SANTES CREUS BUTLLETÍ DE LARXIU BIBLIOGRÀFIC

N.° 43 Vol. V Any 1976 Palau de l'Abat-Plaça de Sant Bernat Calbó-SANTES CREUS (Tarragona)

L'ALBEREDA DE SANTES CREUS

E N Q U A D R A M E N T I PROBLEMÀTICA D E L ' A L B E R E D A E N E L C O N T E X T D E L A VEGETACIÓ D E R I B E R A D E L M I G J O R N

D E C A T A L U N Y A

Justificació

E l bosc caducifoli de ribera constitueix, a l a Catalunya meridional, quelcom de poc corrent i de pa isa tg ís t icament valuós. És un fet co­negut que els boscos en galeria vinculats als fons de va l l humits i frescs no sovintegen a l migjorn català . Fora d'excepcions, els cursos d'aigua h i són rars o molt poc cabalosos, sovint intermitents, lligats com se troben a l règ im cl imàtic mediterrani, i no pot sorprendre, doncs, que l a vegetació que aquests corrents duen aparellada m é s aviat escassegi. On no h i ha, o quasi, r ius, no h i pot haver, o quasi, vegetació forestal de ribera.

L'objecte d'aquestes ratlles és cridar l 'atenció, d'una manera ge­neral, sobre les valors científiques, es tè t iques i socials d'aquests escassos enclavament vegetals i , d'una manera específica, posar de relleu els problemes concrets amb què s'enfronta un dels seus m é s conspicus representants, la tradicionalment anomenada «albereda de Santes Creus».

125

La vegetació de ribera al migjorn català

E l migjorn català , so tmès a un clima mediterrani força r igorós, presenta una vegetació espontàn ia m é s aviat magra. E l s vegetals, diversament dotats d'adequacions estructurals i fisiològiques per a fer front a per íodes d'eixut prou accentuats, ofereixen un aspecte adust i eixarreït . E s tracta de plantes de fulla per un general petita, sovint espinoses o aspres, de port escàs o discret. Discutir l'encant dels pai­satges que aquesta vegetació tipifica fóra improcedent. Aquests ele­ments florístics, tan ben adaptats a l lur context, s'integren en una totalitat vigorosa i austera, clàssica de tan medi te r ràn ia , indestriable dels condicionaments ambientals que han afaiçonat l a h is tòr ia de l 'ocupació humana del nostre país , h i s tòr ia que, no pas per caprici, ens han fet gent tradicionalment bevedora de v i i no pas de sidra 0 cervesa, gent consumidora d'oli i no pas de mantega. No cal entendre, doncs, la constatació de la realitat del nostre paisatge en termes pejo­ratius, s inó merament descriptius, necessàr iament sincers i lúcids, per tant. E l paisatge medi t e r ràn i — i com més meridional, m é s — és un paisatge eixut, on l'aigua escasseja.

Aquesta si tuació és contrapuntada per les sanefes exuberants de la vegetació de ribera. Arran dels cursos d'aigua les condicions eco­lògiques tendeixen a traslladar-nos cap a l nord. A l'empar de rius 1 rierols, les plantes pròp ies de l 'Europa central o a t lànt ica s'endinsen terra med i t e r r àn ia enllà. E n l lur progress ió devers l a meridionalitat troben un aturador quan els corrents no reïxen a mantenir durant tot l'any les condicions desitjades o quan l a força abassegadora del clima general (calors molt fortes, per exemple) s'imposa a les condi­cions del clima local instaurat arran d'aigua. Aleshores són substi­tuïdes per plantes no pas procedents del nord, n i tampoc manllevades de l'eixut context circumdant, sinó per plantes medi te r ràn ies pe rò específicament de ribera. E l resultat de tot plegat és que l a vorada dels cursos d'aigua es veu poblada de vegetals particularitzats, d'al­guna manera reputables d'exòtics els uns, introbables fora de l lur clos riberenc els altres.

E l fenomen no és pas exclusiu del migjorn català. B e n a l contrari, es repeteix a l nord del país i , en general, d i r íem que quasi arreu del món . E n la mesura que els cursos d'aigua modifiquen, d'una manera o altra, les condicions normals d'una contrada, el fenomen es pre­senta. Però en el migjorn català, com en d'altres llocs, pren un relleu especial per r aò del contrast que instaura. L a vegetació de ribera, efec­tivament i per definició, no ha de prendre mesures especials contra les limitacions de l'eixut. Les plantes que l a integren són tendres, esponeroses, de fulla grossa. Vinculades com estan l a majoria a països del nord, perden l a fulla a l 'hivern o prescindeixen de totes llurs parts aèries , com a atàvica resposta als rigors d'un fred que no a r r iba rà

126

a fer acte de presència . A l'estiu, doncs, contrasta l lur gemor amb l'eixalat aspecte del context, i a l 'hivern xoca l lur desolació amb el port resignadament estabilitzat dels vegetals del pa ís , poc inclinats a canvis estacionals espectaculars, floració exclosa. A l a zona pre-pi-rinenca, posem per cas, el contrast és molt menys accentuat, car les rouredes o fagedes que h i són pròpies es captenen de forma fenolò-gicament semblant als boscos de ribera i n o m é s una persona míni­mament experta pot copsar les diferències, que no són o quasi d'as­pecte, s inó sobretot de composició florística.

A les terres més meridionals del nostre país , fins els rius de m é s anomenada romanen eixuts una part considerable de l'any. Són, de fet, grans rambles o rieres per on poden escolar-se molts metres cúbics d'aigua en un moment determinat —d'on els ve l'amplada de l lur llera— que habitualment, pe rò , canalitzen n o m é s un corrent esquifit o nul . E l s sòls immediats no es beneficien, per tant, d'un nivell freàtic constant i la pe rmanènc ia de comunitats forestals en galeria, caducifòlies, esdevé impossible. Ar ran d'aquests cursos eixuts i codo-losos, i t a m b é arran de les petites rieres, apareixen garlandes de vege­tació arbustiva i generalment perennifòlia, d'alguna manera reputable encara de ribera. Ès així com les rambles de l a Medi te r ràn ia meri­dional s'engarlanden amb murtars i amb baladrars, tan a romàt ics els uns com enlluernadors a l 'època de l a florida els altres. O , encara, amb tamarigars vora l a desembocadura o en llocs on les aigües flu­vials duen una taxa elevada de sals en dissolució, i fins amb alocars.

D'una manera esquemàt ica pod r í em proposar l a següent sinopsi de la Vegetació més o menys forestal i riberenca del migjorn català , als indrets de plana o de muntanya poc alterosa:

1 . Bosc de r ibera (Populion albae) Vegetació forestal elevada i densa, p ròp ia de les ribes amb nivell freàtic força constant. Irradiacions meridionals de tipus de vege­tació propis de terres del nord.

1. 1 ALBEREDA (Vinco-Populetum albae) Típic bosc mediterrani de ribera, dominat per l 'àlber (Popu-lus alba) i t a m b é per l'om (Ulmus minor); sotabosc dé natu­ra herbàcia , generalment pobre en espècies. Bosc ben cons­t i tu ï t al migjorn català .

1. 2 OMEDA (Lithospermo-Ulmetum minoris) Bosc de tendència submed i t e r r àn ia o med i t e r r àn ia septen­trional, dominat per l 'om (Ulmus minor) o per altres abres caducifolis in t rodu ï t s per l'home; sotabosc de natura herbà­cia, generalment r ic i dens. L'omeda, a l a zona considerada, se situa part d 'ençà de l'albereda, fent e l t ràns i t cap a l a vegetació p ròp ia dels costers del país . Comunitat ra ra a l mig­jo rn català .

127

2. Bosquetons de Uera (Salicion tríandrae-neotrichae) Vegetació, forestal baixa p e r ò densa, p ròp ia de les illetes arenyo-ses o dels codolars emplaça t s a l mig o a les ribes de les Ueres i sotmeses a l'embat de l'aigua.

2. 1 SALZEDA (Saponario-Salicetum purpureae) Bosque tó de tendència submed i t e r r àn ia i med i t e r r àn ia sep­tentrional, dominat per la sarga (Salix élaeagnos); sotabosc molt pobre const i tu ï t per espècies arbustives m é s aviat he-liòfiles i t a m b é per espècies herbàcies , sovint nitròfiles.

3. Bosquetons i matolls de rambla (Tamaricetalia) Vegetació forestal baixa, integrada per arbrets, arbusts i grans plantes herbàcies , p ròp ia de les ribes i lleres eixutes de les ram­bles del país mediterrani meridional.

3. 1 ALOCAR (Vinco-Viticetum agni-casti) Matoll dominat per l'aloc (Vitex agnus-castus). Dislocat i mal representat al migjorn català .

3 . 2 BALADRAR {Rubo-Nerietum oleandri) Matoll elevat de tendència austral, dominat pel baladre (Ne-rium oleander); estrat herbaci banal i sovint nitròfil. E l mig­jorn català suposa el seu límit cap a l nord: par d 'ençà de l 'Ebre només apareix ben cons t i tu ï t a la conca del Gaià.

3. 3 TAMARIGAR (Tamaricetum gallicae) Bosquetó de tendència med i t e r ràn ia austral, més o menys halòfil, dominat per diverses espècies de tamariu (Tamarix); sotabocs herbaci banal i nitròfil.

4. M à q u i e s i matolls eixuts del p a í s medi terrani mer id ional ( Oleo-Ceratonion) Vegetació forestal baixa, p ròp ia de terres altres que les de ribera a l a zona meridional del pa ís mediterrani. Excepcionalment, en contacte amb els fons de val l secs.

4. 1 MURTAR (Calicotomo-M.yrte.tum) Màquia densa d'arran de fons de va l l sec, dominada per la murta (Myrtus communis) i integrada t a m b é per d'altres arbusts i lianes vingudes de les comunitats eixutes veïnes. S ' e s t én a llocs relativament septentrionals on no arriba el baladrar, amb qui, a vegades, es barreja a les zones de t ràns i t .

128

L'estat a què l 'acció humana ha r edu ï t aquestes comunitats és més aviat deplorable a l migjorn català. A penes s i en trobem uns quants retalls esparsos, en qualsevol cas m é s o menys malmesos i alterats.

L'ocupació agrícola de les terrasses al·luvials significà, segles enrera, la dest rucció d'una part important dels boscos de ribera. Això pot doldre, pe rò és en la línia de l a inexorable ocupació de l a Ter ra per part de l'home i , doncs, no sembla que tingui cap sentit —malaltissos arcadianismes a banda— d'oposar-s'hi. L'agricultura, pe rò , respec tà la vegetació de ribera dels talussos inconreables, dels arenys de les lleres i de les vores sotmeses a l a violència de les revingudes. L a res­pec tà i fins h i recor regué com a recurs per a mirar de fixar les ribes, amb l a qual cosa hom reeixí a explotar unes terres sense malmetre totalment l lur riquesa biològica, l lurs valors es tè t iques i , sobretot, l lur potencialitat adaptativa: les fïlagarses conservades acollien ele­ments faunístics i florístics suficients per a mantenir l 'equilibri eco­lògic i per a amortir els efectes de qualsevol fenomen alterador de l'estabilitat dels nous sistemes instaurats.

H a estat modernament que ens ha calgut assistir a una segona forma de dest rucció , tan g ra tu ï t a com lamentable i perillosa, ïa qual destrucció és en curs d'anorrear els sistemes, humanitzats pe rò en equilibri, a què ens acabem de referir. Per comptes d'omedes i albe-redes sovintegen les bardisses o simplement les comunitats ni t rò-files; arran mateix d'aigua no són rares les jonqueres, els creixenars o els canyars, comunitats que potser j a h i foren de natural p e r ò que la degradació s'ha encarregat d'estendre anormalment. E l s baladrars, els tamarigars o els murtars t a m b é han estat en gran mesura des t ru ï t s . E n conjunt, les valors forestals d'aquest complex riberenc han expe­rimentat una minva forta i , per contra, la nitrofília ha augmentat. E l s boscos de ribera, que sempre han estat un nínxol ecològic impor­tant per a les espècies nitròfiles, han resultat envaïts , quan no subs­t i tuï ts , per nombroses espècies banals, pròpies d'indrets ruderalitzats. Cal entendre que les males p ràc t iques forestals i la f reqüentació hu­mana mal dirigida en són els principals responsables. Per això, tan reprobables com l'arcadianisme malal t ís a què ens hem referit suara, resulten les posicions que desoeixen la conveniència d'aturar aquest procés de degradació, procés de degradació que, a l capdavall, no deixa de perjudicar l a mateixa espècie que el produeix, és a dir l'home.

129

L'albereda de Santes Creus

Hom designa d'aquesta manera un important enclavament de bosc de ribera situat a l a r iba esquerra del r i u Gaià, a l peu mateix del monestir de Santes Creus. E s tracta, certament, d'una veritable albereda, en contacte, però , amb una indestriable faixa estreta d'omeda part de l'interior i amb una bona salzeda per la banda del r iu ; en sentit estricte, tanmateix, només l'albereda i l'omeda són englobables per l a dita denominació , b é que nosaltres prefer i r íem — i per això ho exposem així aquí— que hom s 'acos tumés a veure l a totalitat d'aquest conjunt paisatgíst ic , baldament això afegís imprecis ió a una deno­minació —la d'albereda— que ara j a resulta científicament estreta.

L'albereda de Santes Creus és emplaçada sobre els dipòsi ts quater­naris del Gaià, a son torn enclavats en conglomerats i argiles roges del Miocè superior. E s disposa sobre un sistema de talussos que, en graderia, vencen un desnivell màx im d'uns deu metres, i mi t jà de dos a tres, en una faixa d'una vintena de metres d'amplada mitjana. E l conjunt cobreix una superfície de l'ordre de les tres hec tà rees . Hom pot distingir dues subunitats clares i consecutives, aigües avall de la segona de les quals se situa l a salzeda abans al·ludida. U n perfil ideal que a r renqués de l a salzeda i mor í s a l'omeda de la capçalera havent travessat esbiaixadament el r i u prendria l'aspecte del dibuix adjunt.

« * - SSW

A A B | (1) (2) (3)

(1) Salzeda (Saponario-Salicetum purpureae). (2) Albereda (Vinco-Populetura albae). (3) Olmeda (Lithospermo-ülmetum minoris).

B Llera (eixuta i funcional) del riu Gaia. A,A' Carretera.

130

Aquesta reconst rucció ideal no és gaire allunyada de l a si tuació actual, b é que l'albereda i l'omeda són eh realitat indestriables: les espècies a rbòr ies d'una i al tra comunitat són pertot, i el sotabosc herbaci és molt ma lmès ; això no obstant, és gràcies a l a presència esparsa de certes espècies d'aquest sotabosc que hom pot encara deduir l a clisèrie primitiva. E l s inventaris adjunts *, d reça t s el se­tembre de 1975, informen sobre l 'estructura i composició florística d'aquestes tres comunitats:

V inco-Popu le tum albae euphorbietosum (albereda t ípica)

DADES DE L'INDRET Longitud (Greenwich) 1° 21 ' 44" E Lati tud 41° 20' 50" N Quadre U . T . M . Altitud (s. n . m.) Inclinació Exposició

C F 6 7 280 m

15° W

ESTRUCTURA DE LA VEGETACIÓ Recobriment estrat arbori Altura estrat arbori Recobriment estrat herbaci Altura estrat herbaci Recobriment total

9 0 % 20 m 80 % 0,5 m 100%

S U P E R F Í C I E CONSIDERADA 100 m 2

COMPOSICIÓ FLORÍSTICA

Caracter ís t iques de l 'associació: Populus alba Vinca difformis

4.1 +

Caracter ís t iques de l 'a l iança i de l'ordre (Populion albae, Popüle-talia albae):

Ulmus minor Arum italicum Rubus caesius Torilis arvensis

Platanus hybrida (cuit.) 2.1 1.1 + 1.1 +

* Inventaris fets conjuntament amb R. M. Masalles.

131

Caracter í s t iques de l a classe (Quer-co-Fagetea):

Rubus ulmifolius 1,1 Brachypodium sïlvaticum 1.2 Euphorbia amygdaloides 1.1 Clematis vitalba + Crataegus monogyna + Acer campestre - f Helleborus foetidus -f-Sambucus nigra +

Companyes: Hedera nalix 2.1 Rosa sempervirens + Smilax aspera + Viola alba s. I . + Asparagus acutifolius + Galium aparine + Satureja calmintha ssp. ascendens + Ballota nigra +

Accidentals: Parietaria officinaíis ssp. judaica 3.2 Celtis australis 1.1 Oryzopsis miliacea + Holoschoenus romanus + Rubia peregrina + Ruscus aculeatus + Euphorbia characias + Solanum nigrum + Convolvulus althaeoides + Brachypodium retusum + Euphorbia characias +

132

Lithospermo - Ulmetum minor i s (omeda)

DADES DE L'INDRET Longitud (Greenwich) Lat i tud Quadre U . T . M . Altitud ( s . n. m.) Incl inació Exposició

ESTRUCTURA DE LA VEGETACIÓ Recobriment estrat arbori 100 % Altura estrat arbori 1 5 m Recobriment estrat herbaci 100 % Altura estrat herbaci 0,4 i h Recobriment total 100 %

S U P E R F Í C I E CONSIDERADA 80 m 2

COMPOSICIÓ FLORÍSTICA

Caracter ís t iques de l 'associació: Lithospermum purpureo-coeruleum 1.2 Caracter ís t iques de l 'al iança i de

l'ordre (Popution albae, Populetalia albae): Vinca difformis 2.1 Ulmus minor 2.1 Populus alba 1.1 Fraxinus angustifolia + Arum italicum + Caracter ís t iques de la classe (Quer-

co-Fagetea): Acer campestre 3.1 Rübus ulmifolius 3.2 Cornus sanguinea + Clematis vitalba + Sambucus nigra + Companyes: Hedera hèlix 1.1 Smilax espera 1.1 Viola alba s. l. + Asparagus acutifolius + Accidentals: Celtis australis + Ruscus aculeatus 1.1

1 ° 2 1 ' 4 4 " E 4 1 ° 20' 50" N

C F 6 7 285 m

40° W

Saponario - Sal icetum purpureae (salzeda)

DADES DE L'INDRET Longitud (Greenwich) 1° 21 ' 44" E Lati tud 41° 20' 50" N Quadre U . T . M . ÇF67 Altitud ( s . n . m . ) 280 m Incl inació 0° Exposició —

ESTRUCTURA DE LA VEGETACIÓ Recobriment estrat arbustiu 80 % Altura estrat arbustiu 4 m Recobriment estrat herbaci 90 % Altura estrat herbaci 0,3 m Recobriment total 100 %

S U P E R F Í C I E CONSIDERADA 25 m 2

COMPOSICIÓ FLORÍSTICA

Caracter ís t iques de l 'associació i de l 'aliança (Salicion triandrae-neo-trichae):

Salix elaeagnos 5.3

Caracter ís t iques de l'ordre (Popule-talia albae):

Torilis arvensis + Bryonia dioica 4-

Caracter ís t iques de la classe (Quer-co-Fagetea):

Rubus ulmifolius 1.1 Clematis vitalba 1.1 Brachypodium süvaticum + Origanum vulgare +

Companyes: Galium aparine + Oxalis corniculata + Mentha rotundifolia 1.1 Potentilla reptans + Pulicaria dysenterica + Cirsium monspessulanum + Arctium minus +

134

Accidentals:

Parietaria officinalis ssp. judaica 3.2 Urtica urens 2.2 Rosmarinus officinalis + Verbena officinalis + Daücus carota + Hypericum perforatum + Rumex pulcher + Solanum nigrum + Euphorbia characias + Prunella vulgaris + Oryzopsis miliacea + Picris echioides + Verbascum sinuatum + Sonchus tenerrimus + Inula viscosa + Chenopodium ambrosioides +

L'establiment d'aquests inventaris t opà amb dificultats serioses a tès l 'avançat grau de dest rucció del sotabosc. L'època en què foren realitzats, d'altra banda, explica l 'absència d'algunes espècies carac­ter ís t iques tanmateix presents a Santes Creus, tals com Alliaria offi­cinalis o Solanum dülcamara. A remarcar el paper important de les espècies nitròfiles (Parietaria officinalis, Urtica urens, etc).

A l'albereda p ròp i amen t dita des tacà la dominadora presència de l 'àlber (Populus alba), de l'om (Ulmus minor [ = 17. carpinifolia, = U. campestrisj), del lledoner (Celtis australis), de l ' auró (Acer cam­pestre), del saüc (Sambucus nigra), del p là tan (Platanus hybrida, in t roduï t per l'home) i encara d'altres arbres no presents a l a zona inventariada, pe rò més o menys immediats, com el freixe (Fraxinus angustifolia) o el castanyer d ' Índies (Aesculus hippocastanum, t a m b é in t roduï t per l'home). E n general es tracta d'exemplars de gran port, d'uns 50-100 anys d'edat, cosa que, per a espècies de creixença ràp ida com són les de ribera, és força. L'estat herbaci, molt ma lmès actual­ment, atresora un nombre sorprenentment considerable d'espècies, més aviat delicades i sensibles al calcigament, que, a l 'època de l a florida, poden engendrar un espectacle mereixedor d'ésser observat: les sarriasses (Arum italicum) amb llurs grans espates com de l l i r i d'aigua: les vinques (Vinca diflormis) constel íades de flors blavenques, les lletereses (Euphorbia amygdaloides) de grans inflorescències grogoses, etc.

135

Les espècies d'arbres o d'arbusts presents a l'omeda són les ma­teixes que h i ha a l'albereda, si excloem els p là tans . E n var ia només , i encara, la proporc ió , a favor de l'om i de l 'auró sobretot. E l sota­bosc herbaci ofereix la novetat del mi l l g ruà (Liïhospermum purpu-reo-coeruleum), atractiu per les seves fulles pinnades i per les seves flors bigarradament vermelles o blaves.

L a salzeda s'ofereix com un poblament mass ís de sargues (Salix elaeagnos), sota del qual es fa un estrat herbaci força indeterminat, particularment r ic en espècies accidentals de l a m é s diversa mena, canviadís a cada revinguda.

Problemàtica de l'albereda de Santes Creus

L'albereda de Santes Creus, i concretament l'omeda i l'albereda p ròp iamen t dita, travessa un moment greu de mala gestió ecològica. S i es m a n t é l a polít ica d 'ús en els termes actualment instaurats, és difícil pensar que aquest bosc de ribera pugui persistir durant gaire més de vint-i-cinc o trenta anys. Hom ha transformat l'albereda en una à rea de fontada, en una simple arbreda humanitzada.

N i l 'ús públ ic d'aquest bosc sembla interdictible a la pràc t ica , n i té sentit d'intentar la interdicció. L a press ió humana que necessà­riament ha de suportar una à rea forestal com aquesta, immediata a un centre de concentració de multituds, fa que tota actitud protec­cionista a u l t r ança resulti operativament vana i socialment insoste­nible. Cal admetre, doncs, l a necessitat d'ordenar l'albereda per a l 'ús públic . Però per això mateix, no en contra d'això mateix, és impres­cindible d'establir un programa d'actuació, obligadament restrictiu en alguns aspectes, que faci indefinidament possible l 'ús i la freqüen­tació. L a situació actual mena devers l'anorreament i , doncs, ha d'es-ser qualificada —malgrat certes demagògiques aparences— com a cont ràr ia als interessos a mi t j à i llarg termini dels mateixos uti-litzadors.

L a incontrolada i abusiva f reqüentació actual comporta l a des­t rucció de l'estrat herbaci, a causa del trepig i de les operacions d'es-tassada practicades a gratcient pels serveis públ ics , i la ruderalit-zació i contaminació creixent a causa de les deixalles que, de forma negligent, hom abandona. L'efecte es tè t ic provocat és , òbviament , deplorable, pe rò més greu encara és el procés de degradació progres­siva que hom desencadena.

136

E l s efectes de tot plegat són, succintament, els següents :

— Interrupció del cicle de renovació natural de les espècies arbòries E l s arbres de l'albereda de Santes Creus tendeixen a la coeta-neï ta t . Hom observa un nombre realmente important de troncs caiguts i de rabasses escapçades , molt superior a l d'arbrissons joves: les estassades i el calcigament impedeixen que els p lançons arribin a fer-se. L'estrat arbori de l'albereda comença d 'ésser in­quietantment vell. Cal no oblidar que els arbres viuen molts d'anys —els de ribera no tants—, pe rò no són eterns. L a si tuació involuti-va de l a devesa de Girona hauria d 'ésser prou al l içonadora per als qui, incomprensiblement, s'obstinen a no admetre aquesta evidèn­cia. B e n pocs dels grans arbres actuals de l'albereda, malgrat l lur imposant prepotènc ia d'avui, romandran en peu només d 'aquí trenta o quaranta anys.

— Disminució de la fertilitat del sòl L a fullaraca caiguda i les mateixes plantes herbàcies mortes retornen al sòl, en descompondre's, els elements minerals que prèv iament l i havien sostret. L 'eliminació sistemàtica del sotabosc i de l a virosta és un drenatge a l a llarga insostenible.

