Rondalla gener 2014

Un Bosc de LlibresVedrunaÀngels

La rondalla de GENER de 2014

Aquest mes us proposem una rondalla meravellosa, una de ben coneguda, Els tres pèls del diable.Les rondalles meravelloses són aquelles en què la màgia és sempre present. Són les més antigues, potser d’origen tan remot com l’edat de pedra, quan la Humanitat no tenia explicacions científiques per a les coses que passaven al seu voltant, i la Natura era alhora terrorífica i admirable, quan tot era prodigi i res no era inversemblant.

ELS TRES PÈLS DEL DIABLE

Vet aquí que en el temps d’aquell reique a qui sabia massa li feia arrencar la pell,

hi havia un Rei molt ric i poderós que es pensava que era el més savi i el més llest de tots, i tractava a tothom amb menyspreu i sense cap mena de consideració. El Rei tenia una filla i la filla, d’amagat del seu pare, s’estimava un criat seu. Quan el Rei ho va saber, es va enfurismar d’allò més i tot eren crits i retrets: a la filla perquè s’estimava un criat i al criat perquè havia gosat estimar una princesa.. Va fer cridar el botxí perquè executés el criat allà mateix, però la filla, feta un mar de llàgrimes, va suplicar al Rei, el seu pare, que encarregués al seu estimat la tasca més difícil que se li acudís, que si no ho aconseguia, llavors ja el penjaria.

Tant va pregar i intercedir la princesa, que el Rei la va voler complaure, posant a prova el criat, però encarregant-li una tasca prou difícil perquè no se’n pogués sortir:

- Et perdonaré la vida si em portes tres pèls del Diable. I no tan sols et perdonaré la vida, sinó que et podràs casar amb la meva filla, la princesa.

Tant estimava el criat la princesa que, per impossible que fos, va decidir anar a buscar els tres pèls del Diable, i es va posar en camí per anar a trucar a les portes de l’infern.

Al cap d’una bona estona de caminar, va arribar a una gran ciutat on tothom plorava. quan el criat va preguntar què els passava, li van explicar que a la plaça hi havia una font que rajava vi. Aquell vi era tan bo i tenia tanta anomenada que havia fet rica la ciutat. Però aquell doll de vi que els donava tantes riqueses s’havia estroncat i ja no en rajava



ni una gota. La ciutat estava condemnada ara a patir una gran misèria.El criat va continuar el seu camí, i quan ja feia molt que caminava, va arribar a una

altra ciutat molt gran. Allà, pels carrers i les places, es va trobar que també tothom plorava i va preguntar què els passava. Llavors li van explicar que al bell mig de la plaça major hi havia una pomera que feia pomes d’or i que aquesta meravella era la seva font de riquesa. Però d’un dia per l’altre la pomera s’havia assecat sense que sabessin ni el com ni el perquè, i allò els abocava a la ruïna.

Com que ell no hi podia fer res, va deixar la ciutat enrere u va reprendre el seu camí. Camina que caminaràs, va arribar a una altra ciutat encar més gran que les altres dues. Tothom que va trobar pel carrer plorava, i de les finestres i balcons penjaven tot de draps i cintes de dol. El criat va aturar una dona que plorava amb desconsol i li va preguntar què passava. La dona, sense parar de plorar, li va explicar entre sanglots que la Reina d’aquella ciutat s’acabava de morir de sobte sense que ningú ni cap metge sabés de quin mal.

El noi va mirar de consolar-la com va poder i va marxar cap a l’infern. Just abans d’arribar-hi, es va trobar vora d’un riu molt ample que era el riu dels condemnats. Com que aquell riu no tenia pont ni passera, ni sabia la manera de travessar-lo, va estar molt content quan va veure una barca.

