Sangoneres i lleons. Històries 2013

92
SANGONERES I LLEONS HISTÒRIES 2013 Ernest Ruíz

description

Sangoneres i lleons és un text que recull els articles escrits per l'autor al llarg de l'any 2013 al respecte de la situació política i social a l'estat espanyol. Els textos han estat publicats prèviament al bloc http://elgrupusculo.wordpress.com.

Transcript of Sangoneres i lleons. Històries 2013

SangonereSi lleonSHISTÒRIES2013Ernest Ruíz

Textos publicats al bloc:

elgrupusculo.wordpress.com

Disseny de coberta i maquetació:

Oriol Serra Juncosa

Barcelona, Abril 2014

SangonereSi lleonSHISTÒRIES2013Ernest Ruíz

Índe

xÍn

dex

3

4 PRÒLEG

8 GENER9 Netejar consciències i rentar cervells11 La podridura13 Màquines! (Jugar amb foc)

16 FEBRER17 Soy un niño bueno18 Salvo alguna cosa (dicho de otra manera)20 La gran tempesta22 Epi, Blas y los demás24 Marxistes al PP

26 MARÇ27 ¡Aló presidente! (Prick up your ears)29 ¡Mama, pupa!31 Ho he vist!33 La visió imposada35 Per delegació37 Ave Maria Puríssima39 Mans enlaire! (La confiança)

42 ABRiL43 Ectoplasma (Rajoy-Visió)45 Els símbols47 Dos més dos, fan cinc50 Malabaristes del lèxic

52 MAiG53 Falses expectatives (Consolidating burrícia)56 L’ascensor58 God save the queen!

60 JUNY61 Formigó armat64 Des del més enllà

66 JULiOL67 Benny Hill

70 SETEMBRE71 La gran bola va trencar la taula perquè estava feta d’escuma de poliestirè73 Misèries hertzianes

76 OCTUBRE77 “No os defraudaré” “Llueve mucho”

80 NOVEMBRE81 Arcades

84 DESEMBRE85 Imagen y semejanza87 El mitjó

4

Prole

gPr

òleg

5

sangoneres i lleons

finals de l’any 2012 vaig prendre la decisió d’editar un llibre per recollir els textos que havia escrit al llarg d’aquell any. Després de donar-hi unes quantes voltes he decidit recopilar la meva producció

de 2013, menys extensa que l’anterior degut a qüestions professionals que van necessitar la meva atenció més temps del que esperava, en aquest text que teniu al davant.

Per escriure aquest pròleg he tornat a llegir tots els articles que vaig escriu-re durant el 2013. el regust de boca que m’ha quedat en concloure aquest exercici no ha pogut ser més amarg. Potser no ho hauria d’haver fet. em quedarà un text horrible.

el 2013 serà recordat a espanya com l’any de la corrupció institucionalitza-da, l’any en que els ciutadans varem poder confirmar, com alguns afirma-ven, que vivíem envoltats d’una sèrie de personatges indesitjables que es dedicaven exclusivament a aprofitar la seva condició d’agents públics per al benefici propi.

l’any dels pocavergonyes, dels indecents, dels sense escrúpols. l’any de les sangoneres que ens xuclen la sang i ho justifiquen amb qualsevol excusa sense cap rubor. l’any dels que es pensen que tot s’hi val. Un any grotesc, desesperant, que ha generat una atmosfera irrespirable.

Cobraments diferits, comptes a suïssa, televisors de plasma, reformes legis-latives repressores, infantes desmemoriades, són algunes mostres del que ens han deixat aquests darrers dotze mesos els depredadors que esmicolen la societat. no ho recordo, no ho se, no em consta.

el més fotut de tot plegat ha estat comprovar, per una banda, que no hi ha ningú que es lliuri de la brutícia. a tothom li toca la seva part: partits polítics, empresaris, sindicats, banquers. Tots tenen algun cadàver putrefacte a l’armari.

Per un altre costat, hem pogut constatar que, tot i el panorama desolador, a cap dels perpetradors del robatori els passa res. Tant com han pogut, han intentat fugir d’estudi, emparats en un sistema que els protegeix. responsa-bilitats les justes.

6

PrÒleg

la conseqüència més dramàtica que es deriva d’aquest marasme, és l’incal-culable mal que tot plegat està fent a la democràcia. la impunitat regnant la deslegitima, la debilita, la posa en qüestió. i això és el pitjor que pot passar perquè, en un moment o altre, qualsevol salvapàtries de tres rals ho aprofita-rà per ves a saber quins ocults interessos. al temps.

l’horitzó que es presenta al nostre davant no fa gaire més bona pinta. el 2014 no ha començat pas millor que els anys anteriors i les previsions augu-ren que els que el succeiran tampoc seran bons. És el que passa quan es viu un país amorf com ho és aquest.

entre tota la podridura, però, encara queden alguns lleons que batallen con-tra la desfeta. amb grans esforços, exposant-se personalment a les maqui-nàries repressores d’aquí i d’allà que, guiades per uns polítics que han donat l’esquena a la gent, intenten mantenir l’statu quo a tota costa.

Probablement la gran tasca d’aquests lleons mai serà prou reconeguda, perquè la majoria de la ciutadania continua adormida mentre es consolida el lladronici. serveixin aquestes línies de presentació com a reconeixement a tots aquests lluitadors. ells són la nostra darrera esperança.

Ernest Ruiz i AlmarAbril de 2014

7

8

XXXXXX 2013

Gene

rGe

ner

9

sangoneres i lleons

ideologia a dojo des de la televisió pública. Campanya d’ensabonat massiu i de neteja de cara a la monarquia de part de la televisió teledirigida pel PP. Ja ens havien avisat que la xerrada entre el rei i l’Hermida seria ben suau, que no hi hauria ni una sola referència als temes més punyents, a la crisi de la institució causada per les excursions africanes del Borbó o a les presumptes fosques accions d’alguns membres de la casa reial.

Però pocs s’esperaven que el nivell de submissió del periodista encarregat de xerrar amb el cap de l’estat fos del nivell que vam veure. l’espectacle va ser un reflex de la situació d’extrema fragilitat en que es troba la institució monàrquica. suporta molt malament les tensions que ella mateixa crea i les critiques que se’n deriven i està necessitada d’aquest tipus d’exercicis pseu-doperiodístics per netejar la seva consciència davant de la ciutadania que, afortunadament, ja ha descobert com les gasta la més alta instància de l’estat i del peu que van coixos a la Zarzuela.

el programa que va seguir a la telepromoció reial, “el legado de la quinta del rey”, va ser el no va més. Una exhibició vergonyant de com emprar un mitjà de comunicació públic per emmotllar la ment de la ciutadania als interessos ideològics de la majoria que ens dirigeix. Un execrable exercici de rentat de cervell col·lectiu amb la voluntat de transmetre a la població els missatges que al govern li convenen per mantenir-la resignada i callada en la situació de crisi excepcional que vivim.

Netejar consciències i rentar cervells07.01.2013

10

gener 2013

la consigna principal del docudrama, fet majoritàriament a base de retalls del no-Do, imatges d’arxiu i els comentaris editats de diversos coetanis del monarca, va ser que el que cal en aquests moments difícils és conformar-se i entomar les coses tal com venen amb voluntat de sacrifici. res de prendre altres posicionaments que passin per lluitar contra la depressió des d’una posició crítica, des de la reivindicació, des de la presa de consciència, des de la protesta legítima d’un poble que veu com se li pren tot allò pel que ha lluitat durant molts anys.

la contemplació de l’emissió ens ha fet rememorar l’esperit de sotmetiment i de por de la societat postfranquista i ens ha recordat les olors de florit i de naftalina dels millors anys del generalíssim, “niña prodigio” Marisol i Manuel Benítez “el Cordobés” inclosos. Tot plegat traslladat al segle XXi per obra i gràcia de TVe i la màquina del temps del PP a la que ens han fet pujar a la força. i retransmès en autèntic blanc i negre a través de les ones hertzianes a les llars del país!. Descriure les imatges com un anacronisme és quedar-se molt curt.

Per si encara no hi hagués hagut prou, al programet van aprofitar per en-sabonar de nou al Borbó, no fos cas que encara lluís una llàntia en la seva ànima incòlume. És el que cal fer perquè, com molt bé sabem, la monarquia ens salvarà de tots els nostres mals. excepte si un matí, de manera semblant a com li va passar a gregor samsa, ens llevem convertits en uns inofensius paquiderms. llavors sí que estarem ben fotuts.

11

sangoneres i lleons

La podridura

Com el mall que repica damunt d’una enclusa, un munt de situacions ens recorden constantment com de malament van les coses. Tot el que s’esdevé al nostre voltant ens fa memòria que la mala maror continua ben viva.

Mentre als ciutadans no deixen de repetir-nos que hem estat dolents quan, suposadament, ens hem excedit en el nostre intent de millorar les nostres condicions de vida i que per aquest motiu ara ens hem de veure sotmesos a la penitència que amb gran afany ens administren els nostres governants, un nombre significatiu de membres de l’elit política, els quals haurien de tenir una actitud ètica i moral exemplar en l’execució de les funcions que els hi hem encomanat mitjançant els mecanismes democràtics establerts, exhibei-xen un comportament del tot reprovable que causa un gran mal a la societat.

en una situació crítica com la que vivim hauríem d’esperar que els nostres representants públics mantinguessin un cert aire de decència al fer la seva feina, una actitud que ens servis de referent i amb la qual ens poguéssim sentir reflectits. i tot i que hi ha una gran part de polítics que conserven aquesta posició positiva i de respecte cap a la ciutadania i duen a terme de manera responsable les tasques per a les que han estat designats, hi ha un bon grapat d’impresentables que han decidit aprofitar la seva condició per al benefici propi, privatitzant la representativitat atorgada per acontentar els interessos particulars del grup al que pertanyen.

La podridura16.01.2013

12

gener 2013

les conductes que observem en aquesta línia d’impunitat i de pocavergo-nyisme ja fa massa temps que duren i poc a poc estan assolint unes cotes incommensurables, inimaginables en una societat que vulgui ser considerada justa i ètica. De la ma d’un sistema legal lent i miop, la proliferació incontrola-da d’aquestes actituds està estenen la podridura moral a tot arreu i està col-laborant en la construcció d’una societat disfuncional en la que sembla que tot està permès, en la que no hi ha cap fre a la cobdícia, a l’apropiació sense control dels béns de la comunitat per part d’aquells que ocupen les posicions de privilegi. i això és desesperant i intolerable.

en els darrers mesos la dimensió de la podridura s’està tornant colossal. no sembla haver-hi aturador. noos, Pallerols, Millet, iTV, Mercuri, Pretòria, gürtel, Unilabs, Telefònica, Pokemón, portes giratòries que no paren, favors que es retornen amb escreix al cap dels anys amb cadires a qualsevol con-sell d’administració. Però aquí no passa res. ningú assumeix cap responsabi-litat, ni reconeix cap culpa. el més gran i desolador no res.

la darrera enquesta de Metroscòpia per al diari el País mostra que el 95%de la població de l’estat desconfia de les intencions dels partits polítics i de l’eficàcia de la justícia per combatre els actes vinculats a la corrupció. la majoria de la ciutadania creu que en cap cas la força de la llei cau sobre els implicats i que són els mateixos partits els que tendeixen a cobrir i protegir als seus militants en lloc de denunciar-los i expulsar-los, i sinó, els propis polítics es protegeixen els uns als altres independentment del seu color per un sentiment de classe mal entès.

la resta de dades que mostra aquest sondeig són descoratjadores. innu-merables retrets als electes, sensació que els polítics actuen amb completa impunitat, declivi de la classe política, previsions d’abstenció pels núvols, desafecció. Un clar reflex que la que la ciutadania ja no pot suportar ni tolerar més aquesta situació.

De manera immediata aquestes actituds impròpies haurien de ser esbor-rades de la pràctica política. els riscos que comporta no fer-ho són massa grans per ser ignorats. si la cerca de solucions es retarda i no es posa fre ur-gentment a aquesta situació, potser arribarà un moment en que serà massa tard i ja no es podrà fer res.

13

sangoneres i lleons

Màquines!(Jugar amb foc)

Màquines! sou uns màquines! aquesta és la única cosa que se m’acut es-criure al respecte dels polítics després de veure les noticies i comprovar que els casos de corrupció es multipliquen com si estiguéssim davant d’una nova versió del miracle dels pans i dels peixos.

la llista de casos que adulteren la vida política i la democràcia de l’estat es tan llarga que farien falta uns quants textos com aquest per poder recollir-los tots. la ferum de la brutícia en que els pispes vinguts a polítics ens estan submergint es tan forta que alguns dies sembla que vivim dins d’un aboca-dor incontrolat.

la crisi ho està tensionant tot, ho posa tot a prova i el nostre país està suportant aquest test d’una manera molt deficient. És especialment signifi-catiu com de malament se n’està sortint la política d’aquest tràngol. intentar buscar una explicació no és gens fàcil.

Potser la situació en que ens trobem tingui a veure amb el fet que la nostra societat hagi estat construïda tot just sortint d’una dictadura, en un procés de transició mal resolt, que ha deixat massa coses inacabades. s’ha aixecat un edifici democràtic emprant materials defectuosos i encarregant la feina a un manobres que, lamentablement, estan resultant ser uns incompetents mancats d’ètica.

