Origen i difussió del culte a santSebastiàEl culte als màrtirs naixia i es

desenvolupava al voltant de lesseves sepultures. Sant Sebastià vaser enterrat a les catacumbes queporten el seu nom, al costat de la viaÀpia i a uns 2 km de distància de laporta romana d’aquest nom. Aques-tes catacumbes estaven situades enuna antiga pedrera de marès iprimer esdevingueren una necròpo-lis pagana, la qual va anar sent pro-gressivament utilitzada també pelscristians. Aquest cementiri estavaformat per tres mausoleus aixecatsal segle II dC, els quals, cent anysdesprés, foren soterrats per crearuna plaça porticada anomenadaTriclia. Sota els seus pòrtics es de-senvolupaven els refrigeria o àpatslitúrgics, i s’hi veneraven les des-pulles de sant Pere i sant Pau, comho demostren els centenars de gra-fits amb invocacions als dos apòs-tols que s’hi documentaren en elsmurs. En el nucli de l’intricatlaberint de galeries, es troba lacripta de Sant Sebastià, on se su-posa que el màrtir va ser enterrat.Allí hi ha una capella de les relí-quies, les quals consten d’una pedraamb la petjada de Jesús, una de lesfletxes que feriren el sant i un trosde la columna on va ser lligat du-rant el seu suplici.El culte a aquest sant va comen-

çar aviat. Hi ha indicis que en ori-gen podria haver-se tractat de lacristianització d’un culte pagà ante-rior, dedicat a la divinitat de l’em-perador. Fins i tot, alguns autorsrelacionen el culte a Sebastià ambun culte al déu Apol·lo, ja que anti-gament es relacionaven les epidè-

mies de pesta amb les fletxes quellençava aquesta divinitat.1 L’any367 dC, per ordre del papa Damàs I(366-384 dC) es va construir unabasílica —una de les set basíliquesjubilars de Roma—2 per damunt dela seva suposada tomba: San Sebas-tiano Fuori le Mura.3 Aquesta va ser

aixecada com a Basilica Apostolo-rum, al lloc on s’havien conservatels cossos de sant Pere i sant Pau,però va ser consagrada a sant Se-bastià, les relíquies del qual forendipositades a la seva cripta.La devoció a sant Sebastià era

tan gran que, en el segle VI, santGregori Magne el va considerar eltercer patró de Roma, després desant Pere i sant Pau. A més, possi-blement potenciat per l’assimilacióprecristiana dels seus atributs con-tra la pesta, les curacions pres-sumptament miraculoses en lesfreqüents epidèmies de pesta atri-buïdes a la seva intercessió, con-tribuïren a engrandir extraordi-nàriament la figura d’aquest sant.Va ser així com, a partir dels seglessegüents, sant Sebastià fou consi-derat un protector contra la pesta

(535) 27

Sant Sebastià, guaridor de la pesta (i II)Els orígens del seu culte i els seus testimonis a Eivissaper Benjamí Costa Ribas

A la memòria del meu oncle Antoni Torres García (1917-2013),amb qui coincidia en idees.

Catacumbes de Sant Sebastià, a prop de la via Àpia, a Roma. Detall d’alguns passadissos, elsuperior amb nínxols oberts a la paret per acollir enterraments de cristians.

1. Així queda reflectit al Cant 10 de la Ilíadahomèrica; «[…] I disparà Apol·lo el mortíferdard infestat amb la pesta als combatents,de manera que constantment es veien fume-jar les fogueres on es cremaven els cadàversdels apestats».

2. Les set esglésies visitades pels pelegrinsamb ocasió del jubileu; és a dir, de la cele-bració de l’Any Sant cada vint-i-cinc, la qualcosa permet obtenir la indulgència plenària.

3. L’església actual és producte d’una re-forma i ampliació que l’any 1611 el cardenalScipione Borghese va encarregar a FlaminioPonzio. L’obra va ser acabada per GiovanniVasanzio.

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:40 Página 27

28 (536)

perquè, segons ho explica Pau eldiaca (ca. 720-800) a la seva Histo-ria gentis Longobardorum —i així horecull tota la tradició—, l’any 680Roma va patir una greu epidèmiaque va acabar per la intercessió delsant. El mateix va succeir a la ciu-tat italiana de Pavia, el bisbe de laqual, Damià (mort l’any 710), vaobtenir de Roma una relíquia delmàrtir sant Sebastià, al qual vaconsagrar un altar a l’església deSan Pietro in Vincoli, i l’epidèmiava cessar immediatament.4 La sevafestivitat es va fixar el dia 20 degener, tot i que al món cristià del’Orient se celebra el 18 de gener.Donen fe del seu culte el Calendaride Cartago, els sacramentaris Ge-lasià i Gregorià, així com els itine-raris romans medievals, especial-ment el Notitiae ecclesiarum urbisRomae i el De locis sanctis mar-tyrum.Ja des d’un moment primerenc,

el culte a les relíquies es va sumaral dels propis sants. La possessió derelíquies era indispensable per a

l’establiment de santuaris de pele-grinatge, on acudien els fidels a pre-gar i demanar el favor del sant enqüestió. Les de sant Sebastià, forentraslladades al Vaticà l’any 826, permor del temor als atacs dels sar-raïns, que l’any 827 ocuparen Sicíliai el 846 saquejaren Roma, i causa-ren la destrucció de l’església. Coin-cidint amb aquest trasllat, el ma-teix any 826, segons diuen santAdo, Eginard, Sigobert i altres au-tors contemporanis, part de lesrelíquies de sant Sebastià, junta-ment amb d’altres de sant GregoriMagne, foren portades a l’abadia deSaint Médard de Soissons,5 on va-ren ser dipositades el dia 8 de de-sembre. Aquest trasllat de les relí-quies d’ambdós sants a Saint Mé-dard, va ser possible gràcies a una

concessió del papa Eugeni II (824-827) a l’abat Hilduin,6 el qual vagovernar aqueixa abadia entre elsanys 822 i 830.7 Posteriorment, al-tres relíquies de Sebastià varen serrepartides per diferents esglésies.8

Anys després, el papa Nicolau I(858-867) va reedificar l’antiga basí-lica de sant Sebastià a Roma. Pos-teriorment, l’any 1218, l’altar delmàrtir fou novament consagrat pelpapa Honori III (1216-1227), a peti-ció dels cistercencs, ordre que haviarebut l’encàrrec de tenir cura del’església i que també va rebre d’a-quest papa les relíquies del sant queencara romanien al Vaticà.9

De fet, des dels inicis de l’edatmitjana, la popularització del seuculte com a guaridor de la pesta vaEstàtua jacent de sant Sebastià (1671-1672), al lloc on segons la tradició va ser enterrat el

màrtir. És obra de l’escultor romà Giuseppe Giorgetti (1635-1669), germà d’Antonio Giorgetti,deixeble de Bernini, al qual sovint li és erròniament atribuïda aquesta obra.

