1

Guille Cerezo Sánchez

Gerard Gil Romero

Oriol Fernández Zaragozà

Treball de síntesis 3r ESO

El modernisme

GRUP 27

2

3

PORTADA DE LA REVISTA (tecnologia) INTRODUCCIÓ

Expectatives Treball de socials Activitats de francès (Art Nouveau) Activitats de naturals (cultura científica de l’època)

SAGRADA FAMÍLIA

Resum visita i activitats de matemàtiques Casa Macaya

Casa de les Punxes Palau del Baró de Quadras Palau de la Música

Activitats de música Edifici dels Quatre Gats. Mercat de la Boqueria

HOSPITAL DE SANT PAU

Resum de la visita L’exposició universal Arc de Triomf Passeig monumental de Sant Joan Castell dels Tres dragons Umbracle

El Parlament

LA PEDRERA Resum de la visita i activitats de

matemàtiques Pla Cerdà Quadrat d’or Passatge Permanyer Torre de les Aigües Illa de la Discòrdia

Les cases de l’Illa de la Discòrdia

COLÒNIA GÜELL Resum de la visita

VALORACIÓ

Cartes al director

ITINERARIS FOTOGRÀFICS

4

5

GERARD GIL:

Jo espero que a nivell cultural pugui veure i gaudir de tots els llocs de Barcelona que no he tingut l’oportunitat d’anar , que els guies de cada lloc que anem ho facin be i que no siguin avorrits , que tinguin tota la informació que necessitem i que no tinguem que fer molt apunts , també vull tornar a visitar el llocs que ja he anat algun cop per tornar a veure’ls i saber-ne una mica més . Espero que el David L. no sigui molt estricte en la puntualitat , que no ens porti en fila , que ens deixi una mica lliures en el treball, el meu grup crec i espero que ho farem be , crec que no tindrem ningun problema per fer les coses , espero que el meu genoll no hem posi ningun problema per les visites i tal , jo crec que estaré bé.

GUILLE CEREZO

Considero que aquest projecte pot ser interessant, ja que té la intenció de ensenyar una part de Barcelona que desconeixíem. Bé, en part, la majoria de localitats que visitarem no em són noves però aprofundir en aquest tema sempre pot aportar-me coses noves. També crec que tenint un tema tan present en la nostra proximitat i tan consistent com el modernisme català i no aprofitar-lo seria un greu error. És per això

que en aquest treball de síntesi s'intenta compensar el fet de no sortir de la ciutat.

Tot hi això, la creació d'una revista, els itineraris fotogràfics... tot consta d'una dissimulada llibertat que espero poder aprofitar, ja que el treball està molt pautat i promet moltes hores de treball. Respecte al grup, crec que ens entendrem prou bé i que no suposarà cap problema la magnitud de la feina (espero).

No sé com s’organitzarà tot plegat però confio en que puguem entregar-lo en una data

raonable, per poder millorar el contingut del treball i la seva qualitat.

6

ART NOUVEAU L’art Nouveau se situe à la fin du siècle XIX. C’est un art fantaisiste, simple, qui parle de la nature, diffèrent de l’architecture bourgeoise, qu’était opulente, très riche, ostentatoire et d’un style pompeux.

L’originale entrée du Métropolitain est un bon exemple d’art nouveau. Ella a été construite avec deux matériels principaux : le verre et la fonte.

Architecte français et principal représentant de l'Art nouveau dans son pays. Son œuvre la plus connue étaient les bouches du métro parisien (c. 1900), un chapiteau de fantaisie débordantes en fer forgé, de bronze et de verre. Quelques-uns restent à leur place d'origine à Paris et un autre dans le Museum of Modern Art (MOMA). Son travail a influencé, bien que dans une moindre mesure que d'autres architectes de l'Art nouveau, l'évolution de l'architecture du XXe siècle. Guimard fait figure de franc-tireur isolé : il ne laisse aucun disciple derrière lui, ni aucune école et c’est la raison pour laquelle il a pu être longtemps considéré comme un acteur secondaire de ce mouvement.

Vie

1867 : naissance d'Hector Guimard à Lyon

1882 : inscription à l’École des arts décoratifs,

Paris ; enseignement de Charles Genuys

1885 : inscription à l’École des beaux-arts, Paris ;

atelier de Gustave Raulin

1891 : Guimard devient professeur à l'École des

arts décoratifs ; il y enseigne jusqu'en 1900

1894 : rencontre avec Paul Hankar

1895 : rencontre avec Victor Horta et découverte

de l'hôtel Tassel

1898 : la librairie Rouam édite l’album consacré au

Castel Béranger : L’Art dans l’habitation moderne

1899 : le Castel Béranger est primé au Concours de

façade de la Ville de Paris

1903 : à l'occasion de l’Exposition de l’Habitation au Grand Palais, Guimard lance

le style Guimard

7

1909 : Guimard épouse l'artiste peintre d'origine américaine Adeline Oppenheim,

fille d'un banquier juif de New York

1922 : Guimard fonde, sous la présidence de Frantz Jourdain, la Société des

architectes modernes

1938 : redoutant l'imminence d'une guerre, Guimard et son épouse s'installent

à New York

1942 : Guimard meurt à New York ; il a 75 ans

8

MODERNISME A BARCELONA

9

10

11

Sant Pau, el recinte modernista més gran d’Europa, és una de les obres més importants de

l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Visitar Sant Pau és endinsar-se en la plenitud del

modernisme i en la història d’una de les institucions hospitalàries més antigues d’Europa.

Els últims anys d’activitat de

l’Hospital de la Santa Creu coincideixen amb l’adveniment de la gran transformació urbanística de Barcelona: el desenvolupament del

Pla Cerdà i la construcció de l’Eixample.

És en aquest context d’expansió més enllà de les muralles quan mor, l’any 1896, Pau Gil i Serra, un banquer català resident a París. Gil estableix

en el seu testament que el seu llegat s’ha de destinar a la construcció d’un nou hospital a Barcelona. Entre les indicacions que establia, Gil demanava que el nou centre havia de reunir les més avançades innovacions

des d’un punt de vista tecnològic, arquitectònic i mèdic, i que havia de ser erigit sota l'advocació de Sant Pau. Així va sorgir l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L’acord de la Junta de l’Hospital de la Santa Creu i els marmessors de Pau Gil van fer possible la construcció d’aquest nou hospital en uns terrenys de la Santa Creu situats a mig camí entre Gràcia, Horta, el Guinardó i Sant Martí de Provençals.

Lluís Domènech i Montaner va planejar la construcció d'un gran hospital que ocuparia 9 illes del barri de l'eixample, en un terreny quadrat de 300 metres de costat.

Com a bon modernista, va estudiar els grans hospitals europeus per fer un complex d'avantguarda, que a més de higiènic i funcional, havia de ser molt bonic, inspirant-se en la naturalesa i en la història catalana sempre que fos possible. D'aquesta manera, el pla inicial constava de 48 lluminosos edificis (al final es van construir 27) separats per evitar contagis. A cada un es tractaria una especialitat diferent, identificant-se d'una forma molt senzilla: pel sant o verge que presidia cada porta. En la mitologia religiosa s'associen diferents sants i verges per a la curació de certes malalties, per la qual cosa no hi hauria cap dubte. A més, si era un sant significava que al pavelló s'atenien homes, i si era una verge o santa es tractava a dones. Aquesta distinció també es veu a efectes pràctics, ja que en la part dreta es troben els pavellons masculins i en l'esquerra els femenins, sent idèntics tots els pavellons situats a la mateixa alçada. Per si aquest sistema d'identificació no fos prou enginyós, per moure entre els recintes es va idear un sistema subterrani de túnels de més d'un quilòmetre, i en el gran espai lliure entre edificis es van plantar arbres fruiters per ajudar a l'harmonia del lloc ia crear un millor ambient per a la curació dels pacients. A l'edifici principal estava planejat conrear plantes medicinals, ja que a principis del segle XX es tenia per costum que als hospitals es creessin medicines pròpies, però al final no es va construir aquest herbolari.

