L’AVE

NTUR

A DE

CON

ÈIXE

RIT

INE

RA

RIS

PE

R B

AR

CE

LO

NA

Plaça de Molina: L’itinerari s’inicia a la plaça de Molina, davant l’actual Arxiu Maragall, situat a l’antiga casa del poeta. Al mig d’aquesta plaça encara hi ha l’antiga font de la que va ser una vila independent de Barcelona fins a l’any 1897. Quan Joan Maragall va venir a viure en aquesta casa, el 5 d’agost de 1899, Sant Gervasi ja era part de la ciutat, però, malgrat tot, quedava força allunyat del centre. Per això el poeta dóna indicacions ben clares al seu bon amic Anton Roure per arribar a la seva nova llar.

La casa és gran i espaiosa, bon jardí, i al peu del tren i del tramvia de vapor. És carrer d’Alfonso, núm. 79, Sant Gervasi. No et facis muntanyes del venir-hi perquè tant se val agafar el tramvia com el tren de Sarrià, que en deu minuts te porta a l’estació de Sant Gervasi: baixes, puges l’escala que hi ha a l’andén i un cop dalt, a davant, decantant-se a l’esquerra veus una casa que està aislada i té un reixat a cada banda: passes davant del primer, passes davant de la casa; i en el segon reixat trobes una cadena, estires fort, se sent un so una mica majestuós, te vénen a obrir de seguida, i ja hi ets. Ves si és senzill.

Carta a Anton Roure, 14 d’agost de 1899

I així recorda el fill petit del poeta, Jordi Maragall, alguns espais de la casa familiar, com ara el jardí.

Es llevava a les vuit del matí. Els últims anys a les nou. Avisava des del primer pis que li preparessin l’esmorzar. Ou passat per aigua, i cacau, ’cocu’ com deia el meu pare. Tanmateix, abans d’esmorzar, sortia al jardí, donava una volta i passava les mans per les mates oloroses de romaní, trèvol i marialluïsa. Als matins, abans de viure a Sant Gervasi, anava a la redacció del «Brusi». Després, al «Brusi», hi anava eventualment a les tardes. L’últim any, també a les tardes, anava a l’Institut d’Estudis Catalans. Els últims deu anys acostumava a donar un passeig per la serra del Tibidabo i Vallvidrera. Moltes vegades anava acompanyat. Els noms de Pijoan, Sucre, Mr. Tyler o Roura consten als fulls del dietari. Pujaven amb el funicular i després baixaven a peu o

agafaven el tramvia de Sarrià, el que baixava pel carrer Muntaner. Altres vegades l’acompanyaven alguns dels meus germans grans.

De l’article «Maragall a casa», El que passa i els qui han passat, 1985

Filla també de Sant Gervasi de Cassoles va ser Mercè Rodoreda. L’escriptora agafava el tren de Sarrià quan baixava a Barcelona; per aquest motiu, la protagonista d’un dels seus primers llibres, Aloma, farà el mateix recorregut quan s’hagi d’acostar a la Rambla.

Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.

A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.

Seguim les passes de la Mercè pel carrer de Brusi fins al Centre Cívic Casa Sagnier.

Sóc filla de Sant Gervasi de Cassoles, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon que encara conserva. Sant Gervasi no és pas lluny de Gràcia.

Situat al carrer de Brusi, el Centre Cívic Casa Sagnier és un espai ideal per introduir-nos en l’univers de l’escriptora Mercè Rodoreda. Un passeig pels seus records a través de moltes de les seves novel·les i vivències personals; pels carrers i places del barri on va néixer, el 1908, i que tantes vegades va recórrer durant la seva infància i primera joventut.

La torre modernista d’estiueig de la família Sagnier ens evoca el passat senyorial del barri que tan bé coneixia, des de petita, Mercè Rodoreda. Una torre com la que apareix en la seva novel·la de maduresa, Mirall trencat.

«Voldria que vostè, amb temps, em busqués una torre i així me la podria anar arreglant al meu gust». «Justament -li contestà Fontanills- en tinc una per vendre; d’un mal hereu, el marquès de Castelljussà, que s’ha barrotat la fortuna dels seus pares. Però està molt abandonada.» Aquell mateix dia l’anaren a veure i Valldaura se n’enamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp, voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà d’una esplanada, es convertia en bosc.

