Sumari – núm. 234

En ocasió del 150 aniversari de la mort del Sant Rector de Ars, Joan María Vianney, Sa Santedat el Papa va anunciar que, del 19 de juny de 2009 al 19 de juny de 2010, se cele-brarà un especial Any Sacerdotal, que tindrà com a tema "Fidelitat de Crist, fidelitat del sa-cerdot". A Any Sacerdotal.

Poc benestar o equilibri es pot trobar si anem deixant rere nostre un rastre de cadà-vers, per molt petits que siguin. Una cultura de la mort només ens pot portar desastres. A En portada.

I, a més, La Quarta d’EdT (pàg. 4), Editorial (pàg. 5), Pregària (pàg. 6), Contrapunt (pàg. 7), L’entre-vista (pàg. 8), Tarragona missionera (pàg. 10), La veu de Càritas (pàg. 11), Les columnes (pàg. 12), Esposa del diaca? (pàg. 14), Humor (pàg. 16), En portada (pàg. 17), Opinió (pàg. 19), Moguts per la Pau (pàg. 20), Notícies (pàg. 21), Any Sacerdotal (pàg. 27), Any paulí (pàg. 30), i Cinema (pàg. 32).

En aquest número han col·laborat:Antoni Coll, Mn. Pere Dalmau, Mn. Josep Bofarull, Josep Sabaté, Joan Solé Fa, Pep Targa, Cate-rina Ballesta, Cisco Targa, Rosa M. Ballesta, Frank Harriman (Brussel·les), Clara Herrán (Madrid), Bernabé, Didac Bertran, Rosa M. Sànchez, Mn. Josep Pascual, i Juan Orellana. 3

Els articles publicats a Església de Tarragona expressen solament

l’opinió dels seus autors.

La quarta d’EdT

Valentia o covardia?A. Coll Gilabert, periodista

En el decurs d’una agradable xerrada a La Mora, l’admirat mossèn Ernest Walravens em va explicar alguns detalls que confirmen la gran personalitat dels reis belgues que ell va co-nèixer molt d’aprop. Jo ja admirava Fabiola per la seva naturali-tat i senzillesa i Balduí per la fermesa de les seves conviccions.

Un dia de 1990 el seu govern li va posar sobre la taula per signar una llei d’avortament. El rei de Bèl-gica es va trobar entre la espasa de la voluntat del Parlament i la pared de la seva consciència. Va escollir ser fidel a la seva consciència en-cara que això li representés perdre la corona. Després el Govern va trobar la manera de tirar endavant la llei sense la signatura reial, però ell no va cedir, com Tomàs Moro en el seu dia no va accedir a les pre-tensions d’Enric VIII de que el seu primer ministre acceptés la llei de divorci. En aquell cas no era el Rei

qui és jugava la corona sinó ell qui es va jugar, i perdre, el cap.

Venen a la memòria aquests fets històrics, un relativament recent i l’altre ja molt llunyà, davant la disposició d’algun partit polític d’exigir que els seus diputats tinguin disciplina de vot quan s’hagi de votar l’actual reforma de la llei d’avortament que, amb el pretext de clarificar la llei anterior, el converteix en lliure.

No sabem si hi haurà algun diputat que s’atreveixi a ser fidel a la seva consciència, si es el cas, per sobre de les con-signes partidàries. Algú pot pensar que el fet de prémer un botó verd no te excessiva importància perquè la llei potser s’aprovaria igual. Però, si es el cas que algú pensa que hauria de votar d’una altra manera, sí que té importància: es la dis-tància que hi ha entre la valentia i la covardia, que no es poca.

Al seu llibre Profils in courage (Perfils de valor) John F. Kennedy retrata personatges de la història america-na que és van jugar el seu pervindre polític per no traici-onar els seus ideals. Els considera heroics i de fet ho van ser, com podrien ser-ho alguns que ara tenen la oportuni-tat. Les circumstàncies de la vida poques vegades es pres-

Església de Tarragona

DirectorDidac Bertran

Consell de redacció:Mn. Joaquim FortunyMn. Francisco GiménezLuis-José BaixauliJosep Sabaté

SecretariaMontse Sabaté

Santi Grimau

Edita:Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administraciói subscripcions:Adreça:Pla de Palau, 2Telèfon: 977 233 412 (ext. 205)Fax. 977 251 847Adreça electrònica:mcs@arquebisbattarragona.catPàgina web: www.arquebisbattarragona.catCodi postal: 43003 Tarragona

Imprimeix

Dipòsit legal: T-14-1988

Subscripció anual: (11 números): 14,52 !

Subscripció anual resta d’Europa: (11 números): 35,00 !

Preu unitari: 1,45 !

Publicitat: Ferran JuanTelèfon 977 212 628

Publicada amb la col·laboració delDepartament de Cultura de la Generalitatde Catalunya

4

Editorial

A vegades s’escolta l’acusació que l’ensenyaA -ment moral de l’Església té massa prohibicions. Però en realitat aquest ensenyament es fonamenta en el reconeixement d’uns dons que Déu ens ha do-nat: la vida, el coneixement, la llibertat, l’amor…Al mateix temps, la història és testimoni de com l’home abusa del poder i de la capacitat rebutsgenerant diverses formes d’injusta discriminació i opressió dels més dèbils i indefensos. No en fem la llista, ja que és prou coneguda per tots. Noméspodem que refermar-nos en la defensa de la vida

l’absoluta convicció de que el fetus és un ésser viu

ho vulguin negar— ho avala. Tot plegat fa que noes pugui fer altra cosa que considerar absoluta-ment injusta la Llei de salut sexual i reproductiva.

Pel que fa a les eleccions, ningú s’ha de sor-rrprendre del percentatge d’abstencions. Les xifresencara són prou acceptables si tenim present que la campanya ha estat massa desconnectada dela política europea. Un cop més —i la publicitat n’és una bona mostra— els dos grans partits es-tatals (PSOE i PP) s’han dedicat a fer una guer-rrra partidista en clau local. No han parlat d’Euro-pa i els debats, els intercanvis de declaracions i fins i tot els retrets s’han centrat més a qüestio-nar la política a Espanya que no pas a parlar del que les seves grans coalicions han fet i faran a Brussel·les i a Estrasburg. Deuen pensar que a la ciutadania no ens interessa saber què fan al Parla-ment Europeu els partits que representen les duesgrans majories de la cambra legislativa europea.

Però és que, a més, els tòpics que habitualment ens colen en les eleccions europees, aquest cops’han multiplicat a dojo, fins i tot els anticlericals

més tronats, propis d’un segle XIX que no pas d’un segle XXI. Per altra banda, no és just ni té sentit que els partits polítics intentin crear falsesexpectatives a la ciutadania sobre unes hipotèti-ques solucions europees a alguns problemes an-cestrals de la política espanyola, perquè la realitat és que s’haurien de resoldre prèviament a Espa-nya si els dirigents tinguessin intenció de fer-ho.

És el cas de la crisi, que fins i tot es va negar la seva existència i que amenaça moltíssimes fa-mílies. L’Ésglesia a través de Càritas és, en mol-tíssims casos, l’únic ajut que reben milers i mi-lers de persones arreu d’Espanya. Però, per dur a terme aquesta gran tasca solidària, fruit del manament evangèlic, cal pensar en l’obtenció de recursos; és a dir, de diners. Una de les princi-pals fonts d’ingressos és la provinent de marcar la famosa “creueta” a la declaració de la renda.

El nou sistema d’assignació tributària, posat enmarxa el 2007, els primers resultats del qual hem conegut fa poc, suposa un canvi fonamental en elfinançament de l’Església. Els contribuents sónels que decideixen quina part dels seus impostosde la renda es destinen al sosteniment de l’Esglé-sia. L’Estat ja no posa res dels seus pressupostos generals. Ara bé, és important saber que l’Assig-nació Tributària suposa una bona ajuda a les ne-cessitats econòmiques de les diòcesis espanyoles.Segons les dades disponibles, una mitja del 25% dels pressupostos de les diòcesis es cobreix ambl’aportació de l’Assignació Tributària. D’on surt la resta? Quin és el futur del finançament de l’Es-glésia? Sens dubte, la partida més important és la de les aportacions directes dels fidels, ja siguimitjançant col·lectes ordinàries i especials, esti-pendis, subscripcions periòdiques, etc. Si parlemde futur del finançament hem de pensar, neces-sàriament, en la implicació directa dels fidels.

De lleis injustes,d’eleccions i d’economia

A les darreres setmanes són diversos els temes que han atret l’atenció de tots els ciuta-dans: des de l’omnipresent crisi fins la controvertida nova Llei de salut sexual i reproducti-

va, passant per les recent eleccions al Parlament europeu.

555

Maria, que ens presideixesdes del lloc que t’honora entre el cel i la terra:un setial al frontal de la nostra església.Et lloem i et proclamem MARE DE L’ESGLÉSIA.

Ets per a Constantí referència necessària,ens encomanem a tu, que ens vetlles des de la plaçacom a bona veina, ets a prop dels que passem pels carrers,sigues sempre la porta d’accés cap a Jesús.

Escolta els sentiments del constantinencs,parla’ls del teu Fill i aplega’ls al teu entorncom ho feres amb els Apòstols tot esperant l’Esperit.

Enforteix els més dèbils, fes humils els orgullosos,porta alegria als més joves, dóna seguretat als infants,enmiralla els adults, que siguin reflex de l’amor del Pare,dóna fortalesa als ancians, amoroseix els malalts,prega pels qui cerquen i empara els nouvinguts.

Que l’Església que tu estimes i ens mostresmanifesti el Regne promès:

amb portes obertes i entranyes de misericòrdia,testimoni d’esperança i fidel a la Paraula,plena de l’Esperit i xarxa de bondat,família de Déu i comunitat de germans.

Maria, Mare de l’Església,ferma com una roca, amb un sí de serventa dòcil,et demanem que

així com l’aire renova la frescor de la plaça,així, cada vegada que passem sota els teus peus,sentim el consol i la tendresaque dónes amb la teva presència i la teva mirada.

Gràcies, Mare, que guies els teus fills cap a l’Església.Gràcies, Església, que ens mostres Maria com a Mare.

Maria, Mare de l’Església,que en contemplar-te enlairada vegem ja el Cel,on comparteixes el regne de Crist Senyor Nostre.Amén.

