Racionalisme · Descartes 33 El projecte cartesià El subjecte epistèmic i les operacions de la...

RacionalismeRacionalisme

René René DescartesDescartes

(1596-1650)(1596-1650)

DescartesDescartes 22

ÍndexÍndex

Racionalisme

El projecte cartesià:

Unificació de les ciències (primera part DM)

El mètode cartesià (segona part DM)

La moral provisional (tercera part DM)

El desenvolupament de les ciències:

Metafísica (quarta part DM)

Física (cinquena part DM)



Actitud filosòfica de plena confiança en la Raó.Exalça la importància de la Raó.Separa la Raó del seu vincle amb l'experiència.

Sentit generalSentit general



L'actitud racionalista suposasuposa que:La realitat és intel·ligible.La Raó pot explicar-la.

Sentit generalSentit general


RacionalismeRacionalisme Sentit estricteSentit estricte

El racionalisme modernracionalisme modern és un corrent filosòficque sorgí, amb René Descartes,a la França del s. XVII,en oposició a l'empirisme.


Racionalisme modernRacionalisme modern

Representa una visió generaldel món i del coneixementharmoniosa, ordenada, geomètrica i estable,basada en:

El pensament metòdic.La claredat d'idees.La creença en l'estabilitat de les idees.


René Descartes (1596-1650)Benito de Espinosa (1632-1677)Wilhelm Leibniz (1646-1716)

DescartesDescartes SpinozaSpinoza LeibnizLeibniz

Racionalisme modernRacionalisme modern RepresentantsRepresentants



Existeixen idees innates.Són el punt de partida del coneixement.

Hi ha una relació directa entre Pensament i RealitatEl coneixement és deductiu (com el matemàtic).La “substància” té un caràcter fonamental.

Principals afirmacionsPrincipals afirmacions



Exclou el recurs a:

L'experiència.El coneixement que prové dels sentits.

Només fa ús de:

La Raó.La claredat i distinció d'ideesLa suposició que el “bon” pensarcoincideix forçosament amb la Realitat:

conèixer és conèixer per la Raó.

Forma d'argumentacióForma d'argumentació



1. Plena confiança en la Raó

La Raó (cartesiana) no està sotmesa a la tradició.Només a ella mateixa.

Principals tretsPrincipals trets




Les discussions entre Racionalisme i Empirismeposaren de manifest els canvis en el concepte “Raó”canvis en el concepte “Raó”.Ara cal destacar:

El sentit gnoseològic:possibilitats o dificultats de la Raóper aprehendre el que és vertaderament real.

El sentit metafísic:possibilitat o impossibilitat de dir quela realitat és, a la fi, racional.





La Raó és la única facultat humanacapaç de conèixer.

De l'experiència no s’obté cap coneixementd’allò necessari i universal.La veritat dels enunciats obtinguts per la Raó,com els matemàtics,no depèn de cap experiència.





El Racionalisme concep tot el coneixementcom el coneixement matemàtic:

Ha de ser universal i necessari.Ha de ser de naturalesa deductiva.

El poder de la Raó rau en:La capacitat de traure de si mateixales veritats primeres i fonamentals.Construir el sistema del món,per deducció a partir de les idees innates.





La Raó és:Una facultat sistemàtica.Coincideix amb la realitat.

Reapareix el postulat de Parmènides.El mateix és el pensar i l’ésser.





El racionalisme té un caràcter dogmàtic, per:La presència de veritats universals i necessàries.La possibilitat de deduir-ne altres veritatsa partir d'unes idees innates o a ‘priori‘.

La Raó és capaç de conèixer amb certesa deductiva.El coneixement humà no té límits coneguts:és possible conèixer-ho tot.

Segons Kant, és una Raó dogmàticaatès que s'accepta el seu valor sense prèvia crítica.




2. Recerca d'un nou mètode

El mètode sil·logístic d'Aristòtilnomés permet exposar veritats ja conegudes.no serveix per a descobrir noves veritats

i, per tant, no permet ampliar el coneixement.