Molt a prop d’aquí, una altra autora barcelonina filla de l’Eixample cursava els seus estudis a l’Institut Montserrat. Parlem de Montserrat Roig.

Cuando entré, pues, al Instituto Montserrat, lo primero que me sorprendió fue aquel jardín en plena ciudad […]. Era el jardín del Montserrat un jardín ancho, de formas desordenadas, quizás algo salvaje, desbordado por la vegetación, lleno de espacios misteriosos y de un bosque de pinos que bajaba con suave pendiente. […] Aquel jardín significó para mí la libertad […]. En aquel bosque juré amistades eternas, escribí mis primeras cartas cursis y sentimentales y nos decíamos secretos: allí otra amiga «del alma» me contó de pe a pa cómo va eso de hacer niños […].

Article publicat a Tele/Exprés el 9 de maig de 1975

RECORREGUT LITERARI:

ABRIL / JUNY 2015

Biblioteques de Barcelona

Jo parlo de l’edat d’or, quan anar al Tibidabo a buscar bolets era anar a

muntanya, i calia llevar-se a les cinc del matí de diumenge, i la dona ens

esperava amb els burrets en l’estació de Sarrià, quan Gràcia era el primer

poble que es trobava; parlo dels temps aristocràtics del Putxet!

Joan Maragall

Recorregut literari organitzat per Biblioteques de Barcelona

SANT GERVASI: BARRI D’ESCRIPTORS

SANT GERVASI

Altres itineraris i informació de Biblioteques de Barcelona a www.bcn.cat/biblioteques

1 2

BARRI D’ESCRIP-

TORS

SANTGERVASI

L’AVE

NTUR

A DE

CON

ÈIXE

RIT

INE

RA

RIS

PE

R B

AR

CE

LO

NA

Plaça de Molina: L’itinerari s’inicia a la plaça de Molina, davant l’actual Arxiu Maragall, situat a l’antiga casa del poeta. Al mig d’aquesta plaça encara hi ha l’antiga font de la que va ser una vila independent de Barcelona fins a l’any 1897. Quan Joan Maragall va venir a viure en aquesta casa, el 5 d’agost de 1899, Sant Gervasi ja era part de la ciutat, però, malgrat tot, quedava força allunyat del centre. Per això el poeta dóna indicacions ben clares al seu bon amic Anton Roure per arribar a la seva nova llar.

La casa és gran i espaiosa, bon jardí, i al peu del tren i del tramvia de vapor. És carrer d’Alfonso, núm. 79, Sant Gervasi. No et facis muntanyes del venir-hi perquè tant se val agafar el tramvia com el tren de Sarrià, que en deu minuts te porta a l’estació de Sant Gervasi: baixes, puges l’escala que hi ha a l’andén i un cop dalt, a davant, decantant-se a l’esquerra veus una casa que està aislada i té un reixat a cada banda: passes davant del primer, passes davant de la casa; i en el segon reixat trobes una cadena, estires fort, se sent un so una mica majestuós, te vénen a obrir de seguida, i ja hi ets. Ves si és senzill.

Carta a Anton Roure, 14 d’agost de 1899

I així recorda el fill petit del poeta, Jordi Maragall, alguns espais de la casa familiar, com ara el jardí.

Es llevava a les vuit del matí. Els últims anys a les nou. Avisava des del primer pis que li preparessin l’esmorzar. Ou passat per aigua, i cacau, ’cocu’ com deia el meu pare. Tanmateix, abans d’esmorzar, sortia al jardí, donava una volta i passava les mans per les mates oloroses de romaní, trèvol i marialluïsa. Als matins, abans de viure a Sant Gervasi, anava a la redacció del «Brusi». Després, al «Brusi», hi anava eventualment a les tardes. L’últim any, també a les tardes, anava a l’Institut d’Estudis Catalans. Els últims deu anys acostumava a donar un passeig per la serra del Tibidabo i Vallvidrera. Moltes vegades anava acompanyat. Els noms de Pijoan, Sucre, Mr. Tyler o Roura consten als fulls del dietari. Pujaven amb el funicular i després baixaven a peu o

agafaven el tramvia de Sarrià, el que baixava pel carrer Muntaner. Altres vegades l’acompanyaven alguns dels meus germans grans.

