Llengua Catalana i Litratura

Sant Jordi 2014

POESIA

Escrivint per sempreEstc escrivint aquesta poesiaamb l’esperança de la tva alegria.Escric pel dolor que causal’amor, quan els tus somriures ja no viuen.He escrit a pareles que ja no veuen més enlà de lamalenconia amb les tves malaltes.He escrit a la mort quanes porta aquela fagànciade vida sense cap parleria.No puc escriure més, estcmirant els tus uls i estcnaufagant a les tves pupil·les, les tves paraulesm’il·luminen.

Angie Figueroa - 1r ESO D

HI HA UN TEMPSHi ha un temps, un moment,un instant...per deixarque les coses prenguin vidaelles soles.De vegades,és millor fer-ho així.

TENC MOLTES GANES

Tenc moltes ganes de veure't, moltes ganes d'abraçar-te. Voldria que fossis aquí,al meu costat,O jo allà, al teu, per besar-te i fondre'mamb tu en dir-te,mirant-te als ulls:−Jo som aquíper valorar-tei estimar-te.

NO VA SER UN ERROREstimar-te no va ser un error.Arribares a mi per una raó,però te n'anares i em deixares,tan sols, cendra i carbó. Noelia Maller 2n ESO A

Els lleugers instantsEls lleugers instantsEntre romputs vidres,

podrit ciment,

trobo a faltar

aquells lleugers

moments de voler i odiar.

De cel a cel

i entre estel i estel

manca, saber apreciar

aquells instants on tot importa,

on triomfa el riure,

on s’inaugura el viure,

on passa fugaç el desig ja desitjat,

on tot acaba quan encara no ha començat.

Sigui vall o muntanya

sempre et perseguiran

aquells moments deixats enrere

que et recordaran la pols

que vares veure.

Són els segons

de tendresa

i odi,

que com plomes

i pedres

faran valdre la teva vida.

Seran,

les gotes de rosada

que guiaran la teva vida.

Perquè cada minut compta

perquè cada segon m’importa.

Selva Belmaña 3rC

FELIÇ AQUELL...Feliç aquell...

que se sent lliure de cor,que sempre pot donar un somriure als altres,que pot deixar les pors enrere,com aquell que lluita per uns ulls blauson navegardurant tots els dies de la vida, on fer de l’hivern primavera.

La felicitat està en tu mateix:si tot està bé,

tens les clausper obrir el paradís.

Perdonar i deixar el passat,donar un somriure,

pintar el teu món –deixar que el pintinper tantes promeses que ens tornen bojos–,oblidar-te dels problemes,

valorar el que tensi cantar

fins a quedar afònics.Donar i rebre...

consisteixa tenir totes les coses bones que ja tens.

–I com més gran, més emocionant–

Donar i rebre...és un estat

passatger de bogeria.No és més feliç qui més té,sinó qui menys necessita.

Alison Ávila 4t B (ESO)

LA FLOR DIU...

La for diu: –La felicitat ésla primera pluja de primavera.L’ocell diu: –La felicitat ésel cel serè de l’estiu.El vent diu: –La felicitat ésla fulla daurada de tardor.La neu diu: –La felicitat ésla terra blanca de l’hivern.

El cavall diu: –La felicitat ésl’estepa immensa on puc córrer.El peix diu: –La felicitat ésel mar on puc nedar.La papallona diu: –La felicitat ésl’herba i les fors per on vol.

El nen diu: –La felicitat ésel joc a què jugava amb els amics.El vell diu: –La felicitat ésla memòria aturada a la infància.

Jo dic: –Que cadascú la prengui,la seva felicitat.

Yijing Zheng 2n-A (batxillerat)

TU, LA MEVA FELICITAT

Tothom viu i mor per la felicitat,

tresor de llum cega i valor infinit.

El meu moment de trobar-la ha arribat

i, sense adonar-me’n, mon cor has engrandit.

La teva mirada tot ho ha canviat.

Com brillantor divina m’ha engolit.

Ara de tu estic enamorat,

i, amb cada respir, més ho estic.

