RESUM DE L'ARGUMENT DE LA NOVEL·LA

Gestes del comte Guillem de Vàroic. Vivia a Anglaterra un cavaller anomenat

Guillem de Vàroic que, en la seva joventut, havia guanyat renom com a

guerrer i s'havia trobat en nombrosos combats, dels quals sempre havia sortit

vencedor. En arribar als cinquanta-cinc anys, va decidir abandonar la vida de

les armes i emprendre un pelegrinatge a Jerusalem, per tal d'obtenir el perdó

dels seus pecats. Un cop presa aquesta decisió, va cridar els seus servents, als

quals va pagar el que els devia, i al davant de tots ells va fer donació del

comtat a la Comtessa, la seva esposa -ja que el fill de tots dos era massa petit-

i li va deixar un anell partit en dos que mostrava completes les armes de

l'esposa i el marit (cap. 2).

Aleshores va comunicar el seu propòsit a la Comtessa, qui, després d'haver-

se'n dolgut llargament, va manifestar la seva disconformitat. Després d'haver

intentat aconsolar-la, Guillem de Vàroic va deixar Anglaterra i va emprendre

el seu pelegrinatge. Visitades les ciutats de Jerusalem i Alexandria, se'n va

anar a Venècia, on va fer divulgar la notícia que havia mort i va procurar que

arribés a Anglaterra. En saber-ho, la Comtessa va manar fer-li els funerals,

convençuda que s'havia quedat viuda. Per la seva banda, Guillem va tornar a

Vàroic vestit amb l'hàbit de Sant Francesc, amb una llarga cabellera i barba,

i va instal·lar-se en una ermita, on vivia de les almoines que li feien. La

mateixa Comtessa acostumava a donar-n'hi. I d'aquesta manera va passar

algun temps (cap. 3 i 4).

El rei moro de la Gran Canària va arribar de sobte a Anglaterra, i, després de

vèncer l'exèrcit anglès en nou batalles seguides, va obligar el rei cristià a

refugiar-se a Londres, on va ser assetjat. El Rei va aconseguir fugir i va arribar

a Vàroic, on va ser acollit per la Comtessa, que li va aconsellar que s'hi quedés

perquè era una ciutat fortificada i estava ben avituallada de totes les coses

necessàries. En saber-ho els moros, es van presentar a Vàroic fent una gran

ostentació de força (cap. 5).

El Rei d'Anglaterra, desesperat, es retira per lamentar-se. El seu son és

interromput per l'aparició d'una donzella que l'exhorta a tenir confiança en

Déu i en la Verge, i li ordena que al primer home que vegi demanant almoina

amb una barba molt llarga el besi en senyal de pau i el faci capità de tota la

seva gent. L'endemà, el Comte-ermità anava com sempre a demanar almoina a

la Comtessa quan va ser vist pel Rei, que sortia de missa. El rei sense perdre

temps el va besar i se'l va emportar a una cambra apartada, on li va suplicar,

en el nom de Déu, que deixés el seu hàbit i es vestís les armes de guerra per

vèncer els enemics (cap. 6 i 7). L'ermità es va excusar argumentant la seva

vellesa i la seva pretesa ignorància militar, raons que el Rei no va admetre,

fins que es va agenollar als seus peus per demanar-li que acceptés (cap. 8 i 9).

Finalment, l'ermità es disposa a assumir el comandament de les forces

angleses i es prepara per actuar. Recomana al Rei que es mostri alegre i

optimista, i immediatament disposa la confecció de certes magranes de cal

viva, amb l'objectiu d'amagar-les en el campament enemic i incendiar-lo, ja

que, com més aigua tiraran per apagar el foc, més les inflamaran (cap. 10).

Havent sortit de la cambra on havien estat reunits, el Rei es va mostrar alegre,

i va donar ànims als seus. L'ermità es va posar a preparar tot el que

necessitava per a l'empresa de les magranes. Li faltava sofre, però n'hi havia al

palau de la Comtessa, que n'hi va proporcionar a indicació del rei. A l'hora de

dinar, el Rei va fer seure l'ermità al seu costat, amb gran admiració de tots,

especialment de la Comtessa, que veia tan reverenciat aquell a qui acostumava

a fer almoina (cap. 11).

A la nit, l'ermità es va disfressar de moro i va anar-se'n al campament enemic,

on va llançar les magranes. Els moros van ser sorpresos per l'incendi que van

provocar. Aprofitant el desordre, el Rei d'Anglaterrra, amb els pocs

combatents que li quedaven, va atacar el campament dels moros i els va fer

fugir fins a refugiar-se al castell d'Alimburch (cap. 12).

El rei moro va enviar una carta de batalla al d'Anglaterra, desafiant-lo a

combat singular en camp clos: si ell en sortia vencedor, tota Anglaterra seria

seva; si, al contrari, guanyava el rei anglès, abandonaria l'illa (cap. 12). Quan

es van presentar els ambaixadors moros amb la carta, l'ermità va aconsellar

que les dones i donzelles de la ciutat es deixessin veure per les finestres

armades com si fossin guerrers. Mentre es feien tots aquests preparatius, el

duc de Betafort es va permetre ofendre l'ermità, acció que va ser castigada pel

Rei. Arribats els ambaixadors, el Rei va acceptar la batalla proposada pel

moro; i a continuació l'ermità va demanar i obtenir el perdó del duc de

Betafort (cap. 14).

Reunit el Consell, l'ermità va proposar que, donada la joventut i la debilitat del

Rei, el duc de Lencastre assumís la reialesa i lluités contra els sobirà infidel,

home fort i valent. Això va suscitar la indignació dels ducs de Cloceste,

Betafort i Atçètera, que es consideraven amb més mèrits que el de Lencastre

(cap. 15). El Rei va prendre la paraula i, després d'imposar la seva autoritat, va

disposar que qui l'havia de succeir era precisament l'ermità, a qui atorgava la

reialesa (cap. 16). Es va treure els vestits i els va fer posar a l'ermità, malgrat

les seves protestes. Al final va accedir, i el primer que va fer per preparar-se

per a la singular batalla va ser ordenar que li demanessin a la Comtessa que li

deixés les armes que van ser del seu marit, Guillem de Vàroic. Però com que

la Comtessa li va fer donar unes armes que no valien gaire, el Rei-ermità es va

dirigir al seu palau i va exigir-li les que estaven a la cambra del Comte

cobertes de damasc verd i blanc. En sentir això, la Comtessa li va preguntar,

estranyada, on havia conegut Guillem de Vàroic, a la qual cosa el Rei-ermità

va respondre que va ser un company d'armes seu (cap. 17-18).

Quan va tenir les armes bones del comte Guillem de Vàroic, el Rei-ermità va

retirar-se tota la nit per resar, ja que la batalla s'havia concertat per l'endemà.

Efectivament, va vèncer el rei moro i li va tallar el cap. Al dia següent, els

anglesos van enviar ambaixadors als moros perquè acomplissin el que s'havia

estipulat, o sigui retirar-se de l'illa. El nou rei infidel, Çale ben Çale, no

obstant això, va fer matar traïdorament els ambaixadors i va remetre a Vàroic

els seus caps (cap. 19). En vista d'això, el Rei-ermità va fer vot solemne de no

entrar sota cobert fins que no hagués expulsat els moros d'Anglaterra. Va

mobilitzar tots els homes d'onze a setanta anys i es va disposar per a la guerra.

