Programa Any Jubilar

25èAniversari

Temple parroquialde Campredó

del 14 al 22 de Març de 2009

25è aniversari Temple Campredó

Façana principal

Interior del Temple


25èAniversari

Temple parroquialCampredó

4


18-4-1984 Lliurament de la clau del nou Temple al Bisbe Diocesà.

Fotos de: Josep Alavedra, Clara Álvarez, Paco Álvarez, Joan Carles Balagué, Cristina Bestratén,

Víctor Cardona, Gerard March i Pedro Tena.

Col·laboren:

CAMPREDÓ

D.L.: T-122-2009 - Impremta Querol, SL

5


El Consell Pastoral i el rectorde la Parròquia de

Sant Joan Baptista de Campredó

Com a fruït de les reunions, de la il·lusió i de l’esforç de molts campredonencs i campredonenques,

PresentenAquest PROGRAMA D’ACTES culturals, lúdics i religiosos, amb els que pretenem donar un caràcter festiu a la convivència del nostre poble durant els dies indicats, per commemorar el 25è ANIVERSARI de la BENEDICCIÓ del nou TEMPLE PARROQUIAL.

AgraeixenLa generosa aportació de tants que han treballat en el disseny i la confecció d’aquest Programa posant el seu saber, el seu esforç i treball en donar relleu a aquesta celebració dels vint-i-cinc anys de la inauguració del nostre temple parroquial. Agraïm sincerament als qui, amb la seva aportació econòmica i la seva feina, han donat, donen i donaran suport als actes organitzats per realitzar aquesta commemoració. A tots els qui faran possible que es faci realitat el que ara sembla un somni. I en especial, a tots els qui han ficat des del primer moment el seu cor en la confecció d’unes celebracions ben reeixides.Al mateix temps,

EsperenUna participació activa i desinteressada de tots els veïns en els diferents actes programats durant tot l’any –encara que hi hagi jornades dedicades especialment a algun sector de la parròquia, tots estem invitats a tot!-. Que es dispensi una bona acollida als qui ens visitin cercant les seves arrels cristianes. I que, entre tots, puguem construir Parròquia i fer poble consolidant la nostra identitat cristiana i els nostres vincles de germans.

A tots ¡BONES FESTES DE LA PARRÒQUIA!

6


Exterior de l’antic Temple

Interior de l’antic Temple

7

Saluda25è aniversari Temple Campredó

Celebrar 25 anys d’un edifici tan emblemàtic com és un Temple Parroquial és una oportunitat per assaborir el seu significat i abast. Campredó té en el Temple parroquial de Sant Joan Baptista un punt de referència per a tot el poble i un motiu d’alegria i d’orgull per una obra construïda amb moltes col·laboracions.

Tot comença en 1968, quan la Sra. Pilar Escardó Valls fa donació a la parròquia de Sant Joan Baptista d’un gran solar per la construcció d’un nou temple parroquial que Mn. Josep Insa, Rector d’aleshores, va rebre com una gran responsabilitat. Després d’un primer projecte encarregat per Mn. Tomàs Cardona, va ser Mn. Joaquim Blanch qui acabaria

duent a terme l’actual edifici segons el projecte de l’arquitecte Xavier Martí.

El 3 de maig de 1981 el Bisbe Carles va posar la primera pedra, i el va consagrar el 18 de març de 1984. Aleshores l’alcalde pedani era el Sr. Joaquim Gauxachs, i alcalde de Tortosa l’Il·lm. Sr. Vicent Beguer. No cal dir que el qui va viure amb més intensitat aquests esdeveniments va ser Mn. Blanc, el seu Rector, qui amb la col·laboració econòmica i el treball de molts campredonencs fou el principal impulsor.

En la mentalitat de l’arquitecte que va idear aquest Temple hi havia la consciència de construir un edifici singular, que parlés de Déu. Els temples cristians, destinats al culte diví, no són uns llocs més de reunió sinó que signifiquen i manifesten l’Església vivent en un determinat lloc, vertader estatge de Déu amb els homes reconciliats i units en el Crist. “En aquesta “casa de Déu”, la veritat i l’harmonia dels signes que la constitueixen han de manifestar el Crist, que és present i actua en aquest lloc” (CEC, 1181).

Sant Joan Baptista és el titular d’aquest nou Temple Parroquial. La seva figura ja és tota una indicació, puix ens convida a preparar el camí del Senyor i assenyala la seva presència entre nosaltres. Una tasca que un temple, per la seva mateixa existència, va complint contínuament al llarg del temps. Però no podem oblidar que els elements fonamentals d’un temple cristià no són les pedres materials que el configuren, sinó “les pedres vives” que l’habiten, els cristians que en aquest lloc es reuneixen per escoltar la Paraula de Déu, per celebrar l’Eucaristia, per pregar.

Donem gràcies al Senyor per aquests 25 anys. Quantes persones avui se senten més de Campredó perquè en aquest lloc de pregària han pogut reunir-se en moments de festa o de dolor per compartir uns sentiments de proximitat i una fe que il·lumina i encoratja la seva vida. Que aquesta celebració d’Aniversari ens convoqui de nou en aquest Temple parroquial, que és signe de la presència del Senyor i lloc de trobada per a tots.

+ Javier Salinas ViñalsBisbe de Tortosa

8


3-5-1981Benedicció de la primera pedra

18-3-1984Benedicció del nou Temple

9


Vint-i-cinc anys per a una parròquia són molts més anys que per a una persona. Heu viscut moltes circumstàncies de la vostra vida ben importants per a vosaltres. Heu viscut i transmès la vostra fe, és a dir, el sentit profund de la vostra existència.

Tot i que moltes vegades inconscientment, estic convençut de que sovint heu fet el que va anunciar Zacaries, el pare del vostre patró Sant Joan: “A tu infant et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els

seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu”. Sovint recordeu al poble la salvació de Déu.

Dono gràcies a Déu, perquè aquella parròquia que vaig inaugurar fa 25 anys, creix no solament en habitants, sinó en profunditat i coherència de les vostres vides amb la vostra fe. I, com sempre s’esdevé, el augment del sentit cristià, també redunda en creixement del sentit de l’autèntica ciutadania. És a dir: creixement de les ocasions de convivència, i creixement en el coneixement i en l’estima dels conciutadans.

Evidentment els projectes pastorals, litúrgics, formatius dels sacerdots no tenen vida, si no hi ha una resposta d´entusiasme i col·laboració per part dels feligresos. I és això el que es veu en la vostra parròquia: resposta positiva a les iniciatives del vostre Rector.

Que tots els qui celebreu enguany l’aniversari del vostre baptisme, de la vostra confirmació o del vostre matrimoni, doneu gràcies al bon Déu per tot l’amor que ha posat en les vostres vides. I recordem, amb amor, a aquells que varen partir durant aquests 25 anys cap a la casa del Pare Déu.

Tot plegat, esteu vivint una ocasió d’agraïment a Déu, de creixement en aquest amor, i de capacitat d’estendre eixe amor als qui encara no acaben de posseir-lo.

Cardenal Ricard Mª CarlesBisbe de Tortosa del 1969 al 1990.

10


Etapes de la construcció del Temple

11


En la festa patronal de la Parròquia, el dia de sant Joan del 2008, iniciàvem el temps de preparació per la celebració del 25è aniversari de la benedicció i inauguració del nostre temple parroquial.

En aquell dia, i les altres vegades que ho hem comentat, sempre s’ha tingut present la triple dimensió de la celebració que volem fer.

El temple com a lloc de trobada dels Fills de Déu

L’original configuració de l’església del nostre poble, una planta de creu grega, ens recorda el misteri central de la nostra fe cristiana: la mort de Jesús i la seva resurrecció –representada pel majestuós lluernari que del centre de la creu s’eleva cap al cel i baixa cap a les quatre naus donant llum i color a tot l’edifici-.

Així, en entrar per la porta principal, ens trobem davant l’Altar Major que ens acull al seu entorn i ens fa recordar la centralitat de Crist, el Senyor, i la nostra condició de fills de Déu que hem rebut en el Baptisme –a la nostra esquerra mirant l’altar trobem la preciosa pila baptismal de la Parròquia-.

Aquí, en el temple parroquial, casa acollidora, plena de lluminositat, de colors, de vida, ens espera Jesús per celebrar l’Eucaristia dominical, explicar-nos la seva Paraula i rebre el seu Cos, per donar-nos el seu amor i perdó, per escoltar les nostres súpliques i dificultats i així poder donar-nos el seu ajut i la seva gràcia que és la seva pròpia vida.

Des del temple som enviats, amb la força de l’Esperit Sant i sota la mirada del Pare a portar la pau, l’alegria i l’esperança que hi ha en els nostres cors perquè Jesús, aquí, ens les ha donades.

En el temple, pel baptisme se’ns ha incorporat a la vida dels fills de Déu i en el temple se’ns acomiada, en el darrer moment, ficant la nostra vida en les mans amoroses i fidels de Jesús perquè ens porti al cel.

El temple com a lloc de cultura.

Quan algú arriba per primera vegada al nostre temple queda sorprès per la seva grandària, per la seva lluminositat, per la seva originalitat, perquè és un lloc elegant i senzill en el que tothom se sent acollit.

Triple dimensiód’una celebració

12


I és que, el nostre temple té també una dimensió humana fonamental: construir Església, fer comunitat. I l’ha anat fent en aquests 25 anys, i la vol continuar fent molts anys donant també al nostre cor i esperit il·lusió i ganes de saber, de cultivar la nostra vida per ser millors ciutadans, per fer créixer les nostres vides portant-les a la maduresa que dóna el saber que naix del tastar amb profunditat les veritats més fonamentals de la nostra vida.

D’aquí ha nascut el programa que tenen a les mans i tants d’actes que des de la Parròquia s’han impulsat i s’han realitzat en el marc auster i preciós del nostre temple: concerts, conferències, representacions…

La fe ha estat al llarg de la història, i continua sent en els nostres dies, font i motor de cultura. Sense la fe cristiana no hi hauria obres cabdals de la pintura, l’escultura, l’arquitectura, fins i tot de la ciència empírica, mèdica, biològica i astronòmica.

Sense aquesta fe dels campredonencs i campredonenques, que només Déu coneix, no hagués estat possible aquest temple i la seva preciosa portalada d’entrada que és un cant ple d’imaginació i originalitat al titular de la nostra parròquia, sant Joan Baptista, a la nostra història eclesial i a la nostra història civil.

Tant debò que sapiguem continuar construint amb fe, pau i amor la nostra comunitat de Campredó.

El temple com a lloc de solidaritat

¡Quantes persones de diferents edats han passat pel nostre temple demanant ajuda, demanant caritat! ¡ I, quantes vegades han trobat resposta, acollida, aliments, roba, fins i tot diners!

Tot ha estat possible gràcies a la generositat dels campredonencs i campredonenques que, fidels a les diferents cites, com ara, nadal, sant Joan, sant Jaume, recollida de roba, alguna necessitat urgent…, han tret del seu cor els sentiments més generosos i no els ha costat omplir la base de l’Altar Major de menjar per la “Casa d’acollida” o vàries furgonetes de roba per a Càritas.

És impossible, perquè només Déu ho sap, relatar aquí la gent que ha trobat en l’Església ajuda, consol, solidaritat, comprensió… És veritat que les infidelitats dels creients també han originat dificultats, incomprensió, fins i tot, pecat. Però Jesús, en la seva infinita misericòrdia ens perdona i ens recorda amb amor que el nostre deure sempre és acollir, ajudar, perdonar…

Que aquestes festes per celebrar el 25è aniversari de la benedicció i inauguració del nostre temple parroquial ens ajudin a revifar la nostra fe i a comprometre’ns amb més generositat a servir els germans.

Víctor-Manuel CardonaRector de la Parròquia

13


Em plau adreçar unes paraules amb motiu dels 25 anys de l’Església de Sant Joan Baptista de Campredó. Uns anys, aquest quart de segle, que han canviat completament la configuració d’aquesta zona del poble, on a més de la parròquia hi ha els equipaments esportius, Oficines Municipals i el Dispensari, així com diversos edificis d’habitatges. I és que la construcció de la nova església, gràcies a la generosa donació de la família Escardó Valls, va permetre als fidels de

Campredó de disposar d’un temple digne i al municipi de tenir uns nous terrenys on construir habitatge protegit i els equipaments municipals que tanta falta feien.

L’Església de Sant Joan Baptista fa, òbviament, la seva funció com a temple catòlic. Però, molt encertadament, no es tanca a acollir activitats de caràcter social i cultural, i durant aquests anys ha estat un veritable referent al poble de Campredó.

Des d’aquí vull reconèixer la tasca realitzada a les persones que van fer possible, ara fa 25 anys, la creació de la nova església; a tot el el poble i, en especial, a Mn. Joan Ferrer, Mn. Pepe Insa, Mn. Tomàs Cardona i Mn. Joaquim Blanch. I agraïment i suport també als que avui hi estan al capdavant, al Consell Parroquial i a Mn. Víctor Cardona, per la seva tasca impulsora i dinamitzadora religiosa, social i cultural del poble.

Ferran Bel i Accensi

Alcalde

14


15


El 25è aniversari de la inauguració de l’Església de Sant Joan Baptista de Campredó em porta a la memòria les conseqüències socials que va tenir la donació dels terrenys per part de la família Escardó Valls a la Parròquia de Campredó, amb la finalitat de construir una nova església.

Òbviament, la Parròquia havia de vendre terrenys per poder obtenir els recursos suficients o necessaris per fer el nou Temple. Tot això va comportar que l’Ajuntament comprés 13.000 m2 de part de la finca que avui conformen les instal.lacions esportives Municipals (camp de futbol, piscina, pista poliesportiva, vestuaris) i

les Oficines Municipals i Dispensari mèdic.

Porteriorment i a iniciativa de Mn. Tomàs Cardona (acs) es constituí una Cooperativa de Vivendes, que va donar lloc a la urbanització de tota la resta de la finca, i que actualment conforma tot l’entorn construït al voltant del nou Temple.

La finca, que en el seu dia era eminentment agrícola (també albergà durant bastant temps el Camp de futbol de Campredó), avui ens dóna una perspectiva molt interessant amb tot el seu conjunt, sent actualment la zona més nova del poble.

Després d’aquests breus records, és fàcil entendre la percepció de “conseqüències socials” que va tenir la donació de la família Escardó Valls, ja que va permetre disposar d’uns terrenys ben situats per fer-hi la majoria d’equipaments municipals, també la construcció de trenta-sis vivendes de Protecció Oficial en règim de cooperativa que va permetre disposar de vivenda pròpia i en condicions avantatjoses a trenta-sis famílies de Campredó, configurant tot un espai obert, harmoniós i agradable, presidit pel nou Temple, que a part de fer la seva funció Sagrada d’Església, també acull actes de caire cultural.

No seria just, no recordar a totes aquelles persones que van fer possible la donació i l’execució de la finalitat per a què van ser donats els terrenys: Mn. Joan Ferrer, Mn. Josep Insa, Mn. Tomàs Cardona, Mn. Joaquim Blanch. Tots ells, qui més qui menys, varen passar les seves penúries per fer realitat el nou Temple i tot el seu entorn. A tots ells, el nostre agraïment i reconeixement per tot el que van fer per Campredó i per a Campredó.

Joan Sanahuja i RamírezAlcalde de Campredó

16


17


El fet d’estimar i créixer,de cercar la veritat de la vidai compartir-la en perfecció,en models personals, religiosos,familiars, socials o històrics.

Donem gràcies a Déu que moltsdels feligresos hem pogut veure el bateigde la primera pedra, gaudir i posseirel cor del poble obra del treballi constància feta Església, la pedra viva de la llum del dia a dia.

