REGLES D’ESTRATÈGIA · de la riba del Bàltic, transcorre per paisatges rurals i em fa la...

PORTADA: Nou Col·legiat d’Honor.

REGLES D’ESTRATÈGIA

EMPRESARIAL

TERCERA ÈPOCA ANY XLINÚM. 444 GENER - FEBRER 2009

Director en funcions:

ANTONI PORTELA

Comitè de Redacció:

JOAN ASTORMARTA CALVETJOSEP MANUEL RICART

Edita:

COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Òrgan de difusió de:

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Redacció:

Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r08002 BarcelonaTel.: 93 317 92 49Telefax: 93 317 92 99e-mail: [email protected]: quimics.cat

Maquetació i creació arxiu PDF:

Joan Astor

Realització gràfica:

Editorial EstelGrup EMA - S. L.Equador, 32-34 ent. 1a, 2a08029 BarcelonaTel. 93 419 33 21

Publicitat:

Gecap S. L. - Ricard PiquéTel. 93 459 33 30

Dipòsit Legal: B-14.622 -1969ISSN 1577-4600Nombre d’exemplars: 4.000

NPQ no es responsabilitza de lesopinions expressades en elsarticles signats

n el Col·legi s’ha dissenyat per al 2009 un Pla Estratègicd’actuació en tots els àmbits de la seva competència, i amesura que es vagi executant anirem donant comptedels èxits aconseguits: nous col·legiats, nous cursos, noufinançament, etc., etc.

Per Internet, solen arribar documents –més o menys divertits– i noem resisteixo a traslladar-vos la part seriosa d’un d’ells i que recoma-na certes regles d’estratègia:

• Si vostè comparteix la informació crítica amb els seus associats,principalment sobre crèdits i riscos, evitarà situacions indesitja-bles.

• Estigui informat al màxim sobre temes relacionats amb el seutreball o s’exposa a perdre grans oportunitats.

• Cal convertir una situació desfavorable en un èxit.

• No estar informat veritablement pot ocasionar seriosos inconveni-ents. La informació prompta i exacta és fonamental per defugiramb èxit l’atac de la competència deslleial i així evitar ingratessorpreses.

• No comenti els plans estratègics de l’empresa a desconeguts,perquè la falta de confidencialitat li pot destruir la seva pròpiaorganització.

• Sempre cal deixar que el cap parli el primer.

Estic segur que alguna d’aquestes regles us pot ser útil. Esticsegur també que l’equip del degà les practica, encara que quant al’última m’assalta el dubte següent: la compleixen o és que parlomassa…? Comença doncs el 2009 amb un somriure i recorda el queun veterà professor universitari deia als seus alumnes: 1. Els proble-mes petits no tenen importància; 2. Tots els problemes són petits.

José CostaDegà CQC

President AQC

NPQ 444 • gener-febrer 2009 3

editorial

4 NPQ 444 • gener-febrer 2009

juntes i sumari

SERVEISDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Escola de Graduats Químicsde Catalunya

• Cursos postgrau.

Borsa de Treball

• Rep i cursa peticions laborals per alsnostres col·legiats.

Borsa de Serveis

• Ofereix el servei de col·legiats.

Publicacions

• NPQ.

• Química e Industria.

Serveis Professionals

• Visat de projectes. Certificacions.

• Defensa jurídica professional.

• Peritatges legals.

Serveis d’Assistència

• Assessoria jurídica i laboral.

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscri-ta una pòlissa amb Mutua Madrileña.

• Assegurances.

– Mutualidad General de Previsión Socialde los Químicos Españoles.

– Eurogestió bcn. El Col·legi disposa delsserveis d’una corredoria d’assegurancesque pot orientar-vos i subscriure lespòlisses que desitgeu.

Serveis Financers

• Proporcionen als col·legiats avantatgesexcepcionals en les seves gestions finan-ceres a través de les següents entitats:

– Caixa d’Enginyers.

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

Si voleu més informació truqueu a lasecretaria del Col·legi

COL·LEGI DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Degà: José Costa.

Vicedegans: 1r Alfredo Vara.2n Emilio Tijero.3r Joan Mata.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Xavier Albort, M. Glòria Aguilera,Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés,Francisco José España, Santiago Esplugas,Sebastià Estrades, Enrique Julve, AnnaLlobet, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro,Enrique Morillas, Roger Palau, JosepManuel Ricart, Pascual Segura, Alfred Vara,Jaume Vilarrasa, Josep M. Viñas, ÀngelYagüe.

EDITORIAL

Regles d’estratègia empresarial ................................................ 3

DIA DE LA QUÍMICA

El Dia de la Química al paranimf de la UB ................................ 5

COL·LABORACIONS

Una travessa d’Europa en bicicleta (II) ...................................... 8

Històries per matar l’aranya ..................................................... 16

El reciclatge .............................................................................. 17

Art i ciència, la combinació impossible? Estudi del’art des d’un punt de vista científic .................................... 20

La ciencia se va de marcha ..................................................... 22

ACTIVITATS

Fotokímia 2008 ......................................................................... 24

Sant Albert 2008....................................................................... 25

Jornada sobre Los pigmentos en la industria de laspinturas industriales y decorativas ..................................... 28

Presentació del llibre Una nova mirada a laquímica experimental de batxillerat .................................... 29

Gonçal de Reparaz,el descobridor del congost més profund del món .............. 31

GRUPS DE TREBALLDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

NPQ: Joan Astor.

Olimpíada Química: Carme González.

COMISSIONS:

• Cultura: Carme Borés.

SECCIONS TÈCNIQUES:

• Corrosió: Enrique Julve.

• Ensenyament: Roser Fusté.

• Medi Ambient: Xavier Albort.

• Metal·lúrgia i Ciència dels Materials:Joan Antoni Bas.

• Patents: Pascual Segura.

• Química Forense: José Costa.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

President: José Costa.

Vicepresidents: 1r Alfredo Vara.2n Emilio Tijero.3r Joan Mata.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, CarmeBorés, Francisco José España, Jordi Galván,Marta García, Anna Llobet, Claudi Mans,Pere Molera, Josep Manuel Ricart, PascualSegura, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

Assembleistes Electes: M. G. Aguilera, A.Agustí, J. Astor, J. A. Bas, C. Borés, A.Calvet, F. J. España, S. Esplugas, R. Fusté,M. García, C. González, E. Julve, A. Llobet,M. Luria, P. Molera, E. Morillas, P. Segura,E. Tijero, A. Tuells, A. Vara.

Assembleistes Nats: José Costa, AlfredoVara, Antoni Portela.


dia de la química

EL DIA DE LA QUÍMICA

al paranimf de la UB

Antoni Portela

Ja és gairebé una tradició l’ac-te que durant el més de novembreens aplega al paranimf de la Uni-versitat de Barcelona. Va ser eljuny de 1999 quan vam iniciaraquesta tradició, amb el lliuramentdel títol de Col·legiat d’Honor al te-nor Josep Carreras; volíem unmarc adient en consonància ambla personalitat escollida i el títol quese li lliurava.

Ens va agradar, però no va serfins el 2004 quan vàrem tornar pernomenar un nou Col·legiat d’Honor,aquesta vegada Carles Solà, unquímic però sense implicació ambel Col·legi. Des de la Conselleria deRecerca i Universitats va fer unabona tasca defensant la química iels químics.

Ja no vam trigar tant a tornar, idos anys més ja érem allà de nou,al paranimf, per nomenar un nouCol·legiat d’Honor. Aquesta vegadael guardonat era un cuiner, un cui-ner que no s’amaga (ans al contra-ri) de dir que a la seva cuina hi haquímica, que al seu laboratori s’in-vestiga fent química amb els ali-ments. Ell és en Ferran Adrià, fa-mós cuiner arreu del món.

Tot just un any després tornàvemamb un nou Col·legiat d’Honor, enVladimir de Semir, famós periodistaper la seva tasca a favor de la cièn-cia i la seva difusió, arribant fins al’home/dona del carrer.

Passa un altre any i de nou alparanimf. El 17 de novembre delpassat 2008 tornàvem per distingiral Dr. Federico Mayor Zaragoza

com a nou Col·legiat d’Honor. Ésdifícil destacar els mèrits del Dr. Za-ragoza per assolir aquest guardó

perquè ha destacat en diferentscamps, i en qualsevol d’ells reuneixmèrits suficients, però potser aquí


dia de la química

ha influït força la seva lluita per lapau. Un cop més el nom de la quí-mica s’agermana normalment ambuna de les pitjors paraules que hiha al diccionari: Guerra, i parlemde la guerra química com una deles barbàries més grosses que l’ho-me és capaç de dur a terme peraconseguir allò que s’ha proposatsense importar-li els mitjans. Ningúno parla de la pau química, i és peraixò que el Col·legi ha volgut ambaquest nomenament del Dr. Zara-

goza ajuntar les dues paraules: Quí-mica i Pau.

Però és que en aquests actes alparanimf hi ha més, molt més. Desdel 2006 fem el lliurament dels Or-des del Neodimi a aquells companysque fan els seixanta anys de pro-fessió. Enguany vam fer doncs pertercer any el lliurament d’aquestsOrdes. És realment emocionantveure com s’acosten a la mesa, una un, a recollir el seu guardó, i com

aquest és festejat amb la família quel’acompanya.

Per tots aquests ingredients, l’ac-te al paranimf és sens dubte el mésemotiu i el més carismàtic. Que permolts anys puguem celebrar aquestacte, i que arribi el dia en que re-brem també nosaltres l’Orde delNeodimi. Sens dubte enguany repe-tirem paranimf, i us encoratgem aque hi vingueu per viure en directeaquest acte tan entranyable. ☯

El Dr. Federico Mayor Zaragoza durantel seu parlament.

El Dr. Federico Mayor Zaragoza rebentel diploma de Col·legiat d’Honor demans del nostre degà, el Dr. JoséCosta.


dia de la química

Des de l’any 2006 el lliurament de l’Or-de del Neodimi als companys que fanels seixanta anys de professió s’estàconsolidant com un dels actes més em-blemàtics celebrats al paranimf de laUniversitat de Barcelona. Aquest any,els guardonats han estat:

Manuel Adroer Iglesias, Teresa BarrisNeira, Alfonso Canela Batlle, CarlesColl Colomer, José M. Espinós Taya,Núria Figueras Anmella, Joan FreixaAlsina, Adela Jou Mateu, Jordi MarfaClavell, Luis María Munné Castellet,José María Palleiro Cardona, JuanPuigmal Vidal, Antoni Ricart Roca,Francisco Sandalinas Florenza, RamónM. Sitges Creus i Eduard J. van denBossche Jonker.


col·laboracions

UNA TRAVESSA D’EUROPA

EN BICICLETA (II)

Oriol Gibert

A COP DE PEDAL PER LESREPÚBLIQUES BÀLTIQUES

Desembarco a Tallinn provinentde Hèlsinki disposat a reprendre elrumb cap al sud. La ruta que m’es-pera per als propers dies és varia-da: si tot va bé creuaré les repúbli-ques bàltiques en una setmana i elspaïsos se succeiran cada dos o tresdies. Quina diferència amb la mo-notonia de Finlàndia!

El recorregut que segueixo perl’interior d’aquests països, allunyatde la riba del Bàltic, transcorre perpaisatges rurals i em fa la sensacióque molt isolats. L’ambient és bas-tant agrícola, tot i que encara hi haboscos dignes de la Finlàndia mésprofunda. El trànsit per les carrete-res secundàries és molt escàs, isovint tinc la carretera pràcticamentper a mi. De cicloturistes, me’n tro-baré molt pocs, sense comptar elsnombrosos autòctons anant en biciamunt i avall. Serà que vinc ambforces renovades pel descans o quem’estic posant en forma, o totesdues coses alhora, però em notolleuger i engrano els pinyons méspetits.

Les capitals que visito (Tallinn iVílnius) tenen cascs antics amablesi ben restaurats, fent honor al seupassat hanseàtic i medieval. Elscarrers, empedrats, són estrets imolt endreçats. Vistos des de dalt,els centres intramurs presenten unasuccessió atapeïda de teuladestrencada només per campanarspunxeguts, seguint la línia del gòticnòrdic. A aquest encant medievals’hi superposa una modernor occi-

dental, potser encara incipient, enforma de cotxes alemanys, fast-food i cinema americà i moda itali-ana. Fora el centre tot té un airemés desangelat i clarament mésdesballestat. Hi proliferen els blocsde ciment gris, a l’estil soviètic, i elconjunt és, en general, poc atrac-tiu. Als pobles predominen les ca-ses de fusta, pintades de colors viusi amb horts al voltant, que a vega-des s’alternen amb blocs de formi-gó aixecats enmig d’un descampatsense necessitat aparent de ser tanmastodòntics. És una combinacióestranya.