12

L'ambiciós projecte de Lluís Domènech i Montaner va iniciar la seva construcció en 1902 i es va allargar durant 28 anys, en els que hi va haver aturades per falta de mitjans i conflictes amb l'administració, a més de morir el propi arquitecte, continuant amb l'obra el seu fill, Pere Domènech i Roura. El 1930 es va acabar l'obra original que va inaugurar el rei Alfons XIII, que consta de 13 edificis modernistes ideats per Lluís Domènech i Montaner, 6 de un modernisme moderat creats pel seu fill i altres edificis que es van construir posteriorment. L'hospital de Sant Pau va estar en funcionament en aquest peculiar complex durant 8 dècades, fins que el 2009 es va traslladar de nou a un modern edifici a la mateixa illa, en haver arribat al final de la seva vida útil aquest immens recinte modernista, que ja acusava significativament el pas del temps. Després de diversos anys de necessària restauració, l'Hospital de Sant Pau va obrir de nou les seves portes, però aquesta vegada com a espai cultural i turístic que tots podem admirar.

13

14

15

16

17

18

19

20

El nom de l'obra de teatre de Serafí

Pitansa potser va servir d'inspiració a Lluís Domenech i Muntaner per crear el restaurant de l'exposició universal, tot i que no va ser aquest qui va acabar l'obra, ja que un retard a les obres i la disputa amb el llicenciatari del cafè sinó Josep Forteza (ja que l'obra era molt duradora i es van precisar 2 arquitectes). En aquell moment havia de ser un dels edificis principals de l'esdeveniment i davant seu tenia el desaparegut Palau de les Belles Arts. L'edifici està fet gairebé completament de maó, element que fa retornar l'edifici als seus origen: la terra. Domenech i Muntaner va ser un dels primers en usar-lo. També té detalls de ferro laminat. És de planta quadrada i consta d'una torre.

En acabar l'exposició l'edifici restà abandonat i el

1891 l'alcalde, Joan Coll i Pujol, demanà a

Domènech que "acabés l'obra" tot adaptant-la

per acollir un "Museu de la Història". En

l'adaptació es canvia la decoració i s'afegeixen

motius heràldics. La inauguració provisional fou

en 1892, per celebrar el quart centenari del

descobriment d'Amèrica.

L'any 1920 allotjà el Museu de Zoologia de

Barcelona, un dels quatre pilars del Museu de

Ciències Naturals de Barcelona.

21

22

Era la porta de la exposició universal a Barcelona l'any 1888. Com els romans era l'entrada a la ciutat, tot hi que perd el seu caràcter militar i té un component civil i decoratiu molt important. És construït amb maó de ceràmica i pedra artificial. Mesura 28,9 metres d'amplada i 27,7 metres d'altura. Es troba al Passeig de Sant Joan i va ser construïda per l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanoves tot i que les escultures al·legòriques a l'industria, agricultura i comerç són d'Antoni Vilanova, el fris que presenta el repartiment de recompenses i guardons als participants en l'Exposició és de Josep Llimona i el fris principal de l'Arc, al qual la ciutat de Barcelona rep les nacions participants en l'Exposició és de Josep Reynés entre altres molts artesans de l'època. Aquest monument és patrimoni cultural català

23

El Passeig de Sant juan1 (en català i oficialment Passeig de Sant Joan) és un carrer de Barcelona situada als districtes de l'Eixample i Gràcia. Es va donar aquest nom al passeig en record de l'antic passeig de Sant Joan o passeig Nou, començat l'any 1795 i acabat el 1802, que vorejava l'esplanada de la Ciutadella, i que va desaparèixer en ser enderrocada la fortalesa.

Ha tingut diversos noms al llarg de la seva història: General Mola (en el tram entre la Diagonal i travessera de Gràcia), García Hernández (Diagonal-Gràcia), República (Diagonal-Gràcia), Sant Joan -abans de 1900- (Ronda de Sant Pere-Diagonal), Els Garrofers (Diagonal-Gràcia) i T. del Malecon (Diagonal-Travessera de Gràcia

El passeig s'inicia, en l'extrem sud, a l'Arc de Triomf de Barcelona. A l'extrem nord hi ha el Monument a Josep Anselm Clavé, obra de l'escultor Manel Fuxà i Leal i l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas(1888).

24

Al parc de la Ciutadella hi ha un lloc on es pot passejar, sense sortir de Barcelona, entre plantes que habitualment creixen en boscos tropicals o subtropicals. És l’umbracle, un edifici amb 128 anys d’història on es poden veure plantes originàries d’una vintena de països de quatre continents. Entrar-hi i seure en un dels bancs de fundició permet allunyar-se del brogit de l’entorn. L’umbracle va ser construït entre els anys 1883 i 1887 per Josep Amargós a partir d’un projecte de Josep Fontserè. Poc després, però, de cara a l’Exposició Universal del 1888, la qual va tenir com a recinte central el parc de la Ciutadella, va ser reformat per convertir-lo en sala de festes i conferències. Acabat l’esdeveniment, el mateix Josep Amargós, aleshores sota el guiatge d’Elies Rogent, va retornar-li

l’aspecte i les funcions originals..

25

26

27

La construcció d'aquest edifici va ser per ser usat com arsenal d'armes per part de Felip V, l'any 1724 per reprimir el poble català. La transformació de l’edifici va ser duta a terme per Pere Faloper, arquitecte modernista que va dissenyar les faroles del Passeig de Gràcia. Aquest va ampliar les ales laterals, el cos central i va afegir escultures i esgrafiats. La barreja de l’estil clàssic i els elements moderns atorguen el neoclassicisme. La seva funció a variat durant els anys, va exercir de palau reial i magatzem d’armes de museu i, finalment, de parlament

28

És una escultura de Josep Llimona feta l’any 1903 per una tomba al cementiri de Montjuic, aquesta és donada al 1909 al Mnac, i es realitza una copia de marbre al 1917 que s’exposa al parlament. La copia actual es troba al parc de la ciutadella. Considerat el millor escultor del modernisme català, Josep Llimona va fundar amb el seu germà Joan el Cercle Artístic de Sant Lluc, entitat que va reunir artistes de fortes conviccions catòliques i conservadores, com ara Antoni Gaudí. Aquest grup s'oposava a les idees renovadores dels primers modernistes, amb normes tan estrictes com la prohibició del nu. Quan, finalment, els membres del Cercle van modificar aquesta norma, es va produir una eclosió de l'escultura modernista, de la qual «Desconsol» ha esdevingut peça paradigmàtica. La perfecta factura de l'anatomia del cos femení i, molt especialment, la seva actitud melangiosa i casta contribueixen a potenciar la seva adscripció al simbolisme.

El 1907 Llimona va presentar l'escultura a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona, cosa que li va valer el Premi d'Honor. L'obra fou adquirida pel

Museu municipal de la ciutat pel senyor Sanllehí i posteriorment s'incorporà al fons del MNA

29

APAREIXEN UNS NOMBRES EXTRANYS A LA SAGRADA FAMILIA

30

Si ens fixem en el costat esquerre de la porta principal de la portada de la passió de la Sagrada Família i trobem un quadrat quadriculat amb nombres a cada casella. Es tracta d’un quadrat màgic.

Un quadrat màgic normal és una taula quadrada formada per nombres consecutius i diferents començant pel número 1, col·locats ordenadament per files i columnes, de manera que el resultat de sumar els nombres d’una mateixa fila, o d’una mateixa columna és constant (s’anomena el nombre màgic). Si, a més a més, s’obté aquesta mateixa suma sumant els nombres en cada diagonal, aleshores el quadrat màgic es diu que és perfecte. Es tracta d’una reestructuració del quadrat màgic de Dürer, rotat 180º i retocat convenientment per a rebaixar la constant màgica en una unitat mantenint la majoria de combinacions que la sumen.

És de 4×4 i no està format per números consecutius, ja que repeteix 10 i el 14 i hi manca el 12, el motiu és que Subirachs volia que la seva suma fos 33.

31

El preu pagat per fer-ho, però, va ser el d’haver de repetir dos nombres (14 i 10) i de fer-ne desaparèixer uns altres dos (12 i 16).

Totes les combinacions sempre sumen 33, que és l’edat de Crist en el moment en que mor, de la passió.

A canvi, però, Subirachs va amagar-hi un curiós criptograma: sumant els dos 14’s i els dos 10’s ens dona 48, que és el valor numèric de la paraula INRI en llatí (Iesus Natzarenus Rex Iudeorum) Quan es fa el càlcul hem de recordar que a l’alfabet llatí no hi ha la “J” (I=9, N=13, R=17).

32

HI HA MÉS DE 100

COMBINACIONS.

DIFERENTS DE

OBTENIR EL NOMBRE

33 COM ARESULTAT

D’UNA SUMA.

ETS CAPAÇ DE

TROBAR-NE 9?

SIGUES ORIGINAL.

33

34

La Casa Macaya és un edifici modernista construït per Josep Puig i Cadafalch el 1901. Està situat al Passeig de Sant Joan, 108 de Barcelona.