Felicitat és veure el teu somriure,

que cada dematí, com llum del sol,

em dóna forces per poder viure.

I sentir ta veu, com un rossinyol

que em porta a un regne llunyà i lliure,

on tu, princesa, regnes el meu cor.

Mariano Ledo González 2n-A (Batxillerat)

NARRATIVA

Feia temps que no el veia somriure, era com si no

sapigués fer-ho, duia quasi sis mesos sense

sortir de casa. Jo, preocupat per les seves

accions, no vaig poder evitar la tentació i li

vaig demanar el perquè del seu malestar. Em va

contestar molt ràpid, ràpidissim, pareixia que

esperava que li ho demanés.

-Estic bé, no hi ha cap problema.- Em contestà

sense raonament previ. Li ho vaig tornar a

demanar, la seva resposta no em va ser vàlida.

Aquest cop la seva resposta va canviar.

-Per què creus que no estic bé?

-Fa molt que no surts de casa i encara fa més que

no et veig somriure.

-I això que significa?

NO PENSEN IGUAL

-Ehem, no ho sé... (No sabia què dir-li.)

-Idò, per què demanes?

-És veure't i enfonsar-me, sembles molt trist.

-I ara, què dius?

-Ja no somrius, estic preocupat per tu, ja no ets

feliç?

-Per no somriure ja no sóc feliç?

-Mai surts de casa, és imposible que estiguis bé.

-T'he de contradir, ara sóc feliç.

-Però què dius? No és veritat, ho sé. M'ho pots

dir.

-No fa falta que em demanis què passa, perquè no

hi ha res.

-No m'ho crec.

-No em creus perquè per creure'm primer has de

sebre que no tots pensen com tu.

-Què vols dir ara?

-És molt simple, no tots volen el mateix.

-No t'entenc.

-Digues-me, per tu, que és la felicitat?

-La felicitat? Poder estar amb amics i familiars

i riure i passar una bona estona i tot això.

-Tu sempre ets feliç?

-Sí, quasi sempre, però és veure't i... -No em va

deixar continuar.-

-Jo sóc feliç, el fet que tu creguis que la

felicitat és això que m'has dit, no significa que

jo pensi igual.

En aquell moment em va fer raonar, tenia raó quan

deia que no tots pensen igual, i va ser en aquell

moment quan vaig entendre per què ja no sortia de

casa, tot allò que ell volia ho tenia. Però per

què no feia cap somriure mai? Li ho vaig demanar.

-Ara t'entenc, el que no comprenc és per què no

somrius.

-T'ho tornaré a dir. No tots pensen igual. Per tu

un somriure mostra felicitat, aquest no és el meu

cas.

Encara que per entrendre'l em va costar, a la fi

el vaig comprendre. Quan anava a dir-li que ja

l'entenia, va tornar a llevar-me el torn de

paraula, però aquest cop les seves paraules,

encara que sonassin normals em varen arribar. Cal

dir que aquestes darreres paraules, si no fos per

l'anterior xerrada que havíem fet, mai hauria

arribat a comprendrer-les. Les seves paraules

varen ser:

-No et preocupis, sóc feliç.

Leonardo Ortega Gómez 4tB

L'avi jeu al llit, mig incorporat, recolza l'esquena contra la

paret. No pareix que tengui els quasi cent anys que te, jo

sempre he pensat que es per les arrues que te a les

comissures de la boca i al voltant dels ulls, prova que al llarg

de la seva vida ha rigut amb frequencia i que, al meu parer,

el fa pareixer mes jove.

- Isabel, estimada meva, acosta't a aquest pobre ancia.-

en sentir que entr a la seva habitacio em crida impacient al

seu costat amb un somriure i una brillantor especial als seus

ulls blaus com el cel.- Pareix mentida que cada vegada que et

veig estiguis mes guapa.- va romandre callat uns segons,

mirant-me intensament, com si estigues memoritzant el meu

rostre.- Veure't es una de les coses que mes trobare a faltar.

