QUÈ ÉS LA FELICITAT?... I TU M’HO DEMANES?

Avui, he tingut una conversa amb la meva germana que m’ha deixat una mica… com us explicaria jo? Una mica, no, aquesta no és l’expressió correcta, m’ha deixat molt satisfeta, m’he adonat que intentant definir quelcom tan simple o tan complicat i regirat com què és la felicitat, m’he sorprès a mi mateixa, sobretot m’he adonat de què la felicitat realment no es dóna ni es regala, es comparteix.

Bé, no us he dit que la meva germana, es diu Raquel, que té sis anys, però com sempre diu la mare, sembla que en tingui nou, fa preguntes que ningú es pot arribar a imaginar, sinó com m’ha ficat en un problema “entre cometes” al dir-me de sobte: Sandra, perquè plora l’àvia quan mira la nostra fotografia que li han passat els Reis d’Orient?. M’he quedat a quadres! Què li dic jo ara?. Escolta’m Raquel, l’àvia plora, però és de felicitat, plora al veure que té dues nétes molt maques que l’estimen molt i que són al seu costat. Però com pot ser que plori? hauria de somriure no?. Raquel, quan tu vas néixer recordo que tothom tenia llàgrimes als ulls...Tan lletja era?, No, home no, eren llàgrimes d’alegria, de goig, de plenitud. Hauries d’haver vist al pare! el cor li bategava tan fort que li sortia per la boca, i en canvi ho feien de felicitat. No ho entenc, explica’m què és la felicitat per tu Sandra.

Per a mi, la felicitat, és poder compartir bones estones amb la família, anar al cinema amb les amigues, jugar amb tu, poder fer-te un regal, parlar com ara, si aprens a gaudir de les coses més petites entendràs què és la felicitat... T’has d’imaginar com una porta molt gran que s’obre enfora, només l’has d’obrir. A veure si no és veritat el que diu la mare!, somriu, que un somriure val menys cèntims que l’electricitat i en canvi dóna més llum!, ja, ja, riu la Raquel. Veus? La felicitat no es dóna ni es regala, es comparteix.

Una vegada, el pare va llegir no sé exactament a quin diari, que estaven fent un estudi sobre si la felicitat és contagiosa, per que és ben veritat que, qui no s’ha sentit alguna vegada contagiat per la felicitat d’un amic, d’un germà...? igual que sempre sembla que les desgràcies vinguin totes juntes?. Ara sí que no t’entenc, Sandra, recorda que tinc sis anys...

Com t’ho explicaria jo?, escolta’m. Imagina’t un gran dia, un dia important per molta gent, per exemple el 25 de Novembre del 2005, el dia que el Jurat de la UNESCO declara la Festa de la Patum com a PATRIMONI de la Humanitat, tu saps què va significar pels berguedans?, tots junts ens vam sentir molt feliços, ens ho vam contagiar... jo crec

que fins i tot el Tabal és va sentir a ple, després de tants anys d’anunciar el començament de la nostra Festa. Diuen que té la màgia de poder esclarir el cel, ho sabies?, és més, diuen els més grans, que qualsevol berguedà que es trobi fora de la ciutat de Berga, per més lluny que hi sigui, el dia que surt el Tabal, apropa l’orella al terra i sent el seu retruc, Pa-tum Pa-tum!. Això també és felicitat, la Patum és felicitat!. Es més, et diré que és un plaer, per que és un element d’unió entre tots els berguedans, també ho és d’integració de tothom que hi vulgui ser, que la vulgui compartir. Ho veus?, ho entens ara?, la felicitat es troba compartint.

Germaneta, no saps la sort i l’immensa felicitat que hem de sentir, al poder gaudir d’aquest paisatge. Mira al davant teu, no veus què gran és la muntanya de Queralt?. Recordo, que un dia buscant a Internet, vaig trobar un escrit d’en Mn. Armengou, a la revista de Queralt, que deia així: Tota ella és gran i meravellosa, ho és tota la seva presència, és un massís esquerp tancant les terres baixes i fent de capçalera a la ciutat de Berga, el panorama que s’ofereix és fascinant, tot sembla proper, a l’abast de la mirada... i nosaltres el tenim a prop nostre, només enlairant la mirada el podem sentir, gaudir,... Quantes històries guarden aquestes muntanyes... Quan siguis una mica més gran, pujarem al cim i les dues juntes cridarem: Ningú em farà sentir petit sense el meu consentiment!, ja t’explicaré què vol dir, i veuràs que bé ens hi sentirem.

Què és doncs, la felicitat?... I tu m’ho demanes?, dóna una pilota a un nen i veuràs als seus ulls què és la felicitat, és tan simple i tan complicat com tot això.

Entens ara per què plora l’àvia quan mira la nostra fotografia?, Sí, Sandra, plora per que sap que ens té al seu costat i així se sent feliç. Molt bé Raquel, veig que ho has entès, sí plora de felicitat, per que som amb ella, compartint moments que la fan sentir bé, sentir que ens té al seu costat, per que el més trist no es fer-se vell, sinó arribar-hi sol, sense ningú amb qui gaudir de les petites coses, que són les que realment ens fan ser feliços.

Sandra, saps què?, sóc molt feliç, a sí?, per què?, m’ho sabries explicar?, I tant, és molt fàcil, sóc feliç per que ets amb mi, per que m’escoltes i podem compartir!

M’he sentit a ple d’haver tingut aquesta conversa, ho podeu entendre oi?, la meva germana ha après i jo m’he adonat de moltes coses que m’han servit per sentir que realment la felicitat és a l’abast de les nostres mans, és tan fàcil, com

arribar a entendre que és una porta molt gran que s’obre enfora, només l’ hem de saber obrir.

La felicitat... és compartir!