Revista D'Estil Num. 17

84
Calor i color

description

Revista D'Estil Num. 17

Transcript of Revista D'Estil Num. 17

Page 1: Revista D'Estil Num. 17

Calor i color

Page 3: Revista D'Estil Num. 17

3

Direcció: Mar Casas

Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Marta Sarquella /

Anna Díaz

Col·laboradors: Lluís Albert/ Josep M. Ortega / Diana Galí / Laura Vinuesa / Anna Ferrer / Sílvia Congost / Joan Mundet / Rubén López / Xavi Roura / Montse Pascual / Manu

Estaban

Disseny: Emeric Minaya / Oriol Gavira

Maquetació i Fotografi a: Visus events

Publicitat: Paquita Parralejo / Èlia Guardiola

Equip

Editorial

Mar CasasDirectora

Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: [email protected] Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84

Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la

mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

Amb la col·laboració de:

En un moment històric, el dels 50 anys del Motel Empordà, el prestigiós hotel fi guerenc que, a través del seu res-taurant, va marcar el camí de la cui-

na catalana quan encara no era, ni de tros, tan reconeguda com ho és avui, no podíem deixar d’impregnar aquest número d’estiu de pinze-llades gastronòmiques. Perquè la gastronomia és, sens dubte, un dels exponents més àlgids d’una cultura i, a casa nostra, no ens quedem precisament curts en aquesta matèria. Ni ara, en què molts dels cuiners catalans són tractats arreu del món com a ambaixadors, ni abans, en què, amb molta més discreció però amb la ma-teixa efi càcia, s’encarregaven de posar damunt del plat els productes de la terra practicant una cuina lenta i pausada que anava a remolc del temps.

Perseguint aquest objectiu gastronòmic, doncs, hem tret fora de context Jaume Subirós, li hem fet el retrat a Nandu Jubany, us descobrim l’únic restaurant de postres del món i us con-videm a fer una copa amb nosaltres amb vins d’estiu. Això, com sempre, amanit amb un xic de literatura, un polsim de cultura, un grapat d’espais de luxe, un rajolí de museus peculiars, una porció de racons i un munt d’encenalls de novetats. Que vagi de gust!

Page 4: Revista D'Estil Num. 17

463226186

RECORDANT... - CATERINA ALBERT, VÍCTOR CATALÀ, LA DARRERA INDIKETA DE L’EMPORDÀ

ESPAIS DE LUXE - SA PERAFITA: TURISME ENOLÒGIC 100%

RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB NANDU JUBANY

ESPAIS DE LUXE - ESPAI SUCRE, POSTRES AMB DISCURS

FORA DE CONTEXT - JAUME SUBIRÓS, EMPORDANÈS DE SOCA-REL

MUSEUS PECULIARS - LLARGA VIDA AL ROCK

OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE - TEIXIR UN TRANSPORT AMB LES MANS

ESPAIS DE LUXE - DADÀ DE NIT

NOVETATS - UN SWING ECOLÒGIC

NOVETATS - PELS QUE PORTEN UN NEN A DINS

L’APARADOR

TENDÈNCIES - RECUPERA LA QUERATINA!

COMPLEMENTS - CLÀSSICS RENOVATS

MODA - DÓNA EL PAS COM CAL

PERFUMS - ELIE SAAB LE PARFUM

Sumari

Page 5: Revista D'Estil Num. 17

80726252

NOVETATS - EL COLOR DE CALIFÒRNIA AMB CUSTO

PROTOCOL I SABER ESTAR - PRIMERA CITA!

INTERIORISME - ESPECTACULARITAT TAMBÉ AL MAR

JUTJAT DE GUÀRDIA - SEPARACIÓ O DIVORCI?

DIETÈTICA I NUTRICIÓ - DIETA PROTEICA: UNA MODA DESACONSELLABLE

PSICOLOGIA - AMOR NO, DEPENDÈNCIA

ENOLOGIA - ELS VINS A L’ESTIU

RACONS - ELNA I LA MATERNITAT

VIATGES - EL MONTSEC, PAISATGE MODELAT PER LA NATURA

ESPORTS - RELAXA LA CARA

LA CUINA D’ABANS - PASTÍS D’ENDÍVIES I PERNIL BANYAT AMB SALSA VINAGRETA

CURIOSITATS DE LA VIDA - EL MISTERI DELS CERCLES DE LES COLLITES

EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - UN DESTÍ QUALSEVOL

UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ - EL “YI JING”

ECOLOGIA - SI ÉS DE CASA, MILLOR

MÚSICA - WANTUN: SORPRESA!

CULTURA - CONTES QUE UNEIXEN CULTURES

Page 6: Revista D'Estil Num. 17

R ecordant... CATERINA ALBERT, VÍCTOR CATALÀ, LA DARRERA INDIKETA

DE L’EMPORDÀ

Fotografi a: Joan Lassús. Arxiu Històric de l’Escala.

Page 7: Revista D'Estil Num. 17

7

L a complexa personalitat humana de la genial escriptora que va immortalitzar el pseudònim de Víctor Català ve donada per

dues coordenades bàsiques: el dret al lliure albir i el dret a la intimitat. Ambdós els considerava irrenunciables i els exercia amb una fermesa que tenia quelcom de primitivisme tribal, impressió justifi cativa del títol que encapçala aquestes ratlles. Però, si es respectaven aquestes regles de joc, el seu tracte era cordial i sabia amenitzar la conversa amb un insospitat sentit de l’humor.

De bell antuvi i prescindint del lligam familiar, haig de dir amb sincera objectivitat que Caterina Albert, al marge de la seva personalitat literària, fou una dona excepcional, sobretot si tenim en compte l’època que li va tocar viure. Podem considerar-la com el paradigma femení de l’artista total, màxima aspiració de l’ideari renaixentista italià. Era una reconeguda prosista, frustrada poetessa, autora teatral, desconeguda adaptadora al català d’obres escèniques italianes i franceses, malaguanyada pintora, dibuixant i escultora; arqueòloga i col·leccionista d’antiguitats, folklorista recopiladora d’adagis i cançons populars, fi lòloga autora de refranys propis concebuts com a recurs amè per a la conservació del ric vocabulari català i, en particular, per a la pervivència del lèxic empordanès. A més d’historiadora local i comarcal, en molts aspectes pot ser considerada una precursora del feminisme, l’ecologisme i el respecte vers els animals i les plantes.

Caterina Albert, fi lla d’un destacat cap del federalisme republicà, era una fi del exponent d’aquella fructífera etapa del nostre país que ha passat a la història amb el nom de Renaixença. Es troba refl ectida en el seu interessant i nombrós epistolari.

Era hereva fi duciària d’un extens patrimoni rural, amb fi nques escampades per set municipis veïns.

Però, el seu condescendent paternalisme de propietària generosa i la seva confi ada manca de control la van portar a una precarietat econòmica insostenible. Aquesta crítica situació va fer ineludible la meva intervenció com a administrador, tasca antipàtica que em va obligar a renunciar a moltes de les meves aspiracions musicals.

“Pot ser considerada una precursora del fe-minisme, l’ecologisme i el respecte vers els ani-mals i les plantes.”

I, per cloure aquest breu intent biogràfi c de Caterina Albert, diré que el seu ponderat equilibri entre l’amor a la tradició i l’acceptació de les novetats que considerava positives ens dóna la clau per comprendre les seves aparents contradiccions. Així, per exemple, l’encís melòdic de les senzilles tonades populars d’alè mediterrani no era per a ella incompatible amb l’admiració que li despertava el tecnicisme germànic de les òperes de Wagner.

Tinc el projecte immediat d’editar una miscel·lània d’obres de Víctor Català inèdites, tant en prosa com en vers. Crec que fóra un adequat llibre de lectura per als adolescents de les escoles de Catalunya. Espero que la salut i l’edat em permetin encara fer aquesta ofrena pòstuma a la meva padrina.

Per Lluís Albert i RivasNebot-fi llol de Caterina Albert, compositor i fundador del Museu-Arxiu Víctor Català de l’Escala

Page 8: Revista D'Estil Num. 17

ESPAIS DE LUXE

Sa Perafita: turisme enològic 100%

Sa Perafita acull l’exclusiva bodega dels vins Martín Faixó i unes habitacions de luxe per practicar enoturisme en un privilegiat entorn situat entre mar i muntanya

Page 9: Revista D'Estil Num. 17

9

En un dels indrets més admirats de la Costa Brava (el Cap de Creus), entre la mar d’amunt, la mar d’avall i la forta vinya, apareix Sa Perafi ta, un celler elaborador de vins de la terra que esdevé, a més, una encantadora casa de turisme rural perfecta per desplegar tots els sentits.

Construït al segle XIV i començat a restaurar per la família Martín Faixó l’any 2003, el mas, que forma part del programa de recuperació de la vinya a l’Alt Empordà, és el bressol dels vins Perafi ta i Cadac de Martín Faixó, els quals recullen tot el caràcter del Cap de Creus en una ampolla. Cada any, unes 40000 ampolles d’aquest segell surten al mercat. Abans de fer-ho, però, reposen en un dels espais de la masia, que el visitant pot veure en qualsevol moment. I no només això, sinó que també pot degustar-los in situ acompanyat de la màgia de l’entorn.

A més d’una entrada on s’exposen tots els vins Martín Faixó a mode de botiga, el celler i una immensa sala multifunció amb enormes vidrieres –que són un mirador de luxe cap a les vinyes i el mar–, a la planta superior del mas, accedint a través d’unes escales exteriors, hi ha cinc acollidores habitacions equipades amb tots els detalls per acollir tot aquell que busqui la tranquil·litat d’un lloc d’estampa per passar uns dies de relaxament, lectura, llargs passejos entrevinyes i degustacions de vins personalitzades.

Sa Perafita és un mas construït al segle XIV situat en un dels indrets més admirats de la Costa Brava: en ple Cap de Creus

Page 10: Revista D'Estil Num. 17

Sa Perafi ta esdevé tambè un marc incomparable per a la cel·lebració de casaments.

A dins del mas, pedra centenària, bigues, fusta i confort. A fora, vinyes, mar, aire lliure i un jardí immens amb tauletes de jardí i hamaques per gaudir al màxim de l’entorn, de dia i de nit. Sa Perafi ta ha sabut combinar antiguitat i modernitat en tots els sentits per oferir un producte que va molt més enllà d’uns vins de qualitat –cuidats i mimats al mil·límetre– o d’unes estades rurals sense més. Aquí, el benestar, les aromes, els sabors, la llum i el contacte amb la terra conformen els pilars bàsics d’una experiència multisensorial única.

Celler Martín FaixóCarretera de Cadaqués, s/n17488 Cadaqués (Girona)Telf. 972 15 94 01- 667 53 10 18www.saperafi ta.com

Page 12: Revista D'Estil Num. 17

RETRATS D’EMPRENEDORS

Una

est

ona

amb

Nan

du Ju

bany

Page 13: Revista D'Estil Num. 17

13

Nandu Jubany té 40 anys i en fa 30 que no se separa dels fogons. Forma part de la tercera generació d’una família

de restauradors osonencs, però, de ben segur, ell és qui més n’ha sabut treure profi t. Tot i que es va iniciar en el sector gairebé per obligació, s’ha convertit en un dels cuiners més brillants de casa nostra practicant “una cuina tradicional posada al dia per un cuiner actual”, fet que li ha portat una estrella Michelin i el premi al millor restaurant de l’any, entre d’altres. Estant al capdavant de Can Jubany (a Calldetenes, Osona), compagina com pot la seva agitada agenda, barreja de “nervis i passió”, amb la seva família (té una esposa i tres fi lls).

Nandu Jubany és un home senzill, que diu el que pensa, que sent orgull de ser de poble i que, malgrat estar implicat en multitud de projectes, fuig de posar el seu nom al davant de tot el que toca. Idees clares, emprenedoria i visió de futur, constància en el treball i feina ben feta: aquests són els principals ingredients que l’han dut a l’èxit.

Nando, com vas anar a parar als fogons?

A casa meva tenien tres restaurants i, amb 10 anys, ja vaig començar a treballar-hi. Jo era un molt mal estudiant i, com que volia una moto, el meu pare em va fer treballar tot un estiu seguit per aconseguir els diners per pagar-me-la. A partir d’aquí, sempre més he tingut relació amb la restauració i sempre més m’he guanyat tot el que tinc per mi mateix.

Però, a casa teva feien cuina casolana. Què et va fer saltar cap als anomenats restaurants gastronòmics?

A partir dels 18 anys, quan ja portava dos anys treballant dins la cuina, vaig ser cap de cuina del restaurant de casa, de l’Urbissol, i em vaig començar a interessar per aquests restaurants: pel de l’Arzac, pel del Gaig... El meu interès era tal que el meu dia de descans (els dimarts) hi anava a treballar per aprendre. En aquell moment em vaig adonar que m’agradava l’ofi ci i vaig començar a donar-li forma al somni de tenir un restaurant petit.

...I el vas fer realitat?

Sí, quan el meu pare va morir, em vaig posar al capdavant del negoci, però m’anava gros i vaig decidir deixar-ho tot a les meves germanes i obrir Can Jubany, amb 24 anys. Tothom em deia que m’equivocava, però jo, com sempre, vaig fer el que vaig voler, i vaig estar cinc anys seguits sense fer festa, però em va anar bé. Tot i que em vaig adonar que, com millor fas les coses, menys guanyes, i, com que el que estava més acostumat a fer eren banquets, vaig obrir el Mas d’Osor. O sigui, que he estat 10 anys fent banquets per aconseguir el restaurant dels meus somnis.

Ara, més que un cuiner –que també–, podem dir que ets un empresari dins del món de la gastronomia i la restauració?

Sí, perquè, amb el temps, t’adones que ser un bon cuiner no és una condició única per fer negoci, sinó que cal disposar d’una bona oferta perquè la gent te la compri, cal evitar posar tots els ous dins del mateix cistell. Per això, després de l’èxit assolit amb el Mas d’Osor, em vaig adonar que la gent em demandava un servei de càtering que no tenia, i vaig obrir El Serrat del Figaró, on també hi vaig ubicar I+D Gastronomia, una empresa de solucions gastronòmiques de cinquena gamma per a càterings, restaurants... Després han vingut l’Hotel Mas Albareda i el restaurant Zona Diessel, que són projectes que em proposen i, com que jo no sé mai dir que no, m’hi embolico de ple.

“La guia Michelin és injusta, perquè hi ha molta gent que ho fa molt bé que no té cap estrella.”

Page 14: Revista D'Estil Num. 17

I ara, a més, estàs fent classes d’anglès?

Sí, a veure si milloro una mica, perquè faig un curs de cuina a la facultat de física i química de Harvard i no ens entenem! En Ferran Adrià va signar un conveni amb ells perquè es van adonar que ensenyar física i química a través de la cuina és molt més fàcil i pràctic, i un grup de cuiners de renom hi vam anar. Ara, a la tardor, hi tornem. De moment, tenim signat un contracte per a cinc anys.

