DISSABTE44 3 D’OCTUBRE DEL 2015Connexió a internet: http://www.elperiodico.cat

Primera fila icultLa visió renovadora d’una edat d’or

ERNEST ALÓSBARCELONA

El ritme de publicació de lli-bres de fotografia amb es-cenes de la Barcelona d’abans o de catàlegs d’ex-

posicions de primeres espases de la professió desborda la persona més interessada en el tema. Ara bé, dime-cres que ve arriba a les llibreries una obra destinada a marcar un abans i un després en la historiografia del fotoperiodisme català, i a convertir-se en imprescindible en qualsevol biblioteca atenta a aquesta discipli-na. Després de cinc anys de treballs exhaustius, un col·lectiu format per un historiador, Pablo González Mo-randi, un antropòleg, Andrés Ante-bi, una periodista, Teresa Ferré, i un dissenyador gràfic, Roger Adam, pu-blica Repòrters Gràfics, Barcelona 1900-1939, la biografia col·lectiva d’un ofi-ci que va néixer amb el segle XX i que va arribar a una esplèndida madure-sa als anys 30, fins que el franquisme va delmar la professió i en va con-demnar a l’oblit una part, només re-cuperada de forma parcial i esbiai-xada després de la tran-sició. Solament la col-laboració de l’Ajun-tament de Barcelona i l’Arxiu Nacional de Catalunya ha per-mès publicar una obra de 450 pàgines en dos volums (i que surti per 40 euros), amb una maquetació original i un treball d’arxiu desbordant. El primer volum, (Ofi-ci), dedicat a l’evolu-ció de la professió, il·lustrat amb foto-grafies de tots els foto-periodistes de l’època en plena feina i amb documents obtinguts

El fotoperiodismeva néixer així

d’arxius i, sobretot, de famílies, i re-matat amb les biografies de 32 pro-fessionals (12 d’ells, més el cineasta Joaquim Soler, especialment desta-cats), és un primer cànon de la pro-fessió seleccionat entre els 160 foto-periodistes actius durant el període que els autors han identificat. Molt més extens que els dos o tres noms, expliquen els autors, «que han pro-jectat una ombra que ha tapat els seus col·legues». El segon volum (Ki-osk) és una antologia de fotografies, en què es primen les inèdites o d’au-tors oblidats o desconeguts, i mol-tes d’elles situades en el context dels mitjans en què van ser publicades.

UNA NOVA VISIÓ / Repòrters gràfics surt al pas, explica Andrés Antebi, d’«un dèficit de coneixement, tòpics i llocs comuns». A partir d’un buidat ex-tensiu d’arxius i hemeroteques i d’una tasca a vegades detectivesca de localització de famílies de les quals s’havia perdut el rastre, han tret a la llum noms i imatges oblida-des i han corregit errors factuals que es repetien des de feia dècades. El primer diari gràfic no va ser El Día Gráfico sinó La Tribuna. Centelles no va ser l’únic al carrer el juliol de 1936, ni tampoc el primer amb una Leica a les mans, ni la introducció d’aquesta càmera va tenir un paper tan crucial... «El verdader naixement del fo-toperiodisme a Barcelona és la Set-mana Tràgica, com ja va escriure Francesc Espinet», indica Teresa Fer-ré. Va tenir, planteja, un moment de maduresa en l’exposició del 1929, i l’impacte de l’esclat de la guerra ci-vil com a origen del fotoperiodisme modern ha sigut mitificat (hi havia fotoperiodistes que feia dècades que fotografiaven esglésies cremades,

manifestacions, vagues, trets i barricades, que aques-ta era la Barcelona del primer terç de segle), tant com el de la intro-ducció de càmeres de petit format com la Lei-ca en els anys 30 en la renovació del llenguat-ge fotogràfic. «Ho va es-criure Gisèlle Freund el 1968 i s’ha anat repe-tint. Però al·lucines amb fotos dels anys 20, per exemple d’esports, amb càmeres de plaques», diu Ferré, que recorda que la modernitat en el fotope-riodisme no arriba com una revelació, «sinó que

El llibre ‘Repòrters gràfics’ reconstrueix la història de la professióa Barcelona del 1900 al 1939

El treball recupera noms oblidats i explica les condicions de treball d’un col·lectiu precari

la producció local va al mateix pas que l’europea».

