Revisió · 2019. 1. 31. · 3. Diagnosticar síndromes mixtes. No cal oblidar que molts micetismes...

© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv137.pdf 1

__________________________________________________________________________________________

Aportació del laboratori clínic al diagnòstic dels

micetismes

Josep Piqueras Carrasco1, Salvador Ventura Pedret2, Josep Ros Pau2,

Mònica Robirosa Reverte2

1Servei d’Hematologia Clínica , Hospital Vall d’Hebron, Barcelona 2Laboratori Clínic L’Hospitalet , L’Hospitalet de Llobregat

_________________________________________________________________________________________

Introducció

És ben sabut que Catalunya és un país micòfil com

n’hi ha pocs. De fet, la paraula bolet amb la qual

denominem l’aparell que produeix els elements

reproductors (espores) de diversos fongs superiors o

macromicets (basidiomicets i ascomicets) prové de la

paraula ―boletus‖ que en el seu origen era com es

designava el fong amb que s’obsequiava l’emperador

romà. El fet d’haver existit una tradició ancestral de

consum de bolets ha comportat un coneixement,

passat de generació en generació, basat en la

prudència. Catalunya com a país d’acollida que és, ha

anat rebent en les últimes dècades una població

procedent de diversos indrets de la península ibèrica

on aquesta tradició és gairebé nul·la, fet que s’ha

agreujat en els últims temps amb la immigració de

persones provinents de tot el món. La conseqüència

de tot això és l’increment dels micetismes o

intoxicacions degudes a la ingesta de fongs

metzinosos (1). A més hi ha un altre factor com és la

importació de noves espècies i la reclassificació

d’espècies com a tòxiques que abans estaven

considerades com a comestibles, com pot ser el cas

del verderol o pixaconills (Tricholoma equestre) causant

d’un quadre de rabdomiòlisi. Entre les noves

espècies cal anar amb compte amb els fongs

al·lucinògens del gènere Psilocybe. També s’han trobat

noves espècies tòxiques, com quan l’any 1984 per

primera vegada es va comprovar que l’espècie

responsable de les intoxicacions ciclopeptídiques a

Espanya podia pertànyer també al gènere Lepiota i no

només al gènere Amanita.

El fet és que entre els anys 1982 i 1999 han estat

atesos 554 pacients en un sol hospital causats per 242

In vitro veritas 2012; 13:1-8

ISSN: 1697-5421

Revisió

2 Piqueras et al. In vitro veritas 2012; 13:1-8

© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv137.pdf

episodis d’intoxicació per consum de bolets, tot i que

podem sospitar que són la punta d’un iceberg, ja que

es creu que un nombre de persones dos o tres

vegades més gran han patit alguna mena de trastorn

no prou intens com per anar a un hospital (2). El

Servicio de Información Toxicológica del Instituto

Nacional de Toxicología y Ciencias Forenses rep

unes 180 consultes anuals referents a intoxicacions

per bolets, la majoria d’elles per bolets al·lucinògens

(3).

L’objectiu d’aquest article és posar de manifest la

importància del laboratori en el diagnòstic i

tractament dels micetismes. En podem obtenir els

beneficis següents:

1. Evitar tractaments agressius i innecessaris.

L’experiència demostra que quan el quadre

clínic és dubtós i no es coneixen quines han

estat les espècies ingerides, la intoxicació sol

tractar-se com si hagués estat originada per una

espècie hepatotòxica.

2. Evitar hospitalitzacions innecessàries. Una de

les característiques dels micetismes és que sol

afectar col·lectius. La rapidesa en el diagnòstic

evitaria el col·lapse dels serveis d’urgències en

aquells casos en què el nombre de persones

implicades fos elevat. Per exemple, quan hi ha

diversos nens d’una guarderia que mengen els

bolets que creixen al jardí i sovint no se sap

quants ni qui o bé, quan un gran nombre de

persones ingereixen el mateix guisat.

3. Diagnosticar síndromes mixtes. No cal oblidar

que molts micetismes es produeixen per

desconeixement de l’existència de fongs tòxics.

Això fa que es donin ingestes a l'atzar de

diferents tipus de bolets que poden incloure

espècies que comporten toxicitat tardana o

primerenca. En aquests casos, l’aparició precoç

dels símptomes confondria el diagnòstic clínic i

faria que s’ometessin mesures terapèutiques

fonamentals.

4. Aportar nous tàxons al catàleg d’espècies

tòxiques.

5. Aclarir la causa de mort. En un laboratori

forense, les sol·licituds d’exàmens de laboratori

no provenen només dels hospitals sinó també

dels jutjats. En aquests casos s’intenta

demostrar si la causa de la mort ha estat la

ingestió de bolets tòxics.

6. Detectar substàncies psicoactives. Cada vegada

és més freqüent que des d’instàncies oficials es

remetin mostres requisades en partides, ja siguin

exemplars sencers o càpsules contenint el bolet

en pols, per confirmar o descartar que es tracti

de fongs psilocíbics dels gèneres Psilocybe i

Paneolus, principalment. Degut a la gran

similitud morfològica entre les espècies

d’aquests gèneres o que les mostres estiguin

triturades, la identificació dels seus principis

actius, psilocina i psilocibina, és determinant..

Característiques dels micetismes

Els micetismes es poden classificar, segons el temps

de latència, en micetismes de latència curta i

micetismes de latència llarga.

Els micetismes de latència curta són aquells en què

els símptomes apareixen abans de sis hores desprès

de la ingesta, mentre que les intoxicacions de latència

llarga són les que apareixen més de sis hores després

de la ingesta.

També hi pot haver una simptomatologia mixta quan

s’ha produït una ingesta conjunta amb dues espècies

metzinoses.

In vitro veritas 2012; 13:1-8 Piqueras et al. 3


Entre els micetismes de latència curta es poden

esmentar les malalties següents:

Gastroenteritis aguda per bolets (Lactarius,

Russula, Boletus, Tricholoma, Entoloma, Clitocybe,

Omphalotus, Scleroderma, Agaricus, Clorophyllum i

altres) en els que s’han aïllat diverses substàncies

d’heterogènia composició química, a les quals

se’ls atribueix l’efecte irritant sobre el tub

digestiu.

Intoxicació neurològica per bolets (síndrome

micoatropínica), produïda per bolets que

contenen derivats isoxazòlics (Amanita muscaria i

Amanita pantherina) (4). Al cap d’un període

comprés entre mitja hora i dues hores després

de la ingesta, es presenta un quadre d’agitació

psicomotriu acompanyat per signes

d’atropinització. En l’orina es pot identificar la

presència d’isoxazols.

Intoxicació per fongs al·lucinògens que tenen la

psilobicina com a principal tòxic, el qual té

efectes similars a l’àcid lisèrgic (LSD) (5, 6). La

presència de fenil-etilamina fa que apareguin

valors falsament per sobre d’un valor

discriminant determinat (―resultats falsament

positius‖) quan es mesura la concentració

arbitrària d’amfetamines en l’orina.

Intoxicació muscarínica per bolets que

contenen muscarina, produïda per abundants

espècies com poden ser Inocybe (Inocybe fastigiata,

Inocybe patoullardii, etc.) i alguns petits Clitocibe

blancs (Clitocibe rivulosa i Clitocibe dealvata) i també

per bolets més exòtics com el Rubinoboletus sp.

La muscarina té una intensa acció colinèrgica,

donant símptomes com ara diarrees i vòmits (7-

8).

Intoxicació cardiovascular per bolets, produïda

per espècies de fongs que interfereixen en el

metabolisme oxidatiu de l’etanol (9). Aquesta

intoxicació només es presenta si s’associa el

consum de bolets i alcohol. Les espècies més

comunes són Coprinus atramentarius (10),

"clitocibe de peu claviforme" (Clitocybe clavipes) i

també el Boletus luridus (11) i la Morchella

angusticeps.

Intoxicació hemolítica causada sobre tot per

bolets del grup dels ascomicets sobre tot de la

família de les helvel·làcies, per exemple les

múrgules, i per Paxillus involutus que pot ser

mortal (12).

Entre els micetismes de latència llarga cal destacar-ne

els següents:

Intoxicacions hidrazídiques per bolets que

perden la seva toxicitat si es cuinen o sequen

degut a la hidrosolubilitat de les seves toxines.

La més coneguda és la giromitrina (N-metil-N-

formilhidracida) (13) que té la capacitat d’inhibir

els processos metabòlics que contenen fosfat de

piridoxal (14). Al cap de sis, nou i fins i tot vint

hores, apareixen les primeres manifestacions

que poden ser gastrointestinals, alteracions de la

funció hepàtica, alteracions cardiovasculars de la

consciència, hemòlisi, fins i tot amb

metahemoglobinèmia, que pot afectar al

funcionalisme renal.

Intoxicacions per bolets nefrotòxics, causades

per bolets del gènere Cortinarius, com poden ser

Cortinarius orellanus, Cortinarius speciosissimus, etc.

Les toxines causants d’intoxicació són les

orellanines, de naturalesa química bipiridílica i

similar als herbicides tipus Paraquat, i les



cortinarines, de naturalesa ciclopeptídica. Hi ha

un interval lliure superior a tres dies on es

presenta un quadre de set intensa amb poliúria i

un posterior quadre d’insuficiència renal. Es pot

acompanyar amb un malestar general amb

debilitat i adoloriment general (15).