Amb tanta feina, deu ser indispensable tenir un bon equip. Costa formar-lo?

Ara som més de 80 treballadors, i n’hi ha que estan amb mi des que vaig començar. De totes maneres, diria que el que més costa és que se sentin com a casa. Jo faig el que puc per aconseguir-ho; els dono tot el que tinc a l’abast i sóc molt agraït amb ells, perquè són la meva vida, i ells m’ho reconeixen amb la seva feina. Al fi nal, som com una gran família.

Tu que tens una estrella Michelin, què en penses de la guia?

La guia Michelin és la més seguida per tothom, i la veritat és que tenir una estrella et dóna molt, perquè et fa visible al món i et permet assistir a un munt d’actes interessants. Ara bé, també penso que és injusta, perquè hi ha molta gent que ho fa molt bé que no té cap estrella, com el restaurant del Guggenheim, que podria estar entre els 50 millors del món. A més, pensa què passaria si

Michelin, que no deixa de ser una empresa de neumàtics, tingués problemes fi nancers i deixés de fer la guia: ens quedaríem sense estrella sense més. Vull dir que se li ha de donar la importància justa. Per a mi, l’estrella més bona que pot tenir un cuiner és fer ple i que els clients marxin contents.

Us en adoneu quan ve un inspector al vostre establiment?

Sí. Solen encarregar taula per a dos i, després, només en ve un, que és castellà, escull plats de la carta i no es deixa aconsellar. És un client una mica amarg, per dir-ho d’alguna manera.

I rep un tracte preferent?

A casa mirem de tractar tothom igual, però he de dir que, quan creus que algú és un inspector, el tractes millor, vigiles els errors que sols cometre... Això sí: paga sempre. Els que no paguen (almenys a casa meva) són els crítics gastronòmics, perquè, si em tracten bé i em fan venir gent, no els puc cobrar. S’estableix com una mena de respecte mutu entre ambdues parts. No sé, és el meu tarannà.

Costa mantenir-se en l’excel·lència?

El que costa més és ser constant en el treball i ser genial al marge del que et passi en el dia a dia. Cal anar sempre amb els ulls ben oberts per aprendre a tothora. Quan tenia 18 anys, em pensava que era el millor cuiner del món, i ara, l’únic que sé és que no sé res.

Page 16: Revista D'Estil Num. 17

ESPAIS DE LUXE

ESPAI SUCRE, POSTRES AMB DISCURS

Page 17: Revista D'Estil Num. 17

17

D avant d’una disciplina tan jo ve com la pastisseria de restaurant, que encara no té els codis bàsics estab lerts, els

professionals d’Espaisucre intenten construir un criteri clar al respecte i mostren les pròpies creacions en tota la se va plenitud en un restaurant de postres que és l’únic al món d’aquestes característiques.

Espaisucre és un restaurant diferent; diferent i únic. És, en realitat, l’únic restaurant de postres del món, i el tenim a casa nostra, a Barcelona. Fundat el mes de febrer de l’any 2000 per Jordi Butrón i els seus socis, Xano Saguer, Guillem Vicente i Reme Butrón, aquest espai gastronòmic tan particular esdevé, de fet, l’aparador d’una prestigiosa escola de postres portada per ells mateixos que promulga una nova forma d’entendre la pastisseria de restaurant. En aquest tàndem (escola i restaurant), les postres són concebudes com un element amb personalitat i codis propis on, gràcies a la suma de tècnica i experiència, es desdibuixen els límits que separen els conceptes de dolç i salat. A l’escola, “prediquen” la seva pròpia fi losofi a i, al restaurant, la posen en pràctica, la presenten al públic perquè la pugui tastar en tot el seu esplendor. El restaurant Espaisucre és, doncs, el lloc on es fa realitat la il·lusió d’un projecte arriscat però meditat que està tenint un èxit rotund i que, en breu, s’expandirà cap a Mèxic.

La idea inicial dels seus creadors era engegar un negoci que, lluny del que estem avesats, protestés contra l’esclavitud de la restauració i generés, en els seus treballadors, qualitat de vida, sense renunciar, és clar, a la innovació i l’excel·lència. Per això, el restaurant Espaisucre només fa un servei al dia (les nits de dimarts a dijous), amb doble torn els divendres i els dissabtes. Després, per compensar la balança, obriren l’escola Espaisucre. Les classes, que s’iniciaren fa onze anys a la rebotiga del restaurant amb només una desena d’alumnes matriculats, multiplicaren les seves inscripcions per 20 en només dos anys, i ara acullen intrèpids d’arreu del món que volen aprendre els nous codis d’una disciplina tan jove encara com és la pastisseria de restaurant. En aquella rebotiga, una recent estrenada barra de tapes dolces acull tots els tímids que no

s’atreveixin encara amb els menús del restaurant o els que desitgen realitzar un tast més informal.

Un capritx pels més llaminers

El restaurant Espaisucre, amb una capacitat màxima per a 30 persones, és un lloc originalíssim de degustació de postres pensat per jugar amb els sabors, un restaurant atípic que requereix deixar-se sorprendre a cada pas, deixar-se aconsellar, deixar-se “tocar”, experimentar i fascinar-se amb l’art de la pastisseria integrada dins d’un plat. No és, en canvi, un restaurant per repetir sovint, sinó un destí escollit a consciència per gaudir un cop l’any, especialment en dates assenyalades. En un entorn acabat de reformar, tenyit de blanc, amb aire ecològic i olor de fusta, les postres prenen –com ha de ser– tot el protagonisme en l’escenari.

Espaisucre és l’únic restaurant de postres del mónSense carta per escollir, l’equip d’Espaisucre treballa amb un seguit de menús pensats al mil·límetre per corprendre: el petit menú, de formatges o xocolates, que inclou tres postres; el gran menú, que inclou cinc postres; o dos menús degustació, que inclouen un o dos plats salats (amb pastisseria integrada) més tres postres. Tots ells són menús estructurats i equilibrats de tal manera que permeten cloure l’experiència gustativa escollida sense recances. Com en un menú degustació de cuina d’alta costura, el principi del viatge comença amb postres més refrescants i més àcides (sopes, cremes...) i va pujant d’intensitat (tant gustativa com de temperatura) fi ns a arribar a les xocolates, a les regalèssies, a les notes més potents. I, al fi nal del recorregut, la guinda: vuit petits fours per persona amb unes instruccions adjuntes que són el record fi nal de l’experiència.

El preu mitjà de l’àpat, amb maridatge de vins, inclòs ronda els 50 euros per persona.

Page 18: Revista D'Estil Num. 17

Els sabors: prioritat absoluta

A diferència del que avui resulta més habitual, a Es-paisucre no són escrupolosos amb els productes ecològics ni de temporada, no radicalitzen la seva carta arrel de la primera matèria que utilitzen, sinó que el sabor es converteix en la seva prioritat abso-luta, respectant en tot moment les notes gustatives de cada ingredient. Així, aprecien els sabors con-trastats, matisant els excessos de sucre, i desco-breixen un ampli vano gustatiu que inclou el dolç, el salat, l’amarg, l’àcid, el picant, l’agredolç... Tot plegat, introduint a la cuina tècniques, productes i utensilis que els permeten un control extremada-ment precís sobre el sabor sense haver de renun-ciar a la tradició. Així, utilitzen també el muntatge de cada plat i la disposició dels ingredients en aquest per controlar el gust de cada composició, gairebé de cada cullerada. Sigui com sigui, rere cada postra existeix un discurs determinat que s’allunya de les casualitats i que pretén, a la fi , encisar fi ns al més incrèdul.

www.espaisucre.com

Page 20: Revista D'Estil Num. 17

FORA DE

CONTEXT

Jaum

e S

ubir

ós, e

mpo

rdan

ès d

e so

ca-r

el

Page 21: Revista D'Estil Num. 17

21

D e vegades és ben curiós com un simple gest o un acte senzill por infl uir i/o canviar la vida d’una persona. Aquest és

el cas del cuiner i restaurador fi guerenc Jaume Subirós, que hem escollit per treure de context en el moment en què festeja els 50 anys del Motel Empordà, el prestigiós hotel fi guerenc que, a través del seu restaurant, va marcar el camí de la cuina catalana quan encara no era, ni de tros, tan reconeguda com ho és avui.

Corria l’any 1961 i Josep Mercader feia un any que havia inaugurat el Motel Empordà al peu de la carretera Nacional II, a la zona nord de Figueres, quan encara no existia ni la variant ni l’autopista. Aquesta era la principal alternativa de pas per a tots els turistes provinents de França. Mercader va pensar d’anunciar el seu establiment a l’altre costat de la ciutat, a l’accés sud, un xic abans d’entrar a Figueres, i precisament en l’indret conegut com El Pont del Príncep, al costat dret de la mateixa N-II, a uns cinc quilòmetres de l’entrada a la ciutat, hi havia una masia propietat de la família Subirós. Allà, doncs, es va adreçar el senyor Mercader i va fer tractes amb en Josep Subirós per tal de col·locar, a la façana de tocar a la carretera, un rètol anunciador del Motel Empordà. “A casa érem pagesos –m’explica en Jaume Subirós–. Vivíem del camp (de camps d’userda, olivars i vinyes) i envoltats de vaques i porcs. Érem tres germans: el meu germà gran (l’hereu), jo i la petita, la Marta. Així que, en tancar el tracte, el meu pare va creure que seria una bona pensada demanar feina d’aprenent per a mi, perquè pogués anar a treballar a un important hotel de Figueres. I així va ser com vaig començar a treballar de grum, durant les festes i vacances escolars, atenent la porta i pujant i baixant maletes. Pensa –em diu– que cada dia feia els dos trajectes, de casa a l’hotel i de l’hotel a casa, en bicicleta, i que començava a les set del matí i acabava a les set de la tarda. El sou –continua– era petit, però guanyava més gràcies a les propines dels clients”.

Mentre alternava els estudis al Cultural Cervantes de Figueres amb la feina al Motel, Jaume Subirós va anar guanyant-se la confi ança de Josep Mercader, i aquest el va anar ascendint de categoria, ensenyant-li coses i feines noves. Així, es va anar

integrant en l’equip del Motel. “Als 15 anys, vaig entrar a treballar a la cuina. Acompanyava sovint el senyor Mercader al mercat i l’ajudava a carregar els coves amb els productes que comprava a les pageses, i a escollir els peixos que acabarien a la cuina del Motel”. D’aquesta manera va anar aprenent a conèixer els productes, els detalls de la compra i el tracte amb els productors i els proveïdors. Com aquell qui diu, Josep Mercader li va anar ensenyant l’ofi ci. “Als 17 anys, orientat també pel senyor Mercader (Subirós sempre parla de “senyor” quan es refereix a Josep Mercader), vaig anar dos anys a diferents establiments de Barcelona per completar els meus coneixements i treballar a altres cuines i amb altres cuiners. Vaig treballar al Finisterre, al Glacier, a la marisqueria El Crab i a l’Hotel Presidente”.

El 1969, Josep Mercader va obrir, a Roses, el seu segon hotel, l’Almadraba Park, situat sobre un promontori dominant la badia de Roses i la platja del mateix nom, al qual també va dotar d’un restaurant gastronòmic com a Figueres. Subirós passaria els hiverns a Figueres i els estius a l’Almadrava, on va anar-hi el 1972.

Josep Mercader tenia dues fi lles: la Lidia i l’Anna Maria. D’aquesta segona, se’n va enamorar, el nostre entrevistat. Festejaren i es casaren l’any 1974.

El senyor Mercader va fer tractes amb en Josep Subirós per tal de col·locar, a la façana de tocar a la carretera (la de casa dels Subirós), un rètol anunciador del Motel Empordà

Page 22: Revista D'Estil Num. 17

Entremig, Jaume Subirós va acabar la carrera de Director d’Empreses Turístiques i, amb la seva dona, l’Anna Maria, són pares de quatre fi lls: una noia, la Sílvia, i tres nois: l’Albert (que actualment porta la sala del Motel), en Jordi (que està a la direcció de l’Almadraba Park) i en Lluís (que està estudiant hostaleria). Així doncs, la nissaga continua.

Quan va arribar el moment, amb el traspàs de Josep Mercader l’any 1979, Jaume Subirós va agafar el seu testimoni i va continuar amb l’obra que va crear el seu sogre, la qual, precisament, compleix 50 anys en aquests dies. L’hotel Empordà, el conegut popularment per tothom com “El Motel” es va inaugurar el 4 de juny de 1961.

El nostre entrevistat disposa d’un llarg currículum: ha fet estades a diferents cuines de ciutats suïsses, ha organitzat jornades gastronòmiques i és autor de llibres com Les receptes del Motel , Sopeta una, sopeta dues , sopetes tres (un llibre realitzat amb Josep Monje que ajuda més d’una mare i pare a l’hora de preparar un àpat per als seus fi lls) o el que s’acaba d’editar amb motiu de les noces d’argent esmentades: 50 an ys del Motel, de Miquel Berga, que inclou 50 receptes de Jaume Subirós.

En aquest punt me n’adono que he arribat fi ns aquí sense entrar en detalls del “fora de context” del nostre protagonista. Portem una bona estona comentant la seva vida i la seva trajectòria, parlant sobre gastronomia, i encara no hem fet esment del lloc on ens trobem, del lloc fi ns on ens ha portat el convidat, que, òbviament, es mereix especial atenció, ja que és el motiu d’aquesta trobada.

Amb Jaume Subirós hem sortit de Figueres i hem pres la carretera N-260 en direcció a Portbou. Ja des de la plana de Peralada, ens assenyala les primeres estribacions dels Pirineus amb la serra de l’Albera i ens marca la carena del puig d’Esquers, destí del nostre trajecte. Passat Garbet i abans d’arribar a Colera, agafem un trencant a l’esquerra, on apareix indicat Sant Miquel de Colera, Molinàs, i, a 6,5 quilòmetres de pista forestal, el puig d’Esquers (a 605 metres d’altitud).