COM TREBALLAVEN / Repòrters Gràfics in-tenta reconstruir el funcionament de la professió (societats, agències, patrons i aprenents, encàrrecs, re-tribucions i corresponsalies, esca-les, motos i laboratoris de revelat, una competència a vegades a cops de peu, viatges al davant de combois organitzats i enquadrament dels professionals en els organismes de

Quan esclata la guerra civil, aquells pioners feia dècades que fotografiaven trets i barricades

Josep Gaspar, Carlos Pérez de Rozas i Josep Brangulí, entre altres, en el combat de boxa entre Paulino Uzcudun i Primo Carnera (1930).

JOAN ANDREU PUIG FARRAN / ARXIU FAMÍLIA PUIG

Martínez Sagi, la fugaç primera reportera gràfica

33 Entre els 32 biografiats al llibre només hi ha una dona, la perio-dista Anna Maria Martínez Sagi, l’única de qui es coneix activitat com a reportera gràfica entre el 1900 i el 1939, un aspecte que ha-via passat desapercebut fins ara. Poeta, esportista i primera direc-tiva del FC Barcelona, es dedica al periodisme des del 1931. L’agost de 1936 se’n va al front d’Aragó i des d’allà publica cròni-ques i fotografies. Al setembre és ferida per l’explosió d’una grana-da i a l’octubre pateix un accident i es trunca la seva carrera. Teresa Ferré considera que el treball de reajustament de tants mites de la professió no hauria de portar «a crear mites nous i inventar una Gerda Taro catalana», amb una

experiència tan breu.

UNA FIGURA OBLIDADA

LLL

cultura 3 D’OCTUBRE DEL 2015 45DISSABTE

propaganda que matisen la imatge romàntica del reporter de guerra). I el resultat contradiu les visions que «volen introduir el fotoperiodista en el mercat de l’art», assenyala Fer-ré. «Era un treball molt precari i sen-se el concepte d’autoria que adopta a partir dels anys 30», afegeix. Les grans exposicions sobre algunes fi-gures, i les anàlisis sobre els seus es-tils, porten a equívocs immensos: sortir per exemple de la mostra de Brangulí pensant-se que s’ha desco-

bé podrien haver abordat sinó «un llibre clarament de divulgació», on el text cedeix centenars de pàgines a la imatge i la revisió historiogràfica s’apunta de forma sintètica per dei-xar lloc a algunes anècdotes i histò-ries gustoses (i a vegades doloroses, com alguna delació) d’un col·lectiu bohemi que va viure un temps inte-ressant. Merletti, els seus caramels i Alfons XIII, un gairebé pugilat entre ell i Pérez de Rozas...

UN PUNT DE PARTIDA / El llibre, expli-quen els seus autors, només és un punt de partida que obre nous ca-mins, de la mateixa manera que ells van partir dels treballs de síntesi pi-oners (que ara revisen a fons) de Jaume Fabre, Josep Maria Huertas, Francesc Espinet o Josep Cruanyes, amb la rèmora del menor accés als arxius en els temps previs a la digita-lització, o de les monografies d’in-vestigadors més recents. «Sense in-ternet no hauríem pogut fer això. Hem treballat en una altra dimen-sió que en les obres de fa 20 o 30 anys», reconeix Antebi. Ells matei-xos, que des de l’Observatori de la Vi-da Quotidiana han plantejat aquest treball com una part d’un projecte més ampli, La imatge velada, tenen entre mans un audiovisual sobre els tres reis mags, Gaspar, Segarra i Tor-rents, una biografia de Gabriel Casas i el guió d’una exposició al voltant de Pérez de Rozas per a l’Arxiu Foto-gràfic de Barcelona. «El llibre també és –afegeixen Ferré i Antebi– un toc d’atenció a les Administracions per tot el patrimoni històric que s’està deixant perdre». H

bert un autor quan, per exemple, moltes de les seves fotos d’esports i toros són encarregades a Gaspar, Claret o Mateo. O parlar de la maleta de Centelles, que els autors qualifi-quen obertament com una «maleta col·lectiva» en què el llavors cap del servei fotogràfic de la intel·ligència militar va transportar obra d’altres fotògrafs.

