Sant Jordi

2012

POESIAPOESIA1r cicle1r cicle

Si jo fos sant Jordi

Si jo fos sant Jordi,

rescataria donzelles en perill,

els dracs no em farien por a mi

i viuria aventures mil.

Jo em sento un heroi

tancat entre tants de llibres

en les pàgines jo faig viatges

sense pagar i sense equipatge.

Si jo fos Sant Jordi

ningú por em faria

i faria un viatge a la Xina

envoltat d'alegries.

Jo sóc un Sant Jordi,

que dorm a un refugi,

fet de relats i contes

entre les pàgines d'un actual llibre.

Però els dracs que viuen a la realitat

són tan forts que no es poden matar

i les roses vermelles que venen

están enverinares per l'avarícia,

Els llibres d'un vint-i-tres d'abril,

han passat a costar mil,

perquè els dracs volen doblers

a canvi d'enverinar la gent.

Però si jo fos Sant Jordi

el bon dia del Llibre reclamaria,

fent un crit al cel, amb alegria

per protegir aquest unic dia.

Però jo no sóc Sant Jordi,

només en el meu refugi de llibres,

em poso a xerrar d'històries

o amb en Cervantes, de El Quijote.

M'agradaria que amb la gent

que estima la lectura

lluitem contra els dracs

perquè jo tot sol no podria.

Però només sóm un nin,

un petit somniador

que entre tants de llibres

no veig la realitat.

Ells només volen l'or

que el poble aconseguia

i ara enverinen els llibres

per avarícia.

Aquells dracs són homes ferotges

que disfessats de dracs fan por al poble.

Però a mi no em fan por

perquè sóc un petit aventurer.

Si jo fos Sant Jordi,

el meu poble salvaria

dels dracs que controlen

i que enverinen els llibres i les roses.

Rosmery Egea Trinidad 2n ESO D

NARRATIVANARRATIVA1r cicle1r cicle

En el moment que em va tocar anar perquè el drac em menjàs, no m’ho podia creure. Jo, la princesa de Montblanc! Amb tota la gent que hi ha al poble m’havia tocat a mi! En aquell moment, estava depressiva només pensava que el drac em menjaria i jo baixaria per l’intestí i acabaria sortint per... ja sabeu per on .

Passada una setmana, vaig haver d’anar a la cova del drac. Pel camí, vaig veure un bonic home que anava cavalcant en un cavall. Ell em va dir:

- Què fa una bella dona passejant per un lloc com aquest?

- Vaig a la cova del drac perquè jo sóc el seu menjar d’avui.

- No pots anar allà, és molt perillós!! -em va dir ell com si estigués preocupat per mi. Jo t’acompanyaré per matar el drac amb la meva espasa brillant.

El que jo no sabia era que aquell home era un caçafortunes; és a dir, només volia estar amb mi pels doblers i les riqueses que tenia. Quan vàrem anar a la cova, el drac em va dir:

- Aquest home només vol impressionar-te perquè et casis amb ell, desprès matarà el teu pare i et matarà a tu .

- Com sé que això és veritat?- vaig dir.

- Perquè sempre ve amb una altra dona i finalment passa el que t’he dit abans. Sempre, jo faig que em mor i passa el que t’he dit abans. Ja n'estic fart!

Una història diferent

- Això és completament mentida, jo mai faria el que ell ha dit .

El drac i l’home, no paraven de discutir fins que vaig dir (cridar millor dit):

- S’ha acabat! -Vaig cridar amb la meva veu tan fina com un fil de seda. Estic farta de tot això! Drac, ja sé que tens molta de fam però et faré una oferta que no podràs dir-me que no.

- A veure, digues-m’ho.

- Com que a Montblanc ens ataquen, si tu ens protegeixes, encara que no tenim menjar farem el possible per aconseguir-ne. Et pareix bé?

- És clar que sí! Però què farem amb ell? (assenyalant aquell farsant que estava al meu costat)

- A ell. el decapitaran. No, perdó, li diré el que ha passat al meu pare i el ficaran al calabós.

