Valors

RRevista de reflexió i diàleg. Març de 2013. Número 102.

Pre

u: 3

eu

ros

ValorsRelacionar-se

Entrevista a Sebastià Serrano, filòleg

“La millor inversió és obrir-nos als altres”

Jordi Pigem: “El món en què vivíem era un miratge”

‘Educació en temps de crisi’, per Gregorio Luri

‘Qui té por de la filosofia?’, per Jordi Beltran

‘Democràcia no democràtica’, per Francesc Grané

RetauleEscola d’Arts i Oficis

Venda d'artesania iobjectes únics

Entença, 99 entresòl B Tel. 93 426 13 09retaule@gmail.com http://www.retaule.org

DIBUIX, PINTURA I ESCULTURAJOIERIARESTAURACIÓ DE MOBLESLACA JAPONESA ... I MÉS.PREPARACIÓ PER LES PROVES D’ACCÉS A GRAU I CICLEREFORÇ DIBUIX ( TOTS ELS NIVELLS )

Valors

es relacions en la vida d’una persona són molt impor-tants. Cada individu, més allà del seu caràcter, més o menys sociable o extravertit, estableix al llarg de la seva vida desenes de relacions amb persones molt dife-rents i de tipus molt divers: familiars, amicals, pro-

fessionals... La vida de l’home històricament es constitueix en comunitat i les relacions són inevitables. L’home és un ser social. Tant, que en aquest moment, no podem concebre el Jo sense el Tu. És a dir, les relacions són per nosaltres fons de plaer, però al mateix moment ens ajuden a construir-nos com a persones, ens defineixen. Quantes vegades hem sentit dir: “digues-me amb qui vas i et diré qui ets”. De relacions, però, n’hi ha de tot tipus: laborals, amicals, fili-als, amoroses... Hem de tenir clar que aquelles que realment ens poden influir, que superen la simple fase de saludats i cone-guts, demanen temps, i, per tant, també altres valors necessaris perquè aquestes siguin fructíferes, com per exemple: compro-mís, sinceritat, amor, equilibri... En una societat de valors líquids, les relacions han tendit ha perdre durabilitat i les noves tecnologies no han ajudat en aquest sentit. Eines com les xarxes socials Facebook o Twitter han fet incrementar les nostres amistats, generalment exclusi-vament virtuals, però han reduït les nostres trobades personals. Han multiplicat exponencialment les nostres relacions perso-nals, però no necessàriament la qualitat d’aquestes. Analitzem tot això amb el pedapsicogog, psicoanalista i teòleg Jaume Patuel, els experts en comunicació Sebastià Serrano i Joan Ramon-Cortés, la psicòloga social i experta en TIC Dolors Reig i, per acabar, us presentem la plataforma Change.org.

Relacionar-se.No hi ha Jo sense Tu

Editorial Sumari

Revista de reflexió i diàleg. Març de 2013. Número 102.

PASSANT REVISTA

4 Entrevista a Jordi Pigem6 Carlota Burrel La terra sense mal

8 Joan Salicrú La Xina liderarà el món

9 Ramon Radó Ada Colau, la veu dels desnonats

10 Francesc Amat Un elogi de la política

10 Xavier Manté Patents, propietats i persones

11 Gregorio Luri Educació en temps de crisi

MONOGRÀFIC

12 Jaume Patuel Relacionar-se, absoluta necessitat

14 Entrevista a Sebastià Serrano18 Ferran Ramon-Cortés Construir relacions equilibrades

20 Dolors Reig Benvinguts a la societat augmentada

22 Grans petits herois socials

OPINIÓ

26 Jordi Beltran Qui té por de la filosofia?

28 Jordi Cussó i Cinto Amat Esperar el ressò de les paraules

30 Joan Safont El triomf cert dels calçots

30 Irene Alerm Abans que un coix...

31 Francesc Grané Democràcia no democràtica

33 Isabel Yglesias Botigues

32 Pol Bartrés Confluència científica

32 Joaquim Trenchs Apropar-se als altres o apropiar-se

PROPOSTES

33 La proposta del mes Porojecte Sostre

38 A l’agost... de Misael Alerm

FOTO DE PORTADA: SERGIO RUIZ

L

Març de 2013

El mes passat dedicàvem el monogràfic de Valors a parlar de l’Austeritat, el valor de moda a Europa en tant que eix central de la política econòmica preconitzada per Alemanya. I, per molts, com un con-cepte antagònic al del creixement, que ha de conduir-nos a la sortida de la crisi eco-nòmica. Precisament el filòsof i escriptor Jordi Pigem (Barcelona, 1964) va publicar l’any passat i amb l’editorial Proteus l’as-saig Heu dit austeritat?. Ara publica una ampliació d’aquell volum titulat La nova realitat: de l’economicisme a la consci-ència quàntica, editat en català i caste-llà a Kairós. Ens ho explica en aquesta entrevista, des de la seva residència de L’Escala, a la comarca de l’Alt Empordà.

Quina és la tesi que vostè defensa en aquest nou assaig?La tesi que intento expressar en aquest nou llibre, La nova realitat, és que les múl-tiples crisis del món actual reflecteixen una profunda transformació. S’està esfon-drant un món obsolet que ho reduexi tot a criteris exclusivament econòmics, que posa els diners al davant de les persones i les abstraccions damunt de la vida. Però al mateix temps, veig molt clarament que

està naixent una nova consciència i també una nova realitat. En els últims cent anys la física quàntica, la neurociència i altres àrees del saber ens han estat mostrant que el món no és com ens pensàvem. No està fet d’objectes sinó de relacions. S’entén millor amb el llenguatge de la imaginació i del cor que amb el de les lleis, fòrmules i conceptes.

Però el volum que acaba d’editar es refe-reix, està centrat sobretot, al valor de l’austeritat. Com hi arribem, a partir d’aquesta reflexió inicial que vostè ara feia?La visió del món obsoleta que ara penso que governa l’economia és la que imposa les anomenades mesures d’austeritat, seguint una lògica que afavoreix als inte-ressos financers i no, de cap manera, al bé comú. I cal deixar clar que això no té res a veure amb el valor que molts autors, de Tomàs d’Aquino a Ivan Illich, anomenàven “austeritat”, des d’una perspectiva de soli-daritat universal amb la humanitat, la vida i el cosmos. Per això em sembla adient, si volem parlar de valors, parlar no d’austeri-tat sinó de frugalitat, que té connotacions molt més positives.

Què ens diu l’etimologia de la paraula austeritat?

En llatí austeritas vol dir “aspror” (deriva del grec clàssic austeros, que significa ‘àspre’, ‘sec’, ‘amarg’). En canvi el llatí frugalis (“frugal, moderat”) deriva de frux (fruita), i vinculat a tot el que dóna fruit, el que ens fa fruir, el que no és infructuós sinó fructífer. Penso que rere les estructu-res obsoletes d’un sistema que corre acce-leradament cap el col·lapse, vol néixer una nova realitat en al que hauríem de poder gaudir de l’abundància frugal que a cada moment ens regala el món.

En aquests moments podem dir que s’ha pervertit el concepte d’austeritat clàssic? És aquesta la seva tesi?És clar, en els últims temps el cert és que el sistema ha tergiversat totalmente la idea d’austeritat, que era una opció personal i solidària, per enmascarar tot el contrari: la imposició de condicions que van contra el bé comú. Condicions que retallen serveis bàsics com l’educació, la cultura i la sani-tat pública, com sap tothom. No s’imposa l’austeritat als banquers ni als beneficis del capital, sinó als ciutadans i als serveis ori-entats al bé comú.

Diu que està naixent una nova conscièn-cia i una nova realitat. Quines en serien les mostres? Com detecta vostè que s’està expressant aquesta nova consciència?

“El món que teníem era un miratge”El filòsof i escriptor Jordi Pigem acaba d’editar ‘La nova realitat’, un volum on aprofundeix en la reflexió sobre el valor de l’austeritat iniciat en la seva anterior obra ‘Heu dit austeritat?’. Pigem creu que l’actual noció d’austeritat està molt allunyada del que significa realment.

4 PASSANT REVISTA

L’entrevista

Joan Salicrú

Valors

En el meu nou llibre La nova realitat intento donar moltíssims exemples de com aquest canvi de consciència està en marxa des de fa un segle en l’avantguarda de la ciència i del pensament, inclòs el millor de la física quàntica i la neurociència. Però també ho veiem en tota mena d’ini-ciatives locals i globals. Hi ha en el món un milió de petites Organitzacions No Gover-namentals treballant per la solidaritat i el bé comú. El que passa és que això sovint no en fa gaire, de soroll... Això no surt als mitjans de comunicació, com no surten els milions d’actes quotidians de genero-sitat que formen la base de la vida. Hi ha enormes forces de foscor, és veritat, però també hem de ser conscients que hi ha moltes forces de llum, en podríem dir. Si venceran unes o les altres depèn, en gran mesura, de cadascú de nosaltres. Com va escriure el poeta Joan Maragall fa molts anys, “esforça’t en tot el que fas com si en depengués la salvació de la Humanitat. Perquè en depèn”. És una bona manera d’expressar el que vull dir.

Com hauria de ser una persona que visqui frugalment, la manera que vostè apun-tava abans que era la que ens permetia parlar de la vessant positiva de l’auste-ritat?No es tracta de donar receptes que ser-

nova forma de viure? En el supòsit que tornés una certa abundància econòmica ens oblidaríem ràpidament de tot el que hem après durant aquesta crisi? La crisi ha mostrat que el món que teníem fins fa pocs anys era un miratge. Semblava funcionar perquè no teníem en compte els seus impactes socials i ecològics, tal com avui hi ha productes que són “barats” perquè el seu preu no reflectexi el seu cost social i ecològic. La crisi ha fet augmen-tar enormement la consciència del que no funciona en el sistema (fa tot just cinc anys la majoria de la gent pensava que els bancs eren una mena d’entitats benèfiques, oi?). Fa mig segle Martin Luther King deia que era urgent, ja aleshores, passar d’una soci-etat centrada en les coses a una socie-tat centrada en les persones. Fa quaranta anys molts grans pensadors reclamaven un canvi radical de cor i d’esperit: Raimon Panikkar, Erich Fromm, Ivan Illich… Però no els vam escoltar. Ara, en canvi, és l’hora de la veritat.

Vostè, a més a més, atribueix una certa urgència a tot plegat, oi?Estem topant contra els límits biofísics del planeta. Si volem evitar el col·lapse, hem d’evolucionar cap a una societat més sana, sàvia i solidària, més frugal i ecològica, i on la vida humana tingui més sentit.

Jordi Pigem en una imatge d’arxiu.

PASSANT REVISTA 5

“El creixement en valors intangibles que ens fan humans és il·limitat, en canvi el del planeta no”

“Si volem evitar el col·lapse, hem d’evolucionar cap a una societat més sana i sàvia, on la vida tingui més sentit”

veixin per tothom, sinó que cadascú actuï amb responsabilitat, seguint la seva pròpia consciència. Avui sabem que consumim molt més del que és sostenible. Si tots els habitants del món consumissin com ho fem nosaltres necessitaríem tres plane-tes sencers! Per tant, ens toca aprendre a viure millor amb menys, a tenir una vida més plena de sentit utilitzant menys ener-gia i menys recursos materials, a cercar el creixement en allò intangible (el coneixe-ment, la cultura, l’art, la bellesa…) i no en les coses tangibles. El creixement econò-mic il·limitat és impossible en un planeta finit. El que sí és il·limitat és el creixement en els valors intangibles que ens fan pròpi-ament humans.

En quina mesura creu que la crisi serveix per evidenciar la necessitat d’aquesta

Doctor en Filosofia per la Universitat de

Barcelona, va ser professor del Masters in

Holistic Science del Schumacher College

(Anglaterra) entre 1998 i 2003. Mentre

escrivia la seva tesis doctoral va col·

laborar estretament amb el filòsof inter·

cultural Raimon Panikkar. És autor de La

nova realitat (Kairós, 2013), Heu dit aus-

teritat? (Proteus, 2012) Qüestió de valors

(Tres i Quatre, 2010); GPS: Valores para un

mundo en transformación, (Kairós, 2011),

Bona crisi (Ara Lllibres, 2009; Buena crisis,

Kairós, 2009), El pensament de Raimon

Panikkar (Institut d’Estudis Catalans, 2007)

i La odisea de Occidente (Kairós, 1994),

i editor de Ivan Illich: Textos Essencials

(Tres i Quatre, 2009). Ha obtingut el Premi

de Filosofia de l’IEC (1999) i el Premi d’As·

saig de Resurgence i la Scientific and

Medical Network. RED.

L’autor de ‘Bona crisi’

Març de 20136 PASSANT REVISTA

Des de fa centenars d’anys la tribu indígena dels guaraní kaiowà busca la denominada terra sense mal, un territori on poder viure lliure del dolor i el patiment. Per trobar-la han recorregut camins i països durant segles fins que van decidir establir-se a Mato Grosso do Sul, un dels 26 estats que formen el Brasil. Però durant la dictadura brasilera (1964-1985), els guaraní kaiowà van ser expulsats de les seves terres per grans terratinents, amb la voluntat de con-rear canya de sucre a la zona. En aquell moment, aquests van contractar els ano-menats jagunços (paramilitars) amb l’ob-jectiu de massacrar la tribu i fer efectiva la seva expulsió. Ja en aquell moment, el grup indígena va fer un crit d’ajuda inter-nacional, però en ser una societat sense recursos i que no desperta excessiu inte-rès, no va arribar gaire lluny. Des d’alesho-res, els guaraní kaiowà han seguit patint un gran nombre d’assassinats per part dels fazendeiros i jagunços i també de suïcidis, pro-vocats per a la dura situació que estan vivint.

A molts catalans aquesta història els sonarà perquè el bisbe català Pere Casal-dàliga, en els 45 anys que fa que viu al Brasil, a la mateixa regió del Mato Grosso do Sul, ha defensat públicament manta vegades una altra tribu, els indis xavantes, que també són víctimes dels atacs parami-litars. De fet, recentment, el missioner cla-

retià es va haver d’exiliar a un indret des-conegut a mil quilòmetres de la localitat on resideix, Sâo Félix do Araguia, preci-sament perquè es va témer per la seva vida arran d’un increment de la violència.

El protagonista de la nostra història però és un altre català, Dídac Cerezo, de Barberà del Vallès, membre d’una Comis-sió d’Observadors Internacionals que s’ha creat recentment amb l’objectiu d’ajudar el poble kaiowà a recuperar els seus hàbitats de vida, donar-los suport i fer front físic als jagunços. La comissió, formada per una vin-tena de persones, va conviure amb els gua-

raní kaiowà durant gairebé tres setmanes, el passat desembre. I Cerezo, membre d’una generació que fa servir internet i les xarxes socials amb total naturalitat, va llançar amb l’ajuda d’amics catalans una campanya per explicar la situació que va aconseguir un gran ressò a través de Change.org.

EL VIATGE D’EN DÍDAC

Dídac Cerezo, que a l’agost de 2012 havia arribat a Sâo Paulo per a fer-hi un Eras-mus universitari durant un any, va assis-tir a l’octubre a una conferència de Valde-

lice Veron, germana de Ládio i d’Araldo Veron, líders kaiowàs amenaçats de mort i en diverses ocasions atacats pels fazen-deiros. Valdelice visitava la Universitat de São Paulo per tal de llançar un crit de socors: “Els fazendeiros, l’agronegoci naci-onal i internacional, ens volen fer fora de la nostra terra. Volen plantar-hi més canya de sucre per fer bio-combustible per als EUA i Europa. Però com que nosaltres no marxem de les nostres terres ancestrals ens estan exterminant per tots els mitjans pos-sibles”. Veron va descriure un panorama dantesc, en què jagunços llençaven barrils de pesticida als rius per matar la pesca i enverinar-los, on la persecució, tortura i mort dels seus líders polítics i guerrers és habitualment així com els atropella-ments de nens a les comunitats desallot-jades que han de viure a la vora de l’auto-pista o la violació de nenes menors d’edat en el camí cap a l’escola. La membre de la comunitat kaiowà també es va referir a la destrucció de milers d’hectàrees de selva tropical on viuen els animals dels què la tribu s’abasteix i d’on treu els materials de construcció i les seves medecines tradicio-nals. “La selva és la llar dels nostres avant-passats, i els estan profanant. Us agrada-ria a vosaltres que profanessin els vostres cementiris?”, rememora Cerezo que va sentir dels seus llavis. “Tenim tota la socie-tat, des de les altes esferes als treballadors, contra nosaltres. No podem més. Si res no canvia d’aquí a poc ens suïcidarem col-

Els guaraní kaiowà del Brasil pateixen un genocidi per part de grups paramilitars de la zona perquè abandonin el lloc on van escollir viure. El català Dídac Cerezo va assabentar-se de la situació i va decidir embarcar-se en una perillosa croada per frenar aquesta injustícia.

El reportatge: Indígenes del Brasil

Diverses empreses volen plantar canya de sucre per fer biocombustible allà on viuen els guaraní kaiowà

La terra sense mal

Carlota Burrel

Valors PASSANT REVISTA 7

tar a la veu en off de l’audiovisual, d’Alba Sauleda, que ha rebut 49.000 visites a l’adreça http://youtu.be/OneBubAOviM.

Durant tres setmanes Cerezo va viure tal com ho fan els guaraní kaiowà i va intentar comprendre la seva història. “Tot i el moment de desesperació, viuen amb alegria i esperances de què la situació can-viarà, ja que durant segles, els pocs blancs que s’han interessat per ells i els han visi-tat, ha estat amb l’objectiu d’ajudar-los”. Tot i aquesta petita llum, Cerezo assegura que de seguida va notar que tot i l’espe-rança per l’arribada del comboi, “la vio-lència psicològica que han patit segle rere segle és indescriptible i això els fa viure amb una por perpètua, amb una desconfiança endèmica que els fa sobreviure, no viure”.

Sortosament, Cerezo i la resta de mem-bres de la comissió van poder tornar a Sâo Paulo sans i estalvis. Ara, aquest jove vallesà vol seguir la seva particular croada i s’ha autoimposat com a missió aconseguir que la gent es conscienciï del que està pas-sant i exerceixi pressió sobre les empreses europees, com Raízen, Monsanto o Iber-drola, que inverteixen en aquests territo-ris i provoquen, en últim terme, el geno-cidi d’aquest poble. Lamentablement, degut a l’augment de la pressió internacio-nal sembla que els darrers mesos també ha reviscolat la violència dels fazendeiros.

Els indis guaraní kaiowà segueixen sense poder tornar a casa i res indica que això hagi de variar properament. Però sí que es té notícia de què la tribu que se sent molt reconfortada pel suport de la Comis-sió d’Observadors i per la difusió que s’està fent a Europa de la seva causa. I això sol, ja és un gran què.

En els més de 500 anys que fa que els euro·

peus van arribar a Brasil, els pobles indíge·

nes d’aquest país han viscut un genocidi

a gran escala i la pèrdua de gran part de

la seva terra. Quan els europeus van arri·

bar a Brasil, es calcula que aquest país

era la llar d’entre 5 i 13 milions de per·

sones repartides en més de mil tribus.