Fora dels cercles turístics el co-neixement de l’anglès és molt es-càs, i com que jo no parlo cap deles llengües locals la comunicacióse’m fa francament difícil. De vega-des em caldran altes dosis de mí-mica i moltes onomatopeies per fer-me entendre i aconseguir algunacosa per menjar. En aquests casos,la reciprocitat és en general pobra, iels interlocutors sovint es limiten aquedar-se mirant-me com si fos coma mínim un extraterrestre.

A Letònia l’estat de moltes car-reteres té molt a desitjar. Als mapesapareixen com a tals, però per alsnostres estàndards són autèntiquespistes forestals. O pitjor, perquèmoltes són de sorra, i avançar-hi acop de pedal es converteix en unveritable repte. És com si pedalésper la platja. Acaba sent enervant.A això cal afegir-hi els núvols de polsque em veig obligat a respirar cadavegada que un vehicle m’avança.Per acabar-ho de rematar, les pis-tes se’m multipliquen al meu davant

i estic a punt de perdre’m unes quan-tes vegades. Amb la sensació de serun ciclista erràtic perdut, consultoinfinitat de vegades els mapes perconfirmar l’itinerari. Em veig sovintobrint els mapes i sil·labejant nomsestranys com un nen petit.

Les tres repúbliques bàltiquessón sovint presentades com això:una tríada formant una unitat com-pacta. És cert que, de fet, tenen uncomú denominador: totes tres sónsimilars en la mida i la població, enla geografia i en els avatars de lahistòria, que es resumeixen en ha-ver estat envaïdes al llarg dels se-gles per alemanys, danesos, suecs,polonesos, russos... i tot qui passésper les planes del nord d’Europa (toti que Lituània va constituir durant elsegle XV el Gran Ducat de Lituània,que es va estendre des del mar Bàl-tic fins al mar Negre). Lingüística-ment la unitat bàltica no és tal: l’es-tonià forma part de la família de lesllengües finoúgriques (com el finèsi el sami), mentre que el letó i el li-tuà conformen la família bàltica dinsel grup indoeuropeu. A tall de curio-sitat, es pot afegir que nombrososlingüistes afirmen que les llengüesbàltiques són probablement el mésproper al protoindoeuropeu, del qualvénen totes les llengües indoeuro-pees, com el català.

PASSANT PÀGINA A LAHISTÒRIA

Salta a la vista que tots tres paï-sos estan intentant passar pàgina al’últim capítol de la seva història sotadomini soviètic. Les guies, agendes


col·laboracions

culturals i pamflets recollits a lesmateixes oficines turístiques de Ta-llinn i Vílnius es refereixen al perío-de de domini soviètic en termesd’ocupació. Per si n’hi havia capdubte. Els darrers anys els governsbàltics han engegat polítiques perlimitar símbols soviètics. Un delsque va tenir més ressò va ser la re-tirada per part del govern estonià delmonument del Soldat de Bronzededicat als soldats soviètics caigutscontra els nazis, amb les posteriorsprotestes de la minoria russa de lacapital. L’ús de llengües tampocescapa del camp de batalla: recent-ment s’han pres mesures per limi-tar l’ús del rus en l’ensenyamentpúblic, amb les protestes de nou dela comunitat russa. I a cada mesuradels governs bàltics, el govern i lasocietat russos repliquen amb boi-cots comercials, picabaralles diplo-màtiques i espionatges informàticsa les seves ex-repúbliques. Aquestestira-i-arronsa es veu encès per lapresència de població russa dins lesrepúbliques bàltiques (al voltant del30 %), fruit de la política etnicistadel règim soviètic consistent en de-portacions de poblacions locals se-guides de massives immigracionsde russos.

A un poble de Letònia dino ambun grup de cicloturistes de prop deRiga. M’expliquen que de fa anyscelebren una ruta ciclista a l’estiu peralgun racó del país. Dos d’ells re-sulten ser uns aficionats a la bici-cleta empedreïts. L’un va ser cam-pió de no-sé-quina modalitat de laUnió Soviètica, quan era jove. L’al-tre ha recorregut en bici nombrosospaïsos de l’Àsia Central. «Són elspaïsos a què teníem accés nosal-tres. Això, i una estada a l’Alema-nya de l’Est en un intercanvi d’estu-diants. Res de països de l’oest. Nocom ara». M’expliquen que tot hacanviat molt d’ençà de la caiguda dela URSS. «Per bé, indubtablement».L’única queixa que els sento és queamb la privatització generalitzadaara costa més trobar llocs per feracampada lliure. Caram, realment

tot és relatiu, perquè jo ho trobavafacilíssim. Sostenen que Letònia ésideal per fer en bici: «és més variat ino tan pla com Estònia, però els le-tons són relaxats com els estoni-ans». Coincideixo que Letònia ésideal per pedalar-hi... excepte perles carreteres! Respecte a la laxi-tud dels estonians, no opino. No tri-ga a fer-se veure el recel cap alsrussos. M’expliquen que Daugavpilsés una ciutat de russos, però que jono notaré res perquè tots els signessón en letó. «Com ha de ser!».Abans d’acomiadar-nos, brindemamb un rigas melnais balzams.

Dos dies després sóc a Daugav-pils. Efectivament molts rètols ofici-als són en letó, tot i que als comer-ços el rus hi és molt present. Laciutat no té cap atractiu turístic, peròel centre és un immens botellòdromque li dóna un aire molt animat.Sembla que no pugui ser d’altramanera, perquè a penes veig capbar. Sóc l’únic estranger. A una es-calinata trobo el recepcionista del’hotel on he sopat (l’únic lloc quehe trobat que servien menjar), quese’m presenta («hola, em dic Endy»)i se’m posa a parlar. Entretant enpassa un amb qui Endy se saluda.Amb aquest segon ens reconeixemde seguida: és el que m’ha atès al

súper, i és fàcil que ens recordemmútuament per la llarga estona quehem passat intentant comunicar-nos. És el que deia de la comunica-ció. Caram, en poques hores d’es-tar a Daugavpils ja m’han reconegutdues persones.

Poc després d’abandonar Víl-nius, patint una estressant sortidaenmig de cotxes i fums, arribo a Tra-kai, coneguda per ser la capitald’una comunitat de caraïtes provi-nents de Crimea i assentats aquí elssegles XIV i XV durant el Gran Du-cat de Lituània. Llegeixo que elscaraïtes són jueus que reconeixenel Tanakh com a única escriptura, adiferència dels jueus rabanites, ambqui hi ha hagut a Trakai una hostili-tat tradicional, els uns intentant li-mitar el nombre dels altres per evi-tar caure en minoria i a l’inrevés. Lesdiferències són tals que durant laSegona Guerra Mundial els caraï-tes van ser oficialment exempts del’extermini que el règim nazi va pro-pugnar contra altres jueus (com araels rabanites), tot i que a l’últim, pro-clamacions teòriques a banda, tam-bé van acabar essent víctimes del’Holocaust. Malgrat les contínuesconvulsions de la història, alternantèpoques de més resplendor i recai-gudes, els caraïtes han preservat la

Centre antic de Vílnius, fent honor al seu passat medieval.


col·laboracions

seva llengua (del grup túrquic) i reli-gió fins avui, encara que la seva pre-sència pública és, almenys a ulls delpassavolant, testimonial i fa la sen-sació que moribunda.

PREOCUPATS PER LADEMOCRÀCIA

A Polònia veig més bars, terras-ses i, clarament, molts més anuncis.La calor i la pluja em van rondanttot el dia. La seqüència és semprela mateixa: xafogor sostinguda tot elmatí i acumulació durant la tardad’uns núvols que ennegreixen i aca-ben per descarregar un trombad’aigua al vespre. És impressionantla quantitat de crucifixos que es ve-uen als marges de les carreteres.Desconec si la presència de bielo-russos en aquesta fronterera dePolònia té cap implicació religiosa,però aquí sovintegen les esglésiesortodoxes amb les seves típiquescúpules en forma de ceba.

El dia que em disposo a visitarel parc de Białowieża comença com-plicat. Com que vull agafar l’auto-bús de Hájnowka al parc de les 7:20,em llevo molt aviat. La primera ba-dada és meva: no he canviat l’horadel rellotge des que he deixat les re-

públiques bàltiques, i en lloc de lle-var-me a les 6:30 ho faig a les 5:30sense adonar-me’n. Em dutxo i emvesteixo volant, i abans de deixar lapensió intento demanar a la donade la recepció si puc deixar-hi la bi-cicleta i els paquets mentre visito elparc per recollir-los en tornar-ne ala tarda. Malaguanyada idea! No hiha manera d’entendre’ns, i el tempstranscorre entre un autèntic diàlegde sords. Jo parlo fluixet, ella ambuna veuassa que temo que desper-tarà els altres hostes de la pensió.Com efectivament acaba passant.Veig com els hostes van desfilanten pijama cap al lavabo que hi ha alpassadís, sens dubte com a excu-sa per mirar el vestíbul i esbrinar aquè ve tant d’enrenou. Finalmentapareix un hoste, un noi polonèsamb un anglès perfecte, que ens fad’intèrpret. No hi ha cap problema adeixar els paquets. Amb això por-tem ja tres quarts o una hora, peròalmenys la qüestió està aclarida. Elpolonès en qüestió s’anima a xerrari em va desplegant tot de temes undarrera l’altre. Són les 7 del matí ino estic per confraternitzar. Arribatal punt que em pregunta «I tu creusen la democràcia?» desaparec sen-se miraments cridant que perdo l’au-tobús. Però l’autobús no el perdréperquè no apareixerà ni a les 7:20,

ni a les 8:00, ni a les 9:00... Comen-ço bé el dia! Tot està tancat i no esveu ni una ànima, a part d’una ban-da de gossos abandonats vagant pelpoble. Compro un suc de taronja enun súper que obre, però resulta im-bevible i acaba a la paperera. Unautòcton que parla anglès m’adver-teix que el proper bus no és fins aquarts d’onze... vaja. Per acabar-hod’adobar, entro en un defallimentgeneral i la panxa em fa mal. Quanli demano on puc trobar un cafè, laresposta és contundent: «This isshit!». Pregunto a algú altre, i al fi-nal em diuen que al bar d’un hotelque hi ha una mica més lluny. Sen-se res més a fer hi faig cap. Fa mol-ta calor i no em trobo gaire bé. Arriboa l’hotel, demano un cafè i m’asseccansat.

A la taula del cantó hi ha un hos-te que esmorza. Comencem a par-lar i la conversa s’anima. És ale-many, però treballa de fotògraf aPoznan. M’explica que ve de pas-sar uns dies per Bielorússia per ferun reportatge sobre la minoria polo-nesa que hi viu. Sembla que coneixprou bé aquest país, i me’n comen-ça a parlar, i del Lukaixenko, un tiràimpresentable. «Sí, el sistema ésmolt corrupte, però també les de-mocràcies de l’oest, no creus?». Nosón ni les 10 i els dos únics amb quihe parlat estan obcecats amb la de-mocràcia...

EL BOSC DE BIAŁOWIEŻA

L’Andreas, com resulta que esdiu l’alemany, també té planejat anaral parc i s’ofereix a portar-m’hi ambel seu cotxe. Ho accepto, per como-ditat i com a íntima revenja al pès-sim sistema d’autobusos de Háj-nowka. Marxem cap allà i quan hiarribem, quatre hores més tard delplanejat quan m’he llevat, ens es-pera un sol esplèndid i un inici de laxafogor que, m’hi jugo el coll, aca-barà en tempesta al vespre. Comque el nucli del parc és restringit il’única manera de visitar-lo és acom-

Les repúbliques bàltiques ofereixen uns prats esplèndids per a l’acampada lliure.


col·laboracions

panyat d’un guia, decidim agafar-neun. Ens apareix un home gran, ambbarret i barba blanca, tipus biòlegdels d’abans. Amb uns binocles pen-jant, només li falta el caçapapallo-nes. Es diu Czesław Okołów. Des-prés sabríem que va ser el directordel parc fins fa poc temps.

