Socorreu el qui us invocaImatges de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca

Primera edició maig 2010© Textos Mn. Joan Aragonès i Llebaria, Eduard Boada i Aragonès, Maria Llevat i Sabaté, Cèlia Nolla i Yeste

© Fotografies Els autors© Fotografies de coberta i contracoberta Ferran Rom Clariana

© D’aquesta edició Onada Edicions i Centre d’Estudis Mont-rogencs, 2010

EditenOnada Edicions

Plaça de l’Ajuntament, local 3 • 12580 Benicarló • 964 47 46 41www.onadaedicions.com • onadaedicions@gmail.com

Centre d’Estudis Mont-rogencsCarrer Mare de Déu de la Roca, 3 bis • 43300 Mont-roig del Camp

Adreça a internet cemont-rogencs.blogspot.com • publicacionscemont@gmail.com

Disseny i maquetació Ramon París PenyarandaMaquetació Paül Peralta

Paper interior Creator Silk de 200g de Torras

Correcció lingüística Rosa M. Camps Cardona

ISBN 978-84-96623-75-0Dipòsit legal BI-1033-2010

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Paper certificat provinent de boscos gestionatsde manera sostenible i fonts controlades

Amb el suport de l’Ajuntament de Mont-roig del Campi el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

BIBLIOTECA MONT-ROGENCA, 1

5

N o fa pas massa dies vaig llegir aquest pensament en un article de Xevi Planas a la revista Presència, i em va colpir de tal

manera que us el vull dir: “Diu el Talmud: ‘El món es manté només gràcies a l’alè de les criatures que estudien’”.

L’article parla de l’autor libanès Amin Maalouf que en el seu llibre Un món desajustat editat per La Campana exposa que: “hem entrat al món sense brúixola… el món pateix un gran desajust intel-lectual, un desajust econòmic, un desajust climàtic, un desajust ètic”.

La cultura simbolitzada en l’alè de les criatures és l’eina a la qual aquesta nova humanitat s’ha d’aga-far si vol sobreviure.

Diu Amin Maaluof que el paper de la cultura és proporcionar als nostres contemporanis els mitjans intel·lectuals i morals indispensables per sobre-viure. Valora especialment la funció de la cultura com a mitjà de respecte, diàleg i intercanvi entre civilitzacions.

Aquest i altres pensaments ens fan creure que tot l’esforç que els humans fem per tirar endavant projectes culturals, és un bon esforç que ens grati-ficarà a tots els que hi participen i col·laboren i, a la llarga, servirà per mitigar els desajustaments que ens envaeixen.

El món de la cultura esdevé una forta raó per treballar i esforçar-s’hi amb l’única esperança de millorar la salut dels humans i perfeccionar la con-vivència d’una comunitat cultural.

L’enriquiment individual comportarà a llarg ter-mini la prosperitat cultural de la societat a la qual pertany l’individu.

Per què el Centre d’Estudis Mont-rogencs, entre altres activitats de recerca, busca fotografies anti-gues, les exposa i després n’edita els resultats?

Perquè estem convençuts que és una manera de res-catar les imatges d’una manera de viure i de fer que avui ja no es porta. D’uns carrers, places o llocs obso-lets; d’una indumentària, vestits i calçats antiquats; de festes, tradicions i costums que es van perdent.

Una cita clàssica de Winston Churchill diu: Una nació que oblida el seu passat, no té futur. No oblidem la de Salvador Espriu: Qui perd els orígens perd la identitat.

Un museu de les contrades tarragonines s’ha anuciat amb el següent eslògan: Per saber on anem, cal saber d’on venim.

Vet aquí per què busquem i rebusquem al calaix de les fotos antigues i fem una visita virtual al passat i de pas l’oferim a tots els mont-rogencs que tenen curiositat i una profunda devoció a la Mare de Déu de la Roca.

JustificacióAssumpció pellicer solé

Presidenta del Centre d’Estudis Mont-rogencs

6

Potser ho trobareu atrevit però us vull fer una pregunta: Si trobéssiu a les golfes de casa vostra un petit tresor, una joia, un llibre manuscrit o un per-gamí polsós que us recordés els avis o rebes avis… Què en faríeu? El guardaríeu o el faríeu restaurar i el posaríeu en un lloc de preferència, n’estic segura. Doncs què heu de fer si trobeu una fotografia antiga? Tractar-la com la millor joia i fer-la arribar al Centre d’Estudis Mont-rogencs a la secció Foto-teca, on especialistes l’escanejaran i us la tornaran ràpidament.

Gràcies a tots els bons col·laboradors que ens feu confiança i ens deixeu altruistament les fotografies antigues, podem presentar aquest catàleg.

Entre tots, la Fototeca del Centre d’Estudis Mont-rogencs i els cooperants, mantindrem l’alè de la cul-tura al nostre estimat Mont-roig.

Estareu d’acord que els vessants culturals són molt amplis i que no solament de fotografies viu l’home.

El Centre d’Estudis us demana tota mena de petits tresors que ens puguin aclarir el passat i ens ajudin a comprendre i entendre els fets i les particu-laritats de la història del nostre poble.

El Centre d’Estudis s’alimenta de la recerca i de l’aportació dels socis i de les troballes que ens feu arri-bar. Si ens ajudeu farem un bon “tàndem” per tirar endavant projectes com el que teniu a les mans.

Rebeu-lo amb respecte i feu-lo arribar com més vilatans millor i quan us hi identifiqueu segur que en el fons sentireu que heu treballat pel món de la cultura.

7

Les diverses advocacions de la Mare de Déu són un intent d’apropar-la al poble, molt especialment aquelles que la localitzen en un

indret concret. En construir-li una “casa” (ermita, capella) volen fer-la una convilatana més, una seva filla adoptiva i a la vegada predilecta. Així a Mont-roig del Camp amb el nom i en l’ermita de la Mare de Déu de la Roca la fem mont-rogenca. No es tracta d’apropiar-se-la en exclusiva o de fer-ne un patrimoni particular. I encara menys d’oposar les diverses advocacions de Maria com si unes fossin més vàlides o més beneficioses que d’altres. Prou sabem que Maria és la mateixa persona, sigui quin sigui el nom que se li dóna o el paratge on se la invoca. Com també que la seva dignitat i la seva intercessió no depenen de la imatge que la repre-senta ni de les vicissituds més o menys històriques que pugui tenir, sinó de la seva maternitat divina. Però ens agrada evocar-la amb aquest nom perquè així la sentim més propera, més nostra. Els sen-timents tenen un lloc important en la vida de les persones i molt especialment en la vida religiosa, tant en l’àmbit personal com col·lectiu. Si les idees i els coneixements en marquen la direcció, els senti-ments són el motor que l’empeny.

