La música de Robert Schumann

ens agafa la mà

i se’ns enduu lluny de la ment

i molt a prop de l’essència

Les primeres cançons dels programa són

extretes del recull “Myrten op. 25”

(“Murtres”). Són cançons de joventut,

compostes l’any 1840 i dedicades a Clara,

la seva flamant esposa.

Der NussbaumJulius Mosen

Es grünet ein Nußbaum vor dem Haus,duftig, luftig breitet er blättrig die Äste aus.

Viel liebliche Blüten stehen dran;linde Winde kommen, sie herzlich zu umfahn.

Es flüstern je zwei zu zwei gepaart,neigend, beugend zierlich zum Kusse die Häuptchen zart.

Sie flüstern von einem Mägdlein,das dächte die Nächte und Tagelang, wüsste, ach! selber nicht was.

Sie flüstern - wer mag verstehn so garleise Weise?-Flüstern von Bräut'gam und nächstem Jahr.

Das Mägdlein horchet, es rauscht im Baum;Sehnend, wähnend sinkt es lächelnd in Schlaf und Traum.

Du bist wie eine BlumeHeinrich Heine

Du bist wie eine Blumeso hold und schön und rein;ich schau' dich an, und Wehmutschleicht mir ins Herz hinein.

Mir ist, als ob ich die Händeaufs Haupt dir legen sollt',betend, daß Gott dich erhalteso rein und schön und hold.

WidmungFriedrich Rückert

Du meine Seele, du mein Herz,du meine Wonn’, o du mein Schmerz,du meine Welt, in der ich lebe,mein Himmel du, darein ich schwebe,o du mein Grab, in das hinabich ewig meinen Kummer gab.

Du bist die Ruh, du bist der Frieden,du bist vom Himmel mir beschieden.Daß du mich liebst, macht mich mir wert,dein Blick hat mich vor mir verklärt,du hebst mich liebend über mich,mein guter Geist, mein beßres Ich!

El noguer

Verdeja un noguer davant de casa,perfumat,airejat,i estén branques i fullatge.

Duu moltes flors encisadores;Suausventsvénen per abraçar-lo.

Les floretes, aparellades de dues en dues,Acosten,arquejant-se,els seus capets tendrament per besar-se.

Murmuren quelcom d’una noiaque pensanit i diai ni ella mateixa sap què.

Murmuren –qui pot entendre-lesparlant tan fluixet?-Murmuren quelcom d’un nuvi i de l’any vinent.

La noia escolta la remor de l’arbre;Anhelant,fantasiejant,es deixa caure somrient en el son i en el somni.

Ets com una flor

Ets com una flor,tan dolça i bonica i pura;et miro, i la malenconiase m’escola endins del cor.

És com si t’hagués de posarles mans sobre el capi pregar que Déu et conservitan dolça i bonica i pura.

Dedicatòria

Tu ets la meva ànima, el meu cor,la meva felicitat, el meu dolor,ets el món on jo visc,el cel on jo floto. Oh, ets la tombaon enterro per sempre el meu sofrir.

Ets la pau, ets la tranquil·litat,m’has estat enviada pel cel.Que tu m’estimis em fa valuós,la teva mirada m’ha transfigurat,estimant-me, m’eleves per sobre meu,el meu bon esperit, el meu millor jo!

Elisabeth Kulmann, filla d’un

oficial rus i de mare alemanya.

Malgrat la prematura mort del pare,

que la feu viure en una gran

pobresa, pogué accedir a una bona

cultura. Extraordinàriament dotada

per a les llengües i per a la poesia,

s’esperava que seria un dels grans

noms de la poesia, però morí als 17

anys, com abans havien mort els

seus sis germans.

Schumann expressa la gran

admiració que li suscita aquesta

nena que, amb una clarividència i

saviesa absolutament impròpies de

la seva edat, sap trobar en la seva

vida aparentment trista i pobra, una

immensa felicitat.

Robert Schumann titula aquest recull de

cançons:

“Set cançons d’Elisabeth Kulmann en record de la poetessa”

Mond, meiner Seele Liebling

Mond, meiner Seele Liebling,wie schaust du heut so blass?Ist eines deiner kinder,o Mond, vielleicht unpass?

Kam dein Gemahl, die Sonne,vielleicht dir krank nach Haus?Und du trittst aus der Wohnung,weinst deinen Schmerz hier aus?

