Sumari I. Introducció: el saber filosòfic II. Filosofia ...jcomas12/00_fi_antiga.pdf · (ànima)...

Generalitat de Catalunya Departament d’Educació i Universitats Institut d’Educació Secundària

Vall d’Hebron Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html

Professor: Joan Comas [email protected] Matèria: Filosofia2

1

Sumari I. Introducció: el saber filosòfic II. Filosofia antiga (-VII/III) 1. Els presocràtics 2. Els sofistes I Sòcrates 3. Plató 4. Aristòtil 7. L’Hel·lenisme i Roma

I. Introducció: el saber filosòfic1 1. La filosofia i el diàleg. Reflexió personal i diàleg amb altres: el present i el passat.

- la filosofia és reflexió, és admiració (en sentit positiu i negatiu:

l'angoixa intel·lectual: la necessitat de comprendre, d’explicar) i és

reflexió crítica (la diferencia amb la religió i el pensament mític).

- els temes:

1) la pròpia existència i la dels altres. La recerca del sentit.

2) Les ciències formals, positives i naturals.

3) la teologia i la religió.

4) la dimensió estètica, ètica i política de la condició humana

Les disciplines

1 Valors: - La diversitat de cultures i de filosofies / El valor relatiu de les propostes filosòfiques / Filosofia i diversitat. Preguntes: Quin valor hi trobem al mite com a explicació? / És convenient eliminar el mites? / És superior

la filosofia occidental …? / Quina utilitat té la filosofia? / Quina és l'essència de l'ésser humà? és immortal? / Com hauria d'ésser la societat? / Quines les relacions entre individu i societat, com la seva educació? Recursos: - Mapa mediterrani oriental / El mite de la creació de l'arxipèlag del Japó / Relat cosmogònic dels tàrtars de l'Altai. / Mite cosmològic de l'India Vèdica.(I. de Puig i J. de Puig. "Història de la filosofia"; ed. Barcanova.) / Els resums d'Homer i Hesíode a la Bompiani

Origen:jc 1 09/10/2006

Lectures: Cartago de Flauvert




2

*Metafísica/Ontologia. Teoria del coneixement

(Gnoseologia/Epistemologia). Antropologia filosòfica. Psicologia

racional. Estètica. Ètica. Filosofia política. Filosofia de la cultura.

2. La filosofia i Occident (Europa). Les altres filosofies. - els orígens remots de la consciència individual.

- la filosofia entesa com a racionalisme intel·lectualista:

EXEMPLE: la veritat és o ens la troba una idea, que a més és una

paraula i per ser la veritat, és Universal i per tant abstracte.

3. Per què a Grècia. Del mite al logos (arbitrarietat vs necessitat). 1. El patrimoni cultural: La narrativa oral i escrita de la mitologia grega.

Homer (-VIII?) (La Ilíada: el setge de Troia; i l'Odissea: el retorn

d'Ulisses a Ítaca on l'esperen Penèlope i Tèlemac); i Hesíode (Beòcia,

-VIII?): Treballs i dies: valoració positiva del treball humà i crítica del

poder despòtic; i Teogonia1 : la gènesi del món i de la supremacia de

Zeus.

2. Descentralització del poder polític. Les aliances com a factor de

dinamització socio-cultural.

3. Descentralització del coneixement (religió). La relativa llibertat de

crítica. La inexistència d'una única religió organitzada. La cohesió

cultural entorn a la narrativa mítica amb diferents i diverses

expressions locals2.

4. L’aparició de les ciutat (polis) com a nova referència en el model

d’organització socio-polític. Major complexitat social i econòmica. El

principal valor econòmic segueix sent la propietat rural però no

impedeix l’emergència d’una notable activitat comercial. El sistema

1 Teogonia: Teologia pagana que tracta sobre la descendència dels déus Teosofia: saber de Déu sense necessitat de la revelació.

Origen:jc 2 09/10/2006

2 Sobre el tema religiós i el de la història originària de Grècia són sugerents per ben escrits i amens els capítols 2 i 3 de l'obra de Robert Graves, El Vellocino de oro (EDAHASA, narrativas). Igualment interessen els mapes sobre la península grega del final de l'obra.




3

productiu basat en l’esclavitud allibera del treball i permet l’oci de la

ciutadania.

5. la situació geogràfica: la Grècia asiàtica (Jònia) i europea (península

grega, la Magna Grècia).

-

4. Etapes de la filosofia occidental 1. Filosofia antiga. (-VII/III).

2. Filosofia medieval (IV – XIV)

3. Filosofia moderna (XV – XVIII).

4. Filosofia Contemporània (XIX – XXI)

Origen:jc 3 09/10/2006




4

II. Filosofia antiga. (-VII/III)

Sumari II. Filosofia antiga (-VII/III) 1. Els presocràtics 1.1 Els Naturalistes 1.2 Els matemàtics 1.3 Els Metafísics 1.4 Els materialistes

NATURALISTES/JÒNICS: Physis i arjé

METAFÍSICS PLURALISTES /MATERIALISTES/ATOMISTES

Tales: aigua Pitàgores/Pitagòrics: nombre/orfisme

Leucip: àtoms

Anaximandre: Apeiron Parmènides: opinió/saber; sentits/raó; aparença/realitat; no-ésser/ ésser

Demòcrit: àtoms

Anaximenes: Aire Heràclit: devenir/dialèctica/lluita

Empedòcles: 4 elements+amor/odi

Anaxàgores: Homeomeries/Nous

1 Els presocràtics(-VII/–V)1: Tales(-624/-546), Anaximandre(-585/-524), Anaxímenes(-570/-526). *Pitàgores (-580/-500). *Heràclit d'Efes (Jònia) (-546/-480). Parmènides d’Elea (-540/-470) * Zenó d’Elea; *Empedòcles d’Agrigent (-490/-430) *Anaxagores (-500/-428). (-484/-421).Leucip d’Abdera (-V) i Demòcrit d’Abdera, Tràcia (-460/-370) 1.1 Els naturalistes: Tales(-630/-546), Anaximandre(-610/-547), Anaxímenes(-585/-524).

1 Valors: - La diversitat de filosofies / El valor relatiu de les propostes filosòfiques. Preguntes: - Allò que coneixem pels sentits, quin grau de veritat-realitat poseeix? / Quina és l'essència de les coses? Hi ha realitats de primer i segon ordre i quines són? / Quin és el camí de coneixement adequat i quin no / Identifiqueu els pressupostos de cadascun dels filòsofs / Observació, lògica, mite. Lectures: - El poema de Parmènides / Aforismes d'Heràclit (I. de Puig i J. de Puig. "Història de la filosofia"; ed. Barcanova.) Objectius:

Origen:jc 4 09/10/2006

- Conèixer el naixement de la filosofia com el pas de la interpretació mítica a la filosòfica / Comprendre la interrelació entre filosofia i societat / Conèixer el context socio-cultural de l'època i els antecedents filosòfics / Identificar la relació entre observació i coherència lògica de les diferents interpretacions filosòfiques.




5

Physis, déus, filosofia i ciència: entre el mite i el logos.

Comparteixen tres caracte´ristiques:

1. Són considerats els iniciadors de la Filosofia

2. Són originaris de la mateixa regió: Jònia

3. La seva investigació és centra en la natura física on cerquen el

principi originari i explicatiu dels canvis: Physis i Arjé

- mite i no mite: la recerca del principi (en tant que principi originari,

principi transcendent i amb propietats divines) i la recerca d'un principi

natural o ideal.

:physis: La realitat és naturalesa, en ella s’hi troba el poder universal

de producció espontània de vida”.

No hi ha concepció creacionista! La realitat és eterna.

-el principi natural (arkhé (arjé)): 1. font i principi de totes les coses, 2.

estadi terminal de totes les coses. 3. allò que no canvia, allò que és

permanent.

- el principi natural: la physis.

*Tales (-630/-546) - Predicció eclipsi el –585.

- L'aigua. Gràcies al principi físic (physis) hi ha la vida (psykhé). De

les observacions infereix l’existència d’una força interna que dóna vida

(ànima) a les coses9: teoria Hilozoista

*Anaximandre (-610/-547) Més abstracte, més universal: el primer principi és allò indeterminat:

to àpeiron. L'estat indefinit de la matèria. Des de l'apeiron (natura

indeterminada) es genera per condensació i dilatació (escissió,

interacció de contraris gràcies al moviment etern): oponents de l'unitat

de contraris: foc - calor … el sol, la lluna i els estels / fred- humitat …

l'aire;

La physis està compromesa en una permanent lluita per la

immortalitat i la indestructibilitat): l'aigua es rebutjada cap als abismes

Origen:jc 5 09/10/2006




6

(mar). La terra és cilíndrica i s’aguanta en l'equilibri de les forces que

pugnen en el seu si. La vida és el resultat de l'acció combinada entre

l'element humit i el calor.

*Anaxímenes (-585/-524). - El principi és l'aire (dinàmic, en moviment perenne) en llur moviment

origen de les condensacions : aigua, terra; i dilatacions: aire, foc.

1.2. Els matemàtics: Pitágorics. *Pitàgores (-580/-497). Fundador d'ordre religiosa mistèrica. Influències de la religió òrfica:

purificació de l'ànima pel coneixement i moral severa; i alliberament

del cos; reencarnació i expiació de culpa originària fins aconseguir la

puresa divina (la saviesa).

- El punt de partida és la descoberta de l'harmonia, la regularitat i la

bellesa còsmica que s’explica racionalment per la llei i proporció

geomètrico-matemàtica.

- El primer principi: el nombre (plenament real en ser l’essència de la

realitat).

- Tot prové de l'U. Els parells són indeterminats, femenins i

rectangulars; els senars: determinats, masculins i quadrats. El 10, el

número sagrat i perfecte. La correspondència entre matèria i figura

geomètrica: terra: cub, foc" piràmide; aire: octàedre; aigua: icosàedre.

La realitat és kosmos quan està ordenat pel nombre.

1.3 La metafísica: Aparença i realitat. Heràclit d'Efes i l'escola eleàtica (Parmènides i

Zenó).

* Heràclit d'Efes (Jònia) (-544/-483). Sacerdot dels cultes a Demèter (originaris de l'Àtica).

Origen:jc 6 09/10/2006




7

El moviment universal (panta rei) és el moviment d'una lluita interna

que suposa l'eterna unitat (lluita) de contraris: res és sense el seu

contrari: vida/mort; esclau/lliure; pujada/baixada; somni/vigília, el dia i

la nit; les aigües que flueixen i el riu. El moviment del sol i els seus

límits. La permanència imposa límits al canvi però no atura el

moviment i el canvi. La dialèctica permanència (límit) i el

canvi/moviment.

El logos és la facultat per descobrir la unitat de l'oposició universal i descobreix que la dita unitat es manifesta amagant-se. La vida

amaga la mort i a l'inrevés. Les coses amaguen la seva complexa

unitat. El logos desvela aquesta complexitat d'una realitat de contraris.

El foc és el símbol de lo real: el canvi constant i la permanència.

* Parmènides d’Elea (-540/-470) - Deixeble de pitagòric.

- Dos camins: la veritat, i l'error o l'opinió.

- La perspectiva lògica: sobre l'ésser: "l'ésser és i no pot ser que no

sigui" o "l'ésser és i el no-ésser no-és".

- L'ésser s'oculta en la manifestació de cada ésser; però l'ésser només

es capta en la dimensió del logos, del pensament. Pensament i ésser

es responen i corresponen. Pensar és ésser.

- La diferència entre ens (fenomen) i ésser és evident: canvi i

permanència. Oblidar això ens fa caure en l'error i en l'opinió.

- L'ésser és indivisible, idèntic, enter, immòbil, igual, esfèric.

- Decisiva la seva influència sobre la metafísica posterior: període

clàssic.

* Zenó d’Elea (-490/-430). L'argument de Zenó. Dur fins l'extrem les tesis de Parmènides. La

tortuga i Aquil·les: només pot ser indivisible el no-res (allò que no és

continu).

* Empedòcles d’Agrigent (-490/-430).

Origen:jc 7 09/10/2006




8

Pluralista.

Físic, místic, seguidor de les doctrines òrfiques. Obres: Les

purificacions i Sobre la natura. Defensor de la doctrina dels quatre elements aquests eren entesos en una indivisible unitat. En ella

resideix l'autèntica harmonia de l'ésser. Els quatre elements són arrels

primàries, l'essència de les que ens són representades mitjançant

magnituds i les podem observar amb els sentits. La dinàmica que

prenen els quatre elements ve impulsada per dos sentiments (!):

l'amor (filia) i la discòrdia (neikos). El cosmos és el sis = 4 (el quatre

elements) + dos (sentiments). Té una visió pessimista de la realitat

sotmesa a la guerra entre amor i odi. I la història és dolorosa. Tot i

així, l'home és pot preparar per a la saviesa i l'home virtuós la triarà

amb tot el que això implica per a la seva vida: una vida ascètica.

* Anaxagores (-500/-428). Pluralista.

Obres: Sobre la natura. Mestre de Pericles (-492/-429). Astrònom;

expulsat d'Atenes acusat d'impietat. Du les tesis d’Empedòcles fins a

les darreres conseqüències. La realitat en tota la seva diversitat

només pot ser explicada que en la diversitat de fonts i principis.

Aquests són l'origen etern i immutable de les coses. Segons ell

aquests principis actuen de sements o germinadors de la realitat en

totes la seva varietat: n'hi diu Homeomeries. Infinits elements que

d'una combinació desordenada i atzarosa passen a ser ordenades per

una intel·ligència superior (nous). Gràcies a l'acció d'aquesta

intel·ligència esdevenen les coses del món, a partir de la particular

combinació d'homeomeries. El predomini d'unes homeomeries sobre

les altres confereixen caràcter a cada cosa. El canvi no és altre cosa

que una nova disposició en la combinació de les homeomeries.

L'aportació essencial d'Anaxàgores fou el nous: realitat infinita,

separada, subtil, pura, idèntica, intel·ligent i sàvia.

Origen:jc 8 09/10/2006




9

4. Les teories atomistes. Una mirada materialista. * Leucip d’Abdera (-V) i Demòcrit d’Abdera, Tràcia (-460/-370). Les coses i llur desaparició és el resultat de l'agrupació i disgregació

dels àtoms que els constitueixen. Els àtoms, indivisibles, invisibles

inengendrables, indestructibles partícules són ésser qualitativament

iguals pel que fa a la qualitat d'éssers - encara que diferents en

grandària i figura. En aquest cas l’agrupació i disgregació es produeix

de manera atzarosa a partir del moviment d'aquestes petites

partícules donen lloc a infinites realitats i móns en un procés cíclic i

etern de generació i destrucció. I això es dóna al marge de qualsevol

divinitat.

Tot el que tenia que passar ja ha passat: raó, intel.lectualització … és

només el principi.

Origen:jc 9 09/10/2006




10

2. Els Sofistes i Sòcrates. El període antropològic1

Sumari II. Filosofia antiga (-VII/III) 2. Els sofistes i Sòcrates 2.1 L’evolució de la societat grega 2.2 Els sofistes com a ensenyants 2.3 Physis i Nomos 2.4 Alguns sofistes: Protàgores i Gòrgies 2.5 Sòcrates 2.6 Biografia i significació històrica 2.7 La ciencia de la moral i el mètode 2.8 Els deixebles: Cínics, Cirenaics i Escola de Megara

2.1. L'evolució de la societat grega: història, economia, art, política. La justificació del títol: El període

antropològic2.

1 Valors: - El relativisme front al dogmatisme / La fortalesa moral de la llibertat: la llibertat de pensament / La riquesa d'una societat oberta a la cultura: il·lustració. Procediments: - diàleg amb les preguntes: Preguntes: - Què és el bé? / Es pot ensenyar el bé? / Diferència entre moral i ètica / Les lleis humanes són convencionals o necessàries / Les lleis morals tenen que veure amb les polítiques? / Són convencionals o necessàries? / Tria entre sofistes i Sòcrates? Lectures (fragments): - El discurs de Pericles als seus conciutadans / Plató: La apologia de Sòcrates / Plató: La maièutica com a mètode. Teetet / Plató: Intel·lectualisme moral. Protàgores (I. de Puig i J.Mª Terricabres; "ERGO", ed. Vicens Vives) / Plató: Defensa de Protàgores. Teetet / Antífont: La polèmica "nomos-fisis" ( I. de Puig i J. de Puig. "Història de la filosofia"; ed. Barcanova). - Pel·lícules: - R. Rosellini: Sòcrates / El Banquete: Ferreri Objectius: - Comprendre la sofística com a moviment cultural a més de filosòfic / Comprendre la figura de Sòcrates com a filòsof i com a símbol de la tradició filosòfica occidental / Comprendre la interrelació entre filosofia i societat / Conèixer el context socio-cultural de l'època i els antecedents filosòfics / Compondre la trascendència de la victòria grega i el lideratge d'Atenes / Comprendre la importància del model de vida de la Grècia d'Atenes: la Polis / Identificar la relació entre observació i coherència lògica de les diferents interpretacions filosòfiques.

Origen:jc 10 09/10/2006

2




11

Origen:jc 11 09/10/2006

ANY ESDEVENIMENTS ART/LIT ECONOMIA / ESTRUCTURA SOCIAL

FILOSOFIA MITOLOGÍA /RELIGIÓ

Democràcia: Orígens en Clístenes (-VI) i Soló (-640/-560)

Mitologia popular i culte.Religions sectàries i mistèriques Jerarquia: Origen: Deïtats femenines / Zeus / Apol·lo.




