Recull Vinyoli
-
Upload
biblioteca-pau-vila -
Category
Documents
-
view
228 -
download
0
description
Transcript of Recull Vinyoli
Dijous 18 de desembre de 2014, a les 19.30 h, a la Federació Obrera
Més informació: Biblioteca Pau Vila, tel. 93 680 16 81 http://bibliotecapauvila.blogspot.com/
Servei Local de Català, tel.93 680 37 32
,,
Joan Vinyoli Ordre de lectures
Poema
Retrat de noia
Pleniluni
Un crepuscle
Damunt l’altura
De les muntanyes
D’una terra
El nostre temps
Als elegits
He caminat fins arribar al profund
És més endins
La barca
Les aigües
A les tres copes dic això
Plaça vella
Torno de la nit
Amb ronca veu
Temps perdut
Llibre d’amic
Aventurar-se
Sóc home sol
Damunt la sorra
Un quiet viatge
La paraula
Roure i corbs
Sense mans
BIOGRAFIA
Joan Vinyoli (1914-1984).
El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques
familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge que sovint apareix en la seva poesia.
Va cursar estudis de comerç i als setze anys va entrar a treballar a l'editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos,
fins a la seva jubilació el 1979.
OBRA
Al principi, Vinyoli no té un estil definit i construeix els poemes a la seva manera particular. Vinyoli entén la poesia
com un instrument de coneixement que va de la realitat més pròxima sobre un mateix fins a la realitat més
llunyana que és el món. També pensa en la poesia com una manera de realització espiritual.
La seva obra està inspirada en el romanticisme alemany (un moviment artístic que es basa a explicar els
sentiments del “jo” interior de cada individu) i el postsimbolisme (un tipus de poesia complexa que és molt diferent
de la realitat del nostre pensament).
Més endavant, aquesta poesia evoluciona progressivament cap a una poesia existencial ampliada amb el realisme
que porten les experiències de la vida i la moral.
La poesia és, per a Vinyoli, un camí per formar part de la realitat i també una via de salvació per superar l'estat de
misèria de la condició humana.
La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual segueix
l’estil de Carles Riba i Rainer Maria Rilke (gran poeta austrohongarès de principis del segle XX), és la de formació i
consolidació.
La poesia de Vinyoli està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-
se un estil propi.
Publica cinc reculls poètics:
1. Primer desenllaç (1937), un llibre menor en el qual és més important la voluntat d'art que l'autèntica poesia.
2. De vida i somni (1948), escrit segons una nova forma de crear l’obra poètica, més com «un misteri moral»
que com un ofici.
3. Les hores retrobades (1951), de to marcadament melancòlic i que inaugura l'etapa de consolidació de Vinyoli,
que comportarà el pas decisiu des de la descripció del paisatge inicial fins al procés de simbolisme tan
característic de la seva obra posterior.
4. El Callat (1956), que es conforma com el volum central i més excel�lent de la primera època.
5. Realitats (1963), és un llibre irregular, amb obres diverses en què el poeta és a mig camí entre continuar fidel
als models poètics que han dominat l'escriptura d'El Callat o seguir el model de poesia realista que està de
moda en aquell moment a Catalunya. Realitats apareix després de set anys de silenci, en els quals, però,
escriu la primera versió de Llibre d'amic.
RETRAT DE NOIA
Sembles a punt com de sorgir
de tu mateixa: veu o cant,
o mínim plec a la juntura
de la boca o secret somriure.
Ets a la vora, ran de l’aigua
tumultuosa del corrent
que llisa sempre.
Però mai el frec de la vida
no descompon aquest miratge,
la mudesa en crida constant.
Com des d’una alba tu somrius,
enllà del son i de la terra.
PLENILUNI
La teva llum és verda, lluna,
i cau encara amb més silenci
que no la neu a trenc
d’alba.
A: De vida i somni
UN CREPUSCLE
En arribar a la prada estesa a mitja altura,
on l’amplitud s’obria al vesperal encís,
el món crepuscular semblava una esperança
que el sol amb pietat immensa beneís.
L’oracle nebulós llanguia a les carenes,
però una profecia de pau i eternitat
restava en l’imposant silenci d’or porpra
d’aquell encès periclitar sobtat.
DAMUNT L’ALTURA
Damunt l’altura, feliçment,
sota la calma del dia,
miro la volta resplendent,
sento dels aires l’harmonia.
