Projecte Museològic (Document previ). Museu d’Art de Lleida

Museu d’Art de Lleida

Projecte Museològic Document previ

INSTITUT MUNICIPAL

D’ACCIÓ CULTURAL

Projecte Museològic Document previ

Museu d’Art de Lleida Lleida, juliol 2006

Jesús Navarro Guitart Director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida

Índex 7

11

11

12

15

15

16

16

17

19

19

20

23

23

25

27

27

27

27

28

29

29

29

29

30

31

32

32

34

35

37

38

38

38

38

38

38

38

38

39

39

39

39

39

39

39

41

43

1. Introducció

2. Antecedents

2.1. El Museu d’Art de Lleida - El Museu d’Art Jaume Morera

(1914-1993)

2.2. L’etapa municipal del Museu d’Art Jaume Morera de Llei-

da (1994-2006)

3. Justificació de la iniciativa.

3.1. El Pla de Museus de la ciutat de Lleida

3.2. El Museu d’Art de Lleida

3.3. El Centre d’Art La Panera

3.4. El Complex d’Art modern i Contemporani

4. Abast del Museu

4.1. Abast cronològic i temàtic

4.2. abast territorial i de públic

5. Les col·leccions del Museu d’Art de Lleida

5.1. Anàlisi de la situació actual

5.2. Definició de la col·lecció i estratègies de creixement

6. Definició i objectius del Museu

6.1. Definició del Museu

6.2. Objectius del Museu

6.2.1. Objectius generals

6.2.2. Objectius específics

7. Programa base

7.1. Programa de la col·lecció

7.1.1. Ingressos d’obra

7.1.2. Protecció i conservació

7.1.3. Investigació i Recerca

7.1.4. Centre de documentació - Biblioteca

7.2. Programa de difusió i acció cultural

7.2.1. Programa d’exposicions

7.2.2. Programa educatiu

7.2.3. Programa d’acció cultural

8. Definició d’àmbits funcionals i àrees de serveis

8.1. Espais privats

8.1.1. Direcció, administració i oficines tècniques

8.1.2. Sales de reserva / magatzems

8.1.3. Taller de restauració

8.1.4. Control de seguretat i protecció

8.2. Espais públics

8.2.1. Accés

8.2.2. Vestíbul i acolliment

8.2.3. Llibreria i botiga

8.2.4. Cafeteria

8.2.5. Aula – Taller

8.2.6. Auditori - Sala d’audiovisuals

8.2.7. Centre de documentació - Biblioteca

8.2.8. Sala d’exposicions temporals

8.2.9. Sales d’exposició permanent

9. Ubicació funcional dels espais i dimensions.

10. Bibliografia

7 Introducció

Lleida constitueix un cas excepcional en el context de la museografia catalana. L’absència d’institucions vinculades a la conservació i difusió del seu ric patrimoni artístic és un fet que, malaurada-ment, ha caracteritzat el panorama cultural de la ciutat d’ençà l’acabament de la Guerra Civil de 1936 fins fa ben pocs anys. Segurament, però, la única excepció a aquest panorama desolador, a aquest desert museogràfic, ha estat la presència intermitent en la vida cultural de la ciutat del Museu d’Art Jaume Mo-rera; un museu creat l’any 1914, que, després d’una tumultuosa història, va agafar embranzida al llarg dels anys vuitanta i que en el següent decenni va consolidar una trajectòria ascendent que l’ha situat com a un dels referents de la “perifèria” del país en quant a activitat expositiva. Això, però, s’ha aconseguit a partir d’unes condicions caracteritzades per la precarietat: el Museu no ha disposat mai d’un edifici propi que el pogués fixar visualment com a institució cultural en l’imaginari col·lectiu de la ciutat, ni de les instal·lacions i els recursos necessaris per dur a terme la seva tasca d’acord amb els requeriments de la museografia actual i al nivell que seria desitjable per a una ciutat de les dimensions de Lleida.

La constatació dels esmentats problemes i la necessitat de donar-lis la solució més adient i definitiva possible impulsaren l’Ajuntament de Lleida a proposar, en el marc de la planificació museística de la ciu-tat elaborada al 1996, la creació d’un museu d’art contemporani a Lleida, que recollint el bagatge històric i artístic proporcionat pel Museu d’Art Jaume Morera i reorientant la seva actuació, pogués, a partir de la construcció d’un nou equipament museístic, desplegar totes les potencialitats culturals que s’han posat de relleu en relació al patrimoni artístic modern i contemporani. El propi pla contemplava dins de les fa-ses i etapes per al seu desenvolupament operatiu la necessitat d’elaborar un nou Projecte Museològic que determines les línies programàtics d’aquest nou Museu i inspires la elaboració del seu Projecte Arquitec-tònic.

És en aquest context que es presenta el present document, el Projecte Museològic del Museu d’Art Contemporani de Lleida, sota la denominació de MUSEU D’ART DE LLEIDA, la finalitat del qual es deta-llar els aspectes genèrics i bàsics que han d’inspirar la filosofia que ha de presidir aquesta nova institució museística. Per a la redacció d’aquest document s’han tingut en compte el projecte museològic del Museu d’Art Jaume Morera (Navarro, 1995), les directrius emanades del propi Pla de Museus, la política cultural de l’Ajuntament de Lleida i l’Institut Municipal d’Acció Cultural en l’àmbit del patrimoni i les arts visuals i, sobre tot, la nova realitat cultural i artística sobre la qual ha d’actuar el Museu, de la qual en volem destacar tres aspectes.

Els canvis operats en la consideració de la col·lecció del Museu. En els darrers deu anys el Museu d’Art Jaume Morera ha superat els greuges històrics de la institució en relació al seu entorn artístic i cul-tural, sobre la base d’una decidida tasca de recuperació i reivindicació de les trajectòries del principals creadors lleidatans. I ho ha fet no només a partir de la seva programació expositiva i editorial, sinó també a partir d’una decidida política de creixement dels seus fons, en un esforç per recuperar el temps perdut durant més de quaranta anys de manca d’ingressos d’obra. Fins el punt que el creixement espectacular que ha experimentat la col·lecció, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu, ha canviat signi-ficativament el seu contingut i l’abast de la seva actuació.

1

8

En aquest sentit la important col·lecció que el Museu disposa de l’artista Leandre Cristòfol, un dels escultors més rellevants de l’art espanyol del segle XX —més de 190 escultures, objectes i relleus i una extensa col·lecció de dibuixos—, juntament amb les obres dels seus companys de l’avantguarda dels anys trenta a Lleida, el pintor Lamolla, l’aleshores dibuixant i poeta Josep Viola i el dissenyador, editor i tipò-graf Enric Crous, poden ser i seran un referent distintiu, un actiu singularitzador, la proa mediàtica del nou Museu. És evident, però, que el Museu presenta altres punts de notable interès, com són la part cor-responent als grans noms de la plàstica lleidatana del primer terç del segle XX, els artistes vinculats amb la irrupció de l’abstracció pictòrica a Lleida, els artistes vinculats amb l’activitat expositiva de la Petite Galerie de l’Aliança Francesa, els nous valors de la plàstica lleidatana dels anys vuitanta i noranta i, final-ment, la col·lecció d’art contemporani espanyol, generada des de les diferents edicions de la Biennal Le-andre Cristòfol.

Així doncs, hores d’ara, la situació ha canviat radicalment i significativament en quant a la considera-ció dels fons artístics del Museu d’Art Jaume Morera. La col·lecció pot configurar una memòria crítica del que ha estat l’art del segle XX a Lleida. És, per tant, una col·lecció directament lligada a l’entorn sobre el qual ha d’actuar. Podem dir, en aquest sentit, que el Museu disposa d’un fons d’art representatiu de les principals tendències i els diferents àmbits de la creació artística contemporània en relació a l'àmbit terri-torial d'influència cultural de Lleida, acomplint el primer objectiu que marcava el Pla de Museus per al Museu d’Art Contemporani de Lleida —tot i que encara és molta la feina que resta per fer per tal de cobrir amb suficiència alguns dels seus buits.

Al Museu, però, se si presenten també importants reptes de futur en relació a les seves col·leccions: donar entrada als diferents mitjans i llenguatges artístics que caracteritzen l’art del segle XX i del recent iniciat segle XXI. Aspecte que cal tenir molt en compte en el moment de planificar les estratègies de crei-xement de la col·lecció. En aquesta perspectiva, els entorns locals ofereixen múltiples oportunitats per a efectuar aquesta integració de llenguatges. Això plantejarà, al seu torn, nous reptes a cadascuna de les funcions que ha de desenvolupar el Museu (conservació, restauració, documentació, interpretació i exhibi-ció).

La necessitat d’afrontar un canvi d’escala en el desplegament dels serveis del Museu. En els darrers anys s'ha produït un canvi notable en la nostra societat que ha afectat també als hàbits i costums en matèria cultural. L'augment del nivell de vida i la major disponibilitat de temps de lleure han possibili-tat el desvetllament d'un interès creixent pel món de la cultura i, per extensió, una major sensibilització envers el patrimoni cultural entre diferents sectors de la població. En aquesta direcció podríem interpretar les estadístiques sobre l'augment de visitants a museus i exposicions i el creixement de l'anomenat turis-me cultural arreu del país, malgrat no siguin aliens a aquests fenòmens determinades influències marca-dament consumistes.

Aquesta nova valoració del patrimoni sembla haver-se vist acompanyada, si no directament estimula-da, per una presa de consciència sobre la dimensió social que ha de tenir la cultura per part de les admi-nistracions públiques. S’han reconegut les potencialitats objectives del patrimoni cultural —la seva di-mensió social i col·lectiva, la seva capacitat educadora, el seu caràcter científic, el seu potencial econò-mic i estratègic, el seu valor simbòlic i identitari— per incrementar la qualitat de vida dels ciutadans.

Les entitats tradicionalment dipositàries d'aquesta tasca han estat i són els museus, organismes que al llarg dels anys han sofert processos de redefinició i actualització per tal d'adaptar-se a les noves deman-des culturals que la societat els hi ha plantejat. En aquest sentit ja la nova legislació apunta els trets que defineixen aquesta institució:

institucions permanents sense finalitat de lucre, al servei de la societat i del seu desen-volupament, obertes al públic, que reuneixen un conjunt de bens culturals moble i im-mobles, els conserven, els documenten i estudien, els exhibeixen i en difonen el conei-xement per a la recerca, l'ensenyament i el gaudi intel·lectual i estètic i es constitueixen en espai per a la participació cultural, lúdica i científica dels ciutadans.

En la definició apuntada anteriorment es reconeix ja la tasca que han desenvolupat i han de desenvo-lupar els museus en l’àmbit de la dinamització cultural del territori. Vol dir que el concepte de museu estretament lligat a una col·lecció i a la seva preservació i conservació ha deixat pas a una concepció del museu molt més dinàmica, privilegiant la comunicació per sobre de l’objecte que custodia. I en aquest sentit, si bé és fonamental la col·lecció com a conformadora de la identitat del museu, la veritable impor-

9

tància d’aquestes institucions i l’assoliment de la seva autèntica significació social es posa de manifest a través de la capacitat que té per a satisfer les noves demandes culturals de la societat, a partir dels ser-veis que ofereix i de la producció cultural que genera. Sense aquest agent cultural de primer ordre que són els museus es fa difícil entendre l’esdevenir històric i cultural del nostre entorn i l’assoliment dels nivells culturals desitjables en una societat desenvolupada.

Fins i tot, recentment, s’ha posat de manifest la importància de la tasca difusora que realitzen els museus com a generadors de noves fonts de recursos i de promoció del territori. Efectivament el museu, com a infraestructura cultural consolidada desenvolupa diferents rols en la vida socio-econòmica dels ter-ritoris on es ubicat: des de la funció vertebradora d’espais urbans, a la rendibilitat dels recursos culturals com a reclam de visitants forans i, fins i tot, com a element generador d’activitats econòmiques i de ser-veis.

És evident, però, que per a poder front a aquestes noves demandes i responsabilitats, el Museu ha de disposar de les instal·lacions, dels elements materials i dels recursos humans necessaris per assolir els nivells de qualitat desitjables. Si be al llarg d’aquest darrer decenni i, especialment en els darrers anys, s’han assentat les bases per a què el Museu esdevingui realment un servei museístic públic al servei de la ciutat, cal afrontar un canvi d’escala en l’actuació del Museu.

La millora de la acollida dels seus visitants i usuaris, la millora dels entorns públics del museu, la potenciació dels seus serveis educatius i de comunicació, la diversificació del seu programa d‘acció cultu-ral, i la posta en marxa d’un centre de documentació i biblioteca, només poden trobar plena satisfacció a partir de la construcció d’una nova seu per al Museu. Un nou contenidor que permeti continuar amb ex-cel·lència un ambiciós programa artístic i expositiu que trobava greus dificultats en les instal·lacions pre-sents i que desmereixien els esforços esmerçats.