Al final, l’home que nomia Jordi, el drac que nomia Josep i jo que nom Julieta vàrem ser amics. Cada 23 d’abril, que va ser el dia que ens vàrem conèixer, el tres ens regalam un rosa vermella i un llibre. La rosa, perquè és la meva flor favorita; el vermell de la rosa, perquè és el color favorit d’en Josep; i el llibre, és el que més li agrada a en Jordi. En Jordi, només va estar deu mesos i en Josep sempre ens defensava del atacants; a més a més, quan a Montblanc no teníem menjar per a ell, anava als pobles que tenien molts d’animals i menjava qualque ovella.

FI

Yasmina Selmouni Pacheco 1r ESO D

La llegenda de Sant Jordi

Fa molt de temps vaig arribar a un petit poble que es deia Montblanc; hi

vivia un princesa molt bonica. Tenia els ulls verds com dues maragdes lluentes i precioses, els cabells eren daurats com la llum del sol i eren molt sedosos com els fils de cuc de seda, la seva veu era més dolça que qualsevol terròs de sucre, tenia la cara lluminosa com si fos la d’un àngel, tenia el cor més pur que qualsevol altra persona i era la noia més bonica que havia vist mai en tota la meva vida de cavaller. Quan me la vaig trobar en aquell camp verd i suau, sense saber qui era me va demanar:

-Vós, sou cavaller, no?

-Sí ho soc, és que teniu algun problema?-Doncs és que des de fa setmanes al regne del meu pare, cada dia ve un drac i exigeix que li donem un ramat d’ovelles per menjar o si no se menjarà a la gent si no hi queden cavalls ni vaques. I com que la gent del poble s’està morint de fam, el meu pare ha decidit enviar cavallers per matar-lo però ningú pot. I al final farem un sorteig que consisteix en que ficaré la mà dins una capsa i hauré de treure el nom del noi o noia cada setmana i avui serà el primer i sé que no és la millor solució però vaig intentar raonar amb el meu pare per dialogar amb el drac i va dir que no. Bé vós sou un cavaller i serà millor que no us molesti amb els meus problemes.

-Si no me molestau pas, és més, m’agradaria ajudar-vos amb aquest problema.

-D’acord, però ha de tenir molta cura; jo mai l’he vist, però diuen que el seu alè és tant fètid que deixa sense respiració, a més a més, és verinós, també diuen que fa molta pudor de mort i sang i és més gran que un palau.

-Estigueu tranquil·la, ja he lluitat contra bestioles més perilloses que la que dieu. Porteu-me a la plaça del poble, acompanyaré el propietari del nom que tregui de la caixa.

-Sí.

Ella, sense dir res, em va portar a la plaça del poble tal i com jo li havia demanat. La princesa va pujar a una espècie d’escenari, va ficar la mà a la capsa, i quan va llegir el paper, la seva cara es va quedar horroritzada com si hagués vist un fantasma. Va llegir el seu nom en alt. Tot el poble va esclatar de plorar mentre la princesa s’acomiadava dels seus familiars i amics, i els hi va contar que m’havia conegut a mi. Ella va anar un moment a casa seva i es va canviar de roba i ara portava un arc amb un parell de fletxes. Li vaig demanar que per què les portava i me va dir que ella tota sola no podria guanyar al drac, però que me podia ajudar i que la roba que portava era de camperol, li anava molt bé per disparar i que la hi havia deixat un amic. Ens en vam anar d’allà i ella m’anava guiant, me va dir que havíem d’anar a un bosc que hi havia per allà a prop. Era un bosc mort, però que no s’hi podia veure gaire perquè hi havia un boira empipadora. La princesa pareixia que estava distreta i la vaig intentar distreure per animar-la:

-Et passa alguna cosa princesa?

-No, estic pensant que el camp ara està molt bonic. (m’agradaria dir-li que estic pensant que segurament no tornaré d’aquesta lluita).