El parc nacional de Białowieża ésl’últim reducte del bosc originari que,segons sembla, cobria antigamentla gran plana europea que s’este-nia per l’Europa central i oriental. Ésun bosc verge amb un mínim impac-te humà, i com a tal és protegit iexaminat com un pacient en curesintensives per ecòlegs, botànics,edafòlegs, ornitòlegs i tot quant ci-entífic interessat per l’ecologia. «Enla recerca ecològica, és el puntzero» diu el guia Okołów. El boscde Białowieża, més extens que elParc nacional del mateix nom, estroba a cavall entre Polònia i Bi-elorússia, té una superfície de1250 km2 (similar a la comarcad’Osona) i és actualment reconegutcom una reserva de la Biosfera perla Unesco des de l’any 1976. Mésque per la seva qualitat de bosc ver-ge, el parc és famós per ser l’úniclloc on viu el bisó europeu.

Ens endinsem al bosc, d’on veuna bafarada vegetal i càlida quetomba d’esquena. Fa molta xafogor,però no plou ni una gota durant lavisita al parc. Mentre caminem perun sender marcat, Okołów ens dónaapassionat tot de detalls del queanem veient: «El bosc destaca perla seva gran biodiversitat», i ens llis-ta els arbres que hi podem veure:avets, pins, roures, freixes, verns,til·lers i no sé quants més. «Sumen28 espècies diferents d’arbres, quepoden no semblar gaire però quesón moltes pels estàndards delsboscos europeus», ens diu satisfetOkołów. És un bosc també diversen l’edat dels arbres, i «això és unsenyal que el bosc ha romàs intac-te». Es veuen també arbres caiguts,alguns es diria que en procés dedescomposició. «És política del parc

no retirar els arbrescaiguts, que serveixende refugi a molts ani-mals petits i de subs-trat a una gran quan-titat de molses i lí-quens». El cert és queel bosc té un aspecterealment majestuós.Alguns arbres són im-mensos i frondosos,amb les primeresbranques a bastantsmetres de terra. El so-tabosc és escàs, «perl’acció dels herbívors il’escassa llum que tra-vessa la copa dels ar-bres», diu Okołów,que té una respostaper a tot. L’Andreas nopara de fer fotos. L’im-pacte humà sobre elbosc ha estat mínim,bàsicament reduït ales caceres del tsar delmoment i les talesd’arbres que els nazisi els soviètics hi vanperpetrar. En un mo-ment donat, sentim uncatacrac llunyà peròfort. «És un arbre que ha caigut».La flora es complementa amb no séquants centenars de plantes i mi-lers de fongs, molts d’ells endèmicsde Białowieża. La molsa ho enta-pissa tot i alberga tot tipus de boletsde formes estranyes. I líquens, que«són els millors bioindicadors de lasalut del bosc». La fauna també ésextensa, i compta amb cérvols, ants,cabirols, guineus, llops, linxs, porcssenglars, llúdrigues i castors, entrealtres que ja em perdo. I natural-ment, el bisó, el mamífer insígniadel bosc, exterminat el 1919 i rein-troduït amb èxit a la dècada dels30. De tots aquests mamífers, noen vam veure cap. «S’amaguenbosc endins i és difícil veure’ls», ensconsola Okołów. Però d’arbres, elsque vulguem. El que no ens afegeixOkołów en la seva llista faunísticasón els mosquits, potser perquè nocal davant l’evidència.

Acabada la visita al parc, ambl’Andreas anem a fer una cervesamentre la xafogor es va fent espes-sa i el cel es va ennegrint anunciantun xàfec imminent. Abans d’em-prendre el retorn cap a Hájnowka,l’Andreas té l’ocurrència d’arribar-sea un pas fronterer amb Bielorússia,que resultarà ser d’accés restringittal com ens informa un policia bie-lorús sortit del no-res. La tafaneriaacaba amb l’Andreas dins la duanadonant explicacions (ell parla polo-nès) i amb una multa que ho resoltot. Quan arribem a Hájnowka, tro-na i plou a bots i barrals.

VISITA A L’INFERN

Explica Primo Levi que sovint lipreguntaven com és que no hi ha-via hagut rebel·lions en massa i fu-gues de presoners dels camps na-

L’avanç per l’est de Polònia transcorre entre innombra-bles creus, crucifixos i marededéus de tot tipus.


col·laboracions

zis. Ell, des de la seva condició desupervivent d’Auschwitz, sempreresponia que l’evasió era difícil iperillosa, que els presos estavenafeblits físicament i moralment i que,fins i tot en cas d’una evasió ambèxit, eren fàcilment reconeixibles ino disposaven de cap recurs que elspermetés sobreviure fora del camp.Per tot plegat, els intents d’evasióvan ser casos excepcionals.

El camp de Sobibor va veure unad’aquestes excepcions. Instauratcom a camp de treball i d’extermini,hi van perdre la vida 250.000 per-sones, sobretot jueus, entre els anys1942 i 1943. Hi arribo malgrat elsinexistents rètols que l’indiquin. Nia Włodawa ni a Orchówek ni al ma-teix poble de Sobibor no hi ha capindicació que faci pensar que allà hiva haver un camp nazi. Una donaem respon contrariada amb no séquins exabruptes en polonès quandemano el camí cap al camp. Al fi-nal un pobletà que apareix del boscamb paper de vàter a la mà m’insis-teix que segueixi encara una micamés enllà fins a trobar un trencall ala dreta. Efectivament, un parell dequilòmetres més endavant trobo unapista, boteruda, que es perd boscendins. Un rètol indica «St kol Sobi-bor». No diu res de cap camp, ni del

museu que hi ha, ni de res. Seguei-xo la pista, sot rere sot, i arribo aunes cases on un grup d’homespren un cafè a la fresca. Més enllà,creuant unes vies de tren oxidades,es veu finalment l’edifici que fa demuseu i unes lletres ben gransanunciant Sobibor. El museu és tan-cat, però no hi ha cap tanca que im-pedeixi recórrer el camp.

El camp va ser enderrocat des-prés de ser alliberat, de manera queno es veu res d’aquells temps. Unspanells expliquen molt bé la dispo-sició de l’antic camp, i on era cadazona en què estava dividit: l’àrea derecepció, el barracó d’administració,la zona de treball, els forns crema-toris, les fosses comunes... Deu sersaber què s’ha cuit allà que fa quet’envaeixi una sensació de respec-te. En algun punt, encara hi ha al-gun tros de filferrada, oxidada i jainofensiva. La xafogor castiga devalent, i els mosquits fan l’estadabastant insuportable. No em pucestar-me de contòrcer-me i bufete-jar-me contínuament el cos.

Les autoritats alemanyes de lesSS van construir el camp a la pri-mavera del 1942 en aquesta zonaarbrada, pantanosa i poc poblada,a 5 km del riu Bug avui fronterer

amb Ucraïna. Davant les pèssimescondicions de vida i l’expectativad’una mort segura, un grup de pre-soners va planejar una evasió.Sembla que l’arribada de presonersde guerra jueus soviètics amb co-neixements militars va donar l’im-puls definitiu al pla. El 14 d’octubrede 1943, amb aproximadament 600presoners al camp, el grup rebel vadur a terme l’alçament. De formaordenada al principi, la rebel·lió esva propagar fins que es va conver-tir en un campi qui pugui. Prop de300 presoners van aconseguir es-capar –d’altres van caure en el foccreuat o en els camps de mines delvoltant del camp–, i d’aquests, sem-bla que no menys de 150 van sercapturats els dies següents o mortsper grups armats locals. La ubica-ció remota i boscosa del camp nodevia ajudar gaire a sobreviure i lesconsideracions de Primo Levi devi-en fer-se rabiosament evidents.Dels evadits, uns 60 van aconse-guir sobreviure per presenciar el fi-nal de la guerra (alguns fins i totparticipant activament en grups departisans contra els nazis) i donartestimoni de l’existència de Sobibor.El camp va ser evacuat i desman-tellat el 1943, i al seu lloc s’hi vanplantar arbres i construir grangesper esborrar qualsevol traça quepogués testimoniar l’existència decap camp ni de les atrocitats ques’hi van cometre. Amb un nus a l’es-tómac, abandono el camp de Sobi-bor i les memòries sinistres quedesperta el seu nom.

UN TAST DEL’HOSPITALITAT POLONESA

L’avanç per l’est de Polòniatranscorre sense grans contratempsentre extensíssims camps i innom-brables creus i crucifixos i capelle-tes amb marededéus de tot tipus.Els tòpics de la gran religiositat quehi ha a Polònia no em semblen exa-gerats. El 15 d’agost –festivitat deSanta Maria– les esglésies estan li-teralment a petar de gent. De tanta

El cèrvol forma part de la fauna que es pot veure al parc de Białowieża.


col·laboracions

que n’hi ha, es formen grans acu-mulacions a les mateixes portes deles esglésies. A un bar a tocar de lacarretera prop de Zerczyce dinoamb tres cicloturistes polonesos dePoznan. Em fan recomanacions dela zona, parlen de la ruta que hande seguir ells i de les alternatives, itot d’un plegat s’aixequen i s’afa-nyen a marxar. Es disculpen expli-cant que tenen el temps just d’aga-far un tren que els permetrà arribara temps a missa a Bielsk Podlaski.Caram, triar la ruta en funció de lamissa no ho havia vist mai.

A Tárnow tasto l’hospitalitat po-lonesa. I això que ja feia una horaque havia deixat enrere la ciutat i emdirigia cap als Carpats. Arribat unmoment d’aquells que la nit se’m tiraa sobre sense trobar cap lloc onplantar tenda i que l’estómac dema-na atenció, acudeix la providència:apareix un cotxe d’on surt una caraconeguda:

—Piotr!

—Oriol!

He conegut el Piotr fa unes ho-res a Tárnow, esperant tots dos queun semàfor es posés verd. Tots dosen bicicleta. La conversa ha comen-çat com sol ser habitual en aquestscasos: d’on ets, on vas... Poc a pocla conversa s’ha anat allargant. Elsemàfor s’ha posat vermell i verdunes quantes vegades fins que, al’última, he decidit posar-me en rutai ens hem acomiadat. I sembla queha estat instants després, en arri-bar a casa, que el Piotr s’ha dema-nat per què no m’havia convidat. Aixíés que ha agafat el cotxe i ha vinguta trobar-me per proposar-m’ho.

Accepto, i a l’hora següent emtrobo sopant amb ell i els seus pa-res a la casa que tenen a Tárnow.La veritat és que m’hi sento còmo-de de seguida. El Piotr és professord’anglès. La mare en té unes noci-ons molt bàsiques, però m’explicatantes coses com el Piotr. Com qual-

sevol mare, acaba tra-ient àlbums de fotos, im’ensenya orgullosales que va fer en viat-ges pel País Valenciài Barcelona, i per mul-tituds d’excursions demuntanyes. Valga’mdéu, si camina tantcom parla...

L’endemà em llevoamb el so d’una pro-cessó de pelegrinsque canten i portenguitarres i altaveus, ladestinació dels qualsno acabo d’entendre.Amb el Piotr ens asse-iem a una taula al cos-tat de l’hort que tenensimplement a veurepassar el dia. S’hi estàesplèndid. La conver-sa va i ve, entre elsseus plans de casa-ment per a l’any se-güent fins als tempsdel comunisme, pas-sant pels nervis a quèel sotmeten els seusalumnes. Dinem sopade remolatxa amb verdures, subs-tanciosa i agradable al paladar.«Avui res de carn, que és divendres;però res a veure amb la religió, eh?»diu el Piotr. Les hores passen repo-sades, i les meves cames ho agra-eixen, fins que tot i que una part demi es resisteix a moure’s, arriba l’ho-ra de marxar. Abans, però, el Piotrfica de sotamà una ampolleta d’unlicor casolà a les meves alforges: «etdonarà forces per pedalar!».

ADÉU A LA PLANA

Els Carpats, al sud de Polònia,són les primeres muntanyes quepujo des que he començat el viat-ge, deixant de banda algunespujades durant els primers dies aNoruega pels contraforts dels Alpsescandinaus. La resta fins avui haestat pedalar entre planes exten-

síssimes sense a penes cap ele-vació.

Eslovàquia em dóna la benvin-guda amb una rampa sostingudadel 9 % que de seguida em fa enyo-rar el pla. El paisatge agafa un airemolt més muntanyenc (de fet alpí)que qualsevol que hagi pogut veu-re en els països que he creuat. Re-muntant el riu Poprad, la imatge delmassís de Tatra, amb els seus cimsde més de 2600 m envoltats de boi-res, és espectacular. Les carrete-res també són dignes dels Alps,amb les rampes del 12 % que emveig obligat a suar. Es veuen moltsexcursionistes, que per la matrícu-la dels seus cotxes deuen ser ma-joritàriament estrangers, sobretotalemanys.

