Presentació

Podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que el sentit de l'olfacte és

el gran oblidat.

La cultura occidental, en gran mesura, crea i produeix per a i pels sentits

de la vista i l'oïda. La pintura, l'escultura, la música i els mitjans

audiovisuals estan totalment al servei d'aquests sentits i, si no fos per

la lloable excepció dels perfums, l'olfacte romandria en el més absolut

ostracisme. Tanmateix, difícilment passem algun moment de la nostra

vida conscient sense que el nostre olfacte estigui percebent alguna olor.

D'altra banda, tenim un extens vocabulari que ens permet identificar i

matisar qualsevol percepció visual, auditiva, tàctil o de sabor, però no

passa el mateix amb l'olor.

Contràriament, necessitem manllevar els adjectius d'aquests àmbits de

percepció per poder verbalitzar, fins i tot amb dificultat, els matisos i les

qualitats d'una olor.

Amb aquesta exposició, la Fundació "la Caixa" vol trencar una llança

a favor d'aquest sentit oblidat que, d'altra banda, és el sentit amb més

capacitat d'evocació de recursos llunyans, ja que la seva interrelació

amb els circuits cerebrals de la memòria és realment íntima.

Potser la particularitat més singular d'aquesta exposició és que les

seixanta olors que presentem corresponen a essències naturals.

Diversos especialistes han treballat durament fins que han aconseguit

que les concentracions d'aquestes essències fossin les òptimes perquè

el nostre olfacte pugui apreciar les olors en tota la seva puresa i magnitud.

Finalment, en una exposició alliberada de la servitud de la vista, hem

considerat que no podien faltar els textos en llenguatge Braille. Uns

textos en què ens hem esforçat a incorporar un llenguatge que, encara

que sigui difícil, pugui descobrir les olors.

Introducció

Per què hi ha olors?

Perquè es pugui donar una sensació olfactiva, en primer lloc, cal que

l'element desprengui partícules, és a dir, que alliberi molècules.

No podem olorar si no es produeix aquest fenomen, ja que l'olfacció es

produeix per contacte. Igual que els minerals en general, els objectes

metàl·lics, el vidre i l'aigua (aquesta, si fa olor, és perquè conté alguna

cosa més, per exemple, clor) no fan olor.

En segon lloc, cal que aquests partícules siguin transportades per un

mitjà físic com l'aire o l'aigua, fins que arriben al nostre òrgan olfactiu.

Per acabar, cal que les seves cèl·lules siguin sensibles a la substància

olorosa i que el nombre de partícules sigui suficient, és a dir, que superi

el llindar mínim de la percepció. Si no es compleixen totes aquestes

premisses no hi ha olfacció ni olor. A més, les partícules oloroses no

poden ser de qualsevol mena, han d'estar formades per carboni, hidrogen,

oxigen, nitrogen i sofre.

Aquestes partícules solen ser molècules lleugerament solubles en aigua

per poder travessar la mucositat i han de ser solubles en lípids per

connectar amb els receptors olfactius.

Quan s'extreuen les essències d'algunes plantes, l'olor que desprenen

no és exactament igual que la que nosaltres coneixem i fins i tot, de

vegades, és molt diferent. L'equip tècnic de l'exposició ha hagut de dur

a terme un treball d'investigació per tal d'aconseguir una solució que

no fos massa concentrada ni massa diluïda, que es correspongués amb

l'olor real de les substàncies que es recullen a la mostra.

La via olfactòria

Amb aquest nom es coneix el conjunt d'estructures internes la funció

de les quals és fer arribar al cervell l'estímul produït per la partícula

olorosa.

Evidentment, aquesta via s'inicia al nas, que té una doble funció. La

pituïtària vermella escalfa i humiteja l'aire que respirem i la pituïtària

groga conté els receptors olfactius. El nas reuneix la capacitat d'una

planta condicionadora d'aire i la d'un sistema de detecció de gran

sensibilitat.

Durant molt de temps vam ignorar el mecanisme íntim pel qual es

produeix l'olfacció. Per què, quan estem davant de dues substàncies

naturals, una fa olor i l'altra no?

Per què substàncies químicament molt diferents fan la mateixa olor o

una de similar?

El 1964 John Amore va formular una teoria que va significar un avanç

important: l'olor d'una substància està determinada per la mida i la forma

de la molècula. Amore va establir una tipologia de set olors primàries:

camforada, mentolada, almescada, floral, etèria, picant i pútrida.

La resta d'olors serien el resultat de la barreja de les set primàries. En

els últims anys s'han desenvolupat algunes teories que modifiquen

aquesta tesi estereoquímica. Sembla clar que hi ha diversos tipus de

molècules i s'han detectat més de cent receptors diferents.

Origen i evolució de les olors

El desenvolupament dels sentits és una peça clau de l'evolució dels

animals, els permet adaptar-se a l'entorn i respondre als canvis que s'hi

produeixen. Els sentits reben informació de l'ambient en forma d'estímuls

físics i químics i la transmeten al cervell. L'estructura i la localització dels

sentits és molt diversa. Un exemple curiós pot ser el de les papallones:

tenen receptors gustatius a les potes per identificar les flors de les quals

xuclen el nèctar. L'olfacte, que és molt sensible, està situat a les antenes.