Màquines!(Jugar amb foc)24.01.2013

14

gener 2013

o potser la cosa és molt més senzilla i el que succeeix és que, simplement, estem envoltats de delinqüents per tot arreu. ex-tresorers, fills pròdigs, gendres de mans llargues. i tots roben per sobre de les seves possibilitats, deixant al descobert les interioritats més brutes del món del poder.

independentment de quin sigui l’origen de la situació, el que més ens hauria de preocupar de tot aquest pastís és el terrible dany que s’està infligint a la democràcia. Fets con els que estem coneixent la debiliten fins a l’extrem. Desacreditada, esgarrada, necessitada d’una regeneració que s’esmenta massa sovint però que mai no acaba d’engegar, excepte si no som els ciuta-dans els que la capitanegem, perquè les elits no tenen cap interès en un canvi de l’statu quo.

També hauríem de començar a preocupar-nos pels voltors que sobrevolen el llòbrec escenari que es va configurant. Vestint la disfressa de defensors de la netedat pública, de representants de la virtut política, de garants de la rectitud moral, surten a la palestra escudats darrera manifestacions gran-diloqüents per intentar convèncer-nos que amb ells les coses anirien millor. salvapàtries de tres rals, grans maquiavels, mentiders molt pitjors que els que ara patim.

Tots plegats juguen amb foc sobre el polvorí social. Descaradament per a es-tupefacció de la ciutadania que patim doblement la dramàtica situació quan la seva prepotència ens retalla drets i la seva pocavergonya buida les nostres butxaques per omplir les seves. la vida al límit de l’abisme és molt fotuda i els màquines no són sinó uns grandíssims malparits.

15

16

XXXXXX 2013

Febr

erFe

brer

17

sangoneres i lleons

Soy un niño bueno

Me llamo Mariano y soy un niño bueeeeno...bueno, bueno, bueeeenoMi mami me dice que soy el más bueeeenoMi papi me dice que soy requetebueeeeno

Mi abuela me dice que soy un bombón...porropopopompom

Yo tengo una amiguiiiita, que se llama DolooooresElla es muy buena también, pero menos que yo

Dolores y yo estamos en un aprieeeeto muy jodiiiidoPorque nuestro amigo Luisito está empezando a cantar...tralaralará

Todo el mundo en el partido está muy nervioooosoParece que las cosas no pintan bien

Luisito ha descuidado unos papeles que hueeeelen fatalQue dicen que cobraaaamos un pastizal...y eso está muy mal

Como yo soy un niño bueeeeno, muy, muy bueeeenoY Dolores también, pero menos que yo

Diremos a todo el mundo que Luisito es un mentiroso...oso, oso, oooosoY que nadie robó, ni que de dinero se apropió

Porque yo soy un niño bueeeeno, muy, muy bueeeenoY Dolores también, pero menos que yo

Y mis amigos del partido también son muy bueeeenos, requetebueeeenosY si mentimos así es porque somos superbueeenos y vosotros no!... trololoroloró

(adaptat del monòleg “soy un niño bueno” de Pepe rubianes)

Soy un niño bueno01.02.2013

18

FeBrer 2013

Com en d’altres ocasions ja viscudes al llarg de l’any passat el “gran Houdini” va anar ahir a alemanya a retre homenatge a Frau Merkel i a passar comptes de les polítiques que ell i el seu govern porten mesos aplicant a tot l’estat.

en la roda de premsa posterior a la trobada, que va tenir molt d’exàmen i molt poc de reunió entre iguals, el president va voler transmetre a tothom que l’escoltava el seu mantra particular que diu que les mesures econòmiques adoptades fins ara estan anant molt bé i que ja es comencen a veure els seus efectes positius.

la compareixença d’ahir davant l’opinió pública va ser especial perquè era la primera que feia el “gran Houdini” després d’esclatar l’escàndol Bárcenas dels suposats sobresous i de la comptabilitat B del PP, si descomptem la penosa declaració catòdica de dissabte passat que, de ben segur, passarà als annals de la comunicació política mundial com un sonat ridícul.

Cinc dies han estat necessaris perquè el president es sotmetés a l’escrutini públic i cinc han estat les preguntes que se li han pogut fer. Quinze minuts per ventilar l’afer que des de fa uns dies enfonsa encara més la credibilitatde la política espanyola i que afecta tan greument a la democràcia. Com Déu mana!

en el seu discurs teledirigit, que el seu partit ha preparat i ha ordenat a tots els seus membres que difonguin sense desviar-se ni un mil·límetre, cap cosa

Salvo alguna cosa (dicho de otra manera)05.02.2013

19

sangoneres i lleons

nova: aquí no ha passat res, aquí no ha robat ningú, aquí ningú no ha cobrat sobresous. Tot el que s’ha publicat són pures fantasies, plans malintencio-nats d’alguna ma negre que ens vol mal. i s’ha acabat. ah!, i si algú remena més la merda, que es prepari perquè hi haurà demandes judicials a dojo contra tothom que contradigui la nostra visió cosmològica.

i, així, excepte per un d’aquells lapsus linguae tan interessants i reveladors a que ja ens té acostumats el “gran Houdini” (Todo es falso, salvo alguna cosa. Dicho de otra manera, todo es falso), el president va espolsar-se del damunt qualsevol responsabilitat en l’afer, de nou amb un discurs buit, cínic i sense arguments. Un tipus de discurs que només serveix per fer créixer el descrèdit dels polítics i la desconfiança ciutadana en el nostre sistema de govern.

Mentre això passava, mentre tothom era testimoni dels intents del president d’escapolir-se de l’escomesa de la premsa, la prima de risc augmentava 28 punts bàsics i la borsa queia uns quants més, com a conseqüència directe de la catàstrofe no reconeguda que, pel que es veu, torna a posar nerviosos als mercats ectoplasmàtics. i la premsa estrangera es posava les botes.

les preguntes que queden després de tot aquest sidral són moltes: ens mereixem els ciutadans un espectacle d’aquest tipus? no seria necessària una explicació adequada, clara i definitiva sobre aquest cas? Que espera el govern per fer neteja? si totes elles continuen sense resposta les coses només poden anar a pitjor. a molt pitjor.

20

FeBrer 2013

La gran tempesta

els cumulonimbus són uns núvols de desenvolupament vertical, formats internament per una columna d’aire calent i humit, que s’eleven majestuosa-ment a l’atmosfera fins als vint kilòmetres d’alçada. aquests núvols, que es poden formar tot sols o en grups al llarg d’una gran línia d’inestabilitat, són els típics núvols de tempesta que a les nostres latituds provoquen extraordi-nàries precipitacions que causen grans estralls.

Darrerament, a l’espanya deforme i defectuosa que ens ha tocat viure, els meteors excepcionals estan a l’ordre del dia. Borrasques polítiques fenome-nals es formen una darrera l’altra, seguint una línia d’inestabilitat en la que uns quants pocavergonyes ens han instal·lat des de fa uns mesos i, premo-nitòriament, ens avisen que el xàfec que ens caurà al damunt, si tot continua així, serà de campionat.

la magnitud de la inestabilitat que s’està gestant no te parangó. no hi ha dia que a la premsa no aparegui alguna noticia que faci referència a un nou feno-men tempestuós que erosiona sense remei la poca credibilitat que li queda a la política i deixa la salut de la democràcia tan tocada com la d’aquell que es mulla sota una pluja inesperada i agafa una pulmonia doble.

Mentre la ciutadania assisteix astorada a l’espectacle inversemblant amb una més que justificada i comprensible indignació, els responsables de vetllar perquè els efectes de la borrasca siguin mínims es dediquen a escórrer el “bulto”, a mirar cap a una altra banda, a amagar-se darrera pantalles de

La gran tempesta20.02.2013

21

sangoneres i lleons

televisió, a inventar-se conspiracions mentre es fan les víctimes o a escampar tanta merda com podem cap als altres en el perillós joc del “i tu més”.

i així cada setmana que passa d’aquest any que tot just fa un més i mig que va començar, però que sembla que sigui vell de la pudor a podrit que des-prèn com a conseqüència de les humitats que causen les tamborinades, el cel es va ennegrint i els llamps i trons arriben de totes bandes. Des de la dre-ta, des de l’esquerra, des del pinyol convergent, des del fons de les sentines de l’estat i des de dalt de tot, com l’ex-tresorer del PP molt encertadament va assenyalar amb el dit l’altra dia. De tot arreu.

el principal problema de les precipitacions és que si un les deixa que vagin fent i no pensa en una manera d’aturar-les o minimitzar els seus efectes, quan es vol posar remei és massa tard perquè tot està negat i enfangat fins a la bandera.

Però si, a més a més, el que es fa és col·laborar al desenvolupament de nous temporals la cosa pot acabar com el rosari de l’aurora. amb un nou diluvi que arrossegarà la democràcia pel terra fins que s’escoli per les clavegueres i en el que les primeres víctimes per ofegament tornaran a ser els ciutadans.

És necessari aturar la inundació immediatament perquè l’aigua ja ens arriba al coll. glu, glu, glu....

22

FeBrer 2013

Epi, Blas y los demás

aquests dies s’està duent a terme al parlament espanyol el debat sobre l’estat de la nació, un fet extraordinari si es té en compte que l’any passat el “gran Houdini” mentre el país estava a punt d’anar-se’n a fer punyetes enmig d’una tempesta econòmica de magnituds històriques va decidir que no calia celebrar-lo.

aquesta vegada, però, cal agrair al gran escapista que hagi tingut la decència democràtica de dur-lo a terme, ni que sigui per permetre’ns escoltar de nou els seus arguments en defensa de les polítiques que amb tan afany aplica i que només serveixen per esmicolar la societat.

Com ja era d’esperar el debat està sent un absolut dejá vu. la repetició de les mateixes cançons per part dels mateixos protagonistes que ens han portat fins a la dramàtica situació que vivim des de fa mesos. Cap idea nova, cap missatge que se surti del guió que els han enviat des d’alemanya i cap alternativa a les retallades, ni a les que ja hi ha, ni a les que hi haurà.

en el seu discurs el “gran Houdini” es va dedicar a lloar la seva acció de govern de la manera que cal esperar d’algú que viu allunyat de la realitat que l’envolta i que mostra la mateixa empatia per la població que pateix que un enciam. es va tornar a queixar de l’herència rebuda, va tornar a admetre que el que mana no és ell sinó que es limita a fer el que li diuen que faci i va voler fer-nos creure que gràcies a ell el país ara va millor. sorprenentment, va obli-dar mencionar el tema dels desnonaments (i no diguem el tema del suïcidis),

Epi, Blas y los demás21.02.2013

23

sangoneres i lleons

les retallades en la sanitat, les protestes que hi ha al carrer en la seva contra i tampoc va parlar de la corrupció galopant que afecta el seu partit. i no diguem sobre el cas Bárcenas!

Per la seva banda el trist rubalcaba tampoc no es va lluir gaire. Patètica la seva referència als suïcidis utilitzant un circumloqui digne de la cadira d’un psiquiatre: “esas cosas terribles que pasan alrededor de los desahucios”. Va criticar al govern sense oferir cap remei perquè prou feina té amb els proble-mes de casa seva per anar donant lliçons. a més, com ahir a la tarda els del PsC van demanar la dimissió del caçador d’elefants, sembla que tenia certa fluixesa. Flipats es van quedar els diputats al congrés quan es van assaben-tar de les declaracions d’en navarro.

l’ínclit Duran, practicant una excelsa partida de la puta i la ramoneta, va llen-çar alguna pedra a la teulada del PP però, per si de cas, va deixar oberta la possibilitat d’arribar a acords amb el partit del govern per netejar la política de corruptes. Ves per on qui ve a donar-nos lliçons sobre aquest tema!

Mentre tot això passava al món de Barri sèsam on viuen instal·lats els partits majoritaris d’aquest país, un món on els sous són estratosfèrics, les festes in-fantils són majestuoses i els corruptes campen al seu aire, al carrer les coses continuaven igual de malament. Vagues de jutges i dels treballadors d’ibèria, desnonaments, esbatussades entre actors i ministres i la ciutadania assistint al·lucinada a l’espectacle de la descomposició de la societat occidental.

Per als que creiem que la democràcia és molt més que aquest espectacle dantesc que ens estan oferint els ninots de drap que ens manen, sempre ens quedarà el consol de saber que a Bulgària el govern en ple a dimitit com a conseqüència de les protestes dels ciutadans per les retallades que allà s’estaven aplicant.

el president d’aquell país ha manifestat que a ell no l’han escollit per matxu-car al seu poble. “no participaré en un govern sota el qual la policia pegui a la gent” ha dit. igual, igual que aquí! És el que té tenir com a governants a uns quants putxinel·lis.

24

FeBrer 2013

Marxistes al PP

no, no, no m’he begut l’enteniment. simplement m’he adonat, veient a la Cospedal ahir al vespre a la tele en la seva enèsima compareixença en roda de premsa per intentar explicar la darrera troballa judicial del cas Bárcenas que torna a esquitxar al seu partit, que el que veritablement hi ha al darrera de totes les excuses que la secretaria general del partit del govern intenta colar-nos dia sí i dia també respecte dels jocs bruts del seu ex-tresorer, és un grandíssim exercici de sentit del humor en la més pura línia marxista, de groucho Marx i els seus germans, vull dir.

Com sinó explicaríeu racionalment la frase que va pronunciar ahir mateix quan se li va tornar a preguntar per si l’home dels sobres havia estat cobrant del partit fins fa quatre dies, que és el que consta a tot arreu, com a treballa-dor que era de l’organització política? Molta atenció...

