanticisme alemany i que anima personals amb gran nombre d'intellectualsl'espectacle d'aquesta cinta. europeus.

En L'Ultim, Murnau ens fa assistir a la Era una de les figures més simpàtiquesgrandesa i decadència d'un simple porter del cinema, i el seu nom sobreviurà llargd'hotel, que sota el seu imposant uniforme temps en la memòria de tots els seus nom -es revesteix d'una personalitat tan altiva brosos admiradors.com illusòria. La reclamació de l'ideal, que J. P.

Un assaig d'EUGEN DESLAW:

"Negatif"Una superproducció francesa 1907:

"Napoleón 1"Un film del Dr. ARNOLD FANCK

"Tempestad sobreel Mont - Blanc"

Es despatxen localitats sense recàrrecal KURSAAL, cada dia,

de5a7

• , Il1

v EL CINEMA 0UN BON FILM SONOR

Melodia del mõn" 1= . W.Víctima d'un accident d'automòbil, F. W.

Murnau ha mart a Hollywood, a l'edat dequaranta dos anys.

Amb la mort de l'eminent director ale-maat y, el cinema mundial perd un dels ho-mes més valuosos, i aquesta pèrdua és tantmés lamentable si hom considera que lamort se l'enduu jove i en plena maduresa.

Costa molt poc descansar damunt delsllorer dels altres i és molt còmode vegetara l'ombra de llurs adquisicions. Murnau,en canvi, fou sempre la inquietud persomi-

EN LA MORT D'UN GRAN DIRECTOR

MURNAUEls més reeixits dels noticiaris americans

empal•lideixon si els confrontem amb aques-ta sorprenent realització de Walter Rutt-mann que és M.elodia del Món, film que nos-altres presentàrem a Barcelona la nit deldivendres passat, en la nostra sessió de ci-nema. Ens troben, en considerar aquest film,enfront d'urna obra sense parió :per la sevafactura, qualitat d'inspiració i tema fona

-mental. Una obra original que no s'assem-bla a cap altra.

El món a què es referix Ruttmann no és

Ruttmann i unes imatges del se

precisament el món material, el qual, si béfigura en el film, no hi juga sinó un «rol»suplementari. El món del qual ací es tractaés el món liumà, l'univers moral o, si 'pre-feriu, el món de la cultura, donant a aquestdarrer terme tota la seva màxima amplitud.

E1 món de les coses que l'home fabricaper la seva utilitat i dels actes que realitzapel seu esplai. L'espectacle divers d'aquestmón desfila en un moviment vertiginós da-vant de nosaltres, en aquest film.

Des del teatre de putxinellis fins a les méselevades creacions del geni artístic, des de ladansa més esquerpa i primària fins a lesmés pures manifestacions rituals del senti

-ment religiós, l'Acte Humà copsat en totala varietat dels seus matisos, en tota la sevabellesa visual impenetrable.

E1 film aquest és una visió ràpida i sin-tètica del món que 1 °,home ha portat a l'e-xistència, món de llibertat i d'espiritualitat,enfront del món material fet de necessitatmecànica que l'encercla. A la conquesta d'a-quest darrer, l'home s'ha llençat amb unatenacitat que sembla participar de l'eternitat.E1 film de Ruttmann és una impressionantnotació d'aquest gest conqueridor.

Ruttmann ha donat la volta al món a lacaptura d'imatges sorprenents. Ha fet d'a-questes imatges una tria tan acurada, queel resultat ha estat un film substancial pot-ser amb excés, tant és així que molts l'hanjutjat curt i altres massa ràpid. Aquest ésel resultat de la seva riquesa, de la libera-litat de l'autor, que no sembla apreciar proules seves idees, ja que tot just encetades, lesabandona per unes altres.

Però Ruttmann no s'ha contentat d'esta-blir una sèrie de retallis, com impròpiamentdeia algú. No ha volgut sols dreçar una llis-ta d'atraccions sorprenents, talment una rap

-sòdia d'informacions. No ; Ruttmann, ci-neasta abans que res i no simplement fo-tògraf, jutjant que el cinema juga amb elscontrastos i les aproximacions, ha relligatles seves imatges d'una faisó poètica, accen-tuant a gratcient les análogies i marcantamb insistència les coincidències.

Melodia del món, això és el :film de Rutt-mann. Remarcar, en mig de l'enorme di-versitat dels actes humans, aquelles domi

-nants fonamentals que els governen i elsorganitzen. Hi ha melodia quan els sonss'ordenen sota una idea musical ; hi ha me-lodia en el món que resulta de la concor-dància sota unes quantes idees fonamentalsde tots els successos que s'hi esdevenen.