Atribolada la Comtessa, ja que això implicava que el seu jove fill hauria de

prendre les armes, va caure de genolls davant del Rei-ermità, pregant-li que

fes una excepció a favor seu, a la qual cosa ell va respondre que l'únic que

faria seria portar sempre al seu costat el nen, que es va mostrar valent i decidit

a prendre les armes (cap. 20 al 22).

L'endemà, l'exèrcit anglès va sortir al camp, meravellant els infidels, que van

creure que havien rebut reforços d'altres països cristians, la qual cosa va ser

confirmada pels ambaixadors que havien portat la carta de batalla i havien

caigut en l'engany de les dones disfressades de guerrers. El Rei-ermità, mentre

tant, es va proposar alliberar el país definitivament dels moros mitjançant un

enginy de guerra preparat amb uns claus que posseïa la Comtessa, cosa que va

acabar amb les forces mores i va proporcionar una gran victòria als anglesos

(cap. 23 al 25).

Després d'uns dies de repòs, el Rei-ermità, a través de l'anell partit, es va

donar a conèixer a la Comtessa com el seu marit i Comte de Vàroic. Poc

després, reunit el Consell General, el Comte de Vàroic renuncia a la reialesa

en la persona de l'antic Rei, qui li demostra el seu agraïment donant al seu fill

la major part del regne de Cornualla i la conestablia major d'Anglaterra. El

Rei se'n tornà a Londres i el Comte es quedà cinc mesos a Vàroic amb la seva

dona, transcorreguts els quals abandonà la vida mundana i es retirà a la

seva ermita definitivament, no sense grans protestes i lamentacions de la

Comtessa (cap. 27).

Tirant lo Blanc a l'ermita. Un temps després, amb motiu de les seves bodes

amb una filla del Rei de França, el Rei d'Anglaterra va fer publicar que a la

seva cort se celebrarien grans festes i exercicis d'armes, als quals va decidir

assistir un gentilhome bretó de vint anys, anomenat Tirant lo Blanc, el qual,

acompanyat de vint gentilshomes, se'n va anar cap a Londres. Endarrerit del

seu acompanyament i adormit sobre el cavall, va anar a parar a l'ermita on

portava una santa vida Guillem de Vàroic, qui, sense donar-se a conèixer, el

va rebre molt afablement (cap. 28). Tirant va manifestar a l'ermità el seu nom

i que es dirigia a les festes de Londres per ser armat cavaller, i aquest es va

admirar que el jove bretó no tingués un coneixement just del que és l'orde de

cavalleria (cap. 29 i 30).

Tirant li va pregar que l'alliçonés, i l'ermità, per satisfer-lo, li va llegir uns

capítols del llibre Arbre de batalles i el va il·lustrar amb exemples i al·legories

de les peces de l'armadura (cap. 31 al 37). Li parla de cavallers famosos,

antics i moderns; i Tirant, estranyat perquè no feia l'elogi del comte de Vàroic,

el fa ell, i després s'acomiada de l'ermità, que li regala el llibre. Troba els

seus companys de viatge, arriba a Londres i participa en les festes, que van

durar un any i un dia. Acabades les festes, torna amb els seus companys a

l'ermita, on són acollits amablement per l'ermità (cap. 38 i 39).

Tirant descriu a l'ermità les festes solemnes de Londres, amb la boda dels

Reis, els capítols dels combats i les magnificències de certa roca (cap. 40 al

55). L'ermità pregunta qui ha estat el millor dels cavallers que hi van

participar, i Tirant, sense respondre categòricament, li narra les gestes del fill

del Comte de Vàroic, gran conestable d'Anglaterra. L'ermità insisteix a saber

qui ha estat el millor cavaller, i en veure que Tirant no vol confessar-ho, pren

la paraula un dels seus companys, el seu cosí Diafebus, i llegeix una carta del

Rei d'Anglaterra (cap. 56 i 57).

Les proeses de Tirant a Anglaterra explicades per Diafebus. A la carta del

Rei d'Anglaterra es manifesta que el millor cavaller dels que han participat en

les festes és Tirant lo Blanc. L'ermità sol·licita que li expliquin les seves

proeses, i Diafebus accedeix a fer-ho. Tirant va ser el primer que va rebre

l'orde de cavalleria, va fer el jurament de rigor i el Rei d'Anglaterra li va donar

el cop d'espasa, set donzelles la hi van cenyir i quatre cavallers li van posar els

esperons; i va ser portat al tro reial per la Reina i una duquessa, i es va asseure

al costat dels monarques. L'endemà, va fer els seu primer combat i, en

presència de tota la cort, va matar un cavaller lluitant a cavall. Després va

lluitar a peu i va aconseguir fer caure el cavaller de Muntalt, al qual va haver

de matar perquè no va voler-se rendir a la seva lliberalitat (cap. 58 a 60).

Pocs dies després, una donzella parenta de la Reina, anomenada la bella

Agnès, filla del duc de Berrí, portava en el pit una magnífica joia. Tirant la hi

va demanar, tot prometent-li que, si accedia a la seva pretensió, la serviria i

combatria per ella. Concedit això per la donzella, es va presentar l'endemà a la

cort un cavaller anomenat el senyor de les Vilesermes, qui, invocant el seu

antic amor per la bella Agnès, va desafiar Tirant (cap. 60). Aquest va acceptar

la lluita, després d'una violenta discussió, i va rebre la seva lletra de batalla.

Fetes determinades gestions pels reis d'armes, els dos cavallers van lluitar de

nit en un bosc amb fortes armes ofensives, però protegits només per una

camisa, i ho van fer amb tanta valentia que tots dos van caure molt mal ferits

per terra. El senyor de les Vilesermes va morir, i Tirant va quedar-se sense

sentits i cobert de sang. Van arribar a l'indret el Rei, alguns cortesans i la Bella

Agnès, que amb la seva sol·licitud va fer reanimar Tirant i va plorar la mort de

l'altre cavaller. Tirant va ser portat a la ciutat per curar-li les ferides, i el

senyor de les Vilesermes va ser enterrat amb tots els honors. Els jutges del

camp van dictar la sentència del combat, declarant al senyor de les Vilesermes

màrtir d'armes i atorgant a Tirant la glòria de la batalla (cap. 61 al 68).

Dos mesos després, quan Tirant passava per una plaça va ser atacat per un gos

alà del príncep de Gal·les, i va lluitar amb el gos sense armes fins a matar-lo, i

va ser considerada aquesta batalla com una victòria sobre un cavaller. Poc

després, van arribar a Anglaterra, d'incògnit i desitjosos de participar en les

festes, els reis de Frisa i d'Apol·lònia i els ducs de Baviera i de Borgonya,

que es van presentar amb una sumptuositat i un luxe que van deixar admirats

tots els que els contemplaven, sobretot pels quatre lleons ensinistrats que

portaven, als quals feien servir com a missatgers. Sense pronunciar ni una

paraula i per mitjà d'escrits, van exposar que eren cavallers i que pretenien

lluitar contra tot aquell que acceptés el seu repte. Va ser Tirant qui es va

disposar a combatre amb els quatre desconeguts i qui els va vèncer i matar en

dies successius (cap. 68 al 73).

