Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950),...

77

Transcript of Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950),...

Page 1: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes
Page 2: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

Editorial

La configuración territorialJaume Miranda

Reflexiones: el futuro de BarcelonaOriol Nel·lo

Recuperar la ciudad compactaAlbert García Espuche

Tres escenarios alternativosJordi Serra

El siglo XXI, un repaso históricoLuis Ángel Fernández Hermana

Entrevista con Albert SerratosaLluís Reales

La normativa ambiental del 2050Ignasi Doñate

Actualidad

Ecología del ocio

Editorial

Territorial configurationJaume Miranda

Reflections: the future of BarcelonaOriol Nel·lo

Back to the compact cityAlbert García Espuche

Three alternative scenariosJordi Serra

21st Century, a historical reviewLuis Ángel Fernández Hermana

Interview with Albert SerratosaLluís Reales

The environmental law at the year 2050Ignasi Doñate

News

Ecology and Leisure

Sumario

Summary

Sumari

Editorial

La configuració territorialJaume MirandaLa configuració territorial de Catalunya no canviarà significativament d’avui al 2050i, certament, els canvis que puguin produir-se no s’originaran en el propi territori,sinó que dependran de variables socials. I aquestes transformacions fruit de l’accióhumana s’esdevindran amb la renovació generacional de la classe dirigent.

Reflexions: el futur de BarcelonaOriol Nel·loNo es pot dir com serà la Barcelona del 2050, perquè el futur de la ciutat de-pendrà del tipus de polítiques urbanes que es desenvolupin. Les tendències delcreixement dels últims cinquanta anys es caracteritzen pels dilemes compaci-tat/difusió, complexitat/especialització i integració/segregació. Resoldre’ls reque-reix un projecte col·lectiu ben definit per modelar el present i el futur de la ciutat.

Recuperar la ciutat compactaAlbert Garcia EspucheEl territori és un recurs natural finit i les transformacions que hi introdueix l’ésserhumà són sovint irreversibles. Sí que és possible, però, reconduir la tendència ur-banitzadora dels anys 50, caracteritzada pel malbaratament dels recursos naturals isintetitzada en el model de ciutat difusa. El futur passa per la recuperació de laciutat compacta.

Tres escenaris alternatiusJordi SerraEls incendis catastròfics, els efectes regionals del canvi climàtic o el desplegamentmassiu de les tecnologies de la informació, proporcionen la base per imaginar trespossibles realitats per a la Catalunya del 2050. En qualsevol cas, la imaginació noés lliure sinó que es basa en dades reals actuals: un exercici de prospectiva.

El segle XXI, un repàs històricLuis Ángel Fernández HermanaLa Barcelona del 2050 té poc a veure amb la de finals del segle XX: les teuladesestan ocupades per jardins, el clima és tropical i la vida es regula per la visita pe-riòdica dels tifons del Mediterrani. Aquesta ciutat és fruit de les transformacionsambientals i socials ocorregudes durant les dues primeres dècades del “noumil·leni”.

Entrevista amb Albert SerratosaLluís Reales

La normativa ambiental del 2050Ignasi Doñate

ActualitatCatalunya, demà. Propostes de gestió ambiental

Ecologia de l’oci• Atles d’associacions minerals en làmina prima• Anuari d’Ornitologia de Catalunya• Transport i ciutat. Reflexió sobre la Barcelona contemporània• Armas, gérmenes y acero• L’aigua, un recurs universal i escàs• CREAF, 1988-1998

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

2

3

4

80

81

84

91

96

101

112

113

104

107

116

117

120

127

131

136

139

142

147

148

10

26

36

54

46

62

72

74

Page 3: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

3

Degustacions del futur

La fi de l’any acostuma a ser temps per a la valoració i el balanç.Fem, individualment i col·lectiva, una mirada més o menys auto-crítica cap al passat. També fem sovint una declaració de bones in-tencions futures –és la dita: «Any nou, vida nova». Entre excessosnadalencs de menjar, consum i família, imaginem el futur queens agradaria i subratllem la voluntat de construir-lo.Aquest darrer número de l’any de «Medi Ambient. Tecnologia i Cul-tura» ofereix als seus lectors uns plats (articles) nadalencs especials.Són degustacions per a l’intel·lecte sobre el futur territorial i am-biental de Catalunya. L’enfocament és diferent respecte alsvint-i-un números anteriors.Habitualment, quan s’aborda una temàtica, sigui la gestió delsresidus, l’educació ambiental o l’ecoturisme fins a abastar tots elstemes tractats, cada autor ha rebut uns comentaris molt concretsrespecte a l’enfocament del seu treball i sobre la seva aportacióen el conjunt del número. En el número vint-i-dos, l’enfocamentha estat necessàriament diferent. El futur no està escrit i, per tant,s’havia de deixar molta més llibertat de creació als autors.Sis pensadors preocupats pel futur de Catalunya i també pel con-junt del planeta, de formació, edat i trajectòria vital completa-ment diferent han contribuït a aquest exercici de fi d’any. La pro-posta fou que imaginessin Catalunya dintre de 50 anys, especialmentdes d’una perspectiva ambiental i territorial. El resultat ha estatun menú de degustació intel·lectual que reflexiona sobre el fu-tur, però, com no podia ser d’altra manera, vivisecciona el passati el present.Cinc autors i un entrevistat són els protagonistes de l’exercici pros-pectiu. Jaume Miranda, director de l’Institut Cartogràfic de Cata-lunya, i possiblement la persona del país més ben informada so-bre la dinàmica del nostre territori; Oriol Nel·lo, director de l’Institutd’Estudis Metropolitans; Albert García Espuche, historiador i ex-pert en les relacions entre l’evolució del territori i la dinàmica econò-mica; Luis Ángel Fernández Hermana, director de la publicacióelectrònica «En.red.ando» i visionari per convicció; i Jordi Serra,director del Centre Català de Prospectiva, i membre de la juntadirectiva de la World Futures Studies Federation. Finalment, elnúmero es completa amb una entrevista amb Albert Serratosa,actualment director del Pla Territorial Metropolità de Barcelona.Que aquestes degustacions del futur vagin de gust•Lluís RealesDirector de «Medi Ambient. Tecnologia i Cultura»

Editorial

Page 4: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes
Page 5: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

Donats els coneixements i latecnologia actuals, resulta forçadifícil preveure acuradament quinaserà la configuració territorial deCatalunya el 2050. Disciplines comla prospectiva no han demostratencara la infal·libilitat de les sevesprediccions i, a més, el futur depènen gran mesura de les decisionspreses pels éssers humans. Peraixò, la configuració territorialestà determinada per variablessocials: el territori no estransforma significativament en tanpoc de temps. I els canviss’esdevindran amb la renovaciógeneracional de la classe dirigent.

La configuració territorial

Jaume Miranda,Director de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

Davant d’una pregunta essencialmentpredictiva –com evolucionarà la configu-ració territorial de Catalunya en l’horitzó del’any 2050–, cal que adoptem una posturaorientada a la reducció de complexitat enels arguments utilitzats, per tant podemcomençar amb la següent afirmació: el canvien el territori no s’origina en ell mateix,en períodes de temps tan petits, si no éscom a conseqüència directa de l’actuacióhumana. És una evidència, però cal recal-car-la un cop més. L’evolució de la confi-guració territorial de Catalunya dependràdel rellotge històric dels seus habitants demanera principal.Podríem situar la pregunta proposada entres plans:• Com volem que canviï la configuració

territorial de Catalunya? És una visió polí-tica que no tractarem ja que es pròpia del’anàlisi i debat polítics.

• Com pot canviar? És una visió restric-tiva atès que podríem analitzar-ho única-ment amb els paràmetres coneguts finsavui, per tant, insuficients, com expo-sarem amb reiterats exemples.

• Com canviarà realment? Aquest és el plaon podem fer l’exercici present de trac-tar d’entendre i analitzar, en paral·lel, elcanvi de l’actuació humana fins al 2050,primerament per tractar, així, d’identificarla seva influència territorial.

Podrem veure i constatar la dificultat intrín-seca que sempre ha comportat tota valo-ració de futur sobre l’evolució del terri-tori. Als anys 50 segurament, com a fitaequidistant a la qual pretenem veure, no espodia fer un exercici mitjanament encer-tat per tal d’avaluar la realitat present i, així,creiem que cal veure, encara que de manera

fragmentada, el passat i llurs arrels méssignificatives per explicar el present. Peròintentarem fer, a manera d’introducció, unacerta cura d’escepticisme. Mirem endarrerecríticament, primerament mirem l’ahir il’avui i, aleshores, podrem tractard’interpolar què pot passar demà i demàpassat.

Mirem endarrere (1950-avui)

Tractarem de fer un mosaic d’elementsdiversos que han conformat la nostra reali-tat i la de les generacions actualment ambresponsabilitat, des de diverses aproxi-macions, moltes de caire catastrofista queels successius presents han situat parcial-ment fora del context que momentània-ment varen crear. Podem esmentar elssegüents exemples:• En l’àmbit cultural, que lluny es troben

obres tipus Farenheit 451, Els Huxelians1999 i l’Odissea 2001 que en termes lite-raris i cinematogràfics barrejaven l’encerti l’error en la seva predicció, però l’error,encara que matisable, predomina.

• Que lluny queda el catastrofisme econò-mic (diversos malthusianismes), energè-tic (el Club de Roma dels 60), demogrà-fic (el perill xinès dels 70). Els problemescontinuen essent importants però nocatastròfics.

• La desaparició de la por al mil·lenarismemístico-religiós, substituït pel més prosaic“efecte 2000”, produït per la deficientprogramació de certs ordinadors.

• L’atenuació de la confrontació de blocsi ideologies i la seva translació a l’esportolímpic o no (Rollerball, no estava tanequivocat).

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Page 6: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• L’amenaça militar a Europa s’ha demos-trat un engany polític i mediàtic (recor-dem la crisi del Cruiser & Pershing-2 delsanys 70).

Però de manera simètrica certes realitatsnegatives s’han vist superades en contra del’opinió general i de manera no anunciada.Per donar alguns exemples més en el nostreentorn de Catalunya i en la seva influèn-cia territorial:• Catalunya, perdedora de la Guerra Civil,

no podia imaginar la seva resurreccióindustrial, tenint, a més, un govern esta-tal que no afavoria precisament la sevaindustrialització. Aquest fet positiu genera,a la vegada, un creixement territorial caòticsense la noció de la necessitat d’una infra-estructura prèvia per als assentamentsindustrials en el territori.

• Era difícil preveure una immigració decentenars de milers d’espanyols com aconseqüència dels plans de desenvolu-pament. Això, com a contrapunt, generàefectes de creixement urbà desordenat.

• Que la recuperació econòmica centreu-ropea fos tan ràpida (una generació),va desenvolupar de manera immediataun turisme tan massiu, amb efectes terri-torials que encara patim avui dia tot i tenirunes comunicacions terrestres i aèriesmés que deficients a Catalunya i Espanya,fou un fet nou a la història del continent.

• Que la motorització massiva fóra possi-ble i factor de canvi en el paisatge terri-torial i urbà, amb efectes negatius detot ordre, no tenia precedents a Espanya.

Paral·lelament, val a dir que hem estat aprop de la catàstrofe: Segona GuerraMundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba(1962), Txernòbil (1986), etc., però el sentitcomú i la sang, suor i llàgrimes de moltshan permès superar la situació vista a finalsdel segle XX.

Mirem el prop-present (1975-avui)

Tot i que tant governamentalment, i tambéen àmbits acadèmics, s’han desenvolupatdisciplines com la prospectiva com einad’anàlisi, val a dir que no s’ha demostrat

com a eina fiable i encara es detecten diver-sos exemples notoris d’imprevisibilitat:

Políticament. La caiguda del mur de Berlíni la reunificació d’Alemanya, elementscabdals i sense precedents a Europa i almón, amb la consegüent democratització icanvi de model de la ex-URSS. Ningú vapronosticar-ho.

Culturalment. La desaparició del fet reli-giós (a Occident) com element de confron-tació política i/o social en sols cinquantaanys, i la radicalització religiosa a les fron-teres del sud d’Europa.

Socialment. La democratització mundialen el sud d’Europa (dècada dels 70) i Llati-noamèrica (dècada dels 80). En el trans-port, el turismemassiu i ultramassiu, elementcultural de primer ordre. En les telecomu-nicacions, la TV terrestre, per satèl·lit, percable, etc. han produït canvis substancialsen la informació i la mentalitat dels poblesdesprés de la Segona Guerra Mundial. Abso-lutament imprevisible l’evolució de lasegona meitat del segle XX si s’observa ambels elements de la primera meitat.

Tecnològicament. La filla avantatjada dela ciència, que és la tecnologia, diferen-cia el segle XX dels anteriors. L’aplicació,l’aplicabilitat, l’enginyeria de les idees cien-tífiques i/o tècniques han permès avançarde manera no coneguda i imprevisible. Dosexemples dels anys 90: la telefonia mòbilmassiva i Internet. Són dos bons exem-ples de l’acceleració històrica, en termestecnològics, on ens troben situats.Com podem veure, parlar del futur té unrisc màxim amb grans probabilitats d’erradaen profunditat. Per tant, cal situar-se en unaposició poc visionària i fonamentalmentprudent en termes de pronòstic.

Elements del prop-futur (avui)

Queda clara la dificultat que hom ha tinguten la descripció del futur. Això ens condueixamb més força a tractar d’explicar el futur

a través del present, tractant d’extreure lesarrels més significatives i que creiem mésperdurables. Tractaremde triar deu elementsque influiran en l’acció i decisió present,projectant-se en el futur proper i/o llunyà:1. Es produirà una evolució cultural. Assu-

mirem, progressivament, que fer créi-xer infrastructures racionals, lligadesa la natura i ben planificades no éscap agressió al territori. Essencialmentés adonar-se’n del domini que tenimsobre la nostra natura i per tant de laresponsabilitat de gestionar-la inte-gralment. Una actitud roussoniana (lanatura és sàvia, etc.) no és compati-ble amb l’explotació terrestre i marítimaque li demanem. Segons com, creiemque és un rebost de disponibilitatil·limitat i, segons com, tenim angú-nia de mesurar el rebost i els seus límits,siguin minerals, vegetals o animals.

2. És ja una realitat el canvi industrial impe-ratiu cap a l’excel·lència, en cas contrariserà un fracàs i, a la vegada, irradiaràun impacte territorial positiu, atès quela recerca de l’excel·lència demana unambient implementatiu cordial i d’acordamb el producte.

3. Avança la nova mentalitat de recons-trucció i/o rehabilitació com a elementessencial. Ja avui, gran quantitatd’actuacions, especialment en l’àrea deBarcelona, tenen com objecte la recons-trucció d’obres i infraestructures realit-zades entre 1950 i 1970 amb criteris...o millor dit, sense criteris socials.

4. Hi ha ja un desenvolupament energèticcap a la racionalització i l’estalvi.L’impacte econòmic, cultural i energè-tic que significarà el cotxe elèctric seràassumit com un avenç i no una revo-lució amb gran quantitat de cadàversindustrials.

5. L’evolució en el transport, la seva tecni-ficació, el seu increment de rendimentpermetrà un millor estalvi en l’ocupaciódel territori. Un avió és un conjuntd’ordinadors amb ales, un tren és i seràun avió sobre un rail, un cotxe seràun tren amb rodes. Essencialment es

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

6

Page 7: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

transformaran en sistemes electrònicson la propulsió serà més i més econò-mica, ambientalment parlant.

6. El model keynessià de relacions socialsestà en fase d’exhauriment. Seguramentha estat més fèrtil del que el seu autorva imaginar i ha il·luminat Occidentla segona meitat del segle XX. Però elsistema capitalista necessita noves viesde creixement.

7. El creixement coma factor clau de gene-ració de riquesa per a la majoria, l’accésa la mateixa i la reducció de la pobresamarginal (parlem d’Occident) continuai continuarà essent el principal factormotriu. Això pot produir un descon-trol ja conegut i d’efectes catastròfics.

8. Es perceben símptomes d’autocontrol.Per exemple la massiva aparició d’enstipus societats «non-profit» (sense ànimde lucre). Les organitzacions no gover-namentals, ens sense fronteres, etc.donen a entendre que el sistema enténque els objectius «money-driven» (basatsen el pur benefici econòmic), o bé laimaginació de les burocràcies gover-namentals com a contraposició, no sónels únics mecanismes per resoldre elsproblemes econòmics i socials.

9. La correlació “increment renda-descensnatalitat” es un signe, així mateix, decontrol, noprevist si es vol, però efectiu,que resol més problemes dels que crea.

10. Com a elements negatius i no contro-lats pot esmentar-se la tensió continen-tal “Europa-Àfrica”, on som protagonis-tes de primera línia. Aquí apareix unproblema d’ordre superior al modeleconòmic, jaquees tractacomaproblemaracial. El substitut del perill groc (1960)és el perill de l’islamisme radical, avuiacotat al terrorisme,però jaafrontatglobal-ment (Tormenta del Desert), però sensecap idea real de solució. La força no ésmai cap solució, culturalment parlant.

Elements de futur

Amb tota prudència podem iniciar aquestavisió prospectiva ambgrans dosis d’humilitat

ja que la racionalitat es confon, pel fet del’escàs èxit que la dita prospectiva ha tinguten el segle XX. Però atrevim-nos a pronos-ticar, i integrem com a base de coneixementels elements de passat-proper i present ifutur-proper abans esmentats. Parlaremnomés de cinc àmbits diferents que actua-ran com futures condicions de contorn:

Culturalment. Assumirem que tot el terri-tori és responsabilitat nostra. Si l’ocupemi l’usem tot d’una manera o d’una altra calqueel consideremun tot i, per tant, el conser-vem com un tot. Això que sembla fàcild’assumir ha estat, fins avui, difícild’implementar.

Políticament. L’organització de l’estat euro-peu influirà, i ens impedirà tornar a posarels interessos especulatius com a motor delcreixement. Que Espanya sigui la Floridad’Europa és possible i/o factible però Cata-lunya no ho pot ser i no seria bo que hofos. La intel·ligència política catalana apos-tarà per la reconstrucció de les errades(sempre més costós tècnicament i mentalque la obra nova) a la vegada que cons-trueix noves ocupacions territorials.

Socialment. La democràcia, a casa nostra,serà més participativa i bidireccional. Abansdel procés acció-reacció (proposta-protesta)es reflexionarà i, per tant, es modelitzaràamb tot tipus d’eines tecnològiques, gene-rant essencialment un diàleg més concret apriori i no aposteriori, comavui dia és comú.

Tecnològicament. El transport elèctric,en termes de suport a la logística, serà cabdalen la millora de l’impacte territorial, entermes ecològics. Les xarxes tindran diver-ses revolucions tecnològiques que incre-mentaran la velocitat i seguretat. Les tecno-logies de la informació incrementaran elcomerç virtual, però el producte anirà alconsumidor. Això implica un incrementd’una nova logística més personal i precisa.

Demogràficament. El creixement esproduirà, amb tota probabilitat, no per crei-xement vegetatiu intern sinó per immigra-ció exterior. ElNord ens aportarà poblacionsmadures que cerquen un bon clima i bonescondicions de vida, així com també unaimmigració de mà d’obra dels nous pobleseslaus europeus. El Sud, el continent africà,ens aportaràmàd’obra pocqualificadaperònecessària per a la producció i els serveis (jaavui, la població d’una ciutat com Vic téun 10% d’immigrants nord-africans).

Futur econòmic

Entenem que l’activitat sobre el territoriés conseqüència directa de l’activitat econò-mica. Podem descriure, sintèticament, elselements que els «gurus» econòmics pronos-tiquen per al proper segle (Business Week,agost 1998). L’economia en la primerameitatdel segle XXI estarà orientada cap a lestecnologies de la informació, que conti-nuaran fent créixer la productivitat en totsels sectors econòmics. En els propers 10-15 anys les indústries dependents de la infor-mació, com per exemple les finances, elsmitjans de comunicació, el comerç mino-rista i el majorista, canviaran en profundi-tat. També es produirà un allau de revo-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

7

L’organització del’estat europeuinfluirà, i ens impediràtornar a posar elsinteressosespeculatius com amotor del creixement.

Page 8: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

8

lucions tecnològiques superior a les delsanys 90 (Internet i la telefonia mòbil, perexemple), especialment en el domini de labiotecnologia i els MEM (sistemes micro-electromecànics), creant-se nous sectorsindustrials inexistents avui. Finalment,s’incrementarà la globalització, la qual cosa,simultàniament, incrementarà l’abast delsmercats i el nombre de competidors. Elresultat pot ser que les empreses tinguinmés estímuls per innovar, a la vegada queredueixen els seus costos.Si ens centrem en les properes dècades,això abans exposat, pot concretar-se en lessegüents direccions:• L’economia creixerà ràpidament, per

sobre de certes prediccions, potser persobre del 3% anual.

• Les tensions inflacionistes i la grandàriadels dèficits de les administracions esreduiran substancialment.

• Encara que hi ha opinions contradictò-ries, la següent generació gaudirà d’unnivell de vida creixent i la generació dels“baby boomers” (1950-1960) es podràretirar confortablement.

• Els països que aconsegueixin implementarpolítiques que promoguin la innovació,el lliure comerç i els sistemes financersoberts gaudiran d’una posició avantat-jada.

• Els sectors econòmics que integrin adient-ment les noves tecnologies subscriuranfinancerament imantindran les seves posi-cions en els mercats.

També cal considerar les incerteses amb lesquals conviurem. Ens afectaran i poden ferimpossibles alguns dels resultats o tendèn-cies exposades, pels següents fets:• El xoc ecològic causat per la destrucció

de l’ozó, com a conseqüència de la no-economia energètica occidental, i a lavegada la manca d’interès per desen-volupar l’automòbil elèctric així comavions més barats ecològicament.

• El fariseisme del món desenvolupat quecritica els seus propis pecats quan elspractiquen països no desenvolupats. Perexemple, a la Xina li cal posar en marxauna central nuclear més gran que

Vandellòs cada mes, durant els propers10 anys, per mantenir el creixement del5% anual. En cas contrari cremarà carbó.Occident li nega la tecnologia atòmicaque li cal tractant-la poc intel·ligentment.Les conseqüències són inescrutables.

• Socialment, els canvis tecnològics produi-ran commocions en els treballadors i peti-tes empreses per l’impacte en els llocs detreball. Caldrà aprofundir en els mètodesdemocràtics per al tractament d’aquestscanvis i les tensions subsegüents.

• El sistema presentarà, financerament, unimpacte de sistemàtica volatilitat ambconseqüències econòmiques directes, iaixò es produirà per vàries raons. Prime-rament, perquè la realització de benefi-cis (plusvàlues) ràpids i en volum nota-ble és part del sistema capitalista. Aixòés essencial i el sistema moriria senseplusvàlua i quasi instantàniament. Ensegon lloc, l’impacte tecnològic produirà,cada cop més, el moviment de capital

quasi instantani i es perdrà el controlgovernamental tradicional.

Impacte de la tecnologia sobre lainformació territorial

Els planificadors i urbanistes que han actuatsobre el territori en el període proppassat1950-1975 (Serratosa, Solans, Subias, Bohi-gas, Ribas, Pié, Herce, Cantallops i moltsd’altres) han demanat als seus tècnics cartò-grafs col·laboradors (per exemple, JosepM. Puchades de la Diputació de Barcelona,Blay de CMB, Vicenç Martorell i Lluís Gelpíde l’Ajuntament de Barcelona, i d’altres)informació massiva i de qualitat sobre elterritori. Aquests tècnics es trobaren ambunes dificultats, pròpies de la situació histò-rica del país, moltes vegades insalvables.El darrer període democràtic ha permèsrecuperar el temps perdut, i s’han produïtdos fets. D’una banda, la creació dels serveistècnics de la Generalitat i dels ajuntamentsdemocràtics. D’una altra, l’adveniment denoves tecnologies com els Sistemes de Posi-cionament Global i els Sistemes Foto-gramètrics d’altes prestacions i capacitatproductiva pròpia. Aquesta situació–l’actual– permet dir que s’ha produït unanormalització, amb referència al nivell migeuropeu, d’informació geogràfica. Peròencara ens cal un gran esforç en la infor-mació temàtica i la seva georeferenciació.El futur de la informació territorial es confi-gurarà en els següents sentits:• Posicionament d’alta precisió, estàtic i

cinemàtic, a baix cost, d’ús tòpic en totesles activitats territorials.

• Ús sistemàtic i comú de la informaciógeogràfica en tots i cadascun dels siste-mes de gestió territorial, en la planifica-ció, el transport, el cadastre, els serveis,la logística, el control en general, etc.

• La observació aèria i espacial de la Terraes popularitzarà i la seva precisió geomè-trica i radiomètrica tridimensional esdesen-voluparà a nivells avui no coneguts. Perexemple, fins al 2015 hi ha diferents esta-dis: disseny, construcció, prova i llança-ment demésde100 satèl·lits d’observació;això implicarà conseqüències i possibili-

L’impacte tecnològicproduirà, cada copmés, el moviment decapital quasiinstantani i es perdràel controlgovernamentaltradicional.

Page 9: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

9

tats, encara no imaginades, per als usuaristradicionals de la informació geomàtica.

• S’imposarà el concepte d’InfraestructuraNacional d’Informació Geogràfica on elspaïsos desenvolupats hi apostaran i hiinvertiran.

És part d’una visió cultural el fet de consi-derar la informació geogràfica com a unainfraestructura territorial. Això ja va ser expo-sat pel Director del Consorci d’Informaciói Documentació de Catalunya, en LluísCarreño i Piera, a les Jornades “La Carto-grafia al servei de les Comunitats Autò-nomes” (19 i 20 d’octubre de 1979), onparlant de la cartografia la qualificavad’infraestructura i destacà l’enorme cost deno tenir-ne. L’oferta ha crescut enorme-ment, però la demanda necessària és encarasuperior a l’oferta.

El futur territorial

Necessàriament podem, i cal fer-ho, divi-dir el futur predictiu en dos períodes: elproper 2000-2020 i el llunyà 2020-2050.Podem fer-ho per raons essencialmentsociològiques i culturals. En el primer perí-ode seguirà la influència de la cultura de lageneració que actualment ocupa o arribaal poder polític i cultural. De fet, són elsnats en els dècades següents a la GuerraCivil i del lent franquisme. Posseeixen unaaproximació desenvolupadora i de perse-cució del creixement de tot tipus: econò-mic, social i també territorial com un béen ell mateix. Evidentment, es tracta d’unobjectiu que els països i regions centreu-ropeus ja ha aconseguit amb 20-30 anysd’avenç i és legítim, especialment per alscatalans (i espanyols) pel fet del seu enda-rreriment històric i els complexos que aixòens ha induït a les primeres generacionsdel segle XX.Aquesta fascinaciópelsmodelsnord i centreu-ropeus és parcial perquè, sovint, nomésens fixemen la rendade les sevespoblacionstot deixant debandaaltres aspectes com,perexemple, l’equilibri territorial (el lander deBaviera té el 52% de la població –12 milionsd’habitants– en àrees rurals).

Aquest canvi generacional de manera depensar sobre el territori pot tenir lloc el 2020-25 amb l’arribada a les responsabilitats socialsde la generació nascuda ja en l’inici de lademocràcia que trencarà amb les consignesculturals actuals. A més, es produiran, ambgran probabilitat, altres fenòmens:• Contenció del creixement demogràfic

intern.• Benestar econòmic dins d’un procés

d’europeïtzació econòmic.• Rigor legislatiu europeu pel que fa al terri-

tori.• Contenció del creixement turístic a causa

de la proliferació de l’oferta en altresindrets mediterranis i mundials.

• Liberalització i abaratiment del trànsit aeri.Però en qualsevol cas, la nova cultura jaes trobarà, amb tota probabilitat, el país enuna situació del següent tipus:• La Regió I serà una megapolis, tota

ocupada amb diferents nivells d’intensitatpel teixit urbà i les infraestructures.

• La costa comptarà amb dos grans portsindustrials, de nivell centreuropeu actual,i multitud de ports esportius (que són iseran, més que ports, centres de serveisde lleure). Els deltes fluvials amb dinà-miques ecològiques agòniques i unaocupació altament densificada.

• La trama mallar dels eixos de comunica-ció conduirà a un conjunt d’anells seguintla nomenclatura B-40, B-50, B-60 (segu-rament l’Eix Transversal), B-70 (l’Eix Pire-naic?), etc. i la vialitat radial amb Barce-lona.

• L’estructurade ciutats pirenaiques creixeràen funció de la renda de les ciutats, espe-rem que amb millors criteris que la costa.

• Noves infraestructures de lleure (ParcsTemàtics que culturalment encobreixenuna nova indústria de l’oci), apareixeransota un màrqueting pseudoecològic.

• Nou segon aeroport intercontinental (elde Girona pot ser candidat si hi ha unallançadora AVE) amb la potenciació deReus, també connectat amb els AVE.

• Continuarem ocupant els territoris agrí-coles (els deltes, per exemple) amb usosintensius industrials i d’infraestructures

i, en canvi, els regadius intensius es faranen zones de gran dificultat orogràfica.

Aquests punts són de no gaire difícil percep-ció si observem el territori amb l’ortofoto1:5.000 i 1:25.000, ja avui dia, i encara méssi això es creua amb les planificacions avuiexistents en totes les administracions. Aquestritme de creixement es ralentitzarà a partirde la nova generació que tindrà un doblesentit com a consigna cultural:• Refer elsdisbaratsmésevidents, i es recons-

truirà parcialment l’ocupació del terri-tori.Destruir el passat sense valor per refersense ocupar o consumir més territori.

• Créixer en qualitat. Essencialment, apro-fundint en la qualitat territorial de lesciutats, reduint la motorització urbana iredissenyant amb paràmetres totalmentecològics el creixement qualitatiu.

Aquests criteris poden tenir les següentsconseqüències:• Aturar la concentració de població sobre

les zones urbanes i generar una ocupa-ció més interior del territori català.

• Una regeneració sistemàtica de les ciutats,i reduir la seva densitat horitzontal i verti-cal.

• Un proteccionisme social sobre el terri-tori amb l’aparició de sistemes privats,tipus “National Trust”, que tractaran deprotegir-lo.

• Un rigor legal creixent pel que fa a tot tipusd’impacte sobre el territori i una sistemà-tica aplicació dels criteris de sostenibilitat.

Esperem que nosaltres que no hem cone-gut la guerra (com els nostres pares), quehem accedit a la democràcia per mèritspropis i que no perdrem l’entrada a la UnióEuropea, entenguem ràpidament que elterritori no és combustible per a l’activitateconòmica, sinó tot el contrari, és l’únicmarc que té la nostra activitat i ja hemdemostrat abastament que podem destruir-lo. No cal insistir-hi •

Page 10: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes
Page 11: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

L’anàlisi de l’evolució urbana deBarcelona al llarg del segle, iespecialment durant els darrerscinquanta anys, mostra que lestendències de transformació de laciutat es basen en tres dilemes:compacitat/difusió,complexitat/especialització, iintegració/segregació. Sembla quela situació actual es defineix pelsegon element d’aquests binomis,però això no vol dir que aquestatendència es consolidi en el futurperquè “no podem dir pas ambcertitud allò que la ciutat serà,però sí que podem decidir el quèvolem que sigui”. Així, l’autorplanteja un projecte col·lectiu perassolir els set objectius que hauriende definir la metròpoli del futur.

Reflexions: el futur de Barcelona

Oriol Nel·loGeògraf, Director de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona

Estiu de l’any 1936 a Barcelona, durantles primeres setmanes de la guerra i la revo-lució. Un jove de 29 anys, dibuixant deprofessió, casat i amb dos fills, vol contri-buir a l’entusiasme del moment i, juntamentamb d’altres companys, decora amb imat-ges i consignes els vagons de tren queporten els soldats al front. Mentre pintenels combois a l’estació, algú fa fotografiesi les difon. Acabada la guerra, aquestes foto-grafies seran utilitzades com evidència dela participació del dibuixant en el movi-ment revolucionari i aquest, que a mésha lluitat com a voluntari a favor de la Repú-blica, va a parar a la presó.Passada la convulsió de la guerra i la repres-sió, el dibuixant viu una llarga vida. Ensenyal’ofici a dues generacions d’estudiants, veucréixer fills i néts i mor d’una mort tran-quil·la a la ratlla de la norantena. Und’aquests nets esdevé cantant de “rock-and-roll” i funda un grup musical que porta elseu nom (que també és el nom de l’avi). Labanda enregistra discos, aconsegueix unacerta anomenada i surt sovint a la premsa.Un diumenge, un diari de circulació gene-ral li dedica un pàgina sencera amb entre-vistes i fotografies. Pocs fulls més endavant,en el mateix diari, apareix un article sobrela història del ferrocarril a Catalunya; estàil·lustrat amb diverses imatges i, entre elles,rescatada d’algun arxiu, hi ha la fotogra-fia de l’avi pintant el tren l’any 1936.Què hauria pensat el dibuixant en aquelldia calorós a inicis de la guerra, mentrepintava “Un esfuerzo más y los aplastare-mos!”, si algú li hagués pogut explicar quetres quarts de segle més tard, mort ja ell,la imatge d’aquell moment acompanyariaen una publicació la d’un cantant pèl-roig,tatuat i amb arracada, fill del seu fill?

El futur no es pot preveure, però espot preparar

La nostra capacitat de preveure el futurde la ciutat no és gaire diferent de la possi-bilitat que el dibuixant tenia d’endevinaraquests esdeveniments. Veritat és que elsfets col·lectius presenten permanències queel cas d’una simple biografia personal nopot tenir. Els canvis col·lectius, en el tempsllarg, responen a factors estructurals queacoten fins a cert punt la volatilitat:l’esdevenidor històric col·lectiu és pesanti la trajectòria humana lleugera. D’altrabanda, hem dissenyat models d’anàlisi delsfenòmens econòmics i socials que ensajuden a comprendre’n els seus mecanis-mes de funcionament i les seves recurrèn-cies. Així i tot, les combinacions possiblessón innombrables i, més enllà d’unespoques certeses circumstancials, cal rendir-se a l’evidència de que el futur –indivi-dual o col·lectiu– és ben poc predicible.I tanmateix, per aquell que vol interveniren la gestió dels afers urbans pensar el futurno és només un exercici estimulant, sinóuna obligació. De fet, qualsevol actuaciósobre la ciutat present implica plans i expec-tatives respecte el futur. Així ho assenya-lava Peter Hall en titular Cities of Tomorrowla seva coneguda obra sobre la història delplanejament urbanístic: la reflexió i la pràc-tica urbanística són, en primer lloc, mitjansper prefigurar el demà, l’esdevenidor. Peraixò, el repte que Medi ambient ens plan-teja sembla particularment interessant:imaginar la ciutat, la nostra ciutat de Barce-lona, d’aquí cinquanta anys, cap a mitjandel segle que ve, doncs. Un repte inte-ressant però, com dèiem, no exempt degrans dificultats.

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Page 12: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

En abordar-lo hom podria tenir d’antuvila temptació de imaginar-se unes News fromNowhere. Descriure, com ho va fer WilliamMorris, les impressions d’un ciutadà quese’n va a dormir i es lleva l’endemà perdescobrir que han passat algunes dècades.Hom podria presentar-hi, com el pensadoranglès, un model de societat, una utopiapositiva (o negativa) que hauria capgirat lasocietat fins el punt de fer-la gairebé irre-coneixible. Ara bé, per als qui (simplesmortals) no disposem de la capacitat decreació i el sistema filosòfic d’un Morris, unCabet o un Owen, una aventura d’aquesttipus resulta, de molt, massa arriscada.Per altra part, a banda de saber on es voldriaarribar, caldria establir què cal fer per arri-bar-hi.Més segur que no pas partir d’una imatgefinal, d’un model ideal, podria ser selec-cionar una sèrie de fenòmens coetanis, méso menys coneguts, i tractar d’estimar-nela capacitat de permanència. Es podriendestacar així les continuïtats i les ruptu-res, els elements del present que haurienromàs en el futur i aquells que ja nohi serien.Hom descriuria d’aquesta manera una ciutaten la qual les persones, l’economia, elparlar... tot s’hauria transformat i, tanma-teix, –de la mateixa manera que en la feso-mia de l’home s’endevina a vegades el nen–hom hi veuria encara aquells trets de lasocietat desapareguda que en darrer termehan resultat més determinants.No és aquest tampoc de cap manera unexercici fàcil: la simple extrapolació detendències condueix sovint a conclusionsabsurdes, i les anàlisis més complexesrequereixen l’habilitat de discernir entre elselements estructurals i els circumstancials.I fins i tot si això s’aconsegueix, caldriaser encara capaç d’escatir quins factorsprevaldran sobre els altres, en un món extre-madament canviant: quin dels infinits futurspossibles s’acabarà concretant. Així, en trac-tar depreveure el futur a partir de les tendèn-cies actuals hom corre el perill de parlar,sobretot, dels propis temors i les pròpiesesperances.