Intoxicació per bolets hepatotòxics. És la més

greu de totes les atribuïdes als bolets. Si bé

l’Amanita phalloides és el bolet causant més

conegut, també s’han d’incloure algunes espècies

corresponents al gènere Galerina i Lepiota,

especialment Lepiota brunneoincarnata. Totes elles

tenen en comú que contenen amatoxines (16-17)

amb un període de latència que acostuma a ser

superior a 8-9 hores amb una mitjana de 11

hores. Aquest temps de latència és inversament

proporcional al consum de tòxics, mentre que

períodes llargs (>15 hores) acostumen a

correspondre’s amb casos lleus (18). Les

complicacions poden afectar al sistema nerviós

central, al fetge i al ronyó incloent hemorràgies

gastrointestinals de les que s’han descrit casos

en intoxicacions per amanitines (19),

metahemoglobinèmia, típica de les intoxicacions

per giromitra, hemòlisi que també pot ser

deguda a intoxicació per giromitra,

hipoglucèmia que és la típica complicació dels

emmetzinaments per giromitres o amanitines (6,

20), infart de miocardi, complicació típica de

fongs al·lucinògens, així com hipovolèmia i

alteracions electrolítiques.

Exàmens de laboratori en l’exploració dels micetismes

El diagnòstic diferencial precoç d’intoxicació per

bolets és bàsic per establir un tractament adequat.

Per altra banda, l’anamnesi haurà d’establir un

diagnòstic diferencial. Per aquest motiu, la primera

pregunta que s’ha de formular quan se sospita un

micetisme és: hi ha alguna altra causa que expliqui els

símptomes a banda de la intoxicació de bolets?

Per diagnosticar l’estat del pacient són útils la mesura

de propietats biològiques com:

"L’equilibri àcidobase" expressat per les

propietats biològiques següents:

- Gas(aSan)—Diòxid de carboni; pr.parc.

- Gas(aSan)—Oxígen; pr.parc.

- Pac(aSan)—Plasma; pH

- aPla—Hidrogencarbonat; c.subst.

- aPla—Excés de base(llocs enllaçants d’H+);

c.subst.

- Hb(aSan)—Oxígen; fr.sat.

Aquestes propietats poden ajudar al diagnòstic

d’hipòxia i acidosi.

La concentració de glucosa en el plasma.

Aquesta magnitud pot alterar-se per una

gastroenteritis durant les intoxicacions per

giromitrines o per la fallida hepàtica causada per

les giromitrines o les amatoxines. En aquest cas

una concentració de glucosa per sota del límit

inferior de l’interval de referència és senyal de

mal pronòstic.

La concentració de diversos ions com potassi,

sodi i fosfat en el plasma.

Concentracions disminuïdes de potassi poden

donar-se en una fallida renal produïda per

orellanines, giromitrines o bé amatoxines

mentre que concentracions baixes de fosfat

poden ser produïdes per amatoxines i

giromitrines, sobre tot en nens.



Propietats biològiques relacionades amb la

funció hepàtica. La fallida hepàtica és comuna

en les intoxicacions per amatoxines o per

giromitrines, i per tant la mesura d’aquestes

propietats és obligatòria en qualsevol protocol

d’estudi d’intoxicació per bolets. Dintre de les

propietats biològiques que permetrien

diagnosticar una possible necrosi hepàtica són la

concentració d’aspartat-aminotransferasa,

d’alanina-aminotransferasa, de fosfatasa alcalina,

de L-lactat-deshidrogenasa i de bilirubina en el

plasma. La mesura de diverses propietats

hemostasiològiques relacionades amb la

coagulació de les vies extrínseca i intrínseca és

imprescindible per conèixer l’evolució del

funcionalisme hepàtic. Aquí serà important

mesurar la concentració d’urea en el plasma per

valorar una possible encefalopatia hepàtica.


funció renal. La mesura de la concentració

d’urea i de creatinini en el plasma i la presència

o absència d’entitats microscòpiques en l’orina

(―examen microscòpic del sediment urinari‖)

són les principals propietats involucrades en

l’estudi inicial. Cal tenir en compte que una

fallida renal pot ser induïda per la giromitrina o

l’amantadina. Tampoc podem oblidar que

alguns fongs al·lucinògens poden produir fallida

renal. En el cas de les intoxicacions per

orellanines, l’oligúria deguda a una fallida renal

pot produïr-se al cap de dies o setmanes després

de la ingesta del bolet, pel que en el cas de

l’aparició de signes d’insuficiència renal cal fer

una revisió d’antecedents d’ingesta de bolets.

La fracció de substància de

metahemoglobinèmia en la sang.

Aquesta magnitud pot estar augmentada en les

intoxicacions per giromitres.

La concentració catalítica de creatinina-cinasa

en el plasma.

Un augment de la seva concentració pot indicar

rabdomiòlisi, causada per tricolomes o algunes

espècies de rússules (Russula subnigricans) (23).

Diverses magnituds relacionades amb

l'"hemograma".

L’anèmia pot ser deguda a diversos factors, com

ara una pèrdua massiva de sang, una

gastroenteritis complicada o bé una hemòlisi per

enverinament de giromitra. L’anèmia també pot

ser causada per una fallida renal després d’una

ingesta d’orellanines.

La mesura de la concentració de diferents tòxics

en l'orina o en el plasma.

La mesura d’aquestes propietats es porta a

terme per descartar, dins de l'estudi sindròmic,

la presència d’altres substàncies tòxiques que

poden causar símptomes semblants. Les

propietats a mesurar serien, per exemple, la

concentració de paracetamol en el plasma en cas

de fallida hepàtica fulminant, la concentració

arbitrària d’àcid lisèrgic (LSD), de fenciclidina,

de cocaïna més els seus metabòlits o

d’amfetamines en l’orina per diferenciar un

quadre al·lucinatori o agitatiu. Per altra banda, la

mesura de la concentració arbitrària de

fenotiazines poden diferenciar una causa de

fallida hepàtica o toxicitat anticolinèrgica.



Els exàmens de propietats biològiques confirmatoris

estan orientats a mesurar la concentració de la toxina

en diferents fluids biològics del cos. Els principis de

mesura o mètodes de mesura més emprats són:

L’anàlisi immunosorbent amb l’enzim lligat

(ELISA), és el més utilitzat per mesurar la

concentració d’amanitines en l’orina (21).

L’equip de reactius ―Amanitin Elisa‖ permet la

mesura d’aquesta magnitud d’una manera

ràpida, tot i que els resultats són fiables només

en les primeres 48 hores de la ingesta (22).

La cromatografia i l’espectrometria de masses,

permeten mesurar diverses magnituds que són

útils per al diagnòstic d’intoxicacions per

giromitrines, feniletilendiamines (Psilocybes sp.) o

orellanines.

La cromatografia en capa prima permet mesurar

diverses magnituds que són útils per al

diagnòstic d’intoxicacions per diferents bolets.

Aquest principi és bastant assequible

econòmicament (22).

La inhibició de l'hemaglutinització, per detectar

fongs que contenen aglutinines anti A o anti B

com poden ser Hohenbuehelia serotina, Paxillus

panuoides, Melanoleuca melaleuca, Hygrophorus

capreolarius i Clavulinopsis fusiformi (24).

La prova de Wieland o Meixner, és un examen

antic, però que és bastant orientatiu per al

diagnòstic d’una intoxicació per amanitines. És

ràpid i poc costós, però és força inespecífic.

Consisteix en posar damunt d’un paper de diari

la peça a estudiar, per exemple material gàstric, i

afegir a continuació una gota d'àcid clorhídric

10 mmol/L. Es deixa a les fosques i a la mitja

hora, si conté amanitines, es posarà blau.

Actualment s’estan introduint noves propietats

biològiques consistents en diversos estudis del

DNA, emprant mètodes de mesura basats en la

reacció en cadena per la polimerasa (PCR). Els

estudis més implantats en micologia són l’estudi

de polimorfismes mitjançant amplificació

aleatòria del DNA (Random Amplification of

Polymorphic DNA; (RAPD), l’estudi de

polimorfismes mitjançant la longitud de

fragments de restricció (Restriction Fragment

Length Polymorphism; PCR/RFLP) i l’estudi

de polimorfismes mitjançant la longitud de

fragments amplificats (Amplified Fragment

Length Polymorphism; PCR/AFLP). Tots

aquests estudis estan restringits al laboratori

forense però amb una elevada possibilitat

d’implantació a mig termini en un laboratori

clínic d’un hospital de tercer nivell (22).

Per a l’establiment d’un pronòstic es poden emprar

les següents propietats:


funció renal.

Cal tenir present, principament en les síndromes

orellàniques, que aquestes poden desencadenar

una insuficiència renal greu al cap d’una

setmana de la ingesta que afavoreixen la

realització d’una hemodiàlisi del pacient. També

s’ha d'estar a l’aguait en el cas d’ingesta per

Amanita smitiana o Amanita pròxima. Per tant

s’han de tenir en compte augments en la

concentració d’urea en el plasma (degut a una

encefalopatia hepàtica), de potassi en el plasma,

de creatinini en el plasma (valorant si se supera

el valor de 124 µmol/L) i de proteïna en l’orina.