Actualment, aquesta xifra s’ha reduït a

818.000 indígenes, que es troben distribu·

ïts en 220 tribus per tot el país.

Aquestes tribus inclouen des d’enormes

grups com els guaraní o els ianomami amb

milers d’integrants fins els akuntsu o els

kanoê, amb tan sols unes dotzenes de

membres.

La majoria d’aquestes tribus indígenes ha

decidit aïllar·se totalment de la societat

occidentalitzada perquè coneixen les acci·

ons negatives que han dut a terme amb

altres tribus indígenes i volen mantenir la

zona on viuen i la seva cultura ancestral.

No són ells, però, els únics que busquen la

seva permanència a la selva; també exis·

teixen ONGs com Survival International o

Pueblos Hermanos que lluiten per tal que

aquestes 220 tribus brasileres puguin con·

tinuar la seva vida amb normalitat. RED.

Una població en retrocés

L’objectiu de Dídac Cerezo ha estat en tot moment cridar l’atenció de l’opinió pública internacional

“No aguantem més, i si res no canvia d’aquí a poc ens suïcidarem”, va anunciar una membre dels guaranís

lectivament abans no acabi l’any”, va cloure Valdelice Veron. En sentir aquesta histò-ria, a Dídac Cerezo se li va fer un nus a la gola. Sense pensar-s’ho dues vegades, va decidir que marxaria a les seves terres per ajudar-los en tot el que estigués a les seves mans, malgrat el perill evident que corria.

El 22 de desembre, Cerezo i la resta de membres de la Comissió d’Observa-dors Internacionals arribaven a les terres on viuen els guaraní kaiowà, concreta-ment a Ataquara. A la selva no tindrien cap possibilitat de comunicar-se amb l’exterior, de manera que el dia abans de marxar, va enviar un missatge de comiat –pel que pogués passar– on demanava ajuda als seus amics. “Els fazendeiros estan vigilant el procés i tenen por que s’inter-nacionalitzi. Si us plau, difusió internacio-nal, si us plau”, deia en el correu electrònic que els va enviar. Cerezo intuïa que, quan més conegut fos el conflicte, més podria salvaguardar els membres de la tribu dels guaraní kaiowà, més enllà del que pogués passar amb ell concretament. Sortosament, però, quan els fazendeiros es van assabentar de l’arribada del grup, en saber que entre ells hi havia un europeu, precisament van decidir paralitzar tots els seu moviments en forma d’atacs, amenaces o assassinats. Men-trestant, a Catalunya, els seus amics van produir un vídeo que van difondre a través de les xarxes socials. “Parla d’en Dídac, si us plau (...) per l’esforç que està fent per la vida de tantes altres persones”, es pot escol-

Dídac Cerezo, entre membres de la tribu guaraní kaiowà de Brasil, el passat desembre.

Per a saber l’última hora

d’aquest conflicte, aneu a

http://solidariedadeguara·

nikaiowa.wordpress.com/

Març de 20138 PASSANT REVISTA

Joan Salicrú és periodista i codirector de Valors

La Xina: de país pobre al més ric del món

Aquests dies s’ha conegut un estudi de la consultora PwC pel qual es prediu que els Estats Units deixaran de ser el 2017 el primer país del món –almenys en àmbit econòmic– i aquest lloc serà ocupat per la Xina. Un país que, malgrat enguany ja no creixerà tant com ho ha fet en les dar-reres dues dècades, encara manté un fort auge, amb un destacat percentatge del 7,5 per cent –a totes les economies europees ens movem al voltant del 0, en alguns casos per davant, en altress pel darrere-. I només això: aquest també apunta que el 2050 l’Ín-dia es consolidarà com la tercera potència mundial el 2050, després de la Xina i els Estats Units, just el mateix any que el Brasil desplaçarà de la quarta posició a Japó. A Europa, Rússia es convertirà en la primera economia europea i la sisena del món per davant d’Alemanya. I països com Mèxic o Indonèsia podrien superar economies com les de França i Regne Unit, que cauran a la desena i onzena posició, respectivament.

Però tornem a la Xina. Avui en dia, per algun jovenet que ja s’havia acostumat a sentir anomenar la Xina com “el gegant asiàtic” i a veure amb normalitat com crei-xia amb ritmes de dos dígits, anunciar-li que superarà els Estats Units com a pri-mera potència econòmica mundial potser tampoc li semblarà tan sorprenent. Però si tiréssim enrere 30 anys, al 1983, i hagu-éssim dit a algú que trenta anys després un país subdesenvolupat com la Xina –amb desenes de milions de persones en la pobresa extrema– superaria els riquís-

sims Estats Units, no s’ho hauria cregut. Aquesta és una bona mostra de com el món canvia i de com aquest canvi, moltes vegades, com que és lent i sostingut, ens impedeix adonar-nos de les grans transfor-macions que, sortosament, viu el planeta.

Repassem la història: al desembre de 1978, durant la Tercera Sessió Plenària del XI Congrés del Comitè Central del Partit Comunista de Xina, Deng Xiaoping es feia amb les regnes del poder. Els anys següents, la política xinesa estaria marcada per les línies mestres definides en seu dis-curs aquella reunió. El 31 de gener de l’any següent la Xina popular va establir relaci-ons diplomàtiques amb els EUA i s’acabava aquella situació paradoxal en què la Xina oficial a ulls del món capitalista era un petit reducte situada a la illa de Taipei.

A partir de 1979 es van accelerar les reformes econòmiques de tipus capita-

“Tan li fa si el gat caça ratolins blancs o negres, l’important és que els caci”, va dir Deng Xiaoping

Ha passat desaparcebut

L’any 1979, quan Deng Xiao Ping va canviar el rumb de la Xina i va abraçar amb força el capitalisme, aquest país era un dels països més pobres del món. Ara, només 30 anys després, podria ser el més ric.

Joan Salicrú

Deng Xiaoping amb el president Carter, a Washington, el 31 de gener de 1979.

lista, encara que mantenint la retòrica comunista. “Tan li fa si el gat caça ratolins blancs o negres, l’important és que caci ratolins”, havia dit Deng el 1960, per justi-ficar la seva forma de funcionar. El campe-rols van començar a tenir més llibertat per a administrar les terres que conreaven i, al mateix temps, l’economia xinesa s’obria a l’exterior, sense cap mena de por. Així, la Coca-Cola va aterrar al país i també la resta de “monstres” capitalistes. I amb tot això va venir la bonança econòmica, amb unes desigualtats enormes i amb uns costos ecològics brutals, tot s’ha de dir. I amb la tragèdia de la plaça de Tian’anmen, perquè ja s’intuïa que aquests canvis eco-nòmics no portarien llibertat política.

Ara que ja s’ha donat el Gran Salt Endavant que preconitzava Mao Tse Tung –encara que el seu va ser un fracàs estrepi-tós–, sembla que la Xina parla d’harmonit-zar socialment el creixement i de tenir en compte els factors ecològics. Tan de bo tot això es compleixi i a banda de ser els més rics del món, els xinesos efectivament no perseverin en els errors que també abans nosaltres vam cometre.

Valors PASSANT REVISTA 9

Ada Colau,la dona del megàfonLa portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ha liderat la presentació de la ILP per la dació en pagament i l’aturada dels desnonaments.

El 12 de febrer, el Congrés va donar llum verda a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la dació en paga-ment i l’aturada dels desnonaments. A última hora, un canvi de vot del PP (que anteriorment havia dit que hi votaria en contra) va evitar que les 1.402.854 firmes recollides per la Pla-taforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) es convertissin en paper mullat.

Però, curiosament, entre els promo-tors de la ILP, no hi havia una alegria desbordant. De fet, encara no s’havia ni tan sols votat l’acceptació a tràmit que una vintena de membres de la Pla-taforma van ser expulsats del Congrés per cridar “sí que es pot”, “lladres” i “pocavergonyes” mentre intervenia el diputat del PP Teodoro García Egea.

Una de les expulsades va ser Ada Colau, portaveu de la PAH, que la set-mana anterior ja havia provocat rebom-bori qualificant de “criminal” un repre-sentant de l’Associació Espanyola de la Banca. Amb 39 anys i estudis de Filoso-fia, Colau és la cara visible de la Plata-forma d’Afectats per la Hipoteca mal-grat que mai n’ha tingut cap: sempre ha viscut de lloguer tret de dos anys que ho va fer en espais okupats.

Tot i treballar a l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, en els darrers mesos Colau s’ha mul-tiplicat: recollint firmes per a la ILP, al carrer lluitant per aturar desnona-ments o als mitjans per denunciar les polítiques d’habitatge que s’han dut a terme a l’estat i que creu que mitjan-çant la “desinformació massiva” fomen-taven la compra d’habitatges en comp-tes del lloguer.

Mentre espremíem els set anys de vaques grasses (que, en realitat, van durar més de set anys), van ser molt

pocs els que van preveure que des-prés arribarien les magres. Gairebé ningú els va fer cas. Durant aquest temps, ella va promoure el col•lectiu V de Vivenda, que reclamava la pro-moció del lloguer i acabar amb l’es-peculació immobiliària. Sempre amb el megàfon a punt, ha participat en moviments antiglobalització, la Pla-taforma Aturem la Guerra o la ini-ciativa Espai Social Magdalenes al barri de Ciutat Vella.

Ara que les vaques s’aprimen sense fre, els plantejaments que abans eren radicals i maximalistes cada vegada són assumits per més gent. Cada desnonament, cada suï-cidi abans de ser expulsat de casa, cada prejubilació milionària a la banca ha anat buidant el got de la paciència i, de mica en mica, ha con-vertit la PAH en un dels moviments socials més importants de la histò-ria recent. Gràcies a la seva acció, s’han aturat 500 desnonaments, un percentatge petit comparat amb els 400.000 que hi ha hagut en els últims cinc anys. Ara, la pilota és al Congrés.

Noms propis

“Colau és la cara visible de la PAH però mai ha tingut hipoteca: sempre ha viscut de lloguer”

El valor de la paraula

John Ralston Saul és un escriptor cana-denc que proposa rescatar els ciuta-dans desnonats abans que els bancs i passar pàgina del deute per poder pros-perar. I no és un anticapitalista: creu en la propietat privada, en el mercat i en els serveis públics. És molt crític amb la manera com es fan les coses: “el creixe-ment no ens traurà d’on estem; l’austeri-tat, tampoc. Estan posant la democràcia en perill”. Hi estic d’acord: ara val més qui més té i mana qui té més diners. Hi ha una elit que va causar la crisi i que no l’està pagant. Per a Ralston, “la glo-balització va prometre competència i ha causat el retorn als oligopolis; va prome-tre renovació del capitalisme, i ha supo-sat el retorn al mercantilisme; va pro-metre creixement i ocupació, i no en tenim”. Ralston recorda que “mai no vam tenir tants diners circulant i tan malament repartits. I per això, quan arriba la crisi, la gent que és part de la llunàtica inflació diu: hem de salvar els bancs (...). No hi ha raó per a salvar els bancs, no necessitem tants diners”. Rals-ton proposa alternatives: “es pot donar una renda mínima a la gent en comp-tes que hagi de fer cues per a accedir a prestacions, subsidis i ajuts”. I ataca directament les elits: “la classe directiva del sector privat ha aconseguit regula-cions que han convertit el frau en quel-com legal”. Proposa acabar amb el deute públic: “aquest té pes moral, però el privat no... Si el sector privat es pot lliu-rar del deute, el sector públic també”. Quanta raó, Sr. Ralston, quanta raó...

“Mai tants diners i tan mal repartits” John Ralston SaulEl País Semanal, 3-2-2013

Miguel Guillén és politòleg

Ramon Radó

Miguel Guillén

Ada Colau, portaveu de la PAH

Març de 2013

Contravalors

El dret de la propietat intel•lectual i les patents van contra el dret a la salut dels pobres? Fa ja set anys que la far-macèutica Novartis té un plet amb el govern indi per un medicament contra la leucèmia, el Glivec, del que vol con-servar el monopoli. Un mes de tracta-ment amb Glivec es comercialitza a dos mil euros i amb un genèric costa 150. El mateix passa amb el medicament de Glaxo contra el sida, que costa deu mil euros l’any, contra 300 si es fa amb un genèric. Novartis es defensa amb dos arguments: la investigació és molt cara i a l’Índia el 90% de les persones que reben aquest tractament el reben gratu-ïtament a través del seu programa inter-nacional d’ajuda. És cert que les investi-gacions per obtenir un nou medicament pot costar molts milions i per això la OMC va regular el sistema de patents. En el fons és un monopoli temporal que desapareix al caducar el temps fixat i després es comencen a comercialit-zar els genèrics que rebaixen molt els preus. Però amb uns temes tan essen-cials com són els drets a la salut de la població més empobrida del Tercer Món i de casa nostra, es creen uns con-flictes greus entre aquest dret i el dret de les multinacionals a un benefici racio-nal a la seva activitat empresarial. Ara bé, quan llegeixes que el sector farmacèu-tic mundial és el més rendible de tots i quan Novartis declara que a l’any 2011 el seu benefici net derivat de la venda del Glivec va ser de 3.500 milions d’eu-ros has de concloure que alguna cosa no marxa bé i les normes que regeixen les patents farmacèutiques s’haurien de regular sota el prisma d’altres valors.

Fa poc Teresa Forcades ja feia greus acusacions contra algunes farmacèuti-ques. Podrem posar la propietat de les patents al servei de les persones i del progrés? Estic segur que sí, però no veig ni qui ni com ni quan ho farem.

Patents, propietats i persones

Francesc Amat és economista Xavier Manté és enginyer

Un elogi de la política

Potser és una temeritat escriure aquests dies, enmig de tantes notícies sobre cor-rupció, un elogi dels polítics. Però ho faré. I ho faré perquè correm el perill de caure en la temptació de l’antipolítica i el populisme. És cert que l’ombra de la corrupció plana sobre bona part dels partits polítics, i que espectacles lamentables com els casos d’es-pionatge són vergonyosos. I encara afegiria més, el més irresponsable és que en aques-tes circumstàncies alguns encara s’atrevei-xen a fer un ús partidista dels casos de cor-rupció enlloc de fer propostes per mirar d’encarar el problema d’arrel. El més greu de tot plegat, però, és que a poc a poc l’es-clat dels escàndols ha anat minant la con-fiança de la ciutadania. Aquest procés de desconfiança creixent, sumat a una crisi econòmica galopant, pot convertir-se en una combinació fatal que afavoreixi l’as-cens de partits d’extrema dreta, o d’ex-trema esquerra, xenòfobs i populistes. Tot i això, també hi ha bones notícies: l’aug-ment de la participació política. Aquesta és una bona notícia perquè la regeneració ha de passar també, i molt fonamentalment, per una participació més gran de la ciuta-dania. Entenent la participació ciutadana en sentit ampli; des de la participació clàs-sica als sindicats, escoles i associacions veï-nals (la participació tradicional als països del Sud d’Europa) fins a la participació ciu-tadana en iniciatives culturals, campanyes de tot tipus o per què no en lobbys i grups de pressió. En bona mesura, una societat civil activa i mobilitzada és un dels indica-dors més fiables que la democràcia funci-ona. Prova d’això és que, entesa en aquest sentit ampli, la participació és elevada tant a les democràcies dels països nòrdics com als Estats Units. Allò que de veritat és letal és l’apatia i el distanciament entre la ciuta-dania i la mal anomenada classe política. La democràcia ha de ser l’expressió i articula-ció de l’heterogeneïtat, com una xarxa que funciona amb diferents nuclis. En canvi, si no hi ha permeabilitat entre ciutadania i partits, si tots dos funcionen com entitats

independents, com compartiments estancs, aleshores sí que la distància s’eixamplarà i crearà un buit perillós. Perquè aquest buit serà el precipici per on després davallaran els torrents del populisme i la demagògia. I és que, probablement, un dels errors més greus que podem cometre és el de pensar ciutadania i partits com si fossin grups sepa-rats, com fan alguns opinadors que imagi-nen solucions fàcils i carreguen contra el que anomenen “casta política” i “elits extractives”. Perquè la corrupció a petita escala és també fer factures sense IVA o no deixar de votar un polític que saps que és corrupte però no el castigues perquè indi-

rectament te n’has beneficiat. La corrup-ció, al cap i a la fi, és el producte d’un sis-tema d’incentius perversos que afecta tant els polítics com la ciutadania. Per tant, a tots ens pertoca exercir la nostra petita part de responsabilitat. Els càrrecs polítics assu-meixen un plus de responsabilitat al repre-sentar la voluntat dels ciutadans, i per això es mereixen un elogi. Però també els ciu-tadans tenim el deure d’informar-nos, de participar, i de premiar i castigar els polí-tics amb el nostre vot en funció de quines siguin les nostres avaluacions de la seva gestió. Perquè la democràcia, en definitiva, és un pacte imperfecte entre una ciutada-nia que ha de delegar i vigilar a uns repre-sentants polítics que han de governar amb responsabilitat.

“La corrupció a petita escala és també fer factures sense IVA o votar un polític que saps que és corrupte”

10 PASSANT REVISTA

La nostra responsabilitat en el sistema

Francesc Amat Xavier Manté

Valors

79.331 19.400

-Escolta –diu qui em truca-, volem comp-tar amb tu per unes jornades contra les retallades a l’educació i en defensa de l’es-cola pública. S’ho volen carregar tot.

-Però voleu defensar l’educació o la inversió educativa? –pregunto.

-Quina diferència hi ha? -N’hi ha, i tant que sí! No has de donar

per suposat, doncs, que hi vulgui participar.-Home, donava per fet que estaries a

favor de l’educació de qualitat –em con-testa el meu interlocutor amb perplexitat.

-No em vinguis amb sofismes –li dic, deci-dit a aclarir la meva posició-. No vull partici-par en cap acte per subratllar exclusivament el que les retallades ens impedeixin fer.

-No t’entenc.-Si participaria i amb molt de gust en un

acte de compromís amb la voluntat de fer... Malgrat les retallades.

A ningú amb sentit comú li agrada una retallada pressupostària. A més a més, hem viscut molts anys d’un creixement constant dels pressupostos educatius i semblava que això formava part de les lleis de la natura. Així com la primavera segueix l’hivern, cada any hi havia una mica més de cèntims per a l’ensenyament. I de sobte ens adonem que totes les estacions de l’any poden ser hivern i que el conte de la lletera no és un manual d’economia fiable. Els docents han vist retallar els seus salaris, incrementar les seves hores lectives i reduir el nombre de professors per centre. Tot això obliga a repensar el funcionament de l’escola però

unitats de pisos buits que hi ha a

Catalunya segons un estudi elaborat per la

Generalitat i els registradors de la propie-

tat, dada que equival a 10,5 habitatges per

cada 1.000 habitants.

desnonats, amb aquesta quantitat

Catalunya va liderar el rànquing de comu-

nitats autònomes en nombre de persones

que van perdre la casa el 2012, només en el

tercer trimestre n’hi va haver 4.732.

sense minvar la qualitat. El principi d’educa-bilitat sempre ha de ser salvaguardat.