Són molts ja els fidels que han adquirit un com-promís periòdic d’aportació a la seva parròquia, ala seva diòcesi, etc., però encara resulta insufici-ent. Cal que cada família, en funció de les seves possibilitats, amb esperit de generositat i comunióde béns, reflexioni sobre què pot aportar en fun-ció dels seus ingressos al sosteniment de l’Esglé-sia. No es tracta únicament de tirar unes monedes a la safata, com a gest d’ofrena, és quelcom més. L’aportació generosa a l’Església no és només una necessitat perquè l’Església pugui realitzar una feina, és una necessitat per al propi cristià.

El gest de posar a disposició part dels meus béns,dels meus diners, a favor de l’Església, ens acosta més a Déu, ens permet compartir i viure plena-ment la vida de l’Església com un membre actiu seu. Les col·lectes continuen sent un instrument eficaç. Això no obstant, de cara a organitzar ac-tivitats, cal comptar amb uns ingressos estables.Tota aportació és important: 5, 10, 20, 50 ! al mes o al trimestre poden ser vitals per al futur del fi-nançament. Finançar l’Església és ja una feina i una responsabilitat dels qui vivim i alimentem la

666

Editorial

PregàriaMARE DE L’ESGLÉSIA

L

Josep Bofarull, pvre.

No em puc treure del pensament la notícies con-tinuades d’agressions que omplen els diaris i la TV.Tot el que fa referència a la violència d’una personacontra una altra em colpeix d’una manera especial, sobretot quan la víctima és un ser innocent, dèbil ojove. Quan el causant és un infant o un jove, el des-concert que em provoca és insuperable.

Què ens està passant, en aquesta societat tan avança-da, tan progressista, tan intel·lectual, tan sàvia? És unaqüestió que ens hem de plantejar seriosament i senseamagar el cap sota l’ala. No ho fem tot bé. Potser s’hau-rien de revisar alguns plans d’ensenyament, fent-ne unaseriosa avaluació, dient les coses tal com són. Els resul-tats són a la vista.

Les converses, que sovintejo amb persones ense-nyants, preocupen, i molt. En algunes entrevistes, pro-fessionals de l’escola i de l’institut estan demanant recti-ficacions de fons. Em pregunto per què es pensa que ladisciplina, l’ordre, el respecte a qui té l’autoritat… van contra la llibertat personal. Em pregunto per què mante-nir un horari familiar, saber callar i escoltar quan parlaun que en sap més i té responsabilitat sobre tu, tenir clar des del començament què està bé i què no, tenir unaconsideració i un respecte pels ancians o per persones ma ncades… ha de ser considerat com quelcom reacci-onari. Continuo pensant que, en això, la tasca primera i principal correspon als pares i a la família. I això des dels primers anys de la vida dels fills. Els fills són seus i la influència dels pares —crec— continua sent la mésdeterminant, la que deixa més empremta i que és aco-llida amb més naturalitat, perquè va —ha d’anar— ro-dejada d’amor.

Això és fàcil de dir, ja ho sé, i els qui tenen la respon-sabilitat familiar a vegades no saben com fer-s’ho, tam-bé és veritat. O perquè no s’ho han pensat amb antelaciói reflexió suficients, o perquè s’hi posen massa tard, quan el fill o filla ja és massa gran, o perquè no troben o no busquen els suports necessaris. Però també és veritat que el conjunt de la societat té una gran responsabilitat en tot plegat. Unes causes greus, que caldria rectificar,són la precarietat i mobilitat laborals creixents, la difi-cultat (per a molts la impossibilitat) d’accedir a un ha-

bitatge digne i suficient, el futur que es presenta proble-màtic pel que fa a les pensions de jubilació i a altres ajutssocials, els horaris i la forma de treballar cada vegadamés estressant.

Ja sé que la qüestió és molt complexa i fer un gir de-mana un replantejament global que ens sobrepassa. No oblidem que tot plantejament i tota rectificació s’ha defonamentar en criteris i valors segurs i estables, en unavisió de la vida i en un sentit de l’existència que es con-sideri ferm. Sense aquests criteris tot serà relatiu o tot dependrà o estarà a mercè de qui tingui el poder polític, ideològic o mediàtic.

Les nostres escoles estan a punt de reposar per va-cances. També molts esteu esperant uns dies d’aturadafamiliar d’estiu. Qui sap si alguna conversa tranquil·laentre pares i fills, entre persones del ram educatiu nopodria fer reflexionar sobre alguns d’aquests temes. Isi cal, entre molts, fer, en aquest sentit, alguna pressióconjunta, raonada i convençuda a l’Administració, la qual té a les seves mans una part important de la soluciódel problema. La violència n’és una conseqüència i un símptoma.

Contrapunt

Què ens està passant, en aquestasocietat tan avançada, tan

progressista, tan intel·lectual, tan sàvia?

—La pobresa no està limitada entre el nord i el sud. Avui es parla dels nous pobres entre una pobla-aació jove i urbana, estigmatitzada per la corrupció deles màfies. Aquest és el marc de la societat actual?

—Un 35 per cent dels ciutadans dels EUAno tenen cobertura sanitària. La crisi actual faràque 900 milions de pobres caiguin en la pobresasevera. D’altra banda, les famílies de renda mí-nima al nostre país i els acomiadats s’han trobat que no poden fer front a les despeses familiars bàsiques. Així de fràgil s’ha tornat l’eufòria eco-nòmica dels primers anys del nostre segle XXI.

Sense DNI

—Aquesta situació provoca un sofriment so-cial per a persones condemnades a no existir,que, per no tenir, no tenen ni DNI. Es tractad’una mort prematura per a aquest col·lectiu?

—Avui, molts dels qui viuen a l’Àfrica, a paï-ïsos del sud-est asiàtic o a campaments improvisats de fugitius de la guerra del Congo, es troben sense DNI i mai no hauran existit socialment. Aquests fets, a milions, són la negació ètica del nostre siste-ma econòmic i polític mundial.

—¿Ens troben, doncs, davant una nova reli-gió que sacralitza el capitalisme neoliberal, pro-voca la privatització dels beneficis, la socialitza-ció de les pèrdues i fomenta la cultura del tenir?

—Pensi que és així. El «dogma» del mercat to-tal sense llei ni ètica pot ser un perill i un mal greu per als ciutadans. I, per contra, la desregularitzacióde l’economia i dels mercats financers i hipotecaris ha permès que unes minories de dirigents de l’eco-nomia neoliberal passin de les lleis i reglamentsinternacionals. Aquí hi ha hagut un greu buit ètic per manca de control i excés d’optimisme. I el di-ner s’ha volatilitzat. És ara que la premsa mateix parla ja de gestors corruptes, d’immoralitat i d’ab-sència de llei als centres d’economia internacional.

—Davant d’un neoliberalisme poc ètic en el qual el poder econòmic s’imposa al polític, no s’hau-rà d’avançar cap a una globalització humanista?

—El model econòmic global, al marge delsubjecte central que és l’home, porta a l’in-humanisme. Dit d’una altra manera: el model global econòmic especula sobre l’home valo-rant-lo solament com a productor i consumidor. La resta de dimensions humanes no compten.

P. PERE CODINACHS:EL MODEL ECONÒMIC GLOBAL

PORTA A L’INHUMANISME

L’entrevista

8888

Paper de l’Església

—Davant d’això, què hi diu l’Església?

—L’Església, des de fa més de cent anys, ha denunciat l’abús i l’egoïsme ferotge de l’empresari anglès de finals del segle XIX (Lleó XIII, 1891); el capitalisme monopolític (Pius XI, 1934); el capita-lisme que cerca «el benefici com a motor essencial del progrés econòmic, la competència com a llei suprema de l’economia, la propietat privada dels béns de producció com un dret absolut» (Pau VI, 1967), i el pecat estructural del sistema econòmic actual (Joan Pau II, 1984). Cal recordar que el ca-pitalisme del segle XIX va ser el que va provocar la revolució del proletariat i el naixement del co-munisme.

—Vostè parla de pecat. Què hi té a veure?

—En síntesi, intento dir que el mal i el pecat són a l’arrel del sofriment, de la violència i de la mort al món. Per això intento fer present el mal i el pecat a tot el llibre, a manera d’un estrident i dramàtic «baix continu».

—Com definiria la seva proposta d’actuació mitjançant un paradigma emergent o model per canviar les mentalitats?

—El model de gestió que ens ha portat a la si-tuació global actual no funciona per a una gran part de la humanitat. El llibre en fa una clara de-núncia però també ofereix una forma alternativa de gestionar els afers mundials. Abans de canviar les estructures socials cal canviar les estructures mentals i morals de l’home, i per això proposo un «paradigma emergent». Així, cal policentrisme versus unicentrisme; diàleg i convergència ver-sus monòlegs entre sords; la veritat en benefici de tots versus la pròpia veritat en benefici personal; la cultura plural versus l’uniformisme cultural; el compartir versus el retenir; la interdependència solidària versus la competència deslleial; l’hàbit de l’austeritat sostenible versus el malbaratament…

—Al marge d’aquest paradigma, què po-dria fer el senyor Obama?

—Modestament, crec que s’ha d’acabar el mo-nocentrisme i començar pel policentrisme o demo-cràcia global. El món no el salvarà una o poques

potències: o el salvem tots, rics i pobres, blancs i negres, occident i orient, cristians i musulmans, o no el salvarem. La persistent malfiança políti-ca, el ressentiment històric de pobles maltractats i l’afany de conquesta mundial dels pobles domi-nants ha portat i portarà a la lluita ferotge del po-der de domini mundial. Barack Obama podria ser el cap més visible per a un nou paradigma a favor de l’honestedat i la humilitat i d’una pau justa en

9

10

La trobada va començar a les deu del matí, quan la diligent Anna anava rebent els assistents davant la porta de l’església parroquial de Sant Joan de Valls. Un cop a dins, Mn. Josep Bofarull, el rector, es va encarregar de di-rigir una extensa visita per l’església: començant pel gran retaule de l’altar major, vam continuar per la capella de la Mare de Deu de la Candela i la capella del Santíssim, on s’exposen pintures recentment restaurades i està presidi-

da per una formidable talla de la Pietat. També vam po-der veure la recuperació de pintures originals a les parets d’algunes de les capelles, així com fragments de retaules antics restaurats. Per la profunditat dels coneixements, i la precisió i entusiasme en les explicacions de Mn. Josep, ben bé semblava que ja hi fos el dia en què van posar la primera pedra de l’església.

sala de la rectoria, va tenir lloc una breu presentació de cadas-cun dels assistents i una molt agradable sorpresa: l’arribada del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, que va voler acom-panyar-nos part de la jornada, demostrant una vegada més el seu gran interès i preocupació per tots els temes de missions.