La necessària coordinació programàtica i integració funcional amb el Centre d’Art La Panera. Un museu d’art contemporani, a més de la seva vinculació amb la dimensió patrimonial que caracteritza a qualsevol altre museu, es constitueix també i fonamentalment en un centre de suport i difusió dels pro-cessos de creació de l’art més actual, en un agent institucional emissor de noves experiències artístiques. Aquesta doble vessant en la naturalesa del museu d’art contemporani genera una tensió interna no sempre ben resolta i en la que generalment una acaba per eclipsar la importància de l’altra. En un intent per su-perar aquesta possible situació, i donada la fermesa i importància que assoleixen des de fa ja anys en la política cultura de l’Ajuntament de Lleida les iniciatives i actuacions vinculades a l’art més actual, el Pla de Museus proposava la creació d’un centre d’art contemporani paral·lel a l’existència del Museu d’Art Contemporani, en un intent de mantenir un equilibri entre la responsabilitat patrimonial del Museu i la integració decidida del Centre en els processos d’experimentació artístics amb un important factor de risc. Aquesta opció, tal i com assenyala el propi Pla de Museus,

implica la necessitat de mantenir un estret lligam entre ambdues en el desenvolupa-ment de la seva activitat, per tal que aquesta tensió entre dues mirades de l'art no es dispersi actuant com a compartiments estancs. Pensem però, que aquesta diferenciació i alhora unitat d'acció han de ser també reflectides des del punt de vista físic de la seva ubicació en la trama urbana de la ciutat, a través de la creació d'un complex d'art con-temporani, conformat per un museu i un centre o espai d'art.

La integració recent dels dos ens —Centre i Museu— en l’Institut Municipal d’Acció Cultural, ha vin-gut a facilitar orgànicament la necessària coordinació programàtica que ha d’existir. Coordinació que s’haurà d’extremar no només per oferir una oferta equilibrada i diversa que abasti tots els àmbits d’intervenció pública en relació a l’art contemporani, sinó per garantir també el perfecte funcionament de tots els serveis compartits en el nou complex artístic dissenyat.

La ciutat de Lleida es disposa, doncs, a entrar al nou segle a partir de la construcció d’un complex dedicat a l’art modern i contemporani, sense precedents en els nostre entorn, dotat d’una col·lecció artís-tica sòlida, encara que amb el repte de plantejar les estratègies de creixement adequades i amb la clara voluntat d’esdevenir una plataforma pública de debat sobre la contemporaneïtat i els fenòmens artístics a ella associats.

11 Antecedents

El Museu d’Art de Lleida com a projecte no sorgeix del no res, sinó que es presenta com un desenvo-lupament de l’actual Museu d’Art Jaume Morera i és l’hereu natural de la seva història. Per això, prèvia-ment, cal fer-hi referència, tant pel que fa a les experiències acumulades com pels condicionaments que els seus 92 anys d’història comporten.

2.1. El patronat Museu d’Art de Lleida – Museu d’Art Jaume Morera (1914-1993)

El Museu d’Art de Lleida va néixer al 1914 per via de l’acord entre dues institucions, l’Ajuntament i la Diputació de Lleida, amb l’objectiu de dotar a la ciutat d’un espai permanent d’exposició d’obres artísti-ques. La seva primera etapa (1914-1938), desenvolupada des dels edificis de l’antic Mercat de sant Lluís (1917-1934) i de l’antic Hospital de santa Maria (1934-1938), es caracteritzà per l’activitat fundacional de formació d’un fons artístic, bàsicament a partir de les importants donacions efectuades pel pintor llei-datà Jaume Morera i Galícia —motiu pel qual l’any 1924 el Museu d’Art de Lleida canvià la seva denomi-nació per la de Museu d'Art Jaume Morera—, i de les adquisicions i acceptació de donacions d’obres cor-responents a destacats artistes lleidatans (Xavier Gosé, Baldomer Gili i Roig, Antoni Samarra, Ramon Mes-tre, etc.); ingressos d’obra que estaven directament vinculats amb el desplegament d’una certa activitat cultural, feta sobre la base d’exposicions monogràfiques, que tenia per objectiu la difusió de l’obra dels artistes lleidatans del moment.

L’esclat de la Guerra Civil, però, actuà com a punt d’inflexió en la trajectòria del Museu. Acabat el conflicte bèl·lic, el Museu va restar durant molt de temps, no només tancat al públic, sinó paralitzat insti-tucionalment i la seva col·lecció disgregada entre diferents edificis de la ciutat. El Museu tan sols es reor-ganitzà i pogué obrir de nou les seves portes al públic entre els anys 1959 i 1969 a la segona planta de l’antic Hospital de santa Maria, aleshores ja seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb una petita exposició selectiva dels seus fons. Al 1969, però, per raons alienes a la institució —les necessitats espacials deriva-des de l’obertura de l’Estudi General de Lleida—, es tornà a tancar i fou desplaçat provisionalment a l’edifici del Roser, seu actual del Museu des del 1975.

L’adveniment de les institucions democràtiques als anys vuitanta vindrien a provocar un important i decisiu canvi en la singladura històrica del Museu, a l’igual que succeí amb altres institucions culturals de la ciutat i en sintonia amb els impulsors renovadors i transformadors que s’escampaven arreu del nostre país. La dels vuitanta és la dècada clau, el punt d’inflexió en la recuperació cívica i cultural de les terres de Lleida, i el Museu no en restà aliè, si més no, des del punt de vista de la seva dinamització. Als inicis d’aquesta dècada s’assentaren les bases d’un procés de redreçament de la institució amb l’objectiu de superar la fragilitat de la seva vida institucional i la permanent desconnexió entre museu i públic que ha-vien caracteritzat tot el període franquista.

S’impulsà el Museu com a una institució vinculada a la realitat artística sobre la que realment havia d’actuar, donant prioritat a la dinamització del Museu prenent com a punt de referència la recuperació i difusió de l’obra dels artistes lleidatans contemporanis; tasca que, d’altra banda, es reflectí en el fons

2

12

artístic del Museu gràcies als ingressos d’obra que des d’aleshores es van anar produint —amb comptago-tes això sí—, fonamentalment gràcies al renovat Premi Medalla Morera.

Però aquesta incipient orientació de la tasca del Museu coincidí en el temps amb la doble necessitat de donar satisfacció a les expectatives d’una nova generació d’espectadors i creadors, fills del desvetlla-ment cultural provocat per la democràcia, i al plantejament polític i cívic de fer pujar Lleida al tren de la modernitat artística, de situar la ciutat dins els canals d’exhibició de l’art actual, en un intent de superar l’aïllament i desconnexió tradicionals del món artístic lleidatà respecte de l’exterior. Per aquests motius, el Museu esdevingué, de manera prioritària, l’espai expositiu per excel·lència de la ciutat dedicat a l’art més actual, la finestra oberta a través de la qual apropar-se a l’actualitat artística catalana. I això es feu de la mà dels Cicles d’Art Contemporani (1984-1987), programats per l’Escola Municipal de Belles Arts, d’una alta qualitat i clarividència, fins i tot reconeguda per l’Associació Catalana de Crítics d’Art l’any 1985 al guardonar la programació expositiva del Museu (“per la seva nova trajectòria, plena de dinamisme, oberta als joves artistes i als nous mitjans alternatius de l’art contemporani”).

2.2. L’etapa municipal del Museu d’Art Jaume Morera (1993-2006)

Amb la promulgació de la Llei de Museus de la Generalitat de Catalunya al novembre del 1990, la Diputació de Lleida inicià el procés de traspàs de la titularitat del 50 % del Museu d’Art Jaume Morera a l'Ajuntament de Lleida. D'aquest procés, que es clogué amb la creació del Patronat Municipal Museu d'Art Jaume Morera al febrer del 1993, se’n derivarien importants conseqüències.

La primera fou l'existència d'un únic titular de la institució. Aquest fet, que trencava amb la llarga tradició de co-patronatge present en el Museu des de la seva creació, venia a simplificar notablement la seva gestió i administració. L’Ajuntament de Lleida assumia amb aquest traspàs la competència exclusiva, a través d’un organisme autònom de caràcter administratiu, de la única institució museística activa de la ciutat; ara, però, amb la circumstància d’assumir, gairebé de forma exclusiva, la seva càrrega financera, la qual cosa presentava també els seus inconvenients.

Al seu torn, la titularitat municipal del Museu el situava directament en l’òrbita de la política cultural de l’Ajuntament de Lleida, dins la qual podia assumir un paper central i vertebrador en el tractament del patrimoni artístic contemporani, funció gairebé inèdita en l’àmbit patrimonial lleidatà, consolidant, en el nivell de les infraestructures i de la professionalització dels serveis, la tasca municipal realitzada en el camp de les arts plàstiques d’ençà la dècada dels vuitanta.

Des del 1995, doncs, l’activitat del Museu va anar creixent de manera sostinguda en la major part dels seus àmbits potencials d’intervenció amb l’objectiu prioritari de convertir el Museu d’Art Jaume More-ra en el museu de l’art del segle XX a Lleida.

En la direcció de donar compliment a aquests objectius, la Sala Leandre Cristòfol, inaugurada l’any 1995 per tal de mostrar públicament la donació realitzada a l’Ajuntament l’any 1990 per part de l’escultor lleidatà, passà a dependre orgànicament del Museu, assumint d’aquesta manera la custòdia, gestió i difusió de la seva obra. Es donava així un primer pas, decisiu en aquest cas, per a la integració sota una única institució museística de tots els fons artístics contemporanis municipals, en la línia de donar consistència i dotar de contingut al discurs històric i artístic del Museu.

De fet la redacció i aprovació del Pla de Museus de la ciutat de Lleida el maig de 1996 consagrava la línia empresa i definia el museu com un museu d’art modern i contemporani i preveia la construcció d’una nova i definitiva seu per al museu al costat d’un centre d’art contemporani de nova creació, esta-blint els dos polos o potes d’un complex cultural dedicat a l’art modern i contemporani.

L’activitat desplegada pel Museu en aquests anys se centrà en construir un discurs històric que iden-tifiqués i expliqués les diferents tendències que han marcat l’art modern i contemporani a Lleida. La pro-gramació d’exposicions temporals va esdevenir l’eina fonamental en l’assoliment d’aquest objectiu. Les mostres dedicades a Leandre Cristòfol, Antoni G. Lamolla, Manuel Viola, Enric Crous, Josep Benseny, Ma-rià Gomà, Nicolás Martínez Lage (Niko), Ernest Ibàñez, Víctor P. Pallarès, Albert Vives, Ton Sirera, Rosa Siré, Perico Pastor, Àngel Jové, Benet Rossell, Joaquim Ureña i Josep Guinovart van assumir, de fet, un clar perfil instrumental, no sols des del punt de vista de la recerca i la difusió, sinó també al servei de la conformació de la col·lecció del museu, en un intent per recuperar el temps perdut durant més de quaran-ta anys de manca d’ingressos d’obra i cobrir amb suficiència els seus grans buits. A les donacions d’obra artística es van afegir les compres d’obra del Museu, combinades amb operacions puntuals de donació i

13

dipòsit, de gairebé tots els artistes als quals se’ls hi va dedicar una exposició. Aquesta política d’adquisicions es va complementar amb altres iniciatives de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Lleida. Altres de les fons d’ingrés van ser la incorporació a la col·lecció del Museu d’algunes peces del patrimoni artístic municipal que ja havien estat adquirides amb anterioritat i, darrerament, les compres efectuades amb motiu de les successives edicions de la Biennal Leandre Cristòfol.

Finalment, com a conseqüència de las reestructuracions de la regidoria de cultura propiciades pels seus nous responsables, al març de 2004 s’aprovaren els estatuts de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Lleida, dins del qual passava a integrar-se el Museu d’Art Jaume Morera juntament amb el recent creat i ja operatiu Centre d’Art La Panera. S’unificaven d’aquesta manera la gestió i admi-nistració del mencionat complex i es donaven les passes necessaris per a fer realitat las previsions esta-blertes pel Pla de Museus de la ciutat de Lleida.

15 Justificació de la iniciativa 3

3.1. El Pla de Museus de la ciutat de Lleida La ciutat de Lleida compta amb un ric patrimoni artístic que resta en terme generals desconegut per

a bona part dels seus ciutadans. I això es degut a que el nivell de realitzacions aconseguit en el tema de les infraestructures museístiques de la nostra ciutat presenta greus deficiències i mancances evidents. Aquest fet representa un greuge comparatiu respecte altres ciutats catalanes de dimensions similars a la nostra, però alhora ofereix la possibilitat de planejar racionalment la creació de noves infraestructures museístiques i la consolidació de les ja existents d’acord a un pla directriu coordinat.