Els professors renuncien al principi de educabilitat quan es deixen portar pel desà-nim i donen el cas per perdut o quan accep-tem que, donades les circumstàncies, ells no tenen cap responsabilitat sobre el fracàs escolar. Insisteixo: el nostre repte no és dir a la societat el que no podem fer per culpa de les retallades, sinó el que ens comprome-ten a fer malgrat aquestes.

Aquest és un moment idoni per refle-xionar sobre un fet que no ens agrada: La

història de les darreres dècades ens demos-tra que l’increment dels pressupostos no és una garantia de millora dels resultats. Hi ha països a l’OCDE que van doblar o, fins i tot, triplicar els seus pressupostos els darrers vint-i-cinc anys anteriors a la crisi i, mal-grat les seves expectatives, van empitjorar els seus resultats, mentre que d’altres que han mantingut la seva inversió estable han aconseguit millorar-los de forma notable. Una de les condiciones que sembla impres-cindible per a la millora és la continuïtat del lideratge estratègic. Els responsables edu-catius necessiten una mitjana de sis anys per implantar canvis i els dirigents polítics set. Cap d’aquestes dues coses és habitual entre nosaltres.

Educació en temps de crisi

Local casteller i també restaurant

Curen una nena amb sida

Els fans de Justin Bieber acampats

El local dels Minyons de

Terrassa servirà els migdies

com a restaurant per “la nova

pobresa” -gent amb dificultats

econòmiques- gràcies a un acord

entre l’entitat cultural, l’Asso-

ciació Local d’Entitats per a la

Inclusió i l’Ajuntament. L’espai es

dirà ‘La Trobada’.

Un equip mèdic de la

Universitat Johns Hopkins

de Baltimore (EUA) assegura

haver curat una nena que

va néixer el juliol del 2010 a

Mississipí amb el virus de la sida.

A l’espera que nous tests confir-

min aquesta proesa, ara per ara

es tracta d’un cas excepcional.

Les fans del cantant Justin

Bieber, la majoria noies

adolescents menors , han acam-

pat en tendes de campanya

davant del Palau Sant Jordi de

Barcelona, sota la pluja i quinze

dies abans del concert, amb el

consentiment dels seus pares.

Termòmetre de Valors

“No vull participar en cap acte per subratllar només el que les retallades ens impedeixin fer”

PASSANT REVISTA 11

Pantalles infantils

Valors comparats

Gregorio Luri és pedagog

Gregorio Luri

Març de 2013

L’Ésser Humà és fruit de la relació entre dos éssers humans i neix per a la rela-ció. L’ideal seria sempre en un context amorós. Ben bé sabem, però, que la rea-litat moltes vegades n’és totalment una altra. D’aquí la dinàmica conscient i inconscient de tota relació humana. I

aquesta dinàmica porta a la maduresa, al creixement, al desenvo-lupament d’acord amb les diferents etapes de la vida. És més, si no hi hagués aquesta relació o comunicació entre els éssers humans, ens trobaríem amb estancaments, fixacions o distorsions tant físi-ques com emocional que ens portarien a alteracions o trastorns del nostre aparell psíquic. La relació o comunicació és una exigència de la natura. Un fet biopsíquic que no és pot aïllar sinó que sempre té lloc dins un context cultural. L’ésser humà és culturalitzat. La bas-tida cultural embolcalla de forma intrínseca la corporalitat junt amb les passions i els aspectes cognitius. Per exemple, el nadó ja ve dotat d’un eix relacional que orienta de forma innata els aspectes comuni-catius. I posseeix més de dos-cents senyals de comunicació entre les figures parentals, de caràcter totalment inconscient per a tots ells. La causa és la rapidesa en què es realitzen. El nadó neix amb aquest equip de base que està ben dotat de recursos afavorint la vinculació afectiva, per una banda, i el desenvolupament per una altra. I com hem recordat dins un context cultural. Tota aquesta dinàmica va formant el món inconscient còsmic, tribal i individual.

RRelacionar-se

12 MONOGRÀFIC

—Jaume Patuel

Aquest psicoanalista ens posa en relleu la importància d’educar-nos en l’art de relacionar-nos, tant des de l’interioritat, com l’exterioritat.

L’ABSOLUTA NECESSITAT DE RELACIONAR-SE

Valors

Ara, però, estem entrant en un nou paradigma, una nova cos-movisió, en què l’ésser humà es concep de forma diferent. Con-cepció diferent gràcies a les noves aportacions del món de les cièn-cies com la física quàntica, les neurociències, les noves experiències psíquiques d’estats alterats de consciència i moltes altres experièn-cies com experiments. Tota una altra visió nova que modifica les formes de comunicació, de relació, de contacte. I no podem deixar de banda, en aquest nou paradigma de més pregonesa antròpica, les noves tecnologies. Una nova revolució que no sabem encara com educar, usar i quines repercussions tindrà en el món de la relació intrapersonal com interpersonal.

Podem treure com a primera conclusió que la relació humana és intrínseca al creixement i, per tant, de necessitat absoluta si volem madurar. És més i està ben demostrat que si no hi ha als primers mesos de vida del nadó una relació afectiva que doni lloc a una vinculació de seguretat afectiva, emergiran dificultats de relacions en el procés de comunicació com també pot esdevenir la mort, fet que es va donar al llarg de la segona Guerra Mundial a Anglaterra. Nadons ben alimentats, però que morien. Era la manca del nodri-ment afectiu, amorós, que dóna peu a un vincle de confiança. Si la relació és totalment necessària per esdevenir un home integral, cal aleshores conrear-la, cultivar-la, experienciar-la, viure-la al llarg de totes les diferents etapes de la vida, seguint el criteri de Ericson.

RELACIONS EN NOVES ETAPES DE LA VIDA

Avui dia, més que abans, en el món de cultura occidental, hem de tenir molt en compte tota la psicologia dinàmica i evolutiva per tal de poder comprendre de forma intuïtiva, raonable i empàtica com tractar-nos i relacionar-nos a unes edats que no en tenim massa experiència: la tercera i quarta edat. Edats que també cal conside-rar en el món de la comunicació i de les relacions. La soledat com la solitud, l’aïllament com la individualitat, la claredat mental com la seva desorientació, no troben la darrera paraula en la ciència sinó en la relació respectuosa i afectuosa. Les ciències han d’estar en funció de l‘ésser humà i no a l’inrevés.. La caositat que vivim és per no tenir en compte la dignitat relacional íntegra de tota persona.

I si veiem la necessitat de les relacions en aquestes etapes últimes de la vida i no en tenim experiència com tractar-les, també ens cal un altre esforç molt més seriós davant la manca d’experiència en les primeres etapes de la vida, dels 3 als 18 anys. Sobretot quan en sortir del sistema -mal anomenat educatiu perquè és un simple sistema d’informacions- l’adolescència necessita un altre esforç sociopolític.

La gran pregunta és si les noves tecnologies ajuden a créixer, a desenvolupar-se, a madurar, a aprofundir totes les dimensions humanes. El meu criteri és una resposta totalment afirmativa al pro-grés cultural. Però, sempre que hi hagi criteris adients.

I per relacionar-nos millor puix que no és un caprici, sinó una necessitat biopsíquica com el menjar i beure, cal alhora ser molt conscients que som éssers humans culturalitzats, como he esmentat abans. La relació humanal és culturalitzada. Aquest és un aspecte també relativament nou. L’equip en què neix el nadó assimila, inte-gra, incorpora l’ambient. I de forma osmòtica. I viu com respira una visió del món rebuda, però visió totalment necessària. I en tota rela-ció amb un mateix i amb els altres hi surt. D’aquí una de les grans dificultats del diàleg, de la comunicació. I avui sabem prou bé que l’època hegemònica, és a dir, de fer de guia absolut com posseir

la veritat, ha passat també a la història. Les idees o creences de la classe dominant han esdevingut les idees universals. Això també hauria de ser història. La relació entre humans demana respecte a la diversitat, a la pluralitat, a la diferència. De forma breu: el gran respecte a la dignitat de tot home. L’època patriarcal, la de la tribu més forta, la dels senyors feudals o dels castells com les monarquies considerades divines i esdevingudes Estat-nació són constructes antropològics i per tant artificials. Totes aquestes concepcions es reben i entren de forma inconscient a l’equip del nadó, al cor de l’adolescent i al cap del jovent.

Si relacionar-se és necessari, també ho és educar aquesta comu-nicació. El moment actual és ric d’experiències, ric en mitjans, ric en pluralitat, ric en situacions crítiques sense deixar de banda, la pobresa d’experiències, la pobresa de la unitaritat, la pobresa crí-sica. Tota moneda té dues cares. La relació humana té les dues cares tant a nivell interior com exterior. Com l’ocell que té dues ales.

Ni una sola cara ni una sola ala permeten que la moneda tingui valor i l’ocell pugui volar. I neix un nou paradigma amb una nova escala de valors. Hi ha crisi de valors però no absència de valors. L’ésser ha de poder posar en marxa les vessants: Interioritat i exterioritat a fi que el procés comunicacional sigui una relació digna i respectu-osa. I és un punt d’arribada, però no de partença. L’ésser depreda-dor cal treballar-lo molt. I això ha de ser voluntat social i política. Jaume Patuel és pedapsicogog, psicoanalista i teòleg

MONOGRÀFIC 13

“La relació humana és intrínseca al creixement i, per tant, de necessitat absoluta si volem madurar”

“Tota relació humana té dues cares: l’interior i l’exterior. Com l’ocell que té dues ales”

La vinyeta per Sergi Meya

Març de 2013

“OBRIR-NOS ALS ALTRES ÉS LA MILLOR INVERSIÓ”

L’entrevista —Maria Coll

Sebastià Serrano, filòleg i teòric de la comunicacióQuatre anys després del seu darrer llibre, l’expert en comunicació, Sebastià Serrano, torna amb l’obra L’actitud positiva (Ara Llibres) en la qual ens dóna idees per ajudar-nos a créixer, però també per relacionar-nos millor.

14 MONOGRÀFIC

Relacionar-se

Valors

Ens trobem amb el professor Sebastià Serrano a l’edifici històric de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, espai solemne de l’educació i del pensament d’aquest país. Encara que en aquest indret després de dècades d’en-senyament s’hi sent com a casa, reconeix que també que el segueix atraient la seva magnificència. Per les aules del professor Serrano hi han passat un bon grapat dels grans professionals de la comunicació de Catalunya, per exemple, Josep Maria Puyal. El gran mestre de la teoria de la comunicació ja té deixebles que també se’ls anomena mestres.

Les relacions són fonamentals pel creixe-ments d’una persona? La cosa que causa més plaer al nostre cer-vell és tenir unes bones relacions, des que som petits fins que marxem d’aquest món.

Déu n’hi do per començar. Creu que relaci-onar-nos és un aprenentatge diari? L’home ha nascut per relacionar-se, això és innat en ell. De fet, l’home neix prepa-rat per relacionar-se. Tota l’evolució ens ha portat a guanyar habilitats que tenen a veure amb les relacions. Ara bé, els homes som “sistemes oberts”: un sistema obert és una persona que és sensible a l’entorn i als seus canvis. El problema de la socie-tat actual és que els canvis ara són conti-nus. La societat sempre ha estat sotmesa a canvis, sinó no podríem explicar l’evo-lució. De fet, quan més canvis es produ-eixen més evolució es produeix, perquè, en general, a els éssers vius els canvis ens estressen.

Ara per exemple ens trobaríem en un moment estressant? Sí, però abans també hem viscut altres moments estressants. Ara diuen que estem en un moment de molta crisi, però a mi m’agrada recordar que nosaltres som el resultat de superar una crisi molt forta, per exemple, quan en un moment deter-minat alguna espècie prèvia a la nostra va viure en una situació d’una gran escas-setat i una gran sequera. Som fruit de la sequera i de l’escassetat. Això ens va fer espavilar i canviar els cossos.

I en aquests moments d’estrès, l’home tendeix a obrir-se més vers els altres o en

moments de tensió, per protecció, passa a reduir el seu cercle de relacions? En aquests moments, la millor inversió que pot fer l’home és obrir-se als altres. Fins i tot des del punt de vista evolutiu, podem dir que, aquells que es relacionin poc, deixaran pocs descendents. Les per-sones que es relacionen poc són com car-rerons sense sortida. En canvi, aquells que s’obrin, que tinguin més amics... superaran més fàcilment l’estrès i la por. I, molt probablement, sabran transfor-mar aquesta por controlada en satisfacció i, potser, fins i tot, en felicitat. Per què, al cap i a la fi, què és la felicitat? Doncs, l’ab-sència de por.

Perfecte, doncs. Sí, perquè una altra manera fàcil de supe-rar la por és l’amistat, l’amor... en defini-tiva, totes aquelles relacions més fortes. S’han fet moltes proves clíniques sobre aquest tema, però és evident que les per-sones malaltes passen millor l’angoixa si tenen una persona al costat que els agafa la mà. L’espera, per exemple, també es passa millor acompanyada. Precisament, ara, el pitjor problema del sistema sani-tari actual és el temps d’espera. Les sales d’espera dels centres d’atenció primà-ria sempre estan plenes. Doncs en aquella estona que moltes persones parlen entre elles i s’expliquen els seus mals, ja comen-cen a curar-se. Algunes, potser, quan tornin a casa no tornaran a parlar amb ningú durant dies. L’espera del patiment és mot dura!

Comparteixen les penes. Compartir seria un valor bàsic en una relació. Aquest seria l’essencial en qualsevol relació? O en tro-baríem algun altre? N’hi ha molts. En totes les relacions trobem un valor molt interessant: el com-promís. Aquest compromís, però, serà més o menys forts segons el tipus de rela-ció: amics, familiar, feina...

L’amistat és la gran relació de les rela-cions? Jo sempre dic que la millor inversió que pot fer una persona és en amics. Aquest sí que és un bon pla de pensions! I una font de benestar i de felicitat. La natura no fa inversions en va. Si ens dóna plaer amb els amics és perquè vol que tinguem

amics. Fins i tot, a diferència dels ximpan-zés, nosaltres ens trobem bé davant de la idea de tenir amics, malgrat que en aquell moment no els tinguem davant, perquè sabem que aquella persona existeix.

Si l’home té necessitat de relacions fortes, per què ara ens són tan difícils de conservar? Igual que els valors, també es parla de relacions més líquides. Nosaltres per res estem tan ben dispo-sats com per fer relacions o per mante-nir-les. El que passa, però, és que el món és molt complex. Jo, per exemple, ara tinc 68 anys. Doncs, la meva infantesa, de fa sis dècades, s’assembla més a l’època dels romans que a la infantesa que tenen els nens actuals. Vaig viure en un poble petit i les activitats, allà, tot i que no era una localitat endarrerida, no estaven pas gaire mecanitzades. Com arreu, alesho-res no hi havia internet i la gent s’envia-va cartes. Ara bé, si de petits hem viscut

un bon sistema de relacions, amb la mare i la resta de membres de la família, després segur que estem amb més bona disponibi-litat per establir noves relacions, tenir una actitud positiva davant de la vida, superar les dificultats...

Però, precisament perquè els canvis tant ràpids del món de vegades ens superen, les nostres relacions personals no hau-rien de ser més estables? Sí, això és veritat, però també cal tenir en compte que tota persona té moltes dimensions: la familiar o domèstica, la de l’oci, la laboral... i vivim en un món que sovintegen milers de relacions. Jo, per exemple, veig més noies en un dia, potser més de dues-centes, que el meu rebesavi en tota la seva existència comptant les nenes de pit fins a les senyores més velles.

MONOGRÀFIC 15

“En totes les relacions trobem un valor, més o menys fort, però molt interessant: el compromís”

“Les noves tecnologies ns allunyen dels que estan a prop i ens apropen dels que estan lluny”

Març de 2013

I el nens d’avui, encara que sigui a la tele-visió, han vist morts i escenes violentes que jo no havia vist mai. I tota aquesta informació, especialment la visual, té el seu efecte en les nostres relacions. Per exemple, ara ja no se sent que una ado-lescent s’hagi enamorat del seu mestre perquè ara totes estan boges pel un can-tant o un actor que veuen a la tele. I tot això és una cosa que no havia passat mai.

Respecte les xarxes socials, és evident que ara coneixem més gent, per tant millorem en quantitat. Però també en qualitat? Les xarxes socials són molt recents i, per tant, encara podem dir poc en aquest sentit. Ara bé, si es treballen bé, les xarxes socials poden afavorir a les rela-cions. És evident que és molt més inte-ressant tenir amics arreu, que no com abans, que els havíem de tenir pràctica-ment i exclusivament en el nostre poble. Per exemple, fa molt poc, a l’hora de seleccionar personal, una gran empresa preguntava als aspirants a quantes cases de persones conegudes podries dormir d’Europa. Aquesta qüestió fa vint-i-cinc anys no tindria cap sentit. Ara les aptituds d’una persona ja se saben, però cal des-cobrir les seves actituds. Un altre exem-ple: hi ha empreses que examinen la teva actitud quan un altre està parlant, ja que saber escoltar és un gran valor per esta-blir relacions. No podem oblidar que el futur de les noves generacions s’està fent en aquest moment a casa seva i la base d’aquesta és la relació que ara estableixen amb els seus pares.

Una relació també demana temps. Aquest seria un dels problemes d’avui? Aquest és un dels problemes. El nostre cervell està fet pels temps llargs però ara tot té una caducitat de temps curt. I, a més a més, abans gaudíem d’una proximi-tat amb l’altre i la comunicació era prò-xima, en canvi, ara, malgrat encara podem gaudir de proximitat, no hi ha comunica-ció personal directe. Dues persones estan de costat, però una parla per telèfon i l’al-tre mira missatges a l’Iphone. És evident que amb les noves tecnologies hem reduït la conversa. Podem dir que les noves tec-nologies ens allunyen dels que estan a prop i ens apropen dels que estan lluny.

Aquest allunyament comunicatiu, amb el temps, ens podria fer insensibles a la comunicació no verbal? No, no ho crec. De fet, penso que en els darrers trenta o quaranta anys hem gua-nyat bastant en les habilitats de comuni-cació no verbals, ja que nosaltres tenim els mecanismes per desenvolupar aques-tes comunicacions i, aleshores, aquests mecanismes troben els seus models en l’actuació de la vida real. I, avui, tenim una vida real, però també tenim la vida de la televisió i el cinema que projecten una expressió cada vegada més matisada d’emocions. I, en aquest sentit, cal dir, que hi hem guanyat. Per exemple, cada vegada que veiem una pel·lícula, aprenem alguna cosa.

És bàsica tenir una actitud positiva per tenir bones relacions, però, segons vostè, què seria una actitud positiva? Una persona amb actitud positiva és aquella que és capaç de fer durar les emo-cions positives. És una persona que mal-grat rebre una notícia negativa no perd la resta d’emocions positives. Això tenint en compte que tothom té moments bons i dolents. Per mi, la màxima actitud posi-tiva seria aquell que sabent que només li queda un any de vida, al final, desco-breix que aquest darrer temps l’ha viscut com el millor de la seva vida. Òbviament, aquest seria, però, un cas extrem...