Ach, guter Mond, ein gleiches Geschick befiel auch mich.Drin lieg mir krank die Mutter,hat mich nur jetzt um sich!

Soeben schloss ihr Schlummerdas Aug ein Weilchen zu;da wich, mein Herz zu stärken,vom Ort ich ihrer Ruh.

Trost sei mir, Mond, dein Anblick,ich leide nicht allein:du bist der Welt Mitherrscher,und kannst nicht stets dich freun!

Viel Glück zur Reise, Schwalben!

Viel Glück zur Reise, Schwalben!Ihr eilt, ein langer Zug,zum schönen, warmen Südenin frohen, kühnen Flug.

Gern möchte wohl die Reiseich einmal tun mit euch,zu sehn die tausend Wunder,die darbeut jedes Reich.

Doch immer käm ich wieder,wie schön auch jedes Landund reich an Wundern wäre,zurück ins Vaterland!

Du nennst mich armes Mädchen

Du nennst mich armes Mädchen;du irrst, ich bin nicht arm.Entreiss dich, Neugier halber,einmal des Schlafes Arm,

und schau mein niedres Hüttchen,wenn sich die Sonne holdam Morgen hebet:sein Dach ist reines Gold!

Komm abends, wann die Sonnebereits zum Meere sinkt,und sieh mein einzig Fenster,wie's von Topasen blinkt!

Der Zeisig

Wir sind ja, Kind, im Maie,wirf Buch und Heft von dir!

Lluna del meu cor

Lluna del meu cor,com és que estàs tan pàl·lida avui?Que potser li ha passat res de dolenta algun dels teus fills?

O és el teu espòs, el sol,que potser t'ha tornat malalt a casa?I tu surts a fora i ploresper buidar el teu dolor?

Ai, bona lluna, un destí semblantem marca a mi.A dins jeu malalta la meva mare,i ara només em té a mi!

Ara mateix el son li ha tancatels ulls una estoneta,i jo surto per deixar-la descansari enfortir-me el cor.

Veure't, Lluna, em dóna consol,no pateixo sola:tu ets co-senyora del móni tampoc pots estar sempre joiosa!

Molt bon viatge, orenetes!

Molt bon viatge, orenetes!Empreneu un llarg camícap al bell i càlid Suden un vol joiós i audaç.

M'encantaria algun dia poder fer el viatge amb vosaltres,per veure els mil?lers de meravellesque cada reialme ofereix.

Això sí, per preciosos i rics en meravellesque fossin els països,sempre tornaria a la pàtria!

Dius que sóc una pobra noia

Dius que sóc una pobra noia; t'equivoques, no en sóc de pobra.Un dia, per curiositat,escapa't dels braços de la son

i mira la meva humil cabana,quan el sol s'alça preciósde bon matí:el seu teulat és or pur!

Vine al vespre, quan el solja davalla cap al mar,i mira la meva única finestra,com hi brillen els topasis!

El lluer

Estem al maig, criatura,llença el llibre i el quadern!

Komm einmal her ins Freie,und sing ein Lied mit mir.

Komm, singen fröhlich beidewir einen Wettgesang,und wer da will, entscheide,wer von uns besser sang!

Reich mir die Hand, o Wolke

Reich mir die Hand, o Wolke,heb mich zu dir empor!Dort stehen meine Brüderam offnen Himmelstor.

Sie sind's obgleich im Lebenich niemals sie gesehn,ich seh in ihrer Mitteja unsern Vater stehn!

Sie schaun auf mich hernieder,und winken mir zu sich.O, reich die Hand mir, Wolke,schnell, schnell erhebe mich!

Die letzten Blumen starben

Die letzten Blumen starben,längst sank die Königin der warmen Sonnenmonde,die holde Rose hin!

Du hehre Georgine,erhebst nicht mehr dein Haupt!Selbst meine hohe Pappelseh ich schon halb entlaubt.

Bin ich doch weder Pappel,noch Rose, zart und schlank,warum soll ich nicht sinken,da selbst die Rose sank?

Gekämpft hat meine Barke

Gekämpft hat meine Barkemit der erzürnten Flut.Ich seh des Himmels Marke,es sinkt des Meeres Wut.

Ich kann dich nicht vermeiden,o Tod nicht meiner Wahl!Das Ende meiner Leidenbeginnt der Mutter Qual.

O Mutterherz, dich drückedein Schmerz nicht allzusehr!Nur wenig Augenblicketrennt uns des Todes Meer.