12

- L'ésser humà passa a ser el centre principal d'interès i amb ell la

societat. Per això en diem "període antropològic". Entrem en un

període "urbà" (la polis) i amb règims participatius – democràcia -,

que obliguen als ciutadans a participar en la defensa dels seus

interessos. En bona part aquesta realitat és el resultat de la

rellevància que van tenir els ciutadans per aconseguir la victòria

sobre els perses. Va ser una victòria de tots. Les guerres

mèdiques: Marató i Salamina

2.2. Els sofistes com a ensenyants. La importància de llenguatge La sofística i la seva modernitat: El llenguatge.

500 Hegemonia Persa.

Hegemonia atenesa. Lliga de Delos (aliança d’Atenes, Eubea, Calcídica i les Cíclades (Jònia). –476. Guerres Mèdiques (490-479). Democràcia atenesa (-478/-432). Pericles (-495/-428) Hegemonia d’Esparta Lliga del Peloponès (431-404) Hegemonia de Beòcia Hegemonia de Macedònia (-IV)

Partenó (-447/-438) Esquil. Dramaturg. (Eleusis –525/ Gela –456) / Sofocles Poeta. (Atenes –496/- 406) / Eurípides Dramaturg. (Salamina ~480 / Pela -406) / Aristofanes. Comediògraf. (Atenes –450/- 385 / Herodot. Historiador. (Halicarnàs –480/ Atenes -420)

- Polis - Terratinents / Comerciants / Artesans / Navegants / Esclaus

Heràclit Parmènides Empedòcles Zenó Anaxàgores Sofistes Sòcrates Plató

Clàssica: Jerarquia Zeus / Hera (matrimoni) / Posidó (mar) / Ares(guerra) / Hermes(comerç) / Atena (art,ciència) / Apolo(coneix.)

Origen:jc 12 09/10/2006




13

El punt de partida és la necessitat de formar, de preparar als

ciutadans: preparar-se per atacar i defensar-se amb la paraula: la

importància de ser eloqüent i convincent.. Els sofistes són pedagogs,

expliquen i cobren per fer-ho. Alguns d'ells són molt rics i desperten

enveges.

Sofista vol dir "el qui sap" i sofos era quasi equivalent a filòsof. Al

segle V sofista passa a significar "professional del saber" perquè els

qui se'n deien acostumaven a treballar d’ensenyats, i per a alguns

(Plató, Xenofont (Atenes -430 - Corint? -354), Aristòtil) són molt mal

vistos.

Hi ha un conjunt de factors que ajuden, reforcen, les condicions d'un

moviment cultural il·lustrat en sentit ampli: 1) la riquesa dels

comerciants atenencs, 2) el creixement de les ciutats, 3) el moviment

literari, artístic, escultòric, arquitectònic de l'època, 4) el mode

d'organització política: la democràcia (és a dir una societat

participativa i fins a un cert punt més igualitària (recordar que això

només afectava als considerats ciutadans grecs, quedant exclosos els

esclaus i les dones).

Per al sofista el logos és el llenguatge i aquest un instrument per

aconseguir allò que es vol o allò que és convenient (efectes

psicològics i socio-polítics del llenguatge). És ara quan es

desenvolupa una de les disciplines més importants de l'antiguitat: la

retòrica i amb ella la gramàtica, les disciplines humanístiques, la

crítica literària, i els temes de discussió -a escala-humana sempre-

foren: la llei, la justícia, la bondat, la bellesa …

2.3 Physis i Nomos. El relativisme moral i el relativisme cosmològic. Els exemples clàssics:

Protàgores d'Abdera, Gòrgies de Leontínol i Antífont d'Atenes.

Origen:jc 13 09/10/2006




14

Allò que canvia respecte al període anterior (-VI) és la separació que

fan els sofistes entre physis i nomos. Amb això afirmen que hi ha dos

tipus possibles de lleis: les de la naturalesa que eren necessàries i

universals i les de l'home i la ciutat que eren convencionals i

contingents. El nomos són lleis positives, resultat de la intel·ligència

humana.

El relativisme moral: Si les lleis polítiques i socials són convencionals

també ho seran les morals: el just, el bo … són relatius, i en general

els valors morals no són compartits per tothom per igual. Igualment

pel que fa a les teories cosmològiques, la varietat d'interpretacions és

considerable i entre els sofistes més importants es tendeix a un

relativsme escèptic en relació a les nostres possibilitats de conèixer.

2.4 Alguns sofistes *Protàgores (-485/-410): Relativisme Subjectivista i cultural. Abdera;Tracia, deixeble de

Demòcrit, respectat per Plató. Acusat d'impietat, fuig de Atenes. Obra:

"Sobre el déus". 1) sempre es poden fer dos discursos oposats

igualment correctes, 2) sobre els déus no podem dir si existeixen o no

3) l'home com a mesura de totes les coses:

*Gòrgies (?/-380)1 Relativisme escèptic Obra : Sobre la natura: Res no és. Si alguna

cosa fos, no ho podria entendre, i si ho arribés a entendre, no ho

1 GORGIAS (?--380) de Leontíni (Sicilia), fou enviat per la seva ciutat a Atenes l'any 427. Mestre de retòrica, es considerat un escèptic radical per les tres tesis del seu escrit sobre "el no ser o de la naturaleza": 1) Nada existe, pues si algo existiera debería proceder de algo o ser eterno. No puede proceder de algo, pues en este caso debería proceder del ser -entendido, como en los eleáticos, a modo de realidad inmutable- o del no ser. No puede ser eterno, pues debería ser infinito. Más lo infinito no está en parte alguna, pues no está en sí, ni en ningún otro ser. (Duda ontológica) 2)Aunque hubiera un ser sería desconocido, pues si hubiera conocimiento del ser debería ser pensado. Pero lo pensado es distinto de lo que es (de la realidad pensada). (Duda gnoseológica

Origen:jc 14 09/10/2006

3) Aunque hubiese conocimiento del ser, sería incomunicable, a causa de la diferencia entre lo que se mienta y lo mentado; en efecto, no pueden entrar por los oídos las cualidades que corresponden a los ojos. (Duda de comunicación i lingüística)




15

podria comunicar als altres. La irreconciliable diferència entre pensar i

ésser! Relativisme escèptic

Altres: Antifont (igualitarista), Hípies, Trasímac, Críties, Pròdic. Molts

d'ells surten en els diàlegs de Plató).

2.5 Sòcrates: (-470 / -399)

2.6 Biografia i significació històrica. La significació de Sòcrates. La reacció anti-sofística.

Fill d'un escultor i d'una llevadora.

Contemporani de la guerra del Peloponès, derrota d'Atenes per

Esparta, la pesta, el govern dels trenta tirans, el govern democràtic de

Trasibul1. Sòcrates va ser la víctima exemplar de les frustracions

recents d'Atenes. La seva mort posa en qüestió la llibertat de

pensament. Ciutadà exemplar, tradicionalista, no vol participar

directament en política. És condemnat a mort acusat d'impietat i de

corrupció dels joves. El seu caràcter inquisitiu irritava a la majoria. Mai

deixava indiferent.2

Significació històrica: el pare de la filosofia! Coneix-te a tu mateix. El

més criticat per Nietzsche: per inventar la moral dels dèbils i del

ressentiment.

2.7 La ciència de la moral i el mètode La teoria del concepte i de l'universal. El mètode. La dialèctica i l'ètica.

Objectiu: Construir una ciència de la moral, és a dir, trobar els

elements necessaris i universals del comportament moral (bo). Cal

arribar a definicions. Si podem definir el que és una línia (matemàtica)

també ho podem fer amb les virtuts: obtingudes les definicions, els

1 (Trasibul (Estíria, Atenes ~445 aC - Prop del riu Eurimedont, Pamfília 338 aC) General i polític atenès conservador i anti-Pericles)

Origen:jc 15 09/10/2006

2 Vegis quadre pag 43 de diferències entre sofística i Sòcrates

http://www.grec.net/cgibin/heccl2.pgm?USUARI=xtec09&SESSIO=0003190104&NDCHEC=0067245&PGMORI=A




16

conceptes morals, aquests poden servir de model per guiar-nos. A la

recerca de definicions universals.

Essencial per construir definicions és el mètode que utilitzem

(concepció científica). El mètode: a) Previ: "només sé que no sé res".

b) Ironia i c) maièutica. Ironia: crítica de les opinions corrents

Convèncer a l'altre de la seva ignorància. Maièutica: dels casos

concrets extreure'n per inducció el concepte general que convingui. El

resultat: intentar superar el relativisme i el convencionalisme de la

sofística. El mètode és inviable sense el diàleg. La relació dialèctica

per al descobriment de la veritat. En definitiva, és possible una ciència

de la moral i com es pot conèixer els conceptes morals la virtut

essencial es el saber mateix. Quan sapiguem, actuarem en

conseqüència, perquè el bon comportament ens reportarà felicitat, i

com que el bon comportament és actuar segons la veritat que

coneixem, podrà dir Sòcrates que la felicitat consisteix en ser savi. El

mal moral no és altra cosa que la ignorància (no hi ha culpa ni mal):

intel·lectualisme moral.

2.8 Els deixebles. Dels socràtics menors als Cínics, Cirenaics i Escola de Mègara (III)

* Antístenes, Aristip, Euclides, Fedó, Plató, Esquines i Xenofont.

*Els Cínics: Diògenes de Sínope –413 / –327

La filosofia és el camí per arribar a la felicitat. (escola del gos àgil).

Propugnen l'estat de natura: viure com els gossos. *Diògenes Vivia en

una bota i tenia dos únics vestits. El cinisme es moviment negatiu,

agressiu, provocador que pretén ridiculitzar la societat.

*Els Cirenaics Escola cirenaica, fundada per Aristip de Cirene a la darreria del -IV.

De tendència sensualista en gnoseologia i partidària de l'hedonisme Origen:jc 16 09/10/2006




17

en moral. Són a les antípodes del cínics. Identifiquen el plaer amb la

felicitat.

*Escola de Mègara (Sícilia). El fundador fou Euclides de Mègara (-450/-380) – no confondre amb

el matemàtic -, deixeble directe de Sòcrates. Interpretaren la doctrina

socràtica en sentit eleàtic, identificant el concepte del bé amb el

concepte de l'ens únic de Parmènides i de Zenó. Aquest darrer influí,

sobretot, amb el mètode de refutació per l'absurd, adoptat per

Euclides i els seus successors1. El seu continuador, Estilpó, es

conegut per ser un precedent de les tesis nominalistes tan corrents a

finals del període medieval de la filosofia.2

1 GREC

Origen:jc 17 09/10/2006

2 Veure quadre pag 46




18

3. Plató. Sumari. (-427/-347)

Sumari II. Filosofia antiga (-VII/III) 3 Plató 3.1 Biografia, etapes i bibliografia 3.2 La Metafísica. La teoria de les idees 3.3 La teoria cosmològica 3.4 La teoria del coneixement 3.5 La teoria de l’ànima: psicologia i antropologia 3.6 Ètica, Política i Estètica

3.1 Biografia, etapes i bibliografia1. De família aristocràtica, entre els seus avantpassats s’hi troben reis i

fins i tot el mateix Soló (-640/- 560). Nasqué i residí a Atenes.

El –409 pren part a la guerra del Peloponès, guerra que perdrà

Atenes. Inicialment és proper a l’anomenat govern dels 30 tirans

imposat per Esparta. Dos d’aquests governants eren oncles de Plató

per part de mare. El –408 coneix a Sòcrates. El –399 és testimoni de

la condemna i execució de Sòcrates, sota acusació d'impietat i de

corrupció dels joves. Immediatament després de la mort de Sòcrates,

durant el període democràtic, fugí d'Atenes amb altres condeixebles i

es refugià a Mègara, amb Euclides. Mentrestant escriví els seus

primers diàlegs. A la primavera del -390 o del -389 anà a la Magna

Grècia (està en discussió els seus viatges a Egipte i Cirene (Líbia). A

la Magna Grècia entrà en contacte amb Arquites de Tàrent i els

cercles pitagòrics. Posteriorment es dirigí a Sicília, on Dió, cunyat de

1 Objectius - Comprendre la transcendència i contradiccions de la decadència atenenca. - Comprendre la transcendència filosòfica i socio-política de Sòcrates (en la seva condemna) sobre el jove Plató - Conèixer el context socio-cultural de l'època i els antecedents filosòfics. - Comprendre la importància de les ambicions polítiques de Plató

Origen:jc 18 09/10/2006




19

Dionisi I, s'entusiasmà amb les seves doctrines i intentà que el tirà les

fes seves. Havent tornat a Atenes — no pas sense haver sofert

algunes tribulacions més o menys llegendàries: haver estat a punt de

ser venut com a esclau i rescatat in extremis per un comerciant atenès

—, hi fundà l' Acadèmia (fundada el –387 estava destinada a la

formació dels futurs governants1). El –365 tornà novament a Siracusa

a la mort de Dionisi I i, malgrat els esforços de Dió, després de cinc

anys d'estada a l'illa (365-361 aC), fracassà i hagué d'abandonar les

seves esperances de poder aplicar les seves doctrines a la política,

segons que explica ell mateix en la famosa Carta VII (l'autenticitat de

la qual és encara negada per alguns estudiosos). Havent tornat a

Atenes, hi visqué els seus darrers anys lliurat a la composició dels

Diàlegs i a l'ensenyament a l'Acadèmia.2

Trajectòria intel·lectual L'amargura per la situació política era paral·lela a la desconfiança que

sentia respecte els pensadors de la seva època (això explica la seva

admiració pels espartans malgrat haver-los conquerit. Alguns

aspectes de llur educació i el seu tarannà aristocràtic li eren afins).

Per a ell decadència política i sofisma eren la mateixa cosa; i posaven

de manifest: 1r. la pèrdua d'interès per la veritat, 2n la manca d'una

consciència moral adient i 3r la incompetència i ignorància dels

governants, dels polítics.

- Conèixer la originalitat del sistema platònic de la teoria de la idees. 1 1En tiempos de Sócrate, los sofistas educaban en la oratoria a quienes deseaban intervenir activamente en la política (...) enseñaban a convencer.... independientemente de donde estuviera la razón. Fente a ellos Sòcrates reivindica los derechos de la verdad: debe gobernar no quien convenza sino quien sepapa la verdad, lo correcto. Platón lo desarrolla y si funda su academia es en parte con la intención de formar políticos...(C.Comas, HPS, t.8, pg6)

Origen:jc 19 09/10/2006

2 GREC




20

Calia començar des de "zero" i amb homes que estiguessin

autènticament preparats (és a dir preparats per ell.....l’aventura

siracusiana). No era un anti-demòcrata visceral, simplement era

escèptic respecte les possibilitats d'un govern que havia de tenir tants

protagonistes).

El seu mestre fou Sòcrates de qui recollir el seu tarannà moral i el

seu optimisme racionalista (raó-veritat).

ELS DIÀLEGS: Etapa socrática o de juventud: Apología; Ion; Critón; Protágoras; Laques; Trasímaco; Lisis; Cármides; Eutifrón. Diálogos que tratan temas socráticos y se centran en definiciones de conceptos como la piedad, la mentira, la amistad, la virtud y si ésta puede o no enseñarse. En la Apología Platón defiende la figura de Sócrates. Todavía no aparece la teoría de las ideas. Etapa de transición (388-385):Gorgias; Menón; Eutidemo; Hipias Menor; Crátilo; Hipias Mayor; Menéxeno.Diálogos escritos después de su primer viaje a Sicilia (388-387), su estancia en Cirene, y la fundación de la Academia (387). Aparecen, junto con temas todavía socráticos, temas propiamente platónicos. También aparecen temas órficos de influencia pitagórica: la inmortalidad del alma, primeras alusiones a las ideas y a la reminiscencia, y estudios sobre el lenguaje. Época de madurez (385-391): Banquete; Fedón; República; Fedro. La teoría de las ideas aparece plenamente desarrollada. Entre los temas tratados destacan: los argumentos de la inmortalidad del alma, la teoría de la reminiscencia, la dialéctica ascendente y el amor, y la filosofía política. De entre los textos conocidos destacan: el mito de la caverna, la metáfora de la línea y el mito del carro alado. Época de vejez (391-360): Teeteto; Parménides; Sofista; Político; Filebo; Timeo; Critias; Leyes; Epínomis.Época de sus otros dos viajes a Sicilia. Revisión de la teoría de las ideas, que pierde dimensión ontológica en favor de una interpretación lógica. Sócrates deja de ser el personaje principal. Estudio de las dificultades de la teoría de las ideas: tema de lo uno y lo múltiple, teoría de la participación. La dialéctica como división de conceptos. Desarrollo de la cosmología platónica: el demiurgo, el alma del mundo, el devenir, la causa final. Revisión de la teoría política que culmina en una concepción matizada del justo medio.

3.2 La metafísica. La teoria de les idees Plató és una referència obligada de la filosofia idealista.

Origen:jc 20 09/10/2006




21

Segueix sent fonamental en la reflexió de l’època la pregunta clàssica

sobre que és la realitat, a la qual els filòsofs anteriors havien donat

diferents solucions des de posicions naturalistes, idealistes i

materialistes. En relació a aquesta qüestió central, és particularment

important la seva presa de posició a favor de Parmènides en contra

de Heràclit pel que respecta a la confrontació entre els qui defensaven

la realitat com a moviment i canvi (heraclitians) i els qui defensaven la

realitat com el que és permanent (eleàtics).

Plató considera que Parmènides a resolt amb encert la pregunta

sobre que és la realitat des de la perspectiva logico-racional en

afirmar que el que és no pot ser al mateix temps que no sigui

(contradicció en la que incorren els qui defensen la realitat com a

canvi i devenir). Per a ell el problema consisteix en com explicar el

món sensible en relació a l’autèntica realitat definida per la raó.

L’explicació resultant és la seva Teoria de les idees i la seva Teoria de la Participació.1 Seguint a Parmènides l’autèntica realitat és de naturalesa racional,

intel·ligible i ideal. La veritat d’aquest món demanava perfecció i exigia

com a resultat d’aquesta perfecció l’existència real d’aquest món.

Aquest món perfecte està format per les idees (Eidos). Plató

anomenarà a aquest món el món noètic. Les idees són per tant reals,

més reals que qualsevol realitat del món sensible (idealisme realista). Les idees són el concepte universal, l’essència, l’ideal, el model

arquetip, la causa i el fi de la realitat. Es tracta de realitats que són, a

la manera de Parmènides, inespacials, intemporals, immutables,

intel·ligibles, úniques, immutables, independents, eternes, individuals i

indivisibles.

