Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona - Col·lecció … · 2009-05-19 · M....

Col·lecció Ars PictaTemes, 1

Fotografia de la coberta:Imatge funerària d’una donant procedent de l’absis de l’església de Sant Pere delBurgal (Pallars Sobirà), Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. d’inventari 113.138.

Les fonts de la pintura romànica

Milagros GuardiaCarles Mancho

(Eds.)

I. Lorés Otzet, E. Alfani, M. Angheben, M. Castiñeiras,A. Contessa, G. Corso, V. Czerniak, M. Guardia,

A. Lluís i Vidal-Folch, S. Lomartire, C. Mancho, G. Orofino,A. Orriols, E. Palazzo, R. Piñol i Bastidas

Introducció, 7

E. Palazzo, La peinture murale, l’enluminure et la liturgie: influences, interactions,échanges, 13

S. Lomartire, La pittura in Lombardia tra altomedioevo e XII secolo. Alcuni problemi diinterpretazione, 27

M. Angheben, Théophanies absidales et liturgie eucharistique. L’exemple des peintu-res romanes de Catalogne et du nord des Pyrénées comportant un séraphin et unchérubin, 57

E. Alfani, L’incidenza delle fonti storiche sulla datazione e la cronologia delle pitture muraliromaniche, 97

M. Guardia, C. Mancho, Pedret, Boí, o dels orígens de la pintura mural romànicacatalana, 117

G. Orofino, Pittura e miniatura nell’Italia centro-meridionale al tempo della Riformagregoriana, 161

A. Contessa, Migrazione di motivi iconografici in epoca romanica tra Catalogna, Italia eBritannia, 177

A. Orriols, Il·lustració de manuscrits a Girona i a Cuixà (segles XI-XII). Interrogants ipropostes, 195

M. Castiñeiras, I. Lorés Otzet, Las Biblias de Rodes y Ripoll: una encrucijada del arterománico en Catalunya, 219

V. Czerniak, Deux exemples méridionaux de l’influence des Plantagenêt: lespeinturesmurales de la chapelle de l’ancien logis abbatial de Moissac (Quercy) et les peinturesdéposées de la salle capitulaire de monastère de Sigena (Aragon), 261

G. Corso, Miniatura romanica in Umbria: manoscritti miniati nel territorio di Spoleto allafine del XII secolo, 275

A. Lluís i Vidal-Folch, Un tema clàssic a les Bíblies de Ripoll i de Rodes, 291

R. Piñol, “Libera domine…sicut liberasti Susannam de falso testimonio.” Susanna(Dan.,13) i la Bíblia de Rodes (BNF lat. 6), 301

Sumari

7

Les fonts de la pintura romànica.

Un dels punts de referència patrimonial de Catalunya és, no hi ha capdubte, el romànic. Tothom té una església aprop, ha fet alguna visita a algunmonestir, ha culminat una excursió en un castell… Les circumstàncies his-tòriques han fet, però, que molt pocs d’aquests edificis hagin conservat llurdecoració. D’una banda, el mobiliari ha anat essent substituït i actualitzatamb el pas del temps i les modes; de l’altra, els murs han estat coberts percapes de blanc o d’altres pintures que emmascaraven aquells “ninots” dedifícil comprensió dins noves realitats. Quan arribem al segle XIX dues ten-dències, una que podríem definir de més popular, una altra de més intel·lec-tual, enceten un debat que en un cert sentit arriba fins els nostres dies. Elromànic, en el nostre país, comença a ser descobert per excursionistes dile-tants que, astorats per les descobertes i fascinats per la plàstica, comencenuna tasca de recuperació –mitjançant la divulgació i un incipient estudi–d’edificis, objectes i decoracions que, junt amb els estudis d’arqueologiacristiana impulsats als diferents Seminaris, és a la base de molts dels nostresmuseus actuals. Paral·lelament, una elit formada a la Universitat i alsCol·legis d’Arquitectes, comencen a dedicar atenció a un patrimoni fins lla-vors oblidat. Entre el naïvisme dels primers i l’erudició dels segons, totaquest patrimoni sofrirà violentes estrebades, doncs des d’aquell moments’imposa una necessitat fins aleshores inexistent. Una volta des-cobert, quèse n’havia de fer?

Com en totes les èpoques, els homes del segle XIX també van ab-usar delpatrimoni per a explicar-se a ells mateixos, o millor dit, per justificar llurrealitat. L’existència, a més, de dos corrents ben clars en la praxi de la inter-venció sobre el patrimoni, una conservativa, una altra restaurativa-recons-tructiva –fet i fet com avui dia–, va propiciar una enorme quantitat demodificacions, en alguns casos, destruccions, en d’altres. Podríem resumirdient que pel que fa al patrimoni, en bona part, conservem el que –i el com–el final del segle XIX i el principi del XX va voler.

El cas de la pintura romànica conservada a Catalunya és, en aquest sen-tit, paradigmàtic. Potser no sigui redundant insistir en el fet que aquella des-coberta, paradoxalment i de manera immediata, va posar en risc totes lesdecoracions trobades. Alertats els investigadors, també ho varen ser els mer-caders, i aquests no van badar a l’hora de tornar a entrar als temples, enaquest cas per a arrabassar-los les pintures tot despullant-ne els murs per a

8


enviar-les més enllà de l’Atlàntic i més aquí de l’Eixample. A manca d’unalegislació i d’altres mitjans, la Junta de Museus de Catalunya decidí de pro-tegir aquestes decoracions tot arrencant-les dels murs i transferint-les almuseu de Barcelona. Aquesta és la realitat de moltes de les decoracionsconegudes i cal tenir-ho en compte quan s’encara llur estudi.

L’aflorament de tot aquest patrimoni pictòric ha tingut, entre d’altres, unaaltra conseqüència important. A mesura que es va anar vertebrant una histò-ria de l’art d’aquest període, bàsicament al llarg del segle XX, va caler expli-car la raó de ser d’aquestes decoracions monumentals. Són moltes lesrespostes immediates a aquesta pregunta que han estat donades en els dar-rers 150 anys. I donat que la millora en el coneixement històric segueix unritme impertinentment inexorable encara se’n donaran moltes. La millor res-posta, si més no avui dia, és acceptar que l’explicació d’aquestes decora-cions ha de ser articulada i complexa. Avui no té sentit, per exemple, ladiatriba entre els partidaris de la iconografia i el partidaris de l’estil.Recol·locats en la seva justa mesura aquests dos aspectes conformen,només, dues de les dades –de vegades rellevants, de vegades definitives, éscert– del mosaic de dades que completa la visió històrica del problema artís-tic. A inicis del segle XXI ningú pot pretendre iniciar l’estudi d’aquesta pro-ducció artística sense parar compte d’aspectes com la litúrgia, els promotorso l’auditori, per citar-ne només alguns.

En aquesta línia treballa el grup de recerca Ars Picta (Anàlisi i Recercasobre Pintura i Iconografia Tardoantiga i Altomedieval) des de la seva crea-ció en 1996. I arran dels diversos projectes varen sorgir dues necessitats. Laprimera, convocar investigadors d’arreu d’Europa per a discutir alguns delsproblemes que sorgien en el moment en que es posaven en paral·lel l’estudide la decoració monumental de les esglésies i l’estudi de la decoració delsmanuscrits. Aquest era, ja en 2004, un problema antic dins la historiografiade l’art medieval. La segona, i lògicament relacionada amb el què acabemde dir, era preguntar-se sobre l’origen de les decoracions medievals monu-mentals, fent èmfasi, lògicament, també en l’estudi de la miniatura romà-nica. Després d’haver estudiat durant un cert temps algunes de les pàginesil·lustrades de les Bíblies de Ripoll, per a alguns de nosaltres no hi havia capdubte que alguns llibres il·lustrats eren la base de dades iconogràfica queexplicava determinades decoracions murals. Això, des dels estudis deWeitzmann sobre la relació entre el Gènesi Cotton i les cúpules de l’atri deSant Marc de Venècia, no era cap novetat, però ni el mecanisme pot ser epis-

9


temològicament generalitzat –les conclusions han d’arribar cas per cas–, nipoden obviar-se d’altres possibilitats. Per aquest motiu, entre els dies 11 i 15de febrer de 2004 –data ja molt llunyana per a molts– i sota el títol “Lesfonts de la pintura romànica. Simposi Internacional” vàrem reunir aBarcelona un important grup d’investigadors i d’estudiants interessats a ana-litzar i discutir sobre les aigües en què van beure tots els agents implicats enla creació d’una decoració mural romànica.

El llibre que esteu llegint és la segona conseqüència important d’aquellatrobada. La primera va ser intensificar el coneixement i les relacions entreinvestigadors procedents de Catalunya, Espanya, França, Itàlia i Israel, rela-cions que en alguns casos s’han mantingut i fins i tot intensificat en col·labo-racions posteriors. Malgrat la feina que va suposar l’organització delSimposi, creiem poder afirmar que el balanç, des del punt de vista humà vaser molt positiu. I des del punt de vista científic –la gran incògnita de totesaquestes trobades–?

Des del punt de vista científic els resultats estan apunt de descobrir-los.El que tenen a les mans no és una mera transcripció, o no ho és en la majo-ria de casos, de les ponències i comunicacions presentades durant aquell trí-duum de febrer de 2004. La major part dels capítols que composen elpresent text són el fruit de les reflexions fetes durant i a partir del diàlegestablert al llarg del Simposi. El marc de referència general ens l’ofereix elcapítol d’E. Palazzo en què s’hi tracten conjuntament les problemàtiquesderivades de l’estudi de la pintura, la miniatura i la litúrgia. S. Lomartire, perla seva banda, ens ofereix un panorama complet de l’estat dels coneixementssobre la pintura mural en l’àrea llombarda. Una contribució d’aquest tipusés essencial des d’una perspectiva catalana, atès el caràcter de referent quedes dels primers estudis sobre el romànic han tingut sempre –merescuda-ment o no– el conjunts pictòrics norditalians. Amb M. Angheben entrem enprofunditat en l’anàlisi d’alguns aspectes iconogràfics de la pintura catalanai pirinenca que, tractats amb rigor filològic i situats en el propi context fun-cional, això és, en estreta relació amb la litúrgica, ofereixen uns resultatsmolt allunyats del discurs tradicional d’interpretacions iconogràfiquesextemporànies. Com a contrapunt, E. Alfani situa les qüestions formals enla seva justa mesura a partir de l’anàlisi d’algunes obres cabdals del pano-rama català i aragonès i el conjunt de Carugo, per alguns aspectes, veritabledesllorigador de la qüestió llombarda. Els qui signem proposem una decons-trucció sobre dos dels conjunts catalans més coneguts: Pedret i Boí.