— Increment dels processos erosius E l sòl de l'albereda de Santes Creus, privat de l a fixació super­ficial que representen els sistemes radicals de les espècies herbà­cies, tendeix a ésser arrossegat per l'aigua d'escorriment. Això, unit a l 'acció mecànica del calcigament continuat, ha incrementat alarmantment els processos d 'erosió. A l a zona m é s f reqüentada de l'albereda, la immediata a un quiosc de begudes que hom hi ha cons t ru ï t i a les fonts d'obra, és patent el descarnament de les arrels d'arbres. Aquesta erosió pot provocar en primer lloc l a caiguda dels grans individus i en segon l 'eliminació de l a terra d'o¬rigen al·luvial que ara fa possible el sosteniment del bosc.

Aquest estat de coses, be que inquietant, no és encara irreversible. Les espècies herbàcies del sotabosc poden recuperar les posicions què els són pròpies en un termini realment curt (un/dos anys), amb la qual cosa quedarien cicatritzades les ferides es tè t iques , aturada l 'erosió i garantit l'ambient de desenvolupament dels p lançons . L ' a ­dopció d'un cert nombre de mesures elementals conjuraria amb una relativa facilitat el peri l l . E n essència aquestes mesures podrien ésser :

— Delimitació de les àrees de fontada Caldria dissenyar una zona de fontada —que podria ésser l a im­mediata a l'actual quiosc i a les fonts— per defora de l a qual no fos pe rmès de circular; algun corriolet ben dissenyat permetria de gaudir de les belleses del sotabosc a les èpoques de plenitud

137

vegetativa. Aquesta à rea de fontada hauria d'estar proveïda de serveis de recollida de deixalles, etc. L'accés amb au tomòbi l a l'interior mateix de l'albereda hauria d 'ésser totalment interdit. Tampoc no pot ésser-hi p e r m è s d'encendre foc.

— Divulgació dels valors de l'albereda i del sentit de les mesures de protecció Les mesures de restr icció n o m é s seran acceptades popularment — i , doncs, complertes a la pràc t ica— si els usuaris en comprenen l'abast i l'oportunitat. Rètols informadors, concisos p e r ò explícits, haurien d 'ésser emplaça ts als llocs pertinents. E l procés de sen­sibilització que duu milers de persones a contemplar la venerable magnificència de les restes del monestir no és diferent al procés que ha de fer comprendre a aquestes mateixes o a d'altres per­sones la fràgil bellesa de l'albereda.

— Establiment d'un servei de manteniment S i més no en els dies de f reqüentació elevada (festius, època esti­val) convindrien els serveis d'un guarda que vetllés pel compli­ment de les normes de freqüentació. Aquest servei, a tès el caràc ter públ ic de l'albereda, ha d 'ésser concertable sense gaire dificultats amb l ' ICONA o amb els poders locals (Diputació, e t c ) . D'aquest mateix servei pot dependre l 'adopció de certes mesures de mante­niment (refer camins, adobar rè tols , e t c ) , les quals en cap cas han de dur a estassades o eliminacions gra tu ï tes del sotabosc; hom pot pensar, per iòdicament , a restituir les capes edàfiques superficials de l 'àrea de fontada.

* # #

E l r i u Gaià, des de la capçalera fins a l mar, ofereix un mostrari complet de tots els tipus de vegetació de ribera trobables a l migjorn cata là i encara més a sud. L'albereda, l'omeda i l a salzeda de Santes Creus, —així com totes les altres comunitats higròfiles que h i van més o menys aparellades i que no han estat especialment tractades aquí (creixenars, jonqueres, etc.)— constitueixen el nucli de vegeta­ció de ribera m é s destacat de tot aquest curs fluvial. Aquestes valors objectives, unides a uns factors relatius de raresa, significació his­tòrica, etc. aconsellen de prendre mesures per a fer compatibles l a inevitable — i desitjable?— presència humana a l'indret amb el man­teniment d'un mín im d'estabilitat d'aquests ecosistemes.

Ramon F O L C H I G U I L L E N Departament de Botànica Facultat de Biologia Universitat de Barcelona

1975

138

B I B L I O G R A F I A

BOLÒS , O. de (1967). «Comunidades vegetales de las comarcas próxi-mas a l li toral situadas entre los r íos Llobregat y Segura». Mem. R. Acad. Cien. Art. Barc, X X X V I I I . Barcelona.

MASCLANS, F . (1949). «Aspecte general de l a vegetació de la Conca del Gaià». But. Jnst. Cat. Hist. Nat., 37: 79-83. Barcelona.

MASCLANS , F . (1950). «Catalogo de las plantas observadas en l a cuenca del Gaià (Tarragona)». Collect. Bot., I I : 343-429. Barcelona.

MASCLANS , F . (1951). «Dos bosques caducifolios de Tarragona». Ibé­rica, 214. Barcelona.

I . G . M . E . (1973). «Montblanch». Mapa Geológico de Espana (1.50.000), 418 (34-16). Madrid.

139

SANTES CREUS I VALLDIGNA

UNES QUANTES NOTÍCIES DE LLURS RELACIONS

Endreça: A la memòria de Josep Toledo i Girau, el més destacat investigador de Valldigna, t a València, 13 de desembre de 1976.

P R E L I M I N A R

Presentem ací unes quantes notícies de les relacions mantingudes durant mig llarg miler d'anys entre Santes Creus i Valldigna; e l nostre monestir ca ta là i e l t a m b é nostre, per fill de Santes Creus, mo­nestir valencià. Potser no haurem reeixit a donar-los coherència sat isfactòria. Tanmateix tenim persuass ió que publiquem una quan­titat important de notícies desconegudes.

A l capdavall insertarem un apèndix de peces documentals d'evident entroncament amb el tema que escometem, inèdi ts , llevat de les que puguin cabre en un estudi inèdi t sobre les ingerències de Felip I I a Valldigna que ens ha llegut de tenir a m à . E n canvi en donem unes d'altres referents a l a guerra del segle x v n i les seves implicacions, que amplien amb enormes coneixements l a petita h is tòr ia d'una cruï l la ex t rao rd inà r i ament conflictiva. Entenem que l a divulgació de les peces que publiquem referents a l'abat Pere Sal la de Santes Creus, d ' in terès en el nostre cas, el tenen pujat de to en d'altres aspectes de l a h i s tò r ia d'aquells temps malastrucs.

Com que a les notes esmentem reiteradament i abreujada les fonts documentals i bibliogràfiques utilitzades, cal que ací les donem acoblades per a facilitar-ne la consulta. Són:

ACA = Arxiu de la Corona d'Aragó, de Barcelona. AHNM = Archivo Histórico Nacional de Madrid. AP = Arxiu de Poblet.

141 2

Aragó i Cabafias, Antoni M. a , Notes documentals sobre l'abat Ladèrnosa, «Homenatge a Josep Vives i Miret», I (Santes Creus, 1970), pp. 47-51.

Canivez, Josephus M. a, Statuta Capitulorum generalium Ordinis cister-ciensis ab anno 1116 ad annum 1786. Lovaina, 1933-1941. .

Cortes de los antiguos reinos de Aragón y Valencià y principado de Cata-luna, publicados por la Real Acadèmia de la Historia. Madrid, 1896 -1922.

Ferran y Salvador, Vicente, El castïllo de Montesa. Historia y descripción del mismo precedida de un bosquejo de la Orden Militar de Nuestra Seiïora de Montesa y San Jorge de Alfama. Valencià, 1926.

Finestres y de Monsalvo, Jaime, Historia del Real Monasterio de Poblet. Barcelona, 1947-1949.

Fort i Cogul, Eufemià, El llegendari de Santes Creus. Barcelona, 1974. — La Congregación cisterciense de la.Corona de Aragón y Navarra. Aspec-

tos de su gestación a través de documentos de Santes Creus. «Yermo» 8 ( E l Paular, 1970), pp. 3-98.

— La Congregació setcentista dels monestirs cistercencs de la Corona d'Aragó i Santes Creus. «Analecta Sacra Tarraconensia», 41, (1970) pp. 373- 433.

Gascón Pelegrí, Vicente, Historia de Tabernes de Valldigna. Valencià, 1956. — Sant Bernat de Rascanya. Valencià, 1967. Gil, Esteve, Historia cronològica de los abades de el Real Monasterio

de N. Senora de Valldigna. Ms. del 1750 procedent del monestir que ans del 1936 tenien les monges de la Saidia de València, i que es perdé durant la guerra civil. Les notícies qüe n'utilitzem ens foren propor­cionades pel Sr. Josep Toledo: la paginació correspon al trasllat que ell en féu l'any 1932.

Masoliver, Alejandro, Origen y primeros anos (1616-1634) de la Congre­gación cisterciense de la Corona de Aragón. Poblet, 1973.

Pasqual, Jaume, Sacra Cathaloniae Antiquitatis monumenta. Ms. n.° 729 de la Biblioteca de Catalunya, de Barcelona, I X .

Samper, Hippólito de, Montesa üustrada. Valencià, 1669. Toledo Girau, Josep, El archivo-biblioteca del Real Monasterio de Valldigna.

«Boletín de la Soc. Castell, de Cultura» 19 (1944), pp. 78-94 i 97-131. — El castell i la vall d'Alfandech de Marinyèn. «Bol. del Centre Castellon.

de Cultura» (Castelló de la Plana, 1935) T, pp. 315- 326, i I I i I I I , pp. 398-423; i (1936), IV , pp. 1-36.

— El monasterio de Valldigna. Contribución al estudio de su historia dur ante él gobierno de sus abades perpetuos. Valencià, 1944.

— El monasterio de Valldigna y sus abades comanditarios. Castellon de la Plana, 1946.

— La iglesia del monasterio de Valldigna. Valencià, 1948. Villarroya, Joseph, Real Maestrazgo de Montesa. Tratado de todos los dere-

chos, bienes y pertenencias del patrimonio y maestrazgo de la Real y Militar Orden de Sta. Maria de.Montesa y S. Jorge de Alfama. Va­lencià, 1787.

Vincke, Johannes, Documenta selecta mutuas civitatis arago-cathalaunice et ecclesie relaciones illustrancia. Barcelona, 1936.

142

1

L A FUNDACIÓ I E L S A B A T S S A N T E S C R E U I N S

E N T R E LA LLEGENDA I LA VERITAT

É r e m a la darreria del segle x m . E l rei Jaume I I el Just es féu acompanyar de l'abat de Santes Creus, f ra Bonanat de Vila-seca, i tot cavalcant per les comarques meridionals de València passaren per l a va l l d'Alfandec. Distretament conversant, de sobte el rei, cap­tivat per l a bellesa d'aquella val l , es girà i digué a l'abat:

—Pare abat: fixeu-vos quina va l l m é s r ica i ubè r r ima . De la mun­tanya fins a la mar és tot un verger. Vet ací un lloc adequat per a establir un monestir del vostre orde cistercenc.

— V a l l digna d'un monestir —respongué distretament l'abat, que l'acabava de rebatejar.

—Vós l i acabeu de donar el nom —digué el rei—. Aquesta va l l d'ara endavant serà anomenada l a Valldigna, i el monestir que vós h i sentareu, amb els monjos del vostre orde de Santes Creus, a honor de Santa Maria, serà anomenat monestir de Valldigna.

Aquests són els elements fonamentals de l a llegenda de l a fundació del monestir valencià, que ens reporten els cronistes domèst ics i els tractadistes del monestir. 1 Ara, cada autor h i posa detalls antecedents o consegüents que enriqueixen episòdicament la contalla: abans o després del matrimoni reial amb Blanca d'Anjou; per tal de reclutar gent per a futures campanyes contra els sa r ra ïns ; anant o tornant de guerrejar a Múrcia, o a Almeria. T a m b é que fou fundat, el monestir, agraint a l papa Bonifaci V I I I que l 'hagués proclamat almiral l general de l'armada de l 'Església i lliurat en les pròpies mans reials el preuat estendard.

L A DONACIÓ D'ALFANDEC

E l 15 de m a r ç de 1298 i a València el rei Jaume donava a l'abat Bonanat de Vila-seca la val l anomenada d'Alfandec on calia fundar un monestir de l'orde cistercenc, i que s'havia d'anomenar de Santa Maria de Valldigna. I volgué que l'abat del monestir de Santes Creus fos el pare immediat perpetu del nou monestir, el qual estaria sub-

143

jecte filialment a l de Santes Creus, tal com és cónsüet a l'orde cister­cenc. I que tots els béns donats i concedits pel re i a la nova fundació de Valldigna, no puguin ésser venuts o alienats; pe rò que amb el consens de l'abat de Santes Creus puguin ésser donades terres a conrear en emfiteusi. Totes les quals, i d'altres condicions consten en el document estès pel rei a València el dia esmentat. 2 E l document concedeix per a la fundació i en franc i l l iure alou, pe rpè tuamen t , la val l amb el seus castells i cases; amb llurs habitants per vassalls, amb totes les rendes i drets i imposicions; amb l a senyoria plena i jur isdicció c ivi l i criminal. Estableix que h i hagi almenys dotze monjos i que aquesta elecció sigui confirmada per l'abat de Santes Creus. Assenyala els l ímits de la donació que confronten amb es termes de Cullera, Corbera, Alzira, Bàrig, Barqueta i Bai rèn (ara Gandia).

Tres dies m é s tard, el 18 de m a r ç , l'abat Bonanat fou entrat en possessió de l a reial donació , que p rengué personalment amb les consuetes cer imònies de cavar l a terra, tallar una branca d'un arbre i la percepció d'un morabe t í en or, i se'n t r agué escriptura p ú b l i c a . 3

J a a Barcelona el rei per document del 12 de maig sostreia de la jur idicció reial les terres de Simat, lloc on j a s'havia comença t a edificar el monestir de Valldigna, i de les quals prendria possessió l'abat Bonanat de Vila-seca, de Santes Creus . 4

Com à curiositat antecedent a l a fundació de Valldigna esmen­tarem que el 29 de maig de 1297 el rei a torgà un document concedint béns a un monestir subjecte a Santes Creus que s'havia de bastir a «la reial» devers Múrcia, i ordenava que se'n donés possessió als monjos de Santes Creus fra Pere Riera i fra Valentí Carbonell . 5 Com veurem aquets dos monjos foren triats per a l a fundació de Valldigna. Cal creure que l a pretesa fundació apud Murciam s 'enaiguà j a abans de concretar la de Valldigna.

LA PRIMERA COMUNITAT

«El dia de Tots Sants, primer de novembre de l'any del Senyor 1298, reunida en capítol la comunitat del monestir de Santes Creus, convocada expressament;, per l'autoritat de Déu Omnipotent Pare, F i l l i Esperi t Sant i de la gloriosa verge Maria mare de Déu, i de sant Benet i de tots els Sants; i pel manament i autoritat especial del reverend pare dom Rufí, abat del Cister, i del Capítol General de l'orde; i pel cà r rec que fungim. Nos, fra Bonanat, abat dè l'esmentat monestir de Santes Creus, després d'haver-nos aconsellat amb alguns dels monjos més antics del nostre monestir que amb veritat de la consciència j u t j à r em idonis per això; nomenem la comunitat de monjos que, amb l'ajuda de Déu, aniran cap a l monestir de Valldigna del nostre predit orde cistercenc, per a romandre-hi pe rpè tuamen t .

144

E l qual monestir ara de nou basteix i funda l'il·lustríssim senyor Jaume segon, per la gràcia de Déu rei d'Aragó, de València i de Múrcia, i comte de Barcelona, i gonfaloner, a lmiral l i capi tà general de la Santa Església romana; a honor de Déu i de Santa Maria i per remei de l a seva àn ima i la de tots els seus antecessors i successors, i de tots els fidels així vius com difunts. E l qual monestir és al seu esmen­tat regne de València, a l a val l d'Alfandec.

«Els triats, són: dels monjos preveres de més edat fra Pere de Riera, fra Guillem de Bajamde, fra Jaume de Riudarenes i f ra Ramon de Calcendre. A més dels monjos preveres de mitjana edat fra Antoni d'Alp, fra Pere de Pereres, fra Bernat de Fortuny i fra Valent í Carbo­nell. I d'entre els monjos preveres més joves fra Ber t ran de l 'Espluga, fra Guillem Blanc, fra Jaume Jover, i f ra Bernat de Font, diaca. I f ra Ramon de Sant Climent», com abat. 6

E l s cronistes valldignencs han dubtat molt de qui fou el primer abat del monestir. És ben cert que en l a n ò m i n a dels monjos funda­dors no s'especifica expressament que el darrer fos el qui havia de governar l a nova comunitat. Pe rò l a manera distingida com se l'ano­mena a l'acta capitular, j a denuncia que Ramon de Sant Climent era l'abat, p e r q u è no és engrupat amb els quatre monjos provectes, n i amb el quatre mitjans, n i amb els quatre més joves. Cal recusar les fantasies d'un Joan Bonanat, i un successor Ramon incognominat que entre foscors imaginàr ies crearen els cronistes domèst ics de Valldigna, i que han acceptat divulgadors posteriors. E n canvi, això és molt clar per a l tractadista de Santes Creus, qúe es mou entre referències ben diàfanes, sense supòsi ts elaborats fantasiosament amb ganes de dialèct iques polemitzants. Toledo, 7 encara que temo-rencament, pe rò conscienciós, j a tracta de sacudir-se els dubtes que resten totalment esvaïts per l a plural documentac ió on consta el testimoni de l'abat Ramon de Sant Climent. Així el 19 de desembre de 1299 aquest abat réb ia la donació d'una masia a Gandia; i el 2 de ju l io l de 1300 establia, amb la presència i concurs de l a majoria comuni tà r ia de Valldigna, el compromís dé construir un altar a honor de sant Pere, on cada dia un monjo dir ia la missa a l a intenció d'un afavoridor del monestir: Pere F o r è s . 8 Per cert que aquest darrer document ens retreu l a nòmina d'alguns dels monjos vinguts de Santes Creus que, ul t ra l'abat Ramon de Sant Climent, exercien càr recs comunitaris, com: Guillem Blanch, prior; Pere de Riera, cellerer major; Antoni d'Alp — i no Arnaú—, bosser; Bernat — i no Bertran—d'Espluga, obrer i Bernat de Font, cellerer mi t jà ; i els mon­jos simples ó sensé ofici especificat; Pere de Pereres, Jaume de Riuda­renes, Berenguer de Fortuny i Guillem Bajamde. També h i apareix un monjo desconegut: f ra Pere Coloma. Enca ra l'abat Ramon de Sant Climent rebia del rei Jaume el lloc de Bardi , amb els seus termes i fites, segons document signat a València el 4 de novembre de 1300: i el 23 de gener de 1301 Ramon de Pont, bisbe de València i el capítol

145

canonical de la Seu donaren a l monestir de Valldigna i al seu abat Ramon l'església de Ràfol amb les seves rendes. 9

Naturalment, fuig del nostre p ropòs i t relacionar per peces menudes les incidències que consten de l'abadiat de fra Ramon de Sant Climent. S i b é ens ha semblat b é de sentar concretament que fou ell el primer abat, monjo de Santes Creus, que havia d'encetar la llista d'uns quants noms de monjos santescreuins que governaren Valldigna, com es­caurà de dir.

E i . SEGON ABAT

A la darreria del 1304 el re i Jaume es trobava a la v i la de Xàtiva quan se l i p resen tà l'abat Ramon de Sant Climent de Valldigna, malalt, demanant que escrivís a l'abat de Santes Creus que el volgués rellevar del càr rec i pogués entornar-se al monestir del Gaià per tal de refer-s'hi, la qual cosa l i era impossible en les condicions i clima de l a Valldigna. E l rei ho escriví a l'abat Bonanat en carta datada a Sueca el 15 de desembre de 1304. Així l i demana que si per a proveir de nou abat cal que el de Santes Creus es traslladi a Valldigna, ho faci aviat per a benefici de l'abat Ramon . 1 0

E l segon abat de Valldigna fou fra Joan Font, monjo de Santes Creus, no sabem si directament designat per l'abat Bonanat de Vi la ­seca, com a pare immediat de Valldigna, o elegit per là comunitat d'aquest monestir. Tampoc no en coneixem la data exacta, si b é j a el trobem present a Valldigna a mitjan 1305.

Tampoc no escau de detallar ací l a gestió de fra Joan Font com abat de Valldigna; diguem que són múlt iples les constàncies de com adqui r í noves terres, b é n s i privilegis que enriquiren materialment i t a m b é espiritualment la nova abadia que regí durant un molt llarg quart de segle. E l primer dels documents —administratiu de la hisen­da del monestir— on apareix el nou abat és del 30 de ju l io l de 1305; i són notables les noves adquisicions de termes en senyoria els 4 i 6 de maig de 1306 1 1 qué iniciaven una espectacular carrera de millores i increments que hem de renunciar a detallar, tot i que esdevenen la glòria d'aquest memorable monjo de Santes Creus.

Margenant una mica les temporalitats en què calgué que es mogués l'abat Font, direm que incard inà a l'orde cistercenc una comunitat de monges. A precs que l i havia fet e l rei Jaume el Just, el papa Joan X X I I expedí una butlla datada a Avinyó el 22 de jul iol de 1317 amb la qual satisfeia els desigs de la comunitat femenina de Santa Maria Magdalena del Montsant, de Xàtiva, per a traspassar-se a l'orde de Cister. I així el papa encar regà a l'abat Font de Valldigna que amb facultat apostòl ica aquelles monges poguessin despullar-se de de llurs hàb i t s per induir-se els cistercencs, i professar les regles i estatuts d'aquest orde. E l papa posà el nou monestir que resu l tà

146

sota la tutela dels abats valldignencs. 1 2 I l a del Montsant fou una casa femenina de l'orde, fins que finà com a tal; llavors Valldigna h i establí un priorat filial seu.

Tot i insignit amb la dignitat abacial que el junyia a l monestir valencià, l'abat Font es recordà sempre del seu enyorat de Santes Creus on havia professat. I en vetllava els interessos. Així quan el 1324 mor í a València Roger de Llúria, fill de l 'almirall enterrat a Santes Creus, l'abat Joan Font de Valldigna impugnà —no sabem amb quin resultat— la concessió feta el 6 de novembre d'aquell any, adjudicant cl cadàver de Roger de Llúria als framenors de València en qualitat de dipòsit . L'abat Font pre tengué , i així fonamentà les seves raons de protesta, que aquell cadàver havia d 'ésser enterrat a l monestir de Santes Creus, com el seu pare Roger de Llúria, l 'almirall , h i era enterrat; tota vegada que el fill havia mort sense determinar el lloc del seu enterrament. 1 3

Igualment, quan s 'assabentà de la mort del rei Jaume I I , éscaiguda a Barcelona el 2 de novembre de 1327, com a fundador que havia estat de Valldigna l i celebrà solemníss imes exèquies en aquest mones­tir, on deixà fundat un aniversari cada any, aniversari qüe seguí acomplint-se fins a l a darreria del monestir, a l segle X I X . 1 4

E l dia 2 de febrer de 1330 el rei Alfons, confirmava a l mònes t i r dc Valldigna tots els privilegis, franqueses i salvaguardes que l i havien estat concedits peLdifunt rei Jaume el Jus t . 1 5 Aquesta concessió reial coincidí amb una estada de l'abat Font a Catalunya, p e r q u è aquell dia mateix, 2 de febrer de 1330, el concili met ropol i tà juntat a Tarragona i que aplegava diversos bisbes i abats, el rei i là seva cort, després de la benedicció de les candeles, amb autoritat pàpa l l lençà una ful­minant i solemne excomunió contra Lluís de Baviera, emperador d'Alemanya i d'altres que havien ultratjat el p a p à Joan X X I I .

L'abat Font mor í el 31 d'octubre de 1332. 1 6

L'ABAT CALBÓ

Seguida la mort de l'abat Font- es suscitaren moltes discrepàncies per donar-li'successor. Calgué que vingués à posar-hi remei l'abat de Benifassà, comissionat pel* de Santes Creus, que pres idí l 'elecció del nou abat. Aquesta elecció no consta exactament quan es p rodu í : no abans de mig maig de 1333, encara que el 6 de juny j a era elegit fra Ramon Ca lbó . 1 7

E l s cronistes valldignencs escamotegen l a filiació monàs t ica d'a­quest abat, q u è era monjo dè Santes Creus. I , c è r t ameh t amb una ben notable fulla dè mèr i t s i de serveis a l país com a lloctinent dè Capel là reial, que tenim llargament documentada. 1 8 '

Sabem que conduí b é la comunitat i que vetllà els interessos de to tà m e n à del monestir! E l 9 d'agost de 1339, trobant-se a Barcelona,

147

aconseguí que el rei Pere I I I el Cerimoniós donés a Valldigna el lloc del Rugat . 1 9

No sabem quan m o r í exactament. Però el darrer de m a r ç de 1343 j a trobem que era abat de Valldigna fra Bernat Boix .