Poc després va arribar un cavaller escocès, anomenat Villafermosa, qui va

desafiar Tirant perquè una dama, de la qual estava enamorat, li havia dit que

no li dirigiria la paraula fins que no hagués vençut a Tirant lo Blanc. Aquest

va acceptar el repte, però li demanà que deixés passar el temps necessari per

curar-se de les ferides rebudes en els últims combats, cosa que li va ser

concedida pel cavaller de Villafermosa, qui, després de fer-li jurar que mentre

tant no combatria amb ningú, se'n va anar a Escòcia. Quan passava tot això,

Maldonat, servent de Tirant que feia un viatge per mar per orde del seu

senyor, va saber que els quatre cavallers que Tirant havia mort eren reis i

ducs, i que entre ells hi havia el Rei de Frisa, país on Maldonat havia nascut.

Va divulgar el fet, que va ser conegut per un cavaller que es deia Kirieleison

de Muntalbà, súbdit del rei de Frisa, que va decidir venjar-se de Tirant. Per

aconseguir-ho, va enviar a Anglaterra el rei d'armes Flor de Cavalleria i una

donzella per tal que el desafiessin en nom seu (cap. 74).

La donzella, davant el Rei d'Anglaterra va acusar Tirant de traïció per haver

mort dos reis i dos ducs, cosa que va sorprendre tothom, ja que ningú no sabia

encara qui eren aquells quatre cavallers (cap. 75 i 76). Es va llegir la lletra de

batalla de Kirieleison, i després el Rei va ordenar d'anar a la tomba dels

quatre cavallers per fer-los els honors propis de les seves reials i ducals

persones (cap. 77 i 78). Tirant va contestar la carta de Kirieleison tot acceptant

la batalla i instant-lo que es presentés a Anglaterra, cosa que ell va fer de

seguit. Abans de celebrar-se el combat, Kirieleison de Muntalbà va voler

visitar la tomba del Rei de Frisa, el seu senyor. En presència dels sepulcres, va

ser tanta l'emoció del cavaller, que va morir d'ira i de dolor. Simultàniament,

havia arribat a Anglaterra el seu germà, Tomàs de Muntalbà, disposat a

substituir Kirieleison (cap. 79 i 80). Va requerir de batalla a Tirant, i després

d'haver presumit, ple de sobèrbia, va caure sota el poder de les seves armes, i

quan Tirant li va proposar rendir-se, va acceptar la seva benevolència. Els

jutges el van declarar fals, deslleial, perjur i fementit; i després d'haver estat

deshonrat públicament, es va fer frare de l'orde de Sant Francesc (cap. 81

al 84).

Pocs dies després, Tirant i els seus van anar a Escòcia per complir la paraula

donada al cavaller de Vila-Fermosa, però la batalla va ser suspesa per la

Reina, degut a algunes irregularitats en l'armament de l'escocès. Acabat el

relat de les gestes de Tirant, Diafebus explica l'origen i els capítols de l'orde

de la Garrotera (Garter o Jarretière). Després d'haver provist l'ermita amb

abundants vitualles, sense que l'ermità ho sabés, Tirant i els seus van

abandonar l'indret per no tornar-hi mai més (cap. 84 al 97).

Tirant a Sicília i l'illa de Rodes. Tirant i els seus es van dirigir a Nantes, on

van ser molt ben rebuts pel duc de Bretanya. Quan estaven amb ell, es van

presentar dos cavallers de la cort del Rei de França que van relatar el següent:

el soldà d'Alcaire (El Caire), amb l'ajut dels genovesos, havia armat una

esquadra amb el propòsit d'apoderar-se de l'illa de Rodes, domini dels

cavallers de l'orde de Sant Joan de Jerusalem. Amb tal fi, el Diumenge de

Rams les forces navals es van situar a la vista de Rodes, ja que dos cavallers

genovesos de l'orde s'havien compromès a traïcionar-la; i per aconseguir-

ho, havien substituït les nous de les ballestes dels defensors de l'illa per

trossos de sabó i de formatge. Tot estava planejat per al Divendres Sant, dia en

què es mostraven al públic les relíquies que es guardaven al castell. Succeí

que un cavaller de l'orde, Simó de Far, navarrès, va ser cridat el Dijous Sant

per una bella dama de la ciutat, de la qual estava enamorat; i ella li confessà

que poc abans havia rebut a casa seva l'escrivà de la nau del capità dels

genovesos que es trobaven a l'illa, i li havia revelat el que es tramava per a

l'endemà. Simó de Far va córrer a comunicar-ho al Mestre de l'orde, qui va

comprovar la substitució que s'havia fet a les ballestes i va fer matar tots els

cavallers genovesos que havien traït l'orde. Va reforçar la guàrdia i les

precaucions, i l'endemà al matí, quan els genovesos de les naus, amb les armes

amagades i sota el pretext de venerar les relíquies, van començar a entrar al

castell, els va fer desarmar i llançar en profundes sitges. Després els cavallers

van sortir del castell i van matar els genovesos que encara quedaven a la

ciutat. El capità de les naus genoveses se'n va anar amb la seva esquadra a

Beirut, on es trobava el Soldà, que va decidir anar en persona a Rodes per

combatre-la. En efecte, va desembarcar amb trenta-tres mil moros, i en poc

temps es va apoderar de tota l'illa, excepte de la ciutat, a la qual assetjaren,

mentre que l'esquadra, situada al port, impedia el socors i l'avituallament dels

assetjats. Per ordre del Mestre, uns quants mariners van burlar el bloqueig i es

van dirigir en busca d'auxili a les corts del Papa, de l'Emperador i dels reis

cristians. Aquestes gestions havien tingut molt poc èxit, i ningú, ni el mateix

Rei de França, es va disposar a ajudar els cavallers de Sant Joan. Tirant lo

Blanc, veient que no es trobava ningú que anés a socórrer Rodes, es va posar

d'acord amb uns mariners i es va decidir a anar-hi ell mateix. Va comprar una

gran nau, i en saber-ho un gentlihome francès, anomenat Tenebrós, va

suggerir que prengués part en l'expedició l'infant Felip, cinquè fill del Rei de

França. Aquest infant era persona ignorant i grossera (cap. 98 i 99).

Felip va decidir acompanyar Tirant, i tots dos es van dirigir a un port de

l'Atlàntic, on els esparava la nau. Van arribar a Lisboa, on el Rei de Portugal

va fer grans honors a Felip i, en creuar l'estret de Gibraltar, van haver de

combatre diverses naus mores. Després de passar per la costa de Barbaria

(Nord d'Àfrica), on van lluitar amb moros i genovesos, van posar rumb a

Palerm, amb la finalitat de proveir-se de blat. Van ser rebuts pels reis de

Sicília i per la seva filla, la infanta Ricomana, donzella de gran bellesa, i van

passar allí uns dies de festes. Felip es va enamorar de Ricomana, però la

Infanta s'inquietava per l'estupidesa de Felip i encara més pels recursos de

Tirant, que sempre feia quedar bé el jove francès, de manera que no es notés

la seva beneiteria. Poc després va arribar a Palerm una nau amb notícies de la

tràgica situació dels assetjats de Rodes, els quals, sense ajut ni menjar, estaven

a punt de lliurar-se a l'enemic. En vistes d'això, Tirant decideix partir

immediatament (cap. 100).

