EL CAVALLER DE CAL PICALQUÉS

Al segle XV existia un castell senyorial, gran i bell

que era de cal Picalqués i lluïa d'allò més.

Tenien un fill, l'hereu que es deia de nom Mateu, ben plantat, amb gallardia

amb talent i simpatia.

A baix del poble, al Raval, hi havia un famós hostal.

De l'hostal de Santa Marta, qui el coneix no se n'aparta.

Pel bon tracte, bon menjar

i també anar-hi a ballar, Els diumenges cap el tard tothom hi està convidat.

A l'hostal hi viu la Marta, la filla dels hostalers,

i està molt enamorada de l'hereu dels Picalqués

També hi viu la Caterina,

la minyona de l'hostal, té sang gitana a les venes i un enginy excepcional.

I aquí les teniu les dues, ara estan encapçalant

el gran ball que aqui comença l'és la nit de Sant Joan.

El Mateu, tot i ésser noble baixava a ballar al poble

doncs la Marteta li agradava i dia i nit hi pensava.

Tothom veu que ells dos s'estimen amb un amor prou ardent

com per poder fer que acabi tot plegat en casament.

La mare del Mateu ho va saber i aquell encís volgué desfer

un maliciós comentari a l'hostal feu arribar-hi:

"La Marteta i el meu fill que es casin no hi ha perill,

ella no és del nostre braç i a casa no entrarà pas."

Els pares de la Marteta van prohibir a la noieta,

de tornar a ballar amb l'hereu i amb molta pena així ho feu.

I així el Mateu i la Marteta han de dur la seva creu:

d'amagat han d'estimar-se com Julieta i Romeu.

La minyona Caterina, gitana, enginyosa i fina

que a la Marteta estimava al mirar-la com plorava.

Vaig planejar una trobada a la parella enamorada

una broma sense picardia que poc pensava com acabaria.

Va citar l'arrogant galant per la nit de Sant Joan

que és nit de misteris plena a les ruïnes de Santa Magdalena.

És un lloc feréstec i salvatgí entre Sants i Esplugues, les ruïnes d'un monestir.

És aquí el lloc de la cita entre aquests murs enfonsats, on han quedat que es veurien

els nostres enamorats.

Com un fantasma guarnida a bromejar decidida,

feia seguir a la Marteta tocant una pandereta.

El Mateu dalt del cavall passejava amunt i avall i si un soroll escoltava, en Mateu preguntava:

Ets tu Marteta?

De sobte el pobre Mateu va sentir darrera seu

algú que a ell s'abraçava i el cavall fuetejava.

Sóc el dimoni que l'empeny

amunt i avall, tantes passades i empentes

li desboco el cavall.

I els fantasmes, pel darrera, amb el seu alè glaçat

l'encalça amb les seves urpes tot és confusió i feredat.

El cavall esvalotat salta els cingles i el serrat.

El cavall i el genet s'han perdut i a un precipici han caigut.

La broma no ha estat divertida a un jove ha costat la vida.

A l'hora en punt ja s'espera la Marta, i prou que pateix,

a les antigues ruïnes però en Mateu no apareix.

Torna a casa la pubilla plorant amb gran desconsol: "Serà que ja no m'estima?

Serà que ja no em vol?

De dol es posa la vila de dol es posa l'hostal,

i ningú no s'ho pot creure i tothom va al funeral.

Són els fantasmes de la nit de Sant Joan comenta la gent resant i plorant en els funerals del pobre Mateu que reposa ja, en la pau de Déu.

La Caterina que sap la veritat arrepentida del seu pecat viurà al costat dels malalts i els cuidarà a tots plegats.

La Marteta ja mai més va ballar i la seva vida va dedicar

als orfes, pobres i desvalguts, recordant els seus amors perduts.

I és que l'amor de la Marta és tan intens i tan fort

que ha estat capaç d'arrencar-los de les urpes de la mort.

Ben vius i en forma de gegants fins els nostres dies seguiran

portant la màgia i la festa sense deixar de ballar.

FÍ