Després d’una molt interessant exposició de la Rosa Secall so-bre la labor missionera de l’apòstol sant Pau i d’unes paraules de Mons. Jaume Pujol, encoratjant-nos a continuar treballant i donant suport als nostres missioners i missioneres, es va donar per acabat aquest acte.

Seguidament va tenir lloc la celebració de l’eucaristia, pre-sidida pel Sr. Arquebisbe. Aplegats a l’entorn de l’altar major, les sensacions d’intimitat espiritual i de tot allò que compar-tíem van accentuar-se. Un cop finalitzada, temps lliure fins l’hora de dinar, una estona molt ben aprofitada per xerrar i passejar per Valls (algú va dir que era l’hora del pati, doncs a la plaça del Pati va ser on vam anar a parar un bon grup d’as-

trobada obsequiant-nos amb un bon sol i una agradable tem-peratura.

A les dues, a la mateixa sala de la parròquia, el dinar, ca-solà, bo de veritat, d’aquells en què has de contenir-te per no passar per golafre. A les postres, èxit aclaparador de les cireres de collita pròpia de la missionera Rosa Marcè, un músic que sonava prou bé i dolços.

A la sobretaula, un animat canvi d’impressions i l’opor-tunitat de conèixer diversos indrets de missió mitjançant les explicacions del assistents. La Rosa i la Victòria, missioneres vedrunes, van parlar sobre les terres on han exercit la seva tas-ca missionera, experiències i anècdotes incloses. Alguns del familiars i amics de missioners també van fer una exposició per donar a conèixer les terres de missió que han tingut ocasió de visitar. En fi, un recorregut virtual per Amèrica del Sud, Amèrica Central i l’Àfrica que va atraure l’interès de tots els assistents.

Passades les cinc de la tarda es donava per acabada la tro-bada. Cap a casa, doncs, amb un pensament: fer-ho arribar ben aviat al nostre missioner o missionera; fer-li cinc cèntims del que ha estat la trobada d’aquest any. De ben segur que serà motiu de joia i una petita injecció de moral per continuar la seva tasca evangelitzadora.

TROBADA DE TARRAGONA MISSIONERAJoan Solé Fa

El dia 16 de maig va ser molt especial per a un bon grup de familiars i amics de missioners i mis-sioneres de l’Arquebisbat de Tarragona. Poder-nos reunir, compartir vivències, conèixer detalls de la vida, treball i anècdotes de boca dels propis missioners o de familiars que han conviscut amb ells en els seus llocs de missió, ja és prou engrescador; però si a més hi afegim una interessant visita cultural, una xerrada sobre l’activitat missionera de sant Pau, l’eucaristia, l’àpat, la sobretaula… i, per arrodo-nir-ho, l’acurada organització de l’eficient equip de la Delegació diocesana de missions, comandat per l’incombustible Mn. Josep Pascual, el resultat no podia ser altre que una entranyable jornada, molt difícil d’oblidar.

Tarragona missionera

Doncs no només és això.Càritas també està organitzada i funciona i treballa a

la diòcesi de Ruhengeri i a la parròquia de Kampanga, on exerceix el seu ministeri i treballa Mn. Cabayol.

Vam assistir i col·laborar un dia amb ells i us ho volem explicar:

Com cada dia, a dos quarts de set del matí, quan no-més fa mitja hora que ha sortit el sol, se celebra l’eucaristia. Aquest dia hi havia encara més persones dins i fora de l’es-glésia, més o menys organitzades en grups. Era la gent de diversos poblats que havien acudit a recollir el que el mos-sèn havia pogut reunir per a donar-los.

Càritas és l’eina, i tot es fa de manera organitzada i par-ticipativa.

Aquesta tasca s’inicia en cada un dels poblats. Cada un d’ells té un petit comitè de persones que es reuneixen i analitzen la situació de les diverses famílies per a concretar quines són les més necessitades. Aquesta anàlisi es trans-forma en un document escrit amb el nom de les famílies i porta la signatura de tots els qui ho han analitzat i s’hi han compromès.

A més, un grup de voluntaris s’encarrega de totes les tasques. De bon matí treballen organitzant els diversos ma-terials per tal que de manera ordenada se’n pugui fer la dis-tribució.

Aquest dia es distribuïen mongetes seques, sabó per a rentar roba i per a la higiene personal i una peça de roba per a cada un dels membres que hi acudien.

Ela llista i anava entrant a la parròquia. Sacs, galledes i tota mena d’estris segons les possibilitats servien per a recollir els materials. Després es donava una peça de roba a cada persona segons la seva talla. Amb quina il·lusió i agraïment ho rebien! No es perdia ni una mongeta que hagués caigut a terra.

Acabada la distribució, tots ben carregats retornaven a peu a casa seva amb la càrrega a sobre el cap, especialment les dones. Tots segons les seves possibilitats i forces.

Com que havíem portat alguns caramels i globus els vam repartir entre els infants per acabar d’arrodonir-ho. És

Utres de la tarda.

Alguna conclusió?Sí, i ben clara: no tingueu por ni dubtes a l’hora de

fer arribar la vostra generositat a Rwanda especialment amb diners que permeten que el mossèn compri coses necessàries allà mateix per així afavorir també el co-merç local (algun paquet amb roba neta i digna també és ben rebut). Podem garantir que tot arriba a les perso-nes que més ho necessiten i que no es perd res pel camí.

Quan sentim la paraula CàritasPep Targa i Caterina Ballesta, Cisco Targa i Rosa Maria Ballesta

Quan sentim la paraula Càritas, acostumem a pensar en l’organització de les nostres diòcesis que atén persones necessitades o que serveix per fer

arribar ajuts al Tercer Món.

La veu de Càritas

11

Aquí, a Brussel·les, tothom —quan veu un fotògraf de premsa— somriu. «S’ha de donar confiança!», diuen. Però la processó va per dins. Un analista financer em deia que això que anomenem crisi és no res davant el que es prepara els propers mesos.

El deute americà respecte al PIB ha passat del 130% el 1980 al 360% avui, i pocs dubtes queden, ja que el fu-tur immediat és hiperinflació als EUA, amb la pujada de preus conseqüent. Quan una moneda perd valor cal que es reflecteixi per tal que els ajustaments necessaris entrin en operació. Si la percepció del seu valor es vol mantenir ar-tificialment alta, s’acaba pagant un preu més alt, i això és el que crec que ve. I només es pot mantenir artificialment el valor del dòlar d’una manera: manipulant el preu de l’or.

Hi ha sospites que el preu del metall groc ha estat ma-nipulat durant dècades. Bancs centrals de tot el món s’han coordinat sempre que ha calgut per a posar al mercat tot l’or que calgués cada cop que el preu d’aquest es disparava evi-denciant la devaluació dels seus paperets de colors. També és de domini públic que han utilitzat gegants bancaris per a realitzar unes, cada cop més grans, vendes al descobert del paper que representa l’or al COMEX del mercat de futurs de Nova York. I no tan sols amb la total complicitat de les autoritats, sinó amb el seu encoratjament.

El desembre passat el COMEX ja va tenir seriosos pro-blemes per a atendre la demanda d’aquest metall, i es creu i té per cert que tot l’or que se suposa que han de tenir, no el tenen. El Daily Telegraph publicava fa uns dies que potser el dia de la inesperada i inevitable fi del dòlar sigui més a prop del que ens pensem. I argumentava: la Xina està comprant grans quantitats de matèries primeres intentant desfer-se de les seves reserves de dòlars perquè sospita que la Reserva Federal està preparant una fallida encoberta del deute americà. En altres paraules, imprimir el seu deute (o sigui, posar més bitllets en circulació). I afegeix que Pequín està esperant que l’IMF es desfaci de l’or que té previst de vendre tal i com va anunciar-ho al G-20 abans de començar a acumular reserves a un millor preu. El timing del col·lapse pot ser marcat per aquesta venda… I aquesta vegada la cul-pa no serà ni de Benet XVI ni de l'Església.

(Traducció de l’anglès: D. Bertran)

Abans d’escriure aquest article em sentia assedegada. No trobava cap font —sóc de les que encara beuen a les fonts públiques— i he acabat ficant-me en un bar. Mentre pa-ladejava un got d’aigua fresca, m’ha vingut a la memòria l’informe que va publicar la Unicef —que és un organis-me de l’ONU— a primers d’any. Una de les dades d’aquest informe és que cada dia moren al món 4.200 menors per manca absoluta d’aigua o perquè la que tenen no té les con-dicions sanitàries adequades. Amb un càlcul senzill trobo que la quantitat de menors que moriran enguany per manca d’aigua és d’1.533.000, xifra que em deixa impressionada. I em pregunto si aquesta xifra no representa, ella tota sola, una pandèmia. I també em pregunto perquè els media ens bombardegen constantment amb les xifres de la grip nova i no ens parlen gairebé mai de la quantitat d’infants que moren per la manca d’aigua en condicions.

I també val la pena de recordar que un dels Objectius del Mil·lenni és la reducció en dues terceres parts de la mortalitat entre els menors de cinc anys, molts d’ells vícti-mes de malalties produïdes per manca d’aigua potable.

En el món globalitzat actual, on els Estats creen forces d’intervenció ràpida per a actuar a qualsevol punt del pla-neta, els governs, siguin del color que siguin, no es poden desentendre dels problemes greus que té la humanitat. I el de l’aigua no és l’únic. Les ONG d’arreu fan grans esforços per ajudar a reduir aquests problemes, però els responsa-bles reals són els governants. I el capital.

L’apartat 1 de l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu textualment: «Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, vestit, habitatge, atenció mèdica i serveis socials necessa-ris.» Tinguem-ho en compte. No sigui cas que, el darrer dia, el Senyor ens digui: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donà-reu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.»

12

Les columnesDes de MadridTenia set i…

Clara Herrán, periodista

Des de Brussel·les

Tranquils, queaixò encara noés una crisi!Frank Harriman, periodista UCIP

La llibertat i la justícia són prioritàries per a la societat, són essencials per a la convivència democràtica. Són dos pilars dels drets humans. Tot i això, a vegades sorgeix un dubte: sempre que hi ha llibertat hi ha, també, justícia? I, al contrari, la justícia garanteix que hi hagi llibertat? Per raons d’estricta lògica, la justícia ha de fer possible la lliber-tat perquè, en cas contrari, no compliria el seu objectiu de defensar els drets de la persona. I la llibertat, garanteix que hi hagi justícia?