Hranovnica és un petit poblemuntanyenc amb la carretera com

Estàtua a la memòria de les víctimes de l’Holocaust alcamp nazi de Sobibor.


col·laboracions

a carrer principal, vorejat de casesarrenglerades a banda i banda. Apa-rentment hi ha molts gitanos, diriaque pràcticament tots els que veigho són. No en va Eslovàquia és delspaïsos d’Europa amb més poblaciógitana. Molts s’estan a peu de car-retera venent bolets, mostrant el cis-tell a cada conductor que passa.D’altres van i vénen en bici, amb elcistell penjat del manillar. Per algu-na pintada que veig als afores delpoble, sospito que algun conflicteracial hi ha hagut recentment. Laveritat és que tant a Polònia, com aEslovàquia i a Hongria, em trobarégent que se’m mostrarà recelosadels gitanos i m’aconsellarà de guar-dar-me’n. Clarament l’estigmatitza-ció, si no discriminació, dels gitanosencara és ben viva.

Prop de Banská Bystrica llegei-xo en un pamflet turístic que no sóclluny del centre geogràfic d’Europa.No deixa de sorprendre’m, perquèamb aquest són tres ja els llocs quehe creuat que reclamen aquest pri-vilegi: tant Purnuškės (Lituània)com Suchowola (Polònia) ostententambé ser el centre geogràfic d’Eu-ropa. L’explicació és senzilla: ca-dascú posa els límits d’Europa(Svalbard, Canàries, Açores...) onmés li convé.

CASTIGAT PER LACANÍCULACENTREEUROPEA

Els dies passats a Hongriatranscorren sota un sol abrasador.A Polònia patia una xafogor humi-da, seguida d’una pluja que no fal-tava a la cita. A Eslovàquia tambéfeia calor, però l’altitud refrescavauna mica de tant en tant. Però aHongria no hi ha cap atenuant: fauna calor infernal i suo a raig fet.Hi ha una calitja blanquinosa queho empastifa tot. Amb aquesta ca-lorada em converteixo en un impul-siu bevedor de cervesa (amb elpermís dels irlandesos): arreu onm’aturo em veig assegut amb unagerra a la mà. He agafat l’hàbit defer-les de dues en dues: la primerani la noto, el cos me l’absorbeix enun moment. La segona és pròpia-ment la de relax.

Amb aquest clima l’ambient alDanubi i al llac Balaton és més pla-yero del que un es pot imaginar.Arreu on miro és una estampa decàmpings, banyadors i tovalloles,botigues de flotadors i ulleres de sol,xancletes i camises descordades.Es veuen molts bars i terrassesplens de multitud de banyistes.Sembla molts punts de la Costa Bra-

va. O de Mallorca, perquè molts rè-tols estan en alemany.

Deixat enrere el llac Balaton,pateixo la segona punxada des quehe començat la ruta. Estic en unacarretereta enmig de camps exten-síssims de cereals i gira-sols, i notrigo a trobar un lloc a l’ombra onreparar la punxada i, com que jacomença a ser tard, plantar tenda.No sembla que ni el trencall quetinc a la vora porti a cap lloc habi-tat. M’equivoco. Enmig d’uns arbresfruiters i en una casa que ni veig hiviu el Charlie (aquest és el nomamb què em demana que m’hi adre-ci; el nom hongarès, si és que el vadir, no el recordo). El coneixeré pocmés tard en anar a demanar-li per-mís per acampar en aquell camp.Em rep amb un gran somriure, queno deixarà de fer en tot el que que-da del dia. En un racó, protegits delsol per una parra, hi veig tres per-sones més assegudes al voltantd’una taula. M’hi conviden i ens pre-sentem, i abans que me n’adoni jam’han servit un got de vi. Parlemdesordenadament, sembla que hiha ganes d’explicar coses, indub-tablement ajudats pel vi. S’hi estàfresc. El temps va passant, algunsdels comensals s’aixequen i desa-pareixen, però tornen a aparèixermés tard. A l’últim, quan ja s’ha fetfosc, tots van de retirada a casa, iens quedem el Charlie i jo, beventmés vi. «Fet per mi d’aquestes vi-nyes que veus!» em diu. Tot ho diurient, i no sé si per això (o pel vi) eltrobo graciós. Al cap d’una estona,ja no sé quantes ampolles ha tretel Charlie, però sospito que mas-sa. Aquella nit, ja dins la tenda, ambel cap que em roda caic com unsoc.

DE NOU EN TERRESESLAVES

Encara mig ressacós de la nitanterior, passo la duana amb Eslo-vènia i pedalejo per la franja de parlahongaresa d’aquest país. L’est d’Es-

Tastant el riesling hongarès elaborat pel Charlie.


col·laboracions

lovènia és molt rural, i sorprèn perla seva pulcritud: els pobles estanminuciosament ordenats, els hortscuidats, l’herba ben segada, les ca-ses arreglades, els corrals de lesgranges plens. En una d’aquestesgranges veig com un gat s’acabacruspint un ocell en una seqüènciaque em sembla digna del NationalGeographic. Per acabar-ho d’arro-donir, els bars dels pobles ofereixenmolts recessos en terrasses, sotauns emparrats perfectes que emconviden constantment a fer-hi unacervesa. L’orografia és plana i elspobles es succeeixen un rere l’altrea distàncies prudents per al ciclista,de tal manera que penso que és und’aquests paisatges típics que fariaque qualsevol persona s’aficionésal cicloturisme.

Passat Moravci, però, la mun-tanya fa acte de presència en for-ma de pendents que arriben al18 %! A Celje segueixo el riu Sa-vinja, tribut del Sava, i passo pri-

mer per Lasko (coneguda per laseva fàbrica de cervesa que duu elnom del poble) i després per Zida-ni Most (insignificant però molt se-nyalitzat al mapa per ser un nus fer-roviari). A partir d’aquí, ja nomésem cal seguir el riu Sava, el mésllarg d’Eslovènia, que em conduiràdirectament a Ljubljana.

La carretera, tot i que plana, se-gueix una vall tancada i ombrejadaper uns vessants empinats plensd’arbres. Aquest paisatge es veudevaluat per les tres centrals ques’alcen en aquesta zona i per multi-tud de fàbriques de tot tipus, amb elcorresponent trànsit de camions.Enmig d’aquest sarau, a Trbovlje hiha una vista recomanable: la xeme-neia més alta d’Europa, amb elsseus 360 m. És espectacular (no-més dir, a efectes comparatius, quel’Empire State de Nova York fa381 m). En veure-la un no pot dei-xar de demanar-se si no es van pas-sar dimensionant-la. Llegeixo que

construir-la tan alta era l’única for-ma d’assegurar la dispersió de fumsper sobre d’aquesta vall profunda iestreta sota qualsevol condició at-mosfèrica.

L’aproximació a Ljubljana la faigper força per una carretereta moltplàcida (les bicis, com els tractors,no estem permesos de circular perla carretera principal) que segueixenmig de camps i horts fins ben béa les portes de Ljubljana mateix.L’entrada a la ciutat és francamentbona, amb carrils bici ben senyalit-zats i adequadament segregats dela calçada de cotxes però també dela zona de vianants que et portende pet al centre de la ciutat. Hi arri-bo eufòric: he arribat a la fi de lasegona etapa sense cap infortuni!Faig cap a l’hotel on he reservat unahabitació. M’esperen una dutxa i unbon sopar que considero més quemerescuts. I a esperar que l’ende-mà arriba la Maria per perdre’ns unsdies per Eslovènia. ☯

El darrer llibre de l’autor –després de La truita cremada (8 edicions en català icastellà) i Els secrets de les etiquetes (3 edicions)– és una reflexió sobre diver-sos termes científics i que usem col·loquialment amb un altre valor: per exemple,equilibri, tendència, composició, energia, reacció, natural, model, composi-ció, mesura, anàlisi i síntesi. El llibre és ple d’exemples quotidians de tota menad’àmbits científics, sobretot de química i de física, però també de literatura, delingüística, de cinema, d’anècdotes i de biografies.

Algunes de les moltíssimes coses que aprendràs llegint-lo: On hi havia una sèrie de Fibonacci aBarcelona. Que una molècula ja no és el que era, i que a la Terra hi ha relativament pocs àtoms.Treballaràs el Teorema de les Mil i una Nits i el Principi de Sant Mateu. Coneixeràs l’energiaorgònica de Wilhelm Reich. Veuràs que sobrevivim perquè evitem que la naturalesa arribi a l’equilibri.Sabràs què va passar a Austràlia amb els conills. I moltes coses més.

L’autor no viu aquesta aventura, plena d’ironia, tot sol. Un lector l’interpel·la amb astúcia, i ell elconvidarà a viatjar per aquest territori de trampes del llenguatge, dels llenguatges. El llibre fou presentatper Màrius Serra el 13 de desembre de 2008 a la Casa del Llibre.

LA VACA ESFÈRICAConceptes científics quotidians que,

d’entrada, jo no devia entendre prou bé

Autor: Claudi MansRubes Editorial


col·laboracions

ANUNCIS PARROQUIALS

Exemple d’alguns comunicats parroquials, comuns en les nostres esglé-sies, amb algun problema de redacció. Són avisos parroquials, reals totsells, que segurament hauran estat fets amb tota la bona voluntat...

• Para cuantos entre ustedes tie-nen hijos y no lo saben, tenemosen la parroquia una zona arre-glada para niños.

• El próximo jueves, a las cincode la tarde, se reunirá el grupode las mamás. Aquellas seño-ras que deseen entrar a formarparte de las mamás, por favor,diríjanse al párroco en su des-pacho.

• El grupo de recuperación de laconfianza en sí mismos se reúneel jueves por la tarde, a las ocho.Por favor, para entrar usen lapuerta trasera.

• El próximo viernes, a las siete dela tarde, los niños del Oratoriorepresentarán la obra Hamlet deShakespeare, en el salón de laiglesia. Se invita a toda la comu-nidad a tomar parte en esta tra-gedia.

• Estimadas señoras, ¡no se olvi-den de la venta de beneficencia!Es una buena ocasión para libe-rarse de aquellas cosas inútilesque estorban en casa. Traigan asus maridos.

• Tema de la catequesis de hoy:Jesús camina sobre las aguas.Catequesis de mañana: En bus-ca de Jesús.

• El coro de los mayores de sesen-ta años se suspenderá durantetodo el verano, con agradeci-miento por parte de toda la pa-rroquia.

• Recuerden en la oración a to-dos aquéllos que están cansa-dos y desesperados de nuestraparroquia.

• El torneo de básquet de las pa-rroquias continúa con el partidodel próximo miércoles por la tar-

de. ¡Vengan a aplaudirnos! ¡Tra-taremos de derrotar a CristoRey!

• El precio para participar en elcursillo sobre Oración y ayunoincluye también las comidas.

• Por favor, pongan sus limosnasen el sobre, junto con los difun-tos que deseen que recordemos.

• El párroco encenderá su vela enla del altar. El diácono encende-rá la suya en la del párroco, yluego encenderá uno por uno atodos los fieles de la primera fila.

• El próximo martes por la nochehabrá cena a base de alubias enel salón parroquial. A continua-ción seguirá el concierto.

• Recuerden que el jueves empie-za la catequesis para niños y ni-ñas de ambos sexos. ☯

FOTOS D’EXÀMENS


col·laboracions

EL RECICLATGEMarta Calvet Cornet

Departament d’Enginyeria QuímicaUniversitat Politècnica de Catalunya

QUÈ ES EL RECICLATGE?

El procés de reciclatge consisteixen tornar a utilitzar materials ja uti-litzats i que encara són aptes perelaborar altres productes.

Dit en altres paraules: reciclar ésqualsevol procés on els materialsque ja no serveixen són transfor-mats en nous materials que podenser utilitzats o venuts com nous pro-ductes o primeres matèries.

Una altra definició: reciclar és unprocés que té per objecte la recu-peració, de forma directa o indirec-ta, dels components que contenenels residus urbans.

PER QUÈ RECICLAR?

Perquè reciclar es un procés sim-ple que pot ajudar a resoldre moltsdels problemes creats per la formade la vida moderna.