De l’article «Maragall a casa», El que passa i els qui han passat, 1985

Filla també de Sant Gervasi de Cassoles va ser Mercè Rodoreda. L’escriptora agafava el tren de Sarrià quan baixava a Barcelona; per aquest motiu, la protagonista d’un dels seus primers llibres, Aloma, farà el mateix recorregut quan s’hagi d’acostar a la Rambla.

Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.

A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.

Seguim les passes de la Mercè pel carrer de Brusi fins al Centre Cívic Casa Sagnier.

Sóc filla de Sant Gervasi de Cassoles, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon que encara conserva. Sant Gervasi no és pas lluny de Gràcia.

Situat al carrer de Brusi, el Centre Cívic Casa Sagnier és un espai ideal per introduir-nos en l’univers de l’escriptora Mercè Rodoreda. Un passeig pels seus records a través de moltes de les seves novel·les i vivències personals; pels carrers i places del barri on va néixer, el 1908, i que tantes vegades va recórrer durant la seva infància i primera joventut.

La torre modernista d’estiueig de la família Sagnier ens evoca el passat senyorial del barri que tan bé coneixia, des de petita, Mercè Rodoreda. Una torre com la que apareix en la seva novel·la de maduresa, Mirall trencat.

«Voldria que vostè, amb temps, em busqués una torre i així me la podria anar arreglant al meu gust». «Justament -li contestà Fontanills- en tinc una per vendre; d’un mal hereu, el marquès de Castelljussà, que s’ha barrotat la fortuna dels seus pares. Però està molt abandonada.» Aquell mateix dia l’anaren a veure i Valldaura se n’enamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp, voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà d’una esplanada, es convertia en bosc.

Molt a prop d’aquí, una altra autora barcelonina filla de l’Eixample cursava els seus estudis a l’Institut Montserrat. Parlem de Montserrat Roig.

Cuando entré, pues, al Instituto Montserrat, lo primero que me sorprendió fue aquel jardín en plena ciudad […]. Era el jardín del Montserrat un jardín ancho, de formas desordenadas, quizás algo salvaje, desbordado por la vegetación, lleno de espacios misteriosos y de un bosque de pinos que bajaba con suave pendiente. […] Aquel jardín significó para mí la libertad […]. En aquel bosque juré amistades eternas, escribí mis primeras cartas cursis y sentimentales y nos decíamos secretos: allí otra amiga «del alma» me contó de pe a pa cómo va eso de hacer niños […].

Article publicat a Tele/Exprés el 9 de maig de 1975

RECORREGUT LITERARI:

ABRIL / JUNY 2015

Biblioteques de Barcelona

Jo parlo de l’edat d’or, quan anar al Tibidabo a buscar bolets era anar a

muntanya, i calia llevar-se a les cinc del matí de diumenge, i la dona ens

esperava amb els burrets en l’estació de Sarrià, quan Gràcia era el primer

poble que es trobava; parlo dels temps aristocràtics del Putxet!

Joan Maragall

Recorregut literari organitzat per Biblioteques de Barcelona

SANT GERVASI: BARRI D’ESCRIPTORS

SANT GERVASI

Altres itineraris i informació de Biblioteques de Barcelona a www.bcn.cat/biblioteques

1 2

BARRI D’ESCRIP-

TORS

SANTGERVASI

Carrer de Balmes: Al número 340 hi havia la torre on va viure Mercè Rodoreda els primers anys de la seva vida. L’any 1939 s’exilia a França i quan torna, el 1972, s’estableix a Romanyà de la Selva. A Barcelona, tindrà el seu domicili al número 341 del mateix carrer.

La família Rodoreda-Gurguí vivia en una casa que donava al carrer de Manuel Angelon, una casa amb jardí i moltes flors, que més endavant trobarem com a símbols en algunes de les seves novel·les. Una placa ens ho recorda.

Vivíem doncs en una torre, una torre d’aquelles velles de Sant Gervasi, amb jardí davant i darrera. Pel carrer no hi passava mai ningú. Eren encara paratges de solitud.

La façana donava al carrer de Manuel Angelon, paral·lela al torrent de Sant Gervasi; per allí no hi passava gairebé ningú, a tot estirar mitja dotzena de persones a l’any.

La torre tenia dos jardins. Del jardí de darrere, no sé per què, en dèiem l’hort. Potser perquè només hi havia arbres fruiters i, com a úniques flors, les que feien els rosers enfilats per les parets que el tancaven.

