Comunitats de l’Arca de Catalunya

[Escribir el título del documento]

[Escribir el subtítulo del documento] [Escribir el nombre del autor]

Entrevista a Bruno Grandgeorge, coordinador de l’Arca a Espanya

Membres de la Federació Internacional de les comunitats de l’Arca

El protagonista J. M. Prats

RUSC AVETS

Llars i taller per a persones amb discapacitat intel·lectual Núm. 20 Març 09

La Mònica d’Els Avets participant de la rua de Carnestoltes de Moià.

El projecte: millorar la qualitat de vida a través de la relació

Comunitats de l’Arca de Catalunya

1 EDITORIAL

2 ARCA INTERNACIONAL Projecte de l’Arca a Madrid

Setmana Santa a Trosly Formació de responsables de llar

3-4 COMUNITAT EL RUSC

Quina colla !! El dia de l’Amic

Experiència de pràctiques Gaudim amb ells

5-6 COMUNITAT ELS AVETS

La Mònica fa de voluntària Viure a l’Olivera

Pa amb tomàquet i embotit Somriu amb nosaltres

7- 9 L’ENTREVISTA

Bruno Grandgeorge

10 RACÓ DELS ARTISTES En Xavi i “su amigo Roland”

11 EL PROJECTE

Marc de relació

12 VOLUNTARIAT Experiència d’un voluntari

Una oportunidad para daros gracias

13 EL PROTAGONISTA Josep Maria Prats

14 TAULELL D’ANUNCIS

L’editorial Ens tornem a trobar en aquest número 20 de la nostra revista, a mig curs, amb molta vida. Aquesta vida que ens donen les petites coses de cada dia, les rutines, allò que va passant a poc a poc, les relacions humanes i el sentit comunitari que volem donar a les nostres llars i els nostres centres ocupacionals. També tenim l’agenda plena i hi ha moltes activitats, il·lusions i projectes importants que poden millorar aquesta vida dins les nostres comunitats. Està clar que tot el que farem només tindrà sentit si millora la vida a les nostres comunitats.

Les comunitats de l’Arca a Catalunya creixen. El taller d’El Rusc tot just hem estat autoritzats per créixer fins a 30 places i poder assumir els canvis a les noves llars del poble de Tordera. A Moià estem pendents del trasllat de l’Olivera i seguim amb atenció els projectes de futur de crear una tercera llar a Moià o als voltants. Per això també volem reestructurar el nostre taller, per a poder créixer. De tot això es fan ressò a Madrid on hi ha un grup interessat en fundar una comunitat de l’Arca.

No estem sols i tot això ho volem fer amb la col·laboració de tothom: de les juntes, dels responsables, dels educadors, dels voluntaris, dels serveis, dels socis, i de tota la gent que ens aprecia.

En aquest número ha participat activament el nostre coordinador Bruno Grandgeorge que ens ajuda a millorar aquesta vida i a créixer en la dimensió internacional que caracteritza les nostres comunitats. Com ell expressa a l’entrevista que publiquem, fent referència a la Carta Fundacional, no pretenem ser una solució als problemes d’aquest món, sinó un signe de que aquests es poden abordar amb una altra mirada, que ens pot ajudar a tots. Esperem també la teva col·laboració. Direcció: Miquel Vallejo i Pere Domènech Consell de redacció: C.O. Arc de St. Martí, C.O. El Rusc, Llar l’Olivera,

Llar Els Avets, Llar El Rusc, Llar El Petit Príncep

Miquel Vallejo, Pere Domènech, Magda Posala, Aude Masingue, Sílvia Betran, Michal Endrle, Mercè Zamora, Carmen Belchi, Josep Blasco, Silvina Scasserra, Esther Buck, Pep Plademunt, Andrea Cepanzik, Xavi Ropero, Laia Pardo i Roser Blàzquez.

Col·laboradors: En Picanyol, Bruno Grandgeorge i Josep Ma Prats. Coordinació: Roser Blàzquez. Dipòsit Legal: GI-330-2007 Impressió: Winihard Gràfics L’associació Rusc i Avets no es responsabilitza ni comparteix necessàriament les opinions

expressades pels col·laboradors.

Segons la llei de protecció de dades de caràcter personal 15/99 l’informem que les seves dades han estat incorporades a la base de dades de l’associació Rusc i Avets. En cas de no voler rebre quadrimestralment la revista us podeu adreçar a nosaltres per tal de donar-vos de baixa al tel: 93 830 13 62.

COMUNITAT ELS AVETS C/ Calders 2, 08180 Moià

Tel: 93 830 13 62 / 93 820 77 12 e-mail: avets.moia@ruscavets.org

COMUNITAT EL RUSC Veïnat de Sant Ponç 12, 08790 Tordera

Tel: 93 764 20 53/ 93 764 24 06 e-mail: elrusc@yahoo.es

Sumari

Comunitats de l’Arca de Catalunya

L’Arca internacional

La comunitat Els Avets de Moià ha acollit del 13 al 16 de març una formació adreçada a les persones responsables de les llars de les diferents comunitats de l’Arca de la nostra zona. Aquesta formació s’ha celebrat a El Mas Blanc, a prop de Centelles, un lloc molt tranquil envoltat de natura i silenci. Una vintena de persones s’han reunit aquests dies per compartir experiències i aprofundir sobre el rol i la tasca del responsable de llar. Han participat gent de Suïssa, Itàlia, Hongria, Lituània i Catalunya.

A part dels moments de feina també hi ha hagut moments més festius com ara la vetllada que es va celebrar dissabte al vespre a la comunitat Els Avets. Va ser un bonic moment per poder conèixer-nos, compartir experiències, intercanviar cultures,... i fer conèixer la nostra gastronomia catalana !