Records d'una vida

- Va avi, no diguis bestieses, encara et queden molts

anys per aguantar-me! -encara que fa una setmana que em

van cridar per dir-me que l'avi es troba molt debil i no li

queda massa temps, jo estic decidida a pensar que no es res

mes que un refredat, una grip o un virus que el faran estar

al llit uns dies.

- Va avi, no diguis bestieses, encara et queden molts

anys per aguantar-me! -encara que fa una setmana que em

van cridar per dir-me que l'avi es troba molt debil i no li

queda massa temps, jo estic decidida a pensar que no es res

mes que un refredat, una grip o un virus que el faran estar

al llit uns dies. Em neg a creure que sigui res mes greu, per

molt rotund que hagi estat el metge amb el seu diagnostic.

"No pateix cap malaltia en concret, senzillament el seu

cos, i pot ser ell tambe, esta cansat de viure i nomes cerca

descansar."

En sentir aquestes paraules, vaig anar a l'habitacio de

l'avi, amb el rostre negat de llagrimes esperant que ell

desmentis el que el metge em volia fer creure, pero es va

limitar a somriure tristament i a tractar de fer-me entendre.

Pero jo no volia entendre. No podia.

Tots els altres pareixen haver-ho acceptat, i es limiten a

esperar, jo no. El venc a veure cada dia, i pas el maxim

d'hores que em permet la mare xerrant amb ell, de tots els

moments felicos que hem viscut, demanant-li que em conti

totes les histories que em contava quan jo era una nina,

intentant en va, que recuperi la il·lusio i les ganes de viure.

Duem una setmana aixi i cap dels dos es un clar guanyador.

- Isabel...- per primera vegada la seva veu sembla

cansada- T'han contat mai els teus pares per que et dius

aixi?

Es una pregunta trampa, es clar que m'ho han contat, i

ell ho sap.

-L'avia es deia aixi tambe.

Ell fa que si amb el cap, somrient, recordant la dona que

jo no havia arribat a coneixer. L'avia Isabel havia mort quan

el meu pare era molt petit, tot el que se d'ella es el que l'avi

em contava de petita, era un dels seus temes preferits.

-No crec que hi hagi moltes persones que puguin dir que

han estimat a algu de la manera que jo l'he estimada, i ho

hagin pogut gaudir tan poc temps. -l'avi parla mot serios,

pero els seus ulls delaten el sentiment tan fot que hi ha

darrera d'aquelles paraules, encara ara, tants d'anys

despres.M'ha contat tantes vegades com la va coneixer i com

va saber tot d'una que era la seva altra meitat, que quasi ho

puc veure com si fos una pel·licula. No van estar massa a

casar-se i exactament un any despres va neixer el meu pare.

El matrimoni nomes va poder gaudir del seu nado tres

mesos, na Isabel va caure malalta, i ningu no va poder fer

res per ella mes que prometre cuidar del seu fill i del seu

marit destrossat.

Quan l'avi arribava a aquest punt de la historia jo ja

solia estar plorant com una Magdalena, pero l'avi sempre

somreia i continuava dient que encara que sentia com li

havien llevat el que mes felic el feia, en el moment en que

mes felic era, mai es va donar per vencut.

Ell creia amb tota seguretat que tornaria a veure la seva

dona, pero mentre el moment no arribes, s'encarregaria de

cuidar el seu fill i de contar-li amb tot luxe de detalls com

era la seva mare. No es va tornar a casar, i quan el seu fill

em va tenir a jo, tots sabien el nom que em posarien. L'avi

deia que de tant xerrar-li al meu pare de l'avia, per forca jo

m'havia de pareixer a ella.

-No es just.- em queix sense pensar.

-Ja ho se, pero la vida no es justa. Hem de saber

aprofitar els moments de felicitat que ens proporciona, i hem

d'aprofitar-los al maxim, ja que solen ser mes aviat escassos.

-l'avi parla tan cruament que em fa mal sentir-lo.

-Vols dir que nomes has gaudit de la teva felicitat quan

eres amb ella? -la possibilitat que ell hagi estat esperant

aquest moment al llarg de tota la seva vida em fa mal, molt

de mal.