2. Recerca d'un nou mètode

S’ha de trobar un mètode de descobriment.Model seguit: El mètode d’Euclides.

Establir unes definicions,construïdes a priori per la Raó (idees innates).Establir uns axiomesdels quals se’n pogués deduir,amb evidència i necessitat,un sistema filosòfic tancat i complet.




3. Subjectivisme

L’ésser humà era un ésser capgirat sobre si mateix.Només podia conèixer directament el seu pensament.Les coses no eren conegudes directament,sinó a través de les idees.Era possible dubtar de l’existència de les coses.

La realitat del món ja no era evident:havia de ser deduïda.




4. Mecanicisme

El món era entès com si fos una màquina(analogia amb el rellotge).Per a explicar-lo:

No calen ni formes substancials,ni qualitats ocultes,ni l'ordenació finalista (aristotelisme).És prou en recórrer a partícules de matèria extensai a causes eficients.



El projecte cartesiàEl projecte cartesià

Propòsit de Descartes:Trobar la veritat filosòfica només amb l'ús de la Raó.

La filosofia havia de serun sistema de veritatsordenat de manera deductiva (com la matemàtica).

Desenvolupar un sistema de proposicions vertaderes,caracteritzat per:

una connexió orgànica entre totes les seues parts ireposar sobre un fonament segur.el sistema seria impermeable a l'escepticisme.



Comprenia:La unificació de totes les ciències en una sola.La formulació d'un mètode nou.La formulació d'unes normes de moral provisional.El desenvolupament de les diverses ciències.



Per a dur-lo a terme havia de:Trencar amb el passat filosòfic.

Confiar només en la Raó,sense sotmetre's a cap autoritat filosòfica(aristotelisme).No utilitzar termes sense un sentit clar(escolàstica).

Aconseguir idees clares i distintesi treballar només amb elles.



No pretengué rebutjar les veritats establertesper altres filosofies,

Volia redescobrir-les:provar de nou la seua veritatde manera deductiva,des de les proposicions bàsiques i indubtablesprocedir sistemàticamentfins les proposicions derivades.

No volgué produir una filosofia “nova”pel que fa al seu contingut,sinó una filosofia “certa i ben ordenada”.



Totes les ciències són semblants(idèntiques a la saviesa humana),encara que tracten d'objectes diferents.Només hi ha una classe de coneixement:El coneixement cert i evident.Només pot haver-hi un mètode científic.

Aquesta ciència universal és la Matemàtica.

Unificació de les ciènciesUnificació de les ciències



Per a Descartes és el mateix“saviesa”, “coneixement”, “veritat”, “certesa”.

Açò l’obliga a rebutjar:Tots els coneixements “probables”Tota idea objectable.

Només acceptarà arguments indubtables(com en les Matemàtiques,on demostrada una proposició, ja no hi caben opinions;el resultat obtingut és ben cert,és un saber vertader).




Però, una proposició no és dubtosa.El dubte rau en el subjecte que cerca la veritat.

Descartes promou aquest canvi:Tret essencial de la ciència:

Ja no serà la seua objectivitat, el “fet”.Ara serà, “el cercador de la veritat”.

El subjecte passa a serl'objecte de la reflexió filosòfica.




Antecedents

Mètode cartesiàMètode cartesià

Descartes trencà amb la concepció escolàsticade la ciència i de la filosofia.

Escolàstica:Hi ha diferents tipus de ciència ide mètodes d'investigació.La filosofia ha d'analitzar la veritat revelada,no descobrir-la.



Antecedents


Descartes trencà amb la concepció escolàsticade la ciència i de la filosofia.

Descartes:La ciència és una iel mètode d'investigació també ha de ser un.La filosofia ha de descobrir noves veritatsper augmentar el coneixement.