El Rei de Sicília va voler participar en l'empresa, i amb Tirant i Felip es va

embarcar a la nau. En quatre dies van arribar a la vista de Rodes. Amb un cop

d'audàcia, la nau de Tirant va trencar el cercle de l'esquadra genovesa i va

arribar al port de Rodes, on van ser rebuts amb gran alegria pels assetjats, als

quals van donar aliments (cap. 101 al 105). Gràcies al valor d'un mariner de

Tirant, es va calar foc a la nau capitana dels genovesos, la qual cosa va

sembrar el pànic en tota l'esquadra. Amb els aliments que Tirant havia dut, els

cavallers de Sant Joan van regalar menjar al Soldà, qui, creient-se que els

assetjats tenien provisions per a molt temps, va decidir aixecar el setge per

tornar l'any vinent. Quan les naus del Soldà es disposaven a abandonar l'illa,

Tirant les va hostilitzar i va causar-hi grans destrosses. Retornat el Soldà a la

seva terra, va ser destituït pels seus súbdits i tancat en una gàbia de lleons, on

va morir. El nou Soldà va refer l'exèrcit i, juntament amb el Gran Turc, atacà

Grècia, on va conquerir moltes viles i castells i va fer molts presoners. Però

amb tot això va quedar alliberada l'illa de Rodes gràcies a Tirant lo Blanc

(cap. 106 i 107).

Poc després van arribar a Rodes dues galeres que es dirigien a Terra Santa, i

Tirant va decidir partir amb elles. El mestre de Rodes, per agrair-li el que

havia fet, va decidir donar-li molts tresors, a la qual cosa Tirant va renunciar

magnànimament, acontentant-se amb què diàriament se celebrés una missa per

la seva ànima. Embarcaren Tirant, el rei de Sicília, Felip, Diafebus i Tenebrós

i, després de fer escala a Jafa, van arribar a Beirut, des d'on van anar a

Jerusalem i després a Alexandria. Aquí el nostre cavaller va rescatar un gran

nombre de captius cristians, amb els quals va tornar a Rodes i molts d'ells van

passar a formar part de l'exèrcit de Tirant (cap. 108 i 109).

Quan van tornar a Sicília, van arribar a l'illa ambaixadors del rei de França,

que van manifestar el consentiment d'aquest amb el matrimoni de Felip i

Ricomana, el festeig dels quals continua amb escenes que mantenen en pugna

constant la beneiteria de Felip i les sospites de Ricomana amb l'habilitat de

Tirant, que sempre el fa quedar bé. Ricomana fa venir de Calàbria un filòsof

perquè amb la seva ciència li aclareixi el temperament de Felip; però com que

el filòsof mata un home en una baralla, el posen a la presó, on es fa conèixer

pels seus dots d'endeví. L'equívoc que produeix una escena còmica en què

Felip es cus una mitja fa creure a Ricomana que l'infant és realment persona

digna de ser el seu marit, i accedeix al matrimoni, que se celebra

immediatament (cap. 109 al 111).

Acabats els festeigs de la boda, el Rei de Sicília decideix auxiliar el de França

en una expedició contra els moros. Arribats a Trípoli, en presència del Rei de

França, Tirant i altres cavallers van fer vots cavallerescos, i van emprendre

una campanya contra els moros de la regió. Tirant es va cobrir de glòria, i

després d'una sèrie de desacords amb un cavaller anomenat Ricart el

Venturós, es van fer grans amics. Presa la ciutat de Tunis, van tornar amb el

Rei de França a Palerm, passant per les costes de Barbaria fins a l'estret de

Gibraltar, i, costejant Espanya, van desembarcar a Marsella, des d'on Tirant

se'n va anar a la Bretanya per visitar els seus pares i parents. Poc temps

després, a precs del Rei de Sicília, Tirant va tornar al regne (cap. 112 al 114).

Tirant a l'Imperi grec. Vuit dies després va arribar una carta de l'Emperador

de Constantinoble, en què manifestava al Rei de Sicília que, havent-se

apoderat de gran part de l'Imperi el Soldà i el Gran Turc, i, havent sabut que a

la cort siciliana es trobava Tirant lo Blanc, desitjava que aquest passés al seu

servei per defensar la seva causa. Acceptat això per Tirant, els ambaixadors

que havien portat la carta es van dedicar a reclutar soldats voluntaris per Itàlia,

al comandament dels quals, embarcats en onze galeres, parteix Tirant cap a

Constantinoble, on és maginíficament rebut per l'Emperador (cap. 115 i 116).

L'Emperador va atorgar a Tirant la capitania imperial i general de la gent

d'armes i de la justícia, i va ser presentat a l'Emperadriu i a la infanta

Carmesina, de la qual es va enamorar immediatament. Diafebus va ser l'únic

confident d'aquesta passió, que es va fer manifesta en una profunda

malenconia de Tirant. Carmesina -que per suggerència de Tirant va deixar de

ser anomenada Infanta per rebre el títol de Princesa- es va enamorar també del

cavaller, i va començar així entre tots dos una forta atracció amorosa (cap. 117

al 121).

En el consell de l'Imperi, un cavaller es va oposar a la preeminència de Tirant,

i van sortir en defensa seva l'Emperador i, amb molt ardor, Carmesina (cap.

122 al 124), que li va parlar confidencialment i li aconsellà que desconfiés del

duc de Macedònia, sobre el qual requeien sospites d'haver estat el culpable de

la mort del Príncep imperial, esdevinguda poc abans. Tant l'Emperador com

l'Emperadriu i la Princesa es mostraven molt preocupats per la tristesa de

Tirant, que augmentava a mesura que anava tractant Carmesina. El dia que el

nostre cavaller va rebre l'ordre de l'Emperador de partir cap a Xipre, per portar

provisions a l'illa, la Princesa va insistir a saber el motiu de la malenconia de

Tirant. Ell li va contestar: "Senyora, puix la altesa vostra me força dir-ho, no

puch més dir sinó que ame" (cap. 125 i 126). Carmesina insisteix a saber qui

és la donzella que estima, a la qual cosa respon Tirant donant-li un mirall que

portava amagat a la màniga i dient-li que allà veuria la imatge d'aquella que li

pot donar mort o vida (cap. 127).

La Princesa, malgrat sentir-se complaguda per l'amor de Tirant, es creu

obligada a reprendre'l durament per la seva gosadia. El cavaller replica amb

protestes de sinceritat i assegurant-li que està disposat a morir per ella. Això fa

desesperar Carmesina, ja penedida de les seves dures paraules, en presència

d'Estefania, una donzella de la cort; i aquesta, a indicació d'aquella, corre a la

cambra de Tirant i li prega que oblidi les dures paraules que abans li va dirigir

(cap. 128 al 130).

Arriba un missatger del camp de batalla i comunica que l'enemic, compost per

les forces del Gran Turc i del Soldà, ajudats per certs cavallers italians, ha

derrotat les forces imperials, dirigides pel duc de Macedònia. El Soldà es fa

anomenar Emperador de Grècia i està disposat a assetjar Constantinoble.

Tirant suggereix que es faci un pregó a la ciutat demanant voluntaris per

combatre els infidels. Carmesina, per la seva banda, es nega a sortir de

l'Imperi, com volia el seu pare, i es proposa quedar-se a Constantinoble.

Després dels preparatius necessaris i d'haver-se acomiadat de la Princesa -que,

a precs seus, li regala la seva camisa-, Tirant se'n va de la ciutat imperial (cap.