El proper dia 8 d’abril la Comunitat d’El Rusc de Tordera anirem a Trosly a viure la setmana Santa. Serem unes quaranta persones de la Comunitat i amics que volem descobrir junts aquest petit poblet del nord de França.

Com molts de vosaltres sabeu, Trosly és el lloc on Jean Vanier va fundar la primera comunitat de l’Arche amb el pare Thomas i dos persones acollides, en Raphael i en Philippe. Naturalment en aquest quaranta anys d’història, Trosly ha esdevingut un lloc ple de simbolisme i un exemple de vida comunitària i integració en la societat. També ens podrem retrobar amb alguns amics, com l’Alain que viu allà i és qui ens està ajudant a organitzar la trobada per a viure i compartir les celebracions.

Ens fa molt il·lusió aquest viatge ja que és important per a nosaltres poder viure intensament coses plegats, que donin sentit comunitari i de pertinença, i quin lloc millor que Trosly!

L’Arca és una part fonamental de la nostra raó de ser com a comunitat i és la nostra responsabilitat que les persones acollides tinguin espais d’intercanvi amb altres comunitats per conèixer altres realitats que alhora són molt semblats a les nostres i que formen part d’una historia comú.

Serà també una joia poder saludar a Jean Vanier. Com podeu imaginar, ens fa una gran alegria veure’l i compartir aquest dies de Setmana Santa junts amb ell i amb les persones acollides i famílies de Trosly.

2

Projecte de comunitat de l’Arca a Madrid A finals de gener vaig anar a Madrid a trobar-me amb un grup de persones que desitgen veure néixer una comunitat

de l’Arca a Madrid. Aquestes persones, algunes de les quals coneixen l’Arca de Trosly o El Rusc, estan molt motivades. Comencen el procés de fundació d’una comunitat de l’Arca. En un primer moment volen reforçar el seu grup, especialment amb les persones amb discapacitat, per poder viure, a la vegada, un temps junts i reflexionar sobre la missió i la identitat específiques que podria tenir una nova comunitat a Madrid, tot integrant-se en la missió i la identitat generals de l’Arca en el món. Les persones que vulguin trobar-se amb aquest grup, o simplement tenir més informació, poden adreçar-se a l’Araceli Moreno (mail : araceli.mmazarredo@yahoo.es ) Serà una sort que l’Arca pugui créixer a Espanya. Gràcies a tots aquells que poden donar suport a aquest grup, d’una manera o d’una altra, i particularment en la pregària. Bruno, coordinador de l’Arca a Espanya.

Setmana Santa a Trosly (França)

www.larche.org www.larche-europesud.org www.jean-vanier.org

Formació de responsables de llar

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Comunitat El Rusc

La vida a la llar està força animada. Ara, aquests últims dies, som molta gent a la casa ja que han arribat, en pocs dies, dos voluntaris: en Michal i la Johanna. També amb nosaltres es troba l’Anna que és una noia molt trempada que està fent pràctiques. Així doncs, passem per una temporada de moltes novetats i això fa que la rutina de cada dia canviï amb tants moviments i gent per a conèixer.

També cal dir que des de fa un parell de mesos som un equip relativament nou a la llar: la Gemma (que no és nova, ja fa força temps que hi és…… ni se’n recorda), en Cristopher, en Patrici, l’Ester i la Sílvia, que abans era a la llar El Petit Princep, la qual cosa fa que sigui un període d’adaptació per a tots.

Totes les persones de la llar estem molt contentes esperant que arribi aquesta Setmana Santa perquè anirem a Trosly tota la Comunitat d’El Rusc. Per nosaltres aquesta sortida és molt important, a la Comunitat de Trosly hi viu l’Alain Saint-Macary que va viure a la nostra llar més de quatre anys. Tenim moltes ganes de veure’l i explicar-li les novetats d’aquests últims temps tot compartir amb ell aquestes dates tant importants per a nosaltres.

Des del Petit Príncep ens agradaria explicar a la revista, el DIA DE L’AMIC. Des d’aquest gener, hem iniciat a la nostra llar aquest dia arrel de la necessitat de voler compartir amb persones que estimem i que no veiem sovint. Una tarda amena, fent un berenar, per poder parlar de quelcom que ens uneix i poder intercanviar anècdotes i vivències comuns.

Tot va començar un dimarts, ja que és el dia de la setmana que consideràvem més lleuger pel que fa a les tasques de casa. També voldríem destacar que la nostra intenció era proposar que aquest dia se celebrés entre setmana, per trencar la rutina però sense trasbalsar el dia a dia dels nois. Així que vam decidir fer-ho mensualment, coincidint amb el tercer dimarts de cada mes.

El primer Dia de l’Amic, el dia 20 de Gener, va ser tot un èxit. La il·lusió de tots plegats va fer que passéssim una tarda màgica. Vam aprofitar per convidar a familiars nostres que encara no havien tingut ocasió de visitar-nos a la llar, i de venir a veure’ns en el nostre dia a dia. Es va viure un ambient molt còmode i tranquil. El primer Dia de l’Amic va tenir tant èxit que, l’endemà, ja tots els nois demanaven el proper. Així que, des d’aleshores, vam començar a preparar

3

la segona trobada, tot reunint-nos, planificant i proposant persones per convidar i compartir aquests bons moments.