10


Respecte al primer, l’evidència de l’errònia manera d’aproximar-s’hi; res-pecte al segon, la gènesi a partir dels scriptoria que hi estan relacionatsd’una o altra manera, un dels millors exemples dels fruits recollits a partird’una metodologia rica de matisos. G. Orofino ressitua el camp d’anàlisi enels manuscrits il·lustrats i, a partir de l’anàlisi de les Bíblies Atlàntiques, ensmostra el ric panorama de connexions entre fets molt determinants per al’esdevenidor de l’Església occidental, com ara la Reforma Gregoriana, i ladecoració d’un conjunt de llibres que acabarà revertint en els murs de lesesglésies. Seguint aquesta mateixa estel·la, A. Contessa ens ofereix un tre-ball sobre la importància de les transferències iconogràfiques entre territoris–Catalunya, Itàlia i Britannia–, i entre suports –manuscrits il·lustrats i pin-tura mural– a partir de l’anàlisi de dues obres cabdals del segle XI, com sónles Bíblies de Ripoll i Rodes sorgides del monestir de Ripoll. Per la sevabanda, A. Orriols, desplaça el punt d’atenció cap a dos centres que, obscu-rits per la potència del monestir de Ripoll i la seu de Vic, han estat oblidatscom a centres menors. En el capítol que hi dedica, l’autora fa evident laimportància de Cuixà i Girona com a centres productors que cal tenir pre-sents a l’hora de reflexionar sobre els focus de creació dels segles XI i XII.M. Castiñeiras i I. Lorés, coneixedors de la importància de les Bíblies deRipoll per a l’entorn immediat del monestir, analitzen tant la formació del’scriptorium i les conseqüències d’aquesta en la realització de les monu-mentals bíblies, com la repercussió d’aquestes en la producció artísticamonumental des del punt de vista iconogràfic, començant per la pròpia por-tada del monestir ripollès. Les quatre darreres aportacions ens mostren l’in-terès d’analitzar transversalment els monuments conservats. V. Czerniak ensmostra la connexió entre la casa Plantegenet i decoracions murals deMoissac i Sixena. G. Corso, al seu torn, ens apropa la realitat d’un territorinodal en el centre d’Itàlia, l’Úmbria, a finals del segle XII en les seves crea-cions miniades. A. Lluís ens proposa una anàlisi d’alguns dels elements ico-nogràfics que des del món antic es perpetuaran en l’edat mitjana, en aquestcas a través de la recepció en les Bíblies de Ripoll. És en aquest mateix “cor-pus” iconogràfic on R. Piñol, dissecciona les particularitats de la història deSusanna entrecreuant iconografia i text.

A tots els autors manifestem la més sincera gratitud per llur activa parti-cipació durant el Simposi. Ens cal afegir, als ja citats, C. Fraise i J. Enckell-Julliard les quals tot i haver intervingut en el Simposi han renunciat apublicar els seus treballs. Tant als autors com als assistents en aquell

11


Simposi ens cal agrair la paciència en l’espera d’aquest llibre. Motius aliensal voler dels qui signem han demorat excessivament la publicació d’uns tex-tos que, tot i haver estat revisats darrerament, ja havien estat entregats en2006. Estem convençuts, tanmateix, que la importància del que s’hi tracta ila qualitat dels autors en faran, malgrat la tardança, un text de referència.

M. Guardia, C. Mancho

Barcelona, 1 de novembre de 2008

Quan es dibuixa un panorama generalde la il·lustració de manuscrits a laCatalunya romànica1, sembla un fet quedurant el segle XI (sobretot a la seva pri-mera meitat), Ripoll en degué ser el pro-ductor més important. En l’àmbit monàsticres no pot equiparar-s’hi. No sabem res,pel que fa a la il·lustració, del Cuixà que varegir Oliba, però no hi ha motius per pen-sar que, concentrats els mitjans a Ripoll,tingués cap sentit auspiciar una activitatd’aquesta mena a l’abadia de Sant Miquel.En canvi, com veurem més endavant,aquesta sembla haver viscut, durant l’aba-diat de Gregori (1120-1146) un momentd’una certa esplendor que inclou probable-ment la il·lustració de manuscrits.

Pel que fa als escriptoris catedralicis, laconsiderable fortuna historiogràfica de laqual ha gaudit el de Vic contrasta ambl’aridesa que denota en el terreny artístic.És coneguda l’activitat cultural de l’indret,però malgrat això, la il·lustració no deguépas ser una de les preocupacions o interes-sos principals de l’escriptori osonenc. De

fet, algun exemplar il·lustrat de procedèn-cia o residència vigatana ni tan sols haestat realitzat allí: les taules de cànons pro-fusament il·lustrades que encapçalen unsEvangelis (MEV, ms. 15) es troben en unquadern inicial que probablement s’afegísamb posterioritat al manuscrit; el MissaleParvum (MEV, ms. 71) revela indicisd’una procedència gironina. I ha de sertambé gironí el fragment de pergamí custo-diat a l’Arxiu Episcopal de Vic amb unail·lustració coneguda com a “Miniatura delCrist Mestre”, a la qual es tornarà a ferreferència. Descomptat tot això, la il·lus-tració vigatana conservada és poca imodesta, com sembla el cas, també, d’al-tres ciutats episcopals com la Seu d’Urgelli Barcelona. No consta que l’escriptoriurgel·lità hagués fet cap esforç destacableen la il·lustració. La possessió del Beatus,que encara conserven, d’ençà, al menys,del 1147, no sembla que tingués conse-qüències artístiques. Barcelona, a l’èpocaque es tracta aquí, no s’havia convertitencara en el gran centre que seria en tempsgòtics, i el que en coneixem pertany a datesextremes. De tots els escriptoris catedralicis,el de Girona és el que s’ha mostrat més ambi-ciós en el terreny de la il·lustració romànica.

La segona meitat del XII, període queaquí ja no es tindrà en compte, viurà el pro-tagonisme de les noves fundacions, tant

1 Hi he pogut dedicar més temps i extensió a A.Orriols, «La ilustración de manuscritos en Cataluñaen tiempos románicos», La miniatura medieval enla península Ibérica, (dir.) J. Yarza, Múrcia,Nausícaä, 2007 (Medievalia, 1).

Anna OrriolsUniversitat Autònoma de Barcelona

Il·lustració de manuscrits a Girona i a Cuixà (segles XI-XII). Interrogants i propostes.

Les fonts de la pintura romànica, (Eds.) M. Guardia, C. Mancho, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2008, (Ars Picta.Temes, 1), p. 195-218, ISBN 978-84-475-3349-7

catedralícies (Tortosa, Lleida) com monàsti-ques (cistercenques) o canonicals. Laimpressió –mentre cap evidència no hocontradigui– és que en aquests centres laurgència de provisió d’un fons llibrari neces-sari per a la litúrgia i la formació bàsica delsseus membres va traduir-se en la importaciód’obres i en la confecció d’exemplars decaràcter més funcional, tot plegat condicio-nat per les necessitats del moment.

Aquesta panoràmica evidencia, un copmés, la innegable excepcionalitat de Ripolldurant bona part de l’XI, però també asse-nyala Girona com el centre més notablepels volts del 1100, durant les darreresdècades de l’XI i les primeres del XII.

És justament a obres sorgides de Gironai Cuixà que em referiré. Dos escriptorisque en el camp de la il·lustració d’èpocaromànica ens han proporcionat exemplarsque, sense arribar a la riquesa de les bíbliesripolleses són, després d’aquestes, els mésdestacables que conservem d’aquell tempsen territoris catalans. El seu estudi plantejaperò, ara com ara, més incògnites que cer-teses. Alguns interrogants són especial-ment enutjosos: una xarxa de relacions,densa i gens fàcil d’intepretar, vinculadiversos exemplars il·lustrats al nord-estcatalà en aquesta època, però es fa difícilclarificar-ne la naturalesa, sens dubte per lapèrdua d’obres que ens ajudarien a precisarambients artístics i vincles de parentiu.Més gratificant i menys tortuosa resulta lacirculació pels camins que estableixencomplicitats entre alguns dels manuscritsen qüestió i obres d’altra naturalesa.Aquest text replanteja, en la mesura delpossible, diverses qüestions relatives alsmanuscrits il·lustrats a Girona i Cuixà, tantles que semblen clares com les envoltadespel misteri, amb el convenciment –resi-gnat, per què no dir-ho– que formular els

problemes pot contribuir a la seva futurasolució. Temo en tot cas que la seva lecturapugui resultar poc plàcida com en certsmoments ho ha estat la seva redacció.

Girona

A l’entorn de la catedral de Girona ésconeguda l’activitat d’un escriptori des deben antic que, quan ho fa, decora modesta-ment els seus manuscrits, com demostral’arcaïtzant ornamentació dels Evangelisde la Catedral2. El darrer terç del segle XI,però, s’adopta una actitud més ambiciosarespecte a la il·lustració. És el que indical’homiliari actualment conservat al Museud’Art de Girona i provinent de lacol·legiata de sant Feliu, tan íntimamentvinculada a la catedral. L’estudi de lesseves il·lustracions i, sobretot, de la sevavinculació temàtica amb el text i ubicaciófísica en relació a aquest, aspecte indefugi-ble a l’hora d’apropar-se a la il·lustració dequalsevol manuscrit il·lustrat, ofereix aquíresultats prou suggerents. Les poc atracti-ves il·lustracions de l’Homiliari permetenresseguir el treball dels seus artífexs, iobservar com se’n va planificar la il·lustra-ció. Tal com s’ha fet amb el text, que és unrecull original fet a partir d’escrits ja exis-tents3, el sistema emprat amb les il·lustra-cions ha estat semblant. Es tractad’homilies sobre els evangelis que s’haviaprevist il·lustrar en la seva totalitat: els

2 G. Roura, «L’Evangeliari de la catedral deGirona», Homenatge a Lluís Batlle i Prats, Annalsde l’Institut d’Estudis Gironins, XXXV/2, 1983, p.349-371; A. Orriols, Il·lustració de manuscrits aGirona en època romànica, tesi doctoral (1999)microfitxada, Bellaterra, Universitat Autònoma deBarcelona, 2000, vol. I, p. 78-93.

3 R. Étaix, «L’Homiliaire conservé au MuseoDiocesano de Gerona», Analecta SacraTarraconensia, XXXIV, 1961, p. 47-55.

196

Anna Orriols

escrivans van deixar un espai, normalmentprevi a l’inici de cada text homiliètic, quenomés va ocupar-se en la meitat de les oca-sions. Les il·lustracions dutes a terme per-meten distingir-hi tres categories. En unaes reitera, amb variants, un patró genèricque mostra Crist adreçant-se a un grup depersonatges. Una altra recrea episodis de lavida pública de Crist. En aquests casos,certes fórmules iconogràfiques i determi-nades peculiaritats compositives permetenafirmar que els seus autors comptaven ambalgun model provist d’imatges evangèli-ques, model molt possiblement antic o detradició antiga. De fet, a l’homiliari sónperceptibles, malgrat l’acusat revestimentde rusticitat, diversos reclams de gust anti-quitzant4. Hi ha encara un tercer tipusd’il·lustracions, que no encaixa en cap delsgrups descrits i que, sens dubte, posa enpràctica allò que s’ha anomenat “il·lustra-ció literal”. Es tracta d’imatges que nocompten amb una tradició iconogràfica o,si es vol, que no constitueixen per símateixes cap argument iconogràfic, i mésaviat es refereixen a una circumstància o auna acció. Dit d’altra manera: imatges quefora de context no serien identificables. Unfoli del manuscrit (f. 11) exemplifica elmecanisme, tota vegada que permetconèixer el modus operandi en la planifi-cació de la il·lustració i revela, com veu-rem més endavant, un interessant recurs.