L'ABAT ARANYÓ

Hom diu que l'abat Bernat m o r í e l dijous sant, 7 d'abril de 1357, i que pel mes de maig j a fou elegit el seu successor, f ra Arnau d'A-ranyó. D'aquest personatge coneixem un document molt important ad reça t per ell a l papa Innocent V I el 6 de gener de 1358, del qual és d ' interès destacar unes quantes afirmacions que h i són fetes.

Primerament l i diu com havent mort l'abat de Valldigna, per disposició de la Seu Apostòlica que s'havia reservat l a provisió d'a­quella abadia l i havia estat conferida trobant-se monjo profés del monestir de Santes Creus de l'orde del Cister i sacerdot. E l nome­nament l i havia vingut per lletres apostòl iques datades a Vilanova d'Avinyó el 31 de maig de 1357.

U n altre document pontifici el facultava que pogués rebre l a benedicció de qualsevol bisbe en comunió amb la Seu Apostòlica, el qual l i prendria el consuet jurament abacial de fidelitat a l 'Església i a l papa; era datat a l a mateixa v i la e l 5 de juny del mateix any.

I que el vinent dia 6 de gener de 1358 r e b é aquesta benedicció de part de l'arquebisbe de Càller, f ra Joan. Fou una festa molt sonada. H i eren presents el rei Pere, l a reina Elionor i l lu r fill i hereu Joan l'infant duc de Girona; l'arquebisbe de Saragossa, i els bisbes de València, de Sogorb i de Santa Maria d 'Albarrassí ; el mestre de l'orde militar de Montesa; els abats de Benifassà, cistercenc, i de Sant Tiberi , benedic t í ; i moltes altres persones de l a noblesa i curials del rei. L a cer imònia es desenrot l là dins un marc excepcional: l a capella del palau reial de València. Davant tota aquesta congregació l i fou impartida la benedicció abacial i e l l reci tà el consuet jurament de fidelitat a l papa actual i als seus successors.

De totes les quals coses Bartomeu Mulnar, notari de València, t r agué escriptura públ ica que fou tramesa a l papa Innocent V I aquell mateix dia de l 'Epifania de 1358. 2 0 Va l ia l a pena dir totes aquestes coses p e r q u è els cronistes valldignencs havien fet fill d'Al­zira, i profés de Valldigna l'abat Aranyó.

Aquell mateix any 1357 —el 19 de novembre— assolia l a salvaguarda reial del monestir i dels seus béns . E l re i Cerimoniós t ingué en molta consideració i estima l'abat Aranyó a l qual concedia noves proves d'afecte amb la seva magnanimitat —privilegis de València 27 de desembre de 1365 i de Barcelona 18 de gener de 1374, i 18 de maig de 1379—.2 1 E l 27 de juny de 1372 i des d'Alzira rebia del re i un document pel qual roborava l a plenitud jurisdiccional, c iv i l i cr iminal

148

de l'abat Aranyó com a senyor de Valldigna; un jueu havia estat punit per l'autoritat de l'infant Mart í , governador general de Valèn­cia, i aquell jueu era vassall de l'abat, i aquest en pro tes tà , i el rei l i donà l a r a ó . 2 2

Pel que fa a l papa, t a m b é l'abat Aranyó es veié afavorit, entre d'altres, per l a butlla expedida a Avinyó el 7 de juny de 1381 per la qual Climent V I I el feia jutge en un plet entre el bisbe de València i els seus clergues; el 21 d'abril de 1382 el mateix papa l i concedia que pogués enviar tres dels monjos del seu monestir a ampliar els seus estudis i coneixements a qualsevol universitat . 2 3

L'abadiat de fra Aranyó, que d u r à una trentena d'anys fou remar­cablement positiu per al monestir. Pe rò sofrí molt de les guerres. E l setge de València —1364— pels castellans compor tà molts sacri­ficis a Valldigna i a l seu abat. Malgrat tot, el rei, el 19 d'octubre de 1366 i des de Barcelona, a ins tàncies de l'abat Aranyó perdonava els moriscs rebels seus en la guerra amb Castella, mentre no fossin dels més compromesos: aquesta era una insòli ta manera d'entendre la senyoria l'abat Aranyó, en re lació amb els seus vassalls — i moriscs— sublevats. 2 4

Altrament fou un abat constructor; féu moltes obres a l monestir. I ple de mèr i t s m o r í a una de les cases que Valldigna tenia a la ciutat de València el 24 de febrer de 1387.

SAN BERNAT DE L ' H O R T A

Recompta Viciana en la seva crònica valenciana que fra Aranyó fou un abat notable, gran constructor a Valldigna segons declaraven les edificacions on hi havia el seu escut. Comprà al re i per trenta mi l sous, la masia de Rascanya, el 26 de setembre de 1371. Ací l'abat Aranyó establ í l 'església i monestir de Sant Bernat de l 'Horta de València. E l 1374 ampl ià la hisenda comprant les masies o llocs de Fraga i altres tres masos anexos al terme de Cocentaina. Encara h i agregà d'altres béns i rendes, i creient que j a h i podia tenir vida un priorat cistercenc, l 'hi establí , dependent de Valldigna.

Però fra Aranyó desitjava que fos abadia i per això sol·licità l l i ­cència papal, que la h i concedí Climent V I I amb la seva butlla emesa a Fondi el 18 de desembre de 1378. Calia que el de Valldigna nomenés abat de l a nova casa de Sant Bernat de l 'Horta de València, i ho féu, destinant-hi dotze monjos. L'abadia restava subjecta a l'abat de Valldigna com una filial seva. E l primer abat fou Bartomeu Llombart, que era el prior creat per l'abat Aranyó, el qual ans de morir t ransfer í a l noü monestir aquests béns per escriptura notarial del 24 de febrer de 1387 que fou el darrer dia de l a seva vida: Tota la hisenda de sant Bernat de l 'Horta de València a l terme de Rascanya, amb l'esglé­sia i edificis bastits i les rendes i propietats anexes.

149

No ens interessa ací la h is tòr ia de la casa . 2 5 Calia enregistrar-ne la fundació, p e r q u è d'alguna manera té relació amb Santes Creus quan la casa fou fundada per qui hi havia professat a l'orde.

Altrament a l'abadia de Sant Bernat de l 'Horta de València féu cap l'atribulat abat Bartomeu Ladernosa, abat memorable de Santes Creus, que enregis t rà les notícies de les construccions i que h i bas t í les muralles i defenses i que, caigut en desgràcia del rei , a n à a l'aba­dia de Benifassà i el 1389 fou abat de Sant Bernat de l 'Horta de València, per canvi que en féu amb l'esmentat fra Llombart. Sabem poca cosa més de l'abat Ladernosa; 2 6 p e r ò ignorem si mor í a l'abadia valenciana, que anys a venir seria monestir de monjos j e ròn ims anomenat de Sant Miquel dels Reis.

Encara que cronològicament s'escapi una mica direm d'una inter­venció de l'abat de Santes Creus al monestir de Sant Bernat l'any 1461, diputat pel Capítol general de l'orde per a reformar-lo, tant pel que atenyia a l'abat, com als monjos. 2 7 L a diposició és del 12 de setembre.'

E L CALAMITÓS ABADIAT DE L L U Í S R U L L -

Lluís Ru l l era lloctinent de Capellà Major reial quan fou elegit abat de Valldigna pel capítol regular d'aquell monestir. Pel que sembla j a era abat el 10 d'octubre de 1393, encara que la confirmació papal no s'efectuà fins al 12 de desembre del mateix any per butlla a Avinyó pel papa Climent V I I . E n aquesta butlla es fa constar expl íci tament la filiació santescreuina de l'abat R u l l com a monjo cistercenc. Sembla que el papa s'havia reservat la provisió d'aquesta abadia; pe rò l a confirmà, com hem dit. E n el mateix document papal s'establia que l i n'havia de donar possessió l'abat de Santes Creus; però impossibilitat de fer-ho, l'abat reusenc Andreu Porta comissionà fra Bernat Mallol — e l celebrat historiador de Santes Creus— que l i 'n donés, com s'escaigué a Valldigna el 28 de febrer de 1394.

Aquest abadiat fou enormement desgraciat. Un violent t e r ra t rèmol , reiterat amb quatre fortes sacudides el 16 de desembre de 1396, a t e r r à molts dels edificis del monestir de Valldigna, i deixà els altres tan malparats que els monjos hagueren de refugiar-se en barraques pels camps propers. E l dia 25, Nadal, els tremolors es reiteraren amb violència; aquell dia s 'esfondrà la torre gran de l'església. Tanta fou la desolació que seguí al cataclisme que quan el 24 de febrer de 1397 l'abat de Morimond, diputat per a una visita a Valldigna, a r r i bà a València, en redac tà una acta en la qual feia patent la improcedència d'aquella visita, atenent les informacions fidedignes que en t ingué en aqueixa ciutat, i t a m b é per l a recomanació feta per l'esmentat fra

150

Bernat Mallol, que, encara que només era monjo arxiver i notari de Santes Greus, gaudia d'un enorme prestigi i predicament a l'orde i a les esferes eclesiàst iques de la corona catalana.

Com que els revessos no solen anar sols el 6 d'octubre d'aquell mateix any 1397 descarregà una enorme pedregada sobre els camps de la Valldigna.

Potser per tal que l'ajudessin a refer el monestir l'abat R u l l cr idà dos monjos de Santes Creus que trobem a Valldigna durant el seu govern. E r e n fra Pere Valls , i fra Jaume Calbó. E l primer d'aquests monjos fou diputat per anar en representac ió de l'abat a les Corts valencianes convocades pel rei Mar t í a Sogorb des d'Altura el 18 de ju l io l de 1401. 2 8 Aquestes Corts iniciades a Sogorb foren prorrogades diverses vegades, fins que es tancaren a València el 28 de setembre de 1403. V a l a dir que el monjo santescreuí fra Pere Valls fou designat comptador de la Generalitat valenciana, la qual l i assignà mi l sous mentre duressin els comptes pe rò l'abat R u l l que estava escarit per les calamitats sofertes pel monestir de Valldigna, i per altres causes, l i 'n concedí dos-cents i aplicant la resta a la tresoreria de Valldigna.

Prou que l i calien a l'angoixada bossa del monestir. Des del 1394 plogueren les peticions reials de diner que n i l'abat Ru l l , ni els seus monjos no pogueren declinar. E l monestir de Santes Creus, que tam­poc no degué anar gras de moneda, exigí que l'abat R u l l tornés a l monestir d'on era originari els béns que tenia i s 'endugué quan fou elegit abat dè Valldigna; el 1400 acudí al monestir valencià fra Pere de Prats, representant del de Santes Creus, al qual foren pagats sei­xanta florins d'or per a resoldre la qüest ió .

E l 20 d'abril de 1402 l'abat Porta de Santes Creus, com a pare abat que era de Valldigna, s 'adreçà a fra Lluís R u l l per tal que aquest menés a primers d'octubre alguns dels seus monjos a estudiar a . Par ís . Aquets monjos havien d 'ésser designats el dia 15 d'agost. L'ordre era comminatòr ia , en virtut de santa obediència i sota la pena de deposició de l'abadia i excomunió. A l'ensems l'abat dè Santes Creus comunicava al prior i als monjos valldignencs que consideressin excomunicat l lur abat s i no complia aquestes ordres. Però aquesta commina tò r i a no fou grata a l'abat R u l l que n'apel·là a la Seu; Apostòlica. Per fortuna la qüest ió no degenerà, mercès , en: part, a la mediació dé l'esmentat fra Mallol, monjo de Santes Creus.

No tot fou negatiu en l 'actuació de l'abat R u l l , més acorralat per les adversitats, que descurat per naturalesa. Des del 1398 sabem que p rocu rà obtenir privilegis i franqueses diverses reials. I com un signe d'eficaç actitud social direm que el 14 d'agost de 1406 establí els sar ra ïns a un cànon de parceria ben baix: una part de quatre i mitja, o dues parts de cada nou.

; E l 10 d'octubre de 1407 Benet X I I I a Saona nomenà l'abat R u l l el seu càpellà, en prova de l'estima que l i tenia, i uns quants dies

151

més tard, des de la mateixa ciutat italiana l i concedia — 2 7 de novem­bre de 1 4 0 7 — l 'ús de les insígnies pontificals: mitra, bàcul , anell i pectoral, amb totes les facultats inherentes. A Valldigna es conser­varen fins a l 'extinció del monestir unes mitres que el papa Benet X I I I havia regalat a l seu amic i cape l l à . 2 9

Després d'haver fet moltes obres a l monestir —recordem la neces­sitat que en provocaren els t e r ra t rèmols—, l'abat R u l l mor í e l 14 de juny de 1415 . 3 0

Pel que fa a fra Pere Val ls , a l qual j a ens hem referit, el 30 de setembre de 1409 consta que era lloctinent de capellà major r e i a l , 3 1

i el trobem intervenint ininterrompudament a les Corts Catalanes com a procurador de l'abat de Santes Creus des del maig de 1419 a l 'abril de 1420.

L E S INTERVENCIONS DE L'ABAT VINADER

E l 2 2 de novembre de 1424 mor í a Valldigna el seu abat fra Pere Santjoan. L ' e lecció del seu successor fou molt treballosa. Tant, que hi calgué l a intervenció de l'abat pare, fra Domènec Vinader, de Santes Creus. Efectivament, trobant-se aquest a Saragossa el 26 de febrer del següent 1425 despatxà unes lletres patents nomenant el monjo del seu monestir de Santes Creus fra Joan Pinyana —que després en fou abat— Visitador i Reformador del monestir de Va l l ­digna. Amb ella es p resen tà a Valldigna el 30 d'abril, i declarà que després de les averiguacions practicades l i constava que en aquell monestir s'havien afectuat dues eleccions d'abat la primera en la persona de Berenguer Vic , i la segona en la de Ramon Çanon, que, pels motius que al·legà, declarà nul·les. Producte dels disturbis es­caiguis aquest darrer abat i els seus partidaris s'havien allunyat de Valldigna.

F r a Pinyana els cr idà tots sota les penalitats consuetes que con­correguessin a la nova elecció d'abat. L ' 1 1 de maig reun í l a comu­nitat existent al monestir per a certificar-se de detalls de les dues eleccions que havia anul·lat. Però no sembla que la qüest ió quedés resolta amb la intervenció del monjo de Santes Creus, absolutament desconeguda des de la data esmentada. S i , com sembla, la part més sana de Valldigna, estava a l costat de fra Çanon; el seu oponent Berenguer Vic , que sembla que no era monjo del monestir, n i tan solament profés de la regla de sant Benet, era procedent d'una família de gran consideració a València i comptava amb poderoses influències. Tanmateix, des del maig de 1425 una densa tenebra plana sobre la his tòr ia de Valldigna. 3 2 E l papa Mart í V per l a butlla datada a Roma el 26 de gener de 1429 proveïa l'abadia de Valldigna en la persona de fra Çanon. Però probablement aquest document

152

no invalida el que el mateix papa havia dictat abans a favor de Berenguer Vic , del qual consten actes de govern del 1428.

DEPOSICIÓ DE L'ABAT V I C

E l Capítol general del Cister el 1439 const i tu í l'abat de Santes Creus, Guillem Blanc, amb autoritat especial sobre tots el monestirs de l a p e n í n s u l a . 3 3 E n virtut d'aquesta autoritat, que reforçava l a que j a de dret tenia com abat pare de Valldigna, l'abat Blanc recon-vingué l'abat V i c per l a seva conducta. Però aquest no se n 'esmenà. Aquesta actitud provocà que el Capítol General comanés als abats de Poblet i de Santes Creus un procés contra Berenguer V ic ; els quals amb aquella autoritat fulminaren sentència dictada a Poblet el dia 11 de gener de 1442; sentència que confirmà l'abat de Mori-mond i més tard l'abat Joan del Cister, general de tot l'orde, segons document datat a València el 24 de gener de 1444. Aquesta sentèn­cia dels abats de Poblet i de Santes Creus condemnava T'abat V i c a ésser deposat de l'abadia i reclòs a presó pe rpè tua , que acompl í a l monestir esmentat de Poblet, pels càrrecs que l i havien estat formulats com a dilapidador dels béns de Valldigna i pels mals exemples que se seguien del seu govern. E l monestir de Valldigna pagà a l de Poblet dos-cents florins cada any pel manteniment de l'èx-abat V i c , segons un assentament del m a r ç de 1448. No sembla que h i mor í s ; sembla que fou traslladat a les presons de Santes Creus on sí que t robà la mort . 3 4 E n virtut de la deposició esmen­tada, fou elegit abat de Valldigna fra Llop Palasí .

Diguem, encara, que la sentència dictada pels abats de Poblet i de Santes Creus contra l'abat V i c p r o d u í un sorollós terrabastall entre els seus amics i valedors. Tanta influència tenien aquests que provocaren que el Capítol General de tot l'orde cistecenc aplegat el 1442 dictés una providència el dia 27 de maig que encomanava a l'abat del monestir de Fontfreda que convoqués per a l proper Capítol General del 1443 els abats de Poblet i de Santes Creus, i t a m b é el novament elegit de Valldigna per a respondre a totes i a cadas­cuna de les qües t ions que els foren proposades pel promotor de les causes del Capítol General . 3 5 N i amb aquesta providència i el seu resultat es degueren acontentar els amics del deposat abat Vic , fins a tant que, com j a hem dit, aconseguiren que el mateix abat general de tot l'orde vingués a Valldigna, a fer-se càr rec dels fets, i dictant el gener de 1444 providència confirmativa de tot el procés i sentèn­cia actuades pels abats de Poblet i de Santes Creus, com j a hem dit.

L'abat Palasí fou un bon abat. E l 15 de gener de 1444 el rei escriví a l'abat de Santes Creus com el papa Eugeni I V , amb una seva butlla, havia nomenat exactors de l 'exacció dels cent-quaranta mi l florins a ell , l'abat Guillem Blanc i a l de Valldigna Llop Palasí; els quals

153

havien de taxar-los repartits entre l a clerecia d'Aragó, de València, de Catalunya, de Mallorca i de Menorca, amb facultat de nomenar col·lectors, i d'altres ajudanties. Una carta idènt ica i en la mateixa data fou cursada a l'abat de Valldigna. 3 6 Sabem que, posem per cas, els abats Blanc i Palasí, nomenaren llurs comisaris delegats a Tortosa el canonge Pere Ros, i el Vicar i General Francesc Ros.

E L DARRER ABAT V I T A L I C I DE VALLDIGNA

Per mort de fra Palasí a l a primeria del desembre de 1448 els monjos de Valldigna elegiren abat en la persona de fra Pere Baldó. Tot i que era persona de moltes qualitats, aquesta elecció no fou quieta, ni acceptada per tots els monjos del monestir. Aquests des­contents anaven capitanejats per monjos principals de l a casa, com era fra Antoni Bor ràs , antic cellerer major i prior, i d'altres que instaren l'abat de Santes Creus que usant dels drets que l i conferia la paternitat regular vingués a visitar Valldigna, i denunciés que la p romoció abacial de fra Baldó havia estat il·legítima, i així con­fiaven que en seria deposat. És ben cert que aquesta fracció de monjos descontents anava avalada per persones influents, amb inte­ressos materials interferits al monestir.

L'abat Guillem Blanc envià el seu comisari Visitador, el monjo de Santes Creus fra Jaume Villalba, llavors prior de l'orde de Mon­tesa. Aquest comparegué a Valldigna i examinà l'acta d'elecció i p rengué les testimoniances convenients, i com que no t robà defecte en el procés confirmà l'abat Baldó en el seu c à r r e c . 3 7

E l capítol General de l'orde reunit a Cister designava l'abat Baldó de Valldigna, juntament amb el de Santes Creus defensors conjunts 0 per separat, dels drets, llibertats i privilegis de l'orde i dels seus monestirs. 3 8 E l decret és del 12 de setembre de 1449. Sembla que entre l'abat Baldó i el seu abat pare de Santes Creus h i havia una gran penet rac ió , concòrdia i avinença: Calixte I I I els nomenava con­juntament comissaris amb ampl íss imes facultats per reduir les im­posicions eclesiàstiques, segons decret signat a sant Pere de Roma el 7 de febrer de 1458.

Dos anys més tard, 1460, el rei Joan I I conferia a fra Pere Baldó el bisbat de Sogorb i Albarrassí , del qual p rengué possessió el 15 de juny de 1461. Fou consagrat per l'arquebisbe de Saragossa.

Per cloure el present apartat de les relacions entre Santes Creus 1 Valldigna en el per íode del règ im dels abats vitalicis en aquest darrer monestir, direm que entre els dos monestirs h i havia establerta so­cietat espiritual que consistia en les següents obligacions m ú t u e s : una vegada cada any es celebraria una absolta solemne per als di­funts de cada monestir. 3 9 Això, sense perjudici dels altres sufragis que particularment, i en cada cas, es poguessin practicar.

154

N O T E S

1. Gil, p. 6; Toledo, El Monasterio, p. 3, i El Castell, IV, p. 15; Gascón, Tabernes, p. 58; Fort, Llegendari, p. 183.

2. ACA, Begistre 196, foli 175; AHNM. còdex 459, f. 93; Gil, p. 11. Publicat per Toledo, El Monasterio, p. 5; i Gascón, Tabernes, p. 59, tots dos traduït al castellà. És ben cert que totes aquestes referències i . moltissimes d'altres, i una inveterada tradició valldignenca i santescreuina han atribuït fins ara aquests i d'altres documents funda-cionals, al 1297, probablement sense considerar que calia computar pels anys de l'En­carnació, que corresponen al 1298 del compte normal, com computem nosaltres. Val a dir que el rei l'hivern de 1296 al 1297 anà a Roma, d'on no . tornà fins ben passat mig abril. En canvi, a la tardor de 1297 era a València d'on no es degué moure fins entrada la primavera del 1298, com consta clarament dels registres de l'ACA.

3. ACA, Beg. 196, f. 176. Altres documents relacionats amb concessions de salva­guarda i d'altres aspectes jurisdiccionals i possessoris als ff. 177 i 195. Gil, p. 12; Toledo, El Monasterio, p. 7; i El Castell, p. 26.

4. ACA, Reg. 196, f. 217. Toledo, El Castell, p. 27. 5. ACA, Reg. 195, f. 19. 6. AHNM. cod. 459, f. 127v; Gil, p. 15. Publicat per Port, Fray Domingo, p. 121,

procedent d'una altra font domèstica santescreuina. Aquesta nòmina ha estat relacio­nada per Toledo, El Monasterio, p. 10; i Gascón, Tabernes. p. 84.

7. El Monasterio, p. 18. 8. Gil , p. 31. 9. ACA, Reg. 198. f. 271; i Gil , pp. 35-36.

10. ACA, Reg. 254, f. 67v: «... religiosus frater Raymundus, abbas monasterii Vallis digne, ad nostram dum eramus in partibus Xative accesit presenciam nobis refferens quod propter debilitatem sue persone regere non proterit suum officium; et supplicavit nobis humiliter ut vobis scribere dignaremur... Videbitur nobis quod ipsum abbatem absolvere deberetis et aliam personam idoneam eligere in abbatem.» Publicat per Vincke, p. 58.

11 Gil, pp. 43 i 44. Per a més dades d'aquest i d'altres abats de Valldigna, mon­jos de Santes Creus, remetem a les obres de Toledo, El Monasterio, i Gascón, Tabernes, principalment.

12. Gil, p. 53. 13. Pasqual, p. 552. 14. Gil, p. 54. 15. Gil, p. 56; però no a València, sinó a Tarragona. 16. Gil , p. 57. 17. Gil. p. 68. 18. ACA, Reg. 244, í. 289v. el 20 de maig de 1318; Reg. 283, ff. 211v. i 232v el 9

de setembre i el 18 d'octubre de 1322; Reg. 286, f. 76 el 30 de desembre de 1326; i fins a la darreria del regnat de Jaume I I , almenys.

19. Gil, p. 72. 20. Vinclce, p. 427; d'un pergamí de l'Arxiu Vaticà: "Arnaldus indignus abbas

monasterii Vallisdigne... per obitum dompni Bernardi, et ordinacionem et disposicionem Sedis Apostolice mihi monacho tunc monasterii Sanctarum Crucum,: ordinem ipsum expresse professo et in sacerdocio constituto placuit providere et me perficere in abbatem Vallisdigne cum vestris patentibus litteris..."

21. Gil , pp. 80, 107 i 102, respectivament. 22. Gil , p. 103. 23. Gil , pp. 107 i ss. 24. Gil, pp. 83 i ss.

155

25. Remetem el lector curiós a la monografia que Gascón dedica al monestir de Rascanya.

26. Vegeu el treball d'A. M. Aragó. 27. Canivez, V, p. 98: "Visitacionem et reformacionem monasterii sancti Bernardi

Valencie, tam in capite quam in membris, in plenària ordinis potestate, generale Capi-tulum abbati Sanctarum Crucum committit, cum clausulis opportunis."