4. Segons la llegenda, aquella nit es vanveure dos àngels: el de la vida, amb una es-pasa de foc, al carrer principal (StradaNuova) expulsant l’àngel de la mort. En re-cord d’aquesta visió, un àngel apareix dibui-xat a la façana d’una casa a la intersecció dela Strada Nuova i Via Volturno Gatti dePavia.

5. Aquesta abadia havia estat fundada l’any557 pel rei franc Clotari I (511-561), de la di-nastia merovíngia. Allà s’hi enterraren, amés de Clotari I, també el seu fill Sigobert I(561-575), que el va succeir (malgrat queaquest rei fou primer enterrat a Lambres-lez-Douai, a la regió francesa de Nord-pas-de-Calais, posteriorment les seves despullesforen traslladades a Saint Médard per a serdefinitivament sepultades al costat de lesdel seu pare), i el darrer rei merovingi Xil-deric III (743-751). També el rei dels francsPipí el Breu (751-768), després d’haver de-posat a Xilderic III, hi va ser coronat. Ri-chard Gerberding, el modern editor delLiber Historia Francorum situa en aquestaabadia el seu autor anònim, cap a l’any 727.

6. Hilduin, fill d’una prominent famíliafranca, havia obtingut l’abadia de SaintDenis, a prop de París, l’any 815, a la qualposteriorment va afegir les abadies de SaintGermain de Près, la de Saint Médard i la deSaint Ouen.

7. Posteriorment, el mateix abat tambéaconseguiria traslladar-hi relíquies de santGodehard i sant Remigi. D’aquesta manera,Saint Médard va guanyar tant de prestigique el rei Lotari I (840-855) hi va convocarel sínode celebrat el 13 de de novembre del833, presidit per l’arquebisbe Ebon deReims, en el qual es va decretar deposar persegona vegada el seu pare, l’emperador Lluísel Pietós (814-840), fill de Carlemany.

8. El cap del màrtir va ser dipositat pel papaGregori IV (827-844) a l’oratori de sant Gre-gori al Vaticà, però posteriorment, el papasant Lleó IV (847-855) el va portar a la ba-sílica dels Quattro Santi Coronati de Roma.Això no obstant, segons una altra tradició elcrani i una fletxa varen ser donats a santWillibrod (658-739) —primer bisbe d’Utrecht-pel papa Sergi (687-701) i es conserven a l’a-badia d’Echternach, en el ducat de Luxem-burg. Un gran nombre d’altres relíquies esconserven diversos indrets, com ara la cate-dral de Sant Víctor; als Teatins i als Mínimsde París; a la catedral de Tournay; a Tolosade Llenguadoc; a quatre esglésies de Màn-tua; a l’església dels jesuïtes d’Anvers; a lacapella de la Cort de Brussel·les; al palauducal de Munic; a la catedral de Màlaga; alconvent de la Puríssima Concepció de Marc-hena (Sevilla); a Vinaròs; i a la Seu dePalma de Mallorca. Fins i tot, el 1588 unapetita relíquia va ser portada de Roma aSanta Maria d’Eivissa (vide infra).

9. Això no obstant, a la basílica vaticana hiromangueren alguns ossets continguts enuna arqueta-reliquiari daurada del segle XV,amb una inscripció que afirma que perta-nyen a sant Sebastià. Aquesta peça està ac-tualment conservada al Museu Historicoar-tístic o Tresor vaticà.

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:40 Página 28

propiciar que s’aixequessin nom-broses esglésies, ermites i capellesdedicades al seu culte arreu del’orbe cristià. Només a Roma n’hihavia nou. També a Catalunya, apartir del segle IX i sobretot en elssegüents, el culte a sant Sebastià vatenir una forta penetració, atès quees van edificar nombrosos llocs deculte consagrats a aquest sant. Sen-se ànim de ser exhaustius, esmen-tarem el monestir de Sant Sebastiàde Sull, per terres del Berguedà,fundat el 857 pel prevere Daniel ique de bon començament va aplegardues comunitats, una de masculinai l’altra de femenina; el priorat deSant Sebastià dels Gorgs, en elterme municipal d’Avinyonet delPenedès, de final del segle X o inicisde l’XI; Sant Sebastià de Montmajor,al Vallès Oriental, un dels exemplesque s’han conservat de sagrera me-dieval, situat entre les muntanyesde Gallifa i del Farell10 i fundat alsegle XI; i l’església de Sant Se-bastià, també del segle XI, al costatdel castell i a dalt del turó quepresideix la població de Sallent, a lacomarca del Bages.Arreu del continent europeu,

també a l’edat moderna, tant com ala medieval, sant Sebastià va con-tinuar sent invocat com a advocat iprotector contra la pesta. Durant elsegle XVI s’atribuí a la seva inter-venció el final d’epidèmies de pestaen nombroses ciutats, com ara Milàel 1575 i Lisboa l’any 1599. A l’Europa dividida de la Re-

forma i Contrareforma, durant elssegles XVI i XVII, alguns llocs de culted’aquest sant no quedaren exemptsde la lluita entre catòlics i protes-tants. Així, l’any 1564, les riquescapelles que s’havien consagrat alssants Gregori, Sebastià i Médard aSoissons, foren destruïdes pels cal-vinistes i les seves relíquies llença-des a un fossat ple d’aigua. Segonstestimonis oculars, els catòlics recu-peraren els ossos dels sants, i el1578 els dipositaren en tres novescapelles, tot i que no es poguerendistingir els ossos de cadascun.

En el context de la Contrare-forma catòlica, una de les decisionsdel llarguíssim Concili de Trento11

va ser la celebració de festes anualsen honor dels sants. L’esglésiacatòlica volia fer més atractius elsseus ritus i per això va seguir doscamins principals: d’una banda des-plegar llenguatges artístics mésatraients, la qual cosa va donar lloc,a la fi, al desenvolupament de l’estilbarroc —realista i refinat, però so-vint grandiloqüent i recarregat,oposat a la sobrietat del classicis-me—, en nombrosos camps, com arala literatura, l’arquitectura, la mú-sica i les arts plàstiques. I, d’altrabanda, les celebracions festives enhonor de cada sant. Això va afavorir

el desenvolupament dels cultes amolts de sants, entre ells sant Se-bastià, fent que fos proclamat patróde moltes viles i ciutats que havienfet vot de fer-ho amb ocasió d’al-guna epidèmia.Així, a més de a moltes ciutats

d’Europa i d’Iberoamèrica, també al’Estat espanyol sant Sebastià éspatró de nombrosos pobles i ciutats.A Andalusia, la ciutat de Huelva iAljaraque, a la província de Huelva;Setenil i Trebujena, a la provínciade Cadis; Dos Hermanas, Lora delRío, Puebla del Río i Salteras, a laprovíncia de Sevilla; Palma del Ríoa la província de Còrdova; Alhaurínde la Torre, a la província de Màla-ga; i Tíjola a la província d’Almeria.A Extremadura, Arroyomolinos,Barrado i Piornal a la província deCàceres. A la Comunitat de Madrid,Cercedilla, San Sebastián de los