En efecte, veiem sovint com en els exer-cicis de prospectiva hom acumula totes lestendències negatives –tots els nostrestemors– en un costat s’apleguen tots elsfactors positius –les nostres esperances– enun altre. S’acaben així construint escena-ris alternatius dicotòmics i, segurament,maniqueus. Jules Verne en forneix unexcel·lent exemple en una de les sevesnovel·les més conegudes, Les 500 millionsde la Bégum, on contraposa una utopianegativa (Stahlstadt, la ciutat de l’acer,compendi dels pitjors aspectes del’industrialisme) a una ciutat ideal (France-ville, la ciutat del benestar, una espèciede falansteri). Val a dir que, curiosament,quan hom procedeix d’aquesta manera,l’escenari negatiu pren sovint molt méscolor, apareix molt més plausible, que nopas el positiu. Així ho feu notar ja fa anysJean Chesneaux en relació a la novel·lade Verne, i així hem pogut comprovar-hoen alguns dels treballs en aquest camp realit-zats recentment a Catalunya.Veiem doncs que la reflexió sobre la ciutatdel futur no pot basar-se simplement nien imatges-objectiu finals, ni enl’extrapolació mecànica de tendènciespresents. Tornem a l’inici: el futur no es potpreveure.Però es pot preparar. És a dir, el futur deBarcelona, com el de qualsevol altra ciutat,no està pas escrit, i és impossible de deter-minar amb certesa quin, d’entre els infi-nits esdevenidors imaginables, acabarà fent-se realitat. Una cosa és tanmateix segura:les opcions que es prenen ara, cada dia,condicionen i prefiguren aquest futur. I homha de poder triar entre aquestes opcions.Per fer-ho, per poder prendre decisionscol·lectives sobre la ciutat, calen escena-ris alternatius que expressin els diversosinteressos, les diverses sensibilitats, sobreel present i l’esdevenidor. I, entre aquestscal tenir la capacitat d’elaborar, debatre iexecutar precisament aquells que redun-din en benefici de la majoria de la pobla-ció. Calen aquestes petites utopies contin-gents que anomenem projectes: “utopiespràctiques” que n’hi deia Cebrià de Monto-

liu. Heus-ho aquí: el futur de la ciutat no espot preveure, però es pot projectar. Nopodem dir pas amb certitud allò que la ciutatserà, però si que podem decidir el quèvolem que sigui.L’objectiu d’aquest article ha de ser doncsforça més modest que aquell que els coor-dinadors de la publicació ens proposen.No tractarem pas d’explicar com serà laBarcelona de l’any 2050: no ens hi veiemamb cor i segurament no tindria gaireinterès. El que en proposem en primer lloc,és tractar d’emmarcar el debat: descriurebreument quines han estat les visionscontemporànies sobre el futur de Barce-lona i la seva aportació a Catalunya. Totseguit tractarem de mostrar quins són elsprincipals dilemes que l’evolució urbanade Barcelona planteja avui. Uns dilemesque, com es veurà, hem volgut resumiren tres parelles de conceptes: compaci-tat/difusió, complexitat/especialització iintegració/segregació. Per acabar, expli-carem com, a parer nostre, per resoldreaquests dilemes en benefici de la majoriade la població calen projectes col·lectiusdestinats a modelar el present i el futurde la ciutat.

El futur de Barcelona: duestradicions de pensament

Al llarg del nostre segle, diverses visionssobre el futur de Barcelona s’han confron-tat tant en el camp de les idees com en lapràctica política i urbanística. Unes hantendit a subratllar el caràcter positiu del crei-xement de la ciutat per al desenvolupamenteconòmic, cultural i social de Catalunya.D’altres, en canvi, han vist en aquesta evolu-ció un dels principals riscos per a l’estabilitatsocial, l’equilibri ambiental i la preservacióde la identitat catalana.Les arrels d’aquestes visions contrastadestenen orígens històrics remots. Per un llargperíode –que s’inicià almenys en la revo-lució agrícola i comercial del set-cents, esperllonga en la industrialització del vuit-cents i no culminà fins els anys 70 del nostresegle– el desenvolupament territorial català

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

12

Page 13: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

13

es caracteritzà per unes fortes tendènciesconcentracionàries. Així, durant més de dossegles, les principals ciutats catalanes varenveure créixer de manera gairebé inces-sant la seva població i augmentaren deforma extraordinària el seu pes relatiu –tanten termes demogràfics com econòmics–sobre el conjunt del país, en detriment deles àrees rurals. Aquesta tendència arribàal seu paroxisme entre finals de la dècadadels cinquanta i la primeries dels anys 70del nostre segle, quan Barcelona i el seuentorn immediat doblaren, en termes abso-luts, la seva població.El creixement polaritzat fou clau per aldesenvolupament econòmic, però comportànombrosos problemes, tant des del puntde vista del sistema urbà català i espanyol,com pel que fa a l’estructura interna deles ciutats. Així, l’asimetria entre el desen-volupament de Barcelona i el de Catalunyai Espanya en el seu conjunt forçà enor-mes moviments migratoris que despobla-ren moltes àrees rurals de la plana i lamuntanya interior (des d’on els migrantsbaixaven com a “pedres de tartera”, per dir-ho en l’amarga expressió de Maria Barbal);uns moviments que –tot i que haurien deresultar finalment en un increment generalde la renda mitjana– tingueren en moltscasos costos gens menyspreables des delpunt de vista personal i social. D’altra banda,la concentració en les àrees urbanes –expo-sades a més a un desenvolupament pocregulat i sovint especulatiu– feu pujar lesdensitats de molts barris fins a extremsincompatibles amb la qualitat de vida: el“carreró negre” de la infància de Joan Mara-gall a la Barcelona vella (on el sol no arri-bava fins “per allà Sant Josep”) es multi-plicà, s’estengué i prengué noves formes:de la corea al polígon, de “l’Obra Sindicaldel Hogar” a les ciutats satèl·lit.El procés concentrador portà molts autorsa considerar que el creixement de la ciutatera “excessiu”, “desequilibrat” i fins“macrocèfal” en relació al conjunt de Cata-lunya. “Alerta catalans! Barcelona és, pera tot Catalunya, un veritable perill!”, clamavaGaziel l’any 1923, i afegia “ (...)La ciutat

tentacular, l’excessiva testa de Catalunya,Barcelona, tendeix fatalment a xuclargairebé tota l’espiritualitat catalana, deixantdesolada i erma la resta de la nostra terra”.Hi ha tota una tradició del pensament terri-torial català influïda per aquestes nocions:de Gaziel a JosepAntoni Vandellòs, de JosepBaldrich a Josep Iglésies, del Pla Comar-cal de Barcelona de 1953 al Pla TerritorialGeneral de Catalunya de 1995. Una tradi-ció que ha impregnat i impregna encara arabona part dels discursos polítics, perio-dístics i fins i tot acadèmics sobre el presenti el futur del territori català.Però més que no pas en l’interès de lescondicions de vida dels treballadors de laciutat i el camp, allò que traspuen la majorpart d’aquestes visions és la preocupaciópel potencial disruptiu de la conurbacióbarcelonina sobre el futur de l’ordre sociali una determinada concepció de la iden-titat catalana. De fet, no és pas casualitatque, com ha mostrat l’historiador RamonGrau, aquesta línia de pensament tinguiprecisament els seus orígens en el primerterç del nostre segle, quan la capacitat trans-formadora de la concentració obrera barce-lonina es feu evident, a través d’episodiscom la Setmana Tràgica, el sindicalismerevolucionari o la Guerra Civil. Ho dèiemmés amunt: quan parlem de l’esdevenidorallò que més sovint expressem són elsnostres temors i les nostres esperances.No és doncs d’estranyar que al costatd’aquestes visions negatives del desenvo-lupament barceloní, d’altres autors –ambd’altres temors i d’altres esperances– haginvolgut assenyalar els avantatges derivats dela concentració urbana. Es tracta d’una tradi-ció de pensament que arrenca ja del segleXVIII, amb aportacions com les d’Antonide Capmany i que, de fet, fou la interpre-tació dominant en el pensament territo-rial català fins les convulsions socials delprimer terç del nostre segle. Autors tan diver-sos com Jaume Balmes o Ildefons Cerdà,Pere Estasén o Carles Pi i Sunyer s’inscriuenen aquesta tradició que ha volgut veureBarcelona com el principal actiu, el prin-cipal recurs, de Catalunya. Recurs essen-

En tractar de preveureel futur hom córre elperill de parlar,sobretot, dels propistemors i les pròpiesesperances.

Page 14: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

14

cial no només per l’avenç econòmic sinótambé per al mateix manteniment i el desen-volupament futur de la identitat catalana:“Barcelona és l’ensems per a la terra cata-lana, síntesi, estímul, desenvolupament iforça” escriuria Carles Pi i Sunyer també enels anys vint. Som, doncs, a les antípo-des del “veritable perill” per a Catalunyaque Gaziel veia en la ciutat.Ara bé, per a aquests autors, la reivindi-cació del potencial de futur de la ciutatno és en absolut incompatible amb la críticade la forma que la ciutat té en el present.L’exemple més clar és segurament IldefonsCerdà que en la seva TeoriaGeneralconjugaels cants genèrics a la ciutat (“es segura-mente uno de los espectáculos mas gran-diosos y sorprendentes, a la par que unode los más halagüeños, el que presentala humanidad en su obra perseverante deurbanización”), amb una crítica radical aldesenvolupament urbà especulatiu i alspatiments que aquest imposa a la poblaciói, sobretot, a les classes treballadores. Així,tot i els sacrificis que el desenvolupamentde la ciutat comporta per als grups subal-terns, l’existència d’una gran ciutat comBarcelona serà vista com a essencial pera la futura millora de les condicions de vidade la població. I ho serà, d’una banda, pelpotencial transformador –econòmic i social–que implica la concentració de la forçade treball. I, de l’altra, per la capacitat dela gran ciutat, oportunament ordenada iregulada, d’oferir majors nivells de benes-tar per a la població en general i per alstreballadors en particular.Les visions sobre el futur de Barcelona, ila discussió del seu paper en l’esdevenidorde Catalunya, han estat, com comprovem,prou contrastades. Ara bé, allò que totesaquestes interpretacions tenen en comú éspartir d’una constatació: el creixement acce-lerat i aparentment irrestricte de la ciutataixí com l’augment del seu pes relatiu sobreel conjunt de Catalunya. Doncs bé, aques-tes tendències bàsiques ja no existeixen.I és per tant absurd que ens entestem enmantenir el debat en els mateixos termes.El desenvolupament urbà de la ciutat plan-

teja avui nous dilemes i és a partir d’aquestesnoves realitats que cal pensar l’esdevenidor.Vegem-ho.

Compacitat/difusió

Un dels trets definidors de Barcelona és,sens dubte, la seva compacitat. La densi-tat de la ciutat estricta, més de 15.000 habi-tants per km2, només és superada, entre lesàrees centrals de les grans ciutats europees,pel municipi de París. D’altra banda, elcor del sistema metropolità, aplega, en pocmenys de 500 km2, encara no un 2% dela superfície de Catalunya, 3.000.000 depersones, és a dir la meitat de la poblaciódel Principat. Com hem vist, aquesta situa-ció és fruit d’un procés concentrador secu-lar que va tendir a aplegar la població, lesactivitats i els serveis en les principals ciutatscatalanes i, en particular, a Barcelona i elseu entorn urbà. Fa ja més de vint anys,però, que el procés concentrador començàa mostrar símptomes d’exhauriment i avuipodem considerar-lo del tot periclitat.En efecte, a mitjan dels anys 70 el municipide Barcelona, després d’assolir els seusmàxims poblacionals, començà a perdrehabitants. I aquesta dinàmica s’anà este-nent –lentament, d’antuvi, cada vegada ambmajor velocitat, després– per acabar afec-tant la pràctica totalitat dels municipis mésdensos i poblats de la regió metropolitana:aquells que es troben conurbats amb Barce-lona en primer lloc (com l’Hospitalet, Bada-lona o Santa Coloma) però més tard tambéles principals ciutats de l’entorn metropo-lità (com Sabadell, Mataró o Granollers).Més encara, la regió metropolitana totasencera tendeix a perdre pes relatiu sobreel conjunt de Catalunya. El procésd’urbanització ha entrat així en una novafase caracteritzada, no per la concentra-ció sinó per la difusió de la població i acti-vitats sobre el territori.

La regió metropolitanatendeix a perdre pesrelatiu sobre el conjuntde Catalunya. Elprocés d’urbanitzacióha entrat en una novafase caracteritzada, noper la concentració,sinó per la difusió de lapoblació i activitatssobre el territori.

Page 15: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

15

Les relaciones quotidianes ocupenmés espai

Aquest doble fenomen de descentralitza-ció i difusió del poblament s’ha vist acom-panyat d’una altra dinàmica: l’extensióde les xarxes funcionals de relació metro-politanes. Per dir-ho pla: a l’entorn barce-loní, el territori que funciona com un totintegrat i interdependent, l’àmbit quepodríem considerar com una única ciutats’estén més i més. Així ens ho mostrenels estudis sobre la delimitació de l’àmbitmetropolità basats en els viatges dels ciuta-dans al treball que –tot i ser subjectes, sovint,a opinions contradictòries– coincideixenen afirmar que l’espai de relació diària jano abasta tant sols el territori que el PlaTerritorial General de Catalunya denominacom a metropolità (les set comarques delBarcelonès, el Vallès Oriental, el Vallès Occi-dental, el Baix Llobregat, el Maresme, l’AltPenedès i el Garraf), sinó que s’estén finsi tot més enllà (cap al Baix Penedès, l’Anoia,el Bages, Osona i la Selva). I si en comp-tes de fixar-nos en la mobilitat laboral deli-mitéssim l’àmbit d’acord amb els desplaça-ments per motius de serveis i de lleure,l’àmbit seria encara segurament molt supe-rior. Jacint Verdaguer, en lloar l’expansióde la Barcelona decimonònica s’imaginàels Pirineus com un gegant empaorit davantla ciutat que amenaçava en convertir-lo enla seva capçalera.

“i creixes i t’escampes: quan la planícia et manca

t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient

en totes les que et volten un barri teu s’embranca

que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent”,

Avui, quan constatem l’extensió dels fenò-mensde freqüentació i segona residència encomarques com laCerdanyao laVall d’Aran,veiem que allò que en temps del poeta noera altra cosa que una afortunada hipèr-bole esdevé cada vegada més realitat.L’origen d’aquests processos, que tenenel seu resultat més visible en les migracionsdes dels grans municipis metropolitans capels petits i mitjans, es troba en un seguit de

fenòmens concorrents: la situació del mercatimmobiliari, els canvis en els requerimentsterritorials de la producció i el consum,els avenços tecnològics i la millora de lesinfraestructures. Cal apressar-se a assen-yalar que no es tracta pas d’un procés priva-tiu del cas català. Ans al contrari: totes lesgrans ciutats ibèriques (Madrid, Bilbao,València, Lisboa...) han seguit en els darrersanys la mateixa pauta d’evolució, tot acor-dant d’aquesta manera, amb un cert retard,el seu desenvolupament al de les princi-pals metròpolis europees. El que ens inte-ressa de discutir aquí no és, tanmateix,l’originalitat dels processos sinó les sevesimplicacions cara al futur. Perquè és indis-cutible que els fenòmens d’expansió i difu-sió urbana ofereixen oportunitats i plan-tegen reptes per a l’esdevenidor de la ciutat.Vegem, en primer lloc, allò que podríemanomenar els avantatges. El primer és, sensdubte, el salt d’escala de la ciutat. En el seuprocés de metropolitanització –que, calrecordar-ho, ha anat acompanyat d’un crei-xement econòmic que ha portat el conjuntde Catalunya a uns nivells de renda perhabitant equivalents a la mitjana de la UnióEuropea– l’entorn barceloní ha assolit unamassa crítica formidable. En termes depoblació la regió metropolitana de Barce-lona és avui la sisena àrea urbana del’Europa Occidental, superada només perLondres, París, el Randstat, el Rhur i Madrid.Això li confereix una capacitat d’atreureinversions, serveis, infraestructures i acti-vitats que altrament no tindria.D’altra banda,les noves pautes de poblament han produïtuna davallada significativa en les densi-tats de població de molts centres urbans,on, com hem vist, s’havia arribat en algunscasos a nivells de concentració difícilmentcompatibles amb la qualitat de vida delsseus habitants.Ara bé, el procés de difusió urbana, enel que la ciutat se’n va “dret enfora amb[ses] cases disperses/lo mateix que embria-gada de tan gran llibertat”, comporta nopocs problemes. El més visible és, sensdubte, l’ocupació de sòl. En efecte, el crei-xement dels municipis mitjans i petits en

detriment dels més grans ha comportatel sorgiment de models suburbansd’implantació residencial (i també indus-trial i comercial) de molt baixa densitat.S’han produït així ocupacions de sòl moltràpides i elevades, que han malbaratatespais de gran importància per a creixe-ments futurs i han fragmentat i artificia-litzat innecessàriament els espais oberts.Cal assenyalar que aquest procés no erade cap manera inevitable, fins i tot en uncontext de desconcentració de la pobla-ció: una política urbanística enèrgica queorientés i compactés els creixements hauriapogut evitar-ho. Però la normativa vigent,llastrada pel planejament expansiu here-tat dels anys 60 i 70 i mancada de direc-trius territorials clares, no ha estat proucapaç de fer-ho. Així, segons les dades del’Oficina del Pla Territorial Metropolità deBarcelona, el consum de sòl per habitanta la regió metropolitana es doblà entre1972 i 1992. Pel que fa al futur, cal tenir encompte que el planejament urbanísticvigent qualifica com a sòl urbanitzable28.623 ha noves, que venen a afegir-se ales 50.302 ha ja ocupades per sòl urbà. Elsconsums de sòl per habitant a la Barce-lona metropolitana són encara de bon trosinferiors als d’altres grans ciutats, espe-cialment a les del nord d’Europa. Però laciutat compacta, que ha estat la forma tradi-cional d’urbanització a l’àmbit barceloníes troba en un procés rapidíssim de trans-formació.

El sistema metropolità barceloní, encrisi?

D’altra banda, els moviments de sortida depoblació de les grans ciutats metropolita-nes, que, com hem vist, obeeixen a causescomplexes, podrien ser percebuts com asímptomes de crisi urbana. Així, alguneslectures recents del cas barceloní han afir-mat que allò que està en crisi és la ciutatcentral en el seu conjunt. Josep Miró i Ardè-vol, per exemple, ha escrit que “pèrduade població, envelliment i minva de llocsde treball són sempre les tres conseqüèn-

Page 16: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

16

cies de la crisi d’un territori. [...] Si això ésaixí, Barcelona, la ciutat escenari, està encrisi i a més d’una manera molt impor-tant, molt accentuada”. Portada a aquestsextrems la interpretació sembla poc ajus-tada a la realitat. En efecte, l’existència d’undiferencial de preus immobiliaris molt favo-rable encara a la ciutat central (on el preuper m2 d’habitatge és, per mitjana, 1,4 vega-des més alt que a la primera corona i un 1,8superior a la segona) fan que les imatgesd’una ciutat en crisi de la qual habitants iactivitats malden per sortir resultin pocversemblants. I assenyalen que l’explicaciópodria trobar-se més aviat en la direcciócontrària: la ciutat manté encara una capa-citat d’atracció prou gran com per fer moltdifícil quedeterminades activitats (la residèn-cia a baix preu, la indústria i el comerç exten-sius) s’hi mantinguin, de manera que elmercat del sòl i de l’habitatge va empen-yent-les cap a l’entorn metropolità, senseque les regulacions urbanístiques haginpogut (o volgut) aconseguir una evoluciódiversa.No deixa de ser curiós, d’altra banda, queentre aquells que denuncien avui la crisi dela ciutat per raó de la seva pèrdua de pobla-ció siguin, en molts casos, els mateixos quela denostaven quan en guanyava ràpida-ment. Hom podria veure’ls com aquellsamants shakespearians: “one foot in seaand one on shore/ to one thing constantnever”. Però aquesta seria una falsa impres-sió. Per a determinades línies de pensa-ment, ho hem escrit d’altres vegades, hiha una permanència, una constant, fona-mental: la ciutat és sempre culpable, quancreix massa i si perd població està endecadència.Tanmateix, el tema de la crisi urbana noés pas un argument a menystenir. No tant,afortunadament, per al cor del sistemametropolità en el seu conjunt, sinó per aalgunes àrees dels grans municipis metro-politans, Barcelona inclosa. Així, els centreshistòrics d’algunes localitats, que comptenamb un parc immobiliari molt envellit,disposen de poc espai per equipaments iserveis i s’adapten malament a l’automòbil,

presenten problemàtiques específiques que,sense polítiques d’intervenció clares i defi-nides podrien agreujar-se enun futur proper.A aquestes àrees caldria afegir la situaciód’alguns barris d’habitatge de massa cons-truïts entre els anys 50 i els primers 70, que,per raons de cicle demogràfic i per la sevabaixa qualitat constructiva, coneixen proces-sos de degradació i marginalització. De lesimplicacions socials d’aquestes problemà-tiques se’n parlarà més endavant.Veiem doncs que els conflictes quel’evolució de la forma urbana planteja decara al futur són, doncs, prou complexes:afecten no només la dimensió física de laciutat, sinó també la seva competitivitatexterna, la seva jerarquització interna, laseva viabilitat ambiental i la seva cohesiósocial. Heus aquí els temes que s’amaguensota el dilema compacitat/difusió.

Complexitat/especialització

L’evolució futura de la ciutat estarà tambémarcada per una segona oposició: elconflicte entre la complexitat il’especialització. En efecte, el centre de lametròpoli, la ciutat de Barcelona, s’ha carac-teritzat, fins als nostres dies, per la comple-xitat de funcions que hi radiquen. Així, comcorrespon al patró tradicional d’urbanitzacióde les ciutats mediterrànies, en el centremetropolità han conviscut tradicionalmentels usos residencials, les activitats produc-tives i els serveis. És aquesta mescla elque ha creat la particular atmosfera de biga-rrament urbà que, ja a finals del segle passatfascinava els estudiants de poble en lesnovel·les de Narcís Oller. Però més enllà deconferir a la ciutat una particular perso-nalitat, aquesta promiscuïtat de funcions té–si se n’eliminen les activitats nocives i peri-lloses– importants avantatges: redueix lesnecessitats de desplaçament, incrementa laseguretat ciutadana, augmenta els recursosi afavoreix la interrelació entre els habitants.Breu: la complexitat és un factor positiu pera la convivilalitat de la vida urbana.El procés de metropolitanització dels anys60 i primers 70 alterà profundament aquest

El balanç econòmicdels darrers vint anysés positiu, malgratl’ajust estructural depassar de ser la“fàbrica d’Espanya” aesdevenir un centreterciari europeu.

Page 17: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

17

quadre. Així, sorgiren grans conjunts resi-dencials gairebé privats de serveis id’activitats productives, que transformarende forma radical molts municipis de l’entornbarceloní, tot abocant-los a complir demanera gairebé exclusiva la funció resi-dencial. “En Bellvitge hay vida”, deia lapropaganda en el moment de la seva cons-trucció. I vida –la vida esforçada dels quehi afluïren a doll– certament, hi havia; peròde llocs de treball i serveis, en canvi, se n’hitrobaven ben pocs. D’altra banda, tambéen aquest període, la indústria anà deixantels centres urbans (de Barcelona, peròtambé de Terrassa, de Sabadell o de Grano-llers) per instal·lar-se en polígons espe-cialitzats on l’espai era més esbarjós i elpreu del sòl més baix. Així, diverses partsdel territori s’especialitzaren progressiva-ment en determinades funcions.A partir de 1975, la continua expansió del’àmbit metropolità i la difusió de la urba-nització han donat encara un nou impulsals fenòmens d’especialització territorial.En efecte, de la mateixa manera que lapoblació del cormetropolità tendeix a dismi-nuir, la seva dotació de llocs de treball esredueix: així, la ciutat de Barcelona quefa vint anys tenia, amb un 30,9% de la pobla-ció, el 39,3% dels llocs de treball de Cata-lunya, l’any 1996 havia passat a concentrarnomés el 24,8% dels habitants i el 30,1%dels llocs de treball. En termes relatius, ladavallada de l’ocupació radicada a la ciutatha estat doncs fins i tot més ràpida que lacaiguda de població. Paral·lelament, lescorones metropolitanes han vist augmen-tar la seva participació sobre el total del’ocupació catalana. Però les diferènciesentre elles són força notables: mentre el pesde la primera sobre el conjunt català s’hamantingut estable, la segona, que, com hemvist, ha estat l’àmbit amb el creixementde població més alt, avança també clara-ment en aquest camp, tot atraient ocupa-ció per un volum equivalent a les pèrduesde Barcelona.

La ciutat com a parc temàtic

Cara al futur, aquesta tendència podriatenir, en principi, alguns elements posi-tius, ja que implica una major dotació dellocs de treball i de serveis en les coro-nes metropolitanes, les quals, com ja s’haexplicat, estaven molt dotades d’uns i altres.Ara bé, si ens mirem les dades amb mésdetall veurem que, com en el cas de lapoblació, la descentralització en la ubica-ció de l’ocupació s’acompanya de la sevadifusió sobre el territori. És a dir, que elsmunicipis més grans i poblats, tant en elcor com en les corones metropolitanes,veuen disminuir el seu pes relatiu sobreel conjunt. Així, en el darrer període inter-censal (1991-1996) les set ciutats metro-politanes de més de 100.000 habitantsperdien, en conjunt, llocs de treball entermes absoluts; pel seu costat, els muni-cipis mitjans (és a dir, aquells que comp-ten entre 20.000 i 100.000 habitants) crei-xien, però ho feien a un ritme quatrevegades més lent que les localitats ambuna població inferior als 20.000 habitants.I encara cal tenir en compte que, fins itot en aquests municipis petits, els nousassentaments productius tenen lloc sovinten àrees de nova creació que presentenen moltes ocasions un feble nivelld’integració amb els nuclis preexistents.Veiem doncs que en el camp de l’ocupació,les grans ciutats metropolitanes tendeixena perdre pes relatiu i en bastants casos llocsde treball en termes absoluts. I això, mésenllà d’un determinat llindar –tot i quela pèrdua d’ocupació no ha de represen-tar necessàriament disminució del valoreconòmic de la producció– pot arribar aafectar negativament la seva base fiscal ila seva posició jeràrquica en el conjuntmetropolità.La ubicació dels serveis, sobre la que nopodem estendre’ns ara, ha conegut en elsdarrers anys una evolució similar a la del’ocupació. És indiscutible que la milloradels nivells de renda i l’acció de les admi-nistracions (tant l’autonòmica com la local)ha permès un increment dels nivells dedotacions de serveis –enparticular el comerçper a les persones i la llar– en molts muni-

cipismetropolitans. Però és innegable tambéque, amb algunes encomiables excepcions,les operacions més notables en aquest camps’han fet fora dels nuclis urbans, tot donantorigen a grans equipaments comercials i delleure que recolzen de manera gairebéexclusiva sobre la xarxa arterial metropo-litana. El model de comerç de gran super-fície, accessible de manera gairebé exclu-siva en vehicle privat, que era gairebéinexistent fa vint anys, s’ha anat estenentmés i més, de manera que en l’entorn imme-diat de Barcelona els complexes comercialsd’aquest tipus ronden ja la trentena.El resultat d’aquests processos és, com s’hadit, una creixent separació de les funcionsurbanes en el territori metropolità. Algunsautors han parangonat les grans ciutatscontemporànies, per raó de les sevestendències d’especialització i comparti-mentació territorial, amb enormes parcstemàtics: aquí la residència, allà el comerç,més enllà la indústria, al fons les àrees dereserva natural. L’àrea urbana de Barcelonaés encara lluny d’aquests extrems, peròresulta innegable que, per tal de satisfernecessitats bàsiques que abans realitzavenen àmbits molt reduïts, els nostres ciuta-dans cobreixen avui distàncies cada vegadamés llargues. Tant és així, que a la regiómetropolitana gairebé la meitat dels quitreballen (el 45%) ho fan fora del seu muni-cipi de residència. I el creixement d’aquestaobertura de la mobilitat municipal és rapi-díssim: si l’any 1986 dos de cada tres treba-lladors tenia encara la feina en el propimunicipi, deu anys després aquesta propor-ció ha davallat, com veiem, fins prop d’unde cada dos. I aquest augment del radi dela mobilitat no és pas privatiu dels viat-ges al treball. D’altres funcions s’associentambé cada vegada més a desplaçamentsintermunicipals: hom viu a Cerdanyola,treballa a Rubí, compra a Sabadell i va alcinema a Barcelona. Tornem-ho a dir, notenim encara els patrons de mobilitat de lesgrans ciutats americanes (on, com deia elpoeta, “se juntanpara estar solos/ semuevenpara estar quietos/ (...) por túneles y caño-nes/ sopla enloquecido el Tiempo”), però

Page 18: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

a mesura que la urbanització es difon is’especialitza, els ciutadans utilitzen el terri-tori de manera cada vegada més exten-siva i el nombre de desplaçaments esdispara.Moure’s més per fer el mateix

Els costos directes per a l’usuari d’aquestincrement de la mobilitat no són pas menys-preables: hem calculat que, només entre1986 i 1996, l’augment de l’obertura delsmercats laborals ha suposat, en aquest darrerany, prop de 500 milions de quilòmetressuplementaris en viatges a la feina, equi-valents a uns 26 milions d’hores anuals addi-cionals esmerçades en desplaçaments. Aaquests costos caldria encara afegir els del’impacte ambiental, els de balanç energè-tic, els de la sinistralitat i els de la inversióen infraestructures que són, és clar, moltsuperiors. D’altra banda s’ha de fer notarque els costos directes per a l’usuari noes reparteixen pas de manera equitativaentre la població: en ser la possibilitat detriar residència i d’escollir mitjà de trans-port una funció de la renda i de la capa-citat de disposar-ne, aquells amb majorsrecursos poden lògicament resoldre lesseves necessitats de desplaçament ambmenor despesa de temps i esforç personal.Així, quan estudiem el temps dedicat pelsciutadans a la mobilitat laboral, veiem queels qui tenen un menor nivell adquisitiu iles dones –és a dir, aquells que es despla-cen en major proporció en transport públici a peu– empren, per mitjana, més tempsen recórrer la mateixa distància que la restade la població: és com si per a ells els quilò-metres tinguessin més metres. Cal recor-dar, així mateix, que en el cas de les donesque treballen, la mobilitat laboral s’afegeixals desplaçaments associats a les tasquesde la llar (compres, cura dels fills, etc.), que,tot i la seva situació laboral, segueix afec-tant-les en proporció molt superior que nopas a la població masculina.La mobilitat de la que parlem és, a més, unamobilitat cada vegada més complexa. Enefecte, el nombre de desplaçaments perciutadà no només tendeix a augmentar

en quantitat i en radi, sinó que, a més, cadavegada més sovint aquests desplaçamentstenen per origen i destinació àrees de baixadensitat i –per raons del mercat laboral id’altres– són creixentment irregulars. Estracta doncs, d’una mobilitat ben diversadel clàssic commuting pendular dels anys60 i 70, aquell de la cançoneta anglesa decomençaments del pop “my baby takes themorning train/ he works from nine to fiveand then/ he comes back home again...”(que, tot sigui dit, en la nostra experièn-cia barcelonina d’aquells anys no estiguémai associada a civilitzats trens de rodalies,sinó més aviat a autobusos atapeïts i a tètricsautocars d’empresa, com els que sortien dedarrera la Plaça de Espanya– entrel’Escorxador i les Arenes– cap a la ZonaFranca i el Baix Llobregat:

“Barcelona y Madrid eran algo humillado.Como una casa sucia donde la gente es viejala ciudad parecía más oscuray los Metros olían a miseria”

Avui els mitjans de comunicació han millo-rat extraordinàriament i, per qualitat deservei, els nostres trens de rodalies –elsde RENFE i dels Ferrocarrils de la Gene-ralitat– ja no estan tan lluny de la BritishRailways. Però al mig, els patronsd’assentament i les formes de vida s’hantransformat i la mobilitat s’ha fet molt mésdispersa, erràtica i complexa. I, per tant,servir-la en transport públic requeriria ungran esforç d’inversió.Aquest esforç, com és sabut, no s’ha produïten la magnitud requerida i això ha compor-tat que la mobilitat se serveixi cada vegadamés amb vehicle privat. És aquest l’origende l’extraordinària demandad’infraestructures viàries i dels conflictesactuals sobre la gestió del tràfic (dels qualsla recent polèmica sobre els peatges deles autopistes és només l’episodi més visi-ble). L’inversió d’aquests darrers anys enxarxa viària –que, aquesta sí, ha estat moltimportant– ha permès que, malgratl’increment de la mobilitat, el temps mitjàque els ciutadans destinen a la mobilitat no

s’hagi incrementat, i fins s’hagi reduït nota-blement en alguns casos. Ara bé, pels estu-dis d’aforament d’aquestes infraestructures(i per allò que escoltem cada matí i cadavespre en els informatius de la ràdio) sabemque els fluxos hi pugen de manera acce-lerada i que sovint les noves infraestruc-tures es troben ja en situacions properesa la congestió.Resumim. La difusió del poblaments’acompanya avui d’una creixent dispersiód’activitats i serveis sobre el territori, que,al seu torn, resulta en fenòmens de crei-xent especialització funcional de l’espai.D’això s’en deriva, inevitablement, un incre-ment de les necessitats de mobilitat delsciutadans. És per això que, mentre aques-tes tendències difusives es mantinguin,les polítiques demobilitat destinades simple-ment a servir la demanda, per necessà-ries que siguin, acaben de manera inevi-table en fenòmensde congestió. Per resoldreen el futur els conflictes que el dilema espe-cialitza-ció/complexitat territorial plan-teja cal, doncs, una nova aproximació alproblema. Una visió global del territori quepermeti integrar les polítiquesd’infraestructures i els esforços transportpúblic, amb mesures de planejamenttendents a regular els usos del territori.Només una estructura territorial articu-lada per nodes urbans –poderosos desdel punt de vista poblacional i comple-xes des del punt de vista de les sevesfuncions– permetrà amansir la mobilitat iservir-la per mitjans menys costosos pera la col·lectivitat i per a l’entorn.

Integració/segregació

Durant els darrers dos segles la històriade Barcelona ha estat reiteradamentmarcada per aguts conflictes socials. Tantés així que la tradició revolucionària dela ciutat –de les Bullangues i les cremesde convents del vuit-cents als grans esclatsdel primer terç del nostre segle– fou, perun llarg període, un element essencial dela seva imatge: la ciutat de les bombes, larosa de foc. Aquests conflictes tingueren el

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

18

Page 19: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

19

seu origen en l’existència de profundesdiferències socials, les quals, com es lògic,es reflectiren també en la configuració del’espai urbà. En efecte, d’ençà del’enderrocament de les muralles i durant laprimera meitat del segle XX, les diversesàrees del pla de Barcelona anaren espe-cialitzant-se socialment: d’un costatl’Eixample burgès i els barris benestantscom Sant Gervasi i Sarrià, de l’altre, els anticsnuclis obrers i menestrals del pla –Sants,Gràcia, Sant Andreu, Poblenou– i la CiutatVella, progressivament empobrida. És aixícom, la nit de Sant Joan de l’any 1956, desd’un Carmel marginal i marginat, el Pijoa-parte de Últimas tardes con Teresa podiamirar la ciutat burgesa estesa als seus peusamb rancúnia i fascinació alhora; i amb laconsciència clara de pertànyer a un altremón.La metropolitanització dels anys 60 i 70portà aquesta segregació a un altre nivelld’escala: els Can Tunis, Carmel i Torre Baróvaren multiplicar-se i difondre’s, tot donantpas a les grans aglomeracions d’habitatgepopular a les corones metropolitanes: elsCiutat Meridiana, Ciutat Badia, Sant Ilde-fons. Així, sense que les desigualtats terri-torials a l’interior de la ciutat central desa-pareguessin, les grans diferències en elsnivells de rendes mitjanes passaren a trobar-se sobretot entre Barcelona i l’entorn metro-polità (i aquí, en les corones, entre elscentres urbans tradicionals i els barris denova creació). Tanmateix, el creixementeconòmic i la mobilitat social ascendentpròpia d’aquest període evità, en termesgenerals, la consolidació de fractures insal-vables.Més tard, a partir de la segona meitat delsanys 70, diversos factors han contribuïtencara a contenir les desigualtats. En primerlloc, cal esmentar la continuïtat del crei-xement econòmic. Creixement que en elsdarrers vint anys presenta un balanç clara-ment positiu, malgrat les successives crisisi les dificultats de l’ajust estructural que laciutat ha patit en passar de ser “fàbricad’Espanya” a centre terciari europeu.L’evolució econòmica, si bé s’ha mostrat

insuficient per resoldre els problemes del’atur, ha permès, en canvi, un augmentconsiderable de la rendamitjana fins a situar-la ben a prop de la mitjana europea.El segon factor que ha contribuït a mode-rar l’impacte de les desigualtats socials i dela segregació urbana ha estat l’actuacióde les administracions democràtiques, i, enparticular, dels ajuntaments. Aquesta hatingut sovint com a objectiu explícitl’eliminació de barreres i la reducció dediferències entre les diverses àrees de lesciutats. Així, les noves perifèries s’han visttransformades per polítiques públiquesdestinades a cosir teixits i a millorar equi-paments, i els nuclis històrics en procésde degradació han conegut en molts casosambiciosos programes de rehabilitació.D’altra banda, l’extensió, ja en els anys80, dels beneficis de l’Estat del benestar(pensions contributives, subsidi d’atur,universalització de l’assistència sanitària)ha ajudat també a contenir l’augment dela problemàtica social.

