Publicat a facebook novembre 2014

En nom dels meus drets?, no!

El Govern espanyol impugna la votació del 9/N per segona vegada. L’acusa, ens acusa, d’antidemòcrates, acusa els ciutadans voluntaris, ens acusa, de manipuladors, acusa el nostre Govern d’enganyar la ciutadania catalana, d’enganyar-nos, i ens considera manipulables, irresponsables i ignorants i per aquesta raó, el Govern espanyol excusa la seva acció repressiva sota la suposada defensa dels nostres drets.Quins drets?… el d’ésser espanyols per imposició?, el de la dependència de Catalunya del Govern espanyol?, el de poder participar en les votacions que decideixi convocar o permetre el President del Govern espanyol?, el de poder respondre a les preguntes que ens vulgui fer el Govern espanyol?… El dret a no tenir drets.No cal, no vull, no necessito que el Govern espanyol o el PSOE que recolza la impugnació defensin els meus drets. Que diguin obertament que defensen el pressupost espanyol i el seu deute, el nombre d’escons espanyols a les institucions europees, el seu orgull patriòtic espanyol ferit, el seu nacionalisme colonialista trencat, que confessin el seu pànic a perdre el que mai no han tingut. No hi ha excuses possibles per a excusar l’inexcusable. No són demòcrates, l’essència de la dictadura llarga i dura penetrà fins a les entranyes del sistema, els senyals són perdurables en forma de corrupció, racisme, rebuig de la diferència, populisme i democràcia selectiva.Que diguin el que vulguin, però no pas que quan no ens escolten i quan amenacen el nostre Govern i institucions ho fan en defensa dels nostres drets. En nom dels nostres drets, no!.

Publicat 1 de novembre 2014

El GAL mediàtic

‘Mort civil’. És un concepte intrigant que vaig escoltar per primer vegada al Vaticà. Ells, experts com ningú en aquestes coses, havien descobert que al segle XXI ja no calia matar físicament i que la ‘mort civil’ podia ser igual d’efectiva. Consistent en apartar una persona de l’escena, matar-lo pel que fa a la presència pública, a través d’una campanya eficaç de desprestigi o a través d’amenaces personals. Penseu en Ratzinger.Ara l’Estat espanyol sembla que ha entès el concepte. La setmana passada vam viure un episodi increïble al respecte. Un diari, El Mundo, es va inventar una informació tendent a desprestigiar el batlle de Barcelona. I a castigar-lo. I el ministre de l’interior en persona es va dedicar a fer circular aquesta informació intentant que els diaris la donàrem per bona. S’ha demostrat que la informació era del tot falsa. Però el mal ja estava fet. I el diari no només no va rectificar sinó que encara va gallejar, segur del suport que té del poder polític. El batlle ha fet un pleit però aquest pleit tardarà anys en substanciar-se i quan ho faça realment ja no li importarà a ningú.

1

L’episodi, encara que haja fracassat, no és nou ni és casual. Ara ha estat Trias, fa dos anys va ser Mas, acusat falsament la setmana de les eleccions. I després ho ha patit Santiago Vidal i els jutges partidaris de la consulta -que van veure sorpresos com es filtraven els seus DNI i els publicava un diari. La mateixa ANC està sotmesa a tota classe de notícies infundades. Tornen a dir que Carod-Rovira té diners ací i allà… Més enllà de les lamentables anècdotes, però, la qüestió important és que vivim en un estat democràtic on la policia viola sistemàticament el principi de neutralitat cap als ciutadans i usa tots els seus recursos, de manera il·legal per a atacar políticament una part de la població. Sistemàticament, car no és un incident aillat i això ho fa molt més greu encara.Una actuació sistemàtica com aquesta és simplement impensable en qualsevol país democràtic del món. La mort civil que volen imposar als ciutadans que discrepem del seu concepte d’estat al final és una metàfora de la mort real que els mateixos aparells de l’estat van imposar en una altra època. En comptes de cal viva ara hi ha mentides i calumnies orquestrades políticament des del govern. Però al final de tot l’esquema és el mateix i això que estem vivint, això que Jorge Fernández Díaz dirigeix, es pot definir d’una forma molt gràfica com l’aparició del GAL mediàtic: l’estat es posa ell mateix fora de la llei per a fer una feina bruta contra els seus oponents polítics.

Publicat 2 de novembre 2014

Procés al PP

Faig un apunt ràpid dels grans casos de corrupció del PP destapats durant el mandat de Mariano Rajoy. Només per donar-ne una idea de conjunt. A València hi ha el cas Emarsa rondant Rita Barberà. Hi ha el cas Divar que va causar un enrenou fenomenal, perquè afectava el president del Consell del Poder Judicial. El cas Cooperació va tombar l'incombustible Blasco, que desviava ajuts destinats a ONG per comprar-se pisos de luxe a Miami. Evidentment hi ha l'espectacular cas de les targetes negres de Caja Madrid i el cas Bárcenas, amb els famosos sobresous a la cúpula del PP. I s'arrossega l'enorme cas Gürtel.He provat de trobar la xifra de polítics del PP implicats en judicis ara mateix. No l'he trobada, però hi ha prou dades per a escandalitzar-se: el cas Gürtel ja ha fet prop de 200 encausats, 74 dels quals són polítics del PP. El cas Púnica —aquest que es va desfermar ahir— implica 51 individus, una bona part dels quals d'alt rang polític: batlles, un president de diputació i fins i tot el secretari general del PP madrileny. A les Corts Valencianes hi ha onze encausats. N'hi ha tants que quan es va retirar Juan Cotino, acorralat per la corrupció, el diputat que el suplí arribà a l'hemicicle ja encausat. Tant els fa. La batllessa d'Alacant o els ex-presidents de la Diputació de Castelló i Alacant ja han estat jutjats i en alguns casos condemnats. El 75% del govern d'Aznar del juliol del 2012 és a la presó o encausat. De setze ministres, dotze. I alerta que entre els qui encara no són encausats es destaca Eduardo Zaplana. Poca broma.Insistesc que no he trobat cap fitxer actualitzat amb les dades dels encausats, però hi ha estudis que em semblen prou fiables i que parlen de 1.700 causes, més de 500 encausats, no únicament del PP però majoritàriament del PP. Amb un total aproximat, robat, de quaranta mil milions d'euros.

2

En vista d'aquestes xifres, aquesta insistència i aquesta sistemàtica, mirar-se encara aquest problema com un reguitzell d'iniciatives personals, de pomes podrides, em sembla erroni. No és aquest o aquell que té la mà llarga. Aquest o aquell té la mà llarga, és cert. Però a mi em fa la impressió, i alguna cosa més que la impressió, que hauríem d'estudiar si el PP no és directament una organització criminal. Creada i organitzada de tal manera que aquest pillatge sistemàtic dels recursos públics siga possible. És veritat que hi ha corrupció també al PSOE, a CiU i a més partits. Però, més enllà de la propaganda interessada, el volum de la corrupció efectiva i demostrable del PP no es pot comparar, ni de bon tros, amb el que fan els altres. Ni ací ni en cap país europeu. I això cal que siga dit i que siga tingut en compte.

Publicat 3 de novembre 2014

4 de novembre de 1923. Els fets de Prat de Molló va ser un intent d’invasió militar des de la Catalunya Nord per independitzar Catalunya.

Què es vota el 9N?"Què diu o què deixa de dir la papereta ha deixat de ser determinant en la consulta"

Vicent Sanchis

Què diu o què deixa de dir la papereta ha deixat de ser determinant en la consulta popular que es farà

diumenge. I és aquesta paraula, popular, la que explica l’afirmació. L’ha impulsada, la consulta, sí, el govern de

la Generalitat. Però l’han encarrilada les entitats cíviques més actives del país i la garantiran els voluntaris i tots

aquells que, malgrat tots els obstacles dels poders de l’Estat, els desafiaran i acudiran a urnes.

La consulta del 9 de novembre és això, un desafiament. La paraula els agrada a Madrid, però en fan una lectura

única. No serà la gent qui desafiarà l’Estat. És l’Estat qui ha desafiat la gent, el Parlament i el govern de

Catalunya. Desafiament? Sí. D’aquells que han usurpat el nom de la democràcia i de la llei i s’han arrogat una

representació discutible, perquè ningú no els ha facultat per fer-ho i perquè ningú els ha donat un poder

omnímode. D’aquells que, a més, ara mateix queden qüestionats, una vegada i una altra, en totes les

enquestes d’intenció de vot. Quan s’haurien d’avançar eleccions? Quan la distància i la discrepància entre la

societat i els seus electes s’haguessin alterat profundament a causa d’uns fets irrebatibles. Ara mateix l’impacte

de la corrupció sobre la societat és indiscutible. Seria, doncs, hora d’avançar eleccions. Per lògica

democràtica. Encara que Mariano Rajoy i el Partit Popular en tinguin molt poca. Si no ho fan, que no ho faran,

almenys haurien d’estalviar-se els actes d’agressió i d’arrogància. Com el que ara perpetren contra la majoria

social i parlamentària de Catalunya. Són ells els qui desafien.

I la resposta popular és el suport a la consulta de diumenge vinent. Ahir mateix ho va concretar la presidència

de l’Assemblea Nacional Catalana. Carme Forcadell va afirmar que el dia 9 allò que hi ha en joc és la dignitat

democràtica i la llibertat d’expressió. Exactament és això. Ara el resultat té una importància relativa. Haurien

d’anar a votar, i ho faran, els del sí i sí. Haurien d’anar a votar, i ho faran menys, els del sí i no. Haurien d’anar a

votar igualment els del no. Encara que no reconeguin Catalunya com a nació. No és això. Catalunya els pot ser

una regió. Però encara més important són la democràcia i la llibertat. Ells se n’omplen la boca sovint. Ells o els

3

que diuen representar-los. Diumenge dia 9 cal anar a votar per la llibertat. Contra la usurpació, l’autoritarisme i

l’arrogància del poder.

Publicat 4 de novembre 2014

És l’hora de marxar

"Cada minut que romanem dins l’Estat espanyol és un minut més de captivitat, és un minut més d’espoliació, de menyspreu, d’insults, d’agressions, d’humiliacions..."

Víctor AlexandreNo hi ha hagut mai cap país dominat per la força de les armes que s’hagi alliberat sense transgredir la legalitat que l’imposava l’Estat dominador. Hi ha hagut separacions civilitzades, com ara la de Noruega i Suècia, o intents de separació, també civilitzats, com els del Quebec i Escòcia, però mai cap poble no s’ha alliberat complint fil per randa la legalitat d’un dominador absolutista. Això no és possible per la senzilla raó que la legalitat del dominador no preveu enlloc que el dominat pugui deixar de ser-ho. És cert que el Canadà i el Regne Unit són estats dominadors, però també ho és que són estats democràtics, no pas règims absolutistes, i, malgrat que les seves lleis no inclouen el dret a l’autodeterminació de les nacions que els configuren, no impedeixen que aquestes decideixin el seu futur dipositant una papereta en una urna. Per això, el Quebec ha celebrat dos referèndums, un el 1980 i un altre el 1995, i Escòcia el 2014. En el primer cas, el Canadà va entendre que, digués el que digués la seva Constitució, cap llei veritablement democràtica pot impedir que un poble decideixi si vol ser lliure. I en el segon, el primer ministre britànic David Cameron ho va expressar amb aquestes paraules: “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”.

L’Estat espanyol, tanmateix, pensa just al contrari. Alícia Sánchez-Camacho diu: “Que no es pugui votar és una victòria de la democràcia”; i Mariano Rajoy hi afegeix: “No hi ha referèndum a Catalunya, perquè Espanya és una democràcia avançada”. És obvi que frases com aquestes, que haurien d’enrojolar els seus autors, provoquen una forta riallada a Catalunya i un gran estupor en el món democràtic, però en sentirem moltes més, perquè el totalitarisme, com la mona, encara que es vesteixi de seda, totalitari es queda. Els fills ideològics del franquisme van pensar que l’Estat de dret els oferia prou escletxes per continuar imposant el principi màxim del règim, la

4

“sagrada unitat d’Espanya”, i, fent-se passar per demòcrates de soca-rel, van crear uns mecanismes legals que, a més de servir-los de coartada, fessin impossible, literalment impossible, que Catalunya pogués canviar mai una sola coma de la Constitució espanyola. Ni tan sols, posats a fer volar coloms, comptant amb el suport del País Valencià, de les Illes, d’Euskadi, de Navarra, de Galícia, de Canàries, d’Andalusia i de Ceuta i Melilla.

Franco ho va dir el 30 de desembre de 1969: “Todo ha quedado atado y bien atado, con mi propuesta y la aprobación por las Cortes de la designación como sucesor, a título de rey, del príncipe don Juan Carlos de Borbón”. D’aleshores ençà, tant en la dictadura com en aquesta mascarada que tenim ara, tots els poders de l’Estat han treballat en una mateixa direcció per emmanillar Catalunya. Dretes i esquerres es poden llançar els plats pel cap per tota mena de raons, però mai –mai!– per Catalunya. Només cal mirar els noms de les persones que han remenat i que remenen les cireres en tots els àmbits de l’Estat per comprendre fins a quin punt el nacionalisme espanyol, amb la “unitat d’Espanya” com a tòtem, és molt més que una ideologia política. És una religió. I qui en discrepa comet heretgia. Franco en deia “rojo separatista”; ara en diuen “antidemocràtic”.

D’acord amb això, l’Estat espanyol mai no reconeixerà la nació catalana, perquè, si ho fes, hauria de reconèixer també les nacions basca i gallega. I, és clar, com es pot dir a una nació que no té dret a l’autodeterminació? Fixem-nos, en aquest sentit, que fins i tot arriben a l’extrem de negar-nos la condició de poble. Ho deia el 22 d’octubre passat Susana Beltrán, professora de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresidenta de l’entitat neofalangista Societat Civil Catalana: “El poble català no existeix”. Se n’adona, el lector? Si no existim, no tenim drets. Som només una invenció delirant de ments febroses. El cert, però, és que darrere d’algú que diu que un poble no existeix, només hi ha racisme. És a dir, odi ètnic i impotència intel·lectual.

Situats en aquest punt, doncs, és hora de marxar. Cada minut que romanem dins l’Estat espanyol és un minut més de captivitat, és un minut més d’espoliació, de menyspreu, d’insults, d’agressions, d’humiliacions... És hora d’eleccions de caràcter plebiscitari amb el compromís, per part dels partits sobiranistes, de declarar unilateralment la independència. És hora, en definitiva, de transgredir

5

la legalitat espanyola, d’obrir la porta de la presó i de posar fi a tres segles de submissió i sotmetiment. Hi ha, per tant, un conflicte, naturalment que sí, però el conflicte no és la independència, el conflicte és l’opressió. Publicat 5 de novembre 2014

De manual

Tot segueix el manual de com un país es fa independent -ja us dic jo que existeix aquest manual, encara que ningú no ho reconega. I francament aquesta és la millor notícia possible. La setmana que estem vivint, aquesta setmana concreta d’ara, serà recordada de forma majúscula quan haurem de contar en un futur què ha passat, què ens ha passat. I el que està passant, la realitat que estem vivint és que estem desconnectant d’Espanya a una velocitat vertiginosa. Recordeu el que he dit altres vegades: passa de sobte, passa ràpid, passa inesperadament, passa suau.Primer Espanya trenca unilateralment el marc autonòmic amb un cop d’estat, un altre -judicial en aquest cas. Immediatament després el govern català anuncia que les lleis espanyoles ja no són de compliment obligatori a Catalunya -no ho diu així però diu això. I el país reacciona al carrer. Amb cassolades impressionant que són el preludi d’un diumenge que ja entusiasme. I el manual ho diu això també: l’entusiasme és contagiós. Molt.El manual segueix: Espanya no sap què fer. De sobte se n’adona que ha caigut en la trampa. No pot tolerar que es vote perquè això equival a acceptar internacionalment que no controla ja el Principat, que no és ja l’estat que mana a Barcelona. Però no pot oposar-s’hi sense que això tinga un cost immens per a ells. Detenir el president Mas? enviar la policia? treure l’exèrcit al carrer? Si s’atreveix perd. A l’instant. Si no s’atreveix perd també. I el rellotge avança implacable tic-tac tic-tac. Queden tres dies, tres dies només per començar a votar.I van passant capítols i més capítols del manual. Tots ells de forma accelerada, tant accelerada que em sorprèn a mi mateix. La premsa internacional comença a entusiasmar-se amb la notícia -ja hi ha 600 corresponsals acreditats diumenge. Ja hi ha polítics estranger que comencen a soltar-se -ho ha fet Gysi a Alemanya, avui les esquerres de latinoamèrica fan una roda de premsa a Barcelona, hi ha una muntanya a Irlanda que apareix decorada amb el Yes! Yes!, i comencen a circular fotos d’eurodiputats que alcen cartellets a favor nostre...Crec que tots notem que l’olor de pluja, aquella de que parlava fa uns dies, es fa més i més intens a cada instant que passa. No us n’acostumeu, però. La història, amb majúscules, només la podem escriure molt de tant en tant i aquesta setmana ens ha tocat a nosaltres. Prohibit fallar.

Publicat 6 de novembre 2014

6

7 de novembre de 1971. Es constitueix l’Assemblea de Catalunya, plataforma unitària de l’oposició antifranquista durants els darrers anys de la dictadura

L'Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l'antifranquisme que agrupava la oposició catalana política i social contra la dictadura del general Franco..

Es va constituir el 7 de novembre de 1971 a l'església de Sant Agustí, al barri del Raval de Barcelona, per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Ràpidament va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país: des de la dreta nacionalista demòcrata fins a alguns sectors de l'extrema esquerra, passant pels diversos corrents nacionalistes (cercle de Jordi Pujol, UDC), independentistes (PSAN, FNC), socialistes (MSC) i comunistes (PSUC), i amb la participació de destacats intel·lectuals independents i dels sectors progressistes de l'església.