Digui’m petits consells per tenir una actitud més positiva sense arribar a tal extrem. Actualment m’agraden més les coses que tinc que les coses que puc rebre. Aviat serà el meu Sant, però en aquest moment, a diferència de fa uns anys, no demano res. Estic enamorat d’objectes que tinc a casa.

Un altre consell. Saber donar les gràcies contínuament. No perdre de vista que davant nostre sempre hi ha persones. Un pacient, un client, un alumne.... tothom és una per-sona. Un altre, demanar perdó. Ser capaç, cada vegada més, de desarmar les discus-sions. Somriure sovint i mostrar sempre una cara amable.

Per què tenim la impressió que el negati-

visme, malgrat és menys saludable per les relacions, és més contagiós que el positi-visme? Tots dos són contagiosos. També és veri-tat, però, que l’home està sempre més predisposat a la negativitat perquè aquesta ens ensenya més que la positivi-tat. L’home d’un entrebanc aprèn. Igual que el ‘sí’ i el ‘no’ no són simètrics. El ‘sí’, és sí per ara, però el ‘no’ és no per sempre. És a dir, un ‘sí’ per una teoria val per ara, però un ‘no’ vol dir que ja s’ha de modificar.

Ser positiu és ser optimista? No és ben bé el mateix. Ser positiu, no vol dir ser conformista, ni ser optimista. L’actitud positiva la té aquella persona

que té emocions positives. I això, pre-disposa, a la persona, vers algunes acti-tuds, per exemple, respecte la creativitat o la disposició a ser més original, el de-senvolupament de les relacions, ser més flexible.... tot un munt de qualitats que milloren el nostre benestar emocional i que ens allunyen les pors. Encara que per treure les pors no hi ha res millor que una bona relació. L’exemple més clar és la relació d’amor entre una mare i un fill; aquest perd les pors al seu costat.

Totes les pors són dolentes? De fet, no podem renunciar completa-ment a la por o a l’estrès, perquè és posi-tiu que davant certes coses, com pot ser, per exemple, una intervenció en un acte públic, mantinguem certa tensió. Ara bé, és important saber controlar i positivar aquests elements i no deixar-nos engolir per l’angoixa. La por, com en els animals, ens serveix per captar els perills. Ara bé, també ens serveix per reflexionar si abans no ens deixem absorbir per ella, ja que

16 MONOGRÀFIC

“El futur de les noves generacions s’està fent ara a casa seva i la base és la relació amb els seus pares”

“L’home està sempre més predisposat a la negativitat perquè aquesta ens ensenya més que la positivitat”

Relacionar-se

Valors

en aquest cas ens condueix a la batalla o a fugir.

En un moment del seu darrer llibre, L’actitud positiva , vostè parla de “socie-tat gasosa”. Seria un pas més de la socie-tat líquida de la qual parla Baumann? És una manera d’explicar que ara les rela-cions s’estan esfilagarsant, quan d’alguna manera nosaltres estem fets per les rela-cions fortes. Al nostre cervell el que li produeix més plaer és realment veure cares amables. I que poques que n’hi ha! Si mires pel carrer la gent que camina només veus cares tenses.

Creu que estem en una crisi de valors? Vivim en una societat de moltíssima incertesa i aquesta és molt difícil de ges-tionar. I encara que els valors són impor-tants, això fa que la gent desconfiï, els uns dels altres. Jo no crec que el passat

Sebastia Serrano en una aula de la Universitat de Barcelona.

Sebastià Serrano (Bellvís, Pla d’Urgell

1944) és un expert en l’art de la comuni·

cació. De fet, molta gent el coneix per les

aparicions que fa en els mitjans de comu·

nicació com a mestre d’aquesta temàtica.

De fet, però, ell estudià Matemàtiques i

filologia a la Universitat de Barcelona, i

s’hi doctorà amb una tesi sobre lingüís·

tica matemàtica. Actualment és catedrà·

tic de Lingüística General i de Teoria de la

Comunicació d’aquest centre. Fins i tot,

el 1969 hi impartí els primers cursos de

semàntica general i de lingüística mate·

màtica de tot l’Estat. Ha publicat molts

estudis sobre semiòtica, lingüística gene·

ral, poètica, filosofia, teoria de la ciència

i, sobretot, teoria de la comunicació, i ha

desenvolupat una reflexió lúcida i original

sobre les potencialitats de la comunicació

no verbal i la seva influència en les rela·

cions humanes. El 2003 va rebre la Creu de

Sant Jordi. És autor d’una bona colla de lli·

bres, els darrers són: El regal de la comuni-

cació (2003), L’instint de la seducció (2004),

La festa dels sentits (2009) i L’actitud posi-

tiva (2013). M.C.

Un home ple de positivitat

MONOGRÀFIC 17

fos millor. De fet, opino que vivim en el millors dels mons, però aquest alt grau de desconfiança i d’incertesa ens costarà molt de superar. Avui hi ha molta gent que està en una situació insostenibilitat, però crec que això ens pot fer reaccionar.

El veig molt segur. Sí, perquè aposto per un concepte nou: la sostenibilitat personal. Hi ha molt gent que viu de forma insostenible, com la natura, però aquesta ha sabut adaptar-se a les circumstàncies introduint element molt interessants, igual que nosaltres també farem. I estic segur que la crisi actual ens estimularà a veure uns proble-mes que d’altre manera no hauríem vist mai.

Si sempre som tan positius, no podem arribar a perdre la perspectiva? La natura per tot fa pagar peatge i de

vegades aquests són grans. Per exemple, la por és un dels peatges que paguem els homes per a poder parlar. I la nostra res-ponsabilitat és saber com ho podem res-cabalar. Ara bé, la por és una cosa positiva perquè ens manté en alerta, però l’home té pors reals i ports imaginades.

Sempre positiu. No podem oblidar, però, que nosaltres només som petits vivers de la natura, però diversos vivers poden produir un jardí esplendorós si li poses els adobs adequats; n’hi podríem dir valors, que són afecte, estimació i bona relació. Diuen els físics que tot el món es mou gràcies a quatre forces: la gravetat, l’electromagnètica i les dues forces nuclears –la feble i la forta–, però n’hi ha una altra que ho mou tot: l’amor. És així! I aquesta es troba en totes les relacions: paternal, maternitat, amical, filial...

Març de 201318 MONOGRÀFIC

Relacionar-se

Vivim temps convulsos, i avui més que mai les bones relacions poden ser el suport necessari per superar les difi-cultats i créixer com a persones. Però sem-

blaria que en una societat que viu amb pressa permanent, i amb provisionalitat en tots els seus àmbits, les relacions són avui més fràgils i més vulnerables que mai. Com podem construir en aquest context sòlides relacions? Com les podem fer perdurar en el temps?

Construir relacions és un art, que és a l’abast de tothom però que reque-reix constància i esforç. El punt de par-tida és que tot el que fem pels demés –o els demés fan per a nosaltres- té un efecte directe en la relació. Podem imaginar per il·lustrar-ho una balança en la que posem, a un plateret, totes les coses bones que succeeixen en la relació (i que per tant generen emocions positives) i en l’altre plateret, totes les coses dolentes ( i que provoquen emocions negatives). Van al plateret de les coses bones el reconeixe-ment, els afalacs, les mostres d’afecte o de gratitud, com també hi van les hores d’es-

colta o d’atenció a l’altre. Són, metafòrica-ment, “or a la balança”. I van al plateret de les coses dolentes la crítica, els retrets, les mostres de menyspreu o la traïció de la confiança, així com també la manca d’aten-ció. Són “plom a la balança”.

Les relacions funcionen quan la balança s’inclina inequívocament cap al costat bo, indicant que el pes de l’or és sensiblement superior al pes del plom. Quan succeeix el contrari, quan el pes del plom supera el del or, la relació estarà clarament en perill.

Però aquesta balança emocional té les seves particulars lleis, com per exemple, que or i plom no pesen igual, o que l’or no és per a tothom or, i el plom no és per a tothom plom, o també que no sempre l’ex-cés de plom es pot compensar amb més or. Totes aquestes lleis fan de la construcció de relacions una tasca que requereix treball i sobretot molta sensibilitat.

L’EQUILIBRI A LA BALANÇA

A la balança emocional, la relació entre or i plom no és paritària. Les coses negatives pesen, emocionalment, molt més que les positives. Així doncs, un retret no es com-pensa amb un reconeixement, ni una crí-tica amb un afalac.

En general, la investigació neurològica suggereix una proporció de u a cinc per una balança emocional equilibrada: és a dir cinc actes positius per cada acte negatiu. Per exemple, cinc reconeixements per cada crítica. I la realitat és que no és el que estem vivint generalment en les nostres relacions. M’atreveixo a afirmar que més aviat vivim tot el contrari: moltes crítiques i ben pocs reconeixements. Això té dues conseqüèn-cies ben clares: d’una banda, la relació no té masses probabilitats de funcionar (a qui agrada relacionar-se amb gent de qui cons-tantment rep retrets?) i d’altra banda, l’au-toestima de la persona es veu greument afectada (a qui diem constantment que no fa bé les coses ho acaba creient).

Però és important també tenir en compte que no tothom vivim aquest equi-libri de la mateixa manera; hi ha dos carac-terístiques que ens fan viure aquesta pro-porció en termes ben diferents: la nostra sensibilitat emocional i la nostra seguretat personal. Així, a menys sensibilitat emocio-nal i més seguretat personal, tenim menys vulnerabilitat al plom, i podem viure amb una proporció pràcticament paritària, d’u a u. En canvi, a més sensibilitat emocional i menys seguretat personal, la despropor-ció serà extrema, i cada acte negatiu neces-sitarà molts actes positius per compensar.

OR O PLOM?

També és característica d’aquesta balança que no per a tothom un gest és or o és plom: depèn de com el llegim. Per una persona molt dominant, una acalorada discussió pot ser font d’energia, de vitalitat, i vista com a or pur. En canvi, per a una persona sensible i vulnerable, la mateixa acalorada discussió serà vista com una agressió, i per tant ine-quívocament com a plom.

És important copsar la sensibilitat dels nostres interlocutors, i actuar en la rela-ció segons el que elles o ells estan sentint, no segons el que jo sentiria en el seu lloc. Perquè moltes vegades sobrecarreguem de plom la balança sense ser-ne massa cons-cients, i després ens sorprenem de la poca confiança en moltes de les nostres relacions. Cal tenir molt present en aquest punt, que un excés de plom en una relació no sempre es pot compensar a base d’or; quan en el context d’una relació hem fet quelcom que ha tingut un impacte negatiu molt fort, no podrem compensar-ho amb un seguit d’ac-

—Ferran Ramon-Cortés

L’autor del llibre La Química de les Relacions (Pòrtic) ens explica en aquest article com crear i comprendre les relacions des de l’equilibri de les emocions.

CONSTRUIR RELACIONS EQUILIBRADES

Valors MONOGRÀFIC 19

Ferran Ramon-Cortés és expert en comuni-

cació personal i autor del llibre La Química

de les Relacions

“Les coses negatives pesen molt més que les positives. Un retret no es compensa amb un reconeixement”

“Les relacions adultes, superficials, sense haver compartit emocions, s’esmicolen de seguida”

tes positius; abans hem de “treure plom de la balança”, mirar de resoldre el conflicte creat. Només amb la balança neta de plom podrem reiniciar el camí en la relació.

UN APUNT SOBRE LA FRAGILITAT

És ben cert que vivim relacions fràgils, i fugaces. Relacions que no duren massa, que venen i se’n van però no és menys cert que tenim relacions molt antigues, que potser no tenim oportunitat de culti-var massa, però que són molt sòlides, i que no minven amb el pas del temps. La meva hipòtesi al respecte és que la solidesa de les relacions té molt a veure amb les emocions compartides, i per tant amb la profunditat de la comunicació. Així, per exemple, les relacions creades en èpoques de joventut, on hem compartit des de primers amors a bronques dels pares, des de desenganys profunds a grans il·lusions, són relacions amb sòlids fonaments, que tot ho aguanten, i que no es perden mai. En canvi, relacions adultes, creades de forma superficial, sense haver compartit emocions, i basades en una comunicació poc profunda, s’esmicolen de seguida; la falta de contacte les mata sense que puguem evitar-ho.

EL CAMÍ CAP A MILLORS RELACIONS

Podem donar un cop d’ull a les nostres relacions més properes. Veure on està aquesta balança emocional, i decidir –si així ho volem- què podem fer per enfor-tir-les i dur-les més lluny.

Paradoxalment, i en general, en les nos-tres relacions som força explícits en la crí-tica i en canvi ens estalviem la majoria de reconeixements. I això ho fem encara més amb aquells que tenim més a prop. Hau-ríem de fer exactament el contrari: ser sempre explícits en el reconeixement i molt curosos en la crítica. I fer aquesta dar-rera sempre en privat.

Penso que hi ha tres actituds ens ajuda-ran definitivament a reequilibrar en posi-tiu la balança emocional: escoltar més, reconèixer més i agrair més. Tres apor-tacions d’or que estan sempre al nostre abast, i que tan sols ens impliquen tenir-les ben presents. I un aspecte fonamental: per tenir sòlides relacions hem de saber gestionar els conflictes quan apareixen, perquè com a persones humanes que som, ens apareixeran.

Hi ha qui pensa que el temps cura els conflictes; jo en canvi estic convençut de que el que fa és podrir-los. Enquistar-los de manera que cada vegada és més difícil buscar la solució.

Els conflictes s’han d’abordar. Un per un, per no deixar que acumulin “massa crítica”. I convé abordar-los en el moment precís: ni en calent ni en massa fred. Ni quan les emocions estan a flor de pell i poden provocar reaccions irracionals, ni quan ha passat massa temps i el conflicte s’ha enquistat. I és important abordar-los amb l’actitud de dialogar les emocions, no de buscar la victòria o la raó. De retro-bar-nos emocionalment.

També és cert que no tot es pot solucio-nar, i que no podem tenir relacions sòli-des i profitoses amb tothom; perquè una relació és cosa de dos, i si un dels dos no vol, poc hi podem fer. Però intentar-ho si està a la nostra mà, i l’experiència demos-tra que en la immensa majoria dels casos, la resposta serà positiva per part de l’altre, i obrirem el camí a la solució.

I UN APUNT FINAL...

En darrera instància, les relacions que mantenim amb els demés no son més que un reflex de les relacions que mantenim amb nosaltres mateixos. Si nosaltres som, amb nosaltres mateixos, crítics, perfecci-onistes i ultra-exigents, així serem amb els demés. Si per contra posem mesura a la autoexigència, ens perdonem errors sense intenció, i ens reconeixem les peti-tes victòries, farem el mateix amb la gent del nostre voltant.

Si volem canvis amb el nostre entorn, fem una mirada dins nostre. Grans canvis portes enfora són el resultat de grans canvis portes endins.

El reconeixement, els afalacs, l’afecte o la gratitud, són “or” a la balança emocional.

Març de 201320 MONOGRÀFIC

Relacionar-se

Malgrat el que pugui semblar, vivim èpoques d’evolució des de l’aïllament cap a la híper-connectivitat.

Gràcies a les tecnologies digitals els mitjans tradicionals s’han socialitzat i hem tornat als espais socials interactius com a mit-jans de comunicació. Encara que hi ha qui defensa que internet ens aïllarà del social, l’experiència ens demostra just el contrari, que estem recuperant gràcies a les xarxes aquest important aspecte.

Es tracta d’un tema important: som molt poca cosa quan estem aïllats, molt forts si estem connectats. La connexió permanent i ubiqua en comunitats cada vegada més àmplies, la vivència en uns espais públics, unes «places del poble» renovades i cada vegada més presents en la vida social, cul-tural i política, ens faran, com a individus i societats, cada vegada més lliures.

Si aprenem a fer-ne bons usos veurem com en un entorn de sobreabundància informativa els serveis de xarxes socials, usats com xarxes d’interessos, poden ser-vir-nos per filtrar la informació més relle-vant. Intel·ligència “coopetitiva”, realitza-ció personal i professional, reconeixement social i autonomia seran algunes altre de les importants funcions, basades en aspec-tes importants de la motivació humana, que expliquen l´èxit de les xarxes socials virtu-als actuals.

No es tracta de res estrany a la pròpia naturalesa humana, dir que des de sempre

aquesta ha necessitat desenvolupar la seva sociabilitat per ser feliç. Som animals soci-als i, per això, l’èxit de la web 2.0 (que pre-fereixo anomenar web social) demostra que potser això és així en molta major mesura del que crèiem. Una afirmació que es pot argumentar a partir de diferents discipli-nes: des de la teoria evolutiva, amb el des-envolupament del còrtex frontal quan vam començar a unir-nos a organitzacions, fins a les últimes investigacions en neurobiolo-gia, amb les recentment descobertes neu-rones mirall i la seva relació amb l’empatia, passant per coneguts experiments en psi-cologia social que van en la mateixa línia de recordar com ens són d’importants els valors o motius que es relacionen amb els nostres congèneres.

En resum, en què satisfaci les nostres ànsies insaciables de sociabilitat està l’èxit d’una web social que és aquí per quedar-s´hi. Les que m’agrada anomenar «xarxes sociables», precisament en honor a aquesta qualitat de facilitadores de la participació, són entorns creats perquè puguem recu-perar unes ganes d’estar junts que ens és innata i que tot i els múltiples esforços, mitjans i poders d’altres èpoques no van poder anul·lar.

CONÈIXER-NOS MILLOR PER CANVIAR EL MÓN

Tot plegat s’acompanya de la revolució de les ciències, especialment de les socials, en un entorn de dades abundants i cada cop més obertes i vàlides per a la investi-gació. La consolidació d’un món compu-tacional, la creixent presència de sensors i el poder il • limitat del processament estan

transformant el món en un sistema mesu-rable, fins i tot programable. Es parla de revolució de les dades, fins i tot de revo-lució científica, del quart paradigma de la ciència, de formes alternatives, més ràpi-des i eficients de fer les coses en l’àmbit de la recerca .

Així, igual que qualsevol tecnologia sorgeix del social, també canvia en certa manera la societat que la crea. L’individu connectat no és el mateix gràcies a la web, i fenòmens com la societat de l’espectacle van evolucionant, afortunadament, cap a societats de la participació molt més adap-tades a les possibilitats actuals.

DE LA INTERACCIÓ A LA DEMOCRÀCIA 2.0

En aquest sentit, en el meu llibre Socio-nomia parlo amb extensió sobre “empo-derament”, sobre com la vivència del web a través d’un procés de generació inevi-table de dissonància cognitiva, de males-tar i posterior resolució molt conegut en psicologia es vincula especialment amb les revoltes socials que han tingut lloc el 2011 (indignats, revolucions de la prima-vera àrab, Occupy Wall Street, etc). Estem canviant, per sempre i de manera inevita-ble envers societats més participatives.