“la indemnización que se pactó, en forma de simulación de lo que antes era retribución, tenía que tener retención a la seguridad social... así fue como se pactó”. ohhh! no em direu que no és una frase genial!

alguns opinadors i crítics cinematogràfics s’han afanyat a dir la sentència s’acosta molt a aquella memorable seqüència d’ ”Una nit a l’òpera”, la de “la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part”. sublim!

Marxistes al PP26.02.2013

25

sangoneres i lleons

Tot plegat ens faria una gràcia de rebentar-nos de riure si estiguéssim veient una pel·lícula d’humor en blanc i negre, protagonitzada per un senyor amb les celles i el bigoti pintats, un italià amb un barret estrafolari i un home mut amb els cabells arrissats.

Però resulta que això és la vida real i, tot i que cada vegada més el que passa té els trets típics d’un vodevil mal escenografiat, preferiríem una mica de seriositat, d’ètica en l’execució de les funcions públiques encomanades als nostres representants i d’una moral que no els impedís assumir responsabi-litats i plegar quan es veiessin involucrats en algun cas de corrupció. Perquè si del que es tracta és de prendre a la ciutadania per una colla d’estúpids alienats, algú s’està equivocant.

no ens mereixem aquesta casta política que tenim. no ens mereixem mentiders de telenotícies, presidents escapistes, espies de pa sucat amb oli o gendres espavilats. i molt menys ens mereixem assistir a l’espectacle d’esmicolament de la democràcia en els dos mesos d’any que duem. algú pretén batre un record?

les coses no poden continuar així. Prou de bromes de mal gust, prou de declaracions buides, prou de parapetar-se darrera de rodes de premsa on no s’admeten preguntes. Perquè com es continuï afegint llenya a la caldera social, això acabarà sent la guerra. Ja ho deien els marxistes, “¡Más madera, es la guerra!”.

26

XXXXXX 2013

Març

Mar

ç

27

sangoneres i lleons

Canviar l’opinió que un pugui tenir sobre les coses costa una barbaritat. Davant de la gasòfia que cada dia ens ofereixen els mitjans de comunicació, en la forma de noticies interessades i esbiaixades o d’una simplicitat espaor-didora, solem prendre la decisió de desendollar els nostres cervells i, en lloc de mantenir una actitud crítica per intentar construir un discurs propi amb arguments contrastats, ens dediquem simplement a engolir els missatges que la premsa ha decidit que convé escampar.

Un exemple clar d’aquesta manera de funcionar, en la que romanem com a espectadors passius mentre poquet a poquet ens van rentant el cervell el trobem en la mateixa crisi, en la forma com se’ns està explicant i, sobretot, en la manera com la població està no-reaccionant.

Durant tots aquests anys el discurs que ens han colat ha estat sempre el de culpabilitzar-nos i fer-nos responsables d’una situació que no hem provocat. Poc a poc, com la gota malaia, la feina de la propaganda teledirigida ha anat erosionant els nostres caparronets fins que les consignes pre-cuinades se’ns han instal·lat ben endins i ens han convertit en una societat zombie sense opinió i, el que és pitjor, sense capacitat de reacció.

ahir va morir en Hugo Chávez, un president americà del que segur tots heu sentit a parlar. Durant molts anys la premsa espanyola ha estat practicant amb la seva persona un indigne i execrable exercici de parcialitat informativa, perquè de manera sistemàtica l’ha presentat com poc més que un imbècil indígena que no es mereixia estar on havia arribat.

¡Aló presidente! (Prick up your ears)06.03.2013

28

MarÇ 2013

Però mentre que “el País” feia circular fotografies falses sobre el seu estat de salut, en Vargas llosa escrivia pamflets en la seva contra al mateix diari o les televisions i les emissores de ràdio es dedicaven a mostrar-lo únicament tocant la guitarra o cantant, ell i la resta de presidents sud-americans anaven fent la seva feina. Una feina que està canviant aquell continent de dalt a baix i de la qual els europeus de cervells al ralentí hauríem d’aprendre moltes coses. al temps.

en un dia com avui, en una ocasió com aquesta us demanaria que, ni que fos per un moment, endolléssiu els vostres cervells i intentéssiu anar més enllà del que llegireu, veureu i escoltareu a les notícies quan els opinadors de plantilla dels mitjans de comunicació disseccionin de nou, sinó l’escorxen, la figura de l’ex-president veneçolà.

És un exercici que en aquesta jornada us recomano especialment i que us aconsello que practiqueu tant com pugueu.

29

sangoneres i lleons

Mama, pupa!

els diaris del cap de setmana informaven abastament que el nostre reiet particular va sortir dissabte de l’hospital després d’haver estat operat per enèsima vegada en els darrers mesos. aquesta vegada li ha tocat passar pel taller per reparar-se dues hèrnies discals que tenia i que, pel que es veu, no li deixaven fer la seva feina habitual que consisteix, bàsicament, en caçar elefants, perseguir princeses alemanyes i concedir entrevistes ensucrades i teledirigides. en sortir de la clínica madrilenya on va estar ingressat, el monar-ca va manifestar que ja no li feia mal res i que es trobava la mar de bé.

als mateixos diaris que ens il·lustraven sobre les circumstàncies mèdiques reials hi apareixien moltes altres noticies que, a diferència de les bones noves sobre la vida hospitalària del nét del cametes, ens mostraven una realitat molt diferent. la que pateix la nostra societat, una societat a la que li fa mal tot i es troba fatal de salut.

Mentre la patuleia monàrquica del país resta cofoia davant de la recuperació miraculosa del borbó, la major part de la ciutadania de l’estat, sotmesa a les pressions que els governs d’aquí i d’allà els infligeixen, veu com les seves es-perances se’ls hi escapen entre els dits de les mans com passa amb la sorra fina de platja que resulta impossible de retenir ni tancant el puny amb força.

el darrer eurobaròmetre que ha elaborat la comissió europea mostra que la pèrdua de confiança de la ciutadania respecte de les institucions de la Ue és altament preocupant: el 72% dels enquestats diu desconfiar d’elles.

Mama, pupa!11.03.2013

30

MarÇ 2013

no cal ser cap geni de la demoscòpia per comprendre que les circumstàn-cies detectades en l’enquesta són resultat de l’actuació dels polítics davant la crisi. Quan els representants públics abandonen les seves responsabili-tats envers la ciutadania i se centren obsessivament en acontentar mercats, retallar a tort i dret i practicar polítiques de vol gallinaci per anar passant i conservar la cadira, acostuma a passar el que reflecteix el sondeig.

les retallades salvatges, el salvament de l’euro a costa de la gent i el seu benestar, el sotmetiment de tota activitat humana a l’economia i a la con- veniència dels mercats i, en el cas de l’estat espanyol, la dimensió extraordi-nària d’una corrupció en la política que està sobrepassant el que la imagina-ció més prolífica hagués pogut esperar, ens aboca, indefectiblement, cap a la devaluació de la democràcia i l’allunyament progressiu de la població dels mecanismes que ella representa.

Cap a l’extensió de la cultura de que tot és possible i de que tot s’hi val per aconseguir el benefici propi, la cultura que arracona i desmunta la societat i situa a l’individu per damunt de tot. la cultura de la impunitat, la del “tot són rucades” que defensa Maria Dolores de Cospedal, la del “i tu més”, la del que se salvi qui pugui.

la societat europea està a l’UCi i l’equip mèdic habitual no sembla tenir in-tencions de redreçar la situació del malalt. les llargues agonies són el que els convé als rapinyaires de Brussel·les, ni que les enquestes els estiguin avisant que les coses van per molt mal camí.

31

sangoneres i lleons

Ho he vist!

no se si alguna vegada heu estat al desert. si hi heu estat potser haureu tingut la ocasió de veure, quan el sol escalfa de debò, un miratge, una il·lusió òptica resultat de la diferència de densitat entre l’aire fred i l’aire calent que provoca la refracció de la llum que ve del cel de manera que sembla que vingui des del terra.

si no heu tingut la sort de viatjar a les latituds tropicals on succeeix aquest fenomen de ben segur que n’heu sentit a parlar, n’heu vist imatges a alguna pel·lícula de l’estil de lawrence d’aràbia o n’heu llegit una descripció a alguna història ambientada en un país llunyà on les nits es compten per milers.

D’il·lusions òptiques, però, no només se’n produeixen als deserts. les matinades dels dissabtes acostuma a ser freqüent que a les sortides de les discoteques de polígon industrial se’n donin en gran nombre. encara que aquestes no són resultat dels capricis de la física de l’aire sinó del consum excessiu de substàncies químiques prohibides, els efectes són semblants i molts clients d’aquests locals, en la seva condició post-lletrada, asseguren haver vist elefants roses o monstres de tres caps campant tranquil·lament pels pàrquings entre cotxes tunejats.

Però on ningú no s’esperaria que es donés aquesta curiosa il·lusió és en una compareixença del “gran Houdini” al mateix Palau de la Moncloa. o sí? ahir en rajoy, escortat per la ministra de treball i vigilat d’aprop pels secretaris generals dels dos sindicats majoritaris a l’estat va fer-nos saber,

Ho he vist!13.03.2013

32

MarÇ 2013

mentre presentava el nou pla d’ocupació juvenil, que ha vist que espanya ja ha superat la crisi financera i de deute públic.

Per sorprenent, aquesta afirmació ha deixat descol·locats a molts opinadors que hores d’ara encara no han pogut dir si el comentari del president té alguna cosa a veure amb una exposició excessiva a les radiacions solars, al consum excessiu d’alcaloides o a una revelació directa de l’esperit sant que aquests dies ronda per la terra amb la missió d’il·luminar als cardenals que juguen a la capella sixtina a escollir un papa. extra omnes!

Però a qui més ha estranyat la manifestació del “gran Houdini” ha estat a la ciutadania que no pateix episodis d’alteració de la percepció com els que sembla patir el president, perquè es protegeix la closca del sol immisericor-de, no abusa de substàncies al·lucinògenes i, sobretot, perquè toca de peus a terra i no té cap interès en mentir vilment.

Malauradament les coses no van millor i, evidentment, la crisi no s’ha superat per molta propaganda teledirigida que els nostres representants polítics insisteixin en fer-nos arribar. sense anar més lluny ahir varem tenir diverses mostres de com estan funcionant realment les coses.

els farmacèutics catalans es van reunir per decidir si tancaran les seves botigues per protestar contra els impagaments del govern de la generalitat i el conseller del mateix ram, l’obscur Boi ruiz, va assegurar que la sanitat catalana està col·lapsada. Des de la conselleria d’economia el neowalrasià que n’ocupa la cadira principal també va avisar que si cal rebaixar el dèficit fins al 0,7% del PiB que reclamen des de Madrid els membres del govern de l’il·luminat president, ja ens podem calçar.

al món real que habitem els ciutadans víctimes de la crisi, d’al·lucinacions hi ha ben poques. les circumstàncies econòmiques i socials no són, ni de bon tros, millors i que alguns continuïn insistint en una fictícia recuperació resulta extremadament molest.

33

sangoneres i lleons

La visió imposada

Tot està passant al mateix temps. a l’empara de la crisi econòmica, que vivim en estat de xoc, s’estan esdevenint uns canvis que van molt més enllà del que a simple vista podria semblar. arrossegats per la força imparable de la depressió, en una societat que irracionalment ha decidit subjugar-ho tot a l’absoluta mercantilització de les seves activitats, ens trobem al bell mig d’un trànsit que sembla que acabarà per desembocar en un nou model social, un paradigma d’organització col·lectiva que diferirà profundament del que hem viscut fins ara.

la dimensió dels canvis, impulsats per la pressió que exerceixen els interes-sos d’uns quants sobre el conjunt de la societat, és corprenedora i va molt més enllà de les transformacions en el terreny econòmic, on s’han generat els problemes que ens han dut fins a la situació actual, afectant a tots els àmbits vitals: l’educació, la sanitat, les relacions laborals o el benestar social.

les transformacions, executades des de la llunyania, per la via no democràti-ca i amb la fredor dels sicaris que compleixen les ordres rebudes sense cap recança moral, responen a una visió concreta de la societat que no compta per res amb nosaltres, com a ciutadans, éssers polítics amb el dret i el deure de participar en la configuració de la comunitat.

Una visió que és egoista i anihiladora. Que ens devalua com a col·lectiu i ens enfonsa socialment. Que ens diu el que ens convé i ens aparta de la presa de decisions sota l’argument fal·laç de la nostra incapacitat per discernir que

La visió imposada18.03.2013

34

MarÇ 2013

és o no és l’adequat. Que ens fa combregar amb unes opcions polítiques no volgudes. Una visió que ens és absolutament imposada per les elits que, en contra de la competitivitat que prediquen i ens reclamen insistentment, no fan una altra cosa que col·laborar intensament en pro de la consecució de la seva voluntat.

la reacció ciutadana envers la nova construcció social forçada, en contra del que seria desitjable, no està sent fins ara prou intensa, especialment pel que fa referència al fraccionalisme en que es troba immersa. Tot i que els esforços per organitzar-se i intentar alterar el curs de les coses són grans, la resposta està sent més lenta i desordenada del que seria convenient i desitjable a tenor de la força i la pressa amb que les classes dirigents intenten culminar el seu projecte d’enginyeria social.