En algunes espècies, la sensibilitat olfactiva és extraordinària. Entre els

invertebrats destaca la dels insectes i entre els vertebrats, la dels mamífers,

concretament la dels rosegadors, els fèlids i els cànids. L'home, tot i

que no destaca entre els animals pel seu sentit olfactiu, com a mamífer,

té una alta capacitat d'olorar. A més, utilitza la millor percepció d'altres

animals: porcs per trobar tòfones, gossos per caçar, buscar persones,

localitzar drogues, etc.

Una altra qualitat de l'olfacte és la persistència de l'estímul extern. Un

animal no pot veure, sentir o tocar res que no estigui davant seu. En

canvi, a través de l'olfacte, sí pot captar-ne la presència, fins i tot quan

han passat alguns dies. És la conseqüència de la persistència de les

substàncies oloroses, que continuen emetent partícules identificables

durant molt de temps.

Per aquest motiu un gos pot seguir el rastre d'una guineu o un conill,

una papallona mascle troba la seva parella a un quilòmetre de distància,

sense haver-la vist o sentit, o un felí reforça la seva presència perquè

sigui captada per qualsevol competidor.

Fragàncies

Exposició sobre el món de l'olfacte i les essències naturals

En l'ensenyament, les explicacions teòriques sobre els òrgans dels

sentits no són equitatives i l'olfacte no resulta el més afavorit. Efectivament,

els exercicis i exemples que fan referència a la vista són habituals. Els

llibres de text, vídeos i audiovisuals gratifiquen especialment la vista.

Així doncs, l'olfacte no s'ensenya prou ni adequadament.

Des del punt de vista pràctic, tampoc s'exposa la diversitat d'olors que

hi ha al voltant nostre.

Això s'agreuja pel fet que els adjectius que fan referència a qualitats

olfactives són escassísims i sovint s'utilitzen sense rigor. Com a

conseqüència, fora del restringit cercle dels perfumistes, no es pot

explicar com és l'olor de gessamí, sinó que l'hem d'olorar. Per arrodonir

el problema, resulta que la majoria de les persones, allunyades de

l'ambient natural, no l'han olorat mai. Si parlem del vetiver, l'ilang-ilang

o la bergamota, pràcticament ningú les ha olorat.

Espècies que abans eren tan conegudes i populars com el cardamom,

el coriandre i la mateixa nou moscada, ara no només gairebé ningú les

ha olorat, sinó que gairebé tothom n'ignora l'existència.

L’Exposició1

Lògicament, entre les finalitats d'aquesta exposició hi ha omplir aquest

buit existent en l'oferta cultural.

En aquest sentit, s'explica com es produeix biològicament la captació

de les partícules oloroses, com es transmet el senyal nerviós de l'òrgan

olfactiu al cervell i com, finalment, la nostra ment conforma el complex

fenomen de la percepció. També s'exposen, en breus trets, aspectes

culturals i històrics de la relació de l'home amb el món de les olors, tan

antiga com la seva mateixa història.

Tot això, però, només és una petita part de l'exposició. Efectivament, la

part més extensa i important està formada per les essències que s'hi

mostren.

Aquest aspecte, sens dubte el que proporciona originalitat al conjunt,

consisteix a fer que el visitant pugui tenir l'experiència d'olorar directament

seixanta essències naturals diferents. Algunes li recordaran sensacions

de la seva infantesa, gràcies a la poderosa memòria olfactiva del nostre

cervell. Unes altres seran percepcions absolutament noves per a ell. Això

pot passar amb la civeta, el mesc, el gàlban, el lliri de maig, la mirra, el

fong d'alzina...

Entre les essències que poden rememorar sensacions anteriors hi ha el

cacau, la càmfora, el xiprer... i les olors ambientals. Aquestes permetran

que el visitant se senti "transportat" a una església (olor d'encens), a

l'escola (olor de la fusta dels llapis) o a un bosc cremat.

Tot això fa que l'actitud de l'espectador es faci especialment participativa.

Quan olorem cada essència observem simultàniament el nom i una o

més fotografies del que estem olorant. Així, aprenem a identificar les

diferents substàncies. A més, el tipus d'olor està descrita breument i així

el visitant aprèn a utilitzar correctament adjectius aplicables a aquest

sentit. El text també informa sobre aspectes històrics i culturals de cada

substància. Per acabar, dues "essències problema" posen a prova

l'habilitat olfactiva del visitant.

Bases científiques de l'olfacció.

Aspectes culturals de la relació del món de les olors amb l'home.

Essències, agrupades de la manera següent:

Primàries: càmfora, menta, rosa

Plantes i espècies: espígol, cardamom, coriandre...

Flors: lliri de maig, nard, lila, violeta...

Fruits i llavors: bergamota, cacau, fava tonca...

Fulles, arrels, fustes i resines: cost, sàndal...

Animals: civeta, mel, mesc...