Deixem enrere les vinyes al peu de carretera i ens endinsem per l’Albera, on, de sobte, ens apareixen pinedes i, fi ns i tot, un ramat de vaques gaudint de la pastura. Anem pujant per la pista forestal (en molt bon estat, per cert), recorrem llocs més inhòspits, desèrtics (pel camí només trobem algun excursionista), i, mentre passem pel costat de Sant Miquel de Colera, veiem, al fons, el llogaret, el castell i la riera de Molinàs. Tot pujant, arribem fi ns al puig d’Esquers. “Per a mi és un dels llocs més increïbles que us podeu trobar mai, amb unes vistes impressionants sobre la badia de Roses. Des d’aquí es veu gairebé tot l’Empordà: la badia de Roses completament dibuixada i, al fons, el Montgrí i les Medes”. A l’est, contemplem, just davant, el cap de Creus i la serra de Rodes, presidida per Sant Pere de Rodes, a la mateixa alçada que el puig. Als dos costats, divisem el mar que s’abraça al cap de Creus. A una banda, la badia, i, a l’altra, el Port de la Selva i Llançà. Al fons, al nord, Colera. De la plana, destaquen els camps negats dels Aiguamolls, el litoral marítim de la badia i tot de nuclis urbans que s’escampen pel territori, amb Vilamaniscle, Garriguella i Rabós als peus del puig. I ben a tocar d’aquest, el dolmen del mateix nom, un monument megalític que deixa constància que ja els nostres avantpassats gaudiren d’aquest indret. La panoràmica de 360º és completa, amb els Pirineus, el Canigó, el Bassegoda, el Mont...

El cel està cobert d’un ventall de núvols que fi ns i tot (aquí dalt) amenacen pluja, però, veritablement, no ens impedeixen gaudir de l’espectacle que la natura ens ofereix a la vista. Muntanyes, cims, puigs i carenes de diferents tons de colors i contrastos que baixen fi ns a la plana, fi ns a abraçar la mar, i on es contempla una panoràmica de gairebé tot l’Empordà. “Aquest és un lloc per descobrir i per a estar-hi bé –m’explica Subirós–, com tants i tants altres racons que amaga la nostra terra!”. Continua explicant: “No hi vinc tots els cops que voldria, però cada any hi pujo un parell o tres de vegades, i cada vegada em segueix sorprenent l’aspecte canviant del paisatge (cada temporada és diferent); en canvi, aquest visió segueix mantenint una agradable sensació de pau, una sensació gairebé idíl·lica de l’Empordà”. Em comenta que més d’un client del

Page 23: Revista D'Estil Num. 17

23

Motel i de l’Almadrava “ha gaudit d’aquest lloc, perquè jo mateix els hi he recomanat, i han tornat amb paraules d’agraïment per haver compartir aquest espai amb ells”.

Ara sí que els núvols deixen anar les primeres gotes. És el moment de tornar cap a Figueres. Torno, però, amb la sensació d’haver estat convidat a gaudir d’un mirador excepcional sobre la nostra comarca. Tornem amb la missió acomplerta: conèixer un lloc insòlit de l’Empordà de la mà d’un dels personatges més singulars de la comarca: Jaume Subirós. Tot i això, no hem parlat de molts altres temes que envolten el món del nostre entrevistat: el de Josep Pla, el de Dalí, el dels productes de la nostra comarca, el de la gastronomia, el de la cuina empordanesa... I és que Jaume Subirós dóna per a molt. Sota la seva aparença tímida i discreta, trobem un corredor de fons incansable que sempre està al peu del canó. Jaume Subirós, una persona de tracte afable, curós, atent, perseverant, senzill, sensible, murri..., un empordanès de soca-rel!

Per Josep M. Ortega

Page 24: Revista D'Estil Num. 17

Llarga vida al rock

El recentment inaugurat Museu del Rock de Barcelona, amb Jordi Tardà al capdavant, és l’únic museu que hi ha a Europa d’aquestes característiques. Set sales permanents i una de temporal endinsen el visitant en un autèntic viatge a l’univers del rock on no hi manquen elements fetitxistes

Un museu sense precedents a Europa

Els melòmans estan d’enhorabona, i és que Barcelona acull l’únic Museu del Rock d’Europa. L’impulsor d’aquest projecte no és altre que Jordi Tardà, conegut i reconegut pe-riodista musical que va començar a interessar-se pel món de la música quan només tenia 8 anys, edat en què va iniciar-se en la col·lecció de discos. Aquesta passió el va portar, és clar, a especialitzar-se periodísticament parlant, però també és conegut per ser el creador d’una de les fi res internacionals més importants que existeixen: la Fira del Disc de Barcelona. Du-rant més de 40 anys, Jordi Tardà ha estat sub-mergit en el món de la música, i encara hi con-tinua, fet que li ha permès convertir-se en un expert de referència a Europa, sense oblidar que també ha estat –i és– amic personal de moltes de les estrelles que han deixat petjada en la historia del rock i de la música en general.

Tants anys de professió (i de passió) l’han por-tat a reunir una col·lecció de més de 6000 do-cuments musicals de tot tipus, els quals han estat declarats Patrimoni Cultural per la Gene-ralitat de Catalunya. Alguns d’aquests tresors ara els podem gaudir en primera persona al Museu del Rock de Barcelona, que convida a fer un viatge en el temps sense precedents amb el rock com a banda sonora. La Fundació Museu del Rock, amb Jordi Tardà com a patró, ha estat qui ha fet realitat aquest espai, que es troba situat al centre comercial de Les Arenes de la ciutat comtal.

Page 25: Revista D'Estil Num. 17

25

Viatjant en el temps

El Museu del Rock està dividit en set sales permanents i una temporal que s’organitzen cronològicament per tal que el visitant pugui conèixer les etapes més destacades del rock, sense oblidar, és clar, els principals representants d’aquest gènere musical, perquè el museu és també una forma de retre tribut als rockers més brillants.

Aquest particular viatge comença a la sala “Orígens”, que repassa des dels primers músics del gènere fi ns a l’època coneguda com la de la febre del rock’n’roll. En aquest primer espai, s’hi troben cartells del rei, Elvis Presley, i altres objectes personals de pioners com Johnny Cash, Buddy Holly o Carl Perkins. Però, segurament, el que més aconsegueix sorprendre el visitant és el testament de Frank Sinatra rere una vitrina. L’estupefacció que senti quan el descobreixi l’acompanyarà, de ben segur, durant tot el recorregut, i el prepararà pel què vindrà, perquè, al Museu del Rock, hi tenen cabuda objectes de tot tipus.

Següent sala. Com no podia ser d’una altra manera, aquesta està dedicada a la banda de Liverpool: The Beatles, coneguts per la seva llarga trajectòria d’èxits i la seva popularitat, encara avui vigent. Aquí, un disc únic amb cançons dels Beatles a una cara i peces dels Rolling Stones a l’altra, dibuixos de la sèrie eròtica de John Lennon Big One, una jaqueta de Ringo Star, una denuncia contra John Lennon i Yoko Ono a Mallorca i diversos discs fi rmats per la banda, com també pòsters d’un gran nombre de concerts dels de Liverpool s’emporten la palma. I, com a curiositat, els quadres que Andy Warhol va dedicar a cadascun dels components dels Beatles, que més tard van ser portada de la revista Rolling Stone al número especial centrat en ells.

A tocar dels Beatles, la sala que rememora els Rolling Stones, el grup que va començar el seu viatge a l’èxit de les estrelles l’any 1962 i que encara perdura cada cop que puja a un escenari. Roba de Mick Jagger i de Keith Richards i altres documents més personals, com ara el certifi cat de naixement de Charlie Watts, es poden contemplar en aquest racó del museu. Però, sens dubte,

l’objecte fetitxista que més crida l’atenció en aquest punt del trajecte és una rajola, una rajola que formava part de la piscina on va morir Brian Jones.

El viatge en el temps continua rememorant el rock nacional amb una sala batejada sota aquest mateix nom: “Rock nacional”. I és que la història del rock no va començar a Espanya, però, amb el pas del temps, diferents bandes del país van aconseguir fer bandera d’aquest gènere musical aportant-li una personalitat pròpia. Quadres, instruments i vestuari, com el que Loquillo va fer servir per a la portada d’un dels seus discs, omplen la sala a vesar al costat de records de grups com Sau, Los Rebeldes, Jarabe de Palo o El Último de la Fila.

El recorregut segueix per la sala dedicada als anys 60 i 70 amb guitarres signades per Jimmy Page i Eric Clapton, discos originals i quadres de The Animals, The Who i Jimi Hendrix, de qui també es poden veure fotografi es personals. Més endavant, la zona dels anys 80 i 90, època de la maduresa del rock, recull un baix signat per Kurt Cobain, de Nirvana; vestuari de Michael Jackson, i lletres escrites a mà de Bruce Springsteen.

La sala temporal ret tribut, en aquests moments, a una altra de les bandes més conegudes i adorades del rock: els Queen, l’esperit dels quals roman intacte a través dels objectes que formen part de la seva història i, al mateix temps, de la nostra.

Així, arribem a la darrera etapa d’aquest viatge, a la zona de l’any 2000, que ens retorna al present amb un cert regust de nostàlgia. Guitarres de The Cult i Bon Jovi; el casc que va aparèixer a la portada del disc The best of collection , d’U2, o el vinil protagonitzat per Freddie Mercury i Montserrat Caballé que conté el single Barcelona dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 són algunes de les curiositats que hi trobarem.

Page 26: Revista D'Estil Num. 17

Teixir un transport amb les mansMalgrat l’aparició de plàstics i fibres sintètiques i del treball industrial, el tradicional cistell de vímet, així com l’ofici de cisteller, no tan sols ha sabut perdurar en el temps, sinó que s’han tornat a obrir gràcies al seu ecologisme

Oficis d’avui i de sempre

Page 27: Revista D'Estil Num. 17

27

L’ofi ci de cisteller és un dels més antics que existeix, ja que l’ésser humà sempre ha tingut la necessitat de transportar d’un lloc a un altre tot el que ha arreplegat. Sembla

que devia aparèixer conjuntament amb l’ús de la fusta, molt abans que la terrissa o els teixits. Les restes més antigues que s’han trobat fi ns avui són de l’Alt Egipte i tenen prop de 12000 anys. Cal tenir en compte, però, que recuperar aquests vestigis és una tasca arqueològica altament difi cultosa, perquè els cistells es fan a partir de fi bres d’origen vegetal, que es degraden amb bastant rapidesa.

Tot i que el vímet ha estat sempre el material més apreciat pels cistellers (que a les comarques del pla de Lleida rebien i reben el nom de sargaires), aquests artesans s’han adaptat a treballar amb altres matèries similars, com ara la canya, la palma, la palla, l’avellaner, el castanyer o el bedoll. Les tècniques bàsiques que han utilitzat, com les del terrissaire, provenen del neolític i són bastant senzilles. El teixit pla, l’espiral, els cordats, els trenats o el que anomenen la corda cosida es continuen usant al marge de modes i tendències en les formes. Ara bé, d’entre totes elles, la del teixit pla és una de les més antigues, perquè era utilitzada a Europa ja durant el neolític per abastir les parets teixides de brancatge de les cabanes, que després es revestien de fang.

De la mateixa manera, la majoria dels objectes tradicionals es continuen produint encara, i no només això, sinó que, gràcies a la conscienciació del respecte pel medi ambient, estan en més auge que en altres temps. Els cistells ovalats per transportar o exposar fruita, per exemple, o els que serveixen també per anar a caçar bolets (que tenen més alçada i una boca més ampla) són presents a mercats i cases rurals i de ciutat. Són també encara útils els coneguts com coves de pallar, que, en ser grossos, alts i amb dues nanses, s’utilitzen a pagès per dur la palla al bestiar. I no cal que parlem de les paneres i similars, que resten a taula cada dia o són emparades a tall decoratiu per encabir-hi des de fl ors fi ns a sabons i sals de bany. No passa el mateix, en canvi, amb altres objectes com l’escalfallits, que era una cistella que, tal com el seu nom indica, servia per escalfar el llit posant-

hi a dins una cassola de terrissa plena de caliu; o la pollera, que era una cistella amb dues nanses, coberta de fi lat de galliner i amb una tapa mòbil a cada banda per transportar pollets o aneguets còmodament.

La majoria dels objec-tes tradicionals es con-tinuen produint encara, i no només això, sinó que, gràcies a la conscien-ciació del respecte pel medi ambient, estan en més auge que en altres tempsEn qualsevol cas, els anys han anat passant i els coneixements sobre cistelleria s’han anat transmetent de generació en generació. Avui, l’ofi ci de cisteller encara és viu, perquè ha tingut la capacitat d’adaptar-se a les necessitats actuals, ha sabut realitzar la simbiosi entre la tècnica tradicional i la innovació en el disseny. Així, diferents que abans però iguals que els que tenien els nostres avis, els coves, els cistells i les paneres són objectes decoratius o funcionals que provenen d’unes mans traçudes que han estat capaces de transformar uns simples branquillons de vímet en un bell estri necessitat, el qual arrossega amb ell un munt de saviesa popular.

C/ Castelló , 3 17485 Vila-sacra (Girona)

Tel. 972 511 683www.lacistelleria.com

Page 28: Revista D'Estil Num. 17

ESPAIS DE LUXE

DADÀ DE NITEl restaurant Dadà inaugura un nou espai exterior pensat per degustar tapes i prendre copes durant les nits d’estiu

Page 29: Revista D'Estil Num. 17

29

D ins del restaurant Dadà, a l’Hotel Figueres Park d’Hostalets de Llers (Girona), s’ha obert un espai nou: el bar Dadà. Sumat

a les immenses i lluminoses sales del local (que poden acollir fi ns a 300 persones i, alhora, confi gurar diferents racons més íntims), es compta ara amb un jardí exterior amb piscina que esdevé un atractiu i tranquil reducte a peu de carretera pensat especialment per gaudir al màxim de les nits d’estiu en un ambient distès i relaxat.

Una guingueta de platja decorada amb encant, amb sostre de palla, bótes de vi i tamborets alts de fusta, confi gura l’entorn perfecte per prendre unes tapes o una copa havent sopat.Del 15 de juny al 15 de setembre, de dimecres a dissabte, s’estrena aquest nou espai estiuenc que obrirà les seves portes entre les 18:30 i les 01:30 per veure marxar el sol i donar la benvinguda a les estrelles. Els divendres, a més, el grup Twocats actuarà en viu i en directe per amenitzar les vetllades.

El bar Dadà és un exponent més de la fi losofi a Dadà, que pretén anar molt més enllà del concepte tradicional de restaurant a què estem avesats. Seguint el signifi cat del seu nom, aquest vol ser un nou espai gastronòmic que juga amb el trencament dels valors habituals, tal com va fer el moviment Dadà desenvolupat a Europa entre 1916 i 1925, just abans de l’aparició del surrealisme.

Una guingueta de platja decorada amb encant, amb sostre de palla, bótes de vi i tamborets alts de fusta, configura l’entorn perfecte per prendre unes tapes o una copa havent sopat

www.restaurantdada.cat

Restaurant DadàCarretera N-II, Km. 9

17330 Hostalets de LlersTel. +34 972 516 483

[email protected]

Page 30: Revista D'Estil Num. 17

NOVETATS

E n els últims temps, la preocupació general per preservar el medi ambient ha augmentat en gran mesura. Aquest augment ha impulsat

diverses empreses innovadores i tecnològiques a crear productes que respectin l’entorn. Albus Golf n’és una. La seva proposta? Una pilota de golf ecològica.

