Tema 4: “SOCIETAT I CONFLICTE SOCIAL AL SEGLE XIX”

Història2n Batxillerat

Apartat 1: “UNA SOCIETAT URBANA I DE CLASSES”

• La societat estamental pròpia de l´Antic Règim desapareix durant el segle XIX.

• Passem a una societat de classes, on la riquesa marca les diferències socials: qualitat i esperança de vida, situació laboral, nivell educatiu...

• Ja no té gaire importància pertànyer a la noblesa si no es tenen diners; l´Església perd poder i influència progressivament.

• Desapareix també el règim senyorial. Els pagesos sense terra (la majoria a Espanya) es converteixen en proletaris (treballen a canvi d´un sou). També neix al segle XIX un proletariat urbà industrial.

• És a dir, el feudalisme ha mort i s´ha implantat el capitalisme industrial. La societat està dividida en burgesos propietaris de la terra (burgesia agrària) i propietaris de les indústries (burgesia industrial) per un costat, i proletaris per un altre.

Apartat 1: “UNA SOCIETAT URBANA I DE CLASSES”

• Espanya és una societat de classes, però també una societat urbana a partir del segle XIX.

• Les ciutats són més que mai els centres econòmics (indústria i comerç), polítics (ajuntaments, governadors) i culturals (teatres, cafès, centres educatius).

• Durant el segle XIX s´enderroquen les antigues muralles medievals i les ciutats creixen moltíssim. A Barcelona el nou pla d´urbanisme el va portar a terme Ildefons Cerdà entre 1854 i 1859. L´objectiu era fer els carrers més amples per millorar la salubritat (rebre la llum del Sol) i per millorar el tràfic de carruatges.

• Altres millores a les ciutats decimonòniques van ser: l´enllumenat públic de gas, parcs i jardins, estacions de ferrocarril, edificis més alts i d´estil modernista, clavegueram, aigua corrent, tramvies...

L´eixamplament (“ensanche”) de Barcelona amb el “Pla Cerdà” va ser modern i ambiciós, encara que les discrepàncies polítiques i els interessos econòmics urbanístics van desviar

el projecte original. Es basava en la racionalitat de l´urbanisme ortogonal propi de la Grècia hel.lenística amb la idea de superar les desigualtats urbanístiques entre barris.

La “manzana de la discordia” del Passeig de Gràcia, Barcelona. Podem contemplar edificis del tres gurús modernistes: Gaudí (Casa Batlló),

Domènech i Muntaner (Casa Lleó Morera) i Puig i Cadafalch (Casa Amatller).

Apartat 2: “LES CLASSES DIRIGENTS”

• L´alta noblesa es va convertir en burgesia agrària fent-se propietaris de les terres. En canvi, la petita noblesa va anar perdent pes econòmic i polític amb el capitalisme (per aquest motiu la majoria de la petita noblesa del nord d´Espanya va recolzar el carlisme).

• La nova burgesia agrària estava formada a Espanya per unes 1.300 famílies i eren propietàries de la major part de la terra (o de tota la terra al sud i centre peninsular).

• Dirigien l´exèrcit, formaven part del Senat i tenien una gran influència política formant “camarilles” al voltant de la reina Isabel II per obtenir lleis favorables als seus interessos. De fet, la nova burgesia industrial a Espanya volia imitar-los, i buscaven casar els seus fills amb membres de la noblesa.

La família Flaquer de Joaquín Espalter (1845), Museu Romàntic de Madrid. Exemple d´ideal de família burgés.

Apartat 2: “LES CLASSES DIRIGENTS”

• Però els més rics d´Espanya a finals del segle XIX seran els membres de la gran burgesia financera: banquers, especuladors en borsa, inversors...

• Amb els governs progressistes de Mendizábal i Madoz van viure el seu millor moment (desamortitzacions, ferrocarril...).

• Vivien a Madrid, Barcelona, Sant Sebastià, Gijón i Santander.• La burgesia industrial va tenir molta importància, sobretot, a Catalanya

(Barcelona i rodalies). Eren els Güell, Bonaplata, Muntades, Girona... Eren un 2.500 industrials a meitats de segle.

• Van crear la patronal Foment del Treball Nacional (1889) i la Cambra de Comerç (1886) per tal de defensar els seus interessos.