Blanques, negres, grogues, verdes, les marees, els fòrums, les plataformes, els fronts, les assemblees, duen a terme una extraordinària feina però, ara, l’acció conjunta és més necessària que mai si volem ser partícips de la cons-trucció del nou model social que naixerà d’aquests anys convulsos.

Treballar plegats per assolir un nou pacte social que posi per davant de tot a les persones, en que la cessió de la representativitat pública que fem cap als polítics no quedi desvirtuada l’endemà de les eleccions i en que el benestar de la majoria superi al de la minoria, hauria de ser un objectiu prioritari.

la dimensió dels canvis requereix sumar esforços, la col·laboració estreta entre tots els col·lectius, la construcció de coalicions, la recerca del consens, la companyonia. i probablement, encara que hi hagi recels, plantejar seriosa-ment la transformació de totes aquestes corrents populars en un alternativa política concreta, ordenada i clara que des de dins de la pròpia maquinària pugui modificar les circumstàncies que ara observem en benefici de la socie-tat i de la democràcia.

el que hi ha en joc, el nostre futur com a societat, bé mereix el sacrificid’intentar-ho.

35

sangoneres i lleons

Per delegació

avui a l’ernest li ha sorgit un imprevist i m’ha demanat que sigui jo, el seu delegat, qui escrigui aquest text. l’ernest confia molt en mi i per això dele-ga tant. em delega l’elaboració dels seus articles, em delega fer la compra, passar l’aspirador, treure la pols. Un munt de coses! el fet de delegar és una cosa bona. Delegar vol dir confiar en un altre, donar oportunitats, saber enretirar-se quan un no pot amb tot i, així, evitar haver de fer les coses a mitges. Delegar, a més, té una altra cosa positiva: permet controlar-ho tot sense constar, mantenir-se a la distància justa de les coses per vigilar però que no es noti, ser i no ser al mateix temps. És quasi viure en un estat ectoplasmàtic, d’invisibilitat visible...o a l’inrevés.

aquesta manera de funcionar a l’ernest li agrada molt perquè pot bellugar els fils sense que sigui evident (oi que sembla que aquest text l’hagi escrit ell?) i si alguna cosa surt malament, dir que no hi era i fer-se el “longuis”. Fixeu-vos si delegar és collonut que ahir el cinquè fill del matrimoni Pujol-Fer-rusola, un xicot que acostuma a patinar per la Diagonal i que té un germà molt afeccionat a les motxilles plenes de bitllets, va decidir delegar les seves feines polítiques als seus companys de partit.

el cinquè fill de la família ideal ja va avançar fa uns dies que si resultava imputat pel cas de les iTV xungues s’apartaria de les seves responsabilitats a CiU. Tothom va pensar (innocents!) que això volia dir que fotria el camp.

Per delegació20.03.2013

36

MarÇ 2013

Però nosaltres els que sabem de que va això de delegar ho vam entendre de seguida. l’oriol ha optat pel “vivo sin vivir en mi” tan típic de les delegacions. Perquè us en feu al cas, el que ha fet l’oriol a l’optar per delegar, en lloc d’es-collir plegar que és el que a algun ingenu li podria semblar el més prudent, és molt semblant al que fa la Maria Dolores de Cospedal quan paga una indemnització al Bárcenas: simula i difereix.

Tot i que la versió de la secretaria general del PP és menys refinada que la delegació, si fa o no fa ve a ser el mateix. o si no us queda del tot clar, és quasi igual al que va estar fent el “gran Houdini” durant la campanya elec-toral prometent “l’oro i el moro” per després pixar-se a la boca de tots els ciutadans. Com veieu delegar, simular, diferir i pixar-se a la “jeta” de la gent és, en l’argot polític que utilitza la casta que ens mana en aquest país, tres quarts del ma-teix: ajustar la realitat a la conveniència de cadascú encara que l’ètica reclami una altra cosa.

a erC (on, darrerament, duen els pantalons tan baixats que se’ls hi veu el cul) i al PsC estan molt contents amb la delegació pujoliana. Però la resta de partits sembla que no. Cadascú sabrà el que fa, oi?

Delegar està de moda. Podríem continuar parlant-ne molta estona més. Però ara que hi penso això de la delegació és un marró més que una altra cosa. Jo aquí escrivint i l’ernest tocant-se la pera per, quan li convingui, tornar a la primera fila i a mi que em bombin. au va!

37

sangoneres i lleons

Ave Maria Puríssima

en una compareixença davant del congrés dels estats Units l’administrador general de la nasa, Charles Bolden, ha manifestat que la única actuació possible que avui es pot plantejar davant l’eventual caiguda d’un meteorit en alguna zona habitada del nostre planeta és pregar.

Que el director d’una de les institucions científiques més importants del món reconegui, obertament, que hi ha circumstàncies en que res és pot fer per evitar una catàstrofe no se si ens ha de deixar tranquils, per la via de la resig-nació, o molt preocupats. el que és segur és que cal agrair-li la seva sinceri-tat, una cosa de la que últimament anem molt mancats.

si apliquem la màxima que ens suggereix el senyor Bolden, la de pregar a tort i dret quan les desgràcies ens cauen al damunt, aquí no acabaríem mai. a espanya ens faríem professionals de la pregaria! Que si tres ave maries pels que deleguen, que si passem el rosari per les retallades, que dos pares nostres per la corrupció. Pare nostre que esteu als cels.....Uf, quina muntanya de piadositat!

Però i si en lloc de posar-nos en pla neocatecumenal i pregar per fer fugir les desgràcies, igual que si estiguéssim al segle X, ens poséssim en pla ruc i utilitzéssim altres mitjans, també molts lligats a la tradició religiosa catòlica occidental, per fer canviar les coses?

Ave Maria Puríssima21.03.2013

38

MarÇ 2013

en refereixo a perseguir a les bruixes i bruixots que ocupen els llocs de poder i sotmetre’ls a una sessió de foguera, a un empalament sense acritud, a una cuna de Judes, a tancar-los en un sarcòfag de punxes o a practicar-los un esbudellament in-vivo per treure’ls el dimoni que duen a dins. Potser el retorn a aquests mecanismes de convenciment us pot semblar a aquestes alçades del segle XXi completament fora de lloc, exageradíssims i gratuïts. Però, no creieu que a tots aquells que ens volen fer tornar enrere en el temps, retallant a dreta i esquerra i robant a mans plenes, creant una societat de súper-rics i de súper-pobres no seria necessari fer-los canviar d’opinió amb mètodes igual de salvatges que els que ells utilitzen? ni que sigui per equilibrar la balança, dic jo.

no, oi? nosaltres tenim més sentit comú que ells i encara mantenim certa coherència en l’execució de les nostres accions, un comportament moral que ja el voldrien i una ètica social que fa que ens preocupen pel pròxim. Déu ens guardi de tornar-nos com ells!

39

sangoneres i lleons

si ens aturem a pensar el sistema bancari funciona d’una manera ben pecu-liar. està basat, pura i simplement, en la confiança. Totes les seves activitats giren entorn d’aquest concepte intangible i, malauradament, efímer que con-sisteix en esperar amb seguretat i credulitat que una cosa succeeixi o que algú es comporti com es desitja.

en els darrers anys, però, aquest principi fonamental en que s’assenta el món de les finances està deixant pas a una forma d’actuar més semblant a un campi qui pugui conseqüència del comportament altament qüestionable de les institucions econòmiques mundials, que operen amb una manca d’escrú-pols astoradora, i de la ineficàcia, quan no connivència, dels polítics a l’hora d’exercir les seves funcions de control sobre aquests organismes.

aquesta manera de treballar, més propera a la dels casinos o a la de les timbes clandestines, no només es dóna a l’esfera de les altes finances sinó que també s’adverteix en àmbits més propers a la ciutadania, quan els actes reprovables dels lladres de guant blanc que seuen als consells de direcció de molts bancs es traslladen al dia a dia i afecten directament als petits estalvi-adors que, de sobte, veuen perillar els diners que fins ara mantenien tranquil-lament en qualsevol llibreta d’estalvi.

als baixos de l’edifici on visc hi ha la sucursal d’una entitat financera, l’ex-pressió més directa que tenim els ciutadans de peu de la podrida cadena econòmica global. Molts veïns del barri tenim els nostres diners dipositats en

Mans enlaire! (La confiança)26.03.2013

40

MarÇ 2013

aquesta oficina. Cada dia un munt de gent entra i surt de l’establiment confi-ant en que els seus petits capitals estan segurs en aquesta institució.

a la sucursal en qüestió hi ha un directora molt trempada, enginyera recon-vertida a financera per la via d’un MBa, capaç de vendre una nevera a un esquimal, que té cura dels nostres diners. Per al cas que ens ocupa imagina-rem que el seu nom és Maria.

suposo que empesa per la pressió dels seus caps i per la dinàmica econò-mica general basada en el principi d’ “ase l’últim”, la Maria s’ha dedicat en els darrers temps a encolomar participacions preferents, accions subordinades i altres productes financers tan avançats que ni ella mateixa entenia (m’ho va confessar mentre em volia vendre un fons estructurat) a tot bitxo vivent que passava pel seu despatx.

el forner del barri, la veïna de sota casa i molts altres dels meus veïns han estat algunes de les víctimes del festival econòmic global, ara traslladat a una insignificant i aparentment inofensiva sucursal de barri, de la ma de la Maria que, molt aplicadament, ha posat el seu granet de sorra en la consecució de l’objectiu final del capitalisme: fer molt rics a uns pocs i molt, molt pobres a tota la resta de la ciutadania.

Des de dissabte passat tots aquests clients que la Maria amb la seva feina de formigueta va entabanar per a que compressin productes bancaris impossi-bles, saben que perdran el 61% de tot el capital que li van cedir a ella per a que “el poses en un lloc segur del que el podrien treure sempre que volgues-sin”. Potser vosaltres sou d’aquells que penseu que la Maria no va fer res dolent en vendre aquests productes a la clientela que confiava en ella i que tothom és prou gran per saber com arrisca el seus diners.

Però jo quan parlo amb la meva veïna, la de sota casa, i la veig plorar desconsolada perquè li van mentir i no la va informar del que veritablement comprava i, per tant, dels riscos que corria, desconfio profundament, és a dir deixo d’esperar amb seguretat i credulitat que una cosa succeeixi o algú, en aquest cas la Maria, es comporti com seria desitjable. no traint l’intangi-ble més important que tots nosaltres havíem dipositat a la seva sucursal: la nostra confiança.

41

si als estralls que en els darrers anys tantes Maries, o Joseps, o Joans han causat des de les seves humils sucursals a les finances dels particulars hi afegim, a mode de cirereta del pastís, l’espectacle dantesc (no hi ha ni un gram d’intel·ligència o empatia allà a Brussel·les?) que la darrera setmana hem viscut amb el cas dels ciutadans xipriotes o, sense anar més lluny, a la quantitat de milions que l’estat espanyol ha cedit a la banca per rescatar-la de les seves aventures financeres, conclourem encertadament que la confi-ança és, ara per ara, un valor que al món de les finances està perdent molts enters, punts bàsics o com dimonis li vulgueu dir.

i que aquest negoci, el de guardar els diners dels altres apel·lant a la bona fe, cada vegada més s’assembla a un robatori, un lladronici, un atracament a punta de pistola impulsat per les elits i consentit pel poder polític. Tothom amb les mans enlaire!

42

XXXXXX 2013

Abril

Abril

43

sangoneres i lleons

la parapsicologia afirma que un ectoplasma és una suposada matèria viva lluminosa que aparentment emana dels orificis corporals dels mèdiums quan, en estat de trànsit, intenten contactar amb els esperits que habiten en el més enllà.

encara que la ciència convencional dubte raonadament de l’existència de la matèria ectoplasmàtica, de les capacitats paranormals dels mèdiums i de la parapsicologia, ahir vam poder comprovar, en contra del que el seny ens podria fer pensar, que els ectoplasmes existeixen.

en una nova compareixença catòdica, o més ben dit plasmàtica, el “gran Houdini” va presentar-se davant l’opinió pública, després de diverses setma-nes de romandre absolutament mut, per exposar les seves circumstàncies metafísiques mentre simulava estar composat d’autèntica matèria viva.

Probablement excretat per l’esfínter d’algun espiritista, l’ectoplasma presiden-cial, que duia nou mesos sense reunir la junta directiva del PP, tres mesos sense respondre cap pregunta dels mitjans a espanya i dos mesos sense convocar el seu comitè executiu, va parlar per a intentar aixecar els ànims dels seus correligionaris que, submergits en la gasòfia que genera el partit, van seguir amb interès el discurs de l’eteri president mentre la resta de mor-tals observàvem la retransmissió en genuïna rajoy-Visió.

Ectoplasma (Rajoy-Visió)04.04.2013

44

aBril 2013

en el seu parlament l’esser semimaterial que tenim com a president va passar de puntetes pels temes més punyents que afecten al seu partit i que passen, indefectiblement, pel cas Bárcenas o el de les fotografies dels estiue-jos perillosos i els banys de mar d’alt risc que darrerament s’ha sabut que es produïen no fa tants anys a les costes gallegues.

en contra del que l’ètica i la decència política podrien fer pensar si que va dedicar unes paraules crítiques contra l’escarni al que se sotmet a alguns polítics per part dels membres de la PaH i, també, va tornar a insistir que l’any que ve tot anirà millor...o l’altre, o l’altre, o l’altre, ves a saber. Mentre aquest moment arriba al congrés, per si de cas, ja van preparant el ribot per llimar ben bé l’ilP sobre els desnonaments i servir-nos noves retallades amb l’excusa que és el que cal fer.

la compareixença plasmàtica del “gran Houdini” no pot ser qualificada sinó com una altra mostra del menyspreu que sent la casta política del PP per la ciutadania i per tot allò que signifiqui donar la cara, oferir explicacions o rendir comptes mitjançant els mecanismes democràtics que el país de la senyoreta Pepis on vivim se suposa que té.