28. ACA, Reg. 2322, f. 7. 29. Toledo, Lo iglesia, p. 7. 30. La majoria de notícies sobre l'abat Rull són de Gil, pp. 119-131. Vegeu, també,

Fort, El historiador, p. 37; y Toledo,EZ monasterio, pp. 84 i 90. 31. ACA. Reg. 3884 del Mestre Racional. 32. Gil, pp. 134 i ss; Toledo, El monasterio, p. 111; i Gascón, Tabernes, p. 103. 33. Canivez, IV , pp. 470, 471 i 482. 34. Gil , pp. 143 i ss. L a seva mort es fa constar a la p. 253. 35. Canivez, IV, p. 637. 36. ACA, Reg. 2652, f. 74v. 37. Gil , p. 153. 38. Canivez, IV. p. 612. 39. AHNM, cod. 459, f. 137.

156

2

A B A T S COMANDATARIS I T R I E N N A L S

E L S PRIMERS ABATS COMANDATARIS

L a relació cordial i normal de paternitat i de filiació entre els monestirs de Santes Creus i de Valldigna exper imentà un descens espectacular en advenir per aquest torturat establiment monàs t i c Va­lencià l 'època desastrosa dels seus abats comandataris. Tot i les feixu­gueses econòmiques que reflexen els documents i que angoixaven cer­tament els abats valldignencs, és un fet que el monestir de Valldigna era r ic . Ara escauria de veure una mena de cór rua , febrosenca de riqueses, de cara a l monestir valencià, amb ulls àvids de les seves rendes, i amb l 'ànima vàcua, despullada de tota mena d ' interès mo­nàs t ic . S i ens agradava ens pod r í em entretenir en l a petita h is tòr ia d'eclesiàstics fills adú l te rs de personatges de molta categoria, o d'e­clesiàstics significats —que de tot h i hagué a l a vinya del Senyor—. I Valldigna no es l l iurà de la cobdícia dels uns, n i de l a dels altres. I en fou víct ima durant una setantena d'anys. Cal que en diguem la poca o molta relació que aquest trist pe r íode de Valldigna c o m p o r t à amb Santes Creus.

E l 5 de setembre de 1460 una butlla de Pius I I donava en comanda l'abadia valldignenca, a l'arquebisbe de Saragossa Joan d'Aragó, fill adul te r í del re i Joan I I de Catalunya, pe rò carregat de prebendes i de beneficis eclesiàstics. Morí el 21 de novembre de 1475.

De seguida que el rei s 'assabentà de l a mort del seu fill, primer abat comandatari de Valldigna, el 3 de desembre del mateix 1475 des de Saragossa adreçava una carta «al venerable religiós l'amat conseller e capellà major nostre lo abat de Santes Creus», que era Pere Blanc, gran amic del rei , en la qual l i feia saber que «Nos havem j a debitament provehit en Roma per lo Abadiat de Valldigna» i avi­sava l'abat de Santes Creus, com a pare espiritual que era del monestir valencià, que impedís l 'elecció d'abat en ell . E l rei ho diu ben clar: «si per los monges se volgués procehir a electió, seria con­t r à r i a a nostra voluntat e servei, per b é que no p e r m e t r í e m que hagués efecte algun». I no s 'està de forçar l'abat Blanc de Santes Creus «pregant , encarregant, exortant e requerint vos que no sola-

157 3

ment no permetau als dits monges fer la eíectió de abat, més en virtut de obediència e altres greus penes los ho prohibiau e maneu que tal cosa no fassen». I el soborn: «que axí pròvehi rem ab bene­fici del dit monestir e Nos vos ho pendrem en compte de assenyalat servici».

Dos dies després , 6 de desembre i des de Saragossa meteix, el rei escrivia al seu mestre racional de València agraint-li que hagués interdit tota elecció d'abat a Valldigna i l i deia com havia dit als abats de Santa Fe i de Santes Creus, visitadors —però aquest t a m b é pare immediat de Valldigna— «que scriguen e manen a l prior e monges de aqueix dit monestir que per res no proceehixquen a electió de abbat, la qual cosa vós vedareu si ells l a volien a t emta r» .

A desgrat d'aquelles dues cartes reials, d'acord amb les consue-tuds ordinàr ies els monjos de Valldigna es disposaven a elegir l lur abat regular. L'abat de Santes Creus delegà les seves funcions en el de Benifassà, fra Joan Lorent, i aquest j a era a Valldigna quan rebé l'ordre con t rà r ia amb exhibició de les cartes reials. É r e m el 21 de desembre de 1475. L 'endemà l'abat delegat del de Santes Creus reuní el capítol i d ipu tà un monjo que es p re sen tà al racional reial el dia 23; però aquest s ' emparà en les reials ordres i l 'elecció no t ingué efecte. 1

Però el rei no proveí l'abadia, no sabem per què. Ho féu el seu fill Ferran el Catòlic, que el succeí a l a corona i adjudicà l a comanda a Roderic de Bor ja l'any 1479, que renuncià el 1491 p e r q u è en fos afavorit el seu fill Cèsar Bor ja . Roderic fou papa el 1492 amb el nom d'Alexandre V I . E l seu fill fou home ple de càr recs i prebendes ecle­siàst iques que renunc ià el 1498 i es seculari tzà.

L A COMANDA E S FA INCÒMODA

Cancel·lada l a comanda de Cèsar Bor ja els monjos de Valldigna es reuniren en Capítol i procediren a l'elecció regular del seu abat, encara que n o m é s per a un trienni. Aquesta elecció recaigué en fra Pere Baldó —homònim del que fou bisbe de Sogorb— el dia 6 de novembre de 1498, elecció que l'abat de Santes Creus, com a supe­rior immediat que era confirmà p lenàr iament el 16 d'aquells ma­teixos mes i any . 2

Aquesta elecció es pract icà , és clar, amb el beneplàci t del re i Ferran, el qual des d'Ocanya el dia 29 de gener de 1499 adreçava un circumstanciat document als seus oficials del regne de València on els deia que «en dies passats don Cèsar de Borja , olim cardenal de València, que tenia en comanda lo abbadiat del dit monestir de Valldigna, ha deixat lo capell de cardenal e renunciat en mans de nostre Sant Pare tots los beneficis que ell tenia e posseya», i volent que la provisió d'abat es fes d'acord amb els estatuts cistercencs

158

i «la confirmació de l a qual se haja a fer per lo Abbat del monestir de Santes Creus, e los dits religiosos inseguint e l dit orde han elegit en abbat el devot religiós pare Pere Baldó , monge del dit monestir, e obtesa dita confirmació sens cont radic t ió a lguna» . 3

E l goig pe rò , no fou complet i l'abat Baldó i els seus monjos no deixaren de tenir molèst ies p e r q u è el papa hauria volgut premiar algun amic amb la comanda de Valldigna. L'actitud papal provocà forta incomoditat a l monestir, és clar.

Amb aquestes l'abat Baldó, ve l l i xacrós , emmala l t í greument. Sabent-ho el rei , des de Granada escrivia als monjos de Valldigna una carta el 18 de febrer de 1500 en l a qual deia: «Savido havemos quel P. Abad es tà muy indispuesto de su persona y a ú n que tiene algun peligro vista su mucha edad. Por ende mandamos vos que s i nuestro senor dél ordenase, luego a l a ora en mucha conformidad -vos a juntéis en vuestro capitulo y en vir tud del Esp í r i tu Santo, fagàis elección de abad para trienio, l a cual elección p rocura ré i s que confirme el P . Abad de Santes Creus según que se debe face r» . 4

L'abat Baldó j a havia mort el 23 de maig següent . Així fou elegit fra Joan Català, e l qual, afeixugat per pressions

reials renunc ià al cà r rec el 1502, ans de cloure el trienni per a l qual havia estat elegit.

L E S DARRERES COMANDES

E l mes de maig de 1502 j a era abat comandatari Lluís de Borja , que renunc ià el ju l iol de 1504. Llavors en fou Joan de Vera, i per mort d'aquest el 1507 l'abadiat t o r n à en comanda a l'esmentat Lluís de Bor ja fins que mor í el 1511. E l 16 d'octubre d'aquest mateix any els monjos de Valldigna aplegats capitularment elegien regularment el seu abat en l a persona de fra Bernat Despuig, encara que només per a un trienni. L'abat de Santes Creus, f ra Pere de Mendoça, con­firmà aquesta elecció el dia 28 del mateix octubre. Pel que sembla aquesta elecció es féu sense el consentiment reial, p e r q u è el rei el 20 d'aquell octubre escrivia a l seu ambaixador a Roma i l a dema­nava a l papa per al seu fill adul te r í que era arquebisbe de Saragossa, Alonso de Aragón; fill que havia tingut de solter amb l a donzella catalana Aldonça Iborra i Alamany i a l qual, quan encara només tenia set anys d'edat, j a havia donat aquell arquebisbat. E l papa J u l i I I hi accedí, tot i que el nou abat j a estava carregat de càrrecs , de prebendes, de mitres, de beneficis i de rendes; i que ans d'accedir als ordes sagrats havia tingut noresmenys de quatre fills d'Anna Gurrea: dos nois i dues noies; una d'elles, Joana, fou mare de sant Francesc de Bor ja . E n prengué possessió el 12 d'abril de 1512 i re­nuncià el 2 de jul iol de 1518.5 Aquell mateix dia en t r à a l a comanda

159

Alfons de Borja , ge rmà de l'esmentat Sant Francesc, que tenia molt pocs anys, menys de sis. Renuncià el 1529.

L'ABAT B E L L V E R

Aquell mateix any 1529 fou elegit abat triennal fra Gaspar Bellver. Com que les dificultats d'aquestes eleccions perduraven aconseguí l ' I de gener de 1530 butlla confirmàtoria del seu trienni, en la quaJ el papa consentia que l'abat Bellver pogués ésser reelegit altres sis triennis més . Sabem que aquest abat havia rebut a Valldigna l a visita del seu abat pare de Santes Creus, que degué ésser fra Jaume Val ls . Només sabem que aquesta visita regular fou anul·lada per la que girà a Valldigna fra G i l Adam, abat a ragonès de Piedra, co­missionat de fra Fernando de Aragón, abat de Veruela i Visitador General de l'orde i aquest fra G i l havia renunciat l'abadia j a ans d'acabar el 1535.

E l ju l io l d'aquell 1535 els abats de Poblet i de Santes Creus emprengueren viatge a València, on j a sabem que eren el dia 18; 6

h i havien anat per a concordar les profundes diferències sorgides entre el monestir de Valldigna i el duc de Gandia. Aquests abats visitaren el monestir; l'abat de Poblet, Ferran de Ler in , com a visi­tador dels monestirs catalans, valencians i mallorquins, nomenat per l'abat general de tot l'orde; i l'abat de Santes Creus, Jaume Val ls , no solament com a pare immediat que era del monestir valldignenc, sinó que estava insignit amb ofici de comissió especial del mateix emperador Carles. Practicada la visita, que pel que sembla fou llarga i minuciosament entretinguda, redactaren la carta o acta a l priorat poble tà de Sant Vicenç de la Roqueta de València el 15 de setembre d'aquell mateix 1535. Fou llegida i publicada al capítol de Valldigna el 2 d'otcubre.

E l resultat fou advers a l'abat Bellver, a l qual condemnaren a desterrament fora del regne de València i el sospengueren de l'ofici fins el següent Capítol General. Finalment, acorralat per aquests i d'altres fets l'abat Bellver r enunc ià l'abadia el 5 de juny de 1536.7

Immediatament fou elegit abat Jaume Riera que el 1538 j a no ho era, no sabem si per mort o per renúncia .

A L T R E S ABATS TRIENNALS

Llavors, 1538, fou abat triennal Cosme Amer; i el 6 de setembre de 1541 fra Pere López, no massa quietament, p e r q u è alguns l i contradigueren l'elecció per invàlida, fins a tal punt que calgué que

160

vingués a Valldigna l'abat Jaume Valls de Santes Creus a examinar els fets escaiguts. Però trobant que les coses havien estat acurades regularment, confirmà l'elecció, segons fa constar la carta de visi ta que a torgà i p roc lamà capitularment el 2 de desembre de 1541. E l s principals oponents de l'elecció es despenjaren amb una corda per les parets del monestir i en fugiren l a nit de Sant Andreu, del 30 dè novembre a l ' I de desembre. E l visitador els declarà fugitius i exco-municats. 8 Pel que coneixem l'abat Val ls el 30 de setembre havia delegat les seves funcions de visita a l'abat de Benifassà, segons document es tès a Santes Creus; pe rò , pel que es veu, l'abat de Beni­fassà no h i devia accedir i consta que l'abat Val l s en persona hagué de comparèixer a Valldigna.

L'abat López, que era andalús , de Triana—Sevilla— acabà el seu trienni el setembre de 1544. No degué ésser massa bon governant p e r q u è l'abat de Santes Creus, Jaume Val l s , fou cridat a presidir l a nova elecció i a girar visita a Valldigna. Per l a seva edat i xacres h i t r a m e t é un delegat que era a Valldigna a mitjan s e t è m b r e . 9 Tornat a Santes Creus i informat l'abat Val ls el dia 27 d'aquell setembre estenia l a carta de visita, com abat pare que era de Valldigna, en la qual feia constar aquesta crua i alhora dolorosa disposició: « í t em, es ta tu ïm y ordenam que a fra Pedró López, qui és estat abat de aqueixa nostra casa, tots los dies de se rmó, expresse, sia publicat en Capítol per lladre, fugitiu, sacrílego y excomunicat; n i sia rebut en aqueix nostre monastir ell n i altres fugitius encara que porten licèneia o qualsevulla altra manament que per Nos no sia vist i exa­minat .» Pel que es veu, l'abat López, t emerós de l a visita i de les seves conseqüències , s 'escapà de Valldigna, i potser no tot sol, com sembla. E n aquesta mateixa acta de visita es confirmava l'elecció del nou abat, que havia recaigut en l a persona de fra Joan Bonança , del qual deia l'abat Val l s : «En quant toca a l a conformitat de l a elecció de l a dignitat abacial en l a persona del reverent Pare Johan Bonança, Uoam y aprobam, m é s per la bondat y mèr i t s de sa vida, que no per conformitat de la elecció; puix la edat poques forces y molts treballs ha tolerat en l a religió requerien descans y que el dit reve­rent Pare fos servit y que n ó hagués de servir y tolerar tants impor-tuns treballs com dita dignitat porta ab si . Mes, nostre Senyor Déu així ho ha pe rmès , plàcia a là sua bondat sia per sa salvació de dit reverent Pare y l a quietut de aqueixa casa, y nó per complacència de aquells qüis donen a entendre quels ha de sufrir en l a sua mala v i d a . » 1 0

E l nou abat elegí encertadament els càr recs monastirials subal­terns, i r edreçà convenientment l a disciplina de Valldigna; i d e m a n à ajuda a Santes Creus. Així establ í un quadre de govern molt eficient en el qual figuraven fra Francesc Argent, prior; fra Joan Fenollet, bosser, i f ra Joan Carroç , procurador, tots tres monjos conven­tuals de Valldigna; mentre que encomanà el subpriorat a fra Joan

161

Porta, i la pres idència a fra Pere Desclergues, dos monjos que l'abat Valls l i p roporc ionà del seu monestir de Santes Creus i que repre­sentaren un gran paper en el fet de refer la disciplina regular a Val l ­digna, que aviat reconquer í la reputac ió i el bon nom.

L'any 1547 fou elegit abat l'esmentat fra Fenollet. Aquest abat, que fou protagonista d'una vida molt novel·lesca, p re tengué perpetuar-se a l'abadia; és a dir, ac tuà a la cúr ia papal per tal que els abats de Valldigna fossin declarats vitalicis. Aquests i d'altres procediments semblaren improcedents a l'abat de Santes Creus, que era encara e l mateix Jaume Valls , que el c r idà a l seu monestir, on, a l a seva pre­sència i de testimonis l'abat Fenollet es r e t r ac t à i r enunc ià a l breu de perpe tu ï t a t que j a havia aconseguit del papa; é rem 1*11 de gener de 1549 .»

L A VISITA DE 1558

Succeïren l'abat Fenollet de Valldigna fra Josep Garrigues el 1550, fra Joan Fano el 1553 i fra Jaume Bellvís el 1556. Aquest t a m b é p re tengué perpetuar-se amb l 'oposició de significats monjos de la comunitat, i , pel que sembla, aquests oponents foren empresonats; p e r ò fets escàpols, recorregueren a l'abat de Santes Creus p e r q u è posés remei a la tibantor suscitada a Valldigna. Vingué, doncs el repetit abat Jaume Val ls , i ara amb especial comissió de l'abat General de l'orde cistercenc, i juntament amb l'abat Joan Barbe rà de Benifassà. Actuat el p rocés de visita absolgué els monjos que s'ha­vien fet escàpols de la p resó ; pr ivà de veu activa i passiva per a l a següent elecció a alguns monjos conspiradors; reclogueren l'ex-abat Garrigues durant set mesos a l monestir de Santes Creus per descuit observat en el seu abadiat; i per la mateixa causa condemnaren l'ex-abat Joan Fano a pa i agua tots el divendres durant sis mesos, i desterraren de tota la Valldigna dos monjos pel termini d'un any; a un altre el r edu í durant un any tots es divendres a pa i aigua; a d'altre cinc monjos els féu recloure durant mig any a l monestir sense deixar-los-en sortir, n i tan solament per anar a Simat o a l a X a r a ; a un altre el féu empresonar durant un mes; sospengué de l'abadiat l'abat Bellvís durant set mesos, que havia de romandre a Santes Creus. Després reprendria el govern de Valldigna amb els administradors que se l i imposarien, i durant tres anys no podia anar a cap de les poblacions de Simat, l a X a r a , Ombria, Benifairó i Tavernes, sota pena de p è r d u a de l'abadia i excomunió. Tot això cons tà en l'acta notarial de la visita estesa el 1 8 de jul iol de 1558. Aquesta visita fou llarga i costosa, p e r q u è l'abat Valls j a havia sortit de Santes Creus per a practicar-la el 1 2 de novembre de 1557 i , com hem dit, el decret o acta no fou promulgat fins a l cap de vuit mesos.

162

D'aquesta sentència, que, va l a dir-ho, compar t í l'abat benifas-sarenc, els perjudicats n'apel·laren al papa Pau I V ; el qual el juny de 1559 atenuava aquelles sancions. D'altra banda, l'abat General el 22 de juny de 1559 dictà providència que mentre el l estudiava el cas, l'abat Bellvís seguís governant el monestir. Aquesta providència a r r ibà a coneixement de l a comunitat el 31 de juny i l ' endemà repre­nia el seu govern fra Bellvís. Però l'abat General l a confirmà el 12 de desembre següent . E l s fets no restaren llestos, p e r q u è derivaren llargament; pe rò l'abat de Santes Creus j a no h i intervé. Sembla que la víc t ima més llastimosa de tot el cas fou el monjo fra Fran­cesc Argent, del qual les cròniques no escassegen els elogis, i al qual el mateix abat visitador el 1544 havia recomanat prior, com hem dit; ara fou empressonat a l mateix monestir de Valldigna, d'on passà a les presons del castell de Xàtiva, r e t o r n à a les de Valldigna, i final­ment, fou conduï t a les del monestir de Santes Creus, on m o r í inf lat . 1 2

A les següents eleccions d'abats triennals —Josep Garrigues, Joan Gutiérrez i Joan Fano— no trobem que intervinguessin els abats de Santes Creus. Sabem que el 1567 l'abat de Santes Creus Contijoc havia passat visita a Valldigna, com consta del Capítol General del Cister en l'acta del 28 d 'abr i l . 1 3 No sabem s i fa referència a aquesta visi ta la carta que des de Claraval ad reçà el 15 d'octubre de 1569 l'abat general Jeroni de la Souchière , a l de Valldigna, que era el mateix Bellvís, elegit el passat 11 de m a r ç . E s tracta d'un document que no amaga les preocupacions del General de l'orde davant les endèmiques incidències valldignenques que no assolien de reduir les continuades sol·licituds dels abats de Santes Creus . 1 4

L ' I de m a r ç de 1572, presidint l'abat Contijoc de Santes Creus, fou elegit abat de Valldigna Jeroni Val ls , —que n'era, i hagué de renunciar, a Sant Bernat de l 'Horta de València—, i així fou confirmat per l'esmentat abat pare. 1 5 Passen anys, i el 24 de febrer de 1585 l'abat de Santes Creus Jeroni Contijoc presidia a Valldigna l'elecció de l'abat Francesc G i l ; així com el 26 de febrer de 1588 la de Josep Garrigues en l a seva quarta ascensió a l'abadiat.

N O T E S

1. Toledo, Comanditarios, p. 11 i ss. 2. Gil , p. 165. Toledo, Comanditarios, p. 16. 3. Toledo, Comanditarios, p. 18. 4. Gil , p. 176; Toledo, Comanditarios, p. 25. 5. Gil , pp. 185 i ss.; Toledo, Comandatarios, p. 36. 6. AHNM, Cod. 437. í. 79.

163

7. Gil, p. 223. 8. Gil , p. 228. 9. I perquè el dia abans de prendre camí cap a València, on volia anar personalment,

caigué greument malalt; Gil . p. 231. 10. Gil , pp. 229 i ss. 11. AP. armari 5, calaix 26, n. 11, f. 8v. 12. Gil , pp. 236 i ss.; la mort de fra Argent consta a la p. 242. 13. Canivez, V I I ; p. 120. 14.. AHNM, COd. 437, f. 193. 15. Gil, p. 254.

164

3

L A INTROMISSIÓ R E I A L

E L S ANTECEDENTS

A la primeria de febrer de 1591 l'abat Francesc Oliver de Bote-ller de Poblet, complint l a seva comesa de Visitador General, era a Valldigna. E l dia 9 h i pres idí l 'elecció d'abat que recaigué en fra Francesc G i l . L'abat Visitador no h i t r obà la disciplina en mal estat, ans consta que seguia un curs normal. Pe rò h i havia un monjo díscol que havia estat confinat a l petit monestir navar rès de Marcilla. E s deia Marc Aguiló, i el l , i d'altres monjos que sempre h i ha descon­tents, representaren a l rei Felip I I d'Espanya molt greus acusacions contra l'obserVancia regular de Valldigna, que qualificaren de greu­ment relaxada. Així el re i disposà que el seu ambaixador a Roma demanés a l papa un visitador especial per a Valldigna, i que preci­sament fos estrany a l'orde cistercenc. E l papa h i accedí amb un breu aquell mateix any 1591.

Sabedors d'això el cardenal protector i el procurador general dels cistercencs a l a cúr ia romana, escriviren una carta cadascú a l'abat poble tà , datades a Roma el 30 del mateix 1591, reprenent-lo per l a tolerància amb què havia practicat la visita a Valldigna, fins a l punt que la relaxació que h i imperava havia obligat al rei a dema­nar-hi un Visitador estrany a l'orde. De seguida l'abat de Poblet ho comunicà a l de Valldigna. L'abat G i l organi tzà un seguit de cartes seves i d'altres persones representatives informant Felip I I de la poca escaiença de la seva decisió.

Una d'aquestes cartes de 17 d'octubre de 1591, era de l a Generalitat de València, i els diputats diuen àl re i com s'havien assabentat que volia nomenar visitador de Valldigna divers de l'abat de Santes Creus. E l s diputats sortien a la defensa del bon comportament regular del monestir, així com vindicaven el bon nom de l'abat de Santes Creus, visitador ordinari, i del de Poblet, visitador general. I dema­nen al rei que si estima necessàr ia una visi ta a l monestir de Valldigna, que ells creuen que no cal , almenys que sigui del grat reial que l a h i practiqui una autoritat regular i no una persona estranya a l'orde, j a que d'altra manera l'autoritat i prestigi dels superiors regulars —els abats de Santes Creus i de Poblet— en patiria greument. 1

165

D'aquesta mateixa data, o d'una altra cronològicament molt apro­ximada, degué ésser la carta del duc de Gandia, el qual pel seu veï­natge amb el monestir podia parlar amb coneixement de causa i en certifica la bona marxa regular, i vé a dir exactament el mateix amb referència als visitadors regulars de l'orde —Santes Creus, princi­palment— i el que en patiria el seu prestigi si ara venia a visitar Valldigna un personatge no regular. Semblantment ho fa l'abat vall-dignenc Francesc G i l , el qual j a apunta que el rei deu haver obrat pressionat per informacions sinistres de monjos sancionats preci­sament per l lur desencaix regular. 2

T a m b é escriví a Felip I I l'abat de Poblet en aquelles mateixes dates, significant-li la repulsa que havia rebut de Roma per suposada feblesa de les visites regulars, la darrera de les quals, a Valldigna, havia practicat ell . Davant Déu i el rei l i afirma com el monestir sovintejadament era visitat pel superior regular que era l'abat de Santes Creus. I que la darrera visita que h i havia fet ell , per causa de les xacres de l'abat Contijoc de Santes Creus, havia estat aquell febrer. L'escrit d'Oliver és llarg i raonat minuciosament. No deixa de formular el seu criteri sobre les informacions que han estat dona­des al rei , que poden venir de monjos descontents. Per això adjun­tava a la seva carta l'acta de la visita, per la sospita que tenia que el monjo delator pogués ésser algun punit, en la visita, de la seva conducta reprovable. 3

Ni aquesta carta, n i una segona que n ' adreçà al rei l'abat G i l , n i les diverses que coneixem o no, adreçades a diversos personatges cortesans o afectes a Felip I I ; com la que coneixem a Garsias de Loaysa, capellà reial i conseller, i instructor del p r íncep hereu, on manifesta les malifetes de fra Marc Aguiló; que, en lloc d'anar a Marcilla, on fou destinat pel visitador, s 'escapolí cap a Madrid i havia provocat una falsa informació i el decret pontifici. Aquesta i altres cartes manifestaven el mateix propòs i t : evitar la visita a Valldigna d'una persona estranya a l'orde pel descrèdi t que representava a les seves jerarquies i per les despeses que havia de contreure a l mones­tir. 4 Però allò que volia el rei no era precisament la reforma de Val l ­digna, monestir r ic ; sinó la seva anexió a la Congregació de Castella com integrant el seu propòs i t cesarista d'influir directament sobre tots els monestirs cistercencs. Valldigna fou la víct ima primerenca d'aquesta polí t ica intromissiva de Felip I I en la vida dels nostres monestirs que una vint-cinquena d'anys més tard havia de produir la Congregació cistercenca; instrument a mans del rei, apt íss im per a la seva polít ica cesarista i d 'uniformació centrista.