• La seva influència política no va ser gaire gran. El centre polític estava lluny (Madrid), els moderats recolzaven la burgesia agrària i els progressistes a la gran burgesia financera.

Eusebi Güell (va arribar a ser “comte de Güell”), va ampliar fortuna a Cuba i va tornar amb la independència (1898). Advocat i economista, va tenir

indústries tèxtils, negocis tabaquers, metal.lúrgics i cimenters.

Eusebi Güell (1846-1918), industrial i polític català. Detall del Park Güell

Apartat 2: “LES CLASSES DIRIGENTS”

• Les classes mitjanes eren poc importants: només un 5% de la població. Estaven formades per petits propietaris de terres, comerciants i botiguers, professionals liberals (advocats, arquitectes, notaris, metges) i funcionaris (uns 30.000).

• Rics i classes mitjanes volien participar del nou estil de vida burgés basat en l´ostentació de la riquesa (consumisme de portes en fora) i la vida social als teatres i òperes, (naixement del Liceu de Barcelona, 1844), cafès i cabarets, botigues de moda parisina, jardins d´esbargiment, etc.

• La burgesia era molt religiosa (o això feia veure) i masclista, la dona passa a ser un objecte decoratiu, sense vot ni veu, que no hauria de treballar a canvi de diners per dedicar-se exclusivament a la cura de la llar i els fills.

La burgesia del segle XIX s´ho passava d´allò més bé

Cartell promocional del cabaret parisí Moulin Rouge

Exemple de jardí d´esbargiment: font del Parc de la Ciutadella, Barcelona. El parc es va inaugurar per l´Exposició Universal de 1.888

La societat del segle XIX és una societat de classes, per tant, cal demostrar la riquesa als altres vestint a la moda. El xandall encara no ha aparegut.

Dona elegant Home elegant

Apartat 3: “LES CLASSES POPULARS”

• Amb “popular” ens referim a la immensa majoria de la població espanyola: pagesos pobres i jornalers (sense terra), artesans i el nou proletariat urbà.

• A la ciutat, les classes baixes es dedicaven als serveis (servei domèstic, cosidores, planxadores, bugaderes); la majoria dones.

• Els homes eren paletes, carreters, traginers... Encara que la majoria eren artesans vinculats al vell sistema de producció gremial, propi del feudalisme, i que encara subsistia: ferrers, fusters, sabaters, etc.

• Molts artesans es van fer demòcrates, republicans federalistes i, a certes parts d´Espanya, cantonalistes.

Apartat 3: “LES CLASSES POPULARS”• Però la major part dels espanyols (uns 2/3) eren pagesos. La majoria

eren jornalers, pagesos sense terra (37%); menys d´un 20% eren propietaris (emfitèutics al nord-est d´Espanya o minifundistes al nord-oest) i la resta, arrendataris (llogaven la terra a un propietari).

• La majoria de la pagesia acceptava la seva condició miserable gràcies a la influència ideològica de l´Església catòlica i al respecte ancestral exercit cap al terratinent del poble.

• La situació al camp català era millor. Predominaven els propietaris emfitèutics i els arrendataris. Hi havia tres contractes d´arrendament de terres a Catalunya:

- Masoveria: el pagès rep el mas (amb masia inclosa) per tota la vida, a canvi de treballar la terra i cedir una part de la collita.

- Parceria: era un arrendament limitat en el temps (de quatre a deu anys), que es podia renovar. Els fruits es repartien amb l´amo.

- Rabassa morta: és un arrendament de parceria propi del conreu de la vinya. El contracte acabava quan morien els ceps (arbres).

La relíquia de Joaquim Sorolla (1893). L´Església tenia una gran influència social al segle XIX. Lluny han quedat els temps en què capellans, metges i

professors eren respectats.

Apartat 3: “LES CLASSES POPULARS”

• Les primeres protestes de classe a Espanya no les van protagonitzar els obrers industrials, sinó els pagesos (la revolta camperola ha existit des de l´Edat Mitjana però al segle XIX va adquirir un caràcter polític i de classe).

• A principis de segle es van cremar collites, matar bestiar i es van assaltar cases de rics propietaris.

• A partir de 1830 van començar les protestes organitzades amb demandes judicials per reclamar la propietat de les terres.

Apartat 3: “LES CLASSES POPULARS”

• Per últim, cal destacar l´aparició del proletariat urbà o classe obrera, que va tenir especial importància a les comarques industrialitzades de Catalunya. A principis de segle ja havia 100.000 obrers a Espanya.