La segona i darrera trobada que hem celebrat fins ara ha estat la del mes de Febrer, el dimarts 24. Aquets segon Dia de l’Amic, després de l’experiència del primer, ja estàvem molt més preparats per rebre els nostres convidats. En aquesta ocasió vam voler convidar més persones, i de diversos àmbits. Va ser una altra vegada genial, i millor no podria haver anat! Ens va sorprendre la resposta que vam tenir de les persones convidades i el receptives que estaven al venir a la nostra llar per visitar-nos. Encara més, ens ho vam passar tan bé que, a l’hora d’acabar la festa, no trobàvem el moment i va ser una trobada força llarga. Estàvem tan a gust... no teníem ganes de finalitzar la diada!!

Després de veure l’èxit aconseguit amb aquestes dues propostes del Dia de l’Amic, ara estem ja preparant la tercera perquè no decaigui la il·lusió.... Tenint en compte les mirades entusiasmades de les nostres persones i els ànims amb els que preparen cada trobada, la nostra conclusió és que hi ha necessitat de trobar aquests moments comuns amb persones que estimem i ens estimen; poder compartir el que creiem que és el més important per nosaltres, els nostres mateixos sentiments, les nostres vivències, i els nostres projectes, o simplement el fet d’estar junts i poder compartir una tarda amena i relaxada.

Laia Pardo

El dia de l’Amic

Quina colla !!

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Que la comunitat es un espai de

relació sembla evident... però no sempre és tan fàcil de fer-ho i de viure-ho. Cal cercar llocs i activitats que ens uneixin i afavoreixin aquest intercanvi amb els altres. Els reptes actuals a les comunitats passen per aquestes qüestions: crear ponts de relació que ens facin estar contents de pertànyer a un col·lectiu i que ens facin créixer podent aportar quelcom de nosaltres.

Les persones amb discapacitat tenen el do de la relació. Som nosaltres que no hem de tenir por i estar preparats per apropar-nos-hi i participar de la vida que ens ofereixen. Són les nostres pors a les relacions autèntiques que ens poden bloquejar i perdre l’oportunitat de viure allò que és essencial a les nostres comunitats.

Tenim molts projectes de futur per aquest any: viatges a altres comunitats, com ara a Al Fulk, Egipte, formacions, millores de les nostres llars i taller… Però el gran repte és mantenir el nostre esperit fundacional, centrat en el goig de viure junts amb compromís, responsabilitat i autenticitat. Aquest sí és un gran repte! Totes les persones de la comunitat han de poder estar implicades i motivades per tirar endavant.

La nostra força i raó de ser són les persones acollides. Cal que estiguem atents a elles i aprenguem a escoltar-les. Són la nostra millor guia per no perdre el nord, i ens espera molt camí cap endavant. Us encoratjo a seguir-los i continuar vivint i gaudint amb ells. Pere Domènech

Des de principis d’octubre en Pep Plademunt, estudiant de 3r d’Educació Social, està realitzant les pràctiques al centre ocupacional. En Pep té 33 anys i viu a Hostalric.

Des del primer dia he quedat captivat per la varietat i la quantitat d’activitats que es realitzen al taller i, com no, de la bona entesa i de l’empenta de tot l’equip, educadors i residents, per tirar endavant el dia a dia i els nous projectes. Al taller no hi ha cap dia igual perquè cadascú l’enriqueix tal com és, sigui amb un somriure, una abraçada o un comentari del tot sincer.

Les primeres setmanes han estat d’adaptació: de familiaritzar-me amb la programació, d’entrar en la dinàmica interna del grup i, el més important, de conèixer com són i com senten la gent que hi treballa: el “no” que acaba essent un “sí” d’en Josep Nieto; la passió pels cotxes d’en Jordi Graupera; les habilitats musicals d’en Joan Pujol, entre d’altres. Malgrat conèixer una mica l’entitat, no m’ha deixat de sorprendre el clima positiu que s’hi respira i la manera d’organitzar-se amb una gran participació dels residents.

Durant el segon semestre participaré en la realització de tot un seguit d’activitats relacionades amb el coneixement de l’entorn natural més proper i de suport a les tasques de cultiu de l’hort. En tot moment m’he sentit molt ben acollit i només em queda agrair a tota la comunitat la possibilitat de compartir aquest projecte tan interessant i engrescador.

Pep Plademunt

4

Gaudim amb ells Experiència de pràctiques

En Pep participant d’un dels tallers en el

Centre Ocupacional El Rusc.

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Comunitat Els Avets

Desde hace algunos meses hemos retomado una antigua tarea de voluntariado que se realiza desde Els Avets. Mónica colabora como voluntaria del “Centre d'acollida d'animals domèstics del Moianès”, junto a la compañía de Buba o de Laura Camí una gran amiga de la comunidad. La tarea de voluntariado de pasear perros, jugar con el los o peinarlos, se realiza una vez por semana.

Esta actividad le permite a Mónica abrir una nueva vía de comunicación y vivencia a experimentar, tanto entre ella y Taky (el perrito que pasea), como entre ella y el voluntario que la acompaña. La relación lúdico-afectiva que se establece con el perro es una manera de poder darse a otro, de ver que tenemos una forma distinta de brindar amor y que también los animales necesitan de nuestro cariño.

Quizás con el tiempo podríamos asumir el reto de una nueva compañía en la LLar de Els Avets; que una mascota nos hiciera compañía y forme parte de nuestra vida diaria. La presencia de un perro nos ofrecería, un nuevo entretenimiento para las personas que gustan de los animales, incluso para aquellas que no se sienten capaces de acercarse a ellos, solamente observando sus movimientos o reacciones fomentaríamos una nueva forma de amistad y que puedan sentir que tienen capacidad de dar cuidado y protección.