Precisament, fou l’avi Gurguí el qui li inculcà l’amor per les flors, la natura i Catalunya.

Recordo la sensació d’estar a casa quan, abocada a la barana del terrat, veia caure damunt de la gespa i les hortènsies les flors blaves de la xicranda. No sabré explicar-ho mai; mai no m’he sentit tan a casa com quan vivia a casa del meu avi amb els meus pares. La casa era nostra. Me’n sentia orgullosa.

El veí carrer de Balmes té també nombroses referències literàries i poètiques. Molt a prop d’aquí, al número 294, on ara hi ha un snack-bar, hi havia el bar Crystal, un lloc de trobada i tertúlia d’intel·lectuals, especialment actiu en l’època del franquisme. Un xic més avall, al número 298, l’escola Poeta Foix ens recorda un dels escriptors més destacats del barri de Sarrià.

Des d’aquí tornarem a la plaça de Molina, on trobem una placa en homenatge a Dau al Set. Alguns dels fundadors d’aquella revista, d’aquell moviment emblemàtic de la segona avantguarda, com Joan Ponç i Joan Brossa, vivien aquí mateix i aquest era el seu punt de trobada i tertúlia. Joan Brossa tenia molta presència vital al districte, on va néixer, al carrer de Wagner. Un carrer que va desaparèixer amb la construcció de la ronda del Mig. El darrer estudi del poeta visual era al veí carrer de Balmes, número 206, a l’altura de la travessera de Gràcia.

El text de Lluís Permanyer Brossa x Brossa ret homenatge a la revista Dau al Set:

Vaig conèixer Joan Ponç per casualitat. Quan era al pis d’Alfons XII i havia de telefonar, ho feia a la farmàcia que hi havia a baix. Un dia vaig entrar amb una monografia del Douanier Rosseau sota el braç, que m’havia deixat en Prats. I el fill del farmacèutic, en Caldés, va dir: «Oh, el Rousseau!» I jo li vaig preguntar: «Però, que el coneixes?» «I tant si conec el Rousseau -em va replicar-, perquè vaig en una tertúlia d’artistes, que ens reunim a La Campana, també hi ha un noi que val molt; es diu Joan Ponç i viu aquí a prop.» Aleshores li faig fer saber que m’agradaria coneixe’l. Pocs dies després me’l va presentar. […] Immediatament em vaig adonar que en Ponç era un tipus insòlit i li vaig confessar: «M’agradaria veure el que fas.» Em va convidar a casa seva, sobre la Plaça

Molina, i m’ensenyà uns arlequins i unes natures mortes. Eren expressionistes a la manera de Roualt. Li vaig dir que m’agradava la que portava una etiqueta enganxada a l’ampolla, tal com feien els cubistes.

Ara ens acostarem als carrers de Sant Gervasi que van patir una transformació més profunda durant el franquisme, mentre l’escriptora Rodoreda vivia a l’exili. Aquesta zona contrasta vivament amb l’ambient del barri que Mercè Rodoreda va convertir en escenari de les seves novel·les.

Què m’ha semblat Barcelona a la tornada? Una ciutat desconeguda. Tot ha canviat, fins i tot el meu barri sembla un altre. Els meus amics s’han exiliat o s’han mort. Ja no s’hi pot viure. El soroll dels cotxes, el neguit de la gent… Ara tothom va a la seva. […] Però potser la que ha canviat he estat jo… En la pràctica Romanyà ha substituït Barcelona en el triangle de la meva vida.

A la Via Augusta trobem les antigues Escoles Blanquerna. Aquestes escoles van ser edificades per Jaume Mestres i Fossas, entre 1930 i 1933, seguint unes línies constructives de caire racionalista, en què cada element està perfectament integrat; així, presenta grans espais oberts amb un aprofitament màxim de la llum solar. Actualment hi té la seu l’Institut d’Ensenyament Secundari Menéndez Pelayo.

Al número 505 del mateix carrer de Muntaner es trobava la sala de festes Bocaccio. Durant els anys seixanta i setanta, aquest indret es va fer famós com a punt de trobada del grup de l’anomenada gauche divine, format per escriptors i intel·lectuals d’esquerres entre els quals destaquen els noms de Josep M. Castellet, Rosa Regàs, Ana María Moix i Jaime Gil de Biedma. Aquest darrer tenia el seu estudi al número 520 del mateix carrer.