• Les condicions laborals dels obrers industrials eren molt pitjors que la dels artesans gremials: jornades laborals extenuants (de 12 a 14 hores), treball infantil (a partir dels set anys; el 15% dels obrers eren nens, i la resta homes i dones a parts iguals), insalubritat, accidents laborals...

• A més, els salaris eren molt baixos (especialment els de dones i nens) i el patró (propietari) podia acomiadar als obrers quan volgués (sense existir subsidis d´atur, accident o jubilació). La disciplina era fèrria (no es podia ni protestar).

• El proletariat urbà vivia a barris marginals (a les afores de la ciutat, prop de la fàbrica), on no hi havia aigua corrent , clavegueram ni enllumenat. Les “cases” eren petites barraques fetes pels propis obrers. La mala alimentació, la tuberculosi, el còlera, el fred, el treball extenuant i l´alcoholisme reduïen l´esperança de via del proletariat urbà als 19 anys.

• La vida dels miners encara era més difícil.

Exemple de barri de barraques: la platja del Somorrostro, Barcelona. Cal precisar que és un barri de postguerra (segona meitat del segle XX), encara que seria molt semblant

als barris de barraques de les ciutats industrials del XIX.

Vista del Somorrostro amb Montjuïc al fons Detall d´una barraca

Apartat 4: “EL NAIXEMENT DEL MOVIMENT OBRER A ESPANYA”

• Coincidint amb l´expansió de la indústria tèxtil catalana (1830) comencen les protestes obreres.

• Aquestes protestes van tenir un caràcter ludista. El ludisme consistia en cremar o fer malbé les màquines industrials per ser considerades culpables de l´augment de l´atur. El ludisme a Espanya va començar a Alcoi, Alacant; però el fet més destacat va ser l´incendi del Vapor Bonaplata (Barcelona) l´any 1835, primera fàbrica espanyola que funcionava amb vapor.

• Aviat els obrers van adonar-se que les culpables no eren les màquines, sinó les injustes condicions laborals. Calia reduir la jornada laboral, millorar els salaris i la seguretat laboral.

• La primera organització obrera va ser la dels Teixidors de Barcelona, l´any 1834. A partir del 1940 apareixerien els primers sindicats. La Societat de Teixidors s´encarregava de defensar els drets dels treballadors i la Associació Mútua de Teixidors de Barcelona recaptava diners per ajudar als afiliats en cas d´atur forçós, malaltia o invalidesa.

Incendi del Vapor Bonaplata (1835)

Apartat 4: “EL NAIXEMENT DEL MOVIMENT OBRER A ESPANYA”

• La proliferació de sindicats obrers i les primeres vagues a la dècada dels anys 40 van animar als burgesos a demanar la seva prohibició en 1844 (govern moderat).

• Amb el “Bienni progressista” (1854-56) es van tornar a legalitzar. El moviment obrer es va radicalitzar (vagues, destrucció de selfactines) i tot va acabar amb una forta repressió policial, la detenció i execució de Josep Barceló (líder de les protestes) i l´acomiadament de tots els obrers que van participar a les protestes.

• La conseqüència va ser la primera vaga general de la història d´Espanya (1855). L´enviament de militars va diluir les protestes i, amb la tornada dels moderats (1856), es van prohibir un altre cop vagues i sindicats.

Apartat 4: “EL NAIXEMENT DEL MOVIMENT OBRER A ESPANYA”

• Socialisme utòpic: denominació que va fer Engels dels primers filòsofs socialistes, anteriors al comunisme i l´anarquisme. Gent com Owen, Saint-Simon, Fourier, Cabet o Blanc demanaven una societat on no existís la diferència entre rics i pobres. Els va considerar “utòpics”, en referència a l´obra Utopia de Tomàs Moro, per què mai arribarien a aconseguir els seus propòsits. Aquests socialistes utòpics van fer cooperatives de treballadors (comunes) i altres experiments que no van acabar de funcionar.

• A Catalunya tenim l´exemple de Narcís Monturiol, inventor del submarí i seguidor de Cabet. Destaca el cas de Joaquín Abreu a Andalusia (seguidor de Fourier) que va crear falansteris (comunes rurals autosuficients) o Fernando Garrido a Madrid, defensor del cooperativisme.