Configurant als infants, joves i més grans,fem professió juntament en parròquia,vivint amb joia la profunda raó desempre créixer, d’estimar en pau i alegria,d’aquest tan gran núvol com es la nostra fede la qual obrim les portes sense defallir.

Compartint l’aliança i l’aniversari delsvint-i-cinc anys del nostre temple en felicitat,plenitud, agraïment,dedicació i admiració.

Entre fidels caminem en tota naturalitat,amb una extraordinària generositat,des del principi fins al final de lavida per la nostra:

Església de CampredóSant Joan Baptista

22-03-2009Paquita Mulet Prats

Fets d’agraïment

18


Parròquia Sant Joan BaptistaCampredó

19


Programad’actes

20


Jubileu de tots els batejats en els 25 anysDiumenge 8 de febrer

11h. Missa.

12h. Espectacle a la plaça de l’Església i vermut popular. Jocs per als xiquets.

14h. Dinar de germanor al restaurant “L’Ardiaca”.

Setmana central de les celebracions jubilars dels 25 anysDissabte 14 de març

12h. Inauguració de l’exposició de mostres del grup de manualitats, de les dones de labors, de pintors del poble i de fora, del col·legi d’educació especial “Verge de la Cinta”, de troballes antigues al nostre poble i de documents gràfics de la construcció de la nova Església.

Lliurament dels premis dels concursos de dibuix i de redacció del col·legi públic “Port Rodó”.

12,30h Concert de la Banda municipal de Tortosa, sota la direcció de sr. Juan José Grau.

13,30h. Vermut popular.

16h. S’obre l’exposició fins les 18h. Com cada dia de tota la setmana.

17h. Partit de futbol de la UE Campredó en homenatge a la Parròquia.

Diumenge 15

12h S’obre l’exposició fins les 14h. Com cada dia de tota la setmana.

16h – 18h exposició oberta.

Dilluns 16

22,00h. Taula rodona: “L’engrescadora església de sant Pau”. Mn Josep Lluís Arín, Vicari general de la diòcesi de Tortosa.

Dimarts 17

22,00h. Taula rodona: “Com es va construir el nostre Temple?” Mn. Joaquim Blanch, rector emèrit de Campredó.

Dimecres 18, dia que es fa beneir i inaugurar el Temple22,00h. Taula rodona: “L’educació cristiana dels fills. Tasca de la família i de la Parròquia”. Excm. i Rvdm. Mons. Javier Salinas, Bisbe de Tortosa.

Dijous 19

22,00h. Taula rodona: “La vida humana com a vocació”. Mn. Xavier Vilanova, rector del Seminari Diocesà.

Març

21


Divendres 20

19,00h. Celebració comunitària de la penitència.

Dissabte 21

12,00h Inauguració del parc infantil que estarà tot el dia a la plaça de l’Església.

13,00h. Concurs popular de truites. Un jurat determinarà la millor i després podrem degustar tots junts les truites fent un vermut a la plaça de l’Església.

18,00h. Missa vespertina de Diumenge.

19,00h. Actuació de Quico el Cèlio, el noi i el mut de Ferreries.

19,30h L’estructura arquitectònica de la Parròquia de Campredó per Cristina Bestratén del Pino, estudiant d’arquitectura.

20,00h. Taula Rodona en el 25è aniversari de la benedicció i inauguració del nou Temple. Participen: Mons. Xavier Salinas, sr. Ferran Bel, Mn. Joaquim Blanch, sr. Xavier Martí, sr. Josep Monclús, sr. Joaquim Gauxachs, sr. Joan Sanahuja i Mn. Víctor Cardona.

20,30h. Inauguració oficial de la il·luminació de la façana principal de l’Església.

21,00h Espectacle de so des de la plaça de l’Església fins la zona esportiva. Colla de diables “Set cervells” de Jesús.

21,30h. Espectacular castell de focs artificials.

Diumenge 22. Jubileu commemoratiu dels 25 anys de la benedicció del nou Temple parroquial de Campredó

11h Missa solemne presidida per l’Excm. i Rvdm. Sr. Javier Salinas i Viñals, Bisbe de Tortosa.

12h. Concert del Cor Flumine.

12,30h Vermut popular a la plaça amb l’actuació de “Guardet i la rondalla”.

14,00h. Dinar de gala al Pla dels Catalans.

Jubileu de tots els confirmats en els 25 anys Diumenge 3 de maig

11h. Missa.

12h. Espectacle a la plaça i vermut popular.

14h. Dinar de germanor.

Maig

22


Jubileu de l’associació de jubilatsDiumenge 7 de juny

11h. Missa.


Peregrinació jubilar a RomaDel 9 al 12 d’octubre

Solemnitat de Tots SantsDiumenge 1 de novembre

11h. Missa en sufragi de tots els fidels difunts i de la família Escardó-Valls, que va donar els terrenys pel nou Temple.

Jubileu dels matrimonis en els 25 anys. Clausura del jubileu Diumenge 27 de desembre

11h. Missa.

12h. Festival a la plaça de l’Església i vermut popular.


Octubre

Novembre

Desembre

Juny

23


Els campredonencs són “pedres vives”Mn. Joaquim Blanch BahimaRector emèrit de Campredó

Sant Pere, apòstol de Jesucrist i que fou el primer Papa de l’Església, escrigué una primera carta als nous cristians de terres d’Àsia Menor (1 Pere 2 de 4 a 6). Hi ha una comparació: els fidels batejats són com pedres vives. “…deixeu-vos edificar vosaltres mateixos, com pedres vives, en casa espiritual per a un sacerdoci sant…”.

En un dia ventoler, 3 de maig de 1981, el Bisbe Ricard Mª Carles beneïa les primeres pedres del solar on s’edificaria el nou temple.

Passats tres anys –el 18 de març de 1984- el mateix Prelat consagrà el flamant edifici.

Cal saber que en la Bíblia la pedra o roca és sinònim de duresa i fortalesa tan dinàmicament segura com Déu mateix. Això després s’aplica al creient que no s’apoia sobre la sorra i sí sobre la roca. La fe del bon cristià s’alça sobre la base-roca de Jesucrist Mort i Ressuscitat.

Els cristians batejats-confirmats-comulgats viuen la fe no pas com un invent, imaginació o projecció seva, sinó que responen a un Déu matiner i revelador que els parla. La seva Paraula està escrita en la Sagrada Escriptura. Fragments d’aquesta Paraula es proclamen en l’Eucaristia cada dia i molt especialment el Diumenge i festes.

L’Església que és Mestra i Mare a la vegada vol que els fills visquen la fe en comunitat. Res més anticristià i antieclesial que l’individualisme egoista i l’aïllament del cor. L’experiència antropològica, sobrenatural i experiencial demana un poble de ciutadans servits per un cap líder.

En l’Església catòlica és l’autoritat del Bisbe qui nomena un rector que sigui pastor d’un ramat concret anomenat Parròquia. Ho explica molt clarament el cànon 519 del Codi de Dret Canònic. Vull copiar-lo íntegrament: “El rector és el pastor propi de la Parròquia que li ha estat confiada i exerceix la cura pastoral de la comunitat encomanada sota l’autoritat del Bisbe diocesà en el ministeri de Crist, del qual ha estat cridat a participar, per tal que per a aquesta comunitat exerceixi les funcions d’ensenyar, santificar i regir, amb la cooperació dels fidels laics, segons la norma del dret”.

24


Cal recordar però, que si la Parròquia és necessària com a comunitat de fidels on creixen, viuen i moren, no és suficient ella sola i s’ha de complementar amb les altres comunitats, Moviments, institucions que l’ajudaran moltíssim. Vegeu cc. 519 i 520. Està clar que la Parròquia no és una illa i sí una península.

Com viu i es realitza una Parròquia

Els cànons 528, 529 i 530 del Codi cal llegir-los íntegrament. Presenten un rector com a pal de paller, com a sembrador, un home de Déu que serveix els feligresos constituint-los en comunitat oberta a tothom. Aquesta comunitat, gairebé sempre territorial, es sustenta sobre un trípode essencial. Si falta un dels tres suports, cau la comunitat. En concret: 1.- La fe, do de Déu acollit lliurement per l’home. 2.- Pregària i celebració de la fe per mitjà dels sagraments. 3.- Viure moralment la fe com a servei en la vida personal, familiar i social.

Una bona síntesi l’exposa el cànon 204:1. Els fidels són els qui, pel fet d’estar incorporats a Crist per mitjà del Baptisme, són constituïts en Poble de Déu, i esdevinguts partícips, per aquesta raó, de la funció sacerdotal, profètica i reial de Crist, segons la pròpia condició de cadascú, són cridats a exercir la missió que Déu ha encomanat a l’Església que ha de complir en aquest món.

2. Aquesta Església, constituïda i ordenada com a societat en aquest món, subsisteix en l’Església catòlica, governada pel successor de Pere i pels Bisbes en comunió amb ell”.

1.- La fe que es demana al Poble de Déu com Església és una fe acollida com a resposta a la revelació presentada com a Revelació per l’Església. La fe ha de créixer per mitjà de la pregària, celebració dels sagraments i la pràctica de la moral natural i cristiana. La fe ha de ser inculturada en el temps i espai ambiental. Així el cristià es realitza com a pelegrí que és testimoni d’allò que creu. 2.- El cristià creix participant en la celebració dels set sagraments que són signes que realitzen allò que signifiquen. Els Rituals contenen unes normes que expressen i ajuden a la celebració correcta. Els tres primers sagraments: Baptisme, Confirmació i Eucaristia, anomenats sagraments

Pirámide invertida

25


de la Iniciació Cristiana suposen una preparació catequètica per tal d’aconseguir el fruit que l’Església espera. Tots tres i molt especialment l’Eucaristia fan l’Església, Poble de Déu. Quan això no s’aconsegueix cal imposar el criteri: val més l’autenticitat que el número; menys però bons. Quan els iniciats troben una comunitat que els acull amb caliu segur que estarem en la línia de la nova evangelització que pregonava Joan Pau II. 3.- La vivència de la fe cultivada i celebrada ens portarà a viure-la moralment en la intimitat personal i en la societat que ens envolta. La Parròquia ha d’animar els joves i adults a servir en feines intraeclesials i també en el camp del treball empresarial i en la sana política. El perfil apostòlic del rector que l’Església demana avui està perfectament explicat en el cànon 521, 1 i 2: “1. Perquè algú pugui ser designat rector vàlidament cal que hagi rebut el sagrat ordre del presbiterat. 2. Que, a més, excel·leixi per la seva sana doctrina i la probitat moral, dotat de zel per a les ànimes i les altres virtuts i tingui també les qualitats exigides pel dret universal o particular per a tenir cura de la Parròquia corresponent”.

Recentment s’ha celebrat a Barcelona un Congrés Internacional de Teologia Pastoral sobre “La Parròquia, comunitat missionera”. Convé llegir les ponències els rectors interessats. No cal però, que ho facin els laics de Parròquies petites. Confer: Quaderns de Pastoral número 209 abril 2008. Per acabar volem copiar unes paraules de Vida Diocesana, 10 de novembre de 2008. Diu el sr. Bisbe Salinas: “En l’Església tots són responsables de la fe. Tots som cridats a transmetre-la amb paraules, obres i, sobretot, amb el testimoni. Sacerdots, persones consagrades, fidels laics, arrelats en un mateix Baptisme… per al bé de tots som cridats a mostrar que Crist és Llum i Vida al cor dels valors i les decisions, de les esperances que configuren la societat”.

26


Parròquia de CampredóCristina Bestratén del Pino

Estudiant d’arquitectura

Quan se’m va demanar de realitzar una presen-tació des del punt de vista arquitectònic de la Parrò-quia de Campredó no vaig dubtar ni un segon en ac-ceptar-ho.

Com a tothom, m’agrada treballar a gust i, en aquest cas, no tenia cap dubte que realitzant un treball de documentació i recerca de l’edifici gaudiria un 100% de la meva feina.

A més a més, al ser bate-jada en aquesta parròquia, encara em va fer més il-lusió realitzar-ho.

Era conscient que la volumetria interior del Temple i les seves propor-cions, tant en planta com

en alçada, m’ajudarien a realitzar bé la meva feina, podent “retratar” l’església sense li-mitacions. El joc de llum dels vitralls i dels lluernaris, a més a més, col·laborarien a l’hora d’extreure bones imatges i poder fer així una presentació que estigués a l’alçada de la qualitat de l’edifici.

L’església de Campredó va ser consagrada el 18 de març de 1984, gairebé tres anys més tard de la posada de la primera pedra, el 3 de maig de 1981.

Com tota obra arquitectònica, durant la seva execució va sofrir diversos canvis. Canvis de replanteig, d’usos, de materials... Però de tots ells, n’hi ha un de molt important: s’hi va donar a la planta un gir de 90º. D’aquesta manera

Planta del nou Temple.Arquitecte: X. Martí.

27


s’aconseguia que l’edifici de l’habitatge obtingués una millor orientació ja que a l’àrea del Temple, fos quina fos l’orientació, no s’experimentaria cap canvi d’il·luminació. Això va ser possible gràcies a que l’edifici és una obra de planta central. Gràcies a aquest concepte d’edifici, a l’hora de fer el replanteig, l’esforç va esdevenir bastant insignificant.

L’obra consta exactament de dues naus quadrades que s’interseccionen en un punt central. En aquest punt es dóna lloc a l’ entrada de llum zenital. Aquesta penetra a través d’un lluernari que creix cap a l’exterior i cap a l’interior de l’edifici. A la part exterior del lluernari s’aprecia una geometria bastant complexa donant sensació de vibració, de moviment. A la part interior, en canvi, el lluernari és tractat d’una forma més senzilla, i és ornamentat de la mateixa manera que els vitralls que composen la façana, amb motius abstractes. Així doncs, no hi ha dubte que tant els vitralls com el lluernari van estar realitzats pel mateix autor, Domènec Fita. L’obra de Fita també es pot contemplar als murals que conformen la façana principal, sobre els quals parlaré més endavant.

Pel que fa a la il·luminació, de llum natural al temple no li’n falta. Durant el dia, rajos de llum s’endinsen a l’interior a través dels vitralls, dibuixant al terra figures de colors. De nit, la llum artificial de l’interior del temple regala al poble de Campredó resplendors que tenyeixen l’ambient del voltant de la parròquia com un far que guia, dins de la foscor de la nit, cap on s’hi troba la llum de vida.

Sobre la qualitat espaial de la zona del Temple he de dir que és admirable. En planta, de la intersecció dels dos quadrats s’origina una creu i dos espais quadrats de dimensions més reduïdes (en un se situa el cancell d’entrada i en l’altre l’habitatge). A cada un dels braços de la creu s’ha ubicat una nau. A més a més, el cancell d’entrada i l’altar estan enfrontats, formant un eix central, de manera que quan accedim al temple ens trobem davant mateix de l’altar major. A l’esquerra de l’eix, hi ha la Pila Baptismal i, a la dreta, hi havia la Mare de Déu de la Cinta, que avui és ubicada al costat de la Pila Baptismal.

També, com es pot observar, no hi ha pilars visibles que incideixin en el camp visual del visitant, dotant al Temple de sensació de profunditat, amplitud i la possibilitat de poder contemplar tots els espais des de qualsevol punt.