(537) 29

10. La muntanya de Farell antigament eraanomenada Montmajor.

Façana de la basílica de San Sebastiano Fuori le Mura, a Roma (Foto Vikipèdia). La basílicaoriginal fou aixecada el 367 dC per ordre del papa Damàs I. L’actual és deguda a la

remodelació que l’any 1611 el cardenal Scipione Borghese (1577-1633) va encomanar a Flaminio Ponzio (1560-1613), i va acabar Giovanni Vasanzio (1550-1621).

11. Celebrat en aquesta localitat pròxima alsAlps entre 1545 i 1563.

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:40 Página 29

Reyes i Villaviciosa de Odón. A Cas-tella i Lleó, Villacastín a la provín-cia de Segòvia. A Aragó, Larcovillaa la província de Saragossa. A laComunitat Navarra, Tafalla. AlPaís Basc, Sant Sebastià a Guipús-coa. Però és als Països Catalans onel culte a aquest sant té una espe-cial presència.

El culte a sant Sebastià als PaïsosCatalansBarcelona va declarar sant Se-

bastià protector de la ciutat al segleXVI, per la qual cosa aquest és undels tres sants que gaudeix d’aques-ta consideració, juntament ambsant Roc i sant Oleguer.A Sitges (Garraf, Barcelona), el

sant dóna nom a la platja més prò-xima al poble. També hi té aixecadauna ermita, aferrada al cementirivell, l’edifici original de la qual escreu que data del segle XIII.12 Això noobstant, la construcció actual, deplanta quadrada amb una sola nau,creuer i capelles laterals, data delsegle XIX i va ser aixecada pel mes-tre d’obres Francesc Cros entre

1857 i 1861. Allí, del 19 al 27 degener, s’hi celebra la novena de santSebastià, amb ofici solemne el dia20. S’hi canten uns goigs d’agraï-ment al sant per haver alliberat Sit-ges d’una epidèmia de pesta.També dins la província de Bar-

celona, a Llavaneres (el Maresme),l’ermita de Sant Sebastià, situadadalt d’un turó, fou erigida per lapietat popular, possiblement abansdel segle XVI, en agraïment a la pro-tecció rebuda contra la pesta. A lacomarca barcelonina d’Osona, l’er-mita de Sant Sebastià a Vic semblaque es va construir a principi delsegle XVI amb motiu de la pesta queassolava el país.13

Sant Sebastià és patró de Mata-depera (Vallès occidental) i Monis-trol de Montserrat (Bages), amb-dues viles a la província de Barce-lona. A Olesa de Bonesvalls (AltPenedès), Sant Sebastià se celebrades de 1894, quan hi va haver una

malaltia que causà moltes víctimes,i va ser especialment virulenta con-tra els infants. Aleshores el poble vademanar la protecció del sant, totprometent que si desapareixia l’epi-dèmia el commemorarien cada any,i que aquell dia els nens i nenesanirien a missa tant si estavenbons, com malats. Des d’aleshoresla celebració d’aquesta festa s’haconvertit en una tradició molt espe-cial, ja que està especialment dedi-cada als nens, i a l’església s’entregapa beneït que protegeix de malaltiesi mals esperits.L’advocació de sant Sebastià com

a protector contra les epidèmies, éstambé ben viva a la tradició delPelegrí de la vila gironina de Tossade Mar (la Selva). Aquesta consis-teix en l’elecció d’un representantdel municipi (el «Pare Pelegrí») querealitza a peu el trajecte fins a lacapella de Sant Sebastià de SantaColoma de Farners, cada 20 degener, seguit de nombrosos acompa-nyants. A l’Alt Empordà, en elterme de la Selva de Mar, es trobal’església de Sant Sebastià, origi-nàriament una capella molt antigaque havia estat inicialment consa-grada a sant Esteve de la Mata idesprés, probablement al segle XVII,en construir-se l’església parro-quial, va canviar l’advocació per lade sant Sebastià; presenta unaconstrucció barreja de parròquia,castell i capella, amb sageteres,merlets i matacà, originària de ladarreria del segle X, i que va serrefeta en estil romànic als segles XII-XIII i fortificada als XIV-XV. A lesviles gironines de Cadaqués (AltEmpordà) i Ollers (Pla de l’Estany)se li canten goigs.De Riudoms (Baix Camp), a la

província de Tarragona, n’és copa-tró, així com també d’Alpicat (Se-grià), a la província de Lleida, on secelebra en honor seu la festa majord’hivern, en la qual es duen a termeactivitats tradicionals com la pro-cessó en honor al sant, ball i nom-broses activitats esportives. És tan-mateix patró de la vila lleidatana deGuimerà (Urgell), on també se licanten goigs.A la Comunitat Valenciana, Se-

bastià es patró d’Alfafar, Benetús-

30 (538)

12. Tot i que no hi ha confirmació documen-tal d’aquest fet.

Vista, en un gravat del segle XVIII, del pati intern de l’abadia de Saint Médard, a Soissons, llocon l’any 826 el bisbe Hilduin va traslladar algunes relíquies de sant Sebastià.

13. Dins d’aquesta ermita, el 17 de maig de1705 va tenir lloc l’anomenat «pacte dels Vi-gatans», en el qual es va decidir rebutjar lamonarquia de Felip V i anar a la guerra.Aquesta va acabar tràgicament l’11 de se-tembre de 1714, amb la conquesta de Barce-lona per les tropes borbòniques.