Silvina Scasserra « Centre d'acollida d'animals domèstics del Moianès » www.caadmoianes.moia.cat

Esther (voluntaria d’Alemanya): He llegado con un poco de miedo porqué todo era desconocido. La Olivera me gustó más que Els Avets, pero tuve la sensación de que no tenía mucho tiempo para mí, para ordenar un poco mi nueva vida, porqué enseguida tuve que empezar a trabajar. En la relación con las personas estuve muy sorprendida por el amor que existe entre monitores, los chicos y en general.

Josep: Cuando llegue a la Olivera a vivir, ahora hace dos años, estuve muy contento, pero con un poco de miedo porqué no sabía si podría quedarme a vivir aquí para siempre. Ahora vivo tranquilo porque sé que voy a estar aquí para siempre. Me gusta tener una habitación para mí porqué todo la vida ya había dormido solo. Me gusta el taller por las actividades y el trabajo que hacemos pero me gustaría empezar más tarde porqué por la mañana tengo mucho sueño.

Andrea (voluntaria d’Alemanya): Lo primero que me sorprendió cuando llegué aquí es que, en Moià, no hay coctelerías! Bromas aparte, lo más complicado para mí fue el idioma. En cambio con los chicos nunca tuve este problema porqué ellos hablan el idioma del amor y desde el primer día tuve muy buena conexión con ellos. También una gran diferencia que viví fue el tema de la comida. Aquí el hecho de comer es más social, se come mucho y muchas veces sin hambre. En mi país comemos menos cantidad y menos carne.

Carmen: Me gusta mucho ayudar en casa y participar en todo lo que hacemos. Me llevo muy bien con Lola y Agustí y también me gusta compartir habitación con Montse; somos muy buenas amigas. Lo que más me gusta es ir al taller para poder ver cada día a mi novio Esteve.

5

La Mònica de la llar Els Avets fa de voluntària

Viure a la llar L’Olivera La Mónica amb la Taky

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Hi ha una expressió molt coneguda que diu que “una imatge val més que mil paraules”. Tenim moltes imatges que hem pogut captar aquests dies que expressen millor el que a vegades intentem explicar: som una “Comunitat de l’Arca”.

Ens agrada molt utilitzar aquesta expressió, que a vegades pot sobtar. La paraula comunitat és molt subjectiva, és una idea, una intenció, un objectiu, un estil d'actuar, ... Però tota idea cal que es concreti en accions, ha de modular la manera de fer per a adquirir la seva real dimensió. Doncs això és justament el que ha anat passant al voltant de la nostra participació a la rua del carnaval de Moià 2009.

Moltes persones han ajudat a fer possible aquest projecte aparentment sense massa pretensions: només passar-ho bé i divertir-nos una estona. Alguns han aportat materials, altres ens han deixat màquines o fins i tot un remolc, i uns han donat el millor que tenen: el seu temps.

Hem tingut cosidores, fusters, ferrers, electricistes, tractoristes, maquilladores i sobretot pallassos, una colla de més de 45 pallassos que feien goig. Tot un exemple de col·laboració, de treball d’equip, d’aportar allò que un té en benefici del comú, de “fer comunitat”.

Realment encara que algú no li agradi gaire disfressar-se o se senti “ridícul” fent de pallasso, hi ha coses que valen la pena. A la "comunitat" d’Els Avets, els pallassos aquest any ens han “regalat un somriure”. Gràcies a tothom per viure-ho i fer-ho possible.

Miquel Vallejo

En el Centre ocupacional Arc de Sant Martí hem reiniciat el Taller de Formació dins la programació d’aquest any 2009. Després de consultar a les persones amb discapacitat sobre aquest taller, realitzat anteriorment, i valorar amb l’equip de monitors la importància de seguir amb aquest tipus de formació, hem consensuat tornar-lo a realitzar. En aquest espai es treballen temes que ens motiven o preocupen del nostre entorn i fomenta el desenvolupament personal per aconseguir una millor adaptació a l’entorn social.

Potser alguns recordareu que, anteriorment,

havíem treballat el tema de “la Xocolata”. Doncs ara continuarem amb la línea de “Què Mengem?”. A tots ens agrada molt el pa amb tomàquet i els embotits, oi?, el pernil, el xoriç, el fuet, humm!! boníssim.. Doncs en aquests moments estem treballant “el pa i els seus complements”. Hem fet pa... i ens ha sortit “més bo que el pa” !!!!

I properament visitarem una granja on ens ensenyaran com s’elaboren les botifarres!!!! Així també podrem observar que menjar aquests aliments, de forma moderada, és un plaer que val la pena gaudir, però que si ho fem amb excés ens pot perjudicar la nostra salut. Cuideu-vos!! I BON PROFIT!

Mercè Zamora

6

Pa amb tomàquet i embotit

Somriu amb nosaltres !!

Comunitats de l’Arca de Catalunya

L’entrevista: Bruno Grandgeorge

7

Bruno, com i quan vas conèixer

les comunitats de l’Arca? La tardor de 1978, jo tenia temps

lliure i un dels meus amics, Philippe de Lachapelle, que estava vinculat a l’Arca em va suggerir d’anar a visitar la comunitat de Trosly dient-me que segurament hi estaria interessat. Llavors jo no tenia cap lligam particular amb les persones amb una discapacitat mental, aquest era un món desconegut per mi, i tenia curiositat per descobrir-lo. Vaig agafar la meva bicicleta i me’n vaig anar a Trosly, pensant que no m’hi quedaria més que uns dies. Vaig ser acollit a la llar de l’Arche, la de Jean Vanier, on ell va començar l’Arca amb Raphaël i Philippe, 14 anys enrera.