HISTÒRIES GUSTOSES / El llibre no és el treball acadèmic que els autors tam-

PABLO LUIS TORRENTS / AGA AUTOR DESCONEGUT / ARXIU OLGA BADOSA

D’esquerra a dreta, Miquel Agulló, Joaquim Brangulí, Carlos Pérez de Rozas i Josep Maria Badosa.

AUTOR DESCONEGUT / ARXIU JOSEP M. SAGARRA

Josep Maria Sagarra, als anys 30 enfilat en un fanal.

JOAN ANDREU PUIG FARRAN / ARXIU FAMÍLIA PUIG

Pablo Luis Torrents, en les eleccions del febrer del 1936, fotografiat per Puig Farran.

A quests dies, mentre els mit-jans fixen l’atenció en els is-quiotibials d’Iniesta i el lli-

gament colateral intern de Messi, es juga a Anglaterra el mundial de rugbi. Silenci. ¿Com és que aquí no arriba la cridòria dels milions de seguidors? Potser caldrà esperar a les semifinals... o ni això. El cert és que el futbol s’ho menja tot i no sembla que ara mateix, a l’agenda esportiva que marca el dia a dia, hi hagi lloc per a una nova afició. I tanmateix no hi deu haver gaires esports tan oberts, on es puguin veure duels de primer nivell entre països com Tonga i Namíbia, Gal-les i les illes Fiji, Samoa i Escòcia. Dies enrere el Japó va guanyar per sorpresa Sud-àfrica amb un joc ar-riscat, que buscava els espais, i els entesos van recordar que l’entre-nador dels nipons, Eddie Jones, es va inspirar en les teories de Pep Guardiola. Ja és un pas. Qui sap, go-so fabular, si en una Catalunya in-dependent, amb el Barça i l’Espa-nyol fora de la Lliga, els nens per-drien l’interès pel futbol i es

llançarien a jugar a rugbi... El ca-ràcter hi és, i França es troba a menys de 200 quilòmetres. Una tradició, esclar, no sorgeix del no-res. La prova és que pràcti-cament no tenim literatura sobre el rugbi. Recordo que anys enre-re es va publicar Canvi de peu, de Jordi Homs, una novel·la notable, avui convertida en llibre de cul-te, i algú hauria de traduir aque-lla meravella que es deia This Spor-ting Life, de David Storey (rugbi i classe obrera: ¿potser Kiko Amat acceptaria l’encàrrec?). Fa un pa-rell d’anys, l’editor Llibert Tarra-gó, gran seguidor del rugbi fran-cès, em va recomanar una perla: La Confrérie des gros (La confraria dels grossos). Publicat el 2011 pel diari L’Equipe, recull tot de confidènci-es, anècdotes i llegendes d’una co-lla de pilars i talonadors. Les opi-nions dels jugadors de la primera línia de la melé, que és allà on co-mença tot, són una bona guia pel moment que vivim. Els que hem jugat a rugbi –ni que sigui quatre dies i de manera amateur–, els que ens hem enfangat i suat a l’interi-or d’una melé, sabem que és un es-port que demana un relat èpic: ci-vilitat, igualtat, entusiasme. I de tant en tant un hematoma. H

La confraria dels grossos

JORDI

Puntí

En aquest país a penes tenim literatura que parli sobre rugbi

deesiUN CÀNON DE 12

ELS AUTORS hAN IDENTIFICAT 160 FOTòGRAFS ACTIUS A LA PREMSA DEL 1900 AL 1939. N’hAN SELECCIONAT 32, 12 D’ELLS «INDISCUTIBLES»

ALESSANDRO MERLETTIEl torinès (1860-1943), inventor i degà del col·lectiu, motoritzat i histriònic, va ser un mite ciutadà: l’home dels caramels.