Hi ha una màxima llatina que és molt clarificadora: «Parere Deo libertas est.» És a dir, ‘la llibertat és obeir Déu’. Així de simple. La suprema justícia divina garanteix la llibertat de l’home. Això vol dir que la fe —creure en Déu— és la llibertat creadora per excel·lència, la més ele-vada que l’home pot imaginar. La justícia es troba, doncs, en un estadi superior al de la llibertat, perquè si aquella no hi és, aquesta tampoc no podrà sobreviure.

En un recent article periodístic es deia que hi havia tres classes de llibertat. Es tractaria de la «llibertat de…», és a dir, l’alliberament de la persona en relació amb els lligams terrenals, l’emancipació sobre qualsevol domini. En segon terme, hi hauria la «llibertat amb…», concepte que corres-pondria al nivell de la solidaritat amb els altres. Es tractaria de compartir, d’atendre les necessitats dels més desafavo-rits. Així ho diu sant Pau a la carta als Gàlates: «Germans, esteu cridats a la llibertat, no per servir la carn, sinó per amor d’uns amb els altres» (5,1.13). Finalment, la «llibertat per a …» correspondria a un destí finalista, personalitzat com a missió en el context social.

Són tres referents de la llibertat, tres compromisos que no poden quedar al marge de la justícia. Els drets humans exigeixen una llibertat i una justícia que vagin juntes, que la seva intervenció sigui d’una forma paral·lela. Certament, hi ha tres classes de llibertat com a despreniment dels vincles materials, com a solidaritat amb els altres i com a missió personal o històrica.

Però aquesta llibertat generalista no tindria sentit, no seria efectiva, si no anés acompanyada de la justícia. I és aquí on sorgeix el dubte, perquè, a vegades —o moltes ve-gades— fa la impressió que hi ha llibertat —o una mena de llibertat— però no hi ha justícia… I si aquesta no hi és…

Sempre fa il·lusió trobar-te amb parents dels quals no teni-es ni idea que existissin. I, ve-t’ho aquí, que uns científics de l’Institut de Paleontologia de Catalunya han trobat, en un poblet de l’Anoia, les restes fossilitzades d’un avantpassat nostre que han batejat —pobre!— amb el nom d’Anoiapit-hecus brevirostris. És a dir, com aquests padrins que, per a esglai del mossèn, imposen als seus fillols noms que els poden causar traumes irreversibles. Sort que algú ha tingut la bona pensada que l’Anoiapithecus es digui Lluc per als amics i coneguts, que no en deu tenir gaires, perquè vivia per aquests verals fa dotze milions d’anys; és a dir, que —com deia la cançó— «tot això passava abans que fóssim catalans / i pels boscos i pels prats jugaven quatre gats, / la mar era més blava, la ginesta feia olor / i encara no es parlava de televisió».

I aquí és on volia anar: a la televisió i a alguns anun-cis de propaganda electoral. Com que quan rebin aquesta revista ja hauran passat les eleccions europees, puc parlar amb tota llibertat sense que pugui semblar que vull influir el seu vot en un sentit o en un altre. Voldria deplorar que, en una campanya electoral, s’utilitzi tendenciosament, la figu-ra del sant pare Benet XVI per a transmetre, amb propòsits partidistes, missatges esbiaixats i totalment allunyats de la realitat. És el cas dels senyors d’ICV, fent una lamentable comparança entre el Papa (SI-DA) i un preservatiu (NO-DA). Igualment voldria deplorar l’ús de la figura del preve-re per a transmetre una imatge d’intransigència que tampoc s’adiu amb les posicions de l’Església. D’on han tret, els senyors del PSC-PSOE, que l’Església digui que a Europa «només hi cap una religió»?

Per tot plegat, deploro que s’utilitzin falsos estereotips i s’oblidi l’enorme tasca social i solidària que, sobretot en aquest temps de crisi, realitza l’Església, de la qual en po-drien prendre exemple els partits polítics, que sembla que cerquin més la confrontació que no pas les solucions.

I un apunt per acabar, com que TOTS els partits governen o han governat, ¿podrien, si els plau, deixar d’entabanar-nos amb l’adverbi «Ara»? ¿Per què no fan TOTS el que han de fer quan toca i no deixar-ho com a simple promesa electoral que, pel que es veu, no pensen complir? Per tot plegat, de bona te n’has escapat, amic Lluc, vivint fa dotze milions d’anys!

13

Observatori

Llibertat justa

Josep Sabaté, periodista

38 kb

De bona te n’has escapat, Lluc!

Didac Bertran, periodista

Les columnes

El fet que el bisbe Fructuós fos occit a Tàrraco amb els seus diaques, col·laboradors directes delpastor de la comunitat en l’àmbit de la caritat, ens mostra una antiga tradició a casa nostra del mi-nisteri diaconal. El diaca, revestit amb la dalmà-tica del servei, expressa la dimensió caritativa de l’església, i «assisteix el bisbe i els seus preveres» (CEC 886), perquè «són ministres ordenats per a les tasques de servei de l’Església; no reben el sa-

cerdoci ministerial, però l’ordenació els confereixfuncions importants en el ministeri de la paraula, del culte diví, del govern pastoral i del servei de la caritat, tasques que han de complir sota l’autoritat pastoral del seu bisbe» (CEC 1596).

Avui ens rep la senyora Glòria Puig Monleón,esposa de Mn. Josep Manuel González Álvarez, di-aca. La senyora Puig va néixer a Barcelona. Des desempre ha estat molt vinculada a moviments parro-quials i als serveis de Caritas, especialment. Quan va traslladar la seva residència a Reus, va treballar amb la Caritas Interparroquial de la ciutat veïna.Fa onze anys va contraure matrimoni amb en Jo-sep Manuel i no tenen fills. La senyora Glòria és l’administradora de la residència del Sr. Arquebis-be i Mn. Josep Manuel n’és el secretari particular.La Glòria és educadora social, i tant l’un com l’altra estan plenament al servei de l’Església. Amb molta simpatia i amabilitat ens obre les portes de casa se-va per a parlar sobre el diaconat, ministeri que el seu marit va rebre l’any 2005 a l’església parroquialde Sant Francesc d’Assís de Reus.

—Què va pensar dintre seu el dia que el seu ma-aarit et va dir que havia sentit la vocació al diaconat?

—Ja feia temps que tots dos col·laboràvem a laParròquia, i un dia el nostre rector va preguntar al Josep Manel si no s’havia plantejat mai de ser diaca.Quan era jove i estava dins un grup de la parròquia li van plantejar la possibilitat d’entrar al Seminari. Potser aquests dos fets li van fer pensar que algunacosa devia voler el Senyor de nosaltres. Al cap d’uns dies, que ja ens ho havíem parlat, em va dir que havia acceptat preparar-se per al diaconat. Vaig sentir unaalegria i una il·lusió molt grans. També vaig pensar si el diaconat podria canviar la nostra vida.

ESPOSA DEL DIACA? (III)Jaume de Wimpfen, periodista

L’Any Jubilar de Sant Fructuós, bisbe, i els seus diaques Auguri i Eulogi han donat una difusió popular a la figura del diaca. En l’antigor els diaques eren persones escolli-des d’entre les que formaven les comunitats de creients. Així, tenim l’elecció dels «set ho-mes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny» (Ac 6,3), que els Apòstols van escollir perquè s’ocupessin de l’atenció a les vídues desateses de llengua grega (Ac 6,1-2).

—Com va viure l’etapa de la seva formació?—Molt il·lusionada, col·laborava més amb ell a la

parròquia per fer-li més costat, m’interessava pels seus estudis, m’agradava compartir i viure amb ell aquesta nova etapa, de la seva i de la meva vida.

— El diaconat comporta molta dedicació. Es sent implicada en la seva tasca?

—M’hi sento molt implicada: el sol fet de com-partir la vida ja comporta, de manera natural, ser par-tícips de les vivències de la persona que estimes. Això vol dir que intentes estar al seu costat en tot i per tot.

— Va pensar mai: estaré a l’alçada per fer cos-tat al meu marit?

—Sí que ho vaig pensar, tot i que cadascun de no-saltres té la seva responsabilitat en la feina que fa. Ens agrada ajudar-nos, i penso que nosaltres, com a espo-ses de diaques, hauríem de tenir alguna formació o ajuda per tal de ser un suport més gran per als nostres esposos.

—En algun moment s’ha sentit desplaçada, oblidada, marginada, sola?

—Jo no ho faria tan dramàtic. Hom pot sentir-se sol quan no es té físicament la persona al costat, però quan el Josep Manel és fora fent el seu servei jo em sento molt unida amb ell per la pregària. Aquest ser-vei que junts estem fent a l’Església és una benedicció del Senyor, és l’amor de Déu enmig del nostre matri-moni. Per aquest motiu no pots sentir-te mai sola.

—Va pensar mai quina seria la seva reacció en veure el seu marit revestit amb l’alba i l’estola di-aconal?

—Quan ajudava el mossèn a la Parròquia les tas-ques que tenia encomanades no exigien haver de re-vestir-se. No m’ho podia pas imaginar, de veure’l un dia revestit amb l’alba i l’estola. Realment, el dia que això va arribar va ser una sensació (no ho puc expres-sar amb paraules) molt gran. Recordo el dia de l’orde-nació: un dia molt emocionant i molt important per a mi, era començar una nova vida, un nou camí. Crec que va ser el primer dia de la resta de la nostra vida.

— Quin és el seu lloc en el ministeri del seu marit?—El meu marit, per raó del ministeri, es deu a

l’Església. Les mullers dels diaques hem de saber es-15

coltar i ser discretes, però, amb el silenci i l’estimacióli faig saber que sempre sóc al seu costat; disposada aacceptar i a compartir tot allò que el desenvolupament del seu ofici diaconal pugui comportar.

—En la seva relació com a matrimoni, què ha canviat des del dia de l’ordenació?

—La nostra relació no ha canviat gens, però sí que el sagrament de l’orde que ha rebut el meu marit ha fet canviar la nostra vida. Avui estem plenament al serveide l’Església i les nostres vides són més plenes. Tot aquest canvi ha enfortit el nostre matrimoni.