Dort angelangt, entweicheich nimmermehr dem Strand,seh stets nach dir und reicheder Landenden die Hand.

Vine a l'aire lliurei canta amb mi una cançó.

Vine, cantem alegres tots dos,que farem un concurs,i qui vulgui, que deicideixiqui dels dos canta millor!

Núvol, allarga'm la mà

Núvol, allarga'm la mà,emporta-te'm amunt!Allà, a l'oberta portalada del cel,hi ha els meus germans.

Són ells, encara que en vidano els hagi vist mai,i al mig de tots ellshi veig el nostre pare!

Em miren aquí a baixi em fan senyals que hi vagi.Oh, núvol, dóna'm la mà, de pressa, de pressa, enlaira'm!

Moriren les últimes flors

Moriren les últimes flors,ja fa molt que es marcí la reinade la càlida lluna solar,tu, preciosa rosa!

Escelsa dàlia,ja no aixeques el cap!Fins i tot el pollancre,ja el veig mig desfullat.

Jo no sóc pollancreni rosa, esbelta i delicada, per què no he de declinar josi fins i tot la rosa ha declinat?

La meva barca ha lluitat

La meva barca ha lluitatamb el corrent embravit.Veig el senyal del cel,s’apaivaga la fúria del mar.

Mort, no t’he escollitni et puc evitar!Amb la fi dels meus sofrimentscomença el patir de la mare.

Oh, cor de mare, que el dolorno t’oprimeixi en excés!Seran uns pocs instantsque el mar de la mort ens separarà.

Quan arribi allà, no em separarémai més de la riba,sempre miraré cap a tu i allargaréla mà als qui arribin.

Les següents són cançons de maduresa.

Si és que en la vida de Schumann es pot

parlar de maduresa. Són cançons

anhelants, que busquen. Cançons que fan

palesa la distància entre el món en què

vivia Robert Schumann i el món en què

vivien aquells que l’envoltaven i que ells

anomenaven realitat.

LiebesliedJohann Wolfgang Goethe

Dir zu eroffnen, mein Herz verlangt mich.Hört ich von Deinem, darnach verlangt mich;Wie blickt so traurig die Welt mich an!

In meinem Sinne wohnet mein Freund nurund sonsten keiner und keine Feindesspur.Wie Sonnenaufgang ward mir ein Vorsatz!

Mein Leben will ich nur zum Geschäftevon seiner Liebe von heut an machen, ich denke Seiner, mir blutet das Herz.

Kraft hab’ ich keine, als Ihn zu lieben. So recht im stillen; was soll das werden!Will ihn umarmen und kann es nicht.

Meine RoseNikolaus Lenau

Dem holden Lenzgeschmeide,der Rose, meiner Freude,die schon gebeugt und blasservom heissen Strahl der Sonnen,reich ich den Becher Wasseraus dunklem, tiefen Bronnen.

Du Rose meines Herzens!Vom stillen Strahl des Schmerzensbist du gebeugt und blasser;Ich möchte dir zu Füssen, wie dieser Blume Wasser,still meine Seele giessen!

Könnt ich dann auch nicht sehendich freudig auferstehen!

Er ist’sEduard Mörike

Frühling läßt sein blaues Bandwieder flattern durch die Lüfte;Süße, wohlbekannte Düftestreifen ahnungsvoll das Land.Veilchen träumen schon,wollen balde kommen.Horch, von fern ein leiser Harfenton!Frühling, ja du bist's!Dich hab ich vernommen!

Cançó d’amor

El cor em demana obrir-se a tu;si sento parlar de tu, em demana d’anar-hi;que trist em mira el món!

En el meu pensament només hi viu l’amici ningú més, ni rastre d’enemics.Com una sortida de sol em vingué el propòsit!

A partir d’avui vull dedicar la meva vidanomés al seu amor,si penso en ell, em sagna el cor.

No tinc més força que per estimar-lo a ell,així en silenci, ja està bé; quin sentit té?Vull abraçar-lo i no puc.

Rosa meva

A la preciosa joia de primavera,a la rosa, la meva alegria,que ja es vincla i empal·lideixpel tòrrid raig del sol,li ofereixo el gerro d’aiguade la font fosca i profunda.

Tu, rosa del meu cor!que del callat raig del dolort’has vinclat i empal·lidit;voldria vessar als teus peus,com aigua a la flor,la meva ànima silent!

Encara que llavors no pogués veurecom tornes alegre a la vida!