Les desigualtats socials,erosionades

Finalment, les mateixes dinàmiques urba-nes han contribuït a diversificar el terri-tori des del punt de vista social. En efecte,els processos de descentralització de lapoblació als que ens hem referit més amunt,afecten sobretot les capes socials mitja-nes de les ciutats: la major part dels quemigren són joves, de nivells adquisitiumitjans, que, en no trobar en el seu muni-cipi d’origen l’habitatge que cerquen al preuque poden pagar, es desplacen cap a d’altreslocalitats. Així, aquests desplaçaments hancontribuït a alterar la composició socialde molts municipis de les corones metro-politanes, tot augmentant-hi la presènciade grups que abans hi eren escassos, ambels consegüents efectes sobre la rendamitjana, la tipologia de l’habitatge, elspatrons de consum, la demandad’equipaments, la base fiscal, etc.Així, quan estudiem l’evolució de la distri-bució territorial de la renda en els darrers

Millorar la formació dela força de treballsolucionaria laproblemàtica de l’atur iels baixos nivellsd’activitat, però elsistema educatiupalesa dificultatsnotables. Podran lesmesuresredistributives i lespolítiques urbanescontenir l’augment deles desigualtats?

Page 20: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

20

anys –tot i que el tractament estadístic dela qüestió és força complex– sembla quepodem afirmar que ens trobem davant d’undoble fenomen. Per un costat, les rendesmitjanes de la població de les coronesmetropolitanes han tendit a apropar-se a lade Barcelona. D’aquesta manera, segonsdades de l’Enquesta Metropolitana, lamitjana dels ingressos familiars a la primeracorona va passar de ser el 77,1% de lamitjana barcelonina el 1989 al 80,5% el 1994;i l’evolució a la segona corona encara hauriaestat més ràpida: del 79,8% al 87,1% enels mateixos anys. Per altra costat, a l’interiorde cada un d’aquests àmbits les desigual-tats entre la renda mitjana dels grups socialsmés alts i més baixos no només no s’haincrementat, sinó que fins i tot ha cone-gut una certa reducció.Fetes aquestes constatacions, cal apressar-se a dir que aquesta evolució positiva noha resolt pas plenament el dilema segre-gació/integració. No ho ha fet en el present,ni tampoc en relació al futur. Pel que faal present, factors com la persistència del’atur, la precarietat de les relacions labo-rals i l’alt cost de l’habitatge (entre d’altresfactors) mantenen grups importants de lapoblació en situacions ben problemàtiques.D’altra banda, continuen existint grupsen situacions d’extrema penúria, integratssobretot per ciutadans pertanyents alsanomenats grups marginals i immigrantsno europeus. La segregació social dels grupssocials segons el seu nivell de renda tambéperdura, és clar. Però, més que en elscontrastos entre grans àmbits territorialspropis del període anterior, es reflecteix araen taques més menudes (entre els barris deles grans ciutats, entre els municipis deles corones metropolitanes).Respecte el futur, cal plantejar-se en primerlloc si la dinàmica econòmica (la compe-titivitat de la base econòmica de la ciutat,el seu creixement i les formes d’organitzaciódel treball) seran suficients per resoldre allòque fins ara ha aparegut com una dificul-tat insalvable: la problemàtica de l’atur i elsbaixos nivells d’activitat. Un dels aspec-tes crucials en la resolució d’aquesta qües-

tió és el nivell de formació de la força detreball. I aquí, precisament, l’evoluciópresent planteja interrogants notables: elsistema educatiu, que ha estat el mecanismeessencial de integració i mobilitat socialascendent, palesa avui dificultats d’adaptaciónotables i mostra tendències alarmantsde fragmentació. En aquest context, calpreguntar-se si les mesures redistributi-ves i les polítiques urbanes –fins i tot enel cas que no fossin reduïdes– podran enel futur seguir contenint l’augment de lesdesigualtats de la mateixa manera que hohan aconseguit en aquests darrers anys.

El mercat de l’habitatge, einad’integració o de segregació?

Pel que fa a la plasmació territoriald’aquestes desigualtats, és a dir, en rela-ció al tema concret de la segregació unaqüestió serà, sens dubte, clau: l’impactedels moviments migratoris intrametropo-litans vinculats al mercat de l’habitatge.En efecte, estudis realitzats en d’altres ciutatseuropees indiquen que, després de perí-odes de descentralització absoluta de lapoblació, com el que travessa ara la metrò-polis barcelonina, solen produir-se movi-ments de recentralització. I de fet, la situa-ció del parc immobiliari del municipi deBarcelona, per exemple, amb un 45,9%d’habitatges ocupats només per una o duespersones, ve a enfortir les possibilitats queaquesta fase del desenvolupament metro-polità arribi a produir-se també en la nostraàrea. Ara bé, fins i tot en el cas que aquestfenomen recentralitzador es produís, elsefectes dels moviments migratoris sobrel’estructura social del municipi barceloníi els del seu entorn no haurien estat decap manera innocus.Com ja s’ha dit, els desplaçaments depoblació afecten en particular la pobla-ció jove i de capacitat adquisitiva mitjana.Aquestes característiques plantegen, perun costat, interrogants sobre la futuraestructura d’edats de la població en lesciutats que perden efectius i, per l’altre,fan témer que es pugui produir una pèrdua

Un territori estàequilibrat quanassegura alsciutadans, amb elmenor cost ambientalpossible, la majorigualtat d’oportunitatsen l’accés a la renda ials serveis, no pasquan esdevé unquimèric escaquerhomogeni.

Page 21: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

21

de pes relatiu dels grups socials intermedisen aquests municipis (i, en particular,en alguns dels seus barris). En aquestcontext, resultaran de gran importànciales característiques socials del movimentrecentralitzador. I aquí, les diverses àreesde les ciutats ofereixen diverses pers-pectives.D’una banda, els barris històrics de les gransciutats metropolitanes tenen, en termesgenerals, possibilitats i atractius que perme-ten una rehabilitació capaç d’atraure unapoblació nova i variada, i evitar així deconvertir-se en ghettos empobrits i degra-dats. Des d’aquest punt de vista, les críti-ques genèriques a la gentryfication (és adir, a l’arribada de contingents de poblacióamb més capacitat adquisitiva) que les polí-tiques de rehabilitació hagin pogut compor-tar a la Ciutat Vella de Barcelona i en elscentres històrics d’altres ciutats metropo-litanes semblen poc coherents: per comba-tre la segregació dels grups socials sobre elterritori, cal evitar, precisament, la forma-ció de closos tancats de població amb carac-terístiques massa homogènies; i, per tant,l’entrada en els centres històrics d’un certvolum de població jove i de superior nivelladquisitiu és favorable. El que cal, en totcas, és evitar –a través de polítiques desòl i habitatge– que l’arribada d’aquestsnous habitants comporti la sortida massivade grups de menor poder adquisitiu. Si aixòes verifiqués s’hauria simplement transi-tat del ghetto empobrit al ghetto afluent.Més complexa és encara la situació en elsbarris d’habitatge de massa dels grans muni-cipis. Aquí, els atractius de centralitat i pres-tigi dels nuclis històrics hi manquen i lasituació del parc d’habitatge, que ha tancatun cicle generacional complet és sovintpreocupant. L’exemple d’altres ciutats euro-pees mostra que el recanvi de poblacióen aquests barris pot comportar fenòmensde degradació social i urbana. Com ha escritJuli Esteban, el conflicte entre innovació imemòria és una de les principals problemà-tiques de futur per a moltes de les nostresciutats. I, com veiem, està estretament rela-cionada amb un altre dilema més ampli:

la construcció de ciutats integrades enfrontla juxtaposició d’àrees segregades.

El futur de Barcelona: la necessitatdel projecte

Tendim a embellir el passat i a sentirtemença pel futur. En recordar la infànciadurant la guerra civil espanyola, Jaime Gilde Biedma afirmà: “Fueron, posiblemente/los años más felices de mi vida”. I GabrielFerrater reblà el mateix clau –”Erem feliços./Ho érem tots junts i ho érem sempre i molt”–en escriure sobre la seva adolescència aReus en aquells anys convulsos. TambéPassolini, que tant profundament va odiarel feixisme, parlà de la Itàlia de la seva infàn-cia, de la Itàlia del Vintenni, com d’un paísfeliç. En canvi, el futur inspira sovint temor.I n’inspira particularment en aquest finalde segle. Tanmateix, alguns motius perl’optimisme no manquen. Barcelona i lespoblacions dels seu entorn són avui, indis-cutiblement, ciutats més benestants, mésordenades, més netes i més obertes que lesque emergiren del franquisme, fa poc mésde dues dècades.Ara bé, és indiscutible que la situació presentofereix tant oportunitats com reptes i quela nostra ciutat, Catalunya sencera, si hovoleu, es troba, en certa manera en unacruïlla. Hem tractat de compendiar els dile-mes plantejats per la situació present en lestres parelles de conceptes més amunt enun-ciades. Així, el lector que hagi tingutl’amabilitat d’acompanyar-nos fins aquíhaurà vist com, a parer nostre, allò quecaracteritza la transformació present de laBarcelonametropolitana és una triple deriva:de la ciutat compacta cap a la difusió dela urbanització sobre el territori, de la ciutatcomplexa cap a l’especialització funcio-nal de l’espai, de la ciutat relativament inte-grada cap a una potencial major segrega-ció dels grups socials sobre el territori. Ihaurà copsat així mateix que aquestestendències, si continuen immutades, plan-tegen, al nostre entendre, importants proble-mes per al futur de la nostra àrea urbana:hom corre el risc de veure-la esdevenir

un espai ambientalment insostenible, funcio-nalment ineficient i socialment insolidari.És a dir, de no corregir-se els seus aspectesnegatius, les dinàmiques en curs poden arri-bar a ser una amenaça seriosa. Unaamenaça, en primer lloc, per al desenvo-lupament econòmic de la ciutat que –tenintdificultats per competir en termes de recur-sos i de volum de la producció– ofereixen canvi un entorn i una qualitat de vidaatractius, i basa en aquesta oferta bona partde la seva activitat. I una amenaça, sobre-tot, per al benestar i la cohesió social dela població, tant la dels nostres dies comla que integrarà les generacions futures.Així, per tal d’aprofitar les oportunitats del’hora i per no malbaratar els avenços acon-seguits durant aquests darrers anys cal reac-cionar davant la situació present. És a dir,cal actuar per tal de contradir els aspec-tes negatius de les tendències d’evolucióurbana que s’han descrit. I cal fer-ho totcontraposant a la urbanització difusa, espe-cialitzada i segregada que es va dibuixantel model de ciutat compacta, complexa iintegrada. Aquesta actitud implica, és clar,una vindicació de la política en la cons-trucció de la ciutat: la noció que enfront dela urbanització sorgida de les tendènciesespontànies i de la preeminència dels inte-ressos de part, cal reivindicar el conceptede ciutat com a projecte col·lectiu, com aconstructe social. Ho dèiem a l’inici: ens ésimpossible saber allò que la ciutat serà, peròpodem afirmar allò que volem que sigui.Val a dir que, en aquest camp el punt departida no és pas dolent. El planejamenturbanístic municipal ha conegut, a Cata-lunya en general i a la regió metropolitanaenparticular, unanotabilíssima floridadurantles dues darreres dècades. I les polítiquesaplicades en algunes de les principals ciutats–entre les quals destaca, sense cap dubte,l’urbanisme barceloní del període olímpic–contenen ja elements destinats a corregirles tendències en curs. Ara bé, si aquestespolítiques han resultat en part incomple-tes ha estat, sobretot, per la falta d’una volun-tat política de conjunt i la manca d’un refe-

Page 22: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

22

rent territorial clar, capaç de coordinar-les,integrar-les i potenciar-les.Aquest referent podria ser el futur Pla Terri-torial Metropolità de Barcelona, que estàen elaboració des de fa ja deu anys. Podriaser-ho si, al costat de les prescripcions rela-tives a l’ordenament territorial incloguéscontinguts estratègics, si s’elaborés amb laparticipació de totes les parts interessades,i si incloguésnonomésprincipis orientadorsgenerals sinó també instruments per aplicar-losa travésdeplanejament,normativa, acordsi actuacions concretes. I podria ser-ho, sobre-tot, si, enelaborar-lo s’abandona totavel·leïtatantiurbana i tota pretensió d’equilibris terri-torials abstractes. Lanocióde l’equilibri basaten l’homogeneïtatdel repartimentde lapobla-ció i les activitats sobre el territori és d’unasimplicitat intel·lectual paorosa i palesa unprofunddesconeixement enmatèria geogrà-fica. La seva aplicació, a més de resultardel tot ineficient des del punt de vista econò-mic, comportaria, com han explicat recent-ment els ecòlegs, problemes ambientalsgravíssims. Un territori està equilibrat quanassegura als ciutadans, amb el menor costambiental possible, la major igualtatd’oportunitats en l’accésa la renda i als serveis,no pas quan esdevé un quimèric escaquerhomogeni.Als anys 50, en reivindicar la “ciutat-comarca”, l’urbanistaManuel Baldrich adver-tia que “la afluencia desmedida de habi-tantes a la ciudades industriales [...] ha sidoa la larga germen de desorden. Muchodesorden económico, desorden social,desorden urbanístico”. I concloïa: “recor-demos que Dios ha confundido a los cons-tructores de Babeles”. Els ecos d’aquesttipus de formulacions, que, com hem vist,tenen una llarga genealogia, ressonenencara massa sovint en el discurs polítici en les orientacions del planejament.Davantd’això cal afirmar amb rotunditat que enuna Catalunya ja del tot integrada,l’enfortiment de la xarxa de ciutats –i, enparticular, la regió metropolitana de Barce-lona– és alhora requisit i garantia per al crei-xement econòmic, la preservació ambien-tal, la cohesió social i el desenvolupament

integral del territori, incloses les àrees debaixa densitat. Així, contra allò que algunsdiscursos recents han afirmat, invertir enles ciutats catalanes, invertir particularmenta Barcelona, és invertir en el conjunt deCatalunya, és invertir en Catalunya.Cara al futur, l’objectiu principal a acon-seguir, per al conjunt de la societat catalanai la barcelonina, no pot ser altre que asse-gurar el nivell de benestar més alt possible,tant en termes d renda i d’ocupació, comde cohesió social. Per avançar en aquestadirecció, des d’una perspectiva territorial iurbanística calen, com dèiem, un conjuntde projectes Col·lectius destinats a verte-brar les diverses parts del territori catalàd’acord amb les aspiracions i les poten-cialitats de cadascuna d’elles. Uns projec-tes que caldrà integrar amb una visió deconjunt i que hauran de conjuminar-se ambles polítiques generals i sectorials. En l’àmbitmetropolità barceloní aquest projecte –esdigui Pla Territorial Metropolità o de qual-sevol altra manera– haurà de perseguir,al menys, set objectius territorials bàsics:• Enfortir la capacitat econòmica de la ciutat• Vertebrar la ciutat metropolitana• Augmentar-ne l’accessibilitat exterior• Garantir la seva funcionalitat interna• Defensar el dret de tots els ciutadans a

l’ús del territori• Protegir la qualitat ambiental i assegurar-

ne la governabilitat

Vegem breument quines haurien de ser lesprincipals mesures associades a cada und’aquests objectius.

1. Enfortir el desenvolupament econò-mic de la ciutat ha de ser, sens dubte elprimer objectiu. I ha de ser-ho no pas comun fi en simateix, sinó coma requisit i garan-tia de la cohesió social i la preservacióambiental. Per aconseguir aquest desen-volupament durador acompanyat de cohe-sió, les polítiques de modernització econò-mica i de redistribució social sónimprescindibles. Però aquestes polítiquesresultarien avui insuficients si nos’acompanyessin d’actuacions tendents a

enfortir l’estructura urbana. En efecte, en uncontext internacional cada vegada més inte-grat, les economies externes que les empre-ses deriven de la seva localització en unindret i no en d’altres resulten d’importànciacreixent. Aquestes economies depenenen bona part, com han explicat els experts,de les dotacions i les característiques del’entorn territorial. És per això que per aciutats com la nostra –que ocupen una posi-ció intermèdia en el sistema mundial deciutats imalden permantenir-la i, si és possi-ble, millorar-la– la qualitat d’aquest entornés clau. I ho és no tan sols com a requeri-ment social, ambiental o funcional, sinótambé com a requisit per a la competitivi-tat econòmica i el desenvolupament dura-ble. La terciarització de l’economia, a la queal·ludíemmés amunt, reforça encara aquestaimportància del medi. En efecte, a Barce-lona les activitats manufactureres tenenun arrelament i una importància que lesfa ben mereixedores de consideració ipromoció. Però en el futur ben difícilmentpodriengarantir per ellesmateixes l’ocupaciói el creixement econòmic. En canvi, avui–per la qualificacióde la seva forçade treball,per la presència d’un important sistemauniversitari, per l’existència de centres derecerca avançats i per la dotació d’importantsequipaments culturals– la Barcelona metro-politana està en bona disposició de créi-xer end’altres activitats quepoden ser punte-res: la logística, les tecnologies ambientals,la salut, el disseny, la formació, les arts oel turisme. Per dir-ho curt: en serveis vincu-lats d’una manera o altra al coneixement ia la gestió del coneixement. Les generacionsque estan a punt d’entrar en el mercat labo-ral -a més de ser, per comparació amb lesprecedents, força exigües en volum- són lesmés formades de la nostra història. Per apro-fitat aquesta conjuntura, la ciutat –cadas-cuna de les ciutats de la regió metropoli-tana– haurà d’enfortir-se i adaptar-se (ambla creació deparcs d’activitats, amb l’atracciód’empreses d’alta tecnologia, amb la vincu-lació a institucions de formació i recerca),tot fomentant un ambient propici que lipermeti d’ampliar la seva base econòmica

Page 23: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

23

amb aquest tipus d’activitats punteres.L’oferta urbana serà així –al costat de laformació, la modernització i la redistribu-ció– una palanca bàsica del desenvolupa-ment econòmic i la cohesió social.

2. Vertebrar la metròpoli mitjançant laconsolidació de la xarxa urbana. En uncontext internacional cada vegada més inte-grat, les economies externes que les empre-ses deriven de la seva localització en unindret in no en d’altres resultend’importància creixent. Aquestes econo-mies depenen –com han explicat elsexperts– de les dotacions i les caracterís-tiques de l’entorn. És per això que per aciutats com la nostra –que ocupen una posi-ció intermèdia en el sistema mundial deciutats i malden per mantenir-la i, si és possi-ble, millorar-la– la qualitat de l’entorn ésclau. I ho és no tant sols com a requerimentsocial, ambiental o funcional, sinó tambécom a requisit per a la competitivitat econò-mica i el desenvolupament durable. Laterciarització de l’economia, a la queal·ludíemmés amunt, reforça encara aquestaimportància del medi. En efecte, en el futurel manteniment de l’ocupació i el creixe-ment econòmic ben difícilment podran deri-var-se de les activitats manufactureres. Encanvi, per la qualificació de la seva forçade treball, per la presència d’un impor-tant sistema universitari, per l’existència decentres de recerca avançats i per la dotaciód’importants equipaments culturals, laBarcelonametropolitana està enbonadispo-sició de créixer en sectors que poden serpunters: la logística, les tecnologies ambien-tals, la salut, el disseny, la formació, les artso el turisme. Per dir-ho curt: en sectors vincu-lats d’una manera o altra al coneixementi a la gestió del coneixement. La ciutat –cadauna de les ciutats de la regió metropolitana–haurà doncs d’enfortir-se i adaptar-se (totcreant parcs d’activitats, atraient empre-ses d’alta tecnologia, vinculant-se a insti-tucions de formació i recerca) per tal defomentar un ambient propici per al desen-volupament d’aquest tipus d’activitats.L’evolució recent de ciutats com Terrassa

o com Girona ofereix molts elements dereflexió en aquest camp.

3. Garantir l’accessibilitat exterior dela metròpoli és imprescindible tant per laseva competitivitat com per tal que la ciutatpugui acomplir el seupaper de punt d’enllaçentre les lògiques d’ordre global i les d’ordrelocal i regional.S’ha escrit que “cervells i accés almón” seranles claus per al desenvolupament futur deles ciutats. Segurament l’asseveració és reduc-tiva, però no hi ha dubte que l’evoluciófutura de l’àrea de Barcelona depèn, en granmesura, de la seva connexió en el sistemainternacional de ciutats. En aquest camp elsestudis sobre accessibilitats relatives aEuropamostrenqueBarcelona es troba enuna situa-ció de clara inferioritat amb davant d’altresciutats espanyoles i europees. L’acompliment–amb les oportunes salvaguardes ambien-tals– dels acords del conveni del Delta rela-tius al port, l’aeroport i les zones d’activitatslogístiques és doncs vital per al conjuntde la metròpolis. Aixímateix, resulta de granimportància per les nostres ciutats la conne-xió de TGV amb Madrid i amb França. Lapolèmica sobre la ubicació de l’estació, ambla que s’ha volgut oposar els interessos deBarcelona als de la resta del territori metro-polità, està plantejada sobre bases falses:una eventual radicació de l’estació princi-pal al Vallès potser afavoriria, per proxi-mitat, Sabadell o Terrassa, però deixariaen una situació de gran excentricitat aMataró, Vilanova i Vilafranca, i, en menormesura, a Granollers. De nou: l’enfortimentde la jerarquia urbana de Barcelona no hade ser considerada una amenaça per la restade ciutats, sinó un requisit i una garantia perla competitivitat, el creixement i, comveiem,per l’accessibilitat global de l’àrea.

4. Assegurar la funcionalitat de lesxarxes que integren el territori. hem vistque les transformacions urbanes en cursforcen als ciutadans i a les empreses a ferun ús cada vegada més extensiu del terri-tori. Això, com s’ha explicat, resulta en unaexacerbació de la mobilitat que, a més,

Invertir en les ciutatscatalanes, particular-ment a Barcelona, ésinvertir en el conjuntdel país: és invertir enCatalunya.

Page 24: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

24

se serveix de manera creixent per mitjansmecànics i privats. Els consegüents proble-mes –de congestió, consum energètic i sinis-tralitat, entre d’altres– no podran ser resoltsmés que a través de polítiques de verte-bració metropolitana que incideixin sobrela generació dels desplaçaments. Però alcostat d’aquestes cal absolutament desen-volupar polítiques de transport i xarxa viàriacapaces de servir de manera més eficientla mobilitat. Pel que fa a les corones metro-politanes cal, en primer lloc, augmentar lesseves dotacions de transport públic, nonomés en relació amb Barcelona, sinótambé per a servir els seus propis fluxosinterns. Cal, així mateix, reclamar la imme-diata posta en funcionament de l’eix ferro-viari Mollet-Papiol per al transport de viat-gers, i explorar les possibilitats de dotar detransport públic sobre estructura fixa ales connexions Mataró-Granollers i Vila-nova-Vilafranca. En relació a la xarxa viària,la construcció del 4rt. cinturó, si es demos-trés necessària, hauria de ser concebuda idissenyada sobretot com una via de conne-xió entre les grans ciutats de la coronametropolitana, més que no pas com un nouby-pass interregional o internacional. D’altrabanda, la discussió del traçat i la capaci-tat de la xarxa no pot separar-se del debatsobre la seva gestió. Cal plantejar doncsel tema dels peatges, d’importància essen-cial per a la comunicació de les nostresciutats. Aquí hi ha en primer lloc un greugeevident respecte la situació d’altres ciutatsespanyoles i europees. Tanmateix, desdel punt de vista del model de transport,potser la solució no hauria de buscar-se tanten la desaparició absoluta del peatge, sinóen la recuperació pública dels beneficis quegenera, així com el seu abaratiment, iprogressiva igualació sobre el conjunt dela xarxa metropolitana (tot evitant així lesdesigualtats flagrants que afecten molt nega-tivament algunes de les ciutats metropoli-tanes). Finalment, cal assegurar el desple-gament de la xarxa de cable per a lescomunicacions de banda ampla, que potreforçar encara l’aparició de noves en elconjunt metropolità.

5. La defensa activa del dret dels ciuta-dans a l’ús del territori haurand’acompanyar les polítiques de vertebra-ció i d’infraestructures. Això s’ha de concre-tar a través de polítiques d’habitatge id’equipaments que garanteixin, per uncostat, l’accés dels ciutadans a l’habitatgei, per l’altre, la igualtat territorial en l’accésals serveis públics. Un dels principals objec-tius d’aquestes polítiques ha de ser preser-var la diversitat social de les principalsciutats, no només per un principi de justí-cia social, sinó també com una forma dequalificar el seu territori a través de la justí-cia social, és a dir, a través de la convivèn-cia de grups diversos sobre un mateix espai.Respecte això, cal tenir en compte queels reptes, a les nostres ciutats, poden venirtant de la incapacitat de garantir l’accés al’habitatge dels ciutadans amb menor capa-citat adquisitiva, com de la tendència perpart de ciutadans de rendes mitjanes i altesa desplaçar-se cap a d’altres localitats. Caraal futur, caldrà així mateix defensar la preser-vació i el manteniment dels espais públics,que han estat una de les principals conques-tes de l’urbanisme democràtic d’aquestsanys. Les pulsions tendents a l’apropiacióexclusiva del territori per part dels grupssocials que l’ocupen haurà de ser comba-tuda amb decisió: el “fortress Los Ange-les” o els “condominios cerrados” que carac-teritzen tantes ciutats llatinoamericanes sónel model a evitar. Com s’ha escrit: senseespai públic no hi ha ciutadania compar-tida, no hi ha ciutat.

6. La recuperació i preservació de laqualitat ambiental. En aquest sentit, ladefensa del caràcter compacte, complex iintegrat del creixement urbà, ha d’anaracompanyat d’una aposta decidida per lapreservació dels espais oberts a la regiómetropolitana. Espais oberts que acom-pleixen una funció compensatòria de lesactivitats urbanes, que contenen un impor-tant patrimoni paisatgístic, que relliguenentre si espais d’especial interès natural ique permeten el desenvolupament

Les opcions que esprenen aracondicionen el futur.Hom ha de poder triarentre elles, i tenir lacapacitat d’elaborar,debatre i executaraquelles que beneficiïna la majoria de lapoblació.

Page 25: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

25

d’activitats agràries especialment produc-tives. La progressiva extensió de mesuresde protecció dels espais oberts sobre lesdues serralades metropolitanes, així comla recent creació de parcs rurals dins elslímits municipals d’algunes de les ciutatsde les corones metropolitanes són mostrainequívoca dels avenços en aquest camp.Cara al futur, cal reclamar polítiques metro-politanes que permetin un tractament globali sistèmic de la qüestió. Així mateix, calexigir la definició de les dotacions i gestióde les infraestructures relacionades ambqüestions ambientals, és a dir, la captaciói distribució d’aigua, les plantes de sane-jament i els sistemes per al tractament i elimi-nació de residus.

7. Un procés democràtic i participa-tiu és, necessàriament, l’endegament d’unconjunt de projectes d’aquest tipus. L’actualestructura administrativa del territori metro-polità, caracteritzada per una fragmentaciói una complexitat extremes, no ho faci-lita. En efecte, en els reduïts 3.200 quilò-metres quadrats del territori metropolità(un 10% de l’espai català) hi actuen més de200 ens locals i 7 nivells administratius dife-rents (municipis, comarques, mancomu-nitats, entitats metropolitanes, diputacióprovincial, Generalitat i Estat; als qualscaldria encara afegir la presència creixentde les polítiques procedents de la UnióEuropea). En d’altres llocs hem explicat elscostos que es deriven d’aquesta situació,des del punt de vista de l’eficiència insti-tucional, i, sobretot, de la transparènciaadministrativa i la representativitat. Mésamunt reivindicàvem la importància de lapolítica en la construcció de la ciutat. Doncsbé, per poder-se desplegar el debat sobreel present i el futur, així com per aplicar lesmesures que se’n derivin, hom precisad’instruments institucionals adequats. Ditd’altra manera, el futur de la metròpolisdepèn de la seva governabilitat. Cal trobardoncs la fórmula per tal que les polítiquesque es debatin i s’apliquin en cada muni-cipi estiguin coordinades i condicionadesper les determinacions i la gestió d’abast

metropolità. Això, al nostre entendre, hauràde passar necessàriament per la creaciód’un ens de planejament, cooperació i gestiód’àmbit metropolità (entengui’s bé: un ensd’àmbit regional metropolità). En la cons-trucció d’aquest sistema equilibrat degovern, caldrà garantir tant la representa-tivitat i la transparència, com per l’eficiènciai la simplificació administrativa. I caldràassegurar així mateix que les polítiques ques’apliquin a la regió metropolitana –el corurbà de Catalunya– estiguin conjunyidesamb les polítiques territorials per al conjuntdel país.L’assoliment d’objectius com els enun-ciats no serà fàcil ni estarà, segurament,exempt de dificultats. Però és vencent difi-cultats com la ciutat s’ha construït fins arai com haurà de seguir construint-se en elfutur: “serem allò que vulguem ser/ deba-des fugim del foc, si el foc ens justifica”•

Page 26: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes
Page 27: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

Els models d’ocupació urbana delterritori que s’han donat al llarg dela història de Catalunya mostrenque s’ha evolucionat de la ciutatautàrquica medieval a la ciutatdifusa contemporània, tot passantper un sistema en xarxa de ciutatscompactes que assolí el seuesplendor als segles XVII-XVIII.Recuperar aquest model de "ciutatde ciutats" permetria contrariar latendència actual al malbaratamentdel sòl i al desequilibri territorial i,d’aquesta manera, el 2050 ladistribució de la població i lesactivitats econòmiques a Catalunyaserien més sostenible que no pasara.

Recuperar la ciutat compacta

Albert Garcia Espuche.Historiador

L’home sap que el temps és infinit, peròli costa acceptar que l’espai, o almenys elterra que trepitja, és finit. I tampoc semblamolt disposat a admetre que les transfor-macions per ell originades en aquest espaifinit, en les ciutats i en el territori, són quasitan irreversibles com el pas del temps. Elsdiversos individus de la nostra espècie roma-nen poc de temps en escena, però moltsdels seus encerts i dels seus errors quedengravats en el territori amb una obstinacióconsiderable. Les actuacions sobre l’espaisón molt difícils de corregir, perquè els grausd’irreversibilitat de les transformacions origi-nades resulten enormes. Com dirien elsexperts en prospectiva, la colonitzaciódel futur que fan dites transformacions ésmassa gran. L’herència espacial del quehem fet i estem fent pot arribar a condi-cionar de forma determinant els qui larebran.Finitud de l’espai i alts graus d’irreversibilitatde les actuacions realitzades sobre ell són,així, dues variables que resulten essencialsa l’hora d’abordar els problemes actuals ifuturs que tenen a veure amb el territori.

Un sistema territorial eficaç

Si la història de Barcelona començà ambun acte fundacional que aprofitava unasituació geogràfica favorable, l’explotacióexitosa d’aquesta fundació s’inicià de fetamb la constitució d’una entitat política ala meitat del segle XIII. La baixa Edat Mitjanava suposar, després, la consolidació d’unamàquina urbana, comercial i productiva,d’una empresa ordenada i eficaç que teniamés relacions amb la Mediterrània que ambel seu propi territori natural. Superada la

crisi baix-medieval, en el segle que trans-córre des de la meitat del segle XVI finsla guerra de Secessió, és a dir entre 1550 i1640, es va produir l’articulació d’una autèn-tica economia territorial comandada perBarcelona i sustentada en un sistema deciutats equilibrat i en un territori progres-sivament especialitzat. Va ser aquest el perí-ode clau en la constitució de la màquinaterritorial catalana.En efecte, cap a la meitat del segle XVI vacomençar a Catalunya un procés decisiude transformació del territori o, dit d’unaaltra manera, d’aprofitament racional delsrecursos naturals i humans en el país.Aquesta transformació deixava enrera, persempre més, les etapes anteriors en les qualsels graus d’autarquia econòmica entre lesdiferents poblacions i comarques catalaneseren molt grans. Aquest procés de canvi vaser liderat per l’economia barcelonina, peròamb el suport essencial d’un sistema emer-gent de ciutats en un espai geogràfic deli-mitat, aproximadament, per Vilanova/Sitges,Vilafranca, Manresa, Igualada, Vic, Grano-llers i Mataró/Blanes.Si l’herència medieval havia estat la forçade les ciutats-capital (Barcelona, Girona,Lleida, Tarragona, Tortosa), la d’aquest segleva ser la del conjunt de poblacions prope-res a Barcelona que se sumaven, i forma-ven ara un autèntic sistema urbà, a les vellesciutats. El canvi de model, entre una i altrasituació, va passar per una profunda rees-tructuració de l’economia territorial. Desprésd’una llarga etapa de predomini de laconcentració relativa de capacitat deproduc-ció a Barcelona, aquesta transformació vaproduir, entre 1550 i 1640, una descentra-lització industrial cap a les poblacions de la

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Page 28: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

gran corona barcelonina que acabem dedefinir, i això en paral·lel al quasi estanca-ment demogràfic a la capital i al reforçamentde Barcelona com a centre comercial, distri-buidor i director. Cal ressaltar no tant la formaen què es produiren els canvis econòmicsi territorials, forma que, per molt insòlit quesembli, el concurs del comerç amb Amèricai amb la Castella interior va resultar indis-cutible, com els resultats: és a dir, l’herènciaque va deixar el període 1550-1640. Enefecte, i dit d’una manera abstracta, va seraquest el període, fins a laGuerraCivil espan-yola, en el qual el centre de gravetat deles cinquanta poblacions més importantsdel país es va acostar de manera més ràpidaaBarcelona. Això vol dir que en aquest perí-ode es va reestructurar decisivament la distri-bució de forces en el territori. El 1640, lapoblació activa estava distribuïda demaneramolt més eficaç que el 1550: establerta ennuclis que disposaven de muralles, gentmilitarment organitzada, centres assisten-cials, corporacions gremials, infraestruc-tures industrials, mercaders emprenedors,acumulacions de capital, mitjans de trans-port...; i amb una distància entre ells irespecte de Barcelona suficientment curtacom per permetre conformar un sistemaeconòmic dinàmic i integrat.Així, en el mateix període en què Madridva esdevenir la capital de l’imperi, una ciutatburocràtica i consumidora, seu de la cort,Barcelona, va donar un pas decisiu de ciutatordenada a ciutat ordenadora, va passara ser el centre director d’un territori propieficaçment productiu, una ciutat capitalde ciutats. En el mateix moment en quèMadrid va augmentar espectacularmentla seva població i va anul·lar en bona partla potencialitat de la vella xarxa de ciutatscastellanes, Barcelona va créixer fora deBarcelona, en el seu propi sistema, i va orga-nitzar el seu territori potenciant un ampliconjunt de ciutats amb personalitat pròpia.Barcelona i Madrid, Catalunya i Castellahavien triat diferents vies en la manerad’organitzar els recursos demogràfics iproductius en el territori. Tots els textosescrits entre el segle XIV i el XVI insistien

en el despoblament català, mentre Caste-lla era considerada un país densamentpoblat. En canvi, després de 1600, els autorsque comentaven la decadència castellanaposaven de relleu la caiguda demogràficade Castella, mentre que descrivien Cata-lunya com un país llegendàriament poblat.Els testimonis aCatalunya ressaltaven també,a partir d’aquella data, la densitat de pobla-ció, però subratllaven quelcom que resultamés significatiu per a nosaltres: la densitaturbana. “De manera que toda Cathaluñaparece ser una sola ciudad”, escrivia el pareDiago en la seva Descripción de Cataluñade 1605; “toda ella parece una sola pobla-ción porque apenas hay distancia notablesin ella”, afirmava Esteban de Corbera en elseu text Cataluña ilustrada..., de 1632;“apenashay legua sin lugar... que todaCatha-luña es una ciudad continuada”, asseguravaManuel Marcillo el 1685 a la seva Crisis deCataluña.De fet, no tot Catalunya, sinóuna àrea àmpliaperò molt concreta podia donar, als homesdel segle XVII, la sensació de formar unasola ciutat, i dita àrea era l’extensa coronaterritorial barcelonina formadaper les comar-ques del Barcelonès, Maresme, Baix Llobre-gat, Osona, Anoia, Bages, Penedès i Garraf,i en la qual havien crescut ràpidament, entre1550 i 1600, en alguns casos quasi del nores, poblacions com Vilanova, Sitges, Te-rrassa, Manresa, Igualada, Mataró o Arenys.Les xifres de densitats de població per aCastella i Catalunya eren el 1553 de 26 i 12,1habitants per quilòmetre quadrat respecti-vament. Si tenim en compte només aque-lla corona territorial (Barcelonès, Maresme,Baix Llobregat, Osona, Anoia, Bages,Penedès, Garraf), la seva densitat resul-tava ser d’11 habitants per quilòmetrequadrat el 1553, però ja de 22,2 el 1702, imolt probablement més alta encara el 1600.És a dir, des del punt de vista de la densi-tat, la corona barcelonina tenia ja, a inicisdel segle XVII, una massa crítica demogrà-fica comparable a la castellana i, sens dubte,estavamillor organitzadapel que fa al sistemaurbà. El que transllueixen les afirmacionsdels homes del segle XVII és la constata-

ció de l’existència d’un territori català sufi-cientment sòlid en la seva base demogrà-fica i amb un sistema de ciutats suficient-ment articulat com per resultar eficaç desdel punt de vista de l’economia.