Es poden salvar grans quantitatsde recursos naturals no renovablesquan en els processos de produc-ció s’utilitzen materials reciclats. Elsrecursos renovables, com ara elsarbres, també poden ser salvats. Lautilització de productes reciclats dis-minueix el consum d’energia.

En l’aspecte financer podem dirque el reciclatge pot generar moltsllocs de treball, ja que es necessi-ten persones per recol·lectar elsmaterials i després classificar-los.

Ara bé, la falta d’educació de lasocietat en general sobre el proble-

ma de reciclatge és un obstacle moltimportant.

El cicle tradicional adquirir-con-sumir-tirar és un costum molt arre-lat i, per tant, molt difícil de canviar.Cercant cada vegada més la como-ditat, ens hem acostumat al consum.Per reciclar és necessari fer un es-forç, cal fer una separació acuradadels productes, i això requereix for-ça dedicació.

RECICLATGE DE DIFERENTSMATERIALS

Paper i cartó

El fet d’utilitzar paper reciclat tél’avantatge de que s’han de tallarmenys arbres, amb la qual cosatambé s’estalvia energia. Per fabri-car paper a partir de cel·lulosa esnecessiten molts quilos de fusta,molts litres d’aigua i molta energia.En canvi, si volem obtenir la matei-xa quantitat de paper, però reciclat,es necessita paper vell, 100 vega-des menys d’aigua i una tercera partd’energia.

El procés de reciclatge consta dediferents etapes:

Tractament. Es preparen els re-sidus per eliminar les impureses, elsmetalls i d’altres.

Degradació del paper. S’introdu-eix el paper i el cartó en un tancamb aigua i s’agita mitjançant unespaletes.

Eliminació de la tinta. Es pot ferde tres formes diferents: gracies al’agitació de forma constant dintre deltanc, afegint certs reactius químicsque dissolen selectivament la tinta,o per injecció de bombolles d’aire ala mescla que provoca que la tintasuri i desprès es recull aspirant.

Filtrat i neteja. La mescla ante-rior es filtra i es renta amb moltaaigua per eliminar qualsevol resta.

Premsat i assecat de la pasta. Lapasta de cel·lulosa es passa per unapremsa i per sistemes rotatius ambla finalitat d’eliminar la humitat. Des-prés s’asseca a 120 oC i es va esti-rant per donar-li la forma de full.

Acabat superficial. El full es fapassar per una sèrie de corrons i seli afegeix midó.

Metalls

Els metalls són uns dels materi-als més emprats i, per tant, la sevarecuperació és molt important perassegurar la seva disponibilitat. Larecuperació es veu afavorida per lescaracterístiques moleculars dels

Símbol internacional del reciclatge


col·laboracions

metalls, que fan possible que la sevaseparació i classificació siguin sen-zilles.

Entre els metalls utilitzats en en-vasos destaca l’alumini, que formapart de les llaunes de begudes, i elferro en les llaunes de conserva. Enambdós casos se separen mitjan-çant imants o bé per corrents deFoucault (en el cas de l’alumini).

En general, el procés de reci-clatge dels metalls es limita a la sevaneteja i després se’ls envia a lesfoneries.

Vidre

El vidre és un silicat que fon a1200 oC. A més del sílex conté tam-bé cal i altres materials que li donendiferents colors. Segons la seva uti-lització, la composició del vidre ésdiferent; per aquest motiu és moltimportant fer una correcta separa-ció i classificació dels residus de vi-dre, ja que si es mesclen el materialresultant pot ser més fràgil o perdrepart de les seves propietats.

Els vidres poden ser d’origendomèstic o industrial; ambdós esreciclaran per separat, ja que lesvies de recollida i recuperació hande ser diferents.

El vidre es pot reciclar al 100 %.El procés es pot resumir en tres fa-ses: classificació i neteja, trituració ifosa.

Plàstics

Existeixen dues famílies de plàs-tics:

Termoplàstics. Són plàstics defàcil reciclatge, ja que fonen quans’escalfen i es poden emmotllar di-verses vegades sense que les se-ves propietats inicials es vegin moltalterades. El nombre màxim de ve-gades que poden ser reciclats ésde 5 a 7.

Termoestables. Són difícils dereciclar, ja que es tracta d’una fa-mília de polímers infusibles i inso-lubles amb una estructura químicade cadenes lligades per forts enlla-

ços covalents; pertant, per poder-losfondre es fa neces-sària la destruccióprèvia d’aquesta es-tructura, la qual cosacomporta una altera-ció de les seves pro-pietats.

El reciclatge de-pèn del tipus de plàs-tic. Els principalssistemes són el reci-clatge mecànic i elreciclatge químic.

El reciclatge me-cànic consisteix entallar les peces deplàstic en petitsgrans que es tractenposteriorment. Totsels processos mecà-nics tenen les se-

güents etapes: neteja, classificació,trituració, rentat i homogeneïtzaciódel material.

Hi ha diferents tipus de reciclat-ge mecànic:

Extrusió. Es posa a pressió elmaterial fos per fer-lo passar a tra-vés d’una matriu.

Injecció. El material fos s’injec-ta dintre d’un motlle fred i tancat,per tant el material es refreda i so-lidifica. Aquest procés té dues eta-pes fonamentals: plastificació (fusiódel material) i tancament a la zonaon es troba el motlle a baixa tem-peratura.

El reciclatge químic consisteixen degradar els materials plàstics,ja sigui per calor o mitjançant cata-litzadors, fins que es trenquen lesmacromolècules i s’aconsegueixenmolècules senzilles.

Entre les possibles tècniques, lesmés importants són: gasificació, pi-ròlisi, hidrogenació, cracking i dis-solució.


col·laboracions

Olis vegetals i minerals

Els olis vegetals es poden utilit-zar com a primera matèria per a lafabricació de sabons i biocombus-tibles.

En el reciclatge de l’oli vegetales produeix biodiesel i glicerina, se-gons la següent reacció: triglicèrids(greixos o olis) + alcohol (etanol ometanol ) → biodiesel + glicerina.

Els olis minerals es poden reci-clar de diferents maneres. Una po-dria ser la seva reutilització, consis-tent en utilitzar-los una altra vegadadesprés de netejar-los i sotmetre’lsa una sèrie de tractaments fins re-cuperar les seves propietats i carac-terístiques originals.

Briks

Els briks són envasos multicapaformats per una làmina de cartó,una de plàstic (polietilè) i una altrad’alumini. El cartó és el que es tro-ba en més quantitat, després hi hael plàstic i finalment l’alumini. El car-tó li dóna consistència a l’envàs, elplàstic impermeabilitat i l’alumini her-metisme.

Hi ha una gran preocupació enrelació al seu reciclatge, ja que l’úniccomponent que es recupera és elcartó i no l’alumini ni el polietilé. Elsbriks es reciclen en les indústries pa-pereres mitjançant un procés, deno-minat hidrapulpat, en que se sepa-ren les fibres de cartó del polietilè il’alumini. Finalment, el cartó es con-verteix en fibres de paper que s’uti-litzen per fer productes de paperreciclat.

Els principals productes que esfabriquen a partir del cartó dels brikssón: paper Kraft, cartons per enva-sar ous, paper de cuina, carpetes,etc. Actualment també es comencena fabricar amb els briks reciclats al-guns aglomerats, com ara el Tec-tan i el Maplar.

Fluorescents

El procés de reciclatge consta dedues etapes: l’aixafament i la des-til·lació del mercuri.

En la primera etapa les làmpa-des són rebentades o trencades enpetits trossos. Els materials formensis categories: extrems d’alumini,claus de llautó, components ferro-magnètics, vidre, pols fosforosarica en mercuri i aïllaments de ba-quelita.

Les partícules triturades es por-ten a un cicló i són separades perdiferència gravimètrica. La pols fos-forosa i la resta de partícules sónrecol·lectades en un filtre dintre delcicló. L’alumini i els claus de llautó,una vegada nets, poden ser enviatsa una foneria per al seu reciclatge.Els aïllaments de baquelita no espoden reciclar.

En la segona etapa es fa un pro-cés d’escalfament fins que s’acon-segueix la vaporització del mercuri,i després es condensa.

Productes químics

Hi ha diversos mètodes de trac-tament:

Tractament químic. Transforma-ció amb calor, neutralització, proces-sos redox.

Tractament físic. Amb forces fí-siques separem en fraccions el re-sidu.

Tractament físico-químic. Com-bina el dos anteriors.

Tractament biològic. Aquí es de-grada la matèria orgànica mitjançantl’acció de microorganismes.

Tractament tèrmic. S’eliminen elscomponents perillosos a elevadestemperatures, generalment en unmedi oxidant.

Aparells elèctrics ielectrònics

Aquests aparells es classifiquenen tres categories:

Línia blanca: neveres, rentado-res, rentavaixelles, forns i cuines.

Línia gris: equips informàtics itelèfons mòbils.

Línia marró: televisors, vídeos,equips de música, etc.

Per al seu reciclatge, si algunté residu perillós, s’ha de fer un pro-cés previ de descontaminació. Laresta d’aparells es desmunten i seseparen els seus components. Acontinuació cada material es reci-cla per separat (plàstics, metalls,vidre, etc.). ☯


col·laboracions

Resulta estrany veure a un quí-mic interessar-se per l’art, peròtampoc s’entén que un artista hofaci per la ciència. I jo em pregun-to, no han passat ja suficients anysdes que es deia que el cotxes erenles joguines dels nens i les ninesles de les nenes? En realitat nocrec que aquestes dues professi-ons siguin realment tan allunyades.Quan el/la químic/a està al seu la-boratori investigant sobre noves for-mulacions, fent cuinetes, com emdeia a mi un profe de la uni, portauna bata i mescla un conjunt de re-actius per obtenir-ne un productefinal, i quan l’artista es troba al seutaller porta una bata i mescla unconjunt de pigments amb la finali-tat d’aconseguir una nova paleta decolors. I bé, és què no s’assemblenles dues professions en algunescoses? Resulta molt habitual queles persones es dediquin a uncamp en concret, que es facingrans professionals en la matèriad’aquest camp i que fins a la sevamort no treguin el cap de la pro-fessió que varen triar ja fa anys.Això ja s’inculca des que acabesl’ESO, quan et demanen que ele-geixis entre ciència o art, lletres omatemàtiques. I que jo sàpiga a lacarrera de química també n’hi hade lletres... però bé, jo no sóc quiper qüestionar el pla educatiu, aixòés cosa d’altres, no?

En ocasions, és convenient queuna persona que no pertanyi a lamatèria opini donant una visió dife-rent, és a dir, el químic, l’historia-

ART I CIÈNCIA, LA COMBINACIÓIMPOSSIBLE?

ESTUDI DE L’ART DES D’UN PUNT DE VISTA CIENTÍFIC

Soraya Ramón Hervás

dor, el geòleg i el restaurador hauri-en d’intervenir com a tals i comple-mentar així la perspectiva puramentartística. El problema de treballard’aquesta forma és que el llenguat-ge utilitzat per cada especialista ésdiferent, és per això que resulta fo-namental treballar amb personesamb una amplia visió, de forma quequan es faci la posada en común’hagi una fluïdesa i sensació posi-tiva en les aportacions fetes. Crearun equip d’aquestes característi-ques resulta complicat, però és queen realitat la cultura no és altra cosaque la estreta unió entre els diferentsconeixements i la comunicació delsmateixos.

De forma tradicional, l’estudi del’obra d’art s’enfocava des del camphistoricoartístic, però a partir delsegle XVIII, aproximadament, es co-mença a fer l’anàlisi científica perdeterminar la composició química demonedes, aliatges i vidres. Per talde fer aquestes anàlisis, és neces-sària una important quantitat demostra, i a això se li ha d’afegir elfet què les tècniques encara són decaràcter destructiu i això precisa-ment no resulta un punt a favor delsquímics.

Val a recordar que les obres d’artsón úniques i valuoses a nivell eco-nòmic i/o historicoartístic; això im-plica que a l’hora de caracteritzar elsmaterials que la constitueixen es tin-gui una quantitat limitada de mos-tra. A més s’ha de tenir en compteque des del punt de vista químic les

obres d’art són molt heterogènies i,per tant, la presa de mostra ha d’és-ser variada, com per exemple per ala datació d’una paleta cromàtica,utilitzada a la pintura d’un retauled’una església, on almenys es ne-cessitaria una mostra de cadascundels diferents colors. A sobre, s’hade comptar amb què no n’hi ha re-plicats, fet que implica ser encaramés acurat.