131 al 133).

En arribar al davant de l'enemic, Tirant obté una gran victòria, la qual cosa no

fa més que enutjar al fracassat duc de Macedònia, que es trobava assetjat en

una ciutat. Respon desdenyosament als oferiments que li fa Tirant, que li

envia el marquès de Sant Jordi per arribar a un acord; però el Duc replica en

termes francament hostils. Diafebus, mentre tant, envia a Constantinoble un

missatger portador de la bona nova de la victòria de Tirant, cosa que alegra

tota la cort (cap. 133 i 134).

El Soldà escriu a Tirant demanant-li una treva de sis mesos, alhora que el seu

ambaixador, anomenat Abdal·là Salomó, li prega que posi en llibertat un

cunyat del Soldà, fet presoner en els últims combats; Tirant ho atorga. Reunit

el Consell per tractar de les treves, el duc de Macedònia es mostra disposat a

acceptar-les, amb l'oposició del duc de Pera i el mateix Tirant, que confia

aprofitar-se de l'estat d'abatiment dels infidels per fer-los fora totalment de

l'Imperi. Triomfa aquest criteri, amb gran indignació del duc de Macedònia

(cap. 135v al 138).

Per odre de Tirant, Diafebus va a Constantinoble amb els presoners fets a la

batalla. Carmesina li pregunta per Tirant, i ell li manifesta les seves proeses i

el seu enamorament. Hi és present Estefania, que aprofita l'ocasió per

demostrar amb tota claredat el seu amor per Diafebus. Simultàniament,

arriben a Constantinoble forces de l'orde de Sant Joan que el Mestre de Rodes

envia per auxiliar l'Imperi i posar-les a les ordres de Tirant. Guiades per

Diafebus, es dirigeixen al camp de batalla. Començada l'ofensiva pel Soldà,

Tirant ha de refugiar-se al castell de Malveí, propietat d'un cavaller el fill del

qual, Hipòlit, es va fer gran amic seu (i després és considerat el seu nebot).

Tirant preparava una estratègia contra els infidels, que aparentment feia creure

que les forces imperials tenien les de perdre. El duc de Macedònia aprofita

malintencionadament aquesta oportunitat i envia a Constantinoble un

missatger que comunica a l'Emperador, a la cort i a tot el poble que l'exèrcit

grec ha estat derrotat i que Tirant ha fugit covardament. En realitat, Tirant ha

aconseguit una nova victòria sobre l'enemic, i a continuació, per informar-ne

l'Emperador, envia un missatger a Constantinoble que, després de vèncer la

incomprensió de tots, fa saber la venturosa veritat (cap. 138 al 141).

El Soldà envia novament Abdal·là Salomó com a ambaixador seu a Tirant en

demanda de concòrdia. Tirant disposa el desarmament general de l'exèrcit

enemic; i mentre esperen l'arribada de les naus que havien de portar els

presoners, Abdal·là Salomó pronuncia un llarg discurs sobre la conducta

dels reis (cap. 142 i 143). El botí i els presoners arriben a Constantinoble, on

l'Emperador s'assabenta de les proeses de Tirant, mentre que Diafebus exalta a

la Princesa l'amor que el Capità sent per ella. L'Emperador disposa del botí i

dicta sentència contra els cavallers italians que, a sou dels infidels, havien

lluitat contra l'Imperi. Diafebus té una conversa amb Carmesina i Estefania, en

la qual la Princesa li encarrega que porti a Tirant un riquíssim present en

diners, de part seva, i Estefania es lliura com a esposa a Diafebus amb un

graciós albarà (cap. 144 al 147).

Diafebus torna al camp, al costat de Tirant. Els cabdills del que quedava de

l'exèrcit turc, que es trobava en estat crític, van reunir el consell i van resoldre,

com a últim recurs, que el Rei d'Egipte, que es trobava entre ells i era molt

destre en l'exercici de les armes, matés a Tirant. Decideix desafiar-lo a batalla

a ultrança, amb el benentès que, començat el combat, si els turcs veuen que el

Rei porta avantatge el deixaran fer, però si noten que guanya Tirant, des de

lluny el mataran amb fletxes. Però un servent del Soldà, antic presoner cristià,

en saber aquest propòsit es trasllada al camp enemic i n'informa Tirant (cap.

148 i 149).

El rei d'Egipte envia la lletra de batalla a Tirant, que contesta acceptant. La

valentia de Tirant augmenta l'odi del duc de Macedònia, que, reunit el consell

de guerra, l'increpa ferotgement i manifesta que no vol reconèixer la seva

capitania. Tirant replica amb aspror i, l'endemà, reunits tots els cavallers,

Tirant renuncia al seu títol de Capità i demana que se'n triï un altre en el seu

lloc. Els cavallers no ho accepten i condemnen la conducta del duc de

Macedònia (cap. 150 al 154).

Mentre tant, havent mort el rei de Sicília, la corona passa a l'infant Felip de

França, espòs de Ricomana i íntim amic de Tirant. Sabent que aquest es

trobava lluitant contra els turcs a Grècia, li envia un exèrcit, dirigit pel duc de

Messina, per tal d'ajudar-lo en la campanya. Van ser molt ben rebuts per

l'Emperador, que va decidir acompanyar-los a l'escenari de la guerra per poder

veure les batalles. Carmesina també ho vol fer i, formant un gentil exèrcit de

dames, vestides a l'estil militar, s'uneix a l'expedició. En una nova batalla, el

duc de Macedònia fereix a traïció Tirant, però poc després mor a mans del Rei

d'Àfrica, un dels sobirans enemics. Després de dos dies de lluita, acaba la

batalla del riu Trasimè, guanyada gràcies a l'esforç i al saber militar de Tirant

(cap. 154 al 157).

Continua el galanteig entre Estefania i Diafebus i entre Carmesina i Tirant.

L'Emperador, agraït pels serveis d'aquest darrer, li proposa atorgar-li el comtat

de Sant Àngel, al qual Tirant renuncia, demanant que li sigui donat a

Diafebus, juntament amb l'ofici i la capitania de Gran Conestable. Com que

tot és concedit, s'organitzen unes grans festes per celebrar-ho al castell de

Malveí -on hi ha la cort-, i va creixent l'amor entre Tirant i la Princesa, sempre

d'amagat de l'Emperador i l'Emperadriu. Tirant i Diafebus fan una visita

nocturna a la cambra on dormen la Princesa i Estefania. Plaerdemavida ho

adverteix maliciosament i ho explica com si ho hagués somiat, i manifesta la

seva passió per Hipòlit. S'acosta una esquadra amb què el Gran Caramany i el

Rei de la Sobirana Índia es dirigeixen a ajudar el Soldà. Tirant els ataca,

derrota l'esquadra i, havent fet presoners els dos sobirans, entra tiomfalment a

Constantinoble, on ja hi havia de nou la cort (cap. 157 al 167).

Mentre tant, els que lluitaven contra l'exèrcit turc exigeixen la presència de

Tirant al camp de batalla. Arriba un ambaixador del Soldà -el mateix que

l'altra vegada: Abdal·là Salomó- i demana en nom del seu senyor una treva de

tres mesos, proposa el rescat del Gran Caramany i del Rei de la Sobirana

Índia, i el casament del Soldà amb la princesa Carmesina per acabar d'una

vegada amb la guerra. L'Emperador atorga les treves i suspèn la resposta a les

altres qüestions. Tenen lloc una sèrie de converses sobre les pretensions del

Soldà i debats cortesans (cap. 168n al 188).