Deixar passar les coses, que les acusacions es floreixin als jutjats, negar l’evidència i entossudir-se en defensar l’indefensable són els esports preferits del govern que ens mana. els ectoplasmes són així d’inconsistents.

45

sangoneres i lleons

Els símbols

Dissabte al matí és el dia de la bicicleta. Des de fa una bona colla d’anys a dos quarts de nou del matí comença la pedalada que habitualment ens porta pels camins de Collserola.

Des de la banda de la serralada que dona al Vallès el paisatge que es pot veure els dies clars és espectacular amb el Montseny cap al nord aixecant-se majestuós i amb Montserrat cap a l’oest i les seves columnes de conglome-rats que s’enlairen cap al cel.

Quan la visibilitat és molt bona és possible observar els més petits detalls als vessants del massís montserratí. el cim de sant Jeroni, el Cavall Bernat, l’edifici del monestir i altres elements característics de la muntanya són fàcils d’identificar fins i tot en la distància i sovint es té la sensació que si allargués-sim la ma els podríem tocar amb la punta dels dits.

aquest dissabte passat, tot just arribant a la zona de la Torre negra i gràcies al magnífic dia de primavera que la meteorologia ens va obsequiar, la simbòli-ca muntanya catalana va aparèixer davant els nostres ulls més clara que mai. Mentre l’observàvem embadalits, un petit detall que a primera vista ens va passar desapercebut va centrar la nostra atenció.

al punt més alt del massís una minúscula figura humana, refulgint sota el sol de migdia en la mateixa posició que el Crist redemptor de Corcovado, s’alçava dempeus sobre la catalana terra. a banda i banda de la misteriosa

Els símbols15.04.2013

46

aBril 2013

silueta, com si l’escortessin, s’advertien dues figures més petites que recor-daven dos apòstols guardant a nostre senyor.

aprofitant que un dels membres de la comitiva ciclista duia uns prismàtics, ens vam afanyar en observar amb més detall aquella escena amb la impaci-ència natural del qui vol saber que és el que veu.

amb els binoculars davant els ulls l’enigma es va revelar. la figura descone-guda era la del president Pujol, símbol de Catalunya segons la iconografia que l’artur Mas vol traslladar a la ciutadania, flanquejat pels seus dos fills pròdigs, a la dreta en Jordi Júnior portant una motxilla plena de bitllets de 500 € i a l’esquerra l’oriol vestit amb la granota grisa que duen els empleats de les iTVs.

sota l’impacte de tan insigne escena, que ben bé hauria signat l’il·lustre Cecil B. De Mille, un calfred va recórrer les nostres espinades. allà plantats amb els bicis al cul estàvem sent testimonis de la pujada als altars dels membres més celebres de la família ideal de Catalunya per obra i gràcia del seu profeta a la terra, el nostre actual president, i la seva tendència malaltissa a confondre els garrins i la velocitat.

la cançoneta d’equiparar en Jordi Pujol als símbols més nostrats de l’ideari català i de fer-nos creure que a CiU hi habiten els catalans més catalans que es fan i es desfan no és nova. Va sonar fa anys quan les aventures bancàries de l’ex-president se’n van anar en orris i ara sembla que convé que soni de nou, anem a saber si per desviar l’atenció de les presumptes malifetes dels hereus del president que mirava els turons des de l’altra ban-da del riu. Fa molt lleig.

47

sangoneres i lleons

la viquipèdia diu que l’economia és una ciència social que estudia la pro-ducció, la distribució i el consum de bens i serveis. en la definició que l’en-ciclopèdia virtual fa al respecte d’aquesta especialitat acadèmica hi ha un paràgraf on s’afirma que els principis propis de l’economia es poden aplicar pràcticament a qualsevol de les activitats que duem a terme els ciutadans: els negocis, les finances, la sanitat, l’educació, la família, la legislació, la política, la religió, les institucions socials, la guerra i la ciència. l’article anomena aquesta preeminència del fet econòmic per damunt de tot com l’imperialisme econòmic.

És ben curiosa la influència que té l’economia avui en dia. Vivim en una soci-etat que ha sigut tan maldestre que ha deixat que aquesta ciència ho controli tot. ens hem cregut, beneits de nosaltres!, que els seus preceptes i els seus profetes ens salvaran de tots els mals.

l’economia, com correctament indica la viquipèdia, és ni més ni menys que una ciència social i com a tal és una ciència on l’opinió, la valoració subjectiva i la interpretació del qui la practica estan a l’ordre del dia.

Però a diferència d’altres ciències socials, entre les que podríem prendre d’exemple la pròpia geografia que exerceix qui us escriu, l’economia ha sabut revestir-se d’un halo d’exactitud amagant les seves febleses i pecats fona-mentals sota una capa de quantitativisme, modelització matemàtica, equaci-ons diferencials i màgia estadística que ja voldríem molts altres.

Dos més dos,fan cinc24.04.2013

48

aBril 2013

Camuflada sota la capa intimidadora dels números l’economia porta un bon grapat d’anys intentant fer-se passar per una ciència bàsica, com podria ser la física o la matemàtica on quasi sempre dos més dos sumen quatre, i amb ella els seus profetes, els economistes, que prediquen receptes equivocades per allà on passen les quals, gràcies a la mediocritat dels polítics que ens governen, acaben convertides en veritats absolutes mai qüestionades que enfonsen les nostres vides sense que ningú se’n faci responsable.

el darrer exemple de l’estupidesa regnant en el camp econòmic ens ha arri-bat la setmana passada quan per fi, després de ser àmpliament qüestionat per molts altres especialistes per les seves febleses i els resultats dubtosos, s’ha sabut que l’article “Creixement en època d’endeutament” publicat al 2010 a l’American Economic Review pels economistes de la Universitat de Harvard Carmen reinhart i Kenneth rogoff, estava ple a vessar d’errades. les males llengües diuen que els autors, que han reconegut l’error en fer-se públic, es van “equivocar” al construir el seu full de càlcul cuinant massa uns quants números a les caselles de l’excel fins que se’ls van socarrimar.

en l’àmbit de qualsevol especialitat científica rigorosa el que hauria succe-ït amb l’article que ara ha resultat ser un frau és que s’hauria sotmès a la crítica, a l’escrutini dels parells (l’anomenat peer-to-peer review) i a la revisió exhaustiva. Però resulta que l’article es va publicar en un número especial de la revista citada on no era necessària tal revisió i els seus autors no han deixat anar el full de càlcul on estaven totes les dades que sostenien la seva teoria fins que no els ha quedat cap altra remei davant els dubtes que el seu anàlisi generava i que altres especialistes ja havien advertit.

el fet de l’errada estadística del savis americans hauria quedat circumscrita a l’anecdotari de l’àmbit acadèmic si no fos perquè les teories que defensaven ambdós autors en aquest article han estat la pedra de toc que han utilitzat els polítics d’arreu del món per justificar les retallades a que estant sotmeten a tots els ciutadans amb les excuses que ens hem portat molt malament i que no hi ha cap alternativa. a europa s’hi van agafar, com qui s’agafa a un clau roent, el comissari olli rhen i els seus sequaços, els mateixos que ens porten pel camí de l’amargor.

49

sangoneres i lleons

em preocupa profundament que s’esdevinguin fets com aquest. És dramàtic i intolerable. Un reflex de la neciesa en que estem instal·lats i que ens deixa a tots en molt mal lloc.

a l’especialitat econòmica com a conseqüència de l’actuació irresponsable de dos dels seus membres més destacats, representants de l’imperialisme econòmic regnant. Un imperialisme que és depredador i antisocial, que vol fer-nos creure que tot es pot mesurar en base als beneficis que comporta, que dedica el 50% del seu temps a construir teories als núvols i l’altra 50% a justificar les seves errades. l’economia de la FeDea, de la Ceoe o de tants sala i Martin. Una economia que no té cap sentit, en la que dos més dos fan cinc... o el que sigui més convenient per a defensar la ideologia de torn.

als nostres representants públics per girar l’esquena a la ciutadania. Per con-vertir opinions en dogmes, per imposar polítiques equivocades, austericides, trencadores de societats. Per la seva mediocritat i grisor. Per actuar només moguts pels propis interessos.

a la ciutadania per no ser més crítica, per no exigir amb més contundència responsabilitats a qui correspongui. Per continuar adormida mentre ens men-teixen per prendre’ns-ho tot.

s’imposa una reflexió profunda i crítica sobre que estem fent, sobre com ho estem fent, sobre cap a on estem anant. no puc entendre-ho d’una altra manera. Tanta estultícia m’impressiona, m’espanta quan observo que preval sobre el sentit comú. Potser per circumstàncies com aquesta, aquest és el menys comú de tots els sentits.

50

aBril 2013

Malabaristesdel lèxic

Divendres de dolor i d’impudícia. la roda de premsa del govern del “gran Houdini” va tornar a ser un esperpent. aquesta vegada el mestre de l’esca-pisme, l’home de plasma, el mentider més gran que hom recorda al cap-davant d’un govern de l’estat, va enviar a la compareixença als tres pesos pesats del seu executiu amb la vicetodo sáenz de santamaria al capdavant de la troupe que completaven en Cristobalín i el luisito “lehman Brothers” de guindos.

Com ja és costum en aquestes aparicions, ens van tornar a explicar que tot i que les coses estan molt malament cal continuar aplicant les mateixes receptes que s’han utilitzat fins ara per anar per la “buena senda”, la que ens ha portat a tenir una taxa d’atur de quasi el 30%.

el discurs del trio ha resultat ser el mateix bla, bla, bla de sempre convenient-ment camuflat sota la neollengua del PP que retorça i perverteix el llenguat-ge. Doblecs lingüístics que són un reflex dels valors ètics del govern i la seva visió deformada de la democràcia.

aquesta vegada han marejat la perdiu emprant circumloquis escollits amb gran cura per algun assessor que els ha convençut que la ciutadania és estú-pida i se la pot convèncer de tot vestint a la mona de seda.

així, la revisió a pitjor de les previsions econòmiques com a conseqüència de les polítiques equivocades del govern ha passat a ser una “reordenació de

Malabaristesdel lèxic29.04.2013

51

sangoneres i lleons

les xifres del quadre macroeconòmic” i, pels mateixos set sous, les pujades d’impostos són “ajustaments”, els nous impostos “novetats tributaries”, l’in-crement de l’irPF un “recàrrec temporal de solidaritat” i la caiguda en picat de l’ocupació una “taxa de creixement negatiu”. Desvincular l’increment de les pensions i els salaris de l’evolució de l’iPC es dirà a partir d’ara “desin-dexació” i el ridícul descens de l’atur que preveuen en els propers 3 anys s’anomenarà “flexió de la taxa d’atur”. i així anar fent.

Per acabar de reblar les declaracions de la roda de premsa de divendres altres membres del PP han aparegut a escena al llarg del cap de setmana per a fer circular els nous eslògans que el partit creu que ara toca difondre. l’arenas, en Floriano i la ex-lideresa s’han deixat veure als mitjans de comu-nicació llençant lloances a les polítiques del “gran Houdini” i proferint crides a la ciutadania perquè continuï perseverant, és a dir, que aguantem sense protestar la catàstrofe a que ells ens aboquen. Van fins.

Com a final espectacular a la muntanya de declaracions perverses, el “gran Houdini” va aparèixer a la televisió després d’entrevistar-se amb el president de torn de la Ue i ens va regalar una de les seves memorables actuacions plenes de frases buides de contingut i de paraules escollides amb pinces d’entre la gramàtica putrefacte del PP. ens va tornar a demanar paciència i es va atrevir a afirmar que al seu partit “sabemos lo que hacer para crecer”. Ho dissimulen amb una grandíssima habilitat. Feu-ho ja, home!

52

XXXXXX 2013

Maig

Mai

g

53

sangoneres i lleons

els van cridar a una reunió improvisada. eren habituals. Qui els convocava disposava del seu temps a discreció. es van asseure preparats per escoltar un encàrrec de feina però els van sorprendre comentant-los un treball que havien entregat feia uns dies.

al contrari del que calia esperar no els van discutir els continguts del docu-ment, només els parlaren del continent. Havien de fer una portada, un índex i reordenar unes quantes pàgines.

Mentre escoltaven amb els ulls oberts com a plats el discurs alliçonador, al seu cap s’amuntegaren imatges dels dies d’escola, de quan aprenien a llegir i escriure. els comentaris extemporanis els hi havien traslladat com si acabes-sin de pujar a una màquina del temps. a la taula hi havia experiència profes-sional per omplir un camp de futbol cent vegades però, de sobte, semblava que no valia res.

amb la bona disposició de sempre escoltaren el discurs, quasi una tesi sobre com enquadernar un treball. Qui els alliçonava va fer un parell de comentaris que van deixar entreveure que no s’havia llegit la feina o que si ho havia fet havia estat en diagonal. ara s’entenia que només es preocupés per la forma i no pel fons. era la única cosa que podia fer en la seva immensa neciesa.