Jo sabia que alguna cosa li rondava el cap però no sabia el que, i quan li anava a parlar em va dir que allà era el bosc.

-Estàs preparada? Ja havia agafat confiança i per això ja la tractava de tu.

-Sí, endavant.

I vam entrar tots dos junts un al costat de l’altre. Una vegada ja érem al mig del bosc en un clar on tot el voltant estava rodejat d’arbres morts, roques punxegudes i de boira no n’hi havia gaire, encara que en algunes zones era molt densa, vam sentir olor de mort i sang així que ens vam atracar i vam veure al drac fora de la seva cova que amb el verí i elnfoc de la seva boca desfeia un be i se’l menjava.

El drac era més o menys com m’havia explicat la princesa, feia una pudor de mort i sang insuportable, per la boca llençava foc i verí del seu estómac, tenia unes ales ben grosses que li permetien volar alt i de pressa, les potes les tenien dissenyades com aletes per nedar però tambè podia caminar sense problemes, la seva coa era molt llarga i acabava en un martell que anava arrosegant però no pesava gaire, les seves escates eren dures com

l’acer i d’un color blau marí, les seves dents eren més esmolades que la meva espasa. Com que les seves escates eren tan dures la gent deia que havia que lligar-lo a la panxa i treure-li el cor. El drac me va mirar i li vaig cridar:

-Escolta drac, he vingut a derrotar-te, prepara’t per lluitar.

Ell, com si m’hagués entés, va fer unes quantes passes i es va girar cap a mi. Ell va fer el primer moviment, va treure foc, però jo me vaig protegir amb el meu escut. Llavors me’n vaig anar corrent amb la meva espasa mirant cap a ell però va començar a volar i ja no li podia fer res. Després va tornar a terra mentre anava cap a mi i amb un moviment ràpid de coa me va tirar a terra llançant així la meva espasa i escut molt lluny. El drac va començar a volar un altre pic i me volia atacar, en aquell moment la princesa amb una de les seves fletxes, li va ferir el musell, el drac amb la rabia de mil dimonis va expulsar verí i ella es va desmaiar, ell la va atacar i se la va menjar.

-No!!!, princesa...

En aquell moment me vaig adonar que l’estimava i me vaig aixecar del terra i vaig anar corrent a cercar la meva espasa i escut, decididament el vaig atacar a la panxa mentre estava distret, d’un cop li vaig treure, va caure desplomat a terra, de la ferida li sortia molta sang. Amb l’espasa vaig fer la ferida més gran per treure a la princesa. La vaig anar a treure, però els àcids del seu estómac me cremaven la mà i vaig fer un esforç per recuperar-la. Com que pensava que era morta vaig començar a plorar damunt del seu cadàver encara calent per no haver-la pogut protegir, i ella va obrir els ulls i me va donar un gran petó als llavis plorant d’alegria. De sobte vam veure que del drac sortia una resplendor i era que de la seva sang vessada va sortir un roser, la boira va desaparèíxer i els arbres tornaven a la vida com la princesa.

Vaig collir la rosa més bonica que vaig trobar i la hi vaig regalar. Després ens n’anarem a Montblanc, vàrem començar a ser parella i ara anem per tot el món matant tots els monstres empipadors que trobem. I així tothom ens coneix.

FI

Andrea Asturiano 1D

NARRATIVANARRATIVA2n cicle2n cicle

Això era i no era un drac director de Coca-Cola Espanya anomenat

Jaume Antoni Serra Garcia, ell hi tenia un gran càrrec, i era reconegut

internacionalment per l'empresa.

La seva dona era la princesa de Palma, anomenada Noemi Puyol. Ella

era una model d'èxit reconeguda internacionalment. Sortia moltes

vegades en portades de revistes famoses com Cosmopolitan, Interviu,

etc. A part de ser famosa per això, també ho era per ser una gran

zoofílica, sobretot li agradaven els dragons.