També ens agrada veure-la envoltada i adornada per la nostra llegenda. Molt bé s’ha dit que les lle-

gendes són la poesia de la història. Una història sense llegendes esdevindria un edifici reduït a la seva estructura nua, com els pilars d’un palau en construcció que insinuen el que serà –de vegades ni això–, però no deixen entreveure la seva bellesa final. La llegenda és la interpretació de la història, allò que li dóna color i l’explicita. I si bé és veritat que pot tergiversar i falsejar la història, aquesta pot desvirtuar-se i fins i tot falsejar-se tant o més amb les dades fredes i asèptiques de la historiografia, i no cal dir de la cronologia, de la mateixa manera que es pot mentir molt fàcilment amb les estadís-tiques.

Si la història pot comparar-se a la fotografia –la reproducció objectiva i mecànica d’una cosa o d’una persona–, la llegenda és com un quadre pintat. Difí-cilment la fotografia podrà expressar la bellesa, la bondat, la senzillesa, la serenor o el dolor d’una persona, com ho aconsegueix fer una pintura. Ho saben prou bé els fotògrafs, que les retoquen i les perfeccionen. I tots en tenim experiència en no veu-re’ns prou reflectits en elles: ens hi veiem retratats però no expressats. Quan veiem una fruita de bells colors i sense defectes, solem dir: sembla pintada! És que la visió objectiva reprodueix la figura, la part exterior de les persones o de les coses, però no la seva intimitat. És la pintura, idealitzant-les i no

Maria, feta mont-rogencamn. JoAn ArAgonès i llebAriA

8

limitant-se a l’aspecte extern, que altera la repro-ducció mecànica i pot transmetre la seva realitat més pregona. És precisament el que fa la llegenda.

La llegenda només esdevindrà una mentida quan vulgui reemplaçar i substituir la història o quan la llegeixi malament, és a dir, quan no la inter-preti degudament. Més que oposar la història i la llegenda, com ens hi empeny la mentalitat científica actual, caldria que sabéssim unir-les, de la qual cosa les dues sortirien enriquides. La llegenda perdria la seva excessiva ingenuïtat i la història deixaria de ser un simple conjunt de dades cronològiques, fre-qüentment també manipulades més o menys cons-cientment pels seus compiladors.

En concret, amb la devoció a la Mare de Déu de la Roca, Mont-roig des de fa segles ha volgut pro-clamar el lloc que Maria ocupa en la comunitat cris-tiana que en diem Església, i que els teòlegs actu-als ho fan amb l’expressió de “primera cristiana”. També el nostre poble l’ha vist com la primera con-vilatana i se sent sota la seva mirada protectora. No, Maria no és la “deessa mare” de les antigues teo-gonies paganes, ni una “semideesa” a l’estil de les mitologies gregues o llatines. Maria és una noia del “poble” (comunitat cristiana), la primera, la capda-vantera, però un ésser humà i no diví. És la nostra germana gran.

Precisament per això, per ser la capdavantera i prototipus del cristià, gaudeix com cap altre del poder d’intercessió i el poble acut a ella amb con-fiança quan sent la fiblada del mal o de la limita-ció humana. No és que Déu esdevingui un avi tou i dèbil davant de les peticions de Maria, o que ella estigui més atenta a les nostres necessitats, o que per tenir un cor de mare ens estimi més que el mateix

Déu, com de vegades es diu o es deixa entendre amb tanta bona voluntat com manca de sentit teo-lògic. Parlar així seria fer un Déu limitat, disminuït, una seva caricatura. Sí, però que Déu ha volgut fer-nos participar de l’obra salvadora de Crist, donant-nos a tots la noble missió i a la vegada la responsa-bilitat d’ajudar-nos mútuament: és el que en diem la “comunió dels sants”. I en aquesta tasca Maria hi té un lloc privilegiat, únic. També en aquest aspecte ella és la primera, va molt al davant de qualsevol altre.

El llibret que teniu a les mans vol ser un testimoni de la devoció dels mont-rogencs a la Mare de Déu de la Roca, a la vegada que esdevé un bon record d’es-deveniments i persones. Si els autors de les icones orientals no diuen que “pinten” icones sinó que “escriuen” icones, ja que en elles no hi veuen només la reproducció d’una imatge sinó la plasmació i la narració d’un missatge, també d’aquest llibret es pot dir que no reprodueix simplement fotografies, sinó que amb fotografies escriu una part conside-rable de la vida del nostre poble de la dècada dels trenta als seixanta anys del segle passat. Hi reco-neixerem persones i ens portarà al passat. El nostre objectiu, però, és fer uns passos enrere per empren-dre més embranzida cap al futur, tot gaudint del goig de ser i de sentir-nos mont-rogencs. La Mare de Déu de la Roca continua essent un signe de la nostra identitat, pels creients com un constitutiu de la nostre fe, i per tots com un element de la nostra idiosincràsia mont-rogenca.

9

Q uan van proposar-me aquest article de seguida vaig pensar a recórrer a l’Àlbum marià a honor i glòria de Nostra Senyora de la

Roca, amb l’objectiu d’acostar-lo novament al poble d’on va sorgir. Aquesta és, doncs, una primera apro-ximació a aspectes d’una peculiar llibreta, actual-ment custodiada a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, que no és altra cosa que un document de documents.

L’Àlbum marià a honor i glòria de Nostra Senyora de la Roca és una llibreta de 178 pàgines manuscri-tes que ens aporta diversos documents de temà-tica local, gairebé sempre a partir del nexe establert entre Mont-roig del Camp i les ermites de la Mare de Déu de la Roca, la seva patrona, i de Sant Ramon de Penyafort, la imatge del qual fou trobada a la platja el segle xviii. L’aplec d’aquest àlbum marià cal vincular-lo a l’interès de Mn. Josep Maria Fran-quet i Muntané per la història local i sobretot per tal de no perdre memòria, tal com indica el lema que a voltes utilitzà per encapçalar els seus escrits: Ad futuram rei memoria.