És habitual la pràctica del golf en entorns aqüífers; és a dir, a prop de rius, estancs i llacs, però també hi ha hotels i resorts a primera línea de mar, així com vaixells de creuer, per exemple, que ofereixen als seus clients la possibilitat de practicar aquest esport. En situacions d’aquest tipus, les pilotes de golf acabarien al fons dels aqüífers malmetent la natura, ja que estan fetes de plàstic, un material molt resistent i de difícil degradació.

Precisament, amb la intenció de cuidar la fl ora i la fauna d’aquests espais, Albus Golf ha creat la pilota de golf ecobioball. El seu nom es deu a què és ecològica i biodegradable i, per tant, respectuosa amb el medi ambient. La capa exterior de la pilota, que és d’un sol ús, es biodegrada en contactar amb l’aigua en, aproximadament, 48 hores, escampant el menjar per a peixos que conté en el seu nucli.

Tot i que les característiques d’aquesta pilota són especials, no es perceben a simple vista, ja que, estèticament, l’ecobioball sembla una pilota

qualsevol. Això sí: la distància que s’aconsegueix quan es practica el golf amb aquesta opció ecològica és menor que si es juga amb la clàssica pilota de golf. Ara bé, en aquest cas, l’objectiu no és aconseguir la màxima distància de recorregut, sinó tenir la possibilitat de practicar el golf en entorns nasturals sense malmetre’ls.

La darrera inno vació: la primera bola de golf ecològica d’alt rendiment

Acaba de sortir al mercat espanyol la primera bola de golf ecològica d’alt rendiment. Sota la marca Dixon, és 100% reciclable. Feta amb materials reprocessats, fi ns i tot el seu pac kaging està fabricat amb elements reciclats, fet que contribueix a enriquir la conscienciació mediambiental associada al món del golf.

La capa exterior de la pilota es biodegrada en contactar amb l’aigua en, aproximadament, 48 hores

Page 31: Revista D'Estil Num. 17

Un swing ecològicEn temps de conscienciació del respecte a l’entorn, la pràctica del golf s’apunta a l’ecologia amb una pilota biodegradable que conté aliment per a peixos en el seu nucli

Page 32: Revista D'Estil Num. 17

NOVETATS

Page 33: Revista D'Estil Num. 17

33

Pels que portenun nen a dinsEvian continua amb la campanya “Baby inside”, que apel·la a l’esperit jove que tots portem a dins i proposa crear el vídeo musical més llarg del món. Amb motiu d’aquesta iniciativa, les botigues Javier Simorra han llançat una original línea de samarretes amb cossos de nadons estampats.

La marca d’aigua mineral natural francesa Evian segueix apostant per la imatge dels ja famosos bebès patinadors del vídeo de Youtube per crear la seva darrera campanya “Baby inside”. Aquesta proposta es basa en la creació d’un vídeo musical interactiu extrallarg i en el llançament, a Espanya, d’una original línea de samarretes dissenyades per Javier Simorra.

El vídeo musical més llarg del món

Després del gran èxit assolit amb el vídeo dels bebès patinadors a Youtube, record del 2009 per ser el vídeo publicitari online més vist del món (amb 100 milions de visites i més de 18 premis internacionals), Evian proposa la creació d’un altre vídeo interactiu, únic i innovador que situa el consumidor al centre de totes les mirades.

Una primera versió del clip ha estat realitzada a Nova York a partir d’un càsting fet al carrer on han participat diferents perfi ls de persones d’edats diverses. Altres escenes del vídeo tindran lloc durant un seguit d’esdeveniments esportius de renom, com ara Evian Masters, Wimbledon, US Open o Australian Open. Però, a banda d’això, des del passat 26 d’abril, els consumidors d’aigua mineral natural Evian poden participar en aquesta creació mitjançant unes regles molt senzilles a través del seu iPhone o de la pàgina web www.letsbabydance.evian.com.

Cada participant s’ha de col·locar una samarreta virtual i escollir el bebè que més li agradi d’entre

els tres models que hi ha disponibles. Mitjançant la seva pròpia càmera web, el programa li indica com s’ha de fer quatre fotografi es que li permeten deixar volar la imaginació i aguditzar al màxim la creativitat. Així, podrà passar a formar part de l’històric clip d’Evian. El sorprenent efecte fi nal s’aconsegueix en fer aparèixer totes les imatges seguides al ritme de la música, creant la il·lusió que els bebès estan ballant.

Les samarretes de nadons

La nova campanya d’Evian, “Baby inside”, s’ha alimentat inevitablement de la darrera línea de moda jove creada pel prestigiós dissenyador barceloní Javier Simorra, la qual aposta per propostes fresques de darrera tendència que transmetin una actitud jovial i activa davant la vida. Així doncs, Simorra ha ideat, per a l’ocasió, unes originals samarretes amb cossos de nadons estampats que busquen demostrar que la joventut no és una qüestió d’edat, sinó un estat de la ment, i que, en defi nitiva, pretenen treure a la superfície el nen que tots portem dins. “Live young!” és el seu clam.

Les noves samarretes es poden trobar en tres originals models. El gran i sorprenent interès que han despertat entre el públic, ha portat la marca d’aigua a posar-les primer a la venda a través de la seva pàgina web, www.shop.evian.com, i, després, mitjançant les millors botigues del món, com Colette (a París), TSUM (a Moscou), Fred Segal (a Los Ángeles) o United Arrow (al Japó). A Espanya, és clar, es poden trobar als establiments Javier Simorra a un preu de 28 euros.

www.letsbabydance.evian.com

Page 34: Revista D'Estil Num. 17

L’ Aparador Banyador d’home amb motius florals i butxaca. Confeccionat amb polièster reciclat i teixit de màxima protecció solar

C/ Forn Baix, 817600 FigueresTel. 972 51 21 26

Pantalons The Classic Gant Chino

C/ Joan Maragall, 617600 FigueresTel. 972501751

Pírcings d’Swarovski C/ Muralla, 1217600 FigueresTel. 972 511 569

Page 35: Revista D'Estil Num. 17

35

Rambla, 2917600 FigueresTel. 972 50 00 07

Bosses de mà de Jamin Puech i David & Scotti. Avanç de temporada 2011-2012

C/ de la Portella, 217600 FigueresTel. 972 51 34 56 Sabates de núvia Chie Mihara i Lodi

Page 36: Revista D'Estil Num. 17

TENDÈNCIES

Page 37: Revista D'Estil Num. 17

37

Recupera queratina!Els tractaments naturals de queratina eliminen l’encrespament del cabell, l’allisen, el nodreixen i li donen més cos sense efectes perjudicials

La queratina és una proteïna que forma part de les capes externes de la pell, del cabell i de les ungles. Respecte al cabell en concret, està format de microfi bres de queratina compactada que es mantenen més o menys unides entre sí. És precisament la quantitat d’enllaços que existeixen el que determina la forma del cabell de cadascú: si n’hi ha pocs, serà llis, i el ris anirà augmentant a mesura que augmentin també aquests enllaços.

Les cèl·lules de queratina també s’ocupen de segellar el color i la brillantor del cabell, però existeixen diversos factors ambientals i rutinaris que contribueixen enormement a la pèrdua i al deteriorament d’aquesta proteïna natural. La contaminació de l’aire, un mal raspallat o la utilització de productes agressius de perruqueria danyen el segellat de les cutícules, motiu pel qual el cabell es deshidrata, es crespa i es trenca. Els tractaments de queratina, que tant s’han posat de moda, reforcen i segellen la capa protectora que forma la cutícula contribuint, de passada, a enfortir el cabell i a allisar-lo. Ara bé, d’entre l’àmplia oferta existent al mercat, cal tenir molt en compte que s’han d’utilitzar sempre tractaments naturals lliures de formol, perquè aquest és un compost químic que, inclòs en un percentatge superior al permès, pot produir irritacions a la pell, ferides i, fi ns i tot, contribuir a la pèrdua del cabell. Per això és bàsic que s’opti per tractaments naturals que segueixin la normativa de la Unió Europea.

L’acció dels tractaments de queratina, que no fan altra cosa que agregar una proteïna que ja tenim per naturalesa i optimitzar la seva funció, dura de tres a quatre mesos, però, quantes més vegades s’apliqui, més durarà el seu efecte. De totes maneres, per estendre la seva acció encara més, cal usar un xampú amb un ph baix i evitar el contacte amb aigua salada.

Page 38: Revista D'Estil Num. 17

Perfums

Page 39: Revista D'Estil Num. 17

39

Elie Saab Le Parfum: el perfum femení d’alta costuraEl dissenyador libanès Elie Saab s’estrena amb nota en el món dels perfums d’alt nivell amb la col·laboració del perfumista Francis K urkdjian i de la creadora de fl ascons de perfums Sylvie de France

Elie Saab Le Parfum és el primer perfum del prestigiós dissenyador de moda libanès. Creat pel perfu-mista Francis Kurkdjian i amb envàs de Sylvie de France, aquest nou llançament és una opció de luxe dins del sector de la perfumeria selectiva d’alt nivell. Notes de fl or de taronger com a sortida fresca, cor de gessamí i fons de fusta de cedre conformen una fragància femenina i sofi sticada inspirada en la lluminositat i en l’alba de Beirut. El disseny del fl ascó de vidre, que és tan important com el seu contingut, és com una petita obra ar-quitectònica que, inspirada en un cendrer que Elie Saab tenia al seu despatx, recorda la bellesa d’un diamant. Els colors dominants: el rosa i el beix, que, juntament amb el cristall, transmeten feminitat, sensualitat i, alhora, volatilitat.

Elie Saab Le Parfum és una fragància rotunda, d’aroma dolç però suau, sense excessos, que deixa da-munt la pell una olor duradora però que no cau en l’embafament o la saturació. Es tracta d’una fragàn-cia acuradament elaborada que va necessitar 279 mostres abans d’aconseguir l’essència perfecta.

Elie Saab Le Parfum està disponible –en esprai de 30, 50 i 90 ml.– a partir del mes de juliol de 2011 a les principals perfumeries del món.

FIGUERESPlaça Ajuntament, 20 - Tel. 972 502 807

C/ Sant Pau, 6 - Tel. 972 507 322ROSES

C/ Pi i Sunyer, 15 - Tel. 972 256 137 C/ Pi i Sunyer, 28 - 30 - Tel. 972 152 867

EMPURIABRAVAC/ Sant Mori, 6 - 12 - Tel. 972 450 044

GIRONARda. Ferran Puig, 3 - Tel. 972 226 745

BANYOLESPlaça Estudis, 1 - Tel. 972 570 459

Tenim el que busques

Page 40: Revista D'Estil Num. 17

MoDa

Lodi: clàssics renovats còmodes i atractius

La prestigiosa marca de disseny de calçat Lodi, que crea sabates femenines de qualitat màxima des de 1978, fa art amb cada una de les seves peces. Mantenint sempre un estil propi inimitable, més que original, dissenya preciositats per vestir els peus femenins a la moda i perquè la dona que els llueixi se senti còmoda, sensual i, sobretot, atractiva.

En totes les seves col·leccions –com en les de núvia– Lodi aposta pels estils clàssics renovats i per l’elegància que requereixen les millors ocasions. La seva passió fetitxista està present a cada sabata.

En el disseny de les col·leccions nupcials, Lodi hi posa l’emoció de la primera cita, la tendresa de la primera carícia i la il·lusió d’un dels dies més importants de la vida de la núvia, perquè sap que les sabates són les que l’acompanyaran en baixar del cotxe, les que la conduiran cap a l’altar, les que li permetran fer els passos del primer ball, i també les que seran abandonades al primer petó.

Dóna el pas com call

LODI

Page 41: Revista D'Estil Num. 17

41

Chie Mihara: artesania, disseny actual i comoditat com a pilars primordials

Chie Mihara és una marca jove de calçat creada l’any 2002 que pretén oferir a les dones un producte diferent i exclusiu especialment creat per a elles. Són sabates fetes per una dona per a una altra dona.

Chie aposta pels models femenins, divertits i còmodes alhora, i s’inspira en aspectes multiculturals del seu passat per crear cada col·lecció: de Brasil, en treu el toc femení; del Japó, la precisió del disseny; dels Estats Units, la funcionalitat, i d’Espanya, l’alta qualitat de cada producte, que és artesanal.

La dissenyadora va a la recerca d’una dona que estigui visualment i emocional connectada a les seves sabates. Basant-se principalment en les infl uències vintage de la feminitat dels anys 30, Chie pretén transmetre emocions a cada disseny.

C/ de la Portella, 217600 Figueres

972 513 456

Page 42: Revista D'Estil Num. 17

C omplements Clàssics renovats

Page 43: Revista D'Estil Num. 17

43

Aquest estiu tornen els barrets de sempre. Els borsalino, els barrets de palla i les pameles arrasen, i els materials naturals estan a l’ordre del dia

Fa anys, la democratització social va eliminar els barrets i les gorres dels carrers. Avui, a ciutats com Londres, tothom en porta. Al nostre país, sembla que aquesta peça de vestir s’està recuperant sense complexos ni vergonyes. Sense anar més lluny, aquest hivern ja ha estat una peça clau dins del vestuari, tant masculí com femení, tant de gent jove com de persones d’edat adulta. Les gorres, les boines i els barrets han sortit dels armaris per tornar a ser objectes del fervor popular, i és que cada cop tenen més adeptes.

Aquest estiu, totes les grans marques de moda s’han afanat amb les seves col·leccions de barrets, i, com a resultat de tot plegat, les opcions a escollir són diverses, però els teixits naturals, combinables amb tot, i els clàssics amb decorats de fantasia i tocs de modernitat destaquen per damunt dels altres.

Els barrets, naturals naturals

L’ecologia i el respecte pel medi arriba també al món dels barrets. Aquest estiu, els models de palla, lli, cotó i ràfi a guanyen terreny. I, pel que fa als tons, càlids, naturals també, tot i que amb algun toc de color.

Del borsalino al barret de palla

Aquest estiu, sens dubte, rellueix el clàssic i romàntic borsalino i els típics barrets de palla, més informals, relaxats i casuals, amb pameles a dojo.

Per a les noies més atrevides i divertides, els borsalino d’ala curta són ideals. Còmodes i gens pomposos, arriben en tons clars per no cansar i amb cintes de colors sobreposades per afegir-hi un punt de modernitat i un aire desenfadat.

D’entre els barrets de palla, les pameles encisen, enamoren. De totes les mides possibles, arriben torrades, marrons i negres. Però encara millor si són blaves, verdes, taronges, vermelles o roses. Són l’últim crit!