A internet, la informació es torna inte-ractiva, iniciant un continu cap a la parti-cipació que culminarà en una democràcia 2.0. Cada vegada són més freqüents, des-prés de la successió de processos d’allibera-ment revolucionària als països àrabs i altres moviments de millora democràtica a Occi-dent, les evidències sobre el paper emanci-pador de les xarxes socials virtuals, el poder

—Dolors Reig

La piscòloga social i autora del llibre Socionomía defensa en aquest article la tesi de què, en realitat, som molt poca cosa quan estem aïllats i, en canvi, molt forts si estem connectats.

BENVINGUTS A LA SOCIETAT AUGMENTADA

Valors MONOGRÀFIC 21

El mot —Anna Olm

La paraula relació, originària del

segle XVI i hereva del llatí relatio,

té moltes definicions. Una explica-

ció general és “connexió, lligam, que

hom percep o imagina entre dues o

més coses”, però, també, potser un

“lligam d’amistat, de coneixença, de

tracte, entre dues o més persones o

grups socials”. També podem parlar

de relació com a “llista o enumera-

ció de noms, adreces o altres indi-

cacions, especialment ordenats”. I,

finalment, podem parlar de relació

com a sinònim de “relat”. És a dir,

podem exposar “una relació deta-

llada d’uns fets” i aquesta, fins i tot,

pot ser una “relació oral, escrita” o

“jurada”, la que es fa per exigència de

l’autoritat. Igual que el substantiu,

també té excepcions el verb, ja que

“relacionar” vol dir “posar en rela-

ció” dues o més coses, però “relacio-

nar-se”, de forma pronominal, vol

dir “tenir relació” o “mantenir rela-

cions d’amistat, de negocis, etc”. En

aquest sentit, per exemple, podem

parlar de relacions humanes, rela-

cions amoroses, relacions sexuals...

Per explicar que dos són promesos,

diem que “mantenen relacions”. I

és que les relacions entre persones

en una societat són tan importants

que s’ha arribat a generar una pro-

fessió dedicada a fomentar-les. El

“relacions públiques” és la persona

que organitza “les activitats d’una

empresa o d’una entitat ordenades

a influir en l’opinió pública per tal

d’atreure els individus o altres enti-

tats com a possibles nous clients”.

Però les relacions no sempre han

de ser entre persones. Entre països,

podem referir-nos a “relacions diplo-

màtiques” o “relacions comercials”.

Com a sinònim de relacionar podem

parlar de “posar en contacte” o, con-

tràriament, quan es trenquen rela-

cions podem recuperar l’expressió:

“no tenir-hi ni verd ni sec”.

Anna Olm és professora

RELACIONS

comunitats que la desenvolupa. En el cas de la web, els orígens els devem a científics i activistes, que deixen la seva empremta en valors importants que la defineixen.

CLAUS DEL DISCURS ALS SOCIAL MEDIA

No podem oblidar, però, que ón diver-sos els elements de la cibercultura (paci-fisme, llibertat, etcètera) que estan desti-nats a modificar, en certa manera, també la realitat post-digital. Entorns enriquits, experiències d’immersió, les anomenades narratives transmèdia, la transparència, la diversitat, el lúdic, també sorgeixen amb força de la web per configurar les prefe-rències del nou híper-individu connectat.

I, finalment, apuntar que en moments de re-invenció obligada, de crisi econò-mica, però també en molts altres aspec-tes, cal tenir en compte nous models de negoci, noves oportunitats en sec-tors esgotats, que ja no podran tornar a la seva situació anterior. Perquè encara que no ho sembli hi ha sortida de la crisi i són molts els exemples d’innovació social possible, de canvi important en la socie-tat que vivim. Consum col·laboratiu, ener-gies compartides, etc., finançament des de les pròpies i renovades comunitats, en són bons exemples.

de la gent auto-organitzada participant en moviments socials d’importància cabdal. S’enten millor aquest important fenomen en el marc del que Clay Shirky destacava com «el poder de l’organització sense orga-

nitzacions», en mans d’un ciutadà que és i se sent molt més fort que en altres moments de la història. Seran moltes les coses que canviaran davant la freqüència i la qualitat d’aquest nou comportament de massa auto-organitzada, fent-se cada vegada més neces-sari educar en la participació, també des d’un punt de vista ètic i d’evolució de valors.

En aquest sentit tots treballem, crei-xem, evolucionem, com deia Bernat de Chartres, des de les espatlles de gegants, d’éssers humans que van viure en algun moment anterior. Mai el paisatge que veiem és neutral, sinó que porta l’empremta de les

Dolors Reig, CEO de l’espai formatiu Acade-

mia El caparazón (www.elcaparazon.net/

cursos/). Twitter: @dreig

“Les «xarxes sociables» són entorns creats perquè puguem recuperar unes ganes d’estar junts”

“Si aprenem a fer-ne bons usos, veurem com les xarxes socials poden servir-nos per filtrar la informació”

Ara les xarxes socials poden fer que el ciutadà se senti més fort que en altres moments.

Març de 201322 MONOGRÀFIC

Relacionar-se

Gràcies a internet, des de casa, asse-guts davant de l’or-dinador, podem con-vertir-nos en petits grans herois. Només fa uns anys, fer una

campanya de recollida de signatures per poder aconseguir canvis socials significatius significava hores i hores d’estada a carrers de ciutats demanant el suport dels transe-ünts. En canvi ara, milers i milers de signa-tures, en algunes ocasions més de cent mil, arribades d’arreu del món, es poden acon-seguir a través de les noves tecnologies. La xarxa ha aconseguit relacionar i unir perso-nes, fins ara completament desconegudes, per lluites justes que fins ara estaven aïlla-des per la geografia i la distància.

La plataforma que ha aconseguit aquest avenç ha estat Change.org, una web de peticions online oberta a tot el món que permet a qualsevol persona, de qualsevol lloc, iniciar una campanya de suport sobre qualsevol tema que li preocupi, ja sigui una mare que lluita per acabar amb l’assetja-ment que pateix la seva filla a l’escola, un grup de clients d’una entitat bancària que vol pressionar perquè aquesta elimini una comissió injusta, algú que demana que el govern espanyol no vengui armes a països amb nens soldats o un clam perquè no es repeteixi la tragèdia del Madrid Arena. Més de 2 milions de persones cada mes participen en aquesta pàgina web. “Des de Change.org ajudem a què la gent se n’adoni que té més poder del que pensa per canviar les coses”, explica Francisco Polo direc-

tor a Espanya d’aquesta entitat. “De fet, cada dia, gràcies a la xarxa, veiem la trans-formació de desenes de persones, ja que quan algú penja una petició a Change.org i aquesta té èxit es transforma en un petit heroi social”, afegeix Polo.

DE STANFORD AL MÓN

La idea de crear aquesta pàgina web va ser de Ben Rattray i Mark Dimas, dos com-panys de la Universitat de Stanford, l’any 2007. La seva voluntat era poder canviar realitats properes. Durant els primers anys van intentar recollir de fons i generar grups de voluntaris online, però no va ser fins el 2010, que la pàgina va funcionar quan es van concentrar en ser un centre de relació de ciutadans on es captessin peticions pel canvi social. A partir del 2011, la web es va internacionalitzar, amb equips a Espanya, Regne Unit i Austràlia, superant un any des-prés, la seva presència a més de vint països.

Però si de vegades ens sembla que una signatura no ha de servir de res, l’experièn-cia de Change.org ens demostra que la unió de milions de rúbriques pot ser una eina molt poderosa per aconseguir grans canvis. Per exemple, després de passar trenta-sis anys a la presó per delictes comuns, les ger-manes de Miguel Montes van aconseguir l’indult del seu germà gràcies a 50.000 firmes aconseguides a través d’aquesta pàgina. Als Estats Units, una cangur de 22 anys, Molly Katchpole, va aconseguir que 300.000 persones avalessin una petició que va fer perquè el Bank of America retirés el 2011 una comissió mensual de 5 dòlars que volia cobrar per les targetes de dèbit. L’en-

titat bancària, davant la pressió popular, es va fer enrere. La web també ha ajudat a internacionalitzar moltes causes. Per exem-ple, el 2011, Ndumie Funda, una dona les-biana sud-africana, va fer una petició al seu

govern perquè investigués les “violacions correctives”. Aquesta va rebre el suport de 171.000 persones de 175 països i el tema va acabar assolint ressò internacional.

En resum, Change.org ha demostrat la seva eficàcia gràcies a tres elements: ha con-nectat persones d’arreu del món al voltant de desenes de causes per les quals lluitar, ha demostrat que una persona es pot con-vertir en heroïna social amb el suport de la col•lectivitat i, finalment, ha donat veu a injustícies fins ara amagades. “Fins ara hi havia quatre o cinc grans causes al món per les quals lluitar, però ara pots triar entre 5 mil, perquè totes s’evoquen en un espai comú: internet”, explica el representant de l’entitat a Espanya.

De fet, la qüestió segueix sent encara que sigui virtualment, no quedar-se mai de braços plegats.

—Maria Coll

Change.org recull cada any milions de signatures en suport a diferents causes socials.La plataforma ha aconseguit relacionar gent d’arreu del món a l’entorn diverses injustícies.

GRANS PETITS HEROIS SOCIALS

Change.org ens demostra que la unió de milions de rúbriques pot ser una eina molt poderosa

“Quan algú penja una petició i té èxit es transforma en un petit heroi social”, explica Polo

Valors MONOGRÀFIC 23

LA RED SOCIAL I BLACK MIRROR

Que internet, Facebook o Twitter han canviat la forma de relacio-nar-nos, no és novetat. Però no és menys veritat que les relacions que es basen en la virtualitat són, en la majo-ria dels casos, tan fràgils i líquides com els temps que ens ha tocat viure. De la paradoxa sobre les relacions a les xarxes socials en parla, amb força lucidesa, La red social, la pel·lícula de David Fincher que mostra precisa-ment com va néixer Facebook. El creador de la sèrie El ala oeste de la casa blanca, Aaron Sorkin, està al dar-rera del guió d’aquest film arriscat, perquè no ha passat ni tan sols una dècada des de que Mark Zuckerberg impulsés, a despit i després d’un suposat desengany sentimental, la xarxa social que ara sembla determi-nar el tipus de relacions líquides que s’imposen en la nostra societat digi-tal. A banda de mostrar el procés de fundació i creixement de Facebook, el més colpidor de la pel•lícula és la trista constatació que, tot i haver-se fet milionari posant en contacte a milers i milions de persones, el cre-

ador d’aquesta xarxa social no ha pogut evitar el fracàs de les seves prò-pies relacions personals. Potser a La red social li manca distància histò-rica, però en tot cas, és un bon punt de partida per reflexionar sobre quin tipus de relacions s’estableixen entre les persones a través de Facebook. I a banda del film de Fincher, no ha estat el cinema sinó una sèrie de tele-visió, com la britànica Black Mirror, la que proporciona una reflexió més profunda i crítica sobre les transfor-macions que l’era digital i el 2.0 estan operant en les nostres relacions per-sonals i professionals. Amb una pri-mera temporada integrada per tres únics però grandíssims capítols, i la segona temporada acabada d’estre-nar al Regne Unit, Black Mirror ja ha estat capaç d’alertar de la trampa i la deshumanització que pot supo-sar viure de cara els “miralls negres” dels nostres ipads i smartphones enlloc de fer-ho mirant als ulls de les perso-nes que ens envolten i amb els peus posats en el món real.

Cinema —Judith Vives

El cinema i la televisió no han quedat al marge de com les TIC han canviat la forma de relacionar-nos.

Fotograma de la pel·lícula La red social, de David Fincher.

Hi ha una manera de dir francmostrant-se davant de tothom,tant se val que anunciïamargues tempesteso ratxes de claror feliç.No vull la imposturade segones intencionsni la dolçor embafadoraencobrint la mentida.Sóc dels de pa i vi, no em sotmetoa la falagueria convencionalni la imposo.Pocs amics i bons, sense porde ferir amb afers vidriosos.Som com som i ens coneixem prouper suportar-nossinceritats absolutes.

El racó poètic — Albert Pera

RELACIÓ FRANCA

Albert Pera és poeta

Judith Vives és crítica de cinema

Març de 201324 MONOGRÀFIC

Relacionar-se

Eulàlia Puigderrajols és mestra

Joc de cartes —Eulàlia Puigderrajols

LLENGOTS I XATSHola a tothom, He donat voltes a la idea de com els humans hem introduït en el nostre tu a tu les noves tecnologies i com hem anat adaptant noves formes de tenir contacte amb els nostres iguals. I em faig moltes preguntes: Parlem amb els de casa de com ens va la feina? Salu-dem quan entrem a un ascensor? Resolem els problemes que tenim pendents amb els companys? Que complicat que de vegades és comunicar-nos amb normalitat i esta-blir unes relacions sanes, franques, trans-parents. Som animals gregaris, veiem amb estranyesa els solitaris, els anacoretes, els silenciosos. Com si l’estar junts, el parlar o

el viure en companyia volés dir necessària-ment tenir relació amb l’altre. Si entenem la relació entre els iguals com a comunica-ció aquí podríem encetar un gran debat. Sempre dic que els pares enceten la con-versa amb el fill quan aquest és encara un projecte i que van canviant el registre de la comunicació a mida que va creixent.

Sovint en les nostres trobades sobren les paraules i el vehicle per dir-nos quel-com és una picada d’ullet, un somriure, un copet a l’esquena. Una amiga em deia que en un embús un nen d’un altre cotxe li va treure la llengua i ella va respondre amb un llengot afectuós. La mare del nen

el va renyar perquè no havia entès la con-versa. Un altre cas. Una professora que un alumne va enviar-li un missatge pel xat i ella li va respondre. La conversa va durar uns minuts, l’alumne va aclarir els seus dubtes i ella va descobrir una altra manera de relacionar-se amb els seus tutorants.Cal buscar la millor manera de dir-nos les coses, i segur que buscarem el camí més fàcil tenint en compte tots els recursos que el segle XXI ens posa a l’abast. I és que al final el que pretenem és relacionar-nos a gust i bé amb els que ens envolten i sovint apreciem. Una abraçada, fins la propera.

NIKOLA TESLA, POC “COMUNICADOR”S’ha celebrat a Barcelona el Mobile World Congress. Més de setanta mil persones han visitat la ciutat en un intent de posar-se al dia –amb la més absoluta de les impacièn-cies- en el tema de les noves tecnologies, sempre innovadores i sorprenents. Preci-sament un escrit que he llegit aquest dies parla de la història de la telegrafia “sense fils” i apunta com a autèntic promotor d’aquesta tècnica, la figura relativament desconeguda del serbi Nikola Tesla (1856-1943), tot i que els que enregistraren ofi-cialment molts dels avenços en aquest ter-reny, foren en els primers moments altres científics contemporanis seus, com Edison o Marconi, personatges de més renom. Tesla, sembla que no va saber “vendre els seus articles” ni tenir la gosadia per a expli-car els seus descobriments. Fidel a les seves

normes de conducta i coherent amb la seva senzillesa, el nostre home va passar gairebé desapercebut i, tal vegada per això, la seva tasca no va ser valorada com mereixia.

La figura històrica de Nikola Tesla incideix en la importància de “relacio-nar-se” i sobretot del saber “comuni-car-se”. Possiblement Tesla no va tenir l’astúcia per influir en les persones nota-bles del seu temps i –ben segur- no va trobar els “padrins” imprescindibles per a enregistrar oficialment les seves innova-dores descobertes. Es deuria tancar en si mateix, sense aconseguir donar a conèi-xer les seves investigacions. I això que –paradoxes de la vida- seria el predecessor del SMS, del correu electrònic i del What-sapp! El cas del nostre Tesla –que finalment va veure recompensats d’ alguna forma els seus estudis- ens planteja l’ autèntic repte d’aquest tema : Com avançar realment en el camí de la correcta “relació” entre les per-sones i de la conseqüent i imprescindible “comunicació” entre elles? Que els mòbils dels nostres dies o qualsevol d’aquests sofis-ticats artefactes que es porten a la butxaca serveixin realment per a “posar en comú” les autèntiques veritats dels humans i les mancances, les habilitats i sobretot les aspi-racions de les persones. Per al real i neces-sari progrés dels pobles.

L’historiador ens recorda la figura de l’inventor de la telegrafia “sense fils”, home poc conegut.

Història —Ramon Salicrú

Ramon Salicrú és professor d'història i ètica

Valors MONOGRÀFIC 25

LLIBRE

Inteligencia interpersonal

Mel Silberman, Freda Hansburg

Paidós, 2001

L’home té múltiples intel·ligències, també la interpersonal, ja que tots nosaltres en un moment o altre hem de participar en un deter-minat marc social. En aquest llibre es detallen les vuit habili-tats essencials per ser més efectius en les nostres relacions personals a diferents nivells: caps, amics, parella, familiars, etc.

LLIBRE

El Llaütista i la captaire

Jordi Llavina

Amsterdam Llibres, 2013

Una història sobre la complexi-tat de les relacions personals. Un autèntic tour de force literari sobre l’altre, la parella, l’amor, la pèrdua de les il•lusions i el pas inexorable del temps.

PEL·LÍCULA

Orgullo y prejucio

2005

Versió en cinema de la novel•la publicada el 1813 per Jane Austen, una de les més famoses de la lite-ratura anglesa. És una història de desenvolupament personal prota-gonitzada per Elizabeth Bennet, que ha de superar els seus perjudi-cis cap a ell, i Fitzwilliam Darcy, que ha de superar l’orgull de classe cap a ella. Bons diàlegs.

Per saber-ne més

L’ésser humà és un animal social per natura-lesa. Aristòtil ho lliga a la paraula, a la repre-sentació discursiva en/rao/na/da del món, al sentit del bé i del mal, i a la justícia (tan bàsica en la relació comunitària). L’humà és un animal polític, membre d’una polis, d’un poble, això és, necessàriament sempre amb els altres. La facultat de la paraula ens obre al discurs elaborat: sabers pràctics i tècnics, ciència, moral, religió, i concepció del món. Ara bé, a banda de l’autocomplaença en la riquesa del discurs enraonat, l’humà pot ser llop per a l’humà i practicar el tothom contra tothom. Però això no qüestiona les relacions que ens constitueixen, sinó que n’amplia el repertori afegint-n’hi d’obscures.

En tot cas l’humà és relacional. Ja se sap que les criatures que creixen privades del contacte humà tenen un incert desvetlla-ment personal, segons de severa hagi estat aquesta carència de relació que afecta el procés de socialització. Per això, intuïtiva-ment, parlem i interactuem tant i tant amb els nostres nadons i amb la canalla. La rela-ció és crucial: per ser nosaltres, ens calen els altres. Ho ben il•lustra la sentida queixa infantil del no m’està; pels grans, la nega-ció mútua és no fer-se. Tornant a Aristòtil,

només els déus i els animals prescindeixen dels seus semblants, uns per autosuficiència i els altres perquè no els cal per a ser com són. Per altra banda, Sartre escriu que l’in-fern són els altres, assenyalant el re-conei-xement de la nostra identitat en la mirada d’altri, que ens pot i a qui podem així objectualitzar i cosificar. Jaspers es fixa en l’enigma que només som per mitjà de l’altre bo i que, alhora, cadascú és ell mateix. Hei-degger analitza l’existència, com coexistim amb altres i hi compartim el món, podent ésser un per a l’altre, un contra l’altre, un que es desentén de l’altre, etc.