La major part de la llibreta reprodueix la còpia que Salvador Aragonès i Grifoll realitzà a partir del manuscrit de Francesc Pasqual i Anguera La histò-ria de l’ermita de la Roca (1841). Francesc Pasqual va ser escollit alcalde de Mont-roig, administrador del

santuari marià (1825) i l’obra de l’església Nova. Sobre Francesc Pasqual, Josep Savall i Ferrando ens diu el següent: “El ciutadà de Mont-roig, l’honora-ble Francisco Pascual Anguera, que existia per allà dels anys 1800 a 1840, es el que va compondre l’his-tória de l’Ermita de la Roca. Fou historiadó contem-porani del molt crèdit i de gran erudició. En la seva crónica diu que, pagat del seu peculi, ha fet zancas, clots y altres excavacions en el fossar de les monges y fou el resultat que no varen trobar res que jus-tifiqués enterraments, vull dir, ni el mes petit rest humà”.1

El manuscrit original de Francesc Pasqual fou cremat el 22 de setembre de 1936 i és gràcies a la còpia de Salvador Aragonès, a l’original de la qual no hem pogut accedir, que en tenim constància. En aquest cas, Pere Anguera i Cabré va ser qui va escriure la còpia que trobem a la llibreta, seguint el dictat de Benvolgut Salsench i Ferran, de la qual cosa dóna fe Mn. Josep Maria Franquet, qui també signa la pregària que trobem només obrir la llibreta, que va quedar enllestida fa ja mig segle: el 26 de gener de 1960. Cal citar també l’existència d’altres còpies del mateix text, com la manuscrita el 1938-1939 per

1 sAvAll i FerrAndo, Josep. Història de la Ermita de la Roca. Mont-roig del Camp: Família Savall-Solé, 1939, pàg. 16.

L’Àlbum marià, un document de documentseduArd boAdA i ArAgonès

10

Josep Savall i Ferrando, o ja més modernament les de Lluís Boronat i Aragonès, Josep Munté i Vilà o Vicenç Toda i Gassó. De ben segur en deuen existir més, de còpies, la qual cosa demostra la transmis-sió i difusió d’aquest text, que ha anat despertant interès en diferents èpoques. Aquesta transmissió motivà que el text acollís aportacions del pare Josep Riba i Amorós. Josep Munté i Vila afirma encerta-dament que l’obra de Francesc Pasqual “esdevé, o millor dit sempre ho ha estat, el clàssic en la història de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, com ho és, quant a la història del poble, el de Francesc Riba i Mestre”.2

Abans d’endinsar-nos en aspectes del manus-crit només dir que aquest és una bella mostra de com d’important n’és per a la transmissió de la fe a Mont-roig la funció de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Aquesta, en el seu origen com a santu-ari cristià, beu amb força d’un llegendari esdeveni-ment miraculós a partir del qual la devoció ha per-durat fins als nostres dies, esdevenint signe de Déu i de la seva irrupció en la història, alhora que indret privilegiat tant pel que fa al nexe i contacte amb el cosmos com a l’assistència divina i la intercessió de Maria de Natzaret i sants com Ramon de Penyafort o el beat Bonaventura Gran.

2 munté, Josep. “A la recerca de ‘La història de l’ermita de la Roca’ de Francesc Pasqual Anguera”. A: Ressò Mont-rogenc, núm. 76, 2000, pàg. 38.

1. El text de Francesc Pasqual i Anguera

El document en qüestió recull un seguit de “Noti-sias curioses que se han trobat en los sigles pasats i dels presens fins al añ 1878” i està estructurat en els següents apartats:

• Antiguitat de la imatge i de l’ermita. Malgrat no poder escatir la veritable antiguitat, el manuscrit cita els testaments de Jaume Cirer (1299), Pere Miró (1299) i Bernarda, cònjuge de Guillem Sitra (1300). Es reprodueix i comenta el fragment de l’obra de Narcís Camós editada l’any 16573 que fa referència a Mont-roig. El text denota el contacte amb l’historiador i argenter reusenc Celdoni Vilà i fa referència a documentació antiga i aspectes de l’ermita com el sempre suggerent tema de la possibilitat d’existència de monges benetes. Marca tres moments claus durant l’any en què el poble puja a l’ermita (Pasqua, festes majors de la Mare de Déu de la Roca i de Sant Miquel arcàn-gel).

• Ofrenes del poble a la Mare de Déu i favors ator-gats. Documenta diferents aspectes relacionats amb la religiositat popular i el culte a la Mare de Déu de la Roca, com ara exvots, rogatives, pro-cessons i el cant dels goigs a la Mare de Déu, en un apunt d’un llibre de claveries l’any 1521. La primera edició impresa d’aquests populars goigs, transmesos oralment generació rere gene-ració, sortí de l’obrador tarragoní Magí Canals la

3 Podeu trobar les advocacions pertanyents a l’arquebisbat de Tarragona, en la reedició següent, a cura de Joan Roig i Mont-serrat: cAmós, Narcís. Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña. Tarragona: Gogistes Tarragonins, 1999.

11

segona meitat del segle xviii. L’escrit documenta pràctiques de caire utilitarista, especialment per demanar pluja.

• Fets del 1808 al 1816. S’hi referencien les vicissi-tuds ocorregudes arran de la guerra del Francès, destacant-ne el conegut episodi de l’apropiació per part de soldats espanyols refugiats i un grup de mont-rogencs d’un carregament de farina el juny de 1811 destinat a les tropes de l’exèrcit fran-cès que estaven assetjant Tarragona, amb la pos-terior repressió francesa que comportà el saqueig, afusellaments i, entre altres coses, la profanació i crema de l’ermita. La imatge de la Mare de Déu de la Roca només patí el robatori de la corona de plata. La imatge va romandre durant vuit anys i dos mesos i mig a l’església parroquial, a banda d’un mes i tres dies en què l’any 1809 restà ama-gada en una cova de l’Areny. Posteriorment, va ser reconciliada l’ermita i restablert allí el culte a la Mare de Déu de la Roca, amb la correspo-nent i lluïda processó per pujar-hi la imatge: “Se feren vuit balls so es; lo de la mutxianga, lo de bastonets, nou de moros i chris tians, de cerculets, de las gitanas, de vells i damas, de valencians y lo dels diables que aviaren un sens fi de fochs durant la festa: y tots se lluhiren”. El text també ens parla de sequera, calamarses i malalties per les quals es demanà amb èxit la intercessió de la patrona.