S'hi van anar sumant altres organitzacions no específicament polítiques: centres culturals, entitats excursionistes, associacions de veïns, col·legis professionals, sindicats... A més a més l'Assemblea de Catalunya es va organitzar també a nivell comarcal i local constituint assemblees democràtiques,[1] fet que va permetre la participació de la ciutadania diversa compromesa amb la lluita antifranquista incorporant amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals.

Com un poble lliureLa millor manera d'aconseguir la independència és actuar com un poble lliure. I, ves per on, l'estat espanyol s'ha encaparrat a donar-nos l'oportunitat de fer-ho. Aquest diumenge, el 9-N, podríem fer com un poble esclau: acatar la prohibició i tornar a casa derrotats. Però també podem expressar-nos com un poble lliure, obeir la nostra voluntat i sortir al carrer a defensar els drets humans i civils dels catalans. Diumenge no farem la consulta definitiva, però podem comportar-nos definitivament com a homes i dones lliures d'una nació que no claudica.

Vénen tres dies d'amenaces, xantatges i intimidacions. L'estat espanyol té pànic de la democràcia. Està cagat de por. El seu pitjor malson són les cues de catalans davant dels punts de votació amb una papereta a la mà i les urnes plenes. Als Rajoy, Wert, Margallo, Soraya, Montoro, Fernández Díaz i companyia els costa molt de dormir, aquests dies. Han de deixar el llum del passadís encès perquè estan escagarrinats. Quan tanquen els ulls, només veuen urnes i paperetes. I si als qui tenen poder els agafa por els ve la temptació de fer-ne un mal ús.

Malgrat l'amenaça, el xantatge i la intimidació, nosaltres farem la nostra. Continuarem la revolució dels somriures. Sortirem de casa,

7

anirem a cercar els nostres avis, saludarem els veïns, comprarem el diari i anirem a votar. I amb aquest gest tan revolucionari actuarem com un poble lliure per primera vegada des de fa tres-cents anys. El món ens mirarà i dirà: 'Guaita, els catalans, que no es deixen intimidar… ja són gairebé independents.'

I si som al punt de votació i ve la policia a endur-se les urnes? En Josep Maria Reniu (CATN) ho explicava molt bé abans-d'ahir en una conferència al Centre Excursionista de Terrassa: 'Si es presenta l'agent Martí o "el agente Romerales", els demanarem si vénen a votar. Si no vénen a votar, sinó a endur-se les urnes, traurem el mòbil i els demanarem que diguin "Lluíííííís". I clic!' Tindrem una fotografia amb uns senyors uniformats retirant urnes de votació davant una cua de ciutadans amb paperetes a les mans. Es fa difícil de pensar que els guardians de la unitat d'Espanya puguin arribar a ser tan capsigranys. Però si estan decidits a fer-nos més fàcil i ràpid el camí de la independència, no serem pas nosaltres qui els ho impedirem, oi?

Ha arribat un punt que es fa difícil d'escatir si som nosaltres que ens n'anem d'Espanya o si són ells que ens en foragiten. La nostra voluntat hi és, això és evident. Però sense la seva ajuda vés a saber on fórem, encara. I on som ara? A tres dies d'actuar com un poble lliure, que no es deixa trepitjar la dignitat i que sap que ha arribat el moment de guanyar. Com deia Winston Churchill: 'És contra el vent que l'estel s'enlaira més alt.'perecardus@mesvilaweb.cat

Publicat 7 de novembre 2014

Una nació poderosa'...i no ha passat res'. M'ho deia ahir una de les persones que més ha treballat perquè fos possible la consulta. Ho deia a la nit, quan ja s'havia fet tard, amb una certa sorpresa en la mirada. Efectivament: no ha passat res. Vull dir que els catalans vam exercir la nostra democràcia, pròpia i independent, i malgrat això els tancs no van entrar per la Diagonal ni cap canó no fou portat a la plaça de Sant Jaume. 

Tanmateix, mireu-vos-ho amb la perspectiva necessària perquè el cas és gros: l'estat espanyol havia prohibit la consulta. I, per tant, dos milions i escaig de persones van fer, vam fer, una votació il·legal, que era alhora un insuperable gest de sobirania. Ahir vam dur a terme una rebel·lió digna d'aquelles que els nostres avantpassats havien fet en el passat. Unes rebel·lions que generalment havien acabat ofegades amb sang, repressió i llargs anys de silenci. Totes. Fins ahir.

8

Aquesta és la gran lliçó del 9-N: Espanya és impotent. Brama molt però ja no pot mossegar. Crida però no controla. I el món ho ha vist. El món ha vist que Espanya és un estat incapaç de fer complir les seues lleis a Catalunya. Dit a l'inrevés: que Espanya ja no és l'estat de Catalunya. Qui vulga rebaixar la força dels fets que ho faça. Però, benvolguts lectors, avui podeu estar ben orgullosos de vosaltres mateixos. Molt.

Ahir el món va veure Espanya com un estat fallit. Els estats fallits són aquells que no funcionen. Perquè no són capaços de regular amb eficàcia la vida en els territoris propis. Ahir Espanya no hi pintava res, a Catalunya: tan senzill, i tan enorme, com això. I a l'ensems el món va veure els catalans com una gent organitzada, capaç de bastir un estat, que això era el 9-N, de vuit al matí a dotze de la nit. I capaç de fer-lo funcionar amb rigor i serietat, com un rellotge. Aquestes dues imatges contraposades tindran molt valor durant les setmanes i mesos vinents, quan ens juguem el reconeixement internacional. Calia que ho féssem bé i ho vam fer a meravella.

Ara cal assaborir aquest èxit durant unes quantes horetes. Però immediatament haurem d'anar per feina, que la ciutadella ha caigut i aquesta és la notícia més gran que podíem tenir. Ara ja sabem que Espanya no és capaç d'aturar-nos, que no pot fer-ho, que no té les armes per a fer-ho. Ara ja sabem que no té ni tan sols la capacitat de fer obeir les seues lleis en el territori català. I això és clau.

I per això ara cal avançar, i de pressa. Espere que els partits hagen pres nota d'això que va passar ahir i es desempalleguen de tacticismes que a molts se'ns fan difícils d'entendre, per a no dir incomprensibles. Espere que el president Mas haja sentit nítida la veu de centenars de milers de ciutadans que no volem perdre més temps ni deixar passar mesos i mesos en espera del nou pas. I desitge, sobretot, que el país, d'una volta per totes, es desempallegue del seu victimisme atàvic i es reconega com la nació poderosa que ahir va ser capaç de sobreposar-se a la por i la repressió, a totes les amenaces. Amb un immens somriure a la cara. Amb la passió per la llibertat per ensenya i per bandera.

director@vilaweb.cat

Publicat 8 de novembre 2014

Martxelo Otamendi: 'Catalunya no la reconeix ni la mare que la va parir'

9

Entrevista al director del diari basc Berria, que és a Catalunya per viure el 9-N de prop

Catalunya té amics escampats per tot el món. Aquests dies, en els moments històrics que viu el país, s'han fet sentir i han fet arribar als catalans el seu escalf. Un dels amics destacats dels Països Catalans és el basc Martxelo Otamendi, director del diari Berria, que ha vingut a viure el 9-N de prop. Otamendi fa molts anys que observa l'evolució del sobiranisme català i estableix ponts de diàleg constant entre catalans i bascs. En aquesta ocasió va enregistrar a la redacció de VilaWeb un debat en èuscar sobre la consulta que podeu veure ací.

Hem aprofitat aquesta estada per parlar-hi del 9-N, de la fase decisiva del camí cap a la independència de Catalunya i de l'estat actual de l'independentisme basc.

—La votació de demà no serà ni un referèndum ni una consulta, sinó un procés participatiu. Com es veu això des del País Basc?—Jo puc donar la meva opinió. Una vegada li van demanar a Churchill la seva opinió sobre els francesos i va dir que coneixia alguns francesos però no tots. Al País Basc hi ha menys ciutadans que a França, però també hi ha gent per a tot. Sobre el 9-N, tenim gent que pensa que el dret de decidir no existeix i gent que, des de l'altre extrem, diu que aquesta votació no servirà de res i hi treu importància. Jo penso que és una votació molt important.

—Però no serà la consulta definitiva.—Com va dir el president Mas aquell dimarts al matí, després de la crisi entre partits, hi haurà dos moments: el dia de la consulta i les eleccions. Una altra cosa és com s'arriba a les eleccions i tot el debat sobre el format de les candidatures… Però el sol fet que molta gent a Catalunya vagin a votar demà, encara que no sigui la primera versió de la consulta —que tampoc no era vinculant!!—, té un valor polític molt fort. La consulta té un valor de cohesió nacional i social molt important. Els catalans volen votar, volen votar i volen votar.

—Sí, aquest clam és molt majoritari.—Vaig escriure en una de les cartes que publiquem amb Vicent Partal que els catalans volien votar encara que fos en una capsa de sabates. I si cal que pugin al Montseny o a Montserrat per fer-ho, ho faran. Hi pujaran i votaran. Perquè volen fer cua i parlar amb el de davant i dir-li 'quin dia més important'… i parlar amb el de darrere i preguntar-li des d'on ha vingut per votar… La gent vol fer aquest acte de votar. Aquest és el valor del 9-N. Serà una demostració del tremp independentista que s'ha forjat aquests últims anys. Quan s'escrigui la història de Catalunya, d'ací a uns anys, es dirà que aquest dia van votar milions de catalans per la seva llibertat. Jo, com a basc, em conformaria amb poder fer una votació així, perquè permet d'expressar aquesta voluntat multitudinària de votar. Que després

10

aquest vot tingui una repercussió directa més important o menys, això ja ho veurem. Però, si més no, la gent es podrà mirar als ulls i dir que ha votat. I ho explicarem des de la premsa internacional i el món ho veurà. La premsa internacional explicarà les cues de catalans que hauran anat als col·legis per decidir el seu futur.

—El 9-N tindrà impacte polític al País Basc?—Hi ha una qüestió prèvia que cal tenir en compte i que fa uns dies que quedava ben explicada en una entrevista a Arnaldo Otegi que vam publicar. Hi ha un canvi en l'estratègia del sobiranisme. Fins ara, l'estratègia consistia a resoldre primer les conseqüències del conflicte —presoners, víctimes i desarmament— i després activar la via sobiranista. D'aquesta manera es donava la possibilitat de vet al govern espanyol, que podia dir 'tu fes com vulguis, que jo no penso desblocar la situació'. Si calia resoldre la situació dels presoners abans d'activar el procés sobiranista, la cosa es podia encallar 'sine die'. Otegi explicava que l'estratègia que ara pren centralitat és activar la via sobiranista i les conseqüències del conflicte ja s'arreglaran a mesura que avanci el procés. Va canviant l'ordre dels factors. Això vol dir que en un període relativament curt el procés sobiranista s'accelerarà al País Basc, amb l'esperança que això també ajudi a resoldre la qüestió dels presoners.

—I el PNB com viu que CiU s'hagi implicat d'aquesta manera en el procés d'independència?—En aquest sector, el procés català es viu amb incomoditat i distància. És difícil de trobar declaracions de suport als catalans per part de dirigents del Partit Nacionalista Basc. Hi ha paraules molt distants. Una cosa és que no et vulguis ficar en allò que no et pertoca. I que consideris que no tens cap dret de marcar el ritme dels catalans. Però es poden fer moltes altres coses que no es fan. No s'han fet des del món nacionalista, però tampoc en general al País Basc. Penso que el seguiment i suport al procés català no el fem bé. Hi ha incomoditat i hi ha una qüestió de coherència. Si dius que els catalans ho fan bé, la pregunta a continuació ha de ser: i nosaltres, què? Nosaltres, quan? Penso que com a país no estem a l'altura del suport que es mereix Catalunya. Més enllà dels lligams i les estratègies dels partits, em sembla que com a societat tampoc no ho fem bé. No fem tant com podríem fer per Catalunya. Cal activar molt més la solidaritat amb Catalunya.

—Però hi ha interès?—Si la situació fos inversa i fóssim nosaltres que anéssim davant, els catalans ens haurien convidat als bascs a explicar el nostre procés a les universitats i als mitjans de comunicació, dia sí dia també. Nosaltres no estem a l'altura de la circumstància. Hi ha una explicació: fa molts anys que sofrim i ara tenim la sensació que tothom té l'obligació d'ajudar-nos i nosaltres no tenim cap responsabilitat respecte dels altres.

11

—També hi pot haver el factor sorpresa. Després de tants anys de passar davant en mobilització independentista, Catalunya ha avançat el País Basc en pocs anys…—Durant molts anys els bascs que hem estat molt per Catalunya hem pogut tastar aquest caràcter una mica autodestructiu del nacionalisme català. Molt crític, molt de fer-se l'harakiri… 'Això és una merda! Això no funcionarà mai! Els nostres polítics no serveixen de res!' I miràveu el País Basc amb admiració… els uns respecte de l'esquerra abertzale i els altres respecte del president Ibarretxe. D'això fa quatre o cinc anys. I ara Catalunya no la reconeix ni la mare que la va parir.

—Hi ha hagut canvis importants en molt poc temps.—A Catalunya hi ha molts casos de gent que no s'havia pronunciat mai per la independència i ara surt de l'armari. Hi ha molta gent que diu 'jo mai no he estat independentista, però no hi ha cap altra sortida'. Tan sols cal veure les mobilitzacions que heu fet els últims anys, des del juliol de 2010. Nosaltres teníem unes expectatives molt altes en el moment que ETA va abandonar les armes i, en canvi, estem aturats perquè el govern espanyol ha decidit de vetar qualsevol avenç en la resolució. Estem en un impàs. I en aquest impàs, arriba Catalunya i ens avança per l'esquerra.

—Al País Basc sempre hi ha hagut una gran capacitat de mobilització.—Catalunya dóna un exemple de mobilització i civisme al món. El teixit associatiu català s'ha activat de valent. Nosaltres sempre hem tingut una gran capacitat de resposta antirepressiva, però el teixit associatiu català és molt fort. Potser no s'havia pronunciat políticament d'una manera tan contundent, però aquest teixit sempre hi ha estat. Jo faig la broma de dir que els bascs fa un temps que vivim instal·lats en el divan veient com els titulars de la premsa internacional són per als catalans i no per a nosaltres.

Ciberguerra contra el 9-NCauen les webs de la Generalitat, l'ANC i l'AMI i es denuncia l'atac contra telèfons de membres de la campanya 'Ara és l'hora' · L'ANC sospita d'una operació estatalDes de primera hora de la tarda, el portal i algunes webs de la Generalitat no funcionen correctament. Quan s'intenta d'accedir-hi, no es carreguen o només es veu la portada. El mateix ha passat, des d'unes quantes hores abans, amb la web de l'Assemblea Nacional Catalana i la de l'Associació de Municipis per la Independència (que ja va). Sí que ha funcionat en tot moment el portal Participa2014.cat, amb tota la informació sobre la consulta del 9-N

12

La caiguda d'aquestes webs ha coincidit amb la denúncia de l'ANC i Òmnium, a més de l'AMI, d'un boicot telefònic a molts membres i treballadors de la campanya 'Ara és l'hora'. 'Reben desenes de milers de trucades amb l'únic objectiu de bloquejar-ne les comunicacions', han explicat en un comunicat. Per les dues entitats, 'a les portes del 9-N es repeteix la fórmula de boicot que ja es va implantar els dies previs a la Via Catalana 2014, amb l'únic objectiu d'intentar evitar-ne l'èxit'.L'ANC i Òmnium han explicat que no saben qui hi ha rere 'el nou atac en massa', però han assegurat que per 'la complexitat cal disposar d'uns coneixements i recursos tècnics fora de l'abast de la majoria'. Segons aquestes entitats, els intents de desestabilitzar també 's'han estès a l'enviament de missatges electrònics falsos que suplanten la identitat d'assemblees i agrupacions territorials'. Per tot plegat, han interposat una denúncia als Mossos d'Esquadra.Els Mossos ho investiguenTres coordinadors de l'ANC del Pla de l'Estany s'han despertat avui amb una sorpresa desagradable. Des de les nou del matí, els seus telèfons mòbils no han parat de rebre trucades de números fixos, mòbils i de desconeguts que han deixat inutilitzats els seus terminals. Una de les afectades, la coordinadora de l'ANC de Fontcoberta, Carme Ferrando, ha explicat que alguns dels números corresponien a companys de l'ANC i seus d'Òmnium Cultural tot i que després de comprovar-ho han descobert que els veritables propietaris no havien fet les trucades. A més, si volien contestar, ningú no responia. De moment, els tres coordinadors ja han denunciat els fets als Mossos.

Publicat 9 de novembre 2014

Requejo: "L’Estat està en un desconcert total"El membre del CATN assegura que la situació actual d’Espanya s’assimila més a la pèrdua de Cuba del 1898 que al fallit estat català del 1934

Pep LloverasFerran Requejo ha radiografiat aquest vespre un estat espanyol “totalment desconcertat” després de la votació del 9 de novembre. “No saben com analitzar-ho. Se’ls hi nota ràbia i certa desesperació”, ha indicat el destacat membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), que ho ha exemplificat amb la reacció de l’executiu central: “Mas envia una carta i Rajoy contesta amb la fiscalia”. “La Moncloa em recorda ara als Monty Python. Es reuneixen i diuen hem de fer alguna cosa. A qui podem acusar i de què? La crisi dins el PP és gegant”, ha etzibat. Ara bé, Requejo ha advertit que si la fiscalia actua “la ciutadania haurà de respondre amb claredat”. “No ens podem deixar empatar. El 9-N ha estat un gol, l’1-0”, ha sentenciat.