Una ciutat de ciutats

Com ha dit De Vries pel cas europeu,l’estructura urbana autàrquica de l’EdatMitjana no podia servir com a suport urbàd’una societat comercial i industrial. Elmateix podem dir, a l’escala regional, pera Catalunya. L’herència és la variable impor-tant en aquest canvi: com escriu el propiDe Vries, el sistema urbà modern va ser unaempresa de l’era premoderna. Aquesta trans-formació va tenir lloc al que aquest autoranomena l’era del proletariat rural, datadaentre 1600/1650 i 1750. Amb més preci-sió, va ser durant la primera meitat del segleXVII quan es va produir la crisi urbana queva donar lloc a les transformacions deci-sives. A Catalunya, aquesta etapa de canviurbà i territorial, en la qual es va produirla descentralització de la producció cap aàrees comandades per poblacions lligadesen un sistema eficaç a Barcelona, va tenirlloc entre 1550 i 1640, i estava ja àmplia-ment consolidada cap a 1600.En aquest sentit, el procés de canvi a escalaregional, paral·lel al queesvaproduir a escalaeuropea, va tenir lloc a Catalunya de formaprecoç. Enelmoment, enquè lanovaestruc-tura urbana europea va ser conformada perles necessitats d’una economia comercial ivapassar a serdominadaper centresmercan-tils encompetència,Barcelonahavia ja conso-lidat la seva regió com un espai geogràficbenarticulat des del punt de vista del sistemaurbà. Així, el període que transcórre entre1550 i 1640 constitueix una etapa essen-cial pel canvi que va suposar la instaura-ció i l’impulsd’aquest sistemaurbàben travat,base per a una economia madura i sòlida iherència de gran pes en el futur.El canvi produït entre 1550 i 1640 haviacreat un sistema de ciutats i una densitaturbanes amb la massa crítica suficient perfer funcionar molt millor que abans

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

28

Page 29: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

29

l’economia territorial. Però, a més del valorde la xarxa organitzadora i directora de lesciutats, l’altre factor clau en la transformacióva ser la progressiva especialització delconjunt del territori. Cada una de les pobla-cions, relativament properes a Barcelona,que van ascendir en la jerarquia urbanaentre 1550 i 1640, va assolir alguna o algu-nes especialitzacions productives, i tambées van especialitzar les seves àreesd’influència i altres zones del país. Vic, perexemple, va augmentar el seu rol en elsector del cuir, però, sobretot, va esde-venir la ciutat directora del tèxtil, i va orga-nitzar una amplíssima regió pròpia en laqual els nuclis intermedis, els petits i finsi tot les masies aïllades varen participaren un procés clarament protoindustrial que,va passar per la capital d’Osona i Barce-lona portava a la Castella interior, a Sevillai a Amèrica; Manresa, al seu torn, es vaconvertir en la capital del curtit, però vapotenciar també especialitzacions comple-mentàries en el sector del cotó i en el delferro; Mataró, explotant la seva magní-fica situació geogràfica, va sorgir alesho-res com la ciutat del vidre, però també, comaltres nuclis propers del Maresme, com unapoblació decisiva en el transport marítimi organitzadora de la producció vinícola,que va créixer de forma explosiva a la sevaàrea; Terrassa, i en menor mesura altresnuclis dels Vallès Occidental, varen eclo-sionar, en aquest moment, com a pobla-cions molt especialitzades en la producciótèxtil, autèntiques fàbriques urbanes deteixits de llana... Aquestes especialitzacionsi moltes altres es van produir amb unaintensa vinculació de les diferents pobla-cions i comarques amb la capital, es vanestablir un conjunt de lligams que varenpenetrar profundament en el territori, sobre-tot a través d’un complex aprofitamentde l’eix Barcelona-Vic-Ripoll, que perme-tia explotar la producció llanera del Piri-neu central i les capacitats extractores iindustrials que la zona de Ripoll tenia enel sector del ferro; i amb el complement del’explotació de l’eix que, passant perManresa, pujava també cap a la muntanya.

Però, a més, aquesta especialització va afec-tar les àrees agrícoles: al mateix temps ques’eliminava el cultiu de la vinya a Osona,àrea que va passar a ser molt més rendibleen la seva nova especialització tèxtil, difí-cilment compatible amb la vinícola, lesàrees del Maresme, i en menor mesurade Manresa, s’especialitzaren en la vinya,i el Vallès Oriental, amb Granollers coma centre director, es mantenia com a àreaagrícola, com a graner emplaçat en el centredel nou sistema urbà industrial potenciaten el període; mentrestant, les extenses ifèrtils terres de ponent, de l’Empordà id’altres, constituien la gran reserva agrí-cola del país, complemantada per la riquesaforestal pirenaica.El territori apareixia, doncs, racionalmentespecialitzat, en una economia que jafuncionava, globalment, de cara a laproducció i l’exportació i no només, comhavia succeït fins aleshores en grans àreesdel país, amb el limitat objectiu del’autoconsum. El desequilibri territorial (perfer servir un mot sovint utilitzat per carac-teritzar negativament el desenvolupamentterritorial català posterior) era en aquellsegle perfectament intel·ligent des del puntde vista de l’aprofitament de les capacitatsproductives de cada àrea geogràfica. Peraquest període, no és acceptable confon-dre especialització territorial amb desi-gualtat econòmica i social produïda peruna acumulació desequilibrada de lariquesa en el territori. El gran error de latransformació recent del territori ha estat,en canvi, la pèrdua de capacitats especí-fiques i especialitzades de parts del terri-tori, amb la generalització simultània, abona part de l’espai, dels efectes d’unadeterminada forma uniformitzadorad’urbanitzar i industrialitzar, en convivèn-cia amb l’augment de les desigualtatseconòmiques i socials entre àrees diferentsdel país, però també en el sí de cada unad’aquestes parts. En principi, però,l’especialització racional del territori notenia perquè implicar, necessàriament,l’augment de les desigualtats econòmiquesen el país en funció de l’àrea habitada.

Entre 1550 i 1640s’articula unaautèntica economiaterritorial comandadaper Barcelona,sustentada en unsistema de ciutatsequilibrat i en unterritoriprogressivamentespecialitzat. Va seraquest el període clauen la constitució de lamàquina territorialcatalana.

Page 30: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

30

El malbaratament d’un bé escàs:1950/70-2000

La guerra de Secessió va iniciar, el 1640, unseguit de conflictes bèl·lics que van posara prova la capital catalana i el país. Peròdesprés de cada crisi es van produir recu-peracions que resultaven possibles gràciesa la solidesa de l’especialització econòmicaterritorial i a la maduresa del sistema deciutats català. Aquestes bases estructuralsque caracteritzaven la Catalunya del perí-ode van facilitar el creixement econòmici demogràfic de l’últim terç del segle XVIII.I a pesar de les sensibles transformacionsque es produïren després en el territori(infraestructures portuàries, carreteres, ferro-carril, instal·lacions industrials...) es pot dirque, des del punt de vista de la racionali-tat en l’ocupació de l’espai català i de lesrelacions funcionals establertes, la situacióno va canviar radicalment fins després dela guerra civil espanyola. Si fins el 1550,la màquina urbana barcelonina, unavegada definida la seva maduresa, haviafuncionat amb una relació relativament febleamb el seu territori natural, de 1550 a1950/70, la màquina territorial catalana,va actuar amb una eficàcia innegable, iva absorbir allaus migratoris, externs ointerns al país, decantant-se per una concen-tració de població i d’activitat més o menysallunyada, segons els períodes, al centredirector barceloní, però soportant global-ment molta més població que abans, ifuncionant com un sistema ben integrat.S’inicià i es desenvolupà, és evident, unaconcentració industrial i de població aBarce-lona i el seu entorn més proper que, desdel final del segle XVIII, es va acompanyarde dificultats molt greus per a les classesmenys afavorides (explotació laboral, deplo-rables condicions higièniques en els hàbi-tats...), però no es van originar hipote-ques excessives en la forma d’ocupar elterritori. En tot cas, el sistema territorialva mostrar les primeres disfuncions, acumu-lant població i recursos, de forma exces-siva, en l’àrea més propera a Barcelona, enoposició amb el creixement demogràfic i

industrial descentralitzat que havia carac-teritzat el gran canvi del segle 1550-1640.No deixa de ser contradictori, des del puntde vista de l’ocupació del territori, que l’inicide la forta concentració de població i indús-tria en una àrea molt reduïda propera aBarcelona es donés en un moment en elqual el ferrocarril podia desplaçar perso-nes i mercaderies a una velocitat força supe-rior a la dels traginers, les mules i les carre-tes del segle XVII. Des del punt de vistade la tècnica, la descentralització d’aquellperíode anterior s’hagués pogut manteniri potenciar, però des del punt de vista del’optimització dels guanys econòmics,l’interès per disminuir al màxim els costosde producció (mà d’obra, matèries prime-res, energia) varen primar en favor de laconcentració a prop de Barcelona i del seuport.En el sentit de l’ús del territori, cal veure lestransformacions del segle XIX i les que vanseguir no únicament en clau barcelonina,no tant com una explosió o desbordamentde la ciutat comtal cap a la resta del país,sinó com una disfunció del conjunt delsistema. Perquè com a tal sistema va funcio-nar el país quan, a partir de la segona meitatdel segle XVI, les forces econòmiques lide-rades per l’empenta barcelonina van optarper una opció de desenvolupamentdemogràfic i industrial descentralitzat.

L’esclat de la superfície urbana

Des dels anys cinquanta del nostre segle,es va produir, ara sí amb tota contundèn-cia, un notable creixement demogràfic ifísic a la Regió Metropolitana de Barcelona.Entre 1950 i 1975, aquest creixement tinguélloc sobretot a la primera coronade lametrò-poli (el continuum urbà) i, a partir de 1975,es va donar sobretot a la segona, però ambcaracterístiques diferents. El procés de crei-xement físic i demogràfic s’acompanyàde la industrialització creixent de la primerai segona corones i de la terciarització delnucli central barceloní.Entre 1950 i 1970, els anys del desarrollismo,la Barcelona municipal va passar d’1.280.000

El desequilibriterritorial era al segleXVII perfectamentintel·ligent pel que fa al’aprofitament de lescapacitats productivesde cada àreageogràfica. Per aquestperíode, no ésacceptable confondreespecialitzacióterritorial ambdesigualtat econòmicai social.

Page 31: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

31

a 1.745.000 habitants (multiplicant per 1,4);i van créixer molt més ràpidament les ciutatsdel seu continuum urbà, com Santa Coloma(de 15.200 a 106.000, multiplicant per 7),l’Hospitalet (de 71.500 a 241.000, multi-plicant per 3,4) o Badalona (de 61.600 a162.800, multiplicant per 2,6). Al mateixtemps, les ciutats històriques de la grancorona territorial barcelonina (Vic, Mataró,Manresa, Vilanova, Vilafranca, Terrassa,Igualada, Granollers, Sabadell) van passarde 270.500 a 566.200 habitants (multipli-cant per 1,7). En conjunt, aquestes ciutatsvan mantenir, per tant, bona part del seupes, per molt que Sabadell i Terrassa (59.500a 159.400 multiplicant per 2,7; 58.800 a138.700, multiplicant per 2,3) es van desta-car per sobre de les altres. El model encaraestava constituït per un sistema urbà confor-mat per una capital que havia assolit nivellsde concentració alts, però que resultavenútils de cara a les economies d’escala i ala competència del país amb altres regionseuropees; i per un conjunt de nuclis urbanscompactes que tenien, un a un, una fortacapacitat demogràfica i econòmica i unadestacada personalitat.A partir de 1970, al mateix temps que laciutat central i altres poblacions abordavenels problemes heretats, procurant, pel quefa a les variables físiques, recuperar les capa-citats dels seus espais públics, la màquinaterritorial perdia eficàcia des del punt devista del malbaratament del sòl disponi-ble i dels recursos i de l’energia consumits,donant-se un canvi de model físic territo-rial sense millores sensibles ni en la quali-tat de vida ni en la redistribució de la riquesa.El que interessa subratllar en aquest perí-ode és, efectivament i per comparació ambel succeït fins a finals dels anys seixanta,l’ocupació del territori català i especialmentel de la gran àrea barcelonina, el malba-ratament del bé escàs que és el sòl, i lesimplicacions de diversa índole, especial-ment mediambiental, que resulten d’aquestmalbaratament. Les informacions propor-cionades pels responsables de redactar elPla Territorial Metropolità de Barcelona sónforça concluents: “L’any 1880 la superfí-

cie consumida per l’ocupació urbana al’àmbit metropolità (AMB-65) era aproxi-madament de 1.700 ha. Quaranta anysdesprés (1920), la superfície urbanas’acostava a les 5.000 ha. L’ocupació vaaugmentar, per tant, a un ritmede 80ha/any.El 1956 (any del vol fotogramètric americàa tot l’estat espanyol) la superfície urbanaultrapassava les 10.000 ha. En 36 anysl’ocupació s’havia tornat a doblar, aquestcop amb un ritme de 200 ha/any. Durantels 16 anys del període 1957-1972, que coin-cideix aproximadament amb la segonameitat del règim franquista, el territori consu-mit pel fet urbà creix novament un 100%: assoleix el listó de les 20.000 ha, ambuna dinàmica accelerada de 600 ha/any. El“tardofranquisme”, la transició i els primersanys de la democràcia (1973-1986) no tansols recolliren la forta inèrcia urbanitzadorai edificatòria del període immediatamentanterior, sinó que, especialment les duesprimeres etapes, suposaren un nou canvide ritme. Es va arribar a les 40.000 ha totals,i a diferència de l’època de la dictadura, abase de creixements molt dispersos i debaixa densitat, amb consums de 1.500ha/any. Les reduïdes densitats expliquenen gran part el desfasament entre aquestperíode de màxima acceleració enl’ocupació del sòl i el moment àlgid del’increment poblacional sota l’influx immi-gratori dels anys 1950-1970, localitzat enbona part en creixements anàrquics, densosi especulatius i al marge del planejamenturbanístic. Finalment, el període 1987-1992(i també els inicis dels anys 80) s’ha carac-teritzat per un gran esforç per corregir lesgreus mancances d’infraestructures i serveisdels creixements de l’etapa anterior i per latasca de redacció o revisió dels plans urba-nístics municipals en un intent d’introduirsi més no ordres parcials en l’ocupaciódel sòl, la qual arribava, l’últim any del perí-ode, a més de 46.000 ha”.

La ciutat difusa

No deixa de ser significatiu, sorprenent ipreocupant, que aquest procés accelerat

de consum de sòl es produís, en la seva fasemés aguda, en paral·lel a un estancamentdel creixement demogràfic. A la primeraetapa de creixement elevat de la urbanit-zació, aquesta expansió es podia relacio-nar, i justificar, amb la necessitat d’acollirun gran increment de població, en unmoment de forta immigració. Però, pel perí-ode posterior, aquesta relació no es potestablir. Aproximadament la mateixa pobla-ció, gaudint de nivells de vida similars, vacomençar a consumir més i més territori.Així, entre 1973 i 1992, tot i que el creixe-ment total de la població catalana va sernomés del 16,7 %, es va duplicar la super-fície urbanitzada a la Regió Metropolitanade Barcelona, i va passar en pocs anys de20.000 ha a 46.000 ha, amb un incrementdel 130 %.Però cal dir, a més, que si entre 1950 i1970 es doblà també l’ocupació urbana,ocupant en una veintena d’anys tant terri-tori com en tota la història anterior, els crei-xements es produïren sobretot com a exten-sions dels nuclis i assentaments urbansexistents. L’espai urbanitzat formava encaraun continuum, amb una diferenciacióencara clara, des del punt de vista del’ocupació física del territori, entre camp iciutat. Si des de feia segles tot el conjunt del’amplíssim territori relativament proper aBarcelona funcionava ja com un sistemaamb relació intensa de les parts, fins aquellmoment el funcionament conjunt no haviaimplicat la desaparició física dels límits entreels nuclis urbans i la resta del territori. Encanvi, des del final dels anys seixanta i prin-cipi dels setanta, es produí un esclat delcreixement urbà que comportà un procésgeneralitzat de dispersió de la ciutat, delsdiferents nuclis urbans pel territori.Si contempléssim només el global de lesxifres de població, sense fer atenció en ladistribució espacial, el fenomen de disper-sió de la ciutat podria passar desapercebut.La pèrdua de població a la ciutat central i elrelatiu estancament demogràfic a la coronabarcelonina podrien fer pensar que aquestaaturada demogràfica feia innecessària i, perpura lògica, inexistent l’expansió de la ciutat

Page 32: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

32

difusa pel territori. El municipi de Barcelonava passar de 1.745.100 a 1.701.200 habitantsentre 1970 i 1985, i si hi sumem SantaColoma, l’Hospitalet i Badalona, veiem queel conjunt va evolucionar de 2.256.700 a2.337.400 habitants. Al mateix temps, lesciutats històriques de la gran corona terri-torial ja ben definida a finals del segle XVIpassaren de 566.200 a 687.700. Tot aquestconjunt de poblacions va veure, doncs,un modest creixement de població (de2.822.900 a 3.025.000 habitants). Aquest fetamaga, però, un procés que es va accelerarencara més en els anys posteriors: l’abandólent però continuat de població de la ciutatcentral. Entre 1986 i 1996, Barcelona vaperdre gairebé 200.000 habitants i va passarde contenir el 40,2 % de la població metro-politana al 35,7 %; en canvi, l’anomenadasegona corona metropolitana en guanyàmés de 180.000 i el seu pes relatiu va créi-xer del 28,3 al 32,6 %.Aquestes dades, però, no deixen veure,al seu torn, el fet que moltes de les prin-cipals ciutats de la segona corona vanperdretambépoblació i, sobretot, que es va produirun malbaratament del sòl en el conjunt delterritori, i molt especialment en aquell espaigeogràfic situat entre el continuum barce-loní i les poblacions històriques de la grancorona. Entre 1991 i 1996, Sabadell i Grano-llers varen perdre habitants en termes abso-luts, Mataró va romandre estancada i la restava créixer a un ritme clarament inferior alconjunt de la corona metropolitana, demanera que si l’any 1991 contenien el 46,1%de la població de la corona, el 1996 nomésen tenien el 43,3 %. I el mateix va succeiramb les activitats econòmiques. De talmanera que el model de nuclis de pobla-ció compactes entrà en crisi ràpidament,i va donar pas a una distribució sempre mésdifusa del poblament i de les activitats,en un procés en el qual la pèrdua de pesrelatiu eren comuns a Barcelona i a les prin-cipals ciutats de la seva regió.La ciutat difusa s’ha estès en el territori inter-medi entre el continuum barceloní i lesciutats històriques de la corona barceloninamés allunyades de la capital, un territori (la

Plana del Vallès) que podia haver-se conver-tit en una gran reserva agrícola i natural delpaís, tal i com apuntava la formació delsistema de ciutats i l’especialització del terri-tori que van tenir lloc entre 1550 i 1640.Aquesta àrea, que hagués estat especial-ment interessant preservar, és precisamentla més afectada pel creixement de la ciutatdifusa i la que, en la mesura en què encarasigui possible, cal protegir més en el futur.

L’agudització del malbaratamentdel territori

Aquest model de ciutat difusa, especial-ment acusat en algunes àrees, amb cadavegada major separació de funcions enespais més allunyats, ha comportat, en gene-ral en tot el territori i en especial en els seuspunts més sensibles, la pràctica obligacióde fer servir el transport privat, l’automòbil,per poder satisfer el conjunt de necessi-tats lligades al treball, la residència i l’oci.La dispersió de poblament, activitats i serveisha comportat una exacerbació de la mobi-litat, i aquest creixement de la mobilitat s’hatraduït en una demanda molt altad’infraestructures de transport i en l’ús crei-xent del vehicle privat. A l’altra cara de lamoneda, aquest model ha fet progressi-vament més difícil l’eficàcia, i fins i tot lamateixa possibilitat d’implantació, del trans-port públic.El fenomen de malbaratement del terri-tori ha resultat especialment agut a la regióbarcelonina, però, de fet, tot Catalunyaha patit unprocés similar, acompanyat d’unaforta degradació paisatgística i de la pèrduapatrimonial que això significa. Aquest procéss’ha produït de forma semblant a d’altresespais europeus, però a Catalunya es vanaccentuar alguns trets que han tendit aempitjorar les conseqüències: el triomfespectacular de la ideologia de la segonaresidència, en paral·lel a la degradacióambiental dels nuclis urbans, i en una versióautòctona que construeix de nou més quereaprofita i que consumeix molt d’espai enfunció de la implantació abusiva de les urba-nitzacions basades en cases unifamiliars

A partir de 1970, lamàquina territorialperdia eficàcia des delpunt de vista delmalbaratament del sòldisponible i delsrecursos i de l’energiaconsumits.

Page 33: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

33

aïllades; el ràpid èxit de l’ús de l’automòbili la seva generalització, amb un creixementde la taxa de motorització paral·lel ald’ocupació del territori, que ens ha portata cotes superiors a les dels EUA; l’apariciói extensió d’una xarxa de carreteres, auto-vies i autopistes progressivament tupida ide tots els serveis i servituds lligats a ellai a l’automòbil, amb una duplicació detraçats injustificable des del punt de vistafuncional; la desatenció complementàriai considerable als transports col·lectius; elpes econòmic exagerat dels sectors de laconstrucció i del turisme, combinat amb lesescandaloses facilitats donades al negociimmobiliari; la dispersió fora dels nuclisurbans d’activitats com la indústria, elcomerç, el lleure o els negocis...; i tot aixòen un país orogràficament difícil que ofereixsuperfícies escasses susceptibles de serconreades i urbanitzades.És necessari, però, no limitar-se a les consi-deracions sobre la quantitat d’espai ocupat,sinó a les qualitats d’aquest espai o, millordit, a les seves en bona part ja perdudesqualitats. D’una banda, la invasió urba-nitzadora salvatge de paratges de gran-díssim valor col·lectiu, com alguns dels qualsconformaven les, fins pa poc, extraor-dinàries costes catalanes, ha tingut unimpacte que sembla difícil de corregir. Ésd’esperar que les àrees de muntanya nosegueixin el mateix deplorable camí. D’altrabanda, des del punt de vista ecològic i al’hora de comptabilitzar les reserves d’espainatural, no és igual sumar àrees petites iaïllades, que disposar de grans espais conti-nus. Això introdueix un factor qualitatiua més del quantitatiu. L’ocupació descon-trolada del sòl i la proliferaciód’infraestructures viàries ha comportat eltrossejament i la segmentació progressivadels espais agrícoles i forestals, amb unaveritable incomunicació entre les parts, i lapèrdua de la diversitat i del valor ecolò-gic general dels sistemes naturals.El territori, una vegada construït i unavegada legalitzada la seva transformacióper les escriptures de propietat, difícilmentpot ser modificat de manera radical: en el

supòsit que algú ho intentés, els costoseconòmics i energètics resultarien prohi-bitius. Cal insistir, efectivament, en la impos-sibilitat per tornar enrera que originenmoltes de les intervencions en el territori,el definitiu que pot resultar haver triat unadeterminada manera d’ocupar-lo: les trans-formacions de l’espai són quasi tan irre-versibles com el pas del temps. Així, esdevéespecialment urgent aturar el procés queporta de la ciutat compacta a la ciutat difusa,el procés que tendeix a transformar unamanera d’organitzar el territori basada enel potenciament del conjunt de nuclis urbansen una altra basada en l’ocupació difusa iinsensata del territori.

Quin futur ?

Catalunya i Barcelonahan estat durant seglesrealitats inseparables conformadores d’uncomplex sistema de relacions. La dobleexistència del ric i complex sistema urbàcatalà i d’una gran ciutat central amb unainfluència que depassa les fronteres cata-lanes és un dels trets fonamentals que carac-teritza Catalunya. El país s’ha dotat d’unamanera d’ordenar les relacions en el terri-tori que té la solidesa de quatre-cents anysd’història, que ha resultat eficaç, i que hade ser a la base de les actuacions que s’hande posar en marxa amb urgència per tald’aconseguir un desenvolupament terri-torial, econòmic, social i cultural més soste-nible.En efecte, l’avantatge del territori catalàha estat durant segles l’existència d’aquestinsòlit i eficaç model dual format per unagran capital i un conjunt articulat de pobla-cions intensament lligades entre elles i ambel centre director. La riquesa del país hapassat per la diversitat dins la unitat defuncionament, pel protagonisme de nuclisamb una història lenta, densa, rica, unahistòria que ha estat capaç de generar ciutatsamb valors de marca que van molt enllàdel que poden indicar les xifres de pobla-ció. El consum exagerat del territori té, enaquest sentit, un inconvenient afegit, potsertant greu comels altres: el perill de fer perdre

L’avantatge delterritori català ha estatdurant seglesl’existència d’aquestinsòlit i eficaç modeldual format per unagran capital i unconjunt articulat depoblacionsintensament lligadesentre elles i amb elcentre director.

Page 34: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

34

les capacitats específiques i el caràcter deles poblacions que, per molt que haginfuncionat integrades en un sistema econò-mic i territorial, han lluitat sempre per tenirpersonalitat pròpia.Aquesta intenció de mantenir la diversitatdels diferents nuclis històrics propers aBarcelona no és indissociable de les qües-tions que tenen a veure amb la sostenibi-litat, sinó que està íntimament lligada a elles.Aquesta sostenibilitat ha de passar pelmanteniment compacte d’aquests nuclis,per reutilitzar-los i reciclar-los, per impedirla seva pèrdua de valors, quelcom quetendirà a succeir si s’accepten les sevesrespectives expansions i la seva dissolu-ció generalitzada en una ciutat difusa,immersa en un territori despersonalitzat idominat per una vialitat que, en bona part,respon a lògiques autònomes allunyadesdels interessos reals del país. Al contrari,cal preservar radicalment els pocs espaisnaturals de gran escala, però també els petitsintersticis que permeten separar els siste-mes urbans, concentrant les noves funcionsen els espais ja construïts de les poblacionscatalanes i potenciant llur rol en el sistema.En definitiva, resulta essencial consolidarel sostre de la població barcelonina, mante-nint la seva densitat urbana, aturar el consumindiscriminat de territori a la Regió Metro-politana, considerant els espais naturalsencara existents com un sistema i no comun conjunt de residus aïllats, i potenciar,conservant les seves densitats i evitantdispersions en els seus propis entorns, elsnuclis històrics de la primera generació(el sistema d’herència medieval: Girona,Lleida, Tarragona-Reus) i els de la segonageneració (el sistema llegat pel segle 1550-1640: Vilanova, Vilafranca, Igualada,Manresa, Vic, Mataró, Terrassa, Sabadell,Granollers...), que compten amb enormespotencialitats, pel fet de concentrar-se enuns graus d’informació i de diversitat quehan estat creats per un complex desen-volupament històric. Cada un d’aquestsesglaons integra, a més, altres poblacions,algunes potenciades des de la segona meitatdel segle XVI, altres que han sorgit i s’han

dotat d’història i de capacitats urbanesrecentment. Aquestes ciutats i els seuscorresponents territoris han de conservarigualment les seves densitats i el seu pesen el sistema urbà i territorial.En aquesta nova etapa que s’obre amb elcanvi de segle i de mil·leni, el camí és doble:per una banda, cal seguir corregint els dese-quilibris i els dèficits creats en el territori,especialment en les últimes etapes de lanostra història; per una altra, cal evitarque nous errors s’acumulin i lleguin herèn-cies negatives que, avui en dia, tendei-xen a produir-se, amb especial cruesa, al’escala del territori. En el seu moment, esva diagnosticar la malaltia que, des de lasegona guerra mundial, havia minvat lescapacitats dels espais públics urbans i, a totEuropa i des de principi dels anys vuitanta,se la va començar a combatre. Ara, una granpart dels actors i observadors més impli-cats i més atents a les transformacions terri-torials dels últims anys han arribat a unconsens notablement alt sobre la necessi-tat d’aturar el procés que porta, via gene-ralització de la ciutat difusa, al malbarata-ment del territori. …s decisiu que no triguimassa en arribar el reconeixement oficiald’aquesta altra malaltia de l’espai, encaramés greu que l’altra. Del contrari, patiremi, sobretot, patiran els que vindran darrerenostre, els efectes de la irreversibilitat enun territori finit. Especialment finit en el casde Catalunya •

Les transformacionsde l’espai són quasitan irreversibles comel pas del temps. Així,esdevé especialmenturgent aturar el procésque porta de la ciutatcompacta a la ciutatdifusa.

Page 35: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

35

Bibliografia

• AAVV (1998): La ciutat sostenible. Catà-leg de l’exposició del mateix nom, Centrede Cultura Contemporània de Barcelona(inclou un avanç de la reflexió que sobreel canvi de model territorial català desen-volupa David Closas en la seva tesi docto-ral en preparació).

• ACEBILLO, J.A. (1998): Barcelona, servi-dor central de la xarxa metropolitana deciutats. Ciutat Real, Ciutat Ideal, Debatde Barcelona 1997, Centre de CulturaContemporània de Barcelona, Barcelona.

• BERTRAN, J. (1998): Ciutat difusa versusciutat compacta. La crisi del model terri-torial català, Conferència dels EspaisNaturals de la Plana del Vallès.

• DE VRIES, J. (1987): La urbanización deEuropa 1500-1800, Editorial Crítica,Barcelona

• EQUIP REDACTOR DEL PLA TERRITO-RIAL METROPOLITÀ DE BARCELONA(1996): Proposta de conjunt d’espaisoberts-illes metropolitanes, Barcelona.

• GARCIA ESPUCHE, A. (1998): Un siglodecisivo. Cataluña y Barcelona 1550-1640, Alianza Editorial, Madrid.

• MIRALLES, C.(1997): Transport i ciutat.Reflexió sobre la Barcelona contem-porània, Universitat Autònoma de Barce-lona.

• NEL·LO, O. (1998): Ciutats intenses. Peruna ciutat de ciutats. Reflexions sobreel paper de les ciutats de la segona coronametropolitana en l’articulació de l’àreaurbana de Barcelona. Inèdit.

• RUEDA, S. (1995): Ecologia urbana.Barcelona i la seva regió metropolitanacomareferents, Beta Editorial, S.A., Barce-lona.

Page 36: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes
Page 37: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

L’impacte dels incendis catastròficsplanteja la necessitat dereconstruir el país, i aquesta tascaes desplega sobre la base de lasostenibilitat. Els efectes del canviclimàtic fan de Catalunya un deserton les activitats econòmiquestradicionals no tenen cabuda i a onarriben milers d’immigrants delnord d’Àfrica. El desenvolupamentde les tecnologies de la informaciófan possible la creació d’un mónparal·lel al de la biosfera, unarealitat nova on la vida adopta unadimensió diferent.Aquests móns possibles sónproducte de la ciència ficció o de laprospectiva basada en les dadesaportades per la situació actual?

Tres escenaris alternatius

Jordi SerraDirector del Centre Català de Prospectiva

La nostra determinació de crear, inventar,descobrir, dissenyar i, en definitiva, de ferpassar coses i, en menor mesura, d’evitar-les, ha estat un dels grans motors de la histò-ria. I el combustible d’aquest motor no ésaltre que les imatges de futur. I és preci-sament per aquesta raó que, tot i ser un petitexercici de gosadia, té interès realitzar unpronòstic a cinquanta anys vista.No podem, però, ignorar que, a tan llargtermini, manquem de prou dades i proufiables per construir escenaris als qualspuguem assignar una probabilitatd’ocurrència amb una mínima precisió;d’aquí que algunes persones pensin que ésfútil intentar preveure a tan llarg termini.Però, per altra banda, situar-nos cinc dèca-des en el futur ens dóna un marge de lliber-tat amplíssim. Les estructures i les inèr-cies que governen el present queden massalluny i, per tant, es pot treballar amb hipò-tesis que, a més curt termini, serien inver-semblants. Evidentment, es pot qüestionarel rigor científic d’estimacions d’aquestamena però tenen un valor indubtable. Elfutur no és mai únicament el resultat de lestendències i dels esdeveniments; la volun-tat humana és sovint un poderós desen-cadenador. Si ho pensem, quantes coseshan succeït només perquè algú ho va creurepossible? Moltes, més que no ens creiem.Quan s’intenta decidir quin és el futur queens agradaria aconseguir, aquesta mena depronòstics a llarg termini, esdevenen moltútils ja que ens ajuden a visualitzar les diver-ses alternatives de futur.Seguidament s’ofereixen tres imatges defuturs alternatius de Catalunya a l’horitzóde l’any 2050, amb l’accent en els aspec-tes ambientals. La raó d’optar per aquest

enfocament en ventall no és per evitar assen-yalar l’opció més probable, ni la que semblimés desitjable; més aviat es tractariad’explorar hipòtesis divergents però igual-ment interessants. Atès que, de forma méso menys inconscient, tots tenim la tendèn-cia a menysvalorar el canvi, sembla oportúconsiderar opcions radicalment diferentsi una mica extremes. Idealment, d’aquestamanera es pot enriquir el debat sobre quinés el millor futur per al territori de Cata-lunya. Els escenaris que es presenten sónels següents:• Cendres reconvertides: l’econacionalisme• Sorra i palmeres: una nova estructura

paisatgística i social• Virtuals i, malgrat tot, reals: la Noosfera

Cendres reconvertides:L’econacionalisme

Tot va començar amb un desastre...

L’estiu del 2014 va ser terrible. Després d’undels hiverns més secs registrats mai,l’arribada de la calor va portar una onadad’incendis que va assolar bona part del Prin-cipat. Més d’un terç de Catalunya eracremada, en graus diversos, a l’octubred’aquell any. Les comarques més afectadesvan ser les de Tarragona (incloent la capi-tal i el complex petroquímic); es pot dir quenomés el delta de l’Ebre i les nuclears esvan salvar. La Catalunya central també vatornar a cremar rememorant imatges del’última dècada del segle anterior i va arra-sar zones que tot just tornaven a refer-se.Hi va haver incendis puntuals en indretsconcrets que també van fer mal, coml’incendi de Sant Llorenç de Munt, que va

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Page 38: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

arribar a Terrassa i bona part de Sabadell,o el que va afectar el Golf de Roses.Van ser massa incendis, massa importantsi massa simultàniament. S’hi van abocar unaquantitat impressionant de mitjans, però novan ser suficients. Com a Catalunya, altreszones de la Mediterrània van patir greusincendis: el País Valencià, la Provença,Sardenya i Sicília, Croàcia, Creta, Xipre,Turquia. Pràcticament cap país riberencse’n va escapar. La comunitat internacionalva fer un gran esforç per ajudar, com a Cata-lunya, on després del dantesc incendi dela petroquímica de Tarragona es va acon-seguir salvar les nuclears i es van evitar malsmajors. Però, en conjunt, va ser com inten-tar adoptar un dic que perdia aigua pertot arreu. Només les pluges de finalsd’octubre van poder posar final a l’estiumés terrible de la història catalana. Hectà-rees i hectàrees de terreny calcinat, pèrduesenormes en conreus i granges, infraes-tructures i equipaments arrasats, pobles iciutats enrunats, i un compte massa elevatde vides humanes. El 2014 seria recordatamargament.