• Funció del primer de maig de 1817 per demanar pluja. Després de més de mig any sense pluges i amb serioses dificultats al camp a Mont-roig se segueix el camí que altres pobles ja havien marcat per tal de demanar aigua, en aquest cas amb la intercessió de la Mare de Déu de la Roca.

Abans ja s’havien dut a terme accions en aquest sentit (processons, novenes…) però la d’aquest 1 de maig seria determinant. En aquest sentit Fr. Lluís Pujol, guardià de Sant Miquel d’Escor-nalbou anuncia la participació, a instàncies de la parròquia i el consistori, de 25 membres de la comunitat monàstica a l’acte “perque nostres oracions sian oides del Señor desitxam unirles ab las del poble per inclinar-lo á Misericordia”. En processó es pujà a buscar la imatge de la Mare de Déu a l’ermita per baixar-la al poble, acom-panyada del Sant Crist de la casa de la vila i del Lignum Crucis que feia poc s’havia aconseguit a Santes Creus. S’hi uniren persones vingudes no només de Mont-roig. La satisfacció fou general ja que el mateix dia va plovisquejar una mica, l’en-demà encara més, encetant un mes de maig força plujós. El dia 26 de maig, amb grans honors, la imatge tornà a l’ermita.

• Notícies del 1818 al 1844. Es van resseguint fets de tota mena, des de treballs i reformes fins a diferents indulgències, o al mateix tancament de l’ermita i trasllat de la Mare de Déu al poble del 1835 al 1841 per tal d’evitar incidències de la guerra.

El document fa referència a diferents elements d’una ermita en puixança, com ara la instal·lació de la barana de ferro del presbiteri pel serraller reu-senc Eloi Monlleó pagada pel mont-rogenc Benet Fortuny i Martí. També es fa referència a l’encàr-rec l’any 1825 de les imatges de sant Josep i del segon patró de Mont-roig, sant Jeroni, que junta-ment amb altres, havia estat cremada el 1811. Hi va participar el daurador Maties Espinàs i l’any 1826

12

el daurador reusenc Anton Oliva rellevà Espinàs, qui havia traspassat sense finalitzar el seu treball a l’ermita. Cal destacar que aquest any es baixà la imatge de sant Ramon de Penyafort a una de les capelles del santuari marià. Treballà al cambril el pintor tarragoní Llucià Barri, qui el 1829 el pintà i daurà. L’any 1830 s’instal·la a l’ermita un orgue de dos registres, costejat pel poble amb almoines i fet per Josep Jener, dit “fusteret de Reus”, el 1831 s’instal·la un rellotge al cor gràcies al qual l’ermità podia pautar amb el toc de campanes el treball al camp al migdia (fins al moment s’havia fet consul-tant dos rellotges de sol). Remarcar també la tasca de l’escultor reusenc Mateu Vallvé, qui obrà els retaules de sant Blai (març de 1833) i del Nen Jesús (gener de 1834). Pel que fa al retaule de sant Blai, la imatge del bisbe estava flanquejada per les de Pau de Tars i Rosa de Lima, obra de Mateu Vallvé finançada per Blai Solà a través de testament. Al retaule del Nen Jesús el reusenc hi obrà la imatge de sant Joaquim, que acompanyaria imatges més antigues del Jesús infant flanquejat pels sants Joan i Anna. Aquest retaule fou finançat, de la mateixa manera que els treballs de Llucià Barri, per Mn. Josep Mestre.

L’advocació de Maria de la Roca com a guari-dora dels infants que pateixen trencadura féu que durant molts anys l’ermita rebés periòdiques quan-titats de blat, en concret a raó del pes de cadascun dels infants guarits, sobre aquest fet Francesc Pas-qual parla en primera persona: “He observat lo molt que és invocada la Verge de la Roca per á curar las criaturas que estan trancadas: Los pares prome-ten a la Mare de Déu de la Roca tan blat com pesen las criaturas trencadas: y son tantes las que logran

aquesta gracia que casi tots los anys son diferens los que cumplen lo vot de entregar la cantitat de blat que han pesat las ditas criaturas y en alguns anys las he rebudas de quatre, de sis y de set personas o vuyt diferens, com pot veurese en los comptes que anualment se donant, y casi tot lo blat que en ell se expressa, es de aquesta prometença”.

El vincle entre el món civil i el món religiós es fa palès en diversos detalls, com el de les campa-nes, però també en un detall: És l’ajuntament qui el 1841, passat el perill de la guerra, proposa al mossèn retornar la imatge de la Mare de Déu al santuari. Coincidint amb aquest retorn de la imatge el 8 de setembre, s’arranjà el camí i a banda de la processó i ofici, amb zelosa prèdica de Mn. Joan Solís, hi hagué música i balls. També es fa referència a l’organit-zació anual de la processó de les Santes Relíquies, aleshores tan venerades i avui, com la festivitat de Sant Jeroni, tan oblidades.

El darrer apartat d’aquest document és una des-cripció de les tres ermites mont-rogenques. Pel que fa a la del Peiró, aquesta està perfectament docu-mentada ja que com és sabut fou el pagès Josep Nuet qui costejà l’any 1752 “un oratori baix lo títol de Maria Santisima fora de la Vila, en la vora del camí que va á Falset cerca del cual puesto se trobá plantada una creu de pedra anomenam lo Pedró á fi que los transitans y devots puijan fer oració”. L’ermita del Peiró, on actualment es venera l’advo-cació del Roser, neix ja vinculada a la de la Roca, més enllà de la proximitat geogràfica cal fer refe-rència al decret que n’autoritza la “llicensia pera fabricár el oratori a N. S. De la Roca, y portar la Santa Imatge á dit oratori, ab profesó solemne”. I és que realment el Peiró és encara avui un lloc pri-

13

vilegiat on, com el 1752, poder “saludar y pregar á la Verge de la Roca”.

Abans del 1811 hi trobem a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca advocacions venerades en cape-lles: santa Anna (beneïda el 1782), sant Crist de les ànimes, sant Antoni de Pàdua, sant Pau ermità, sant Antoni abat i sant Francesc (beneït el 1787).