Antecedents


La concepció de la ciència de Francis Baconconcepció de la ciència de Francis Bacon.La ciència ha de tenir un objectiu pràctic:

Transformar la Naturalesaper a posar-la al servei de l’home.Per transformar-la, hi ha que conèixer-la ben bé.

Descartes: Bacon s’equivocà en establir l'observaciócom el punt de partida de la ciència.Calia començar pels principis generals, els qualsestableixen la base de la investigació deductiva.



Antecedents


El mètode matemàticmètode matemàtic de les ciències físiques

La mecànica només tractava de coses mesurables.La filosofia seleccionarà només les teoriesque es puguen desenvolupar matemàticament.



Antecedents



No totes les qualitats mesurables tenen igual importància.En filosofia, tampoc no la tenen totes les idees

susceptibles de tractament matemàtic.Les idees innates “jo”, “extensió” i “déu”són el punt de partida més segurper a fer les deduccions.



Antecedents



Els aspectes prominents del món naturalpoden ser explicatssi s’argumenta deductivamenta partir de principis certs.



El subjecte epistèmic i les operacions de la ment


Descartes destaca “el cercador de la veritat”,com el tret essencial de la ciència, de la filosofia.El subjecte epistèmic té dues vies per a conèixer:

l’experiència (pot contenir errades).la deducció (acte de la ment, sense errades).

Les operacions fonamentals de la ment són:la intuïció.la deducció.





Intuïció

És una activitat purament intel·lectualUn veure intel·lectual tan clar i distintque no admet cap dubte.

Per intuïció veig que existisc,que pense,que un triangle està delimitat per tres línies...





Intuïció

Característiques:La immediatesa.L' atemporalitat.





Deducció

És una enumeració o successió d’intuïcions,mitjançant la qual passemd’una veritat a una altra,fins arribar-hi a la veritat que volem demostrar.





Deducció

Característiques:És mediata, successiva o temporal.Necessita de la intuïcióperquè hem de veure clarament i distintala veritat de cada proposicióabans de procedir al pas següent.





Intuïció i deducció són els caminsque condueixen a la ciència de la manera més segura.

Però, requereixen d’un mètode el qual els assegureel seu ús correcte i la supressió de tot possible dubte.

El mètode permetrà:Evitar l'error.Explicar les coses ja sabudes (com l’aristotèlic)Descobrir noves veritats.



El mètode


Definició:Regles certes i fàcils que permeten:

No prendre mai com vertader res fals.Arribar al vertader coneixementde tot el que siga capaç de conèixer.



El mètode


Les regles del mètode garanteixen:L’ús correcte, per a descobrir la veritat, de:

Les capacitats naturals de la ment.Les operacions mentals (intuïció i deducció).



El mètode


Les regles del mètode es poden resumir en quatre:

1. No admetre com vertadera cap cosa,com no sàpiga amb evidència que ho és.Proposa l’evidència com criteri de veritatcriteri de veritat.

Allò vertader és allò evident.Allò evident té dues notes essencials:

La claredatLa distinció



El mètode



2. Dividir cadascuna de les dificultats que examinés,en totes les parts que fos possiblei en quantes requerís la seua millor solució.

Proposa l’anàlisianàlisi d’allò complexen les seues parts més simples.Les dues primeres reglesencaminen cap a la intuïció d’allò simple,d’allò clar i distint.



El mètode



3. Conduir ordenadament els meus pensamentsen començar pels objectes més simples,i ascendir, a poc a poc, fins el coneixementdels més compostos,i fins i tot suposar-ne un ordre.

Proposa la síntesisíntesi de les parts per tornar a la totalitat,el que obliga a establir-ne un ordreper fer la recomposició d’allò analitzat.



El mètode



4. Fer en tot uns recomptes tan integrals iunes revisions tan generals,que arribés a estar ben segur de no ometre no-res.

Proposa l’enumeració de totes les partsper tal de facilitar l’anàlisi i la revisió sintèticaper a la intuïció global del conjunt.Les regles 3 i 4 fan referència a la deducció.