El Projecte Fènix

Es tractava que el 2015 fos recordat per altresraons. Amb tal finalitat es va decidir fer unpacte polític per a la reconstrucció de Cata-lunya i totes les forces polítiques s’hi vansumar, conscients de la transcendència delmoment. Es va anomenar «Projecte Fènix»,que, tot i ser un nom una mica teatral, erauna declaració de voluntat força literal. Estractava de fer renéixer Catalunya de lesseves cendres. Per impulsar aquesta opera-ció es va escollir Miquel Rentís, un políticindependent d’orientació ecologista, peròque es va guanyar la confiança de la genten la lluita contra els focs. El principi rector del Projecte Fènix (en enda-vant PF) era molt simple: com que gran partde Catalunya s’havia de reconstruir, es podiaaprofitar l’avinentesa per realitzar unes quan-tes millores. Es va decidir posar l’accenten les qüestions ambientals (sobretot perquèhi havia la percepció social que l’arrel de

tot el problema havia estat la manca de cons-ciència ecològica) i d’aquí l’elecció de Rentís.Però Miquel Rentís va anar més enllà deproposar un seguit de mesures de caireambiental i polítiques per ampliar l’abastdel PF; la seva proposta conjugava els tretsbàsics de l’ecologisme polític, més aspec-tes d’identitat cultural, amb una certa voca-ció social. Amb el temps la proposta deRentís s’ha considerat com l’inici del que aras’anomena econacionalisme.El principal problema del PF era el finança-ment. Tothom era molt conscient que finsi tot el més meravellós dels projectes novalia res si no es disposava del capital pertirar-lo endavant. Per això es va decidir tirarpel dret i fer una proposta agosarada: Cata-lunya es convertiria en un gran laboratoride proves d’aplicació del desenvolupamentsostenible a canvi del suport de la comu-nitat internacional. La idea era simple: apli-car els principis de l’Agenda 21 per veurequina era la millor manera de desenvolu-par-la i replicar-la arreu. Òbviament, elsuport material de les instàncies interna-cionals va ser escàs, però el reconeixementi suport moral va ser molt més important.Això va permetre que els responsablesdel PF, mitjançant una políticad’esponsorització bastant hàbil, aconse-guissin diners per posar en marxa el PF.

Rellançar l’activitat econòmica

Una de les primeres mesures concretes vaestar rellançar l’activitat allà on havia quedatmés malmesa. Una part important dels nousllocs de treball es va destinar a tasques derecuperació del territori, in-cloent-hi la repa-ració d’infraestructures. Tot seguit es vacomençar a reconstruir el sistema industrial.Per fer-ho es va decidir seguir unes pautesde maximització de recursos. Amb aquestobjecte es va propiciar la creació de parcsindustrials de cicle tancat. Aquests parcs vanimplicar la recolocació d’algunes indústries.Atès que moltes s’havien de reconstruir ique els focs havien provocat petits movi-ments de desplaçats dins del Principat, lamesura de la recolocació d’indústries es

va fer de forma prou suau i sense friccionssocials; bàsicament tothom volia tornar atreballar i refer la seva vida. Paral·lelament, es va fer una política depromoció del treball descentralitzat i asincrò-nic. Com que era força més barat repararels sistemes de comunicació que les carre-teres es va fer veure a la gent que era méssenzill fer viatjar la feina que no pas les perso-nes. Però no tothom estava acostumat opreparat per a aquesta mena de treball. Esvan haver de crear uns centres d’assistènciaal teletreball on la gent podia resoldre proble-mes i dubtes, o bé realitzar la seva feina sino podia fer-la des de casa. Alguns dels sectors econòmics tradicio-nalment importants havien quedat molttocats: el turisme de la Costa Daurada idel Garraf, la vinya del Penedès, la indús-tria agroalimentària d’Osona i del Solsonès,la petroquímica de Tarragona, el tèxtil deTerrassa i alguns més. Per a alguns, el futurpassava per la recuperació i l’adopció denoves tecnologies més eficients i ecològi-ques; per altres, l’opció millor era cercarnous jaciments d’activitat. Per això es vadonar un gran impuls en la detecció il’establiment de nous jaciments d’ocupació.Les universitats catalanes hi van jugar unpaper important pel fet de potenciar la sevatasca de recerca i formació.Algunes de les iniciatives que van tenir, iencara estan tenint més èxit van ser les basa-des en el capital de coneixement dels seuspromotors, fent bona la fama d’emprenedorsdels catalans. Així, àmbits com: la sanitat,l’educació, el disseny (tècnic i artístic),l’arquitectura, la comunicació, l’art, la publi-citat, la gestió i les activitats diverses quecauen dins de l’àmbit de les ONG i els movi-ments alternatius van resultar molt prome-tedors. Però si el desenvolupament en el sectorterciari va ser meritori no ho va ser menysel que es va aconseguir en la indústria iel camp. Aprofitant els resultats positiusdels primers parcs industrials, es va promul-gar una legislació força agosarada en matè-ria ambiental, que obligava les indústries aadoptar mesures per reduir l’impacte nega-

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

38

Page 39: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

39

tiu de les seves activitats. Després d’algunesdècades de vigència d’aquesta legislació escomencen a veure els seus efectes. Ara moltagent ja no es recorda de les protestes inicials,sobretot quan Catalunya comença a ser unreferent mundial en matèria ambiental itorna a atreure molta activitat econòmica.Actualment, i per causes semblants, el campcatalà presenta una imatge molt recupe-rada. Després de més de quaranta anys delgran foc (tot i que mai s’ha aconseguit eradi-car del tot la plaga dels incendis) ja quasino hi ha taques grises en el paisatge. Atèsque no es podia competir amb els gransproductors agrícoles mundials, es va optarper aconseguir una producció de primeraqualitat adreçada primordialment al mercatinterior. Es van provar conreus i tècniquesdiverses per optimitzar la producció, esva procurar fugir de sistemes d’alt impactecom els hivernacles de plàstic, emprant,quan ha calgut, l’enginyeria genètica. Larecuperació dels boscos va ser més difí-cil; per això es va crear l’impost forestal.L’impost forestal es basava en un principimolt simple: els boscos produeixen bene-ficis per a tot el territori, tots ens en bene-ficiem; per tant, és just que tots col·laboremal seu sosteniment. Per als propietarisaquesta mesura va suposar un ajut impor-tant. Això, més una gestió forestal adienti una aposta per l’aprofitament dels seusrecursos, ha permès als nostres boscos refer-se. Avui dia s’utilitzen tècniques de silvo-ramaderia i altres aprofitaments atípics(bolets, herbes medicinals i altres) garan-teixen que els boscos es mantinguin enbones condicions sense resultar gravós perals propietaris.

Arquitectura i urbanisme

Però on segurament s’han notat més elscanvis és en els pobles i ciutats. Les direc-trius del PF van ser molt clares en la recons-trucció dels nuclis cremats. Arreu es vanaplicar tots els coneixements, tècniques iteories per fer les cases més eficientsambientalment; a més, les innovacions endomòtica les van fer més còmodes i confor-

tables. Externament les cases han incor-porat alguns dels principis de permacul-tura, sobretot en grans ciutats, on teulades,façanes i patis s’han cobert de plantes perajudar a reduir soroll i fer l’aire més respi-rable. En alguns llocs les cases s’enterrenper no malmetre el paisatge, en altres tenenformes orgàniques per resistir millor lescondicions climàtiques. Ara ja totes les casestenen canalitzacions d’aigües grises i negresindependents i moltes compten amb meca-nismes naturals de depuració; plaquessolars; sistemes d’aïllament tèrmic i sonor,dispositius de control integrats i sistemesmultifunció de comunicació. Darrerament,la irrupció dels materials intel·ligents estàobrint possibilitats mai vistes ja que elimi-nen la necessitat de mobiliari, permetenmoure parets a voluntat, redissenyar lescanalitzacions, alterar la composició -o lalocalització- de serveis i cuines, utilitzar unaparet com a pantalla i, vaja, sembla que aquíl’únic límit és la imaginació de cadascú.Com ja deu ser evident a hores d’ara la circu-lació i els desplaçaments també han evolu-cionat molt. En primer lloc, un dels objec-tius més importants del PF era reduir en dosterços els desplaçaments en vehicles privatsamb motor. Per aconseguir-ho es van dissen-yar un seguit d’estratègies basades en tresprincipis: la concentració, l’asincronia il’educació. El principi de la concentració es va inten-tar aplicar eliminant al màxim la necessi-tat d’agafar el cotxe per desplaçar-se. Ambaquest propòsit es va tractar de reduir oeliminar els desplaçaments, i es va fer dedues maneres: primera, mitjançant la loca-lització dels nous parcs industrials seguintcriteris de proximitat o d’accessibilitat ambtransport públic; segona, mitjançantl’aplicació de fórmules de teletreball. Preci-sament el teletreball era una de les einesmés importants per aplicar el principi del’asincronia doncs permetia -permet- unamajor flexibilitat en els horaris personalsevitant que tothom hagi de fer-ho tot almateix temps. El principi de l’educacióva implicar la realització d’un esforç pedagò-gic i de comunicació important per acom-

La proposta de MiquelRentís conjugava elstrets bàsics de l’ecolo-gisme polític, mésaspectes d’identitatcultural amb una certavocació social:l’econacionalisme.

Page 40: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

40

panyar totes les mesures; a més a més, vainvolucrar una política de dissuasió perquèla gent no agafés el cotxe. Per això, es vadissenyar una estratègia que desincenti-vava la utilització del vehicle particularemprant mesures que complicavenl’estacionament a segons quins llocs o queallargaven el temps de viatge. Paral·lelament,calia garantir que hom trobés el que poguésnecessitar a prop de casa seva (principide concentració). Amb tot, l’aparició de noves tecnologies enles darreres dècades ha permès aplicar noussistemes a la circulació de persones i béns:vehicles que funcionen amb energies reno-vables en règim de lloguer o sistemes dedesplaçament personal fan que els prin-cipis del PF en aquest apartat estiguin sotarevisió i actualització en l’actualitat.Les nostres comunitats gaudeixen ara d’unaqualitat de vida molt alta i exporten elsistema de vida a altres contrades amb laconvicció que, quan es vol, es pot trobar lamanera de conjugar el respecte a la naturaamb el desenvolupament humà.

Sorra i palmeres: una novaestructura paisatgística i social

Els experts ho van avisar...

Però la majoria es va estimar més no fer-necas. Altres vegades s’havien pronosticatdesastres i no havien arribat a passar; peraixò, la gent es va estimar més pensar queles coses ja s’arreglarien. Malauradamentno va ser així, van empitjorar. Els gasoscausants de l’efecte hivernacle es van anaracumulant a l’atmosfera, fins i tot a un ritmemés accelerat que en dècades anteriors, acausa de la industrialització de més i méspaïsos. Com a resultat de tot això, la tempe-ratura es va anar elevant, i ho continua fent.Al principi l’escalfament va ser gradual, peròmés endavant es va accelerar. De fet, aixòtampoc podia ser una sorpresa. Tal com esva avisar, l’escalfament de la temperaturaha estat -és- un procés molt més ràpid delque molts volien creure.Els efectes es veuen arreu:

• L’àrea de gel als pols s’ha reduït un trentaper cent, i continua minvant, i provocaque el nivell del mar hagi pujat més dedos metres. Les zones costaneres mésbaixes del planeta s’han negat. En algunscasos la reculada de la línia de la costaha estat de diversos quilòmetres. Aques-tes inundacions, pel fet de la concen-tració de població en zones litorals, hancausat èxodes massius. L’única part posi-tiva és que alguns han vist com, de sobte,el seu habitatge ha quedat a primera líniade mar. En el cas concret de Catalunya,els efectes més espectaculars han estatla reculada dels deltes (principalment elde l’Ebre), que ara han esdevingut estua-ris, i la inundació de nuclis turístics.Aquest darrer fenomen ha tingut unimpacte visual notable: els grans grata-cels de primera línia de costa han quedatamb la planta baixa coberta de d’aigua,fins al punt que alguns hotels han recon-vertit les seves plantes baixes en parcsaquàtics. Però l’augment del nivell del’aigua no ha estat l’únic problema,actualment la majoria de les infraes-tructures turístiques són equipamentsfantasmes.

• La segona gran conseqüència del’escalfament ha estat l’augment de leszones desèrtiques i el desplaçament deles àrees temperades cap als pols. Actual-ment hi ha una gran franja de terres desèr-tiques a banda i banda de l’Equador queabasta fins i tot territoris anteriormenttemperats. Per contra, zones que prèvia-ment tenien un règim climàtic més severhan vist com es suavitzava considera-blement. A Europa l’escalfament haprovocat un fenomen diametralmentoposat al que succeïa a finals del segleXX; en aquelles dates la gent benestantdel nord i el centre d’Europa s’establia alsud cercant sol i bon temps; ara la gentacomodada del sud d’Europa es traslladaal nord cercant un clima més benigne imenys sec. Vist en perspectiva, resultadivertit que Anglaterra hagi esdevingutla imatge referencial de territori amb bonclima. Catalunya, malauradament, queda

Les estratègiesdissenyades per reduiren dos terços elsdesplaçaments envehicles privats esbasaren en tresprincipis:concentració,asincronia i educació.

Page 41: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

41

dins de la zona àrida i ha esdevingut enla seva major part un territori desèrtic.

Migracions massives

El principal problema no ha estat tantl’escalfament en sí mateix com els seus efec-tes col·laterals. Catalunya era un país tradi-cionalment afectat per sequeres i amb unnivell tecnològic suficient per acarar la novasituació. En essència es tractava de fer unús molt més racional de l’aigua, tot desen-volupant sistemes que permetessin afron-tar millor l’increment de temperatures. Però,paradoxalment, va ser precisament aquestamajor capacitat tecnològica la que va perju-dicar el territori.Després de dècades d’haver-nos acostumata prémer botons per solucionar qualsevolde les nostres necessitats, la gent no va ento-mar bé que la nova situació fes menesteradoptar canvis d’actitud i de forma de vida.Senzillament esperaven que algun desco-briment o algun nou giny ho arreglés tot.Als primers senyals de deteriorament delnivell de qualitat de vida la gent amb mésrecursos econòmics va marxar cap a zoneson el clima fos més favorable. Però, és clar,per malament que es pogués estar a Cata-lunya, més al sud s’estava molt pitjor.Progressivament, les onades migratòries degent procedent del Magrib i de la zona subsa-hariana es van fer més i més importants.L’arribada de més i més gent va resultarproblemàtica per dues raons: la primera teniaa veure amb l’arribada de nou vinguts ensi, fet que sempre pot provocar algunestensions. La segona era molt més tangible;la incapacitat del mercat laboral de poderabsorbir els nous contingents de personesen edat laboral. Aquest factor va augmentarla tensió social. Com en anteriors immigra-cions, els recent arribats estaven disposats atreballar en condicions molt pitjors que lagent del país. El sentiment de rebuig vers elsimmigrants es va accentuar. Es pot dir quel’abundància d’aquesta mà d’obra va serun dels factors que va contribuir a desre-gularitzar aspectes de la vida econòmica.

El turisme ha estat el sector que ha expe-rimentat canvis més dramàtics durantaquests anys. En un primer moment, quanels estius es van tornar més llargs i calo-rosos, el sector turístic ho va saludar comla possibilitat d’allargar la temporada turís-tica i evitar l’estacionalitat excessiva. Tothomva pensar que allò era molt positiu. Fins itot des d’un punt de vista ecològic semblavabo evitar les concentracions d’estius passats.Els tour-operadors s’hi van abocar i unescampanyes de promoció hàbils van fer quela temporada alta s’allargués de maig a octu-bre. En els anys vint es van viure les millorstemporades turístiques mai registrades, i esvan assolir els vint milions de visitants.Tothom es fregava les mans. Mentrestant,els senyals anaven apareixent: el mar anavapujant, lentament al principi, i es menjavales platges; les collites eren cada cop pitjors;els boscos eren més i més secs i els embas-saments tenien el cabals més baixos delsegle. A principis dels trenta els estius vancomençar a ser massa insuportables per alsturistes del nord; moltes platges eren, totjust, un filet de sorra i l’aigua començavaa escassejar en moltes comarques. Com asolució d’emergència es va pensar a moureles vacances cap a la primavera i la tardori fer venir aigua de més lluny (es va presen-tar l’idea peregrina de capturar icebergs iportar-los a Catalunya). Malgrat aquestesi altres iniciatives els índexs d’arribada deturistes van començar a caure, suaumenta l’inici, en barrena al final, per no refer-se mai més. La decadència turística de Cata-lunya va ser replicada per l’emergènciad’altres destinacions com Escòcia, Bèlgica,Holanda i, posteriorment, Escandinàvia i,fins i tot, Islàndia. Actualment, el turismeés una activitat bastant marginal lligada aesports d’aventura i a activitats culturals(i és que, on més del món es pot visitarun monestir cistercenc o una capella romà-nica enmig del desert?).Però, com ja s’ha dit, l’economia de Cata-lunya era prou diversificada i hagués pogutrefer-se. El sector industrial restava menysafectat per aquests esdeveniments i, en prin-cipi, podia mantenir la seva activitat, però

el factor inesperat va ser el gradual canvide la composició de les plantilles. Com jas’ha esmentat, la gent amb més possibili-tats va començar a traslladar-se cap al nord.Aquest fenomen es va iniciar tímidamentals anys trenta, però als quaranta ja era unatendència consolidada. Tant és així que finsi tot algunes empreses també van començara cercar noves localitzacions. Això va provo-car un lent però constant degoteig de perso-nal a les empreses, començant per les feinesmés qualificades però perllongant-se a totala cadena de producció posteriorment. Aixòva propiciar que s’hagués d’agafar perso-nal procedent de contingents immigratorisque sovint no tenien la formació més adient.Òbviament la formació és una qüestió quees podia solucionar amb relativa facilitat,però el cert és que les grans empreses vanencetar una estratègia nova: es van adonarque la composició social i cultural de Cata-lunya estava canviant i van adoptar mesu-res per respondre-hi. En primer lloc, vanconsiderar que Catalunya no recuperariael nivell tecnològic que havia tingut abansi que, per tant, els centres de recerca i desen-volupament havien de traslladar-se a altreslocalitzacions. Per raons anàlogues, caliacanviar l’enfocament de la producció alPrincipat. Les fàbriques o bé haviend’automatitzar-se o bé concentrar-se enaspectes en els quals el treball manual fosprimordial. A la pràctica, va significarimplantar a Catalunya el que abans s’haviafet al Magrib. Aquesta arribada de treba-lladors immigrants va permetre a les empre-ses pressionar per desregular alguns aspec-tes de les relacions laborals. Això va serpossible gràcies al fet que els treballadorsnous no tenien una cultura sindical desen-volupada i venien de patir unes condicionslaborals molt pitjors, i, per l’altra, per lapermissivitat de les instàncies públiques,temoroses que una negativa signifiquésla marxa de més empreses.Actualment la situació econòmica s’ha esta-bilitzat, dins d’una reducció generald’activitat. Catalunya sembla haver superatel pitjor de la crisi. Tot i la pèrdua del sectorturístic, l’enderroc i la reconversió o la recu-

Page 42: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

42

peració de moltes de les antigues infraes-tructures hoteleres i de lleure proporcio-nen força llocs de treball. El sector primaritambé viu una lenta recuperació gràciesa tècniques que han introduït personesprovinents d’àrees tradicionalment àrides.

Un país diferent

El que és innegable és que l’aspecte de Cata-lunya ha patit un canvi profund a causad’unes circumstàncies que encara podenempitjorar. Però no només podem culparel clima de les modificacions sofertes. Elsincendis forestals van ser un terrible aliatde les sequeres a l’hora de desertitzaràmplies zones del territori. El bosc impe-rant abans en moltes parts del Principates veu ara limitat als Pirineus i a la cara nordd’algunes carenes. Resulta irònic mante-nir topònims amb substantius relacionatsamb la «selva». Però allà on hi ha aigua elsconreus creixen com veritables oasis punte-jant de verd un territori ocre i marronós. Onabans campaven alzines o pins, ara lespalmeres senyoregen. Qui ho havia dedir que la dèria del consistori barceloní deltombant de segle de plantar palmeres pertot arreu seria tan profètica!En un altre ordre de coses, el paisatge urbàtambé s’adapta a les noves condicions. Lesnoves edificacions tenen parets més grui-xudes i incorporen sistemes de ventilació iil·luminació més adients a la nova situa-ció. Inversament al que passava dècadesenrere, ara ningú no vol viure en els àticsni els entresols; baixos i semisoterranis sónels més buscats. Però la majoria de les casesantigues no poden adaptar-se a les novessituacions; climatitzar-les resulta massa cari s’imposa l’enderroc i la reconstrucció. Vala dir que els edificis del primer terç del segleXX tenen millors condicions en la majoriadels casos que els construïts posteriorment.La lenta però continuada substitució depoblació autòctona per contingentsd’immigrants ha tingut efectes arreu. Moltesescoles utilitzen l’àrab com a segona oprimera llengua en detriment del castellà icatalà, tot i que, en general, l’ensenyament

encara és laic, o moderadament confessio-nal. Arreu hi ha batlles, regidors i diputatsd’origen africà. Tant és així que fins i tot algunpartit ha canviat el seu nom. S’haurà remo-gut Companys a la tomba en saber que elseu partit ara es diu «Esquerra Islàmica deCatalunya»? Bé, pitjor ho deuen passar elsnacionalistes representats ara pels partitspanafricanistes com la «Lliga AfricanaDemocràtica». …s clar que, després de tenirel primer president de la Generalitat d’origenmagrebí (conegut per haver sortit de petiten un anunci de televisió parlant en català),ara això semblen foteses.

La recuperació del Mediterrani

Si algú ha resultat beneficiat de tot aquestcanvi, aquest possiblement ha estat el marMediterrani. Després d’haver arribat a sergairebé una claveguera a cel obert, el MareNostrum sembla estar en procés de recu-peració. Les raons són diverses.En primer lloc, la pèrdua de població entermes absoluts de les regions medi-terrànies. L’empitjorament de les condi-cions, climàtiques primer i ambientalsdesprés, va fer que una part important dela població emigrés, i la gent que es vaquedar ha mantingut una taxa de natali-tat més baixa. També cal tenir present queel tipus d’activitat que s’hi realitza araés menor, en termes globals, i menyscontaminant. Finalment, i de forma desta-cada, cal remarcar l’absència dels allausestivals de turistes que ha contribuït deci-sivament a l’alleujament de la pressióambiental a tota la riba mediterrània.Després de quasi dues dècades de lentarecuperació els efectes es comencen aveure. Un dels senyals més espectacularsés l’aparició d’esculls coral·lins. A Cata-lunya aquest fenomen s’ha potenciatemprant runa d’edificis com a base per alscoralls, i ja hi ha qui pensa que en poctemps el Mediterrani serà com el mar Roigdel passat. Però no tot és tant afalaga-dor; si bé les poblacions de peixos es recu-peren, altres espècies com les tortugues,els taurons, les balenes i les foques s’han

extingit. L’esperança és que grups provi-nents d’altres zones s’hi instal·lin com hancomençat a fer alguns dofins.Per als més vells el canvi ha estat dur ibastant sobtat. La majoria no esperavahaver de viure el canvi; pensaven que sila situació havia d’empitjorar seria quanells ja no hi fossin. A les noves generacionsels sobta que els diguin que el Montsenyera un tapís boscós impressionant, quela Selva feia honor al seu nom i que Mont-serrat era quelcom més que un massísde roca enmig del desert que el vent il’erosió desfan a ulls vista. …s clar queel santuari de Montserrat encara manté unalt grau de significació espiritual. El fet quela verge sigui negra fa que els immigrantsafricans l’assenyalin com l’anunci de laseva arribada al Principat. Per aquesta raó,i per tal de poder acomodar les diversesreligions i sensibilitats que han anat arri-bant a Catalunya, el monestir ha esdevingutecumènic. Lentament sembla que la situació del planetaes va estabilitzant. Segurament la tempe-ratura i el nivell del mar encara pujaran mésabans d’aturar-se i -esperem- començar abaixar. Ara sembla que hem après la lliçói que no tornarem a caure en els errorsdel passat. El cost ha estat alt però semblaque malgrat tot ens hem pogut adaptar isobreviure. Catalunya mira el futur ambincertesa però amb la convicció que les crisisón també època d’oportunitats.

Virtuals i, malgrat tot, reals: laNoosfera

Des que William Gibson va definirel concepte de ciberespai...

... com l’espai fictici creat per la utilitza-ció simultània dels canals de comunica-ció telemàtica dels seus usuaris, molts vanintentar convertir aquest espai concep-tual en quelcom tangible. Avui dia tenim laNoosfera que tot i que no és tangible enel sentit literal del terme sí que defineixun espai de relació real més enllà de lanostra voluntat de crear-lo.

Page 43: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

43

La Noosfera és un espai de comunicacióintel·ligent. …s un espai en tant que la sevaexistència no va lligada al fet concret detransmetre o portar missatges. …s un àmbitcomunicatiu en la mesura que va més enllàde la mera transmissió per esdevenir unnexe on compartir significats i promourela comprensió. I és intel·ligent per les sevescapacitats d’adaptació i aprenentatge.D’igual manera que la vida ha creat un fitel al voltant del planeta, la biosfera, onprospera i es desenvolupa, la intel·ligènciaha creat un entorn on poder evolucionar:la Noosfera. Però arribar a descriure la Noos-fera més enllà d’això és tot un repte, quel-com semblant a la història de diversos cecsintentant descriure parts del cos d’un elefant;cadascú copsa la part que li és més properao atractiva i defineix el tot d’acord ambaquesta visió parcial. Per exemple, els jovesopten per dir que és total, o «guatxis» (oel que sigui que diguin els joves avui dia);una persona religiosa destaca els seus aspec-tes espirituals; un «tecnofreak» (personatecnofílica en grau extrem) diu que és lite-ralment el seu somni convertit en realitat;una persona gran ho veu com una segonajoventut; i així anar fent. De fet, sembla quel’experiència més propera és la sensaciód’estar fora del propi cos que han tingutalgunes persones clínicament mortes. Alcapdavall d’això es tracta, de deixar el propicos per passar a ser pur impuls elèctricen una dimensió delimitada per la capa-citat de comunicació de les persones quehi «viuen» o la utilitzen.Però potser convé recapitular una mica iveure com es va arribar a aquest estadi.

Realitat virtual?

Cap al final de la primera dècada del segle,l’antiga xarxa d’Internet s’estava consoli-dant com el principal mitjà de comunica-ció. No només permetia accedir a webs icorreu electrònic sinó que estava reem-plaçant telèfons, faxos i televisions, lesfuncions dels quals es podien fer millor através de la xarxa. Amb el canvi de dècadala xarxa va rebre un impuls important i

va augmentar enormement la seva capa-citat i funcionalitat. Internet va deixar deser una eina o un canal de comunicació perpassar a ser un nou entorn de l’activitathumana. Va ser amb el canvi de dècada,cap al 2020, quan va començar a rebre elnom de Noosfera.Però, és clar, aleshores encara no era possi-ble immergir-se totalment. Ja feia temps queels hackers, ciberpunks i d’altra faunacibernètica es delien per arribar a l’interfaceneuronal: la possibilitat de connectar direc-tament el cervell a la Noosfera. Experimentsamb fusió de xips i neurones semblavenprometedors però amb humans els resul-tats eren molt decebedors; els voluntarisdels experiments patien importants lesionscerebrals. A finals dels anys vint, i desprésdels darrers fracassos, el tema s’havia refre-dat molt. Els avenços en realitat virtualpermetien una experiència sensorial demolta qualitat i semblava que potser nocalia anar més enllà. Però al 2031 un esde-veniment ho va canviar tot. Durant un volespacial es va produir un accident; un astro-nauta al qual se li estava registrant l’activitatcerebral va rebre una descàrrega elèctricai, d’alguna manera, va transferir la seva cons-ciència a l’ordinador de la nau. Malaura-dament l’astronauta va morir i tot plegat vadurar uns pocs segons, però les dades certi-ficaven la certesa de l’esdeveniment.S’especulaven un seguit d’hipòtesis perexplicar el fet: uns apuntaven que podiahaver estat provocat per la gravetat zero;altres adduïen alguna mena de radiaciócòsmica; fins i tot, alguns creien que eldesencadenador havia estat un impuls elec-tromagnètic. De qualsevol manera, deseguida es va començar a investigar perdescobrir-ho i, eventualment, reproduirel fenomen.No cal dir que, evidentment, el projecte derecerca va ser un èxit. Al 2036 hi va haverel primer procés d’immersió reeixit. MitsukoWatanave, un dels directors de la investi-gació va ser el primer ésser humà a esde-venir pura consciència a la Noosfera. En unprimer moment no se sabia com tornar laconsciència al cos, per la qual cosa només

Actualment, el turismeés una activitatbastant marginallligada a esportsd’aventura i aactivitats culturals. I ésque, on més del mónes pot visitar unmonestir cistercenc ouna capella romànicaenmig del desert?

Page 44: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

44

s’acceptaven candidats grans; es conside-rava que ja havien viscut prou i era menysprobable que volguessin tornar. Per raonssemblants també s’acceptaven personesamb discapacitats físiques importants ambles quals no haguessin funcionat els injertsbiònics. El principal escull era que la personahavia d’estar en un estadi proper o llindantamb la mort per immergir-se amb èxit. Aixòfeia que els cossos d’aquestes personess’haguessin de mantenir en unitats devigilància intensiva, cosa que encaria molttot el procés i suposava un perill per alssubjectes que no aconseguien sobreviurea la mort del seu cos. Ben aviat es va trobarla solució: la biostasi. El procés de posarun cos en biostasi va resultar ser ideal perdesencadenar la immersió, alhora que uncos en biostasi es podia conservar de formamolt més econòmica i l’esperança de vidaera, potencialment, il·limitada. Cap a finals de la dècada dels anys 30, elprocés estava força perfeccionat. Aleshoreses va començar a pensar en noves aplica-cions per a la immersió. Una de les prime-res va ser l’exploració espacial. Qualsevolviatge que anés més enllà de la lluna impli-cava lapses de temps molt llargs que supo-saven complicacions de tota mena. Hiver-nar els astronautes no era una bona solucióatès que el procés de restauració no estavaprou perfeccionat. La immersió oferia lapossibilitat de transferir una o diverses cons-ciències humanes als ordinadors d’una nau,sense haver d’atendre les necessitats delsseus cossos. Aquesta opció era -és- infini-tament millor que intentar controlar la naua distància des de la Terra. A més, es podendeixar còpies de seguretat dels astronautes,amb la qual cosa ni la seva vida ni la sevaconsciència perillen. Actualment la primerafase de la colonització de Mart està en marxai es preveu que en pocs anys hi podrà haverels primers assentaments permanents.

La solució a la sobrepoblació

De totes formes, malgrat que encara nosigui viable enviar gent a les estrelles físi-cament a la Terra els efectes del creixement

de la població comencen a ser preocupants.És per aquesta raó que en la darrera dècadahan començat a propugnar-se campan-yes massives d’immersió.El principi subjacent d’aquestes campanyesés ben senzill: és molt difícil assolir uns nivellsde confort alts per a tota la població (setmil milions de persones no donen per amassa floritures), però a la Noosfera sí queés possible que tothom visqui amb el màximconfort. Fins ara, dos-cents milions de perso-nes ja s’han immergit, nou-centes mil deles quals són catalanes. El principal escull ésel manteniment dels cossos en biostasi, laqual cosa comença a ser un problema logís-tic important i un consum de recursos i ener-gia prou considerable. De moment la solu-ció ha estat la creació de magatzems orbitals,els quals necessiten menys energia permantenir els cossos i on hi ha menys possi-bilitats de deteriorament. Segons les previ-sions, a final de segle un terç de la pobla-ció estarà immergida, la qual cosa -se suposa-representarà un alleujament de la pressióhumana sobre la biosfera.Però això no està tan clar. Tot i que elconsum d’energia i recursos s’ha reduït moltproporcionalment, en termes absoluts totjust ha baixat una mica. Per molt que laNoosfera s’abasteixi en la seva major partd’energies renovables no contaminants ique els seus components siguin reutilit-zables i reciclables, segueix sent un sistemamolt gran (de fet la instal·lació més gran delplaneta) i segueix creixent, tot suposantuna pressió afegida sobre una biosfera queja està prou malmesa.De totes formes, a aquestes alçades, podríemrenunciar a la Noosfera? Ara com ara la Noos-fera s’ha convertit en el principal àmbitd’interacció humana, tant per als immergitscom per als que no ho estan. Cada diabilions, zilions de bits d’informació circu-len i permeten que les persones parlin, mirin,escoltin, sentin, comerciïn, ensenyin, apren-guin, es distreguin, s’estimin, es facin lapunyeta, s’associïn, decideixin, s’enriqueixin,s’empobreixin, descobreixin coses noves,creïn, destrueixin, assoleixin, etc. Tot plegatno sembla fàcil de substituir.

En el plec de descàrrecs es pot dir quel’impacte de la Noosfera és qualitativamentmolt més baix que el d’altres activitats huma-nes, però el que manca en intensitat hosupleix la quantitat. Els defensors de la Noos-fera argumenten que qualsevol altre sistemaseria probablement molt més ineficientenergèticament. Els opositors repliquen quela Noosfera es sosté sobre un engany, laficció de pensar que un sistema com aquestes pot sostenir al marge de la Biosfera. Canviant de tema, el fet de ja portar gairebédues dècades amb persones immergidespresenta un seguit de situacions novedo-ses i molt interessants. Per una banda, aques-tes persones han anat reformant l’entornde la Noosfera i han creat ecosistemesvirtuals on es troben a gust. A la Noosferano hi ha lleis físiques que impedeixin queels humans habitin entorns aquàtics o aeris,que convisquin amb dinosaures o sersmitològics. …s més, res no impedeix queuna persona adopti la forma d’un dofí, d’unaoreneta, d’un dragó, d’un brontosaure o,fins i tot, una barreja de tots. El que resultaapassionant és que cada entorn, per moltque respongui al disseny capriciós d’unapersona, acaba desenvolupant unes rela-cions de dependència que el transforma enun ecosistema. El camp de recerca ésenorme, i els ecòlegs de la Noosfera inves-tiguen per trobar les pautes en aquestsentorns que, altrament, presenten una diver-sitat astoradora.

Una nova mena d’humanitat?

Amb tot, la pregunta encara és si la Noos-fera pot emancipar-se de la dependènciaque té de la biosfera; és a dir, si realmentpot esdevenir una nova dimensió humanaen sí mateixa. Les implicacions d’aquestesqüestions són molt profundes i no semblaque es puguin respondre a curt termini. Enqualsevol cas, una certesa s’obre camí: lavida, ni que sigui virtual, troba la formade créixer i de desenvolupar-se. L’aparicióde formes de vida a la Noosfera que ningúno ha creat n’és una prova. Un altre factorque segurament tindrà un impacte aquí serà

Page 45: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

el dels fills virtuals. Algunes persones vanimmergir-se amb la seva parella i la sevafamília, altres han trobat parella a la Noos-fera i reivindiquen el seu dret a formar famí-lia, ni que sigui virtual. Fins ara s’han aturatles iniciatives en aquest sentit pels dubtesque existeixen sobre si seria viable conce-bre un fill a la Noosfera i quins efectes podriatenir, però les demandes continuen i hanoriginat un debat encès. Entre les diverses postures trobem un ventallamplíssim: hi ha organitzacions religiosesen contra (les tradicionals), però les novesesglésies virtuals hi estan a favor; les asso-ciacions feministes han donat suport a lapossibilitat sempre que no discrimini lesdones; també hi ha grups d’homes que handemanant que, si s’arriba a fer, els homestambé puguin experimentar l’embaràs; iencara hi ha posicions més extremes. Òbvia-ment, ningú no pot assegurar a hores d’araque ja no hi hagi nens concebuts virtual-ment. Diversos experts asseguren que nonomés és possible fer-ho sinó que és rela-tivament senzill i, àdhuc, que tindrà moltsavantatges per als nou nats: atès que maino hauran experimentat la sensació de tenirun cos, seran capaços d’anar més enllà enla immersió i de descobrir aplicacions novesque ara no podem pensar. De totes formes,si finalment es confirma l’existència de fillsvirtuals, això suposarà l’eliminació d’una deles darreres limitacions de la immersió davantla vida presencial. En qualsevol cas, tot el debat està tenintuna conseqüència inesperada. Molts delsimmergits comencen a pensar que la Noos-fera requereix sistemes de regulació propisamb institucions pròpies i diferenciades deles del món presencial. L’idea de crearuna organització política específica per ala Noosfera ha tornat a ressorgir amb força.Fins a la data, el fet que els immergitstinguessin els seus cossos fora de la xarxaels aturava, però ara que sembla que exis-tiran éssers totalment virtuals, les coorde-nades han canviat. L’argument principal ésque els immergits estan creant una novamena d’humanitat i, per tant, cal que la

Noosfera tingui institucions i sistemesd’organització propis i diferenciats.Sembla que els propers trenta anys seranencara més transcendentals que els trentaanteriors. Però pocs, immergits o no, dubtenque s’obri un nou període per a la huma-nitat, ja sigui de base de carboni o de basede silici •

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

45

D’igual manera que lavida ha creat un fi tel alvoltant del planeta onprospera i esdesenvolupa (labiosfera), laintel·ligència ha creatun entorn on poderevolucionar: laNoosfera.