La mentalitat dels restauradorscomença a obrir-se una mica al co-mençament del segle XX, amb eldesenvolupament de les tècniquesmicroquímiques, que aconseguei-xen minimitzar el volum de mostrapresa, i amb tècniques de caire nodestructiu ni agressives, que per-meten analitzar in situ. Es començaa obtenir informació sobre els com-ponents orgànics i inorgànics quecomponen la mostra i, a partird’aquí, alguns laboratoris i museuscomencen a estudiar les tècniquesi materials del patrimoni cultural.Com a inconvenient s’ha de dir queamb la disminució de mostra aug-menten però els problemes de re-presentativitat.

Actualment l’aplicació de la cièn-cia a l’estudi de les obres d’art tédiferents objectius:

• Comprovació de la degradacióde l’obra associada amb repara-cions anteriors.

• Estudi de la tècnica i materialsutilitzats.


col·laboracions

• Assessorament en les possiblesrestauracions.

• Datació i autentificació.

No sempre es tracten tots el ob-jectius a l’hora, sinó que de vega-des per exemple només es vol co-nèixer la data de realització de l’obraper respondre a una qüestió històri-ca, o bé conèixer el seu estat dedegradació per determinar la posi-ció econòmica de la restauració. Encas de què es faci un estudi exhaus-tiu, el científic es trobarà en condi-cions de donar un informe detallatsobre les dades històriques o l’au-tenticitat de l’obra, a partir dels ma-terials i les tècniques emprades.També es trobarà en condicions dedonar un diagnòstic al restauradorsobre l’estat pertinent de l’obra o bésobre l’autenticitat i valor econòmic.L’anàlisi dels pigments serveix coma indicatiu de l’estat econòmic enquè es trobava l’artista en el momentde realitzar l’obra.

Per tant, a l’hora de col·laborar ala restauració d’una obra s’haurà detenir clar l’objectiu de l’estudi:

• Finalitat de la restauració del’obra.

• Data històrica aproximada.

• Recollida de mostres.

• Anàlisi.

• Conclusions.

Les anàlisis es realitzaran ambdiferents tècniques, com la micros-còpia òptica amb llum reflectida, lamicroscòpia electrònica de rastreigamb microanàlisi de raigs X (SEM),la difracció de raigs X (DRX), l’es-pectroscòpia infraroja i la cromato-grafia. Aquestes tècniques ens aju-

Pintura de Sorolla en procés de restauració.

daran en la identificació dels pig-ments i els aglutinants, l’estudi deles dauradures, la valoració dels re-tocs, la caracterització de les eflo-rescències salines i detalls que sem-pre es descobreixen a cada obra.

L’estudi científic de l’obra ha deservir per valorar no tan sols lesemocions transmeses per l’artista,sinó també el seu enginy a l’horad’experimentar amb els medis queté al seu abast, per tal d’aconseguirl’efecte desitjat, com per exempleafegir components en quantitats ín-fimes, a escala micro, d’una deter-minada resina per tal d’aconseguirefecte de profunditat a les sevesobres.

I si comencen tal i com ho haví-em fet, és possible que ara respon-guem de forma diferent a la següentpregunta:

«Quan el científic ofereix unesbones conclusions a determinatsfenòmens, no s’emociona tant comho fa l’artista quan gaudeix de l’har-monia de la seva obra finalitzada?»

I és que si els somnis i emoci-ons es queden atrapats sempre elspodrà ajudar la ciència. ☯

Taller de restauració al museu d’Antioquia.


col·laboracions

Las ciencias experimentales,sobre todo la química, requerían ensus comienzos manifiesta discre-ción entre sus practicantes, ya que,al considerarse depositarios de laverdad y sospechosos de vincula-ción con la magia y brujería, no so-lían divulgar sus conocimientos nirelacionarse con el mundo ajeno asu cometido.

Ya entrado el siglo XVIII, la En-ciclopédie ou Dictionnaíre raisonnédes Sciences, des arts et des mé-tiers definía al colectivo químicocomo «un pueblo distinto que viveprácticamente aislado en medio deun pueblo más grande...».

Un claro ejemplo de moderacióny soledad fue la vida del químicoinglés Henry Cavendish (1731-1810), detector de la existencia delhidrógeno. Obsesionado por man-tener su aislamiento, mandó cons-truir en su vivienda un laberíntico sis-tema de dobles puertas y escaleraspara no coincidir con la servidum-bre, medida que no evitó al misógi-no aristócrata, el shock emocionalque sufrió en cierta ocasión en laque coincidió, en uno de sus pasi-llos, con una chica de la limpieza.

Siguiendo el encabezamiento enesta reseña, vamos a detenernos enuna muestra de científicos que in-terpretaron con cierta laxitud la nor-mativa del santo patrón AlbertoMagno.

Trotamundos incansable, Teo-frasto Paracelso (1493-1541), crea-dor de la iatroquímica o química

LA CIENCIA SE VA DE MARCHABalbino Baquero

médica, viajó por Espa-ña, Francia, Italia...,participó en varias con-tiendas bélicas, siem-pre ejerciendo su laborde galeno. Cliente asi-duo de bodegas y ta-bernas, su atípico esti-lo –provocador, violen-to, bebedor, charlatán,fanfarrón y juerguista–le condujo a una vidatortuosa y complicada.Se enfrentaba con todoel que no estuviese deacuerdo con sus tesis,insultaba a médicos ygobernantes, actitudesque le ocasionaron nopocos problemas. «Ma-ravilloso Paracelso,siempre lúcido y siem-pre borracho como loshéroes de François Ra-belais», solía exclamaren momentos de eufo-ria, haciendo referenciaa los personajes deGargantúa y Pantagruel del escri-tor y médico francés contemporá-neo suyo.

A finales del siglo XIX, el morfi-nismo (neologismo con que se co-nocía entonces el consumo habi-tual de cocaína) se puso de modaentre el colectivo médico-farmacéu-tico. John Stith Pemberton (1831-1888), creador de la Coca-Cola, sehabituó al citado alcaloide, despuésde administrárselo para combatirlas molestias de sucesivas enfer-medades que, con frecuencia, leaquejaban.

Un poco anterior al, con el tiem-po, celebérrimo jarabe inventadopor el boticario de Atlanta, es elVino Mariani –un mejunje que con-tiene jugo alcohólico de coca–, pa-tente del químico corso AngeloMariani que, como se veía venir,alcanzó gran predicamento en Eu-ropa y EUA, siendo el físico Tho-mas Edison –prolífico inventorestadounidense– uno más entre eldistinguido grupo de degustadores,Emile Zola entre ellos. También lasoberana británica (Victoria) empi-nó realmente el codo con el esti-mulante bebedizo tanto en privado

El científico ha de ser silencioso y discreto. Vivirá en soledad, apartado de la gente.

San Alberto Magno en su tratado De Alchimia

Estatua de John Stith Pemberton situada frente al Worldof Coca-Cola, el museo de Coca-Cola en Atlanta.


col·laboracions

como en recepciones oficiales ofestivas.

William Rowan Hamilton (1805-1865), matemático irlandés cuyostrabajos han contribuido, decisiva-mente, al desarrollo de la mecánicacuántica y la relatividad, al separar-se de su esposa, dividió su tiempoentre el estudio y sus nuevas amis-tades, un selecto y garboso grupode escritores románticos, entre ellosel poeta W. Wordsworth, autor deaquellos inolvidables versos: Aun-que ya nada pueda devolver la horadel esplendor en la yerba de la glo-ria de las flores / no os apenéis por-que siempre / perdurará la bellezaen el recuerdo. En este ambiente,Hamilton se inició en el culto a Bacoy otras veleidades disolutas, mien-tras acumulaba montones de papel,resultado de sus investigaciones, enel escritorio de su destartalado apar-tamento.

La Fundación Nobel se preocu-pó de maquillar la biografía de supromotor, no muy virtuosa en algu-nos episodios de su vida. AlfredoNobel (1833-1896), no se casó perosí conoció a muchas mujeres. Sedice que la razón por la que losmatemáticos se quedaron sin sucotizado premio, se debe a que uncolega de ellos arrebató una noviaal relevante químico sueco.

Albert Einstein (1879-1955), de-dicó sus buenos ratos al violín –ensu visita a Zaragoza dio un concier-to en el Casino Mercantil de dichaciudad– y también se relacionó epis-tolarmente con seis mujeres, inter-cambiando cartas y regalos. Losobsequios serían de ellas, sabido eslo que Einstein miraba la pela.

Otro Premio Nobel en física, Ri-chard Phillips Feynman (1918-1988) –uno de los científicos másimportantes y singulares del siglopasado– no se dedicó exclusiva-mente a la física cuántica, sino quetambién se aplicó al ejercicio de di-versas actividades artísticas: pintu-

ra (realizó una exposición de suobra), danza (perteneció a unaescuela de samba brasileña, conla que desfiló durante unos car-navales) y música (dominaba eltambor sambero). De ideasavanzadas sobre la sexualidad,según confesión propia, tambiénadmitió haber alternado en whis-kerías y bares topless.

Kary B. Mullis, investigadorde una técnica fundamental enla biología molecular: la reacciónen cadena de la polimerasa (mul-tiplicación de genes), que le su-puso figurar en la historia de losNobel –consiguió el preciadogalardón en 1993– lleva caminode no figurar en hagiografía al-guna ya que, conocida es –en-tre la comunidad científica– su afi-ción al ambiente playero california-no (surfin, chicas, fiestas, alcohol,sustancias psicodélicas...).

Vamos con un apunte de cróni-ca romántica, que también encon-tramos relatos de este género en losanales de la ciencia.

El ácido barbitúrico –del que sederivan los barbituratos y barbitúri-cos– fue sintetizado por Adolph vonBayer en 1864. En aquella época,los químicos, frecuentemente, igno-raban las estructuras de los com-puestos orgánicos, por lo que cuan-do aparecía uno nuevo, el nombreque se le imponía tenía referenciascon su origen, sus propiedades...o también se daban casos en losque el científico se acordaba en sudescubrimiento de algún familiar oamigo, como hizo von Bayer quededicó a su amiga Bárbara, de laque estaba enamorado, el com-puesto que había obtenido al ha-cer reaccionar urea con ácido ma-lónico, razón por la cual lo llamóácido barbitúrico. Posiblemente, ladedicatoria hubiera impactado másacompañada de un detallido de lafirma Cartier, que por aquel enton-ces ya gozaba de considerableprestigio.

Se puede considerar al quími-co y erudito Marcelin Pierre-Eugè-ne Berthelot (1827-1907), uno delos científicos más notables de laFrancia del siglo XIX. Algunos vanmás lejos y, como Matignon, loconsideran el más adecuado suce-sor de Lavoisier, a pesar de suobstinada oposición a la teoría ató-mica, con el consiguiente perjuiciopara el progreso de la química fran-cesa. Sus aportaciones al desarro-llo de la química fueron diversos yevidentes: síntesis del metanol ydel acetileno, esterificación de losalcoholes por los ácidos, trabajossobre velocidad de reacción, etc.No pudiendo resistir la muerte desu esposa, puso fin a su vida al en-terarse de su fallecimiento y asídescansan juntos en el mismo se-pulcro.

Podríamos alargar la lista inclu-yendo también una representaciónde científicos españoles de presti-gio en esta animada nómina, pero–por si acaso– la obviaremos,echando mano de la excusa delmatemático francés Pierre Simonde Fermat (1601-1665) para eludirla demostración de su enrevesadoteorema: «el margen de papel queresta es demasiado pequeño paracontenerla». ☯

Albert Einstein tocando el violín.


activitats

FOTOKÍMIA 2008

Primer premi. Joan García.

Una nova edició de Fotokímia,la segona en format digital, i la pri-mera sense la participació del’Agrupació Fotogràfica de Catalu-nya. Després de molts anys orga-nitzant conjuntament aquesta gim-cana, van manifestar que enguanyno ho farien. Ho hem fet nosaltressols.

Va ser el passat 2 de novembre.Un dia de força pluja, tanta que mésd’un fotògraf, prèviament inscrit, esva quedar a casa. «Amb aquestapluja no es poden fer bones fotogra-fies» van pensar. Gran error, ambpluja es poden fer fotos molt ma-ques; el que sí és cert és que resul-ta una mica emprenyador aguantar

el paraigua amb una mà perquè lamàquina no se’t mulli, i amb l’altrala màquina, naturalment.