Continuarem baixant pel carrer de Muntaner per veure-hi un altre edifici d’habitatges d’estil racionalista, l’anomenat edifici Josefa López. Fou construït per Josep Lluís Sert entre 1929 i 1931. Es tracta d’una proposta molt innovadora, amb una organització espacial en vertical i en replans alternatius, que separa els habitatges en dues zones: la de nit, amb els dormitoris, i la de dia, amb la sala d’estar i la cuina. Tal com destacàvem a l’edifici de les escoles Blanquerna, aquest edifici respon bàsicament a necessitats funcionals.

Casa Assumpció Parellada: Juntament amb l’Escola Nausica, aquesta casa respon a la tipologia urbanística més típica de Sant Gervasi. Fou construïda el 1916 per un dels arquitectes mes prolífics de Barcelona, Enric Sagnier, seguint unes solucions formals que més endavant seran utilitzades pels noucentistes.

Totes dues edificacions responen a uns models pensats per cobrir les necessitats de la burgesia de l’època, és a dir, amb uns espais amplis a la planta principal ideals per a les reunions socials.

Mercat de Galvany: Fou construït el 1927 seguint el model de planta de creu grega, que deixa els xamfrans lliures per a la descàrrega de mercaderies. Com a la majoria de mercats de Barcelona, hi trobem la utilització del maó i una distribució interior de l’espai que permet la ventilació des de la part superior.

En algunes novel·les de la Rodoreda trobem referències a un altre mercat de la zona, el mercat de la Llibertat. A La plaça del Diamant, Rodoreda ens parla així de les seves experiències:

L’olor de carn, de peix, de flors i de verdures, es barrejava, i, encara que no hagués tingut ulls, de seguida hauria endevinat

que m’acostava a la plaça de vendre. Sortia del meu carrer, i travessava el carrer Gran, amb tramvies amunt i avall, grocs, amb campaneta. […] El sol venia tot sencer de la banda del Passeig de Gràcia i ¡plaf! per entre els rengles de les cases queia damunt de l’empedrat, damunt de la gent, damunt de les lloses dels balcons.

Bar Pippermint: Situat al carrer de Bori i Fontestà, aquest bar ens remet un altre cop als escriptors de l’anomenada escola de Barcelona. Entre ells, Jaime Gil de Biedma, escriptor de la generació dels cinquanta, considerat un autor fonamental. El seu paisatge vital està molt lligat a Sarrià.

Els bars configuren un itinerari imprescindible entre els autors d’aquesta generació com Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Gabriel Ferrater i el mateix Gil de Biedma, que escriví al Bar Pippermint un dels seus poemes més coneguts.

«Contra Jaime Gil de Biedma»

De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso, dejar atrás un sótano más negro que mi reputación -y ya es decir-, poner visillos blancos y tomar criada, renunciar a la vida de bohemio, si vienes luego tú, pelmazo, embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes, zángano de colmena, inútil, cacaseno, con tus manos lavadas, a comer en mi plato y a ensuciar la casa? Te acompañan las barras de los bares últimos de la noche, los chulos, las floristas, las calles muertas de la madrugada y los ascensores de luz amarilla cuando llegas, borracho, y te paras a verte en el espejo la cara destruida, con ojos todavía violentos que no quieres cerrar. Y si te increpo, te ríes, me recuerdas el pasado y dices que envejezco. […]A duras penas te llevaré a la cama, como quien va al infierno para dormir contigo. Muriendo a cada paso de impotencia, tropezando con muebles a tientas, cruzaremos el piso torpemente abrazados, vacilando de alcohol y de sollozos reprimidos. Oh innoble servidumbre de amar seres humanos, y la más innoble que es amarse a sí mismo!

Acabarem el nostre recorregut al Turó Park, als jardins d’Eduard Marquina.

Turó Park: Fou inaugurat el 1934 com a lloc d’oci per als barcelonins. Ocupa una extensió molt més gran que l’actual, ja que anava des de la Via Augusta fins a la carretera de Sarrià.

La pèrdua d’espais verds a la ciutat era una de les grans preocupacions del seu creador, Nicolau Rubió i Tudurí, per això va intentar des del 1929 engrandir el patrimoni dels parcs de la ciutat fins a 450 hectàrees.