En un acte de la Fundació CatDem, plena a vessar com a les últimes

13

convocatòries, amb la presència de la presidenta d’Òmnium Cultural Muriel Casals, Requejo ha assegurat que la situació actual d’Espanya s’assimila més a la pèrdua de Cuba del 1898 que al fallit estat català del 1934, amb el president Lluís Companys empresonat i posteriorment assassinat. I ha llegit un text de l’aleshores president espanyol Cánovas del Castillo del 1896 sobre les colònies que té una semblança extraordinària amb les declaracions d’aquests dies de Mariano Rajoy. “120 anys després, diuen el mateix, i llavors van perdre”, ha incidit.

L’auditori aquest vespre

Avís a Convergència i a ERC

Donant per fet que hi haurà eleccions plebiscitàries, Requejo ha avisat a Convergència Democràtica i a Esquerra Republicana que estudiïn què convé més, si una llista conjunta o separada amb un punt comú. “Aquest estudi no està fet i és clau. El que pugui donar més diputats és el que s’hauria de fer”, ha advertit. Igualment, ha opinat que el lideratge de Mas no s’hauria de discutir, guanyi qui guanyi les eleccions si van per separat. “Internacionalment, no s’entendria gens que a mig partit es canviés l’entrenador”, ha afirmat. El govern que sortís, segons Requejo, ha de ser “molt fort, amb gent potent a totes les conselleries, de màxima rellevància en els seus camps”.

L’historiador i enginyer ha comentat que els resultats d’aquests comicis, tenint en compte una participació aproximada d’un 80%,haurien de comptar amb

14

300.000 o 400.000 vots més independentistes que els 1,8 milions del 9-N perquè la plena sobirania fos una realitat. En tot cas, i gairebé més important que això, ha dit Requejo, és que el nou govern creï estructures d’estat abans de proclamar la independència. “Quan es faci el pas és bàsic que es pugui resistir i desenvolupar el nou estat. Avui no podríem fer-lo”, ha sostingut, i ha citat la necessitat de construir l’agència tributària, la seguretat social, la seguretat –l’estructura que està més avançada- i el poder judicial. “Cal que tinguem el poder efectiu al territori, si no la proclamació seria un brindis al sol i ens hipotecaria durant dècades”, ha alertat davant un auditori ben atent. La partida està en marxa definitivament i un pas en fals pot ser fatal.

El catedràtic de ciència política Ferran Requejo

Publicat 10 de novembre 2014

Malas noticias, hay que ponerse a trabajar

Por: Iñaki Gabilondo

La primera vez en 300 años que España no puede utilizar la violencia física, y los catalanes ponen la directa...La gran lección del 9N: España es impotente. Brama mucho pero ya no puede morder. Grita pero no controla. Y el mundo lo ha visto. El mundo ha visto que España es un estado incapaz de hacer cumplir sus leyes en Cataluña, que

15

España ya no es el estado de Cataluña. Quien quiera rebajar la fuerza de los hechos que lo haga.Pero ayer el mundo vio a España como un estado fallido. Los estados fallidos se distinguen porque no funcionan. Porque no son capaces de regular con eficacia la vida en sus territorios. Ayer España no pintaba nada en Cataluña: así de sencillo y así de claro. Y a la vez el mundo también vio ayer a los catalanes como una gente organizada, capaz de construir un estado, que esto era el 9N. Y capaz de hacerlo funcionar con rigor y seriedad, como un reloj. Estas dos imágenes contrapuestas tendrán mucho valor las próximas semanas y meses, cuando aparezca en escena el reconocimiento internacional. Era necesario que lo hiciéramos bien y lo hicimos de maravilla. Segundo jaque. No se vayan todavía: aún hay más.Respecto a ti, ciclotímico españolista que pasas del exabrupto y la mentira a la fingida comprensión, decirte que estés tranquilo: lo entenderás cuando la mayoría de escaños en las próximas elecciones refrendatarias (porque por suerte los tuyos seguirán negándose a todo) recaigan en quienes harán la declaración de independencia (que no la proclamación, la cual viene tras la declaración y la negociación arbitrada internacionalmente). El jaque mate. Sólo que para entonces ya sólo podrás llorar y preguntarte cómo se llegó a ello.

UN ESTADO EN DESCOMPOSICIÓN FOCUS : Política FECHA : 12/11/2014La fiesta de la democracia que ha supuesto el 9N a los ojos del mundo civilizado, ha caído como una losa sobre las clases extractivas del Estado Español, que han visto como sus amenazas, sus coacciones y sus intentos de chantaje no han podido impedir que los catalanes ejercieran su derecho al voto.La cultura castellana, una cultura jerarquizada en la que prima el “ordeno y mando”, no es capaz de comprender otra realidad que el sometimiento. La “cruz y la espada” han tratado históricamente a sus ciudadanos como a siervos, a los que entretienen con alardes seudopatrióticos como “la roja”, el “toro de Tordesillas” o la “catalanofobia”. El montaje les ha funcionado y lo siguen explotando.De ahí el contraste con una Catalunya vital e ilusionada que quiere desprenderse de ese Estado casposo, que hace aguas por todas partes. Veamos algunos de los boquetes abiertos:• La Deuda Pública (la suma de los constantes Déficits Públicos) supera el 100% del PIB. Nunca se podrá devolver y cada vez costará más su refinanciación. El peso de los intereses será la principal partida de gasto en los presupuestos generales del Estado, lo que redundará en una reducción de las prestaciones sociales.• Las inversiones en infraestructuras (ministerio de Fomento) mantendrán su sesgo ideológico, y seguirán en contra de la racionalidad económica. Al no ser mínimamente viables, los activos físicos se irán deteriorando.• Las grandes empresas de obras públicas asegurarán sus buenas conexiones con su principal cliente (el Estado), quien les continuará encargando proyectos dentro de su programa de esencias megalomaníacas.

16

• Los pocos grandes bancos que queden (después del bien orquestado proceso de limpieza) utilizarán sus credenciales de “azar moral” y seguirán jugando al casino, sabedores que son “demasiado grandes para quebrar”, en un cínico maridaje con el Estado, al que comprarán Deuda Pública a cambio de protección.• Los oligopolios privados, con sus consejos de administración nutridos de políticos bien remunerados, aplicarán sus tarifas “reguladas” y utilizarán sus excedentes para sus aventuras internacionales, sobre las que alardearán como “campeones de la competitividad”.• La renta disponible por habitante continuará con su tendencia a la baja, y las desigualdades se extremarán, con la consolidación de una clase media de pobreza vergonzante.• El trabajo de los jueces honestos (que los hay), que instruyen sumarios interminables, se verá superado por el incremento acelerado de la “tasa de corrupción”. España seguirá liderando ese ranking, junto a países como Sudáfrica, Rumania, Siria o Chipre.• La eficacia de las medidas judiciales contra los casos de corrupción será nula, como lo expresa el hecho de que sobre 1.700 causas abiertas y 500 políticos imputados, sólo hayan sido condenados 20, que gozan además de unas condiciones penitenciarias especiales.• La cúpula política (no sabe, no contesta) seguirá surfeando las olas provocadas por el temerario trabajo del juez Ruz (cuentas en Suiza, sobresueldos a dirigentes del PP, campañas electorales financiadas, obras en sedes sociales, todo ello pagado con dinero negro procedente de empresarios a cambio de favores). Acabaremos olvidándonos del señor Bárcenas, aquel querido tesorero del partido al que el presidente del gobierno central (señor Rajoy) envió un sms en abril del 2012 con el mensaje: “Luis. Lo entiendo. Se fuerte... nada es fácil, pero hacemos lo que podemos. Ánimo”.• La cúpula empresarial (CEOE y sucedáneos) - que tiene a un ex-presidente en la cárcel (señor Díaz Ferrán) y a un vicepresidente (señor Fernández) en entredicho, por sus problemas con Hacienda, la Seguridad Social y el uso de las ya famosas “tarjetas opacas” de Cajamadrid - proclamará lo bien que va España y obtendrá subvenciones con cargo a los presupuestos generales del Estado.• La cúpula jurídica tendrá dificultades para parecer independiente. Hay que reconocer que es prácticamente imposible. En la actualidad tiene al frente del Tribunal Constitucional al señor Pérez de los Cobos, que figuró en su día en la lista de donantes y afiliados del Partido Popular, y cuyo padre se presentó a las elecciones de 1977 como candidato de la “Alianza Nacional del 18 de julio”. El segundo actor es el señor Carlos Lesmes, presidente del Tribunal Supremo, que también es presidente del Consejo General del Poder Judicial. Lesmes, de talante pretendidamente liberal, manifestó que a los jueces “se les controla con el palo y la zanahoria”. Durante ocho años ocupó altos cargos en el ministerio de Justicia del gobierno Aznar. El tercer eslabón de la cadena es el Fiscal General del Estado señor Torres-Dulce. Su padre fue magistrado del Tribunal Supremo y su tío presidente del Tribunal de Orden Público, durante la dictadura

17

franquista. Es conocida su afición al cine, por lo que ha colaborado en Libertad Digital, plataforma mediática del conocido ultraderechista señor Jiménez Losantos.• La oposición política, representada por el PSOE, seguirá en caída libre, arrastrando contenciosos muy complicados, como los ERE’s de Andalucía, donde se estima que el importe defraudado asciende a 1.400 millones de euros. Su jefe de filas señor Sánchez (bellas camisas blancas) mantendrá su discurso vacío de contenido y venderá una España federal, en un país sin federalistas. Su colega señora Díaz utilizará la demagogia como recurso habitual, tono en el que se siente cómoda. Sus delegaciones de ventas en las provincias celebrarán haberse conocido. El circunspecto señor Iceta actuará como liquidador.• Las televisiones públicas y privadas mantendrán entretenido al personal, con sus programas basura y sus tertulias barriobajeras, bien nutridas de personajes elegidos escrupulosamente entre los colectivos más reaccionarios.Este es el escenario actual y el futuro predecible. El que se sienta cómodo, que se quede. El resto, ya sabe dónde está la puerta. Y cuanto antes, mejor.AlfDuranCorner.com

Publicat 11 de novembre 2014

Junts o separats? Els arguments clau de les eleccions plebiscitàriesAnalitzem els pros i contres de la llista unitària i de les candidatures separades en les eleccions avançades que han de servir de consulta definitiva sobre la independència

Superat el dia D del procés sobiranista —el 9-N—, totes les mirades són posades a les eleccions avançades que han de permetre la consulta definitiva per donar el mandat democràtic que necessiten les institucions per declarar la independència. Aquestes eleccions, apuntades com a consulta definitiva pel president Mas el dia que va

18

anunciar el procés participatiu, poden esdevenir plebiscitàries si els partits s’hi presenten d’una manera que les diferenciï d’unes eleccions ordinàries. Abans del 9-N ja es va encendre el debat a favor i en contra de la ‘llista de país o unitària’ i sobre quan s’havien de fer.Què diuen els partits?De moment, Convergència és l’únic partit independentista que es mostra partidari de la llista de país. La CUP descarta absolutament una candidatura conjunta. Mentre que ERC prefereix les llistes separades, però no ha tancat la porta a una candidatura unitària si s’acorda la manera d’accedir a la independència. Iniciativa, que no es defineix com a independentista, no vol ni tan sols que es facin eleccions i demana que s’esgoti la legislatura. Unió, que viu una disputa interna entre partidaris i contraris de la independència, també prefereix que no s’avancin les eleccions.I les entitats cíviques?Per la seva banda, Òmnium Cultural no té una posició presa sobre la fórmula de les candidatures en unes eleccions avançades. Tanmateix, Muriel Casals ha demanat als partits que 'deixin clar' quin és el bloc del sí a la independència. 'Com més unitat, millor', ha apuntat. En canvi, l’Assemblea (ANC) és partidària de la llista unitària de país, tal com marca el seu full de ruta aprovat en l’última assemblea aquest abril. A més, Carme Forcadell ha deixat clar que pressionarien els partits per la llista unitària a les eleccions avançades, que vol que es facin a principi del 2015.

Vist el mapa d’intencions dels partits i les principals entitats cíviques independentistes, cal posar damunt la taula de debat els principals arguments a favor i en contra de cada opció. O, si més no, quins són els punts centrals que poden orientar la negociació entre els partits.Vegem-los a continuació:

La llei d’Hondt

El sistema electoral vigent a Catalunya és el que marca la

19

llei electoral espanyola per inexistència d’una llei pròpia. I aquesta llei aplica en el repartiment de diputats la fórmula d’Hondt amb una barrera electoral del 3%. Hom ha dit que la fórmula d’Hondt afavoriria una llista unitària, que aconseguiria un repartiment més bo d’escons. Els càlculs fets sobre els resultats d’eleccions anteriors o de sondatges indiquen que la suma de CiU i ERC en una sola llista no els donaria més escons de forma automàtica. És a dir, que si CiU per una banda aconseguís 35 escons i ERC 35 més, la suma dels vots i l’aplicació de la fórmula d’Hondt contiuaria donant 70 escons a la candidatura. En algun dels càlculs la variació és mínima, amb un sol diputat més per la llista conjunta. En conclusió, la raó estrictament matemàtica no afavoreix la llista unitària, però tampoc no la perjudica. No hi ha efecte multiplicador, ni càstig. 

El mandat democtràtic

Un altre element que forma part d’aquest debat és quina és la millor forma per visualitzar el mandat democràtic, que és un missatge intern però, sobretot, de legitimitat de cara a la comunitat internacional. En aquest sentit, cal veure quina fórmula és la que pot emetre un missatge més clar de mandat democràtic. Els detractors de la llista unitària apunten que amb un punt programàtic comú de compromís amb la declaració d’independència ja n’hi hauria prou. Però a l’hora de mirar el resultat de les eleccions, quin missatge donaria un parlament amb dos partits pràcticament empatats, lluny de la majoria absoluta, més alguna altra candidatura encara més allunyada de les primeres posicions, tal com indiquen totes les enquestes?Hom ha considerat cal que una llista independentista superi la majoria absoluta perquè el missatge sigui incontestable entre la comunitat internacional, encara que després la majoria es pogués ampliar amb formacions que han anat separades i que també estiguin disposades a aprovar la declaració d’independència. Cal aquesta majoria absoluta d’una mateixa candidatura? O amb el punt comú al programa electoral n’hi ha prou?

20

El factor il·lusió

Entre els defensors de la llista unitària, s’ha apuntat que la llista unitària de país, amb candidats que vagin més enllà dels partits, generarà una onada d’il·lusió en veure que els polítics han superat les seves diferències en favor de la independència i s’han unit. De fet, la unitat ha estat un dels valors intocables i més aclamats d’aquests últims anys de procés. Segons aquesta idea, la llista unitària, que comptaria amb dirigents de les entitats cíviques i personalitats de prestigi de la societat, hauria trencat l’esquema clàssic de partits i les seves lluites d’interessos. D’aquesta manera, s’aconseguiria el vot d’aquells que s’han allunyat dels partits i del sistema polític vigent.L’impacte del factor il·lusió és impossible de mesurar perquè no hi ha cap precedent des de la Solidaritat Catalana de principi de segle XX. Aquella candidatura del moviment unitari català encapçalada per Enric Prat de la Riba va aconseguir el 67% dels vots a Catalunya i 41 escons dels 44 que s’elegien.

El factor recel

En contraposició al factor il·lusió, a l’altra plat de la balança, hi ha el factor recel. Els detractors de la llista unitària consideren que un gruix prou important d’electors no acceptarien votar candidats que no representen fidelment la seva opció ideològica o els seus interessos socials. És a dir, per dir-ho simplificant, electors d’esquerres no voldrien votar Artur Mas o el conseller Mas-Colell i optarien per opcions coherents amb el seu perfil ideològic encara que no tinguessin un compromís amb la independència. I a l’inversa, electors de dretes no voldrien votar Oriol Junqueras o Lluís Llach perquè no s’ajusten al seu interès ideològic i preferirien votar partits de dretes contraris a la independència o no votar.Igual que passa amb el factor il·lusió, el factor recel és impossible de mesurar perquè no hi ha casos precedents

21

ni contexts com l’actual en la nostra història recent.

La candidatura ‘cistella’

Precisament per evitar els perjudicis de l’efecte recel, es dóna per fet que hi hauria una candidatura majoritària amb CDC i ERC al tronc central, amb els candidats independents que s’hi afegissin, i una segona candidatura de l’esquerra rupturista o anticapitalista amb la CUP, Procés Constituent, el sector independentista d’ICV i EUiA, i els candidats independents que s’hi apuntessin. D’aquesta manera, no hi hauria vots independentistes perduts a opcions no independentistes per raons ideològiques.Els defensors de la fórmula de les dues candidatures de país consideren que és la manera de donar un missatge contundent al món —amb el resultat de la primera candidatura que hauria de superar la majoria absoluta— sense perdre vots ideològics. Cal dir que aquesta proposta evitaria la pèrdua de vots independentistes d’esquerres, però que no donaria solució als votants de dretes renuents a votar candidats d’ERC.

Iniciativa i Unió

Enmig de tot aquest debat hi ha un gran interrogant. Què faran ICV i Unió davant d’unes eleccions que es presentin com unes plebiscitàries i que demanin que els partits es defineixin a favor o en contra de la independència? El format de consulta ha permès que aquestes dues formacions hagin aplicat aquella fórmula de la ‘llibertat de vot’ en la segona part de la pregunta del 9-N. Totes dues direccions han evitat una votació entre la militància o als consells nacionals per definir el suport a la independència.Si es va a unes eleccions, Unió estarà obligada a decidir-se. Perquè si no opta per la independència, no es podrà presentar conjuntament amb CDC, que portarà l’estat independent al programa. Per tant, ja sigui per anar a una llista unitària o per continuar l’aliança amb els

22

convergents, Unió haurà de votar per quina opció es decanta.Per la seva banda, Iniciativa podria optar per una solució indefinida perquè, si es presenta en solitari o amb EUiA, pot fer un programa que tingui en compte els diferents escenaris del procés. Aquesta possibilitat dependrà de la pressió que facin els sectors interns en un moment tan excepcional com el que es donarà si es convoquen les eleccions que hauran de determinar el futur de Catalunya per molts anys.