Quan duien una estona escoltant la dissertació sobre si els títols dels infor-mes quedaven millor a la dreta o a l’esquerra la conversa va girar cap al tema

Falses expectatives (Consolidating burrícia)02.05.2013

54

Maig 2013

estrella, un treball importantíssim del que feia temps que es parlava i pel que frisaven molts professionals del mateix ram de qui conduïa la reunió.

el seu interlocutor, després de posar damunt la taula les seves qüestionables opinions, va tornar a postular-se com la persona indicada per fer aquella feina. no era la primera vegada que ho feia. la diferència, però, és que a mesura que passaven els mesos i l’hora d’engegar el projecte s’apropava ho anava dient amb la boca més gran.

es tenia ben cregut que tenia la capacitat per entomar-lo. Per com parlava semblava que fins i tot pensava que podia superar als que l’havien precedit en tasques similars. Volia deixar petjada però ho tenia francament difícil. Tothom al país reconeixia que els individus que havien fet la feina que ara es volia substituir amb el nou treball eren únics. la seva labor que havia durat viva quasi quaranta anys n’era testimoni.

Continuaren escoltant sorpresos el discurs i les falses expectatives de qui parlava. i pensaren en les falses expectatives que deurien tenir els qui el ma-naven si esperaven que d’entre tanta burrícia en pugues sortir alguna cosa acceptable. Però potser era que ni se n’adonaven del que passava perquè ells eren iguals.

en acabar la reunió, totalment sorpresos, van comentar el que havia passat. Conclogueren que tot plegat era fruit de la mediocritat que els envoltava. es-tava per tot arreu. la veien massa sovint treure el nas en qualsevol reunió, en qualsevol conversa, en qualsevol telenotícies. s’anava consolidant poc a poc i arrelava com un càncer. i amb ella les pors dels mediocres que només eren capaços de parlar de portades, d’índexs o d’enquadernacions i d’envoltar-se d’altres mediocres perquè qualsevol altra cosa els causava terror. el terror a poder aprendre dels altres, a que les seves mancances quedessin pública-ment exposades, a que se sabes que darrera la façana i el càrrec no hi havia res, només buidor.

es sentiren afortunats d’haver viscut temps millors quan les capacitats perso-nals i col·lectives eren apreciades, quan l’iniciativa i l’esforç es valorava, quan podien treballar amb gent brillant que els il·luminava amb idees extraordinà-ries, quan el comentari crític i l’opinió contraposada no eren viscudes com

55

sangoneres i lleons

un atac sinó com una oportunitat per a millorar, quan la mediocritat no tenia cabuda si no portava associada la voluntat de superar-se.

Malauradament en aquells temps de filfa tot allò havia quedat enrere. la burrícia ho impregnava tot.

A lion will always be a lionAnd a leech will always be a leech

56

Maig 2013

L’ascensor

M’estic a l’aeroport esperant que s’enlairi el meu avió. Vaig a passar uns dies a Holanda, un país que conec des de fa temps. Cada vegada que viatjo al país dels canals no puc evitar recordar el que vaig viure allà fa una mica més de vint anys, quan m’estava a la Universitat d’Utrecht i pedalava cada matí contra el vent del mar del nord per anar a De Uithof.

amb la perspectiva que donen els anys me n’adono de la fortuna que vaig tenir amb la meva experiència neerlandesa. aquells mesos a més d’obrir-me els ulls i la ment, de regalar-me uns amics excel·lents que encara conservo i de per-metre’m adquirir uns coneixements dels que en trec profit cada dia, van posar al meu abast l’oportunitat de progressar. Per a mi són la demostració de com funciona, i com és de necessari que ho continuï fent, l’ascensor social.

Fa una setmana vaig anar a sopar amb una colla d’amics amb els que vaig tenir la sort de treballar un temps enrere. noies i nois en la trentena, extraor-dinàriament preparats, amb currículums envejables i capacitats contrastades. Mentre menjàvem vam anar repassant la situació laboral de cadascun d’ells. encara que tots tenen experiència professional més que suficient el panorama de treball que descrivien no era gens bo.

en escoltar el que explicaven vaig pensar en les oportunitats que potser ja no podran tenir com a conseqüència de la situació econòmica i social que estem vivint i que, per obra i gràcia dels depredadors que controlen el món, privarà a moltes generacions futures de gaudir d’unes circumstàncies vitals millors que les de les generacions que els han precedit.

L’ascensor17.05.2013

57

sangoneres i lleons

Per ara ja els han negat la possibilitat de desenvolupar unes tasques laborals adequades a la seva formació però sospito, i sóc conscient que ells ho saben, que de portes tancades encara se’n trobaran moltes més. afortunadament són joves i intel·ligents i estic segur que se’n sortiran.

aquests dos darrers dies els diaris han publicat dues notícies que m’ha fet tornar a pensar en el sopar i en la meva vida holandesa. en una d’elles s’expli-cava que un jove físic gallec, que acaba de rebre el premi al millor científic jove d’europa del seu ram, no podrà tornar a espanya a investigar perquè algun espavilat ha considerat, en contra del que creu la resta de la comunitat de físics del continent, que no és prou bo per gaudir d’una beca ramón y Cajal.

en l’altra article s’informava d’un nou descobriment en matèria genètica que permetrà fer grans avenços en futures teràpies mèdiques. integrada en l’equip que ha fet la troballa hi ha una jove especialista en biomedicina que va ser acomiadada d’un centre d’investigació de València que no tenia prous diners per pagar als seus investigadors de primera línia com a conseqüència de la política de retallades massives que practica el govern del “gran Houdi-ni”. Com Déu mana!

no crec que siguem conscients del que significa arraconar a la nostra gent jove de la manera que ho estem fent. Quan els neguem el dret al treball o els obliguem a marxar fora del país, no només els estem negant a ells les seves expectatives vitals i el seu futur com a éssers humans complets, sinó que estem negant qualsevol expectativa i futur al conjunt de la societat.

Holanda va ser el meu ascensor social particular. Voldria que tots els joves en poguessin tenir un. sembla, però, que això cada vegada serà més complicat perquè alguns han decidit que el que convé és ignorar i menystenir al jovent i que si han d’agafar algun ascensor, millor que sigui un que vagi de baixada i els porti cap a l’infern.

Que no ens adonem que són els joves els que han de sostenir el món que encara ha d’arribar? Quan ho fem potser ja serà massa tard i no ens quedarà un altre alternativa que penedir-nos d’haver comès el gran pecat de matxucar al pròxim. som folls si no ho veiem i no hi posem remei.

58

Maig 2013

God save the queen!

no noteu la tensa calma? És aquella mateixa que a vegades veiem a les pel·lícules de catàstrofes. aquells segons que precedeixen el terratrèmol, el tsunami o l’incendi devastador. ara mateix aquí a espanya estem en aquests segons, els que auguren la desfeta que s’apropa.

Perquè encara que no ho sembli darrera de l’escenari diari on s’interpreten les grotesques obres que ens entretenen i que protagonitzen tresorers corruptes, gendres de mans llargues, infantes de càndida innocència i tota la resta de desfetes humanes que corren pel país, els que manen, els que de veritat ma-nen, continuen dirigint l’orquestra per a que no pari d’interpretar la seva cançó.

la peça musical té una estructura ben definida i desafinar mentre s’interpreta no està permès. els que no la coneixíem ens hem fet experts en els darrers sis anys. a marxes forçades.

la tonada sona a trituradora que esmicola la societat, arrabassa drets i menysprea el bé comú. sona a privatització, a desigualtat, a emprenedor que esdevindrà emperdedor.

Tota ella ben guarnida amb les refilades dels corifeus que des de les talaies d’opinió matxuquen amb la tornada de la composició que recorda el so de les tisores i el de l’abnegació.

God save the queen!29.05.2013

59

sangoneres i lleons

els acords que ara toquen ens retallen el futur. Després de les estrofes de la culpabilització, del no hi ha un altre remei, de robar-nos la sanitat, de pren-dre’ns el dret a l’educació laica o a decidir sobre el nostre cos i de fer fora els joves, ara arriben les de les pensions. les que volen deixar-nos sense res quan més ho necessitarem, després d’anys i panys d’esforços, horaris bojos i salaris que cada dia valen menys.

el missatge és ben clar: “s’han acabat els somnis d’igualtat, de progressar, de poder anar endavant o de viure tranquils en la vellesa. Ho volem tot per nosaltres i per vosaltres no hi ha res. sense miraments. amb impunitat. no teniu futur. no hi ha futur!”.

God save the queen,we mean it, man

There is no future in people’s dreamingNo future for you, no future for me

No future, no future for you

60

XXXXXX 2013

Juny

Juny

61

sangoneres i lleons

Formigó armat

els caps de setmana acostumen a ser els dies que aprofiten els polítics per reunir-se amb la seva “camarilla”. en un ambient que rarament els és hostil és freqüent veure’ls deixar anar alguna de grossa, aprofitant que se senten protegits entre “compitxes” àvids de declaracions grandiloqüents i desitjosos de veure treure pit als seus líders.

aquest passat cap de setmana no va ser una excepció. aprofitant que el Cercle d’economia feia la seva trobada de germanetes de la Caritat a sitges, cap allà se’n va anar el “gran Houdini” per posar alguns punts sobre les “i” i opinar sobre el bé i el mal.

a diferència de quan s’adreça a tot el país a traves d’una tele de plasma com-prada el dia sense iVa al Mediamarkt, aquesta vegada va comparèixer en autèntica carn i ossos per estupefacció de l’audiència que esperava veure’l en format 16:9.

Com ja va sent habitual en totes les seves intervencions el president va llegir el que li havien escrit, no fos cas que s’entrebanqués, i va mostrar de nou un optimisme desbordant davant d’una situació que ell, i només ell, és capaç de descriure amb optimisme.

aprofitant que de sota mà li havien passat les dades de l’atur que ahir varem conèixer la resta de mortals i que recullen una baixada estacional de les sag-nants xifres d’aturats, va dibuixar un paisatge econòmic ple de brots verds, ponis de color de rosa i núvols blancs amb forma de cor.

Formigó armat05.06.2013

62

JUny 2013

Potser entusiasmats pel panorama idíl·lic que va pintar el “gran Houdini”, els membres del Cercle van decidir convidar també en luisito “lehman Brot-hers” de guindos per a que els continués regalant les oïdes amb la música celestial del “tot va bé”. i per no defraudar-los en luisito es va passar de frenada i va etzibar-los que no pujaria l’iVa i que el crèdit acabaria fluint des dels bancs cap a les empreses com si fos el manà que cau del cel.

Tot i l’optimisme desbordant que els dos membres del govern van mostrar, alguns assistents a la trobada van sortir de l’Hotel Melià amb la mosca dar-rera de l’orella perquè veient com veuen que les seves empreses se’n van en orris per la manca de finançament i que la gent no compra per la pujada d’impostos i per la baixada de salaris els va estranyar escoltar el que van escoltar.

a part de les delicioses declaracions que el senyor president i el senyor sinis-tre d’economia van fer quan passaven pel garraf, els comentaris del cap de setmana ni molt menys es va acabar aquí.

Potser la palma d’or a les afirmacions fora de mida li hauríem de donar a l’es-teban gonzález Pons, vicesecretari general d’estudis i Programes del PP, per haver manifestat que no es pot considerar que els joves que marxen d’espa-nya a cercar feina a algun país europeu estiguin emigrant perquè “treballar a la Ue és treballar a casa”.

no és la primera vegada que algun membre del partit del govern es manifes-ta en aquest sentit. abans que el vicesecretari d’estudis ho va fer la sinistre de treball Fátima “Virgen del rocío” Báñez, la lideresa aguirre i el sinistre d’educació Wert. sense embuts.

i així, mentre que aquí es diuen aquestes bajanades a itàlia, on es viu una situació econòmica i social semblant a la nostra, el primer ministre letta va tenir la decència de comparèixer davant de la premsa per demanar disculpes pel mateix fet. i això marca la diferència.

al PP les consignes per minimitzar la catàstrofe social que estem vivint estan a l’ordre del dia. Formen part de l’estratègia d’alienació social que algun assessor espavilat passat per una universitat americana ha recomanat. Un

63

sangoneres i lleons

dia reben els joves, un altra els treballadors públics, l’endemà els professio-nals del món de la sanitat i un altra dia els jubilats. en tenen per tothom. Tot plegat, sense que cap membre del partit s’immuti. sempre amb la cara ben alta. i ben dura. De formigó armat.

64

JUny 2013

Des del més enllà

Com aparegut d’entre la boira en una mitja nit londinenca, abans-d’ahir l’ex-president del govern José luis rodriguez Zapatero va fer acte de presèn-cia al Club siglo XXi per fer públiques les seves opinions sobre l’esdevenir de les coses.

l’espectre presidencial, convidat per l’extra-bronzejat eduardo Zaplana que ara exerceix de president del Club quan la seva feina a Telefònica li ho permet (o és a l’inrevés?), va fer el que alguns diaris han qualificat com una inter-venció “poètica i poc polèmica” en la línia que es va marcar quan va sortir per la porta del darrera del Palau de la Moncloa per anar a viure al llimb dels ex-presidents.

el que es desprèn dels resums que els diaris fan de la seva intervenció és que l’ex-president va fer una defensa de l’statu quo amb certes concessions i reconeixements a les iniciatives ciutadanes. Un difícil joc d’equilibris per intentar acontentar a tothom i que deixa entreveure que continua abraçat al socialisme de la tercera via, el que dissimula amb tímides polítiques socials els seus pecats econòmics que acaben portant a les societats a l’abisme. el mateix que els fa perdre vots a cabassos.