Malgrat les esporàdiques reflexions crítiques que s’han produint sobre la manca de museus a la ciutat de Lleida al llarg del temps, amb alguna que altra proposta concreta per a la creació de nous equipaments museístics, no ha estat fins la dècada dels anys noranta quan s’han realitzat els primers intents d’articular una política museística integral per a la nostra ciutat. En aquest sentit, el document "Perspectives museís-tiques de Lleida", presentat a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Lleida l’abril de 1993, esdevé una fita ineludible en aquest procés. Aquest document preveia, en el camp del patrimoni artístic, la crea-ció d’un únic Museu d'Art que aplegués totes les col·leccions artístiques de la ciutat (distribuïdes entre el Museu Diocesà, el Museu d’Art Jaume Morera, el dipòsit municipal de la donació d’obra artística de Lean-dre Cristòfol i obres diverses de col·leccions de titularitat pública i semi-pública).

Posteriorment a la redacció d’aquest informe es va produir el citat traspàs de titularitat de part del Museu d’Art Jaume Morera i l’entrada en funcionament del Patronat Municipal, la presentació del seu Projecte museològic (1994) per la nova direcció que apostava per desenvolupar el Museu en la línia d’un museu d’art modern i contemporani, fets que, juntament amb l’obertura de la Sala Leandre Cristòfol al 1995, configuraven un nucli fort d’activitat museística de caire municipal.

El primer plantejament d’un únic museu per acollir totes les col·leccions artístiques de la ciutat restà descartat uns anys després pel “Pla de Museus de la ciutat de Lleida”, aprovat al maig de 1996 pel Ple de l’Ajuntament de Lleida, document, amb plena vigència actualment, on s’establien les principals infras-tructures museístiques que han de regular el tractament del patrimoni, en el context general d’articulació cultural de la ciutat de Lleida, diferenciant cadascun dels àmbits en els que aquelles havien d’actuar i proposant una programació executiva per a la seva realització.

En aquest darrer pla, i acollint-se a una de les alternatives que el primer document citat ja contem-plava, se sancionava la divisió entre un “Museu de Lleida. Diocesà i Comarcal” i un “Museu d’Art Contem-porani de Lleida”; l’un dedicat al tractament del patrimoni artístic corresponent al seu àmbit territorial d’actuació (comarcal i diocesà), limitat cronològicament, però, a l’art anterior al segle XX; i l’altre, orientat a donar solució a les necessitats pròpies que se’n deriven del tractament museològic i museogràfic del patrimoni artístic contemporani de la ciutat —entès el terme contemporani com un concepte que va més enllà de la consideració que el relaciona amb les darreres manifestacions artístiques, projectant-lo històri-cament als corrents que falquen les seves arrels en les darreries del segle XIX—, conformat bàsicament a partir de les col·leccions del Museu d’Art Jaume Morera, a les que cal completar amb altres obres de col·leccions d’art contemporani de la ciutat.

16

3.2. El Museu d’Art de Lleida El Pla establia els següents objectius per al Museu d'Art Contemporani:

Esdevenir el museu d'art contemporani de Lleida, és a dir, la institució que reculli un fons d'art representatiu de les principals tendències i els diferents àmbits de la crea-ció artística contemporània en relació a l’àmbit territorial d’influència cultural de Lleida, i en realitzi les funcions de conservació, estudi, recerca, exhibició i divulga-ció.

Potenciar el caràcter de servei públic de la institució a partir del desenvolupament soci-al de les tasques que li són pròpies com a ens museístic, tot sensibilitzant a la ciu-tadania en relació a l’aprofitament cultural del patrimoni artístic comú que custòdia.

Promoure una acció cultural, l’objectiu de la qual sigui la difusió de l'art contemporani en totes les seves manifestacions, a partir de les diferents lectures de què és sus-ceptible, privilegiant aquelles que tinguin una especial significació en relació amb el nostre entorn cultural i artístic.

El Museu d'Art de Lleida es definia, per tant, com un servei museístic de caràcter públic la missió del qual és la de reunir una col·lecció d'art contemporani, en la qual restin adequadament contextualitzades les aportacions dels artistes lleidatans, conservar-la, estudiar-la, interpretar-la i exhibir-la, amb l'objectiu d'explicar la història de les manifestacions artístiques contemporànies, així com fomentar la comprensió i l'apreciació crítica dels seus visitants en la contemplació i gaudi de l'art modern i contemporani, a través del desplegament de tota una sèrie de serveis culturals.

3.3. El Centre d’Art La Panera Però el Pla de Museus incorporava una novetat quant al tractament de l'art contemporani: la necessi-

tat disposar paral·lelament d'un Centre d'Art Contemporani que, aplegant la tradició i l'experiència de les programacions expositives i iniciatives culturals desenvolupades per l'Ajuntament a través de l'Escola Mu-nicipal de Belles Arts, de les sales d'exposicions municipals i de les successives edicions de la Biennal Leandre Cristòfol, assumís el vessant dinamitzador i experimental vinculat a l'art més actual.

El propi Pla justificava l'existència de dos entitats dedicades a l'art contemporani:

No podem però, oblidar el caràcter bicèfal que assumeixen els museus d'art contempo-rani. D'una banda, el museu, com a institució cultural vinculada a la conservació, estudi, recerca i difusió del fons que custòdia, presenta unes funcions directament relacionades amb el concepte de patrimoni cultural, del que se'n deriven uns serveis molt determinats, i un discurs notablement historicista en la consideració de l'art contemporani. D'altra banda, la seva necessària implicació en els processos de crea-ció i difusió de l'art més actual el situen alhora directament en l'òrbita de la política cultural de les arts plàstiques i li confereixen un paper rellevant en el seu impuls i potenciació.

Molts museus han assumit en el seu si aquesta tensió entre els dos pols que el caracte-ritzen, però en altres ocasions s'ha optat per diferenciar-los clarament, donant lloc a la presència d'un centre o espai d'art contemporani al costat de la institució museís-tica; opció en la que nosaltres insistim, però que, ineludiblement, implica la necessi-tat de mantenir un estret lligam entre ambdues en el desenvolupament de la seva activitat, per tal que aquesta tensió entre dues mirades de l'art no es dispersi actu-ant com a compartiments estancs. Pensem però, que aquesta diferenciació i alhora unitat d'acció han de ser també reflectides des del punt de vista físic de la seva ubi-cació en la trama urbana de la ciutat, a través de la creació d'un complex d'art con-temporani, conformat per un museu i un centre o espai d'art.

Per tot això, el Pla proposava, untament amb la transformació del Museu d'Art Jaume Morera en el Museu d'Art Contemporani de Lleida, la creació d’un Centre d'Art Contemporani, els objectius del qual serien:

17

Promoció de la creativitat i recerca experimental: mostres i activitats que actuïn de ca-talitzadores dels resultats de treballs d'experimentació i recerca artística. El Centre d'Art, d'acord amb la seva vocació de centre emissor d'experiències artístiques, ha de possibilitar la reflexió i la recerca innovadora, obrint pas a noves visions i alterna-tives sobre l'art contemporani i ser-ne difusor.

Promoció de les figures d'artistes emergents: exposicions que donin a conèixer les pro-postes artístiques innovadores, protagonitzades per les generacions d'artistes emer-gents.

La programació d'un ventall de noves iniciatives paral·leles als processos de creació artística que informin i ajudin a vehicular l'art actual, en totes les seves vessants formals. La formació de l'artista i l'intercanvi d'idees i experiències han d'esdevenir aspectes cabdals del projecte.

Potenciar polítiques d'intercanvis amb creadors d'altres països vetllant per impulsar lligams i relacions amb la resta d'Europa i del món integrant la ciutat dins els cir-cuits d'exposicions internacionals que tinguin per objectiu la promoció de l'art més actual.

El Pla, per tant, establia la creació de dos organismes dedicats a l'art contemporani en general, respo-nent a la voluntat d'establir i salvaguardar dos mirades, l'una vinculada a les dimensions patrimonial i històrica de la col·lecció del Museu i l'altra al paper actiu d'agent implicat en els processos de la creació artística actual. El Centre disposaria de la màxima llibertat d'intervenció i prospecció en el camp de la creació artística emergent, amb un elevat factor de risc per a possibilitar la generació de discursos alterna-tius; i el Museu, una institució cultural consolidada, al desvincular-se de la producció artística més inno-vadora i de les tensions que aquesta genera, podria recuperar la distància i la “tranquil·litat” necessària per a la consideració dels fenòmens artístics moderns i contemporanis, dedicant els seus esforços a la conservació, estudi, interpretació i difusió d'una col·lecció, sancionada críticament i històricament, i a posar l'èmfasi en els processos de comunicació amb el públic en la seva aproximació a l'art modern i con-temporani.

Per tant, el Pla de Museus apostava per un projecte museístic singular sustentat en el ferm compro-mís amb l'art contemporani, els seus creadors i la dimensió pública que ha d'aconseguir la seva difusió, concretat en la creació, conformació i forta presència física i visual d'un complex dissenyat per a com-prendre programàticament la totalitat de l'àmbit d'intervenció pública en art contemporani, prestant l'ade-quada atenció a les funcions patrimonials relatives a les col·leccions artístiques municipals —i a la seva singularització— i a la consegüent divulgació de l'art contemporani en general i, al mateix temps, exercint també una decidida voluntat de potenciar la creativitat i les arts visuals del nostre temps.

3.4. El complex d’art modern i contemporani Així, el propi Pla de Museus assenyalava que, malgrat es creaven dos entitats diferents, era del tot

necessari mantenir un estret llaç d'unió entre ambdós centres en el desplegament de la seva activitat cul-tural i artística, no sols des d'un punt de vista programàtic sinó també físic, a través de la seva ubicació conjunta en la trama urbana de la ciutat, donant lloc a la creació d'un complex institucional dedicat a l'art modern i contemporani.

El Pla proposava, d'una banda, la transformació del Museu d'Art Jaume Morera en el Museu d'Art Contemporani de Lleida, que s'ubicaria en un edifici de nova planta, annex a l'edifici "La Panera" i, d'un altre, la creació d'un Centre d'Art Contemporani, que, s'ubicaria pròpiament en l'edifici de “La Panera”.

Aquesta distribució compatibilitzaria l’edifici antic amb les propostes més modernes, contraposant l’arquitectura històrica a un espai conceptualment modern, i per altra banda, el Museu ocuparia un edifici de nova planta annex, simplificant els problemes d’adaptació estructural de l’arquitectura als requeriments en matèria de museus, acon-seguint d’aquesta manera, tanmateix, un contrast força suggeridor. No cal dir que la proximitat d’ambdós edificis recomanen especialment la seva interconnexió arquitectò-nica.

18

Un complex realitzat, per tant, a partir de dos contenidors arquitectònics interconnectats, de caracte-rístiques volumètriques semblants, que traduirien visualment aquesta doble faceta que persegueix la insti-tució en la seva dimensió pública, alhora que reflectiria la potència organitzativa del complex al tractar-se d'un conjunt arquitectònic que compartiria serveis i gestió amb l'objectiu d'optimitzar els espais i els re-cursos.

L'elecció de l'edifici “La Panera” i el seu entorn per a la construcció del mencionat complex responia a la voluntat de salvaguardar un edifici històric, “La Panera”, per mitjà de la introducció d'una nova fun-ció, en aquest cas lligada a l'art contemporani, alhora que s'intervenia en la recuperació d'una àrea històri-ca molt maltractada socialment i ambientalment en els últims cinquanta anys.

De fet, dins del Pla ARI de l'Ajuntament de Lleida es preveia la necessitat ubicar, a part dels equipa-ments de barri de proximitat, grans equipaments urbans que comportarien l'aparició de noves àrees de centralitat urbana. En aquest sentit els museus o centres d'art són considerats peces motores dels plans i projectes urbanístics de rehabilitació sectorial i integral d'àrees de la ciutat històrica, a causa de la seva capacitat de reestructurar el teixit urbà amb importants efectes socioeconòmics i simbòlics.

Així, l'emplaçament urbà del complex d'art contemporani en el centre històric de la ciutat, en un punt clau de contacte i unió entre el turó ocupat pel conjunt monumental de la Seu Antiga de Lleida, el nucli antic de la ciutat i prop de la zona bàsica de circumval·lació de la ciutat moderna, responia clarament a la voluntat de contribuir de manera decisiva a la requalificació ambiental d'un entorn degradat, d'acord amb la política municipal de reutilització i revitalització integral del centre històric de la ciutat des d'un triple vessant, cultural, urbanística i social.