Un món de pau i d’alegria
puja dels camps, vessa del cel.
I quan al lluny l’hora declina,
la serralada ponentina
parla en secret al meu anhel.
A: De vida i somni
DE LES MUNTANYES
Camino per la fosca
per l’aspre roquetar,
perduda tota senda,
claror de serra als ulls.
Sí, doncs, entre les roques,
pletiu, ara m’aculls,
cauré encisat a l’ombra
del jorn apaivagat.
D’UNA TERRA
Camino per on carros
trontollen plens de tarda,
m’espera la font certa
dessota dels pollancs.
Sedassos de fullatge
garbellen l’aire tebi.
Al gorg aigua gelada
l’estiu es banya nu.
Regalimant s’enfila
per les arrels dels arbres,
en jaços de falgueres
escampa la frescor.
En braços de la vida
confiat m’adormia;
com roquissar les hores
vetllaven el meu son.
A: Les hores retrobades
EL NOSTRE TEMPS
Som com la festa que amb la nit s’acaba,
com fruit caigut abans de madurar,
com fulles arrencades, admirant-nos
atònits, estimant, sofrint, tement,
empesos pel destí cap a fosca.
ALS ELEGITS
A vosaltres, els qui del sofriment
sou elegits per a les altes proves,
com us escolto quan calleu i em deixo
penetrar pels laments que mai no heu dit.
Plens en excés de forces abatudes,
plors ofegats i dominades ires,
els ulls, les mans, com en ruïna, parlen
d’imperis destruïts per sempre més.
Sóc terra que vol ésser fecundada
pel riu amarg que neix en vostre cor
i, compartint el greu dolor, lloar-vos,
a fi que us retrobeu, transfigurats.
A: Les hores retrobades
HE CAMINAT FINS ARRIBAR AL PROFUND
He caminat fins arribar al profund
del bosc de la paraula, per on llisquen
les aigües del silenci; m’he banyat
en la secreta gorga, ressorgint
transfigurat en la forest de símbols.
Ara vago perdut a dues llums
pel sempre clos enigma de la terra,
morós, interrogant, i creix la set
d’un més enllà d’aquest silenci d’aigües.
ÉS MÉS ENDINS
És més endins que la paraula brolla,
m’ha dit la veu, filtrant-se com una aigua
pel serpentí de fulles.
No sé l’hora ni el lloc, no sé el camí,
estimo el vent, les roques i les aigües.
Ones de l’aire, no passeu
tan amoroses. Com el vespre caic,
m’estenc sobre la terra; veu de l’herba,
secreta, veu de tot, un amb vosaltres,
cap a la nit; foscor, ho empares tot.
A: El callat
LA BARCA
Plena de veus, de clares veus, la tarda
per sobre del jardí navega lenta,
sirgada per infants que fan volar
l’estel en el suburbi.
M’ha cridat algú
des de la nit. He d’allunyar-me sol,
nit fosca enllà, tristesa, mal camí
de roca i fred, i carros de malson
a les roderes fondes, que no puc
desencallar.
Recordaré la barca
de cel espès, ancorada en silencis
de cant secret, als ulls que la miraven
des del jardí tot ple de clares veus.
LES AIGÜES
No el riu quiet de les paraules,
sinó l’espai obert que transparenten,
on l’aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m’inunda, m’il�lumina?
És ara quan afirmo,
coses, que sou, mentre m’estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant,
és únic i perfet i perdurable.
A: El callat
La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de
màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector.
És també la més fecunda: edita un total d'onze llibres de poemes, a més de dos reculls d'obra poètica, Poesia
completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke,
Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament.
Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard
(1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.
A LES TRES COPES DIC AIXÒ Els nens que juguen i la gent
del bar em són amics. Passa una dona
de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc
amb clar designi: jugarem a cartes
o al dòmino, som tres.
He decidit escriure
poesies concretes. Envelleixo, calen
realitats, no fum.
I tanmateix, un fum
ara m’entela, s’interposa, fluix,
entre la Cosa i jo, que totes les arestes
afina: ja el món quasi no fa mal.
A les tres copes dic això: refia’t,
la barca de sant Pere, baixo
cansadament per les aigües
de l’altre temps. M’arriben als genolls.