El mètode


Descartes digué que feia públic el seu mètodePerò, el que va fer fou:

Amagar el seu mètode de descobrimentsota unes regles tan trivialsque no-res es podia obtenir amb elles.Analitzar allò més complexper a arribar-hi a allò més simple.

En comptes d'anar d’allò més simplea allò més complex (com determina el mètode).



El dubte metòdic o hiperbòlic


Descartes parteix del dubte metòdicper trobar el fonament de la Metafísica.

El dubte metòdic consisteixen l’obligació de rebutjar com falstot allò que siga dubtable.





L’aplica a totes les creences:La informació donada pels sentits.Els nostres raonaments.La realitat del món que ens envolta(com distingir la realitat dels somnis?).





Després de “suspendre” totes les creences,es troba amb una cosa indubtable:

per a dubtar cal un subjecte que dubte.

Així estableix el primer principi de la filosofia:pense, doncs sócpense, doncs sóc (cogito, ergo sum)

Trobada la primera veritat indubtable,Descartes ja hi pot reconstruirel sistema epistemològic.





El dubte metòdic condueix a establir:El primer principi indubtable:

El subjecte epistèmic.El criteri de veritat:

Les proposicions que se li presentende manera clara i distinta seran vertaderes.



El dubte metòdic (l'abstenció de judici)no s’hi pot aplicar a l’àmbit l'acció humana.

La vida quotidiana necessitad'unes normes provisionalsmentre la Raó es debat en el dubte.

La moral provisionalLa moral provisional



Aquestes normes morals provisionals són:


Conformisme socialConformisme socialObeir les lleis i els costums del meu país,tenir present a tot hora la religió,governar la meua conductasegons les opinions més moderades imés allunyades de l'excés(les practicades pels més sensats).





Constància de la voluntatConstància de la voluntatSer el més ferm i resolt que pogueraen les meues accions.Seguir constantment les opinions més dubtoses,una vegada que les haguera acceptat,com si hagueren sigut totalment assegurades.





Moderació en els desigs:Moderació en els desigs:Tractar de vèncer-me a mi més que a la fortuna.Canviar els meus desigs més que l'ordre del món.Acostumar-me a creure queno n'hi ha res que estiga enterament al nostre poderexcepte els nostres pensaments.

Impedir desitjar-ne en el futurtot allò que no pogués adquirir iromandre així satisfet.



La moral cartesiana,ben carregada d'estoïcisme,basada en la prudència i en el seny,és individualista.




L’individu:Accepta les normes de comportament,després d'una anàlisi crítica.S’emmascararà, si cal, davant els altres.

Encara que posseïsca la veritat,si el medi li és advers no l’enunciarà.De fer-ho, amagarà la seua identitat.Aquesta màscara és consubstancialamb la moral cartesiana (la moral burgesa):

Pretén aconseguir la felicitat en la vida privada,on la llibertat individual serà total.




Només hi ha una ciència (la filosofia)amb branques interconnectades:

La Metafísica (les arrels de l'arbre).La Física o filosofia natural (el tronc).Les ciències pràctiques (les branques)

medicina, mecànica i moral.Seran ciències quan la seua dependènciaorgànica amb la Física estiga clarificada.

El desenvolupamentEl desenvolupamentde les ciènciesde les ciències



Conté els principis del coneixement.Parteix de l'existència intuïtivamentaprehesa del jo finit.A partir d'ací, estableix:

El criteri de veritat.L'existència de déu.L'existència del món material

La MetafísicaLa Metafísica



Ha de fonamentar el saber.Ha d'establir els primers principis,les idees clares i distintes.I, a partir d'elles, deduir-netotes les altres veritats indubtables.

Descartes construiràun sistema deductiu d'explicació de la realitatbasat en el concepte de “substància”.