També s’ha de tenir en compte la presencia, en



l’orina, de cilindres leucocitaris, eritrocitaris i

sobre tot ceris i l’acidosi metabòlica (19).

La concentració d’amatoxines en l’orina de

primera micció.

Aquesta magnitud biològica permet establir un

ràpid pronòstic de la intoxicació (25). Valors

compresos entre 120 i 700 µg/L s’associen a

intoxicacions greus, la majoria de les quals

acaben amb la mort del pacient..

Propietats hemostasiològiques.

Ràpides disminucions del temps de

protrombina en el plasma i de la concentració

arbitrària d’antitrombina III i del factor V de la

coagulació en el plasma permet establir un ràpid

pronòstic de la intoxicació (6, 26, 27).

L’objectiu de la teràpia és aconseguir el màxim

descens de la concentració de la toxina en el plasma

en el temps més curt possible. En el cas de les

amatoxines, el temps d’exposició per evitar la necrosi

cel·lular és bàsic i per tant, tot tractament a fi

d’eliminar-les és important (28). Aquesta teràpia

estarà encaminada al tractament simptomàtic i de

suport, a l’aplicació de mesures per eliminar la toxina

i a la possibilitat d’utilitzar antídots (26, 27, 29).

Per altra banda, en tot micetisme el manteniment

d’una bona hidratació és important per evitar el dany

renal. Al principi cal evitar una hipovolèmia amb la

conseqüent hipoperfusió renal que pot ser causa

d’una fallida renal. Així, les mesures de rehidratació

en la fase coleriforme adquireixen un doble sentit:

eliminar la toxina i evitar la lesió renal (6). El

tractament també estarà orientat a evitar la fallida

hepàtica per evitar l'encefalopatia hepàtica, conduint

si és necessari a un transplantament hepàtic. Per tant,

cal tenir en compte els exàmens de laboratori clínic

abans mencionats (19). Els següents valors són

indicatius de mal pronòstic en circumstàncies en què

l’única sortida pot ser el transplantament hepàtic

(30):

Srm—Bilirubina; c.subst. > 77 µmol/L

Augment del temps de protrombina a més del

doble del límit superior de l’interval de

referència.

Srm—Creatinini; c.subst. > 133 µmol/L

Conclusions

Des de l’aparició de noves eines diagnòstiques, la

mortalitat deguda a la intoxicació per ingesta de

bolets s’ha reduït d’una manera molt apreciable. Així

i tot, el desconeixement de la freqüència real i el fet

que els episodis siguin majoritàriament estacionals fa

que molts cops passin desapercebuts, o, si més no,

no tractats de forma òptima.

Per part del facultatiu de laboratori, el maneig

adequat de les propietats biològiques que cal utilitzar

i el coneixement dels equips de reactius que s’han

comercialitzat últimament poden fer que millori el

pronòstic i disminueixin les complicacions d’una

manera apreciable. Amb tot, la falta de criteris

comuns en el diagnòstic dels micetismes fa que sigui

necessari buscar un consens que eviti retards en el

diagnòstic i tractament d’aquestes intoxicacions.

Bibliografia

1. Piqueras J. Caratteristiche epidemiologice delle intossicazione da fungi in Catalunya. A: Atti del 2º Convegno Internazionale di Micotossicologia. Viterbo; 2001.

2. Piqueras J. Caraterístique epidemiologice delle intossicazioni da fungí in Catalunya. Pagine di Micologia 2002;17:151-4.

3. Ballesteros S. Revisión de los últimos cinco años de las intoxicaciones por setas. Nuevos sindromes y



medidas. (accés: 2011-10-26).

4. Michelot D, Melendez-Howell LM. Amanita Muscaria: Chemistry, biology, toxicology. Mycol Res 2003;107(2):131-46.

5. INCHEM. Chemical Safety Information from Intergovernmental Organizations. Psilobice and others. (accés: 2011-10-26).

6. Piqueras Carrasco, J. Setas. A Marruecos Sant J, Nogué Xarau S, Nolla Sala J, dirs. Toxicologia clinica. Barcelona: Springer Verlag Ibérica; 1993.

7. Pauli JL, Foot CL. Fatal muscarinic syndrome after eating wild mushrooms. MJA 2005;182(6):294-5 (accés: 2011-10-26).

8. Lurie Y, Wasser SP, Taha M, Shehade H, Nijim J, Hoffmann Y, et al.. Mushroom poisoning from species of genus Inocybe (fiber head mushroom): a case series with exact species identification. Clin Toxicol (Phila) 2009;47(6):562-5.

9. Piqueras J. Interacción de los hongos superiores con el alcohol. Butll So Catalana Micol 1981;6:17-26.

10. Michelot, D. (1992), Poisoning by Coprinus atramentarius. Natural Toxins 1:73–80. (accés: 2011-10-26).

11. Budmiger H, Kocher F. Boletus luridus and alcohol. Case report. Schweiz Med Wochenschr 1982;34:1179-81.

12. Flammer R, Gallen S. Hemolysis in mushroom poisoning: facts and hypotheses. Schweiz Med Wochenschr 1983;113(42):1555-61.

13. Brozen R. Toxicity, Mushroom - Gyromitra Toxin. (accés: 2011-10-26).

14. Leathern AM, Dorran TJ. Poisoning due to raw Gyromitra esculenta (false morels) west of the Rockies. CJEM 2007;9(2):127-30.

15. Holmdahl J. Mushroom poisoning: Cortinarius speciosissimus nephrotoxicity. Institute of Internal Medicine. Göteburg: Göteborg University; 2001.

16. Becker CE, Tong TG, Boerner U, et al. Diagnosis and treatment of Amanita phalloides-type mushroom poisoning. Use of thioctic acid. West J Med 1976;125:100-9.

17. Lee DS. Toxicity, Mushrooms – Amatoxin clinical presentation. (accés: 2011-10-26).

18. Eyer F, Felgenhauer N, Zilker T. Evolució d’un megacolon tòxic degut a enverinament per Amanita phalloides; una rara complicació. Dtsch Med Wochenschr 2004;129 (4):137-40.

19. Habal R, Pinsky MR. Mushroom toxicity. (accés: 2011-10-26).

20. Matsuura M, Saikawa Y, Inui K, Nakae K, Igarashi M, Hashimoto K, Nakata M. Identification of the toxic trigger in mushroom poisoning. Nat Chem Biol 2009; 5(7):465-7.

21. Grundmann O, Tebbett I. Deadly Delicious– Mushroom Poisoning (accés: 2011-10-26).

22. Iturralde Pardo MJ. Métodos actuales de diagnóstico de laboratorio en las intoxicaciones por setas con interés forense. (accés: 2011-10-26).

23. Piqueras J. La rabdomiòlisi causada per bolets. (accés: 2011-10-26).

24. Furukawa K, Ying R, Nakajima T, Matsuki T. Hemagglutinins in fungus extracts and their blood group specificity. Exp Clin Immunogenet 1995;12(4):223-31.

25. Butera R, Locastelli C, Coccini T, Manzo L. Diagnostic accuracy of urinary amanitin in suspected mushroom poisoning: A pilot study. Journal of Toxicology 2004;43 (6):901-12 (accés: 2011-10-26).

26. Asociacion Española de Toxicologia (AETOX) (accés: 2011-10-26).

27. Ganzert M, Felgenhauer N, Zilker T. Indication of liver transplantation following amatoxin intoxication. J Hepatol 2005;42(2):202-9.

28. Piering WF. Role of the Clinical Laboratory in Guiding Treatment of Amanita. Clin Chem 1990;36(3):571-74.

29. Zilker T. Diagnosis and therapy of mushroom poisoning (II). Leber Magen Darm 1987;17(3):173-97.

30. Broussard CN, Aggarwal A, Lacey SR, Post AB, Gramlich T, Henderson JM, Younossi ZM. Mushroom poisoning--from diarrhea to liver transplantation. Am J Gastroenterol 2002; 97(5):1272-3.

http://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19566380?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVDocSum&ordinalpos=4http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19566380?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVDocSum&ordinalpos=4http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19566380?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVDocSum&ordinalpos=4http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19566380?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVDocSum&ordinalpos=4http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Flammer%20R%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Gallen%20S%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstractjavascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Schweiz%20Med%20Wochenschr.');javascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Schweiz%20Med%20Wochenschr.');javascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Schweiz%20Med%20Wochenschr.');http://emedicine.medscape.com/article/1008902-clinicalhttp://emedicine.medscape.com/article/1008902-clinicalhttp://emedicine.medscape.com/article/1008902-clinicalhttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Eyer%20F%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Felgenhauer%20N%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Zilker%20T%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://emedicine.medscape.com/article/167398-overviewhttp://emedicine.medscape.com/article/167398-overviewhttp://www.forensicmag.com/article/deadly-delicious%E2%80%94mushroom-poisoning?page=0,2http://www.forensicmag.com/article/deadly-delicious%E2%80%94mushroom-poisoning?page=0,2http://www.forensicmag.com/article/deadly-delicious%E2%80%94mushroom-poisoning?page=0,2http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Furukawa%20K%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Ying%20R%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Nakajima%20T%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Matsuki%20T%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstractjavascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Exp%20Clin%20Immunogenet.');http://cat.inist.fr/?aModele=afficheN&cpsidt=16206512http://cat.inist.fr/?aModele=afficheN&cpsidt=16206512javascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Leber%20Magen%20Darm.');http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Broussard%20CN%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Aggarwal%20A%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Lacey%20SR%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Post%20AB%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Gramlich%20T%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Henderson%20JM%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Younossi%20ZM%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/12014750?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/12014750?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/12014750?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstract


__________________________________________________________________________________________

Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic

Secció de Qualitologia i Normalitzacióa

Guia per al control intern de la qualitat de la mes ura de magnituds biològiques ordinals utilitzant materials de

control

Preparat per:

Rosa Maria López Martínez1, Albert Estrada Zambrano1, Xavier Fuentes Arderiu2

1Laboratori Clínic Bon Pastor, Barcelona 2Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat

Col·laboradors:

Els membres de l’ACCLC que han aportat opinions, esmenes o textos alternatius

(vegeu la llista del final d’aquest document)

_________________________________________________________________________________________

0 Introducció

La norma ISO 15189:2007 (1) dedica diversos

apartats a la garantia de la qualitat. Els requisits sobre

el control intern de la qualitat de la norma ISO

15189:2007 afecten tant l’examen de les magnituds

escalars com de les magnituds ordinals i de les

propietats qualitatives. Però, com és habitual en

aquests tipus de documents, la norma no

proporciona detalls sobre el control intern de la

qualitat.

_____________________________________________ a Membres de la Secció de Qualitologia i Normalització durant la preparació d’aquest document: A. Blanco Font, F. Canalias Reverter, X. Fuentes Arderiu (president), R.M. López Martínez, A. Noguera Bennaser. _____________________________________________


ISSN: 1697-5421

Recomanació

10 López et al. In vitro veritas 2012; 13:9-16


L’Associació Catalana de Ciències de Laboratori

Clínic va publicar la Guia per al control intern de la

qualitat de la mesura de magnituds biològiques utilitzant

materials del control, dedicada a les magnituds escalars

(2). Seguint aquesta línia de treball, la Secció de

Qualitologia i Normalització de l’Associació Catalana

de Ciències de Laboratori Clínic ha elaborat la

present guia que pot ajudar a satisfer els requisits de

la norma ISO 15189:2007 en relació a la mesura de

magnituds ordinals, les quals constitueixen al voltant

d’un 20 % de les propietats biològiques que

apareixen als catàlegs de prestacions dels laboratoris

clínics.

La informació continguda en aquesta guia, satisfà

amb escreix les exigències de l’actual decret

d’autorització administrativa dels laboratoris clínics

(3) i probablement serà d’utilitat per assolir les

exigències de la futura actualització d’aquest decret.

1 Objecte i camp d’aplicació

Aquesta guia facilita una estratègia de control intern

de la qualitat, utilitzant materials de control,

comercials o no, per a la mesura de magnituds

ordinals al laboratori clínic.

Aquesta guia va dirigida a tots els tipus de laboratori

clínic.

2 Vocabulari

En aquest document són aplicables els termes i les

definicions següents:

commutabilitat d’un material de referència:

propietat d’un material de referència expressada per

la proximitat de l’acord entre els resultats de mesura

obtinguts per a una magnitud [individual]

determinada d’aquest material utilitzant dos

procediments de mesura determinats, per una part, i

la relació entre resultats de mesura per a altres

materials determinats, per l’altra

NOTA: En el laboratori clínic sol indicar la

capacitat d'un material de referència o de control

de comportar-se de forma similar a les mostres

dels pacients en un procediment de mesura

particular.

control intern de la qualitat : conjunt de

procediments usats per detectar errors atribuïbles a

una fallida d'algun procés de laboratori, a condicions

ambientals adverses o a variacions en la manera de

fer de l'operador, així com per al seguiment de la

veracitat i la precisió dels sistemes de mesura al llarg

del temps

lot : conjunt d'unitats d'un mateix producte

elaborades essencialment en les mateixes condicions,

les característiques de les quals són uniformes dins

d'uns límits predeterminats

magnitud biològica : magnitud que es mesura in

vitro en un material derivat del cos humà, o en

materials relacionats amb activitats

medicoquirúrgiques, per tal d'obtenir informació per

a la prevenció, el diagnòstic, el pronòstic, el

seguiment o el tractament de les malalties

EXEMPLES: concentració de massa de

fibrinogen en el plasma, concentració catalítica de

fosfatasa alcalina en el plasma, concentració de

nombre d'eritròcits en la sang.

material de control : material emprat per al control

intern de la qualitat o per a l'avaluació externa de la

qualitat sotmès al mateix procediment de mesura que

les mostres dels pacients

material de control negatiu: material de control

que, pel que fa a la magnitud ordinal considerada, té

In vitro veritas 2012; 13:9-16 López et al. 11


el valor més baix de l’escala de valors corresponent al

sistema de mesura emprat

NOTA: Pot haver-hi casos (comptatges per

inspecció visual directe, ampliada o no) en

que “negatiu” vol dir que no hi ha cap

entitat en la mostra examinada

material de control positiu: material de control

que, pel que fa a la magnitud ordinal considerada, té

el segon valor de l’escala de valors corresponent al

sistema de mesura emprat ordenada de forma

creixent

NOTA: Pot haver-hi casos (comptatges per

inspecció visual directe, ampliada o no) en

que “positiu” vol dir que hi ha 1 o més

entitats en la mostra examinada

matriu : conjunt dels components d'una mostra,

excepte el component en estudi

magnitud ordinal : magnitud definida mitjançant un

procediment de mesura adoptat per convenció, la

qual pot classificar-se amb altres magnituds del

mateix tipus de magnitud per ordre creixent o

decreixent de quantia però per a la qual no es pot

establir cap relació algebraica entre aquestes

magnituds

mesura : conjunt d'operacions destinades a conèixer

el valor d'una magnitud individual

mostra : porció representativa d'un sistema presa per

extreure'n informació

mostra de control : mostra d'un material de control

requisit : necessitat o expectativa establerta,

generalment implícita o obligatòria

sistema de mesura : conjunt d’un o més instruments

de mesura i sovint altres dispositius, incloent qualsevol

reactiu i subministrament, acoblats i adaptats per donar

informacions destinades a obtenir valors mesurats en

intervals especificats per a magnituds d’un tipus

determinat

traçabilitat metrològica : propietat d’un resultat de

mesura gràcies a la qual aquest resultat pot ser

relacionat amb una referència mitjançant una cadena

ininterrompuda i documentada de calibratges, que

contribueixen a la incertesa de mesura

valor discriminant: valor d’una magnitud biològica

escalar, generalment establert per consideracions

clínico-epidemiològiques, amb el que es comparen

els valors mesurats d’aquesta magnitud per tal de

dicotomitzar-los

valor mesurat: valor atribuït a una magnitud

particular, obtingut mitjançant una mesura

valor mesurat de control : valor mesurat obtingut

en un material de control

verificació : provisió de proves objectives que

demostren que una entitat donada satisfà uns

requisits determinats

3 Magnituds ordinals

Si volem conèixer la concentració de bacteris en

l’orina d’una persona, per exemple, podríem fer-ho

mitjançant citometria de flux, o bé examinant el

sediment urinari al microscopi i dient que el valor

mesurat és “negatiu”, o que s’observen “alguns” o

"abundats" o "molts" bacteris, expressions que en el

cervell de l'observador corresponen a diferents

intervals de concentració de bacteris, difícilment

reproduïbles, ja que l’observador no sabria definir

quins són realment els límits dels intervals alludits.

De la primera opció podem dir que és una mesura

escalar, de la segona que és una mesura ordinal.

D’aquestes últimes, algunes utilitzen sistemes de

mesura que, mitjançant un o més valors



discriminants, subministren valors pertanyents a una

escala ordinal (binària o polinària). En són exemples

els sistemes de mesura corresponents a les magnituds

ordinals següents:

• Uri—Barbiturats; c.arb.(espectrometria; {0; 1})

• Uri—Proteïna; c. arb.(tira reactiva; {0; 1; 2; 3;

4})

• Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de l'hepatitis

C; c.arb.(ELISA; {0; 1; 2})

Altres mesures de magnituds ordinals es fan per

inspecció visual, ja sigui directament o mitjançant un

instrument d'ampliació, però sense cap valor

discriminant instrumental. En són exemples les

mesures de les magnituds ordinals següents:

• SpuBacils acidoresistents; cont.arb.(Ziehl-

Neelsen; {0; 1})

• FaeParàsits; cont.arb.(inspecció visual; {0; 1})

• Uri(sediment)Fongs; c.arb.(microscòpia; {0; 1;

2; 3})

• Pla—Factors reumatoides; c.arb.(aglutinació-

làtex; IS 64/2; {0; 1; 2})

Les magnituds ordinals no existeixen físicament, no

són magnituds "naturals", sinó que són fictícies, ja

que estan establertes convencionalment. En realitat,

són una forma rudimentària o aproximada de referir-

se a una magnitud escalar que no es pot, o no es vol,

mesurar utilitzant un sistema de mesura apropiat, uns

valors numèrics apropiats i una unitat de mesura

apropiada (Sistema Internacional d’Unitats). Cal tenir

en compte que de vegades no interessa saber "quant

n’hi ha", sinó que n’hi ha prou sabent si “n'hi ha".