Amb el temps així, el tema es vaescollir per consens entre els parti-cipants, i no va ser cap altre que:Paraigües. I vam trobar força tema,perquè en tot el matí no va deixarde ploure.

Reunit el jurat, i després d’undebat força animat, es va arribar alsegüent veredicte per majoria. És elprimer any que el veredicte no es faper unanimitat.

1r Premi: Joan García.

2n Premi: Marta García.

3r Premi: Enrique Julve.

Finalment volem agrair la col·la-boració de Banc de Sabadell, quecom ja es tradicional atorga uns su-culents premis en metàl·lic als gua-nyadors, i a Montana Color ambimportants regals.

T’apuntes ja a la Fotokímia2009? ☯

Segon premi. Marta García. Tercer premi. Enrique Julve.


activitats

SANT ALBERT 2008

Joan García, Marta García i EnriqueJulve rebent els premis de mans deldegà, José Costa, i de Carme Borés.

El nostre company Mn. Joan Bertran vacelebrar la missa a l’església de SantaAnna.

Al calendari dels químics el dia15 de novembre està en vermell. Unany més els químics hem celebratel nostre patró com cal, i això és aixídes que tenim Col·legi, i fins i totabans, quan només hi havia l’AN-QUE. En tots aquests anys hi hahagut diferents actes per festejar ladiada, però els clàssics són la mis-

sa i el sopar, i és que costa trobarnoves activitats per engrescar lagent més jove del Col·legi.

Enguany la missa es va celebrara l’església de Santa Anna, ben aprop del nostre Col·legi. No és laprimera vegada que se celebra enaquesta església, però hi havia una

tradició de fer-la enel mateix Col·legi.Vàrem trencar latradició i certamentqueda més solem-ne a l’església; aixího van reconèixerels assistents, i elsorganitzadors vanprendre bona no-ta. Després de lamissa el vermut,aquest sí al Col·le-gi, i enguany vamensopegar un diaassolellat, la qualcosa ens va per-metre degustar-loa la terrassa.

El sopar va ser, com en els dar-rers anys, a La Fontana de l’Ei-xample. Poques novetats en l’es-tructura general de l’acte: pica-picad’entrada a peu dret per retrobar-nos amb els companys, ja a taulaun menú acuradament seleccionatpels organitzadors, parlament deldegà, lliurament dels premis de fo-tografia, lliurament dels Ordes deManganès, Zirconi i Estany, i final-ment lliurament entre els assistentsdels obsequis cedits per diferentsempreses.

Poques novetats, sí, però hi vahaver una de sonada. Aquest anyvàrem tenir la visita de la Tuna deCiències de Barcelona. No és laprimera vegada que ens visitenaquests simpàtics tunos, però tam-poc és habitual, jo diria que és lasegona vegada. I la veritat és quedonen una nota de color molt agra-dable; amb els seus cants i elsseus balls van fer vibrar els assis-tents. Prenem nota també per apropers sopars. ☯


activitats

Guardonats amb l’Orde del Manganès.

Guardonats amb l’Orde del Zirconi.

Guardonats amb l’Orde de l’Estany.

EMPRESESCOL·LABORADORESSANT ALBERT 2008

BANC SABADELL

BASF

CADBURY

COMPAÑÍA INDUSTRIALMETALÚRGICA (JAER)

COTY PRESTIGE

CRODA IBÉRICA

DAMM

GALLETAS BIRBA

GAS NATURAL

LA SEDA DE BARCELONA

LABORATORIOS DR. ESTEVE


activitats

Els guanyadors de l’OlimpíadaQuímica de Catalunya.

La tuna de ronda per entre les taules.

El de l’esquerra és un vell tuno que esva incorporar, el nostre vicesecretariAureli Calvet. El de la dreta és un es-pontani.


activitats

El pasado día 18 de noviembrede 2008 tuvo lugar la Jornada téc-nica Los pigmentos en la industriade las pinturas industriales y deco-rativas. Esta Jornada estuvo orga-nizada por la Sección de Corrosióny Protección de la Associació deQuímics de Catalunya.

Después de una breve saluta-ción y presentación de esta Jorna-da por parte de nuestro compañeroD. Enrique Julve, prosiguió el actocon la exposición de la primera po-nencia, a su cargo, titulada Impor-tancia de los pigmentos en laformulación de las pinturas. El po-nente se refirió a la presencia delos pigmentos en cualquier tipo depinturas, ya sean decorativas, anti-corrosivas o de cualquier otro tipoindustrial. Se refirió seguidamentea la calidad de las pinturas y de lospigmentos integrantes según se tra-te de un formulador o de un aplica-dor, recalcando que, en definitiva,esa calidad debe valorarse en el re-cubrimiento (revestimiento) forma-do sobre el objeto o pieza a recubrir.Y en ese aspecto, dijo, hay que con-templar los cinco factores siguien-tes: (a) buena formulación, (b)buena fabricación, (c) buen estadode la superficie a pintar y buena pre-paración de la misma, (d) buen mé-todo de aplicación, y (e) buensecado. Examinó cada uno de es-tos cinco factores, haciendo énfa-sis en la metodología de cada unode ellos y acabó afirmando que, sise han tenido en cuenta y se hanaplicado correctamente, darán lu-gar a una pintura de buena calidad,que cumplirá el objetivo propuestoal aplicarla.

JORNADA SOBRELos pigmentos en la industria de laspinturas industriales y decorativas

A continuación D. Ferrán Porto-lá, experto en pinturas para automó-viles, expuso la ponencia tituladaLos pigmentos en la industria de pin-turas, presentada por D. Juan Tor-tosa (responsable de ventas de re-sinas para imprenta, envasado,madera y recubrimientos plásticos,de BASF), quien no pudo exponer-la por estar ausente de España.

Comenzó hablando de los pig-mentos en general, definiendo susparticularidades: partículas sólidascoloreadas insolubles en el vehícu-lo fijo y volátil al cual se incorporan.Los pigmentos, dijo, son los respon-sables del color, de la opacidad ydel poder cubriente de la pintura dela que forman parte. Sus principa-les propiedades en pintura líquidason: dispersabilidad, reología, flocu-lación, sedimentación y estabilidadde almacenamiento. En pintura secasus propiedades son: resistencia ala luz ultravioleta, resistencia a laintemperie, resistencia a disolven-tes, resistencia química, resistenciatérmica y al sangrado. Las caracte-rísticas de los pigmentos en cuantoa color son: claridad, saturación,matiz, fuerza colorante, opacidad,brillo y transparencia. Atendiendo asu naturaleza química, el ponentedijo que los pigmentos se puedenclasificar en dos tipos generales:orgánicos e inorgánicos, pudiendoutilizarse en forma sólida, predisper-sada o soluble.

Seguidamente, D. Josep Regin-cós, director de I+D de Euroquími-ca Bufí y Planas, S.A., habló acercade Pinturas industriales y decorati-vas. Indicó que estas pinturas se

suelen aplicar sobre piezas a deco-rar o a proteger mediante un proce-so en continuo. Los pigmentos quese usan en la industria son de muyvariadas calidades, desde pigmen-tos de gran resistencia al exteriorhasta pigmentos para interior, demenor resistencia, así como otrosexentos de toxicidad manifiesta,empleados en juguetería o a estaren contacto con alimentos. En laactualidad, un factor importante atener en cuenta es observar comoafecta la normativa RD 117/2003 alas líneas de pintado industrial, so-bre todo en lo que se refiere a lasemisiones de VOC’s. Otro factor aconsiderar, dijo, es la reciente nor-mativa REACH, que influirá en lacontinuidad de muchas materiasprimas. Ambos factores afectarán ydificultarán en una gran cuantía latarea del formulador de pinturas. Se-guidamente, el Sr. Regincós hizomención de los tipos de productosde un solo componente más impor-tantes usados para el pintado in-dustrial y decorativo, ampliándolosdespués a los productos de doscomponentes. Finalmente, el po-nente enumeró los sectores indus-triales a los que van destinadosestos productos.

Por último, D. Ferrán Portolá,experto en pinturas para automóvi-les, presentó su ponencia, tituladaLas pinturas en la industria de laautomoción. Se refirió en primer lu-gar a la función principal de las pin-turas en la industria de la automo-ción: protección contra la corrosióny efecto decorativo, actuando, a tra-vés del color, como imagen de mar-ca y convirtiéndose así en promo-


activitats

tores de ventas de un determinadomodelo. Ante la obligación de pre-venir la contaminación, tanto acuo-sa como aérea, en esta industriase está procediendo ya a una re-ducción drástica de las emisionesde compuestos orgánicos volátiles(VOC’s). Y ello para cumplir con laDirectiva 97/C 99/02, aparecida enel Diario Oficial de las Comunida-des Europeas de fecha 26-3-97, re-frendada por el Consejo de Minis-tros Europeos el 11 de marzo de1999, haciendo referencia a la pu-

blicación del Diario Oficial de la Co-munidad Europea C 248/1-25, vo-lumen 41, de fecha 7 de agosto de1998. Según esta normativa, el lí-mite de emisión de disolventes paraun taller nuevo se sitúa en 45 g/m3

o 3 kg/vehículo. Para lograr el cum-plimiento de esta normativa en laindustria de la automoción, dijo elponente que hay tres posibles vías:emplear pinturas con alto conteni-do en sólidos, emplear pinturas enpolvo o emplear pinturas hidroso-lubles. De estas tres vías, la indus-

tria de automóviles ha adoptado ac-tualmente la utilización de pinturashidrosolubles.

Finalizada esta última interven-ción y después de un breve colo-quio, se clausuró el acto con unaspalabras del presidente de la sec-ción técnica, quien invitó a los pre-sentes a los próximos actos de lamisma, que tendrán lugar a comien-zos del año 2009.

J. E.

PRESENTACIÓ DEL LLIBREUna nova mirada a la químicaexperimental de batxillerat

El passat dia 1 d’octubre va tenirlloc la presentació en el nostreCol·legi del llibre Una nova miradaa la química experimental de batxi-llerat, realitzat per la Secció Técni-ca d’aquest Col·legi amb la col·la-boració de la Facultat de Químicade la Universitat de Barcelona i ambel suport del Departament d’Educa-ció de la Generalitat de Catalunya.

L’acte fou presidit pel sotsdirec-tor del Servei d’Ordenació Curricu-lar del Departament d’Educació,amb les intervencions de JaumeGranell, com a representant delsprofessors de la Facultat de Quí-mica, Miquel Paraira, com a repre-sentant dels professors de la Sec-ció Tècnica, Pere L. Cabot, degàde la Facultat de Química, EmilioTijero, vicedegà del Col·legi de Quí-mics. En els seus parlaments totsvaren destacar la importància de lacol·laboració entre les tres entitatsen l’elaboració i divulgació d’aquestllibre.

Una mostra de la inquietud queté el professorat de química per ade-quar l’ensenyament d’aquesta as-signatura a les necessitats del seualumnat es va fer palès, ja que mésde 120 professors i professores vanassistir a aquesta presentació.

En acabar els parlaments es vadistribuir un exemplar del llibre a totsels assistents, que varen omplir degom a gom les nostres instal·lacions,i a continuació se’ls va oferir un pe-tit refrigeri amb una copa de cava.

Aquest llibre s’ha distribuït i ob-sequiat a tots els centres de Ca-talunya que ofereixen el batxilleratcientífic, per facilitar la tasca docentdel professorat que imparteix l’as-signatura de química.

És evident que per involucrar iestimular l’alumnat de batxillerat enel coneixement de la química ésimprescindible treballar la seva ves-sant pràctica. Tota ciència experi-mental, a més a més de la seva partteòrica, neix, creix i es desenvolupaen els laboratoris i en les indústriesd’arreu del món.

Totes les pràctiques han estatproposades i dissenyades fent es-pecial èmfasi en:


activitats

• El nou currículum de la químicaen el batxillerat, per tal de queresultin amenes i entenedoresper tot l’alumnat i els ajudi a des-envolupar les seves habilitats icapacitats al laboratori.

• La seva adequació a l’estudi dela realitat del món que ens en-volta, dins de l’àmbit Ciència,Tecnologia i Societat.

• L’ús de materials comuns en lavida quotidiana.

• Les mesures de seguretat, tantpersonals com ambientals, quecal adoptar en tot treball experi-mental.

• I una especial atenció en el con-sum de reactius, i en minimitzarl’impacte ambiental produintmenys residus i reciclant o reuti-litzant els productes obtinguts.