Tota la Humanitat, en el film que ens

J a ho sabeu...— que Jesse L. Lasky ha desmentit for-

malment ela rumors segons els quals la Pa-ramount havia rescindit el contracte ambClara Bow a consequència d'un procés ambla seva ex-secretària, Daisy de Voe?

— i que, per acabar -ho de provar, anun-cia un nou film de Clara Bony , Kik Ju, tretd'una obra de W. Maok?

— que IErioh Pommer té en projecte unfilm sobre Monte Carlo?

— que la novella de Dreiser, Una tra-gèdia americana, que iEisenstein havia defilmar, ho serà per von Stern'berg?

—que aviat tindrem un altre cinema alPasseig de 'Gràcia? Es veu que això del so-flor de moment és un èxit. En aquest ci-nema veurem Els dos mons, que és un filmmolt important de W. Dupont, Conflicte deraces, jueus i cristians.

PANORAMALa nosfra darrera sessió

Divendres passat celebrarem al CinemaParís la nostra quarta sessió de cinema d'en.guany. Per aquesta vegada no podem es-criure aquella frase de consuetud : la ses.sió es descabdellà d'acord amb el programaanunciatu, perquè a més del que vàrem pro-metre des d'aquestes pàgines, obsequïàrem— aquesta és la paraula justa — el nostrepúblic amb la projecció del film sonar deWalter Ruttmann : Melodia del rnón.

Ens ocupem d'aquest film aquí mateix.Tothom restà encisat d'aquesta estrena queaporta una modalitat original en el cinemaSonar,

El món contra ella convencé també lanombrosa concurrència que omplia eomple-tament el local, i això mo és una frase,sinó una veritat.

EI film de Stam Laurel i Oliver Hardyi la curiosa visió retrospectiva de la capitalfrancesa completaven el programa.

L'adaptació musical d'El món contra ellaanà a càrrec del mestre Víctor Granados,Creiem sincerament que aquest treball d'a-daptació és una de les coses més meritò-ries i reeixides de la seva bona labor pro-fessional. La música marcadament yienesade fi de segle, Cèsar Frank i Haydn forenels materials emprats en aquest acampa,royament que amb gran justesa seguí l'acció.

Els discos, adquirits especialment peraquesta sessió a la casa Fills de G. Puig,

Lupu=Píck ha morfSegurament .aquest nom sonarà a poquís-

sims aficionats al cinema, ja que nomésha estat ,projectada una pellícula seva a Bar-celona : El Rail, i encara una sola vegadaen sessió especial i, dit sigui de passada,amb escassa satisfacció del públic.

Que sapiguem, altres films seus són : Eldarrer fiacre, on el mateix autor feia d'ac-tor ; La nit de Cap d'Any, combinació dedos temes : la maternitat gelosa i l'oposi

-ció del dolor i l'alegria general ; Na^oleóa Santa Elena, amb argument de Gance.

Des de fa alguns mesos, Lupu-Pick tre-ballava en el seu primer parlant : Gasshauer,que sembla haver deixat acabat.

Comparacions

"STUDIOCINAES"

(KUÍSAAL)Presentarà, demà,divendres, a les 22,

Unfilm de E. GIMÉNEZ CABALLERO:

"Esencia de Verbena"

diu un personatge d'Ibsen, consisteix aquíen què l'acomiaden i, privat de l'uniformeque mantenia la illusió vital, veiem la sevaruina moral,

Murnau en aquest film havia aconseguituna expressió purament visual, és a dir, lasupressió de tot rètol, orientació en la qualpersistí i que el situà tot seguit com tmenemic del parlat.

Tartnf, èxit de sobrietat, amb una ricanotació psicològica, és, situat a la seva èpo-ca, tm petit chef-d'czuvre.

ocupa, la veiem combregant en idèntiquesnecessitats i aspiracions. Treballs i jocs,arreu ej$ mateixos en el fons, i el cinema,relligánt les coses més distanciades per l'es-pai i fent-nos tangible la melodia profundadel món.

Veient el film, moltes persones hauran pen-sat que en el món hi ha moltes coses repe-tides i hauran cridat la monotonia que des-cobreix aquesta constatació. No crec que si-gui del cas oposar per això la cara 9larga.Aquesta repetició diu la serietat i la impor-

tància en conseqüència, delque es repeteix amb tantaconsténcia. Aquesta repeti-ció, insistim, descobreix en-dins les diferències fonamen-tals, la comunitat genèricaque uneix els homes i quefa que la Humanitat siguialguna cosa més que urnanoció nominal. Sota aquestnom hi ha una realitat bio-lògica.