—Va pensar mai a oposar-se a la seva ordenació?—No, tot al contrari: no podia oposar-me a la cri-

da que el Senyor li feia, era una gran obra desvetllar-li la vocació al diaconat. Quan estimes vols el millor per

a la persona estimada, i això és el que jo volia per almeu marit: que continués dient sí a la crida de Déu.

—Què ha descobert en els anys que porta com a esposa d’un diaca de l’Església catòlica.

—Com a esposa d’un diaca he descobert com Déu s’ha fet present en les nostres vides; aprenc aviure més confiada en la voluntat del Senyor, a fer pregària, a ser més servicial, i he descobert la respon-nnsabilitat que comporta donar testimoni que tots dossom u, tant en el nostre matrimoni com en la nostra vida cristiana.

Agraïm el testimoni de la senyora Glòria Puig.La propera esposa que entrevistarem serà la senyo-ra Enriqueta Usach, esposa de Mn. Raimon Mateu.Emplacem els nostres lectors fins aleshores..

116161616

Fra Eulogi i Auguri · per Bernabé

El Sant Pare i els bisbes d’arreu del món han fet sentir la seva veu, per activa i per passiva, denunciant —des de tots els punts de vista ètics i morals— l’eliminació d’éssers humans no nas-cuts encara. Per tant, no diré res de nou si dic que l’Església sempre s’ha mostrat contrària a l’avor-tament induït. Són nombrosos els documents on es condemna aquesta pràctica. Només cal entrar en

Entenc que els problemes col·lectius que toquen la consciència de cada individu es tornen summa-ment difícils de solucionar, especialment quan hi ha diferents postures al respecte. Hi ha una ma-nera de parlar que considera que la vida realment comença a partir del naixement. Per moure’s per la vida civil això està molt bé, perquè, efectivament, aquella és la data en què vam veure la llum del

món. Penso, però, que la realitat ens diu també que durant nou mesos, una persona està en l’entorn pe-culiar de l’úter matern. Allí creix i allí es perfilen —gairebé sense que ningú no ho sàpiga— els trets del que és i serà. Fins i tot, només deixant trans-córrer uns anys, amb els cabells blancs que veig cada matí en posar-me davant del mirall… i cada dia en tinc més!

La curiosa tesi de la Sra. MinistraHe de confessar que vaig restar astorat quan

vaig llegir les famoses declaracions de la Sra. Mi-nistra d’Igualtat, per a la qual «un fetus —de tretze setmanes— és un ésser viu, és clar, però no podem parlar d’esser humà, perquè no té cap base científi-ca». Recomanaria a la Sra. Ministra la lectura del meravellós salm 139 (versets 13 al 16), on l’autor té ben clar que el fetus és un ésser humà: «Tu has creat el meu interior, / m’has teixit en les entranyes de la mare. / Et dono gràcies perquè m’has fet tan admirable, / les teves obres són meravelloses: / ho reconec amb tota l’ànima. / Res del meu cos no et passava per alt / quan jo m’anava fent secretament, / com un brodat en el fons de la terra. / Els teus ulls em veien abans d’estar format, / i els anys que em destinaves / eren tots escrits en el teu llibre, / abans que n’existís un de sol.» Certament que em podri-en dir que això és un text poètic i no pas científic, però revela una intuïció que sempre ha mogut el pensament humà.

La versió de la ciènciaDonem, però, la paraula als científics i veurem

què ens diuen. Per exemple, el pare de la genètica moderna, Dr. Jerome Lejeune (1926-1994), metge genetista francès a qui la ciència mundial reconeix

Reflexions al voltat d’una Llei injusta.Un fetus és un ésser viu i, a més, un ésser humà

En portada

17

unànimement com un dels primers i més qualifi-cats investigadors en genètica i reconegut mundi-alment pels seus descobriments, va dir en certa ocasió als legisladors del seu país: «Acceptar el fet que després de la fertilització un nou ésser humà cobra vida, ja no és un motiu de proves o opinions, és simple evidència. No en tinc cap dubte: avortar és matar un ésser humà, encara que el cadàver si-gui molt petit.»

Qualsevol estudiant de medicina sap que, des de l’instant de la concepció, existeix ja un ésser viu amb ADN humà únic, que ha d’enviar un missat-ge químic a la mare perquè no lluiti contra ell, un missatge que li digui que és el seu fill, que no és

(com ho pot ser un tumor cancerós), i que tampoc és pas un ésser aliè i perillós per a la seva salut (com ho pot ser un bacteri o un virus). Des que

tot el programa del seu desenvolupament i creixe-ment, fins al naixement, i, com hem dit abans, més enllà. A les dues setmanes de la concepció (més o menys quan es nota la primera falta), està comple-tament implantat a l’úter. Una setmana més tard,

-nal i els ulls, i uns dies després li batega el cor. Sí, s’alimenta de la mare, però també ho fa un nadó nounat.

I encara una altra opinió, la del Dr. Joseph Brunner, metge cirurgià de la Vanderbilt Univer-sity Medical Centre, Nashville (EUA), que va ope-rar un fetus de 21 setmanes d’una anomalia ano-menada espina bífida, que té un origen encara no determinat, però que deixa la columna vertebral

espinal. El Dr. Brunner, comentant aquesta opera-ció fetal, ens planteja: «Un dels impactes d’aquesta nova tècnica és que afegeix una nova perspectiva al tema de l’avortament. Al meu país —i crec que a gairebé tots els països— el fetus no té drets le-gals ni identitat, però amb aquesta nova tècnica quirúrgica estem desafiant aquests conceptes. Si un metge pot diagnosticar i tractar un fetus, això el converteix en un pacient! I si el fetus és un pacient, aleshores, és una persona… I les persones tenen drets i privilegis i un estatus legal.»

Una cosa és la legalitat…

I precisament ara es parla molt de drets hu-mans, de llibertat de creences i de pluralisme. Sóc el primer a dir que s’han de defensar. Però també que cal tenir molt clares les coses: invocar els drets humans, la llibertat de religió i el pluralisme per redactar una llei que, en últim terme, es proposa destruir la vida d’una persona és un abús intole-rable. Si un infant —encara que no hagi nascut— viu o mor, no ha de dependre del fet que hi hagi una llei que ho sancioni.

Crec que la societat hauria d’invertir les seves energies a procurar posar en marxa polítiques efi-caces de protecció a la família, d’ajuda a les mares amb dificultats, de manera que tenir un fill no es plantegés en termes socioeconòmics, de benestar o d’equilibri psíquic. Poc benestar o equilibri es pot trobar si anem deixant rere nostre un rastre de ca-dàvers, per molt petits que siguin. Una cultura de la mort només ens pot portar desastres.

La vida humana necessita protecció ara. La vida humana s’ha de respectar i protegir. L’avor-tament no és una qüestió merament de creences, d’opinions o de drets, sinó que es tracta d’un ves-sament de sang. La Llei de Salut sexual i reproduc-tiva, doncs, no és simplement un afer sobre punts de vista, sinó sobretot de víctimes. La història de la humanitat està massa plena de barbaritats que, al seu dia, van estar emparades per alguna llei. Que una cosa sigui legal no vol dir que sigui correcta. I, en un Estat democràtic, una llei que no defensi la

18

En portada

Són molts els compromisos que els laics adults hem assumit en la tasca de la pastoral parroquial sota la confiança del rector.

Quan parlem de laic amb missió pastoral, entenem que hi ha un enviament del Sr. Arquebisbe per la tas-ca pastoral, és dir, que treballa directament amb altres persones que tenen responsabilitats pastorals. El laic amb missió pastoral és enviat a atendre una parròquia junt amb el rector de torn. Parlem de tots els camps que cal tirar endavant, parlem també de coresponsabilitat eclesial.

A la presentació que el Sr. Arquebisbe fa en l’opus-cle de la Col·lecció Tau n. 13, que conté els documents referents a aquesta tasca, llegim:

«El laic amb missió pastoral en una parròquia (ho-me, dona, seglar o religiós), ha acollit una crida a vita-litzar la comunitat cristiana i s’implica d’una manera coresponsable a la tasca pastoral d’aquell que la presi-deix en nom del bisbe, el rector.

»Aquests haurien de ser alguns dels trets caracterís-tics de les persones que exerceixen aquest servei:

-ma per a la missió;

parroquial, implicant altres fidels en la seva participa-ció i vitalitzant així l’experiència comunitària;

tenir capacitat de prestar atenció, estimació i volun-tat d’acompanyament en el procés personal, especial-ment, d’aquells que tenen responsabilitats parroquials.»

Un fragment de l’Estatut dels fidels laics amb missió pastoral en una parròquia ens pot acabar d’ajudar:

«A la persona a qui s’encomana aquest ministeri, no

se li assignen necessàriament totes les funcions que podria exercir. Se li poden confiar alguna o algunes responsabilitats segons les necessitats reals de la par-ròquia en concret i les disponibilitats tant del rector com del fidel que les hagi d’assumir.»

Direm, encara, que el nomenament és per cinc anys i renovable i que tots els nomenaments són fets amb facultat per a ser exercits, segons les necessitats, a d’al-tres parròquies de l’arxiprestat corresponent.

Cada vegada es veu més la utilitat d’aquest servei a les parròquies de tots els ambients, allò que en els ini-cis semblava per al món rural pot ser un bon suport a barriades, parròquies grans o de ciutat. Que el Senyor proveeixi la seva Església segons el seu projecte, i que nosaltres hi responguem amb generositat.

Actualment estem en aquest servei:

l’església de Sant Salvador de les Palmeres.-

ra teresiana). A les parròquies d’Arbolí i la Febró.

caritat - vedruna). A la parròquia de Lilla.

del Camp, l’Albiol i Almoster.

Vilallonga del Camp i del Rourell.-

beca, Belianes, Maldà, Nalec, els Omellons, Rocafort de Vallbona i Sant Martí de Maldà (en dedicació ple-na).

del Priorat.

Un servei de compromís diocesàRosa M. Sànchez i Cornadó, Directora del Secretariat de laics amb missió pastoral

Laics amb missió pastoral

19

El sentiment de pertinença a una diòcesi i el compromís laïcal són dues característiques pro-mogudes pel concili Vaticà II. Gràcies a Déu, hem fet molt de camí en tots dos aspectes. Avui voldria presentar per als lectors de la revista EdT un servei, que encara que ja és conegut, potser

no ho és en profunditat: el de laics amb missió pastoral.