3 54 6

Com a model, Rubió i Tudurí va seguir l’exemple del Central Park novaiorquès, on el gran parc és envoltat d’edificis tal com passava a Barcelona.

Ens apropem fins el llac oval, on contemplem l’escultura a la Ben Plantada (1961). Aquest nom ens recorda l’obra d’Eugeni d’Ors, autor important de la primera meitat del segle xx, principal ideòleg del moviment noucentista.

Acabarem el recorregut llegint un poema dedicat, precisament, al parc on som ara. L’autor, Joan Margarit, inicià l’escriptura poètica en català a partir del 1980. Algunes de les seves darreres obres són Joana (2002), Càlcul d’estructures (2005) i Casa de misericòrdia (2007), amb la qual va guanyar el 2008 el Premio Nacional de Poesía. Entre 1948 i 1954 va viure davant del Turó Park.

«Retorn al Turó Park»

Has vist els llorers foscos i els cavalls verds de bronze sobre el llac.El sauló té l’or gris d’aquells hivernsquan el present es converteix en somnidessota els arbres que ja no existeixen.Majestuosament, el parc esténel seu fullam verd fosc dins els teus ulls:tornen les pluges rosa de l’estiudamunt dels eucaliptus, i les veusque ara esperen l’oblit. L’estany ombrívolha conservat nenúfars,ombres de vestits blancs en caure un vesprede lluna blanca al pit d’obscurs xiprers.

(De Llum de pluja, 1987)

Bibliografia

• Amelang, James S.; Gil, Xavier; McDonogh, Gary Wray. Dotze passejades per la història de Barcelona: guia. [Barcelona]: Olimpíada Cultural: Ajuntament de Barcelona: Fundació La Caixa, DL 1992.

• Carreras i Verdaguer, Carles. La Barcelona literària: una introducció geogràfica. Barcelona: Proa: Enciclopèdia Catalana, 2003.

• Casals, Glòria. Joan Maragall: carnets de viatge. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2010.

• Cirici i Pellicer, Alexandre. Barcelona pam a pam. Barcelona: Comanegra, 2012.

• Dalmau, Miguel. Jaime Gil de Biedma: retrato de un poeta. Barcelona: Circe, 2004.

• Maragall, Joan. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1961-1981. 2v.

• Margarit, Joan. Barcelona amor final. Barcelona: Proa, 2007.

• Riquer, Martí de (dir.). Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1986-1988. 7 v.

• Rodoreda, Mercè. Mirall trencat. Barcelona: Club Editor, 2008.

• Rodoreda, Mercè. La Plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor, 2007.

• Segura, Isabel. Guia de dones de Barcelona: recorreguts històrics. [Barcelona]: Ajuntament de Barcelona, DL 1995.

L’AVE

NTUR

A DE

CON

ÈIXE

RIT

INE

RA

RIS

PE

R B

AR

CE

LO

NA

Plaça de Molina: L’itinerari s’inicia a la plaça de Molina, davant l’actual Arxiu Maragall, situat a l’antiga casa del poeta. Al mig d’aquesta plaça encara hi ha l’antiga font de la que va ser una vila independent de Barcelona fins a l’any 1897. Quan Joan Maragall va venir a viure en aquesta casa, el 5 d’agost de 1899, Sant Gervasi ja era part de la ciutat, però, malgrat tot, quedava força allunyat del centre. Per això el poeta dóna indicacions ben clares al seu bon amic Anton Roure per arribar a la seva nova llar.

La casa és gran i espaiosa, bon jardí, i al peu del tren i del tramvia de vapor. És carrer d’Alfonso, núm. 79, Sant Gervasi. No et facis muntanyes del venir-hi perquè tant se val agafar el tramvia com el tren de Sarrià, que en deu minuts te porta a l’estació de Sant Gervasi: baixes, puges l’escala que hi ha a l’andén i un cop dalt, a davant, decantant-se a l’esquerra veus una casa que està aislada i té un reixat a cada banda: passes davant del primer, passes davant de la casa; i en el segon reixat trobes una cadena, estires fort, se sent un so una mica majestuós, te vénen a obrir de seguida, i ja hi ets. Ves si és senzill.

Carta a Anton Roure, 14 d’agost de 1899

I així recorda el fill petit del poeta, Jordi Maragall, alguns espais de la casa familiar, com ara el jardí.