Els valors de les magnituds ordinals pertanyen a

escales ordinals i poden ser nombres ordinals o

símbols o paraules que representin quanties. Les

escales ordinals més simples són les binàries (o

dicotòmiques), que consten de dos valors; en són

exemples: {0; 1}, {0; +} i {negatiu; positiu}. Les

escales amb més de dos valors són les polinàries (o

politòmiques); en són exemples: {0; 1; 2; 3}, {0; +;

++; +++}, {negatiu; positiu dèbil; positiu; molt

positiu} i {absents; alguns; bastants; molts}. En

qualsevol cas, tant en les escales binàries com en les

polinàries, els valors “0” o “negatiu” o “absent” no

asseguren l'absència del component de què es tracti

en el sistema en estudi, sinó que indiquen que el

valor mesurat és inferior a un cert valor discriminant.

El valor discriminant generalment es coneix en el cas

dels sistemes de mesura instrumentals, però

habitualment es desconeix quan es tracta de sistemes

de mesura basats en la inspecció visual. Òbviament,

als valors de les magnituds ordinals no es poden

aplicar les operacions aritmètiques elementals, i els

únics estadístics que els descriuen són la moda i els

fractils (4).

4 Mesura de les magnituds ordinals

Les magnituds ordinals es mesuren per inspecció

visual, amb o sense l’ajuda d’un instrument

d’amplificació, o bé, utilitzant un sistema de mesura

instrumental. Lògicament, sempre que sigui possible

l’ús d’un sistema de mesura instrumental es guanyarà

en fiabilitat. La selecció dels materials de control pot

dependre del sistema de mesura que es faci servir.

4.1 Inspecció visual

L’element clau dels sistemes de mesura basats en la

inspecció visual és la persona que observa la mostra

en estudi o el final d’una reacció química o

immunològica. En aquests casos els valors mesurats

pertanyen a escales ordinals binàries o polinàries. La

qualitat d’aquestes mesures depèn, fonamentalment,

de la competència de l’observador.



4.2 Mesura instrumental

Els instruments dedicats a la mesura de magnituds

ordinals en realitat mesuren magnituds escalars

físiques, com ara l’absorbància, que generen nombres

reals que es transformen, mitjançant un o més valors

discriminats, en valors de la magnitud ordinal objecte

de mesura.

5 Requisits

5.1 Materials de control

El control intern de la qualitat s'ha de fer, sempre

que sigui possible, utilitzant materials de control

comercials (del mateix fabricant dels reactius

implicats o d’un altre fabricant), liofilitzats o líquids.

Els materials de control líquids tenen l'avantatge

respecte als liofilitzats que no poden generar errors

de reconstitució.

Si els materials de control no estan disponibles en la

indústria del diagnòstic in vitro o és difícil la seva

obtenció, és lícit utilitzar materials de control

preparats pel propi laboratori clínic a partir de

mostres de pacients, encara que aquests materials de

control són, en general, menys recomanables que els

comercials per problemes d'emmagatzematge i

estabilitat.

Abans de començar a utilitzar un nou lot d’un

material de control s’ha de verificar que és apte per al

seu ús i que compleix els requisits previstos.

La conservació del material de control ha de seguir

estrictament les recomanacions del fabricant.

Els principals requisits que han de complir els

materials de control són:

• Sempre que sigui possible, s’han d’utilitzar

materials de control que tinguin valors traçables

a una referència d’una qualitat metrològica

apropiada.

• Els valors dels materials de control negatiu i

positiu han d’estar relacionats amb els valors

discriminants d’importància mèdica, amb

independència que l’escala de mesura ordinal

sigui binària o polinària. El valor discriminant

usat, hauria de permetre que al fer mesures

repetides en una mostra que tingués un valor

coincident amb el valor discriminant,

s’originessin un 50 % de valors mesurats negatius

i un 50 % de valors mesurats positius (o, quan

parlem d’escales polinàries, corresponents al

primer valor ordinal més gran que 0 o “negatiu”)

(4).

• Idealment, un material de control negatiu hauria

de tenir una concentració del component en

estudi lleugerament inferior a la corresponent al

valor discriminant; aquesta concentració

“lleugerament inferior” hauria de donar lloc a

que, en mesures repetides d’aquest material de

control s’obtinguessin valors veritablement

negatius en, almenys, el 95 % de valors mesurats

(5). Tanmateix, un material de control positiu

hauria de tenir una concentració lleugerament

superior al valor discriminant esmentat; en

aquest cas, aquesta concentració “lleugerament

superior” ha de donar lloc a que en mesures

repetides d’aquest control s’obtingués, almenys,

un 95 % de valors mesurats de control “positius”

(5).

• Els materials de control han de ser tan semblants

com sigui possible a les mostres dels pacients,

tant pel que fa als components considerats com

a la matriu; és preferible que s'hagi demostrat la



commutabilitat entre els materials de control i les

mostres dels pacients.

• En el cas de materials de control liofilitzats, la

reconstitució del liofilitzat s’ha de fer amb

pipetes de vidre de classe A de doble arrasament

o amb pipetes automàtiques calibrades, de

manera que la variabilitat aportada per la

reconstitució sigui mínima.

El material de control s’ha de mesurar de la mateixa

manera i al mateix temps que es mesuren les mostres

de pacients.

Per algunes mesures de magnituds ordinals no es

troben materials de control o és molt difícil preparar-

los en el propi laboratori clínic. En aquests casos, en

lloc de materials de control es poden fer servir

mostres amb valors mesurats positius i altres amb

valors mesurats negatius.

5.2 Control intern de la qualitat: verificació dels valors mesurats en materials de control

El control intern de la qualitat dels sistemes de

mesura de magnituds ordinals amb materials de

control serveix per verificar els valors mesurats de

control i, en conseqüència acceptar o rebutjar un

calibratge o una sèrie de mesures. Aquest tipus de

control es basa en la mesura de la magnitud ordinal

de què es tracti en uns materials de control i la

comprovació que s’han obtingut els valors mesurats

de control esperats.

Cal destacar que el control intern de la qualitat amb

materials de control només detecta errors que, a més

d'afectar els resultats dels pacients, afecten els

resultats dels materials de control; però no detecta els

errors que eventualment només afecten alguna o

algunes mostres de pacients degut a les seves

característiques particulars (hiperviscositat,

contaminació, interferències, etc.).

Si els materials de control són difícils d'aconseguir

(no n'existeixen de comercials, els preparats pel propi

laboratori no són estables, etc.), es poden utilitzar

mètodes de control intern de la qualitat basats en l'ús

dels valors mesurats en les mostres dels pacients, tal

com s’indica a l’últim paràgraf de l’apartat 5.2.2.

5.2.1 Sistemes de mesura amb materials de control comercials

Cada dia que es facin mesures en les mostres dels

pacients, o quan es canviï de lot, tant si l’escala de

valors corresponent és binària com polinària, cal

mesurar la magnitud ordinal de què es tracti en un

material de control positiu i en un material de control

negatiu comercials o, en el seu defecte, preparats al

propi laboratori clínic, si és possible. Encara que amb

alguns sistemes de mesura de magnituds ordinals

polinàries se subministri un segon material de control

positiu, amb un valor més alt que el primer material

de control positiu, la utilització d’aquest pot ser

prescindible a no ser que el fabricant justifiqui el seu

ús.

En alguns casos, el procediment de control intern de

la qualitat de magnituds ordinals pot ser equivalent a

un procediment de verificació (6), encara que en

aquest cas el processament diari de material de

control no és necessari. Tal seria el cas d’aquells

sistemes de mesura on les variables que poden

afectar el resultat de mesura han estat prèviament

acceptades per altres sistemes de control. Un

exemple és la mesura de la magnitud ordinal «Uri—

Coriogonadotrofina; c.arb.(immunocromatrografia;

{0; 1})». En aquest cas les variables que afecten al

valor mesurat són els reactius, la temperatura

d’emmagatzematge i l’observador. Admetent que la

lectura del senyal no admet interpretacions

subjectives i que la temperatura d’emmagatzematge,

que es controla diàriament, és correcta, l’única



variable a controlar amb material de control és el lot

de reactiu.

S’accepten els valors mesurats dels pacients quan els

valors mesurats de control són els esperats. Si algun

valor mesurat de control no és l’esperat, es rebutgen

els valors mesurats dels pacients. Tot seguit cal

investigar les causes que hagin pogut donar lloc al

problema i solucionar-les. Si es pot evidenciar que

l’error està relacionat amb el material control i no

amb el sistema de mesura es podrien acceptar els

valors mesurats afectats.

En última instància, la persona responsable de

l’acceptació o el rebuig dels valors mesurats ha de

decidir si s’ha de repetir la mesura dels materials de

control, si s’ha de calcular un nou valor discriminant

o si s’han de repetir algunes o totes les mesures fetes

en les mostres dels pacients. S’han de registrar totes

les dades i decisions.

5.2.2 Sistemes de mesura per als que no es disposa de materials de control comercials

Quan no es pot disposar de materials de control

comercials, es poden utilitzar materials de control

casolans, és a dir, preparats pel propi laboratori.