Josep M. Fernández-NovellRoser Fusté

Miquel Paraira

Els autors del llibre. D’esquerra a dreta, primera fila: Montse Corbella, Carmen Gon-zález, Gemma Fonrodona i Roser Fusté; segona fila: Francesc Centelles, ErnestoNicolás, Jaume Granell, Josep M. Fernández i Miquel Paraira.

Dues imatges de la sala d’actes durantla presentació del llibre.


activitats

El sol començava a il·luminar elvenerable biplà, plantat al bell migde la pista d’aterratge d’Arequipa,al sud del Perú. Aquella ferralla de1940 portava 14 anys de servei ies negava a fer contacte. Gonçalde Reparaz el mirava amb preocu-pació. De sobte, quan semblavaque tot estava perdut, un ronc vasortir del motor. Sense perdre eltemps, el geògraf va agafar la cà-mera fotogràfica i va donar ordred’enlairar-se. Un motor tronat i unvol a 4.000 metres d’alçada pel da-munt de volcans de vertigen són in-compatibles, però Reparaz no es-tava disposat a perdre l’oportunitatde sobrevolar aquella regió ignora-da del seu país d’acollida. La in-tenció era cartografiar les conquesfluvials del Perú per estudiar lespossibilitats de regar les zones mésàrides, tècnica que ja havia aplicata Andalusia i als rius del nostre país(Essai sur l’hydrologie des coursd’eau catalans. Tolosa 1938). Lla-vors, l’avió es va inclinar per la ban-da esquerra i el va veure: una tor-rentera espectacular tallava a picuna gorja de 3.000 metres de des-nivell en el terreny d’origen mag-màtic. Era l’any 1954 i acabava dedescobrir la gorja del Colca-Majes.Tal i com va recollir la troballa ElCorreo de la UNESCO, «un con-gost més profund que el del Co-lorado».

GONÇAL DE REPARAZ,EL DESCOBRIDOR DEL CONGOST MÉS PROFUND DEL MÓN *

Josep M. PalauPeriodista i Fotògraf

Sota la llum desgraciada del flu-orescent, observo la fotografia pre-sa per Reparaz. L’angle indica queper disparar va haver de treure elcos fora de l’aparell. Una «foto es-tomacal», tal i com l’havia descrit ala seva filla, Maria del Carmen. Abanda i banda, amuntegats a lesprestatgeries metàl·liques, hi ha ar-xivadors, llibres, carpetes i caixes degaletes on els avis hi guardaven elsclixés. És l’arxiu Reparaz, arribat delPerú i en procés de catalogació,segons m’informa la Carme Munta-

ner, responsable de la Cartoteca del’Institut Cartogràfic de Catalunya.Tot plegat fa pensar en una escenade l’Indiana Jones, on després demil aventures, la peça cobejadas’emmagatzema en una lleixa anò-nima. La diferència radica en que lafeina del Cartogràfic posarà el ma-terial a l’abast del públic. I la refe-rència aventurera no és gratuïta,perquè la vida de Gonçal de Repa-raz conté els elements d’una no-vel·la d’acció, amb algunes dosisd’intriga i espionatge; Reparaz vapassar de viure a Catalunya, on for-mava part de la direcció del CentreExcursionista de Catalunya, a l’exilifrancès, seguit de prop per laGestapo –a qui no va agradar quecomprés armes per a l’exèrcit repu-blicà a Txecoslovàquia–, per acabar

* El passat 11 de novembre, dins del cicle Món i Tradició XVI, fou projec-tat el documental La mirada d’un geògraf. Vida i viatges de Gonçal deReparaz, de propera emissió per TV3. La presentació va anar a càrrecdels seus autors, el nostre amic i col·laborador Josep M. Palau i ManuelBenavente.

Arequipa, al sud del Perú, punt de partida de l’expedició al Colca.


activitats

els seus dies al Perú. Per tanta i tanvariada biografia, Reparaz va pagarun preu: els seus familiars diuenque, en el terreny personal, la sevava ser una vida de ruptures. En elmaterial, la magnífica biblioteca delseu pare va caure en mans del’exèrcit feixista, pèrdua que mai nova superar. Entre d’altres docu-ments, es va perdre la correspon-dència i el testament del generalcarlí Tomás de Zumalacárregui, pa-rent llunyà de la família, i un volumde documents sobre Cristòfor Co-lom, publicats el 1892 per la duques-sa d’Alba, que havia estat propietatde la reina Isabel II. Aquest llegatresta a l’Arxiu de Salamanca.

El pare de Reparaz, que es deiacom ell, va ser un geògraf africa-nista del segle XIX que predicavaun colonialisme menys depredador.També va ser diplomàtic, motiu pelqual el seu fill va néixer a Sèvres,França, l’any 1901, i el va seguiren els seus trasllats al Marroc, Bra-sil, Portugal i Catalunya. Com aconseqüència, el petit Gonçal es vaformar a la biblioteca del pare, d’unamanera enciclopèdica però anàrqui-

ca. Instal·lats a Barcelona l’any1922, el contacte amb els geògrafsdel Centre Excursio-nista de Catalunya vadonar ales a la sevapassió per la terra.De seguida va apren-dre el català, gràciesa la extraordinària fa-cilitat del noi per a lesllengües, i el diari LaPublicitat va imprimirsovint la seva firma.A més, fins a l’inici dela Guerra Civil, Repa-raz va exercir de pro-fessor de geografia al’Escola Social deBarcelona i a l’Esco-la Nàutica de la Me-diterrània. De la sevatasca acadèmica, elmés important va serl’aportació al concep-

te d’organització comarcal del terri-tori. El secretari per a la Planifica-ció Territorial de la Generalitat, OriolNel·lo, entusiasta de l’obra de Re-paraz, explica que «en aquella èpo-ca, l’escola possibilista francesa jatreballava en una geografia descrip-tiva, que identificava unitats del ter-ritori tenint en compte el aspectessocials». Sota el mestratge de PauVila, que acabava de publicar unamonografia sobre la Cerdanya aEditorial Barcino, Reparaz va pre-parar amb la motxilla a l’esquenael volum de La plana de Vic. El lli-bre, imprès el 1928, es va reeditarper Eumo el 1982, reivindicant elseu valor com a primera pedra enel camí que va de la divisió provin-cial a la comarcal. De fet, el llibreno és tan interessant pel que diucom pel mètode emprat. A banda,Reparaz va ser el més gran experten cartografia medieval catalana.Per exemple, de les seves investi-gacions a la Bibliothèque Nationalde París va deduir que el cartògraf

Imatge presa durant elprimer sobrevol delColca.

EL LLEGAT DE GONÇAL DE REPARAZ

El temps s’ha aturat al despatx de Gonçal de Reparaz, al segon pisde la seva casa de Lima. Només falten els llibres que la seva filla,Maria del Carmen de Reparaz, va oferir a l’Institut Cartogràfic deCatalunya. Maricarmen confessa de bon grat la seva devoció pelpare, el personatge de la seva vida «perquè quan jo vaig néixer, ell jatenia 59 anys. Vaig fer-li de neta, no de filla». Aquesta dona madura iserena treballa a Promperu, l’organisme oficial de promoció turísticadel país, i és filla del segon matrimoni del geògraf. D’alguna manera,ella també ha seguit els camins traçats pel pare, un home addicte altreball que, d’altra banda, sabia trobar el temps per cantar-li cançonsde bressol a la Maricamen o per dur-la als voltants de Lima per fer-liapreciar «la bonica lliçó de la superfície de la terra per a qui sap llegir-la o interpretar-la».

Ara, el somni de la Maricarmen és que els arxius del pare i de l’avi,encara a Salamanca, es puguin ajuntar algun dia. «Seria el seuretrobament, més enllà de la mort a l’exili i de la dramàtica separacióprovocada per la Guerra Civil Espanyola». Coneixent la determina-ció i empenta de la filla de Reparaz, no seria estrany que el desig esfes realitat.


activitats

Jafuda Cresques era també el Mes-tre Jacome de Malhorca, cridat pelrei de Portugal amb la intenció decrear l’escola cartogràfica portugue-sa, eina fonamental del poder en elsegle XIV.

Els llaços de Gonçal de Repa-raz amb Portugal, sobretot a travésdels intel·lectuals vinculats a SearaNova, revista doctrinària i críticaamb la dictadura de Salazar, el vanposar al punt de mira durant la Guer-ra Civil Espanyola, i encara més perla seva tendència catalanista. L’any1938 es va exiliar, recorrent aquellsmapes que tantes vegades haviaestudiat amb la seva lent de cartò-graf. Primer va anar a Prada deConflent, on va sobreviure com aprofessor de llengües, amb alumnescom la filla de Pau Casals o l’arqui-tecte Josep Puig i Cadafalch. Però«els ostrogods», com anomena alsfeixistes en la seva correspondèn-cia, no el deixaven tranquil. Llavorsva viatjar a Bordeus amb la sevafamília, on va desaparèixer.

Haurien de passar molts anysfins que, d’una banda l’interès edi-torial de la Universitat de Vic perreeditar la monografia de Reparaz,i de l’altre les investigacions aca-dèmiques de l’Oriol Nel·lo i l’EnricLluch sobre la història de la carto-grafia, no revelarien la pista del per-sonatge: a Aix-en-Provence viu elprofessor André de Reparaz, conti-nuador de la nissaga de geògrafs,el qual va informar que el seu pareera al Perú.

En efecte, després d’una separa-ció traumàtica de la família, Gonçalva marxar al Perú en missió d’assis-tència tècnica de la UNESCO, càr-rec que hauria d’agrair als seusamics de Portugal. Allà va refer laseva vida i va lluitar contra tota menade molins, barrejant cada cop mésl’estudi amb l’acció, de manera quetan aviat el trobem desmuntant lesportes d’un helicòpter per alleugerir-ne el pes i poder sobrevolar picsd’alçades espectaculars, com desa-

fiant tempestes de sorra al desertd’Ica, prop de la llacuna Huacachi-na, per mesurar la velocitat del ventamb el seu anemòmetre de mà, oimpulsant una de les primeres exca-vacions arqueològiques del país aPuruchuco, a la vora de la capital.Però, per desgràcia, Reparaz noformava part de l’elit de Lima, demanera que no comptava amb inter-locutors vàlids que donessin suporti continuïtat a les seves propostes.Per això va haver de suportar frus-tracions i dificultats econòmiques.Un exemple el tenim en l’edició de

Perú, una guia turística i cultural encastellà, anglès i francès, il·lustradai amb mapes. Als anys 50 i 60, elPerú no era la destinació turística deprimera magnitud d’avui dia, de ma-nera que la guia i el negoci de pos-tals associat van fer aigües. En pa-raules de la Carme Muntaner delCartogràfic, «Reparaz era molt bofent anàlisi de l’entorn i identificantpotencials, però tenia el problemad’avançar-se al seu temps».

Però la gran obra de Reparaz enaquell país d’Amèrica Llatina va ser,

Dues imatges de les Islas Ballestas, que llavors eren unes illes guaneres i avui diasón parc natural.

Ica i Huacachina, dues zones del desert del sud, prop de les línies de Nasca. Pelque fa a la segona, Huacachina, és un oasi gairebé intacte.

sens dubte, l’estudi de 36 conquesfluvials, dibuixant-ne els mapes agran escala i calculant el règim delsrius per tal d’apaivagar la set deldesert que recorre la costa oest delPerú. Publicades i reconegudes aEstocolm i Lima, aquelles anàlisis ci-entífiques encara esperen l’aplica-ció pràctica. Això sí, en el decurs de

les seves exploracions, Gonçal deReparaz va revelar l’existència dela gorja del Colca, inscrit al LlibreGuinnes dels Rècords el 1984, des-prés que l’expedició Canoandes,sufragada per la National Geogra-phic, posés punt i final a la polèmi-ca sobre si aquell congost era mésprofund o no que el del Colorado. El

mateix hauria pogut aclarir uns anysabans un altre català, el Dr. JosepM. Arias de Terrassa, el primer aexplorar per terra la llera del Colca.Acabada la peripècia, Arias es vapresentar a la casa de Reparaz aLima, per retre homenatge al seumestre. Va fer tard. Corria l’any 1982i Gonçal acabava de morir. ☯


activitats

Panoràmica de la gorja del Colca

REGLES D’ESTRATÈGIA · de la riba del Bàltic, transcorre per paisatges rurals i em fa la...

Documents

Transcript of REGLES D’ESTRATÈGIA · de la riba del Bàltic, transcorre per paisatges rurals i em fa la...