28


Pel que fa a la composició exterior em centraré en l’entrada principal, per ser, aquesta façana, una de les que té caràcter més artístic. Com ja he dit anteriorment, els murals que hi ha sota el pòrtic d’entrada són obra del mestre Fita. Aquests murals es divideixen en tres temàtiques diferents, però molt lligades a la vida de la parròquia. Al centre, Sant Joan Baptista, titular de la parròquia; a l’esquerra, un resum de la història civil

de Campredó; i a la dreta, la història eclesial de Campredó. En aquest mural de la dreta s’aprecia, per exemple, el nom i imatge de Gaufred, el primer Bisbe de Tortosa després de la reconquesta de Ramón Berenguer IV; també la Verge de la Cinta, on es vol representar que, a la matinada de la festa de l’anunciació de l’Àngel a Maria, Maria aparegué a l’altar de la Catedral l’any 1178. També hi trobem “Arnau de Jardí”, Bisbe natural de Bítem famós per l’arbitratge o mediació entre els senyors nobles i el poble que defensaven redaccions diferents en lleis. Es veuen també els dibuixos-disseny dels edificis de Font de Quinto, Mas de la Missa, Parròquia anterior i façana de l’ermita de la Petja, que representen les arrels de la nostra fe situada a la parròquia, entre altres.

Com veiem tots els detalls estan pensats de forma acurada dotant de sentit a tots els elements que conformen el temple.

Vidre, pedra, obra vista, gres... variació de materials, de formes i colors, que juguen entre ells de manera correcta, constituint una obra arquitectònica ben resolta i que bé a d’enorgullir al municipi de Campredó.

29


El Cancell del nostre Temple ParroquialRosa Mª Carles

Tot els detalls del nostre temple parroquial –des de l’arquitectura fins a la disposició de les naus, passant per la situació de les imatges, la col·locació dels bancs, el lluernari/ piràmide o els vitralls– desprenen la seva particular simbologia. També els plafons del cancell, que exposats en forma de tríptic, amaguen una passejada simbòlica pels esdeveniments més importants de la nostra història.

La Fe, com a resposta a Déu, ha de ser inculturada i, per tant, el capellà i les persones que l’acompanyen han de conèixer les seves arrels, la seva història, costums, el medi natural i les interaccions que s’han produït al llarg del temps...; aquest marc teòric és el que ha condicionat la quantitat de detalls que es poden copsar al cancell.

Quines són les nostres arrels?A la base hi trobem incrustats caragols fòssils, característics de la nostra comarca i

que s’han trobat pel Coll de l’Alba i l’Espluga. També hi ha una sanefa formada per les sitges, dipòsits de cereals excavats pels ilercavons en els segles VII a IV a.C.

En el plafó de l’esquerra, que explica la història civil del nostre poble, es narra l’estada dels cartaginesos a les immediacions de Port-rodó, on vivien pacíficament fins que arribaren els romans. Anys més tard, cap a principis del segle VIII, arribaren els àrabs que van romandre al territori fins ben entrada la baixa edat mitjana.

30


Les explicacions del cancell continuen amb la història de Ramon Berenguer IV, qui va impulsar la reconquesta de les terres ocupades. El van ajudar els cavallers de l’Orde del Temple que com a recompensa reberen una part de les terres arrabassades als musulmans. Més tard, aquests terrenys passaren a mans de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Els soldats genovesos, que també s’uniren a la contenda amb Ramon Berenguer IV, van adquirir una illa –ara ja desapareguda– situada a l’actual barri de Ferreries de Tortosa, i en tot aquest procés de distribució de terres, el sector de Port-rodó va quedar dividit en tres partides: La Pedrera, Roca-corba i Campredó; propietats que, anys més tard, entrarien a formar part de les possessions de la família Montcada, senyors de Tortosa. El 1820, totes tres partides s’uniren en una sola heretat coneguda com Campredó, propietat de la família Oliver de Boteller.

Al centre de l’obra es reprèn el simbolisme religiós i s’hi representa Sant Joan Baptista, batejant al riu Jordà.

A la banda dreta, la part eclesial, està dedicada a religiosos involucrats, directa o indirectament, amb la història de Campredó. En primer lloc, de baix cap a dalt, hi trobem el nom de Gaufred, monjo procedent d’Avinyó i primer bisbe de Tortosa després de la reconquesta. Tot seguit s’hi llegeix els noms de Ponç de Monells, fundador de la catedral, i Arnau de Jardí destacat personatge per la seva funció de mediador en l’aprovació del llibre Els Costums de Tortosa.

També hi apareix Sant Vicenç Ferrer, figura renombrada per les seves predicacions. Es dedicà especialment a la conversió de jueus i també de sarraïns i fou col·laborador del Papa Benet XIII, conegut popularment com el Papa Lluna.

Els teòlegs cristians i els rabins són destacats per la seva actitud dialogant i respectuosa entorn a la qüestió de si Jesucrist era Déu. Les referències a religiosos continuen amb Adrià VI –qui éssent bisbe de Tortosa va ser anomenat Papa–, Joan Pau II i Ricard Mª Carles, Papa i Bisbe respectivament, en el moment de la construcció del nostre Temple Parroquial.

Al cancell també s’hi representa l’ermita de la Petja, que depenia de la parròquia tortosina dels Àngels, parròquia matriu de la de Campredó, on es van registrar els primers batejos. Al seu costat es pot reconèixer el Mas de la Missa, a Font de Quinto, partida que posseïa una capelleta on es celebrava missa els diumenges per als senyors del mas i els fidels de la contrada. Tampoc hi falta l’ermita de Solicrú, l’única ermita del terme de Campredó, situada en un turó des d’on s’albira una bona panoràmica sobre l’horta de l’Ebre i on cada 1 de maig s’hi celebra la Festa de la Mare de Déu de Solicrú. El dibuix de l’església vella –que fou tombada amb la construcció del nou temple– i un plànol de la que s’anava a construir coronen l’esmentat plafó.

Per últim, s’hi poden veure els noms de Mossèn Federico, capellà de Campredó mort en 1936 i persona molt propera als seus feligresos. Conten que es desplaçava per la via del tren quan anava a visitar la gent que vivia pels horts i aquests li agraïen la seva visita amb algun producte del camp. Just al seu costat, el de Mossén Blanch, rector de la Parròquia en el moment de l’execució del nou Temple i que, juntament amb l’arquitecte i altres artistes, van programar un edifici molt senzill, però ple de simbologia.

31


La imatge de la Verge de la Cinta de Campredó. Punt final i inicial de la

iconografia de la Santa Cinta de TortosaJacobo Vidal Franquet

I. Malgrat que des de mitjan segle XIV hi ha constància de l’existència d’una relíquia de la Santa Cinta a la catedral de Tortosa, i que a partir del 1508/1509 es va posar per escrit la relació del miracle que anomenem Baixada de la Cinta, no va ser fins al segle XVII que la plàstica local va començar a desenvolupar una important producció artística relacionada amb aquesta narració. Abans –i només a partir del segle XVI– una sèrie d’imatges marianes que no tenien res a veure amb el que després serà la iconografia local van ser “vulgarment” anomenades “de la Santa Cinta”.1

Les imatges “canòniques”2 de la Verge de la Cinta de Tortosa són ben conegudes: en primer lloc hi ha les de caràcter narratiu, en què es desenvolupa la història bàsica –o el tema iconogràfic pròpiament dit: la Baixada de la Cinta– i en què, per tant, apareix la Mare de

Déu lliurant el cíngol a un clergue dintre de la catedral de Tortosa. Evidentment, aquesta imatge té diverses variants (aparició o no de la cort d’àngels, dels sants Pere i Pau, d’un marc arquitectònic o celest, etcètera). Es desenvolupa, especialment –però no únicament–, en gravats. En segon lloc, hi ha les de caràcter descriptiu, en què apareix la Mare de Déu sostenint la Cinta de forma aïllada i intemporal. Aquestes imatges “descriptives” també són protagonistes de l’estampa, però les més importants superen aquesta producció popular i

1 J. Vidal, Les imatges de la Mare de Déu de la Cinta (De forana a localista. Una aproximació a la iconografia de la Santa Cinta de Tortosa), Tortosa, 2004, pàssim.

2 Parlem d’imatges canòniques des d’un punt de vista estrictament iconogràfic. És a dir, ens referim a les imatges que segueixen la llei general de la iconografia de la Verge de la Cinta de Tortosa.

32


són protagonistes d’obres de pintura, d’escultura i d’argenteria. És remarcable, per la seva altíssima qualitat estètica i per la gran influència que ha exercit, la imatge processional de plata i porcellana realitzada pel barceloní Francesc Via a l’inici del segle XVIII.3

II. Com hem dit, entre els segles XVII i XX, es va produir un gran desenvolupament en la producció d’aquest tipus d’imatges, a causa de la gran devoció que va assolir a les terres del bisbat de Tortosa. Precisament el màxim creixement del culte a aquesta advocació i, en conseqüència, la seva gran popularització, hi han fet aparèixer la confusió iconogràfica, basada en la identificació de l’advocació de la Santa Cinta de Tortosa amb la de la Bona Esperança. Aquest fet, fins a cert punt, ha posat la iconografia cintera en el mateix punt en què va estar al segle XVI, abans que s’hi creessin les imatges “canòniques”.

En aquest punt, cal fer una petita explicació històrica i dir que el germen de la confusió és antic. Penso que, en primer lloc, es troba en el fet que la relíquia o, més ben dit, en el fet que totes les relíquies de la cinta que hi ha registrades arreu d’Europa des de l’Edat Mitjana es relacionen amb la capacitat de protegir els parts i les parteres.4 Pel que fa concretament al cas tortosí, cal tenir en compte que el vincle de la relíquia de la Cinta amb la protecció dels parts data d’abans del 1363 (moment en què es regula el seu ús) i, per tant, és molt anterior a la tradició de la Baixada (fixada el 1508/1509).

A més, en el nostre entorn s’ha produït una considerable confusió filològica basada en una falsa etimologia popular, ja que s’ha tendit a relacionar la Verge de la Cinta no amb la relíquia i, sobretot, no amb la Baixada, sinó amb la paraula “encinta”. En aquest punt ens cal dir que aquesta paraula, encara que actualment acceptada en el corpus de la llengua, no és catalana, sinó castellana (per tant, no apareix al català medieval) i que, segons sant Isidor de Sevilla, procedeix del llatí “incincta”. El significat d’aquest mot no té res a veure amb la cinta, faixa, cíngol o cinyell de la Verge, sinó amb el fet que les dones prenyades no poden anar cenyides amb força a causa del seu estat i, en conseqüència, no té absolutament res a veure amb la matèria que estudiem.5

Per la seva banda, la tradició del descens miraculós de la Verge a la catedral de Tortosa (la Baixada de la Cinta), en la qual es basa la iconografia local des del segle XVII, no fa cap referència a la funció de la relíquia ni, encara menys, al fet que el descens a Tortosa fos protagonitzat per la Mare de Déu en estat de gestació. Contràriament, la narració del miracle, l’element que fixa doctrinalment la tradició i, fins a cert punt, la consolida, afirma que la Verge Maria va aparèixer a la catedral de Tortosa acompanyada dels sants Pere i Pau, ja coronada com a reina del Cel (corona que va rebre del seu Fill) i, segons la versió de

3 J. Vidal, Les imatges, pàssim.

4 L. Réau, Iconografía del arte cristiano. Iconografía de la Biblia. Nuevo Testamento. Tomo 1 / Volumen 2, Barcelona, 1996, pàg. 65-68.

5 J. Corominas, Diccionario crítico etimológico, II, Madrid, 1976 (3a ed.), pàg. 260.

33


Martorell (1626), donant les gràcies als tortosins perquè la Seu va ser “edificada à honra de mi hijo y mía”. És a dir, que apareix a Tortosa no com a futura mare, sinó com a “Madre de Dios”, com diuen explícitament els textos dels segles XVI-XVII.6

En aquest punt, pot resultar convenient que citem unes paraules, molt intuïtives, que el pare Manuel Trens va publicar el 1947 en el seu compendi sobre la iconografia –o les iconografies– de la Mare de Déu a Espanya: “Más por su significado que por su iconografía, hay que colocar dentro de la zona de las Vírgenes de la O [Verge de la Bona Esperança] a la Virgen de la Cinta, que se venera en la catedral de Tortosa y que nos brinda una delicada expresión para indicar sus esperanzas maternales. Esta virgen lleva en las manos una cinta o correa que, según piadosa tradición, María dio a un santo sacerdote de la catedral de Tortosa. A esta imagen acuden las futuras madres de la región”.7 Trens, que era un home d’àmplia cultura, malgrat que no va arribar a estudiar la qüestió, va adonar-se clarament de la distorsió existent entre la iconografia –que parteix de la narració local del descens– i la funció de la relíquia –equiparable a la d’altres relíquies conegudes arreu d’Europa.

En aquest camí de confusió també hi han participat, sense pretendre-ho, algunes obres d’art que són representacions més o menys “canòniques” de la Verge de la Cinta de Tortosa. Entre aquestes destaca la ja citada imatge processional de plata i porcellana, fabricada per l’argenter barceloní Francesc Via a l’inici del segle XVIII, ja que sovint s’ha dit que representa una dona prenyada. Com ja vam explicar en un altre lloc, però, això és completament impossible, ja que coneixem tota la documentació relativa a la seva confecció i en cap cas s’afirma que la figura hagi de representar una dona embarassada. Al contrari, s’afirma clarament que havia de partir d’una imatge de la Immaculada, la iconografia de la qual estava perfectament fixada en aquesta època. Segons els preceptes de Francisco Pacheco, important tractadista del Segle d’Or i sogre de Diego Velázquez, “hase de pintar, pues, en este aseadísimo misterio esta Señora en la flor de su edad, de doce o trece años, hermosísima niña, lindos y grandes ojos, nariz y boca perfectísima y rosadas mexillas”.8

Així, doncs, una sèrie de fets (que la relíquia s’hagi confós amb la persona –la Cinta és la relíquia, no pas la Verge– i, també, que estigui vinculada a la maternitat des de l’Edat Mitjana; que no s’hagi llegit mai de forma crítica i atenta la relació del miracle; o que s’hagin malinterpretat algunes imatges que representen aquesta iconografia) han anat portant a la identificació de la Verge de la Cinta amb la Verge de la Bona Esperança, fins al punt que s’ha arribat a demanar explícitament la confecció d’imatges de la Mare de Déu de la Cinta

6 F. Martorell, Historia de la Santa Cinta, Tortosa, 1626 [1996], pàg. 228-230. Val a dir que aquestes paraules han estat la base per a la datació del miracle vers el 1178 o 1179, però que, en canvi, no s’han llegit mai per deslligar l’advocació tortosina de la Cinta de l’advocació de la Bona Esperança.

7 M. Trens, María. Iconografía de la Virgen en el arte español, Madrid, 1947, pàg. 92.

8 F. Pacheco, El arte de la pintura, Madrid, 1990 (ed. de B. Bassegoda), pàg. 576-577.

34


en estat de gestació. En aquest punt, la pionera ha estat l’obra tallada al darrer quart del segle XX per a la parròquia de Campredó.9

Que la creació d’aquesta imatge estigui basada en una confusió no vol dir, de cap de les maneres, que sigui incor-recta des del punt de vista de-vocional. Com ha afirmat Louis Réau, un dels pares de l’estudi de la iconografia cristiana, als iconògrafs no els correspon “prescribir o proscribir un mo-tivo u otro en nombre de la or-todoxia. La iconografia no es, como la ética o la estética, una ciencia normativa. Puede ser-vir para recordar a los artistas la tradición, pero, al mismo tiempo, les enseña que todos los temas evolucionaron a lo largo de los siglos”.10 Efectiva-ment, els iconògrafs estudien els canvis, les variacions i les transformacions dels temes representats en les obres d’art.

III. En definitiva, i estrictament des del punt de vista de l’estudi de la iconografia reli-giosa, podríem dir que, com si el temps fos veritablement un cercle –o una espiral–, avui aquest exitós tema iconogràfic local, creat al segle XVII a partir d’unes bases textuals an-teriors, es troba, amb la Verge de la Cinta de la parròquia de Campredó, en el mateix punt que abans del seu naixement, al segle XVI, moment en què algunes imatges marianes d’al-tres advocacions van ser anomenades, “vulgarment”, de l’advocació de la Santa Cinta.