Si la poesia acompleix undels seus destins essencialsquan relliga fets que ensapareixen distanciats sota elnostre ull utilitari, orientatvers la pràctica, no cal dircom .aquest film és substan-cialment poètic i com en elltrobaríem fàcilment mate-rials per un sens fi d'imat-ges ,poètiques. 'Els exemplesestan a l'abast de tothom, omés ben dit, el film obliga apensar hi ; m'abstinc, doncs,de presentar-nc espècimens.

En temps del film mut,Walter Ruttmann havia rea-litzat una Simfonia d'unagran ciutat. Ara ha pogut

u film emprar el registrament deSons pel seu film que portaun mom musical.

Ha juxtaposat els sons anàlegs. Ha des-cabdellat una sèrie d'imatges sota una ma-teixa melodia. Ha fet acabar per un indi-vidu una cosa que un altre havia començat.Corre per tot el film una espècie de simfo-nia lliure i moltes vegades hem de pensarque sóin els sons que han suggerit a l'autorl'escena corresponent.

Les escenes, totes elles independentmentdel contingut i de llur valor humà, són sen-se excepció un èxit de fotografia. No sónmai inferiors, per exemple, a les de Ro-mança sentimental, que hom ha considerataquests darrers dies com el màxim del vir-tuosisme tècnic. L'obra de Ruttmann, sen-se dubte de cap mena, té una altra enver-gadura i una .major importància que l'obrad'Eisenstein.

Molt es pot esperar d'un home com Rutt-mann, que amb aquest film, la seva pri-mera realització sonora, ha comprès ràpi-dament el partit enorme a treure de les no-ves possibilitats tècniques del cinema, d'unhome que reuneix en una sola personalitattants talents distints i que és capaç d'ofe-rir-nos en urna obra que és un debut, Melo

-dia del món, un film que és potser el mésoriginal, si no el més important, que elcinema sonor ens sha ofert d'ençà de la sevanaixença.

Josep PALAU

SIGUEU EL NOSTRE 500 pessetesPUBLICISTA I GUANYEU

The Observer, setmanari londinenc, par-lant del film de Chaplin, Les llums de la .ciutat, ha dit

«Ja fa dos anys i mig que el film parlants'ha implantat entre nosaltres; en .aqueststrenta mesos, només hem vist .un altre (filmque pugui ésser comparat a The City lightssobre els dos punts següents: la concentra.ció de les impressions sabre el que és essen_cial i la creació de 'la vida amb les primeresmatèries del studio. Aquest altre film és Sousles toits de Paris, una producció en què elsmètodes de René Clair es troben cada copmés estretament amb els del Chaplin d'avui,perquè el burí novellesc de Clair tendeix capa la Punta seca, precisament quan l'humorde Chaplin s'endolceix amb una punta deromanticisme.

Aquests dos directors són gairebé els dosúnics, avui 'dia, que saben traduir llursidees en imatges pures sense cap verbalis-me de literatura, de teatre o de sermó so-cial. Són absolutament els únics que tenenen llur psicologia aquella .penetració del có-mic, aquell sentit just dei moviment, delgest o de la .pausa que revelen el fons cò-mic de l'ànima humana.

eDe tots dos, Chaplin és l'artista més se-gur, perquè fa remarcar allò que Clair en-cara no ha assolit mai de dar-nos del totel sentit del desabusé que hi ha en el fansdel seu riure ; sempre hi ha, en el fons delsgestos de Chaplin, una sensibilitat i unaemoció que s'esmunyen de tota raó lògica,i això és el que fa d'ell el primer clowndel món.»

S'adjudicarà un premi de 500 pessetes al millor dibuix, al nostre parer, que anunciïla pellícula «Sevilla de mis amores».

Els dibuixos hauran d'ésser fàcilment reproduïbles en la premsa, ésser realitzatssolament amb tinta xinesa i .tenir relació perfecta amb l'esperit de la pellícula.

Llur text ha de reduir-se al següent

Ramón Novarrocanta i parla en espanyol en

Sevílla de mís Amoresproducció Metro Goldwyn Mayer

EI dibuix premiat haurà de reunir, al nostre judici, les millors condicions d'exac-titud, vistositat i eficàcia i passarà a ésser de la nostra exclusiva propietat per a totaclasse de rep roducció.

L'anunci premiat serà oportunament reproduït pels principals periòdics de Barcelonaen una data que serà avisada prèviament.