Ara és l’hora

Un altre dels aspectes a tenir en compte és amb quin format de candidatures es podria aprofitar més la força que té el moviment popular independentista, liderat per l’ANC i Òmnium amb la campanya ‘Ara és l’hora’, en el moment de la campanya electoral. Els defensors de la llista unitària consideren que aquesta fórmula possibilitaria la continuïtat de la campanya popular i el manteniment de les estructures territorials i municipals creades. Així es podria aprofitar la inhèrcia del moviment de cara a les eleccions.Cal no oblidar que en les assemblees locals de l’ANC i Òmnium hi ha militants dels partits sobiranistes. La transversalitat del moviment de base pot ser molt útil en una campanya electoral si pot empènyer a favor d’una llista que també representi l’ampli espectre de l’independentisme.

Canvi de lideratge

Finalment, alguns opindors, com Ferran Requejo i d’altres, han alertat sobre les conseqüències negatives d’un canvi de lideratge en la projecció internacional de l’independentisme. El món entendria com un suport a la independència que les eleccions convocades per a obtenir un mandat democràtic portessin a la derrota al president que ha estat la cara visible institucional del

23

procés? Què passa quan en una negociació, a mitja partida, et canvien l’interlocutor?Aquests dubtes raonables formen part dels arguments que aporten els partidaris de la llista unitària, que consideren que tan sols la visibilització clara d’un augment de vots de la llista encapçalada pel president Mas donaria un missatge d’estabilitat i confiança a la comunitat internacional, poc amiga de la independència d’una part d’un estat ja constituït.

Evitar la brega

A favor de les llistes separades també s’ha exposat l’argument que diu que una negociació de llistes entre partits ara mateix portaria més disputes, retrets i maldecaps que res. Probablement, el procés de configuració de la llista entre partits i entitats cíviques i independents podria ser un caos més o menys considerable. Tanmateix, en contra d’aquesta por, hom considera que és millor que les disputes es facin ara, que no pas durant la campanya que hauria de ser la més engrescadora de la història. O, segons com es miri, també seria millor que la brega passés aviat i no pas l’endemà de les eleccions, amb un parlament ben fragmentat i amb una gestió del resultat prou complicada. L’endemà de les eleccions, si es fan en clau plebiscitària, seria el dia 0 i pot ser molt perillós estratègicament deixar l’escenari tan obert en un moment tan transcendental.

De raons i d’arguments, com es pot veure, n’hi ha per parar un carro. I n’hi ha per tots els gustos. En qualsevol cas, després de la gran demostració democràtica i cívica del 9 de novembre, cal esperar que els partits trobaran la manera més encertada de culminar el procés cap a la independència. Ara tot són dubtes i disputes, però aquesta situació també es va viure abans de la declaració de sobirania, de l’acord de la data i la pregunta i del procés participatiu del 9-N. I tot plegat ha anat fent el seu camí sense aturar-se ni un sol instant. No és arriscar massa pensar que abans d’un mes tindrem totes les respostes.

24

OPINIÓ. Víctor Alexandre

Publicat 12 de novembre 2014

La caiguda del mur espanyol"El nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l’abast de l’ostatge que desobeeix les lleis del segrestador"

Víctor AlexandreLa data del 9 de novembre de 2014 restarà per sempre més a Catalunya com a símbol de la llibertat d’expressió. Serà recordada com el dia que el poble català, reafirmant-se en els seus principis democràtics, es va revoltar pacíficament contra un Estat absolutista, que no sols li nega el dret a la llibertat, sinó fins i tot la condició de poble, i va traçar una línia més enllà de la qual ja res no serà com abans. És cert que hem trigat molt a arribar fins aquí, molt més del que alguns volíem, però tot procés d’alliberament d’un poble és un procés col·lectiu, i, per tal que això s’esdevingui, cal primer una tasca titànica, com és la conjuminació de milions de processos individuals. I encara bo, si només fos això, perquè aquests processos, en el cas català, han hagut de descodificar les claus d’una colonització mental de tres-cents anys. És a dir, els catalans no sols hem hagut de despertar la nostra consciència col·lectiva, també hem hagut de lluitar contra un poder que ens l’estabornia i que ens deia que no teníem ni passat ni futur perquè no érem ningú.

El 9 de novembre ha transmès un missatge molt nítid a l’Estat espanyol. Li ha dit que les amenaces i els averanys apocalíptics contra Catalunya només provoquen en nosaltres el mateix somriure que provoca el gosset petit que borda sorollosament per disfressar la seva inseguretat. Prohibir que la gent voti, prohibir que la gent s’expressi per mitjà d’una papereta en una urna, és un signe diàfan d’inseguretat i de pànic. Pànic d’afrontar la realitat, pànic d’admetre el fracàs espectacular de la tirania. Per això, com més volen intimidar-nos, com més furibunds són els insults que rebem, com més delirants i rabioses són les desqualificacions que ens adrecen, més palesen la seva impotència i la desesperació que els causa saber que han perdut.

25

Fixem-nos en quina ha estat l’evolució de la reacció espanyola davant del procés català, aquests darrers anys. Va començar amb menyspreu i maniobres de ridiculització; tot seguit, en veure que el procés no s’aturava, va recórrer a la por i als mals averanys; després, esbalaïda davant la nostra fermesa, va emprar l’amenaça i les mesures intimidatòries; i ara, desconcertada, enfurismada i sobreeixint de despit, intenta bloquejar la nostra vida política. Encegada com està pel seu absolutisme, ni s’adona del descrèdit internacional que aquest comportament li genera. Un descrèdit que ara mateix, més enllà dels dos mil casos de corrupció que arrossega, es veu incrementat per la demanda de la justícia argentina de detenir dos exdirigents feixistes, Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, per la seva responsabilitat en crims contra la humanitat. Espanya no sols es nega a investigar aquests crims, sinó que protegeix els seus responsables perquè restin impunes.

Mentrestant, Catalunya manté el cap fred, no cau en el parany de les provocacions i es manté ferma en el seu camí vers la llibertat. El mur, ja ho veiem, és a punt de caure per la força de la gent. El mur de l’absolutisme, de l’arrogància i del menyspreu és a punt de ser abatut amb molta més facilitat que milions de catalans no es pensaven. L’any 2006, quan vaig escriure el llibre “La paraula contra el mur”, per explicar de quina manera i per quines raons la paraula catalana s’estavellava indefectiblement contra el mur espanyol, l’independentisme encara era minoria. Avui, en canvi, el nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l’abast de l’ostatge que desobeeix les lleis del segrestador. Som molt a prop de ser lliures, i quan això s’esdevingui entendrem que érem febles perquè no sabíem que érem forts.

Publicat 13 de novembre 2014

Madrid descarrila15/11/14 02:00 - SALVADOR COT

La clau de la situació passa per la constatació que “l'Estat ja no ens fa por”, com deia Artur Mas aquest dimarts

“Sense l'ajuda de la resta d'Espanya, la batalla contra la secessió està perduda”, s'exclamen, amb un punt de dramatització, els unionistes de Societat Civil Catalana. Dit d'una altra manera, l'espanyolisme reconeix que la seva derrota interna és rotunda i definitiva i, per tant, el projecte d'una Catalunya espanyola ha passat a dependre, fonamentalment, de l'assistència exterior de l'Estat.

26

Però, més enllà d'aquesta constatació, el fet és que les estructures de poder de Madrid no disposen d'una estratègia reconeixible pel que fa al dossier català. Fins ara creien no necessitar-la perquè confiaven en la capacitat coactiva de l'Estat, però aquest 9-N han descobert que la Generalitat no només té la màxima legitimitat entre la societat catalana, sinó que, a més, té al seu abast prou eines per permetre's el luxe de desobeir una prohibició frontal. És més, el govern català ha estat capaç de mobilitzar cent mil unionistes que han anat a votar, simultàniament, per la unitat d'Espanya i el dret a decidir de Catalunya. Molts més dels que hagi reunit mai l'unionisme a Catalunya, la paradoxa és terrible.

Per tot plegat, el 9-N ha instal·lat el temor i la divisió als passadissos dels ministeris de Madrid. Totes les previsions han fallat estrepitosament i ningú no proposa una estratègia clara, més enllà de menystenir, reiteradament, els 2,3 milions de ciutadans que els han desobeït. En el fons, la clau de la situació passa per la constatació que “l'Estat ja no ens fa por”, com deia Artur Mas aquest dimarts.

Aquest 9-N no hi ha hagut xoc de trens perquè el comboi que venia de Madrid ha descarrilat.

Publicat 14 de novembre 2014

No els amoïna el 9-N, els amoïna el que ve tot seguit

"Espanya ens voldrà dur al quadrilàter de la boxa, però el nostre terreny és el tauler d’escacs"

Víctor Alexandre

No hi ha hagut mai ningú que hagi contribuït tant a la independència de les colònies espanyoles, al llarg de la història, com ho ha fet Espanya. Espanya ha estat, de sempre, l’eina més poderosa que han tingut tots els moviments independentistes del seu imperi per assolir la llibertat. Tota sola els ha fomentat, els ha alimentat, els ha vigoritzat i els ha refermat. És un cas interessantíssim de paradoxa exacerbada que la converteix en campiona de derrotes. Les col·lecciona de totes les formes i colors a través dels segles sense moure’s ni un mil·límetre. La col·lecció d’ultramar, per exemple, és esplèndida, una autèntica joia del declivi. I ara en comença una altra, la col·lecció peninsular, que manté expectants els historiadors d’arreu del món.

En defensa d’Espanya, tanmateix, cal dir que té criteri. Passi el que passi, sempre és fidel a si mateixa, sempre actua de la mateixa manera. Arriba a un lloc, el domina per la força, el sagna

27

econòmicament, hi imposa les seves lleis, n’anorrea la identitat, la cultura i la llengua i al cap de quatre dies diu als conquerits que no són ningú, que els seus drets històrics s’han esvaït i que el dret de decidir no existeix, que no ha existit mai. O és que potser els captius van poder decidir que no volien ser conquerits? Oi que no? Doncs ja està. Assumpte resolt. El problema és que és difícil trobar un poble que vulgui viure per sempre més sota un jou com aquest. Tard o d’hora, fins i tot els que han perdut la llengua pròpia, com ara els d’ultramar, desperten la seva memòria col·lectiva, trenquen la legalitat espanyola i declaren la independència. La història ho explica fil per randa.

I ara, ves per on, ha arribat el moment de Catalunya, que serà seguida immediatament pel País Basc. Però abans que això s’esdevingui, Espanya continuarà essent la nostra eina més poderosa, l’eina que ens ha d’obrir la porta de la presó i permetre’ns respirar aire pur. Espanya és una eina valuosíssima, que fa una feina impagable a còpia d’intolerància, de totalitarisme i de menyspreu absolut pels principis més bàsics de la democràcia i les llibertats. Tot el seu món és força bruta en forma de lleis, de nacionalisme i de negació de l’altre. L’altre, com dèiem abans, no existeix, l’altre ni tan sols no és reconegut. Només existeix Espanya –“la nación más antigua del mundo”, diuen sense rubor.

Per això, Espanya, no té resposta intel·lectual al procés català. Simplement s’indigna, li puja la tensió arterial i llança improperis, amenaces, insults i desqualificacions. La seva violència verbal és filla de la seva impotència intel·lectual. Dels seus llavis només surten pulsions, en cap cas reflexions. Pulsions que neixen al ventre i que van directament a la gola sense passar pel cervell. Així, tenim un exportaveu del govern espanyol que diu que el president Mas hauria de ser afusellat; un diputat que diu que no és una consulta, sinó un psiquiatre, el que necessitem els catalans; una Conferència Episcopal Espanyola que diu que l’independentisme hauria de passar pel confessionari; un dramaturg amb nom de pantà empordanès que diu que “cal ficar entre reixes el president Mas”, que “la població catalana està mentalment malalta” i que “l’Estat hauria de tractar-la sense pietat”; un escriptor cordovès que diu que els catalans pateixen inestabilitat mental; una diputada que diu que el dret de decidir és contrari a la democràcia; una altra diputada que diu que prohibir que Catalunya voti és una victòria de la democràcia; un president del

28

govern espanyol que diu que prohibir un referèndum és propi d’una democràcia avançada; un filòsof que diu que els catalans som imbècils; un expresident espanyol nascut a Sevilla que compara Catalunya amb el franquisme; un ministre d’afers exteriors que relaciona el procés català amb el nazisme; un eurodiputat basc que diu que l’independentisme és terrorisme; uns manifestants que criden “¡Artur Mas, cámara de gas!”; una associació de militars espanyols que diu que cal declarar l’Estat de guerra a Catalunya i actuar-hi amb les armes; un periodista que diu que la independència de Catalunya comportarà l’assassinat i el genocidi... En fi, podríem seguir dies i dies amb aquesta mostra d’impotències, perquè creix cada minut que passa i perquè Espanya comença a adonar-se, per bé que no ho reconeixerà, que el procés d’independència de Catalunya és irreversible i això la treu de polleguera. De fet, ja fa temps que ho sap, només cal observar tota la seva política governamental, així com la desesperació que li provoca el corredor mediterrani i les presses per endur-se el petroli de Tarragona. Deu pensar que no li cobrarem quan negociem els actius i els passius.

Mentrestant, no en tinguem cap dubte, ja ha començat a ordir una trama per dinamitar les eleccions de caràcter plebiscitari que han de venir. Diu pestes de la consulta del 9-N, perquè l’ha viscuda com una humiliació, però el que l’angoixa de debò és no poder actuar militarment contra la Declaració Unilateral d’Independència que ha de seguir a les eleccions. Sap que Catalunya es troba en el centre del focus internacional i que tota acció de força contra la legitimitat democràtica que li atorguin les urnes serà vista com un exercici de totalitarisme. Un exercici que el món democràtic toleraria en alguns punts del planeta, però que jutjaria inadmissible en el si de la Unió Europea. S’acosten, per tant, moments que no oblidarem mai i ens cal mantenir el cap fred. Espanya ens voldrà dur al quadrilàter de la boxa, però el nostre terreny és el tauler d’escacs. Publicat 15 de novembre 2014

L’oportunitatDe totes les coses que podíem pensar que passarien arran el 9-N la que crec que ningú no tenia al cap era la rebel·lió històrica dels fiscals catalans contra l’ordre de processar el president de la Generalitat. Poca broma: és una decisió d’unes conseqüències polítiques incalculables. I al mateix temps és una mostra difícil de superar del que està passant a Catalunya, i que és molt gros: l’Estat espanyol està col·lapsant. Cosa que sorprenentment veu amb molta claredat el cap del seu exèrcit.

29

El 9-N més de dos milions de ciutadans simplement vam obviar l’existència de l’Estat espanyol. El govern de Catalunya ho va fer també, desobeint de forma clara les seues decisions, i ningú no pot negar que això era molt més complicat. A mi no em perseguiran pel que vaig fer mentre que a ells sí. Va ser, per això, un gest decidit que caldrà apuntar-se pel futur immediat. Un gest, una actuació política, que ha dinamitat l’estat de les autonomies i ha provocat això tan gros que estem vivint ara.Tot és molt senzill d’explicar: els fiscals tenen dependència orgànica. No es poden rebel·lar. De fet no s’havien rebel·lat mai, no hi ha cap precedent per això que estem vivint. Si un fiscal vol prosperar sap que no pot desobeir. Pot discutir, tan fort com ho crega convenient i argumentar fins a l’extenuació però no pot plantar-se i sobretot no pot desobeir ordres directes del fiscal general. Així doncs que els fiscals catalans, de forma col·lectiva a més, es planten davant de Torres-Dulce té un valor polític immens i explica on som millor que cap altre pronunciament o esdeveniment ho podria fer. Precisament perquè aquesta gent no són precisament independentistes.Si sumem la desobediència dels fiscals, alts funcionaris, a la desobediència massiva dels ciutadans el 9-N i a la desobediència del govern català aleshores és fa visible que l’Estat espanyol mostra signes d’estar col·lapsant a Catalunya, com ha captat perfectament el cap de l’estat major de l’exèrcit de Terra espanyol: 'Quan la metròpoli esdevé feble es produeix la caiguda’. Uau.El col·lapse de l’estat és una precondició, de manual, de qualsevol independència. Precondició que resulta que també s’està complint. És obvi que el fiscal general imposarà el seu criteri però no ho és menys que l’esquerda que s’ha obert és immensa, sobretot tenint en compte que a Mas l’ha de jutjar el Tribunal Superior de Catalunya.Em reafirme per tant en el que vinc dient des de fa uns dies: estem arribant a un punt ideal i només hi ha el perill de les nostres errades. Les pròximes setmanes em sembla a mi que són el moment clau, el punt perfecte, per iniciar el final del procés d’independència. El desconcert de l’Estat és impressionant degut a la seua incapacitat per fer front a les decisions que s’han pres des de les nostres files. Especialment la de convocar el 9-N i portar-lo a terme assumint quines foren les conseqüències de fer-ho.El 9-N va ser el dia de la ruptura, i com més temps passe més clar és veurà que va ser així. Res no serà igual ja. Així que ara el que cal és concretar el procés d’independència i fer-lo efectiu d’una forma ràpida. Per a la qual cosa hi ha una condició que ningú no pot obviar ni inventant-se discussions bizantines: cal guanyar amb una contundència enorme les eleccions. Unes eleccions que em sembla molt més que probable que les farem abans que a Bétera cremen les falles. PS. Potser en l’editorial d’ahir no em vaig expressar prou bé. Uns aclariments doncs per escampar malentesos:—Crec que és imprescindible fer les eleccions aviat, aprofitar el moment—Crec que cal bandejar l’odi entre partits i criticar els qui el fomenten: cap dels estats que ens han de reconèixer es fiaria d’una Catalunya barallada i incapaç de sumar ni tan sols a l’hora de presentar-se a les eleccions més importants de la seua història. No és un problema de com es fa la llista, és un problema de si entenem en quin punt som o no.—No crec en l’ara o mai i per això vaig dir que si no és ara serà en un altre moment, en el sentit de no rendir-nos passe el que passe. Però sí que crec que n’hi ha oportunitats ideals i estic convençut que la que s’obre ara és insuperable i que per això mateix la sabrem aprofitar.