ADOLF MASEl creador de l’arxiu de fotografia artística Mas (1860-1936) va tenir una faceta oculta com a fotoperiodista entre 1900 i 1917.

FREDERIC BALLELLRetratista a Puerto Rico en la seva joventut, Ballell (1864-1951) ja és el 1907 un pioner de la fotografia dinàmica a peu de carrer.

JOSEP BRANGULÍEl fundador de la nissaga Brangulí (1879-1945) crea una autèntica agència fotogràfica familiar que va treballar amb 35 diaris i 75 revistes.

JOSEP MARIA SAGARRAUn dandi desheretat (1885-1959), actiu del 1906 al 1937. Es consagra a la Setmana Tràgica. Fotògraf de Macià i Companys.

RAMON CLARETClaret (1887-1965) és un referent del periodisme esportiu des del 1912 al 1961. Va afillar el també fotògraf Ramon Dimas.

JOSEP GASPARGaspar (1892-1970), a més de fer-ho en el cine, despunta en la fotografia esportiva i aèria. Un dels Reis Mags, amb Sagarra i Torrents.

GABRIEL CASASEl més avantguardista, experimental i personal d’aquesta generació, Casas (1892-1973) mor professionalment el 1939.

CARLOS PÉREZ DE ROZASEl fundador de la dinastia (1893-1954) està actiu des del 1911 fins al moment mateix de la seva mort, amb la càmera a la mà.

PABLO LUIS TORRENTSL’exili a l’Uruguai va condemnar a l’oblit Torrents (1893-1966), que amb Sagarra i Gaspar va dominar l’escena del 1929 al 1934.

JOSEP BADOSABadosa (1893-1937) va treballar a la primera premsa gràfica: El Día Gràfico i La Tribuna. El primer amb una Leica, tutela el jove Centelles.

AGUSTÍ CENTELLESEl petit del col·lectiu (1909-1985), que trenca amb els seus patrons. Amb el rescat del seu arxiu el 1976 eclipsa els seus vells col·legues.

SÁBADO44 3 DE OCTUBRE DEL 2015Conexión a internet: http://www.elperiodico.com

Primera fila icultLa visión renovadora de una edad de oro

ERNEST ALÓSBARCELONA

El ritmo de publicación de li-bros de fotografía con esce-nas de la Barcelona de anta-ño o de catálogos de exposi-

ciones de primeras espadas de la profesión desborda al más interesa-do en el tema. Pero el próximo miér-coles llega a las librerías un libro des-tinado a marcar un antes y un des-pués en la historiografía del fotoperiodismo catalán, y a conver-tirse en imprescindible en cualquier biblioteca atenta a esta disciplina. Tras cinco años de trabajos exhausti-vos, un colectivo formado por un his-toriador, Pablo González Morandi, un antropólogo, Andrés Antebi, una periodista, Teresa Ferré, y un diseña-dor gráfico, Roger Adam, publica Re-pòrters Gràfics, Barcelona 1900-1939, la biografía colectiva de un oficio que nació con el siglo y llegó a una es-pléndida madurez en los años 30, hasta que el franquismo diezmó la profesión y condenó al olvido a par-te de ella, recuperada solo de forma parcial y sesgada tras la transición. Solo la colaboración del Ayuntamiento de Barcelona y el Arxiu Nacional de Catalun-ya ha permitido la publicación de una obra de 450 páginas en dos volúmenes (y que salga por 40 euros), con una ma-quetación original y un trabajo de archivo desbordante. El pri-mer volumen, (Ofici), dedicado a la evolu-ción de la profesión, ilustrado con fotogra-fías de todos los foto-periodistas de la épo-ca en pleno faena y do-cumentos obtenidos de archivos y, sobre todo,

El fotoperiodismoempezó así

familias, y rematado con las biogra-fías de 32 profesionales (12 de ellos, más el cineasta Joaquim Soler, espe-cialmente destacados), un primer ca-non de la profesión seleccionado en-tre los 160 fotoperiodistas activos en el periodo que los autores han iden-tificado. Mucho más extenso que los dos o tres nombres, dicen los auto-res, «que han proyectado una som-bra que ha ocultado a sus colegas». El segundo (Kiosk), una antología de fo-tografías, primando las inéditas o de autores olvidados o desconocidos y muchas de ellas en el contexto de los medios en que fueron publicadas.