La façana és bàsicament decorada amb estucat blanc, encara que hi figura una considerable obra d'escultura en pedra que dóna riquesa a les finestres i especialment al balcó i l'asimètrica tribuna de la planta baixa.

Tot l'interior de la casa va ser dotat d'una ornamentació molt rica que encara es pot observar en el vestíbul i el pati interior del que neix una magnífica escalinata.

35

36

Va ser un local amb diferents denominacions, bar, cerveseria, restaurant, cafeteria, cabaret, hostal. La veritat es que va ser una mica de tot. Es va inaugura el 12 de juny de 1897. Des d'un principi va ser centre d'acollida d'artistes i personatges amb un denominador comú; passar-s'ho bé trencant amb les estructures fetes i fer-se amb les noves corrents modernes i modernistes.

I com no podria ser menys, noms com Picasso, Gaudi, Rusiñol, Casas, Opisso, Nonell, Romeu, Granados, Albeniz, Millet, pertanyien a aquest niu d'artistes. En aquell cau és respirava cultura, art, idees de gent trencadora, innovadora, es respirava la bohèmia pura, és a dir: la bohèmia modernista.

És clar que la paraula bohèmia res té a veure amb els bons negocis . Axis va ser, aquell establiment durà pocs anys, sis, fins el 1903. Desprès esdevingué seu del Cercle Artístic de Sant Lluc, fins la guerra incivil del 36.

El seu promotor i propietari Pere Romeu va morí pocs anys després del tancament del local, i el seu amic Santiago Rusiñol li va dedica unes paraules plenes d’amistat.

"Aquell racó pintoresc, ple de somnis i cabòries que espantaven al menestral, aquells quadres de les parets que les noies de sa casa no els podien anar a veure perquè els agradaven massa; aquella fumerola de pipes que emborratxava d'idees els parroquians de la casa; dorm en pau amic que t'ho mereixes. No havies fet mes que bé, i no tinguis recança d'anar-te'n. Nosaltres si que t'enyorarem, i en tu enyorarem una època que el fantasiar feia viure."

37

38

Avui entrevistarem al reconegut Josep Anselm Clavé que se´l coneix per ser un músic i polític republicà: - Bon dia senyor Josep m´agradaria fer-li unes preguntes -Josep: Endavant , intentaré respondre el possible Comencem amb una pregunta de caire personal: Com va ser l´amistat amb Narcís Monturiol i Valentí Almirall -Josep: Molt bona, de fet encara perdura. T´ajuden amb tot el que poden , hem compartit molt bones experiències junts. - Que bé , ja els he entrevistat algun cop i ja m´ho han semblat , anem per la següent pregunta :Com alguns sabran, vostè va fundar el teu primer cor , l´Aurora? Ens podria descriure com va ser l´experiència? -Josep: Doncs enriquidora, aquest és la paraula que considero que la reflecteix amb major precisió. pitjor del que m´esperava , no va ser dolenta però tenia millors expectatives , va ser bastant estressant entre una cosa i un altre però quan ho veus tot fet i estàs al escenari amb tothom t´omples d’energia.

- Que interessant . Última pregunta : Quan ja no puguis composar que creus que passarà amb el teu únic caràcter de reivindicació obrera ?

-Josep: Jo crec que seguirà i seguirà , per què encara no però abans de què o deixi haurà algú que seguirà els meus passos com a compositor , si mes no es el que bull creure - Esperem-ho , que no hi h molts com vostè , doncs moltíssimes gràcies per respondre les preguntes . Josep: Gràcies a tu , fins un altre

39

En aquesta ocasió tenim l´oportunitat de entrevistar a Enric Morera i es conegut per ser el compositor mes reconegut en l´època modernista . A part de ser compositor es conegut per ser un gran pedagog i també va ser autor d´obres teòriques . Comencem: Jo: Bon dia senyor Enric Morera , es un honor tenir-lo avui aquí amb nosaltres , tots els oients es moren de ganes per conèixer mes . Enric: L´honor es meu , estic encantat d´estar en una de les millors cadenes de ràdio . Jo: Comencem amb les preguntes , si hem permet m´agradaria fer-li una pregunta mes personal , que no tingui tan a veure amb el tema Enric: Endavant , intentaré respondre el màxim possible Jo: Com va ser la seva infància a Argentina? Enric: Uf , d´allò ja en fa molt , doncs va ser bastant tranquil.la per què teníem una casa a la muntanya i com els meus pares hem parlaven en català no vaig acabar d´entendre l´Argentí i al no saber molt l´idioma no m´entenia amb els meus companys i no vaig fer molt amics . Però vaig estar molt be en general , estava amb les meves històries . Jo: A mi m´agües agradat tenir una casa a la muntanya a Argentina . Doncs moltes gràcies per respondre a la pregunta especial . Ara passem al tema principal . Va ser difícil l´aprenentatge al conservatori per aconseguir una sòlida preparació tècnica com la que te ? Enric: Els primers mesos hem va costar mes del que hem pensava , al principi et trobes allà sense entendre res però al pas del temps lligues unes coses amb les altres i ho vas entenent tot molt mes ràpid . En general no sabria que dir-te per què com ja te dit un temps no entenia res i després era tot lligat . Jo: Doncs sembla molt complicat, no tothom ho podria fer , passem a la següent pregunta : Com va ser fundar la Societat Coral de Catalunya Nova? Enric: Ho vaig portar bastant be , es veritat que havien dies estressants i que et donaven ganes de deixar-ho però no va ser ni molt menys com m´imaginava , va estar bastant be .

40

Jo: Jo no crec que aguantés molt , tenir que reunir a tanta gent i tal... següent : Com s´et va ocórrer la idea de col·leccionar cançons catalanes i perquè donar una part de la teva gran col·lecció a L´Avenç ? Enric: Per què al ser sostdirector d´una escola tan gran tenia que aportar alguna cosa , que apart daixò vaig aportar molt però volia fer una cos que marqués a aquella escola . Lo de donar una part va ser per què les principals va arribar el moment que estaven molt repetides i els hi vaig acabar donant. Jo: Provablement hagués acabat fent el mateix . Passem a la última pregunta : Com va ser l´aprenentatge amb el piano? Enric: No es per fardar però el primer dia el professor va dir que era el millor alumne que tenia amb diferència , se’m va donar be des del principi . Jo: Que be . Doncs aquestes han sigut totes les preguntes , tots els oients i jo hem estat encantats de que hagis pogut estar avui. Enric : Moltíssimes gràcies per convidar-me , m´ho he passat molt be . (aquesta revista ha estat transcrita literalment a partir d’un programa radiofònic, no sabem com s’ho va fer el nostre periodista Gerard Gil per dur-lo a terme).

41

L’Orfeó Català és una societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Amadeu Vives inspirats i animats per l’èxit que van tenir els Cors de Clavé i avui tenim aquí a Lluís Millet que ens respondrà algunes preguntes . Jo: Hola senyor Lluís . Moltes gràcies per poder estar aquí avui . Lluís: Hola , gràcies per convidar-me Jo: anem per a la primera pregunta : Per què veu crear la revista musical catalana ? Lluís : Per donar-nos a conèixer mes , per què la gent sabés que fèiem o que faríem, per tenir mes “fama” es podria dir. Jo: Te sentit . Següent: Per què totes les cançons que teníeu en el repertori les cantàveu en català ho fossin o no ? Lluís : Les catalanes per què eren catalanes , les que no doncs per què així també li podíem donar el nostre toc musical i també per que es l´orfeó català i no castellà o francès .

Jo: Tens tota la raó , encara que alguna amb un altre idioma hagués estat be . Següent: Com va repercutir que l´Orfeó estigues tancat durant un temps gràcies a Primo de Rivera ? Lluís : Doncs com ja pots imaginar molt , no poder entrenar la veu be durant tan temps ens va repercutir molt . Jo: ja m´ho esperava . Anem per a la última pregunta : Creus que aquest Orfeó Català perdurarà molt mes de el que porta ara ? Luís : Clar que si , i cada cop ho penso mes per què la gent no saborreix amb el que fem . Això perdurarà moltíssim mes de tot el que a aguantat . Jo: Doncs moltes gràcies per venir . Lluís : Gràcies a tu .

42

43

La casa Batlló es troba al Passeig de Gràcia, 43, 08007Barcelona i va ser construïda

per Antoni Gaudí l’any 1906Josep per encarrec de Batlló i Casanovas, que fou un

home de negocis del tèxtil, fill de Feliu Batlló Masanella i de Josefa Casanovas i

Duran, que tenia dos germans.