30

Publicat 16 de novembre 2014

Mentalitat colonial

«Potser Fernández Díaz, més que evitar la violència, la vol incitar. Pot voler fer-ho per convertir el “problema català” en una “qüestió d’ordre públic”»Vicent Sanchis | Actualitzat el 17/11/2014 a les 00:02hArxivat a:Diu la Viquipèdia que Jorge Fernández Díaz, nascut a Valladolid, és “un polític castellà establert a Catalunya, fill d’un militar falangista i membre de l’Opus Dei”. La definició no demana ser salpebrada. Amb això n’hi ha prou. Si no és cert o si el ministre d’Interior considera que no li fa estricta justícia, sempre pot canviar-la. Les definicions de la Viquipèdia tenen això. Es deixen modificar.Ser polític castellà i fill de falangista són dos atributs que no determinen, però marquen i condicionen. Dins aquests paràmetres tan clars s’entén l’actitud de l’actual ministre d’Interior. Cada vegada que a Catalunya hi ha mobilització, sobretot si es tracta d’una mobilització sobiranista, Jorge Fernández Díaz envia tropa antiavalots al Maresme. Perquè s’hi passegen, perquè mai tenen l’oportunitat d’actuar. A càrrec del contribuent. Que paga però no calla.L’excusa que addueix el ministre quan la gent de més bona voluntat que ell li demanen per què ho fa és sempre la mateixa: tenen com a missió “la protecció dels edificis públics de propietat de l’Estat”. La raó és estrictament colonial. La metròpoli no es refia de la policia indígena. Només la Policia Nacional pot vigilar edificis de l’Estat i protegir-ne els interessos. Els altres no compten. Perquè vés a saber. Només cal mirar com van acabar els sipais...Aquests agents que vénen i van Catalunya endins i enfora són el complement vistós d’una altra dotació més maliciosa encara: els homes del Centre Nacional d’Intel·ligència que borinotegen per Barcelona amb l’estúpida intenció d’avançar unes estratègies que tothom coneix. Si el ministre vol saber, en lloc de punxar telèfons, pot trucar directament a Artur Mas, a Oriol Junqueras, a Carme Forcadell o a Muriel Casals. I si vol sabotejar mòbils o sistemes informàtics, que no pateixi, ho pot fer des de Madrid.Potser Fernández Díaz, més que evitar la violència, la vol incitar. Pot voler fer-ho per convertir el “problema català” en una “qüestió d’ordre públic”. Més aviat de desordre. On ell i el Partit Popular navegarien amb molta més traça. Alguns no entenen de política, però sí de repressió. És en la repressió que se’n surten.I si alguna ànima càndida es pensa que tot això no és actitud colonial, només ha de llegir l’entrevista que ahir Jorge Fernández Díaz va dispensar al diari ABC. El ministre va deixar anar, com qui és menja un gínjol: “El català és un poble molt sentimental. Però quan els sentiments no són moderats per la raó, es desborden en passions i d’aquí a la radicalització hi ha un pas”. Són paraules que podria subscriure senceres Sir Sidney Rowlatt referides al caràcter indi. Els indígenes sempre són “sentimentals”. I com que no controlen els seus sentiments, cal domar-los des de la metròpoli. Jo, Tarzan; tu, negrot! Jorge Fernández Díaz pensa, parla i actua com una autoritat colonial. Això també podria aparèixer a la Viquipèdia.

31

El ministre remata l’entrevista alertant que “hi ha risc que una frustració independentista desemboqui en violència”. El risc de debò és que la frustració espanyolista no la faciliti per poder-la després reprimir. Això és també exactament colonial. No, bwana!

Publicat 17 de novembre 2014

Acte de sobirania

Si el 9-N ha suposat un trencament sense que Espanya comparegui, cal aprofitar l'escletxa de manera immediata

Hèctor López Bofill

Un dels elements determinants del 9-N és que es va tractar d'un acte de desobediència. Certament, l'èxit incontestable de la convocatòria es va fonamentar en la massiva participació i en l'expressió d'una majoria partidària de l'estat independent propera als dos milions de persones. Però el punt d'inflexió respecte a la política governamental i en relació amb les altres manifestacions independentistes d'ençà del referèndum d'Arenys de Munt del 2009 és que el 9-N va esberlar el sistema constitucional espanyol a través d'una acció amb el suport de la Generalitat. Aquesta és una circumstància que reconeixen amb dolor els portantveus de l'unionisme a Catalunya i que ha provocat la indignació a la resta de l'Estat: el govern de Mariano Rajoy va

32

permetre que les lleis espanyoles, començant per la Constitució, no s'apliquessin a Catalunya; “el independentismo”, ha escrit Andrés Trapiello, “logró en 12 horas lo que no consiguió el terrorismo de ETA en treinta años: liquidar el Estado”. Espanya, i tota la seva estructura de poder i de dominació, va estar absent durant el 9-N. Aquest és al meu parer el principal triomf del govern català i del president Mas al capdavant. Una operació que va contradir frontalment les hipòtesis escèptiques procedents de determinats sectors de l'independentisme, com ara les que servidor sostenia i que cal admetre com a errònies.

Alguns no teníem cap dubte que la majoria de govern de CiU, que havia contribuït a cimentar el sistema autonòmic i que havia claudicat durant gairebé trenta anys davant les agressions de les institucions espanyoles, també s'arronsaria en aquesta ocasió i no desafiaria la providència del Tribunal Constitucional per la qual se suspenia el procés participatiu. No ha estat així, per a desconcert de molts, començant per la sorpresa de les autoritats espanyoles, i cal felicitar-se'n. Aquesta vegada sí que s'ha materialitzat per part de Mas un gest de ruptura i un avenç efectiu cap a la sobirania que no havia estat proveït per cap de les actuacions anteriors, malgrat que la posada en escena, la litúrgia i la propaganda fessin pensar el contrari (una constant que podria incloure des de la dissolució del Parlament el 2012, l'aprovació de la Declaració de Sobirania del gener del 2013 pel Parlament de Catalunya o el decret de convocatòria de la consulta no referendària). Tot això havia naufragat, però en la determinació de tirar endavant el procés participatiu, l'estament polític i el president de la Generalitat s'apunten el primer gran triomf i la seva credibilitat en el lideratge del procés rep un preuat baló d'oxigen.

Ara bé, s'equivocaria Mas si l'acte de sobirania que el 9-N va representar no es projectés cap a noves estratègies de desobediència que culminin amb la ruptura definitiva: la declaració unilateral d'independència. El reconegut mèrit del president en coronar el 9-N no ens pot fer descuidar els riscos de fer servir el marge de maniobra guanyat per promoure una nova reforma de l'Estat espanyol en comptes d'avançar en la singladura de la separació. Entre les temptatives de reforma cal comptar-hi, en aquests moments de la història, la confiança en l'organització d'un referèndum de sobirania acordat amb les institucions de l'Estat espanyol, sigui en les escorrialles de la present legislatura o en la propera, en la qual es copsi un canvi de majories al Congrés dels Diputats que obri alguna esperança d'obtenir l'autorització del poder central. Això significaria no sols no haver après res sobre l'esterilitat del “carregar-se de raons” experimentada d'ençà del 2012, sinó també dilapidar l'orgull que ha suposat haver desafiat l'Estat i haver guanyat. Si el 9-N ha suposat un trencament sense que Espanya comparegui, tot evidenciant la seva feblesa i en un acte en el qual els catalans i els seus representants han perdut la por, cal aprofitar l'escletxa de manera immediata, el moment de perplexitat i d'impotència de l'adversari, per arribar fins al final.

Publicat 18 de novembre 2014

33

Un servei d'intel·ligència per a la transició nacional?'Allà on no hi ha sang, no s'hi fan botifarres', diu el refrany. I si ho mirem d'aquesta manera, és ben cert que anem preparant una gran botifarra a un estat que ens ha maltractat tant com ha pogut i que ha mirat d'humiliar-nos com a poble. Ho dèiem fa un temps d'una altra manera: per fer una truita cal haver trencat els ous. Diguem-ne sang, ous o castanyes, però la cosa ja va prenent forma. Ningú no es podia pensar que la faríem tan grossa sense escabellar-nos. Ep! Ni el president Mas! És normal que després d'uns quants advertiments per a espantar una miqueta el personal, finalment vulguin mirar de tombar el capità de la nau.

Ara que ningú no faci el sorprès. Les escenes d'indignació es poden deixar de banda si no es vol fer el ridícul. Ens hem fet farts d'avisar que això no era cap broma i que els lliris s'havien de quedar a casa. Hem votat, hem votat en massa i hem votat en massa per a dotar els dirigents polítics de la transició nacional d'una legitimitat molt clara a fi d'avançar unilateralment cap a la independència. Sí, encara falta el mandat democràtic que marqui la temperatura definitiva de l'independentisme. Però els partits compromesos amb la sobirania de Catalunya van rebre instruccions força clares el 9-N.

La independència no s'ha aconseguit. D'ací a l'estiu del 2015 ens ho juguem tot. Aquests sis mesos llargs pot passar qualsevol cosa. I encara hi ha risc de fracàs. Som més a prop de la victòria que no de la derrota. Però si algú bada mirant els jocs de mans que fan a Madrid amb les possibles aritmètiques espanyoles després de les eleccions espanyoles, haurem begut oli. Qui tingui la temptació d'esperar governs en minoria a Madrid per aconseguir res, s'enganyarà tot solet. De l'estat espanyol, ha quedat clar que no se'n pot esperar res de bo. Per tant, hem de fer camí prescindint del seu calendari. Ajornar el trencament no portarà sinó més problemes.

Ara cal anar de cara a barraca. Consolidar la majoria independentista amb una campanya com no se n'ha vist mai cap a Catalunya. Penso que la llista unitària seria la millor manera de ser un poble que camina unit cap a la llibertat. Però si algú sap trobar una manera més bona de fer-ho, estaré encantat de conèixer-la. De moment, no me l'han explicada. En tot cas, les eleccions, si es guanyen amb la contundència que cal, obriran un període molt dur i esperançador alhora.

Un període dur, sí. Si fins ara el govern espanyol i tots els aparells d'estat que té a disposició ens han fet la guitza, a partir d'aquell moment miraran de fer-nos la vida impossible. No és pas cap expressió retòrica; voldran fer-nos la vida impossible de debò. Activaran tots els mecanismes que tinguin a l'abast per anorrear-nos

34

per la via econòmica, financera, política, jurídica, cibernètica, logística, energètica… I la pregunta és: estem preparats per a això?

L'atac cibernètic del 8 i 9 de novembre van ser un avís que es va poder aturar per la bona feina del Cesicat, que diria que anava ben assessorat. Però tenim els mecanismes per a resistir el setge de l'estat en el moment més fort i intens de la transició? I, una pregunta més important encara: estem disposats a activar els mecanismes d'autodefensa necessaris? Cada vegada que s'ha parlat d'estructures d'estat sensibles, com és ara el servei d'intel·ligència, massa gent ha fet escarafalls i no ha volgut saber-ne res més. I dia vindrà que ens adonarem que fa més falta que no ens pensem.

La revolució la farem amb el somriure, però per guanyar caldrà una mica de mala bava. No vull dir ser malcarats, ja m'enteneu. Vull dir que és important d'arribar a la taula de negociació —amb Espanya o amb la comunitat internacional— amb un grau d'informació estratègica prou alt per a no fer el préssec. I aquesta és la feina dels serveis d'intel·ligència: analitzar tota la informació disponible, aconseguir-ne de sensible i extreure'n conclusions que permetin d'avançar-se als moviments dels adversaris. No conec cap país que hagi aconseguit la independència sense un servei d'intel·ligència, ni que fos embrionari, civil i de voluntaris. Potser Catalunya en serà l'excepció. Però tinguem clar que per a aconseguir-ho caldrà coratge, determinació, intel·ligència i unitat.perecardus@mesvilaweb.cat

Publicat 19 de novembre 2014

La bomba de conseqüències democràtiques devastadores

"El 9N va aconseguir lligar el dret a decidir amb democràcia; i ara la querella que es presentarà contra el President ho farà amb la llibertat d'expressió d'un poble"

Quim Torra

Tant la Sra. Sánchez Camacho com el Sr. Iceta, preocupadíssims, alertaven de la frustració que tindrien els catalans el 9N. Tenien raó, a mitges.

Perquè efectivament, el 9N ha estat una gran, immensa, colossal, fabulosa frustració. Aquesta és la part de raó que tenen. Però en

35

canvi, s'equivocaren completament del subjecte: ells, precisament ells, i l'unionisme en general, han estat els frustrats. Veiem-ho en detall:

1. La frustració del PP: el 9N ha fet explotar en mil bocins els precaris equilibris de la dreta espanyola. De fet, quan la democràcia és a penes una finíssima pell, sota la qual la monstruositat s'amaga, aquestes coses acostumen a passar. I els llops devoren les hienes i les hienes devoren els carners i els carners assalten les ovelles. Un espectacle abracadabrant que ha tingut un final espectacular quan amb tot això dels fiscals assignats a Catalunya -que no catalans- se'ls ha acusar d'estar "contaminats". Contaminats!, Verge Santa.

2. La frustració de la carcassa estatal de funcionaris i institucions: noves institucions de l'Espanya eterna -eternament decimonònica- que fins ara no havíem tingut el gust de conèixer s'uneixen a la troupe del Consell d'Estat, del Consell de Ministres, del TC, del TS, del CNI. Aquests dies hem descobert la fiscalia. L'edifici de l'estat espanyol s'ensorra i cau a trossos. La putrefacció surt a la superfície i les clavegueres actuen de manera bestial. Tot l'estat és avui una claveguera. Per cert, l'exèrcit s'ha sumat també a la festa.

3. La frustració dels predicadores unionistes: veure el Sr. Arcadi Espada contorsionar-se de dolor i llençar esgarips des de les vísceres per la victòria del 9N és un espectacle històric. Com ell, els predicadors unionistes s'han llençat a clamar des de les seves trones la fi del món tal i com l'hem conegut fins avui.

4. La frustració de la tercera via: si hi ha un perdedor clar després del 9N i l'anunci de la querella contra el President és la tercera via. La derrota és total i sense condicions, històrica, i s'endú per endavant el seu màxim pal·ladí, el Sr. Duran Lleida. Les jornades que celebraran aquest cap de setmana seran més semblants a un enterrament que a unes conferències.

5. La frustració del PSOE i PSC: el 9N -i la querella- ja ni posen al PSC contra la paret, i no perquè no hi hagi paret, sinó perquè pràcticament no hi ha PSC. L'anunci que els militants catalanistes (Nadal, Tura, Geli, etc.) abandonen el partit és l'estocada final. El PSC del Sr. Iceta encara serà més petit que el PSC del Sr. Navarro i es veu abocat a un procés de minorització accelerat, i cada minut que passi encara serà més i més residual. Acabarà volatilitzant-se.

36

6. La frustració de Podemos: les declaracions del Sr. Pablo Iglesias afirmant que la Generalitat no té competències per fer una DUI i que el procés s'ha de fer d'acord amb la legalitat, fa que, ara mateix, la Sra. de Gispert, amb el seu vot de SíSí contra l'estat, sigui molt més revolucionària que el Sr. Iglesias. La resposta pedrosanchista del Sr. Iglesias al repte que planteja Catalunya el suma a la legió d'estatusquosites espanyols. Tot ben normal i esperable. I és que, per Catalunya, entre aquest senyor i un Cánovas del Castillo, per exemple, no hi ha cap diferència.

El 9N i la querella de la Fiscalia espanyola són dues cares de la mateixa moneda. Contra la revolució democràtica catalana, Espanya llança el seu exèrcit d'institucions, funcionaris i lleis. Els mateixos que el dia 9 no van poder evitar que votéssim. Catalunya no va votar, va exercir la seva sobirania, va vèncer. Per això el dia 9 és molt més que una semifinal guanyada, molt més que un punt de no retorn, és una bomba de conseqüències democràtiques devastadores.

El 9N va aconseguir lligar el dret a decidir amb democràcia; i ara la querella que es presentarà contra el President ho farà amb la llibertat d'expressió d'un poble. Qualsevol demòcrata del món s'ha de sentir interpel·lat i ofès.

Avui, ara, després del 9N, amb la llibertat d'expressió amenaçada, amb les clavegueres de l'Estat impropi abocant tota la merda de manera indiscriminada, ja no es tracta de marxar, sinó de desaparèixer. No ens podrem mirar els ulls i no baixar-nos-els de vergonya si la lluita per la independència ara ja no és sinó a ultrança.

Per això, una darrere petició: senyores i senyors dels partits polítics, abans que ens fiquin a tots a la presó, serien tan amables de consensuar com marxem ja d'Espanya? Tenim pressa. Ens hi va la llibertat, la democràcia i la llibertat d'expressió. Gràcies.

Publicat 20 de novembre 2014

El jutge Vidal suggereix que Alemanya o Israel podrien finançar un estat català

37

Assegura, en una entrevista al periòdic 'Delta' que "s'està treballant a fons" una via que permeti que un altre estat amb solvència "faci temporalment de banc" a una Catalunya que, segons calcula, "d'aquí tres anys" serà independent

El jutge Santiago Vidal creu que "hi ha dades objectives" que apunten que

d'aquí tres anys "Catalunya haurà aconseguit fer el pas de nació a estat" i ho

farà "per vies legals, polítiques i pacífiques". Ho afirma en una entrevista al

periòdic 'Delta', en què es fa ressò de l'opinió d'economistes "de renom" que

pensen que una Catalunya independent "passarà quatre o cinc anys difícils per

problemes de liquiditat".