UNA NUEVA VISIÓN / Repòrters gràfics sale al paso, dice Andrés Antebi, de «un déficit de conocimiento, tópicos y lugares comunes». A partir de un va-ciado extensivo de archivos y heme-rotecas y de una labor a veces detec-tivesca de localización de familias a las que se les había perdido el rastro han sacado a la luz nombres e imáge-nes olvidadas y corregido errores factuales que se repetían desde hace décadas. El primer diario gráfico no fue El Día Gráfico sino La Tribuna. Cen-telles no fue el único en la calle en ju-lio de 1936, ni el primero con una Leica en sus manos, ni la introduc-ción de esta cámara tuvo un papel tan crucial... «El verdadero nacimiento del fotoperiodismo en Barcelona es la Semana Trágica, como ya escribió Francesc Espinet, apunta Teresa Ferré. Tuvo, plantean, un momen-to de madurez en la exposición de 1929, y el impacto del estallido de la guerra civil como origen del foto-periodismo moderno ha sido mitifi-cado (había fotoperiodistas que lle-vaban décadas fotografiando igle-sias quemadas, manifestaciones,

huelgas, tiros y barricadas, que esa era la Barcelo-na del primer tercio de siglo), tanto como el de la introducción de cá-maras de pequeño for-mato como la Leica en los años 30 en la reno-vación del lenguaje fo-tográfico. «Lo escribió Gisèlle Freund en 1968 y se ha ido repitiendo. Pero alucinas con fotos de los años 20, por ejem-plo de deportes, con cá-maras de placas», opina Ferré, quien recuerda que la modernidad en el foto-periodismo no llega como una revelación, «sino que

El libro ‘Repòrters gràfics’ reconstruye la historia de la profesión en Barcelona de 1900 a 1939

El trabajo recupera nombres olvidados y explica las condiciones de trabajo de un colectivo precario

la producción local está al mismo paso que la europea».

CÓMO TRABAJABAN / Repòrters Gràfics in-tenta reconstruir el funcionamiento de la profesión (sociedades, agencias, patrones y aprendices, encargos, re-tribuciones y corresponsalías, escale-ras, motos y laboratorios de revelado, una competencia a veces a patada limpia, viajes al frente en convoys or-ganizados y encuadramiento de los profesionales en los organismos de

Cuando llegó la guerra civil, aquellos pioneros llevaban décadas fotografiando tiros y barricadas

Josep Gaspar, Carlos Pérez de Rozas y Josep Brangulí, entre otros, en el combate de boxeo entre Paulino Uzcudun y Primo Carnera (1930).

JOAN ANDREU PUIG FARRAN / ARCHIVO FAMILIA PUIG

Martínez Sagi, la fugaz primera reportera gráfica

33 Entre los 32 biografiados en el libro solo figura una mujer, la pe-riodista Anna Maria Martínez Sagi, la única de quien se conoce activi-dad como reportera gráfica entre 1900 y 1939, un aspecto que había pasado desapercibido hasta aho-ra. Poeta, deportista y primera di-rectiva del FC Barcelona, se dedi-ca al periodismo desde 1931. En agosto de 1936 marcha al frente de Aragón y desde allí publica cróni-cas y fotografías. En septiembre es herida por la explosión de una granada y en octubre sufre un ac-cidente y se trunca su carrera. Te-resa Ferré considera que el traba-jo de reajuste de tantos mitos de la profesión no debería llevar «a crear nuevos mitos e inventar una Ger-da Taro catalana», por lo breve de

su experiencia.