On rau la unitat interna que ens estal-viï l’escissió en vàries identitats socials, rols i estatus, en allò que som (per als altres)? Hi ha un jo últim en sentit fort si anem canvi-ant, anant fent, fent existència amb l’altre?

Assagem una sortida pràctica a la tensió entre soledat i relació. Sense haver de ser un ermità aïllat (aïllat materialment, però en un horitzó relacional i de comunió) el jo no se’ns ha de dissoldre i desorientar per excés d’informació i relació. Estiguem-nos del brogit, vivim un xic ocults: només en sole-dat es troba cadascú a si mateix.

Filosofia —Albert Botta

Música —Maria Salicrú-Maltas

SI SOM PER ALS ALTRES, QUI SOM REALMENT?

HATSUNE MIKU, ARTISTA VIRTUALAmb el segle XXI, els músics s’adapten a les noves tecnologies a marxes forçades: venda

del disc en format digital, difusió per les xarxes socials, per ràdios i televisions online, con-

certs en streaming (que s’emeten per la xarxa al moment), entrevistes amb videoconferèn-

cia,...Fins i tot els japonesos han estat pioners en crear Hatsune Miku, una artista virtual

que canta i balla projectada en un escenari on toquen en directe tres nois que l’acompa-

nyen amb una bateria, un baix i una guitarra. L’holograma d’aquesta adolescent de cos

estructural que llueix cabell llarg de color blau, triomfa de manera sorprenent. Com a com-

plement, els organitzadors donen sempre al públic un artilugi que s’encén en la foscor per

acompanyar amb diferents colors l’holograma de Hatsune. Pur art virtual. Aquesta banda

semi-digital ha trencat tots els esquemes alhora de relacionar públic i artista.

Maria Salicrú-Maltas és etnomusicòloga

Des de la filosfia, reflexió entorn de la presmisa: “per ser nosaltres, ens calen els altres”.

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

Març de 2013

Cap ésser humà viu sense creences, en el sentit més ampli de la paraula. Creences sobre el que porta a la felicitat, sobre què és la veritat, sobre què

diferència el somni de la realitat, sobre la humana manera de ser, sobre com cal viure les etapes de la vida, sobre què signi-fica ser persona. Alhora, gràcies a la la socia-lització familiar, institucional i informal hem adoptat valors ètics, però també sinó estè-tics, econòmics, tècnics, epistemològics.

Tanmateix, no tots els éssers humans han pensat les seves creences i valors. Per seguir vivint sembla que n’hi ha prou amb el feix de creences i valors. En canvi, per a una existència humana autèntica, cal que aquestes creences i valors hagin estat pen-sats. Quan diem pensar volem dir preci-sar el nostre punt de vista sobre una qües-tió i enfrontar-lo a d’altres punts de vista, determinar els arguments que el suporten, examinar la rellevància lògica d’aquests arguments o, si escau, passar-los pel sedàs de la contrastació empírica. En aquest sentit, pensar és una activitat que han fet de manera espontània només unes poques persones o a la qual s’arriba a través d’un procés que cerqui la formació integral de la persona. De fet, la història de la filosofia és el recull dels productes més elaborats d’aquesta activitat que és el pensament. Els filòsofs i les filòsofes que al llarg de la història han viscut ens han llegat vigoro-ses conceptualitzacions de l’experiència humana. Per això Henry Ward Beecher exclamava: “La filosofia d’un segle és el sentit comú del següent”.

Des dels seus orígens a l’antiga Grècia, la filosofia ha cercat la raonabilitat és a dir,

el no acceptar res sense examen, la consi-deració de fonts diverses, la precisió i cura en allò que volem dir, el tenir en compte les diferents perspectives, el posar-se en el lloc de l’altre, el treballar els arguments propis, la disposició a canviar d’opinió si els arguments de l’altre són més forts. No és casualitat que les primeres obres filo-sòfiques escrites que conservem comple-tes –les de Plató– hagin estat escrites en forma de diàleg. Tanmateix, la filosofia no té només un interès històric, sinó que en el món globalitzat d’avui, les capaci-tats que ens dóna el seu estudi són encara més importants: ser precisos en allò que pensem i volem, dotar-nos de criteris de selecció de la informació clars i coherents, descobrir trampes en els discursos, detec-tar errors en el raonament, analitzar rao-naments i problemes complexos, defugir la manipulació, pensar amb independència i creativitat. És per això que la UNESCO ha proclamat reiteradament la importàn-cia formativa de la filosofia en obres com La filosofia, una escola de llibertat seguint la Declaració de París, de 1995, on entre d’altres coses proclamava:

“–L’ensenyament de la filosofia s’ha de mantenir o ampliar on ja existeix, s’ha d’implantar on no existeix, i ha d’anome-nar-se explícitament “filosofia”;

–L’ensenyament filosòfic ha de ser impartit per professorat qualificat, format especialment per a aquest propòsit i no es pot subordinar a cap imperatiu econòmic, tècnic, religiós, polític o ideològic.”

Pensar no només consisteix a cercar de ser precisos en els nostres punts de vista sobre qualsevol tema, ser clars en els con-ceptes que emprem per entendre allò que experimentem, ser forts lògica o empírica-ment en els arguments amb què suportem

Qui té por de la filosofia?El tercer esborrany de la LOMCE suprimeix la troncalitat de l’Ètica a l’ESO i de la Història de la Filosofia al batxillerat. Els professors d’aquesta disciplina reivindiquen el seva necessitat en l’educació.

Jordi Beltran és cate-

dràtic de Filosofia de

Secundària. Premi a

la Investigació peda-

gògica 2007 (MEC i

Consejo General de

los Colegios de Doc-

tores y Licenciados en Filosofía y Letras y en

Ciencias). Profesor de formació inicial de pro-

fessorat de filosofia a la UAB i professor de

formació permanent en diverses institucions.

El podeu seguir a Orelles de burro (http://ore-

llesdeburro.blogspot.com.es).

26 OPINIÓ

Portes obertes —Jordi Beltran

Valors

els nostres punts de vista i ser acurats amb el llenguatge en què els expressem. També té un vessant social, que en diem enraho-nar, en el seu sentit propi d’enfilar raons. L’enrahonar comporta necessàriament els valors de racionalitat, rigor, diàleg, res-pecte i tolerància, a més dels d’empatia, justicia, cura, dignitat humana i integri-tat, com ha posat de relleu el filòsof Jürgen Habermas. Aquests valors i aquestes mane-res de fer s’enfronten a unes questions que són recurrents en el temps i en la majoria de cultures. Quan es crea la situació ade-quada, poden sorgir fins i tot en persones molt joves.

Vegeu les preguntes que es feien en una classe de filosofia nois i noies de dotze anys, que són exemple de les qüestions a què ens referiem més amunt: què és pitjor, mentir o equivocar-se?; si el Jo és una cosa, aleshores què ets tu?; per què, si plorar de tant en tant diuen que és bo,

ens fa tanta vergonya fer-ho?; per què em preocupo per coses que encara han de passar?; per què l’art és tan interessant?; fa mal el morir?; és obligatori tenir religió? Són qüestions que fan pensar.

És possible que hi hagi una directriu en la política educativa a l’actual Estat i a casa nostra que consideri que la filosofia no ser-veix per a la formació del jovent? Diríem que si, però per tal de no ferir ningú, sua-vitzem l’afirmació: potser no és veritat que hi hagi una línia política deliberada, però el que si es pot dir clarament és que hi ha una trajectòria que des de fa anys redu-eix les classes de filosofia i ètica d’ESO i Batxillerat i escanya una de les especiali-tats existents de professorat de secundà-ria, amortitzant les places per jubilacions i fent que molts instituts (uns cinquanta el curs passat) no disposin de professorat de l’especialitat de filosofia, malgrat ser assig-natures comunes i obligatòries. El tercer

esborrany de la LOMCE segueix supri-mint la troncalitat de l’Ètica a l ESO i de la Història de la Filosofia al batxillerat, i no tenim l’esperança, si finalment acon-segueixen implantar-la, que a Catalunya s’esmeni la supressió perquè quan hi ha hagut autonomia per fer-ho s’ha reduït el nombre d’hores al mínim permès (una hora a l’Ètica de 4t i dues hores de Filo-sofia de 1r en l’ordenació curricular cata-lana de la LOE).

Hom podria adduir que aquesta trajec-tòria d’aprimament s’ha fet per tal d’intro-duir nous continguts i de reforçar aquelles àrees que els informes internacionals asse-nyalen com a deficitàries en el nostre sis-tema educatiu. Però resulta que a d’altres països, de França a Finlàndia, passant per Gran Bretanya, es mantenen continguts filosòfics i fins i tot se’n introdueixen de nous: per exemple, una tercera part dels

continguts de Citizenship segons l’actual National Curriculum britànic consisteixen a pensament crític: avaluar raons, defen-sar posicions, definir termes, avaluar fonts d’informació, jutjar el valor dels argu-ments i les proves. Tanmateix, insensata-ment, en funció d’unes modes pedagògi-ques obsoletes, aquí destruïm una part del patrimoni educatiu, la que té com a objec-tiu i missió principal ensenyar a pensar. Per això s’ha fet una crida urgent no només a les persones vinculades a la filo-sofia, sinó a totes aquelles interessades en la formació integral, perquè es mobilitzin per tal d’impedir aquesta destrucció tot afegint-se al manifest En favor de les matèries de filosofia i a les accions que podeu trobar al CREAIF i a les coordinades amb la Red Española de Filosofia (REF).

En la seva lliçó d’investidura com a doctor honoris causa, l’admirat Jordi Porta afirmà que la gent que ens va abocar a la crisi “estava professionalment ben prepa-rada, però mancada d’exigència moral i compromís amb la societat”. Qui té por de la filosofia?

OPINIÓ 27

“Pensar no només consisteix en ser més precisos en els nostres punts de vista sobre qualsevol tema” ens podrem

“A França, Finlàndia i Gran Bretanya es mantenen continguts filosòfics i fins i tot se’n afegeixen de nous”

IL·LUSTRACIÓ: MARC TORRECILLAS

Març de 201328 OPINIÓ

Benvolgut Cinto,Envio aquesta carta amb una mica de retard, de manera que et faré contestar-la amb presses i sense la calma que demanen aquestes coses. M’hauràs de disculpar. Vol-dria recuperar avui aquell “síndrome d’Em-maús” que tu assenyalaves a una de les dar-reres cartes. Dèiem que el primer que calia fer davant d’un cert desencís, era voler posar-se en camí i no quedar-nos instal-lats en la queixa o en el desànim. I dèiem la importància de saber acollir i escoltar als altres, perquè tots tenen coses per dir-nos, per ensenyar-nos, per donar-nos i que aquesta obertura ens portaria a nous canvis. En definitiva que calia obrir-nos a qualse-vol altre que ens volgués acompanyar en la construcció de la societat.

Avui rellegint uns papers he trobat un exemple que el comandant Marcos de Xiapas utilitza sovint i que a mi, sempre m’ha semblat suggerent. És la història d’un ocell que queda cec i s’ha d’orientar pel ressò del seus crits; alguns homes copien aquesta estratègia de l’ocell per orientar-se. Són el que ell anomena “homes rat-penat”, és a dir, aquells homes que per orientar-se utilitzen primer la seva paraula i després

s’aturen a escoltar, tot esperant la resposta que els indiqui la nova direcció que han de seguir.

A mi em sembla molt interessant la metàfora i crec que és fonamental si volem superar el síndrome del Dissabte Sant. Ja sabem que cadascú és paraula i que tots tenim alguna cosa que dir i aportar a la societat. Però cal adonar-se que després s’ha d’actuar amb els qui ens envolten amb la mateixa ressonància que aquells homes “ratpenat”. És a dir, pronunciar la paraula i escoltar el seu efecte en les persones. No sempre allò que tinc al meu cor obté el resultat que jo esperava. Recordo a Sant Pau quan diu que vol fer el Bé i fa el Mal. Després de parlar cal esperar i escoltar, adonar-se dels efectes que han produït les nostres paraules i, si són aparentment bons, serà que hem trobat l’orientació necessària per seguir caminant.

Com a creient que sóc, una paraula pro-clamada sempre ha de produir tres efec-tes que són com la brúixola del meu obrar. He de recollir, és a dir escoltar: pau, alegria i estimació. Si les nostres paraules ens fan perdre la pau, l’alegria o la capacitat d’esti-mar, a nosaltres mateixos i als altres, haurem de replantejar-nos el que estem dient o el que estem vivint en aquells moments.

M’aturo, escolto el meu cor i després parlo. Després em torno a aturar i escolto la reacció dels altres. Sempre cal utilitzar la mateixa brúixola. La meva paraula serà més forta o més suau, més senzilla o més com-plexa, més pública o privada, però sempre hauré d’escoltar una resposta de pau, ale-gria i estimació. Quan obtinc una res-posta contrària és el moment de la revisió, de plantejar de nou les coses i, si fa falta, canviar les actituds i els comportaments. Només la persona orgullosa o prepotent creu posseir la veritat absoluta i no neces-sita esperar la resposta de l’altre, perquè

considera que només hi ha una paraula que és la seva, i que aquesta ha de ser escoltada i obeïda per tothom.

El “síndrome d’Emmaús” passa per escol-tar com ressonen i com interpreten els altres les nostres paraules, les nostres vides, els models proposats. Ara és un bon moment per comprovar si els valors i tot el que hem construït desperta al nostre entorn pau i alegria. Si realment ajudem a la gent a què s’estimi més o simplement resten indiferents o molestos amb la nostra manera de dir i de fer. Ens cal l’actitud humil de saber acollir la resposta dels altres i estar disposats a canviar,

si cal, el nostre llenguatge, les nostres pro-postes i el model de vida.

Escoltar el ressò de les nostres paraules, ens desvetllarà noves inquietuds, ens farà veure les coses de manera nova i ens ajudarà a descobrir nous horitzons sobre els quals lliurar la vida. Si ens hem aturat, perquè estem desencisats, aprofitem aquesta aturada per escoltar. No sigui que fins ara, en lloc d’oferir una manera de viure, hàgim inten-tat imposar una manera de fer, encara que ho haguem fet de bona fe o amb bona intenció. Parlar, viure i esperar el ressò dels altres pot ser un bon itinerari per anar cap a Emmaús.

Espero amb pau i alegria el ressò de la teva carta. Jordi Cussó és capellà i economista

Esperar el ressò de les paraules

“Després de parlar cal esperar i escoltar, adonar-se dels efectes que han produït les nostres paraules”

“Parlar, viure i esperar el ressò dels altres pot ser un bon itinerari per anar cap a Emmaús”

Cartes creuades

De: Jordi Cussó

Per: Cinto Amat

CC: Revista Valors

Assumpte: Parlar i escoltar

data: 24 de febrer de 2013

Valors

Benvolgut Jordi, Em sembla magnífica la teva metàfora sobre el ressò de les paraules. Dius que cal, primer, escoltar-se un mateix, per pensar què dir, i, després, examinar la resposta que rebem de qui ens ha escoltat per corregir i, si cal, can-viar actituds i comportaments. En aquesta dialèctica de parlar, escoltar i corregir, hi veig concentrada bona part de la funció del diàleg que ens determina en el respecte a l’altre, en el descobriment que som un “nos-altres” perquè mirem de confrontar el que es pronuncia des del propi jo amb la resposta que mereix de part d’un altre. Per això val la pena entusiasmar-se amb les paraules, atre-vir-se a parlar, a escoltar una resposta, encara que moltes vegades no ens agradi.

Buscar el ressò de les paraules és entrar dins el món de la comunicació, de la narra-ció, de l’exposició, per humil que sigui, del que entenem del món des de la nostra limi-tada experiència per confrontar la interpre-tació que en fem amb la visió i la compren-sió que dels mateixos fets, i de les mateixes preguntes, en tenen els altres, èticament, políticament, culturalment. Deia Walter Benjamin: “En tots els casos el qui narra és un home que té consells per al qui escolta, i encara que avui “donar consell” ens sembli un fet passat de moda, això es deu a la cir-cumstància d’una comunicabilitat minvant de l’experiència”. Si de veritat tenim i tre-ballem l’experiència i busquem comuni-car-la, segur que aprendrem també a parlar, a exposar-nos a rebre una resposta.

Les paraules enteses d’aquesta manera ens comprometen. Recordo els versos d’Es-priu al seu Inici de càntic en el temple: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retor-nar-vos el nom de cada cosa, perquè seguís-siu el recte camí d’accés al ple domini de la terra”. És a dir, el poeta entenia la seva funció de parlar, de narrar poèticament la

visió del seu món, com un compromís per salvar-nos el sentit de la parla, per retor-nar-nos a la prístina significació de les paraules i recuperar el domini de la terra. Però aquest compromís tenia un preu altís-sim, i per això abans de proclamar la seva intenció amb la creació poètica reflexiona profundament i ens diu de forma quasi agò-nica: “Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra”. Espriu exposa el lent i difí-cil procés de creació de tota narració pro-funda, de tot intent de baixar pels esglaons de la comprensió fins al fons per aguanyar el fruit de la pòiesi, del seu esforç de comuni-cació poètica que vol compartir i que des de la seva experiència ha viscut com un alça-ment de llum en la tenebra.

En un altra dimensió, la del pensament antropològic de Lluís Duch, convé recor-dar que en les paraules es manifesta tant el nostre ser raonable, les nostres ganes de tenir i compartir raons, com l’ànsia d’ima-ginar-nos el món d’una altra manera, de transformar-lo, d’explicar-lo i d’interpre-tar-lo des de totes les varietats de la parla humana. Per això Duch recorre a la defi-nició de l’homo loquens (l’home que parla) com a home logomític, capaç d’emparau-lar el món amb la seva capacitat d’imagi-nació (mite) i de força raonadora i trans-formadora (logos). Sempre sobre la base d’aquesta polaritat i ambivalència podem refer-nos i buscar sentit constantment a les nostres paraules. Des d’aquesta perspectiva, afirma Blanca Solares comentant Duch, “les paraules són el centre de l’experiència humana perquè expressen els símptomes del polifacetisme humà. Són un artefacte

pertorbador i susceptible de ser pervertit i pervertidor. Les paraules reflecteixen la complexio oppositorum que és l´home. D’una banda, apareixen com una complexitat amorfa, desestructurada i caòtica; però, de l’altra, són esquematismes regulats i regula-dors: sentit-designació”.