Tots els dibuixos presentats hauran d'ésser lliurats en les oficines de publicitat deMetro Geldwyn Mayor, carrer de Mallorca, 2 20, abans del dia 3 1 de març, a les 8 delvespre, en què fineix el ±ermini d'admissió i els dibuixos no premiats quedaran a dis-posició de llurs autors.

Aquest premi pot quedar desert en el cas que no es presentés cap obra queens agradi.

HELIS ACÍ ELS

DOSfilms que per la seva vàlua han estaf seleccionats per a la INAUGURACIÓ del

CINE FANTASIO, Passeig de Gràcia, 69

Una obra d'art de WALTER RUTTMAN:

LA MELODIA DEL MUNDOMarc escènic; el món. Intèrpret; la Humanitat

i la deliciosa comèdia parlada en espanyol;

ASI ES LA VIDAper Josep Bohr, Lolita Vendrell i Delia Magaña.

L1E$ ARTS *. DISCÕW1ACTUALITATS

Jaume Busquets — Pintura

Iu Pasqual

Iu Pasqual té el do de la persistència.Una vegada assolit el seu valuós mestratge,Un cap formada la seva visió, s'ha limitatdesprés a seguir fidelment una determinadaconcepció pictòrica, sense embrancar -se enaltres possibles facetes que, probablement,ens ,,podria oferir el seu remarcable tempe-rament.' En aquesta disciplinada conseqüència po-

dríem dir que radica I'excellència, però tam_bé un cert uniformisme, dela seva pintura. En aquestsentit Iu Pasqual esdevé unanti Picasso. Davant de ca-da nova exposició d'.aquestpaisatgista d'Olot, u^n delscomentaris anés freqüents ésaquest : «pot estar molt bé,però sempre és igual)). Hefet aquesta remarca perquècal destriar la qualitat del'obra produïda per' un ar-tista de l'uniformisme, pos-siblement monòton, d'aques-ta producció. 'EI fet que lessuccessives exposicions de lesteles d'Iu Pasqual mostrinun parentiu molt afí, no hade desvaloritzar la seva obra,la qual «pot estar molt bé,encara que sempre sembliigual).

En apuntar, al comença-ment d'aquestes ratlles, que

Iu Pasqual ;persisteix en urnadeterminada concepció pictò-rica, no vull dir que hi hagimanca de renovació en la se-va obra. Malgrat aquestapersistència, el nostre artistasap evitar 1'.ainquilosament.Cal, només, fixar nos en lesseves millors teles presenta-des en aquesta exposicióOctubre, Trámpol i Camí deSant Andreu del Coll, peradonar mas, tot seguit, del'evolució ascendent de laseva obra. I els inicis d'a-questa renovació nosaltresels situem en la pintura Hos-tal de la Corda, la qual fouprimerament exhibida en elprimer Saló de La Nova Re-vista i actualment exposada entre mig de lesaltres obres d'avui, a La Pinacoteca del Pas

-seig de Gràcia.No és, doncs, en la continuïtat d'una di-

rectriu on trobaríem diferéncies, sinó mésaviat en la manera pictòrica com aquestpintor interpreta el món fenomémic. iEns re-ferim a l'accentuació excessiva de la «boni-quesa» del quadro, en detriment de les qua-litats essencials de l'obra pictòrica. La fina-litat d'arribar sols al «quadro bonica ésmolt perillosa, tant en l'obra objectiva carnen la més subjectiva. Per això ans plauconstatar que Iu Pasqual va deixant debanda .anteriors contactes amb els superfi-cials colorismes per aprofundir e1 seu afinatves' pictòric.

Marquès= Puig

En l'actual exposició a la Sala Busquetsde les obres d'aquest inte1•ligent artista, hi ¡hem vist una nova ratificació de la seva si-tuació academista, adoptada d'un quanttemps ençà. La submissió al sentit acade-mista ino priva, .però, que es manifesti l',afi-aada sensibilitat de l'artista. En 1a telaLa noia adormida, Qa de més envergadurade l'exposició, hi ha, per exemple, el frag-ment de la cara d'una emotivitat remarca-ble, amb la qual compensa la correcció ano-dina dels altres fragments de 1a tela, Enels dibuixos exhibits és on Marquès -Puigmostra el seu mestratge amb més contun-dència i majors qualitats. Potser excessiva- -

ESPECIALITATBN LA MIDA

1 Jaume I, 11TelèL 11655

AI fons del tons, tots som irresponsables.No som responsables dels nostres actes. Ac-tuem al dictat d'unes forces obscures que ensfan anar de dreta a esquerra com els dónala gana. Al fons del fons, tots son irres-ponsables. Aquesta irresponsabilitat, però,està subjectada per traves poderoses queinutilitzen gairebé sempre la seva iniciativala moral, la família; el respecte humà i al-tres controls. Quan aquests lligams s'afluei-xen, però, brolla, avassalla-dora, la irresponsabilitat.I brolla la bèstia. I brollenels crims, les aberracions se-xuals i altres excessos. Si,socialment, cal procurar pertots els mitjans colltòrceraquesta irresponsabilitat, ar-tísticament cal recomanar-lasense reserves.