El dia 10 de maig, a les sis de la tarda, al Teatre Principal de Valls, un grup de nois i noies de con-

projecte social missioner en favor de Rwanda, van arribar a sensibilitzar altres nois i noies, adoles-cents, infants…, i els van implicar en la tasca co-muna, movent pares i amics oberts a la solidaritat.

Si volgués dir alguna cosa a aquells grups que ens feren passar una tarda deliciosa, els diria:

«Encara tot molt fresc, en la meva retina i en els meus sentiments, deixeu-me que us digui: Ferm! Ferm! Ferm!

«MOGUTS PER LA PAU», «CORS ALE-GRES», «XIQUETS VALLSAMBA…»

i tots aquells innominats, aquells que no vam veure, però hi éreu, i el fruit del vostre treball ens asserenava i ens delectava, aquells que pensàreu i no dormíreu, aquells que us féreu pesats tot bus-cant col·laboradors, aquells que donàreu tantes ho-res dels vostre treball i descans… Gràcies, moltes gràcies.

Gràcies pels qui en sortir de la vetllada des-pistàveu el vostre donatiu enmig de la cridòria harmoniosament agradable dels nois i noies que celebraven el vostre gest. El resultat fou de mil vuit-cents quaranta-tres euros amb seixanta sis cèntims (1.843,66 euros)

Moltes vegades he tingut la sort de ser veu dels nostres missioners i missioneres. En aquest mo-ment ho sóc de Mn. Josep Cabayol Magrinyà. Ho sóc d’aquella bona gent de Kampanga, que es be-neficiaran del vostre esforç…

Des de Valls esdeveniu sembradors de pau, de desenvolupament, de fe…

Amb el regust d’haver estat mogut per la PAU, 20

Moguts per la Pau

Ajudem RwandaJosep R., pvre.

Són importants els diners que amb el vostre esforç es recolliren, però ho és més la vostra sensibilitat —una sensibilitat delicada— que es palpava i ens feia gaudir, el do del vostre temps, el vostre interès, el vostre compromís per a saber provocar pau en aquells que assistírem a la

vetllada i aprenguérem la lliçó de l’obertura i del compartir…

2121212121

L -bració de l’eucaristia, a la qual van assistir nombro-

expressar la seva satisfacció per la incorporació denous canonges al Capítol, alhora que va manifestar el desig que «la Catedral sigui el motor, el centreespiritual i la casa pairal de l’arxidiòcesi». El Sr.Arquebisbe també es va referir a la celebració de l’Any Sacerdotal, que ha de comportar la renova-ció de la vocació del presbiteri, tot corresponent, així, a la crida del Sant Pare perquè els sacerdots

Jaume Pujol va adreçar unes paraules d’encoratja-ment als nous canonges perquè aportin al Capítol

de la Catedral l’experiència pastoral de la taca querealitzen en els seus respectius àmbits d’actuació. Així, va destacar l’experiència parroquial de Mn. Jo-an Antoni Cedó, alhora que va fer l’encàrrec a Mn. Norbert Miracle, canonge penitencier, que atengui els fidels amb paraules de pau i de misericòrdia. També va destacar que Mons. Valentí Miserachs és el conti-nuador de la gran tradició musical del Capítol, i va dir que Mn. Joan Roig és amb la poesia un testimoni del Déu de l’amor.

Posteriorment, els canonges Mn. Norbert Mi-racle i Mons. Valentí Miserachs van pronunciar unes paraules d’agraïment pels quatre nous nome-

PRESA DE POSSESSIÓDE QUATRE NOUS CANONGES

Notícies

22

El 30 de maig, la Parròquia de Sant Pau de Tarragona va ser l’espai físic de dos actes de ca-ràcter arxiprestal relatius a l’arxiprestat de Tar-ragona Centre que van aplegar nombrosos fidels: la trobada de cristians, que se celebren també en altres dates a la resta dels arxiprestats, i la vetlla de Pentecosta.

La jornada, que s’inseria dins l’Any Sant Paulí, va girar al voltant del lema «Com sant Pau, missi-oners per vocació!» amb motiu dels 2000 anys del naixement de l’Apòstol dels gentils i evangelitzador de Tarragona», amb el rerefons també del passat Any Jubilar commemoratiu del 1750 aniversari del martiri dels sants Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, la qual cosa s’expressava també «Testimo-nis: avui som nosaltres»

L’encontre va tenir un dels seus plats forts en la conferència que va pronunciar Mn. Josep Mateu. El tema va ser «Com sant Pau, missioners per vocació! Sant Pau, avui». Mn. Mateu va remarcar l’absoluta vigència del missatge i va recordar que «hem passat d’un cristianisme social a un cristianisme testimo-nial», tot assenyalant que «la nostra és una pers-pectiva de la nostàlgia, mentre que la de Pau és de

l’esperança. Hem de tornar a aprendre a viure en petites comunitats, però unides, i no desanimar-nos. L’evangelització d’avui ha de ser de tu a tu».

Després, al pati del centre parroquial, els assis-tents van ser obsequiats amb un piscolabis. Va ser una ocasió perquè tothom es pogués saludar, in-tercanviar experiències o, simplement, fer-la petar, establir —molt important— llaços d’amistat i de comunitat.

A l’església parroquial va tenir lloc la celebració eucarística pròpia de la vetlla de la Pentecosta, la qual va ser presidida per Mn. Jordi Figueras, vicari episcopal de Tarragona, concelebrant la quasi tota-litat de rectors de l’Arxiprestat de Tarragona Centre i altres mossens que hi desenvolupen el seu treball pastoral Les diferents lectures de la missa, els cants i les pregàries van anar a càrrec de representants de totes les parròquies de l’arxiprestat i va sostenir el cant de l’assemblea el cor parroquial de Sant Pau, dirigit per la Sra. Mercè Sardà.

En la seva homilia, Mn. Jordi Figueras va posar especial èmfasi en la necessitat de confiar en Déu, «el qual d’allí on sembla que no hi ha res, treu vi-da… i vida en abundància».

La cerimònia es va cloure amb unes paraules de Mn. Cedó d’agraïment a tots els qui van fer possible la Trobada i desitjant que l’esperit de Pau impregni la nostra vida.

En sortir, i com a record de la Trobada, tots els assistents van ser obsequiats amb un exemplar del document dels bisbes amb seu a Catalunya Pau, apòstol del nostre poble i amb una Auca de l’apòstol sant Pau, obra del Sr. Josep Riera. I per a reblar el dolç gust que havia deixat l’encontre, un bon tall de coca i una copa de cava.

Notícies

PENTECOSTA 2009 A L’ARXIPRESTATDE TARRAGONA CENTRE

Notícies

Del 25 al 28 de maig, Mons. Jaume Pujol Bal-cells, arquebisbe metropolità de Tarragona i pri-mat, va assistir com a convidat a la 59a sessió ple-nària de la Conferència Episcopal Italiana (CEI).

A més de les sessions ordinàries, que es van obrir amb el discurs inaugural del president, Mons Angelo Bagnasco, cardenal-arquebisbe de Gèno-va, el qual va repassar aquells temes que preocu-pen els cristians i la societat en general, com per exemple l’emigració o la crisi econòmica, Mons. Pujol va participar el dimecres 27 en una conce-lebració eucarística a la basílica de Sant Pau Ex-tramurs, presidida pel cardenal Giovanni Battista Re, i el dijous 28 va assistir a la intervenció del papa Benet XVI davant els més de 300 assistents al plenari de la CEI.

El treball de l’Assemblea de la CEI es va cen-trar en el tema de l’educació. Es tractava de valorar si l’educació podria ser el tema per a les orienta-cions pastorals dels propers deu anys, ja que els plans pastorals a Itàlia són decennals.

EL SENYOR ARQUEBISBE PARTICIPAEN L’ASSEMBLEA DE LA CONFERÈNCIA

EPISCOPAL ITALIANA

El dilluns, 1 de juny, l’ermita de la Consolació de Gratallops va acollir el I Aplec de l’Esperit en Vida Eremítica, convocat i presidit per Mons. Jau-me Pujol, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, i organitzat pel responsable de la vida ere-mítica de l’Arquebisbat de Tarragona.

L’Aplec, que va durar tot el dia, es va desenvo-lupar en un ambient festiu i va tenir com a punt central la celebració eucarística presidida pel Se-nyor Arquebisbe. El P. Eduard Canals, c.m.f., res-ponsable de la vida eremítica, va fer una introduc-ció prèvia. En aquesta celebració van ser admeses

a l’orde dels eremites dues aspirants, Sara i Rossy. A l’acte hi van ser presents totes les eremites de l’Arquebisbat de Tarragona, des de la més vetera-na, Maria Dolors Bonilla, que es va responsabilit-zar del muntatge i de l’organització de la jornada, fins a les dues admeses.

El I Aplec de l’Esperit i Vida Eremítica va ser, doncs, una celebració senzilla, austera, però molt cordial, en la qual els presents van aprofitar per tenir un dia de reflexió acompanyats per Mons. Pujol. «Les trobades de les eremites», en paraules del P. Eduard Canals, «són una festa on es dóna un

L’ERMITA DE LA CONSOLACIÓDE GRATALLOPS ACULL EL I APLECDE L’ESPERIT EN VIDA EREMÍTICA

23

En el decurs de l’habitual Jornada mensual de formació permanent per a preveres i diaques, cele-brada el 8 de juny a la casa dels Concilis de Tarra-gona i presidida pel Senyor Arquebisbe, es van pre-sentar les activitats previstes per al curs 2009-2010 per part de la Delegació diocesana de pastoral de joventut (DELEJOT), així com l’Aplec de l’Esperit 2010, que se celebrarà a la ciutat de Terrassa.

Mn. Simó Gras i la Sra. Marisa Jiménez, consi-liari i delegada diocesana de la DELEJOT respec-tivament, van explicar als presents els preparatius que s’estan fent per al proper Aplec de l’Esperit, que serà la desena Trobada interdiocesana de joves de Catalunya, Balears i Andorra.

Mn. Gras i la Sra. Jiménez van anunciar també que el proper 15 de novembre, a Terrassa, hi haurà una Jornada d’animadors de joves de Catalunya, on es presentaran l’himne i la metodologia de tre-ball dels materials de l’Aplec.