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:40 Página 30

ser i Sollana, a la província de Va-lència; i de Vinaròs, a la de Castelló.En aquesta darrera vila, l’any 2010se celebrà el quart centenari de l’ar-ribada de la seva relíquia.Ja a l’arxipèlag balear, a Mallor-

ca sant Sebastià és patró de Palma.Segons les cròniques, el culte d’a-quest sant a Mallorca es remunta al’any 1440, quan el Gran i GeneralConsell sol·licità la instauració delculte a sant Sebastià per a la pro-tecció contra la pesta. El 1451 elsjurats suplicaven al capítol de lacatedral que la festa d’aquest santrevestís caràcter solemne i s’anun-ciàs amb el toc de la campana ma-jor, anomenada «Eloi». Novament,el 1518, els jurats sol·licitaren iobtingueren una capella pròpia peral sant a la Seu, de la qual tambén’obtingueren el patronat. Els anys1522-1523, la pesta va delmar lapoblació de l’illa, sobretot a Palma,però l’arribada d’una relíquia delsant,14 portada per Manuel Suria-visqui, un prevere de l’església deSant Joan de Rodes que fugia de lainvasió turca, va fer que s’acabàs lamortalitat.15 Aquest fet va provocarun augment de la veneració al sant,així com l’agraïment popular per laprotecció contra l’epidèmia i les cu-racions. De tal manera que, l’any1541 i a petició dels jurats, la festi-vitat de Sant Sebastià va ser decla-rada «festa d’Eloi»; és a dir, anun-ciada amb el toc de la campanamajor. El 1595 el sant ja era vene-rat a Mallorca com a patró i advocatcontra la pesta. El fenomen va anaraugmentant, de manera que els ca-pitulars i els jurats instituïren i or-denaren una general confraria delmàrtir per a tot el Regne amb seu ala nova capella, de la qual n’eren pa-

trons els jurats. L’any 1634, l’anticpatró de la Ciutat i Regne de Ma-llorca, l’Àngel Custodi, va ser ofi-cialment desposseït del seu títol depatró de Palma i el Gran i GeneralConsell va nomenar sant Sebastiàcom a nou patró de la ciutat (i la Im-maculada Concepció, del Regne deMallorca), tot i que no va ser finsl’any 1868 que la Santa Seu con-firmà aquest títol. Des d’aleshores,a Palma la festa de Sant Sebastiàha esdevingut la festa major del’hivern. Durant la vigília, s’ence-nien grans fogueres perquè el santfes cremar tots els gèrmens pesti-lents i així extirpar la pesta. Actual-ment, també se n’encenen per donarpas a una gran festa popular.

Sant Sebastià a EivissaFront a l’abundància de testimo-

nis de veneració per tot Europa i,com s’acaba de veure, arreu dels

Països Catalans, a Eivissa, si hemde jutjar pels testimonis coneguts,sant Sebastià no sembla haver gau-dit d’una especial dulia. Mai no vadisposar de capelles —ni en dispo-sa—, ni de retaules a les esglésiespitiüses, ni a les més antigues ni ales creades després de 1785. Quanta les imatges, a l’àmbit eclesiàstic,que nosaltres sapiguem, sant Se-bastià només apareix en tres ca-sos:16

El primer, ja esmentat, en lataula inferior esquerra de la polseradel retaule fet dels Osona a l’es-glésia de la Mare de Déu de Jesús,de final del segle XV o primers anys

(539) 31

Goigs de sant Sebastià

de Guimerà,que es canten

en aquestavila lleidatana

de l’Urgell en honor

del seu patró(Font: http://

larutadelcisteramb

goigs.blogspot.com.

es/2010_07_01_arc-hive.html).

14. Un fragment d’os del braç, que avui esvenera a la Seu.

15. Aquest clergue només estava de pas perMallorca i, inicialment, no tenia cap intencióde deixar-hi la relíquia del sant. Però no vapoder continuar el viatge en el seu vaixellperquè, segons la tradició, cada vegada queho intentava s’aixecava una turmenta queho impedia, cosa que ell va interpretar comque era voluntat divina que la relíquia ro-mangués a l’illa. Un cop dipositada a la Seu,l’endemà el vaixell va poder partir sense capproblema.

16. És evident que, com mostra l’existènciade la imatge de plata documentada el 1726i de la qual posteriorment res no se sap (videinfra), podrien haver existit altres figuresdel màrtir que no han deixat rastre docu-mental.

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:40 Página 31

del segle XVI. El sant apareix sobreun fons daurat i un terra fosc, ves-tint robes cortesanes i portant unasageta a la mà. L’acompanyen en lapolsera, donant la volta al retaule,sant Onofre, sant Lluís de Tolosa,sant Vicent Ferrer, sant Joan Evan-gelista, Crist en Majestat, sant An-toni Abat, santa Caterina d’Alexan-dria, sant Nicolau de Bari, santBernat i sant Roc, a la part inferiordreta, quedant contraposat a santSebastià. Ja s’ha fet notar l’«esperitfranciscà» del retaule, així com el fetque les escenes i molts dels sants ipersonatges representats eren ha-bituals en el culte franciscà. SantSebastià era aleshores un d’aquestssants objecte de la devoció francis-cana,17 i no oblidem que l’església deNostra Senyora de Jesús, edificat a

mitjan segle XVI, era residència defrares d’aquesta ordre, almenys desde la darreria d’aquest segle.El segon, representat en un al-

moiner, que s’ha datat al segle XVIII,de l’església de Santa Eulària desRiu. Es tracta d’un plat per recollirles almoines18 durant la missa,d’uns 20 cm de diàmetre, fet decoure i amb decoració gravada ambpunxó. Fixades al centre, sobre unmateix repeu, apareixen dues pe-tites talles de fusta d’uns 22 cmd’alçada, que representen sant Roci sant Sebastià, un al costat de l’al-tre i amb les seves iconografies ca-racterístiques. La figura del màrtirva quasibé nua, amb la roba enrot-llada a la cintura i, malgrat que téels braços trencats, es veu que eldret devia anar lligat a una branca,i aixecar-se fins a l’alçada del cap, ique algunes branques, a l’alçada dela cama esquerra i de l’espatlla delmateix costat, sobresurten per dar-rere la figura. Per tant, el sant Se-bastià de l’almoiner santaeularier

presenta nombroses analogies ambel representat al penjoll d’argent es-tudiat a la primera part del tre-ball.19

Un i altre cas il·lustren perfecta-ment l’evolució iconogràfica de la re-presentació de sant Sebastià a finalde l’edat mitjana i al Renaixement.Per una banda, en el retaule de Jesúsencara apareix com un cortesà, i limanquen els atributs iconogràficspropis de màrtir, que s’estaven fixanten aquells moments en les obresd’artistes del quattrocento italià,20

però encara no havien estat adopta-des pels artistes més occidentals. Encanvi, en l’almoiner de Santa Eulà-ria, dos segles posterior, la talla pre-senta la iconografia pròpia del màrtirexecutat amb fletxes.En tercer lloc, en un document

de 1726, entre les joies que hi haviaa la sagristia de Santa Maria s’es-menta una imatge d’argent d’aquestsant, la qual no s’ha conservat i dela qual no en torna a aparèixer capaltra menció.21

En definitiva, si atenem al nom-bre de representacions plàstiquesdel màrtir, semblaria que el culte aSebastià era molt poc present alstemples pitiüsos. Tanmateix, si elstestimonis iconogràfics són molt es-cadussers, tampoc són abundantsels testimonis documentals. Enaquest sentit, les dades fins ara co-negudes són:—Que el visitador Miquel Joan

d’Ossó, en la seva estada a l’illa elsanys 1577-1578, fou informat queexistia un benefici a l’església par-roquial de Santa Maria, instituïtper mossèn Cebrià sota l’advocacióde sant Sebastià, però en cap docu-ment consta a quina capella residia.—Que, segons queda reflectit al

Llibre de Festes i Aniversaris de

32 (540)

Representació de sant Sebastià com uncortesà vestit amb robes palatines, amb l’arci les fletxes com a símbol del martiri, a la partinferior esquerra de la polsera del retaule deNostra Senyora de Jesús (fotografia: B.Costa).