Sense aquesta irresponsa-bilitat, no hi ha obra d'artpossible. Sense l'instint, alli-berat del control de la vo-luntat, sense l'instint qué norecerca sinó que endevina,que no raona sinó que tro-ba, sense l'instint irrespon-sable no hi ha obra d'artpossible. Sense aquella am-branzida irresponsable l'obraartística no existeix. Unica-ment l'artista irresponsableateny la genialitat. En efec-te, què és sinó una granirresponsabilitat e1 geni?Què és sinó un gran irres-ponsa^ble l'artista genial?«Jo no recerco, jo trobo».Són paraules de l'irrespon-sable Picasso. «Cal roman-dre neutre davant la telablanca», deia també Cézan-'ne. I afegia que quan la in-telligència vol explicar-se larevelació inicial, quan el rae-nament pretén controlar lailluminaeió incontrolada, to-ta l'obrà s'esfondra misera-blement. Exacte. Molt exac-te. Quan l'artista vol expli-car-se el primer raig irres-po,nsalble i organitzar-lo in-te•lectualment, quan vol fer

-se responsable del que fa,assassina automàticament laseva obra, que cau inexora-blement ferida de mort.

Modernament, el sobrerealisme podia és-ser la representació més autèntica dé lairresponsabilitat. El sobrerealisme — sd0 re-realisme, segons Breton, dictat del pensa-ment, en •absència de tot control exercit perla raó, fora de tota preocupació estètica omoral podia ésser la gran embranzidairresponsable, 1'única embranzida irrespon-sable, capaç de vivificar l'art contemporani.Podia ésser-ho, però no ho és. I no ho ésperquè el sobrerealisme ha esdevingut elmoviment més responsable dels nostrestemps. Una gram responsabilitat pesa da-munt el sobrerealisme. La BESPONSM3ILITATDE LA IRRESPONSABILITAT. Per a ingressar alsobrerealisme, cal ésser un home de gramresponsabilitat. A desgrat de ]'absència depreocupació estética o moral, que propugnael pontffex de la secta, el perfecte sobrerea-lista s'ha de preocupar constantment d'esde-venir irresponsable, s'ha de preoeuparcons-tantment de suprimir el control de la raó.El sobrerealista, però, és víctima de tots elscontrols : l'ateisme, el comunisme, la revo-lució, l'amoralitat. IEl sobrerealista pseudo-irresponsa;ble no és res mds que un gran, unimmens responsable. 1 el que no ho és, ésviolentament expulsat del grup.

Salvador Dalí, el volgut I malaguanyatamic, s'ha deixat sufbornar per aquest estatd'esperit. Salvador Dalí, que semblava ha-ver estat cridat a esdevenir el gran irrespon-sable, que havia fet obres de magnífica irres-ponsabilitat, ha estat subjugat pel imovimentmés responsable dé's temps moderns : el so-brerealisme. I s'ha convertit en un home degran responsabilitat. Salvador Dalí té tambél'enorme responsabilitat de la irresponsabi-litat. I aquesta irresponsabilitat conscientl'obliga a atacar tot l'atacable.

«J'ai croché sur ma Mére,, va escriuresabre una de les seves teles. «Jo no en sócpas responsable — em deia no fa gaire—. Es

raspalls per a tots els usosarticles de neteja — objectes per a presents

rambla de Catalunya, 40

—Escolteu, mare : per què les xinxes sóntan planes?—Perquè la gent hi dorm a sobre.

(Le Rire, París)

cascosNo és fàcil passar la revista al disc, com

no ho és enregistrar la música escènica engeneral, per la raó que, en aquest gèneremusical, no és precisament la música l'únicel pur somni. Qui no ha assassinat, so- element que atrau, i menys encara en lamiant, els éssers més cars, qui no ha insul- qual, en moltes ocasions, la ,partitura, bentat, somiant, els familiars més pròxims? migrada, és ofegada per la coreografia i.aquesta pretesa justificació no em convenç. ]'aparell escènic, que enlluernen 1 especta-La inscripció susdita no és filla sinó de 1a dor. Només resten alguns fragments quepreocupació d'ésser irresponsable, no és filla poden quedar a l'oïda, o per llur melodiasinó de posseir a un grau molt elevat la res- tàcil o per llur ritme atraient. Per això, enponsabilitat de la irresponsabilitat. I per escoltar aquesta música de casa estant, comaixò, Dalí, el gran responsable, ha estat que el gramòfon només ens porta aquest