"No podrem acudir al Banc Central Europeu per finançar els deutes, perquè

encara no serem un estat membre de la Unió Europea. I, si ho som, no ho

serem amb ple dret", adverteix. Però considera que "això té una solució, que

s'està treballant a fons: que un altre estat amb solvència, i es parla bàsicament

d'Israel i Alemanya, ens faci de banc temporalment". Vidal creu que inicialment

Catalunya serà "un estat lliure associat" dins la Unió Europea, amb veu però

sense vot a l'Eurocambra.

Segons Vidal, entre el 2016 i finals del 2017 "es donarà la construcció jurídica

d'aquest nou estat, amb o sense pacte" amb Madrid. Si el procés no és acordat

amb l'estat espanyol, "es farà mitjançant la Convenció de Gènova, del 1986,

que estableix que, quan una nació, de forma majoritària, pacífica i democràtica,

decideix secessionar-se del seu estat matriu, aquest estat matriu s'ha d'asseure

a negociar. I, si no ho fa, intervé el Tribunal Internacional de Justícia com a

mediador", afegeix.

Publicat 21 de novembre 2014

En deute amb Espanya

Companys, hem fet mans i mànigues per impedir que se sàpiga, però, tanmateix ja no es pot ocultar més. Ho reconeixem públicament abans que vinguin de fora a dir-nos-ho: Catalunya està en deute amb Espanya, un deute que ha augmentat exponencialment durant els últims anys.

De fet, el govern central és el principal creditor de Catalunya. La Generalitat li deu uns 32.000 milions d’euros; un deute contret principalment entre 2012-2014. Això representa el 47% del deute públic català. Quasi 24.000 milions provenen del Fons de Liquiditat Autonòmica. La resta corresponen a les transferències ICO per complir les obligacions amb els proveïdors i els

38

venciments financers. I tot això, malgrat que en el mateix període Catalunya ha generat prous ingressos fiscals (210.000 milions d’euros) com per evitar el seu progressiu endeutament i les retallades pressupostaries. La independència és l’única via possible per trencar aquesta tendència.

Tanmateix, Espanya també té compromisos i obligacions amb Catalunya, com els derivats de l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut de Miravet i els successius incompliments pressupostaris. En total, la Generalitat atribueix a Espanya un deute amb Catalunya de més de 9.300 milions d’euros, tot i que l’obligació de pagament hagi estat refusada pel TC. Tal és el valor que Espanya dóna a l’Estatut d’Autonomia. I és que potser, no en té cap altre.

El cas és que sovint hem sentit a dir que en el supòsit de secessió no pactada cada una de les parts haurà d’assumir el seu propi deute, al menys fins que no hi hagi un acord sobre el seu repartiment i sobre la transmissió dels actius de l’Estat espanyol. Si més no, així ho diu el Llibre Blanc del Consell per a la Transició Nacional. Això és cert, però només parcialment. En realitat, hi ha un pas previ que molts han obviat. La conseqüència directa i immediata de la independència és la suspensió dels drets i les obligacions entre les parts mentre durin les negociacions, a menys que les parts arribin a un acord en contrari. Això vol dir que, d’un dia per un altre, la independència podria comportar la reducció del deute de la Generalitat a quasi la meitat, precisament aquell 47% del total i que és el deute contret amb l’Estat espanyol al qual feia referència. Així l’Estat català naixeria amb un deute equivalent al 17% del PIB, si no triguem gaire més a marxar.

La raó és diàfana: amb la independència Espanya deixarà de complir les seves obligacions amb Catalunya, de fet, com dic ja ho fa ara, emparant-se amb una sentència del TC i amb un rostre granític que no els hi cap a la toga. Però en reciprocitat, Catalunya podria deixar en suspens el pagament del deute contret amb l’Estat espanyol, al menys fins que hi hagi un acord global sobre el repartiment d’actius i passius, i aquest repartiment es faci efectiu.

Evidentment, aquesta és una qüestió que dependrà d’una decisió política unilateral. I ja se sap, la unilateralitat vol coratge i unitat, coses de les que no anem massa sobrats. Bé, coratge, unitat i un Tribunal Constitucional propi que ens digui que no tenim obligació de pagar els deutes contrets amb Espanya i es quedi tan ample, tal i com fa el TC espanyol amb Catalunya. A més, el President Mas, encara no sap una cosa: la unilateralitat crea addicció. Una vegada comences, ja no pots parar. I si no s’ho creu, només cal que ho provi una vegada i ja m’ho explicarà.

Sigui com sigui perfectament es podria prendre una decisió en aquest sentit; més encara si tenim en compte que el dèficit fiscal acumulat des de 1986 ja supera els 300.000 milions d’euros. Òbviament, Madrid podria recórrer a instàncies internacionals… o al cobrador del frac. Però en el primer cas, estaria reconeixent la independència de Catalunya. I encara que no fos així, resoldre aquestes qüestions en el marc d’organismes internacionals requereix molt de temps. I mentre estant la prima de risc enfilant-se pels núvols.

39

Hem de ser conscients que al final haurem de fer un capmàs, i haurem d’assumir una part de tot el deute públic espanyol. Però els 32.000 milions d’euros que els devem i els 9.300 milions que ens deuen, s’han d’incloure a la negociació. Faríem molt mal fet de donar per assumits els uns i per perduts els altres, sense més ni més.

Quan era canalla, a casa sempre m’havien dit que massa bo vol dir ximple. Tot i que encara no he entès ben bé per què m’ho deien…

Albert Pont

President del Cercle Català de Negocis

Publicat 22 de novembre 2014

La clau no són els partits, és la gentQuan fa una setmana vaig demanar què passaria si el presumpte partit del president no era cap partit, ja vaig avisar que una proposta agosarada en el discurs d'ahir podia fer miques tota la política catalana. Malgrat això, jo no era capaç d'intuir l'abast del pas que Artur Mas va fer ahir al Fòrum. Però només de començar a escoltar-lo vaig captar una frase que em va fer moure de la cadira i em va posar en alerta: 'No es pot tornar als despatxos allò que ja és de la gent, perquè s'ho ha guanyat.' Atenció a la idea, que crec que ho explica tot.

Mas ha insistit sovint, i molts hi convenim, que la baula més feble del procés independentista són precisament els partits. 'Dinamita —en va dir ahir—: la barreja de la condició humana i la política.' Així doncs, què pot garantir millor l'èxit del procés que fer pivotar l'etapa final no pas sobre la baula més feble, sinó sobre la que s'ha demostrat clarament més forta? Mas diu que 'no es pot tornar als despatxos allò que ja és de la gent, perquè s'ho ha guanyat'. I és per això, precisament per això, que fa una proposta pensada per a esquivar els despatxos i obrir el parlament. Per convertir-lo en una mena de convenció nacional, fora del control i els interessos de tothom que forma part de la baula feble. Fins i tot fora del control i els interessos d'ell mateix.

El Mas més cartesià va posar ahir al vespre el país davant el propi espill. Sense contemplacions ni gests buits, amb la precisió que

40

reclamen els grans actes. Volem fer la independència? Si la resposta és que sí, que la volem fer, ell proposa un camí, que és molt nítid i que dura divuit mesos. N'hi pot haver més, de camins, és clar. Però veient això que explica Mas és molt difícil de pensar que si aquests altres camins volen triomfar, si no són un exercici de marginalitat excelsa, puguin fer-se d'una manera diferent de la que va presentar ahir. I serà molt difícil, per tant, d'entendre en què divergeixen i per què. 

És cert que ni així la proposta de Mas no convencerà tothom. Molt especialment no convencerà aquells que ja sabem que no li donaran mai el vist-i-plau, faça què faça i diga què diga. Però només des de l'emotivitat més parcial es pot negar seriosament que això que va fer ahir Mas fou remoure amb elegància la immensa majoria dels entrebancs que la baula feble de la cadena podia posar en el camí de la independència. I això no és pas poca cosa.

Sobretot perquè ni el partit, ni el govern, ni la ideologia ni la persona del president ja no són condicions per a res. I, per tant, tampoc no poden ser ja l'excusa de res ni de ningú. I no ens enganyem: després de l'acte d'ahir crec ja no és útil de reduir el debat d'una manera simplista a preguntar-nos si aquest partit ha quedat acorralat o si aquell altre s'hi afegirà o no. Sobre la taula hi ha ara un altre camp de batalla, completament nou. I sospite que el debat sobre els partits i què haurien de fer ja no és ni tan sols el debat essencial. I si no el temps ho dirà, que Mas crec que va aprendre ben apreses unes quantes de les lliçons del 9-N. Això no va de coalicions...

En definitiva, el president de la Generalitat ahir va fer un gest contundent i rotund. Històric. Tan històric, per cert, com veure la platea, aquella platea concreta tan definida i definitòria, cridant independència. Mas ahir va estripar totes les cartes que hi havia sobre la taula per proposar-nos que marxàssem d'Espanya en divuit mesos i reclamar-nos que fos la gent en definitiva, i no els despatxos, qui fes un pas endavant, qui tingués la paraula final i qui decidís si havia arribat l'hora de fer la independència o no. 

Realment, aquest novembre del 2014 serà un mes per a recordar durant molts anys...

Publicat 23 de novembre 2014

Les tres grans victòries del 9-N

41

"Mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N"Víctor AlexandreAra que ja han transcorregut uns quants dies després del 9-N, i que n’hem copsat els efectes, tant a Catalunya com a Espanya, és un bon moment per remarcar l’enorme importància de la seva celebració. De fet, l’èxit ha estat tan espectacular, tan esclatant, que gairebé sembla que assolir-lo hagi estat bufar i fer ampolles. Però no és cert. L’esforç requerit ha estat titànic, i les hores i l’energia invertides han estat tantes que és impossible comptabilitzar-les. Passa, però, que la realització ha estat tan perfecte, dintre dels marges que implicava tenir un Estat en contra, que hem aconseguit que semblés fàcil allò que semblava inconcebible. Just la mateixa impressió que causen alguns llibres o pel·lícules en llegir-los, que flueixen d’una manera tan esplèndida i natural que només els experts en detecten la complexitat subjacent.

Doncs bé, sense desmerèixer en absolut el paper del govern, dels partits específics i de les institucions de Catalunya, és de justícia lloar l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i els quaranta mil voluntaris, per la tasca immensa i generosa que van dur a terme en la materialització d’una consulta que quedarà per sempre en els llibres d’història per dues raons: per la seva magnitud i pel seu significat. La magnitud i el significat que han propiciat tres grans victòries. Probablement n’hi ha més, segur que sí, però sintetitzem-les en tres.

La primera victòria, és el formidable gol per l’escaire que Catalunya ha fet a l’Estat espanyol. Després d’amenaçar-nos fins i tot amb la “persecució de particulars i la celebració de milers i milers de judicis ràpids”, després de dir-nos que mai, mai, mai no votaríem, que mai, mai, mai no hi hauria col·legis, ni urnes, ni paperetes, perquè l’Estat mai, mai, mai no ho permetria, resulta que vam obrir els col·legis, vam posar les urnes, vam posar les paperetes i vam votar. Vam votar! A desgrat d’un Estat que criminalitza la llibertat d’expressió, vam votar.

La segona victòria, és la de la projecció internacional. En fer-se evident que Catalunya no faria cas dels intents d’intimidació del govern espanyol, els portaveus de l’espanyolisme a casa nostra, desesperats, van optar per intentar desacreditar la consulta titllant-la de “costellada”, “botifarrada” i “pallassada”. Tanmateix, la força del 9-N els va passar per damunt i els va ridiculitzar sense pietat. Les xifres parlen per si soles: vuit-cents periodistes dels cinc continents acreditats, gairebé el doble que Escòcia, dos-cents quaranta mitjans de comunicació i un centenar d’observadors internacionals que van certificar que la consulta havia estat “tot un èxit”. Algú creu que els principals mitjans de comunicació del món paguen viatges transoceànics als seus equips de professionals perquè informin sobre costellades, botifarrades o pallassades?

I la tercera victòria, és la insubmissió. Ara tot és massa recent per prendre consciència de la importància del que hem aconseguit. Els fets, a més, se succeeixen a un ritme vertiginós i són molts els fronts que requereixen la nostra atenció. Però mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N, i la història s’encarregarà de certificar-ho. N’hi ha prou d’observar la ràbia, l’odi, els insults, els exabruptes i els comentaris catalanofòbics que ha generat la nostra acció per mesurar-ne la magnitud. Només un Estat arrogant, prepotent, absolutista i decadent pot sentir-se tan profundament humiliat pel gest més pacífic, més cívic i més democràtic que pot fer un poble per expressar la seva opinió: el gest de votar. Des del 9-N, l’Estat

42

espanyol és un Estat amb l’orgull ferit perquè els seus esquemes obsolets no poden concebre que un poble que creien vençut i sotmès des de fa tres segles l’hagi ridiculitzat i posat en evidència davant de tot el món. L’esperpèntica inauguració a corre-cuita a Madrid, d’una estàtua dedicada a l’almirall Blas de Lezo, assassí de catalans el 1714, tractant-lo d’heroi, n’és una prova. És la burda i consternada reacció de l’amo nostàlgic d’un poder abatut que veu com s’esvaeix tota l’autoritat que tenia sobre el captiu.

Es diu que la consulta del 9-N no era vinculant, però no és veritat. Sí que n’ha estat, de vinculant. I tant! Ho ha estat per a Espanya, en grau superlatiu, i ho ha estat per a Catalunya, que per fi ha copsat la seva força i s’ha adonat que per segar les cadenes de ferro cal primer segar les cadenes mentals. Les cadenes mentals són les cadenes de la por. No hi ha cadena més poderosa que la por. Recordem-ho sempre. La llibertat comença el dia que perds la por.

Publicat 24 de novembre 2014

Forcadell creu que Mas ha posat “molt difícil” rebutjar la llista unitàriaLa presidenta de l'ANC sosté que “una llista sense els partits estaria coixa”

Per Muriel Casals, el president “ho ha posat molt fàcil perquè tots s'hi sumin”

Vila d'Abadal es mostra “debut” amb alguns partits que ja han rebutjat la proposta

La presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, ha considerat aquest dimecres que el president de la Generalitat, Artur Mas, ha posat “molt difícil” als partits sobiranistes rebutjar la llista unitària que va proposar aquest dimarts durant el seu discurs al Fòrum de Barcelona per avançar cap a la independència, al costat de societat civil i experts.

En declaracions a Catalunya Ràdio, i preguntada sobre si estaria disposada a encapçalar aquesta candidatura unitària amb vista a unes eleccions plebiscitàries, ha assegurat que aquesta decisió correspon a l'Assemblea Nacional Catalana, entitat que té previst

43

obrir un procés per “valorar” la proposta que va llançar el president català.

Una proposta que Forcadell considera “molt valenta” i que s'ajusta als terminis per aconseguir la independència que s'ha marcat l'ANC. La líder de l'ANC ha opinat que “els partits han de posar a representants en aquesta llista perquè una llista sense els partits estaria coixa”, i els ha recordat que davant de l'organització del 9N alternatiu hi va haver distanciaments però finalment es va fer amb un cert consens, fet pel qual ha reclamat una reflexió serena.

En la mateixa línia s'ha pronunciat la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, ha elogiat que Mas “ho ha posat molt fàcil perquè tots s'hi sumin”, perquè considera que ha fet fàcil un procés complicat, i ha demanat als partits que deixin els seus interessos de banda pel bé comú.

Per la seva banda, el president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, s'ha mostrat “molt decebut i amb el cor encongit” pel rebuig d'alguns partits, referint-se a ICV i la CUP, a la proposta de Mas, tot i que ha celebrat que el procés sobiranista tingui proposta i lideratge.

Publicat 25 de novembre 2014

Forcadell: "Del 9N no en va sortir un mandat democràtic, calen eleccions"

44

La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, està convençuda que Madrid acabarà negociant amb Catalunya quan el Parlament declari la independència, però mai abans. Pressionaran els partits per un avançament electoral imminent per tal que les urnes indiquin als polítics el camí a seguir  El 19 d'octubre passat, l'ANC i Òmnium vau demanar als polítics sobiranistes unitat i eleccions. A hores d'ara, la unitat només va durar fins al 9N, i no sembla que Artur Mas estigui convençut de convocar immediatament eleccions. 

Nosaltres demanàvem unitat sobretot per enfortir el 9N després d'un episodi lamentable dels partits sortint barallats del Palau Robert. Però certament el procés no s'acaba aquí, i ara començarà, tot i que no hi hagi data, una campanya electoral en què cadascú posarà les seves condicions i la unitat serà més difícil. 

Al carrer no s'entén per què ERC, CiU i la CUP no van junts sense fissures. Com s'explica això perquè la gent no es desanimi?

Jo entenc que els partits estan mirant els seus propis interessos, encara no han acabat de fer el pas de posar per davant el país, que és el que la gent els reclama. De fet, el nostre full de ruta del procés passa per una candidatura unitària i un govern de concentració, i hem obert un procés que s'allargarà fins a finals de mes per discutir com s'ha de concretar el següent pas després del 9N, que són unes eleccions. 

Només Artur Mas pot convocar eleccions, i a l'espera dels acords a què pugui arribar amb els partits sobiranistes, de moment en el seu full de ruta no hi ha convocatòria imminent. L'ANC pressionarà per una convocatòria immediata?

Tenim molt clar el calendari, i pressionarem perquè a la primavera del 2015 el Parlament ja estigui constituït, perquè si no, sabem que ens n'aniríem al 2016. Ara endeguem un procés de debat intern per veure quina mena de candidatura unitària convé més. 

45

El vostre calendari és molt ajustat. Caldria anar a les urnes al gener o el febrer, i el president de la Generalitat insisteix que el seu objectiu al marge d'eleccions és una consulta acordada amb Madrid. 