Narcís Monturiol, advocat i inventor català, fill d´artesans boters. Va militar al Partit Republicà, com el seu amic Ildefons Cerdà. Inspirat en el socialista francès Cabet, va

patrocinar la creació de comunes “icarianes” i l´escolarització de les classes baixes. Les seves iniciatives polítiques van fer que morís arruïnat i oblidat.

Fotografia de Narcís Monturiol (1819-1885)

Rèplica de l´Ictíneo, primer submarí de la història (Maremàgnum)

Breu història del socialisme europeu des de l´humanisme fins el naixement del “socialisme científic” o marxisme. Engels, ric fill de burgesos industrials, va

ser l´ajudant i el mecenes del seu íntim amic Karl Marx.

Tomàs Moro, humanista britànic autor de “Utopia” (segles XV-XVI)

Friedrich Engels (1820-1895), filòsof alemany.

Apartat 4: “EL NAIXEMENT DEL MOVIMENT OBRER A ESPANYA”

• Però en general, el primer moviment obrer a Espanya va defensar idees polítiques democràtiques i republicanes. Un exemple és el sindicat “Les Tres Classes de Vapor” que va arribar a tenir més de 20.000 associats de qualsevol ofici.

• Per tant, van recolzar la Revolució de 1868, coneguda com “La Gloriosa”. A Catalunya va cobrar molta importància el federalisme.

• El fracàs de “La Gloriosa” i el descontent amb els polítics republicans i federalistes va propiciar la implantació de l´anarquisme i el comunisme a partir dels anys 70.

Apartat 5: “L´ARRIBADA DE L´INTERNACIONALISME”

• L´alemany Karl Marx va crear a Londres l´any 1864 l´AIT (Associació Internacional de Treballadors), més coneguda com “La Internacional”. L´objectiu era expandir per tot el món les idees marxistes (socialistes) i anarquistes.

• El principal ideòleg de l´anarquisme va ser el rus Bakunin. L´anarquisme pregonava la desaparició de l´Estat i qualsevol forma d´autoritat, de la propietat privada i de la religió: “Ni Déu, ni pàtria, ni amo”. Els anarquistes són apolítics, és a dir, rebutgen crear partits polítics i presentar-se a les eleccions.

• L´italià Giuseppe Fanelli va ser l´encarregat de difondre l´anarquisme a Espanya creant en 1870 la “Federació Regional Espanyola de l´AIT” que va arribar a tenir 40.000 afiliats tres anys més tard.

• Però l´any 1872 es trencava l´AIT, dividida entre els anarquistes de Bakunin i els socialistes de Marx.

El moviment obrer a la segona meitat del segle XIX es va dividir en dos corrents ideològics: l´anarquisme de Bakunin i el socialisme de Marx. Bakunin

considerava a Marx autoritari.

Mikhail Bakunin (1865-1944), filòsof rus ideòleg de l´anarquisme com acció revolucionària

Karl Marx (1818-1883), jueu alemany, economista, historiador i filòsof ideòleg del socialisme (més tard

conegut com comunisme)

Apartat 5: “L´ARRIBADA DE L´INTERNACIONALISME”

• El marxisme volia arribar a una societat ideal sense estat ni propietat privada, però abans calia passar per una fase prèvia anomenada “dictadura del proletariat” on un partit polític marxista dirigiria una revolució que acabaria amb la propietat privada. L´estat desapareixeria per sí mateix.

• La divisió de l´AIT i la Restauració borbònica del 1874 on es van tornar a prohibir sindicats i partits polítics obrers va fer minvar la importància de l´internacionalisme a Espanya.

• La por a l´internacionalisme, però, va motivar la creació d´un grup anarquista imaginari anomenat “La Mano Negra” que suposadament va assassinar a terratinents gaditans a finals del segle XIX. Aquesta va ser l´excusa perfecta per què la Guàrdia Civil detingués a més de 5.000 persones vinculades a sindicats internacionalistes.

• Aquesta repressió va ser contraproduent. L´anarquisme va revifar i es va radicalitzar, amb la difusió de l´anarco-comunisme, un corrent anarquista creat pel rus Kropotkin que defensava l´ús de la violència.

Jérez de la Frontera, any 1888, van ser executats a “garrote vil” set pagesos acusats de pertànyer a “La Mano Negra”.

L´anarcocomunisme de Kropotkin defensava el cooperativisme i l´acció directa.