PLAÇA VELLA El meu quiosc, el meu fanal,
són els d’aquesta plaça. Restaurant
econòmic amb porxos i plats a deu pessetes,
el soroll de les motos, la creu de la farmàcia,
i la camisa estesa en el balcó,
com un penjat cap per avall.
Conec un matrimoni
ben avingut, amos del bar, gent grassa,
que es diverteixen prou, sota els llençols,
honestament, de nit. En despertar-se pensen
que prospera el negoci: nevera nova ahir,
de les elèctriques. I bons clients
als matins solellats, a les tardes plujoses.
Entre la dona i ell i el pare s’ho arreglen;
tot queda a la família. Certament,
vol sacrificis tenir un bar i, sobretot, les tapes
calentes, variades, demanen molta cura
i mai no reposar. Però que, almenys, el dia
de festa a la setmana, no ens el treguin;
al barri vell tothom hi està d’acord,
i jo també.
Ja som a la tardor.
No val ací parlar de fulles seques,
que l’únic arbre és el fanal, però
jo vaig caient a poc a poc a dins
de mi mateix, de l’altre que hi ha sota,
molt lluny, darrera moltes capes
de temps; el veig com per un arbre
s’enfila des del son
cap a freda taca
morada de l’alba,
on, lleganyós, el dia es frega els ulls.
A: Realitats
TORNO DE LA NIT
Espera’m, torno de la nit
ple d’imatges per tu.
Ahir va ser un gran dia
molt ple de coses:
ara l’aviram
dorm en el pal, les vaques ajagudes
damunt la palla, l’euga
plena renilla.
Hi ha ocells de mort: voltors, àguiles, altres
grans aus de presa que potser comencen
d’obrir els ulls dreturers, mentre les òlibes,
els grans ducs, els mussols, ja han fet
la feina que els pertoca.
Va naixent el dia
trist, emboirat.
La fosca fou espessa,
dura, fredosa, encara que en algunes
cases hi ha foc, mal sigui de butà.
Dóna’m clarícies
d’aquesta nit:
cantaven
nens invisibles amagats al fons
del bosc negríssim;
se sentia
la cobla, lluny, i la fressa
monòtona del mar.
A la plaça,
sota les voltes, cada estiu
ens asseiem una hora.
Aquestes
són les imatges que et porto
del fons de la nit.
A: Ara que és tard
Amb Vent d'aram (1976), s'inicia la darrera etapa de la seva poesia, molt intensa i productiva, malgrat els
constants problemes de salut.
Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres temes: l'amor, la mort i la poesia. Llibre d'amic (1977),
El griu (1978) i Cants d'Abelone (1983, però escrit el 1979) són llibres de temàtica amorosa, ja sigui des d'una idea
espiritual o més clarament eròtica, com El griu.
Amb el recull Cercles (1979), de to amarg, però lúcid, Vinyoli intenta una reflexió filosòfica sobre l'existència;
mentre que en els darrers poemaris, A hores petites (1981), Domini màgic i Passeig d'aniversari (1984), el tema
central és que camina entre la consciència de la mort i la màgia de la paraula poètica.
Al final de la vida, el poeta s’abraça a la poesia i a la inspiració per fer front al pas del temps i la fragilitat de la
vida:
Tot és lluny i prop,
i no s'acaba mai aquest viatge
per les paraules:
ja no tinc res més.
L'obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, és única. No es veu
obligat a seguir modes, escoles ni tendències.
A partir dels anys setanta es convertirà en punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter
original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l'autenticitat i la modernitat de la seva veu
lírica.
AMB RONCA VEU
Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.
Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil�len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
TEMPS PERDUT
És hora, ja, de dir
la primera paraula:
Tinc por.
Camino per un bosc
cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.
Tinc por.
Què diu aquest ocell
cantant en una branca despullada?
Temps perdut.
No preguntis,
que no et sabria dir
l’origen de les coses.
Temps perdut.
A: Vent d’Aram
LLIBRE D’AMIC
III Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.
VIII Vàrem emprendre un llarg, difícil,
perillós camí. I estimàvem les coses
-fossin neu o fang,
rosada o constel�lació.
I les fèiem nostres per causa
de l’amor que ens havia ensenyat a nostrar-les.
IX Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s’il�luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit.
X Ens dèiem l’un a l’altre:
La diferència entre nosaltres i el buscador sapient
està en el fet que ell sap conèixer l’or
en el reflex de les aigües
i nosaltres el perseguim pels laberints de la pedra.