Em sembla bé que Mas enviï una carta a Rajoy demanant-li un referèndum, mentre no dilati el procés. Artur Mas ha dit que parlarà amb els partits polítics sobre quines eleccions calen i per a què, i comparteixo amb Mas que les eleccions són un instrument i no una finalitat.  El referèndum, en un moment o altre s'ha de fer, perquè malauradament, la consulta del 9N no va generar cap mandat democràtic tal com preteníem, i per tant, necessitem un mandat democràtic per veure cap a on anem, i aquest mandat el donen unes eleccions. 

Suposem que Artur Mas convoca eleccions imminentment. La llista unitària no sembla una opció clara, i de fet, Oriol Junqueras ha assegurat que prefereix quatre punts en comú en els programes electorals. Encara hi confieu, en una sola llista?

Els partits ja saben què vol la societat civil, i que ells miren la seva estratègia de partit també ho sabem. Però ara no hi ha res impossible, si ho volem i ho treballem. També moltíssima gent em preguntava si votaríem i jo els deia que sí, i molta gent no s'ho creia. El govern espanyol i la presidenta del PPC s'han passat dos mesos prometent que no votaríem, i hem votat. 

Tenir èxit en una consulta desobeint l'Estat, amb amenaces i traves de tota mena, era molt difícil. Fer una llista unitària de partits només depèn dels partits catalans. Trobeu que el repte és més fàcil?

Teòricament ha de ser més fàcil perquè només depèn de nosaltres. En qualsevol cas, ara l'ANC ha de fer una valoració quantitativa i qualitativa de les opcions que hi ha, per triar quina mena de candidatura serà més positiva per al procés. Hem de fer números. A

46

final de mes ho sabrem i farem una proposta amb els números fets. 

Si els partits no es posen d'acord, i algun partit sí que s'avingués a fer una llista amb personalitats de la societat civil, hi estaríeu disposats?

De moment no ho contemplem, quan parlem de llista unitària pensem més en una candidatura amb diferents partits. Però aquesta discussió a l'ANC està oberta.

De fet, l'ANC va intentar que els partits anessin plegats a les eleccions europees i no se'n va sortir. 

Era la primera vegada que s'intentava i encara no havíem viscut l'experiència del 9N. Penso que ara les reflexions en aquest sentit seran diferents. 

En la presentació del seu full de ruta, Artur Mas es va preguntar per què el seu govern estava en minoria malgrat l'èxit del 9N, una recriminació molt directa a ERC. Teniu una resposta a la pregunta de Mas?

Això ho han de respondre ERC, ICV o la CUP, nosaltres no ho sabem. Vam demanar un govern de concentració abans del 9N per enfortir la consulta, i ara també el demanarem per a una declaració d'independència, que marcarà l'inici del camí de la proclamació de la independència. 

Quin és l'escull més important per convocar eleccions abans de la primavera del 2015? 

La candidatura, de quina manera es va a aquestes eleccions. 

Si les eleccions es dilaten, l'ANC tornarà a sortir al carrer?

Tenim clar que per aconseguir-ho hem d'estar permanentment mobilitzats, però ara hem de veure quines eines utilitzem per pressionar per unes eleccions imminents. 

47

L'èxit del 9N pot haver generat malestar entre els partits sobiranistes? Artur Mas n'ha sortit molt reforçat, i ERC potser ha perdut pistonada com a conseqüència del paper central de Mas. Quina lectura en fa?

A tots els independentistes ens anava molt bé un gran èxit del 9N. És veritat que Artur Mas en surt reforçat, però també l'independentisme en general, perquè el més important és que hem desafiat l'Estat, 2,3 milions de persones han dit "aquest Estat ja no és el nostre, no m'importa què ha dit el TC". Han desafiat l'Estat i la justícia espanyola, i això és una gran victòria. I si a més a més el president Mas en surt reforçat, perquè ell se la va jugar, doncs no passa res, és el president del meu país. 

Quina lectura en fa, dels 104.000 ciutadans que van votar No?

Ells també han desobeït l'Estat, i donem les gràcies absolutament a tothom perquè són tan demòcrates com nosaltres i estan dient que Catalunya té dret a decidir. Aquests 104.000 vots legitimen la consulta, perquè manifesten que volen continuar a Espanya però accepten que Catalunya és un subjecte polític. 

La majoria social independentista ja està consolidada? 

Encara tenim un marge per fer feina i convèncer molta més gent, un dels nostres objectius és treballar amb els indecisos i els que no contesten a les enquestes. És un procés ascendent, perquè el percentatge d'indecisos disminueix i un gruix important es passa al Sí, mentre que el No i el Sí és molt estable. I els del Sí-No, si no veuen una alternativa clara, acabaran passant-se al Sí-Sí. En el moment en què la consulta sigui vinculant, triaran entre l'Estat espanyol actual o l'oportunitat de canvi, encara que sigui incerta. 

Aquest 9N hem vist que la gent gran del país no té por al canvi, al contrari del que deien les enquestes. 

Es va veure moltíssima gent gran, i, en canvi, pocs joves d'entre 16 i

48

18 anys van anar a votar. Aquesta franja no havia votat mai i molts ni sabien on havien de votar fins una setmana abans. Això, sumat a la poca propaganda que hi ha hagut i les amenaces.  

L'Estat va fer marxa enrere en l'últim moment per aturar la consulta del 9N, després de setmanes d'amenaces i de pressió judicial. Comença a fer fallida aquest Estat?

Absolutament, però no només per l'èxit de la consulta. L'Estat té molt poca legitimitat democràtica, amb tota la corrupció els partits majoritaris a Madrid es troben molt poc legitimats per demanar coses a la gent i per això recorren a l'ofensiva judicial. La plaga en què s'ha convertit la corrupció també ajuda, perquè la gent no s'empassa que no el deixin votar una gent que és corrupta. Que els mateixos corruptes et diguin que votar no és democràtic... 

En tot cas, l'Estat ha posat en marxa la maquinària judicial per atacar tots els fronts possibles a Catalunya. Temeu una resposta especialment dura en aquest sentit?

Es pensaven que ens havien fet tanta por que anirien a votar quatre gats i que l'independentisme quedaria deslegitimat i l'Estat reforçat. Però com que els ha sortit malament, s'han abocat a l'estratègia judicial, perquè Rajoy haurà d'empènyer per defensar-se dels que l'acusen de tou. Però què farà, amenaçarà els voluntaris i els multarà? Doncs no les pagarem. No tenen instruments efectius per aturar el procés perquè la gent ja no els té por. 

Confia en la via britànica?

A hores d'ara, no, però a la llarga sí. Fets consumats. Tots els processos en països democràtics que s'han fet han estat negociats, i al final no els quedarà més remei quan haguem fet una declaració d'independència. Abans d'això, no faran cap concessió. Espanya és l'Estat d'on s'han independitzat més països, i no n'han permès cap ni una. Veien que ho estaven perdent però no negociaven! Però quan no tinguin més remei ho faran. Per això és tan important que fem el pas. 

49

Les eleccions espanyoles del 2015 canviarien res, si el joc de majories fos diferent? 

No tinc gens clar que canviés absolutament res. El PSOE i el PP actuen absolutament igual, i Podem no és garantia d'absolutament res, perquè uns diuen que estan pel dret a decidir i altres que no. A hores d'ara no sabem si Podem és un aliat de la democràcia.

Com us imagineu l'11 de setembre de 2015?

M'agradaria que la gent sortís al carrer de manera espontània a celebrar-ho, no tornar a fer una Via Catalana o una V, perquè ja no sabem què més fer! La gent es mereix sortir al carrer sense haver de pensar quina samarreta s'ha de posar i on ha d'anar.  

Publicat 26 de novembre 2014

Objectiu: suspendre l'autonomiaDiuen que tan sols hi ha una manera d'impedir les eleccions que volem fer per decidir la independència de Catalunya: suspendre l'autonomia amb l'article 155 de la constitució espanyola. El president Mas va dir dimarts que això no era possible 'tret que algú es begués definitivament l'enteniment'. Sigui com sigui, per primera vegada en la història, Espanya i Catalunya tindríem un objectiu comú: suspendre l'autonomia. Nosaltres vam fer un primer pas el 9-N amb una desobediència política en massa sense precedents. Però allò tan sols va ser un primer pas. Ara, aquest objectiu col·lectiu ja té un pla. L'ha explicat el president Mas i ara és l'hora de sumar i millorar.

Tota l'atenció ha estat posada en la reacció d'ERC, d'ençà que s'ha sabut la proposta de Mas. I és lògic, per la centralitat d'aquest partit en la política catalana. Però ha estat tanta l'atenció posada en Junqueras que ens ha passat per alt que la gran víctima del moviment de Mas és Josep Antoni Duran i Lleida. Si ho mirem ben mirat, Mas acaba de liquidar Duran sense deixar proves. Mas proposa una llista per la independència. I què se'n fa, de Duran? L'estadant del Palace es passejava per televisions i ràdios durant les hores prèvies a la conferència de dimarts per contraprogramar el president. I Mas es devia fer un tip de riure pensant com quedaria de descol·locat el soci quan sentís el discurs que tenia preparat. Duran ha quedat fora de joc i tan sols té dues opcions: demanar hora a ca n'Iceta o tancar-se a la suite i esperar si queda vacant cap ambaixada espanyola.

La proposta de Mas és força concreta i detallada. Era previsible en un moment com l'actual i després d'haver despertat tanta expectació. Però hi ha encara un marge de maniobra que ha de servir per a incorporar les millores que puguin arribar principalment d'ERC i d'aquells que s'hi vulguin implicar. No hauria tingut sentit que Mas hagués presentat un tot-o-res a Junqueras. La proposta és prou detallada i compromesa per a esvair dubtes i prou oberta per a incorporar-hi idees i persones. Aquest marge de maniobra és la clau de l'èxit i ERC l'ha de saber aprofitar.

La primera reacció de Muriel Casals i Carme Forcadell ha estat molt favorable a la proposta de Mas. Ja han dit que costaria molt de dir-li que no. És lògic, perquè Mas ha sabut recollir el clam del carrer i transformar-lo en un pla realitzable. Mas és un model de líder que podria anomenar-se 'corretja de transmissió': és capaç de prendre el pols del carrer i passar-lo a les institucions a través de les urnes. El paper que facin l'ANC i Òmnium aquests dies serà

50

determinant per a aconseguir l'objectiu que tanta gent ha cridat al carrer: la independència. Caldrà escoltar amb atenció els pronunciaments de totes dues entitats.

La proposta de Mas pot haver descol·locat ERC, però també CDC. El president ha fet una cosa que no havíem vist mai: demanar als partits que s'apartessin per deixar passar la societat civil. Ho deia l'amic Melcior Comes: 'Tota la vida jugant a dames i ara ve un senyor i diu que jugarem a escacs de veritat.' La jugada és revolucionària i caldrà veure qui són els conservadors que s'hi oposaran i amb quins arguments. L'única cosa que demano és que els qui prenguin les decisions pensin més en els ciutadans que no en els militants.

Hi ha un parell de coses més que m'agradaria destacar de la proposta. Que tingui terminis clars. És una bona notícia i ajuda a fer viable l'aventura. Les mesures excepcionals s'han de prendre en ocasions excepcionals i en períodes delimitats. Ja veurem si arribem a esgotar els divuit mesos. Però ja sabem que no anirem més enllà. I també em sembla que ha passat massa desapercebut que hem fet un salt en la pregunta. Si el 9-N hi havia tres respostes possibles, ara ja no. Les eleccions respondran una pregunta: Voleu que Catalunya sigui un estat independent? Sí o no. Que el president deixés clara la pregunta del referèndum en forma d'eleccions i que aquesta pregunta no tingués un format confús o indefinit és una notícia molt bona.

Per acabar. Qui vagi a les llistes pot ser interessant per a atreure nous votants a la independència. Però no és el fet que més m'interessa. És important que hi hagi gent preparada i professionals de prestigi, que sàpiguen treballar en equip i que no els tremolin les cames. Però no s'haurà de votar el president Mas, ni Oriol Junqueras, ni Carme Forcadell, ni Raül Romeva, ni Lluís Llach, ni Sergi López, ni Miquel Calçada. Si es fa aquesta llista serà per votar independència. Aquesta llista serà la veritable suspensió de l'autonomia.

perecardus@mesvilaweb.cat

Publicat 27 de novembre 2014

L'estat espanyol pot impedir les eleccions que han de decidir la independència?El president Mas va dir que no era possible, 'tret que algú es begués l'enteniment definitivament'

La fórmula per a decidir la independència de Catalunya seran unes eleccions: 'L'últim mecanisme disponible per a saber l'opinió dels ciutadans', va dir el president Artur Mas. En la conferència que va fer dimarts, Mas va presentar aquesta opció després d'haver provat totes les anteriors: referèndum, consulta no referendària, consulta tolerada... I va afegir: 'En canvi, les eleccions depenen només de nosaltres. I són legals per definició. No es poden suspendre ni invalidar... Vaja, llevat que algú es begui definitivament l'enteniment.' Fa poques setmanes, VilaWeb va parlar amb Marcel Mateu, professor de dret constitucional de la UAB, per saber quines opcions tenia l'estat espanyol per a impedir el 9-N. Però també li vam demanar quina base jurídica hi havia per a actuar contra les eleccions.

Què pot fer l'estat espanyol per impedir les eleccions?

El professor Mateu considera que si l'estat espanyol 'té un mínim de decència democràtica, no pot fer res'. I afegeix: 'Però ja hem vist que ha fet coses a la frontera d'allò que és jurídicament correcte. Els queda tan sols una opció que jurídicament no és correcta, però que no podem descartar que explorin: la suspensió de l'autonomia. L'article 155.2 de la constitució espanyola no preveu una suspensió de l'autonomia. L'autonomia és un dret garantit per la constitució.'

No es pot aplicar el 155.2?

51

Segons Mateu, 'l'article 155.2 diu que, si hi ha cap autoritat o institució que atempti greument contra l'interès general d'Espanya, la majoria absoluta del senat pot enviar un requeriment al president del govern espanyol perquè doni instruccions a l'autoritat en qüestió'. I adverteix que, 'al marge del caràcter que els partits vulguin donar a les eleccions, aquest article no és pensat per a això'. I afegeix: 'Jurídicament no es podria utilitzar. Però, forçant el dret, es podria fer dir a la norma allò que no diu. No descarto que ho puguin intentar. Però ja haurien arribat massa lluny.'

Es pot aplicar la llei de partits?

'Encara ho veig més irregular —diu Marcel Mateu—. La llei de partits, que és molt breu però amb un article molt llarg, posa molt d'èmfasi que es pot aplicar en cas d'atemptat contra la democràcia, amb violència i de manera reiterada. No existeix cap d'aquests elements per part de cap dels partits. En aquest terreny sí que hi ha jurisprudència abundant i reiterada. Quan s'estudia l'aplicació de la llei de partits no es demana un acatament de la situació política i constitucional vigent, sinó que la manera de canviar-la es vehiculi pels camins estipulats. La constitució espanyola es pot reformar tota. També l'article 2, que parla de la unitat d'Espanya. No hi ha cap clàusula d'intangibilitat. Hi ha constitucions que protegeixen aspectes com el caràcter de república o l'organització federal, que no es poden reformar. Però la constitució espanyola no funciona així i es pot canviar tota. Si és reformable, s'ha de poder presentar qualsevol partit que tingui per objectiu canviar-la.'

Marcel Mateu considera que no es pot considerar que portar al programa la declaració d'independència sigui contrari a la constitució: 'Una declaració d'independència es pot acabar vehiculant jurídicament a través d'una reforma constitucional. Com que això es pot vehicular així encara que no s'especifiqui, el programa electoral amb una declaració d'independència no és contrari a la llei de partits ni a la constitució.'

Autor: Pere Cardús i Cardellach

Publicat 28 de novembre 2014

Què pensen els membres del CATN de la proposta de Mas? Anirien a la llista?Germà Bel, Carles Boix, Núria Bosch, Salvador Cardús, Pilar Rahola, Josep Maria  

El president de la Generalitat, Artur Mas, va obrir dimarts la capsa de Pandora. La proposta per a fer el trajecte final cap a la independència implicava configurar una llista unitària sense partits i amb la participació de personalitats de la societat civil, amb professionals i experts en els àmbits sensibles de la transició nacional. De seguida van començar a circular noms de possibles candidats, entre els quals els membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). Hem parlat amb alguns dels components d'aquest òrgan assessor (Germà Bel, Carles Boix, Núria Bosch, Salvador Cardús, Pilar Rahola, Josep Maria Reniu i Ferran Requejo) perquè ens diguessin què opinaven de la proposta de Mas i si estaven disposats a formar part de la llista unitària. Concretament, els hem fet aquestes dues preguntes:

1. Com valoreu la proposta del president Mas?

2. Esteu disposat a anar a la llista proposada pel president?

 

Germà Bel: 'Si fan unes eleccions per veure qui treu més vots, ja s'ho faran'

1. Hi ha una discussió sobre si les pròximes eleccions han de servir per a pronunciar-se sobre la independència o per a decidir quin govern hi haurà. Totes dues opcions són legítimes. I l'aproximació que faci cadascú en aquest debat marca la fórmula de candidatures que defensa per a les eleccions. Hem de decidir sobre la independència o hem de decidir qui

52

governa? Són dues opcions que tenen els seus defensors. Per a decidir qui governa, ja està bé la proposta de llistes de partit. Per a decidir sobre la independència, l'opció correcta és la que va presentar el president Mas.

És obvi que ha quedat pendent de decidir sobre la independència amb una fórmula que generi el mandat democràtic vinculant. Hi ha coses que són evidents. Fer-ho per mitjà d'unes eleccions no és la millor opció, però és l'única que ens queda. La bona és un referèndum. I per això Mas proposa que els divuit mesos s'acabin amb un referèndum de validació final. La proposta de Mas és l'única proposta viable. En qualsevol cas, els partits han d'aclarir si volen fer unes eleccions d'estat o unes eleccions de govern.