Em vaig trobar que hi havia algunes petites feines de reparació a fer dins la llar i, com que jo tenia temps, vaig proposar de fer-les. En particular, l’habitació de Jean-Pierre, una persona acollida a la llar, que calia repintar i empaperar. Amb en Jean-Pierre i la responsable de la llar, vam anar a comprar el paper i jo vaig empaperar la cambra amb els bons consells d’en Jean-Pierre que va estar tot content i amb qui es van crear forts lligams. Jean-Pierre, que era sovint rondinaire en aquella època, i que es malfiava una mica dels joves assistents que arribaven sense conèixer res, em va realment acollir com un amic.

Finalment vaig quedar-me dos anys a Trosly. Vaig fer altres treballs a la llar, i després vaig unir-me a l’equip de « construcció », al de pintura, i finalment al d’obra. Van ser dos anys molt bonics per a mi, que em van marcar. Les « persones acollides » són sobretot « persones acollidores », m’agradava molt fer el treball amb elles i compartir la seva vida a la llar, sense fer-me grans preguntes. Hi havia, en aquesta època, molts assistents estrangers a Trosly, i tot això feia que m’hi sentís bé.

Passat algun temps, jo vaig

conèixer la Charlotte, una antiga assistent holandesa de la llar que tornava de visita. Al setembre de 1980, vam marxar de la llar, i alguns mesos més tard, ens vam casar. Tenim cinc fills, el petit farà aviat 18 anys. Els anys han passat però els lligams amb l’Arca s’han mantingut vius, amb la nostra primera llar de Trosly, després també amb la Comunitat de la Sénevé, prop de Nantes, a l’Oest de France, on ens havíem traslladat el 1982.

El 1997 vas deixar un bon treball

d’enginyer per a incorporar-te com

a director d’una de les comunitats

de l’Arca de Suïssa, La Corolle. Et

vas traslladar amb la teva família a

viure prop de la comunitat. Quines

eren les teves/vostres motivacions?

Vaig treballar durant 15 anys com enginyer, i era una feina que m’agradava. Malgrat tot, en aquest treball, em mancava alguna cosa al nivell de les relacions i de la finalitat del treball. I aquesta feina no estava prou connectada amb la meva fe, la nostra fe. Amb la Charlotte, volíem viure una altra cosa, i el regal de la nostra vida a l’Arca estava encara viu.

El 1996, a La Corolle, comunitat

de l’Arca prop de Ginebra, buscaven un nou responsable de Comunitat. Una família que havíem conegut a Trosly i amb qui havíem mantingut lligams, va pensar amb mi per aquesta funció. Amb la Charlotte, ens vam prendre un temps per reflexionar, els nens no tenien cap ganes de marxar del nostre poble, i vam esperar el final de l’any escolar següent per anar a la Corolle. Jo esperava també que tindria una mica més de temps lliure per la meva família… que n’era d’ingenu !!

Les persones acollides ens mostren cada dia que és només, si acollim la

realitat com és realment i amb tendresa, que hom pot esperar que

les coses canviïn.

Les « persones acollides » són sobretot « persones

acollidores » En Bruno a la l’Assemblea Internacional

que es va celebrar a Kolkata (Índia)

Comunitats de l’Arca de Catalunya

ZESMO) www.larche-europesud.org

8

Has estat 11 anys al capdavant d’una

comunitat de l’Arca: en quins

aspectes creus que aquest compromís

t’ha fet créixer? Sempre diem que la

relació propera amb les persones amb

discapacitat ens transforma. En què

creus que t’ha transformat a tu?

Amb quines dificultats t’has trobat?

Les persones amb discapacitat tenen, molt sovint, un do d’acollida i de simplicitat que segurament em manquen. Espero que aquesta qualitat em manqui una mica menys ara que hi he estat onze anys! Jo tinc un temperament actiu, sovint amb un desig de canviar les coses amb l’esperança de millorar-les (a la meva manera), i molt sovint, en lloc d’acollir la realitat amb tendresa, puc tenir tendència a acollir amb tensió o, pitjor encara, no acollir la realitat tal com és, sinó com jo voldria que fos. Amb el seu sentit de l’acollida, les persones acollides em mostren cada dia que és només si acollim la realitat com és realment, i amb tendresa, que hom pot esperar que les coses canviïn. Com acollir les coses, i sobretot les persones, com Jesús les acull, amb la seva mirada i el seu amor ? És tot un treball personal, i no hauré acabat mai d’aprendre’n en aquest aspecte en el qual les persones amb discapacitat són uns bons mestres !

Una altra cosa és particularment important quan hom és responsable de Comunitat : cal sempre cercar la unitat al si de la Comunitat, fer lligams entre les diferents tendències que hi han, no fer només segons la pròpia idea. Les persones amb una discapacitat tenen un do per fer unitat al seu entorn, i he pogut veure que cada cop que elles estan al cor de la nostra reflexió i de la nostra pregària, tot esdevé més senzill. Per exemple, a La Corolle, després de molt temps, hi havia la idea a la Comunitat de començar la setmana amb un temps junts els dilluns al matí, un temps de pregària, d’acció de gràcies i de compartir notícies. Aquest projecte va topar amb molta resistència, i no va ser fins que un petit grup de persones acollides va començar a trobar-se regularment a l’oratori amb un assistent per cantar junts i compartir les bones coses de la jornada, que aquest projecte va poder ser una realitat.