Idees clares i distintes (els primers principis)

La MetafíscaLa Metafísca

IdeaIdea. DefinicióLa idea és el contingut del Pensament,el resultat de l'activitat de pensar.





IdeaIdea. TipusIdees adventícies

procedeixen de l'experiència externa (soroll).Idees factícies

les elaborades per la ment (centaure).Idees innates

procedeixen de Enteniment.Són les idees en sentit propi.





ImmanentismeImmanentismeEl Pensament no imposa als seus judicis la necessitat.

Imposa l'ordre de l’ésser, no el de l'existència.L'àmbit de l’ésser cartesià és l'àmbit del pensar:

Una idea és objectivament realquan és intel·ligible.Una idea és intel·ligiblequan n'és intuïda amb claredat i distinció.

Descartes resta tancat en l'immanentisme.





Idea de jo pensantIdea de jo pensant

El dubte metòdic li permet trobar-neuna proposició indubtable:

Cogito ergo sum





De la veritat d'aquesta proposicióhom no pot dubtarTampoc el geni maligne no pot enganyar-nosrespecte de la veritat d'aquesta proposició.

Ha d'haver-hi (existir) necessàriamentuna persona o cosa que siga enganyada.






Així queda establerta la primera proposicióla qual supera el dubte metòdici que, per tant, és vertadera: “jo existiscjo existisc”.






És notable que no es diga “dubte, doncs sóc”.Pensament (pensar) és qualsevol acte conscient de la ment (dubtar, entendre, negar, voler, imaginar, sentir...)És possible dubtar de tot pensament (subjectivismesubjectivisme)

Idea de jo pensantIdea de jo pensant Interpretacions: 1a.





SubjectivismeSubjectivismeEl criteri de veritat, l'evidència,es produeix a l'interior del subjecte.

El primer que és evident és l'acte de pensar.L’existència de l'objecte no ho és tant d'evident.

La veritat d'una idea no consisteix en l'adequaciódel concepte amb l'objecte (escolàstica).






SubjectivismeSubjectivismeEl material del coneixement són les idees.El criteri de veritat ha de ser-hi intrínsec a elles.

És a la ment on es fa la distinció entre V i F,segons aquesta conceba amb evidència o no.És a la ment on es produeix el coneixement.






SubjectivismeSubjectivismeLa filosofia moderna debuta en l'idealismeidealisme.

Compren el món dins el subjecte.Transforma les coses en idees.

Problema fonamental de la filosofia cartesiana:Eixir del jo (eixir de l'immanentisme).Verificar el trànsit de les idees a les coses.






“Pense, doncs sóc”No és una deducció.És una intuïció. Una idea clara i distinta.






El cogito podria significar:Un punt d’unió entre el pur pensament i la realitat.En el “pense, doncs sóc” s'intueixque el “jo” existeix com substància,la essència de la qual és pensar.A partir d'aquesta primera veritat evident(i amb el concepte “substància”)Descartes construeix la seua filosofia.






Per eixir de l'immanentisme, Descartesrecorre a la idea “d'ésser perfecte”.

Que jo puga dubtar i suspendre l'assentimental que sembla evident, demostra:

Que sóc lliure.Que sóc imperfecte.

Idea d'ésser perfecteIdea d'ésser perfecte





Descartes descobreix la idea de perfecció.D'on procedeix aquesta idea?

No procedeix del no-res,perquè del no-res, res no hi pot eixir.No procedeix de mi mateix (idea factícia).No ve de fora (idea adventícia),ja que ni jo ni les coses del món som perfectes.

És una idea innata: déudéu.






Déu existeix(perquè només en la idea d'un ésser perfectecoincideixen essència i existència).

La veritat de la idea de déupermetrà passar de l’ésser a l'existència.






Garanteix, l'evidència, com criteri de veritat.Si les idees clares i distintes són sempre vertaderesés perquè déu no ha dotat l'home d'una facultat de coneixement que l'induïsca a l'error.