És ella

La primavera torna a fer voleiarpels aires la seva cinta blava;Uns perfums dolços i ben coneguts acaricien el terra plens de pressentiment.Les violetes ja somien,volen venir aviat.Escolta, de lluny comença a arribar un so d’arpa!Primavera, ets tu!T’estic notant!

Les cançons de Pau Casals vénen d’un cor

molt ample i molt càlid.

Que curtes són les hores !

Apel·les Mestres

Que curtes, vida meva, són les hores,com les hores d’avui!Que curtes i que dolces sentint batresobre mon cor, ton cor.

Que blau era el cel blau aquesta tarda!Que resplendents i purs els raigs del sol!Que perfumada ton alè ardorosapenetrant mos pulmons!

No t’ha semblat avui, no imaginaves,que més enllà dels vidres del balcó,tot el món era amor, calma, harmoniai era tot nostre el món?

Oh, no; no ho has pensat. Què són tres horespassades junts tots dosper sentir el cervell demanar alesquan el cor se les vol?

Si el temps ens ha faltat per repetir-nos lo que ens hem dit tants cops,com recordar que hi ha més món encaramés enllà del balcó?

En sourdinePaul Verlaine

Calmes dans le demi-jourque les branches hautes font,pénétrons bien notre amourde ce silence profond.

Fondons nos âmes, nos coeurset nos sens extasiés,parmi les vagues langueursdes pins et des arbousiers.

Ferme tes yeux à demi,croise tes bras sur ton sein,et de ton coeur endormichasse à jamais tout dessein.

Laissons-nous persuaderau souffle berceur et douxqui vient, à tes pieds, riderles ondes des gazons roux.

Et quand, solennel, le soirdes chênes noirs tomberavoix de notre désespoir,le rossignol chantera.

En silenci

Plàcids, en el migjorn que fan les altes branquesamarem la nostra amord’aquest silenci profund.

Fonem-nos l’ànima i el cori els sentits extasiatsenmig les vagues llangors dels pinsi dels arbocers.

Tanca els ulls i creua els braços sobre el pit,i de ton cor endormiscattreu-ne per sempre tot neguit.

Deixem-nos convèncer per la dolça brisa bressantque ve als teus peus a ondular l’herbei tou.

I quan el vespre, solemne,vindrà pel negre alzinar,amb la veu del nostre desesper,cantarà el rossinyol.

Cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’univers,un moment que no tornarà mai més...i què és el que ensenyem als nostres fills?Doncs els ensenyem que dos i dos són quatre, que París és la capital de França.Quan els ensenyarem, a més, què són?A cadascun d’ells li hauríem de dir: Saps què ets?Ets una meravella. Ets únic.Mai abans no hi havia hagut cap altre infant com tu. Amb les teves cames, els teus braços,amb l’habilitat dels teus dits,amb la teva manera de moure’t.Potser arribis a ser un Shakespeare, un Miquel àngel, un Beethoven.Tens totes les capacitats.Sí, ets una meravella.I quan creixis, seràs capaç de fer mal a un altre que sigui, com tu, una meravella?Has de treballar –igual com tots hem de treballar- Per fer el món digne dels seus fills.

Pau Casals

Cançó dels elefantsPalmira Jaquetti

Un elefant, dos elefants, tres elefants,corrua blanca d’elefants,trena de plata;un elefant, tot un riu d’elefantsi jo un pirata.

Jo cantaré, tu cantaràs, ell cantarà...M’agradaria més volarfora de classe,jo volaré; l’elefant menjaràpaper d’estrassa.

Deu elefants, onze elefants, dotze elefantseren petits i s’han fet gransi obren la portai un riu d’ocells picant de mansse me n’emporta.

Les cançons d’Eduard Toldrà

són una glopada d’aire fresc.

Porten l’olor del mar i l’escalf del sol.

Claror, cels blaus i el verd del pi rialler.

És una música amb paisatge.

El cant d’una ànima feliç

que s’arrela a la terra i somriu a la gent.

Madre, unos ojuelos vi

Lope de Vega

Madre, unos ojuelos vi,verdes, alegres y bellos.¡Ay, que me muero, por ellos,y ellos se burlan de mí!

Las dos niñas de sus cieloshan hecho tanta mudanza, que la color de esperanzase me ha convertido en celos.

Yo pienso, madre, que vimi vida y mi muerte en ellos.¡Ay, que me muero, por ellos,y ellos se burlan de mí!