El barquer el va cridar i li va dir que hi pugés, que ell el duria a l’altra banda del riu. Però així que hi va pujar, el condemnat que feia de barquer va deixar anar els rems, va saltar a terra i va deixar el criat tot sol a la barca. De la vora estant li va explicar que tothom que travessa aquell riu havia de fer de barquer fin que no arribés algú altre que el volgués creuar, Ja feia més de cent mil anys que ell feia de barquer i s’esperava, remant d’un costat a l’altre sense solta, perquè a l’infern no hi anava ningú per gust, i als condemnats que no hi volien anar, els hi duia el Diable a coll, que no tenia cap necessitat de fer servir la barca perquè podia travessar el riu d’un salt.

El criat, sense esverar-se gens, li va dir que ell només anava a veure el Diable per una qüestió que enllestiria de seguida i que quan tornés, de bon grat es quedaria a la barca i el barquer podria marxar. Ves si no li podia fer el favor d’esperar-se una mica i si li venia d’aquí, si feia tants milers d’anys que s’esperava.

El barquer s’hi va avenir i el va passar a l’altra banda. Un cop van haver arribat, el criat va anar a trucar a les portes de l’infern i li va obrir la criada del Diable, que es va esgarrifar de veure’l:

- On vas, desgraciat? Mai m’havia trobat que algú vingués a trucar a aquesta porta. que no saps que qui entra a l’infern no en surt mai més?

- Vinc a buscar tres pèls del Diable que necessito per aconseguir la meva felicitat..- Com que ets el primer que truca a les portes d’aquesta casa, miraré d’ajudar.te.

Ara mateix et convertiré en formiga, jo mateixa arrencaré els tres pèls al meu amo, després



te’ls donaré i te’ls podrás endur passant per sota la porta, sense que el Diable se n’adoni.El criat es va deixar fer i, així va quedar convertit en formiga, va arribar el Diable

enmig d’una gran ventolera, rabiüt i enfurismat com una mala cosa, renegant i traient foc pels queixals, i va dir a la seva criada que estava cansat i se’n anava a dormir.

Mentre el Diable dormia i roncava a cor què vols, la criada li va arrencar un pèl de la barba. El Diable se’n va sentir i es va mig desvetllar.

- Ai, quin mal! Ara que estava tan entretingut mentre somiava en els babau d’aquella ciutat on els he mort la Reina. Tan fàcil que els seria tornar-la a la vida si li rentaven la cara amb aigua de la font de la plaça.o i tenia tanta anomenada que havia fer rica la ciutat. Però aquella doll de viv que els donava tantes riqueses s’havia estroncat i ja no en rajava ni una gota. La ciutat estava condemnada ara a partir una gran misèria.

El criat va continuar el seu camí, i quan en ja en feia molt que caminava, va arribar a una altra ciutat molt gran. Allà, pels carrers i les places, es va trobar que també tothom plorava i va preguntar què els passava. Llavors li van explicar que al bell mig de la plaça major hi havia una pomera que feia pomes d’or i que aquesta meravella era la seva font de riquesa, Però d’un dia per l’altre la pomera s’havia

Llavors el Diable es va girar de costat i es va tornar a dormir. Ronca que ronca, fins que la criada li va arrencar un pèl de la cua.

- Ai, quin mal! És com si un tàvec m’hagués picat a la cua. Ara que hem divertia tant mentre somiava en aquells babaus a qui se’ls ha assecat la pomera que feia les pomes d’or. Tan fàcil que els seria revifar-la si mataven el cuc que se li menja les arrels.

I es va girar de panxa enlaire i de seguida va tornar a agafar la son. La criada ho va aprofitar per arrencar-li un pèl del melic i el Diable va fer un bot i es va exclamar:

-Ai, quin mal! Ara que reia tant mentre somiava en aquells babaus a qui se’ls ha estroncat la font de vi i no són prou llestos per adonar-se que se’ls beu el vi un gripau que no es mou de darrere l’aixeta.

I es va girar de l’altre costat i es va quedar adormit com un sac.La criada va donar els tres pèls al criat convertit en formiga. Ell els va agafar i es va

esmunyir per sota de la porta. I encara amb l’aparença de formiga es va enfilar a la barca, sense que el barquer se n’adonés, i en va baixar quan va ser a l’altra banda.