Garanteix el Pensament,l'existència del subjecte epistèmic,la ciència i el mètode.

Idea d'ésser perfecteIdea d'ésser perfecte Paper de déu





Les substàncies es mantenen en l'existènciagràcies a una “creació contínua”.






El món es mou pel primer impulsque va rebre de déu.






L'anàlisi del primer principi mostra:L'ànima (la ment) és diferent del cos.

Idea d'extensióIdea d'extensió





D'on procedeix el concepte coscos?No hi prové de les dades dels sentits(per explicar-lo, n’utilitza un tros de cera).Tampoc prové de la imaginació.Els cossos només són concebuts per l’Enteniment.






Què concep l'Enteniment com essencial del cos?L'extensió, que és flexible i canviant.

Allò corpori queda reduïta “extensió quantificable”.

Extensió amb figura i movimentés una idea clara i distinta.






L’existència de la idea de cos no implical’existència de món corpori.






L'existència de déu esdevé garantiade l'existència dels cossos.

En ser déu infinitament perfecte i bo,no pot permetre que m'enganye quan posseïscla idea clara i distinta de l'extensió i, alhora,la convicció que hi ha cossos.Aquesta argumentació no és gens convincent.




Els àmbits de la Realitat (substància)


El dubte hiperbòlic i el criteri de certesapermeten a Descartes intuir-ne tres idees:

JoDéuExtensió.





De la idea de déun'ha obtingut la seua existència.

L'existència de déu garanteixl'existència de la ment (l'ànima) i del món.





Així Descartes escindeix la Realitat en tres àmbits:humà.diví.corporal (cosmos, món).

Per caracteritzar aquestes tres realitatsintrodueix el concepte substànciasubstància.


El projecte cartesiàEl projecte cartesià La MetafísicaLa Metafísica

Definició:Allò concret existent. Cosa (res)

El que li és propi és l'existència independent.Allò que existeix de tal maneraque no necessita de cap altra cosa per a existir-hi.

SubstànciaSubstància




Tipus:Substància infinita: déuSubstàncies finites:

Ment (jo, ànima)Cos (extensió)

dualisme cartesiàdualisme cartesià.





La substància és el subjecte immediatde qualsevol possible atribut.

Tota substància es caracteritza per un atribut que:La defineix.S'hi troba implíciten tot el que es predique d'ella.





Definició:El que distingeix una substància d'una altra.Allò que la fa ser pensada en si mateixa.

AtributAtribut




Tipus:Atributs essencials

Són immutables i inseparables de la substància. Constitueixen la naturalesa i essènciade la substància.Són:

Pensament: atribut de l'ànima.Extensió: atribut del cos.

AtributAtribut




TipusModes

Són modificacions dels atributs essencials.En afectar els atributs,també afecten la substància.

Són accidentals i mudables.

AtributAtribut




Afirmà l'existència de dues substàncies:Substància pensant (res cogitans, jo, ment, ànima).Substància extensa (res extensa, cos).

Dualisme cartesià



Així, Descartes garanteix:La llibertat del Pensament ila seua independència respecte del cos.El determinisme físic:

El cos està sotmès a les lleis deterministesdel món físic, on no hi ha cap llibertat.

Dualisme cartesià



Atribut essencial (un): el pensament.Modes del pensament (múltiples):

jutjar, raonar, voler, imaginar, sentir...,Actes mentals conscients.

Pensament i consciència tenen la mateixa extensió.

Substància pensantSubstància pensant




Atribut essencial (un): l'extensió.Modes dels cossos:

La figuraEl moviment (i el repòs).

Substància extensaSubstància extensa




Definició:Un cos és una extensió (atribut)que té una figura determinada (mode).

Descartes n'exclou del coneixement dels cossos(Física moderna) les “qualitats secundàries”





Qualitats primàriesSubstància extensaSubstància extensa


Se'n deriven de la realitat fonamental,de l'extensió.Són la figura i el moviment.Són objectives (es troben, realment, en els cossos).Es poden conèixer a través de la magnitud mesurable.