UNA FIGURA OLVIDADA

LLL

cultura 3 DE OCTUBRE DEL 2015 45SÁBADO

propaganda que matizan la imagen romántica del reportero de guerra). Y el resultado contradice con las visio-nes que «quieren introducir al foto-periodista en el mercado del arte», apunta Ferré. «Era un trabajo muy precario y sin el concepto de autoría que adopta a partir de los años 30», añade. Las grandes exposiciones so-bre algunas figuras, y los análisis so-bre sus estilos, llevan a inmensos equívocos: salir por ejemplo de la muestra de Brangulí creyendo que se

también podrían haber abordado si-no «un libro claramente de divulga-ción», donde el texto cede centena-res de páginas a la imagen y la revi-sión historiográfica se apunta de forma sintética para dejar lugar a al-gunas anécdotas e historias sabrosas (y a veces dolorosas, como alguna de-lación) de un colectivo bohemio que vivió tiempos interesantes. Merletti, sus caramelos y Alfonso XIII, un casi pugilato entre él y Pérez de Rozas...

UN PUNTO DE PARTIDA / El libro, apun-tan sus autores, es solo un punto de partida que abre nuevos caminos, igual que ellos partieron de los traba-jos de síntesis pioneros (que ahora re-visan a fondo) de Jaume Fabre, Josep Maria Huertas, Francesc Espinet o Jo-sep Cruanyes, lastrados por el menor acceso a los archivos en los tiempos previos a la digitalización, o de las monografías de investigadores más recientes. «Sin internet no hubiése-mos poder hecho esto. Hemos traba-jado a otra dimensión que en las obras de hace 20 o 30 años», reconoce Antebi. Ellos mismos, que desde el Observatori de la Vida Quotidiana han planteado este trabajo como una parte de un proyecto más amplio, La imatge velada, tienen entre manos un audiovisual sobre los tres reyes ma-gos, Gaspar, Segarra y Torrents, una biografía de Gabriel Casas y el guion de una exposición sobre Pérez de Ro-zas para el Arxiu Fotogràfic de Barce-lona. «El libro también es –añaden Fe-rré y Antebi– un toque de atención a las Administraciones por todo el pa-trimonio histórico que se está dejan-do perder». H

ha descubierto un autor cuando, por ejemplo, muchas de sus fotos de de-portes y toros son encargadas a Gas-par, Claret o Mateo. O hablar de la ma-leta de Centelles, que los autores califi-can abiertamente como una «maleta colectiva» en la que el entonces jefe del servicio fotográfico de la inteli-gencia militar transportó obra de otros fotógrafos.

HISTORIAS SABROSAS / El libro no es el trabajo académico que los autores

PABLO LUIS TORRENTS / AGA AUTOR DESCONOCIDO / ARCHIVO OLGA BADOSA

De izquierda a derecha, Miquel Agulló, Joaquim Brangulí, Carlos Pérez de Rozas y Josep Maria Badosa.

AUTOR DESCONOCIDO / ARCHIVO JOSEP M. SAGARRA

Josep Maria Sagarra, en los años 30 encaramado a una farola.

JOAN ANDREU PUIG FARRAN / ARCHIVO FAMILIA PUIG

Pablo Luis Torrents, en las elecciones de febrero de 1936, fotografiado por Puig Farran..

E stos días, mientras los me-dios se centran en los is-quiotibiales de Iniesta y el

ligamento colateral interno de Messi, se juega en Inglaterra el mundial de rugbi. Silencio. ¿Por qué aquí no llega el griterío de los millones de seguidores? Quizá ha-brá que esperar a las semifinales..., o ni con esas. El fútbol se lo come todo y no parece que en el día a día de la agenda deportiva haya lugar para una nueva afición. Y sin em-bargo no existen deportes que sean tan abiertos, donde uno pue-de ver duelos de primer nivel en-tre países como Tonga y Namibia, Gales y las islas Fidji, Samoa y Esco-cia. Hace unos días Japón ganó por sorpresa a Sudáfrica con un juego arriesgado, que buscaba los espa-cios, y los entendidos contaron que su entrenador, Eddie Jones, se inspiró en las teorías de Pep Guardiola. Quién sabe, me atrevo a fabular, si en una Catalunya in-dependiente, con Barça y Espan-yol fuera de la liga, los niños per-derían el interés por el fútbol y se