9 J. Blanc i R. Miravall, Campredó, poble i parròquia, Tortosa, 1984; P. Climent, “Colom – La Cinta – Tortosa”, L’Estel, 298 (agost de 2002), pàg. 28.

10 L. Réau, Iconografía del arte cristiano. Introducción general, Barcelona, 2000, pàg. 8.

35


La parla catalana de campredóEmigdi Subirats i Araceli Aguiló

Era l’abril de 1990 quan a la revista local Soldevila vàrem endegar una secció que portava per títol El nostre català. La implantació de l’ensenyament de la nostra llengua després dels anys de dictadura franquista va ser una de les apostes més importants i agosarades de la reinstaurada Generalitat de Catalunya a finals de la dècada de 1970. Anys després, i des del govern català, es va tirar endavant una política d’immersió lingüística, amb un gran consens polític, que ha portat uns fruits veritablement molt positius tant a nivell educatiu com social, atès que ha evitat l’exclusió d’una franja important de població per a la qual el català era una llengua totalment aliena. Es va apostar per un català estàndard tant en l’àmbit educatiu com en els mitjans de comunicació públics d’abast nacional (TV3, Catalunya ràdio, etc.). La cursa envers la normalització del català l’encapçalava el model fabrià, del Mestre Pompeu Fabra, instaurat als anys 1930 i que havia tingut nombrosos seguidors al territori ebrenc, basat en una variant lingüística predominant, el català oriental, agafant com a veritable base la parla de les comarques barcelonines i gironines. No és cap anomalia, ja que en gairebé tots els països amb parla normalitzada s’agafa la variant amb més parlants, que sol coincidir amb la de la capital i l’àrea circumdant, com a varietat estàndard.

Des de Soldevila volíem, però, posar el nostre granet d’arena envers la dignificació del parlar ebrenc, sense qüestionar el model de Pompeu Fabra, un lingüista que ens mereix tot el nostre reconeixement per la formidable tasca de dotar el català d’una gramàtica que acabés amb segles d’escriptura inconsistent. Al mateix temps, ens vàrem interessar pel fet literari a les nostres comarques per tal d’ajudar a difondre tot un seguit d’escriptors/es d’alt nivell que des de les nostres terres han aconseguit fites importants dintre de la literatura catalana.

Gairebé dos dècades després, continuem ferms en la difusió de la gent de lletres d’aquestes contrades. Hem estat una terra rica en literats/es. Des dels Constitudinae Dertosae o Llibre dels Costums de Tortosa del segle XIII, el primer text jurídic escrit en llengua catalana que es pot consultar a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre; passant pel cavaller renaixentista Cristòfor Despuig, el poeta barroc Francesc Vicent Garcia conegut com a Rector de Vallfogona, el monjo dominic i poeta Francesc Mulet, fill de Sant Mateu del Maestrat, màximes figures literàries en llengua catalana dels segles de la decadència; i continuant per l’intel·lectual tortosí Francesc Mestre i Noé, que va encapçalar un moviment renaixentista a finals del segle XIX que va permetre l’aparició de grandíssims literats ja entrat el segle XX, com és el cas del memorialista Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), el poeta i historiador esportiu Joan Cid i Mulet (Jesús), el novel·lista Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita), el dramaturg Joan Povill i Adserà (Vilalba dels Arcs), el poeta Salvador Estrem i Fa (Falset) o el poeta i periodista Roc Llop i Convalia (Miravet). Tots ells varen mostrar una autèntica fidelitat a la llengua de la terra. La Generació de la revista Gèminis, els tortosins Gerard Vergés, Manel Pérez i Bonfill, Zoraida Burgos, Jesús Massip i Ricard Salvat varen aportar una mica de claror en un període de gran foscor per a les nostres lletres en plena postguerra.

36


La seua herència formidable ha permès que avui dia ens trobem amb una llengua viva al carrer, amb un índex de catalanoparlants superior al de la majoria de comarques del país, i amb l’existència d’escriptors/es de gran nivell, coneguts arreu del nostre domini lingüístic: Emili Rosales (la Ràpita), Andreu Carranza (Flix), Francesca Aliern (Xerta), Jesús M. Tibau (Cornudella), Carme Meix (Gandesa), Miquel Reverter (La Ràpita), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Albert Roig (Tortosa) i tants i tantes altres.

Sortosament, el català s’ha incorporat amb força en l’àmbit de les noves tecnologies. El fenomen blocaire ha irromput amb força a casa nostra. Campredó és precisament el quart poble quant a nombre de blocaires de les Terres de l’Ebre, només darrera de poblacions molt més grans com són les veïnes Tortosa, Amposta i Flix. A més, tots/es els i les blocaires campredonencs/ques fan ús de la llengua catalana, la qual cosa demostra l’èxit del procés normalitzador del català.

La parla a Campredó

Hi ha pobles ebrencs amb una fonètica molt característica com és el cas d’Ulldecona (Montsià) o Paüls i Xerta (Baix Ebre). La parla d’aquestes poblacions mereix una especial atenció per part de lingüistes i filòlegs, que tenen un autèntic filó per als seus estudis. No és el cas de Campredó, ja que el parlar dels nostres ciutadans no és identificable respecte al de poblacions veïnes com l’Aldea o Tortosa. Tampoc no hem estat un poble que conservi paraules estrictament locals, concernents a àmbits com la gastronomia o l’agricultura, com passa en alguns pobles ebrencs que tenen vocabulari força identificatiu. En canvi, ens agrada reivindicar algunes qüestions de lèxic i expressions ben característiques del català que parlem als pobles de la riba final de l’Ebre.

El nostre lèxic és variadíssim, com el de qualsevol altra variant de la nostra llengua. Paraules com granera ens porten a la construcció de verbs com agranar, usat en expressions com agranar cap a casa, que té el seu significat equivalent en altres variants dialectals. Una de les paraules que més sobta a altres parlants és escurar, és a dir, rentar els plats; una acció derivada és fer l’escuranda. De fet, escuranda fa referència al conjunt d’estris que han de ser rentats. També voldríem fer esment de la pronunciació col·loquial de paraules com ando-siau o ando-sien enlloc d’adéu-siau, de la qual persones de generacions més grans fan un ús extensiu.

Una de les expressions més nostrades és alego. No estem parlant de l’expressió hasta lego, un evident castellanisme de luego. Per si sola, la paraula alego esdevé sinònim de prompte o en un futur: alego vindrà, alego no podrem sortir de casa, alego en seran més que natros. També hem de destacar el fet que usem una v en diminutius com peuet o pouet que esdevenen pevet o povet. Aquest fenomen també es produeix en poal (galleda, en català oriental), que en alguns pobles pronunciem poval; i en paraules derivades com una poalada d’aigua que pronunciem povalada. També és curiosa l’expressió mes que sigue, que usem enlloc de encara que sigui només: vés al curset mes que sigue perquè te veiguen la cara; també pot significar tan de bo: mes que sigue, jugue Messi. A Campredó la pronunciem mas.

37


Els argilers

Més paraules i expressions campredonenques i ebrenques

Creiem que cal reivin-dicar tot un seguit d’ex-pressions i paraules que usem en diversos indrets en particular de les comar-ques centrals dels Països Catalans. Cal remarcar que són usades en determinats llocs, atès que quan parlem de dialectes o de variants dialectals no ens estem referint, en absolut, a par-lars uniformes de tota una comarca o comarques. Aquestes expressions nos-trades són la mostra més

tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu. En les darreres set-manes, molts col·legis del territori, tant de secundària com de primària, s’han apuntat a diverses campanyes adreçades a l’apadrinament de paraules en desús, les quals són molt necessàries ja que apropen els estudiants a la parla comarcal. Ens voldríem centrar en algu-nes expressions en especial, que, de ben segur, sobten els parlants d’altres llocs del domini lingüístic comú. Concretament, la paraula gonia, que pren el sentit de pressa o d’angúnia. Porto gonia equival a tinc pressa. A la vegada, tinc gonia que no ve vol dir estic preocupat que no ve, ja que la situació em causa angúnia, preocupació. Aquesta és una expressió col·loquial que s’usa arreu de les poblacions ebrenques.

També és curiós l’ús de la paraula espai com a sinònim de vés amb compte. També en ocasions agafa el sentit de lentament, com en les expressions parla més espai (a poc a poc) o vés espaiet (condueix amb cura). Una altra expressió ben nostra és fer avio, que vol dir enllestir feines amb rapidesa inusitada. Veiem com has fet avio també vol dir has tornat ràpid o has acabat prompte. Moltes d’aquestes expressions agafen significats ben específics en determinades circumstàncies. És una xamba disposar d’aquest lèxic tan ric en la llengua catalana. Quina xamba hem tingut avui en un partit de futbol, fa referència al fet que la sort ha estat al costat de l’equip al qual donem suport.

Dignificació del lèxic ebrenc

El nostre parlar es pot dignificar de moltes maneres. Posarem tres esplèndids exemples que de ben segur facilitaran la recuperació de paraules i el manteniment de la fonètica pròpia. Un conegut hotel de Deltebre (Baix Ebre) disposa de diverses vidrieres que estan

38


decorades íntegrament amb paraules gastronòmiques tal com s’usen i es pronuncien en algunes poblacions del Delta de l’Ebre. L’escriptura és fidel a la fonètica emprada en aquests pobles del territori. Com a exemple, la paraula potaque, referint-se a un menjar que en diversos llocs de les Terres de l’Ebre rep una denominació força diferent: recapte, olla barrejada, etc. A Campredó, la pronunciem potaje, amb el so característic de la j castellana. En la majoria de comarques de Catalunya es coneix com a escudella, i ha esdevingut un dels plats gastronòmics més importants del país. Val a dir que fonèticament el parlar ebrenc, sobretot entre la gent gran, tendeix a la realització del canvi de la j per la c, com comprovem amb noms de procedència castellana com José o Juanito, que esdevenen Cosé o Cuanito, pronunciats pels més grans de casa. La vidriera en qüestió tenia molts altres noms referents a fruites, verdures i plats de menjar com: abercoc, aborgingo, primentó, llima, xapadillo, pataques, llangostí, massana, etc.

En aquest mateix àmbit de reivindicació de paraules, la tasca Lo Pati de Campredó, que des que érem uns adolescents hem considerat com el nostre bar de capçalera, fa uns mesos va ser reformada i hi van afegir una portalada magnífica, amb una vidriera a l’estil de l’anterior, que incloïa el nom de moltes de les partides de la població: Timbes Roges, Font de Quinto, Espluga, Raval del

Pom, Sant Onofre, Roca-Corba, Racó, Mas de la Missa, Bassa Venècia, Argilers, Barranc dels Pixadors, Soldevila, Ribé, Les Barraques, Coll-redó, Solicrú, Lligallo de les Veles, Barceloneta, etc. Aquesta mena de vidrieres, a part de la funció estètica i decorativa, també serveixen per afavorir la preservació de vocables nostrats, siguin paraules de referència o noms de partides rurals, moltes de les quals ja són desconegudes entre les generacions més joves.

Un altre exemple excel·lent és la porta de l’església de Sant Joan Baptista de Campredó, estèticament magnífica, una obra d’art que cal reivindicar com un dels actius més bells de la població. En un poble com el nostre, on estem treballant molt a fons envers la dignificació del patrimoni històric medieval, hem de saber valorar adequadament el fet que comptem amb una joia arquitectònica que justament el 2009 compleix el 25è aniversari de la seua construcció. Està dividida en tres parts, que representen la història del terme, la història religiosa de la regió ebrenca i el sant patró. L’artista gironí Fita va fer una gran obra ja que va tenir cura de tots els detalls i ens permet fer un emotiu viatge a través de la història. Va

Nòria del mas de Pepe de Curto

39


fer una tria de fets històrics que són cabdals en el nostre passat. Recorda figures com Mn. Frederic Casanova, bisbes de la diòcesi, rectors de la parròquia... però també personatges de la història com Ramon Berenguer IV, i ens recorda el nostre passat romà i templer. Recentment, i a instàncies del rector Víctor Cardona, s’ha portat a terme la neteja i adequació d’aquesta important obra arquitectònica. En definitiva, una porta que recorda la història mentre retrata, de la manera més simple i bella, les nostres arrels, i que alhora ens permet recordar toponímia nostrada.

El català normalitzat

El català s’ha anat normalitzant progressivament. A les Terres de l’Ebre podem presumir del fet que gairebé la totalitat d’escriptors/es fan ús de la llengua de la terra. El mateix succeeix en àmbits tecnològics d’internet com webs o blocs en els quals l’ús d’altra llengua que no sigui la pròpia de Catalunya és gairebé testimonial. També ens omple de satisfacció la publicació d’Aïnes i Cruïlles, la primera gramàtica del català occidental dels lingüistes Josep Panisello i Joan Bertran, una eina veritablement extraordinària. Mereix també tot el nostre reconeixement l’extraordinària feina que s’ha vingut realitzant des de l’escola quant a la incorporació al català de l’alumnat immigrant durant les darreres dos dècades.

Esperem que el català millori l’estat de salut arreu i que no ens veiem en un futur en la necessitat de recordar aquell famós refrany que diu: qui perd els orígens perd la identitat!

40


Un acte notarial de fitament a Campredó any 1556Joan-Hilari Muñoz i Sebastià

A l’Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre, actualment ubicat als Reials Col·legis de la ciutat de Tortosa, es conserva un dels fons documentals més important del sud de Catalunya, hi destaquen els seus protocols notarials històrics, feliçment retornats a Tortosa després d’un perllongat exili a la ciutat de Tarragona durant gairebé setanta anys. Els manuals dels notaris són molt importants per conèixer la història d’un territori, ja que contenen una gran quantitat d’informació originàriament privada, però que amb el pas del temps aporten valuoses dades per als historiadors contemporanis. Aquest és el cas del document que tot seguit transcriurem: es tracta d’un acte de reposició d’unes fites a la llavors heretat de Campredó realitzat a mitjans del mes d’agost de l’any 1556, seguint un altre acte similar realitzat l’any 1496, o sigui seixanta anys enrere. En aquest document, un seguit d’autoritats eclesiàstiques, amb l’ajut d’uns pagesos que coneixien la zona, varen revisar l’estat en el qual es trobaven les fites que dividien aquesta heretat en dos sectors: en un el comanador del Temple1 no rebia cap mena de delme,2 cobrant-ho íntegrament aquestes persones eclesiàstiques, mentre que en l’altre sector hi tenia dret a rebre un terç.

La importància del document rau sobretot en el fet que aporta un seguit de dades toponímiques (començant pel mateix nom del lloc) i històriques importants, com ara la descripció del “...principi de edifici de torre de pedra picada..”, que amb tota seguretat fa referència a la construcció coneguda popularment com la Llotja i, que a través de la informació subministrada per aquest document, podem saber que el seu estat ja a mitjans del segle XVI no devia ser gaire diferent a l’actual.

Passem tot seguit a transcriure íntegrament aquest interessant i fins ara inèdit acte notarial:

1556, agost, 19. Campredó.Acte de reposició d’unes fites dintre de la heretat de Campredó, que separaven la

part on el comanador del Temple hi rebia un terç del delme del productes agraris, de la part on no rebia res.

Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre; Fons notarial de Tortosa, Signatura 1494, Joan Puigverd, notarials, 1556, fs. 169-170v.