Pel que fa a les accions pròpies de la DELEJOT, Mn. Gras i la Sra. Jiménez van reflexionar sobre quins joves tenim, què hem de fer al llarg de tot un procés que comporta adaptacions i canvis, i quin

LA DELEGACIÓ DE PASTORALDE JOVENTUT A LA JORNADA DE FORMACIÓ

PERMANENT PER A PREVERES I DIAQUES

Notícies

24

Notícies

El Museu Bíblic Tarraconense va acollir, el di-lluns dia 1 de juny, la presentació de l’exposició «Pau de Tars. De Jerusalem a Tàrraco», un dels actes de la celebració de l’Any Paulí a Tarragona. Mn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’arxidi-òcesi de Tarragona; Mn. Joan Magí, president de l’Associació Bíblica de Catalunya, i el Sr. Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense, van fer una roda de premsa de presentació.

El primer a prendre la paraula va ser Mn. Fortuny, el qual va comentar que l’exposició que presentaven era «una oportunitat única per a fer conèixer la figura de sant Pau» i, també, que l’exposició sorgia de «la voluntat expressa del Sr. Arquebisbe d’apropar l’Any Paulí a tothom».

Tant el Vicari general de l’arxidiòcesi de Tarrago-na com Mn. Joan Magí van recordar que les arrels de l’Església de Tarragona són paulines. Mn. Joan Magí va comentar que «seria molt important que, en l’Any Paulí, la gent s’adonés del llegat de Pau. El missatge

de l’Apòstol encara és viu. L’exposició que presentem hauria de fer que tots ens preguntéssim fins a quin punt coneixem el missatge de Pau».

Va ser l’Andreu Muñoz qui va donar més detalls so-bre l’exposició en si mateixa. En primer lloc, el director del Museu Bíblic Tarraconense va recordar que «els orí-gens del cristianisme serien incomprensibles sense la fi-gura de Pau de Tars». Partint d’aquesta base, i del fet que la figura de sant Pau està molt present en el patrimoni de la ciutat de Tarragona per la seva més que probable visita a Tàrraco durant el seu viatge a Hispània, Muñoz va ex-plicar que l’objectiu de l’exposició és fer que «qualsevol pugui entrar en la figura de Pau». També va fer un breu repàs per la composició de la mostra i va comentar que l’exposició inclou des d’un perfil biogràfic de Pau fins a l’evolució de la seva iconografia, passant per un audiovi-sual en el qual es recullen les ciutats que va visitar Pau, i, com a novetat, un lacrimari del segle I, donació d’un cristià ortodox francès, que va ser trobat en una tomba, ara fa 30 anys, al costat de la porta de Damasc de Jerusa-lem. A més, els organitzadors de la mostra han reproduït una presó, on s’hi pot veure Pau, i mostren les cartes que va escriure l’Apòstol.

Es realitzaren altres activitats complementàries a l’exposició: El dijous 4 de juny la casa Canals de Tarragona va acollir la taula rodona multidisciplinar «Cinc visions sobre Pau de Tars», en la qual cinc co-neixedors de la figura de l’Apòstol aportaran la seva

PRESENTACIÓ DE L’EXPOSICIÓ«PAU DE TARS. DE JERUSALEM A TÀRRACO»

25

Notícies

El cap de setmana del 16 i 17 de maig, més de 200 persones, entre congressistes i acompanyants, partici-pen en la novena trobada d’associacions jacobees de l’Ebre i del Mediterrani, organitzada per l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume del Camp de Tarrago-na. Aquesta Associació, creada el 29 de gener de l’any

passat, i la de Santiago de Compostel·la, són les dues

és promoure els camins i tenir cura dels pelegrins que provenen de l’est peninsular.

La trobada servirà per situar Tarragona en el mapa dels camins de Sant Jaume: pelegrinar de Tarragona a Compostel·la és unir simbòlicament els apòstols Pau i Jaume.

Durant la trobada es van fer sessions de treball sobre la iconografia del Sant o la visió Mediterrània del Camí, entre d’altres intervencions per part de represen-tants d’associacions de Catalunya, del País Valencià, de l’Aragó, de Navarra i de la Rioja.

Mn. Jordi Vila, consiliari de l’Associació, va explicar que el Camí de Sant Jaume ajuda a descobrir que hi ha una altra manera de viure d’acord amb una dimensió espiritual. «El Camí està obert a tothom i, d’al-guna manera, és una eina d’evangelització, encara que hi hagi diversos motius per a fer el pelegrinatge.»

El Camí de Sant Jaume des de Tarragona està se-nyalitzat com a Gran Recorregut (GR) 75.5 i surt de la Catedral per a encaminar-se cap a Prades i Ulldemolins. Ja a l’Aragó, s’ajunta amb el que ve de Barcelona, Mont-serrat i Lleida. Precisament, la Generalitat treballa en la

TARRAGONA RECUPERAEL CAMÍ DE SANT JAUME

26

particular visió. El dissabte 13 de juny es va realitzar «La capella de Sant Pau explicada als infants», dues sessions de màgia i animació per a apropar la família a un tresor de Tarragona. El dijous 18 de juny la casa Canals va ser el marc de la conferència «Les mani-festacions artístiques sobre sant Pau a Tarragona». I, finalment, el dijous 9 de juliol, i obert al públic en general, es durà a terme una ruta guiada per les re-presentacions artístiques de sant Pau a la Part Alta de Tarragona.

L’exposició estarà oberta de l’1 de juny al 9 de ju-liol d’enguany al Museu Bíblic Tarraconense, i l’ha organitzat el mateix Museu Bíblic, així com el Mu-seu d’Història de Tarragona, l’Associació Cultural Sant Fructuós, l’Associació Bíblica de Catalunya i el Secretariat de pastoral bíblica de l’Arquebisbat de

-sà de mitjans de comunicació social de l’Arquebisbat de Tarragona, la delegació diocesana de catequesi i el Capítol Catedral de Tarragona.

Es podrà visitar de dimarts a divendres de les 5 a les 7 de la tarda. Els dissabtes i diumen-ges l’horari és d’11 del matí a la 1 del migdia. El dia de Sant Joan (24 de juny) l’exposició romandrà tancada.

Per concertar visites acadèmiques cal adre-çar-se al telèfon 977 25 18 88 o al correu elec-trònic: museu.biblic@arquebisbattarragona.cat

277727272727

Benet XVI, en el seu discurs a l’assembleaplenària de la Congregació per al Clergat, el 16 de març passat, va anunciar que amb aquest any especial es vol «afavorir aquesta tensió dels sa-cerdots envers la perfecció espiritual de la qual

-alment per això ha de ser una any de pregària dels sacerdots, amb els sacerdots i pels sacerdots; un any de renovació de l’espiritualitat del presbiteri ide cadascun dels preveres.

Durant aquest Any Sacerdotal, Benet XVI pro-clamarà sant Joan Maria Vianney patró de tots elssacerdots del món». Es publicarà a més el «Directoriper als confessors i Directors Espirituals», juntament amb una compilació de textos del Sant Pare sobre elstemes essencials de la vida i de la missió dels preveres en l’època actual.

La carta del cardenal Hummes

La Congregació per al Clergat, d’acord amb elsOrdinaris diocesans i els superiors dels instituts reli-giosos, es preocuparà de promoure i coordinar les di-verses iniciatives espirituals i pastorals que es presen-tin per fer percebre, cada vegada més, la importànciadel paper i de la missió del sacerdot en l’Església i enla societat contemporània, com també la necessitat depotenciar la formació permanent dels preveres unint-la a la dels seminaristes.

El prefecte de l’esmentada Congregació vaticana

ha publicat una carta en relació amb l’Any Sacerdotalen la qual, entre altres coses, diu: «Haurà de ser unany positiu i propositiu en el qual l’Església dirà, so-

bretot als sacerdots, però també a tots els cristians, a lasocietat mundial, mitjançant els mass media globals, que està orgullosa dels seus sacerdots, que els estimai que els venera, que els admira i que reconeix amb gratitud el seu treball pastoral i el seu testimoniatge devida. Veritablement els sacerdots són importants no sols pel que fan sinó, sobretot, per allò que són.» I més endavant afegeix: «La immensa majoria de sacerdots són persones digníssimes, dedicades al ministeri, ho-mes d’oració i de caritat pastoral, que consumeixen to-ta la seva existència a viure la pròpia vocació i missió i, en tantes ocasions, amb grans sacrificis personals,però sempre amb un amor autèntic a Jesucrist, a l’Es-glésia i al poble; solidaris amb els pobres i amb els quipateixen. És per això que l’Església es mostra orgullo-sa dels seus sacerdots escampats pel món.»

El cardenal Hummes va dir també que «aquest Any ha de ser una ocasió per a un període d’intensaprofundiment de la identitat sacerdotal, de la teologia sobre el sacerdoci catòlic i del sentit extraordinari de la vocació i de la missió dels sacerdots en l’Església i en la societat». «Per a tot això caldrà organitzar troba-aades d’estudi, jornades de reflexió, exercicis espirituals

Any sacerdotal

Benet XVI proclamarà sant Joan Maria Vianneypatró de tots els sacerdots del món

En ocasió del 150è aniversari de la mort del sant rector d’Ars, Joan Maria Vianney, Sa Santedat el Papa va anunciar que, del 19 de juny de 2009 al 19 de juny de 2010 se celebrarà un especial Any

presidint la celebració de les vespres, el 19 de juny, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús i jornada de

pel bisbe de Belley-Ars; i el tancarà, el 19 de juny de 2010, en el marc d’una Trobada Mundial Sa-cerdotal a la plaça de Sant Pere.

28

específics, conferències i setmanes teològiques en les nostres facultats eclesiàstiques, a més d’estudis cientí-fics i les respectives publicacions.»

I acabava amb una recomanació: «Molts altres as-pectes i iniciatives podrien enumerar-se a fi d’enriquir l’Any Sacerdotal. Pel que fa a això, haurà d’intervenir la justa creativitat de les Esglésies locals. És per ai-xò que a cada conferència episcopal, a cada diòcesi o parròquia o a cada comunitat eclesial cal que s’esta-bleixi al més aviat possible un programa propi per a aquest any especial.»

Parla el Nunci Apostòlic

Per la seva banda, el nunci apostòlic a Espanya, Mons. Manuel Monteiro de Castro, va assenyalar que l’Any Sacerdotal convocat pel papa Benet XVI ha de contribuir «a la renovació interior dels sacerdots en el redescobriment alegre de la pròpia identitat, de la fra-ternitat en el propi presbiteri, de la relació sacramental amb el propi bisbe».

Així ho va indicar en el seu discurs el primer dia de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal

Espanyola, on l’Any Sacerdotal va ser un dels temes que es va tractar. Sobre això el prelat va dir que «cal que els preveres enforteixin la seva tensió missione-ra» i, alhora, mostrin una particular atenció a la «in-dispensable i prioritària promoció de les vocacions al ministeri ordenat».