Page 46: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes
Page 47: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

El segle XXI, un repàs històric

Luis Ángel Fernández Hermana.Periodista

En Xavier Cabaní va sortir al balcó de casaseva i va respirar l’aire fresc del matí que,com sempre, arribava barrejat amb aromesfortes. Aquell dia la de lavanda era la mésintensa tot i que no era l’única. Va mirar ala teulada i va veure com la planta haviacolonitzat un ampli espai. La ginesta estavaflorida.Des d’onmirava, el jardí de la teuladacomençava a adquirir els colors de la prima-vera.

Barcelona 2050

En Xavier vivia al 7è pis d’un edifici del’Eixample de Barcelona. Des del balcópodia entreveure sostres i teulades ambjardins fins on li arribava la vista, molts delsquals ja estaven plens de flors. En altrespredominava el verd de la mala herbadeixada créixer de manera caòtica. Tot i seraviat del matí, a algunes teulades comença-ven a moure’s les colles de jardiners ambles seves típiques granotes verdes i grogues.A en Xavier li era difícil imaginar com erala Barcelona de feia només 30 anys queva veure la nit anterior a la pantalla de laseva habitació. A fi de resoldre uns exer-cicis del curs d’«Energia no-renovable del’ecoment», va visitar l’Arxiu AudiovisualUrbà/BCN, com havia fet d’altres vega-des. I com d’altres vegades, va anar a lasecció denominada «L’era de les grans crisis».Ni el que li explicaven els seus pares, niel que veia a la penombra de la seva habi-tació, el transportaven directament fins a laBarcelona que ell coneixia. Ni aquella Barce-lona, ni res del que havia vist en els seus23 anys de vida.El fascinava furgar en els informatius digi-tals d’aquella època i passar una i altra

vegada les imatges on es veia el seu carrerinundat amb un metre i mig d’aigua de pareta paret, la gent nedant o travessant en raisi el comptador a una cantonada de la panta-lla: “Dia 29 d’inundació”. L’aspecte ombrí-vol d’aquella Barcelona, les parets enne-grides de les cases, la quantitat fenomenalde ferralla acumulada als carrers, les teula-des despullades on els helicòpters tira-ven menjar per als veïns atrapats per lesaigües...res no oferia punts de referènciavàlids de la ciutat que s’estenia ara més enllàdel balcó.Gairebé sense adonar-se’n en Xavier estavauna altra vegada remenant arxius de prin-cipis de segle. Saltant d’un a l’altre, va arri-bar al de la seva pròpia escola. El fascinavaassistir a les classes del seu homònim XavierVilalta. Es va posar al curs del 2027, un delsseus preferits, impartit com gairebé tots elsd’aquella època a través de les xarxestelemàtiques educatives. Vilalta va arribara ser un dels principals dirigents de Brain-peace, l’organització ecologista més impor-tant dels darrers 40 anys. El seu treball sobrel’Era de les Crisises va convertir en un popu-lar producte multimèdia escolar a tot elmón, gràcies, sobretot, a que l’OrganitzacióMundial de l’Educació (OME) havia ator-gat a aquestes lliçons la categoria de “conei-xement universal”, etiqueta que validava laseva retransmissió per satèl·lit al vast sistemaeducatiu a distància finançat per aquestaagència de l’ONU.

La Era de las crisis

Vilalta havia titulat “De la mà de Dant”una sèrie de capítols que descrivien l’estatde la qüestió a principi del segle XXI i “En

“L’Era de les Crisis”, un producteescolar multimèdia escrit per undirigent de Brainpeace,l’organització ecologista mésimportant des del 2010, descriul’estat de la qüestió a començamentdel segle XXI. Segons el document,la crisi ambiental global il’expansió de les xarxestelemàtiques van donar com aresultat el sorgiment d’un món onles coordenades físiques,polítiques, econòmiques i socialstenien poc a veure amb les de finalsdel segle XX. L’efecte d’aquestscanvis a Catalunya, per exemple, vaser sorprenent i va trastocar, fins itot, els usos i costums dels seushabitants.

Page 48: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

el replà de l’Infern” examinava el desenllaçde l’Era de les Crisis, que ara tothom quali-ficava com l’etapa més important que maihagi viscut la humanitat. El resum de laprimera part de les lliçons tenia els apartatssegüents:

1. De la mà de Dant. La primeradècada del segle XXI

1.1 Tots junts i sense idees.- La paraulamés utilitzada durant el pas al tercer mil·lenide l’era cristiana va ser “globalització”. Elterme adquiria tants significats com intèr-prets que intentaven explicar-lo. Però totscoincidien en un punt: el món s’haviaconvertit en un espai físic cada vegada méspetit i més compartit. La ciència, la tecno-logia, els transports, el comerç i sobretotInternet –habitat per més de 600 milions depersones al principi del segle XXI–, aixícom les múltiples xarxes de comunicacióespecialitzades (educació, participació polí-tica, planificació urbana, medi ambient,economia, oci, esports, etc.) havia reduïtsensiblement la “mida” física i espiritual delplaneta. Aquesta proximitat alimentava unaccelerat i cada vegada més desesperantprocés de recerca d’idees per sortir del malpas al qual es dirigia la comunitat inter-nacional.Successives crisis econòmiques i ecolò-giques de gran envergadura mantenien enestat de tensió a tot el sistema de relacionsinternacionals sense que s’entreveiés unasolució a mà. El pont entre ambdós móns–l’economia i l’ecologia– s’estirava comun elàstic sense final, com una cinta deMoëbius on la trobada resultava impos-sible. Els països industrialitzats havienabandonat el sistema de cimeres ambien-tals que havia promogut l’ONU des del1992. Els objectius del tractat del canviclimàtic que aleshores va començar a deba-tre’s havien quedat a les escombraries. Elspaïsos rics volien que els països pobresassumissin les mateixes càrregues que ellsdes de l’entrada en vigor d’aquest trac-tat. Els segons parlaven de la “contami-nació històrica”, el factor de riquesa que

havia permès a uns quants països (unacinquena part de la humanitat) distanciar-se respecte als altres pel fet d’haver saque-jat els ecosistemes del planeta durantgairebé un segle i mig sense cap entre-banc. Els estats havien arribat al punt enquè no eren capaços de negociar en elnom dels ciutadans que es veien direc-tament afectats per un increment constantdels riscos (i dels desastres) ambientals.

1.2 L’era dels transgènics. La modifi-cació genètica de les xarxes.- Els expe-riments esporàdics de finals de segle enel camp de la biotecnologia es van conver-tir en la rutina de la indústria més pròspe-ra –i concentrada– als inicis del tercermil·leni. Els drets de propietat intel·lectualsobre organismes modificats genèticament(OMG), primer en el camp de l’alimentaciói després pràcticament a la majoria delsprocessos industrials, va derivar en unalluita feroç per dominar mercats per partd’un grup selecte de poderoses corpora-cions. La reacció va prendre la forma dexarxes internacionals per, d’una banda,preservar l’acerbitat agrícola de vastesregions del planeta, en particular AmèricaLlatina i el sud-est asiàtic i, d’altra banda,per defensar els drets ancestrals de socie-tats agràries que es veien davant la tessiturad’haver de pagar per recursos fitogenè-tics propis, però modificats genèticamentmitjançant tècniques de biotecnologia enlaboratoris llunyans.Aquesta tensió que s’havia manifestat dediferents maneres durant les dues darreresdècades del segle XXperò sense gaire reper-cussions a l’opinió pública dels països indus-trialitzats, de sobte va adquirir una formanova que va venir a tenyir tota l’època.Per primera vegada, el conflicte va sorgirals països rics amb una virulència insòlitaa través de les xarxes telemàtiques. Els bancsde dades de laboratoris i dipòsits de germo-plasma, així com també els recursosinformàtics privats dels propis investiga-dors, van començar a ser el blanc d’atacscontinus des de diferents parts de món.Alhora, el debat es va traslladar fins a la sala

d’estar de milions de llars a través de siste-mes d’informació que ocupaven aleshorestots els espais disponibles, com la televisiódigital, les xarxes de cable, Internet, etc.Governs i empreses es van veure davantd’una situació nova, a la qual la diplomà-cia heretada del segle XX podia oposar pocsrecursos. Les mesures punitives a l’ús reper-cutien immediatament a la seva pròpia casamitjançant la reacció d’una opinió públicacada vegada més sensibilitzada pelproblema de la fam, alhora que preocu-pada per la incapacitat manifesta dels polí-tics per plantejar solucions imaginatives aun problema que començava a repercutira les seves pròpies butxaques. La despesacreixent en seguretat industrial a fi d’evitarles incursions virtuals es va traslladar direc-tament sobre el preu dels productes onintervenien processos de biotecnologia.L’encariment constant de la canastraalimentària va obrir una bretxa a les borsesfinanceres del món amb catàstrofes contí-nues en el subministrament d’aliments aescala global. Molts d’aquests aliments vanentrar a la fase d’escassetat i van causarestats intensos d’agitació social sense solu-ció de continuïtat.Finalment l’ONU es va veure obligada acrear un insòlit fòrum tripartit entre les múlti-ples organitzacions descentralitzades quecompartien coneixements entre elles perescampar pràctiques agrícoles pròpiesexemptes del domini del grapat de corpo-racions de l’era de la biotecnologia, els estatsi les empreses. Era la primera vegada queles empreses participaven oficialment enles deliberacions de l’ONU com a prota-gonistes del problema que es tractava deresoldre.

1.3EnfonsamentdeRússia. «Màfiessensefronteres».- El col·lapse de Rússia, anun-ciat durantmolts anys, va tenir lloc finalmentel 2008. Les dificultats de successius governsper tal de “pacificar” les màfies havia deri-vat aunaeconomiadual, en laqual elsbaronsdel mercat submergit negociaven directa-ment ambels organismes financersmundialsla sortidade la crisi. El col·lapse es vaproduir

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

48

Page 49: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

49

quan el govern va perdre completamentel control sobre l’arsenal nuclear i aquest vaquedar enmans debandes que governavenregions senceres de l’antiga URSS. A partird’aquell moment, el principal producted’exportació de Rússia van ser les pròpiesmàfies, que van copar importants mercatsinternacionals financers i industrials, tot itenir una escassa base industrial al seupropipaís.

1.4 L’era de les megalòpolis. El viatgeen cotxe a cap lloc.- Al final de la primeradècada del segle XXI, Europa, el Japó i elsEUA van aconseguir la fatídica mitjana 1:1.Un cotxe per persona. Només 10 anysabans aquesta fita s’hauria considerat comel més alt nivell del progrés social i delcreixement econòmic. Ara, els gestors deles ciutats la consideraven com una imita-ció de la plaga de l’Edat Mitjana. Les xarxesurbanes s’havien estès com tentaclesinaconseguibles fins a ocupar territorisantigament denominats regions. La descen-tralització política dels municipis no va sersuficient per aturar el deteriorament crei-xent de l’entorn físic i social de la ciutat.Mentre es planificava amb el cotxe coma protagonista, els ciutadans prenien sende-res diferents que obligava a projectarserveis i habitatges d’un signe molt dife-rent. El creixement de la indústria de lainformació i el coneixement, basada en elmoviment de bits, tenia difícil col·locacióen un entorn dissenyat per al movimentde béns físics. Aquestes tendències contra-dictòries van sorgir com una forta pres-sió social per crear zones vastes de vianantsal voltant de nous nuclis de serveis i habi-tacionals en el centre de les ciutats. Larecerca de solucions per al mobilitat delciutadà no com a individu, sinó com elfactor social determinant del funcionamentde la ciutat, va col·locar en el centre delseu objectiu la liquidació del transport indi-vidual. Molt poques urbs estaven prepa-rades per afavorir un gir tan radical.

1.5 L’era de les catàstrofes climàtiques.El senyor Tifó.- La ciència no va resol-

dre –ni aleshores, ni avui i, possiblementmai no ho farà– el debat sobre si es podiadiscernir més enllà de qualsevol dubtela petjada humana en els canvis globals,en particular en el canvi climàtic. Peròla comunitat internacional no va poderresistir la cadena de catàstrofes que vancomençar a assolar regions senceres delplaneta amb una regularitat alarmant.En contra de totes les previsions, queapuntaven als deltes de Bangladesh, lesilles del Pacífic sud, l’Àsia dels monsonsi el sud de Sibèria com les primeres imés indefenses zones del planeta davantel canvi climàtic, de fet aquest “premi” vacaure als EUA. A principi de la segonadècada del segle, les seves costes orien-tals van se permanentment evacuades pelfet que van ser escombrades assíduamentper tifons amb una força devastadora. Lescompanyies d’assegurances van utilitzarel país més ric del món com el seu milloranunci per a un canvi de políticad’imprevisibles conseqüències: no accep-tarien pòlisses de cap tipus davant elsanomenats “desastres naturals”. Milionsde famílies van quedar a la ruïna de lanit al dia i el sistema financer –i la ja debi-litada cohesió social del país– va fer fallidaen diversos estats. Com va dir RichardBlack, en aquells moments president delsEUA: “És la primera vegada que perdemuna guerra contra els (tifons) invasors,però ni Hol·lywood ha aconseguit indi-car-nos quina gesta hauria estat necessà-ria per derrotar-los”. Per primera vegadades del 1992, els EUA van acceptar asseu-re’s a discutir “una política per arreglar elsefectes pitjors del canvi climàtic”. Enaquells moments els Països Baixos haviendesaparegut del mapa. Milionsd’holandesos buscaven refugi a la restad’Europa i dels EUA.

1.6 El final de l’era de les migracions.Solucions aquí i ara.- A finals de la primeradècada d’aquest segle, la tassa de natali-tat de població mundial va començar a esta-bilitzar-se. Però aquest no va ser el factordeterminant per tal que les migracions des

El sistema de l’ONU vaassolir un acordtranscendental: lacreació del PIBdBU(Producte Interior Brutde Béns d’Ús), laprimera pedra d’unedifici on l’economia il’ecologia poguessinconviure.

Page 50: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

50

del sud al nord es convertissin en un petitdegoteig. El que va ser fonamental va serel canvi en la política internacional (veuremés endavant “Una nova manera de ferpolítica”) i l’exigència universal que esresolguessin els problemes de les pobla-cions afectades per la fam i el deteriora-ment d’ecosistemes físics, polítics i socialsen els seus propis llocs d’origen. Brain-peace va ser instrumental en aquest sentit.L’acció concertada de les organitzacionsen xarxes, la seva presència decisiva –iinevitable– en els centres de poder econò-mic i la política d’explicació de la situa-ció a les pròpies llars de les nacions desen-volupades, van col·laborar a crear un climad’entesa impensable a finals del segle XX.El sistema de l’ONU va aconseguir un acordtranscendental: la creació del PIBdBU(Producte Interior Brut de Béns d’Ús) elprimer carreu d’un edifici on l’economiai l’ecologia poguessin conviure. Amb lafinalitat d’arribar a aquest punt va resul-tar determinant la sostinguda campanyainternacional contra el consumisme i lademanda d’una política de distribució derecursos a partir del seu impacte mediam-biental, com ja es practicava en nombro-ses comunitats a tot el planeta

1.7 Energia i Residus. Dues monedes iuna sola cara.- A mitjan la primera dècadadel tercer mil·leni, totes les lectures del’atmosfera terrestre acabaven a les salesd’urgència dels hospitals. Les malalties respi-ratòries es van convertir en el primer flagellde la salut física de la humanitat i van supe-rar fins i tot les xifres de la malària, que percert havia colonitzat una altra vegada terri-toris on havia estat eliminada des de feiaun segle a l’empara d’un ascens apreciablede la temperaturamitjana a aquestes regions.El catàleg de tumors relacionats amb lacontaminació ambiental era l’abecé de lafeina dels departaments d’oncologia. Lacontaminació transfronterera, habitual a lesdècades prèvies, va començar a aturar-se:ningú no volia la porqueria del veí, peròla pròpia gaudia de les mateixes propietats:contribuïa indefectiblement al canvi global.

La recerca de solucions a la diversificacióde les fonts d’energia es va mostrar com undels ossos difícils de rosegar. A la comple-xitat de l’escenari polític s’unia la sol·licitudexplícita als països rics per tal que apun-tessin cap a un camí acceptable per a tots.Això implicava, d’entrada, discutir unareducció apreciable de les expectativesglobals de creació de riquesa i una redis-tribució de les càrregues i beneficis del’economia a escala global segons criterisno assajats fins aleshores.Aquest va ser el teló de fons permanent delcapítol següent.

2. Al replà de l’infern. La segonadècada del segle XXI

2.1 L’era de la informació: «l’economiaprojectual».- Si s’hagués d’apuntar a unúnic factor determinant dels esdevenimentsque van marcar l’inici del segle XXI, aquestseria la irrupció torrencial de la indústriade la informació i el coneixement a escalaglobal. La contínua explosió demogràficad’Internet propiciada per l’abaratimentespectacular dels costos de connexió i deles tarifes telefòniques arran de la feroç iglobal competència entre operadores detelecomunicacions, va convertir les xarxesen el primer producte de consum massiu aprincipi del Tercer Mil·leni. En contra delque havien predit molts gurus a les dèca-des anteriors, els països en desenvolupa-ment van ser directament un dels més gransbeneficiats per aquest fenomen. La multi-plicació de xarxes de tot tipus es van conver-tir en palanques de la seva globalització.La Societat Xarxa, com l’havia definit unsociòleg espanyol a finals del segle XX,només tenia sentit si la cobertura humana,informacional i cognoscitiva del sistema erael més gran possible. Amb una velocitatinusitada, les economies de tots els païsoses van veure travessades per moltes xarxesque sobretot van potenciar els aspectescooperatius i el que es va anomenar “lainformació projectual”, estats crítics deconeixement a través de les xarxes per tald’aconseguir objectius socials, polítics i

Les economies de totsels països es vanveure travessades permúltiples xarxes quepotenciaren, sobretot,els aspectescooperatius i el que esva denominar “lainformació projectual”,estats crítics deconeixement a travésde les xarxes perassolir objectiussocials, econòmics ipolítics moltcomplexos.

Page 51: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

51

econòmics mot complexos. “La informacióprojectual” es va mostrar com un dels foratsculturals més eficaços que mai no s’haviendissenyat per la ment humana per perforarvelles barreres antropològiques. Les xarxesbullien amb aquests projectes que conci-taven l’interès i l’energia de milers de perso-nes a diferents punts del globus i que,mitjançant sistemes telemàtics de simula-ció, podien comprovar gairebé en tempsreal les conseqüències dels esforços decadascun en pro de l’objectiu buscat.

2.2 Alexandria revisitada: la GBD.- Al2004 es va anunciar a so de bombos i plate-rets que Internet ja tenia emmagatzemata la seva xarxa de servidors (720 milionsal voltant del planeta) tot, absolutament totel que s’havia publicat per la humanitat desque hi havia registre històric. Tota la produc-ció escrita i audiovisual de la humanitat, dela qual es tenia documentació estava repar-tida per la Gran Biblioteca Digital (GBD).Part d’aquest gran fons editorial era de paga-ment, part era d’accés gratuït. L’única cosaque separava el granpúblic d’aquest enormedipòsit de saviesa i coneixements era unalínia de telecomunicació i un terminal. Iambdues coses eren al mercat des de feiatemps a costos cada vegada més reduïts.

2.3 L’OME. Educació per a tots.- Lesxarxes emmagatzemaven informació iconeixement, però el factor que va cana-litzar el seu accés universal van ser les polí-tiques educatives imposades des de lespròpies xarxes. L’educació a distància, entotes les seves facetes possibles, va acon-seguir un elevat grau de descentralitza-ció. L’AAE (Arquitectura Oberta per al’Educació), un centre tècnic de la Inter-net Society, l’organisme regulador d’Internet,es va guanyar un prestigi mundial meres-cut per desenvolupar nombrosos protocolsde comunicació que facilitaven l’accés a lesxarxes i els seus continguts educatius ambmecanismes cada vegada més senzills ibarats. L’antiga UNESCO es va reconver-tir en l’Organització Mundial de l’Educacióper tal de gestionar l’espessa xarxa de

satèl·lits, cable, ràdio i telecomunicació quecobria tot el planeta i garantia l’accés univer-sal als seus continguts. Aquesta políticaestava finançada per tots els països ambfons procedents del retall substancial delspressupostos militars.

2.4 Una nova forma de fer política. Lesxarxes de la vida.- La implantació de lesxarxes i la canalització d’una part substan-cial de la vida a través de les xarxes va supo-sar una transformació inesperada dels supo-sats polítics de la democràcia. La connexiódirecta entre vastos grups de població, quees movien darrere objectius específics persobre de barreres socials, culturals i nacio-nals, va col·locar l’acció política en un esce-nari il·luminat pel creixent divorci entreels representats i els representats. El cas d’undictador xilè, Augusto Pinochet, que vaser perseguit per la justícia a finals del seglepassat per crims contra la humanitat come-sos en l’exercici del poder, va obrir lescomportes. La democràcia virtual va crearespais cada vegada més amplis de repre-sentació directa, de vegades en pugna,d’altres com a complement de la tradicio-nal representació electoral. Aquests exer-cicis van afilar l’angle actiu de les xarxes,que progressivament van anar aconseguintun protagonisme polític més gran a mesuraque creixia la densitat i qualitat de la infor-mació que eren capaços de moure. El puntcrític a la política internacional es va acon-seguir de manera subtil, discreta, però apre-ciable, en els esdeveniments que vanmarcarla segonadècadadel segle. L’any 2010, Inter-net i els seus milers de xarxes associadestenia més de 1.900 milions d’usuaris.

2.5 Els assalts al poder. La borsa.- Elprimer indici del canvi operat per les xarxesva ser la presència cada vegada més sonorade la veu dels països en desenvolupamenten diferents àmbits del món ric, en concreta les seves llars. Els projectes conjunts,els nous sistemes d’informació, els nouscanals per promoure iniciatives de caràc-ter global, els esforços per distribuir elsbeneficis de l’educació des dels centres

acadèmics fins a les escoles més remotesdel planeta, etc. Tot va ser un caldo de cultiuon per primera vegada des de la revolu-ció industrial, els habitants de les zonesprivilegiades del planeta van començar aescoltar la resta de la humanitat sense inter-mediaris ni filtres de cap classe. I hi haviamolt per parlar-ne. Menys del 20% de lapoblació mundial devorava més del 80%dels recursos del planeta. Aquesta relacióhavia quedat invariable durant dècades, isi de cas s’havia inclinat cada vegada mésa favor d’aquesta minoria que fagocitavaecosistemes com si fossin costelletes en unrostit de cap de setmana.Per això, una part considerable de l’opiniópública -en aquells moments, en realitat,opinió privada fomentada a través de serveisinformatius elaborats a mida i distribuïtsper xarxes- dels països rics va participaractivament en el famós “Assalt a la Borsa”del 2014, una acció contra els centres finan-cers més reputats del món que van deixara l’economia amb la respiració mig tallada.La demanda era una de sola: condonaciódel deute extern per a tots els països persota d’un barem definit a partir del compor-tament integral dels ecosistemes, que desd’aleshores va passar a denominar-sel’”índex ponderat d’ecosistemes sosteni-bles” (IPES). L’assalt va consagrar una novarealitat política i va crear un camp jurídicque va trastocar tota la bastimentada legis-lativa de l’època.

2.6 L’ecosistema de la ment. Brainpe-ace.- Un dels factors fonamentals de l’IPESera l’ecosistema de la ment. El traspàs desde la societat industrial de béns susten-tats en el domini de la física, la química ila biologia, a la societat informacional i delconeixement, va variar també el signe delsproblemes ambientals. De la depredaciódels recursos naturals, es va passar, lenta-ment però sense pausa, a la depredació delsrecursos mentals. Aquest gir va compor-tar un ressorgiment de moviments espiri-tuals fiançats fermament a la potenciacióde la principal força motriu de la societatenredada: el cervell. Els vells moviments

Page 52: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

52

mediambientalistes havien sucumbit a lacomplexitat tecnològica creixent dels plan-tejaments ambientals.Molts vanpassar direc-tament a formar part de la lucrativa indús-tria consultora que va sorgir de les polítiquesremeiadores per reformar la indústria méscontaminant.El pes creixent de la informació i el conei-xement va desplaçar l’eix de la “contami-nació” cap a la ment. La defensa d’aquestreducte fonamental de l’ésser humà va serl’origen de Brainpeace, l’organització ecolo-gista més important del segle XXI. Lesaccions dels seus militants a través de lesxarxes van ser essencials per compren-dre la necessitat d’establir ponts efectius decomunicació entre les regions riques ipobres del planeta, així com tambécomprendre que el criteri de riquesa mate-rial tenia cada vegada menys significat enun món sotmès a tensions profundes a nivellpersonal comunitari i social.

2.7 La guerra sense fronteres. Els nensvan créixer.- A finals del segle XX, quanInternet tot just estava poblat per uns 100milions de persones, es deia que els nenscreixerien en un món de xarxes on les fron-teres gairebé no tindrien importància i elsestats nacionals perdrien gran part del seupes específic en la política nacional i inter-nacional.Efectivament, el primer fet va succeir quasiper generació espontània, però els estatsnacionals es van reconvertir en podero-ses organitzacions dedicades, entre d’altrescoses, a l’empara de cultures específiquesnucleades a través de les seves pròpies llen-gües. Aquesta faceta de promotors (“desen-terradors”, deia la sociologia de l’època) deles arrels històriques de grups de població,va conduir a la creació d’un tapís culturalespès que va facilitar extraordinàriamentles connexions -i comprensions- entre cultu-res molt diferents. Els nens que van créixersota l’amenaça d’un suposat pensamentúnic, van ser els més protectors de la diver-sitat cultural que va florir a les xarxes.

2.8 La qüestió fonamental: sinèrgieshumanes vs. sinèrgies institucionals.-Un dels debats vertebrals de principis desegle girava al voltant del tipus de governmés efectiu per afrontar els enormes desa-fiaments socials, polítics, econòmics,ambientals que afrontava la humanitat. Tantdes de l’ONU, com des de diversos centresdepoder –ClubdeRoma,G-9, o el “ConsorciK. Popper”–, es barrejava amb més insistèn-cia la necessitat de crear institucions supra-nacionals que actuessin com a planter d’unfutur govern mundial. De fet, diverses actua-cions del Consell de Seguretat de l’ONU ide l’OTAN, així com també la creació dels“boines verdes”, un cos paramilitar inter-nacional de desplegament ràpid per a lesemergències ambientals, integrat per coman-daments i tropes especials de nombrosospaïsos, s’orientaven en aquest sentit. Noobstant això, la bastimentada es va enfon-sar durant les crisis de les borses. Les xarxeshumanes a través de xarxes telemàtiquesvan sorgir com una proposta descentralit-zada molt poderosa per la proximitat entreels ciutadans i les seves problemàtiquesespecífiques. Les sinergies desencadena-des a través de les xarxes incrementavenexponencialment la seva capacitatd’actuació, la qual cosa suposava una modi-ficació constant del panorama polític,gairebé sense temps per tal que se solidi-fiqués en institucions reconeixedores. Escreaven xarxes per a problemes concrets,quequandesapareixien comportava la desa-parició de la xarxa. Però quedava al sistemael registre de l’experiència que servia coma informació de referència per a d’altresgrups, per a d’altres situacions. La frag-mentació de l’acció política, que constituïal’essència no escrita de la democràcia repre-sentativa, es va transformar en la continuïtatde l’acció política, l’essència de la democrà-cia participativa. I l’única forma de garan-tir aquesta continuïtat era a través de xarxesdesjerarquitzades, específiques, descen-tralitzades i interconnectades. Aquestesxarxes es van convertir en l’eina crucial perafrontar les greus pertorbacions que afec-taven el planeta.

L’antiga UNESCO vaesdevenirl’Organització Mundialde l’Educació pergestionar l’espessaxarxa de satèl·lits,cable, ràdio itelecomunicacionsque cobria el planeta igarantir l’accésuniversal als seuscontinguts.

Page 53: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

53

Sabor tropical

En Xavier Cabaní va deixar de llegir unaestona. Va sortir al balcó per contemplarla Barcelona del 2050 que s’estenia davantdels seus ulls. Va descórrer la pantalla deprospectiva que oficiava de cortina davantseu, on es reflectia una imatge tridimen-sional, sensorial, tàctil i gustativa de la ciutatque cada nit projectava juntament ambels seus col·legues de xarxa. Quan es llevavali encantava contemplar aquestes projec-cions de l’evolució possible de la ciutat.Ara tenia davant seu el veritable paisatgeurbà de la ciutat, el que, finalment, va sorgircom a producte de totes aquelles batallesque el seu professor explicava a la lliçómagistral. Hi va haver un moment en quètot podia haver estat com en Vilalta expli-cava, tot podia haver derivat cap a les solu-cions que s’hi proposaven. D’algunes, ja engaudia en aquests moments. Però d’altresno van arribar a temps. L’extraordinàriacapacitat d’anticipació aconseguida perla humanitat a la segona dècada del segleXXI no va ser suficient per remeiar l’herènciapesada que arrossegava des de l’inici dela revolució industrial i, sobretot, des dela gran guerra de meitat del segle passat,quan es va iniciar una desenfrenada i histò-rica carrera a l’encalç del consum que vaobrir el profund i insuperable avenc entrerics i pobres. Els historiadors atribuïen araaquesta bogeria sense precedents en elpassat de la humanitat el llarg catàleg dedisbarats que van conduir el món al seuestat actual.El cel amenaçava tempesta. En Xavier vaconsultar els paràmetres del temps al seurellotge. S’acostava un altre tifó del Medi-terrani, el tercer del mes, per les costesde Tarragona. El servei meteorològic anun-ciava toc de queda durant dos dies a la zonade Barcelona a partir de les sis de la tarda.Per a ell, els tifons del Mediterrani eren partdel paisatge, l’havien acompanyat des queva néixer. No entenia que un fenomen natu-ral tan espectacular i massiu, aquesta espè-cie de diapasó que regulava la vida a totala regió, fos alguna cosa recent, tan jove

com ell mateix. Almenys Vilalta mai noels mencionava a les seves lliçons sobreel canvi climàtic al Mediterrani i a la xarxano hi havia rastre en les múltiples histò-ries sobre els canvis globals d’abans del2030. Res sobre els tifons i molt poc sobrel’humit clima tropical de Catalunya quehavia despoblat gran part de la zona centraldel país. En Xavier, després de prendre’sles píndoles contra la malària, va començarels preparatius rutinaris del toc de queda.Aprofitaria els dos dies de tancament perconnectar-se a una de les seves xarxesd’informació favorites: “En.mergencia”, ons’hi discutien les noves estratègies percombatre les malalties infeccioses emer-gents. Els últims sis mesos, Catalunya haviaestat una de les regions més prolífiques delsud del continent. Dos virus i tres parà-sits desconeguts fins ara en relació ambl’home s’havien “activat” a zonesd’ecosistemes agrícoles de disseny. Un delsparàsits semblava especialment virulentper no trobar enemics naturals que contro-lessin la seva propagació. Cada vegada queapareixia un cas d’aquest en alguna partdel món, la qual cosa cada vegada eramés freqüent, en Xavier no podia evitarel fet de pensar amb Vilalta. Què diria elvell professor davant els fenomenals i crei-xents recursos que la medicina dedicavaara a resoldre els problemes causats perl’era de la biotecnologia?En Xavier va posar en marxa el simula-dor d’arguments i va començar a alimen-tar-lo amb la documentació apropiada deVilalta. Al matí, jugaria una mica amb elsistema i comprovaria què més podria haverdit el vell professor sobre undels seus cavallsde batalla preferits. Quant haurien enve-llit les seves idees en els darrers 20 anys?•

Page 54: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

AlbertSerratosa

Director del Pla Territorial Metropolità de Barcelona

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

54

“Els planificadors territorialscorrem el perill de ser messiànics i

no escoltar a la gent”

Una entrevista de Lluís Reales

Albert Serratosa i Palet és un punt de referència dins la planificació territorial a Catalunya. Haparticipat en pràcticament tots els plans que han “dissenyat” el territori de Catalunya en els darrers

quaranta anys. Actualment, planifica el futur d’una Catalunya en un context territorial europeu.Va començar a treballar com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1957. “En aquella època

es va fer una renovació important en la pavimentació de la ciutat, les primeres illes de vianants aCiutat Vella”, recorda Serratosa. Va participar en el Pla director de l’àrea metropolitana de l’any1965, que es va aprovar tres anys després. Com a subgerent de la Corporació Metropolitana vaposar en marxa els serveis comuns, aleshores anomenats Comisión de Urbanismo y Servicios

Comunes (eliminació d’escombraries, cementiris d’abast comarcal), i d’allà va passar a ocupar ladirecció del Pla General Metropolità. El 14 de novembre de 1975, pocs dies abans de la mort deFranco, va cessar en la Corporació Metropolitana encara que, finalment, el canvi polític amb larecuperació de la democràcia va permetre que l’any 76 s’aprovés el Pla General Metropolità.

Posteriorment, Albert Serratosa es va fer càrrec de la promoció i la direcció del Túnel del Cadí.Actualment, és director del Pla Territorial Metropolità i assessor del conseller de Política Territorial

de la Generalitat de Catalunya.

Page 55: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes
Page 56: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

56

El nucli inicial, és a dir els més veterans,coincidirem a l’Escola d’Enginyers de Ca-mins de Madrid, aleshores l’únic centre ones podia cursar aquesta carrera a Espanya.Finalitzats els estudis, molts ens trobaremals organismes ubicats a Barcelona:l’Ajuntament, laComissiód’Urbanisme–quedesprés va convertir-se la Corporació Me-tropolitana– i la Diputació. Erem pocs i ensconeixiem tots. Finalment, l’any 74 es vacrear l’Escola d’Enginyers de Camins deBarcelona, onhe estat professor i catedràtic.Jo hi havia insistit molt en la necessitatd’aquesta escola perque Catalunya de-mandava aquests professionals però moltsjoves tenien mandra d’anar a estudiar a Madrid. L’existència de la carrera a Barcelona ha pro-vocat un canvi radical. En el moment d’inaugurar-se l’escola a Barcelona hi havia 120 en-ginyers de camins a Catalunya¸ actualment passem de 1.200 professionals. Això vol dirque s’han multiplicat per 10.

Els enginyers de camins s’havien dedicat especialment a les infraestructures i havien tre-ballat molt sectorialment. Aquest context havia fet perdre una mica de vista que tot allò quefa un enginyer de camins és per ordenar o desordenar el territori. No hi ha res que faciun enginyer de camins, sigui una carretera, un port, un canal o una presa, que no ordenio desordeni el territori. En aquest sentit, l’Escola de Barcelona ha comportat una visiódiferent: l’urbanisme i l’ordenació del territori han tingut un pes molt important dins lacarrera. La noves generacions han sortit formades amb les idees molt clares i s’han for-mat equips amb membres de diferents generacions amb els quals ens entenem molt bé.

Ildefons Cerdà era un personatge molt especial, que no va crear escola. L’únic pont desdel punt de vista de la planificació entre Cerdà i l’època actual és en García-Farias, queva realitzar el pla de clavegueres de Barcelona. Això no obstant, Cerdà fou tan potent,per a mi l’urbanista més important de la història, que ha deixat molta empremta.Però la realitat és que fins l’any 1953 –el pla Cerdà és del 1859– no torna a dissenyar-seun pla global que abarqués Barcelona i el seu entorn. Gairebé un segle després. Els pro-pietaris van quedar tan tocats davant el que consideraren una agressió als seus interessosper part d’en Cerdà, que van moure cel i terra perquè la història no es tornés a repetir.