Cauen sota l'àmbit de la matemàtica.



Qualitats secundàriesSubstància extensaSubstància extensa


Són sentiments que no tenen cap existènciafora del pensament.Són les atribuïdes als sentits: olor, sabor...Són subjectives.Estan produïdes per l'acció mecànica dels cossos.



Un coneixement cert (ciència) nomésn'ha de considerar les qualitats primàries.

La ciència cartesiana és geometria. El cos és entès com una màquina

El seu funcionament està regit perles lleis deterministes de la física.El món funciona com un rellotge (mecanicisme).





Descartes separa ànima i cos.Quant a l'home, ha de superar-ne aquesta separació:

L'ànima està unida a tot el cos(situada a la glàndula pineal).En la interacció ànima-cos,l'ànima és la que sent i la que percep les passions.

Queda plantejat el problema dela comunicació de les substàncies.

La comunicació de les substànciesLa comunicació de les substàncies



El projecte cartesiàEl projecte cartesià FísicaFísica

PropòsitsPropòsits de Descartes:Generalitzar el mètode matemàtic de la Mecànica.Construir una imatge mecanicistaimatge mecanicistade la de la res extensares extensa, per explicar-neel funcionament de la Naturalesa.

MètodeMètode per a construir-la:Mètode deductiu estricte.

Depèn de la Metafísica.Explica com està organitzat l’Univers.



La Naturalesa (res extensa) ésun conjunt uniforme sotmès a lleis fixes,expressables matemàticament.

Imatge mecanicistamecanicista de la Naturalesa



La Realitat resta reduïdaa una racionalitat matemàtica, que:

Només admetl'espai geomètric euclidià,uniforme i il·limitat iun temps amb trets semblants.

Només ha de tenir en compteles qualitats primàries dels cossos.

Imatge mecanicistamecanicista de la Naturalesa



Punt de partida:La idea de déu

És un déu creador i conservador de l’Univers.Les idees innates:

Naturaleses simples: extensió i movimentLleis de la Naturalesa(les causes segones del moviment).

Métode deductiuMétode deductiu estricte



Procediment:Prescindeix de l'experiència.Es procedeix de les causes causes als efectesefectes.

Concepció de la Física o Filosofia Natural:La Física és una llarga sèrie d‘enunciats,encadenats deductivament,que parteix de les causes primeres(déu i les lleis de la Naturalesa) icondueix a demostrar els efectes.

Causa és el segon concepte clau del sistema cartesià.




Procediment:Però la deducció té un límit.

Quan els efectes són contingents(depenen de la lliure voluntat creadora de déu):

No poden ser deduïts necessàriamenta partir de les seues causes. Intervé l'experiència.

Determina quins efectes són els que de fet es realitzen.




MecanicismeMecanicisme: tot es redueix a matèria i moviment

Concepció de l'UniversConcepció de l'Univers

La matèria és extensió.No hi ha partícules últimes indivisibles (àtoms).No hi ha “buit”: tot està ple de matèria.Manca de “qualitats secundàries”, de pes.Manca de principis actius intrínsecs (moviment).

El moviment ocorre pel contacte dins d'un espai ple.L'origen del moviment queda sense explicarperquè Descartes recorre a déu.



Lleis de laLleis de la NaturalesaNaturalesa (segones causes del moviment)


La Naturalesa està governada per lleis(els principis de la Mecànica).La causa del moviment:

No és ni els principis actius interns,ni la caiguda en el buit.És déu: déu ha creat la matèriaamb moviment i repòs, i la conserva constant.

La conservació deriva de la immutabilitat divina.





Són:Cada cosa roman en l'estat en què es troba,si res no la canvia (principi d'inèrcia).Tot cos que es moutendeix a continuar el seu moviment en línia recta.El moviment no es perd, només es transmet(llei de la conservació del moviment)

Es fonamenten en la immutabilitat divina.