17. Recordem, per exemple, que l’església deSan Sebastián el Viejo, a la província deGuipúscoa, era una fundació franciscana de1516. També, entre d’altres, el convent fran-ciscà de los Santos Reyes de San Sebastiánde la Gomera, fundat en aqueixa illa el 1533;i el mateix, el convent franciscà de Sant Se-bastià de Cocentaina (València), fundat el1562; el convent franciscà de San Sebastiána Moratalla (Múrcia), després de la seva re-construcció el 1574; o el convent franciscà defrares menors de Sant Sebastià de la Bisbal,fundat en aquesta localitat gironina el 1580,ocupant la preexistent capella de Sant Se-bastià.

18. Els plats almoiners són objectes litúrgicsen què es recollien les almoines donades pelsfidels en les celebracions religioses. Tenen elseu origen a final del segle X a la Vall delMosa, sobretot a la ciutat de Dinant-sur-Meuse (Flandes, Bèlgica), per això sovinteren anomenats «dinanteres». Posterior-ment passaren a fabricar-se també a Alema-nya, sobretot a Nuremberg. Realitzatsgeneralment de llautó, entre els segles XV iXVI es difonen per la resta d'Europa, i per-duren fins al segle XX. Tipològicament sónplats circulars de diàmetre gran i escassaprofunditat, amb una vora plana de llavimotllurat, camp còncau i emblema. Icono-gràficament, presenten una decoració a basede sanefes vegetals, gallons i inscripcions—generalment fórmules de benedicció—, queenvolten un medalló central de tema icono-gràfic, amb representacions bé figurades, detemes bíblics o de l’Evangeli, o bé vegetals i,més rarament, zoomorfs.

19. A més dels trets iconogràfics habitualsdel sant, ens crida l’atenció la posició unamica massa elevada en ambdues peces de labanda de roba enrotllada a la cintura que, sifos real, gairebé deixaria al descobert els ge-nitals.

20. Vegi’s la primera part del treball al nú-mero anterior de la revista.

21. En opinió de Francesc X. Torres Peters,a qui donam les gràcies per la seva col·labo-ració i tots els seus comentaris, aquestaimatge podria ser bastant més antiga.

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:41 Página 32

l’Arxiu Històric de la Pabordia, du-rant el segle XVI sant Sebastià erapatró del gremi de sabaters, elsquals cada any celebraven unamissa l’endemà de la festivitat delsant (el 21 de gener). Però aquestava ser substituïda per una altra de-dicada a sant Macià.22

—Que en un document de 1588 esdiu que «des de temps antic», cadadimecres se celebrava una missa algloriós sant Sebastià contra lapesta, perquè el poble havia fet unapromesa.23

—Que aquell mateix any, l’eivis-senc Pere Sunyer, enviat a Romaper la Comunitat de Preveres i perla Universitat, va rebre de mans deldominic espanyol fra Joan Bru, re-líquies òssies de vint-i-vuit sants,entre ells sant Sebastià, amb destía l’església de Santa Maria d’Eivis-sa.24

Davant d’aquesta relativa po-bresa de dades de l’àmbit eclesiàs-tic, el penjoll de plata que represen-ta sant Sebastià trobat a SantRafel, que presentàrem a la primerapart del treball, ens posa davant lapossible existència d’una devoció,diguem-ne popular, a aquest sant,que podia ser desenvolupada en elmarc individual o familiar. Altrestestimonis d’aquesta devoció pri-vada en el si dels habitatges parti-culars, serien les notícies d’imatgesdel sant als inventaris de determi-nades cases: el 1683 a can Botino,una figura del sant, juntament ambdues altres de sant Jordi i de la

Mare de Déu del Roser, propietatdel magnífic Pere Benet Balançat ide Francisca Ribes.25 Tanmateix, elsprimers anys del segle XVIII, el mag-nífic Dr. Josep Bèrnia, del conselld’assessors del rei, que habitava ala casa de l’Ardiaca, posseïa a lasala un armariet de fusta que con-tenia una imatge del màrtir, feta aGènova en pedra de jaspi.26 Evident-ment es tracta de cases benestantsde Dalt Vila i de personatges de màmajor, que podien gaudir d’imatgesfins i tot molt costoses, com la dejaspí d’origen ligur. Però aquest fetmateix ens pot donar indici que per-sones o famílies d’estaments infe-

riors podien utilitzar representa-cions més modestes, com ara el petitpenjoll d’argent que hem estudiat,per tal de manifestar la seva devo-ció a un sant determinat.En qualsevol cas, aquest aparent

baix nivell de culte a Eivissa27 ésparticularment sorprenent si tenimen compte, en primer lloc, el caràc-ter de guaridor de les epidèmiesd’aquest sant; en segon, que el seuculte, com s’ha vist, està molt estèsen el nostre entorn geogràfic i cul-tural; i, en tercer lloc, que l’illa,entre els segles XIV i XVII, va veure’safectada per alguns dels pitjors epi-sodis de pesta que assolaren la Me-

(541) 33

El retaule deNostra

Senyora deJesús, obra

del taller delspintors

valenciansRoderic iFrancesc d’Osona,

mostra unample ventalldels sants de

devoció franciscana, a la vegada

que palesa elculte mariàd’aquestaordre. Als

extrems inferiors dret

i esquerre dela polsera,respectiva-

ment, aparei-xen sant

Sebastià isant Roc

(fotografia:Toni

Pomar).

22. Agraïm cordialment a l’amic FrancescXavier Torres Peters, que ens fes conèixeraquesta dada. La transcripció de la notícia(AHPE, Llibre de Festes i Aniversaris, f.15v) és com segueix: La fstª. de Sant Sabas-tia Instituhida p(er)los sobraposats ym(est)res d(e)ls sabates novame(n)t p(er) çoq(ue) caseunany lo sendema de S. Sabastiaacustumaue de fer un aniversari Dº y ara andexat de fer lo dit A(niversar)i. y sonse obli-gats a fer dita festa y pagar axi com la fstª.de S. macia, Item fan y son obligats A pagardita fstª. los sobraposats de dita confrariaConforme a la fstª. de S. macia com dit es.