Per la remodelació Batlló va encarregar el projecte a Gaudí, que en aquell temps un arquitecte ja de gran renom, que en aquella època treballava en diversos projectes alhora: el Temple Expiatori de la Sagrada Família, la Torre Bellesguard, el Parc Güell i la restauració de la Catedral de Santa Maria de Palma de Mallorca. L'industrial va quedar tan impressionat amb l'obra de l'arquitecte que el va recomanar al seu amic, Pere Milà i Camps, per al qual Gaudí va construir la Casa Milà (coneguda popularment com la Pedrera).

Una de les coses que més crida la atenció és la simulada l'espinada d’un drac, al

capdamunt de l'edifici feta amb unes teules de formes molt singulars. es poden

observar dos tipus de peces de formes molt singulars. Aquestes varien el seu color del

taronja al costat dret, passant pel verd a la zona central i de color blau a la banda

esquerra.

A l’últim pis trobem dos elements que trenquen la simetria de la façana: una Terrassa i

una torreta.

Potser un dels elements més destacats de la façana és la torre coronada per una

cuculla ceràmica que, al seu cop, està rematada amb una creu de quatre braços

orientats als punts cardinals

La part central presenta un atractiu i poètic disseny de temes aquàtics que evoca la

superfície d'un llac amb nenúfars amb suaus ondulacions i reflexos produïts pels vidres

i la ceràmica en trencadís. És una gran superfície ondulada coberta amb un arrebossat

de fragments de vidres de colors combinats ambdiscos rodons de ceràmica policroma

que havien estat dissenyats entre Gaudí i Jujol

La façana del pis principal, feta totalment en pedra sorrenca, mostra formes

arrodonides sostingudes per dues columnes. El disseny es complementa amb una

elegant fusteria als finestrals combinada amb vitralls emplomats multicolor. Per

davant dels grans finestrals, hi ha sis fines columnes simulant dos ossos llargs

44

d'extremitat, fèmurs o húmers, amb una aparent articulació central que, en realitat, és

una decoració floral

. Les formes arrodonides dels buits i l'aspecte de llavis amb què està treballada la

pedra que els envolta els dóna un aspecte proper a una boca totalment oberta, motiu

pel qual va rebre el qualificatiu de "casa dels badalls". Al primer pis es repeteix

l'estructura i disseny de les dues finestres dels extrems formant unes galeries, però

sobre el gran finestral central hi ha els dos balcons abans descrits.

Gaudí concep l'edifici com la naturalesa, és a dir, com un organisme viu, on cada

element és viu i compleix una funció que, lluny de ser merament passiva, com els

contraforts gòtics, és dinàmica.

L'escala des del vestíbul pren una forma com de gran columna vertebral d'un

dinosaure, mentre que les parets estan cobertes amb mosaics blaus en gradació cap

a un color de blau més intens, la qual cosa dóna la sensació que, en pujar per

l'escala, s'ascendeix cap al cel. La importància de la decoració es fa palesa en una

imaginació extraordinària, en què tots els detalls van ser concebuts per l'arquitecte,

des del sistema de ventilació fins als poms ergonòmics de les portes

La distribució dels pisos de la casa Batlló, allargassats entre façanes per a aprofitar

l'efecte de la ventilació creuada, ja era típic en el disseny dels edificis de l'Eixample

de Barcelona. Però Gaudí va incorporar un seguit d'obertures a les parts baixes de

les finestres per tal d'aprofitar l'entrada d'aire fresc de les brises nocturnes d'estiu.

La solució permet ajustar l'entrada d'aire a partir d'escletxes regulables i jocs de

làmines en forma de persiana que permeten determinar el flux de circulació d'aire

entre ambients. Aquestes petites escletxes també són presents a les portes

interiors. El mateix Gaudí va dissenyar els mecanismes que permeten l'ajust de

forma fàcil. El disseny dels patis aporta un efecte xemeneia per la convecció de

l'aire calent cap a les capes superiors, on s'escapa per unes sortides al voltant de les

claraboies. A més, l'escalfor de l'aire a la part alta, sota la claraboia, produeix un

efecte circulatori induït que "estira" l'aire fred de les capes inferiors. Per aconseguir

que arribi l'aire de la façana principal fins a la part baixa dels patis hi ha unes

canalitzacions de formigó que circulen pel soterrani.

45

46

a Casa Amatller és un del edificis amb més força del modernisme. Construït per l'arquitecte

Josep Puig i Cadafalch entre 1898 i 1900, està ubicat dins l'anomenada "illa de la Discòrdia"

dons, els tres arquitectes modernistes mes significatius, Antoni Gaudí, Domenech i Montaner i

Puig i Cadafalch, i tenen, cada un d'ells, una de les més prestigioses obres , La casa Batlló, La

casa Lleó Morera i la susdita Casa Amatller respectivament.

L'edifici va ser un encàrrec de l'industrial xocolater Antoni Amatller Costa a Puig i Cadafalch, que va idear una forma de palau gòtic urbà, amb una façana plana, un pati central i una escala que dóna accés a les habitacions principals.

A la façana es poden apreciar les dues portes asimètriques i en què l'escultor Eusebi Arnau va realitzar un Sant Jordi en lluita amb el drac que les enllaça, en tota la façana hi ha un esgrafiat que s'uneix amb la ceràmica de forma delicada.

El vestíbul, com era molt normal en l'època de la seva realització, estava pensat per a l'entrada de carruatges, té ornamentació de llums i vitralls amb dues escales, la més senzilla per als pisos i la més decorada i sumptuosa per el seu pas al pis principal .

L'estil és una barreja entre el gòtic català i el flamenc (en aquest cas per la forma triangular plana de la part superior de la façana).

La casa depèn des de 1960 de l'Institut Amatller d'Art Hispànic, fundació creada pels descendents d'Antoni Amatller. Està declarada monument historicoartístic en virtut del Decret de 9 de gener de 1976.

47

48

En aquest edifici, el modernisme és sinònim de modernitat. A l'altura de la primera planta, encara podem admirar els alts-relleus que va dibuixar Domènech i Montaner per a que ho cisell-es l'escultor Eusebi Arnau. Quatre elegants dames, exhibeixen cada una d'elles un signe dels avenços que aportava aleshores la ciència: el fonògraf, l'electricitat, el telèfon i la fotografia.

Tanmateix podem observar la grandesa d'ornamentació escultòrica que fou concebuda per el seu autor a la tribuna i el seu estat actual. Així mateix veiem les quatre dames esmentades al primer pis. Es un Projecte del 1902, sobre una reforma de l'antiga casa Rocamora de l'any 1864, va guanyar el primer premi d'arquitectura de l'Ajuntament de Barcelona. Pren el nom del seu propietari Albert Lleó Morera com era normal, però en algun llibre he pogut llegir que el nom venia d'un escut medieval, lleons i moreres.

La Casa Lleó i Morera, és un projecte de l'any 1902, de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, sobre una reforma de l'antiga casa Rocamora de l'any 1864, situada al Passeig de Gràcia, n º 35 de Barcelona. Va aconseguir el 1906 el Primer Premi del Concurs anual d'edificis artístics atorgat per l'Ajuntament.

El seu propietari inicial va ser Antoni Morera i rus que va llegar l'edifici a la seva neboda, Francesca Morera Ortiz, l'artífex d'encarregar el projecte de remodelació l'any 1902. Va morir el 1904, abans de veure finalitzades les obres i va ser el seu fill, Albert Lleó i Morera qui es va fer càrrec de la casa, donant-li a l'edifici el nom pel qual es coneix actualment.

La casa és una magnífica obra modernista que segons Lluís Permanyer, la qualificació d'un Palau de la Música Catalana a escala reducida1 i s'engloba dins del conegut quadrant d'or de Barcelona.2

En la seva decoració, com era habitual a l'època modernista, van participar nombrosos artesans, Mario Maragaliano i Lluís Bru en mosaics, Antoni Serra i Fiter en ceràmica, Antoni Rigalt i Blanch en vitralls i Gaspar Homar i Josep Pey en mobiliari interior. Seguint l'estil modernista propi de l'època, els seus motius estan inspirats en les línies corbes i en la naturalesa.

Així mateix, es creu que la família Morera va voler deixar empremta del seu llinatge, amb contínues referències al seu cognom Morera personalitzant els elements decoratius amb reproduccions de la imatge dels membres de la família en l'ornamentació. Exemple d'això són la morera del pati interior, la morera dels tiradors de les portes, o els semblants i les mans de porcellana de les figures d'Antoni Serra en els mosaics de la planta principal.