Origen:jc 21 09/10/2006

1 Diàlegs: Fedó, República, Sofista, Parmènides, Timeu




22

Entre elles s’estableix una jerarquia: De major a menor perfecció

tenim el Bé, la Bellesa, la Justícia (les Idees supremes: consistents

però indefinibles), els conceptes matemàtics o lògics, i les coses

presents a la natura (poden ser definides: la recerca de definicions).

La diferència amb Parmènides és que les idees són múltiples mentre

que l'ésser és únic.

EL BE : il·lumina el món noètic (de les idees)

LA BELLESA: il·lumina el món físic

LA JUSTICIA: il·lumina el món humà.

(Mite de la caverna). D’una altra banda les coses del món sensible, són mera aparença i en

raó de la seva imperfecció tenen un grau de realitat inferior respecte

de les idees.

Plató considera que la realitat d’aquest món imperfecte no depèn d’ell

mateix sinó del món perfecte, del món noètic. La manera com tenim

de referir-nos a les coses del món sensible, que Plató anomena món aiszetós, ens mostra la seva dependència respecte del món de les

idees. Així, la seva realitat és perquè conté les propietats de la idea.

Una cadira en particular és una cadira perquè té la propietat de la

definició de cadira; o, una cosa és bella perquè té en algun grau la

propietat de la bellesa. Igualment, quan diem que un comportament o

una decisió és justa no estem dient d'ella que sigui la justícia, sinó

més bé que aquesta decisió té la condició-propietat-essència de la

justícia. En definitiva, entre la cadira-bellesa-justícia concreta i

particular sempre imperfecta, i la cadira-bellesa-justícia universal

perfecta i vertadera s’estableix una relació en la que la primera és, té realitat, perquè participa de la idea. A aquesta explicació sobre la

realitat imperfecta del món sensible és coneix amb el nom de Teoria de la participació.

Origen:jc 22 09/10/2006




23

Així, segons Plató tenim dues realitats (dualisme):

* el món noètic o de les idees: objecte de raó noètica i

* elmón aiszetós (sensible): objecte del coneix. sensible.

Plató amb la seva teoria de les idees aposta de manera clara per

subratllar la major rellevància dels continguts del pensament (Raó)

enfront del món material. Es tracta d’una opció intel·lectualista per la

qual les idees transcendeixen la mera significació psicològica dels

moderns per adquirir una transcendència metafísica.

3.3 La teoria cosmològica:

La teoria de les idees dóna raó de l'autèntica realitat i ens interpreta la

realitat sensible des del concepte de participació. Ara queda però

conèixer quina és la interpretació que fa Plató sobre aquest món

aparent. L'existència d'aquest món depèn de tres factors i d'un

intermediari que es donen des de l'eternitat: el món de les idees, la

matèria i l'espai. L'intermediari és el demiürg.

Les idees son la causa formal. El demiürg és la causa eficient. Aquest

intermediari és intel·ligència ordenadora, mai creadora. Superior als

déus, és inferior a les idees. És únic, etern, immutable, intel·ligent, ple

de ciència i poder, autosuficient i feliç (perquè pot contemplar les

idees). Com podeu entendre té molt de poètic i mític. L'ordenació

suposa: a)formar l'ànima còsmica, b) formar el cos del món, c) els

uneix dotant-los de vida, moviment i temps i d) organitza les espècies

vivents (els déus celestes (foc), ànimes humanes (terra), ocell (aire),

peixos (aigua). L'organització còsmica: Al centre de l'univers hi ha la

terra, esfèrica i dotada de moviment de rotació.

3.4 La teoria del coneixement1

1 Objectius:

Origen:jc 23 09/10/2006

- Comprendre la teoria del coneixement subordinada a la concepció lògico-metafísica.




24

Integrar en un procés continuat de menys a més l'accés a la saviesa

- Coneix. per .RAO.. saviesa....NOESIS (coneixement intel·lectual)!

...Parmènides

- Coneix. pels SENTITS ....opinió.....DOXA!..Jònics, sofistes, Heràclit

(!)

L'aposta a fer és conèixer el món real: el noètic.

Noesis: coneixement perfecte de l’intel·ligible: de les idees

El camí de la filosofia es aconseguir la NOESIS (saviesa:

contemplació de les idees): passió eidètica.

Temes col·laterals:

- alliberar-se de la imperfecció

- aspirar a la saviesa és aspiració a morir.

- meditació sobre la mort.(Apologia de Sòcrates)

- Rebuig de la física: coneix. poc meritori (Teetet)

- Parmènides molt estimable però incapaç d'explicar-se el món

sensible.

- Pitàgores molt estimable però incomplet.

- Sòcrates molt estimable però reduït al món dels conceptes

antropològics.

- el salt noètic és una pas per al coneix. de les essències. del món

pur de l’intel·ligible.

La proposta de Sòcrates

*La maièutica (donar a llum a la veritat):

1er només sé que no sé res (tothom és sospitós detectivesc).

2on l'anàlisi i reflexió:

a) ironia: diàleg que es desfà de les opinions poc

fonamentades. (contra els sofistes: discussió)

b) maièutica: la definició.

- Conèixer les diferències de mètode entre Sòcrates i Plató. - Conèixer la concepció integradora de la teoria del coneixement en el seu concepte de dialèctica.

Origen:jc 24 09/10/2006

- Conèixer la teoria de l'ànima distingint els seus components mítics i gnoseològics.




25

*implícitament : innatisme.

La proposta de Plató:

Familiaritzar-se amb les idees. Passar del que és particular al que és

universal.

Graus de coneixement (veure quadre Diàleg pag 53):

A) Inferiors:

1er. grau La sensació: coneix. sensible (doxa opinió): coneixement de

probabilitat: imatges, fantasies, ombres …- coneixem. d'imatges

(eicaisia).

2on grau L'opinió: mostra les coses en la seva particularitat: la

creença. El coneixement dels objectes materials sensibles. - creença

de la realitat, de les seves percepcions

Resum: El coneixement és un procés que s'inicia amb el coneixement

sensible. Dels objectes de les nostres percepcions extraiem unes

imatges (imaginació) i ens creiem l'existència de les mateixes

(creença), donant-los un nom (eidola/idees petites/idols).

B) Superiors

1er. Grau La Raó. Coneixem racional (Raó epistèmica: episteme o

ciència): És el moment del llenguatge com a conceptes i de les

proporcions matemàtiques -dianoia (raó).

La matemàtica té una gran rellevància filosòfica i pedagògica.

(influència pitagòrica: "La matemàtica estudiada com a ciència pura,

compleix la funció "d'ajudar l'ànima a ascendir del que passa al que

és").

2on. Grau L’intel·lecte o Nous (la raó dialèctica): a) Raó, b) dialèctica.

a) El coneixement que penetra directament en el món de les idees: la

intuïció intel·lectual. b) Aquesta intuïció és possible gràcies a la

dialèctica en el sentit socràtic (comprendre des la confrontació

d'idees) però en una dimensió més metafísica: la dialèctica és el

resultat d'un procés ascendent (de la realitat sensible a la idea) i

Origen:jc 25 09/10/2006




26

descendent (des de les idees a les realitzacions concretes: doble

moment).

*Resum: El procés de coneixement és continuat. Amb els noms

entrem a tractar amb les primeres abstraccions i de manera dialèctica

(en diàleg amb nosaltres mateixos) i amb ajuda de les matemàtiques

ascendim vers la veritable realitat.

Descobriment del món de les idees: Cosmos NOETOS). (intel·ligència

de l’ intel·ligible)

3.5 La teoria de l'ànima1: psicologia i antropologia. Teoria de la

RIdees

C EB D A

1

E

ca

Im(Ei

1 Valors:- el conei- La persProcedim- diàleg a* Pregun- Què és - Quina rdiferènci- lectura Tria. del - Plató: E- Plató: ETria, de l- Plató: L- Plató: E- Plató: I - pel·lícu- R. Rose- El Banq

Origen:jc 09/10/2006

2 Textos

Imatge
eminiscèn
er. Origen

l mite del

valls (ànOpinió (

aginaciós kasia)

xement com picàcia dels aents: mb les pregutes: conèixer? elació hi ha ea entre l'Antoi comentari dconeixement:l mite de la cls graus del c'anima a reminiscènl símil de l'àn

mmortalitat d*I. de Puig i Jles: llini: Sòcrateuete: Ferreri

de Plató on e

cia2. Objectes Sensibles

mític de l'ésse

carruatge alat

im i apetit) i doxa)

Crença (Pistis)

a familiarització i ntics en la teoria p

ntes:

ntre allò que afirmnio i els éssers hume text a casa Triar- averna oneixement.

cia. ima. e l'anima. .Mª Terricabres; "

s

s tracta el tema: F

ens Matemàtics

r humà.

1. Ànima en un carruatge impulsada per dos

dirigida per un cotxer2 (raó). Un accident

Raó discursiva (dianoia)

Ciència (episteme)

Intel·ligència pura (noesis)

entrenament. sicològica de Plató

a alguna existència particular i una que afirma quelcom general: ans?

ne un de cada grup temàtic:

ERGO", ed. Vicens Vives.

26 edó i Fedro




27

tomba el carruatge i l'ànima cau encarnant-se en el cosmos aiszetos,

en un cos humà.

- per l'accident, l'ànima dóna vida al cos. És principi de vida i la mort

no és altra cosa que l'abandó del cos per part de l'ànima.

- La unió és totalment accidental. *dualisme ànima-cos.

2on. Tria. de l'ànima: característiques i parts:

a) l'ànima és individual, supraterrenal, i immaterial, espiritual i

immortal. Pertany per naturalesa al món eidètic

b) Psicologia filosòfica (ànima-psique). (veure quadre pag. 56)

:tres parts:

-part racional: Raó...cap.....autonomia ...vida teorètica.....immortal.

-part irascible: Ànim....cor....estreta vinculació al cos...mortal en els

sentiments, emocions i passions.

-part concupiscible: Apetit...ventre...estreta vinculació amb les

necessitats biològiques i fisiològiques.

*Context de justificació: Metafísica i tria. del coneixement.

1er. l'ànima és preexistent. El coneixement és reminiscència:

recordar.

2on. l'home troba el coneixement en la seva ànima, , innat.

3er. l'explicació dels contraris: la idea de vida que expulsa la de mort i

a l'inrevés.

El destí final de l'ànima: la transmigració i reencarnació d'origen òrfic-

pitagòric.

3.6 Ètica, Política i Estètica *Ètica

La metafísica i la teoria de l'ànima (psicologia racional) es fonamental

per entendre el plantejament ètic de Plató.

1 Explicat al diàleg Fedro

Origen:jc 27 09/10/2006

2 Auriga: HIST En els jocs esportius grecs, conductor d'un carro de cavalls.




28

Com Sòcrates, està convençut que l'home busca la felicitat i aquesta

només és possible trobar-la en la el bé-veritat. La ignorància és una

malaltia de l'ànima que no pot recordar allò que ja coneix.

Per a observar una vida com cal tenim quatre virtuts, tres de les quals

es corresponen amb cadascuna de les parts de l'ànima vistes en

l'apartat anterior:

-la part racional ……… la prudència o saviesa. S'identifica

amb la filosofia que és coneixement del món intel·ligible

-la part irascible……… la fortalesa. fa que l'home se

sobreposi al sofriment i al dolor sacrificant el plaer sempre que sigui

necessari.

- la part concupiscible ……… la temprança. comporta serenor i

auto-domini. Frena els instints i imposa la moderació.

-la suma de les tres donen com a resultat la justícia: síntesi i

compendi de l'ideal platònic: ordre i harmonia (ja vèiem que la idea de

justícia era la que il·luminava les relacions entre els homes.

Estètica.

En la mesura que l'estètica es entesa com a sensibilitat i una

manifestació de les emocions i de les passions es molt mal

considerada per Plató. De fet, per a ell, tota forma d'art és una

manifestació de segon ordre i indigna de l'home savi. Només li

concedeix algun valor quan tracta de ser un reflex el més perfecte

possible de la cosa representada doncs d'aquesta manera s'aproxima

a la idea del que són les coses. Per a Plató el bon artista és un

imitador, la seva obra una mimesi de la realitat (teoria de la mimesi).

Política.

Els objectiu en política són els mateixos que amb la moral (veure

quadre pag 60). En realitat són inseparables. I la felicitat de la ciutat

Origen:jc 28 09/10/2006




29

només pot assegurar-se amb a) una bona organització política i social

basada en la naturalesa humana i en la idea de justícia i b) en un

sistema educatiu adequat. Des d'aquestes bases Plató construeix la

seva utopia.

a) organització social i política: Defensa una societat de classes

jerarquitzada, elitista i políticament despòtica encara que il.lustrada. Hi

ha tres tipus d'individus en una ciutat segons la seva naturalesa moral

(concupiscible, irascible, racional). 1) la classe dels treballadors i dels

comerciants dedicada a procurar la riquesa necessària per a la ciutat;

2) els guardians o guerrers encarregats de la defensa de la ciutat i 3)

els filòsofs, els governants i els jutges dedicats a les seves

respectives tasques. S'aboleix la propietat privada per a guardians i

governants-filòsofs mentre que es tolerada per als treballadors.

Defensa una relativa emancipació de la dona en propugnar una

educació igual per a elles i defensa l'abolició de la família. Accepta

l’eutanàsia per eliminar els més dèbils.

b) l'educació: l'educació és per a tothom. A través de l’educació es

produeix la selecció de la població en els tres estaments anteriors: el

grup social al que pertany l'individu no depèn de l'origen social o

econòmic. Les finalitats: ajudar a conèixer el bé i la formació dels

filòsofs-reis. Les etapes són: a) fins als vint anys: Iniciació al càlcul i

introducció a la guerra. b) a partir dels vint anys: se’ls ensenyaran

les ciències matemàtiques; c) a partir dels 30 anys: se’ls introdueix

en la dialèctica; d) a partir dels 45 anys: novament rebran formació

en les arts militars; d) a partir dels cinquanta: se’ls obligarà a

governar.

Sembla que després de la seva experiència siracusiana, l'utopisme

platònic es modera: recupera el paper de la família, accepta que en

cas d'absència del filòsof aquest pugui ser substituït pel jutge-

legislador i la llei.

Origen:jc 29 09/10/2006




30

* Política: Quan es refereix als règims polítics coneguts, en fa una

llista segons bondat: la monarquia, l'aristocràcia i la democràcia.

Davant dels mals governs en fa també una llista: demagògia

(perversió de la democràcia), oligarquia (ídem aristocràcia) i tirania

(idem monarquia). Cadascun d’aquest són la corrupció dels bons

governs.

Origen:jc 30 09/10/2006




31

4. Aristòtil Sumari(-384/-322). Resum: de Plató a l’Hel·lenisme. Cronologia:

-399. m. Sòcrates.

-399/-343. Aliances i guerres regionals: Pèrsia, Tebes, Àtica, Argòlida,

Esparta.

-384. n. Aristòtil

-366. Aristòtil s’instal·la a Atenes. Inicia els seus estudis a l’Acadèmia

de Plató.

-347. m. Plató

-343/-322. Hegemonia de Macedònia.

-346. Viatge d’Aristòtil a Àsia.

-342. Torna a Grècia. Viu a Macedònia i és anomenat preceptor del

futur rei Alexandre el Magne.

-336/-323. Regnat d’Alexandre el Magne. Expansió de territorial de

Grècia per Àsia.

-336/-220. Període Hel·lenístic.

-323. m. Alexandre el Magne.

-322. m. Aristòtil.

-220. Consolidació de Roma com a nova potència hegemònica.

Significació del pensament d’Aristòtil: Va crear un nous sistema filosòfic amb el que pretenia corregir alguns

aspectes del sistema filosòfic de Plató que considerava erronis,

incomplets i excessivament literaris.

Critica el radical dualisme metafísic (món noètic - món aiszetós) i

antropològic (ànima - cos). En metafísica proposa l’alternativa d’una

única realitat composta de matèria i forma i en la teoria de l’ànima

(psicologia racional) un únic ésser compost d’ànima i cos. Aquesta

teoria és coneix amb el nom de Teoria Hilemòrfica.

Origen:jc 31 09/10/2006




32

Du a terme una reorganització de les disciplines del coneixement molt

semblant a la que coneixem actualment, reconeixent a cadascuna un

alt grau d’autonomia. Desenvolupa la ciència de la lògica amb amb

els seus models d’argument coneguts amb el nom de sil·logismes.

També elabora una sofisticada teoria de la causalitat basada en

quatre causes: formal, material, eficient i final. Fa merotòries

aportacions en el camp de la física i de les ciències naturals. En

teologia i cosmologia aporta la seva teoria del motor immòbil. En

teoria del coneixement revaloritza el paper del coneixement

sensible. En estètica aporta el canón (regla) clàssic de la creació

narrativa i dramàtica, i també, la teoria de la catarsi. En ètica

defensa l’eudemonisme (la felicitat en la vida contemplativa

intel·lectiva) i la teoria de la mediocritas o comportament regulat

racionalment a la recerca del punt mig entre els comportaments

extrems). I, en política, defineix l’ésser humà com un animal polític,

i, més realista que Plató, defensa un sistema que combini monarquia i democràcia.

Origen:jc 32 09/10/2006




33

SUMARI

3.1. Biografia, Obra, context històric, la crítica a Plató

3.2. Lògica i Metafísica i Teologia

3.3. Física i Antropologia (psicologia – ànima - coneixement)

3.4. Ètica, política i poètica.

3.5. L'obra d'Aristòtil

--------------------------------------------------------

3.1. Biografia, Obra context històric i la crítica a Plató 3.1.1. Context històric (-IV). Fets històrics:

*399-394: Guerra Esparta - Pèrsia: el control de les colònies gregues

d’Àsia.