Els dos tenien una vida molt feliç i amb molts de luxes, ja que el drac

guanyava molts de doblers l'any i la princesa igualment. Tenien un

enorme xalet a Son Vida i un gran pis en el centre de Palma.

Un dia, el drac estava al seu despatx de l'empresa mirant uns papers

importants del proveïdor.

De sobte va començar a tenir un brot neuropsicòtic, perquè no havia

pres els seus medicaments antipsicòtics. Va començar a volar per tot el

despatx, li sortia escuma per la boca, i va començar a firmar papers

que eren per tirar, com un en el qual Pepsi volia comprar totes les

franquícies de Coca-Cola Espanya. El drac estava descontrolat. Va

rompre el cristall que hi havia darrera de la seva taula del despatx i va

sortir tirant foc per tot arreu.

La seva secretària, cega i amb cert retard mental va entrar al despatx i

sense veure el que havia ocorregut va agafar els papers que estaven

damunt la taula del drac i els va enviar als proveïdors, compradors,

etc, però també el paper que va firmar Jaume per vendre Coca-Cola

Espanya a Pepsi. El drac va arribar volant a la Plaça Espanya i va

començar a menjar-se la gent, cotxes, de tot.

El drac de la Cola

La gent va començar a alarmar-se i a córrer. Ràpidament va arribar la

policia nacional per aturar el drac, li varen disparar dards

tranquil·litzants, pistoles, descàrregues elèctriques, però res va fer

efecte.

Ràpidament van avisar la seva dona que estava de visita al zoo de

Barcelona. Ella, quan va poder, va anar a agafar el seu avió privat per

arribar a Palma. En arribar va anar a la Plaça Espanya, per poder

detenir-lo ella. El drac, en veure-la sortir de la seva limusina d'or amb

diamants encastats i amb un jacuzzi a la part de darrera i xerrant per

telèfon amb el seu iPhone 4S, no la va reconèixer i la va raptar i va

començar a volar al voltant de totes les Avingudes.

A un borratxo anomenat Jordi Quasi Elveig, ex-soldat soviètic, que

estava bevent al Passeig Marítim, li va arribar la notícia que un drac

havia raptat una dona i que estava terroritzant el centre de Palma.

El borratxo com que ja havia acabat de beure i volia fer qualque cosa

amb la seva vida abans de morir, va anar a la seva barraca de davall

del pont del Passeig Marítim i es va vestir amb el seu antic equip de

guerra.

Mig trontollant i amb la vista ennuvolada va arribar a les Avingudes de

Palma.

El drac que seguia volant sense cap control pel centre, va veure una

figura de color vermell fosc que li va cridar l'atenció, era l'armadura

d'en Jordi, i va baixar aletejant fins al terra davant d'en Jordi. Jordi,

sense encara adonar-se'n del que feia, va empunyar la seva espasa i la

va clavar al cap del drac fàcilment ja que el drac amb el seu brot

neuropsicòtic no ho veia gaire bé.

En matar-lo, de les seves urpes va amollar a Noemi. Ella estava molt

espantada i a la vegada trista per la mort del seu marit, però també

estava molt agraïda a en Jordi per salvar-li la vida.

Na Noemi va voler casar-se amb ell, però, per solucionar el seu

problema zoofílic, i que li resultàs excitant el seu marit, van pagar

moltes sessions amb un psiquiatre perquè la curàs.

Finalment, els dos van viure junts i feliços durant molts d'anys. Fins que

un dia Noemi es va creuar amb un caniche molt sexi i provocador del

qual es va enamorar i va tornar a sortir la zoofílica que duia dedins.

Al final Coca-Cola Espanya es va arruinar per la venda a Pepsi i per la

mala fama internacional que va donar que el seu director, en un atac

psicòtic, destrossés i ataqués Palma. I així es com Pepsi va controlar el

món.

FI

Maxim Pujol Volodina 3r ESO C

NARRATIVANARRATIVABatxilleratBatxillerat

- Oi que seria fantàstic?

- I tant!