49

La façana i la planta baixa estaven decorades amb grans i variats ornaments modernistes, i unes escultures d'Eusebi Arnau, les més cridaneres, representaven dues parelles de figures femenines sostenint unes atuells; emmarcant l'entrada, amb doble joc de columnes adossades de marbre rosa, a la base de la tribuna del primer pis apareixien un grup de caps femenines. Tot això es va destruir quan es van realitzar unes obres per a adequació de la planta baixa com a botiga. Les escultures van ser destrossades i els caps les va recuperar el gerent de la botiga que més tard les va vendre a Salvador Dalí que les va emplaçar en el mur del pati del seu Teatre-Museu de Figueres.

L'arquitecte Óscar Tusquets, a mitjans dels anys vuitanta del segle XX, es va encarregar de la restauració de la resta de l'edifici, restituint els pinacles i el templet de la cornisa de la part superior de l'edifici, que havia patit greus destrosses pel foc d' metralladores durant la guerra civil espanyola de 1936. El 1992 es va dur a terme una nova restauració amb la recuperació d'elements arquitectònics de la façana.

50

51

La casa de les punxes, també anomenada Casa Terradelles, és un edifici modernista dissenyat per l’arquitecte català Josep Puig i Cadafalch. El edifici va ser construït l’any 1905. Aquest edifici es troba entre el Carrer Rosselló, el Carrer Bruc i l’Avinguda de la Diagonal 416-420, a l’Eixample de Barcelona.

Aquest edifici va ser encarregat per les germanes Terradelles, amb la finalitat d’unificar tres immobles de la seva propietat.

Josep Puig i Cadafalch va projectar aquest edifici amb un aspecte medieval (com un castell medieval), tot recordant al gòtic europeu. També va prendre alguns elements d’inspiració nòrdics.

Una característica molt reconeguda d’aquest edifici són les seves 6 torres, coronades cadascuna d’elles amb una agulla de forma cònica. Tot i que la casa va ser batejada inicialment com a “Casa Terradelles” per el mateix arquitecte Josep Puig i Cadalfalch, es popularment coneguda com “La casa de les punxes” a causa d’aquestes torres tant característiques en forma d’agulla.

Per a l’elaboració de la façana es va utilitzar el maó. Va utilitzar aquest material ja que al modernisme català una de les característiques principals era fer l’ús d’elements constructius tradicionals catalans, com ara l’ús de maó, rajola esmaltada, ferro forjat etc. Un altre edifici de Puig i Cadafalch fet majoritàriament a base de maó és la Casa Martí.

A la façana s’hi troben diversos plafons decoratius completament modernistes. En el més important s’hi pot veure a Sant Jordi (Patró de Catalunya), on hi ha una inscripció que hi diu: “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. Les façanes estan decorades en pedra amb dibuixos florals de tribunes i balcons, elements totalment modernistes. La teulada és doble vessant.

L’any 1976 va ser declarat “Bé Cultural d’Interès Nacional”. L’any 1980 es va fer una restauració completa de l’edifici.

Malauradament, aquesta casa sempre ha sigut de propietat privada, i pel que al seu interior, no s’ha pogut visitar mai; fins ara, que una part de l’edifici acollirà un museu dedicat a l’arquitectura de Puig i Cadafalch i a la llegenda de Sant Jordi, que és molt present tant en l’edifici com en la ideologia d’aquest arquitecte. És preveu que obrirà les portes al públic aquest proper mes de juny. En l’interior d’aquest edifici s’hi podrà reviure l’atmosfera de l’alta burgesia barcelonina de principis del segle XX.

52

53

54

55

El Palau del Baró de Quadras, és un edifici modernista, realitzat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch l'any 1904.

Va ser un encàrrec del baró Manuel de Quadras a Puig i Cadafalch després d'haver-li rehabilitat la residència que posseïa entre les poblacions d'Hostalric i Maçanet de la Selva.

L'edifici va ser una gran reforma sobre un altre anterior. Disposa de dues façanes, ja que està situat entre la Diagonal i el carrer Rosselló.

La façana posterior, (carrer Rosselló, 279), consta d'uns detallats esgrafiats florals de policromia en la gran tribuna que hi ha a la primera planta. Les altres quatre plantes es subjecten sobre la part central d'aquesta que segueix verticalment.El forjador Manuel Ballarín va realitzar la porta de forja.

Per la part de la Diagonal, té la seva façana principal de dotze metres d'ample, tota ella està llaurada profusament, semblant d'inspiració plateresca. De l'ornamentació es van encarregar l'escultor Eusebi Arnau autor de la figura de Sant Jordi en lluita amb el drac que podem veure a la cantonada de l'esquerra, juntament amb Alfons Jujol amb grans ornaments heràldics, garlandes i bustos de personatges. La tribuna correguda és la que crida més l'atenció, està composta per una galeria d'arcs escarsers tallada completament,

, amb una composició de exagerada verticalitat , pràcticament una figura sobre l'altra, pel condicionament de l'espai on estan col.locades.

La porta està realitzada com la de la façana posterior per Manuel Ballarín de ferro forjat amb vidre.

Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener de 1976 per la Generalitat de Catalunya.

56

57

58

Aquest edifici, projectat per Lluís Domènech i Montaner al 1908, és la seu de l'Orfeó Català. Aquesta prestigiosa institució catalana, fundada per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives, ha tingut desde el seu inici el 1891, un paper molt important en la defensa dels valors de la cultura catalana. Aquest és elmotiu del perquè la decoració de l'edifici, mostra en la majoria dels seus espais, representacions de les quatre barres catalanes , que durant el franquisme es van cobrir amb cortinatges. . En una de les seves cantonades podem trobar un grup escultòric on hi trobem a sobre de tot a Sant Jordi,que protegeix la resta de personatges. La seva bandera representa una alegoria de la musica. es troba damunt duna representació d'un vaixell, on a sota representant un gran mascaró de proa es troba una dona; sobre seu i veiem un mariner, els camperols, l'avi i els nens. També podem observar que sota de la dona hi ha un escut am una creu al centre: representa la creu de sant jordi i a la vegada es l'escut de la ciutat de Barcelona. Dins d'aquesta sala cal destacar l'escenari, tot ell ès una escultura que representa la Cavalcada de les valquíries a un costat i el bust de Beethoven a l'altre, realitzats per Pau Gargallo i Dídac Massana. El fons de l'escenari hi ha diversos alt relleus amb decoració de mosaics, obra, segons Luìs Permanyer, d'Eusebi Arnau i Mario Maragliano. És espectacular la gran llum central de la sala de concerts de Rigalt i Granell. La façana esta construïda en maó vermell vist i decorada amb mosaics de Lluís Brú, destacant un grup escultòric en homenatge a la Cançó Popular, obra del prestigiós escultor Miquel Blay.El Palau, va ser i és una de les obres més emblemàtiques del modernisme, tant per als seus seguidors com per als seus detractors, de l'última dècada del segle XIX.

59

Entre ells Josep Plà, a qui agradava dir que era, el palau de la "quincalleria" catalana .

La UNESCO va declarar aquest

edifici "Patrimoni de la

Humanitat

60

61

El 1843, es va constituir "la Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas" a Barcelona, actual Catalana de Gas. L'empresa, inicia les seves activitats a la Barceloneta, instal·lant uns gasòmetres per a la fabricació i distribució posterior de gas cap a la resta de la ciutat.

L'augment de la demanda per part dels barcelonins/es obligà a ampliar-ne les instal·lacions, amb la construcció, els anys 1906 i 1907, d'una torre d'aigües. La torre de 45 metres d'alçada, permetia augmentar la pressió de l'aigua utilitzada. Josep Domènech i Estapà va idear una torre com un tronc octogonal coronada amb una coberta cònica, feta amb maó vist i ornamentada amb trencadís ceràmic d'estètica clarament modernista.

Domènech i Estapà, com arquitecte, no tenia molts coneixements tècnics per realitzar una instal·lació de bombeig d'aquesta magnitud. Per això va contactar amb el seu bon amic eI catedràtic de l'Escola Industrial de Barcelona, per demanar-li que dissenys de la instal·lació, però aquest donat de la seva ocupació no tenia temps per dur-ho a terme i va delegar la comanda a un dels seus més brillants alumnes acabats de llicenciar, en Pau.