- No, clar que no. He tingut una vida molt llarga, i he

viscut moltes coses. Es cert que ho vaig passar molt

malament amb la mort de na Isabel, pero despres d'ella hi ha

hagut moltes mes coses que m'han donat la forca necessaria

per viure tants d'anys. I ara, que ja estic arribant al final,

son aquest moments de felicitat els que em portare amb jo,

tot allo pel que ha valgut la pena arribar fins aqui. I per

descomptat, tu ets a molts d'aquests moments, per aixo vull

que ho entenguis, vull recordar el teu somriure, no les teves

llagrimes.

Ara mateix estic plorant, massa commocionada per tot el

que m'ha dit, pero intent somriure per ell.

-No em pots demanar que ho entengui, no del tot.

-Clar que no, encara ets massa jove i et queden moltes

coses per viure, pero vull que recordis el que t'he dit, i m'has

de prometre que aprofitaras al maxim tots els moments de

felicitat que et doni la vida.

- T'ho promet.- no puc dir-li res mes, aixi que l'abrac amb

forca, decidida a conservar aquest record per sempre. El

temps decidira si, arribat el moment, aquest sera un dels

records que em vulgui portar amb jo.

Cristina Puente Rotger 4t C

Un dia com els altres, a les 06.00 h de la

matinada, en un barri del suburbi de

Dakar, la capital del Senegal, el jove

Modou, despertat pel cant del muetzi,

bota del llit, tot mullat per la calor

sufocant.

Fa un gran badall, se’n va cap a la porta llargament oberta i surt

d'aquesta cambra en que conviu amb dos germans petits i dos cosins.

Modou se'n va als banys, es renta, es vesteix, resa, saluda la seva mare,

que el beneeix, i es dirigeix cap al lloc de feina.

Son ja les 06.30 h. Gairebe no s’hi pot veure alla fora, pero la

familiaritat amb el cami fa que Modou no caigui en cap obstacle. Botar

per aqui i per alla, a la recerca d'una pedra on sostenir-se amb tanta

rapidesa com ell ho fa, no ho pot fer qualsevol, un s'hi ha d'acostumar

molt. El terra es envait per l'aigua, aquesta aigua que ve de la pluja de

no se quan, que s’aferma i no vol de cap manera anar-se'n. Aquell sol

ja ha tirat la tovallola. Fa anys que perduren les inundacions, que

roben les cases a molt de gent. Si al poble l'agricultura no va be per

l'escassetat de pluja, a Dakar les inundacions fan desastres. Resulta que

aquestes zones eren llacs antics que es van dessecar al moment de la

gran sequera dels anys 70 a l'Africa subsahariana. Molta de gent, com

els cosins de Modou, no tenia cap altre remei que venir a Dakar per

subsistir. Ara que hi ha tornat, la pluja ho devasta tot. L'equacio, la

solucio de la qual tot pare que viu aqui troba dificil, es com garantir la

seguretat dels seus nins. El perill pot venir en qualsevol moment.

Quants casos de colera i de morts infantils s'han reportat aquest any a

causa d'aquesta bestia?

VIDA FELIÇ O INFELIÇ?

Quan Modou arriba a la carretera, son les 07.00 h. Agafa el bus que

es dirigeix cap al lloc de feina. El mitja de transport va tan

sobrecarregat que ni te lloc per asseure's, com acostuma a passar. S'hi

sent un poquet de tot, des de converses mes intimes fins a bromes,

passant per queixes. A penes es pot veure allo que passa a fora per una

persona que no es trobi a prop de les finestres, tot i que estan totes

obertes. Pero Modou albira les cases, la majoria de les quals no arriben

a 5 metres d'altura, separades per minusculs carrers sinuosos plens

d'aigua. Despres d'unes quantes sotragades del cotxe, arriba a la seva

destinacio. Pero el primer que fa es anar a berenar

En un raco del carrer, sobre una taula coberta d'una manta blanca,

es troben dos bols, un munt de tassons posats damunt una safata gran i

el pa, guardat en talecs que pengen del mur. La dona que hi serveix

nom Fatou, te una trentena d'anys; l'al·lota que l'ajuda es la seva filla

major. Avui no ha anat a l'escola a causa de les vagues dels professors.