La paràbola del sembrador compta, enl’obra que tractem, amb dues homilies. Lail·lustració corresponent a una d’elles mos-tra el sembrador escampant la llavor i ladiversa fortuna dels grans. Es tractariad’una imatge pertanyent, doncs, a la cate-goria anteriorment descrita; és a dir, d’unaimatge identificable al marge del text i quecompta amb una tradició iconogràfica. Pera l’altra homilia dedicada a la mateixa parà-bola, en canvi, i esgotada la via tradicional,s’ha d’optar per un altre acompanyamentvisual, i es tradueix literalment en imatgesel verset de l’evangeli de Lluc (8, 4) quedóna pas a la paràbola: “Es reunia moltagent entorn de Jesús i hi acudien de totes lespoblacions” (fig. 1). És aquesta frase, sim-ple preàmbul a la narració, la que explicaels dos grups de personatges i les arquitec-tures al·lusives a les ciutats d’on vénen, abanda i banda de la figura sedent de Crist5.Però, a més a més, els tres personatges de lapart inferior central de l’escena s’escapende les tres categories d’il·lustració de l’ho-miliari, i ens arrosseguen fora del manus-crit, a l’entorn on aquest moltprobablement va elaborar-se. Aquestes tresfigures, en disposició prou característica,semblen ser un reflex de les esculpides endos dels sarcòfags paleocristians avuiconservats a l’interior de l’església de SantFeliu de Girona6 (fig. 2). Si la paleografia7,

6 Ibidem.7 S’ha identificat la mà d’un dels escribes de

l’Homiliari de Sant Feliu en el fragment d’un altrehomiliari (aquest de Pau Diaca) conservat a l’Arxiude la Catedral de Girona (fragm. 74) i datat al dar-rer terç del segle XI (A.M. Mundó, «La culturaartística escrita», Catalunya Romànica, I,Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1994,p. 145; recollit poc després, amb esmenes, a Obrescompletes, vol. I, Barcelona, Curial-Publicacionsde l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 534).

4 A. Orriols, «Models antics per a l’Homiliari deSant Feliu de Girona», Actes del II Congrésd’Història de Girona, Annals de l’Institut d’EstudisGironins, XLV, 2004, p. 483-500.

5 A. Orriols, «Algunas imágenes del homiliariode Sant Feliu de Girona y la ilustración literal»,Imágenes y promotores en el arte medieval.Miscelánea en homenaje a Joaquín Yarza Luaces,Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona,2001, p. 167-178.

197


198

Anna Orriols

1. Homiliari de Sant Feliu de Girona (Girona, Museu d’Art, f. 11) (foto: A. Orriols).

2. Església de Sant Feliu de Girona. Detalls de dos dels sarcòfags encastats a banda i banda del presbiteri.

l’ornamentació8 i algun indici documental9

ja eren sòlids arguments per a situar la crea-ció del manuscrit a Girona, aquest possiblelligam amb els sarcòfags ho ratifica unavegada més10.

Una altra qüestió en relació a l’homi-liari de sant Feliu és la seva vinculació,remarcada de fa gairebé un segle, amb elvolum III de la Bíblia de Rodes (Paris,Bibliothèque Nationale de France, ms. lat.

6)11. No hi ha dubte que l’il·lustrador prin-cipal de l’homiliari s’inspira en la Bíblia obé beu d’una font comú. Però aquest lli-gam aboca al desconcert: les coincidèncieses donen només a nivell formal, no pas ico-nogràfic. Precisament la imatgeria evangè-lica que protagonitza l’homiliari és absentde la Bíblia de Rodes. La Bíblia de Ripoll(Biblioteca Apostolica Vaticana, ms. lat.5729), en canvi, sí que il·lustra elsEvangelis, però les escenes coincidentsamb les de l’homiliari no presenten trets en

255-265, s’esmenta “unum librum quo legunturhomilie tempore quadragesime” que ha de ser elque tractem. Que a principis del XIV es trobés aSant Feliu no prova que aquest fos el seu origen,evidentment; però ho fa ben possible.

10 Em semblen significativament propers, també,un grup de jueus geticulants del foli 40 de l’homiliarii els dos que, sota la inscripció IVDEI i vora la ciutatde Jerusalem, són al registre on es desplega la lle-genda de la troballa de la Vera Creu al Brodat de laCreació custodiat a la catedral de Girona (A. Orriols,«Models antics…», op. cit., p. 485 i figs. 1 i 2).

11 El primer en assenyalar-ho va ser S. Sanpere iMiquel, L’art barbre (La pintura mig-eval cata-lana), Barcelona, 1908, p. 83-87. Se’n faria ressò lahistoriografia local posterior, i també, aprofundint-hi més, W. Neuss, Die katalanischeBibelillustration um die Wende des erstenJahrhunderts und die altspanischen Buchmalerei,Bonn-Leipzig, Friedrich Wilhelms-UniversitätBonn, 1922, p. 129-130. Força més tard, de nou desdel món germànic, P. K. Klein, «Date et scripto-rium de la Bible de Roda. État des recherches», LesCahiers de Saint-Michel de Cuxa, 3, 1973, p. 98.Klein feia especial esment a les similituds existentsentre les escenes de banquet de l’Homiliari i delvolum bíblic, tot indicant les divergències respectea episodis de la mateixa naturalesa a la Bíblia deRipoll. Cal afegir altres elements comuns als finsara relacionats per la historiografia: les bèsties queapareixen a l’escena de Crist al desert enl’Homiliari (f. 25v), semblen haver-se escapat,mínimament transformades, de diversos folis delvolum III de la Bíblia de Rodes (folis 65v, 66v,144v, 145). Els paral·lelismes poden estendre’s,encara, a altres detalls.

8 No contenen figuració, però sí caplletres signi-ficativamanet semblants a les de l’Homiliari, unasèrie de manuscrits (del darrer terç de l’XI i primerdel XII) que, en base a arguments litúrgics, hanestat atribuïts a Girona, en algun cas molt recent-ment. Sense cap ànim d’exhaustivitat, n’indicoalguns: l’Antifoner de sant Feliu, tractat repetida-ment per la historiografia i controvertit en quant alseu origen però versemblantment gironí (J.M.Marquès i M. S. Gros, «L’antifonari de Sant Feliude Girona-Girona, Museu Diocesà, MS. 45»,Miscel·lània litúrgica catalana, VI, 1995, p. 177-326), datable del primer terç del segle XII, cronolo-gia que també s’assigna a uns fragments que fa pocs’han atribuït a Girona (M.S. Gros, «Fragmentsd’un responsorial de la catedral de Girona», Actesdel II Congrés d’Història de Girona. La catedral deGirona, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins,XLV, 2004, p. 343-363). De l’entorn de 1100 seriaun altre fragment gironí, ara a Vic (M. S. Gros, «Elsfragments del “Liber Misticus” de la canònica deSanta Maria de Manlleu (Vic, Mus. Episc. MS.288)», Miscel·lània Àngel Fàbrega, Analecta SacraTarraconensia, 71, 1998, p. 343-357). Comú a totsells és un tipus de caplletra, simplement acoloridaamb vermell, que reitera uns característics tira-buixons carnosos i unes tiges fistonejades que són al’Homiliari i que s’han de considerar obra delsescrivans encarregats del text. Finalment, no vulldeixar d’assenyalar que, entre el fons de manuscritsd’origen català de la Bibliothèque Nationale deFrance a París, datables a les dècades dels voltantsdel 1100, uns quants contenen caplletres del mateixestil. Estudis paleogràfics o litúrgics podrien, talvegada, precisar-ne un origen gironí.

9 En un Inventarium rerum Ecclesie SanctiFelicis ann. 1310, publicat per J. de la Canal alvolum 45 de España Sagrada. Theatro geográfico-histórico de la Iglesia de España, Madrid, 1832, p.

199


comú que permetin establir cap mena derelació. La conclusió ofereix tant interèscom nous interrogants: si les il·lustracionsde l’Homiliari reprodueixen solucions pre-sents al volum III de la Bíblia de Rodes ino tenen res a veure amb el cicle evangèlicde la de Ripoll, tot indica que el contacteentre el volum III de la Bíblia de Rodes il’Homiliari, sigui del tipus que sigui, esdegué escenificar lluny de Ripoll. Aquestés un aspecte a tenir en compte sobretotquan, de fa temps, les divergències entreles dues bíblies ripolleses obliguen plante-jar que la de Rodes hagués sortit delmonestir on es va originar estant parcial-ment il·lustrada, i que justament els actualsvolums III i IV fossin dotats d’imatges enalgun altre escriptori12.

Un darrer aspecte important a destacaren relació a l’Homiliari de Girona és queno va ser l’únic exemplar. A l’ArxiuEpiscopal de Vic es conserva un fragmentde pergamí, amb una cara il·lustrada (ambla coneguda com “miniatura del CristMestre”) i una altra provista de text: estracta d’un fragment d’una homilia deJeroni sobre Mateu que ja és al manuscritde Girona, la qual cosa fa impossible que,com sovint s’ha sostingut, es tracti d’un

retall del manuscrit gironí13. No és altracosa que l’evidència que l’Homiliari deSant Feliu va tenir un exemplar germà, quisap si destinat ja a Vic. La possible execuciód’aquest altre homiliari a Girona testimoniariauna activitat prou notable del seu escriptori.

Lluny encara d’haver explicat del totaquest peculiar manuscrit, podem per araconcloure que, ultra l’explícit parentiu–només en formes i motius, no ho obli-dem– amb el volum tercer de la Bíblia deRodes, es revela, tot i la seva torpesa for-mal, com un compendi d’originals, varia-des i interessants solucions il·lustratives.Aquestes apunten tant al coneixement d’unantic cicle evangèlic il·lustrat aliè a l’òrbitaripollesa, com a la recurrència a la il·lustra-ció literal (exclusiva d’aquest exemplar ales nostres contrades) i a la vinculació ambobres d’altra naturalesa, com és el cas delssarcòfags paleocristians de Sant Feliu.