Pel primerenc enginyer aquesta feina el va captivar i va ser duta a terme per part d'ell amb passió en 2 llargs anys. Però el fet és que les feines es van demorar més del previst, donat que Barcelona havia d'importar diferents peces des de la tècnicament avançada Anglaterra, així que el dia de la inauguració, amb la presència dels alts càrrec de Barcelona i massiva afluència dels seus habitants, part de la instal·lació no havia estat provada, i és en aquell fatídic dia, precisament al intentar engegar la honorada estació de bombeig és quan, davant de la perplexitat dels assistents no va funcionar. El nostre protagonista, aquell enginyer acabat de fornejar, va ser el pol de la ira de tots els assistents, el seu promotor, el rector de l'Escola i l'arquitecte. Dies després donat que el Pau no podia trobar l'errada en el seu projecte, tenia la confiança minada i no podia suportar ser la rialla de tots els barcelonins

62

va decidir suïcidar-se, tirant-se des de dalt de la seva primera i última obra, la torre de les Aigües.

Dies més tard es va descobrir que la instal·lació estava perfectament dissenyada, i que el problema era una de les vàlvules d'origen anglosaxó instal·lades, que com s'hauria de saber, el sentit d'obertura és al in revés dels instruments d'aquesta mena a la resta d'Europa.

63

64

L’any 1850 la ciutat de Barcelona estava emmurallada, la població vivia un creixement demogràfic important i les epidèmies van començar a aparèixer a la ciutat. En aquell temps estava prohibit construir a una distancia d’un tret de canó. No és fins l’any 1854 que van caure les muralles de Barcelona. No ho van fer perquè estiguessin en mal estat de conservació, sinó perquè feien nosa, perquè ja no representaven estabilitat ni protecció per als seus habitants, perquè s’havien convertit en un cinturó que ofegava i un llast que calia deixar anar. La ciutat volia ser més gran, volia créixer, volia esdevenir una capital moderna, com Paris i Londres. Les muralles van caure perquè la gent de Barcelona les va enderrocar.

Per reorganitzar la ciutat, es realitza un concurs on els més prestigiosos arquitectes aporten els seus projectes de millora. Per exemple, Rovira presenta un increïble disseny de ciutat radio cèntrica. Entre ells un enginyer anomenat Cerdà presenta el seu projecte: un Eixample a tota Barcelona. Fou molt criticat per la seva monotonia només trencada per la diagonal, ja que ell proposava una quadrícula contínua de mansanes de 113,3 metres des del Besòs fins a Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 60 metres amb una alçada màxima de construcció de 16 metres.

. Cerdà aspirava a una ciutat que, tot i haver arrabassat el terreny al camp, s'articulés a través de carrers amples i espais verds. Sobre el plànol l'enginyer va dissenyar una quadrícula on imperava una geometria estricta de carrers paral·lels i perpendiculars que únicament trencaven les grans avingudes que travessaven la trama en diagonal. Entre les principals novetats destacaven les pomes octogonals que incorporaven els xamfrans per facilitar la circulació.

El Pla Cerdà de 1859 preveia una amplada de carrers de 20 metres i contemplava que tan sols es construïssin dos costats de cada illa, deixant a l'interior una zona verda d'ús públic. L'alçada màxima dels edificis era de 16 metres, equivalent a una casa de quatre plantes. El pla contenia un mercat cada 900 metres, un parc cada 1.500, tres hospitals, un escorxador, un cementiri, un bosc i 31 esglésies. Les grans indústries serien ubicades prop dels dos rius i les petites i mitjanes serien distribuïdes al llarg de la ciutat. Pel que fa a les infraestructures, l'enginyer va dissenyar un sistema per a la recol·lecció de les aigües i va integrar en la trama viària la comunicació per ferrocarril i carretera. El que encara avui continua sorprenent és la capacitat de Cerdà per preveure el protagonisme dels mitjans de transport en el traçat de la ciutat, un factor que ha permès que Barcelona hagi pogut adoptar els canvis profunds que els temps haurien de portar com si en realitat els hagués estat esperant des de fa 150 anys.

El Quadrat d'or és la zona de l'Eixample de Barcelona situada al voltant del Passeig de Gràcia i delimitada entre el carrer Aribau i Passeig de Sant Joan, i des de les rondes de Sant Pere i Universitat a la Diagonal en la part superior[1] la qual té forma de quadrat i acull un ric patrimoni arquitectònic.

65

66

67

68

Una gran onada petrificada. Conjunt de formes orgàniques, fantasmagòriques.

Escultura gegant, única i irrepetible. La Pedrera ha estat descrita amb milers d’adjectius i ha suggerit múltiples interpretacions. I es que la inesgotable capacitat de Gaudí assoleix la màxima expressió en aquest palau de l’Eixample Barceloní, el més gran de Passeig de Gràcia, l’eix principal del pla Cerdà. L’industrial Pere Milà i la seva esposa, Roser Simón, van encarregar-li per destinar-la a residència familiar i pisos de lloguer. La pedrera es construeix entre 1906 i 1912. Gaudí la projectà en la seva plenitud professional, als 54 anys, fou la seva obra civil i va suposar una ruptura dels esquemes del seu temps.

Coneguda com La Pedrera pel seu feréstec aspecte exterior, semblant a una pedrera a cel obert, sinuosa i amb formes extretes de la natura, consta de dos blocs d’habitatges, intercomunicats per patis interiors i amb façana comuna. Conjuntament són 4 pisos i 16 apartaments, que es podien recórrer a peu o amb un dels primers ascensors de l’època (que tardava 10 minuts fins arribar a la terrassa). Tot i que en un principi va ser rebutjada per la seva força artística i el trencament amb l’arquitectura i l’estètica del seu temps, l’edifici constava dels avanços tecnològics de l’època, entre ells la presencia d’una calefacció central i electricitat a tot el palau.

Cal destacar la bellesa del ferro forjat dels seus balcons, que simulen plantes enfiladisses, obra dels germans Lluís i Josep Badia i Miarnau. Té un total de cinc plantes, més un traster diàfan realitzat en la seva totalitat amb arcs catenaris i l'esmentada terrat, així com els dos grans patis interiors, un de planta circular i un altre de planta oval. A la façana destaca l'arc ciclopi d'entrada, mentre que la cornisa superior, de forma ondulada, té esculpits capolls de rosa amb inscripcions de l'Ave Maria en llatí ("Ave Maria gratia plena, Dominus tecum").

La decoració interior va anar a càrrec de Josep Maria Jujol i els pintors Iu Pascual, Teresa Lostau, Xavier Nogués i Aleix Clapés.2 Es troben sovint detalls ornamentals marins, com els falsos sostres de guix que simulen ones de mar, així com pops, cargols i flora marina.

La construcció va patir diversos retards ja que l'edifici va superar en alçada i amplada al que estableixen les ordenances municipals, imposant el senyor Milà diverses multes. A més, Gaudí va abandonar la direcció de l'obra en 1909 per divergències amb els Milà que fa a la decoració interior. La relació entre Gaudí i Milà es va refredar, i l'arquitecte va haver de portar a judici al promotor per cobrar els seus honoraris, que va donar als jesuïtes.

69

70

71

72

"La Pedrera bohèmia", una època que va començar després de la construcció a mitjans dels 50, a l'espai situat sota la terrassa, d'uns apartaments dissenyats per l'arquitecte Barba Corsini. "Uns petits apartaments molt de l'estil de l'època, amb un mobiliari dissenyat especialment per a ells, amb lloguers curts i en els quals vivia gent gairebé sempre vinculada amb la faràndula: dissenyadors, artistes, fotògrafs i gent bohèmia en general. Allà ens consta que va viure gent com l'actor Fernando Guillén o Octavio Acebes, a qui m'encantaria entrevistar ", explica la responsable de la iniciativa. "Els apartaments es van eliminar en els 80, durant la restauració de l'edifici per part de Caixa de Catalunya, en la qual es va decidir tornar a aquesta part de l'edifici el seu aspecte original, tal com havia estat dissenyat per Gaudí".

73

74

CATENARIAS La catenària és una forma geomètrica. És la corba que descriu un fil penjat dels seus dos extrems. La forma d’una catenària és similar a la d’una paràbola, tal com pots veure a la figura següent. Molts arquitectes com ara Gaudí han utilitzat aquest arc en les seves construccions. Sovint, l’arc catenari es confon amb l’arc parabòlic per la seva gran semblança. De fet, a ull nu, resulten indistingibles.

Els seus inicis es remonten a l’any 1691, que és quan Leibniz, Huygens i Bernoulli van demostrar que els fils penjats no descrivien una hipèrbole o una paràbola, com es

creia, sinó una altra figura. L’anomenaren catenària perquè feren els assaigs verificatius amb una cadena penjada (catena, en llatí).