El pla del 1953 es va fer amb la mentalitat de la “cartilla” de racionament: pobretó i ambpoca visió, malgrat que tenia certs valors positius. A més a més, el pla d’estabilització del59 va constatar que el pla del 53 ja no servia donada la seva imprecisió. Precisament, fouAlbert Vilalta, al fer el pla de sanejament, qui va descobrir que en els 27 municipis, apli-cant les ordenances vigents i els plans parcials, podien colocar-se nou milions d’habitants.En canvi, s’havia previst un màxim de quatre milions. Aquesta contació produeix unagran alarma i es demana que s’avanci la revisió, que era obligatòria al cap de quinze anys.Així, l’any 1962 s’autoritza a crear un equip per començar la revisió del pla del 1953. El

Vostè lidera un grup moltinfluent d’Enginyers de Camins,Canals i Ports que han tingut unpaper fonamental en laplanificació territorial aCatalunya. Quin és l’origend’aquest grup?

Quina ha estat la principalaportació de l’Escola deBarcelona?

La tradició planificadora aCatalunya s’explica perl’existència d’un personatge comen Cerdà?

Quina fou la filosofia del pla del1953?

«Vam aconseguirretallar

l’edificabilitat, unaoperació que nos’ha fet mai en el

món»

Page 57: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

57

I del 1976 fins el present, quinscriteris de planificació territorials’han seguit?

I l’altre fet positiu?

I els negatius?

primer que vam deduir és que en els 27 municipis no hi cabia l’autèntica àrea metropoli-tana de Barcelona. Es decideix estudiar un àmbit més gran que abarca les set comarques,les que ara coneixem com a àrea metropolitana de Barcelona. Es va començar el pla de lesset comarques però ens “espantem” perquè passar a un pla general, que és una cosa moltprecisa, amb aquesta extensió resulta prematur. Per tant, vam fer una mena d’avantprojecteper veure si anavem per bon camí. Aquest avantprojecte fou el que s’anomena Pla Direc-tor de l’àrea metropolitana de Barcelona, aprovat l’any 1968. Però no acabaren els proble-mes. Quan es vol convertir en un pla general no hi ha competències per fer-ho. La llei do-nava competències en els 27 municipis però a la resta, fins a 163 municipis, les competènciesper redactar i aprovar un pla corresponien als Ajuntaments, que no les volien traspassar.Davant de la situació, es van fer dos equips diferents. Jo formava part dels dos equips ambl’objectiu d’aconseguir el consens. Finalment, només va tirar endavant el pla dels 27 muni-cipis. És l’anomenat Pla General Metropolità, aprovat l’any 1976.

Crec que hi ha dos fets positius. En primer lloc, vam aconseguir retallar l’edificabilitatque legalment hi havia, una operació que no s’ha fet mai en el món, ni crec que es tornia fer. Fou possible perquè va coincidir amb la Transició. Vam passar d’unes possibilitatslegals de 9 milions d’habitants amb l’edificabilitat corresponent, a una possibilitat legalde 4,5 milions. Una retallada que no té gaires precedents però que es va aprovar miracu-losament. Ha significat que en els 27 municipis no únicament no s’hagi arribat als 9 mi-lions sinó ni tan sols als 4,5, ni als 4 milions de l’any 1953. Ens movem al voltant de 3,5milions. Aquesta descongestió dels 27 municipis i sobretot de la zona del continu edifi-cat ha estat molt important. Barcelona ciutat ha passat d’1.750.000 habitants a 1,5 mi-lions. I continua la tendència a la baixa. Per tant, creiem que aquesta descongestió ha es-tat important, positiva, i és la base per recuperar qualitat de vida. Una excessiva densitatprodueix congestió, fenomen que impedeix la solució de molts problemes.

El Pla General Metropolità fou la base que va fer possible la celebració dels Jocs Olím-pics. Els cinturons de ronda, la recuperació del Passeig Marítim i tantes altres transforma-cions urbanístiques estaven previstes en el Pla. Sens dubte es podria haver començat dezero i definir-ne un però segurament no s’hauria arribat a temps. De fet, a vegades ensdol que es doni tanta importància a la fase final –el disseny final de la plaça i del carrer –,que no discutim que la té, i en canvi no es pensa en la fase prèvia. Els equipaments i lesescoles esdevingueren una realitat perquè existia un pla que va reservar els terrenys i va pre-veure les transformacions urbanístiques. En resum, els aspectes més positius han estat ladescongestió, per una banda, i la possibilitat d’inscriure Barcelona en el mapa del mónper l’altra, cosa que ha estat possible gràcies a que estaven previstes una serie d’obres.

També hi són. Enlluernats amb els “fastos olímpicos”, crèiem que tot anava bé. Sempremiràvem de Collserola cap a mar i no posavem atenció a l’altra banda de Collserola o en elsextrems del litoral, en el Maresme o en el Garraf. Quan l’any 1988 m’encarreguen l’elaboraciódel Pla Territorial Metropolità, que recupera l’autèntica àrea metropolitana (actualment 164municipis, després de la segregació de La Palma) constatem l’èxit que ha suposat la descon-gestió del continu urbà –des de el Llobregat fins a Montgat. En aquesta zona hem passat de318 habitants/hectàrea a 255 habitants/hectàrea. És un gran èxit que la gent marxi a viurefora de Barcelona però l’ocupació de nou territori s’ha fet d’una manera massa dispersa.

Page 58: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

58

Principalment, la disminució de la composició familiar. En els anys 60, si consideràvemel total d’habitants i el dividíem pel nombre d’habitatges principals –sense considerar lessegones residències-, la mitjana de composició familiar era de 4,2 persones. És a dir, un ma-trimoni amb dos fills i dues dècimes. Actualment, el nivell mig d’ocupació de la vivendaés de 3,1 persones. I la tendència, segons els habitatges, és anar cap a 2,7-2,6 membresper familia. Això vol dir que amb els mateixos habitatges, sense haver d’enderrocar res aBarcelona, només per la disminució del nombre de persones que viuen a cada habitat-ge, ja es produeix una disminució. Aquest fenomen ens afavoreix.

Aquesta disminució numèrica de les famílies (solters, mares que viuen soles, separats,etc..) s’explica per un canvi en els estils de vida. Certament, molts d’aquests s’haurienquedat a Barcelona si el preu de l’habitatge no fos tan car. A més, no hi ha solars, perquèmolts han estat requalificats com equipaments o zones verdes. També hi ha un altre mo-tiu decisiu pel qual la gent s’en va. Els ciutadans volen una qualitat de vida diferent. Sem-pre es parla massa del medi rural i ja seria hora que parléssim més del medi urbà, que ésel que afecta directament a més persones. En Cerdà parlava «d’higienismo»; ara no es trac-ta tant de qüestions d’higienisme sinó de l’alegria de viure. Que les cases tinguin llum,sol, ventilació. I, desgradaciament, la majoria de les cases del continu urbà no tenen nivistes, ni sol, ni llum, ni ventilació. Tanmateix, els veïns no poden aparcar. La venjançadels ciutadans quan tenen traves per aparcar i circular és anar a viure fora. Aleshoresaparquen el cotxe a la porta de casa, el preu de la vivenda és més accesible, tenen un jar-dí on els nens poden jugar. Aquests factors expliquen la “fugida” de Barcelona.

No tant, no tant. El mercat de treball de fora de Barcelona funciona força bé. No hi hadubte que Barcelona és el gran pol d’ atracció però Sabadell, Terrassa, Martorell, etc., te-nen cada dia més protagonisme. Les ciutats intermitges i petites ja agrupen un percentat-ge molt important de les indústries del país. A més, el fet que treballin diversos membresde la família deixa sense sentit aquella vella aspiració de que la vivenda i el treball hand’estar a la vora. Avui ja no és possible: si la dona treballa a prop, l’home no, i els fillstampoc tenen la feina o el centre d’estudis prop de casa. La liberalització del mercat del tre-ball provoca una gran mobilitat tant dels treballadors com de les empreses.

Que la gent marxés de Barcelona ha estat positiu però s’han colocat a l’altre cantó d’unamanera massa dispersa. No ha existit aquell pla director que en el seu moment no es vapoder desenvolupar. Els ciutadans s’han anat dispersant massa pel territori i ens trobemamb una àrea metropolitana que, per una banda, hem de continuar descongestionant enla zona del continu per millorar la qualitat de vida, i per l’altra banda, hem de compac-tar. Hem ocupat massa sòl. Des de l’any 1976, quan s’aprova el Pla General Metropolità,fins avui, la població de l’àrea metropolitana ha augmentat un 13% i l’ocupació física de sòlun 130%. Aquesta dada té una aspecte positiu: sortíem d’estar com una llauna de sardi-nes. Però aquest nivell d’ocupació és insostenible: hem ocupat massa territori. En el Pla Di-rector establíem que a l’any 2010, el 15% del territori de l’àrea seria suficient per colocarbé 6,5 milions d’habitants. Sense congestions. Quina és la realitat avui? Que amb 4,2 mi-lions, la població actual, ja hem ocupat més del 25%. Per tant, volem compactar a travésde la promoció de les ciutats intermitges.

Abans d’abordar en profunditatel fenomen de la ciutat-jardí,voldria que analitzés les raonsque expliquen la “fugida” deBarcelona. L’elevat preu de lavivenda, el canvi de localitzacióde la indústria... Quina ha estat laraó fonamental?

Però aquesta gent ocupa altresparts del territori...

Però molts d’ells han de venir aBarcelona a treballar i això elscosta diners…

Barcelona s’ha descongestionatperò què ha passat a l’altrabanda de Collserola?

Page 59: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

59

A través de la baixa densitat i de l’impuls de l’anomenadaciutat-jardí. És un model que comporta molts problemes.Aquesta dispersió, per exemple, fa impossible oferir un trans-port públic que pugui competir amb el cotxe. És a dir, untransport públic amb freqüència metropolitana, que és unservei cada deu minuts o com a màxim cada mitja hora. Quetinguis tres autobusos al dia que t’arribin a l’urbanitzacióno et serveix de res. El metro circula cada tres minuts. Elstrens del Maresme i el Garraf cada sis minuts. El metro delBaix Llobregat es planteja una freqüencia de set-vuit minuts.És impensable fer arribar trens a les pendents del Montseny,per exemple. L’única estratègia és intentar compactar perocupar menys terreny, de tal manera que no es perdin mésboscos i zones agrícoles. Tanmateix, s’ha d’apostar pel trans-port públic, sobretot el ferrocarril amb freqüència metro-politana.

No és cap crítica. Cada pla general ha suposat una millora res-pecte a la congestió especulativa que existia a la Barcelonacentral. Són plans molt més ben fets, hi ha més zones ver-des, més equipaments però el problema és d’origen i no éspot atribuir a la política urbanística, sinó al fet que existei-xen 163 municipis, que són molts. Cent-seixanta-tres lògiquessumades no comporten una lògica superior.

La implantació d’aquest model era inevitable. El problema ésque ens hem passat de rosca. A tot el món ha succeït el ma-teix: els països que estaven molt compactats han fet ciutats-jardí i els països que tenien massa ciutat-jardí s’han compac-tat. Semprehihaunapartde lapoblació, entreun15%iun20%,que li agrada viure en ciutats-jardí. Crec que les coses no s’han fet malament però ha faltat unmarc de referència. La suma d’accions bones no ha donat lloc a una gran acció bona.

Els planificadors territorials intentem fer el menys incompatible –del tot és imposible–les actuacions de tots els organismes que actuen sobre el territori. És a dir, les diferentsinstàncies de l’Administració (Govern central, Generalitat, Diputacions, Ajuntaments),empreses com Renfe, Aena, les companyies de gas i electricitat. I no podem oblidar elprotagonisme dels ciutadans, que volen exercir la seva llibertat individual. Cada copveig més plans urbanístics que afirmen coses com “la gent no hauria d’anar en cotxe”,“no hauria de consumir tanta energia”. Jo no sé si “hauria” però el fet és que la gent con-sumeix energia i agafa el cotxe. Joan XXIII deia una cosa molt certa en les seves enciclí-ques: a ningú se’l pot fer més bo del que vol ser. Per tant, s’ha de convèncer la gent demica en mica. Aquells que fem planificació territorial correm el perill de ser messiànics,de voler fer la revolució des de dalt, des de l’atalaia dels tècnics sense escoltar a la gent.Evidentment, ni es pot fer el que diu la gent, perquè no avançaríem, però tampoc po-dem fer més bons a aquells que no ho volen ser.

Com s’ha concretat aquesta granocupació?

Aquest diàgnostic que vostè fa esuna crítica a la políticaurbanística dels darrers anys?

També és un problema de model.La ciutat-jardí tal i com s’haimplantat no té gaire a veureamb la tradició arquitectònicamediterrània…

Si finalment s’imposen leslògiques fragmentades, quèaporta la planificació territorial?

Page 60: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

60

En qualsevol cas, l’estructura delpoder polític, amb tants nivells,dificulta la presa de decisions...

Per tant, els grans objectius dePla Territorial Metropolità sóndescongestionar per una banda icompactar per l’altra?

Com s’aconsegueix aquestadescongestió?

Això és així i sempre ho serà. L’autoritat única, és a dir un únic govern mundial, no mi-lloraria les coses i seria molt perillós. Hem d’acostumar-nos a viure en la complexitat.Cal sobretot una mentalitat coordinadora, idea que transmeto amb insistència als meusalumnes universitaris. S’ha de defensar el punt de vista propi però cal saber escoltar el puntde vista dels altres. D’alguna manera, els planificadors del territori, simplificant molt,pretenem aconseguir un aprovat en tots els àmbits. Carreteres, medi ambient, agricultu-ra, progrés, indústria,... Cadascuna és una assignatura per al planificador. I té l’obligaciód’aprovar-les totes encara que sigui amb un cinc pelat. No podem presumir que en unao altra assignatura hem aconseguit matrícula d’honor, que és el que fan la majoria delsurbanistes i els planificadors, sense dir que hem suspés la resta. Els professionals de laplanificació territorial som molt vulnerables, només ens podem defensar amb una visióintegral, de conjunt de la nostra feina. Jo consideraria que he fracassat si em diguessinque en algun camp estic suspés.

Efectivament, descongestionar el continu urbà i compactar en altres zones. Quan elnombre d’habitants per hectàrea supera un determinat valor –150 habitants/hectàrea–comença la congestió –els raigs ultraviolats. Quan el nombre d’habitants per hectàreaestà per sota d’un determinat valor –60 habitants/ hectàrea– això no és ciutat, en el sentitque entenem actualment. Seria el camp o un poble. Seria una situació equivalent alsraigs infrarrojos. Dins l’Àrea Metropolitana pretenem que tant els raigs ultraviolats comels infrarrojos passin a l’espectre visible. Per tant, compactar per un cantó i desconges-tionar per un altre. El nostre objectiu, sense apriorismes, és descongestionar les zones mas-sa denses. Creiem que si no abordem el problema de les densitats, tots els altres –la pos-sibilitat de millor circulació, de més zones verdes, de tenir llum, vistes i sol a les cases,tenir hospitals a la vora, respectar la natura– no els podem solucionar.

Hi ha una dada clara: tenim massa nuclis de població i urbanitzacions. Dins l’àrea metro-politana hem identificat 852 unitats diferents, que poden ser pobles, urbanitzacions, etc.Està clar que no podem esborrar-los del mapa. El primer instrument que proposem és unaclassificació nova: espais oberts i illes metropolitanes. L’espai obert és la nostra contribuciófonamental a la millora ambiental i a la protec-ció ecològica del territori. És un espai obert perònodesert. Pensem que mantenir allò que hi ha noés cap catàstrofe. No apliquem la política delPla General del 76, que era retallar, sinó que op-tem per deixar les coses com estan i no anar a pit-jor. Fins i tot respectem, no tan sols allò que és sòlurbà, sinó les previsions, és a dir, el sòl urbanit-zable. Això no obstant, recomanem que el sòl ur-banitzable és retalli tot el possible encara que sino es fa entenem que no és cap tragèdia.La segona estratègia és concentrar la poblacióen les illes metropolitanes. Aquest espais se-rien pròpiament ciutat, unes més grans, altresmés petites. Descongestionar la més gran –Bar-celona i el seu continu urbà– i compactar laresta.

«Cal unamentalitat

coordinadora.Hem d’acostumar-nos a viure en lacomplexitat»

Page 61: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

61

Quin ha estat el criteri perdefinir aquest espai obert?

Quantes illes s’estableixen?

A quin tipus de territori enscondueix l’estratègia del Pla?

Com es relaciona aquest modelamb la resta de Catalunya?

Aquest model és traslladable enun futur a la resta de Catalunya?

Tots els territoris amb pendents de més del 20%, els boscos, l’agricultura, les valls delrius i, sobretot, el recurs natural més important de l’àrea metropolitana: els 110 quilòme-tres de costa. D’aquesta extensió, el 80% són platges amb sorra neta i bona, amb un marque no pateix tornados, ni onades de set metres, ni marees, ni taurons, i amb una tem-peratura fantàstica característica del Mediterrani nord-occidental i, a més a més, relativa-ment a prop d’Europa.

Vint-i-una illes. En el Pla Director eren menys però encara que potser siguin masses,hem d’acceptar la realitat. Les grans illes són pràcticament les de les capitals de comarca:Vilanova, Vilafranca, Sabadell, Terrassa, Granollers, Mataró i Barcelona.

Les illes metropolitanes signifiquen en superfície el 20% de l’Àrea Metropolitana. En aquest20% del territori pretenem que en el 2026 hi visqui el 90% de la població. En els espaisoberts, és a dir el 80% del territori, hi hauria el 10% de la població, que significarien 470.000persones donat que treballem amb la hipòtesi, aprovada pel Parlament de Catalunya,d’un màxim de 4,7 milions d’habitants a l’àrea metropolitana l’any 2026.

No s’han fet els plans parcials de la resta de Catalunya. Això no obstant, el Pla de Cata-lunya ha estat molt precís. Ha distribuit els 7,5 milions d’habitants que preveu per a Cata-lunya entre Tarragona, Girona, Lleida, el Pirineu, el Delta...És un model més equilibratperò tampoc aspira a l’equilibri total. No seria bo que la població de Catalunya estigués exac-tament repartida per tot el territori, entre altres coses perque tenim molta muntanya. Amés, com a país necessitem una capital, una metròpoli que arrosegui, que sigui el motorcentral. Però no volem que estigui congestionat. I el conjunt de l’àrea metropolitana és unmotor en relació a Catalunya. Evidentment, tampoc volem una Catalunya deserta.

El 90% de la població de Catalunya viu al litoral. Un litoral que, si el definim des de l’EixTransversal cap avall, agrupa el 95% i fins i tot més dels habitants totals. La resta és Piri-neu i pre-Pirineu. Per tant, des d’una perspectiva general de Catalunya tindríem un àreametropolitana de primera –per dir-la d’alguna manera– que és la de Barcelona; unes àre-es metropolitanes de segona (Girona, Tarragona, Reus-Valls); una tercera més agrícola (Llei-da), i després totes les capitals de comarca. Evidentement, Manresa, Igualada i Vic sónmés potents que la capital de La Cerdanya o de l’Alt Urgell.De fet, algunes comarques ja són pre-metropolitantes. En realitat, quan observes el ma-pa d’Europa, parlar d’àrea metropolitana ja no té massa sentit. Més aviat parlaríem deCatalunya, que té un continu metropolità que va des de l’Eix Transversal fins al mar.Després hi ha un pre-Pirineu, que serien Olot, Ripoll, Berga, Solsona, i finalment la zonaPirinaica. A Catalunya no pretenem que Puigcerdà competeixi amb Manresa, ni aquestaamb Barcelona. Cada població ha de fer el seu paper •

Page 62: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

Normativa ambiental

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

62

PPer determinar la legislació ambientalque podria aplicar-se a Catalunya l’any2050 hauríem d’examinar totes les varia-bles possibles –polítiques, socials,econòmiques, ambientals...– que ens

conduirien a diferents escenaris. Les dues gransvariables ambientals serien, per un costat, lespolítiques i, per l’altre, l’estat del medi ambient.L’amplitud de la temàtica ambiental, la inte-rrelació entre els distints marcs territorials i lanecessitat d’acotar d’una manera o altra aquestexercici, fa que en el marc d’aquest article noes pugui definir i analitzar escenaris especí-fics i es plantegi com a marc possible un esce-nari convencional, en el qual el món es conti-nua desenvolupant sota les pautes l’actualmodeleconòmic, amb la necessitat d’afrontar els reptesque planteja, sense la previsió d’un canvi radi-cal que ens situés acceleradament en un noumodel de desenvolupament.

La situació actual és la que podria caracterit-zar un model econòmic que, tot i les políti-ques ambientals que genera en els països mésdesenvolupats, no és capaç de millorar l’estatdel medi ambient i aguditza les tensions inter-nacionals per la creixent diferència en la distri-bució dels recursos i l’acumulació de rique-sa en mans d’uns pocs. Si dibuixéssim unescenari convencional per al futur, diríem queel món se’ns presenta sota una línia de conti-nuïtat de les polítiques actuals, un món queno s’arrisca a grans canvis tot i l’evidència delsreptes ambientals i se situa en un procésd’evolució consensuada pels actuals actorseconòmics dominants.

Evidentment, la consideració d’altres escena-ris permetria imaginar previsions diferents allarg termini, tal volta més directes davant delsreptes ambientals en els diferents marcs terri-torials. El cert és que la realitat ambiental euro-pea no és optimista: després d’anys de políti-ques ambientals en els països europeus, l’estatdel medi ambient no ha millorat. Catalunya,cada cop més inserida i depenent de les polí-tiques que es desenvolupen en el marc euro-peu, tampoc es veu en un marc diferencial alde la resta del continent, en el qual s’insereixd’una manera natural per cultura, tradició i terri-tori. En aquest sentit l’escenari estudiat per alnostre marc territorial català de futur en pocs’ha de diferenciar del marc espanyol, en el qualhi està adscrit per la dependència política i legis-lativa i en poc s’ha de diferenciar del marc gene-ral europeu, més si tenim en compte del procésde construcció de la Unió Europea.

La problemàtica ambiental, necessàriament inte-grada en les diferents polítiques sectorials, seràun factor cada cop més determinant del canviestratègic cap el 2050. La majoria dels canvisestratègics es produiran en resposta a les pres-sions ambientals i en favor de les noves tecno-logies. Tal com llegim en el Llibre Blanc sobrel’Energia de la Comissió Europea «si tenim encompte el conjunt dels factors, l’estructura futu-ra de l’oferta i de la demanda d’energia, l’estilde vida i les expectatives, les futures estruc-tures socials i econòmiques, així com també lestecnologies futures, es pot dir que la necessi-tat del canvi estarà determinada, en gran part,per la reacció a les pressions ambientals i afavo-rirà nous avenços tecnològics.

La normativa ambientaldel 2050

• • • • • • • • • • •Ignasi Doñate i SanglasAdvocat expert en qüestions ambientals

1Introducció

1Introducció

Page 63: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

63

PPer fer un acostament a l’escenari conven-cional que es deriva del mantenimentde les actuals polítiques caldria tenir encompte una avaluació de les polítiqueseuropees i l’estat del medi ambient a

Europa en els darrers anys. Les conclusionsgenerals de l’avaluació feta per l’Agència Euro-pea del Medi Ambient –AEMA–, el mes de junydel 1998, sobre l’evolució en els darrers cincanys, dels dotze problemes clau del mediambient europeu, tal com s’identificaren enl’Informe Dobris, no han estat positius.

Dels dotze problemes clau –canvi climàtic,exhauriment de la capa d’ozó, acidificació, ozótroposfèric, productes químics, residus, biodi-versitat, aigües continentals, medi marí del lito-ral, degradació del sòl, medi ambient urbà, riscsnaturals i tecnològics–, la majoria de les polí-tiques desenvolupades nohan aportat cap avençsignificatiu. Si bé s’han fet avenços en certsàmbits, les polítiques també han representatretrocessos en d’altres. L’avaluació feta perl’AEMA diferencia entre l’evolució de les polí-tiques ambientals i l’evolució de l’estat del mediambient, per concloure que així com es cons-tata un resultat «neutre» de les polítiques, s’haevidenciat que la qualitat del medi ambientha empitjorat en la majoria dels problemes clauestudiats. Pel que fa a les polítiques, s’ha conti-nuat detectant un retrocés en temes de resi-dus i de degradació del sòl. En canvi, hi ha hagutuna evolució positiva de les polítiques en temesd’exhauriment de l’ozó estratosfèric,d’acidificació dels sòls i de riscs naturals itecnològics.

Tot i així, l’evolució del medi ambient a Euro-pa ha estat clarament negativa, i només s’hanmillorat en el tractament dels riscs naturals itecnològics.

La disminució de la contaminació atmosfèri-ca que constata l’avaluació s’ha d’atribuir, enbona part, a qüestions conjunturals: la reduc-ció de les emissions a l’Europa Occidental iels mateixos canvis econòmics dins del marcdel mateix model, específicament la disminu-ció de l’activitat industrial en els països de l’Est.

Pel que fa al canvi climàtic, la tendència actualmarca un augment del 8% de les emissions deCO2 per al 2010, quan els compromisos adop-tats a Kyoto implicaven una reducció del 8%.En aquest sentit França, Alemanya i Holandahan fet pública la seva renúncia a reduir les emis-sions de CO2 als nivells de Kyoto i han fet unaconcessió a les implicacions de l’actual modelde creixement econòmic. La renúncia a complirels compromisos de Kyoto per part del nuclimés significatiu de l’Europa comunitària repre-senta un seriós avís i planteja la necessitat detrobar mesures eficaces que permetin repren-dre els compromisos adoptats. En aquest àmbit,cada cop més, es troba a faltar l’aplicació d’unimpost ecològic sobre l’energia i el carbó a nivelleuropeu i mundial. Aquesta ecotaxa, previstaen la proposta de directiva europea de l’any1992, no s’ha arribat a aprovar per les reticèn-cies mundials a aplicar la mesura si no és enun procés harmonitzat pels tres grans blocs:l’europeu, el nord-americà i de l’extrem orien-tal.

En l’àmbit de l’exhauriment de la capa d’ozó,tot i l’acompliment del Protocol de Montreal,que ha comportat la reducció de CFC, el procésde degradació de la capa d’ozó es manté a causade la resistència a implantar noves mesures ia la persistència de les substàncies destructo-res en les altes capes de l’atmosfera. En aquestsentit, s’està reconsiderant la política limitadaa la reducció de CFC i es planteja la reducciód’emissions d’altres substàncies com els HCFCi el bromur de metil.

El problema de l’acidificació del sòl ha millo-rat a causa de la reducció en les emissions dediòxid de sofre. Tot i així es manté un elevatíndex d’emissions de diòxid de nitrogen deri-vat del transport, amb unes expectatives nega-tives derivades de l’augment del transport i laprevisible expansió del model occidental detransport privat als països de l’Europa de l’Est.

En els darrers cinc anys s’ha aconseguit unareducció de l’ozó troposfèric en un 14%, peròel smog fotoquímic és freqüent en molts païsoseuropeus. L’informe de l’AEMA recomana, enaquest sentit, una política més forta de reduc-

2L’avaluació de l’estat delmedi ambient a Europa

Page 64: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

64

ció de les emissions de NOx, especialmenten el difícil sector del transport.Els productes químics suposen una amenaçaclaraperò incerta, atès el grannombrede substàn-cies potencialment perilloses que s’utilitzen enel mercat. La quasi impossibilitat de control oavaluació de la toxicitat de cada un dels produc-tes que es llencen al mercat, indica que la únicapolítica positiva sembla l’encaminada a la reduc-ció generalitzada de la utilització de productesquímics i de les seves emissions. Enaquest àmbit,els nous instruments que es proposen són elsprogrames de reducció de caràcter voluntari, elsInventaris d’Emissions Tòxiques i els Registresd’Emissions Contaminants.

No s’ha aturat l’augment dels residus, i dominal’opció més econòmica i menys positiva des delpunt de vista ambiental: els abocadors. Es treba-lla a nivell local, però el gran repte no és millo-rar els abocaments sinó minimitzar el residu.

En l’àmbit de la biodiversitat, continua augmen-tant lapressióde les activitats humanes, igual quecontinua l’amenaça sobre les aigües continentalsi marines. La taxa d’utilització de l’aigua a Euro-panohacrescutenelsdarrersanys,peròesmante-nen problemes de restriccions en certs territo-ris, de fugues en el sistema de distribució id’utilització poc eficient dels recursos hídrics. Elproblema de la contaminació de les aigüessubterràniespernitrats imetalls pesants continuaconstituintundelsproblemesmésgreus, atèsqueles concentracions de plaguicides a les aigües

subterràniessuperen,engeneral,elsnivellsmàximsdeconcentració admesos a laUnióEuropea.Desde l’any 1990 no hi ha hagut cap millora de laqualitat de les aigües fluvials. Tot i la disminu-ció de fòsfor a causa del tractament de les aigüesresiduals no ha desaparegut el problema del’eutrofització de les aigües fluvials i marines.Elsmars continuen sobreexplotats, el que subrat-lla la importància de promoure reserves natu-rals i la introducció seriosa de mesures de soste-nibilitat a l’activitat pesquera.

En l’àmbit de la degradació del sòl hi ha hagutpoques millores i persisteix una evolució nega-tiva. Continua l’erosió i la salinització en molteszones de la Mediterrània i s’han identificat mésde 300.000 indrets contaminats que requerei-xen una actuació immediata.

Enelmedi ambient urbà, lapoblaciónodeixadecréixer. Tot i així, s’ha millorat la qualitat de l’aireurbà, però continuen les tensions derivades deltransport, que cada cop més esdevé un proble-ma estratègic que demanda l’adopció de mesu-res enprofunditat. Comunsignepositiu es cons-tata, però, un creixent interès per l’Agenda local21, exemplificat en les més de 300 ciutats euro-pees que han signat la Carta Aalborg de Ciutatsi Poblacions Europees cap a la Sostenibilitat.

Finalment, en l’àmbit dels riscs naturals, es cons-tata una evolució positiva pel declivi a la UnióEuropea dels accidents industrials. En canvi,però, creixen les inundacions i els desastres

climatològics clarament relacionats amb les inter-vencions humanes.

LL??estudi de l’AEMA, tot i constatar lareducciód’algunespressionsambien-tals, conclou que no s’ha assolit unamillora general de l’estat o qualitatdelmediambient.Per sectorsescons-

tata una tendència positiva en els camps indus-trials i energètics, però es detectenpoquesmillo-res a l’agricultura i la situació del transport ésclarament insatisfactòria.

El transport, en general, ha augmentat a nivellssuperiors al 50% en els darrers quinze anys.Aquest augment provocaproblemes de conges-

tiódel trànsit, de contaminació atmosfèrica i acús-tica. Els governs s’havien imposat l’obligació debastir infraestructures,millorar les normes sobreemissions i qualitat dels combustibles, així comtambé l’obligatorietat d’introduir l’estudid’impacteen el disseny de les carreteres. Però l’augmentdel trànsit ha estat tal, que les polítiques ambien-tals han estat incapaces d’afrontar el creixementaccelerat del transport. El transport públic perdespai davant el transport privat i la quantitatde deseconomies derivades de l’increment deltransport està posant enqüestió la clàssica corre-lació entre augment del trànsit i el desenvolu-pament econòmic.

3L’avaluació ambiental en elsdiferents sectors

Page 65: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

65

En el sector de l’energia, l’objectiu es concen-tra en l’adopció de noves mesures encami-nades a una major eficiència, tant en la produc-ció com en l’ús de l’energia.

La contribució del sector de la indústria alsproblemes del canvi climàtic, l’acidificació,l’ozó troposfèric i la contaminació de les aigüesha disminuït i el balanç és positiu. Tot i així,es presenten dos tipus de problemes: elsque genera la situació de canvis a l’EuropaOriental i la dificultat d’introduir mesuresambientals a la petita i mitjana empresa.

En el sector de l’agricultura, s’ha estabilitzat l’úsde fertilitzants inorgànics i de plaguicides al’Europa Occidental. S’ha començat a introduirpràctiques més compatibles amb el mediambient, però els aspectes relatius a l’ecologiasón només una petita part de la política agrí-

cola comunitària, el que fa que el balanç nosigui positiu per manca d’una millor integraciódel factor ambiental en les polítiques agríco-les: continua augmentant la utilització de recur-sos hídrics, calen més avanços tecnològics i uncanvi més decidit cap activitats menys inten-sives i menys perjudicials per al medi ambient.

L’avaluaciónegativaque fa l’AEMAde l’evolucióde l’estat del medi ambient en els darrers cincanys, la constatació de la insuficiència de lespolítiques ambientals, fa que lapredicciómenysarriscadapel 2050parteixi de la tesi d’unamancade millora en la resolució dels reptes ambien-tals globals. Tot i les millores sectorials acon-seguides en els països desenvolupats, difícil-ment seran transposables a lamajoriadelspaïsosdelmón, incapaços tecnològicament d’instaurarnous models i hipotecats per la necessitat de

fer front al deute extern i a les necessitats méselementals de les seves poblacions.

EEls escenaris previstos en el Pla Blau pera la conca mediterrània se situaven al’horitzó de l’any 2000 o al del 2025. Unsescenaris o altres, a l’horitzó del 2000,no ens portaven imatges o perspectives

del medi ambient mediterrani radicalment dife-rents les unes de les altres. L’any 2000 ja era, arafa deu anys, un horitzó molt proper. Cal dir quefossin quins fossin els escenaris, les principalslínies polítiques fins el 2000 ja estaven apro-vades deu anys abans, quan les mesures legals,socials i econòmiques que condicionaven el2000 ja estaven en procés d’aplicació.

En canvi, la previsió d’escenaris per a l’horitzó2025ensmostravenque la situaciópodria canviarmolt d’un escenari a un altre i que, en tots ells,l’estat del medi ambient tenia el risc d’agreujar-se considerablement. Tenint en compte els termi-nis necessaris per obtenir efectes clars en laprotecció de l’entorn, el Pla Blau plantejava quecalia, des d’aquell moment –1990–, adoptar polí-tiques més decidides que les que s’estaven apli-cant si es volia evitar, o reduir, les greus mancan-ces de recursos o les degradacions irreversiblesque amenacen el medi ambient de la concamediterrània, especialment pel que fa referèn-

cia als sòls, a les aigües, als boscos, al litoral ials medis urbans.D’una manera molt concloent, el Pla Blau ensplantejava que les hipòtesi –tot i considerar elsescenaris més favorables– sobre la proteccióde l’entorn mediterrani, a llarg termini, són moltdifícil d’aconseguir a causa de les pressionshumanes emergents i a la vulnerabilitat delsentorns naturals. Aquestes no eren només lesprediccions per a les regions més pobres delsud i de l’est de la conca, sinó també per ales costes urbanitzades de la regió nord. Lacondició sine qua non per preservar la concamediterrània passava –segons recull el Pla Blau–per una voluntat política constant i sense defa-llences dels governs i de les institucions públi-ques, comportava també fer una política fona-mentada en el suport actiu i en la complicitatpermanent de les poblacions afectades.

D’una manera específica, els diferents escenarisdel Pla Blau confirmaven la validesa de les anàli-si efectuades en el marc d’altres treballs, comel de l’informe de la Comissió Mundial sobreel Medi Ambient i el Desenvolupament o lesperspectives en matèria de medi ambient finsa l’any 2000, i més enllà, del Programa de lesNacions Unides per al Medi Ambient.

4Polítiques decidides per salvarel medi ambient mediterrani

Page 66: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

66

Les tendències indicades pel Pla Blau no sónoptimistes: unamillora sensible delmedi ambientno es troba fàcilment en cap dels escenarisconvencionals, tot i el fet que ja s’estiguin dissen-yant estratègies noves de gestió i de protecció

ambiental. Després de 25 anys d’estratègiesambientals la situació global del medi ambientno ha millorat. Per aquest motiu, l’assolimentdels millors escenaris possibles exposats en el

Pla Blau comportarien una situació de mobi-lització permanent en favor del medi ambient.

L?L?estudi «Catalunya a l’horitzó 2010.Prospectiva Mediterrània», del’Institut Català d’Estudis Medite-rranis, publicat per la Generalitatde Catalunya, ens indica que les

tendències fortes generals que, per tant i demanera necessària, condicionaran el futur deCatalunya són: la mundialització de l’economia,la terciarització de l’economia marcada per laincorporació de l’immaterial, el desequilibridemogràfic, l’escissió nord-sud i el problemade les desigualtats significat en la marginació.