Es llevava a les vuit del matí. Els últims anys a les nou. Avisava des del primer pis que li preparessin l’esmorzar. Ou passat per aigua, i cacau, ’cocu’ com deia el meu pare. Tanmateix, abans d’esmorzar, sortia al jardí, donava una volta i passava les mans per les mates oloroses de romaní, trèvol i marialluïsa. Als matins, abans de viure a Sant Gervasi, anava a la redacció del «Brusi». Després, al «Brusi», hi anava eventualment a les tardes. L’últim any, també a les tardes, anava a l’Institut d’Estudis Catalans. Els últims deu anys acostumava a donar un passeig per la serra del Tibidabo i Vallvidrera. Moltes vegades anava acompanyat. Els noms de Pijoan, Sucre, Mr. Tyler o Roura consten als fulls del dietari. Pujaven amb el funicular i després baixaven a peu o

agafaven el tramvia de Sarrià, el que baixava pel carrer Muntaner. Altres vegades l’acompanyaven alguns dels meus germans grans.

De l’article «Maragall a casa», El que passa i els qui han passat, 1985

Filla també de Sant Gervasi de Cassoles va ser Mercè Rodoreda. L’escriptora agafava el tren de Sarrià quan baixava a Barcelona; per aquest motiu, la protagonista d’un dels seus primers llibres, Aloma, farà el mateix recorregut quan s’hagi d’acostar a la Rambla.

Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.

A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.

Seguim les passes de la Mercè pel carrer de Brusi fins al Centre Cívic Casa Sagnier.

Sóc filla de Sant Gervasi de Cassoles, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon que encara conserva. Sant Gervasi no és pas lluny de Gràcia.

Situat al carrer de Brusi, el Centre Cívic Casa Sagnier és un espai ideal per introduir-nos en l’univers de l’escriptora Mercè Rodoreda. Un passeig pels seus records a través de moltes de les seves novel·les i vivències personals; pels carrers i places del barri on va néixer, el 1908, i que tantes vegades va recórrer durant la seva infància i primera joventut.

La torre modernista d’estiueig de la família Sagnier ens evoca el passat senyorial del barri que tan bé coneixia, des de petita, Mercè Rodoreda. Una torre com la que apareix en la seva novel·la de maduresa, Mirall trencat.

«Voldria que vostè, amb temps, em busqués una torre i així me la podria anar arreglant al meu gust». «Justament -li contestà Fontanills- en tinc una per vendre; d’un mal hereu, el marquès de Castelljussà, que s’ha barrotat la fortuna dels seus pares. Però està molt abandonada.» Aquell mateix dia l’anaren a veure i Valldaura se n’enamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp, voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà d’una esplanada, es convertia en bosc.

Molt a prop d’aquí, una altra autora barcelonina filla de l’Eixample cursava els seus estudis a l’Institut Montserrat. Parlem de Montserrat Roig.

Cuando entré, pues, al Instituto Montserrat, lo primero que me sorprendió fue aquel jardín en plena ciudad […]. Era el jardín del Montserrat un jardín ancho, de formas desordenadas, quizás algo salvaje, desbordado por la vegetación, lleno de espacios misteriosos y de un bosque de pinos que bajaba con suave pendiente. […] Aquel jardín significó para mí la libertad […]. En aquel bosque juré amistades eternas, escribí mis primeras cartas cursis y sentimentales y nos decíamos secretos: allí otra amiga «del alma» me contó de pe a pa cómo va eso de hacer niños […].

Article publicat a Tele/Exprés el 9 de maig de 1975

RECORREGUT LITERARI:

ABRIL / JUNY 2015

Biblioteques de Barcelona

Jo parlo de l’edat d’or, quan anar al Tibidabo a buscar bolets era anar a

muntanya, i calia llevar-se a les cinc del matí de diumenge, i la dona ens

esperava amb els burrets en l’estació de Sarrià, quan Gràcia era el primer

poble que es trobava; parlo dels temps aristocràtics del Putxet!

Joan Maragall

Recorregut literari organitzat per Biblioteques de Barcelona

SANT GERVASI: BARRI D’ESCRIPTORS

SANT GERVASI

Altres itineraris i informació de Biblioteques de Barcelona a www.bcn.cat/biblioteques

1 2

BARRI D’ESCRIP-

TORS

SANTGERVASI