En nom de nostre senyor Deu Jesucrist. Coneixeran tots que dimecres que contàvem denou del mes de agost del any de la Nativitat de nostre Senyor Deu Jesucrist mil cinchcents sinquanta y sis, lo venerable mossèn Pasqual Jayme, prevere comensal de

1 Tot i que l’orde dels templaris havia estat suprimida a principis del segle XIV i, en el cas de Catalunya, tots els seus béns varen passar a mans dels sanjoanistes, encara la màxima autoritat de l’antiga comanda del Temple de Tortosa rebia aquest títol malgrat pertànyer a l’ordre de l’Hospital.

2 El delme era una desena part de la collita que els pagesos lliuraven a l’església per al seu manteniment econòmic.

41


la Seu de Tortosa, rector de la sglésia de la villa de Vilalba de la dita diòcesis de Tortosa procurador per a les coses davall scrites, legítimament constituït e nomenat per lo il·lustre y reverendíssim senyor don Fernando de Loazes, per la gràcia de nostre Senyor Deu, bisbe de Tortosa y encara procurador del reverendíssim senyor mossèn Miquel Boteller, camarer, canonge y pabordre de dita Seu de Tortosa, segons de sa procura consta ab acte rebut per lo notari davall scrit a onze del present mes de agost y encara com a procurador substitut del magnífich senyor mossèn Joan Benet de Garret, donzell en la ciutat de Tortosa domiciliat, procurador del reverent senyor mossèn [en blanc] Ponç, degà de la dita Seu, segons de sa procura consta ab acte rebut per [en blanc] y encara com a procurador del reverent senyor mossèn [en blanc] Vilaroja, tresorer de dita Seu, segons de sa procura consta ab acte rebut per lo discret mossèn [en blanc] notari a [en blanc] del mes de [en blanc], y encara com a procurador assert substitut del honorable mossèn Miquel Steve, mercader y procurador que es del reverent mossèn [en blanc] Munyos, artiacha de Culla, segons de sa procura consta ab acte rebut per [en blanc], notari a [en blanc] del mes de [en blanc]. E de la dita substitució dels dits a dit mossèn Pasqual Jayme feta conts ab acte rebut per lo notari davall scrit dit dia a onze del present mes de agost per lo interès los toqua als dits senyors bisbe y pabordres en lo delmari major en la heretat dita de Campredó, situada en lo terme de Tortosa en dita partida de Campredó. E lo reverent senyor mossèn Jaume Cerveró, artiacha de Corbera, olim infermer, [il·legible] del redelme, li toqua per rahó de sa dignitat en lo dit delme major en dita heretat de Campredó, de una part e lo reverent y magnífich senyor mossèn Galceran de Torres, cavaller comanador de la comanda del Temple de la ciutat de Tortosa per lo interès que per raó de sa comanda reb çò és, lo terç de dit delme major al cap y al sol de la dita heretat de Campredó, de la part altra. Attés y considerat que en temps passat la dita heretat de Campredó essent de dos senyors, ab acte rebut per lo discret mossèn Pellicer, quondam, notari de la ciutat de Tortosa a vint y dos de maig, any Mil Quatre cents quoranta y sis, çò és, lo cap devés Font de Quinto y lo sol devés la Pedrera fonch fitada per mossèn Francesch Burgués, tunc veguer, mossèn Joan Ycart y Berthomeu Camps, dos dels procuradors de la ciutat de Tortosa, Joan Boteller, mercader, Domingo Verge, Jaume Anella, Joan Pinyol, Pere Vinader y Jaume Borràs, pagesos com àrbitres entre lo noble don Joan de Montcada y mossèn Francesch Oliver tunch senyors de dita heretat de Campredó y per haver designat les fites de dita heretat per los caxers de les sèquies que tunc eren per dita heretat y ara per al present dia, per ésser aquelles reblides no se trobe la vera notícia de aquelles per ésser cosa tan antiga y per no trobar-se y no poder arribar a la veritat ni claredat alguna, çò es, ont arribava y fins ont se rebia lo terç de dit delme de dita heretat de Campredó, çò és, al cap y al sol tocant a dit comanador sobre lo delmar lo delme de la dita heretat y rebre lo dit terç se seguien quiscun any desodis y qüestions y se speraven ésser de cada dia entre los senyors de dita heretat y coltivadors de aquella y los que tenen càrrech de replegar los delmes per los dits senyors bisbe y pabordres si per lo modo de la fitació y limitació davall scrits no se fera la debida y còmoda provisió e per obviar y apartar a les dites parts de plets y qüestions, gastos y despeses que se porien sobre açò seguir, y per star ab bona pau y tranquilitat e repós sobre dites coses,

42


los dits senyors bisbe y pabordres y lo dit senyor comanador per ésser tots eclesiàstichs y perquè toca [il·legible] les persones ecclesiàstiques dar orde, llum e carrena als altres que tinga bona pau, tranquilitat e concòrdia entre tots, los sobredits en los dits noms, unànimes y concordes y de bona voluntat vingueren sobre fins aont ha de rebre lo terç lo dit senyor comanador en lo delme de dita heretat de Campredó, sens perjuhí, emperò de les dites parts a la fitació, designació e limitació e declaració davall scrites, çò és, que constituhïts personalment en presencia de mi notari y del honorable mossèn Melcior Clua mercader y de mestre Hieroni Pasqual, çabater de la ciutat de Tortosa testimonis per les coses davall scrites, demanats y convocats y en presencia encara de Joan Balaguer, Bernat Alaix y Gabriel Vidal, pagesos per a la fitació davall scrita com a pagesos e hòmens experts pràctichs y antichs en la dita partida de Campredó, demanats e intervenints y en presència encara del reverent senyor don Pedro

Boteller y de Oliver, cabiscol, canonge y pabordre de la Seu de Tortosa com a procurador que ab líbera y general administració del noble don Nofre Boteller y de Oliver germà seu, senyor útil e proprietari per avuy de tota la dita heretat de Campredó, segons de sa procura consta ab acte rebut per lo discret mossèn Pere Perera, notari de Tortosa a vuyt dies del mes de octubre del any 1555. En la dita heretat de Campredó, çò és, al cap de dita heretat a la part devés Font de Quinto devés la ciutat, en una muntanyeta o garriga la qual és més prop devés lo riu de Ebro en lo més alt de dita muntanyeta y a la part de Campredó, junt ha una fita vella, fonch posada una fita de pedra picada, la qual pedra està scrita o sculpida dient delmari major, çò és a la part que diu delmari major y stà devés la Pedrera se entén y ha de entendre que de allí avall de dita heretat és del delmari major y no ·y reb res lo dit comanador y a la part de dita fia o pedra que stà devés Font de Quinto y devés ciutat que hi ha pintada o sculpida una creu de la orde de sant Joan y és scrit o sculpit terços, i aquell designa que de allí amunt es la part que reb lo terç en lo delme de dita heretat de Campredó lo dit senyor comanador.

E dita fita mire de directe de dret a dret al cantó de la torre de la Carrova que stà dellà lo riu de Ebro y aprés devallants tots los sobredits, en presència de mi dit notari y testimonis de la dita muntanyeta se conferiren baix en la parellada de dita heretat de Campredó dant en lo dit cap de dita heretat de Campredó y proseguints la dita fitació los dits pagesos presents volents y consentints les dites parts allí presents posaren una altra fita també de pedra picada en lo modo sobrescrit, scrita, sculpida y pintada en la parellada de

Fotografia de la darrera pàgina del fitament de Campredó

43


dita heretat de Campredó prop lo riu, la qual té respecte de dret a dret a la sobredita fita que stà posada en la muntanyeta sobredita y també té respecte de dret a dret al cantó de la dita torre de la Carrova, la qual fita o pedra se designa y se ha de entendre y se entén que de allí avall és del delmari major, sens rebre res de dit delme dit comanador y de allí amunt devés Font de Quinto reb lo terç en lo dit delme lo dit senyor comanador.

E aprés proseguints la dita fitació conferiren se les dites parts y pagesos al altre cap davall de dita heretat de Campredó, devés la Pedrera en un maset que està a la part de la Pedrera en una valleta en la qual al altra part de dita valleta, devés la ciutat, hi ha un principi de edifici de torre de pedra picada. Y sobre dit maset que stà a la part de la Pedrera quasi a al summitat de les roques çò és dalt a la riba de les roques per los dits pagesos y experts en la dita partida en presència de mi dit davall scrit notari y dels dits honorables mossèn Melchior Clua mercader y de Guillem de Puxen, criat y familiar de dit senyor comanador, testimonis per a d’açò demanats e convocats, fonch posada una altra fita de pedra picada scrita y sculpida com les sobredites dos fites, bé que la creu de sant Joan stà posada a la part de la Pedrera y per açò designa que de allí avall de dita heretat de Campredó té e reb lo terç en lo delme lo dit senyor comanador y de dita fita devés la ciutat fins a les altres dos fites que son posades al altre cap de dita heretat de Campredó devés Font de Quinto, çò és en la muntanyeta y en la parellada axí com tenen respecte a la torre de la Carrova és del delmari major, sens rebre res de dit delme dit senyor comanador.

E aprés proseguints la dita fitació les dites parts y pagesos en presencia de mi e davall scrit notari y encara en presència dels propdits testimonis se conferiren baix en la parellada de dita heretat, prop del riu de Ebro, y allí per los dits pagesos y sperts volent y consentints dites parts, fonch posada altra fita de pedra picada, la qual es de respecte y mira de dret a dret a la fita que stà posada en la sumitat de les roques sobre lo dit maset, a la part de la Pedrera. La qual fita stà també pintada, scrita y esculpida com la altra propdita y posada també conforme també a la sobredita, en la qual stà la creu de sant Joan a la part devés Amposta o la Pedrera y designa que de allí avall en lo sol de la heretat de Campredó reb lo terç lo dit senyor comanador y de allí amunt fins a la altra fita que stà posada en la parellada de dita heretat de Campredó devés lo riu que te respecte a la torre de la Carrova y a la muntanyeta es del delmari major sens rebre res de dit delme dit senyor comanador. De les quals coses e totes e sengles, si y segons de sobre són scrites e continuades, fetes e seguides, tant los dits mossèn Jayme en dits noms y los dits senyors artiacha de Corbera, de una part, e lo dits senyor comanador de la part altra, demanaren e requiriren per mi dit e davall scrit notari a ells en dits noms e a qualsevol de aquells ésser fets e donats un, dos o molts o tants quant necessaris seran públich e publichs acte o actes per a tenir memòria de les dites coses en sdevenidor. Les quals coses totes e sengles damunt dites segons damunt són scrites e continuades foren fetes e dites en la dita heretat de Campredó, terme de la present ciutat de Tortosa, dia mes any y lochs damunt scrits y continuats, presents en les dites coses, yo dit e davall scrit notari y los testimonis sobredits scrits y per açò demanats e cridats, segons de sobre se conté.

44


45


Campredó i els seus entorns a la segona meitat del segle XII

Antoni VirgiliUniversitat Autònoma de Barcelona

L’abundant documentació generada per les grans senyories feudals que es van constituir a l’actual comarca del Baix Ebre arran de la conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, i les tropes del comú de Gènova l’any 1148 aporta molta informació, quantitativa i qualitativa, del quadrant sud-oriental de la regió: l’àrea situada entre la ciutat de Tortosa i el mar, a la riba esquerra de l’Ebre, i que té com a nucli de població més important la localitat de Campredó. Aquest breu article té per objectiu rescatar la toponímia que identificava la zona a la segona meitat del segle XII, veure com es va repartir entre els conqueridors, qui s’hi va establir, i quin va ser l’espai agrari resultant.

La toponímia La identificació d’aquest indret és molt clara a partir de l’abundant toponímia enregistrada en els diplomes de la segona meitat del segle XII. De nord a sud s’esmenten els llocs que es numeren a continuació. La partida de les Arenes estava situat en el gran meandre que l’Ebre dibuixa suaument just sota de Tortosa; és probable que el nom provingui de l’arenal o sorral de sedimentació que el riu deixa en aquesta riba. En aquest indret s’hi aixecava la torre de les Llavaneres (turris Lavanderas) de la qual no en coneixem cap rastre. A partir d’aquesta zona s’iniciava l’indret de Quint (o Quinto), anomenat gairebé sempre prat de Quint (prato Quinto) presidit per la gran Torre d’Asmet o de Rocacorba, després anomenada de Sant Onofre. Era una construcció espectacular, cilíndrica i amb edificis adossats, que fou dinamitada els anys seixanta del segle XX. Per aquesta àrea i de localització difícil també hi havia l’indret d’Aguilen, després conegut com Coves de Naguillem1; el mas de Guerau de Salvanyac, el mas de Guillem de Sant Cugat i la torre i el mas de la Milícia (es refereix a l’orde del Temple). Just a continuació es documenten els indrets de la Pedrera i Anglesola, mentre que un xic a llevant hi havia l’almúnia –després

1 Precisament, un dels calaixos de pergamins de l’Arxiu Capitular (o de la Catedral) de Tortosa està retolat amb el títol “Tevizola, Anglerola, Bítem, Coves de Naguillem i Campredó”, el qual conté la documentació relativa a aquests indrets.

Torre de Rocacorba o Sant Onofre

46


dita mas– de l’Antic, on s’hi trobava la torre Roja (turre Rubea), que segurament es pot identificar amb el mas Roig (mansum Rubeum). I ja en la línia litoral s’esmenten l’almúnia de l’Aldea, el castell de Camarles i les torres de Burjasénia i de la Granadella.

El repartiment i els assentaments

Una vegada identificat l’espai convé fixar-se en com se’l van repartir els conqueridors. S’observen dues estratègies en el repartiment. La primera correspon a l’àrea perifèrica, que fou atorgada pel comte de Barcelona en forma de grans entitats territorials homogènies entre els membres de l’host que havia participat en el setge de Tortosa. Entre els grans porcioners que van rebre aquest espai trobem: Bernat de Bell·lloc va rebre l’almúnia de l’Aldea, Ramon Trasunyer el castell de Camarles, Bertran de Castellet l’almúnia de l’Antic, mentre que la torre de la Granadella fou atorgada a la Seu de Tortosa juntament amb un mas a Bítem que havia posseït el governador musulmà de Tortosa, i les viles anomenades Favarium (que s’han d’identificar amb l’actual localitat de Mas de Barberans, Montsià)2. La segona forma de repartiment va afectar la part central. Aquí, el comte i les autoritats genoveses van fer lots més petits anomenats honors (honores), que consistien en una casa a la ciutat de Tortosa i diverses parcel·les disseminades, que van repartir entre els seus vassalls i fidels que també havien intervingut en les operacions militars. En l’àrea ressenyada que té per centre l’actual nucli de Campredó van rebre honors Alegret d’Altafulla, Pere Rajadell, Zara, Bonifaci i Droet de Tamarit, entre d’altres. Un dels més interessants fa referència a la torre de Rocacorba. L’any 1164, el rei Alfons i Guillem Ramon de Montcada van confirmar la donació que va fer Guillem de Bell·lloc de la torre d’Asmet a favor d’Arnau de Rocacorba i la seva muller Arsenda, tot i que la possessió de la torre també la reclamaven dos genovesos: Martí Robany i Turc (DCT: 148). El document és interessant perquè precisa el nom de l’antic propietari

2 Vegeu A. Virgili: “De Favara al Vilar de Santa Maria i Carrascal (Mas de Barberans, Montsià), segles XII-XIII”, en Faventia, 21 / 2 (1999), ps. 117-128.