*395-387: Aliança de Pèrsia – Atenes – Tebas – Argòlida contra

Esparta: trencar l'hegemonia espartana.

*387: Pau entre Atenes i Esparta. (mediació de Pèrsia).

*377: 2a lliga dèlica: sistema defensiu contra Esparta.

*371: Enfrontament Tebas-Esparta: victòria tebana, decadència

espartana.

*369: Aliança d'Atenes amb Esparta: contra hegemonia tebana.

*362: Fi de l'hegemonia tebana (mort d'Epaminondes, lider tebà).

Resistència espartana a aliar-se amb Atenes i associats (lliga dèlica).

Debilitament general. Inici de l'hegemonia macedònica (estat

monàrquic - hereditari).

*349: Breu aliança d'Atenes amb Pèrsia contra Esparta.

*343-342: Filip conquereix Tràcia. Proposa la unió de tota Grècia sota

la monarquia macedònica: lluitar units contra els perses. Resistència

d'alguns liders grecs contra el projecte macedònic (Demostens:-384/-

322, les filipiques).

Origen:jc 33 09/10/2006




34

*338: Macedònia derrota a Tebes - Atenes.

*337: Lliga de Corint. Hegemonia macedònica. Autonomia del

membres que la integren.

*336: mor de Filip II, el succeeix Alexandre. Període Hel·lènic.

Expansió territorial. Fundació de noves ciutats: (Alexandria) que

competeixen amb Atenes en prestigi cultural i en potència econòmica.

*322: Mort d'Alexandre. Demòstenes (Atenes 384 aC - Calaurea

322 aC ) incita a la revolta: les lluites per la successió.

*304-220: Equilibri entre les diverses potències hel·lèniques; expansió

i universalització de la cultura grega.

*220: decadència, nova potència: Roma.

resum:

Atenes al segle -IV:

Plena dominació macedònica. Atenes deixa de ser definitivament una

potència militar i política; queda com plaça comercial i cultural.

(prestigi).

Període Hel·lènic. Ruptura del microcosmos grec. ruptura del

concepte de ciutat. Pèrdua de sentit dels valors habituals. Els imperis.

L’hel·lenisme, Cartago, Roma

Els temps es mouen en direcció a unitats polítiques + grans, però la

ciutat com a model d'estat segueix present en la cultura de l'època.

No es donen unanimitats estables sobre els grans afers: canvis

d'aliances, incompliments pactes, desconfiances, aliances

oportunistes...

3.1.2. Biografia i Obra 3.1.1.1. Biografia: Aristòtil: 384-322 - Nascut a Estagira, Macedònia oriental (nord-est de la península

grega). Colònia grega.

- El pare era metge personal d'Amintias II, rei de Macedònia. Manté

una bona amistat amb Filip.

Origen:jc 34 09/10/2006




35

- Queda orfe i es acollit per un cosí que li dona protecció. S’instal·la a

Atarneo (Àsia, Lidia).

*366: A l'edat de 17 anys marxa a Atenes. Estudia a l'Acadèmia. A

més de Plató, té com a mestre a un matemàtic, astrònom i físic poc

donat a "filosofies" (Èudox de Cnidos).

*347: Mort de Plató. El succeeix a l'Acadèmia el seu nebot (lluita pel

control de la institució, criteris de successió més polítics que

acadèmics).

*346. Aristòtil emigra a Àsia. Es casa amb la filla del tirà Pitia que

governava la ciutat asiàtica d'Atarmo. Funda escoles a les ciutats

d'Assos i Mitilene.

*342: Es reclamat a Macedònia per Filip per encarregar-li l'educació

del seu fill Alexandre quan aquest últim tenia 14 anys. Com a

compensació exigeix la reconstrucció d'Estagira, destruïda pels

macedonis: les relacions entre Aristòtil i Alexandre. a) un tractat sobre

el cosmos escrit per Aristòtil i dedicat al seu alumne. b) els presents

d'Alexandre a Aristòtil d’animals i plantes per al zoològic que tenia el

filòsof. c) la ruptura entre ambdós manifestada per Aristòtil per la mort

d'un nebot – Calistenes - amb la que Alexandre hi era relacionat.

*335: Atenes. Escola del Liceu (on abans havia un temple dedicat a

Apolo Licio). Es mou a Atenes en una atmosfera de provisionalitat: en

tant que estranger no tenia dret a propietat.

El liceu era la institució acadèmica que en la seva organització més

s'assembla al que entenem nosaltres per llocs d'ensenyament: Tenia

una organització fortament acadèmica: cursos amb assignatures,

lliçons especialitzades, horaris, llibres de text (L'Acadèmia era +

política i seguia uns procediments + religiosos, a l'estil pitagòric).

*323: Mort Alexandre. Atenes es revolta contra els macedonis. Aristòtil

és acusat d'impietat. Fuig de la ciutat.

*322: Mort d'Aristòtil. Teofastre el succeeix.

Origen:jc 35 09/10/2006




36

La Filosofia d'Aristòtil fou una reorganització del saber en el seu

moment, i després una doctrina dogmàtica.

Èpoques:

1a: 367-347: època platònica (Acadèmia). Estudis de lògica i tria dels

principis (de crítica al platonisme)

2a: 347-334: època de viatges: zoologia, anatomia, política...

3a: 334-322: fundador del Liceu; metafísica o Filosofia 1a.

3.1.1.2. Les obres d'Aristòtil: Les obres d'Aristòtil has estat agrupades en dos gran grups: 1) les

destinades al públic en general, escrites en forma de diàleg i de les

quals se’n conserven només fragments; i les obres esotèriques,

destinades als alumnes del Liceu i escrites en forma de tractat teòric.

Algunes d'elles són per temes:

Lògica: Organon (instrument).

Filosofia de la Naturalesa: Física, El cel, Generació i corrupció,

L'ànima…

Metafísica (o llibres que venen després de la física): Sobre diversos

sentits d'alguns mots i la Substància.

Ètica i política: Ètica Eudèmica, Ètica a Nicomac, Política, Plets de les

ciutats, Constitucions …

Estètica: Didascàlies, Victòries dionisíaques, Retòrica, Poètica …

D'altres: sobre observació científica i catàlegs (… dels vencedors

olímpics).

En una primera etapa, durant el període hel·lenístic, les obres més

conegudes foren les "exotèriques". Les esotèriques no sortiren a la

llum fins l'any -86; poc després i també a Roma foren curosament

ordenades (segons la classificació anterior) i donades a conèixer

(Andrònic de Rodes).

Significació històrica.

Origen:jc 36 09/10/2006




37

L'estudi d'Aristòtil després de la seva mort conegué un fort impuls a

partir del segle -I fins al IV. Amb l'enfonsament de l'imperi i la

decadència cultural que seguí, el pensament d'Aristòtil fou relegat a

un segon terme. Els primers en recuperar-lo foren els àrabs i després

els cristians ben entrada l'etapa medieval; aleshores Aristòtil fou

reconegut com el mestre indiscutible.

3.1.3. La crítica a Plató: - crítica a la teoria de les idees

- En què consisteix "participar". Manca de rigor en la teoria.

- Fins a quin punt és autèntica la superació platònica del dualisme

Parmènides- Heràclit.

- Quin sentit té aquesta ontologia de "duplicats" realitat - món

sensible?

- Què respon Plató a la qüestió sobre un possible "inventari" d'idees.

(hi hauria idees negatives: la injustícia?)

- Com explicar-se la gènesi de les coses (de la realitat) més allà de

les explicacions "mítiques".

- Com explicar-se els processos naturals del canvi i de la reproducció

- producció.

- Aristòtil suavitza el caràcter intimista i místic del racionalisme

platònic aprofundint en el que és la tònica general de la filosofia

occidental: el racionalisme i l'intel·lectualisme. I sobre tot afirma la

unitat de la realitat (contrari als dos móns platònics).

El que queda igual:

1.- l'ésser de les coses sensibles és problemàtic (no és real de

manera immediata)

2.- la realitat autèntica segueix la definició platònica: l'universal per

davant del particular.

3.- l'essència dóna la mida de l’autentica realitat de les coses, i en

possibilita la seva existència com a éssers reals.

Origen:jc 37 09/10/2006




38

4.- Seguim amb que la veritat ens du a la intemporalitat i que per

conèixer-la ens cal la raó (capacitat d'universals): intel·lectualisme.

5.- Si alguna cosa existeix és per gràcia de quelcom (essència –

forma - idea) que el permet ésser.

3.2. Lògica, Metafísica i Teologia --------------------------------------------------------

3.2.1 Lògica. 3.2.1.1. Les disciplines del coneixement: Les agrupa en tres grans grups:

TEORÈTIQUES: (de - a +): Física (sobre les qualitats sensibles i el

moviment), Matemàtiques (sobre la quantitat), Filosofia 1a (sobre

l'ésser)1.

PRÀCTIQUES: Ètica (sobre l'individu), Economia (sobre la família),

Política (sobre la societat).

POÈTIQUES: arts belles, arts pràctiques, poesia, retòrica.

I LÒGICA.

3.2.1.2. Lògica Es tracta aquesta d'una ciència instrumental que s'ocupa d'estudiar la

definició, el judici i el raonament. El que fa Aristòtil és un estudi

empíric de l’estructura del raonament, dels seus elements i de la seva

força argumentativa. Estudia: Les categories, la definició, el judici, el

raonament: el sil·logisme inductiu i deductiu; i el raonament dialèctic.

LES CATEGORIES o gèneres lògics:

Fixa la nostre manera de parlar sobre les coses (pensament i

llenguatge):

1)entitat o substància :taula

1Per Plató la investigació filosòfica dona a lloc a successives profunditzacions que procuren aprehendre el món de l'ésser i dels valor. La filosofia és la, on s’absorbeix tot altre saber, i en la seva pràctica - que és contemplació- trobem la felicitat i la virtut. Per a Aristòtil el saber ja no és la vida mateixa de l'home (no es dona una identificació total com en el cas de Plató) sinó una ciència objectiva que s'escindeix en nombroses ciències PARTICULARS cadascuna de les quals adquireix la seva autonomia, sent la filosofia

Origen:jc 38 09/10/2006




39

2)quantitat: taula de tres metres de llarg

3)qualitat: La taula es còmode.

4)relació: la taula més petita de totes.

5)lloc: la taula és al seminari

6)temps: la taula que vem veure ahir

7)posició: la taula és damunt la tarima

8)condició o hàbit: la taula es llisa

9)Acció: la taula que caigué per la finestra

10) passió : la taula està bruta.

Cadascuna d'aquestes categories són primàries i indefinibles.

LES DEFINICIONS

La definició ve donada pel gènere pròxim i la diferència específica:

"l'home és un animal racional"

ELS JUDICIS

La vinculació dels termes en una proposició:

- afirmatiu i negatius … universals o particulars.

- assertius: la nit es fosca

- de possibilitat. Potser en Pau vindrà.

- de necessitat: ets fill del teu pare.

EL RAONAMENT

Consisteix en lligar judicis. Estudia sobretot el raonament deductiu

(que es el que convé a les ciències demostratives: Premisses +

conclusió. Estableix les famoses lleis del sil·logisme1.2)

Per arribar a les primeres premisses estableix les dues vies

clàssiques: la inductiva (del particular al general) i la intuïtiva (el tot és

la principal encara que autònoma també. D'un banda la filosofia reivindica la seva autonomia, de l'altre té que justificar la seva prioritat i jerarquia, donat que en ella està el fonament comú de tot el saber. 1els clàssics: Barbara (tot x es z; y es x aleshores y és z): tots els homes són mortals, Sòcrates és home, Sòcrates és mortal; Ferio (Cap x és z; y es x aleshores y no és z); Celarent : Cap x es z, y és x aleshores cap y es z.

Origen:jc 39 09/10/2006

2La incompleta seria aquella en la que le premises mitjanes no completen tot l'univers possible de casos: En el Perú la gent es mor de gana; A Brasil també...A Sud-americà la gent es mor de gana.




40

major que les seves parts … A és A i no pot ser B: "el principi

d'identitat i de no-contradicció).

Origen:jc 40 09/10/2006




41

3.2.2. Metafísica Quatre són els grans temes que interessen en aquest apartat:

- les causes i els principis suprems.

- l'ésser com a tal.

- la teoria de l'essència o substància (ousia)

- la divinitat (teologia)

Entendre Aristòtil és entendre el punt de vista que està contingut en la

seva frase "L'ésser és pot dir de moltes maneres". El "és pot dir" dóna

idea de la importància que tenia per a ell el llenguatge com a suport

del saber, i al mateix temps com a reconeixement del que "es deia" i el

que "s'havia dit" sobre l'ésser1. Es tendeix a dir que Aristòtil és en

relació a Plató un filòsof empirista. Aquesta és una afirmació que

convé matisar. Aristòtil no és cap empirista. L'únic que fa és - que no

és poc respecte Plató - focalitzar la reflexió sobre els objectes dels

nostre parlar - en tradició socràtica i parcialment platònica - recollint el

que s'havia dit encertadament perseguint l'essència de les coses i el

seu "arkhé". Per acabar: no es empirista qui afirma que la "filosofia és

la ciència teorètica dels primers principis, de les primeres causes,

ciència de la veritat (en el sentit grec de veritat: perfecció i finitud),

...ciència de l'universal.

Si som filòsofs pensarà Aristòtil ens ocuparem de la manera en com

parlem "universalment" de l'ésser i segons els problemes que vulguem

tractar:

1)què estem dient quan diem que l'ésser canvia?

2)què estem dient quan diem que l'ésser es això i allò?

Origen:jc 41 09/10/2006

1però no només això: "...el universal no solo es un concepto o un modo de expresión oral...porque al universal del entendimiento le corresponde en el objeto la esencia específica de este, aunque tal esencia no exista en ningún estado de separación extra mente ... Sócrates dio impulso a esta teoría (la de los universales) mediante sus definiciones pero el no los separó de los particulares...y en esto estuvo acertado.




42

3)què estem dient quan diem que l'ésser és resultat d'alguna cosa;

que ha estat causat?

4)què estem dient quan ens quedem amb les parts d'una afirmació o

negació: quan dissolem una proposició?

5)què estem dient quan diem que una cosa no és el que aparenta

ésser o és el que aparenta?1

1) des del punt de vist de l’esdevenir, DEL CANVI: ACTE O POTENCIA El problema: el esdevenir, el canvi:

El canvi no havia estat admès (eleates - Parmènides) o bé era la

única cosa que podia concebre’s (Heràclit), o bé era el resultat

d'especulacions naturalistes inferides d'observacions empíriques : els

pluralistes, el jònics).

*Solució aristotèlica al problema metafísic que s'arrossega des dels

jònics - eleàtics (reduccionistes respectivament a favor del que és

intel·ligible o del que és sensible) i que Plató arranjà amb la seva

teoria dels dos móns.

La solució:

ACTE = ÉSSER LES "COSES" NO - ÉSSER = POTÈNCIA.

Tot ésser és al mateix temps acte (actualització del que abans encara

no era) i és potència

“... la potència pot entendre’s com poder de efectuar un canvi en altri o

com poder de autorrealització (pàg. 312 Copleston) ... la maldat

significa defecte o perversió d’alguna classe, i en allò que està

1 ESSER potència/acte subj i substància causa categories - matèria 1a - essència: matèria: material ...... - forma específica (potència formal principi individuació) final forma: eficient acte

Origen:jc 42 09/10/2006

- accidents




43

plenament en acte no pot haver defecte algun .... “el mal no existeix

apart de les coses" Aristòtil, Copleston, pàg 313.

de quelcom que ha d'ésser. D'aquesta manera acceptem allò que es

diu sobre l'ésser: que abans no era i que ara és; que ara encara no es

el que ha d'ésser.

• El NO - ÉSSER és ésser en POTÈNCIA

• L’ÉSSER és ésser en ACTE

:En totes les coses (cadascuna d'elles: una fusta...una cadira, un

nadó...un adult, una peça de marbre...escultura, ...) hi ha un ésser que

ÉS (acte) i un ésser que POT ÉSSER (potència).

2) des del punt de vista de la pregunta sobre el que és l'ésser: SUBSTÀNCIA, ESSÈNCIA, ACCIDENT. En primer lloc cal dir que Aristòtil pren com a punt de partida les

"coses" sobre les quals diem altres "coses". Amb això es vol remarcar

que el punt de partida és la realitat tal com en parlem d'ella (més que

no pas com n'és objecte d’observació). Això pot ser difícil d'entendre si

no ens desfem del punt de vista del sentit comú tan arrelat en

nosaltres, el sentit comú provenint d'un empirisme "estret".

Aristòtil arrenca de la realitat concreta a través del que parlem sobre

ella. Per què? Senzillament perquè en el llenguatge, principi

d'abstracció, és on és manifesta l'universal no en la observació dels

sentits, observació poc considerada com veurem en les seves

explicacions sobre com coneixem. De totes maneres ara no ens és

necessari referir-nos-hi a la manera com coneixem. En tenim prou en

seguir el fil a la racionalitat mateixa de la filosofia grega, sempre

preocupada per la veritat com a perfecció i més enllà del particular

sensible. Per això podem afirmar que tan transcendent - en el sentit

de recerca de veritat absoluta- era Aristòtil com Plató, però mentre

aquest situa la transcendència fora de l’àmbit del món sensible,

Origen:jc 43 09/10/2006




44

Aristòtil ho fa en la realitat mateixa de manera que la transcendència

es converteix en immanència transcendental.