L’abastament d’aigua d’origen pluvial va reque-rir un sistema de tres cisternes, una d’aigua de boca recollida de les teulades, i les altres dues per a altres usos. La singularitat de tot plegat ve donada perquè l’aigua es recollia directament de la muntanya mit-jançant unes petites sèquies a la roca que encara són visibles.

Pel que fa a l’ermita de Sant Ramon de Penyafort destacar-ne que fins a mitjan segle xviii s’hi digué missa. En els temps de Francesc Pasqual es pujava dos cops l’any en processó a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, i després de l’ofici i sermó, es pujava en processó fins a Sant Ramon, on es cantaven els goigs, sobre els quals diu: “Se conservan encara molts exemplars impressos dels antichs goig de Sant Ramon, propis de aquella capella”. Pasqual comenta que aquestes pràctiques s’han deixat de fer, i recorda que hi ha vist alguns anys com “lo ball de valencians pujavan ab la torreta fins dalt de Sant Ramon”.

“Sempre se ha anat millorant aquest Santuari, no obstant de no haver-hi, com he dit, casi gens de renda: puix que tot se fa de limosna, y de las pro-metensas, que li fan los devots. La muralla vella, que he dit circueis part de la ermita, es de pedra picada á las dos caras, alé que de la cara de dins se’n tregué molta temps, ó molts anys atrás, no se si per obras als edificis. Hi ha espilleras a una gran part de ella”.

2. L’aplec de Pasqua Florida de 1960

Arribats a aquest punt, l’Àlbum marià recull, no ja còpia del document de Francesc Pasqual, sinó textos més breus. En aquest es glossen els actes organit-zats el dilluns 19 d’abril durant l’aplec de Pasqua Florida de 1960, jornada en què tingueren lloc un seguit d’actes a les ermites de la Mare de Déu de la Roca i de Sant Ramon de Penyafort, destacant-ne la reconciliació d’aquesta, que precedí la tradicional menjada de la mona de Pasqua a l’ermita i la visita del cardenal Benjamín de Arriba y Castro.

Destacar que el diumenge anterior van pujar-s’hi les imatges dels sants Ramon de Penyafort i Fruc-tuós. Es destaca la intervenció de Jaume Sabaté, qui “ha dut d’un sol cop la imatge de sant Fructuós des de la rectoria fins a dins de l’ermita de Nostra Senyora de la Roca, fet que no succeï amb l’altra imatge, que fou pujada amb relleus de diferents portadors”.

Els actes van ser força concorreguts; malgrat el fred i les “fortes bufades huracanes”,4 l’escrit xifra l’assistència en un parell de milers de persones pro-cedents, a banda de Mont-roig, de diversos indrets,5 dada que reforça la idea de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca com a enclau de referència més enllà del municipi estricte.

4 Les condicions meteorològiques van desaconsellar l’enlaira-ment de globus i el disparament de morterets. Tot i que no impediren engegar una traca coincidint amb l’arribada del cardenal.

5 Se cita alguns dels municipis, a saber: Falset, Alforja, Cornu-della, Ciurana, Reus, Riudoms, Porrera, la Pobla de Mafu-met, les Borges del Camp, Montbrió, Vinyols, Cambrils, Pratdip, Colldejou, Vilanova d’Escornalbou, Botarell, Ullde-molins, Riudecols, Riudecanyes i Tarragona.

14

A primera hora s’oficià una missa de comu-nió general i a mesura que els pelegrins arribaven tenien la possibilitat de combregar.

Posteriorment, part dels participants en els actes es desplaçaren de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca a la de Sant Ramon de Penyafort cantant lleta-nies per tal de participar en la reconciliació d’aquest espai, que havia estat profanat durant la persecu-ció religiosa del 1936. L’ermita fou reconciliada pel canonge mont-rogenc Salvador Cabré, acompanyat pels mossens Josep Aguiló, Vicent Morera i Josep Maria Franquet. Tot seguit, Mn. Josep Aguiló cele-brà l’ofici en una atapeïda ermita de la Mare de Déu de la Roca on predicà el Dr. Salvador Cabré. La gernació no va poder encabir-se a l’ermita i omplia també la plaça.

Com és tradicional el dilluns de Pasqua s’orga-nitzaren activitats festives, en concret sardanes amb direcció musical d’Isidre Guasch, les quals donaren pas al dinar i la mona, per enllaçar havent dinat amb els actes religiosos. Així a les cinc de la tarda arribà el cardenal Benjamín de Arriba y Castro, acompa-nyat de les autoritats locals que van sortir a rebre’l. En entrar a la plaça de l’ermita s’engegà una traca i en Salvador Ferré i Toda li adreçà unes paraules de benvinguda en nom dels allí congregats.

El cardenal entrà a l’ermita i procedí a la bene-dicció de les imatges de sant Ramon de Penyafort i sant Fructuós.6 Acompanyat de l’alcalde Salvador Ferré i Riba, qui li portava l’ombrel·la, el cardenal encapçalà la processó amb el Santíssim que trans-corregué per la plaça de l’ermita i procedí a realit-

6 Apadrinades pels xiquets Joaquim Gassó Ramon i Maria Dolors Escoda Pujol, respectivament. Finalitzats els actes, regalaren una mona de Pasqua al cardenal.

zar la benedicció del terme per tot seguit lloar les virtuts dels sants Fructuós i Ramon de Penyafort.

Posà punt final a la jornada un refrigeri en petit comitè amb vi prioratí i pastes seques, amb què fou obsequiat el cardenal.

3. Notes històriques

A la llibreta, s’hi recullen un seguit de breus apunts de temàtica històrica local amb referències genèri-ques a la carta de poblament, excavacions a la mun-tanya de la Roca, Oleastrum i el desenvolupament de la població. Corresponen al capítol primer del manuscrit de Josep Savall i Ferrando citat anterior-ment.

4. El priorat de la Roca, capbreus, ermitans i hostes de l’ermita

Aquest apartat ens aporta força informació, Josep Savall i Ferrando també el recull en el seu manus-crit sobre l’ermita.

El text documenta el priorat de la Roca l’any 1439 amb Guillem Mora com a prior, i dóna fe de les desavinences que modernament hi van haver a l’hora de nomenar els priors, un nomenament emi-nentment burocràtic de caire administratiu que no significava ni haver d’establir residència a l’ermita. El rector de Mont-roig Tomàs Guasch va quei-xar-se al vicari general de l’arbitrarietat dels nome-naments com a prior, tot reclamant per a l’Ajun-tament de Mont-roig la potestat de nomenar nous priors.