Aviat va arribar a aquella ciutat on s’havia mort la Reina i tothom la plorava. Es va presentar a palau i va dir que, si volien, ell la podria revifar. I tant que ho volien! A canvi li van oferir grans riqueses. Aleshores el criat li va rentar la cara amb aigua de la font de la plaça i a l’instant la Reina va tornar a la vida. De tant content que va estar tothom i d’acord amb la paraula donada, la ciutat va lliurar al criat tants tresors que gairebé no podia carretejar-los.

Després va arribar a la ciutat on s’havia assecat la pomera. Va anar a veure el batlle i li



va dir que, si li donava una bona paga, ell faria que tornés a donar fruits. El batlle de la ciutat li va prometre que li daria tot allò que li demanés i el criat es va posar a cavar al voltant de la soca de l’arbre fins que va trobar aquell cuc que se li menjava les arrels i el va matar. I, com per obra d’encanteri, la pomera va revifar a l’acte i el batlle li va pagar la feina amb tants diners que no sabia com portar-los.

A continuació, va arribar a la ciutat in s’havia assecat aquella font de vi que tenien a la plaça i que era la seva riquesa més gran. Allà també es va oferir a fer-la rajar si el recompensaven com cal, i tothom a la ciutat s’hi va avenir, Llavors va treure l’aixeta de la cantonada, va matar al gripau que s’hi havia instal·lat i l’embussava, i a l’instant va sortir de la font un doll de vi més potent i de més cabal que abans. I tal com havien quedat, d’aquella ciutat també va marxar carregat de monedes.D’aquesta manera va arribar al palau del Rei al capdavant d’una corrua de carros carregats de riqueses i tresors, i va lliurar al pare de la seva estimada, la princesa, els tres pèls del Diable que l’havia enviat a buscar.

El Rei no se’n sabia avenir i no parava de preguntar-li com s’ho havia fet, i volia que li ho expliqués amb tots els ets i uts. I és que el Rei no volia que fos dit que ell no era capaç de fer aquella proesa que havia fet un simple criat i volia saber tots els detalls per poder-ho fer ell mateix. Llavors, davant de la princesa i de tota la gent de palau, va dir:

- Vaig encarregar a aquest criat que em portés tres pèls del Diable, perquè, com sap tothom, que els tingui farà del Diable el que voldrà. Penseu què no podríem fer si en tinguéssim sis! Per tant, avui mateix aniré jo personalment a buscar els tres que ens falten i si d’aquí set dies no he tornat, que la princesa es casi amb el criat.

El Rei va sortir de palau i va fer camí cap a l’infern. Quan va arribar al riu dels condemnats també es va trobar el barquer, que, així que el va veure, es va posar molt content. Va convidar el Rei a pujar a la barca i, quan el Rei va ser dins, va deixar anar els rems i va saltar fora, i de la vora estant li va dir:

- Us heu de quedar a la barca fins que vingui a rellervar-vos algú que vulgui travessar el riu. Esteu de sort, perquè hi ha un noi que ja no trigarà gaire a venir. Ha anat a fer un encàrrec a l’infern i deu estar a punt de tornar, o sigui que només us haureu d’estar una estoneta, mentre que jo he hagut de fer de barquer durant més de cent mil anys.

I dit això, el barquer se’n va anar.Com que el Rei no tornava i ja havien passat els set dies que havia dit, la princesa i el seu

estimat es van casar i van ser feliços sempre més, i com que encara no ha anat ningú a passar el riu, el Rei encara deu ser a la barca, fent de barquer.

I tot això ha passat o no ha passat.Si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat.



Rondalles meravelloses que no hem de perdre. Anna Tortajada. i il·lustracions de Núria Giralt . Ed Columna

Rondalla gener 2014

Documents

Transcript of Rondalla gener 2014