*Ésser és doncs allò del que puc dir quelcom. I aquest allò individual

serà perquè és SUBSTÀNCIA (totalitat que aglutina un conjunt de

característiques: una essencial (ESSÈNCIA)

“... es segueix del que precedeix, que la naturalesa primera, la

naturalesa pròpiament dita, és l’essència dels éssers, que tenen en sí

i per si mateixos el principi del seu moviment. La matèria no

s’anomena, en efecte, naturalesa sinó porquè és capaç de rebre en sí

aquest prinipi, y la generació, així com el creixement, sinó perquè són

moviments produïts per aquest principi. I aquest principi del moviment

de les coses naturals resideix sempre en aquelles, ja sigui en potència

ja sigui en acte.” Aristòtil

i altres no essencials (ACCIDENTS).

ex. Si afirmo: La taula del seminari, estic afirmant sobre una

substància individual (SUBSTÀNCIA 1a), n'estic afirmant el seu ésser,

que la taula és (ESSÈNCIA) i que la taula està en el seminari

(ACCIDENT).

QUADRE

Origen:jc 44 09/10/2006

Sobre el

moviment i

el canvi

ACTE POTÈNCIA ACTE

Sobre

l’ÉSSER

com a tal

Substància

(Ousia) 1ª

Substància

(Ousia) 2ª

Essència

Matèria 1ª

Matèria 2ª

Forma 1ª

Forma 2ª

Accidents

Sobre les

causes

Material Formal Final Eficient

Sobre Veritat Fals




45

aparença i

realitat

Sobre l’ÉSSER com a tal: En l'enunciat "La taula del seminari és gran"

hi tenim alguna cosa més que una taula; hi tenim:

a)una substància 1a que es refereix a aquell ésser concret individual

que ens mostra el mateix enunciat.

b)una substància 2a que es refereix al tipus d'éssers als que pertany

aquell ésser individual ("taules"):

“Únicament l’individu és el subjecte de l’atribució (i per això

substància)... no obstant a l’espècie se la pot anomenar substància en

un sentit secundari.(...) l’individu és vertaderament substància, però

allò que fa d’ell una substància de tal o qual espècie ... és l’element

universal, la forma de la cosa, que l’entendiment abstreu i concep sota

una universalitat formal”. (Aristòtil).

Per essència, quan això diem d'una cosa o ésser entenem MATÈRIA i

FORMA. Reconeixem en la taula matèria i també una figura, aquella

sense la qual no es podria dir d'aquell ésser que és taula. Hi ha

matèria i hi ha forma, però l'essència és el resultat de la combinació

d'ambdues: MATÈRIA I FORMA. A la teoria aristotèlica de l'ésser com

a conjunció de les dues en va dir TEORIA HILEMÒRFICA.

Veiem doncs que en l'exemple considerat, el de la taula, hi ha matèria

“La matèria és el principi d'individuació ... la forma es la mateixa en

individus diferents, la diferència radica en que la forma ha configurat

matèries individuals”.

i hi ha forma, també que aquesta substància és la particular manera

en com la matèria ha estat informada (forma).

Ens cal ara afegir que la matèria concreta i la forma concreta

d'aquesta substància tenen una matèria i una forma primeres que Origen:jc 45 09/10/2006




46

serien el contingut més genèric respecte a la concreció que pren

l'ésser. Queda doncs,

substància 1a/substància 2a; matèria i matèria 1a; forma i forma 1a.

Matèria 1a i Forma 1a són substrat i essència conceptuals que estan

continguts en tot ésser concret.

Aristòtil amb aquestes precisions conceptuals està reflectint la tensió

entre el concret i el general, entre l’ésser individual i l'ésser

conceptual. La veritat - el llenguatge ho reflexa- té que estar en un i

altre al mateix temps. Aristòtil li concedeix un paper preponderant a la

forma

“la substància és primordialment l’essència definible o forma de una

cosa, el principi en virtut del qual l’element material és algun objecte

definit, concret.” Aristòtil,

de manera que forma - essència en molts dels seus escrits esdevé

l'element fonamental, perquè a la forma li confereix el poder de

conformar, de fer prendre figura a allò que és matèria.

També, com es pot inferir fàcilment, Aristòtil dona una especial

importància al tàndem "essència - forma". Constitueixen "la cosa

intel·ligible", allò que a Plató era 'Eidos" dels món noètic.

3) des del punt de vista del què és el que fa ser a l'ésser: les CAUSES: MATERIAL, FORMAL, EFICIENT I FINAL. Els filòsofs anteriors a Aristòtil havien proposat diferents causes de

l'existència de l'ésser. A Aristòtil li sembla bo recollir totes -i afegir-ne-

les que s'han dit i ordenar-les en un context de significació propi:

Una taula

1r. Hi ha una causa material (filòsofs jònics).: el material del que està

feta una taula

2n. Hi ha una causa eficient.: el fuster

3r. Hi ha una causa formal: la figura que presenta la taula a la nostra

observació

Origen:jc 46 09/10/2006




47

4t. Hi ha una causa final. : l'ús que hagi perseguit el fuster al fer-la.

------

Madonna

1r. Hi ha una causa material.: la matèria de la que està feta Madona.

2n. Hi ha una causa eficient.: coincideix amb causa formal.

3r. Hi ha una causa formal.: el principi de figuració que actua sobre la

matèria.

4t. Hi ha una causa final. : coincideix amb la causa formal: el resulat

final que ja en la causa formal està present.

----------------

Les causes formal i material es coneixen com a intrínseques i les

eficient i final com a extrínseques per al cas del éssers artificials,

doncs per als éssers naturals aquesta divisió perd sentit.

També li sembla important diferenciar entre el que són els éssers naturals i els éssers artificials (quan els considerem com a tal i no

com a éssers naturals): un animal/una escultura.

La causa formal (o de l'essència) és per a Aristòtil la més important.

Ella constitueix el principi intern de l’esdevenir i canvi (és allò que

marca la tendència cap a la plena actualització: l'ésser en ACTE).

“distingeix Aristòtil entre canvi accidental i canvi substancial.

Accidental es el cas de la taula, substancial és el que opera en els

éssers naturals. Al donar-se en ells permanentment canvis radicals

que afecta a la totalitat de l'ésser individual, Aristòtil proposa la idea

d'una estat de matèria o substrat primari... “Y donat que sembla,

qualsevol cosa - parlant en termes absoluts - podria transformar-se en

darrera instància en qualsevol altre cosa, sembla també que hi ha un

darrer substratum mancat per complet de característiques pròpies

definides y simple potència en quant a tal".

Origen:jc 47 09/10/2006




48

En els éssers naturals coincideix i s'identifica amb la causa eficient (o

del moviment) excepte pel que fa al moment de la reproducció que

aleshores hi reconeix una causa eficient (el pare). Però les causes

eficients quan no esdevenen formals són accidentals. L'artista o

l'industrial que crea o produeix...

La causa formal coincideix també en els casos dels ésser naturals

amb la seva causa final (o del bé). Es tracta de reconèixer que en

l'ésser considerat en potència ja hi ha el principi (forma) del que

esdevindrà. Tot ésser te una finalitat i envers ella es dirigeix. Tot ésser

tendeix a realitzar-se segons la tendència imposada per la seva

forma. La causa final serà diferent per al que fa als éssers artificials

en tant que artificials (i que tenen una causa eficient contingent).

Aquesta estarà constituïda per la intenció que haurà tingut l'agent

eficient en produir la cosa artificial.

Finalment la causa material no fa altra cosa que remetre’s a la

necessitat de la matèria per tal de que l'ésser pugui ser, sempre

referint-nos als éssers naturals, doncs Aristòtil reserva una explicació

lleugerament diferents per aquells ésser que no son naturals (en el

sentit de physis).

4) des del punt de vista de la veritat o falsedat. Aquesta tracta en especial sobre aquelles proposicions en les quals

es diu d’alguna cosa que no és allò que pretén aparentar:

un bitllet de 1000 ptes. fals.

O d'aquelles altres que no hi ha diferencia entre el que es diu i el que

aparenta ésser: un bitllet de 1000.

RESUM A COPLESTON:

• *No hi ha un universal objectiu (a la manera platònica)

• *Hi ha en les coses un fonament real per tal que

l’enteniment abstragui l’universal.

Origen:jc 48 09/10/2006




49

• *La cosa individual és substància, i en tant que tal

posseeix un element universal: espècie o forma.

• *Només l’individu és substància i només podem

aprehendre l’universal mitjançant l’aprehensió duta a terme per

l’individu.

• *La ciència té per objecte l’universal i per el que s’ha dit

haurà de prendre com a exemple a l’individu.

• *La substància es primordialment forma de manera que si

bé comença afirmant que només els individus son substàncies acaba

sostenint que l’única substància vertadera es la forma pura.

• *Donat que en alguns casos qualsevol cosa pot

transformar-se en qualsevol altra cal que hi hagi una matèria primera

en la que radicaria la potencia en tat que tal.

• *La matèria primera no existeix mai en tant que tal, sinó en

conjunció amb la forma que és el factor caracteritzant.

• *La forma no pot ser el principio de individuació, ho es la

matèria informada

• *La matèria es el principi de individuació i incognoscible en

sí mateixa.

• El individu com a tal no es objecte de la ciència y no es enterament

cognoscible, encara que pel que té d’individual intel·ligible, sí.

3.2.3. Teologia Hem dit que Aristòtil reconeixia en la naturalesa el moviment i el canvi.

Ara be, per tal de que hi hagi moviment i canvi té que haver-hi

quelcom que impulsi a aquest moviment, un "motor". Això ho vèiem en

la naturalesa que tenia el principi del moviment. Si el canvi es una

permanent transformació de potència a acte (moviment o canvi local,

quantitatiu, qualitatiu y substancial) cal preguntar-se sobre si hi ha

hagut un primer principi del moviment. Per a Aristòtil sembla evident Origen:jc 49 09/10/2006




50

que té que haver-hi un primer principi del moviment, un primer motor.

Aquest primer motor té que ser necessàriament ACTE PUR, FORMA

PURA. Té que ser un motor immòbil, doncs si es mogués caldria que

el mogués algú altre (l'infinit no entra en els seus càlculs). I és motor

que actua per atracció: es principi i fi de tot.

Hi ha un primer principi en acte:

1) cal considerar-ho com principi suprem NO creador

2) el món existeix des de sempre

3) El principio suprem forma però no CREA

4) El principi suprem es causa final, com a objecte de desig.

Aristòtil afirma l'existència de fins a 55 motors immòbils que es

corresponen amb les 55 esferes que considera inspiren el moviment

dels astres. Segons això Aristòtil oscil·la entre un politeisme jeràrquic i

un monoteisme.

5) el primer motor és intel·ligible.

6) Pot diferenciar-se dos graus de perfecció en la naturalesa, l’univers

(única): la supralunar i la sublunar (de + a - perfecta)

En els textos d’Aristòtil es llegeix:

"El primer motor és essència pura y acte pur y es mou a la manera del

que es objecte d’amor" (Met. 1072b), perquè es bell y desitjable.

Posseeix la duració i la vida en màxim grau perquè sempre és i

perquè el plaer és el seu acte, i per això és feliç. No té matèria, per

tant u, "és una entelèquia, un ser perfecte o actual" (Met. 1074a),

la seva unicitat determina la de l’univers, “és pensament del

pensament” (Met 1074b), i és bo perquè "en tots els éssers el principi

per excel·lència és el bé mateix" (Met.1075a). Aristòtil defineix

l’eternitat així:

“... la fi del cel sencer, el límit o fi que conté tot el temps i la infinitud,

és l’eternitat, nom derivat d’ésser sempre; eternitat immortal i divina.

Origen:jc 50 09/10/2006




51

D’ella depèn, per als demés, en uns amb major claredat, en altres

més confusament, el ser i el viure. És divina, es mou amb un

moviment incessable de rotació (Del Cel 279a).

L’eternitat pot ser entesa en dos sentits: com l’acte pur, el primer

motor immòbil que actua sempre de la mateixa manera, que es

concep com tal per la necessitat que té el cosmos d’ell, i com l’esfera

de les estrelles fixes o primer cel.

Origen:jc 51 09/10/2006




52

3.3. Física i Antropologia (psicologia – ànima - coneixement)

3.3.1. Física La física és per a Aristòtil la ciència que estudia els ésser naturals

capaços de experimentar canvi i moviment. El tema, doncs: La physis

(natura): un mode de ser d'algunes coses. L'ésser natural com a ésser

mòbil. L'ésser no pot venir del no-res però el canvi i el moviment són

innegables. La solució al problema: no hi ha una única manera de ser

… sinó diverses. L'ésser és presenta u i múltiple. Una cosa és

sempre aquella cosa que és però es pot presentar de moltes maneres

en raó del seu dinamisme: una cosa pot ser considerada des de la

perspectiva de la seva energia o dinamisme, considerada en sí

(mateixa) o considerada per accident (el que hi ha d'accidental en

ella).

Tipus de éssers: Aristòtil considera que els éssers (entitats) de la regió sublunar poden

ser: (a) naturals o (b) artificials. Que els naturals poden ser a) que

tenen vida (una llavor: amb capacitat d'autoalimentació, creixement i

envelliment) o que no en tenen (una pedra).

Naturalesa: energia i dinamisme. La Física comença amb l'anàlisi que ja hem estudiat en el apartat de

la metafísica sobre el canvi en l'ésser, concepte del canvi que ens

duia a veure l'ésser en la relació potència-acte. Però ho fa des de la

perspectiva dels canvis materials. Per fer-ho estableix la distinció entre energia i dinamisme. La naturalesa és energia (forma) i

dinamisme (matèria). Allò que estudia la Física és el dinamisme (la

matèria) de la naturalesa.

Origen:jc 52 09/10/2006




53

El dinamisme dels éssers naturals: Els explica a partir de tres principis:

a) el de privació: no-ésser relatiu : la llavor

b) el de forma (allò que la cosa serà): l'arbre.

c) el substrat o matèria (allò que assegura la continuïtat del trànsit

d'un estat a l'altra

Tipus de canvis: a) substancial (naixement i mort) i b) accidental

b) accidental: 1) de qualitat (alteració), 2) quantitat (creixement i

minva) i 3) de lloc.

ex. un home pot variar de tamany, de qualitats (pot quedar cec) i de

lloc.

Les nocions de lloc, temps infinit Cada cosa té el seu lloc i el moviment natural que les du a aquest lloc.

El temps és la mesura del moviment. L'infinit és una potència que no

pot arribar mai a la perfecció. El moviment no és infinit en extensió

(espacialment) i li cal un primer motor. Aquest és el motor immòbil.

Mou el món com a objecte d'amor, d'atracció de cada cosa en vers la

perfecció.

3.3.2. Antropologia aristotèlica: psicologia o doctrina de l'ànima A part de la importància que té el tema per a una presentació

sistemàtica de la seva filosofia, l’antropologia aristotèlica sempre ha

interessat per tractar el problema de la immortalitat de l'ésser humà

que tractarem després de descriure alguns dels continguts concrets

de la teoria.

Tots aquells éssers que tenen vida (vida orgànica) tenen ànima.

L'ànima és principi energètic i forma al mateix temps1

Origen:jc 53 09/10/2006

1(Carreras Artau, Ha de la filosofia i de les ciències)




54

"...d'altra banda i pel que sembla, entitats són principalment els cossos

i entre ells, els cossos naturals: aquests constitueixen, en efecte, els

principis de tot els demés. Ara be, entre els cossos naturals els hi ha

que tenen vida i els hi ha que no la tenen; i acostumem anomenar

vida a l'autoalimentació, al creixement i a l'envelliment. De manera

que resulta que tot cos natural que participa de la vida és entitat, però

entitat en el sentit d'entitat composta. I doncs que es tracta d'un cos

de tal tipus -a saber, que té vida- no és possible que el cos sigui

l'ànima: i és que el cos no és de les coses que hom diu d'un subjecte,

per al contrari, realitza la funció de subjecte i matèria. Es així que

l’ànima és necessàriament entitat en tant que forma específica d'un

cos natural que en potència té vida. Ara bé, l'entitat és entelèquia, de

manera que l'ànima és entelèquia de tal cos". Aristòtil. Sobre l'ànima. ,

I, cap. 1 (Per entelèquia entén Aristòtil perfecció. Així, ànima és

principi vial i perfecció).

Diferencia Aristòtil entre tres tipus d’ànima. 1) La vegetal, que té una anima amb les funcions bàsiques d'aquest

tipus de vida: nutrició, reproducció i creixement. L'ànima d'aquests

éssers és la VEGETATIVA.

2) L'animal, que té una ànima amb les funcions bàsiques d'aquest

tipus de vida: sensibilitat, apetit (instint) i locomoció que s’afegeixen a

les de l'ànima vegetativa. Es tracta de l'ànima SENSITIVA.

3) La humana, que complirà... les d’intel·ligència i voluntat i que

inclourà les altres dues (les suposarà). Es tracta de la ....RACIONAL.

Quedi clar que cada tipus de vida posseeix una única ànima que

assumeix les funcions de les vides de rang inferior

"...Diguem, doncs, reprenent la investigació des del principi, que allò

que està animat es diferencia d'allò que es inanimat per viure. I com

és que la paraula "viure" fa referència a múltiples operacions, hom pot

dir de quelcom que viu inclòs en el cas que només li correspongui

Origen:jc 54 09/10/2006




55

alguna d'elles, per exemple intel·lecte, sensació, moviment i repòs

locals, a més del moviment entès com a alimentació, envelliment i

desenvolupament. Per això opinem també que totes les plantes viuen.

Es evident, en efecte, que posseeixen en sí mateixes la potència i

principi, en virtut de la qual creixen i minven segons direccions

contràries. ...pel que fa a si cadascuna d'aquestes facultats

constitueixen una ànima o bé una part de l'ànima (la vegetativa,

sensitiva)...es dedueix clarament que no es donen separades com

alguns pretenen". Aristòtil. Sobre l'ànima, II, cap 2.[Aristòtil no ho té

tan clar pel que respecta a l'ànima racional] .

L'ànima en qualsevol d'aquests éssers constitueix el que en la teoria

de l'ésser hem conegut com a forma1 (ÀNIMA = forma). L'ÀNIMA és la

forma2 d'un cos natural; és també l'acte primer d'un cos natural

organitzat. En suma, és aquella cosa per la qual hom viu, percep

sensorialment i pensa.