Baixant a l’experiència de la nostra vida social i política, voldria concretar el ressò de les paraules en la necessitat que tenim de buscar paraules noves, o de dotar-les

d’un significat diferent i no pertorbador, en el llenguatge que s’ha anat creant al llarg dels anys, en molts cercles de la comunitat basca, per l’exasperant situació de violèn-cia viscuda. Paraules i conceptes com “con-flicte”, “víctima”, “mesa de negociació”, “contrapartida”, “reconciliació”, “àmbit de decisió”, necessiten ser reinterpretades perquè encara tenen massa a veure amb la pressió de la violència. A cop calent con-tinuaríem barallant-nos amb les paraules, però un efectiu canvi de situació ajudarà a trobar nous significats. Seria aquesta res-posta de pau que s’hauria de produir i que tu esperes de tota paraula proclamada. Cinto Amat és advocat

“En tots els casos el qui narra és un home que té consells per al qui escolta”, deia Walter Benjamin

“Val la pena entusiasmar-se amb les paraules, atrevir-se a parlar, a escoltar encara que no ens agradi”

De: Cinto Amat

Per: Jordi Cussó

CC: Revista Valors

Assumpte: Parlar i escoltar

data: 27 de febrer de 2013

OPINIÓ 29

Cussó aconsella, abans de parlar, escoltar-se un mateix, per pensar què dir.

Març de 2013

Joan Safont és advocat i periodista Irene Alerm és llicenciada en filosofia

El triomf cert dels calçots

De la Renaixença al Nou-centisme la Catalunya Vella va donar caràcter, esperit, tradicions i uni-vers simbòlic a Catalu-nya. Només cal pensar

en l’estàndard del català, l’admiració pel Romànic, la fascinació per l’Empordà, la descoberta del llegat grec d’Empúries, la sardana com a dansa nacional... La Catalu-nya Nova, en canvi, de català oriental, de jota, sarraïna i romana, ha hagut d’esperar als darrers anys del segle XX per estendre a tot el territori algunes de les seves prin-cipals tradicions, fins aconseguir conver-tir-les, per dret propi, en tradicions catala-nes assumides plenament, i en molts casos, com a representatives de tot el país. Només cal pensar en el fenomen casteller, que de Valls, Tarragona, El Vendrell o Vilafranca va travessar el Llobregat a finals dels seixanta i ha aconseguit arrelar-se plenament a Ter-rassa, Mataró o Salt. Una altra de les tradi-cions de les comarques de Tarragona que ha aconseguit creuar triomfalment la fron-tera de la Marca Hispànica són els calçots.

Quan aquest article arribi a les llars encara serem al darrer mes de la tempo-rada del calçot i, qui més qui menys, s’haurà trobat en colla per menjar aquesta ceba tendra poc bulbosa, crescuda colgada en la terra que els fa ser tendres i suaus, esca-livada i ben sucada de la salsa convenient-ment preparada amb avellanes, nyores i alls. Després, s’hauran ingerit els talls de xai i les suculentes botifarres i encara hi haurà espai pel cava, pel cafè i les postres. Abans, però, s’haurà tallat prou llenya, s’haurà fet un bon foc que caldrà anar alimen-tant a mesura que es van coent els calçots,

que volen flama i no brasa, i s’haurà cuit la carn a la brasa restant. Llenya, foc, destrals, cendra, graella, brasa, teules, però també morter, taula llarga, vi del raig, cava posat en fred en galleda... Una vegada a l’any toca reconciliar-se amb uns aprenentatges antics i gairebé oblidats pels més recalci-trants urbanites, amb un sentit col•lectiu de la preparació de l’àpat, en un sentit coope-ratiu de l’obtenció del producte i un sentit festiu del compartir una taula allargada amb cadires desaparellades. A més, la menja es presta a emmascarar-se els dits, a rosegar costelles amb els dits, a brindar emfàtica-ment, fins i tot a fumar a aquells que no ho fan d’habitud.

És cert que el món de l’hostaleria ofereix millors possibilitats en masies de decoració xarona un xic disneylanditzades, on es poden menjar calçots amb pitets de fantasia, men-jar-se amb forquilla i ganivet un assortit de

graellada i veure en porró, però res és com-parable a aquestes trobades en què, per una vegada a l’any, ens obliguem a recupe-rar uns coneixements heretats sobre el foc i sobre el toc de la salsa, a compartir aliments i rialles i a retornar, d’alguna manera, a l’an-cestral vida del camp i a seguir una tradi-ció. Per molt que aquesta tradició triom-fant, com dèiem, ens arribés de Valls fa una trentena i escaig d’anys.

La tradició de les calçotades s’ha estès a tot Catalunya des del sud i ara tothom gaudeix d’aquesta festa que ens anima a compartir taula i els valors del camp.

Si la saviesa popular diu que s’atrapa abans un mentider que un coix deu ser per alguna raó evident. No deu ser en va si la frase ha quedat ancorada a l’ima-ginari popular. Els casos de corrupció que van destapant-se davant els nos-tres nassos ens indiquen que les padri-nes no anaven tan errades. Tot i així, les dosis que ens arriben amb comptagotes, embolicades amb paquetets embolicats amb els elements morbosos i entorpidors necessaris, tampoc tranquil•litzen.

Més que el fangar pútrid on ens hem estat movent tots aquests anys -i per on encara nedem!-, a mi, una de les coses que més em sobten de tot plegat, és la tranquil•litat amb la qual reaccionen els presumptes corruptes. Els veig calmats, amb pinta de dormir bé cada nit i de no tenir cap mena de remordiments pel seu comportament. Jo, la veritat, és que no hauria pogut aclucar l’ull des del primer dia. M’atordeix pensar que la processó no els va per dins. Que no estan con-sumits de nervis i que tot el seu cos no traspua aquest desencaix.

La certesa que tenien els il•lustrats que un desenvolupament científic i tecnològic aniria acompanyat d’una millora moral ha quedat ben desvir-tuada. En cap cas, tots els esforços i tota la intel•ligència destinada a fer-nos la vida més fàcil ens ha ajudat a fer-la més autèntica. La filòsofa Hannah Arendt deia que no és l’afany de poder, el que fa actuar així als homes, que és la hybris, un terme que els grecs utilitzaven per dir que un mortal havia volgut actuar com un déu i que havia sobrepassat amb desmesura ai ceguesa allò que li perto-cava ésser. Sigui hybris, engany o afany de poder, el que està clar és que cal arromangar-se i fer neteja sense que ens aclaparin la quietud i la serenitat de la mentida. Queda l’esperança, que, en el fons, com diuen les padrines, la mentida s’acaba atrapant.

Abans que un coix...

A la intempèrie —Irene Alerm

Màquina d’escriure —Joan Safont

Calçots a punt de coure.

“Una vegada a l’any toca reconciliar-se amb el sentit cooperatiu de la preparació de l’àpat”

30 OPINIÓ

Valors

Francesc Grané és doctor en comunicació i pro-

fessor a la Facultat de Comunicació Blanquerna

Democràcia no democràtica

Poques setmanes han estat tant reveladores per saber en quin context vivim i com funcionen les insti-tucions que ens governen com els quinze primers

dies de febrer de 2013. El famós dinar de la presidenta del PP

català il·lustrava, primerament, què sig-nifica la regeneració i la transparència democràtica amb la que aquesta líder i el seu partit s’omplen la boca: anar a buscar “merda” a casa del veí per veure com el puc destruir. Aquesta anècdota, però, des-tapava el sistema amb el que s’ha construït bona part del joc democràtic a Catalunya, i a Espanya. La utilització habitual, quoti-diana, de mètodes policials de règims tota-litaris, en el dia a dia del nostre país.

Primer ens va sorprendre saber que el director general del Barça havia espiat candidats a la presidència del Barça. Això només era la punta de l’iceberg, com se sol dir. Darrera d’això, José Zaragoza, l’home de l’aparell dels socialistes catalans, des-cobria com s’ha pogut aixecar un imperi, això sí, amb l’adjectiu “democràtic” a totes hores; que el partit que ha tingut més poder a Catalunya i a Espanya els dar-rers anys s’hagi construït utilitzant mèto-des d’espionatge ens diu molt clar quina és la cultura del nostre país.

Vivim en un país amb una cultura fran-quista absolutament encarnada en par-tits majoritaris. El franquisme és la forma de fer i de ser d’institucions que haurien de ser bàsiques en la construcció social i democràtica. PP, PSOE, CiU tampoc sembla no estar massa neta… i fins i tot els capdavanters de la renovació, la CUP,

havia utilitzar Método 3. Seran aquests, després, els qui dissenyin els plans educa-tius, les successives reformes, els qui fixa-ran normes de control i transparència. Astorats ens adonem que el joc per acon-seguir el poder arriba fins extrems que no imaginàvem.

Seria absurd, però, i seria simplista també, responsabilitzar de tot els par-tits polítics. Fa pocs dies, en horari de màxima audiència, el suposat periodista Jordi González construïa el seu programa de prime time un dissabte a la nit a partir d’unes gravacions amb càmera oculta. Seguien, des de Barcelona fins Mallorca, a Iñaki Urdangarín. El seguien de forma il·legal, atent a tots els seus moviments, moviments que eren ben senzills; que si un badall, que si un comentari amb el seu company de viatge… Un grup de periodis-tes –gens mal pagats, per cert– interpre-

tava cada gest i cada moviment. Qui feia el seguiment a Iñaki Urdangarin no era Método 3. Però els efectes eren els matei-xos: seguiment personal, invasió de la inti-mitat, difusió massiva...

Avui és habitual queixar-se de la Inqui-sició. Però la Inquisició laica, el Gran Germà que hi ha en el nostre context, fet en base al periodisme de qualitat, és acceptat per a tots els ciutadans d’aquest país que en diuen Espanya. I Jordi González és uns dels Grans Inquisidors.

No podem parlar sinó de formes de fer autoritàries. Mètodes feixistes. Els de Jordi González, els de José Zaragoza, els de Joan Oliver o, també, en la seva recerca de la falta, els de Sánchez Camacho.

Regeneració ètica, sí, i regeneració de valors també. Però… qui està en disposició de fer-la?

El doctor en comunicació critica el que ell en diu “falsa democràcia” i com alguns periodistes actuen com a inquisidors disfressant-se de periodistes de veritat.

OPINIÓ 31

Escala de valors —Francesc Grané

“Vivim en un país amb una cultura franquista absolutament encarnada en partits majoritaris”

Tornes un cap de setmana a casa i ja no hi són. Hi ha una botiga nova o una persiana que ja ningú fa pujar de bon matí. T’ho diu un amic amb un missatge: tan-quen. Una jubilació, la crisi, una gestió massa optimista... se les ha endut. N’hi havia que eren sím-bols d’una època o d’una ciutat, d’altres que eren simplement part del paisatge. La seva persiana bai-xada no et deixa mai indiferent. Llocs que eren plens de vida - i sovint de records, ara són buits i foscos. Amb el temps, si ningú repesca aquell local, si queda buit perquè res hi recomença, els car-tells s’hi esgrogueiran i la pols en matisarà els colors, acompa-nyant millor l’evocació del gust d’aquells brioixos, de les estones fent cua per comprar una llami-nadura o un xarop pel mal de coll. Ara bé, potser, el local és transfor-mat ràpidament en un comerç nou i modern, la transició és ràpida, la ferida en el teixit comercial i social on era la botiga cicatritza més ràpidament, i pocs seran els qui expliquin “aquí hi havia el...”. N’hi ha que ja tenen la mort anunciada i n’hi ha que ho fan ràpid, indo-lor. N’hi ha que ho fan envoltats del rumor i la sorpresa i, sovint, d’una certa mala consciència. Les liquidacions, les promocions d’úl-tima hora, els cartells d’“es tras-passa”, són la trista avant-sala del petit gran drama del qui tanca una il·lusió personal o una saga familiar. Llocs que tanquen, parts del pai-satge i del pa nostre de cada dia. Fruits dels temps, per culpa dels temps... i d’un temps que, segura-ment, ja no tornarà.

Llocs

Botigues

Isabel Yglesias és advocada

Març de 201332 OPINIÓ

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

L’altra cara de la ciència —Pol Bartrés

Confluència científica

Joaquim Trenchs és psicòleg

Pol Bartrés és enginyer

Al llarg de la història de la ciència incompta-bles vegades s’ha pro-duït un curiós fenomen: la simultaneïtat de des-cobriments. El fet que de

forma independent, persones sense relació ni coneixença entre si, arribin a les matei-xes conclusions. És el que l’eminent soci-òleg americà Robert K. Merton anomenà “multiple independent discovery”. L’evolució de la ciència està marcada per tot un munt d’aquestes curioses coincidències. Algunes de tan sonades com la de Darwin i Wallace i la seva famosa teoria de l’evolució de les espècies per selecció natural; o Fermat i Descartes amb la introducció de la geome-tria analítica; Morse i Wheatstone amb el telègraf elèctric; Faraday i Joseph Henry amb l’estudi de la inducció electro-magnè-tica, Graham Bell i Elisha Gray amb el telè-fon, Edison i Swam amb la bombeta i, fins i tot els germans Wright i Richard Peers amb els seus respectius aeroplans. I, sembla que, com més va, més se’n produeixen!

Aquest fenomen misteriós, mig màgic, té múltiples causes. Els descobriments, per allunyats que siguin, neixen en un mateix context global de coneixement, amb una més que probable base científica compar-tida, un mateix impuls social i una similar

lògica d’investigació. En certa manera, el descobriment aflora com a resposta ines-perada d’una demanda de coneixement concreta, com a fruit d’un silent període de maduració impulsat per una infinitat d’aportacions d’anteriors investigadors.

Ara, al Maresme, s’esdevé una feliç confluència científica. Arrenquen dues iniciatives coincidents en l’àmbit de la divulgació i pedagogia de la ciència i la tècnica: el club Xnèrgic i el Laboratori d’Aprenentatge Científic (LAC). Ambdós projectes, ubicats al TecnoCampus Mataró-Maresme, tenen com a objectiu una aproximació lúdica i desacomplexada dels adolescents i joves al fet científic i tec-nològic. Experimentar, descobrir i expres-sar-se a través de la ciència com a vehicle de gaudi. El rumb de la ciència i la tècnica és imprevisible; entre altres coses perquè, generació rere generació, petites aportaci-

ons seriades o simultànies en marquen l’es-devenir. La coincidència de dos iniciatives de lleure científic al Maresme ens convida a il·lusionar-nos per una necessitat latent que aflora, per una iniciativa ciutadana estratègica per avançar vers una societat del coneixement.

Dos projectes que tenen com a objectiu “experimentar, descobrir i expressar-se a través de la ciència com a gaudi” s’han inaugurat al Maresme.

Habitualment, ens adrecem als altres de manera ordenada. El parlar ens permet endreçar la informació, els coneixements... allò que volem dir, regulant els nostres llaços socials. Bo i així, en la intencionalitat conscient del discurs comú cap a l’Altre, sempre hi ha un impossible de ser dit, i que esdevé la pròpia causa del parlar.

I és en aquesta cerca permanent de relació i contacte, on trobem discursos que apropen, i d’altres que s’apropien d’aquest Altre i la seva singularitat. En els dos casos, una diferent forma de satisfac-ció vital amb un mateix i amb els altres.

Hi ha discursos que compren volun-tats, pensaments... L’Altre, el semblant, en el fons, és objecte i no pas subjecte de satisfacció. Els valors que s’aniran enfortint posaran de relleu la vàlua de la homogeneïtat, el control, la unicitat, la totalitat, l’absolut... d’un sobre l’altre.

N’hi ha d’altres discursos que escol-ten, dialoguen amb l’altre i alhora s’in-terroguen i enriqueixen la pròpia volun-tat i pensament. El gaudi vital passa pel desig que genera el copsar la pròpia falta, la diferència, la diversitat, el reco-neixement de l’alteritat, el límit en la satisfacció a obtenir i l’assumpció de la pròpia singularitat.

Maneres de vincular-se que diuen, sense dir, allò que dona consistència a l’empenta vital de cadascú i la conside-ració que ens mereixen els altres que ens envolten.

Amb el parlar, ens obrim o tanquem als altres, i a nosaltres mateixos.

“Xnèrgic i el Laboratori d’Aprenentatge Científic volen aproximar la ciència als joves de forma lúdica”

Apropar-se als altres o apropiar-se

MERTON, Robert K. A hombros

de gigantes (Edicions 62).

Valors PROPOSTES 33

He sentit moltes vegades com va començar

tot i sempre per boca de persones diferents,

però cada cop que sento el relat, somric.

Fa vint anys que va començar aquest projecte

anomenat Sostre, a la Barceloneta, un barri

construït molt a la vora del mar, on els carrers

porten noms que hi estan relacionats –quan

escric això, em trobo al carrer Pescadors 42–.

Això abans era una antiga rectoria de la par-

ròquia d’aquesta barriada, però avui s’ha con-

vertit en una casa per a sis persones que no

tenen sostre on refugiar-se.

Aquest és un exemple clar de com les perso-

nes, els veïns, aquells que tenim al costat,

de vegades reaccionen i responen des de la

base amb propostes genials i creatives. Els

veïns del barri van veure poc a poc com el

barri s’empobria i com persones que conei-

xien acabaven dormint dins del cotxes o a les

voreres. Amoïnats, van pensar que seria una

bona idea habilitar un espai perquè almenys

poguessin dormir protegits del fred i de la

nit. És llavors quan van aconseguir fer servir

aquesta rectoria, cedida per l’Església, i que

poc a poc, amb l’esforç de tots, es va anar

reformant.

Dos voluntaris, cada nit, fan torns per fer-los

el sopar i acompanyar-los quan dormen, per

si hi ha alguna emergència. Aquestes perso-

nes, que si voleu també podeu ser vosaltres –

heus aquí la proposta– obren el centre a les

vuit del vespre i donen la benvinguda als que

hi dormiran. Sostre els acull i, nit rere nit, els

dóna relació, menjar, abric i la possibilitat de

netejar-se. A diferència del carrer, on ningú

els mira i tothom tracta d’evitar-los, aquí es

troben amb gent que els escolta, els acull,

parla amb ells... També veuen la tele o juguen

a jocs de taula. “No hi ha requisits per entrar

al centre exceptuant la no agressió. Acollir-

los tal com són i tal com vénen fa que se

sentin acceptats i és a partir d’aquesta plena

acceptació que es poden treballar conductes

i hàbits”, m’explica la Montserrat, qui coor-

dina els voluntaris.

Els acompanyo una estona. Ens expliquem

com ens ha anat el dia i es parla de les notí-

cies, de l’últim clàssic jugat, es reparteixen

fitxes de dominó i figures d’escacs per fer

partides; alguns encenen un cigarret fins

les 9, l’hora del sopar. Llavors algú pica a la

porta amb cassoles i bols de plàstic; els veïns

també fan torns per preparar-los el sopar.

Sí que hi ha disputes, si. Igual que les polè-

miques preguntes de “a qui li toca fregar els

plats?” o “Qui para taula avui?”... com a totes

les famílies, vaja.

“Cadascuna de les persones acollides ve amb

una llarga història de trencaments afectius i

desarrelaments...però nosaltres considerem

que, en definitiva, aquests homes són per-

sones, com qualsevol de nosaltres, que han

tingut uns pares, una casa, una infància, uns

projectes... Són persones que, per problemes

familiars, per malalties, perquè tenien una

estructura de personalitat fràgil o conflictiva,

han anat enfilant una cadena de fracassos,

abandonant bons hàbits... i han acabat en la

soledat dels racons bruts i foscos dels carrers

de la ciutat”, descriu la Montserrat.