15

El text referencia Onofre Aymemí, beneficiat de Vilanova d’Escornalbou, com a prior (1779); també la presa de possessió de Francesc Bargalló com a ermità l’any 1786 i la probable vinculació de monges benedictines a l’ermita a partir d’un augment de deixes, especialment per part de persones de Mont-roig com ara els pagesos Joan Pallejà i Josep Gassó l’any 1779. També es detalla l’inventari del 1786 i l’edicte que regula “posadas y mesosnes” a partir de 1785.

5. Poemes

S’hi reprodueixen un parell de poemes, sense citar-ne l’autor. Es tracta d’una oda i un sonet de Josep Savall i Ferrando titulats: “Lloança la Verge de la Roca” (juliol de 1939) in ”A la creu del Peiró” (juny de 1935). Pel que fa a la poesia de Josep Savall i Ferrando, dir que en el programa de festes de la reconciliació de les imatges de sant Ramon de Penyafort (1960), Mn. Franquet hi va publicar un dels seus poemes, el sonet escrit l’any 1939 titulat “A la capella de Sant Ramon de Penyafort”.

6. La creu del fossar de les Monges

En el segon d’aquests textos, Mn. Josep Maria Fran-quet ens parla de com fou instal·lada la creu de ferro forjat de la muntanya de la Roca, obra de Simó Gras i Aguilar. El dia 24 de març de 1961 a dos quarts de set del matí els vint-i-quatre participants en els cursets de cristiandat es reuneixen al taller de Simó Gras per tal de carregar la monumental creu de cinc

metres i mig i d’uns 530 quilos al camió de Jaume Aragonès i Guasch, de cal Jaume recader, per tras-lladar la creu fins al peu de l’ermita i a partir d’aquí portar-la en braços fins al fossar de les Monges. L’en-demà, dissabte de Passió i festivitat de l’Anunciació de Maria, fou assentada i plantada en una operació que el mateix Mn. Franquet descriu així: “Els pre-paratius i treballs passats per a tal assentament han estat acompanyats de moments de vertader perill (…). Més gràcies a l’enginy i perícia d’en Santiago Munté, mestre d’obres, d’en Simó Gras, construc-tor de dita Creu, i els demés companys manufac-tors, amb l’ajut de Déu i de la Verge, han vençut tots els obstacles i han portat a feliç port la missió a ells confiada”. La creu fou beneïda pel canonge Salvador Cabré.

7. Dilluns de Pasqua de 1961

Recordança del dilluns de Pasqua de 1961, còpia de l’escrit de Josep Savall i Ferrando. Aquí es parla del desenvolupament de la jornada, d’on com a acte excepcional, cal destacar les evolucions de l’avio-neta pilotada per Josep Molluna i Grau al voltant de l’ermita, fet que captà l’atenció de totes les persones que omplien la muntanya de la Roca aquell 24 de març: “El pilot Molluna ens dóna una sorpresa que jamai esperada se’ns presenta amb la seva encari-nyada avioneta i rendeix filial umenatge d’amor a la Moreneta del santuari, nostre Mare la Verge de la Roca, tot coronanla amb ses evolucions entorn a l’ermita que si ve ens motiva alegria la seva presèn-cia ens deixà a tots espardeits per les seves temera-ries feligranes”.

16

L’escrit ens denota que, arran de la col·locació de la creu de ferro es va voler canviar el nom de “fossar de les Monges” pel de “mirador de la Creu”. Mn. Salvador Cabré, en beneir la creu, anuncià que el cardenal Benjamín de Arriba y Castro va concedir “tres-centes indulgències al qui devotamen devan d’aquesta Creu resen un pare nostre, ave Maria i glòria”. En l’escrit es reprodueix el document que fou enterrat, a mode de primera pedra, al peu de la creu juntament amb monedes de l’època, diu així: “Avui dilluns de Pasqua de Resurrecció de l’any 1961 en el pontificat del nostre Santíssim Papa Joan XXIII, regint l’Església de Tarragona nostre amantís-sim Sr. Cardenal Dr. D. Benjamín de arriba y Castro, del seu bisbe auxiliar Laureà Castany,7 éssen també

7 En referència a Laureano Castán Lacoma.

rector d’aquesta parròquia el Rd. Josep M. Franquet ha estat aixecada en el Santuari de la Verge de la Roca, en el clos dit el Fossá de les Monges, una Creu de ferro forjat d’alçada sis metres manufacturada per en Simó Gras, i de comú acort dels cursillistes de la present vila de Montroig, quins abais firmants, en agraïment a Crist Redemtor, el seu amo i Senyó per els innumerables beneficis que d’Ell reben en els Cursets de Cristiandad de Creixell li fan ofrena en senyal de etern pacte i fidelitat perenne, ja que ara per la gràcia de Déu”.

Beneïda ja la creu s’engegà una traca valenciana, se celebrà una missa a l’ermita, i s’organitzà amb pos-terioritat nombroses anelles sardanístiques, dinar a la plaça, jocs, més sardanes, rés del rosari, processó, benedicció del terme per part de Mn. Josep Aguiló i discurs a càrrec de Mn. Salvador Cabré.

17

Q uè puc dir-vos jo ara després de les moltes coses que heu pogut llegir i de la varie-tat de fotografies que podeu contemplar

en aquest i altres llibres referents a la nostra Mare de Déu de la Roca? Ni jo mateixa ho sé. Sí que puc confessar-vos que per a mi és com si un somni em portés per l’espai i el temps i de cop i volta em trobés al mig d’una muntanya rogenca enclavada en un bell paratge on es troba el nostre preuat san-tuari amb el seu entorn, que sempre han estat repre-sentatius del nostre poble, des que en el segle xi fou construït, si bé documentalment no es pot provar fins l’any 1299.

Com es va formar el Patronat? El dia 30 de maig de 1980, veient que l’ermita i el seu entorn es dete-rioraven cada vegada més, a iniciativa del batlle, aleshores en funcions, Josep M. Aragonès i Roca; del rector de la parròquia, Mn. Josep M. Rubió i Torné, i d’algunes persones interessades, es cons-tituí una junta promotora Pro Patronat. Una d’elles vaig ser jo mateixa, ja que sempre m’havia entusias-mat poder treballar per a l’ermita i aquesta era una oportunitat que no podia deixar escapar.