D’entre totes les coses que va dir, la premsa destaca especialment el seu ferm recolzament al conjunt del “teixit institucional” existent representat pels partits polítics que “són imprescindibles per al bon funcionament de la demo-cràcia”, la monarquia i “el seu paper com a agent estabilitzador del país”, la

Des del més enllà27.06.2013

65

sangoneres i lleons

justícia i “la seva independència” i el “patrimoni col·lectiu dels valors sedimen-tats des de la transició”. igualment va defensar la seva creença que actual-ment hi ha un “notable grau de llibertat d’expressió i d’informació”. Potser es referia a l’actual TVe.

si no fos perquè aquesta crisi ha despertat en nosaltres l’esperit crític i l’ob-sessió per analitzar fins a la sacietat el que diuen els nostres representants públics, el discurset alliçonador d’en Zapatero ens hauria passat desaperce-but entre la muntanya de declaracions buides de continguts i de compromís que acostumen a fer alguns polítics dia darrera dia. Però com a base de bufetades hem aprés a mirar les coses amb lupa, l’hem escoltat atentament i ens ha sorprès sentir aquestes declaracions en pro del manteniment de l’estat de les coses.

en un moment en que tothom es qüestiona el model d’organització política i social amb el que hem viscut fins ara, com a conseqüència d’una crisi que ha deixat en evidència les febleses del nostre sistema i les d’alguns polítics que han optat per deixar sola a la població davant les adversitats renegant de la seva responsabilitat envers ella i rendint-se a la voluntat dels poders globals, de la qual cosa en Zapatero n’és un bon model, resulta xocant que des del més enllà arribi ara l’ex-president i ens vulgui convèncer de les bondats del “mejor no meneallo” acompanyat, sigui dit de passada, per tots els membres del seu anterior govern, els mateixos que veien “brots verds” a tot arreu o que deien que “això no és una crisi”.

i ho és més si per convèncer-nos utilitza uns arguments a aquestes alçades totalment inversemblants, oxímorons per a la col.lecció de l’arcadi oliveres (estabilitat i monarquia, democràcia i partits polítics, justícia i independència, valors i transició), que traspuen l’habitual manca de respecte cap a la ciuta-dania d’aquells que, mentre ens feliciten per les nostres iniciatives donant-nos uns copets condescendents a les espatlles, ens neguen la possibilitat de decidir activament com volem que sigui la nostra societat i procuren que res canviï perquè a ells les coses ja els van bé tal com estan.

Per a que ens diguessin tot això no calia rescatar cap mòmia de l’ultratomba. Menys encara si sabem que en Zaplana pensa d’ell que “és una gran perso-na”. Malament!

66

XXXXXX 2013

Julio

lJu

liol

67

sangoneres i lleons

Benny Hill

Fa setmanes que tinc la sensació d’estar vivint en un capítol de “el show de Benny Hill”. segur que recordeu la sèrie anglesa que al anys vuitanta progra-mava, en autèntic VHF, la llavors millor televisió d’espanya, TVe.

Probablement hauríeu vist entre tots els scketchs que presentava el progra-ma alguns en que els protagonistes acabaven perseguint-se els uns als altres com una colla de bojos, corrent caòticament d’aquí a allà.

Darrerament la meva ment juganera em transporta a un escenari com el que us acabo de descriure. a les imatges, potser produïdes al meu cervell en un episodi extemporani d’hipoglucèmia, em veig a mi mateix assegut en una cadira contemplant uns quants individus que corren davant meu, cap aquí i cap allà, amb els braços alçats, mentre remuguen paraules incomprensibles i xisclen, sobtadament, com si fossin folls.

la visió al·lucinatòria que us descric es produeix en les més diverses cir-cumstàncies. si a la televisió veig la roda de premsa dels divendres que dirigeix la vicetodo saenz de santamaria, o apareix el “gran Houdini” a la seva tele de plasma, o en Montoro intenta explicar, mentint sense vergonya, les circumstàncies inversemblants del cas del Dni de la infanta de llimona, o l’alicia “vuitantamil” sánchez Camacho surt parlant de converses a la Camarga, de sobte l’imatge de les corredisses em ve al cap.

Benny Hill01.07.2013

68

JUliol 2013

si estic a la universitat i algú m’explica que els companys professors als que els hem cedit la nostra representativitat fan de corretja de transmissió dels que manen i en lloc de defensar als més dèbils de l’acadèmia aposten per fotre’ls al carrer sense miraments o que es preocupen més pel seu currí-culum que pels seus alumnes, me’ls torno a imaginar a tots corrents com si estiguessin posseïts per un esperit maligne.

i si estic a la feina i algú convoca una reunió per explicar-me com he d’en-quadernar un treball, o veig que gent sense les competències adequades fa feines que no li pertoquen pensant-se que en saben i a ningú sembla impor-tar-li, o m’assabento que un mateix treball el fan cinc persones diferents i no hi ha cap coordinació entre elles, el miratge torna a esdevenir.

a l’original d’aquesta escena que darrerament tant sovint es forma a la meva ment hi havia un altre element que sempre em cridava l’atenció. De tant en tant, entre el rebombori, els protagonistes més malparits aprofitaven el desor-dre regnant per fotre-li uns copets al cap a un pobre vellet que participava de l’acte creient-se igual que els altres.

el vellet en qüestió també té un foradet al meu cap cada vegada que revisc l’escena de les corredisses. Quan els folls ja porten una bona estona amb la xerrameca i la impostura i jo ja els veig córrer amunt i avall, allà està el vellet i ...pam!, algun malnat li encasqueta una bona hòstia.

Després de tantes setmanes revivint el deliri de la persecució crec que he arribat a entendre el que representa. Us diré que se que els folls són tota la gent que tinc al voltant que es pensa que sap on va i que fa, però que en realitat no en té ni punyetera idea.

Però si em pregunteu que representa el vellet, us diré que encara no estic del tot segur que nassos fa allà. no se si sóc jo mateix que transformat en un an-cià m’he aixecat de la cadira des d’on observava per protestar per la situació i per fer-ho em castiguen amb uns quants cops al cap. no se si representa a la societat que rep per totes bandes des del capdamunt de la piràmide del poder o si potser és la imatge de l’intel·ligència maltractada per la estultícia que s’està instal·lant arreu. o si, simplement, és un afegit al caos que les meves neurones generen com a contrapunt còmic de la fantasia.

69

sangoneres i lleons

a vegades penso que la visió distorsionada que pateixo és fruit de la nos-tàlgia que sento de temps passats, quan hi havia menys xerrameca, quan hi havia gent seriosa de la que es podia aprendre i no una colla de mòmies que remuguen i remuguen sense parar als que només interessa el campi qui pugi, l’embolica que fa fort i el que a ells els convé...i fotre al vellet.

70

XXXXXX 2013

Setem

bre

Sete

mbr

e

71

sangoneres i lleons

La gran bola va trencarla taula perquè estava feta d’escuma de poliestirè

reprenc la meva creuada literària després de restar aïllat massa dies en la meva bombolla particular. Durant la meva reclusió m’he estalviat de comentar moltes de les misèries que s’han esdevingut en aquest país en el que, de moment, vivim.

innocent com sempre, pensava que amb la distancia interposada la impudí-cia general que impregna el nostre món em passaria desapercebuda. Però no. Per desgràcia és impossible aïllar-se de la pocavergonya global i els seus horribles efectes encara que un s’amagui sota una pedra al mig de ves a saber quin desert.

ahir vaig llegir un article que tracta sobre intel·ligència artificial. al text es fa una reflexió sobre els avenços científics en aquest camp i conclou que les línies de treball que els especialistes en la matèria han seguit fins ara per intentar replicar certs trets del pensament humà als ordinadors no estan sent, ni de lluny, prou reeixits.

Mentre avançava en la lectura vaig començar a pensar en com de difícil deu ser ensinistrar a un ordinador perquè pugui ser intel·ligent si es prenen com a models per a assolir aquest objectiu als estúpids que manen a tot arreu. És clar que no se’n surten, els hi ensenyen el que no toca!

Però resulta que l’embolic amb les màquines pensants no ve de que els cien-tífics es fixin en qui no correspon per a dotar-les de qualitats humanes, sinó

La gran bola va trencarla taula perquè estava feta d’escuma de poliestirè13.09.2013

72

seTeMBre 2013

de que es centren únicament en dissenyar ordinadors capaços de superar els tests d’intel·ligència a que són sotmesos per comprovar les seves capa-citats de raonament, en lloc de dissenyar veritables sistemes que intentin reproduir la complexitat del pensament humà.

o sigui que el que acaben fent els tècnics és construir ordinadors mentiders, que actuen fent-se passar per humans bojos o paranoics amb l’únic objec-tiu de confondre als avaluadors que intenten esbrinar si el que hi ha darrera de les respostes al test de Turing de torn és un esser de carn i ossos o un grapat de circuits integrats.

l’autor de l’article, que critica severament l’enfocament seguit fins ara, sug-gereix que es substitueixin les proves actuals d’avaluació de les màquines per altres més sofisticades que s’apropin molt més a la manera de pensar del humans sans i als seus complexos processos neurolingüístics, emprant preferentment anàfores com la del títol d’aquest article i de la qual es deriva una pregunta especialment fotuda de resoldre per a un ordinador: què era d’escuma de poliestirè, la bola o la taula? Tot plegat per obligar als científics a crear alguna cosa més que ordinadors sonats.

el que en cap moment deixa clar el text és si algun dels especialistes en in-tel·ligència artificial ha construït, en el seu afany per aconseguir un ordinador espavilat, algun robot humanoide que, carregat amb el programari defectuós, hagi aconseguit fugir d’un laboratori de proves ultrasecret. De confirmar-se aquest extrem jo diria que segur que hi ha un assegut al despatx oval, o pre-sidint el consell de ministres, o el consell executiu, o a una taula de la plaza Mayor fotent-se una relaxing cup o a qualsevol despatx escrivint sobre Con-fuci. Que ens manin uns cyborgs pertorbats és l’únic argument que queda per poder explicar perquè les coses van com van.

73

sangoneres i lleons

Misèries hertzianesMisèries hertzianes18.09.2013

Buido les bosses del supermercat i després d’intentar encabir la compra a la nevera, m’assec davant la fotuda televisió a veure si enxampo una pel·lícula que valgui la pena. sembla que al Paramount Channel aquesta setmana estan inspirats.

Per error acabo polsant la tecla del comandament que em porta a TVe, una televisió que per a la meva salut mental ja no em miro. en un any i mig ha canviat tant que ja no la reconeix ni sa mare.

a aquesta hora fan un programa nou, acabat d’estrenar, que ha aixecat força polseguera. Crec que l’han importat de Canal sur on sembla que va tenir molt èxit. es diu “entre todos” i només pot ser definit com el darrer deliri d’una colla de guionistes passats d’alcohol i drogues que, ves a saber en quina fosca productora, malbaraten els seus dies i els seus coneixements cuinant deixalles que la televisió pública té la poca vergonya d’emetre.

l’estructura del programa és molt simple. Una presentadora ben trempada, que posa carones, fa saltirons i anima al públic amb un crit de guerra ben so-nor (¡¿Qué tengo?!) rep peticions en directe de persones necessitades i, amb la col·laboració d’uns suposats experts que seuen en una taula i donen un cert aire de rigor a tot el circ amb els seus comentaris, va passant trucades d’espectadors que fan donacions desinteressades a qui ho ha demanat.

74

seTeMBre 2013

M’armo de valor i em proposo observar una estona a veure que passa. M’espero qualsevol cosa. Presenten a una dona de saragossa que es diu Maria Jesús. exposa entre llàgrimes les seves penoses circumstàncies. Una vida plena de desgràcies que l’obliga a arribar fins a la televisió per demanar ajuda.

l’espectacle que observo a continuació em costa de descriure. no se per on començar. Plors, crits, frases buides sortides d’un manual d’autoajuda de tercera, sonores tandes d’aplaudiments que el públic executa quan se li demana. s’ha de veure. absolutament impressionant.

“Unim-nos a la desgràcia de la Maria Jesús!”, xiscla de sobte la presentado-ra. “És una lluitadora!”, “és una crack!”, “quina gran qualitat humana!”, diuen els col·laboradors en veu alta. “Té uns ulls preciosos!”, deixa anar una.

Mentre la Maria Jesús parla i plora pels descosits, la conductora intenta dignificar la situació amb un increïble “Demanar és bo. Fins i tot jo ho faig!”. Com? Que acaba de dir? en directe, entren trucades de persones que fan donatius. Bogeria desfermada al plató. agafo l’ordinador per escriure. Trec la veu de la tele i, mentre teclejo, observo de reüll el que va passant. la Maria Jesús ja no hi és. ara és el torn d’una altra convidada. Veig com la presentadora es treu les sabates i torna a saltar d’aquí a allà. es posa les mans davant la boca com si reses. Ho fa constant-ment. Ja en tinc prou.

M’imaginava que la cosa aniria per aquí, però quinze minuts de programa han superat totes les meves expectatives. la misèria transformada en espectacle de la mà de la televisió pública que, efectivament, ha perdut absolutament el nord. segur que hi ha algú que justifica l’exhibició sota l’argument que fan el bé. a més, aquí no van fer una marató contra la pobresa fa quatre dies?