19

Abast del Museu 4

4.1. Abast cronològic i temàtic

En el moment de plantejar-se la creació d’un Museu d’Art Contemporani, un dels elements decisius que cal considerar és la significació i abast cronològic del terme contemporani. Aquest ha estat i és un dels temes recurrents de debat en el disseny i planificació d’institucions museístiques dedicades a l’art del present. Només cal recordar les discussions generades amb motiu de la creació del Museu d’Art Con-temporani de Barcelona (MACBA), relatives a la data d’inici de les seves col·leccions. El terme contempo-rani fa referència genèricament a allò que correspon a l’època actual o present, una etapa que s’ha definit cronològicament de manera molt diversa. Des d’un punt de vista estrictament històric, l’edat o època con-temporània es refereix a l’àmbit cronològic definit pels segles XIX i XX —i ara XXI—, delimitant d’aquesta manera un període històric singular esdevingut després de la Revolució Francesa. De tota manera, aques-tes divisòries entre èpoques, marcades per fets històrics significatius, tenen fonamentalment un valor sim-bòlic i instrumental; de manera que, en el cas de la disciplina acadèmica de la història de l’art la produc-ció artística de l’època moderna i l’art del segle XIX s’han inclòs tradicionalment en els museus de belles arts, restant l’art produït a partir del segle XX reservat per als museus d’art contemporani. Es sanciona, per tant, una divisió entre l’art del segle XIX i el que comença al segle XX, determinada pel fet històric de la confluència dels treballs madurs d’alguns mestres decimonònics i l’origen de les avantguardes. Aquest qualificatiu temporal de contemporani relacionat amb el passat immediat o present contrasta però amb altres usos del terme vinculats als conceptes de modernitat i contemporaneïtat —i conseqüentment als d’avantguarda i postmodernitat—, dels quals se’n deriva un tall cronològic diferent, normalment vinculat a l’art produït després de la segona Guerra mundial o, fins i tot, dels fets històrics directament relacionats amb el maig del 1968.

Aquesta discussió, però, en el cas de Lleida, ha quedat altament condicionada per la preexistència d’una col·lecció artística municipal, la del Museu d’Art Jaume Morera. El Pla ja assenyalava que per a la creació d’aquest nou Museu calia partir de la realitat i potencialitat presents en l’actual Museu d'Art Jau-me Morera, que n’era el seu punt de partida, al qual s’havia d’integrar les obres corresponents a la dona-ció de Leandre Cristòfol propietat de l’Ajuntament de Lleida —ara ja integrades a la col·lecció— a més d’observar la possibilitat d’incorporar obres corresponents a altres col·leccions d’art contemporani de la ciutat. Per això el Pla deia textualment,

(...) el Museu d'Art Jaume Morera hauria d’esdevenir el museu d'art contemporani de Lleida, entès el terme contemporani com un concepte que va més enllà de la considera-ció que el relaciona amb les darreres manifestacions artístiques, projectant-lo històrica-ment als corrents que falquen les seves arrels en les darreries del segle XIX.

És a dir, l’abast cronològic del Museu queda clarament definit com l’art del segle XX, tot i que la seva col·lecció no és una col·lecció tancada, sinó que es projecta cap al futur d’una manera clara i decidida, tal i com demostra l’importantíssim nombre d’ingressos d’obra produïts en els darrers anys, que se centren majoritàriament en els anys noranta i abasten ja el primers anys del segle XXI. En aquest sentit, cal dir que si bé la convivència en un mateix espai entre obres molt distants conceptualment i cronològicament pot plantejar determinats problemes de relació entre elles i d’especialització en la definició de la

col·lecció, en un entorn local com el de Lleida, aquest col·leccionisme quasi enciclopèdic resulta decidi-dament útil des d’una perspectiva educativa amplia i planteja, al mateix temps, interessants possibilitats en relació a l’explicació i interpretació de les manifestacions artístiques contemporànies des d’una per-spectiva històrica oberta, fugint de lectures unívoques i narracions lineals i obrint espais a la confrontació i a les lectures alternatives. La manca d’una població flotant que exigeixi el consum visual de determina-des obres permet uns marges més grans de llibertat a l’hora de plantejar els discursos expositius i exigeix, al seu torn, tenint present el públic majoritàriament local al que es dirigeix, una renovació constant dels seus continguts.

En una altre ordre de coses, una perspectiva amplia exigeix també del museu un esforç per superar també els treballs de simple arqueologia de la modernitat centrada en els suports tradicionals per a donar entrada als diferents modes i mitjans que caracteritzen l’art del segle XX, des d’una perspectiva oberta. Aquest és un aspecte a tenir molt en compte en el moment de planificar les estratègies de creixement de la col·lecció i més en el moment en el qual s’està dissenyant un nou contenidor per al museu.

Així doncs, el Museu d’Art Contemporani de Lleida és, com el seu propi nom indica, un museu d’art que ha de recollir els testimonis materials relacionats amb totes les manifestacions artístiques contemporànies a Lleida, prestant atenció a tots i cadascun dels llenguatges i tècniques artístiques emprades. El Museu, doncs, atendrà a les ja tradicionals arts plàstiques i visuals (pintura, escultura, arquitectura, dibuix, arts de l’estampació), a les que s’afegiran les noves incorporacions de les darreries del segle XX i inicis del segle XXI, disseny gràfic i publicitari i les arts de la imatge: fotografia, vídeo, cinema, i altres mitjans au-diovisuals, així com la performance, l’art públic, les instal·lacions sonores, els interactius, el net.art, etc.

4.2. Abast territorial i de públic

Si l’abast temàtic del museu es fàcilment identificable a partir de les potencialitats de la col·lecció, la determinació de l’abast territorial de la seva acció cultural esdevé més complexa.

Les reflexions apuntades en l’informe “Perspectives museístiques de Lleida” il·lustren prou encerta-dament les potencialitats culturals de la ciutat de Lleida en relació amb el seu entorn més immediat. Si la polaritat socio-econòmica que exerceix la ciutat en relació a una perifèria fou una de les conclusions bàsi-ques en els debats celebrats sobre el tema Lleida ciutat-regió, la funció de capitalitat cultural que desen-volupa respecte d’un vast territori constitueix un dels eixos vertebradors de qualsevol planificació cultural que es pugui dissenyar. I tal com s’apunta “el fet que no existeixin nuclis propers que siguin importants difusors d’activitat cultural, pot fer que l’escala de referència per a la programació cultural sigui molt més ampla”.

En el cas que ens ocupa, la inexistència d’infrastructures museístiques consolidades que abordin el patrimoni artístic contemporani és un fet constatable. Només alguns museus comarcals i locals i centres culturals, contenen seccions dedicades a les arts plàstiques i ara, recentment, gaudim d’un centre, l’Espai Guinovart, estrictament dedicat a l’art contemporani, encara que monogràficament dedicat a un sol artis-ta. Però la única institució que està en condicions d’oferir un tractament integrat de les manifestacions artístiques lleidatanes del segle XX és la nostra.

Per tant, el Museu d’Art Contemporani de Lleida ha de construir la seva identitat prenent com a refe-rència aquesta visió global de l’art contemporani en relació a un territori que manté punts d’identificació comuns i és objecte de diferents i variats creuaments culturals. Aquest posicionament li permetrà, al seu torn, adquirir un paper rellevant dins el mapa museístic de Catalunya.

Per això, des d’un punt de vista institucional, és evident que el Museu ha de formar part de les xarxes públiques d’equipaments territorials en el marc dels sistemes nacionals de gestió, encapçalats, en deter-minats casos, pels grans equipaments nacionals, tot i que sempre respectant la seva pròpia dinàmica. De fet, el Museu d’Art Contemporani de Lleida, atenent a les seves col·leccions, ha de vincular-se al Museu Nacional d’Art de Catalunya —la competència del qual s’orienta cada cop més a assumir també el discurs museogràfic corresponent a la creació artística del segle XX—, sigui concertant la seva condició de secció de museu nacional, sigui com a museu associat o col·laborador.

Però, a més, algunes de les parts de la col·lecció són susceptibles, sens dubte, de projectar-se a un àmbit estatal i fins i tot internacional, tant les relatives a alguns dels artistes lleidatans com la pròpia col·lecció d’art espanyol contemporani en la seva integritat. Per això, més que marcar-ne uns límits territo-rials d’intervenció, en quant a la col·lecció, el Museu ha de tenir la llibertat suficient per incorporar, en funció dels discursos que se’n deriven de les pròpies obres que ja posseeix, aquelles altres peces que pu-guin enriquir-les, complementar-les o contrastar-les, independentment del seu origen, restant com a única

20

limitació inicialment l’àmbit espanyol; en quan al seu àmbit d’actuació és evident que per les pròpies potencialitats de la col·lecció el Museu ha d’establir els lligams necessaris amb altres institucions i enti-tats alienes a l’àmbit català que donin continuïtat a les línies programàtiques pròpies i als discursos mu-seogràfics generats.

Aquesta amplitud de l’abast territorial ens remet directament a un augment dels públics potencials. Si el museu ha de facilitar al màxim l’accés públic al patrimoni cultural que custòdia, mitjançant les acti-vitats i serveis programats a tal efecte, cal que es replantegi les orientacions de la seva política de difusió, articulant-la al voltant de tres eixos fonamentals: un que té com objecte prioritari la mateixa ciutat, inci-dint en aquells sectors de públic que desconeixen l’existència del museu i consolidant aquells altres que mantenen una relació continuada amb la institució; un altre, que té com a nord la dinamització de l’àrea d’influència cultural de la ciutat, a partir de la programació d’iniciatives pròpies i/o fruit de col·laboracions, que motivin l’interès pel patrimoni artístic comú i per les manifestacions artístiques actu-als. I, finalment, un tercer que, sobrepassant l’esmentada vinculació amb un territori determinat, promo-gui el coneixement de la realitat cultural de Lleida i els seus artistes amb una vocació més universal, cercant els punts de confluència i disparitat amb altres manifestacions nacionals i internacionals.

21

23 Les col·leccions del Museu d’Art de Lleida

5

5.1. Anàlisi de la situació actual

L’establiment del Museu d’Art Jaume Morera com el punt de partida del nou museu d’art contempo-rani ens obliga a recapitular sobre les col·leccions que disposa en l’actualitat. Si allò que singularitza la identitat d’un museu són fonamentalment les seves col·leccions, cal inicialment referir-se al fons artístics preexistents i considerar les seves potencialitats a l’hora de conformar la base patrimonial del nou Museu d’Art de Lleida.

El document de treball presentat per la nova direcció del Museu l’any 1994, recollint l’esperit que havia guiat gran part de les actuacions del Museu al llarg dels anys vuitanta, definia clarament l’art del segle XX a Lleida com l’àmbit d’actuació propi del Museu i prenia com a punt de referència la recuperació i difusió de l’obra dels artistes lleidatans contemporanis.

Així, des d’aquell moment, la conformació de la col·lecció del museu en la direcció esmentada va ser una de les grans preocupacions de la direcció, en un intent per recuperar el temps perdut durant més de quaranta anys de manca d’ingressos d’obra i cobrir amb suficiència els seus grans buits. A les importants donacions d’obra artística de Leandre Cristòfol i Enric Crous Vidal, es van anar afegint les compres d’obra combinades amb operacions puntuals de donació i dipòsit, derivades d’una política d’adquisicions que va prioritzar per damunt de qualsevol altra consideració el poder disposar d’una acurada representació de cadascun dels principals artistes lleidatans contemporanis, a través d’obres claus de les seves respectives trajectòries artístiques. Era aquest, sens dubte, un compromís assolit pel museu, entenen que “les admi-nistracions tenen el deure i la responsabilitat de (...) configurar una col·lecció que expliqui —als seus habitants, als d’altres llocs, al públic especialitzat i professional— la producció local i el debat i les relaci-ons d’aquesta amb altres contextos més amplis a través de les millors obres”

Aquesta determinada política d’adquisicions va ser complementada amb altres iniciatives patrimoni-als de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Lleida, com foren les compres d’obra d’artistes lleidatans actuals realitzades per una comissió de tècnics i els ingressos procedents de les successives convocatòries de les anomenades “Entregues”. Altra de les fons d’ingrés van ser la incorporació a la col·lecció del Mu-seu d’algunes peces del patrimoni artístic municipal que ja havien estat adquirides amb anterioritat, però que ara passaven a formar part del fons del Museu ja que responien al nous criteris patrimonials de la col·lecció. Finalment, les diferents edicions celebrades de la Biennal Leandre Cristòfol han aportat en les darrers temps un important nombre d’obres corresponents a destacats artistes de l’art contemporani espa-nyol d’ençà els anys noranta.

Des d’un punt de vista quantitatiu, actualment el museu acull un total de 2.025 obres. D’aquest total un 1.935 són propietat del Museu i las resta —90— corresponen a diferents dipòsits efectuats per diver-ses institucions i entitats: Diputació de Lleida (9), Generalitat de Catalunya (19), Ajuntament de Lleida (14), Museo del Prado (35), Museu Nacional d’Art de Catalunya (5), i els particulars, Yolanda Garcia La-molla (3), Maria Soler Balagueró (5) i Mary Coma Estadella (1).

A efectes de poder establir unes pautes en el creixement de les col·leccions, podem avaluar el desen-volupament experimentat per les col·leccions del Museu en els darrers deu anys, a partir de les dades

subministrades pels inventaris del Museu publicats al 1975 i 1991, l’inventari corresponen al procés de transferència de titularitat de la col·lecció del 1993 i l’inventari parcial de la col·lecció publicat dins la Memòria d’un decenni.