Page 44: Revista D'Estil Num. 17

El color de Califòrnia amb Custo

Page 45: Revista D'Estil Num. 17

45

www.moshi-moshi.es, un espai web específi c de compra per Internet 3.0 on pots trobar samarretes, camises, pantalons, faldilles, jaquetes, sabates esportives, bosses, ulleres, complements i, fi ns i tot, cremes de bellesa de les millors marques (tant per a dones com per a homes i infants), et presenta una acolorida selecció de biquinis de Custo Barcelona, que és una de les marques punteres en el sector de la moda contemporània.

Els germans Dalmau, Custo i David, estan trepitjant fort. El color i els estampats de les seves creacions, inspirats en els surfi stes californians, són innovació, audàcia i sofi sticació; tot en un. De les famoses samarretes Custo Barcelona, que els van fer coneguts arreu, han arribat a dissenyar tot tipus de peces, com faldilles, pantalons, abrics i, fi ns i tot, biquinis.

Els Custo han creat un estil propi, original i avantguardista, que suggereix un estil de vida determinat que està causant furor. Les fl ors, els animals, les ratlles i la iconografi a japonesa, sense oblidar els còmics manga ni l’art pop dels 70, són les bases del seu estil, tan cridaner i captivador com l’èxit que han assolit. I és que, gràcies a la mescla i superposició de missatges gràfi cs i de llenguatges diversos, els Custo han aconseguit allunyar-se d’allò convencional per ser únics.

Convertir-te en moshi user vol dir:

Tenir la possibilitat d’adquirir peces de prestigi amb descomptes que van del 30% al 70%.

Poder gaudir de les teves compres amb comoditat i rapidesa (en un període de 24 a 72 hores des que fas “clic” a la pantalla fi ns que reps el producte a casa).

Poder tornar el que no et vagi bé sense pegues.

Comptar amb un sistema de pagament totalment fi able i segur.

Abonar tant sols 5,99 euros de despeses d’enviament.

Page 46: Revista D'Estil Num. 17

PROTOCOL

I SABER ESTAR

Primera cita!

Page 47: Revista D'Estil Num. 17

47

En una primera cita, saber ser i saber estar és clau per assolir l’èxit, però sempre amb naturalitat i sense artificis

Si existeix quelcom inquietant respecte una primera cita romàntica és saber com ens hem de comportar i quin aspecte hem de presentar. Abans de res, però, hem de tenir clar que primera cita és sinònim de primera impressió, i que, per tant, és impossible pretendre oferir una imatge completa d’un mateix, ans al contrari: el que s’ofereix és tan sols una primera imatge, que, d’altra banda, és més important del que sembla, ja que diverses recerques científi ques constaten que les persones decideixen quina classe de relació volen tenir amb una altra persona durant els primers minuts de conversa amb aquesta. En aquest sentit, saber ser i saber estar no ha de representar només una actitud, sinó també una estratègia per aconseguir, almenys, una segona trobada.

Per damunt de tot, una cita és sempre una fàbrica d’expectatives i, per tant, és quasi imprescindible tenir cura de tots els detalls i planifi car al màxim. Conèixer les pròpies debilitats i fortaleses i jugar amb aquests elements per sortir-ne benefi ciada és la primera premissa a controlar. La segona: fi xar uns objectius clars i aconseguir una mínima informació sobre l’altra persona i els seus gustos, que pot resultar de gran ajuda.

Ara bé, el bon humor, una bona aparença i una conversa intel·ligent, sincera i honesta, són ingredients essencials per anar per bon camí. La puntualitat i l’elecció encertada del lloc on quedar (en un ambient relaxat i sense soroll excessiu) són fonamentals. Alerta, però, amb la imatge física que oferim, perquè ha de ser adequada al context i, sobretot, real, sense artifi cis ni exageracions.

La roba: un codi fàcilment desxifrable

La roba és una gran eina de comunicació. En el cas d’una cita, el que ens convé és treure a la llum la nostra versió més afavoridora i encantadora. No es tracta, ni molt menys, de confondre o enganyar, sinó de mostrar la nostra millor cara. Així, portar una roba que ens faci sentir segures i que transmeti naturalitat jugarà a favor nostra.

Anar sexy no vol dir ensenyar-ho tot. Sovint, insinuar és més elegant i atractiu que ensenyar. Pots portar transparències, però no n’abusis. Això si utilitza-les només per les peces superiors.

Si tens uns ulls bonics, potencia’ls amb maquillatge, però no et passis. Escull tons suaus que casin bé amb el teu vestuari.

Si tens un bon pit, llueix un escot davanter no gaire vertiginós, però no d’esquena.

Si tens els braços bonics i ben tonifi cats, són recomanables les mànigues ben cisades.

Si tens unes cames estilitzades, llueix una mini sense excessos, però oblida l’escot.

Si els teus peus són dignes d’ensenyar, llueix-los, però que estiguin ben cuidats.

Les mans també són importants. Les has de portar perfectes.

El cabell ha d’estar lluent i ben cuidat.

No portis la mateixa roba que has dut a la feina.

No oblidis portar roba interior neta, a la mida i sexy.

Vigila amb el perfum, perquè, si no n’abuses, pot ressaltar la teva personalitat i transmetre sensualitat, però, si et passes, pot resultar embafador i, fi ns i tot, marejar.

Per Diana GalíAssessora d’imatge i personal shopper

Page 48: Revista D'Estil Num. 17

interiorismeEspectacularitat també al marDisseny, elegància, tecnologia i funcionalitat s’uneixen sota el segell Ernestomeda per vestir les cuines dels iots més impressionants

El segell italià Ernestomeda, una de les marques pioneres al món en la producció de cuines exclu-sives, compta amb una branca especialitzada en la creació de cuines de disseny per a iots i creuers de luxe que, partint d’un punt de vista absoluta-ment innovador i funcional, està dirigit cap a la recerca de l’excel·lència en tots els aspectes.

L’ús racional de l’espai disponible és una de les màximes preocupacions de la marca i, per això, els seus especialistes treballen de bracet amb la tecnologia per aconseguir adaptacions perfectes a les necessitats del sector nàutic que combinin una estètica brillant amb la màxima funcionalitat. Les cuines d’Ernestomeda yacht division tenen un exterior que enlluerna i un interior que sorprèn, ple

de detalls i accessoris que fan la vida més fàcil.

Cada cuina està construïda, en la seva totalitat, de materials repel·lents de l’aigua que garanteixen la seva resistència en perfectes condicions al llarg del temps. Es tracta de materials de primera clas-se que, a més, són totalment respectuosos amb el medi ambient.

Dissenyar i planifi car cuines sobre la prèvia inter-pretació d’espais nàutics és una complicada tas-ca que requereix l’experiència d’un grup que, com Ernestomeda, sigui especialista en el sector. I més tenint en compte que ofereixen un producte to-talment personalitzat amb respostes que desafi en qualsevol inconvenient que es plantegi.

Page 49: Revista D'Estil Num. 17

4949

Els dissenys d’Ernestomeda són, des de 1996, dissenys actuals que eviten grans virtuosismes i que tenen una manera personalíssima de concebre l’elegància sense deixar de banda ni la creativitat ni la qualitat. Per això aquesta marca s’ha convertit en una de les més prestigioses del mercat pel que fa al disseny de cuines. Per això i perquè treballa constantment en l’estudi dels materials emparats i dels mètodes de fabricació d’aquests per aconseguir una fl exible composició dels mobles que dissenya, la durabilitat de totes les seves funcions i un autèntic respecte per la seguretat de les persones i per la conservació del medi ambient.

Page 50: Revista D'Estil Num. 17

JUTJAT DE GUÀRDIA

Separació o divorci?L’estiu és, per antonomàsia, època de trencament de parelles. Si bé el procediment de divorci i el de separació són molt iguals, existeixen diferències en els seus efectes que cal tenir molt en compte a l’hora de prendre una decisió tan important com aquesta

Page 51: Revista D'Estil Num. 17

51

Quan dues persones se separen judicialment no s’extingeix el seu vincle matrimonial, sinó que només queda extingit amb la mort d’un dels

conjugues, o bé, si hi ha un procediment de divorci pel mig. Per tant, si una parella decideix engegar un procediment de separació, ha de tenir en compte que els seus membres no podran casar-se amb una altra persona, perquè el matrimoni continua vigent entre els cònjuges.

En primer lloc, les persones que se separen mitjançant aquesta via no poden interferir en la vida de l’altre ni vincular-se als seus béns. La segona conseqüència és més aviat pràctica, perquè, en el cas que hi hagi una reconciliació posterior, els dos membres de la parella no s’han de tornar a casar obligatòriament; n’hi ha prou amb una comunicació al jutge que dicti la sentencia de separació. Per últim, amb la separació judicial no s’acaba, en cap cas, amb les obligacions dels dos membres envers els fi lls del matrimoni.

Pel que fa al divorci, té els mateixos efectes que la separació judicial, però aquí sí que hi ha una dissolució del vincle matrimonial, el que comporta que, en cas de voler contraure un nou matrimoni, no existeix cap impediment per fer-ho, de la mateixa manera que, si la parella es reconcilia, és necessari que contragui matrimoni de nou. Ara bé, en aquests moments, per divorciar-se no és necessari el període de separació que era obligat temps enrere.

Separar-se: si és de mutu acord, millor

A la separació, s’hi pot accedir mitjançant quatre vies: la separació de fet, la separació judicial i, dins d’aquesta darrera categoria, pot ser de mutu acord o de forma contenciosa.

La separació de fet es produeix per un acord entre els dos cònjuges, o bé per la decisió d’un d’ells. El principal inconvenient és que no es liquida el règim econòmic matrimonial, per la qual cosa poden esdevenir greus problemes en quant als deutes que pugui tenir un dels cònjuges, que afectaran els guanys que pertanyien a tots dos. Això sí: si

la decisió ha estat presa per un dels cònjuges i/o aquest marxa del domicili familiar, pot incórrer en un delicte d’abandonament de la família. Per això, la millor forma de separació és la judicial i, encara més, de mutu acord. Ara bé, per poder-la portar a terme, és necessari que hagin transcorregut un mínim de tres mesos des de la celebració del matrimoni i que, juntament amb la demanda de separació, s’aporti un conveni regulador mitjançant el qual s’arribarà als acords pertinents sobre la guarda i custodia del fi lls, el règim de visites, les pensions d’aliments i compensatòria...

En aquest cas, el procediment judicial a seguir és senzill, ràpid i breu, i si, a més, tots dos cònjuges compareixen amb la mateixa representació i defensa processals, resulta relativament econòmic. Això sí: la relació futura entre les parts i entre aquestes i els fi lls depèn molt de la manera en què s’hagi tramitat el procediment en qüestió. Per tant, s’hauran de posar tots els esforços que calguin per arribar a un acord amistós. Si no s’aconsegueix, neix l’última manera de procediment envers la separació, que és la menys desitjable: la separació contenciosa. En aquet procediment no es presenta cap conveni regulador a la demanda de separació, i és el jutge qui acorda, després de la valoració de les proves pertinents, el règim de visites, les pensions, l’ús de l’habitatge... Igual que en els casos anteriors, tampoc és necessari al·legar cap causa, i també han d’haver transcorregut tres mesos, com a mínim, des de la celebració del matrimoni, tot i que, si s’acredita que existeix un risc per a la vida, la integritat física, la llibertat o la moral de la persona, aquest requisit no és necessari.

A diferència de l’anterior, aquest procediment sol resultar molt llarg, molt complex, amb un important cost econòmic i amb un alt cost moral. Ara bé, depenent de les circumstàncies, es pot arribar a tramitar amb caràcter previ al procediment, el que s’anomenen mesures provisionals, que tenen la funció de regular la situació patrimonial entre els cònjuges i de respectar els fi lls mentre duri el procediment de separació contenciosa i fi ns a la seva conclusió.

Per Laura VinuesaAdvocada

Page 52: Revista D'Estil Num. 17

DIETÈTICA I NUTRICIÓ

Dieta proteica: una moda desaconsellableLa dieta proteica està de moda. Promet resultats excel·lents en poc temps. Però els especialistes en la salut recomanen no allunyar-se de la varietat i l’equilibri per mantenir-se sa i per perdre pes sense caure en el risc a recuperar-lo ràpidament

Page 53: Revista D'Estil Num. 17

53

És automàtic. Tan bon punt s’acosta l’estiu, el bombardeig de dietes ràpides i enlluernadores que prometen perdre un grapat de quilos en un temps rècord

és constant. La propaganda apareix a centres d’estètica, a les portades de desenes de revistes i, fi ns i tot, a algun que altre llibre.

La pedra filosofal: variació i equilibri

D’entre totes les propostes que es presenten, ara, la dieta proteica està de moda. Però cal tenir en compte que, quan es vol seguir una dieta rica en proteïnes (carn, peix, ous, marisc, làctics, etc.), s’ha de vigilar molt de prop la salut, ja que aquests tipus d’aliments fan treballar en excés els ronyons i el fetge. No és estrany, doncs, que si durant dies només es prenen proteïnes o aquestes esdevenen la base de la dieta diària d’una persona, es provoqui en l’organisme una sobrecàrrega de residus que el fetge i els ronyons hauran d’afanyar-se a eliminar.

És sabut ja per tothom que la base de la nostra dieta ha de ser una alimentació variada i equilibrada, que ve representada per la piràmide dels aliments. Davant models de dieta com la proteica, cal plantejar-se molt seriosament com és possible que un pauta alimentària que deixi de banda els aliments de la base de la piràmide (el pa, la pasta, l’arròs, les patates...) durant unes quantes setmanes sigui saludable.

Tal com explico als infants perquè m’entenguin, cal tenir present que el pa, la pasta, l’arròs, les patates i tot el que forma part de la base de la piràmide alimentària representa la benzina que necessita el nostre organisme per funcionar, la matèria bàsica perquè no només ens vagi bé el cos, sinó també el cervell. Com podem anar a treballar, fer exercici, portar la casa, cuidar la família i estar de bon humor si no prenem la nostra particular benzina, aleshores? És, senzillament, impossible, i més encara si no comptem tampoc amb les vitamines i els minerals que ens aporten els aliments vegetals que hem de prendre a

diari (recordem la campanya que ens aconsella consumir cinc peces de fruita i verdura al dia).

Baixar ràpid és sinònim de pujar ràpid

És importantíssim tenir en compte que, quan se segueix una dieta molt baixa en calories, el metabolisme es torna més lent, i, com a conseqüència, posteriorment pot ser molt més difícil baixar de pes, a més de perillós; és més: el pes perdut es recuperarà fàcilment. Si no, fi xeu-vos en tots aquells que s’han passat la vida fent dietes i arriba un moment en què, facin el que facin, els resulta impossible baixar de pes.