Però perdent-nos ens hi acostem.
XIV Ens tornàvem de foc
i d’encens. I oblidàvem
els jocs i l’espera perquè
ja tot era trobat.
I el trobat era clar,
quiet, intangible
i profund. I ressonava
com una cisterna.
I una cortina d’arbres el separava del món.
A: Llibre d’amic
AVENTURAR-SE
Aventurem-nos un matí d’abril
a recórrer a ple sol, insinuat només,
les avingudes netes fistonades d’herba
d’aquest jardí sense encara records.
Anem fins a l’humbracle a reposar,
sense dir res, sentim-nos l’un
molt prop de l’altre. No ens toquem.
Evaporem-nos.
SÓC HOME SOL
He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
Sóc home sol.
No sé d’on vinc, per què m’afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m’ho pregunto.
Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m’agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l’oblit.
Però tot res, sols queda a fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
Sóc home sol.
A: El griu
DAMUNT LA SORRA
Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
Llavis extensos
com una migdiada.
I escoltem les ones
caient, blanes dormint.
Que el sol penetri
fins la sang.
Però l’amor no basta.
Fem per manera de pujar l’escala
que inventarem, graó, rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
Gaudim sense metàfores.
UN QUIET VIATGE
Pugem ara a la barca
varada de les onades negres,
tan dolçament quietes que no en sents ni el clapoteig;
fem-nos en el mar dellà els esculls i el banc de sorra
fins a arribar al cor de la nit. Que lluny
les casetes del poble redossat
a la muntanya, que remot el dia!
Entre tu i jo hi ha un invisible tel
tan fi que una alenada el desfaria,
un simple buf.
Però nosaltres ens volem així,
més de la nit, sense parlar, més de la nit.
A: Cercles
LA PARAULA
Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d’una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m’he envolat.
Com és que m’he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m’exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m’ha portat?
Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m’hi ha portat la paraula.
ROURE I CORBS
Alt roure solitari, dels teus brancs
deixes anar els corbs negres dels auguris
que retornen a tu sense acabar
la iniciada corba que traçaven,
creuant el cel
-oh rigorós preludi
del meu hivern-,
reis malaventurats
d’aquesta immensa plana desolada,
vosaltres,
jo, l’intèrpret d’aquest vol.
A: A hores petites
SENSE MANS
I Mai més i sempre són germans
irreconciliables, de naixença, en l’home.
En va cerquem, en va trobem:
allò
que és assolit esdevé sempre, a l’acte,
mai més, com engolit per una
boca voraç.
I tot seguit projectes
desenfonyats de nou, experiments, deliri
de ser feliç, fressa de clarions
a la pissarra de la vida:
l’aire
que respirem se’ns torna a voltes música,
una gota de rou tot d’una es fa verí.
Tot és un jeroglífic cada cop
més complicat de desxifrar; fascina,
però, com mirar el foc o el mar o la boirosa
planura dels records.
Els mots, en veritat,
no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,
sinó per descobrir el que, transparents, oculten.
IV Ajunto mots per fer-me un trampolí
vers l’àmbit líric i assajar el trapezi
de la metàfora, en el buit, un salt mortal
per assolir una mica de realitat
fora del temps,
ulls aclucats,
com ara, en bicicleta,
en algun lloc del món assaja algú
precaris equilibris sense mans,
endut enllà, fins que de cop s’adona
que va rodant segur pel vell passeig
cap a la font primera.
És al moment precís
de l’equilibri insòlit que obre els ulls
a la blavosa, incerta llunyania
de les muntanyes que no li caldrà
mai tramuntar, car són de sobte en ell,
són ell mateix o l’altre que s’ha fet
de cop en ell, i veu:
la Torre de les Hores
esdevé far, l’esfera del rellotge
no marca el temps, ans il�lumina absorta
la nit que va caient damunt dels horts.
A: Passeig d’aniversari
Servei Local de Català Carrer Jacint Verdaguer, 95 bis
08750 Molins de Rei Tel. 93 680 37 32 [email protected]
http://blocs.cpnl.cat/slcmolins
Biblioteca Pau Vila
Plaça de Josep Tarradellas, 1
08750 Molins de Rei
Tel.93 680 16 81
http:/ /bibliotecapauvila.blogspot.com/