acollit amb els braços oberts pel sobre- element, és difícil que pugui tenir massainterès. Cal afegir, encara, l'estendarditza-ció a què s'ha arribat en aquest gènere,on és difícil trobar res interessant, i aixòés un retret que es pot fer fins als autorsque en la sarsuela tenien un nom recone-gut i unes maneres de fer pròpies, com sónels Mestres Alonso i Luna.

Del .primer van diversos fragments de larevista còmica Me acuesto a las ocho. Detots, cal escollir els enregistrats per les ve-dettes Cèlia Gàmez i Cora Gómez ; sentintles seves veus soles o dialogant amb elscors de tiples, poden .portar encara el re-cord de l'espectacle contemplat abans en elteatre, més que els acudits dels tenors cò-mics que sense la mímica resten sense elpoc valor que ;podien tenir. Una observa-ció a fer : aquests fragments estan enregis-trats amb una iperfecció a què difícilments'habituen els editors quan es tracta d'obresde les quals es preveu que el temps aviatarreconarà.Encara es fan tangos; potser ara que no

es prodiguen tant hi ha una certa selecciói les orquestres que tenen predilecció perals ritmes del Plata, com és la de V. Ca-naro, han deixat aquell sentimentalisme en-sopit, que enlluerna només als més coso-pits concurrents de cafè alegre, animantmés la dansa, que guanya en ritme ambvariacions instrumentals de bon gust.

Del Mestre Serrano, pròdig com sempreen els programes de música de sarsuela,van dos fragments de Las Hilanderas i deLa Dolorosa, aquesta darrera de les obresmés ben fetes i a la qual el ,públic s'ha dei-xat anar aviat, emportat per la solide s ̂ dela partitura. De Las Hilanderas hi ha TTnfragment que canta el baix Aníbal Vela,una de les figures que cultiven l'escena lí-rica amb més encert.

Hi va haver un temps en què els artisteslírics enregistrant discos tenien certa tiradaper .aquestes petites cançons que no arribena poder-se dir heder, en els quals la notasentimental hi és, però amb bon gust, alqual pot contribuir molt l'intèrpret, comesdevé en aquesta cançó de Zamacois, Tuboca, que canta M. Redondo.

*

Me acuesto a las ocho. — Alonso. — C.Gámez. — Bretaña i d'altres. — Odeoi,203,282-283-284.

Viejo ciego. — Castillo. — Orquestra Ca-«oro. — Odeon, 183,oóo. — En mi ranchohay una flor. — Idem id.

Las Hilanderas. — Serrano. — Aníbal Ve-ia. — Odeon, 203, 290.

Tu boca. — Zarnauris. — M. Redondo. Odeon, 184, 202. — El aguilón. — Idem íd.

Orquestres i artistesaplaudits a tot el món us ofereixen

aquests 1O èxits...

ORQ. SIMFONICA DE FILADELFIA (Mestre Stokowski). El capitán. Thestars aní stripes f orever. Marxes. — AA-19o.

JOSE MOJICA. (Tenor. Ac. Orq.) ¿En dónde estás? Alguna vez...—Libresoy. Un beso loco. — DA-Ir66.Ir67.

MAURICE CHEVALIER. Livin' in the sunlight, latín' in the moonlight.Tú eres mi nueva dicha. — AB-3334.

ORQ. JACK HYLTON. Déjame besarte (de la pel.lícula «Greek Street)).Doing the Derby (de la pel1ícula «Movietone Follies 1930»). — AE-3400.

IRUSTA - FUGAZOT - DEMARE I LA SEVA ORQUESTRA TIPICA.Quimera. Vals (Fugazot sol, ac. Orq. Típica). Una limosnita, Tango(Irusta sol, ac. piano Demare). — AE-334o.

BANDA HUMORISTICA «LOS GANSOS>;. Basilisa. Baldomera. Chore-jables. — Mariana. I Aúpa! Cuplet chorejable. — AE-34o9-AE-3452'

ORQ. DEMON'S JAll. Los majos de Jaca. Pas doble. Pureza andaluza.Pas doble.— Tenemos en la Orquesta un cornetín. Xotis chorejat.Voces conocidas. Sobre motius asturians (amb chor). — AE-34o6-AE-3459•

. "LiiVozde SUAmu"

Discos i Gramoles

"La Voz de su Amo"

ment sistemètics, però, d'altra banda, calsubratllar-los per l ajustada construcció delmodel.