Tombes antropomorfes del Rodeo

47


andalusí (Asmet) i justifica el nom de Rocacorba, en honor al nou posseïdor cristià. Avui, el nom de Rocacorba subsisteix en un dels barrancs que van a parar a l’Ebre procedent de les muntanyes de llevant. Malgrat la confirmació de dues personalitats tan rellevants com el propi rei i el gran Senescal (Guillem Ramon de Montcada), els dos genovesos van persistir en les seves reclamacions, i l’any 1193 s’arribà a un acord definitiu entre Berenguer de Rocacorba, segurament fill d’Arnau, i Martí Robany, en dividir la torre, amb les seves cases, murs i honors a raó de dues terceres parts i una tercera part, respectivament (DCT: 486). El document és interessant perquè aporta informacions sobre la composició d’aquestes torres. A més de la pròpia construcció hi havia cases adossades i, tot plegat, es rodejava d’un mur, tal i com s’aprecia en les fotografies conservades d’aquesta mateixa torre. Aquest nucli habitat constituïa, al seu torn, el centre d’una explotació agropecuària. Des de ben aviat, l’orde del Temple, que havia fundat la seva casa al sector meridional de Tortosa, es va interessar per l’indret i va començar a adquirir parcel·les i peces de terra als receptors dels honors abans esmentats, ja per compra, ja per permutes, de manera que es convertí en el principal terratinent de la zona. Tanmateix, va haver d’arribar a acords amb la Seu de Tortosa, i amb el bisbe en especial, per delimitar les àrees de recepció de les dues principals taxes que cobrava l’església: el delme i la primícia. La primera concòrdia va tenir lloc l’any 1185, quan Bezó, comanador de la casa del Temple de Tortosa i Miravet i altres frares, i el bisbe Ponç de Monells i altres dignitats capitulars van acordar que l’orde no havia de lliurar el delme i la primícia al Prat de Quint en els honors que tenia per dret hereditari (és a dir, els que tenia des del primer moment) i sí que ho faria en els béns adquirits després mitjançant compra o permuta, en els quals, la Seu acostumava a rebre les esmentades taxes. L’any 1207, després que els béns de l’orde s’havien multiplicat en aquell i altres llocs adjacents va caldre una nova concòrdia en termes semblants.

Una aproximació a l’espai agrari

L’abundant documentació conservada permet fer-nos una idea aproximada de les condicions naturals i les característiques de l’espai agrari de la zona. La contrada era coneguda com el prat (prato Tortose). Hi ha tres particularitats que criden poderosament l’atenció en examinar els documents relatius a tot aquest espai. La primera és que totes les parcel·les són qualificades de camp o de terra. Esments que s’acostumen a identificar amb terra campa o, eventualment, roturable per sembrar-hi cereals. No hi ha cap menció a horts, ni vinyes ni oliverars, com passa més al nord, on aquests conreus arriben a ser hegemònics. La segona és la gran extensió de les infrastructures hidràuliques: una densa xarxa de sèquies, canals i recs, així com una àrea de molins. La comanda del Temple acaparà gradualment el domini sobre aquests molins. La tercera és el nombre reduït d’assentaments, sobretot, si es compara amb el sector septentrional. Al prat, sembla que l’únic que es va consolidar fou el de Quinto, el qual, segurament, va donar lloc al nucli de Campredó. S’esmenta una sèquia del prat (cequia de prato), una sèquia major (cequia maior) –no es pot descartar que es tractés de la mateixa, una sèquia mitjana (esequia media) i

48


altres canalitzacions. La sèquia major arrencava del sector més septentrional, a les Arenes, i travessava tot el prat. Hi ha parcel·les de terra que poden arribar a limitar amb dues i fins i tot tres sèquies. Malgrat tot, com dèiem, no hi havia horts. Un espai amb tanta aigua canalitzada sense horta sembla, aparentment, una contradicció ja que, quan en rigor, l’abundància d’aigua s’associa a conreus intensius i a un poblament dens i concentrat. De fet, el prat de Tortosa s’estenia pel sud de la ciutat per ambdues ribes, fins l’Aldea i Amposta, poc abans de la desembocadura del riu. El prat era un indret amb molta aigua acumulada pel fet de ser una àrea d’inundació fluvial a causa dels desbordaments de l’Ebre i de les aportacions dels barrancs qui hi abocaven, sobretot, en les èpoques més plujoses. Sovint era aigua estancada en estanys i aiguamolls degut a l’escàs desnivell del terreny, amb vegetació abundant destinada a pastura i farratge. Els propis documents posen al descobert l’existència de llacunes, aiguamolls i estanys a tocar de les sèquies, així com vegetació natural, com canyars i garrigues. Segurament, la sèquia del prat, o la major, actuava com a eix vertebrador d’una complexa xarxa de canals i la finalitat era el drenatge de la contrada. Així, aquesta sèquia principal, situada en la cota més baixa constituïa el col·lector principal d’altres canals que hi abocaven per regular la distribució de l’aigua evacuant-ne els excedents. El prat devia ser utilitzat com a devesa. La poca densitat dels assentaments en aquest paratge, així com la seva reduïda magnitud fan pensar en una explotació agrària extensiva del prat i, sobretot, en una àrea de pastura. La carta d’assentament de la població andalusina de l’Aldea dóna mostres de la importància del bestiar: vaques, eugues, ases, ovelles i cabres que “podran pasturar sense cap cens per la devesa de la via que va de l’Aldea a Tarragona fins el mar”, diu el document. Pel que fa als molins que mica en mica van acaparar la comanda templera de Tortosa, difícilment es poden vincular a aquesta xarxa de canalitzacions, com es podria pensar. Per projectar l’aigua a pressió cal disposar de l’alçada suficient, condició que no es pot aconseguir en una àrea tan plana. En conseqüència, els molins només podien ser abastats per l’aigua procedent dels barrancs que venien de les serres adjacents, o bé per l’aigua de la font de Quinto. De ser així, el molí o molins constituirien l’apèndix d’un sistema hidràulic andalusí que tindria el seu origen en aquesta font. Ateses les diferències entre les pautes que regien l’agricultura andalusina i la feudal es podria plantejar en quina mida els conqueridors van transformar l’espai agrari originari. Del que no hi ha dubte, en primer lloc, és que l’espai comunal es va privatitzar com a resultat del repartiment. La documentació de les senyories feudals posa de manifest la importància del bestiar en aquesta contrada, raó per la qual, cal pensar en una continuïtat de la devesa com a zona de pastura. Però també s’observa, d’altra banda, com les zones més perifèriques del prat es reconvertiren en parcel·les dedicades al conreu de la vinya, les oliveres o els sembrats, com per exemple a la contrada de les Arenes3 o, a l’altra riba, a Palomera, Vinallop i Fazalfori.

3 A. Virgili: “L’indret de les Arenes al prat de Tortosa. Contribució a l’estudi de la toponímia de Tortosa (segle XII)”, en Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, LXXIX (desembre de 1999), ps. 272-282.

49


El domini Templer tortosí Joan Fuguet Sans

Durant els gairebé dos-cents anys de la seva història, l’orde del Temple va tenir convent a les principals ciutats dels estats cristians medievals, tant a Orient com a Occident. A Orient foren importants els de Jerusalem, on tingueren la seu central fins a l’any 1187 en què Saladí els en féu fora. Fou també convent important el de la ciutat d’Acre, on traslladaren la seu després de la caiguda de Jerusalem. També podríem citar el convent de la ciutat siriana de Tortosa, conservat en bona part o el convent de la ciutat xipriota de Llimissol, conegut per haver-hi sojornat Ramon Llull... D’altre banda, podem dir que, gairebé sense excepcions, també les principals ciutats d’Occident van tenir convents templers importants. A París hi instal·laren la seu occidental; allí morí a la foguera el darrer gran mestre de l’orde, Jacques de Molay; llàstima que d’aquell gran complex urbà no en queda més que el topònim. Un altre convent urbà notable fou el de Londres, del qual resta l’esplèndida capella de planta rodona.

A Roma, no cal dir, també hi tingueren una important comanda construïda en un dels set turons de la Ciutat Eterna, l’Aventino, la qual, totalment modificada el segle XIX pel gran arquitecte i cavaller santjoanista Giovanni Battista Piranesi, és avui seu central de l’Orde de Malta. I així podríem anar citant una munió de convents templers ubicats a les principals ciutats dels estats feudals europeus. No cal dir que també trobarem convents templers a les més notables ciutats de la Corona d’Aragó: Perpinyà, Lleida, Barcelona, Tortosa,

Osca, Saragossa, València, Ciutat de Mallorca. Doncs bé, de totes les ciutats que he esmentat, la Tortosa de l’Ebre és la que amb més propietat podria portar el qualificatiu de capital templera. I aquesta afirmació no és pas per afalagar els tortosins, és una afirmació històricament certa. L’Orde del Temple durant un llarg període de més de cent anys (1185-1294) va posseir, a la pràctica, el ple domini sobre la ciutat de Tortosa, fet aquest que no ens consta que hagués succeït en cap altra ciutat del món. Vegem una mica com va anar la història d’aquell dissortat Orde religioso-militar a la ciutat de Tortosa i quins rastres monumentals n’han quedat. La participació, l’any 1148, en la conquesta de Tortosa va significar per a l’orde del Temple la percepció d’importants beneficis en tota l’àrea de l’Ebre. Va rebre en feu un vast territori de la riba esquerra del riu (en termes actuals: gran part de la Ribera d’Ebre i tota la Terra Alta), a més d’un important patrimoni a la ciutat i terme de la capital –Tortosa–. A la

Casa del Prat, abans de la restauració

50


ciutat tenien una gran quantitat de cases, que de vegades eren barris sencers (al carrer dels Pescadors, al carrer dels Banys, al carrer dels Garidells, a la costa dels Capellans, a la Costa de la Suda, al Portal de Vimpeçol, al Pla de la Figuereta, a les Carnisseries dels Moros, a la Creuera... De la mateixa manera, a un i altre costat del riu, hi ha documentades finques importants com també en tots els nuclis poblats que formaven part del terme (a Xerta, a Aldover, a Benifallet...).

De tot aquest patrimoni ebrenc arribat a mans del Temple cal subratllar, com s’ha dit, el domini senyorial sobre la ciutat, el qual com és natural pertanyia a la Corona. Però el rei Alfons el Trobador (altrament dit el Cast), trobant-se en dificultats econòmiques, els anys 1182 i 1185, mitjançant transaccions econòmiques, el cedí al Temple. Així, aquest orde, entre 1185 i 1294, regí i administrà, pràcticament en solitari, els destins de la ciutat la qual cosa significà la percepció d’importantíssimes rendes. A les terres de l’Ebre, els templers es van comprometre a colonitzar el territori i a defensar la nova frontera, per a la qual cosa organitzaren comandes (o convents) a les principals fortaleses: Miravet, Ascó, Riba-roja, Horta.... Per aquesta mateixa raó a la ciutat de Tortosa construïren una fortalesa que fou seu de la comanda a fi de defensar la porta principal de la vila, el portal de Barcelona. D’aquell edifici, com va passar amb els convents d’altres ciutats importants (París, Perpinyà, Saragossa, Osca...) només n’ha quedat el topònim. Com és ben sabut, la història del Temple acabà l’any 1312 en el moment en què el Papa el suprimí, però la història de la supremacia templera sobre Tortosa, d’alguna manera, va acabar divuit anys abans, quan l’Orde permutà amb Jaume II els drets dominicals que posseïa sobre la ciutat a canvi d’altres dominis. Això no obstant, malgrat la permuta, l’Orde va seguir en possessió de la major part del patrimoni rural i urbà que havia anat acumulant a la ciutat i al terme de Tortosa. Si bé l’existència d’aquest patrimoni era coneguda, sobretot pels treballs de Laureà Pagarolas, allò que no s’havia estudiat era tot allò que el Temple va retenir després de la permuta de 1294, que després en ser abolit va passar a l’Orde de l’Hospital. Entre aquest patrimoni hi figura, com veurem, una sèrie d’edificis defensius que jo mateix vaig ignorar en la tesi doctoral sobre arquitectura del Temple, publicada l’any 1995, en la qual vaig centrar-me, principalment, en la desapareguda casa de la comanda. Fou en una publicació de l’any 2000 que, juntament amb Laureà Pagarolas, dedicàrem l’atenció al patrimoni tortosí retingut pel Temple després de la permuta. El document on figuren aquestes retencions és un protocol de 1294 mitjançant el qual Jaume II reconeix a Berenguer de Cardona, mestre provincial del Temple, els béns rústics i urbans que l’Orde conservà a la ciutat i terme de Tortosa després de la permuta. Seguint la pista dels topònims de les retencions en la documentació hospitalera (dels segles XIV al XVIII)

Casa del Prat, restaurada

51


juntament amb els estudis de toponímia tortosina (especialment Moreira i Miravall) es poden localitzar els llocs i la seva extensió. Un aspecte important que s’afegeix a aquesta informació és la identificació d’una sèrie de construccions defensives que formaven part de les finques templeres, les quals juntament amb la casa de la comanda, i probablement també amb el castell de la Suda, el Temple hauria acomplert la funció defensiva de la ciutat a la qual s’havia compromès.

El patrimoni urbà (cases o patis) que els templers van quedar-se a la ciutat de Tortosa després del concanvi de 1294, posa en evidència que l’Orde hi posseïa barris sencers: un al sud, vora el convent del Temple; un altre al centre, al voltant del carrer dels Garidells; un altre a llevant, tocant al convent de Santa Clara; i un altre al nord, a la Vilanova de Remolins, vora l’església de Sant Nicolau. Aquest patrimoni immobiliari sumava 268 cases l’any 1510 que pagaven censos als hospitalers. Pel que fa a la fortalesa de la Suda, sabem que un cop conquerida la ciutat va ser el castell del rei i que aquest n’encomanà la tinença o castlania als Montcada. Tanmateix, quan el monarca cedí a l’orde del Temple la seva part del domini senyorial, la Suda també hi era compresa. És per aquest motiu que el document de la permuta de 1294 diu que: Tortosa, amb el castell de la Suda, el mer i mixt imperi i la jurisdicció sobre la ciutat i els llocs del seu terme, passaven al rei. Així doncs, malgrat que la Suda no hagués tingut mai rang de castell templer, a l’estil de Montsó, Gardeny, Miravet o Peníscola, no podem dir que el Temple, en els cent anys de senyoria sobre la ciutat, no hagués tingut obligacions militars sobre el castell principal de la ciutat. En relació a les finques rústiques retingudes, algunes molt grans, s’estenien pels rodals de la ciutat, a una i altra riba del riu. Per la toponímia es pot apreciar que la majoria corresponen als actuals barris perifèrics de la ciutat: a la riba dreta, entre Aldover i Vinallop, hi havia Labar (l’actual torre d’en Corder), Bercat (que és la torre del Prior o d’en Pinyol), Palomera (al barri de Jesús), Palella (que potser és la Parellada que recull Moreira); cinc finques a Vinallop: Escorxabous, Amarenya, Castellnou, Mianes i Benigrau. Una finca molt important, el nom de la qual ens portà de corcoll, és Giramascor. Tanmateix fou fàcil veure que Giramascor era una variant aglutinada del topònim Algezira Maschor que apareix freqüentment. Doncs bé, si no presentava cap problema el mot Algezira sí, en canvi, resulta obscura la paraula Maschor. Curiosament, els propis templers ens donen la traducció en un document escrit en català on diu l’“Algesira Maschor o Major”. És evident doncs que es tracta de l’illa que antigament formava el riu davant de la ciutat; altrament coneguda com “illa dels genovesos” perquè Ramon Berenguer IV la donà als cavallers de Gènova que l’ajudaren a conquerir Tortosa. Segles més tard, en la documentació hospitalera, les terres d’aquest sector són anomenades Mitjana del Temple, mot que vol dir illa al mig d’un riu. L’antiga algezira Maschor, o mitjana, ha desaparegut del curs actual del riu; així i tot, Moreira recull el topònim “mitjana” a Sant Vicenç, indret que formava part de l’illa. Bé, deixem la riba dreta i passem a l’esquerra; al nord de la ciutat, es quedaren Pimpí, Bítem, Mollet...; finalment, al sud, Arens (a Sant Llàtzer), Prat, Quinto i Aguiló (a Campredó) i Burjassénia entre altres.