Però el que aquí hi ha és, ni més ni menys, el reflex de la situació en la que ens trobem. Una situació en que l’estat ha abandonat les seves respon-sabilitats envers els ciutadans. Una situació on manen les polítiques de la desigualtat, el benefici particular, el campi que pugui i el ja t’ho faràs venent la teva dignitat on sigui. em preocupa viure en una societat que ho accepta

75

sangoneres i lleons

pràcticament impassible. M’indigna pagar per una tele que ho aprofita per fer pujar les audiències.

Canvio al Paramount. Comença una de l’stallone. Merda, se’ls ha acabat la inspiració! suposo que d’aquí a unes escenes algú rebrà unes quantes hòsties de part de l’actoràs italoamericà. Penso que, de tant en tant, ens aniria bé tenir a mà un stallone que repartís unes quantes galetes a discre-ció. Ja seria hora.

76

XXXXXX 2013

Octu

bre

Octu

bre

77

sangoneres i lleons

“No os defraudar锓Llueve mucho”23.10.2013

Fa tres dies que provo d’escriure aquest text. sembla que avui ho acon-seguiré. Volia parlar-vos de l’aparició de l‘ex-president rodriguez Zapatero diumenge passat a la tele. Des de fa uns dies surt constantment als mitjans de comunicació anunciant les seves memòries. les hi publicarà una conegu-díssima editorial, presidida per un soci del rCD espanyol, que té el costum de pagar els favors deguts als polítics amb un llibre o amb un premi planetari.

aliè a les males llengües de la caverna mediàtica madrilenya que asseguren que el polític socialista ara vingut a escriptor ja ha cobrat una part del seus emoluments literaris per avançat (una petita fortuna de sis xifres), l’ex-presi-dent es va dedicar a respondre a les punyents preguntes que li llençava la periodista que conduïa el programa amb el seu característic estil, el que el va fer famós quan estava a la Moncloa, el del “talante”.

Com malauradament era d’esperar, el seu discurs va sonar buit i massa assajat. Cada frase mesurada amb la precisió mil·limètrica d’aquell que vol evitar que una paraula fora de lloc el posi en un compromís, o pitjor encara, el castigui amb la primera plana d’algun diari ara que el que toca és gaudir del retir daurat al Consell d’estat.

Mentre l’entrevista anava avançant, una cosa va quedar ben clara. excepte de no haver estat capaç d’anomenar crisi a la crisi quan tothom tenia clar que ho era i ell s’entusodia en negar-ho, l’ex-president no es penedeix de cap de les mesures antisocials que va prendre. ni de les baixades de sou als treba-

78

oCTUBre 2013

lladors públics, ni de les retallades laborals, ni de la resta d’accions que van obrir el camí a l’esmicolament de la societat espanyola que, amb molt afany, ha seguit també el govern del “gran Houdini”.

els arguments que utilitza en Zapatero per defensar la seva actuació són els mateixos que els ciutadans ja hem aprés que són mentida o, si ho voleu, el resultat d’una visió ideològica de la societat en la que el que menys importa és la ciutadania: que si no hi havia altra remei, que de les accions depenia el futur del país i d’europa, etc. el mateix bla, bla, bla de sempre. És el que té ser un socialista de la tercera via, la que fa descarrilar el tren social, de la que sembla que l’ex-president i els nois del seu partit no tenen ganes de sortir, encara que aquesta tossuderia els estigui costant una muntanya immensa de vots.

Mentre anava escoltant a l’ex-president, em van venir al cap aquelles imat-ges del març de 2004 quan va guanyar les eleccions per primer cop. les recordeu? “no os defraudaré”, va dir des del balcó de la seu del seu partit a Madrid. Us imagineu que hauria passat si hagués dit que ens odiava? glups. al marge de les opinions que pugui tenir l’ex-president i de la valoració que en fem, hi ha una cosa que sí se li ha de reconèixer. Com a mínim dóna la cara encara que sigui per no dir res i no baixar del burro. i aquesta és una cir-cumstància que cal considerar i que, sobretot, el diferencia de la mòmia de president que tenim ara.

ahir, per no perdre el costum, en una altra de les seves sublims intervencions el “gran Houdini” va tornar a delectar-nos amb un del seus espectaculars actes d’escapisme. a la pregunta que li van llençar els periodistes per a que valorés la sentencia del Tribunal europeu del Drets Humans sobre l’anomena-da “doctrina Parot”, el president va tenir la gran pocavergonya de respondre amb un lacònic “llueve mucho”. Quins collons! es pot saber que té dins del cap aquest home?

això del rajoy em supera.

79

sangoneres i lleons

80

XXXXXX 2013

Nove

mbre

Nove

mbr

e

81

sangoneres i lleons

ArcadesArcades12.11.2013

necessito una dosi massiva de Primperan. Fa un parell de dies que el meu aparell digestiu ha embogit. Moviments peristàltics desfermats fan que el bol alimentari amb prou feines m’aguanti cinc minuts a l’estómac. Puja i baixa como com ho fa el Dragon Khan allà a Port aventura.

les nàusees incontrolades me les han provocat les notícies del cap de set-mana. Dissabte al matí, ben aviat, mentre intento llegir com va el congrés del Psoe, el fetge m’avisa. PaM!. a la gola m’arriba el regust amarg de la bilis i unes quantes gotes de suor freda em llisquen pel clatell. obro la finestra per ventilar-me, sobresaltat per la sensació de mareig que m’envaeix. Deixo l’ipad damunt la taula i intento relaxar-me. sembla que la cosa remet.

a la tarda ho torno a intentar. Busco a les portades dels diaris digitals in-formació sobre el ditxós congrés. Trobo diverses notícies que llegides amb atenció em revelen que, tal com ja m’ensumava, l’assemblea socialista serà del tot descafeïnada. Veig poca crítica i massa autocomplaença. “l’aquí no passa res” típic d’aquest partit desnortat. Moltes paraules buides i declara-cions d’intencions absolutament superficials. Crítica la justa. Ja se sap que qui es belluga no surt a la foto. i tothom s’està moooolt quietet. la panxa em grinyola i la boca em fa salivera. Ho torno a deixar.

Diumenge al migdia, després de la bici, reprenc la lectura. a totes les pri-meres planes surt en rubalcaba. Diuen que ha manifestat que “el Psoe ha vuelto”. em pregunto si seria capaç de dir-nos d’on ha tornat i a on se suposa

82

noVeMBre 2013

que ha tornat. Potser amb la frase ha volgut emular al general Macarthur. llegeixo la crònica de la seva intervenció i a mitjà noticia noto com els rove-llons del dinar intenten escapar a tota velocitat d’entre els meus sucs gàs-trics. Tanco la boca i premo les dents amb força. Més val més que pari.

al vespre m’apalanco a veure a l’Èvole. neguitós, vaig i vinc entre diversos canals. M’enganxo a un programa musical i quan torno a sintonitzar la sex-ta descobreixo que el programa del periodista de Cornellà ja s’ha acabat. ara surt l’ana Pastor que té a la lideressa aguirre asseguda a la taula!!! im-mediatament començo a veure doble i el ritme cardíac se’m dispara. lluito amb totes les meves forces per no acabar emulant a la nena de “l’exorcista”. Ja m’enteneu. abans d’apagar la televisió escolto a la comtessa de Bornos com defensa amb molta mala bava arguments increïbles. Mentides una darrera de l’altra.

Dilluns a primera hora de la tarda torno a intentar llegir alguna noticia amb l’esperança que el meu estómac no acabi rebentant. Mala sort! Veig que la Cospedal ha dit que l’aznar va ser un gran president i que el “gran Houdini” encara ho és més. l’alcaldessa de la “relaxing cup” afirma que si d’alguna cosa està orgullosa és del seu marit, el del bigoti evanescent. Veig de nou les noticies del rubalcaba. oh, no! Ja torna a ser aquí! Bluaarrrggg!!!!

83

sangoneres i lleons

84

XXXXXX 2013

Dese

mbre

Dese

mbr

e

85

sangoneres i lleons

Imagen y semejanzaImagen y semejanza02.12.2013

Partit de futbol al vespre. Fa un fred que pela. l’escola on es juga està als peus del Tibidabo. arraconat en una de les cantonades del camp, al costat d’una paret que em protegeix del vent polar que bufa de Collserola, intentaré no morir congelat en els propers quaranta-cinc minuts de matx.

em poso a escoltar la ràdio, això del futbol no em va gaire. Comencen les notícies de les set. repassada general als esdeveniments de la jornada. obren amb l’excursió d’en Mas a l’Índia i la protesta de l’ambaixador espanyol en aquell país. Cap novetat. Continuen amb el tot va bé dels del PP. segura-ment! gol! Ui, cinc minuts i ja perdem un a zero? la cosa no pinta bé.

al meu raconet, arriben algunes mares de l’equip contrari. senyores de l’obra que venen a veure als seus fills. És el que té jugar a aquestes alçades de la ciutat. a les notícies parlen de l’alcaldessa de la “villa y corte”, la dona del “quefe” de la Faes. expliquen que va dient que les polítiques del PP són el més gran avanç de la humanitat. a continuació comenten que el “gran Houdini” ha manifestat que l’atur va la mar de bé, el mateix dia que l’eurostat ha publicat les xifres oficials que indiquen que a espanya quasi el 60% dels joves no tenen feina. aquest paio ja torna a desvariejar. Doneu-li la medica-ció, si us plau.

les devotes d’en sant Josemaria ja m’envolten. algú del nostre equip fa una entrada forta i totes s’escandalitzen. “estos del equipo contrario son unos quinquis”, deixa anar una mentre la resta assenteixen amb la superio-

86

DeseMBre 2013

ritat de classe que els confereix viure per damunt de la Diagonal. no hi ha per tant són coses del joc, em dic a mi mateix. Torno a la ràdio. ara parlen del Fernández Díaz i la seva llei franquista de seguretat ciutadana. el minis-tre supernumerari continua amb la seva creuada particular per convertir la llibertat d’expressió en una ombra del passat. les propostes que fa son per escagarrinar-se. Que passa pel cap d’aquests homes, em pregunto.

Una altra persona s’incorpora al bàndol dels pares de l’equip contrari. em sorprèn com el reben i com no para de somriure. És molt jove però tots li par-len de vostè. M’envaeix la curiositat. sóc xafarder. abaixo el volum de la ràdio sense treure’m els auriculars. És un bon truc per escoltar converses sense que ningú sospiti. Tothom li riu les gràcies i l’adula. la mare que abans ens ha dit quinquis s’escorre amb ell. “Padre, - li diu - padre, tiene que explicar-le al niño la diferencia entre imagen y semejanza porque yo lo intenté y no supe”. Hòstia, un capellanet de l’obra! Tots riuen.

Collons, vaja un lloc on venir a jugar! M’estic morint de fred envoltat de nume-ràries de l’opus, escoltant notícies nefastes i ja perdem cinc a zero! De sobte, em sento vivint en primera persona el viatge al passat “full equip” al que ens està condemnant el PP. Classisme, beates i escoles privades elitistes. Penso en la qüestió de la “imagen y semejanza” a la que es referia aquesta bleda assolellada fa cinc minuts. i concloc que segur que té a veure amb el que està fent el PP amb la nostra societat. emmotllar-la a la seva “imagen y semejanza”, una que cada vegada fa més por.

l’àrbitre xiula el final del partit. Hem perdut set a zero.

87

sangoneres i lleons

El mitjóEl mitjó31.12.2013

repasso tots els articles que he escrit al llarg de l’any. Vull escriure aquest, el que tancarà la meva activitat literària de 2013. Penso que donar-los-hi un cop d’ull potser m’inspirarà.

Començo pel mes de gener i vaig avançant. Febrer, març, abril...mes darrera mes llegeixo les meves cròniques. Trobo alguna de divertida però en general el regust que em queda a la boca quan acabo la revisió és amarg.

la relectura m’evoca imatges del·lirants pròpies del país amorf en que s’està convertint l’estat. Caricatures grotesques i deformades d’una societat que alguns suposàvem democràtica, socialment equilibrada, respectuosa, neta, però que en realitat mai no ho va ser.

el nostre país es descomposta a tots els nivells. Políticament, econòmica-ment, socialment, èticament, moralment. la monarquia fa aigües, els polítics podreixen tot allò que toquen i els banquers i els empresaris roben a mans plenes.

Mentre, la ciutadania pateix com mai no ho havia fet i assisteix astorada a l’espectacle. el d’una societat que fa aigües, a la que es capgira com un mitjó i se l’enfonsa en la misèria per obra i gràcia d’una colla de barruts que, cada dia que passa, aprofiten per mentir-nos una mica més, per matxucar-nos una mica més, per deteriorar la democràcia una mica més, per deformar la societat una mica més.

88

DeseMBre 2013

M’agradaria que aquest darrer text de l’any no fos tan negre i depriment. M’agradaria que fos alegre i que hi hagués lloc per a unes quantes bromes. Però resulta que no em deixen.

Davant de la misèria, de les mentides, de les lleis retrògrades, de la des-composició social, del feixisme instal·lat al mateix govern, no queda cap altra remei que escriure textos lamentables?

sí que hi ha altres remeis. Passen per continuar assenyalant les injustícies, per continuar protestant allà on calgui, per estar al costat dels més dèbils, per revoltar-se contra la corrupció, la mentida, el lladronici i l’arrabassament de drets. simplement perquè no ens mereixem tot això.