Després d’una salutació del batlle i de la presen-tació de Rosendo Clariana i Prous, com a membre de la Junta promotora, es proposà formar una Junta que dirigís el Patronat i elegir-ne els seus membres. Se sotmeté a votació secreta, així com els noms dels

membres que la formarien. Realitzat l’escrutini, foren elegits 16 membres que es reuniren el 6 de juny, dia en què quedà formalitzat el Patronat per a la conservació i el manteniment de l’ermita, i que restava format per: Joan Ivern i Figuerola, presi-dent; Lluís Font Munté, sotspresident; Rosa Alabart Alsina, secretària; Francesc Parés Boronat, vocal d’accessos; Francesc Javaloy Calaf, vocal d’obres; Josep Borràs Alsina, vocal de festes, i Magdalena Serra Vernet, vocal per l’hostatgeria.

Com a membres nats es designaren els qui en el seu moment eren el batlle del municipi i el rector de la parròquia.

Després d’aquesta primera junta, les següents es feren seguint les normes dels estatuts.

Vaig entrar a formar part de la Junta el 5 d’abril de 1987, dia que se celebrà l’assemblea general dels socis en sessió ordinària. La reunió tingué lloc a l’antic ajuntament, al carrer de la Mare de Déu de la Roca, actual Casa de Cultura Agustí Sardà, en una de les sales on se celebraven les reunions del ple de l’Ajuntament, actualment destinada a exposicions.

Aquest dia, amb el vot unànime dels presents, es renovà la Junta segons els estatuts. Acabaren la seva tasca quatre membres, com corresponia: Lluís Font, Rosa Alabart, Magdalena Serra i Josep Borràs Alsina. Al seu lloc foren elegits Carme Madico i Pagès, Salvador Mestre i Castellví, Mª Pilar Savall i

Ermita i PatronatmAriA llevAt i sAbAté

18

Ramon, i jo, Maria Llevat i Sabaté. S’acabà la reunió amb el vistiplau del president, Joan Ivern i Figue-rola. La sala estava plena de gom a gom.

A partir d’aleshores les reunions s’han anat fent a la casa rectoral, al carrer del Bisbe Macià, número 3, excepte el període de la malaltia de Mn. Rubió, quan ens trobàvem a casa meva, a l’avinguda de Reus, número 38.

Juntament amb l’amiga Mª del Pilar Savall se’ns encomanà la captació i atenció dels socis. Actual-ment, hem arribat als 650. Cal felicitar-nos-en tots els qui hi som i volem animar els altres a formar-ne part.

El dia 8 de maig de 1995, el president Joan Ivern i Figuerola lliurà una carta a tots els membres de la Junta del Patronat en què comunicava la seva renún-cia al càrrec, mentre la presentava de viva veu. La Junta li demanà que retardés uns quants mesos la seva decisió, almenys fins al setembre, quan s’havia de renovar parcialment la Junta. Ell, però, va con-testar que ja havia pres la decisió. La Junta li agraí la tasca feta durant tants anys i el vicepresident, Josep M. Martí Mendoza, convocava una reunió per al dia 29 del mateix mes de maig, per tal d’estudiar el que calia fer segons els estatuts.

El 22 de maig de 1995 (?) es reuní la Junta a la casa rectoral, convocada i presidida per Josep M. Martí i Mendoza, president en funcions. Després d’haver-ne parlat abastament, seguint la lletra i l’es-perit dels estatuts, s’acordà elegir un nou membre de la Junta en substitució del dimitit. Es proposa-ren diversos candidats i fou elegit Josep M. Tuset Pascual. Atès que a la tardor s’havia de renovar una part de la Junta, s’acordà que el vicepresident Josep M. Martí Mendoza assumís la presidència en funcions fins aquell moment, quan es faria l’elecció

del nou president, comprometent-se tots a seguir la tasca que tenien encomanada.

El 26 de juny de 1995, en una reunió de la Junta convocada pel president en funcions, Josep M. Martí i Mendoza, tinguda a la rectoria, va prendre possessió el nou membre Josep M. Tuset i Pasqual, en substitució del dimissionari Joan Ivern i Figue-rola, fins a les noves eleccions que se celebraren el 6 de novembre del mateix any. Les reunions de la Junta continuaren essent mensuals. Cal recordar que el dia 8 de setembre d’aquest any, festa de la Mare de Déu de la Roca, es va ballar a la plaça de l’ermita per primera vegada el ball de coques feliç-ment recuperat. El 30 d’octubre hi hagué la reunió preparatòria de la reunió general, que tingué lloc el 6 de novembre.

En ella es votà per escrit i en secret la nova Junta, que quedà constituïda de la següent manera: Maria Llevat i Sabaté, presidenta; Josep M. Martí i Men-doza, sotspresident; M. Neus Mendoza i Aguiló, tresorera; Mn. Josep M. Rubió i Torné, secretari; Carme Madico i Pagès, vocal per la roba; Salvador Mestre i Castellví, vocal d’obres; M. Pilar Savall i Ramon, vocal de socis; Josep M. Tuset i Pascual, vocal, i Núria Belvís, vocal.

La col·locació d’una majòlica a Montserrat

Feia temps que el Patronat en parlava en les seves reunions mensuals. Les diverses diligències fetes per Mn. Rubió l’any 1994 per telèfon amb els monjos del monestir, sempre tingueren per resultat la res-posta que de moment no hi havia lloc lliure i que en el moment oportú l’avisarien. Passaren tres anys sense obtenir més notícies. En aquest punt decidí-

19

rem anar a Montserrat a parlar-ne directament amb els monjos, on forem atesos pel pare Lluís Planes. Ens digué que totes les majòliques eren fetes al mateix lloc i amb la mateixa ceràmica per obtenir una certa uniformitat. Nosaltres acceptàrem la seva proposta i tot seguit es va posar fil a l’agulla, con-cretament els representants del Patronat, la presi-denta i dos membres de la Junta, Salvador Mestres i Joaquim Corts. Després de diversos contactes amb Montserrat i Avinyonet, on s’havia de fer la majò-lica, el dia 24 de setembre de 1998, els tres ens tras-lladàrem a aquesta població. La majòlica fou disse-nyada i treballada per la ceramista Josefina Esteva Via (Can Fontanals) i lliurada per ella mateixa el 28 de setembre de 1998 (?). El seu cost fou de 47.600 pessetes. Tot seguit, fou dipositada a Montserrat i s’esperà que es col·loqués.