Aquests s'estimen mes impartir classes a escoles privades, on els

remuneren mes be que a les publiques, ja que l'Estat no els paga fa ara

ja molts d'anys. “Pero no passa gran cosa perque la filla nomes es troba

a classe de primer de Batxillerat.” Com sempre, mare i filla estan molt

ocupades en aquestes hores: entre servir i escurar la vaixella per tornar

a utilitzar-la per servir, no hi ha qui pugui parar. Modou demana cafe

amb llet i pa amb fava, que li ha de costar 300 F CFA (0,50 E). Ell ho

paga tot ara, pero els altres, que son majoritariament venedors en el

mercat, esperen el vespre, quan hauran ingressat alguna cosa. La gent

que hi ha gaudeix del moment amb les delicies de Fatou i amb les

bromes que es fan.

Ara, que son les 07.30 h, ja es hora de treballar. Modou desplaca la

pedra que va aferrada a la porta del taller per obrir-la. Aquest no es

seu, sino d’un home major que l'ha empleat com a encarregat en

aquest local, on s'elaboren estris d’alumini. Tanta sort que les

inundacions no han afectat aquesta zona perque, si no, la seva familia

no sabria com fer s'ho. Des de la mort del seu pare, Modou s'ha

convertit en el principal suport familiar. La seva mare, com moltes

altres persones, fa anys que no pot exercir el seu ofici a causa de

l'aigua que ocupa la seva casa. No te on instal·lar-se per vendre

verdures, allo que sempre havia fet fins que va arribar la calamitat.

Modou es posa el seu uniforme, un vestit de parracs molt brut,

s'asseu damunt una pedra i... ma a l'obra: avui toca llimar algunes olles

que s'havien tret del forn ahir. El renou no el molesta gaire, hi esta

acostumat. Molt concentrat en allo que fa, nomes alca el cap quan veu

venir un client o els altres dos operaris. I aixi continua fins a les 3, hora

del dinar. Despres del reces, torna al seu ofici.

Son les 7 del vespre, hora de tornar a casa. Modou s'acomiada dels

seus companys, compra algunes coses per a la seva familia i empren el

cami de retorn. I ara... a gaudir de la resta del dia amb la seva familia.

“Dema sera un dia millor!”

Oumoul Khayri Seye 2n-A (Batxillerat)

Fa molt de temps, a la llunyana India, hi

vivia una familia molt pobra. Els pares

treballaven quasi tot el dia, guanyaven

just per menjar i no es podien

permetre gairebe res mes.

Tot i aixo, aquests pares tenien molt clar, des del moment en

que es casaren, que volien que els seus fls tinguessin l’oportunitat

d’estudiar i, d’aquesta manera, poder tenir una vida millor i amb

mes oportunitats.En els primers anys de vida dels infants,

pensaren molt en la manera de poder guanyar diners perque el

somni de donar-los estudis fos possible. Finalment, varen arribar a

la conclusio que l ́unica manera era comprar una vaca.Cada dia, de

bon mati, el pare munyia la vaca i omplia una gerra molt gran de

llet. Llavors posava la gerra dins un carreto perque el seu fl major,

tira a tira i casa per casa, oferis un tasso de llet a la gent a canvi

d’una petita quantitat de diners. Havia de fer aixo cada dia, els

matins, i amb els guanys podria anar a escola els capvespres.

Ben aviat, en Said, que era el fl major, va saber que era molt

complicat vendre la llet de la gerra i per aixo va decidir caminar un

poc mes, anar a barris de gent mes rica i, d’aquesta manera, tenir

mes oportunitats de vendre mes llet.

EL REPARTIDOR DE LLET

A l’India, pero, les diferencies entre la gent rica i la gent pobra

son molt grans i en Said tenia moltes difcultats per vendre la llet;

fns que, un dia, li passa un fet ben curios: a una casa molt gran i

de gent molt rica, va intentar vendre aquella llet que duia, pero els

criats li tacaren les portes a la cara i el feren fora de mala manera.