- Tot daurat i valent, indestructible... Jo ho voldria per a mi, sabeu? És

el que més desitjo, perquè no goso anar més enllà; m’enteneu, oi que

sí? No és res dolent, no faig mal a ningú... Jo, no voldria... no, de cap

manera.

- Relaxeu-vos, que no feu mal a ningú!

- Però digueu-me què en penseu. No em deixeu divagar sense sentit!

- Què voleu que us digui, no puc dir que em sembli bé... però, d’altra

banda, no puc fer-vos la contrària.

- Per l’amor de Déu! Deixeu-vos de romanços i digueu-me la veritat,

sisplau!

- No ho sé, no voldria...

- Us ho prego!

- Doncs no, no em sembla bé. Teniu altres feines, i això que em dieu...,

doncs, no, no em sembla gens bé. No!

- Oh, quin mal més angoixant em noto al pit...! Per què em dieu

aquestes coses? Què teniu en contra d’això? No és cap pecat... no, no

ho és!

- Veieu com no us n’havia de dir res...!

GESTES I UN POC MÉS

- No em mal interpreteu, estimada. Aprecio de veritat la vostra

sinceritat i respecto la vostra opinió, encara que em plany que no

accepteu els meus desitjos... Ja sé que una persona com jo no hauria

de pensar en aquestes coses, Déu me’n guardi!, però no puc evitar-ho.

M’enteneu, oi que sí? Oi que enteneu que jo no vull fer-ho, que jo vull

pensar tan sols en allò que em correspon..., perquè jo tinc unes feines,

ho sé, però mon coret em diu el contrari i no em deixa viure, i jo no sé

si haig d’escoltar-me aquesta veueta que em ve de tan endins o si

m’haig d’escoltar el que diuen el pare i tots els altres... M’enteneu,

veritat?

- És clar que sí! Ja us dic que no us poseu així, que això és cosa d’una

època i que ja us fugirà. Que el que us diu el coret no és per a sempre i

les vostres feines sí que ho són.

- Oh maleïda! Com podeu dir que no és per a sempre? Que potser

esteu dient que menteixo? És això? Ah, bruixa, que m’engateu amb

paraules tranquil·litzadores i després em dieu això...

- Jo no... no volia ofendre-us, però els mals del cor sanen; els de les

feines que us ocupen, no. Per favor, feu-me cas... Jo no us voldria cap

mal, no ho provaria jo, això, mai de la vida!

- No sé si us haig de creure...

- Jo no...

- Calleu! Tant és... Ha arribat ja l’honorable pintor?

- Sí.

- A què espereu per fer-lo venir?

- Ara mateix el faig passar.

(Entra un home llargarut.)

- Bon dia tingui!

- Sou el pintor?

- El mateix. Per servir-vos!

- Teniu la feina que us vaig encomanar, honorable senyor?

- Per descomptat!

(Fa entrar uns joves que porten una pesada càrrega. Un paquet cobert

amb una tela.)

- Descobriu la vostra obra!

(Lleven la tela i apareix un quadre de detalls precisos que, units,

formen dues figures.)

- Magnífic! És com si hi fos. Quasi puc notar la seva presència...

(S’acosta al quadre i hi posa un dit a sobre; després, la mà; ara, l’altra.

Recorre cada mil·límetre un cop rere l’altre, com si fer-ho activés

alguna mena de mecanisme en el seu cervell que li permetés reviure

aquell moment tan especial.)

- ... la seva valentia, tot!

- Porteu-me el sastre!

(Obeeixen i, ràpidament, el sastre es presenta a la sala.)

- Heu conclòs la vostra tasca, noble sastre?

- Totalment. Espero que sigui del vostre gust!

–

(Fa una reverència i mana que facin entrar la seva obra.)

- Perfecte, perfecte! Magnífic, magnífic! Ajudeu-me a posar-me’l, vinga!

(Uns ajuden mentre uns altres resten atònits davant d’aquella

situació.)

- Què us sembla? És màgic...

(Ningú no gosa respondre.)