Jaume BusquefsLa Galeria Avinyó ens ha mostrat una

collecció de dibuixos del professor de l'Es-cola Massana, En Jaume Busquets.

D'ençà de la darrera Exposició d'Art Li-túrgic no havíem vist — i ens tardava deveure — obres d'aquest jove pedagog.

Jaume Busquets, diguem-ho tot seguit, ésun excellent dibuixant. Un artista afinat quesap acusar les accidentacions essencials del'objecte i menysprear les supèrflues. La se-va línia és viva i d'afinada expressivitat.L'encarcarament dels seus anteriors dibui-xos, en els quals es manifestava un perirlósformulisme, ara s'ha esvaït totalment. I enguanyar agilitat ha addicionat també unamajor consistència. IEn els dibuixos acolo-rits, Busquets sap jugar, amb força traça,els valors i el tacat de les superfícies.

Monfserraf vísf pels pintorscatalans

La notícia donada, setmanes enrera, enaquestes pàgines, del pròxim concurs depintura organitzat pels frares de Montser-rat, s'ha confirmat. La premsa diaria ja hadonat els detalls d'aquest certamen impor-tantíssim quant a la categoria dels premisatorgats. Ara només falta que els nostrespintors esmolin els pinzells i que hi con-corrin amb el major entusiasme, per aixícorrespondre a la generosa iniciativa delsorganitzadors. Pensin, els nostres artistes,que en el passat concurs de «Barcelona vis-ta pels seus artistes», l'absència d'algunessignatures de prestigi fou la causa per laqual el concurs no assoli el nivell que per-toca .al nostre actual món pictòric. Semblaque entre els pintors exoe•lentment «situats»hi ha una certa prevenció de concórrer aaquests certàmens. 1 cosa semblant succeeixentre els pintors diguem ne d'avantguardaque encara no estan situats. Uns i altreshan de tenir present que un concurs comaquest és una lluita, i en els combats éson hi ha més ocasions de guanyar honor,glòria i.., en aquest cas, una quantitat res-pectable de pessetes.

Pintors catalans de totes les tendónciesaporteu el vostre concurs a la 4loable inicia-tiva dels frares de Montserrat.

MARIuS GIFREDA

El dia 1 d'abril, apareixerà

OOAFDAREVISTA MENSUAL DE CRÍTICA DE DISCOS

INFORMACIÓ

SUMARI DEL PRIMER NÚMERO:

El valor social del fonògraf, per Nenry Poulaille.Música orquestral i de "càmera'', per BaltasarSamper. — Opera í música vocal, cors i solístes,per Joan Grau. — Opereta, sarsuela, cuple!s íballables, per Rafel Moragas. — Jazz i films so-nors, per Adolfo Salazar. — Música típica ípopular, per Joaquín Turma. — Dicció, per JoanCasas. — Ràdío, perEnr/c CalneL — Díbuíxos

í fotografíes

Serà una de les revistes més perfectes en el seu gènerePreu: 0`50 ptes. Subscripció anual: 5 ptes.

Redacció i administració : Pelat, 62 - B A R C E L O N A

NO DEIXEU DE COMPRAR-LA

Elogi de la irresponsabilitat

Joan Miró — «Collagen

realisme. I per això, també, ha esdevingutel pintor oficial del grup.

Actualment, dins el clos de la pintura, hiha molt pocs irresponsables. Entre aquests,dos de molt grans. Ja m'hem citat un. PauPicasso. Joan Miró, més que Picasso enca-re, és l'altre. Dos artistes veritables que,magnífrcamant absents, meravellosamentneutres, bellament irresponsables, produei-xen les obres més iinteses que surten depinzell de pintor en aquests temps de gran,d'enorme responsabilitat.

SEBASTIÀ GASCH

El milionariás.—De manera que us voleucasar amb la meva filla? Teniu diners?

El pretendent.—Uns cent mil francs.El rnilionariàs.—No parlo dels que por-

teu a sobre, sinó del vostre capital.(Candide, Paris)

—Puja una joventut més mal educada!—Però si un jove us acaba de cedir el

seu lloc...-sí, .però la meva dona segueix havent

d'anar dreta á la plataforma...(Ric et Rac, París)

—Perdó, la senyoreta és la mestressa d'a-quell Rólls?

—Oh, no ; perd moltes gràcies d'haver -m'ho preguntat.

(Punch, Londres)

Primer cuc del formatge.— Què dimonifeu, tan enfeinats?