L'Emperador organitza unes justes i un torneig en honor dels ambaixadors

del Soldà. En mig de la festa arriba a Constantinoble el vescomte de Branches,

cosí germà de Tirant, que és armat cavaller per l'Emperadriu i tot seguit

participa en les justes (cap. 188). Quan se celebrava un sumptuós banquet

arriba al port una nau endolada en què viatja la fada Morgana, que va a buscar

el seu germà, el rei Artús. És el rei Artús qui respon a una sèrie d'ingenioses

consultes. Amb motiu d'una burla de què és objecte Tirant, ell i els seus

companys fan vots cavallerescos. Acabades les festes, l'Emperador comunica

la seva resolució de negar-se al casament de la Princesa amb el Soldà i al

rescat del Gran Caramany i del Rei de la Sobirna Índia (cap. 189 al 214).

La Viuda Reposada, que havia estat la dida de Carmesina, s'enamora de Tirant

i s'empesca una trampa per desavenir-los. Calumnia al cavaller davant de la

Princesa, fent-li creure que al seu darrere parla amb menyspreu d'ella i que és

un traïdor que només pretén saquejar l'Imperi per tornar a la seva terra

carregat de riqueses. Carmesina es creu la mentida i comença a manifestar

despit a Tirant, que cau en la malenconia més profunda (cap 214 al 218).

Tirant demana a l'Emperador la mà d'Estefania per a Diafebus. Se celebra la

boda a la cort, i l'Emperador concedeix a la parella el ducat de

Macedònia (cap. 219 al 222). Estefania es proposa afavorir els amors de

Tirant i Carmesina, amb l'ajut de Plaerdemavida i l'oposició de la Viuda

Reposada. Plaerdemavida -que, per la seva banda, ja s'havia atrevit a suggerir

a l'Emperador el casament de la seva filla amb el cavaller- aconsegueix,

gràcies a una sèrie de desimboltes astúcies, portar Tirant a la cambra i al llit de

la Princesa, d'on ha de sortir precipitadament quan s'organitza un batibull al

palau, i es trenca una cama en saltar des d'una finestra (cap. 223 al 233).

Tirant es lamenta de la seva desgràcia i és recollit per Hipòlit i el vescomte de

Branches, que se l'emporten a la seva residència de Bellestar, on, fingint que

ha caigut del cavall, els metges de la cort el guareixen i és sol·lícitament atès

per l'Emperador, que desitja que estigui en forma aviat per tal de tornar a

lluitar contra els infidels, que acaben de rebre grans reforços d'Àfrica. Mentre

dura la malaltia de Tirant, Pladerdemavida fa de missatgera entre ell i

Carmesina, que ja no amaga el seu amor pel cavaller. Els dos enamorats

s'envien cartes (cap. 234 al 247).

L'Emperadriu s'enamora del jove Hipòlit i inicien una sèrie de converses i

d'al·lusions que conduexien a relacions íntimes entre tots dos. L'Emperadriu

reté Hipòlit amagat a la seva cambra, amb l'única complicitat de la seva

donzella Eliseu (cap. 248 al 264). Tirant, gairebé refet del tot, torna a fer vida

normal a palau mentre espera el moment de sortir cap al camp de batalla. Ell i

Carmesina s'atorguen l'un a l'altra com a marit i muller amb les fórmules

habituals del matrimoni secret (cap. 264 al 283).

Aleshores es posa de manifest la passió que per Tirant ha concebut la Viuda

Reposada, que trama una malvada intriga. Si d'una banda continua fent creure

a la Princesa que Tirant, al seu darrere, se'n burla, per l'altra, a soles amb

Tirant, li revela que Carmesina és tan deshonesta que manté amors secrets

amb el negre Lauseta, hortolà (o sigui jardiner) de palau. Se celebren unes

festes de comiat en honor de Tirant i, quan ja està fixada la seva partida, la

Viuda Reposada es decideix a portar a terme la ficció que evidenciarà la

pretesa maldat de Carmesina. Ordena confeccionar a un pintor una màscara

que reprodueix el rostre del negre Lauseta; i, un dia, després d'haver fet que

Tirant espiés l'escena, incita Carmesina a baixar a l'hort (al jardí) a prendre la

fresca i convenç Plaerdemavida perquè, amb la màscara posada, acariciï

agosaradament la Princesa, com per fer broma. El cavaller, que ho veu tot

perfectament gràcies a una combinació de miralls que ha muntat la Viuda a la

cambra on l'ha amagat, creu que realment Carmesina manté amors

deshonestos amb Lauseta, que ha estat allunyat de l'hort per la malvada

intrigant. Tot surt com la Viuda volia, i Tirant, desesperat, després d'haver

rebutjat les ja clares propostes amoroses de la Viuda, que es pensava tenir el

camí lliure, va a buscar el negre Lauseta i el mata (cap. 284 al 286).

Mentre tant, degut sobretot a desacords entre el duc de Pera i Diafebus, nou

duc de Macedònia, els turcs obtenen una gran victòria, i en la batalla són fets

presoners molts cavallers cristians -entre els quals, el mateix Diafebus-, la

qual cosa posa en gran perill l'Imperi. La notícia desconsola la cort, i el dolor

s'agreuja quan se sap que Tirant ha recaigut de la seva malaltia i s'ha

trencat altre cop la cama. El consell d'una jove jueva retorna la salut al

cavaller, que semblava a punt de morir. Tirant, que no ha volgut tornar a

dirigir la paraula a Carmesina i que constantment ha posat de manifest el seu

disgust, decideix embarcar-se cap al camp de batalla. A bord de la nau, la

Princesa li envia Plaerdemavida perquè descobreixi la causa de la seva

reservada conducta. La donzella puja a la galera i aconsegueix que Tirant li

expliqui el que va veure aquell dia a l'hort. Plaerdemavida li replica que tot va

ser una broma i que ella mateixa, amb una màscara al rostre, feia el paper de

Lauseta. Per demostrar-ho, demana a Hipòlit que vagi corrents a palau i que

porti, de la seva cambra, la màscara que va servir per a la farsa. Hipòlit fa

arribar la màscara a Tirant i aquest es convenç de la innocència de Carmesina

i de la maldat de la Viuda Reposada (cap. 287 al 296).

Tirant a Barbaria. Estant en aquests raonaments, el mar s'embraveix de tal

manera que les galeres es desprenen del port i se'n van mar endins. La que

duia Tirant i Plaerdemavida -que no va tenir temps de saltar a terra- naufraga a

les costes de Barbaria. Se salven Tirant i la donzella, que arriben a la costa

separats. Plaerdemavida és recollida per un velll moro, que, havent estat

captiu a Espanya, on va rebre molt bon tracte, l'acull amb afecte i se l'emporta

a casa seva, a Rafal, prop de Tunis, on la seva filla la pren com a companya.

Tirant és recollit per un alt dignatari, anomenat el Cabdillo sobre los

Cabdillos, que viatjava per aquelles terres portant una ambaixada del seu

sobirà, el Rei de Tremissèn, al rei de Tunis. Sent simpatia per Tirant i l'acull

(cap. 296 al 300).