El Beatus de Torí

Sens dubte el manuscrit més conegut itambé més el important dels que coneixemcom a sorgits a l’escriptori gironí és elBeatus romànic, ara conservat a Torí(Biblioteca Nazionale, ms. I.II.1)14. Ja fa

de la Biblioteca Nacional de Turín, copia románicacatalana del beato mozárabe leonés de la Catedralde Gerona», Anales del Instituto de EstudiosGerundenses, XVII, 1964-1965, p. 163-329. Unbon perfil, traçat des de Torí mateix, a C. SegreMontel, I manoscritti miniati della BibliotecaNazionale di Torino, vol. I, Torino, Molfese, 1980,núm. 68 del catàleg, p. 70-76, figs. 207-219 i làm.III. Més recentment, A. Orriols, Il·lustració demanuscrits a Girona…, op. cit., vol. I, p. 165-400, ivol. II, passim; ead., «El Beatus de Torí i les imat-ges profanes», Lambard, XIII, 2001, p. 125-162;ead., «Un manuscrit romànic il·lustrat a Girona: elBeatus de Torí», Girona a l’abast, VII-VIII-IX-X,Girona, Bell-lloc del Pla, 2005, p. 169-189. És trac-tat molt superficialment a J. Williams, TheIllustrated Beatus. A Corpus of the Illustrations inthe Comentary on the Apocalypse, vol. IV, Londres,Harvey Miller, 2002, p. 26-30.

12 Un plantejament lúcid de la problemàtica eldevem a P. K. Klein, «Date et scriptorium…», op.cit., p. 91-102. Estalvio més informació sobre laBíblia de Rodes, contemplada en la ponència delsprofessors I. Lorés i M.A. Castiñeiras, inclosa enaquest mateix volum.

13 M.S. Gros va proporcionar-me les proves per-tinents, que son detalladament exposades, a costatd’altres aspectes, a A. Orriols, Il·lustració demanuscrits a Girona…, op. cit., vol. I, p. 144-147.

14 Va precisar-ne l’origen W. Neuss, «Eine kata-lanische Bilderhandschrift im Turin», SpanischeForschungen der Görresgesellschaft, II, 1929, p.36-46; i van detallar el parentiu directe amb elBeatus de Girona C. Cid Priego i I. Vigil, «El Beato

200

Anna Orriols

temps va revelar-se com una còpia delBeatus de l’any 975 il·lustrat a Tàbara iconservat encara avui a la catedral deGirona, a la qual pertany, com a mínim,d’ençà del 107815.

S’ha fet referència abans al Beatus de laSeu d’Urgell i a la manca d’evidències res-pecte a les possibles conseqüències quehagués pogut tenir la seva arribada a la seuurgel·litana. Pel que fa al Beatus lleonèsrebut a Girona, la qüestió és tota una altra.Es tracta encara avui d’una obra sugges-tiva, que en el seu moment devia resultarenlluernadora i, com tot llibre il·lustrat enabundància, un objecte preciós i preuat16.De l’impacte de la seva presència a Gironaen tenim, descartades propostes gens creï-bles, dos testimonis evidents. L’un és unfragment esculpit que es data al darrer terçdel XII i que indubtablement s’inspira enimatges del Beatus17. L’altre és la versiófeta probablement a començaments del XIIi avui conservada a Torí.

Més que una còpia, el Beatus de Toríconstitueix una transcripció del de Girona.En el cas de la lletra és ben clar: la visigò-tica es converteix en minúscula carolina; i

les imatges, que en el model del 975 sóndel tot pròpies de la tradició cristiana his-pana del X són, en l’exemplar que es fa aGirona, absolutament romàniques. Elsil·lustradors del nou Beatus, si bé són forçafidels a l’original, no s’hi sotmeten del tot.A part de la ja mencionada traducció for-mal, hi ha supressions considerables, nopas d’escenes senceres sinó d’elementsque poden haver-se considerat superflus(com els éssers fantàstics d’alguns marges,figures que no tenen a veure amb el relat niamb l’exègesi apocalíptics) o innecessaris(com ja es va evidenciar en el seu dia res-pecte a la crucifixió18). En canvi, en oca-sions (i això resulta cridaner si tenim encompte que els il·lustradors s’han mostratmolt estalviadors en general), s’hi ha fetalguna incorporació. Quan copien elmapamundi hi afegeixen uns elements queno eren al model que recreaven, i que tam-poc es coneixen en cap altre Beatusconservat: quatre figures dels vents, alsangles de la composició que, com vademostrar P. de Palol, s’inspiren, molt pro-bablement, en el brodat dit de la Creacióque encara ara es conserva a la catedral deGirona, la qual cosa permetia argumentarque pels volts de l’any 1100, el brodat eraallí amb tota seguretat19. Un nou contacte,per cert, entre la miniatura i altres arts.

18 J. Yarza, «Iconografía de la Crucifixión en laminiatura española. Siglos X al XII», ArchivoEspañol de Arte, t. XLVII, núm. 185, 1974, p. 13-37; i id., «Funzione e uso della miniatura ispana nelXº secolo», Il secolo di ferro: mito e realtà del secoloX, Settimane di Studio del Centro Italiano di Studisull’alto medioevo, 1990, Spoleto, 1991, p. 1072-1073.

19 P. de Palol i Salellas, «El ‘Tapís de la Creació’de la Catedral de Girona i el Beat de Torí. Problemesde cronologia», Annals de l’Institut d’EstudisGironins, XXV-XXVI, 1979-1980, p. 119-121.

15 J. Rius, «Cartes antigues de Sant MartíSacosta», Analecta Sacra Tarraconensia, IV, 1928,p. 343-394, ap. XV.

16 La bibliografia sobre aquest Beatus és tanabundant com les seves il·lustracions. Estudis forçarecents que recullen i revisen l’anterior són: J.Williams, The Illustrated Beatus…, op. cit., vol. II,1994, p. 51-65 i 67-79; J. Yarza Luaces, Beato deLiébana. Manuscritos iluminados, Barcelona, M.Moleiro, 1998, p. 105-141; i C. Miranda García-Tejedor, Estudio estilístico e iconográfico del Beatode Girona, Barcelona, M. Moleiro, 2004.

17 J. Marquès Casanovas, «Importantes hallaz-gos en la catedral de Gerona», Revista de Gerona,any IV, núm. 14, 1961, p. 39-44; J. Camps i Sòria,«Relleu de l’Apocalipsi», al catàleg de l’exposicióCatalunya medieval, Barcelona, 1992, p. 46-47.

201


Desconeixem el destinatari d’aquestacòpia romànica, que cal considerar feta pera un altre indret. Quan s’esculpeix el relleude temàtica apocalíptica al·ludit fa poc20 esfa a partir del Beatus del segle X, i no pasdel romànic, prova que aquest ja deviahaver sortit de la ciutat. Ho demostra el fetque, en el relleu, la copa que sostenen elsdos personatges té un peculiar doble peu,tal com passa al Beatus del 975 i no alromànic21. D’altra banda es conserva aSalamanca un Beatus que es podria situaral darrer quart del segle XII, no il·lustrat,que va pertànyer –segons una anotaciócontemporània al text– a l’abadia cister-cenca de Poblet. Textualment –que nopaleogràficament– s’agermana al Beatusde Torí22. Hi ha d’haver una relació entreambdós que no passa pel Beatus de Girona,ni per la ciutat d’on probablement elBeatus romànic hauria sortit un cop enlles-tit. Saber on es va dur a terme l’exemplarpobletà (que no té perquè ser al mateixPoblet) podria aportar alguna pista sobre ellloc on es trobava, en aquelles dates, elBeatus ara a Torí23.

Al costat de tot això hi ha el que sugge-reixen formalment les imatges. D’unabanda, un deix classicitzant que es tradueixen la incorporació ja mencionada de lesfigures dels vents al mapamundi, així comen una predilecció pel nu que és força inu-sual a l’època, i que en el Beatus cridal’atenció en algunes caplletres (f. 65 –fig.7–, f. 71v). Tanmateix, en episodis coml’arca de Noè (f. 77v), on la nuesa no ésnotícia per tal com en els Beatus és comúque els cadàvers apareguin despullats,sobta la versemblança amb què s’ha acon-seguit recrear la transparència de l’aigua,amb un resultat que en certa manerarecorda antigues formulacions del tema,com ara la present al Gènesi de Viena24.Potser a Girona no varen tenir tanta traçaen reformular l’antiguitat com en altresindrets, però l’Homiliari de Sant Feliu,amb les seves limitacions formals, elBrodat de la Creació i aquests elements totjust mencionats del Beatus romànic són,si més no, testimonis d’un ambient onl’antic es tenia present.

D’altra banda, les il·lustracions delBeatus suggereixen connexions amb lesd’altres scriptoria catalans i llenguado-cians. En primer lloc vincles, una vegadamés, amb la Bíblia de Rodes, però ja no

23 Del moment precís i de les circumstàncies del’arribada a Torí no se’n sap res. Tan sols es potconstatar que figura en un inventari de l’aleshoresbiblioteca reial torinesa, elaborat el 1713.

24 Conservat a Viena (ÖsterreichsicheNationalbibliothek, cod. theol. graec. 31), elmanuscrit, un dels més antics que es conserven ambil·lustració bíblica (segle VI), no ha consensuat lesopinions de la historiografia sobre el seu lloc d’ori-gen precís dins l’àmbit oriental cristià. Una pers-pectiva a J. Lowden, «The Beginnings of BiblicalIllustration», Imaging the Early Medieval Bible,(ed.) J. Williams, University Park, The PennsylvaniaState University Press, 1999, p. 16-18.

20 cf. supra, n. 17. El relleu es data a la segonameitat del segle XII (proposant-se els inicis deldarrer terç).

21 A. Orriols, «Un manuscrit romànic il·lustrat aGirona…», op. cit., p. 185.

22 Biblioteca de la Universidad, ms. 2632 (abansMadrid, Biblioteca de Palacio, 2.B.3). W. Neuss(«Eine katalanische Bilderhandschrift…», op. cit.,p. 39-40) ja havia assenyalat la identitat textual detots dos exemplars. Sobre el Beatus de Poblet, amés, A. M. Mundó i M. Sánchez Mariana, ElComentario de Beato al Apocalipsis. Catálogo delos Códices, Exposición de la Biblioteca Nacional,Madrid, 1976, cat. 25, p. 46-47; i, novament, a LosBeatos. Catàleg de l’exposició. Juny-set. 1986,Madrid, Biblioteca Nacional, 1986, cat. 26, p. 121.Se’l datava a la segona meitat del XII. Més recent-ment Mundó («La cultura artística…», op. cit., p.145) el situava al darrer quart de la centúria.