Totes aquestes diligències tendents a salvaguardar l a paternitat de l'abat de Santes Creus sobre Valldigna evitaren de moment que fos portat a la pràc t ica el Breu pontifici aconseguit. Però Felip I I no h i renuncià . Perquè tan aviat com fou elegit papa Climent V I I aconseguí un altre document pontifici el 13 de febrer de 1592 que

166

possibilitava els propòs i t s re ia ls . 5 Amb tot, t a m b é fou abandonat, per tal de seguir un altre p rocés : el d'anexar Valldigna a la Congre­gació cistercenca castellana que hauria aplanat molt els propòs i t s cesaristes dè Felip I I .

L'LNTENT D'UNIÓ A LA CONGREGACIÓ DE CASTELLA

L ' any 1592 els cistercencs castellans, fidels aduladors reials, adre­çaren un memorial a l papa. E l coneixem i és important, p e r q u è demostra clarament que el rei no volia precisament millorar Va l l ­digna, s inó capgirar tota l'estructura regular on es movien els mones­t i rs cistercencs dels estats de la Corona d'Aragó, incorporant-los a l a Congregació de Castella; pe rquè , deia el document, «als monestirs de l 'observança de Castella es v i u amb molta religió i guany en les coses temporals i espirituals, amb gran edificació del poble i satis­facció de la Reial Catòlica Majestat». I denunciava l a descurança disciplinària, l a davallada regular, els abusos dels monestirs de l a Corona çatalano-aragonesa, i que el r ed reç no s'aconseguiria sinó redüint- los a l 'observança castellana, desvinculada del Cister, del seu abat General i del Capítol, que eren francesos. E l rei demanava al papa l 'erecció d'una congregació catalano-aragonesa independent del Cister . 6

No ens podem entretenir a aprofundir en aquesta qüest ió . Diguem, p e r q u è és transcendental, que el papa m e n à el memorial, que per ordre de Felip I I l i havia estat presentat, a la congregació romana dels Bisbes i Regulars p e r q u è l 'examinés amb l 'encàrrec que s'exa­minés t a m b é el parer dels monjos, no solament dels castellans, s inó principalment dels catalans, dels aragonesos i dels valencians que eren els afectats.

Aquest rumb no agradà al rei d'Espanya. Sense esperar-se el resul­tat, es p roposà de t irar a l dret. I po sà per obra el seu pla parcial que afavoria m é s els seus propòs i t s .

L A VISITA DEL BISBE D'UTICA

Per les pressions de Felip I I el nunci del papa a Madrid cometé la visita de Valldigna a fra Malaquias de Asso, cistercenc, abat del monestir de Rueda i bisbe titular d'Utica i que pel seu valiment a la cort seria promogut al bisbat residencial de Jaca. Tot ho devia a l re i : un es tómac agraï t , i encara que abat d'un monestir aragonès , procedia de l a Congregació de Castella. L ' abadia de Rueda la h i havia donat el rei usant del reial patronat. E l nunci l i delegà l a visita a Valldigna amb decret del 31 d'agost de 1593. H i a r r ibà el 13 de novem­bre amb el seu secretari Sebas t ià Bonfill , monjo de Rueda que havia

167

de representar un trist i important paper vint anys m é s tard en establir-se l a Congregació Cistercenca dels estats de la Corona cata-lano-aragonesa. Immediatament féu congregar l a comunitat valldig-nenca capitularment per a fer-li patent el Breu del Nunci i una carta del rei datada a l 'Escor ia l e l 3 de novembre demanant als monjos d'acceptar aquella visita i les reformes que se'n derivessin. 7

Diguem que la visita fou tan desastrosa en els procediments com en els resultats. E l bisbe d'Utica des te r rà de Valldigna molts dels seus monjos més significats, i p r ivà a d'altres de l lur veu activa i pas­siva a les reunions capitulars; i féu venir d'altres monestirs monjos addictes seus als quals a t r ibu í els càr recs comunitaris, creant prior del monestir fra Bartomeu Ximeno, monjo del monestir aragonès de Santa Fe.

Mentrestant, l'abat Gi l , elegit el 9 de febrer de 1591, acabà el seu trienni el mateix dia del 1594, en plena visita. E l bisbe visitador no p e r m e t é l'elecció de nou abat emparat en un document del nunci que l'ajornava. L a visita seguí, si b é el mes d'abril d'aquell mateix 1594 fra Malaquias de Asso fou creat bisbe residencial de Jaca. L a not íc ia l i a r r ibà a Valldigna, i tot seguit abandonà aquest monestir per anar a Madrid, sense deixar cap providència concreta sobre l'elecció del nou abat. Llavors j a havia estat promogut a l'abadiat de Santes Creus fra Pere Noguers, per mort de fra Jeroni Contijoc escaiguda el 30 d'agost de 1593. Alliçonats pel nou abat pare, que no veia, n i podia veure amb indiferència, n i passivitat, les coses que s'esdevenien al seu monestir filial valencià, els monjos de Valldigna es presentaren al p re tès prior Ximeno imposat pel bisbe visitador; i , fetes les re­serves sobre la validesa i acceptació per part de la comunitat del monestir del cà r rec que se l i havia .atribuït, l i representaren que calia elegir nou abat de Valldigna, càr rec vacant des del 9 de febrer i el constrenyeren que en convoqués l'elecció. Aquesta protesta fou rei­terada tres dies seguits. E l prior s 'excusà en el decret del nunci que retrassava aquella elecció, i que encara no havia caducat pe rquè tenia vigència per sis mesos que no prescrivien fins al dia 9 d'agost. I els amenaçà amb fulminar l 'excomunió contra qui p re tengués l'elecció d'abat de Valldigna.

Aquesta actitud dels monjos provocà que el nunci el 18 de juny de 1594 dictés un altre decret prorrogant altres sis mesos a partir d'aquella data, és a dir, fins a l 9 de desembre de 1594, pretextant unes consultes que estaven pendents de resolució a Roma. I com que el bisbe de Jaca havia anat a prendre possessió de l a seva seu durant la seva absència nomenava fra Ximeno president de Valldigna amb plenàries facultats i amplis poders. 8

Coneixem el text del memorial a l qual el Nunci fa referència que s'havia consultat a Roma. Ent re altres coses es proposava que els abats fossin vitalicis, que es fes una Congregació amb prelats natu­rals —és a dir, separada de les jerarquies del Cister, que eren fran-

168

Cèsos—• i altres absurditats regulars. Això, encara que no ho digui e l memorial, posava els monestirs cistercencs a l 'albir del rei . L a dificultat m é s considerable amb què topava aquest albir reial era l'abat general i el seu Capítol del Cis ter . 9 E l papa r eme té aquest document a l a Congregació romana de Bisbes i Regulars, la qual el dia 26 d'abril de 1595 decretava que l i calia conèixer l'acta de l a visi ta i que calia saber l 'opinió del procurador general de l'orde a Roma. Aquest caient dels afers a Roma, que havia de satisfer tant, i comunicar tantes esperances a l'abat de Santes Creus, l i fou comu­nicat de seguida. E l 4 de juny j a l i arribava a Barcelona la resolució que acabem d'esmentar presa per la Congregació romana.

L'ACCIÓ DE L'ABAT DE SANTES C R E U S

E n una conjuntura tan penosa per a Valldigna cam la que estem referint no s'havien de quedar a l marge, n i l'abat de Poblet que tan a malgrat seu l'havia provocada, n i el de Santes Creus que tenia obli­gació regular de vetllar pel monestir valencià. Cal que fem referència a una prob lemàt ica molt profunda, de la qual Valldigna era un epi­sodi que el rei aprofitava maliciosament, per ajudar-nos a compren­dre una mica el dramatisme valldignenc. Felip I I volia sostreure els monestirs de tota influència vinguda de fora per a exercitar-la el l personalment. E r a una apetència cesarista que escometia un escull de mal salvar per la contextura originària , secular i coherent de l'orde cistercenc.

E l 27 d'agost de 1594, és a dir, en plena cr is i del monestir valen­cià, Felip I I escrivia a l'abat de Poblet que l ' informés sobre el p re tès viatge de l'abat General de l'orde als monestirs dels seus estats; no s'estava de plantejar que «es podria i convindria excusar la vin­guda de l'esmentat general» de la qual podria resultar-ne inconve­nient . 1 0 L'abat Oliver llavors j a col·laborava a fons amb el de Santes Creus en la defensa de Valldigna. E l 7 d'octubre contestava a l rei entre moltes altres coses que l'abat general tenia autoritat canònica sobre més de dos milers i mig de monestirs, encara que alguns, com els de Castella, reduï t s a Congregació, se n'haguessin separat. L'abat general ara volia visitar tots els de la península , visita que el repre­sentant de la Congregació castellana empatxava a Roma. É s a dir, l'abat Oliver procurava aplanar cautament la visita general proposa­da, qUe el rei no estava decidit a consentir. Sabem que l'abat Oliver p resen tà ell mateix aquesta carta a Madrid on havia anat perso­nalment a representar al rei «els inconvenients que s'havien seguit de l a Visità que fra Malaquias de Asso, ara bisbe de Jaca, havia fet a l monestir de Val ld igna». 1 1

L a profunda conturbac ió que aquesta visita havia p roduï t als abats de Poblet i de Santes Creus queda clara en un pa tè t ic document que

169

redactaren conjuntament datat a Poblet el 8 de juny de 1594 i que adreçaren al procurador cistercenc de Roma. E n ell es relacionen els antecedents de la visita i s'acusa sense pal·liatures a l bisbe de Jaca de la malícia, la iniquitat i la fraudulència dels procediments emprats en ella. L a lectura d'aquestes acusacions esborrona. S'hi denuncia el procés desvinculatori envers les autoritats majors de l'orde, que atemptava a tots els monestirs dels estats de la Corona catalano-ara-gonesa i de la const i tució d'una congregació parella a la castellana. H i denuncien actituds personals del bisbe, poc concordes a l a disci­plina regular per despit, que ajuden a explicar l lur apetència als honors que el rei l i conferia i que l'orde no l i havia atorgat. E n fi, alerten que els fets de Valldigna tenen tanta impor tànc ia com per fer trontollar la pe rmanènc ia a l'orde de tots els altres monestirs dels estats confederats. 1 2

Aquest informe dels abats Oliver de Poblet i Noguers de Santes Creus provocà el memorial que el procurador cistercenc de Roma presen tà al papa el 23 de ju l io l següent, on es feia una descarnada silueta del visitador de Valldigna, on és presentat com a frustrat vicari general de l'orde, i , tanmateix, consentit d'això. Ben agudament denuncia, que si prosperaven els intents que es derivaren del pro­blema de Valldigna, el r isc que corrien tots els monestirs de la cris­tiandat establetrts a diversos països seria peri l lós . I surt a l a defensa d'un monestir tan antic i p r e s t i g ió s . 1 3 Sobre els fets de Valldigna l'abat de Poblet durant l a seva estada a Madrid l'agost de 1594 t a m b é en p re sen tà un memorial a l rei , indiscutiblement elaborat amb l'abat Noguers de Santes Creus . 1 4

Trobant-se aquest a Barcelona l a darreria d'aquell setembre, el dia 27 h i rebé una detallada informació que per triplicat, a fi d'as­segurar-ne l a recepció, l i enviava el procurador r o m à de l'orde. E s tracta d'una detallada relació datada a l a ciutat dels papes el 2 d'agost de 1594 adreçada als dos abats, on, tot acusant-los rebuda de l a seva del 8 de juny, es meravella com el fals ex-abat de Rueda es manifesti tan in íquament amb l'orde. Tot això havia afligit peno­sament l'abat general, a l qual reconfortava l'actitud noble i valenta dels abats Oliver i Noguers. E l s comunicava com el papa j a es tà informat de tots els afers. Però cal que a Roma no els manqui con­creta informació del p r o c é s . 1 5 No hem pogut establir la data exacta de la resposta de l'abat de Santes Creus a les triplicades cartes del procurador; no degué ésser gaire diferida del 27 de setembre de 1594.16

Pel seu compte, i a més a més de l 'acció conjunta amb l'abat de Poblet, fra Pere Noguers act ivà diverses influències a Roma en l'afer que el preocupava tant. Una d'aquestes influències, o persones inte­ressades per l'abat dè Santes Creus, en carta del 30 d'agost de 1594 ens fa saber com el nostre abat l i feia arribar la cor respondència v ia Nàpols per a l procurador de l'orde, per evitar que fos intercep­tada pes oficials del rei Felip I I . 1 7 Amb aquesta carta en rebia con-

170

juntament una altra de la mateixa data —30 d'agost—del procurador general en l a qual j a l i feia saber com el papa estava disposat a no consentir cap tort a l monestir de Valldigna, com l i havia manifestat verbalment; així com a no desmembrar els monestirs dels estats de l a corona catalano-aragónesa de l 'obediència de l 'abat general; dè tal manera que quan aquest hagués enllestit la visita que llavors practicava als seus monestirs de l a Germània i de la Bohèmia , aniria a visitar els d ' Ibèr ia ; cal, però , que tan el l , l'abat Noguers de Santes Creus com el de Poblet, no perdin l a comunicació amb l'abat general. 1 8

S i , com veiem, l'abat Noguers tenia valedors a Roma, t a m b é p r o c u r à de tenir-los a València. E r a noresmenys que el seu monjo fra Joan Salines, que amb e l temps havia d'assolir ex t raord inàr ia celebritat ací i en tot l'orde cistercenc universal. Coneixem d'ell i d'ara una carta escrita el 20 de desembre de 1594 i adreçada des de València a l seu abat de Santes Creus, en l a que l'informa de moltes de les coses que s'anaven esdevenint a Valldigna; on havia arribat fra Roca per accedir a l'elecció d'abat, portant una carta de l 'àbat de Poblet com a Delegat del Capítol General, pe rò l'elecció havia estat invalidada; i recomana salvar Valldigna, pe rquè sí es perd, es p e r d r à Santes Creus, i Poblet i tots els altres monestirs. 1 9 E n un post-scriptum innova la p rò r roga de l'elecció d'abat que havia arribat a Valldigna ei 21 de desembre —l 'endemà de la data de l a carta que acaba així: «Si es fa diligència no es p e r d r à aquesta casa, pe rquè el Pontífex no donarà lloc que el rei h i posi l a mà , pe rquè no hi ha causes per haver-ho de fer.»

Aquesta carta a r r ibà a Santes Creus el 29 d'aquell mateix de­sembre de 1594.

L E S PRESSIONS A R O M A

Les pressions a Roma de l'abat de Santes Creus fra Pere Noguers eren pressoses i persistents. Una carta del procurador general en aquella ciutat datada el 16 de gener de 1495 l i comunicava com les dues que l i havia enviat amb data 20 d'octubre no l i havien arribat fins a l 14 d 'àquell gener, és a dir que gai rebé havien trigat tres mesos. L a carta, escrita amb un cert to i rònic havia d'encomanar molt d'op­timisme à l'abat de Santes Creus i l i certificava l a voluntat del papa en no perjudicar per a res la unitat de l 'orde. 2 0

: F ru i t d'aquelles pressions de l'abat Noguers cal creure la carta que el cardenal Rusticuccio el 14 de m a r ç de 1595 enviava a l nunci del p a p à a Madrid, en la qual s'interessa p e r q u è siguin afavorits els afers de l'abat general del Cister, la visita que aquest es propo­sava de realitzar als estats de la corona catalano-aragonesa i d'altres i , especialment, els afers suscitats al monestir de Valldigna. 2 1 L a

171

coneixem per una còpia que t r adu ïda al ca ta là fou tramesa a l'abat de Santes Creus des de Roma.

L a dilació de l'elecció d'abat de Valldigna que l'abat Noguers t ingué cura d'informar a Roma, causà que el procurador de l'orde presen tés un altre memorial escrit a l papa. No en coneixem la data exacta i el seu mateix text n o m é s ens ha arribat en una t raducc ió catalana que l'abat de Santes Creus r ebé a Barcelona el 4 de juny de 1495. E l text insistia sobre els efectes a Valldigna de l a visi ta del bisbe d'Utica; per el l sabem que el procés havia estat examinat per tres bibes i arquebisbes i per tres personalitats laiques del consell d'Aragó, els quals havien resolt que no existia cap trava per a pro­cedir a l'elecció d'abat a l monestir valencià. Però tot estava empat­xat. Hom sospita si el monestir es volia reduir novament a comanda. O a declarar el nomenament d'abat per part del rei . I es tornava a denunciar el fet que havien estat foragitats de Valldigna alguns dels seus monjos m é s caracteritzats, i n 'hi havien entrat d'altres de monestirs addictes al fet de la visita, amb considerables pè rdues de l a vida conventual i de la hisenda monacal. I per a remeiar-ho tot es suggereix al papa que permeti l'elecció de l'abat de l a manera consueta a l'orde i al monestir de Valldigna. 2 2

Aquesta ofensiva directa sobre el papa a n à reforçada per una forta i copiosa informació a diverses persones afectes i influents a l a cort pontifícia. Coneixem el text d'aquestes informacions paral-leles cronològicament a la que fou cursada al papa, t a m b é en una versió en català; s'hi formula una descarnada denúncia a l despit de l'actual bisbe de Jaca contra les autoritats cistercenques que no havien accedit a satisfer les seves apetències d'encimellament; t a m b é s'hi resumeix, a trets generals els processos de Valldigna i les sego­nes intencions que se'n derivaren, j a ben clares; la per t inàcia obsta-culitzadora a la nova elecció d'abat, que necessàr iament aclariria les coses; i demana que el nunci de Madrid no entorpeixi la jur isdicció ord inàr ia de la jerarquia cistercenca. 2 3

Un altre document interessant r ebé a Barcelona l'abat de Santes Creus aquell dia 4 de juny de 1595. E l coneixem en forma de carta adreçada per un ministre a l servei dels abats de Poblet i de Santes Creus destacat a Roma, que els deia textualment com «després d'és-serse'n anat lo ú l t im correu me donaren un munt d'escriptures per­tanyent a l negoci de Valldigna»; frase que resumeix suficientment l a magnitud del plet i la impor tànc ia dels fets que es ventilaven a Roma. «Lo monestir de Valldigna —segueix dient el comunicat— y tot lo horde deu agrahir a la diligèntia de vostres paternitats que lo negosi de dit Valldigna y de dit monestir estiguen en segur. Per què ha valgut molt prevenir a l Summo Pontífice, que sa Santedat p r o m e t é de sí enlloch nunqua concedir ninguna cosa contra l a unitat del horde, ni contra la consuetud aprovada de l a electió de Valldigna.» «Jo he vistes aqueixes mateixes lletres ab les quals manava que fes

172

llevar l a suspensió de l a electió —de l'abat de Valldigna— y que m a n é s fer-se aquella molt p r e s t . » 2 4

E l procurador cistercenc a l a cort romana el 8 de maig de 1595 es­cr ivia als mateixos abats i els indicava el convenciment que el rei d'Espanya, o els seus curials, no s 'esmerçar ien gaire veient com les coses els eren cont ràr ies a Roma. Amb tot, no s'havien estat de 'cm> sar una súplica al papa, sense resultat satisfactori per a ells; en resum, els fa saber bones notícies i els les dóna igualment de l'abat general. 2 5

Aquets bons auguris s'anaven tornant realitat. I no precisament p e r q u è els contraris s'haguessin plegat de mans. Coneixem concre­tament que mentre tingueren alguna probabilitat d'aconseguir l lur propòsi t , no deixaren de pressionar i acudir a l papa, amb memorials, súpl iques i d'altres in s t ànc ie s . 2 6 Quan el re i i els seus curials s'ado­naren que ara les coses no anaven com volien, es replegaren i esperaren una altra ocasió. Que se'ls presentà , o provocaren, ben aviat. I un dels m é s destacats actors en seria l'esmentat fra Bonfill , el secre­tar i que es p o r t à a Valldigna el bisbe d'Utica. Però aquesta és una altra his tòr ia , que afectà Valldigna i les seves relacions amb Santes Creus d'una altra manera. Ara cal que diguem com se solucionà el conflicte creat per aquella desafortunada visita.

L'ABAT DE SANTES C R E U S A VALLDIGNA

Fou el mateix papa qui encomanà a l seu nebot i cardenal Aldo-brandini que solucionés l'afer de Valldigna. Aquest provocà que el nunci de Madrid el 14 de juny de 1595 decre tés revocada l a presi­dència a Valldigna de fra Bartomeu Ximeno, on l 'havia posat el bisbe de Jaca. E n lloc d'ell els monjos del monestir elegiren un altre president en un de professat a l a casa, amb totes les facultats de govern espiritual i temporal dels abats. I d isposà que aquesta elecció fos presidida per l'abat de Santes Creus, com abat pare que era del monestir de Valldigna. Aquest era un pas decisiu cap a l a norma-titat regular. E l rei encara no volgué que s'elegís abat, segons una carta que envià al deposat president Ximeno aquell mateix dia 14 de juny, en la qual l a retrassava per vint-i-einc dies; pe rò facultava l'elecció de president en un dels monjos de la casa, i que per ésser aquesta de la filiació de Santes Creus calia que aquesta elecció fos presidida per l'abat d'aquest darrer monestir. E l rei —geni i figura— encomana a l president deposat que de cap de les maneres no con-senteixi que sigui elegit, encara, abat a Valldigna. I l i diu que quan h i arr ibi l'abat Noguers, ell , fra Ximeno, l i resigni la pres idència i amb els altres monjos forasters que havien anat a Valldigna se'n tórn i cadascú a l seu monestir, prenent-ne allò que els calgui per a l viatge. S i aquesta carta reial no hagués d 'ésser tinguda com una

173 4

m e n à : d'inri a l calvari del monestir Valencià, potser ens veufíém en cor de creure ajustades les frases de satisfacció reial i agra ïment pels beneficis que a Valldigna havia reportat l a seva ges t ió . 2 7

Tant aviat com l'abat Pere Noguers de Santes Creus a r r ibà a l monestir valencià convocà capítol . É r e m el 10 de jul iol . L'abat No­guers es féu càr rec dels documents i efectes que l i l l iurà l'ex-pre-sident Ximeno, i p r o c u r à que tant ell com els monjos intrusos a Valldigna fossin acomiadats amb bons tractes. L 'endemà, t a m b é capi-tularment, pres id í l 'elecció del nou president del monestir per v ia d'escrutini, cà r rec al qual accedí fra Bartomeu Serrano. L'abat Noguers confirmà aquesta elecció i de totes aquestes actuacions en m a n à treure escriptura p ú b l i c a . 2 8

Cancel·lats els intrusismes, amb el parer de l'abat de Santes Creus, fra Serrano t rebal là activament p e r q u è com més aviat millor l a normalitat regular j e r à rqu ica to rnés al monestir. E l 9 d'agost cons­t i tuïa notarialment fra Francesc Calderó apoderat de la comunitat i el 19 següent aquesta formulava formalment protest per a l'elecció d'abat. E l 9 de setembre cons t i tu ïa procurador seu fra Mar t í Sans i l 'enviava a gestionar a Roma, mentre fra Calderó ho feia a Madrid.