- Oi que ens assemblem? (Diu, assenyalant la pintura). M’assemblo al

cavaller més valent i gloriós que ha trepitjat mai les terres de

Montblanc! Amb la seva armadura daurada, el seu cavall blanc, el seu

posat esplendorós... I que no el voldríeu tornar a tenir aquí? Que no us

agradaria tenir un cavaller com ell vivint entre nosaltres, sempre

preparat per salvar-nos?

(La seva cara s’il·lumina mentre els espectadors resten estupefactes.

El cavaller del quadre sembla haver cobrat vida. El fals cavaller

s’acosta a un armariet petit i l’obre.)

- És l’únic que en tenim. L’únic record que manté viva en el meu cor

l’esperança de la seva tornada.

(Treu de dins l’armariet una rosa vermella.)

– Aquesta és la rosa més maca del roser, el símbol d’amor que em va

entregar aquest estimat cavaller abans de marxar... De què em serveix

una maleïda rosa? De què em serveix un símbol d’amor si no m’arregla

el cor que tinc desfet? De què em serveix aquesta imatge seva si no

em pot mirar, ni tocar, ni estimar? De què em serveix aquesta imitació

–

–

–

de la seva armadura si no pot transmetre’m el tacte de la seva pell o la

seva olor? Per què va haver de marxar? Per què no va restar al meu

costat? Per què em salvà del drac i, després, m’abandonà a mi i al

nostre amor? Oh, el gran cavaller, el gran Sant Jordi, serà recordat

eternament per les seves gestes heroiques, però mai ningú no

recordarà els estralls que va fer en el meu pobre i fràgil coret!

Maleït sigueu estimat meu, estimat Sant Jordi! Que si la meva pell

hagués estat la vostra, el meu amor el vostre, el meu orgull la vostra

valentia, jo no hauria gosat intervenir per després marxar com un

covard, deixant com a record tan sols una rosa, com si de la

recompensa d’una nit de plaer es tractés! Ah tu! –dirigint-se al quadre–

tu, que m’has fet embogir, tu, que restaràs etern en la memòria del

nostre poble, tu, tan valent i tan pervers! Tu... jo... nosaltres... no en

quedarà res... però la història que el poble en contarà, les teves

heroïcitats i valenties, la teva servitud i el teu amor...

(Ara plora. Els altres miren. Ha embogit totalment. Cada dia la història

es repeteix. No té final. Quin destí li espera, a la pobra princesa del cor

trencat? Quin futur li espera, al seu poble? Què cal fer? Deixar que la

història segueixi el seu curs! Ja n’hi ha hagut, de reines boges! Ja la

trobaran, la solució a la seva bogeria. Emperò, la hi trobaran per al seu

coret trencat? No ho sabrem mai. No sabem si res d’això va passar. No

sabem si el valent cavaller Sant Jordi va tornar a cercar la seva

estimada. No sabem si la rosa es va pansir. No sabem si el roser va

acabar de florir. Només sabem el que ens conten generació rere

generació: la llegenda de Sant Jordi... i, tanmateix, que no és

suficient?)

– Maleït siguis, estimat meu... que si mos ulls fossin tos ulls, no

gosarien mirar altre lloc que no sigui el cap de Montblanc i recordar les

gestes viscudes i els amors abandonats. Que la teva valentia no minvi

mai, noble cavaller, que mai cap queixalada de drac no et faci fer una

passa enrere i que mai cap dona no et miri com et miro jo, ni en miris

mai cap així com em miraves en donar-me la prova del teu amor. Que

cada rosa que es posi davant els teus ulls, et recordi que el teu amor

és meu i que la meva vida és teva. Beneït sigui Sant Jordi, estimats

meus (Dirigint-se a la gent de la sala), i que Déu el tingui en glòria

seva tota l’eternitat. (Novament al quadre) Si els meus ulls fossin els

teus... uns altres camins hauria pres en el teu nom!

–

Helena Moreno Bauzà

2n de Batxillerat-A