¡Quién pensara que el colorde tal suerte me engañara!Pero ¿quién no lo pensara,como no tuviera amor?

Madre, en ellos me perdíy es fuerza buscarme en ellos.¡Ay, que me muero, por ellos,

La zagala alegre Pablo de Jérica

A una donosa zagalasu vieja madre reñíacuando pasaba las horasalegres, entretenidas;y ella, su amor disculpando,con elocuencia sencilla,cantando al son del pandero,así mil veces decía:

Ahora que soy niña, madre,ahora que soy niña,déjeme gozar ahora,sin que así me riña.

¿Qué mal nos hace Saliciosi cuando pasa me miray me tira de la suyao en el brazo me pellizca?No piense, madre, que buscami deshonra; no lo diga; mi gusto sólo, y su gusto,queriéndome así codicia.

Ahora que soy niña, madre,ahora que soy niña,déjeme gozar ahora,sin que así me riña.

Cuando casada me vea,hecha mujer de familia,me sobrarán mil cuidados,me faltará mi alegría.Por eso quisiera, madre,

pasar alegres los díasque me restan de solteraen bailes, juegos y risas.

Ahora que soy niña, madre,ahora que soy niña,déjeme gozar ahora,sin que así me riña.

Abril Trinitat Catasús

Trèmula riallade dia daurat;ventijol qui callaen la immensitat.Palpitanta i jovemajestat d’abril;vestidura novadels arbres. Subtil,diàfana i claradelícia del verd,amb què el món, suara,de llum s’és cobert,quan el fontinyótremolant, sentiala seva frescortornada alegria.Pluja lenta i blancade flors d’ametller,que cau de la brancaquan l’oratjol ve.Noies pels portals;finestra enramada;festes matinalsxopes de rosada.I passa l’abrildamunt de poncelles,xamós i gentil,cantant caramelles.

Maig Trinitat Catasús

Terra qui floreix,mar qui s’encanta.suavíssim bleixde vida triomfanta.Pluges cristal.lines,aigües reflexanttendrors infantinesque riuen brillant.Claretat sonora,núvol que s’hi perd,aura que eixamorala tendror del verd.Bordoneig suaud’abelles. Profunda,silenciosa paud’una hora fecunda.Món rejovenit,amor qui hi esclata,deliciós oblitde les nits de plata,quan el plenilunide maig, silenciós,de qualque infortunisembla dir a les flors.

Cocorococ ! (En la naixença d’un noi) Josep Carner

Eulària, noble dama,és reposant al llit;hi ha vora seu la fosca,la pau i un feble crit.

Les coses de la casaamb un llenguatge mutes parlen del misterii la dolçor que ha dut.

– Un altre – diu el sostre –,que no em serà constant.– Un altre – diu la llinda –,que em deixarà cantant.

– Ell, que m’ignora encara,– diu el roser flairós –escamparà mes rosessobre un cabell tot ros.

Dins ses humides nines,medita el gos, content:– No tindrà por de l’ombra,farà fugî el dolent!

I en l’alta nit profundahom sent el gall cofoique diu a les estrelles:– Cocorococ! És noi!

Cançó de l’oblit Tomàs Garcés

Boireta del matí,escampa’t una mica;esborra el turó verd,amaga la masia,les canyes del camíi l’ombra de l’eixida.

Boireta del matí.melangiosa i tendra!Atura l’oratjol,allunya la pineda,i mulla, mar endins, les cofes i la vela.

Boireta del matí, emboira’m la mirada.Ets dolça com l’oblit.Adéu, la vinya clara!Que lluny, l’alè del mari els brucs de la muntanya!

Cançó de passar cantant Josep Mª de Sagarra

Si ve l’abril tremolanti el ventet que no reposai el perfum de Dijous Sant,noia, no cullis la rosa:

passa cantant.

Si les trampes van picant,si treuen vestits de festala geganta i el gegant,noia, no llencis ginesta:

passa cantant.

Si la gent, ploriquejant,camina amb la vista baixa,si va la creu endavant,noia, no guatis la caixa:

passa cantant.

Si t’escomet un galant,tot tendresa, tot deliris,defallint i sospirant,no l’escoltis ni te’l miris:

passa cantant.

Si una vella xiuxejantt’augura una mala estrellai et diu que se’t marciranaquests aires de poncellai aquesta galta tan bellano durarà ni un instant,noia, riu-te de la vella:

passa cantant!