Cartell publicitari que anuncia la projecció d´un documental sobre la suposada organització anarquista “La

Mano Negra”

Kropotkin (1842-1921), geògraf rus i ideòleg de l´anarquisme.

Apartat 5: “L´ARRIBADA DE L´INTERNACIONALISME”

• L´anarcocomunisme pregonava l´acció directa i es van organitzar grups autònoms revolucionaris que van protagonitzar atemptats contra l´Estat, la burgesia o l´Església. Els atemptats més sonats van tenir lloc els últims anys del segle XIX:

- La bomba del Liceu de Barcelona (1893): 22 morts i 35 ferits. - La processó de Corpus (1896): sis morts i 40 ferits.- Els assassinats del cap de govern Cánovas del Castillo (1897) i del

General Martínez Campos (Capità General de Catalunya) en 1893.• La solució va ser la repressió: “Processos de Montjuïc” (1896) amb cinc

executats i 57 cadenes perpètues.• Aviat l´anarquisme va derivar en l´anarcosindicalisme, de caire pacífic.

L´any 1907 es crea a Barcelona el sindicat anarquista Solidaritat Obrera, que va derivar en 1910 en la CNT.

Barcelona va ser denominada “la ciutat de les bombes” l´última dècada del segle XIX

La bomba del Liceu (1893)La processó del Corpus a l´església de Santa Maria del Mar

La bomba Orsini va ser la gran aliada de l´anarquisme violent a finals del XIX

Recreació de l´assassinat de Cánovas del Castillo (1897) per part de l´italià Michelle Angiolillo

Apartat 5: “L´ARRIBADA DE L´INTERNACIONALISME”

• També van aparèixer a finals del segle XIX els grups socialistes d´inspiració marxista. L´any 1879 neix a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i en 1888 el sindicat UGT, fundats pel gallec Pablo Iglesias.

• El socialisme va protagonitzar les vagues mineres d´Astúries i País Basc i el PSOE va arribar a tenir diputats en 1910.

• Per tant, podem dir que l´anarquisme era majoritari a Catalunya, Andalusia, Llevant i la Meseta; i el socialisme a País Basc, Astúries, el nord en general, i Madrid.

Pablo Iglesias (1850-1925), tipògraf gallec, socialista marxista i fundador del PSOE i el sindicat UGT

Apartat 6: “LA DONA A LA SOCIETAT INDUSTRIAL”

• La visió de l´home treballant per guanyar-se el sou i de la dona casa tenint cura dels fills cal ser revisada. No deixa de ser un mite, propi només de la burgesia del segle XIX i primera meitat del XX.

• La dona rural treballava al camp les mateixes hores que els homes, i a més, s´encarregava de la casa i la família. Però a la ciutat passava el mateix: en 1905, a Barcelona treballaven a la indústria tèxtil: 5.111 homes, 2.197 nens i 16.466 dones.

• I cobraven els salaris més baixos. Un jornal masculí a Barcelona era d´unes 4 pessetes; el d´una dona es pagava a poc més de 2 pessetes.

• Per inculcar la idea d´inferioritat femenina, a l´escola (obligatòria fins els 9 anys gràcies a la “Llei Moyano” de 1856) els nens aprenien una professió, les nenes aprenien religió i confecció. L´any 1860 només un 62% de nens anaven a escola a Espanya; les nenes escolaritzades eren el 38%.

Apartat 6: “LA DONA A LA SOCIETAT INDUSTRIAL”

• Aquesta diferenciació es basava en que la dona era depenent de l´home (no podia votar, disposar de la seva riquesa ni signar cap document sense consentiment del marit o d´un tutor masculí). La dona era “impulsiva (histèrica) i poc reflexiva”, encara que “sensible i generosa”.

• A Catalunya el dret civil garantia més autonomia econòmica de les dones.

• Moltes dones van voler trencar aquesta situació, matriculant-se a la universitat (a partir de 1910) o afiliant-se a sindicats obrers (un 20% dels afiliats eren dones).

Les dones són més de la meitat de la humanitat però surten poc als llibres d´història. Dos exemples de dones que van voler canviar la història. Maseras va

ser la primera dona amb títol universitari a Espanya.

Maria Elena Maseras (1853-1900), pedagoga catalana

Teresa Claramunt (1862-1931), treballadora tèxtil i dirigent anarcosindicalista catalana de la CNT.