Ambients: escola, església, bosc cremat

Àmbits2

L'exposició inclou diferents àmbits relatius al sentit de l'olfacte:

Descripció d'algunes essències3

Les seixanta essències estan contingudes en trenta estructures dobles.

Cada estructura té un prestatge lleugerament inclinat amb dos cilindres

transparents als extrems. A l'interior de cada tub podem veure el

contenidor de l'essència amb el seu difusor. A l'extrem superior, dos

ressorts permeten que el visitant obri la tapa que allibera l'olor.

Simultàniament pot observar l'àrea compresa entre els dos cilindres.

Allà veurà les fotografies de la flor, la planta, el fruit, l'animal... que està

olorant. A més, pot llegir aspectes biològics, històrics i culturals que hi

fan referència.

El text i les fotografies són transparents, amb llum transmesa des de

l'interior dels aparells.

Els seixanta tubs transparents amb llum pròpia formen un conjunt estètic

que harmonitza amb els grups de plafons i punts d'interès, que també

emeten llum. Així, la llum general de la sala és poc important i fins i tot

contraproduent si és molt intensa. La llum de les estructures de l'exposició

és suficient, ja que permet llegir i veure-ho tot. A més, la mitja penombra

que forma és més adequada per submergir el visitant en el suggeridor

món de l'olfacció.

Tot seguit s'inclou la llista alfabètica de les essències amb el seu número

d'ordre, i també tal com apareixen agrupades a l'exposició.

Nard

L'olor del nard és dolça, floral, potent, càlida i molt intensa. L'essència

s'obté de les flors amb èter de petroli o per enfloració.

És una planta herbàcia amb les fulles lineals i llargues que formen una

tija robusta que acaba amb flors tubulars blanques que desprenen una

fragància forta i penetrant.

Per la intensa olor que emet a partir del capvespre, els malais l'anomenen

"senyoreta de la nit".

Les flors es recullen a mà quan surt el sol, quan encara no s'han obert.

Juntament amb el gessamí, és una de les poques flors utilitzades en

perfumeria que continua emetent olor molt de temps després de ser

separada la planta.

De la mateixa família són la pita, el lliri de maig, el lliri de mar, les

campanetes, els narcisos i l'emblemàtica flor de lis.

Mandarina

Originari del llunyà Orient, el mandariner té aquest nom gràcies al color

del vestit dels mandarins xinesos. És un arbret espinós de fulles perennes,

el·líptiques, llargues i estretes.

De la pell de la mandarina s'extreu l'essència, de color groc or amb

matisos verds fluorescent. La seva olor, poc tenaç, és la característica

del fruit fresc i persistent sobre la pell. Per obtenir 1 kg d'essència calen

unes 2.500 mandarines.

La mandarina és més petita que la taronja i la llimona, el seu gust és

dolç i la seva aroma suau.

Tots els cítrics, i també la ruda, pertanyen a la mateixa família.

Hi ha altres fruites molt similars, però que són d'espècies diferents, com

ara les tangerines, que tenen la pell més vermellosa.

Anís

Aquesta essència s'obté de l'anís matafaluga, una planta originària de

l'Orient Mitjà que té uns fruits diminuts, durs i aromàtics.

S'utilitza des de l'antiguitat: va ser cultivat pels egipcis i els grecs i

introduït pels romans a la Toscana. Ja a l'edat mitjana es va estendre

per tot Europa.

A l'Índia, l'aigua d'anís s'utilitza com a colònia.

Els seus fruits s'utilitzen molt per fabricar licors anisats i per aromatitzar

pa i dolços. Per això es coneix com a espècia del pa.

És una planta que pertany a la mateixa família que la pastanaga, el

julivert, el coriandre, el fonoll i el gàlban.

També hi ha l'anís estrellat, molt utilitzat en la cuina xinesa, que és el

fruit de la badiana, un arbre petit de fulles verdes persistents.

Bosc cremat

El foc, un dels quatre genets de l'Apocalipsi, després d'arrasar un bosc

deixa una inesborrable olor de fum que normalment associem a una

sensació de desolació.

Aquesta sensació es pot evocar quan olorem l'essència del bedoll, extreta

de l'escorça i les branques d'aquest arbre, que desprèn la característica

i persistent olor de fum.

És la base dels perfums tipus "cuir de Rússia", que reben aquest nom

perquè recorden l'olor de les pells d'aquest país, tractades amb quitrà

de bedoll.

El bedoll és un arbre esvelt que pot arribar a fer 30 m d'alçada, pertany

a la mateixa família que l'avellaner i, igual que aquest, perd les seves

fulles a l'hivern.

Edward T. Hall

antropòleg nord-americà, 1914-

Marcel Proust

escriptor francès, 1871-1922

Ambrose Bierce

periodista i escriptor nord-americà, 1842-1914

Hi ha olors que s'oloren tota la vida

perquè les hem percebut per

primera vegada en una tarda de

tempesta.

Durant la Segona Guerra Mundial

vaig observar a França que l'aroma

del pa acabat de treure del forn a

les quatre del matí podia fer parar

un jeep llançat a tota velocitat.

... ningú ha somiat mai una olor ...

el somni no té nas