Una dificultat que sovint jo m’he trobat, ha estat la impressió de falta de temps i de no trobar el bon equilibri entre el treball que s’havia de fer i el temps que jo desitjaria passar amb els membres de la comunitat, amb la meva família o els meus amics. Cada dia és un nou equilibri a trobar, de nou una « realitat a acollir amb tendresa ». Per sort, un director de Comunitat, no està pas sol, té un Consell Comunitari i una Junta sobre els quals es pot recolzar i que l’ajuden a vetllar en el fet que, amb tota la Comunitat avancem junts, sense oblidar-nos d’un o altre en el camí. Espero haver après a treballar millor amb els altres, sense oblidar-me de ningú.

També tens responsabilitats dins la

Federació internacional: des de fa

tres anys acompanyes les comunitats

de l’Arca de Catalunya, El Rusc i Els

Avets. Què creus que aporta aquesta

dimensió internacional a les persones

que vivim en les diferents

comunitats del món?

Caldria demanar als membres de les comunitats, començant per les mateixes persones acollides! Dit això, quan jo visito altres comunitats, veig que les persones amb una discapacitat estan sempre molt contentes de mostrar el seu treball a un « estranger » i de saber que aquest « estranger » parlarà del seu treball quan tornarà al seu país. I també veig el seu orgull quan expliquen els lligams o els records que poden tenir amb les persones d’altres comunitats del món.

Personalment, ja sigui a Catalunya o un altre lloc, trobo sempre noves idees veient noves comunitats, i sobretot trobo maco de veure com tots, a través del món, tenim la mateixa humanitat, amb les nostres pors, però sobretot el desig profund d’estar en relació amb l’altre, d’estimar i ser estimat malgrat les nostres diferencies culturals, o altres.

He pogut veure que , cada cop que elles estan al cor de

la nostra reflexió i de la nostra pregària, tot esdevé

més senzill.

8

Moment de formació d’en Bruno amb l’equip d’educadors d’Els Avets

Comunitats de l’Arca de Catalunya

9

Com a persona que vens de fora,

¿com veus les comunitats de l’Arca

de Catalunya? Què creus que aporten

a la nostra societat? I a la federació

internacional?

Com totes les comunitats de l’Arca, Els Avets i El Rusc són petites i no acullen més que un relativament petit nombre de persones. Aquestes no són pas una solució, sinó un signe, un signe de que tot esdevé més fàcil quan hom està preparat a entrar en relació amb l’altre, quan hom pot acollir la feblesa, la de l’altre, però sobretot la seva pròpia. Un signe que les persones amb una discapacitat, amb els seus dons particulars d’acollida, de tendresa i de capacitat de meravellar-se, ens ajuden en aquest camí.

El « signe que una societat realment humana ha de ser fundada sobre l'acollida, el respecte als més petits i als més febles » (Carta de l’Arca).

Les dues comunitats catalanes són molt acollidores, jo en faig experiència en aquest moment. Són també molt creatives, en les activitats i produccions a la llar i al taller, i són molt actives també al nivell de la comunicació externa, com ho mostra la revista. Una de les missions de l’Arca és « fer conèixer el do de les persones que tenen una discapacitat intel·lectual», i aquesta revista és un mitjà magnífic per això.

Jean Vanier, el fundador de les

comunitats de l’Arca, és un home

amb un carisma especial. Tu que has

tingut l’oportunitat de conèixer-lo

d’aprop, quin és el principal missatge

o testimoni que has rebut d’ell?

Jean Vanier està apassionat per la pau en el món, i res no el fa patir més que veure els murs aixecats entre les persones. Ens encoratja, cada dia, de començar a intentar destruir els nostres propis murs, aquells que estan en nosaltres i aquells que hem construït a prop nostra. A ell li agrada citar una frase de Martin Luther King a qui li demanaven si la pau seria un dia possible sobre la terra : « La pau serà possible quan cadascú de nosaltres personalment, ens haurem reconegut i acollit allò que és menyspreable en nosaltres ». I el missatge de Jean és que les persones més febles, els més menyspreats, els més rebutjats, són precisament aquelles gràcies als quals nosaltres serem salvats.

Explica’ns alguna anècdota

divertida que hagis viscut a l’Arca.

En Luís era una persona d’origen espanyol que va arribar a La Corolle el 2001. Va morir d’un càncer el juliol del 2006. Està aquí a la foto amb la Martine. Ell parlava fàcilment amb les persones amb qui es trobava, encara que no les conegués , creant nous lligams. Se sentia molt atret per les misses, els cultes i els capellans. Un dia, en una sortida, una dona el sent parlar, i li demana: "Es espanyol? Portuguès? Italià?". I en Luis li ha respost: "No! Jo sóc cristià. "

Les comunitats no són pas una solució, sinó un signe. Un signe de que tot esdevé més fàcil quan hom està preparat per entrar en relació amb l’altre, quan hom

pot acollir la feblesa, la de l’altre, però sobretot la seva pròpia.

En Bruno amb la Mònica i en Jordi a la llar Els Avets

Comunitats de l’Arca de Catalunya

El racó dels artistes

Hola, soc el Xavi i tinc 36 anys. Treballo al taller Arc de Sant Martí de Moià des de el dia 20 de setembre del 1993 i m’agradaria explicar una habilitat artística que jo tinc : toco el piano. A casa tinc un teclat que es diu ROLAND i al taller un que es diu YAMAHA. També he gravat, amb el meu pare, quatre CDs tocant el piano.