Al monestir forem atesos pel monjo rector del santuari, pel pare Lluís Planes, amb qui es concretà el programa de la benedicció de la majòlica: seria el 17 d’octubre, en una romeria de Mont-roig, amb la bandera del Patronat i els grallers del poble. Des-prés d’assistir a la missa conventual, durant la qual es farien unes ofrenes, i de venerar la imatge de la Moreneta, hi hauria la benedicció en el lloc on ja estaria posada la nostra majòlica. El cost de la col-locació fou de 52.315 pessetes. De tornada a Mont-roig, demanàrem informació a l’Hotel Bruc per a la reserva del dinar.

En comunicar a l’alcalde Josep M. Aragonès, membre nat del Patronat, les nostres gestions, les rebé amb molta satisfacció i ens oferí els autocars necessaris per portar la gent a Montserrat.

El dia assenyalat, 17 d’octubre, a dos quarts de vuit del matí, encara negra nit, davant del col·legi Mare de Déu de la Roca, ens esparaven vuit auto-

cars, amb una pancarta posada al darrere, pancarta que actualment està exposada a la vitrina de la nostra ermita. Cada persona rebé un tiquet que li indicava el número del seu seient i rebé un adhe-siu que dèia: “Romeria a Montserrat–Mont-roig del Camp” “Miami Platja 17-10-1998”. Al fons tenia un dibuix de l’ermita. Es donà també el programa d’ac-tes del dia, els goigs de la Mare de Déu de la Roca i l’himne de la peregrinació.

En total, foren 420 els assistents, i 30 pelegrins més, fills també de Mont-roig, que de diverses poblacions s’hi traslladaren pel seu compte. La missa conventual fou celebrada pel pare Masoliver i concelabrada pels monjos del monestir, acompa-nyats pels sacerdots fills del nostre poble: Mn. Joan Aragonès i Llebaria, Mn. Salvador Cabré, Mn. Pere Lluís Ramon i Martori, P. Lluís Boronat i el rector de la parròquia, Mn. Josep M. Rubió i Torné.

Durant la missa foren llegides per la presidenta de la Junta, Maria Llevat i Sabaté, les següents paraules redactades per Mn. Josep M. Rubió:

“Venim de la comarca del Baix Camp, de la tinença de Santa Magdalena de Miami Platja i de la parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Mont-roig.

Mont-roig vol dir muntanya vermella i al capda-munt, en un preciós santuari, venerem la Mare de Déu, sota l’advocació de la Roca.

Avui, hem pujat a una altra muntanya, la de Montserrat.

Jesús, fill de Maria, és la muntanya eterna de la glòria i el camí cap a Déu, Roca eterna.

Com la majòlica que restarà gravada al camí dels Degotalls, volem que Crist, pedra angular de l’Es-glésia, quedi gravat dins nostre.

Nosaltres, pedres vives, anem construint amb Ell el gran temple on Déu habita en l’Esperit.”

20

A la una gaudírem del cant de la Salve i del Virolai per l’escolania del monestir i poguérem venerar la imatge.

Tot seguit, amb la nova bandera de la Mare de Déu de la Roca, portada per les senyores i noies que tenen aquest nom i que ens feia de senyera, anàrem a peu al camí dels Degotalls, on estava instal·lada la majòlica, que fou beneïda pel monjo Joan Vinyeta.

Tots els actes foren presidits per l’alcalde, Josep M. Aragonès i Roca, i el delegat territorial de Cul-tura, Joan Tortajada. Ens acompanyaren els dos grups de grallers del nostre poble, els de Mont-roig i els del Barri de Dalt, com també els gegants, el Pitot i la Pitota, que amb la seva música i el seu color ens alegraren la festa.

Posteriorment, ens van felicitar l’arquebisbe de Tarragona, Lluís Martínez Sistach, i els monjos de Montserrat. Acabats els actes, ens traslladàrem a dos restaurants de Collbató, l’Hotel Bruch i Mont-serrat.

El preu del dinar fou de 2.000 pessetes.A les dues del migdia, moment en què es beneïa

la majòlica, al poble hi hagué un repic de campanes, que es repetí juntament amb el cant dels goigs a l’ar-ribada de la romeria al poble. Es posava fi a la diada i s’obria una nova pàgina en la nostra història.

El Patronat vol agrair a l’Ajuntament, a l’assem-blea local de la Creu Roja, als grallers, a l’associ-ació de les Maria de la Roca i a totes les persones de la romeria la seva col·laboració, i d’una manera especial al Patronat format en aquells moments per: Maria Llevat i Sabaté, presidenta; Josep M. Tuset i Pascual, sotspresident; Joaquim Cots i Aragonès,

secretari; M. Neus Mendoza i Aguiló, tresorera; i com a vocals, Salvador Mestre Castellví, Elias Tuset i Pascual, M. Pilar Savall i Ramon, Núria Belvís Estellé, Josep M. Rubió i Torné, rector de la parrò-quia, i Josep M. Aragonès i Roca, alcalde, i Assump-ció Pellicer Solé, membre de l’Ajuntament.

Les festes quadriennals

Arran de la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de la Roca, el dia 7 de setembre de 1989, per l’arquebisbe Ramon Torrella, s’inicià el costum de baixar-la de l’ermita a l’església parroquial cada quatre anys. En la celebració de la festa l’any 2004, la Junta del Patronat es comprometé a fer una catifa al carrer Major i a la plaça Mn. Gaietà Ivern, per la qual cosa envià un escrit als veïns informant-los del projecte i demanant-los la col·laboració. La resposta fou molt gratificant i des d’aleshores el costum s’es-tengué a altres carrers.

Durant les festes se celebra un tot seguit d’actes religiosos i culturals, plens de religiositat i de pietat popular que són, a la vegada, una gràcia i un com-promís. Tant de bo aquestes festes facin sentir-nos més fills de Déu i de Maria, a la vegada que més germans. Tant de bo seguíssim les paraules escri-tes en la part superior del vitrall del cambril de la nostra ermita: “Feu tot el que Ell us digui”.

S’engalanen finestres i balcons amb els domassos blancs de la Mare de Déu de la Roca i el toc del pan-dero de les marededéus alegra la festa tot agerma-nant-nos i fent-nos sentir més mont-rogencs.