D'aquesta manera, l'ésser humà és un compost d'ànima i cos,

equivalent a la distinció forma/matèria, quan considerem l'ésser

1 Russell a Història Social de la Filosofia apunta que ...(Aristòtil) distingeix entre ànima i ment: "El cas de la ment és diferent . Sembla una substància independent, implantada a l'interior de l'ànima i no susceptible de destrucció" (Aristòtil. Sobre l'ànima). I segueix Russell comentant els textos del filòsof grec: "La ment és la part de nosaltres que entén la matemàtica i la filosofia; els seus objectes són intemporals; per tant, ella mateixa és considerada intemporal. L'ànima és allò que mou el cos i percep els objectes sensibles; es caracteritza per l'autonutrició, la sensació, el sentiment i la mobilitat; la ment, en canvi, te la funció de pensar, funció que no té cap relació amb el cos o amb els sentits. La ment pot ésser, doncs, immortal, encara que no pugui ésser-ho la resta de l'ànima. (...) I encara més. A L’Ètica sobre Nicòmac es diu: "que en l'ànima hi ha un element racional i un altre d'irracional. La part irracional es divideix en dues: la vegetativa, que existeix en tots els éssers vius, fins hi tot en les plantes, i l'apetitiva, que existeix en tots els animals. La vida de l'ànima racional consisteix en la contemplació, és a dir en la felicitat completa de l'home, encara que no del tot aconseguible .... Aquests passatges semblen indicar que la individualitat...depèn del cos i de 'anima irracional, i que , en canvi, l'ànima racional o ment és divina i impersonal" (B. Russell, Ha. Social de la Filosofia, pag 189). Recordeu que per a Plató l'ésser humà té tres ànimes: apetit, ànim i racional.

Origen:jc 55 09/10/2006

2 "El tret essencial de l'ànima, aquell tret en virtut del qual és la "forma" del cos, és que converteix el cos en un tot orgànic, amb finalitats unitàries" (B. Russell, HSF pag 189)




56

sense més: ANIMA = forma; COS = matèria. Es tracta d'una realitat única (teoria hilemòrfica).

"L'ànima ha d'ésser una substància, en el sentit de la forma d'un cos

material amb vida potencial a l'interior. Però la substància és acte i,

per tant, l'ànima és l'acte d'un cos, tal com l'hem caracteritzat"

(Aristòtil, Sobre l'ànima a B. Russell, HS.F., PAG 188

Respecte a la immortalitat de l'ànima hi ha hagut diferents

interpretacions1.

a) La que diu que la immortalitat només es dóna pel caràcter de forma

específica (espècie = universal) de la substància. Recordeu, l'ésser

(naturalesa) és etern.

b) Diuen que només una part de l'ànima seria immortal, aquella que

és activa1.

"Es indubtable que l'ànima és inseparable del cos....O almenys, ho

són certes parts" (Aristòtil. Sobre l'ànima a B. Russell, Ha. Social de la

filosofia)

3.3.2.1. Teoria del coneixement a Aristòtil: Per a Aristòtil el coneixement és adquirit. No hi ha coneixement innat

(implícit a Sòcrates, explícit a Plató: Reminiscència).

1 Hem dit abans que el tema de la immortalitat no queda clar segons els estudiosos. En primer lloc, la diferència entre enteniment actiu i enteniment passiu, més enllà de les facultats que li són atribuïdes, és bastant fosca. El fet mateix de la "taula rasa" aristotèlica té molt de relativa. Pensem que on hi ha potència hi ha acte i que "l'acte és primer que la potència en tots els sentits menys un". De totes maneres, hom coincideix en que l'ànima és immortal, però aquesta immortalitat per alguns radicaria en el principi de l'acció, en l'enteniment agent, i en tant que principi de l'acció no tindria caràcter personal; seria l'acte pur, l’entelèquia. Aquesta seria sens dubte la interpretació més filosòfica i més allunyada de mistificacions religioses, encara que també resulta exageradament intel·lectualista.

Origen:jc 56 09/10/2006




57

El punt de partida del coneixement és la SENSACIÓ. Tenim cinc

sentits (sentits externs) i un d'intern (Sensori). Aquest últim serveix per

discriminar i coordinar les sensacions múltiples que rebem gràcies als

altres sentits.

També en el fenomen de la percepció tenim la relació potència (el

sentit com a òrgan: "els ulls") i l'acte (el que és pròpiament la

percepció o sensació).

Segons Aristòtil la percepció sensible es produeix a conseqüència de

l'estimulació dels òrgans pertinents (sentits) per un element mediador

(aigua, aire, llum). Aquest seria el primer moment. La sensació en

acte coincideix amb l'objecte sensible2.

El segon moment del coneixement és la imaginació dedicada a la

creació d'imatges o fantasmes. Aquestes són importants perquè són la

MATÈRIA sobre la que treballa l’intel·lecte (enteniment). A la

coordinació racional de les sensacions ni diu experiència1.

El tercer moment és el de l'enteniment, el més elevat del procés del

coneixement: N'hi ha dos tipus d'enteniment: 1) el passiu que és

l'enteniment en potència (i que per tant posseeix l'element formal,

recordeu que l'acte és anterior conceptualment a la potència) i 2)

l'actiu que és l'enteniment en acte; és el que aprehèn el que hi ha

d’intel·ligible en les imatges o fantasmes conseqüència de la

percepció. Ara bé, per tal de que es produeixi l’intel·ligibilitat, que sigui

possible captar el que hi ha d’intel·ligible en aquestes imatges, té que

estar aquest component d’intel·ligibilitat en potència (enteniment

passiu o en potència).

"... en la naturalesa existeix quelcom que és matèria per a cada

gènere d'ens -a saber, el que en potència és allò que pertany a tal

1 No sembla que Aristòtil cregués en la immortalitat personal, més bé que individualment a través de la ment participàvem de la divinitat immortal pensament pur). 2 Abbagnano

Origen:jc 57 09/10/2006




58

gènere- però existeix a més un altre principi, el causal i actiu que li

correspon fer totes les coses - tal és la tècnica respecte la matèria-

també en el cas de l'ànima cal que es donin necessàriament aquestes

diferències. Així, doncs, existeix un intel·lecte que és capaç d'arribar a

ésser totes les coses i un altra capaç de fer-les totes; aquest últim és

a la manera d'una disposició habitual...I tal intel·lecte és separable,

sense mescla i impassible, essent com és acte per la seva pròpia

entitat. I és que sempre és més excels l'agent que el pacient, el

principi que la matèria... Aristòtil. Sobre l'ànima. III, Cap. 5.23

3.4. Ètica, política i poètica. --------------------------------------------------------

3.4.1. Ètica4 Abans que res és important assenyalar que per a Aristòtil el bé no és

una idea abstracte (una "idea") en el sentit platònic. El bé està definit

en funció del fi, de la finalitat, d'aquí que la seva ètica hagi estat

anomenada finalista. En aquest sentit el bé serà una determinada

finalitat, aquella que li correspon a l'ésser per la seva naturalesa1. En

l'ésser humà el bé està en funció del seu fi. Ara bé, aparentment,

l'ésser humà "persegueix" moltes coses...honors, riquesa, glòria....

Davant de la pregunta de que és el bé, Aristòtil inicia la seva resposta

dient que és la felicitat. Però la felicitat no pot ser entesa com a mer

plaer. Aquest no és altre cosa que una conseqüència. Igualment,

tampoc els honors, la glòria, o els diners són la felicitat. Aquests

1 Abbagnano 2 3Recordar els tres tipus de coneixements que es deriven: experiència, ciència, intel·ligència. També, que entendre és la ciència en acte. I l'acte d'entendre és idèntic al seu objecte. Actua com a llum que permet captar l'essència vertadera de la realitat. El seu límit es que actua sobre la base de les imatges [sensació - imaginació] (Abbagnano). 4 de Crescenzo. Història de la filosofia grega. Seix Barral. També la HF d'Abbagnano i la HSF de B. Russell

Origen:jc 58 09/10/2006




59

poden ajudar però no podem considerar-los com els continguts del

que entén per felicitat.

Per tant, la pregunta inicial sobre que era el bé es transforma en la

pregunta sobre que és la felicitat, i la resposta és que la felicitat

humana té que ésser la realització de l'ésser conforme a la seva

naturalesa; i, allò que som, és, éssers de raó. Segons el que s'exposa

aquí, l'autèntica felicitat seria la vida teorètica, la contemplació

intel·lectual, ja que per raó, Aristòtil - com a bon grec -, entén la el

coneixement teorètic2.

Les Virtuts Però, Aristòtil no descuida de matisar això. Afirma que hi ha dos tipus de virtuts: teòriques i pràctiques. Són les dites virtuts ètiques

(pràctiques )i les dianoètiques (o de vida contemplativa).

- Virtuts dianoètiques (les més apropiades a l'ànima racional):

ciència (demostrativa: ensenya el que és etern i necessari),

prudència (capacitat acompanyada de raó d'obrar de forma

convenient en els afers humans: la del polític), intel·ligència

(capacitat d'entendre els primers principis), art (capacitat

acompanyada de raó per produir quelcom), saviesa (aquell qui

posseeix ciència i intel·ligència alhora: el "sumum": la vida del savi

està feta de pau i serenitat).3

- virtuts ètiques: valor, veracitat, liberalitat, amor propi, enginy...

Dèiem que l’exclusiu ús de la raó en el sentit que li és propi (la

contemplació, el pensar pur) no és suficient. Cal que aquesta sigui

1 Recordeu que en la seva teoria de l'ésser la "causa final" era molt important, en els éssers naturals s'identificava amb la "formal". 2 Felicitat té més significacions, totes elles introductòries a l'autorealització: ésser afavorit pel destí, estar content (aspecte subjectiu), dur una vida noble i digna (aspecte objectiu), i ésser autosuficient.

Origen:jc 59 09/10/2006

3La distinció que fa entre prudència i saviesa suposa una ruptura amb Plató que les considerava idèntiques.




60

utilitzada com un instrument que dirigeixi la nostra vida pràctica: el

nostre comportament. Aquí és on intervé la voluntat1. Per la voluntat

ens esforcem en guiar els nostra comportaments segons el criteri de

la raó, criteri que serà el d'evitar sempre els excessos: en això

consisteix ser virtuós, en saber triar sempre entre els extrems2

(saber sobre el que podem témer o no és el punt mig entre temeritat

o covardia: el valor o coratge; saber sobre l'ús de les riqueses...

entre prodigalitat i avarícia: liberalitat; saber sobre una recta opinió

sobre un mateix... entre vanitat i humilitat: amor propi; entre bufonada

i grolleria: enginy; entre vergonya i desvergonyiment: modèstia; entre

jactància i modèstia: veracitat...)3. Repeteixo: el criteri per a un

comportament moral és el del JUST TERME MIG. En l'hàbit de guiar-

nos per la raó ens farem homes virtuosos. La virtut és en aquest sentit

un hàbit, l'hàbit de deixar-nos conduir per la raó que potenciarà allò

que som com a éssers racionals, i és també força, potència per

deixar-nos guiar per la raó.

A diferència de Sòcrates que identifica la virtut amb el saber (el mal és

la ignorància), Aristòtil considera la virtut com part de la voluntat

(d'altra banda una de les funcions de l'ànima racional)4.

Hi ha dues virtuts que tenen un status un tan especial: la Justícia i

l'Amistat.

La Justícia

1recordeu que la voluntat és una de les propietats de l'ànima racional. 2B. Russell que no suporta a Aristòtil i escriu: [...] "Però aquells qui exigeixen [de l'ètica] quelcom més, en seran decebuts. L'obra [Ètica a Nicòmac] es dirigeix a les persones madures i respectables....ciutadans decents i benestants...Per a un home de sentiments profunds, és una ètica més aviat repulsiva" (HSF, pag 191). També..."Les opinions d'Aristòtil sobre les qüestions morals reflecteixen sempre les convencions de la seva època" pag 192. 3B. Russell. HSF. pag 192. Abbagnano afegeix les de temperància (intemperància i insensibilitat), magnanimitat (vanitat i humilitat), mansuetud (irascibilitat i indolència). (HF pag 149)

Origen:jc 60 09/10/2006

4La perfecció individual té poc que veure amb la del cristianisme..."Ha de tenir amor propi i no subestimar els seus mèrits personals. Ha de menysprear tots els qui ho mereixin" B. Russell. HSF. pag 193.




61

La més elevada de les virtuts és la Justícia. N'arriba a dir d'ella que és

La Virtut1. En els seus aspectes concrets Aristòtil diferenciava entre la

justícia distributiva (o sobre la manera en com s'havien de repartir

honors i riquesa que exigia fos en funció dels mèrits respectius)2 i la commutativa (s'ocupa dels contractes entre individus: siguin aquests

voluntaris per ambdues parts (transaccions, vendes...) o involuntaris

per una de les parts com a mínim (fraus, violència...:el dret penal. Les

penes s'establien proporcionals al dany causat). Té molt que veure

amb aquesta teoria de la justícia la seva teoria del dret. Hi ha afirma el

dret privat i el públic. El primer tracta de les relacions entre individus

(les socials) i el segon la relació entre individu i estat. Respecte a

aquest darrer distingeix entre dret legítim o positiu (el de cada estat) i

el natural (invariable i al marge del temps i del lloc).

L’Amistat L'altre virtut especial (en ocasions no la considera com tal) és

l'amistat. D'ella en diu que és la més necessària a la vida. L'autèntica

amistat3 és aquella que no esta fundada ni en la utilitat ni en el plaer,

sinó en el bé, és a dir en la virtut. Tota altre possible relació només

serà accidental.

3.4.2. Estètica (Poètica) Recordeu que en la classificació aristotèlica de les formes del

coneixement humà i les disciplines quedava que … *De les quatres

1Això s'ha d'interpretar per la importància que donava Aristòtil a la política, tema que tractarem a continuació. L'ésser humà és un ésser social, abans inclòs que un ésser individual. Si en la metafísica dèiem que Aristòtil presta especial importància a la individualitat no vol dir això que es sostregui de la mentalitat de l'època sobre el fet comunitat i el fet polis, tot al contrari. 2 "Aristòtil creu que la justícia no implica igualtat, sinó la justa proporció, la qual només algunes vegades s'identifica amb la igualtat". (B. Russell. HSF. pag 192). 3"L'amistat perfecta només és possible entre els bons, i per tant, és impossible d'ésser amic de moltes persones". B.R. HSF. pag 197

Origen:jc 61 09/10/2006




62

formes de coneixement dites (experiència, art o tècnica, ciència i

intel·ligència), Aristòtil en fa una classificació reduint-les a tres:

TEORÈTIQUES: (de - a +): Física (sobre les qualitats sensibles i el

moviment), Matemàtiques (sobre la quantitat), Filosofia 1a (sobre

l'ésser)1.

PRÀCTIQUES: Ètica (sobre l'individu), Economia (sobre la familia),

Política (sobre la societat).

POÈTIQUES: arts belles, arts pràctiques, poesia, retòrica.

D'entre les poètiques sobresurt l'activitat poètica, l’activitat artística per

excel·lència: la creació de coses belles. Aristòtil atorga a l’art la

finalitat de "purificar les passions". Gràcies a l'obra d'art es produeix

la purificació (catarsi) ja que descarrega l'emotivitat, ens allibera de

les passions en la mesura que en les fa copsar imaginàriament.

Mentre les arts plàstiques segueixen conservant la idea platònica

d'imitació de la natura (mimesi), l'activitat poètica amb Aristòtil (poesia

- tragèdia …), basada en l'acció i l'anècdota humana, pretén recrear el que és vivent i això obliga a l’escriptor a inventar. Aquesta invenció

serà però sempre d'acord amb criteris de versemblança.

3.4.2. Política. Convindria tenir present que malgrat la inicial preocupació per la

individualitat de l'ésser (que en la metafísica era respectada en el

principi d'individuació resident en la matèria) descobrim un pensador

Origen:jc 62 09/10/2006

1 Per Plató la investigació filosòfica dona a lloc a successives profunditzacions que procuren aprehendre el món de l'ésser i dels valor. La filosofia és la, on s’absorbeix tot altre saber, i en la seva pràctica - que és contemplació- trobem la felicitat i la virtut. Per a Aristòtil el saber ja no és la vida matisa de l'home (no es dona una identificació total com en el cas de Plató) sinó una ciència objectiva que s'escindeix en nombrosos ciències PARTICULARS cadascuna de les quals adquireix la seva autonomia, sent la filosofia la principal encara que autònoma també. D'un banda la filosofia reivindica la seva autonomia, de l'altre té que justificar la seva prioritat i jerarquia, donat que en ella està el fonament comú de tot el saber.




63

de totalitats o holista1. Es a dir, Aristòtil pensa que l’ésser només pot

entendre's en tant que ésser social (dins d'una totalitat, com si fos part

d'un organisme). Es segons ell un ANIMAL POLÍTIC2. Respecte a la

societat tenia una visió organicista - com en el demés.

"L'estat és el tipus superior de comunitat, i el seu objectiu és el bé

suprem...L'Estat és posterior a la família en el temps, però, per natura,

és superior a aquesta i a l'individu, perquè...anomenem natura d'una

cosa allò que és quan s'ha desenvolupat plenament...(Aristòtil), i la

societat humana, quan s'ha desenvolupat plenament, és un estat..."