Tot anant a Roma fra Sans p a s s à per Santes Creus. Allí l'abat Noguers, que havia romàs una temporadeta endegant les coses a Valldigna, l i l l iurà una carta molt expressiva per al procurador de l'orde a Roma, datada a l monestir del Gaià el 20 de setembre, on l i recomanava el monjo agent i on l i referia com havia rebut una carta del rei Felip I I en virtut de l a qual havia anat a Valldigna a presidir l'elecció del president; i que ara fra Mar t í Sans, monjo del monestir i d'il·lustre prosàpia , va a la cúr ia romana a gestionar la total normalitat regular del seu monestir. 2 9

Així tot s 'anà resolent. F r a Calderó el 27 de novembre obtenia del nunci un rescripte absolent de totes les penes fulminades pel visitador als monjos de Valldigna, que fou comunicat a l Capítol el 8 de desembre s e g ü e n t . 3 o D'altra banda a Roma fra Sans el 8 de novembre j a obtenia que el cardenal Aldobrandini el r ebés en au­diència, en la qual fou detalladament informat de tot el que havia passat a Valldigna, inclús deixant-li la seva declaració escr i ta . 3 1

Quatre dies més tard el cardenal j a actuava davant el nunci —12 de novembre—. 3 2 I el nunci el 28 següent —pressionat, t ambé , per fra Calderó— facultà l 'elecció d'abat a Valldigna; que es feu capi-tularment el 9 de desembre de 1595, sortint elegit f ra Bartomeu Serrano. 3 3

L A QUIETUD TORNA A VALLDIGNA

Com se sol dir en cata là l 'elecció de l'abat Serrano fou un goig sense alegria. E l 6 de desembre un decret reial de Felip I I p re tengué

174

neutralitzar les disposicions del nunci i invalidar-les; p e r ò a r r ibà a Valldigna el 13. E l rei pretenia que el monestir seguís governanfrsé per presidents. 3 4 Tot això c o m p o r t à gran malestar amb incidències diverses, en les quals, almenys que consti expressament, no inter­vingué l'abat Noguers; els abats i monjos valldignencs presentaven una interpel·lació a València el 15 del mateix desembre; fra Calderó feia igualment davant el nunci a Madrid el 9 de gener de 1596; aquest responia el 16; el 6 de febrer un comissari del nunci compareixia a Valldigna; el 10 l a comunitat reaccionava amb protestes. 3 5

Aquell mateix dia el Nunci els responia a l 'apel·lació. 3 6

Mentrestant a Roma fra Sans procurava activar la total solució del conflicte, com consta del 15 de desembre de 1595, 3 7 i aviat fou informat dels nous esdeveniment valldignencs. E l 12 de febrer j a havia presentat uns memorials: un a l papa i l 'altre a l cardenal Aldo-brandini, segons carta que en aquella mateixa data cursava a l'abat Noguers de Santes Creus; . 3 8 on j a havia arribat l ' I d'abril. T a m b é el procurador de l'orde el 15 de febrer envià un altre memorial a l papa. 3 9 Totes aquestes i altres actuacions que desconeixem provo­caren el llarg i circumstanciat breu que Climent V I I I ad reçà a l nunci el dia 11 de m a r ç de 1596, que fra Mar t í Sarts enviava a l'abat Noguers acompanyat d'una caracter ís t ica carta el 14 següen t . 4 0

De tot això en resu l tà confirmat abat de Valldigna l'esmentat fra Bartomeu Serrano. I , com que convenen gairebé exclusivament a l a his tòr ia interna de Valldigna, en tot aquest procés , que potser hem sintetitzat massa, hem silenciat fets d'enorme suggestió que consten a les fonts informatives procedents del monestir valencià, pe rò que prenen un inusitat relleu, i de vegades esborronador drama­tisme a t ravés de l a documentac ió santescreuina que, sovint, amb prou feines esmentem.; Ací n o m é s calia posar de relleu i — ho hem intentat— la profunda preocupació de l'abat Noguers pels afers de Valldigna. Pertanyen a un altre p ropòs i t els variats i engrescadors matisos amb què s'enriquiria aquesta relació paternal, que no sempre t r o b à la comprens ió , n i l ' agra ïment que l i caüa, en alguns monjos valldignencs. E l 18 de juny de 1596 el nunci tancava definitivament tot el procés en mala hora iniciat per Felip I I i el seu servil adulador bisbe d'Utica, i en l a regular i justa solució del qual tan desinte­ressadament ma ldà l'abat de Santes Creus . 4 1

Ans de cloure, encara volem esmentar dos documents de molta l lum i curiositat com a referència per qui vulgui aprofundir en un afer que ho mereix, i que matisen amb rut i lància l 'esmerç de l'abat Noguers: les cartes que des de Roma l i ad reça ren el monjo valldig-nenc fra Mar t í Sans el 5 de juny; i l a del propi abat Serrano, que t a m b é h i era, de dos dies després , 7 de juny de 1596. 4 2 Aquesta darrera carta explica una mica el viatge emprès , en el qual e m b a r c à a l port de Cotlliure el 6 d'abril. Ans de fer-ho, l'abat Serrano havia estat a l monestir de Santes Creus a dialogar amb el seu abat.

175

PARÈNTESI PONDERATIU

Tomat de Roma, l'abat Serrano governà el monestir fins al 2 d'octubre de 1598. Tant bé com pogué, p e r q u è Valldigna havia patit enormement i ell car regà amb la l iquidació de les conseqüències morals i , t a m b é , materials. L a visita costà quantioses despeses que no es ta rà de més que fem aparè ixer ací per a demostrar en quina mena de m a r e m à g n u m calgué que actués l'abat de Santes Creus, en el qual l a suposada —que t a m b é era real i efectiva— riquesa material i senyoria! de Valldigna no deixava de jugar un paper de primera categoria. Diem això persuadits que s i no h i hagués hagut base econòmica Felip I I no hauria emprès l'ofensiva contra Val l ­digna; com no l ' emprengué contra els altres diversos monestirs cistercencs que amb penes i treballs posaven un plat mal curullat a l a taula del refetor dels seus monjos, que havien de sargir i ape-daçar fins a l l ímit de l a possibilitat l lurs hàbi t s per manca de diners i comprar-ne de nous.

Des del desembre de 1593 que començaren les turbacions a Val l ­digna, fins a l m a r ç de 1596 que oficialment, almenys, cal que donem per resoltes, ocasionaren tan de desgrat i tantes molèst ies que marcaren tota una època assenyalada en l'exercici de la paciència i del sofri­ment dels seus monjos. E n aquest llarg per íode — i t r a d u ï m mots del P . G i l — 4 3 no és ponderable l a despesa que el monestir sopor tà . E n el memorial que fra Sans donà al papa el 12 de febrer de 1596 l ' informà com el bisbe d'Utica, visitador, només en accions extra­ordinàr ies havia despès mes de tres mi l escuts, sense comptar les despeses ocasionades pel manteniment de vint boques, i les vingudes dels ministres reials, i això en els vuit mesos que d u r à la visita. I cal afegir, encara, el cost i la despesa dels dos procurados de Madrid i de Roma en l lurs viatges, manteniment, plets i obtenció de breus com igualment les vingudes dels ministres i dels comissaris, etc. I hom veurà quanta degué ésser l a p è r d u a d'aquest monestir en els seus béns temporals; encara que indubtablement fou molt m é s gran i més llastimosa la minva i el perjudici espiritual.

E l monestir hagué d'endeutar-se, i aquest ròssec afeixugà els aba-diats de fra Joan Costeja, elegit el 3 d'octubre de 1598, i el segon de fra Bartomeu Serrano, reelegit el mateix dia de 1601. A la visita que l'abat General de l'orde cistercenc, Edmon de l a Creu, efec­tuà a Valldigna, es reflexen pa tè t i camen t els efectes econòmics, que encara cuejaven intensament de la visi ta malaurada del bisbe d'Utica, i de l a forta in t romiss ió reial a Valldigna. L'abat Serrano, sincerament, posà l'abadia a mercè del seu superior j a rà rqu ic , en un acte heroic de submis ió i de delicadesa filial. Tot això, que esdevé d'un pujat to d ' interès h u m à , sembla que no entra en el nostre propòsi t . Però l'abat Edmon anà a Valldigna procedent de Santes

176

Creus, on havia dialogat llargament amb l'abat Noguers; i no sola­ment de les qüest ions que llavors afectaven a Valldigna, que j a havien restat reduïdes aparentment a uns deutes econòmics, sinó de les profundíss imes implicacions que l a visita del bisbe d'Utica havia aflorat i que afectaven tant a l monestir valencià, com tots els altres dels estats de la confederació catalano-aragonesa, com tot l 'universal orde cistercenc.

L'abat general, no solament no acceptà l a renúnc ia de l'abat vall-dignenc, s inó que assabentat de les personals qualitats que l'ador­naven —influït per l'abat Noguers que el conegué i t r ac t à perso­nalment en moments de profunda t ranscendència— i usant de les excepcionals atribucions que el papa Climent l i havia concedit per a l a seva visita generalícia als monestirs de l a península en breu del 15 de febrer de 1603, p ro r rogà per dos triennis l'abadiat de fra Bartomeu Serrano de Valldigna, segons document del 3 de m a r ç de 1604. L'abat Serrano no t ingué alternativa i acceptà davant el parer u n à n i m e de la comunitat; pe rò confirmat pel mateix abat general el 4 de m a r ç , al cap de cinc mesos moria a Almusafes, el 3 d'agost de 1604. 4 4

UNA DARRERA INTERVENCIÓ DE L'ABAT NOGUERS A VALLDIGNA

F r a Rafael Lluquí havia estat elegit abat de Valldigna el 5 d'agost de 1604, per mort de l'abat Serrano. Ans de cloure el seu trienni aquest abat in ten tà de resignar el cà r rec ; p e r ò coneguda aquesta intenció per l'abat Noguers de Santes Creus l 'advert í sota la pena de censures regulars que ho renunciés , n i que provoqués a Valldigna l'elecció d'un nou abat, i el c r idà p e r q u è en el termini de quinze dies comparegués a Santes Creus. Però l'abat de Valldigna in terposà protest, desatenent que l a Charta Charitatis p revé que les abadies no poden renunciar-se sense el previ assentiment dels abats im­mediats.

Veient el camí que prenien les coses l'abat Noguers envià a Val l ­digna com a visitador delegat seu fra Joan Salines, monjo de Santes Creus i prior de Montesa, religiós de grans qualitats i ciència. Arribat aquest a Valldigna a d m e t é la renúnc ia dels pocs dies que restaven d'abadiat a fra Lluquí i el 28 de ju l io l de 1607 pres id í l 'elecció d'un nou abat, què resul tà fra Joan Costeja.

Aquesta visita, poc grata a alguns dels monjos valldignencs re­solgué tanmateix alguns problemes de la casa. Calgué a fra Salines d'enviar més d'un monjo descontent al monestir aragonès de Veruelà, com consta d'una carta del rei —ara Felip I I I — a l'abat d'aquell monestir, i signada pel rei el 6 de novembre d'aquell 1607. 4 5

177

N O T E S

1. Gil , p. 269. Aquest i la majoria dels documents que comentem en aquest capítol formen part del treball inèdit d'E. Port i Cogul, Pere Noguers, abat reusenc de Santes Creus, un capítol del qual resumim ara acl. Si , com cal confiar, aquest estudi sobre l'abat reusenc veu la llum, és inexcusable el seu coneixement, per a enriquir extraor­dinàriament la seva vinculació amb Valldigna.

2. Gil , pp. 271 i 272. 3. Gil , p. 273. 4. Gil , p. 277, carta al rei; p. 278, carta a Garsias de Loaysa; i p. 280 a Simó Frigola,

vice-canceller del suprem Consell d'Aragó. 5. Gil , p. 280. 6. Gil , p. 281. 7. Gil , pp. 282 i 283. 8. Gil , pp. 283 i SS.

9. AHNM, cod. 437. í. 300. Gil , p. 287 en dóna una versió castellana. 10. Finestres, TV, p. 185. L'abat general practicà aquesta visita al cap encara no de

deu anys. És evident la premeditada oposició amb què fou obstaculitzada pel rei suc­cessor. Felip I I I . Encara que en aquells fets concrets les implicacions entre Santes Creus i Valldigna no apareguin amb relleus, és alliçonador de comprendre'n aquests antece­dents que historiem. Recomanem la lectura de dos estudis que hi fan referència: Viatge a Poblet i a Santes Creus de l'abat general del Cister i algunes notícies que s'hi rela­cionen, d'Eufemià Fort i Cogul a "Miscel·lània populetana" (Poblet, 1966), pp. 433 - 465, i Viatge a Catalunya d'un conseller del rei de França l'any 1603, de Francesc A. Miquel (Barcelona, 1967).

11. Finestres, I V , p. 188. 12. AHNM, cod. 437. ff. 161-162. ; 13. AHNM, cod. 437, ff. 302-302v. Una altra versió al f. 297, en català, Gil , p. 288,

n'aporta una traducció castellana. 14. Gil , p. 290. 15. AHNM, cod. 437, ff. 143-144V. Altres còpies als ff. 195-195V, i 301-301V. 16. AHNM, cod. 457, ff. 125-125V. Es tracta d'un document que no fou aprofitat en

l'estudi referit a la nota 1, per causa de la dificultat enorme de lectura que presenta. Però no ens podem estar ací de retreure'n unes quantes frases que en situen la cronologia i que semblen de prou interès. Vet-les ací: "Accepi literas alteras 17 septembris quibus quidem respondebatur de iis que episcopus uticensis in monasterio Valldignensis gesserit... Abbas Populeti est Madriti negotiis Vallis Digne occupatus, et unionem monasteriorum regni Castelle cüm monasteriis regni Ara-gonum monasteriis regni Francie impediré." No s'està de denunciar com el bisbe d'Utica "ex eodem monasterio —Vallis digne— quinqué monachos religiosos inter quos est qui novissime dicti monasterii abbaciam administravit exuisse; ad ipsum monasteriüm mona­chos ex aliis monasteriis transtulisse; prohibuisse eleccionem abbatis comminatis censuris, et suspendisse"... "Ego vero divina animose voluntate nondiu abbas Sanctarum Crucum creatus sum —setem­bre de 1593— et Hcet tanti muneri indignus sim, divina gratia in his que ad utilitatem mee administracionis, et dicti monasterii conferre valere intelligam."

17. AHNM, cod. 437, f. 197. Rebuda el mateix 27 de setembre. 18. AHNM, cod. 437, ff. 303-303v. Una altra versió als ff. 353-353v. 19. AHNM, cod. 437. f. 139. 20. AHNM, cod 437, f. 299. 21. AHNM, cod. 437, f. 295.

178

22. AHNM, cod. 437, f. 295v. 23. AHNM, cod. 437, f. 295, àl peu del qual hi ha aquesta nota literal: "Fonch sem­

blantment donat un memorial del tenor de aquest al dit cardenal Aldrobandino —que era nebot del papa Climent V I I I , Hipolito Aldobrandini ans de la tiara—. Y sens això quatre altres Cardenals hagueren còpia del memorial llatí enviat per los monjos de Valldigna, ab algunas additions del procurador general."

24. AHNM, cod. 437, ff. 298-298V. 25 . AHNM, cod. 437, f. 307. -26. Gil, p. 287. 27. Gil, pp. 290 i 291 . 28. 29.

Gil, p. 292. AHNM, cod. 437, f. 296.

30. Gil, p. 293. 31. Gil, p. 294. 32. Gil, p. 294 publica el document. 33. Gil, p. 296. 34. Gil, p. 297 i ss. 35. Gil , pp. 301-303. 36. Gil, p. 301 publica aquest curiós document. 37. Gil, p. 300. 38. AHNM, cod. 437, ff. 356-356V. Gil. p. 303. 39>4 Gil, p. 304. 40. AHNM, cod. 437, f. 422 i ss. la butlla papal; i 354, la carta. Gil, s'hi refereix, p. 304. 41. Gil, p. 305. 42. AHNM, cod. 437, ff. 355 i 352, respectivament 43. pàgina 305. 44. Gil , pp. 313 i ss. 45. Gil, pp. 318 i ss. E n parla Gascón, Tabernes, p. 176.

179

4

V A L L D I G N A I L ' O R D E D E M O N T E S A

FUNDACIÓ I PRIMERS TEMPS DE MONTESA

L a butlla Pia Matris Ecclesiae emesa pel papa Joan X X I I a Avinyó el 10 de juny de 1317, per la qual era creat l'orde militar de Montesa, j a donava el to de la , diguem, valencianitat d'aquesta inst i tució que havia de radicar a aquell regne, i precisament a l'antic castell de l'orde templer del qual prenia el nom i , en certa manera, repre­nia la finalitat. Fou un desig reiterat del rei Jaume I I ; que, després d'enormes esforços, veié autoritzada la creació de l'orde que ell hau­r ia volgut sotmesa totalment a Santes Creus. Tot a l més que el papa l i concedí en aquest aspecte és que l'abat d'aquest monestir cistercenc fos visitador de Montesa; pe rò dependent del mestre cala-t ravès . L a butlla fundacional establia que de cap de les maneres el mestre de Calatrava no pogués passar visita a Montesa sense haver convocat amb temps l'abat de Santes Creus a la visita; amb la disjunc-tiva que si no l i esqueia, en lloc seu h i pogués acudir l'abat del mones­t ir de Valldigna que l i era filial. Sense el concurs d'un dels dos abats, els mestres calatravesos no podien dictar disposicions a Montesa. E l s frares d'aquest orde havien de proveir el manteniment dels visi­tadors, l lurs acompanyants i cavalleries. 1

L'endemà, el mateix papa promulgava una butlla, Dudum felicis recordacionis adreçada al bisbe de Tortosa, a l'abat de Valldigna i a l canonge cabíscol de la seu de Girona, als quals encarregava que l'orde hospitaler de Sant Joan de Jerusalem que els ocupava, deixés lliures per als frares de l'orde de Montesa novament fundada els béns que l i havien estat assignats a l regne de Valènc ia . 2 Aquell mateix dia per una altra butlla, Dum ordinis vestri, el papa feia avinent a l mestre i religiosos de l'orde calatravès de la fundació de l'orde de Montesa: dóna a l nou orde, entre altres normes, les de l 'elecció del mestre que serà per sufragi directe dels seus religiosos, i si no ho fan dintre els tres mesos immediats a la vacant, llavors el mestre de Calatrava, amb l'abat de Santes Creus, o en defecte d'ell el del monestir de Valldigna, el designaran. 3

No reaccionà gens favorablement el mestre de Calatrava a aquests i d'altres documents pontificis atenyents a la fundació del nou orde.

180

De tal manera que en la visita, fins a cert punt, de presa de possessió del castell de Montesa que n'havia d 'ésser l a seu, no h i acudí ; l'ú­nica cosa que el rei Jaume i les altres persones interessades acon­seguiren fou que en nom d'ell l a vigília de l a Pentecosta, 26 de maig de 1319, h i acudís fra Gonçal Gómez, comanador d'Alcanyís, acom­panyat dels abats de Santes Creus i de Valldigna. 4

L a fundació solemne s'escaigué a la capella del palau reial de Barcelona, de Santa Àgueda. Allí el 22 de ju l io l de 1219 el re i convocà el bisbe de Barcelona i altres prelats i la seva cort; i h i compare-gueren, t ambé , l'esmentat fra Gonçal Gómez, els abats de Santes Creus, de Benifassà i de Valldigna; cavallers dels ordes de Sant Joan, de la Mercè, de Sant Jordi d'Alfama i molta noblesa. Celebrada la missa, el comanador d'Alcanyís imposà l 'hàbit de Montesa a Guillem d ' E r i l l i a altres dos cavallers santjoanencs que professaren el nou orde. Llavors l'abat Pere Alegre de Santes Creus en nom del papa creà Guillem d ' E r i l l mestre de Montesa, i foren admesos uns quants cavallers més al nou orde que professaren. 5

A la primeria d'agost el mestre E r i l l sort í de Barcelona en direcció a Montesa, acompanyat dels abats cistercencs de Santes Creus, de Benifassà i de Valldigna. Pel camí emmalaltí el mestre i comparegué a Santes Creus amb el seu seguiment, entre el qual l'abat de Valldigna, que, pel que havia treballat a la fundació de l'orde, calia que fos present al seu establiment efectiu al castell de Montesa. Allí r omangué uns quants dies pendent de les incidències de la malaltia del mestre E r i l l . Com que la malaltia no es resolia tant de pressa com volia, el nou mestre reun í a Santes Creus el primer capítol de l'orde montes ià el 22 d'agost, un mes, dia per dia, de l a fundació de l'orde, i en l'acta del qual capítol signà l'abat Joan de Valldigna com a testimoni. 6

E l mestre E r i l l pogué reprendre el viatge i a r r ibà fins a Peníscola, on mor í , a l cap de pocs dies.

L E S V I S I T E S REGULARS

E l rei Jaume I I des de Girona el 6 d'agost de 1321 demanava a l Capítol General de l'orde cistercenc que disposés que els abats de Santes Creus, o de Valldigna, de tots els temps estessin amatents a les visites de l'orde. E l Capítol General h i acced í . 7 Per tant, la visi ta que h i feia el mestre de Calatrava amb l'abat de Santes Creus, o de Valldigna, era de dret pontifici per l a butl la papal de creació de l'orde que ho establia, de dret reial p e r q u è el rei en pa t roc inà el fet papal i de l'orde, i de dret regular per la disposició del Capítol General de tot l'orde del Cister.

E n virtut d'aquest triple dret l'abat de Valldigna, en defecte del de Santes Creus i per les motivacions que justifiquessin aquest

181

defecte, moltes vegades fou visitador de Montesa. Diguem-ne algunes constàncies que en tenim. E l dia 5 de novembre de 1353 l'abat Bernat Boix de Valldigna in tervingué en la visita que a Montesa prac t icà fra Joan Muíioz de Prado, mestre de Calatrava, que h i dictà unes definicions per al millor govern de l 'orde. 8

L'any 1376 l'abat de Santes Creus fou convocat a la visita; pe rò s 'excusà que no h i podia acudir per carta de l ' I d'abril en la qual delegà en l'abat Arnau d'Aranyó, de Valldigna. E l mestre de Cala­trava el 28 d'abril féu saber a aquest que l'esperava a l a visita segons carta que l i t r a m e t é des de València; pe rò aquest tampoc no h i pogué anar. Davant d'això el mestre de Calatrava fra Pere de Núnez prac­ticà sol la visita el dia 4 de maig de l'esmentat any 1376 i en l'acta de visita féu constar les convocatòries frustrades. 9

E n canvi quan l'any 1444 fra Joan de Blasayo, abat de Morimond, visitador general, havia arribat a València, ans de visitar Montesa convocà l'abat de Santes Creus, i com que no pogué acudir a la visita, c r idà l'abat de Valldigna i amb ell prac t icà la visita el 17 d'abril, i amb el consell de fra Llop Palasí h i dictà algunes definicions. 1 0

Uns anys més tard, el 4 de maig de 1468 l'abat Guillem del mateix monestir de Morimond, com a visitador general comparegué a Mon­tesa sense el previ avís ni a l'abat de Santes Creus, n i al de Montesa, p e r q u è aquesta visita fou practicada en virtut de rescripte apos­tò l i c . 1 1

L'11 de gener de 1552 els frares calatravesos fra Inyigo de Ayala, comanador de Carr ión i Calatrava la Vieja , i fra Joan Cabeça de Vaca, prior d'Alcanyís i capellà d'honor del rei d'Espanya, des de València convocaren l'abat de Santes Creus a la visi ta que havien de practicar a Montesa. Com que aquest no h i podia arribar per a a la data proposada d e m a n à que la hi prorroguessin. E l s calatravesos ho feren fins al 10 de febrer; pe rò l'abat Jaume Valls tampoc no hi podia comparèixer i els calatravesos citaren l'abat de Valldigna per escrit datat el 3 de febrer. Aquest, que era fra Josep Garrigues, s'excusà que estava molt atrapat del mal de gota i que lamentava que no hi podria comparèixer ; p e r ò en donà ràp ida notícia a l'abat de Santes Creus. Aquest s 'esforçà en acudir-hi pressosament, arri­bant-hi el dia 11 de febrer quan començà el procés de visi ta que d u r à deu dies, j a que no h i dictà les definicions fins el 2 1 . 1 2 E l 25 d'abril d'aquell mateix any 1552, és a dir, al cap de dos mesos de closa l'an­terior visita, l'abat de Santes Creus fou convocat a tornar a Montesa. Però ara h i pogué anar fra Josep Garrigues, abat de Valldigna; direm que la visita, en lloc de celebrar-se al castell de Montesa, t ingué lloc a Valènc ia . 1 3 Des del començamen t d'aquesta visita j a es manifestà el desacord dels calatravesos amb l'abat valldignenc, legítim repre­sentant del de Santes Creus. E l 5 de jul iol els calatravesos dicta­minaren, no sense la protesta dels pretesos perjudicats que n'apel-laren al papa Ju l i I I I , i aquest desacord donà molt de joc on ac tuà

182

l'abat de Santes Creus directament, i per això no s'hi retroba l'abat de Valldigna.