Les dietes riques en proteïnes fan treballar en excés els ronyons i el fetge

A poc a poc i bona lletra

Sense cap mena de dubte, si us sobren uns quants quilos i els voleu perdre de cares a l’estiu (i no recuperar-los més endavant), és bàsic que seguiu una bona dieta, adaptada a les vostres necessitats, als vostres gustos, a l’activitat física que realitzeu, als vostres horaris... En tots els casos, ha de ser una dieta variada, equilibrada, que compti amb cinc àpats al dia i que aprofi ti els aliments de temporada, sense oblidar l’exercici i la ingesta d’aigua.

La OMS (Organització Mundial de la Salut) explica que el més recomanable és perdre un promig de mig quilo a la setmana, quelcom essencial perquè l’organisme estigui sa i per no recuperar pes ràpidament. L’Associació Espanyola de Dietistes i Nutricionistes i la OCU també han donat la seva opinió en aquest mateix sentit.

Per Anna FerrerDietista i nutricionista

Page 54: Revista D'Estil Num. 17

PSICOLOGIA

Amor no, dependència

Page 55: Revista D'Estil Num. 17

55

El terme “dependència emocional afectiva” fa referència a un trastorn psicològic que sovint es confon amb l’amor. El fet és que, com passa amb la

depressió o l’estrès, s’està començant a introduir en el llenguatge habitual del carrer sense saber exactament quin signifi cat té i què implica per a la vida d’una persona. És important, doncs, aclarir el concepte per contribuir a que es pugui reconèixer amb idoneïtat.

L’anomenada dependència emocional afectiva és la incapacitat de renunciar a una altra persona quan és absolutament necessari fer-ho; és a dir, quan no s’és correspost en l’amor, quan l’autorrealització d’un mateix es veu obstaculitzada o quan els principis i drets personals es veuen violats o afectats (l’autoestima, el respecte o la dignitat personal).

Cada cop hi ha més persones que pateixen en silenci aquest tipus de dependència. Generalment es tracta de dones amb un nivell d’autoestima baix, que senten molta por davant l’abandonament i la soledat i que tenen totalment idealitzada la seva relació de parella. La vida d’aquestes persones gira cada cop més al voltant de l’altre i perden el contacte amb la realitat fi ns a arribar al punt en què consenten conductes, paraules o fets que atempten del tot contra la seva dignitat. Tot i que coincideixen a dir que la relació en qüestió no els aporta res de positiu, se senten, en canvi, literalment enganxades a l’altre i no se’n poden apartar. És més: quan intenten fer-ho, solen patir recaigudes, fet que encara potencia més el seu sentiment d’incapacitat i d’impotència davant la situació.

Alguns dels símptomes més habituals de la dependència emocional afectiva són el desig de repetir la conducta cada vegada que la persona intenta allunyar-se’n, l’aparició de la síndrome d’abstinència si no pot tenir aquella persona en un moment determinat, la pèrdua de control, un nivell alt de rumiaments i preocupacions i l’alimentació continua de la dependència tot i tenir

clares les conseqüències negatives d’estimar sense límits (depressió, descontrol, ansietat, baixa autoestima...).

La dependència emocional comporta un nivell d’autoestima baix, molta por davant l’abandonament i la soledat i la total idealització de la relació de parellaSortir d’aquest tipus de relacions addictes no és senzill, però sí possible. A grans trets, cal assolir tres objectius indispensables:

Connectar amb el que realment es desitja; o sigui, fer allò que vingui de gust fer i dedicar un temps a un mateix, com ara anar a classes d’algun idioma, assistir a conferències, llegir o passejar per la platja. Això implica saber dir que no a altres propostes sense sentir-se malament, respectant-se un mateix, el que no signifi ca excloure a l’altre, sinó completar-lo. Es tracta d’estimar sense deixar de ser un mateix.

Fer-se càrrec d’un mateix: aprendre a comunicar-se amb la pròpia soledat sense que aquesta espanti. I és que, massa sovint, la llibertat i la por van agafades de la mà. És precisament aquesta por a deixar-se anar i a ser lliures la que manté viva la dependència.

Autorrealitzar-se; és a dir, connectar amb els propis dons, amb les pròpies capacitats, amb els propis talents, així com incloure determinades activitats a la vida diària on aquestes es puguin expressar.

Per Sílvia CongostPsicòloga, terapeuta i coach personal

Page 56: Revista D'Estil Num. 17

ENOLOGIA

Els vins a l’estiu

Page 57: Revista D'Estil Num. 17

57

Quan arriba la calor, els vins negres joves, els rosats, els blancs i els escumosos són els millors per acompanyar plats lleugers, i el cava rosat esdevé el rei dels aperitius

A l’hora de seure a taula durant els mesos d’estiu, en què la calor es fa notar, el que més ve de gust prendre són sopes fredes, amanides, arrossos, peixos i carns amb condiments lleugers, que no es facin carregosos. I per beure: aigua, sucs, cerveses, còctels o refrescos que precisament refresquin la boca i facilitin la digestió. Ara bé: què passa amb el vi? A priori, pot semblar que no és una beguda adequada per a les temporades caloroses de l’any, però res més lluny de la realitat. El quid de la qüestió està en conèixer-los, saber-los escollir i saber-los maridar. En aquest cas, s’hauran de buscar vins amb poca estructura sòlida que refresquin al seu pas per la boca. Blancs, rosats, negres joves i espumosos, que cada vegada ratllen més la perfecció, s’emporten la palma.

Els dos primers (blancs i rosats), que tenen un alt grau d’acidesa, casen millor amb plats lleugers i frescos, ideals per prendre els dies de molta calor. Els negres joves, per contra, vénen més bé quan la calor no és tan forta i l’estómac demana plats més elaborats que poden incloure peix blau o carn amb salses un xic més contundents.

Els rosats i els escumosos guanyen protagonisme dins les copes

En cas de dubte, els vins rosats són un passi segur cap a l’èxit per combinar amb plats d’estiu, però val a dir que no són, ni molt menys, uns vins estacionals, ja que existeixen grans rosats perfectes per prendre durant tot l’any. Això sí: si els combinem amb vinagretes és aconsellable utilitzar un vinagre més aviat dolç i poc astringent, com el balsàmic de Mòdena o el de Xerès, o, fi ns i tot, suc de llimona.

Pel que fa als escumosos, poden acompanyar dinars i sopars durant tot el recorregut. Precisament, el cava rosat és el rei dels aperitius estiuencs.

La sangria: beguda prohibida?

La incorporació de gasoses al vi no és una novetat; quan aquest darrer s’avinagrava a causa de les altes temperatures, la seva mescla amb aigües gasoses camufl ava el sabor d’un vi que començava a perdre les seves qualitats. Avui encara es fa aquesta mescla, però, en canvi, s’ha canviat de concepció. Una bona sangria està permesa com a beguda refrescant, però s’ha d’elaborar amb un bon vi i una bona gasosa.

Buscar la temperatura exacta i no confondre’s amb la temperatura ambient

El concepte “temperatura ambient” fa referència únicament a la temperatura del celler, que ronda els 16 ºC, no a la de l’ambient on ens trobem. De fet, cada vi ha de tenir una temperatura específi ca per potenciar al màxim tant els seus efectes olfactius com gustatius. Una temperatura mal escollida pot espatllar el millor maridatge.

Començant pels negres, es poden servir a diferents temperatures segons el cos. Els més frescos han de ser els vins amb poca maduració per ressaltar el gust de fruita; en canvi, com més tànics o àcids siguin, a una temperatura més elevada s’han de servir per no subratllar la seva astringència ni acidesa, respectivament. Així, els negres joves s’han de prendre entre 10 i 12 ºC per respectar el seu caràcter afruitat i potenciar la seva frescor i jovenesa. Aquests són els més ideals per prendre durant els dies de calor. En canvi, el negre de criança s’ha de servir al voltant dels 15 ºC per no matar les seves complexitats, i el negre de reserva, al voltant dels 17 ºC per poder notar les aromes terciàries d’oxidació i reducció i deixar l’alcohol en segon terme.

Pel que fa als rosats, que són considerats –injustament– els vins estiuencs per excel·lència, s’han de servir entre 8 i 12 ºC per mantenir les

Page 58: Revista D'Estil Num. 17

seves aromes de criança; i els blancs, sobretot si són joves, amb bona acidesa i notes fl orals destacades, cal servir-los entre 6 i 8 ºC, ja que una major temperatura ressaltaria les aromes fermentatives i el grau d’alcohol, i una temperatura menor els tornaria insípids i anul·laria les seves aromes.

Així mateix, els caves i escumosos, que vénen molt de gust tant per als aperitius com per a les postres, s’han de prendre entre 6 i 8 ºC perquè no perdin les seves aromes i puguin presumir dels seus sabors amargs i verdosos.

El concepte “temperatura ambient” fa referència únicament a la temperatura del celler, que ronda els 16 ºCFred, fred

Els vins fugen dels canvis bruscos de temperatura, de manera que, per aconseguir la temperatura adequada, el més ideal és, sens dubte, comptar amb neveres especials per a vins, que els conserven a la temperatura exacta i a la humitat idònia. Ara bé, si no podem disposar-ne, el més recomanable és posar l’ampolla dins d’una glaçonera amb glaç, força aigua i sal, que accelera el procés de refredament.

Una altra opció vàlida perquè l’ampolla no suï és comptar amb una funda de fred, que, estant plena d’aigua i després d’haver-la disposat al congelador, es col·loca embolcallant l’envàs. La nevera (que es manté a una temperatura mitjana de 6 ºC) no s’ha de rebutjar. El tòpic que diu que els vins no poden guardar-se al frigorífi c s’ha de desmuntar. Fins i tot, en el cas dels vins blancs, es pot considerar el congelador. S’hi poden estar mitja hora fi ns abans de ser servits, sempre essent conscients que, a partir dels 4 ºC, s’anul·la qualsevol aroma. També cal tenir en compte que sempre és millor pecar de fred, ja que el vi de seguida agafa temperatura a la copa i, només de servir-lo, pot pujar fi ns a 2 ºC.

Page 59: Revista D'Estil Num. 17

59

Page 60: Revista D'Estil Num. 17

Racons Elna i la Maternitat: un exercici

de recuperació de la memòria

La Maternitat d’Elna acull l’exposició de fotos “Un bressol d’humanitat enmig de l’inhumà”, que relata la història que va viure Elisabeth Eidenbenz entre 1939 i 1944

Page 61: Revista D'Estil Num. 17

Situada al peu dels Pirineus Orientals i a tan sols quatre quilòmetres del mar, vint quilòmetres més enllà de la frontera, la població d’Elna domina la plana del

Rosselló (Catalunya Nord), de la qual n’és la ciutat més antiga, amb títol que la defi neix com a tal des de l’Edat Mitjana. Vint-i-sis segles d’existència ininterrompuda la conformen. Seu episcopal entre els segles VI i XVII, ha conservat testimonis d’aquesta llarga història i de les civilitzacions successives que hi han anat desfi lant: valuosos vestigis romans, una majestuosa catedral romànica del segle XI, un claustre romànic i gòtic dels segles XII i XIV, muralles medievals... i la Maternitat d’Elna.

L’origen de la població es remunta a la vila ibera anomenada Illiberi o Iliberi, i és al segle III quan rep el nom de Castrum Helenae en honor a la mare de l’emperador Constantí I, l’emperadriu Helena. D’aquí, va passar a anomenar-se Helna i, fi nalment, Elna, ciutat que també gaudeix d’una vida artística reconeguda. El museu Terrús, que pren el nom del pintor amic de Matisse, el Festival Elna Piano Fortíssimo, les Cites de l’Humanitari o el Festival de Cinema Magrib tan lluny tan a prop així ho demostren.

El racó dels racons: la Maternitat d’Elna i la figura d’Elisabeth Eidenbenz

En els darrers anys, el nom de la població d’Elna s’ha associat amb la maternitat que va existir entre 1939 i 1944 gràcies al coratge i la fortalesa d’Elisabeth Eidenbenz, una mestra suïssa i infermera voluntària que va salvar la vida de mares exiliades (i dels seus nadons) extretes dels camps de refugiats del sud de l’Albera. Des de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, però, la Maternitat va començar a recollir també mares jueves que escapaven de la persecució nazi.

Coneguda altrament amb el nom de “Maternitat Suïssa”, ja que era obra d’una organització humanitària no governamental d’aquell país, la Maternitat va esdevenir una illa de pau, amor i respecte enmig de l’horror, la pena i la tragèdia del moment.

Page 62: Revista D'Estil Num. 17

Si bé en un principi es va instal·lar en un edifi ci de Brullà, aquest de seguida va quedar petit, i Elisabeth Eidenbenz va aconseguir ubicar la Maternitat en un palauet de tres pisos semiabandonat que hi havia a les afores d’Elna, a la carretera de Montescot (direcció Bages, Tuïr), a tan sols set quilòmetres del camp de refugiats d’Argelers. Era el castell de Bardou, construït l’any 1900, la restauració del qual va costar 30000 francs suïssos a l’associació.

La Maternitat d’Elna va acollir un miler de dones al llarg de la seva existència i el mateix nombre d’infants. Allà hi van néixer 597 nadons, uns 200 dels quals eren jueus. Aproximadament, s’atenien una mitjana de vint parts mensuals en un moment en què la mortalitat de nadons als camps de refugiats francesos superava el 95%, perquè les dones embarassades donaven a llum sobre la sorra de la platja sense rebre cap mena de mesura higiènica ni cap atenció mèdica. El primer nen de la Maternitat va arribar al món el 7 de desembre de 1939.

La casa disposava de cinquanta llits distribuïts en blanques i lluminoses habitacions que aglutinaven entre quatre i vuit llits cadascuna, i que rebien el nom d’una ciutat o d’un país determinat, al gust de les dones acollides. Barcelona, Madrid, Bilbao, París, Suïssa, Polònia o el Marroc, per exemple, eren alguns dels noms escollits, aquest darrer pertanyent a la sala de naixements.

El complex va deixar de funcionar la Pasqua de l’any 1944, quan l’exèrcit alemany el va tancar durant l’ocupació de França. A partir d’aleshores, l’edifi ci va restar abandonat, fi ns que, als anys 90, François Charpentier, artesà vidrier, el va adquirir per establir-hi el seu taller de vitralls i, quan va descobrir la història de la Maternitat, la va fer ressorgir. Ara, i des de fa sis anys, és propietat de l’Ajuntament d’Elna, que té la intenció de rehabilitar l’edifi ci per convertir-lo en un centre de memòria. De fet, s’acaba de fi rmar un conveni pel qual la Maternitat quedarà integrada a la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica. Elna és, així, el primer municipi de la Catalunya Nord que col·labora amb la Generalitat per recuperar i difondre la memòria democràtica.