B. Russell. HSF. p204.

I per arrodonir... un discurs de Pèricles: "Llur ciutadania és, doncs, la

millor glòria dels atenencs...En efecte, quin tresor pot preferir a aquest

l'home que reflexioni? Quin bé posseeix, al que pugui tenir en major

estima o pel que pugui arriscar i sacrificar més? Ha de preferir abans

que ella la seva propietat i la seva família? De que serveix la propietat

si no és per permetre-li a un home gaudir aquest bé superior que

deriva del fet de tenir una participació activa a la ciutat? I quin valor té

la família, encara que sigui de nissaga antiga i honorable, si no és

perquè dona entrada a aquesta forma superior de relació social que

representa a vida civil? Per damunt de totes es faccions, per damunt

de tots els grups menors de qualsevol classe que aquests siguin, hi ha

la ciutat, que a tots ells dóna sentit i valor. La família, els amics i la

propietat, només es gaudeixen en la seva millor forma si constitueixen

elements d'aquest suprem bé que consisteix en tenir un lloc en la vida

i en les activitats de la ciutat mateixa." [C.C.HPS-E, t.8, pag.9]

Afirmava que l'home era animal polític i que posseïa el llenguatge, és

a dir, que és un ésser eminentment comunicatiu: la paraula (ja hem

vist quan important és en els seus escrits les expressions tipus: i és

1L'individu no en té prou amb ell mateix, tan pel que fa a les necessitats més prosaiques com per aconseguir la virtut.

Origen:jc 63 09/10/2006

2 Zoon politikon




64

diu d'aquesta o d'aquella manera...). Doncs bé el fet social vindria a

representar aquesta totalitat primària que és per a l'individu la ciutat o

l'estat.

El que s'ha dit en ètica es trasllada al pla polític, ja que el nostre ésser

no pot entendre’s sinó com a éssers que integren una comunitat

(polis)1. En bona part ell pensa l'ètica com a una branca de la política.2

No hi ha que caure en l'error de l'idealisme polític platònic. L'estat cal

que sigui realitzable i perfeccionable. Per a ell l'estat és una

comunitat, una realitat que ha de vetllar per l'existència material i per

l'esperit dels ciutadans. Estudia més de 150 constitucions del passat i

del present, i la que pren com a model és la d'Atenes3.

Els sistemes de govern Els sistemes de govern i les seves formes degenerades segons

Aristòtil són: (a) Monarquia....tirania4; (b) Aristocràcia....oligarquia5; (c)

Democràcia1…demagògia

1"Koinonia és un concepte central en l'ètica i la política d'Aristòtil. El ventall de sentits d'aquesta paraula s’estén des de la polis mateixa...fins a associacions temporals, com la dels mariners en el mar...Es una forma d'associació "natural" - l'home és per naturalesa un Zoon koinonikon tant com un Zoon oikonomikon (ésser que viu en cases) i Zoon politikon (ésser que viu en polis)....condicions per a que es doni koinonia vertadera: 1)els membres cal que siguin homes lliures, 2) cal que tingui una finalitat comú, 3) cal que comparteixin alguna cosa, 4) cal que existeixi entre ells philia ... (mutualitat) i to dikaion ...honestedat". (Finley, Economie et société a C. Comas, HPS-E, t 4,pag22) 2 B. Russell. HSF 3 B. Russell a HSF pag 203 afirma "No crec que hi hagi res que pugui ésser d'utilitat pràctica per a l’estadista actual; conté en canvi molt elements que permeten d comprendre els conflictes dels partits a les diverses parts del món hel·lènic. Coneix molt malament els mètodes de govern dels estats no = hel·lènics....No parla per res d'Alexandre, ni sembla tenir consciència de la transformació completa que l'obra d'aquest aportava a tot el món. Tota l'anàlisi es basa en les Ciutats - Estats i no sembla pas copsar el procés de llur desaparició....però més endavant afirma...En molts sentits podem dir que l'experiència a què és refereix Aristòtil és més convenient per al món modern que per a qualsevol altra època (després de la seva)" pag 203 4 Les preferències d' A. sobre sistemes de govern segueixen l'ordre relacionat, però en referir-se a quines son les pitjors degeneracions també manté l’ordre. La pitjor és la tirania.

Origen:jc 64 09/10/2006

5 Les revolucions són el resultat dels conflictes entre oligarquia i democràcia i segons diu B Russell d'Aristòtil, aquest últim recull un dels juraments que feia l'oligarquia en algunes de les ciutats gregues: "Seré un enemic del poble i li faré tot el mal que podré". No ens escandalitzem massa aviat, potser els pobles d'aquestes ciutats havien votat massivament GIL i GIL.




65

Les primeres estan regides per las virtuts ètiques, le segones per

interessos aliens a la comunitat. Si bé tendeix a una posició

aristocratitzant - molt adequada a la seva ètica - és cert que considera

que qualsevol govern és bo mentre s'allunyi dels excessos. En aquest

sentit, en la configuració del que ha d'ésser l'estat realitzable, Aristòtil

pensa que el preferible és aquell estat en el que dominin o siguin

hegemòniques les classes mitjanes (per allò del excessos). I dins

d'aquesta hegemonia social alguns autors han cregut interpretar una

predilecció per una espècie de monarquia democràtica (República).

Independentment d'aquestes consideracions estableix que tot estat té

que reunir les següents condicions:

1) assegurar la prosperitat individual a més de la vida interior dels

individus per tal de que les virtuts puguin ser practicades.

2) La comunitat té que tenir unes dimensions mitges apropiades: ni en

excés ni per poc (nombre de ciutadans)2.

3) La comunitat té que habitar en un indret de condicions geogràfiques

favorables3.

4) El caràcter dels ciutadans té que estar dominat pel valor i la

intel·ligència, de tipus semblant al dels ciutadans grecs, segons el seu

parer..

1 Per fer-nos una idea: "Aristòtil diu que elegir els magistrats és oligàrquic i que nomenar-los per sorteig és democràtic. En les democràcies extremes, la reunió dels ciutadans era superior a la llei decidia en totes les qüestions...Els tribunals atenencs es componen d'un gran nombre de ciutadans elegits per sorteig,...eren, doncs, susceptibles de sucumbir a l'eloqüència o a la passió partidista..." B. Russell pag 208...tot això no agradava a Aristòtil. 2 Les dimensions de l'estat-comunitat depenen de la tècnica de la guerra i de la indústria (i Atenes era antiquada en el temps d'Aristòtil) B.R. pag 210.

Origen:jc 65 09/10/2006

3 No hi ha una pretensió expansionista territorial (ni rastre del que estava passant amb Alexandre, massa macedònic ell). La guerra contra els bàrbars només es justificava per la "necessitat natural" d' esclaus. I entre els tipus d'esclaus adients, els del sud són preferibles als del nord, perquè si bé els del nord són ardents, els del sud són intel·ligents. No cal dir que els grecs són totes dues coses: ardents i intel·ligents .B.R. pag 210




66

5)Te que haver-hi un funcionalitat en la distribució de les feines: al

mode de Plató, però evitant els extremisme comunistes i demés del

seu mestre.

6) Es convenient que els mandataris siguin els vells per allò que l'edat

és una font d'autoritat i evita enveges i rancors entre el joves

ambiciosos.

7) Dona una gran importància a l'educació, tan per a la pau com per a

la guerra1.

Altres consideracions:

l)L'esclavitud és quelcom natural2

2)Hi ha dos tipus de comerç: el propi i l'impropi (els objectes s'usen no

s'intercanvien).3 Critica el comunisme platònic

1"l’objectiu és produir gentelmen ...els infants han d’aprendre tot allò que sigui útil, però no allò que els faci vulgars....atletisme, ....dibuix...cant i música...llegir i escriure..." .B.R. pag 211. 2 Per a Aristòtil els esclaus son instruments vivents. En parla quan analitza la família i considera que es eslaus han no han d'ésser grecs. 3 Aquest tema va tenir una gran importància en les discussions medievals i posteriors sobre l'exercici de les activitats econòmiques. El comerç no és la manera natural de fer diners. L'origen del comerç estaria en l'intercanvi que inicialment si que correspondria a una necessitat natural: la de compensar els desequilibris produïts pel creixement de la comunitat (koinonia) o per èpoques d'escassesa, però aquest tipus d'intercanvi no perseguia "fer diners". Aristòtil afirma: "Calen comerciants, certament, però posarem fàcilment remei a les desavantatges que podrien amenaçar-nos mitjançant lleis que defineixin les persones autoritzades, o no, a tenir relacions les unes amb les altres". (C.C. HPS-E, t.4pag 23). "La manera natural de fer-los és l'administració hàbil de la casa i de la terra". A més ..."La cosa més odiada, i amb raó, és la usura [qualsevol tipus de préstec], que fa guanyar diners amb els diners mateixos i no amb llur objecte natural. Car els diners han estat concebuts per a l'intercanvi i no per augmentar amb l’interès..."(Aristòtil. La Política.). B. Russell. HSF. pag 205.

Origen:jc 66 09/10/2006

No ens deixem enganyar. Tan les afirmacions contra el comerç com contra la usura tenen un punt de contacte molt interessat i poc "polític" en el mateix sentit d'Aristòtil. Respecte als atacs contra el comerç, es tracta de defensar-se de un grup social -el dels comerciants- excessivament poderós. Pel que fa a la usura, no hi ha res que acoquini més als terratinents que els crèdits i préstecs. Aquests són límits a la riquesa dels terratinents. La urbana Atenes encara tenia molt de societat rural, malgrat ells.




67

5. L’Hel·lenisme i Roma. Sumari (s-IV/sIII). El problema de la conducta i de la felicitat. 4.1. La filosofia postaristotèlica

4.2. Les escoles morals: Epicureisme – Estoïcisme - Escepticisme.

4.3. Els alexandrins.

4.4. El neoplatonisme (Plotí).

5.1. La filosofia postaristotèlica.(s-IV a sIII) Després d'Aristòtil i en el terreny filosòfic no es produeixen grans

produccions teòriques. Atenes ja havia dit tot el podia dir. Un cert

cansament respecte als grans sistemes filosòfics es deixa sentir. Es la

fi dels grans sistemes de la antiguitat. El discurs filosòfic ja no és

capaç de reorientar les seves construccions teòriques. Noves

condicions històriques (polítiques, socials, econòmiques...) portaran

en poc temps a la pèrdua de l'hegemonia cultural grega i més

concretament d’Atenes, quan ja havia perdut la política i militar.

L’imperi greco-macedònic, l’imperi hel·lenístic, és la ruptura física dels

límits de la polis. La nova situació requereix d’una manera de viure

diferent, més cosmopolita. L’imperi durà el que visqueren els generals

que succeïren Alexandre. Roma està ja preparada per prendre el

relleu en l'aspecte polític i administratiu1. Simultàniament, creix

l’interès pel desenvolupament dels sabers específics i experimentals:

les matemàtiques, les ciències naturals, la medicina. El centre

d’aquesta nova explosió del saber serà Alexandria.

5.2. Les escoles morals Hi ha un tema però que interessarà per damunt de qualsevol altre: la

felicitat. Si tot s'ensorra...(la polis...) queda preguntar-se com ser

Origen:jc 67 09/10/2006

1 Fundació de Roma (s-750) Govern monàrquic-tirànic. -510: República. -270--170: expansió a Itàlia, Sicilia, Espanya, Macedònia...




68

feliços, com sobreviure a aquest món incert. I com a alternativa a

aquest queda la filosofia moral, les religions i els déus.

Hi ha un tema objecte de discussió i reflexió: de quina manera ha

d’afrontar l’ésser humà la seva vida quotidiana. Fins hi tot la veritat

quedarà subordinada a aquest anhel.

Tres són les principals escoles morals d’aquest període: epicureisme, estoïcisme i escepticisme. Epicur reclamarà una vida que giri entorn del plaer, un plaer

sàviament administrat. Els estoics identifiquen, a la manera socràtica,

l'autèntica virtut amb saviesa, i tenen conceptualitzada la vida com

una acceptació de la seva duresa i problematicitat. Els escèptics - en

bona part hereus dels sofistes - reclamaran una total suspensió del

judici com a única fórmula per aconseguir la felicitat.

5.2.1. Epicureisme

Epicur (Samos –341/ Atenes -270) Epicur representa històricament la proposta més desestabilitzadora en

oposició a les filosofies hegemòniques de caràcter trascendetal-

idealista (Parmènides i Plató), d’aquí que es guanyés com a mínim

tants enemics com admiradors, ara i aleshores.

Sumari: 1. Biografia i obra

2. La física i psicologia

3. La teoria del coneixement

4. L’ètica i teologia

5. Deixebles

1. Biografia (-341/-270) i obra. Origen:jc 68 09/10/2006




69

• -341. Neix a l’illa de Samos (Àsia Menor i actual Turquia). La família

era d’origen atenenc i el pare era mestre.

• -323. Amb 18 anys es trasllada a Atenes per complir el servei

militar.

• -322. Mort d'Alexandre. Demòstenes (Atenes s-384 - Calaurea s-

322) incita a la revolta: les lluites per la successió. Es reuneix amb el

seu pare a Colofó, on comença a ensenyar.

• -311. Funda una escola filosòfica a Mitilene, a la illa de Lesbos.

• -308. Ocupa el càrrec de director d’una escola a Lampsaco (avui,

Lâpseki, Turquia).

• -306. S’instal·la a Atenes i ensenya la seva filosofia a un grup de

devots seguidors. Les reunions tenen lloc en el pati de la casa de

Epicur, i ben aviat els qui allà es reunien foren coneguts com els

'filòsofs del jardí'. Tant dones com homes assistien a les reunions i

això provocar nombrosos rumors i calumnies sobre les activitats que

allà tenien lloc.

Obra Epicur fou un escriptor prolífic, segons Diògenes Laerci (III) va

escriure quasi 300 tractats, 37 sobre física y d’altres sobre temes com

l’amor, la justícia o els déus. Tots els tractats sense excepció s’han

perdut, en bona part com a conseqüència de la ferocitat dels atacs del

cristianisme contra l’epicureisme. Ens queden les cartes y màximes

que conservà Diògenes Laerci; també, algunes sentencies recollides

al "De rerum natura" de Lucreci (Campània -94 - ? -55) i alguns

fragments més. Tot sumat ens permet tenir una idea aproximada dels

continguts de l’epicureisme.

A més de Lucreci i Diògenes, Ciceró (Arpino, Laci 106 - Formia, Laci

43), tenim referències sobre el seu pensament a Sèneca (Còrdova 4 -

Roma 65) i Plutarc (Queronea, Beòcia ~-50 - ~-120).

Origen:jc 69 09/10/2006




70

Per a Epicur la filosofia es inútil si no ajuda a la felicitat individual.

Segueix l'escola cirenaica (escola cirenaica, fundada per Aristip de

Cirene a la darreria del –IV, de tendència sensualista en gnoseologia i

partidària de l'hedonisme en moral), i situa, com aquella, el fi humà

suprem en el plaer, que hom pot aconseguir a través de l'autarquia (autosuficiència del savi) i l'ataràxia (la impertorbabilitat del savi).

L’estudi del pensament d’Epicur té en compte tres aspectes

estretament relacionats: 1) la física, que inclou la seva teoria de

l’ànima o psicologia; 2) la teoria del coneixement o canònica i 3)

l’ètica, que inclou la seva concepció teològica.

2. La física i psicologia En la física es tracta d'un pensador amb una concepció de la

naturalesa atomista i materialista, continuador del pensament

filosòfic dels materialistes Leucip (Abdera? segle -V) i Demòcrit

(Abdera, Tràcia ~-460 - ? ~-360). Epicur considerà que l’univers era

infinit i etern i que consistia únicament en cossos i espai. Els àtoms

són els elements indivisibles dels cossos i tenen tres propietats:

extensió, forma i pes. Les coses són el resultat de la interacció

atzarosa d’aquestes petites partícules o àtoms sempre en moviment.

El seu atomisme, però, és més aleatori, no hi es present de la mateixa

manera la necessitat de la que parlava Demòcrit. En aquest sentit, és

la seva una concepció indeterminista (la seva idea dels àtoms

s’assembla al principi d’incertesa de la mecànica quàntica de la

ciència contemporània.). Per altre banda, anticipa la doctrina moderna

de la selecció natural. Afirmà que les forces naturals donen origen a

organismes de diferents classes i que només las classes capaces de

superar-se a elles mateixes i reproduir-se han sobreviscut.

La psicologia

Origen:jc 70 09/10/2006




71

També l’anima està feta d’àtoms encara que de naturalesa més subtil

però igualment material. Aquests àtoms o partícules estan distribuïts

per tot el cos.

L’ànima té tres facultats: la sensació, la ment (imaginació o capacita

de fabular) i la part racional que es manifesta en la capacitat

lingüística de l’ésser humà.

Les sensacions son provocades por un continu flux d’imatges o 'ídols'

abandonades (transmeses) pels cossos e impressionades en els

sentits. Considera que totes les sensacions són fiables d’una forma

absoluta, l’error sorgeix quan la sensació és interpretada de manera

impròpia.

Epicur sostenia que la dissolució del cos amb la mort comportava

igualment la dissolució de l’anima. Aquesta no pot existir fora del cos;

y en conseqüència no hi ha vida futura possible després de la mort. La

mort aleshores significa l’extinció total: "Quan som, la mort no és, i

quan estem morts, no som".

3. Teoria del coneixement: la canònica Teoria del coneixement (o Canònica-lògica, canons o regles per les

que es regeix el coneixement): La seva teoria del coneixement

defensa que només els sentits donen informació real sobre el món. Ho

resumeix en tres criteris bàsics de veritat que donen idea de l’amplitud

d’aquesta convicció. El primer criteri consisteix en el “realisme” i

objectivitat de les nostres percepcions; el segon, és la rellevància de

l’experiència acumulada per al coneixement i la conducta humanes

(en dirà anticipacions); i, el tercer, és l’acceptació com a criteri de

veritat als sentiments de plaer i dolor com a instrument per contrastar

allò que és vertader i allò que és fals, aquí associat a allò que és bo o

dolent per a nosaltres. No es pot demanar més. Hi ha radicalitat en la

Origen:jc 71 09/10/2006




72

seva reivindicació del món sensible. I també modernitat (o

postmodernitat segons es miri)

4. Ètica i teologia Reclamarà una vida que giri entorn del plaer, un plaer sàviament

administrat. La importància que li dóna al plaer queda posada de

manifest en el que ell anomena els tres criteris de veritat: intel·ligibilitat

de la sensació, la importància de l'experiència per a la conducta, el

sentiment de plaer i dolor que discriminen entre el que és i el que no

és, entre la veritat i la falsedat. Tant la seva Física com la seva

Teologia estan al servei de la seva Ètica.