Aquests materials són mescles de mostres de

pacients dividides en alíquotes que es mantenen

estables en les condicions apropiades perquè tinguin

una estabilitat màxima per al component d’interès.

Aquestes alíquotes, s’han de tractar com les mostres

de control comercials i aplicar tot el que s’ha dit als

punts anteriors.

No obstant això, per a les mesures d’algunes

magnituds ordinals és molt difícil preparar materials

de control en el propi laboratori clínic. Aquest és el

cas, per exemple, de la mesura de les magnituds

ordinals següents:

• FaeParàsits; cont.arb.(inspecció visual; ({0; 1})

• Uri(sediment)Trichomonas vaginalis;

c.arb.(microscòpia; {0; 1; 2; 3})

En aquests casos els materials de control casolans

poden ser una mostra en la que s’ha obtingut un

valor mesurat negatiu i una altra en la que s’ha

obtingut un valor mesurat positiu. Aquestes mostres,

enteses com materials de control, han de ser

examinades per dues persones diferents,

simultàniament o en dos moments diferents dins del

període en que la magnitud ordinal és estable. En

aquest cas s’accepta com vàlida la sèrie de mesures

en mostres de pacients, quan hi ha coincidència entre

els dos observadors, respecte als valors positiu i

negatiu obtinguts.

5.3 Recomanació addicional

Per tal de fer un seguiment general de la qualitat

metrològica dels sistemes de mesura emprats, és

recomanable fer cada any un informe de la qualitat

metrològica corresponent a aquest període. Hauria

d’incloure per a cada magnitud ordinal i cada

material de control, com a mínim, la proporció de

valors mesurats de control correcte i incorrectes.

Bibliografia

1. International Organization for Standardization. Medical laboratories—Particular requirements for quality and competence. ISO 15189. Geneva: ISO; 2007.

2. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per al control intern de la qualitat de la mesura de magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2006;7: (accés: 2011-12-27).

3. Generalitat de Catalunya. Decret 76/1995, de 7 de març, pel qual s’estableixen el procediment específic d’autorització administrativa dels laboratoris clínics i les normes reguladores de les activitats que s’hi realitzen. Diari Oficial de la Generalitat 1995;(2031): 2555-7.



4. Clinical and Laboratory Standards Institute. User protocol for evaluation of qualitative test performance; approved Guideline; Second Edition. EP12-A2. Wayne: CLSI; 2008.

5. Comisió d’Harmonització (Institut Català de la Salut). Guia per a la verificació dels sistemes de mesura de magnituds biològiques ordinals per a l'acreditació segons la norma ISO 15189. In vitro veritas 2010;11:60-3.

(accés: 2011-12-27).

6. Fuentes Arderiu X, Miró Balagué J. Naturalesa de les propietats biològiques examinades al laboratori clínic. In vitro veritas 2011;12:150-9. (accés: 2011-12-27).

Collaboradors

Luisa Álvarez Domínguez

Xavier Amiel Bosch

Joan Batista Castellví

Aurora Blanco Font

Maria dels Àngels Bosch Ferrer

Francesca Canalias Reverter

Elena Casals Font

Josep Maria Castellví Boada

Luzma Cruz Carlos

Dolors Dot Bach

Xavier Filella Pla

Margarita Fusté Ventosa

Lluïsa Juan Pereira

Jaume Miró Balagué

Joan Nicolau Costa

Aina Noguera Bennaser

Ariadna Padró Miquel

Teresa Pàmpols Ros

Mari Cruz Pastor Ferrer

Raül Rigo Bonnin

Jordi Serra Álvarez

Jesús Velasco Rodríguez

Àngels Vilanova Navarro

Joan Lluís Vives Corrons


__________________________________________________________________________________________

Identitat i taxonalitat

Xavier Fuentes Arderiu

Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat

_________________________________________________________________________________________

1 Introducció

Aquest text és un complement a l'article Naturalesa de

les propietats biològiques examinades al laboratori clínic

publicat recentment en aquesta revista (1). En

aquesta ocasió es tracten conceptes d'interès en

l'àmbit de les propietats qualitatives, especialment el

concepte taxonalitat.

Cal recordar que el concepte objecte es defineix com

«allò que es pot percebre o concebre» (2). Un objecte

pot ser material, immaterial o imaginari, encara que

en les ciències de laboratori clínic interessen

principalment els objectes materials. En aquest text

sempre que es parla d’objectes es fa referència a

objectes materials, a no ser que s’indiqui una altra

cosa. Els objectes més estudiats per les ciències de

laboratori clínic són els sistemes biològics humans,

inclosos els pacients considerats globalment com a

sistemes (o supersistemes), i els seus components (3).

Els components dels sistemes biològics dels quals

s'ocupen les ciències de laboratori clínic estan

constituïts per entitats moleculars (endògenes o

exògenes), entitats biològiques (cèl·lules,

microorganismes i paràsits) i processos (fisiològics o

patològics) (1).

Aquests components poden dividir-se en homogenis

i heterogenis. Els components homogenis estan

constituïts per entitats moleculars o biològiques

iguals entre si (ex.: el component “glucosa” està

constituït per molècules de glucosa), mentre que els

components potencialment heterogenis poden estar

constituïts per entitats moleculars o biològiques

diferents entre si (ex.: el component “bacteris” pot

estar constituït per un o més gèneres o espècies de

bacteris).

2 Les identitats i les identificacions

La identitat d'un objecte (ja sigui un sistema o un

component) és allò que es vol saber d'aquest objecte


ISSN: 1697-5421

Reflexió-opinió

18 Xavier Fuentes Arderiu In vitro veritas 2012; 13:17-20


quan algú pregunta qui o què és. La identitat d'un

objecte es pot definir com el conjunt de propietats

que permeten identificar-lo o diferenciar-lo d'altres

objectes. La identitat és una propietat qualitativa

similar a altres propietats qualitatives, com, per

exemple, la nacionalitat, l'ètnia, la confessió religiosa

o el sexe.

La identitat, propietat genèrica que posseeix qualsevol

objecte, no s'ha de confondre amb el concepte

matemàtic del mateix nom, també anomenat relació

d'identitat. Sobretot perquè no existeixen dos objectes

idèntics: perquè l'objecte A fos idèntic a l'objecto B (A

= B), els dos objectes haurien de tenir totes les seves

propietats iguals, però això és impossible, si més no

per unes de les seves propietats: les seves coordenades

espaciotemporals.

Identificar un objecte és esbrinar la seva identitat.

Una identificació es pot fer a diferents nivells de

concreció, i el nivell de concreció depèn de la seva

finalitat. Així, una persona es pot identificar com: un

animal, un mamífer, un home, un europeu, un català

o la ciutadana A.B.C. amb el passaport número

12345678. Si se sospita quina és la identitat d'un

objecte, llavors la identificació consisteix en la

demostració que l’objecte en qüestió és el que se

sospita que és. Per això una identificació es pot

definir com un procés que permet esbrinar la

identitat d'un objecte, o demostrar que un objecte és

realment l'objecte que se sospita que és.

3 La taxonalitat

Per facilitar el seu estudi, alguns sistemes i alguns

components es classifiquen científicament en classes

jerarquitzades. El cas més conegut d'aquest tipus de

classificació és la de Carl von Linné, qui va inventar

el sistema modern de classificació biològica en el

segle XVIII (4). En aquesta classificació, cada classe

jerarquitzada està definida per un conjunt de

propietats que tenen en comú els éssers vius que hi

pertanyen. Aquestes classes, anomenades categories

taxonòmiques, són grups estructurats en una jerarquia

inclusiva, en la qual un grup inclou a un altre més

petit al mateix temps que aquest grup està inclòs en

un de més gran. Cadascuna de les categories

taxonòmiques està constituïda per un o més grups

anomenats tàxon, en els que els seus membres tenen

algunes propietats comunes (Taula 1).

Taula 1. Exemples de classificacions de les persones o dels “bacils de Koch”.

Regne: Animalia // Eubacteria

Fílum: Chordata // Actinobacteria

Classe: Mammalia // Actinobacteria ; subclasse: Actinobacteridae

Ordre: Primates // Actinomycineae ; subordre: Corynebacterineae

Família: Hominidae // Mycobacteriaceae

Gènere: Homo // Mycobacteriu

Espècie: H. sapiens // M. tuberculosis

Subespècie: H. sapiens sapiens // —

Els grups existents d'una mateixa categoria

taxonòmica no estan jerarquitzades entre si. En

microbiologia i en parasitologia clíniques, tal com

passa en botànica i en zoologia, les categories

taxonòmiques a les quals més s'al·ludeix són gènere i

espècie.

Un component heterogeni d'un sistema biològic es

pot associar a una o diverses categories

taxonòmiques i tenir adjudicats, per tant, un o més

tàxons. Així, per exemple, el cultiu d'una orina es pot

associar al tàxon Candida albicans, mentre que el cultiu

d'una altra orina es pot associar als tàxons Escherichia

coli i Proteus vulgaris. Com s’ha indicat anteriorment, la

identificació a nivell de gènere, d’espècie, o d’alguna

varietat en particular, dependrà de quina sigui la

necessitat diagnòstica o terapèutica.