10

Quan vas començar a tocar el piano? Quan tenia dos o tres anys em van regalar un piano de joguina. Fa temps, quan venia la MªVictoria dels Àngels i el seu pianista Albert aquí a Moià, jo anava a escoltar-los i m’agradaven molt. En el bloc on viu el meu pare vivia una senyora que m’ensenyava molt a tocar amb les dues mans. Jo toco d’oïda, amb la mà dreta faig la música i amb l’altre l’acompanyament.

Quins tipus de música t’agrada tocar? Rumba, Sevillanes, passos dobles...

En Xavi Ropero i “su amigo Roland”

Actualment tens un espai per a tocar dins la reunió comunitària, t’agrada? Sí, després de llegir l’evangeli toco la cançó que assajo els dimecres amb un monitor. M’agrada tenir un espai per compartir amb tothom.

En el teu temps lliure també toques? Sí, el divendres quan baixo a casa del meu pare i anem a Ripollet a “La penya la Macarena”. Si hi ha algun aniversari jo toco el piano.

T’agrada que t’entrevistem? Sí perquè així puc explicar el que faig.

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Les

pers

ones

am

b di

scap

acit

at s

ón l’

eix

que

ens

unei

x i t

ots

hem

de

ser

-hi p

er a

juda

r-lo

s a

port

ar e

l ti

mó

de le

s se

ves

vide

s

A les comunitats de l’Arca vivim les relacions interpersonals com un mitjà privilegiat per a millorar la qualitat de vida de tota persona. Vam veure necessari elaborar un document que servís per a tots els que intervenim en aquestes relacions, com a guia i referent per tal d’unificar criteris i maneres de treballar i crear així un estil, una manera de fer i de relacionar-nos, que ens identifiqui i unifiqui.

Com ens relacionem amb les persones amb discapacitat? A partir d’aquesta reflexió de fons, entenem que la nostra manera d’atendre les persones passa per una relació que

implica una equitat: cadascú aporta una part diferent en la relació, i exerceix un rol diferent.

Aquest document és fruit d’una llarga reflexió en la que han participat membres de la comunitat, representant tots els àmbits. S’ha realitzat a partir de La carta fonamental de l’Arca, el plantejament tècnic i ideològic del Robert Schalock sobre la qualitat de vida i les necessitats de les persones acollides i la experiència de cadascú.

A partir de l’objectiu general millorar la qualitat de vida de les persones de la comunitat es van plantejar uns objectius més concrets relatius a les vuit dimensions troncals de la seva vida:

Benestar emocional

Benestar material

Benestar físic

Desenvolupament personal Inclusió social i drets

Autodeterminació

El projecte: Marc de relació

11

Un Marc de relació a Els Avets ? Per a què ? Com és ? Què és?

Reflexió sobre el document Durant l’elaboració del document van anar sorgint diferents aspectes per a la reflexió, alguns dels quals ens semblen significatius:

Constatar el fet que la relació és el vehicle principal per tal de dur a terme els objectius, adreçats a millorar la qualitat de vida de les persones.

Durant tot el procés vam poder sentir la consonància entre els fonaments de les comunitats de l’Arca i els plantejaments més actuals pel que fa les línies d’actuació envers les persones amb discapacitat intel·lectual.

Reflexionant per la millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat de la nostra comunitat, ens adonem que mútuament ens ajudem a créixer… que també millorem la nostra qualitat de vida.

Només ens queda dir-vos a tots de part de L’Elisa d’Els Avets: “Ya sabes, aquí tienes tu casa! “ Aude Masingue i Sílvia Betran

Junta

Administació

Famíliess

Persona amb discapacitat

Voluntaris

Amics

Direcció

Educadors

Federació Arca

Relacions interpersonals

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Voluntariat

AGENCIA NACIONAL ESPAÑOLA

Programa de Voluntariat Europeu

12

Després de tres setmanes a El Rusc com a voluntari, puc dir-te, sincerament, que em sento ben acollit. Malgrat les meves expectatives de trobar una comunitat, o bé un lloc amb una regla que cal seguir, podria dir que ser voluntari a El Rusc em fa sentir més un membre d’una família, en un espai d’estimació.

La vida dels altres ens aporta moltes coses però ens n’adonem només a poc a poc. Per descobrir-les, i per comprendre més profundament el missatge que ens porten, sovint no n’hi ha prou ni amb tota la vida d’un home. Però sempre és més important estar buscant camins que puguem avançar per acostar-nos l’un a l’altre el més a prop possible. Així doncs podria dir que el voluntariat a El Rusc ofereix a la persona amb ganes d’escoltar als altres, una experiència molt profunda i potser una experiència essencial de vida.

Perquè som criatures molt complicades, no ens és fàcil viure junts. Tots tenim discapacitats en molts coses, i sobretot en el poder sentir-se realment escoltat per un altra, en allò que hom vol expressar. Això no és possible mai sense el respecte pel que som de debò. A El Rusc puc veure ja, després de pocs dies, que una persona amb discapacitat té sovint moltes coses per ensenyar-nos, just al revés del que ens podria semblar i malgrat la dificultat que tenen de fer-ho. Així, un voluntari a El Rusc, una persona que passi aquí la vida quotidiana, té una possibilitat extraordinària de descobrir com la seva pròpia discapacitat li permet de poder escoltar sincerament el que els altres volen expressar amb les seves vides. I, poc a poc, treballar el fet de ser més capaç de viure al servei dels altres i de créixer amb els altres cap a la plenitud de la vida, que se sempre es realitza a través del compartir totes les seves etapes, tan les dures com les felices.

Experiència d’un voluntari

El Rusc desde sus principios está estrictamente vinculado al voluntariado. Es importante recordar que este proyecto ha sido posible y sigue siendo posible gracias a tantos y tantos voluntarios que a lo largo de 30 años se han ido comprometiendo con la Comunidad.