52


A més d’aquestes grans finques vora la ciutat, en el concanvi els templers van retenir també les seves importants propietats dels actuals termes d’Aldover, Tivenys, Benifallet, Xerta i l’Aldea. Un aspecte important per a la nostra investigació sobre el patrimoni arquitectònic és que en les finques esmentades en aquest document apareixen diverses torres, algunes cla-rament localitzables perquè conserven el mateix nom, com passa amb la de Burjassénia i la de Font de Quinto. D’altres poden identificar-se amb més o menys exactitud amb el concurs dels capbreus hospitalers; és el cas de la torre del Prior o d’un edifici antic com la “Llotja”. A més dels castells, la frontera de l’Ebre va estar pràcticament sembrada d’una xarxa de construccions militars menors que eren les torres. Des d’èpoques remotes, aquestes tor-res venien acomplint tasques complementàries de comunicació òptica (fars) o de defensa de petits sectors del riu (pas d’una barca). Carreras Candi, en la seva obra pòstuma sobre la navegació al riu Ebre, dedicà especial atenció a l’interès tàctic d’aquestes construccions i al

seu origen, ibèric o romà en alguns casos, i medieval i mo-dern en altres. Deia el savi ge-ògraf-historiador que quan es fes un estudi poliorcètic del conjunt d’aquestes talaies de la regió de l’Ebre, es veuri-en destacades dues línies al marge dret: la de la ribera i la que anava per Alfara, la Gale-ra, Godall o Ulldecona, fins a la Guardiola de la Ràpita.

Segons el mateix autor, les torres de l’Ebre ha-

vien ja estat utilitzades i perfeccionades pels andalusins. La complemen ta rietat defensiva que exercien aquestes talaies en l’època en què l’Ebre era frontera andalusina, continuà en època cristiana, de manera molt particular en els segles XV i XVI per causa de les incursions a la costa que contínuament feia la pirateria turca. Aquestes torres, convenientment reformades, junta-ment amb altres construïdes de nou el segle XVI, van seguir desenvolupant la seva funció fins a les guerres civils del segle XIX. Alguna d’aquestes torres sembla tenir a les bases elements d’època íberoromana; altres són clarament andalusines i n’hi ha que presenten trets estilístics que en situen la cons-trucció, o restauració, en els temps de la repoblació cristiana. No és estrany detectar-hi més d’una intervenció de cronologia diferent. Al marge d’aquests aspectes, són construccions cilín-driques o prismàtiques, de base rectangular, de dues plantes i terrassa emmerletada; majori-tàriament de petites dimensions. La construcció sol ser feta amb aparell divers de maçoneria o de carreuat i els pisos es cobreixen amb estructures voltades o cupulades.

53


La pertinença a l’Orde del Temple d’alguna d’aqueixes fortificacions menors no ha de resultar estranya si es té en compte que els reis catalano-aragonesos, un cop conquerida Tortosa, confiaren a aquest orde la part principal de la defensa i colonització de les terres frontereres de l’Ebre. El fet que en els documents on consta la presència de les torres no aparegui cap al·lusió al seu caràcter militar ni tampoc a les obres de restauració que en molts casos s’hi van fer, no ha d’estranyar car es tracta d’escrits de tipus contractual o fiscal. No sabem que s’hagi conservat documentació explícita sobre el caràcter militar de les torres, però tanmateix, hem de pensar que, com a mínim, el Temple va tenir cura d’elles, tant pel que fa a la conservació o la construcció com per a la provisió de l’element humà necessari per a utilitzar-les. També, des de 1157, la casa de Tortosa havia anat adquirint un important feu al sudest de Tortosa, a l’esquerra de l’Ebre, per operacions privades –donacions, compres, permutes– i sobre tot per la donació reial que el 1182 els feu Alfons el Trobador. Aquests territoris comprenien tres grans finques, la “turrim seu domum vocata lo Prat”, el “loch qui és dit Quinto” i el “castrum” de Burjassénia. A mitjan segle XIII els templers tortosins, per tal d’administrar més bé aquest extens patrimoni, establiren la sotspreceptoria de Prat. En la permuta, el Temple es reservà els territoris de la casa de Prat, ja que pel fet de tractar-se sobretot de prats i deveses els eren molt valuosos per a la ramaderia. Tanmateix, aquesta decisió va contrariar molt la ciutat, que, no sense motius, considerava aquells territoris béns comunals. El cert és que immediatament després del concanvi va començar (o va continuar) l’enfrontament entre els templers i la ciutat. Quan el 1317, l’Orde de l’Hospital heretà els béns del Temple d’allò que havia estat la sotscomanda de Prat, va rebre només els edificis i les finques conreades, ja que els prats i les deveses (o bona part d’ells) figuren documentats com a emprius comunals. Cal advertir que, en els anys de domini hospitaler s’aprecien canvis en la toponímia del lloc: el nom de Prat que havia designat la sotscomanda ja no apareix; en canvi surt citat, per primera vegada, el nom de Campredó. Les partides de “Prat” i “Quinto” dels pergamins templers són aproximadament Campredó i Font de Quinto en els capbreus hospitalers. Les torres de la sotscomanda de Prat eren la Llotja –probablement la seu–, la torre de Font de Quinto o de Campredó i la torre de Burjassénia.

Escala de la casa del Prat

54


D’aquests edificis defensius val la pena destacar la Llotja, la torre de Font de Quinto, la de Burjassénia i la torre del Prior. La primera es troba a la partida de Font de Quinto, al terme de Campredó. Es tracta de les restes d’un edifici medieval conegut popularment amb el nom de “la Llotja”. Avui només se’n conserva la planta baixa (afortunadament restaurada fa poc). Es tracta d’una peça quadrangular coberta amb volta de canó apuntada. Els murs considerablement gruixuts són construïts de carreuat regular molt bo. No sembla que aquesta planta baixa hagués tingut cap porta forana; potser tenia una finestra o espitllera al costat de ponent, on en temps no gaire llunyans construïren una llar de foc amb xemeneia. La comunicació amb el pis superior es feia per una trapa oberta al mig de la volta i per una escala de caragol que penetra el mur de tramuntana, vora l’angle de ponent. Aquest caragol és una construcció pètria impecable, testimoni de la categoria notable que en son origen havia tingut l’edifici. L’angle sud-est havia estat de molt de temps ençà apuntalat per dos contraforts que evitaren la ruïna de la volta. Sembla que l’arrencament de carreus del costat sud va debilitar tant el mur que es va témer un ensulsiament imminent de l’edifici. La impressió que se’n treu avui de contemplar “la Llotja” és que es tracta de les restes d’una casa (o torre) important, de dues o tres plantes, construïda probablement el segle XIII. Si la documentació templera i hospitalera indueixen a pensar que “la Llotja” és la casa que fou seu de la sotscomanda templera de Prat, les característiques de l’edifici n’abonen la suposició. Aquest edifici, en temps ja força reculats, fou víctima d’un gravíssim espoli, presumiblement per aprofi-tar-ne la pedra. El motiu de salvar la planta baixa de l’en-derroc no pot ser altre que la necessitat de conservar-la com a cobert agrícola; de fet, aquesta ha estat durant molts anys la seva utilització. És probable que la destruc-ció de l’edifici hagués tingut lloc ja en el segle XVIII, car al capbreu de 1743/48 s’assenya-la que en aquella heretat de Font de Quinto hi havia “vesti-gis d’una casa”. Hom s’interroga so-bre la procedència d’un qua-lificatiu popular de connota-

Ermita de Solicrú

55


cions marineres com “la Llotja”, que no poden justificar ni la tipologia de l’edifici ni la història. Tenim la impressió que és un topònim bastant recent, ja que no figura ni en la documentació consultada ni en l’exhaustiu recull de Moreira. És possible que aquest nom es relacioni amb la suposició, que circulà per Tortosa a començaments del segle passat, de l’existència a Campre-dó d’un port marítim a l’Edat Mitjana, teoria que fou desautoritzada amb contundència per Carreras Candi. Amb el nom de torre de Campredó o torre de Font de Quinto apareix citada als documents hospitalers una altra construcció presumiblement templera, que no pot ser altra que la que encara existeix en aquest indret enfront de la torre hospitalera de la Carrova. Aquestes dues torres són les que la tradició conta que aguantaven una cadena que quan convenia podia impedir la navegació pel riu. La torre de Font de Quinto és una construcció prismàtica de secció quadrangular. Els murs són de pedra mitjana més o menys regular però desigual, disposada en filades lligades amb morter de calç, que és l’aparell més habitual d’aqueixes construccions militars menors de l’Ebre. Té dues plantes i terrassa. Els pisos són voltes de canó lleugerament apuntades. La terrassa estava coronada d’un matacà perimetral aguantat per mènsules de pedra, que és l’únic que queda (recentment restaurades, també); probablement era com el de la torre del Prior del barri de Jesús. S’hi accedia per una porta petita situada al costat oest del pla terrer. Als costats est i nord de la planta del mig hi ha espitlleres originals. La comunicació vertical originàriament es feia per trapes, mitjançant escales de fusta. La tipologia d’aquest edifici és semblant a la veïna torre de la Carrova i sobretot a la del Prior; estimem que totes són del mateix temps, és a dir, del segle XIII. Després de la conquesta de Tortosa, Burjassénia era dels Montcada, però a inicis del XIII, els templers els la compraren, com explica la ratificació de la donació de Tortosa que, l’any 1210, va fer Pere el Catòlic al Temple. Aquell mateix any, l’Orde, probablement per arrodonir el domini sobre Burjassénia, comprà els honors que hi tenia un tal Guillem Ferrer. Al llarg de les dècades següents els comanadors de Ribera, Tortosa i Prat, van anar promovent la colonització del lloc. Al llarg dels segles de domini hospitaler, la documentació seguí referint-se al castell i lloc de Burjassénia, que el comanador de Tortosa tenia cedit en emfiteusi a persones notables de Tortosa (el segle XVI era posseït per l’honorable Antoni Boteller i el segle XVIII pel marquès de Belgida). Aleshores hi havia un mas, una torre, un safareig i un pou. El mas actual està constituït per un grup de construccions d’habitació i serveis agropecuaris de cronologia diversa (molta construcció sembla del XVII o del XVIII). Al costat d’aquests edificis s’aixeca, exempta, la torre medieval, molt ben conservada. La torre és cilíndrica i està construïda de maçoneria. Mesura 6 m de diàmetre per 16 d’altura i té tres pisos i terrassa amb merlets piramidals. Els pisos s’aguanten sobre voltes cupuliformes que es comuniquen per trapes mitjançant escales de ferro que originàriament eren de fusta. Sembla que la torre fou construïda (o refeta) sota el senyoriu templer, probablement en el segle XIII. Finalment, al barri tortosí de Jesús hi ha una altra torre, coneguda actualment amb el nom de torre del Prior o d’en Pinyol, que va ser posseïda i potser construïda pels templers

56


en el lloc on hi havia una altra torre antiga. Des de 1157, l’Orde del Temple n’havia obtingut la propietat a través de diverses operacions. Quan en la permuta de 1294, els templers se’n reserven la propietat, aquesta torre, anomenada aleshores Bercat presidia una propietat rústica important de vinyes i oliveres. L’Orde de l’Hospital, com a hereu del Temple, va seguir senyorejant la finca de Bercat. En els seus capbreus, que duraren fins a la Desamortització del segle passat, sempre apareix “la torre amb casa, pou, safareig i terres” de la partida de Bercat (no sabem quan l’indret començà a ser anomenat “torre del Prior”). L’edifici de la torre té estructura prismàtica de planta quadrada, construïda tota ella –tret de les cadenes cantoneres que són de carreu– de pedra mitjana i irregular, disposada en filades lligades amb morter; curiosament, en alguns indrets del parament, les pedres estan aparellades en espiga (“opus spicatum”). Té tres pisos, coberts amb volta de canó apuntada i terrassa. Tot el perímetre de la terrassa està coronat per un matacà de merlets piramidals que descansa, formant voladís, sobre mènsules o permòdols de pedra. S’accedeix a la planta baixa per una porta de mig punt, molt ben construïda amb dovelles de pedra, situada al costat de migdia. La comunicació entre els pisos es feia per trapes amb escales de fusta. La torre està adossada a un dels edificis de l’antic mas. De fet, el mas constitueix un gran conjunt agropecuari format per edificis disposats en quadre, formant una gran tanca amb pati al mig. La major part de construccions tenen aspecte d’haver estat construïdes en època moderna, però, tot i així, es conserven murs i estructures antigues. Com podem veure doncs, no és cap exageració qualificar Tortosa com a capital templera de l’Ebre, car el patrimoni que aquest orde religioso-militar va tenir a la ciutat depassa amb escreix el que posseí en qualsevol altra ciutat, tant d’Orient com d’Occident. Pel que fa a l’arquitectura militar, és una llàstima que no s’hagi conservat la fortalesa que fou seu de la comanda, la qual en el seu moment juntament amb la Suda i les torres esmentades, hauria constituït la defensa principal de les boques de l’Ebre, controlada i en bona part exercida per l’Orde del Temple. Sortosament, però, a més de la Suda s’han conservat les dues torres de Campredó, amb la casa de Prat al davant, ambdues feliçment restaurades i estimades per la gent d’aquest territori ebrenc.

57


La casa del Temple de Prat:la formació d’un territori templer privilegiat

a les Terres de l’Ebre (1148-1312)Laureà Pagarolas i Sabaté

Arxiu Històric de Protocols de Barcelona

L’Orde del Temple a les terres de l’EbreL’Orde del Temple havia nascut a Orient, a l’inici del segle XII, en el marc d’una profunda renovació de l’Església. Conquerits Jerusalem i els Llocs Sants l’any 1099 com a resultat de la primera croada, hi augmentà l’afluència de pelegrins, els quals tanmateix havien de superar nombroses dificultats. Per això, el 1118, nou cavallers francs decidiren consagrar les seves vides a garantir la seguretat del camí utilitzat pels qui es dirigien vers la Ciutat Santa, i fundaren una confraria amb seu al palau edificat sobre l’antic Temple de Salomó, d’on prengueren el nom: Cavallers de la Milícia del Temple de Salomó. Aquests frares-cavallers comptaren des d’un inici amb el beneplàcit dels dirigents religiosos i polítics. D’aquesta manera, en aquella època d’elevada exaltació religiosa i de prestigi enorme de la classe militar, l’expansió de l’Orde fou immediata pels diferents regnes occidentals. A més, a terres hispanes el

Temple havia de tenir un ressò especial, perquè els frares formaven unes milícies eficients i disciplinades, cobejades pels monarques cristians en la lluita contra els sarraïns. A Catalunya, els templers s’hi establiren durant la dècada de 1130 i comptaren amb el favor del monarca Ramon Berenguer III, que professà en l’Orde poc abans de morir. I el 1143, a Girona, firmaren amb Ramon Berenguer IV un acord clau, que introduiria de manera definitiva la Milícia a la terra, la vincularia a la tasca de la conquesta cristiana i, alhora, posaria les bases de l’enorme poder dels templers fins a la seva abolició l’any 1312. D’ençà d’aleshores, d’acord amb l’avanç de la conquesta cristiana, els frares començaren a estructurar les terres, les propietats, el bestiar, els censos, les rendes i altres béns rebuts. Així, s’organitzaren les cases o comandes, que a Catalunya superarien la vintena.D’entre tots aquests dominis, fou a les terres de l’Ebre on els assentaments templers de

La “Torra” després de la restauració

58


la corona tingueren el seu primer exponent, de manera que és difícil de trobar un altre conjunt tan compacte com el que els templers establiren a les comarques més meridionals del Principat. De fet, les terres de l’Ebre sabem que són l’únic indret on els frares crearen una estructura intermèdia entre la província i la comanda: el conegut com a districte de Ribera, que perdurà fins a 1236. Aquest districte tenia el seu centre al castell de Miravet, comandes a Tortosa, Ascó i Horta, dependències a Prat, Riba-roja, Algars, Gandesa, Nonasp i Torres, a més de notables possessions i dominis estesos pels rics marges de l’Ebre. A més, cal considerar que, tot i tractar-se dels darrers territoris conquerits, a les terres de l’Ebre és on es fundaren les primeres cases del Principat, perquè la conquesta cristiana de la zona fou el primer objectiu comú realitzat entre la monarquia i l’Orde després de l’acord signat per Ramon Berenguer IV, el 1143. I, per reblar l’interès dels frares a la zona, cal no oblidar que la marca de l’Ebre era un territori de frontera, que podia convertir-se per als templers en la clau del seu establiment meridional i punt d’expansions posteriors vers el regne de València.