202

Anna Orriols

amb el volum III invocat a propòsit del’Homliari, sinó amb el volum IV. Es tractanovament de lligams formals, que no ico-nogràfics. Altre cop la qüestió es complicaenormement. La il·lustració del volum IVde la Bíblia de Rodes és de temàtica apo-calíptica, com ho és el Beatus. Però tot icompartir argument i trets d’estil, tots doscicles divergeixen clarament. El de laBíblia de Rodes pertany a una tradiciódiferent, diversa d’aquella que agrupa elsBeatus25. Que els dos cicles il·lustratsconservats en un espai geogràfic i temporaltan proper (Beatus de Torí i Bíblia deRodes) difereixin no seria preocupant(deriven de tradicions diferents) si no hihagués entre tos dos estrets lligams estilístics,que es tradueixen en aquesta preferència pelsperfils de traçat angulós, en l’ús d’unes carac-terístiques ales asimètriques, etc…

És habitual que els Beatus representinen dos moments la visió teofànica delscapítols quart i cinquè de l’Apocalipsi, queen altres tradicions apocalíptiques es fusio-nen en una sola composició. Així passa alsexemplars als quals ens estem referint: elBeatus de Torí dedica el foli 80v (fig. 3) ala primera part de la teofania (Ap. 4, 1-6),tot mostrant els vint-i-quatre ancians iCrist entronitzat, a més de la figura del’Evangelista Joan, l’esperit del qual pujaen forma de colom cap al tron. En aquestcas, els símbols dels quatre vivents s’handeixat per a la segona part visual de l’argu-ment (f. 83v-84). La Bíblia de Rodes, fillad’una altra família apocalíptica, concentra

en un sol foli (vol. IV, f. 105v) tots els pro-tagonistes (fig. 4); a més dels ja descrits, hitrobem, per partida doble, el tetramorf, amés de l’Anyell amb el septenari debanyes i ulls, portant el llibre dels setsegells. És clar que en la composició irepertori el Beatus romànic segueix el seumodel, l’exemplar de Girona (f. 107). Peròcuriosament proporciona als ancians ins-truments musicals que no porten els delBeatus de Girona. És llavors quan resultasuggerent comparar les versions de Torí iRodes: no només hi ha significatives sem-blances formals (fesomia, gest i posituradels ancians de Torí i els del registre super-ior de Rodes), sinó que els de Rodes porteninstruments. Totes dues coses obliguen aplantejar algun tipus de relació entre amb-dós manuscrits. En el Beatus, algunsancians de la part superior esquerra usenun arquet per a tocar els instruments, cosaque no passa amb els del volum bíblic. Ialguns d’aquests darrers (registre superiordret), carents d’instruments, fan un gestamb la mà esquerra que porta a pensar quedepenen d’un model on sí que en tenien. Siel Beatus romànic hagués adoptat els ins-truments dels ancians de Rodes, aquestsusarien arquets, i no és pas així. I a l’inre-vés? Pot ser que els ancians bíblics s’inspi-rin en els del Beatus de Torí i haginestalviat recursos en quant als instruments.Però llavors, d’on han tret els il·lustradorsdel Beatus aquest element que no es trobaen el model que copia? Tot sembla apuntar,doncs, que la relació entre un i altremanuscrit no és directa, sinó que passa perrecórrer a un model comú. La qüestióresulta extremament complexa quan es téen compte que aquesta Teofania de laBíblia de Rodes presenta analogies amb ladel Beatus de Berlín, atípic exemplar que,a diferència dels seus congèneres, s’il·lus-tra segons una altra tradició (europea d’ar-

25 Una bona panoràmica sobre les tradicionsil·lustratives dels cicles apocalíptics és la de P. K.Klein, «The Apocalypse in Medieval Art», TheApocalypse in the Middle Ages, (eds.) R. K. Emmersoni B. McGinn, Ithaca-Londres, Cornell University Press,1992, p. 159-199, concretament, p. 175-188.

203


204

Anna Orriols

3. Beatus de Torí (Torí, Biblioteca Nazionale, ms. I. II. 1, f. 80v).

rel romana, podríem dir). I la complexitates barreja amb la perplexitat i el desconcertquan s’observaalguna estranyai puntual coin-cidència entreel Beatus deBerlín i el deTorí. Hi ha unacompl icadís -sima – i gosariadir que per-versa– trama decoincidències id ive rgènc iesentre els Beatusde Torí i Berlíni el volum IVde la Bíblia deRodes, tramaque s’escapa,per ara, a unae x p l i c a c i óconcloent.

Finalment, ir e c a p i t u l a n talgunes qües-tions apuntadesfins ara, si l’Homiliari de Girona és pro-ducte de finals de l’XI i té contactes amb elvol. III de la Bíblia, i el Beatus és de lesprimeres dècades del XII i els té amb elvolum IV, tenim un element més de confir-mació pel que fa a una execució en

moments diversos per a la Bíblia de Rodes.És probable, doncs, que entre la il·lustració del

volum III i la delIV transcorrialguna dècada.

Sempre quees fa referènciaal Beatus deTorí es destacael recurs delperfil –caracte-r í s t i c a m e n tangulós– delsseus personat-ges, expressiód’altra bandaben poc fre-qüent en lafiguració romà-nica. És aquesttret i la maneracom es resol enel Beatus el queha fet que tradi-cionalment se’lrelacionés ambun manuscritconservat a la

Biblioteca Vaticana (Vat. Lat. 5730). Estracta d’un Comentari a les Epístoles deSant Pau de Florus de Lió (i no de santAgustí, com el colofó del manuscrit i bonapart de la historiografia sostenen), que deforma generalitzada es considera producteripollès de la primera meitat del XII26. Les

ment recollit a Ead., De capitibus litterarum et aliisfiguris. Recull d’estudis sobre miniatura medieval,Barcelona, Universitat de Barcelona, 1999, p. 121-132), insistint en el caràcter català i ripollès de lesil·lustracions, tot reiterant la ja observada familiari-tat amb el Beatus de Torí pel què fa als rostres. Toti que mencionava els Evangelis de Cuixà com un exem-ple més de l’ús dels perfils en manuscrits catalans con-temporanis (nota 25, p. 331), no s’adonava que aquestmanuscrit era més a prop del vaticà que no pas el Beatus.

26 El va donar a conèixer A. M. Albareda («Elsmanuscrits de la Biblioteca Vaticana Reg. Lat. 123,Vat. Lat. 5730 i l’scriptorium de Santa Maria deRipoll», Catalonia monastica, I, 1927, p. 23-96 i326-330), en base al qual se’l va mencionar enalguns estudis on es tractés de manera més o menysextensa la il·lustració de manuscrits en territoriscatalans. Hi va dedicar atenció M.E. IbarburuAsurmendi («Expositio Epistolarum Pauli Apostolide Sant Agustí», Catalunya Romànica, X. ElRipollès, Barcelona, 1987, p. 328-332 (posterior-

205


4. Bíblia de Rodes (París, Bibliothèque Nationale de France, ms. lat. 6.vol. IV, f. 105) (foto: BNF).

semblances existeixen, certament, però lafamiliarització amb les il·lustracions d’un ialtre manuscrit ensenya que l’exemplar dela Vaticana denota llaços de parentiu moltmés estrets amb un altre manuscrit català:els Evangelis de Cuixà (Perpinyà,Bibliothèque Municipale, ms. 1)27.

Són dues les maneres de resoldre elsrostres dels personatges –tots ells actors encapricioses caplletres– del manuscritvaticà: de perfil o bé de tres quarts. En elprimer cas, es tracta d’aquell perfil cantel-lut, de front prominent i barbeta punxe-guda, que de vegades ratlla en la caricaturai que, com ja havia estat advertit tradicio-nalment, comparteixen altres manuscritscatalans contemporanis. Però es pot preci-sar més. Un tret força recurrent dels perso-natges del Vat. lat. 5730 són dues ratlletesparal·leles vora la comissura dels llavis,que apareixen només en personatges deperfil. També és comú el traçat de dueslínies paral·leles a la sotabarba (figs. 5a i5c). Els mateixos resultats es repeteixen enun dels pocs perfils que apareix en l’ata-

peïda composició que il·lustra el miracledels pans i els peixos dels l’Evangelis deCuixà (f. 107v, fig. 5d). En altres casos esprefereix el rostre de tres quarts que ori-gina fesomies ben diferents de les ante-riors, concretades en llavis a base d’unalínia recta, marcades comissures i un traç asota, gairebé en forma d’U per representarel llavi inferior, i nas dibuixat amb un traçvertical recte i un de sinuós horitzontal a lapart inferior. Comparem qualsevol rostredels que apareixen a les escenes evangèli-ques del manuscrit de Perpinyà i, perexemple, els dels petits personatges del f.127 del Vat. lat. 5730 (figs. 5b i 5d); laidentitat és inqüestionable28. El Beatus deTorí també és usuari del primer tipus des-crit per als perfils, però els seus rostres detres quarts són més greus i més elaborats(semi-cercle a la barbeta, doble línia sotaels ulls...) que els tres-quarts reposats i gai-rebé infantils dels altres dos manuscrits. Elrerefons és comú, però la relació entre el Vat.lat. 5730 i els Evangelis de Cuixà és superior

Però a falta d’arguments sòlids no em queda, perara, altra opció que entendre’l com l’evidència delmoviment d’il·lustradors entre Ripoll i Girona.

28 Fins i tot rostres amb alguns trets més atípicsdins l’Expositio (com ara la manera de traçar el nasdel Sant Pau del fol. 175v), tindrien la seva rèplicaals Evangelis (en l’única escena acolorida, a partdels cànons, amb Crist donant l’Evangeli a SantJoan, al fol. 111).

27 Aquesta és la conclusió que es pot aprofitard’A. Orriols, «Les il.lustracions del manuscrit Vat.lat. 5730 i la seva relació amb altres produccionscatalanes de l’entorn del 1100», Anuario deEstudios Medievales, Barcelona, 24, 1995, p. 943-966. Amb més ingenuïtat que altra cosa, preteniaaleshores que el Comentari vaticà no fos ripollès.

206

Anna Orriols

5. D’esquerra a dreta: a) Florus de Lió, Expositio Epistolarum Pauli Apostoli (Ciutat del Vaticà, Biblioteca ApostolicaVaticana, ms. lat. 5730), f. 216; b) id., f. 127; c) id. f. 209v; d) Evangelis de Cuixà (Perpinyà, Bibliothèque Municipale,ms. 1), fol. 107v.

a la de qualsevol d’aquests dos manuscritsamb el Beatus de Torí29.

Aquestes innegables semblances por-ten, sens dubte, a afirmar que un dels il·lus-tradors actiu als Evangelis de Cuixà, si bésegurament no és el mateix que treballa alVat. lat. 5730, s’ha d’haver format en untaller comú, ja que ambdós actuen d’unamanera totalment afí. Els rostres són idèn-tics. Els separa, en tot cas, l’extrema rigi-desa i seriació de les composicions delsEvangelis en comparació amb una certaagilitat de les caplletres del Vat. lat. 5730.De fet, bona part de les divergències esminimitzen quan es té en compte com sónde diferents els paràmetres compositius pera una caplletra i per a escenes amb granquantitat de figures.