La Maternitat d’Elna va acollir un miler de dones extretes dels camps de refugiats del sud de l’Albera i va donar la vida a 597 nadons entre 1939 i 1944En aquests moments, l’exposició de fotos Un bressol d’humanitat enmig de l’inhumà , que es distribueix al llarg de les sales de la Maternitat, relata la història que va viure Elisabeth Eidenbenz entre 1939 i 1944. Desapareguda a fi nals del mes de maig de 2011, aquesta llum enmig de la foscor va estar guardonada amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya l’any 2006, entre d’altres reconeixements.

Page 64: Revista D'Estil Num. 17

VIATGES

El Montsec és una serralada de més de 40 quilòmetres de llargada que està integrada per diferents municipis de les comarques del Pallars Jussà i la Noguera. Una bona manera de descobrir-lo i visitar-lo és mitjançant l’anomenat “Tren dels llacs”, que travessa tota la muntanya i permet contemplar, assegut còmodament, des de les finestres dels vagons, tots i cada un dels paisatges que es van obrint al davant. El Montsec ho té tot: cultura, natura, aigua, foc, terra, aire i... l’univers a tocar de les mans!

El Montsec, paisatge modelat per la natura

Page 65: Revista D'Estil Num. 17

65

Terra d’aigua dolça, roca modelada i congostos

L’inici de la ruta és a Sant Llorenç de Montgai, on es poden observar les aigües del riu Segre convertides, en aquest tram, en reserva natural gràcies a la gran riquesa d’aus aquàtiques que conserva. Després, endinsar-se per les cingleres de Camarasa és espectacular: allà, la roca i l’aigua confi guren un dels paratges més bonics que existeixen.

Un cop superats els penya-segats gràcies als túnels i als ponts que travessen per damunt de les aigües del riu, s’arriba al congost de Terradets, amb unes espectaculars parets que acompanyen el visitant fi ns a l’embassament, on es pot veure com la vegetació de bosc de ribera li dóna una versemblant aparença de llac natural a la zona. I és que visitar el Montsec és també parlar de congostos. En aquestes terres s’hi troba el congost de Mont-rebei, per exemple. El pas del temps i la força erosiva de les aigües del riu Noguera Ribagorçana en travessar la serra han esculpit un dels paratges més espectaculars i salvatges de Catalunya, amb unes immenses parets que arriben a assolir més de 500 metres de caiguda vertical, i determinats punts on l’amplada mínima del congost és de només 20 metres.

El de Terradets és un altre congost remarcable en representar un dels indrets més bells i privilegiats que existeixen, ja que compta amb una infraestructura turística potent (hotels, restaurants, cases de pagès...) i amb un munt d’activitats emocionants per practicar a l’aire lliure (trekking, escalada, espeleologia, hípica, esports aquàtics...). Les parets d’aquest congost arriben a tenir desnivells de més de 600 metres, i esdevenen tot un paradís pels amants de l’escalada.

Castells, monestirs i coves

El Montsec pot presumir també de tenir un patrimoni artístic i arquitectònic molt rellevant.

Entre d’altres punts d’interès, són especialment recomanables les visites als castells de Mur i de Montsonís, al monestir de les Avellanes i a la cova dels Vilars, d’Os de Balaguer, que és Patrimoni Mundial per la Unesco des de 1988.

L’ermita romànica de la Pertusa, que corona el massís tot imposant-se al Noguera Ribagorçana, és un mirador excepcional sobre el pantà de Canyelles, i, a la Baronia de Sant Oïsme, dins del municipi de Camarasa, es troba una altra singularitat: la torre del castell de Sant Oïsme, que, amb una alçada de 14 metres, es fon amb un paisatge impressionant.

El paradís de les estrelles

El Parc Astronòmic és una altra parada obligatòria en el recorregut de visita al Montsec. Aprofi tant la baixa pluviometria del lloc, la humitat moderada i l’elevat percentatge de nits serenes que es viuen en aquest punt de la geografi a catalana, es va alçar un parc astronòmic perfectament adient per observar el cel en bones condicions. Aquesta visita és indispensable.

Una invitació a la pràctica de l’esport

Els amants de les emocions trobaran, al Montsec, un munt d’esports d’aventura per practicar, com el vol lliure a la vall d’Àger, l’escalada, l’espeleologia o el barranquisme. A més, les aigües dels seus rius i embassaments permeten la pràctica d’esports aquàtics, com el piragüisme o l’esquí nàutic. Amb els peus a terra, la serralada convida a recórrer els seus camins a peu, a cavall o en bicicleta.

Per Joan MundetExpert en viatges

Page 66: Revista D'Estil Num. 17

esports

Relaxa la cara

La tradició mil·lenària del ioga es posa ara al servei del rostre. El ioga facial és una de les darreres tècniques contra l’envelliment, una sana alternativa al quiròfan

Page 67: Revista D'Estil Num. 17

67

El ioga facial és una tècnica que consisteix a relaxar el rostre, controlar la respiració i moure els músculs de la cara que no estem acostumats a moure. Construïda

a base de gestualitat, que va des somriures i ganyotes fi ns a diferents tipus de massatges en músculs específi cs, serveix com a gimnàstica antiarrugues o com a teràpia per alliberar l’estrès.

Silenci, concentració i l’adopció d’una postura còmoda per començar cada sessió ajuden a garantir uns bons resultats: la reafi rmació dels trets facials, l’atenuació de l’aparició d’arrugues i línies d’expressió, la recuperació de l’elasticitat i de la fermesa de la pell i la millora de la regeneració cel·lular i del fl ux sanguini gràcies a l’oxigenació dels teixits des de les capes més profundes.

A grans trets, el ioga facial provoca que els músculs augmentin el seu volum i la seva capacitat d’emmagatzematge de substàncies nutritives. Mentre les tensions facials es dissolen, moltes funcions corporals també milloren de manera radical, per això aquesta és una tècnica tremendament saludable que, combinada amb una bona alimentació i una hidratació profunda, resulta altament recomanable.

Per posar-ho en pràctica...

Per aconseguir un front llis

Recolza tots els dits, excepte els polzes, al front. Pressiona cap avall, estirant el múscul frontal i elevant les celles. Repeteix 12 vegades l’exercici. Per treballar les parpelles

Eleva les celles i mira cap amunt. Baixa la parpella superior i comptar fi ns a cinc. Repeteix 4 vegades l’exercici. Posa els dits índex i cor a la cua dels ulls. Pressiona obrint i tancant els ulls.

Per eliminar les potes de gall

Mantingues els ulls oberts elevant la mirada cap a la coroneta. Pressiona amb els dits índex i cor els extrems externs dels ulls. Intenta elevar la parpella inferior. Repeteix 12 vegades l’exercici.

Els que practiquen el ioga en aquesta modali-tat, asseguren que, amb alguns exercicis especí-fics d’estiraments dels músculs facials i una respiració relaxada i compassada, es possi-ble rejovenir visiblement en tres setmanesPer reafirmar els pòmuls i el mentó

Introdueix els polzes a la boca. Pressiona cap a fora intentant tancar-la. Posa les mans sobre les comissures dels llavis mantenint la boca tancada. Pressiona amb les palmes de les mans.

Per enfortir el coll

Obre la boca tant com puguis formant una gran “O” amb els llavis. Immediatament, pronuncia una “X” estirant els músculs que formen la papada i la fl acciditat al coll.

Dóna volum als llavis

Introdueix els polzes sota el llavi superior. Pressiona’l amb els dits. Repeteix 20 vegades l’exercici. Posa els dits índexs sota el llavi inferior. Pressiona contra les dents.

Page 68: Revista D'Estil Num. 17

LA CUINA D’ABANS

Pastís d’endívies i pernil banyat amb salsa vinagreta

Page 69: Revista D'Estil Num. 17

69

Ingredients

4 endívies4 porros2 cebes1 pot de nata per cuinar4 ous100 grams de formatge ratllat50 grams de pernil curat2 tomàquets ben vermells10 cullerades d’oli d’oliva verge extra2 cullerades de vinagre de XerèsSal Mantega

Difi cultat: Baixa. Paciència, temps i “carinyo”: infi nit.

Elaboració

Es tallen les endívies, els porros i les cebes a làmines i es passen per una paella amb una mica d’oli durant 15 minuts.

S’hi afegeix la nata, s’hi tira un pessic de sal i es cou tot durant 15 minuts més.

Es baten els ous i s’hi tira el formatge ratllat i el pernil curat tallat a tires molt fi nes.

Es barregen totes les preparacions, s’aboca la mescla en un motlle allargat ben untat amb mantega i s’introdueix al forn, al bany Maria, durant 50 minuts, aproximadament.

Per fer la salsa

Es pelen els tomàquets, es talla la polpa a cubs i es barreja amb l’oli d’oliva verge extra i amb el vinagre de Xerès, juntament amb un pessic de sal.

El pastís es pot servir tebi o fred acompanyat de la salsa vinagreta.

Aprenguem més d’allò que mengem. És temps de...

Endívies. L’endívia és una planta herbàcia de la família de les compostes. Varietat de la xicoira, s’obté en fer brotar les seves arrels en un ambient fosc, càlid i, alhora, humit. Té un sabor i una textura molt agradables, però, com que es tracta d’una planta cultivada artifi cialment, conté menys nutrients i principis actius que les altres varietats de xicoira. En aquest cas, està formada per un 94,5% d’aigua i per un 0,9% de proteïnes, el que representa una quantitat signifi cativa en tractar-se d’una verdura fresca. Pel que fa als hidrats de carboni, no arriben a l’1%, essent el més abundant la inulina, i el seu contingut en greixos és pràcticament menyspreable (un 0,1%). En total, l’endívia aporta 17 kcal/100 g, una de les xifres més baixes d’entre tots els aliments. És una bona font d’àcid fòlic i de vitamina B1 i conté petites quantitats de calci, fòsfor, magnesi i ferro. També és bastant rica en potassi i conté zinc, coure i magnesi.

Les substàncies amargues que conté l’endívia actuen sobre el fetge augmentant la producció de bilis, facilitant el buidatge de la vesícula biliar i tonifi cant l’estómac, fets que contribueixen a millorar les digestions. Aquest és, doncs, un aliment ideal per a les persones que pateixen algun trastorn de la vesícula biliar, per als diabètics (ja que conté molt pocs hidrats de carboni, que estan formats, a més i en la seva major part, per fructosa) i pels casos d’obesitat (perquè no aporta gairebé calories i exigeix una certa activitat masticatòria).

Page 70: Revista D'Estil Num. 17

C U RIOSITATS de la VIDA

El misteri dels cercles de les collitesSi ens trobem a prop d’un camp de blat entre els mesos de maig i agost –i amb més probabilitats encara si estem al comtat de Wiltshire, a Anglaterra–, potser detectarem una zona on l’homogeneïtat de les espigues es trenca. En apropar-nos-hi, podrem veure que, justament en aquesta àrea, les espigues estan doblegades (que no trencades) formant –segurament– un espai circular. Un cop dins d’aquest espai, percebrem una lleu olor d’ozó i de ben segur que el nostre mòbil no funcionarà correctament. Si observéssim l’estampa des de l’aire, ens adonaríem que ens trobem dins d’un cercle enmig de la collita, ens anomenats “cercles de les collites” o “crop circles”

Page 71: Revista D'Estil Num. 17

71

El primer cercle modern documentat d’aquestes característiques es va ob-servar l’any 1966 a la localitat anglesa de Tully, i, uns anys després (el 1973),

n’apareix un de més documentat a Wokurna, Aus-tràlia. Aquests primers cercles eren, però, bastant rudimentaris, i no va ser fi ns als 80 quan es van començar a veure fi gures més complexes al bell mig dels camps de blat, fi ns que, a la dècada dels 90, es produeix una explosió de formes i de quan-titat.

Ara bé, aquest és, en realitat, un fenomen anterior. Les dades més velles al respecte les hem de ras-trejar a antigues llegendes xineses, on es relaten formes geomètriques sobre camps d’arròs traça-des pels Déus. Més endavant, al segle XVII, una publicació rural parla d’un cercle fet per un diable: “the mowing devil”, l’anomenen, o, el que és el mateix, “el diable de la sega”. També als Estats Units, a principis del segle XIX, es parlava dels anells del diable que apareixen d’un dia per l’altre.Però, què són aquests dibuixos? La veritat és que, de moment, no se sap del cert. El món acadèmic els ha estudiat, però, fi ns avui, no ha pogut arribar a conclusions vàlides per explicar tots els cercles existents. D’una banda, per exemple, la teoria del vòrtex de plasma del doctor Terence Meaden o la investigació de Rick Rockliff recolzen la tesi que aquests cercles són fets per cangurs després d’haver menjat les roselles que creixen al camp, però això no explica tots els cercles que han apa-regut al món. D’altra banda, alguns investigadors s’han adonat que els cercles en qüestió solen aparèixer prop de llocs relacionals amb història sagrada o mística, o bé, prop de runes neolítiques o megalítiques. L’investigador Steve Pages els ha trobat sobre dipòsits d’aigua subterrània.

Això sí: d’explicacions no científi ques n’hi ha unes quantes. La més popular diu que es tracta de mis-satges provinents d’una civilització extraterrestre. D’altres pensen que són éssers espirituals lligats a la Terra, o experiments secrets del govern, o el propi planeta intentant comunicar-se, tal com sosté Collin Bloy. En qualsevol cas, no hi ha pro-

ves sufi cients que demostrin res.

En una ocasió va semblar que aquests cercles eren obra de dos jubilats, però es va fer palès que les creacions que ells feien no tenien res a veure amb els cercles “de veritat”, que comparteixen unes característiques comunes determinades: les espigues que formen part del cercle creixen amb força doblegades cap al centre de la fi gura, i els seus nòduls són més llargs i amples, igual que les seves parets cel·lulars. Al substrat que les veu créixer també s’han detectat algunes anomalies, com, per exemple, que està deshidratat, però, en canvi, és mes fèrtil i, de vegades, té presència de magnetita. De fet, hi ha constància que dins del cercle, sobretot a l’epicentre, hi ha hagut avions i helicòpters que han notat oscil·lacions inusuals als seus indicadors, i, a tocar de terra, els han fa-llat els equipaments electrònics. També es parla d’un so superior als 5KHz que va minorant amb el temps, i algunes persones diuen haver sentit grinyols o les oïdes taponades en trobar-se al mig del cercle.

Malgrat tot, encara no sabem què són aques-tes fi gures, qui o què les produeix ni per què. A dia d’avui, el seu estudi ha anat evolucionant i existeixen grups d’investigació multidisciplinaris que s’hi dediquen, com el Center for Crop Cir-cle Studies, encapçalat per la baronessa Edmeé di Pauli i Michael Green. L’any 1999 van comp-tabilitzar 4000 cercles a 60 països, i, encara que el 90% d’aquests segueixen concentrats al sud d’Anglaterra, a casa nostra també se n’han tro-bat. El més investigat ha estat el dels Omellons, a Lleida. Curiosament, al febrer del 2000, la terra es va haver de deixar descansar durant dos anys perquè, després de l’aparició del cercle, va que-dar esgotada.