In vitro veritas 2012; 13:17-20 Xavier Fuentes Arderiu 19


La taxonomia és la branca de la ciència que es dedica

a l'estudi de la classificació (5). Habitualment el

terme taxonomia s'utilitza per designar a l'estudi de la

classificació relacionada amb els éssers vius

(taxonomia biològica), encara que per extensió es pot

aplicar a tot tipus de components dels sistemes

biològics; així, la taxonomia es pot aplicar a la

química, ampliant el concepte tàxon als noms vulgars

o sistemàtics, recomanats per la Unió Internacional

de Química Pura i Aplicada, de les entitats

moleculars que integren una barreja (ex.: un càlcul

urinari, un grup farmacològic, etc.). Un altre exemple

de classes jerarquitzades, és la classificació dels

enzims, les categories taxonòmiques [entre parèntesis

i subratllades] dels quals estan estructurades com es

descriu en l’exemple següent: creatina-cinasa 2

(isoenzim) creatina-cinasa (enzim)

fosfotransferasa amb un grup nitrogen com a

acceptor (sub-subclasse) transferidores de grups

que contenen fòsfor (subclasse) transferasa

(classe).

A més, existeixen classes no jerarquitzades, com les

formes geomètriques o les classes relacionades amb

les propietats organolèptiques (color, olor, sabor,

etc.), que en les ciències de laboratori clínic tenen

poc interès.

Sovint se sol·licita al laboratori clínic que examini

una mostra d'un sistema biològic determinat per tal

d’esbrinar si està infectada o no ho està. En aquests

casos el laboratori clínic ha d'examinar una magnitud

ordinal, com ara «San—Bacteris; c.arb.({0; 1})» o

«Uri—Bacteris+fongs; c.arb.({0; 1})». Llavors, si el

valor mesurat és 1 (o “positiu”), és pertinent

examinar quins són els tàxons dels microorganismes

que conté la mostra del sistema biològic infectat.

Quan es dóna aquesta circumstància, el laboratori

clínic ha d'examinar una propietat qualitativa que

permeti conèixer quins són els microorganismes

infectants.

Altres vegades, se sol·licita al laboratori clínic que

examini quines són les espècies químiques que conté

un sistema biològic determinat, com, per exemple,

les que formen part d'un càlcul urinari o les proteïnes

que es troben en una mostra de líquid cefaloraquidi.

En aquests casos el laboratori clínic també ha

d'examinar una propietat qualitativa que permeti

esbrinar quines són les espècies químiques presents.

El terme tàxon s'usa habitualment en biologia,

biotecnologia, geologia i paleontologia —i, per

extensió, es pot usar química— per fer referència a

un grup, rang o categoria. La bibliografia deixa clar

que el concepte tàxon correspon a una unitat

taxonòmica (o classificatòria), i no a una propietat

genèrica. No obstant això, la Federació Internacional

de Química Clínica i Ciències de Laboratori Clínic

conjuntament amb la Unió Internacional de Química

Pura i Aplicada, en els seus documents de

nomenclatura, propietats i unitats en ciències de

laboratori clínic, des de fa anys utilitzen el concepte

tàxon com una propietat genèrica que senyala els

grups als què pertanyen els microorganismes i

algunes espècies químiques. Com ja es va assenyalar

anteriorment (1), aquest ús del concepte tàxon és una

mena d'argúcia per descriure certes propietats

genèriques qualitatives relacionades amb

components potencialment heterogenis. Per tot això,

és preferible usar un altre concepte (diferent de

tàxon) per fer referència a la propietat genèrica en

qüestió. El neologisme taxonalitat (6), establert per

analogia amb el parell de termes nació i nacionalitat,

acceptant que nació designa un objecte físic i

nacionalitat designa una propietat genèrica. Els

20 Xavier Fuentes Arderiu In vitro veritas 2012; 13:17-20


exemples de la Taula 2 ajuden a comprendre

l'aplicació pràctica de la taxonalitat en la descripció

sistemàtica de les propietats específiques. Potser val

la pena aclarir que, en l'àmbit de les ciències de la

salut humana, d’un pacient no cal especificar que la

seva taxonalitat és la subespècie Homo sapiens sapiens,

mentre en que l'àmbit de la veterinària s'hauria

d'especificar la seva taxonalitat de cada “pacient”.

Taula 2. Exemples de propietats biològiques amb la propietat genèrica qualitativa taxonalitat. Les propietats biològiques estan descrites d’acord amb les recomanacions internacionals (3), seguint la sintaxi:

Uri—Antidepressius tricíclics; taxonalitat

Sistema(supersistema)—Component; propietat genèrica (especificació).]

Erc(San)—Antígens eritrocítics; taxonalitat (immunotipificació)

San—Bacteris; taxonalitat(cultiu)

Sistema—Bacteris; taxonalitat(Gram)

Sistema—Bacteris; taxonalitat(Ziehl-Neelsen)

Sistema—Bacteris; taxonalitat(cultiu)

Uri—Benzodiazepines; taxonalitat

Fae—Campylobacter; taxonalitat

LSi—Cristalls; taxonalitat

CUr—Entitats moleculars; taxonalitat

Sistema—Fongs; taxonalitat(cultiu)

San—Hemoglobines atípiques; taxonalitat

Sistema—Klebsiella; taxonalitat

Fae—Paràsits; taxonalitat

Sistema—Pseudomonas; taxonalitat(cultiu)

Fae—Salmonella; taxonalitat(cultiu)

Fae—Vibrio; taxonalitat

Sistema—Virus; taxonalitat(cultiu)

Resumint, la taxonalitat, que és un cas particular de la

identitat, es pot definir com una propietat qualitativa

genèrica relacionada amb els tàxons als què

pertanyen les entitats biològiques o moleculars que

formen part d'un component d'un sistema, i els

tàxons són els diversos valors que es poden

relacionar amb la taxonalitat.

Agraïment

Gràcies al Dr. Jaume Miró Balagué pels seus

comentaris i suggeriments sobre la preparació

d’aquest text.

Bibliografia

1. Fuentes-Arderiu X, Miró Balagué J. Naturalesa de les propietats biològiques examinades al laboratori clínic. In vitro veritas 2011;12:150-9. (accés: 2012-01-02)

2. International Organization for Standardization. Terminology work — Vocabulary — Part 1: Theory and application (ISO 1087-1:2000). Geneve: ISO; 2000.

3. Candás Estébanez B, Valero Politi J, Huguet Ballester J, Fuentes Arderiu X. Nomenclatura i unitats de les propietats biològiques. In vitro veritas 2011; 12:15-78. (accés: 2012-01-02)

4. Palau Verdera A. Enciclopèdia Catalana. Carl von Linné. (accés: 2012-01-26)

5. Enciclopèdia Catalana. Taxonomia. (accés: 2012-01-26)

6. Fuentes-Arderiu X. Taxonality: a useful neologism. eJIFCC 2011;22: (accés: 2012-01-26).


__________________________________________________________________________________________

Resum de la primera sessió del II Curs de Benchmarking

sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Parlar en públic

i presentacions multimèdia”

Albert Estrada zambrano

Laboratori Clínic Bon Pastor, Barcelona

_________________________________________________________________________________________

El dia 19 d‟octubre de 2011 va tenir lloc, a la seu del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la

primera sessió del II Curs de Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Parlar en públic i

presentacions multimèdia” impartida per Albert Estrada Zambrano, Laboratori Clínic Bon Pastor,

Barcelona.

Fa milers d‟anys que l‟home explica histories. Amb el

descobriment del foc, i la tribu reunida al voltant de

la foguera, van aparèixer sens dubte els primers

ponents, i també els primers oients adormits

aprofitant la penombra.

Ni tan sols el suport visual que avui en dia ens

sembla tan imprescindible a l‟hora d‟exposar un tema

en públic és quelcom nou que ens ha aportat la

informàtica. A les runes del temple de Kom Ombo, a

la vora del Nil, dedicat a Sobek, el deu cocodril patró

de la medicina, encara poden contemplar-se els

jeroglífics que representen l‟instrumental quirúrgic

empleat a l‟època pels sacerdots egipcis.

Altres sacerdots, els cristians, van fer servir durant

l‟edat mitjana, capitells, frescos, vidrieres i retaules

per il·lustrar els seus sermons, les vides dels sants i

els horrors de l‟infern davant d‟una població

majoritàriament analfabeta.


ISSN: 1697-5421

Actes-resums

22 Albert Estrada Zambrano In vitro veritas 2012; 13:21-30


Alguns autors sostenen inclús que les pintures

rupestres pogueren jugar un paper similar per als

xamans de les tribus primitives.

Així doncs, donat que l‟art de parlar en públic es

remunta als orígens de l'home, no resulta sorprenent

que, des de l‟antiguitat clàssica, hagi estat objecte de

rigorosos estudis i innumerables publicacions. Sobre

tot si tenim en compte la capital importància que dita

capacitat suposa des d‟un punt de vista evolutiu.

Idees que avui ens semblen revolucionaries com

l‟"Emotional-Bussines” de Ridderstrale i Nordström

ja eren en boca d‟Aristòtil quan animava, no només a

convèncer, sinó també a commoure i delectar a

l‟audiència. Resultaria, no obstant, difícil pensar en

una altra activitat humana que, precisament amb la

introducció de noves tecnologies i millors mitjans

tècnics, hagi sofert un retrocés tan esfereïdor.