Cal destacar, també, que alguns perso-natges que circulen per les pàgines delBeatus de Torí i del Comentari de laVaticana recorden significativament elsd’un exemplar sorgit de l’escriptori deMoissac. Es tracta d’unes Collationes deCassià (París, Bibliothèque Nationale deFrance, ms. lat. 2138) de finals de l’XI,dotat amb caplletres de tipologia i qualitat

variables30. Entre les més cuidades n’hi haun parell que incorporen figuretes huma-nes nues (f. 66v i 75v), una de les quals (f.66v; fig. 6) ens aproxima a la que, en elBeatus, forma una A amb l’ajut d’un bastóal foli 65 (fig. 7), però també a les personi-ficacions dels vents que acompanyen elmapamundi torinès. No tan directa, peròigualment eloqüent, resulta la semblançaentre els personatges nus que s’abracen alspals d’una I i d’una P, respectivament, a lesCollationes de Moissac (f.75v; fig. 8) i alcomentari de la Vaticana (f. 163, fig. 9).Una vegada més, doncs, les relacions s’es-tableixen a tres bandes: dos manuscritscatalans que denoten una certa familiaritat(Torí i Vaticà), tenen també en comú afini-tats amb un altre exemplar, en aquest cas,realitzat a Moissac. No costa, en tot cas, jus-tificar possibles intercanvis entre centrescatalans i occitans, en un context de vinclesno només eclesiàstics sinó també polítics31.

Cuixà

Si els parentius estilístics del Beatus deTorí ens portaven al manuscrit de laVaticana, aquest ens ha apropat alsEvangelis de Perpinyà que molt versem-

30 No em consta que el manuscrit hagi estat trac-tat més que en catalogacions. La de C. Dufour (Labibliothèque et le scriptorium de Moissac, Ginebra-París, Droz, 1972, p. 58), recull les anteriors i endóna informació codicològica i paleogràfica, senseinteressar-se gens per les il·lustracions.

31 És ben coneguda la integració de monestirscatalans en congregacions formades a l’entorn d’a-badies de terres occitanes, retratada, entre altres,per A. Mundó («Moissac, Cluny et les mouvementsmonastiques de l’Est des Pyrénées du Xe au XIIesiècle», Moissac et l’Occident au XIe siècle. Actesdu Colloque International de Moissac (maig 1963),Toulouse, Privat, 1964, p. 229-251.

29 M. E. Ibarburu havia fet algunes reflexions al’entorn d’aquests manuscrits («ExpositioEpistolarum…», op. cit., p. 330-331), remarcant-neel tarannà comú. Posteriorment emfatitzava sobre-tot la relació entre el Beatus de Torí i els Evangelisde Cuixà, i també indicant la d’aquests dos amb l’e-xemplar vaticà, però sense prendre esment delsestrets lligams entre els exemplars de Perpinyà i delVaticà en els quals vinc insistint (vegeu, mésamunt, nota 27) i M. E. Ibarburu, «Beatus de Torí»,Catalunya Romànica, V, Barcelona, FundacióEnciclopèdia Catalana, 1991, p. 138-139; i després,en idèntics termes, a «Los scriptoria de Ripoll, Vicy Girona: un posible estilo catalán de ilustración demanuscritos», Lambard, VII (1995), p. 168-169(ambdós estudis recollits a Ead., De capitibus…,op. cit., p. 17-32 i 209-235 respectivament).

207


blamentment van realitzar-se al monestirde Sant Miquel de Cuixà32.

L’activitat cultural i bibliogràfica delmonestir de Sant Miquel de Cuixà hadeixat diversos testimonis materials idocumentals33. D’altra banda, tant l’esglé-

sia monàstica del segle X com les interven-cions olibanes consagrades el 1040,converteixen el cenobi en un interessantís-sim referent per a l’arquitectura religiosade les dècades que volten l’any mil. No caldir que van ser aquests dos moments,rubricats amb les consagracions respecti-ves del 974 i el 1040, els més brillants pera l’abadia, però temps després, durantl’abadiat de Gregori (c. 1120-1146), perso-natge que arribaria a arquebisbe deTarragona, el monestir sembla haver viscut

generals. Fa molt poc, en motiu de la seva presèn-cia en una destacable exposició al Louvre, ha estatobjecte d’una breu notícia catalogràfica, que ignora–un cop més– la bibliografia d’aquesta banda delsPirineus (M. Besseyre, «Évangiles», La Franceromane au temps des premiers Capétiens (987-1152), París, Musée du Louvre-Hazan, 2005, p.246, cat. núm. 186)(quan s’estava publicantaquest treball ha aparegut l’article d’A. Orriols,«Evangeliari de Cuixà», El romànic i laMediterrània. Catalunya, Toulouse i Pisa. 1120-1180 (Catàleg de l’exposició), (eds.) M.Castiñeiras, J. Camps, Barcelona, MNAC, 2008,p.436-437.

33 Referències detallades sobre l’activitat del’escriptori a A. Orriols, «Les imatges prelimi-nars…», op. cit., p. 39-43.

32 Una primera aproximació a les il·lustracionsd’aquest manuscrit la va fer A. Boinet, «Notice surun Évangéliaire de la Bibliothèque de Perpignan»,Congrès Archéologique de France. Carcassonne.Perpignan, LXXIII session, 1906, París-Caen, p.534-551. No havia tornat a rebre atenció monogrà-fica fins noranta anys més tard: A. Orriols, «Lesimatges preliminars dels Evangelis de Cuixà(Perpinyà, Bibl. Mun. ms. 1)», Locus Amœnus, 21996, p. 31-46. Aquell mateix any es publicava lacatalogació de W. Cahn, Romanesque Manuscripts.The Twelfth Century (A Survey of ManuscriptsIlluminated in France), Londres, Harvey Miller,1996, on s’incloïa aquest manuscrit (vol. II, p. 61-62, núm. 50). En tots dos casos es trobarà citadaaltra bibliografia on les il·lustracions del manuscritsón considerades, tot i que sempre en contextos més

208

Anna Orriols

7. Beatus de Torí (Torí, Biblioteca Nazionale, ms. I. II. 1,f. 65) (foto: A. Orriols).

6. Cassianus, Collationes, (París, Bibliothèque Nationalede France, ms. lat. 2138, f. 66v). (foto. BNF).

un moment d’un cert esplendor; un cantdel cigne, tal vegada, que es va traduir enuna activitat artística realment importantque inclou el claustre, la tribuna, molt pro-bablement dues fonts i –s’ha proposat- unacàtedra34. No és cap disbarat considerar quees dugueren a terme altres empreses de lesquals no n’ha quedat testimoni de capmena. L’activitat de l’escriptori no s’haaturat durant l’abadiat de Gregori, comdemostra l’exemplar que recull comentarisals Salms, modestament il·lustat i amb unexplícit colofó que ens fa saber que haestat encàrrec d’aquest prelat per al mones-tir de Sant Miquel35. Si bé els Evangelisque ara ens interessen no proclamen perescrit el seu lloc d’origen, ho fan, com veu-rem, per altres camins.

El manuscrit conté il·lustracions apro-piades a la seva tipologia, com són les tau-les de cànons i una sèrie d’escenesevangèliques. Però inclou, també, un quar-tet d’imatges a plena pàgina, tres de lesquals són del tot particulars. Pel que fa ales taules de cànons (que s’estenen pelsfolis 8-13), han estat fantasiosament orna-

34 P. Ponsich, «Le problème des tribunes deCuxa et de Serrabone», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 16, 1985, p. 9-24 i 18, 1987,p.265-290; E. Diskant, «Les fontaines du monastè-re de Saint-Michel de Cuxa», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, XXIII, 1992, p. 135-141. Engeneral, un repàs actualitzat a la història i patrimo-ni artístic de l’abadia, on es recull la bibliografiaanterior, és el que fan P. Ponsich i G. Mallet a CatalunyaRomànica, VII. La Cerdanya. Conflent, Barcelona,Fundació Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 357-395.

35 Perpinyà, Bibliothèque Municipale, ms. 3, f.172. Una transcripció a C. Samaran i R. Marichal,Catalogue des manuscrits en écriture latine portantdes indications de date, de lieu ou de copiste, tomeVI, Bourgogne centre, sud-est et sud-ouest de laFrance, París, Centre National de la RechercheScientifique, 1968, p. 345.

209


8. Cassianus, Collationes (París, Bibliothèque Nationalede France, ms. lat. 2138, f. 75v). (foto: BNF).

9. Florus de Lió, Expositio Epistolarum Pauli Apostoli(Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, ms.lat. 5730, f. 163)(foto: BAV).

mentades, com sovint i des d’antic suc-ceeix amb aquest tipus d’estructures. Lesde l’exemplar de Cuixà, a les quals hauriade dedicar més atenció algun dia, sugge-reixen un cert ressò de les dues bíblies deSant Marçal de Llemotges (Paris,Bibliothèque Nationale, ms. lat. 5 i 8 res-pectivament). Les bases i els capitells deles arquitectures figurades que emmarquenles concordances evangèliques acullen unavariada mostra de personatges. Els atlants,tan comuns en aquest tipus de construc-cions il·lusòries, hi són acompanyats perrepresentants de l’ambígua fauna que elromànic acostuma a reunir. La majoria sóncomuns: quadrúpedes, aus diverses, peixosvariats, crancs, serps, conills, llebres, gos-sos, braus, senglars, óssos. N’hi ha d’exò-tics, com els elefants. La resta sónfabulosos: unicorns i diversos híbrids.Entre aquests darrers n’hi ha de catalogats(centaures, grius, dracs i exòtics senmurvs)que es combinen amb alguna improvisadamixtura de brau i peix o d’atlant i peix.També hi ha caps diversos, humans (undels quals barbat i banyut) i animals. Cridal’atenció la varietat d’aus, identificablesalgunes d’elles (àligues, vistosos galls,paons reials, uns possibles ànecs i altres) ien ocasions ocupades devorant un peix,una serp, o bé portant aliments als seuspollets. Es tracta de l’heterogeni repertoricomú en altres taules de cànons, on es bar-regen temes del repertori clàssic i oriental,un al·luvió de motius que trobem en qual-sevol àmbit on l’ornament hagi pres prota-gonisme, i en la genètica del qual esbarregen avantpassats que van del zodíacal bestiari en la seva acepció més àmplia.

Força més enllà, tot precedint l’evangelide Sant Joan, s’ha concentrat un seguitd’episodis de la vida pública i a la passióde Crist36. Els segueix un sermó de santIsidor sobre sant Joan (f. 109) i l’habitual

pròleg de sant Jeroni a aquest Evangeli (f.109v-110v). D’immediat (f. 111) unaescena on sant Joan presenta el seu llibre aCrist donarà pas a l’evangeli pertinent.Tenint en compte que els altres evangelis-tes –com és tant freqüent en els manuscritsque contenen els seus textos– no han estatretratats i que la fórmula emprada per aJoan no és la tradicional –que, des d’anticmostra els evangelistes asseguts, escrivinto mostrant la seva obra– sembla que el seumodel provingui més aviat d’alguna obrade caire exegètic o d’algun exemplar apo-calíptic, escenari habitual de la iconografiade l’evangelista. En tot cas, tant la triad’episodis cristològics com l’escena deJoan davant Crist tenen una evident raó deser en el context on es troben.