Augment del 2,8 % anual en el període 1975 / 1989



Augment del 2% anual en el període 2003 / 2005.

Si fem un repàs qualitatiu de la col·lecció podem concloure que:

• La part corresponent a la tradició artística lleidatana gaudeix d'una satisfactòria representa-ció, tant en relació als artistes com al nombre d'obres existents. Aquest bloc presenta un trets característics: d’una banda existeix una molt bona representació dels principals artistes lleida-tans del moments: Jaume Morera, Xavier Gosé, Baldomer Gili i Roig, Miquel Viladrich i Antoni Samarra. D’altra, la significació exterior assolida per aquest artistes varia: d’una banda, l’obra del pintor Jaume Morera esdevé d’un interès notable, no només des del punt de vista local, sinó que al constituir un clar exemple de la introducció del paisatge realista a Espanya, també ho és des d’un punt de vista estatal. Si això hi afegim el fet de comptar en el fons amb la ma-jor representació museística de l’Estat del personatge clau d’aquest corrent estètic com és Carlos de Haes (hem de citar aquí també l’existència d’obres d’alguns dels seus deixebles més significats com Aureliano de Berute i Agustín Lhardy, així com de destacats artistes de l’època com Francsico Pradilla, Cecilio Pla, etc., que es permet un recorregut pel diferents gèneres pictòrics del moment), hem de concloure que aquest és un eix singular i significatiu de la col·lecció; en el cas de Xavier Gosé, fins fa ben cop la col·lecció més nombrosa del fons del Museu, tot i que situat preferentment en el camp de la il·lustració artística, cal esmentar la projecció nacional i internacional del seu treball, que fou, sens dubte, inspiradora de gran part de l’obra dels il·lustradors espanyols de generacions posteriors i, per tant, la seva obra, com ja s’ha posat de manifest en els darrers temps, ha estat i és motiu d’atenció fora del nostre en-torn immediat; el cas de Miquel Viladrich, encara un artista força desconegut, és altre dels centres d’interès, tot i que l’obra existent al Museu és reduïda i parcial; en la mateixa situació, encara que amb una molt bona representació, és el cas d’Antoni Samarra. Cal dir, finalment, que tot aquest bloc parla d’un munió de propostes i tendències, algunes molt representatives de l’època, d’una significació desigual fora de Lleida, que caldrà complementar segurament amb artistes que treballaren en la mateixa ciutat de Lleida.

• L'avantguarda dels anys 30, que inclou a la personalitat artística contemporània més impor-tant de les nostres contrades, Leandre Cristòfol, així com la de destacats creadors en el con-text artístic estatal de les avantguardes, com Antoni Lamolla, Josep Viola i Enric Crous-Vidal, gaudeix d’una molt bona representació en els fons del Museu. És evident que aquest moment de la creació artística lleidatana esdevé un tret distintiu i singular de la història de l’art a Llei-da i, consegüentment, de les col·leccions del Museu. La homogeneïtat, en la seva diversitat, de l’avantguarda lleidatana permet construir un potent eix al voltant del surrealisme lleidatà, eix que molt probablement assolirà la dimensió pública del Museu d’Art de Lleida. En aquest context l’extraordinària col·lecció de peces de Leandre Cristòfol, que abasta una cronologia molt ampla (des del anys 30 fins els 80), així com el seu arxiu personal i biblioteca, esdevin-dran molt probablement la personificació de la riquesa i la importància del Museu, la seva projecció externa. Nogensmenys, la recent adquisició d’una important representació de l’obra

24 COL·LECCIÓ 1975 1990 1993 2003 2005 Nombre de peces:

599 858 948 1945 2025

Percentatge de creixement: 43 % 10,5 % 105 % 4%

25

del pintor Lamolla corresponent a la seva etapa surrealista, constitueix un altre eix fonamental d’aquest moment.

• L’obra dels artistes vinculats amb la irrupció de l’abstracció pictòrica a Lleida, la major part dels quals integraran després, amb un cert retràs, el Grup Cogul, constitueix una ex-cel·lent mostra de la recepció local dels fenòmens artístics contemporanis en la convulsa èpo-ca de canvis que es produïren als anys cinquanta i seixanta al nostre país. Destacar en aquest moment les aportacions de Lluís Trepat, com a catalitzador d’aquest procés de renovació i la figura visionària del fotògraf Ton Sirera. Queda per resoldre la representació dels artistes Al-bert Coma Estadella i Jaume Minguell. Malauradament, la presència d’artistes forans en aquest moment es pràcticament inexistent.

• Altre dels moments significatius és el que es correspon amb l’activitat expositiva de la Petite Galerie de l’Aliança Francesa (anys setanta), un dels primers espais d’art alternatiu del nos-tre país. La connexió aconseguida entre un espai que s’emmarcava en un entorn local i algu-nes de les propostes artístiques més avançades del moment, ens ha de permetre establir els nexes d’unió entre els nostres artistes i les principals tendències del país. Cal recordar que aquí es realitza la primera exposició de poesia visual i que de la mà d’Àngel Jové, assistirem a les primeres passes de l’art conceptual i de l’art pobre a Catalunya. Tot i la importància d’aquest moment, els fons del Museu només contenen representació de l’obra dels artistes lleidatans i això amb clares deficiències.

• Afortunadament el període que correspon als anys vuitanta i noranta, si més no, pel que fa a l’obra dels artistes lleidatana, gaudeix d’una bona representació. Òbviament, la incidència de les institucions democràtiques per incorporar obra al fons del Museu ha estat decisiva. En aquest cas, també cal manifestar la manca de presència d’artistes forans.

• Finalment, la col·lecció d’art contemporani espanyol, generada des de les diferents edicions de la Biennal Leandre Cristòfol constitueix un altre punt de notable interès donada l’alta quali-tat de les obres adquirides i l’afinament crític en la seva selecció —amb l’objectiu d’obtenir una radiografia patrimonial de l’estat de l’art espanyol actual.

Així doncs, hores d’ara, la situació ha canviat radicalment i significativament en quant a la considera-ció dels fons artístics del Museu d’Art Jaume Morera. La col·lecció pot configurar una memòria crítica del que ha estat l’art del segle XX a Lleida. És, per tant, una col·lecció directament lligada a l’entorn sobre el qual ha d’actuar. Podem dir, en aquest sentit, que el Museu disposa d’un fons d’art representatiu de les principals tendències i els diferents àmbits de la creació artística contemporània en relació a l'àmbit terri-torial d'influència cultural de Lleida, acomplint el primer objectiu que marcava el Pla de Museus per al Museu d’Art Contemporani de Lleida —tot i que encara és molta la feina que resta per fer per tal de cobrir amb suficiència alguns dels seus buits.

5.2. Definició de la col·lecció i estratègies de creixement El Museu d’Art de Lleida, per tant, està en condicions d’esdevenir un museu d’art que reuneixi una

col·lecció d’art modern i contemporani, en la qual restin adequadament contextualitzades les aportacions dels artistes lleidatans, que expliqui críticament la història de la manifestacions artístiques del segle XX.

En relació a la determinació de les estratègies per al seu creixement cal tenir en compte dos aspec-tes:

D’una banda, la col·lecció d’art del Museu d'Art Jaume Morera de Lleida és, ara per ara, una col·lecció “local” en quant a l’origen territorial de la major part dels artistes representats, però que s’escapa d’aquesta consideració si ens atenem a la dimensió artística de l’obra de molts d’ells. Si bé és evident el pes que han d’assolir en la col·lecció les obres corresponents als principals artistes lleidatans contemporanis i aquelles altres que puguin ajudar a proporcionar elements claus en la interpretació dels canvis artístics esdevinguts a la Lleida del segle XX, també és clar que el Museu ha de trencar els límits territorials de la seva col·lecció tot incorporant aquelles obres d’àmbit nacional que permetin l’adequada contextualització de l’obra dels artistes lleidatans. I cal tenir present, d’igual forma, que el Museu compta amb una col·lecció d’art espanyol contemporani (que s’inicià cronològicament als anys noranta) que s’anirà alimentant a partir de les successives edicions de la Biennal Leandre Cristòfol.

26

Perquè és evident que el manteniment d’una col·lecció que valori exclusivament el factor territorial cada cop té menys sentit en la nostra societat actual si no se la relaciona amb un context determinat que sigui capaç, no només d’il·lustrar la manera en què es realitza la recepció dels fenòmens artístics en els centres de la perifèria, sinó d’explicar, a partir de la contraposició i la complementarietat, com la dimen-sió local pot assolir en molts casos centralitats alternatives als discursos generals sobre l’evolució i el pro-grés de l’art contemporani, tot enriquint les seves lectures. Per això, dins de les estratègies de creixement de la col·lecció previstes figura la necessitat d’establir un programa d’adquisicions d’obres d’artistes de referència externa a la trama local, fruit d’una acurada selecció, que possibilitin aquest diàleg crític. Es tracta, en definitiva, de plantejar una estratègia de creixement que tingui en compte la col·lecció preexis-tent del Museu i que sigui capaç d’enriquir-la amb aportacions externes carregades de sentit.

D’altra banda, la definició de la col·lecció ha d’anar en la línia de recollir un fons d’art representatiu de les manifestacions artístiques modernes i contemporànies que, des del punt de vista tècnic i discipli-nar, no es pot reduir a les tècniques tradicionals (pintura, escultura, dibuix i arts de l’estampació), sinó que ha d’incloure tot aquells altres mitjans i llenguatges propis del nostre segle: fotografia, vídeo, disseny gràfic i publicitari i qualsevol altre mitjà audiovisual.

Així doncs, el Museu d’Art de Lleida és un museu d’art que ha de recollir els testimonis materials relacionats amb totes les manifestacions artístiques modernes i contemporànies a Lleida, prestant atenció a tots i cadascun dels llenguatges i tècniques artístiques emprades. El Museu, doncs, atendrà a les ja tradicionals arts plàstiques i visuals (pintura, escultura, arquitectura, dibuix, arts de l’estampació), a les que s’afegiran les noves incorporacions de les darreries del segle XX i inicis del segle XXI, disseny gràfic i publicitari i les arts de la imatge: fotografia, vídeo, cinema, i altres mitjans audiovisuals, així com la “performance”, l’art públic, les instal·lacions sonores, els interactius, el net art, etc.

27 Definició i objectius del Museu d’Art de Lleida

6

6.1. Definició del Museu El Museu d’Art de Lleida es defineix com un servei museístic de caràcter públic la missió del qual és

reunir una col·lecció d’art contemporani, en la qual restin adequadament contextualitzades les aportaci-ons dels artistes lleidatans, conservar-la, estudiar-la, interpretar-la i exhibir-la, amb l’objectiu d’explicar la història de les manifestacions artístiques contemporànies, així com fomentar la comprensió i l’apreciació crítica dels seus visitants en la contemplació i gaudi de l’art contemporani, a través del desplegament de tot un seguit de serveis culturals.

El mandat del Museu d'Art Jaume Morera es refereix a la història de les manifestacions artístiques d’ençà el segle XX a Lleida i al seu àmbit territorial d’influència cultural, abastant les diferents tendències i els diferents àmbits de la creació plàstica i visual contemporània. El Museu, doncs, atendrà a les ja tra-dicionals arts plàstiques i visuals(pintura, escultura, arquitectura, dibuix, arts de l’estampació), a les que s’afegiran les noves incorporacions del segle XX, disseny gràfic i publicitari i les arts de la imatge: fotogra-fia, vídeo i altres mitjans audiovisuals.

La denominació del museu d’art contemporani és la de MUSEU D’ART DE LLEIDA, recuperant d’aquesta manera la primera denominació oficial que va tenir quan va ser creat l’any 1914. Les raons que recomanen aquesta recuperació tenen que veure tant amb els canvis operats en les seves col·leccions, tant des d’un punt de vista cronològic (l’art de tot el segle XX) i temàtic (existeixen col·leccions més im-portants quantitativament que les proporcionades per les donacions del pintor Jaume Morera), com amb les necessitats derivades d’una correcta difusió de la institució (no és un museu monogràfic d’un artista ni aquest representa el contingut dels seus fons).

6.2. Objectius del Museu

6.2.1. Objectius generals

• Dotar a la ciutat de Lleida i al seu àmbit d’influència sociocultural d’una institució patrimonial concebuda com un servei públic, dedicada a la conformació, conservació, estudi i difusió d’una col·lecció referida a les manifestacions artístiques del segle XX, en la qual restin adequadament contextualitzades les aportacions dels artistes lleida-tans.

• Impulsar la recerca i l’estudi sobre les arts del segle XX i oferir al conjunt de ciuta-dans, estudiants i investigadors tots aquells serveis que permetin l’aproximació als fenòmens artístics contemporanis.