Sovint, quan s‟efectuen presentacions en públic amb

el suport d‟eines informàtiques multimèdia (com el

programari Powerpoint o Keynote i medis pels que

Napoleó, Cèsar i Lincoln haguessin matat)

aconseguim que gent interessant, apassionada i

coneixedora d‟un tema (que a la vegada és també

interessant i apassionant) s‟avorreixi mortalment.

Però… Existeix potser alguna cura per les presentacions

soporíferes?

No només existeix una cura, n‟existeix més d‟una, i a

més es coneixen des de fa molt temps.

Algunes cures són realment pintoresques i creatives,

com la que fan servir algunes tribus africanes en les

que l‟orador pot dirigir-se a la resta del clan durant

tant de temps com ho desitgi mentre sigui capaç,

això sí, de mantenir-se sobre un sol peu al llarg de

tota la seva exposició.

Altres són de pur sentit comú i constitueixen consells

obvis que, tot i així, desatenem en bastants ocasions.

Ja Voltaire apuntava cap al problema fonamental (i

cap a la seva solució) quan ens oferia la recepta

secreta per avorrir a la gent. Sens dubte, de tots els

possibles remeis que poden aplicar-se, de tots els

bons consells que podem seguir, aquesta panacea

universal constitueix una cura capaç, per sí mateixa,

de garantir l‟èxit de qualsevol presentació.

Despertar interés

La recepta secreta per avorrir a la gent, deia Voltaire,

consisteix en dir-ho tot.

Per tant, com diu Dorothy Parker, “La cura contra

l‟avorriment és la curiositat. La curiositat no té cura”.

Creant la suficient intriga a l‟inici d‟una presentació i

desvetllant les dades al ritme adequat, podem

mantenir enganxada la nostra audiència.

De totes maneres Què importa que la gent s’avorreixi?

Jeroglífics del Temple de Kom Ombo

Cadires obstètriques, pinces, llancetes, plates i material medico-

quirúrgic divers empleat a l‟època dels faraons.

In vitro veritas 2012; 13:21-30 Albert Estrada Zambrano 23


L‟esforç per efectuar presentacions interessants no és

en va. Hi ha tasques (com ara dirigir el tràfic o

efectuar una intervenció quirúrgica) en les que no és

necessari que allò que fem resulti divertit per als

altres o per a nosaltres mateixos. Un pot dirigir el

tràfic al ritme de la música (i sortir en algun

programa de televisió en plena sequera informativa

estiuenca) però això no ajudarà a millorar la

circulació als carrers (es més, probablement dificulti

la tasca al desconcertar als conductors).

En altres casos, que quelcom resulti estètic, atractiu o

interessant pot representar el 50% (o més) del seu

èxit. Si pretenem dissenyar una casa o un vehicle, en

teoria, no caldria pas que el seu aspecte fos atraient.

Els cotxes lletjos funcionen igual de bé que els

vehicles més elegants… però es venen pitjor.

No obstant, existeixen elements que, per funcionar,

han de ser interessants, com per exemple un llibre,

una pel·lícula o una presentació multimèdia. i això és

així (com a mínim en el cas de les presentacions) per

l‟estreta relació que existeix entre atenció i

memòria.

Recordem aquells fets als que parem atenció i

oblidem allò que no ens interessa.

Així, per aconseguir enviar el nostre missatge a

l‟audiència i procurar que aquest cali en els seus

cervells caldrà, incontestablement, atraure la seva

atenció i mantenir-la al màxim.

Una manera simple de captar l‟atenció del públic és

llançar una pregunta o interpel·lar a l‟audiència,

requerint la seva participació activa.

Una manera simple de perdre-la és llegir una

diapositiva plena de dades avorrides amb un to de

veu monocord.

Qualsevol cosa impactant o inesperada (una

fotografia repugnant, un ponent caient

matusserament des de la tarima al pati de butaques,

un trist cogombre en mans d‟un eurodiputat) cridarà

sens dubte l‟atenció dels espectadors i, amb certa

probabilitat, es gravarà a la seva ment i ajudarà a que

es recordi el missatge. Però el major repte, no

obstant, consisteix en ser capaços de mantenir

despert l‟interès de l‟audiència al llarg de tota la

xerrada.

Noteu que hem escollit la paraula interès a

consciència. Una presentació pot resultar interessant

perquè sigui divertida, inspiradora, graciosa, perquè

ens commogui, perquè ens deixi intrigats, perquè ens

obligui a pensar, perquè ens resulti agradable des

d‟un punt de vista estètic, per la seva originalitat, per

la seva utilitat pràctica, perquè sigui provocativa,

inesperada, agressiva, perquè ens obri la porta a un

món nou, misteriós i fascinant l‟existència del qual

ens era desconeguda fins aquell instant...

Francisco Sosa Wagner

Eurodiputat del partit UPiD defensant els productes espanyols davant

l‟euro-cambra durant la crisis del cogombre.

24 Albert Estrada Zambrano In vitro veritas 2012; 13:21-30


Cada públic i cada circumstancia requerirà un estil

determinat i vetarà l‟ús d‟altres.

N’hi ha prou doncs amb fer les coses interessants?

Lamentablement no. Això només és el principi. La

informació que compartim ha de resultar també

comprensible per al públic i sovint és l‟excés

d‟informació o la forma en la que aquesta es presenta

(i no tant la complexitat inherent al tema exposat) la

que dificulta la comprensió per part de l‟audiència.

Richard E. Mayers va establir les particularitats de

l‟aprenentatge a l‟entorn multimèdia que ens

ofereixen eines com el programari PowerPoint o

Keynote.

Mayers va establir dotze principis que podem

sintetitzar en tres grans blocs conceptuals.

simplicitat, organització i canal d‟informació.

Simplicitat

Per arribar a la nostra memòria a llarg termini, la

informació ha de travessar un estret coll d‟ampolla.

La memòria de treball o a curt termini.

Què és la memòria de treball o a curt termini?

Si féssim un símil informàtic, la nostra memòria a

curt termini seria la memòria d‟accés aleatori (RAM),

aquella amb la que treballem i que podem emprar en

un determinat moment per efectuar càlculs,

estructurar una frase, etc.

La memòria a llarg termini, per contra, representaria

el disc dur de l‟ordinador. Té una major capacitat

però un accés més limitat.

Si bé som capaços, per exemple, de recordar una

quantitat ingent de números (telèfons, dates,

contrasenyes, NIF) en el nostre “disc dur” sabem per

experiència que el nombre de dígits que podem

recordar d‟una sèrie aleatòria de números és

infinitament menor.

Durant un temps es va creure que la nostra capacitat

de memòria a curt termini estava limitada

fisiològicament a set dígits (més menys dos) i que

aquesta era una constant universal, igual que la

velocitat de la llum o la constant d‟Avogadro.

Si bé experiments posteriors han demostrat falsa,

aquesta creença la limitació pràctica que suposa la

nostra memòria a curt termini segueix sent una trista

realitat a la que el ponent té el deure d‟enfrontar-se.

Així doncs, un dels exercicis més dolorosos (i

necessaris) que cal assumir a l‟hora de preparar una

exposició consisteix en la curosa selecció del

missatge a transmetre i la renúncia a la resta

d‟informació que es podria haver presentat.

Les presentacions s‟han de simplificar el màxim

possible (però no més, com deia Albert Einstein).

Les diapositives s‟han de dissenyar, però no decorar-

se. El silenci, els espais en blanc i la senzillesa

faciliten la comprensió, mentre que les animacions

exagerades, els tipus de lletra barrocs i les imatges

que no tenen cap relació amb el que s‟exposa no fan

més que dificultar-la.

El llenguatge utilitzat ha de ser compartit i adequat a

l‟audiència a la que ens dirigim. Més val pecar por

senzillesa que per pedanteria.

Així mateix, és millor també quedar-nos curts (i

deixar certa quantitat d‟informació per a properes

sessions o per a la fase de preguntes) que passar-nos

del temps assignat i oferir una muntanya de dades

que, de totes maneres, l‟audiència no podria recordar

per molt que s‟hi esforcés.

Organització

In vitro veritas 2012; 13:21-30 Albert Estrada Zambrano 25


Tota comunicació efectiva necessita disposar d‟un

únic gran missatge principal al que fer referència.

Una gran idea central sobre la que s‟enrosquin i girin

la resta de missatges, conferint-li força.

No es tracta que només es pugui transmetre una

única idea, sinó de la necessitat que aquestes

s‟organitzin i estructurin de manera que no

competeixin entre elles per l‟atenció de l‟espectador,

ans al contrari, que se sostinguin sinèrgicament

reforçant-se les unes a les altres.

Som també conscients que la manera en que

s‟estructura i es presenta la informació facilita o

dificulta el seu aprenentatge i la seva comprensió.

A l‟hora d‟estudiar determinada matèria elaborem

esquemes que atorguen claredat al contingut

Revisió · 2019. 1. 31. · 3. Diagnosticar síndromes mixtes. No cal oblidar que molts micetismes...

Documents

Transcript of Revisió · 2019. 1. 31. · 3. Diagnosticar síndromes mixtes. No cal oblidar que molts micetismes...