Seguidament Mons. Monteiro de Castro va asse-nyalar que «és obligació del bisbe promoure les voca-cions, i no només al sacerdoci, però el seu interès que-darà estèril si no compta amb la implicació directa, personal i entusiasmada dels mateixos sacerdots, els quals han de comprendre que la fecunditat de la seva acció pastoral es mesura, entre altres paràmetres, per la promoció de vocacions al sacerdoci i, en general, a la vida consagrada».

El Sr. Nunci va cloure la seva intervenció amb un desig per a aquest Any Sacerdotal: «Que l’exemple i la intercessió de sant Joan Maria Vianney i, també a Espanya, de Sant Joan d’Àvila, encenguin al cor dels sacerdots un renovat esperit d’acord amb el Cor de

2929292929

SANT PAUL’església parroquial de Sant Pau es va construir

inspirant-se en els models de les antigues basíliques del cristianisme primitiu. Té una planta rectangular amb tres naus i un campanar de 30 metres d’alçada. El temple es va construir entre els anys 1947 i 1956 i va ser beneït i inaugurat el 22 d’abril de 1956 pel cardenal Benjamín de Arriba y Castro, arquebisbe de Tarrago-na. El 12 de març de 1973, al terra del presbiteri, es van inhumar les despulles del Cardenal.

El rector de Sant Pau, Mn. Joan Anton Cedó, ha explicat que «la designació d’aquesta parròquia com un dels llocs jubilars, ha suposat accentuar l’acolli-ment i cuidar els espais de pregària per tal d’oferir-los a qui volgués fer-ne ús. Hem incorporat en les nostres accions pastorals el que hem definit com l’esperit del testimoni de sant Pau. També hem inclòs el logo de l’Any Paulí als fulls parroquials, cartells, convocatòri-es… i durant el recés de Quaresma-Pasqua es va fer la presentació, lectura i pregària de la carta dels bisbes catalans sobre sant Pau.»

LES DUES PARRÒQUIESPAULINES DE TARRAGONA

Josep Sabaté, periodista

L’Any Paulí que ara acaba ha tingut dos punts de referència a la ciutat de Tarragona: les parròquies de Sant Pau i de Sant Pere i Sant Pau. D’alguna manera, l’Any Paulí s’ha viscut d’una forma especial a les dues parròquies que, junt amb la capella del Sant al Seminari i a la Catedral, han estat els llocs propis per a rebre la indulgència jubilar. Precisament, el 25 d’aquest mes, apropant-se la clausura d’aquest any, les dues parròquies paulines de la ciutat realitzaran un acte conjunt al Seminari. A les vuit del vespre, al claustre de la capella de Sant Pau, hi haurà la lectura de la Carta als Romans. Per tot això, hem parlat amb els rectors d’aquestes parròquies, Mn. Joan Anton Cedó, de Sant Pau, i Mn. Joan Magí, de Sant Pere i Sant Pau.

30

Any paulí

31

SANT PERE I SANT PAULa Parròquia de Sant Pere i Sant Pau, al barri

tarragoní del mateix nom, va ser declarada, primer, tinença de la Catedral el 5 d’agost de 1972. Posteri-orment, el 16 d’octubre del mateix any, va ser erigi-da com a parròquia, i el 13 de desembre de 1973 van començar les obres de construcció del temple. El 22 de desembre de 1974 es va traslladar el Santíssim del temple provisional, i el 27 d’abril de l’any següent es va beneir el nou temple.

L’actual rector de la Parròquia, Mn. Joan Magí, ha manifestat que, durant aquest any, s’ha incidit d’una manera especial sobre la figura i els escrits de sant

Pau en totes les activitats parroquials. «Tot i que no s’ha fet cap acció extraordinària, nosaltres hem donat importància a tot allò relatiu a sant Pau a través, per exemple, de la catequesi o de les actuacions pròpies de la comunitat de la parròquia».

A la façana de l’església de Sant Pere i Sant Pau

l’Apòstol i que, alhora, s’ha convertit en el logotip de tota la documentació corresponent al centre parroquial.

La clausura de l’Any Jubilar Paulí tindrà lloc el 28 de juny a les cinc de la tarda, a la Catedral. El dia propi de la clausura, però, serà el dia 29 i es podrà rebre la

Any paulí

Cinema

Juan Orellana, director de Pantalla 90

Ha fet molta menys forrolla que el seu prece-dent, El Codi Da Vinci, però Àngels i dimonis tam-bé s’ha convertit en un èxit de recaptació, gràcies en bona part a una campanya publicitària basada

dependències. La pel·lícula encara es troba a les cartelleres dels nostres cinemes i ja ha aparegut la versió en DVD. Per això, sobre aquesta produc-ció, ESGLÉSIA DE TARRAGONA els ofereix un comentari de Juan Orellana, un dels millors

L’argument

Després de la versió cinematogràfica de El Codi Da Vinci, el seu director —Ron Howard— i el seu prota-gonista —Tom Hanks— es tornen a veure les cares en la nova adaptació del best seller de Dan Brown, Àngels i dimonis. En ple conclave per a triar un nou Papa, quatre cardenals són segrestats i s’anuncia la col.locació d’una bomba d’altíssima potència al Vati-cà. Amb la plaça de Sant Pere atapeïda de gent, la po-licia, assessorada per l’expert en simbologia professor Langdon, disposarà de molt poques hores per a evitar la catàstrofe. Els autors del delicte són els illuminati,una mena de lògia de premaçons que tenen el seu ori-gen al segle XVI, i de la qual van formar part Galileu i Bernini, els quals van passar per greus judicis —o sigui, que els van massacrar. En fi, un argument —di-guem-ne— sorprenent.

Oportunisme

Un thriller convencional, molt esquemàtic i pre-visible, i en ocasions exageradament inversemblant. S’embolcalla de trames vaticanes per pur oportunis-me. Qüestions que omplen biblioteques senceres i que han ocupat les ments més privilegiades en els darrers segles, com ara la relació entre raó i fe, entre ciència i teologia, entre veritat i progrés, es ventilen en aquesta pel·lícula de la manera més estúpida i pueril que hom es pugui imaginar. Tot entreteixit d’una trama tipus

Seven, amb assassinats sofisticats i missatgets escato-lògics del matador (o millor, escorxador).

La pel·lícula destil·la un desconeixement total de l’Església, de la seva forma de ser i dels seus repre-sentants. El guió només entén de claus de poder i de conductes conspiratòries i presenta uns clergues man-cats de la més mínima religiositat. Són tan abundants les falsedats, inexactituds i errors d’embalum, que el resultat és un delirant i hilarant esperpent, que només pot entretenir els qui ho ignorin tot de l’Església ca-tòlica.

Tòpic sobre tòpic

Si analitzem la trama, veurem que està farcida de la ideologia dominant en les seves expressions més tò-piques. Un Papa ha mort en circumstàncies poc clares; d’ell només sabem que era «progressista» i que havia aconseguit l’impossible: un apropament entre ciència i religió, perquè tota la pel·lícula es basa en un axioma

Més del mateix‘Àngels i dimonis’, un ‘thriller’ que

es queda en esperpent

32

33

Cinemaindiscutible: l’Església és enemiga de la ciència. La ciència encarna la raó i el progrés, i la religió represen-ta la superstició i l’immobilisme. Per què? Molt fàcil, perquè aquesta superstició retrògrada és l’únic que pot mantenir en el poder els jerarques de l’Església, que viuen de la ignorància de la gent que encara no ha donat el pas del sapere aude! Il·lustrat. Una veu en off parla molt clar al començament del film: «Ancestrals tradicions amenaçades per un món modern». Quan li pregunten a l’heroi del film, Robert Langdom, si és anticatòlic, ell contesta: «Sóc antivandàlic.» I es queda tan ample.

Un enfilall de disbarats

El Papa ha mort i ha deixat una Església en guerra civil. D’una banda els progressistes, que són a Sant Pere amb pancartes a favor de la manipulació embrio-nària; d’altra banda els anticientífics, que al seu torn es manifesten contra els primers… i arriben a les mans obligant els carabinieri a intervenir. Normal. Tots es-tan allà esperant la fumata bianca, un ambient en el qual sabem que són habituals les baralles multitudi-nàries entre catòlics.

El més commovedor és quan contraposen «el món real» al «món diví». És una forma elegant d’enviar a l’estratosfera el problema de la fe, com si la fe no tin-gués res a veure amb els problemes reals. A aquestes qüestions filosòfiques i teològiques, tan pròpies d’un thriller, s’afegeixen les inversemblances de la pròpia acció. Un camarlenc vaticà que és un expert pilot d’ae-ronaus, una basílica de Sant Pere que apareix impol·lu-ta un quart d’hora després que se li hagin desplomat

tots els estucats dels sostres, un expert en simbologia antiga que demana ajuda amb el llatí a una física nu-clear…

Total, un disbarat rere l’altre; però que troba un humus favorable en una societat en què molts gover-nants pensen el mateix, i s’estimen més llegir Dan Brown abans que, per exemple, la Fides et ratio. Què n’és, d’agosarada, la ignorància!

Fitxa tècnicaDirector: Ron Howard

Intèrprets: Tom Hanks, Ewan McGregor,Ayelet Zurer, Stellan Skarsgard,

Perfrancesco Favino, Nikolaj Lie Kaas, Armin Mueller-Stahl

Nacionalitat: EUA Any: 2009Duració: 140 minuts. - Valoració: Joves

Algunes novetats que trobaran a la Llibreria Diocesana(Edifici Seminari. C/ de Sant Pau, 4. Tarragona)

344444343434

35

U n a j o i a m u s i c a l

Els enregistraments de l’oratori Pau i Fructuós, amb lletra de Mn. Joan Roig i música de Mons. Valentí Miserachs, en la interpretació dels solistes, dels cors de la Universitat Rovira i Virgili, Ciutat de Tarragona i Amics de la Catedral, tots sota la direcció del mateix Mons. Miserachs, ja són a l’abast de qui els vulgui adquirir.

Es tracta d’un estoig on hi ha un DVD i dos CD amb l’audició sencera, acompa-nyats d’un llibret de l’oratori. Es pot trobar a la Llibreria de l’Arquebisbat (Edifici Seminari, c/ de Sant Pau, 4) de Tarragona, al preu de 18 euros.