En Said queda molt trist i, quasi plorant, agafa el carreto i gira

en coa cap a casa seva. No havia fet cent passes i va sentir que el

cridaven, pero no gosava a girar-se. Quasi sense adonar-se’n, una

nina de la seva edat es planta a vora seu i el mira amb uns ulls

grans i clars mentre una rialla blanca es dibuixava a la seva cara.

En Said va correspondre amb una rialla pero mes be forcada i, amb

cara de sorpres, li demana que volia.

Aquella nina, que nomia Mahrino, li va dir que estava

avergonyida pel tractament que li havien dispensat els criats de

casa seva i li va proposar comprar-li tota la gerra de llet cada dia,

si la portava fns a casa seva, i li va prometre que li’n pagaria una

quantitat que ell no podia pensar guanyar mai en tota la setmana.

Al principi en Said creia que li prenia el pel, pero ben aviat

comprova que anava de veres perque el pare de na Mahrino va

sortir al carrer a cercar-la i li va dir el mateix, i com a prova li

compra la gerra d’aquell mateix dia pagant l’import acordat.

Durant molts anys, en Said va dur la llet a casa de na Mahrino i

cobrava puntualment, al temps que saludava i parlava uns minuts

amb la que ja s’havia convertit en la seva amiga. En arribar a casa

seva, en Said entregava els diners als seus pares, que els portaven

al banc perque, en haver d’estudiar a la universitat, tingues

estalvis sufcients.

Un dia pero, en Said, va saber per un dels criats que na

Mahrino havia marxat a un internat a estudiar, molt lluny, i mes

concretament a un pais d’Europa anomenat Suissa. Mai mes no va

tornar a veure aquella nina que s’havia convertit en la seva amiga i

en la persona que havia canviat la seva vida.

Amb el pas dels anys, en Said torna major i, en comencar a

estudiar a la universitat, va haver de deixar casa seva i marxar a la

ciutat. Aixo implica, tambe, deixar de portar llet a casa de na

Mahrino. Durant tots aquells anys, havia estalviat tants diners que

podia fer una carrera sense preocupacions; i aixi ho va fer.

Durant sis llargs anys, en Said s’aplica molt en els estudis i va

aconseguir una titulacio universitaria per orgull de la seva familia,

que veia un somni realitzat.

Ben aviat, en Said troba feina, i molt ben pagada, perque

s’havia convertit en un metge amb molta projeccio i fama,

especialitzat en malalties del cor i, per aixo, treballava en el millor

hospital del seu pais.

Passats uns anys, va rebre la visita d’un advocat que

representava un senyor molt ric que tenia un problema molt

serios: la seva fla tenia una greu malaltia de cor i havia visitat

quasi tots els especialistes dels millors hospitals del mon, pero cap

no li donava solucio. Aixo el tenia sotmes en un gran tristesa

perque veia que la seva fla es moriria sense poder-hi fer res.

En Said, intrigat en aquest cas, va dir a l’advocat que

acceptava veure la fla del senyor ric i donar-hi la seva opinio, i

quedaren que anirien a la seva consulta la setmana seguent.

El senyor i la seva fla anaren a la consulta d’en Said, que

durant dies li feu proves a la clinica i, fnalment, decidi operar-la.

Passat quasi un mes, aquella al·lota s’havia recuperat

completament i es trobava en disposicio d’iniciar una vida normal.

El dia de l’alta, ella i el seu pare anaren a la consulta d’en Said

per acomiadar-se’n. En aquell moment, el senyor va treure el

talonari per emplenar i donar un xec al metge per l’import que l’hi

digues, pero en Said li va dir que els diners fossin per ajudar els

nins de l’India a anar escola, i acte seguit, s’aixeca i ana a la gelera

que tenia dins la consulta. Va omplir un tasso de llet i el va donar a

la fla d’aquell senyor, que nomia Mahrino.

Francisca Rotger Colomar 2n-B (Batxillerat)