23. Segons la transcripció de Macabich:«Item, que ex voto populi, ab antico, tots losdimecres se canta missa del glogriós San Se-bastiá pro peste.»

24. Altres relíquies de sants que havienestat adquirides a Càller, foren dipositadesa Eivissa l’any 1644.

25. APE, Botino, 1683, f. 23 i següents.

26. APE, Ximeno, 1703-1706, f. 89v. Val adir que, de totes maneres, en aquests inven-taris sant Sebastià resulta molt minoritarien relació a la Verge i altres sants.

27. El qual justificaria també la nul·la inci-dència d’aquest sant en la toponímia pitiüsa,a diferència d’altres indrets del nostre en-torn on aquest sant tenia un culte impor-tant.

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:41 Página 33

diterrània. Entre aquests, els mésimportants varen ser la gran epi-dèmia de 1348, que va interromprea l’illa el procés de creixement de-mogràfic iniciat en el primer quartdel segle i va donar lloc a una pro-funda crisi socioeconòmica que vacontinuar fins a ben entrat el segleXV;28 després, la de la primavera de

l’any 1402, també de terribles con-seqüències;29 la de 1580, que va

afectar també nombroses ciutatsportuàries de la Mediterrània; lamortífera epidèmia de 1652, o «pes-ta llevantina» que, malgrat la sevacurta duració (juny a setembre), vaproduir 711 víctimes a Eivissa —el 7% de la població—, de les quals 523foren a l’interior de la «Real Fuer-za»” (52 % de la població de DaltVila),30 70 a la Marina (menys del 10%) i la resta al camp; i, encara, la de1682.31 Hi havia, doncs, a l’Eivissabaixmedieval i moderna, motiusmés que justificats per donar cultea sant Sebastià. En canvi, sant Roc sí que sembla

haver tingut un culte important aEivissa, sobretot als segles XVII iXVIII, ja que fins i tot va tenir re-taules dedicats en un parell d’es-glésies: un era a l’església de SantJosep, que va ser destruït el 1936,on també hi ha una pintura del santsobre tela del segle XVIII.32 L’altre re-taule es conserva a l’església deSant Antoni de Portmany, el qualconsta de dos cossos de fusta pin-tada i daurada i està datat el 1719.En el nínxol central hi ha una tallade fusta que representa el sant ambla seva iconografia més habitual; ésa dir, portant un gaiato de pelegrí,mostrant una nafra a la cama iacompanyat del gos. Una tela pin-tada amb la imatge de sant Roc perposar al retaule, feta el 1809 i quecostà vint lliures, no s’ha conservat.A la mateixa església hi ha, però,una altra talla del mateix sant, delssegles XVII-XVIII i amb anàloga icono-

34 (542)

28. Les conseqüències de la crisi queden benpaleses en la carta de març de 1349 que Gui-llem de Llagostera, lloctinent del governa-dor, envia al rei Pere IV (A.C.A. Reg. 1413, f.11v), amb al·lusions al fet que l’illa haviaquedat molt despoblada i per això hi haviaun gran nombre de cases tancades. Un do-cument de 1354 es refereix als anys ante-riors com el temps de la gran mortalitatençà. Nous rebrots de l’epidèmia tinguerenlloc en 1375 i 1383, els quals afectaren Ma-llorca i probablement també Eivissa, perquè,tot i no haver-n’hi constància documental, sique n’hi ha indicis: un document de 1381

30. Aquest fet va afavorir que el 1684 cin-quanta famílies pageses fossin traslladadesa viure dins del recinte emmurallat, percompensar la pèrdua d’habitants motivadaper l’epidèmia. Tanmateix, en les Ordina-cions de 1686 només s’autoritzava els page-sos que s’instal·laven a la ciutat a habitardins la Reial Força, amb franquícies d’im-postos els dos primers anys, però prohibint-los que s’establissin a la Marina, on la pèr-dua de població havia estat molt menor.

31. D’aquesta, no n’hi ha gaires dades, peròse sap que va produir un nombre apreciablede víctimes, sobretot a Dalt Vila, on la den-sitat de població era major.

32. Representa el sant agenollat sobre unnuvolat amb el gos i un àngel curant-li lanafra del genoll. Aquesta pintura era utilit-zada per tapar la imatge central del retauledesprés de la seva destrucció.

Almoinerdatat al segle XVIII del’església deSanta Eulària,al centre delqual s’han inserit les talles de sant Roc isant Sebastià(Font: Set segles fa).

al·ludeix a les diverses mortalitats e fams,que aquí son estades. Un altre de 1392 diuque l’illa es troba per mortandats e carestíese altres fortunes, minvada de poble (A.C.E.,Cur. Ecles., 3001, 2).

29. És ben significativa la correspondènciadels germans toscans Tuccio i Giovani diGennaio, aleshores corresponsals a Eivissade la companyia Datini, que en una de lesseves cartes afirmen que: se il progredire delmorbo fosse durato un altro mese, l’Isola sa-rebbe rimasta deserta. Res no sabem de laincidència a Eivissa de les pestes que es pa-tiren a Mallorca els anys 1430, 1440, 1475 i1493 (o pesta «d’en Boga»), la qual va provo-car uns 5.000 morts. En qualsevol cas, lesescadusseres dades conegudes indiquen unestancament demogràfic a Eivissa, fins al-menys el final del segle XV. El professor Es-candell Bonet va calcular que la densitat depoblació era aleshores baixíssima, de pocmés d’un habitant per quilòmetre quadrat.

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:41 Página 34

grafia, que era treta en processó.Una altra talla similar, del segleXVII, es troba al monestir de SantCristòfol de Vila. Una altra mésmoderna, del segle XIX, és a l’es-glésia de Santa Agnès de Corona.Finalment, la imatge més antiga detotes, deu ser la pintada a la taulade la part inferior dreta de la pol-sera del retaule de Jesús, ja esmen-tada.L’explicació d’aquest major culte

a sant Roc podria estar —almenyspel que fa a les esglésies de SantAntoni, Santa Agnès i Sant Josep—,en l’afirmació de Marí Cardona, ci-tant J. Mª. Quadrado, que la devocióa aquest sant va créixer molt a Port-many durant l’epidèmia de pesta de1652, l’«any del contagi». Perquè,front a la important mortaldat aVila, a Sant Antoni, gàcies a la sevaprotecció, només moriren quatrepersones.33