Es imposible nombraros todos en este breve escrito y espero que me disculpéis, solamente hablaré del voluntariado que hoy en día está presente en El Rusc. Así pues, alrededor de El Rusc hay muchos voluntarios con diferentes grados y formas de implicación, empezando por los jóvenes que de manera muy intensa conviven con las personas con discapacidad en nuestros hogares. Y hay que decir que últimamente estamos de enhorabuena teniendo cuatro voluntarios: Christoph, Regine, Michal y Johanna.

Y no podemos olvidar a nuestros incondicionales, o dicho de otra manera, los amigos de siempre, que colaboran en El Rusc de muchas maneras: participando en las celebraciones, fiestas, en los días de trabajo comunitario, en la comisión de espiritualidad o acogiendo en sus hogares las personas ofreciéndoles un momento único de relación…..

Así pues GRACIAS a Sebastián, María, Jordi, Luisa, Oriol, Xavi, Dolors, Joan, Sonia, Narro, Julita, Rosa, Catalina, Auxi, Rafa, Patrici, Esperança, Pep, Marina, Noemí, Josep Mª, Mn. Perich, Mn. Jaume, Ramon Solé y los miembros de la Junta, J. Arpí, Àngela M., José Luis, Virginia…..para nombraros todos necesitaríamos mucho más que esta revista, entonces no me queda más que aprovechar esta oportunidad para DAROS GRACIAS!!!

Magda Posala

Una oportunidad para daros gracias

Michal Endrle

Comunitats de l’Arca de Catalunya

El protagonista

Josep Ma. Prats

13

Aquesta vegada l’entrevista l’hem feta un grup del Taller: l’Enriqueta, la Magda, en Jordi Gual, l’Anna, en Manuel, en Miguel, en Jaume i en Jordi. Li hem fet unes quantes preguntes al Josep Maria i després, cadascú, ha parlat sobre ell.

En Josep Maria té 45 anys i és del Masnou. Fa 7 anys que està a El Rusc. Quan temps fa que estàs a El Rusc? T’agrada viure aquí? Sí, ja fa anys que estic aquí. Abans vivia al Masnou i anava al Taller a Mataró. Fèiem bosses de caramels…(riu)…després el monitor ens mirava les butxaques a veure si en portàvem algun. Ara visc a El Rusc i els caps de setmana lliures els passo amb la meva germana a Vilassar de Mar. Ara estic molt bé, més tranquil. Comparteixes habitació... Dormo amb en Lluís. Ronca molt a les nits, però ens portem bé! Quines aficions tens? M’agrada molt pintar, fer escultura i fang. També jugar a petanca, anar a la piscina i fer teatre al Taller. On has aprés a dibuixar tan bé? Al Taller i al Clavé amb en Jordi Coll i en Josep Ruscalleda, que són els meus professors d’escultura i de pintura. M’agrada pintar persones, fer auto-retrats, copiar el DNI, dibuixar àngels i camions antics. Què t’agrada fer a la llar? M’agrada fer la neteja els dimecres, després descansar al llit escoltant música. M’agrada molt John Travolta, Nino Bravo i la cançó Black is Black.

Actuant amb l’Anna a l’obra de teatre “Amb un parell de nassos”

Amb la seva germana Ma Àngels al sopar de Nadal, tot ambientant la festa

Treballant al taller d’escultura

Ara veurem què opinen els companys d’en Josep Maria: Enriqueta: S’ha espavilat molt des de que està aquí. M’agrada molt com porta el cabell ara, curt i negre. Li faig moltes bromes quan està content. Magda: És molt bon noi. Ajuda molt i treballa molt. Vaig cada setmana amb ell a fer pintura i escultura i ho fa molt bé, es concentra molt. Anna: És molt guapo!!! Jordi Gual: És molt bon nano i ens fem moltes bromes. Manuel: A veces jugamos y a veces nos enfadamos pero es mi amigo. Jaume: És un bon home. Treballo amb ell. Fins i tot es dibuixa les fotos del carnet!

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Taulell d’anuncis

El Racó d’en Picanyol

Col·laboradors

Ajuntament Tordera

Vols venir de voluntari/a ?

Si vols viure una experiència de voluntariat puntual o fer una estada més llarga, truca’ns:

Aude (Els Avets de Moià) 93 830 13 62 Magda (El Rusc de Tordera) 93 764 24 86

Programa d’educació en valors a l’entorn de la persona amb discapacitat intel·lectual adreçat a infants.

Els interessats podeu trucar al 93 830 13 62

El Programa Tàndem ja està en marxa. Fins el dia d’avui són tres les escoles amb les qui hem començat a treballar: l’Escola Josep Orriols i Roca i l’Escola Pia (Moià) i l’Escola Sant Gabriel (Barcelona).

14

Us recomanem entrar a aquesta adreça web i llegir l’article

“Jean Vanier: un grande que se hizo pequeño”.

www.revistatigris.com.ar/08_agosto/pdf/12-DESDE_ADENTRO.pdf

Comunitats de l’Arca de Catalunya

“Les comunitats són llocs de vida i creixement per a les

persones amb discapacitat intel·lectual i també per aquells que volen compartir la seva vida amb aquestes persones. El que caracteritza l’Arca és aquesta vida en comú. Tots els seus

membres comparteixen la mateixa vida, la mateixa taula, els mateixos moments de repòs, les mateixes celebracions.

L’essencial d’aquesta vida en comú és l’amistat i la confiança mútua que vinculen els uns amb els altres”.

Jean Vanier

Fragment del llibre “No temas amar”