• Fomentar la comprensió i apreciació crítica de les obres artístiques i del treball dels creadors contemporanis entre els diferents sectors de públic a través de programaci-ons estructurades d’exposicions i d’activitats.

28

• Promocionar la creativitat i recerca experimental. Com a emissor d'experiències artís-tiques, el Museu ha de possibilitar la reflexió i la recerca innovadora, obrint pas a noves visions i alternatives sobre l'art contemporani i ser-ne difusor

• Participar en la dinamització cultural, a diversos nivells, de la població per tal d’integrar amb excel·lència el Museu a la vida social i cultural de la ciutat.

6.2.2. Objectius específics

1. Conformar un fons d'art modern i contemporani representatiu de les diferents tendèn-cies i els diferents àmbits de la creació artística contemporània que s’han esdevingut a Lleida al llarg del segle XX, tot posant-la en relació amb les tendències generals de l’art del nostre país.

2. Vetllar per una correcta preservació de les col·leccions del Museu per a ús i gaudi de la població de Lleida i els seus visitants forans i impulsar el seu creixement sostingut i raonat. Caldrà documentar correctament les obres de la col·lecció del museu, a par-tir dels instruments de descripció que la normativa legal vigent estableix.

3. Possibilitar la realització d’estudis sobre l’art del segle XX a Lleida, i en especial del fons del Museu, a partir de l’establiment de programes de recerca propis i de la parti-cipació en projectes aliens així com facilitar tots aquells recursos documentals, bibli-ogràfics i informatius referents a la col·lecció i a l’art contemporani en general, que estiguin al nostre abast, mitjançant els serveis d’un centre de documentació – biblio-teca.

4. Establir programacions consolidades d’exposicions sobre l’art del segle XX a Lleida i oferir al públic produccions culturals alienes dins el mateix àmbit cronològic que, per la seva especial significació i interès, apropin el públic de Lleida a la realitat artística nacional. En aquest sentit, el Museu ha d’esdevenir un centre amb la capacitat i prestigi suficients per a ser un punt a tenir en compte en l’itinerari de les grans expo-sicions i projectes artístics que circulen per l’Estat espanyol.

5. Potenciar la funció social del museu, especialment aquelles que es refereixen a les tasques educatives i a la transmissió de coneixements, amb l’objectiu de fomentar la comprensió i apreciació crítica de les obres d’art i del treball dels creadors contempo-ranis, mitjançant programacions estructurades d’activitats dirigides a públics reals i potencials. Aquestes hauran d’estimular la curiositat, promoure la recepció, l’assimilació crítica de la informació subministrada pel Museu i fomentar l’adquisició de coneixements i la sensibilitat del públic cap a les arts.

6. Desenvolupar estratègies de comunicació i projecció del Museu i la seva col·lecció i de la seva especificitat com a institució cultural, tot trencant la imatge estereotipada i estàtica de la institució museu.

7. Adequar els mitjans tècnics, financers i humans de la institució per tal d’aconseguir els objectius indicats en els punts anteriors amb nivells de suficiència i qualitat. Per això caldrà promoure formes alternatives de finançament, tant per a inversions com a despeses en projectes i activitats culturals, a més del desenvolupament d’iniciatives destinades a la generació d’ingressos propis.

29 Programa base 7

7.1. Programa de la col·lecció

7.1.1. Ingressos d’obra

Establerts els objectius del Museu i la definició de la col·lecció, el museu ha de plantejar-se iniciar, d’una manera constant i progressiva, una política de noves adquisicions, donacions i dipòsits que articuli el creixement sostingut del fons del museu.

Els objectius a assolir en aquest àmbit són,

• Establir una política d’ingressos sostinguda dirigida a cobrir els buits de la col·lecció relatius als principals creadors lleidatans contemporanis.

• Ingressar obres significatives dels contactes que establiren els nostres creadors en relació a les tendències vigents en el nostre país. En aquesta direcció, doncs, el museu haurà d’estar atent a la captació d’obres d’artistes forans que, per la seva significació, siguin mereixedores de figurar en el seu fons, per tal d’enriquir les diferents lectures que d’ell es puguin fer i articular alhora formes normalitzades d’adquisició d’obres que poden ser objecte d’exposicions en la nostra ciutat.

• La col·lecció d’art espanyol contemporani (que s’inicià cronològicament als anys noranta) s’anirà alimentant a partir de les successives edicions de la Biennal Leandre Cristòfol.

7.1.2. Protecció i conservació

Tal i com és ja sabut, els museus han de procurar la protecció de les col·leccions que custo-dien. Però protecció definida com “l’aplicació conjunta de principis i tècniques adequades per tal d’aconseguir que allò que és objecte de protecció no perdi l’estabilitat de la seva integritat en les seves coordenades de temps i espai, ni per degradació natural, ni per incidències adverses”. Vol dir doncs, que aquesta protecció és entesa des de dues vessants diferenciades: la conserva-ció, que té com a objectiu la preservació de l’objecte atenent a la matèria de què es compon i al medi ambient que l’envolta, i la seguretat, que preserva els objectes en relació a circumstàncies adverses.

La conservació preventiva i la restauració

Durant molt de temps el museu ha estat aliè a la problemàtica que comporta la cura i pre-servació dels seus fons; l’estat de conservació de les obres en són un clar testimoni. A les danyo-ses conseqüències derivades dels successius emplaçaments del museu al llarg de la seva histò-ria, cal afegir la manca històrica de qualsevol tipus d’estratègia tendent a disminuir els riscos d’agressions i alteracions de les col·leccions i d’iniciatives d’intervenció i neteja. Només en els darrers anys, conscients de la responsabilitat social que té el museu en relació a la preservació i conservació del patrimoni que custòdia, s’han adoptat mesures de caràcter directe o bé com a resultat de contraprestacions de préstecs del museu.

30

Cal, doncs, articular solucions que tendeixin a assegurar el desenvolupament normalitzat de les tasques de conservació preventiva del fons, de manera que puguem assegurar la seva preser-vació i evitar el que després puguin ser costosos i complicats processos de restauració. Consci-ents de les elevades despeses que comporta una rigorosa conservació, tant per instal·lacions com per manteniment, aquestes solucions hauran de cercar un equilibri satisfactori entre les exigèn-cies obligades de la conservació i els costos de funcionament.

Aquesta tasca de conservació preventiva tindrà com a eixos principals els següents:

• El control dels paràmetres ambientals que influeixen en l’alteració i destrucció de l’objecte museístic: la llum, la humitat relativa, la temperatura i l’aire contaminat, atenent a la histò-ria de les condicions de custodia de la col·lecció.

• En el cas de les obres del fons que presenten processos d’inestabilitat o alteració orgànica caldrà articular procediments d’intervenció directa. L’elevat cost econòmic que suposa man-tenir un laboratori de restauració dotat de personal orienta les opcions d’intervenció a l’establiment d’acords i/o convenis de servei amb institucions de caràcter central (MNAC) i local (MLLCD) que puguin minimitzar els costos de restauració, i a les operacions puntuals a càrrec del propi Museu, que necessitarà disposar d’un espai en el qual realitzar les tasques tècniques de conservació preventiva i restauració bàsiques.

• Articular les mesures i els procediments necessaris per resoldre els problemes de conserva-ció i restauració que plantegen els nous materials i les noves tècniques artístiques.

La seguretat

• En ordre al compliment de la legislació vigent, el personal encarregat de la seguretat, haurà de rebre, de forma periòdica, formació en relació al tema de la seguretat de museus.

• El progressiu emmarcament de les obres destinades a exhibició pública (exposició perma-nent i exposicions temporals), sempre i quan aquesta protecció no impedeixi una correcta visió de l'obra, com a mesura preventiva de les possibles accions vandàliques que puguin arribar a produir-se.

• L'elaboració d'un informe tècnic que, a partir de les disposicions legals vigents em matèria de seguretat en locals públics, contempli l'establiment d'una normativa escrita pròpia de seguretat del museu i d'un pla d'evacuació de persones i obres de l'edifici, entre altres te-mes.

7.1.3. Investigació i recerca

El museu, com a institució que gestiona el patrimoni cultural, no únicament ha de conservar i preservar les col·leccions que custodia, sinó que ha d’estudiar-les i n’ha de difondre els conei-xements derivats de les tasques d’investigació i recerca. El resultat ha d’ésser la elaboració de treballs que ens informin del significat de les nostres col·leccions i dels artistes que s’hi repre-senten, base teòrica necessària sobre la que realitzar una raonada i fructífera política de difusió i promoció.

El Museu ha d’establir programes de recerca propis (orientats a l’estudi de l’art contempora-ni a Lleida i, en especial, del seu fons) que realitzin aportacions a la construcció de la historio-grafia artística lleidatana. La documentació i la investigació redundaran immediatament en la projecció social del museu, car condicionarà els criteris expositius, la política de comunicació i didàctica, etc. Aquests programes de recerca aniran estretament lligats al programa d’exposicions del museu, tant en la seva vessant permanent com temporal. La investigació ha de constituir la base sobre la que dissenyar les exposicions i, al seu torn, aquestes esdevenir el mit-jà privilegiat en la difusió dels seus resultats. Això implica d’una banda, l’assoliment de produc-cions expositives de qualitat i, de l’altra, l’edició d’una col·lecció de publicacions/catàlegs desti-nada a difondre els estudis i treballs de recerca realitzats, actuant alhora com a catàlegs raonats parcials de les col·leccions del museu.

Però el museu ha d’anar més enllà dels seus propis programes de recerca: ha d’esdevenir necessàriament un punt de trobada dels professionals de la investigació i un factor de coordina-ció de programes i iniciatives, tot assumint així un paper articulat en l’activitat científica i cultu-

31

ral de l’àmbit territorial de la seva competència. És important en aquest sentit l’estreta col·laboració que es pugui establir amb la resta d’entitats, institucions i centres culturals de la ciutat vinculats amb la recerca, i en especial amb la Universitat de Lleida. Però per a poder ver-tebrar-se aquesta funció social, esdevé fonamental la creació de l’àrea d’investigació del museu, representada pel centre de documentació / biblioteca. Aquesta adequació d’un espai per a la participació científica pot integrar les inquietuds i esforços, no només dels investigadors, sinó també dels estudiosos, estudiants i públic en general. Es tracta, en definitiva, de deixar partici-par dels projectes del museu a la resta de ciutadans.

7.1.4. Centre de documentació i Biblioteca

El museu necessita, donades les creixents necessitats documentals, disposar d’un espai propi apte per conservar i posar a l’abast del públic la documentació dels seus fons. La necessi-tat del servei esmentat es fa més evident si tenim en compte que el museu disposa d’un petit fons bibliogràfic format per més de 7.000 volums, un determinat nombre de revistes d’art, i una col·lecció de vídeos, que resten fora de l’abast del públic. Aquest primer bloc bibliogràfic, que creix ràpidament a partir dels convenis d’intercanvi de publicacions amb altres museus i institu-cions endegats recentment, són la base sobre la qual formar una biblioteca especialitzada en art contemporani.

La combinació del fons d’aquesta biblioteca del museu amb l’existent actualment en el Cen-tre d’Art la Panera permetria alhora centralitzar en un únic espai les consultes bibliogràfiques entorn a l’art lleidatà i contemporani en general. Aquesta possibilitat, unida al fet constatat de La inexistència en un radi territorial força ample d’un servei de documentació i biblioteca de característiques similars afegiria un altre element conformador del paper cultural ha desenvolu-par pel museu en l’àmbit territorial que li es propi.

Tanmateix, l’existència d’aquest servei estimularia molt probablement les possibles donaci-ons i dipòsits de material bibliogràfic i documental recollit en mans privades, possibilitant que el museu i la ciutat poguessin, en un futur immediat, retenir aquests fons que, en el passat, han fugit a altres poblacions i indrets de Catalunya.

Així doncs, la creació de l'àrea de Documentació i Biblioteca d'Art en el Museu d'Art de Llei-da, a més de garantir l’accessibilitat del públic a la documentació i al fons bibliogràfic del mu-seu i de dotar d’un espai de treball als investigadors, estudiosos i públic en general , permetria que el museu pogués plantejar-se seriosament la possibilitat d’esdevenir un centre de referència obligada en relació al tema de l’art. En aquesta direcció el museu ha d’aspirar a reunir i a posar a l’abast del públic tots els elements informatius necessaris relacionats amb l’art i els artistes lleidatans.

En aquesta direcció caldrà igualment complementar-se amb la documentació i bibliografia existent a la Biblioteca de la Universitat de Lleida, per tal d’oferir un servei plenament integrat en relació als temes artístics. Finalment, aquest centre de documentació ha de facilitar, mitjan-çant els sistemes tècnics i informàtics necessaris, el contacte amb altres bancs de dades i punts d’informació referents a l’art contemporani.

L'adequació de la sala com a centre de documentació/biblioteca permetria disposar d'un servei d'accés públic, dotat de:

• documentació de les obres del museu

• arxiu d'imatges

• fons documental, bibliogràfic i audiovisual

• bancs de dades sobre el patrimoni artístic moble lleidatà i els seus artistes.