.. L’arc catenari és un arc que distribueix la major part de les seves forces cap a baix, cap els fonaments. L’arc catenari minimitza al màxim les tensions horitzontals i gairebé totes les càrregues van de forma vertical. Això vol dir que podem anar traient els contraforts laterals fins al punt que podem deixar pràcticament l’arc nu. És per això que Antoni Gaudí s’enamorà de la corba catenària. Però en Gaudí encara va anar més enllà i, mitjançant maquetes amb aquests saquets, que li donaven una mica de força en cada un d’ells, doncs podia aconseguir, o en tot cas, intentava trobar, aquell arc catenari que encara minimitzava molt més les tensions horitzontals perquè ell intentava aconseguir estructures més esveltes, més lleugeres. Va comprovar que els

arcs catenaris que no tenien molta alçada, que eren molt arrodonits, encara patien tensions molt importants horitzontalment parlant. En canvi, el mateix arc catenari en igualtat de condicions, si era molt més alt, molt més esvelt, les tensions horitzontals es minimitzen. Com ho podem veure això? Doncs amb aquest mateix exemple. Aquests són dos aparells iguals amb els qual s’ha d’anar amb cura en el que podem veure com la torsió d’aquestes dues vares és molt més curt que amb l’arc catenari més esvelt. Per

això Gaudí va fer arcs catenaris a la Sagrada Família que tenen altures de 45 a 60 metres.

75

76

L'any 1890, Eusebi Güell construeix una fàbrica i un poble de treballadors a Reus. L'any 1898 demana al prestigiós arquitecte Antoni Gaudí que construís l'església. Gaudí treballa durant 10 anys en el projecte. Utilitza l'edifici com a laboratori de disseny en el qual experimenta aspectes arquitectònics per la Sagrada Família, es per això que l'edifici ha estat qualificat d'estrambòtic, estrany, adjectius eclipsats per la seva genialitat. No és

Història de la Cripta Gaudí

Quan Eusebi Güell va encarregar al seu bon amic Antoni Gaudí que construís l'església de la colònia li diu textualment, que faci el que vulgui. No li va posar límits, ni en el pressupost, ni en el tipus d'obra que havia de fer i, com es va veure amb el temps, tampoc en el termini per finalitzar l'obra.

L'any 1.898 Eusebi Güell va encarregar a l'arquitecte Antoni Gaudí el projecte d'una església per a la Colònia Güell. Durant els anys següents Gaudí va realitzar diferents estudis previs que van culminar en una maqueta de l'església, instal·lada en el seu propi taller situat al mateix turó on s'elevaria l'edifici.

L'any 1908 es va iniciar la construcció del Temple. No obstant això, l'ambiciós projecte que preveia una església amb dues naus, inferior i superior, rematada per diferents torres laterals i un ciborrio central de 40 metres d'altura, quedaria inacabat. En 1914 els fills d'Eusebi Güell van comunicar a Gaudí que no seguirien finançant les obres en curs i aquest va haver d'abandonar el projecte. Al novembre de l'any següent, el bisbe de Barcelona va beneir la nau inferior, l'única que es va arribar a construir, fet que motivaria que l'església es cridés popularment cripta. Entre 1915 i 1917, un nou constructor va tancar la nau.

Malgrat quedar inacabada, l'església suposa un punt culminant en l'obra de Gaudí a l'incloure per primera vegada, de forma unitària, la pràctica totalitat de les seves innovacions arquitectòniques.fins l'any 1908, que es comença el projecte. En la majoria d'obres de Gaudí trobem uns valors fonamentals: Déu i la religió, la natura i Catalunya, que Gaudí representa en elements i figures-Gaudí pretén fer una església que es confongui amb el bosc, amb la natura, la seva mare de Déu. És per això que, per exemple, les columnes inferiors estan fetes amb pedra de color negra, imitant pins.

A Gaudí li desagrada veure en molts temples la presencia d'arcbotants i contraforts,

77

aquest són de presència obligada, ja que el pes dels arcs es desplaça a les parets, que precisen una ajuda per aguantar-los. És per això que no en trobem a la cripta, Gaudí introdueix un element clau en la seva obra, arcs catenaris, que canalitzen tot el pes cap a terra. La seva formació es bassa en les deformacions produïdes per la llei de la gravetat, Gaudí exerceix d'ajudant, penjant cadenes cap per ball subjectades per els dos costats i deixant que , el veritable arquitecte: la gravetat, dissenyi el model de les corbes.

El desenvolupament de la Colònia Güell es va iniciar l'any 1.890 a iniciativa de l'empresari Eusebi Güell a la seva finca Can Soler de la Torre, situada al terme municipal de Santa Coloma de Cervelló, actual Comarca del Baix Llobregat.

A diferència de la gran majoria de les colònies industrials de Catalunya, Eusebi Güell va procurar millores socials per als treballadors i va aplicar la seva condició de mecenes de la cultura. Per això va dotar a la Colònia Güell d'equipaments culturals i religiosos i va incorporar el corrent modernista a les noves construccions, encarregant projectes a diversos arquitectes i, concretament a Antoni Gaudí la construcció de la iglesia.En el marc de la crisi del sector tèxtil de l'any 1.973 la fàbrica va cessar la seva activitat produint un gran impacte social en la Colònia. Durant els anys següents la propietat es va anar venent: la fàbrica en fraccions a empreses diverses, les cases als seus habitants i els equipaments i terrenys de l'entorn a institucions públiques.

78

CARTES AL DIRECTOR ORIOL FERNANDEZ

Benvolgut director,

Vam arribar un dilluns al institut com qualsevol altre dia, la diferència era que començaríem a fer el crèdit de síntesis. Ens van explicar en que consistia el treball i els itineraris que havíem de fer durant tota la setmana.

Al dia següent vam quedar tots a l’hospital de Sant Pau. Vam fer una volta per allà mentre la guia ens explicava curiositats molt interessants. El lloc visitat és correcte tot i que la visita podria haver estat més curta. El guia ha donat la informació necessària però ens ha fet participar poc. La nostra actitud ha estat correcta, però no hem participat gaire.

Dimecres va tocar visitar un monument dels més importants de Barcelona, la Sagrada Família. Vam quedar a les 9:00 del matí a la porta i vam fer una volta per dintre amb uns auriculars per escoltar tot el que deia el guia amb molta mes facilitat ja que estàvem a un lloc públic on cada dia hi ha moltíssima gent i la comunicació és difícil. La visita ha resultat molt interessant pel que fa els continguts i allò que has vist. El guia ha donat molta informació i ha sabut motivar-nos. Nosaltres hem estat molt atents, interessats i hem participat.

Dijous va tocar visitar la pedrera o casa Milà, Ens va rebre una noia i ens va fer de guia durant la visita, va ser una visita molt divertida i vam aprendre molt. La visita ha resultat molt interessant pel que fa els continguts i allò que has vist. El guia ha donat la informació necessària però ens ha fet participar poc. Nosaltres hem estat atents, interessats i hem participat.

Ja era l’últim dia, divendres. Vam anar a la colònia Güell, vam anar amb ferrocarrils fins arribar al poble, allà vam esmorzar i ens vam dividir per grups. Va ser molt interessant veure com vivia la gent en aquells anys. La visita ha resultat molt interessant pel que fa els continguts i allò que has vist. El guia ha donat molta informació i ha sabut motivar-nos. Nosaltres hem estat molt atents, interessats i hem participat.