lanzarían a jugar a rugbi... El ca-rácter existe y Francia está a me-nos de 200 kilómetros. Una tradición no surge de la na-da. La prueba es que casi no tene-mos literatura sobre rugbi. Hace unos años se publicó Canvi de peu, de Jordi Homs, una novela nota-ble, hoy convertida en libro de cul-to, y alguien debería traducir esa maravilla llamada This sporting life, de David Storey (rugbi y clase obre-ra: ¿quizá Kiko Amat aceptaría el encargo?). Hace un par de años, el editor Llibert Tarragó, seguidor del rugbi francés, me recomendó esta perla: La Confrérie des gros (La cofra-día de los grandullones). Publicado en 2011 por el diario L’Équipe, recoge confidencias, anécdotas e historias de una serie de pilares y talonado-res. Las opiniones de los jugadores de la primera línea de la melé, que es donde empieza todo, son una buena guía para el momento que vivimos. Los que hemos jugado al rugbi –aunque fueran cuatro días y de forma amateur–, los que nos hemos revolcado en el barro y su-dado en una melé, sabemos que se trata de un deporte que exige un relato épico: civilidad, igualdad, entusiasmo. Y de vez en cuando un hematoma. H

El relato de los grandullones

JORDI

Puntí

En este país apenas tenemos literatura que hable sobre rugbi

deasi

UN CANON DE 12

LOS AUTORES HAN IDENTIFICADO 160 FOTóGRAFOS ACTIVOS EN LA PRENSA DE 1900 A 1939. HAN SELECCIONADO 32, 12 DE ELLOS «INDISCUTIBLES»

ALESSANDRO MERLETTIEl turinés (1860-1943), inventor y decano del colectivo, motorizado e histriónico, fue un mito ciudadano: el hombre de los caramelos.

ADOLF MASEl creador del archivo de fotografía artística Mas (1860-1936) tuvo una faceta oculta como fotoperiodista entre 1900 y 1917.

FREDERIC BALLELLRetratista en Puerto Rico en su juventud, Ballell (1864-1951) es ya en 1907 un pionero de la fotografía dinámica a pie de calle.

JOSEP BRANGULÍEl fundador de la saga Brangulí (1879-1945) crea una auténtica agencia fotográfica familiar que trabajó con 35 diarios y 75 revistas.

JOSEP MARIA SAGARRAUn dandi desheredado (1885-1959), activo de 1906 a 1937. Se consagra en la Setmana Tràgica. Fotográfo de Macià y Companys.

RAMON CLARETClaret (1887-1965) es un referente del periodismo deportivo desde 1912 a 1961. Ahijó al también fotógrafo Ramon Dimas.

JOSEP GASPARGaspar (1892-1970), además de en el cine, descuella en la fotografía deportiva y aérea. Uno de los Reyes Magos, con Sagarra y Torrents.

GABRIEL CASASEl más experimental, vanguardista y personal de esta generación, Casas (1892-1973) muere profesionalmente en 1939.

CARLOS PÉREZ DE ROZASEl fundador de la dinastía (1893-1954) está activo desde 1911 hasta momento mismo de su muerte, con la cámara en la mano.

PABLO LUIS TORRENTSEl exilio en Uruguay condenó al olvido a Torrents (1893-1966) que con Sagarra y Gaspar dominó la escena de 1929 a 1934.

JOSEP BADOSABadosa (1893-1937) trabajó en la primera prensa gráfica, La Tribuna y El Día Gráfico. El primero en usar una Leica, tutela al joven Centelles.

AGUSTÍ CENTELLESEl benjamín del colectivo (1909-1985) que rompe con sus patrones. Con el rescate de su archivo en 1976 eclipsa a sus viejos colegas.