Dos aspectes estretament relacionats sobresurten en l'ètica d'Epicur.

D’una banda la seva teoria dels desigs i, de l’altra, la seva concepció

sobre el bé i el mal. El bé s’identifica amb la felicitat i aquesta amb el

plaer. Per plaer entén la satisfacció dels desigs. Ara bé, no tots els

desigs són font de plaer. Hi ha desigs, segons Epicur, que duen més

sofriment que plaer (per l'agitació que ens provoquen) i els excessos

sempre es paguen. El millor és una vida tranquil·la i retirada, cultivar

l'amistat i apartar-se de la política. Respecte del sofriment, es

conseqüència de la por, por als déu i a la mort. Contra aquesta por,

Epicur es val d’un argument força enginyosa. Dels déus no tenim que

preocupar-nos doncs per la seva perfecció no s’ocupen de nosaltres i

la mort no interessa a ningú: ni als vius que no estan morts, ni als

morts que ja no poden témer-la.

Classificació dels desigs

Allò que és bàsic, un cop eliminats els nostres temors, és la manera

en com sapiguem detectar la naturalesa dels nostres desigs. N’hi ha

de tres tipus, ens diu Epicur, 1) els desigs naturals i necessaris, 2) els

Origen:jc 72 09/10/2006




73

naturals però no necessaris que a diferència dels primers són més

sofisticats i artificials, i 3) ni naturals ni necessaris, els quals són en

realitat desigs falsos. Estar en el món es saber triar, saber escollir. Per

fer-ho ens servim de la nostra raó entesa sempre subordinada al

nostre coneixement sensible, a la nostra experiència.

Plaer sàviament administrat

«El plaer és principi i fi de la vida feliç», afirmava Epicur, però no

entenia el plaer com plaer immediat, sinó com plaer estable i en

moltes ocasions s’hi refereix entenent-lo com l’absència de dolor.

Epicur entén que el plaer i el sofriment poden ser tant físics com

psíquics. Per a aconseguir l’objectiu de la felicitat ens convé cuidar

tant el nostre cos com la nostra ànima.

Ataràxia-Aponia

Per a la nostra ànima l’aspiració és la seva tranquil·litat, el que Epicur

anomena l’ataràxia (tranquil·litat d’ànim o d’esperit). Es tracta

d’aconseguir mitjançant les nostres eleccions la impertorbabilitat.

Aquesta s’obté a partir del domini o extinció de les passions. D’aquí

sorgeix la necessitat de calcular l’acció en funció de la consecució del

màxim plaer, que no se identifica amb el màxim plaer del present, ja

que un plaer momentani pot, conduir posteriorment a major dolor, i

inversament, un dolor actual (com el patit en una intervenció

quirúrgica), pot conduir a un major plaer futur.

Per a la vida feliç, Epicur acompanya l’objectiu de l’ataraxia amb

l’absència de dolor físic, estat que anomena aponia.

Les recomanacions d’Epicur es concreten en dur una vida allunyada

de les preocupacions originades pel món exterior, inclosa la política.

Respecte a la relació amb els altres valora molt el cultiu de l’amistat,

sempre preferible a les relacions amoroses que tendeixen a provocar

Origen:jc 73 09/10/2006




74

més patiment que plaer. L’amistat és per a Epicur especialment

important i amb la seva defensa s’allunya de l’egoisme d’una

interpretació simplista de la seva teoria del desig. En un món

cosmopolita com el que li tocà viure, les relacions humanes són vistes

positivament quan expressen l’amistat entre els individus.

Les virtuts cardinals de l’ètica epicúrea són la justícia, la honestedat i

la prudència, que són les que amb l’ajuda de la raó aconsegueixen

l’equilibri entre plaer i sofriment.

La Doctrina filosòfica que identifica el bé amb el plaer és coneguda

amb el nom d’hedonisme. (hedoné, plaer, goig, voluptuositat) la

consecució del plaer determina el valor moral de l’acció. (És

considerat hedonista també Aristip de Cirene (? ~435 - ~350). Segons

l'hedonisme, els preceptes ètics són únicament regles empíriques

mitjançant les quals l'home es defensa dels sentiments de disgust i

resta obert plenament a les alegries de la vida.

Es diferencia d’Aristòtil en que (eudemonisme/eudaimonía)1- Ètica a

Nicòmac), per a aquest la felicitat resideix, fonamentalment, en el

coneixement.2

El seu hedonisme personal perseguia el domini sobre un mateix i la

moderació. D’altra banda, Epicur creia en la llibertat de la voluntat que

1 Literalmente significa la posesión del buen daimon, de la buena suerte o del buen destino que engendra el bien-estar en el mundo. 2 Aristóteles: la felicidad Réstanos ahora hablar en general de la felicidad, ya que la hemos hecho fin de los actos humanos. Hemos dicho que la felicidad no es una disposición, ya que podría pertenecer a un hombre que pasara su vida durmiendo, viviendo con una vida vegetativa, e incluso a alguno que sufriera las peores desgracias. Debemos pues poner la felicidad en una actividad. Ahora bien, entre las actividades, unas son necesarias y deseables por otra cosa, y otras por sí mismas. Es evidente que la felicidad debe colocarse entre las actividades deseables Por sí mismas y no por otra cosa, ya que no carece de nada, sino que se basta a sí misma. Son deseables por sí mismas las actividades que no piden nada fuera de su mismo ejercicio. Tales parecen ser las acciones virtuosas, ya que obrar honesta y virtuosamente es de las cosas deseables por sí mismas. [...] __________________________________________________

Origen:jc 74 09/10/2006

Ética a Nicómaco, X, 6 y 7. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.84-86).




75

era coherent amb el seu indeterminisme materialista segons el qual

fins hi tot els àtoms escapen al determinisme de les relacions de

necessitat entre els fenòmens naturals.

Teologia Epicur no negà l’existència dels déus, però sosté que en tant que

"éssers feliços i eterns" podien no tenir res que veure amb els afers

humans, si bé gaudien contemplant la vida dels bons mortals. Per a

ell, la vertadera religió descansa en una contemplació similar per part

dels humans de les vides ideals dels déus.

Els déus cal venerar-los sense tenir-los por. Afirma la seva existència

però argumenta que en raó de la seva suprema realitat no tenen cap

intervenció en la realitat natural.

5. Deixebles Els ensenyances d’Epicur foren establertes amb tanta fermesa i

venerades fins a tal punt pels seus seguidors que les seves doctrines,

a diferencia de las del estoïcisme, principal rival filosòfic, es

mantingueren intactes com una tradició viva. No obstant, l’epicureisme

caigué en descrèdit en gran part degut a la confusió, que encara es

manté, entre els seus principis i els de l’hedonisme sensual proclamat

amb anterioritat pels cirenaics. Malgrat tot, la filosofia epicúria tingué

molts deixebles distingits: entre els grecs, el gramàtic Apol·lodor

d’Atenes (? ~180 - ? - escola alexandrina) y entre els romans el poeta

Horaci (Venúsia, Apúlia -65 - Roma -8), l’estadista Plini el Jove (Como

61 - Bitínia 112 ) i sobre tot el poeta Lucreci (Campània? -94 aC - -55).

El poema De rerum natura (De la naturalesa de les coses) de Lucreci

és la principal font de coneixement de l’epicureisme. Desaparegué

com escola a principis del segle IV. Fou reactivada en el segle XVII pel

filòsof francès Pierre Gassendi. Des de aleshores, el epicureisme

Origen:jc 75 09/10/2006




76

atragué a nombrosos seguidors i es considera una de les escoles de

filosofia i ètica més influents de tots els temps

L'epicureisme, que es mantingué vigent fins al segle IV, ressorgí al

sXVII amb Gassendi i, posteriorment, a través d'aquest, amb el

materialisme modern

5.2.2. Els estoics

L’Ètica estoica. El nom d’estoïcisme ha entrat en la història amb

l’aurèola de ser una mena de resistència enfront de l’adversitat i la

mala sort. L’ètica estoica també estableix la felicitat o eudaimonia com

a principi fonamental. L’expressió més gran de la virtut és viure d’acord amb la natura, cosa que ens omple de felicitat. Aquesta

conformitat és una cosa racional que ens fa coincidir amb la raó o el

logos de la natura i de la vida. Aquest punt marca una diferencia

important amb l’epicureisme. Mentre que l’epicureisme sembla que

afirma el sentit de la vida acceptant exclusivament les condicions del

més ençà, l’estoïcisme propugna la identificació amb un logos que és

troba més enllà de la naturalesa humana. La concordança es fa

submergint l’individu en una harmonia universal. La Física estoica, una idea central de l’estoïcisme és la unitat del que

és real. La natura i la raó són la mateixa cosa . el desenvolupament

de la vida i de la natura està ple de racionalitat i coherència; però

només és real el que té cos, encara que hagi un pneuma o esperit

universal que ho omple tot. Un esperit que és pot identificar amb la

divinitat. El suposat materialisme es transforma així en panteisme. Hi

ha doncs, una mena de lógos spermatikós o raó que s’instal·la en la

natura com a llavor i esdevé el principi del desenvolupament. Aquesta

força que ho travessa tot és un foc que, com el d’Heràclit, determina el

ritme d’un univers sotmès a a conflagracions o incendis successius el

Origen:jc 76 09/10/2006




77

foc i la matèria són equivalents a dos principis, un d’actiu i un altre de

passiu, i que tenen entre ells una afinitat mútua a la qual van

anomenar simpatia, una cosa així com la relació afectiva de l’univers.

La Lògica estoica, la lògica estoica és una aportació de gran interès

per al desenvolupament de la lògica contemporània. Els estoics

desenvolupen una lògica proposicional, que es fonamenta no tant

en els noms, com en la manera de dir-los, en les proposicions. Els

estoics van distingir entre el signe o significant ( semaínon ), la cosa

significada ( semainómenon ) i el significat ( lektón ) o el que es diu.

Tant el significant com la cosa son materials, però el significat és

immaterial.

Zenó de Cítion, Xipre ~334 - Atenes ~262)

Fundador de la Stoa a Atenes. Zenó va començar a ensenyar en un pòrtic decorat amb pintires de polignot, i d’aqust nom pòrtic, en grec stoá, va venir el terme estoïcisme. Séneca. Còrdova -4 / Roma 65

Identifiquen, a la manera socràtica, l'autèntica virtut amb saviesa, i

tenen conceptualitzada la vida com una acceptació de la seva duresa i

problematicitat. Això és així perquè conceben l'Univers determinat per

una llei còsmica inflexible, que no admet ni excepcions ni errors.

Natura, destí, divinitat i intel·ligència formen un tot (determinisme).

Saber-s'hi adaptar és ser virtuós. El vici és pretendre escapar-se a la

llei còsmica.

Apatheia (impassibilitat) i euthymía (tranquil·litat) vs. ataràxia Els estoics utilitzaren les nocions de apatheia, impassibilitat i

euthymía, tranquil·litat del bon ànim per expressar un concepte

semblant encara que, per a ells, l’apatia, en tant que alliberació de les

passions, permitia el ple domini racional de la vida humana. Per això,

Origen:jc 77 09/10/2006




78

la seva apatia no és sinònim de desinterès. Tot al contrari, i a

diferència dels epicurs, defensaven la necessitat d’ocupar-se de la

política i d’intervenir en el món.

5.2.3. Els escèptics (Pirró, Èlide ~360 - ~270 i Sext Empíric 180-210) Els escèptics - en bona part hereus dels sofistes- reclamaran una total

suspensió del judici (Pirró) com a única fórmula per aconseguir la

felicitat. Tots ells han fet cas en una cosa a Aristòtil la felicitat és

quelcom concret.

Els escèptics buscaven la pau y la plenitud en la calma que

proporciona no emetre judicis (epokhé) respecte de les opinions y

enunciats, la qual proporciona la ataràxia.

5.2.4. L'eclecticisme (-I/III; Ciceró 106-143) 1. Filosofia que es dóna entre estoics i escèptics principalment.

L'evolució del pensament així com les característiques socio-culturals

de Roma propicien un pensament que busca formules de compromís

entre les grans escoles morals. El problema del coneixement es

desplaça del seu plantejament teòric a un plantejament pràctic. La

defensa de l’evidència" es transforma en "versemblança", criteri que

permet obtenir un consens més ampli entre els filòsofs (escèptics i

estoics). La versemblança es convertirà en l'anhelat assentiment

universal (objectivitat) i es converteix en el criteri pràctic de l'avaluació

dels sistemes filosòfics i en criteri d’admissibilitat de les veritats. Un

representant il·lustre es Claudi Galè (Pèrgam ~130 - Roma?/Pèrgam?

~200)2.

1De Angel Gonzalez Alvarez a H.F. (EPESA)

Origen:jc 78 09/10/2006

2Galè, Claudi: Metge grec, nascut a Pèrgam (Asuia Menor) al 130 i mor a Roma al 200 (aproximadament). Es conserven més de 400 volums que recullen aproximadament 153 obres (De anatomicis administrationibus (libri XVII), De usu partium corporis humani (libri XVIII) escrites per ell. Estudia medicina, matemàtiques i filosofia a Pèrgam, Esmirna, Corint i Alexandria. Estudià amb Satir de Pergam, Penelop d'Esmirna. Va acumular una gran fortuna -fou cirugià dels gladiadors i cuidà la clientela




79

5.3. El alexandrins. Científics (Euclides ? - 300). Instal·lats a la ciutat d'Alexandria. Entorn

al museu i a la biblioteca d'aquesta ciutat s'hi apleguen un nombre

considerable d'investigadors dedicats a la ciència.

més rica de Roma- i destacava com a brillant orador. Exercí la seva professió a Pergamo (157) i Roma (des del 162). Fou metge dels diferents emperadors romans: Marc Aureli, Vero, Pertinax, Didi Julià i Sèptim Sever. La seva obra va tenir una gran influència en la medicina fins al segle XVII. Va realitzar la síntesi de tota la medicina antiga (Hipòcrates Cos, Dodecanès 460 aC - Làrissa ?) i proporciona teories com la del humors corporals. Galè entenia que la malaltia és un estat animal i que la salut només pot conservar-se enfortint el cos. La seva contribució fou la descripció dels símptomes de la inflamació, la diferenciació entre pneumònia i pleuresia i la primera menció de les aneurismes. Va descriure els diferents tipus de tuberculosi, va assenyalar la naturalesa infecciosa d'aquesta malaltia i contra ella va prescriure dietes de llet i repòs en clima sec i alt. Avança en l'estudi de substàncies medicinals com l'opi, la coloquintida i altres. Manifesta que la llei natural ho governa tot i que el principi bàsic de la vida és un pneuma extret del pneuma universal mitjançant la respiració. El pneuma es dividia en tres parts localitzats en un òrgan específic del cos: animal (cervell), vital (cor) i natural (fetge)

Origen:jc 79 09/10/2006

Filosòficament eclèctic, rebutjà l'epicureisme i l'escepticisme. La creença cega en les seves teories vitalistes i en teories descriptives poc fonamentades bloquejaren el progrés de la medicina fins al renaixement.




80

5.4. El neoplatonisme

5.4.1. Filosofia Judaico-alexandrina (-II / I) Influències platòniques. El filòsof més destacat és el filòsof jueu Filó

d'Alexandria (-30/50). Defensa una síntesi de la filosofia (Plató) amb la

religió (judaisme), una harmonització que es decanta per la religió.1

5.4.2. Filosofia Pitagòrico-platònica (Plutarc 50-125) Segueix augmentant la importància de la religió. En aquest context es

recupera el pensament pitagòric. El tema central és la teoria de

l'ànima. Preocupació per descriure la manera en com es produeix la

caiguda i la ascensió de l'ànima. Tendència a recorre al mite.

5.4.3. Plotí. Important corrent filosòfica fundada per Plotí (Egipte 202- Roma 270).

Resideix a Roma des del 245 on funda la seva escola) que proposa

una explicació de la realitat segons la qual tot procedeix d'un mateix

principi i tot torna a aquest principi (l'U). En una escala jerarquitzada

de realitats, de l'U procedeix el pensament i d'aquest l'ànima universal

i així fins arribar a les coses materials. El neoplatonisme és un

exemple de la vigència del pensament platònic durant l'època romana

que obligà als primers pensadors cristians a tenir-lo molt present.

Origen:jc 80 09/10/2006

1De Angel González Álvarez a H.F. (EPESA)




81

Origen:jc 81 09/10/2006




82

Quadre de diferencies filosofia antiga Plató Aristòtil Epicureisme Estoïcisme Escepticisme

Física Aparença Hilemorfisme Àtoms i matèria Matèria i Logos

Teoria

Coneixement

Racionalisme Empiricoracionalisme Empirisme Suspensió

judici

Psicologia

ànima

Dualisme Hilemorfisme Àtoms materials

Ètica Bé i Coneixement Felicitat i coneixement.

Eudemonisme

Felicitat i plaer.

Impertorbabilitat

Ataràxia i Aponia.

Hedonisme

Virtut i saviesa.

Impassibilitat

Apatheia

Suspensió

judici: Epokhé

i ataràxia

Estètica Mimesi Mimesi i catarsi

Política Utopia Realisme: monarquia

democràtica

No intervenir Intervenir No intervenir

Metafísica Idealisme realista

(idees (EIDOS)

reals)

Idealisme Materialisme Idealisme –

panteisme

Origen:jc 82 09/10/2006




83

Teologia El bé i el demiürg El de que es pensa: el

motor immòbil

Els deus no

intervenen

La llei còsmica:

el logos

Origen:jc 83 09/10/2006




84

end

Origen:jc 84 09/10/2006

Sumari I. Introducció: el saber filosòfic II. Filosofia ...jcomas12/00_fi_antiga.pdf · (ànima)...

Documents

Transcript of Sumari I. Introducció: el saber filosòfic II. Filosofia ...jcomas12/00_fi_antiga.pdf · (ànima)...