Però el manuscrit conté, a més, quatreil·lustracions a plena pàgina, de caràcterteofànic. Tres estan agrupades al comença-ment: una Maiestas Domini (f. 2; fig. 10);una imatge trinitària segons la fórmula delTron de Gràcia i un Agnus Dei envoltat cir-cularment per busts de personatges ambmedallons als angles que encerclen elssímbols dels evangelistes (f. 2v-3; fig. 12).La quarta se situa més enllà, després de lestaules canòniques, precedint l’Evangeli deMateu, i mostra una Maiestas Mariaeenvoltada per una màndorla dividida endotze compartiments ocupats per personat-ges diversos (f. 14v; fig.13)37. Respecte a laprimera de totes, destaca especialment el

36 Es tracta de les noces de Canà (f. 107); la mul-tiplicació dels pans i els peixos i la resurrecció deLlàtzer (f. 107v); la Magdalena ungint els peus deCrist i l’entrada a Jerusalem (f. 108), i el Sant Sopari el Lavatori (f. 108v).

37 Sobre cadascuna d’questes composicions, vegeuA. Orriols, «Les imatges preliminars…», op. cit.

210

Anna Orriols

repertori de fórmules ornamentals utiliza-des, així com la seva concepció gràfica. Ésimportant asse-nyalar que entreaquestes fórmulesornamentals n’hiha que són com-partides per lesrestes esculpidesde la tribuna quehi hagué almonestir38, arareutilitzades coma emmarcamentde la porta quecomunica elclaustre amb l’es-glésia, i presentstambé, en algunscasos, en la tri-buna encara dem-peus a Serrabona,tan propera enmolts sentits a lade Cuixà (fig.11)39. D’altra banda, l’absència de color dela imatge, tan intencionada com revela-dora, recorda peces sumptuàries que recor-

ren a la tècnica del niellat40. Certament, elgrafisme efectista, certs motius del reper-

tori ornamental(en especial elsquadrifoliats del’orla queemmarca laimatge), i el fet deprescindir delcolor s’acostamés a les imatgesfetes amb buríque a les sorgidesd’una ploma. Quisap si, entre lesindubtables pos-sessions sumptuà-ries de l’abadiacatalana, avuiperdudes, hi hau-ria hagut la fontd’inspiració del ’ i l · l u s t r a d o rd’aquest foli. Encas que fos així,

els escultors de les tribunes de Cuixà iSerrabona s’haurien servit, d’una forma oaltra, d’aquest receptari ornamental.

ornamental, amb les arts sumptuàries, tot apuntantel record (més que la similitud precisa) de pecescom per exemple el díptic niellat del bisbe GonzaloMenéndez de la Cámara Santa de la catedrald’Oviedo (a l’actual Museo de la Catedral).Aquesta peça i, en general, la relació entre les artssumptuàries i els manuscrits, remet obligadament al’estudi de S. Moralejo (“Les arts somptuaires his-paniques aux environs de 1100”, Les Cahiers deSaint-Michel de Cuxa 13, 1982, p. 285-310) on esrelacionaven afinadament fórmules diverses com-partides per objectes sumptuaris i manuscrits. Donoamb molt de gust la raó –i agraixo el suggeriment-a M. Castiñeiras, en fer-me aquestes observacions.En termes més genèrics, també ha invocat elrecord d’una enquadernació d’orfebreria totreferint-se a la Maiestas del f. 2 dels Evangelisde Cuixà, M. Besseyre (La France romane…,op. cit., cat. nº 186, p. 246).

38 P. Ponsich ja ho indicava en un escuet textsobre el manuscrit (Catalunya Romànica VII. LaCerdanya. Conflent, Barcelona, Fundació EnciclopèdiaCatalana, 1995, p. 394-395), tot considerant més pro-bable que els escultors s’haguessin inspirat en lesil·lustracions que no pas a l’inrevés. Però la majorqualitat i seguretat en el traçat dels motius a les tri-bunes aconsellen, al meu entendre, o bé invertir aqueststermes, o bé pensar en una font comú.

39 Un parell d’aquestes fórmules són tambépresents en l’única caplletra d’un altremanuscrit innegablement vinculat a Cuixà(Perpinyà, Bibliothèque Municipale, ms. 2, f.109); cf. A. Orriols, «Les imatges prelimi-nars…», op. cit., p. 40-41.

40 Manuel Castiñeiras em suggeria, durant lacelebració del Simposi, una possible relació d’a-questa Maiestas, especialment en el seu tractament

211


10. Evangelis de Cuixà (Perpinyà, Bibliothèque Municipale, ms.1, f. 2)(foto: A. Orriols).

Més enllà del que suggereix el tracta-ment formal la imatge, però, és clar que,des del punt de vista temàtic, una Maiestasno requereix cap mena de justificació, nien uns Evangelis ni en cap altre manuscrit.En canvi, no es pot pas dir el mateix de lesaltres tres. Són imatges ben particulars, peruna raó o altra, i estranyes a la tradicióil·lustrativa dels evangelis. Això obliga aconsiderar-les en relació al lloc on es vanelaborar. Establerta la seva probable proce-dència cuixanenca, es pot suggerir una lec-tura feta a partir de –i en relació a– elsprincipals escenaris del culte a l’abadia. Laconeguda carta-sermó del monjo Garsies,redactada arran de la consagració de lesobres dutes a terme per l’abat Oliba el1040, és una valuosa font d’informació queens dibuixa l’agençament dels principalsespais cultuals de l’abadia41. Així, sabemque l’altar major era cobert per un baldaquíque contenia les figures d’un Agnus Deiacompanyat i contemplat per evangelistes iapòstols42. Per la tipologia d’altres balda-quins conservats i pels ingredients temàticsque ens transmet Garsies, és ben probableque els evangelistes es trobessin situats alsangles i l’apostolat envoltés l’anyell. Comsucceeix al foli 3 dels Evangelis en qües-tió. Ens fa saber, a més, el monjo de Cuixà,que a l’oest de l’església de Sant Miquel, a

l’altra banda d’un atri, es va erigir, tambéen temps d’Oliba, un santuari de dospisos43. El superior –perdut però ambindubtable rastre– es va dedicar a laTrinitat i l’inferior, la cripta significativa-ment anomenada del Pessebre, ho va ser ala Verge. Les tres imatges dels Evangeliscuixanencs, doncs, coincideixen en temà-tica amb els tres àmbits principals de cultedel monestir, i proposar d’explicar-les desd’aquesta perspectiva resulta inevitable.

Darreres reflexions

El recorregut per diversos aspectes rela-tius a la il·lustració de llibres a Girona iCuixà –trajecte que implica obligades visi-tes a Ripoll i Sant Pere de Rodes– ha posatde manifest dinàmiques que graviten alvoltant de tres qüestions: els nexes exis-tents entre algunes il·lustracions de manus-crits i obres en altres formats; la xarxa derelacions entre diversos centres, i l’activitatque s’endevina en els escriptoris considerats.

La relació, ja sigui segura o intuïda,entre il·lustracions de manuscrits i altresarts és insistent en els exemplars valorats:

41 E. Junyent i Subirà, Diplomatari i escrits lite-raris de l’abat i bisbe Oliba, Barcelona, Institutd’Estudis Catalans, 1992, p. 369-386.

42 P. Ponsich, «Le problème du ciborium d’Oliba(1040)», Les Cahiers de Saint-Michel de CuxaXXIV, 1993, p. 21-27. L’antiga hipòtesi de recons-trucció de Puig i Cadafalch, presentant un baldaquíamb coberta a quatre vessants, no ens ha de fer obli-dar que alguns d’aquests mobles comptaven, si mésno interiorment, amb una coberta semiesfèrica (cf. A.Orriols, «Les imatges preliminars…», op. cit., n. 45).

43 Le riques ressonàncies semàntiques d’aquestaestructura no han passat desapercebudes a la histo-riografia. P. Ponsich, «La pensée symbolique et lesédifices de Cuxa du Xe au XIIe siècle», Les Cahiersde Saint-Michel de Cuxa, 12, 1981, p. 7-27. Altress’hi han referit enmig de contextos més generals.

212

Anna Orriols

11. Sant Miquel de Cuixà. Fragments de la tribuna, araemmarcant la porta que comunica el claustre amb l’es-glésia (foto: A. Orriols).

el Beatus de Torí cita el Brodat de laCreació de la Catedral de Girona (com faamb el seu model, el Beatus de Girona, laimposta de l’Apocalipsi); l’Homiliari desant Feliu denota algun vincle amb sarcò-fags paleocristians conservats a lacol·legiata de la qual prové; i potser tambéamb el Brodat de la Creació. Certes recep-tes dels Evangelis de Cuixà fan pensar enles arts sumptuàries, i alguns elements delseu repertori ornamental es retroben en elsvestigis de la que va ser la tribuna de pedrai de la que encara ho és a Serrabona. Ifinalment, els principals focus del culte al’abadia poden haver estat recreats en algu-nes imatges del manuscrit. En contra de latradicional generalització que tendeix aconsiderar que les il·lustracions de manus-crits proporcionen models a artistes d’al-tres medis –cosa certa en moltes ocasions–s’alcen exemples com aquests que demostrenque de vegades es va seguir un camí invers.

En un altre ordre de coses, es tornainsistent i s’incrementa l’evidència queentre els centres catalans sembla haver-hi

hagut un flux constant de models i d’artí-fexs. Si bé pel que fa a aquests darrers laqüestió no resulta estranya i es demostra através de les obres conservades, la pèrduadels models que s’intueixen fan especial-ment complexa la situació. D’altra banda,algunes relacions establertes per la histo-riografia, sense que calgui contradir-les,s’han de matisar44. Respecte a la tradicio-nalment observada familiaritat d’estil entremanuscrits il·lustrats –probablementdurant les primeres dècades del segle XII–

44 Estic, per exemple, plenament d’acord ambM.E. Ibarburu quan es refereix a “un estil més omenys comú a diversos scriptoria d’ambdues ban-des dels Pirineus (Cuixà, Girona, Sant Pere deRodes) en un moment que podríem situar cap al1100 o en els anys immediatament posteriors.”(«Beatus de Torí», op. cit., p. 138-139), però nocrec en canvi que es puguin destacar “notables pun-tos comunes entre el Beato de Turín y elEvangeliario de Cuixà…”, («Los scriptoria deRipoll, Vic y Girona…», op. cit., p. 169. El paren-tiu hi és, però no en primer grau.

213


12. Evangelis de Cuixà (Perpinyà, Bibliothèque Municipale, ms. 1, f. 2v-3)(foto: A. Orriols).

com el Beatus de Torí, el Vat. Lat. 5730, elsEvangelis de Cuixà i el volum IV de laBíblia de Rodes, cal precisar que la relaciómés estreta es detecta entre el Comentarivaticà i els Evangelis de Cuixà. I que Beatusi volum IV de la Bíblia, com s’ha raonatmés amunt, concreten una evident relacióque sembla, però, haver estat mediatitzadaper un tercer manuscrit perdut, que no era aRipoll i potser tampoc a Girona, fet que ensempeny a mirar en direcció a Rodes.