La comanda de Tortosa i el seu extens patrimoniCapitulada la ciutat de Tortosa el desembre de 1148, els templers en reberen el cinquè del domini total i de les rendes. I la comanda s’hi organitzà amb celeritat. Aquí no es donà ni una manca de personal ni el seguit de dificultats que no permetien estructurar-la aviat. L’acompliment per part del comte dels acords pactats determinà el ràpid establiment dels frares a Tortosa, els quals, d’ençà de 1148, mai no abandonaren la ciutat, ocupats a rebre els primers donatius i a realitzar les tasques d’organització. D’aquesta manera, Tortosa es convertia en el primer focus d’expansió templer del futur districte de Ribera, fins al traspàs del centre d’activitat a Miravet, vers el 1165, ja que Miravet, amb la seva fortalesa imponent i amb una situació estratègica, s’avenia millor amb la finalitat militar de l’Orde i també perquè havia esdevingut el nucli articulador d’un notable territori, sobre el qual els templers tenien jurisdicció exclusiva.Els primers anys de vida de la comanda de Tortosa es dedicaren sobretot a la formació del domini territorial, element que constituïa la base de la senyoria. Hi contribuïren tant les donacions de monarques, senyors i particulars, com les compres i les permutes. Aquestes possessions s’estenien per tot el territori tortosí, concretament l’anomenat “territori estricte”, és a dir, des de la Roca

Folletera –entre Benifallet i Miravet– fins al mar i des del Coll de Balaguer fins al riu Ulldecona. Però sobretot se situaven a prop de la ciutat, vora el riu, en terres al·luvials, fèrtils i d’agricultura intensiva. Restes de la Torre de Soldevila

59


D’aquesta manera, els coneixem importants propietats, per exemple, a la dreta del riu: Xerta; Labar (o Llaver), actual torre d’en Corder, abans d’en Despuig, prop d’Aldover; Bercat, sota Labar, segurament actual torre del Prior o d’en Pinyol; Palomera, terme sobre els barrancs dels Molins del Comte, al Raval de Jesús; Giramascor, terme situat a la baronia de Castles; Vinallop; Mianes, partida dividida entre Vinallop i Santa Bàrbara. I a l’esquerra del riu: Benifallet; Tivenys; Bítem; Pimpí; Arenys, partida al sud de la ciutat, segurament a Sant Llàtzer; Prat de Quint, notable propietat a Campredó i seu d’una casa; Burjassénia, important terme al sud-est de Campredó i proper a l’Aldea; la Pedrera, partida situada entre Amposta i Burjassénia, o l’Aldea, antiga torre de senyals de l’Ebre.

La sotscomanda de Prat i les partides de Prat, Quint i BurjasséniaDe totes aquestes àmplies explotacions i dominis territorials templers, ens interessa remarcar ara els que se situen al territori de Campredó, d’una important extensió i rendibilitat i que arribaren a configurar una sotscomanda amb seu a Prat. Ens estem referint en especial a les partides i llocs de Prat i de Quint, a més de les partides situades al sud, la Pedrera i Burjassénia, aquesta actual terme de l’Aldea i on s’arribà a constituir un petit nucli de població sota domini templer.Aquests termes configurarien un conjunt territorial templer realment extraordinari, amb el qual tan sols podria competir el format a la dreta de l’Ebre, entre Aldover i la mateixa ciutat (Labar, Bercat i Palomera), i que tanmateix no meresqué l’articulació d’una sotscomanda, com sí que s’esdevingué a Prat. Un conjunt territorial que s’anà formant en el decurs dels anys i que, atesa la seva rellevància, fou objecte de litigis amb els consenyors, els Montcada, però també amb el bisbat, els hospitalers veïns d’Amposta i els mateixos ciutadans de Tortosa.Cenyint-nos a les partides de Prat i de Quint, cal precisar que, al segle XII, els topònims Prato, Quinto, Prato de Quinto o Prato qui vocatur Quinto, eren usats de manera indistinta i poc diferenciada. No obstant això, és evident que els textos es refereixen sempre a un mateix indret, és a dir, el prat anomenat Quint, vora el riu i amb molins hidràulics. Tanmateix, és al segle XIII que, conforme va avançant la colonització del territori, es comença a observar una certa diferenciació. Hom parla ja, preferentment, de Prat com un mas, casa o fortalesa –turrim seu domum vocatam lo Prat-, mentre que el nom de Quint faria referència a una partida o terme –la torre o mas qui és dit Prat, e el loch qui és dit Quinto. El primer esment referit al lloc de Quint en documents templers és de data molt reculada, quan el 1157 el primer procurador de la casa del Temple de Tortosa, fra Eimeric de Torrelles, rebia en permuta dues peces de terra en aquest indret. Aquesta primera terra documentada limitava amb possessions del gran senescal Guillem Ramon de Montcada. I segurament aquestes propietats veïnes dels Montcada foren les que passaren pocs anys després al Temple, ja que el 1176 Ramon de Montcada, fill del gran senescal, confirmava la donació que per manament seu havia fet la seva muller al Temple d’un ampli terme amb presència d’estanys i molins i situat al lloc dit Prat de Quint.

60


I, a part dels Montcada, aquest terme fou també objecte de litigi amb la Mitra tortosina, de manera que el 1185 calgué arribar a un acord sobre els delmes i les primícies que corresponien al bisbat. De la mateixa manera que el 1200 s’arribà a un compromís amb l’Orde de l’Hospital. Com també havia estat objecte de litigi amb particulars, si tenim en compte que el 1179 calgué arribar a l’arbitri dels prohoms de Tortosa per resoldre les desavinences entre els frares i Alegret d’Atafulla sobre unes terres a Prat de Quint. El cert és que aquest notable domini templer de Prat de Quint s’havia anat ampliant per donacions de particulars i de senyors, per permutes i per compres, fins al punt que la documentació de finals del segle XII ens revela que els templers posseïen enormes propietats en aquest indret. I aquest domini s’havia d’engrandir encara més en els anys successius. Sobre Burjassénia, actual partida de l’Aldea, diguem només que, sota el domini templer, s’entengué sempre vinculada a la casa de Prat. Que, sent domini inicial del casal dels Montcada, havia passat al començament del segle XIII al senyoriu del Temple. I que, durant el segle XIII, fou objecte d’una intensa activitat de colonització per part dels frares, amb una quantitat extraordinària d’establiments emfitèutics documentats, tant de terres com de cases, solars i de la mateixa torre o fortalesa, de tal manera que a mitjan d’aquesta centúria ja s’hi endevina tot un petit nucli de poblament més o menys configurat. Sens dubte, es tractava d’unes terres fèrtils i riques, al·luvials, contigües al riu, amb estanys, séquies i explotacions industrials de molins, que augmentaven la seva alta rendibilitat agrícola. Terres de conreu de camps, horts i vinyes, però també terres no conreades d’abundats prats i deveses de pastures molt importants per a la ramaderia i, per tant, cobejats pels ciutadans de Tortosa, que els veien com a béns comunals. I tal devia ser la seva puixança que els frares de Tortosa hi decidiren l’organització d’una casa o comanda, l’única dependent de la casa mare tortosina. Recordem que l’origen d’aquestes sots-comandes arrelava en les necessitats i possibilitats de colonització de nous territoris, com també en l’interès dels frares en aquests nous espais, en els moments de major expansió de la casa mare, com era el cas de Tortosa al segle XIII. En un inici, hom hi podia enviar uns frares encarregats d’administrar més directament les propietats rebudes per l’Orde i, amb el temps, si les condicions eren favorables, s’hi podia organitzar una petita comunitat dirigida per un sots-comanador o procurador. Aquests oficials menors hi estaven com a administradors subordinats i com a delegats de la casa mare, i tenien cura de l’administració d’aquests territoris, que per la seva riquesa oferien més possibilitats i millors perspectives per organitzar-hi una nova casa. La documentació evidencia l’existència d’una dependència de la casa de Tortosa al lloc de Prat. Les poques referències que tenim sobre ella són donades per l’aparició, entre els atorgants de tres establiments emfitèutics als llocs de Prat i de Burjassénia, d’un únic frare, diferent en cada escriptura, encarregat d’aquesta casa. La primera evidència d’aquesta realitat la tenim gràcies a un establiment, de 1216, atorgat pel Temple a Guillem Tarac i a la seva muller, d’un mas que havia estat de Berenguer de Burjassénia i situat en aquest indret. Entre els seus atorgants figura un fra Bertran, procurator de Prato. En el segon establiment, de 1243, a favor de Guillem de Blanes i de Ramon d’Arany, els templers els concedeixen sota determinat cens una

61


terra a Prat, com també un hort i solars a Burjassénia. Ara, la referència concreta és a fra Tomé, procurator domus Prati, amb l’esment explícit a l’existència d’una casa. El darrer establiment fou fet el 1248 a favor de Miquel Betz, i es tractava d’un solar per construir-hi cases i d’un corral a la vila de Burjassénia. Entre els atorgants, hi havia un fra Joan, procurator domus nostre Pratis, amb igual referència. Per tant, aquesta documentació del segle XIII palesa l’existència d’un mas o casa, en la qual devia viure el procurador i els treballadors dels frares a la zona. Segons Joan Fuguet, aquesta casa seu de la sotscomanda templera de Prat es correspondria amb l’edifici, situat a la partida de Font de Quint i segurament del mateix segle XIII, anomenat popularment la Llotja. Aquesta deducció la fa Fuguet basant-se tant en les fonts documentals templeres i hospitaleres com en les característiques arquitectòniques de la construcció. De la mateixa manera que la torre veïna de Campredó, bessona a la de la Carrova, poc documentada i datada per Fuguet en el mateix segle XIII, també formaria part d’aquest ric i extens patrimoni que, a l’inici del segle XIV, passà dels templers als hospitalers i que canvià també de denominació, apareguent ara els noms de Campredó i Font de Quint, que substituïren els antics de Prat i de Quint.

La permuta de 1294 i les reserves templeres al territoriEl domini templer sobre Tortosa fou realment més que notable. Els frares s’hi constituïren com un grup fortament cohesionat, gaudiren d’una posició consolidada en el poder local, com també d’una mena de prelatura personal en el terreny eclesiàstic, i desplegaren un poder econòmic i financer que gairebé no conegué crisis, mitjançant el control de la fortuna variable de la noblesa, de la monarquia i d’altres grups socials.Format el patrimoni en els primers decennis, els frares es dedicaren després a la seva explotació, de manera directa mitjançant

servents i esclaus, o bé de manera indirecta signant cessions emfitèutiques. Desplegaren igualment una notable activitat ramadera i es dedicaren a l’activitat industrial, mitjançant l’explotació de molins, de salines, de forns, de mines, de banys públics i d’altres monopolis senyorials, amb una elevada rendibilitat. I intervingueren també en operacions comercials i financeres, tant com a dipositaris de documents, béns i diners que com a prestamistes i agents transferidors de capital. És a mitjan segle XIII que es produeix el punt d’inflexió desfavorable, a partir del qual les prerrogatives dels frares comencen a minvar, davant les pressions de dos elements aliats: la mateixa monarquia i l’estament ciutadà, protagonista d’un notable desvetllament urbà i comercial. En efecte, closa l’expansió militar per la península i disminuïts els ingressos

Sitja romana del mas Despax

62


davant la necessitat de finançar les empreses de la Mediterrània, la Corona començarà a qüestionar els privilegis de l’Orde. D’altra banda, la col·lectivitat ciutadana lluitarà per la defensa dels seus drets i costums, en una pugna que esdevindrà l’eix vertebrador de la vida política tortosina del segle XIII.Així, durant els darrers decennis del regnat de Jaume I, els papers de la monarquia i de l’Orde s’intercanviaren. I es passà d’una evident aliança amb la corona en un moment inicial, davant una casa comtal necessitada d’ajut militar i econòmic, a un augment del recel dels templers, els quals, tot i mantenir el seu potencial, veien minvar els seus privilegis, alhora que el seu domini senyorial era qüestionat pels consenyors, combatut pels ciutadans i minat pel mateix sobirà. D’aquesta manera, s’arribà a l’anorreament del règim senyorial amb la permuta de 1294. El setembre d’aquest any fra Berenguer de Cardona permutava amb Jaume II el domini templer sobre Tortosa i el seu territori. A canvi, l’Orde del Temple rebia: el castell de Peníscola, amb les aldees de Benicarló i Vinaròs; el castell d’Ares; la tinença de les Coves de Vinromà; el domini reial sobre el castell d’Ollers, a la Conca de Barberà, i drets reials sobre Xivert. La pèrdua dels drets sobre la rica ciutat comercial tortosina i el seu territori es veia, així, pobrement compensada per dominis a la Plana i al Maestrat, i els templers abandonaven el control sobre un dels centres neuràlgics de la corona. No obstant això, el cert és que es feren un seguit de notables retencions de béns entesos com a heretats pròpies. De totes elles cal destacar com a més significades les situades en terres de Campredó i veïnes, que el text detalla de manera precisa: el castell o lloc dit Burjassénia, la torre o casa dita lo Prat i el lloc anomenat Quint, tots amb els seus honors i possessions, deveses, prats i termes. Aquestes retencions seran motiu de litigi, sobretot amb els ciutadans i per la qüestió de drets sobre prats i pastures, que els ciutadans entenien com a béns comunals i els frares, en canvi, com a reserves pròpies. Al cap i a la fi, la comanda de Tortosa davallà de manera ràpida. En els anys següents al 1294, hi trobem només l’actuació d’un comanador i d’un frare, encarregats de realitzar una funció de manteniment i d’administrar les rendes derivades dels béns retinguts per l’Orde. La casa de Tortosa s’estalvià, així, els trasbalsos dels anys difícils, iniciats l’octubre de 1307 amb l’empresonament dels templers a França i acabats el març de 1312 amb l’abolició de l’Orde per butlla de Climent V. Tanmateix, cal pensar que la comanda tortosina acollí alguns frares de procedència diversa, primer com a presoners del monarca i després com a residents; i que, alhora, actuà com a cap administratiu del territori. Caigut el castell de Miravet el 1308, les comandes de l’Ebre foren administrades durant gairebé deu anys pel ciutadà de Tortosa nomenat pel rei Mascarós Garidell, fins que el 1317 es produí el traspàs dels béns templers a l’Orde de l’Hospital. I d’aquesta manera es posà punt i final a un poder extraordinari, el de l’Orde del Temple, que sens dubte tingué en aquestes terres ebrenques i, particularment, en el domini de la casa de Prat –terme de Campredó–, el seu màxim exponent.


Verge de SolicrúDibuix de Mar Hernández

Estampa record del 25è aniversari de la benedicció del nou Temple Parroquial. Campredó 2009

Programa Any Jubilar

Spiritual

Transcript of Programa Any Jubilar