• servei de biblioteca especialitzada en art contemporani.

• punt d'informació cultural de la ciutat de Lleida

• punt d'informació sobre l'art contemporani.

32

7.2. Programa de difusió i acció cultural

7.2.1. Programa d’exposicions

Aquesta part del programa general del museu esdevé aquella que aparentment més reper-cussió social i cultural té. Per a una gran part dels museus aquesta és l’única activitat diferencial que realitzen de la preservació i conservació del seu fons.

L’exposició permanent. Filosofia i criteris

Els museus han de tenir exposada, com a mínim, una part representativa del seu fons.

L'exposició d'una part representativa del fons del museu és una de les condicions que ne-cessàriament els museus han d'acomplir. Aquesta exposició normalment és fixa i permanent durant un període més o menys dilatat en el temps, encara que darrerament altres formes d'ex-posició han estat protagonistes d'aquesta vessant difusora del museu. A través de l'exposició permanent, el museu ofereix al visitant l’obra més representativa que conté i posa al seu abast, mitjançant els sistemes tècnics necessaris, el patrimoni artístic per al seu gaudi i ús. Aquesta visió es recolza, generalment, en els resultats de discursos interpretatius dels objectes que custo-dia i en divulga els seus continguts a través de la disposició de les obres en l'espai, acompanya-des pels materials artístics i informatius necessaris.

La pràctica totalitat de l'espai ha d'esdevenir un aparador de la història contemporània pel que fa a la creació artística lleidatana. Una vegada definits els eixos del fons, es procediria a l'elaboració d'un pla d'exposició que inclourà el guió del discurs expositiu, la selecció d'obres i la preparació de tot un seguit de material divulgatiu auxiliar, encaminat en la direcció de fer una exposició permanent no únicament mostrativa, sinó també demostrativa, que faciliti la compren-sió dels conceptes exposats des dels diferents nivells de lectura possibles.

Independentment dels discursos històrics, el Museu oferirà, a través de les seves exposici-ons permanents, discursos alternatius i altres mirades sobre els seus fons, permeables als canvis operats en l’àmbit de la consideració crítica de l’art modern i contemporani.

Aquesta mesura, serà complementada amb l'obertura d’una sala de consulta per a estudiosos i investigadors i el públic en general, prèvia concertació de la visita, puguin gaudir lliurement de la gairebé totalitat de les col·leccions del museu.

Àmbits i discursos de l’exposició permanent

La col·lecció s’estructura en diversos àmbits, que no s’han de considerar tancats, sinó mo-ments d’intensitat que contenen, alhora, continuïtats i discontinuïtats i que corresponen a quatre moments històrics precisos, tant en la història del nostre país com en el desenvolupament de la cultura en el context de la globalització del capital.

• Un bloc que sociològicament es pot definir amb el títol “De la Restauració a la Repúbli-ca: del realisme a l’art nou (1874-1931)”, que inclouria el paisatge realista, les influèn-cies modernistes, regionalisme i noucentisme, l’art nou i les anys vint. En aquest context cal destacar la important col·lecció referent al paisatgisme realista espanyol el màxim representant del qual és Carlos de Haes.

• Un bloc que sociològicament es pot definir amb el títol “La República i l’exili: tradició i avantguarda (1931-1975)” que inclouria referències a la tradició i el context local, l’avantguarda i el surrealisme, les figures de Leandre Cristòfol, Antoni Lamolla, Enric Crous i Josep Viola, la Guerra Civil i els exilis.

• Un bloc que sociològicament es pot definir “La Postguerra: de la tradició a la renovació (1939-1956)” que inclouria referències a: la recuperació artística: Josep Benseny i el paisatge, El Cercle de Belles Arts, etc.).

33

• Un bloc que sociològicament es pot definir “De l’abstracció a la crisi de l’informalisme (1957-1968)” que inclouria referències a Lluís Trepat i la irrupció de l’abstracció, l’estètica informalista i el Grup Cogul).

• Un bloc que sociològicament es pot definir “La Transició: entre la pintura i els nous com-portaments artístics (1969-1982)”, aquelles pràctiques que posen en qüestió l’activitat artística orientada a la producció d’objectes en favor dels aspectes performatius i proces-suals del treball artístic, i que inclouria referències a La Petit Galerie i els seus artistes, als artistes conceptuals, la poesia visual, etc.

• L’art i els nous suports: Pintura i fotografia (el quadre fotogràfic), que inclourien referèn-cies a Rosa Siré i la pintura dels vuitanta.

• Noves tecnologies per a nous discursos. Tecnologia i cultura popular

L’abast cronològic del Museu queda clarament definit com l’art del segle XX, tot i que la seva col·lecció no és una col·lecció tancada, sinó que es projecta cap al futur d’una manera clara i decidida, tal i com demostra l’importantíssim nombre d’ingressos d’obra produïts en els darrers anys, que se centren majoritàriament en els anys noranta i abasten ja el primers anys del segle XXI. En aquest sentit, cal dir que si bé la convivència en un mateix espai entre obres molt dis-tants conceptualment i cronològicament pot plantejar determinats problemes de relació entre elles i d’especialització en la definició de la col·lecció, en un entorn local com el de Lleida, aquest col·leccionisme quasi enciclopèdic resulta decididament útil des d’una perspectiva educa-tiva amplia i planteja, al mateix temps, interessants possibilitats en relació a l’explicació i inter-pretació de les manifestacions artístiques contemporànies des d’una perspectiva històrica oberta, fugint de lectures unívoques i narracions lineals i obrint espais a la confrontació i a les lectures alternatives. La manca d’una població flotant que exigeixi el consum visual de determinades obres permet uns marges més grans de llibertat a l’hora de plantejar els discursos expositius i exigeix, al seu torn, tenint present el públic majoritàriament local al que es dirigeix, una renova-ció constant dels seus continguts.

Programa d’exposicions temporals

Seguint l’objectiu exposat anteriorment d’elaborar una programació consolidada d’exhibicions de la col·lecció i de l’art contemporani en general, tot prestant una especial atenció a l’obra dels artistes lleidatans, el museu orientarà la seva producció cultural expositiva al voltant de tres eixos:

difusió de la col·lecció: exposicions de revisió històrica o de tesi científica, basades en el fons artístic propi del museu, que ofereixin al públic les conclusions derivades de les tasques de recerca i estudi. Conscients del paper principal que ha de desenvolupar el museu en relació a la difusió del seu fons, aquestes exposicions gaudiran d’una especial consideració, i de la edició d’una publicació científica que ha de suposar una aportació a la historiografia artística lleidatana.

difusió dels artistes lleidatans contemporanis: exposicions retrospectives de la trajectòria, o part d’aquesta, de reconeguts artistes lleidatans contemporanis, independentment de la seva representació actual en el fons del museu. Com a institució cultural vinculada a un territori, el museu té la missió de donar la màxima difusió als valors culturals i artístics representats per l’obra dels seus artistes.

difusió de l’art contemporani: exposicions de tesi i/o temàtiques (elaborades des del museu o encomanades a un comissari/is) que presentin una reflexió sobre determinats aspectes de les manifestacions artístiques contemporànies que, per la seva significació i influència, mereixin ser destacats.

A banda de la producció cultural pròpia, el museu ha de ser vehicle de comunicació i contac-te amb els esdeveniments artístics que es van succeint a l’exterior, com a resultat de produccions culturals alienes. En aquesta direcció, el museu hauria d’establir els contactes necessaris per tal de formar part dels circuits expositius nacionals, i aportar així, amb la integració d’exposicions itinerants dins la seva programació, una visió més general de l’esdevenir artístic. Aquest fet impli-caria, per la nostra banda, un esforç de qualitat en la producció cultural pròpia, que trobarà

34

d’aquesta manera espais més amples per a ser valorada i visitada, fent efectiva la difusió de la cultura artística lleidatana fora de l’àmbit territorial que li és pròpia.

7.2.2. Programa educatiu

El museu ha de facilitar les claus per a fer comprensibles els objectes i el material del mu-seu i, per extensió, apropar la consideració de l’art des de diferents lectures, al públic en gene-ral. Aquesta funció mediatitzadora del museu es concretarà bàsicament en quatre punts:

• L’exposició permanent de la col·lecció del museu, dotada dels elements didàctics propis d’una veritable comunicació museogràfica adreçada al públic en general.

• La guia del museu, que ofereix els recursos documentals per a l’aprofundiment de les lectures de l’exposició permanent.

• La visita guiada a l’exposició, realitzada per tècnics del museu i adreçada als diferents nivells dels grups de visitants.

Per les seves peculiaritats i característiques pròpies, el museu prestarà una atenció especial a un sector de públic quantitativament important com és el públic escolar i universitari.

La relació Museu - Escola

En els darrers anys, la visita al museu, com a activitat a tenir en compte des de les escoles i centres d’ensenyament, ha estat present com a un dels recursos didàctic més importants al ser-vei d’una pràctica educativa renovadora, que superant la simple transmissió de coneixements de l’escola tradicional, apropi als alumnes al seu entorn a partir de l’experiència pràctica. El museu permet, des d’aquesta perspectiva, el diàleg presencial amb l’objecte que pertany a la nostra cultura, a la nostra història, i del qual podem extreure’n diferents coneixements i valoracions. Però el museus d’art, a més a més, esdevé una font didàctica inestimable en l’àrea d’expressió artística, en facilitar el contacte directe amb l’obra d’art, introduint en l’aprenentatge la forma de veure, percebre, sentir i apreciar l’art, tot ajudant al desenvolupament de la percepció sensorial i de la formació estètica dels alumnes.

Totes aquestes possibilitats educatives apuntades que ofereix el museu poden ésser aprofi-tades de manera efectiva per part de les escoles. Però, el que així sigui dependrà de la metodolo-gia que s’empri, la concreció d’uns objectius determinats i les propostes d’unes activitats que facin possible aquesta profitosa relació. En la direcció de facilitar l’ús del museu per part de les escoles i centres d’ensenyament, el museu posarà al seu abast:

Guia didàctica del museu: elaboració d’una guia didàctica que respongui a les necessitats infor-matives i d’interpretació cultural i artística de l’exposició permanent del fons. Aquesta guia, que servirà fonamentalment per a realitzar la visita al museu des d’un punt de vista genèric, constarà d’un dossier dirigit al professor, en ordre a simplificar i facilitar la preparació de la visita al museu, i d’un dossier o dossiers adreçats als alumnes, on es recollirà el material didàctic necessari per efectuar la visita.

Activitats educatives paral·leles a les exposicions: les exposicions temporals constitueixen, a més d’un dels principals recursos difusors del museu, la part central de la seva producció cultural. Apropar els alumnes a aquestes produccions ha d’ésser un dels nostres objectius i en aquesta direcció es programaran tot un seguit d’activitats didàctiques paral·leles a aques-tes exposicions.

Reciclatge professional dels mestres i professors: En la línia abans esmentada de facilitar les relacions Museu-Escola, la conscienciació dels professionals de l’ensenyament en relació a l’ús didàctic que se’n pot fer del museu esdevé una necessitat evident. En aquest sentit ha de facilitar el coneixement de la realitat museística i les seves possibles aplicacions al món de l’ensenyament en centres de reciclatge professional, com ara l’Escola d’Estiu, mitjançant seminaris o cursos de perfeccionament.

Complements formatius i pràctiques per a universitaris: les línies apuntades respecte a l’ús didàctic del museu són perfectament extensibles al món universitari, especialment als estu-diants de la llicenciatura d’Història de l’Art. L’apropament a l’obra d’art i al món dels llen-

35

guatges i manifestacions artístiques té en el museu un recurs de primer ordre. La realització de cursos i seminaris dirigits a complementar els coneixements teòrics dels universitaris a partir del contacte directe amb les obres d’art i les seves tècniques de realització ha de ser un dels objectius del museu. D’altra banda, la “museografia” és una de les assignatures optatives del primer cicle d’Història de l’Art de la Universitat de Lleida. Sembla doncs evi-dent, l’ús que se’n pot fer del museu de cara a l’obtenció de coneixements relacionats amb la professió museològica, una de les sortides professionals del historiadors de l’art. Aquesta col·laboració podria orientar-se en dues direccions:

Amb l'objectiu de facilitar al màxim la realització d'aquestes visites escolars i universitàries, el museu disposarà d’un espai, l'Aula del museu, per a la realització de les activitats educatives i els tallers.

7.2.3. Programa d’acció cultural

La difusió del museu abasta, però, més funcions que les purament formatives: el museu ha de programar, de manera diversificada, tot un seguit d'activitats dirigides a la dinamització cultural del seu entorn. Aquestes activitats s'adreçaran als sectors de públic que es corresponen amb les orientacions generals de la política de difusió, infe-rides de l'abast social del museu: la que té com a objectiu prioritari la mateixa ciutat de Lleida, la que té com a nord la dinamització de l'àrea d'influència cultural de la ciu-tat i la que s'orienta en la captació del públic deslligat d'aquest àmbit territorial, cer-cant la projecció exterior del museu.