Sant Pere de Rodes ha maldat en elsdarrers anys per fer-se un lloc entre elscentres implicats en la il·lustració, malgratles dificultats a l’hora de reconstruir el seuveritable paper en aquest camp. La pro-vada estada allí de la Bíblia de Rodes vapermetre plantejar la possibilitat que lail·lustració es culminés al monestir empor-danès45. La descoberta de fragments

45 P. K. Klein, «Date et scriptorium…», op. cit.

214

Anna Orriols

13. Evangelis de Cuixà (Perpinyà, BibliothèqueMunicipale, ms. 1, f. 14v)(foto: A. Orriols).

14. Biblia de Ripoll (Ciutat del Vaticà, BibliotecaApostolica Vaticana, ms. lat. 5729, f. 388(foto:BAV).

manuscrits consolidava la hipòtesi del’existència d’un escriptori a Rodes46. Unasèrie d’incògnites iconogràfiques, tot iirresoltes, apunten de nou cap a la relacióentre Rodes i Girona. Descobertes recentsen el camp de la pintura mural del mones-tir de Sant Pere corroboren la relació a tresbandes entre aquesta abadia, la de Ripoll, ila seu episcopal de Girona a la qual lesdues primeres pertanyien47.

Els contactes entre la Bíblia de Rodes iels manuscrits dels quals parlem, doncs,són clars i han estat repetidament invocats.En canvi, la Bíblia de Ripoll sempre haquedat al marge quan es tracta d’aquestsmanuscrits que ja pertanyen al segle XII.Però una major atenció a algunes de lesseves il·lustracions ens adverteixen quetambé l’hem de tenir en consideració. Si béés evident que en aquest volum bíblic hitreballen diversos il·lustradors, no emconsta que mai s’hagi parat atenció en unque hi intervé puntualment, en concret alfoli 388, on representa sant Lluc evange-lista (fig. 14)48. Aquesta figura és totalment

aliena a la resta d’il·lustracions de l’exem-plar bíblic i és ben clar que s’ha de relacio-nar amb el Beatus de Torí i el volum IV dela Bíblia de Rodes per tal com el seu llen-guatge es troba indubtablement a mig camíentre ambdues obres sense, però, que espugui assegurar el treball del seu autor encap d’elles49. L’actitud de la figura, dem-peus, de tres quarts i sostenint un llibre ésmolt corrent al Beatus, on es dóna endiversos contextos: sovint és l’evangelistaJoan en diferents moments (f. 30v, 34, i lasèrie dels missatges a les esglésies d’Àsiaentre els folis 55v-75v), però també és unaactitud que adopten els apòstols en el“retrat” de grup relatiu a la seva diàspora(f. 44v-45) i a la Jerusalem Celestial (f.179v-180). L’evangelista de la Bíbliaripollesa fa servir fórmules que en elBeatus es reparteixen diversos il·lustra-dors: el recurs del traç clar resseguint elperfil del mantell o el gest de la mà quesosté el llibre són, per exemple, al f. 30vdel Beatus (fig. 15b), però els rostres nosón els mateixos. El rostre del Lluc deRipoll té versions més tosques al Beatus,

Ripoll», Catalunya Romànica, X, El Ripollès,Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1987,p. 313. Vaig indicar breument la seva individualit-zació a Il·lustració de manuscrits a Girona…, op.cit., p. 22. I. Lorés ha recollit aquesta observació(El monestir de Sant Pere de Rodes…, op. cit., p.226), però emparentant aquest dibuixant amb elVat. lat. 5730, cosa en la qual no puc estar d’acord.

49 En relació a les il·lustracions apocalíptiquesdel volum IV de la Bíblia cal aclarir que quan se lainvoca en relació al Beatus de Torí és només enbase a les corresponents als folis 103v-106v que, sibé no han de ser necessàriament de la mateixa mà,sí que es deuen a il·lustradors amb idèntica forma-ció, i es diferencien clarament dels que actuen sensegens de traça als folis 8v, 107 i 107v, en el que sem-bla una mena de concurs d’aspirants o d’examend’aprenents als qual es permet demostrar el grau decapacitat en els buits que la caixa de la lletra va dei-xar en aquest volum.

46 J. Alturo i Perucho, «Un manuscrit du scripto-rium de Sant Pere de Rodes (Catalogne): le‘Tractatus in Iohannem’ de saint Augustin», Revuedes Études Augustiniennes, 39, 1993, p. 155-160.

47 C. Mancho, «La pintura mural», I. Lorés, Elmonestir de Sant Pere de Rodes, Bellaterra-Barcelona-Girona-Lleida-Universitats Autònomade Barcelona, Barcelona, Lleida i Girona-MuseuNacional d’Art de Catalunya, 2002, p. 185-213 i,novament a «La peinture au cloître: l’exemple deSant Pere de Rodes», Les Cahiers de Saint-Michelde Cuxa, XXXIV, 2003, p. 115-133.

48 Sorprenentment, W. Neuss (Die katalanischeBibelillustration…, op. cit., p. 133-134), no consig-na aquesta il·lustració ni la corresponent a l’evan-gelista Joan) en els breus paràgrafs que dedica a lesimatges dels evangelistes de la bíblia ripollesa, onnomés es refereix a Mateu i Marc (als folis 370v i381v respectivament), oblit que es reiterarà enalgun estudi posterior (R. Alcoy, «Bíblia de

215


com proven dos dels dels apòstols aplegatsals folis 44v-45 (cinquè i onzè d’esquerra adreta; fig. 15a). Els cabells, en canvi,condueixen al volum IV de Rodes(Maiestas dels f. 103v i 105v). Els ropat-ges oscil·len també entre Torí i Rodes IV. I,encara, la peculiar forma que li marca eltaló del peu dret es retroba al f. 111 delsEvangelis de Cuixà. L’autor del sant Llucdel foli 388 de la Bíblia de Ripoll no éscontemporani als que il·lustren la pràcticatotalitat del volum; és clarament posteriori, per les seves característiques, coetanidels actius al Beatus, al volum IV de Rodesi als Evangelis de Cuixà, la qual cosaobliga a situar-lo dins del primer terç delsegle XII. No cal dir que la seva presènciaa la Bíblia de Ripoll resulta del tot intem-pestiva per tal com pertany a l’òrbita figu-rativa de la qual participen exemplars que

en els darrers temps havíem convingut asituar en l’entorn Girona-Rodes, i es trobainserida en un manuscrit que sembla haverestat il·lustrat durant la primera meitat del’XI. Les poques ganes de complicar laqüestió més de l’inevitable aconselleninterpretar-ho com una conseqüència delcada cop més evident flux constant deminiaturistes entre Girona i Ripoll.

Aquesta xarxa de vincles entre manus-crits i centres catalans no és totalmentendogàmica, com proven els punts encomú entre les il·lustracions del Beatus deTorí i les d’un manuscrit de Moissac, i quetambé impliquen el Vat. lat. 5730, conside-rat ripollès. El comú parentiu amb una obrallenguadociana proposa possibles arrelsper a aquest estil que implica les il·lustra-cions de les primeres dècades del XII aRipoll, Cuixà, Girona i Rodes50.

Finalment, poden fer-se algunes consi-deracions sobre el sistema de treball i laproducció dels centres als quals s’ha fetreferència. Tant pel que fa a l’Homiliari desant Feliu de Girona com als Evangelis deCuixà es pot provar que se’n va fer, com amínim, un altre exemplar. Si tot això hosumem als tres exemplars bíblics que avuise saben realitzats a Ripoll51, se’ns dibuixa

50 I encara en relació amb manuscrits suposada-ment d’altres indrets, algun dia s’haurà de mirar detreure alguna conclusió sobre els indicis de relacióamb la Bíblia de Ripoll i els Evangelis de Cuixàque denota l’exemplar del De Civitate Dei de SantAgustí conservat –que no necessàriament il·lustrat–a Tortosa.

51 A. M. Mundó dóna detalls sobre el possibletercer exemplar bíblic ripollès –l’existència delqual ja havia apuntat anteriorment– a Les Bíblies deRipoll. Estudi dels mss. Vaticà, lat. 5729 i París,BNF, lat. 6, Biblioteca Apostolica Vaticana, Ciutatdel Vaticà, 2002, (Studi e testi, 408), p. 57-59.

216

Anna Orriols

15. Beatus de Torí (Torí, Biblioteca Nazionale, ms. I. II.1:a) detall del f. 45.(esquerra); b) detall del f. 30v.(dreta)

una interessant dinàmica en determinatsscriptoria catalans, que sembla apuntarcap a la producció de còpies, probablementsota demanda, d’exemplars que posseïen,destinats a altres indrets. A Girona varensubministrar, probablement, una còpia del’Homiliari a Vic; posteriorment varen dura terme una versió romànica del preuatBeatus del 97552; a Cuixà, si més no, vancomençar uns altres evangelis, comdemostra el foli pertanyent a un altremanuscrit bessó cosit al final de l’exem-plar53. D’altra banda, resulta força comúque, al marge de l’habitual multiplicitat demans que sol distingir-se en la majoria demanuscrits il·lustrats, en alguns dels exem-plars considerats s’hi detecta la presènciapuntual –limitada a una sola il·lustració o,com a molt, dues– d’artífexs totalmentdiversos als restants: el més cridaner,indubtablement vingut de territoris onimpera una altra cultura figurativa, és elque actua al foli 62 de l’Homiliari de santFeliu de Girona; incòmode –perquè com-plica encara més la situació– el que realitzael Sant Lluc del f. 388 de la Bíblia deRipoll; i ineptes alguns als quals s’ha per-mès dibuixar en buits del volum IV de laBíblia de Rodes54.

Tot plegat –tant el que resulta clar comallò que no es deixa interpretar– és mostrad’unes animades dinàmiques d’intercanvide personal, obres i referents figuratiusque, en certa mesura, fan trontollar la tra-dicional imatge de quietud reclosa ques’associa a la il·lustració de manuscrits enaquells temps.

(novembre del 2005)

52 La consideració que el Beatus de Torí sortís deGirona un cop acabat impedeix especular sobre lapossibilitat que l’exemplar de Salamanca, que se liemparenta textualment però és força més tardà,sigui producte de l’escriptori gironí.

53 Se n’indicava simultàniament l’existència a A.Orriols, «Les imatges preliminars…», op. cit., p.42-43 i a W. Cahn, Romanesque Manuscripts…, op.cit., p. 61.

54 Sobre aquests darrers, vegeu, més amunt, lanota 49. També hi ha actuacions semblants –en laseva baixa qualitat– en alguns folis de l’Homiliaride sant Feliu de Girona.

217


Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona - Col·lecció … · 2009-05-19 · M....

Documents

Transcript of Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona - Col·lecció … · 2009-05-19 · M....