Per Rubén López

Page 72: Revista D'Estil Num. 17

Racó

eleflexió

Un destí qualsevol

Page 73: Revista D'Estil Num. 17

73

“Em dic Estrella, per servir-lo”, va dir. Era massa jove. Tanmateix, se la veia espavilada.

La primera impressió quan veus l’Estrella pot ser negativa si hi vesses prejudicis classistes. Però no s’ha de caure en ells per jutjar les persones. I, en el cas de l’Estrella, no n’hi ha cap que valgui.

El que em va cridar l’atenció d’ella era la seva especial disposició a la discreció. És tímida, sí, i poc donada a les converses que li exigeixin parlar massa. Sempre busca la tranquil·litat del silenci i la pau que hi resideix. I això, en les persones, és una gran virtut. Mai parla de més i procura que les seves paraules siguin les justes, mesurant-les amb cura i equitat.

Sap en quins aspectes té les seves limitacions. Per extracció social, no va tenir l’oportunitat de cursar estudis acadèmics més enllà dels primaris. Però això és un problema per gaudir de sentit comú? Ella va aprendre el que realment s’ensenya a l’escola: a viure en societat. Que s’ha de lluitar, suar i plorar per fer-se un lloc en el món, i que a aquesta fi ta hom hi ha d’abocar tot l’esforç. Si es vol sortir victoriós d’un enfrontament directe amb la vida real, així ha de ser. Es va fi xar un camí a seguir i l’ha mantingut fi ns al fi nal sense manies ni contradiccions. I això, a més d’una virtut, és realment admirable.

L’Estrella ha treballat dur, ha patit durant anys les penalitats imposades per una tasca poc reconeguda com és la de criada. Mai ha demanat res ni ha defallit. Sempre ha somrigut i ha acatat les peticions i ordres dels seus superiors sense dir ni piu; mai ha fallat a la nostra família...

Mentre en Jaume parlava sobre com l’havia conegut, com havia treballat per a la família Lleonart durant més de cinquanta anys... Mentre el seu somrient i canós cap lloava una vida de dedicació, l’Estrella, amb llàgrimes als ulls, no s’ho podia creure. Després de tant de temps, i poc després de retirar-se, li retien un homenatge.

A ella, que mai havia fet res especial. Era quelcom màgic.

“L’Estrella ha treballat dur, ha patit durant anys les penalitats imposades per una tasca poc reconeguda com és la de criada. Mai ha demanat res ni ha defallit. Sempre ha somrigut i ha acatat les peticions i ordres dels seus superiors sense dir ni piu; mai ha fallat a la nostra família...”

Havia treballat durant tota una vida al servei dels altres, sense pensar en sí mateixa. I ara, la seva tasca es veia compensada amb un reconeixement públic per part de la seva família. No podia expressar els sentiments més que amb llàgrimes d’alegria, que li fl uïen directament des del cor. Segurament, allò era el que els erudits anomenaven “trobar el sentit de la vida”. L’Estrella l’havia trobat. I sentia aquella calma que li deia que podia morir en pau amb el món, perquè havia complert amb la funció que li pertanyia a ella i només a ella.

Per Xavi Roura

Page 74: Revista D'Estil Num. 17

Ecologia

Si és de casa, millorEn un món cada cop més global i, alhora, confús, els productes locals de qualitat guanyen terreny a passes de gegant. Proximitat i qualitat esdevenen dues premisses a tenir molt en compte en el moment d’omplir el cistell de la compra

Page 75: Revista D'Estil Num. 17

75

D iu Van der Ploeg et al. (2000): “A Europa Occidental s’estan fomentant noves xarxes de distribució d’aliments “alternatives”, més locals i de major

qualitat, marcant un canvi de tendència amb el sector de l’alimentació convencional”. A banda d’aquest fet, els consumidors –cada vegada amb més insistència– demanden un coneixement precís de les característiques dels aliments que consumeixen. Inevitablement, aquesta tendència condueix cap a una revalorització del producte local; és a dir, d’un producte produït en un entorn proper i on la qualitat juga un paper clau.

En aquest sentit, des del punt de vista del consumidor, aquesta revalorització va lligada a tendències paral·leles, com ara:

Una cultura gastronòmica que valora més el producte fresc, perquè considera que compta amb millors característiques organolèptiques i nutritives.

El simbolisme cultural que posseeixen determinades varietats de productes, el qual s’associa amb valors culturals i tradicionals propis del territori.

L’impuls de moviments socials emergents, com el moviment Slow Food, el moviment del producte local, la creació d’estructures cooperativistes en origen o l’agricultura ecològica, entre d’altres.

El foment de polítiques públiques i d’inversió pública en la dinamització del món rural, que dóna aire als mercats de productors, a les agrobotigues o a les fi res de productes de la terra.

En tot cas, està clar que el consum de productes locals contribueix a garantir el futur

de les explotacions agràries i ramaderes dels productors, però no només això, sinó que també genera benefi cis pel territori i l’entorn directe. Cal considerar que el món agrari estructura, a Catalunya, el 90% del territori, i que, per tant, la seva activitat contribueix enormement a la confi guració de paisatges i hàbitats, al manteniment dels ecosistemes existents, a la regulació del cicle de l’aigua i a la prevenció de la degradació del sòl.

Cada vegada amb més insistència, els consumi-dors demanden un co-neixement precís de les característiques dels ali-ments que consumeixenAnimeu-vos, doncs, a descobrir quins productes locals són produïts en el vostre entorn més proper, així com també quin és l’origen dels productes que consumiu a diari. D’aquesta manera, podreu escollir la vostra compra amb coneixement de causa tot contribuint a la conservació d’un entorn i un paisatge de qualitat.

Per Montse PascualLlicenciada en Ciències Ambientals

Page 76: Revista D'Estil Num. 17

UNA MICA D’ALLÀ PER

A UNS QUANTS D’AQUÍ

易 經

El “Yi Jing”

Page 77: Revista D'Estil Num. 17

El Yi Jing és un dels meus llibres preferits de la cultura xinesa antiga, compartit per confucianistes i taoistes. Yi 易 vol dir canvi, mutació, i Jing 經 té a veure amb

un llibre clàssic, també traduït sovint com a sagrat. Per als xinesos confucians, és “sagrat”, perquè aquest ha estat un dels cinc llibres obligatoris per passar els exàmens imperials fi ns al 1911. Per als xinesos taoistes, forma part del corpus dels “tres llibres obscurs”, en el sentit de “difícil”, perquè cal buscar la clau de comprensió del text. Molts de vosaltres el deveu conèixer com a I Ching, però la convenció internacional de pinyin (sistema fonètic del xinès mandarí actual) del segle XXI demana que s’escrigui tal com ho he fet en el títol.

Com deia, doncs, el Yi Jing és un dels meus llibres preferits, amb el qual de tant en tant comparteixo estones de meditació. Sagrat i Obscur. Riquesa de saviesa que ens condueix al més íntim i profund de l’humà. El Yi Jing dibuixa tota la teorització de les energies yin 陰 (la feminitat, la terra, la nit, l’ombra, el fred, l’hivern…) i yang 陽 (la masculinitat, el cel, el dia, la claror, la calor, l’estiu…), elements energètics que no són antagònics l’un de l’altre i que es complementen.

La cultura xinesa tradicional, basada en la terra i el pas del temps, es pot entendre amb el joc d’aquestes energies, perquè són canviants. I els canvis més evidents ens els explica amb el pas dels dies, dels mesos, de les estacions..., per entrar en cicles que també canvien. D’aquesta manera, ens adonem que nosaltres també som aquestes energies: naixem, creixem, canviem, ens deteriorem, morim..., mudem les energies. Cada dia passem de yin a yang i de yang a yin. No ens en podem escapar. I així, també totes les coses que ens passen diàriament estan subjectes als canvis i a les mutacions.

La lectura del Yi Jing , juntament amb la seva meditació, ens ajuda a adaptar-nos a les situacions, a escoltar-nos a nosaltres mateixos, a ser conscients de tots els canvis que fl oreixen al nostre interior. Meditar el llibre és ser conscient

de la caiguda d’un gat. Heu provat mai de deixar anar de les vostres mans un gat de cap per avall? Ell, el gat, s’adapta a les energies de la caiguda i cau de quatre potes a terra, sense fer-se mal. Doncs el Yi Jing ens ajuda a caure, sempre, de quatre potes.

Entendre el brogit del vent, el missatge de canvi que ens porta, sense aferrar-nos a res, és la llum que engoleix l’obscuritat i la converteix en sagrada. Saber que, les situacions, si les forcem o ens hi aferrem massa, bloquegen la mutació de les energies i no les deixem fl uir. És aleshores quan caiem d’esquenes a terra per fer-nos mal. Vet aquí el valor sagrat d’aquest llibre poètic i bonic. Vet aquí el valor obscur que desapareix en ser conscients que la vida és com el Yi Jing : un canvi constant.

Per Manu Esteban

Page 78: Revista D'Estil Num. 17

MÚSICA

Page 79: Revista D'Estil Num. 17

79

Estem tots massa acostumats a anar de casa a la feina, a comprar al supermercat ben de pressa o a quedar-nos adormits al sofà (sovint gràcies a una barreja

entre esgotament i programació pèssima). Davant d’aquest panorama, a qui no li bé de gust anar a un bon concert de tant en tant? Això és el que vaig pensar quan em van convidar a veure Wancub, la fi de la inspiració.

El nom –s’ha de reconèixer– és més que inquietant, sorprenent, diferent. El grup que hi ha al darrera d’aquest enginy es diu Wantun, nom (altra vegada curiós i original) que prové d’una menja típica xinesa semblant a una patata farcida amb gambes, porc i soja, un àpat molt habitual en la vida universitària dels membres del grup en qüestió. Ells són de Blanes i van participar a la darrera Marató de TV3 amb la cançó Tard, tard, tard. També són molt joves, per la qual cosa, a primera vista, qualsevol pot pensar que es tracta del típic grup que s’inicia en aquest món i que no pot arribar massa lluny, com molts d’altres. Però no. Wantun són cinc components (Ricard Borrell, Francesc Borrell, Toni Sánchez, Aleix Iglesias i Jordi Ibáñez) que defi neixen la seva música com d’indie pop rock. La veritat és que la seva música no deixa indiferent ningú.

Wancub, la fi de la inspir ació és el seu darrer treball. No es tracta d’un concert qualsevol, no és només la posada en escena d’un CD, no; és molt més que això. Art, música, escenografi a,

interpretació, so, imatge, missatge... Assegut a la butaca d’un teatre qualsevol, l’espectador no sap massa bé què passarà davant seu. De sobte, quan s’obre el teló, entén el signifi cat del nom Wancub i es comença a preguntar quina utilitat tindrà tot el muntatge que es desplega al damunt de l’escenari. Un actor comença a interpretar el seu paper i la simbiosi entre la música, la imatge i el teatre més pur converteixen l’acte en una autèntica obra mestra. Dolor, pau, alegria, tristesa, calma i excitació. L’espectador és capaç de viure-ho tot un univers de sentiments i emocions que el transporten d’un lloc a un altre en qüestió de segons i sense la necessitat de moure’s. És, certament, un muntatge excepcional que no permet cap distracció, un espai en el temps que perdura per sempre en el racó dels bons records.

Resulta meravellós veure com esperits joves i aventurers s’endinsen en la màgia de l’experimentació, com dediquen hores i hores a preparar un somni carregats d’il·lusions i com es deixen cos i ànima per aconseguir el màxim plaer de l’espectador. Potser, doncs, seria bo, de tant en tant, recordar que aquests joves intrèpids i lluitadors no acostumen a decebre ningú.

Wancub, La fi de la inspir ació no només és una experiència imprescindible, sinó un autèntic regal per als sentits, una barreja perfecta d’emocions, sons, imatges i màgia. Que aquest sigui només el principi d’una llarga vida plena de sorpreses i bona música!

Wantun: sorpresa!

Per Marta Sarquella

Page 80: Revista D'Estil Num. 17

Contes que uneixen cultures

Cultura

Dones immigrants de Salt ofereixen l’oportunitat de conèixer contes africans de tradició oral a través del llibre de contes bilingüe “Teixint cultures: contes afri-cans per a petits i grans”, emmarcat dins del projecte Teixint Cultures

Page 81: Revista D'Estil Num. 17

81

El llibre de contes bilingüe Teixint cultures: contes afr icans per a petits i g rans és el primer resultat visible d’un treball de col·laboració entre dones immigrades,

voluntaris, educadors i investigadors que es va engegar fa gairebé dos anys a la Biblioteca d’en Massagran de Salt, la població catalana amb l’índex més alt d’immigració. L’obra, coordinada per Judith Oller i amb il·lustracions d’Eulàlia Rodríguez, forma part del programa Teixint Cultures, un projecte de recerca-acció comunitari de l’associació GRAMC que, centrat en l’àmbit de la formació d’adults, pretén recuperar els contes de tradició oral de les persones immigrades i aprofi tar els seus recursos culturals i lingüístics per a l’aprenentatge de la llengua i la cultura catalanes.

Amb tot, Teixint Cultures aposta per reconèixer el valor de la llengua i la cultura d’origen de les persones immigrades i usar-les com a recurs per a l’aprenentatge del català; per promoure la cohesió social entre persones d’orígens diversos a través de la implementació d’activitats obertes a la ciutadania que estimulin el diàleg, el reconeixement mutu i l’intercanvi d’estratègies educatives, i per elaborar i difondre la presència de materials educatius bilingües (en català i en les llengües d’origen dels col·lectius més importants

de persones immigrades a Catalunya) als espais culturals normalitzats. Tot plegat per ajudar a trencar estereotips sobre la idea de “dèfi cit” associat a determinats col·lectius de persones immigrades, per millorar les continuïtats educatives entre família i escola en relació a les pràctiques lectores i de narració i, fi nalment, per afavorir les competències lingüístiques i informacionals de les dones immigrades, el que contribueix, alhora, a afavorir la seva autonomia dins la societat receptora i a millorar la seva seguretat com a fi gures educatives a la família.

L’edició del conte forma part de la primera fase del projecte Teixint Cultures. La segona vol obrir el programa a tota la ciutadania de Salt, estendre l’experiència a altres municipis i treballar de forma pilot amb algunes escoles que estiguin interessades a incorporar materials en la llengua d’origen com a recurs per a l’aprenentatge del català.

http:\\teixintcultures.wordpress.com

Page 82: Revista D'Estil Num. 17

Venider

Customitzar

Carcelari

Rebeldia

Tabic nasal

Insertar

Broche

Esdevenidor

Personalitzar

Carcerari

Rebel·lia

Envà nasal

Inserir

Fermall

CLAR I CATALÀ

Page 84: Revista D'Estil Num. 17