L ' I de maig de 1556, els calatravesos fra Pere de Gofii i fra Baltasar Munoz de Salazar, giraven visita a Montesa amb la intervenció de fra Joan Fano, abat de Valldigna. Fou una visi ta molt productiva, que establí una pila de providències út i ls a la vida dels montesians, tendents a una més dedicada pràc t ica religiosa. 1 4

L'any 1572 fou programada una visita a Montesa, per a la qual foren designats per part del mestre de Calatrava dos frares molt significats: fra Àlvar de Luna i Mendóça i fra Francesc Radas de Andràda . E l 29 de novembre cridaren l'abat de Santes Creus en reque­riment que l i comunicaren des de València. L a visita estava prevista per a l 15 de desembre vinent i responia a l voler reial expressat el 30 d'agost proppassat. E l correu no t r o b à l'abat de Santes Creus q u è efa Jeroni Contijoc, al seu monestir, p e r q u è estava malalt, i l a malaltia l 'havia atrapat a les cases que el monestir tenia a la riera de Sant Joan de Barcelona, tocant a l convent de les Magdalenes. L'abat s 'excusà per l a seva malura, el fred de l 'hivern i la llarga distància que en aquella ocasió no es veia en cor de recórrer ; ho contestava als Calatravesos en escrit datat a Barcelona el 2 de desembre de 1572. Llavors fou convocat l'abat de Valldigna, i l a visita t ingué efecte els primers dies del mes de febrer de 1573 present l'abat valldignenc, que era Jeroni Val ls . E l dia 9, amb la intervenció de l'abat de Va l l ­digna foren dictades diverses definicions a Montesa. Fou una visita sonada i de les que ens n'ha restat més in fo rmac ió . 1 5

Al cap dc deu anys i escaig, e l 6 de desembre de 1583 els visi­tadors calatravesos fra Alonso Henr íquez y fra Diego de Çisneros practicaren l a visita a Montesa amb l 'auxil i i consell de l'abat de Valldigna fra Pere Castell, a causa de l a incomoditat de presència de l'abat s an t e sc r eu í . 1 6

L a visita decretada per a l'any 1602 en l a qual havien d'actuar els frares de Calatrava fra Llorenç de Aragón i fra Cris tóbal de Rincón, que arribaren fins a Montesa mateix, cal creure que, a desgrat que el rei Felip I I I d'Espanya l'anul·là per decret seu del dia 6 d'agost de 1602, j a havia estat celebrada i acabada, p e r q u è havia estat pro­gramada per al dia 15 de juliol anterior: la disposició reial, cn tot cas, degué invalidar-ne els acords i les disposicions dictades pels visitadors, que foren assistits per l'abat " de Valldigna, tota vegada que el de Santes Creus, fra Perè Noguers no h i pogué acudir i delegà les seves funcions en el de Valldigna, que era fra Bartomeu Serrano durant el seu segon t r ienni . 1 7

Aquesta intervenció de l'abat Serrano de Valldigna és l a darrera de les que tenim constància que intervingué un abat d'aquell mones­t i r com a legít im segon de l'abat de Santes Creus.

183

A L T R E S INCIDÈNCIES

Sempre com a segons dels abats de Santes Creus, trobem sovint incidint els de Valldigna en els afers de l'orde montes ià . J a hem dit que aquesta jerarquia no era ben b é una simple delegació de l'abat de Santes Creus; era una subst i tució legal a nivell disjunctiu, pre­vista en el decret d'erecció de l'orde que j a contemplava la distàn­cia que separava la casa de Montesa del monestir de la V a l l del Gaià. Però t a m b é s'escaigueren situacions a l a inversa; és a dir, actua­cions d' incidència de Santes Creus a Valldigna a t ravés de l'orde montes ià . E n aquest cas hem de situar que l'any 1480 era prior de Montesa el monjo de Santes Creus fra Pere Val ls , religiós d'una gran personalitat que fou l'apoderat de l'abat i monestir de Valldigna i comptador de la Generalitat del regne de València en funció d'a­quells poders i que in tervingué activament a les Corts valencianes d'aquella primeria del segle xv. Després de la seva temporada valen­ciana, fra Pere Valls fou lloctinent de capellà major reial i diputat per procura a les Corts Catalanes dels anys 1419 i 1420. 1 8

D'una manera semblant potser escau de relacionar el fet que fra Tomàs Llonc, monjo de Santes Creus i prior de Montesa el 1416, des d'aquest càr rec accedí a l'abadia de Sant Bernat de l 'Horta de València, o de Rascanya, filial de Valldigna; d'abans —1403— havia estat subprior de Santes Creus i bosser. 1 9

No trobem la personal intervenció de l'abat de Valldigna en el sorollós incident de l'orde de Montesa que motivà l'empresonament del mestre a Çuri ta de las Canas de 1554. Només en una de les cartes de l'abat de Santes Creus Jaume Valls , tan implicat en aquest afer, fa referència a l mestre empresonat que ni ell, n i l'abat de Valldigna, no es prestaran a acudir a una visita de l'orde de Montesa fora d'a­quest castell on radicava. 2 0 J a hem dit que l'abat Fano de Valldigna comparegué a Montesa en la visita de 1556 que, en certa manera, l iquidà aquell desagradable incident, que compor tà situacions de tanta tensió, en les quals l'abat Valls de Santes Creus desplegà una actitud tan intransigent davant els forts, com humana en favor dels vexats i oprimits. Amb el mateix sentir, és clar, dels abats de Valldigna.

UNA DEFENSA FRUSTRADA

Amb l'establiment de la Congregació set-centista dels monestirs cistercencs dels estats de l a corona catalano-aragonesa t rontol là tota la coherència estructural de l'orde. I se'n ressentiren de seguida les relacions entre Santes Creus i l'orde de Montesa. Aquest orde havia arribat molt amunt en el seu poder i en l a seva influència. E n general el regne de València, més servil a les noves nissagues reials

184

que les terres del principat, t a m b é en r ebé més favors, en justa corres­pondència . E l cesarisme reial en el segle x v i h i t r o b à terra molt abonada. Potser aquest procés de protecc ió reial ajuda a explicar l 'extraordinari floriment l i terari i científic del regne de València; inqües t ionablement afavorí espectacularment el nivell econòmic d'al­gunes institucions junyides a l cesarisme que ho volia controlar tot. Montesa h i assolí e l capdamunt del seu poderiu; en certa manera Valldigna t a m b é . Tant aquell orde, com el monestir valldignenc, amb el segle x v n pretengueren — i assoliren cadascú a la seva manera, p e r q u è els lligams tampoc no eren idènt ics— desempallegar-se de Santes Creus. Valldigna ho assolí amb la Congregació, que fou una realitat aviat. I Montesa t ambé , després de maldar gairebé un quart de segle. I allò digne de remarcar és el fet, que, en aquesta lluita p e r q u è Santes Creus no perdés les prerrogatives que exercitava per voler fundacional sobre l'orde de Montesa, l'empenta, l a combativitat, l'escomesa i l a defensa fou exercitada amb més ímpe tu pel monestir i els monjos de Valldigna, almenys aparentment i pel que en sabem, que pel mateix monestir de Santes Creus. V a l l a pena de posar de relleu aquest servei que Valldigna p r e s t à a la seva abadia mare — i també a tot l'orde cistercenc, val a dir-ho— quan ja la filiació pràct i­cament l i havia prescrit regularment.

Montesa j a feia temps que maldava, per a sacudir-se l a tutela de Santes Creus exercida pel seu prior monjo cistercenc. Aquest anhel j a feia temps que covava. Fou, t ambé , un desig que a l imentà Felip I I ; p e r ò que per raons pol í t iques no escometé de ple. Ara els seus des­cendents h o m ò n i m s ho fomentarien: i ho assoliria Felip I V d'un acte de pur despotisme.

De seguida de la mort de l'abat G i l de Santes Creus, que era conjuntament prior de Montesa, l'any 1640, els frares montesians partidaris del prior del seu orde, que equival a dir contraris del prior santescreuí , representaren a l re i els inconvenients del fet prioral monacal i els pretesos avantatges que reportaria un prior frare de Montesa. Aquest deler j a s'havia manifestat d'abans. Però ara, davant l a provisió del cà r rec que havia de fer l'abat de Santes Creus, fou presentada a l rei una al·legació redactada conjuntament per l'advocat Brau l i Esteve i els frares montesians Jaume Roig i Tomàs I n s a . 2 1 E l s monjos de Santes Creus tenien la comunicació interdita amb el rei Felip I V amb motiu de la guerra separatista que j a estava latent, i no pogueren —ni devien estar-hi invitats— contradir les raons montesianes que els discutien el prior de Montesa. Ni tan solament en degueren tenir notícia. Però sabem que els monjos de Valldigna con t ràd i ren el memorial presentat al re i i defensaren els drets de Santes Creus que eren els de l'orde cistercenc, amb b raó , sense desmai i encertadament. Qui contes tà l'al·legat fou el monjo valldignenc fra Pere Galiana, amb una rèplica impresa l'any 1646. 2 2 F r a Galiana era prior del monestir del Montsant de Xàtiva, depenent de Valldigna,

185

i que amb una petita comunitat masculina havia subst i tu ï t el monestir cistercenc —abadia femenina—.

Muniz, autor de la bibliografia cistercenca impresa a la darreria del segle xví i i , ens dóna el nom d'altres dues al·legacions sortides de l a mateixa ploma de fra Galiana de Valldigna, tots dos textos d'aquest temps; el primer Alegación en defensa de la religión cister­ciense en derecho que tiene el abad de Santes Creus de nombrar Prior de Montesa a un monje cisterciense, i Examen de la verdad en defensa de las autoridades apostólicas y Real, tots dos impresos i el segon amb el pseudòn im de «Fray Pedró de San Bernardo, monje cisterciense».

De fet, durant els anys més crus de la guerra el priorat no est igué a tès , que sapiguem. Però en tornar el prior monjo de Santes Creus a Montesa es reprengué l a qüest ió amb gran desplegament de forces, afavorides pel fet que Santes Creus durant l a guerra passada havia restat a l costat de l a Generalitat. E n conseqüent reacció d'això el 21 de m a r ç de 1651 el monjo fra Rafael Trobado de Valldigna—que t a m b é fou abat de Valldigna i Vica r i General de l a Congregació-— escrivia una carta a fra Pere Galiana per tal d'ajustar el text de les defenses que aquest havia fet dels drets de Santes Creus a l priorat de Montesa a un al·legat, que calia presentar en nom de tota la Con­gregació o del seu Vica r i General, per tal que t ingués m é s força.

Les al·legacions es multiplicaren. Principalment per a contradir les raons cistercenques els montesians desplegaren una ambiciosa os tentació d'edicions que tractaven d'impressionar m é s per la seva espectacularitat editorial que no podien convèncer per l lur doctrina. Davant de tot aquest aparell de força l i teràr ia , respatllada per una ext raordinàr ia potència econòmica i una no menys eficient influència reial, la Congregació Cistercenca, i en nom d'ella el monjo poble tà Miquel Mayor, llavors abat d'Escarp i vicari General, 1*11 de maig de 1659 des de Benifassà escrivia a fra Pere Galiana que es posés d'acord amb l'esmentat fra Rafael Trobado, tots dos monjos de Val l ­digna, per a redactar un document escaient com a al·legat oficial de la Congregació en defensa del prior monjo de Santes Creus. Aquesta al·legació fou presentada a l rei el gener de 1660. 2 3

Tot plegat no serví de res. E l rei , unilateralment, «porqué esta es m i determinada voluntad», decre tà l'acabament del priorat monacal de Montesa des de Madrid el 23 de setembre de 1668. 2 4 Tot estava acabat. E l monestir de Valldigna j a no havia d'intervenir mai m é s per a res en una de les més preuades prerrogatives que tenia Santes Creus, com havia servit filialment a l seu monestir mare durant tres centúr ies i mitja.

Vuitanta anys després , mal comptats, el 23 de febrer de 1747 un violent t e r r a t r èmol a t e r r à espectacularment el castell convent de Montesa, que era l a casa central de l'orde, p ràc t i cament única . Es tem ben segurs que el record urticant que els monjos valldignencs devien

186

tenir dels montesians era ben v iu . L a catàstrofe , tanmateix, els tocà ben d'aprop. Tretze frares de l'orde mili tar trobaren l a mort instan­tàn ia colgats entre les parets desplomades; tretze frares i el seu prior, sis criats, i el mestre d'obres. Condolguts d'una t ragèdia tan enorme els monjos valldignencs oblidaren les passades diferències i se solidaritzaren per v ia de fets amb la immensa desgràcia de Montesa.

L 'àbat Josep Minyana de Valldigna corregué en socors dels mon­tesians. I oferí als supervivents de l'orde mili tar que estaven dis­persos, un lloc al seu monestir de Valldigna. E l s montesians l i ho agraï ren. Però restaren expectant a l a ciutat de València, fins que el rei els donà en aquesta ciutat la casa que havia estat dels Templers. E l 26 d'agost de 1750 els en féu pe rpè tua donació per tal que h i establissin la seu de l'orde mi l i ta r . 2 5

Miquel ALBERT

(Acabarà.)

N O T E S

1. ACA, Butlles de Joan X X I I . lligall 28, n.° 9. Publicada per Samper, I , pp. 17-24; Villarroya, pp. 2-11; Ferran, p. 143 i ss., i d'altres autors no tan a mà.

2. Samper, I , p. 29, la publica. 3. ACA, Butlles de Joan X I I , llig. 28, n.° 11. 4. ACA, Reg. 338, í. 22v-23. 5. Samper, I , p. 58 i ss. Sobre els primers cavallers montesians, ACA, Reg. 338,

ff. 26, 27, i 37v. L'abat de Valldigna present en aquest acte era Joan Pont, antic monjo de Santes Creus.

6. Samper, I , p. 103. 7. Samper, I , p. 124 i ss. 8. Samper, I , p. 517. 9. Samper, I , pp. 370 i 372.

10. Samper, I , pp. 230 i 518. 11. Samper, I , p. 518. 12. Samper, I , pp. 352, 367 i 519, i I I , p. 574. 13. Samper, I , pp. 438 i ss. E l document d'apeliació a les pp. 444-447. 14. Samper, I , pp. 141 i 520, i I I , pp. 673 i 674. 15. Samper, I , pp. 171. 353-361 i 520; i I I , pp. 140 i 551. 16. Samper, I , p. 520. 17. Samper, I , p. 364. 18. ACA, Rel 3884, del Mestre Racional (30 setembre 1409). Cortes, X I I , pp. 141, 151.

173, 175, 198, 211, 218, 246, 281, 401, etc. Gil , p. 127. Toledo, El monasterio, p. 90.

187

19. Samper, I I , 641 i 722, que el relaciona com a Llorich. Subprior de Santes Creus el 1409; subprior i bosser, el 1416; abat de Sant Bernat, 1427, almenys proposat i elegit, Gascón, Rascanya, no esn fa esment; l'esmenta, però, Samper amb el nom estrafet.

20. AHNM, cod. 437, ff. 330-331. 21. Samper, I , p. 6 de la Prefaeión. Sembla que fou donada a l'estampa; perd no

en coneixem l'edició. 22. Alegación por los monasterios de Santas Creus y de Valldigna en satisfacción

y respuesta de las alegaciones por Montesa, de don Braulio Esteve, del doctor frey Pedró Jayme Roig y del doctor frey Jayme Insa. (València, 1646).

23. Alegación en defensa de la orden cisterciense en prueba del derecho que tiene el abad de Santas Cruces de nombrar un monge para prior de Montesa en quien reside toda la jurisdicciún espiritual de dicha religión de Montesa (Valencià, 1660).

24. Samper, I I , p. 719. 25. Gil, I I , pp. 189-190.

188

RECORDANÇA DE L ' E D U A R D C A S T E L L S

Els amics de l 'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus em demanen que escrigui una recordança de la vida del pintor vallenc Eduard Castells i Roca. L a comanda té les seves explicacions: L'Eduard morí el passat 18 de gener, fou un destacat artista català i era soci de l'Arxiu.

En una associació cultural, o qualsevulla, la Junta Directiva té tanta importància com tots els socis, del primer al darrer, malgrat que a la Junta correspon portar el t imó de la nau, i sembla que els socis es quedin amb el paper de simples col·laboradors econòmics. No era aquest el cas de l'Edu­ard Castells. E l l era un soci entusiasta, un soci lliurat de cap a peus a San­tes Creus, un propagandista de Santes Creus pertot arreu i sempre. A més, per la seva condició de fill de Valls, tenia una especial predilecció en reforçar els lligams vallencs amb el monestir, recordant la seva proximitat geogràfica i la seva relació històrica. ( E l tema és un possible estudi a fer, si recordem que Valls donà abats i monjos a Santes Creus, i que el cenobi tenia casa a Valls). L'Eduard proposava a molts vallencs que es fessin socis de l 'Arxiu, i així fou com el que escriu es va fer admirador i col·la­borador d'aquesta entitat, la qual, dintre de les seves limitacions, treballa amb fervor per a conservar el passat històric i gloriós del monestir de Santes Creus. Si a tot això hi sumem el fet de la meva íntima amistat amb l'Eduard Castells, potser acabarà d'explicar el perquè de la meva firma en aquest escrit.

No sé exactament la data, ni de quina manera s'inicià la relació de l'Eduard Castells amb Santes Creus. Fullejant catàlegs de les seves expo­sicions trobo que, els primers quadres amb temes de Santes Creus, els pre­sentà el gener del 1949 a la sala Pictòria, de Barcelona. Suposo que ales-

189

hores ja tenia pis i estudi a Santes Creus, on, durant anys, passà els estius i treballà els temes que tant l'atreien. Ben segur que molts santescreuins, amics i altres estiuejants, recordaran fets i anècdotes d'aquesta època i , per cert, ens agradaria de conèixer-les. Per la meva part, sols puc aportar a aquest capítol de la seva vida els records d'aquelles trobades els dies de la festa anual de l 'Arxiu Bibliogràfic i els d'aquelles vetllades en les quals, per celebrar Sant Eduard, ens reuniem a Santes Creus els amics vallencs. Nosaltres, amicalment, anomenaven a Castells «el Pare Abat». No és endebades que coneixia força bé la història del cenobi i ens havia fet de cicerone en algunes visites, la més original de les quals la férem aprofitant la claror de la lluna.

E l seu pis estava davant mateix de la porta d'entrada actual del mo­nestir. Pels que vibrem amb les coses relacionades amb l'art í la història, l'anada a Santes Creus sempre fou, i és, motiu d'íntima emoció. Quan venint de Valls, al capvespre, se'ns presenta, de sobte, la visió conjunta de Santes Creus, amb la façana del monestir reflectint l'or de les seves venerables pedres, gegantí pare de les cases del poble nascut al seu redós; quan passem per davant de l'Albereda i per damunt del pont del Gaià, enfilant després vers el recinte exterior del monestir; quan entrem a la plaça de Sant Bernat i les pedres ens comencen a parlar històricament i artística, Santes Creus ja ens ha entrat al cor. És quelcom que cadascú sent dintre seu i es fa difícil d'explicar. J a quasi s'ha fet de nit i caminant per la plaça veiem els portals, entrelluquem els esgrafiats de les façanes, mentre davant nostre s'aixeca imponent la silueta de l'església, amb la seva bella portalada i el seu esvelt finestral d'ogiva.

Però no volem que el nostre entusiasme ens faci desviar el tema pro­posat. L'entrada de ca l'Eduard, l'escala i tot plegat denotava l'esperit de l'artista per les coses belles: elements decoratius, artesans i artístics, orna­ven les parets amb un gust exquisit. I ja dintre del pis, antic, però amb elements senyorials conservats i ambientats amb mobles d'època, quadres, dibuixos, cortinatges i d'altres additaments, creaven l'ambient propici per a la nostra reunió artística. L'Eduard, la seva esposa, els amics de Santes Creus, els artistes barcelonins... tots s'esforçaven per fer-nos agradable una vetllada que, quasi sempre s'allargava fins altes hores de la nit. Ha­víem vist pintures i dibuixos de l'Eduard, havíem sopat, i , entre tassa i tassa de cafè, i entre copa i copa de licor, els temes artístics, les bromes i els projectes pel futur s'anaven desgranant amb entusiasme en les

190

nostres converses, fins que la son ens abatia. A darrera hora, entre la son i la boirina de fum de tabac, em semblava confondre els «Interiors» que pintava l'Eduard amb els autèntics interiors de la casa.

D'aquell pis-esmdi de Santes Creus nasqué una nombrosa col·lecció de pintures, obres de creació de l'Eduard Castells. Com Vermeer, l'Eduard Castells fou home atent al misteri que es desenrotlla en els interiors de les habitacions familiars, als jocs de llum que emanen d'una fruita, d'unes flors, d'uns tapissos, d'uns mobles acompanyant una figura. Els motius

191

del quadre no són sinó elements poètics de la composició. L a llum i el temps semblen parar-se en els seus interiors. Els objectes s'uneixen al seu propietari en íntima amistat, en un joc deliciós de colors —grocs, grisos, blaus, blancs i negres —- dintre d'una atmosfera plena d'encís, tot composa un conjunt íntim on es pot veure el miracle de la transfor­mació de les persones i els objectes, més humils i modestos, en veritables ramells de flors. L a devoció de l'artista per la seva casa ens fa veure que la poesia pot trobar-se en les coses més insignificants, en aquelles que, moltes vegades, ens passen desapercebudes. «La casa on vivim —deia l'artista — està tota plena del silenci de les hores».

Des d'un bon principi, a Castells l i van interessar els impressionistes com a un dels exponents màxims de la pintura de tots els temps, tota vegada que la seva revolució representà, en certa manera, un redesco-briment del color i de la matèria en donar-los el màxim valor, al mateix temps que prescindia de factors extrapictòrics i buscava la solució d'uns problemes merament plàstics.

N o vol dir això que l'obra pictòrica de l'Eduard Castells s'hagi de classificar taxativament paral·lela a la pintura impressionista. Enamorat de la pintura romànica i gòtica, per la seva expressió i riquesa cromàtica, d'ambdues trobaríem ressonàncies en la seva pintura. No oblidà el mes­tratge de Velàzquez, Goya i el Greco. Admirà el colorit i la interpretació de l'atmosfera d'un Pisarro i d'un Sisley; la força i construcció com ele­ments bàsics de Cézane i Van Gogh; el Cubisme, del qual volgué desen­rotllar, amb mitjans personals, la seva geometria.

Castells, amb un gran sentit de la responsabilitat, amb un amor d'arte­sà per l'ofici i amb un vigorós temperament de pintor, treballà amb fer-vorositat per arribar a aconseguir fondre totes aquelles troballes artístiques en un art personal que ambicionava mantenir l'equilibri entre la intel·li­gència i el sentiment.

E l seu art fou íntim, perquè estava creat amb l'ànima. L a seva pintura era prudent i sensible com ell mateix: tenia un aire de confidència. La seva personalitat artística era palpitant, insobornable, basada en una tècni­ca honrada i conscient, en una paleta poètica, en una visió d'arquitecte, en una interpretació de la realitat, amb la que mantenia l'indispensable contacte per a no perdre el seu acent humà.

E l seu gran temperament artístic no l i va permetre sacrificar la per­sonalitat, ni fer una pintura amable i anecdòtica, de les que capta l'atenció

192

del públic corrent i majoritari. S'obligà ell mateix a oferir una obra pura, plena d'estricte sentit pictòric, la qual realitzava amb «humilitat francis­cana», dit amb paraules seves.

E l tema de Santes Creus havia d'ésser font inestroncable per a la seva obra. S'arribà a identificar tant amb el monestir i els seus encontorns, que es convertí en el seu pintor per excel·lència. És una època en la qual l'artista està en possessió de tots els elements per a crear la seva obra. Juga amb ells i, com a fantàstic il·lusionista, ens fa veure el que exigeix el tema amb què ens enjoia la vista.

Si en el paisatge aconsegueix identificar-se amb els seus inesgotables aspectes, copsar amb una justesa insuperable la lluminositat del Camp de Tarragona, en unes teles on la intensitat dels celatges té evidents resso­nàncies del millor Regoyos, en les natures mortes i en els interiors amb figura ens dóna una mostra de suprema ambientació, en una pintura on l'afany d'unitat i delicadesa cromàtica posen, en conseqüència, com un dels factors essencials d'on es desprèn el seu intimisme. Una pintura amo­rosa, però no d'amor a l'objecte, sinó a la seva qualitat com a mitjà expressiu de poesia. Més, doncs, que un enamorat de la Naturalesa ho és d'una bellesa emanant de l'obra d'art per l'ordenació dels elements que l'integren. Això és, una realitat percebuda amb amor que es transforma en inspirada revelació, en cantar-la una veu càlida i pura que, més que en la força dels seus pulmons, descansa la seva entonació en el sentiment col·loquial i graciosament sobri de la melodia.

D'aquesta manera són presentats els temes de Santes Creus: amb l'embruixament de les pedres daurades. Castells estimà el monestir amb passió, com a cosa seva, i no sense mancar-li raó, ja que aconseguí compe­netrar-se amb l'acollidor cenobi, identificar-se amb el seu esperit, descobrir la seva bellesa des dels més variats i originals punts de vista, interpretar-hi els més diversos i canviants aspectes que presenta, fruit, quasi sempre, de la inigualable dolcesa i lluminositat del cel tarragoní.