Sembla que a Eivissa, el culte asant Sebastià i sant Roc, durantmolt temps podria haver estatvinculat o associat d’alguna mane-ra. Tots dos sants apareixen plegatsal retaule de Jesús i també a l’al-moiner de Santa Eulària. L’asso-

ciació d’ambdós no és gens estra-nya, atès que tots dos són protectorscontra la pesta i, a més, ambdóseren sants de culte franciscà. El quesí que sorprèn és la inserció de lesseves petites talles en un almoiner.Gràcies a la bibliografia i a la web,hem revisat nombrosos exemplesd’aquests plats, tant a Eivissa comen molts indrets de la penínsulaIbèrica i d’Europa, i l’única figuraque apareix amb certa freqüènciafixada al centre dels almoiners és laMare de Déu portant el Jesús minyóentre els braços. Només molt rara-ment hem trobat la figura del NenJesús com a Salvador i, encara mésrarament, algun sant, i sempre estracta de casos dels segles XIX i XX.D’altra part, les talles dels dos santsa l’almoiner de Santa Eulària, mal-grat les seves idèntiques tècnica iestil, no semblen formar part de lapeça original. Ja que, a diferènciadels casos abans esmentats, en quèles imatges van directament inseri-des a la superfície del plat, en aquestcas ambdues talles foren fixades daltd’una peana feta expressament, iaquesta subjectada al centre del’almoiner. Sembla evident, doncs,que tot va ser fet a posteriori;34 però

si es tractàs d’un muntatge d’època,la seva intenció seria la d’adreçarun missatge molt clar i directe alsfeligresos que assistien als oficisreligiosos, i d’aquesta manera esti-mular les seves donacions monetà-ries a la parròquia. I, atès el caràc-ter d’ambdós sants, aquest missatgehavia de relacionar-se, necessària-ment, amb el temor a les terriblesepidèmies de pesta que havienassolat l’illa i la protecció que nomésaquells dos sants podien donar.

ConclusionsEn aquesta segona part del tre-

ball hem revisat els orígens histò-rics i la difusió del culte a santSebastià, i després hem analitzatels testimonis iconogràfics i docu-mentals de la seva devoció a Ei-vissa. Així, s’ha palesat que lesseves manifestacions, si bé signifi-catives al segle XVI, després es fanforça escadusseres, malgrat ser unsant guaridor de la pesta i que l’illava patir brots importants d’aquestaterrible epidèmia fins a final segleXVII.Pot afirmar-se, en base a la do-

cumentació coneguda, que a Eivissael culte a sant Sebastià era prou im-portant a la baixa edat mitjana i elRenaixement. Aleshores el màrtirera patró del gremi de sabaters, quepagaven una missa d’aniversari eldia següent de la seva festivitat; el1577 hi havia establert —no sabemdes de quan— un benefici a l’advoca-ció d’aquest sant en alguna de lescapelles de l’església parroquial de

(543) 35

Llibre de Festes i Aniversaris, de l’Arxiu Històric de la Pabordia d’Eivissa (f. 15 v), on es fa constar que la festa de Sant Sebastià era celebradapel gremi de sabaters, però que va ser substituïda per la de sant Macià (fotografia: B. Costa).

33. En canvi, sant Roc devia estar absent dela devoció privada, almenys a la ciutat d’Ei-vissa; ja que, segons la investigació de Ma-teu Prats, cap imatge seua no apareix als in-ventaris notarials de cases particulars. L’ú-nic testimoni que fins ara n’hem pogut co-nèixer serien els penjolls de la creu delrosari eivissenc conservat al Tresor de laMare de Déu de Lluc, al quals ja ens referí-rem en la primera part del treball.

34. F. X. Torres Peters ens ha manifestat laseva sospita que, tot i que no és del tot segur,aquest muntatge podria fins i tot tractar-sed’un arranjament dels anys cinquanta o sei-xanta del segle passat. En no haver pogutencara examinar directament la peça, notenim arguments per confirmar-ho o des-mentir-ho.

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:41 Página 35

Santa Maria; i el seu culte ja era«antic» el 1588, segons diu el docu-ment que afirma que cada dimecresse celebrava una missa dedicada alsant, en compliment d’una promesadel poble. No podem saber com d’an-tic era aleshores aquest culte, peròno és difícil creure que l’esmentadapromesa popular potser es remun-tava al terrible brot epidèmic de1402, o àdhuc al de 1348. Fos comfos, és ben segur que el culte aaquest màrtir s’havia mantingut, ifins i tot intensificat, durant el segleXVI. Devia estar ben vigent durantla pesta de 1580, atès que vuit anysdesprés continuava celebrant-se lamissa de cada dimecres i es porta deRoma a Eivissa una relíquia d’a-quest sant, entre d’altres. A partird’aquí ja no en tenim més notíciadocumental; només que, per motius

que ignoram, el patronatge de santSebastià de la confraria de sabatersva ser substituït pel de sant Macià.S’evidencia, doncs, que, a partir

del segle XVII, el culte a sant Sebas-tià, mentre augmentava a Mallorca,a Eivissa patia una pèrdua d’impor-tància, amb el consegüent empobri-ment de les seves manifestacions, al’esfera de la religió oficial. En can-vi, hi ha una relativa abundància, apartir d’aquest mateix segle, de tes-timonis de culte a sant Roc. Sembla-ria, per tant, que per alguna raó queignoram, l’església eivissenca aca-baria donant preeminència a santRoc com a guaridor de la pesta, re-legant sant Sebastià a una posicióaparentment més secundària, jus-tament quan aquest assolia el paperde patró de la ciutat de Palma. Po-dríem especular que tal vegada fosper la seva eficàcia en la proteccióde la gent de Portmany l’any 1652,però la cosa certa és que, ara comara, no en sabem amb seguretat elsmotius.Semblaria així que, segons els

testimonis actualment coneguts,sant Sebastià, amb poca presènciades del segle XVII al culte oficial,quedaria des d’aleshores reclòs al’esfera de la devoció individual o fa-miliar i, per tant, en un àmbit reli-giós més privat. D’aquest, en serienprova les imatges que a final delsegle XVII i inicis del XVIII es tenienen cases particulars, així com tambéel petit penjoll d’argent presentat ala primera part del treball. Parado-xalment, aquestes mateixes pecesdonarien indici que aquesta devocióprivada podria haver-se intensificati fet més popular en la segona mei-tat del segle XVII i començament delXVIII.35 Amb tota versemblança, aixòhauria estat conseqüència de la gra-víssima epidèmia de pesta que patíl’illa l’any 1652 i, encara després, dela més desconeguda de 1682.

36 (544)

Representació de sant Roc mostrant la nafra a la cama, a la part inferior esquerra de la polsera del retaule de Nostra Senyora de Jesús (fotografia: B. Costa).