2. És una cosa que em pensaré si algú ho proposa. Però no té cap sentit que tingui una resposta a una pregunta que no és real. Jo ja he estat diputat a Madrid. Ja he estat candidat i he fet de diputat. No hi tinc ambició. En tot cas, caldrà haver resolt amb claredat si fem unes eleccions per decidir el govern o per decidir la independència. A Catalunya hi ha molta gent fora del joc de partits —i no parlo de mi— que s'implicarà en tot això si hi ha en joc l'estat. Si es tracta d'unes eleccions per veure qui treu més vots, ja s'ho faran. Però vull que quedi molt clar que no parlo de mi.

Carles Boix: 'Si m'ho proposen, estic disposat a ser-hi'

1. He llegit el discurs i m'agrada molt: per l'estructura lògica, per la pedagogia que fa del moment que vivim, per les solucions que proposa. M'hauria agradat que aquest discurs hagués estat ja pactat per tots els partits del sí-sí, però no ha estat possible. Entenc que després de tot això que ha passat la conclusió lògica és convocar unes eleccions i convertir-les en un referèndum. La fórmula de la candidatura mixta amb els partits enretirats és intel·ligent. No sé quina és la millor fórmula. Jo vull guanyar. Per tant, si guanyar anant separats és possible, està bé. Però em fa l'efecte que si no hi ha una llista unitària hi ha un sector de la població i dels polítics que no seguirà.

La solució no és que els dos partits més grans es posin d'acord i vagin junts i prou. La idea bona és que els partits s'enretiren i es fa una llista el més àmplia que supera el marc dels partits. Els polítics s'enretiren, però cal que la llista l'encapçali el president Mas i el segueixin els líders dels partits que hi donin suport. I després, una representació de prestigi de la societat civil. Diria que aquesta és l'opció que Òmnium i l'ANC han defensat. Em sembla una bona solució perquè si van separats no s'entendran. I la comunitat internacional entendrà el missatge amb una llista que tingui un suport popular molt majoritari. El president s'ha compromès amb un contracte o un programa d'activació de l'estat independent si guanya el sí, que és més o menys la proposta que vam fer al CATN.

2. Jo no em postulo per anar a cap candidatura. Si m'ho proposen, estic disposat a ser-hi, però voldria que la llista fos realment unitària. La proposta del programa és prou clara. Segur que hi haurà problemes en la implementació concreta del programa. Jo em sento còmode amb la proposta sobre aquests divuit mesos. És raonable. És complicat, perquè Espanya és molt complicada. Però estic disposat a anar-hi. No hi haurà cap problema. A més, saps que després d'un any i mig podràs tornar a casa a fer les teves coses.

Núria Bosch: 'No m'agradaria anar a la llista'

1. El pla de Mas pot servir per a fer el plebiscit en unes eleccions. El valor principal és la incorporació a la llista de personalitats que poden atreure el vot dels indecisos. La proposta de llista mixta pot ajudar a foragitar alguns recels amb els partits. L'objectiu que hem de tenir d'ara a les eleccions és acabar de reforçar el suport a la independència. Els últims cartutxos s'han de gastar en un esforç molt gran per a ampliar la majoria sobiranista. Una bona via per a dedicar-se a això és la proposta del president. La incorporació de persones amb capacitat de crear confiança i de seduir els indecisos pot ser un bon camí.

Tampoc no penso que sigui imprescindible fer-ho d'aquesta manera. Potser es poden fer les eleccions amb llistes separades. Jo penso que seria positiu que Convergència i Esquerra anessin en una mateixa llista. Però si no és possible, també poden anar separades amb un programa idèntic en la qüestió de la independència. Les energies s'han de posar a guanyar suport per a la independència i no a discutir si és millor la proposta de Mas o les llistes separades. Hem passat molt de temps debatent el procediment que havíem de fer servir per a consultar. Ara no podem dedicar gaire més temps a debatre les llistes. Cal dedicar l'energia a explicar el missatge positiu de la independència. La proposta de Mas és millor, però potser

53

no és imprescindible.

2. El fet cert és que no m'agradaria anar a la llista. Mai no m'ha agradat posar-me a primera línia política. Jo tinc disposició total a aportar els meus coneixements tècnics, com ara faig en el CATN. Això ho faré amb molt de gust. Però no cal que vagi a la llista. Puc fer la mateixa aportació assessorant i ajudant sense haver de ser a la llista. A més, jo no arrossegaria gaire gent. Seria molt interessant de trobar perfils que tinguessin una gran capacitat d'atracció. Els coneixements tècnics els puc aportar d'una altra manera. Estic completament disposada a ajudar el país.

Salvador Cardús: 'En una circumstància històrica com aquesta, sí que m'ho pensaria'

1. Em sembla que és una proposta molt bona. En alguns punts, segueix els criteris del Consell Assessor per a la Transició Nacional. I en alguns altres, hi ha afegit elements de novetat que em semblen ben vistos. El president Mas ha proposat una bona estratègia per a aconseguir el propòsit de decidir sobre la independència en unes eleccions. La fórmula que una llista obtingui un suport prou majoritari perquè el mandat democràtic sigui incontestable per la comunitat internacional és la millor opció. No vol dir que no hi hagi més solucions que també podrien donar pistes sobre el mandat, però no seria un missatge tan clar de cara endins i de cara enfora.

La fórmula que s'acosta més a un referèndum d'autodeterminació a través d'unes eleccions és la proposada pel president: que hi hagi una llista pel sí amb majoria absoluta. A més, a banda del mandat democràtic i el reconeixement internacional, la majoria absoluta d'una llista pel sí donaria la fortalesa necessària per a encarar els divuit mesos de transició nacional. Seran divuit mesos de gran dificultat. Sense aquesta majoria, els divuit mesos es faran encara més difícils.

2. Hauria de saber amb més detall quina és la proposta i la composició de la llista. Voldria saber com s'articula el projecte i quina feina cal fer-hi. També caldria saber quina proporció hi ha de candidats de partit i d'independents i professionals… Però sí que ho consideraria. No tinc vocació política, però en una circumstància històrica com aquesta, sí que m'ho pensaria. Prendria la decisió un cop sabés què se'm demana i si em sentís útil per a fer-ho.

Pilar Rahola: 'Ni m'ho plantejo, ni m'hi veig, ni crec que hi vulgui ser'

1. És la primera eina útil i decisiva per a assolir la independència. No havíem estat mai tan a prop de tenir un instrument polític per a capgirar-ho tot. Em sembla una proposta intel·ligent, estratègica, possible, que espanta molt Madrid i que connecta amb el clam ciutadà que exigeix la unitat. És un moment únic. Per primera vegada visualitzo d'una manera clara la possibilitat que ens en sortim. De veritat. I estic convençuda que hi ha marge de negociació amb els partits. Que parlin tant com calgui. Però veig molt clar que això no pot fallar. Ara que ens han posat la mel a la boca, ara que tenim la possibilitat de fer-la tan gran, amb unes eleccions per a votar sí o no a la independència i un projecte sobre la construcció de l'estat, ara no podem fallar. Mai no havíem arribat tan lluny.

Si és a les nostres mans de fer-ho i tenim un president disposat a posar en safata el seu partit i el seu cap, seria inacceptable que les misèries i els interessos de curta volada dels partits ho fessin inviable. Que es tanquin, que cremin les bateries, que facin allò que vulguin, però que arribin a un acord. No em puc imaginar que ho tinguem a les mans i ho avortem nosaltres. Les llistes separades afebleixen el missatge i la possibilitat de convertir en plebiscitàries les eleccions. Si volem que tingui validesa internacional, necessitem unitat i majoria aclaparadora. Puc entendre que formacions més petites vulguin acompanyar el procés des de fora, però els dos grans han d'actuar amb generositat (tots dos!). Quan Mas fa aquesta proposta, envia a l'escorxador també Convergència. Diu als seus diputats que no repetiran. Si per una vegada, després de tres-cents anys, no podem fer un acte de generositat política és que no ens ho mereixem.

2. Sí que estaria disposada a anar a la llista, però em sembla que no cal. Disposada com qualsevol ciutadà que se sentiria molt honorat de poder participar en una cosa d'aquesta mena. Però jo vull fer la crònica de tot allò que passa, des de primeríssima fila. Ho vull escriure. No m'hi veig, participant en la llista. Hi ha gent molt preparada i vàlida per a formar part d'una llista que haurà de construir l'estat independent. Caldran més professionals que

54

noms de famosos. Parlem de fer la transició. Jo ni m'ho plantejo, ni m'hi veig, ni crec que vulgui ser-hi. Primer ha de ser possible, i després ja es parlarà dels noms.

Josep Maria Reniu: 'Estic a disposició, però són els polítics que han de ser protagonistes'

1. La conferència del president Mas em va semblar ben travada. Els aspectes concrets de delimitació del procés i de candidatura em van semblar molt interessants com a primeres propostes serioses per a definir com s'ha de fer la independència. Cal donar valor a la proposta perquè ajuda a desbrossar el com del camí cap a la independència. No obstant això, crec que hi ha una proposta alternativa que és més viable en termes pràctics i que facilita una majoria parlamentària sòlida. És la que jo defenso des de fa temps: llistes separades amb un element comú que les identifiqui com a candidatures del sí. Caldria concretar la fórmula per a identificar-les com aquelles que comparteixen un objectiu principal. Això permetria més flexibilitat de tots els votants i més capacitat de captar suport electoral. I també es beneficiaria dels efectes mecànics del sistema electoral que tenim. Situaria la unitat en el moment definitiu: en la primera sessió del nou parlament constituït.

Respecte de la qüestió de la interpretació dels resultats per la comunitat internacional, les llistes separades haurien de recollir el mateix contingut sobre la independència —literal— als programes electorals. Aquest programa hauria de concretar les fases de la transició cap a la independència, en línia amb l'informe número 10 del CATN. I això seria un missatge molt clar per a la comunitat internacional. També es podria visibilitzar amb una fórmula de marca al nom de les candidatures: CDC-Llista pel Sí, ERC-Llista pel Sí, CUP-Llista pel Sí, etc.

2. En un moment històric com podria ser aquest, cap dels qui som favorables al procés no ens hauríem d'apartar si fóssim cridats en una proposta com aquesta. De la mateixa manera, afirmo amb tota rotunditat que ara és el moment de la política amb majúscules. Són els nostres representants, les persones que tenen la competència i l'expertesa en la gestió de la comunitat i de la cosa pública, els qui tenen la responsabilitat de liderar aquest procés. Òbviament, estic a disposició si fos el cas, però entenc que són els polítics que han de ser protagonistes d'un procés cabdal per al futur del país.

Ferran Requejo: 'Estaria disposat a formar part del projecte si és clar i ben estructurat'

1. La proposta del president és sòlida i molt pensada, però gira al voltant de la llista. És una proposta oberta i, per tant, s'ha de parlar i negociar amb els altres actors polítics. Però, al cap i a la fi, les llistes són una qüestió tècnica. Són un instrument i no la finalitat. Per tant, espero que surti una posició de consens amb els altres partits, encara que sigui amb més d'una llista. Això sí, convé que es presentin amb un programa petit, curt i concret sobre la constitució d'un nou estat independent.

La qüestió d'una llista que superi la majoria absoluta apunta a un estadi una mica ideal. És a dir, perquè les eleccions fossin netament plebiscitàries tan sols hi hauria d'haver dues llistes: la dels favorables a la independència i la dels contraris. Però els partits unionistes no aniran junts. I, per tant, que els independentistes es presentin amb una única llista ho veig difícil d'entrada. Jo he recomanat a CDC i ERC que abans de prendre cap decisió definitiva es faci un estudi seriós i independent sobre els resultats i les conseqüències potencials de cadascuna de les opcions: llista unitària, llistes separades, dos blocs…

2. Tot depèn de les condicions que hi hagués i de la proposta concreta. Però sí. Estaria disposat a formar part d'un projecte si és clar i ben estructurat i pensat. Hauria d'haver quedat clar que el format que finalment s'utilitzi és el més bo per a aconseguir l'objectiu. Però, en principi, sí que hi estaria disposat.

Autor: Pere Cardús i Cardellach

Publicat 29 de novembre 2014

55

Declaració de Cornellà de l'ANC 

«El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, després de la mobilització del 9 de novembre passat i en la perspectiva de la properacelebració d’unes eleccions anticipades que prenguin el caràcter deplebiscitàries i donin l’aval definitiu a la constitució de l’Estat Catalàindependent, vol fer pública aquesta

DECLARACIO DE CORNELLA DE LLOBREGAT

ANTECEDENTS

1.- El Full de ruta de l’ANC

Quasi vuit mesos després de l’aprovació del Full de ruta a l’Assembleageneral de Tarragona (05/04/2014), les etapes incloses en la Via A del Full de Ruta ja han estat superades.

L’escenari c) preveu la celebració d’unes eleccions de caràcter plebiscitari sino ha estat possible celebrar una consulta amb plenes garanties democràtiques. És en la fase on ens trobem ara.

2.- La valoració del 9N

La jornada del 9 de novembre ha representat un punt de no retorn en elprocés d’independència nacional. Aquesta nova mobilització s’hamaterialitzat en una votació que ha superat les xifres de qualsevol mobilització precedent i en la signatura massiva de la denúncia contral’Estat espanyol davant les principals institucions internacionals. L’actitudintransigent del Govern espanyol i una utilització política del poder judicial més pròpia de règims passats, ha contribui t a la mobilització massiva delpoble català d’aquest 9N que ha plantat cara als intents involucionistesimpulsats per les elits espanyoles.

La forma en què s’ha hagut de celebrar aquest 9N, fa necessari que elresultat aconseguit hagi de ser confirmat. Com que no ha estat possible fer-ho mitjanc ant un referèndum o una consulta legal, caldrà fer-ho mitjanc ant unes eleccions que es dotin d’un caràcter plebiscitari i que ofereixin un resultat amb una lectura inequívoca. Cal, doncs, centrar l’oferta en els punts comuns i evitar la lluita partidista, que podria portar al desànim d’una part important de l’electorat o, pitjor encara, a la impossibilitat d’una lectura clara dels resultats per part de les institucions internacionals i dels altres estats a qui demanarem el reconeixement.

El 9N, per com es va desenvolupar, ens ha ofert una llic ó inesperada: una part important de la ciutadania catalana ha estat conscient que, votant,desconnectava de l’Estat espanyol i que comenc ava a construir una nova legalitat, la catalana. Alhora, el 9N ha mostrat que la ciutadania ha pres, definitivament, el protagonisme del procés.

3. El paper de l’ANC

A partir de les eleccions que cal celebrar al més aviat possible, cal construir els espais de sobirania que ens permetin avanc ar en la construcció del nou Estat i les estructures socials i polítiques necessàries per disposar de les eines que facin possible fer un país molt millor, on valgui la pena viure-hi, que combati la corrupció, la precarietat i la pobresa.

És en aquest marc que el Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana ha fet un procés intern per decidir el posicionament de l’ANC enrelació amb les eleccions previstes en aquesta fase del procés, la valoraciódel 9N i el paper de l’ANC en aquest futur immediat. Com a resultat d’aquest procés de debat intern i del posterior debat del Secretariat Nacional fem pública aquesta

PRESA DE DECISIO

56

1.- Després del 9N el camí per obtenir un mandat democràtic clar i definitiu, que avali que la majoria social del poble català vol la constituciód’un Estat català, passa per la celebració d’unes eleccions “autonòmiques”de caràcter plebiscitari. Aquestes eleccions han de ser la constatació definitiva del suport majoritari del poble català a la constitució del nou Estat, el seu resultat ha de ser inequívoc i ha de poder ser llegit, internacionalment, com a base suficient per iniciar les converses per al reconeixement internacional de l’Estat català.

2.- Aquestes eleccions han de permetre la formació d’un Parlament i d’unGovern que garanteixin el funcionament de l’administració pública d’acord amb criteris de regeneració democràtica i de justícia social i per crear lesestructures del nou Estat, mentre es generen els espais de sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.

3. La data de celebració d’aquestes eleccions ha de fer-se pública al mésaviat possible, amb l’objectiu de tenir constitui t el nou Parlament durant laprimavera de l’any vinent. La proposta de l’ANC de celebrar-les el propermes de febrer és possible si les forces polítiques i socials que donem suport a aquest procés ens posem a treballar immediatament.

4.- Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i socialentorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.

L’ANC assumeix el repte i es compromet a implicar-se a fons perquè siguipossible la configuració d’una candidatura d’aquestes característiques, que respon a les propostes recollides en el nostre Full de ruta i que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques del sobiranisme.

5.- Una candidatura així només serà possible des de la unitat política i social que ha anat construint-se durant aquest procés i que cal enfortir a partir d’ara. Aquest enfortiment ha de ser el resultat d’un treball col·lectiuque persegueixi la cerca dels punts de coincidència i comenci per definir el “què” i el “com” per decidir, a continuació, el “quan” i només en última instància el “qui”.

6.- De la mateixa manera que hem treballat unitàriament per superar les dificultats sorgides en el moment en què la celebració del 9N va perillar, cal mantenir els espais unitaris de treball per avanc ar en aquest procés i per construir els acord necessaris que assegurin la celebració de les eleccions com a mitjà per assolir els objectius abans esmentats.

7.- Durant aquesta fase del procés d’independència és fonamental continuar ampliant la majoria social i consolidar la cohesió social.

L’Assemblea reforc arà els instruments, recursos i estructura per assolir aquests dos objectius i per ampliar les aliances necessàries per aconseguir- los.

Els eixos principals del nostre treball seran: l’acció política, la pedagogia sobre els beneficis de la independència, la creació permanent i progressivad’espais de sobirania i la mobilització.

Cornellà de Llobregat, 29 de novembre de 2014.»

Publicat 30 de novembre 2014

___________________________________________________________

57