Segon cuc del formatge, — Estem eons-truimt uns links de golf en miniatura.

(The Birmingham Gazette, Birmingham)

Anunciarà

MIRADORés donar a conèixer

un producteper tot

Catalunya

FORTUNY, S. A,Epicerie française; Hospital, 32

Sucursal; Salmerón, 133

Mantega TORRELAVEGA, FormatgetsGERVAIS, PETIT SUISSES, recepciódiària. — Llonganissa de la nostra fàbricade Vic.—Petés foie-gras "MARIE".-Xampany RLIINART-SILLERY, "LAMARECHALE", Vin Brut i altres mar-ques estrangeres acreditades. — CavesMONTFERRANT (Methode Champe-noise) 1Brut, 8 pessetes. —Cuvée epéciale,7 pessetes. — Extra Dey. — Demi-sec. —Doux, 6 pessetes. —Carte Bleue, ,'5o pes-setes.— Licors de la GRANDE CHA1-T12EUSE Jaime et verte.— Conyac NA

-POLEON, 80 anys.—Vins d'Itàlia, Rin,Bordeus i Borgonya. — Vins de Jerez i

Màlaga de les primeree marques.

Seccló de Perfumería: Rambla del Prat, 1

Presents per a Sant Josep. — Presentem unextensíssim assortiment d'ESTOIGSde perfumería de marca, de tots ta-manys i preus.

t , i,, L

moblesurrutía

La pantera (Qerquè el caníbal s'ha menjatel donrador).—A veure si ara em buscaran El senyor que ha volgut assistir a unaraons, per culpa d'aquest ximple! conferència sense tenir invitació.

(Ric et Rac, París) fIl Tevere, Roma)

Societat Espanyola de Carburs Metäl'Iics

Correus, Apartat 190 BARCELONATeleg.r "Carburos" Mallorca, 232 Telèfon 73m3

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) :: OXIGEN 99 O / o DE PETRESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETII,EN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT defils i peces seda, cotó í altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la

SOLDADURA ALITOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS, GRATIS

'NERVIOSOS!Prou de patir inútilment, gràcies a les acreditades

DRAGEES POTENCIALS DEL DR. SOIVRÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç la

Neurastenia Impotencia (en totes les seves manifestaclons),f mal de cap, cansament mental, perdua de

memòria, vertígens, fadiga corporal, tremolors, dispepsia nerviosa,palpitacions, hísterísme i trastorns nerviosos en general de les dones 1tots els trastorns orgànics que tinguin per causa o origen esgotament

/- nerviós.

v Les Gragees potencíals del Dr. Soívré,més que un medicament són un element essencial del cervell, medul'laitot elsistema nerviós, regenerantel vigor sexual propi de l'edat, conservant la salut i prolongant la vida; indicades especialment alsesgotats en la seva joventut per tota mena d'excessos, als que verifiquen treballs excessius, tant físicscom morals o intel'lectuals, esportistes, homes de ciència, financiera, artistes, comerciants, industrials,pensadors, etc., aconseguint sempre, amb les Gragees potencials del Dr. Sowré, tots els es(ourços oexeercicis fàcilment i disposant l'organisme per rependre'Is sovint i amb el màxím resultat, ar ribant a l'ex-trema vellesa i sense violentar l'organisme amb energies pròpies de la joventut.

Basta perdre un flascó per convèncer-se'n

Venda a 5°50 ptes, flasoó, en totes Ics principals tarmàcies d °Espanya, Portugal i Amèrica

NOTA.- Dirigint -se i trametent o`ss píes, en' segells de correo per al françueig a OJícines'LaboratoríoSòlsatarg, carrer del Ter, 16, Barcelona, rebreu gratia un llibre expltcatia sobre ¡'origen, desenrotllamenti ttactament d'aquestes malalties.

dormiiorís, menja=dors, rebedors, efc.

0pisos complefs desde 1.000 ' pessetes

0faciliiaf de pagamen4a preus al compfaf

carme, 14(íocanf a les rambles)

,A_IwI.w*

Una moderníssima organització completa en publicitat

IJeI'lícules á.e dibuixos animats

mudes i sonores aplicades al servei de la tècnica

publicitària, us l'ofereix:

Vostres productes poden ésser propagats arno èxit segur per

tota 1a Regió Catalana i Illes Balears

200 cinemes en cíufafs í poblacions

de categoría

BARCELONA, Çontanella, 10 ! 1I, 2,' - Tel. 16606 íjã MADRID: Avinguda Menéndez Pelayo; 85, I;'

IMPRESOS COSTAAsalto, 45--Barcelona