35. Recordem que els inventaris notarialsals quals ens hem referit són de 1683 i de1703-1706. Unes dates similars, entre lameitat del segle XVII i primer quart del XVIII,creim que convenen també al petit penjoll deplata trobat a Sant Rafel i al plat almoinerde Santa Eulària.

Les manifestacions

del culte a sant Sebastià, com a guaridor

de la pesta, són prou

significatives a Eivissa

al segle XVI

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:41 Página 36

BibliografiaAMENGUAL, L. (2001): El retaulede Nostra Senyora de Jesús: Estatde la qüestió. Fites núm. 2. Asso-ciació d’Amics del Museu Arque-ològic d’Eivissa i Formentera.Eivissa, pp. 42-51.CASTILLO GUERRERO, M. (2002). «Ico-nografía de San Sebastián en el arteoccidental. Notas para su estudio».Espacio y tiempo, Revista de Cien-cias Humanas, 16. Universidad deSevilla, p. 9-48.CASTILLO GUERRERO, M. (2004). «Laiconografía de San Sebastián en laciudad de Venecia». Espacio y tiem-po, Revista de Ciencias Humanas,18. Universidad de Sevilla, p. 9-30.CASTILLO GUERRERO, M. (2006). «Re-ligión y Territorio. Notas para unestudio iconográfico de San Sebas-tián en la provincia de Sevilla». Es-pacio y tiempo, Revista de CienciasHumanas, 20. Universidad de Sevi-lla, p. 9-68.CASTILLO GUERRERO, M. (2008). «Ur-banismo y religión. San Sebastián ysu huella en la trama urbana deRoma». Espacio y tiempo, Revistade Ciencias Humanas, 22. Univer-sidad de Sevilla, p. 9-42.CIRER, F. (1998). Els convent delspares dominics d’Eivissa. Introduc-ció, estudi i transcripció d’un ma-nuscrit de 1765. Consell Insulard’Eivissa i Formentera. Eivissa.ESCANDELL, B. (1995). Ibiza y For-mentera en la Corona de Aragón.Tomo II (Siglos XIV-XVI). De la crisismedieval a la Ibiza Renacentista.Lleonard Muntaner Ed. Palma deMallorca.ESCANDELL, B. (2001). Ibiza y For-mentera en la Corona de Aragón.Tomo III/1 De la crisis barroca a laplanificación ilustrada (Siglo XVII).Universidad de Oviedo.FARNEDI, G. (1999). Guida alleChiese di Roma. Piemme, C. Monfe-rrato.FERRUA, A. (1990). La Basilica e lacatacomba di S. Sebastiano.P.C.A.S., Città del Vaticano.GERBERDING, R. A. (1993). The riseof the Carolingians and the Liberhistoriae Francorum. ClarendonPress. Oxford.GIUBELLI, L. (1992). Sebastianus,martyr di Roma. Milano.

GONZÁLEZ, E. & RIERA, M. M. (2002).La joieria a les Illes Balears. Go-vern de les Illes Balears. Palma deMallorca.GOYAU, G. (1912). s.v. Soissons. TheCatholic Encyclopedia, vol. 14.Robert Appleton Company. NewYork.JULBE, F. (1980). Introducción alanálisis histórico de la ciudad deIbiza (De la ciudad púnica a 1912).Delegación en Ibiza y Formenteradel Colegio de Arquitectos de Ba-leares, núm. 1/2. Barcelona. LE JAN, R. (2011). Les mérovin-giens. Coll. Que sais-je? PressesUniversitaires de France. Paris.MACABICH, I. (1966). Historia deIbiza, vol. I i III. Ed. Daedalus. Pal-ma de Mallorca.MARÍ CARDONA, J. (1985). Sant An-toni de Portmany. Institut d’EstudisEivissencs. Eivissa.MARÍ CARDONA, J. (1985). SantaMaria d’Eivissa. Segles XIV-XVIII.Episcopologi. El temple. L’arxiu.Col·lecció Illes Pitiüses V. Institutd’Estudis Eivissencs. Eivissa.MARÍ TUR, J. (dir.) i altres (1999).Set segles fa. Catàleg de bénsmobles d’interès historicoartístic del’Església d’Eivissa i Formentera.Consell Insular d’Eivissa i For-mentera. Eivissa.MATEU PRATS, M. L. (1984). La jo-yería ibicenca. Institut d’EstudisBaleàrics. Palma de Mallorca.MATEU PRATS, M. L. (2000). El móndevocional a Eivissa. Retaules iimatges del col·leccionisme privat(s. XVII-XIX). Premi Vuit d’Agost1999. Editorial Mediterrània-Eivis-sa. Palma.MIGUÉLIZ, I. (2003). «Platos limos-neros en Gipuzkoa». Ondare, Cua-dernos de Artes Plásticas y Monu-mentales, núm. 22. Eusko Ikas-kuntza-Sociedad de Estudios Vas-cos. Donostia, p. 271-300.NAVONI, M. (1992). La figura di S.Sebastiano nelle fonti storiche enella tradizione liturgica. Acireale(Sicilia).PLADEVALL I FONT, A. & LLORACH, S.(1992). Catalunya romànica, vol.XIX. El Penedès, l’Anoia. Enciclopè-dia Catalana. Barcelona.RIU I RIU, M. (1985). Catalunyaromànica, vol. XII. El Berguedà. En-

ciclopèdia Catalana. Barcelona.ROBINSON, P. (1909). s. v. Francis-can Order. The Catholic Encyclope-dia, vol. 6. Robert Appleton Com-pany. New York.SHAHAN, T. (1908). s. v. EarlyRoman Christian Cemeteries. TheCatholic Encyclopedia, vol. 3. Ro-bert Appleton Company. New York.TESTINI, P. (1966). Le catacombe egli antichi cimiteri cristiani inRoma. Cappelli Editore, Bologna.TUR RIERA, F. (2013). «El contagi:L’epidèmia de pesta bubònica de1652 a Eivissa». Eivissa, de la pre-història a l’actualitat. Randa 71.Publicacions de l’Abadia de Mont-serrat, Barcelona, p. 47-62.WATTS, Sh. (2000). Epidemias ypoder. Historia, enfermedad e impe-rialismo. Andrés Bello, Barcelona.WEBB, M. (2012). The Lived Experi-ence of Black Death. History Mas-ter’s Theses. Paper 5. The Collegeat Brockport: State University ofNew York.

BENJAMÍ COSTA RIBASMUSEU ARQUEOLÒGIC D’EIVISSA

I FORMENTERA <

(545) 37

A partir del segle XVII

el culte a sant Sebastià

pateix a Eivissa una pèrdua

d’importància, en benefici

de sant Roc, que va protegir

la gent de Portmany en l’epidèmia

de 1652

Eivissa_55boversio10.qxp_Maquetación 1 18/03/14 21:41 Página 37