Hem volgut, de manera particular, escatir de la vida pictòrica de l'Eduard Castells aquesta parcel·la que reflecteix una època en la qual, f encalmat rabeig de pau, que és el Monestir de Santes Creus, ocupà la seva preocupació artística. Els seus encontorns, el mateix cenobi, l i donaren copiosa varietat de temes, íntimament compenetrat amb els quals ens donà líriques interpretacions plenes de llum, de gran i profunda substància pictòrica. Fruit d'aquesta compenetració anímica amb el suau paisatge

193

del monestir, paisatge reblert de pau i serenitat, fou la creació d'uns paisatges excel·lents, de meravelloses obres d'art. Crec, no sé com, que una mostra de la pintura d'aquesta època seria convenient que figurés al Museu del Monestir.

L'amic desaparegut sabé deixar constància del seu pas per la terra: excel·lí com artista, es va crear una personalitat dintre de la pintura catala­na; com a home, tenia i va saber mantenir un gran sentit de l'amistat i un profund companyerisme per tothom; com a català, estimà els costums, les tradicions i la llengua de la nostra pàtria, bo i defensant-les fins a l'he­roisme ; com a vallenc, tingué sempre la seva ciutat natal en el pensament i no va escatimar esforços per a propagar les glòries i les virtuts de Valls.

L'Eduard Castells havia nascut a Valls, el 12 de Desembre de 1898. Les afinitats artístiques que ens agermanaven eren fruit de la nostra coneixença, l'any 1943, en la primera exposició de Nadal que presentàvem els artistes vallencs. Conèixer l'Eduard fou, és, en certa manera, conèixer la seva obra pictòrica, prova irrefutable, per tant, d'autenticitat. L'obra respon, amb precisió, a les característiques del tracte de l'autor com a ho­me. Castells, fill de Valls, del Camp de Tarragona, fill de l a seva terra, sempre pensava en Valls. Estimava la vida retirada, l'obra ben feta, l'exis­tència patriarcal. Les seves exposicions no sovintejaven. A vegades passaven tres, quatre o més anys, entre l'una exposició i l'altra. Mentrestant, s'havia retirat a treballar «franciscanament» en els seus refugis de Santes Creus, Vilabella o Barcelona, amb la normal i setmanal escapada a Valls. No es decidia a presentar una nova exposició fins que creia que tenia quelcom de nou per a dir. Així de sincer era el seu art, un veritable reflex d'equil·li-brada i serena aparença del nostre paisatge, el qual té ell mateix fragàncies romanes i mediterrànies.

Ben jove es traslladà a Barcelona. Allí, immers en l'ambient artístic de la seva època, Castells anà formant la seva personalitat artística i huma­na. Dibuixa i pinta al Taller d'Ignasi Mallol, artista tarragoní, avui, injus­tament, bastant oblidat. Els anys d'aprenentatge al costat de Mallol influiran poderosament en la formació artística de Castells. Estudia dibuix a les classes del Cercle Artístic i , per primera vegada, exposa obres seves a l'Exposició Nacional de Primavera, a Barcelona.

Durant uns quants anys alterna las activitats pictòriques amb les de publicitat, impremta i editorial; col·labora també en les activitats polítiques catalanes dels anys 30. A partir de 1936 es torna a dedicar de ple a la

194

pintura, i , l'any 1941, l'Adrià Gual, home polifacètic, autor dramàtic, director escènic i artista pintor, s'interessa vivament per l'obra de Castells, després d'haver-la vista en el seu taller. Organitza la seva primera exposi­ció individual a «Museum», una sala que hi havia al carrer del Pi , a Barcelona.

A partir d'aleshores, continua pintant amb assiduïtat i presenta algunes exposicions. Té bones relacions en els cercles artístics i fa amistat amb els companys d'ofici. U n dels seus cenacles fou L a Campana de Sant Gervasi, una antiga taverna barcelonina on feien reunions els artistes. Allí es trobava amb els pintors Olivé Busquets, Sanjuan, en Colson i la seva esposa Kuri-moto, pintora coreana, Gabino, Jansana, en Gol , la Montserrat Fargas, els escultors Badia i Busquets, aquest últim també de Valls, i amb el crític d'art Josep M . a de Sucre.

No ens volem allargar recordant la paralel·la trajectòria artística a Valls, especialment amb els artistes vallencs, ja que ho hem reflectit en altres publicacions. Castells sosté una lluita constant per la superació en el seu art. Enquadrat en l'impressionisme i en les escoles pictòriques que el seguiren, moltes vegades se l i havia retret la raresa de la seva pintura ; alguns l'havien titllat de revolucionari. E n el moment que irrompen al país les noves tendències pictòriques, es produeix en l'Eduard Castells una paradoxa ben curiosa: E l l es confirma en el camí que s'ha traçat i en el que té la seva personalitat pictòrica i , d'aquesta manera, el revolu­cionari d'ahir es troba convertit en un conservador malgrat que evoluciona sense estridències vers una pintura més «fauve».

Sintetitzarem dient que, després de la seva època santescreuina, a par­tir del 1969 presentà les seves «Estampes de Castella», iniciant una. etapa viatgera en la qual, amb la seva maduresa plàstica, s'expressà amb visió directa, captant la fugacitat de l'instant amb una narrativa simple, extraient de la realitat l'entranya mateixa de les essències més pures. Des d'aquell moment emprèn unà carrera vertiginosa. Treballa frenèti-cament. És possible que sentís propera la seva hora final i volgués deixar-nos la cosa consubstancial de tota la seva vida artística. E l 1971 exposà les seves «Estampes de París i Ginebra». També pintà a Venècia. E l seu llenguatge pictòric cada vegada és més senzill, més alambicat, la seva dicció és més nerviosa. E l 1973 salta l'Atlàntic i es presenta a la capital veneçolana. Pinta temes de Caracas. E l 1974 ofereix, quasi simultània­ment, exposicions a Caracas, París i Barcelona. L a seva pintura té ara un

195

cromatisme audaç, saborós i original. És el triomf del color per damunt de tota altra cosa. Sintetitza fins a l'extrem, expressa amb colors quasi verges. S'apassiona pel tema. L a seva refinada sensibilitat i el seu domini -de l'ofici fan que harmonitzi la seva obra amb espontaneïtat i sentit pictòric, transformant la seva pintura, encesa per la llum, en matèria transparent i expressió pura.

Castells s'ha trobat ell mateix. L a seva maduresa representa el seu millor període creador. No hi ha preocupacions estilístiques, ni de cap mena, en la seva obra. E l seu, ara, és un món feliç. L a inspiració és fresca, inèdita, i l'obra és plena de gràcia, producte de la llibertat de la seva fantasia per a transformar la realitat quotidiana en rutilants simfonies de color. L a naturalesa queda subordinada als desigs de l'esperit, al misteri de la sensibilitat i de la poesia.

Ar t meravellós pel seu poder de captació i de transformació. En cada obra, Castells ens fa partíceps de nous descobriments, de la seva pròpia sorpresa, del seu mirar emocionat com el d'un infant que cada dia veu coses noves; del miracle de la llum que a diari vesteix de nou la natu­ralesa, que a cada hora dóna forma i color a l'univers que veuen els seus ulls. Univers feliç, alífer i espiritual en totes les seves manifestacions1: persones, natures mortes, flors, paisatges, jardins, carrers i places, inte­riors, llacs i camins, que en la seva màgica transformació de la realitat al somni i a la poesia, es converteixen en òptim regal per a la nostra vista, i que màgicament ens transforma la vulgar realitat en somnis dels contes de la nostra ingènua infància.

Davant d'aquesta època pictòrica de Castells, un hom s'identifica ple­nament amb les frases d'un admirador de Bonnard: «Si jo fos un auto­bús, seria feliç de ser pintat per Bonnard. Posaria molt seriosament, i ell em transformaria en una mena de carrossa per a gala de gossets de circ. Aquest dimoni d'home és capaç de fer d'un pneumàtic, un cistell de flors, i de la capota d'un cotxe un estany amb peixos vermells.»

Així és l'art de Castells: un art que arriba al cor. A fi de comptes, potser sí que això és l'essència mateixa de l'art.

L'atzar vol que Castells mori a París, en plena activitat pictòrica, preparant noves exposicions. Vallenc de socarrel, enamorat de la seva ciutat, havia tastat l'ambient de la capital del Sena, la capital artística del món, i se l i havia emmetzinat la sang i el pensament amb les boires parisenques. E l l volia anar a pintar a París, volia tornar a aquell París

196

que, encara que una mica tard, quasi havia conquistat amb la seva dar­rera exposició. Als seus 77 anys, amb il·lusió jovenívola se sentia amb ànims per a seguir pintant. I aquesta il·lusió l'enganyà a ell mateix en calcular les seves forces físiques.

Morí lluny de casa seva, canviant, en les seves teles, la transparent llum del nostre cel pels grisos de França, pels grisos lluminosos dels pintors impressionistes que tant estimà. I aquesta és, potser, la pena i la glòria del seu destí final. Pena per morir fora de casa, lluny dels amics i familiars; glòria per haver mort al camp de batalla, com el guerrer gloriós, simbòlicament amb els pinzells a la mà, prop dels seus admirats Cézanne, Monet, Renoir, Van Gogh, Modigliani...

E l nostre Eduard se n'ha anat del món sense l'acompanyament dels nombrosos amics que l'admiràvem. E l seu enterrament, al cementiri pari­senc de Thais, ens recorda el de Van Gogh, el seu germà d'art: «Van anar a l'enterrament uns pocs amics de París. Van cobrir la caixa amb girasols i van plantar-los damunt de la seva tomba, com a pòstum home­natge amb la flor que tant estimà. I aquella flor i aquell groc dels seus pètals, groc que Van Gogh va proclamar com el més bell i el més lluent de tots els colors, van cantar així un himne de glòria en l'humil i fer­vorós enterrament d'un heroi de l'art.»

L a gran lliçó de l'Eduard Castells fou lliurar-se a la seva vocació artística i donar-se als altres en una autèntica companyoria. E n ell no s'es­troncà mai el goig de fer penya amb els amics ni el plaer de la conversa. Tan excel·lent pintor com persona, fou un home sensible i delicat. Durant molts anys ens mostrà la seva finura senyorial i el do de la vella cortesia. L a sociabilitat i els afectes compartits són possibles quan, per damunt de tot, l'home és una persona. L'amistat, vista així, sense cap interès particular, pot ésser una cosa veritable. L'Eduard sabé ser artista, amic i home senzill. Sabé estimar i fer-se estimar. I amb això n'hi ha prou per a emplenar una vida.

Si la darrera jugada que l i ha fet la vida ha estat fer-lo morir lluny dels amics i de la terra, potser a nosaltres ens compensarà recordar-lo com sempre l'havíem conegut: un home jovial, alegre, il·lusionat per tot, disposat a totes les empreses nobles i culturals... Sempre podem pensar que és a Barcelona, a Ginebra, a Veneçuela, a Venècia o bé a Santes Creus o a Vilabella, i que el dia menys pensat, el veurem caminant pel passeig dels Caputxins o el trobarem contemplant la façana de Sant Roc i l i

197

haurem de tocar l'espatlla per fer-lo baixar del seu castell de somnis urbanístics, i ens saludarà amb el seu habitual somriure i amb el seu... — Hola, no i ! . . . Així, amb aquesta imatge senzilla voldríem que, mort, visqués amb nosaltres.

Daniel V E N T U R A I S O L É

Nota de la Redacció. — Eduard Castells i Roca sol·licità ésser soci de l'Arxiu, i hi fou admès el 19.54. Entusiasta i actiu, col·laborà de seguida eficaçment a les iniciatives de l'entitat, particularment al manteniment esplendorós de les festes acadèmiques anuals. Donà generosament alguns documents originals que atenyen Santes Creus, que l i valgueren la concessió del títol de Cooperador, lliurat solemnement el 7 de setembre de 1958. Aquell mateix any l'Assemblea General de l ' I de juny el creà membre de la Junta de Govern de la qual formà part ininterrompudament fins pocs mesos abans de la seva mort escai-guda a París el 18 de gener de 1976.

198

GORNALS I VOLTORS

L a publicació al número anterior2 d'un comentari a l'enderroc d'unes cases del Mur, m'ha empenyut a tractar de les del carrer de la Cort que es beneficiaren d'aquella reforma.

Res no diré de la casa número 3, tan formosa per la puresa i severitat del seu estil; propietat, ahir, del senyor Rodon Rubinat; i , actualment de la Caixa de Pensions; perquè ningú no desconeix que fins al 1835 pertanyé al monestir de Santes Creus.

A l seu costat s'aixeca la més senyorial i més moderna de la família Dasca. A l damunt d'una de les seves portes, la que accedeix a la notaria, és de veure un escut sense cap altra peça heràldica que una G al seu mig, i altres quatre majúscules: una N , una A , una L , i una S, repartides als seus angles. Però el passejant es pot adonar que la inicial del centre conté en xifra o enllaç altres dues lletres: una O i una R. L a inscripció, doncs, diu o pretén de dir: G O R N A L S .

c Q u i era Gornals? L'amo d'aquesta casa. Qui la reedificà a la primeria del segle X V I I : Macià Gornals.

Aquest senyor era natural de Santa Coloma. Es traslladà a Valls quan ja el segle X V I anava de baixa. Fou Batlle en el bienni de 1591-1592 i jurat diverses vegades. En una d'elles l i succeïren alguns disgustos. S'es-

1. Amb aquest mateix títol fa una llarga cinquantena d'anys que Indaleci Castells, memorable investigador i publicista vallenc, donava a conèixer unes quantes notícies que, per l'interès que tenen evidentment amb personatges relacionats amb Santes Creus, sembla escaient de recollir al nostre Butlletí.

Indaleci Castells nasqué i morí a Valls (1864-1930), fou un gran patriota vallenc, de projecció molt dilatada precisament pel seu profund arrelament i la seva estima a la seva ciutat. Fou literat,, periodista, historiador, sempre de nivell: el gran mestre del catalanisme vallenc a la seva època, amb difusió molt eixamplada.

2. «La Crònica de Valls», darrer número corresponent a l'any 1925, perquè aquest article aparegué en el del dia 2 de gener de 1926.

199

queia l'any 1604. U n comissari reial, el senyor Epifani, vingué a Valls a recaptar uns pagaments endarrerits. L'ordre s'alterà i escomès per un escamot capitanejat per Pere Voltor, el senyor Epifani trobà la mort al Pati. Els jurats de Valls, i entre ells Gornals, foren empresonats com a inductors.

Macià Gornals era mercader. Tractava en gra. De casa seva sortia la majoria del blat de llavor que els jurats dels pobles compraven per a repar­tir-lo entre els veïns, segons que era costum d'aquells temps. Però, sobretot, s'enriquí com a arrendatari dels censals, dels rèdits i delmes que correspo­nien als monjos de Santes Creus als termes de la Roqueta, de Sant Gallard, de Figuerola 3 i la Pobla de Montornès. I en d'altres negocis semblants.

Estava mullerat amb Maria, una filla del senyor Pere Vidal, doctor en medicina de Tarragona. Tenia enterrament, vas o carner, en un lloc privi­legiat de l'església: entre les dues piques aiguabeneiteres.4

E l 1597 comprà la casa del carrer de la Cort propietat del donzell Bernat Ferrer. Pocs anys més tard la restaurà, esculpint al damunt de la porta d'entrada l'escut que hem dit.

E l seu fill, Joan, i el primogènit d'aquest, Francesc, moriren ans que llur pare i avi. Així, doncs, fou hereu un altre net: Joan Baptista Gornals. Aquest mullerà amb la filla i pubilla de Pau Fontanilles, propietari del molí del seu nom, després de Gornals, més tard de Rubinat i , darrerament, de Bella. Però, mort el seu únic fill mascle, Joan Pau, es perdé el cognom. Àngela, la filla i hereva de Joan Baptista Gornals es maridà amb el senyor Joan Rubinat, i llur descendència ha arribat fins als nostres dies. L a casa del carrer de la Cort, doncs, passà als Rubinat.

I , arribats ací, cal un aclariment. La casa de la qual parlem no era sinó la meitat de la que actualment té el senyor Albert Dasca.

3. Es tracta de Figuerola, a la baixa Segarra, petit agregat, darrerament, del municipi de les Piles. No es «acta, doncs, de Figuerola del Camp, com algú podria suposar.

4. Però no hi fou enterrat; sinó que escollí enterrament al monestir de Santes Creus. A la nau llevantina del claustre anterior, al sòl, i enfront de la capella de Santa Maria d'Agost —o l'Assumpta— hi ha una llosa presidida per un escut ovalat amb l'anagrama GORNALS, semblantment a com ens el descriu l'articulista, i una inscripció llatina que diu exactament: L'honorable Macià Gornals mercader de la vila de Santa Coloma de Queralt, però resident a la de Valls quan s'escaigué la seva mort, deixà el seu cos per a ésser enterrat ací, on jau el seu cadàver. Morí el 10 d'octubre de 1604. És a dir, després del seu empresonament, i, potser, com a conseqüència d'ell. Com fos, els càrrecs de confiança que exercità per compte del monestir de Santes Creus degueren ésser presidits per una inqüestionable honestedat; altrament no s'explicaria que fos enterrat amb tanta categoria i amb tanta distinció en un lloc tan principal del monestir.

200

L'altra meitat, és a dir, la casa del costat, actualment porta principal de la del senyor Dasca fou refeta llavors mateix, primeria del segle X V I I , pel senyor Joan-Jacint Voltor, nebot de Macià Gornals. L a germana d'a­quest, Coloma, estava maridada amb Joan Voltor, el pare de Joan-Jacint.

Durant tres centúries no hi ha plana de la nostra història on no es faci present un Voltor. Aquesta família provenia d'Alcover. Són famoses les discòrdies entre els bàndols dels Voltors i dels Morells: una mena de Capoïetos i Montescos, o Nyerros i Cadells d'aquesta vila. Fins i tot, més d'una vegada, arribaren a tacar de sang els carrers de Valls. E l 1602, en un dels mercats d'aquesta darrera vila, arribaren a les mans. Calgué als Morells d'escapolir-se i amagar-se a l'església, acollint-se al lloc sagrat.

E l 1519 Antoni Voltor era batlle de Valls. E l 1565 n'era Joan Voltor. U n altre Joan Voltor, descendent seu, era el jurat del braç major quan el 1569 foren subhastades les obres per a bastir l'església parroquial i quan se'n posà la primera pedra. I un altre Joan, pare de Jacint, el 1613 també fou batlle de Valls.

Des del 1529 pertanyia als Voltors el molí de Farigola, comprat a Jaume Mestre. E l 1548 la peça de terra dita lo taronger de la mateixa partida. Després, l'obrador de fer oli i sabó, a prop de la font. Més tard, el tros de l'era, d'horta i secà, entre el sant pou i el camí de la creu. I així no ens cal estranyar que totes aquelles terres que formaven d'abans la partida de la Creu escapçada (Creu de Cames), des de mitjan segle X V I fossin conegudes amb el nom de partida del Vi de Voltor, que durà gairebé tot el segle següent. I la sèquia que les rega igualment amb el mateix nom. Avui, esborrat amb l'ús el nom del P i (famós al seu temps, com ho és ara el pi de Pedrol), anomenem, simplement rec del pi aquella sèquia.

U n membre d'aquesta família, Francesc Voltor, i la seva germana Grisenda, havien instituït una capellania a l'església de sant Llorenç d 'Al­cover. U n canonge de Lleida, del mateix llinatge, fundà una almoina per a poncelles a maridar de la seva nissaga. L a cobraven moltes nou casades de Valls.

L'auge d'aquesta família culmina en la persona de Joan-Jacint Voltor. E l seu pare, Joan, havia estat molts anys procurador general del comte de Savellà, senyor de Vallmoll , de Bràfim i de Nulles. Administrava les rendes i l a justícia en nom del comte que residia a Barcelona. Morí el 1625. I el seu fil l , Joan-Jacint adquiria i reedificava la casa del carrer de la Cort, introduint-hi una novetat: la de posar-hi balcó. Fou la primera casa de Valls que en tingué.

201

Jacint Voltor fou jurat de Valls el 1628. I Batlle el 1633 i el 16365. Encara més, veié satisfeta la seva ambició quan el primer de setembre

de 1639, Sa Majestat el rei li concedí la mercè del seu privilegi d'estament militar. El guardava, estès en pergamí verge entre unes luxoses tapes de fusta tapissades de pell vermella amb guarniments d'or. D'ençà que usà el títol de donzell i es pogué anomenar cavelier.

Mullerat amb la senyora Isabel Freixa, no va tenir altra successió que una filla a la qual sobrevisqué. En fou hereu Joan, nebot seu, fill del seu germà Josep, habitant de l'Espluga de Francolí, on era arrendatari dels rèdits d'aquella baronia.

Però Joan tampoc no tingué més fortuna en la conservació del seu llinatge. Vidu i sense fills de la senyora Maria Ninot, filla d'un ciutadà honrat de Barcelona, veí de Santa Coloma, s'uní en segones noces amb la senyora Caterina Brocà, vídua del senyor Joan Castelló, doctor en medici­na. Amb tot, Caterina deixà extingir a Valls el cognom Voltor, de la mateixa manera que abans el de Castelló; aquest darrer potser el de més antiga avior d'aquesta terra, perquè ja en el segle XIV el seu llinatge era el més il·lustre de la població d'Espinavesa.

Per a perdurar la memòria dels Voltors restaren diverses fundacions, entre les quals una missa quotidiana el Carme, formalitzada en morir la vídua de Joan el 1669. Els Voltor sempre tingueren una gran predilecció per aquella església, on tenien la tomba o carner al peu del presbiteri.

Indaleci C A S T E L L S

Traducció i notes d'Artemi F O L C

5. Germà d'aquest Joan-Jacint, i de Josep, del qual fa referència l'articulista, degué ésser fra Rafael Voltor, que accedí a l'abadia de Santes Creus el 1632 i governà el famós monestir durant tot el quadrienni regular. Sabem ben poques coses d'aquest abat que, pel sol fet d'aquesta dignitat i encimellament ja cal que sigui considerat i arrenglerat entre els fills de Valls notables del seu temps. Diguem que aleshores Santes Creus era nodrit de molts i excel·lents monjos; el fet que en fos abat li confereix una categoria inqüestionable. Però sabem poques coses d'aquest vallenc il·lustre, que cal arrenglerar, probablement amb avantatge dimensional, amb d'altres abats vallencs de Santes Creus, com fra Benet Llord i Montguió i fra Benet Vives i Pi, que governaren el monestir durant la primera meitat dels segles XVIII i XIX, respectivament.

L'abat Voltor el governà a la primera meitat del segle XVII . El seu nom sona repetidament l'any 1608 com un dels monjos de Santes Creus presents i actuants en les diverses gestions i assemblees, tan treballoses per contradites, que provocà l'elecció del darrer abat vitalici del monestir: fra Jaume Carnisser. Fra Rafael havia estat admès al monestir i format a l'escola monacal d'un abat tan assènyalable com el

202

íeusenc Pere Noguers, que pogué triar escrupulosament els seus monjos, i que proveí Santes Creus d'uns quants personatges de gran talla que no ens hem d'entretenir a re­lacionar. Cal que entre ells hi posem el vallenc Rafael Voltor._ Endevinem que fra Vol­tor era un acèrrim defensor de l'abadia vitalícia i que per això les seves qualitats no li foren valorades degudament per la seva política oposicionista a la Congregació. Tan­mateix el trobem destacat especialment com a confessor al monestir cistercenc femení de Sant Hilari de Lleida el 1627. I les mateixes autoritats congregacionistes en el capítol definitori del 5 d'agost de 1632 el proposen a la terna per a l'elecció d'abat que s'havia de tenir a Santes Creus aquell mateix setembre.

El dia 14 de setembre de 1632 doncs, fou elegit abat. El dia 3 d'octubre fou elegit Definidor de la Congregació pels monestirs cistercencs del principat de Catalunya — Poblet, Santes Creus, Labaix i Escarp— i coneixem alguna que altra de les tasques eri les quals intervingué en l'organisme regular congregacionista.

Quan l'any 1641 morí l'abat de Santes Creus fra Hilari Gil, que era un monjo excepcionalment dotat, el Definitori celebrat el 17 de desembre d'aquell any, proposà fra Rafael Voltor a la terna abacial de Santes Creus, de la qual sortí elegit, però, fra Joan Bosc. D'ençà, perdem el rastre de fra Rafael Voltor, l'abat vallenc de Santes Creus, amb el qual està en deute la seva ciutat natalícia.

Amb aquesta nota voldríem estimular els estudiosos vallencs que ens poguessin proporcionar dades d'aquest personatge, i que han de constar als arxius de la ciutat; on tanta empremta deixà, com diu Indaleci Castells, el seu llinatge, els entroncaments i derivacions del qual arriben a les nostres generacions.

203