A dos quarts d’onze és hora de dormir. Al matí

un educador social hi arribarà per fer-los un

seguiment i acompanyar-los una estona.

En el cor del barri de la Barcelo-

neta, a la ciutat comtal, una vella

rectoria s’ha convertit en un lloc

d’acollida per a aquells que ja ho

han perdut tot, casa i dignitat.

Aquuest mes ens endisem a la seu

del projecte Sostre.

Donar un Sostre

El projecte Sostre va néixer al 1992,

amb l’objectiu d’acollir a persones

que viuen permanentment als car·

rers del barri de la Barceloneta i

voltants i que per les seves condi·

cions personals no usen altres

recursos existents. L’equip vol

cobrir les necessitats primàries i

millorar la qualitat de vida del usu·

aris tant interns com externs. Així,

fan un seguiment global de la seva

evolució, comparteixen un espai

de relació i comunicació i intenten

integrar socialment els transeünts,

segons les seves possibilitats.

Menjar i dormir

La proposta del mes

Lucia Montobbio

Pàgina web:

http://projectesostre.org/

Març de 2013

Creixen les exportacions

Aquest mes de març, els artistes mataronins

Marc Prat i Perecoll, han obert una exposició

conjunta en una galeria de Wiesbaden, prop

de Frankfurt.

A banda de compartir ciutat, de tenir tots

dos cert prestigi i bagatge internacional i,

plàsticament, s’assemblin en un cromatisme

auster, no ha estat cap d’aquestes tres coin-

cidències el que els ha portat a exposar a

Alemanya sinó el projecte d’un jove inquiet,

també mataroní d’adopció, que hi ha anat a

viure fa poc amb la seva dona.

Iñaki Brosel ha aprofitat el dèficit de promo-

ció del nostre art i la seva estada en un país

com Alemanya (ell ho circumscriu a la zona

del Rin-Main) per donar-lo a conèixer.

A la seva web hi compto, a hores d’ara, onze

autors, amb catàleg, amb fotografies i una breu

referència en anglès o alemany, de manera

que amb un parell de clics i poca estona (el que

mana a internet), ja te’n fas una idea. La web

compta amb el complement de les xarxes soci-

als i fa la pinta de tenir molt de futur. El títol del

projecte, “KuntsKat” (ve a ser Art-Cat), a més, és

prou clar sobre la seva ambició.

La crisi, en comptes de lamentar-se’n, ha

estat vist per alguns com el moment de fer

créixer idees que, amb aparent senzillesa,

s’obren pas, com el cas dels també mataro-

nins Verkami quant al microfinançament.

En el cas de la creació artística, un aspecte

tan bàsic com aliè als creadors com és la pro-

moció i el finançament, aquestes idees han

trobat uns molt bons aliats.

L’exposició citada inclou diverses obres de

Perecoll, entre pintura i escultura, i la sèrie

“Claustres” de Marc Prat, una de les més cele-

brades. El títol, “Innensichten” (“vistes a l’in-

terior”) apunta directament al procés que els

dos autors proposen en les seves obres. Una

mirada des de fora cap endins, des de l’ob-

jecte fins els subjecte, des del plantejament

que l’atzar, la natura o les notícies ens plan-

tegen diàriament i la capacitat de revestir-los

de totes les possibilitats que el nostre inte-

rior barrina, experimenta o transforma.

És que ho facin junt al Rin, a la riba del qual

ha sorgit el millor del corrent místic de la filo-

sofia alemanya, amb Ekhart al capdavant. Ja

em direu, doncs, si això no val la pena d’ex-

portar-ho precisament allà.

KuntsKat porta l’art català, amb

dèficits de promoció, a la riba del

Rin, on ha sorgit el millor del cor-

rent místic de la filosofia alema-

nya, amb Ekhart al capdavant.

34 PROPOSTES

Exposicions

Ramon Bassas

La web de KuntsKat és a http://

kunstkat.wordpress.com/

Valors

Francisco Piria va viure del 1848 al 1933. Fill

de genovesos, els seus pares el varen portar

escola a Itàlia i quan va arribar a Montevideo,

va començar a fer tots els oficis imaginables.

Tenia molta visió pels negocis i aviat va gaudir

d’una gran fortuna. Al 1890 va comprar 2.400

hectàrees de terreny i va construir-hi el seu

primer balneari, Piriàpolis. Va ser una avan-

çat en el món del turisme. Home excèntric, es

va fer construir un castell i els Palaus Piria.

D’idees basades en el socialisme utòpic, el

1897 va comprar més d’una quarta part dels

terrenys verges de l’entorn de la Ciudad Vieja i

va promoure la creació de setanta nous barris,

que s’anaren poblant a partir del segle XX

amb l’allau d’immigrants que venien: gallecs,

bascos, castellans, catalans i molts italians.

Ell posava nom als barris que s’anaven fent;

per això els d’un d’ells són de ciutats d’Itàlia.

Piria venia el terreny a 4 pesos al mes perquè

els immigrants construïssin casa seva. En deia

a “cuotas”. Avui dia a l’Uruguai la gent encara

compra així. Fa pocs dies vaig anar a comprar

unes sandàlies per 600 pesos, 22 euros. “En

quantes quotes?”, em van preguntar el boti-

guer. Vaig quedat astorat.

‘VI UN MONTE...’

El nom de Montevideo, la capital del país,

ve de l’expressió “Vi un monte”, que va dir

un mariner de l’expedició que hi va arribar

per mar amb Magallanes, el 1520. En efecte,

si entrem al port de la ciutat, el primer que

veurem serà un turonet amb un petit fort al

damunt. És El Cerro, petita muntanya de 132

metres d’alçada que s’aixeca damunt l’extensís-

sima plana que és el territori uruguaià. El fort

el varen construir els portuguesos de Manuel

Freytas el 1723, però l’any següent, els espa-

nyols de Buenos Aires se’l van fer seu. Al costat

de la fortalesa hi ha una gran estàtua d’Artigas

que guaita el barri de la Playa del Cerro –aquí

és on es varen establir tota la gent que venia

d’Europa, per això tots els carrers porten el

nom de la majoria de països europeus. També

hi ha el carrer de Barcelona–.

Aquesta barreja de gent de diverses proce-

dències es veu pels carrers, on la paraula

més utilitzada és “gallego”, sinònim de forà.

Curiosament, però, els primers pobladors de

la ciutat no van ser europeus sinó 50 famílies

“guanches” de Canàries, els africans d’origen

batú que portaren com esclaus i més de mil

indis originaris, que el 1830 foren exterminats

per les tropes governamentals.

Fins el 1958 Uruguai va ser la Suïssa d’Amè-

rica, per la seva riquesa, però la interven-

ció dels Estats Units va convertir el dòlar en

segona moneda i encara ara tots els aparells

electrònics es paguen amb aquesta moneda.

L’economia va recular i molta gent va caure en

la pobresa, cosa que va afavorir la creació de

grups revolucionaris com els Tupamaros i el

1973 la dictadura (fins 1985). Malgrat la millora

de l’economia, només un 5% d’atur i que des

de 2005 governa el Frente Amplio d’esquerres,

molta gent encara demana caritat o dorm als

portals. Són persones “arraconades” de la soci-

etat. La gent més benestant vius als als barris

de Buceo, Carretas i Carrasco, que donen al pas-

seig marítim i el mar, on porten a passejar els

turistes.

El nostre viatger arriba a Montevi-

deo, la capital de l’Uruguai. I ens

explica les diferències socials de la

ciutat des del barri de la Playa del

Cerro fins a Buceo o Carretas.

Montevideo i l’Uruguai

Fent un recorregut per els carrers

de Montevideo observo que hi ha

molts noms de carrers amb cog·

noms catalans. Per exemple, un

porta el nom d’Enriqueta Compte.

Va ser una barcelonina els pares

de la qual, de petita, van emigrar a

l’Uruguai. Ella va crear la primera

escola maternal del país. També la

nissaga dels Batlle, tres dels quals

han estat presidents del país i que

donen nom a carrers principals de

Montevideo i d’altres ciutats. Són

decendents d’una família catalana

que es varen establir a l’Uruguai. I,

com aquests, molts més.

El valor

Passat català

PROPOSTES 35

Fem la maleta

Joaquim Amargant

Tots els articles a

femlamaleta.blogspot.com

Març de 2013

I consumint. I consumint. Els consells a

l’hora d’adquirir quelcom sempre són

els mateixos: planificar i racionalitzar la

compra, estudiar la relació qualitat-preu,

etc. En canvi no reflexionem sobre: “real-

ment ho necessito? Quantes vegades ho

utilitzaré?”. Una vegada més caiem en el

parany del consumisme i de la falsa neces-

sitat d’estar ben proveïts de tot allò que

algun dia podrem necessitar. En aquest

context, on la majoria de persones que

tenen un cotxe l’utilitzen poc més d’un

15% del temps, on tothom té a casa mate-

rial de bricolatge que no fa servir; apareix

un nou concepte: el consum col·laboratiu.

El consum col·laboratiu és el terme utilitzat

per descriure una manera de consumir on

l’accés als béns de consum està per davant

de la propietat dels mateixos. No es tracta

de cap innovació en el què sinó en el com.

Totes les pràctiques que s’han portat a

terme durant tant de temps com ho són

compartir, intercanviar, deixar, llogar...

es poden fer ara de manera més fàcil grà-

cies a les noves tecnologies i les comuni-

tats virtuals. Aquest moviment considera

que existeixen tres sistemes per a prac-

ticar el consum col·laboratiu: basats en

producte (pagar per poder utilitzar-lo

sense haver-lo de comprar –el Bicing n’és

un exemple), mercats de redistribució

(redistribuir els béns usats que ja no es

fan servir cap a d’altres llocs on es poden

necessitar –com eBay o No lo tiro-) i estils

de vida col·laboratius (persones amb inte-

ressos comuns que intercanvien sabers,

temps, espai...). A part de practicar una

altra manera de consumir es tracta, doncs,

d’una manera diferent de relacionar-nos

amb les persones i l’entorn en general.

Utilitzar sense posseirA casa no ens hi cap res més,

hem de llogar ‘trasters’ per

desar-hi coses que fem servir

molt poc però que volem guar-

dar... i seguim consumint.

36 PROPOSTES

Solidaritat

Plomes catòdiques

Hi havia una vegada uns temps on va arribar

a donar la sensació que literatura i televisió

s’anaven aproximant. Grans escriptors feien

programes d’entrevistes: Montserrat Roig

(Personatges, 1977-78), Terenci Moix (Terenci a

la fresca al llarg dels 80), Josep Maria Espinàs

(Identitats, Senyals, Personal i intransferible).

Tanmateix, Joaquín Soler Serrano entrevis-

tava la flor i la nata del pensament i les lle-

tres ibèriques i hispanoamericanes a l’espai

A fondo.

Els temps han canviat i avui espais d’aquest

tipus, gravats a plató i basats en la paraula i

la conversa, pràcticament no existeien, amb

comptades excepcions com ara Singulars,

on el periodista Jaume Barberà dóna veu a

experts un programa amb un decorat a uster i

un diàleg d’idees.

Dins dels nous paradigmes de la televisió

postmoderna, hi ha petits oasis que encara

connecten la cultura popular amb l’alta cul-

tura, i un d’aquests és Página 2, que s’emet

els diumenges a les 20.00 hores a La 2, i es

reemet en diferents horaris al llarg de la set-

mana.

Página 2 és un programa de llibres però posat

al dia. No és la tradicional revista cultural

sobre novetats literàries, grans editorials i

converses amb els autors dels best sellers del

moment. Incorpora seccions innovadores,

com una dedicada a la relació entre el món

dels llibres i el cinema, i pretén construir un

sentiment de comunitat amb l’espectador. I

d’aquí per exemple, que periòdicament s’or-

ganitzin a la web de RTVE xats amb el direc-

tor i presentador del programa, Óscar López.

Página 2 crida l’atenció perquè també incor-

pora novetats editorials d’esciptors desco-

neguts per la gran massa i editorials petites,

sense descuidar. Aquest còctel entre tradi-

ció i modernitat, convencionalitat i cert atre-

viment tan a nivell formal com de continguts

fan que sigui un programa molt fresc.

És un producte de segell català: es produeix

des dels estudis de TVE-Catalunya, fàbrica de

somnis que ha donat grans moments de la

televisió catalana i espanyola. En un context

de crisi com l’actual, Página 2 demostra que

des de Barcelona es pot fer una televisió dife-

rent i comproesa, sense que aquest compo-

nent alternatiu la converteixi en un producte

de culte només reservat a quatre gats.

Fa uns anys grans escriptors pre-

sentaven programes literaris:

Montserrat Roig, Terenci Moix o

Josep Maria Espinàs. Ara només en

queda un exemple: ‘Página 2’.

Televisió

Maria Medina

David Casals

“‘Página 2’ és un programa de llibres però posat al dia, pretén construir un sentiment de comunitat”

La web: http://www.con·

sumcollaboratiu.com/

Valors

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actua-litat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

Valors

El preu de la subscripció és de 32 euros anuals (onze números). Us podreu subs-criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Francesc Amat, Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Radó, Toni Rodon, Joan Safont i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Irene Alerm, Cinto Amat, Francesc Amat, Joaquim Amargant, Pol Bar-trés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Carlota Burrel, David Casals, Gemma Figueras, Francesc Grané, Miguel Guillén, Gregorio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Lu Montobbio, Anna Olm, Albert Pera, Eulà-lia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Sali-crú-Maltas, Ramon Radó, Joan Safont, Joa-quim Trenchs, Judith Vives i Isabel YglesiasDIBUIXOS Javier Bustamante, Raúl Campu-zano, Javier García i Sergi Meya EDICIÓ I CORRECCIÓ Anna Olm i Pol Romano FOTOGRAFIA Sergio Ruiz DISSENY GRÀFIC Manuel Cuyàs IMPRESSIÓ Impremta Prims GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul GarcíaXARXES SOCIALS Toni Rodon DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

ADREÇA Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró Telèfon 620 749 138 · fax 93.798.62.59

AMB EL SUPORT DE

37

Propers actes

Campanya de finançament del llibre de Valors

La revista Valors, que acaba

d’arribar al número 100, vol

celebrar l’efemèride amb

l’edició d’un llibre amb l’edi-

torial Proteus. El volum

apunta la tesi de què tenir

valors, actuar amb una certa

ètica, no té perquè estar

renyit amb aconseguir l’èxit

en els projectes que un intenta assolir. Per tal d’aconseguir els 3.500 euros que es

requereixen de cara a l’edició del llibre, Valors i Proteus han penjat aquest pro-

jecte a la pàgina de micromecenatge Verkami. Entre els entrevistats que figura-

rien al llibre hi ha personalitats com Federico Mayor Zaragoza, Judith Mascó, Iñaki

Gabilondo, Roser Capdevila, Ana María Matute, Pau García-Milà, Joan Roca i Lluís

Bassat, entre d’altres.

Aportacions a http://www.verkami.com/projects/4619-valors-una-via-cap-a-l-exit

En el proper númeroEn motiu de la públicació aquest Sant Jordi d’un

llibre sobre l’èxit i els valors, dut a terme conjun-

tament per aquesta revista i l’editorial Proteus,

el número d’abril el dedicarem a parlar una mica

més d’aquest concepte i del seu contrari, el fracàs.

Però en aquest cas ho farem a través de diversos

professionals que han reflexionat sobre el tema,

entre ells el pedagog i col·laborador habitual de la

revista, Gregorio Luri. Podem educar els nens en

l’èxit? L’èxit és avui una temptació massa gran?

Humor, autoestima i política, a ‘Valors a l’alça’

Durant el mes de febrer, hem dedicat el Valors a l’alça –cada dissabte d’11 a 12 a La

Xarxa– a parlar de l’Humor (1 de febrer), l’Autoestima (9 de febrer), la Política (16

de febrer) i l’Honestedat (23 de febrer). A la imatge els particiapants de la tertúlia

sobre l’humor: l’actor Joan Pera, el guionista i imitador del programa de televisió

Polònia Manel Lucas, i la pedagoga Anna Forés. Podeu tornar a sentir tots els pro-

grames a: http://programes.laxarxa.com/programa/valors-a-l-alca.

Valors Ràdio

Març de 2013

A l’agost...

“Tu fais o non.L’inici, les vores del po amb una llum trompetesca, sense velluts, però. “

Pensava en això poc després d’haver sortit de casa, amb un cistell a la mà, per recollir mores. Res sense massa sentit, no cal fer-li cas: paraules que sem-blen franceses i la represa caricaturitzada d’un vers escrit fa temps. Tot això no li sabia massa greu. Calia, per sobre de tot, anar a buscar móres, ara que es feia capvespre. La llum, però, encara no era rasa. Si l’haguéssiu vist de lluny us n’haguéssiu malfiat, vestit com anava amb un banyador gastat, una samarreta massa grossa i suat per la calor que no marxava, per la llum encara diagonal. “esmotxar vinyes” Pensà una mica més tard, i no recordava de qui era, el vers. “Esmotxar esbar-zers”, podia dir, en veu alta o pensant. Podia fer-ho, pensava; podia fer-ho en tant que, a vegades, mastegant així les paraules o fent-les anar per l’al-tre camí, n’havia fet sortir alguna amb cos, però sense vida. Llavors se l’havia guardada a la but-xaca, i, més tard, la deixava sobre la tauleta de vidre, fent companyia als caragols secs. “De tota manera, el més necessari i complicat serà continuar escrivint quan arribi al punt d’haver de descriure la multitud de conills que em fugen endavant, al camp de caragols blancs.” Aquest

espai ple de conills, que el vinculava ja del tot amb una terra massa seriosa i malgastada (com si l’ha-guessin malgastada dalt d’un escenari, de cara a tothom), era el llindar entre el que es podia dir fàcilment amb el que ja no ho era tant, o potser impossible. “Els conills han deixat el camp de cara-gols com una cadira corcada. Més enllà, passat els esbarzers masegats per sota i convertits en galeries, hi ha el forat. Massa maltractat, també”, pensava. “Un cop vam haver utilitzat l’espai, el forat, el vam deixar pels altres. El recer ha quedat arrasat. Així com abans podia segregar paraules amb cos i guar-dar-me-les a la butxaca i tenia el forat, on podia seure a l’ombra de les canyes, ara la cosa va d’una altra manera, una mica grotesca, una mica gro-tesca. Ara, d’aquest ermot completament superfi-cial, amb els caragols morts i els conills que fugen, quan n’aconsegueixo extreure res, que és quasi mai, el què en resulta és satisfacció i lassitud, -al cap d’uns segons la satisfacció marxa, però. ““Ja del tot estèril, vehiculat per si mateix, anorre-ant, l’ermot demana a crit sec el seu propi desple-gament disposat abans, a mercè meu sempre: uns esquís en un forat, per exemple. I doncs, la cosa necessària, ara que és agost, és plantificar al mig de la taula del mes un cistell de móres.” Misael Alerm és llicenciat en belles arts i poeta

38

El conte de Misael Alerm

Valors 39

IL·LUSTRACIÓ: JAVIER BUSTAMENTE