Aquesta tasca de dinamització cultural ha de vertebrar-se al voltant de:

• la programació d’exposicions del museu i la seva possible itinerància.

• l'organització d'una dinàmica de visites en grup, en col·laboració amb les Associ-acions de Veïns, entitats culturals i de lleure de la ciutat i comarques.

• l'organització de cicles de conferències

• l'organització de cursos divulgatius relacionats amb la temàtica del museu.

• la programació estable de la Sala d’Audiovisuals, a partir de la videoteca del mu-seu i de les successives adquisicions d'aquests materials.

Amb l'objectiu de facilitar al màxim la realització del programa d’acció cultural, el museu disposarà d’un espai, l’Auditori – Sala polivalent, per a la realització de les activitats que se’n derivin.

37 Definició d’àmbits funcionals i àrees de servei

8

Atenent a la definició de museu que apunta la legislació catalana sobre museus:

institucions permanents sense finalitat de lucre, al servei de la societat i del seu desen-volupament, obertes al públic, que reuneixen un conjunt de bens culturals moble i im-mobles, els conserven, els documenten i estudien, els exhibeixen i en difonen el conei-xement per a la recerca, l’ensenyament i el gaudi intel·lectual i estètic i es constituei-xen en espai per a la participació cultural, lúdica i científica dels ciutadans.

El Museu d’Art de Lleida ha de realitzar les funcions que li són encomanades, per la qual cosa, li són necessaris una sèrie d’espais i serveis interrelacionats que referenciem en els següents apartats

A l’hora de descriure els espais que han de configurar el museu s’ha pres com a referència els àmbits i àrees requerides pel Decret 35/1992, de desplegament parcial de la Llei 17/1990, de museus, a fi que el museu pugui desenvolupar les funcions que li són pròpies, i s’han adequat a les peculiaritats del Museu d’Art de Lleida (MALL)

Aquest àmbits i àrees de funcions, les quals es tradueixen en uns espais, són

a) Àmbit de gestió i explotació (dins el qual es disposa de les àrees de gestió i administració, d’explotació i de protecció)

b) Àmbit de difusió (dins del qual es disposa de les àrees d’acolliment, d’exposició, d’estudi i d’investigació i l’àrea educativa)

Aquests àmbits i les seves corresponents àrees tenen la seva traducció física en els espais que han d’ocupar que classificarem com a espais privats (l’ús dels quals és intern) i públics (l’ús dels quals és extern), tot i que en molts casos algunes àrees del museu es mantenen a cavall entre els espais privats i el públics a tenor de les funcions que desenvolupen.

Es detalla a continuació els espais necessaris previstos per al Museu d’Art de Lleida fent referència als requeriments ambientals bàsics. S’han dividit els espais del Museu en espais privats —d’ús intern i d’accés limitat al públic— i espais públics —destinats a la col·lectivitat d’usuaris.

Abans d’entrar en concrecions, cal tenir en compte que ambdós nivells d’espais han de disposar —tal i com determinen els articles 4, 5 i 6 del Decret 35/1992 del 10 de febrer, de desplegament parcial de la Llei 17/1990 de museus de:

• Tots els elements físics i mecànics o electrònics per a garantir la protecció física, la detecció i l’alarma.

• Les condicions ambientals necessàries per tal que els fons estiguin en tot moment en l’estat ade-quats per a la conservació.

• Ser accessibles i utilitzables per les persones amb mobilitat reduïda.

38

8.1. Espais privats Els espais que anomenem privats, de gestió i funcionament intern i als quals el públic no hi té

accés, requereixen un estudi acurat tant respecte al benestar del personal com de les condicions re-querides per la funció que han de tenir vers als fons museístics.

Els espais privats previstos són:

8.1.1. Direcció, administració i oficines tècniques

Aquests espais (essencialment privats) destinats al personal del museu que realitza les tas-ques de:

Direcció i administració

Servei de conservació i documentació

Servei educatiu

Servei d’exposicions

Sala de reunions

8.1.2. Sales de reserva / magatzems

Aquests espais de caràcter privats estaran destinats a l’emmagatzemament dels fons muse-ístics i comptaran amb:

Espai per al registre dels fons i el control d’accés dels fons museístics i Sala de consulta dels investigadors d’acord amb allò que estableix el decret de desplegament de la Llei de Museus

Sala de reserva / magatzem dels fons museístics.

Moll de càrrega i descàrrega

Sala de manipulació d’objectes que inclourà un espai per a l’emmagatzematge dels ele-ments mòbils de muntatge de les exposicions temporals i aquells altres materials relaci-onats directament amb les activitats del Museu

8.1.3. Taller de restauració

Es considera que el taller de restauració del Museu hauria d’estar mínimament condicionat per les tasques de conservació preventiva i les intervencions bàsiques de restauració ja que, per conveni, es poden contemplar acords amb el Taller del Museu de Lleida per a les restauracions més complexes.

El taller de restauració és fonamental per a la prevenció i/o conservació dels materials que es troben en un estat acceptable però necessiten d’una intervenció que eviti que es malmetin, i alhora per a restaurar aquells materials ja afectats per deterioraments mecànics, químics o biolò-gics i que resten en perill de destrucció. El Taller de Restauració ha de ser també, utilitzant una metàfora sanitària, un centre profilàctic i de medicina preventiva, per tal d’evitar que els objec-tes es deteriorin permanentment.

8.1.4. Control de seguretat i protecció de les col·leccions

8.2. Espais públics

8.2.1. Accés

Zona d’accés del MALL i del CALP, que funcionarà també com a espai d’aïllament climàtic i acústic respecte l’exterior.

8.2.2. Vestíbul i acolliment

Zona de control i venda d’entrades i espai en el qual s’ubicarà el servei de guarda-roba i d’objectes no autoritzats (bosses, impermeables, paraigües, etc.). També disposarà d’un espai de control de la seguretat i dels panells de control de la il·luminació del Museu i del Centre.

39

Aquest espai ha de facilitar igualment la recepció del visitant i proporcionar i la informació general del MALL i del CALP (localització de les diferents àrees, sortides d’emergència, anuncis d’activitats, etc.).

Ha de funcionar com a zona distribuïdora de les diferents sales i espais del complex, a més de facilitar la comunicació i interrelació de tots els espais públics.

8.2.3. Llibreria i botiga

Aquest espai es dedicarà a les vendes de publicacions, reproduccions i altres objectes de comercialització del complex. Estarà ubicada en un espai proper al vestíbul i a la cafeteria.

8.2.4. Cafeteria

Situada estratègicament, de manera que no interfereix en l’activitat pròpia del museu, ni produeixi fums contaminants ni olors que molestin els visitants o perjudiquin les col·leccions. Alhora serà un incentiu per al conjunt d’espais del complex; serà, en definitiva, un punt de tro-bada atractiu, que estimularà la visita al complex.

Comptarà amb un accés independent que aprofitarà la plaça pública que disposa el complex i, per tant, disposarà d’un sistema de seguretat independent.

8.2.5. Aula - Taller

Espai polivalent equipat amb les instal·lacions necessàries per tal de poder dur a terme qualsevol activitat educativa i tallers pràctics.

8.2.6. Auditori - Sala d’audiovisuals

Espai polivalent equipat amb totes les instal·lacions necessàries per a la projecció, la visua-lització i l’audició, amb capacitat per a un centenar de persones.

8.2.7. Centre de Documentació - Biblioteca

El centre de documentació garantirà l’accessibilitat del públic a la documentació i al fons bibliogràfic del MALL i del CALP i dotarà d’un espai de treball al personal bibliotecari i docu-mentalista del complex, un altre espai per l’acolliment dels investigadors i estudiosos i, final-ment, un espai per acollir les necessitats informatives i, fins i tot, lúdiques, del públic en gene-ral. El centre de documentació facilitarà, mitjançant els sistemes tècnics i informàtics necessa-ris, el contacte amb els sues propis bancs de dades i amb altres punts d’informació referents a l’art contemporani.

En aquest mateix espai s’ubicaran l’Arxiu històric del Museu i la Hemeroteca

8.2.8. Sala d’exposicions temporals

Una part molt important de l’activitat cultural del Museu es realitzà a través de la seva pro-gramació d’exposicions temporals. El Museu necessita, doncs, d’una sala amb capacitat i equi-paments suficients per tal de rendibilitzar la seva potencialitat cultural. La sala estarà vinculada a un ascensor/muntacàrregues i s’interrelacionarà estretament amb el moll de càrrega i descàrre-ga i les sales de reserva.

Estarà dotada de les instal·lacions necessàries per al possible funcionament d’aparells infor-màtics o de suport a les exposicions i amb capacitat de sonoritzar i d’instal·lar aparells de vídeo i interactius així com d’aparells o recursos especials per a visitants amb minusvalies.

8.2.9. Sales d’exposició permanent

Els museus han de tenir exposada, com a mínim, una part representativa del seu fons. Aquesta és una de les condicions que necessàriament els museus han d’acomplir. L’exposició normalment és fixa i permanent durant un període més o menys dilatat en el temps. A través de l'exposició permanent, el museu ofereix al visitant l’obra més representativa que conté i posa al seu abast, mitjançant els sistemes tècnics necessaris, el patrimoni artístic per al seu gaudi i ús.

40

S’han de preveure àrees de descans entre les diferents seqüències que conformaran l’exposició permanent, tant per raons psicològiques (saturació, claustrofòbia), com físiques (cansament, necessitat de veure l’exterior, etc.)

41 Ubicació funcional dels espais i dimensionalitats

9

Planta soterrani (P-1)

01. Sales de reserva / magatzem

03. Sala de registre i consulta

09. Taller de restauració

Planta baixa (P0)

01. Sala d’exposicions temporals

03. Centre de documentació / Biblioteca

05. Moll de descàrrega / Taller maneig exposicions

Planta primera (P1)

01. Vestíbul

02. Control i seguretat

03. Atenció al públic

04. Serveis de cafeteria

07. Cabina de projeccions

08. Llibreria / Botiga

09. Serveis

10. Guixetes - Guarda-roba

11. Auditori / Sala polivalent

Planta segona (P2)

01. Sala d’exposicions permanents 1

02. Administració Museu d’Art de Lleida

Planta tercera (P3)

01. Sala d’exposicions permanents 2

02. Administració Centre d’Art La Panera

Planta superior La Panera

01. Aules - Taller

02. Espais polivalents

800,00 m2

58,45 m2

89,35 m2

475,50m2

188,35 m2

141,95 m2

388,45 m2

13,35 m2

9,55 m2

126,65 m2

15,45 m2

48,30 m2

39,70m2

14,80 m2

137,40 m2

535,45m2

96,30 m2

510,75m2

95,65 m2

70,00 m2

64,00 m2

43 Bibliografia i legislació 10

8.1. Bibliografia

Gasset, J.M.; Iniesta, M.; Oliver, A.; Orteu, E. Perspectives museístiques de Lleida, Lleida: Ajun-tament de Lleida, 1993.

Grup Tècnic de Conservació-Restauració de l’Associació de Treballadors dels Museus de Catalunya, Conservació-Restauració en els museus de Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 1982 .

Guntín, Florenci. L’art contemporani des de l’àmbit local. Eines per al disseny i gestió de programes d’arts visuals. Lleida: Pagès Editors; Diputació de Barcelona, 1998

Memòria d’un decenni. Museu d’Art Jaume Morera. Lleida: Museu d’Art Jaume Morera, 2003

PORTA VICENTE, E.; NAVARRO GUITART, J. Història del Museu Morera 1915-1990. Lleida: Ajun-tament de Lleida, 1990 (La Banqueta, 13).

Pla de Museus de la ciutat de Lleida, maig de 1996.

8.2. Legislació

DOGC, núm. 1807, d’11.10.1993, Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.

DOGC, núm. 1367, de 14.11.1990, Llei 17/1990 de 2 de novembre, de museus.

DOGC, núm. 1561, de 26.2.1992, Decret 35/1992, de 10 de febrer, de desplegament parcial de la Llei 17/1990, de 2 de novembre, de museus.

BOE núm. 155, de 29.6.1985, Llei 16/1985, de 25 de juny del Patrimoni Històric Espa-nyol.

DOGC núm. 1679, de 7.12.1992, Decret 276/1992, de 24 de novembre, sobre el traspàs de la participació de la Diputació de Lleida en el Museu d’Art Jaume Morera a l’Ajuntament de Lleida.

DOGC, núm. 3471, Decret 232/2001, de 28 d'agost, sobre el personal tècnic i directiu de museus.

Projecte Museològic (Document previ). Museu d’Art de Lleida

Documents

Transcript of Projecte Museològic (Document previ). Museu d’Art de Lleida