Tirant fa un relat inventat de la seva vida i condició, i li diu anomenar-se

Blanc. És vestit de moro i entra al servei del Cabdillo, el fill del qual -promès

de Maragdina, la filla del Rei de Tremissèn-, el fa empresonar. Mentre tant, el

rei de la gran Etiòpia, anomenat Escariano, home negre i poderós, feia

preparatius de guerrra contra el de Tremissèn, veí seu, i volia casar-se amb la

seva filla, Maragdina. Aliat amb el rei de Tunis, Escariano comença les seves

operacions amb bona fortuna. En un moment de perill, intuint que Tirant devia

ser un bon cavaller, el Cabdillo sobre los Cabdillos el treu de la presó on

l'havia tancat el seu fill. Tirant comença a hostilitzar les forces d'Escariano i

aconsegueix d'alliberar el rei de Tremissèn i la seva filla, que estaven assetjats

en un castell. Maragdina s'enamora de Tirant. Com a reconeixement dels

serveis prestats, el rei de Tremissèn prega al Cabdillo que atorgui la llibertat al

nostre cavaller. Concedit això, Tirant jura al Rei que no abandonarà la seva

terra fins haver mort, empresonat o fet fugir el rei Escariano (cap. 301 al 307).

Veient-se cada dia en pitjor situació, el rei de Tremissèn envia Tirant com a

ambaixador al rei Escariano. Aquest li diu que no deixarà la guerra fins que

Maragdina no sigui la seva esposa, i aprofita l'ocasió per pronunciar una llarga

i eruditíssima disertació sobre les excel·lències de les dones. Quan Tirant ha

marxat, passat un temps el rei Escariano, amb l'ajut de l'enginy d'un jueu,

entra a la ciutat de Tremissèn, i després de matar el rei, els seus fills i el fill

del Cabdillo, s'apodera de Maragdina i la reclou al castell de Mont Túber.

Gràcies a una estratagema d'un captiu albanès, que d'acord amb Tirant ha

aconseguit d'introduir-se al castell, el castell és pres i el rei Escariano és fet

presoner (cap. 307 al 318).

Maragdina, que no havia volgut accedir a les apassionades sol·licituds

d'Escariano, manifesta a Tirant que n'està enamorada. Tirant respon que el seu

amor pertany a una donzella cristiana, a la qual vol romandre sempre fidel; i,

alhora, aprofitant-se del prestigi que té damunt de Maragdina, la convenç de la

veritat del cristianisme i acaba batejant-la ell mateix. En saber-ho, el rei

Escariano demana a Tirant que l'instrueixi en la fe de Crist. El cavaller ho fa, i

el bateja també, i a continuació tots dos es juren fidelitat com a germans

d'armes. Amb l'ajut d'un frare mercedari valencià -cosa que aprofita l'autor per

dedicar unes frases a València-, que oportunament arriba per rescatar captius,

Tirant emprèn una ràpida tasca d'evangelització que el porta a batejar més de

44.000 moros, que es fan cristians seguint l'exemple del seu rei Escariano

(cap. 319 al 330).

Maragdina, que per la mort del seu pare és ara reina de Tremissèn, insisteix en

els seus propòsits de casar-se amb Tirant; aquest, no obstant això, la convenç

que es casi amb Escariano, cosa que es fa immediatament. Tirant, doncs, actua

com a capità d'uns regnes africans que ja són cristians. Això disgusta a uns

altres magnats que volen continuar essent mahometans, entre els quals hi ha el

mateix Cabdillo sobre los Cabdillos, el qual, com que es permet ofendre

Tirant per la seva tasca evangelitzadora, és mort per Escariano, acte que Tirant

li reprova. Les forces infidels s'organitzen i emprenen la guerra contra el regne

cristià, en ajut del qual arriba el senyor d'Agramunt, un dels cavallers de

l'exèrcit de Tirant que havia arribat a Àfrica amb la galera de Tirant i que

havia estat empresonat pels moros. Se succeeixen nombroses batalles contra

molts reis infidels. En un moment donat, les forces de Tirant arriben davant la

ciutat de Montàgata, en què regnava una donzella. Com que els seus habitants

havien ferit el senyor d'Agramunt, Tirant es decideix atacar violentament la

ciutat i castigar-la (cap. 331 al 349).

A Montàgata hi havia Plaerdemavida, en qualitat de donzella de la Reina. En

saber per informacions d'un presoner que el capità dels que volien destruir la

ciutat era Tirant lo Blanc, es decideix a intervenir per evitar el desastre. Es

presenta davant de Tirant i sostenen un llarguíssim diàleg en què ella dilata tot

el possible donar-se a conèixer, malgrat les al·lusions que fa a les proeses del

cavaller a Grècia i als seus amors amb Carmesina. Posa tanta passió en les

seves paraules en parlar de la Princesa, que Tirant cau a terra, desmaiat. El rei

Escariano reprèn durament Plaerdemavida i, quan aquesta es disposava a

tornar en si a Tirant i el tenia en els seus braços, arriba el senyor d'Agramunt

que, pensant-se que la donzella l'havia mort, intenta matar-la però fereix

Tirant en un mà. Finalment, recuperat Tirant, Plaerdemavida es decideix a

descobrir-li la seva personalitat. Gran és l'alegria del cavaller; i per honorar

Plaerdemavida la fa seure en un tro, més elevat que el de la Reina de la ciutat,

i obliga tots a besar-li la mà. Tirant perdona la ciutat i se celebren

solemnes festes (cap. 350 al 366).

El senyor d'Agramunt demana perdó a Tirant i Plaerdemavida. Tirant retorna

a la Reina la seva ciutat, perquè la donzella havia regnat aparentment durant

les festes, per desig de Tirant. La Reina rep el babtisme, i amb ella els seus

súbdits, i Tirant fa al senyor d'Agramunt rei de Fes i de Bugia i el casa amb

Plaerdemavida (cap. 367 al 383).

Passades les festes de les esposalles, Tirant envia a Melquisedec -a qui havia

casat amb la Reina de Montàgata- a Constantinoble per informar-se de l'estat

en què es troba l'Imperi. Acompleix la seva missió i torna, després d'haver

portat notícies de Tirant a l'Emperador i a Carmesina -que s'havia reclòs en

un monestir, pensant-se que Tirant era mort-, i portant una carta del sobirà en

què prega al cavaller que torni aviat a l'Imperi que ara, durament combatut

pels turcs, es trobava reduït pràcticament a la capital; i li porta també una carta

de la Princesa (cap. 383 al 400).

Continuen les armes victorioses i la tasca evangelitzadora de Tirant, que troba

la col·laboració del frare Joan Ferrer, mercedari natural de Lleida. Envia un

cavaller principal anomenat Espèrcius a la cort del Rei de Sicília -o sigui,

l'infant Felip de França, marit de Ricomana- amb la missió de sol·licitar

reforços per emprendre una nova campanya per a la defensa i alliberament de

l'Imperi grec. El Rei de Sicília hi accedeix immediatament i recluta un exèrcit

destinat a tal fi (cap. 401 al 407).