Déu governa l‘UniversUnivers amb les lleis de la Naturalesa.Una vegada creat l‘Univers,ja no cal que la deïtat intervingasobre la màquina autosuficient que ha creat.Són constants i eternes:

La quantitat de matèria.La quantitat de moviment del mónLes lleis de la Naturalesa.



Estructura de l'UniversEstructura de l'Univers


El que determina l'estructura de l'univers:No eren les consideracions matemàtiques.Eren les consideracions mecàniques

les quals determinen la forma i el movimentdels cossos celestes, ide totes les operacions de la Naturalesa.



Funcionament de l'UniversFuncionament de l'Univers


Amb la seua concepcióde l'extensió (matèria) i del moviment,Descartes pensava que era possible deduir-nemitjançant el seu mètodeles línies mestres del funcionament de l‘Univers.





L‘Univers assumeix per necessitatla seua configuració actual.





Descartes identificava la matèria amb el volum.Negava la possibilitat de

l'existència del buit en l'espai, ique la matèria es compongués d'àtomsamb espais buits entre si.

La matèria impregnava tot l'espai





En un principi la matèria primordialnomés podia tenir un moviment rotatori.





S'establí un vòrtex geganton els blocs primaris de matèriablocs primaris de matèriaeren arrossegats pel remolí,i es desgastaven gradualment per la fricció.





Els blocs primaris de matèria formaven:

La pols còsmica (matèria primera)constituïa l'element foc,que formava el Sol i les estrelles fixes.






Xicotetes esferes (matèria segona)constituïen l'aire o l'element eteridel qual es composavael material de l'espai interestel·lar.






Grans blocs esfèrics de matèria (matèria tercera),els blocs originals de matèriaque no s'havien descompost en polssinó que només s'havien arrodonit,

constituïen l'element terraque formava La Terra, els planetes i els cometes.





A mesura que l'univers es desenvolupava,s'iniciaven remolins secundaris (vòrtexvòrtex)entorn de cada conglomerat de matèria.

Hi havia un vòrtex entorn de La Terraque arrossegava a la Lluna en el seu curs.






Un altre entorn de Júpiterque mantenia les seues quatre llunesa les seues òrbites.






Un altre vòrtex, més ampli, entorn del Solque atrapava la Terra i tots els planetes.





Als vòrtexs còsmics:La matèria pesada era arrossegada cap al centreLa matèria lleugera era dispersadacap a les vores exteriors.

Els objectes pesats queien iel foc s'enlairava.





En el sistema cartesià tots els moviments eren relatius.

Entén el moviment com"la transferència d'una part de matèria, o un cos,del veïnat d'aquells cossosque es troben en contacte immediat amb ella ique considerem en repòs,del veïnatge d'altres".





En el sistema cartesià tots els moviments eren relatius.

la Terra podria considerar-se immòbilal centre del seu propi vòrtex.

La Terra es trobava en repòsal centre del móncom exigia la imatge tradicional.



FisiologiaFisiologia


Descartes concep els organismescom màquines complexes.

Els animals són màquines.Rebutjà la concepció tradicional segons la qual:

La Naturalesa està jeràrquicament ordenada.Els éssers vius formenuna vasta cadena de criatures (cadena de l'ésser).



ConclusióConclusió


El món físic i orgànic ésun sistema homogeni i mecànic

Compost d'entitats qualitativament semblants.Cadascuna d'elles segueixles lleis quantitatives mecàniquesrevelades per l'anàlisi del mètode matemàtic.

...I tema explicat,...I tema explicat,tema acabat!tema acabat!

René René DescartesDescartes

(1596-1650)(1596-1650)

Racionalisme · Descartes 33 El projecte cartesià El subjecte epistèmic i les operacions de la...

Documents

Transcript of Racionalisme · Descartes 33 El projecte cartesià El subjecte epistèmic i les operacions de la...