En aquest mateix àmbit l’estudi assenyala queles incerteses més grans pel que fa als païsosmediterranis són: les relacions nord-sud, el caràc-ter de les desigualtats en el procés de desen-volupament, el nivell de competitivitat relati-vaqueassoleixi l’economia catalana i l’autonomiacreixent o declinant de la Catalunya política.

En el marc d’aquestes tendències fortes id’aquestes incerteses, les estratègies i les polí-tiques que s’apliquin, siguin quines siguin,tindran una influència determinant en el procésde desenvolupament i en l’estat del mediambient. La gestió ambiental de Catalunyadependrà globalment i de forma clara de les

polítiques pròpies que s’adoptin en diferentsàmbits generals: desenvolupament, mediambient, gestió del territori, població i capaci-tat d’autoregulació. Aquestes polítiques gene-rals s’hauran de veure lògicament afectades perla política més general que desenvolupi l’EstatEspanyol. És en aquest sentit, també, que laincertesa del grau de sobirania política de Cata-lunya serà una de les variables determinants deles polítiques del futur. En el marc actual és al’Estat Espanyol a qui li correspon constitucio-nalment la competència bàsica en medi ambienti Catalunya, com autonomia, té noméscompetències d’execució i desenvolupamentd’aquesta normativa.

La determinació de les polítiques a Catalunyaes veurà cada dia més afectada per les directriusque adopti la Unió Europea, directrius cada copmés determinants en el marc polític de l’any2050, enel qual les institucions europees s’haurandesenvolupat plenament i conformaran ungovern per sobre dels estats, un govern ambinstitucions polítiques i financeres que deter-minarà les orientacions estratègiques interneso d’acompliment dels compromisos mundials,especialment en el domini ambiental.

D’una manera específica, la política ambien-tal de la conca mediterrània es veurà tambécondicionada per les interaccions d’ordre econò-

mic i comercial entre el conjunt dels païsosmediterranis i els de la resta del món, en sectorscom l’agricultura, la indústria, l’energia, el turis-me i els transports.

LLa normativa ambiental del 2050, d’acordamb les tendències convencionals actuals,continuarà essent un instrument cabdalen l’aplicació de les polítiques. Tenint encompte la funció desenvolupada per la

normativa fins ara, com element de pressió i deconscienciació dels agents socials i productius,la perspectiva estratègica convencional és quela normativa continuarà mantenint o augmen-tantaquestapressiósobreelsagentssocials.Aquestpressió vindrà justificada per la baixa avaluaciódels resultats obtinguts fins ara i, molt especial-ment,per l’encara insuficient respostasocialdavantels actuals reptes ambientals.

5Les tendències generals i lasignificació de les polítiquesambientals

6Les característiques generals de lanormativa ambiental del 20506Les característiques generals de lanormativa ambiental del 2050

Page 67: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

67

Algunes demandes de certs agents productius,avui en dia, es posicionen vers un procés dedesregulació i un increment de la participa-ció activa dels sectors implicats mitjançantprocessos autoregulats des de l’àmbit privat,o en concertació amb les institucions públiques.La possibilitat d’increment del procés desre-gulador si bé és predicable en els processos degestió, es difícil veure’l com idoni en el marcde la definició de les estratègies globals, a noser que es postuli la substitució de la forma-ció de la voluntat general –per mètodesdemocràtics i d’ampla participació– perl’hegemonia legitimada dels grans grups econò-mics i dels poders fàctics. La necessitat d’articularestratègies globals per frenar els desequilibriscreixents i les tensions en el marc mundial, aixícom també la creixent interdependència per laglobalització de l’economia fa difícil veure lavirtualitat d’un procés desregulador. Les forcesdel mercat, amb una gran capacitat d’adaptaciói mobilitat, són les que marquen les tendènciesbé directament, bé per mediació dels poderspolítics.

L’augment de la presència de la normativaambiental hauràde ser correspostaperunamillorordenació i simplificació del marc legal. Aques-ta simplificació serà possible pel procésd’integració dels factors ambientals en cadascundels àmbits i sectors. La normativa «ambiental»del futur es mantindrà com a tal en els àmbitsque fan referència a l’ordenaciódirectadels recur-sos naturals i a l’exigència de responsabilitatspels perjudicis causats a aquests recursos. Laresta denormativa «verda», ambmotiu de la sevaintegració en les polítiques sectorials respecti-ves, deixarà de ser específicament ambiental perpassar a ser senzillament ordenadora d’un sectoro activitat. Aquesta simplificació de la normati-va ambiental serà possible també gràcies al’harmonització de la normativa ambiental delsdiferents Estats, cada copmésgestionada estratè-gicament per la Unió Europea.

El procés de construcció del marc ambientalcomunitari s’haurà establert estratègicamentmitjançant una clarificació de dos grans proces-sos: descentralització i subsidiarietat. Descen-tralització a fi d’aplicar estratègies per a marcs

ambientals específics amb independència de laseva dependència administrativa, tot instaurantàmbits específics de cooperació interadminis-trativa i internacional. Subsidiarietat, en el marcdel qual es determinin millor i evolucionin lescompetències dels diferents àmbits adminis-tratius: l’europeu, els estatals, regionals i locals.

Si bé les polítiques precipitades de desregula-ció comporten, normalment, la creació de buitslegislatius i la resolució dels conflictes pel prag-matisme de l’enfrontament entre poders dife-rents, les polítiques de participació, instrumen-tades adequadament, s’incrementaran fruit d’unamajor comprensió dels processos ambientals ide la necessitat d’espais de col·laboració entre elsector públic i privat, per així afrontar amb méseficàcia a diferents processos: l’adequació deles polítiques a les necessitats dels agents socials,la complicitatde lesparts implicadesenelsproces-sos normatius emergents i un procés de reno-vaciónormativaportadaper la supervisió ideman-dadelsmateixos agents. L’àmbit de laparticipaciócreixerà sota la més gran implantació del prin-cipi de la responsabilitat compartida entre lesautoritats públiques i els agents privats.

A la vegada que es produirà un increment dela virtualitat de la normativa ambiental s’hauràavançat cap una més gran eficiència d’aquestanormativa, el que comportarà un increment delpoder executiu que ha de garantir la plena iigual aplicació de la normativa ambiental.L’aplicació efectiva de la normativa és la garan-tia d’un procés competencial obert que eviticaure en les actuals situacions de privilegi deri-vades de condicions polítiques específiques,una executivitat de la llei que no permeti situa-cions de desequilibri competencial entre elsdiferents territoris o sectors.

Les situacions de desequilibri competencialvénen, però, actualment marcades per la globa-lització de l’economia, per la possibilitat d’obtenirprimeres matèries sota una normativa territo-rial específica, manufacturar en un altre àmbitjurídic, comerciar en un altre i aplicar els rendi-ments econòmics en un altre marc. Aquestadiversitat de condicions i de regulacions fa quela necessitat de regular els mercats demandiprocessos d’harmonització de polítiques i de

Page 68: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

68

normes. La concentració de poders, la gene-ració de grans centres de poder i la creació delsgrans espais econòmics, tot i els evidents perillsque comporten cara a institucionalitzar situa-cions de privilegi sobre països o territoris, sónla resposta adequada a la necessitatd’homogeneïtzar els processos que permetinuna racionalització i millor ordenació dels crei-xents desequilibris mundials.

La normativa del futur seguirà essent de voca-ció preventiva si seguirà processos que actuïnsobre les causes dels problemes ambientals ino sobre els efectes. En aquest enfocamentpreventiu s’incentivarà l’estalvi de recursos natu-rals tot impulsant l’eficiència en el seu ús, elsprocessos de minimització, recuperació, reci-clatge i recuperació tant en l’àmbit de residuscom en l’àmbit d’emissions.

La vocació preventiva no evitarà la necessitatde mecanismes legals per a la reparació delsdanys ambientals. La responsabilitat objecti-va per danys ambientals serà l’eix jurídic sobreel qual giraran les reclamacions que entitats iparticulars adrecin als responsables dels danysi s’haurà determinat la corresponsabilitat en elsmateixos en funció de la seva intervenció direc-ta o indirecta en el dany. El desenvolupa-ment i normalització de la institució de la respon-sabilitat per danys ambientals haurà comportatla normalització i presència en el mercat de les

assegurances dels riscos ambientals. L’augmentde demandes de responsabilitat dinamitzaranen gran manera tot l’àmbit jurídic ambiental,des dels tribunals fins als advocats especialit-zats en la matèria. Aquest augment de deman-des de responsabilitat respon a la legitimitat icoherència que implica el procés d’internalitzarles externalitats, tot incrementant l’aplicació delprincipi de «qui contamina paga» o dels prin-cipis de prevenció i reparació.

La plena aplicació dels processos legals deresponsabilitat comportarà la introducció delsfactors ambientals en la comptabilitat. La comp-tabilitat oficial del futur identificarà en el comp-te de resultats les despeses associades a lacompatibilització de l’activitat amb el mediambient, per internalitzar en el seu comptede resultats el que fins ara són processos insos-tenibles i causa de les externalitats. La comp-tabilitat ambiental serà un instrument impres-cindible per a la valoració dels riscs ambientals,en primer lloc, i per a la valoració de les matei-xes empreses en darrer terme. La comptabili-tat i la gestió ambiental seran condicions peraccedir a instruments financers o, fins i tot,per a cotitzar en borsa.

Una part de la normativa ambiental continuaràadreçada al manteniment de límits d’emissions,en un procés d’augment del nombre d’agentscontaminants contemplats per la normativa i

en un procés de reducció de les concentra-cions d’aquestes substàncies, d’acord amb lesnoves tecnologies i amb les millors tècniquesdisponibles.

LLes normatives ambientals del 2050 segui-ran els processos actuals pel que fa alsdiferents àmbits d’aplicació. A nivellmundial el dret internacional continuaràessent la disciplina jurídica que haurà

de concretar els cada cop més complexos trac-tats internacionals, en els quals s’instrumentaranles actuacions de tots els estats del món davantdels reptes ambientals: el canvi climàtic,l’exhauriment de la capa d’ozó, la biodiversi-tat, l’erosió i la sequera.... El desenvolupamentdel dret internacional sobre el medi ambient,així com d’altres àmbits temàtics, demandarà

la progressiva assumpció de responsabilitatsde direcció d’un organisme internacional, lacomplexitat del qual farà molt difícil que peraquelles dates sigui una realitat. Per comptes’hauran perfeccionat o creat nous organismessupraestatals de caràcter regional o continen-tal, que puguin coordinar polítiques concre-tes i fer acomplir els compromisos adquirits.Els marcs supranacionals seran els adequatsper a la gestió d’ecosistemes que pertanyen adiferents estats, actualment amb una clara difi-cultat de gestió per la necessitat d’acords trans-fronterers i de crear els òrgans i els instrumentsde gestió adequats.

El nivell local serà un àmbit on es desenvolu-parà una normativa ambiental actualment enca-

7Els diferents àmbits territorials deles normatives

Page 69: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

69

ra poc desenvolupada. Els processos de descen-tralització són elsmés favorables per a la implan-tació de processos de gestió participada entreinstitucionspúbliques i entitats privades. Aquestsprocessos de descentralització donaran lloc auna normativa nascuda de la creixent coope-ració intermunicipal per afrontar els serveisambientals específics o bé per gestionar millorecosistemes d’àmbit supramunicipal. Parcial-ment continuarà essent una normativad’execució de normes d’àmbit superior, peròi sobretot, serà una normativa de gestió de nousserveis sobre la base de nous tributs municipals,així com tambéuna normativa de gestió d’espaisque, en el marc d’ordenances «verdes», recullinla consciència ambiental dels ciutadans respec-tius. La virtualitat d’aquesta normativa munici-pal no restarà tancada anivellmunicipal i donaràlloc a la demanda social d’uns models d’àmbitsuperior més coherents amb les necessitatsambientals.

Les normatives estatals o nacionals continuaranmantenint funcions similars a les actuals si béque en un marc no idèntic, on per aplicació delprincipi de subsidiarietat els estats o les nacionscontinuaranordenant bàsicament els seus ecosis-temes interns, d’acord amb les directrius deles entitats supranacionals que limitaran la defi-nició de les seves estratègies, pel fet de situar-les en un marc territorial més ample. A la vega-da, s’hauran desenvolupat els processos dedescentralització que atribuiran els processosde gestió ambiental a les institucions locals.

La coordinació entre les institucions adminis-tratives dels diferents àmbits continuarà essentuna actitud necessària i voluntarista de les dife-rents administracions. Especialment seran lesinstitucions locals les que hauran de redreçarels seus esforços en aquesta direcció, evident-ment orientades i dirigides per les anàlisi globalssobre la capacitat de càrrega del territori quegestionin. Caldrà incentivar la concertació social

per estendre el concepte d’ordenació global ien profunditat, per impulsar i refermar els plan-tejaments que condueixen a la protecció iconservació dels ecosistemes.

EEls instruments per a la sostenibilitat seranun dels elements simptomàtics de lanormativa del futur, després d’unprocésnormatiu ambiental de quasi 100 anys,en els quals l’evolució dels objectius

ambientals nohaestat seguida coherentmentperuna evolució dels instruments. Una de les críti-ques que es fa a la normativa ambiental és preci-sament el fet que institucionalitzi uns objectiusambientals senseestablir els instruments adequatsper assolir-los.Undels canvis qualitatiusdel 2050serà la presència d’uns instruments molt mésadequats als compromisos ambientals.

Els instrumentsdel futur seranels queactualmentestandissenyats i es comencen a implantar, si béqueevolucionats i normalitzats. En aquest sentit,cal parlar de la plena implantació i presèncianormalitzada dels instruments econòmics enforma d’establiment de cànons, tributs ambien-tals, taxes, deduccions i subvencions a les inver-sions i altres mesures financeres. Com s’ha fetreferència anteriorment, els sistemes de comp-

tabilitat ambiental identificaran les despesesambientals de les empreses, fet que suposaràpelsagents econòmics un incentiu cap a sistemesde producció més compatibles amb el medi.Al costat dels instruments econòmics s’hauràdesenvolupat un canvi en el procés de la gestióde les empreses, i s’assumiran amb normalitat iper raonsd’unnouconcepted’eficiència econò-mica el que en l’actualitat s’entén per ecoges-tió. L’ecoauditoria continuarà essent un procésd’acreditaciópúblicade la gestió ambiental d’unaempresa, i es desenvoluparan noves exigèn-cies de certificació i s’estendran a tot el cicledelproducte, demaneraque l’ecoauditoriad’unaempresa repercuteixi en les empreses del sector–subministradors i comercials–, i s’estendranels paràmetres ambientals a les petites i mitja-nes empreses.

L’etiqueta ecològica, en canvi, s’esperaque tindràmenys aplicació com instrument, diluïda perla més gran generalització de la informacióambiental en tot tipus de productes que surtinal mercat i relativitzada per la presència de lesmarques genèriquesde conformitat dels produc-tes, marques que acreditaran no solament laqualitat tècnica del producte sinó també la incor-

8Els instruments ambientals

Page 70: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

70

poració dels processos ambientals en el seudisseny i fabricació.

Els processos de dipòsit i retorn es normalit-zaran en certs tipus de productes com exigèn-cia d’estalvi de matèries primeres i de mini-mització dels residus. En aquest àmbit, elssistemes integrats de gestió hauran eviden-ciat les seves limitacions pel que fa al tracta-ment centralitzat en grans centres de gestió ibuscaran una millor eficiència per la via de crearpetits circuits locals o regionals que permetinels sistemes de dipòsit i retorn.

La normativa d’impacte ambiental s’haurà desen-volupat i consolidat. Per un costat ampliantaquest tipus d’estudis no solament a les gransinfraestructures, sinó també a l’avaluació de lesrepercussions de certs plans i programes sobreel medi ambient. Aquesta ampliació de l’àmbitde l’avaluació d’impacte anirà acompanyat d’unanormativa específica que apliqui a cada unadels diferents supòsits les principals exigènciesdel procés d’avaluació, per així garantirl’objectivitat del treball i la transparència en elsprocessos d’informació.

La difusió de la informació ambiental es veuràcom una obligació per part dels agents políticsi econòmics, a la vegada que s’entendrà comun avantatge diferencial en el marc de lacompetència en el mercat. La informació seràconsiderada com un factor estratègic en tots elsprocessos ambientals, tant en els processosnormatius com en els de gestió.

En l’àmbit de la responsabilitat compartida esdesenvoluparan com instrument de gestió elsacords ambientals, en la recerca per part de lesinstitucions públiques de consens i de parti-cipació. Aquests acords en cap cas seran unasubstitució de la normativa, sinó una comple-mentació. Aquests acords tindran un ple desen-volupament en els països amb una tradicióde descentralització administrativa, a la qual escorrespongui un procés d’agrupació dels agentseconòmics. Els acords ambientals seran instru-ments plenament desenvolupats en els païsospetits o descentralitzats; en canvi seran de mésdifícil aplicació en els grans àmbits territo-rials. En sentit contrari, els acords ambientalsseran de difícil aplicació en els països ambpredomini d’empresa mitjana o petita.

Tant en l’àmbit de la gestió pública com en elde la gestió privada es perfeccionaran els proces-sos de planificació i programació. Aquestsprocessos tendiran a ser de caràcter estratè-gic per a les administracions, amb una vigèn-cia superior a l’actual, els quals solen ser –casd’estar formulats– per un període de cinc anys.Paral·lelament, per via d’acords entre les insti-tucions i les agrupacions dels actors econòmics,s’establiran programes ambientals a més curttermini, de caràcter executiu, els quals esta-bleixin els compromisos concrets de gestió quehan de conduir als processos estratègics esta-blerts per les institucions públiques. Uns i altresprocessos comptaran amb sistemes de moni-

toratge que permetin l’avaluació de l’execuciói eficiència ambiental de cada programa.

LLa pressió de la normativa ambientalen el futur no disminuirà, ans el contra-ri; caldrà estratègicament mantenir lapressió de la normativa ambiental,adreçada al manteniment d’uns objec-

tius generals i mínims, davant d’un cos socialque no haurà integrat la consciència ambien-tal en tota la seva dimensió.

El marc territorial de Catalunya és un marcadequat per a la implantació normativa de siste-mes específics de gestió ambiental i de plani-ficació a curt termini. Una consciència ambien-tal diferenciada en els actors econòmics i socialspermetrà el manteniment d’un avantatge dequalitat sobre altres sectors de l’Estat Espanyol,a la vegada que serà condició necessària per almanteniment o millora dels processosd’exportació. Aquest avantatge de qualitatvindrà, en part, imposat per la condició subcon-tractant de les empreses catalanes envers lesmultinacionals. El repte serà com transportarde manera general aquestes exigències a un

9Les estratègies davant els reptesambientals de Catalunya

Page 71: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

71

cos productiu compost bàsicament per petitai mitjana empresa.

La millora de l’eficiència energètica haurà depermetre reduir l’impacte de la dependènciaenergètica i la significant presència de l’energianuclear –22’3%–. En l’àmbit energètic la implan-tació de noves tecnologies serà determinantper a la progressiva substitució de les ener-gies no renovables, acompanyadaper l’augmentde fonts d’energies renovables, amb circuitsenergètics diversificats en funció de les fontsi dels usos. En aquest sentit es caminarà capa una més gran autonomia energètica, cap aunadiversificació de les fonts i cap a una descen-tralització dels règims de producció i consum.

Un dels reptes de futur per a Catalunya és dotar-se d’una adequada xarxa de transport i de comu-nicacions. La manca de capacitat financera ieconòmica, la dependència envers una polí-tica de transports –girada des del Govern Esta-tal cap al centre de la península– són aspec-tes que condicionaran estratègicament unapolítica de transports.

El repte del transport té una significació espe-cífica en un procés de creixement urbà centraten la zona costanera i en la conurbació de Barce-lona, l’extensió territorial de l’àrea metropoli-tana de Barcelona, en perjudici de les previ-sions d’ordenació del sòl urbà establertes en elmateix Pla Territorial de Catalunya. La descon-centració de Barcelona no es veu acompan-yada per una desconcentració de serveis, bàsi-cament previstos i concentrats en l’entornbarceloní (Pla Delta, el port, la Zona Franca,l’ampliació de l’aeroport del Prat, la Central Inte-grada de Mercaderies, el TAV...). La conurba-

ció de Barcelona, depredadora de recursos natu-rals per la seva pròpia tipologia, planteja a mésa més la limitació dels recursos hídrics i la neces-sitat d’una major eficiència en els sistemes desubministrament, recuperació i reutilització deles aigües. El pla dedepuradores, un cop implan-tat, mostrarà les seves limitacions tècniques,per un costat, i la necessitat d’iniciar proces-sos més globals que eliminin la contaminaciódes de l’origen. L’estudi de viabilitat ambien-tal indicarà la possibilitat de trobar nous recur-sos hídrics, com el que es planteja amb el trans-port de l’aigua del Roine, de Montpeller aCardedeu.

La gestió de la forest –cada cop més extensa–serà un punt clau en l’estratègia del món rural,que demandarà nous usos dels productes bàsicsderivats de la forest, acompanyada d’una diver-sificació dels serveis i de les activitats.

L’estratègia ambiental a Catalunya seguirà unprocés lògicament integrat amb l’estratègiade la Unió Europea. En el futur, la dependèn-cia envers la normativa estatal dependrà delgrau de sobirania que en aquell moment esti-gui dotada la Generalitat de Catalunya, sobi-rania que hauria d’augmentar en l’àmbit de lagestió ambiental per així obtenir una més graneficiència de les polítiques, tant de les emana-des de les institucions europees, com de lesestatals i de les internes •

Page 72: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

Catalunya

dem

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Catalunya, demà.Propostes de gestióambiental

• • • • • • • • • • •

“Catalunya pot ser un model i un exem-ple de sostenibilitat i desenvolupamentarreu del món si ens ho proposem”. Enaquestes paraules s’expressa una de les con-clusions de les Jornades de debat “Cata-lunya, demà”, que van celebrar-se a Bar-celona el mes de maig passat i van estarorganitzades per la Generalitat. Aquesta fra-se, en concret, pertany al text que sinte-titza el contingut de la discussió del grupde treball “Medi ambient. La situació a Ca-talunya: a la recerca d’una estratègia arti-culada amb les exigències de la competi-tivitat i l’estat del benestar”.En d’altres paraules, es tractava de perfi-lar les pautes que hauria de seguir el de-senvolupament a Catalunya per tald’adequar-se als principis de sostenibilitat,és a dir, als principis que garanteixen quel’activitat humana no degrada l’entorn finsal punt d’hipotecar el seu desenvolupamentfutur. En aquest sentit, les conclusions deldebat, presentades recentment pel presi-dent de la Generalitat, Jordi Pujol, tenenmés de declaració de principis que de lí-nies d’actuació. Impliquen, per tant, unapresa de posicions però encara queda moltcamí per recórrer per tal de materialitzar lespropostes sostenibilistes en polítiques bendefinides.

Conèixer les coordenadesambientals de Catalunya

El futur desenvolupament de Catalunyaes va discutir en diverses jornades en lesquals van participar persones que, per laseva trajectòria professional, tenen un pa-per important a l’hora de definir les acti-tuds i les accions tant d’empreses, comde governs o de la ciutadania en general.Per aquesta raó, els vint-i-un assistents aldebat sobre medi ambient provenien delsector empresarial, de la política,d’organitzacions ecologistes, de la uni-versitat, del món del periodisme, etc. Pe-re Duran, president de la Fundació Cata-lana de Gas, va presidir la sessió.D’entre les propostes més concretes, i a relde la necessitat de disposar d’informacióacurada sobre allò que es vol gestionar efi-

caçment, es va suggerir de fer un infor-me sobre l’estat del medi a Catalunya, uninforme que s’actualitzés periòdicament iproporcionés les dades necessàries tantper identificar els objectius de la políticaambiental com per avaluar la seva apli-cació. En aquest sentit, es va prendre coma model El medi a Europa, més conegutcom Informe Dobris, elaborat per l’AgènciaEuropea del Medi Ambient i publicat el1995. Aquest document recull i sistema-titza les dades disponibles sobre diver-sos aspectes ambientals als països euro-peus: contaminació de l’aire, estat de lesaigües continentals i marines, de les cos-tes, la despesa energètica, els problemesderivats del transport, l’extensió d’espaisprotegits, l’estat de la biodiversitat, l’impacteambiental de l’agricultura i de la indústria...i un llarg etcètera (el resum dels documentspublicats per l’Agència Europea del Me-di es poden consultar ahttp://www.eea.dk).L’Informe Dobris ha esdevingut una einade gestió imprescindible, i l’estiu passatva publicar-se la versió en castellà de laseva actualització (Informe Dobris+3) queincorpora dades dels països de l’Europano comunitària en referència als grans pro-blemes ambientals que afecten el Vell Con-tinent, com ara la destrucció de la capad’ozó, l’acidificació, l’smog i els produc-tes químics, els residus, la degradaciódel sòl o els riscos naturals i tecnològics.Aquesta recopilació i ordenació de da-des d’interès ambiental ha permès, entred’altres coses, l’elaboració de dos docu-ments, també publicats per l’agència Eu-ropea del Medi, que avaluen l’efectivitatdels impostos i dels acords ambientals aEuropa, el que dóna una idea de la utili-tat de gaudir d’informació fiable i actua-litzada per garantir la gestió sostenible d’unpaís i, sobretot, un disseny acurat dels ins-truments legals i fiscals que calen per dur-la a terme.

72

Actualitat

Page 73: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

a

ma

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

73

Un Pla Estratègic i un consellassessor

L’elaboració d’un document d’aquest tipusa escala catalana seria el fonament d’un PlaEstratègic del Medi Ambient a Catalunyaperò, perquè aquest pla fos realment efec-tiu, caldria que la gestió del medi deixésd’estar confinada en una única conselle-ria –o regidoria– i passés a ser una qües-tió transversal que formés part de la polí-tica desenvolupada des d’altres àrees. Peraquesta raó, el document Jornades de de-bat Catalunya, demà destaca la necessi-tat d’establir mecanismes adients perquèl’Administració pública pugui assumir lapluridisciplinarietat inherent a la gestió am-biental, i proposa la creació d’una “co-missió interdepartamental dins el Governper assegurar una política unitària i establea llarg termini”. En definitiva, es reconeixque la sostenibilitat no s’assoleix mitjançantl’aplicació de determinats principis de ges-tió a la política duta a terme pels ministe-ris, departaments o regidories “verds”. Benal contrari, un dels indicadors més clarsde que avancem cap a un desenvolupa-ment més sostenible és que l’objectiu deconservar els recursos naturals es trobi a labase de qualsevol decisió política, ja surtide la conselleria d’economia, d’agriculturao d’obres públiques, posem per cas.De totes formes, el desplegament a Cata-lunya d’una política ambiental a gran es-cala, i la seva aplicació efectiva, dependranen gran mesura de l’existència d’un “am-pli consens polític i social”. Per tal d’articulari promoure aquest consens, els participantsen el debat sobre medi ambient propo-sen la constitució d’un consell assessoren qüestions ambientals. En la línia del con-sell de l’aigua del Departament d’Obres Pú-bliques i Política Territorial, creat recent-ment per assessorar la conselleria en matèriade gestió hidràulica, el consell del medi am-bient estaria format per “figures de presti-gi en aquest àmbit procedents de la so-cietat civil catalana”. Tot i que les sevesdecisions no serien vinculants, els mem-bres del Govern haurien de consultar-loobligatòriament i funcionaria, en conse-

qüència, com una mena d’auditoria de lapolítica ambiental catalana realitzada perexperts. L’objectiu final seria fer cuallar“aquesta filosofia de consens i complici-tat social vers la política del medi ambienta Catalunya”, conclouen els experts enmatè-ria ambiental que participaren en les jor-nades “Catalunya, demà”. Ara només fal-ta que els responsables polítics recullin elmissatge •

El segle delmedi ambient

Benestar social implica competitivitat,progrés, desenvolupament del’economia i de la cultura. Llavors, sos-tenibilitat, progrés i benestar social sónsinònims, són parts d’una mateixa co-sa.

Catalunya s’ha de comprometre amb laresta del món. Hem de fer veure que sa-bem ser solidaris.

L’educació i la formació, tant la del granpúblic com la dels nostres dirigents po-lítics, econòmics o socials, són eines im-prescindibles. Cal que la cultura am-biental sigui una part central del nostretarannà.

Cal saber que el nostre paisatge, la nos-tra terra, el medi que ens envolta, for-men un patrimoni tan nostre com la nos-tra llengua o les nostres manifestacionsartístiques.

Fem èmfasi en el canvi de la humani-tat cap a la Nova Era, basada en el co-neixement, la informació i la comuni-cació. Cal aprofitar aquest canvi, aquestaoportunitat de fer del segle XXI el segledel medi ambient.

Extracte de les conclusions del grup detreball “Medi ambient. La situació a Ca-talunya: a la recerca d’una estratègiaarticulada amb les exigències de la com-petitivitat i l’estat del benestar”. Jorna-des de Debat “Catalunya, demà”. Maig1998.

Per a més informació:www. gencat.es

Page 74: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

74

• • • • • • • • • • •Atles d’associacions minerals en làmina primaMelgarejo, Joan Carles (coord.)Barcelona: Universitat de Barcelona, 1.076 pàgs.

Aquesta obra de referència, editada en català i castellà i a punt d’aparèixer en anglès. Ésun dels atles d’associacions minerals més complets del món. Després d’una exposicióde tècniques de preparació, de diferents tipus de minerals i de temes més concrets–com ara la degradació dels edificis–, l’atles ens aporta fitxes descriptives de 600 mine-rals, acompanyades de dos milers d’espectaculars fotografies. Aquestes descripcions perme-ten conèixer les característiques dels minerals, facilitar els criteris de classificació de roqueso formacions minerals i entendre millor les possibilitats d’aprofitament dels minerals.L’obra no hauria pogut ser editada sense el suport econòmic de la Fundació Folch. I és unamostra que al nostre país hi pot haver mancança d’obres bàsiques, però apareixentreballs excepcionals d’abast mundial •X.D.

• • • • • • • • • • •Anuari d’Ornitologia de CatalunyaCopete, José Luis (ed.)Barcelona: Grup Català d’Anellament, 1998, 281 pàgs.

Una altra obra que també ha comptat amb suport tècnic i econòmic –en aquest cas de laSocietat Espanyola d’Ornitologia, la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa de Cata-lunya, la Generalitat de Catalunya i el Museu de Zoologia– és aquest anuari. Recull totesles observacions documentades d’ocells fetes durant l’any 1996. En total, en són més decinc mil, amb informacions proporcionades per 465 observadors.L’anuari conté un resum de l’any, mes per mes –en català i en anglès– i fitxes de totesles espècies vistes, juntament amb algunes fotografies. També hi ha alguns articles sobreproblemes d’identificació. La publicació d’aquesta obra, que tindrà continuïtat anual, permetelaborar censos d’espècies, tenir una guia dels seus moviments –esperats o inusuals– iés una font d’informació per poder gestionar i protegir les aus •X.D.

Ecologia de l’oci

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Llibres i revistes

Page 75: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

75

• • • • • • • • • • •Transport i ciutat. Reflexió sobre la Barcelona contemporàniaMiralles Guasch, Carme.Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1997, 326 pàgs.

La solució que es dóna al problema de la mobilitat a les ciutats és una elecció que marcael tipus de concentració urbana i fins i tot la qualitat de vida dels seus habitants. En aquestllibre, Carme Miralles posa al nostre abast la seva tesi doctoral –amb les òbvies modificacionsper fer-la publicable– i analitza, partint de conceptes generals, el cas de Barcelona.El llibre presenta, en les seves diverses parts, la proposta de partida –implantació delsmitjans de transport com a opció política–, els diversos enfocaments històric, teòric i empí-ric sobre aquesta qüestió, l’origen i evolució del concepte de mobilitat, la reflexió sobreels mitjans de transport –que trenquen la secular relació entre espai i temps–, la reflexiósobre la ciutat i, finalment, aquesta reflexió centrada en el cas de Barcelona. El darrercapítol conté les reflexions finals, entre les quals, en destaquem una sobre Barcelona: eldesfasament temporal entre la concepció d’una obra i la seva implementació i construc-ció fa possible que en un moment determinat es pensi en una organització del territoriallunyada, o fins i tot contradictòria, amb aquella que en el mateix moment s’estiguiconstruint •X.D.

• • • • • • • • • • •Armas, gérmenes y aceroDiamond, Jared.Madrid: Debate, 1998, 527 pàgs. (versió original: Guns, Germs, and Steel).

Per què el desenvolupament tecnològic es va produir a certs llocs i no en uns altres iper què els pobles originaris d’aquests llocs van colonitzar la resta del planeta? Per quèno es va produir precisament a l’inrevés? Aquestes preguntes aparentment senzillesobliguen a anar molt enrere en el temps i a abordar una sèrie de temes ben complexos.I això és el que fa Jared Diamond –professor de Fisiologia a la Universitat de Califòrniaa Los Angeles (UCLA)– amb una exhaustivitat, claredat i amenitat extraordinàries.En resum, Diamond sosté que l’extensió d’Euràsia en l’eix est-oest li va donar més facili-tat de propagació d’espècies i un gran nombre d’espècies silvestres adients. Amb això,va poder domesticar moltes plantes i animals i aquest fet va comportar excedent i emma-gatzament d’aliments. A partir d’aquí, es van generar societats grans, denses i estratifica-des, ja que no tothom havia de participar en l’obtenció d’aliment. Va permetre una orga-nització sociopolítica complexa, que va possibilitar, entre d’altres coses, un desenvolupamenttecnològic que va facilitar el descobriment i domini d’altres territoris. Aquests avantatges

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Page 76: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

76

tecnològics inclouen tant les armes de foc com els vaixells o els cavalls ensinistrats. Elcontacte amb tantes espècies també va comportar moltes malalties epidèmiques, lesquals van donar lloc a poblacions que eren resistents, però que les podien exportar a altreszones.Aquesta visió esquemàtica necessita molts matisos i arguments. Són els que l’autordesenvolupa al llarg del llibre, i aporta casos de diverses zones del món per donarsuport a les seves tesis. Diamond també aposta per una visió històrica més completa,que faci atenció a disciplines diverses –com ara la biologia– i no a les narracions usualssobre guerres i intrigues cortesanes •X.D.

• • • • • • • • • • •L’aigua, un recurs universal i escàsCabeza i Díaz, Rafael.Barcelona: Beta Editorial, 1997, 245 pàgs.

Malgrat la impressió que en pugui tenir molta gent, l’aigua no és un bé inesgotable. Aquestaobra de Rafael Cabeza, enginyer tècnic industrial de la branca química, ens aporta una visiósobre la importància de l’aigua per als éssers vius i sobre el cicle de l’aigua, una caracte-rització dels recursos hídrics i un conjunt de processos tècnics com la desmineralització,potabilització i depuració de l’aigua. En el darrer capítol, l’autor fa diverses consideracionsde tipus econòmic, de gestió i legislació sobre l’aigua, que van des de les tarifes fins a lagestió, a la indústria i la legislació comparativa. Professionals de la indústria, gestors públicsi estudiants de carreres tècniques són els principals receptors d’aquesta obra •X.D.

Page 77: Sumari - gencat.cat · prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945), Corea (1950), Cuba (1962),Txernòbil(1986),etc.,peròelsentit comú i la sang, suor i llàgrimes

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

77

• • • • • • • • • • •CREAF, 1988-1998Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals.Bellaterra, 1998, 80 pàgs.

Creat fa deu anys, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) és unexemple de com organitzar un nou centre de recerca en un campus universitari i amb laparticipació d’institucions molt diverses. També és un exemple de com potenciar la recercabàsica i promoure aplicacions pràctiques. En aquest llibre, editat amb motiu del desè aniver-sari del centre, se’ns descriuen els principals projectes desenvolupats. No és fàcil desta-car-ne alguns, perquè els seixanta que s’exposen són prou importants. Tanmateix,potser cal esmentar aquí l’Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya i el Sistema d’Informacióde Boscos. A més d’aquests projectes, el CREAF ha realitzat treballs en àrees com lesaplicacions cartogràfiques, l’estudi del funcionament dels ecosistemes forestals, la respostade la vegetació a les pertorbacions, els incendis forestals, la qualitat ambiental i el canviglobal –amb els seus efectes sobre els ecosistemes terrestres– i d’altres. Tot un bagatgecientífic que hauria de servir perquè els nostres dirigents realitzessin una bona gestiódel nostre patrimoni forestal •X.D.