Tirant lo Blanc torna a l'Imperi grec. Tirant lo Blanc, mentre per un cantó

envia el rei Escariano al seu regne d'Etiòpia per reunir gent d'armes, per l'altre

s'embarca ell mateix, amb els seus amics i aliats, en una esquadra que es

proposa portar ajut a Constantinoble. Fa escala a Palerm, on s'entrevista amb

els reis de Sicília, pels quals és rebut molt amistosament. Es reuneixen les

dues esquadres, la de Tirant i la del rei de Sicília, i, en companyia d'aquest -

que deixa el regne temporalment en poder del duc de Messina-, emprenen la

ruta de Constantinoble. Mentre tant, el cavaller Espèrcius, que havia estat

enviat com ambaixador de Tirant a Sicília, és arrossegat per una tempesta a

l'illa del Lango, on desencanta la filla d'Hipòcrates, que vivia allà en forma de

drac, s'hi casa i cristianitza l'illa (cap. 408 al 413).

Arribat al port de Troia, Tirant envia un missatger a l'Emperador, que es troba

a Constantinoble, assetjada pels turcs tant per mar com per terra. Aquest fet

dóna esperances als assetjats, que veien inevitable la seva perdició i que es

defensaven com podien, tenint per Capità major a Hipòlit. La Viuda

Reposada, en assabentar-se que Tirant s'acostava i que aviat arribaria a

Constantinoble, comprenent que de seguida es faria manifesta la seva maldat,

s'empassa un verí i mor. Tirant comença la seva acció guerrera: empresona

l'armada turca que bloquejava per mar Cosntantinoble, i després desembarca a

terra per lluitar contra les forces infidels que envolten la ciutat. El Soldà i el

Gran Turc, veient-se perduts, envien a Tirant una ambaixada demanant pau i

treva per tres mesos, o, com a últim recurs, pau final per cent un anys. Davant

d'aquestes proposicions, Tirant no s'atreveix a respondre sense consultar-ho

abans amb l'Emperador, i decideix anar personalment a Constantinoble. Ja una

mica abans hi havia enviat la reina de Fes -és a dir Plaerdemavida-, que va ser

magníficament rebuda a la cort i tractada com a sobirana. Plaerdemvaida va

mantenir llargues converses amb la Princesa sobre Tirant i la va tranquil·litzar

respecte a l'amor que ell li tenia, ja que no s'havien pogut comunicar des del

dia llunyà en què la tempesta el va arrencar de Constantinoble i l'arrossegà al

nord d'Àfrica (cap. 414 al 433).

Tirant arriba a Constantinoble amagant la seva personalitat, i Plaerdemavida

el condueix al llit de la Princesa, on els enamorats passen la nit i consumen el

matrimoni. L'endemà, Tirant va a veure Hipòlit, que el porta a entrevistar-se

amb l'Emperador. Exposades les condicions de l'enemic, després de reunir el

Consell, l'Emperador decideix acceptar la pau final per cent un anys, sempre

que el Soldà i el Gran Turc es constitueixin presoners i que els seus soldats

se'n vagin a peu i sense armes. Arriba mentre tant Estefania, duquessa de

Macedònia, i es llença als peus de Tirant, pregant-li que rescati el seu marit,

Diafebus, que es troba presoner de l'enemic des que Tirant, anys enrere, va

sortir de Constantinoble. Tirant torna al seu campament i dóna resposta a

l'ambaixada de l'enemic, que accepta les condicions de l'Emperador (cap. 434

al 447).

Tirant entra triomfalment a Constantinoble, amb les seves forces i els seus

presoners, i és aclamat pel poble com el seu alliberador. Pocs dies després

arriben el rei de Sicília i el de Fes -o sigui, el senyor d'Agramunt-, i se

celebren grans festes populars i cortesanes. L'Emperador, per premiar els

grans serveis de Tirant, li atorga la mà de la seva filla Carmesina, amb la qual

cosa es vinculen la successió de la corona i el títol de Cèsar de l'Imperi grec,

que també ha estat atorgat a Tirant. Se'n fa un pregó públic en mig de

l'alegria de tothom (cap. 448 al 453).

Arriba el rei Escariano amb el seu exèrcit, i mentre Maragdina, la seva esposa,

va a Constantinoble, on és rebuda amistosament per tota la cort i

principalment per Carmesina, ell es dedica, juntament amb Tirant, a alliberar

les províncies i les ciutats que encara es trobaven en poder de l'enemic, en una

de les quals troben Diafebus, duc de Macedònia, que continuava presoner.

Amb una ràpida campanya, Tirant reconquesta tot el territori de l'Imperi. La

victòria final se celebra a la cort amb bodes de cavallers i donzelles de palau

(cap. 454 al 466).

Quan es trobava a Adrianòpolis, Tirant agafa un encostipat sobtat que li

produeix un mal de costat tan agut que sap que la seva mort s'acosta. Rep els

sagraments, fa testament a favor d'Hipòlit i redacta una carta per a Carmesina.

Expressa el seu desig de ser traslladat a Constantinoble i mor pel camí (cap.

467 al 471).

Després de la mort de Tirant lo Blanc. El cos de Tirant és portat embalsamat

a Constantinoble i exposat en el temple de Santa Sofia. L'Emperador, en

conèixer la trista notícia, fa una lamentació que, arribada a oïdes de

Carmesina, li fa saber què ha passat. Carmesina va a veure el cos de Tirant i es

lamenta dolorosament, plorant sobre el cadàver i besant-lo. Amb tanta força la

fereix la pena que comprèn que la seva mort és propera. Fa pública confessió

dels seus pecats i dicta testament, en què nomena hereva l'Emperadriu, la seva

mare. L'Emperador, mentre tant, ha mort pel dolor que li han produït el trist

final de Tirant i l'agonia de la seva filla (cap. 472 al 480).

Després d'aquests dissortats esdeveniments -durant els quals l'Emperadriu s'ha

lliurat una vegada més al jove Hipòlit-, com que l'Imperi no té hereu, els

cavallers es reuneixen per decidir qui ha de ser emperador. Vist que la

Princesa havia fet hereva la seva mare, i que Tirant havia nomenat hereu

a Hipòlit, decideixen que regnin tots dos un cop casats, "atesa la amistat

antiga que tots sabem que Ypòlit té ab la Emperadriu". Tots dos hi

accedeixen ben de gust, es casen i inicien el seu regnat. El nou Emperador

paga lliberalment a tota la gent d'armes i la llicencia, ja que la pau ha estat

definitivament restablerta. El Rei de Sicília se'n torna a la seva terra, i

l'Emperador ordena al Rei de Fes i al vescomte de Branches que condueixin

els cossos de Tirant i de Carmesina a Bretanya, d'acord amb la seva darrera

voluntat. Allà són enterrats ricament i les seves tombes guarnides amb epitafis

en vers. Algun temps després, l'emperador Hipòlit va posar en llibertat el

Soldà i el Gran Turc. Passats tres anys, va morir l'Emperadriu, i l'emperador

Hipòlit es va tornar a casar amb una filla del Rei d'Anglaterra, de la qual va

tenir tres fills i dues filles. El fill gran, anomenat també Hipòlit, va

protagonitzar singulars actes de cavalleria. L'Emperador i la nova Emperadriu

van morir el mateix dia i és de creure que frueixen de la glòria del paradís

(cap. 481 al 487).

http://www.xtec.es/~acarre/resum.htm

Aquest resum (que es fixa sobretot en els fets d'armes de la novel·la) ha estat traduït del castellà del llibre

de Martín de Riquer, Tirant lo Blanch, novela de historia y de ficción. Barcelona: Sirmio, 1992, pp. 245-

267.