79

GERARD GIL Crec que caldria fer una mica de memoria de les activitast que hem realitzat per

1r dia : La visita nom ha sigut la millor però ha estat bé , l´hagués fet més curta per què al final es feia una mica pesada , la guia també ho va fer be , no era la millor però no hem va desagradar , s´ho sabia tot bastant be i era entretinguda , al saber tant a mi hem va donar la impressió que ens ho volia explicar tot i per això no vam participar molt , l´actitud del meu grup de tres ha estat molt be , hi havien moments que ens distrèiem i parlàvem , però va ser en molts pocs casos , no vam fer apunts per què abans d´entrar ens van donar un fulletó que estava tot o gairebé tot , i en general tot el grup hem estat bastant be encara que en algun moment ens despistàvem però la gran part de temps estàvem concentrats . En general m’ha agradat . 2 n dia :La visita a la Sagrada Família no hem va agradar , el lloc si , m´agrada molt però el guia no hem va agradar molt , s´ho sabia tot molt be i tal però no m´agradava com ho feia , també s’enrotllava molt i se’m va fer molt llarga la visita , lo de fer preguntes amb les tablets i puzles i tot allò era molt bona idea això si , el guia ens va fer participar més que la guia anterior , allò feia que estiguessis una mica més atent però no ens va fer participar fent-nos preguntes (alguna si que ens va fer) ens va fer participar amb les “tablets” , el nostre grup de tres no va estar tant atent com l’excursió passada ja que potser hi havia molta gent i per la durada de la visita , tampoc vam prendre apunts ja que ens van donar uns “fulletons” que feia un resum de la visita , com a grup en general jo vaig veure que no estàvem tant atents , estàvem despistats i anàvem fent fotos mentre el guia parlava . No hem va acabar d´agradar la visita . 3 r dia: Per mi va ser el dia que hem va agradar més , la guia era molt simpàtica , s´ho sabia tot molt be hi ho va explicar tot d´una forma que hem va agradar molt , no ens va fer participar tant com el guia de la sagrada família però més que la guia del primer dia , no era ni molt ràpida ni molt lenta al explicar en cada lloc el que ens tenia que dir , el seu ritme era el suficient per qué no perdessis el fil de la explicació , el nostre grup de tres crec que va ser el dia que va estar més atent , aquell dia si que vam aprendre apunts , potser al tenir que aprendre apunts ens va fer estar més atents , com sempre hi havia algun moment que ens distrèiem i parlàvem però es normal , en general , tots vam estar molt be amb aquella guia , vam estar bastant centrats , per mi la durada va ser la correcte , no se’m va fer pesat al final . Va ser la excursió que es podria dir que hem va agradar més . 4 rt dia : Jo no vaig entendre la finalitat d´aquella excursió , lo únic modernista d’aquell lloc era la església i vam estar mitja hora allà , després jo crec que no venia a “cuento” el que ens van ensenyar , en aquell poble a part de l’església hi havia un altre casa modernista i no ens la van ensenyar , no li vaig trobar molt sentit aquella visita , per què si ens volien explicar una mica la història del poble ho podien fer a l’església que es modernista , encara que la història del poble no te res a veure amb el modernisme , en aquesta excursió vam tenir dos guies , el primer hem va agradar bastant , ho feia molt be , ens va ensenyar la església , lo únic modernista hi ho va fer molt be , ho feia de forma que no perdies el fil , feia participar a la gent aguantant coses etc... Més tard quan ens van tornar a separar per un altre grup per visitar el poble la guia que vam tenir no hem va agradar gens , per mi era una mica avorrida , al explicar no tenia gràcia

80

, no se la veia amb ganes de dir-ho , no ens va fer participar gens i això feia que desconnectéssim més , era bastant lenta explicant i això feia que volguessis acabar ja , la durada en general no hem va agradar gens , ho vam fer tot amb unes cinc hores quan es podia fer amb tres hores , com a grup de tres jo crec que va ser el dia que vam estar mes despistats , teníem que fer apunts però al final ja passàvem de fer-ne , el meu grup o almenys jo estava distret la gran part de temps en la descoberta del poble es podria dir per què no vam fer altre cosa , en l’església vam estar molt més atents i vam prendre molts més apunts , el grup en general a estar com el nostre grup , distrets . Per mi va ser la pitjor excursió amb diferència

81

GUILLE CEREZO Tractaré només les activitats principals de cada dia exposant la meva opinió. El dimarts vàrem realitzar la visita del recinte modernista de Sant Pau, va ser una visita extensa, i tot hi que les explicacions de la guia van començar produint-nos interès, poc a poc vam anar perdent-lo. El fet de que hagi sigut la visita més extensa ha repercutit molt en el nostre grau d’atenció, a més, cal destacar el soporífer timbre de veu de la noia que ens feia la visita. Aquest és l’únic fallo que conté, ja que sinó es va desenvolupar amb normalitat i sense problemes. El grup es va comportar molt bé i l’edifici personalment em sembla preciós. L’endemà ens vam reunir a la Sagrada Família. Considero que la visita va ser massa curta, no ens va permetre disfrutar suficientment del temple. El guia aquest cop estava equipat amb les últimes tecnologies (tablets, micròfon...) però només amb això no va ser suficient per exercir de bon guia. Explicacions curtes i només amb el contingut necessari, temps dins l’edifici mil·limetrat...alguns dels exemples de perquè no hem va agradar la visita. Jo ja havia estat a la Sagrada Família però crec que si aquest hagués sigut el meu primer cop no m’agradaria tant com m’agrada. Nosaltres ens vam portar de forma excel·lent, de fet, no podíem parlar entre nosaltres a causa dels auriculars, ens veiem obligats a interactuar amb la tablet i estàvem molt controlats, però hem sabut correspondre i mostrar fins a cert punt, interès. La casa Milà ha estat la meva visita preferida, ho tenia tot: edifici espectacular, guia simpàtica, continguts interessants, bon temps, pocs turistes... Crec que la guia va saber explicar-se i mostrar-nos la casa molt bé, i això va ser visible amb la nostra implicació, tot hi que només podíem participar molt poc. He pogut comprovar que la opinió positiva de la visita és unànime, i que tots compartim les mateixes opinions. El divendres vàrem anar les tres classes juntes a la colònia Güell. La visita es dividia en dos parts, la cripta de Gaudí, i una visita del poble de la colònia. La primera va ser interessant i el guia va explicar amb claredat tots els temes, va tractar-ne de molt interessants i importants per al treball, cosa que ens va permetre avançar bastant. Per altra banda la segona va ser bastant avorrida i la presa d’apunts va ser molt difícil. En general es va desenvolupar molt bé i tot i la quantitat d’alumnes no hi va haver incidents durant les visites. Considero que el treball de síntesi ha estat molt interessant i les visites molt encertades, també hem tingut sort amb els guies i els grups que han sabut comportar-se, llàstima de la immensa quantitat de treball posterior i el poc temps per realitzar-la.

82

ITINERARIS

FOTOGRÀ

FICS

83

DIAGONAL

GRÀCIA

84

CASA

ARQUITECTE:

ANY DE CONSTRUCCIÓ:

ADREÇA: carrer ravella 15

85

86

CASA TOSQUELLA

ARQUITECTE: Eduard M. Balcells i Buigas

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1906 - 1907

ADREÇA: C/ Ballester, 6

87

88

CASA RAMOS

ARQUITECTE: Jaume Torres Grau

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1905 - 1908

ADREÇA: Plaça Lesseps, 30

89

90

CASA VICENS

ARQUITECTE: Antoni Gaudí

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1883 - 1888

ADREÇA: C/ de les Carolines, 18-24

91

92

CASES CAIRÓ

ARQUITECTE: Domènec Boada i Piera

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1904

ADREÇA: Rambla del Prat, 4-10

93

94

MERCAT DE LA LLIBERTAT

ARQUITECTE: Miquel Pasqual i Tintorer

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1888

ADREÇA: illa entre els carrers de l'Oreneta, Milton, Sant Gabriel i Sant Cristòfor

95

96

CASA FRANCESC CAMA

ARQUITECTE: Francesc Berenguer Mestres

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1904

ADREÇA: C/ Gran de Gràcia, 77

97

98

CASA FUSTER

ARQUITECTE: Lluís Domènech i Montaner

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1904

ADREÇA: C/ Gran de Gràcia, 15

99

100

CASA SAYRACHS

ARQUITECTE: Manuel Sayrachs

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1915 - 1918

ADREÇA: Avinguda Diagonal, 423

101

102

PALAU DEL BARÓ DE QUADRES

ARQUITECTE: Josep Puig i Cadafalch

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1903 – 1905

ADREÇA: Avinguda Diagonal, 416

103

104

CASA DE RAMON CASAS

ARQUITECTE: Antoni Rovira i Ravassa

ANY DE CONSTRUCCIÓ: 1899

ADREÇA: Passeig de Gràcia, 96

105

CASA COMALAT

ARQUITECTE: Salvador Valeri Pupurull

ANY DE CONSTRUCCIÓ:1909 - 1911

ADREÇA: Avinguda Diagonal, 442

106

107

108

CASA SERRA

ARQUITECTE: Josep Puig i Cadafalch

ANY DE CONSTRUCCIÓ: 1903-1908

ADREÇA: Rambla de Catalunya, 126

109

CASA PEREZ-SAMANILLO

ARQUITECTE: , Joan J. Hervàs Arizmendi

ANY DE CONSTRUCCIÓ: 1909-1910

ADREÇA: Avinguda Diagonal, 502-504

110